Issuu on Google+

Títol de vila reial La concessió del títol de vila reial per a Xàbia el dos de juliol de 1612 cal emmarcar-lo dins d’un context històric determinat per diversos factors. Potser, el primer siga el de la influència i poder del cinqué marqués de Dénia, Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, “valido” del rei Felip III, que amb aquesta concessió i privilegi no feia sinó afavorir les seues possessions, i així s’expressa al citat document: “(...) en atenció a l’Il·lustre Don Francisco Gómez de Sandoval y Rojas, duc de Lerma, marqués de Dénia”. També, tal com recull el document de concessió del títol de vila reial, amb aquesta gràcia no es feia sinó restituir la seua antiga i originària condició: “(...) aquest lloc des d’antic havia tingut el títol de Vila Reial (...)” i premiar el dinamisme i el creixement de la vila de Xàbia: “que fins ara no sols ha conservat l’antic veïnat i quantitat d’habitants, sinó que l’ha augmentat en gran manera (...) i perquè ens ha servit a nosaltres i a la corona reial en temps de pau i de guerra fidelment amb singular amor i afecte”.

Concessió del Títol de vila reial a Xàbia. Document original de l’Arxiu de Xàbia perdut l’any 1936. Foto Arxiu Chorro

Concessió del Títol de vila reial a Xàbia. Document conservat a l’Arxiu Ducal de Medinaceli

Escut de Bernardo Sandoval Rojas y Mendoza (? – 1536), III Marques de Dénia i Senyor de Xàbia. Església fortalesa de sant Bertomeu. Foto Museu de Xàbia

Escut de Francisca Enríquez y Luna, esposa del III Marques de Dénia i Senyor de Xàbia. Església fortalesa de sant Bertomeu. Foto Museu de Xàbia

La vila de Xàbia des del Roig, al sud-est del poble. Anys quaranta del segle XX. Foto Arxiu Museu de Xàbia

Però l’aspecte més rellevant i el sentit principal d’aquesta concessió té molt a vore amb els plets que quasi des dels temps de la conquesta catalano-aragonesa mantenien Dénia i Xàbia. Culminava així una llarga història de reivindicacions per part de Xàbia amb l’objectiu d’obtindre un govern i un terme municipal propis. Aquest privilegi significava, per entendre’ns, la conformació d’un consistori propi per a Xàbia, de manera que “(...) el dit lloc siga Vila Reial, dividida, separada i distinta de dita ciutat de Dénia, tant en la jurisdicció, règim i administració com en els termes, territoris, muntanyes, planures, pasturatges i emprius”.

No es tractava d’un títol menor, ja que el privilegi de vila implicava plena autonomia municipal i disposar d’un règim municipal propi, és a dir, tindre jurisdicció, administració i terme independent. La concessió per Felip III del títol i privilegi de Vila Reial a Xàbia no significava però la desvinculació de Xàbia de la senyoria, sinó com ja hem dit, la seua independència de Dénia i la conformació d’un govern municipal diferenciat. Això vol dir que en absolut s’alterava el seu estatus senyorial: Xàbia continuaria sotmesa, com la ciutat de Dénia, a la jurisdicció dels titulars del Marquesat:“...sense perjudici de la jurisdicció senyorial, drets i beneficis pertanyents al Marqués de Dénia que posseeix l’esmentat lloc”.

Divuitè de plata de Felip III. Revers amb l’escut del Regne de València. Tresoret del Montgó. Museu de Xàbia

El macer de la vila, Pepe Torres Cheli. Any 1954. Foto Torres

Maça de la vila. Fusta estucada i daurada. Museu de Xàbia


La vila L’època moderna (segles XVI-XVIII) va suposar per a Xàbia un període de fort creixement que es va reflectir en molts aspectes; és per això, que d’alguna manera, la concessió del privilegi reial del 1612 premiava el gran desenrotllament de la vila en aquest període.

Perspectiva aèria del centre de la vila. Anys vuitanta del segle XX. Foto Conselleria de Cultura

Perspectiva aèria de la vila de Xàbia des del sud-oest. Finals del anys cinquanta del segle XX. Foto Departament municipal de cartografia

Ronda Sud. Any 1959. Fotografia Anton Buttner

Carrer En Forn. Any 1959. Fotografia Anton Buttner

Ja des de les acaballes del segle XV i primeries del segle XVI Xàbia havia experimentat un important creixement demogràfic: va passar dels 756 habitants i les 189 cases de l’any 1493, a uns 1.128 habitants i 282 cases l’any 1510. També el creixement econòmic d’aquests anys va tindre un clar reflex sobre la vila: l’any 1515 es construeix l’església de Loreto, a llevant i fora del recinte medieval del segle XIV. També en aquests anys (probablement ja des de finals del segle XV) es produeixen una sèrie de canvis i remodelacions dins la trama urbana, com ara l’eixamplament de la plaça de Baix o la profunda remodelació als voltants de l’església-fortalesa, que suposà l’enderrocament de l’antic fossar (que ocupava una part de la plaça de l’Església i l’espai on ara està l’Ajuntament), la desaparició d’edificis domèstics i la construcció de la nau tardogòtica de Sant Bertomeu feta per Urteaga. L’any 1502 es construeix la casa-hospital del carrer d’Avall, al lloc on hi havia un vell fossar. Són també d’aquests moments (any 1554) les primeres notícies conegudes sobre la reparació de la muralla i la fortificació dels seus portals: el portal de la Ferreria o de Sant Vicent, el portal del Clot o de Sant Jaume i el portal de la Mar. Això vol dir que abans – possiblement a les acaballes del segle XV o principis del XVI– van ser bastides les muralles que configuraven i definien la vila actual, emmarcada per les rondes. Anys més tard, es construirien el convent dels Mínims (1616), fora del recinte murat, i el convent de les Agustines (1663), a la vora de Sant Bertomeu.

Portal del Clot amb la casella dels consums. Principis del segle XX. Foto arxiu museu

Església i convent de les Agustines. Finals dels anys vint del segle XX. Foto M.C. (Arxiu Loty)

Plànol de vila emmuralla de Xàbia. Any 1859

Basament de la muralla aparegut a l’avinguda Príncep d’Astúries. Foto museu de Xàbia

L’estructura social de Xàbia en època moderna ens mostra una societat en la qual, a pesar de ser majoritàries les activitats agropecuàries, s’observa una major diversificació i un pes considerable d’allò que els investigadors anomenen “capes urbanes”, trencant amb l’esquema del que seria una típica comunitat rural. Tots aquests aspectes han estat estudiats per Antoni Grau; així, en base a un document conservat a l’Arxiu dels Medinaceli (Libro de los vasallos que tiene el ilustrisimo Marqués de Dénia en la villa de Xavea...d’octubre de 1591) aquest investigador ha pogut fer un retrat de les ocupacions de la població de Xàbia: Camperols Capes urbanes

Claustre de l’antic convent dels Mínims. Cap a l’any 1900. Foto Arxiu Chorro

Voltes de creueria de Sant Bertomeu. Foto museu de Xàbia

Portal de la capella de Santa Anna. Foto museu de Xàbia

66,8% 15,3% (2 ciutadans, 10 professions liberals, 6 mercaders, 7 comerciants, 46 artesans, 12 clergues i 4 funcionaris).

Pescadors

4,2%

Vídues

9,7%

Altres

3,1%

Sense especificar

0,9%


El terme En època medieval i moderna el terme de Xàbia no tenia la gran extensió que ara ocupa. Les continuades reivindicacions i litigis plantejats des de Xàbia a la veïna ciutat de Dénia no aconseguiren eixamplar els vells límits fixats a la partició de 1397.

Les Coves Santes. Fita del terme de Xàbia en època medieval i moderna. Foto museu de Xàbia

El terme de Xàbia. En blau el terme de Xàbia entre els segles XIV i 1737. En roig el terme en l’actualitat

Molins de vent de la Plana (s. XIV-XVIII). Fita del terme de Xàbia en època medieval i moderna. Foto museu de Xàbia

Caldrà esperar fins a la Concordia de l’any 1737 per què les àmplies i riques partides de la vall de sant Bertomeu, i les antigues alqueries de Tarraula i Lluca, foren incloses dins el terme de Xàbia, que va passar així dels aproximadament 41 kilòmetres quadrats, als 62 km², aproximadament. Després d’això quedava pendent encara el conflicte per la pertinença de les Planes, que va ser resolt definitivament l’any 1848, moment en què el terme va adquirir la fisonomia actual, amb una superfície de 68,3 quilometres quadrats. La majoria de la població de Xàbia vivia de l’agricultura. La documentació senyorial mostra una estructura de la propietat dividida entre les terres alodials o franques, amb propietat plena dels posseïdors, i aquelles regides pel sistema emfitèutic, en el qual el senyor manté la propietat de la terra però el domini útil queda a mans del llaurador. En el primer cas, sembla que aquests propietaris eren majoritàriament veïns de Xàbia, mentre que els emfiteutes eren sobretot moriscs de Gata, Pedreguer i altres pobles veïns. L’expulsió de la població morisca l’any 1609 va provocar el retorn d’aquelles terres emfitèutiques a mans del marqués, que en fer els nous assentaments va afavorir les famílies benestants de Xàbia i persones pròximes al poder. El parcel·lari agrícola presentava una certa diversitat, tot i que les parcel·les de major extensió solien correspondre als secans de menor qualitat. Tot i així, més del 50% de les finques tenien una superfície entre 12 i 50 fanecades, el 22,1 % entre 1 i 12 fanecades, i el 22,7% entre 50 i 200 fanecades. Només tres de les cent seixantatres parcel·les comptabilitzades superaven les 200 fanecades.

Sénia d’època moderna del Planet. Foto museu de Xàbia

Cup del molí d’aigua de la Barranquera o de Narret. Segle XVII-XVIII. Foto museu de Xàbia

Antigues parets dels corrals de la Tarraula. Segles XVI-XVIII. Foto museu de Xàbia

La creu Armella (antigament Vermella). Fita d’assegadors i camins en època moderna. Foto museu de Xàbia

Dominaven els cultius mediterranis de secà, amb el predomini dels cereals (blat, ordi, etc), però amb una presència cada vegada més important de la vinya; després, ocupant una superfície menor, els ametlers, figueres, garrofers i oliveres. En conjunt, podem parlar d’una agricultura de subsistència que permetia però, la comercialització d’una part de la producció (ametla i pansa).

Camp d’ordi de la vall de Xàbia. Foto museu de Xàbia La creu del camí del Coll de Pous a Xàbia, que originàriament era “...una creu de fusta, la qual té un peu de pedres ab tres escalons”. Visura de la Vall, 1662. Foto museu de Xàbia

Pas i assut del barranc de la Rana al camí Vell de Gata. Segle XVII. Foto museu de Xàbia

El Pla de Xàbia. Partida de les Mesquides. Principis segle XX. Foto arxiu museu de Xàbia

Vinyes a la partida de Lluca. Foto museu de Xàbia Ametlers de la vall de Xàbia. Foto museu de Xàbia

Garrofer de les Cansalades. Foto museu de Xàbia

La vall de Sant Bertomeu des del Tossal Gros. Foto museu de Xàbia

El Pla de Xàbia des del sud-oest. Foto museu de Xàbia


La vida La vida quotidiana a la Xàbia d’època moderna va estar marcada per diversos factors que de manera més o menys general van afectar també altres poblacions del Regne de València. Un dels més importants va ser la qüestió morisca. Si bé és cert que Xàbia era una de les poques viles de la Marina sense població de “cristians nous”, l’expulsió del 1609 hi va repercutir també en alguns aspectes. En aquest port foren embarcats, entre el 10 i el 17 de desembre de 1609, els 7537 moriscs de la revolta de Laguar amb destinació al nord d’Àfrica. Uns pocs hi restaren, dels 2.447 xiquets moriscs que quedaren a tot el Regne, 67 van quedar a Xàbia. Eren infants entre 4 i 14 anys que foren “adoptats” per diverses famílies de Xàbia en la major part dels casos com a criats.

Castellet de sant Jordi i port de Xàbia. Pintura de Mariano Sánchez. Cap a l’any 1800.

Embarcament dels moriscos pel port d’Alacant. Detall. P.Oromig i F.Peralta (1612-13). Col. particular.

Casa forta de Pelletes

Casa forta de Bolufer

Casa forta de la Bardissa. Dibuix d’A. Lambert

Casa forta de Valero de Palma Desapareguda

Casa forta de Bolufer. Dibuix d’A. Lambert

El Pla de Xàbia amb algunes de les cases fortes: Pelletes, Bolufer i Valero de Palma (desapareguda). Cap al 1900. Foto arxiu Chorro

L’època moderna és temps de pirates i bandolerisme. Justament, els continus atacs a les costes de la Marina, van propiciar la construcció, a partir de mitjans del segle XVI de les torres i castells que des del litoral defensaren la vila de les nombroses incursions de la pirateria nord africana: la torre de sant Antoni, el castellet de sant Jordi, el castell de la Fontana, la torre del Portitxol i la d’Embolo. La por als atacs farà que es reparen i fortifiquen les muralles i l’església de sant Bertomeu, i que defora la vila, al Pla, es contruïsquen les cases fortes. També van ser temudes i notòries les bandositats de la Marina; colles de bandolers armats que durant els segles XVI i XVII s’enfrontaven entre ells i amb l’autoritat. Molts d’aquests grups van ser formats i dirigits per xabiencs: Cruanyes, Xolbi, Bas, Erades, Sapena, Guardiola i altres.

Junt amb aquests problemes, la vida de la major part de la societat no seria gens fàcil. Eren temps de penúries i desigualtats socials, en què els ciutadans havien de pagar moltes càrregues i taxes senyorials, amb malalties – ja foren les grans epidèmies de pesta o d’altres menors – i amb sequeres i plagues al camp que provocaven sovint, l’escassesa d’aliments. La inseguretat obligava els xabiencs a viure dins d’una vila emmurallada amb només tres portes que restaven tancades des de les 10 de la nit fins a l’eixida del sol, en cases que en la majoria dels casos tenien una o dos plantes i uns quaranta metres quadrats de planta.

Torre d’Embolo. Segle XVI. Foto museu de Xàbia

Casa forta del Torroner. Segle XVII. Foto museu de Xàbia

Escala de la casa forta del Torroner. Segle XVII. Foto museu de Xàbia

Per als aspectes més concrets, l’arqueologia ens acosta a la realitat material d’aquell moment, com ara les ceràmiques i altres estris domèstics recuperats en les excavacions. També altres documents, com els Llibres de Despeses (1667-1689) conservats de l’antic convent de les Agustines ens permeten conéixer, per exemple, què menjava aquella comunitat, i ben segurament la majoria de la població: blat, ordi, avena, arròs, cigrons, dacsa, espelta, llentilles, fesols, pèsols, oli, vi, llet, carn, ous, pollastres i gallines, formatge, peix (sardines, abadejo, tonyina de l’”almadrava”), tonyina de sorra, anxoves, bacallar, “ansalada”(verdures diverses), cebes, cols, naps, cabrombos, raïm, melons i carabasses de tot l’any, peres, pomes, magranes, “ponsils”, codonys, panses, ametles, figues, espècies, sal, sucre, mel, torró, bellotes, canyamel i fenoll marí.

Torre del Portitxol. Segle XVI. Foto museu de Xàbia

Mare de Déu de terracota policromada. Probablement d’origen italià. Segles XVI-XVII. Trobada als Montgons. Museu de Xàbia. Donació família Bisquert Esteve

Dineret de coure de la seca de València. Segle XVII. Tresoret del Montgó. Museu de Xàbia

Bala de canó de ferro del castell de la Fontana (s. XVI-XVIII). Museu de Xàbia

Casulla brodada amb sedes polícromes. Segles XVII-XVIII. Procedent de l’antic convent de les Agustines. Museu de Xàbia

Plats i escudelles de procedència italiana trobats a Xàbia. Segles XVI-XVII. Museu de Xàbia

Cup tradicional de la casa Lluca. Foto museu de Xàbia.

Antic corral dels Montgons. Foto museu de Xàbia.

Capitell de fusta de xiprer del primitiu retaule de l’ermita de Santa Llúcia. Segles XVII-XVIII. Museu de Xàbia


1612 - Xàbia a l`època moderna