Issuu on Google+

Fundació Pare Esqué ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ).

…s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats

MaIG - JUNY 2012 - Nº 244 SUMARI

Pàg. 1 Editorial Sant Josep P. Anton Mª Sánchez Bosch

EDITORIAL

SANT JOSEP

Cada any el mes de maig comença amb una festa en honor de Sant Josep. Se’n diu de Sant Josep Obrer. Fou instituïda pel sant Pare Pius XII l’any 1955 amb la bona intenció de cristianitzar el món del treball. Pàg. 3 Rosaris i coses que s’arreceren De feia molt de temps que el primer de maig era el “dia del treball” Ferran Blasi Pvre. amb un caràcter reivindicatiu per part de la classe obrera. L’Església Pàg. 4 Fer de Metge Dr. Ramon Mª Soriano ens presenta en Sant Josep l’home just i bo que s’esmerçà en el treball per amor a la sava esposa Maria i al seu fill Jesús. Pàg. 5 L’Extensió del Regne de Déu Montserrat Llopart La devoció a Sant Josep té un fonament bíblic molt sòlid . És recoPàgs. 6 Assemblea General negut com l’espòs de Maria de la qual nasquè Jesús i, per tant, esdevé Manuel Esqué i Esqué pare legal de Jesucrist. Fou un designi del cel que, davant els dubtes Pàg. 7 L’Any de la Fe d’ell, se li ordenà que havia de prendre Maria per esposa i imposar el nom de Jesús al fill d’ella en naixeria. I fou la mateixa mare de Jesús Papa Benet XVI que li donà aquest títol de pare quan adreçant-se al seu fill, després Pàg. 8 Creure en Déu de trobar-lo al temple, li digué: “El teu pare i jo et buscàvem amb àn Xavier Garralda Alonso sia”. Pàg. 9 El Sant Evangeli Francesc A. Picas Així ho explica molt bé Sant Bernardí de Siena en un sermó sobre Pàg. 10 Humilment Coherents Sant Josep que l’ofici de lectura del dia de la seva festa la Litúrgia de Natàlia Pla i Vidal les Hores ens reprodueix. Pàg. 11 El Portal de l’Àngel “Si compares Josep amb tota l’Església de Crist, ¿no és aquest home Josep Mª Vilarrúbia-Estrany especialment escollit per mitjà del qual i sota del qual Crist fou introPàg. 11 El més sincer agraïment duït ordenadament i honestament en aquest món? En conseqüència, Pàg. 12 La Conversió dels Primers Fidels si tota l’Església santa està endeutada amb la Verge Mare, ja que per P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. ella va rebre Crist, així també, després d’ella, sant Josep és el mes digne del nostre agraïment i reverència. És indubtable que Crist no nega pas en el cel la familiaritat, la reverència i l’altíssima dignitat que, quan vivia a la terra, mostrà envers sant Josep, tal com un fill ho mostra al seu pare: al contrari ho completa i culmina”. Tanmateix, el silenci que mantingué sant Josep en vida, s’ha extès també en gran part de la història de l’Església. Tal silenci no fou desvetllat gairebé fins als segles XV i XVI amb Jean Gerson i Sta. Teresa de OBRA CULTURAL MARIANA Jesús. Aquesta santa en tingué una bona experiència quan digué “No Revista i portaveu de l’Associació. me acuerdo, hasta ahora, haberle suplicado cosa que la haya dejado Publicació bimensual de de hacer”. Li encomenava totes les seves Fundacions i la difusió de les Pastoral Catòlica seves obres ha influit moltíssim en la devoció a Sant Josep. Al segle XVII el papa Gregori XVI l’any 1621, estengué la festa de sant Josep per a tota l’Església Universal. Al segle XIX sorgeix una multitud de congregacions religioses que es confien al patrocini de St. Josep. El 1870 el papa beat Pius IX, el proclama Patró de l’Església Universal i el 15 d’agost de 1889 el papa Lleó XIII publica l’encíclica “Quam pluries” en què confia a St. Josep la protecció de l’Església envoltada de tants Pàg. 2 Aquí va començar tot P. Xavier Moix C.M.F.

Passa a la pàgina següent

2261


AQUÍ VA COMENÇAR TOT

D

esprés de quaranta minuts de viatge, la guia informà pel micròfon de l’autocar: “ A l’esquerra, encara lluny, poden veure La Flor, que en la nostra llengua hebrea es diu Natzaret”. Els pelegrins van fer un religiós silenci, i amb la vista acaronaven el poblet blanc i verd, com niu d’orenetes, envoltat d’un cercle suau de turons, amb una sembrada de petites granges de tova blanca i tires d’olivars. Alts i prims, els xiprers vigilaven datilers, vinyes i camps de blat. La vall era vestida de flors. Sicòmors, nogueres, figueres i palmeres es rellevaven com a torxes a l’arribada del canvi de les estacions. Amb una tímida fressa, les càmeres fotogràfiques retenien imatges d’aquell racó privilegiat de Terra Santa, al nord de Galilea. Ronit, era el nom de la guia, una noia hebrea, amb el do de caure bé només de saludar-la. Els pelegrins abandonaven l’autocar de l’agència de viatges “Magister”, agrupant-se al voltant de la Ronit, mentre el conductor, un palestí d’etern somriure -però que no aviava una sola paraula-, ajudava les persones més grans. La peregrinació estava formada per 40 feligresos de centres parroquials de Lleida, Tarragona i comarca del Maresme, acompanyats de tres capellans. Un d’ells era el meu amic mossèn Antoni, de Menorca. El primer que va dir-me en posar peu a terra: “Aquí va començar tot”, m’explicà amb la cantarella de la gent de Ses Illes. Reverents com qui visita el lloc sagrat d’una catedral, el grup de pelegrins seguia el camí

cap a “la Font de Maria”, la Basílica.... Natzaret té avui seixanta mil habitants, molts de religió cristiana. Les cases i placetes l’assemblen a qualsevol poble de l’Orient. L’únic que el distingeix és la multiplicitat d’esglésies, convents i campanars. Vora les 10 del matí, els carrerons eren una riuada de gent davant els venedors de roba, corredisses entremaliades de nens poc vestits i mal calçats, però amb un aire d’intel·ligència i picardia pintat al rostre. Imatges torbadores de soldats armats, per la situació de guerra del país del Rei de la Pau. Direcció a la “Font de Maria” -Natzaret d’avui té aigua corrent a totes les cases-, una noia carregava pa en una bossa de plàstic. El meu amic menorquí va tancar els ulls. “Em vaig imaginar que es deia Maria i duia al cap un càntir de broc gros per omplir-lo d’aigua de la font”. Una plaça xica donava entrada a la Basílica de l’Anunciació. Sota la cúpula, de 57 metres d’alçada, que presenta l’aparença del calze d’un d’un lliri que s’obre des de la claror del cel -imatge de l’Encarnació-, els pelegrins van esperar les dotze del migdia. “L’Àngel del Senyor va anunciar a Maria.” “Mai no havia resat una Ave Maria amb tant de fervor”, confessava algú amb els ulls entelats. “Aquí Déu es va fer home i habità entre nosaltres.” Aquest AQUÍ, en cap altre lloc de la terra és tan real, només AQUÍ, a Natzaret. El sol penetrava pels pètals del lliri de la cúpula, com un dia, allí mateix, l’Esperit sant en el si de Maria. Xavier Moix, C.M.F.

Vé de la pàgina anterior

perills i persecucions. Arribats al segle XX, el papa Beat Joan XXIII encomana a St. Josep el fruit del Concili Vaticà II i fa introduir el nom de St. Josep en el Cànon de la Missa. A Barcelona, tenim un magnífic santuari dedicat a St. Josep, el molt famós Sant Josep de la Muntanya. fou impulsat per la Beata Petra de St. Josep, una dona molt compromesa en la labor social. Personalment recordo que quan jo era alumne del Col·legi Cor de Maria de Barcelona (actualment anomenat Col·legi Claret) el director d’aleshore P. José Jiménez Degado va organitzar una rifa en favor d’un altar i imatge de St. Josep, que 2262

encara es conserven. També recordo que, per a motivar-nos, ens explicava que, durant els seus estudis a l’Universitat de Barcelona, va convencer els seus companys d’estudis perquè s’encomanessin a St. Josep a fi d’ésser aprovats en els exàmens. Un cop això aconseguit, pujaren tots al Santuari a donar-li les gràcies. Jo també m’ho he aplicat a l’hora dels meus estudis universitaris i en molts altres moments apurats de la vida i amb goig reconec que Sant Josep és un eficaç protector que sap donar consol i ajuda quan més se l’ha necessitat. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.


ROSARIS I COSES QUE S’ARRANGEN

U

n dels records bonics que tinc de la meva mare i de les meves àvies, i també de les ties, és la proporció adient entre l’estima que mostraven, per una banda, envers les coses noves, de compra -i també de venda, perquè totes elles van tenir sempre alguna mena de dedicació al comerç- i, per altra, l’atenció, que en diria gairabé devoció, a les coses usades, sobretot si s’havien de reparar. Jo em penso que valoraven el pes i la qualitat del treball que s’havia anat incorporant en alguns objectes amb el pas del temps. Procuraven que a la casa hi hagués sempre a mà, a més de les més variades acostumades eines, les de tots, també fils i agulles, didals i imperdibles, i cordills o filferro -del més fi i del gruixut-, claus de tota mena -elles en deien tatxes- i productes per empegar eficaços. Segurament que per això, quan experimento la necessitat d’ajuda en una cosa material -un botó que ha saltat o que no aconsegueix passar pel trau, un gafet i una anella que no enganxen, o una cadena que s’ha romput- recorro als àngels de la guarda, que són esperits purs, però que hom imagina amb rostre jove, bell i amb ales, però també a alguna angeleta, encara que puguin portar un nom com Rita, Concepció o Teresa, aquestes de gènere femení, i d’una vellesa jove, que respon sempre a les peticions. I que, de vegades també, en comptes d’ajudar a arranjar allò, fan que hi guanyem amb el canvi, i ho tinguem de compra o de regal. I segurament que, també per tot això, tinc tant d’afecte a la materialitat dels rosaris,

uns instruments que s’han gastat de tant fer-los servir, i que els han reparat, posant en aquestes operacions el mateix afecte que en el fet d’utilitzar-los. Si algú arriba a llegir aquestes ratlles, que em perdoni les consideracions que hi faig a propòsit d’una anècdota que han protagonitzat uns rosaris que recentment vaig trobar al damunt de la taula on treballo, o hauria de fer-ho. Eren sencers, amb tots els grans per les cinc denes i el penjoll que acaba amb una creu. Però els veia de la mateixa qualitat que els trossos que havia conservat, d’uns que devien ser de la mateixa procedència, i que es van trencar, no pas a causa d’haver-ne fet un exagerat ús, i volia pensar que podien haver estat recompostos. No tinc interès a saber com va aparèixer allí aquell estri de pietat. I no hi vull fer entrar la imaginació. De tota manera, a mi sempre em recordaran els rosaris de la meva mare, que mai no els llençava, i sempre eren objecte d’arranjaments, encara que aquests no fossin sempre tan perfectes com el que es pot haver produït ara a partir d’aquells bocins a què em refereixo. Per altra banda, m’agrada pensar que els rosaris, fan treballar els dits quan es resa, i acompanyen la pregària de l’esperit i del cos, i amb aquest, de les mans, i també de les cames, quan emplenem amb parenostres, avemaries i glòries, els carrers de la ciutat i els camins del camp o dels passadissos de casa, quan seguim, tots sols, o amb d’altres de la família, uns itineraris aparentment capriciosos, amunt i avall o a dreta i esquerra, que solen ser variats i ajuden, sense distreure’ns gaire, a fer més descansadament el rés. Ferran Blasi, Pvre.

2263


Fer de Metge FETUS MORT A PUNT DE NÉIXER

La obstetrícia (art dels parts), quan es capgira, posa en perill dues vides, i quan una d’elles es perd, és un drama”. Bé feia temps que no vivia un èxitus fetal, encara que fos indirectament. Recentment m’ha tocat i tractaré d’explicar-vos. En la meva especialitat, com a totes les feines hi ha moments difícils, i un d’ells, és afrontar junt amb la família, la presència d’un fetus mort dins la panxa, quan l’embaràs és a terme, que vol dir, a punt de néixer, quan ja la mare i la família, ho han comprat tot, i ja tenen el niu preparat i a punt. Es tracta d’una noia de 38 anys, amb un gran sobrepès que, en aquest aspecte sembla que no s’havia cuidat, la vaig veure a urgències, dues vegades i venia amb dolor a la panxa i quan li fèiem el monitor, no és reflexava cap patologia i l’únic que li millorava era el metamizol begut (medicació no recomanada a l’embaràs). Jo crec que del dolor en va fer un gra massa i en va prendre més quantitat de medicació de la que el metge li va dir que podia prendre. Crec que, com li anava bé, és va passar d’analgèsic. Els registres fetals eren normals i li vàrem recomanar que tornés a l’endemà. No ho va fer, i a l’altre dia , sí ho va fer, però ja tenia el fetus mort. Quina ha estat la causa d’aquest èxitus?. No ho sabem, estem prendents de l’autòpsia fetal; està per veure quina pot ser la causa. Avui tothom sap de tot, i s’atreveix a qüestionar la medicació. Però ningú qüestiona si es pot fumar, i fins i tot fumar marihuana, ni si es pot prendre alcohol o qualsevol analgèsic, encara que estiguis embarassada. El que la gent pensa és que, si treu el dolor, es anodí i bo. S’atreveixen a qüestionar-te si poses corticoides quan estan qüestionats, com quan els recomanem en l’embaràs per minimitzar la capa del surfactan pulmonar fetal, amb el què s’escursa el temps a la incubadora, si és nat un prematur, perquè aquesta capa del

pulmó, on es fa l’intercanvi d’oxígen fetal, i un surfactan prim és el que permet respirar al nenet. Ens interessa la nostra comoditat i per ella fem i acceptem el que ens sembla millor, sense assumir el que convindria fer. Coneixem que l’embaràs és una situació de risc. Em pregunto per què durant l’embaràs les dones d’avui que són i estan molt informades, elles que sempre han estat lluitadores de l’estètica, abandonen els seus drets i coneixedores del que els convé, durant l’embaràs ho obliden quasi tot, i passen a negar-ho tot i deixen d’escoltar com si no volguessin ser informades, i lluiten contra el que sabien, i es deixen anar, i ja no els importa el pes que guanyen, inclús se n’aprofiten per descuidar-se, i arribar a pesos que mai havien esperat arribar-hi i tot això, pel sol fet d’estar gestants, és com per estar en una fita aconseguida. Ja ho tenen quasi tot.

Em pregunto per què durant l’embaràs les dones d’avui coneixedores del que els convé ho obliden quasi tot

2264

El fetus no respirava quan va tornar a urgències. Encara no sabem què és el que li ha passat en aquest fetus, i potser mai no arribarem a saber la causa d’aquest èxitus. Això ens anirà bé conèixer-ho pel futur, perquè no es repeteixi, aquest fet tant dolorós que ho és, per tothom, no sols pels pares i la família, sinó també pels qui treballem en una sala de parts. Quan ve un recent nascut tothom espera bombons, flors i cava i celebrar-ho. En aquest cas, no hi ha culpables i, segons com, potser millor que no hagi vingut, perquè si tenia un problema aquest nadó l’hagués portat per sempre i no sé què és pitjor. La desídia, la irresponsabilitat d’assumir la gestació comencen al moment de la concepció i mai no acaba. Aquesta mare ha fet un sobrepès, i no s’ha privat de res, ni hàbits tòxics durant l’embaràs. El fetus és molt vulnerable, i no ha pogut aguantar aquest ritme. Dr. Ramon Mª Soriano i Camps


TERCER MISTERI L’ extensió del Regne de Déu

E

l Regne de Deú, que va venir a instaurar Jesús amb la seva vinguda, va començar com una petita llavor. Ens ho diu l’evangeli, “tan petita com un gra de mostassa, la més petita de les llavors” Era una nova manera de viure, segons uns valors nous, fins ara desconeguts per tota la gent del temps de Jesús. Perdonar 70 vegades 7, parar l’atra galta, donar al que et manllevi, partir la teva capa, fer als altres el que vulguis que et facin a tu..., Tota una doctrina nova, que culmina “estima els altres, com t’estimes tu mateix”. Aquesta idea de germans, de compartir, de Déu Pare únic i de tots... era nova, molt nova a les seves oïdes, i lentament havia d’obrir-se camí. Dotze amics per començar... i una gran multitud per continuar.

Senyor: Dona’ns un cor nou, on hi càpiga l’AMOR per a tothom. Jesús ens va obrir el camí d’una nova manera de viure. Ara ens toca a tu i a mi fer-la nostra i possible. No són grans paraules i fets, és una vida senzilla que tothom sàpiga el que ets, perquè estimes sense mida. Montserrat Llopart

No sé si hi pensem sovint i seriosament, que nosaltres estem en aquesta multitud desprès. No sé si pensem que Jesús va enviar els dotze: “Aneu i prediqueu...”, però que en aquells dotze hi érem representats tots els homes i dones, fins a la fi del món. “Aneu i prediqueu”, això és estendre el Regne de Déu. Som aqui, en el lloc de cadascú, i en aquest lloc ens toca predicar a cada moment, en cada circumstància amb el mètode necessari i eficaç, però sempre amb el que totes les generacions entenen i entendran sempre, amb AMOR. Estimar sense mida, sense esperar retorn i a tothom és anar fent present a la terra el Regne de Déu. És respondre a la crida de Jesús: “Aneu i prediqueu!”.

NOTA: Convé fer aviat les inscripcions per al pelegrinatge a Lourdes del 6 al 9 de Juliol de 2012 La Secretària Sra. Mercè ve a les oficines els dimarts de 5 a 7 de la tarda. El seu telèfon 93 436 46 11. Cal també advertir que les nostres oficines restaran tancades durant els messos de juliol i agost. 2265


ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DE L’OBRA CULTURAL MARIANA I FUNDACIÓ PARE ESQUÈ

Esperem el concurs de tothom que senti una simpatia -ni que sigui a distància- per l’Obra Cultural Mariana i Fundació Pare Esqué. Ni podem ni volem donar-nos per defallits; ho vàrem aprendre bé, sóm lluitadors de mena. Així doncs, per al proper set de juny (07/06/2012) dijous i a les 18,30 hores, queda convocada l’Assamblea General Ordinària de l’Obra Cultural Mariana/Fundació Pare Esqué, amb el següent ordre del dia:

P

ortem ja deu anys sense la tutoria del fundador de la nostra Obra, el Pare Esqué. Penso que tal vegada no es presagiava aquesta continuïtat. Era molt alt el seu carisma, i encara més gran el repte que se’ns presentà. Jo creia, que les institucions estan ben vives, mentre els seus membres i simpatitzants ho vulguin. Quan decau l’entussiasme, quan minva la vinculació i l’interès i es rebaixa el compromís, qualsevol Obra per elevada que sigui corre el perill d’anar en orris. Abans no arribi aquest moment a la nostra Obra, cal prendre mesures prudents, que assegurin la seva continuïtat. Estic convençut, que la primera providència, seria fer a partir d’aquí, una convocatòria oficial per a renovar la Junta, des del propi president i els vocals, que poguessin aportar saba nova, nous projectes, una nova perspectiva i un major entusiasme; una nova Junta amb capacitat per recolzar amb vertader afany al nostre Consiliari, i ajudar així a revitalitzar admirativament la nostra Obra. Cal sens dubte, aprofitar altres sinergies que estan a tocar. Caldria potser, buscar la complementarietat d’altes institucions amb semblants objectius, i fer possible una forta expansió. Cal implementar noves idees, ja. Potser podríem mirar el nostre entorn més proper, segur que hi trobaríem afins. Cal també una major presència física als nostres locals, perquè la persona que fins ara atenia no només a la gent pròpia sinó també als serveis normals de l’Obra, ja no pot fer-ho. Sí, cal renovar-se. 2266

a) Aprovació, si s’escau dels comptes de l’exercici any 2011. b) Aprovació, si cal del pressupost pel present any 2012. c) Votació i elecció d’una nova Junta Rectora, per a conduir el destí de la nostra Obra, en els propers anys. d) Torn de precs, preguntes i suggeriments. Es prega difondre la celebració d’aquesta Assemblea, al major nombre dels nostres amics i col·laboradors i simpatitzants, per tal de departir i valorar així tots junts, amb alternatives i solucions positives, donada l’especial transcendència en què ens trobem. Us esperem a tots. President de l’Obra Cultural Mariana Manuel Esqué i Esqué

U U U U U UU U Assemblea de l’Obra Cultural Mariana i Fundació P. Esqué Dijous 7 de juny a les 18,30 h. Molt important l’assistència


L’ANY DE LA FE Promulgat per Benet XVI

L

a fe, creix quan es fe en el Senyor Ressuscitat viu com experiènen les nostres catedrals i escia d’un amor que glésies de tot el món; en les es rep i es comunica com nostres cases i amb les nosexperiència de gràcia i goig. tres famílies, perquè cadascú Ens fa fecunds, perquè eisenti amb força l’exigència de xampla el cor en l’esperanconèixer i transmetre millor ça i permet donar un tesa les generacions futures la timoni fecund: en efecte, fe de sempre. En aquest Any, obre el cor i la ment dels qui les comunitats religioses, així escolten per acollir la invitacom les parroquials, i totes ció del Senyor a acceptar la les realitats eclesials antigues seva Paraula per ser els seus i noves, trobaran la menera deixebles. Com afirma sant de professar públicament el Agustí, els creients “s’enCredo. forteixen creient”. El sant Desitgem que aquest Any bisbe de Hipona tenia bons susciti en tot creient l’aspiramotius per expressar-se ció a confessar la fe amb plenid’aquesta manera. Com satud i renovada convicció, amb bem, la seva vida va ser una confiança i esperança. Serà recerca contínua de la belletambé una ocasió propícia per sa de la fe fins que el seu cor intensificar la celebració de la va trobar descans en Déu. Els seus nombrofe en la litúrgia, i d’una manera particular en sos escrits, en els quals explica la importànl’Eucaristia, que és “el cimal al qual tendeix cia de creure i la veritat de la fe, romanen enl’acció de l’Església i també la font d’on brocara avui, com un patrimoni de riquesa sense lla tota la seva força”. Al mateix temps, esigual, i permeten encara a tantes persones perem que el testimoniatge de vida dels creque busquen Déu de trobar el camí just per ients sigui cada cop més creïble. Redescobrir a accedir a la “porta de la fe”. els continguts de la D’aquesta forma, la fe professada, celeLa fe només creix i s’enforteix fe només creix i s’enbrada, viscuda i preforteix creient; no hi gada, i reflexionar creient; no hi ha una altra ha una altra possibilitat sobre el mateix acte per a posseir la certeamb què es creu, és sa sobre la pròpia vida possibilitat per a posseir la certesa un compromís que que abandonar-se, en tot creient ha de fer sobre la pròpia vida un crescendo continu, propi, sobretor en a les mans d’un amor aquest Any. que s’experimenta sempre més gran perquè No per casualitat, els cristians en els prité el seu origen en Déu. mers segles estaven obligats a aprendre de En aquesta feliç commemoració, desitjo memòria el Credo. Això els servia com a orainvitar els germans bisbes de tot el món a ció quotidiana per no oblidar el compromís unir-se al Successor de Pere en el temps de assumit amb el baptisme. Sant Agustí ho gràcia espiritual que el Senyor ens ofereix recorda amb unes paraules de profund sigper rememorar el do preciós de la fe. Volem nificat, quan en un sermó sobre la redditio celebrar aquest Any de manera digna i fecunsymboli, el lliurament del Credo, diu: “El símda. Caldrà intensificar la reflexió sobre la fe bol del sat misteri que vau rebre tots alhora per ajudar tots els creients en Crist a fer que i que avui heu recitat d’un en un, no és altra la seva adhesió a l’Evangeli sigui més conscosa que les paraules en què es recolza sòcient i vigorosa, sobretot en un moment de lidament la fe de l’Església, la nostra mare, profund canvi com el que la humanitat està vivint. Tindrem l’oportunitat de confessar la sobre la base incommovible que és Crist el Senyor. 2267


¿ CREURE EN DÉU, O CREURE A DÉU ? La veu de Déu està més enllà dels experiments materials

E

l “No mataràs”, per exemple, té un ressò en tot correcte, una comprovació interior intuïtiva de que això és el que és bo, de que és quelcom que s’imposa a la nostra consciència. Creure això és escoltar Déu que parla en el fons de la nostra consciència, donar fe a la seva veu santíssima. Negar això, en canvi, fa que l’home esdevingui un malvat, un assassí no sols dels altres sinó també de si mateix en matar la veu de la seva consciència, un ésser mancat d’amor, una criatura que no escolta, que no creu a Déu. És inútil que es disfressi amb vestimenta pseudo-científica, la pretensió d’acabar amb la vida d’un semblant serà sempre una barbàrie moral, per més que s’intenti justificar-la amb un llenguatge racionalista. Hi ha potser cap raonament que canvïi el que és un crim en acció virtuosa? Hi ha veritats que o són més enllà de la ciència, de l’evidència empírica material. I justament la ciència, si vol esdevenir saviesa, ha de servir aquestes veritats. Així la ciència dirigida a matar éssers humans serà sempre

Hi ha veritats que hi són més enllà de la ciència, de l’evidència empírica material. I justament la ciència, si vol esdevenir saviesa, ha de servir aquestes veritats. una aberració. I en canvi la ciència dirigida a salvar vides és una benedicció que ennobleix el científic. Els fins bons no neixen de la pròpia ciència, sinò que són anteriors a la ciència i la il· luminen i la condueixen per camins lluminosos i humans. És evident que no hem de comprovar amb un experiment material que estimem els nostres pares, o la nostra esposa, o espòs, o els nostres fills. Està clar que existeixen veritats que hi són més enllà de la ciència física 2268

o química. El terrible és que hi ha persones que s’amputen aqueixa vista interior, que sufoquen la veu de la consciència, la veu de Déu. D’altra banda, ¿de què ens serviria creure teòricament en Déu, si no escoltem la seva veu, si no fem el que Ell, amorosament, ens mana? La nostra situació no seria millor que la dels ateus que neguen que existeixi la veu de Déu. La fe viva és acollir amb amor i bona voluntat aqueixa veu divina que ressona en el nostre interior, disposats a secundar-la. Seguir aquesta veu ens omple de pau i de joia, dóna un horitzó d’amor i de contentació interior: El nostre cor s’esponja, s’eixampla. Potser que a vegades ens costi, fins i tot molt, seguir la veu amorosa que ens inclina al bé, però infinitament més gran és la recompensa d’una vida sense remordiments, d’una vida en pau ja a la terra i d’una vida beneurada en l’eternitat. Xavier Garralda Alonso


El Sant Evangeli, un llibre de format modern i de butxaca Edicions del 1926 i 2012

E

l Cardenal, Arquebisbe de Barcelona, Lluis Martínez Sistach, en aquesta quaresma 2012 ha fet editar deu mil exemplars en català i deu mil en castellà de l’Evangeli segons Sant Marc, en un format modern i de butxaca. Recordem que Foment de Pietat Catalana, l’abril de 1926, havia editat “El Sant Evangeli, coordinació dels quatre evangelistes”, en un llibret de butxaca de 13 x 8, i 472 pàgines. El cardenal Francesc Vidal i Barraquer hi escriví el pròleg. L’Evangeli hauria de ser el primer, en tots els prestatges de les llibreries familiars i en la taula o reclinatori de tota persona pietosa; llibre diví que hauria de portar tothom a la butxaca, com a primer element de vida espiritual. L’Arquebisbe de Tarragona concedí 200 dies d’indulgència als fidels cada vegada que cooperessin en la divulgació del Sant Evangeli amb propaganda, almoines o oracions. També figurava a l’Evangeli de 1926 un exhortant segon pròleg del que fou bisbe de Vic, Venerable Josep Torras i Bages, extret de l’edició de “El sant Evangeli” publicat el 1912 pel Dr. Marti Serra. Edició que celebra actualment el centenari. Escrivia el Dr. Torras i Bages. “Jesús i l’Evangeli són una mateixa cosa. Llegeix i medita amb fe i humilitat, com qui escolta el mateix Déu que et parla”. “Foment de Pietat” el 1926 edità trenta mil exemplars del Sant Evangeli en llengua catalana. Actualment, com és de suposar, estan totalment esgotats. Han passat 86 anys. És possible que algunes famílies en guardin un exemplar. Cal recordar que el 1936 Catalunya sofrí una dura i sagnant persecució religiosa i moltes famílies acusades de catòliques, van ser vilment registrats els seus habitatges pels comitès rojos, amb espoliacions de llibres i imatges que destruïren, i especialment amb

usurpacions de valors diversos. També en aquells anys, les famílies cristianes reberen amb amenaces l’ordre d’entregar al Comitè els llibres que parlessin de Déu. Llibres i imatges que eren recollits pels milicians entre plors de les nostres mares, i els cremaven a les places dels pobles. Jaume Estruch, de l’Ametlla de Merola, un obrer tèxtil, cristià de gran cultura, intentà salvar els llibres de la seva biblioteca, i els amagà a la barraca de la vinya del seu pare, transportats en carretons dissimulats. Però el Comitè de Navàs ho descobrí, el detingué, i a la mateixa vinya amb una llauna de gasolina calaren foc als llibres. Jaume Estruch no fou afusellat a la pròpia vinya gràcies a la intervenció del president del Comitè de l’Ametlla. Podia haver estat un màrtir del Sant Evangeli. Amb tristesa recordem que el Comitè de Navàs, a la nit del 6 d’octubre de 1934, col· laboradors de la revolució iniciada a Barcelona, assassinaren el senyor rector, mossèn Josep Morta, actualment en vies de beatificació. La revolució fou sofocada a la mateixa nit. En les breus hores que durà, els col· laboradors anarcomarxistes cremaren els temples de Navàs, Vilafranca del Penedès, Morell, Mataró i altres. Astúries se sumà a la revolució. Allí durà deu dies , foren assassinats 34 eclesiàstics, alguns d’ells, avui beatificats. El senyor bisbe d’Oviedo, D. Joan Bta. Luis Pérez es trobava malalt a Pola de Gordon. En donar-li la noticia, va perdre la paraula del disgust, i morí a Madrid al mes just de la terrible revolució. Si a Barcelona l’aixecament de la nit del 6 d’octubre de 1934 hagués durat unes setmanes, la Catalunya cristiana hauria sofert unes terribles matances, com la que sofrí a partir del 20 de juliol de 1936, en implantar-se la revolució anarcomarxista. Francesc A. Picas

2269


HUMILMENT COHERENTS

V

aig escriure –ja fa una colla d’anys– sobre l’experiència personal d’incórrer en contradicció. Hi expressava un cert dret a la incoherència, a no ser sempre capaços d’actuar d’acord amb allò que en principi opinàvem o desitjàvem. I, fins i tot, a que tot alló relatiu a nosaltres no encaixés amb precisió matemàtica quotidiana de la limitació humana.

i de diversa manera. Ens esgotem per motius completament diferents els uns del altres, i tot ho vivim d’una manera dispar.

és, certament, un sedàs pel qual cal passar la nostra coherència personal: però no pas l’únic.

irrenconciliable en uns, és una maravellosa originalitat en d’altres. La coherència deixa de ser abstracta per tornar-se concreta, per expressar-se en vides completament particulars, diferenciades les unes de les altres.

Per això, la coherència no està renyida amb el fet de ser limitat. Una coherència merament conceptual corre el risc d’esdevenir freda, sense gràcia, sense ànima. La coherència necessita la voluntat per acréixer; però una coherència feta exclusivament de força Passat el temps, tinc la impressió que de voluntat acaba per atrofiar. En canvi, des aquests comportaments no tan sols no es d’aquesta perspectiva, fins les nostres conpoden titllar sempre estrictament d’incohetradiccions esdevenen coherents, perquè es rències, sinó que més aviat responen, moltes llegeixen des del conjunt de la nostra pervegades, a una mena de coherència integral, sona, no solament des de la nostra raó. Ens resultant de la integració de les diverses dicontradiem coherentment amb la nostra mamensions de l’ésser humà i també, per què nera de ser. Som previsibles, d’alguna maneno, reflex de la particularitat de cadascú. ra, per als nostres coneguts. I els qui ens estiM’explico. men, somriuen davant d’aquesta lògica “tan nostra” que fa que aquest comportament La coherència que ens exigim els uns als tingui sentit en nosaltres–,tot i altres ha estat marcada –com que tingui aparença de desproHi ha un sentit de tantes altres àrees de la vida– pòsit. “Ell/ella és així”, resumim. per un excessiu accent en allò coherència que, Coherentment incoherents. racional. Contrastem el que fem per dir-ho d’alguna amb el que pensem, amb les opiAllò que no passa a ningú, els manera, és tan nions, les conviccions raonades, passa a alguns. El que en uns és cordial com el que sabem i coneixem més o imperdonable, en d’altres és perconceptual menys objectivament. I aquest fectament comprensible. Allò

Hi ha un sentit de coherència que, per dir-ho d’alguna manera, és tan cordial com conceptual. No es tracta de cap manera de renunciar a la racionalitat, i menys encara a la raonabilitat, sinó d’ampliar els criteris amb els quals avaluar la coherència humana. I és que les coses prenen el seu autèntic sentit contemplant la globalitat de la persona, totes les seves dimensions en la seva interactivitat. Segurament això té relació amb la teoria de les intel·ligències múltiples del recentment guardonat amb el Premi Príncipe de Asturias 2011, Howard Gardner, teoria que va sent completada per altres autors. La coherència es dóna en la relació, en la connexió, per tant, dels diversos vessants del nostre ésser: el que pensem, el que sentim, el que volem, el que ens agrada, fins i tot el que intuïm. I tot això en la labilitat, en la fragilitat, que es concreta diferentment en cada persona. Ens equivoquem en coses diferents 2270

No advoco per la irresposabilitat. Ni per la banalitat. Menys encara pel relativisme del “tot val”. Ans al contrari: considero la bondat d’una coherència humil, que reconeix realistament la sorprenent complexitat que es dóna en cada ésser humà i que invita a considerar la congruència més existencialment que idealment, que és l’única manera com es pot ser veritablement. Adaptem els nostres principis i conviccions en bé de la novetat que la vida concreta ens pugui plantejar. Els arguments definitius són sempre vitals, i hi tenen cabuda totes les raons del món, és clar. Però mai aïllades de l’ésser concret; mai violentant els afectes, les inclinacions. els gustos...en definitiva, el bé que cada persona intueix per a ell mateix. Per Nàtalia Pla i Vidal,


Monuments plens d’història, monuments plens de Fe El Portal de l’Àngel (2a. part)

H

an passat molts anys des del relat anterior.

EL MÉS SINCER

L’any 1823, en ple AGRAÏMENT Trienni Liberal, va fer fonedís la ceràSandra Buisan  Barcelona  mica. Una còpia la podem contemplar a la sala d’actes de la parròquia hostafranquina, sota l’advocació del Sant Àngel Custodi. La imatge al restar dins una capella, de moment, és respectada.

Joan Balta Terrassa

Gabriel Aixut Tàrrega Jaume Vilalta Balaguer R. Ribera Oliva Cervera Mª Rosa Guiu Juncosa de les Garrigues Família Asín/García Barcelona  Xavier Sala Sallent Silvia Perés Lleida Mª Carmen Cardete Barcelona Amadeu Rosell Manresa

L’any 1854 final- Família Pallarés Barcelona ment Barcelona té Família Morillas/Esqué Barcelona  permís per aterrar muralles.

Encarna Pujol Molins de Rei

La Santa imatge és duta a la veïna parròquia de Santa Anna, Montserrat Clivillé Lleida Francesc A. Picas La Jonquera en unes dependències annexes al claustre. Feia poc, concretament el 1839, que el rodal de Les Barra- Josep Lobaco Manresa Família Borràs/Garrote quetes havia estat annexat a Barcelona. El territori fins aleshores de santa Maria de Sants, abarcava un perímetre entre la Riera de Magòria i la Creu Coberta (en propers butlletins l’estudierem), no lluny de l’actual plaça d’Espanya.

Barcelona 

Rosa Castellà Castelladral Júlia Casanovas Barcelona  Montserrat Bonsfills Terrassa

El rodal a partir de l’any següent tingué permís per edifi- Rita Palau Navàs  car-se i ben aviat van demanar els veïns la santa Imatge, ja Paquita Sangrà Bellpuig d’Urgell que -amb raó- aquell rodal era “la nova porta de la ciutat”. El trasllat ajudat per una carrossa tirada d’uns cavalls ben Josefina Martínez Sant Quirze del Vallés guarnits fou el 6 de març de 1857. La comitiva era presidida per l’Ajuntament. Com ja s’ha anunciat la història, si Déu vol, continuarà.... Josep M. Vilarrúbia-Estrany

NOTA: A dalt hem reproduit, en fotografia la imatge del Sant Àngel Custori a l’Església d‘Hostafrancs. Hi va romandre des del 6 de març de 1857 fins al 20 de juliol de 1936

2271


La conversió dels primers fidels

L

a vostra gràcia ha penetrat, oh Déu: saturada d’amor en el cor dels vostres fidels.

tabescència de les seves ànimes. El clam de tothom era corprenedor en aquella plaça: què hem de fer, germans? deien milers de veus.

Com una flama que dissipa les ombres: ha il· luminat les seves ments, i s’han lliurat a l’evidència de la veritat.

Vós, Senyor, sentiu més que ningú aquelles paraules: perquè mai no heu desoït el clamor dels humils i freturosos.

Com una torrentada impetuosa: ha esbardissat els arços i esbarserars, que havien malmès el camp de les seves ànimes.

—”Penediu-vos i feuvos batejar en nom de Jesús, el Crist: perquè se us perdonin els vostres pecats”, deia l’apòstol.

Com l’oli que ablaneix les coses més resistents i dures: suavitzà els seus cors i els amorosí. El poble, Senyor, s’atansava rabent als vostres apòstols: tenien ànsies de veritat i d’amor, d’un camí que menés de dret a vós.

Tres mil foren regenerats per l’aigua i l’Esperit Sant: la collita havia estat esplèndida en la primera jornada. Feu també que la nostra dedició a la vostra gràcia sigui per sempre: però comptem amb el vostre ajut, Senyor.

Necessitaven una injecció de la vostra gràcia: una injecció que els retornés de la

Manuel Esqué i Montseny C.M.F.

OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué

Dipòsit Legal: B-43.692.80

President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Manuel Esqué i Esqué

Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.

Redactors col·laboradors:

Mn. Josep Mª Alimbau

Miquel Bonjoch, C.M.F.

Agustí Miarnau, C.M.F.

Alex Pastor

Enric Balaguer i Mestre

Manuel Esqué i Esqué

Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.

Francesc A. Picas

Ferran Blasi, Pvre.

Xavier Garralda Alonso

Jordi Morillas

Amadeu Rosell

Mn. Antoni Mª Bausili.

Mercè Garrote, secretària

Antoni Munné

Ramon Mª Soriano Camps

Núria Boldú

Montserrat Llopart

Joan Naboa

Josep Mª Vilarrúbia-Estrany

FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Bloc/Web a http://www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.

2272


Revista Obra Cultural Mariana - No. 244 / Maig - Juny 2012