Arranz Bravo 75-75

Page 1

Fundaciรณ Arranz-Bravo

Arranz-Bravo

Arranz-Bravo _75/75



Vicenç Altaió

Miquel Gelabert

Conxita Oliver

Víctor Aregall

Xavier Gil

Raul Paez

Natàlia Arranz

Montse González

Georgina Parrilla

Albert Arribas

Jaume Graells

Mario Pasqualotto

Jean Audigier

Rosa Inglés

Dennis Pasteunbach

Judit Barnés

Jèssica Jaques

Francesc Parcerisas

Luis Bassat

Karen Kenison

Antoni Perna

Helena Batlle

Kevin

Ricard Planas

Stacey Bellis

Gary Lang

Núria Poch

Franklin Bowles

Josep de C. Laplana

Mercè Pomers

Phebe Carter

Antoni Llena

Isidor Prenafeta

Ricardo Castro

Pere Llobera

Bernat Puigdollers

German Consetti

Joan Francesc Marco

David Quirós

Martí Cormand

Antoni Marí

Rahna

José Corredor-Matheos

Núria Marín

José Manuel Reinoso

Bernat Daviu

Roser Masip

Mar Redondo

Manuel Domínguez

Albert Mercadé

Frank Del Rio

Lluís Esteve

Aina Mercader

Joana Roda

Ferran Farré

Martina Millà

Marcel Rubio

Forever Blowing Bubbles

Àlex Mitrani

Francesc Ruiz Abad

Carme Fornés

Rosa Maria Muga

John S.

Agustí Fructuoso

Artur Muñoz

Marta Sánchez

Helmut Ganz

Silvia Muñoz Imbert

Josep Maria Solias

Jordi Garrido

Lluís Nacenta

Anna Vilar

Jordi Garcés

Inés Natera

John Wall

Moishan Gaspar

Àlex Nogueras

Daniel Zapater


Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

Arranz-Bravo 75/75

Núria Marín i Martínez

del 9 de febrer al 23 d’abril de 2017

Vicepresident

Coordinació

Eduard Arranz Bravo de Laguna

Albert Mercadé

Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito Secretari

Comissariat

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo

David Quirós Brito Coordinació Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

Fundació Arranz-Bravo Textos

Albert Mercadé Correcció i traduccions

Amics de la fundació Arranz-bravo Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison

Rosa Chico Ana Delia Garcia Alan Moore Disseny i maquetació

Estudi NaA Impressió

Actual is Design

Dipòsit Legal: B 2588-2017 ISBN: 978-84-617-7980-2

Gener 2017

Fundació Arranz-Bravo

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo

Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

© dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors © de les traduccions, els traductors


Arranz-Bravo


4_


Eduard Arranz-Bravo és un dels artistes amb una vinculació molt especial amb l’Hospitalet de Llobregat i l’ànima de la Fundació que porta el seu nom. Des de la seva inauguració l’any 2009, la Fundació Arranz-Bravo ha estat una finestra oberta a l’art contemporani a la nostra ciutat. Amb Arranz-Bravo. 75/75 es vol retre un càlid homenatge a l’Eduard, tot coincidint amb el seu setanta-cinquè aniversari. Així, la Fundació ha organitzat una exposició molt especial, amb les setanta-cinc obres més emblemàtiques i representatives de l’artista comentades per setanta-cinc personalitats del món de la cultura i la societat civil catalana. Com a presidenta de la Fundació, em sento molt orgullosa de la bona feina que Eduard Arranz-Bravo i el seu equip duen a terme en la promoció i la difusió de l’art contemporani, en col·laboració amb diferents centres culturals i educatius de la ciutat. Una feina callada, seriosa i constant que contribueix a fer de l’Hospitalet un autèntic viver de creació, exhibició i promoció artístiques. A l’Hospitalet apostem de manera decidida per la cultura i el coneixement com a motors de ciutat. Entre tots, estem assentant les bases del nou Districte Cultural, un projecte engrescador cridat a ser un potent generador d’activitats, projectes i futur. Us convido a aprofundir una mica més en l’obra d’un artista molt estimat a l’Hospitalet, Eduard Arranz-Bravo. I a fer-ho per mitjà de setanta-cinc obres indispensables. Per molts i molts anys, amic Eduard! Núria Marín i Martínez Alcaldessa de la ciutat

_5


Arranz-Bravo 75/75

Un assaig de crítica expandida

Des de la Fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75è aniversari de l’Eduard ArranzBravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. Setanta-cinc personalitats del món de la cultura i la societat civil han estat convidades a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hem proposat una selecció de setanta-cinc peces, formada per cinquanta-nou obres inèdites d’Arranz-Bravo, sis objectes de la seva col·lecció personal i deu obres provinents del fons de la Fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics d’Arranz-Bravo hi estan representats. Les setanta-cinc obres amb les seves setanta-cinc interpretacions s’exposen a la seu de la Fundació i queden recollides en l’edició que teniu a les mans. Aquest és un projecte que va més enllà de l’homenatge. Des de la Fundació ens prenem l’efemèride no com a finalitat, sinó com a mitjà per continuar treballant en les nostres conviccions fundacionals. Una d’elles, potser la principal, no és cap altra que la de la comunicació artística. Considerem que massa sovint l’art contemporani viu d’esquena a la societat. La ciutadania trepitja a penes els espais d’art, que adrecen la seva activitat als sospitosos habituals del sector. Fins i tot molts protagonistes de la cultura –poetes, escriptors, pensadors– no se senten interpel·lats per l’art dels nostres dies. L’exposició Arranz-Bravo 75/75 és una nova temptativa per mirar de capgirar aquesta realitat. I ho hem intentat inspirats en la fórmula que el crític d’art canadenc Stephen Wright anomena “art a escala 1:1”. La institució es posa a la mateixa latitud de l’espectador el qual, per la seva participació activa, ja no és espectador, sinó usuari (usership). El canvi d’escala implica també un canvi de metodologia de treball. És el que Wright anomena UIY (use it yourself). Així, a Arranz-Bravo 75/75 és l’usuari el protagonista en l’elaboració del relat expositiu. Des de la Fundació fa temps que intentem aplicar aquest canvi de praxi museística –més propera, més participativa–, que d’altra banda considerem que és reflex del que està passant en altres esferes de la societat: en l’economia, en el pensament, en la política i, és clar, també en l’art, en la seva responsabilitat humanitzadora i transmissora de coneixement. És per tot aquest convenciment que considerem aquesta exposició com un assaig de crítica expandida. L’art no només el fa l’artista. L’art és una extraordinària afirmació de col·lectivitat. Hi ha molta veritat també en la mirada verge de l’infant, en la intel·ligència espacial de l’arquitecte, en la sensibilitat del poeta, en la frescor del pintor emergent, en la sofisticació del consagrat, en l’espontaneïtat naïf del pintor amateur, en la senectut del retirat, en la curiositat de l’estudiant, en el compromís de l’associacionista, en la fe del col·leccionista, en la confiança del governant, en la lleialtat del seguidor ras de la Fundació. 6_


L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz-Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Isidor Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (José Corredor-Matheos); l’esbojarrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluís Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); la creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de Vicenç Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; l’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nordamericans vinculats a la galeria Franklin Bowles de San Francisco i Nova York; la connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Sílvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jèssica Jaques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González i Lluís Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez), i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els artistes més joves (Marcel Rubio, Raúl Páez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz i Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo i Roser Masip); i finalment, l’estret vincle amb la ciutat de l’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la Fundació amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat. A tots ells, la nostra més sincera gratitud. I al nostre Eduard, la més càlida felicitació. Albert Mercadé

Director de la Fundació Arranz-Bravo

_7


Mandolina Bandera USA Francesc Parcerisas gana su cielo Homes i dones cridant 4 Les Olímpiques Home Casa Litografies Fragment del sembrador L’escriptor i la ballarina 6 Home fons verd 1 Dibuix-­dibuix 20 Pintures i collages 5 Virgen de la Quesada Berio 2 Berio 8 Divers 4 Divers 5 Divers 6 Divers 7 Granollers Fulla Baixa Pintura 1 AB, B i Ponç 1 Aquarel·les 2 Visitantes Ton i Pepo Sol Paisatge amb figures II Jersei mides universals Jaqueta de Consol Tura Alemania 2 Reus groc 4 Nen Abraçada catalana Abraçada Lluna-­groga Nu que pensa L’Acollidora Cadaqués Austria 6 La mamà de Barcelona Barcelona Bodegó Tableau retrouvé nºVI Sèrie 50 nª2 Serie 50 nº 46 Serie 50 nº 48 Barcelonamor I Big L nº5 Corrigan dulce South love Si us plau Gran latino Tiempo I Travis Bombardo, matinal Sèrie Faith Dona diari Small Goethe V Big Goethe VI Noia-­caramba Dona-­blau Itàlia Pescadors Lola IV Pont de la Llibertat La finestra dels poetes L’Acollidora de la Fundació Tres La cosa pròpia Toro Sebastián Doctor Samarreta Zen Record del Nord 1 The worker Everduring III Afrodita Foam Educhka Holandés


Vicenç Altaió Víctor Aregall Natàlia Arranz Albert Arribas Jean Audigier Judit Barnés Luis Bassat Helena Batlle Stacey Bellis Franklin Bowles Phebe Carter Ricardo Castro German Consetti Martí Cormand José Corredor-Matheos Bernat Daviu Manuel Domínguez Lluís Esteve Ferran Farré Forever Blowing Bubbles Carme Fornés Agustí Fructuoso Helmut Ganz Jordi Garrido Jordi Garcés Moishan Gaspar Miquel Gelabert Xavier Gil Montse González Jaume Graells Rosa Inglés Jèssica Jaques Karen Kenison Kevin Gary Lang Josep de C. Laplana Antoni Llena Pere Llobera Joan Francesc Marco Antoni Marí Núria Marín Roser Masip Albert Mercadé Aina Mercader Martina Millà Àlex Mitrani Rosa Maria Muga Artur Muñoz Silvia Muñoz Imbert Lluís Nacenta Inés Natera Àlex Nogueras Conxita Oliver Raul Paez Georgina Parrilla Mario Pasqualotto Dennis Pasteunbach Francesc Parcerisas Antoni Perna Ricard Planas Núria Poch Mercè Pomers Isidor Prenafeta Bernat Puigdollers David Quirós Rahna José Manuel Reinoso Mar Redondo Frank Del Rio Joana Roda Marcel Rubio Francesc Ruiz Abad John S. Marta Sánchez Josep Maria Solias Anna Vilar John Wall Daniel Zapater


01/75

Isidor Prenafeta Col·leccionista

Veig amb sorpresa la mandolina de la seva mare, no la coneixia. Era l’estiu del 1961, pintàvem a casa seva, al carrer dels Santjoanistes, xerràvem, encara que no gaire, l’Eduard sempre ha estat home de no gaires paraules, parc, quasi monacal. Escoltàvem música (Shostakòvitx i Vivaldi i Debussy) i pintàvem junts. Ell va aprofitar una tela vella i es va posar a pintar un bodegó sense cap objecte al davant, un quadre oníric, potser subconscient, somniat, una mandolina que només ell sabia el que significava, amb un color que li sortia de dintre de l’estómac, uns raspats intensos, unes veladures i esfumats de pintor ja fet. Tenia vint anys.

02/75

Martina Millà

Programació i projectes. Fundació Joan Miró

Escriure sobre la mandolina de la mare de l’Eduard és com tocar una de les seves cordes i escoltar un so que arreplega tota la història del Mediterrani i el ressò que ha tingut arreu del món. La mandolina, l’ud, el llaüt i totes les seves variants, com objectes de ressonància que per la seva mobilitat són també el so de la diàspora, de l’anar i venir humà, del contacte, l’intercanvi i la transformació. I també és el so de la mare, del sentiment, que és una cosa que sacseja l’ànima d’una manera que la pintura, per molt sinestèsica i psicodèlica que sigui, no pot fer de la mateixa manera. Felicitats a l’Angélica i l’Eduard!

Deia Luis Racionero que l’Eduard no era Solana, però podia ser-ho. A mi em recorda més la pintura basca d’on provenia la seva família paterna. Naturalment parlo de la pintura i color d’aquella època. La seva paleta era molt sòbria, potser en aquest quadre sorprèn el pot blau, una tonalitat que no es troba en la seva obra d’aquells anys, i és que havent acabat el seu tub em va demanar que li deixés el meu, que era més solar. Per això aquest quadre té per a mi un record nostàlgic, dels temps passats de la jovenesa. Molts anys han passat, moltes coses viscudes, la seva pintura avui la tenim tots present i hi ha ploma més autoritzada per glossar-la. Només cal dir que avui és senzillament un pintor del Mediterrani.

Arranz-Bravo. Bodegón con mandolina Oli sobre tela. 60 x 73 cm. 1961. Col·lecció Isidor Prenafeta. 10_


75/01 Mandolina 63 x 21 x 14 cm. Argentina 1917 Mandolina de la mare d’Eduard Arranz-Bravo, Angélica Bravo de Laguna, provinent d’Argentina, d’on era originària. _11


03/75

04/75

Artista

Artista

Germán Consetti

Mario Pasqualotto

Siempre me han interesado los objetos que atesoran los artistas. Es una ventana abierta para descubrir al hombre detrás de su obra.

“La vida és un munt d’insignificants i iròniques ruïnes.” Pier Paolo Pasolini Le belle bandiere

Recuerdo en una visita al estudio de Eduardo cuando me mostraba esta bandera y me explicaba la inquietud que le había generado este hallazgo. A quién había pertenecido, qué lugares había andado, y cómo había llegado hasta allí.

La bandera trobada en un calaix oblidat data de 1896. Una icona de barres i estels descolorits i rovellats pel pas del temps, estels que no apareixen en la configuració històrica d’aquell període, la Confederació dels Estats de la Unió.

Este gesto me sirvió para entender mejor el universo que encierra este artista, siempre interesado en el quehacer del hombre, y así entender donde se sitúa frente a su propia obra.

Aquesta bandera, que tantes lectures ens pot suggerir, aquest símbol oblidat en un calaix de l’antiga casa de Vallvidrera, múltiples retrobaments amb el passat, vivències que transiten a través de la memòria de l’artista, amb la mirada dolça i escèptica que ens confereix l’edat.

En él hay un interés por abrir un espacio a la reflexión, a sus inquietudes más universales y en cómo reflejar esa búsqueda en su trabajo, un espacio íntimo de autoconocimiento. Y en ese sentido, la idea de la importancia de la obra como un trabajo trascendental, que persiste más allá de la propia vida.

12_

Onejar al vent i no oblidar que ha arribat fins aquí...


75/02 Bandera USA 106 x 77 cm, 1896 Bandera trobada per l’artista entre les restes de la seva primera casa a Vallvidrera, a mitjans dels anys seixanta. _13


05/75

06/75

Crític d’art

Director de TPK, centre de creació contemporània, l’Hospitalet.

José Corredor-Matheos Hay un primer Arranz-Bravo, al que corresponden dibujos y pinturas figurativas de adolescencia, varios de ellos retratos, y unas curiosas realizaciones abstractas de 1961. Le sigue una fase de primera madurez, iniciada en 1964, que me sorprendió cuando vi varias de estas obras por primera vez, en una exposición colectiva junto a otros pintores de su promoción, recién salida de la Escuela de Bellas Artes. En momentos en que el informalismo había perdido la iniciativa y se ensayaban diferentes neorrealismos que trataban de superar la abstracción, aunque manteniendo con frecuencia un lenguaje informal, aquellos jóvenes recuperaban una visión francamente realista que podemos considerar de algún modo inspirada en Picasso. Se trataba de una exposición desenfadada y valiente, que aportaba al arte catalán novedad y frescura, en momentos de incertidumbre e indecisión.

artistas de la anterior. Predominan en los óleos de aquel periodo los tonos tostados y rojizos, grises y blancos. Pueden tener un fondo neutro –negro o gris oscuro– y en algunos casos, como el cuadro que comentamos, un esbozo de tema urbano. La impresión que produce este cuadro podemos sentirla en las obras de periodos siguientes. Muchas de ellas tienen algo de metafísico, por más que veamos elementos tomados directamente de la realidad. Parece percibirse una fuerte tensión interior, al tiempo que en un primer plano se plantea generalmente un nudo, con una fuerte tensión entre factores contrarios. En el retrato de Francesc Parcerisas con sus dos acompañantes, la confrontación se revela, más que entre el retrato del poeta –realista y bien delimitado formalmente– y las otras dos figuras, entre el retrato y el personaje femenino, que asiste, estático, a la escena.

La obra que he elegido para comentar aquí es Francesc Parcerisas gana su cielo (óleo sobre lienzo de 1965 y 89x116 cm.), porque pertenece al momento en que conocí a este artista, se despertó mi gran interés por su obra y se inició nuestra amistad. El ahora prestigioso poeta efigiado aparece con un papel que acredita su celeste condición, acompañado de otros dos jóvenes: un hombre y una mujer. Otros amigos del artista los encontraremos también representados en óleos de los años setenta y ochenta. Eran, aquellos primeros años, de compañerismo, de fraternidad, con otros jóvenes que compartían las mismas o parecidas inquietudes creativas.

Podemos preguntarnos la relación que guarda este cuadro de una primera época con su etapa actual y el conjunto de su obra. Diría que, a mi juicio, en la manera en que se plantea el nudo que se da en toda obra artística y su resolución, y en el carácter estático de muchas obras, que se sitúan fuera del tiempo. Una tensión que, desde el Renacimiento, se suele plantear en general lejos de una visión sagrada. En Arranz-Bravo, el estatismo de muchas de sus figuras es uno de los rasgos que lo acerca al arte de antiguas culturas y su visión trascendente de la realidad. Algo que ahora ocurre raramente, en artistas aislados, cuando los valores simbólicos son generalmente olvidados.

Los varones aparecen, en este periodo, más individualizados, mientras el personaje femenino innominado que puede verse en varios cuadros lo hará en una suerte de prototipo que se repetirá hasta 1966. Su rostro es sereno y casi estático, de una feminidad suave y misteriosa. No se entrega: permanece como expectante, pasivo, y tiene acaso algo de La Gioconda. Y así como los varones aparecen en lo que se percibe como su tiempo, este tipo de mujer se halla un tanto idealizada. La obra del joven Arranz-Bravo era ya muy personal y se distinguía de las que realizaban sus compañeros de generación y los 14_

Agustí Fructuoso

Esta profundidad de visión, el largo y riguroso y fecundo trabajo y una independencia de la que dio ya muestra en obras como Francesc Parcerisas gana su cielo, acreditan a Eduard Arranz-Bravo como uno de nuestros mejores creadores plásticos.

Sempre m’han interessat i m’han emocionat més les preguntes que les afirmacions. Les primeres són com finestres obertes a l’esperança i la possibilitat de la utopia, mentre que les segones difícilment són transitables per als que no les pronuncien. Aquesta pintura d’ArranzBravo de quan encara no era ArranzBravo m’agrada perquè amagat dins d’un ordre molt estudiat se’ns imposa sobre totes les afirmacions el goig de l’artista en pintar. Personalment, com a pintor, aquesta obra em transporta a aquell temps serè i solitari en què la pintura a l’oli i el tacte del pinzell guiat per la mà obren el miracle d’aturar el temps.


75/03

Francesc Parcerisas gana su cielo Oli sobre tela. 88 x 116 cm. 1965 Col·lecció Fundació Arranz-Bravo

_15


07/75

08/75

Galerista

Comissari i professor de l’Escola Eina

Alex Nogueras

Lluís Nacenta

Vaig conèixer Arranz-Bravo a través del meu pare quan jo era adolescent i em començava a interessar el món de l’art. Recordo especialment una visita a casa seva a Cadaqués, on vaig observar que tenia una polaroid d’Andy Warhol al lavabo. En demanar-li si l’havia conegut em va dir: era com un llenguado fred. Aquesta conversa m’ha acompanyat sempre més i ha condicionat d’alguna manera la meva apreciació de Warhol —probablement sigui la descripció més encertada que hagi sentit mai del personatge.

No deixar mai de fer les coses que demanem als nens que facin, i avui fer-les bé.

Fascinat per l’esperit lliure d’ArranzBravo, vaig comprar aquest dibuix en una subhasta i m’hi vaig deixar tots els estalvis. Hi ha alguna cosa en ell que encara em captiva: la composició, la màgia, el cavall… o segurament el misteri que emana dels personatges. Cadascun és pràcticament monocrom, com si el color en definís la personalitat. Estan en moviment, lluny de la ciutat, en una espècie d’Ilíada grupal. I estan tots junts, formant una pinya, un nucli dens i compacte. Sempre m’he demanat què hauria passat després d’aquesta imatge, i si era d’alguna manera autobiogràfica. Potser amb motiu d’aquesta exposició l’Eduard m’ho voldrà explicar.

Els dos som balança.

09/75

Antoni Llena Artista

Eduard/Antoni L’Arranz i jo vam néixer a començament dels anys quaranta del segle xx.

Ell representa el platet de sota (el que pesa) i jo el que s’enfila enlaire (el buit). L’any 1966 vaig saber de la seva existència (és per això que he triat una obra d’aquell any). Ell ja era un pintor conegut. / Jo, encara un jove anònim. Ell ha treballat molt. / Jo no tant. Ha fet centenars d’exposicions / Jo poques. Té tres estudis. / Jo mig. Ha guanyat molts diners / Jo no gaires. Ha tingut fills. / Jo cap. Ha publicat molts llibres. / Jo dos. Només computo en plat de sota per una cosa: visc a la part baixa de la Vall de Vidre. Ell a la part alta, que és la bona. Dos cops l’any anivellem els platets de la balança fumant un puro plegats: el fum se’ns evapora al mateix temps... mentre ens anem evaporant plegats. Llena

Arranz-Bravo. Aquarel·la, 65 x 70. 1965. Col·lecció Alex Nogueres

16_


75/04

Homes i dones cridant 4 LlapĂ­s sobre paper. 32 x 24 cm. 1966 _17


10/75

Joan Francesc Marco

Cap de Relacions Institucionals de l’Ajuntament de l’Hospitalet

Vaig saber de l’existència d’Eduard Arranz-Bravo als anys setanta quan treballava amb Bartolozzi. Aleshores van formar part de l’activitat cultural que desenvolupava a l’Hospitalet una entitat ja desapareguda, l’Agrupació d’Amics de la Música, que centrava la seva activitat en la difusió de la música i les arts plàstiques contemporànies. Després, cap als anys vuitanta, en ple procés de reconstrucció democràtica i conscients que l’Hospitalet necessitava símbols que l’identifiquessin com a ciutat, des de l’Ajuntament vam contactar amb l’Eduard per encarregar-li una escultura que fos símbol i representació de l’Hospitalet. Durant aquelles visites al taller de l’artista a Vallvidrera vaig tenir l’ocasió de conèixer un ésser entranyable, que es posava a la pell “d’uns que venien de l’Hospitalet”. Un creador sensible que va saber plasmar en una magnífica escultura, L’Acollidora, l’esperit de la ciutat.

18_


75/05

Les Olímpiques Oli sobre tela. 100 x 100 cm. 1967. Col·lecció Fundació Arranz-Bravo

_19


11/75

12/75

Arquitecte

Director del Museu de Montserrat

Jordi Garcés Eduard Arranz-Bravo fon generosament casa i home en aquesta obra, i nosaltres (Garcés - De Seta - Bonet Arquitectes) hem tingut l’honor d’acollir el pintor al seu nou estudi (Vallvidrera) i, en el futur, a la Fundació Arranz-Bravo definitiva (edifici del Molí al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat). Per molts anys!

Josep de C. Laplana

El ciclop és una figura mitològica terriblement suggeridora. Només té un ull però veu el món com el cinemascop o amb ull de peix, és a dir, amb una visió àmplia i aglutinant; en ser borni, ho veu tot en la seva amplitud però sense relleu, tot igual, i a més, en tenir només un ull, és summament vulnerable. Un gra de sorra a l’ull pot deixar-lo cec. Habitualment el ciclop és un home forçut, un atlant que tot ho resol amb la seva força física, un ésser radicalment primari, rude, unilateral, mancat d’intel·ligència i saviesa. No ha estat afavorit per Atenea ni per Apol·lo. Arranz-Bravo ha ficat el ciclop engabiat en una casa de parets blanques, sense portes ni finestres. És un tipus corpulent però mut. Ho veu tot però no té res a dir, no té ni boca. Tanmateix, és un ésser humà capaç de tenir sentiments que no sap expressar amb claredat. Les ratlles vermelles sobre el pit li atorguen una certa calidesa que no té el seu entorn. Crec que Arranz-Bravo ens ha presentat en aquesta imatge una certa manera, molt trista, molt mancada d’horitzons, de ser home sobre la terra, en una substancial contradicció interna entre allò que és i allò de transcendent que li faria ser home en plenitud. Tots som una mica ciclops i tots estem una mica o bastant engabiats.

20_


75/07

Home Casa Litografies Oli sobre tela. 55 x 46 cm. 1967 _21


13/75

Bernat Puigdollers

Historiador de l’art i col·laborador del Museu de Montserrat

Desvaris i variacions de Fragment del sembrador Les paraules no abasten la sorpresa dels ulls: dues mans cercant-se en el límit infinit del blanc. Diàleg prenyat de matisos i contrasts. La boca es clou amb força, prement les dents. Un pinzell sagnant, sostingut amb la punta dels dits, deixa un rastre fràgil al seu pas. Un dubte assalta a cada mà: són els meus dits qui el sostenen o bé és el pinzell qui em sosté? El pensament s’eleva més enllà de les mans: el rastre esdevé rostre. Estupefacte, la tela no preveu uns llavis que vessen nit. Les parpelles de la boca s’obren davant uns ulls que no havia demanat.

De sobte, alguna cosa el trasbalsa: el pinzell li cau de les mans. Un punt vermell, clavat a terra, en deixa constància. Recula unes passes. Observa la tela fins a topar amb la mirada d’un quadre sense ulls. Es fixa en els llavis de pintura fresca. Aleshores comprèn: només té boca per tenir set. Abandona la sala. L’autor i el quadre busquen nous eixos on tornar-se estables.

El pintor, sorprès, murmura quelcom incomprensible però, estàtiques, les orelles eviten els mots. Continua observant la descoberta de les mans, dibuixant el perfil inexistent de cada cosa, la sonoritat d’uns llavis closos, el silenci obscur d’una parpella. Els seus ulls, abismes insondables, àvids de llum, s’eixamplen més enllà del límit.

Bernat Puigdollers Dibuix sobre paper. 21 x 14,8 cm. 2016 22_


75/06

Fragment del sembrador Oli sobre fusta, 55 x 46 cm. 1967 _23


14/75

Francesc Parcerisas Escriptor

El pis de Muntaner 155 El desembre de 1967 la Jackie Haslam i jo ens vam casar a Bolton, prop de Manchester, per l’Església anglicana. En tenim unes fotos molt divertides: ella amb un vestit blanc de faldilla curta, a l’estil Mary Quant, i un cap (una gorra) fent conjunt, molt a la moda, i jo amb barba, vestit fosc i corbata. Devia plovisquejar perquè aguanto un paraigua gran amb la mà dreta mentre la Jackie adopta una positura de ballarina. El quadríptic és el que en aquella època en deien un regal de noces. La Jackie i jo ens havíem conegut feia alguns estius i ens havíem anat veient, amb les intermitències naturals del cor i de l’edat, fins que havíem decidit viure junts. Jo havia hagut de marxar de casa dels pares, que solien ser d’una considerable tolerància, perquè la Jackie i jo ens anàvem a passar en parella unes setmanes de vacances a Can Blell, un petit paradís a la badia de Portmany. Casar-nos era l’única manera que ella pogués venir a Barcelona i que poguéssim viure junts. De fet, quan vam voler legalitzar el matrimoni anglicà a l’ambaixada espanyola a Londres, la funcionària ens va engegar escales avall —literalment— cridant-me que me n’aniria a l’infern. Vaig haver d’anar als jutjats de Barcelona amb tres amics, un d’ells un caputxí amb qui havíem estudiat plegats, per fer una apostasia de la fe catòlica —en dec ser un dels pioners!—. El llarg, molt llarg etcètera de les circumstàncies de l’època d’aquestes pintures potser ara no fa al cas. El que sí que em suggereix el quadríptic és que dels meus amics, dels coneguts, de la gent de la meva edat amb qui em relacionava jo era un dels primers a casar-me. L’Eduard Arranz n’era un altre, ja tenia un fill i vivia en una torreta del carrer Mont d’Orsà; a través dels germans Sobré ens havíem fet molt amics. La casa dels amics casats sempre era un punt de trobada per als qui encara vivien a casa dels pares. Mentre jo vaig viure a casa dels meus, a Pedralbes, l’Eduard i jo fèiem grans passejades per la carretera de les Aigües, de casa seva a casa meva, repassant les nostres ambicions, els projectes, el món i l’estructura de l’univers. Fins i tot havíem celebrat el Primer de Maig en 24_

un pícnic psuquero a la llera del Besòs. Fèiem —com pertocava— volar coloms, però treballàvem de valent. Sovint ens escrivíem: quan l’Eduard va haver de fer la mili i quan jo la vaig fer a Jaca (l’Eduard pujava algun cap de setmana per acompanyar la Jackie amb el seu sis-cents, per unes carreteres plenes de giragonses, de clots i a unes, segons ella, velocitats espaordidores) i ens escrivíem per explicar-nos les nostres dèries del moment. Però he de tornar enrere. La Jackie i jo vam arribar a Barcelona a finals de 1967 i de seguida vam anar a viure a un pis del carrer Muntaner 155, un principal estret, amb un balcó per on entrava una única escletxeta menuda de llum. Era un pis que el meu avi havia tingut llogat com a despatx durant anys i que vam aconseguir que La Caixa, que n’era la propietària, ens traspassés. El vam arreglar amb la col·laboració dels amics i l’habitual bona disposició del meu pare: el vam buidar, el vam pintar tot de blanc, vam encatifar la sala d’estar amb una moqueta de color blau marí i vam posar un matalàs al terra del dormitori. No teníem mobles però vam recollir capses de Johnny Walker, que eren de fusta forta i quadrades, i les vam pintar de blanc: ens servien d’armaris i prestatgeries. Escampats pel terra teníem tot de coixins morats i blaus, una gran Union Jack, globus de vidre blancs amb llum, garrafes de vidre buides, un bust femení clàssic de guix i un piano vell pintat de blanc que van regalar-nos els amics amb qui sempre compartíem aquell paradís de Can Blell a Portmany. En aquest escenari, central, damunt el piano, hi havia el quadríptic que ens van regalar els amics pintors: Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi, Robert Llimós i Gerard Sala. Als quadres s’hi veuen les volgudes referències al tema que ens pertocava: l’escriptor i la ballarina. A més, els colors blaus i morats són ben bé els colors de la sala del nostre pis. Fa un parell d’anys vaig retrobar els quadres, que havien quedat desats deu o quinze anys en un altell, i vaig escriure a la Jackie per preguntar-li què volia que en fes. Vam decidir que el millor lloc on podien anar a parar era a la Fundació: el quadríptic és, per a tots nosaltres, el record d’una època feliç i irrecuperable —potser caldria dir feliçment irrecuperable—, que serveix per explicar com ens hem anat construint. En una de les visites de la Jackie

a Barcelona vam anar amb l’Eduard a la Fundació i ens vam fotografiar davant el quadre, com si ens fotografiéssim davant un grapat de vells records silenciosos. He de dir, però, que, a banda de les múltiples col·laboracions i experiències compartides amb l’Eduard Arranz (els tres germans Parcerisas hem tret en algun moment el nas en alguna de les seves teles), l’Eduard i el Rafa Bartolozzi van tenir, en aquells anys nostres al pis del carrer Muntaner (entre el 1967 i el 1969), dues actuacions més molt destacades, aquestes per desgràcia de caràcter involuntàriament efímer. No recordo si tenien les claus del pis, o si el meu germà els les deixava, però, a banda del quadríptic, ens van obsequiar amb dues obres més: l’una era una línia fina, de set o vuit metres, pintada a la paret, una línia lleugerament accidentada, formant algun turonet i arbre, o amb algun personatge, que recorria el llarg passadís des de l’entrada fosca, a la banda de l’escala, fins a la sala d’estar. Era una intervenció subtil, no gaire visible (el passadís tenia per tota il·luminació una bombeta feble, precària), que ens vam trobar inesperadament un dia, en tornar d’algun viatge, o d’algun cap de setmana. (En aquell pis, el fantasma dels “amics pintors” sempre hi era present.) La segona intervenció va ser d’escala molt més grandiosa: van pintar-nos un gran mural molt acolorit a la part interior del bany, per damunt de la banyera i fins a l’alçada de la cortina de la dutxa. Amb la cortina de la dutxa tirada no ho veies, però si la corries i entraves a la banyera hi eres acompanyat de figures entortolligades, taques i punts, colors llampants i formes subtils i provocatives. La pintura havia estat feta damunt de l’esmalt del bany, no gaire bo, i la calor i el baf de la dutxa van començar a pelar aquell fresc formidable que saltava a poc a poc, com qui pela la closca d’un ou dur. No recordo que ningú pensés a fer-ne cap foto (no pensàvem en aquestes possibles permanències, només a divertir-nos i a ser feliços). El quadríptic és encara l’exemple més clar d’aquella relació d’amistat d’una colla de joves artistes. Si no en podem seguir els altres rastres a les parets d’aquell pis del carrer Muntaner, en trobaríem, però, moltíssimes proves a la correspondència, els textos o les fotos que en una carpeta o altra es deuen conservar. Gràcies a aquells anys fonamentals, l’amistat amb l’Eduard encara avui continua intacta.


75/08

L’escriptor i la ballarina Bartolozzi, Arranz-Bravo, Robert Llimós i Gerard Sala Oli sobre tela. Políptic, 46 x 55 cm cada obra. 1967 Col·leccio Fundació Arranz-Bravo (Donació Francesc Parcerisas)

_25


15/75

Ferran Farré

Escultor i director del Centre Cultural Sant Josep, l’Hospitalet.

El 1967 jo tenia onze anys, vivia en un poble de pagès i no sabia res de l’art; van haver de passar uns quants anys fins que vaig descobrir què era tot això, i la possibilitat de poder-m’hi capficar; encara en van haver de passar més per adonar-me que no sabria pintar mai, i que era en les tres dimensions on em trobava més còmode, i encara en vaig necessitar més d’anys per arribar a pensar un projecte que es va dir “obra sobre paper”, i que es tractava de posar petits objectes sobre piles de paper. 6, objectes sobre paper, m’ha semblat una peça que, tot i venir de la meva infància, em connectava amb la màxima contemporaneïtat.

26_


75/09

6 Objectes sobre paper. 64 x 69 cm. 1967 _27


16/75

17/75

19/75

Directora de programació de la Franklin Bowles Galleries

Artista

Deu anys. Alumne de l’Escola Pau Vila

Stacey Bellis

“A painting is not a picture of an experience; it is an experience.” Mark Rothko As the 1970s approached, the transmission of ideas in an increasingly interconnected global art scene brought a new urgency to the world of contemporary art. Arranz-Bravo was painting expressive figures in an abstracted style during a time when painting was considered an outmoded practice; many argued that painting was finished. These early years were key moments in the artist’s development and growth, and his bold, intense and audacious explorations continued in spite of the predominant art thinking of the time. This small work on paper created by Eduardo in 1968 is in direct dialogue with other figurative artists of the period like Gaston Orellana, Nathan Oliveira and Paul Wonner. Like them, his path always lies in figuration. With other artists of the time, Eduardo explored the space between abstraction and figuration and found there was no line dividing the two. In Home fons verd 1, we have a figure whose presence is abstracted by energetic strokes, emerging from a rich field of glorious green. Wrested from the artist’s imagination, this simple composition of figure, two lines and colour underscores the artist’s abilities to impart deep feelings of infinite space with just a few elements. This use of structure, balance and colour prefigures characteristics that would become hallmarks of his later work. To work with what you love, to be surrounded by art, is an immersive, visceral and tactile experience. The encounter and appreciation of art is something that changes all of us, but to truly comprehend and seriously collect great art, that is something else. I have been fortunate in my thirty-five years with the gallery to have worked with a serious group of dedicated professionals that have enabled collectors to discover the work of Eduardo Arranz-Bravo. I’ve had the opportunity to explore the world of art, personally knowing and understanding artists – it is an opportunity that I’ve never taken for granted. Big Love Eduardo, Big Big Love. Stacey 28_

Gary Lang

Kevin

SWALLOWING swallowing fears, correcting his course in tandem with air thrusts softer than a human breath John the Fixer; methodical and precise, brutal and simple loyal to uncertainty with nowhere to pray Gary Lang 2016

18/75

Artur Muñoz

Professor de l’Escola Eina i responsable del Servei Educatiu de la Fundació Arranz-Bravo

José Manuel Reinoso Cano

Director de l’Escola Pau Vila, l’Hospitalet de Llobregat

Hola, amics de la Fundació, Avui he passat les imatges de les obres de l’Arranz-Bravo als alumnes de tercer i quart durant la meva classe de música dels dimecres a la tarda. Els he deixat comentar lliurement cada imatge amb el que els suggeria i després de sentir moltes descripcions sobre el que sembla aquesta o aquella figura, de si m’agrada o no m’agrada, el Kevin, de quart, ha coincidit amb mi en aturar-se en l’obra Home fons verd 1. Ha dit: “És real”. Així de simple.

Em llevo a les 7.50. Fa fred. Em calço les sabatilles esportives i surto a córrer. Estiro, em dutxo i esmorzo. Són les 9.50. Arribo a l’estudi i miro Home fons verd 1. Durant setanta-cinc minuts estudio la peça i procuro una resposta. Un pintor, deia Marcel Duchamp, és aquell que pinta cada matí, aquell que pot pintar ràpidament o lentament però que sempre està pintant. L’Eduard és sens cap mena de dubte un d’aquests pintors.

M’ha fet pensar en la relativitat de la “realitat”. En com de diferent viu i veu el món un nen de nou anys. En la impossibilitat que tenim de conèixer veritablement l’essència autèntica i absoluta del que ens envolta. I que potser, la manera més humana de fer-ho, o d’aproximar-nos a la seva comprensió, sigui a través de l’expressió artística. L’art ens ajuda a entendre la realitat.


75/10

Home fons verd 1 Pintura sobre paper. 45 x 31 cm. 1968 _29


20/75

Pere Llobera Pintor

La primera imatge és un quadre meu (no volia col·locar-hi una imatge meva però al final n’he posat un munt...). Es tracta del quadre Fish me (Pesca’m), que vaig fer durant la meva residència a Holanda. Òbviament aquella residència era un viver d’artistes on la gent podia venir a pescar-te, o no. El quadre se’n riu d’aquesta circumstància, però de tort, com en aquells riures tristos de Marcel Marceau. La cosa és que els passadissos i jo tenim una història i aquest quadre d’Eduard Arranz-Bravo m’hi ha fet pensar. Òbviament el seu és un quadre més fondo que el meu del peix. En el seu veiem un home sense sortida, abocat a arribar al límit d’aquest passadís, bé sigui per curiositat (llavors és un espai expositiu), bé sigui per les circumstàncies (llavors és un tràngol metafisicoafectiu), o per un càstig (llavors podria ser fins i tot un quadre polític). Això no es pot saber a causa de la indeterminació del dibuix. Parlem d’un camí? o d’un passadís domèstic? o directament d’un símbol? Sigui el que sigui, l’autor ha jugat —com a les cançons de Dylan— a no dir obertament el què, tot i que obertament s’està dient una cosa. He començat humorísticament en fals, ho confesso; i en realitat volia agermanar dos quadres fent el truc de l’il·lusionista, que distreu amb una mà (la mà de la forma: la forma del passadís) mentre fa i desfà amb l’altra (els continguts: potser tràgics). En realitat jo llegia l’atzucac de l’home vermell com l’atzucac del pobre Balbino (quadre adjunt). L’home vermell s’allunya de l’espectador fins a restar sol i paralitzat, i l’altre ve del poble per a oferir-nos el rostre des d’una dimensió espectral que mai no podrà creuar, car el camí està tallat sota els seus peus, talladíssim. Un em sembla com si hagués viscut i estigués decebut per l’experiència, pels límits descoberts, i l’altre sé del cert que no ha viscut prou, ni ha tingut temps de fer cap descoberta. Finals abruptes. Adjunto també la síntesi de Balbino amb negre i groc que, per fer més complex encara l’il·lusionisme, era de veritat de veritat el primer quadre que m’ha vingut al cap en veure el de l’Eduard. Però podria continuar amb els passadissos de 30_

Serafín Álvarez... i així una bona estona amb quadres de Kitaj, una acció de Mac Carthy, etc., etc. De vegades quan no trobo paret he de parar jo sol. Un altre dia parlem del sentit de la mesura. Caldria remarcar que he escomès aquest quadre de l’home a l’atzucac per motius estrictament personals, per això el bolcat de treball propi. L’obra d’Arranz podria ser abordada des d’infinits aspectes i jo tenia unes paraules a punt per parlar de passadissos i camins barrats. Felicitats per la iniciativa i BRAVO ARRANZ! (t’hauran fet aquesta broma pel cap baix durant setanta-cinc anys no?)

Fish me


21/75

22/75

Regidor de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet

Crític d’art

David Quirós

Serrat & Sabina. Cantares: “Caminante no hay camino” Todo pasa y todo queda Pero lo nuestro es pasar Pasar haciendo caminos Caminos sobre la mar Nunca perseguí la gloria Ni dejar en la memoria De los hombres mi canción Yo amo los mundos sutiles Ingrávidos y gentiles Como pompas de jabón Me gusta verlos pintarse de sol y grana Volar bajo el cielo azul Temblar súbitamente y quebrarse Nunca perseguí la gloria Caminante son tus huellas el camino y nada más Caminante, no hay camino se hace camino al andar Al andar se hace camino Y al volver la vista atrás Se ve la senda que nunca Se ha de volver a pisar Caminante no hay camino sino estelas en la mar Hace algún tiempo en ese lugar Donde hoy los bosques se visten de espinos Se oyó la voz de un poeta gritar Caminante no hay camino, se hace camino al andar Golpe a golpe, verso a verso Murió el poeta lejos del hogar Le cubre el polvo de un país vecino Al alejarse, le vieron llorar “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar” Golpe a golpe, verso a verso Cuando el jilguero no puede cantar Cuando el poeta es un peregrino Cuando de nada nos sirve rezar Caminante no hay camino, se hace camino al andar Golpe a golpe, verso a verso

Jordi Garrido Sovint m’he qüestionat què és exactament un artista. Per definició és aquell que ​c rea art, però la naturalesa alquímica d’aquesta creació —la de mesclar elements que quasi màgicament donen lloc a una obra— em fa creure que un artista és molt més que un ésser humà que crea art. Tinc la sensació que l’home vermell que s’està davant la immensitat verdosa és un d’aquests individus tan singulars: mira endavant i s’està quiet, silent, davant nostre, a la vora de l’abisme. Ens gira l’esquena, a tu, a mi i al tot, perquè ha pres la decisió de canviar el món, de revolucionar-lo, i només ho pot fer a través de l’art.

ment per descobrir l’amarga sorpresa: són morts. Sense déus no hi ha foc i, per tant, Prometeu ja no té res a robar i transmetre a la humanitat; de fet, sense déus Prometeu no existeix. Davant l’evident contrarietat d’aquest descobriment no li queda alternativa: ell tampoc ha d’existir, i per això està a punt de precipitar-se a l’abisme. N’estic segur, ho farà. Es deixarà caure per així desaparèixer, amb la intenció última que els que ens ho mirem —tots els que no som ​ell— ens adonem que l’autor desapareix perquè sigui la seva obra i no ell directament qui convoqui la humanitat a encendre’s, cremar, i d’aquesta manera, renéixer canviada.

L’artista és el Prometeu que es responsabilitza de la flora, la fauna, i amb elles, de la humanitat; arrisca la vida per robar el foc als déus i repartir-lo entre els homes, amb l’esperança que aquesta flama pugui cremar les tenebres en què viuen i omplir de feixos de llum el seu avenir. Però la flama sola no faria res. Igual que ell, s’estaria, roent i crepitant, al mig de la verdor del temps; la seva llum es perdria en l’infinit, sense alterar ni una coma de la realitat. El foc no ha de canviar el món, no pot, li és impossible: l’entorn és, a més de sord, cec i mut, ignífug. No obstant això, tot mur, per infranquejable que sembli a priori, té un punt feble. En aquest cas, el taló d’Aquil·les del mur de la humanitat no és altre que l’artista mateix, ja que és el que té la capacitat, al llarg de la seva pròpia evolució i de la maduració del seu llenguatge intrínsec, de transformar-se. I és aquest el subjecte fruit de la transformació de l’artista a través de la seva pròpia creació, que des de la seva vida li és possible canviar la dels altres. Mirant enllà en la llunyania, la figura distant, rogenca i solitària encara el buit, un buit que roman a l’interior de tot individu, ple del miasma verd del futur, sempre inquietant i angoixant però al mateix temps curull de potència i, sobretot, d’esperança. Ell s’està allà, al límit, ha pres la determinació de fer un pas endavant i sobresortir de la massa: és artista, és un lladre. Ben mirat, potser cal repensar el moment que representa aquest instant. Potser l’artista —l’autor— tot just acaba d’intentar robar el foc als déus, única_31


23/75

Roser Masip

Professora de dibuix Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona

75 Adjectius dibuixables (Descriptius subjectivament de “Dibuix-dibuix 20”)

Enigmàtic Inquietant Insinuant Arquitectònic Auster Conceptual Contemporani Decolorista Imaginari Quiet Subtil Sensorial Somiador Teatral Estable Esquívol Genuí Harmònic Plausible Polit Opac Evocador Escenogràfic Vinculant Profund

32_

Suggeridor Precís Planimètric Endreçat Delineatiu Controlable Habitable Curiós Blan Asimètric Serè Polifacètic Ple Espaiós Envoltant Siluetejable Sintètic Presencial Perspectiu Pensant Retallable Absent Atemporal Comprensible Dependent

Oníric Sensual Poètic Intimista Paisatgístic Original Creatiu Fràgil Instintiu Sensible Experimental Nítid Lineal Pesant Reposat Silenciós Direccional Contornejable Fragmentari Fugisser Equilibrat Estructural Interpretable Memorable Subjectiu


75/11

Dibuix-­dibuix 20 Collage i pintura sobre paper. 26.5 x 25 cm. 1969

75/12

Pintures i collages 5 Collage i pintura sobre paper. 50 x 49 cm. 1969 _33


24/75

Josep Maria Solias

Director del Museu de l’Hospitalet

La Verge de Quesada és, alhora, una divinitat ctònica i fluvial. Els seus antecedents entronquen d’una banda amb les arrels tel· lúriques, de l’altra amb el moviment aquàtic i, en darrera instància amb la Deessa Mare primordial. És, per tant, la representació d’un culte immanent i terral però que alhora flueix i és generador de vida. Molta potència simbòlica reunida en una sola imatge. Excessiva. I la forma? Cau dins el que hom pot esperar d’una talla popular. Però les característiques formals recorden instàncies cromàtiques, solucions formals, coses intangibles que no em són desconegudes. I què em recorda? Precisament l’obra d’Arranz-Bravo. Premonició de Cesáreo Rodríguez Aguilera? Formes essencials que vénen del passat? Eugeni d’Ors s’ha reencarnat en la Verge de Quesada?

34_


75/13

Virgen de Quesada 36 x 14 x 16 cm. 1650. Col·lecció de l’artista. Regal del crític Cesáreo Rodríguez Aguilera als anys setanta. _35


25/75

Àlex Mitrani

Historiador i crític d’art

La història de la pintura moderna té una raó i un desig amagats: la música. Des dels títols de James A. McNeill Whistler on explicita l’analogia musical amb la composició cromàtica, fins a les aquarel· les líriques i atonals de Kandinski en diàleg amb Schönberg, la pintura ha volgut dissoldre la representació i multiplicar-se en l’emotiva i misteriosa potència de la música. Enllaçant amb aquesta genealogia experimental, Luciano Berio és una de les figures fonamentals de l’avantguarda en la música culta del segle XX. Va ser pioner en l’ús de mitjans electrònics, que emprava per construir uns collages dinàmics i expressius on veus i instruments s’encavalquen i enllacen en un caos ordenat i fascinador. L’efervescent i eruptiu crescendo de formes que Arranz-Bravo multiplica a Berio 8 evoca l’ímpetu de la música i l’entusiasme cromàtic i figuratiu que desencadena, fet d’associacions i imatges que semblen venir del subconscient. Els petits fums, tal vegada dalinians, es projecten com els eloqüents fumetti del còmic o com febrils ejeccions seminals. Una mà, un rostre, unes determinades geometries, se succeeixen atropelladament, animades per l’alegria d’una existència visible feta possible per la música. Arranz-Bravo ens suggereix la possibilitat d’un optimisme sensual, entròpic, encisador —inclosos els seus monstres—, captivador perquè ens promet laberints que només entenem amb la difosa claredat de la imaginació. Les utopies i les inquietuds de finals dels seixanta són totes aquí, en aquest paisatge de voluptuosa i barroca ambigüitat.

36_


75/15

Berio 8 Collage i pintura sobre paper. 40 x 30 cm. 1970

75/14

Berio 2 Pintura sobre paper. 28.5 x 23.5 cm. 1970 _37


26/75

27/75

Mar Redondo

Aina Mercader

Professora de Fotografia Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona

Un dels aspectes extraordinaris de la creació és com possibilita i encomana l’afany de conèixer. L’experiència de certes obres dispara pensament, emoció. Algunes conviden a relacions triangulars. La raó prova d’explicar el perquè de l’atracció intuïtiva per l’obra. Però, de fet, ja s’ha esdevingut: s’ha activat el record. Una conversa a tres bandes. Divers 5 ha fet present un text, un gaudi a dues veus. I gairebé immediatament, sense adonar-me’n, he estat espectadora d’un diàleg entre Pessoa i Arranz-Bravo: enrojolar-se, estremir-se, intimar. Olors domèstics, papers pintats. Hem passat l’hora del te conversant tots tres.

Crítica d’art

Todas as cartas de amor são

Ridículas. Não seriam cartas de amor se não fossem Ridículas. Também escrevi em meu tempo cartas de amor, Como as outras, Ridículas. As cartas de amor, se há amor, Tem de ser Ridículas. Mas, afinal, Só as criaturas que nunca escreveram Cartas de amor É que são Ridículas. Quem me dera no tempo em que escrevia Sem dar por isso Cartas de amor Ridículas A verdade é que hoje As minhas memorias Dessas cartas de amor É que são Ridículas. (Todas as palabras esdrúxulas, Como os sentimientos esdrúxulos, São naturalmente Ridículas.) Álvaro de Campos 21 / 10 / 1935 PESSOA, Fernando. Cartas a Ophélia. BarcelonaBuenos AiresCiudad de México: Libros del Zorro Rojo, 2016, p. 169-170 .

38_

“que el tiempo pasa y nos vamos descomponiendo, es algo que está muy claro. Que no sabemos qué es eso que se nos descompone, también. Que el hecho de ir hacia una muerte inmortal después de la muerte nos convierte ahora en zombis, en vivientes muertos, clarísimo.” Agustín Fernández Mallo


75/16

Divers 4 Collage i pintura sobre paper. 51 x 65 cm. 1971

75/17

Divers 5 Collage i pintura sobre paper. 51 x 65 cm. 1971 _39


28/75

Inés Natera Muñoz

Ciutadana de l’Hospitalet

Interpretació dels collages de l’Eduard amb la foto dels meus pares que, migrats d’un poble de Sevilla, han viscut sempre a l’Hospitalet.

29/75

Rosa Mari Muga

Cap de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet

Día Doce sin tí: he conocido a alguien, soy yo. Voy a darme una oportunidad. Elvira Sastre Nota:

Elvira Sastre (Segòvia, 1992) és una poetessa, escriptora, filòloga i traductora literària.

40_


75/18

Divers 6 Collage i pintura sobre paper. 50 x 65 cm. 1971

75/19

Divers 7 Collage i pintura sobre paper. 50 x 65 cm. 1971 _41


30/75

Moishan Gaspar

Director de la Fundació Gaspar

La carpeta Granollers, fulla baixa va ser editada per la Sala Gaspar l’any 1973, amb textos de Francesc Parcerisas i litografies de Rafael Bartolozzi i Eduard Arranz-Bravo. De les obres que componen l’exposició Arranz-Bravo 75/75, era l’elecció més òbvia per a mi. Amb aquesta elecció vull fer un homenatge a tots els anys de trajectòria conjunta de l’Eduard Arranz-Bravo i la Sala Gaspar. Van ser més de vint anys des d’aquella primera exposició l’any 1966, Nuevas expresiones. Vint anys en els quals es van succeir les exposicions individuals, col·lectives, les conjuntes amb el recordat Rafael Bartolozzi i les edicions d’obra gràfica i llibres. La Sala Gaspar és coneguda per les grans exposicions de Picasso o Miró, però cal reivindicar el paper que va tenir la nova generació d’artistes dels anys seixanta, amb l’Eduard ArranzBravo al capdavant, dins del creixement de la galeria. Tots ells van ajudar que la galeria fos un referent de la contemporaneïtat, no només a la ciutat sinó a tot l’Estat. A més, tots plegats van ajudar al fet que Barcelona se situés com una de les ciutats capdavanteres en el panorama internacional de l’art contemporani. Amb aquest petit homenatge vull agrair no només tot el que l’Eduard Arranz-Bravo va ajudar a aconseguir per a la Sala Gaspar, sinó el seu esforç per ajudar la comunitat artística local, un esforç que continua duent a terme des de la Fundació Arranz-Bravo. Eduard, moltes gràcies i per molts anys!

42_


75/20

Granollers Fulla Baixa Sèrie de litografies, 65 x 50 cm (Editat per Sala Gaspar, Barcelona). 1973 Col·lecció Fundació Arranz-Bravo

_43


75/21

Pintura 1 Pintura sobre paper. 50 x 65 cm. 1972 44_


75/22

AB, B i Ponç 1 Tinta sobre paper. 30 x 20.5 cm. 1973

75/23 Aquarel·les 2 Aquarel·la. 40 x 33 cm. 1976 _45


31/75

32/75

Patró de la Fundació Arranz-Bravo i col·leccionista

Patrona de la Fundació Arranz-Bravo. Filla de l’artista

Luis Bassat

Tinc devoció per l’art contemporani i per l’obra d’uns pocs artistes, com l’Eduard Arranz-Bravo, que vaig conèixer, fa ni més ni menys que mig segle, quan va exposar a la Sala Gaspar i de qui sóc col· leccionista impenitent. Els seus quadres, que veig constantment per les parets de casa meva i per les del nostre museu, la meravellosa Nau Gaudí de Mataró, em diuen molt, i alguns, molt més. Com Visitantes Ton i Pepo Sol, un oli sobre tela de mesures generoses, dos metres d’alt per u seixanta d’ample, pintat el 1976. Els personatges són la parella Ton i Pepo Sol. La Ton la vaig conèixer poc. El Pepo, molt. Fou publicitari, es va reconvertir en productor d’espots publicitaris creant una de les empreses més reconegudes del sector: Ovideo, on es van produir molts dels millors treballs creatius de la meva agència de publicitat, Bassat Ogilvy. I vam acabar sent socis quan el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona’92 ens va obligar a fusionar les nostres propostes de cerimònies, perquè, segons ells, no volien prescindir de cap dels tres “déus” que tenia cadascuna d’elles. Vam treballar molt dur durant quasi tres anys i vaig veure com el clarobscur de la seva cara, que tan bé va pintar l’Eduard Arranz-Bravo, mutava de la serietat més circumspecta a la rialla més alegre i també, en alguna ocasió, a l’emoció i la llàgrima. Pepo fou amic i veí de l’Eduard a Cadaqués. Es van trobar molt allà i a casa de l’Eduard a Tarragona, al costat d’aquella vidriera per la qual l’Eduard fa entrar la llum que il·lumina el coll i els punys blancs de la camisa d’en Pepo. Res em faria més feliç que poder ensenyar, algun dia, aquest quadre a la Nau Gaudí de Mataró, com a homenatge a dos amics que he estimat i admirat molt: l’Eduard Arranz-Bravo i en Pepo Sol.

46_

Natàlia Arranz

La sèrie Visitantes sempre m’ha agradat molt, m’evoca records. Em recorda la infantesa, Margodí, Cadaqués, amics del meu pare, el Pepo, la Ton, la Maru, el Mariano, la Frankoise, la Paola... Anar a Margodí els caps de setmana era una experiència, sempre hi havia “visites”, amics que venien a passar el dia, a menjar una paella, fer una calçotada... Sempre rodejats d’artistes, arquitectes, fotògrafs, intel·lectuals... que a part del dinar sempre muntaven alguna cosa, projectes que a mi em semblaven increïbles —pel·lis, happenings, pintar edificis, expos...— ho veia tot espectacular, tenia deu anys! En aquest cas també recordo els estius a Cadaqués, sempre rodejats d’artistes i amics, entre ells el Pepo i la Ton, que també vivien a l’antiga fàbrica de sardines de Cadaqués, un edifici que ocupa gairebé tot el carrer, que Lanfranco Bombelli (arquitecte i creador de la Galeria Cadaqués) va reconvertir en apartaments, estudis... i la mítica Galeria. El Pepo, anys més tard, em va posar en contacte amb la meva primera feina com a dissenyadora, ara ja fa gairebé trenta anys. Per a mi, a aquesta sèrie no li caldrien títols. Els reconec a tots! I... de tots i cada un tinc un record.


75/24

Visitantes Ton i Pepo Sol Oli sobre tela. 200 x 160 cm. 1976 Col·leccio Fundació Arranz-Bravo

_47


33/75

Forever Blowing Bubbles (Joana Roda i Bernat Daviu) La imatge ĂŠs un plat Eduard style que menja per esmorzar.

48_


75/25

Paisatge amb figures II Pintura sobre paper. 50 x 65 cm. 1978 _49


Arranz-Bravo a l’estudi de Margodí, Tarragona, 1978.

50_


75/26

Jersei Mides Universals 68 x 61 cm. 1978 Jersei realitzat per Carme Mestres amb motiu de l’exposició Mides Universals (Arranz-Bravo-Bartolozzi, Biennal de Venècia 1980; Saló del Tinell, 1979). _51


52_


75/27

Jaqueta de Consol Tura 71 x 48 x 7 cm. 1978 Regal de Consol Tura a Arranz-Bravo amb motiu de la seva exposiciĂł individual a la Galeria CadaquĂŠs de Lanfranco Bombelli. _53


34/75

Jaume Graells

Regidor d’Educació de l’Ajuntament de l’Hospitalet

SI EL MÓN FOS... Si el món fos escrit amb llapis, podria esborrar la lletra que vol ferir; podria esborrar mentides que no cal dir; n’esborraria l’enveja que porta mals; n’esborraria les grandeses de mèrit fals... Però és escrit amb tinta de mal color: el color brut de la guerra i del dolor. Qui voldrà escriure un nou món més just i net? Potser que tu i jo ho provéssim, ben valents, lletra per lletra, des del nostre raconet... Joana Raspall

54_


75/28

Alemania 2 Pintura sobre paper. 55 x 75 cm. 1979 _55


35/75

37/75

Crítica d’art i directora de la Fundació Bassat

Director, Franklin Bowles Gallery, New York

Núria Poch

Phebe Carter

L’any 1982, quan l’Eduard va pintar aquesta obra, ja no era cap nen. Tenia quaranta-un anys, tornava a exposar en solitari i va presentar a la Galeria Miguel Marcos de Saragossa la sèrie Abraçades, unes figures ciclòpies i monumentals que albiraven un nou projecte estètic. Des dels seus inicis que Arranz-Bravo insisteix reiteradament en la figura humana i és a través de la pintura que vol representar els problemes de l’home actual, les seves pors i angoixes, la seva solitud, però no ens les explica, sinó que ens en dóna pistes. Com del nen d’aquesta pintura volumètrica en el color i delicada en el traç que desprèn una tendra serenor. No sabem com es diu, ni d’on és, ni quants anys deu tenir. Ni tan sols sabem si està endormiscat o és que potser està pensant perquè no ens ho explica, sinó que ens dóna pistes del nostre primer període d’existència. D’aquella existència de quan érem nens que recordem vagament però que ha configurat la nostra personalitat, i és que l’Eduard no copia allò que veu, sinó que pinta en la mesura de la seva personalitat, perquè la creació és fruit d’allò que un és, d’allò que veu i d’allò que imagina. Per a Arranz-Bravo, la pintura és la seva pròpia vida. Gràcies per compartir el teu nen, el nostre nen!

36/75

38/75

Directora de l’Escola La Carpa, l’Hospitalet

Alumna de l’Escola La Carpa, l’Hospitalet

Carme Fornés

Es fa evident que he escollit aquesta obra per la meva implicació emocional i personal amb els infants. El sentiment que m’envaeix és de tendresa i al mateix temps la pintura em transmet una gran força. La força que els nens i nenes ens donen dia a dia als professionals que treballem amb ells per continuar endavant tot i les dificultats i els entrebancs. La tendresa d’aquest cap recolzat, els ulls clucs com adormits, una imatge que convida a la protecció i la serenor. 56_

Rahma

Hola, sóc la Rahma i escullo el treball número 29, que em recorda que no tothom és com pensem que és. Hi ha gent que té “dues cares”: un dia és el teu millor amic i l’endemà pot ser el teu pitjor enemic. Una abraçada ben forta.


75/30

Nen Oli sobre tela. 41 x 33 cm. 1982

75/29

Reus groc 4 Pintura sobre paper. 29 x 29 cm. 1981 _57


39/75

40/75

41/75

Col·leccionista

Cap d’estudis de l’Escola Charlie Rivel, l’Hospitalet

Seguidors a Twitter de la Fundació Arranz-Bravo

Dennis Paustenbach I have had the privilege of getting to know Eduardo and his work over the span of almost 20 years. For me, it has been most interesting to see the ongoing evolution of his paintings and the increasing strength of his compositions in the past few years.

Quan pateixo o em sento feliç...

The truly talented artists, in my view, are those whose work will stand the test of time. These artists produce work that can be enjoyed on a daily basis and one never grows tired of the imagery because it continues to capture your imagination. I live with at least ten significant pieces by Arranz-Bravo and they never disappoint. And, like other great artists, visitors are drawn to his works irrespective of whether they own a single piece of art or if they are experienced collectors. This is the sign of a significant artist.

Quan estic trist o em sento ple de vida...

So, it is with joy that I applaud all efforts to make the public more aware of this gifted artist’s work. I am confident that each individual who experiences his creativity will be enriched as they grow to understand the depth of his contribution to the world of contemporary art.

58_

Víctor Aregall

Quan sento dolor, passió o alegria... Quan vull compartir o quan vull morir... Quan necessito... escalf, amor, companyia, serenor... Quan tot va bé o res m’ajuda i em sento sol...

Judith Barnés i Daniel Zapater

Mola molt l’Abraçada catalana (oli sobre tela, 146 x 114 cm, 1982). Ens han vingut al cap els dos darrers versos del poema “Tu”, Poesia rasa, I (1950-1955) de Joan Brossa, una manifestació del sentiment d’amor absolut i atemporal. A més, Brossa és un dels poetes de la segona avantguarda catalana més rellevants i una persona compromesa amb la terra. El títol Abraçada catalana ens ha fet pensar en aquesta terra que tots dos artistes estimen.

I quan em necessitis... ABRAÇA’M

“Tu ets el més bell reflex de la Imatge primordial Que enllà dels temps es multiplica inexpressable.” Joan Brossa Una abraçada (catalana),


75/31

Abraรงada catalana Oli sobre tela. 146 x 114 cm. 1982 _59


60_


75/32

Abraçada Lluna-­groga Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 1982 _61


42/75

Georgina Parrilla Crítica d’art

La nuesa pensant, formes obsessives que dialoguen entre elles i emfatitzen aquest capteniment, una mà recolzada damunt la testa, aquesta actitud cristal·litzada en aquest precís i delicat gest melancòlic. Es tracta d’una peça que manifesta el despullament del pensament pictòric, l’ànima pictòrica; instintiva, visceral, imperfecta i enèrgica. La sobrietat d’un fons negre i eteri on emergeix en primer pla una sinuosa dona retallada. Deformada i desmembrada, és una figura que anuncia el retorn del traç i el tractament orgànic del llenguatge d’Arranz-Bravo entorn de 1982. Amb una important presència i contundència, Nu que pensa és una obra atemporal i introspectiva que va ser creada en una etapa solitària de reflexió de l’artista, una etapa coetània i simbòlica materialitzada en les sèries de les Abraçades (1982). Ens hi fa pensar, la connexió existeix, podríem tractar-la com a tal. I és que aquesta és, entre d’altres, una de les grans virtuts de l’art i de l’artista; un ens que ofereix i ressegueix una línia, un conjunt de punts més o menys separats en l’espai i el temps al qual estem tots connectats. Celebrem-ho!

62_


75/33

Nu que pensa Oli sobre tela. 130 x 97 cm. 1982 _63


43/75

44/75

Presidenta de la Fundació Arranz-Bravo i alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat

Escola Santiago Ramón y Cajal

Núria Marín i Martínez

Eduard Arranz-Bravo és un artista amb una vinculació molt especial amb l’Hospitalet i un bon amic de la ciutat. Un home que ha sabut donar forma material al tarannà acollidor de l’Hospitalet. M’agrada contemplar L’Acollidora, l’escultura que l’Eduard va crear l’any 1985 i que avui ens observa des del bell mig de la rambla de Just Oliveras. Representa una figura femenina amb un disc solar a les mans que ens lliura —com si es tractés d’una ofrena— com a signe d’hospitalitat. Una imatge que sintetitza l’esperit obert, integrador i cordial de l’Hospitalet i que s’ha convertit en tot un símbol per a la ciutat. I és que al llarg dels temps l’Hospitalet ha esdevingut terra d’acollida i d’hospitalitat. Ja ho era a l’edat mitjana, quan aquí funcionava un petit hospital de pelegrins —d’aquí ve, precisament, el nom de la ciutat—. Ho va ser durant les onades migratòries del segle xx, acollint persones que arribaven d’arreu del territori espanyol buscant un futur, i ho ha estat també, en els darrers anys, donant la benvinguda a nous veïns i veïnes arribats de tots els racons del món. Gràcies, Eduard, per haver creat L’Acollidora. Gràcies per haver donat forma al símbol de l’Hospitalet.

64_

Anna Vilar i equip de mestres L’Acollidora, com a símbol de la ciutat, ens fa pensar en la comunitat educativa i ens suggereix: La ciutat que acull la ciutadania d’arreu. L’escola que acull els nens i les nenes i els accepta com són. La mestra que abraça, estima, encoratja, reconeix, estimula, ajuda a fer créixer persones íntegres. Persones que formen part de la comunitat que dóna sentit a la ciutat.

45/75

Montse González

Directora de l’Escola Charlie Rivel de l’Hospitalet

Aquesta obra de l’Eduard simbolitza la tasca d’acolliment que fem a les escoles de l’Hospitalet, als infants que ens arriben procedents de països ben llunyans, de cultures ben diferents, que han deixat enrere els seus orígens.


75/34

L’Acollidora Bronze, 38 x 21 x 7 cm. 1985 Col·leccio Fundació Arranz-Bravo

_65


46/75

Bernat Daviu Artista

Triade és una pel·lícula d’Arranz-Bravo que em vaig entestar a trobar a la Filmoteca de Catalunya. Des que el conec, he après que furgar en aquesta caixa de sorpreses sense fons que és l’Eduard té recompensa. A més de caixa de sorpreses, l’Eduard també podria ser una mina. Les mines són espais complexos, amb infinitat de túnels amples i estrets, llargs i curts, foscos i coloristes, plàcids i convulsos, que porten a la matèria preuada. Cavar, endinsar-s’hi són aventures que no et deixen indiferent. Personatges que es belluguen arrossegant-se panxa terrosa, rotllanes d’éssers pictòrics donant voltes sense parar, monges en bicicleta per descampats industrials, sons fantasmagòrics i psicodèlics... són alguns dels elements del repertori de Triade. Material de sota terra, enfangat, que enriqueix allò que ja aflora a la superfície.

Triade

Videograma: 14 minuts 4 segons 1986 Directors: Eduard Arranz-Bravo i Peter Gersina Amb: Bigas Luna, Clemente Díez, Camilo Rodríguez, Jakob Gramss, Francesca Prandi, Christine Ruckendorferr i Teresa Roig Fotografia: Josep Maria Civit Productor: Pepo Sol, Ovideo TV 66_


75/35

CadaquĂŠs Pintura sobre paper. 50 x 35 cm. 1988

75/36

Austria 6 Pintura sobre paper. 51 x 35 cm. 1988 _67


47/75

Ricard Planas Camps

manes, dins aquesta esfera glocal en què practiquem la cohabitació quotidiana.

Crític d’art. Director de la revista Bonart

Big Man, Flamenco. Complexitat singular, fesomia retrofuturista Hem d’estructurar el món a partir de les noves realitats, unes realitats que cada vegada són més alienes a l’antiga estructura biològica del primat. Aquest món en renovació constant, que encara no som capaços de fer però sí d’imaginar, és un món on la imaginació dialèctica ha de ser el fonament lògic de totes les realitzacions. Eudald Carbonell. El naixement d’una nova consciència Fer d’una fesomia humana, creada des del buit i amb un clar deix d’autoretrat, un acte de singularitat, fou l’objecte de la mà flamenca, catalana i artística d’Arranz-Bravo. La mà, metàfora inequívoca i símbol de l’evolució cognitiva humana, engendrà aquest Big Man, que et frapa amb una fitada i et fa capir, de la mateixa revolada, sobre la immensitat multidimensional, d’aquest espai-temps fet creació pictòrica. L’Eduard, una barreja de Picasso empeltat de Bacon, ensems enutjat amb el món i enamorat d’ell, políticament compromès i sempre abanderant la revolució de les esquerres, esdevé un home-mà que els anys 1999-2000 va tenir el fetge de parir una cara-bandera icònica. Una icona que representa alhora la complexitat de l’existència i les relacions hu-

Aquest llenç és una mirada que ha tenyit de vermell de sang i d’energia còsmica negra un espai abans erm. Formes i silencis que conformen una gran estructura raonadament caotitzats i que, hiperactius, inunden un cap-còrtex, en forma de planeta, on les constel·lacions i les neurones es barregen en harmoniosa ebullició. Una visió modular retrofuturista que esdevé el cordó umbilical per connectar-se a una societat d’humans on la tecnologia, en part, ja ens ha superat. El superhome, l’altre humà, ens espera. En el fons, una pintura que és literatura de la història posthumana, la representació d’un cervell desproporcionadament gran amb relació a la resta d’un cos que ja ha desaparegut i d’on apareix, del no-res, que vol dir des de qualsevol lloc, una guitarra Paco de Lucía còsmica que, dissonant, arrodoneix aquest llenç que fa de mirall, d’autoretrat de l’artista i de l’ésser humà. Però per damunt de qualsevol altra cosa, es tracta de representar la imaginació dialèctica. Aquesta és la nuclearitat d’aquesta obra i de tot acte que es vulgui classificar de creatiu. Arranz-Bravo té en la figura humana, en la relació entre el micro i el macro, en la relació amb el món de la ciència, la pedra de toc del seu discurs, del seu univers singular on un homo faber edifica realitats plàstiques i visuals tangibles, mentre interactua constantment amb el seu alter ego d’homo creativus. Tensió, força, expressivitat són alguns dels atributs

Arranz- Bravo. Big man Flamenco Oli sobre tela. 162 x 130cm. 2000. Col·lecció Ricard Planas. 68_

per descodificar l’alfabet coral d’aquesta simfonia en do major on els silencis complementen la resta, oxigenen, fan respirar per reviure una obra orgànica, que somriu a les màscares africanes, la microbiologia i la ciència ficció. Formes ignotes i inquietants on el color vol amorosir l’espai, però encara injecta més sang pura a les venes dels ulls, ja prou dilatades. La riquesa de tons i superposicions de capes arriba a neguitejar. Sovint satura, però més sovint resulta l’equilibri imperfecte que fa commoure. Les obres són de llum de cera, malgrat ser il·luminades amb llum metàl·lica. Són un diccionari de ressonàncies a Anglada-Camarasa, Chaim Soutine, Sergei Eisenstein, David Lynch, Oscar Niemeyer o Katsuhiro Otomo. Concretament aquest és, per mi, el millor Arranz-Bravo. Potent, tenebrós, agosarat, documentat, actiu, malcarat, desequilibrant. En una paraula: genial. Mentrestant, la pintura de l’Eduard, un home que només o pots estimar o pots odiar amb passió –i que tan important ha estat a la meva vida–, continua parint eternitats sense aturador. Setanta-cinc anys no són res, i són un moment fantàstic per repensar la vida. Només resta rememorar unes frases de W. H. Auden on fa quallar present i passat tot dient: “L’artista sofisticat encara sobreviu i treballa com treballava fa mil anys, perquè el seu auditori és massa petit per a interessar a tothom”. Malgrat que ell i la seva Fundació són cada dia més coneguts, més valorats i més prestigiats a casa i internacionalment.


75/37

La mamĂ de Barcelona Oli sobre tela. 162 x 65 cm. 1988 _69


75/38

Barcelona Bodegรณ Oli sobre tela. 81 x 100 cm. 1990 70_


75/39

Tableau retrouvé nºVI Oli sobre tela. 116 x 89 cm. 1990 _71


75/40

Serie 50 nº 46 Oli sobre tela. 100 x 100 cm. 1991

75/41

Sèrie 50 nª2 Oli sobre tela. 50 x 50 cm. 1991 72_


75/42

Serie 50 nยบ 48 Oli sobre tela. 150 x 150 cm. 1991 _73


48/75

Marta Sánchez Natera

Community manager de la Fundació Arranz-Bravo

Barcelona L’Hospitalet

L’Hospitalet Barcelona

Viatges d’anada i tornada. No un, ni dos, ni tres, potser setanta-cinc, segur que més de cent. Però allà enmig, sense molestar, hi ha una frontera silenciosa, quasi invisible, que no només el temps la desdibuixa, també els peus nòmades que la creuen. I tu i jo en som còmplices.

74_


75/43

Barcelonamor I Oli sobre tela. 100 x 100 cm. 1991 _75


75/44

Big L nยบ5 Oli sobre tela. 73 x 50 cm. 1992 76_


75/45

Corrigan dulce Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 1992 _77


49/75

Jean Audigier

Professor emèrit d’història de l’art, Universitat de San Francisco

Star Gazing The drama critic Desmond McCarthy, in explaining how he went about his work, said, “I let the play wash over me, then examine the markings in the sand.” This is very good advice. When looking at Arranz-Bravo’s South Love from 1994, my first impression is its overall sense of wholeness, of harmony. One senses a mysterious force, which cannot be precisely explained, that connects all the elements of the painting. These relationships create an overall structure that make every part of the work fit together as part of the whole, creating perfect balance. The ensemble is unified, everything belongs. But where does this sense of harmony and inner structure come from? It is not from the individual elements of the work. Matisse reasoned: “The character is something deeper than the features. It is the inner thing which exists over and above the features.”

78_

When looking at South Love we get a feeling of contentment, like the perfectly joined pieces of a puzzle, each part of the painting has settled into its own unique spot. However, Eduardo takes us further, he plays with line and shape and uses them to suggest, in his own evocative way, humans, a family, and through their connectedness they link with the cosmos. This is a recurrent theme in the work of the Catalan artist. The white dots often seen in his paintings symbolize the cosmos and our connection to it. They are distant stars in an awesome universe, but they are also part of us, what we are made of, suggesting Mother Earth and the complexity of our brains. When we examine McCarthy’s markings in the sand - the way the painting is put together - we realize how skilful the painter is. He is a great colorist. Look at the way the red, the yellow, the burgundy harmoniously dialog like parts of a great Poliakoff painting. Each color is aware of its neighbors and partakes of some of their qualities. Look at how the beige color echoes the red and the yellow, there are deep internal similarities that tie them together and make them part of the same family. Consider how the shapes are locked into

their surroundings. Each part would not be the same, would not be itself, without the others. The artist’s use of line also reinforces this unity; the subtle flowing red line which connects the three figures is masterful. Another very successful element is the way the artist has connected the near with the far. We look and realize the three figures are indeed part of the distant cosmos, a feat perfectly achieved by the artist in the way he metamorphosed the stars into the figures themselves. In The Nature of Order, Christopher Alexander reminds us of the meaning of art: “I believe that the ultimate effort of all serious art is to make things which connect us to the spirit which animates each living center. Ultimately it is this connection to the work of art which allows us to become more aware of the real structure which exists inside us and which links us to the universe.” The painting South Love and the art of Eduardo Arranz-Bravo do just that. And, what better illustration of this cosmic connection than the photograph of Eduardo seated alone in the middle of his studio, peering through the skylight at the immensity of time and space?


75/46

South love Oli sobre tela. 130 x 97 cm. 1994 _79


50/75

51/75

Crítica d’art

Directora de Can Manyé. Espai d’art i creació. Alella

Conxita Oliver Fidel als seus orígens, circumscrits a l’entorn d’aquella generació d’artistes que tot just inaugurada la dècada dels anys seixanta es va conèixer amb el nom de nova figuració, la pintura d’Arranz-Bravo ha seguit aquella estètica que, sota la influència del pop art, reacciona davant del llenguatge de l’abstracció i de l’informalisme. Revalora la figura humana, que recupera amb un intens esperit crític com a reflex de la dimensió social. L’estructuració formal, que construeix i destrueix la imatge real, serveix com a referent expressiu per tal que l’home en el seu medi esdevingui l’eix central de l’obra d’aquest col·lectiu. Una de les constants de la trajectòria d’Arranz-Bravo ha estat l’evocació de la figura humana, sovint distorsionada, en què l’eco de Francis Bacon apareix referencialment. Així, la seva realitat gira entorn d’una observació dolorosa i difícil del seu voltant, d’unes situacions inquietants que es manifesten en el dramàtic retrat de la solitud humana, insistentment proposada al llarg de la seva carrera i que es reflectirà de diverses maneres en diferents etapes. És a través de trets, taques i línies que es produeix la fragmentació de la imatge dins d’aquesta estètica d’esqueixament en tensió constant. La seva iconografia està conformada mitjançant formes orgàniques d’una exageració barroca que destrueixen la contenció anatòmica que sosté internament la composició. Mitjançant laberints lineals i xarxes d’entramats en què entranyes, vísceres i òrgans s’aglutinen en una ordenació esquarterada, es configuren uns cossos humans posseïts per torturades aniquilacions personals. En aquesta obra, especialment, es palesa una de les característiques del seu treball: l’equilibri entre pols contraposats; ens referim a allò geomètric i a allò orgànic, al mesurament i a l’expansió. En aquest sentit, si la carcassa és geomètrica, l’epidermis és corporal; si l’esquelet està construït sota un gran ordre i rigor, la musculatura va desmembrant la forma en un clar procés d’abstracció. De sobte, la severitat s’expansiona en organicitats 80_

Mercè Pomers que destrueixen l’esquematització geomètrica: entre un costat i l’altre, l’artista es mou a cavall entre els límits estructurals i la desmesura expansiva, però tothora jugant en el límit de la frontera on la raó pot perdre la seva explicació. Aquesta desarticulació resta subratllada per unes gammes cromàtiques profundes, penetrants i càlides i per una llum ingràvida, dura i silenciosa, que fa traspuar la lluita latent entre el jo i l’entorn.

-— Vostè és artista? —va preguntar la Julia Dallow a en Gabriel Nash. — Ho intento —va contestar en Nash amb un somriure—, però treballo amb un material difícil. Va dir això insinuant alguna cosa inesperada que va fer que la senyora Dallow repetís sense voler: — Amb un material difícil? — Sí, treballo amb la vida. Henry James La musa tràgica


75/47

Si us plau Oli sobre tela. 146 x 114 cm. 1994 _81


75/48

Gran latino Oli sobre tela. 116 x 89 cm. 1995 82_


75/49

Tiempo I AcrĂ­lic sobre tela. 100 x 81 cm. 1995 _83


52/75

Ricardo Castro

Director del Centre Cultural La Bòbila de l’Hospitalet

“Demanaren a l’amat, de la amor de son amic. Respòs que la amor de son amic és mesclament de plaer e malanança, e de temor, ardiment.” Ramon Llull Llibre d’amic e amat

84_


75/50

Travis Bombardo, matinal Oli sobre tela. 130 x 130 cm. 1996 _85


53/75

MartĂ­ Cormand Artista

86_


75/51

Sèrie Faith Tecnica mixta sobre paper. 24 x 17 cm. 1998 Col·leccio Fundació Arranz-Bravo

_87


54/75

Sílvia Muñoz d’Imbert

Crítica d’art i directora del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca)

Poesia i passió d’Arranz-Bravo Dona nua llegint amb la mirada fixa a les pàgines sòlidament immòbils d’un diari arrossegat per la tramuntana. La lectora devora àvida, indiferent al seu voltant, en posició mística. La seva efígie resta estàtica, convertida en una mena de tòtem provinent d’un passat remot que col· lideix amb el present, entotsolada, amb la solidesa de qui persisteix en el temps, tot surant damunt les agulles del rellotge. El seu cos voluptuós, construït per peces biomòrfiques, les parpelles abaixades i un cabell d’estètica menina de Velázquez, que acull la informació. La seva ment absorbeix el degoteig ansiós d’una actualitat que ràpidament esdevé obsoleta. Com en un palimpsest, sobre la Dona diari se superposen els cossos fills d’ArranzBravo de Les olímpiques (1967), Abraçada italiana (1982), Hot Venus (1983), New Human n. 7 (1994) o Homes i estrelles (2008), seguint una línia en què destaca la visió antropomòrficament sensual del món. Entre el temps i el no-temps, movent-se enmig del brogit i la quietud, sensibilitat i reflexió, a Dona diari s’hi concentra una dualitat exterior-interior de voluptuositats místiques.

88_


75/52

Dona diari Oli sobre tela. 100 x 65 cm. 1998 _89


55/75

Franklin Bowles Galerista

In November 2000, shortly after this painting was created, Franklin Bowles Galleries debuted our first cataloged exhibition, titled The Alchemy of Eduardo Arranz-Bravo, in our New York Gallery. We placed 15 paintings that first month and were enjoying the success of this exciting new program when New York was shattered by the events of 9/11. The impact was immediate, and business, which had been thriving, came to a standstill. We were all worried about the future. Later, in 2002, we decided to introduce Eduardo’s work to our West coast collectors. Then, in 2004, we opened our first East coast/West coast Arranz-Bravo exhibition, Like a River. It was a stunning success and we never looked back. I love this small painting which pays homage to one of the titans of literature. The thoughtful, bemused expression seems to say, “Life is not so bad!” I am proud to have provided the access to so many collectors around the world who have discovered the works of Eduardo Arranz-Bravo. He is an immensely talented artist, and a man that I also call my friend.

90_


75/53

Small Goethe V Oli sobre tela. 41 x 33 cm. 1999 _91


56/75

Francesc Ruiz Abad Artista

L’obra escollida és BIG de 1999. L’he imprés amb excés de groc esborrant l’interior del rostre per dibuixar-hi a sobre

92_


75/54

Big Oli sobre tela. 55 x 46 cm. 1999 _93


75/55

Goethe VI Oli sobre tela. 81 x 65 cm. 1999 94_


75/56

Noia-­caramba Oli sobre tela. 81 x 54 cm. 2000 _95


57/75

Antoni Marí

Escriptor i crític d’art

El blau més transparent Quan vaig rebre el dossier del pintor Arranz-Bravo que n’Albert Mercadé em va enviar, vaig començar a mirar-me’l a poc a poc; anaven passant imatges de les seves obres, algunes em remetien al record de la peça que va guanyar un concurs a Eivissa i que està penjada al saló d’Ebusus —una entitat cultural eivissenca—. Però aquella successió d’imatges que gairebé desconeixia m’anava obrint un nou panorama que mostrava la manera personal i pròpia de com Arranz-Bravo fa una apropiació de la tradició avantguardista de l’art contemporani: des de Duchamp, Miró, Picasso, Ozenfant, Giorgio de Chirico, Jean Dubuffet i l’art brut; amarat tot en una imaginació associativa que em portava a reconèixer Arranz-Bravo en una presència que sempre manté les constants que fan possible reconèixer-lo, encara que els traços siguin diferents, múltiples les composicions i semblants —amb totes les transformacions possibles— les formes i els objectes. Quan vaig arribar a la pintura 56, el cor em va fer un bot, em vaig quedar meravellat de la capacitat d’associacions que aquesta peça suscitava en la meva memòria plàstica que a la vegada n’anava suscitant altres disciplines, com la poesia o la música. La peça 56, Dona-blau, es va mostrar immediata, amb tota una càrrega de reminiscències llunyanes i pròximes. La primera: el bleu d’Yves Klein: lluminós, esclatant, celestial i marítim, provençal i mediterrani. Les línies em van portar a Paul Klee i, en el seu context, m’apareixien Henri Matisse i els seus retallables, gairebé sempre en un fons blau de semblant intensitat. Tot plegat, una meravella de relacions felices. Seguia contemplant la Dona-blau i un xiuxiueig que no reconeixia venia al meu ajut: “El blau més transparent que plana per sobre nostre com la llum de la divinitat”, Charles Baudelaire amb els seus somnis blavosos que omplen de serenitat la seva diabòlica poesia. I rere ell: “L’atzur profund que m’embriagava els ulls, unes impressions de frescor, de llum enlluernadora giravoltaven a prop de mi.” Com 96_

havia escrit Marcel Proust i que, per a ell, el blau era la llum de la memòria retornada. El “blau més transparent”. “Una nova visió de l’atzur passà davant dels meus ulls [...] pur i salí, la impressió era tan forta que el moment en què vivia em va semblar que era el moment actual.” Seguia contemplant la Dona-blau d’Eduard Arranz-Bravo i em perdia de vista les línies blanques que aprofundien encara més el cel més transparent i etern. De sobte: “De l’éternel azur la sereine ironie // Accable, belle indolemment comme les fleurs”, com es dolia Stéphane Mallarmé. I segueixo amb la Madonna Blava, i la còfia i els tirabuixons que li ressegueixen el rostre i la gorguera com un tirabuixó i tot tan essencialitzat, reduït i intensificat com es pot reduir, intensificar i essencialitzar un tros de l’existència humana. Sort que Màrius Torres ve al meu ajut: “Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins passen sense l’angúnia de cap ànima a dins…// Els núvols fan el cel més blau i més pregon.”


75/57

Dona-­blau Oli sobre tela. 81 x 54 cm. 2000 _97


75/58

ItĂ lia Oli sobre tela. 100 x 81 cm. 2000 98_


75/59

Pescadors Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 2001 _99


58/75

Helena Batlle Argimon Crítica d’art

Lola és l’embrió i el devenir, el redós i l’emergència de l’acte amorós. La vida sagna amb cada lluna, la carn tremola perforada: tant se val si és a través del goig o del dolor, ella reneix tossuda a les entranyes. Malgrat les treves res s’atura, la mateixa empenta transforma i du la mort. Lola és el nom de la mare i de l’amiga, també del plor de l’existir. Tous de pell blava, suau o aspra, bateguen amb els fluids compartits i el ressò de l’altre. Pensaments en equilibri dibuixen el cordó umbilical entre l’ara, el que fou i el que mai s’esdevindrà. Els cercles de l’existència es fonen en una abraçada indestriable, lligats per un alè a cau d’orella, l’infant fermat a la mamella o el pessigolleig dels dits de l’amant. Lola és un ou, una mare gestant i el respir acompassat d’una parella; l’estat meditatiu que harmonitza el conflicte, l’univers contingut en una pintura que traspassa l’obra bella

100_


75/60

Lola IV Oli sobre tela. 81 x 65 cm. 2005 _101


59/75

Lluís Esteve

Assessor tècnic d’Educació. Àrea de Benestar i Drets Socials. Regidoria d’Educació i Cultura. Ajuntament de l’Hospitalet

Un pont de llum al final de la nit fosca del franquisme crida homes i dones que lluiten per la llibertat. Dones i homes plens de llum travessen el Pont de la Llibertat. Un far de llum al final de la mar fosca de la guerra crida homes i dones que somnien un món millor per a l’infant. Dones i homes plens de llum travessen la mar per la llibertat.

102_

60/75

Manuel Domínguez

President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

La llibertat, com representem la llibertat? Encara més, com representem la lluita per la llibertat? La llibertat és una senyora amb una torxa? Donar forma visible a conceptes abstractes ha estat una de les funcions dels artistes, especialment dels escultors que creen monuments públics. I no és fàcil. Arranz-Bravo va partir de la seva concepció de la llibertat, de la seva experiència personal. Per a l’artista, la llibertat, o més aviat l’alliberament, és la creació. En l’escultura, la creació és la matèria prenent forma i volum. Les dues masses de metall són la forma orgànica, visceral, que lluita per prendre la forma desitjada, per alliberar-se. Els dos extrems del Pont de la Llibertat són, per tant, la representació en abstracte d’un concepte: la lluita per la llibertat en dos moments de la nostra història recent: la República i la Guerra Civil i l’antifranquisme, èpoques en què l’Hospitalet va tenir un paper protagonista en els esdeveniments del país. I tots dos moments estan units, perquè formen part d’un mateix cicle històric. Els anhels socials i polítics estroncats pel feixisme el 1939 resorgiren ben aviat i van esdevenir indeturables en la dècada de 1970. El 1994 es va crear L’Hospitalet Antifranquista, al si del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Molt probablement la nostra ciutat fou la pionera a tot el país d’allò que després es va dir “memòria històrica”. Un dels objectius que es va marcar el Grup va ser la creació d’un momument públic, i de seguida es va posar en contacte amb Eduard Arranz-Bravo, compromès amb la ciutat i amb els valors democràtics. El projecte del Pont de la Llibertat fou tant engrescador que quan el Grup Antifranquista va decidir fer-se una entitat independent va prendre el nom del monument. Gràcies al suport i les subscripcions populars i al suport institucional, l’escultura fou una realitat l’octubre de 2007. Des d’aleshores, milers de persones passen per les seves vores, i per sota, com passaven els exèrcits triomfadors entre els grans pilars dels arcs de triomf. El Pont de la Llibertat, amb les seves formes, ens recorda com és de dura la lluita, que la situació de què gaudim és fruit del passat, que podem felicitar-nos per allò que hem aconseguit, però que el que tenim és fràgil. El Pont és avui un dels grans símbols de la ciutat, perquè commemora el principal valor de l’Hospitalet: el carácter combatiu de la seva gent. És també un crit contra l’amnèsia i la banalització del franquisme. És, en definitiva, una reivindicació de la LLIBERTAT, aquí i al món sencer.


61/75

John Wall

Col·leccionista

First of all, Happy Birthday, Eduardo, and you have Chris’ and my best wishes for many, many more to come! I have been very happy on this occasion to reflect on our visit with you in L’Hospitalet, which made your art come so much more alive to me as I could then see the man in the art. Pont de la Llibertat is an excellent example – blending many dimensions and ideas into one: organic and geometric shapes, “hard” and “soft” surfaces, dynamic variation in colors and finishes, even as the day progresses, stimulate ideas and emotions in an interesting and complex way. It also shows the big heart of the artist to create a monument to those who struggled for independence – their sacrifice and their joy. I especially appreciate that it is a public work – as are other sculptures and, perhaps even more important, the murals in the public schools, so that many can enjoy the pleasure of experiencing your work and perhaps be personally motivated toward the arts. And we enjoyed finding so many dimensions in you – creativity, intensity, generosity, honesty, grace – and always with that twinkle in your eye! Thank you for contributing so much to so many. Please keep it up! Sincerely, John Wall

75/61 Pont de la Llibertat Bronze i alumini. 243 x 45 x 100 cm. 2005 Col·leccio Fundació Arranz-Bravo

_103


62/75

Marcel Rubio i Arranz-Bravo Artistes

1991-1941 Tècnia mixta. 225 x 142 cm. 2016 104_


75/62

La finestra dels poetes Oli sobre tela. 81 x 65 cm. 2006 _105


63/75

Raul Paez i Arranz-Bravo Artistes

1995-1941 Tècnia mixta. 260 x 162 cm. 2016 106_


75/63 L’Acollidora de la Fundació Escultura policromada. 223 x 103 x 34 cm. 2009 Col·leccio Fundació Arranz-Bravo

_107


75/64

Tres Oli sobre tela. 200 x 180 cm. 2009. Col·leccio Fundació Arranz-Bravo 108_


75/65

La cosa pròpia Oli sobre tela. 130 x 65 cm. 2010 _109


64/75

Frank Del Rio

CEO, president i director de Norwegian Cruise Line Holdings Ltd

About 8 years ago, I was walking down West Broadway in New York City, and casually peered into the window of a SOHO gallery. There, displayed for all to see, was an arresting Arranz-Bravo painting that I had to have. And so began my collection of Spain’s greatest living artist, a collection that between pieces for my homes and pieces for my fleet of cruise ships now numbers at least 2 dozen of his masterpieces. Why was I attracted to Eduardo’s works? The vivid colors, was the first. The thoughtful technique and brush strokes that pay tribute to the masters that preceded him was second and most important, and now that I’ve gotten to know the man a bit, the deep, thoughtprovoking subject matter that spills onto each canvas. It’s been a privilege to have visited Eduardo in his home and studio in beautiful Barcelona several times, and each time I walk away hungering for more of his works. The hundreds of thousands of guests that board my cruise ships around the world often write to me commenting on the works of art onboard our vessels and without fail, each time, Eduardo’s pieces are mentioned as their favorite. So to his 75th, I raise a glass of great, not good, but great Rioja and I toast this modern-day master for maintaining Spain’s reputation as a bastion of culture and a leader in modern art. FDR

110_


75/66

Toro Sebastiรกn Oli sobre tela. 131.5 x 203 cm. 2011 _111


65/75

Xavier Gil

Director del Centre Cultural Tecla Sala

La samarreta imperi sempre m’ha fascinat per la seva manca d’impostura. Jo sovint en porto i en lloc de pensar que forma part d’una estètica tronada em fa pensar que ens subjecta, en el cos a cos, amb el nostre referent més immediat. Treballem alliberats d’encotillaments i reivindiquem allò que simplifica el que ens ajuda (una simple samarreta).

66/75

John S.

Alumne de l’Escola Charlie Rivel, l’Hospitalet

El que m’ha cridat més l’atenció del quadre d’Arranz-Bravo (Doctor Samarreta) han estat els colors que ha utilitzat i les “branques” que sortien de la mà del personatge. Per aquest motiu he pensat fer aquest arbre amb els colors que ha fet servir l’artista.

112_


75/67

Doctor Samarreta Oli sobre tela. 120 x 120 cm. 2012 _113


67/75

Albert Mercadé

Crític d’art i director de la Fundació Arranz-Bravo

Parcel·la de carn (Haiku AB 75) Tanca els ulls Respira a fons El braç i el sexe, bateguen

114_


75/68

Zen Oli sobre tela. 150 x 150 cm. 2013 _115


69/75

Vicenç Altaió Crític d’art

Un poema plàstic: arquitectura més pintura L’obra —magnífica!— Record del Nord 1, plànol de l’estudi de Cadaqués, del 2014, d’Eduard Arranz-Bravo, conté un error des del punt de vista de la literalitat del que s’hi diu a la fitxa científica, si més no pel que fa al llenguatge escrit. El plànol del fons no correspon ni a l’estudi que l’artista tingué a Cadaqués, des del 1974, ni al seu estudi posterior a Vallvidrera, des del 1992. Els dos tallers d’art i habitatge van ser obra de Lanfranco Bombelli, al qual, indirectament i afectiva, és dedicada l’obra. El suport, això sí, damunt del qual ArranzBravo intervé, correspon a un plànol de la casa que Bombelli li va fer el 1992, quan l’artista abandonà definitivament Cadaqués. L’arquitectura donava continuïtat a aquell esperit cultural obert i internacional. L’art tampoc no es deu a la literalitat. Qui sap si el títol és un error voluntari per donar tot el valor al fet visual i a l’homenatge que l’autor vol fer explícit amb la dedicatòria a Lanfranco Bombelli (Milà, 1921 - Cadaqués, 2008), l’arquitecte i artista, i el galerista i promotor d’art. Malgrat els vint anys d’edat que es portaven de diferència, foren llargues les converses sobre art amb les quals van teixir una gran amistat i complicitat en el Cadaqués dels setanta. En una d’aquestes xerrades, Bombelli, que estava reconvertint una fàbrica de sardines en el model d’una fàbrica per a artistes, li va canviar l’estudi per obra. Bombelli havia pensat a convertir l’antiga fàbrica de salaó de peix Can Pont en el Museu Marcel Duchamp, mort el 1968, després de deu anys d’estiueig i treball secret en aquella població; allà s’hi acabarien fent els tallers per a artistes i espais d’art. A l’estudi d’Arranz-Bravo s’hi van viure grans petits moments, des d’una de les primeres actuacions de Hausson sobre màgia i poesia, a partir de l’exposició de poemes visuals i objectuals de Brossa a la galeria de Bombelli, o la conferència que hi donà, també el 1982, John Cage. Al davant i en connexió, Bombelli havia reformat una antiga casa senyorial, la Casa del Capità, on s’hi feren petits apartaments i a sota, després de la mort del seu soci Peter Harden, s’hi instal·là la mítica Galeria Cadaqués. Arranz-Bravo és l’ar116_

tista, al costat de Richard Hamilton, que més vegades va exposar a la Galeria Cadaqués (1973-1997), la gran galeria de la modernitat cosmopolita, amb Max Bill, Hamilton, Roth, Duchamp, Cage, Munari, Johns, Stella, i així fins a cent catorze artistes de gran renom internacional. Des del primer moment, amb Bartolozzi, Cadaqués negre (agost de 1974) fins al darrer acte amb la presentació al seu estudi de Cadaqués portfolio four (el 1997). Amb tota aquesta informació lligada i travada, he de creure que l’error en el títol no és més que una molt divertida al·lusió als jocs verbals de què Duchamp fou mestre i Hamilton deixeble. Tots tres, amics entre ells. Duchamp passava els estius a Cadaqués, i Hamilton el seguí i a continuació ArranzBravo, on, com Bombelli, mig hi vivia i treballava. Aquells temps van representar una autèntica revolució en el món cultural i els costums. Les dates tampoc no lliguen gaire. L’obra d’Arranz-Bravo està datada recentment, el 2014; i el plànol deu ser del 1992, quan es va construir la casa i estudi a Vallvidrera. Per aquesta raó hem de creure, també, que es tracta d’una confessió d’enyorança i amistat vint-i-dos anys més tard. L’estudi actual de l’artista acaba de ser refet per l’arquitecte Jordi Garcés. La claredat compositiva d’aquells arquitectes neoplatònics, moderns, higiènics i positius, marcà unes fites molt altes en la seva disciplina constructora d’hàbitats. Aquest esperit de ritmes és de nou ben palès amb la discussió plàstica que ArranzBravo obre en diàleg. El retall del plec fent una circumferència sortint del pla, però integrada en el dinamisme dels espais vibrants en la bidimensionalitat del suport, ja expliciten prou el valor d’espais en l’espai. Una estructura reglada i rítmica, dibuixada i pintada amb els negres i vermells que creen els àmbits plàstics, es veu puntuada per unes columnes de punts blaus alçats i d’un greix de llum i aire en el groc. Llum per dalt i talls verticals. Les diagonals i les formes naixents, tan pròpies de les singularitats formals en l’estil d’Arranz-Bravo, fan vibrar l’estudi. La pintura, aquí, com la música, pertany al ritme abstracte que s’hi afigura. De l’art concret, racional, geomètric i experimental de Bombelli a l’art de l’harmonia vibrant, exuberant, antropomòrfica i irregular d’Arranz-Bravo. Un poema plàstic que se sosté amb l’estructura de l’arquitectura, on viu l’art que tot saltant els límits es manté dins la pintura.

68/75

Antoni Perna

Director artístic del Centre Cultural Tecla Sala

La petita obra Record del Nord 1, plànol de l’estudi de Cadaqués és, en essència, totes les obres de l’artista. La construcció antropomòrfica en un equilibri gairebé impossible, amb el gat als peus, revela una figura impetuosa, però d’extrema fragilitat. El poètic joc entre el títol, el dibuix de colors primaris i el suport de paper doblegat i esllanguit sembla manifestar una tempestuosa al·legoria biogràfica.


75/69

Record del Nord 1 61,5 x 17 x 6 cm. 2014 Plànol de Lanfranco Bombelli de l’estudi de Cadaqués retocat per Arranz-Bravo. _117


70/75

Rosa Maria Inglés

Administrativa. Fundació Arranz-Bravo Ciutadana de l’Hospitalet

The worker... El treballador... I això és el que veig en la figura de l’Eduard. Un treballador infatigable, enèrgic, exigent, perfeccionista, visceral. Un esperit que no s’atura. Alhora, una persona que amaga darrere d’una imatge que pot semblar distant, proximitat i afecte. Una persona entranyable i divertida. M’ha sorprès gratament la seva relació amb els més petits, per als qui sempre té un somriure. Les seves col·laboracions amb les escoles amb què la Fundació treballa el projecte “Apropa’t a l’art” són una mostra de com li agrada treballar amb el públic infantil i acostar-lo al món de l’art. The workers... Els que fem la Fundació Arranz-Bravo estem encantats de treballar per portar endavant aquest projecte artístic en el qual donem a conèixer la teva obra i en què donem l’oportunitat que nous artistes s’obrin camí en el món de l’art.

118_


75/70

The worker Oli sobre tela. 150 x 150 cm. 2014 _119


71/75

Helmut Ganz Crític d’art

Volviendo a leer el texto que hice en el año 2001 para tu libro monográfico, veo con alegría que la totalidad de lo que se dice sigue siendo válido, quince años después. Hay en tu pintura la misma fuerza, color y quizás la idéntica tragedia. Mezclado todo, con la carga de una esencial ironía.

120_


75/71

Everduring III Oli sobre tela. 130 x 130 cm. 2015 _121


72/75 Karen Kenison Col·leccionista

Foam As I sat down to choose the piece to write about, I knew it was going to be a daunting task. How would I be able to choose just one? I pondered and pondered, looked and looked, and when I clicked to this page – I smiled, reminisced in my mind for a few minutes and immediately knew this was ‘the one’. Once again, months later, I was struck by the power of EAB… The backstory: I was fortunate enough to have visited Eduardo at his extraordinary home this last August. It was a grand day – one I will cherish forever! Upon arriving, while sitting and chatting with my dear friend and looking around at the interesting objects that surrounded us, my attention was drawn to this piece on the table in front of the window. I could not stop glancing at it. I was not able to ignore it. This sculpture was calling out to me. This, you see, is not unusual when I am in the presence of Eduardo and any of his creations. For he, his art and I connect on a higher plain – a different level. It’s unexplainable, special, intense, very important, and for me, has been life changing. His art literally speaks to me. And Foam, was no exception… Energy. Beauty. Strength. Force. Personal. Special. Complex. Simple. Incredible. Joy. Curious. Graceful. These are the words that leapt to mind when I first set eyes on this stunning sculpture. It truly is amazing. I did not know its name when I spotted it that August day, but funnily enough, when I was able to get up close for a look, it reminded me immediately of water, waves, the ocean. The peaks of foam that are left on the sand when the water recedes back into the ocean are captured excellently. I am there, at the ocean, watching the waves and the foam. At first glance it is seemingly quite simple; upon further study, it dances. You can ‘feel’ the movement; you can see it change as you view it from the different perspectives. It comes to life right before your eyes. It is ridiculously powerful and energetic, yet soft and elegant. Much like Eduardo himself. It’s magnificent. 122_


75/72

Afrodita Bronze. 67 x 38 x 30 cm. 2015

75/73

Foam Bronze. 106 x 60 x 32 cm. 2016

_123


73/75

Miquel Gelabert

Artista. Onze anys de col¡laboració AB+MG

Geometrichka Oli sobre tela. 260 x 130 cm. 2016 124_


75/74

Educhka Oli sobre tela. 260 x 146 cm. 2016 _125


74/75

Albert Arribas Artista

Arranz-Bravo Composition Oli sobre fusta. 150 x 100cm. 2016 126_


75/75

HolandĂŠs Oli sobre tela. 35 x 27 cm. 2016 _127


75/75

Jèssica Jaques

Professora d’Estètica i Teoria de l’Art. Universitat Autònoma de Barcelona

Hollandais, aiis, ais ais aiiis Lorca–Cohen: aii, ai ai aii take this waltz taaaake this waltz! Mais, oh, Landais, les landes sont à qui? Quand la mer mangera la terre, les landes seront plus à personne Personne Et il n’y aura plus des landes mais il y aura encore des gens Gens (Gens, res, rien = tout ???) Quand la mer mangera les gens personne ne sera plus à personne et il n’y aura plus des landes, plus personne, plus des gens Personne, landes, gens [Fondu au noir] Le crâne crève des creux, mais regardez encore ses yeux et son échelle en réticule rouge, ils coulent en rage rouge en encourageant les gens “Ohé partisans!, Montez de la mine, descendez des collines, camarades!” [Fondu au rouge] Aux landes, citoyens! errantes (sans erreur) Marchons, marchons, les sangs dits « impurs » font jeunes ces vieux mots [Fondu au vert] Ai, ai ai aii, take this waltz taaaake this waltz!!!

[Jèssica Jaques, décembre 2016]

128_


_129


130_


_131


Textos en català

03/75 Germán Consetti Artista Sempre m’han interessat els objectes que atresoren els artistes. És una finestra oberta per descobrir l’home que hi ha darrere l’obra. Recordo una visita a l’estudi d’Eduardo en què em mostrava aquesta bandera i m’explicava la inquietud que li havia generat la troballa. A qui havia pertangut, per quins llocs havia caminat i com havia arribat fins allà. Aquest gest em va servir per entendre millor l’univers que amaga aquest artista, sempre interessat en el quefer de l’home, i així entendre on se situa davant de la seva pròpia obra. En ell hi ha l’interès per obrir un espai a la reflexió, a les seves inquietuds més universals i en com reflectir aquesta recerca en el seu treball, un espai íntim d’autoconeixement. I en aquest sentit, la idea de la importància de l’obra com un treball transcendental, que persisteix més enllà de la pròpia vida.

05/75 José Corredor-Matheos Crític d’art

Hi ha un primer Arranz-Bravo, a qui corresponen dibuixos i pintures figuratives d’adolescència, alguns d’ells retrats, i unes curioses realitzacions abstractes de l’any 1961. A continuació, una fase de primera maduresa, iniciada el 1964, que em va sorprendre quan vaig veure algunes d’aquestes obres per primera vegada, en una exposició col·lectiva al costat d’altres pintors de la seva promoció, acabada de sortir de l’Escola de Belles Arts. En moments en què l’informalisme havia perdut la iniciativa i s’assajaven diferents neorrealismes que intentaven superar l’abstracció, tot i mantenint sovint un llenguatge informal, aquells joves recuperaven una visió francament realista que podem considerar d’alguna manera inspirada en Picasso. Es tractava d’una exposició desenfadada i valenta, que aportava a l’art català novetat i frescor, en moments d’incertesa i indecisió. L’obra que he triat per comentar aquí és Francesc Parcerisas gana su cielo (oli sobre llenç de 1965 i 89 x 116 cm), perquè pertany al moment que vaig conèixer aquest artista, es va despertar el meu gran interès per la seva obra i es va iniciar la nostra amistat. L’ara prestigiós poeta retratat apareix amb un paper que acredita la seva celeste condició, acompanyat de dos joves més: un home i una dona. Altres amics de l’artista els trobarem també representats en olis dels anys setanta i vuitanta. Eren, aquells primers anys, de companyonia, de fraternitat, amb altres joves que compartien les mateixes inquietuds creatives o semblants. Els homes apareixen, en aquest període, més individualitzats, mentre el personatge femení innominat que es pot veure en diversos quadres ho farà en una mena de prototip que es repetirà fins al 1966. El seu rostre és serè i gairebé estàtic, d’una feminitat suau i misteriosa. No es lliura: roman com expectant, passiu, i té potser una mica de la Gioconda. I així com 132_

els homes apareixen en el que es percep com el seu temps, aquest tipus de dona es troba un tant idealitzada. L’obra del jove Arranz-Bravo era ja molt personal i es distingia de les que realitzaven els seus companys de generació i els artistes de l’anterior. Predominen en els olis d’aquell període els tons torrats i vermellosos, grisos i blancs. Poden tenir un fons neutre —negre o gris fosc— i en alguns casos, com el quadre que comentem, un esbós de tema urbà. La impressió que produeix aquest quadre la podem sentir en les obres de períodes següents. Moltes d’elles tenen alguna cosa de metafísic, per més que vegem elements presos directament de la realitat. Sembla que es percep una forta tensió interior, alhora que en un primer pla es planteja generalment un nus, amb una forta tensió entre factors contraris. Al retrat de Francesc Parcerisas amb els dos acompanyants, la confrontació es revela, més que entre el retrat del poeta —realista i ben delimitat formalment— i les altres dues figures, entre el retrat i el personatge femení, que assisteix, estàtic, a l’escena. Podem preguntar-nos la relació que té aquest quadre d’una primera època amb la seva etapa actual i el conjunt de la seva obra. Diria que, al meu parer, en la manera en què es planteja el nus que es dóna en tota obra artística i la seva resolució, i en el caràcter estàtic de moltes obres, que se situen fora del temps. Una tensió que, des del Renaixement, se sol plantejar en general lluny d’una visió sagrada. En Arranz-Bravo, l’estatisme de moltes de les seves figures és un dels trets que l’acosta a l’art d’antigues cultures i la seva visió transcendent de la realitat. Una cosa que ara passa rarament, en artistes aïllats, quan els valors simbòlics són generalment oblidats. Aquesta profunditat de visió, el llarg i rigorós i fecund treball, i una independència de la qual va donar ja mostra en obres com Francesc Parcerisas guanya el seu cel acrediten Eduard Arranz-Bravo com un dels nostres millors creadors plàstics.

16/75 Stacey Bellis

Responsable de programes, Franklin Bowles Galleries “Una pintura no és un retrat d’una experiència: és una experiència.” Mark Rothko A inicis dels anys setanta, la transmissió d’idees en una escena artística global cada vegada més interconnectada va generar un nou sentit d’urgència en el món de l’art contemporani. Arranz-Bravo pintava figures expressives d’estil abstracte en un moment en què la pintura es considerava una pràctica passada de moda; de fet, molts creien que la pintura estava acabada. Aquests primers anys van ser moments clau per al creixement i desenvolupament de l’artista, i les seves exploracions audaces, intenses i valentes van continuar malgrat el pensament artístic predominant en l’època. Aquesta petita obra sobre paper creada per Eduard el 1968 estableix un diàleg directe amb altres artistes figuratius del mateix perí-


ode, com Gastón Orellana, Nathan Oliveira i Paul Wonner. Com ells, Arranz-Bravo sempre es manté en l’àmbit de la figuració. Amb altres artistes del moment, Eduard va explorar l’espai entre l’abstracció i la figuració i va concloure que no hi havia cap línia divisòria entre elles. En Home fons verd 1 tenim una figura la presència de la qual se’ns apareix a partir d’enèrgiques pinzellades que emergeixen d’un ric camp de verd esplendorós. Arrencada de la imaginació de l’artista, aquesta simple composició d’una figura, dues línies i color, subratlla la seva habilitat per plasmar profunds sentiments d’espai infinit amb pocs elements. L’ús d’aquesta estructura, l’equilibri i el color prefiguren les característiques que esdevindrien segell distintiu de la seva obra posterior. Treballar en el que estimes, viure envoltat d’art, és una experiència immersiva, visceral, tàctil. Aquesta trobada amb l’art és quelcom que ens canvia a tots, però entendre veritablement i col·leccionar bon art, això ja és tota una altra cosa. He estat afortunat, al llarg dels meus trenta-cinc anys de feina amb la galeria, d’haver treballat amb un grup de professionals seriosos i entregats que ha permès als col· leccionistes descobrir l’obra d’Eduard ArranzBravo. He tingut una oportunitat que mai no vaig imaginar: descobrir el món de l’art, conèixer els artistes personalment i entendre’ls. Molt d’amor, Eduard. Molt, molt d’amor.

17/75 Gary Lang Artista

EMPASSANT empassant-se pors corregint-ne el recorregut al mateix temps amb corrents d’aire més suaus que la respiració humana John l’Adobador; metòdic i precís, brutal i simple lleial a la incertesa sense cap lloc on pregar

26/75 Mar Redondo

Professora de Fotografia Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona Un dels aspectes extraordinaris de la creació és com possibilita i encomana l’afany de conèixer. L’experiència de certes obres dispara pensament, emoció. Algunes conviden a relacions triangulars. La raó prova d’explicar el perquè de l’atracció intuïtiva per l’obra. Però, de fet, ja s’ha esdevingut: s’ha activat el record. Una conversa a tres bandes. Divers 5 ha fet present un text, un gaudi a dues veus. I gairebé immediatament, sense adonar-me’n, he estat espectadora d’un diàleg entre Pessoa i Arranz-Bravo: enrojolar-se, estremir-se, intimar. Olors domèstics, papers pintats. Hem passat l’hora del te conversant tots tres.

Totes les cartes d’amor són ridícules. No serien cartes d’amor si no fossin ridícules. També vaig escriure a la meva època cartes d’amor, com les altres, ridícules. Les cartes d’amor, si hi ha amor, han de ser ridícules. Però, al capdavall, només les criatures que mai van escriure cartes d’amor sí que són ridícules. Qui em donés el temps en què escrivia, sense adonar-me’n, cartes d’amor ridícules. La veritat és que avui els meus records d’aquelles cartes d’amor sí que són ridículs.

37/75 Phebe Carter

Directora de la Franklin Bowles Gallery, Nova York ATÒMIC BEBÈ ELEGANT INTERIOR FILÒSOF CAVALLER ESCOLTA ROIG AUTORETRAT MAX ROBÍ PHEBO BLAU ÈPIC (EPOPEIA) DAURAT TORO NOU ELÈCTRIC ROMÀ POLS POEMA CÒSMIC VEGADA NEGRE LLEÓ CIGAR PALETA ESCULTOR BLANC LLUM MAR CONSELL PEDRA AUTOMÀTIC ALQUIMISTA

MONUMENTAL ANIMAL XEF JARDÍ PLOMA BATEC VELLUT CATALÀ NOU PICA CONSTANT MAGNUS REIAL COSMOS PERSONAL MIRALL BRONZE SIMPLE HUMÀ VERITAT TURBO MÀGIA NAVALLA HIVERN LÍQUID RÀPID DOLÇ CORALL STENDHAL PINTOR ARQUITECTE TÒTEM GINESTER SOMNI MICROSCOPI COMPOSITOR BARCELONA AMIC TRANSPARENT FUNDACIÓ

39/75 Dennis Paustenbach

(Totes les paraules esdrúixoles, com els sentiments esdrúixols, són naturalment ridículs.) Alvaro de Campos (Fernando Pessoa) 21/10/1935

27/75 Aina Mercader Crítica d’art

“que el temps passa i ens anem descomponent és una cosa molt clara. Que no sabem què és això que se’ns descompon, també. Que el fet d’anar cap a una mort immortal després de la mort ens converteix ara en zombis, en vivents morts, claríssim.” Agustín Fernández Mallo

29/75 Rosa Mari Muga

Cap de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet Dia dotze sense tu: he conegut algú, sóc jo. Em donaré una oportunitat Elvira Sastre Nota: Elvira Sastre (Segòvia, 1992) és una poetessa, escriptora, filòloga i traductora literària.

Col·leccionista

He tingut el privilegi de conèixer l’Eduard i la seva obra al llarg de gairebé vint anys. Per a mi ha estat interessantíssim veure l’evolució permanent de la seva pintura i la força creixent de les seves composicions durant els darrers anys. Els artistes de talent veritable són, en la meva opinió, aquells que tenen una obra que resistirà el pas del temps. L›obra que produeixen aquests artistes es pot gaudir cada dia sense cansar-se’n, perquè cada dia captura la teva imaginació. Jo visc amb, com a mínim, deu peces significatives d›Arranz-Brazo i mai no deceben. I, com amb altres grans artistes, les visites se senten atretes per les seves obres tant si només tenen una obra com si són col· leccionistes experimentats. Aquest és el segell dels artistes de debò. Per tant, aplaudeixo amb alegria tots els esforços per difondre entre el públic l›obra d›un artista amb tant de talent com l’Eduard. Estic segur que cada persona que experimenti la seva creativitat se n›enriquirà i entendrà la profunditat de la seva contribució al món de l›art contemporani.

49/75 Jean Audigier

Professor emèrit d’història de l’art, Universitat de San Francisco Observació d’estrelles El crític teatral Desmond McCarthy, quan explicava els progressos que anava fent amb la seva obra, va afirmar: “Deixo que el joc em domini, i després examino el rastre que deixo.” Aquest és un molt bon consell. Mirant South love d’Arranz-Bravo, de 1994, la meva primera impressió va ser el seu sentit _133


de plenitud, d’harmonia. Se’n percep una força misteriosa, que no es pot explicar de forma precisa però que connecta tots els elements del quadre. Aquestes relacions creen una estructura completa que fa que cada part de l’obra encaixi com a part d’un tot i creï un equilibri perfecte. El conjunt està unificat, tot hi pertany. Però d’on prové aquest sentit d’harmonia i d’estructura profunda? No és pas dels elements individuals de l’obra. Matisse raonava que “el caràcter és quelcom més profund que les característiques. És allò més profund que existeix per sobre i més enllà de les característiques”. Quan mirem South love sentim satisfacció. Igual que amb les peces perfectament encaixades d’un puzzle, cada part del quadre ha assumit en el seu caràcter singular. Tanmateix, l’Eduard ens porta més enllà, juga amb la línia i la forma i les fa servir per suggerir-nos humanitat, una família, que a través de la seva interconnexió es vinculen al cosmos. I ho fa d’una forma evocadora com només ell sap fer-ho. La vinculació al cosmos és un tema recurrent en l’obra de l’artista català. Els punts blancs que sovint es veuen a les seves pintures simbolitzen el cosmos i la nostra connexió amb ell. Són estrelles llunyanes en un univers extraordinari, però també són part de nosaltres, d’allò de què estem fets, tot suggerint-nos la Mare Terra i la complexitat de les nostres ments. Si examinem les marques de McCarthy a la sorra —la manera com el quadre acaba formant un tot unificat—, ens adonem del talent del pintor. És un gran colorista. Mireu de quina manera el vermell, el groc i el bordeus dialoguen en harmonia, com si fossin part d’un gran quadre de Poliakoff. Cada color és conscient dels seus veïns i pren algunes de les seves qualitats. Mireu com el color beix fa ressonar el vermell i el groc; tenen profundes similaritats internes que els enllacen i els fan ser part de la mateixa família. Vegeu com cada forma és part del seu entorn: cap d’elles no seria la mateixa sense la resta. L’ús que l’artista fa de la línia també reforça aquesta unitat; el subtil flux de línia vermella que connecta les tres figures és magistral. Un altre element reeixit és la manera com l’artista ha connectat llunyania i proximitat. Mirem el quadre i ens adonem que les tres figures són, de fet, part d’un cosmos distant, una gesta aconseguida per l’artista amb resultats excel·lents a partir de transformar les estrelles en les figures mateixes. A La natura de l’ordre, Christopher Alexander ens recorda el significat de l’art: “Considero que l’objectiu últim de l’art de debò és produir coses que ens connectin amb l’ànima que dóna vida a cada ésser. En darrera instància, és aquesta connexió amb l’obra d’art el que ens permet ser més conscients de l’estructura real que existeix dins de cadascun de nosaltres i que ens vincula a l’univers”. El quadre South love i l’art d’Eduard ArranzBravo fan precisament això. I ¿què il·lustra millor aquesta connexió còsmica que la fotografia de l’Eduard assegut al mig del seu estudi, tot sol, observant la immensitat del temps i l›espai a través de la claraboia?

134_

55/75 Franklin Bowles Marxant d’art

El novembre del 2000, poc després de la creació d’aquesta pintura, a Franklin Bowles Galleries debutàvem amb la primera exposició catalogada a la nostra galeria de Nova York. Duia per títol L’alquímia d’Eduard Arranz-Bravo. En aquell primer mes vam exhibir quinze quadres, i estàvem gaudint de l’èxit d’aquest nou i emocionant programa quan Nova York va ser assolada pels atemptats de l’11 de setembre. L’impacte va ser immediat, i el negoci, que fins aleshores no havia fet res més que progressar, va quedar aturat. Tots estàvem preocupats pel futur. Més tard, el 2002, vam decidir presentar l’obra de l’Eduard als nostres col·leccionistes de la costa oest. L’any 2004 vam obrir la nostra primera exposició d’Arranz-Bravo tant a la costa oest com a la costa est, Like a River (‘Com un riu’). Va tenir un èxit impressionant i mai no ens n’hem penedit. M’encanta aquest petit quadre que homenatja un dels gegants de la literatura. La seva expressió, entre perplexa i pensativa, sembla que digui “La vida no és tan dolenta!”. Estic orgullós d’haver afavorit que tants col· leccionistes d’arreu del món hagin descobert les obres d’Eduard Arranz-Bravo. És un artista amb un talent extraordinari, i un home a qui també puc anomenar amic.

61/75 John Wall

Col·leccionista Primer de tot, per molts anys, Eduard, de part meva i d’en Chris, i els nostres millors desitjos per tot el que encara ha de venir. M’ha fet molt content tenir l’oportunitat de reflexionar sobre la visita que vam fer amb tu a l’Hospitalet, que em va permetre de veure l’home en l’art i que va fer que el teu art em resultés molt més viu. Pont de la Llibertat n’és un exemple excel·lent, combina diferents dimensions i idees en una de sola: formes orgàniques i geomètriques, superfícies “dures” i “toves”, variacions dinàmiques de colors i tonalitats (fins i tot a mesura que el dia avança)... Tot plegat estimula idees i emocions d’una manera interessant i complexa. També mostra el gran cor de l’artista per crear un monument a aquells que van lluitar per la independència, al seu sacrifici i la seva joia. Em va agradar especialment el fet que es tracti d’una obra pública, com ho són altres escultures i, potser més important encara, els murals de les escoles públiques. Així molta gent pot gaudir de la teva obra i, potser, sentir-se personalment atrets per l’art. Vam gaudir de trobar tantes dimensions en la teva persona —creativitat, intensitat, generositat, honestedat, elegància—, sempre amb aquesta brillantor als ulls. Gràcies per fer tant per a tanta gent. Sisplau, continua així! Cordialment, John Wall

64/75 Frank Del Rio

CEO, president i director de Norwegian Cruise Line Holdings Ltd Fa uns anys caminava pel West Broadway, a Nova York, i per casualitat vaig mirar l’aparador d’una galeria del Soho. Allà, exposat a la vista de tothom, hi havia un quadre d’Arranz-Bravo que jo volia tenir de totes passades. Així va començar la meva col·lecció d’un dels més grans artistes espanyols vius, que, entre els quadres de casa meva i els de la meva flota de creuers, suma pel cap baix dues dotzenes d’obres mestres. Per què em van atraure les obres de l’Eduard? El primer van ser els seus colors vius. La tècnica reflexiva i les pinzellades que homenatgen els mestres que l’han precedit van ser el segon que em va atraure. El més important, però, ara que he arribat a conèixer la persona, és la matèria artística profunda i provocadora que s’escola a cada llenç. Ha estat un privilegi visitar l’Eduard a casa seva i el seu estudi a la bonica Barcelona tants cops, i cada vegada n’he marxat delerós de tenir més obres seves. Els centenars de milers de passatgers que s’embarquen als meus creuers arreu del món sovint m’escriuen per comentar-me les obres d’art que hi ha a bord dels vaixells i, cada vegada, es refereixen a les obres de l’Eduard com les seves preferides. En aquests setanta-cinc anys, doncs, aixeco una copa amb un rioja espectacular (no bo, espectacular) i brindo per aquest mestre dels nostres dies, per mantenir la reputació d’Espanya com a baluard de la cultura i líder en l’art modern.

71/75 Helmut Ganz Crític d’art

Torno a llegir el text que vaig fer l’any 2001 per al teu llibre monogràfic i veig amb alegria que la totalitat del que s’hi diu continua essent vàlid, quinze anys després. A la teva pintura hi ha la mateixa força, el mateix color i potser idèntica tragèdia. Tot barrejat, amb la càrrega d’una ironia essencial.

72/75 Karen Kenison Col·leccionista

Foam Quan em vaig asseure per triar la peça sobre la qual escriure, sabia que seria una tasca difícil. Com seria capaç de triar-ne només una? Vaig pensar i pensar, mirar i mirar, i quan em vaig trobar en aquesta pàgina vaig somriure, recordant per uns moments, i immediatament vaig saber que era LA peça. Un cop més, mesos després, em vaig trobar atrapada per la força d’Eduard Arranz-Bravo. La història és la següent: sóc prou afortu-


nada per haver visitat l’Eduard a la seva extraordinària casa aquest darrer agost. Va ser un gran dia que guardaré amb mi per sempre! Només arribar, un cop asseguts i conversant amb el meu estimat amic, mirava els objectes que ens envoltaven i em va cridar l’atenció la peça que hi havia sobre la taula davant la finestra. No podia deixar de mirar-la. No era capaç d’ignorar-la. Aquesta escultura em cridava. Això, ja ho veieu, no és estrany quan em trobo en presència de l’Eduard i de qualsevol de les seves obres: el seu art i jo connectem en un pla superior, en un nivell diferent. És inexplicable, especial, intens, molt important, i a mi m’ha canviat la vida. El seu art literalment em parla. I Foam no en va ser cap excepció... Energia. Bellesa. Fortalesa. Força. Personal. Especial. Complex. Simple. Increïble. Alegria. Curiosa. Elegant. Aquestes són les paraules que em van venir al cap quan vaig mirar per primer cop aquesta magnífica escultura. És realment extraordinària. No en coneixia el nom quan m’hi vaig fixar aquell dia d’agost, però, curiosament, quan m’hi vaig acostar per fer-hi un cop d’ull més de prop, immediatament em va recordar l’aigua, les onades, l’oceà. Els rastres d’escuma que queden a la sorra quan l’aigua retrocedeix cap a l’oceà hi queden capturats d’una manera excel·lent. Jo sóc allà, a l’oceà, observant les onades i l’escuma. A primer cop d’ull sembla prou simple; un cop l’has estudiada una mica més, balla. Pots percebre’n el moviment; pots veure com canvia quan te la mires des de diferents perspectives. Cobra vida davant mateix dels teus ulls. És ridículament poderosa i enèrgica, i alhora suau i elegant. Tal com és l’Eduard. És magnífic. Stacey

vessen de dolor vermell quan exhorten les multituds “Escolteu, partisans!, Pugeu de la mina, baixeu dels turons, companys!” [Fos en vermell] A les landes, ciutadans! errants (sense error) Marxem, marxem, les sangs dites «impures» fan joves aquests vells mots [Fos en verd] Ai, ai ai aii, take this waltz taaaake this waltz! [Jèssica Jaques, desembre de 2016]

75/75 Jèssica Jaques

Professora d’Estètica i Teoria de l’Art. Universitat Autònoma de Barcelona Holandesos, aiis, ais ais aiiis Lorca–Cohen: aii, ai ai aii take this waltz taaaake this waltz! Però, oh, landesos, de qui són les Landes? Quan el mar es mengi la terra, les landes no seran de ningú De ningú I ja no hi haurà landes però encara hi haurà gent Gent (Gens, res, res = tot???) Quan el mar es mengi la gent ningú serà ningú i no hi haurà landes, ni persones, ni gent Ningú, landes, gent [Fos en negre] El crani rebenta els buits, però mireu-li els ulls i la seva escala reticulada en vermell, _135


Textos en castellano

Eduard Arranz-Bravo es uno de los artistas con una vinculación muy especial con L’Hospitalet de Llobregat y el alma de la Fundación que lleva su nombre. Desde su inauguración en el año 2009, la Fundación ArranzBravo ha sido una ventana abierta al arte contemporáneo en nuestra ciudad. Con Arranz-Bravo. 75 se quiere rendir un cálido homenaje a Eduard, coincidiendo con su setenta y cinco cumpleaños. Así, la Fundación ha organizado una exposición muy especial, con las setenta y cinco obras más emblemáticas y representativas del artista comentadas por setenta y cinco personalidades del mundo de la cultura y la sociedad civil catalana. Como presidenta de la Fundación, me siento muy orgullosa del buen trabajo que Eduard Arranz-Bravo y su equipo llevan a cabo en la promoción y la difusión del arte contemporáneo, en colaboración con diferentes centros culturales y educativos de la ciudad. Un trabajo callado, serio y constante que contribuye a hacer de L’Hospitalet un auténtico vivero de creación, exhibición y promoción artísticas. En L’Hospitalet apostamos de manera decidida por la cultura y el conocimiento como motores de ciudad. Entre todos estamos asentando las bases del nuevo Distrito Cultural, un proyecto estimulante llamado a ser un potente generador de actividades, proyectos y futuro. Os invito a profundizar un poco más en la obra de un artista muy querido en L’Hospitalet, Eduard Arranz-Bravo. Y a hacerlo por medio de setenta y cinco obras indispensables. ¡Feliz, feliz cumpleaños, amigo Eduard! Núria Marín i Martínez Alcaldesa de la ciudad

Arranz-Bravo 75/75. Un ensayo de crítica expandida Desde la Fundación se nos ha ocurrido celebrar el 75.o cumpleaños de Eduard ArranzBravo con un proyecto a la altura de las circunstancias. Se ha invitado a setenta y cinco personalidades del mundo de la cultura y la sociedad civil a elegir y comentar una obra de arte del artista. Les hemos propuesto una selección de setenta y cinco piezas, formada por cincuenta y nueve obras inéditas de ArranzBravo, seis objetos de su colección personal y diez obras procedentes del fondo de la Fundación Arranz-Bravo. De una manera u otra, todos los momentos artísticos de Arranz-Bravo están representados en ellas. Las setenta y cinco obras con sus setenta y cinco interpretaciones se expondrán en la sede de la Fundación y quedan recogidas en la edición que tenéis en las manos. Este es un proyecto que va más allá del homenaje. Desde la Fundación nos tomamos la efeméride no como finalidad, sino como medio para seguir trabajando en nuestras convicciones fundacionales. Una de ellas, tal vez la principal, no es otra que la de la comunicación artística. Consideramos que demasiado a menudo el arte contemporáneo vive de espaldas a la sociedad. La ciudadanía apenas pisa los espacios de arte, que dirigen su actividad a los sospechosos habituales del sector. Incluso muchos protagonistas de la cultura — poetas, escritores, pensadores— no se sienten interpelados por el arte de nuestros días. La exposición Arranz-Bravo 75/75 es una nueva tentativa para tratar de darle la vuelta a esta realidad. Y lo hemos intentado inspirados en la fórmula que el crítico de arte canadiense Stephen Wright llama “arte a escala 1:1”. La institución se pone en la misma latitud del espectador que, por su participación activa, ya no es espectador, sino usuario (usership). El cambio de escala implica también un cambio de metodología de trabajo. Es lo que Wright llama UIY (use it yourself). Así, en Arranz-Bravo 75/75 es el usuario el protagonista en la elaboración del relato expositivo. Desde la Fundación hace tiempo que intentamos aplicar este cambio de praxis museística —más cercana, más participativa–, que, por otro lado, pensamos que es reflejo de lo que está pasando en otras esferas de la sociedad: en la economía, en el pensamiento, en la política y, claro, también en el arte, en su responsabilidad humanizadora y transmisora de conocimiento. Por todo este convencimiento consideramos esta exposición como un ensayo de crítica expandida. El arte no solo lo hace el artista. El arte es una extraordinaria afirmación de colectividad. Hay mucha verdad también en la mirada virgen del niño, en la inteligencia espacial del arquitecto, en la sensibilidad del poeta, en el frescor del pintor emergente, en la sofisticación del consagrado, en la espontaneidad naíf del pintor aficionado, en la senectud del retirado, en la curiosidad del estu-

136_


diante, en el compromiso del asociacionista, en la fe del coleccionista, en la confianza del gobernante, en la lealtad del seguidor raso de la Fundación. La aportación de cada uno de los participantes ha ayudado a reconstruir una biografía artística de Eduard Arranz-Bravo muy atípica: el despertar creativo de los años sesenta con la evocación de sus compañeros de generación (Lluís Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) y críticos del momento (Pepe Corredor-Matheos); el enloquecimiento de los setenta con la feliz interpretación de protagonistas de la época (Lluís Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés), la mirada de los historiadores expertos (Àlex Mitrani) o la experiencia de sus galeristas (Gaspar); la creatividad luminosa de los ochenta en Cadaqués desde la autoridad crítica de Vicenç Altaió o la vivencia del galerista Àlex Nogueras; la apertura internacional de los noventa con el copioso grupo de seguidores norteamericanos vinculados con la galería Franklin Bowles de San Francisco y de Nueva York; la conexión de la crítica catalana con la pintura actual de Arranz-Bravo, tanto la más experimentada (Sílvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jèssica Jaques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González y Lluís Nacenta) como la más joven (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez), y la conexión retinal de Arranz-Bravo con los artistas más jóvenes (Marcel Rubio, Raúl Páez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz y Bernat Daviu) y profesores de bellas artes (Mar Redondo y Roser Masip); y, finalmente, el estrecho vínculo con la ciudad de L’Hospitalet y las muchas complicidades tejidas desde los años ochenta y durante la acción de la Fundación con escuelas, profesores, galeristas, alumnos, artistas, directores de museos, asociaciones y la gobernanza de la ciudad. A todos ellos, nuestra más sincera gratitud. Y a nuestro Eduard, la más cálida felicitación. Albert Mercadé Director de la Fundación Arranz-Bravo

01/75 Isidor Prenafeta Coleccionista

Veo con sorpresa la mandolina de su madre, no la conocía. Era el verano de 1961, pintábamos en su casa, en la calle de las Sanjuanistas, charlábamos, aunque no mucho, Eduard siempre ha sido hombre de pocas palabras, parco, casi monacal. Oíamos música (Shostakóvich y Vivaldi y Debussy) y pintábamos juntos. Él aprovechó un lienzo viejo y se puso a pintar un bodegón sin ningún objeto delante, un cuadro onírico, quizá subconsciente, soñado, una mandolina que solo él sabía lo que significaba, con un color que le salía de dentro de las tripas, unos raspados intensos, unas veladuras y esfumaciones de pintor maduro. Tenía veinte años. Decía Luis Racionero que Eduard no era Solana, pero podía serlo. A mí me recuerda más a la pintura vasca de donde procedía su familia paterna. Naturalmente hablo de la pintura y el color de aquella época. Su paleta era muy sobria, quizá en este cuadro sorprende el bote azul, una tonalidad que no se encuentra en su obra de aquellos años, y es que como había acabado su tubo me pidió que le dejara el mío, que era más solar. Por eso este cuadro tiene para mí un recuerdo nostálgico, de los tiempos pasados de la juventud. Muchos años han pasado, muchas cosas vividas, su pintura hoy la tenemos todos presente y hay pluma más autorizada para glosarla. Solo diré que hoy es sencillamente un pintor del Mediterráneo.

02/75 Martina Millà

Programación y proyectos. Fundación Joan Miró Escribir sobre la mandolina de la madre de Eduard es como tocar una de sus cuerdas y escuchar un sonido que recoge toda la historia del Mediterráneo y la repercusión que ha tenido en todo el mundo. La mandolina, el ud, el laúd y todas sus variantes, como objetos de resonancia que por su movilidad son también el sonido de la diáspora, del ir y venir humano, del contacto, el intercambio y la transformación. Y también es el sonido de la madre, del sentimiento, que es algo que sacude el alma de un modo que la pintura, por muy sinestésica y psicodélica que sea, no puede hacer de la misma manera. ¡Felicidades a Angélica y Eduard!

04/75 Mario Pasqualotto Artista

“La vida es un montón de insignificantes e irónicas ruinas.” Pier Paolo Pasolini Le belle bandiere La bandera encontrada en un cajón olvidado

data de 1896. Un icono de barras y estrellas descoloridas y oxidadas por el paso del tiempo, estrellas que no aparecen en la configuración histórica de aquel periodo, la Confederación de los Estados de la Unión. Esta bandera, que tantas lecturas puede sugerirnos, este símbolo olvidado en un cajón de la antigua casa de Vallvidrera, múltiples reencuentros con el pasado, vivencias que transitan a través de la memoria del artista, con la mirada dulce y escéptica que nos confiere la edad. Ondear al viento y no olvidar que ha llegado hasta aquí...

06/75 Agustí Fructuoso

Director de TPK, centro de creación contemporánea. L’Hospitalet Siempre me han interesado y me han emocionado más las preguntas que las afirmaciones. Las primeras son como ventanas abiertas a la esperanza y a la posibilidad de la utopía, mientras que las segundas difícilmente son transitables para los que no las pronuncian. Esta pintura de Arranz-Bravo de cuando aún no era Arranz-Bravo me gusta porque oculto dentro de un orden muy estudiado se nos impone sobre todas las afirmaciones el goce del artista al pintar. Personalmente, como pintor, esta obra me transporta a aquel tiempo sereno y solitario en el que la pintura al óleo y el tacto del pincel guiado por la mano obran el milagro de detener el tiempo.

07/75 Álex Nogueras Galerista

Conocí a Arranz-Bravo a través de mi padre cuando yo era adolescente y me empezaba a interesar el mundo del arte. Recuerdo especialmente una visita a su casa de Cadaqués, donde observé que tenía una polaroid de Andy Warhol en el lavabo. Al preguntarle si lo había conocido, me dijo: era como un lenguado frío. Esta conversación me ha acompañado para siempre y ha condicionado de alguna manera mi apreciación de Warhol — probablemente sea la descripción más acertada que haya oído nunca del personaje. Fascinado por el espíritu libre de ArranzBravo, compré este dibujo en una subasta y me dejé en él todos los ahorros. Hay algo en este dibujo que todavía me cautiva: la composición, la magia, el caballo… o seguramente el misterio que emana de los personajes. Cada uno de ellos es prácticamente monocromo, como si el color definiera su personalidad. Están en movimiento, lejos de la ciudad, en una especie de Ilíada grupal. Y están todos juntos, formando una piña, un núcleo denso y compacto. Siempre me he preguntado qué habría pasado después de esta imagen, y si era de alguna manera autobiográfica. Tal vez con motivo de esta exposición Eduard me lo quiera contar. _137


08/75 Lluís Nacenta

11/75 Jordi Garcés

No dejar nunca de hacer las cosas que pedimos a los niños que hagan, y hoy hacerlas bien.

Eduard Arranz-Bravo funde generosamente casa y hombre en esta obra, y nosotros (Garcés - De Seta - Bonet Arquitectes) hemos tenido el honor de acoger al pintor en su nuevo estudio (Vallvidrera) y, en el futuro, en la Fundación Arranz-Bravo definitiva (edificio de El Molí en el Centro Cultural Metropolitano Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat). ¡Feliz cumpleaños!

Comisario i profesor de la Escuela Eina

09/75 Antoni Llena Artista

Eduard/Antoni Arranz y yo nacimos a principios de los años cuarenta del siglo xx. Los dos somos libra. Él representa el platillo de abajo de la balanza (el que pesa) y yo el que sube por el aire (el vacío). En el año 1966 supe de su existencia (por eso he elegido una obra de aquel año). Él ya era un pintor conocido. / Yo todavía era un joven anónimo. Él ha trabajado mucho. / Yo no tanto. Ha hecho centenares de exposiciones / Yo pocas. Tiene tres estudios. / Yo medio. Ha ganado mucho dinero / Yo no mucho. Ha tenido hijos. / Yo ninguno. Ha publicado muchos libros. / Yo dos. Solo computo en el plato de abajo por una cosa: vivo en la parte baja del Valle de Vídrio. Él en la parte alta, que es la buena. Dos veces al año nivelamos los platillos de la balanza fumando un puro juntos: el humo se nos evapora al mismo tiempo... mientras nos vamos evaporando juntos. Llena

10/75 Joan Francesc Marco

Jefe de Relaciones Institucionales del Ayuntamiento de L’Hospitalet Supe de la existencia de Eduard Arranz-Bravo en los años setenta cuando trabajaba con Bartolozzi. Entonces formaron parte de la actividad cultural que desarrollaba en L’Hospitalet una entidad ya desaparecida, la Agrupació d’Amics de la Música, que centraba su actividad en la difusión de la música y las artes plásticas contemporáneas. Después, hacia los años ochenta, en pleno proceso de reconstrucción democrática y conscientes de que L’Hospitalet necesitaba símbolos que lo identificaran como ciudad, desde el Ayuntamiento contactamos con Eduard para encargarle una escultura que fuera símbolo y representación de L’Hospitalet. Durante aquellas visitas al taller del artista en Vallvidrera tuve la ocasión de conocer a un ser entrañable, que se ponía en la piel “de unos que venían de L’Hospitalet”. Un creador sensible que supo plasmar en una magnífica escultura, La acogedora, el espíritu de la ciudad. 138_

Arquitecto

12/75 Josep de C. Laplana

Director del Museo de Montserrat El cíclope es una figura mitológica terriblemente sugerente. Solo tiene un ojo pero ve el mundo como el cinemascope o con ojo de pez, es decir, con una visión amplia y aglutinante; al ser tuerto, lo ve todo en su amplitud pero sin relieve, todo igual, y además, al tener solo un ojo, es sumamente vulnerable. Un grano de arena en el ojo puede dejarlo ciego. Habitualmente el cíclope es un hombre forzudo, un atlante que todo lo resuelve con su fuerza física, un ser radicalmente primario, rudo, unilateral, falto de inteligencia y sabiduría. No ha sido favorecido por Atenea ni por Apolo. Arranz-Bravo ha metido al cíclope enjaulado en una casa de paredes blancas, sin puertas ni ventanas. Es un tipo corpulento pero mudo. Lo ve todo pero no tiene nada que decir, no tiene ni boca. No obstante, es un ser humano capaz de tener sentimientos que no sabe expresar con claridad. Las rayas rojas sobre el pecho le otorgan una cierta calidez que no tiene su entorno. Creo que Arranz-Bravo nos ha presentado en esta imagen una cierta manera, muy triste, muy carente de horizontes, de ser hombre sobre la tierra, en una sustancial contradicción interna entre lo que es y lo trascendente que le haría ser hombre en plenitud. Todos somos un poco cíclopes y todos estamos un poco o bastante enjaulados.

13/75 Bernat Puigdollers

Historiador del arte y colaborador del Museu de Montserrat Desvaríos y variaciones de Fragment del sembrador Las palabras no abarcan la sorpresa de los ojos: dos manos buscándose en el límite infinito del blanco. Diálogo preñado de matices y contrastes. La boca se cierra con fuerza, apretando los dientes. Un pincel sangrante, sostenido con la punta de los dedos, deja un rastro frágil a su paso. Una duda asalta a cada mano: ¿son mis dedos los que lo sostienen o bien es el pincel el que me sostiene? El pensamiento se eleva más allá de las manos: el rastro se convierte en rostro. Estupefacto, la tela no prevé unos labios que derraman noche. Los párpados de la boca se abren ante unos ojos que no había pedido.

El pintor, sorprendido, murmura algo incomprensible pero, estáticos, los oídos evitan las palabras. Sigue observando el descubrimiento de las manos, dibujando el perfil inexistente de cada cosa, la sonoridad de unos labios cerrados, el silencio oscuro de un párpado. Sus ojos, abismos insondables, ávidos de luz, se ensanchan más allá del límite. De repente, algo le perturba: el pincel se le cae de las manos. Un punto rojo, clavado en el suelo, deja constancia de ello. Retrocede unos pasos. Observa la tela hasta topar con la mirada de un cuadro sin ojos. Se fija en los labios de pintura fresca. Entonces comprende: solo tiene boca para tener sed. Abandona la sala. El autor y el cuadro buscan nuevos ejes en los que volverse estables.

14/75 Francesc Parcerisas Escritor

El piso de Muntaner 155 En diciembre de 1967 Jackie Haslam y yo nos casamos en Bolton, cerca de Manchester, por la Iglesia anglicana. Tenemos unas fotos de la boda muy divertidas: ella con un vestido blanco de falda corta, al estilo Mary Quant, y un cap (una gorra) haciendo conjunto, muy a la moda, y yo con barba, traje oscuro y corbata. Debía de lloviznar porque sostengo un paraguas grande con la mano derecha y Jackie adopta una pose de bailarina. El cuadríptico es lo que en aquella época llamaban un regalo de bodas. Jackie y yo nos habíamos conocido hacía algunos veranos y nos habíamos ido viendo, con las intermitencias naturales del corazón y de la edad, hasta que habíamos decidido vivir juntos. Yo había tenido que irme de casa de mis padres, que solían ser de una considerable tolerancia, porque Jackie y yo nos íbamos a pasar en pareja unas semanas de vacaciones en Can Blell, un pequeño paraíso en la bahía de Portmany. Casarnos era la única manera de que ella pudiera venir a Barcelona y de que pudiéramos vivir juntos. De hecho, cuando quisimos legalizar el matrimonio anglicano en la embajada española en Londres, la funcionaria nos echó escaleras abajo —literalmente— gritándome que iría al infierno. Tuve que ir a los juzgados de Barcelona con tres amigos, uno de ellos un capuchino con el que habíamos estudiado juntos, para hacer una apostasía de la fe católica —¡debo de ser uno de los pioneros!—. El largo, muy largo etcétera de las circunstancias de la época de estas pinturas quizá ahora no hace al caso. Lo que sí que me sugiere el cuadríptico es que de mis amigos, de los conocidos, de la gente de mi edad con la que me relacionaba yo era uno de los primeros en casarme. Eduard Arranz era otro, ya tenía un hijo y vivía en un chalecito de la calle Mont d’Orsà; a través de los hermanos Sobré nos habíamos hecho muy amigos. La casa de los amigos casados siempre era un punto de encuentro para los que todavía vivían en casa de los padres. Cuando yo vivía en casa de los míos, en Pedralbes, Eduard y yo dábamos grandes pa-


seos por la carretera de Les Aigües, de su casa a la mía, repasando nuestras ambiciones, los proyectos, el mundo y la estructura del universo. Hasta habíamos celebrado el Primero de Mayo en un pícnic psuquero en el cauce del Besòs. Dejábamos volar la imaginación —como correspondía—, pero trabajábamos de firme. A menudo nos escribíamos: cuando Eduard tuvo que hacer la mili y cuando yo la hice en Jaca (Eduard subía algún fin de semana para acompañar a Jackie con su seiscientos, por unas carreteras llenas de curvas, de baches y a unas, según ella, velocidades aterradoras) y nos escribíamos para contarnos nuestras obsesiones del momento. Pero tengo que volver atrás. Jackie y yo llegamos a Barcelona a finales de 1967 y enseguida fuimos a vivir a un piso de la calle Muntaner 155, un principal estrecho, con un balcón por donde entraba una única rendijita menuda de luz. Era un piso que mi abuelo había tenido alquilado como despacho durante años y que conseguimos que La Caixa, que era la propietaria, nos traspasara. Lo arreglamos con la colaboración de los amigos y la habitual buena disposición de mi padre: lo vaciamos, lo pintamos todo de blanco, alfombramos la sala de estar con una moqueta de color azul marino y pusimos un colchón en el suelo del dormitorio. No teníamos muebles pero recogimos cajas de Johnny Walker, que eran de madera fuerte y cuadradas, y las pintamos de blanco: nos servían de armarios y estanterías. Esparcidos por el suelo teníamos muchos cojines morados y azules, una gran Union Jack, globos de cristal blancos con luz, garrafas de cristal vacías, un busto femenino clásico de yeso y un piano viejo pintado de blanco que nos regalaron los amigos con los que siempre compartíamos aquel paraíso de Can Blell en Portmany. En este escenario, central, sobre el piano, estaba el cuadríptico que nos regalaron los amigos pintores: Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi, Robert Llimós y Gerard Sala. En los cuadros se ven las intencionadas referencias al tema que nos correspondía: el escritor y la bailarina. Además, los colores azules y morados son exactamente los colores de la sala de nuestro piso. Hace un par de años volví a encontrar los cuadros, que habían quedado guardados diez o quince años en un altillo, y escribí a Jackie para preguntarle qué quería que hiciera con ellos. Decidimos que el mejor sitio adonde podían ir a parar era la Fundación: el cuadríptico es, para todos nosotros, el recuerdo de una época feliz e irrecuperable —quizá habría que decir felizmente irrecuperable—, que sirve para explicar cómo nos hemos ido construyendo. En una de las visitas de Jackie a Barcelona fuimos con Eduard a la Fundación y nos fotografiamos delante del cuadro, como si nos fotografiáramos delante de un montón de viejos recuerdos silenciosos. Debo decir, sin embargo, que, aparte de las múltiples colaboraciones y experiencias compartidas con Eduard Arranz (los tres hermanos Parcerisas hemos aparecido en algún momento en alguna de sus telas), Eduard y

Rafa Bartolozzi tuvieron, en aquellos años nuestros en el piso de la calle Muntaner (entre 1967 y 1969), dos actuaciones más muy destacadas, estas por desgracia de carácter involuntariamente efímero. No recuerdo si tenían las llaves del piso, o si mi hermano se las dejaba, pero, aparte del cuadríptico, nos obsequiaron con dos obras más: una era una línea fina, de siete u ocho metros, pintada en la pared, una línea ligeramente accidentada, formando alguna colinita y árbol, o con algún personaje, que recorría el largo pasillo desde la entrada oscura, en la parte de la escalera, hasta la sala de estar. Era una intervención sutil, no muy visible (el pasillo tenía por toda iluminación una bombilla débil, precaria), que nos encontramos inesperadamente un día, al volver de algún viaje, o de algún fin de semana. (En aquel piso, el fantasma de los “amigos pintores” siempre estaba presente.) La segunda intervención fue de escala mucho más grandiosa: nos pintaron un gran mural muy coloreado en la parte interior del baño, por encima de la bañera y hasta la altura de la cortina de la ducha. Con la cortina de la ducha echada no lo veías, pero si la corrías y entrabas en la bañera estabas acompañado de figuras enroscadas, manchas y puntos, colores chillones y formas sutiles y provocativas. La pintura había estado hecha encima del esmalte del baño, no muy bueno, y el calor y el vaho de la ducha empezaron a pelar aquel fresco formidable que saltaba poco a poco, como quien pela la cáscara de un huevo duro. No recuerdo que nadie pensara en sacarle una foto (no pensábamos en esas posibles permanencias, solo en divertirnos y en ser felices). El cuadríptico todavía es el ejemplo más claro de aquella relación de amistad de un grupo de jóvenes artistas. Si bien no podemos seguir los otros rastros de aquella relación en las paredes de aquel piso de la calle Muntaner, sí encontraríamos muchísimas pruebas de ella en la correspondencia, los textos o las fotos que en una carpeta u otra deben de conservarse. Gracias a aquellos años fundamentales, la amistad con Eduard hoy sigue todavía intacta.

15/75 Ferran Farré

Escultor y director del Centro Cultural Sant Josep, L’Hospitalet En 1967 yo tenía once años, vivía en un pueblo rural y no sabía nada del arte; tuvieron que pasar algunos años hasta que descubrí qué era todo aquello, y la posibilidad de poder entrar de lleno en ello; tuvieron que pasar todavía más años para darme cuenta de que nunca sabría pintar, y de que era en las tres dimensiones donde me encontraba más cómodo, y todavía necesité más años para llegar a pensar un proyecto que se llamó “obra sobre papel”, y que se trataba de poner pequeños objetos sobre pilas de papel. 6, objetos sobre papel, me ha parecido una pieza que, aun viniendo de mi infancia, me conectaba con la máxima contemporaneidad.

16/75 Stacey Bellis

Responsable de programas, Franklin Bowles Galleries “Una pintura no es un retrato de una experiencia: es una experiencia.” Mark Rothko A principios de los años setenta, la transmisión de ideas en una escena artística global cada vez más interconectada generó un nuevo sentido de urgencia en el mundo del arte contemporáneo. Arranz-Bravo pintaba figuras expresivas de estilo abstracto en un momento en el que la pintura se consideraba una práctica pasada de moda; de hecho, muchos creían que la pintura estaba acabada. Estos primeros años fueron momentos clave para el crecimiento y desarrollo del artista, y sus exploraciones audaces, intensas y valientes siguieron a pesar del pensamiento artístico predominante en la época. Esta pequeña obra sobre papel creada por Eduard en 1968 establece un diálogo directo con otros artistas figurativos del mismo periodo, como Gastón Orellana, Nathan Oliveira y Paul Wonner. Como ellos, Arranz-Bravo siempre se mantiene en el ámbito de la figuración. Con otros artistas del momento, Eduard exploró el espacio entre la abstracción y la figuración y concluyó que no había ninguna línea divisoria entre ellas. En Hombre fondo verde 1 tenemos una figura cuya presencia se nos aparece a partir de enérgicas pinceladas que emergen de un rico campo de verde esplendoroso. Arrancada de la imaginación del artista, esta simple composición de una figura, dos líneas y color, subraya su habilidad para plasmar profundos sentimientos de espacio infinito con pocos elementos. La utilización de esta estructura, el equilibrio y el color prefiguran las características que se convertirían en sello distintivo de su obra posterior. Trabajar en lo que amas, vivir rodeado de arte, es una experiencia inmersiva, visceral, táctil. Este encuentro con el arte es algo que nos cambia a todos, pero entender verdaderamente y coleccionar buen arte, eso ya es muy otra cosa. He sido afortunado, a lo largo de mis treinta y cinco años en la galería, de haber trabajado con un grupo de profesionales serios y entregados que ha permitido a los coleccionistas descubrir la obra de Eduard Arranz-Bravo. He tenido una oportunidad que nunca imaginé: descubrir el mundo del arte, conocer a los artistas personalmente y entenderlos. Mucho amor, Eduard. Mucho, mucho amor.

17/75 Gary Lang Artista

tragando tragando temores, corrigiendo su curso en paralelo con empujes de aire más suaves que un aliento humano Juan el Fijador: metódicamente y con precisión, brutal y simple leal a la incertidumbre sin un lugar para orar _139


18/75 Artur Muñoz

Responsable del Servicio Educativo de la Fundación Arranz-Bravo Me levanto a las 7.50. Hace frío. Me calzo las zapatillas deportivas y salgo a correr. Estiro, me ducho y desayuno. Son las 9.50. Llego al estudio y miro Home fons verd 1. Durante setenta y cinco minutos estudio la pieza y busco una respuesta. Un pintor, decía Marcel Duchamp, es aquel que pinta todas las mañanas, aquel que puede pintar rápida o lentamente pero que siempre está pintando. Eduard es sin ninguna duda uno de esos pintores.

19/75 Kevin

Diez años. Alumno de la Escuela Pau Vila

José Manuel Reinoso Cano

Director de la Escuela Pau Vila, L’Hospitalet de Llobregat Hola, amigos de la Fundación: Hoy he pasado las imágenes de las obras de Arranz-Bravo a los alumnos de tercero y cuarto durante mi clase de música de los miércoles por la tarde. Les he dejado comentar libremente cada imagen con lo que les sugería y después de oír muchas descripciones sobre lo que parece esta o aquella figura, de si me gusta o no me gusta, Kevin, de cuarto, ha coincidido conmigo en detenerse en la obra Home fons verd 1. Ha dicho: “Es real”. Así de simple. Me ha llevado a pensar en la relatividad de la “realidad”. En lo diferente que es la manera de vivir y de ver el mundo de un niño de nueve años. En la imposibilidad que tenemos de conocer verdaderamente la esencia auténtica y absoluta de lo que nos rodea. Y que quizá, la manera más humana de hacerlo, o de aproximarnos a su comprensión, sea a través de la expresión artística. El arte nos ayuda a entender la realidad.

20/75 Pere Llobera Pintor

La primera imagen es un cuadro mío (no quería haber utilizado una imagen mía, pero al final he puesto un montón de ellas...). Se trata del cuadro Fish me (Péscame), que hice durante mi residencia en Holanda. Obviamente aquella residencia era un vivero de artistas en el que la gente podía venir a pescarte, o no. El cuadro se ríe de esa circunstancia, pero torcidamente, como en aquellas risas tristes de Marcel Marceau. La cosa es que los pasillos y yo tenemos una historia y este cuadro de Eduard Arranz-Bravo me ha llevado a pensar en ello. Obviamente el suyo es un cuadro más hondo que el mío del pez. En el suyo vemos a un hombre sin salida, abocado a llegar al límite de ese pasillo, bien sea por curiosidad (entonces es un espacio expositivo), bien sea 140_

por las circunstancias (entonces es un trance metafisicoafectivo), o por un castigo (entonces podría ser incluso un cuadro político). Eso no puede saberse debido a la indeterminación del dibujo. ¿Hablamos de un camino? ¿o de un pasillo doméstico? ¿o directamente de un símbolo? Sea lo que sea, el autor ha jugado — como en las canciones de Dylan— a no decir abiertamente el qué, si bien abiertamente se está diciendo algo. He empezado humorísticamente en falso, lo confieso; y en realidad quería hermanar dos cuadros haciendo el truco del ilusionista, que distrae con una mano (la mano de la forma: la forma del pasillo), mientras hace y deshace con la otra (los contenidos: quizá trágicos). En realidad, yo leía el callejón sin salida del hombre rojo como el callejón sin salida del pobre Balbino (cuadro adjunto). El hombre rojo se aleja del espectador hasta quedar solo y paralizado, y el otro viene del pueblo para ofrecernos el rostro desde una dimensión espectral que nunca podrá cruzar, pues el camino está cortado bajo sus pies, cortadísimo. Uno me parece como si hubiera vivido y estuviera decepcionado por la experiencia, por los límites descubiertos, y el otro sé con certeza que no ha vivido lo bastante, ni ha tenido tiempo de hacer ningún descubrimiento. Finales abruptos. Adjunto también la síntesis de Balbino con negro y amarillo que, para hacer más complejo todavía el ilusionismo, era de verdad de verdad el primer cuadro que me ha venido a la cabeza al ver el de Eduard. Pero podría continuar con los pasillos de Serafín Álvarez... y así un buen rato con cuadros de Kitaj, una acción de Mac Carthy, etc., etc. A veces cuando no encuentro pared tengo que parar yo solo. Otro día hablaremos del sentido de la medida. Habría que resaltar que he acometido este cuadro del hombre en el callejón sin salida por motivos estrictamente personales, por eso el volcado de trabajo propio. La obra de Arranz podría ser abordada desde infinitos aspectos y yo tenía unas palabras a punto para hablar de pasillos y caminos cerrados. Felicidades por la iniciativa y ¡BRAVO ARRANZ! (te habrán hecho esta broma por lo menos durante 75 años ¿no?)

22/75 Jordi Garrido Crítico de arte

A menudo me he cuestionado qué es exactamente un artista. Por definición es aquel que​ crea arte, pero la naturaleza alquímica de esta creación —la de mezclar elementos que casi mágicamente dan lugar a una obra— me hace creer que un artista es mucho más que un ser humano que crea arte. Tengo la sensación de que el hombre rojo que está ante la inmensidad verdosa es uno de esos individuos tan singulares: mira hacia delante y está quieto, silente, delante de nosotros, al borde del abismo. Nos da la espalda, a ti, a mí y al todo, porque ha tomado la decisión de cambiar el mundo, de revolucionarlo, y solo puede hacerlo a través del arte.

El artista es el Prometeo que se responsabiliza de la flora, la fauna, y con ellas, de la humanidad; arriesga la vida para robar el fuego a los dioses y repartirlo entre los hombres, con la esperanza de que esa llama pueda quemar las tinieblas en las que viven y llenar de haces de luz su porvenir. Pero la llama sola no haría nada. Igual que él, estaría, candente y crepitante, en medio del verdor del tiempo; su luz se perdería en el infinito, sin alterar ni una coma de la realidad. El fuego no debe cambiar el mundo, no puede, le es imposible: el entorno es, además de sordo, ciego y mudo, ignífugo. No obstante, todo muro, por infranqueable que parezca a priori, tiene un punto débil. En este caso, el talón de Aquiles del muro de la humanidad no es otro que el propio artista, ya que es el que tiene la capacidad, a lo largo de su propia evolución y de la maduración de su lenguaje intrínseco, de transformarse. Y es este el sujeto fruto de la transformación del artista a través de su propia creación, que desde su vida puede cambiar la de los otros. Mirando hacia allá en la lejanía, la figura distante, rojiza y solitaria encara el vacío, un vacío que permanece en el interior de todo individuo, lleno del miasma verde del futuro, siempre inquietante y angustiante pero al mismo tiempo colmado de potencia y, sobre todo, de esperanza. Él está allá, en el límite, ha tomado la determinación de dar un paso adelante y sobresalir de la masa: es artista, es un ladrón. Bien mirado, tal vez hay que repensar el momento que representa ese instante. Tal vez el artista —el autor— apenas acaba de intentar robar el fuego a los dioses, únicamente para descubrir la amarga sorpresa: están muertos. Sin dioses no hay fuego y, por tanto, Prometeo ya no tiene nada que robar y transmitir a la humanidad; de hecho, sin dioses Prometeo no existe. Ante la evidente contrariedad de este descubrimiento no le queda alternativa: él tampoco debe existir, y por eso está a punto de precipitarse al abismo. Estoy seguro, lo hará. Se dejará caer para así desaparecer, con la intención última de que los que lo miramos —todos los que no somos él— nos demos cuenta de que el autor desaparece para que sea su obra y no él directamente la que invite a la humanidad a encenderse, arder, y de esta manera, renacer cambiada.

23/75 Roser Masip

Profesora de dibujo. Facultad de Bellas Artes, Universidad de Barcelona 75 Adjetivos dibujables Descriptivos subjetivamente de “Dibuix-dibuix 20” Enigmático Inquietante Insinuante Arquitectónico Austero Conceptual Contemporáneo

Decolorista Imaginario Quieto Sutil Sensorial Soñador Teatral

Estable Esquivo Genuino Armónico Plausible Pulcro Opaco


Evocador Escenográfico Vinculante Profundo Sugerente Preciso Planimétrico Ordenado Delineativo Controlable Habitable Curioso Blando Asimétrico Sereno Polifacético Pleno Espacioso

Envolvente Silueteable Sintético Presencial Perspectivo Pensante Recortable Ausente Atemporal Comprensible Dependiente Onírico Sensual Poético Intimista Paisajístico Original Creativo

Frágil Instintivo Sensible Experimental Nítido Lineal Denso Reposado Silencioso Direccional Contorneable Fragmentario Huidizo Equilibrado Estructural Interpretable Memorable Subjetivo

24/75 Josep Maria Solias

Director del Museo de L’Hospitalet La Virgen de Quesada es, a la vez, una divinidad ctónica y fluvial. Sus antecedentes entroncan por un lado con las raíces telúricas, por el otro con el movimiento acuático y, en última instancia, con la Diosa Madre primordial. Es, por tanto, la representación de un culto inmanente y de la tierra pero que a la vez fluye y es generador de vida. Mucha potencia simbólica reunida en una sola imagen. Excesiva. ¿Y la forma? Cae dentro de lo que se puede esperar de una talla popular. Pero las características formales recuerdan instancias cromáticas, soluciones formales, cosas intangibles que no me son desconocidas. ¿Y a qué me recuerda? Precisamente a la obra de Arranz-Bravo. ¿Premonición de Cesáreo Rodríguez Aguilera? ¿Formas esenciales que vienen del pasado? ¿Eugeni d’Ors se ha reencarnado en la Virgen de Quesada?

8 evoca el ímpetu de la música y el entusiasmo cromático y figurativo que desencadena, hecho de asociaciones e imágenes que parecen venir del subconsciente. Los pequeños humos, tal vez dalinianos, se proyectan como los elocuentes fumetti del cómic o como febriles eyaculaciones seminales. Una mano, un rostro, unas determinadas geometrías, se suceden atropelladamente, animadas por la alegría de una existencia visible hecha posible por la música. Arranz-Bravo nos sugiere la posibilidad de un optimismo sensual, entrópico, encantador —incluidos sus monstruos—, cautivador porque nos promete laberintos que solo entendemos con la difusa claridad de la imaginación. Las utopías y las inquietudes de finales de los sesenta están todas aquí, en este paisaje de voluptuosa y barroca ambigüedad.

26/75 Mar Redondo

Profesora de Fotografía. Facultad de Bellas Artes, Universidad de Barcelona Uno de los aspectos extraordinarios de la creación es cómo posibilita y contagia el afán de conocer. La experiencia de ciertas obras dispara pensamiento, emoción. Algunas invitan a relaciones triangulares. La razón intenta explicar el porqué de la atracción intuitiva por la obra. Pero, de hecho, ya ha ocurrido: se ha activado el recuerdo. Una conversación a tres bandas. Divers 5 ha hecho presente un texto, un disfrute a dos voces. Y casi inmediatamente, sin darme cuenta, he sido espectadora de un diálogo entre Pessoa y Arranz-Bravo: ruborizarse, estremecerse, intimar. Olores domésticos, papeles pintados. Hemos pasado la hora del té conversando los tres. Todas las cartas de amor son ridículas. No serían cartas de amor si no fuesen ridículas.

25/75 Àlex Mitrani

También escribí en mi tiempo cartas de amor, como las demás, ridículas.

La historia de la pintura moderna tiene una razón y un deseo escondidos: la música. Desde los títulos de James A. McNeill Whistler, en los que explicita la analogía musical con la composición cromática, hasta las acuarelas líricas y atonales de Kandinski en diálogo con Schönberg, la pintura ha querido disolver la representación y multiplicarse en la emotiva y misteriosa potencia de la música. Enlazando con esta genealogía experimental, Luciano Berio es una de las figuras fundamentales de la vanguardia en la música culta del siglo xx. Fue pionero en el uso de medios electrónicos, que utilizaba para construir unos collages dinámicos y expresivos en los que voces e instrumentos se encabalgan y enlazan en un caos ordenado y fascinante. El efervescente y eruptivo crescendo de formas que Arranz-Bravo multiplica en Berio

Las cartas de amor, si hay amor, tienen que ser ridículas.

Historiador y crítico de arte

Pero, al fin y al cabo, sólo las criaturas que nunca escribieron cartas de amor sí que son ridículas. Quién me diera el tiempo en que escribía sin darme cuenta cartas de amor ridículas. La verdad es que hoy mis recuerdos de esas cartas de amor sí que son ridículos.

(Todas las palabras esdrújulas, como los sentimientos esdrújulos, son naturalmente ridículas). Álvaro de Campos 21/10/1935 Versión castellana de Miguel Ángel Flores Fernando Pessoa. Cartas a Ophélia. Barcelona - Buenos Aires - Ciudad de México: Libros del Zorro Rojo, 2016, p. 169-170.

30/75 Moishan Gaspar

Director de la Fundación Gaspar La carpeta Granollers, fulla baixa fue editada por la Sala Gaspar en el año 1973, con textos de Francesc Parcerisas y litografías de Rafael Bartolozzi y Eduard Arranz-Bravo. De las obras que componen la exposición ArranzBravo 75/75, era la elección más obvia para mí. Con esta elección quiero hacer un homenaje a todos los años de trayectoria conjunta de Eduard Arranz-Bravo y la Sala Gaspar. Fueron más de veinte años desde aquella primera exposición en el año 1966, Nuevas expresiones. Veinte años en los que se sucedieron las exposiciones individuales, colectivas, las conjuntas con el recordado Rafael Bartolozzi y las ediciones de obra gráfica y libros. La Sala Gaspar es conocida por las grandes exposiciones de Picasso o Miró, pero hay que reivindicar el papel que tuvo la nueva generación de artistas de los años sesenta, con Eduard Arranz-Bravo a la cabeza, dentro del crecimiento de la galería. Todos ellos ayudaron a que la galería fuera un referente de la contemporaneidad, no solo en la ciudad sino en todo el Estado. Además, todos juntos ayudaron a que Barcelona se situara como una de las ciudades de vanguardia en el panorama internacional del arte contemporáneo. Con este pequeño homenaje quiero agradecer no solo todo lo que Eduard ArranzBravo ayudó a conseguir para la Sala Gaspar, sino su esfuerzo por ayudar a la comunidad artística local, un esfuerzo que sigue llevando a cabo desde la Fundación Arranz-Bravo. Eduard, muchas gracias y ¡feliz cumpleaños!

31/75 Luis Bassat

Patrono de la Fundación Arranz-Bravo y coleccionista Tengo devoción por el arte contemporáneo y por la obra de unos pocos artistas, como Eduard Arranz-Bravo, al que conocí, hace ni más ni menos que medio siglo, cuando expuso en la Sala Gaspar y de quien soy coleccionista impenitente. Sus cuadros, que veo constantemente por las paredes de mi casa y por las de nuestro museo, la maravillosa Nave Gaudí de Mataró, me dicen mucho, y algunos, mucho más. Como Visitantes Ton y Pepo Sol, un óleo sobre _141


lienzo de dimensiones generosas, dos metros de alto por uno sesenta de ancho, pintado en 1976. Los personajes son la pareja Ton y Pepo Sol. A Ton la conocí poco. A Pepo, mucho. Fue publicitario, se reconvirtió en productor de anuncios publicitarios y creó una de las empresas más reconocidas del sector: Ovideo, en la que se produjeron muchos de los mejores trabajos creativos de mi agencia de publicidad, Bassat Ogilvy. Y acabamos siendo socios cuando el Comité Organizador de los Juegos Olímpicos de Barcelona 1992 nos obligó a fusionar nuestras propuestas de ceremonias, porque, según ellos, no querían prescindir de ninguno de los tres “dioses” que tenía cada una de ellas. Trabajamos muy duro durante casi tres años y vi cómo el claroscuro de su cara, que tan bien pintó Eduard Arranz-Bravo, mutaba de la seriedad más circunspecta a la carcajada más alegre y también, en alguna ocasión, a la emoción y la lágrima. Pepo fue amigo y vecino de Eduard en Cadaqués. Se encontraron mucho allí y en casa de Eduard en Tarragona, al lado de aquella vidriera por la que Eduard hace que entre la luz que ilumina el cuello y los puños blancos de la camisa de Pepo. Nada me haría más feliz que poder enseñar, algún día, este cuadro en la Nave Gaudí de Mataró, como homenaje a dos amigos que he querido y admirado mucho: Eduard Arranz-Bravo y Pepo Sol.

32/75 Natàlia Arranz

Patrona de la Fundación Arranz-Bravo. Hija del artista La serie Visitantes siempre me ha gustado mucho, me evoca recuerdos. Me recuerda la infancia, Margodí, Cadaqués, amigos de mi padre, Pepo, Ton, Maru, Mariano, Frankoise, Paola... Ir a Margodí los fines de semana era una experiencia, siempre había “visitas”, amigos que venían a pasar el día, a comer una paella, hacer una calçotada... Siempre rodeados de artistas, arquitectos, fotógrafos, intelectuales... que aparte de la comida siempre montaban alguna cosa, proyectos que a mí me parecían increíbles —pelis, happenings, pintar edificios, expos...— lo veía todo espectacular, ¡tenía diez años! En este caso también recuerdo los veranos en Cadaqués, siempre rodeados de artistas y amigos, entre ellos Pepo y Ton, que también vivían en la antigua fábrica de sardinas de Cadaqués, un edificio que ocupa casi toda la calle, que Lanfranco Bombelli (arquitecto y creador de la Galería Cadaqués) reconvirtió en apartamentos, estudios... y la mítica Galería. Pepo, años más tarde, me puso en contacto con mi primer trabajo como diseñadora, ahora ya hace casi treinta años. Para mí, esta serie no necesitaría títulos. ¡Los reconozco a todos! Y... de todos y cada uno de ellos tengo un recuerdo. 142_

34/75 Jaume Graells

Concejal de Educación del Ayuntamiento de L’Hospitalet SI EL MUNDO ESTUVIERA... Si el mundo estuviera escrito con lápiz, podría borrar la letra que quiere herir; podría borrar mentiras que no es necesario decir; borraría la envidia que trae males; borraría grandezas de mérito falso... Pero está escrito con tinta de mal color: el color sucio de la guerra y del dolor. ¿Quién querría escribir un nuevo mundo más justo y limpio? Podría ser que tú y yo lo probásemos bien valientes, letra por letra, desde nuestro rinconcito... Joana Raspall

35/75 Núria Poch

Crítica de arte y directora de la Fundación Bassat En el año 1982, cuando Eduard pintó esta obra, ya no era un niño. Tenía cuarenta y un años, volvía a exponer en solitario y presentó en la Galería Miguel Marcos de Zaragoza la serie Abrazos, unas figuras ciclópeas y monumentales que columbraban un nuevo proyecto estético. Desde sus inicios Arranz-Bravo insiste reiteradamente en la figura humana y a través de la pintura quiere representar los problemas del hombre actual, sus miedos y angustias, su soledad, pero no nos los explica, sino que nos da pistas sobre ellos. Como del niño de esta pintura volumétrica en el color y delicada en el trazo que desprende una tierna serenidad. No sabemos cómo se llama, ni de dónde es, ni cuántos años debe de tener. Ni siquiera sabemos si está adormecido o es que quizá está pensando porque no nos lo explica, sino que nos da pistas de nuestro primer periodo de existencia. De aquella existencia de cuando éramos niños que recordamos vagamente pero que ha configurado nuestra personalidad, y es que Eduard no copia lo que ve, sino que pinta en la medida de su personalidad, porque la creación es fruto de lo que uno es, de lo que ve y de lo que imagina. Para Arranz-Bravo, la pintura es su propia vida. ¡Gracias por compartir tu niño, nuestro niño!

36/75 Carme Fornés

Directora de la Escuela La Carpa Es evidente que he elegido esta obra por mi implicación emocional y personal con los ni-

ños. El sentimiento que me invade es de ternura y al mismo tiempo la pintura me transmite una gran fuerza. La fuerza que los niños y niñas nos dan día a día a los profesionales que trabajamos con ellos para seguir adelante pese a las dificultades y los tropiezos. La ternura de esa cabeza apoyada, los ojos cerrados como adormecidos, una imagen que invita a la protección y la serenidad.

37/75 Phebe Carter

Directora de la Franklin Bowles Gallery, Nueva York ATÓMICO BEBÉ ELEGANTE INTERIOR FILÓSOFO CABALLERO ESCUCHA ROJO AUTORRETRATO MAX RUBÍ PHEBO AZUL EPOPEYA DORADO TORO NUEVO ELÉCTRICO ROMANO POLVO POEMA CÓSMICO VEZ NEGRO LEÓN CIGARRO PALETA ESCULTOR BLANCO LUZ MAR CONSEJO PIEDRA AUTOMÁTICO ALQUIMISTA

MONUMENTAL ANIMAL CHEF JARDÍN PLUMA PULSO TERCIOPELO CATALÁN NUEVO PICA CONSTANTE MAGNUS REAL COSMOS PERSONAL ESPEJO BRONCE SIMPLE HUMANO VERDAD TURBO MAGIA NAVAJA INVIERNO LÍQUIDO RÁPIDO DULCE CORAL STENDHAL PINTOR ARQUITECTO TÓTEM RETAMAS SUEÑO MICROSCOPIO COMPOSITOR BARCELONA AMIGO TRANSPARENTE FUNDACIÓN

38/75 Rahma

Alumna de la Escuela La Carpa Hola, soy Rahma y escojo el trabajo número 28, que me recuerda que no todo el mundo es como creemos que es. Hay gente que tiene “dos caras”: un día es tu mejor amigo y al día siguiente puede ser tu peor enemigo. Un fuerte abrazo.

39/75 Dennis Paustenbach Coleccionista

He tenido el privilegio de conocer a Eduard y su obra a lo largo de casi veinte años. Para mí ha sido interesantísimo ver la evolución permanente de su pintura y la fuerza creciente de sus composiciones durante los últimos años. Los artistas de talento verdadero son, en mi opinión, aquellos que tienen una obra que resistirá el paso del tiempo. La obra que producen estos artistas se puede disfrutar todos los días sin cansarse de ella, porque todos los días captura tu imaginación. Yo vivo con, por lo menos, diez piezas significativas de Arranz-Brazo y nunca decepcionan. Y, como con otros grandes artistas, las visitas se sienten atraídas por sus obras tanto si solo tienen


una obra como si son coleccionistas experimentados. Este es el sello de los artistas de verdad. Por tanto, aplaudo con alegría todos los esfuerzos por difundir entre el público la obra de un artista con tanto talento como Eduard. Estoy seguro de que cada persona que experimente su creatividad se enriquecerá con ella y entenderá la profundidad de su contribución al mundo del arte contemporáneo.

40/75 Víctor Aregall

Jefe de estudios de la Escuela Charlie Rivel, L’Hospitalet Cuando sufro o me siento feliz... Cuando siento dolor, pasión o alegría... Cuando quiero compartir o cuando quiero morir... Cuando necesito... calor, amor, compañía, serenidad... Cuando estoy triste o me siento lleno de vida... Cuando todo va bien o nada me ayuda y me siento solo... Y cuando me necesites... ABRÁZAME

41/75 Judith Barnés y Daniel Zapater

Seguidores en Twitter de la Fundación Arranz-Bravo Mola mucho la Abraçada catalana (óleo sobre lienzo, 146 x 114 cm, 1982). Nos han venido a la cabeza los dos últimos versos del poema “Tu”, Poesia rasa, I (1950-1955), de Joan Brossa, una manifestación del sentimiento de amor absoluto y atemporal. Además, Brossa es uno de los poetas de la segunda vanguardia catalana más relevantes y una persona comprometida con la tierra. El título Abraçada catalana nos ha hecho pensar en esta tierra que ambos artistas quieren. “Tú eres el más bello reflejo de la Imagen primordial Que más allá de los tiempos se multiplica inexpresable.” Joan Brossa Un abrazo (catalán),

zo y el tratamiento orgánico del lenguaje de Arranz-Bravo alrededor de 1982. Con una importante presencia y contundencia, Nu que pensa es una obra atemporal e introspectiva que fue creada en una etapa solitaria de reflexión del artista, una etapa coetánea y simbólica materializada en las series de los Abraçades (1982). Nos lleva a pensar en ellas, la conexión existe, podríamos tratarla como tal. Y es que esta es, entre otras, una de las grandes virtudes del arte y del artista; un ente que ofrece y recorre una línea, un conjunto de puntos más o menos separados en el espacio y el tiempo al que estamos todos conectados. ¡Celebrémoslo!

43/75 Núria Marín i Martínez

Presidenta de la Fundación Arranz-Bravo y alcaldesa de L’Hospitalet de Llobregat Eduard Arranz-Bravo es un artista con una vinculación muy especial con L’Hospitalet y un buen amigo de la ciudad. Un hombre que ha sabido dar forma material al talante acogedor de L’Hospitalet. Me gusta contemplar L’Acollidora, la escultura que Eduard creó en el año 1985 y que hoy nos observa desde el centro de la rambla de Just Oliveras. Representa una figura femenina con un disco solar en las manos que nos entrega —como si se tratara de una ofrenda— como signo de hospitalidad. Una imagen que sintetiza el espíritu abierto, integrador y cordial de L’Hospitalet y que se ha convertido en todo un símbolo para la ciudad. Y es que a lo largo de los tiempos L’Hospi– talet se ha convertido en tierra de acogida y de hospitalidad. Ya lo era en la Edad Media, cuando aquí funcionaba un pequeño hospital de peregrinos —de ahí viene, precisamente, el nombre de la ciudad—. Lo fue durante las oleadas migratorias del siglo xx, acogiendo a personas que llegaban de todo el territorio español buscando un futuro, y lo ha sido también, en los últimos años, dando la bienvenida a nuevos vecinos y vecinas llegados de todos los rincones del mundo. Gracias, Eduard, por haber creado L’Acollidora. Gracias por haber dado forma al símbolo de L’Hospitalet.

42/75 Georgina Parrilla

44/75 Anna Vilar y equipo de maestros

La desnudez pensante, formas obsesivas que dialogan entre ellas y enfatizan esta conducta, una mano apoyada sobre la cabeza, esta actitud cristalizada en este preciso y delicado gesto melancólico. Se trata de una pieza que manifiesta el desnudamiento del pensamiento pictórico, el alma pictórica; instintiva, visceral, imperfecta y enérgica. La sobriedad de un fondo negro y etéreo en el que emerge en primer plano una sinuosa mujer recortada. Deformada y desmembrada, es una figura que anuncia el regreso del tra-

L’Acollidora, como símbolo de la ciudad, nos hace pensar en la comunidad educativa y nos sugiere: La ciudad que acoge a la ciudadanía de todo el mundo. La escuela que acoge a los niños y las niñas y los acepta como son. La maestra que abraza, quiere, da ánimos, reconoce, estimula, ayuda a hacer crecer a personas íntegras. Personas que forman parte de la comunidad que da sentido a la ciudad.

Crítica de arte

Escuela Santiago Ramón y Cajal

45/75 Montse González

Directora de la Escuela Charlie Rivel de L’Hospitalet Esta obra de Eduard simboliza la tarea de acogida que llevamos a cabo en las escuelas de L’Hospitalet, a los niños y niñas que nos llegan procedentes de países muy lejanos, de culturas muy diferentes, que han dejado atrás sus orígenes. PatiO dE AcoGida LA arquitectura no HACE la identiDaD. La identiDaD Es patrimoniO de lAs personAs que lA habitAn. A partir dE HOY estE patiO SE CONVIERTE EN un espaCiO dE integracióN En EL QUE lOs RECIÉN LLEGADOS deJAn lA HUELLA comO mIembrOs de NUESTRA comuniDaD. LOs mAestrOs

46/75 Bernat Daviu Artista

Triade es una película de Arranz-Bravo que me emperré en encontrar en la Filmoteca de Catalunya. Desde que lo conozco, he aprendido que hurgar en esta caja de sorpresas sin fondo que es Eduard tiene recompensa. Además de caja de sorpresas, Eduard también podría ser una mina. Las minas son espacios complejos, con infinidad de túneles anchos y estrechos, largos y cortos, oscuros y coloristas, plácidos y convulsos, que llevan a la preciada materia. Cavar, adentrarse en ellos son aventuras que no te dejan indiferente. Personajes que se mueven arrastrándose de bruces, corros de seres pictóricos dando vueltas sin parar, monjas en bicicleta por descampados industriales, sonidos fantasmagóricos y psicodélicos... son algunos de los elementos del repertorio de Triade. Material de debajo de la tierra, embarrado, que enriquece lo que ya aflora a la superficie.

47/75 Ricard Planas Camps

Crítico de arte. Director de la revista Bonart Big Man, Flamenco. Complejidad singular, fisonomía retrofuturista Debemos estructurar el mundo a partir de las nuevas realidades, unas realidades que cada vez son más ajenas a la antigua estructura biológica de primate. Este mundo en renovación constante, que aún no somos capaces de hacer pero sí de imaginar, es un mundo en el que la imaginación dialéctica tiene que ser el fundamento lógico de todas las realizaciones. Eudald Carbonell. El nacimiento de una nueva conciencia Hacer de una fisonomía humana, creada desde el vacío y con un claro deje de autorretrato, un acto de singularidad, fue el objeto de la mano flamenca, catalana y artística de Arranz-Bravo. La mano, metáfora inequívoca y símbolo de la evolución cognitiva humana, engendró este Big Man, que te conmueve con _143


esa mirada fija y, con ella, te hace comprender, sobre la inmensidad multidimensional, de ese espacio-tiempo hecho creación pictórica. Eduard, una mezcla de Picasso injertado de Bacon, enfadado con el mundo y a la vez enamorado de él, políticamente comprometido y siempre abanderando la revolución de las izquierdas, se convierte en un hombre-mano que en los años 1999-2000 tuvo el estómago de parir una cara-bandera icónica. Un icono que representa a la vez la complejidad de la existencia y las relaciones humanas, dentro de esta esfera glocal en la que practicamos la cohabitación cotidiana. Este lienzo es una mirada que ha teñido de rojo de sangre y de energía cósmica negra un espacio antes yermo. Formas y silencios que conforman una gran estructura razonadamente caotizados y que, hiperactivos, inundan una cabeza-córtex, en forma de planeta, donde las constelaciones y las neuronas se mezclan en armoniosa ebullición. Una visión modular retrofuturista que se convierte en el cordón umbilical para conectarse a una sociedad de humanos en la que la tecnología, en parte, ya nos ha superado. El superhombre, el otro humano, nos espera. En el fondo, una pintura que es literatura de la historia poshumana, la representación de un cerebro desproporcionadamente grande con relación al resto de un cuerpo que ya ha desaparecido y de donde aparece, de la nada, que quiere decir desde cualquier lugar, una guitarra Paco de Lucía cósmica que, disonante, redondea este lienzo que hace de espejo, de autorretrato del artista y del ser humano. Pero por encima de cualquier otra cosa, se trata de representar la imaginación dialéctica. Esta es la nuclearidad de esta obra y de todo acto que quiera clasificarse de creativo. Arranz-Bravo tiene en la figura humana, en la relación entre lo micro y lo macro, en la relación con el mundo de la ciencia, la piedra de toque de su discurso, de su universo singular en el que un homo faber edifica realidades plásticas y visuales tangibles, mientras interactúa constantemente con su alter ego de homo creativus. Tensión, fuerza, expresividad son algunos de los atributos para descodificar el alfabeto coral de esta sinfonía en do mayor en la que los silencios complementan a lo demás, oxigenan, hacen respirar para revivir una obra orgánica, que sonríe a las máscaras africanas, la microbiología y la ciencia ficción. Formas ignotas e inquietantes en las que el color quiere suavizar el espacio, pero todavía inyecta más sangre pura en las venas de los ojos, ya bastante dilatadas. La riqueza de tonos y superposiciones de capas llega a inquietar. A menudo satura, pero más a menudo resulta el equilibrio imperfecto que conmueve. Las obras son de luz de cera, a pesar de estar iluminadas con luz metálica. Son un diccionario de resonancias a Anglada-Camarasa, Chaim Soutine, Serguéi Eisenstein, David Lynch, Oscar Niemeyer o Katsuhiro Otomo. Concretamente este es, para mí, el mejor Arranz-Bravo. Potente, tenebroso, atrevido, documentado, activo, malcarado, desequilibrante. En una palabra: genial. 144_

Mientras tanto, la pintura de Eduard, un hombre al que solo o puedes querer o puedes odiar con pasión —y que tan importante ha sido en mi vida–, sigue pariendo eternidades sin nada que las pare. Setenta y cinco años no son nada, y son un momento fantástico para repensar la vida. Solo queda rememorar unas frases de W. H. Auden en las que hace cuajar presente y pasado diciendo: “El artista sofisticado todavía sobrevive y trabaja como trabajaba hace mil años, porque su auditorio es demasiado pequeño para interesar a todo el mundo”. A pesar de que él y su Fundación son cada día más conocidos, más valorados y más prestigiados en casa e internacionalmente.

48/75 Marta Sánchez Natera

Community manager de la Fundación Arranz-Bravo Barcelona L’Hospitalet

L’Hospitalet Barcelona

Viajes de ida y vuelta. No uno, ni dos, ni tres, quizá setenta y cinco, seguramente más de cien. Pero allí en medio, sin molestar, hay una frontera silenciosa, casi invisible, que no solo el tiempo la desdibuja, también los pies nómadas que la cruzan. Y tú y yo somos cómplices de ello.

49/75 Dr. Jean Audigier

Profesor emérito de historia del arte, Universidad de San Francisco Observación de estrellas El crítico teatral Desmond McCarthy, cuando explicaba los progresos que iba haciendo con su obra, afirmó: «Dejo que el juego me domine, y después examino el rastro que dejo». Este es un muy buen consejo. Mirando el South love de Arranz-Bravo, de 1994, mi primera impresión fue su sentido de plenitud, de armonía. De él se percibe una fuerza misteriosa, que no puede explicarse de forma precisa pero que conecta todos los elementos del cuadro. Estas relaciones crean una estructura completa que hace que cada parte de la obra encaje como parte de un todo y cree un equilibrio perfecto. El conjunto está unificado, todo le pertenece. Pero ¿de dónde procede este sentido de armonía y de estructura profunda? No es de los elementos individuales de la obra. Matisse razonaba que «el carácter es algo más profundo que las características. Es lo más profundo que existe por encima y más allá de las características». Cuando miramos South love sentimos satisfacción. Igual que con las piezas perfectamente encajadas de un puzle, cada parte del cuadro ha asumido su carácter singular. No obstante, Eduard nos lleva más allá, juega con la línea y la forma y las utiliza para sugerirnos humanidad, una familia, que a través de su interconexión se vinculan con el cosmos. Y lo hace de una forma evocadora como solo él sabe hacerlo. La vinculación con el cosmos

es un tema recurrente en la obra del artista catalán. Los puntos blancos que a menudo se ven en sus pinturas simbolizan el cosmos y nuestra conexión con él. Son estrellas lejanas en un universo extraordinario, pero también son parte de nosotros, de aquello de lo que estamos hechos, y nos sugieren la Madre Tierra y la complejidad de nuestras mentes. Si examinamos las marcas de McCarthy en la arena —la manera como el cuadro acaba formando un todo unificado—, nos damos cuenta del talento del pintor. Es un gran colorista. Mirad de qué manera el rojo, el amarillo y el burdeos dialogan en armonía, como si fuesen parte de un gran cuadro de Poliakoff. Cada color es consciente de sus vecinos y toma algunas de sus cualidades. Mirad cómo el color beis hace resonar el rojo y el amarillo; tienen profundas similitudes internas que los enlazan y los hacen ser parte de la misma familia. Ved cómo cada forma es parte de su entorno: ninguna de ellas sería la misma sin las demás. El uso que el artista hace de la línea también refuerza esta unidad; el sutil flujo de línea roja que conecta las tres figuras es magistral. Otro elemento logrado es la manera como el artista ha conectado lejanía y proximidad. Miramos el cuadro y nos damos cuenta de que las tres figuras son, en realidad, parte de un cosmos distante, una gesta lograda por el artista con resultados excelentes a partir de transformar las estrellas en las figuras mismas. En La naturaleza del orden Christopher Alexander nos recuerda el significado del arte: “Considero que el objetivo último del arte de verdad es producir cosas que nos conecten con el alma que da vida a cada ser. En última instancia, es esta conexión con la obra de arte lo que nos permite ser más conscientes de la estructura real que existe dentro de cada uno de nosotros y que nos vincula con el universo». El cuadro South love y el arte de Eduard Arranz-Bravo hacen precisamente eso. Y ¿qué ilustra mejor esta conexión cósmica que la fotografía de Eduard sentado en medio de su estudio, solo, observando la inmensidad del tiempo y el espacio a través de la claraboya?

50/75 Conxita Oliver Crítica de arte

Fiel a sus orígenes, circunscritos al entorno de aquella generación de artistas que apenas inaugurada la década de los años sesenta se conoció con el nombre de nueva figuración, la pintura de Arranz-Bravo ha seguido aquella estética que, bajo la influencia del pop art, reacciona ante el lenguaje de la abstracción y del informalismo. Revalora la figura humana, que recupera con un intenso espíritu crítico como reflejo de la dimensión social. La estructuración formal, que construye y destruye la imagen real, sirve como referente expresivo para que el hombre en su medio se convierta en el eje central de la obra de este colectivo. Una de las constantes de la trayectoria de Arranz-Bravo ha sido la evocación de la figura


humana, a menudo distorsionada, en la que el eco de Francis Bacon aparece referencialmente. Así, su realidad gira en torno de una observación dolorosa y difícil de su alrededor, de unas situaciones inquietantes que se manifiestan en el dramático retrato de la soledad humana, insistentemente propuesta a lo largo de su carrera y que se reflejará de diversas maneras en diferentes etapas. A través de rasgos, manchas y líneas se produce la fragmentación de la imagen dentro de esta estética de desgarramiento en tensión constante. Su iconografía está conformada mediante formas orgánicas de una exageración barroca que destruyen la contención anatómica que sostiene internamente la composición. Mediante laberintos lineales y redes de entramados en los que entrañas, vísceras y órganos se aglutinan en una ordenación descuartizada, se configuran unos cuerpos humanos poseídos por torturadas aniquilaciones personales. En esta obra, especialmente, se pone de manifiesto una de las características de su trabajo: el equilibrio entre polos contrapuestos; nos referimos a lo geométrico y a lo orgánico, a la medida y a la expansión. En este sentido, si la carcasa es geométrica, la epidermis es corporal; si el esqueleto está construido bajo un gran orden y rigor, la musculatura va desmembrando la forma en un claro proceso de abstracción. De repente, la severidad se expansiona en organicidades que destruyen la esquematización geométrica: entre un lado y el otro, el artista se mueve a caballo entre los límites estructurales y la desmesura expansiva, pero siempre jugando en el límite de la frontera donde la razón puede perder su explicación. Esta desarticulación queda subrayada por unas gamas cromáticas profundas, penetrantes y cálidas y por una luz ingrávida, dura y silenciosa, que hace rezumar la lucha latente entre el yo y el entorno.

51/75 Mercè Pomer

Directora de Can Manyé. Espacio de arte y creación. Alella — ¿Usted es artista? —preguntó Julia Dallow a Gabriel Nash. — Lo intento —contestó Nash con una sonrisa—, pero trabajo con un material difícil. Dijo eso insinuando alguna cosa inesperada que hizo que la señora Dallow repitiera sin querer: — ¿Con un material difícil? — Sí, trabajo con la vida. HENRY JAMES, La musa trágica

52/75 Ricardo Castro

Director del Centro Cultural La Bòbila de L’Hospitalet “Preguntaron al amado sobre el amor de su amigo. Respondió que el amor de su amigo es mezcolanza de placer y desventura, y de temor, de ardor.” Ramon Llull, Llibre d’amic e amat

53/75 Martí Cormand Artista

Eduard: Todo lo que aprendí de ti en todos aquellos años que trabajamos juntos se podría resumir en una frase que tú mismo has dicho: “El único futuro es saber que aún tengo presente”. Gracias, Amigo. Martí

54/75 Sílvia Muñoz d’Imbert

Crítica de arte y directora del Consejo Nacional de la Cultura y de las Artes (Conca) Poesía y pasión de Arranz-Bravo Mujer desnuda leyendo con la mirada fija en las páginas sólidamente inmóviles de un periódico arrastrado por la tramontana. La lectora devora ávida, indiferente a su alrededor, en posición mística. Su efigie permanece estática, convertida en una especie de tótem procedente de un pasado remoto que choca con el presente, ensimismada, con la solidez de quien persiste en el tiempo, flotando sobre las manecillas del reloj. Su cuerpo voluptuoso, construido por piezas biomórficas, los parpados bajados y un cabello de estética menina de Velázquez, que acoge la información. Su mente absorbe el goteo ansioso de una actualidad que rápidamente se vuelve obsoleta. Como en un palimpsesto, sobre la Mujer periódico se superponen los cuerpos hijos de Arranz-Bravo de Les Olímpiques (1967), Abraçada italiana (1982), Hot Venus (1983), New Human n. 7 (1994) u Homes i estrelles (2008), siguiendo una línea en la que destaca la visión antropomórficamente sensual del mundo. Entre el tiempo y el no tiempo, moviéndose en medio del ruido y la quietud, sensibilidad y reflexión, en Dona diari se concentra una dualidad exterior-interior de voluptuosidades místicas.

55/75 Franklin Bowles Galerista

En noviembre del año 2000, poco después de la creación de esta pintura, en Franklin Bowles Galleries debutábamos con la primera exposición catalogada en nuestra galería de Nueva York. Se titulaba La alquimia de Eduard Arranz-Bravo. En aquel primer mes exhibimos quince cuadros, y estábamos disfrutando del éxito de este nuevo y emocionante programa cuando Nueva York fue asolada por los atentados del 11 de septiembre. El impacto fue inmediato, y el negocio, que hasta entonces no había hecho más que progresar, se quedó parado. Todos estábamos preocupados por el futuro. Más tarde, en 2002, decidimos presentar la obra de Eduard a nuestros coleccionistas de la costa oeste. En el año 2004 abrimos nues-

tra primera exposición de Arranz-Bravo tanto en la costa oeste como en la costa este, Like a River (‘Como un río’). Tuvimos un éxito impresionante y nunca nos arrepentimos de aquella decisión. Me encanta este pequeño cuadro que homenajea a uno de los gigantes de la literatura. Su expresión, entre perpleja y pensativa, parece que diga «¡La vida no es tan mala!». Estoy orgulloso de haber facilitado que tantos coleccionistas del mundo entero hayan descubierto las obras de Eduard Arranz-Bravo. Es un artista con un talento extraordinario, y un hombre a quien también puedo llamar mi amigo.

57/75 Antoni Marí

Crítico de arte y poeta El azul más transparente Cuando recibí el dosier del pintor ArranzBravo que Albert Mercadé me envió, empecé a mirarlo poco a poco; iban pasando imágenes de sus obras, algunas me remitían al recuerdo de la pieza que ganó un concurso en Ibiza y que está colgada en el salón de Ebusus —una entidad cultural ibicenca—. Pero aquella sucesión de imágenes que casi desconocía me iba abriendo un nuevo panorama que mostraba la manera personal y propia de Arranz-Bravo de apropiarse de la tradición vanguardista del arte contemporáneo: desde Duchamp, Miró, Picasso, Ozenfant, Giorgio de Chirico, Jean Dubuffet y el arte sucio; empapado todo en una imaginación asociativa que me llevaba a reconocer a Arranz-Bravo en una presencia que siempre mantiene las constantes que posibilitan reconocerlo, aunque los trazos sean diferentes, múltiples las composiciones y similares —con todas las transformaciones posibles— las formas y los objetos. Cuando llegué a la pintura 56, el corazón me dio un vuelco, me quedé maravillado de la capacidad de asociaciones que esta pieza suscitaba en mi memoria plástica que a la vez iba suscitando otras disciplinas, como la poesía o la música. La pieza 56, Dona-blau, se mostró inmediata, con toda una carga de reminiscencias lejanas y cercanas. La primera: el bleu de Yves Klein: luminoso, resplandeciente, celestial y marítimo, provenzal y mediterráneo. Las líneas me llevaron a Paul Klee y, en su contexto, me aparecían Henri Matisse y sus recortables, casi siempre en un fondo azul de parecida intensidad. Todo ello, una maravilla de relaciones felices. Seguía contemplando a la Mujer azul y un susurro que no reconocía venía en mi ayuda: “El azul más transparente que está sobre nosotros como la luz de la divinidad”, Charles Baudelaire con sus sueños azulados que llenan de serenidad su diabólica poesía. Y tras él: “El azur profundo que me embriagaba los ojos, unas impresiones de frescor, de luz deslumbradora giraban junto a mí”. Como había escrito Marcel Proust, para quien el azul era la luz de la memoria regresada. El “azul más transparente”. “Pasó ante mis ojos una nue_145


va visión de azur; pero era puro y salino; […] la impresión era tan fuerte que el momento que vivía me pareció el momento actual”. Seguía contemplando a la Dona-blau de Eduard Arranz-Bravo y me perdía de vista las líneas blancas que profundizaban aún más el cielo más transparente y eterno. De repente: “De l’éternel azur la sereine ironie // Accable, belle indolemment comme les fleurs”, como se dolía Stéphane Mallarmé. Y sigo con la Madonna Azul, y la cofia y los tirabuzones que le recorren el rostro y la gorguera como un tirabuzón y todo tan esencializado, reducido e intensificado como se puede reducir, intensificar y esencializar un trozo de la existencia humana. Menos mal que Màrius Torres viene en mi ayuda: “Blanco sobre azul, las nubes, por el cielo de esta mañana, pasan sin la zozobra de ninguna alma dentro… // Las nubes hacen el cielo más azul y más profundo”.

58/75 Helena Batlle Argimon Crítica de arte

Lola es el embrión y el devenir, el cobijo y la emergencia del acto amoroso. La vida sangra con cada luna, la carne tiembla perforada: igual da si es a través del gozo o del dolor, ella renace tozuda en las entrañas. A pesar de las treguas nada se detiene, el mismo empujón transforma y porta la muerte. Lola es el nombre de la madre y de la amiga, también del llanto del existir. Blandos de piel azul, suave o áspera, laten con los fluidos compartidos y el eco del otro. Pensamientos en equilibrio dibujan el cordón umbilical entre el ahora, lo que fue y lo que nunca será. Los círculos de la existencia se funden en un abrazo inseparable, ligados por un aliento al oído, el niño aferrado a la teta o el cosquilleo de los dedos del amante. Lola es un huevo, una madre gestante y la respiración acompasada de una pareja; el estado meditativo que armoniza el conflicto, el universo contenido en una pintura que traspasa la obra bella.

60/75 Lluís Esteve

Asesor técnico de Educación. Área de Bienestar y Derechos Sociales. Concejalía de Educación y Cultura. Ayuntamiento de L’Hospitalet Un puente de luz al final de la noche oscura del franquismo llama a hombres y mujeres que luchan por la libertad. 146_

Mujeres y hombres llenos de luz cruzan el Puente de la Libertad. Un faro de luz al final del mar oscuro de la guerra llama a hombres y mujeres que sueñan un mundo mejor para el niño. Mujeres y hombres llenos de luz cruzan el mar por la libertad.

60/75 Manuel Domínguez

Presidente del Centro de Estudios de L’Hospitalet La libertad, ¿cómo representamos la libertad? Aún más, ¿cómo representamos la lucha por la libertad? ¿La libertad es una señora con una antorcha? Dar forma visible a conceptos abstractos ha sido una de las funciones de los artistas, especialmente de los escultores que crean monumentos públicos. Y no es fácil. Arranz-Bravo partió de su concepción de la libertad, de su experiencia personal. Para el artista, la libertad, o más bien la liberación, es la creación. En la escultura, la creación es la materia tomando forma y volumen. Las dos masas de metal son la forma orgánica, visceral, que lucha por tomar la forma deseada, por liberarse. Los dos extremos del Pont de la Llibertat son, por tanto, la representación en abstracto de un concepto: la lucha por la libertad en dos momentos de nuestra historia reciente: la República y la Guerra Civil y el antifranquismo, épocas en las que L’Hospitalet tuvo un papel protagonista en los acontecimientos del país. Y los dos momentos están unidos, porque forman parte de un mismo ciclo histórico. Los anhelos sociales y políticos restañados por el fascismo en 1939 resurgieron muy pronto y se hicieron indetenibles en la década de 1970. En 1994 se creó L’Hospitalet Antifranquista, en el seno del Centro de Estudios de L’Hospitalet. Muy probablemente nuestra ciudad fue la pionera en todo el país de lo que después se llamó “memoria histórica”. Uno de los objetivos que se marcó el Grupo fue la creación de un monumento público, y enseguida se puso en contacto con Eduard ArranzBravo, comprometido con la ciudad y con los valores democráticos. El proyecto del Pont de la Llibertat fue tan estimulante que cuando el Grupo Antifranquista decidió hacerse una entidad independiente tomó el nombre del monumento. Gracias al apoyo y las suscripciones populares y al apoyo institucional, la escultura fue una realidad en octubre de 2007. Desde entonces, miles de personas pasan por sus lados, y por debajo, como pasaban los ejércitos triunfadores entre los grandes pilares de los arcos de triunfo. Pont de la Llibertat, con sus formas, nos recuerda lo dura que es la lucha, que la situación de la que disfrutamos es fruto del pasado, que podemos felicitarnos por lo que hemos conseguido, pero que lo que tenemos es frágil. El Pont es hoy uno de los grandes símbolos de la ciudad, porque conmemora el principal valor de L’Hospitalet: el carácter combativo de

su gente. Es también un grito contra la amnesia y la banalización del franquismo. Es, en definitiva, una reivindicación de la LIBERTAD, aquí y en el mundo entero.

61/75 John Wall

Coleccionista Antes de nada, feliz cumpleaños, Eduard, de mi parte y de Chris, y nuestros mejores deseos para todo lo que todavía queda por venir. Me ha alegrado mucho tener la oportunidad de reflexionar sobre la visita que hicimos contigo a L’Hospitalet, que me permitió ver al hombre en el arte y que hizo que tu arte me resultara mucho más vivo. Puente de la Libertad es un ejemplo excelente de ello, combina diferentes dimensiones e ideas en una sola: formas orgánicas y geométricas, superficies «duras» y «blandas», variaciones dinámicas de colores y tonalidades (incluso a medida que avanza el día)... Todo ello estimula ideas y emociones de una manera interesante y compleja. También muestra el gran corazón del artista por crear un monumento a aquellos que lucharon por la independencia, a su sacrificio y su alegría. Me gustó especialmente el hecho de que se trate de una obra pública, como lo son otras esculturas y, quizá más importante aún, los murales de las escuelas públicas. Así mucha gente puede disfrutar de tu obra y, quizá, sentirse personalmente atraída por el arte. Disfrutamos de encontrar tantas dimensiones en tu persona —creatividad, intensidad, generosidad, honestidad, elegancia—, siempre con ese brillo en los ojos. Gracias por hacer tanto para tanta gente. Por favor, ¡sigue así! Cordialmente, John Wall

64/75 Frank Del Rio

CEO, presidente y director de Norwegian Cruise Line Holdings Ltd Hace unos años andaba por el West Broadway, en Nueva York, y por casualidad miré el escaparate de una galería del Soho. Allí, expuesto a la vista de todo el mundo, había un cuadro de Arranz-Bravo que yo quería tener de todas todas. Así empezó mi colección de uno de los más grandes artistas españoles vivos, que, entre los cuadros de mi casa y los de mi flota de cruceros, suma por lo menos dos docenas de obras maestras. ¿Por qué me atrajeron las obras de Eduard? Lo primero fueron sus colores vivos. La técnica reflexiva y las pinceladas que homenajean a los maestros que le han precedido fueron lo segundo que me atrajo. Lo más importante, sin embargo, ahora que he llegado a conocer a la persona, es la materia artística profunda y provocadora que se derrama en cada lienzo. Ha sido un privilegio visitar a Eduard en su casa y en su estudio en la bonita Barcelona tantas veces, y cada vez me he ido de allí deseoso de tener más obras suyas.


Los centenares de miles de pasajeros que se embarcan en mis cruceros por todo el mundo a menudo me escriben para comentarme las obras de arte que hay a bordo de los barcos y, cada vez, se refieren a las obras de Eduard como sus preferidas. En estos setenta y cinco años, pues, levanto una copa con un rioja espectacular (no bueno, espectacular) y brindo por este maestro de nuestros días, por mantener la reputación de España como baluarte de la cultura y líder en el arte moderno. FDR

65/75 Xavier Gil

Director del Centro Cultural Tecla Sala La camiseta imperio siempre me ha fascinado por su falta de impostura. Yo a menudo la llevo y en vez de pensar que forma parte de una estética rancia me hace pensar que nos sujeta, en el cuerpo a cuerpo, con nuestro referente más inmediato. Trabajamos liberados de encorsetamientos y reivindicamos aquello que simplifica lo que nos ayuda (una simple camiseta).

66/75 John S.

Alumno de la Escuela Charlie Rivel, L’Hospitalet Lo que me ha llamado más la atención del cuadro de Arranz-Bravo Doctor Samarreta han sido los colores que ha utilizado y las “ramas” que salían de la mano del personaje. Por este motivo he pensado hacer este árbol con los colores que ha usado el artista.

67/75 Albert Mercadé

Crítico de arte y director de la Fundación Arranz-Bravo Parcela de carne (Haiku AB 75) Cierra los ojos Respira hondo El brazo y el sexo, laten

68/75 Vicenç Altaió Crítico de arte

Un poema plástico: arquitectura más pintura La obra —¡magnífica!— Record del Nord 1, plano del estudio de Cadaqués, de 2014, de Eduard Arranz-Bravo, contiene un error desde el punto de vista de la literalidad de lo que se dice en la ficha científica, al menos en lo relativo al lenguaje escrito. El plano del fondo no corresponde ni al estudio que el artista tuvo en Cadaqués, desde 1974, ni a su estudio posterior en Vallvidrera, desde 1992. Los dos talleres de arte y vivienda fueron obra de Lanfranco Bombelli, a quien, indirecta y afectivamente, está dedicada la obra. El soporte, eso sí, sobre el que Arranz-Bravo interviene, co-

rresponde a un plano de la casa que Bombelli le hizo en 1992, cuando el artista abandonó definitivamente Cadaqués. La arquitectura daba continuidad a aquel espíritu cultural abierto e internacional. El arte tampoco se debe a la literalidad. Quién sabe si el título es un error voluntario para dar todo el valor al hecho visual y al homenaje que el autor quiere hacer explícito con la dedicatoria a Lanfranco Bombelli (Milán, 1921 - Cadaqués, 2008), el arquitecto y artista, y el galerista y promotor de arte. A pesar de los veinte años de edad que se llevaban de diferencia, fueron largas las conversaciones sobre arte con las que tejieron una gran amistad y complicidad en el Cadaqués de los setenta. En una de esas charlas, Bombelli, que estaba reconvirtiendo una fábrica de sardinas en el modelo de una fábrica para artistas, le cambió el estudio por obra. Bombelli había pensado en convertir la antigua fábrica de salazón de pescado Can Pont en el Museo Marcel Duchamp, fallecido en 1968, después de diez años de veraneo y trabajo secreto en aquella población; allí se acabarían haciendo los talleres para artistas y espacios de arte. En el estudio de Arranz-Bravo se vivieron grandes pequeños momentos, desde una de las primeras actuaciones de Hausson sobre magia y poesía, a partir de la exposición de poemas visuales y objetuales de Brossa en la galería de Bombelli, o la conferencia que dio allí, también en 1982, John Cage. Delante y en conexión, Bombelli había reformado una antigua casa señorial, la Casa del Capitán, en la que se hicieron pequeños apartamentos y debajo, tras la muerte de su socio Peter Harden, se instaló la mítica Galería Cadaqués. Arranz-Bravo es el artista, junto con Richard Hamilton, que más veces expuso en la Galería Cadaqués (1973-1997), la gran galería de la modernidad cosmopolita, con Max Bill, Hamilton, Roth, Duchamp, Cage, Munari, Johns, Stella, y así hasta ciento catorce artistas de gran renombre internacional. Desde el primer momento, con Bartolozzi, Cadaqués negro (agosto de 1974) hasta el último acto con la presentación en su estudio de Cadaqués portfolio four (en 1997). Con toda esta información ligada y trabada, debo creer que el error en el título no es más que una muy divertida alusión a los juegos verbales de los que Duchamp fue maestro y Hamilton discípulo. Los tres, amigos entre sí. Duchamp pasaba los veranos en Cadaqués, y Hamilton lo siguió y a continuación ArranzBravo, donde, como Bombelli, medio vivía y trabajaba. Aquellos tiempos representaron una auténtica revolución en el mundo cultural y las costumbres. Las fechas tampoco concuerdan mucho. La obra de Arranz-Bravo está fechada recientemente, en 2014; y el plano debe de ser de 1992, cuando se construyó la casa y estudio en Vallvidrera. Por esta razón tenemos que creer, también, que se trata de una confesión de añoranza y amistad veintidós años más tarde. El estudio actual del artista acaba de ser rehecho por el arquitecto Jordi Garcés. La claridad compositiva de aquellos arquitectos neoplatónicos, modernos, higiénicos y positivos, marcó unos hitos muy altos en su

disciplina constructora de hábitats. Este espíritu de ritmos se pone de nuevo de manifiesto con la discusión plástica que Arranz-Bravo abre en diálogo. El recorte del pliegue haciendo una circunferencia saliendo del plano, pero integrada en el dinamismo de los espacios vibrantes en la bidimensionalidad del soporte, ya explicitan bastante el valor de espacios en el espacio. Una estructura reglada y rítmica, dibujada y pintada con los negros y rojos que crean los ámbitos plásticos, se ve puntuada por unas columnas de puntos azules alzados y de una grasa de luz y aire en el amarillo. Luz por arriba y cortes verticales. Las diagonales y las formas nacientes, tan propias de las singularidades formales en el estilo de Arranz-Bravo, hacen vibrar el estudio. La pintura, aquí, como la música, pertenece al ritmo abstracto que en ella se vislumbra. Del arte concreto, racional, geométrico y experimental de Bombelli al arte de la armonía vibrante, exuberante, antropomórfica e irregular de ArranzBravo. Un poema plástico que se sostiene con la estructura de la arquitectura, donde vive el arte que saltando los límites se mantiene dentro de la pintura.

69/75 Antoni Perna

Director artístico del Centro Cultural Tecla Sala La pequeña obra Plano del estudio de Cadaqués es, en esencia, todas las obras del artista. La construcción antropomórfica en un equilibrio casi imposible, con el gato a los pies, revela una figura impetuosa, pero de extrema fragilidad. El poético juego entre el título, el dibujo de colores primarios y el soporte de papel doblado y flacucho parece manifestar una tempestuosa alegoría biográfica.

70/75 Rosa Maria Inglés

Administrativa. Fundación Arranz-Bravo Ciudadana de L’Hospitalet The worker... El trabajador... Y eso es lo que veo en la figura de Eduard. Un trabajador infatigable, enérgico, exigente, perfeccionista, visceral. Un espíritu que no se detiene. A la vez, una persona que oculta tras una imagen que puede parecer distante, cercanía y afecto. Una persona entrañable y divertida. Me ha sorprendido gratamente su relación con los más pequeños, para los que siempre tiene una sonrisa. Sus colaboraciones con las escuelas con las que la Fundación trabaja el proyecto “Acércate al arte” son una muestra de cómo le gusta trabajar con el público infantil y acercarlo al mundo del arte. The workers... Los que hacemos la Fundación Arranz-Bravo estamos encantados de trabajar para llevar adelante este proyecto artístico en el que damos a conocer tu obra y en el que damos la oportunidad de que nuevos artistas se abran camino en el mundo del arte. _147


72/75 Karen Kenison Coleccionista

Foam Cuando me senté para elegir la pieza sobre la que iba a escribir, sabía que sería una tarea difícil. ¿Cómo podría elegir solamente una? Pensé y pensé, miré y miré, y cuando me encontré con esta página sonreí, recordando por unos momentos, e inmediatamente supe que era LA pieza. Una vez más, meses después, me encontré atrapada por la fuerza de Eduard Arranz-Bravo. La historia es la siguiente: soy bastante afortunada por haber visitado a Eduard en su extraordinaria casa en el último agosto. ¡Fue un gran día que guardaré conmigo para siempre! Nada más llegar, una vez sentados y conversando con mi querido amigo, miraba los objetos que nos rodeaban y me llamó la atención la pieza que estaba sobre la mesa delante de la ventana. No podía dejar de mirarla. Era incapaz de no hacerle caso. Esa escultura me llamaba. Eso, ya lo veis, no es extraño cuando me encuentro en presencia de Eduard y de cualquiera de sus obras: su arte y yo conectamos en un plano superior, en un nivel diferente. Es inexplicable, especial, intenso, muy importante, y a mí me ha cambiado la vida. Su arte literalmente me habla. Y Foam no fue una excepción... Energía. Belleza. Fortaleza. Fuerza. Personal. Especial. Complejo. Simple. Increíble. Alegría. Curiosa. Elegante. Esas son las palabras que me vinieron a la cabeza cuando miré por primera vez esta magnífica escultura. Es realmente extraordinaria. No sabía cómo se llamaba cuando me fijé en ella aquel día de agosto, pero, curiosamente, cuando me acerqué para verla mejor, inmediatamente me recordó al agua, las olas, el océano. Los rastros de espuma que quedan en la arena cuando el agua retrocede hacia el océano quedan capturados excelentemente en esta obra. Yo estoy allí, en el océano, observando las olas y la espuma. A primer golpe de vista parece bastante simple; una vez la has estudiado un poco más, baila. Puedes percibir su movimiento, puedes ver cómo cambia cuando la miras desde diferentes perspectivas. Cobra vida ante tus ojos. Es ridículamente poderosa y enérgica, y al mismo tiempo suave y elegante. Tal como es Eduard. Es magnífico.

75/75 Jèssica Jaques

Profesora de Estética y Teoría del Arte. Universidad Autónoma de Barcelona Holandeses, aiis, ais ais aiiis Lorca–Cohen: aii, ai ai aii take this waltz taaaake this waltz! Pero, oh, landeses, 148_

¿de quién son Las Landas? Cuando el mar se coma la tierra, las landas no serán de nadie De nadie Y ya no habrá landas pero todavía habrá gente Gente (Nada, nada, nada = ¿¿¿todo???) Cuando el mar se coma a la gente nadie será nadie y no habrá landas, ni personas, ni gente Nadie, landas, gente [Fundido en negro] El cráneo revienta los vacíos, pero miradle los ojos y su escalera reticulada en rojo, rebosan de dolor rojo cuando exhortan a las multitudes “¡Oíd, partisanos! Subid de la mina, bajad de las colinas, compañeros!” [Fundido en rojo] ¡A las landas, ciudadanos! errantes (sin error) Marchemos, marchemos, las sangres llamadas “impuras” hacen jóvenes estas viejas palabras [Fundido en verde] Ai, ai ai aii, take this waltz taaaake this waltz!!! [Jèssica Jaques, diciembre de 2016]


English texts

Eduard Arranz-Bravo is an artist with very special links to L’Hospitalet, and is the heart and soul of the foundation that bears his name. Since its inauguration in 2009, the Arranz-Bravo Foundation has been an open window onto contemporary art in our city. The exhibition Arranz-Bravo. 75/75 pays warm tribute to Eduard, coinciding with his 75th birthday. The Foundation has organised a very special show featuring the artist’s seventy-five most iconic and representative works, commented on by seventy-five personalities from the world of culture and Catalan civil society. As president of the Arranz-Bravo Foundation, I am tremendously proud of the excellent work that Eduard and his team do in promoting and encouraging contemporary art in cooperation with cultural centres and schools in our city. This is silent, serious, constant work that helps to make L’Hospitalet a veritable hothouse for artistic creativity, exhibition and promotion. L’Hospitalet is whole-heartedly committed to culture and knowledge and the driving forces for our city’s development. Together, we are establishing the foundations for a new Cultural District, an exciting project for a future neighbourhood that will generate forwardlooking activities and projects in the most powerful way. I am delighted to invite you to delve a little more deeply into the work of an artist greatly beloved in L’Hospitalet, Eduard Arranz-Bravo. And, moreover, to do so through seventyfive quintessential works. Many, many happy returns, friend Eduard! Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet

Arranz-Bravo 75/75 An essay in expanded criticism The Foundation decided to celebrate Eduard Arranz-Bravo’s 75th birthday with a project to suit this important occasion. Accordingly, seventy-five personalities from the world of culture and civil society were invited to select and comment on a work of art by our artist. We suggested a choice of seventy-five pieces, consisting of fifty-nine new, unseen works by Arranz-Bravo, six objects from his personal collection and ten pieces from the collections of the Arranz-Bravo Foundation. One way or another, all of Arranz-Bravo’s artistic phases are represented in these seventy-five works, which will be exhibited, alongside their seventy-five interpretations, at the Foundation, and are reproduced in the publication you now have in your hands. This is a project that goes beyond homage. The Foundation considers this great occasion, not as end in itself, but as a means to continue working towards our foundational missions. One of these – perhaps the most important – is none other than artistic communication. We believe that, all too often, contemporary art exists in complete disconnection from society. The public rarely visits art centres, whose activities are aimed at the usual suspects in the sector. Even many leading lights in the world of culture – poets, writers, thinkers – feel no connection with today’s art. The exhibition Arranz-Bravo 75/75 is a fresh attempt to try to redress this state of affairs. And we have tried to do so taking inspiration from the formula that the Canadian art critic Stephen Wright calls “art on the 1:1 scale”. According to this formula, places itself at the same latitude as the viewer who, thanks to their active participation, is no longer a spectator, but a user (the concept of usership). The change in scale also implies a change in working methodology. This is what Wright calls UIY (Use it Yourself). According to this theory, then, at Arranz-Bravo 75/75, the user is the protagonist in formulating the exhibition discourse. The Foundation has long tried to implement this change in museum practice, becoming closer to the user, more participative. This is a change, moreover, that we feel reflects what is happening in other areas of society: in the economy, in thought, in politics, and, of course, also in art, in its responsibility to humanise and transmit knowledge. All these convictions lead us to consider this exhibition as an essay in expanded criticism. Art is made, not only by the artist. Art is an extraordinary assertion of the collective. There is much truth, too, in the innocent gaze of a child, in the spatial intelligence of the architect, in the sensibility of the poet, in the freshness of the emerging painter, in sophistication of the established artist, in the naive spontaneity of the amateur painter, in the experience of the elderly, in the curiosity of the student, in the engagement of the activist, in the faith of the collector, in the confidence _149


of the governor, in the loyalty of an ordinary member of the Foundation. The contribution made by each participant has helped us to build up a most unusual artistic biography of Eduard Arranz-Bravo: his creative awakening in the nineteen-sixties, evoked by members of that generation (Isidor Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) and critics from those times (José CorredorMatheos); the euphoria of the nineteenseventies, seen through the eyes of leading protagonists from those days (Lluís Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés); the opinion of expert historians (Àlex Mitrani) and the experience of dealers (Gaspar); the luminous creativity of the nineteen-eighties in Cadaqués reflected in the critical authority of Vicenç Altaió and the first-hand knowledge of the dealer Àlex Nogueras; internationalisation in the nineteen-nineties through the large group of American admirers linked to the Franklin Bowles galleries in San Francisco and New York; the discovery of ArranzBravo’s work today by the Catalan critics, both veteran (Sílvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jèssica Jaques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González and Lluís Nacenta) and younger (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez), and Arranz-Bravo’s own connection with younger artists (Marcel Rubio, Raúl Páez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz and Bernat Daviu) and art teachers (Mar Redondo and Roser Masip); and, finally, the close links with the city of L’Hospitalet and the many contacts established, since the nineteen-eighties and through the activities of the Foundation itself, with schools, teachers, pupils, artists, museum directors, associations and the local authority. To all of them, our most sincere gratitude. And to Eduard, our warmest congratulations. Albert Mercadé Director of the Arranz-Bravo Foundation

01/75 Isidor Prenafeta Collector

The sight of his mother’s mandolin surprises me; I was unaware of its existence. It was the summer of 1961, we were painting his house in Carrer dels Santjoanistes, chatting, though not much, Eduard was always a man of few words, sparing, almost monkish. We were listening to music (Shostakovich and Vivaldi and Debussy) and painting together. He took up an old canvas began to paint a still life with no objects before him, a dreamlike painting, perhaps subconscious, dreamed, a mandolin whose significance only he knew, in a colour that came from his stomach, some intense scraping, the scumbling and shading of a fully-fledged painter. He was twenty years old. Luis Racionero used to say that Eduard was not Solana, but he could be. He makes me think more of the Basque painting on his father’s side. Of course, I am talking of the painting and colour of those times. His palette was austere, perhaps the blue jar is surprising in this work, for blue is a colour not found in his work from that period. That is because he had finished his tube and asked me to lend him min, which was a lighter tone. That is why this painting brings back memories to me, it reminds me of our by-gone youth. Many years have gone by, many things lived together, we all know his painting by now, and there are authors with greater authority to discuss it. All we need to say is that, today, he is simply a Mediterranean painter.

02/75 Martina Millà

Programming and projects. Joan Miró Foundation Writing about Eduard’s mother’s mandolin is like playing one of its strings and hearing a sound that fuses the entire history of the Mediterranean and its influence around the world. The mandolin, the oud, the lute and all its variants, as resonant objects that, due to their mobility, are also the sound of the diaspora, human coming and going, exchange and transformation. It is also the sound of the mother, of feeling, something that moves the soul in a way that painting, no matter how synesthetic or psychedelic it may be, cannot. Congratulations, Angélica and Eduard!

03/75 Germán Consetti Artist

I have always been interested in the things that artists cherish. They are like a window enabling us to discover the person behind the work. I remember a visit to Eduard’s studio that he showed me this flag and told me how uneasy the discovery had made him. Who had it belonged to, what places had it travelled, how had it got here. 150_

This gesture helped me to understand better the universe of this artist, one always interested in people’s doings and through this to understand his position before his own work. There is in him an interest in opening up a space for thought, for his most universal concerns, and how to reflect this quest in his work, an intimate place of self-knowledge. And, consequently, the idea of the work as a transcendental creation, which persists beyond the artist’s own lifetime.

04/75 Mario Pasqualotto Artist

“Life is a heap of insignificant and ironic ruins” Pier Paolo Pasolini Le Belle Bandiere The flag found in a forgotten drawer dates back to the year 1896. An icon of stars and stripes, faded and rusted by the passage of time, stars that do not appear in the historical configuration of that period, the Confederate States of the Union. This flag, that can suggest so many different readings, this symbol, forgotten in a drawer in the old house at Vallvidrera, so many re-encounters with the past, experiences that run through the memory of the artist, with the sweet yet sceptical gaze that age bestows on us. Flying in the wind, and not forgetting that it got all the way here…

05/75 José Corredor-Matheos Art critic

There is a first Arranz-Bravo, the adolescent artist who figurative drawings and paintings, several of them portraits, and a number of interesting abstract works, produced in 1961. This was followed by a mature stage, which began in 1964, and which surprised me when I saw several of these works for the first time in a group exhibition alongside pieces by other painters who, like Arranz-Bravo, had just graduated from Art School. At a time when informalism had lost the initiative and artists were essaying different neo-realisms aimed at surpassing abstraction, though often maintaining an informal language, those young artists revived a frankly realist vision that we can consider to a degree inspired by Picasso. This was a carefree, brave exhibition that breathed fresh, new air into Catalan art at a time of uncertainty and indecision. The work I have chosen to write about is Francesc Parcerisas gana su cielo (oil on canvas, 1965, 89x116 cm.), because it belongs to the time when I discovered this artist and became greatly interested in his work and our friendship began. The poet portrayed in this work, now highly considered, is depicted with a paper that certifies his celestial state, accompanied by two other young people, a man and a woman. We fine other friends of the artist


in his oils from the seventies and eighties. Those early years were a time of friendship, comradeship, with other young people who shared the same or similar creative interests. In this period, male figures are more individualised, while the unnamed female model that can be seen in several paintings is a kind of prototype that is repeated until 1966. Here face is serene, almost ecstatic, with a gentle, mysterious femininity. She holds herself back, expectant, passive, with something, perhaps, of the Giaconda about her. And, while the men appear to be of their time, this type of woman is rather idealised. The young ArranzBravo’s work was already highly personal, already distinguishable from what other artists from his own generation and the one before were doing. Reddish, toasted tones, greys and whites predominate in those early oils. They may have a neutral background – black or dark grey– and, in some cases, like the painting that concerns us here, they may feature a sketch on an urban theme. The impression that this painting causes is felt again and again in works from later periods. Many of them have metaphysical qualities, even though we see elements taken straight from reality. There seems to be a powerful internal tension, while there is generally a knot in the foreground, generating tension between opposing factors. In the portrait of Francesc Parcerisas with his two companions, the confrontation is less between the depiction of the poet, which is realist and formally defined, and the other two figures than between the portrait and the feminine personage, who motionlessly gazes on at the scene. We might wonder what relation this picture from Arranz-Bravo’s early period has to do with what he is producing today and with his work as a whole. I would say that, in my opinion, we find the connection in the way the knot that exists in all artworks is presented and resolved and in the static nature of many works, which place them outside of time. A tension that, since the Renaissance, is generally presented as being far from a sacred vision. In Arranz-Bravo, the static quality of many of his figures is one of the traits that bring art nearer to ancient cultures and their transcendent vision of reality. This is something that occurs only rarely, among artists few and far between, when symbolic values are generally forgotten. This depth of vision, long, rigorous, fruitful labour and the independence that we can see even in such early works as Francesc Parcerisas gana su cielo, clearly show Eduard ArranzBravo to be one of our finest artists today.

06/75 Agustí Fructuoso

Director, TPK Centre for Contemporary Creation. L’Hospitalet I have always been interested and excited more by questions than by affirmations. The former are like windows open to hope and the possibility of utopia, while the latter mean little to those who do not make them. I like this painting by Arranz-Bravo when he was

not yet Arranz-Bravo because, hidden within a highly studied order we find, above all, the affirmations of the artist’s joy in painting. Personally, as a painter, this work takes me to that solitary, serene moment when oil painting and the touch of the brush guided by the hand open work the miracle of stopping time.

thing: I live at the bottom of Vall de Vidre. He lives at the top, the good part. Twice a year, we balance the little dishes by smoking a cigar together: the smoke evaporates at the same time… while we evaporate together. Llena

07/75 Àlex Nogueras

10/75 Joan Francesc Marco

I met Arranz-Bravo through my father when I was a teenager I was starting to become interested in the world of art. I especially remember a visit to his home in Cadaqués, where I noticed that he had a polaroid of Andy Warhol on the toilet. When I asked Arranz-Bravo if he had ever met Warhol, he replied, “he was a cold fish”. I have always remembered this conversation ever since, and it somehow colours my appreciation of Warhol –it is probably the most accurate description of him that I have ever heard. Fascinated by Arranz-Bravo’s free spirit, I bought this drawing at an auction, which took all my savings. There is something in it that still enchants me –the composition, the magic, the horse…, or, no doubt the mystery that the characters emanate. Each is practically monochrome, as if colour defined their personality. They are moving, away from the city, in a kind of group Iliad. And they are all together, united, forming a dense, compact core. I’ve always wondered what must have happened after that image, and if it was autobiographical in some way. Perhaps Eduard will tell me at this exhibition.

I learned of the existence of Eduard ArranzBravo in the nineteen-seventies, when he was working with Bartolozzi. They engaged in cultural activity in L’Hospitalet through an organisation that no longer exists, the Association of Friends of Music, established to promote music and contemporary visual art. Then, towards the nineteen-eighties, during the process of democratic reconstruction, aware that L’Hospitalet needed symbols to identify it as a city, the council contacted Eduard to commission a sculpture that would serve as symbol and representation of L’Hospitalet. During my visits to the artist’s studio in Vallvidrera I was lucky enough to get to know a truly charming person, one who could understand what it means to «com from L›Hospitalet.» A sensitive artist who captured the spirit of L’Hospitalet in a magnificent sculpture, L’Acollidora.

Art dealer

08/75 Lluís Nacenta

Professor of Eina Never stop doing the things we ask the children to do, and do them well.

09/75 Antoni Llena Artist

Head of Institutional Relations, L’Hospitalet City Council

11/75 Jordi Garcés Architect

Eduard Arranz-Bravo generously fuses house and home in this work, and we (the Garcés de Seta - Bonet firm of architects) have had the honour of welcoming the painter to his new studio (in Vallvidrera) and will do so in future, at the Arranz-Bravo Foundation when it opens its permanent headquarters (in the Molí building in the Tecla Sala Art Centre in L’Hospitalet de Llobregat). Many happy returns!

Eduard/Antoni

12/75 Josep de C. Laplana

Arranz and I were born in the early-nineteenforties. We are both Libra. He is the dish underneath (used to weigh) and I am what rises into the air (emptiness). I learned of his existence in 1966 (that is why I chose a work from that year). He was already a well-known painter/I, still an anonymous youth. He has worked hard/I, not so much. He has given hundreds of exhibitions/I, few. He has three studios/I, half of one. He has earned lots of money/I, not much. He has had children/I have not. He has published many books/I, two. I only add to the dish below because of one

The Cyclops is a terribly evocative mythological figure. He only has one eye, but sees the world as if in cinemascope or fisheye, that is, in a broad, all embracing vision; however, being one-eyed, he sees everything in all its breadth but without relief. Everything flat and, having only one eye, he is extremely vulnerable. A grain of sand in the eye may leave him blind. The Cyclops is usually a strong man, an Atlant who resolves all problems through his physical strength, a radically primeval being, rough, unilateral, lacking intelligence and wisdom. He was favoured by neither Athena nor Apollo. Arranz-Bravo has caged the Cyclops in

Director, Museum of Montserrat

_151


a house with white walls, without doors or windows. He is large, bulky, but silent. He sees everything but it has nothing to say, and does not even have a mouth. However, he is a human being capable of having feelings that he cannot express clearly. The red stripes on his chest give him a certain warmth that is not shared by his surroundings. I think Arranz-Bravo presents us in this image with a very sad, horizon-less way of being a man on this Earth, in a substantial internal contradiction between what is and what is transcendent and would make him a man in full. We all have a little of the Cyclops about us, and we are all a little –or very much– caged in.

13/75 Bernat Puigdollers

Art historian and collaborator of the Museum of Montserrat Deliria and variations on Fragment del sembrador Words cannot describe the surprise of the eyes: two hands seeking each other on the infinite edge of white. A dialogue rich in nuances and contrasts. The mouth is closed hard, clenching the teeth. A bleeding brush, held by the tips of the fingers, leaves a faint trace in its path. A doubt assails each hand: do my fingers hold it, or is it the brush that is holding me? Thought is elevated beyond the hands: the trace becomes face. Amazed, the canvas does not expect lips from which spills the night. The eyelids of the mouth open before eyes that had not demanded this. Surprised, the painter murmurs something incomprehensible, but, unmoving, the ears avoid the words. He continues to observe the discovery of the hands, drawing the nonexistent profile of each thing, the sound of closed lips, the dark silence of an eyelid. His eyes, unfathomable abysses, avid for light, widen beyond all possibility. Suddenly, something disrupts him: the brush falls from his hand. A red dot, stuck to the floor, confirms this. He takes few steps back and observes the canvas until he meets the gaze of a painting without eyes. He stares at the lips of fresh paint. Then he understands: he only has a mouth so as to be thirsty. He leaves the room. The artist and the painting look for new axes on which they can become stable once more.

14/75 Francesc Parcerisas Writer

The apartment at 155, Carrer Muntaner In December 1967, Jackie Haslam and I got married in Bolton, near Manchester, in an Anglican Church ceremony. We have some funny photos of this: her in a white dress with a short skirt, Mary Quant style, and a matching cap, very fashionable, and me bearded, in dark suit and tie. It must have been drizzling, because I am holding a large umbrella in my right hand while Jackie adopts the pose of a ballerina. The quadriptych is what we used to call a wedding 152_

gift. Jackie and I had met a few summers before and we had continued to see each other in the on-off way typical of our age and our hearts, until we decided to live together. I had to leave the home of parents, who were generally pretty tolerant people, because Jackie and I were going to spend a couple of weeks’ holiday together at Can Blell, a tiny paradise in the Bay of Portmany. Getting married was the only way she could come to Barcelona and we could live together. In fact, when we tried to legalise our Anglican marriage at the Spanish Embassy in London, the official literally pushed us downstairs, shouting at me that I would go to hell. I had to go to the courts of Barcelona with three friends, one a Capuchin I had been to school with, to make an apostasy of the Catholic faith – I must have been one of the first! The rest of the long, long story about the circumstances surrounding the time of these paintings perhaps does not matter now. What the quadriptych does remind me of is the fact that I was one of the first to get married of all my friends, acquaintances, people of my age I went around with. Eduard Arranz was another. He already had a son and he lived in a house in Carrer Mont d’Orsà. We had become friends through the Sobré brothers. The houses of married friends were always meeting places for those who still lived with their parents. While I still lived at home, in Pedralbes, Eduard and I would take long walks along the Carretera de les Aigües, from to my house to his house, talking about our ambitions, plans, the world and the structure of the universe. We even celebrated May Day at a PSUC picnic on the banks of the Besòs. Typically of our age, we were just shooting the breeze, but we worked hard. We often wrote to each other: when Eduard had to do his military service and when did the same in Jaca (Eduard came up some weekends, driving Jackie to see me in his SEAT 600, along roads full of twists and turns and holes and, according to her, at terrifying speeds), and we wrote to tell each other about our current fads. But I must go back in time. Jackie and I arrived in Barcelona in late1967 and moved into an apartment at 155, Carrer Muntaner, a narrow flat on the first floor with a balcony where the sole, thin, rays of light entered. It was a flat that my grandfather had rented as an office for years and we managed to persuade La Caixa savings bank, which owned the property, to transfer the lease to us. We decorated the place with the help of friends and my ever-willing father: we emptied it, painted everything white, carpeted the living room with navy blue moquette and put a mattress down on the bedroom floor. We had no furniture but we picked up some Johnny Walker cases, which strong, square wooden boxes, and we painted them white and used them as cupboards and shelves. Scattered around the floor were purple and blue cushions, a large Union Jack, white glass globes with lamps, empty glass demijohns, a classical plaster feminine bust and old piano painted white given to use by the friends with whom we always shared that

paradise that was Can Blell in Portmany. Here, in the centre, over the piano, was the quadriptych that our artist friends had given us: Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi, Robert Llimós and Gerard Sala. The pictures contained references to the theme that concerned us: the writer and the ballerina. Not only that, but the blues and purples are the colours in the living room of our apartment. A couple of years ago I found the pictures again –they had been lying unused in a cupboard for ten or fifteen years, and I wrote to Jackie to ask what she wanted me to do with them. We both decided that the best place that they could go was the ArranzBravo Foundation: the quadriptych is, for us, a souvenir of a happy time that cannot be recovered –perhaps that is for the best– which tells us how we have gradually become what we are. On one of Jackie’s visits to Barcelona, we went to the Foundation with Eduard and took our photograph in front of the painting, as if having our picture taken before a series of silent old memories. I must add though, that, besides the many collaborations and experiences shared with Eduard Arranz (all three Parcerisas brothers have appeared in his paintings at one time or another), in those years when we lived in the apartment in Carrer Muntaner (between 1967 and 1969), Eduard and Rafa Bartolozzi made two outstanding though, unfortunately, ephemeral interventions there. I don’t remember whether they had the keys or whether they go them from my brother but, apart from the quadriptych, they gave us two more works: the first was a fine line, seven or eight metres long, bending to form hills and trees and a personage or two, which ran around the long corridor from the dark entrance beside the stairs to the living room. This was a subtle intervention, not easy to see (the corridor was lit by just one weak lamp), which we found by surprise one day on our return from a trip or a weekend away (the ghosts of our “painter friends” were always present in that apartment). The second intervention was on a much grander scale: they painted us a large, colourful mural inside the bathroom, over the bath and up to the height of the shower curtain. If the curtain was drawn, you could not see it, but if you drew the curtains back and got into the bath, you did so accompanied by coiling figures, stains and points, bright colours and subtle, provocative forms. The painting had been done on the bathroom enamel, poor quality, and heat and steam from the shower gradually erased that magnificent fresco, which fell little by little, like the shell from a hard-boiled egg. I don’t remember anyone thinking to take a photo of it (we didn’t think about the possibility of permanent in those days, we were happy having fun). The quadriptych remains as the clearest example of the friendship among a group of young artists. If we can no longer see those works in the apartment at 155, Carrer Muntaner, we can find other evidence, plenty of it, in the texts and photos that must be conserved in a folder somewhere. Those for-


mative years laid the foundation for a friendship with Eduard that continues intact even today.

15/75 Ferran Farré

Sculptor and director of the Sant Josep Cultural Centre, L’Hospitalet In 1967 I was 11 years old, lived in a country village farmer and knew nothing of art; it was not until a few years later that I discovered what it was all about, and the possibility of entering that world. It took even longer to realise that I would never be a painter, that I was more comfortable working in three dimensions, and it took yet more years to conceive a project that was known as “work on paper”, and consisted of placing small objects on stacks of paper. 6, objects on paper seems to me a piece that came from my childhood, yet connected me to the greatest contemporaneity.

18/75 Artur Muñoz

Professor of Eina. Head of Education Services, Arranz-Bravo Foundation I get up at 7:50. It is cold. I put on my sports shoes and go for a run. I do some stretching, have a shower and have breakfast. It’s 9.50. I arrive at the studio and look at Home fons verd 1. For seventy-five minutes I study the painting and try to find an answer. A painter, said Marcel Duchamp, is someone who paints every morning, someone who may paint quickly or slowly, but is always painting. Eduard is, without doubt, one of those painters.

19/75 Kevin

10 years. Pupil, Pau Vila school

José Manuel Reinoso Cano

Head Teacher, Pau Vila school, L’Hospitalet Dear Friends of the Foundation, Today I showed the pictures of the works by Arranz-Bravo to the third- and fourth-year pupils during my Wednesday afternoon music class. I let them comment freely on each image, expressing their thoughts about the different figures, whether they liked them or not, and Kevin from the fourth year agreed with me, stopping before the work Home fons verd 1. He said: “It’s real”. As simple as that. All this made me think about the relativity of “reality.” About how differently a 9-yearold boy experiences and sees the world. About the impossibility of understanding the true, absolute essence that surrounds us. And about how, perhaps, the most human way of doing so, or get closer to such understanding, may be through artistic expression. Art helps us to understand reality.

20/75 Pere Llobera

22/75 Jordi Garrido

The first image is a painting of mine (I didn’t want to put my own work in, but in the end there are lots). It is the painting Fish Me, which I did during my residency in the Netherlands. Needless to say, that residency was an incubator for artists where people could come and catch you or not. The picture makes a joke of this circumstance, but in a twisted way, like those sad laughs of Marcel Marceau. The thing is that corridors and I go back, and this picture by Eduardo Arranz-Bravo made me think. Needless to say, his picture has more depth than mine of the fish. In it, we see a man with no way out, doomed to reach the end of this corridor, whether from curiosity (in which case it is an exhibition space) or due to circumstances (in which case it is a metaphysical and affective problem); or because of punishment (in which case it could even be a political picture). It is impossible to know due to the indetermination of the drawing. Is it a path? A corridor in the home? Or a symbol? Whatever it is, the artist is playing, like the songs of Dylan, at not openly saying anything, even though he is openly saying something. I started out falsely, in humorous key, I confess; and I really wanted to twin two paintings with an illusionist’s trick, distracting attention with one hand (the hand of form: the form of the corridor) while the other does its work (the content, perhaps tragic). In fact, I read the cul-de-sac in which the red man is like the cul-de-sac of poor Balbino (adjoining picture). The red man moves away from the spectator to become, finally, alone and paralysed; and the other comes from the village to show us his face from a spectral dimension that he can never cross, because the road is cut off under his feet; completely cut off. One seems to me as if he had lived and were disappointed by the experience, by the limits discovered, and the other, I know for sure, did not live long enough to make any discoveries. Sudden endings. I attach, too, the synthesis of Balbino in black and yellow. To make the illusionist trick even more complex, it was really, really, the first picture that came into my head when I saw the one by Eduard. But I could continue with the corridors of Serafín Alvarez and continue for a long time with the paintings of Kitaj, a performance by MacCarthy, etc., etc., sometimes when I cannot find the wall, I have to stop myself. Another day we will speak of the sense of moderation. I should mention that I made this painting of the man in the cul-de-sac for strictly personal reasons, that is why I have dived so deeply into my own work. One can approach Arranz’s work from infinite aspects, and I had a few words ready to talk about corridors and barred paths. Congratulations on this initiative and to BRAVO ARRANZ!! (they will have been pulling your leg about this for at least 75 years, haven’t they?)

I have often wondered what exactly an artist is. By definition, an artist is someone who creates art, but the alchemical nature of this creation –that of mixing elements that almost magically give rise to a work– leads me to believe that an artist is much more than a human being who creates art. I feel that the red man before the vast green background is one of these unusual individuals: he looks straight ahead and is quiet, silent, before us, on the edge of the abyss. He turns his back, on you, on me and one everything because he has decided to change the world, revolutionise it, and he can only do this through art. The artist is the Prometheus who is responsible for the flora, fauna and, with them, for humanity; he risks his life to steal fire from the gods and give it to women and men, hoping that this flame can burn the darkness in which they live and fill the future with light. But the flame alone can do nothing. Like him, it would remain white hot and crackling in the midst of the green of time; its light would be lost in the infinite, without changing reality one jot. Fire does not change the world, it cannot, it is impossible: besides deaf, the environment is also blind and mute, non-inflammable. However, all walls, no matter how insurmountable they may seem at first, have their weak point. And, in this case, the Achilles’ heel of the wall of humanity is none other than the artist themselves, as he or she has the capacity, throughout the evolution and maturing of their own intrinsic language, to transform themselves. And it is thanks to this language, the result of the transformation of the artist through their own creation, that, through life, it is possible to change others. Looking into the distance, the far-off, reddish, solitary figure looks into the void, a void that is found inside all people, full of the green miasma of the future, always disturbing, worrying, but at the same time overflowing with power and, above all, hope. He is there, on the edge. He has made the decision to take a step forward and emerge from the masses. He is an artist; he is a thief. When it comes down to it, perhaps we need to rethink the moment represented in this image. Perhaps the artist –the author– has just attempted to steal fire from the gods, only to discover a bitter surprise: they are dead. Without gods, there is no fire, and nothing for Prometheus to steal and transmit to humanity. In fact, without gods, Prometheus does not exist. Faced by this disheartening discovery, he has no alternative: he cannot exist either, which is why he is about to fall into the abyss. He will do it, I am sure: he will let himself fall so as to disappear, with the ultimate goal that all those who look at him –all of us who are not him– should realise that the artist is disappearing so that his work, and not him directly, should urge humanity to to set itself on fire, to burn and, in this way, to be reborn, changed.

Painter

Art critic

_153


23/75 Roser Masip

Professor of Drawing Fine Art Faculty, University of Barcelona 75 Drawable adjectives Subjectively descriptive of “dibuix-dibuix 20” Enigmatic Disturbing Insinuating Architectural Austere Conceptual Contemporary Decolourist Imaginary Still Subtle Sensorial Dreamy Theatrical Stable Elusive Genuine Harmonious Plausible Clean Opaque Evocative Dramatic Bonding Deep

Attractive Precise Planimetric Tiny Lined Controllable Inhabitable Strange Soft Asymmetric Serene Multi-faceted Full Spacious Enveloping Silhouette Synthetic Presential Perspective Thinking Cut-out Absent Timeless Understandable Dependent

Dreamlike Sensual Poetic Intimist Landscape Original Creative Fragile Instinctive Sensitive Experimental Concise Linear Heavy Rested Silent Directional Outlinable Fragmentary Fleeting Balanced Structural Interpretable Memorable Subjective

24/75 Josep Maria Solias

Director, Museum of L’Hospitalet Our Lady of Quesada is at once a chthonic and fluvial divinity. Her origins go back, firstly, to earthly roots and, secondly, to aquatic movement and, finally, to the primordial God Mother. She is, therefore, the representation of an immanent, earthly cult, yet also flows and generates life. What great symbolic power in a single image. Too much. And the form? What one might expect from a popular carving. However, the formal characteristics recall chromatic and formal solutions, intangible things that are not unknown to me. And it reminds me, precisely of the work of Arranz-Bravo. A premonition of Cesareo Ruíz Aguilera? Essential forms from the past? Eugeni d’Ors reincarnated in Our Lady of Quesada?

25/75 Àlex Mitrani

Historian and art critic The history of modern painting has a hidden reason and a hidden desire: music. From the works by James A. McNeill Whistler in which the musical analogy with chromatic composition is made explicit, to Kandinsky’s lyrical, atonal watercolours in dialogue with Schönberg, painting has sought to dissolve representation and multiply in the moving mysterious power of music. Linking up to this experi154_

mental genealogy, Luciano Berio is one of the key figures in twentieth century avant-garde classical music. He was a pioneer in the use of electronic means, which he used to construct dynamic, expressive collages in which voices and instruments overlap and become fused in a fascinating yet ordered chaos. The effervescent, eruptive crescendo of forms that Arranz-Bravo multiplies in Berio 8 evokes the momentum of music and chromatic and figurative enthusiasm that it unleashes, made of associations and images that seem to come from the subconscious. Small traces of smoke, perhaps Dalinesque, are projected like eloquent comic book “fumetti” or febrile seminal ejections. A hand, a face, geometries, all appear one after the other, encouraged by the joy of an existence made possible by music. Arranz-Bravo suggests to us the possibility of a sensual, entropic, charming optimism –including its monsters–, attractive because it promises us labyrinths that we can only understand in the diffuse clarity of the imagination. Late-nineteen-sixties utopias and concerns are all here in this landscape of voluptuous, baroque ambiguity.

26/75 Mar Redondo

Professor of Photography Faculty of Fine Arts, University of Barcelona One of the most extraordinary aspects of creativity is that it engenders and encourages the desire to learn. The experience of certain works triggers thought, emotion. Some suggest triangular relationships. Reason attempts to explain intuitive attraction to the work. But, in fact, it has already happened, and memory has been activated. A three-sided conversation. Divers 5 presented a text, a delight in two voices. And, almost immediately, practically without realising it, I witnessed a dialogue between Pessoa and Arranz-Bravo: blushing, shivering, intimate. Domestic odours, wallpaper. Talking, the three of us missed tea. All love letters are Ridiculous. They wouldn’t be love letters if they weren’t Ridiculous. In my time I also wrote love letters Equally, inevitably Ridiculous But in fact Only those who never written Love letters Are Ridiculous. If only I could go back To when I wrote love letters Without thinking how Ridiculous. The truth of it is that today It is my memory Of those love letters

That is Ridiculous. All antepenultimate meters Like antepenultimate feelings, Are naturally Ridiculous. Álvaro de Campos (Fernando Pessoa) 21/10/1935

27/75 Aina Mercader Art critic

“That time passes and we decompose is something that is very clear. That we do not know what it is that decompose, too. That the fact of going to an immortal death after death now turns us into zombies, into the living dead, absolutely clear.” Agustín Fernández Mallo.

29/75 Rosa Mari Muga

Head of Culture, L’Hospitalet City Council Day Twelve without you: I have met someone, myself. I’m going to give myself a chance. Elvira Sastre Note: Elvira Sastre (Segovia, 1992) is a poet, writer, philologist and literary translator.

30/75 Moishan Gaspar

Director of the Gaspar Foundation The portfolio Granollers Fulla Baixa was published by the Sala Gaspar in 1973, with texts by Francesc Parcerisas and prints by Rafael Bartolozzi and Eduard Arranz-Bravo. Of all the works in the exhibition Arranz-Bravo 75/75, this was the most obvious choice for me. By making this choice, I pay tribute to all the years that Eduard Arranz-Bravo and Sala Gaspar grew together. This was more than twenty years following that first exhibition in 1966, Nuevas expresiones. Twenty years packed with solo and group exhibitions, joint shows with Rafael Bartolozzi and publications of graphic works and books. Sala Gaspar is known for its major exhibitions of work by Picasso, Miró and so on, but as it grew the gallery also played an important role in supporting the new generation of artists in the sixties, led by Eduard ArranzBravo. They all helped to make the Sala Gaspar a reference point in contemporary art, not only in Barcelona but throughout Spain. Not only that but, together they helped position


Barcelona as one of the leading cities in the international contemporary art world. Eduard, many thanks, and many happy returns!

31/75 Luis Bassat

Patron of the Arranz-Bravo Foundation and collector I love contemporary art and the work of very few artists, such as Eduard Arranz-Bravo, who I met, exactly half a century ago, when he gave an exhibition at the Sala Gaspar and where I am an avid collector. His paintings, which I see constantly on the walls at my home and in our gallery, the wonderful Nau Gaudí in Mataró, say a lot to me, some, a lot more. Like Visitantes Ton i Pepo Sol, a generously-sized oil on canvas, two metres high by one metre sixty wide, painted in 1976. Those portrayed are a couple, Ton and Pepo Sol. I didn’t know Ton very well. I knew Pepo very well. He was an advertising agent who later became a producer of TV commercials, establishing one of the best-known companies in the sector, Ovideo, where they produced some of the finest creative works developed by my own advertising agency, Bassat Ogilvy. And we ended up as partners when the Barcelona’92 Olympic Games Organising Committee required us to merge our ceremony proposals because, according to them, they didn’t want to lose the services of any of the three “gods” we each had. We worked hard together for nearly three years, and I saw how the chiaroscuro of his face, which Eduard Arranz-Bravo painted so well, changed from the most circumspect seriousness to the most joyful laughter and, on occasion, to deep feeling and tears. Pepo was a friend and neighbour of Eduard in Cadaqués. They often got together there, and at Eduard’s house in Tarragona, beside the stained-glass window that illuminates Pepo’s white collar and cuffs. Nothing would make me happier than, one day, to show this painting at the Nau Gaudí gallery in Mataró as homage to two friends that I have loved and admired so much: Eduard Arranz-Bravo and Pepo Sol.

32/75 Natàlia Arranz

Patron of the Arranz-Bravo Foundation. Daughter of the artist I love the Visitantes series; it brings back memories. It reminds me of my childhood, Margodí, Cadaqués, friends of my father, Pepo, Ton, Maru, Mariano, Frankoise, Paola and so on. Going to Margodí at the weekend was an experience, there were always “visitors”, friends who came to spend the day, eat paella, calçots… always surrounded by artists, architects, photographers, intellectuals and so on. Apart from having lunch, they always did something, projects that seemed incredible to

me –films, painting buildings, expos, etc.– it was all amazing to me, I was ten years old!!! In this case, I also remember summers in Cadaqués, surrounded by artists and friends, including Pepo and Ton, who also lived in the former Sardines de Cadaqués sardine factory, a building that occupies practically the whole street and which Bombelli (the architect who designed the Galeria Cadaqués) converted into apartments, studios... and the legendary gallery. Much later, Pepo put me in touch with my first job as a designer, now nearly 30 years ago. For me, this series does not need titles. I recognise everyone!!! … and I have memories about all of them.

34/75 Jaume Graells

Councillor for Education, L’Hospitalet City Council IF THE WORLD WERE... If the world were written in pencil we could erase the letter that seeks to hurt; we could erase lies that should not be spoken; I would erase the envy that brings evil: I would erase the grandeurs of false merit… But it is written in ink in a bad colour: the dirty colour of war and pain. Who will write a new world, fairer and cleaner? Perhaps you and I might try bravely, letter by letter, from our little corner... Joana Raspall

35/75 Núria Poch

Art critic and director, Foundation Bassat In 1982, when Eduard painted this work, he was no child. He was 41 years old, preparing a solo show once more, presenting the series Abraçades huge, monumental, cyclopean figures that heralded in a new aesthetic approach, at the Galeria Miguel Marcos gallery in Saragossa. Ever since the very start of his artistic career, Arranz-Bravo has returned time and again to the human figure, and it is through painting that he seeks to represent the problems of modern man, his fears and anxieties, his solitude, but he does not explain them; rather, he gives us clues. Like that suggested by the child in this painting, volumetric in colour and delicate in stroke that gives off a gentle serenity. We do not know what his name is, or where he is from, or how old he must

be. We do not even know if he is dozing or, perhaps, thinking, because the artist does not explain, but gives clues about the first period in our lives. That life when we were children, which we vaguely but which shaped our personality, for Eduard does not copy what he sees, but paints according to his personality, because creation is the result of what one is, what one sees and what one imagines. For Arranz-Bravo, painting is his very life. Thank you for sharing your child, our child!

36/75 Carme Fornés

Director, La Carpa school Clearly, I chose this work due to my emotional and personal engagement with children. The feeling that invades me is one of tenderness while, at the same time, the painting transmits great strength to me. The strength that children transmit every day to those who work with them, helping us to keep going despite all difficulties and problems. The tenderness of this little head, eyes closed as if sleeping, an image that evokes protectiveness and serenity.

38/75 Rahma

Pupil, La Carpa school Hell, my name is Rahma and I choose work number 28, which reminds me that not everyone is how they think they are. There are people with “two faces” – one day they’re your best friend, the next they’re your worst enemy. Best wishes!

40/75 Victor Aregall

Head of studies, Charlie Rivel school, L’Hospitalet When I suffer or feel happy… When I feel pain, passion or joy… When I want to share or when I want to die… When I need… warmth, love, company, serenity… When I am sad or full of life… When everything goes well or nothing and I feel alone… And when you need me… EMBRACE ME

41/75 Judith Barnés and Daniel Zapater

Twitter followers of the Arranz-Bravo Foundation The Abraçada catalana is cool. Oil on canvas. 146 x 114 cm. 1982. It reminded us of the last two verses in the poem Tu [You]. Pure poetry (1950-1955) by Joan Brossa, a manifestation of absolute, timeless love. Brossa is also one of the most important poets from the second Catalan avant-garde and someone committed _155


to the country. The title Abraçada catalana made us think of this land, which both artists love. “You are the most beautiful reflection of the primordial Image Which, beyond time, multiplies.” Joan Brossa A (Catalan) hug

42/75 Georgina Parrilla Art critic

Thinking nudity, obsessive forms emphasize that dialogue between them and this behaviour, a hand resting on the head, that crystallised attitude at this precise moment, and delicate, melancholy gesture. This is a work that strips down painterly thought, the painterly soul; instinctive, visceral, imperfect and energetic. The austere, ethereal black background from which emerges, in the foreground, the sinuous, cut-out form of a woman. Deformed and dismembered, this is a figure that announces the return of the brushstroke and Arranz-Bravo’s organic treatment of language in around 1982. With its great strength and presence, Nu que pensa is a timeless, introspective work that was created during a period of solitary reflection on the part of the artist, a time contemporary to and symbolised by the series of Abraçades (1982). He makes us think it, the connection exists, we can treat it as such. For this is, among others, one of the great virtues of art and the artist; a phenomenon that suggests and follows a line, a series of points or less separated in space and time to which we are all connected. We should celebrate this!

43/75 Núria Marín i Martínez

156_

all over Spain seeking a better future, and it has been so in recent years, when the city has welcomed newcomers from the four corners of the earth. Thank you, Eduard, for creating L’Acollidora. Thank you for giving form to the symbol of L’Hospitalet.

44/75 Anna Vilar and the teaching team Santiago Ramón y Cajal school

L’Acollidora as a symbol of the city makes us think of the educational community and suggests: The city that welcomes citizens, wherever they come from. The school that welcomes children and accepts them as they are. The teacher who embraces, loves, encourages, recognises, stimulates, helps pupils grow as whole people. People who form part of the community that gives meaning to the city.

45/75 Montse González

Director of the Charlie Rivel school in L’Hospitalet This work of Eduard’s symbolises the work of welcoming newcomers that we perform at schools in L’Hospitalet, welcoming children come here from distant countries, different cultures, who have left their origins behind. RECEPTION PLAYGROUND ARCHITECTURE DOES NOT MAKE IDENTITY. IDENTITY IS THE HERITAGE OF THE PEOPLE WHO LIVE IN IT. FROM TODAY ON, THIS PLAYGROUND IS A SPACE FOR INTEGRATION WHERE NEWCOMERS CAN leave THEIR MARK AS MEMBERS OF OUR COMMUNITY. THE TEACHERS

President of the the Arranz-Bravo Foundation and Mayor of L’Hospitalet

46/75 Bernat Daviu

Eduard Arranz-Bravo is an artist who has a very special bond with L’Hospitalet and is a very good friend of our city. A many who has given material form to the hospitable nature of L’Hospitalet. I like looking at L’Acollidora, the sculpture that Eduard made in 1985 and which today looks down on us from the middle of Rambla Just Oliveras. The piece represents a feminine figure with a solar disc in her hands, which she gives to us –as if it were an offering– as a sign of hospitality. This is an image that sums up the open, inclusive, friendly spirit that reigns in L’Hospitalet, one that has become a symbol of our city. For, over the centuries, L’Hospitalet has been a place of welcome and hospitality. This was true in the Middle Ages, when there was a small hospice for pilgrims here –indeed, the city’s name derives from this. It was true during the migrant waves of the twentieth century, when L’Hospitalet received people from

Triade is a film by Arranz-Bravo that I was determined to find at the Catalan Film Institute. Ever since I have known him, I have learned that hunting through the box of surprises that is Eduard always brings some reward. Besides being a box of surprises, Eduard could also be a mine. Mines are complex spaces, with countless tunnels, both wide and narrow, long and short, dark and colourful, calm and turbulent, which lead to the precious raw material. No one can fail to be moved by the adventure of digging and exploring these mines. Characters that move upside-down, circles of painterly beings going endlessly around and around, nuns on bicycles, riding through industrial wastelands, ghostly, psychedelic sounds... these are some of the elements that feature in Triade. Material from under the ground, muddy, material that enriches what is already blossoming on the surface.

Artist

47/75 Ricard Planas Camps

Art critic. Director of the magazine Bonart Big Man, Flamenco Singular complexity, retrofuturist physiognomy We need to structure the world around the new realities, realities that are more and more alien to the old biological structure of the primate. In this constantly renewing world, we are still not capable of doing, but we are capable of imagining. Eudald Carbonell. El naixement d’una nova consciència To make a human physiognomy, created from nothing and with a clear hint of self-portrait, an act of singularity, was the purpose of the Flemish, Catalan and artistic hand of ArranzBravo. The hand, an unmistakable metaphor and symbol of human cognitive evolution, engendered this Big Man, which strikes you and makes you understand the multi-dimensional nature of space-time made painterly creation. Eduard, a mixture of Picasso and Bacon, both angry with the world and in love with it, politically engaged and always ready to champion the revolution of the left, becomes a manhand that, in 1999-2000, had the nerve to give birth to an iconic flag-face. An icon that represents both the complexity of life and human relations in this “glocal” sphere in which we practice everyday co-existence. This canvas is a gaze that has dyed blood red and with black cosmic energy, a space formerly unprotected. Forms and silences that weave a great structure, reasonably turned to chaos, hyperactive, flooding a cortex cap in the form of a planet where constellations and neurons are mixed in harmonious ebullition. A retrofuturist, modular vision that becomes the umbilical cord to link up to a society of humans in which technology, in part, has superseded us. The superman, the other human, awaits us. At heart, a painting that is literature of posthuman history, the representation of a disproportionately large brain compared to the rest of a body that has disappeared and from which appears, from the no-place (which means from anywhere), a cosmic Paco de Lucía guitar that, dissonant, rounds of this canvas that works as a mirror, as a self-portrait of the artist and the human being. However, above all else, the idea is to represent the dialectical imagination. This is the core of this work and of any action that seeks to be considered creative. In the human figure, in the relation between the micro and the macro and in the relation with the world of science, Arranz-Bravo finds the touchstone for his discourse, his unique, personal universe in which a homo faber builds artistic, visual, tangible realities while interacting constantly with his alter ego, homo creativus. Tension, power, expressiveness, these are just some of the attributes for decoding the choral alphabet of this symphony in C major in which silences complete the rest, giving energy, breath, to recreate an organic work which


smiles at African masks, microbiology and science fiction. Unknown, disturbing forms in which colour seeks to seduce space, but injects yet more pure blood into the veins of the eyes, which are already dilated. The richness of the colours and the overlapping layers can even make one feel uneasy. These works are often saturated, but more often achieve an imperfect balance that moves the spectator. The works are waxy in their light, despite being illuminated by metallic lighting. They are a dictionary of resonances, echoes of Anglada-Camarasa, Chaim Soutine, Sergei Eisenstein, David Lynch, Oscar Niemeyer, Katsuhiro Otomo… In my personal view, this is Arranz-Bravo at his best. Powerful, dark, bold, well-documented, active, rebellious, disturbing. In a word: great. Meanwhile, Eduard’s painting – and Eduard is a many that you can only love or hate with passion – who has been so important in my life, continues to create eternities without stopping. Seventy-five years is nothing, and a fantastic moment for rethinking life. All we need to is remember the words of W. H. Auden in which he fuses past and present: “The sophisticated artist still survives and works as he worked a thousand years ago, because his following is too small to interest everyone”. Although Eduard and his Foundation are becoming more and more well-known every day, more greatly appreciated and more prestigious, both at home and internationally.

48/75 Marta Sánchez Natera

Community manager, Arranz-Bravo Foundation Barcelona L’Hospitalet L’Hospitalet Barcelona Return journeys. Not one, nor two, nor three, perhaps seventy-five, certainly more than a hundred. But there in the middle, not bothering anyone, is a silent, nearly invisible border, which is eroded not only by time, but also by the nomad feet that cross it. And you and I are accomplices to this fact.

50/75 Conxita Oliver Art critic

True to his origins among the generation of artists working in the style that became known as New Figuration in the early-nineteen-sixties, in his painting Arranz-Bravo has continued to follow the aesthetic that, under the influence of Pop Art, forms a response to the language of abstraction and informality. Arranz-Bravo foregrounds the human figure once more, reviving it in an intense critical spirit to reflect the social dimension. The formal structure, which builds and destroys the real image, serves as an expressive reference so that man in his environment becomes the central focus in the work of this group. One of the constants in Arranz-Bravo’s

trajectory is the evocation of the human figure, often distorted, in which echoes of Francis Bacon appear as references. Thus, his reality revolves around a difficult and painful observation of his surroundings, of disturbing situations that are manifested in his dramatic portrayal of human solitude, depicted time after time throughout his career, reflected in different ways at different stages in his career. It is through strokes, stains and lines that Arranz-Bravo produces the fragmentation of the image within this aesthetic of ripping, tearing, in constant tension. His iconography consists of organic forms, depicted with baroque exaggeration, that break down the anatomical containment that sustains the composition internally. Through the use of linear labyrinths and meshed networks in which entrails, viscera and bodies are brought together in a dismembered order, the artist configures human bodies possessed by personal tortured destruction. In this work we can appreciate especially one of the characteristics of his work: the balance between opposing poles. By this, we mean the organic and the geometric, measurement and expansion. Here, if the frame is geometric, the epidermis is body; if the skeleton is constructed with great order and rigour, the muscle system dismembers the form in a clear process of abstraction. Suddenly, severity expands into organic forms that destroy the geometric scheme: between one side and the other, the artist moves between structural limits and expansive excess, but all the time playing on the edge of the border where reason can lose its explanation. This dislocation is highlighted by a palette of deep, penetrating, warm colours and light, weightless, hard and silent, evoking the latent struggle between the self and the environment.

51/75 Mercè Pomer

Director, Can Manyé Centre for Art and Creativity. Alella. It relieved [Julia Dallow] to demand of her neighbour […] “Are you an artist?” “I try to be,” Nash replied, smiling; “but I work in such difficult material.” He spoke this with such a clever suggestion of unexpected reference that, in spite of herself, Mrs. Dallow said after him – “Difficult material?’ “I work in life!” Henry James, The Tragic Muse

52/75 Ricardo Castro

Director, La Bòvila Cultural Centre, L’Hospitalet The beloved was asked about the love of his lover. He replied that the love of his lover is mixture of pleasure and affliction, and of fear and audacity. Ramon Llull, Book of the Lover and the Beloved

53/75 Martí Cormand Artist

Eduard, Everything that I learned from you in the years we worked together can be summed up in something you yourself said: “The only future is knowing that I still have a present.” Thank you, my friend. Martí

54/75 Sílvia Muñoz d’Imbert

Art critic and director of the National Council for Culture and the Arts (Conca) Arranz-Bravo’s poetry and passion. A nude woman reading with her gaze fixed firmly, unmoving, on the pages of a newspaper blown by the wind. The avid reader devours the page, indifferent to everything around, in mystical position. She is motionless, converted into a kind of totem from a remote past that collides with the present, alone, with the solidity of one who endures in time, even floating over the hands of the clock. Her voluptuous body, built from biomorphic parts, her eyelids lowered and hair styled like Velázquez’s Meninas, receiving information. Her mind absorbs the anxious trickle of a present that quickly becomes obsolete. As in a palimpsest, over Dona diari are superimposed bodies, the children ArranzBravo, such as Les olímpiques (1967), Abraçada italiana (1982), Hot Venus (1983), New Human n. 7 (1994) and Homes i estrelles (2008), following a line that foregrounds an anthropomorphically sensual vision of the world. Between time and no-time, moving amid the noise and stillness, sensitivity and reflection, Dona diari illustrates an exterior-interior duality of mystical voluptuosities.

57/75 Antoni Marí

Art critic and poet The Most Transparent Blue When I received the dossier by the painter Arranz-Bravo that Albert Mercadé sent me, I began to look at it very slowly. Images of his works passed by, some reminding me of the work that won a competition in Ibiza and now hangs in the gallery of Ebusus, a cultural association on that Balearic island. But this succession of images that hardly knew opened up a new panorama that revealed the highly personal way in which Arranz-Bravo appropriates the avant-garde tradition of contemporary art: from Duchamp, Miró, Picasso, Ozenfant, Giorgio de Chirico, Jean Dubuffet and Art Brut; all immersed by an associative imagination that led me to recognise Arranz-Bravo as a presence that always maintains the constants that enable this, even though his strokes are different, his compositions multiple, his _157


forms and object similar, in all their possible transformations. When I got to painting 54, my heart leaped, and I was amazed by the associations that this piece was able to evoke in my artistic memory, which at the same time also suggested other genres, such as poetry or music. Work 56, Dona-blau, revealed itself to me immediately, in a flood of influences from both far and near. The first: Yves Klein’s bleu: bright, dazzling, celestial, suggesting the sea, Provence and the Mediterranean. The lines led me to Paul Klee, and in this context, Henri Matisse appeared with his cut-outs, nearly always in a similarly bright blue. All in all, a wonderful collection of happy associations. I continued to look at Dona-blau and a low voice that I did not recognise came to my assistance: “A sky of a more transparent blue deepens into an abyss more infinite”, Charles Baudelaire and his blue dreams that fill his diabolic poetry with serenity. And, following Baudelaire: “A deep azure intoxicated my eyes, a feeling of freshness, of dazzling light enveloped me.” As Marcel Proust wrote, and for him, blue was the light of returning memory. The “more transparent blue”. “A new vision of azure passed before my eyes, but an azure that this time was pure and saline and swelled into blue and bosomy undulations, and so strong was this impression that the moment to which I was transported seemed to me to be the present moment.” I continued observing Eduard ArranzBravo’s Dona-blau and lost sight of the white lines that deepen the transparent, eternal sky even further. Suddenly, as in Stéphane Mallarmé’s lament: “De l’éternel azur la sereine ironie // Accable, belle indolemment comme les fleurs” And I continue with the Blue Madonna, whose bonnet and curls outline her face and ruff like a quintessential curl, reduced and intensified as much as an atom of human existence can be reduced, intensified, its essence rendered. Fortunately, Màrius Torres came to my rescue: “White on blue, clouds, this morning pass without the anguish of any soul in ¡side them…// Clouds make the sky bluer, deeper.

58/75 Helena Batlle Argimon Art critic

Lola is the embryo and the future, the shelter and the emergence of the act of love. Life bleeds with each moon, flesh trembles perforated: no matter whether in joy or pain, it is reborn stubbornly from the entrails. Despite the respites, nothing stops, the same momentum transforms and brings death. Lola is the name of the friend’s mother, and of the tears of living. 158_

Smooth with blue skin, mild or bitter, they beat with the shared fluids and echo of the other. Thoughts in balance draw the umbilical cord between now, what was and what will never be. The circles of life merge into an inseparable embrace, bound by a breath in the ear, the child held fast to the breast or the brush of the lover’s fingers. Lola is an egg, a gestating mother and the joined breathing of a couple; the meditative state that harmonises conflict, the universe contained in a painting that transcends the beautiful work.

59/75 Lluís Esteve

Education Consultant. Welfare and Social Rights. Department of Education and Culture. L’Hospitalet City Council A bridge of light at the end of the dark night of Francoism calls men and women who fight for freedom. Women and men full of light cross the Bridge of Freedom. A lighthouse at the end of the dark sea of war calls men and women who dream of a better world for children. Women and men full of light cross the sea to freedom.

60/75 Manuel Domínguez

L’Hospitalet Centre of Studies Freedom, how do we represent freedom? More, how do we represent the fight for freedom? Is freedom a lady with a torch? Giving visible form to abstract concepts has always been one of the roles performed by artists, particularly sculptors who create public monuments. And it is not easy. Arranz-Bravo took his starting-point his own conception of freedom, his personal experience. For the artist, freedom, or rather liberation, is creation. In sculpture, creation is matter taking form and volume. The two masses of metal are the organic, visceral form, struggling to take the desired shape, to free themselves. Accordingly, the two ends of the Pont de la Llibertat [Freedom Bridge] are an abstract representation of a concept: the struggle for freedom at two moments in our recent history: the Republic and the Civil War; and the anti-Francoist fight, times when L’Hospitalet played a major role in events in the country. And both periods are joined, because they form part of the same historical cycle. The social and political aspirations confounded by fascism in 1939 were soon re-

born and became unstoppable in the nineteen-seventies. L’Hospitalet Anti-Franquist is a group established at the Centre of Studies in 1994. Our city was probably the first in the whole country in reviving what later became known as the “historic memory”. One of the group’s aims was to create a public monument, and contact was soon made with Eduard Arranz-Bravo, an artist engaged both with the city and with democratic values. The project for the Pont de la Llibertat was so exciting that, when the Anti-Franquist group decided to establish itself as an independent organisation they took the name of the monument. Thanks to popular subscriptions and institutional support, the sculpture was inaugurated in October 2007. Since then, thousands of people regularly pass around and below the sculpture, like victorious armies marching between the pillars of triumphal arches. The forms of this Bridge of Freedom remind us of the hard struggle, that the situation we now enjoy is the result of past actions, that we can be glad for what we have achieved, but that what we have is fragile. The bridge is now one of the great symbols of the city, because it celebrates the key value of L’Hospitalet: the combative nature of its people. It is also a cry against forgetting and trivialising Francoism. It is, in short, a cry for FREEDOM, here and throughout the world

65/75 Xavier Gil

Director, Centre Cultural Tecla Sala I have always been fascinated by the sleeveless shirt, due to its lack of pretension. I often wear one and, rather than than thinking that if forms part of a shabby aesthetic, it makes me think that it holds us, in body to body, to our most immediate point of reference. We need to work free of all restraints and acclaim what simplifies what helps us (a simple shirt).

66/75 John S.

Pupil, Charlie Rivel school, L’Hospitalet What I most noticed about this piece by Arranz-Bravo (Doctor Samarreta [Doctor TShirt]) were the colours and the “branches” that come out of the character’s hand. That is why I decided to make this tree using the same colours as the artist.

67/75 Albert Mercadé

Art critic and director of the Arranz-Bravo Foundation Plot of meat (Haiku AB 75) Close your eyes Breathe in deeply Your arm and your sex are beating


68/75 Vicenç Altaió Art critic

A visual poem: architecture plus painting The magnificent work Record del Nord 1, plan for the Cadaqués Studio by Eduard Arranz-Bravo in 2014, contains an error from the literal standpoint as regards the scientific information, if only concerning the written language. The plan in the background is not that of the studio the artist began to use in Cadaqués in 1974, nor his later workshop in Vallvidrera, which he moved into in 1992. Both studios and the house were designed by Lanfranco Bombelli, to whom the work is dedicated indirectly and affectionately. However, the support on which Arranz-Bravo intervenes is the plan of a house that Bombelli built for him in 1992, when the artist left Cadaqués. The architecture gave continuity to that open, international cultural spirit. Art owes nothing to literality, either. Who knows whether the title is a deliberate mistake to stress the visual aspect of the work and the homage that the artist makes explicitly with his dedication to Lanfranco Bombelli (Milan, 1921 - Cadaqués, 2008), architect and artist and art dealer and promoter. Despite the twenty years’ age difference between them, they enjoyed long conversations about art, building up a great friendship based on mutual admiration, in Cadaqués in the nineteen-seventies. During one of these chats, Bombelli, who was converting a former sardine factory into a model art factory, gave him a studio in exchange for works. Bombelli had considered turning the Can Pont fish salting works into a museum devoted to Marcel Duchamp, who had died in 1968, after ten years secretly spending the summers and working at the seaside town. That was where the artists’ studios and spaces devoted to art would be installed. Arranz-Bravo’s studio was the scene of many great little moments, from one of Hausson’s first performances fusing magic and poetry, based on Brossa’s exhibition of visual and object poetry Bombelli’s gallery, in 1982, to the talk that John Cage gave there that same year. Previously, and linked to this initiative, Bombelli had converted a mansion, known as La Casa del Capità, installing small apartments and, on the ground floor, after the death of his partner, Peter Harden, the legendary Galeria Cadaqués art gallery. With Richard Hamilton, Arranz-Bravo is the artist who gave the most exhibitions at the Galeria Cadaqués (1973-1997), the great showcase for cosmopolitan modernity, where Max Bill, Hamilton, Roth, Duchamp, Cage, Munari, Johns, Stella were among the one hundred and fourteen internationally renowned figures who showed their work there. From the very first, with Bartolozzi, Cadaqués negre (“Black Cadaqués”, August 1974) to the last, when he presented, at his studio, Cadaqués portfolio four (in 1997). Having pieced all this information together, I can only think that the title is nothing more than a joking allusion to the word games of which Duchamp was the master and Hamilton a follower. All three were friends. Duchamp spent his summers in Cadaqués, Hamilton followed him, and Arranz-Bravo brought up the rear.

Like Bombelli, the Catalan artist half lived and worked in the coastal town at a time when the cultural world and customs were undergoing an authentic revolution. The dates do not agree, either. Arranz-Bravo’s work is dated more recently, in 2014; the plan must have been made in 1992, when the housestudio was built in Vallvidrera. This also leads us to the conviction that the work embodies a confession of nostalgia and friendship, twentytwo years later. The artist’s present studio was recently converted by the architect Jordi Garcés. The compositional clarity of those Neo-Platonic, modern, hygienic and positive architects achieved much in the construction of homes. The rhythmic spirit becomes apparent once more in the artistic discussion that Arranz-Bravo opens in his dialogue. Cutting out the fold to make a circle that comes out of the plan, but integrated into the dynamism of vibrant spaces in the two-dimensional support, gives testimony to the value of spaces in space. A ruled, rhythmic structure, drawn and painted in black and red to create the artistic zones, is punctuated by elevated blue columns and a beam of light and air, coloured yellow. Light above, and vertical cuts. The studio vibrates thanks to the diagonals and nascent volumes, so characteristic of Arranz-Bravo’s formal singularities. Here, painting, like music, belongs to the abstract rhythm created. From Bombelli’s concrete, rational, geometric and experimental creation to Arranz-Bravo’s art of vibrant harmony, exuberant, anthropomorphic and irregular. An artistic poem that is supported by structure of the architecture. This is where art lives, going beyond the limits yet staying within painting.

69/75 Antoni Perna

Artistic Director, Tecla Sala The tiny work Record del Nord 1, plan of the Cadaqués Studio is, in essence, all the artist’s works. The anthropomorphic construction, in a nearly impossible equilibrium, with the cat at its feet, depicts a mighty but extremely fragile figure. The poetic interplay between the primary colours and the medium, paper and thin, seems to embody a stormy biographical allegory.

70/75 Rosa Maria Inglés

Manager, Arranz-Bravo Foundation Citizen of L’Hospitalet The worker.... That is how I see Eduard. A tireless, energetic, demanding worker, visceral, a perfectionist. An eternally restless spirit. But, also, someone who hides behind an image, and who can seem distant, yet close and affectionate. A charming, fun person. I was pleasantly surprised by how he relates to younger people, he is always ready with a smile for them. His cooperation with schools through the Foundation’s programme “Come to the art” shows how much he likes working with children, helping them to discover the world of art.

The workers... Those of us who work at the Arranz-Bravo Foundation are delighted to do so, helping to promote this artistic project, making Eduard’s work more widely known and giving new artists the chance to start out on their paths in art.

71/75 Helmut Ganz Art critic

Rereading the text I wrote for the book devoted to you in 2001, I am glad to see that everything in it continues to be valid, fifteen years later. Your painting has the same strength, colour and, perhaps, the same tragedy. All mixed together, with generous serving of essential irony.

75/75 Jèssica Jaques

Professor of Aesthetics and Art Theory Autonomous University of Barcelona Dutchmen and women, aiis, ais ais aiiis Lorca–Cohen: aii, ai ai aii take this waltz taaaake this waltz! But, oh, people of the Landes, are the Landes here? When the sea devours the land the Landes will belong to no one No one And there will be no more Landes but there will still be people People (Gens, res, rien, nothing = tout, everything???) When the sea devours the people No one will be anyone and there will be no more Landes no people, no people No one, Landes, people [Fade into black] The skull smashes the void but look at its eyes and its scale, reticulated in red, overflowing in red pain when exhorted by the crowds “Listen, partisans! Come up from the mine, come down from the hills, comrades!” [Fade into red] To the Landes, citizens! Errant (without error) March, march, blood called “impure” makes these old words young [Fade into green] Ai, ai ai aii, take this waltz taaaake this waltz!!! [Jèssica Jaques, December 2016] _159





Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.