Page 1

34

ButlletĂ­ 2013


La Fundació Congrés de Cultura Catalana vol tenir un record especial en aquest butlletí per Antoni Tàpies (1923-2012), que ens deixà l’any passat. Aquest artista de renom mundial va voler col·laborar de forma compromesa amb el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) amb un dels seus esplèndids cartells. Sovint se sol dir que els artistes són immortals perquè sempre hi ha la seva obra per recordar-los. En aquest cas, les petges d’Antoni Tàpies hauran estat tan pregones i tan variades que la seva projecció serà perenne: genial artista, penetrant intel·lectual, home compromès amb el seu temps i el seu país, sempre el tindrem entre nosaltres.


sumari


Pòrtic

3

Entrevista: Jaume Cabré

7

Memòria d’activitats 2012

21

Informació econòmica

57

Organismes de la FCCC

59


pòrtic


El butlletí de la Fundació Congrés de Cultura Catalana compareix a la seva cita anual amb una vaga sensació d’anar a contracorrent. En efecte, la circumstància de mantenir-nos fidels al format de revista impresa en paper és avui un indici que, almenys, sembla qüestionar el procés de digitalització galopant de les publicacions. El cas és que, de moment —i encara més considerant els guanys que els nostres editors hi han introduït en la forma (amb una presentació més atractiva) i en el contingut (amb elements més periodístics)— ens sentim confortats en el nostre determini. Prosseguint el camí encetat en el butlletí anterior, comencem amb una entrevista a un personatge d’actualitat. Enguany l’entrevistat és Jaume Cabré, el novel·lista català de més èxit als nostres dies, amb dues de les obres més traduïdes i difoses arreu d’Europa: Les veus del Pamano i Jo confesso. Li ha fet l’entrevista Marta Rovira i Martínez, membre del Patronat de la FCCC, que no s’ha acontentat amb una visió merament llibresca o anecdòtica del personatge, sinó que hi ha aprofundit a nivell intel·lectual i humà. En paraules del mateix Cabré, “des d’un punt de vista col·lectiu ens interessa que hi hagi gent que s’ocupi de

l’imaginari col·lectiu. I per tant és molt important que hi hagi la literatura, una literatura nacional, una literatura de cada poble”. Tot seguit es desplega la crònica de les activitats de la Fundació durant l’any 2012. Per raons cronològiques ens referim, d’entrada, al XXIXè Premi Ferran Soldevila, amb una novetat destacada. Per donar a aquesta distinció un relleu que en els últims anys potser havia perdut, s’ha organitzat un acte de lliurament del premi a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya, entitat feliçment vinculada al nostre premi des de fa molts anys. Creiem que aquesta nova fórmula ha estat un encert, com es pot comprovar en la ressenya de l’acte. També va tenir un remarcable relleu la conferència anual, celebrada en el bell marc del Pati de Columnes del Col·legi d’Advocats i comptant com sempre amb la seva generosa col·laboració. La conferència va anar a càrrec de Joaquim M. Puyal, gran figura de la comunicació i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El tema de la conferència va ser: “El binomi culturaaudiència als mèdia. Elogi de les habilitats comunicatives”. L’anàlisi de Puyal no sols va interessar visiblement l’auditori, sinó que el conferenciant va saber introduir de manera didàctica i eficaç una pòrtic

3


sèrie d’elements no habituals en aquests debats sobre els mitjans de comunicació.

4

lloc l’any 2011 a Barcelona, com recordaran els nostres socis i col·laboradors. Aquesta presentació es va fer al Centre de Cultura Contemporània, com s’explica detalladament en la ressenya corresponent.

Els esdeveniments importants, però, no acaben aquí. Partint de les tradicionals “jornades de reflexió” que la Fundació ha anat patrocinant des de 2002, s’ha organitzat el cicle “Pensar Catalunya avui. Projeccions de futur”, com a contribució al debat polític obert sobre el futur de Catalunya. I el 18 d’octubre es va iniciar el cicle a Tarragona amb una taula rodona sobre economia que va se acollida amb gran interès per un públic molt qualificat que acudí a la Sala de l’antiga Audiència. El moderador de la taula va ser Josep Lladós, perfecte coneixedor de l’àmbit d’economia del Congrés de Cultura Catalana. Van participar en el debat Salvador Anton, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili i expert en turisme, Elisenda Paluzie, economista i professora de la Universitat de Barcelona, i Antoni Castells, catedràtic de la Universitat de Barcelona i exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Si a algú li va passar per alt la notícia d’aquest acte, li recomano que no es perdi la ressenya del debat que figura en aquest butlletí.

Com sempre recollim, també, les activitats paral·leles que la Fundació ha portat a terme en col·laboració amb altres entitats i així mateix les corresponents al Cercle XXI, totes elles degudament explicades en el lloc adient. El Centre d’Estudis Catalans de Paris també ha continuat fent les seves activitats regulars. Finalment –last but not least—, ens complau referir-nos al Premi Internacional Ramon Llull, que enguany ha recaigut en el romanista i sociolingüista alemany Georg Kremnitz, profund coneixedor de les cultures catalana i occitana, a les quals ha dedicat la major part de la seva activitat universitària. L’acte de lliurament del premi va tenir lloc a Andorra, on té la seu la Fundació Ramon Llull, la qual a partir d’ara reemplaçarà l’Institut del mateix nom en l’organització d’aquest guardó, atorgat conjuntament amb la Fundació Congrés de Cultura Catalana des de fa alguns anys. Durant la cerimònia del lliurament, el sociolingüista Joaquim Torres va fer l’elogi del guardonat en nom del jurat i el professor Kremnitz va llegir un vibrant discurs —que

També va ser important l’acte de presentació de les conclusions finals de la memorable II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental, que va tenir

pòrtic


el lector trobarà al final de la ressenya—, en el qual va recordar que “el dret a l’autodeterminació continua essent un dels drets elementals...”

creixents contra la llengua catalana. Ja no són tan sols els acostumats atacs a la normalització lingüística provinents dels governs autonòmics del País Valencià i de les Illes Balears, que en aquests últims mesos s’han fet més greus, o bé les dèries demencials del govern d’Aragó, que es nega a reconèixer la mera existència del català a la Franja, sinó també les envestides del govern d’Espanya contra l’escola catalana i, en general, contra el sistema educatiu propi de les comunitats autònomes. En els moments de redactar aquestes ratlles, tenim l’evidència que l’anomenada llei Wert —que no és pas deguda a una dèria particular del ministre, sinó a la política assimilista de tot el govern Rajoy— vol dinamitar no sols el sistema educatiu de Catalunya, sinó una part fonamental de l’autonomia pactada durant la Transició. Ara és més urgent que mai una actitud unitària i ferma de les forces polítiques nacionals i el clam general del poble de Catalunya per aconseguir desactivar aquesta llei o bé fer-la inaplicable al nostre sistema educatiu.

Concloíem el butlletí anterior amb un llarg afegitó polític. Durant aquests últims mesos el debat ha anat pujat de to, particularment des de l’exemplar i multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 2012 a favor d’un estat propi, en què la reivindicació del dret a decidir s’ha fet més general, la qual cosa es va confirmar en el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, demostrant que, com mai abans d’ara, el dret d’autodeterminació ja forma part de l’ideari polític col·lectiu. Certament, la situació és preocupant -agreujada per la crisi econòmica, amb un atur insostenible i unes mancances socials cada dia més visibles. En aquest sentit podem fer nostres les paraules finals del professor Kremnitz: “La situació és complicada i -en part- perillosa. Espero que no hi hagi solucions massa cares —cares materialment i cares humanament—. Confio en el seny dels catalans i espero de la intel·ligència dels altres.” Si la situació política és complicada, hi ha una qüestió que encara la complica més i que, sense exagerar, podem dir que està prenent unes dimensions explosives. Ens referim a les agressions continuades i

Francesc Vallverdú President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana Primavera de 2013

pòrtic

5


entrevista Jaume CabrĂŠ ĂŠs entrevistat per Marta Rovira Abril de 2013


Jaume Cabré Jaume Cabré ens va acollir a casa seva per a l’entrevista que tot seguit llegireu. Ha triat viure una mica distanciat de la ciutat, a prop del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, envoltat de natura i en un entorn que li permet escriure amb tranquil·litat. Aquest és un element essencial per a poder escriure llibres en què aboca una gran dosi de treball i de concentració, fins al punt que, tal com ens explica, quan acaba un llibre com Jo confesso se sent desinflat. Precisament per això, podríem interpretar que Viatge d’hivern és com un esbós de Jo confesso?

MR: A la tomba de Walter Benjamin, al cementiri de Portbou, hi ha una inscripció que diu “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. En aquest sentit, es pot dir que Jo confesso és un mea culpa europeu? JC: Sí. Pel que veig, Jo confesso és moltes coses. Però també és un mea culpa europeu. Un europeu que mira Europa, que és el personatge, i que no acaba d’entendre que existeixi la música de Schubert i al mateix temps moltes altres coses. I això és el que el neguiteja. El tema del nazisme és recurrent a l’obra... Ho és més el tema de la música. El tema del nazisme és més circumstancial. Per exemple, que jo recordi, d’una manera explícita apareix en alguns contes de Viatge d’hivern. Però més enllà no.

A veure, jo no ho sabia.Per mi no ho era. El que passa és que mirant enrere m’adono que no hauria fet Les veus del Pamano sense fer L’ombra de l’eunuc i Viatge d’hivern. I no hauria fet Jo confesso sense haver fet aquests dos, L’ombra de l’eunuc i Viatge d’hivern, i Les veus del Pamano. O sigui que en cada obra aprens una sèrie de coses, i et situes des del punt de vista narratiu en un moment teu, d’evolució pròpia. I el que fas és a partir d’aquesta evolució. No comences de zero, sinó que has après coses. Perquè tota la vida és aprenentatge. Com diu l’Espriu, tota la vida d’escriptor és aprendre. I aleshores en saps més quan fas deu anys d’ofici que no pas quan comences. I quan fa vint anys o quan en fa trenta, doncs en saps més. Una altra cosa és que aprofitis

entrevista

7


8

aquest saber, o que no el vulguis aprofitar. O que tens una limitació i arribes fins a un punt, i després et repeteixes. O sigui, cadascú té una línia diferent, que no has de discutir, perquè cadascú fa el que li sembla. Però mirant-ho a partir de la pregunta que m’has fet, m’adono que sense haver fet Viatge d’hivern no hauria pogut fer, no ja els altres llibres que t’he dit, sinó el mateix Jo confesso . És fent aquest llibre que em va venir la idea de connectar dos períodes històrics diferents. Era un exercici divertit, però que al mateix temps em complicava la vida. Però com que ho veia com una possibilitat, no podia renunciar-hi.. Però aleshores comences a veure que això el que fa és fer-te agafar aquella mirada de Déu. Aquí hi ha una sèrie de criatures que ells no ho saben, però jo entenc que hi ha una relació entre aquest i aquest altre, encara que hi hagi dos-cents anys entre un i l’altre. No sé quina relació hi ha, però ja la trobaré. I això, després portat a unes conseqüències majors seria part dels elements que en podríem dir de tècniques narratives, però també d’elecció de món, o de tria de món, que prové d’això. A Les veus del Panamo no hi jugo tant. És a dir, això queda una mica a la reserva, però el que hi faig és jugar molt amb la relativització del temps. I aleshores sé que el lector potser al començament es desorientarà, però només que tingui una mica de voracitat de lector, s’hi enganxarà. I

també saps que perdràs lectors... Ets conscient, doncs, que pots perdre lectors. I tant! Hi haurà gent que dirà “sóc a la pàgina vint i no m’entero de res, ho deixo estar”. Però per altra banda sé que guanyo els que m’interessen. El lector que vol canya. Que n’hi ha molts, de lectors que volen canya, perquè Les veus del Pamano és un llibre que es continua llegint moltíssim. I Jo confesso també. En aquest sentit, podríem dir que es tracta d’un tipus de treball molt sociològic. És a dir, aquesta perspectiva estructural que et permet anar d’un costat a l’altre sabent que hi ha una connexió intrínseca que els personatges desconeixen, que de fet no sabran mai. Aquesta possibilitat narrativa de crear una sensació de volar per damunt de tots els personatges no deixa de ser fascinant, oi? És com un mapa que es va traçant. Sí, sí. Ostres, que ve que ho dius! I en aquest cas el lector se situa al mateix nivell que el narrador, no al nivell de l’autor. L’autor el que fa és col·locar tot aquell món, i llavors hi ha un narrador que ho explica. I el lector està amb el narrador, perquè aquestes connexions entre els personatges. I viatja... És una sensació fantàstica. A Jo confesso de cop i volta ets a Roma, o ets a Alemanya. O ets al mig de la

entrevista


botiga, amb una munió de detalls, o al pis... Abans et preguntava pel nazisme, perquè en llegir Viatge d’hivern és inevitable vincular alguns dels contes a l’anomenada literatura concentracionària. D’Amat-Piniella, de Primo Levi... Aquesta exploració que fan ells del sentit de la humanitat que hi ha en cada persona en situacions que altres simplement denunciarien, es quedarien més amb la crítica col·lectiva. Però ells entren en aquesta psicologia de l’individu. El que passa és que has citat AmatPiniella i Primo Levi. També es pot citar Paul Celan, Améry... que ho han viscut. Jo no ho he viscut. Tots aquests que has dit ho han viscut. I ha tingut moltes conseqüències. En el cas de Celan i Levi amb un suïcidi final. En el cas de Levi als vuitanta anys, imagina’t. I Celan més jove, també quan ja feia temps que ho havia passat. És a dir, van reescriure l’horror. Això em sembla que també surt a la novel·la. Jo vaig amb més modèstia, perquè jo no ho vaig viure. Però en canvi hi ha una dimensió del mal que és atuïdora, i jo en vull parlar encara que no ho hagi viscut, encara que no tingui parents coneguts que hagin estat víctimes directes d’això. El que passa és que tots n’hem estat víctimes indirectes, entre altres coses perquè després et trobes amb Srebrenica o amb Rwanda. I et trobes amb el fet que com a humanitat no hem après la lliçó.

A la novel·la, de fet, sorprèn, perquè és inèdit, aquest estil narratiu que porta a vincular aquest fenomen del mal tant amb el nazisme com amb altres fenòmens com la Inquisició, o situacions actuals com per exemple a través de les referències a l’Islam. Segurament és una de les aportacions cabdals de la novel·la. Sí, però és evident que no he hagut de fer un esforç per anar-hi a parar. De fet, també vaig a parar a egoismes personals i particulars dels personatges normals i corrents. Fins i tot els que et trobes cada dia, del nebot o l’amic. O el pare i la mare, que també són tan peculiars. Però et trobes amb moltes maneres o moltes dimensions del mal com a maldat. Perquè el mal no saps on col·locar-lo. La maldat és humana. És claríssim. Creus que en aquests moments a Europa hi ha símptomes de retorn d’algun d’aquests períodes foscos? Home, dels Balcans acabem de sortir-ne. Hi ha rebrots nazis, històries d’aquestes, però a mi m’escandalitzen altres coses. Aquests rebrots de gent nazi és de gent que està una mica pirada. Jo no crec que tinguin requesta, sort electoral o seguiment, malgrat que el que els impulsa més és el problema de la immigració. Però a mi m’escandalitzen coses com El Escorial. M’escandalitza que no

entrevista

9


10

estiguin resolts crims de la nostra guerra. Perquè els alemanys sí que van fer un mea culpa, i van pagarho. Els alemanys, com a col·lectiu. Una altra cosa és els individus que han aconseguit escapar, que són molts, i que han mort tranquil·lament, que no vol dir en pau, sense haver de retre comptes a ningú perquè algú els ha ajudat. En alguns casos l’església catòlica i en altres casos organitzacions pròpies que els han ajudat a fugir i a emmascarar-se. Però malgrat el que ha passat amb aquestes individualitats, hi ha hagut amb el nazisme una catarsi col·lectiva. Els alemanys, com a poble responsable d’aquella barbàrie, ha entonat un mea culpa col·lectiu. I per tant, els que vénen al darrere no tenen cap mena de culpa. No tens cap mena de culpa del que ha fet el teu avi, o el teu oncle. Et pot saber molt de greu, et pot fer molta ràbia, però no n’ets culpable. En canvi, tal com han quedat les coses amb la Transició espanyola... Però jo no crec que tornin aquests períodes foscos. Suposo que ja t’ho han dit moltes vegades, que Jo confesso és un exercici de memòria. És intencionadament així? Quan començo no tinc cap voluntat concreta d’aquest tipus. No vols llançar un missatge. No. El que vull és escriure. Tinc necessitat d’escriure. És una

necessitat més biològica que no altra cosa. I com que he d’escriure m’hi poso. I què escric? Un personatge. I què farà? No en tinc ni idea. I aleshores, després de mesos d’estar treballant amb aquest personatge, o algun altre, és quan veig possibilitats d’història. I quan fa molt de temps que hi estic ficat puc intuir “ah, mira, estàs parlant de tal cosa”. Però tampoc no m’interessa tenir-ho molt clar objectivament o fredament, perquè aleshores tindria el perill de ser pamfletari. Jo el que faig és un tros de vida. Que després aquest tros de vida és una reflexió? Per exemple, quan vaig acabar Les veus del Pamano. Jo no hi tenia gens clar perquè només l’havia escrita. El que l’ha llegida ho veu amb una mirada neta. Agafa allò i li agrada o no li agrada, s’ho menja o s’hi ha avorrit, o s’hi ha apassionat. Però el que l’ha escrit, almenys en la meva manera d’escriure si em pregunten “de què va la teva novel·la?” No ho sé. Hi passen coses. I llavors quan et diuen “has fet una reflexió sobre la memòria històrica... Un moment que m’ho apunto”. “De què va la novel·la? D’una reflexió sobre la memòria històrica”. Va així la cosa. Almenys per a mi. Hi ha escriptors més cerebrals que d’entrada diuen “faré tal cosa”, la rumien, i fins que no la tenen del tot rumiada no es posen a escriure. Llavors saben del que escriuen. Però jo no treballo així. Em sembla que m’avorriria,

entrevista


perquè si ja sé la novel·la...

través de l’estructura narrativa.

Altres autors en canvi, com Kundera, afegeixen un discurs a la narració. Hi introdueixen frases sobre la pervivència de la llengua, per exemple, o sobre la història que expliquen els vençuts. Això ho trobes al mig de la novel·la. Víctor Hugo, per exemple, dedica cent pàgines a explicar la batalla de Waterloo a Els miserables.

No sé si és de forma magistral, però la meva idea és que sigui així. Perquè tu, de fet, has llegit la història de l’Adrià Ardèvol.

Però per mi quan això es nota és que no està ben fet. Per més Kundera o Hugo que sigui. No està ben fet. Penso, per la meva manera de veure-ho, que el lector ha de seguir una història. No cal que l’atrapi, però almenys que li interessi. Després diu “ah, hi havia això. Està bé.” Perquè per la vida tampoc no anem amb un manifest, sinó que actuem i vivim. I els personatges també. I quan acabes de llegir una història dius és una història que anava de totes aquestes coses. Suposo que aquest és un dels aspectes extraordinaris de la teva narrativa, aquesta capacitat d’interioritzar en un relat una sèrie de coses que van més enllà, que tenen un contingut molt vinculat a la història, a grans esdeveniments o a grans referents, també intel·lectuals. Per exemple, a Jo confesso hi surt Isaiah Berlin. És a dir que hi ha tota una reflexió que tu no sobreposes, sinó que és vehiculada de forma magistral a

De vegades es parla de la necessitat del relat, de la necessitat d’explicar-nos, de tenir una literatura que ens expliqui com a país. El fet mateix que molta gent avui dia es dedica a escriure pot estar vinculat a això, a la necessitat de confegir un relat en un món tan calidoscòpic i de vides tan fragmentades? No sé si t’has plantejat això? No només per què la gent llegeix, sinó per què hi ha tanta gent que escriu. Des d’un punt de vista col·lectiu ens interessa que hi hagi gent que s’ocupi de l’imaginari col·lectiu. I per tant, és molt important que hi hagi la literatura, una literatura nacional, una literatura de cada poble. I com que la literatura es basa en una llengua, per això és molt important la traducció. Per poder passar a altres llocs, perquè tot allò que estàs dient no ho dius per aquests lectors, ho dius en general. Ho dius en l’àmbit d’aquests lectors, però ho estàs dient per a tothom. Per una banda, hi ha aquesta necessitat que tenim, col·lectivament, d’un imaginari propi. Que ens fa, que ens singularitza. Però al mateix temps hi ha una altra cosa, que és la personal. Aquesta hi ha

entrevista

11


12

estat sempre. Aquella necessitat d’escriure. Hi ha gent que diu que té necessitat d’escriure. “Jo escric, no vull que ho llegeixi ningú, però tinc necessitat de sortir de mi amb la paraula”. “És que escric molt malament, no en sé, em fa vergonya...”. Et pot dir totes aquestes coses, però escriu. I què està fent? Potser és un dietari, potser són reflexions... I n’hi ha que diuen “no, no, però és que jo vull explicar una història. Sé que tindrà valor, o que no en tindrà...”, cada cas és diferent. El que passa és que hi ha una cosa que jo crec que va una mica més enllà, a partir de la pregunta que m’has fet, que és el que li passa a l’Adrià Ardèvol. És un home que es passa la vida reflexionant. És un historiador de les idees. Ha anat pensant la humanitat al llarg del segle. “I per què ara pensa d’aquesta manera, i per què ara pensa d’aquesta altra?” I arriba un moment que es troba al davant d’un fet sobre el qual vol reflexionar, que no entén, que és la maldat. No en treu l’entrellat. I aleshores s’adona que l’única possibilitat que li queda, perquè amb la reflexió no hi arriba, és el relat. Que és la idea de dir que nosaltres com a persones cultes podem reflexionar, però pot haverhi un moment que arribes al límit. Ja no pots anar més enllà. Potser d’aquí dos o tres segles, amb aportacions filosòfiques diverses, hi pot haver gent que arribi allà on jo

ara no puc arribar. Què em queda? La faula, el relat, la paràbola. Ja ho feia Jesús amb l’Evangeli. Que deia aquelles coses que no s’acabaven d’entendre... “Veureu i no veureu...”. “És que no t’entenem”. “Molt bé, una vegada hi havia una dona que tenia un fill malalt, tenia un got d’aigua i el va donar a no sé qui, i aleshores...”. “Ara t’entenem!”. Ja està, és el valor de l’exemple. Els “eximplis medievals”. Eiximenis, Llull, tots aquests estan plens de relat enfront de l’abstracció que suposa la reflexió. I el que fa l’Adrià Ardèvol és, com que no arriba més enllà, agafar tots els folis i posantlos a l’inrevès, i es posa a escriure el relat. “Ara t’explicaré el que t’havia d’explicar”. I llavors el que fa és relatar, fer una història. En aquest sentit sembla que la literatura, i la novel·la concretament, continua tenint una capacitat important d’explicar. No em sorprèn perquè “hi havia una vegada” o “vet aquí que en aquell temps”... Tot això és una invitació a prestar atenció. I això és una cosa que ho dius a uns nens i tots se’t posen a to. Saben que els estic explicant una cosa que m’estic inventant, però tots escolten. El lector també sap que l’autor s’ho està inventant, allò que llegeix, però el lector ho va llegint. Veiem una pel·lícula, o aquestes sèries americanes amb uns pressupostos tan immensos, que n’hi ha algunes

entrevista


que són encertadíssimes, “és que és inventat això...”. “Deixa’m veure què li passa. Ostres, ara quina putada que me li han fet a aquesta noia, i no se n’havia adonat, ella...”. I estàs en empatia amb aquell personatge. Això no s’atura mai. Però és que això ve de les cavernes. Quan no tenien res a fer, quan ja s’havien tret tots els polls els uns als altres i havien anat a caçar, i estaven a la vora del foc, que no vinguessin les feres, es dedicaven a explicar històries. I això es manté. Tota la vida. I allò que fa segles que es diu, que la novel·la està en crisi, doncs d’acord, beneïda crisi! És cert que canvien els formats i no és la mateixa novel·la la que fa Stendhal que la que pugui fer Houllevecq o la que pugui fer Faulkner. Va variant. En cada època les coses van variant. De vegades hi ha un gènere que agafa més força, per exemple el teatre en els segles XVI i XVII té més força. En el XIX és la novel·la que torna a agafar força. I avui podríem dir que és el cinema i la ficció televisiva. Segons com més que el teatre i que la novel·la. Però tot això és novel·la. Tot això és relatar, explicar històries, ficció... Com veus la literatura catalana en aquests moments? Creus que necessita guanyar lectors? Crec que sí, perquè si mirem les estadístiques, resulta que es venen (no sé si també es llegeixen) més llibres en castellà que no pas en

català. Per tant hem de guanyar lectors. Però és que venim d’una situació en la qual molts lectors encara som gent que hem tingut una formació en castellà. I els que tenen com a llengua pròpia el castellà, doncs els és més lògic llegir en castellà. És allò que els catalans som bilingües, però el castellà que viu aquí li costa més ser bilingüe i tendeix a ser més monolingüe. És una qüestió sociolingüística, que està molt tractada i sabuda, i que influeix. Per tant, sí, fan falta més lectors. Però n’hi ha un gruix important. Importantíssim. No som una societat excessivament lectora si la comparem amb Alemanya, Polònia o els països nòrdics. Però sí si la comparem amb França, Itàlia o Holanda. I ara també m’adono dels lectors que tinc a Espanya, que no ho sabia. Degut a la traducció castellana del Jo confesso han sortit altres llibres meus... Però això no era el que m’havies preguntat... Sobre la situació de la llengua catalana... Sí! Jo crec que les literatures les comptem per les llengües, perquè cada literatura està escrita en una llengua. Per tant, la literatura catalana és l’escrita en català i per un usuari immediat que és de vuit, nou, deu milions. I això diu un poder concret del missatge literari. No és el mateix que tenir una comunitat de cent milions o de set-cents milions. Perquè aleshores,

entrevista

13


14

si són mil milions, en surten molts d’escriptors. Per raons estadístiques. I si cada dia surten deu escriptors, doncs al cap de l’any molt serà que no n’hi hagi dos de genials, de tots aquests. En canvi, una literatura més reduïda quant a lectors també ho és pel que fa als escriptors. Per més que diguin que tots els catalans fan poesia... No, home, no. Busca totes les poesies que s’editen cada dia. A veure quantes n’hi ha. Siguem seriosos. I aleshores el que et trobes és que som menys escriptors. Per tant, costarà més arribar a trobar obra sòlida. Perquè són més curts els escriptors catalans? No, perquè n’hi ha menys. Això ja són raons objectives. Ara, per exemple, estic acabant Els contes russos, de Francesc Serés. És una meravella. Quan veus una cosa d’aquestes dius “que bé! M’agrada!”. Creus que hi ha una bona producció literària ara mateix? Sí! I tampoc no pots saber-ho tot, però mires altres literatures com la francesa, la italiana o l’espanyola... Sóc conscient que no tinc la mateixa qualitat d’informació que tinc amb la catalana, i per tant puc ser molt injust, però el que vaig trobant és per l’estil. És a dir, que està al mateix nivell. Està en un nivell normal a Europa. Sense llançar molts coets, però sense estripar-nos les vestidures. Tu que has estat docent, com

veus la presència de la literatura a l’educació? N’estic lluny, però tal com està ara, ho veig molt malament, perquè tots els esforços van de cara a la llengua. A part de les bajanades del ministre del ram, com que la prioritat social és la llengua, se la carrega la literatura. Que es faci la llengua que faci falta, però després que un nano pugui llegir un poema. I aquest poema li agradi i pugui sentir-lo per dintre. I després vagi a una biblioteca, o a la llibreria i consulti el racó de la poesia. I dic poesia perquè és el més difícil. La gran victòria que té el professor de llengua i literatura és quan veu un alumne seu en una llibreria. Dius “Ep! Alguna cosa estem fent bé!”. Però és clar, van reduint el temps i hi ha les disciplines funcionals, que són les llengües i les matemàtiques, i després tota la resta que s’han de barallar per tenir un espai. La meva queixa és una queixa des de fora. I els primers que ho pateixen són els professors de llengua i literatura. I és que moltes vegades la literatura es fa servir, no per ella mateixa, que és el que hauria de ser, sinó com una eina per ensenyar geografia, o per ensenyar història. Està bé, però la literatura val per ella mateixa. De la mateixa manera que si es fa història de l’art (no sé si se’n fa en aquests moments), però veus Sant Serni de Tolosa, i és Sant Serni de Tolosa. I pots explicar una mica la construcció i fer una miqueta

entrevista


Jaume Cabré durant l’entrevista.

“A Frankfurt es deia que l’existència de la llengua, la literatura i la cultura catalanes és un dels secrets d’estat més ben guardats per Espanya.” “Estem en el bon camí. I això ens porta a aquest concepte de dir que en el moment que tinguem un estat propi, és aquest Estat que vetllarà per la conservació de la llengua i la seva difusió. Ara no, ara és a pesar de l’Estat que ens hem de moure.” d’història, però tens Sant Serni de Tolosa. I s’ha acabat.

havia hores per llengua i hores per literatura.

Llavors, falta espai per a la literatura...

Devia dependre del professor també...

Sí! Pel que en sé, perquè m’ho miro des de fora. Quan jo ho vaig deixar era l’època del BUP. Que hi

Devia dependre del professor però hi havia les hores. Recordo també que hi havia una assignatura entrevista

15


obligatòria de literatura a tercer de BUP. I a COU, els que volien tenien literatura catalana. També tenien literatura castellana. I hi havia gent que feia les dues. I eren tres o quatre hores. Per tant, era una assignatura important. Degut a la internacionalització de la teva obra tens aquest mirador privilegiat de veure el que es fa en altres països. Potser és més fàcil percebre com ens veuen, i alhora veure la cultura catalana amb més distància. Des del punt de vista de la cultura i del país, com ens veus des d’aquest mirador comparatiu?

16

A veure, quan fas comparació sempre tens la seguretat que faràs injustícia. Si compares la cultura catalana amb l’alemanya, per exemple. Cent milions, una indústria cultural extraordinària des de tots els punts de vista: l’editorial, la literària... Molts escriptors i molts lectors, l’equivalent a clubs de lectura, les presentacions, que se’n fan constantment i en diuen “lectures” (es passen una hora llegint el llibre que presenten). És injust que ens hi comparem perquè ens posarem pedres al fetge. No podem. Ens hauríem de comparar amb Bulgària, amb Eslovènia. I sortir airosos. O bé amb deu milions. Bulgària són dos, Eslovènia són catorze. Però en fi. Amb Dinamarca, amb Noruega i amb Suècia podria ser, el que passa que són països molt més rics i tenen

moltes possibilitats. I per tant, les comparacions també podrien ser injustes. El que puc dir de la pregunta, que era complexa, és una altra part. Abans érem transparents, i estem deixant de ser-ho. És a dir que ens veuen. Sí. Sobretot respecte a abans de Frankfurt. Frankfurt va permetre fer el tomb. Clarament. Entre els periodistes i els lectors alemanys corria la brama que l’existència de la llengua, la literatura i la cultura catalanes és un dels secrets d’estat més ben guardats per Espanya. No en tenien ni idea. I és clar, en el moment que surten, o que els deixen sortir, veuen que... No sé si ho recordes, però hi va haver molta mala llet, hi havia gent que ho criticava tot, de Frankfurt. “Oh, és que hi han anat vuitanta o noranta persones, què hi fan tanta gent allà?”. Es va omplir d’assagistes, de poetes, de dramaturgs, de narradors, de novel·listes, de crítics... Uns fent una xerrada, d’altres parlant amb autors d’altres llengües... I el que es veia era una vitalitat de gent que tenia coses per dir, i la majoria les deien amb gràcia. I això va ser un descobriment sobtat. També pots dir que la literatura turca no la coneixem, i segur que n’hi ha perquè són molts milions. I arriba la literatura turca i veus que n’hi ha. Però és que aquesta ni sabien que existia. I resulta que funciona. I és gent normal, amb dues

entrevista


orelles, nas... I això és molt bo. Pedra de tartera, per exemple, va encantar en aquells moments. I continua encantant. “Ah, això és literatura catalana? A carai! Això altre també és literatura catalana? A carai!” Es deia que després de Frankfurt, les traduccions baixarien en picat. No tan sols continuen, sinó que van creixent. I és una de les llengües més traduïdes del món. Segons l’informe que ha fet la Plataforma per la Llengua, és la 22a. Molt per damunt del que pertocaria. Hi ha una plataforma que és multilingüe d’entrada que és Europa. I per entrar a Europa ja t’has de traduir. Umberto Eco ja ho diu: la llengua d’Europa és la traducció. El que passa és que a Europa també hi ha monolingües, sobretot anglesos, espanyols i francesos. Els alemanys no són monolingües, perquè la majoria com a mínim parlen anglès. I això ja els canvia la manera de pensar. Els portuguesos i els italians tampoc. Els nòrdics no cal dir-ho. I els eslaus també. Els hongaresos han d’aprendre moltes llengües perquè estan sols. I aleshores les traduccions fan que et presentis a Europa, no al món, en moltes llengües. I això ja és una plataforma. Es pot dir fins i tot que està una mica de moda la literatura catalana a Europa? També ha estat convidada al Salon du Livre de París. Una mica, una mica. No vull fer

cofoisme amb això. Però això de París va sorprendre molt. El 2011 la llengua catalana també va ser convidada a l’Expolangues de París. És una altra història, però vol dir que tenen aquest interès. I en aquest cas hi havia interès per veure què deien a l’estand del Llull, a l’estand de Barcelona. Perquè era Barcelona la convidada. És moda o no és moda? A mi m’han preguntat, ara que el llibre ha sortit en polonès, en un parell d’entrevistes, i també en un parell d’entrevistes holandeses, em preguntaven què passa que hi ha tants bons narradors catalans. No sé què passa, però tenen aquesta percepció. I tu deies allò de la moda. Jo no sé si és moda, però sí que és “Un novel·lista català? Deixa-m’ho mirar”. Abans deien “Què vol dir, un novel·lista català?”. I ara “A veure com és aquesta novel·la?”. Això serien els crítics o els lectors. Però els editors s’adonen que poden fer negoci amb la literatura catalana. S’adonen que la catalana es ven, i reediten. Els polonesos, amb el Jo confesso, al cap de cinc dies d’haverlo publicat, em van trucar per dir que feien segona edició. Amb cinc dies... Caram! Estaven fent segona edició en cinc dies. Encara estan ballant de contents. I aquest èxit a fora ens pot anar bé de cara endins?

entrevista

17


18

De cara a la nostra autoestima, segur. És com que el Barça vagi bé també ens va bé, encara que no t’agradi el futbol. Però va bé que se sàpiga, que se sàpiga que són vuitanta o noranta els llibres de tots els gèneres que s’han traduït dels quals l’Institut Ramon Llull té constància. No és només novel·la, també hi ha assaig, poesia, teatre... Teatre que s’estrena. A Rostock, a dalt de tot d’Alemanya, em vaig trobar uns forofos del Jordi Galzeran i d’El mètode Grönholm. De tant en tant la reposen. I hi ha estudiosos que fan estudis sobre Galzeran, el dramaturg català. Totes aquestes coses són com gotes malaia que ens va bé. I el que va bé és que es digui. No hem de ser cofoistes? Què hem de ser! Els espanyols i els francesos ho diuen. Amb això hem de saber ser més descarats. Aquesta projecció de la literatura està molt centrada en la literatura actual. Què passa amb els nostres clàssics? Els hem de consumir sobretot nosaltres, perquè formen part de la nostra tradició. A veure, una cosa són els clàssics: March, Llull, Bernat Metge i tot això. Jo no seria escriptor sense haver llegit Bernat Metge i Llull, o Jordi de Sant Jordi. Per tant, la nostra tradició funciona pel sol fet de ser. I és la tradició pròpia dels escriptors catalans. No és la tradició pròpia dels estonians, és la dels catalans. L’hem de

conèixer nosaltres. Llegir i rellegir. El que passa que de tant en tant hi ha alguna d’aquestes obres que s’obre pas ella mateixa i passa a altres... Jo penso que la cosa és així. Ja sé que tothom llegeix Dante, però nosaltres no hem escrit la Divina Comèdia. L’ha escrit un senyor que escrivia en toscà. Tothom llegeix Homer, o Shakespeare. D’acord. Estem parlant d’obres excepcionals, que traspassen sense demanar permís. D’entrada, el que aguanta aquesta literatura és el coneixement dels propis clàssics. I els clàssics actuals, com Espriu, som nosaltres que els hem de promoure. Per exemple, l’any Espriu, que també ha de voler dir l’any Rosselló-Pòrcel, perquè eren de la mateixa edat. I també ha de voler dir l’any de Marià Villangòmez. Jo amb això dels centenaris sóc molt dolent, però com a mínim hi ha aquests. I segur que n’hi ha més. Això és una feina nostra. El que no podem és posar-nos més problemes dels que ja tenim. No ens podem angoixar per ensenyar Foix a fora. De Foix ja s’han fet algunes traduccions. Però sobretot l’hem de consumir nosaltres. És que és més important Foix que Cabré, per exemple. Però ara llegiran més fàcilment una novel·la del Cabré que no pas el Sol i de dol de Foix. Per tant, donem-los Cabré. Una mica és aquesta actitud de veure tot això com a positiu. Perquè si no estem sempre plorant. Que si

entrevista


no parlen de la Rodoreda... Sí que en parlen, perquè s’està reeditant, i es fan noves traduccions. Que si no es reedita Miquel Llor... Doncs d’acord, però Rodoreda sí que es reedita. El que no podem pretendre és que tot el catàleg de la literatura catalana estigui en alemany, en rus o en italià. Però sí que de tant en tant hi hagi coses que vagin sortint. I aleshores aquí hi ha allò de dir amb quin d’aquests moviments l’encertem. Amb aquella obra que paf! I es manté i es va reeditant, i potser no ho preveies. Amb la Rodoreda passa, per exemple. No passa amb Villalonga, tot i que podria haver passat amb Bearn, però de moment no, no sé per quines raons. Tu deies en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que necessitem la independència per preservar la llengua. Sí, sí. Creus que estem en camí? És clar que estem en camí, amb totes les dificultats que es preveien. Tens esperança. Tinc la certesa. Però és que els inconvenients són els que ens anem trobant, i que es van trobant els que estan a primera línia. Els planyo. Però sabien perfectament en el moment de posar-s’hi què és el que es trobarien. A mi l’únic que m’emprenya és el joc de partits,

que sembla que estiguin més per lluitar entre ells que pel que toca. Quan siguem independents ja us barallareu! Quan això ho tinguem resolt. Amb això em poso molt negre. Però a part d’això estem en el bon camí. I això ens porta a aquest concepte de dir que en el moment que tinguem un estat propi, és aquest Estat que vetllarà per la conservació de la llengua i la seva difusió. Ara no, ara és a pesar de l’Estat que ens hem de moure. Amb un Estat propi les coses canviaran d’una manera radical. Podrem ser normals. Tots aquests complexos desapareixeran d’una manera natural. I aleshores, per la mateixa raó del que hem patit, sabrem com agombolar d’una manera raonable dues llengües. Dues o quatre-cents. Però fent-ho nosaltres, no pel que digui Espanya, que sempre ho mirarà esbiaixadament. Com creus que les entitats com la Fundació Congrés de Cultura Catalana han d’actuar en aquest àmbit? Aquest logo mateix, diu molts records. És a dir, una entitat com Fundació de Congrés de Cultura Catalana, o la Plataforma per la Llengua, l’Assemblea Nacional, Òmnium Cultural... Totes aquestes entitats, cadascuna amb la seva personalitat, és imprescindible.

entrevista

19


20

memòria d’activitats 2012


XXIXè Premi Ferran Soldevila

La vint-i-novena edició del Premi Ferran Soldevila de biografies, memòries i estudis històrics, ha guardonat l’estudi L’obrador de Pere Nicolau i l’estil Gòtic Internacional a València (1390-1408), de l’autora Carme Llanes (Algemesí,València). L’obra guanyadora. El treball es centra a explicar la trajectòria vital i artística del pintor de retaules Pere Nicolau al voltant del 1400 (Igualada – 1408, València). El seu estil, el gòtic Internacional, s’entén a partir de l’evolució de la pintura sobre taula a la Corona d’Aragó als darrers anys del segle XIV. El seu obrador, és, al mateix temps, clau a l’hora d’entendre la trajectòria posterior d’altres pintors com Antoni Peris, Gonçal Peris o Jaume Mateu. Gran part dels retaules de Pere Nicolau van anar a parar a la Seu de València, als monestirs de Portacelli o Valldecrist, o al Convent de Predicadors, a Sarrió (Terol).

L’acte d’entrega del Premi. Després de molts anys d’entregarse el Premi dins la cerimònia dels Premis de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural, la Fundació va decidir de fer un acte propi, per mirar de recuperar més notorietat i repercussió al premi, així com també per mirar de concentrar un públic més específic a l’acte, tenint en compte que és un premi d’història, i que fa vint-i-nou anys que es celebra. La cerimònia de l’acte es va celebrar el dia 23 al Museu d’Història de Catalunya, que va cedir gentilment el seu auditori. Per tal de guanyar repercussió, vam organitzar un programa força complet: vam presentar la darrera obra publicada (i ho va fer el propi editor, amb qui tenim un acord de co-edició, Publicacions de la Universitat de València), vam presentar l’obra guanyadora de

memòria d’activitats 2012

21


22

Carme Llanes durant la seva intervenció

2012 (l’obra de Carme Llanes), i finalment el plat estrella, una conferència sobre Ferran Soldevila i la historiografia republicana, a càrrec d’Enric Pujol, probablement el major expert en la vida i l’obra de Ferran Soldevila.

Ferran Soldevila i la historiografia republicana Enric Pujol Ferran Soldevila neix l’any 1894 a la ciutat de Barcelona, al sí d’una família benestant. Abans de dedicar-se a la historiografia, va conrear poesia, així com també obres de teatre.

memòria d’activitats 2012


Ferran Soldevila fou membre redactor de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’any 1922 comença a desenvolupar la seva etapa política, entrant a Acció Catalana (escissió de la Lliga Regionalista). Va mantenir una actitud combativa contra la Dictadura de Primo de Rivera i, més tard, s’implica de manera inequívoca amb la Generalitat de Catalunya, i desenvolupa una intensa vida periodística (Revista Catalunya, Journal de Génève, Bulletin of Spanish Studies, de Liverpool). És professor de la Universitat de Barcelona, i també de l’Escola de Bibliotecaris. És un dels principals impulsors de l’Institució de les Lletres Catalanes. “Fer de Catalunya un poble normal”, era el seu objectiu ciutadà fonamental, que el conduí a optar per dur tota una carrera cultural i política dedicada a la dura pugna per arribar a la plenitud nacional. Al final de la guerra va haver d’exiliar-se a la República francesa, però des d’allà, sota pseudònims, continuava escrivint i publicant articles a diversos mitjans (alguns d’ells internacionals). L’any 1943 va retornar a Catalunya, i va patir tota una sèrie de represàlies indirectes: no va poder exercir a la Universitat, tampoc al cos d’Arxius i Biblioteques, ni podia tenir pes a Consells d’entitats diverses.

La seva col·laboració a fer de Catalunya un país intel·lectual i historiogràfic potent, a l’alçada dels millors de l’època, és innegable, fins al punt que, cap als anys 60, corria la possibilitat de proposar-lo com a candidat a la Presidència de Catalunya. El XXXè aniversari. Durant l’acte es va anunciar una novetat important: la celebració d’un Premi Extraordinari Ferran Soldevila pel 2014. Coincidint amb la celebració del tricentenari dels fets de 1714, la Fundació s’ha proposat de convocar aquest premi extraordinari que tindrà com a objecte rebre obres que dediquin la temàtica a parlar dels “Guerra de Successió. Antecedents i conseqüències”. L’obra guanyadora es coneixerà abans de l’estiu de 1714, en un acte públic, amb l’objectiu de poder-la publicar cap a la tardor. Per impulsar aquest premi extraordinari, s’ha arribat a un acord amb diferents entitats i institucions, que permetrà dotar el premi d’una quantitat superior a l’habitual i permetrà fer una acte de major repercussió. Podeu consultar la ressenya íntegra de l’obra guanyadora o la conferència d’Enric Pujol al web de la Fundació.

memòria d’activitats 2012

23


Conferència anual a càrrec de Joaquim Maria Puyal “El binomi cultura-audiència als mèdia. Elogi de les habilitats comunicatives”

24

Feblesa democràtica, afebliment cultural, empobriment del marc social, cultura i mercaderia, dictadura de l’audiència, televisió, llibertat, educació, quantitat, qualitat, llei, èxit, entreteniment, periodisme, Catalunya, nou horitzó, ànim, coratge, optimisme,.., aquest és el recull de les paraules clau que va utilitzar el periodista Puyal a la conferència que va impartir el dia 13 de novembre a la Sala Pati de Columnes del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Puyal, doctor en lingüística, no va decebre. Davant d’una sala plena (va generar molta expectativa, com era d’esperar), va pronunciar un discurs intens, des de l’inici, fent una crítica a l’actual plantejament cultural i al tractament que aquesta rep per part de polítics i mèdia, passant pel model periodístic dels nous temps, sotmès a la dictadura de l’èxit immediat i sota control dels grans grups de poder, per acabar fent

una defensa del model de mitjans públics català i de la importància d’aquest en la construcció de la nova etapa política que viu el país. “Quan la directiva és el club, quan el partit és el govern, quan el govern és el país, és un furt de la propietat de les persones en benefici d’uns quants”. Amb aquesta frase, Puyal descrivia el que entén com a símptoma de feblesa democràtica d’una societat. A partir d’aquí el conferenciant va anar fent el desplegament contextual de la situació que viu la cultura avui, i de com aquesta s’ha convertit en una mercaderia més, sotmesa a les directrius més simples que fixa el mercat. Astènia col·lectiva, afebliment del debat intel·lectual, independentment de l’ordre en què es situï, aquesta situació ha rebaixat el nivell cultural per situar la televisió a l’abast de la massa. Una televisió que regna omnipotent, amb l’audiència com a

memòria d’activitats 2012


25

El pati de columnes, ple a vessar, per escoltar Puyal memòria d’activitats 2012


únic objectiu, supeditada a les regles de joc de l’economia: indústria, comerç i negoci. “I no passa res”, afegeix Puyal. “La solució passa per educar a la gent”, proposa el conferenciant després d’haver descrit el panorama cultural que ens abraça. Opina que el missatge a la televisió penetra fàcilment entre la gent jove, i que això s’ha d’aprofitar, des del món intel·lectual, que ha de tornar a apropar-se a aquest mitjà, afegeix.

26

Opina que oposar quantitat i qualitat és pervers, i que ha de ser compatible amb els objectius de negoci de les Indústries. “Es poden guanyar diners oferint qualitat”, diu, però l’actualitat no els obliga, els és molt més còmode i profitós obeir la dictadura de l’audiència. L’audiència no hauria de ser un objectiu, sinó una condició. Una conseqüència de la feina ben feta. “Tothom hi sortiria guanyant”, afirma, però sembla que aquesta visió no la comparteix cap responsable del sector privat. Tampoc la llei, que l’any 2010 se n’aprova una de nova, que esborra la de l’any 88, i que elimina principis fonamentals com el respecte a la qualitat dels continguts i al servei de les persones. Gràcies a les habilitats comunicatives s’ha d’aconseguir fer atractius continguts que d’entrada no ho són. L’espectador s’ho ha de passar bé. És una condició

indispensable per intentar penetrar i canviar el rol que governa actualment. La segona part de la conferència s’inicia des del punt de vista de la comunicació plantejada com un problema que s’ha de resoldre. La comunicació s’ha de treballar molt bé prèviament, i s’ha de saber què dir i com dir-ho. El periodisme ha d’estar al servei de les persones. El periodista ha de tenir criteri, ha d’actuar amb llibertat, i ho ha de fer en un entorn democràtic. “El periodisme afecta al moll de l’os del sistema democràtic”, afirma. A Catalunya, sense una indústria potent que li vagi a favor, no es pot recuperar un país que ha tingut i encara té una indústria de la comunicació que li va en contra. “Cal gestionar bé la política de mitjans”, afegeix. Puyal defensa una indústria de mitjans que estigui al servei de l’espectador, just el contrari del que fan alguns, que posen en pràctica una comunicació unidireccional, sense dret a rèplica, assegurant-se que no serà contradit. “No han de convèncer a ningú. No volen convèncer a ningú”, diu Puyal, i parteixen de la idea que només hi ha una manera de fer les coses. Nosaltres, en canvi, fem les coses diferent. I posa com a exemple els miraments de les tertúlies de les emissores catalanes a l’hora de garantir convidats que

memòria d’activitats 2012


Confer猫ncia anual amb Joaquim Maria Puyal

Puyal durant la seva intervenci贸


Conferenciants de la sessió d’economia a Tarragona

Presentació de la sessió d’economia a Tarragona


Premi Internacional Ramon Llull XXIXè Premi Ferran Soldevila

Carme Llanes, guanyadora del Premi Ferran Soldevila


II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental. Conclusions

Jaume Cabré


defensen l’òptica espanyolista, versus la presència de catalanistes a les tertúlies de les emissores de Madrid. “On és el pluralisme? On és la asimetria?” “El pluringüisme espanyol és irreal”, i es demostra amb l’absència de subtitulacions que fan els mitjans espanyols a les respostes d’interperl·lats en altres llengües (per exemple, Guardiola, quan era entrenador del Barça). Són praxis que s’han estès, i ens semblen normals, i a qui ens mana també. Puyal, acabant la seva intervenció, fa un balanç positiu de l’evolució de la premsa i la ràdio en català. En canvi, a la televisió, hem anat enrere. Ha disminuït la oferta de televisió en català els últims tres anys. I en canvi és el mitjà més efectiu per arribar a les classes populars. Cada català, el mes passat (octubre de 2012), de mitjana, va mirar la

televisió 256 minuts al dia. “Si n’hi ha que no la mirem mai, fem balanç!”. Mitjans públics de Catalunya és equivalent a dir mitjans audiovisuals de Catalunya. No hi ha mitjans privats a favor de l’espai català de cultura i comunicació. La Televisió de Catalunya és estructura d’estat, essencial per a la cohesió, vertebració i representació del país. És el pal de paller de la nostra indústria cultural. És plural, diversa, i interpreta el món des d’aquí. Acaba la conferència afirmant que els catalans estem en un punt històric. Despunta un nou horitzó il·lusionador pel col·lectiu. I apel·la a l’ànim, al coratge, i a l’optimisme. I ho fa amb paraules d’un poeta: “l’alba, que ara es lleva, és tot esperança”.

La taula durant les presentacions memòria d’activitats 2012

31


Cicle Pensar Catalunya Avui. Projeccions de Futur

32

En la línia de les Jornades de reflexió que ha anat celebrant la fundació regularment, i tal com es fixa als objectius fundacionals, aquest 2012 s’ha decidit impulsar el cicle “Pensar Cataluna avui. Projeccions de futur”, i que té la voluntat d’anar-li donant continuïtat durant els propers anys, acotat per sessions temàtiques, seguint les resolucions sortints del Congrés de Cultura Catalana. L’objectiu del cicle, a més de fer balanç de la situació actual de la cultura catalana, a partir de l’evolució dels últims trenta anys, és posar el focus en les línies de futur, de manera que les sessions no tan sols serveixin per parlar del que ha passat i en quin moment ens trobem, sinó que també serveixi per fixar vies (línies estratègiques) de futur. Per això ens hem proposat que a cada sessió, segons la seva especificitat, hi tinguem personalitats de primer nivell, que

siguin capaços de construir (de traçar) perspectives de futur a partir de l’anàlisi de l’evolució que ha patit Catalunya durant els últims trenta anys, seguint les resolucions del Congrés de Cultura Catalana.

Sessió D’economia. Sala Antiga Audiència. Tarragona. 18 d’octubre. Carme Crespo, regidora de cultura i patrimoni històric de l’Ajuntament de Tarragona, i Francesc Vallverdú, President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, donen la benvinguda al públic assistent. Tots dos coincideixen a destacar la influència que té la cultura en la manera de construir els territoris (i l’economia no se n’escapa), així com també la importància que del sector

memòria d’activitats 2012


Anton, Lladós, Castells i Paluzie durant la sessió

cultural (cada vegada més) com a pes dins de l’economia (Tarragona seria un bon exemple, un territori que té un patrimoni històric molt significatiu). Josep Lladós, autor de la ponència d’economia del llibre De les idees als fets. Vint anys del Congrés de Cultura Catalana, modera l’acte. Ens situa fent un repàs històric del que havia passat a l’economia catalana des de l’any 1977 fins aleshores (1997). Trets més característics: la internacionalització creixent de l’economia catalana, amb una reestructuració profunda de les activitats productives del país, i un impacte directe contra els nivells d’ocupació (poca qualificació del treballador, baixa productivitat); el

doble encaix fiscal, amb un dèficit amb Espanya ja aleshores excessiu, i amb la Unió Monetària per la poca ambició política d’anar cap a la unificació fiscal i redistribució; el dèficit d’inversió pública, que ja amenaçava de minvar la competitivitat catalana en aquell temps, i la manca d’inversió en capital físic i tecnològic, amb el resultat de joves ben preparats, sense feina de qualitat i mal remunerats. Salvador Anton, Doctor en Geografia, Catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat Rovira i Virgili, va fer de la seva intervenció una reflexió al voltant del turisme i del paper que aquest pot tenir en clau de futur dins de l’economia catalana.

memòria d’activitats 2012

33


Anton va apuntar dues dades des de l’inici de la seva intervenció: la primera, que Catalunya és una destinació turística de primera dimensió mundial, amb un impacte sobre el creixement del 30% des de 2009. I la segona, va afirmar que la principal regió turística del món parla català (Catalunya + Illes Balears + País Valencià). Una vegada assenyalades aquestes dades, el ponent va parlar del problema de visió col·lectiva existent a l’hora de valorar el turisme, i va afirmar que és necessari considerar-lo com un instrument transcendental, lligat a altres sectors econòmics. 34

Tot seguit Anton va desplegar el cos de la seva intervenció, amb una sèrie de reflexions sobre l’economia catalana a partir del turisme: Primer, el paper del sistema de ciutats, i l’obligatori pas que cal afrontar de la monoproducció a la gestió de la complexitat. Segon, el fet de fer prevaldre la mobilitat, amb la voluntat i l’objectiu de prioritzar l’articulació de coses que sabem fer bé a casa nostra, per tal de retenir talent. Tercer, la necessària consciència de la dimensió pròpia. Anton creu que sovint optem per comparar-nos amb altres territoris, i creu que és innecessari. Cal fer plantejaments de models propis, pensats des del propi territori. Quart, la força de la internacionalització, que passa

per reconèixer la nostra identitat, buscant un posicionament propi, una marca. Cinquè, el lideratge del pensament; cal pensament (econòmic) que guiï l’acció, per tal que apareguin oportunitats de futur. Els avenços permeten fer un salt en la dimensió de la pròpia economia. Sisè, cal definir quin és el paper dels sectors estratègics. Aquí és on el pensament ha de guiar l’acció, segons ell. Cal trencar amb el plantejament disjuntiu (el turisme en seria un bon exemple), per passar a un plantejament tractor. És a dir, pensar els sectors econòmics com a sectors tractors, sectors interconnectats, que donen una visió de conjunt i que tenen com a finalitat assolir desenvolupament per donar una millor qualitat de vida per a la seva població. I setè, l’exigència de les persones; cal pensar els models de desenvolupament econòmic per les persones, que són en definitiva qui creen la riquesa. Acaba Anton posant el focus en la necessitat de pensar transversalment, lligant tecnologia amb cultura, vendes, imatge, etc. Cal crear el catalan model. Elisenda Paluzie, Doctora en Economia, Directora del Centre d’Anàlisi Econòmica i de Polítiques Socials de la Universitat de Barcelona, centra la seva exposició en l’avantatge d’una Catalunya independent, donant per feta la

memòria d’activitats 2012


viabilitat econòmica d’un futur Estat Català. Presenta el treball “The Size of Nations”, i mostra dades sobre el salt cap a la internacionalització que ha fet l’economia catalana. “El 39% de les vendes de Catalunya ja es realitzen al món, per sobre del 34,5% que compra Espanya”. També destaca “la dependència” de Catalunya amb la UE (un 80% del total de compres que fem són en aquest espai), però això fa que la pròpia UE sigui la primera interessada a mantenir bones relacions amb Catalunya. El millor model davant el fenomen de la globalització ha estat el model nòrdic, amb un mercat altament competitiu (les empreses competeixen obertament al món) i amb un estat que fa polítiques per a garantir la competitivitat de les empreses, i a més altament intervencionista per garantir que no hi hagi desigualtats socials (un sistema de benestar potent i amb uns nivells de valors cívics molt elevats), la qual cosa podria servir per Catalunya a l’hora de configurar el seu nou model d’Estat. El dèficit fiscal de les comunitats autònomes que conformen els Països Catalans són, històricament, les que n’acumulen més amb l’Estat. Per corroborar el greuge, posa exemples de dèficit d’Estats d’Europa (Flandes, Valònia) i dels EUA (New Jersey), on en cap d’ells,

tot i ser els que en tenen més dels seus respectius estats, no s’arriba a la xifra del 8%, que és el dèficit fiscal que pateix Catalunya. Finalment presenta, a partir d’un estudi, xifres pressupostàries, tant d’ingressos com de despesa, d’una suposada Catalunya independent, demostrant que Catalunya podria assumir les despeses d’un Estat, i podria fer front al pagament de les pensions de la seva població sense problemes. Antoni Castells, Catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, exConseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, comença la seva intervenció afirmant que la cultura ha estat una de les grans causes de fer política en majúscules a Catalunya. La situació econòmica actual que viu Europa necessita respostes polítiques. Centra la seva intervenció a partir de quatre crisis sobreposades: la crisi de l’euro, fruit d’una Unió Monetària (UM) mal dissenyada i incompleta, i d’una pèssima gestió de la crisi del deute sobirà de Grècia, que provoca la contaminació a la resta dels estats. “Cal una UM completa, que vol dir també Unió Fiscal, és a dir, una unió política democràtica. Cal apostar per un Tresor Europeu (no hi pot haver moneda sense estat), o

memòria d’activitats 2012

35


la moneda no subsistirà”, va afrimar. Cal avançar per convèncer del sentiment de pertinença política d’una sola comunitat. Castells, però, veu lluny l’arribada d’aquest moment, ja que veu els estats que governen Europa (Alemanya sobretot) lluny de sobreposar els interessos europeus per sobre del dels seus propis estats. Catalunya es veu directament afectada per aquesta crisi política europea, ja que veu limitat el seu accés al crèdit i pateix de primera mà les ordres de retallada del dèficit. Catalunya, un dels seus objectius, ha de ser aconseguir qualitat política europea. 36

El cercle viciós de l’austeritat és la segona crisi, i que comparteixen tots els països de la Unió Europea. La retallada de dèficit estructural provoca contracció de l’activitat econòmica, que fa caure els ingressos, genera més atur, i, conseqüentment, dèficit cíclic. Aquest cercle viciós comença a partir del maig de 2010, quan Alemanya n’agafa el comandament. Castells critica la manca d’esforç dels estats europeus que no tenen dèficit per ajudar a sortir de la situació de caiguda de PIB que pateixen alguns països de la UE. Si compressin, ajudarien, per la via de les exportacions, a sortir del forat als Estats amb dèficit, ja que ajudarien a aquests països a créixer,

factor indispensable per sortir de l’atzucac en què es troben. La crisi del grau de competitivitat de l’economia espanyola és el tercer problema que afecta Catalunya. Espanya acumula un dèficit de competitivitat laboral i de deute amb Europa molt elevat (acumula el 17% del crèdit total d’Europa), difícil de sostenir, la qual cosa obligarà a corregir-ho amb urgència. Els sacrificis, que són necessaris, requereixen resposta política, de manera que la població ha de detectar dues coses: primera, que els sacrificis es reparteixen de forma equitativa, i segona, que aquests esforços es fan a fi de bé, de manera que cal explicar el per què s’han de fer i que val la pena fer-los, perquè n’obtindrà un benefici el dia de demà. Les relacions fiscals amb Espanya és la quarta crisi, que provoca que Catalunya tingui problemes econòmics de relacions amb l’Estat. La competitivitat  de Catalunya ha millorat clarament respecte fa 15 anys (ha passat del 84% de la mitjana del PIB de la UE al 112%). “Una Catalunya independent és econòmicament viable, sens dubte”, afirma Castells. Catalunya té sectors punters al món, com són el turisme (dotzena potència mundial), la Indústria (quarta regió europea),

memòria d’activitats 2012


els Centres de Recerca; cal aprofitar-ho, amb una millor visió estratègica; cal dimensió.

Cal definir un model de país, traçar el camí cap on volem anar, i treure el millor suc del que tenim.

La crisi ha beneficiat en dos aspectes Catalunya: la internacionalització de l’economia catalana, que ja des del 93 deixa de ser tractada com un complement per formar part d’una política sistemàtica, i l’altra l’augment de la competitivitat, sigui per millora tecnològica, sigui per major productivitat del treballador.

Cal generar i retenir el talent,cal continuar apostant per la internacionalització, i manquen infraestructures (encara!); també cal guanyar dimensió empresarial, i fer polítiques transversals que permetin fer florir les empreses dels sectors més apropiats.

Les relacions amb Espanya passen per un problema greu de credibilitat (escàs grau de compliment dels compromisos els darrers 15 anys). Critica, també, la manca de visió del govern espanyol en termes d’empresa, que, en comptes d’afavorir a les empreses exportadores (catalanes), que són les que poden ajudar a sortir de la situació en què ens trobem, es reuneix amb les grans empreses espanyoles de sempre. Tot i així opina que Catalunya comparteix, malauradament, alguns problemes similars a Espanya: atur, boom immobiliari, endeutament privat, i un sistema financer pendent de sanejar. Resum:

Per tot això calen Instruments d’Estat. Cal un gran pacte polític a Catalunya, que ha d’estar a l’alçada del que va passar l’11 de setembre, però també un gran pacte de país sobre la fiscalitat i l’estat del benestar. Josep Lladós, moderador, fa la síntesi dels grans eixos tractats: • Som el que som avui per la nostra vocació d’internacionalització. Cal repensar el país, però mirant cap enfora, volent ser actors del que passa al món. • Confiem amb els bons fonaments que tenim: aprofitem els recursos de què disposem, i aprenem a fer millor el que ja sabem fer. • És el moment de la visió estratègica de país. El model català. El moment de la política.

memòria d’activitats 2012

37


II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental Conclusions i recomanacions finals

38

El dia 13 de març de 2012, a l’Auditoria Pati Manning del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es van presentar les conclusions del Congrés celebrat l’any anterior. A la taula hi havia membres del Comitè Organitzador del Congrés (Institut Universitari d’Estudis Europeus, Universitat Autònoma de Barcelona, i Fundació Congrés de Cultura Catalana), i representants del Govern Balear (Consell Econòmic i Social de les Illes Balears), de la Diputació de Barcelona (Director de Relacions Internacionals), i de la Generalitat de Catalunya (Secretari d’Afers Exteriors). A nivell general, es van despendre les següents conclusions. Pel que fa a Cooperació Territorial a la Mediterrània Nord-Occidental i amb la Ribera Sud-Occidental, es va posar de manifest la importància de la Cooperació Territorial entre els

distints territoris, regions i ciutats d’aquesta línia de la MNO. També se’n destaca la necessitat d’inclourehi la ribera sud, el Magreb, entre administracions sub-estatals i també el teixit social. I finalment també es coincideix amb la necessitat d’impulsar la cooperació de les illes de la Mediterrània Occidental. Respecte la Cooperació Territorial en el marc de les prioritats de la Unió Europea i de la Unió per la Mediterrània, d’acord amb l’agenda 2020, es destaca la importància de temàtiques dels àmbit d’economia, societat i territori. A més, també es posa el focus al paper dels mitjans de comunicació com a eina d’aproximació d’aquests territoris, qüestions culturals, innovació tecnològica i universitats, i sectors específics de l’economia. De la Cooperació Territorial a nivell local, es dóna suport a les Euroregions, i respecte a les Agrupacions Europees de

memòria d’activitats 2012


Cooperació Territorial (AECT), es considera que cal revisar els seus objectius, i que cal buscar mètodes de funcionament més eficaços. S’anima a les xarxes entre ciutats perquè continuïn el seu camí de cooperació, no tan sols de les grans àrees metropolitanes, sinó també de ciutats mitjanes i municipis petits. També es reconeix la tasca que es fa en aquest sentit des d’ens intermedis, com són provínvies i departaments). Del debat sobre les Macroregions, es demana a la Unió Europea aprofundir als instruments ja existents, com ara les Euroregions. Paral·lelament, cal plantejar una reflexió en profunditat sobre les Macroregions, per tal d’entendre que calen models adaptats a les diferents realitats, tenint en compte les dimensions i les diferents realitats geopolítques, que són distintes entre el Bàltic, el Danubi, o el Mediterrani. De la Mediterrània Occidental en la cooperació Euromediterrània, es reclama a la Unió Europea un reforç en l’atenció a l’àrea Mediterrània, especialment en l’àmbit de cooperació regional i local. També cal fer una aposta per incloure la ribera sudoccidental, el Magreb, a l’actual context de polítiques de veïnatge, i es dóna suport als processos de democratització que s’experimenten en aquest entorn. Així mateix, es

planteja la necessitat d’estendre l’àrea de lliure comerç perquè inclogui el Magreb, i es faciliti la mobilitat de població, de béns i fluxos, de coneixement i d’intercanvi cultural. Les conclusions per taules (Migracions i mobilitat laboral envers i dins la UE, Desenvolupament regional i innovació, Cooperació descentralitzada Nord-Sud, Sistemes de transport, Gestió de costes, Reptes de la insularitat, Gestió dels recursos hídrics, Gestió del paisatge, Cooperació local i xarxes de ciutats, i Cooperació regional) les podreu trobar íntegrament al web de la fundació. Finalment es va decidir divulgar els debats i les conclusions de la Conferència a les institucions locals, regionals, estatals i europees, per tal que prenguin consideració de la importància d’avançar en la Cooperació Territorial com a fórmula de progrés sostenible de la Mediterrània Nord-Occidental, així com la ribera Sud-Occidental. De forma específica, la Conferència va acordar dirigir cartes als governs espanyol i francès, així com a la UE, de suport a la iniciativa d’un eix ferroviari de mercaderies per al Corredor mediterrani, tal com planteja l’Associació Ferrmed, que uniria els principals ports de la MNO amb els del Nord d’Europa.

memòria d’activitats 2012

39


Activitats paral·leles amb altres entitats

Adhesió a la Societat Catalana d’Estudis Jurídics 40

La Fundació es va adherir al manifest de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2010 i els efectes de les sentències sobre l’ús de la llengua catalana que afecta a diferents àmbits civils i institucionals a Catalunya. La Societat Catalana d’Estudis Jurídics denuncia la invasió de competències en matèria lingüística que comporta aquesta sentència, i l’excepcionalitat política i judicial que pateix permanentment el Parlament i les Institucions catalanes, amb la manca de respecte a les seves normes, i en definitiva a la més elemental base democràtica de Catalunya, on se li neguen els

seus drets com a poble, assumits per l’Estat espanyol en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides.

Simposi Internacional de Catalanística a Budapest La Universitat ELTE de Budapest va celebrar el quarantè aniversari dels estudis de catalanística el mes d’abril de l’any passat. Ho va fer amb un programa on hi va haver la Fundació Congrés de Cultura Catalana com a convidada especial, dins d’un Simposi internacional de catalanística. La Fundació, hi va participar amb la ponència inaugural “Una aproximació a la cultura catalana en el context europeu contemporani”, que va anar a càrrec de Francesc Vallverdú. El Centre Català d’Hongria és un

memòria d’activitats 2012


dels centres actius dins d’Europa. Va aconseguir l’any 1971 que s’introduís l’ensenyament de la llengua catalana als plans d’estudis de la Universitat ELTE de Budapest.

Atac al català a les Illes Davant dels atacs que ha patit i pateix la llengua catalana a Balears amb el govern actual, la Fundació va adherir-se a la crida de la societat civil per reivindicar la defensa de la llengua catalana. A la manifestació del 25 de març, multitudinària, es va llegir un manifest, on es denunciava l’atac en matèria lingüística del

govern de Bauzá, que retalla els drets lingüístics del ciutadans de les Illes Balears fins a cotes mai vistes en l’etapa democràtica de les Illes. Paral·lelament, s’exigia al mateix manifest el retorn immediat d’aquests drets lingüístics, ja que incompleixen la legalitat vigent

Mort d’Antoni Tàpies El 6 de febrer de 2012 va morir Antoni Tàpies i Puig, un dels artistes més grans de la nostra època. Un català universal, un intel·lectual reivindicatiu i compromès, i un investigador en les tècniques pictòriques i escultòriques. Com sabeu, Antoni Tàpies col·laborà a l’èxit del Congrés de Cultura Catalana amb un dels esplèndids cartells, amb el qual, amb entusiasme i generositat, va voler participar en el Congrés, pel seu compromís intel·lectual i de país.

Un país de lletres El mes de març la Institució de les Lletres Catalanes va inaugurar l’exposició “Un país de lletres. El lector, l’autor, l’obra i la Institució de les Lletres Catalanes”. L’exposició s’emmarcava dins dels actes dels 75 anys de la primera creació de l’entitat, creada l’any 1937 pel Govern de la Generalitat Republicana. memòria d’activitats 2012

41


centes mil persones), gràcies, en part, a l’entrada de nova immigració, que aposten per aquesta llengua com a llengua de relació. Aquest nombre de parlants (prop de deu milions), la consoliden com una llengua mitjana entre les cent llengües més parlades del món. Els responsables de l’informe van demanar el dret a un tracte igualitari, tal com reben les altres llengües europees.

42

El Congrés de Cultura Catalana ha figurat en aquesta exposició, i el President de la Fundació, Francesc Vallverdú, va ser present a la inauguració de l’esdeveniment.

Observatori de la Llengua Informe sobre la llengua catalana (2010) A principis de 2012 l’Observatori de la Llengua Catalana, conjuntament amb la Xarxa Cruscat (IEC), van presentar l’Informe de l’estat de la llengua catalana, amb dades de l’any 2010. L’informe destacava l’augment de parlants prop d’un 20% (cinc-

Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT, va considerar que «en els territoris on la conjuntura política s’ha mostrat favorable a la llengua catalana, com Andorra, Catalunya i les Illes Balears, el català es manté o avança; mentre que al País Valencià, on el continuisme institucional prolonga una política lingüística pretesament igualitarista que no prioritza la llengua històrica i territorial, hi ha un clar retrocés del català». D’altra banda, Miquel Strubell, coordinador de l’Observatori de la Llengua Catalana, afirmava que «els lectors trobaran que aquest informe, entre tots els que hem encarregat des de 2003, subratlla més l’enorme paradoxa que mostra la llengua, entre la seva dimensió i fortalesa en alguns àmbits socials, i el fet de ser víctima d’atacs polítics i ideològics. Esperem que serà d’utilitat per als polítics i diputats a qui l’enviem».

memòria d’activitats 2012


La Fundació canvia de local Des de setembre de 2012, la seu de la Fundació Congrés de Cultura Catalana és a la Rambla de Catalunya número 31. És un espai modest, que compartim amb la Fundació Catalunya (una entitat afí als objectius de la nostra fundació), però situats en una zona molt cèntrica, i per tant més pràctica i eficient a l’hora de funcionar. L’altre motiu que ens va fer decidir per aquest canvi de localització ha estat el preu del lloguer, més assequible que no pas el que pagàvem a l’antic local del Ciemen. 43

memòria d’activitats 2012


44 L’acte d’entrega a Andorra

de la realitat històrica i/o cultural catalana.

XXIIè Premi Internacional Ramon Llull Georg Kremnitz. El lingüista alemany Georg Kremnitz va ser el personatge guardonat amb el vint-i-tresè Premi Internacional Ramon Llull, premi concedit conjuntament amb l’Institut Ramon Llull, i que premia l’obra d’una persona, o d’una institució estrangera, escrita en qualsevol llengua, que hagi contribuït a una notable divulgació

Georg Kremnitz, reconegut professor a diferents universitats europees, ha escrit fins a 17 llibres i 250 articles sobre temes de filologia, sociolingüística i història de la llengua, relatives a diverses llengües romàniques, inclòs el català. Ha contribuït poderosament a difondre la llengua i la sociolingüística catalanes, no tan sols amb els llibres publicats, sinó també amb l’edició i coordinació de diferents obres, participació en congressos, i organització de trobades científiques.

memòria d’activitats 2012


El nou acord Fundació Congrés de Cultura Catalana i la Fundació Ramon Llull. L’any 2012 s’ha signat un nou conveni entre la Fundació Congrés de Cultura Catalana i la Fundació Ramon Llull, que substitueix l’antic acord, i signat amb l’Institut Ramon Llull. Aquest canvi, purament formal, va en la línia de voler donar més cobertura i difusió al premi, ja que la Fundació Ramon Llull permet dotar de representació a tots els territoris de parla catalana. El nou acord també permet que, el Director de l’Institut Ramon Llull i el President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, passin a formar part del jurat del premi. La cerimònia d’entrega del premi 2012. Aquest any 2012 la cerimònia s’ha celebrat a Ordino, Andorra, a la Casa d’Areny-Plandolit, seu de la Fundació Ramon Llull. La cerimònia inclou, a més del Premi Internacional Ramon Llull, dos premis més, el Premi de Traducció Literària, i el Premi a la Promoció Internacional de la Creació Catalana, atorgats per la Fundació Ramon Lull. Podeu llegir l’històric de guardonats al web de la Fundació.

Glosa Guardonat Georg Kremnitz, Joaquim Torres-Pla Bon dia a tothom Georg Kremnitz és un reconegut lingüista alemany, que va néixer a l’estat de Württemberg el 1945. Ha estat professor a les universitats de Bordeus III, Münster de Westfalia, Politècnica de Wuppertal, Hannover i Viena, entre altres. En aquesta última hi ha exercit la docència des del 1986, com a catedràtic de Filologia Romànica. S’hi ha jubilat aquest mateix any. Ara n’és professor emèrit i mestre de conferències. Al llarg de la seva vida fins ara, ha portat a terme una intensa activitat d’ensenyament, de recerca i de gestió d’activitats científiques, que li han valgut un ampli reconeixement. Així, ha estat membre del senat de la universitat de Münster, vicepresident i després president de l’Associació de Romanistes Alemanys, director de l’Institut de Romanística de la Universitat de Viena i president de l’Associació internacional d’Estudis Occitans, per citar alguns dels càrrecs importants que ha assumit. A més, ha estat o és editor de diverses col·leccions científiques, coeditor de dues revistes i membre dels comitès científics d’una llarga

memòria d’activitats 2012

45


sèrie de publicacions. Per tot plegat, ha rebut, entre altres, les distincions següents: Encomienda del Mérito civil, d’Espanya, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres, de França, President d’Honor de l’Associació GermanoCatalana, Sòci dóu Felibrige i Membre d’Honor de l’Associació Internacional d’Estudis Occitans.

46

Ha publicat 17 llibres i uns 255 articles. S’hi ha ocupat sobretot de sociologia de la comunicació, història, lingüística i sociolingüística, referides a diferents llengües romàniques, com són el francès, l’espanyol, l’occità, el català i els criolls. Així, ha treballat en el camp de la sociolingüística de les llengües minoritzades, del manteniment de les quals és un defensor. Sobretot de l’occità i del català. La major part de la seva obra és escrita i publicada en alemany, però també publica freqüentment en altres llengües, entre les quals hi ha el català. La llengua catalana, que domina des de fa molts anys, ha estat i és una de les qüestions que ha tractat a fons al llarg de la seva vida. Se n’ha ocupat de diverses maneres, com són la redacció de llibres i articles, l’edició i la coordinació de diferents obres, l’organització de trobades científiques, i l’extensió de l’ensenyament universitari del català en terres de llengua alemanya, activitats de les quals

faré un breu resum seguidament. Georg Kremnitz ha contribuït així poderosament a difondre la llengua, la cultura i la sociolingüística catalanes a nivell internacional en general i en el món germànic en particular. Pel que fa als seus nombrosos treballs dedicats total o parcialment a la llengua catalana, n’hi ha en alemany i en català, però també en anglès i altres llengües. Els temes tractats en aquests estudis s’emmarquen sobretot en la sociologia de la comunicació, la sociolingüística, la política lingüística, la història de la llengua, la normativització i diferents reflexions comparatives entre el català i l’occità, ja que l’occità i la seva circumstància és un altre dels seus grans temes d’anàlisi. Les notables reflexions del guardonat sobre la llengua catalana s’han succeït al llarg de les últimes dècades, a partir dels anys 70 del segle passat. A títol d’exemple, cito seguidament alguns dels nombrosos treballs que el guardonat ha anat elaborant al llarg d’aquests anys, com són: 1) un article denominat “Fabra i Alibert”, de l’any 1986, sobre la normativització del català i de l’occità, 2) el llibre Multilinguisme social: aspectes institucionals, socials i individuals, del 1990, publicat en alemany i posteriorment traduït al català, 3) un article titulat “Català, valencià, balear: respostes científiques a

memòria d’activitats 2012


qüestions polítiques”, del 2005, sobre la unitat de la llengua, i 4) la conferència denominada “Del compromís de la transició a la confrontació quotidiana. De la Constitució de 1978 fins a la sentència del Tribunal Constitucional de 2010”, encara no publicada. Aquesta conferència ha estat pronunciada en alemany a Leipzig aquesta mateixa tardor, i s’hi explica la relació entre la situació de la llengua catalana i el procés polític viscut a Catalunya durant les últimes dècades. Es tracta d’una ponència presentada al 23è Col·loqui Germano-Català. En aquesta peça oratòria el guardonat mostra el seu bon coneixement del que passa actualment a Catalunya, en general i en l’aspecte lingüístic. També fa palesa la seva capacitat de difondre internacionalment informació sobre el català. Tota aquesta àmplia i valuosa producció escrita sobre temes relatius a la llengua catalana l’ha portat a formar part en algun moment del consell assessor de bona part de les revistes catalanes del ram, com són Estudis Romànics, Treballs de Sociolingüística Catalana, Noves de Sociolingüística, Aïnes Noves (Perpinyà) i Aula de lletres valencianes. Tal com es pot veure, es tracta de publicacions repartides en diverses de les terres de llengua catalana, la qual cosa mostra l’interès del guardonat en la diversitat territorial del domini.

Una altra de les activitats de Kremnitz amb la qual ha contribuït de manera notable a la difusió de la llengua i cultura catalanes és la coordinació o edició d’obres sobre aquestes qüestions. La seva primera iniciativa important com a editor d’obres relatives al català es va produir el 1979, any en el qual va organitzar l’edició d’un llibre en alemany amb articles de sociolingüística de diferents autors catalans, que va constituir una magnífica presentació en el món germànic de la llavors naixent sociolingüística catalana. Kremnitz es va interessar i implicar amb la sociolingüística catalana des dels inicis d’aquesta disciplina, sobretot des de la seva assistència al Seminari Internacional de Sociolingüística de Perpinyà del 1977, que li va permetre conèixer bé la situació catalana d’aquell moment. Tot i que abans ja havia conegut l’obra dels primers catalans practicants de la sociolingüística. Aquest interès per la disciplina s’ha mantingut al llarg dels anys, com ho mostra, entre moltes altres coses, el fet que des de fa temps és membre de la Societat Catalana de Sociolingüística, avui filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre altres iniciatives editorials, més endavant, el 2009, va contribuir a editar en anglès, juntament amb Alan Yates i Joan Costa, un volum sobre textos de Pompeu Fabra, que representa una fita important en la

memòria d’activitats 2012

47


divulgació internacional de l’obra del gran filòleg, ja que es tracta de la primera edició dels seus textos en anglès. Georg Kremnitz fins i tot ha contribuït activament al debat conceptual en el si de la comunitat lingüística catalana, com ho mostra l’obra que ha coeditat aquest mateix any, juntament amb un altre alemany catalanòfil, Max Doppelbauer, sobre el concepte de Països Catalans, i que es denomina El concepte de Països Catalans: Llengua-Literatura-Cultura.

48

El guardonat també ha organitzat trobades científiques que han contribuït a la difusió de la llengua catalana, com és el cas del 22è Col·loqui Germano-Català, que es va efectuar el setembre del 2010 a la Universitat de Viena, i que precisament va donar lloc a l’edició del llibre esmentat sobre el concepte de Països Catalans. La seva dedicació a l’estudi i divulgació de qüestions relacionades amb el català s’ha manifestat també en la seva participació en nombrosos congressos sobre el tema. Així, entre altres, ha estat reiteradament participant en els Col·loquis Internacionals de Llengua i Literatura Catalanes, que es celebren periòdicament des de fa bastants anys. Una mostra de la seva envergadura

com a investigador d’aquestes qüestions és que l’any 2005 l’associació Germano-Catalana i l’Institut de Romanística de la Universitat de Viena van organitzar un col·loqui amb motiu del seu 60è aniversari. El tema de debat va ser: “El discurs sociolingüístic actual català i occità”, dues qüestions que, tal com hem vist, són de gran interès pel guardonat. Una altra de les maneres amb que Kremnitz ha difós el català és mitjançant la introducció, molts anys enrere, de l’estudi d’aquesta llengua a la Universitat de Viena, concretament a l’Institut de Romanística d’aquest centre acadèmic. Amb el temps, el català hi ha anat guanyant terreny i actualment compta amb dos cursos. Es tracta d’un curs de cultura catalana en català i un de llengua catalana per a estudiants de castellà. Un altre exemple, prou significatiu, de la dedicació de Kremnitz a la difusió internacional del català és que des de fa 15 anys organitza les Jornades Universitàries CatalanoAustríaques, que es porten a terme de forma alternativa un any a Catalunya i l’altre a Àustria. Aquestes Jornades, sota el patrocini de la Universitat de Viena i, des de fa uns anys, de la de Vic, reuneixen vint estudiants universitaris, deu austríacs i deu catalans, per intercanviar durant dues setmanes llengües i experiències, i conèixer

memòria d’activitats 2012


la cultura dels respectius països. A més dels dos professors que organitzen i guien els cursos, cada any hi assisteixen convidats del món de la cultura i la política d’Àustria i Catalunya, que, a través de conferències o col·loquis, tracten de temes prèviament treballats pels estudiants. Les Jornades són finançades pel Ministeri de la Recerca Científica d’Àustria. Aquest any han tingut lloc a la localitat austríaca de Payerbach.

Georg Kremnitz, Guardonat

Georg Kremnitz és un romanista important en el món germànic i internacionalment, que ha dedicat una part important de la seva activitat acadèmica i social, a estudiar i difondre arreu, diferents aspectes de la llengua i la cultura catalanes. La seva àmplia curiositat científica, el seu rigor intel·lectual i la seva capacitat organitzativa han fet que aquesta tasca de difusió tingués força èxit i àmplies repercussions, de manera que ha ajudat de manera significativa a augmentar l’interès pel català en el món acadèmic internacional. És, per tant, àmpliament mereixedor d’aquest 22è Premi Internacional Ramon Llull que avui se li concedeix.

M’heu premiat amb el Premi Internacional Ramon Llull i us dono les meves gràcies, les més sinceres. No sé si el mereixo: he fet només això que em semblava la meva obligació professional en una llarga trajectòria universitària. D’altra banda, sé que tinc un deute intel·lectual i cívic amb la cultura i amb la llengua catalanes, amb el poble català simplement, des dels 35 anys que l’observo amb atenció. És veritat, vaig començar abans, el 1967, a interessar-m’hi, a Montpeller, aleshores de la mà de Robert Lafont. Però la relació intensa es va establir a la primavera i a l’estiu de 1977 quan no hi havia encara res decidit i tot semblava possible, per un breu moment almenys. Allà, vaig veure els comportaments cívics i vaig comprendre la importància d’una recerca compromesa, al servei d’un grup oprimit. Finalment, la sociolingüística catalana fou, per a mi, una escola i una incitació

Georg, moltes gràcies i felicitats!

Georg Kremnitz 15 de desembre de 2012, Casa Museu Areny Plandolit, Ordino, Andorra Gràcies pel premi Ramon Llull Benvolgudes senyores, benvolguts senyors,

memòria d’activitats 2012

49


constant. El contacte amb els i les col·legues catalans, que aviat es convertiren en amics, em va ser un estímul continu, i els viatges als Països Catalans moltes vegades em feien el mateix efecte que quan el gegant Anteu tocava terra: m’omplien de energia i de forces noves.

50

Però, clar, l’entusiasme del 1977 es va calmar durant el procés de la transició que va ser un compromís, on tothom renunciava a la realització de les seves esperances. Veia la llum l’Estat de les Autonomies, amb un Estatut de 1979. I seguia el desencant del quotidià: quan va caler arreglar els detalls, l’Estat Espanyol no va fer prova d’aquesta generositat que del costat del més fort és sempre imprescindible quan es tractà d’organitzar la convivència entre una majoria i una minoria estructural. Aquesta manca, la vaig veure quan tornava a Catalunya durant els anys 90. Es clar, la transició no va ser una ruptura, i per això moltes coses depenien de la bona voluntat dels actors. Aquesta impressió d’un malestar permanent, alguna vegada lligat a la por d’un nacionalisme espanyol que considerava els “altres” no com un enriquiment de la societat espanyola, sinó com obstacles al floriment d’una Espanya que ja en el passat no havia acceptat la diferència, aquesta por, dic, es sentia clarament, almenys jo la sentia molt forta, encara que no s’expressi de manera oberta.

És en aquells moments que vaig pensar o més aviat témer que en una fase crítica això podria comprometre el compromís de 1977. Un element clau en l’agudització del conflicte va ser, als meus ulls, el veredicte del Tribunal Constitucional Espanyol sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006 que tendenciosament anul·lava l’entesa tàcita sobre l’autonomia cultural que feia part del compromís. Ara, després del refús del govern espanyol d’enguany de discutir una redistribució de les càrregues, les eleccions del 25 de novembre deixen una imatge complexa i contradictòria de Catalunya. Us faig part ara de les meves impressions, i us demano de comprendre que el que segueix només com impressions d’un amic sincer de fora. No sóc jo qui ha de donar-vos qualsevol consell. El qui pensava guanyar les eleccions amb l’eslògan d’autodeterminació o independència es troba en una posició més difícil que abans. És per això que una part de la premsa internacional conclou que l’aspiració a l’independència ha fracassat. En realitat, els partits que ara defensen el lema de l’autodeterminació obtenen gairebé dos terços dels escons al Parlament, mentre que els partits unionistes es queden amb una mica més d’un terç (i tots no són unionistes al mateix grau, això se sap). L’augment de la participació a les

memòria d’activitats 2012


eleccions va clarament en direcció dels sobiranistes. Però, hi ha unes reflexions suplementàries : aquesta vegada es tractava d’elegir el Parlament de Catalunya, la qüestió no era la independència. És prou conegut que, per exemple al Québec, els dos plebiscits han estat negatius en el moment on la qüestió era clarament aquesta, la independència. D’altra banda, hi ha diferències importants entre els grups independentistes. Podran avançar junts? El que queda clar és que la independència en si, sense altres mesures, no solucionarà cap dels problemes; el que sí és possible és que aquesta pot crear millors condicions per a solucionar-los. Personalment veig en el resultat d’aquestes eleccions una manifestació del “seny” dels catalans: mostren a l’Estat Espanyol, per dir-ho en llenguatge de futbol, la targeta groga. Si l’Estat Espanyol no accepta molt ràpidament a entrar en discussions sobre reformes importants, en direcció cap a un estat realment federal, es pot pensar que el procés de la independendització de Catalunya (i d’Euskadi) continuarà intensificant-se, la crisi, de social, tornarà a ser decididament política i aviat serà una crisi europea (una de més). Cal demanar-se, si el govern espanyol veu l’avís fatídic que pesa sobre el seu cap. No ho sé. Naturalment, el govern espanyol

podria també dir que un divorci consensual és preferible a una crisi de llarga durada, però ell no sembla ver la situació d’aquesta manera. És clar que actualment, quasi totes les instàncies europees donen suport a l’Estat Espanyol, dient que si hi ha una separació caldrà refer el procés de candidatura. Però, si una crisi llarga s’anuncia, no és evident que mantindran aquesta posició per sempre. El període de la guerra freda està definitivament acabat. El dret a l’autodeterminació continua essent un dels drets elementals – encara que en realitat hi ha molts casos on no s’aplica realment. Del costat català caldria admetre que molt probablement la independència de Catalunya equivaldria a una renúncia al concepte dels Països Catalans; això seria, almenys per un futur previsible, l’alternativa més versemblant. La situació és complicada i —en part— perillosa. Espero que no hi hagi solucions massa cares —cares materialment i cares humanament. Confio en el seny dels catalans i espero de la intel·ligència dels altres. Sóc molt conscient que el fet de donar-me el premi Ramon Llull en una situació tan difícil m’obliga encara més a fer costat als meus amics catalans amb tota la meva simpatia i també amb tota la meva lucidesa —intentaré de fer-ho. Gràcies.

memòria d’activitats 2012

51


Activitats del Cercle XXI 10è aniversari del Cercle XXI El 2012 ha estat un any singular perquè hem celebrat el 10è aniversari del Cercle XXI amb el Butlletí especial núm. 10. També hem publicat el Butlletí núm. 11 titulat Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica. I hem presentat el núm. 9, sobre El foment de la llengua catalana entre els joves (2006-2011): a l’institut i des del Govern, que va ser publicat el 2011. Hem continuat organitzant sopars amb persones significatives de la societat catalana a qui hem ofert la col·laboració del Cercle en matèria de llengua. Enguany els convidats han estat: 04/10/2012 - Sopar amb Irene Rigau 31/5/2012 - Sopar amb Lluís Jou 15/3/2012 - Sopar amb Eliseu Climent 52

En paral·lel, hem continuat la nostra activitat habitual amb les reunions presencials cada 3 setmanes aproximadament i coordinant-nos entre reunions a través de 2 llistes de distribució. Tot seguit detallem tant el contingut dels butlletins com la síntesi dels sopars. Tota la informació està disponible al web www.cercle21.cat, que mantenim actualitzat. Presentació del Butlletí núm. 10 i 11 del Cercle XXI La Seu Nacional d’Òmnium Cultural va acollir la presentació dels butlletins 10 i 11 del Cercle XXI el 23 de gener de 2013, que vam publicar el 6 juliol 2012 i el 29 desembre 2012. L’acte, que es va fer en el marc del programa ‘Dimecres presentem...’ de l’entitat, va comptar amb la participació de Rafael Torner (Butlletí 10), Miquel Strubell, Llorenç Andreu, Elena Sintes (Butlletí 11) i va ser presentat per Marta Torres, membre del Cercle XXI. D’una banda, el Butlletí 10 del Cercle XXI és un especial de celebració del 10è aniversari del Cercle. En canvi, el Butlletí 11 és un monogràfic sobre resultats del model lingüístic escolar de Catalunya que aporta evidència empírica sobre l’eficàcia del sistema, tant en l’àmbit pedagògic com social. Dia: 23 gener 2013, de 19 a 20.30 h Lloc: seu d’Òmnium, Diputació, 276, pral. Barcelona. Entrada lliure

memòria d’activitats 2012


Presentació del Butlletí núm. 9 del Cercle XXI El foment de la llengua catalana entre els joves (2006-2011): a l’institut i des del Govern Aquest nou butlletí del Cercle XXI tracta un tema ben actual: llengua i joves. Hi van intervenir diversos autors dels articles d’aquest nou butlletí com són M. Dolors Areny, Joan Solé i Camardons així com també la coordinadora del producte, Marina Solís. Va ser presentat per Lluïsa Julià, membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural, i Marta Torres, membre del Cercle XXI. Dia: 7 febrer 2012, de 19 a 21 h Lloc: seu d’Òmnium, Diputació, 276, pral. Barcelona. Entrada lliure Sopar amb Irene Rigau El 4 d’octubre de 2012, en el context de sentències judicials espanyoles contràries a l’extensió de l’ús del català a les aules i de declaracions sense sentit del ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, en què manifestava que “el model lingüístic català atia l’independentisme a les escoles”, una quinzena de membres del Cercle ens vam reunir per sopar amb la consellera d’Ensenyament, na Irene Rigau. El sopar va transcórrer en un ambient agradable i ple de missatges positius envers el futur immediat, malgrat el fet de parlar de qüestions tan espinoses, com ara les suara esmentades, i d’altres d’experiències personals de la consellera quant al càrrec que té i les relacions que ha mantingut i manté amb diferents representants i l’Administració del Govern espanyol. Na Irene Rigau, mestra d’ofici i coneixedora profunda de les aules —també treballà a la Formació Professional i com a inspectora—, ho té molt clar: des del seu Departament ja estan treballant per un “ensenyament propi”, lluny, doncs, del 75% del currículum que de manera obligatòria i com a mínim —malgrat el traspàs de competències— es pot dictar des de Madrid. Per altra banda, la consellera va lloar la tasca de milers de professionals de l’àmbit educatiu, especialment de mestres, pel que fa a l’extensió de l’ús del català com a llengua vehicular a les aules, i també els esforços —tant a primària com a secundària— quant a la integració en català i els darrers anys, de l’alumnat nouvingut. Finalment, en Miquel Strubell, membre fundador del Cercle i un dels

memòria d’activitats 2012

53


editors del volum Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya, el va repartir entre els assistents al sopar, inclosa la consellera. En aquest estudi presentat enguany es poden trobar arguments empírics favorables quant al model lingüístic a les escoles de Catalunya —el qual també va estar avalat l’any 2007 pel Consell d’Europa i la Unió Europea. Sopar amb Lluís Jou El passat 31 de maig vam tenir el privilegi de compartir taula amb Lluís Jou, jurista, notari i exdirector de Política Lingüística, per parlar de la situació de la llengua catalana en el sistema educatiu després de la les sentències del Tribunal Suprem i de Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que deixen la immersió lingüística en una situació d’aparent precarietat.

54

Lluís Jou va recordar que anteriorment ja hi havia hagut haver molts recursos en contra del sistema d’immersió lingüística i que va ser gràcies al Tribunal Constitucional que es va aconseguir que el Suprem acceptés aquest model. Jou també va voler destacar que això mateix ja va passar en matèria de l’acreditació del català per accedir a la funció pública, en què va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per capgirar la doctrina del Tribunal Suprem. Jou va adduir que, vist amb perspectiva, el Constitucional ha estat més favorable al català que el Suprem, però que cal mantenir una voluntat decidida a no deixar-nos trepitjar, a no arronsar-nos davant les envestides del Suprem i que és primordial que hi hagi fermesa i unitat d’acció perquè en el fons tota aquesta qüestió és només un problema polític. La conversa va ser molt distesa, apassionada, sincera. Vam veure un Lluís Jou proper, accessible que ens va recordar que en el temps que ell va ser director general de Política Lingüística també havia de fer molta negociació política i que gràcies a això i als equilibris jurídics que al llarg dels anys s’han anat fet som on som. Lluís Jou va recordar que entre 1983 i 1994 ja hi va haver molts recursos en contra la normativa catalana en ensenyament i que van ser necessàries fins a quatre sentències del Constitucional perquè el Suprem acceptés el sistema, tot i que va continuar discutint el rang d’algunes normes que no eren lleis. En matèria de funció pública va passar el mateix i vam haver d’esperar la sentència del constitucional del 1991 per capgirar la doctrina del Suprem, que considerava contrari al principi d’igualtat exigir que l’arquitecte municipal o l’advocat de la Generalitat sabessin català. Fins ara, doncs, el Constitucional ha estat més favorable al català que el Suprem. Una anàlisi

memòria d’activitats 2012


històrica ens du a constatar que sense la voluntat decidida dels governs de la Generalitat i el suport de la majoria dels partits polítics, que no es van arronsar davant de les múltiples sentències del Suprem, no seríem on som. És el que cal ara: fermesa i unitat. La LEC, tot i vigent, està impugnada i cal esperar la decisió del Constitucional. Si opta per seguir la tesi de les seves sentències precedents i mantenir la doctrina de sempre, més respectuosa amb el català que la del Suprem, serem on érem. Però si opta per reblar el clau de la sentència de l’Estatut, que sense anul·lar el sistema obre la porta a altres interpretacions, i anul·la part de la LEC, serem en una cruïlla que exigirà coratge, intel·ligència jurídica i unitat política per tornar a legislar i promulgar un text diferent que digui el mateix que diuen les lleis d’ara. I és que el problema no és jurídic, ni sociològic, ni pedagògic: és polític i la resposta ha de ser política. Un dels arguments que s’estan emprant per fer agafar por a la independència de Catalunya és que comportaria l’expulsió de la Unió Europea. És una amenaça que cal relativitzar des de la raó, atès que no hi ha cap norma als tractats de la Unió Europea que prevegi la segregació d’una part d’un dels estats que en són membres ni cap experiència prèvia. Catalunya se separaria d’Espanya i no de la Unió Europea. Sopar amb Eliseu Climent Mai un sopar del Cercle XXI havia estat tan monològic. I, de fet, l’acudit de considerar-lo un monòleg de la comèdia fóra pertinent, perquè les peripècies (absurdes, surreals, dignes del TBO) de la instal·lació de TV3 al País Valencià amb què ens va delectar l’Eliseu Climent eren per morirse de riure. Per la taula del Cardoner (ai, no, perdó, que això era el nom d’abans de multiculturalitzar-se, ara és Chardonnay. I tampoc no és cap acudit) desfilaren, i ho dic en perfet simple en homenatge a la fantàstica verborrea del convidat, en Pujol i l’abat de Montserrat, en Fuster i en Sanchis Guarner, en Barrionuevo i la Fernández de la Vega, en Max Cahner i els rectors de les universitats de València, les multes a Acció Cultural i els perdons que no arriben mai... No s’hi cabia, d’història i d’intrahistòria, ahir vespre al Cardonet, i el discurs fluid, de vegades dispersiu com només saben ser dispersos els personatges que fan història de debò, ens va retratar un homenot com pocs n’hi ha hagut al cercle, vull dir al segle, XX i XXI. Un home que podria titular les seves memòries ‘De com jo i un pot de quitrà vam desespanyolitzar un país’. Sort en tenim, que existeixi l’Eliseu, i sort que no es morirà mai.

memòria d’activitats 2012

55


informaci贸 econ貌mica


Ingressos Ingressos pròpis

Patrocinadors (0%)

12%

Aportacions d’entitats privades

34%

25%

Quotes de socis

29%

Subvencions 57

Despeses Amortització (0%) Despesa d’estructura

28%

6% Suport a altres entitats

32%

33%

Altres activitats pròpies informació textos econòmica

Premis


organismes de la FCCC


President

Joan Martí i Castells

Francesc Vallverdú i Canes

Joan Francesc Mira i Castera

Secretària

Daniel Mundet i Cerdan

Montserrat Casals i Genover

Marta Rovira i Martínez

Patrons vitalicis

Abel del Ruste i Riera †

Marc Taxonera i Comas

Miquel Strubell i Trueta

Agustí Bassols i Parés

Marta Torres i Vilatarsana

Miquel Bes i Calzadilla Josep Espar i Ticó

Comitè Executiu de la Fundació

Gregori Mir i Mayol

President

Patrons nats Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona Acció Cultural del País Valencià Obra Cultural Balear Col·legi d’Enginyers industrials de Catalunya Patrons electius a títol personal Joan Albaigés i Riera Enric Casals i Genover

Francesc Vallverdú i Canes Vicepresident Marc Taxonera i Comas Secretària Montserrat Casals i Genover Vocals Miquel Strubell i Trueta Joan Albert Casanovas i Berdaguer Marta Rovira i Martínez

Ricard Guerrero i Moreno Montserrat Guibernau i Berdun Xavier Llach i Moreno

patronat

59


Jornades previstes.Tardor 2013. Cicle Pensar Catalunya Avui. Projeccions de Futur Sessió de Política Dissabte 28 de setembre. Ripoll. Auditori Fundació Eduard Soler. Ponents: Antoni Puigverd, Montserrat Guibernau, Ferran Requejo i Joan Subirats. Modera: Albert Sàez. Acte obert a tothom.

Conferència Anual de la Fundació Dimarts 22 d’octubre, a les 19 hores. Barcelona. Sala Pati de Columnes de l’Il·lustríssim Col·legi d’Advocats de Barcelona. Ponent: Joan Manuel Tresserras. Acte obert a tothom.

Fundació Congrés de Cultura Catalana Rambla de Catalunya, 31, principal 1a B 08007 Barcelona · tel. 934 106 866 www.fundccc.cat

Butlletí 2013 FCCC  

El 34è butlletí de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you