Page 1

398

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 398

15 d’octubre del 2010

Cinema

...................................................................................................

Només la veritat ens fa lliures Pa Negre, la darrera pel·lícula d’Agustí Villaronga, president honorífic de l’Associació de Cineastes de les Illes Balears (ACIB), va rebre en el passat Festival de Cinema de Sant Sebastià la «Concha de Plata» per a la seva actriu protagonista, Nora Navas. A més de la magnífica actuació d’aquesta actriu és també molt destacable la interpretació de Francesc Colomer en el paper del seu fill Andreu. Villaronga va escriure el guió d’aquesta pel·lícula a partir de diversos textos de l’escriptor Emili Teixidor, especialment la novel·la que del mateix nom i una altra novel·la Retrat d’un assassí d’ocells. L’ambientació de la pel·lícula, rodada a Berga, Manlleu i Vic, és molt bona, així com el vestuari i la fotografia. Centrada en la postguerra civil, explica molt bé les enveges, venjances i misèries que qualsevol guerra produeix. Ni vencedors ni vençuts s’escapen de les conseqüències d’aquesta pobresa moral, especialment de les mentides o les veritats amagades que influiran en la maduresa progressiva dels joves protagonistes. Pel·lícula catalana, rodada en català, però desconeixem si a la resta de l’Estat es presentarà en V.O. subtitulada o directament doblada. Montserrat Morera

Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó Ara, i en vigílies de la visita del Papa a Barcelona, força la capitulació en tota regla del bisbe de Lleida, el valencià Joan Piris, que renuncia a defensar la propietat d’unes peces d’art i se sotmet en tot i per tot a la decisió romana que ha dictaminat que pertanyen a parròquies ara incorporades al nou bisbat de Barbastre-Montsó. El document que el bisbat de Lleida presentava el 28 d’octubre al Jutjat de Primera Instància, n. 4 de Lleida conté unes manifestacions de servilisme al Nunci Apostòlic («superior jeràrquic d’aquest Bisbat»!?, diu) i a les autoritats del Govern d’Aragó que fan sentir vergonya aliena. Com també en fan sentir les posicions de «La Vanguardia», començant pel requadre que signava el seu director a la p. 2 del dia 28 d’octubre. Mentrestant el Conseller Tresserras recorda que les obres qüestionades pertanyen a una col·lecció catalogada per la Generalitat de Catalunya i que no poden sortir d’on són sense el compromís explícit que hi tornaran. ¿Ningú no recorda, en canvi, que hi ha un procés judicial en marxa als tribunals civils ordinaris de l’Estat (que són els competents sobre qüestions de propietat, ni que siguin de béns eclesiàstics) i que, fins que hi hagi sentència ferma, aquelles peces no poden moure’s d’on són? El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma, ¿en què es basa? El Tribunal de la Rota Romana, ¿no s’ha negat a obrir cap procés sobre aquesta qüestió? ¿Tal vegada, doncs, s’ha plegat a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos, de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad? Acabaré recordant tres sentències: 1) l’aforisme jurídic «res clamat domino» (cada cosa reconeix el seu propietari); 2) «Hem d’obeir Déu abans que els homes» (Actes 5,29); 3) «La veritat us farà lliures» (Joan 8,32). Ara els homes són les autoritats religioses de Roma, la C.E.E. i l’Opus Dei. I Déu? Déu es manifesta en la fidelitat a la pròpia consciència i en l’esforç per conèixer la veritat. ¿Per què, doncs, aquest reiterat refús a estudiar els documents que acrediten la propietat de les peces per part del bisbat de Lleida i aquest entestament a dictaminar que només hi són a títol de dipòsit? Només la veritat, senyors de Roma i bisbe de Lleida, ens pot fer lliures i deslliurar-nos de servituds i servilismes. Josep M.Totosaus


Sant Jaume Entre els elegits de Jesús sant Jaume fou un dels primers. Tan bon punt va sentir la invitació del Mestre al seguiment, abandonà pare, barca i jornalers (Mc 1,20). Ell forma part de la llista dels dotze apòstols en segona (Mc 3,17) o tercera posició (Mt 10,2). Fou també un des tres deixebles que presencià la resurrecció de la filla de Jaire (Mc 5,37), la meravellosa transfiguració de Jesús (Mc 9,2) i que l’acompanyà en la seva agonia a l’hort de Getsemaní (Mc 14,33). Fou, doncs, un seguidor d’aquell rabí itinerant i tràgicament crucificat en qualitat de membre del cercle més íntim. Tanmateix, els evangelis ens mostren no sols la seva situació privilegiada, sinó també trets d’una flaquesa pregonament humana: la por el va obnubilar davant Jesús transfigurat; la son li va impedir assistir-lo amb la pregària en la seva angoixa abans del martiri imminent. Quan una vegada indignat per la manca d’hospitalitat d’un vilatge samarità volia demanar que «foc baixat del cel» el consumís, es féu objecte d’una severa reprensió per part del Mestre (Lc 9,52-55). Poca cosa havia entès aquell «fill del tro» (Mc 3, 17) del seu missatge de misericòrdia i pau. I no mostra una millor comprensió del «regne de Déu» el seu ambiciós desig d’assolir un lloc privilegiat, per damunt dels companys, ben al costat del tron de la imaginada glòria futura (Mc 10,37). Totes aquestes dades, ben sospesades, són més aviat indici d’una trista mediocritat. No hi ha res escrit, de caire personal, sobre l’activitat apostòlica de sant Jaume durant el primer decenni de la comunitat cristiana a Jerusalem. Ell és, simplement, un dels dotze testimonis qualificats de la resurrecció de Crist (Fets 1,22) i servidors de la «paraula» (Fets 6,4). Gairebé com una nota al marge, se’ns comunica sense més detalls que el rei Herodes Agripa el féu matar a tall d’espasa per complaure «als jueus» (Fets 12,2-3). Res no es diu sobre perquè aquest destí va recaure precisament en ell i no en algun altre dels «dotze» i, en tot cas, sorprèn l’eixutesa de la informació comparada amb la detallada grandiositat amb què Lluc exposa el martiri de sant Esteve. Segons

una tradició de línies molt senzilles, el testimoniatge de fe de sant Jaume fou tan convincent que el guarda que l’acompanyava al jutjat es va professar cristià. Conduïts tots dos al suplici, aquest li demanà perdó. L’apòstol se’l mirà una estona i, besant-lo, li respongué: la pau sigui amb tu (Eusebi, Hist. Ecl. II 8,2-3). Ha de passar molt de temps perquè una glorificació exorbitant de sant Jaume s’escampi sobre la terra. Així, després de segles d’un silenci absolut, arriba el moment en què se’l creu missioner, en vida, d’una Hispania molt allunyada del seu país. I és al segle IX, i no abans, quan s’inicia la veneració de la seva tomba, la qual cosa converteix Compostel∙la en el tercer centre medieval de pelegrinatge, darrere només de Jerusalem i Roma. A la persistent i aferrissada guerra civil entre espanyols islamitzats i espanyols cristians, el Sant esdevé un fantasma protector en la imaginació dels uns que fa front a un segon fantasma protector en la imaginació dels altres. Com canta el mío Cid: «Los moros llaman Mafomat e los cristianos SantiYague» (730). Tothom s’escridassa i colpeja amb ràbia mentre la sang vessa a dojo. Sant Jaume amb el seu nou paper de «matamoros» torna a ser, segurament ben a desgrat seu, aquell «fill del tro» que va rebutjar Jesús. En el fons, sant Agustí havia insinuat ja en quin horitzó calia esperar la protecció celest d’aquest «sant pastor» a favor dels qui estan sota el seu patronatge a la terra: «Quan Jesús encomana les ovelles als pastors, es redueix el nombre dels pastors; al cos de l’Únic Pastor [...] evidentment pastor és Pere, sens dubte pastor; pastor Pau, així evidentment pastor; pastor Joan, pastor Jaume, pastor Andreu i els altres apòstols són pastors. Tots els sants bisbes són certament pastors, així sens dubte» (sermó 229 N. 3). Aquest podria ser, doncs, el gran miracle d’un Sant que en vida potser no en va fer cap: l’harmonia d’un episcopat unit en l’autèntic evangeli de Jesús, l’Únic Pastor. Valentí Fàbrega Escatllar

.. . . . . . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . .

Joan Triadú, una trajectòria exemplar El vaig conèixer el 1946 quan va anar a veure el meu pare. Era alt, més aviat gras, sobretot de galtes, seriós i indefallent pel que vaig deduir després de parlar-hi. Ens vam fer amics, em va dir que el tutegés i l’anava a veure al passatge de les Carolines, a Gràcia, on el seu pare era porter d’una fàbrica. Calia pujar unes amples escales de fusta i arribar a un terrat on hi havia la seva habitació, quasi monacal, amb prestatges que es feia ell mateix. Aquell 1946, Triadú, amb Josep Palau i Fabre, Josep Romeu, Frederic Pau Verrié i Miquel Tarradell van llançar-se a l’aventura de publicar una revista cultural clandestina, «Ariel», que no

amagava les signatures dels col·laboradors i era impecable de disseny i d’impressió. No van demanar permís, perquè els ho haurien denegat essent en català. Amb el boca orella van arribar a vendre set-cents exemplars, tot un rècord! Però la policia va cridar alguns dels redactors i Romeu fou processat, sense conseqüències. Tot amb tot, la revista continuà uns pocs números fent veure que s’imprimia a França. Una segona intervenció de la censura la va capolar. Amb l’ajut de l’abat Escarré i de Jaume Vicens i Vives, Triadú va començar, potser l’any 1957, classes de català a casa seva, que foren l’empenta perquè Òmnium ­­2


Cultural vers el 1962 creés la Delegació d’Ensenyament del Català, on s’expandí la xarxa de professors, preparats adequadament i amb exàmens que serviren per cobrir part de les places que calien quan van obrir-se camins de llibertat. Era una tasca, callada i sacrificada, en equip., del qual Triadú marcava la línia. Però paral·lelament ell volia exercir la seva professió de literat, sobretot de crític. Ja el 1950 publicà algun article en català a «Forja», revista fonamentalment i per força en castellà, de la Confraria de Virtèlia. Va ésser sobretot a «Serra d’Or» (1960) on va poder fer sèries d’articles sobre novel·la estrangera, literatura catalana, etc. I com a antòleg el 1950 i 1951 deixà el seu segell en dues antologies: la de poesia contemporània i la de contistes. El seu criteri renovador, tot i algun prejudici, fou combatut per altres escoles estètiques i aleshores va néixer la frase «Tria dur». Catòlic militant, sobretot des del 1939, el seu pragmatisme era paral·lel a la intransigència de les seves conviccions. I el 1944, a través de la parròquia de Cantonigròs,

va muntar un concurs literari, que durà uns trenta anys, i on acabaren participant-hi Carles Riba o Blai Bonet. Era com una illa de llibertat entre prohibicions. I quinze anys després Triadú es convertí en un dels puntals del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF), que encara té vitalitat, i on la presència del català era notable en aquells temps difícils. Triadú creà també l’escola Thau, exemple de rigor i de catalanitat, que regeix la seva filla Teresa. Alhora un dels seus temes de crític fou Incerta glòria, i la novel·la Catòlica a Catalunya i a Europa, matèria que comentà fa pocs anys a la «Revista de Catalunya». Un altre vessant de Triadú era el patriòtic-polític. El 1948 havia visitat Pompeu Fabra i el 1954 connectà i féu amistat amb J.M. Batista i Roca, figura de l’exili. Fins al darrer dia Triadú, patriarca de la resistència i de la cultura, ha mantingut la seva militància com a crític independent i referent patriòtic, i no va perdre la curiositat per tot allò que afectava Catalunya i l’Església. Albert Manent

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . .

Tant mal ha fet el Concili Vaticà II a la Vida Religiosa? El 18 de setembre, el prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, que havia treballat a les ordres del cardenal Ratzinger com a secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, en una homilia pronunciada a Sevilla amb motiu de la beatificació de la Mare Maria Puríssima de las Hermanas de la Cruz, va venir a dir que el Vaticà II era el responsable de tots els mals de la vida religiosa, introduint-hi «corrents demolidors de la vida consagrada i el pietós espectacle de relaxació de la doctrina i dels costums». El gran mèrit de la nova beata va ser que «en el difícil període postconciliar perseverés en la sana tradició, indicant a les seves germanes aquell camí de santedat i servei volgut per la santa fundadora i rebutjant la moda efímera de canvis externs, exempts d’eficàcia apostòlica». No cal dir que les reaccions dels religiosos van ser d’estranyesa, disconformitat i tristesa. Aquí recollim les d’alguns d’ells, que extraiem del report de la revista «Vida Nueva» (n. 2.723, 2-8 octubre 2010, pag, 40-41) «Va ser el Concili, diu el carmelita Camilo Maccise, el que ens va ensenyar a distingir l’essencial de l’accidental» i lamenta que es considerin essencials aspectes secundaris com l’hàbit, mentre, diu, «s’ignora el lliurament amorós d’aquells que, gràcies al Concili, amb espiritualitat evangèlica, han renovat la seva opció pels pobres fins al martiri, amb una fidelitat creativa al seu carisma en el món d’avui». Diu també que el Vaticà II ha humanitzat i ha fet més evangèlica la vida consagrada i els ha fet prendre consciencia dels reptes d’un món nou. ¿«Com estaria avui la via consagrada, si res no hagués canviat? I com estaria

l’Església?», exclama el superior general de La Salle Rodríguez Echeverria. El Concili, diu, ha contribuït a una profunda renovació de la vida religiosa, «ens ha ajudat a anar a l’essencial: a l’evangeli de Jesús i al carisma dels fundadors i a estar atents als signes dels temps per a poder respondre millor a les necessitats dels contemporanis». El Concili, diu un religiós (Calero) ens va cridar a una profunda renovació, regida per l’evangeli, el magisteri, el carisma primigeni i el món d’avui. «Els nostres fundadors, grans agents de renovació i canvi en la societat i en la vida religiosa, ens van demostrar que no s’és sant pel fet de ser immobilista». «És possible que s’hagin comès errors, diu l’exsecretari de la Unió de Superiors Religiosos. Però també hi ha hagut encerts molt grans». Des d’Amèrica, el secretari general de la CLAR (Conferència Llatinoamericana de Religiosos), mostra la seva estranyesa i desacord i diu que en el seu continent no hi ha hagut relaxació sinó purificació, un retorn a l’evangeli en els costums i la doctrina. Les afirmacions d’Amato, a què dedica «Vida Nueva» la «Crònica del Director», han fet saltar l’alarma en una Església com l’espanyola, on fa temps que des de certs àmbits de la Conferència Episcopal es busca un major control de la Vida Religiosa en benefici d’altres noves i legitimes fórmules que es van instal·lant en la geografia espanyola i que, amb temor de les congregacions religioses, sembla que pretenen submissió més que no pas comunió i col·laboració. Jesús Huguet

­­3


Capellans: ¿vocació personal o crida de l’Església?

.. . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................. . . . . . . . . la història anterior Aleshores hi havia a França 131 seminaris menors i el 90 % del clergat en provenia. Tanmateix, un estudi posterior sobre el seminari menor de Luçon, el més «productiu» de França, posava de manifest que «la funció d’un seminari menor era d’inculcar la vocació tot desconeixent els mecanismes que la feien possible» en aquelles circumstàncies i en aquells infants.

«Documents d’Església» (n. 967, 1.8.2010 pgs. 466-480) publica un interessant article d’Hervé Legrand aparegut a «Église et vocations» del febrer del 2007 i que qüestiona radicalment la noció de vocacions sacerdotals infantils o «gèrmens de vocació»; parlant, doncs, clar i català: que Déu infongui la vocació ja a la infància; i, en conseqüència, els anomenats «seminaris menors». La vocació al ministeri ordenat, afirma, procedeix sempre de l’Església, que crida aquells que creu necessaris per al servei de la comunitat, i no pas del desig o el sentiment o la convicció personals. Una altra cosa és la vocació a la vida monàstica o religiosa. Donada la importància i la transcendència del que està en joc, en presento tot seguit un resum. L’article de Legrand havia estat publicat ja a la revista «La Vie spirituelle» el desembre del 1998.— J.T.

Un repàs per la història Però les litúrgies d’ordenació són fidel reflex, encara avui, de la tradició antiga: «Senyor bisbe, la Santa Església us demana que ordeneu diaca, prevere, bisbe...» tal persona. La pregària d’ordenació tampoc no fa cap menció del desig personal del que serà ordenat. Aquest només hi apareix com el subjecte que accepta l’ordenació. La iniciativa és de l’Església. «Per tota la tradició, la vocació al ministeri per part de Déu coincideix amb la crida de l’Església», afirma l’autor. «Que sigui ordenat bisbe aquell que ha estat elegit per tot el poble», llegim ja a la Tradició Apostòlica d’Hipòlit (cap a l’any 218), reflex de la pràctica de l’Església de Roma. Al segle V, els bisbes de Roma Sant Celestí i Sant Lleó recorden la norma en vigor: Cal respectar el desig de l’Església de tenir una persona determinada per bisbe. Com diu l’aforisme Vox populi, vox Dei; és a dir: que és a través del desig de l’Església (i no de l’individu) que és discernida la voluntat de Déu. També per a Trento la vocació no és una realitat que el subjecte pugui discernir i per la qual podria tenir dret a l’ordenació. El criteri de la crida al presbiterat resideix en la necessitat per al bisbe de proveir les seves esglésies, reitera. Així arribem a l’any 1912, en què, arran d’una polèmica oberta sobre la vocació, el Papa Pius X va fer estudiar la qüestió i va reafirmar explícitament la doctrina tradi­ cional: 1) Ningú no té cap dret a l’ordenació anteriorment a la lliure elecció del bisbe; 2) Del candidat a ordenar ha de constar la seva intenció recta, i la idoneïtat per a exercir dignament la funció que se li encarrega i no pas el seu desig de ser prevere. (Els que aleshores defensaven la vocació com a germen diví previ a la crida de l’Església havien arribat a afirmar que es tractava d’una predestinació que feia culpable i perillós de resistir-hi). Encara que la pràctica ha conegut moltes vicissituds, la doctrina oficial ha mantingut aquesta concepció de la vocació com a crida de Déu mediatitzada per l’Església (i no per la consciència personal) i el dret escrit de l’Església l’ha conservada fins el 1917, quan va entrar en vigor el Codi de Dret Canònic, tal com hem dit.

1959: La qüestió ja era plantejada. Però no va ser admesa A finals dels anys 50 la sequera de vocacions ja era un fet a França, i una revista com les «Informations Ca­ tholiques Internacionales» ja s’interrogava sobre les seves causes: «crisi d’estructures?, crisi de civilització?, crisi del sacerdoci?». Doncs bé, l’any 1959, H.M. Céret, publicava un important article a la revista «La Vie Spirituelle». La causa essencial, deia, es troba «en una gravíssima crisi de la teologia de la vocació». Hi ha hagut confusió entre les vocacions a la vida religiosa i les vocacions als ministeris i s’ha traslladat a aquestes el que és propi d’aquelles. Perquè la vocació al ministeri ordenat (diaconat, presbiterat, episcopat) «procedeix formalment de les iniciatives de la jerarquia, que consagra al servei comú aquells —i aquelles (cf. 1 Tim 3,11)— que considera aptes per a aquest servei». La idea corrent, encara avui, de la vocació confon el desig d’esdevenir prevere amb la crida real de Déu que només es pot conèixer en la crida de l’Església. Les autoritats religioses van refusar qualsevol debat i es van parapetar en la pràctica corrent: «un voler d’infant pot expressar el mateix voler de Déu»; hi ha una «crida divina pressuposada [a la de l’Església]»; la vocació infantil té una «consistència ontològica»; «el caràcter específic de la vocació sacerdotal consisteix en la voluntat personal de l’individu (...) [el qual] porta en ell una certesa cada vegada més gran i més il·luminada que està fet per al sacerdoci». Per fer afirmacions d’aquest tipus es basaven únicament en el magisteri de Pius XI i Pius XII i en el codi de dret canònic aleshores vigent (cànons 1.533, que parla de «germen de la vocació» i 1534. I no feien cap al·lusió a ­­4


Evolució posterior

el qual, fora dels casos suara esmentats, no vol obrir cap més porta. I això, a desgrat de la demanda d’algunes conferències episcopals, com els bisbes d’Indonèsia que, en ocasió de la visita de Joan Pau II, el 1990, van demanar de poder ordenar catequistes ben preparats. A més, una simple decisió papal no canviaria de cop les mentalitats després de tants anys de preveres cèlibes. Per això caldrà un llarg procés de preparació per arribar a un canvi de mentalitat i a un canvi de disciplina. Podem assenyalarne tres capítols. 1. A nivell doctrinal. En primer lloc, cal retornar a la concepció tradicional de la vocació com a crida de l’Església per respondre a les seves necessitats. En segon lloc cal un retorn real a l’eclesiologia de comunió, segons la qual l’Església universal existeix en les Esglésies locals i per les Esglésies locals (in et ex eclesiis), de manera que elles, amb els seus bisbes, puguin esdevenir nous subjectes de drets i d’iniciatives i no simples delegacions administratives d’una Església universal que té consistència en ella mateixa. I, tercerament, ha de canviar profundament l’actitud respecte a la sexualitat i al matrimoni. 2. A nivell institucional. a) Pel que fa a la formació: no és el mateix preparar joves solters que persones casades que tenen responsabilitats familiars i professionals; les escoles de ciències religioses en marxa fan una gran tasca. b) Pel que respecte a l’economia: un clergat casat és més costós que un de cèlibe. c) Pel que fa a la mobilitat i a la disponibilitat: un clergat amb esposa i fills és menys mòbil. Com que no es tracta de substituir clergat cèlebre per clergat casat, caldrà integrar situacions diferents i comptar amb un ministeri a temps parcial. 3. A nivell espiritual. a) Cal superar un cert espiritualisme individualista: la vocació al ministeri, més que una gràcia per a la persona ordenada, és una gràcia per a l’Església; per això s’ha de discernir en l’Església i no en un col·loqui singular amb un pare espiritual. b) En l’acceptació del servei ministerial, caldrà passar a concebre la llibertat com a llibertat de consentiment, i no com a llibertat d’iniciativa. c) Cal treballar per la formació espiritual de preveres casats i pel nodriment i l’acompanyament espiritual de l’esposa i dels fills. Com a conclusió, l’autor recorda que s’havia absolutitzat un moment històric en el qual l’individu ha passat a ser el centre de tot. I que hi ha més riqueses en la Tradició i més recursos latents, personals i comunitaris, en les nostres Esglésies locals. Si les posem en pràctica podrem superar un cul de sac en què ens trobem actualment i en què sembla com si no ens quedés més que pregar més i sacrificar-se més.

En els pontificats de Pius XI i de Pius XII, la posició que Pius X acabava de refusar anà guanyant terreny fins a fer-se pràcticament comuna. Així i tot, encara avui les constitucions dels dominics mantenen que els religiosos que són ordenat ho són en virtut del vot d’obediència. I, d’altra banda, si lloable és manifestar que un té vocació presbiteral, ¿què pensar dels qui deixen entendre que tenen vocació episcopal? El concili Vaticà II, diu Legrand, no s’interessà directament per la vocació al ministeri i es limità a utilitzar el terme «gèrmens de la vocació», sense haver-la mai discutit, en el n. 3 de l’Optatam Totius. En la situació actual de crisi de vocacions en el nostre món occidental, ens trobem en un carreró sense sortida: les Esglésies i els bisbes es troben lligats de peus i mans perquè, si la vocació reposa en la voluntat d’un cristià que se sent cridat, si no hi ha voluntaris ja no hi haurà preveres. Només ens queda esperar en la divina Providència i pregar per les vocacions. Però, si Déu continua cridant, ¿què fer perquè aquestes vocacions no es perdin? Podem preguntar-nos, tanmateix, si aquest pas de la iniciativa de l’Església cap a la iniciativa del subjecte no podria ser una adaptació a l’individualisme i al subjectivisme contemporanis. Avui, en una situació de manca de vocacions, és una hora propícia per passar de la pastoral de la vocació a la pastoral de la crida, de manera que l’objecte del ministeri (el servei de l’Evangeli i la construcció de l’Església) prevalgui efectivament sobre la persona i el desig dels ministres i que aquests siguin triats en funció d’aquell i que l’Església local tingui la responsabilitat efectiva en l’elecció dels seus ministres, d’acord amb el que diu el ritual d’ordenació. De fet ja hi ha comunitats que presenten al bisbe candidats per al diaconat i no cal dir el que s’esdevé en el cas de ministeris no ordenats, com els catequistes i els monitors de les celebracions.

Un llarg procés de preparació de tota l’Església Naturalment, la majoria d’aquests cristians als quals proposar el servei presbiteral seran persones casades. I això topa amb la disciplina actual de l’Església llatina. No podem oblidar, però, els preveres catòlics casats orientals, que el Concili (Presbyterorum Ordinis, 16) anomena «òptims» i als quals exhorta a perseverar al servei del ramat que els ha estat confiat. Ni que als preveres casats d’altres confessions cristianes que es passen al catolicisme se’ls permet de continuar exercint el ministeri. Però, tot i que és prou clar que la llei del celibat és una imposició eclesiàstica, la decisió d’admetre casats al presbiterat en l’Església llatina se l’ha reservada el Papa,

Resposta a tres objeccions Per acabar, l’autor dialoga amb el Servei nacional de les vocacions i respon a tres objeccions. Passa a pàg. 6

­­5


Ve de pàg. 5

1. Segons les enquestes la crida al sacerdoci ha estat majoritàriament sentida entre els 8 i 12 anys. Els infants, respon l’autor, expressen així més o menys conscientment una relació afectiva de vàlua amb un adult (mare, prevere, etc.). Però es tracta d’una realitat infantil sense relació amb la realitat de la vocació al ministeri: ¿quin sentit i quin contingut poden tenir a aquesta edat el celibat i les responsabilitats, pastorals? També el budisme coneix aquestes vocacions infantils. I, com hem dit, els seminaris menors inculquen la vocació amb el fonament (o l’excusa) que l’infant la sent. En les nostres societats, legitimar teològicament l’autenticitat d’aquestes vocacions infantils perjudicaria greument la credibilitat d’una Església que semblaria incapaç de comptar amb adults per al servei de la Fe. 2. ¿No ens arrisquem a fer del ministeri un funcionariat, una professió? I de fet han nascut vocacions del desig de seguir exemples evangèlicament atractius. És veritat que els fenòmens d’identificació constitueixen un estadi en la construcció d’una personalitat. Però no els podem confondre amb la vocació al ministeri en el seu sentit teològic. El risc de funcionariat no és quimèric i cal vigilar-lo. Però ¿i el risc d’una formació amateur i basada en una espiritualitat que pivota no sobre el baptisme i l’Església i el seu servei, sinó sobre la gràcia de l’ordenació, entesa com una nova identificació amb Crist, com mostren tants documents i publicacions «d’espiritualitat sacerdotal»? 3. No correm el risc de causar més problemes i divisions en l’Església? És veritat que no hi ha una «solució» plenament satisfactòria en ella mateixa i per a tothom. Però l’Església ha d’afrontar els canvis, recorrent a les possibilitats que li ofereix la seva rica Tradició. Si no emprenem pel camí de les preparacions que hem descrit ens trobem lligats de peus i mans: ¿som conscients o no de l’atzucac en què ens trobem? Si hi entrem, podrem progressar i passar a altres etapes que se’ns aniran obrint.

Signes Z

d’aquest temps

Sagraments de rebaixes? Més o menys recollit a l’hora de dinar entre administratius d’una empresa pública: «El meu nen hauria de fer classes de repàs». «I doncs, que no va bé?». «Sí, però treu només un 7 i podria treure un 8 o un 9... Però ja fa moltes coses: extraescolars, esport, catequesi...». «Ah, sí?». «Sí, per fer la primera comunió. Jo no ho voldria, perquè no té sentit: no estem casats per l’Església i no hem batejat el nen. Però al meu marit sí que li fa il·lusió; diu que els companys de l’escola la fan i ... ell sempre ha dit al nen que si fas la primera comunió et compraré la Wii. Ja sé que l’educació és cosa de dos, però si el meu marit ho vol així...». Algunes preguntes que fan al cas: 1. ¿Com és possible que el 2010 hi hagi gent —parelles— tan descol· locada, incoherent i superficial que encara pensi i actuï així? Els anys 70-80, potser encara era comprensible, però avui...? Falta de cultura? Inèrcia de costums socials? Falta d’informació i direcció dels qui són al davant de situacions com aquesta? (Ah, després, potser aquests pares són dels qui opinen (!?) sobre les despeses de la visita del Papa i ta, ta, ta...). 2. ¿Com, per quins camins, amb quins criteris, es poden purificar, discernir, filtrar, aquests plantejaments i decisions tan anacrònics i fora de lloc? ¿Quins responsables pastorals (catequistes, escola, parròquia, mossèn, altres...) no aturen, quan seria el moment, aquests despropòsits? Tots sabem, en principi, ­­6

com hauria d’anar la primera participació dels fills a l’Eucaristia. Si els pares —i el nen-nena— no són de cap comunitat cristiana, ¿per què algú no els diu que això dels «sagraments» no és com anar a un «tot a cent» o semblant, sinó que pressuposa uns mínims de referents de fe i de «significació» que si no es tenen personalment no passa res (feu una festa maca per al fill-filla, una «comunió pel civil», com va dir algú); però, si us plau, no demaneu el sagrament de l’eucaristia al lloc on la festa hauria de tenir una altra «dimensió». Total: sentir aquests comentaris a l’hora del tapper et deixa de pasta de moniato... «Signes dels temps»? Doncs escoltem-los i responguemhi, cadascú segons pugui i tingui l’oportunitat o l’obligació de ferho. «Que Déu hi faci més que nosaltres!». Però nosaltres fem el que és a les nostres mans de fer...!. — J.Tr. Z

Visita apostòlica i visita d’Estat Al seu article dominical a «La Vanguardia» el 24 d’octubre (p. 44). Oriol Domingo es pregunta: ¿Com analitza el papa que una visita apostòlica sigui, alhora, una visita d’estat? Benet XVI ho ha explicat en el seu viatge al Regne Unit». I aquí Domingo transcriu aquestes paraules del Papa: «El fet que jurídicament es tracti de visita d’Estat —argüeix— no fa d’aquesta un esdeveniment polític.


Perquè encara que el papa és cap d’Estat, això només és un instrument per a garantir la independència del seu anunci i el caràcter públic de la seva labor de pastor. En aquest sentit, la visita d’Estat és substancialment i essencialment una visita pastoral. Una visita en la responsabilitat de la fe per a la qual existeix el Papa». «Aquest caràcter de visita d’estat —afegeix— posa en el centre d’atenció precisament les coincidències entre els interessos de la política i la religió. La política, substancialment, busca garantir la justícia i, amb la justícia, la llibertat. Però la justícia és un valor moral, un valor religiós. I així la fe, l’anunci de l’evangeli, entra en relació amb la política en el punt de la justícia. D’aquí neixen els interessos conjunts (...) La lluita contra els mals d’aquest temps, la misèria, la pobresa, les malalties, la droga, els esclavatges de l’home són també finalitats de la fe, perquè són finalitats de la humanització de l’home per tal que es restitueixi la imatge de Déu contra les destruccions i les devastacions».

Fins aquí Benet XVI. De manera que tot lliga i que la seva visita a Santiago i a Barcelona serà també «substancialment i essencialment» una visita pastoral. Així que tots contents. —J.T. Z

Catòlica, apostòlica ... i romana? Oriol Domingo continua informant-nos (id.). «El catòlic creu que l’Església és “una, santa, catòlica i apostòlica”, a desgrat dels pecats i les divisions dels creients. El Credo català afegeix el qualificatiu romana aplicat a l’Església. El catolicisme català s’obre a l’eix mediterrani, a Europa, a Roma. Expressa així la seva proximitat amb la Ciutat Eterna i amb el bisbe de Roma, que és el Papa (...) Segons Jaume Aymar, el títol romana es troba als credos catalans a partir del segle XVII. Aquesta tendència es consolida els segles XIX i XX. El cardenal Lluís Martínez Sistach confessa “Em complau subratllar la particular significació eclesial

que ha tingut per a la nostra tradició cristiana la incorporació a l’article novè del Credo català l’adjectiu romana per a qualificar l’Església catòlica (...) La consciència de romanitat ha estat i és una característica molt present a les nostres diòcesis catalanes i està fortament arrelada a les nostre terres i de forma rellevant a partir del segle XIX”». Molt bé. Però si la visita de Benet XVI no hi posa remei, amb la política que segueix Roma amb l’Església catalana potser haurem de demanar a un altre mossèn Romeu que ens arregli la música del credo que cantem de manera que no costi tant prescindir d’aquest afegit que no figura al credo oficial de l’Església. — J.T. Recull d’informacions i comentaris de Jordi Trepat i Josep M. Totosaus

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)

AL PAPA BENET XVI EN LA SEVA VINGUDA sita a l’Obra del Nen Déu fos un signe d’estimació cordial per aquest país i aquesta Església! Perquè, deixant de banda una llarga història que es remunta a l’Edat Mitjana, s’han acumulat darrerement tota una pila de manifestacions de desconfiança i de decisions que ens han impedit de desplegar lliurement les ales i recórrer el nostre camí sense destorbs. Permeteu-nos esmentar només com se’ns ha mantingut al marge en la designació dels nostres bisbes i en el canvi de límits de les nostres diòcesis, amb l’escapçament del Bisbat de Lleida i tot el li ha seguit i que acaba de culminar, per ara, amb la capitulació a què s’ha forçat el bisbe Piris en l’afer de les cobejades obres d’art del Museu de Lleida, sobre les quals els vostres Tribunals no s’han dignat prendre en consideració els documents que n’acrediten la propietat. I com desitjaríem que les vostres visites prenguin uns aires més senzills i que la dimensió ciutadana i la vostra condició de cap d’Estat no contaminin aquesta d’ara fins a deixar en la penombra —si més no per a un gran nombre de conciutadans— la seva condició de visita pastoral i germanívola del Bisbe de Roma al Bisbe de Barcelona. Senyor Apostoli, sigueu benvingut al Cap i Casal de Catalunya!

Senyor Papa, sigueu benvingut a casa nostra. Com desitjaríem que la vostra presència fugaç aportés a l’Església barcelonina i a tota l’Església catalana aquella revitalització de la vida cristiana que el nostre bisbe desitja i gairebé es promet com a cosa segura!: que creixem en l’amor de Déu i del proïsme, progressem en la dedicació al servei dels més necessitats i treballem generosament en l’evangelització de la nostra societat. Com desitjaríem, com diu també l’arquebisbe, que prengués més relleu la nostra Església! I no només la nostra, sinó totes les Esglésies locals en les quals i per les quals existeix l’Església universal, com diu el Concili Vaticà II reprenent una expressió del bisbe màrtir Cebrià que, des de Cartago, es preocupava per l’Església de Roma, el seu bisbe i els seus responsables en una situació de persecució. I que aquesta visita us ajudés a entrar en contacte amb els nostres problemes i les nostres angoixes pastorals! Els mitjans de comunicació parlen d’un canvi d’actitud del Vaticà amb Catalunya i la seva l’Església, que —diuen— han passat de ser mirades amb suspicàcia a ser mirades amb afecte i benvolença. Com voldríem que aquest canvi fos realitat. I que la presència de la nostra llengua en la celebració de la Sagrada Família i en la vi-

­­7


FA poc Leonardo Boff es preguntava: «¿Com pot perpetuar-se en la història la institució-Església, amb característiques autoritàries, absolutistes i excloents?» «La ideologia dominant, continua, respon: “només perquè és divina”. En realitat, però, aquest exercici de poder no té res de diví. És exactament el que Jesús no volia». Boff resumeix la seva resposta a la pregunta en sis punts una mica cantelluts. Però acaba amb l’altre platet de la balança, aquest positiu, que invita a continuar en aquesta Església. Vet-ho ací tot plegat: 1. Perquè es considera l’única vertadera, treu a totes les altres el títol d’«Església» i estableix uns criteris únics de pertinença: un pensament únic, una dogmàtica única, un catecisme únic, un únic dret canònic, una única forma de litúrgia. No tolera la crítica ni la creativitat, que són considerades negatives. 2. Perquè utilitza la violència simbòlica del control, la repressió, el càstig, sovint sense respectar els drets humans. Amb facilitat es margina aquell que és qüestionat: se li nega el dret a predicar, a escriure, a ensenyar (...) Més de cent teòlegs van ser castigats quan Joseph Ratzinger era president de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. 3. Perquè practica el culte a la personalitat i gairebé s’idolatra les autoritats eclesiàstiques, sobretot el Papa. 4. Perquè es canonitzen figures que presenten unes virtuts ben enquadrades en el sistema: l’obediència cega, l’exaltació contínua de les autoritats, el «sentir amb l’església-jerarquia», molt a l’estil feixista, segons el qual el cap sempre té raó.

Accent

5. Perquè hi ha persones i cristians de naturalesa autoritària que aprecien per damunt de tot l’ordre, la llei i el principi d’autoritat, en detriment de la lògica complexa de la vida, que ofereix sorpreses i exigeix tolerància i adaptacions. Elles secunden aquest tipus d’Església. També ho fan els règims polítics totalitaris o dictatorials; més encara: hi ha una estreta afinitat entre els règims dictatorials i l’Església-poder, com s’ha pogut veure amb els dictadors Franco, Salazar, Mussolini, Pinochet i altres. Els sacerdots conservadors són fàcilment nomenats bisbes i són promoguts els bisbes fidelíssims a Roma, cosa que fomenta el servilisme. Aquest bloc històric-social-religiós ha cristal·litzat i ha garantit la continuïtat d’aquest tipus d’Església. 6. Perquè l’Església-poder coneix el valor dels ritus i els símbols, que reforcen la identitat conservadora; però no vetlla gaire pels seus continguts, mentre ritus i símbols es mantinguin inalterables i siguin conservats estrictament. A causa d’aquesta rigidesa dogmàtica i canònica l’Església institució no és viscuda com a llar espiritual. Molts n’emigren: diuen sí al cristianisme i no a l’Esgléia-poder. S’adonen de les distorsions fetes a l’herència de Jesús. I, tanmateix, hi ha figures com el papa Joan XXIII, Helder Camara, Pere Casaldàliga i altres que no reprodueixen aquell estil autoritari, sinó que es presenten com a pastors enmig del Poble de Déu. I també ens cal reconèixer aquest mèrit a aquesta Església autoritària: que mai no ha deixat de transmetre els evangelis —ni que sigui negant-los en la pràctica—; de manera que ens ha permès l’accés al missatge revolucionari del Natzarè. Ella predica l’alliberament; però generalment són altres els que de fet alliberen.

Quarto fosc

Quadre d’honor

Hi tanquem, ben agermanats, el PP Català i el govern valencià presidit per Francisco Camps. L’un, en la seva croada contra la llengua catalana, es llança a presentar tota mena de recursos per imposar la supremacia del castellà. L’altre veu agressió imperialista en les emissions de TV3 i les referències a València en una web cultural del govern català.

Hi posem el bon amic Albert Manent i Segimon el qual recentment va complir vuitanta anys. Tota una vida lliurada de ben jove al conreu de la literatura, la història immediata i contemporània, l’ajuda a joves i no tan joves, i fins i tot a la conspiració discreta, sempre al servei de Catalunya i de la nostra Església.

Publicació quinzenal d’informació i opinió

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2010: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro.

Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 16.051 08080 Barcelona Tel.: 93 302 70 88 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S.A.

Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta

Prego398