HUI CUINE JO!

Hola sóc Pablo i vaig a contar-vos una història que no creureu.

Aquest matí els meus pares han anat a treballar i m’han deixat a soles i la meua germana se n’ha anat a la universitat.

Com que no tenia res preparat per a dinar, vaig decidir fer pizza, ja que és un dels meus plats preferits i a més a més m’ix genial. De seguida, vaig anar al rebost i, quina sort, no hi havia cap ingredient!! Només hi havia menjar de règim de la meua germana!!

Llavors vaig anar al supermercat i vaig comprar tots els ingredients que necessitava: farina, llevat, tomaca, formatge, més formatge, més formatge..

Vos he dit que m’agrada el formatge?

Em vaig posar el barret de cuiner, el davantal.

Vaig preparar la massa amb aigua, farina, llevat, sal, oli i un poquet de cervesa, per a donar-li sabor. Em sentia inspirat.

Quina sorpresa quan em vaig apropar al forn, vaig posar-hi la pizza i PUM! El forn es va trencar.

Segur que va ser la meua germana tan pesada que l’última vegada va eixugar la roba al forn!

Quan ja pensava que hauria de fer-me un entrepà, se’m va ocórrer demanar ajuda al meu veí.

És un home un poc estrany. Per dir-ho d’una altra manera, té una gran personalitat. És científic i sempre està ficat en els seus experiments.

Faré tot el possible per menjar pizza!!

Vaig tocar la porta i, de sobte, va obrir un home amb tots els cabells barallats. Semblava que li hagués caigut un llamp. Tenia ulleres de cul de got plenes de sutge. Portava una bata igual de bruta i parlava com mig adormit.

Li vaig dir: —Mare meua, que t’ha passat?

—Res —va contestar—, un experiment fallit. No li dónes importància. Què fas per ací?

—Eeeeh.. Se m’ha trencat el forn. Podries ajudar-me?

—Clar que sí. Pots utilitzar el meu. Però jo me n’haig d’anar un moment.

He d’anar a per nitrogen de carboni mesclat amb coca-cola. No tindràs per casa, veritat?

—..

—M’ho imaginava.

La casa del meu veí era un desastre. Em recordava als cables de darrere del meu ordinador. No sé qui era més boig, la meua germana o el científic.

La casa estava plena d’aparells estranys. No hi havia res paregut a una cuina. Em vaig ficar en una habitació, que tenia l’aparell més paregut a un forn, però el més gran que he vist. Cabien vint-i-cinc pizzes com la meua.

Vaig ficar la meua dins. Vaig girar una roda al màxim. Tenia molta fam!

En aquell moment de dins de la màquina van aparèixer llums com si fóra una discoteca. Va començar a tremolar i després la casa sencera amb ella. Em vaig espantar i vaig girar totes les rodetes. De sobte la pizza va començar a créixer.

Primer va omplir el forn. Després va trencar la porta del forn i, després de fugir, va trencar la porta de la casa del científic.

Jo vaig anar corrent a casa. Agafí el telèfon per cridar als meus pares i no contestaren.

Després ho vaig intentar amb la policia. Però en eixe moment va explotar la meua porta i va entrar la pizza gegant en la meua casa i em va caure el telèfon.

Fugint per tota la casa, em vaig ficar a l’habitació de la meua germana.

Però la pizza va entrar-hi també. Em faig ficar a l’armari. Tot pareixia perdut.

En aquell moment, vaig trobar la tauleta de la meua germana, que sempre l’amagava perquè no l’agafara jo. Així que vaig començar a escriure aquest correu.

“Ajudeu-me!

Vos convide a tots a dinar pizza a ma casa.

Convideu tothom. I quan pugueu, jo estic a l’habitació del fons. Jo ja estic ple de pizza. No puc més!”