Page 28

28 el reportatge

«Aquest any els resultats ens han acompanyat, però mirem enrere i observem que el treball sempre ha estat el mateix» TVE per part de l’audiència: gairebé dos milions d’espectadors la van seguir (16,5 % de share).

Foto: COE / Nacho Casares

ÈXIT INESPERAT I FUGAÇ Tampoc entre les jugadores no hi havia un sentiment de seguretat respecte a quin seria el rendiment en la seva primera participació olímpica. «Ens vam sorprendre a nosaltres mateixes i no, a la vegada. Des del 2010 que som amb el mateix equip, gairebé les mateixes jugadores, i totes sabem què volem i com ho hem de fer. Aquest any els resultats ens han acompanyat, però mirem enrere i observem que el treball sempre ha estat el mateix», argumenta Laura Ramos. Una mentalitat que no va evitar la incredulitat de les jugadores durant les hores posteriors a la victòria davant Hongria en semifinals. La portera de la selecció ho recorda amb simpatia: «Amb la Jennifer Pareja, la meva companya d’habitació, no podíem parar de repetir “que fort, que fort”. Eren les dues de la matinada i l’emoció i l’adrenalina no ens deixaven dormir.» Una de les claus de l’èxit va ser la confiança de tot el grup i la mentalitat guanyadora que es va instal·lar en les jugadores després de la classificació a

26-29_Report.indd 28

Trieste, resumida en una de les frases que el seleccionador, Miki Oca, va dirigir a l’equip un cop van aconseguir el bitllet: «A Londres no hi anem de vacances.» Un fet que, tal com explica el tècnic madrileny, «les jugadores no tan sols van entendre sinó que van compartir sent conscients que tenien el nivell i el joc adequats per arribar on vam arribar». Els Estats Units, contra qui Espanya va empatar a la fase de grups (9-9), els va privar de la medalla d’or, però les llàgrimes després de la final no van ser de tristor sinó d’alegria, un símbol de l’èxit que significava per a un equip tan jove i inexpert pujar al segon esgraó del podi en la primera participació olímpica. «Es van convertir en estrelles mediàtiques», diu el periodista Ernest Riveras. «Quan vam arribar de Londres va ser una bogeria. Un dia a la ràdio, un altre dia a la televisió», rememora la defensora de la porteria de la selecció. Però després d’uns mesos, els mitjans han desaparegut, no estan a les piscines. El mes d’octubre passat es va celebrar la Supercopa femenina entre el CN Sabadell i el CN Sant Andreu, amb la presència de set de les sotscampiones olímpiques i el partit, amb victòria final per a les sabadellenques (115), no es va televisar. I no tan sols el primer títol de la temporada ha quedat desemparat del ressò mediàtic, sinó que cap televisió, ni estatal ni autonòmica, no emetrà enguany ni un partit de la lliga femenina. «Crec que hi ha un greu problema de política comunicativa

de les federacions, no s’inverteix. I el més flagrant és que el 2013 se celebra un mundial a casa nostra i no hi ha una política clara per fomentar el waterpolo aprofitant l’èxit de les noies a Londres.» És la veu crítica de Dani Pajuelo, exwaterpolista professional, periodista i autor de l’anuari del waterpolo català, el qual a la vegada considera que la normativa de l’esport «tampoc no ajuda a fer que sigui més espectacular per a televisió, la gent vol atacs i gols i els partits cada vegada són més lents. Dels 30 segons de possessió en cada atac, 20 els gasten en la transició d’una porteria a l’altra». CONSOLIDAR LA RELACIÓ A Espanya el futbol és l’esport rei, el producte televisiu més consumit (el 2011, l’enfrontament de Lliga de Campions entre Barça i Madrid va ser el més vist amb catorze milions d’espectadors i un 67 % de quota de pantalla) i és difícil trobar a la graella altres esdeveniments que no siguin de bàsquet, motor o tennis que s’emetin amb regularitat. «El waterpolo no és un esport espectacular per televisió. No quan les piscines estan poc il·luminades, és complicat veure les accions de sota l’aigua...», planteja Riveras com una de les possibles causes del poc seguiment del waterpolo a la petita pantalla, i afegeix: «en els Jocs Olímpics això se soluciona amb moltes càmeres, diverses de subaquàtiques. Però en les competicions espanyoles això costa molts diners». A Laura Ramos tampoc no li sorprèn que la premsa hagi passat de publicar reportatges a les pàgines centrals a dedicar senzilles ressenyes dels resultats de la jornada, tot i que el suport del paper o a través de la ràdio, la difusió no comporti tantes dificultats com a la televisió. «Sempre ha estat així», reconeix i, no obstant això, només té paraules d’agraïment per als mitjans que, durant algunes setmanes, han fet de trampolí perquè el waterpolo femení obtingués el reconeixement merescut. «El que hem fet aquest estiu ha estat una fita molt important per sortir als mitjans, perquè parlin de nosaltres i perquè sàpiguen que existeix el waterpolo femení. Però durant tot l’any seguim entrenant i jugant i és difícil que la gent s’interessi si els mitjans no fan res per informar d’alguna cosa més.» Als agraïments s’hi afegeix Miki Oca,

09/01/2013 11:31:39

Profile for Fundació Claror

Revista Claror Sports nº79  

Publicació editada per la Fundació Claror sobre esport, salut i lleure.

Revista Claror Sports nº79  

Publicació editada per la Fundació Claror sobre esport, salut i lleure.

Advertisement