Page 1

Núm. 11 Setembre 2016

Tot sobre el món de la disCapacitat

CAP A UN SISTEMA EDUCATIU INCLUSIU

I també...

Entrevista amb Efrèn Carbonell Un Rodajoc inclusiu

Els III Premis Jordi Pujiula


Revista quadrimestral de la Fundació MAP

2

Editorial Canviar la mirada?

10

EDICIÓ Fundació MAP Pol. Ind. Els Pintors C/Dalí 6-8 17500 Ripoll www.fundaciomap.com Twitter: @fundaciomap Facebook: fundaciomap COORDINACIÓ Marta Rudé REDACCIÓ Eva Cabana Cristina Casas Marta Freixedas Meritxell Nardi Martí Picola Marta Rudé Marta Serratosa I les entitats: ACPAD Fundació Tutelar COL·LABORACIONS Efrèn Carbonell Xavier Calvet Pere Claramunt Carme Colomer Ariadna Delgado Àlex Roca Núria Serrat MAQUETACIÓ Blackyear www.blackyear.cat IMPRESSIÓ MAIDEU, S.L. Arts Gràfiques www.maideu.net Dipòsit legal: DL GI 1339-2016

21 25

El reportatge

L’educació inclusiva, una escola per a tothom

Entrevista

16

De divulgació

La mirada de...

19

La nostra proposta

23

ACPAD

27

El Map de prop

31

La reflexió

33

La contra

Parlem amb Efrèn Carbonell, director d’ASPASIM

20

3

Pere Claramunt

L’altaveu

III Concurs literari Jordi Pujiula

La Fundació Tutelar Canvi d’instal·lacions

29

Sabies que...

Recepta de pastís de mató Consells davant de crisis epilèptiques

Un Rodajoc inclusiu

Propostes sobre l’educació inclusiva

Decàleg per a la inclusió

Fem balanç del 2015

Textos per pensar

Carme Colomer: “Em mantinc jove gràcies a ells”


I si comencem per canviar la mirada?

Editorial

L’escola inclusiva es presenta com un dels grans reptes en l’àmbit de l’ensenyament. És un concepte polièdric i hi ha qui en parla en diferents termes. Per alguns defensors d’aquesta escola el que és important és que el nen/a ara és al centre. Que s’ha passat de demanar què ha de fer el nen/a per adaptar-se a l’escola a què he de fer jo com a escola per donar una resposta educativa i de qualitat a tots i cadascun dels meus alumnes. Parlar de l’escola inclusiva és per a alguns parlar d’una utopia. Amb classes amb 25 o 30 nens és impossible. Amb els recursos que tenim és impossible... Però per d’altres no és tant un tema de recursos, sinó d’actitud, de la mirada. Hi ha centres amb pocs recursos, que són inclusius. Per què? Perquè hi creuen, perquè direcció, educadors, pares i mares i alumnes van a una i pensen que una escola per a tothom és possible. I ho posen en pràctica, gairebé sense ni plantejar-s’ho, en el seu dia a dia. Cada vegada són més els que hi aposten i que veuen la inclusió de persones amb discapacitats greus a l’escola ordinària com un valor afegit. Els corrents que apunten cap a una nova escola i cap a una renovació pedagògica, tenen la inclusió com a pal de paller. És un camí sense retorn que ha de fer capgirar les aules i adaptar-les a la realitat que tenen a dins i a l’entorn que les envolta. Amb un decret a punt d’aprovar-se que significarà un salt endavant per avançar en aquest model d’una escola per a tots, potser falta primer fer el pas més essencial: creure-hi.

2


El reportatge

L’EDUCACIÓ INCLUSIVA, UNA ESCOLA PER A TOTHOM “Inclusió no vol dir fer el mateix que els altres. Vol dir tenir l’oportunitat d’aprendre i ser diferents amb els altres”. Aquesta frase presideix el Centre de referència d’ASPASIM, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, que actua com un centre de recursos per a la inclusió d’alumnat amb necessitats educatives especials en contextos ordinaris.

3

És una bona manera de resumir què vol dir la inclusió. Una altra és la del gràfic que ens mostra les diferències entre els termes exclusió, segregació, integració i inclusió.

La inclusió es centra en les capacitats i necessitats de les persones i reconeix a cadascú per com és. No es tracta de donar a tothom el mateix, sinó de donar allò que necessita cadascú per poder gaudir dels mateixos drets. L’educació inclusiva és, segons Susan i William Stainback (Aulas inclusivas. 1999), uns dels pioners, “un procés pel qual s'ofereix a tots els infants, sense distinció de la capacitat, raça, o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar sent membre de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l'aula”. L’article 24 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides


El reportatge

En fer efectiu aquest dret, els estats part han d’assegurar que:

El Centre de referència d’APASIM forma part, junt amb una vintena d’entitats més com Dincat o la Federació ECOM, de la Plataforma per a una Escola Inclusiva, que el 2012 va protagonitzar una sèrie de moviments socials en defensa d’aquesta escola i en contra de les retallades que van anar desmuntant els seus pilars bàsics des del 2010 (reduccions de jornada, supressió de la 6a hora, sobrecàrrega del mestre d’educació especial...). Una plataforma que cada any rep casos de famílies que han vist com els seus fills són “convidats” a deixar les xarxes ordinàries i a passar als centres d’educació especial, on hi ha molts alumnes que, segons els defensors de l’escola inclusiva, no hi haurien de ser.

Les persones amb discapacitat no quedin excloses del sistema general d'educació per motius de discapacitat (...) Les persones amb discapacitat puguin accedir a una educació primària i secundària inclusiva, de qualitat i gratuïta, en igualtat de condicions amb les altres, en la comunitat en què visquin; Es facin ajustos raonables en funció de les necessitats individuals;...”

El document Aprendre junts per viure junts ha donat pas a un nou document que el Departament d’Ensenyament va repartir a tots els centres educatius el desembre passat. Porta per títol De l’escola inclusiva al sistema inclusiu. Una escola per a tothom, un projecte per a cadascú i ha de ser el preludi del futur decret que l’ha de regular, encara pendent d’aprovar. Un decret molt esperat.

L’escola inclusiva és un dels grans reptes que afronta des de fa anys l’àmbit de l’ensenyament. Cada país té la seva pròpia lluita i les seves pròpies particularitats. A Itàlia, per exemple, no hi ha centres d’educació especial des dels anys setanta. Els alumnes amb necessitats educatives especials, siguin més o menys intenses, ja van d’entrada a l’escola ordinària.

Aquest document parla d’una escola per a tothom i diu que la pregunta clau que s’ha de formular aquell centre que vol avançar en el procés cap a l’escola inclusiva no és Què hem de fer per integrar els diferents, sinó Què hem de fer perquè tothom es reconegui com a diferent. Els suports han de ser per adaptar l’escola a l’alumne i no l’alumne al sistema.

A Catalunya fa temps que es treballa per tirar endavant aquest model d’escola per a tothom generat ja fa més de 30 anys, però a ritmes que han anat variant al llarg del temps.

També parla dels centres educatius especials proveïdors de serveis i recursos amb professionals que donin suport directament a les escoles ordinàries amb programes específics per a l’alumnat amb necessitats educatives especials. El que fa des de fa uns quants anys el Centre de referència d’ASPASIM i uns set centres més a tot Catalunya.

del 2006, ratificada a l’Estat Espanyol l’any 2008 i, per tant, d’obligat compliment, diu que el nen amb discapacitat ha d’anar on va tothom, és a dir, a l’escola ordinària, i parla d’un sistema d’educació inclusiu: “Els estats part reconeixen el dret de les persones amb discapacitat a l'educació. Amb la intenció de fer efectiu aquest dret sense discriminació i basant-se en la igualtat d'oportunitats, els estats part han d’assegurar un sistema d'educació inclusiu a tots els nivells (...)

“Havíem avançat molt, moltíssim, fins al 2010. Les escoles estaven llançades, hi havia unes planificacions i hi havia el document del Departament d’Ensenyament Aprendre junts per viure junts (Pla d’acció 2008-2015), una meravella, on ja posava com a fita que l’any 2015 el 70% d’alumnes amb discapacitat de Catalunya estarien tots a l’escola ordinària. I estem al 61%”, es lamenta Efrèn Carbonell, director d’ASPASIM, a qui entrevistem més endavant.

Alguns mestres i professors diuen que amb 25 alumnes a l’aula i amb els pocs recursos que tenen es fa difícil la inclusió d’alumnes amb necessitats educatives especials. D’altres defensen que, al marge dels recursos, es tracta de la mirada, l’actitud i la voluntat d’incloure aquests

4


El reportatge alumnes. Efrèn Carbonell parla d’escoles que amb un esclop i una espardenya són grans centres inclusius perquè hi creuen, perquè fan xarxa i comparteixen recursos i experiències. Sigui qüestió de mirada, de recursos o de voluntat, el camí cap a l’escola inclusiva sembla imparable. La defensen també els centres i entitats que participen a la iniciativa Escola Nova 21, aliança per un sistema educatiu avançat. Els graus d’educació ja contemplen la menció en educació inclusiva i cada vegada hi ha més màsters i formacions oficials en aquesta matèria, i això vol dir que cada any surten més mestres preparats per entrar a les aules d’aquestes escoles per a tothom. És un procés sense fi cap a una millora constant per a la participació i l’èxit de tot l’alumnat i cap a una escola sense exclusions.

5

“L’escola inclusiva és aquella que sap respondre a les necessitats de cada alumne tenint en compte les seves capacitats i en un entorn d’igualtat d’oportunitats. Catalunya està a punt d’aprovar el decret que permetrà avançar cap a un sistema inclusiu”


El reportatge

El testimoni: L’ÀLEX ROCA L’Àlex Roca té 25 anys, és de Barcelona i treballa en una empresa inversora fent tasques administratives. L’Àlex condueix, fa esport, sobretot futbol, va al gimnàs i aquest any vol fer la triatló de Barcelona, a l’octubre. Té un cicle de grau mitjà en Administració i un altre de superior en Integració Social. Al 6 mesos va tenir un herpes al cervell que li va desencadenar una paràlisi cerebral. Aquesta li va provocar una discapacitat física del 76%. No pot moure la major part del cantó esquerre del cos i no pot parlar. Es comunica a través del llenguatge de signes i la seva xicota, la Laura, és la seva veu. Sobretot quan va a fer xerrades per explicar la seva vivència a escoles i instituts. L’educació de l’Àlex en un context ordinari i la seva família han estat claus per arribar fins a aquí. Vas arribar a anar a una escola d’educació especial o de seguida vas escolaritzar-te a l’escola ordinària? Vaig anar un any a Nadís, que és d'educació especial, sobretot per aprendre a comunicar-me ja que em feia entendre senyalant i no parava de plorar. A més, tot just començava a caminar i no tenia gaire estabilitat. L'any següent ja vaig anar a l’Escola Costa i Llobera, però vaig anar amb els d’un curs inferior al que em tocava. El teu entorn, la teva família, ha estat molt important, no només a l’hora de donar-te estímuls sinó de procurar que t’eduquessis en un entorn normalitzat? I tant. Jo estic segur que he fet i faig tantes coses gràcies a la família. És basic. Quan tens un entorn positiu i creuen en tu, tens molt de guanyat. Jo crec que si no hagués tingut l'entorn que tinc, no hauria fet res. Seria un “pobret, millor que es quedi a casa”. Com recordes el teu pas per l’escola? Com et van acollir mestres i alumnes? Vas poder anar seguint tots els cursos amb normalitat o necessitaves algun reforç o adaptació curricular? Del Costa només puc dir coses bones, ha sigut brutal en tots els sentits. Són com una gran família. Si a un company li costava fer una cosa, la resta l'ajudaven. La clau va ser que a P5 venia una noia, un

6


El reportatge

dia a la setmana, a ensenyar llengua de signes als meus companys. Així vaig poder comunicar-me amb tots. Vaig anant fent els cursos amb normalitat, però més lent perquè em va costar molt llegir i escriure, pel fet de no parlar. Els nens, a l’hora de començar a llegir o escriure, s'ajuden amb la parla i el meu cas no era així. Com a tot arreu, hi ha hagut professors que m'han volgut desmotivar, però no ho van aconseguir. A 2n d’ESO fins al cicle de grau mitjà vaig tenir una vetlladora, que es diu Jana, que em va facilitar les coses. Si jo no hi arribava, ella agafava els apunts per mi amb l’ordinador, perquè jo tota la vida he utilitzat l’ordinador a classe per prendre apunts, per fer exàmens, etc. A més, em feia repàs a casa. Conserves els amics de l’escola? I dels teus mestres i professors, quins records en guardes? Del meu curs tinc contacte amb alguns companys, però els meus millors amics són del Costa i Llobera, de dos cursos menys que jo. Els estimo moltíssim perquè mai m’han mirat com a algú diferent. Pel que fa als professors, em van convidar a fer una xerrada a l'escola i van venir professors retirats o que ja no hi eren per veure’m. Va ser molt emocionant. Vas continuar estudiant, un grau mig en Administració i un grau superior en Integració Social. Amb el canvi de centre educatiu, vas trobar alguna dificultat? Al grau mitjà d’Administració als Salesians va anar molt bé, tant pels professors que m'ajudaven i també gràcies a la Jana. I els companys súper bé. Un cop acabat, vaig pensar que potser m'agradaria ajudar gent com jo, però vaig anar a l'escola incorrecta, al Sagrat Cor de Sarrià. Només a la primera entrevista ens van dir que perquè no feia administració, que com volia estudiar integració si jo estava per integrar. Quan ens van dir això,

7

jo hauria d’haver dit “apa adéu”, però vaig pensar “ah, sí, doncs ara us faré callar". És una cosa que no faria una altra vegada. Des de la primera classe vaig veure que la majoria de professors que estaven al grau d’Integració no es creien les coses que donaven a classe. Em vaig desmotivar molt. Feia la matèria igual que la resta de companys i els mateixos exàmens i aprovava. Però quan acabava els trimestres tots els meus companys tenien les notes normals de 6, 7, 8 i jo en canvi tenia notes de primària del tipus “L’Àlex aquest trimestre l’ha assimilat bé, però parla a classe". Molt fort! Quan vaig acabar el grau no em van donar el títol. I ens vam queixar perquè jo aprovava els exàmens i els treballs. La resposta va ser: “ja, però tu Àlex no pots portar a una persona a pes i etc.”. Vaig dir-los que em donessin el títol i que especifiquessin les coses que no podia fer. A més, els hi vaig dir: “heu provat que tots els alumnes puguin portar una persona a pes i etc.?”. Però no hi va haver manera. Amb això, veus com està la societat. Però bé, sí que en vaig treure dues coses bones: vaig conèixer la Laura, l’amor de la meva vida, i els companys. Suposo que ets un defensor de l’escola inclusiva. Àlex, per a tu, per què és important aquest tipus d’educació? I tant! Si els alumnes tenen unes mínimes capacitats, endavant. El més important és que l'escola es cregui allò que farà i anar tots a una. És molt important tant per l’alumne i també pels companys, perquè vegin que al món hi ha de tot. A més aprendran respecte, companyonia, solidaritat, etc.


El reportatge

Aquesta inclusió també ha de continuar més enllà de l’escola: feina, oci i lleure, amistats... T’has trobat o et trobes amb adversitats? I tant, a la vida en general. Jo cada dia trobo adversitats. Hi ha gent que et tracta bé i altra que et tracta com un tonto. Al cap i a la fi, es tracta de conèixer-se a un mateix i buscar la felicitat. Quan la tinguis, la resta ja no t’importarà gaire. Què vols transmetre a les escoles i instituts on vas a fer xerrades? Vull aportar el meu granet de sorra. Com dic sempre, jo no vaig a ensenyar res, hi vaig perquè pensin i donin valor a les coses que realment el tenen. A dir que no es preocupin per tonteries i que els límits se’ls posa cadascú. Ho faig perquè cada cop m'agrada menys la societat que veig.

“L’Àlex Roca té una paràlisi cerebral que li provoca una discapacitat física del 76%. Va estudiar en una escola ordinària i ha cursat dos cicles formatius també en contextos ordinaris, gràcies a alguns suports i al seu entorn. Avui en dia treballa, condueix i fa esport, com qualsevol jove de 25 anys, la seva edat”

8


El reportatge

L’APUNT: Una experiència en escoles italianes La Núria Serrat, veïna de Sant Joan de les Abadesses de 30 anys, educadora del servei de Llars Residència de la Fundació MAP, ha tingut l’oportunitat de fer un ERASMUS pràctic a Itàlia del grau d’Educació Infantil (0-6 anys) que està cursant a la Universitat de Vic. La Núria ha pogut viure i veure com és el projecte educatiu de dues escoles italianes. La primera, l’escola Villa Gaia de Castelnovo Di Sotto, on segueixen la pedagogia de Nicola Cuomo, educador italià que va desenvolupar el mètode didàctic conegut com “L’emoció de saber”, basat en les seves investigacions sobre l’aprenentatge i l’ensenyament amb alumnes amb discapacitat, especialment amb síndrome de Down, síndrome X fràgil i l’autisme. La segona escola on va anar era l’Ai Caduti de Cadelbosco Di Sotto, on segueixen la pedagogia dels cent llenguatges dels infants del pedagog Loris Malaguzzi, creador de les famoses escoles nido de Reggio Emilia, on treballen molt amb racons i projectes des d’on els nens construeixen els seus propis coneixements a través dels seus múltiples llenguatges. L’experiència a Itàlia, on des dels anys 70 no existeixen les escoles d’educació especial, ha estat molt bona perquè ha pogut veure dues pedagogies que tenen molt en compte les necessitats individuals dels infants. “A Villa Gaia hi havia un nen amb trastorn de l’espectre autista i va ser molt interessant veure com tot el projecte a treballar aquell any estava creat i treballat des de tota l’escola per incloure’l”. A l’altre centre, no hi havia cap infant amb discapacitat diagnosticada però sí alguns nens amb més necessitats. Des d’allà veia com a l’escola de primària, que quedava just al davant, una

9

ambulància portava un nen en llitera per assistir unes hores a classe. Una imatge que es repeteix en altres centres. A la Núria li va agradar molt el sistema educatiu italià i vol centrar el seu projecte de final de grau a analitzar quins aspectes es podrien implementar a l’escola catalana. També, però, hi ha un contrapunt: “la teoria és molt bona, però alguns mestres no hi acaben de creure. A alguns els sobrepassa tenir un alumne amb discapacitat greu a classe. Fins i tot n’hi ha que envegen el nostre país perquè tenim centres d’educació especial on portar aquests nens que per a ells suposen un gran esforç”. I com a aspecte a destacar, que tenen més i millors recursos materials i humans, amb dos mestres per aula i la possibilitat de sol·licitar-ne un tercer de suport si hi ha un nen amb alguna problemàtica.

“La santjoanina Núria Serrat va fer pràctiques en dues escoles infantils italianes, on va poder conèixer bé el sistema educatiu inclusiu del país”


L’entrevista

Efrèn Carbonell, director d’ASPASIM

“L’escola inclusiva és aquella capaç de donar resposta a tots els alumnes que li toquen” El Centre de referència d’ASPASIM, situat enmig d’un entramat de carrers tranquils de Sarrià, a Barcelona, sempre té les portes obertes i s’hi respira familiaritat. És un espai polivalent obert al barri, on en un moment determinat s’hi poden trobar desenes de mestres i especialistes preparant material abans d’anar a donar suport a l’escola ordinària, o bé pares i mares fent reunions o mestres fent cursos. Des d’aquí també es prepara la Milla de Sarrià, una cursa inclusiva on l’any passat van participar 1.200 corredors, 200 amb discapacitat. Quan hi arribem, a mig matí, per parlar amb l’Efrèn Carbonell, tota una autoritat en educació inclusiva, només hi són ell i la responsable del centre. Tot és buit, però encara es nota a l’ambient el bullici que s’hi ha viscut a primera hora. Carbonell compta amb un llarg recorregut en l’àmbit de la discapacitat, presidint diferents entitats i assessorant diferents institucions com el propi Departament d’Ensenyament en

matèria de necessitats educatives especials. És des de fa gairebé 30 anys director d’ASPASIM, fundació dedicada a la inclusió i atenció integral i personalitzada de les persones amb discapacitats greus en tots els àmbits del cicle vital: educació, ocupació, lleure, esport, habitatge... La seva Escola d’educació especial i el Centre de referència s’han convertit en un model a seguir en l’àmbit de l’educació inclusiva. Hi treballen una trentena de professionals. Els alumnes més afectats són atesos a l’Escola, situada a Vallvidrera, i els altres van a escoles ordinàries amb el suport dels professionals. Actualment atenen 70 alumnes escolaritzats a 40 centres de Barcelona i Sant Cugat del Vallès, des de l’escola bressol a secundària. Funcionen com un centre de recursos que envia especialistes (mestres, logopedes, fisioterapeutes...) a donar suport a l’escola ordinària.

10


L’entrevista Què és per a tu l’escola inclusiva? L’escola inclusiva per mi i per molta gent que hi creiem és una escola capaç d’educar i d’atendre a qualsevol alumne independentment de les capacitats que tingui, siguin altes o baixes. Una escola que està en el barri o el poble on es viu, on es tracta que el nen no només hi sigui present, interaccioni i participi, sinó que també aprengui i tingui èxit. Hi ha una sèrie de condicionants: metodologies, sistemes, molta literatura i molta praxi al voltant del tema. Però el que és més important és que s’ha de centrar en allò que necessita el nen. Resumint, és aquella bona escola que és capaç de donar resposta a tots els alumnes que li toquen.

Existeix? Sí i tant que existeix. I penso que algunes, les més bones, són les que no ho saben. Aprofiten molt bé els recursos que tenen i, si és possible, recursos addicionals. Avui en dia pels mestres i per l’escola és un valor afegit poder tenir alumnes amb discapacitats molt importants a l’aula. Poso per exemple centres que ara estan en el projecte d’Escola Nova 21, com La Pia Balmes, Jesuïtes El Clot, etc. Escoles amb les quals col·laborem. El seu leimotiv és l’escola inclusiva. El centre que arriba a entendre que un nen amb unes discapacitats importants és un valor a nivell educatiu, fa un pas de gegant.

Al teu entendre, hi ha algun tipus de discapacitat que no sigui susceptible de ser escolaritzada en un entorn ordinari? La gran pregunta. I tant que sí. Hi ha nens que fins i tot no poden anar ni a una escola d’educació especial. Parlem de dos extrems. Un, l’alumne que té una discapacitat múltiple molt greu, que porta botó gàstric, que porta una cànula, que porta una vàlvula... No t’ho planteges. Et planteges que estigui a casa, amb un suport

11

d’estimulació sensorial. I l’altre extrem és aquell alumne que té dificultats a nivell de salut mental. Parlem de casos on l’escola inclusiva ara per ara tindria barreres. Però no pel nen, sinó per l’escola, perquè no està preparada: no tens un fisio, no tens un equip mèdic... El problema no és del nen. És de l’escola. També hi ha algun cas de greus problemes de comportament, en què l’escolarització en un entorn ordinari es fa difícil. Llavors hi ha l’escola d’educació especial, on es pot plantejar fer un treball d’alguns anys i tornar al circuit ordinari.

Defensa el paper dels centres d’educació especial? Qui et digui que aquesta escola no serveix, és mentida. El que passa és que no s’ha fet el que estava previst i hem viscut anys de retrocés. Des de l’any 2010 s’havia dit que anirien disminuint i que algunes s’anirien convertint en centres de recursos a l’escola ordinària. Doncs el 2010 hi havia 6.300 alumnes escolaritzats en centres d’educació especial i el curs 2014-2015, 7.100. Què ha passat aquí? Hi ha alguna cosa que no quadra. A l’escola especial hi ha un percentatge molt elevat d’alumnat que no hi hauria de ser. Si analitzem el curs 2014-2015, un 13% de l’alumnat d’aquests centres tenia una discapacitat intel·lectual lleugera, un 23% una discapacitat mental mitjana i un 9% en el grup d’altres. Tots aquests entenc que no hi haurien de ser. Qui hi hauria de ser? Doncs, els alumnes que tenen una discapacitat més greu, parlem d’un 11%, els que tenen una discapacitat motòrica important i llavors hi ha un 23% d’alumnat amb trastorn de l’espectre autista. L’escola encara no està prou preparada per donar una sortida a aquest alumnat. La qüestió és que el percentatge d’alumnes amb necessitats educatives especials a l’escola ordinària a Catalunya és del 61%, quan havíem arribat a nivells molt alts. Al País Basc estan al 90 i pico per cent. Estem a la cua de l’estat espanyol. I no és un problema de recursos.


L’entrevista No és una tema de recursos? Precisament és l’excusa que se sol donar. De recursos n’hi ha. Hem tingut aquesta xerrada amb diferents partits polítics i tots acaben veient que de recursos n’hi ha, el que passa és que estan mal gestionats. S’havia dit que les escoles d’educació especial serien 50 l’any 2015. Havien de ser uns centres molt més desinflats amb una part important del personal circulant per les escoles ordinàries per donar un suport directe. I quantes som que funcionem així? Unes vuit. També s’havien de fer més USEE (Unitat de Suport a l’Educació Especial) i se n’han fet menys. Han sigut uns anys molt tristos, de retrocés de l’escola inclusiva. Havíem avançat moltíssim fins al 2010. Les escoles estaven llançades, hi havia unes planificacions i havia un document que es deia Aprendre junts per viure junts, on posava com a fita que l’any 2015 el 70% d’alumnes amb necessitats educatives especials de Catalunya estaria a l’escola ordinària. I va venir la crisi econòmica i es va utilitzar per fer-la caure sobre els més febles: supressió de la sisena hora que permetia que els equips es coordinessin, la desvirtuació de la figura del mestre d’educació especial, les jornades de 85%... Petits pilars on es sustentava l’escola inclusiva que van anar caient. Ara tenim el document De l’escola inclusiva al sistema inclusiu que recupera l’ Aprendre junts per viure junts. El document actual està molt bé, però encara no té el decret que l’acompanyi i el faci complir. L’últim decret que tenim és del 1997 i no parla ni d’inclusió, ni d’USEE. En les campanyes electorals tothom parla que l’educació és fonamental per al país i a l’hora de la veritat, ni en broma!

I què passa amb el decret actual? Ja està acabat i falta aprovar-lo i que tothom digui la seva. És un decret magnífic. Ara els que hi ha, s’ho creuen. Regula el document que he comentat, que avança cap a l’escola inclusiva i que permet que l’escola d’educació especial sigui un centre de recursos. Està actualitzat, el llenguatge està molt bé i ens diu que l’alumnat ha d’anar cap a l’escola inclusiva. I que els pares ho decidiran perquè és un dret i els EAP (Equip d’Assessorament i d’Orientació Psicopedagògica) aconsellaran. És un dret! La gent no ho té clar.

Quan diem que els pares poden triar, el seu triatge pot anar en contra d’un criteri professional d’un EAP? La convenció dels drets humans de les persones amb discapacitat diu que quan els ajustos que s’hagin de fer per escolaritzar a l’escola ordinària siguin molt mol desproporcionats, cal parlar-ne. Però què vol dir molt desproporcionats? Per mi sí que hi ha les grans barreres que abans he comentat com són la pluridiscapacitat molt greu, els alumnes amb unes necessitats de suport d’ordre físic molt elevades o les persones amb malaltia mental severa. Però fixa’t tu un riu gran, l’Amazones, això és l’escola ordinària. I llavors hi ha uns afluents. Pot ser que en

12


L’entrevista moments complicats hagis de sortir, però que puguis tornar a entrar. El problema és que ara surts i no tornes a entrar. Torno a dir el mateix: l’escola inclusiva no és un problema del nen, és problema de que vulguem i puguem dotar les escoles d’aquesta capacitat de resposta davant de qualsevol tipus de necessitat que tingui un alumne.

Per algunes escoles deu ser complicat...

king, deu estar molt malalt també, no? Però algú va creure amb ell. A l’Antònia li podem donar aquesta oportunitat? Es va acabar la conversa. És els suports que tu dones. Si l’Antònia es pot comunicar amb la mirada o amb el cap, creem un sistema per poder-nos comunicar amb ella. Doncs va acabar 6è de primària. És la mirada que tu dones.

Algunes vegades però, com amb alumnes amb síndrome de Down, l’ensenyament en un entorn ordinari no ha acabat de funcionar.

És un camí. Hi ha escoles que estan més avançades, escoles que menys. I, sobretot, hi ha un factor que és clau: l’actitud. Com és que hi ha escoles que amb un esclop i una espardenya tiren endavant. Com ho fan? Per l’actitud, la mirada. I com és que hi ha escoles amb una dotació extraordinària i estan tan lluny?

Hi hagut problemes en escoles amb alumnes amb síndrome de Down a qui s’ha donat graduats sense que realment seguissin i llavors s’ha creat frustració perquè no entenen que no puguin continuar amb un batxillerat. No s’ha respost a la realitat.

La inclusió és polièdrica. La pots mirar amb molts punts de vista. Però sempre has de partir de l’alumne, de les seves necessitats, del que pot aprendre... Has de fomentar tota la teva intervenció educativa en un pla individualitzat. És el pal de paller i l’has d’anar construint en funció de les competències que vols que aprengui dins l’àmbit curricular d’una aula i d’una escola.

Jo sempre dic que l’escola inclusiva ha de ser realista. Ha de ser durant l’etapa d’escola obligatòria i durant el temps lectiu. Perquè els adolescents, a fora, ja es busquen els seus grups. Per això és important que hi hagi la proporció natural dins de cada escola. Un de sol en un institut és condemnar-lo. Llavors, que n’hi hagi tres o quatre, que puguin crear el seu grupet.

És un àmbit apassionant. Porta més feina, sí! Però quan veus el resultat! Quan veus un alumne, que no en donaves res, i que ja està fent 4t i 5è de primària. Alumnes, que atenem nosaltres, que estaven encarats cap a una escola d’educació especial, i que ara han arribat tan lluny... dius ostres! No només el bé que ha fet en aquest alumne sinó el bé que s’ha fet amb els altres alumnes.

Més enllà de l’escola obligatòria, jo ja no m’hi poso. Es tracta de buscar el camí que millor li convé al jove. Has de ser realista. Un alumne amb síndrome de Down és complicat que faci batxillerat. Hi ha famílies que hi pateixen molt, però cal que toquin de peus a terra.

La mirada és la clau... Una vegada em va tocar en una escola ordinària una nena amb tetraparèsia, l’Antònia. De coll en avall no movia res, només els ulls i el cap. I em diu la directora: però vols dir que no està molt malalta? I li vaig dir: a veure, el Haw-

13

Parlem del Centre de referència d’ASPASIM, quin circuit segueix? L’EAP ens deriva casos de famílies amb nens amb necessitats educatives especials i demana si li podem donar suport per anar a l’escola ordinària. La família s’entrevista amb la responsable del nostre centre, que determina el número d’hores que li podrem donar suport en els diferents àmbits: logopèdia, fisioteràpia,


L’entrevista mestre... Nosaltres no tenim vetlladors, tenim mestres amb molts anys d’experiència que proporcionen coneixement. Quan aquests suports aterren a les escoles ordinàries, els mestres d’aquestes escoles respiren alleugerits. Els nostres mestres aterren allà, donen quatre pautes i van fent el seguiment. També ajuden a fer el Pla Individualitzat que necessita cada alumne, on fas coincidir els objectius o competències que vols desenvolupar amb allò que es treballarà a l’aula. Aquest és un centre experimental que va començar quan era il·legal que un mestre entrés a una escola que no és la seva. Hi va haver qui va voler escapçar el projecte i vam acabar als tribunals i tot. Vam guanyar. Estàvem demostrant que alumnat amb discapacitats importants podia estar a l’aula ordinària. Si nens amb tanta afectació hi poden estar, els altres que no en tenen tanta també. I això hi havia qui no ho veia bé. Per això és tant important que hi hagi un decret que ho reguli.

I un centre com aquest és el que al teu parer haurien de ser les escoles d’educació especial? Un centre com aquest és el que haurien de ser almenys el 50% de les escoles d’educació especial de Catalunya. A més de donar l’atenció educativa presencial, haurien de ser el centre de referència per donar suport a les escoles ordinàries. Les escoles d’educació especial són necessàries, és on el professional es forma, i des d’aquí es pot donar suport als mestres a l’aula ordinària amb provisió de serveis i recursos.

I amb un alumne amb discapacitat sí que ho pots fer? Són coses que cauen pel seu propi pes. Això és discriminació pura i dura. En tot cas, el que pots fer és: posa el recurs de l’escola especial a l’ordinària. Fàcil, no? L’alumne ha d’anar amb la seva motxilla, allà on vagi. Si és possible, a l’escola ordinària. Si no és possible, a l’especial.

Perquè sigui eficaç l’escola inclusiva, cal la complicitat del mestre. I tant! Per què sigui eficaç l’escola inclusiva s’han de fer tres coses: primer, que el mestre canviï la forma de fer la classe, completament; segon, no castiguis mai. El càstig no serveix per a res; i tres, intenta aplicar el suport conductual positiu. Això serveix pels problemes de comportament.

I això s’hauria de treballar des de la formació que es dóna a les universitats Sí. O tens l’àmbit formatiu en solfa o ja pots plegar. Durant uns anys no s’ha fet res i els màsters que hi havia no eren reconeguts. Això ja ha canviat. Ara pots tenir un grau amb una menció en educació inclusiva. I en aquests moments a Catalunya hi ha funcionant 7 màsters en educació inclusiva. I són bons. Cada any et sortiran uns 150 mestres preparats per estar a l’escola ordinària i per estar amb tots. Nosaltres també fem una escola d’estiu. Ja anem per la cinquena edició. Anem avançant.

El que no es pot fer és l’escola compartida. Tu no pots fer amb un alumne amb discapacitat, el que no faries amb un alumne que no en tingués. Tu li diries als pares, el teu fill va bé amb matemàtiques i geografia, que vagi dos dies a aquesta escola a fer aquestes assignatures, i tres dies en una altra? Què et diran els pares? No, el meu fill és d’una escola.

14


L’entrevista Però, mentrestant, costa perquè alguns mestres són molt quadrats. I no n’hi ha prou amb un mestre. Cal un equip directiu implicat. Però tampoc n’hi ha prou. Has de tenir xarxa amb altres escoles, compartir projectes, material i recursos. I trencar l’esquema! La formació és una base. I això és voluntat política. Això i aprofitar les bones pràctiques i la recerca. T’has de basar en evidències.

I les evidències són els nens i les seves famílies. Quan veus els nens... Això és la clau! Els vertaders mestres són els nens. I funcionen. S’integren i fins i tot es converteixen en aliats dels mestres. Vam crear ja fa anys l’AMPA, a la qual donem suport des d’ASPASIM. Els pares i mares s’ajuden, creen nexes i s’expliquen les experiències. El 90% són positives. A l’última reunió hi havia dues famílies amb fills a cinquè de primària. I van explicar la seva experiència, dient a uns pares que tenen el fill a l’escola bressol: “prepareu-vos per lluitar, però val la pena!”.

15

“Efrèn Carbonell és un ferm defensor de l’escola inclusiva que es centra en les necessitats de cada alumne per donar-hi resposta. Ens explica que el 90% d’experiències de nens i nenes amb necessitats educatives especials a l’escola ordinària són positives. També que hi ha molt alumnes als centres d’educació especial que no hi haurien de ser”


De divulgació

Un Rodajoc inclusiu

L’Anas, la Laia, l’Ananda, l’Alba, en Biel i en Hamza són alumnes del Centre d’Educació Especial Ramon Suriñach de Ripoll. El dia 13 d’abril van formar part dels 225 alumnes de quart de primària de les escoles del Ripollès que van participar a la 8a edició del Rodajoc, una trobada per compartir jocs, conèixer nous companys i aprendre valors, que té lloc al camp municipal d’esports de Ripoll. L’activitat està organitzada pel Consell Esportiu del Ripollès, amb l’ajuda de la Diputació de Girona, i en col·laboració amb els mestres d’Educació Física de les escoles implicades. De fet, el Rodajoc es du a terme a tot Catalunya. Cada comarca, això sí, personalitza els jocs. En el cas del Ripollès, aquest 2016, l’aleshores estudiant d’últim curs de Mestra d’Educació Infantil Ariadna Delgado va fer una proposta al Consell Esportiu i als mestres: redissenyar els jocs i les activitats per fer-les més cooperatives i possibilitar la inclusió dels alumnes del Ramon Suriñach, que hi participaven per primer cop com a centre escolar. L’Ariadna estava realitzant el projecte del grau sobre les barreres i suports davant d’un projecte inclusiu i es va centrar en el Rodajoc. “He proposat canviar el joc més competitiu i en alguns casos individualista per un joc cooperatiu, que permeti la suma d’esforços entre tots els participants, la interacció i que tingui una arrel intercultural”.

Els alumnes es van dividir en diferenst grups i hi havia 8 jocs. Els sis alumnes del Ramon Suriñach es van repartir un per grup i van anar acompanyats d’una vetlladora. La Montse Pairó, una de les mestres, explicava que “la proposta està molt bé. Costa que l’edat encaixi, per això els alumnes que portem van de quart de primària a primer d’ESO, però la qüestió és que hi puguin participar i que s’ho passin bé”.

16


De divulgació

I van començar les proves, davant de la mirada dels mestres d’Educació Física, les instruccions dels responsables de les activitats i l’ajuda de vuit alumnes de la UEC, Unitat d’Escolarització Compartida del Ripollès, que ajudaven els monitors per segon any consecutiu. També es va acostar al camp d’esports el tutor de l’Ariadna, el professor Jesús Soldevila de la Universitat de Vic, especialitzat en educació inclusiva, per veure l’experiència. “Són uns jocs on tothom és important i cal la col·laboració de tots per aconseguir l’objectiu”: fer una rotllana i fer circular unes anelles sense deixar-se de les mans amb el company, arrossegar els companys durant un recorregut petit, omplir unes galledes d’aigua transportant un got per un circuit en ziga-zaga, aixecar unes lones i moure-les entre tots per aconseguir que les pilotes que tira el monitor des de fora vagin a parar al forat del mig, tirar a terra unes bitlles catalanes fent punteria amb unes pilotes, etc. L’Alba i l’Anas van amb cadira de rodes i és on cal rumiar més com fer-ho perquè puguin realitzar l’activitat. “No li faré mal?”, pregunta un alumne abans d’assentar-se sobre de l’Anas. El joc consisteix a donar-se les mans i anar fent un espiral, cada vegada més tancat, fins a acabar assegut a la falda del company de darrere... “No, no li faràs pas mal”, contesta la vetlladora que acompanya l’Anas. I aconsegueixen reduir el cuc fins acabar tots asseguts a la falda del company. En una altra prova es tracta de dur tot de material d’un cantó a un altre d’una línia que s’ha de fer en ziga-zaga. “Com ho podem fer amb l’Alba?”, “Doncs li posem el material a la cadira i la portem fins a l’altra banda, empenyent-la”. Així ho fan i l’Alba esclata amb un gran somriure. El contacte amb els altres nens i nenes la fa feliç. I així successivament. El Rodajoc es fa durant un matí, de les 9.30 a les 12.30h. Mestres i monitors han saludat la iniciativa de la participació dels alumnes del Ramon Suriñach i del replantejament d’algunes activitats. “Avui fem

17

una tasca que ja fem també a l’escola, adaptar les activitats perquè hi pugui participar tot el grup. És veritat que avui es fa més evident”, diu en Raimon, un dels mestres d’Educació Física de 4t de primària. Un cop passat el Rodajoc, toca avaluar amb els mestres i el Consell Esportiu com ha anat aquesta edició per determinar si s’hi donarà continuïtat. El que queda clar és que els alumnes han compartit un matí diferent de l’habitual, amb uns companys i companyes també diferents dels del dia a dia.

“A petició d’una alumna de magisteri de la Universitat de Vic, el Rodajoc d’aquest any va proposar activitats inclusives. Va ser una matinal esportiva amb tots els alumnes de 4t de primària del Ripollès i uns quants alumnes del CEE Ramon Suriñach”


De divulgació Valoració de la jornada (fragment) Una vegada realitzat el Rodajoc 2016 inclusiu, es fa una valoració des d’una mirada acadèmica i es valora que la jornada va ser positiva i que els alumnes en van gaudir. Es van poder marcar tres millores. Primerament, els jocs que es van pensar eren massa curts pel temps que s’havia establert. S’haurien d’haver plantejat variants per poder resoldre aquestes petites improvisacions; També, i molt important, caldria realitzar una sensibilització a cadascuna de les escoles participants per tal que els alumnes puguin entendre què és un joc cooperatiu i quina finalitat té, així com també poder preveure quins alumnes i companys podran participar en una jornada d’aquestes característiques. Finalment, donada la gran actuació que van tenir, es plantejava que els alumnes de la UEC poguessin tenir més protagonisme dins del monitoratge, fins i tot que poguessin donar la seva opinió al respecte. El treball en aquest cas analitzava les barreres i els suports que es van anar trobant durant tot el projecte. La principal barrera que em vaig trobar en el treball van ser les concepcions, és a dir, les idees o comentaris que alguns mestres tenien sobre la inclusió educativa dins la jornada. Com a suport vaig comptar amb l’ajuda de les institucions de la comarca que varen fer que la jornada pogués portar-se a terme i amb grans suports a nivell de monitors, vetlladores, material, espai, etc. Com a conclusió del treball cal dir que qualsevol trobada educativa és molt important que sigui inclusiva i que, per tant, qualsevol alumne/a siguin quines siguin les seves característiques en pugui gaudir. Però cal, prèviament, poder treballar les concepcions dels mestres i també la sensibilització dels alumnes. Ariadna Delgado, mestra d’Educació Infantil

18


La nostra proposta

Aulas inclusivas un nuevo modo de enfocar y vivir el currículo. Elogi a la feblesa

AUTORS: Susan Stainback i William Stainback Narcea, 1999

AUTOR: Alexandre Jollien La Magrana, 2009

Són uns dels autors més citats ens les bibliografies d’articles i lectures sobre l’educació inclusiva. Aquest llibre explica com es pot promoure una educació inclusiva dissenyant, adaptant i proposant un currículum adequat a qualsevol tipus d’aula. Parla de les experiències més innovadores a Estats Units i Canadà i descriu com cada escola pot convertir-se en un lloc on tots els estudiants (inclosos els que tenen discapacitats físiques i psíquiques greus i profundes, els que plantegen problemes de comportament, els superdotats o els que estan en risc d’exclusió) siguin benvinguts i puguin ser educats satisfactòriament.

Llibre autobiogràfic que, a través d’un diàleg fictici amb Sòcrates, explica com el seu autor, un jove amb paràlisi cerebral, va passar d’anar a centres d’educació especial i a estar destinat a treballar en un centre ocupacional per a persones amb discapacitat, a anar a la universitat a estudiar Filosofia. Una bona reflexió entorn dels conceptes normal i anormal i sobre l’experiència viscuda pel protagonista.

De l’escola inclusiva al sistema inclusiu. Una escola per a tothom, un projecte per a cadascú. AUTOR: Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya Desembre de 2015 Document de 60 pàgines que proposa una sèrie d’orientacions per a docents i educadors de centres d’educació infantil, primària, secundària obligatòria i postobligatòria sobre l’atenció educativa en el marc d’un sistema inclusiu. La inclusió escolar i la cohesió social es presenten com a principis inspiradors del sistema educatiu de Catalunya i s’explica com han de ser aquestes escoles per a tothom i quina metodologia cal seguir en aspectes com gestionar el currículum, obrir-se a l’entorn, fer plans personalitzats o treball en xarxa.

19

Vídeo per conèixer l’experiència inspiradora de l’Àlex Roca Canal de Youtube ValentiEstaLoco Aquest vídeo fet pel youtuber i esportista Valentí Sanjuan dins la sèrie #verlavidadeotramanera, explica l’experiència de l’Àlex Roca i com es prepara per fer una triatló, tot i la paràlisi cerebral que de petit li va provocar una discapacitat física del 76%.

https://www.youtube.com/watch?v=Wb6p0O3wzpE


La mirada de... Pere Claramunt M’agradaria parlar sobre la discapacitat, sobre un cas que ens va tocar de prop, d’una nena que tenia una lesió al cervell i que es va morir amb dos anys. És una cosa molt fomuda per la família: es fan moltes proves, vas a metges i no t’asseguren res... Van acabar a la Vall d’Hebron i tot. A Ribes hi va haver dos casos com aquest amb nens petits. La mare d’aquesta nena ja va tenir un mal embaràs. Va tenir una grip i pèrdues. El primer símptoma que van veure quan va néixer és que tenia els peus diferents. Llavors es van anar adonant que tenia alguna cosa i vinga metges i més metges... La vida és dura i per una família, tenir un nen amb discapacitat, és molt fomut. Per això haurien d’autoritzar l’avortament, sempre que els pares ho consideressin.

Estic amb en Ramon, en Josep, la Montse i la Vero. Hi estic molt bé. Tinc un companyerisme molt bo. De dia vaig al Servei de Teràpia Ocupacional. Hi estic molt bé aquí. Fem moltes sortides i m’ho passo molt bé. Els diumenges vaig a Ribes, a veure la família, per conservar les amistats i veure els quatre galifardeus d’allà. El cas d’aquesta nena em va marcar perquè el vaig viure molt de prop. Per això crec que és important explicar-lo a través de la revista Capaç.

Déu no hauria de permetre això. De fet, si hi hagués un Déu, no ho permetria. Aquesta nena va viure dos anys, sense aguantar-se. No sé pas què en seria d’ella ara, si hagués viscut. Va passar dos anys molt malament. Un bon cel tingui. Per sort, els seus pares van tenir més fills. Però ho van passar molt malament. I amb aquest escrit no és la meva intenció espantar les dones que estan embarassades. Jo tinc síndrome d’ansietat i això és un anar fent. Feia la meva feina amb dificultat a Aigua de Ribes. Hi vaig estar 30 anys amb els meus nervis i tot. Al final, vaig plegar amb 54 anys. Ara en tinc 67. Estic tutelat i fa 10 anys que estic en un pis de la Fundació MAP de Ripoll.

“En Pere Claramunt explica el cas d’una nena amb discapacitat que va viure de prop i que el va marcar” 20


L’altaveu

III CONCURS LITERARI JORDI PUJIULA

amb residència o treball a la comarca del Ripollès. En total hi van participar 37 persones de 16 comarques diferents de Catalunya, amb representació de totes les províncies. Enguany el primer premi es va atorgar a l’obra Malalts però dignes d’Òscar Pujol, del Club Social el Badiu de Barcelona. Treball que a continuació publiquem íntegrament. El jurat en destacà la seva coherència estructural, la seva capacitat de descabdellar el tema tractat, la complexitat de les idees exposades i la manera positiva de tractar la malaltia. Pel que fa a la convocatòria extraordinària Enxarxa’t, el premi va ser per l’obra Figures de plastilina de Montserrat Gil i Casals. Un treball de marcat to líric i amb una gran riquesa lèxica.

Fotografia de

t Camats

Xavier Calve

La salut mental continua sent un tabú i moltes persones, masses, estan sotmeses a la discriminació pel sol fet de patir algun trastorn psicològic. Un de cada quatre -qualsevol de nosaltres– té o tindrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. Amb l’objectiu de lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental, el Centre de Dia i Salut Mental del Ripollès organitza el Concurs Literari Jordi Pujiula. El premi va ser creat l’any 2012 en agraïment a la implicació del Dr. Pujiula a la nostra comarca, impulsant la creació de nous recursos i serveis, i en reconeixement al seu tracte proper i humà. El passat 20 de maig, a la Sala Josep Maria Anglada de la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll, va tenir lloc l’entrega de premis de la tercera edició. Una edició que, a més de la convocatòria original adreçada a persones usuàries dels serveis de salut mental i amb diagnòstic de trastorn mental sever; va comptar amb una convocatòria extraordinària oberta a la població general

21

“El concurs literari Jordi Pujuila vol donar veu a la malaltia mental i combatre l’estigma i discriminació de les persones que la pateixen. Aquest any s’hi ha presentat 37 persones d’arreu de Catalunya i s’ha fet una convocatòria especial per a persones que treballen o viuen al Ripollès”


L’altaveu

per evitar-ho”. Però ens passarà si no fem res que ò “all és tí des el ser congruent Cert savi afirmà que la nostra conducta ha de port aquest lúcid aforisme, bon a r iba arr r: i limitacions. fer do ials per ya Text guan nostres potenc is i respectuosa amb els cip prin tres nos tre avenir els nos b am t que una part del psicopatològic, és eviden rs ive l’un a a iom nòria l´ax una nt Aplica en el meu cas ollit pas patir la malaltia, esc hem no cs don rit, qui esc ja està nom que la psi atria ent “Trastorn Bipolar”, un cam ísti em euf a nad me ano emocional “Terminator” i que s fred que la mirada de mé nom un b am ar vitz actual intenta sua siva”. Però més enllà “psicosi maníaco-depres de tet epí r d’Òscar Pujol ïdo ere esf y suportar-la substitueix a l´antan rós i traïdorenc, i haver de la malaltia és un llast arte n, ete iqu l´et superació que de ts ètic mo del un element asc un repte transcendent o no le, tjab esi ind itat ers és una adv veleitós i mesell que s´ha ni r a mi, el trastorn és un jou at una benedicció divina Pe al. person mai- repeteixo, mai- ha est que ò per le sib a pos form sa entere que t´insidia de d´entomar amb la major identitat. Perquè quelcom va me la de a oic her ó ien construcci discapacitat, cre t una passarel.la fins a la e que molts atorguen a la sm tici mis el reix me no i implacable, mi el trastorn intermitent però invasiva tífera. No, no senyors, a vida hauria estat més fruc a sev la , trajectòria ella una se uït sen ind , tració ni m´ha ingènuament que a fet més tolerant a la frus m´h ni , ent alm nci viure amb ste con exi a it cosa és aprendre bipolar no m´ha enriqu mateix no el mitifico; una tan , pto cce soL´a sa. ta, tuo amb posar una gal la bes vital més estimulant i fruc . En tinc prou i de sobres r-lo ima est a r iba arr és t . ell i una altra de ben diferen cops que la vida depara b redreçament els altres am r nta afro per o erv res na me la gia desprèn aquest i guillat, ni la meva melan gen un sóc ni sa, ello rav és sovint ment és me ors. No, la meva realitat Nogensmenys, ni la meva tan interessants als perded nos ferbla sem a, sinó la tim que oes il·lí aut sib meva malmesa halo de fatalisme x de bàlsam per a pujar la vei ser no aliè or dol el i plomenca i decadent, diocres. molts és el consol dels me constatació de que mal de va personalitat, no partint vaivens genuïns de la me els de des ent am est hon r-me em tenalla. Tampoc Tanmateix, aspiro a millora ntanya russa” emocional “mu la que els b am s oso ris i capritx som responsables dels mecanismes aleato he assenyalat abans, no com cs, don , ista cis nar i ocomplaent al nostre dedins. defenso un victimisme aut nnà amb que la integrem tara el llir sco d´e si ò per , de sofrir la patologia la pena, asseguren el fracàs. Val la desídia i la mandra sí ò per it, en l´èx eix ant trar gar entre la foscor i cen -se L´esforç perseverant no una escletxa d´esperança car cer , tats da cul iva difi der es abl que la frustració doncs, malgrat les inexor s possibilitats, tot intentant ple sim les b am se s armé o conform tre abast. Advoc les probabilitats en lloc de s coses que sí són al nos elle aqu per sió il·lu la ixi a, enterbole la Fe, per sí sol d´allò que no podem fer no peratiu categòric de que er i del voler que per l´im sab del er, pod que tot somni és del ció ure per la conjumina a, que ens fa cre el possibilisme a ultranç és ent dol t que ens Tan s). sse mental com una excusa mou muntanyes (ru conceptualitza la malaltia que al nci ste exi me a inis disposició viable, com el determ d´una bona medicació, una tres propòsits. L´alquímia nos els tots mònic, ens permetran, lir har sso d´a nys ix me exime i un entorn més o ció era sup de it per l´es a i nt ió sinó també de reflexió. l´apertura límpida de la me un punt no només d´inflex ser de ria hau que t lita estabi almenys, flirtejar amb una quotidians cobrint que els petits triomfs i de projectes il·lusoris, des ues niq tità s see dis d´o Però cal oblidar-se dura i (auto)realitzada. el dret hipotètica personalitat ma ple i raonablement, exercir teixeixen els vímets d´una pies. Només demano, sim uto r oca inv itud ni act es a acl sev mir la ollir lliurement Ja no pretenc exigir-me la seva condició: poder esc de ent ntm nde ces epe con ind ni a no donar permís inalienable de tota person la meva batalla pacífica: és ta ues Aq re. pviu tem uen es li toq ir a les sev davant les vicissituds que me amb sensatesa, no ced its amb fermesa, rebel·larlím els r-li rca ma ia, lalt sions a la ma ncies inútils, no so consentir que el tacions. Evitar les resistè seus xantatges. No pen els ant dav -se nar qui una cosa )raons, no aco seves urpes. Perquè hi ha atendre a les seves(des delegar el meu destí a les ni , ent viv rt mo ò no pas un per , en i rgia de la meva ene trastorn em converteix r-me part del meu ànim i ssa aba arr pot t rita ola bip que sí tinc molt clara: la ciable: la DIGNITAT. el nostre tret més innego

Malalts però dignes

22


ACPAD

ACPAD vol compartir amb vosaltres el document que vàrem presentar al Consell d’Alcaldes del mes de maig d’enguany: un decàleg de consells per tenir en compte de cara a les persones amb capacitats diferents:

CAMINEM CAP A LA INCLUSIÓ I L’EQUITAT ALS POBLES DE LA NOSTRA COMARCA Coneix el dia dia de les persones i famílies del teu poble. No volem paternalisme, volem interès. Valora els punts forts i els punts febles en la mobilitat. Un pla d’accessibilitat és una eina que permet valorar i facilitar la implantació de millores al poble. Garanteix l’accessibilitat en les comunicacions. Sistemes braille, lectura fàcil, àudios, imatges... Promou la sensibilització en el personal que treballa d’atenció al públic. Moltes vegades l’atenció és precària per desconeixement. Incentiva la participació de les persones, famílies, associacions, serveis, professionals... Caminar cap a la inclusió és una feina que només es pot fer conjuntament. Facilita la possibilitat d’assistència i participació a actes/esdeveniments i festes. Activitats diverses, accessibilitat, aparcament, suports materials i/o personals. Col·labora amb les entitats que treballen per aquests col·lectius. Econòmicament, fent difusió de la seva tasca… Posa en valor les persones, establiments, empreses, entitats inclusives. Rebaixa de l’IBI en establiments adaptats, certificacions, valoració pública... Assigna pressupost per a les millores d’accessibilitat i la inclusió. Que cada any hi hagi una partida pressupostària per treballar cap a la inclusió. Actua! Les millores per a les persones amb capacitats diferents milloren la vida de tota la població! ACPAD RIPOLLÈS Casal Cívic Devesa del Pla de Ripoll acpadripolles@gmail.com

23


La Fundació Tutelar del Ripollès innova i millora el servei amb unes noves instal·lacions a Ripoll Aquest projecte innovador ha estat possible gràcies a les aportacions d'empreses i famílies i ha dotat la Fundació Tutelar d'un nou espai polivalent que s'emmarca dins el projecte de millora en la qualitat del servei de les persones ateses. La Hble. Sra. Dolors Bassa Coll, consellera de Treball, Afers Socials i Famílies va inaugurar el passat 10 de maig les noves instal·lacions ubicades als baixos de la carretera de Barcelona núm. 74 de Ripoll.

25

La Fundació Tutelar del Ripollès, fundada el 30 de juny de 2011, exerceix els càrrecs tutelars d'aquelles persones a qui se’ls ha modificat la seva capacitat mitjançant una sentència judicial. Es tracta de persones que en algun àmbit de la seva vida (sanitari, social, econòmic...) necessiten suport perquè presenten un deteriorament cognitiu, una malaltia mental i/o una discapacitat intel·lectual. Majoritàriament aquestes persones ja no gaudeixen del suport familiar, o perquè ja no hi són o perquè la família no se'n pot fer càrrec. La funció de la Fundació Tutelar és vetllar pels interessos i els drets de les persones que representen, això implica, acompanyar les persones al llarg de la seva vida en la presa de decisions, tal com ho faria la família, garantint que rebin els serveis adequats per aconseguir una òptima qualitat de vida.


Fundació tutelar La missió és cercar la millora contínua i aspirar a oferir la màxima qualitat del servei, és per aquest motiu, que gràcies a l’ajuda econòmica de moltes persones que han dipositat la seva confiança en la tasca de la Fundació Tutelar, s'ha fet realitat un projecte innovador amb la posada en marxa de les noves instal·lacions, dotant l’equipament d'una sala polivalent per realitzar les visites de seguiment, amb confidencialitat i confort. Aquest nou espai pretén formar part del dia a dia de les persones, garantint un dels drets diferencials d'aquesta Fundació Tutelar, que és la proximitat. Lídia Folgueiras i Folgueiras Directora

“La Fundació Tutelar del Ripollès s’ha traslladat a unes noves instal·lacions a la carretera de Barcelona de Ripoll, on compta amb un nou espai polivalent per poder donar un millor servei a les persones.”

26


el MAP de prop

Balanç de l’activitat del 2015

A principis d’estiu, la Fundació MAP va publicar la memòria de responsabilitat social i d’activitats del 2015, el penúltim any d’actuacions en el marc del Pla Estratègic 2012-2016 de l’entitat. Un any en què s’ha avançat en el model de Planificació Centrada en la Persona (PCP) per millorar la qualitat de vida de les persones ateses i adequar els suports a les demandes i necessitats individuals. El document recull les principals fites assolides per l’entitat i també indicadors mediambientals, socials i econòmics. I és que la Fundació MAP implanta polítiques de gestió responsable en aquests tres àmbits seguint els indicadors del Codi de Gestió Sostenible. Aquestes són algunes de les dades destacades del 2015: Persones: . 522 persones ateses. 243 infants i joves i 279 adults Equip: . 239 treballadors/es . Un 90% de les persones contractades són del Ripollès. . Un 45% dels professionals compta amb titulació universitària. . 117 treballadors/es amb certificat de discapacitat al Centre Especial de Treball, CETMAP. (49% de la plantilla). . Un 82% dels treballadors/es amb especial dificultat. . 10 anys d’antiguitat mitjana dels treballadors/es

€ 27

Indicadors econòmics: . 460.000 euros en inversions. . 34% de les compres i de la contractació de serveis realitzades al Ripollès.

Índex de satisfacció: . Famílies: 9,46 . Treballadors amb certificat de discapacitat: 7,76 . Treballadors sense certificat de discapacitat: 7,5 Formació i sensibilització: . 150 persones formades en el model de PCP . 22.000 euros d’inversió en formació (59 accions formatives i 350 participants). . 1.200 alumnes del Ripollès als tallers de sensibilització Comunicació: . 100 impactes informatius en mitjans de comunicació. Podeu llegir el document complet a la pàgina web de l’entitat: www.fundaciomap.com

Participació al projecte de Transformació dels Centres Ocupacionals de Catalunya

Famílies, persones ateses i professionals del Servei de Teràpia Ocupacional de la Fundació MAP participen al projecte de Transformació dels Centres Ocupacionals de Catalunya promogut per Dincat (octubre 2015- desembre 2016). El grup Dincat el formen entitats sense ànim de lucre que treballen en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. Aquest projecte de Transformació té com a objectiu millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat usuàries dels Serveis de Teràpia Ocupacional i es basa en la Planificació Centrada en la Persona (PCP: ja explicada en altres edicions de la revista Capaç).


el MAP de prop El centre d’atenció està en Vides millors i no tant en el tipus de servei que proporcionem. En aquesta nova manera de treballar tindrem en compte doncs: Les necessitats individuals. Els talents i les habilitats individuals. Què m’agradaria? Què em fa feliç Coses a fer Llocs on anar Rituals o rutines Ritme de vida Què em dona salut, seguretat…

Què necessito? Benestar físic i emocional Identificar les necessitats de suport

En tres grups de treball: professionals, pares i persones usuàries del Servei de Teràpia Ocupacional, hem respost una escala per valorar la qualitat dels Serveis Ocupacionals. Un qüestionari que gira al voltant de les vuit dimensions de qualitat de vida. Es tracta d’una eina senzilla que, amb diverses preguntes a respondre en cadascuna de les dimensions, ens proporciona informació sobre la relació entre les pràctiques del centre i els indicadors de qualitat. Cada resposta requereix un debat i uns consens que, alhora, ens proporciona evidències i propostes de millora per a cada una de les dimensions valorada pels tres grups. Aquestes serviran al centre per iniciar un procés d’autoavaluació de les pròpies pràctiques professionals. Cal dir que sense la implicació de les persones que estan participant d’aquest procés no seria possible un canvi tant significatiu, partint de la presa de consciència de tots (familiars, usuaris i professionals) des de la convicció ètica i l’empoderament dels protagonistes: persones ateses.

“El Servei de Teràpia Ocupacional de la Fundació MAP participa en un projecte per millorar la qualitat de vida de les persones ateses al servei. Es basa en les necessitats i els talents i habilitats de les persones. Un tasca que es fa conjuntament entre les famílies, els professionals i les pròpies persones ateses”

Benestar físic Drets

Inclusió social

Desenvolupament personal

Autodeterminació

Benestar emocional

Benestar material

Relacions interpersonals

28


Sabies que...?

CAT Can Guetes Des del restaurant CAT Can Guetes de Ripoll, gestionat per la Fundació MAP, ens recomanen aquesta recepta feta amb mató d’elaboració pròpia. Unes postres boníssimes a l’abast de tothom!

Pastís de mató

Ingredients 3 matons de 125gr cada scun 2 iogurts naturals 3 ous 50gr de farina Motlle de 16 - 20cm Opcional: Melmelada al gust

Elaboració En un bol posem el mató, el iogurt i els ous i batem bé fins a tenir una barre ja fina. Afegim la farina i el su cre i tornem a batre pe r integrar-ho tot. Tapem amb film i deixem reposar a la nevera. Me ntrestant, escalfem el for n a 180º. Un cop engreixat el mo tlle amb mantega, hi ab oquem la massa i coem a 180º durant 45-50 minu ts. Un cop passats 40 minu ts podem obrir el forn i co mprovar si està cuit. Un cop cuit, traiem del for n i deixem refredar. Després, desemmotllem i res ervem a la nevera. Es pot acompanyar d’una I BON PROFIT!!

29

melmelada.


Sabies que...? Residència “Centre Montserrat”

L’EPILÈPSIA I COM ACTUAR DAVANT UNA CRISI

La convulsió o crisi convulsiva és conseqüència d’una descàrrega neuronal excessiva que pot produir pèrdua de coneixement, moviments involuntaris, fenòmens sensitius o sensorials, hiperactivitat autònoma i/o alteracions conductuals.

si no s´ha pogut fer abans, col·locar-lo en PLS en acabar la crisi. No introduir res per la força a la boca; de forma contrària al que es creu, la llengua no perd el to muscular durant una crisi, per la qual cosa no obstrueix la via aèria. Es pot intentar col·locar una cànula orofaríngea (tub de Güedel) durant la crisi, però sense utilitzar massa força per evitar danys a la persona que pateix la crisis o a qui l´auxilia; la seva funció és intentar evitar que el pacient es mossegui la llengua o faci aspiracions. No subjectar el pacient per intentar controlar els seus moviments durant la crisis. Apartar el pacient de qualsevol objecte amb el qual es pugui colpejar durant la crisi (mobiliari...)

L’epilèpsia es defineix per l’OMS com una afecció crònica, de diferents etiologies, caracteritzada per la repetició de crisis degudes a una descàrrega excessiva de les neurones cerebrals (crisis epilèptiques), associades eventualment a símptomes clínics o paraclínics. Una crisi convulsiva no és sinònim d’epilèpsia ja que perquè es pugui parlar d’epilèpsia hi ha d’haver crisis repetides. Tampoc són sinònim d’epilèpsia les crisis convulsives repetides en el decurs d’una afecció aguda (convulsions febrils, traumatismes cranials, encefalitis, etc.) Les crisis epilèptiques es classifiquen en parcials, generalitzades i crisis no classificades.

Actuacions davant d’una crisi: Inicialment els nostres esforços han d´anar encaminats a evitar o minimitzar els danys que pugui patir el pacient en colpejar-se contra el terra o amb els objectes que estiguin al seu voltant. Per tot això, és necessari: Mantenir la calma i el control de l´entorn. Deixar la persona a terra o sobre una superfície plana. Col·locar alguna cosa tova (com un coixí) sota el cap. Si és possible, durant la crisi, col·locar el pacient en posició lateral de seguretat (PLS);

Protecció del pacient per tal que no es lesioni (figures 1 i 2)

Criteris de derivació a un hospital: En cas d´estatus epilèptic: crisi que no s´atura. Crisis reiterades (més de 3 crisis en 24 hores). Crisis simptomàtiques (traumatisme cranioencefàlic, infecció...).

30


La reflexió

El viatge Escrit dedicat a l’Elies Jou Gómez

Fa un parell d’anys, vaig escriure una petita història per presentar la Fundació MAP durant una formació. Es tracta d’un conte que intenta captar l’essència de la nostra entitat:

Londres? Va cridar, Londres!! Jo anava a Nova York!! Per què jo, què he fet malament? No és just! Però aquell era el seu destí , havia de baixar de l’avió, no tenia elecció.

La Casilda tenia un somni, una il·lusió des de petita, volia viatjar a Nova York, pujar a l’Empire State, passejar per la cinquena avinguda, Central Park... Durant molt temps la preparació d’aquest viatge va ser el motor de la seva vida, va estalviar, estudiar anglès i història dels Estats Units, va llegir centenars de guies de viatge, diaris, va parlar amb altres persones que hi havien estat...fins que va arribar el gran dia.

Estava decebuda, trista, enrabiada amb el món. Durant un temps no va saber reaccionar, tot era difícil i dolorós. Poc a poc va anar veient que a Londres també hi havia coses meravelloses per descobrir i va decidir que les trobaria! El món era més gran, ric i divers del que ella s’havia imaginat. Aquesta experiència la va convertir en una persona forta, lluitadora i molt feliç.

Ho tenia tot preparat, els bitllets d’avió, passaport, maletes, mapes... va anar cap a l’aeroport amb tres hores d’antelació per evitar imprevistos, va facturar la primera de la cua i fins i tot va poder triar el seient al costat de la finestra. El viatge va ser llarg però tranquil, les hostesses van ser molt atentes amb ella, li portaven menjar, begudes, mantes.. I va arribar el gran moment, es va posar nerviosa, fins i tot espantada, seria Nova York com ella havia somiat de petita? Es va cordar el cinturó i va abraçar amb força el seu seient, va tancar els ulls i quan les rodes de l’avió van tocar a terra va sentir una veu suau que sortia de l’altaveu: Benvinguts a Londres.

31

La Casilda és la fundadora d’una entitat social de referència per a tota una comarca i el seu viatge a Londres és el seu fill, l’Elies, la persona que va canviar per sempre la seva vida i la de moltes persones amb capacitats diferents. Marta Freixedas, responsable de Gestió i desenvolupament de persones de la Fundació MAP Blog http://recursosmolthumans.blogspot.com.es/


Integritat: la prova de la triple destil·lació El filòsof acabava de passar un altre dia difícil a la universitat fent un munt de preguntes pertinents i desafiants. Quan es dirigia al seu restaurant preferit amb la intenció de menjar, el va abordar un conegut: “Saps de què m’acabo d’assabentar a propòsit del teu amic Jean-Luc?” “Espera un moment”, va dir el filòsof, “abans d’escoltar el que m’has de dir, m’agradaria fer-te algunes preguntes”. “Què?”, va dir el conegut, que tenia moltes ganes d’explicar aquesta interessant novetat d’última hora. “Molt bé. Doncs abans que em parlis del meu amic Jean-Luc, convindria que analitzéssim això que m’estàs a punt de dir. A això li dic jo la prova de la triple destil·lació. La primera destil·lació consisteix en la prova de la veritat. Estàs totalment segur que això que m’has de dir és veritat?”.

La reflexió

“Doncs, no, més aviat al contrari, de fet...”. “De manera”, va interrompre el filòsof, “que vols explicar-me alguna cosa dolenta del meu amic, però no estàs del tot segur que sigui veritat. Malgrat això, encara tens l’oportunitat de passar la prova, perquè encara ens queda un procés de destil·lació, que consisteix en el filtre de la utilitat. El que m’estàs a punt d’explicar del meu amic pot ser-me d’alguna utilitat?”. “Mmmm. Doncs, no, la veritat és que gens ni mica”. “Perfecte”, va dir el filòsof, “llavors, si el que em vols explicar no és cert, ni bo, ni útil, per què m’ho vols explicar?”. NICK OWEN. Más màgia de la metàfora. Bilbao. Editorial Desclée de Brouwer, 2007.

“Bé... la veritat és que no, veuràs, senzillament ho vaig sentir a dir i vaig pensar, bé, ja ho saps...” “Molt bé”, va dir el filòsof. “De manera que no tens ni idea de si la informació és certa o no. Passem, doncs, a la segona destil·lació, que és el filtre de la bondat. Això que m’estàs a punt de dir del meu amic és alguna cosa bona?”.

32


La contra De quin humor es lleva? Sempre de bon humor. Per esmorzar, dolç o salat? Dolç. Quin ha estat el millor dia de la seva vida? És que n’hi ha tants... diria els naixements dels fills. Una pel·lícula: Carros de foc. Un llibre: La catedral del mar. Una cançó: Hey Jude dels Beatles. A quin lloc li agradaria anar? Nova Zelanda. El seu plat preferit? Pa amb tomàquet. Una beguda: aigua. La seva millor qualitat: sempre veig el got mig ple, sóc optimista. El seu pitjor defecte: el mal geni. Platja o muntanya? Les dues, potser millor la muntanya.

Carme Colomer: “Em mantinc jove gràcies a ells” La Carme té 67 anys. Va treballar durant més de 30 anys a la indústria del metall i quan es va jubilar, ara fa 5 anys, va decidir dedicar el seu temps a ajudar els altres de forma altruista. A la Fundació MAP fa de voluntària a la residència, al servei de lleure, al casal d’estiu, a la petanca... i també col·labora amb l’objectiu de sensibilització i s’ha convertit en una més d’un dels grups de teatre de l’entitat, El Tramvia. Està casada i té tres fills.

33

Un color: blau. Una mania: em sembla que no en tinc cap. Un hobby: les manualitats. Què li agradaria canviar? La societat en general, voldria que hi hagués més comunicació, que s’acabessin les guerres i el patiment. Un desig: que els meus fills siguin feliços. Un programa de TV: documentals en general. Què la treu de polleguera? La gent que diu mentides. Què la fa plorar: el drama dels refugiats. Una paraula que li agradi: solidaritat. Creu amb Déu? Ni si ni no, crec que hi ha alguna cosa superior però no crec en religions. En una illa deserta s’hi enduria… un bon llibre.


Revista Capaç núm. 11  

Revista sobre el món de la disCapacitat editada per la Fundació MAP. El tema central d'aquest número (setembre 2016) és l'escola inclusiva.

Revista Capaç núm. 11  

Revista sobre el món de la disCapacitat editada per la Fundació MAP. El tema central d'aquest número (setembre 2016) és l'escola inclusiva.

Advertisement