Issuu on Google+

SECRETS  

Pintures    i  fotografies  de      絵、写真    Pinturas    y   fotogra6as  de      Pain7ngs  and  photographs  

Francesca  Llopis  

  Poema  de      詩    Poema  de      Poem  by  

Núria  MarCnez-­‐Vernis  

  Pròleg  de      プロローグ    Prólogo  de      Foreword  by  

San7ago  Olmo  

 


重力が、 ・・ 人と、鋼鉄の意思を ちぐはぐに対峙させる。 そして抑圧された孤独で 満ちる。

Els  pesos     capiculen  humans   i  estructures  ferrades   per  omplir-­‐se   de  les  solituds  hermè7ques,  


暗闇と、 映画的な一節が 再現される。 どのようにかは知らないけれども。」  

Es  reinventen    passatges  d’obscúries     i  6lmiques   que  qui  sap  com  


向かう。 出会うことの無い ばらばらの道を、 行く手には沈黙があるばかり。  

s’orienta   dispers  pels  rumbs     que    no  acoten,   sinó  apunten  muts  


ひた走る直線と 映り込む迷路との狭間にて、 秩序の下の営みに 口を閉ざす。  

entre  les  rectes  dominants     i  els  miralls  d’un  laberint   encallat  per  l’ordre   i  les  seves  pràc7ques  ,  


広がる景色の 地平線。 クラゲと、 空が描く輪郭のストーリーに 想いを馳せ、思案し、溜め息をつく。  

la  panoràmica     rasa,   entre  històries  de  meduses   i  línies  celes7als,   que  il·∙lusionen,  cavil·∙len  i  sospiren:  


私たちは変化そのものだ。 どんなに必死に留まろうとしても 『今私はそれに触れている。』  

som  el  canvi   malgrat  l’esforç  d’immobilisme   –ho  toco–,  


入り込む、 火山礫の道に。 それが何かを理解するまで、 過去における何かを知るまで。  

fa  endins   per  camins  volcànics    fins  a  reconèixer  el  què     del  temps  del  darrere,  


どうして消え去るのか、 それがあるべき形に なる前に。  

perquè  s’esfuma,     abans  que  sigui     allò  que  sigui,  


にじ  

そして、ルーチンは滲む、 日常が日常であるために。 目覚めた生の膨らみ。

i  es  taquen    ru7nes    

per  fer  del  dia     l’embalum  de  l’ésser  despert  


アーキタイプの幻想をなぞることによって 存在するものが サブマリンライトを投射するその時、 色は閃く。  

mentre  els  cossos   resseguits  per  fantasies  arqueCpiques  fan   la  llum  submarina,   els  colors  d’un  salt,  

 


そして、世界は先へと進む。 喧噪と人工的な光に満ちた 縁のない水槽と言う名の 限界のある精神を後に残して、  

i  el  món  es  fa  més  enllà     de  la  reduïda  mentalitat     d’una  peixera  infinita   amb  reclams  i  llums  ar7ficials,  

 


幸せの再分配はなぜ 当初の目標からほど遠いのか。 想像してみるがいい、 よそ者の意志によって搾取され、 地平線がひかれるところを  

人間工学的世界の 上空を飛ぶ。 そして、 時代の色に 染まる。  

perquè  la  redistribució  dels  plaers   és  lluny  de  les  alçades  conquerides:   imagina  que  explota   que  fa  horitzontals   per  voluntat  alienada,  

sobrevola   el  món  ortopèdic,   i  s’acomoda   als  colors   del  segle.  


Entre  llibres  |  SAnTiAGo  oLMo     Diem  bibliòfils  als  amants    dels  llibres,  i  sobre  tot  dels  llibres  an7cs,  però  no  hi  ha  una  paraula  més   específica  per  designar    a  tots  aquells  que  tenen  cap  als  llibres  un  desig  de  cobdícia.  Generalment,     pensam    que  l’avarícia  té  com  a  únic  objecte  els  diners,  però  també  podem  ser  avariciosos,  per   exemple,  amb  les  imatges    i  amb  les  paraules    escrites,  encara  que  l’efecte  sigui  un  altre.  La  cobdícia   de  llibres  és  el  resultat    d’una  certa  ambició  de  saber  i  conèixer  derivada  cap  a  l’objecte  contenidor   d’ideas  e  imatges:  posseir  i  acaparar    llibres  dóna  un  ver7gen    d’acumulació  de  mons  fic7cis  i  reals   en  forma  de  poesia,  novel·∙les  i  assajos.  La  cobdícia  en  la  possessió  de  llibres  té  (moltes  vegades,   encara  que  no  sempre)  com  a  contrapar7da  un  cert  esperit  de  compar7r:  l’avar  de  llibres  sol  tenir   una  tendència  a  obrir  les  pròpies  biblioteques  a  altres  lectors,  i  l’avarícia  esdeven    una  mena   d’orgull.  Es  com  si  el  fet  de  compar7r    la  passió  de  llegir  pogués  establir  un  dels  lligams  més  intensos     entre  persones.  Compar7r    el  vici  de  la  lectura  adossat    a  una  cobdícia  del  llibre  entès  com  a  objecte   implica  pertànyer  a  una  comunitat  invisible  d’iniciats  viciosos  i  avars  que  entenen  el  sen7t  de   compar7r,  i  això  s’assembla  a  una  rara  utopia  ficada  dins  allò  més  real  i  quo7dià.   Però  un  llibre  d’ar7sta  es  més  que  un  llibre  i  molt  més  que  un  objecte.  Es  un  llibre  imprevisible    i   arrauxat,  inevitablement  lligat  a  una  mirada  poè7ca,  perquè  les  imatges  son  una  altra  forma  de   poesia.  Un  llibre-­‐objecte  objecte  de  cobdícia  i  avarícia,  perquè  ni  han  pocs,  perquè  té  una  vessant     d’unicitat  irrepe7ble,  perquè  no  vol  contar  una  historia  sinó  maneres  de  llegir  altres  histories   possibles.  És,  defini7vament,    un  llibre  que  conté  molts  llibres  possibles.   Escric  a  Esporles,  un  poble  ficat  a  la  Serra  de  Tramuntana  a  Mallorca.  Aquí  vaig  gaudir,  fa  molts   d’anys,  d’una  biblioteca  que  es  va  dispersar    a  par7r  de  canvis  de  casa  i  separacions.    De  qualsevol   manera  els  seus  fragments    ja  no  hi  són  i  són  irrecuperables:    alguns  potser  només  en  biblioteques   públiques.   Ara,  en  certa  manera,  en  aquests  paisatges,    me  sens  nu,  despullat  de  llibres.      Com  un  exercici  terapèu7c  i  per  cobrir  aquesta    nuesa  irreparable    escric  sense  aturar-­‐me,  i  dibuix  en   quaderns  pensats    com  a  llibres-­‐collages,   per  a  la  reconstrucció  d’una  biblioteca  imaginaria,  que  sigui  sempre  possible  i  provisional.   Escriure  doncs  per  a  un  llibre  de  pintures    i  fotografies  (emparellades)   de  Francesca  Llopis  amb  poemes  de  núria  MarCnez-­‐Vernis,  em  dóna  una  sensació  de  reconstrucció   vertadera    d’una  biblioteca  possible  i  alhora  desitjada  i  somniada.     És  aquesta    una  par7cipació    col·∙lateral  que  vol  ser  crí7ca  i  alhora,  potser  adesiara,  narra7va.  no   crec,  en  tot  cas,  que  aquest  text  hagi  de  donar  les   claus  del  llibre  que  tenim  en  les  mans.  Més  aviat,  el  meu  objec7u  és  proposar  el  contrapunt  que   ofereix  un  pròleg.   Situar  en  paral·∙lel  les  llengües  es  una  forma  de  obrir  allò  més  ín7m  a  una  pluralitat  diversa  que  ens   fa  més  nosaltres.  

Per  conèixer  bé  una  llengua  s’ha  de  llegir  i  gaudir  de  la  seva  poesia.  El  vers  situa  cada   paraula  en  el  seu  context  més  extrem.  només  en  el  vers  la  paraula  i  el  seu  so,  amb  el  seu   sen7t  i  al  seu  significat,  assumeixen  un  valor  únic   i  fonamental.   Prenia  consciència  d’aquests  valors  irrepe7bles    i  intransferibles  al  rellegir  una  i  altra   vegada  els  poemes  de  núria  MarCnez-­‐Vernis.  Mentre,  el  ressò  difús  (  japonès)  del  haiku   ressonava  en  en  el  ritme  fragmentari  i  sincopat,  breu  i  retallat,  de  les  paraules,  en  català,   portant    d’un  poema  a  un  altre,  enllaçant,  suggerint  un  sub7l  lliscament    d’una  imatge  a  una   altra,  de  un  vers  a  un  altre,  establint    un  recorregut    inesperat  que  els  fa  retalls  d’un  mateix   fluir.  D’altra  banda,  la  connexió  de  poemes  breus  i  imatges    en  díp7c  estableixen    el  marc   visual  i  textual  d’un  poema  con7nu,  sense  interrupcions  i  sense  talls:  un  poema  font,  que   flueix  sense  aturar-­‐  se,  establint    connexions    i  relacions  inesperades.  La  brevetat   sintè7cainicial  de  les  paraules,  s’expandeix  rebotant    i  ressonant  com  un  eco  visual   d’associacions  en  les  imatges.  Els  versos  amaguen  una  ni7desa    torbadora  però  lluminosa   que  es  contraposa  en  paral·∙lel  a  la  vibració  que  estableixen  al  seu  torn  les  pintures    i  les   fotografies  de  Francesca    Llopis.  ni  els  versos  ni  les  imatges    es  completen:  s’acompanyen   més  aviat  per  afavorir,  accentuant,  l’estranyesa  d’un  recorregut    que  descobreix  maneres   de  soledat,  o  aparicions    reveladores    de  la  senzillesa  de  com  es  pot  mirar  en  els  inters7cis.   Pausadament,  aquests    talls  com  cesures  trenquen  el  silenci  per  precisar  altres  silencis,  més   definits  i  sen7ts.   no  hi  ha  un  punt  de  par7da  definit  entre  els  versos  i  les  imatges,  i  el  que  apareix  és  més  un   recorregut    que  un  laberint.  i7nerari    de  descoberta,  on  el  reconeixement  revela  el  lloc  des   d’on  es  pot  mirar  i  observar,  per  després  nomenar,  o  millor  encara,  per  donar  un  nou  nom   amb  més  precisió  i  singularitzada.    indefinició  poè7ca  de  les  imatges:  el  dibuix  apareix  de  manera  molt  decisiva  com  a   estructura  bàsica  en  les  fotografies,  mentre  la  taca  i  el  color  de  les  pintures,  estableixen    un   ordre  d’inquietud  fotogràfica.   La  pintura  de  Francesca  Llopis  assumeix  gairebé  sempre  una  qualitat  al·∙legòrica,  on  allò   narra7u  es  dissol  en  un  símbol  estrictament  poè7c.  En  les  seves  fotografies  en  canvi  el  dibuix   precís  de  formes  delinea  un  instant,  un  temps  fugaç.   Potser  per  això  que  l’associació  entre  els  poemes  (de  núria  MarCnez-­‐Vernis)  i  les  imatges  (de   Francesca  Llopis)  estableix  un  posicionament  obert  de  vibracions  complementàries  que   situen  entre  l’estranyesa  i  la  familiaritat,  les  pàgines    del  llibre  llavors  es  converteixen  en  els   fragments    separats    del  flux  d’un  mateix  rierol,  que  es  farà  torrent  a  mesura  que  passin  les   pàgines.   El  recorregut    llavors  assumeix  els  talls  del  vers  per  ressaltar  en  les  imatges  els  instants  de   detenció.  Aquest  és  un  possible  manual  d’instruccions  d’ús,  però  naturalment  no  és  l’únic.      


He  llegit,  mentre  escrivia,  amb  una  avarícia  de  curiositat    desmesurada,   Notes  disperses  de  Josep  Pla:  necessitava  perdr-­‐em  en  un  laberint  purament  narra7u,   sense  objec7us  i  puntejat  només  d’anècdotes  i  pensaments  dispersos.  Entre  tant,  i  potser   per  això,  m’he  encallat  amb  la  torbadora    lectura  de  Fight  Club  de  Chuck  Palahniuk,  que   havia  iniciat  abans  de  posar-­‐me  a  escriure.  En  un  intent  de  trencar  aquest  tedi  de   lectura,  intent  anul·∙lar  la  mandra  (és  el  gest  imprecís  i  borrós  de  moure  el  múscul  lector)   amb  La  noia  d’Alberto  Moravia.  En  les  seves  primeres  pàgines    l’escriptor  italià,  a  través   de  Dino,  el  personatge  pintor,  defineix  el  seu  concepte  d’avorriment,  o  més  aviat  de  tedi,   que  és  la  paraula  que  dóna  Ctol  a  la  novel·∙la.  El  tedi  no   és  tant  el  terme  que  s’oposa  a  la  diversió,  sinó  el  sen7ment  que  expressa  la  insuficiència   o  escassesa  de  realitat.   Encara  que  la  novel·∙la  de  Moravia  tendeix  a  revelar  minuciosament  el  funcionament  del   desig,  la  possessió    de  l’amor,  el  fracàs  i  la  gelosia;  el  tedi  subjau  com  el  mecanisme  que   tot  ho  desgasta.  Com  si  fos  una  revelació,  la  lectura  de  Moravia  m’explicava  d’alguna   manera  el  desassossec  que  mai  havia  sabut  precisar  ni  definir  en  la  lectura  dels  llibres  de   Haruki  Murakami.    Secrets,  en  aquest  context  de  lectures  caò7ques  i  cobdícies  de  lectures  disperses,   apareix  com  un  llibre  anCdot  contra  la  malal7a  del  tedi  de  la  realitat.  Cada  imatge-­‐ díp7c-­‐poema  és  una  estocada  que  regira  la  mirada  i  agita  la  percepció  conver7nt-­‐la  en   un  repte.    Però  hi  ha  alguna  cosa  més.   En  les  meves  lectures  paral·∙leles,  vaig  evitar  la  poesia  perquè  no  em  distragués  del  so  i  el   ritme  precís  (en  català)  dels  poemes  de  núria  MarCnez-­‐  Vernis.  En  aquest  gest  d’evitar   una  altra  poesia  (una  altra  veu  i  un  altre   so),  només  Josep  Pla  em  va  semblar  la  veu  més  adequada  per  establir  el  contrapunt   auster  i  senzill  d’un  relat-­‐dietari  (an7-­‐diari)  sense  objec7us  definits  i  parlant  sobre   qualsevol  cosa.  Un  to  pla,  tan  pla  com  Pla  (encara  que  en  realitat  ho  sigui  només   aparentment),  que  revelés  el  ressen7ment  bulliciós  de  la  realitat  sota  la  forma  de   contrast.     Llegir  i  escriure,  mirar  i  dibuixar,  són  maneres  de  construir  un  llibre,  l’objecte  principal   sigui  una  meditació  en  forma  de  contemplació.  Un  llibre  diferent  per  a  una  biblioteca   imaginària  i  somiada.  Un  llibre  imprevisible.           Entre  Esporles  i  Pollença  (mirant  cap  a  la  plaça  coberta  de  línies  de  paperets  blancs  per  a   les  festes  de  Moros  i  Cris7ans)    a  Mallorca.      


Imatges llibre SECRETS de Francesca Llopis