Revista Capaç 18 - 50 anys Fundació MAP

Núm. 18 Desembre 2018

50 anys de serveis a les persones amb discapacitat al Ripollès

I també...

La reforma de la llei electoral que permetrà votar a les persones amb discapacitat Les persones del MAP que aquest any també en fan 50

3 EDICIÓ Fundació MAP Pol. Ind. Els Pintors C/ Dalí, 6-8 17500 Ripoll www.fundaciomap.com Twitter: @fundaciomap Facebook: fundaciomap

Editorial Mà a mà construïm futur

4

14

Entrevista Els inicis: Doctor Eudald Maideu i Casilda Gómez El professional: Tomàs Sadurní La família i la persona: Francisca Luque i Juan Cañizares

12

El reportatge 50 anys d’atenció a les persones amb discapacitat al Ripollès

De divulgació De les necessitats als drets

COORDINACIÓ Marta Rudé

REDACCIÓ Eva Cabana Cristina Casas Marta Freixedas Meritxell Nardi Martí Picola Marta Rudé Marta Serratosa i l’entitat: ACPAD

23 25

La mirada de…

Miracles Serra, una de les primeres persones ateses

La nostra proposta Les publicacions de la Fundació MAP

28

ACPAD I Jornades de sensibilització social a Campdevànol Activitats realitzades

COL·LABORACIONS Autogestors Pau i Treva Casilda Gómez de la Peña Francisca Luque Eudald Maideu Tomàs Sadurní Miracles Serra Joaquim Valls

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ MAIDEU S.L. Arts Gràfiques www.maideu.net

26 32

L’altaveu Ja podem (tornar a) votar!

Sabies que...

Fem 50 anys!

31

El MAP de prop Breus d’actualitat

34

La reflexió “50... i per molts més”, dels autogestors Pau i Treva

Dipòsit legal GI 1339-2016

35

La contra Quim Valls, 18 anys d’hipoteràpia amb el MAP

Editorial

Mà a mà construïm futur La revista Capaç vol tancar l’any d’una manera molt especial, reconeixent la feina d’una entitat com la Fundació MAP, que enguany ha celebrat els 50 anys d’existència.

Normalment les pàgines d’aquesta publicació es centren en temes més genèrics que ens ajuden a entendre el món de la discapacitat. En aquesta ocasió, tot i que ens centrem en una organització, en realitat estem parlant de la història que van viure moltes de les entitats territorials que donen atenció a les persones amb especials dificultats arreu del país. Moltes vegades trajectòries paral·leles amb les mateixes dificultats i els mateixos èxits.

Com diu l’actual presidenta del Patronat de la Fundació MAP, Casilda Gómez, persona que va estar 40 anys al capdavant de l’entitat, “després de 50 anys, ens sentim enor-

mement orgullosos d’haver sabut mantenir vius els principis de compromís, esforç, il·lusió i professionalitat per ser capdavanters en l’atenció a les persones, trobant en cada moment els projectes i les ajudes que han fet possible la qualitat de vida de les persones, de la comarca i del territori.

Estem molt agraïts de la confiança i l’ajut que hem rebut de tothom i que han fet possible aquest gran projecte. Com a eslògan del 50è aniversari hem volgut triar la frase quer recull aquesta participació: Mà a mà construïm futur. Amb les mans de tots vosaltres hem creat el present i amb les vostres mans continuarem creant el futur per les persones i el territori”.

Que tingueu unes molt bones festes i una millor entrada a l’any 2019! I per molts anys més!

3

El Reportatge

50 anys d’atenció a les persones amb discapacitat al Ripollès El 2018 fa 50 anys que al Ripollès es va crear el primer servei per donar atenció a un col· lectiu fins aleshores amagat, les persones amb discapacitat. L’embrió del que més endavant s’anomenaria Fundació MAP, però, no va ser l’únic que va néixer.

Els antecedents L’any 1965, a Catalunya sorgeix un moviment associatiu al voltant de l’atenció a les persones amb discapacitat, sobretot a les capitals de província i a comarques grans, per cobrir una necessitat que no era contemplada per l’administració. Tot i que el Ripollès no hi encaixava per mida, també

es va fer un lloc entre aquestes ciutats i territoris grans i va començar un moviment de familiars i de professionals altruistes de diferents àmbits durant els anys 1966 i 1967.

Els dos metges que aleshores hi havia a Ripoll, els doctors Eudald Maideu i Salvador Capo, van iniciar una recerca censal de nens i nenes amb discapacitat, amb la intenció de fer visibles aquells que restaven tancats a casa, sense que en constés la seva existència. La tasca no fou gens fàcil, ja que als recels d’algunes famílies, s’hi sumava el caràcter muntanyenc de la comarca, les males comunicacions i l’orografia complicada.

Grup d’alumnes durant la festa de la Verge de Montserrat el 1980

4

El Reportatge El propi doctor Maideu, aleshores metge pediatre de Ripoll, va ser qui va posar en contacte alguns dels familiars dels nens i nenes que mica en mica anaven sortint.

Aquests contactes van desembocar, l’any 1968, en una primera associació de pares, mares i professionals de diferents àmbits, que van decidir unir forces i buscar una alternativa en l’atenció dels fills i filles amb discapacitat a Ripoll i també a tota la comarca. Era l’ACPAS (Associació Comarcal per a la Promoció i Ajuts als Subnormals).

Els inicis: una escola L’ACPAS va crear una primera aula educativa als baixos de la rectoria de Ripoll, que va començar amb només cinc alumnes, una mestra i una educadora, i va iniciar una recerca de fons i una sensibilització a la societat ripollesa per buscar un local adequat i donar sortida a les persones de totes les edats.

El 1969 l’activitat es va traslladar a l’edifici de Ca l’Ametller, al raval de Sant Pere de Ripoll, cedit pels seus propietaris. Aquell mateix any es van inaugurar aquestes primeres aules educatives sota el nom de Centre Montserrat, una denominació que respon a dos fets: la devoció que hi havia per la Verge a Ripoll i perquè la majoria de centres d’educació especial de l’època tenien denominació religiosa.

Es va començar amb una escola i mica en mica l’activitat es va anar ampliant per satisfer les necessitats d’aquells joves que anaven creixent. De fet, amb l’obertura de l’Escola pública d’Educació Especial Ramon Suriñach a Ripoll, l’any 1984, els alumnes en edat escolar van passar a ser atesos al nou centre del Departament d’Ensenyament i l’ACPAS es va poder dedicar als joves que ja no estaven en edat escolar.

“Els orígens dels serveis a les persones amb discapacitat al Ripollès els trobem en una primera aula educativa per a nens i nenes a Ripoll que van impulsar un grup de familiars i professionals. Aquestes persones es van constituir amb una associació que més endavant donaria lloc a la Fundació MAP” Atenció a infants, joves i adults A partir de l’obertura de l’escola, el Centre Montserrat dedica els seus esforços a l’atenció precoç, en funcionament des del 1983; a fer una atenció diürna i terapèutica, preludi dels futurs centres de dia (Centre Ocupacional i Centre d’Atenció Especialitzada) i també a preparar i ocupar laboralment les persones amb un primer taller al mateix

Alumnes de l’escola del Centre Montserrat fent gimnàs al pati el 1987

5

El Reportatge Centre Montserrat, que es trasllada el 1986 en un local de la carretera de Ribes de Ripoll. Aquest any ja es va fer la inscripció del Centre Especial de Treball (CET) al Ministeri de Treball i es van generar els primers set llocs de treball oficials de jardiners.

L’any 1993, amb el trasllat de l’activitat laboral i de centre de dia a l’actual nau del polígon industrial Els Pintors de Ripoll, el CET comença a contractar més persones amb discapacitat i a créixer en línies de treball.

Al Centre Montserrat s’hi acaba ubicant la residència, inaugurada l’any 1990 i ampliada més endavant. De fet, el suport a l’habitatge és un dels altres àmbits amb què treballa l’entitat, tant amb les pròpies places de residència, com amb la creació de diferents Llars residència, on conviuen persones amb discapacitat amb un educador que els dóna suport, i el Servei de Suport a la Pròpia Llar.

Finalment, també cal parlar de l’àmbit del lleure, els esports i les activitats a la comunitat, amb un primer servei d’Esplai oficial des del 1993.

El 1997 es va inaugurar la primera llar residència, Ca l’Ametller

D’Associació a Fundació Amb l’objectiu de millorar la gestió i preservar el interessos de la institució, l’any 1997 es va constituir la Fundació Privada MAP i l’associació, aleshores ACPAM (es va canviar el mot Subnormal per Minusvàlid) li va cedir la titularitat dels serveis i el patrimoni. Les sigles AC (Associació Comarcal) es canvien per la paraula Fundació i el PAM (Promoció i Ajut al Minusvàlid) es capgira i es converteix en MAP. Les sigles canvien però l’objectiu és el mateix.

Al llarg dels anys, l’entitat ha anat assolint fites que han permès cobrir unes necessitats que, amb el temps, s’han convertit en drets fonamentals reconeguts per la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat del 2006. Uns drets que són els mateixos que els de la resta de població.

El primer taller es va obrir a la carretera de Ribes de Ripoll el 1986

La Fundació MAP ha passat d’atendre 5 persones i de comptar amb 2 treballadores el 1968 a atendre més de 620 persones i comptar amb gairebé 300 treballadors/es l’any 2018.

Actualment la missió de l’entitat és la d‘oferir suports perquè les persones amb discapacitat o en situacions de vulnerabilitat al Ripollès gaudeixin de les mateixes oportunitats per desenvolupar una vida plena, autònoma i inclusiva.

El taller del Centre Especial de Treball al polígon Els Pintors, l’any 2000

6

El Reportatge • Suport als Infants i Joves, amb atenció a 274 infants i joves.

• Suport a l’activitat en comunitat, amb activitats de lleure, esports, formació, cultura i artístiques, on participen anualment unes 180 persones.

• Suport terapèutic i centres de dia, amb un Centre Ocupacional i un Centre d’Atenció Especialitzada, que donen atenció a 89 persones.

• Suport a l’Habitatge, amb una Residència, unes Llars residència i un Servei de Suport a la Pròpia Llar, que donen atenció a 135 persones.

• Suport Laboral, amb un Centre Especial de Treball que genera ocupació i oportunitats a través de treball protegit en els sectors estratègics del territori: indústria i serveis, medi ambient, turisme i restauració i agroalimentari. Amb suport a la inserció a l’empresa ordinària, amb un servei Prelaboral i amb programes de formació i orientació laboral.

Actualment, el Centre Especial de Treball de la Fundació MAP, el CETMAP, dóna feina a 160 persones amb certificat de discapacitat, un 82% de les quals amb especials di-

“A banda de la primera escola, l’entitat va anar creixent en serveis que donaven atenció en àmbits com l’atenció precoç, el suport terapèutic i els centres de dia, el treball, l’habitatge i el lleure. Suports que avui en dia encara ofereix a més de 600 persones” ficultats (discapacitat intel·lectual i malaltia mental).

Un any de celebració El 2018 ha estat i és un any molt especial per totes les persones que han format i formen part de la Fundació MAP i també per tot el territori que l’ha ajudat a créixer.

Per això s’han viscut una sèrie d’activitats que han servit per celebrar conjuntament l’existència d’uns serveis de qualitat per a

7

El Reportatge les persones amb més dificultats (en podeu veure fotografies a la portada d’aquest número): - 4 de desembre de 2017: presentació del calendari del 2018: 50 anys creixent junts.

- 16, 17 i 18 de març: presència amb un estand a la Fira de les 40 Hores de Ripoll i inauguració de l’exposició itinerant dels 50 anys: Del Centre Montserrat a la Fundació MAP. Una mostra que compta amb el suport del Consell Comarcal del Ripollès i que ja s’ha pogut veure a Ripoll, Campdevànol i Sant Pau de Segúries i que al llarg del 2019 visitarà també altres municipis.

- 27 d’abril: acte institucional del 50è aniversari amb una jornada de portes obertes als diferents equipaments de la Fundació MAP, un dinar institucional amb la participació de 500 persones (persones ateses, famílies, treballadors/es, entitats, empreses i amics/gues) i un concert.

- 29 d’abril: missa en motiu de la Verge de Montserrat i exposició al monestir de Santa Maria de Ripoll.

- 3 de maig: representació de l’obra Pessics de Rock al teatre Comtal de Ripoll davant de les escoles del Ripollès amb l’entrega d’un obsequi especial als alumnes en motiu dels 50 anys.

- 9 de maig: pregó de la Festa Major de Sant Eudald de Ripoll, a l’església de Sant

8

Pere, amb la col·laboració d’Ester Forment i Dolors Vilaplana.

- 19 de maig: 9a caminada popular inclusiva dels 50 anys amb sortides des de Ripoll, Campdevànol i Sant Joan de les Abadesses. Arribada a l’Agrupació Esportiva del Ripollès (AER) amb esmorzar popular i activitats infantils.

- 19 de maig: presentació del segell i del mata-segell commemoratiu dels 50 anys amb la col·laboració del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll.

- 16 i 17 de juny: jornades esportives dels 50 anys amb la col·laboració de diversos clubs esportius de la comarca i final de la lliga de futbol sala a Sant Joan de les Abadesses.

- 29 de setembre: Inspira Festival Inclusiu a Ripoll.

- 30 de novembre: presentació del calendari 2019: Créixer en valors, dedicat als actes de celebració dels 50 anys.

- 2 de desembre: estrena de l’obra 50 anys, el musical al teatre Comtal de Ripoll, en motiu de la trobada de famílies i amics de la Fundació MAP. Totes aquestes activitats han estat possible gràcies al suport i la col·laboració de diferents institucions com l’Ajuntament de Ripoll, el Consell Comarcal del Ripollès,

El Reportatge l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses i la Diputació de Girona; empreses com Comercial Pirene, Casanova Hermanos, Càrniques Baltasar, Comercial CBG, Fontaga S.A, La Dosi, Galetes Birba, Embotits Florenci Font o Ripoll Pan; i entitats com Obra Social “la Caixa”, l’ACPAD, l’Aula d’Hostaleria del Ripollès, el Grup Excursionista de Campdevànol, el Club Excursionista Ripoll, la Unió Excursionista Sant Joan de les Abadesses, l’AER Ripollès, el Cercle Filatèlic i

Numismàtic de Ripoll, RipollésDansa, el Consell Esportiu del Ripollès, la Barra Jove de Sant Joan, la Fundació Esportiva Camprodon, el Club Bàsquet Campdevànol, la Unió Esportiva Ripoll, el Tennis Taula Ripoll, el Tennis Taula Camprodon, la Comissió de Festes de Ripoll, la cooperativa Txarango, el Centre de Dia en Salut Mental del Ripollès, els Grallers de Campdevànol, els Gegants de Ripoll, els Diables de Ripoll, el Consorci de les Vies Verdes o Apropa Cultura.

ELS IMPULSORS I ELS PRESIDENTS La primera junta provisional de l’ACPAS estava formada per pares d’infants afectats i per persones amb coneixements professionals que volien donar resposta a infants amb discapacitat. Aquesta junta es reunia als vespres al Casal Parroquial de Ripoll i va començar a buscar mitjans per conscienciar el poble i recollir diners. La població va respondre a la crida i aviat es va tenir un bon nombre de socis i recursos per iniciar el projecte, que va començar per una aula d’educació especial per a infants amb discapacitat intel·lectual amb la intenció, més tard, d’incorporar-hi un taller per als que ja no estaven en edat escolar.

Les persones que van endegar el projecte l’any 1968 i que van formar part de la primera Junta Rectora de l’entitat van ser: Doctor Salvador Capo Castañé (en fou el primer president) Doctor Eudald Maideu i Puig Mossèn Xavier Fradera i Marcet, llavors vicari de Ripoll Concepció Giol i Sala Joaquim Portell i Puig Josep M. Anglada de Abadal Josep Suárez i Grau Joan Font i Verdaguer Josep Maria Bordàs i Pallarès Josep Subirana i Casas Francisco López i Campos Joaquim Boixés Sabatés Joaquim Martín i Abril Aquesta primera Junta comptava amb col·laboradors que van contribuir també en els primers passos de l’entitat.

Entre aquests, cal esmentar Teresa Naudi, Carme Barberà, Miquel Vergés i Juan de Dios Fernández.

El 1968 l’alcalde de Ripoll era Miquel Nardi i Viñas, el qual va donar un fort impuls a la creació de l’escola al Centre Montserrat.

9

El Reportatge Els diferents presidents de l’entitat: Al llarg del temps, moltes persones (famílies, voluntaris, socis, col·laboradors...) han fet possible la continuïtat i el creixement de l’entitat. Cal esmentar la tasca altruista dels diferents presidents al llarg d’aquest mig segle d’història: Dr. Salvador Capo Castañé (1969-1971) Sr. Joan Casals Taron (1971-1977) Dr. Salvador Vaquer Sadurní (1977-1993) Sr. Antoni Estebas Cunill (1994-1996) Sr. Jaume Ubach Galceran (1996-2007) Sra. Casilda Gómez de la Peña (2007 – actualitat) CRONOLOGIA •

1968: creació de la Junta Rectora de l’ACPAS i obertura d’una petita escola a la planta baixa de la rectoria de Ripoll.

•

1969: inauguració del Centre Montserrat al Raval de Sant Pere de Ripoll i trasllat dels nens i nenes.

•

1974: inici de l’activitat de pretaller de manipulats industrials al mateix Centre Montserrat.

•

1983: creació del Servei d’Atenció Precoç Comarcal.

•

1986: trasllat de l’activitat de manipulats en un local de la carretera de Ribes de Ripoll. Inscripció del Centre Especial de Treball al Ministeri de Treball. Creació dels 7 primers llocs de treball de jardineria.

•

1990: inauguració de la residència al Centre Montserrat.

•

1993: inauguració del taller al polígon industrial Els Pintors de Ripoll i trasllat de l’activitat diürna del Centre Ocupacional i el Centre Especial de Treball.

•

1997: canvi d’associació ACPAM a Fundació MAP amb inscripció al registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya (número 1.047) i classificada com a benèfica de tipus assistencial. L’ACPAM continua la seva tasca com a associació de famílies i servei de tuteles.

Inauguració de les primeres Llars Residència (de Ca l’Ametller, al Raval de Sant Pere).

•

1999 i 2003: obtenció dels certificats de qualitat ISO 9001 en les àrees laboral i social.

•

2003: inici del Servei de Suport a la pròpia Llar.

•

2004: inauguració de la nau de Jardineria al polígon industrial Els Pintors de Ripoll.

•

2005: inici del Servei d’Inserció Laboral a l’empresa ordinària.

•

2007: obtenció del certificat ISO 14001 mediambiental i jubilació de Casilda Gómez com a directora de la Fundació MAP.

•

2008: Casilda Gómez és anomenada presidenta del patronat de la Fundació MAP.

•

2009: inauguració del Centre Tàndem Serveis a la Infància al C/Vallfogona de Ripoll.

Inici del Servei Prelaboral de malaltia mental.

Inici del Centre obert al Centre Tàndem (Serveis a la infància).

•

10

2010: inici de la diversificació de l’activitat del Centre Especial de Treball per generar

El Reportatge més llocs de treball estables i de qualitat en els sectors emergents de la comarca.

Obertura de la botiga Segonamà a la carretera de Ribes de Ripoll.

Inici del treball en l’àmbit turístic amb la gestió de l’hotel rural Can Cruells de Planoles.

•

2012: Posada en marxa del restaurant i lloguer de bicicletes CAT Can Guetes a Ripoll.

Obertura del magatzem TotSegonamà al polígon Els Pintors de Ripoll.

Creació, juntament amb l‘ACPAD, de la Fundació Tutelar del Ripollès.

Inici del primer Pla estratègic de l’entitat 2012-2018.

•

2013: obertura de la nova bugaderia industrial al taller del polígon Els Pintors de Ripoll.

•

2015: obertura del Bressol Bed and Breakfast a la plaça Sant Eudald de Ripoll.

•

2016: obertura de la formatgeria MUUU BEEE al polígon Els Pintors de Ripoll.

•

2018: celebració dels 50 anys de serveis a les persones amb discapacitat al Ripollès i inici del Marc estratègic 2018-2022.

Suport del territori i reconeixements a la tasca de la Fundació MAP: La història de la Fundació MAP no s’explicaria sense el suport del territori que l’envolta, sobretot als inicis, quan la beneficència i les donacions feien viable l’activitat. Un lligam que no ha deixat de nodrir-se, ja que l’entitat compleix la seva missió amb les persones amb especials dificultats, al mateix temps que genera riquesa i llocs de treball a la comarca.

- 2003: reconeixement del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya en motiu dels 35 anys de la Fundació MAP i 10 anys d’activitat al taller.

- 2011: premi Ripollès Líders 2011 en la categoria de món associatiu i responsabilitat social - 2016: concessió de la Medalla al Treball President Macià a Casilda Gómez, presidenta de la Fundació MAP.

Al llarg d’aquests anys, l’activitat de l’organització ha estat reconeguda des de diferents àmbits, fet que l’enorgulleix i l’esperona a continuar la seva tasca i millorant dia a dia.

- 1994: concessió de la Medalla de la Vila de Ripoll.

- 1996: concessió de la Placa President Macià de la Generalitat de Catalunya.

- 1999: menció especial a la qualitat del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) de la Generalitat de Catalunya.

- 2001: reconeixement a la millora en la gestió de la qualitat del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) de la Generalitat de Catalunya.

- 2003: premi “Ripollès Emprèn” de reconeixement de la trajectòria social de la Fundació MAP.

El 1996 la Fundació MAP va rebre la Placa Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya

11

De divulgació

De les necessitats als drets Són moltes les entitats que, com la Fundació MAP, han celebrat els 40 o els 50 anys de servei (Associació Sant Tomàs a Osona, Ampans al Bages, La Fundació Maresme, Fundació Ramon Noguera a Girona, Associació Esclat...), i que comparteixen uns inicis similars.

A Catalunya, el naixement de moltes associacions i entitats territorials que van començar a donar serveis a les persones amb discapacitat intel·lectual (finals anys 60) és un clar exemple de com la societat civil va anar per davant de l’administració per cobrir una necessitat fins aleshores ignorada o silenciada. En aquest cas, van ser els pares, mares, familiars i professionals autònoms els que es van unir i van començar a trucar portes. En un principi, aquestes necessitats es cobrien gràcies a la beneficència fins que, finalment, l’administració va anar darrere d’aquestes iniciatives i va començar a assumir les necessitats del col·lectiu com a drets bàsics a cobrir (com els de qualsevol altre ciutadà): una educació, una atenció diürna, un habitatge, una atenció precoç...

marcal per a la Promoció i Ajut als Subnormals). El 1987 es va substituir el darrer concepte pel de Minusvàlid (ACPAM). Aquest és el que encara roman a les sigles de l’entitat que, quan va passar a ser Fundació (1997), es va quedar amb les sigles MAP (Minusvàlid Ajut i Promoció). Actualment, el terme acceptat i utilitzat és discapacitat, tot i que es planteja la necessitat d’utilitzar termes

Històries compartides que han evolucionat al mateix temps que ho feia el concepte de la discapacitat i la forma de tractar-la. En el transcurs dels anys el concepte de discapacitat i la manera com s’ha atès a un col·lectiu especialment heterogeni ha anat variant i evolucionant. L’actitud social i la resposta que històricament i culturalment s’ha donat a les persones amb alguna limitació física, sensorial, psíquica o mental ha estat molt diversa, predominant durant molt temps una visió negativa que ha deixat un pòsit important.

Paral·lelament, la terminologia emprada per anomenar-los també ha anat variant per adaptar-se als diferents contexts socials. Mots com “anormals”, “subnormals”, “infradotats”, “idiotes”, “imbècils”, “retardats”, “invàlids”, “mongòlics”, “disminuïts” o “deficients” s’han anat substituint progressivament per un llenguatge més respectuós. La pròpia Fundació MAP va començar, el 1968, com a associació ACPAS (Associació Co-

12

Exemple d’un díptic que l’ACPAS va repartir entre la societat ripollesa per demanar ajuda per mantenir el Centre Montserrat

De divulgació més inclusius que eliminin qualsevol connotació negativa i potenciïn les capacitats en lloc de les mancances, com podria ser diversitat funcional.

El model d’atenció també ha anat evolucionant: el model de beneficència inicial basat en creences religioses segons les quals la discapacitat era considerada un càstig diví i en què l’atenció rebuda era bàsicament caritativa i s’aïllava a la persona de la societat, va donar pas a principis del segle XX a un model mèdic rehabilitador que enfocava la discapacitat com a una malaltia que requeria assistència mèdica i rehabilitadora. Una atenció centrada en les deficiències que subestimava les aptituds de les persones amb discapacitat i que derivava cap a una actitud paternalista i sovint sobreprotectora.

En el decurs de les últimes dècades s’ha produït un important canvi de paradigma en el camp de la discapacitat traslladant l’enfocament a l’entorn i prenent consciència del fet que les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que la resta. La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per l’ONU el 2006 va suposar un gran avenç en aquest sentit.

La discapacitat passa ara a ser entesa com a un fet social en el qual les limitacions que pateixen les persones amb diversitat funcional ja no són individuals sinó que provenen d’una societat que no és capaç d’oferir els suports necessaris. Partint de la idea que en una societat democràtica, plural i

“Moltes entitats que donen atenció a les persones amb discapacitat, com la Fundació MAP, van néixer gràcies a l’impuls de familiars i particulars i gràcies a la beneficència. No va ser fins més tard que l’administració es va fer càrrec del finançament dels serveis” moderna, la participació de tots els seus membres en tots els aspectes de la vida quotidiana s’ha de realitzar en igualtat de condicions i amb la mateixa llibertat per escollir opcions, es comencen a desenvolupar accions basades en la integració social del col·lectiu i en l’exercici del dret a participar i a ser l’actor principal en qualsevol presa de decisions.

Avui en dia, la necessitat s’ha convertit en dret i les entitats, com la Fundació MAP, continuen treballant amb l’objectiu comú d’aconseguir una societat més justa, equitativa i igualitària. Amb la convicció profunda que tota societat s’ha de construir sobre el reconeixement de tots els seus membres i que aquests han de poder ser-ne part activa.

13

L’entrevista

Els inicis dels serveis DOCTOR EUDALD MAIDEU: “FER ELS PRIMERS DIAGNÒSTICS ÉS UNA DE LES TASQUES MÉS DURES QUE HE HAGUT DE FER”

El Doctor Eudald Maideu va ser el primer pediatre que va haver-hi a Ripoll, l’any 1962.

Ell va ser qui va començar, juntament amb el doctor Salvador Capo, a fer els primers diagnòstics als nens i nenes amb discapacitat i a parlar a les famílies de la possibilitat d’oferir una alternativa als seus fills i filles.

Aquests contactes van desembocar en una primera associació, el 1968.

Casilda Gómez De la Peña va tenir un fill amb discapacitat que la va posar en contacte amb aquella primera associació que donava atenció als nens i nenes, a principis dels anys 70. Ja no se n’hi desvincularia més.

Els seus més de 40 anys al capdavant de l’entitat la van fer mereixedora, l’any 2016, de la Medalla al Treball Francesc Macià. Ara és la presidenta del Patronat.

Des de la revista Capaç hem mantingut una conversa amb tots dos per parlar dels orígens d’aquests primers serveis per a les persones amb discapacitat al Ripollès.

14

Quins van ser els orígens de l’entitat?

Eudald Maideu (E.M): jo crec que dues persones principals en aquests inicis van ser els doctors Vaquer i Capo, que es van dedicar a connectar amb l’ajuntament (Ripoll) d’aquell temps i van voler, amb altres persones, muntar una associació. Va néixer perquè hi havia un grup de persones que tenien problemes i necessitaven un tractament psicològic i social diferent.

Aleshores no hi havia pediatres. Jo vaig ser el primer pediatre que va haver-hi a Ripoll.

Era l’any 62. La pediatria bàsica la feia el metge de capçalera. Però quan hi havia algun problema que no sabien què era l’enviaven al pediatre: des de Campdevànol, Sant Joan, Camprodon, Ribes... i fins a Puigcerdà, tots els enviaven aquí a Ripoll.

A mi em van cridar per fer la tasca de precisar els diagnòstics, veure què hi havia, per poder organitzar ja el que primer es va dir

L’entrevista ACPAS (Associació Comarcal per a la Promoció i Ajut als Subnormals) i després ACPAM (Minusvàlids). I després la Fundació MAP, que això ja és una medalla d’or.

Les assemblees es feien a la casa Ametller, quan ja estava arreglada. De seguida que es va muntar l’escola a Ca l’Ametller (el Centre Montserrat) es va buscar personal tècnic. Ho dirigia el doctor Josep Anton i Bofill, que portava la part de psiquiatria infantil, i també hi havia la Mireia Puig, que portava la part psicopedagògica, una tasca que compartia amb l’escola de la Saphil, on es feia un batxillerat per les noies que treballaven a la fàbrica.

Casilda Gómez (C.G): jo vaig llegir que primer de tot va ser vostè que va començar, l’any abans de començar l’ACPAS, fent un cens a la comarca, que li devia venir de la pediatria. Devia ser els anys 66 o 67. A partir de tenir aquest cens, com que aleshores a Catalunya hi havia aquest moviment associatiu, va néixer també l’associació aquí.

Això és important perquè aleshores hi havia molta gent que es va implicar i va servir pel desenvolupament de la comarca, pel desenvolupament del Ripollès.

La capacitat que vàreu tenir totes aquestes persones per començar uns serveis pioners va ser molt gran. Perquè l’associacionisme va començar per les grans capitals, Girona, Osona i les de comarques grans, com Osona... Que un lloc com el Ripollès, amb totes les dificultats que teníem per fer aquesta tasca en ser de muntanya, fóssim de les primeres institucions que van crear una alternativa d’atenció a les persones. Això és molt important.

Doctor Maideu, parli’ns d’aquesta primera tasca perquè diu que és una de les més dures que ha hagut de fer en aquesta vida: E.M: sí perquè quan vaig dir he de fer aquest cens, haver de posar, no dic una etiqueta, però sí un diagnòstic aproximat, va ser molt dur.

C.G: sí, perquè aleshores eren subnormals.

E.M: haver d’utilitzar aquesta paraula era molt difícil i haver de catalogar-los.

C.G: i feia molt dolor.

“El Doctor Maideu començar a fer un cens dels nens i nenes amb discapacitat i a posar en contacte les famílies que van crear la primera associació” E.M: llavors això la cultura ho ha anat llimant, suavitzant, canviant subnormal per minusvàlid i ara discapacitat... Quan deies subnormals els pares tenien la impressió que no s’hi podia fer res. I el que havies de defensar és que sí que s’hi podia fer, que es podia millorar i que podia anar endavant.

Molts eren nens, amb 7 i 8 anys, a qui jo no havia vist néixer ni havia fet un seguiment.

Però sí que venien (a la consulta) i em tocava a mi fer aquesta feina de diagnosticar i explicar als pares que hi hauria d’haver un camí per millorar el problema que tenien els nens. Aquesta va ser la tasca i és el que em va doldre més.

C.G: jo aquí sí que puc afegir l’experiència que vaig tenir amb el meu fill quan vaig anar amb vostè (doctor Maideu). Ens ho va explicar molt bé i ho vam entendre.

Ens va dir “no patiu, que és com una fruita, que madura més tard, que li hem de donar temps...” Amb aquesta explicació també sorties una mica més tranquil i deies: “bé, doncs, esperem, no?”. Donava confiança, crec que és aquesta la paraula.

E.M: sí, tot i que em sabia greu haver de dir el diagnòstic jo. Tot i que a nivell pediàtric no podies oferir la solució de prendre una pastilla, perquè el problema continuaria allà, almenys obrir el camí de poder millorar, no pas de tenir-lo lligat o tancat a casa.

Com es feia aquest cens? Casa per casa?

E.M: no, jo amb les visites que feia, tant de nounats, com de pacients que em venien per primera vegada, els hi havia de posar l’etiqueta i fer, com si diguéssim, una separació per veure si havien d’anar a una escola d’educació especial. Però aleshores la pediatria era només fins als 7 anys. Jo sé que vaig fer una llista molt llarga, no me’n recor-

15

L’entrevista do de quants eren, 50 o 60.

C.G: nosaltres ens vam trobar que molts d’aquests nanos més grans, no controlats per pediatria, els tenien a casa i allà s’estaven. O sigui que es desconeixia que existia aquest moviment. Llavors per això, l’any 77 es va a tornar a fer un cens, per oferir els serveis del Centre Montserrat que aleshores ja existia i per tenir-los comptats. Per aquest cens però es va anar directament a les cases, a buscar les persones grans, a les que estaven amagades.

Quina era la reacció de les famílies?

E.M: home, costava una mica. Però com que els hi oferies la possibilitat de millora.

C.G: sí, costava una mica. A mi m’ho va dir el doctor Anton i, com a família, em va anar molt bé perquè comparties el mateix tema, la mateixa necessitat. Llavors la gent ja estava contenta de la informació que els hi donaves. Molts llavors coneixien el Centre Montserrat. Estem parlant de moltes cases de pagès. Van estar contents i molts es van apropar. Va ser important aquest coneixement. Perquè als pares ens costava molt d’acceptar que el teu fill hagi d’anar al Centre Montserrat, amb els subnormals.

E.M: és clar, els desclassificaves del grup normal.

C.G: et deien “va amb els subnormals”. Jo me’n recordo que a nivell personal meu em va em va costar molt. Llavors el meu fill tenia 6 anys, ja no tenia capacitat mental i tenia afegit tot el tema de la malaltia mental. Abans no el vam portar al Centre Montserrat, primer va anar al Salesians, vam anar a tot arreu, però quan veies que de tot arreu marxaves...

A les famílies ens costava poc col·laborar juntes. El que costava més era acceptar que el teu fill havia d’anar als serveis del Centre Montserrat. Això, en alguns casos, també continua passant ara.

E:M: entre l’Anton i la Mireia feien una pedagogia especial a dins les classes perquè aprenguessin a prestar una mica més d’atenció, coses de la lectura, el dibuix, implicar-los més en l’esperit de saber girar fulls del llibre, coses d’aquestes. En aquell moment era el més innovador.

C.G: la Mireia era jove, sortia de la universitat, i va portar totes les tècniques que coneixia. I el doctor Anton també tenia un coneixement important perquè tenia un fill amb greus dificultats i dirigia un centre, Sant Medir, del Col·legi de Metges de Barcelona, allà dalt al Tibidabo. Va anar bé perquè tots els coneixements que desenvolupaven a Barcelona, els passava aquí directament.

E.M: tenir l’Anton va ser molt important.

Ell llavors aquí portava la psiquiatria de la seguretat social i es va implicar molt amb això perquè estava dins el camp psicopedagògic i les novetats que feien a Barcelona les portava aquí.

C.G: jo me’n recordo del cas de la Mireia.

Ella va crear aquestes tècniques, venia tres dies a la setmana i llavors creaven els programes colze a colze amb les mestres. En aquell temps era de molt valorar la incorporació de totes aquestes tècniques.

E.M: i tant, tot era innovació perquè es començava a Espanya i a Catalunya a fer coses que no s’havien fer mai.

C.G: i el Ripollès en aquest sentit, sempre ha estat capdavanter.

E.M: sí, el Ripollès ha estat pioner. Va anar més de pressa que ciutats properes més grans.

Nosaltres, pel fet de ser al Ripollès, sempre hem hagut de lluitar més perquè ens atorguessin determinats serveis, oi? Ens deien, per exemple, ajunteu-vos amb els d’Osona.

E.M: costava que passessin d’un lloc a l’altre. Era una cosa que impactava en aquell moment.

C.G: sí, això és el que fan ara també. No és fàcil, però haurien de tornar a haver-hi iniciatives per defensar el territori com les dels anys 60 quan tot estava per fer.

Un cop creada aquesta primera Junta i iniciats aquests primers serveis, van incorporar unes pràctiques pedagògiques innovadores. En què consistien?

El recorregut del MAP ha de servir per veure on estàvem i on estem ara perquè en el camp de la discapacitat va passar una mica el mateix i vàrem haver de defensar els nostres drets. Si al Ripollès tenim estructures,

16

L’entrevista hauríem d’oferir-les a gent de fora de la comarca. S’ha de tornar a lluitar perquè si no tots els drets, tot el que hem aconseguit... anirà retrocedint i la comarca en sí, també.

Doctor Maideu, a banda de fer de pediatre i de fer aquests primers diagnòstics, la seva implicació a l’ACPAS era la d’anar a les assemblees o hi feia alguna intervenció allà al Centre Montserrat?

E.M: És clar, també hi explicava coses, hi anava alguna vegada.

C.G: jo me’n recordo molt de les assemblees quan jo hi anava pel meu fill, que va començar l’any 75. Moltes vegades quan el Dr. Anton estava a Barcelona i no podia venir, el doctor Maideu el substituïa a les assemblees. I vostè explicava com anava tot el funcionament, i les famílies, potser ens trobàvem bé perquè era una persona molt propera. Quan una persona en una assemblea t’explica com va tot i hi tens confiança, és una cosa positiva. Jo crec que la seva aportació, tant personal com professional, va ser molt important en els primers anys.

Casilda, per què s’hi va implicar tant de seguida?

C.G: jo vaig venir pel meu fill. A Barcelona li van fer les proves. Llavors l’Elies anava a una guarderia, que pobre! Va arribar a patir tant... Jo anava fins i tot a fer-hi reforç a la hermana que hi havia perquè l’Elies anés més de pressa i quan em veia entrar per la porta es posava a plorar. Llavors el Dr. Anton em va aconsellar anar a veure la Mireia Puig. Amb la Mireia l’Elies va començar a fer treball psicopedagògic, estimulació... A mi em posava deures que feia a casa meva durant tota la setmana amb ell. Quan va fer 6 anys, va començar a anar als Salesians però va durar només dos mesos, ja no el van aguantar més i llavors ja vam decidir demanar plaça al Centre Montserrat. Aleshores jo no treballava i varen demanar-me si hi volia col·laborar i a partir d’aquí va ser quan jo vaig començar a fer coses E.M: col·laborar, no. Una immersió va fer.

Només necessitava respiració artificial!

C.G: No. Però era maco perquè coneixies molta gent.

E.M: però tu eres l’ànima.

“La Casilda Gómez es va implicar amb l’entitat des de l’any 1975, quan va escolaritzar el seu fill al Centre Montserrat.

Una de les primeres tasques que va fer va ser anar a visitar famílies amb fills amb discapacitat per explicar l’existència del Centre” C.G: bé... perquè tenia temps. I perquè segurament sóc com sóc. Però penso que sempre hi ha hagut una gent molt important al darrere.

Al principi es depenia molt de les donacions. Això devia ser molt dur...

C.G: en els primers anys les donacions ja anaven bé. Hi havia en Joan Font, un pare molt implicat, que va fer socis a gairebé tots els treballadors de Can Casals. No hi havia masses despeses, ja que les mestres pertanyien a Ensenyament i les pagaven des d’allà. L’ACPAS pagava només a les cuidadores. Com que no hi havia molt moviment, els diners ja arribaven.

El problema va ser quan es va començar a créixer i llavors va començar a haver-hi dèficit. També és veritat que quan fèiem les assemblees anuals, jo me’n recordo que si faltaven diners els pares fèiem una col·lecta extraordinària. Per exemple, si era la festa major de Campdevànol o Camprodon o Ripoll hi anàvem a fer col·lectes extraordinàries.

També hem de destacar els concerts de la Montserrat Caballé, que van ser possible gràcies a figures com la del doctor Vaquer, que va fer molt pel Centre Montserrat. També hi havia el Toni Estebas i l’Anna Cassany.

Cap allà al 72 es va veure que amb aquests donatius ja no es funcionava i van començar a sortir les primeres ajudes públiques per finançar els serveis. Pels nens que feien rehabilitació les famílies podíem demanar una subvenció al SEREM, que em sembla

17

L’entrevista que volia dir Servicio Especial de Recuperación de Enfermos Mentales i, quan te la donaven, la família havia d’ingressar aquells diners al centre. I per un altre cantó hi havia les ajudes, les beques, del Ministerio de Educación y Ciencia: pel fet de tenir un fill amb discapacitat ensenyament pagava una quota a les famílies. Es demanaven cada any.

Després, l’any 73, ja va haver-hi la FEAPS, la Federació Espanyola d’Ajuda a les Persones Subnormals. Aquí encara en deien subnormals. A partir d’aquí nosaltres ens vàrem fer socis i a partir d’aquí ja estàvem informats de com anar obtenint recursos econòmics .

Com l’han vist l’evolució de la Fundació MAP? E.M: Atòmica (riures). Sí, sí, ha estat atòmica.

Ha estat una implosió. No sorollosa, però sí impactant. Ningú s’esperava arribar on s’ha arribat. L’altre dia que vaig venir a visitar les instal·lacions vaig quedar meravellat.

C.G: amb això hem estat, no sé... potser hem anat fent les coses sense donar-los massa importància. Això és en bona part, gràcies a tota la gent que hi ha anat passant. Penso que és un orgull que els equips successius i els actuals hagin continuat amb l’esperit, els valors, la tasca i l’empenta dels que ho van iniciar.

La Generalitat, al 83 o 84 va començar a donar les primeres ajudes per estimulació precoç.

El professional TOMÀS SADURNÍ: “A LES FAMÍLIES, ALS 80 ELS HI PODÍEM OFERIR POC, AVUI EN DIA HI HA MOLTES POSSIBILITATS PER LA PERSONA ATESA” En Tomàs Sadurní i Aldabas, actual psicòleg i psicomotricista del Centre Tàndem (Serveis a la Infància de la Fundació MAP) porta més 35 anys treballant a l’entitat. De fet, és el treballador més antic de la casa.

A quin any vas començar a treballar a la Fundació MAP i com vas entrar a treballar-hi?

Vaig començar el 1982, quan acabava de sortir de la Facultat i la Pilar Guàrdia em va llogar per fer de monitor d’estiu a l’escola d’estiu que es feia. La meva primera feina va ser com a monitor el mes de juliol al Centre Montserrat.

Quines tasques feies?

Pels nens i nenes que estaven al Centre Montserrat, en aquell moment encara no hi havia el Ramon Suriñach (escola d’educació especial), fèiem activitats de joc, de pintura... activitats perquè al mes de juliol no hi havia els mestres i algú havia d’atendre’ls.

18

L’entrevista

Quan passes a fer pròpiament de psicòleg?

Quan a l’any 1984 el Ramon Suriñach comença, alguns joves no poden entrar per edat (no estan en edat escolar) i l’ACPAS ha de decidir què fa amb aquestes persones.

Llavors em lloguen com a psicòleg i com a director en pràctiques i hem de decidir com reorientar les activitats ja que no eren escolars i educatives. Quines activitats s’havien de pensar per les persones que no anaven a l’escola. És quan es va començar a rumiar si fèiem jardineria, si fèiem cablejat... vam començar a pensar les opcions que hi havia. Per altra banda hi ha l’inici de l’atenció precoç, el 1983, quan es comença a atendre els més petits.

Com van néixer els serveis a la Infància?

Com han evolucionat aquests serveis (a la infància) al llarg dels anys?

L’any 1984 la Conxita Muntells (fisioterapeuta) i jo, com a psicòleg, vam començar amb les primeres pràctiques “d’estimulació precoç” que en deien aleshores. L’any 83, quan torno de la Índia em fan aquesta proposta i comencem amb aquestes pràctiques.

Llavors ens faltava algú que cobrís la part de logopèdia i la Lourdes Ribes va ser la persona que va començar en aquesta tasca. Aquest és el germen original de tot això: Conxita, Lourdes i jo. Llavors la Lourdes fa

altres tasques i és quan comencem a entrar en contacte amb la Pilar Bernat com a opció per fer tasques de logopèdia. L’any 1991 mor la Conxita en accident de cotxe i llavors li fem la proposta a la Montse Rizo de treballar aquí.

Ens vàrem adonar que al Centre Montserrat no hi cabíem i també que les famílies havien de veure a persones grans amb més discapacitat i que s’havia d’agafar un local i vam anar a la Plaça dels Porcs (plaça de la Llibertat) de Ripoll al primer pis. És el primer local independent que tenim com a serveis a la infància. I llavors jo deixo de fer les tasques que feia fins aleshores de gerència i direcció i trio les tasques com a psicòleg. En aquell moment la Casilda Gómez és qui assumeix la part de gestió general .

En aquells moments esteu a la Plaça dels Porcs però no us quedeu aquí molt temps...

Allà hi vam estar fins als anys 90 i poc... però per condicions del local veiem que no era massa adequat i anem a parar al que seria actualment Can Canarons. Vam estar uns mesos a Can Canarons i després vam anar a Avinguda del Ripollès on vam estar uns 10 anys més.

A l’Avinguda del Ripollès també hi ha alguns canvis de professionals. L’any 2009 (crec que al mes de febrer) ens traslladem

19

L’entrevista

“En Tomàs Sadurní va començar a treballar al Centre Montserrat l’any 1982 com a monitor a l’escola d’estiu que es feia pels nens i nenes que hi havia. Uns anys més tard, després de passar també per la direcció, s’ocuparia de l’atenció precoç, més endavant CDIAP, on actualment encara exerceix de psicòleg i psicomotricista” aquí al Carrer Vallfogona, al Centre Tàndem, i aquí hi ha hagut també alguns canvis de professionals... hem anat fent aquests canvis espaials.

Amb quines altres persones treballaves en aquell moment?

Amb l’Alba, la Leo, la Carme que feia neteja i de cuinera...i la Casilda, que era la secretària. Com a president hi havia el Doctor Vaquer i com a tresorera crec que hi havia l’Anna Cassany. Aleshores era una associació de pares, no era Fundació en aquell moment. Aquesta era l’organització que hi havia al Centre Montserrat.

Com veus la Fundació MAP? En què ha canviat al llarg del temps?

Jo tinc el privilegi d’haver vist evolucionar els projectes que havíem pensat i no sabíem com es farien realitat: la idea de Can Canarons que estava en projecte, el centre d’activitats industrials de la Carretera de Barcelona (una cosa menuda) i que es va traslladar al polígon Els Pintors... he vist com projectes de l’inici s’han anat consolidant amb molta força.

Jo veig una llavor que realment s’expandeix. Quan m’ho miro amb perspectiva és immens el que s’ha fet perquè a les famílies dels anys 80 i 90 els hi podíem oferir

20

molt poc i ara és molt diferent (no podíem oferir residència, centre especial de treball, centre ocupacional...) i avui en dia una família amb una persona amb discapacitat li pots explicar que hi ha tota una Fundació que li pot oferir moltes possibilitats. Aquesta és la diferència essencial: als 80 no els hi podies oferir totes aquestes possibilitats. La Fundació ha pogut donar resposta a moltes de les necessitats reals de les famílies.

S’ha trobat un equilibri a la Fundació entre que les persones puguin treballar i puguin ser ateses a la vegada i això és molt difícil.

Que sigui un centre laboral eficaç, amb producció, etcètera però que al mateix temps hi hagi una atenció amb persones amb necessitats socials, familiars...

Explica’ns alguna anècdota que hagis viscut.

Jo recordo més les situacions difícils: la mort de la Conxita que va ser dolorós. Recordo haver estat més preocupat, estar més pendent del que s’havia de fer, que no d’anècdotes divertides. Vaig estar més dedicat a que tot funcionés. Potser si hagués de dir una persona seria la Carme cuinera, que era molt divertida, cridanera, donava moltíssima alegria... la recordo molt.

Algun desig de futur?

Que la Fundació mantingui l’equilibri on la ètica, els valors...no es perdin mai. Que mantinguin la cura de les persones més enllà de si són més productives o no. I que el CDIAP mantingui una mirada d’atenció a les famílies el més bondadosa possible.

Que les famílies siguin respectades sempre.

L’entrevista

La família i la persona FRANCISCA LUQUE: “Veig el futur d’en Juan aquí al MAP” La Francisca Luque és la mare d’en Juan Cañizares Luque, de 53 anys, actualment atès al centre de dia de la residència Centre Montserrat. En Juan va començar amb 5 anys a l’escola del Centre Montserrat, l’any 1970. Va ser un dels primers alumnes.

Com i quan va començar la vostra vinculació amb la Fundació MAP, aleshores ACPAS?

a la Vall d’Hebron, a Sant Joan de Déu, però ningú ens aclaria què tenia ben bé ni què havia passat.

Nosaltres vivíem a Puigcerdà. En Juan, fins als 11 mesos, estava bé. Nosaltres el veiem un nen normal. Però als 11 mesos li van posar la vacuna de la tosferina, va passar unes febres molt altes i llavors ja no va tornar a ser el mateix. Vam anar a un metge a La Seu d’Urgell i ens va dir que no tornaria a estar bé. Vam anar

Anys més tard, quan en tenia 25, una infermera em va comentar el que sospitàvem. Que allò no havia estat de naixement sinó que havia set conseqüència de la vacuna. Es veu que entre els anys 65 i 69 hi van haver més casos de reaccions a la vacuna, alguns de fatals. A en Juan li va afectar al cap, en canvi, a

21

L’entrevista una nena que li va passar a la mateixa època que al Juan li va afectar la medul· la. Es va quedar en una cadira de rodes, però va poder fer carrera i tot.

Va ser molt dur. Com que en Juan no caminava ni parlava no el volien a cap guarderia. Un dia, vam baixar a Ripoll per portar la seva germana, que llavors tenia 6 mesos, al pediatra, amb el doctor Maideu. Ell ens va dir que la nena estava bé però que el nen, que llavors tenia 4 anys i que ens acompanyava, no.

Ens va demanar si el portàvem a l’escola i jo li vaig dir que no ens el volien. I llavors em va dir que a Ripoll obririen una escola d’educació especial, que li portés. Això era un mes de juny, al desembre ja vam venir a viure a Ripoll i el 8 de gener en Juan començava a l’escola. Llavors tenia 5 anys.

Com vau viure el fet de poder donar una resposta a l’atenció del vostre familiar?

Molt bé. Al principi li portàvem de les 9 a les 12 i de les 3 a les 6. Llavors era el Centre Montserrat que portava una associació de pares i mares (l’ACPAS) i potser eren uns 9 o 10 alumnes. L’Angelita, en José Barrientos, en Molero, l’Encarna... Hi havia moltes mancances, com per exemple, a l’hora d’escalfar-se.

Només hi havia una estufa. Però, ja se sap, eren els principis. Llavors ja va millorar.

Fins als 14 anys d’en Juan, jo anava i venia, portava també la germana a l’escola i treballava. Però cada vegada em costava més portar-lo perquè li costava caminar i aguantar bé l’equilibri i es va fer molt alt. A partir dels 14, ja el vaig deixar a dinar.

Com a família, vau participar activament en la creació dels primers serveis?

Llavors participàvem a tot: a les festes, a la junta... 25 anys de participació. També amb el Doctor Maideu.

Quina ha estat la vostra relació amb el MAP des d’aleshores? I la del vostre fill atès?

Hi ha hagut una bona relació, amb las monitores, excel·lent. Quan es va obrir l’escola d’educació especial Ramon Suriñach, en Juan i altres alumnes ja no tenien edat per anar-hi i es van quedar allà mateix. Hi eren atesos de les 9 del matí fins les 18h de la tarda.

Ara encara hi va en aquest horari. Esmorza a casa, va a la residència, i torna a les sis a casa. Ens agrada tenir-lo a casa.

Em sembla que el trobem a faltar més nosaltres a ell, que ell a nosaltres. Fa un any i mig va tenir un ictus i va estar ingressat a l’hospital. Però se’n va sortir.

Ara li costa menjar als migdies, però el veig content. De vegades s’enfada però ja li passa.

Com valoreu el creixement de serveis i el que ha arribat a ser l’entitat avui en dia? És enorme. S’ha convertit en una gran empresa de la comarca, però el més important han de continuar essent les persones ateses i les persones que les atenen, que tinguin el sou que es mereixen i que estiguin ben cuidades.

Com veieu el futur d’en Joan amb el MAP? Veig bé el futur d’ell al MAP. Es quedarà a la residència. Ens trobarà a faltar, però vull que en Juan acabi aquí la seva vida.

22

La mirada de…

Miracles Serra.

“Guardo un bon record del Centre Montserrat” rat. Quan em tocava a mi, m’encantava perquè veia els nens de l’altra escola”.

I és que ,aleshores, el Centre Montserrat depenia administrativament de l’escola Joan Maragall de Ripoll, fins que no es va fer el centre d’educació especial Ramon Suriñach, l’any 1984.

La Miracles Serra Farrés va ser una de les primeres alumnes del Centre Montserrat, a finals de la dècada dels 60.

La vida de la Miracles, com diu ella, “no ha estat gens fàcil”. Va néixer a Surroca, a Ogassa, eren 7 germans i els seus pares no se’n podien ocupar. “A mi em van donar a una dona de Sant Joan de les Abadesses, la Francisca, que tenia 60 anys i em va cuidar molt bé. Em va ensenyar a parlar”.

Explica que va anar a escola a Sant Joan, “però no passava els cursos i no estudiava prou bé i em van portar al Centre Montserrat. Hi vaig anar dels 6 als 16 anys. En guardo un bon record”.

L’hi portaven en cotxe, cada dia, i hi anava de les 9 del matí a les 6 de la tarda. “Em van ensenyar a llegir, en castellà, a escriure, a sumar i a restar. M’ensenyaven coses i em posaven deures. De vegades també em castigaven de cara a la paret”. També recorda com era l’escola: “hi havia dos patis, un a dalt i un a baix, on fèiem gimnàs. Hi havia les classes i un menjador. Me’n recordo que anàvem a buscar el menjar al Joan Maragall.

A mi m’agradava molt anar-hi. Cada dia la mestra i dos alumnes hi anaven, agafaven el menjar i el portaven al Centre Montser-

La Miracles diu que no tenia gaires amics i que li agradava jugar molt a pilota i a mares i pares. Recorda les persones que hi havia: “l’Elisa, que es va morir, la Casilda, la Conxita, l’Alba... I de companys hi havia en Jose, l’Encarna, en Jordi Garcia, en Joan Viu, l’Eva Puig, en Joan Camps, la Conxita Tayant, en Ramon Miranda...”. A molts d’ells els ha retrobat ara, d’adulta.

La Miracles va deixar d’anar al Centre Montserrat als 16 anys. “Vaig decidir plegar i buscar feina. Vaig estar un temps en una fàbrica d’embotits. Llavors als 25 anys em vaig casar a Sant Joan mateix i vaig viure allà. El meu home bevia i se’m va morir als 55 anys, de cirrosi. Tinc un fill de 28 anys, que treballa a la Fibran i viu a casa nostra”.

La Miracles, a la fila de sota, a la dreta, al Centre Montserrat

23

La mirada de…

“La Miracles Serra va ser una de les primeres alumnes del Centre Montserrat. Hi va anar dels 6 als 16 anys. Després de portar una vida autònoma a Sant Joan, la necessitat de suport per problemes de salut l’ha fet tornar a la Fundació MAP. Ara viu en una llar amb altres companys i assisteix al centre de dia”.

La Miracles, doncs, ha portat una vida autònoma i ha anat fent alguna feina: “en algun bar, fregant plats... lo típic”. Als 25 anys li van detectar un problema al cor i la van haver d’operar: “les vàlvules se’m tapaven”.

Des d’aleshores, l’han hagut d’operar quatre vegades i la seva salut s’ha anat deteriorant. “Quan ja no podia pujar ni baixar les escales i necessitava ajuda, vaig tornar a la Fundació MAP, deu fer poc més d’un any”.

Ara la Miracles, que té 55 anys, viu en un pis a la Colònia Espona de Sant Joan, juntament amb altres companys de la Fundació, i té una plaça al servei diürn de Teràpia Ocupacional, on assisteix cada dia. “Estic molt bé aquí. M’he retrobat amb companys amb qui vaig anar a l’escola”.

Quan li preguntem com veu l’entitat ara, en comparació amb abans, ho te clar: “uf, ha canviat molt això. Abans hi havia més retardats, les persones estaven pitjor i jo de vegades no m’hi sentia bé. Ara molt millor que abans. N’hi ha que estan més bé i pots xerrar i relacionar-te més”. Diu que ara té les necessitats més cobertes gràcies a haver-hi més serveis, com el d’habitatge o el mateix centre de dia on acudeix.

“No es pot dir que hagi tingut una vida fàcil o molt bonica, però ja està bé. Estic molt bé aquí”.

La nostra proposta

Les publicacions de la Fundació MAP A la nostra proposta, volem recomanar les publicacions que ha editat la Fundació MAP al llarg d’aquests anys i que ens poden ajudar a entendre la tasca de l’entitat.

Capacitats. Les veus de la Fundació MAP Any: 2008 Autores: Cristina Casas i Mata amb dibuixos de Pili Mata Sampietro Llibre publicat en motiu dels 40 anys de la Fundació MAP que, a través d’un entramat de veus dels professionals, els usuaris i les famílies, ens narra quaranta anys de funcionament i els diversos serveis de l’entitat. Redactat en format de lectura fàcil per l’escriptora i psicòloga de la fundació, Cristina Casas.

24

La nostra proposta El procés de dol Any: 2014 Autora: Pilar Fontan, Victòria Mora i Marta Ros. Guia sobre com donar suport a persones amb discapacitat intel· lectual en el procés de dol elaborat per tres professionals de la Fundació MAP en el marc dels Primers Premis d’Investigació i Innovació en la discapacitat 2012-2013 de l’entitat.

Art per a totes les mans. Adaptacions Any: 2015 Autors: grup de persones ateses al Centre d’Atenció Especialitzada de la Fundació MAP coordinats per les educadores Marina Alabró, Emma Brunet i Yolanda Rubio. Amb textos de Montse Maestre.

Es tracta d’un llibre de manualitats amb adaptacions realitzat per un equip creatiu de persones ateses i educadores de la Fundació MAP que van decidir plasmar el dia a dia de les aules d’arteràpia en un llibre obert a totes les mans. Proposa 20 manualitats estructurades en quatre festivitats: Sant Jordi, Sant Joan, la Castanyada i Nadal i incorpora plantilles per facilitar-ne el desenvolupament. A partir de l’experiència a les aules, el llibre també recull propostes d’adaptadors i suports dissenyats perquè tothom pugui realitzar les manualitats.

Capaç Any: s’inicia el desembre de 2012 Autors: un grup de professionals de diferents serveis de la Fundació MAP La publicació que teniu a les mans és una revista quadrimestral sobre el món de la discapacitat o, com ens agrada més dirho, de les diferents capacitats que edita la Fundació MAP i que compta amb la col·laboració de l’ACPAD (Associació Comarcal per a la Promoció i Ajut a les Persones amb Discapacitat i les seves famílies). Va néixer el desembre de 2012 amb la voluntat d’esdevenir un mitjà de divulgació i de coneixement de la discapacitat, amb continguts elaborats pels mateixos professionals de l’entitat. Se n’han editat 18 números.

Els vídeos La Fundació MAP disposa d’un grup de vídeo, format per persones ateses i l’educador Víctor Barrientos, que cada any realitza peces i curtmetratges molt divertits i d’una alta qualitat pel que fa a realització i guions, alguns dels quals han guanyat premis en diferents certàmens com el Festival Cadí (millor guió per Padrino S.A, en l’edició de 2017).

Els podeu veure al canal de Vimeo de l’educador Víctor Barrientos: https://vimeo.com/user4405230

25

L’altaveu

Ja podem (tornar a) votar!

En Ramon Condominas és usuari del centre de dia de la Fundació MAP, el Servei de Teràpia Ocupacional, i viu en una llar residència de l’entitat. Ell és de Puigcerdà, però fa anys que s’ha establert a Ripoll. És una persona molt activa socialment parlant, que s’implica i està al cas de l’actualitat política. És membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya, ANC, i està al corrent de tot el que s’organitza.

Malgrat ser un ciutadà actiu, no pot votar.

Quan era jove, a Puigcerdà, ho podia fer.

Però des que li van tramitar el procés d’incapacitació, el jutge li va treure també el dret a vot. Ell l’ha volgut recuperar, però és un procés costós, que en ocasions pot tardar més de dos anys, que els seus familiars, dispersos pel territori, és difícil que el puguin assumir.

Per altra banda, tenim el cas de la Maria Badet, també atesa al Servei de Teràpia Ocu-

pacional, com en Ramon. La Maria és de Ribes de Freser, ja ha votat en alguna ocasió i està al cas de l’actualitat, sobretot la del seu municipi, on és molt coneguda i on participa molt activament. Els seus pares, en Jordi Badet i la Teresa Artigues, van iniciar un procés de curatela el 2011 per assegurar temes de cobertura sanitària i econòmica a la Maria i van demanar expressament al jutge que no li toqués el dret a vot. El procés no és senzill, van haver de passar per davant del jutge i la Maria per davant d’un metge forense que li va fer unes preguntes. Al final, li van preservar. Anys més tard, entre el 2013 i el 2014, van iniciar el procés de tutela sencera, perquè els pares es fan grans i volien assegurar el futur de la seva filla. Com en l’anterior ocasió, van demanar preservar el dret a vot. Van tornar a passar pel mateix procés i, el passat octubre, els van comunicar que la tutela havia anat bé, però que li havien negat el dret a votar.

En Jordi, la Teresa, en Ramon i l’Eva, a la Fundació MAP, satisfets amb el retorn del dret a votar a les persones que l’havien perdut

26

L’altaveu La Teresa i en Jordi es van quedar molt parats. Ni van gosar dir-ho a la Maria. “No hi ha dret. Cadascú té els seus criteris per escollir qui vol que ens governi i la Maria també té els seus, que són igual de vàlids que els de qualsevol altra persona”.

Per sort, no va fer falta dir-li. Just l’endemà de conèixer aquesta decisió judicial, que afecta més de 100.000 persones amb discapacitat (sobretot intel·lectual) de tot l’estat, el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat la reforma de la llei electoral (LOREG) per retornar el dret a vot a les persones que l’havien perdut per decisions judicials com les que van afectar la Maria i en Ramon. Un gest que va ser ratificat pel Senat unes setmanes més tard i que permetrà que en la propera cita amb les urnes, en Ramon pugui tornar a votar i la Maria ho pugui continuar fent.

Han estat anys de lluita per part del col· lectiu. Eva Córdoba, responsable de lleure i famílies de la Fundació MAP, recorda que totes les entitats del territori, inclosa

“Després d’anys de lluita per part del sector, el Congrés dels Diputats i el Senat han reformat la llei electoral per permetre votar les persones amb discapacitat intel·lectual que l’havien perdut per decisió judicial durant el procés d’incapacitació.” la Fundació MAP, han reivindicat el retorn d’aquest dret perquè “les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets i deures que tothom, com qualsevol altre ciutadà. I aquest és un gran pas que ens encamina cap a la seva plena igualtat”.

27

Un gran diumenge!

I JORNADES DE SENSIBILITZACIÓ SOCIAL A CAMPDEVÀNOL

Plou, el cel és ben gris i comença a fer fred.

Vaig a buscar la Montse a casa seva i la Casilda al Pont d’Olot. La resta de companys de l’ACPAD (Meri, Joana, Pilar i Toni) aniran a Campdevànol pel seu compte.

L’Ajuntament de Campdevànol ha organitzat les I Jornades de sensibilització social i l’ACPAD som l’entitat convidada!

Quan ens trobem tots els companys, estem una mica “desinflats”. Pluja diumenge a la tarda i un Barça-Madrid ens fan pensar que poca gent vindrà a les jornades. Sort que hi ha l’Oriol, el fill de la Joana. Ell està molt emocionat amb el que anem a fer i el seu entusiasme se’ns va encomanant.

Per sorpresa nostra, la sala es va omplint de gent. La Blanca, regidora de l’Ajuntament que ha liderat l’organització de les jornades, ens comenta que n’ha fet molta difusió i que confia amb la gent de Campdevànol. “Som un poble participatiu”, comenta orgullosa.

Després de la presentació de les jornades, a la sala ja ens apleguem unes 60 persones!!

En Diego Ballesteros comença, compartint amb nosaltres la seva experiència. Nomes ha dit quatre paraules i el silenci i l’emoció de tot el públic ja es pot “tocar”. Amb senzillesa, sinceritat i una gran dosi d’humor ens exposa el seu testimoni. Amb presses agafo el mòbil i apunto el que puc al bloc

28

de notes. Ho vull recordar tot: segur que en moments baixos m’ajudarà!

Això és el que vaig recollir. M’agradaria que fossin les paraules exactes que ell va dir, però escriure amb el teclat del mòbil i sense ulleres, no es tasca fàcil.

“Voler és poder. Viure és un luxe, no el desaprofitis!”

I ho concreta amb 6 propòsits o idees: • Accepta el que et passa! Podria ser pitjor!

• El camí és llarg. Planteja’t petites etapes!

• Tots tenim la capacitat per superar límits.

• Perseverar, insistir, no rendir-nos.

• Elimina els prejudicis. Tingues sempre la ment oberta.

• Tolerància a la frustració. Digerir el fracàs.

També va compartir amb nosaltres les coses que l’havien ajudat a tirar endavant: • No vaig deixar de ser el mateix que era abans.

• Penso en el que puc fer, i no en el que no puc fer.

• Porto una vida activa, que comporta tenir una ment ocupada.

• Estar amb la gent que estimo i que m’estima.

Tots ells missatge directes, explicats amb exemples personals, exposats des del cor i des de l’experiència, amb una força, que ens fa sentir a tots amb energia i ganes de tirar endavant, ja sigui que tinguem davant un gran repte o simplement els petits mals de cap del dia a dia. A la sala cares d’admiració, emoció i alguna llàgrima.

Ara s’ha anat fent fosc, però a la sala, ja no tenim fred, ni pensem en el Barça-Madrid...

Bé, en finalitzar la xerrada, una persona entra a la sala per dir, en veu baixa, que el Barça està guanyant. Més alegria encara, si això

és possible.

Ara li toca a la Montse, la nostra presidenta, presentar l’ACPAD. No ho te fàcil, en Diego ha deixat un llistó molt alt. Comença explicant amb molta convicció qui som, què fem i què volem. A la sala hi continua el silenci i l’atenció que en Diego havia aconseguit.

Em sento orgullosa de formar part d’aquest projecte, s’esvaeixen els dubtes ocasionals (“vols dir que val la pena?”, “aconseguirem aportar alguna cosa per tal que “AQUEST MÓN SIGUI MÉS AMABLE PER A TOTHOM I SIGUI UN MÓN ON TOTHOM HI TROBI EL SEU LLOC?”). Les ara ja 70 persones de la sala em confirmem que SÍ, que ho aconseguirem!!. Els dubtes, en tot cas, queden per un altre dia!

Després de la presentació, taula rodona conduïda per en Carles i formada per en Diego Ballesteros, en Jordi de la comissió

mixta de l’IAS Salut Mental, en Pep Armengol del grup d’autogestors de la Fundació MAP, l’Anna i el Xevi (dues persones amb discapacitat visual que ens expliquen el seu dia a dia), la Montse i la Joana de l’ACPAD i en David Ibáñez, president del Club Ciclista. Tots ells compartint experiències, amb generositat, amb valentia i amb esperança.

El públic continua connectat, expectant, amb ganes!!! Intens, molt intens! És molt tard. Demà molts anem a treballar però, tot i així, menjant la coca que ens han preparat la Blanca i el seu equip per berenar (que de fet serà per sopar), la gent es resisteix a marxar. Hi ha ganes de parlar, de compartir de poder-nos conèixer…

Sens dubte ha estat un gran diumenge!

Magda Casademunt ACPAD

Per conèixer millor en Diego Ballesteros, així és com es presenta ell a la seva web:

Soy... Diego Ballesteros Cucurull (14/03/1974 - Barbastro (Huesca) Me llamo Diego Ballesteros Cucurull, soy de Barbastro (Huesca), tierra de buenos vinos y mejores gentes.

Desde niño he disfrutado del deporte y he aprendido sus valores.

Lucha, esfuerzo, tenacidad, constancia, perseverancia son palabras que guían mi vida. Aprendo de los éxitos y más de los fracasos.

Cuando me van mal las cosas, pienso: siempre puede ser peor. Intento no dejar para luego lo que puedo hacer ahora.

Tengo buenos amigos aunque no los cuido como se merecen, disculpadme, sabéis que os quiero. No tengo grandes ídolos. Admiro a las buenas personas. Odio la hipocresía y la falsedad.

Estoy lleno de defectos (exi-

gente, olvidadizo, pesado y muchos más). Me gusta leer. Viajar es mi pasión.

Un atropello me dejó en silla de ruedas, a pesar de ello, soy afortunado, debería estar muerto y no lo estoy, debe ser por algo.

Procuro no pensar en lo que no puedo hacer y dirijo mi energía hacia lo mucho que me queda por hacer.

Miro las montañas del Pirineo con anhelo, me encantaría caminar por ellas.

Entreno casi todos los días.

Creo que sin esfuerzo, no hay recompensa y que todo esfuerzo, tiene su recompensa. Me siento querido y agradezco todos los saludos, pitidos o mensajes.

La familia me apoya. Me siento amado por mi pareja.

Somos felices. Queremos tener niños. Tengo un su-

eño, ser paralímpico con la handbike.

No renuncio a las cosas que me importan. La vida no es un camino sencillo, debemos dar lo mejor de nosotros para superar los obstáculos. Mi lema es QUERER ES PODER. Vivir es un lujo, no lo desaproveches.

29

ACTIVITATS REALITZADES PER L’ACPAD

Ens presentem la Fundació Palau de Ripoll

Participem al Festival Inspira de la Fundació MAP

Som l’entitat convidada a les I Jornades de Sensibilització Social de Campdevànol

Engeguem la campanya per garantir la mobilitat a la comarca.

I també: continuem donant recolzament a persones a través del nostre fons solidari Joan Roquer, ens hem reunit amb l’alcalde i la regidora de Campdevànol per demanar millores en barreres arquitectòniques del municipi, fem una campanya amb les persones que cusen del nostres pobles per tal que col·laborin cosint bufs que vendrem a la fira de Nada de Ripoll, venem números pel lot de Nadal per obtenir finançament per la nostra entitat...

Hora del conte a la biblioteca Lambert Mata de Ripoll en motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Presentem l’ACPAD a alumnes de 5è i 6è de primària de l’escola Salesians de Ripoll

30

I us animem a tots els que tingueu ganes de treballar per un millor per a les persones amb discapacitat, que de fet és un món millor per a tothom, que us poseu en contacte amb nosaltres!!

El MAP de prop

EL CALENDARI 2019 SOBRE ELS 50 ANYS DE LA FUNDACIÓ MAP

PRESENTACIÓ PÚBLICA DEL MARC ESTRATÈGIC I CONFERÈNCIA DE FERNANDO FANTOVA

El dia 29 de novembre, la Fundació MAP va presentar públicament el Marc estratègic 20182022, que ja ha començat a desplegar durant aquest any. Ho va fer amb una conferència prèvia del consultor social basc Fernando Fantova, que va exposar els nous reptes de la intervenció social i va apel·lar a la col·laboració, cada vegada més necessària, entre serveis socials d’atenció primària i organitzacions del tercer sector.

El 30 de novembre, la biblioteca Lambert Mata de Ripoll va acollir la presentació del Calendari 2019 de la Fundació MAP, que té com a protagonistes els actes de celebració dels 50 anys i que es pot comprar a un preu de 8 euros als diferents equipaments de l’entitat. L’acte va servir també per reivindicar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat (3 de desembre).

50 ANYS, EL MUSICAL TANCA LA CELEBRACIÓ DELS 50 ANYS

UN CENTENAR DE PERSONES A LES JORNADES DE SUPORT A LA LLAR DE RIPOLL

El Servei de Suport a la Llar, conegut com a SALL, de la Fundació MAP va organitzar una trobada d’equips i persones ateses a SALL de tot Catalunya, juntament amb Dincat, el 27 de novembre passat. Les jornades, anomenades “Escollir i decidir” van aplegar gairebé un centenar de persones al Casal Cívic La Devesa del Pla de Ripoll.

La trobada de famílies i amics de la Fundació MAP, que va tenir lloc el 2 de desembre al teatre Comtal de Ripoll, enguany va servir per presentar dues obres de teatre pròpies. Per un cantó, la companyia La Tropa va fer ballar el nombrós públic a ritme de rock català amb la representació de Pessics de Rock. I, per alter cantó, es va presentar un espectacle sorpresa, 50 anys, el musical, que va portar sobre l’escenari un grup de músics i cantants format per professionals i persones ateses, que van fer un recorregut musical pels 50 anys d’història de la Fundació MAP. La música es va complementar amb esquetxos sobre diferents moments històrics de l’entitat.

Un espectacle que no va deixar ningú indiferent i que va servir per posar el punt i final a tot un any de celebració.

31

Sabies que…

...FEM 50 ANYS!!

Sabíeu que totes aquestes persones vinculades a la Fundació MAP van néixer el 1968, l’any de creació dels primers serveis per a persones amb discapacitat al Ripollès? Aquest any, doncs, també celebren els 50 i els hem volgut felicitar d’aquesta manera, explicant qui són i la seva relació amb l’entitat.

Alícia Arias Treballadora de Mapcable L’any 1995 em van diagnosticar un trastorn mental i em van tramitar el certificat de disminució. L’any 1997 vaig començar a treballar al Centre Especial de Treball de la Fundació MAP a la secció de manipulats industrials. Excepte una breu temporada que vaig treballar a la secció de neteja, sempre he treballat al taller.

Amb el servei de lleure he fet estades de vacances a Mallorca, Eivissa, València, Tenerife i Màlaga.

Mfedal El Adel (Alfredo) Treballador de Mapcable Vaig començar l’any 2013, ja fa uns anys que treballo aquí. M’agrada el treball que faig a Mapcable. Faig muntatges per EMC. Quan vaig començar em va ensenyar a fer la feina un company que es diu Jordi. A dia d’avui, tinc la funció d’ensenyar a les persones que entren de nou Eva Puig Treballadora de Mapcable Vaig anar a l’escola del Centre Montserrat i després al Ramon Suriñach. Un cop finalitzada l’etapa escolar, vaig començar a treballar al taller, que llavors estava ubicat a la carretera de Ribes. Sempre he treballat a la secció de manipulats industrials.

També he participat en activitats de lleure com ara sortides de vacances.

Joan Virosta Treballador de Mapcable Com l’Eva, vaig anar a l’escola del Centre Montserrat i després al Ramon Suriñach. Als 18 anys vaig començar a treballar al taller de la carretera de Ribes de Ripoll i després d’uns anys a la secció de jardineria, vaig tornar a la secció de manipulats industrials on encara ara treballo. Sóc membre del grup d’autogestors Pau i Treva i, de tant en tant, participo en sortides organitzades des del servei de lleure.

Dolors Font Atesa al Servei de Teràpia Ocupacional Va començar a l’escola del Centre Montserrat i encara comparteix alguns dels companys que van començar amb ella. A dia d’avui viu amb els seus pares i està atesa al Servei de Teràpia Ocupacional. Li agrada passejar i recorda totes les festes del calendari. Té dues germanes bessones i nebots.

32

Sabies que…

Rafa Martínez Tort Treballador de jardineria Quan vaig començar a treballar a jardineria, a Torelló, no tenia massa experiència com a jardiner. Ara que ja fa un anys que treballo a la fundació i puc dir que he après a fer moltes feines. Em sento bé amb la feina que faig. La Fundació MAP i jo ens vam trobar en un moment en què jo ho necessitava i ara em sento molt content de poder treballar aquí i aportar tot el que he après durant aquests anys.

Marina Alabró Monitora del Servei de Teràpia Ocupacional Vaig començar a la Fundació amb unes pràctiques a la residència, d’on vaig marxar amb molta tristesa. L’any 2007 tenia la necessitat de canviar de feina ja que el que estava fent no m’acabava d’omplir. Sempre havia tingut la sensació que acabaria treballant a la Fundació MAP i així va ser. Vaig començar treballant a residència i CAE (Centre d’Atenció Especialitzada) amb atenció directa a les persones, que és el que realment a mi m’agrada. Fa 3 anys vaig fer un canvi de servei sense perdre el vincle amb els companys i les persones ateses de la residència i ara, al Servei de Teràpia Ocupacional, porto la part més artística i creativa juntament amb altres companyes i, evidentment, continuo treballant amb les persones, que és el més valuós de la nostra feina).

Puc dir que treballar a la Fundació m’ha enriquit tan professionalment com personalment. Treballar amb persones et dóna una altra perspectiva de la vida i uns valors diferents. Aprens a valorar les petites coses.

Joan Cuadrado Atès al Servei de Teràpia Ocupacional Viu amb els seus pares, té una germana, la Cristina, i dos nebots que s’estima molt. En el seu dia a dia al Servei de Teràpia Ocupacional fa petites feines de manipulats. Temps enrere feia atletisme i guanyava moltes curses. És un noi bromista, irònic, rialler i sempre està al dia del que passa al seu voltant.

Va ser atès al CDIAP per en Tomàs Sadurní. Era molt entremaliat, fins i tot un dia es va escapar amb tren a Barcelona. És conegut i popular per la gent de Ripoll i Camprodon.

33

La reflexió Per tancar aquest número del Capaç dedicat en bona part als 50 anys de servei a les persones amb discapacitat al Ripollès, hem demanat al grup d’autogestors Pau i Treva de la Fundació MAP que ens reflexionin sobre aquesta efemèride.

50… I PER MOLTS MÉS!!!!!!

Des del grup d’autogestors Pau i Treva no volíem deixar passar aquesta oportunitat de participar en el número especial de la revista Capaç dedicat als 50 anys de la Fundació MAP. Creiem que és molt important celebrar dates assenyalades, com tantes entitats del nostre voltant fan, perquè tots aquests actes ens han permès donar a conèixer la feina que fem a la fundació. Des d’un dels pregons de Festa Major més bonics que recordem, a una exposició de fotografies itinerant que ens ha portat a diferents pobles de la comarca, la presentació d’un segell commemoratiu, un gran dinar, un gran festival inclusiu... hem pogut mostrar a les persones del Ripollès que som capaços de fer moltes coses i de fer-les bé!

Pensant en aquest llarg recorregut que hem fet les persones que en un moment o altre hem participat del MAP, creiem que la nostra és, ha estat i serà una entitat necessària, que ha fet i fa un bon servei a la comarca, lluitant pels drets de les persones amb capacitats diferents. Els valors que guien la nostra tasca com a autogestors són els que també han guiat la fundació al llarg d’aquest temps: col·laboració, esforç, iniciativa, defensa dels drets, treball en equip... Els autogestors treballem i lluitem pels nostres drets i pels de totes les persones, perquè el nostre entorn sigui per tothom, perquè tots tinguem cabuda a tot arreu, perquè cap vorera ens impedeixi el pas, perquè el patrimoni cultural sigui accessible a tothom, perquè es compti amb l’opinió i la veu de tots i totes... Lluita que sabem que compartim amb tots els que esteu llegint aquestes línies i de la que, com a grup, esperem seguir participant i treballant.

Moltes felicitats a totes les persones que al llarg d’aquests anys han posat el seu granet de sorra al MAP i també força i empenta per tots els que hi som i els que vindran!

Grup d’autogestors Pau i Treva de la Fundació MAP

34

La contra

Quim Valls: “M’agraden els programes esportius, sobretot concursos hípics” Joaquim Valls, en Quim, és el director tècnic del Club Eqüestre Niubó situat a Campdevànol. L´abril del 2000 va iniciar, essent una prova pilot, la teràpia amb cavalls en el seu centre amb usuaris de l´escola Ramon Suriñach i de la Fundació MAP. En Quim ha vist créixer moltes de les persones ateses a la nostra Fundació, que realitzaven hipoteràpia ja des de l´escola i que han continuant el treball estant al MAP. En Quim té molt bons records de totes les persones que han passat per la seva hípica, dels que ja no hi són o dels que ja no poden realitzar l´activitat per manca de salut.

També està content del treball que han fet i fan tots aquests nois i noies a sobre dels seus cavalls: millorar la coordinació, l´equilibri, l´elasticitat, el sentit de la responsabilitat i l´autoestima. En Quim explica que ja es voldria jubilar però que té ganes de continuar treballant i acompanyant amb els seus cavalls a totes aquestes persones que cada setmana van a la seva hípica i sumar en la millora la seva qualitat de vida.

De quin humor es lleva? Depèn del dia però després d´una dutxa ja estic de bon humor.

Per esmorzar , dolç o salat? Faig dos esmorzars: un suc de taronja i unes galetes i al cap de dues hores un entrepà salat.

Quin ha estat el millor dia de la seva vida?

N´hi ha molts, no sabria dir quin. Tinc molt bons records de moltes coses.

Una pel.lícula: Lejos del mundanal ruido.

Un llibre: Un senyor de Barcelona de Josep Pla. Una cançó: My way de Frank Sinatra.

A quin lloc t´agradaria anar? A la Patagònia.

El teu plat preferit: bacallà amb panses.

Una beguda: depèn del moment; vi negre, vi blanc fred, aigua de la Font del Sant.

Menys cava, tot!

La teva millor qualitat: dir sempre el què penso.

El teu pitjor defecte: no aguanto massa la pressió!

Platja o muntanya: muntanya.

Un color: blau cristina.

Una mania: voler la perfecció en la guarnició dels cavalls.

Un hobby: els cavalls i escoltar música.

Què t´agradaria canviar? Que no existissin els polítics.

Un desig: que poguessin retornar persones que ja no hi són.

Un programa de TV: programes esportius, sobretot concursos hípics.

Què et treu de polleguera: la hipocresia i la falsedat.

Què et fa plorar? Quan veig patir un cavall.

Una paraula que t´agradi: confiança.

Creus amb Déu: a estones.

En una illa deserta m´enduria… un cavall i menjar pel cavall i un CD d´en Frank Sinatra o dels Rolling Stones.

35

C. Macià Bonaplata, 1 | 17500 Ripoll (Girona) Telèfon 972 70 03 42 | Avaries 649 92 73 16 clients@electricavaquer.cat | www.electricavaquer.cat Aquesta revista s’ha pogut editar gràcies a la col·laboració d’Elèctrica Vaquer Energia