Page 1

“2014: El Tricentenari a Barcelona� Desembre del 2013


2


“2014: El Tricentenari a Barcelona” Desembre del 2013 amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

Presentació:

Sr. Jacint Borràs

Taula Rodona:

Sr. Josep Lluís Alay Sr. Toni Soler

5

9

19

3


4


PRESENTACIÓ Bon vespre. Gràcies a tots vostès per la vostra assistència a un acte més del Fòrum Barcelona. Avui primer de tot vull excusar en Jaume Ciurana que vostès han vist que estava anunciat com a ponent però que resulta que li han hagut de fer una petita intervenció que li impedeix estar aquí amb nosaltres. Des d’aquí, li desitgem tots una màxima recuperació el més ràpidament possible. La xerrada d’avui serà sobre “2014: El Tricentenari a Barcelona”, uns fets que han marcat la nostra història. Els conferenciant d’avui ens substitució d’en Jaume Ciurana, serà el Sr. Josep Lluís Alay que és Director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament de Barcelona. L’altre conferenciant (com vostès poden veure), és el Toni Soler, al que, el passat dissabte, en un mitjà de comunicació important del país, un cronista es permetia després d’equiparar l’exposició del Born de 1714 amb el Valle de los Caídos, la lleugeresa de dir: “Toni Soler, de qui admeto que ho desconec gairebé tot, i fins i tot saber si ha escrit mai en sa vida”. Aquest senyor cronista ha fet de la seva pròpia ignorància, una crítica i sense voler, lloa encara més la feina i la trajectòria d’en Toni Soler. Els recordaré, com sempre, que l’acte finalitzarà a les 9 en punt, que en el transcurs de la xerrada una senyoreta ens passarà els papers per si volen fer alguna pregunta, i que sobretot, quan s’acabi l’acte, no es descuidin de tornar a posar so als telèfons. Moltes gràcies. Jacint Borràs President de la Fundació Fòrum Barcelona

5


6


“2014: El Tricentenari a Barcelona” Desembre del 2013 amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona

Taula Rodona:

Sr. Josep Lluís Alay Sr. Toni Soler

9

19

7


JOSEP LLUIS ALAY

• Doctor en història per la Universitat de Barcelona. • Doctor en física per la Universitat de Barcelona. • Doctor en ciències per la Universitat de Lovaina (Flandes). • Llicenciat en filologia semítica per la Universitat de Barcelona, • Va treballar cinc anys a la Universitat de Lovaina (Flandes) i durant dos anys va ser professor convidat a la Universitat de Hiroshima, • Ha treballat en diversos projectes de recerca els darrers any amb la Universitat de Viena. • És professor d’Història d’Àsia a la Universitat de Barcelona. • Des de l’any 2011 és director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament de Barcelona. • Ha publicat diversos llibres i articles sobre política, història, llengua, escriptura i literatura de diverses zones del món com Tibet i Índia. • Des de la seva fundació l’any 2001 dirigeix l’Observatori del Tibet i Àsia Central de la Universitat de Barcelona. • Actualment és professor a la seva Facultat de Geografia i Història on ha impartit el curs Conflictes nacionals i ideològics a Àsia en el Màster d’Estudis Històrics de la UB. • Des del 2004 ha dirigit una desena de projectes de cooperació en els àmbits de l’educació i la salut de poblacions nòmades i seminòmades de la Regió Autònoma del Tibet, especialment en la remota regió septentrional de Txangtang. • També ha codirigit documentals de televisió sobre Mongòlia i Tibet. Col·labora des del 2009 en el programa Mapamundi de Catalunya • Escriu habitualment i de forma regular a la premsa catalana. 8


Josep Lluis Alay :

“Era una ciutat molt dinàmica, ja en aquells moments. No era una ciutat en declivi com també ens ho ha volgut fer creure la historiografia oficial espanyola. (...) Per tant, eren uns senyors que tenien alguna cosa per lluitar a l’any 1705 quan comença la guerra, que ho fan fins l’11 de setembre del 1714 intentant salvar un model de societat que tenien en aquells moments acompanyats també d’unes constitucions respectuoses per l’època, amb tot un seguit de drets que ells consideraven fonamentals per la seva vida.” Bé, doncs moltes gràcies. Bon vespre a tothom. I de nou, permetin-me que els ofereixi les excuses que fa pocs minuts m’ha transmès personalment el Tinent Alcalde Jaume Ciurana, amb motiu de la intervenció que va tenir ahir i que ha fet que avui fos del tot impossible d’estar aquí amb tots vostès però els envia salutacions. Miraré de fer tot el que pugui per substituir-lo, malgrat el currículum de més aviat terres molt llunyanes. Bé, què faig en aquí? Doncs bàsicament perquè precisament el Tinent Alcalde Jaume Ciurana l’any 2011 quan vam canviar de govern a la capital de Catalunya i vam 9


escollir l’Alcalde Xavier Trias, vaig tenir l’honor d’acceptar la responsabilitat sobre bona part del patrimoni cultural de la ciutat de Barcelona. I això era el maig del 2011 (un maig que després es va retardar com tots vostès saben, fins pràcticament l’estiu d’aquell any). I des de llavors, fixi’ns, molt no sé si ha plogut però per descomptat han passat moltes coses en aquest país des de les municipals del 2011! No podíem ni arribar a imaginar en quina situació estaríem ara mateix potser a una, a dues, a tres setmanes de tenir data i pregunta que com saben és el que pràcticament marca l’inici de tot el que viurem de l’intensíssim procés històric que viurà el nostre país els propers mesos. I dels que tots, fins i tot, jo, un físic o un historiador d’Àsia, des del primer moment se’n va sentir partícip i còmplice amb un context si volen, al 2011, diferent del que estem vivint ara, però que molts de nosaltres fa molt de temps que hem anat fent la nostra feina per aconseguir que algun dia el nostre país estigués precisament en el punt de tenir data i pregunta a dues o tres setmanes. Tot això té molt a veure amb el que avui jo els explicaré breument, que és la introducció sobre el tema concret de la sessió que és el Tricentenari i que té molt a veure amb tot això que els estic explicant. Una commemoració nacional, sobre un fet històric cabdal en un país, normalment és un procés normalitzat, és una commemoració estàtica, que tothom coneix, que tothom la commemora cada any, que sap perfectament en què consisteix, i un llarg etcètera. Nosaltres com sempre som (en aquest sentit), lleugerament excepcionals. És a dir, no som, encara, un país normal, amb un estat normal, que fa les seves commemoracions històriques. El punt de partida és que totes les nacions europees i del món, commemoren sempre els fets cabdals que consideren com a històrics. També els diré, que la immensa majoria, la data, si es miren quina és la diada nacional o el dia nacional de cadascuna d’aquestes nacions, normalment el que commemoren és el dia de la independència. Nosaltres, aquest, encara no. Però qui sap (i no vull donar males idees), podria canviar la Diada Nacional. Potser, esperem, confiem tots que arribarà. Nosaltres commemorem uns altres fets. Uns altres fets que, en certa manera, fan que avui siguem aquí. I fa que avui encara, siguem el que som. I que hàgim mantingut, en certa manera, aquesta flama encesa, d’un país que en un moment donat un 11 de setembre de 1714 va patir una derrota abassegadora, brutal, però que com tots sabem (amb més o menys temps, tampoc vam fer miracles i vam necessitar el nostre temps), vam passar al llarg del segle XVIII, vam entrar al segle XIX, ens vam afegir a la Revolució Industrial, i després hem tingut un segle XX amb petits períodes de llibertat, i amb grans períodes de viure en situacions molt complexes per la supervivència del nostre país. I hem arribat fins el segle XXI. I ara ens trobem doncs a la vora d’un any 2014 que commemora precisament aquests 300 anys. I l’evolució política del país (a més a més), suma a aquest Tricentenari (que podria haver estat una commemoració més o menys celebrada), a un procés de país, un procés en el qual ens hi juguem pràcticament la supervivència segurament del país. I un canvi radical. Un canvi radical que no s’ha donat al llarg de segles. Amb això hi vull insistir molt. És a dir, jo crec que això és el que ens manté. Per tant, malgrat totes les dificultats que 10


vivim en aquests moments, la il·lusió de tots per seguir treballant el dia a dia que és molt complex (perquè em penso que mica en mica, en aquests darrers mesos, ens n’hem anat adonant - des del 9 de setembre del 2012), que som protagonistes d’un fet extraordinari pel nostre país. Extraordinari, que no s’ha donat en segles. Això és molt fàcil de dir però molt difícil de fer. I tots n’hem de ser conscients. Ara bé, també els he de dir que la voluntat d’un poble, no l’atura ningú quan de veritat és ferma i aquest poble està unit. I està unit en plena llibertat. I és divers. Crec que ningú l’atura en aquests moments en el segle XXI. Però no és, per descomptat, malgrat el que puguin pensar alguns, ni una tasca ràpida, exprés, fàcil, ni còmoda, i que en alguns casos (coneixent la nostra història), ens ha portat a situacions complicades, complexes i crítiques. El que hem d’estar és preparats perquè no arribin i si arriben, saber-les afrontar de la millor manera possible. I no em referiré precisament a aniversaris que precisament avui n’hi ha un, de lamentable, que evidentment ningú ha de pensar que ha de tornar a passar. Suposo que algú de vostès a la sala, sap que avui fa 142 anys que van bombardejar Barcelona des del castell de Montjuïc. Aquell Senyor Espartero que va donar lloc a la famosa dita que uns encara riuen quan la diuen, que Barcelona s’ha de bombardejar cada 50 anys. Però vaja, és evident que ara som al segle XXI, però tenim una càrrega històrica profunda, que fa que en certa manera ens provoca un cert vertigen a l’hora d’afegir-nos a aquests grans canvis. Tenim una memòria història darrera que fa que en alguns cops (en la meva opinió), la societat catalana es freni perquè són moltes generacions les que han patit tota mena de situacions traumàtiques. Tanmateix, insisteixo, som al segle XXI. Som a una Europa radicalment diferent, que em penso que mica en mica va entenent, els motius que tenim nosaltres per estar situats en aquest precís moment històric. I nosaltres el que hem fet des de Barcelona (des de la capital del país), en certa manera el mascaró de proa de Catalunya, el territori, l’àrea geogràfica més coneguda i reconeguda de tot el món, des d’Àsia fins Amèrica fins a Àfrica (a tot arreu d’Europa), respectada per la seva cultura, per la seva creativitat, per la seva innovació, pel seu disseny, per la seva recerca, és posar-la al servei del país. I això és el que ha fet l’Alcalde i el Tinent d’Alcalde de Cultura en el seu cas. L’hem posada en el marc de la commemoració del Tricentenari. Perquè pensàvem (i no m’allargaré molt més), que el Tricentenari oferia la possibilitat especialment de reconèixernos a nosaltres mateixos entenent què és el que havia passat en aquest país fa 300 anys. Fa 9 generacions, que tampoc és tant. Els besavis dels besavis dels nostres besavis. Altres episodis (que perquè no suscitaven tanta polèmica històrica), els coneixíem millor com l’època dels reis de la Corona catalano-aragonesa (les seves biografies o els seus episodis més brillants) que no pas el que va passar a finals del segle XVII i a principis del XVIII. I no els dic ja el XVIII i part del XIX... Tot això restava en una foscor. És a dir, commemorem l’11 de setembre i l’hem mantingut des de principis del segle XX com una fita de cada any per reivindicar-nos com 11


a país, però he de reconèixer que hi havia un cert desconeixement sobre exactament què és el que havia passat en aquella època. I no és senzill, és a dir, tampoc se soluciona amb una commemoració però si que un Tricentenari ajuda molt. Si que ajuda molt, un any complert per dedicar-lo a la memòria dels nostres avantpassats que ens han fet com som nosaltres ara i que expliquen també molt bé perquè estem en el procés que som ara. Però això ho volíem fer des del màxim rigor històric. No només a través de grans frases o de grans eslògans, sinó també el que d’alguna manera (igual que el procés que ens ha de conduir a una Catalunya lliure), ha de tenir arguments sòlids. No podem anar només amb les nostres grans frases. Nosaltres ens entenem, les compartim, però després hem de defensar aquest procés. L’hem de defensar davant d’Europa, davant de governs que són contraris a obrir nous fronts davant de la crisi econòmica-social, dins del continent europeu (no cal que doni exemples), però que preferirien que parléssim d’altres coses. Nosaltres ens hem d’armar d’arguments. I el Tricentenari és un d’aquests arguments perquè ens permet explicar quina és la situació límit a la que ens han portat al llarg de 300 anys. I això ho havíem d’entendre molt bé. I per això d’alguna manera d’aquí va sorgir el Tricentenari, més el que jo considero que ha esdevingut d’alguna manera el cor del Tricentenari, que és el Born Centre Cultural. Fixi’ns que en aquest cas tampoc li hem volgut dir (perquè no ho és), el Museu del Born perquè això ens situaria en aquest cas en una mirada cap al passat (que veuran que hi és). Els faré ara un disseny molt breu de com jo entenc el Born que jo entenc que és aquesta icona del Tricentenari que és un centre cultural. I allà es parla de cultura. És un centre dinàmic (de nou, aquesta paraula). El procés és dinàmic. És canviant contínuament. No té comparació amb l’any 2011, ni amb el 2012 quan hi va haver la gran manifestació a Barcelona, després de la cadena humana que vam tenir al 2013. Clar, nosaltres ens hem hagut d’adaptar, en certa manera també, a la commemoració del Tricentenari perquè també ha estat un procés dinàmic. No és aquella commemoració d’aquell estat independent que fa la seva celebració cada 14 de juliol. Ja sap el que fa i s’ha acabat. Commemora. Nosaltres d’alguna forma, ens hem hagut d’adaptar i crec que en certa manera ho hem aconseguit, donar-li tota la potència possible a la commemoració del Tricentenari des de la capital del país (que ha exercit de capital). Jo, perdonin-me, crec, no em puc imaginar una commemoració de Tricentenari, doncs en el mandat anterior, en el govern de Barcelona quan hi havia certes recances a exercir de capital del país i que més aviat, el que hi havia era una tendència a exercir d’un objecte cosmopolita (amb tots els respectes del món), volant no identificat que era la Mediterrània però que no tenia identitat, que no tenia arrels. I nosaltres ara seguim sent un objecte cosmopolita (perquè d’això n’estem molt orgullosos, i quantes més relacions internacionals tenim, millor, quantes més llengües parlem en el nostre país, millor... Nosaltres introduïm actualment en els centres culturals (museus, arxius, exposicions...), no dues, col·loquem com a mínim 4 de llengües ara mateix! (Català, castellà, anglès, francès i una cinquena, 12


aranès, que és llengua oficial d’aquest país). Abans no es complia la llei i no apareixia l’aranès per exemple en els museus mentre que ara la fem complir encara que siguin 3000 persones les que el parlen, Però són ciutadans d’aquest país i mereixen el mateix respecte que qualsevol altre. És un estil diferent, lleugerament diferent, crec jo. Simptomàticament diferent al que hi havia en el passat. La primera exposició que nosaltres ens varem trobar preparada pel Born eren “Els Mercats de Barcelona”. Aquesta hagués estat l’exposició temporal que presentaria el Born en aquests moments si haguessin seguit les coses com estaven previstes abans que en Jaume Ciurana assumís la tinència de cultura. El primer que va fer, va ser pensar que era impossible obrir el Born amb un jaciment arqueològic de 8.000 m2, el més gran que hi ha a Europa dins d’una ciutat, amb una exposició que parlés sobre els mercats (amb tot el respecte del món). Precisament en aquest moment, quan estem commemorant 300 anys... home! I jo crec que aquest va ser un dels grans canvis del projecte del Born. Que no volia dir modificar-ho tot, sinó potenciar-lo perquè crèiem que era un element central de la ciutat del Tricentenari i de després del Tricentenari, i al mateix temps (si, senyor), canviar l’orientació. No podia ser que ens poséssim a parlar el 2014 sobre els mercats de Barcelona. Havíem de parlar sobre el setge de 15 mesos (de 14 mesos), que va viure la ciutat de Barcelona des del dia de Sant Jaume de 1713 fins l’11 de setembre de 1714 que explica perquè encara després de 3 anys d’acabar la guerra, encara a tots els habitants de la zona de la Ribera, se’ls va obligar a destruir les seves pròpies cases perquè allà havien d’instal·lar la gran base militar espanyola que és el parc de la Ciutadella actual. I això ho havíem d’explicar perquè per algun motiu va passar tot això. I això que va passar en aquell moment, al 1714, ens explica a nosaltres mateixos ara mateix (que som en una situació radicalment diferent) la nostra identitat, la nostra pertinença a una identitat nacional. Això és el que nosaltres hem volgut reforçar. De totes formes, també els diré... El Born mai havíem pensat que hagués de ser un lloc estàtic, “un mausoleu”... No és això! Vostè ha esmentat El Valle de los Caídos, n’hem sentit de tots colors. O el mur de les lamentacions. O el que vulguin. I avui no sé quin diari deia que el director del Born Centre Cultural que ha fet una feina extraordinària, el Sr. Quim Torra, era l’enterrador del Born. Imagini’s! Ens n’hem hagut de sentir de tots colors, però escolti, que diguin! Que diguin! Això vol dir que anem bé. I no dic una altra paraula. Mentre diguin aquestes coses vol dir que anem bé. I que el Quim Torra ho fa molt bé en el Born Centre Cultural. Doncs bé, precisament no volíem que fos això. Per tant, i el Toni Soler ja els detallarà una mica més, en aquest Born Centre Cultural passa de tot. En primer lloc, és un lloc obert. És un espai públic que vostè pot entrar per una porta i sortir per una altra sense que ningú li demani si porta entrada o si no porta entrada. És com si fos la Plaça Lesseps en certa manera, però coberta. I això afavoreix que sigui un espai on contínuament hi ha moviment, on hi ha gent que cada cop més, ve de tot arreu. No només de Barcelona, del país, sinó que afortunadament venen 13


de tot Europa (hi ha japonesos, hi ha tot tipus de visitant de Barcelona que mica en mica va coneixent aquest espai únic i s’hi va aproximant). S’hi va aproximant i ens va coneixent millor. És a dir, necessitem explicar què va passar perquè ho necessitem també nosaltres com a ciutadans d’aquest país, perquè ens han negat la possibilitat d’explicar la nostra història al llarg de 3 segles, perquè desafortunadament aquests breus períodes de llibertat que ha tingut Catalunya, això era impossible fer-ho! (1931 a 1936, comença la guerra al 1939! Es que van tenir 5 anys). Nosaltres ho fem, imaginintse, després de més de 30 anys, de 35 anys de llibertat. Fins ara no ho hem pogut començar a fer. Aquests processos requereixen un cert temps però ara hi som. De nou els insisteixo!: Som protagonistes d’uns fets extraordinaris de la història del nostre país. Amb tota la modèstia del món, però ens hi hem trobat. Ens hi hem trobat i com els deia aquí passa de tot. Tenim una exposició permanent que explica la Barcelona del 1700 (estic segur que molts de vostès les han anat a veure ja aquestes exposicions), però si no, permetin-me dir que en allà, no expliquem, els objectes expliquen. Perquè l’únic que hem fet ha sigut recollir tots els objectes de la vida quotidiana que aquests habitants de Barcelona expulsats de les seves cases i deixats sense llar, van veure’s obligats a llençar a casa seva, per haver de marxar. Els arqueòlegs els han recollit, els han netejat, i no cal molta més explicació perquè ens expliquen com era realment la vida d’aquests barcelonins del segle XVIII; una vida que (i a més en aquell barri), tenia relacions internacionals amb mig món (comercials). Hi havia productes d’Amèrica, d’Àsia, les pipes (molt aficionats a fumar), d’Anglaterra, d’Holanda, d’Itàlia, i un llarg etcètera. Era una ciutat molt dinàmica, ja en aquells moments. No era una ciutat en declivi com també ens ho ha volgut fer creure la historiografia oficial espanyola. Tot el contrari. Per tant, eren uns senyors que tenien alguna cosa per lluitar a l’any 1705 quan comença la guerra, que ho fan fins l’11 de setembre del 1714 intentant salvar un model de societat que tenien en aquells moments acompanyats també d’unes constitucions respectuoses per l’època, amb tot un seguit de drets que ells consideraven fonamentals per la seva vida. I això explica la batalla que van veure’s obligats i que van dur a terme fins l’11 de setembre de 1714. Això ho expliquem a la sala Casanova (a totes els hem posat noms de personatges il·lustres), que és la que explica els mesos de setge que (com també comentàvem abans), va acompanyat d’una recerca que també hi ha hagut una persona que ha contribuït moltíssim a la recerca del què va passar en aquella època, és l’Albert Garcia Espuche, que ha fet una feina impecable per descobrir què és el que passava en aquell barri, en cadascuna de les cases que vostès poden visitar, entrar a les cases... Per exemple, la del cònsol d’Holanda, la família Kies, que es dedicava al comerç de l’aiguardent, que tenia relacions doncs amb Holanda i amb Gran Bretanya, o l’adroguer Duran, que comerciava amb mig món, que portava tabac de tot arreu, portava tot tipus de productes d’altres continents. I tot això dins d’una situació bèl·lica que va ser aquest setge de 14 mesos que ens ha portat no només dades sobre qui vivia en aquelles cases, sinó d’altres que abans 14


no les teníem tant estudiades com per exemple quina va ser la participació d’altres nacionalitats en la Guerra de Successió i en la defensa de Barcelona. I aquest és també un factor molt important perquè com els deia abans, no només nosaltres ens hem d’emplenar de raons (que si que ho hem de fer i d’arguments), sinó que també hem d’explicar a fora els nostres arguments. I aquest és un element de connexió (si volen nacional), que està tenint també el seu pes i la seva força perquè aquella gent, molts d’ells van començar com a soldats, però bona part dels que varen quedar finalment en el setge de Barcelona, es van quedar també per defensar un model de ciutat (probablement molts d’ells s’havien casat també amb catalans i catalanes, havien format la seva família en aquí, per exemple també els cònsols d’Holanda), i es varen veure forçats a una situació històrica, bèl·lica, molt complicada. I en aquí, escoltin, hi trobem italians (amb noms i cognoms, on van néixer, com anaven vestits). I tot això passava perquè els catalans sempre hem estat en aquest sentit molt germànics, Permetin-m’ho dir i ho tenien tot molt ben apuntat i tot molt ben registrat. I teníem un magnífic hospital en aquesta ciutat. I era un hospital de país i era l’Hospital de la Santa Creu (el que avui en dia és l’Hospital de Sant Pau) que teníem al Raval. I en el Raval, l’Hospital de la Santa Creu, qualsevol ferit o malalt que entrava (entraven ferits i malalts), els ferits de guerra anaven a un registre i els malalts anaven a un altre. Per tant, tenim una relació de 18.000 persones que van entrar entre el 1705 i el 1714 ferits de guerra (alguns d’ells anotats, “morts a l’hospital”). I sobretot, hem tingut també molt interès per saber quines nacionalitats teníem (amb noms i cognoms) i que havien participat a la guerra. Com els he dit, teníem italians, teníem maltesos, teníem xipriotes, teníem grecs, teníem alemanys, teníem austríacs, suissos, irlandesos, anglesos, escocesos, fins i tot un letó hem trobat. Un senyor que apareix com a Jordi (evidentment li han catalanitzat el nom), i de cognom, Wilem, natural de Mitau que és l’actual Ielgava que és una ciutat molt a prop de Riga, la capital i posa Ielgava (Kurdàvia) que és Kurland i que és un dels noms que tenia Letònia en aquells moments. Clar, tot això, ho estem explicant. Ho estem explicant en els nostres amics europeus. I això crea, en certa manera, també complicitat amb nosaltres. Escoltin! Aquí va passar això fa 300 anys. Jo crec que hem de tenir també un punt d’humilitat en certa manera. Jo els he dit abans: Barcelona és reconeguda internacionalment, és un gran referent en el món, però el cas català és relativament desconegut en el món. És relativament desconegut a Europa. L’11 de setembre de 1714, com vostès poden suposar, ningú sap fora de Catalunya què és el que va passar en aquí. La guerra pràcticament a Europa es va acabar amb el Tractat d’Utrecht. I després amb la pau final que va signar l’emperador d’Àustria a Carles III. Fora d’això, desconeixen exactament de què estem parlant quan sortim a les manifestacions al 2012 o a la cadena humana del 2013. És el primer cop que ho expliquem. Ho expliquem amb rigor acadèmic, raonat, argumentat, amb proves, materials, amb proves argumentals, etcètera. 15


I per això també és molt important, saber explicar què és el que va passar perquè per nosaltres és una data clau, Que hi ha un abans i un després en la història d’aquest país. Però insisteixo... va ser una guerra important a Europa? Si. Jo a vegades em resisteixo a dir que va ser la més important fins a les guerres mundials del segle XIX. Jo crec que Europa va tenir alguna guerra anterior que va tenir més rellevància a Centre Europa, com la Guerra dels 30 anys per exemple, que no pas la Guerra de Successió. Quan hi havia la Guerra de Successió en aquí, els escandinaus no tenien ni idea bàsicament de què anava això. Ells estaven a la seva Gran Guerra del Nord. I suecs, danesos, noruecs, etc... estaven en la seva guerra. Per tant, no els va afectar tant aquesta guerra més d’Europa occidental. Per tant, l’hem d’explicar a molts llocs. Escolti, i a Àsia... imagini’s! Sempre ho dic, a principis del segle XVIII, la primera potència econòmica del món, era la Índia i la segona la Xina abans que comencés realment l’expansió colonial universal i en aquest cas, sobretot per part de la Gran Bretanya. I per tant, a Àsia, que en aquells moments (ara torna, la història és molt cíclica), era el centre econòmic mundial. I d’aquesta guerra, és que no en saben res. Per tant, amb un grau d’humilitat, per a nosaltres va ser molt important, la necessitem explicar i això és el que pretenem fer, amb el Tricentenari o amb el Born obert a tothom, de fora i de dintre, per poder precisament d’alguna forma, explicar-nos a nosaltres mateixos, mirant cap al futur d’aquest país. Moltes gràcies.

16


17


TONI SOLER

• És periodista, escriptor i productor de televisió. • Ha escrit llibres de gèneres diversos entre els quals figuren: Història de Catalunya (modèstia a part), Objectiu la pau: 34 dies inoblidables, L’última carta de Companys, 14 d’abril. Macià contra Companys i Amb llengua o sense. • Actualment és president de la productora “Minoria absoluta”, responsable dels programes “Polònia” i “Crackòvia” a TV3 i d’altres produccions audiovisuals. • Ha rebut diversos premis al llarg de la seva carrera professional com ara el Premi Ondas per “Malalts de Tele” de TV3, “Minoria Absoluta” (RAC1) i “Polònia (TV3), i també el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya per “Minoria absoluta” de RAC1. • És col·laborador i membre del consell editorial del diari Ara.

18


Toni Soler :

“... ens interessa molt en aquest Tricentenari divulgar això. I no divulgar l’heroisme, especialment els fets d’armes, o parlar d’heroïcitat en el terme que feien els nostres avantpassats romàntics. Ens interessa molt explicar els valors pels quals els catalans creien lluitar i pel tipus de societat que creien reivindicar.” Bon vespre a tothom. Bé, jo parlaré amb termes una mica menys polítics perquè evidentment no em pertoca i perquè a més a més, la commemoració que estem vivint des del passat setembre, té unes connotacions polítiques evidents que són una de les seves fortaleses però que poden ser també un dels seus talons d’Aquil·lees. És a dir, quan parlem d’història, i posem la política per enmig, la controvèrsia normalment està sempre garantida. Estem efectivament en un procés que potser els polítics saben on ens portarà però que molts ciutadans no ho sabem (tot i que tenim esperances fundades en què això pugui anar bé). A mi el que em preocupa és que tot el que ha de passar en aquest Tricentenari, es faci i passi, independentment de quin sigui el context polític amb què ens trobarem d’aquí al setembre del 2014. I una altra cosa que em preocupa molt és que el programa d’aquest Tricentenari no estigui destinat només a l’autocomplaença dels convençuts, sinó que serveixi 19


per explicar, per fer reflexionar conjuntament a aquells ciudatans que no comparteixen determinats punts de vista. I per descomptat, totes les activitats que es fan en aquest Tricentenari (la immensa majoria de les quals són gratuïtes), estan obertes a tots els ciutadans de la ciutat, votin el que votin. I Barcelona, com sabem els barcelonins, és una ciutat complexa que demana, com deia el Josep Lluís, el rigor, matisos i lliure circulació de idees i de conceptes, sense prejudicis, sense apriorismes i sense dogmatismes. Dit això, crec que celebrar el Tricentenari era inexcusable. Crec que hi ha molt a explicar i crec que és una oportunitat enorme perquè Barcelona (i per extensió Catalunya), l’aprofitin. En Josep Lluís els ha explicat molt bé el què passava el segle XVIII a Barcelona i jo no m’hi vull entretenir, només els voldria ressaltar que el que celebrem a Catalunya, el fet que sigui una derrota comença a no ser tant estrany. Jo crec que la desgràcia del 2001 a Estats Units amb l’atemptat de les Torres Bessones, va fer entendre a molta gent (per desgracia, insisteixo), que les catàstrofes o les desgràcies, justament poden unir molt a una comunitat. I per tant, crec que veient la fermesa amb que els novaiorquesos commemoren el seu 11 de setembre, ens és més fàcil entendre que els barcelonins guardessin per sempre més en la memòria el gran patiment col·lectiu que van haver d’aguantar el 1714. I a mi no m’incomoda que no celebrem una victòria, una batalla, o el descobriment més o menys casual d’un continent fet per una persona que no sabem si és catalana o no, per cert (tot i que sembla, diuen que si). M’agrada molt que celebrem l‘actitud dels barcelonins al 1714, el seu heroisme. M’agrada que celebrem el seu esperit de recuperació. I sobretot m’agrada molt que destaquem que és un període de gran interès històric perquè s’emmarca dins del procés, dins del llarguíssim part d’allò que en diem el Món Modern. Al 1780 ha tingut lloc la Revolució Anglesa. I al 1789 tindrà lloc la Revolució Francesa. I el segle XVIII és el segle en què molts dels grans conceptes que havien regit la vida dels homes durant mil·lennis, doncs es posen en qüestió. I és el segle de la Il·lustració. I és el segle de la burgesia emergent. I és el segle de les llibertats, és un segle de grans canvis des del punt de vista econòmic, polític i intel·lectual. No és estrany, i no em canso mai de recordar, que poques dècades després de l’11 de setembre, ni més ni menys que en Voltaire, que és un dels pares intel·lectuals de la Revolució Francesa, cités el setge de Barcelona en el seu llibre sobre el setge de Lluis XIV. I cités el setge de Barcelona esmentant l’amor extrem dels catalans per la llibertat, com a exemple d’heroisme davant del paradigma de la Monarquia Absoluta, del total absolutisme de Lluis XIV. I m’agrada molt pensar que encara que potser els catalans de l’època no ho sabien, aquest corrent revolucionari que passa per Anglaterra i que culmina en certa manera a França, també va fer una parada tècnica (diguem-ne), a Catalunya, que va intentar dir la seva en un moment en que a Europa estaven en joc coses importants. I és molt curiós que aquesta Catalunya terriblement decadent i terriblement ensopida i terriblement encarcarada, que ens han venut sempre, quan esclata una gue20


rra d’abast europeu, enlloc d’inhibir-se com hauria fet no gaire abans, o com fera després, decideixi participar-hi en primera persona. Hi ha un conflicte dinàstic a Espanya entre un borbó i un austríac, es forma una aliança antiborbònica (per tant, contra les famílies que governen França i Espanya), i Catalunya decideix renunciar al rei que li pertoca, triar-ne un altre, fer un pacte internacional amb els anglesos, un tractat, i implicar-se en aquesta guerra. Això no fa per una societat decadent o embadalida. Jo crec que és, al contrari, una demostració que els catalans de l’època tenien ganes de gresca, per dir-ho així. I jo crec que (i està prou corroborat), el propi professor Garcia Puig o d’altres que ho han documentat molt bé), que des de l’últim terç dels segle XVII, l’economia catalana i barcelonina estava en expansió. I havien sorgit llibres, hi havia tota una escola de pensament encapçalada per Feliu de la Peña, que demanava que Catalunya s’havia de convertir en l’Holanda del sud, que havia de tenir una companyia comercial pròpia, i que havia de tenir un port franc, etc..etc... Per tant, jo crec que la implicació de Catalunya en la guerra, és un símptoma que Catalunya té ganes de dir la seva. I fer-ho en primera persona. No per separar-se d’Espanya. Més ben dit, no per separar-se de la monarquia hispànica. A vegades diuen... “No és veritat que Catalunya vulgui separar-se de l’estat espanyol”. Dic: “D’acord! Però tampoc és veritat que hi hagués un estat espanyol del qual separar-se”. Tant absurd històricament és afirmar una cosa com l’altra. Però és clar, quan en un país un que té unes Corts i unes lleis, rebutja un rei i en tria un altre i fa un tractat amb els anglesos, això com en diem? Jo en dic autodeterminació (amb llenguatge d’avui). Però... sobre gustos... ja sabeu que aquí cadascú pot dirhi el que vulgui. Però bé, a nosaltres ens interessa molt en aquest Tricentenari divulgar això. I no divulgar l’heroisme, especialment els fets d’armes, o parlar d’heroïcitat en el terme que feien els nostres avantpassats romàntics. Ens interessa molt explicar els valors pels quals els catalans creien lluitar i pel tipus de societat que creien reivindicar. I amb això la veritat és que tenim molt de material i no cal que ens inventem res. Les commemoracions històriques sempre es fan en clau de present i els governs que les organitzen sempre ho fan per justificar les seves polítiques de present. Això no té res d’especial. Això va passar a França quan van fer el bicentenari de la Revolució Francesa, a Madrid quan la Sra. Aguirre va fer el bicentenari del 2 de mayo, a Cadis amb el bicentenari de la Constitució de la Pepa, i encara aquest any mateix, el 2013 que és el mil·lenari del Regne de Granada. Totes aquestes commemoracions es fan amb el suport, lògic per altra banda, del govern espanyol, cosa que no podem dir nosaltres (tot sigui dit de passada). I està molt bé. Està molt bé perquè conèixer i recordar el passat és un deure que tenen els ciutadans. No és un caprici del polític de torn. Jo com a mínim, com a ciutadà, ho vull. Vull que m’expliquin en què consisteix el nostre passat. I aquí a sobre, a sobre que hi ha aquest dret, tenim la necessitat de reparar les dècades i dècades d’obscuritat total en la divulgació de la història de Catalunya. Abans li deia a l’Alay: Jo vaig fer batxillerat, amb en Pujol de President, els primers anys, i Jaume I no me’l van esmentar a l’escola. Jaume I! Home! Alfonso X el sabio..., 21


Si!. L’11 de setembre.... res, clar que no sabíem res. Jo recordo que tenia 12 anys, i sortia alcarrer cridant: “Llibertat, amnistia i Institut d’Autonomia”. I els meus pares em van dir: “No, nen. És Estatut”. Jo no sabia ni què cridava, però és igual. No cal dir que la gent que té uns quants anys més que jo ho sap perfectament que se’ls ha negat el dret a conèixer la pròpia història. I a sobre ara hi ha una teoria que jo en dic “negacionista”, que consisteix en tirar per terra tot el que els historiadors catalans més reputats estan intentant explicar sobre el nostre segle XVIII, sobre el nostre segle XIX i sobre la pervivència d’aquest fet català durant aquests 3 segles. I ens hem de sentir a dir, després de tot això, que el Born, on hi ha les ruïnes, gent normal, botiguers i menestrals, etc. que els van fer fora, que els van fer caure la casa allà, allò és el Valle de los Caidos. Apart que no sabés que jo vaig estar escrivint al seu mateix diari durant 10 anys (que això té més delicte). Perquè estem parlant del Gregorio Morán i durant 10 anys, del 2000 al 2010, jo escrivia setmanalment a La Vanguardia com ell; per tant, en fi, a vegades la ignorància no té límits però això no és important. L’important és que s’atreveixi a parlar així del Born i que alguns altres historiadors s’atreveixin ara, després de 2 segles d’obscurantisme total, a dir-nos que s’està intentant manipular la història. Dit això, no hem de renunciar als nostres objectius, no hem de renunciar a debatre, no hem de renunciar a escoltar l’altre. Hem d’evitar els maniqueismes absurds, perquè la major part dels barcelonins no tenen els avantpassats enterrats al Fossar de les Moreres. I és més, molts barcelonins tenen els avantpassats, o ells mateixos, o els pares o els avis, varen néixer en terres de Felip V (per dir-ho així) i presentar el conflicte de la Guerra de Successió com un conflicte ètnic, em sembla que no ens fa bé de cap manera. Perquè a més a més tenim arguments per fer-ho perquè a tots els fulls volants, opuscles i diaris, dietaris de l’època (molts dels quals per cert, en castellà perquè la gent escrivia en castellà quan creia que els documents podien tenir més difusió), en tots hi ha una obsessió per a reafirmar el valor de les lleis i la constitució i privilegis dels ciutadans de Catalunya. I això no només com a eina política, com a instrument del pactisme tradicional del país. Per una banda, no deixa de ser interessant que Catalunya (com Aragó, per cert, i com Anglaterra i en pocs llocs més), des d’èpoques molt reculades, des del segle XIII, estava escrit que el rei havia d’obeir la llei. El Rei havia d’obeir la llei. Particularment, Ferran el Catòlic, l’any 1481, va deixar escrita la Constitució de l’Observança que deia: “Poc valdria fer lleis si no fossin per nos i pels nostres oficials observades”, una cosa en una època en la que figurava que el Rei era Rei per gracia divina. No cal dir que tenia el seu valor. Que el Rei hagués de legislar amb les Corts, que les Corts legislessin i que qualsevol decisió del Rei hagués d’estar sotmesa a la concordança d’aquestes lleis no era un fet gaire comú. Ja ho sé que les Corts no eren democràtiques però home, hi havia el clergat, l’aristocràcia, representants de les viles i ciutats... Moltes d’aquestes viles i ciutats tenien menestrals, artesans en els seus consells municipals... diguem-ne que això era molt més democràtic que la cort absolutista de Lluis XIV o la del boig de Felip V. 22


Per tant, diguem-ne que era un patrimoni que els catalans consideraven col·lectiu. I a més hi havia les garanties individuals de les constitucions. Garanties com ara l’habeas corpus, feien que cap ciutadà de Catalunya pogués ser detingut o empresonat per un oficial del Rei si no hi havia una sentència judicial prèvia. La correspondència dels ciutadans era inviolable, el domicili era inviolable, els catalans no havien d’anar a fer la guerra pel seu Rei si no era per defensar territori català, el Rei no podia imposar tributs extraordinaris o del tipus que fos si no ho aprovaven abans les Corts del país, etc... etc... etc... Això, estava present en la mentalitat de la gent i explica en gran mesura el capteniment dels ciutadans (fins i tot dels més humils), en el conflicte que acaba amb l’11 de setembre de 1714. Per tant, tenim aquest primer objectiu que és de caràcter divulgatiu, i que pretén sobretot posar l’accent en la reivindicació de la tradició pactista i constitucional de Catalunya juntament amb allò que Ferrater i Mora va dir que era una de les formes de vida catalanes que és la continuïtat que és la capacitat de la gent d’aquest país de superar esdeveniments i esculls a reaccionar-hi de forma positiva i treballadora que és el que en gran mesura ens ha portat fins aquí. Hi ha un segon objectiu que és de caràcter més reflexiu i és que volem parlar com és la Catalunya d’avui, de com volem que sigui la Catalunya de demà, i sobretot, ja que estem celebrant els 300 anys d’un conflicte d’abast europeu, un conflicte en què França, Anglaterra, Àustria, tothom estava una mica dirimint el joc d’equilibris interns, volem parlar també de com volem que sigui l’Europa del futur. I quin paper hi ha de jugar Catalunya. I tenim un tercer objectiu, més de caràcter festiu perquè una commemoració no pot ser només destinada als historiadors o als pensadors. És per la gent. I a la gent el que els hem de dir és que estem molt contents de ser aquí, de què Barcelona continuï sent Barcelona, de què Catalunya continuï sent Catalunya, de què tinguem encara coses a dir al món 300 anys després. I malgrat 3 segles bastant xungos, en general, tenim molts actius i tenim molts creadors que han portat la cultura catalana arreu del món i amb molta pluralitat de veus, d’accents, de matisos, etc., cosa de la qual n’hem fet una riquesa. I hem d’explicar això arreu del món i això serà motiu, diguem-ne, de festa (per dir-ho així) perquè ens ho hem de passar bé. Ens ho hem de passar bé, aquest any. No hem de passar tot l’any pensant... “Quan coi serà la consulta, quina pregunta ens faran respondre”. En el programa d’aquests 12 mesos, hi ha algunes coses que ja les hem fetes. Jo us convido a tots a visitar la nostra web www.tricentenari.bcn.cat que és un web que està molt bé, molt assequible. Allà veureu la quantitat de coses que s’estan fent a la ciutat de les quals m’agrada presumir-ne perquè moltes d’elles no són precisament idea meva, sinó que són mèrit de la quantitat de barcelonins que individualment o de forma col·legiada, d’entitats, de col·legis professionals, d’organitzacions de tota mena, s’han afegit a la celebració amb actes molt diversos i que donen forma a un programa realment molt ric i molt divers. 23


Com sabeu vam començar el Tricentenari inaugurant el Born i amb l’espectacle de l’auca del Born. Hem inaugurat també les exposicions del Born. Jo crec que hem fet un pack museístic que està molt bé, perquè les exposicions del Born com deia en Josep Lluís, abasten la vida quotidiana de la Barcelona del 1700 i la vivència del setge de Barcelona. Aquest mateix mes, s’inaugura l’exposició del Museu de la Història de la Ciutat, que oferirà una panoràmica de com estava el món al 1714, cosa que és molt interessant perquè amb l’humilitat que parlava l’Alay, hem d’entendre que nosaltres no va ser una maledicció divina el que ens va passar el 1714, sinó que érem uns peons en una partida d’escacs en un tauler enorme del qual no en sabíem ni tant sols el reglament. Per tant, és important saber quines peces es movien al món al 1714. I encara al gener, al Museu d’Història de Catalunya, presentarà una exposició més centrada en la celebració de la Diada, en 300 anys de Diada i en com el catalanisme ha convertit na derrota en una diada nacional. A les festes de la Mercè vam tenir la Ciutat de la Bullícia, un espai de recreació històrica al Parc de la Ciutadella, que incloïa desfilades, balls cortesans, balls populars, que va ser la veritat, un èxit absolut. Caldria molt pensar en si ho podríem repetir en els propers 12 mesos. I estem ja preparant els grans items de la celebració de cara aquest semestre (de gener a setembre que ve), alguns dels més importants dels quals són: “Barcelona reset”, que és una iniciativa que està commissionant l’arquitecta Benedetta Cimbaue i que és un circuit d’arquitectura a l’aire lliure; és un circuit molt interessant perquè implica totes les escoles d’arquitectura de la ciutat. Les hem convocades a pensar en instal·lacions d’arquitectura efímera per posar en diverses places de Ciutat Vella. Cada grup d’alumnes contarà amb la tutoria d’un arquitecte de nivell internacional que vindrà a Barcelona a fer classe amb ells, a treballar amb ells. I cadascuna d’aquestes exposicions efímeres intentarà expressar, explicar, un concepte que per nosaltres és rellevant per la celebració que si no m’equivoco són 6: llibertat, identitat, diversitat, Europa, memòria i diàleg. Aquestes 6 juntament amb una instal·lació mare de totes elles que està fent l’Àlex Oller de la Fura dels Baus. Això es molt interessant perquè ajunta gent jove, creant arquitectura al carrer amb arquitectes internacionals; tot això estarà a l’estiu a la vista de tothom, jo crec que serà un molt bon al·licient per passejar per la ciutat de Barcelona el pròxim estiu. En la mateixa línia una mica més de pensar en el què ha de venir, tenim una altra iniciativa que es diu “La fàbrica del futur”, que encapçala la Bibiana Ballvé, que s’organitza en col·laboració amb la Fundació La Caixa, Caixaforum, que s’ha proposat reunir creadors joves d’àmbits molt diversos (des de la gent que fa aplicacions pel mòbil fins a cuiners, gent de les arts visuals, gent d’artesania, arquitectes, etc... ), també reunits per pensar conjuntament com veuen els seus respectius oficis d’aquí a 100 anys. És a dir, fem un exercici de fer una commemoració al revés. I aquests faran una feina conjunta, que serà visible, i després presentaran les seves respectives creacions per donar una primera impressió de què ens pot deparar el futur. 24


Apart d’això, hem tingut una setmana de novel·la històrica, ja l’hem feta, al Born. Ha anat molt bé. La novel·la històrica és un gènere que té molts adeptes a Barcelona. Vam donar el Premi Barcino a la Lyndsey Davis, que és una magnífica novel·lista britànica, i vam debatre sobre molts aspectes de la novel·la històrica, en una iniciativa que ens agradaria molt que es pogués ja incorporar en el calendari literari de la ciutat. Ja sabeu que entre això i Sant Jordi i la setmana del llibre en català, la setmana de la poesia, la setmana de la novel·la negra, sempre hi ha esdeveniments literaris a Barcelona i és molt bonic que sigui així. I jo espero que aquesta baula de novel·la històrica s’incorpori a aquesta cadena. També tenim molts debats i molt interessants. Al març n’hi haurà al Born amb un cicle que anomenem “DO Europa”, en què ens preguntarem què vol dir ser europeu, Què és la identitat europea 3 segles després de la gran Guerra de Successió de la Corona d’Espanya? Serà un cicle d’entrevistes que farà la periodista Mònica Terribas que farà a pensadors de primer nivell com Bauman o Saint George, Pamuk, etc... A l’Institut d’Humanitats, allà al CCCB, preparen un congrés sobre “Patriotisme antic, patriotisme modern”. Parlaran sobre el concepte de pàtria i d’estat-nació en el segle XVIII. Què volia dir el sentiment de pàtria fa 300 anys? Què vol dir ara? etc... I fins i tot ens hem permès parlar d’humor perquè sabem, sobretot gràcies a la feina de Fernandez Puig i companyia, que durant el setge de Barcelona, molts barcelonins es dedicaven a fer versos satírics que venien a dir..:”els anglesos ens han marxat, els holandesos ens han deixat tirats, i al final ens penjaran a tots, ja ja!”, acudits d’humor negre una mica, que és el que fa la gent en situacions de desesperació, que recorre a l’humor. N’hi ha molts de versos d’aquests. Llavors, amb aquesta excusa, ens hem plantejat com és fer humor en temps difícils i per tant, han passat pel Born (encara hi estan passant), humoristes actuals que han hagut d’exercir la seva feina en temps difícils com per exemple sota una dictadura o en cas de conflicte civil. La setmana que ve que vindran uns humoristes bascos del programa “Vayase Elenita”, aquesta setmana venen uns de xilens que van estar a la presó per fer paròdia del Pinochet, etc... etc... I de cara a l’estiu que ve, hi ha 4 noms propis que m’agradaria ressaltar. El primer és el Savall, que oferirà un gran concert al Liceu dedicat al Tricentenari. El segon és Ferran Adrià, els Germans Roca i Carme Ruscalleda juntament amb el DreamTeam de la cuina catalana, amb els quals hem preparat un espectacle reivindicant la cuina de 1714, reivindicant com la història passa també pels fogons de les cases. El fotògraf Joan Fontcuberta que és el nostre fotògraf més internacional recentment guardonat amb el Premi Nobel de fotografia, farà per la ciutat un mosaic amb imatges de barcelonins composant una superimatge que diguem-ne, serà l’homenatge de la ciutat al Tricentenari i al concepte de “viure lliure” que com sabeu és una mica l’eslògan que presideix la campanya. I la Fura dels Baus inaugurarà el Festival Grec del 2014 amb un espectacle anomenat “Murs”, en que expressarà la idea de setge una mica amb el llenguatge d’ells, que ja sabeu que és un llenguatge fort i atrevit, 25


però que no cal dir que des que s’ha sabut que ho estan fent, ja hi ha molts festivals de teatre d’arreu del món que s’hi ha interessat. Per tant, em sembla que pot ser molt important. I això es complementa amb les microactivitats. Les dic al final però no vol dir que siguin menys importants, Per mi ho són moltíssim perquè és la gracia que té l’Ajuntament, que respecta institucions elevades però que després es pot dirigir a ciutadans de manera més personalitzada. Tenim una exposició itinerant que està viatjant per tots els centres cívics de la ciutat, un espectacle que es diu “Casanova en directe”, en què un Rafael Casanova reviscut i dirigit per l’Oriol Broggi, fa una mena de compareixença pública. Ho ha fet ja en diversos barris de la ciutat amb molt d’èxit (a més, la gent li pregunta de tot), sobretot li pregunten si creu que en el futur es mereixerà un monument (això em fa molta gracia, sempre li pregunten el mateix), I també hem fet un programa pedagògic per escoles i instituts una mica en la línia del que dèiem de rescatar de l’oblit, períodes que han desaparegut del temari de l’educació primària i secundària en els últims anys. Bé, no tinc temps d’explicar més coses. N’hi ha moltíssimes, si teniu el programa a mà ho veureu, i si no, us recomano que visiteu la nostra web perquè hi ha més de 250 activitats previstes (que n’hi haurà més), per completar el Tricentenari fins a l’11 de setembre del 2014. Us demano que hi participeu i que ho gaudiu. Gràcies.

26


27

2014: El Tricentenari a Barcelona  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you