Issuu on Google+

Francesc Florit Nin

Traces de configuracions

textos del llibre d'artista


Ciutadella de Menorca, 2013


1. Com podria escriure amb branquillons i fulles de la mateixa manera que s'escriu música sobre el pentagrama o escriure un poema sobre la pàgina en blanc del cor d'una llibreta. Les línies es troben, conflueixen en un acord d'imatge, una escriptura de traços. Traces de configuració. Un sistema de signes que ens permet de traspassar el pensament als altres. Neixen de la terra com arrels.


2. tenc als cabells els pàmpols verds i daurats de setembre, esbombats pel vent i també algunes de les branques del vell ullastre, i una heura que se'm puja per la gola i les rames amb gust de l'anís de la batafalugaem perfumen els ulls. L'aritja sempre tan arrisca es torna amable i acompleix l'ordre d'un camí cap a la confabulació.


3. No em miren els ulls del rostre que encara no sap com haurà d'acabar la seva relació amb la terra. Potser brosti pel cap o potsre que amagui la mirada rere la trama del brancatge, sota les línies que la configuren. En tots els casos, al compàs d'una espera, revela la tranquil·la conjura de tot allò que creix, sense complexos, sense explicacions, obeint només a l'acoblament de l'arrel.


4. Abans de tot el gest. Abans del gest, la forma cenyida del cercle que cerca el seu cos. Abans de ser, abans de riure, abans de configurar la ganyota de l'abatiment, tambÊ abans de manifestar nostàlgia de fulla, tristesa d'escorça, goig de l'arbre o tendresa de tija, abans de qualsevol sentiment i d'emocions sofisticades per la ment, abans de tot el gest, la comunió delicada amb la bellesa incompresa.


5. s'han anat diluint en la memòria aquelles imatges volgudes, llargament esperades. Sense l'empremta primera, sense l'empenta inicial, les línies cerquen de tancar de manera definitiva allò que havia somniat, allò que just havia albirat. Cada vegada que recomença el camí, la confluència del grafit amb la pintura determina el garbuix de traces, el laberint de trames, la rara sintaxi del negre sobre el blanc.


6. mir de nou les configuracions per tal d'establir equivalències i trobar un sentit primigeni, un sentit primordial. Retorna a la terra la pols i l'aigua, una mena de mort capitolar cap a l'abandonament de la vida. Deixar de ser qui som per començar a ser una altra forma: conformar-nos. El fet Ês que els ulls treuen branques, la boca brosta d'herba, els cabells s'arrelen en l'aire d'una corba. De les celles neixen els brots d'una migrada imatge atenta


al desig.


7. res no se sostreu d'aquesta noble sort que és tornar a la mare. Tornar-hi sempre. Tenir la mare al pensament en cada línia del cos, en cada plec de la cara. Vibrar amb la mare com l'aire entre les fulles. Sentir com mai el lligam no es trenca i com sempre tenir la certesa única del retorn. La mirada és fosca i impenetrable, però el sentit és clar, xop del món vegetal, xop de la llum que ens mena a la clarividència. Tenir la sort de confabular les traces, les


taques i les textures ancestrals.


8. s'acumulen les imatges en el llac de la memòria, com a composicions essencials d'unes provatures. Així una branca segueix la línia del cap o una trama de fulles fa de vel a la mirada, els cabells com a brostada, com herba que creix enlairada al front, com la fullaraca de mocador daurat. Les línies segueixen una pulsió d'arrel que arrenca als ulls i a les orelles. Les línies s'encaminen cap a la barbeta per trobarhi una confirmació inquieta de brot que


encara no sap si florir.


9. després de la pluja es perden les paraules. Les gotes de pintura cauen com la pluja i flueixen. Queden els ulls i les narius i la boca fecundats per llavors. És un prodigi tan impensat que tossuts cercam les raons d'una emoció eman-cipada, com una espiga que neix del llagrimer de l'ull, un ram de clara ressonància, un floriment d'espires. El mapa dibuixat s'assembla al territori inexplorat d'una germinació. Els rius es perllonguen més enllà dels llibres i del dibuix, més ençà de les excrescències


corporals. Les formes tel路l煤riques connecten les coses dispars.


10. els sargalls són les marques com a síquies que l'aigua deixa a la terra després d'una pluja intensa, com a breus torrents que posen la seva empremta en passar. Deixa igualment una marca d'aigua acolorida el pinzell que passa sobre el paper, el llapis i el pinzell cerquen el camí més curt, la drecera que els condueixin al repòs del llac o a la n¡finalització de les taques que tanquen una il·lusió, la conformació d'una figura que


pacientment ha esperat la confluència dels torrents de tinta i del llapis.


11. la gràcia de la simplicitat l'anotació sempre essencial de la terra, l'esbós de les coses elementals, l'expressió de la immediatesa, l'atracció de la línia despullada, l'enigma del buit, la lliure confluència de l'emotivitat més transparent. Les traces de les configuracions no amaguen què són. Són i prou. Només hi són, elementals i per açò mateix necessàries. Escric sobre el blanc les línies imprescindibles de les lletres i les tremolors del dibuix. No em


responen perquè pregunten.



Traces de configuracions