Page 1

QUADERN CENTRAL: coberta num 6.indd 1

20/12/2008 18:09:57


Consell de redacció: Quim Cornelles Luis Juberías Manuel Moreno Traduccions i correcció lingüística: Mar Olivé Portada: Estenent el Desastre Edita:

Catalunya per Palestina

www.fpereardiaca.org

Més de 50 personalitats diverses i multitud d’entitats de Palestina per part d’Israel i van posar-se d’acord a demanar una pau justa amb dos Estats per a dos pobles. Les condicions han canviat des d’aquell moment en què des de les institucions occidentals es b o i c o t e j a v a sistemàticament el govern d’unitat palestina, que en publicar-se aquest volum no existeix. No obstant, segueixen sent vàlids els principis de fons de les demandes d’aquell manifest: respecte a la sobirania del poble palestí.

Imprimeix: ZUKOY

Demana’l a la teva llibreria al preu de 7 euros o a fpereardiaca@ fpereardiaca.org

c/ Perla, 31 bxs. 08012 Barcelona www.debarris.com

D.L. B-11.002-07 ISSN. 1887-4991

coberta num 6.indd 2

20/12/2008 18:10:16


Índex

Editorial

Editorial

Volem dedicar aquest número al debat de l’educació i a l’efecte de la immigració a l’escola, tema sobre el qual vam reflexionar a les Jornades sobre educació del febrer i també un debat roent a la nostra societat. I és que la immigració ha destapat les mancances estructurals del nostre sistema educatiu, així com la desigualtat social de base que estructura i polaritza la nostra societat. La solució, doncs, als reptes plantejats no pot ser només la comprensió o el diàleg, sinó les solucions radicals, d’arrel contra la desigualtat i per un sistema educatiu a l’alçada (inclusiu, públic, ben dotat...). La crisi en què estem immersos accentuarà aquestes contradiccions de base, i la immigració és la baula feble: la reserva de mà d’obra que primer patirà les seves conseqüències socials i un bé expiatori a qui carregar les culpes si cal.

Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme Àngels Martínez Castells Educació i immigració. Equitat i diversitat cultural a l’Escola Francesc Carbonell Apunts al voltant de la relació entre infància estrangera i coneixement del català Ignasi Vila Relats contats o la Interculturalitat possible Dolors Mayoral Per què va triomfar la revolució bolxevic? Anna Sallés “De gossos” Mercè Prat L’especulació de les estrelles Laura Sintes Cultura, treball i societat Miquel Àngel Sòria Quadern central: Moviment Obrer Miguel Peláez Heinz Bierbaum Carlos Berzosa Daniel Lacalle Jordi Ribó Eugenia Isarraulde,

amb el suport de:

Així doncs, no podem deixar d’afrontar l’impacte de la crisi en el nostre present i el nostre futur. En els darrers mesos ha crescut moltíssim la necessitat d’informació i de coneixement per entendre en què estem involucrats i cap a on ens dirigim. Les elits polítiques i intel•lectuals han quedat completament desacreditades, així com les veritats convencionals de la vulgata neoliberal. Avui el pensament crític torna a ser una referència i, per posar només un exemple, les vendes del Capital de Marx s’han disparat. És per això que hem demanat un treball d’urgència a la Mª Àngels Martínez Castells que ens proposa Arguments per NO refundar (altra vegada) el capitalisme. I és que quan s’està parlant de refundar el capitalisme, de moralitzar el capitalisme, hem de recordar que la crisi no és, com se’ns vol fer creure, una fallida de persones deshonestes i amb actituds parasitàries. Per contra, es tracta d’una crisi del sistema: és el capitalisme qui és immoral i parasitari, en no ser capaç de solucionar les necessitats de la gran majoria d’éssers humans, condemnant a la marginació i escassetat a uns, mentre genera concentració de riquesa per a uns altres i en consistir més, en la seva actual lògica, en la competència dels capitalistes per arrabassar-se els guanys entre ells i a la societat a l’esfera financera - a través de privatitzacions i rescats diversos- que en l’extracció de plusvàlua mitjançant la producció. I davant de la fallida del sistema és necessari donar respostes d’esquerra, no des del resistencialisme al que ens han relegat durant les darreres etapes, sinó a l’ofensiva, donant solucions... extraient lliçons d’experiències del passat i sense reproduir-ne cap mecànicament. Intuïm que aquest camí passa per un projecte d’aliances amples i de geometria variable a nivell nacional, estatal, regional i internacional, capaç de superar les contradiccions generades a través de la introducció de lògiques socials, polítiques i econòmiques no capitalistes (més enllà de l’obtenció de guany). Pensem en lògiques d’utilitat i justícia social, de solidaritat i igualtat, d’aprofundiment democràtic i de tenir en compte els límits que ens planteja el medi en què ha de desenvolupar-se la humanitat, de possibilitar en definitiva les condicions de més llibertat personal per a les majories i eixamplar-la a més espais de la vida- com a la planificació i l’organització del treball. I és que el socialisme és més llibertat, més igualtat, més solidaritat i més fraternitat.

1

t10171 espurna 6.indd 1

20/12/2008 17:46:15


Aconsegueix gratuïtament i a domicili el llibre i el DVD de la UPEC La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya enviarà gratuïtament un exemplar del llibre Quan les espardenyes trepitjaren la Universitat, Els estudis per a obrers de la Universitat de Barcelona i la Universitat Popular durant la II República i la Guerra Civil (19311939) a totes aquelles persones interessades. Més informació a www.upec.cat Aquest llibre ens apropa a un temps en que el somni d’un accés igualitari a la ciència i a la cultura, que seria capaç de trencar totes les barreres socials existents, semblava estar a l’abast de la societat catalana i era compartit per destacades personalitats de la vida política, associativa, cultural i científica del país i, ho fa, rescatant del pou de l’oblit dues importants experiències educatives populars que es desenvoluparen a Catalunya durant la segona República i la guerra civil. La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya es considera hereva de les Universitats Populars, és per això, que al 2006 es va posar en marxa el projecte d’investigació que va dur a la publicació del llibre a finals de 2007

www.upec.cat

Obteniu un exemplar del DVD El paper de l’intel·lectual compromès Entrevista-documental de 45 minuts que en Vicenç Navarro, rector emèrit de la UPEC, li va fer a en Noam Chomsky el passat 13 de maig. Més informació wwww. upec.cat El cèlebre crític nord-americà ens parla a l’entrevista de la diferència entre la llibertat d’expressió i de la democràcia en el sentit de què allò dit no arriba als altres. Això es deu a l’enorme control sobre els mitjans de comunicació, manipulats per grans grups econòmics. També comenta el cas Obama i com als Estats Units està desapareixent la política per donar pas a missatges mediàtics centrats en personalitats. Amb tot, Chosmky es mostra optimista amb els Estats Units perquè creu que la classes treballadora, que durant un temps havia desaparegut del discurs polític, ha tornat a ser clau.

2

t10171 espurna 6.indd 2

20/12/2008 17:46:26


Àngels Martínez i Castells Doctora en Ciències Econòmiques http://angelsmcastells.nireblog.com

Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme UNA MICA D’HISTÒRIA

Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme. Tal com el coneixem i hem he-

retat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de

L’Àngels Martínez i Castells, que ha estat Professora de Política Econòmica de la UB i és Vicepresidenta de la Fundació Pere Ardiaca., va accedir a preparar aquest informe d’urgència sobre la crisi i la proposta de refundació del capitalisme durant el novembre del 2008. Des del seu bloc i amb la seva habitual agudesa analitza quotidianament la realitat social, política i econòmica.

la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per

Hi ha una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la GlassSteagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc. 3

t10171 espurna 6.indd 3

20/12/2008 17:46:28


La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un

S’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real i la financera que sempre necessita noves vies d’expansió dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia mo-

neda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina

monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot. El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units. La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització. L’any 1989 signifi ca també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava des-

esperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolu-

pament del capitalisme..., fi ns als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels

L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense creixement significatiu des de finals dels anys 70 salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l’IPC l’increment de preus de l’habitatge, ni dels tipus d’interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que

4

t10171 espurna 6.indd 4

20/12/2008 17:46:29


representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores. L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un

Es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor

creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert-- prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament ne-

fasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil). Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de

les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones. LES

PRÀCTIQUES CONTAMINANTS

DEL CAPITAL FINANCER

Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràc-

tica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers,

en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’”economía internacional de l’especulació”, que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que

Els treballadors i treballadores no poden tenir prou demanda solvent per absorbir tota la producció participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.” Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la GlassSteagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió... Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal 5

t10171 espurna 6.indd 5

20/12/2008 17:46:30


i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiarització és un camí perillós que porta a la formació de bombolles

Els preus dels productes del Tercer Món es jugaven en els mercats de futurs contra la fam de milions especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.” .... I APAREIXEN ELS “NINJA”!

Qui són els ninja? No són (com deia un video que té molt d’èxit a la xarxa) negres d’Alabama sense feina a la porta d’una casa que cau a trossos i que fan negoci amb el venedor d’hipoteques. Són, en la seva majoria, treballadores i treballadors que han perdut la seva feina per la precarietat dels seus contractes, o que tenen uns ingressos insuficients per pagar els costos creixents del tipus d’interès de la seva hipoteca, i que no tenen res seu de valor (els

clàssics dirien, cada vegada amb més raó: tan sols les cadenes...). Els “ninja” són persones doblement explotades: com a treballadores i com a consumidores, perquè se’ls complementa un salari o subsidi insuficient amb ofertes de crèdit que necessitaven que assumissin, més que per ells mateixos, pels propietaris dels capitals sobrers... Així, els treballadors i treballadores rebatejats “ninja” consumien els productes que necessiten vendre als mateixos que no els donaven salaris suficients per a fer-ho, i que utilitzaven les mateixes tècniques de publicitat per demostrar les meravelles de l’electrodomèstic i de la tarjeta de crèdit que la podia portar a casa. El lema era: Consumiu, on no arriba amb el que cobreu, arriba

L’actual nivell de deute no pot pagar-se; el mateix govern dels EUA el principal deutor subprime del món el crèdit, aquest nou producte dels capitals que NO volen invertir-se de manera productiva perquè és més alta la taxa de beneficis del capital financer... Les botigues estan plenes, es fan més cases que mai i per obtenir un crèdit només s’ha de telefonar o signar un paper amb molta lletra petita incomprensible… i amb instruccions de no explicar massa per part del personal del banc… La Barbara Ehrenreich explicava: “Durant molts i molts anys i fins ara, els treballadors i treballadores d’Amèrica han acceptat dolçament sous decreixents, preus creixents, més explotació a la feina, desaparició de pensions i assegurances de malaltia cada vegada més insegures. Mentre el sou del personal de direcció

creixia fins a una xifra de 8 dígits i més, el que s’anomena “gent corrent” accepta segones feines i amuntega diverses generacions

La financiarització és un camí perillós que acaba en el col•lapse i la recessió de l’economia real

en una mateixa casa, amb esperes incòmodament llargues per poder anar al bany. Però tota aquesta depauperació - combinada amb un enriquiment fabulós “dels de dalt” - ha acabat per desestabilitzant el sistema capitalista, encara que només sigui perquè, en els darrers anys, el substitut d’Amèrica dels sous decents ha estat el crèdit fàcil.” Quan finalment la bombolla ha esclatat, el cinisme dels poderosos reparteix les culpes, però en defensa d’aquestes víctimes de la crisi que tan divertit és anomenar “ninjas”, val a dir que segurament l’única cosa que pretenien era fer realitat els seus drets més bàsics: el dret a un habitatge, el dret a

6

t10171 espurna 6.indd 6

20/12/2008 17:46:31


omplir la cistella de la compra, el dret a ser feliç... ni que fos per uns pocs dies. REFUNDACIÓ DEL NO, GRÀCIES!

CAPITALISME?

Les crisis econòmiques i financeres no són cap malaltia capitalista que es pugui curar. Són estructurals. Representen un gran mecanisme redistribuidor que més enllà del repartiment factorial de la renda arrabassa estalvis, pensions de jubilació, fons estatals... Precisament quan les polítiques neoliberals havien obligat els estats a no incórrer en dèficit o fins i tot acumular superàvits, s’arriba a una situació límit que fa que, en pocs dies, els Estats es vegin obligats a incórrer de nou en dèficit i a emetre deute públic per ajudar a reprendre la liquidesa bancaria, comprar títols de dubtosa

qualitat, o rescatar directament de la fallida grans bancs i companyies d’assegurances. Però és que, de fet –i els Estats Units no se n’amaguen gens-- els dirigents polítics i econòmics són els mateixos: salten de prendre decisions en els Consells de Ministres o en alts organismes de

Les crisis són un gran mecanisme redistribuidor que arrabassa estalvis, pensions de jubilació i fons estatals l’Administració Pública a fer-ho en els Consells d’administració de les grans empreses privades, sense cap mena de vergonya... quina política han de fer, doncs, quan s’ocupen de la funció pública? A qui benefi cien? Per

a qui troben immediatament recursos? Així es fa difícil investigar la responsabilitat dels alts càrrecs de les empreses i dels polítics corruptes, i que ara cal posar límits definitius a les polítiques neoliberals, a la impunitat i cobdícia del sector financer i les màfies especuladores que ens han portat fins aquí. En Michael Hudson, ex-economista de Wall Street, ens alerta que el problema ja és estructural perquè l’actual nivell de deute no pot pagar-se, i “els problemes estructurals no es poden resoldre amb mesures pal•liatives marginals”. El problema, ens diu, no està a la base de la piràmide, sinó a la seva cúspide, ja que és el mateix govern dels EUA el principal deutor subprime del món. 7

t10171 espurna 6.indd 7

20/12/2008 17:46:32


En Hudson explicava que l’única cosa que podien oferir els Estats Units a la resta del món pel seu enorme deute (incobrable) era la seva dimensió militar. Per exemple, el desmantellament de totes les bases a ultramar, o el que és el mateix, renunciar a la seva hegemonia mundial per la

més contundent i definitiva que és la guerra, per aconseguir un model de producció i distribució sostenible, per tots aquests motius –i per molts més encara-sembla del tot improcedent que a la propera cimera de Washington

s’hagi de tornar a donar una nova oportunitat al capitalisme. El que cal aconseguir és una oportunitat real per al socialisme del segle XX. Novembre 2008

Bibliografia bàsica:

L’única cosa que podien oferir els EUA pel seu enorme deute (incobrable) era la seva dimensió militar força de les armes, acabant amb la carrera d’armaments heretada de la Guerra Freda, impulsant la producció, la inversió directa i el consum de l’economia “real”. Sostenir el dòlar, ens deia en Hudson, és sinònim de subsidiar l’addicció de l’Executiu nordamericà a la diplomàcia militar hegemònica. Per evitar, doncs, que la sortida de la crisi sigui més destructiva i letal, per evitar que el capitalisme financer acabi estenent a més països la seva banda d’expansió

Bello, Wallden “Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo “• • • • • 05/10/08 http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2097 Ehrenreich, Barbara: “The Communist Manifesto Hits 160”, 1 d’octubre del 2008 a http://ehrenreich.blogs.com/barbaras_blog/2008/10/the-communist-manifesto-hits-160.html Galbraith, John Kenneth Historia de la economía, Ariel, Barcelona, 6a. Ed. 1992. Hudson Michael “Para salvar la economía hay que sacrificar el Imperio” 25 d’octubre del 2008, a http://www.sinpermiso.info/textos/ index.php?id=1879 Kindkeberger, Charles P. El orden económico internacional, Ed. Crítica, Barcelona, 1992. Teitelbaum, Alejandro: “ Las crisis del sistema capitalista” 17 d’octubre del 2008, a http://alainet.org/active/26899 The Strange Death of Liberal America, “Bill Clinton, Glass-Stteagall and the current Financial and Mortgage Crisis”, 22 de maig del 2008, a http://thestrangedeathofliberalamerica.com/bill-clinton-glass-steagalland-the-current-financial-and-mortgage-crisis-part-two-of-an-indepth-investigative-report.html

8

t10171 espurna 6.indd 8

20/12/2008 17:46:32


Francesc Carbonell Professor de Pedagogia a la Universitat de Girona i Director del Màster en Exclusió Social i Diversitat

Educació i immigració. Equitat i diversitat cultural a l’Escola Ja és gairebé un tòpic referir-se a les profundes transformacions d’aquest tombant de segle, dient fins i tot que representen més un canvi d’època que una època de canvis, especialment quan ens volen explicar els intolerables índex de fracàs d’un sistema educatiu que no ha paït aquests canvis. Lamentablement, tots i totes sabem –i ens dol- que, referida a no poques aules, no és tan exagerada

La immigració estrangera ha posat de manifest problemes estructurals de l’educació espanyola com pot semblar l’amarga sentència que diu: Amb mètodes del segle XIX, mestres del segle XX intenten educar ciutadans del segle XXI. EDUCACIÓ I IMMIGRACIÓ

Ara bé, que la immigració sigui la

responsable principal dels nostres problemes educatius, ni forma part del llenguatge políticament correcte, ni està demostrat encara. En els tres anys que separen els dos últims informes PISA, el percentatge d’alumnat immigrat en la major part de centres educatius catalans s’ha triplicat. En canvi, encara que els resultats de l’últim informe es mantenen per sota del desitjable, no pot dir-se que hagin empitjorat tan sensiblement com seria d’esperar, segons aquestes hipòtesis que en donen la culpa a aquest significatiu augment d’immigració a les aules. El que sí que ha fet la immigració estrangera és posar de manifest problemes estructurals de l’educació espanyola que no aconseguim resoldre amb el pas dels anys. Especialment en tot el que es refereix a l’atenció a la diversitat. És innegable, però, que existeixen diferències molt significatives entre els resultats de la població general i els de determinats grups d’immigrants. Algunes investigacions comencen a quantificar

En Francesc Carbonell va participar a les Jornades sobre educació: Immigració i escola, organitzades per la Fundació Pere Ardiaca el 8 i 9 de febrer. En aquest article l’autor ens dóna claus per treballar la diversitat cultural a les aules amb la perspectiva de l’equitat, deixant palès la necessitat de més recursos i més implicació dels centres.

aquests pobres resultats, especialment dolents quan es combina diversitat cultural i risc d’exclusió social. Segons FULLANA, J.; BESALÚ, X. i VILÀ, M. (2003:23) el percentatge d’alumnat d’origen familiar africà amb fracàs escolar és d’un seixanta per cent, molt superior (el doble!) que el de la població general. Però com plantar cara als nous

reptes i a les noves necessitats que es presenten als professionals de l’educació en aquest canvi d’època? Només hi ha un camí: necessitem urgentment que augmenti el nombre de centres educatius inclusius en entorns educatius implicats. Una de les principals troballes de les escoles inclusives és el de 9

t10171 espurna 6.indd 9

20/12/2008 17:46:33


referir-se més a les “barreres a l’aprenentatge i a la comunicació” (AINSCOW, M., BOOTH, T. I VAUGHAN, M.; 2002) que a les “necessitats educatives especials”. Observi’s la diferència radical que rau en aquests dos enfocaments: mentre que les “necessitats educatives” situen en l’alumnat la causa de les seves

Necessitem urgentment que augmenti el nombre de centres educatius inclusius en entorns educatius implicats dificultats, en parlar de “barreres a l’aprenentatge” s’atribueixen les principals causes d’aquestes dificultats al context educatiu. Recuperem així un principi fonamental –i massa sovint oblidat- de la pedagogia crítica que podríem definir amb la frase: sempre ha de ser el centre educatiu qui s’adapti a les peculiaritats de l’alumnat en lloc de fer el possible per a “adaptar” a cada alumne i a cada alumna als requeriments parti-

culars de cada centre, de cada matèria, de cada professor. No crec que calgui destacar la transcendència d’aquests dos enfocaments també en els processos d’acollida de l’alumnat immigrat. No pot negar-se la conveniència

de conèixer i tenir molt en compte les necessitats específiques de cada alumne i cada alumna. També dels nouvinguts. Però en cap cas aquest coneixement ha de servir per a fragilitzar la seva autoestima, per a fer-los sentir “diferents”, per a posar-los una etiqueta i excloure’ls del seu grupclasse ordinari situant-los en grups homogenis –a vegades confinantlos a “l’aula d’acollida”-, i menys encara per a augmentar els estereotips. E SCOLA

INCLUSIVA I EQUITAT

EDUCATIVA.

És clar que cal garantir la igualtat en els recursos bàsics, però cal anar més enllà si volem arribar a l’equitat educativa. En els últims decennis, s’ha intentat assolir aquesta equitat amb l’anomenada “igualtat d’oportunitats”. Però crec que en l’aplicació de les estratègies de diagnòstic i compensació utilitzades per a arribar a aquesta igualtat d’oportunitats és precisament on radiquen, paradoxalment, algunes de les causes dels índexs de fracàs escolar actuals. Amb excessiva freqüència, quan un alumne és diagnosticat de necessitats educatives especials, en sentit

ampli -ja siguin d’origen físic, psíquic o també sociocultural- passa a ser considerat d’una categoria d’alumnat que, en el millor dels casos estarà sobreprotegit amb reforços individuals gairebé a mesura i una atenció molt perso-

nalitzada. Molt sovint, minvaran així significativament les expectatives del professorat sobre les possibilitats acadèmiques d’aquest alumnat, descens que sol anar acompanyat d’una pèrdua de responsabilització del professorat de l’aula ordinària, que considerarà, a partir d’ara, que aquest alumnat passa a ser responsabilitat de la

Amb mètodes del segle XIX, mestres del segle XX intenten educar ciutadans del segle XXI mestra d’educació especial, del psicopedagog o del professorat de l’aula d’acollida. No és una sobreprotecció el que necessita aquest alumnat, sinó una sobreestimulació. Si volem accedir a una veritable equitat educativa, hem de superar aquesta igualtat d’oportunitats per a tenir com objectiu la igualtat de possibilitats, o el que ve a ser el mateix, la igualtat en les competències bàsiques de l’educació obligatòria, sense les quals absolutament cap alumne no hauria d’abandonar els estudis (avui, un de cada quatre alumnes abandona els seus estudis obligatoris sense poder acreditar un domini en aquestes competències bàsiques). Ens hem referit no fa gaire a una pràctica educativa freqüent: els grups segregats, les agrupacions homogènies d’alumnat segons les seves aptituds. Una pràctica per desgràcia molt usual en els nostres centres, amb la coartada, gairebé sempre, que això permetrà una atenció més ajustada a les necessitats de cada grup. No obstant això, el pedagog belga Marcel Crahay (CRAHAY, M.; 2000:303), després d’un extens

10

t10171 espurna 6.indd 10

20/12/2008 17:46:33


i rigorós estudi d’un important nombre d’investigacions sobre aquests temes, conclou en el seu informe que tant en l’ensenyament secundari com en la primària, l’efecte específic de l’agrupació dels alumnes en grups homogenis és nul. Insistim –segueix dient en Crahay- que ens referim a aquest efecte específic, és a dir, i volem subratllar-ho, que si la qualitat i la quantitat de l’ensenyament dispensat es mantenen constants, la manera com els alumnes s’agrupen no afecta el rendiment. Com veiem, en contra de la convicció de molts professionals de l’educació, les agrupacions de l’alumnat per nivells no millora el rendiment de cap dels grups. Ara bé, això no vol dir que aquestes agrupacions siguin innòcues, al contrari. L’organització en grups homogenis va acompanyada sempre de desigualtats en les actuacions educatives, a causa de la diferent motivació i aptituds del professorat i a les seves expectatives pel que fa a l’èxit o fracàs dels nois i noies de cadascun dels grups de nivell. Aquesta segregació en funció de les competències, influeix de forma decisiva en

Ha de ser el centre educatiu qui s’adapti a les peculiaritats de l’alumnat els diferencials d’autoestima de l’alumnat, en les seves expectatives i en les de les seves famílies. Conclou en Crahay que des del moment que es constitueixen grups homogenis segons les aptituds i les actituds de l’alumnat, es dóna un valor social jerarquitzat a cada grup i l’ensenyament es dispensa en funció del prestigi i del valor social atribuït a cadascun

d’aquests grups. És per aquesta raó que la diferenciació en grups homogenis és, a la pràctica, molt contrària a l’equitat educativa. Reforça l’exclusió en perjudicar greument els grups amb majors dificultats. Cal dir-ho ben clar i ben fort si volem acabar amb un dels factors que més incideixen en el fracàs escolar de l’alumnat estranger: els grups homogenis no són un recurs per a afavorir l’aprenentatge de l’alumnat en risc d’exclusió, sinó que, en tot cas, són un fals recurs al servei dels interessos d’un professorat amb deficiències greus en la seva formació docent, que es veuen incapacitats per a respondre adequadament a la creixent diversitat present a les aules. ¿I què direm de determinades polítiques que permeten (per no dir potencien) que hi hagi escoles en les quals la possibilitat d’organitzar grups heterogenis és impossible, perquè pràcticament només hi acudeix l’alumnat nouvingut, o el dels grups autòctons més precaritzats i vulnerables? En gran part com a conseqüència de la injusta selecció de l’alumnat que realitzen els centres privats concertats, i que provoca un fort desequilibri en la distribució de l’alumnat estranger entre centres sostinguts amb fons

públics. Aquestes escoles-ghetto, són la màxima expressió de les agrupacions homogènies de què parlava i l’escola inclusiva abomina d’aquests ghettos i dels grups homogenis per nivells de capacitats de l’alumnat que he esmentat. En canvi, sap treure partit de la riquesa que suposa la diversitat de perfils del seu alumnat, mitjançant treballs per projectes, propostes d’aprenentatge multinivell, grups cooperatius, itineraris individualitzats d’aprenentatge, tutorització entre iguals, etc. Aquest és el camí, i no cap altre, per a implementar

Hem de superar aquesta igualtat d’oportunitats per a tenir com objectiu la igualtat de possibilitats adequadament a les aules les pràctiques educatives d’acollida i integració indispensables per a aconseguir una societat cohesionada i reduir els índex de fracàs. ESCOLA

INCLUSIVA I RESPECTE A

LA DIVERSITAT.

El repte educatiu que tenim plantejat en els termes d’aprendre a 11

t10171 espurna 6.indd 11

20/12/2008 17:46:34


ésser i a conviure en societats cada vegada més complexes, no es resoldrà amb aquests exercicis i jornades interculturals basades en l’educació per a la tolerància. Aquestes pràctiques solen contribuir a amagar, a emmascarar, el conjunt de relacions conflictives, reals, de dominació i de submissió existents entre els membres del grup majoritari i els dels grups minoritzats. Amb la pràctica d’aquesta tolerància, la gestió dels conflictes no s’aborda, sinó que es substitueix per un simulacre de relacions interculturals estereotipades, consistent, en el millor dels casos, en un intercanvi d’elements folklòrics descontextualizats, buits de referents i de sentit (CARBONELL, F. 2005).

Des de la tolerància, no se sol mirar al diferent amb el reconeixement de la seva igualtat en dignitat, se’l mira des de l’assimetria de qui es creu superior, amb la condescendència de qui se sap en una posició de privilegi, de qui es creu en poder de la veritat i la raó. Els tolerants es creuen en les antípodes del racisme, però el contrari del racisme no és la tolerància sinó l’antirracisme. Benvinguda sigui la tolerància, sens dubte, quan se li dóna el sentit que li atorga en Paulo Freire, que la defineix com la capacitat de conviure amb els diferents per a lluitar contra els antagònics (citat a DIAZ, R. i ALONSO G.; 2004:68). Però

no crec que sigui aquest l’ús més generalitzat d’aquest terme en contextos educatius multiculturals. Sense la consolidació de la convicció en la igualtat en dignitat de les persones, es corre el risc cert que moltes activitats denominades

o perd de vista que la diversitat intergrupal pot ser més important que la diversitat intragrupal.

interculturals obtinguin resultats contraris als que pretenen, en donar facilitats, sense proposar-s’ho, per a la legitimació del racisme culturalista.

Potser un dels conceptes que més poden ajudar als equips docents a concretar el paper precís que han de tenir les cultures dels grups minoritaris a l’escola, és el d’integració. Què s’entén en aquest centre educatiu concret per la integració de l’alumnat immigrant? Quin ha de ser el resultat final d’aquest procés d’integració? Donem per descomptat que, a hores d’ara, està clar per a tots que no podem confondre la integració amb la submissió dels nouvinguts, i que a més aquesta integració i aquesta cohesió social han de contemplar ja des dels centres

Aquesta relació dialèctica e ntre igualtat i diversitat no fa gens fàcil trobar el grau precís de protagonisme que han de tenir les diferències culturals en els nostres centres educatius. Tan fàcil és passar-se per excés com per defecte. Des del meu punt de vista, s’equivoca aquell professorat que, imbuït d’un fervor laicista, vol eradicar del centre educatiu qualsevol referència a les cultures dels grups minoritaris, de manera que, confonent greument igualtat amb igualitarisme, concreta el seu pretès antirracisme en la seva

educatius els aspectes culturals, però també els socials, laborals i polítics.

Els grups homogenis no són un recurs per a afavorir l’aprenentatge de l’alumnat en risc d’exclusió

La injusta selecció que realitzen els centres privats concertats provoca un fort desequilibri en la distribució de l’alumnat estranger voluntat de “tractar a tots per igual”. Però s’equivoca també qui es passa per l’altre extrem i acaba trobant raons culturals per a justificar el que és injustificable,

La Michèle Tribalat (TRIBALAT, M.;1995:172 a 176), a partir dels resultats d’una àmplia enquesta realitzada a França a més de 13.000 persones, va concloure que els problemes de cohesió social no deriven de les resistències a l’aculturació, a la integració dels descendents dels immigrats, en els quals s’havia produït, segons els seus estudis, una innegable sobreintegració cultural. El més preocupant és que a igualtat de titulació, el 40% de la joventut d’origen familiar magribí estava a

12

t10171 espurna 6.indd 12

20/12/2008 17:46:34


l’atur, mentre que aquest índex, en la d’origen francès només arribava al 10%. Aquest és el punt neuràlgic de la qüestió: les dificultats més greus per a assolir la cohesió social no són en absolut culturals, com alguns ens volen fer creure, sinó econòmiques i sociopolítiques. D’acord amb Díaz i Alonso, nosaltres sostenim la possibilitat que la qüestió social de la integració democràtica de les identitats i diferències pugui incorporar-se al camp de la pedagogia i la sociologia com a eines teòriques crítiques en la construcció de relacions que qüestionin la submissió en les seves múltiples formes. (DIAZ, R. i ALONSO G.; 2004:25).

Paulo Freire defineix la tolerància com la capacitat de conviure amb els diferents per a lluitar contra els antagònics Fins fa relativament pocs anys, el resultat final d’un procés d’aculturació i d’integració dels nouvinguts, només podia desembocar, segons els estudiosos del tema, en l’assimilació, amb els seus diferents matisos que comentaré tot seguit, o en el replegament comunitari. • L’assimilació amb integració social normalitzada (situació difícil d’assolir per immigrants de països empobrits amb cultures minoritzades) comporta alguns riscos quan suposa una “fugida ètnica”, és a dir quan l’assimilació exigeix fins i tot la negació de qualsevol referent del grup originari.

• L’assimilació amb integració social marginal (també anomenada per alguns autors assimilació o aculturació descendent), és la situació que sol donar-se al conviure i integrar-se en barris marginals, amb col•lectius autòctons exclosos. • L’assimilació sense integració social és un model de situació especialment preocupant, ja que provoca sovint estats anòmics en els joves (pèrdua de referents, de normes de comportament…) pel fet que no respecten, pel fet de no sentir com a propis, ni els codis de la comunitat d’origen familiar –ja superats pels efectes de l’assimilació- ni els de la societat d’acollida, en no sentir-se acceptats com a membres de ple dret. Referent a aquest model és molt il•lustratiu el treball de l’antropòloga Teresa San Román (SAN ROMAN, T.; 1990) sobre les conseqüències, no sempre desitjables, de l’apaiament sense inserció social dels joves gitanos. També s’han atribuït a aquesta assimilació sense integració social les recents revoltes amb incendis de centenars de cotxes en alguns barris francesos. Pel que fa a l’altre extrem, trobem el replegament comunitari. Algu-

nes persones, certament, poden adoptar una postura d’oposició activa contra la generalitat de la societat d’acollida, especialment si no se’ls dóna altra opció que l’assimilació. Construeixen una identitat caracteritzada pel rebuig a la cultura dominant, sovint com a reacció al fet d’haver-se sentit prèviament rebutjats. Afortunadament són una minoria. Però cada vegada més els analistes fugen d’aquest plantejament bipolar i es planteja l’anàlisi d’aquests processos des de perspectives més

S’equivoca aquell professorat que, imbuït d’un fervor laicista, vol eradicar del centre educatiu qualsevol referència a les cultures dels grups minoritaris complexes i més suggeridores, especialment per als educadors. Com diuen els Suárez-Orozco (SUÁREZ-OROZCO, C. i SUÁREZ-OROZCO, M. M.; 2003: 179 i 193) en alguns casos, els fills dels immigrants opten per una assimilació total i una identificació completa amb la cultura predo13

t10171 espurna 6.indd 13

20/12/2008 17:46:34


minant. En altres casos emergeix una identitat opositora. Però en la major part de les situacions, es forja una nova identitat ètnica que incorpora aspectes seleccionats tant de la cultura d’origen com de la de destinació. Fins i tot dins d’una mateixa família, cada fill pot adoptar la seva pròpia fórmula. Així doncs, la immensa majoria dels fills d’immigrants desenvolupen un estil adaptatiu situat entre els extrems “opositor” i de “fugida ètnica”. La immigració els duu a configurar unes identitats biculturals a partir del seu doble marc referencial. Així, Margaret Gibson (GIBSON, M.; 1988) hauria encunyat el concepte acomodació sense assimilació per a definir el procés pel qual algunes persones immigrades en el seu procés de aculturació protegeixen determinats elements culturals originaris, fomentant la construcció d’identitats denominades híbrides per alguns autors, amb

La millor resposta davant la immigració és una política d’estendards mitjans socials i universals l’aparició de les competències biculturals esmentades, minimitzant així els riscos de desajustament personal. És importantíssim que els educadors sàpiguen que aquesta acomodació sense assimilació, no només afavoreix l’equilibri i la salut mental d’aquests joves, sinó que a més està a la base de l’èxit escolar

1)

observat en determinats grups d’alumnat. Hi ha, doncs, una necessitat ineludible de recuperar la conscienciació i la militància anti-exclusió per part d’amplis sectors de la

ciutadania i molt en particular del professorat, davant els reiterats i preocupants índexos de fracàs escolar dels més vulnerables. La millor forma de plantar cara a aquest fracàs –deia un editorial de la revista Contexto Educativo que subscrivim plenament- consisteix en recuperar la intel•lectualitat dels educadors. Una intel•lectualitat seriosa i responsable, profunda i compromesa, construïda sobre una minuciosa anàlisi de la realitat, definitivament crítica respecte a tot allò que no respongui als ideals suprems de l’Educació1) .

BIBLIOGRAFIA ESMENTADA: AINSCOW, M., BOOTH, T. I VAUGHAN, M. (2002): Index per a la inclusió. Guia per a l’avaluació i millora de l’educació inclusiva. http:// www.eenet.org.uk/index_inclusion/Index%20Catalan.pdf CARBONELL, F. (2004): Educar en temps d’incertesa. Equitat i interculturalitat a l’escola. Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, editor. Edició en castellà a la Col•lecció “Cuadernos de Educación Intercultural”. Madrid, Ed. Ministerio de Educación y Ciencia i Los Libros de la Catarata. CRAHAY, M. (2000): L’école peut-elle être juste et efficace? Ed. De Boeck Université. Brussel•les. DIAZ, R. i ALONSO G. (2004): Construcción de espacios interculturales. Buenos Aires, Miño i Dávila editors. FULLANA, J.; BESALÚ, X. i VILÀ, M. (2003): Alumnes d’origen africà a l’escola. CCG Edicions. Girona. GIBSON, M. (1988): Accommodation without Assimilation. Sikh Immigrants in an American High School. Cornell University Press. SAN ROMAN, T. (1990): Gitanos de Madrid y Barcelona. Ensayos sobre aculturación y etnicidad. Publicacions d’Antropologia Cultural, Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra. SUÁREZ-OROZCO, C. i SUÁREZ-OROZCO,M. M. (2003): La infancia de la inmigración. Madrid. Edicions Morata S. L. Serie Bruner. TRIBALAT, M. (1995): Faire France. Une enquête sur les immigrés et leurs enfants. Ed. La Découverte, Paris. Pàg. 172 a 176.

Editorial del número 30, “El maestro como intelectual”, any VI (2004), de la revista digital argentina d'educació i noves tecnologies Contexto Educativo. http:// contexto-educativo.com.ar

14

t10171 espurna 6.indd 14

20/12/2008 17:46:35


Ignasi Vila Catedràtic de Psicologia evolutiva i de l’Educació a la Universitat de Girona

Apunts al voltant de la relació entre infància estrangera i coneixement del català INTRODUCCIÓ

L’augment de persones estrangeres els últims deu anys a l’Estat Espanyol ha estat espectacular. Aquest creixement no ha quedat estancat com passa en altres països europeus sinó que progressa any rere any. Així, a l’Estat Espanyol, des de l’1 de gener del 2007 a l’1 de gener del 2008, el saldo migratori va ser d’unes 700.000 persones. Aquesta situació, junt amb els increments anteriors, ha col•locat l’Estat Espanyol al capdavant dels països de la Unió Europea, junt amb Àustria i Alemanya, amb un percentatge més elevat de persones estrangeres. Pel que fa als tres territoris més importants amb persones de parla catalana (Illes Balears, País Valencià i Catalunya), el percentatge del conjunt d’estrangers que decideixen instal•lar-se no ha deixat de créixer. Així, l’any 2001, el percentatge va ser un 32’26% i, l’any 2006, ja

era un 40’31%. De fet, quatre de cada deu persones estrangeres que arriben a l’Estat van a un dels tres territoris esmentats. Aquest fet ha canviat radicalment la demografia dels territoris on es parla català i,

Difícilment, les persones estrangeres poden incorporar plenament la llengua de la societat receptora si no poden fer coses, en peu d’igualtat, amb les persones nacionals

per exemple, a Catalunya, s’ha passat en molt poc temps de sis milions d’habitants a prop de set milions i mig o, a les Illes Balears, hi ha el percentatge més elevat de l’Estat d’escolars estrangers a l’educació obligatòria.

Els dies 8 i 9 de febrer, en el marc de les Jornades sobre educació: Immigració i escola organitzades per la Fundació Pere Ardiaca, l’Ignasi Vila va presentar aquesta ponència, en què ens parla del fenomen de la immigració, la diversitat lingüística i el paper de la llengua i el seu coneixement en la integració.

INTEGRACIÓ

I CONEIXEMENT DE

LA LLENGUA

Aquesta realitat ha reobert el debat sobre el futur de la llengua catalana (Nadal, 2006). Excepte per a algunes persones com, per exemple, Carbonell (2004), el manteniment del català es relaciona habitualment amb la integració cultural de les persones d’origen estranger i apareixen propostes rocambolesques com el “carnet per punts” proposat per l’Artur Mas a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, que establia una relació entre l’accés de les persones estrangeres a determinats avantatges socials i l’aprenentatge del català o el coneixement de Catalunya o el “contracte d’integració” proposat pel Partit Popular a les eleccions generals, que obligava les persones estrangeres a l’aprenentatge de la “llengua nacional”. Certament, aquestes propostes no són originals i si es llegeix a les hemeroteques podem trobar coses molt semblants en les declaracions de la ministra encarregada de la immigració a l’anterior govern neerlandès o en les de l’actual President de la República Francesa i de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy. A Europa cada vegada hi ha més veus 15

t10171 espurna 6.indd 15

20/12/2008 17:46:35


que, sobre la base de l’amenaça a una suposada identitat europea, reivindiquen mesures dràstiques dirigides a garantir l’assimilació

La “imposició lingüística” no és un bon camí, s’han de buscar formes i maneres d’apropar el català a les persones estrangeres cultural i lingüística de les persones d’origen estranger, sense que, a la vegada, es reivindiquin mesures d’igual mena per a la seva integració social i laboral, la qual està a la base de qualsevol altra integració. Un bon exemple és el pacte europeu sobre la immigració i l’asil aprovat a la reunió del Consell Directiu de la Unió Europea el 15 i 16 d’octubre d’aquest any. A l’educació, aquestes idees tenen un gran predicament i no és estrany escoltar, dia sí, dia no, la gran importància dels sistemes educatius per garantir la integració lingüística i cultural de les persones d’origen estranger. S’acostuma a afirmar que si les criatures de les famílies d’origen estranger s’integren culturalment i lingüística deixaran de tenir els problemes d’integració social i laboral dels seus majors i, a la vegada, es repeteix fins a la sacietat que les criatures que han nascut o han arribat de petites al país que els ha rebut, si estan ben escolaritzades no tenen problemes ni lingüístics, ni identitaris. En aquests discursos hi ha uns quants problemes. Primer, es dissocia la integració social de la integració lingüística i es deixa la responsabilitat de la segona en mans de les persones estrangeres, de manera que si no l’assumeixen

se’ls ha d’obligar mitjançant lleis i decrets a què ho facin. Respecte a la integració social no hi ha responsables i, així, es donen per bones les restriccions a aquestes persones per formar part de la ciutadania en peu d’igualtat amb les persones nacionals i, evidentment, tampoc es qüestionen ni les seves condicions de treball, ni les limitacions per progressar socialment. Les dades sobre les persones d’origen estranger nascudes a França i de nacionalitat francesa mostren que es troben en el mateix lloc que els seus avis a la piràmide social. En aquestes condicions es fa molt difícil demanar responsabilitats al voltant de la integració lingüística. Segon,

es nega la major. Les llengües són instruments per fer coses amb els altres, per regular i controlar els intercanvis socials i s’aprenen fent-les servir. Difícilment, les persones estrangeres poden incorporar plenament la llengua de la societat receptora si no poden fer coses, en peu d’igualtat, amb les persones nacionals. Encara més, és difícil que desenvolupin actituds positives vers la societat receptora i la seva llengua, si tenen la percepció que no són volgudes o que són un mal menor que la societat receptora ha de suportar. Tercer, les famílies on es socialitzen i individualitzen la infància i l’adolescència d’origen estranger acompleixen les mateixes funcions que qualsevol família i, per tant, transmeten actituds, normes i valors a les seves criatures.

En altres paraules, l’educació escolar no garanteix necessàriament actituds positives de l’alumnat d’origen estranger vers la nova societat i la seva llengua. Per què sigui així, cal que entre les famílies i les escoles existeixin continuïtats educatives que, entre altres coses, són el resultat d’una mútua percepció positiva. A Catalunya, aquestes reflexions tenen una gran transcendència. Una gran part de les persones estrangeres instal•lades a Catalunya viuen en contextos socials en els que la presència del català és molt petita i, per tant, desapareix la necessitat social de conèixer la llengua per poder fer coses amb ella. No és estrany, per tant, que hi hagi un bon grapat de persones que estiguin preocupades bé pel futur del català, bé pel deteriorament de l’actual convivència lingüística en favor del castellà. No obstant, com ja he manifestat, crec que la política de la “imposició lingüística” no és un bon camí, sinó que s’han de buscar formes i maneres d’apropar el català a les persones estrangeres a

El treball cooperatiu en les seves diferents formes és el procediment més adequat

partir, entre altres coses, de la seva satisfacció per haver triat Catalunya com a país d’acollida. L’EDUCACIÓ

ESCOLAR I LA LLEN-

GUA CATALANA

El sistema educatiu és un bon instrument per apropar el català a les persones estrangeres. Nombrosos estudis (Izquierdo, 2002; Oficina Económica del Presidente, 2006; INE, 2008) mostren que una bona

16

t10171 espurna 6.indd 16

20/12/2008 17:46:35


part de la població estrangera té nivells educatius acceptables i que té altes expectatives educatives respecte a les seves criatures. De fet, el sistema educatiu és percebut com una palanca de promoció i integració social. Per això, ja que, d’entrada, les expectatives de les famílies estrangeres vers l’educació dels seus fills i les seves filles són elevades i, a més a més, l’instrument d’ensenyament i aprenentatge és el català, podem pensar que les actituds positives vers l’escola es poden transferir també al seu instrument, al català. Però, per a això, cal que les famílies estrangeres tinguin una percepció ajustada entre les seves expectatives i els resultats escolars de les seves criatures. És a dir, les famílies han de percebre que les seves filles i el seus fills progressen educativament des de la llengua catalana. I aquí es troba el quid de la qüestió. L’èmfasi discursiu sobre l’existència d’una relació obligatòriament necessària entre el

segons el seu moment d’arribada l’alumnat estranger no té temps, per manca de cursos escolars, d’ “atrapar” lingüísticament els seus parells nacionals. Per això,

l’establiment de relacions causals entre el coneixement de la llengua escolar i el progrés acadèmic i personal condemna al fracàs una gran part de l’alumnat d’origen estranger. Educativament calen estratègies i maneres de fer que garanteixin que tot l’alumnat, independentment del seu coneixement de la llengua de l’escola, progressi acadèmicament i personal. Aquesta afirmació situa en primer terme la pràctica educativa com a font de desenvolupament de tot l’alumnat. És a dir, la reflexió sobre quines pràctiques educatives fan possible la “separació” entre el desenvolupament acadèmic i personal i el desenvolupament lingüístic és central pel que fa a l’escolarització de la infància i l’adolescència d’origen estranger (Besalú i Vila, 2007). A continuació exposem algunes idees. PRÀCTICA

EDUCATIVA, CONEIXE-

MENT DE LA LLENGUA ESCOLAR I PROGRÉS DE L’ALUMNAT.

domini de la llengua de l’escola i l’èxit escolar té molts problemes. Totes les recerques, arreu del món, mostren que l’alumnat estranger triga molts anys en equiparar el seu coneixement lingüístic escolar al de l’alumnat nacional. De fet,

1. Predomini de la llengua oral: Independentment del tipus d’activitat i del tipus de contingut, el professorat, des de la llengua oral, ha de fer possible que tot l’alumnat negociï el significat del que es fa i es diu a l’aula. A les activitats d’ensenyament i aprenentatge no

es pot suposar que tot l’alumnat d’origen estranger entén el que ha de fer. L’èmfasi en la llengua oral proposa que, independentment de les instruccions lingüístiques que rep l’alumnat, el professorat ha d’assegurar-se que les entén i comparteix la seva arbitrarietat. 2. Organització simètrica de les activitats: Els processos d’ensenyament i aprenentatge són asimètrics en el sentit que és el professorat qui decideix intencionalment què ha d’aprendre l’alumnat. No obstant, això no significa que l’activitat a l’aula s’hagi d’organitzar també asimètricament d’acord amb una seqüència en què el professorat parla, l’alumnat escolta i posteriorment realitza tasques individualment. Al contrari, les activitats s’han d’organitzar de manera simètrica d’acord amb les característiques d’un partit de tennis (ara jugo jo - ara jugues tu) i des de les escletxes de l’activitat i la presa de

A Europa cada vegada hi ha més veus que reivindiquen mesures dràstiques dirigides a garantir l’assimilació cultural i lingüística

torns, aconseguir que l’alumnat i el professorat progressin conjuntament en la construcció de sistemes de significats compartits al voltant del contingut. 3. Treball cooperatiu: La diversitat lingüística induïda a l’aula no es pot atendre exclusivament pel professorat, sinó que, a diferència d’allò que passa habitualment, aquesta diversitat ha de constituir l’eix de l’activitat didàctica de manera que la diversitat lingüística sigui atesa tant pel profes17

t10171 espurna 6.indd 17

20/12/2008 17:46:36


sorat com pel mateix alumnat. I, per això, el treball cooperatiu en les seves diferents formes és el procediment més adequat ja que permet que els ajuts lingüístics que rep un estudiant vinguin tant del professorat com de la resta de l’alumnat. 4. Tractament educatiu de la llengua pròpia de l’alumnat: L’alumnat d’origen estranger, independentment del seu coneixement de la llengua de l’escola, no és incompe-

Es dissocia la integració social de la lingüística i es deixa la responsabilitat de la segona en les persones estrangeres tent lingüísticament. Sap moltes coses sobre el llenguatge i, a la vegada, pot utilitzar la seva llengua per fer moltes activitats i, per tant, la pràctica educativa ha de fer possible que aquest alumnat pugui fer allò que ja sap fer i, a la vegada, ha de crear les condicions educatives i didàctiques que permetin la transferència de les habilitats desenvolupades des de la seva llengua a la nova llengua. Evidentment, això és molt més fàcil si el professorat és bilingüe que si no ho és, però, de qualsevol manera, aquest és un punt crucial pel progrés acadèmic de l’alumnat que té un coneixement limitat de la llengua de l’escola. 5. Sentit de la institució escolar i de les seves activitats: La implicació activa de l’alumnat a les activitats d’ensenyament i aprenentatge requereix del sentit de la institució escolar. És impossible que algú s’impliqui activament en relació a coses que formen part d’una institució sense sentit. L’obligació o les “obligacions” serveixen durant un cert temps, però, de seguida deixen

de ser una font de motivació. La motivació remet sempre al “desig de…” i, a l’àmbit de la institució escolar, el “desig” es relaciona amb el coneixement i l’aprenentatge. Únicament d’aquesta manera es pot invocar l’esforç individual. Per això, la pràctica educativa ha de reconèixer tot allò que l’alumnat porta a l’escola (la seva llengua, entre altres coses, com ja hem assenyalat) perquè, si no, poc sentit pot tenir una institució que no reconeix la identitat de l’alumnat. Aquestes idees poden ajudar a construir una pràctica edu-

cativa que, d’entrada, “obviï” el coneixement lingüístic de l’alumnat, però que, a la vegada, sigui una font d’aquest coneixement. És a dir, si entenem que el llenguatge s’incorpora quan es fan coses amb ell, quina millor manera d’aprendre i de valorar el català si l’alumnat estranger s’implica activament en les activitats d’ensenyament i aprenentatge. De fet, ja és així en moltes escoles en les que el professorat, col•lectivament, s’ha implicat en un projecte educatiu que guia la pràctica individual del professorat.

BIBLIOGRAFIA Besalú, X. i Vila, I. (2007), La buena educación: libertad e igualdad en la escuela del siglo XXI, Madrid: Catarata. Carbonell, F. (2004). Educar en temps d’incertesa. Palma: Lleonard Muntaner. INE (2008). Encuesta Nacional de Inmigrantes 2007. Notas de prensa, 22 de maig. Izquierdo, A. (2002). La educación errante. A AA.VV. La sociedad. Teoría e investigación empírica. Madrid: Centro de Investigaciones Sociales. Nadal, J.M. (2006). La llengua sobre el paper. Girona: CCG Edicions. Oficina Económica del Presidente (2006). Inmigración y economía española: 1996-2006. Madrid, 15 de novembre de 2006. http:// www.la-moncloa.es/NR/rdonlyres/0A0CB2F0-97AB-4F7D-8915136A678022AE/ 78629/Resumen.pdf.

18

t10171 espurna 6.indd 18

20/12/2008 17:46:38


Dolors Mayoral Arqué Professora de Sociologia a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Lleida

Relats contats o la Interculturalitat possible

Dividiré aquesta breu exposició en tres parts: en la primera faré una radiografia del context presentant algunes dades importants relatives al fenomen de la immigració. També en aquesta part faré una revisió de la relació immigració i educació a partir d’estudis fets en els últims dos anys i d’algunes de les seves aportacions més importants. En la segona part introduiré

el concepte d’interculturalitat oposant-lo al de multiculturalisme. També analitzant les seves limitacions. Això em servirà per presentar la producció de documental així com els objectius que es pretenien assolir. En la tercera part recullo una síntesi de les conclusions que es van obtenir en la sessió de treball realitzada a les Jornades Organitzades per la Fundació Pere

Aquesta ponència va ser presentada a les Jornades sobre educació: Immigració i escola celebrades els dies 8 i 9 de febrer d’enguany i organitzades per la Fundació Pere Ardiaca. La Dolors Mayoral ens introdueix en la relació entre immigració i educació, oposant el concepte d’interculturalitat al de multiculturalisme apostant pel diàleg i el consens entre famílies i escola.

Ardiaca a propòsit de l’anàlisi del documental Relats contats. El fenomen migratori adquireix cada cop més importància en la nostra societat. De fet, és un fenomen mundial. Els fluxos migratoris es mouen per tot el planeta i van dels països menys desenvolupats (més pobres) als països més desenvolupats (més rics). També hi ha fluxos en els països en procés de desenvolupament. Cal dir que, tot i que és un fenomen mundial, no és un fenomen que gaudeixi de les mateixes característiques que determinats productes comercials o fluxos financers. No podem dir que la immigració és

Per al curs 2007-2008 l’alumnat estranger se situa al voltant del 12,5%, és a dir 133.000 alumnes. un fenomen globalitzat perquè la globalització implica absència de barreres i igualtat de posicions, per contra, els immigrants en el seu procés de mobilitat troben molts obstacles tal com mostren les importants xifres d’il·legals en la majoria de països i les lluites dels Estats per impedir aquests moviments. 19

t10171 espurna 6.indd 19

20/12/2008 17:46:38


Dit això si ens centrem al 2005, els immigrants censats i residents a nivell d’Estat espanyol són 2.664.168, dels quals en resideixen a Catalunya 470.991, és a dir el 6,9% segons dades oficials, mentre que les dades no oficials situen el nombre d’estrangers en 806.062, és a dir en un 11,51%, gairebé el doble segons dades de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya. Si ens remetem a l’alumnat estranger present a les escoles, és de 93.831 per al 2005 que correspon al 9,3% de la totalitat de la població escolaritzada. Si avancem en el temps, per al curs 2007-2008 i segons dades del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, l’alumnat estranger se situa al voltant del 12,5%, és a dir 133.000 alumnes. Per comarques, en trobem catorze que superen el 15% d’alumnat immigrant escolaritzat durant el curs 2006-2007, per ordre: La Segarra amb el 21,5%, l’Alt

Empordà 21,3%, Baix Empordà 18,8%, Cerdanya 18,4%... fins al 15% de l’Urgell. Per comarques La Segarra i l’Alt Empordà són les que més alumnes immigrants tenen a les aules amb un 21% totes dues, seguides del Baix Empordà i la Cerdanya amb un 18%. Les

La immigració no és un fenomen globalitzat perquè la globalització implica absència de barreres i igualtat de posicions

comarques amb més alumnat estranger són el Barcelonès, el Vallés Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallés Oriental, el Tarragonès, el Gironès, el Baix Camp, l’Alt Empordà i el Segrià. Per població

Salt en té un 42,9%, Cadaqués 42,2%, Castelló d’Empúries un 37,9%, Lloret de Mar un 26,8%, Osona amb un 25%... En relació a la procedència el 44,1% són d’Amèrica del Sud i Central, el 26,5% del Magrib, l’11,0% de l’Europa no comunitària, el 7,3% Àsia i Oceania, el 6,3% de l’Europa comunitària, i el 4,5% de l’Àfrica no magribina. Feta aquesta aproximació, la pregunta següent és: què en sabem de les trajectòries escolars dels nois i noies immigrants? Val a dir que, atès que es tracta d’un fenomen relativament recent a la nostra societat, encara no existeixen estudis quantitatius (estadístics) prou signifi catius i sòlids com per arribar a conclusions fefaents. El gran percentatge d’alumnes no ha tingut temps de cursar tot el període obligatori; no obstant, hi ha estudis més qualitatius que ens forneixen alguns indicadors a tenir presents sobre la relació família, escola i procés migratori, sobre la insersió laboral dels joves immigrants, sobre les expectatives de continuïtat dins del sistema, sobre les relacions entre l’escola i les famílies musulmanes i sobre les relacions socials que s’estableixen en els centres les conclusions dels quals, encara que de manera breu, m’agradaria comentar. En l’estudi fet per Terren i Carrasco (2007) s’analitza l’impacte de les transformacions familiars produïdes durant el procés migratori (segregació dels membres de la família, pare i mare separats, monoparentalitat...), la reelaboració dels rols així com l’adaptació a les noves condicions de vida (habitatges amb poques condicions i compartits amb altres membres) que influeixen en la definició de la trajectòria escolar dels fills.

20

t10171 espurna 6.indd 20

20/12/2008 17:46:39


L’estudi conclou que no és convenient creure que tots tindran una reacció similar, dependrà de les cultures, dels nivells d’estudis dels pares, de la mobilitat prèvia que hagin tingut. Labrador i Blanco (2007) en un Estudi qualitatiu sobre les trajectòries educatives i la inserció laboral dels joves immigrants conclouen que les seves trajectòries resulten difícils i que pocs superen amb èxit l’escolarització, molts es queden en el camí amb sensació de fracàs o inadequació al sistema, més quan s’incorporen al sistema educatiu durant l’adolescència i han de fer un reajustament a nivell de currículum acadèmic. A més, aquests autors troben que, malgrat que les orientacions familiars són molt positives cap a l’estudi, no s’acompanyen d’una conducta activa de supervisió i vinculació responsable amb la comunitat educativa. El que queda clar és que l’orientació familiar no és suficient per impedir l’abandonament prematur. El currículum ocult és ple d’estereotips, desvaloritzacions, pràctiques educatives i interac-

cions que motiven la fugida dels estudiants immigrants amb poca tolerància a la frustració... així veuen com a millor opció la sortida al mercat laboral. Aquesta sortida prematura és l’antecedent més rellevant a l’hora d’explicar trajectòries socials poc satisfactòries. Són incorporacions al mercat laboral no planificades,

Els principals punts de conflicte són la incomunicació i la manca de consens en les relaciones entre pares i escola plenes d’incertesa, poques possibilitats de seguretat i promoció. Tanmateix, però, cal insistir en què aquestes trajectòries no són exclusives dels joves immigrants sinó resultat de l’estructura del mercat laboral i dels sistemes d’accés. En el mateix treball es detecta una tendència a l’especialització en determinada trajectòria laboral per comunitats. També l’existència d’un mercat de treball segmentat –llocs de tre-

ball per a immigrants i llocs de treball per a autòctons. Els autors creuen que si el procés es reprodueix en la segona generació, ens trobarem amb un clar fracàs en els processos de mobilitat i aquest fet pot reforçar els estereotips, a més de devaluar-los i fomentar les actituds negatives. La possibilitat de transformació d’aquestes condicions és l’oportunitat per aconseguir un bon nivell de convivència. Un altre treball és el patrocinat per la FETE-UGT i realitzat per un equip de professors de l’UNED on s’analitzen les relacions socials i emocionals dels joves immigrants en els processos d’integració. Destaquen que tot i que l’escola suposa una oportunitat per a relacionar-se amb els altres, no es troba exempta de dificultats en els processos d’adaptació i integració la qual cosa fa que la tendència sigui agrupar-se amb els d’una mateixa comunitat. De vegades, el grup pressiona en aquesta direcció per tal que no s’estableixin relacions amb nois i noies de la cultura autòctona o altres comunitats. Indiquen que són freqüents les agressions, els insults, les faltes d’educació, la intimidació i les amenaces físiques. Hi ha altres determinants en el seu entorn que són discriminatoris: el fet d’adscriure’ls a determinat grup i assignar-los comportaments vistos a persones d’aquest mateix grup, sentir-se infravalorats pels professors en relació a les seves capacitats acadèmiques o possibilitats de futur. Això es veu en les orientacions acadèmiques que els adrecen a cicles formatius més que al batxillerat. També s’escolten frases dels professors que tenen un caràcter racista com ara: 21

t10171 espurna 6.indd 21

20/12/2008 17:46:39


“els llatins no venen més que a robar”. La percepció de racisme augmenta en el centres concertats. Finalment, els entrevistats perceben que les condicions de treball per als estrangers de determinada procedència són més dures que per als espanyols. Les respostes dels adolescents són molt variades i, sovint, contradictòries, però en tot cas desvetllen sentiments molt negatius. El treball realitzat per en Jordi Garreta sobre la relació entre família d’origen immigrant i escola: l’Islam en els centres públics de Catalunya conté dues parts: una en què s’analitza la presència i el tractament de l’Islam i la cultura musulmana en els llibres de text de primària i secundària i l’altra la relació que les famílies musulmanes estableixen amb l’escola. Un tret rellevant és que no hi ha relació entre les famílies i escola i sé que n’hi ha amb altres famílies de la mateixa comunitat. Per tant, els principals punts de distància i conflicte són la incomunicació i la manca de consens en les relaciones entre pares i escola. Les diferents comunitats musulmanes semblen definir-se més per idioma que per afinitat

religiosa. Un punt important seria poder oferir als progenitors una formació en aspectes pràctics que els motivessin com per exemple català per a mares. Altres aspectes que els poden motivar són aquells que tenen relació directa amb el benestar dels seus fills i els permetin ajudar-los en el seu treball escolar. Les dones tenen un paper determinant en la cura i probablement en les trajectòries escolars i acadèmiques dels fills i també com a transmissores de valors. Seria important invitar aquestes dones a fer adaptacions a la nostra cultura per tal d’acomplir amb més eficiència el seu paper com a mares ja que l’amor, cura i interès

Què en sabem de les trajectòries escolars dels nois i noies immigrants?

que manifesten pels seus fills és fora de qualsevol dubte. Aquesta descripció general de problemàtiques diverses plan-

tejades des dels diferents àmbits ens situa en el context de producció del documental: Relats contats: la interculturalitat possible. Aquest documental es concep amb una finalitat, fonamentalment, pedagògica i vol mostrar com viuen i s’integren joves immigrants a la vida quotidiana de la ciutat tot explicant les seves vivències i dificultats. Té com a objectiu donar a conèixer la diferència cultural de manera planera, vol mostrar que aquesta diferència no suposa cap impediment en la relació quotidiana i pretén actuar sobre els estereotips i prejudicis que poden tenir determinats joves davant del fenomen de la immigració. L’opció pel terme interculturalitat és fruit de la necessitat de prendre en consciència les relacions entre comunitats i els seus efectes sobre les decisions dels individus. D’entrada s’oposa al concepte de societat multicultural com aquella societat on conviuen diferents cultures sense que, necessàriament, hi hagi interacció entre elles. Per dir-ho de manera planera, el multiculturalisme representa una fotografia fixa de la societat. Tanmateix, però, existeix una accepció francesa que considera el multiculturalisme com quelcom de positiu atès que posa el seu èmfasi en la distribució dels drets segons la qual són els individus subjectes de drets i no les comunitats i el principi d’equitat s’ha d’aplicar a tots els individus no a les comunitats, atès que el que s’entén com a drets culturals és variable d’una comunitat a una altra. Malgrat aquesta consciència, és clar que els brots de conflictes hi són, fet que ens mostra que, malgrat hi hagi una certa ideologia de la igualtat, la pràctica no és sufi-

22

t10171 espurna 6.indd 22

20/12/2008 17:46:40


cient o satisfatòria. No obstant, aquesta accepció posa sobre la taula el gran debat sobre la justícia distributiva que tot sovint oculta la confusió de termes i que ben mirat no queda resolta amb cap d’ambdós conceptes. Reprenent doncs el discurs de la interculturalitat, cal dir també que no està exempt de polèmica.

Les diferents comunitats musulmanes semblen definir-se més per idioma que per afinitat religiosa La interculturalitat és un principi general que indica relacions entre cultures però no planteja com han de ser, en quin nivell s’han de produir i quins són els resultats que s’espera d’aquestes relacions. La pràctica quotidiana ens mostra que les relacions interculturals són presents en grau més o menys elevat en totes les societats on hi ha convivència entre diferents cultures i que aquestes relacions, sigui conscientment o inconscient són susceptibles de produir canvis en la vida de les persones que alguns estudiosos qualifiquen com a hibridació o mestissatge cultural. També les relacions interculturals, encara que no siguin planificades, milloren el coneixement entre cultures i per tant l’acceptació de la diferència i la seva integració com a un element més de la vida quotidiana.

les persones són totes respectables però és possible que alguns dels seus trets culturals no ho siguin. Aquesta possibilitat planteja problemes d’ampli abast. En els processos on predomina el discurs identitari (discurs de predomini del que és cultural) per sobre del discurs social (drets socials: educació, sanitat...) esdevenen més complexos ja que costa de destriar pels membres d’una cultura quines manifestacions i trets són possibles i quins no, molt especialment, quan són els drets humans els que es posen en qüestió. Aquest és un treball feixuc que exigeix no únicament d’una capacitat normativa, sinó també dialogant i educadora. I en aquest darrer terme em voldria centrar fent una pinzellada breu sobre què ofereix l’escola i l’educació en general, que afavoreixi el desenvolupament de la interculturalitat i de biaix veure per a què serveix la producció de materials com el documental Relats contats: la interculturalitat possible. Permeteu-me posar tres exemples que poden il·lustrar les dificultats de dur a terme des de les escoles convencionals aques-

ta educació: 1) la relació pares/ mares immigrants i escola; 2) les altres cultures en l’àmbit curricular; 3) la formació docent. Tal com s’ha constatat en diversos treballs, la relació pares/mares immigrants amb l’escola és més aviat precària i insuficient a causa de nombrosos factors com ara

Sobre la taula està el gran debat sobre la justícia distributiva que tot sovint oculta la confusió de termes l’experiència prèvia que tenen els pares de l’escolarització, alguns només han estat parcialment escolaritzats i en condicions molt precàries. D’altra banda, el bagatge cultural propi no té registrat l’experiència de l’escola com a eina meritocràtica, per tant ignorància del que el pas per l’escola significa. També cal destacar el desconeixement dels processos pedagògics, les dificultats de comunicació entre altres aspectes. En aquestes condicions, el suport que poden donar

El discurs intercultural és tan ple de bones intencions socials que oblida posar sobre la taula com es resol el problema del reconeixement de la diferència en la pràctica, és a dir, quins trets reconeixem i quins trets no poden ser reconeguts. Tornem a la idea que 23

t10171 espurna 6.indd 23

20/12/2008 17:46:40


als infants és molt feble o nul. No s’ha de donar això per descomptat perquè és determinant sobre les expectatives dels fills. Tampoc saben com s’han de moure a l’escola, com són les seves relacions, les experiències anteriors són molt diverses segons les comunitats. Els pares necessiten entendre el procés i ser acompanyats en aquest. En aquest sentit, només es coneixen experiències individuals disseminades. En l’àmbit curricular o de representació de les cultures tampoc s’hi veuen reflectits. Tot i que en el millor dels casos puguin aprendre la seva llengua a l’escola, en els currículums la presència d’altres cultures és inexistent i, encara

En els currículums la presència d’altres cultures és inexistent i persisteixen les imatges que remeten als estereotips tradicionals més, en alguns casos revisant els llibres de text observem que persisteixen les imatges que remeten als estereotips tradicionals. En conseqüència són invisibles, no es reconeixen en cap contingut. Les festes folklòriques o gastronòmiques no substitueixen en cap cas aquest coneixement. En relació a la formació docent, aquesta ha de ser més plural i hi ha d’haver formació en competències

o coneixements culturals; és a dir, els docents han d’entendre i actuar en la comprensió de la diferència de l’altre. D’altra banda, no n’hi ha prou en formular grans objectius si després el seu desplegament mostra una miopia sense precedents en parlar de la diversitat cultural. Les dificultats de seguiment del procés escolar no són únicament de caràcter cognitiu, que és la creença més estesa. Molt sovint han fet aprenentatges diferenciats als que es fan aquí que no es valoren en la seva justa mesura, també els aprenentatges de procediments i estratègies. S’han de valorar els aprenentatges que han fet i treballar a partir del que saben i coneixen. Se’ls ha d’ensenyar les noves estratègies de treball per a que puguin incorporar-se a l’aula amb normalitat. Dins de l’aula necessitaran un temps d’acompanyament que serà variable i dependrà de la seva cultura. Voldria acabar aquesta reflexió amb tres conclusions: 1.Reclamar un canvi en el sistema educatiu que vetlli per la inclusió de les altres cultures, només així podran millorar el coneixement de l’alumnat i obtenir un bon grau d’acceptació i disminuir els factors de rebuig eliminant prejudicis i estereotips poc fonamentats. 2.Evitar els debats educatius i socials menors com ara si hem de permetre el vel o no en els centres educatius. Cal

insistir que l’exclusió per raons de vel suposa carregar les nenes/noies d’una doble o triple exclusió: la de ser dona, immigrant i de condició social baixa. No es pot privar ningú del dret a l’educació. Quan el vel o l’equipament per fer Educació Física poden suposar un conflicte cal parlar amb les famílies, explicar les raons de l’acció educativa i trobar alternatives raonades i coherents. 3.Fomentar les relacions entre cultures en els diferents espais socials de què disposa la ciutat com ara fomentar l’ús dels centres cívics i casals i desenvolupar programes

L’exclusió per raons de vel suposa carregar les noies d’una triple exclusió: la de ser dona, immigrant i de condició social baixa d’educació social que tinguin com a prioritat les relacions entre cultures. Precisament, el documental Relats contats: la interculturalitat possible realitzat pels Departaments de Geografi a i Sociologia i el de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida només té sentit en un context en què no es produeixen cap de les relacions anteriors.

24

t10171 espurna 6.indd 24

20/12/2008 17:46:41


Anna Sallés Professora d’Història Contemporània de la UAB

Per què va triomfar la revolució bolxevic? El triomf de la revolució bolxevic és el resultat de la interelació d´una sèrie de factors diversos i complexos. En destacaré alguns dels que em semblen més importants.

En primer lloc, cal tenir en compte el carácter anacrònic i repressiu de l´Imperi tsarista i el paper de la IGM com a accelerador de les contradiccions de la societat russa. A començaments del segle XX, Rússia era una monarquia absoluta. La Revolució del 1905 va ser la primera gran manifestació

del descontent generalitzat de burgesia, proletariat i pagesia. En Nicolau II va aconseguir reconduir la situació i conservar el poder gràcies a haver pogut mantenir la fidelitat de les forces tradicionals que sempre li havien donat suport, a la desunió de les forces opositores al règim i a la “concessió” d´un sistema pseudoparlamentari. Un sistema que no va poder frenar, però, el creixent divorci entre el país legal, representat per la monarquia, la burocràcia, l´exèrcit i l´Església ortodoxa, i el país real. El 1914, Rússia estava vorejant el col·lapse, i la temptació d´una dictadura militar anava prenent cos entre els representants del tsarisme. Però l´esclat de la IGM i la intervenció de Rússia al costat de francesos i britànics i en contra dels imperis centrals, van frenar, momentàniament, el moviment reivindicatiu dels diversos sectors socials antitsaristes. La burgesia estava a favor de la intervenció a la

Anna Sallés va intervindre en una taula rodona sobre les causes del triomf de la Revolució d’Octubre amb motiu del seu 90 aniversari l’octubre del 2007. Ens parla dels factors objectius i subjectius que precipiten una sortida revolucionària a l’esfondrament de l’autocràcia tsarista, així com destaca els “errors de càlcul” sobre l’extensió de la revolució a nivell mundial i el pes i capacitat de la societat rusa i el seu proletariat industrial per construir la nova societat.

guerra (tenia una indubtable vocació imperialista) i els partits i organitzacions de l´esquerra -menxevics, bolxevics i esseristes (Partit Socialista Revolucionari), anarquistes- no formaven

un front únic antibel·licista, en un context de traició quasi generalitzada dels partits socialdemòcrates europeus al principi de l´internacionalisme proletari. L´únic partit decididament antibel·licista era el d’en Lenin. Recordem el que aquest deia: “ja que no podem aturar la guerra, transformem-la en guerra revolucionària”. Però les derrotes van arribar aviat per a les tropes tsaristes i, amb elles, el refredament patriòtic i l´acceleració del procés de descomposició del sistema. Fruit d´aquesta descomposició –política, institucional, militar- serà la Revolució de Fe25

t10171 espurna 6.indd 25

20/12/2008 17:46:41


brer del 1917, que va tenir, originalment, un caràcter molt espontani: les masses van sortir al carrer manifestant-se pel pa i contra la guerra. Malgrat aquest caràcter espontani, la burgesia i el conjunt de forces de centredreta representades a la Duma (el parlament) van aconseguir aviat controlar el moviment revolucionari amb la creació del Govern Provisional, a co-

Els sòviets eren una forma genuïna d´organització de les classes populars russes mençaments de març, després de l´abdicació d’en Nicolau II. Al mateix temps que el Govern Provisional, neixia el sòviet de Petrograd. Era la dualitat de poders. En un primer moment, la funció del sòviet de Petrograd era la de controlar l´acció del nou govern. Els sòviets eren una forma genuïna d´organització de les classes populars russes, nascuts arran de la Revolució del 1905 i que es van desintegrar amb el reflux revolucionari i la repressió polític-policial. Però, després de la Revolució de Febrer, van reconstituir-se i es van anar estenent com una taca d´oli entre obrers, soldats i camperols, per acabar sent un instrument fonamental d´oposició al Govern Provisional. En segon lloc, la insuficiència reformista del Govern Provisional que, no obstant aprovar una sèrie de mesures polítiques molt importants (igualtat jurídica entre tots els ciutadans de l´Imperi, drets de reunió, expressió, associació, llibertat

religiosa, etc.), no va donar a les classes treballadores allò que era prioritari per a elles i que exigien per la via dels sòviets, sindicats, comitès, etc.: la retirada de la guerra i millores de caràcter social (per a la classe obrera: reducció de la jornada laboral, alça salarial, etc.; i per als camperols: la reforma agrària). I el que cal destacar, com a fet sens dubte especialment rellevant: menxevics i esseristes van entrar a formar part del Govern Provisional des del mes de maig, però no van saber, voler o poder imposar autèntiques reformes socials o forçar els representants del centre-dreta bel·licista a retirar-se de la guerra. I això per diverses raons. D´una banda, per la situació caòtica en què havien d´actuar i, de l´altra, perquè estaven condicionats per plantejaments de caràcter “ortodox”: entenien que el que s´havia iniciat a partir de febrer del 1917 era la revolució burgesa i, en conseqüència, era a la burgesia a qui li pertocava dirigir un procés de canvi que, sense deixar de banda reformes socials, havia de ser de naturalesa bàsicament política. Però, en una clara manifestació d´inoperància i impotència, menxevics i esse-

ristes ni tan sols van ser capaços d´impulsar un autèntic canvi polític mitjançant la ràpida convocatòria d´eleccions a una Assemblea Constituent, que hagués pogut determinar la forma i el contingut del nou estat nascut

després de la caiguda de la monarquia (les eleccions es van celebrar ja després de la Revolució d´Octubre) i el nivell de fortalesa dels diversos partits. En tercer lloc, existia un partit –el bolxevic- que entenia, a partir de l´acceptació –no sense tensions entre els seus militantsde les Tesis d´Abril elaborades per en Lenin, que l´hora de la

Els sòviets es van anar estenent com una taca d´oli entre obrers, soldats i camperols

revolució burgesa ja havia passat, a causa del nivell de descomposició institucional i el nivell d´autoorganització i de consciència de les classes treballadores. Segons el partit bolxevic, el que calia era anar a una república d´obrers i camperols (en Lenin parla, durant aquells mesos, no de revolució socialista sinó de dictadura democràtica d´obrers i camperols, no de dictadura del proletariat, ni de socialisme). Les Tesis d´Abril, en contraposició a la paràl·lisi i indeterminació del programa de menxevics i SR, eren un programa d´acció immediata i la resposta a les exigències populars. A mesura que el decalatge entre el Govern Provisional i les masses va anar augmentant, va anar creixent la penetració dels bolxevics- que tenien un partit més disciplinat i estructurat que les altres forces socialistes- en les organitzacions de masses (sòviets, sindicats i comitès de fàbrica). Gairebé no havien aconseguit penetrar en el món agrari,

26

t10171 espurna 6.indd 26

20/12/2008 17:46:42


del Sovnarkom, però van trencar amb el govern i els bolxevics el març del 1918, en desacord amb el tractat de pau amb Alemanya (Brest-Litovsk) i amb una política progressivament repressiva enve rs els camperols i les altres forces socialistes. La dissolució de l´Assemblea Constituent (18 de gener del 1918) i el trencament amb els esserites d´esquerra van precipitar, a partir de l´estiu-tardor, la generalització d´una guerra civil que ja havia començat a prendre forma quasi l´endemà mateix del 25 d´octubre.

però van acceptar el programa SR pel que fa als camperols i les seves reivindicacions (el repartiment de la gran propietat). A partir de setembre de 1917 (després del fracassat intent de cop d´Estat de l´extrema dreta –agost- encapçalada pel general Kornilov), els bolxevics ja tenien majoria en els sòviets d´obrers i soldats. És el moment en què es va crear el Comitè Militar Revolucionari que, dirigit per en Trotski, va desencadenar la Revolució d´Octubre, fent-la coincidir amb el segon Congrés dels Sòviets d´Obrers i Soldats, en el que els bolxevics eren ja majoritaris. El Govern Provisional va caure sense quasi

resistència. Els bolxevics a continuació van constituir un govern revolucionari en solitari, el SOVNARKOM (Consell de Comissaris del Poble), davant la negativa de les altres forces socialistes a “fer-se còmplices

Lenin: “ja que no podem aturar la guerra, transformem-la en guerra revolucionària”

del cop d´Estat”. Només durant unes quantes setmanes els esserites d´esquerres van formar part

En quart lloc, la ràpida adopció per part del Sovnarkom d´un gran paquet de reformes socials, que van donar immediata satisfacció a les reivindicacions populars, especialment els anomenats 4 Grans Decrets: sobre la pau, sobre la terra, sobre el control obrer, i sobre el dret a l´autodeterminació de les nacionalitats (que recollien els punts més importants de les Tesis d´Abril). El decret sobre la terra va comportar l´expropiació dels grans propietaris agraris, la nacionalització de la terra i la seva repartició entre els camperols a través dels sòviets o d´una institució tradicional de la comuna agrària, el mir. Aquest decret significava donar carta de legalitat a les ocupacions espontànies de terres que s´havien anat produint des de l´estiu del 1917 i posposar per a més endavant la socialització de la terra i la posada en marxa de l´agricultura a gran escala. I el que en aquells moments era potser més important per al triomf de la revolució d´Octubre: el decret sobre la terra va donar pas a una etapa d´autèntica lluna de mel (com ha dit l´historiador Teodor Shanin) entre els bolxevics i els camperols que, cal no oblidar-ho, eren la immensa ma27

t10171 espurna 6.indd 27

20/12/2008 17:46:42


joria de la població de l´Imperi. La lluna de mel es va anar esmicolant a mesura que avançava la guerra civil i les requises imposaven un tribut cada cop més dur als camperols, la qual cosa, des de mitjan 1920, va desencadenar en algunes regions un autèntic moviment de resistència, fins i tot de caràcter insurreccional.

Per resumir: els bolxevics van “triomfar” l´octubre del 1917

Les Tesis d´Abril eren un programa d´acció immediata i la resposta a les exigències populars

Un cop acabada i guanyada la guerra civil (març del 1921), el

Les derrotes i, amb elles, el refredament patriòtic i l´acceleració del procés de descomposició del sistema govern revolucionari va adoptar la NEP (Nova Política Econòmica), que va permetre els bolxevics “reconciliar-se” amb la pagesia (era la recuperació de la smitxka o aliança d´obrers i camperols de la que tant havia parlat en Lenin). Però ,a partir del 1929, la col·lectivització forçosa i brutal decretada per l’Stalin va liquidar definitivament el vell món agrari rus.

perquè van saber “escoltar i entendre”, a diferència dels socialistes “moderats”, la naturalesa de les reivindicacions populars en un context de descomposició del sistema tsarista i d´extrema feblesa de la burgesia (la interpretació de la historiografia liberal atribuint l´arribada al poder dels bolxevics exclusivament a la capacitat manipuladora d’en Lenin no s´aguanta per tendenciosa i sectària). Però en Lenin i els bolxevics van cometre diversos errors de càlcul: no van saber valorar la capacitat de resistència dels enemics de la dreta i de l´esquerra reformista (cal tenir en compte que el Partit Socialista Revolucionari va ser el més votat a les eleccions a l´Assemblea Constituent cele-

brades el 12 de novembre del 1917) i es van equivocar pel que fa a la voluntat o a la capacitat revolucionària de la classe obrera europea (Octubre no va ser l´inici de la revolució mundial i els bolxevics es van convertir en una “fortalesa assetjada”, segons expressió del mateix Lenin). De la mateixa manera es van equivocar en sobrevalorar el pes del proletariat industrial a una Rússia on els camperols eren la immensa majoria. En

A partir de setembre els bolxevics ja tenien majoria en els sòviets d´obrers i soldats

conseqüència, la Rússia bolxevic va quedar isolada en un món en què el capitalisme va poder superar els traumes i les conseqüències de la IGM. El cost d´aquests errors de càlcul va ser la llarga i terrible guerra civil, en la qual podem identificar l´origen d´alguns dels factors que acabarien desembocant en la dictadura estalinista.

28

t10171 espurna 6.indd 28

20/12/2008 17:46:43


Mercè Prat Pintora

“De gossos” Gos semienfonsat és una de les pintures negres que en Francisco de Goya (Saragossa 1746 - Burdeos 1828) va realitzar sobre les parets de la seva casa madrilenya coneguda com a la “Quinta del sord”. Aquesta obra, junt amb la resta dels murals va ser traslladada a llenç el 1873 per ordre del baró Emile d’Erlanger, el qual havia adquirit la casa aquell mateix any; la seva intenció era vendre-la, junt amb les altres, a l’Exposició Universal de París del 1878 però, en no trobar comprador, ell mateix les va donar al Museu del Prado on està des d’aleshores. El cert és que l’obra té una força expressiva que esglaia i captiva. En la part inferior de la pintura hi apareix el cap d’un gos que sobresurt del que podria ser una duna (un pla inclinat color terra fosc) i per sobre de l’animal, un espai de taques ocres i grisoses ocupa gran part de la tela. La composició vertical en la que apareixen les dues terceres parts del quadre buides, amb una línia diagonal ascendent i el gos que mira cap amunt ens aclapara, ens situa en un punt de vista baix -com el gos- i ens deixa abocats sota el pes de l’espai que està per sobre. El quadre és inquietant, amb una composició gens convencional i d’una gran simplicitat captura

l’espectador i l’obliga a aturarse a contemplar-la. No debades és una de les pintures que més diverses interpretacions ha generat, fins i tot hi ha qui opina que podria estar inacabada i que el buit cap on mira el gos estava destinat a una figura. La seva ambigüitat genera dubtes, realment sobresurt o potser s’enfonsa el cap del gos? ¿Què li genera aquesta expressió entre espantada i perplexa? ¿Què va voler dir en Goya? Les respostes són tantes com observadors hi hagi: una metàfora de la soledat de l’home o del mateix pintor en els seus darrers anys de vida ja

sord i desenganyat de la societat, l’angoixa del ser abocat al buit, el desconcert de l’home davant la vida i davant la mort, la perplexitat davant la realitat… El desemparament del gos semienfonsat ens obre un ventall de sensacions que van des de la por fins a la tendresa. Aquesta obra ha suscitat admiració a moltes generacions d’artistes. Especialment vinculat a ella està el pintor Antonio Saura, el qual va recrear en diverses ocasions “el gos de Goya”. En Saura (Huesca 1930- Cuenca 1998), referent al món de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX, membre fundador del grup El Paso el 1957 i l’obra del qual, a partir dels anys cinquanta, s’apropa a l’informalisme. En Saura va adaptar al seu personal llenguatge plàstic aquest gos semienfonsat d’en Goya i fa diverses versions del quadre. En una d’elles veiem com el pla inclinat del quadre original és substituït per una línia horitzontal, el gos es transforma en un monstre i la part superior i inferior són mers espais pictòrics foscos. El monstre d’en Saura apareix sol, com suspès entre dos espais, la seva expressió lluny de produir horror ens desperta una sensació de desconcert. 29

t10171 espurna 6.indd 29

20/12/2008 17:46:43


Aquesta és la visió pròpia d’en Saura de l’obra d’en Goya, que com ell mateix diu el tenia fascinat: “ Des de nen m’he sentit fascinat per aquesta imatge extrema que, per estranys verals, ha romàs sempre associada al record de l’aneguet lleig del conte infantil i a la seva manifestació de sorpresa en sorgir de la cleda i contemplar la grandària del món. El cap del gos, que sorgeix rere el turó, sembla haver deixat d’observar una desapareguda presència, font d’hipnòtic terror, probablement situada fora dels límits del quadre, operant-se d’aquesta forma una metamorfosi que altera el seu origen. Des d’aquest espai mental som ara contemplats. Restem front la corbada zona d’un antipaisatge –ni mur, ni roca, ni arenes bellugadisses- i la comunicació establerta entre el perllongat udol de l’espectre i nosaltres mateixos acaba per substituir-nos. Potser, el cap de gos sobresortint, sent el nostre retrat de soledat, no és altra cosa que el mateix Goya contemplant alguna cosa que està passant”. El gos d’en Goya és atemporal, i té aquest rar poder de donar-nos a cadascun de nosaltres la nostra pròpia resposta, el nostre propi dubte, ens aboca a la nostra pròpia

existència individual a partir de la de tots els éssers humans, des del nostre jo participem en el destí dels altres. La perplexitat davant del món que ens ha tocatt viure es vella i compartida, doblement

dolorosa perquè la incredulitat no s’acaba, no s’ha esgotat, agotnats pensem que encara n’hi ha més. Poderosa imatge per als temps que corren!

Nota: “Gos enterrat a la sorra” és el títol que se li ha donat al quadre gos semienfonsat en català

30

t10171 espurna 6.indd 30

20/12/2008 17:46:43


Laura Sintes Músic

L’especulació de les estrelles

Els castrati sempre han suposat un gènere estrany, polèmic i buscat. Les seves capacitats vocals estaven fora d’allò comú, ja que tenien les cordes vocals d’un nen, però en canvi mantenien la caixa toràcica d’adult. Aquests cantants, un cop operats, es veien sotmesos a una educació musical inhumanament estricta que els convertia en uns monstres dalt d’un escenari, capaços de cantar unes melodies amb tanta qualitat i emoció que feien esgarrifar d’emoció a tot aquell que escoltava. El període entre el 1575 i el 1625 va ser el testimoni de dos importants desenvolupaments en la història del cant: l’apogeu dels castrati fora de l’àmbit eclesiàstic i la “invenció”, i sobretot el desenvolupament, de l’òpera. Tota Europa va arribar a estar plena de castrati, eren adorats allà on anaven i rebuts amb deliri tant a les corts dels reis, prínceps, emperadors i tsars, com en els teatres públics. Es van convertir en les estrelles del

moment, en una època en la que l’òpera va esdevenir el centre de la vida cultural. Tot i així, molts dels factors que envolten la pujada i la posterior caiguda dels castrati segueix sent un misteri. Que aquest fenomen es donés precisament en aquesta època no va ser casualitat, sinó que va venir donat per diverses raons socials i polítiques.

La Laura Sintes ens fa la segona entrega sobre elmón dels castrati. La primera part, editada en el número anterior de L’ESPURNA està dedicada als cantants castrats dins del món de la música eclesiàstica, i aquesta segona entrega està centrada en el fenomen social i econòmic que van suposar aquests cantants a l’òpera

En primer lloc, l’Estat durant el Barroc (1600-1750) era encara una societat estamental. Amb l’elevació de la nombrosa classe mitjana a posicions d’influència gràcies al comerç, es va iniciar un procés de popularització de l’art i l’ensenyament. Hi havia un nou mercat per atot tipus d’artistes i es va començar a tenir en compte el públic en general, en lloc d’enfocar l’art només cap a un cercle d’entesos o experts, com succeïa en segles anteriors. Es va passar del mecenatge a un públic musical modern i aficionat, que tenia el temps, els recursos econòmics i la capacitat intel·lectual per 31

t10171 espurna 6.indd 31

20/12/2008 17:46:44


poder gaudir de la música d’una manera molt més domèstica. En aquest ambient, el gènere operístic va prendre una importància i rellevància tan gran en

Anar a l’òpera estava de moda i era una manera d’ostentar de l’estatus social la societat que es va convertir en la forma d’entreteniment més valorada i freqüentada, anar a l’òpera estava de moda i era una manera d’ostentació de l’estatus i el prestigi social. Així doncs, en el segle XVIII anar a l’òpera estava de moda i era el centre de la vida cortesana, on es decidien governs i s’ultimaven pactes i conspiracions, assassinats i enllaços matrimonials, així com tot tipus de relacions personals, amistoses o sexuals durant les representacions. També era el temps de la Common Wealth, que va fer florir tot un ventall de nous imperis colonials a tot Europa i que va obrir una lluita per a la demostració de poder entre nacions, ciutats i famílies poderoses. Les cases regnants volien ser vistes com refinades i cultes. La música va esdevenir el símbol de la sofisticació i del bon gust com a un element clau de la vida cortesana. Els monarques volien fer dels seus palaus una imatge del propi poder, sobretot a Itàlia, on l’organització polític-regional en ciutats-Estat independents entre elles va contribuir a aquesta competició entre corts. Una d’aquestes ciutats-Estat amb un protagonisme especial durant aquest procés va ser Venècia.

De tota Itàlia, Venècia era, després de Roma, la ciutat més important de la península i el port principal del comerç europeu amb països orientals, exòtics i llunyans, fet que la va convertir en una ciutat hedonista i extravertida, cosmopolita, lliure i enlluernadora. Era una de les poques ciutats apartades de les polítiques de les altres ciutats, sense censura i sense Inquisició. En segon lloc, un altre factor important en la pujada dels castrati va ser l’èxit que va tenir l’òpera en l’escena musical italiana des dels primers anys del segle XVII. L’òpera va créixer des dels en-

treteniments musicals de la cort florentina renaixentista fins a la primera òpera d’importància, L’Orfeo de Claudio Monteverdi (1607). Entre el 1650 i el 1750 els castrats van dominar l’òpera seriosa italiana, la més popular a tot Europa. L’òpera necessitava castrats i els castrats necessitaven l’òpera. El reclutament de castrati en potència va començar en la clandestinitat, ja que anava contra la llei, i va suposar el començament de la febre de la recerca de beneficis. La persecució de nens amb

qualitats per ser un gran cantant d’òpera va començar a suposar també un negoci. Es reclutaven nens que eren gairebé sempre de condició molt humil, família nombrosa i amb aparents apti-

El reclutament de castrats en potència va ser l’inici de la febre de la recerca de beneficis tuds musicals. Aquestes famílies oferien els seus fills en secret, i les víctimes eren castrades sota raons de malalties, ferides o accidents, davant la possibilitat d’una important carrera de cantant que podia significar un considerable ingrés de diners per a l’artista i per a la seva família. Interessos mesquins forçaven freqüentment els nens a acceptar la seva castració, si bé una condició hipòcrita establia que l’operació no es podia dur a terme sense el consentiment del nen, però aquesta disposició no explicava que un nen de 8 anys (ja que l’operació s’havia de dur a terme abans de la pubertat, entre els 7 i els 12 anys) pogués comprendre el que suposava l’operació realment, tan físicament com psíquicament, o com podia oposar-se a la voluntat dels seus pares. Molts cops, el preu que pagaven aquests nens no era només el de no poder procrear en un futur, sinó que moltes vegades donaven la seva vida, ja que les condicions en les que es realitzava l’operació eren precàries, i depenien de l’habilitat del cirurgià, que podia ser un metge o un simple barber, qui a la vegada rebia una quantitat de diners considerable a canvi. Els pocs nens que tenien la sort de no morir en l’operació, que no garantia en cap cas el possible

32

t10171 espurna 6.indd 32

20/12/2008 17:46:44


èxit als escenaris, podien acabar cantant en un cor eclesiàstic i portant una vida monacal o, el que era pitjor, repudiats i abandonats a la seva sort: “un cantant castrat que no cantava no tenia justificant ni existència genuïna: era un monstre, quasi una creació fantàstica” 1) L’objectiu principal de l’operació era privar els nens de testosterona, produïda pels testicles, per a què conservessin la seva veu aguda i no realitzessin el canvi de nen a adult que provoca aquesta substància durant l’adolescència. El procediment que se seguia per dur a terme aquesta operació, anomenada orquidectomia, era provocar una interrupció en el contacte entre els testicles i l’organisme

L’òpera va suposar un negoci molt emergent i rendible, constituint les primeres empreses d’accionistes o impedint el flux sanguini als testicles, ja fos per amputació dels testicles o de les cordes espermàtiques. Segons testimonis de l’època, el nen era introduït en un bany calent, se li subministrava una beguda alcohòlica forta o bé se li oprimien les jugulars (ja que encara no s’havia descobert l’anestèsia) i se li practicava l’extirpació. I així comença un negoci que mourà quantitats desorbitades de diners. L’òpera, en els seus primers anys, es recolzava únicament en patrons rics, ja que

1)

les despeses de producció eren molt elevades. Posteriorment, els mercaders rics construïen i mantenien els teatres, i la noblesa i els rics patricis ajudaven aquestes empreses amb un sistema de compra d’accions que permetia els subscriptors assistir a les representacions. L’òpera era portada per un empresari o manager i es van obrir els teatres al públic en general per treure el màxim profit a aquest entreteniment. Les llotges dels teatres pertanyien a nobles de tot Europa, que es reunien durant la temporada operística, fet que propiciava el negoci també per a altres àmbits de la ciutat. Les famílies menys adinerades podien aconseguir un seient per a cada representació, les butaques tenien un preu de 4 lires cadascuna. Amb un finançament estable i una audiència garantida (com a mínim durant una part de l’any), els llibretistes, compositors, productors, dissenyadors i les companyies de cantants i músics podien comptar amb múltiples representacions d’una obra per temporada. Els beneficis van pujar ràpidament, igual que el prestigi de les representacions.

Aira, César: Canto Castrato. Ediciones Mondadori, Barcelona 2003, pàg. 117.

Els empresaris intentaven satisfer al públic tant com podien, ja que d’això en depenia la seva recaptació. El públic volia que els espectacles fossin grandiosos, recarregats i exhibicionistes. I per aquest fet, els gondolers venecians van jugar un paper important. El judici musical d’aquests gondolers era conegut i amb freqüència determinava l’èxit o el fracàs d’una òpera, per tant, eren admesos gratuïtament als seients buits, constituïen la claca i molt sovint amenitzaven les òperes amb comentaris en veu alta sobre els cantants.

El públic adorava els castrati i les corts es barallaven per tenir els millors al seu costat Això demostra que el negoci de l’òpera arribava a diversos àmbits i nivells de la ciutat. A finals del segle XVII, doncs, els castrati es van convertir en el símbol de l’òpera italiana, que a poc a poc va anar esdevenint una exhibició de les capacitats dels cantants portades a l’extrem, 33

t10171 espurna 6.indd 33

20/12/2008 17:46:44


molts cops amb números trets de context que feien embogir l’audiència. Els castrats representaven els papers principals de les òperes, el públic els adorava, les corts es barallaven per tenir al seu costat els millors i el públic es desmaiava en els teatres davant les seves proeses vocals. Lluny de ser menyspreats per la seva condició, els castrati aixecaven passions desbordants entre les dones i entre els homes. Tot Europa es feia ressò dels romanços d’aquests primers herois de la música.

en Pacchierotti, un castrato de l’època, disposava d’un entramat de luxoses diligències que portaven el “tour Pacchierotti” per tot Itàlia i tot Europa; o en

hi havia castrati que tenien les famoses àries “de baule”(de bagul), que eren aquelles peces musicals que els cantants consideraven que els quedaven millor

Marchesi, que insistia en què en les seves representacions, independentment de l’òpera que s’estés escenificant, hi havia d’aparèixer dalt de cavall, portant una llança i seguit d’una fanfàrria de trompetes; i en Caffarelli, que sovint es posava a parlar amb les dones de les llotges enmig d’una ària, o

o que realçaven millor la seva veu. Aquestes àries les portaven sempre en el seu equipatge arreu del món (d’aquí el seu nom) i es permetien el luxe de cantarles en qualsevol moment que els semblés oportú, enmig de qualsevol òpera i independentment de la seva adequació amb

Els castrati eren un veritable espectacle en si mateixos. La fama d’un cantant era vital per a l’èxit d’una Opera house, i els empresaris no tenien més remei que enfrontar-se a demandes es-

El divisme dels castrati els portava a tenir relacions molt difícils amb la resta de treballadors d’una òpera clatants, no només econòmiques (tot i que els salaris dels castrati podien arribar a ser desorbitats, el 1739, per exemple, en Caffarelli, un dels castrati més famosos del moment, va rebre 2,263 ducats per una temporada, mentre que el compositor de l’òpera, en Nicola Porpora, va rebre 200 ducats i el copista només 8 ducats per la temporada sencera). Els grans castrati es comportaven com les grans estrelles del rock actuals (considerant les diferències temporals de context) i les seves exigències o idiosincràsies podien arribar a ser exasperants. Per exemple,

L’especulació de les actuals companyies discogràfiques es pot comparar a les companyies d’òpera de fa quatre-cents anys l’argument i de l’opinió dels directors d’orquestra i músics d’aquesta.

insultava l’audiència, els empresaris o els altres cantants. També

Tant va ser així que va arribar un moment en què les característiques que va anar adquirint l’òpera barroca no venien marcades pels compositors, ni pels

34

t10171 espurna 6.indd 34

20/12/2008 17:46:45


empresaris ni tan sols pel gust del públic, sinó pels capricis i gustos personals de les estrelles solistes del moment. Podien modificar les òperes i maltractar els compositors, obligant tothom a adaptar-se als seus capricis. Els compositors havien de modificar melodies si no eren del grat dels cantants, i el mateix passava amb el vestuari i l’atrezzo, fets que complicaven les relacions entre els cantants, els músics, els compositors i altres participants en l’organització d’una òpera. També eren diferents i peculiars les relacions que tenien amb els centres en els que servien, sobretot durant la segona meitat del segle XVII, segle d’or d’aquesta pràctica, però el que no va canviar mai va ser l’admiració i fanatisme que podrien arribar a despertar en el públic, comparable a qualsevol fenomen fan de

Les companyies d’òpera més famoses i lucratives de l’època van acabar en la ruïna qualsevol cantant o estrella del rock actual que han estat igualment fruit de l’especulació de les companyies discogràfiques. Per exemple, molts integrants del públic portaven medallons amb el rostre del seu cantant preferit o bé es podien sentir crits d’“Un Déu, un Farinelli!” o “Evviva il

coltello!”(que visqui el ganivet!) durant les representacions. Però cap fenomen artístic fruit de l’especulació econòmica pot durar durant un llarg període de temps, i aquí també hi podríem establir comparances amb els temps actuals, i la truita es va girar. Cap a finals del segle XVII, amb l’arribada també d’idees il·lustrades, van ser nombrosos els intel·lectuals que es van alçar en contra de la pràctica de la castració. A poc a poc, els nous compositors d’òperes, com en Cristoph Willibald Glück o el mateix Mozart, van deixar de composar papers per aquests tipus de cantants, de la mateixa manera que l’entusiasme per l’òpera va anar disminuint fins arribar a l’última òpera on hi va intervenir un castrat. Aquesta va ser Il Crociato in Egitto del compositor Meyerbeer amb en Giovanni Vellutti com a últim gran castrato operístic (1781-1861).

El públic va començar a perdre l’interès per l’òpera seriosa italiana cap al 1760 perquè els arguments eren cada cop més banals i les grans companyies d’òpera, com la South Sea Company d’Anglaterra o la Tulip Swindel holandesa, van arribar

Els castrati eren un veritable espectacle en si mateixos i la seva fama era vital per a l’èxit d’una Opera House a ser tan incertes i especulatives que, tot i haver estat extremadament lucratives, a la llarga van arribar a la ruïna. Els castrati, però, van continuar cantant a la Capella Sixtina fins al 1903.

35

t10171 espurna 6.indd 35

20/12/2008 17:46:45


! T A T E V O

N

Guió: Jorge García Dibuixos: Carlos Maiques Introducció: Manuel Moreno Pròleg: Rosa Bofill i Raquel Gil Bibliografia: Jorge García Cronologia: Carmen Plazuelo Dibuixos caricaturas: Carlos Azagra Correcció i traducció: Mar Olivé Edita:

Av. Portal de l’Àngel 42 2on A 08002 Barcelona Produeix:

www.debarris.com c/ Perla, 31 bxs. 08012 Barcelona Amb el suport de:

Aquest és un còmic molt especial per a la Fundació Pere Ardiaca i ho és per diversos motius. La vida de la Lina Ódena transcorre en un període molt complex i al mateix temps molt important de la història recent de Catalunya i Espanya. Els últims cinc anys abans de la seva prematura mort, amb tan sols vint-i-cinc anys, recorren la instauració de la II República i el seu curt camí en temps de pau. La sublevació dels militars traïdors al govern legítim i l’inici de la guerra acabaran amb la seva vida i amb les esperances d’un poble d’aconseguir la llibertat i la justícia. És un còmic molt especial, perquè ens parla de la lluita pels drets de les dones, perquè retrata una època en què les joves pagaven un preu molt elevat per cada petita conquesta en la lluita per la igualtat. Ho és també perquè el seu compromís tenia molt a veure amb la lluita de classes, va ser fundadora de la Joventut Comunista de Catalunya (J.C.C.) i més endavant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (J.S.U.C.), va pertànyer al Comitè Executiu del Partit Comunista de Catalunya (P.C.C.) i a la Internacional Comunista.

Demaneu-lo a la vostra llibreria o a: FUNDACIÓ PERE ARDIACA (www.fpereardiaca.org) Av. Portal de l’Àngel 42 2on A (fpereardiaca@fpereardiaca.org) 08002 Barcelona

36

t10171 espurna 6.indd 36

20/12/2008 17:46:45


Miquel Àngel Sòria

Cultura, treball i societat

Gramsci escrivia a Il Grido del Popolo al llunyà 1926: “La cultura és organització, disciplina del jo interior, apoderament de la personalitat pròpia, conquesta de superior consciència per la qual s’arriba a comprendre el valor històric que un té, la seva funció en la vida, els seus drets i els seus deures”.

a veure Cuba amb els ulls de l’imperi. Als que encara no han fet cas del Jorge Riechman i han deixat de llegir El País, els haurà de semblar una manipulació llegir “per això el veritablement savi, i per tant revolucionari, seria preguntar-nos quins són els referents de la població.

Aquesta manifestació sembla que ha estat ben apressa pels cubans doncs aquest és l’esperit que impregna les conclusions del VIIè Congrés de l’UNEAC (Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba) celebrat a La Habana del 1 al 4 del passat abril. Aquests quatre dies i sota la presidència de Miguel Barnet (recordem Biografía de un cimarrón, Gallego,...) a prop de 400 creadors van debatre amb total llibertat de moltes coses, però sobretot, de com la seva activitat beneficia a un poble que, davant els seus problemes, aguditza fins l’extrem la seva creativitat. I han fet bona la màxima del mestre veneçolà José Antonio Abreu de que “la cultura pels pobres no pot ser una pobra cultura”.

Sembla evident que s’ha produït un desfasament entre el projecte cultural de la Revolució i els referents que estableixen per a si mateixos amplis sectors del poble”.

Els informes presentats al Congrés són d’una valentia que ha d’estranyar a aquells acostumats

Si es comença reconeixent els errors és clar que els plantejaments intenten trobar, com a

mínim, el bon camí. I el Gramsci de l’inici torna a fer-se present en un petit país que no renuncia a fer les coses a la seva manera, evitant models i ingerències estranyes: “tal vegada seria convenient, deixar clar des d’ara que la política cultural per la que treballem, la que s’encarrega d’aquesta producció artística i intel·lectual que vàrem aprendre a considerar com escut de la pàtria, abasta la totalitat de la vida dels cubans, i treballa per donar sentit a la unitat de la nostra existència”. Eusebio Leal, responsable de l’Oficina del Historiador, a La Habana, declarava categòricament: “Una reunió com aquesta d’avui no es podria celebrar en cap lloc del món, perquè no existeix aquell on els intel·lectuals, els escriptors, els artistes... es puguin reunir i que les seves idees no ja qüestionin, sinó que influeixin i fins i tot determinin en la vida d’un Estat i d’una nació”. Les reflexions i conclusions del Congrés han de permetre al poble cubà afrontar amb molt més optimisme els reptes d’un futur que no se’ls hi presenta massa fàcil. Però disposen de la millor arma: la convicció de que estan 37

t10171 espurna 6.indd 37

20/12/2008 17:46:49


fent el millor i de que si no ho és, el poden canviar. En aquests moments, quan celebra el 50 aniversari del triomf de la Revolució, els cubans comproven com s’ha consolidat una nova cultura laboral que

es mostra en el seu caràcter socialista, en l’adaptació de la millor experiència internacional i en el desenvolupament de la força de treball. I no obliden al Che: “l’estímul material s’oposa al desenvolupament de la consciència, però és una

gran palanca per a obtenir resultats en la producció... nosaltres afirmem que en un temps relativament curt el desenvolupament de la consciència fa més pel desenvolupament de la producció que l’estímul material”.

! T A T E V O

N

Autor: Manuel Moreno Edita:

Av. Portal de l’Àngel 42 2on A 08002 Barcelona Produeix: La història de la Lina Ódena, o el que d’ella se’n coneix, és apassionant. Sempre hi ha la possibilitat que un s’enamori del personatge que estudia, però en el cas de la Lina no és una possibilitat. Senzillament t’enamora. Té tots els ingredients humans per tal que sigui així: incompresa, autodidacta, combatent, enamorada, feminista i compromesa. Però, a més, té molts ingredients polítics de l’època que li va tocar viure. Un període difícil per al nostre país i complex pel que fa al moviment obrer i als partits i sindicats de l’esquerra.

www.debarris.com c/ Perla, 31 bxs. 08012 Barcelona Amb el suport de:

Utilitzar la seva trajectòria vital com a guia per a explicar una època i els inicis del comunisme a Catalunya ha estat una temptació a la qual no m’he sabut sostreure. Els cinc anys de vida pública de la Lina, des de la seva entrada al Partit Comunista l’any 1931 a la seva mort el 1936, són importants perquè coincideixen amb la II República espanyola en els seus anys de pau i amb els inicis d’una de les forces més importants del segle passat i que està present en el nostre present, el comunisme. Manuel Moreno

Demaneu-lo a la vostra llibreria o a: FUNDACIÓ PERE ARDIACA (www.fpereardiaca.org) Av. Portal de l’Àngel 42 2on A (fpereardiaca@fpereardiaca.org) 08002 Barcelona

38

t10171 espurna 6.indd 38

20/12/2008 17:46:49


! T A T E V O

N

Guió: Carles Santamaria Dibuixos: Pepe Farruqo Correcció i traducció: Mar Olivé Edita:

Av. Portal de l’Àngel 42 2on A 08002 Barcelona Produeix:

www.debarris.com c/ Perla, 31 bxs. 08012 Barcelona Amb el suport de:

En finalitzar la guerra civil a Espanya, i com a conseqüència de la repressió feixista d’en Franco, milers de persones van haver de marxar a l’exili per tal de salvar la vida. Ja a Europa la convicció en la lluita per la llibertat i l’experiència en el combat que tenien els republicans i republicanes, els van impulsar a prendre les armes contra el nazisme alemany i el feixisme italià. En territori espanyol, les coses no eren diferents. Partides de guerrillers i guerrilleres feien tot el que podien per fuetejar els lacais franquistes i organitzar, en la mesura que els era possible, la resistència armada en espera que, en finalitzar la II Guerra Mundial, els “Aliats” entressin a Espanya i derroquessin el sagnant dictador. En el còmic que la Fundació Pere Ardiaca presenta en aquesta ocasió, s’hi recull la lluita contra els nazis a França i l’intent d’invasió per part de la guerrilla espanyola de la Val d’Aran, vivim amb els protagonistes els somnis i decepcions d’aquesta duríssima etapa de la lluita contra el feixisme.

Demaneu-lo a la vostra llibreria o a: FUNDACIÓ PERE ARDIACA (www.fpereardiaca.org) Av. Portal de l’Àngel 42 2on A (fpereardiaca@fpereardiaca.org) 08002 Barcelona

39

t10171 espurna 6.indd 39

20/12/2008 17:46:51


t10171 espurna 6.indd 40

20/12/2008 17:46:54


Jotaeme, J o ta aeme, la a jjoventut o v e n tu u t del d e l comunisme c o m unisme

coberta num 6.indd 3

20/12/2008 18:10:20


coberta num 6.indd 4

20/12/2008 18:10:24

t10171 espurna 6  

Demana’l a la teva llibreria al preu de 7 euros o a fpereardiaca@ fpereardiaca.org Apunts al voltant de la relació entre infància estranger...