Issuu on Google+


291

Revista mensual - Any 27è Setembre 2006

Editora Fundació Roca i Galès

SUMARI

Redacció i Administració Aragó, 281, 1r 1a 08009 Barcelona Tel. 93 215 48 70 - Fax 93 487 32 83 cc@rocagales.org www.rocagales.org

Tornaveu

Amb el suport de la Confederació de Cooperatives de Catalunya Coordinació Agnès Giner i Carme Giménez Consell de Redacció Josep Busquets, Núria Esteve, Carme Giménez, Agnès Giner, Joan Josep Gonzàlez, Santos Hernández, Esteve Puigferrat, M. Lluïsa Navarro i Josep Rafecas. Els autors són responsables dels articles signats. Ni la direcció de la revista ni els editors comparteixen per força les opinions que puguin reflectir els textos aquí inscrits.

Foto de portada Roger Serrat-Calvó, (botiga d’Abacus) Disseny i maquetació L’apòstrof, SCCL Disseny coberta Francesc Boixader Impressió Gramagraf, SCCL Dipòsit legal B-22.283/80 I.S.S.N. 1133-8415 Aquesta revista ha estat impresa sobre paper ecològic de 140/90 gr amb un procés de fabricació sense clor ni blanquejants òptics

4

Francesc Blanch

Editorial

5

Noticiari

6

Cooperatives de Catalunya Edició de la guia de l’economia social

9

Les nostres cooperatives Abacus cooperativa Un model eficaç davant un mercat canviant Francesc Vila

10

Jornades sobre cooperativisme La intercooperació Mª Amor Fernández

13

Gestió d’empresa cooperativa Signatura electrònica M. Lluïsa Navarro

16

Entrevista Joandomènec Ros: “La gent és qui dona vida a la Universitat” Carme Giménez

18

X Premi APB - Finalista El medi ambient als currículums Joan Domingo, Antoni Grau i Hermini Martínez

21

Pensem-hi Acatalanisme Santos Hernández

25

Biblioteca Donació / Retalls Elisenda Dunyó

26


Un parell de preguntes (que són tres) a Francesc Blanch (Capçanes, 1942), pagès i president del Celler de Capçanes, sccl

Tornaveu

Què et resulta atractiu del cooperativisme? Que és el model de gestió empresarial que uneix els esforços d'unes persones, els socis, motivades per uns mateixos interessos que els dona una relació socioeconòmica per la producció, transformació i comercialització dels seus productes, així com els compromisos de qualitat, esforç humà i riscs empresarials, que fa que els socis es sentin motivats per estar units amb una empresa en comú.

Què et resulta molest del cooperativisme? La visió que es té des del món comercial i empresarial de falta de vigor qualitatiu, visió comercial, continuïtat i estabilitat, que si bé en temps passats podia tenir una part de realitat, actualment es fan molts esforços que es consoliden amb realitats de cooperatives que empresarialment són punteres amb molts diversos sectors i reconegudes nacional i internacionalment. Hi ha molt camí per fer, però es fa camí.

Creus que les cooperatives tenen futur? Sí, sempre que siguin els principis cooperatius ens adaptem a les noves tècniques empresarials de producció, comercialització i comunicació, adequant tècnicament el sistema productiu, professionalitzant els equips humans i il·lusionant als socis. És important que les cooperatives tinguin imatge de solvència i continuïtat donada pels seus representants i pels seus productes adaptats als gustos i tendències actuals. El productor soci és qui més esta en contacte amb l'origen del producte, això és un gran patrimoni. Si s'aconsegueix comunicar tot això al consumidor final, hi ha futur.


Editorial

Aprenentatge cooperatiu Quines són les tendències actuals pel que fa a la intercooperació? Quantes possibilitats guanyaríem si poséssim a treballar aquest dispositiu tan potent? Quins són els mecanismes necessaris per tirar endavant un projecte que impliqui més d’una cooperativa? Hi ha molts projectes d’intercooperació a casa nostra actualment? A què es dediquen i com ho han fet?... Totes aquestes preguntes, i més, van intentar tenir resposta durant els tres dies que van durar les Jornades sobre Cooperativisme a Prada el passat mes d'agost. En aquestes jornades, organitzades per la Fundació Roca i Galès i que se celebren en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, amb l'assistència de molts cooperativistes que explicaven les seves experiències, amb el debat, enriquidor, entre nosaltres vam buscar el camí que condueix a una de les eines més poderoses amb què compta el cooperativisme per tirar endavant i encarar-se amb el futur. Des de Cooperació Catalana us presentem una crònica dels debats que hi van tenir lloc. Compartir experiències és una forma bàsica d'adquirir els coneixements que necessitem, tant individualment com col·lectiva, per fer que el cooperativisme tingui el lloc que li correspon al món d’avui dia. Us oferim també en aquest número una entrevista a Joandomènec Ros, director de la Universitat Catalana d’Estiu, que ens recorda la importància que tenim les persones per a la pervivència d'aquesta trobada anual, ja que som nosaltres, amb la nostra participació, qui aconseguim que any rere any se superin els problemes i les discrepàncies que poden sorgir en l’organització d’aquesta mena d’encontres acadèmics. Finalment, també destacar el reportatge de Les Nostres Cooperatives, dedicat aquesta vegada a Abacus, la cooperativa de consum més gran de casa nostra i també una important cooperativa de treball. Massa sovint veiem Abacus a la premsa per temes que s’allunyen de la seva capacitat d’intercooperar o de crear coneixement sobre el cooperativisme entre els seus socis. Esperem que aquest reportatge ens ajudi a conèixer millor aquesta gran organització.


6 Noticiari

25è. Aniversari d’Ecotècnia La cooperativa Ecotècnia ha complert 25 anys de la seva creació i ho va commemorar el passat 18 de juliol amb un acte al Liceu de Barcelona, al qual va assistir el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. La cooperativa dedicada principalment a l'energia eòlica, té projectada la construcció de nou parcs eòlics a l'estranger, principalment a

França, Itàlia, Portugal i el Japó. Actualment Ecotècnia té una plantilla de 600 persones i és un dels deu fabricants més importants a nivell mundial d'aerogeneradors. També col·labora en projectes en el camp de l'energia solar. Enguany té previst invertir més de 15 milions d'euros.

Jornades d’Investigadors en Economia Social

Margarit, president de Ràdio Associació

Entre els dies 25 i 27 d’octubre el Ciriec-espanya celebrarà a Santiago de Compostela les XI Jornades Nacionals d’Investigadors en Economia Social, organitzades en col·laboració amb el Centro de Estudios Cooperativos (Cecoop) de la Universitat de Santiago i amb la Red Española Interuniversitaria de Institutos y Centros de Investigación en Economia Social (Red Enuies). El tema general de les jornades es “Els plans estratègics en economia social, i s’articulara entorn diversos tallers temàtics y generals, meses rodones i ponències plenàries. Per a més informació: tels.: 96 382 84 89 - 96 356 22 48 o bé www.ciriec.es.

El passat dijous dia 22 de juny en la reunió de l'assemblea general dels socis deRàdio Associació de Catalunya, Sccl, i en el corresponent punt de l'ordredel dia, es renovà el Consell Rector de l'entitat i Jordi Margarit foueelegit per unanimitat com a president per quatre anys més d'aquesta societat cooperativa.

Constituïda la primera Societat Cooperativa Europea En el moment de l’entrada en vigor de la normativa reguladora de la Societat Cooperativa Europea (SCE) en tot el territori europeu el passat 18 d’agsot, ja n’hi havia una de constituïda: Escoop. Integrada per un grup d’organitzacions italianes, fineses i espanyoles que operen a serveis socials, activitat acadèmica i l’administració pública, aquesta primera SCE te el seu centre al Consorci de cooperatives socials Elpendú, que reuneix a les organitzacions que actuen a la regió italiana de Puglia. Segons la normativa aprovada per la Unió Europea, la SCE es defiNúm. 291

neix com una societat amb personalitat jurídica, amb un capital subscrit pels membres dividit en participacions i el seu domicili social, fixat als estatuts, ha d’estar situat a la Comunitat i coincidir amb el lloc on s’ubica la seva administració central. L’estatut aprovat per les SCE permet la creació d’una cooperativa per persones residents en estats membres de la UE diferents o per entitats jurídiques implantades en estats membres diferents. Amb un capital mínim de 30.000 euros, les noves SCE poden exercir les seves activitats en tot el mercat de la Unió, amb

una personalitat jurídica, una formativa i una estructura úniques, i poden ampliar i reestructurar les seves operacions transfrontereres sense que hagin d’instal·lar una xarxa de filials. A més a més, les cooperatives de varis països poden fusionar-se sota la forma de SCE sense dissolució prèvia. Els resultats d’aquesta primera experiencia posaran en evidència els avantatges i carències d’aquesta novedosa forma jurídica. Més info a: www.europa.eu


Noticiari 7

Admissions de capital d’Abacus La cooperativa Abacus ha llançat dues admissions de capital social voluntari d'un màxim de tres milions d'euros dirigides als socis per finançar l'obertura de noves botigues i la posada en marxa d'una plataforma logística que suposarà una inversió d'uns vint milions d'euros. Es tracta de la segona ocasió en la qual la cooperativa aprova una admissió de capital voluntari, després que Abacus llancés una prime-

ra iniciativa d'aquest tipus el 2005 i obtingués 652.000 euros per mitjà d'aportacions dels socis.

Nova agrobotiga a Blancafort i Cornudella Les cooperatives agrícoles de Blancafort (Conca de Barberà) i de Cornudella de Montsant (Priorat), han inaugurat respectivament l’agrobotiga al llarg d’aquest estiu. La Cooperativa Agrícola de Blancafort va inaugurar la nova agrobotiga en funcionament des del passat mes de març, el 22 de juliol i contà amb la presència del conseller d’Agricultura, Jordi William Carnes. Aquest nou punt de venda de producte cooperatiu i artesà de qualitat ofereix tots els vins, caves, vermuts i misteles del celler de Blancafort, comercialitzats amb la marca BlancaFlor. També s’hi vénen altres roductes de cooperatives com oli verge extra de les DO Garrigues i Ciurana, fruits secs del Baix Camp, fuets i pernils de Vic, carquinyolis de l’Espluga, mel d’Alcover i patates de Prades, entre d’altes. D’altra banda, la Cooperativa Agrícola i Secció de Crèdit de Cornudella de Montsant va inaugurar la seva amb un tast degustació de producte cooperatiu durant tot el dia 1 d’agost. La nova agrobotiga es tracta d’un espai de 150 m2 amb unes 300 referències d’aliments d’origen cooperatiu o productes artesans de qualitat, com avellana i ametlla en cru, de producció pròpia; vins de cellers locals i productes cooperatius d’arreu de Catalunya com oli, embotits i llet i altres aliments de qualitat.

En l'última assemblea es va aprovar aquesta via regular per obtenir recursos financers a partir d'aportacions d'un mínim de 300 euros, sense límit de quantitat, que seran remunerades amb un interès del 4% durant el primer any, revisable cada sis mesos amb l'Euríbor més el 0,50%. Abacus va aconseguir el 2005 unes vendes rècord de 70,75 milions d'euros i va superar els 500.000 socis consumidors.

Un record per a la Mònica A la vida sovint passa com en el teatre, de fet no deixa de ser un gran teatre, que els qui reben els honors, els aplaudiments, els reconeixements, de qui parlen els papers, són uns pocs, que solen ser els que donen la cara, però la seva feina no tindria el ressò que recullen les cròniques, si no fos per la feina, sovint sorda i callada d’altres equips, d’altres persones, el que en el mon del teatre s’anomena tramoia. Doncs bé, avui m’agradaria parlar d’una persona d’aquestes, d’una col·laboradora del món del cooperativisme, de la Mònica Fernández, ella formava part de l’equip d’Hispacoop, la Confederació Espanyola de Cooperatives de Consum, allà al despatx de Via Laietana, que compartia amb els de la Federació de Cooperatives de Consum, desenvolupava la seva feina, amb il·lusió, amb alegria, qui no recorda el seu somriure i tarannà alegre que feia més agradable les visites a aquella casa, i què dir de la dedicació, més enllà de l’horari i de quina casa depenia, tots la recordem encara a la darrera assemblea de Consum, ja al carrer Premià, ajudant en tota la logística, fent de tramoia, per mi, la darrera ocasió en que vaig gaudir de la seva companyia. Tot això ja no serà possible poder-ho repetir, ja que el dia 16 d’agost, just quan iniciava les seves vacances, ben merescudes, un desgraciat accident de trànsit va truncar aquesta vida jove plena de sentit i de servei. A ella, que com a persona anònima, les pàgines dels diaris no han recollit ni honors, ni comentaris, m’agradaria dedicar-li aquestes ratlles, i en la nostra revista, la del cooperativisme que ella va servir en els darrers anys.

Lluís Ma. Rodà Núm. 291


Cooperatives de Catalunya 9

Edició de la guia de l’economia social per a les organitzacions de l’economia social, recollint l’experiència del programa pilot RSE.COOP, d’implantació de la responsabilitat social de les empreses de l’economia cooperativa. Trenta-vuit cooperatives catalanes estan implantant, en aquests moments, l’eina i la metodologia RSE.COOP que pretén afavorir el desenvolupament d'aquesta fórmula empresarial en termes de sostenibilitat. RSE.COOP és un iniciativa comunitària Equal, impulsada per la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el sector cooperatiu i les administracions públiques.

E

l sector cooperatiu català ha iniciat un projecte de col·laboració amb el Global Reporting Initiative (GRI) per editar una guia de l’economia social. El Global Reporting Initiative (GRI), el màxim referent internacional en guies de Responsabilitat Social Empresarial, i el sector cooperatiu català han iniciat un procés de cooperació per a l’elaboració d’una guia específica per a l’economia social. Ateses les característiques i especificitats de les empreses de l’economia social, s’ha acordat amb el GRI l’elaboració d’una guia específica

Metodologia a seguir Per a l’elaboració final d’aquesta guia s’ha establert un procés de participació, a través de tres workshops, on es treballaran els seus continguts amb els diferents grups d’interès que conformen l’economia social. A més, diverses cooperatives participants al programa RSE.COOP han assumit el compromís d’elaborar un informe/memòria de la seca activitat segons GRI, seguint la guia “en cinco pasos”, i incorporant ja els indicadors identitaris del sector. Cooperatives de Catalunya

El Global Reporting Initiative (GRI) El GRI és una organització fundada el 1997, promoguda per les Nacions Unides, que esdevé independent el 2002. Té com a missió l’elaboració de guies, referent internacional en responsabilitat social, que les organitzacions utilitzen per confeccionar les seves memòries de sostenibilitat. Aquestes guies, d’aplicació voluntària, serveixen per donar compte dels resultats econòmics, ambientals i socials de les activitats, productes i serveis per part de les organitzacions. La primera guia editada és de 2002 i actualment s’està elaborant la guia de 2006, el G3, que es presentarà a Amsterdam el proper mes d’octubre. GRI també ha desenvolupat suplements específiques per a diversos sectors d’activitat, com són: sector financer, logística i transport, mineria i metalls, telecomunicacions, tour operadors, automobilístic, roba i calçat; i energètic (en procés). Darrerament ha publicat una guia específica per a les pimes, “En cinco pasos”. Des de www.globalreporting.org es pot accedir a la base de dades actualitzada de les empreses que segueixen la seva guia.

Núm. 291


10 Les nostres cooperatives

Abacus Cooperativa Un model eficaç davant un mercat canviant Aquest any, Abacus Cooperativa, l’organització de consum més gran de Catalunya, ha estat notícia destacada coincidint amb l’aparició del sisè títol de Harry Potter. Un llibre molt esperat que la cooperativa va decidir vendre al mateix preu l’edició en català i en castellà i a l’habitual descompte per als associats. D’aquesta manera la llei catalana de cooperatives tornava a xocar de ple amb la llei espanyola del llibre i es tornava a posar de manifest la crisi que travessa el mercat editorial.

A

bacus (www.abacus.cat) es va constituir l’any 1968 com a cooperativa de consumidors a partir de la iniciativa d’un grup de pares i mares vinculats a l’Associació de Mestres Rosa Sensat i als moviments catalans de renovació pedagògica per autoproveir-se de material educatiu en les millors condicions possibles de qualitat i preu. Avui, està formada per 487.500 persones associades de consum i 315 persones associades de treball i compta amb 20 establiments comercials. Unes xifres que ens situen en l’organització de consum més gran de Catalunya. Núm. 291

Als estatuts vigents d’Abacus Cooperativa s’expressa “la ferma voluntat de treballar per millorar les relacions entre les persones, anteposant els interessos col·lectius a tota idea de lucre particular”. En el preàmbul també manifesten la intenció de contribuir a la millora de la condició econòmica i social dels associats i de la ciutadania en general des d’una doble vessant d’organització de consumidors i d’entitat d’economia social. Amb la intenció d’evitar l’anòmala situació que suposa tenir personal assalariat en una cooperativa, i d’acord amb l’article 17 de la llei de

cooperatives, Abacus estableix la coexistència de socis consumidors i de treball. A més, es contempla la figura d’associats col·laboradors, que poden ser persones jurídiques, entitats públiques o privades. Les aportacions econòmiques procedents de la col·laboració s’han de comptabilitzar separadament a la de la resta, s’han de determinar en cada cas i han de ser d’un mínim de 600 euros. El govern i el control de la cooperativa van a càrrec dels òrgans socials següents: l’assemblea general, el consell rector, el comitè de recursos i la intervenció de comptes.


Les nostres cooperatives 11

a la defensa dels drets del consumidor. En aquesta línia, Abacus destina el 15% dels seus excedents a accions i programes de formació per al consum. De fet, la participació dels associats és clau en el funcionament de la cooperativa.

La crisi del mercat del llibre

A més, Abacus s’ha dotat d’una direcció, un consell social i un consell de consumidors, que desenvolupen tasques específiques que estan regulades d’acord amb els estatuts.

Cooperativa de consum als Països Catalans Abacus desplega les activitats socials i econòmiques principalment a Catalunya i és, tal com es defineixen, d’àmbit nacional català. Independentment d’això, la cooperativa no ha renunciat mai a estendre la seva activitat econòmica a l’estat espanyol i Europa. Així, com a cooperativa de consum, Abacus opera a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. A la resta de l’estat espanyol manté un acord amb el Grup Eroski, amb el qual ha creat Abacus Ibèria, SA, per a obrir establiments que no són cooperatives amb la marca Abac. Entre d’altres iniciatives, Abacus expressa clarament als seus estatuts: la millora de la condició econòmica i social dels associats i la ciutadania en general; l’adquisició, la producció i la distribució de tots els articles i els serveis que cregui convenients, especialment els de la pràctica de l’activitat docent i els destinats a la formació cultural i per al lleure. A més, porta a terme tota mena d’activitats culturals, de formació, especialment dedicades

Durant la Setmana del Llibre en Català els llibreters van qüestionar la cooperativa amb un boicot als editors de Harry Potter. Mentre els llibreters tenen l’obligació legal de vendre Harry Potter i el misteri del príncep a 22 euros en català i 20 en castellà, el preu que va posar Abacus, avalat per la llei de cooperatives, va ser de 17,50 euros per als associats. Tot i l’enrenou que va suposar aquesta situació a mitjans del passat mes de febrer, el sisè lliurament de Harry Potter aconseguiria un nou rècord de vendes en l’edició catalana. La realitat és que Abacus, avalada per la llei catalana de cooperatives, fa descomptes als associats de fins al 15% en llibres, mentre que els llibreters no poden superar el 5% se-

gons la llei espanyola del llibre. Comerciants i llibreters es van mostrar molt crítics amb aquesta iniciativa d’Abacus. Però, la veritat és que aquesta crítica sorgeix cada vegada que comença el curs escolar pels descomptes que la cooperativa també aplica als llibres de text. I, novament, els llibreters han demanat la modificació de la llei de cooperatives. A la pràctica significa no poder competir, no només amb la cooperativa Abacus, sinó també amb les grans superfícies comercials. A grans trets, el mercat editorial està dominat per grans multinacionals, que disposen de grans empreses distribuïdores. A més, cal tenir en compte el pes creixent del llibre de gran èxit o best sellers en el volum de les vendes. Tot plegat dóna a entendre que el mercat està immers en un procés de transformació accelerat, on cada vegada tenen més pes les cadenes especialitzades i, sobre tot, les grans superfícies. Segons dades d’Abacus, només el 4,7% de la distribució i la venda del llibre correspon a les cooperatives, el 34,3% a les llibreries tradicionals i el 61% a la venda directa.

Abacus Cooperativa en xifres (2004) Socis consumidors Socis de treball

487.500 315

Articles oferts

231.093

Establiments

20

Metres quadrats de superfície de venda

13.000

Activitats culturals per a adults i infants

300

Infants participants en les activitats

8.500

Fons propis

11,71

Milions d’euros d’estimació del retorn per als socis consumidors Euros destinats al Fons d’Educació i Promoció Cooperativa

5,1

200.648

Núm. 291


consum.

Tal com va argumentar el president de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, Xavier Tubert, en un article publicat al diari Avui a favor del model d’Abacus: “Volem defensar una altra manera de fer empresa i per sobre de tot el dret de les persones a associar-se lliurement i, si ens ho permeten, deixar clar que hi ha més enllà d’aquest mal entès descompte”. La base d’aquest posicionament és que el cooperativisme és una altra manera d’entendre l’economia i el món de l’empresa. En qualsevol cas, les mateixes lleis del mercat continuen sent les mateixes per a totes les organitzacions.

L’èxit d’Abacus Abacus desenvolupa un model d’economia social, emparat per la legalitat vigent, on els consumidors s’uneixen per arribar a condicions més favorables a l’hora d’obtenir béns educatius, culturals i d’oci. De fet, les cooperatives de consum s’han mostrat eficients en facilitar l’accés a la cultura i, per aquesta raó, reben un ampli reconeixement i suport social. A més, els associats tenen accés a la propietat de la cooperativa, una titularitat que permet adquirir productes a un cost especial, que és una de les característiques de les cooperatives de Núm. 291

Abacus intenta desmarcar-se de la situació de crisi que travessa el mercat del llibre aprofundint en el model cooperatiu. D’aquesta manera, els responsables de la cooperativa no accepten que se’ls responsabilitzi de la situació del sector a Catalunya. L’èxit d’Abacus està en la confiança dels associats en la selecció dels productes que distribueix, procurant que aquests siguin idonis des de l’òptica pedagògica, educativa i cultural, evitant continguts sexistes o violents. D’altra banda, la venda de llibres és una activitat més de la cooperativa: l’any 2004 va tancar l’exercici amb una xifra total de vendes de 66,2 milions d’euros en productes distribuïts, del quals uns 32,4 es corresponen a llibres. Des d’Abacus han apostat per la innovació per assolir la competitivitat de les empreses, siguin o no cooperatives, defensen els drets dels consumidors associats i la seva raó de ser: “Una cooperativa de consum oberta, competitiva i que treballa pel foment de l'educació, la cultura i el cooperativisme”. En aquesta línia, algunes de les propostes més interessants en que treballen són: la promoció de les llibreries com a espais multidisciplinars; l’especialització amb la col·laboració de diferents operadors; la modernització de les comunicacions; la innovació en els processos de distribució; la promoció de la lectura entre tots els públics; o la potenciació de les biblioteques escolars i els clubs de lectura.

Iniciatives de tota mena Abacus realitza una àmplia i interessant activitat cultural i social a través de diferents activitats. Una de les més recents és la convocatòria dels Premis Abacus, de reconeixement d’iniciatives i projectes que contribueixin a la promoció de la

llengua, la cultura i el cooperativisme. També han promogut un servei de biblioteques escolars, a través del qual més de 4.000 escoles han creat una biblioteca d’aula. De fet, des de la seva fundació, la cooperativa està estretament vinculada als moviments de renovació pedagògica i amb les AMPA de Catalunya. En un altre àmbit, des d’Abacus han donat suport a editorials creadores de literatura infantil i juvenil, mitjançant certàmens escolars com el Premi Fil d’Or i el Premi l’Ull Tafaner. En els propis establiments comercials, l’any 2004, més de 8.500 nens han participat en les activitats i els tallers que s’organitzen els dissabtes. D’altra banda, Abacus organitza presentacions de novetats literàries, clubs de lectura i recitals de poesia. A més, distribueix semestralment de forma gratuïta “Històries menudes”, una selecció de més de150 propostes de lectura per a nens i nenes de zero a dotze anys, d’entre totes les novetats, classificant els títols per nivells de lectura. També cal tenir en compte que destinen el 0,7% dels excedents a projectes de cooperació a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Han establert col·laboracions amb entitats com Greenpeace o Òmnium Cultural per dur a terme accions conjuntes. Amb l’organització espanyola Hispacoop i la portuguesa Fenacoop, ha creat una pàgina web pionera (www.joguinasegura.coop) dedicada a informar sobre seguretat i el consum responsable en la compra de joguines. Tot plegat fa pensar que el futur d’aquesta cooperativa encara no està escrit en cap llibre.

Francesc Vila


Jornades sobre cooperativisme 13

La intercooperació El passat mes d’agost van tenir lloc les XXI Jornades sobre Cooperativisme, organitzades per la Fundació Roca i Galès al si de la Universitat Catalana d’Estiu. Enguany, el tema a debatre era la intercooperació, com bé encapçala aquesta crònica que ens ofereix una alumna avantatjada.

A

quest any, l’arribada a Prada ha coincidit amb la inauguració de la Universitat d’Estiu. Veure silenciosos i solitaris els espais que poc més tard seran curulls d’alumnes en plena activitat, es fa una mica estrany. Però dura poc. Entre el 17 i el 18, es produeix un degotall d’arribades d’amics i coneguts que venen interessats pel tema d’enguany: La intercooperació. Ens hi manquen algunes cares amigues. Confiem que ja les hi veurem l’any vinent. El president de la Fundació Roca i Galès, Joan Josep González ens dóna la benvinguda. Enceta les jornades Santos Hernández, fent-nos esment de les tendències actuals d’intercooperació, a casa nostra. Ens comenta que una cooperativa neix per una necessi-

tat, cosa que tothom entén, i que, en canvi, cal posar-hi cervell per entendre el fet de la intercooperació. La ponència següent ens la presenta Xavier López, director de CLADE. Ens fa molt entenedor les moltes possibilitats que tenen les diferents cooperatives reunides en aquest nom, i diu que ha de convertir-se en una marca coneguda arreu. El grup creu en les sinergies de l’horitzontalitat, i que cooperatives corresponents a àmbits molt diferents, poden afavorir-se a molts nivells (com per exemple el sector agrari i el sector fotovoltaic, i el sector de serveis i d’immobiliàries). Diu que en l’època de la globalització, el mercat és el món. Les empreses es fusionen. S’ha de poder créixer, només per mantenir la quota de mercat. Diu “O tenim dimensió o be el mercat ens expulsa”. Afegeix que no te cap sentit cooperar perquè sí. Intercooperació és te-

nir interessos comuns , i assolir coses que sols no aconseguiríem. En el grup que estan creant, poden arribar a resultats concrets potser en cinc o deu anys. Tenen en comú una determinada visió del cooperativisme, una visió de creixement. La idea de que s’ha de guanyar diners. I que s’ha de ser més eficient que una empresa convencional. En el col·loqui que segueix es parla de la necessitat d’una Banca cooperativa, que en Xavier López considera que no forma part dels objectius del grup. Es parla d’un finançament constituït per excedents que formin una fons cooperatiu, més la captació de finançament extern, i aconseguir que alguna Institució Pública s’hi mulli. Donar-se a conèixer convocant tots els caps de llista abans de les eleccions autonòmiques. El que el públic els conegui és més difícil, perquè Clade no és tan popular com Núm. 291


14 Jornades sobre cooperativisme

els noms de les cooperatives que el composen. ( Abacus, Ecotecnia, etc.) Es manifesta la intenció d’incorporar sis cooperatives més fins el 2007. La incorporació diu, es fa molt lentament: interès previ, visita dels directius al Consell del grup, i una acció final dels Auditors externs. Es comenta que algun grup pot ser expulsat si no compleix els idearis. És important la permanència empresarial (en el temps), La innovació (no només tecnològica, sinó de gestió). Queda clar que s’ha de ser millor que les empreses no cooperatives. I es valora la planificació estratègica de totes les cooperatives, de manera que faci possible que les de nivell baix, puguin fer un esprint cap a dalt.

La mesa rodona del dia 17 és moderada per en Xavier Palos, que també ho ha fet en el col·loqui del matí. Està constituïda per en Francesc Blanc, president de la cooperativa Celler de Capçanes; Joan Canyada, president de Musicom; Núm. 291

Lluís Codina, gerent de la Mútua de Pa i Queviures; Pere Ollé, director gerent de Telecsal; Josep Anton Serrano d’Actel i Manolo Romera, de Gramagraf. Totes i cadascuna d’aquestes cooperatives tenen d’una manera o altra, relacions d’intercooperació; Celler de Capçanes amb Unió Agrària de Reus, i amb tècnics de la comunitat jueva. A Mútua de Pa i Queviures, lliguen una intercooperació amb CONSUM (València), diversifiquen activitats. El director gerent de Telecsal, ens parla dels avantatges de pertànyer al grup Clade: Oportunitats transversals, sinergies, millora contínua de la gestió, imatge de marca. Afegeix que són en el grup perquè volen que es compti amb ells, i formar part d’un referent. Actel és una mostra més d’intercooperació, participa en la Federació de Cooperatives Agràries de Cata-

lunya, amb Transalfals i Fertiespaña, entre d’altres. En Romera ens parla de la duresa del primer any de la seva cooperativa i del seu enorme interès en tot el que sigui intercooperació, no només en el tema comercial sinó en el foment de debats interiors, relacions socials,

etc. La ponència que segueix ens arriba de la mà de Francesc Balcells, comercial de Transalfals. Ens parla de la relació amb Osca, Saragossa, Mallorca, i de l’interès de crear llaços amb Canàries. Ens diu com, assistint a les fires internacionals, comencen els contactes; també a través de les Cambres de Comerç. Comença el col·loqui i en Balcells comenta que els francesos haurien de fer panís, i ells l’alfals, i afegeix que a Transalfals volen socis que treballin be. A continuació hi ha una intervenció fora de programa de Xavier Plana, que ens parla de la Mútua del Comerç i de la Indústria. A la tarda és en Pere Farré, director general la Cooperativa Agrícola i Caixa Agrària de Selva del Camp, qui ens fa una exposició brillant i simpàtica de les activitats que en el curs dels anys ha anat realitzant la seva cooperativa. Les activitats, que van dels fruits secs, l’oli, els subministraments, pinsos, veterinària, l’agrobotiga, passant pels tubs i la construcció d’embassaments, i acabant a la secció de crèdit. Tenen com a socis jurídics l’Aleixar, Vilaplana i Fruscamp (Vilallonga). Els seus productes són als cinc continents. Han implantat un sistema de qualitat, que se’ls reconeix arreu. Procuren pagar el màxim els productes als seus socis, i a partir de 1987 institueixen un pagament mensual al pagès. Són la primera empresa exportadora d’avellanes de l’Estat espanyol. En Pere ens diu que ell és partidari de les cooperacions a nivell internacional, i que si passa alguna cosa, ell hi vol ser. La seva cooperativa ha assolit darrerament un increment important de facturació i de llocs de treball. I per acabar, afegeix que les cooperatives en els pobles s’han de preocupar de la gent gran, promovent serveis. Perquè l’èxit d’una empresa són les persones, i que cal innovar i


adaptar-se als temps. El col·loqui en aquesta ocasió el modera en Francesc Vernet, i hi participen Francesc Blanc, del Celler de Capçanes; Jordi Panyella, d’Ecos; Manuel Roca, del Masroig; Jaume Fallada, d’Agrolés; i en Pere Gurguí, representant de “La Verneda” del Rosselló. En Panyella fa un comentari que ens hauríem de fer tots: “Ara que ens va bé, què podem fer perquè ens vagi millor?”. En Josep Ramon Sànchez comenta el problema de la invasió del món rural per les immobiliàries. Es parla de Ojiblanca (Antequera) i Coosur com a model d’intercooperació. En Pere Gurguí diu que la seva cooperativa s’ha unit a un altre celler per compartir gerent. Per tant la intercooperació es pot enfocar com una necessitat, com una gestió empresarial. El matí del dissabte 19, en Ramon Pasqual, president de Coop 57, ens ve a explicar quins camins podem seguir per aconseguir diners. A Cop 57 tenen com a fita canalitzar l’estalvi de la població civil, per finançar projectes d’economia social. Recollir diners, remunerar a qui els col·loca, i fer préstecs d’economia social. Els socis de Coop 57, seran per tant, entitats que treballin en temes d’economia social. Els tipus d’interès es decideixen de forma democràtica. Els diners els pot deixar qui en tingui, per proporcionar-los a un altra a qui li’n facin falta. El fet que es financin projectes propers a la gent fa que es generi confiança. Els préstecs no poden ser re-

buts per persones físiques sinó per cooperatives. El consell rector proposa una vegada a l’any el tipus d’interès. Accepten préstecs amb aval mancomunat entre tots els socis, amb el qual cadascú respon de la seva alíquota. El comitè de riscos parteix d’una premissa diferent de la que parteixen els bancs convencionals. La diferència entre el que cobren i el que paguen permet mantenir l’estructura. Si hi ha excedents abaixen els interessos, i tenen molt en compte les cooperatives de nova constitució. Creuen una gran error crear oficines arreu, raó per la qual el seu creixement ha estat en xarxa. L’oficina que Coop 57 té a l’Aragó, recull els estalvis generats a l’Aragó, i es destinen a projectes socials de l’Aragó. Els agradaria poder copiar el model de la Banca Italiana. Col·laborar en la formació d’un Banc cooperatiu. Per a la concessió de préstecs els avals són molt senzills, s’estalvien les despeses del notari. Ells treballen amb la Caja Laboral Popular, Caixa d’Advocats, i també amb “La Caixa”. S’enceta el col·loqui, moderat per Santos Hernández, i en Fermí Vives diu que ell pensa que l’estratègia no és adient, ja que s’utilitzen bancs convencionals. Es parla del fet que un soci aporta diners a títol personal , però no pot rebre cap crèdit a títol personal. En Ramon Pasqual diu que Coop 57 no vol entrar en el crèdit hipotecari. Es toca el tema de Fiare, el Banco Popolare Italiano. Surt el dilema d’un jove pagès amb un tros

de terra al Gironès, que es dedica al cultiu ecològic. Ell voldria ser soci de Coop 57 però no pot perquè no és cooperativa. És un problema que tenen i que han de trobar com resoldre’l. Ens explica que tenen el règim de soci col·laborador, que rep un títol acreditatiu i no té limitacions d’aportacions. Arribem a la cloenda de les Jornades, que és a càrrec d’en Joan Josep González. Ens fa una llambregada a Clade, a la seva imatge, al marketing. Avui, diu, està content perquè Coop 57 està en vies de creixement. Fa un ventall de mostreig de la gent que connecta amb col·legues encertats: Transalfals, (havent aconseguit sinergies i èxits); Capçanes, amb la seva filosofia de la innovació. Coselva, amb la seva capacitat de posar-hi imaginació (els dipòsits d’aigua per exemple). Hem arribat a la recta final, s’ha parlat de intercooperació, hi ha hagut comentaris sobre subvencions, sobre les ajudes de l’Institut Català de Finances. El que sembla que dóna una gran garantia de futur és l’autofinançament. Les entitats financeres pròpies. I en això sembla que tothom hi està d’acord.

Mª Amor Fernández Gallemí

Núm. 291


16 Gestió d’empresa cooperativa

Signatura electrònica

A

ctualment molts dels tràmits a fer davant a les administracions públiques, tant de l’estat com autonòmica, poden fer-se per internet i, mitjançant la signatura electrònica poden presentar-se molts documents i impresos. Això suposa un notable estalvi tan d’acudir-hi presencialment com de fer cues innecessàries a les finestretes del diferents negociats. En aquest moment per exemple, es poden presentar per signatura electrònica, tots els moviments de la Seguretat Social, treure etiquetes de l’Agència Tributaria, etc. Actualment la Generalitat de Catalunya també s’ha adherit a aquest sistema i es poden presentar els comptes anuals de les fundacions. Però, com funciona tot això? És ben cert que la utilització de la signatura electrònica, en els àmbits professional i mercantil, aporta avantatges ja que redueix la necesNúm. 291

sitat d’imprimir i enviar documents, generant un estalvi en els processos administratius implicats, és a dir impressió, tramesa i magatzematge. D’altra banda, la signatura electrònica avançada, per a ser considerada com a tal, demanda una sèrie d’obligacions per part de l’emissor i del receptor. És important que la signatura electrònica disposi d’un dispositiu que combini la seguretat, la funcionalitat i l’economia. El procés d’activació d’un certificat s’inicia amb la sol·licitud realitzada a una Entitat de Registre autoritzada per la Autoritat de certificació emissora del Certificat. En el moment de realitzar l’acceptació es dona un dispositiu amb el fitxer d’identificació generat per l’operador de l’Entitat de Registre. Tal i com hem indicat, un certificat és un fitxer electrònic que conté informació diversa, la major part de les vegades compta la informació de la identitat del titular que pot

ser una persona física o jurídica. Un certificat reconegut és aquell que ha sigut emès per una autoritat de certificació reconeguda per totes les entitats acreditades a Espanya, el Ministeri d’Indústria i l’Agencia tributaria. Les Autoritats de Certificació reconegudes han de seguir uns protocols dissenyats per garantir que el titular d’un certificat és qui diu que és, i es genera un recurs de confiança i seguretat jurídica per el receptor d’un document signat amb aquest certificat. Els usos més freqüents són l’autenticació remota i la signatura electrònica de documents. Això es possible degut a que cada certificat esta vinculat a l’anomenat número de claus de certificació. Els certificats tenen una durada temporal definida per l'autoritat de Certificació emissora i poden ser revocats abans de la seva data de caducitat. Per això és imprescindible que l’Autoritat de certificació, faciliti els instruments i procedi-


Gestió d’empresa cooperativa 17

ments que permetin comprovar la autenticitat d'un certificat en tot moment. La documentació electrònica és molt més flexible que la de paper, ja que els documents poden ser creats, editats i modificats a partir de moltes aplicacions. Aquesta flexibilitat pot arribar a ser un problema, ja que a l’hora de donar autenticitat jurídica a un document electrònic no es pot saber quina es la darrera persona que l’ha modificat. La signatura electrònica resol aquest problema, ja que aporta una solució que combina el dotar d’identitat certa a un document i garanteix que no ha sigut modificat desprès d’haver passat per la signatura electrònica. La integritat es garanteix aplicant un algoritme de reducció sobre el fitxer que genera de caràcters. Donat que la cadena de caràcters es genera a base d’una estructura interna del fitxer, qualsevol modificació posterior provocaria una cadena diferent, acreditant que s’havia produït un canvi. Aquesta cadena es denomina internacionalment hash, funció resum. La identitat es garanteix utilitzant la clau privada del certificat del autor per xifrar o firmar el hash, de aquesta manera el receptor d’una signatura electrònica, utilitzant un dispositiu de verificació podrà determinar la identitat del firmant i la integritat del document. Perquè la signatura electrònica pugui ser considerada equivalent a la firma manuscrita, i admesa per entitats públiques s’ha d’utilitzar la signatura electrònica reconeguda. Els seus requeriments són: ■ Utilitzant certificats emesos per

una Autoritat de Certificació reconeguda; ■

Utilitzant dispositius segurs de signatura;

El receptor, haurà de tenir un dispositiu de verificació, que li permeti verificar la identitat, integritat i estat del certificat en el moment de ser empleat.

El primer i segon punt, són a càrrec del titular del certificat en el moment de sol·licitar a les corresponents autoritat de certificació. Pel que fa als dispositius segurs de signatura, serà la pròpia Autoritat de Certificació la responsable d’homologar aquells dispositius hardware a software que compleixin els nivells de seguretat establerts. L’anomenada signatura electrònica amb notariat electrònic, també de-

nominada visada, es una evolució adaptada a l’àmbit mercantil i professional de la signatura electrònica. Aquesta aporta avantatges tant per el emissor com per el receptor. Pel primer aporta la garantia de què una vegada caducat o revocat el certificat ningú el podrà utilitzar. El receptor te la seguretat que la pròpia Autoritat de Certificació assumeix l’estat del certificat i acredita la seva validesa en el moment de la signatura mitjançant el segell del temps. Ma. Lluïsa Navarro Revert Assigem, Sccl

Núm. 291


18 Entrevista

Joandomènec Ros és director, des de fa cinc anys, de la Universitat Catalana d'Estiu, catedràtic rector d’ecologia de la Universitat de Barcelona i secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans. A més, és membre del consell científic de diversos centres d’investigació i parcs naturals europeus i actiu divulgador del coneixement científic als mitjans de comunicació.

Joandomènec Ros: “La gent és qui dóna vida a la Universitat” Ja fa cinc anys que sou director de la Universitat Catalana d'Estiu. És fàcil tirar endavant amb la UCE l’any 2006? És força complicat perquè partim d'una llarga tradició. Enguany hem tirat endavant amb la 38 edició de la UCE. En aquest context trobem persones que hi han treballat molt, que hi han esmerçat molts esforços i a les quals els costa dur a terme canvis. Hem de tenir en compte que en tots aquests anys hi ha hagut moltes transformacions, tant en l'entorn social com en l'acadèmic. Sobretot cal tenir present que fa uns anys només hi havia una universitat d'estiu, ara n'hi ha moltes que ofereiNúm. 291

xen, des del punt de vista acadèmic, continguts en art, cultura, ciència, història, etc. Per una altra banda, la UCE és molt més que això: és una trobada de persones de tots els punts del territori, que durant deu dies s’ajunten per parlar de problemes comuns. També en aquests problemes hi ha hagut moltes transformacions. Alguns ja no hi són i n'han aparegut de nous, o hi són d'una altra manera. Si valorem tot això, és evident que també ha de canviar el perfil de la UCE. Venint de l’àmbit universitari, com jo vinc, és lògic pensar que cal

reforçar els aspectes acadèmics, sense voler oblidar la resta. És molt difícil fer sempre únicament el discurs de reivindicació nacional, tot i que continua sent molt important. A més, les persones que s’hi matriculen també mostren aquest mateix canvi d’interessos acadèmics i la prova és que hi ha molta participació en els cursos d’història, de política, d’economia, de dret, de ciències... És difícil poder mantenir una situació com la de fa trenta o quaranta anys, en què el fet d'anar contra l'estructura política tenia contingut per ell mateix. Tot i que hi ha casos en què no ha canviat gaire la situació,


Entrevista 19

penso que ja estan resolts alguns aspectes bàsics, com pot ser la consecució de la democràcia. Avui dia, per exemple, ens trobem amb la florida espectacular de construccions arreu, especialment al País Valencià i les Illes, que destrossen el territori i provoquen reivindicacions contínues. Sense deixar de ser una universitat nacionalista, catalanista, costa fer el gir cap a la reivindicació en altres àmbits, bàsicament per dues raons. Per una banda, hi ha persones que han viscut la UCE des del començament i volen mantenir les mateixes estructures i continguts; en canvi, per l'altra, la gent més jove que hi assisteix vol trobar, com a mínim, el que troba a les altres universitats d'estiu, a més del caliu nacionalista, si es vol dir així. Donar cabuda a les dues tendències és complicat, sobretot quan la gestió es fa enmig d'un ambient de subvencions i sol·licituds en tots els àmbits. Hem d’anar contínuament a la Generalitat, que sempre ens ha ajudat, les diputacions, els ajuntaments... per tal de tirar endavant cada un dels cursos. Per exemple, enguany, per parlar del càncer als Països Catalans hem comptat amb el suport del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. La UCE té garantida cada any una certa quantitat de diners i el Consell Rector es mou dins d'aquests marges a l'hora de programar. Aquesta manera de funcionar esmerça molts esforços i seria millor, per a tothom, que es poguessin invertir en altres aspectes de tipus acadèmic.

El fet de viure de subvencions comporta alguna mena de pressions a l'hora de programar? No. Ni amb el govern de Convergència i Unió ni ara se’ns ha dit mai que les subvencions anessin a canvi d’una programació concreta. Cal tenir present que sempre hem anat amb propostes interessants. Per exemple, l’any passat vam pre-

sentar una proposta de curs sobre organització del territori al conseller Carretero i no sols li va semblar correcta per fer-lo a Prada, sinó que es va repetir a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans el passat més de juny, amb més propostes i més participants. Com que han quedat coses pendents, hi tornem amb la proposta d'unes jornades de tres dies. Amb tot això vull dir que, en certa manera, cada cop que pensem una nova proposta, la presentem allà on sabem que pot interessar, de manera que no solem trobar problemes. És clar que això significa que hi ha d’haver un equip que tiri endavant amb les propostes, que les pensi, les presenti, les plantegi... L'esforç és gran, però val la pena.

Això és molta feina. Quanta gent forma aquest equip? L’equip rector està format per dinou persones. A més, hi ha una infraestructura de quatre persones a Barcelona i dues a Prada que treballen tot l'any. Una mica abans de començar l'edició del curs, s'amplia a una vintena més, que en alguns casos són monitors que ens facilita la Direcció General de Joventut. Es pot dir que fem d’imant durant els deu dies de la universitat.

El problema més important que té la UCE és el finançament? No. Bàsicament hi ha tres tipus de problemes. El primer, com ja he dit, de redefinició constant —que no vol dir que canviem d’un any per l’altre—. Quin és l’objectiu de la UCE quan la situació social canvia i quan hi ha força universitats d’estiu, encara que moltes van a la baixa. Hi ha una oferta molt gran. Per tant, un entorn social i acadèmic molt diferent de quan va començar. A més, cal tenir en compte que durant els anys setanta i vuitanta no es feia docència en català, llevat d'alguns casos, de manera que era un fet gairebé heroic fer un curs de física nuclear, per exemple, en català. Ara

això ja no passa. Per una altra banda, hi ha el problema del finançament, que anem resolent cada any i ens en sortim més o menys bé. L'any passat vam tenir un petit forat que ja s'ha solucionat, tot i que durant un temps ens ha fet amoïnar força. I el tercer és que, des del punt de vista de recepció d'estudiants i professors, ja no podem créixer més. El Liceu Renouvier té una capacitat limitada, a part que l’estan renovant. Les obres representen que, amb la nova estructuració, eliminen les habitacions grans de cinc i sis persones, i en fan de més petites amb bany, de manera que es perden moltes places. Espero que l’any que ve tinguem construït el centre d’acolliment Pau Casals, que seran cent places més que funcionaran tot l’any i que ens donaran tranquil·litat.

En unes declaracions a la premsa agraíeu al president de la Generalitat la consecució del centre Pau Casals. Aquest centre s’ha aconseguit a través del programa Interreg i és el primer cas a la història que dos governs d'estats diferents compren una propietat en indivís. La Generalitat, el Consell Regional i l’Ajuntament de Prada compren l’edifici, el construeixen amb diners de la Unió Europea i el cedeixen a la UCE durant quaranta anys. Com que era una cosa que no s’havia fet mai, el procés s’encallava sovint, tant a Brussel·les, a Bordeus, com a Barcelona. Ens trobàvem amb normatives franceses que aquí no existeixen que feia anar malament la burocràcia. Finalment, el mes de juliol es van signar els darrers passos del procediment. Ha trigat cinc anys!

Heu destacat el problema de l’especulació urbanística als Països Catalans com a proNúm. 291


Vall Roc, futur centre transfronterer Pau Casals

blemàtica comuna. S’ha tingut en compte en el programa? L’any passat vam comprovar que l’alumne matriculat podia triar cada hora entre disset propostes diferents (cursos, debats, tallers, conferències, etc.). Això, que per una banda està molt bé, provoca que hi hagi activitats on no pot assistir ningú. Per aquesta raó, encara que costa, algun d'aquests temes, que són molt punyents i molt interessants, els hem hagut de retallar, perquè no hi cabien. De manera que dins de l’apartat de commemoració dels trenta anys de Natura, ús o abús?, Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, hi ha una part sobre energia, el territori, el medi ambient en general. Hi ha l'acte públic, els cursos i els tallers, i els aspectes energètics, amb una gran sensibilitat per la MAT, per exemple.

Les jornades que tenen lloc en el marc de la UCE també són força interessants. Pel que fa a les jornades, les de cooperativisme són de les més antigues. N’hi ha que són més noves i també força interessants, per exemple les de la comunitat gitana als Països Catalans, les del cristianisme en el segle XXI, etc.

A partir de l’obertura del nou centre, el nombre de jornades es pot duplicar, ja que hi haurà més espai de trobada. Són una de les parts positives de la UCE, ja que és un reconeixement que és un espai de trobada que la gent pot assumir com a propi.

Què en penseu del cooperativisme? La meva formació sobre el tema no és gaire àmplia, però tinc una idea, potser equivocada, que em va donar durant la infantesa un dels pocs llibres en català que hi havia a casa, que tractava sobre el cooperativisme a la URSS. Explicava el viatge que hi van fer uns cooperativistes catalans durant els anys trenta. D’alguna manera aquest llibre em va obrir dos camins, el de la llengua i el d'una manera d'organitzar el món del treball. D’aquest llibre vaig treure la idea, potser massa esquemàtica, que el cooperativisme és la situació intermèdia entre el capitalisme i el socialisme; és a dir, que té els avantatges del treball comunitari sense arribar a l'extrem soviètic on les persones no eren més que una peça del sistema. En aquest sentit, admiro el coopera-

tivisme basc que, pel que sigui, han arribat a ser model arreu del món. Mondragón s'explica a les universitats nord-americanes i els alumnes estudien el funcionament de les cooperatives basques. Penso que estaria bé que el cooperativisme fes un salt més enllà de la producció i s'hi treballés, per exemple, la defensa del medi ambient. En certa manera és el que volen fer les ONG, però estaria millor en un cooperativisme, amb una base estructural més sòlida, donada per dos segles d'existència del cooperativisme modern. Estic content que després de 21 anys se segueixin fent les jornades sobre cooperativisme a la UCE, ja que la universitat no seria res sense la participació de la gent. Cal l'esforç de tothom, dels governs locals i regionals, dels estudiants, dels professors, etc. I sobretot cal que les persones que hi creguin continuïn participant-hi amb les seves activitats. Li dóna molta més riquesa.

Carme Giménez Capdevila


X premi APB - finalista 21

El medi ambient als currículums

N

o sempre que parlem de medi ambient ens referim, de manera directa, a aspectes que fan referència a allò que tots tenim al cap i que, malgrat ens seria difícil definir sense un cert exercici de reflexió, compartim en el fons i que fa referència al medi que ens envolta i que ens sustenta des del punt de vista d’éssers vius. Hi ha un altra manera, però, de tractar amb el medi ambient: l’educació per tal de conscienciar les persones de la necessitat de respectar i salvaguardar el medi ambient com un bé insubstituïble i molt fràgil. Ja existeixen, des de fa temps, estudis reglats a nivell universitari que atorguen titulacions en medi ambient però el cas que volem plante-

jar en aquest escrit és el de l’ambientalització curricular. Veureu: es tracta de planificar les diferents assignatures que formen part d’uns determinats estudis (allò que coneixem per currículum), incidint plenament en orientar les bones pràctiques de cadascuna de les matèries i impregnar-les de respecte al medi ambient. Això ho hem estat realitzant des de fa uns anys a la Universitat en diferents assignatures d’enginyeria, la qual cosa ens ha permès sensibilitzar els nostres estudiants perquè a ells es deurà, en gran part i de forma generalitzada, que el planeta progressi de manera sostenible i que el llegat que hem rebut dels nostres antecessors el puguem passar als nostres successors amb les màximes garanties de continuïtat i, si pot ser, deixant-lo millor que com l’hem heretat.

És completament cert que hi ha algunes matèries –assignatures– dels estudis que són més susceptibles de crear seriosos disturbis ambientals que no pas d’altres; així, posem per cas, és relativament fàcil conscienciar un estudiant de química que ha d’anar amb compte a l’hora d’exercir el seu ofici perquè alguns processos químics són altament contaminants i que, abans de desfer-se d’algun tipus de residu l’ha de mirar de reciclar o, si més no, deixar-lo en tals condicions que no suposi un perill per la naturalesa ni per la vida circumdant. Més difícil sembla fer entendre a un estudiant de matemàtiques que ha de ser curós amb la seva feina perquè pot malmetre l’entorn. Però al final resulta que el químic potser acabarà fent d’agent comercial de productes químics innocus i el matemàtic in-


22 X premi APB - finalista

tervindrà en el disseny de productes altament tòxics. Resulta que la formació dels estudiants, en el nostre cas universitaris, no preveu quin ha de ser el seu destí laboral i que, com és d’entendre, no tots els matemàtics han d’acabar fent matemàtiques sinó que, en mols casos, participaran en la presa de decisions a empreses que tractaran amb processos o substàncies no exemptes de riscos ambientals. O potser hauran d’estar al càrrec de qüestions relacionades amb el reciclatge, les deixalles, la reutilització, etc., i perquè la seva formació com matemàtics els fa idonis pel lloc que l’empresa els destina. Pel contrari, i per seguir amb el mateix exemple, no tots els químics acabaran fent química i produint, posem per cas, xampú en quantitats industrials que serà de tan mala qualitat que omplirà de bromera els desguassos de les ciutats. Més aviat, i a la vista de la deslocalització d’empreses i del canvi social que va indicant el pas de la societat industrial cap a la societat del coneixement, el químic haurà de veure què ha de posar al sabó perquè sigui ambientalment acceptable quan passi al desguàs després d’haver servit per a la funció a la qual es destini. O fins i tot, potser només ocuparà una posició administrativa dins el teixit empresarial, des de la qual els seus coneixements li permetran discernir, d’entre un seguit de productes, quin és el que ofereix la millor relació qualitat ambiental/preu. Però si una cosa han de compartir el matemàtic i el químic és la sensibilitat pel medi que els ha de permetre exercir el seu ofici tenint el medi ambient com un objectiu permanent que no ha de ser obsessiu però que, en els moments clau, ha de primar pel damunt d’altres aspectes com ho puguin ser els merament materials. I només podrà reaccionar amb una certa visceralitat militant aquell que hagi rebut una formació seriosa en medi ambient que el faculti per exercir el seu ofici Núm. 291

fent servir bones pràctiques, entre les quals no ha de mancar-hi mai el respecte al medi natural. I és des dels llocs de presa de decisió de les empreses que aquesta conducta ha de revertir en un millor assegurament del futur perquè, com és d’entendre, qui genera el residu són els milers d’usuaris del producte nociu o poc respectuós amb el medi, però qui n’és el primer responsable que aquests milers l’utilitzin és aquell que ha pres la decisió de posar-los-hi a l’abast. Les matèries amb què normalment els autors tractem són les d’enginyeria de sistemes, control automàtic i automatització industrial, des del punt de vista dels ordinadors i aparells electrònics que regulen i gestionen la producció dels bens consum que la nostra societat demanda. Aquestes matèries, com poden ser la utilització d’ordinadors per tasques de control i la seva programació (el que s’anomena la informàtica industrial), les comunicacions, els instruments de mesura, la robòtica o els microprocessadors, són les que ens hem especialitzat a tractar des del punt de vista ambiental per no haver-ho estat amb anterioritat. I des de la Universitat, tenim la responsabilitat de generar coneixement, transmetre a les generacions futures, amb la major eficàcia, aquest coneixement i l’experiència obtinguda del passat, impedint, com sigui, que caigui en l’oblit. No fer-ho seria incomplir el contracte que la societat té amb la Universitat. Actualment s’està produint una presa de consciència gradual del paper que acompleix l’educació en la comprensió, la prevenció i la solució dels problemes ambientals. Entenem que la clau d’aquests problemes està, en bona part, en els factors socials, econòmics i culturals que els provoquen i que, per tant, no serà possible prevenir-los o resoldre’ls amb mitjans exclusivament tecnològics, sinó que, sobretot, s’haurà de considerar l’actuació dels valors, les actituds i els comportaments dels individus i grups

respecte al seu medi. La idea de no separar l'escola de la vida és molt antiga; només cal recordar que Rousseau ja declarava que "no hi ha més llibre que el món, ni menys instrucció que els fets" i que "la natura és el nostre primer mestre". Avui, però, aques-

tes idees encara no estan plenament assumides. No obstant això, des de sempre, molts educadors han après a partir de l’observació del nostre entorn. A més, és important ser conscients que, també des de fa molts anys, aquests educadors han potenciat actituds de coneixement i respecte d’allò que ens envolta i que ens és imprescindible. És a partir de l’última dècada, però, que es generalitza la consciència de la necessitat de valorar i transmetre unes actituds adequades per al manteniment de la qualitat de vida (conservació dels recursos naturals, utilització intel·ligent del medi, creixement harmònic, etc.).


X premi APB - finalista 23

El problema bàsic que l'educació ambiental planteja és que no es pot considerar una assignatura semblant a les que habitualment componen els coneixements transmesos des de l'escola. Requereix una actitud sense dogmatismes, una gran interdisciplinarietat i, sobretot,

el complet convenciment per part dels docents que cal incidir plenament en les actituds dels joves. Cal destacar, des de l’àmbit universitari en el que treballem, que, originàriament, la producció industrial era una activitat que aportava més beneficis que inconvenients i les agressions ambientals que generava es consideraven simples fenòmens aïllats, amb repercussió gairebé local. Algunes catàstrofes naturals propiciades per accidents industrials han estat suficients perquè el paradigma de la producció a cost ambiental nul fos qüestionat. A partir de la sensibilització creixent cap a la problemàtica ambien-

tal s’han proposat diversos marcs d’actuació industrial. Per tant, també es necessiten coneixements ambientals per tal de trobar una “producció més neta” (P+N) des de criteris de desenvolupament sostenible, cosa que significa acceptar el risc tecnològic i minimitzar-lo amb l’aplicació contínua d’una estratè-

gia preventiva integrada en els sistemes i processos. L’objectiu és augmentar l’eficiència ecològica i minimitzar qualsevol risc per a l’ésser humà i el medi ambient. El desenvolupament industrial (segle XIX) va tenir lloc en un marc econòmic i social en el que els problemes ambientals rarament es tenien en compte. No és difícil trobar diverses raons que ho expliquin: en un món menys poblat hi havia altres factors de supervivència més importants; es desconeixia la relació existent entre pol·lució i salut; els primers conflictes tenien caràcter local i es podien resoldre, tam-

bé localment, difícilment amb l’aturada de l’activitat perquè es creava un cost social en forma d’atur obrer i d’atur econòmic; a més, des de l’inici de la revolució industrial, sempre es va considerar que el benefici que s’obtenia de la indústria era netament superior als inconvenients que podia ocasionar. Aquesta situació va començar a canviar quan la industrialització es va estendre i els problemes industrials es van fer molt més evidents perquè els impactes es produïen dins el perímetre de les aglomeracions urbanes. Alguns incidents de gran repercussió van alertar dels problemes de salut, relacionats clarament amb la pol·lució generada pel progrés industrial. Aquest és el cas del famós smog de Londres, causat per les centrals tèrmiques alimentades amb carbó amb un contingut excessiu en sofre. Encara que els problemes de salut són els que preocupen més la societat actual, els problemes ecològics han adquirit una gran importància en aquests darrers anys. El desenvolupament sostenible exigeix la reducció en origen d’abocaments i residus mitjançant tecnologies netes, però també solucions per a l’aprofitament i el reciclatge dels residus produïts (urbans, industrials, etc.) i per a l’eliminació efectiva de les deixalles no aprofitables. També les distàncies han desaparegut de manera que ja no és possible desprendre’s dels residus on no hi hagi ningú. Encara que la importància actual i futura de la indústria resulta indiscutible, també és cert que en el seu desenvolupament més recent (segona meitat del segle XX) aquesta indústria ha contribuït a l’esgotament progressiu d’importants matèries primeres i recursos energètics, com també al deteriorament del medi ambient. Aquest deteriorament progressiu de la qualitat ambiental ha motivat una presa de consciència creixent del problema i una preocupació per a la seva Núm. 291


resolució, motivant un canvi cap al que avui es coneix com a tecnologies netes i que hem de fer arribar als futurs enginyers i enginyeres. Ja l’any 1986, els ambientalistes americans varen lluitar per tal que s’aprovés la Llei de Planificació d’Emergència i el Dret a Saber, la qual ha propiciat la creació de la base de dades sobre contaminats més racional, el TRI (Toxic Release Inventory), que inclou dades de substàncies químiques tòxiques emeses al sòl, a l’aire i a l’aigua per 24.000 indústries cada any només als Estats Units. El TRI va ser fundat amb la creença que els habitants de les comunitats on operaven les indústries tenien el dret a saber els perills que aquestes indústries podien representar. Quan es va proposar per primera vegada aquest inventari, va ser atacat per l’administració Reagan i per nombrosos grups industrials, que el veien com un malson per a ells i per la paperassa burocràtica que els representaria. De fet, amb els mètodes tradicionals de manteniment de registres, el sistema s’hauria convertit indubtablement en això: paperassa burocràtica. No obstant això, amb l’ús d’ordinadors, l’Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) i altres Núm. 291

agències estatals sobre contaminació, les quals recullen i introdueixen les dades originals, van ser capaces de manipular de forma eficient l'enorme quantitat de dades que aquest monitoratge implica. Cada any s’enregistren més de 500.000 documents. Els elogis per al TRI han arribat, fins i tot, des dels mateixos líders industrials, els quals són conscients dels seus problemes de contaminació perquè aquest registre els ajuda a controlar la producció, els residus químics i, en definitiva, els seus diners. El TRI ha estat la primera base de dades federal que el Congrés dels Estats Units ha demanat que sigui accessible en format electrònic pel públic en general perquè el TRI, com concepte, ha atret l’atenció fora de les fronteres dels Estats Units. El sistema de l’Inventari Nacional d’Emissions Contaminants al Canadà, seguint el model del TRI, va començar a funcionar el 1993. Aquesta base de dades inclou alguns contaminants que el TRI no té en compte, alhora que manté el “dret a saber” dels ciutadans, és a dir, l’accés públic. Les coses a Europa també han seguit el mateix camí. L’Europa dels 12 va aprovar la creació de la seva pròpia base de dades el gener de

1994. Aquests moviments segueixen els passos de l’Agenda 21, l’avantprojecte de la col·laboració global per al medi ambient aprovat per tots els països membres de les Nacions Unides a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992, la qual reconeixia el concepte del “dret a saber” comunitari i recomanava a totes les nacions que seguissin i establissin sistemes de seguiment i monitoratge de la contaminació segons l’estil TRI. Tots aquests punts de vista els hem anat concretant en diferents publicacions que són les que procurem posar a l’abast tant de professors com d’estudiants i, en general, de qualsevol persona amb inquietuds en aquest tipus de formació. Tenim la ferma convicció que tot esforç relacionat amb la preservació del medi ambient no és debades. Possiblement, l’ambientalització de les assignatures, en major o menor quantia, hauria de formar part de qualsevol currículum o pla d’estudis, digueu-ne com vulgueu, incidint on es pugui i procurant no deixar cap parcel·la abandonada perquè qualsevol negligència en aquest aspecte és molt sensible i ens sentim en l’obligació de posarhi tota l’atenció: qui l’ignora té a l’abast de la mà decisions que poden ser molt encertades o molt desafortunades. I amb el futur no hi podem jugar. Amb això, hi estem d’acord, oi?

Joan Domingo Antoni Grau Hermini Martínez


Pensem-hi 25

Acatalanisme

H

e llegit recentment un llibre molt interessant: Els assassins de Franco, de Francesc-Marc Álvaro. El primer capítol està escrit com si es tractés d’una novel·la, i la resta, gradualment però de seguida, es converteix en allò que el llibre, de debò, és: una intel·ligent i dura anàlisi d’allò que vam anomenar “la transició”, i dels seus períodes immediatament anterior i posterior. Sens dubte, es tracta d’un llibre discutible. Però llegiu-lo i, si us sembla bé, discutiu-lo. No dubto en recomanar-vos-ho. Totes dues coses. De tota manera, del que jo avui vull parlar-vos, amics, amigues, és d’un magnífic neologisme que el nostre amic Álvaro s’ha empescat en aquest llibre, i que jo penso utilitzar, amb tota la barra, cada vegada que em sembli adient. Es tracta de la paraula “afranquista”. Defineix la persona que no estava d’acord amb el règim que ens va començar a governar l’any 1939, i que, en conseqüència, no era franquista, però que mai no va lluitar de cap manera contra aquell règim i que, en conseqüència també, tampoc no era antifranquista. Vaja, que el terme “afranquista” defineix de manera perfecta, com a mínim, el vuitanta-no-sé-quants per cent de la gent que vivíem a l’estat espanyol durant els diguem-ne quaranta anys, més o menys, que va durar aquell règim. No us deixeu enganyar pel nombre dels “demòcrates de tota la vida” que va sortir, de cop, de sota de totes les pedres, ni del nombre dels que avui ens asseguren que van treballar tant com a membres de “la clandestinitat”. La veritat és que els afranquistes, la gent que no era ni carn ni peix, la

que “no es ficava en política”, constituïa la absolutament aclaparadora majoria de la nostra societat. A tota la península. També a casa nostra. I és aquí, a casa nostra, on vull fer la transposició d’aquest nou i útil vocable. I m’invento el terme “acatalanisme”, que penso utilitzar amb tots els seus complements, accessoris i derivats, sempre que em convingui. I em serà molt útil , sí, perquè la veritat és que sempre l’he trobat a faltar. Jo he parlat mil vegades del fet que la gent catalana se’n sent, de catalana, i s’alegra cada vegada que alguna cosa afavoreix Catalunya, però és incapaç de moure un dit pel seu país, per la seva cultura. I havia d’explicar-ho així cada cop, amb totes aquestes frases, cosa que resulta llarga i pesada. Ara no. Gramaticalment parlant, ja ho tinc solucionat: n’hi ha prou amb dir que la gent del meu país és majoritàriament acatalana. No són catalanistes ni anticatalanistes: ells no es fiquen en política. Són, senzillament, acatalans. Aquell amic que considera que escriure els xecs en català és una ximpleria, és acatalà, i prou. Totes les persones que creuen que comprar diaris en llengua catalana és provincià, o indica tendències de nacionalisme radical són, només, acatalanes. Aquells que, al carrer, a l’autobús, en entrar en una botiga, parlen sempre castellà, l’únic que passa és que són acatalans. Qui en una comissaria, o quan un policia li posa una multa, parla automàticament la llengua castellana, no és servil o covard, no. Acatalà, només. Aquells a qui els és igual comprar una traducció catalana o castellana són acatalans, estan en el seu dret,

i no li en donem més voltes. L’altíssim percentatge de la nostra gent que “per educació” continua parlant castellà als nascuts fora de Catalunya, encara que aquests faci trenta anys que hi viuen, i entenguin el català perfectament, no és perquè siguin ben educats –que potser sí que ho són-: és perquè són acatalans. És, senzillament, acatalà, el fet d’escriure en castellà les cartes als membres de la família amb els que sempre parlem català. És acatalà només, i mai anticatalanista, l’hàbit d’omplir en castellà les notes internes de la feina, fins i tot quan els impresos estan editats en català. És únicament acatalà, mai anticatalà, no preocupar-se mai de en quin idioma es redacten les actes de les reunions, els contractes que firmem i els documents dels notaris que nosaltres paguem. No siguem mai anticatalans. Amb ser acatalans ja n’hi ha prou. L’acatalanisme, d’altra banda, és una actitud còmoda. Permet no molestar aquelles persones que consideren que tenen dret a exigir que se les parli en la seva llengua. Permet no avergonyir-se de parlar o escriure malament la llengua pròpia –la nostra. Permet aquella actitud, tan catalana, de no encaparrars’hi. Permet, sobretot i per damunt de totes les coses, de continuar sense “ficar-s’hi en política”, mètode que tan magnífics resultats dóna sempre per als que sí que s’hi fiquen. Santos Hernández Agost 2006

Núm. 291


26 Biblioteca/llibres

Donació gratuïta de llibres ◆ La Biblioteca de la Fundació Roca Galès està al servei de totes aquelles persones que volen consultar temes referents a cooperativisme i economia social. ◆ Agraïm la col·laboració de totes aquelles persones i entitats que amb les seves donacions han contribuït a assolir els 5.000 exemplars que actualment la nostra biblioteca pot oferir als seus lectors. ◆ Segueixen arribant nous llibres, i a fi d’obtenir l’espai necessari, hem cregut oportú fer una reestructuració de la biblioteca, retirant les obres de les quals disposem més d’un exemplar, i d’aquelles que no tracten específicament dels temes sobre els quals estem especialitzats. ◆ Cada mes, la biblioteca de la Fundació Roca i Galès publicarà a Cooperació Catalana un llistat de quinze títols d’aquest tipus de material.

Núm. 291

1. Anuario de estudios cooperativos. Suplemento bibliográfico. Universidad de Deusto. Instituto de Estudios Cooperativos.1990. Bilbao. 2. BROWN, Lester R. L'Estat del Món 1994. Centre UNESCO de Catalunya . 1994. Barcelona. 3. BROWN, Lester R. L’estat del món. Centre Unesco de Catalunya.1993. Barcelona. 4. Directori de Cooperatives agràries de Catalunya. Federació de Caixes Rurals de Catalunya. 1986. Barcelona. 5. Ecología Política. Cuadernos de debate internacional. Núm. 30. Icaria editorial 2005. Barcelona. 6. El Maresme. Diversificació econòmica i aprofitament intensiu del territori. Caixa d’Estalvis de Catalunya.1989. Barcelona. 7. Els sous de la dona. Estudi de les diferències salarials entre els homes i les dones. Documents de Treball i Indústria.Generalitat de Catalunya. 2005. Barcelona. 8. Fundació Jaume Bofill. Butlletí informatiu de l'any 1989-1990. Barcelona. 9. Introducción a la Economia. Manual de Educación Obrera. Oficina Internacional Trabajo. OIT. 1983. Ginebra. 10. La Natura en Acció. Introducció a la Ecologia. Ketres Editora. 1982. Barcelona.

◆ Aquests llibres podran ser obtinguts de forma gratuïta per qualsevol persona o entitat que hi estigui interessada.

11. Les cooperatives alternativa a la crisi de l'ocupació? Ponències i col·loquis del seminari celebrat a Barcelona les dies 2,3 i 4 desembre 1986.Generalitat de Catalunya. 1987. Barcelona.

◆ Com obtenir aquests llibres: – Cal demanar-los per telèfon o per fax a la bibliotecària en horari de la biblioteca. – Durant un període de trenta dies posteriors a la seva publicació. – Els llibres s’hauran de recollir a la Fundació Roca i Galès i prèviament s’haurà d’omplir una fitxa amb les dades personals. – En cap cas no es podrà fer un ús comercial del material obtingut. – Les peticions seran ateses per rigorós ordre de comanda.

12. L'Espill. Núm. 27. Edicions Tres i Quatre. Novembre 1988. València. 13. Normativa General 1984. Lagun-Aro.1984. 14. Quaderns de Vilaniu- Miscel·lània de l'Alt Camp. Homenatge a Indaleci Castells i Oller. Institut d'Estudis Vallencs Núm. 48. 2005.Valls. 15. Responsabilidad social de las empresas y economía social. Revista de Economía Pública Social y Cooperativa.Núm. 53. CIRIEC España. 2005. València.

Biblioteca de la Bibliotecària: Elisenda Dunyó Horari: dilluns i dimecres de 10 a 13 h. dimarts i dijous de 16,30 a 19 h.

Telèfon 93 215 48 70 Fax 93 487 32 83 a.e.: biblioteca@rocagales.org www.rocagales.org


Biblioteca/Revistes 27

Retalls Revista de Girona Núm. 237. Juliol-agost de 2006. GironaVic www.dpgi.org difusió@ddgi.org Revista editada per la Diputació de Girona, on es tracten temes de caràcter social i cultural relacionats amb les comarques gironines. Destaquem d’aquest número el títol de la portada que també dona nom al dossier interior, dedicat a l’economia social. Destaquem i reproduïm els títols d’aquest dossier agrupat amb l’encapçalament següent: Economia social: les altres empreses: Iniciatives socials amb empenta, que és una aproximació a la inserció social a les comarques gironines, on l’autor analitza la situació de les empreses socials gironines, i aporta una sèrie de dades estadístiques i xifres d’aquest sector; La Fageda, una experiència de rehabilitació humana, un article on es fa un recorregut per l’evolució i progrés d’aquesta cooperativa durant els seus 23 anys d’existència; A l’Encant d’Olot ni marginació ni paternalisme s’exposa la experiència iniciada fa deu anys, on ofereixen ajuda per la inserció laboral de persones amb problemes de drogodependència; DRISS, un equilibri entre la producció i l’assistència, article que recull l’experiència d’aquesta fundació privada que te com objectiu millorar la qualitat de vida de persones que pateixen alguna malaltia mental. El Rebost: les cooperatives de consumidors de productes ecobiològics, on l’autora, sòcia de la cooperativa, ens explica la creació i posterior desenvolupament de la cooperativa i remarca els tres principis bàsics: el consum responsable i crític, l’agroecologia i el funcionament basat en voluntariat per garantir el sentit cooperativista de la societat; finalment a Perspectives de futur, l’autor, assessor i investigador, fa un balanç sobre el tema i analitza el futur d’aquestes iniciatives plantejades en el dossier.

Annals of public and Cooperative Economics Annales de l’Economie Publique, Sociale et Cooperatives Núm. 2. Juny de 2006. Liège www.blackwell-synergy.com Apce.ciriec@guest.ulg.ac.be Revista trimestral publicada pel CIRIEC Internacional on es publiquen estudis de diferents autors sobre economia social. Reproduïm el sumari: La innovació social: una introducció. De l’experimentació a la institucionalització positiva: la innovació en les cooperatives d’habitatge de Quebec. Els autors, amb l’exposició del cas d’una cooperativa, ens il·lustren de les condicions que aporten l’aparició de les innovacions socials i de les condicions que porten un canvi a les institucions. Innovacions al treball i sindicats de funció pública: una aliança en procés. Cooperatives de solidaritat, desenvolupament i permanència d’una innovació social. Presenten aquest estudi comparatiu de dues experiències de Quebec. Ens explica els casos de les cooperatives multisocietàries, anomenades cooperatives de solidaritat. L’enquadrament sectorial de l’expressió ciutadana: innovació social en la democràcia local. Ens ofereixen els resultats d’un estudi de la ciutat de Lille. La mida social a la contribució de l’economia social. Avaluació de l’impacte socioeconòmic. Els autors presenten en aquest article, les necessitats de l’economia social, en matèria de comptabilitat, elaboren i proposen un model basat en aquestes premisses. Elisenda Dunyó Núm. 291



Cooperaciocatalana 291