Page 1


L'AJUNTAMENT INFORMA

DE DIA EN DIA CARRETERA DE BANYOLES A GALLINERS, TRAM BANYOLES –VILAVENUT Acabada la primera part

vinent, la part que va de les Quatre Soques fins a Banyoles. Amb aquesta actuació, s’haurà completat una obra àmpliament reivindicada que millorarà, i molt, la seguretat d’aquesta via.

RECTORIA DE VILAVENUT Ja és de propietat municipal A finals del passat mes de setembre vàrem signar el traspàs de la rectoria de Vilavenut i ja tenim les escriptures de propietat. Varen signar els documents el rector de la parròquia, mossèn Jordi Font, el vicari del bisbat, mossèn Joaquim Giol i l’alcalde, Sr. Joan Estarriola, amb la presència de la secretària municipal, la Sra. Maria Grau. Aquest equipament donarà continuïtat a les activitats que s’hi han vingut desenvolupant durant tots aquests anys amb la tranquil·litat que no es vendrà i amb l’avantatge que representarà el fet de poder-hi fer les obres de modificació i adaptació que creiem convenients per tal d’ajustar-lo a les nostres necessitats.

Les obres al pont de Garrumbert el passat 23 de setembre

MODIFICACIONS PUNTUALS DEL POUM A punt per l’aprovació inicial

L’ampliació de la carretera vora el pont de Farga

La millora i eixamplament de la carretera de Vilavenut, tal com vàrem informar, ja és una realitat. Les obres s’han executat en dues fases. La primera s’ha fet en dues accions: la primera, realitzada l’any passat, va consistir en eixamplar la calçada des de la cruïlla de les Quatre Soques fins a la plaça de Vilavenut i la segona, l’asfaltatge de la mateixa que s’ha fet els dies 4 i 5 d’octubre. Val a dir que s’hi ha inclòs una petita actuació al pont de la Farga que ha permès, també, eixamplar-lo mig metre. La segona fase, ha consistit en eixamplar els ponts de Garrumbert i el de Vall-llobera, obres que han durat uns quinze dies i ja estan acabades. Finalment, s’asfaltarà, a finals d’any o primers del

2

EL BUTLLETÍ 42

Hi ha dues modificacions del planejament municipal que calia actualitzar. Una és per permetre, en determinades condicions, les aclarides i rompudes de boscos encaminades a geometritzar els camps per tal d’adaptar-los a la nova maquinària. La segona, molt important, és per permetre i regular l’edificació de les parcel·les a l’interior dels nuclis rurals. Actualment les corts, les eres i els coberts de l’interior dels nuclis no es poden utilitzar i han quedat en desús. Aquestes activitats que no fa massa eren molt comunes, per qüestions higièniques i sanitàries s’han desplaçat a una certa distància dels habitatges. Això ha fet que aquests espais quedessin desaprofitats sense cap ús. Amb aquesta modificació es podran edificar de conformitat al pla directiu urbanístic comarcal. Permetran, en molt casos, fixar la població jove dins del mateix municipi. No tenia cap sentit que un propietari, tenint terreny disponible amb tots els serveis, no hi pogués construir una casa per al seu fill o filla i es veiessin obligats a marxar i a comprar un terreny fora del nucli, en alguna urbanització. Així doncs, aquestes dues modificacions estant acabades i a punt de la seva aprovació inicial.


L'AJUNTAMENT INFORMA

PLANTA DE BIOMASA El Pla B desestimat Ja us vàrem explicar que vàrem quedar exclosos de la convocatòria de la Diputació. Hi havia una altra possibilitat de tirar-la endavant, el pla B, mitjançant una convocatòria d’un organisme estatal. Però fets els números, resultava que respecte a la convocatòria de la Diputació hi havíem d’afegir una quantitat de diners que no teníem, ni teníem pressupostats. Vist això vàrem decidir esperar la convocatòria que emet cada any la Diputació de Girona i tornar-ho a provar.

ITINERARI CULTURAL DE LA PLATJA D’ESPOLLA A punt per la inauguració

L’itinerari a la Roureda d’Espolla

OBRES PENDENTS Van fent el seu curs

L’itinerari vora la platja d’Espolla

Un cop aconseguit l’acord i signat el conveni amb els propietaris, tot ha vingut rodat. A finals de setembre, sota la direcció del Consell Comarcal i amb la supervisió del Consorci de l’Estany, l’empresa comarcal Serra SL va començar les obres del circuit que transcorre vora la platja d’Espolla. Aquest circuit per a vianants estarà fet de sauló i constarà d’un seguit de panells, tant d’informació com de direcció, juntament amb una nova tanca cinegètica. Amb aquesta obra aconseguirem, també, protegir millor aquest espai de protecció especial (PEIN). El cost, ja ho vàrem comentar, es cobrirà amb una subvenció del Pla de Foment i per l’Ajuntament de Fontcoberta. Aviat, doncs, podreu gaudir d’un nou espai d’esbarjo per passejar d’un gran valor ecològic.

- Hi ha obres que per la seva dificultat, sobretot de finançament, van més a poc a poc. És el cas de la urbanització i asfaltatge d’un tram del carrer Carretera de Fontcoberta, des del carrer Mare de Déu de la Font a la rotonda de la Farrès. Per poder-la licitar ens calen al voltant de 20.000€ més. De tota manera, esperem resoldre-ho i molt probablement, en els propers tres o quatre mesos, ho podrem fer. És una obra que té una complexitat afegida perquè, com que era una carretera, una vorera és més alta que l’altra. L’obra consistirà en fer de nou la vorera malmesa, les illetes per l’arbrat que delimitaran els aparcaments, la millora de l’enllumenat i el drenatge i l’asfaltatge del paviment. Abans de la licitació, convocarem als veïns per explicar-los tots els detalls. - La segona obra és la contenció del marge del clot de Melianta i la reforestació posterior. Després d’un bona temporada parats, hem tornat a activar aquesta obra perquè ja tenim les indicacions clares de l’ACA i, sobretot, perquè hi ha bones perspectives d’obtenir una subvenció de la mateixa agència. Ja ho hem tramitat. Igualment, hem activat, també, la subvenció extra de Governació que hi havia emparaulada però que estava aturada per la impossibilitat de completar el cost de l’obra. Esperem que en breu us puguem donar bones noticies. EL BUTLLETÍ 42

3


L'AJUNTAMENT INFORMA

Escrit sobre l’1-O

H

ola a tothom. No sabem ben bé com hem de començar aquest escrit perquè sens barregen un munt de records i sensacions. Uns records i unes sensacions que estaran marcades en els nostres cors la resta de les nostres vides.

No voldríem caure, en aquest escrit, ni en el sentimentalisme ni en el vessant emotiu de llagrimeta fàcil. El que va passar el dia 1 d’octubre té moltes més connotacions. Unes sensibles, sí, però sobretot heroiques i, fins i tot, èpiques. Els membres del Consistori volem donar-vos les gràcies per la vostra reacció el passat 1 d’octubre quan vàrem descobrir, de veritat, de quina pasta esteu fets els veïns dels nostres pobles. Va ser admirable veure la determinació amb què tots, absolutament tots, vàrem defensar la democràcia, el nostre dret a votar, el nostre dret a expressar la pròpia opinió i a expressar el dret a decidir el nostre futur. Un dret que el govern espanyol no ens reconeix. Va ser emocionant constatar la conscienciació i la implicació de tothom: de grans i joves, de veïns que fa temps que vivim al municipi i gent acabada d’arribar, sense distincions d’origen ni de color polític. Defensant, colze a colze, les urnes i aportant idees, fent aquella muralla infranquejable, oferint-vos com a vigilants implacables per evitar sabotatges i fent aquelles cues interminables, demostrant una paciència inesgotable per poder votar. Us hem de dir, que ens sentim orgullosos de tots i cadascun de vosaltres: dels coordinadors

del referèndum, dels membres de la mesa, dels voluntaris que vàreu ajudar a fer que el sistema informàtic funcionés, malgrat que estava permanentment sabotejat, dels que el dissabte a la tarda vàreu tenir el coratge d’obrir l’escola per fer-hi activitats i els que hi vàreu passar la nit per evitar que fos clausurada, dels que vàreu col·laborar aportant coques i begudes, dels que portaveu les cadires per la gent més gran i, sobretot, pel coratge a tancar files per defensar el col·legi electoral i protegir les urnes, conscients, com estàvem, de les brutals agressions perpetrades per la guàrdia civil i la policia nacional en pobles molt a prop del nostre que han donat la volta al món i han estat motiu de condemna a tots els mitjans democràtics del planeta. Tots, absolutament tots, vàrem actuar com un sol poble! En el moment d’escriure aquesta nota, acaben de detenir i empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (presidents de l’ANC i OMNIUM CULTURAL) amb una altra acció desmesurada impròpia d’un estat democràtic. No sabem si tindrem resultats immediats però segur que tot aquest esforç col·lectiu no trigarà a donar fruits i ben aviat podrem veure néixer la República Catalana. En nom de tots els membres de l’Ajuntament de Fontcoberta, moltes gràcies per la vostra valentia i per haver-nos regalat aquesta diada inoblidable! Salut i República!!! Els grups d’ERC i PDeCAT representats a l’Ajuntament de Fontcoberta

Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

E

l passat 1 d’octubre es va celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. El col·legi electoral de Fontcoberta, d’una sola mesa, era a l’Escola Alzina Reclamadora. Els resultats van ser els següents:

Els resultats a Catalunya: 90,18% a favor del "sí" (2.044.038 vots) amb el 43,03% de participació. Un 7,83% va apostar pel "no" (177.547 vots). 44.913 persones van votar en blanc, que representa un 1,98%.

Cens: 1.134 Votants: 781 (68,8 %) Vots vàlids: 781 Vots nuls: 0 Vots sí: 757 (96,9%) Vots no: 15 (1,9%) Vots en blanc: 9 (1,2%)

Cens: 5.313.564

4

EL BUTLLETÍ 42


GRUPS MUNICIPALS / ANC

talana: voluntat del poble d’evitar el seu trencament de manera pacífica.

RESILIÈNCIA Aquesta estranya paraula, que es fa servir bàsicament en la física, està de moda arrel del conflicte polític que viu Catalunya i que no ha parat de pujar de to a les últimes setmanes. La resiliència és la resistència que presenten el sòlids al trencament per xoc. Els experts ho han traslladat al que va passar el dia 1 d’octubre on el poble es va resistir al trencament que volien provocar els policies i la guàrdia civil amb les seves actuacions brutals i desproporcionades contra la gent indefensa. El poble va resistir aquell dia i durant els següents hem pogut comprovar que tots plegats tenim un màster en resiliència que probablement entrarà al diccionari en la varietat de resiliència a la ca-

Però les conseqüències d’aquesta resistència no han estat gratuïtes: encara hi ha molta gent angoixada, que dorm malament i que pensa més en tot això que en el sexe. Per sort, aquesta situació que vivim col·lectivament ha propiciat la creació de nous vincles socials i ha fet valer el proverbi que “una pena compartida es mitja pena”. Entre tots, doncs, hem de superar la incertesa actual i recompondre el benestar emocional que s’ha fracturat. Evitem la sobreinformació, notícies falses, mantinguem el sentit de l’humor, passegem més, descansem les hores necessàries, mengem adequadament i si, amb el temps, l’angoixa i el dolor disminueixen i no ens dominen, les coses les estarem fent bé. Ens queden encara moltes emocions per viure. El camí no serà fàcil, ningú ho ha dit que ho sigui, però l’estaca està corcada i nosaltres “amb nova falç comencem a segar el blat madur, i amb ell, les males herbes”.

Per aconseguir-ho, ens vàrem agermanar, tot i sabent a què ens exposàvem i vàrem manifestar la nostra determinació cap a la independència, defensant la nostra dignitat i les llibertats com a poble, simplement mantenint-nos units davant les portes de l'escola.

Aquestes darreres setmanes hem viscut fets importants, històrics, que sens dubte influiran positivament en el futur de Catalunya. Estarem tots d'acord que el passat 1 d'octubre va ser un d'aquests moments. A Fontcoberta hi érem, com gairebé tots els municipis catalans, per contribuir a la gran victòria aconseguida. A més del resultat obtingut a les urnes, les imatges de gent pacífica i indefensa rebent una brutal repressió policial varen donar la volta al món.

Queden encara per viure molts altres moments, difícils de preveure, però estem convençuts que ens portaran cap a un futur millor. Tal com hem fet fins ara, a Fontcoberta ens trobaran a punt per fer-ho possible. Des del nostre grup municipal volem compartir entre tots els fontcobertins la satisfacció de veure’ns junts, fent pinya, tant a les hores prèvies a la votació, com durant tota la jornada del referèndum. Ens hem de sentir orgullosos. Enhorabona a tots!

moure amb un xic de dignitat. Segurament molts dels companys que ahir ens aplegàvem davant la nostra escola deuen estar igual o pitjor que jo. Però ha valgut la pena. Oi tant que sí!

2-O – AVUI VA DE SENTIMENTS Em desperto amb caparrassa. La carcanada protesta i m’adono que avui necessitaré drogues legals si em vull

Encara entre els llençols calentonets vaig tornant de mica en mica a aquest món amb aquell estrany regust que et deixa un malson caòtic, complex i enterbolidor, d'aquells que et fan estar tot el dia un xic capcot. M'arrauleixo intentant gaudir de cinc minuts més, cinc minuts més... Torno a tancar els ulls i busco entre les meves

EL BUTLLETÍ 42

5


GRUPS MUNICIPALS / ANC

neurones la capseta on guardo el nom de tots els sentiments. Necessito posar nom i ordre a tota l'amalgama de sensacions que lluiten entre elles per fer-se camí i sobresortir entre les seves companyes. Hi haig d'intervenir. Necessito identificar-les abans no em llevi, altrament em dominaran elles a mi. Satisfacció, orgull, ràbia, desolació, tristesa, abatiment, indignació, alegria, eufòria, inseguretat, gratitud, alleujament, incomprensió, impotència. Esmorzo amb la televisió de música de fons i no puc evitar que les llàgrimes rodolin galta avall i es precipitin esclatant sobre el mantell, alliberant la ràbia de qui les ha creades. Intento imaginar les cares dels botxins amagades sota les pantalles fosques que pengen dels seus cascs. No ens enganyem, no. No amaguen la cara per no ser reconeguts. Ja els hi agradaria a ells ser reconeguts i aclamats pels seus, pels qui els empenyen, aplaudeixen, es delecten i senten orgull per aquestes esperpèntiques accions. En realitat, amics meus, s'amaguen per no mostrar al món l'expressió que es reflecteix en els seus rostres. N'estic convençuda. Deuen ser cares amb expressions bàrbares, primitives, salvatges, embogides, eufòriques, malaltisses, libidinoses. Només així m'explico que un ser humà pugui agredir de manera tan salvatge a un altre ser humà, indefens, i que hi trobi alguna mena de plaer. O potser s'amaguen perquè no els reconeguin les seves mares. I jo, per més que m'hi escarrassi, no puc arribar a entendre que una persona que un dia va ser un nadó tendre i entranyable es converteixi amb el pas dels anys en un autèntic salvatge que no mira prim alhora de deixar anar amb força la seva porra i les bales de goma, que no dubta a trencar dits, a empènyer gent escales avall i trepitjar-la, a estirar noies pels cabells o per la cara, a tocar pits, a rebentar ulls. I avui, que hauria de ser un dia alegre, perquè hem guanyat, hem evidenciat davant el mon que la raó és nostra i que som majoria, avui, em sento trista, decebuda, enganyada i indignada. Però no vull que em guanyin, que prevalguin aquests sentiments negatius, ni que enfosqueixin el gran dia que malgrat tot, va ser ahir. I és per això que rememoro les darreres hores viscudes al costat de la gent de Fontcoberta i Vilavenut i de mica en mica vaig aconseguint obrir un somriure, esvair la boira, albirar la llum i deixar enrere les ombres. Ahir, vaig veure la gent amb ganes de fer del referèndum una festa, amb una forta determinació i convenciment per fer-ho possible. Un munt de demòcrates vàrem sortir de les nostres cases molt d'hora, molt d'-

6

EL BUTLLETÍ 42

hora i com silencioses formiguetes vàrem fer camí cap a l'Escola. En entrar a dins descobríem les cares encara un xic endormiscades dels qui es varen quedar a dormir. Talment com noves papallones, feien esclatar el capoll en forma de sac de dormir i mica en mica en sortien i s'anaven afegint als que acabàvem d'arribar i buscàvem gairebé amb desesperació una mica de cafè i un tall de coca, conscients que teníem davant nostre un dia llarg, molt llarg. Penso en tots vosaltres amics i veïns i en el que vàrem viure ahir. Tot i que finalment no vàrem poder gaudir de la tan esperada i gens desitjada visita de la Guardia Civil i el Cuerpo Nacional de Policía, sí que vàrem poder assaborir l'amargor de la tensió i, perquè no reconèixer-ho, la por que experimentàvem cada vegada que érem alertats del perill. Que vénen! Que vénen! Era el crit que només en sentir-lo, ens provocava un calfred a l'espinada i ens posava en mode alerta. Tots sabíem què fer. Les consignes erer clares i tots ho sabíem. L’urna volant passadís amunt, esmunyint-se cap a l'exterior per la porta del darrera i assegurada tres minuts després ves a saber on! La gent davant l'escola enretirant les tanques que canalitzaven la cua per poder-se agrupar com un immens bloc de ciment davant la porta de l'escola, per protegir-la, per protegir la nostra escola. I la mainada i la gent més vulnerable cap al parc infantil. I això, vàries vegades. Tensió, por, adrenalina pels núvols, el cor a mil. Hora rere hora vàrem anar solucionant tots els obstacles que se’ns varen presentar amb solucions de manual, però també de molt imaginatives. Vaig veure Fontcoberta i Vilavenut en marxa, tots a la una, cohesionats, coordinats i funcionant com un sol ens, cadascun al seu lloc. Coreografia sincronitzada, engranatge perfecte, treball en equip. Però el sentiment que més em va colpir, el que em produïa més satisfacció d'apreciar en la cara dels meus conciutadans va ser un: IL·LUSIÓ. Em vaig abraçar amb tanta gent...! Aquesta il·lusió, per més que algú ho vulgui, no ens la poden prendre, l'hem patrimonialitzat, és nostra! I avui, que estem tots un xic abatuts, n'hem de tornar a treure l'empenta que ens cal, que encara ens queda molta feina per fer. En nom de l'Assemblea Nacional de Catalunya dono les gràcies al meu poble. Per damunt de tot, el que sento és orgull de pertànyer-hi. Carme Ferrando i Callís, Coordinadora de l'ANC per Fontcoberta i Vilavenut.


ENTITATS I FESTES

Nits sota la lloca

E

l grup juvenil Els Trempats de Fontcoberta van organitzar una vegada més, amb la col·laboració de l’Ajuntament, les Nits Sota la Lloca. Es van dur a terme els dies 30 de juny i el 7 de juliol amb

música, màgia i monòlegs. El primer dia es va haver de fer a can Jan per la pluja caiguda a la tarda; el segon dia es va poder dur a terme a la plaça de la Lloca.

Tremparock 2017

E

l dissabte 29 de juliol, de les 7 de la tarda i fins ben entrada la matinada, va tenir lloc la desena edició del Tremparock organitzat pels joves amb la col·laboració de l’Ajuntament de Fontcoberta. Es va

poder gaudir i ballar al ritme dels diferents grups a l’exterior del pavelló de Fontcoberta. El servei de bar va oferir entrepans i begudes. El Consell Comarcal va habilitar un servei de bus nit.

Festa Major de Fontcoberta 2017

Amb l’actuació musical a can Jan vam reviure els Beatles

Pancarta de la Festa Major al tòtem publicitari

U

n any més hem celebrat la Festa Major del poble amb un gran èxit de participació en tots els actes que havíem preparat.

Vàrem començar amb un partit de futbol entre veterans i no tan veterans al mateix temps que les veteranes de Fontcoberta van organitzar una caminada. Després, vàrem prendre un bon esmorzar plegats. A la tarda, a can Jan hi va haver el pregó, molt distret, a càrrec d’Adrià Mitjavila. També vàrem poder veure l’exposició de fotografies del concurs fotogràfic. A la sortida, un duet va acabar d’amenitzar la vetllada acompanyats d’un refrigeri. El dijous, va venir molta gent al cinema a la fresca, encara que fresca no en feia gaire ja que vam tenir uns

La Comissió de Festes en plena activitat. Foto de Lluís Pou

dies de festa molt calorosos, com tot l’estiu. I passem al divendres amb el teatre al carrer. Espectacular la quantitat de gent que s’hi va aplegar, més de 500 persones per veure l’obra que representava el Traster Teatre de Fontcoberta. Molt agraïts per la vostra feina. I arribem al dissabte, el dia per als més petits. Al matí, el concurs de dibuix a terra amb premis per a tots els participants. A la tarda els tallers de bicicletes, circ i inflables van acabar d’arrodonir el dia. També hi va

EL BUTLLETÍ 42

7


ENTITATS I FESTES

Un moment del teatre. Foto de Lluís Pou

Lliurament de premis del concurs de dibuix

Alguns dels tallers infantils

Festa de l’escuma

Fent el concurs local de botifarra

Concert del grup Què Tal Quartet

haver el concurs local de botifarra, la ballada de Country i, al vespre, el sopar de germanor amb uns 180 participants. Per acabar la vetllada una disco-mòbil per fernos pair el sopar.

mut popular juntament amb una exposició de fotografies de la història de la parròquia. A la tarda, ja al pavelló, la festa de l’escuma i inflables amb una mànega d’aigua per passar una mica la calor. Després, el concert de música catalana, magnífic. I tanquem la festa amb el ball a càrrec del grup Què Tal Quartet.

I acabem la festa al diumenge amb l’ofici solemne a càrrec del Sr. Bisbe de Girona per celebrar els 1.100 anys de la consagració de l’església de Sant Feliu acompanyats per la cobla Baix Empordà. Es va fer la presentació del llibre La parròquia de Fontcoberta escrit per Jaume Colomer, després una actuació musical pel duet Alba Bosch i Cèlia Johé i, en acabar, un ver-

8

EL BUTLLETÍ 42

Bé, crec que hem fet un repàs de totes les activitats que hi ha hagut aquest any i esperem que l’any vinent ho puguem millorar. Comissió de Festes de Fontcoberta


ENTITATS I FESTES

Pregó de la Festa Major de Fontcoberta a càrrec d’Adrià Mitjavila (30 de juliol del 2017)

L’Adrià fent el pregó

H

ola, bona tarda. Sóc molt feliç d’haver tingut l’oportunitat de ser el pregoner de la festa d’aquest any. Voldria tenir preparat un discurs d’una hora i mitja, però la meva experiència i la meva imaginació no donen per tant, així que serà una mica més curtet.

enc de la meva família. Vinc de família de paletes i un rebesavi meu va reconstruir el pont d’Esponellà, més enrere vinc de comerciants tèxtils i drapaires descendents de Centenys (amb alguns alcaldes) i establerts per tots els Països Catalans durant el segle XIV.

Abans de res m’agradaria donar gràcies a l’alcalde i a l’Ajuntament de Fontcoberta per atorgar-me l’honor de pregoner de la festa major del nostre poble. I, lògicament, a la meva família i a tot el municipi de Fontcoberta per haver-me donat tot el que m’ha donat, per aquest motiu ara vull donar-vos un pregó que recordeu, però tranquils que, com ja he dit, seré breu, que hem d’anar a berenar.

No recordo massa coses dels meus primers anys de vida: dies jugant al carrer o al clot de Melianta, un monopatí, el casalet de la Cuca Feliua i el “No rompas más...” que ballàvem com autèntics “cowboys”. Però ha plogut molt des de llavors i hi ha moltes experiències i records relacionats amb el poble que tinc guardats dins meu i que val la pena explicar.

Aquest és un poble molt petit i segurament la majoria dels presents em coneixeu, pels que no, em dic Adrià Mitjavila i tot i venir d’arrels alt empordaneses, vaig néixer a Fontcoberta un calorós mes de juny de l’any 1994, quan hi vivien menys de 1.000. De fet, hi ha un rumor que diu que jo vaig ser el fontcobertí número 1.001 al néixer. Em van prendre el miler per dos dies. Aquells 1.000 que s’han allargat fins als 1.500 habitants d’avui, sembla poc, però és un augment bastant impressionant. La gent d’altres contrades s’està adonant que aquest lloc és un paradís per viure-hi. Ara per ara, encara puc dir que sóc el primer i únic fontcobertí i plaestany-

Als tres anys, igual que molts, vaig començar P3 a l’Alzina Reclamadora, la qual era molt diferent del que és ara. De fet, el primer cop que vaig anar a votar, em vaig mig espantar de com havia canviat. No se si és perquè he crescut, però aquell passadís que semblava llarguíssim, ara s’ha escurçat. Dels nou anys que hi vaig estar, recordo el dia que tres de nosaltres ens vam escapar de l’escola, però no va passar res perquè el que va arribar més lluny va ser un que va anar a casa seva, a l’altra banda de la plaça, recordo anar a vendre roses a l’Edén per Sant Jordi i també recordo l’arbre que el mestre Jaume ens va fer adoptar, dibuixar i cuidar a tercer de primària: un petit roure que, malauradament ja no existeix, va

EL BUTLLETÍ 42

9


ENTITATS I FESTES ser un dels primers contactes reals que vaig tenir amb la natura. Les tardes d’extraescolars que apreníem a jugar a escacs o les que ens passàvem “estudiant” a la biblioteca de can Jan . El fet és que de l’Alzina Reclamadora en vaig sortir amb molts amics, dels millors. D’alguns me’n vaig separar a l’anar a l’institut, d’altres encara els veig sovint i alguns no me’ls he pogut treure de sobre fins després de la universitat, però els porto a tots al cor. El 2006 vaig anar al Brugulat on la majoria de companyes també van venir (dic companyes perquè vaig ser l’únic noi que en aquell moment va anar a aquest institut). I el 2012 vaig començar el grau en Biotecnologia (i no Bioenginyeria, com deia al butlletí) a la UdG. He de dir que, de moment, allà on vaig per estudis hi ha alguna persona de Fontcoberta o amb arrels fontcobertines, la qual cosa suggereix que el pinso d’aquí fa criar bons científics. Públic assistent al pregó. Foto de Lluís Pou

Durant els primers estius d’escola, els meus pares eren els responsables de la piscina de Fontcoberta, i tal com fa la mainada d’ara, jo també tocava els collons als i les socorristes i a tots els usuaris de la piscina. Un dia, quan la piscina estava tancada, jo tenia un tractor a pedals i tot jugant vaig fotre’m de caps a l’aigua sense saber nadar. No seria aquí si no hagués sigut per la meva mare, que va tirar-se amb roba i tot, per salvar-me, gràcies mama. El 1999 o 2000, no ho recordo massa bé, es va decidir tornar a formar un equip de futbol base de la Unió Esportiva Fontcoberta, després de molts anys sense haver-n’hi, i així vam ser els primers d’una nova generació de petits futbolistes, amb en Toni i en Jordi d’entrenadors, als que després s’hi van afegir en Patxe i en Carlos i, l’últim any en David i en Jabo. Durant cinc anys vam jugar molts partits, la majoria dels quals vam perdre estrepitosament. Un record que ens quedarà gravat a tots ben profundament dins els nostres caps és el primer partit que vam jugar, del qual crec que ostentem el rècord imbatut d’encaixar 27 gols i no fer-ne cap en un torneig que es va fer aquí. Vam quedar en última posició, però el petit trofeu de consolació que ens van donar el vam aixecar més amunt que ningú, amb el cap ben alt i el cor ple d’orgull. L’últim any de benjamins vam arreglar una mica les coses i vam aconseguir quedar tercers de la nostra lligueta, per darrere del Bell-Lloc i el Banyoles. Quan vam passar a la categoria d’alevins, per falta de gent, a l’equip s’hi van unir uns quants jugadors del Serinyà, que havia desaparegut i aquell any no vam guanyar ni un sol partit, i si no vam quedar últims, ben poc ens va faltar. El 2005 l’equip va desaparèixer i només van quedar les categories inferiors que van continuar uns anys més fins que també van haver de plegar. Fins ara, que ha sorgit una nova Unió que fa sentir-nos orgullosos a tots els fontcobertins. Al maig de 2003 uns quants de la generació del ’94 vam fer la comunió a l’Església de Fontcoberta, cosa que volíem celebrar amb un berenar cada any i només vam fer una vegada. A partir d’aquí vam entrar a l’AEiG Fontcoberta, actualment AEiG Pla de l’Estany, essent els primers llobatons i daines que aquest grup escolta va tenir. Vam anar a veure unes monges franceses i vam celebrar moltes festes del pas i moltes diades del pensament. Vam pujar la Mare de Déu

10

EL BUTLLETÍ 42

del Mont on una mata d’herba va alleujar una caiguda bastant còmica i vam menjar un arròs deliciós. Vam anar de Fontalba a la Vall de Núria, vam fer el Costabona amb en “Llarg”, l’ ”Ample” i en “Bona Vista”, vam pujar Serra Cabellera i al Carlit on ens vam fer amics d’una guineu. Recordo les trampes que fèiem per a ser els més ràpids a muntar i desmuntar la tenda, el pallasso, el joc de la gamba o la manera que fan servir els isards per escalfar-se i que a més d’un ens va deixar les cames calentes, però sobretot el temps que ens passàvem a cada comitè, preparant el fulletó, comprant el menjar, revisant el material o les estones que teníem de reflexió durant l’hora ruta i que feien trobar-te amb la part més profunda de la teva ànima. Finalment, vaig marxar fent la Partença pel meu compte inspirat per Mossèn Cinto, no el d’aquí, sinó el poeta que ara resideix al Santuari de la Mare de Déu del Mont. També he caminat amb el Triops Marxaire i pedalat amb VicideBici, passant a peu pel Bassegoda i el Pic de l’Infern o pel Puig Neulós i sobre la bici per la cursa popular de Fontcoberta i el Puja i Baixa d’Agullana. Algun que altre esmorzar digne de reis amb l’excusa que hi havia boira i que no hi havia bones vistes dalt de la muntanya i alguna vegada que vaig haver de recular per culpa de les butllofes als peus. He recorregut corrent la Ruta de les Fonts, la qual tot Fontcobertí hauria de fer, ja que descobrirà indrets preciosos del municipi que poca gent ha vist i aprofito per demanar a l’Ajuntament que hi faci una caminada o una cursa popular per tal que es doni a conèixer més, sempre respectant el territori i la natura. Més tard, l’any 2011 vaig començar a ajudar als Joves Trempats per tal de muntar el TrempaRock i Les Nits sota la Lloca. Més tard s’hi van unir el DerbiCross, la Trobada de vehicles Clàssics o un tast de cervesa que no va sortir massa bé. Les reunions sempre s’han fet molt amenes, sobretot gràcies a l’ajuda de la nostra estimada Estrella. Les festes i activitats que muntem comencen ben d’hora al matí i acaben tard, després d’hores de diversió i treball a parts iguals. Ara ja ens comencem a fer grans, i de joves en tenim poc, així que convido a totes aquelles persones, ja siguin del poble o dels voltants i que tinguin entre 18 i 35 anys, que s’animin a for-


ENTITATS I FESTES

L’Adrià rebent una escultura-record i un ram de flors per part de l’Alcalde i la Regidora de Cultura. Foto de Lluís Pou

mar part del nostre equip. També tenim “guindilles”, en català cireretes. Al que se’n mengi quatre, li donem dos cubates gratis. I encara hi ha gent que va tenir els santíssims pebrots de menjar-se-les. Les festes del poble també em quedaran per sempre al record. Les de tota la vida: la Festa del Cargol i les seves curses, la Festa Major amb el seu cinema a la fresca, la nit de teatre, els tornejos de truc i de brisca i ara el de botifarra, el concurs de muntar trencaclosques i el de dibuix a terra, el correfocs (que ja no es fa perquè no hi ha l’Edén per posarhi diners) i les banyades nocturnes de la piscina. Els dinars a les Escoles Velles i les magranes que agafàvem del magraner que hi ha una mica més avall. També les tradicions que ja han desaparegut, com la Festa del Segar i el Batre, on com uns valents (o com uns estúpids, segons es miri), ens trèiem la samarreta per fer-nos els forts i acabàvem amb tot el cos ple d’esgarrinxades de les espigues. Ja per acabar, l’any 2007, igual que un botifler, vaig començar a remar per un club que representa la ciutat del costat, l’enemic, la metròpoli: Banyoles. Com a anècdota, sempre que al diari o a la revista del club o qualsevol persona s’adreça a mi com a banyolí o em pregunta si sóc de Banyoles, jo el corregeixo dient que no, que, tot i que m’hi passi molt de temps, jo he sigut, sóc i sempre seré fontcobertí. Llavors em pregunten on cau aquest lloc i jo els dic: “Saps on era l’Eden, doncs allà” i, curiosament després ja saben on és. Remant he obtingut molt bons resultats i he anat a molts llocs. La ciutat de Sevilla és molt bonica i té la Giralda, el Patio de los Naranjos i les restes de Cristòfol Colom a la catedral, però nosaltres tenim el jaciment arqueològic de Roca Foradada. Madrid té el “Parque del Retiro”, però nosaltres tenim el safareig de Can Pujol, que algun dia l’any també s’hi pot remar (i pescar). He anat a llocs de Galicia que són preciosos, però cap té Alzines Reclamadores. A França només puc dir que parlen molt estrany i que no et deixen dinar a les 3. He visitat el que és considerat el millor llac d’Europa per remar, a Suïssa, tot ple de verd, però cap estany es pot assimilar a la bellesa i, sobretot la raresa de l’estany o platja

d’Espolla ni cap altre llac pot permetre el cicle de vida dels triops, els quals estan en perill per culpa de “domingueros” que veuen les imatges d’aquests animalons a l’Espai Terra i venen a collir-los per emportar-se’ls i tenir-los com a mascotes, així que m’agradaria demanar a tota aquesta gent que si vol venir a veure unes meravelles com aquestes, endavant, però que no les agafin ni se les emportin. Tornant al tema, l’any 2016 va ser amb diferència el millor any, però també el més dur que he viscut mai. Amb el meu company vaig quedar-me prop dels Jocs Olímpics i més tard vam proclamar-nos campions del món sub-23. I quina va ser la meva sorpresa quan, durant tot aquest temps, els primers a donar-me ànims i felicitar-me eren els amics del poble que feia tant de temps que no veia o que quan vam creuar la línia de meta, des de casa seva, alguns d’aquests amics es van posar a plorar de l’alegria o els podien haver pres per bojos a la seva feina per la reacció que van tenir, com si haguessin estat al meu costat, no només els 7 minuts de regata ni tots els mesos entrenats per a arribar allà on vam arribar, sinó tots els anys que hem estat junts, des del primer dia de P3 fins ara. Per altra banda, només recordo dos moments en els que he estat tan nerviós com perquè m’hagin d’ajudar a posar-me un pin, l’emoció que vaig sentir un migdia de principis de setembre a l’Ajuntament, en veure tanta gent que venia a fer-me un reconeixement pels resultats obtinguts, no es pot comparar a cap sensació que hagi tingut abans de cap competició ni durant cap entrega de premis. Veure l’agraïment del meu poble i l’orgull que senten els seus ciutadans cap als mèrits que algun fontcobertí o fontcobertina hagi aconseguit és el més impressionant que he pogut experimentar i tenir la insígnia de plata és l’orgull més gran que he tingut. He parlat molt del paisatge i de la bellesa del municipi, però el que el fa més especial són les persones que l’habiten. Aquest setembre vinent marxaré durant un any, però estic segur que, per molt que m’agradi el lloc on vaig i la bona companyia que hi tingui, res podrà igualar les experiències viscudes durant tots aquests anys. Moltes gràcies i bon profit a tothom!

EL BUTLLETÍ 42

11


ENTITATS I FESTES

25 anys de pregoners

D

oncs sí, fa 25 anys que tenim pregoners a la Festa Major de Fontcoberta. Vet-ho aquí el llistat de tots ells/es amb algunes activitats prèvies o posteriors. Una d’elles que s’ha fet sempre és un vermut o un piscolabis popular.

A l’església de Sant Feliu: . 1992, diumenge 26 de juliol a 2/4 d’1: Jaume Fàbrega, crític gastronòmic, escriptor i professor nascut a Vilavenut. . 1993, diumenge 25 de juliol, a 2/4 d’1: Jaume Farriol, escriptor de Banyoles. . 1994, diumenge 31 de juliol, a 2/4 d’1: Lluís Casamitjana, mestre de l’Escola Baldiri Reixach de Banyoles. A can Jan: . 1995, diumenge 31 de juliol, a 2/4 d’1: Joan Vilardell, farmacèutic i historiador. . 1996, diumenge 28 de juliol, a 2/4 de 12: Sebastià Capellera, alcalde de Fontcoberta del 1973 al 1979. Prèviament, cercavila amb gegants i capgrossos i grallers de Palamós. . 1997, diumenge 27 de juliol, a 2/4 de 12: Narcís Mayolas, agutzil, carter i campaner. En acabar inauguració de l’exposició de fotografies de Jaume Vilalta i d’una exposició de bonsais. . 1998, diumenge 26 de juliol, a 2/4 de 12: Felip Robert, mestre de l’Escola Baldiri Reixach de Banyoles. En acabar, inauguració de l’exposició “Pedra i ciment”. Prèviament, cercavila amb els gegants i grallers de Cornellà del Terri, amb ballada de gegants davant de can Jan. . 1999, diumenge 25 de juliol, a 2/4 de 12: Lluís Barjau, mestre de l’Escola Verge del Remei de Banyoles. Prèviament, cercavila dels capgrossos de l’Escola Alzina Reclamadora acompanyats dels grallers Toc de Gralla. . 2000, diumenge 30 de juliol, a les 5 de la tarda: mossèn Agustí Piferrer, rector de Fontcoberta del 1957 al 1975. . 2001, diumenge 22 de juliol, a les 5 de la tarda: Maria Gelabert, mestra de l’Escola de Fontcoberta del 1958 al 1969. . 2002, diumenge 28 de juliol, a 3/4 d’1: Pere Feliu, secretari de l’Ajuntament de Foncoberta del 15 d’agost de 1981 al 28 de febrer de 1983.

. 2003, diumenge 27 de juliol, a ¼ d’1: Josep M. Massip, naturalista de Banyoles . 2004, diumenge 25 de juliol, a ¼ d’1: Pedro Antonio Martín, escultor de Melianta. . 2005, diumenge 31 de juliol, a ¼ d’1: mossèn Josep M. Barcons, rector de Fontcoberta del 1989 al 1999. . 2006, diumenge 30 de juliol, a ¼ d’1: Frederic Corominas, mestre i escriptor nascut a Banyoles. . 2007, diumenge 29 de juliol, a ¼ d’1: Anicet Riera, president de l’AMPA de l’Escola de Fontcoberta del 1984 al 1990. . 2008, diumenge 27 de juliol, a ¼ d’1: Ernest Costa, fotògraf de Fontcoberta. . 2009, diumenge 26 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: mossèn Josep Riera, rector de Fontcoberta del 1975 al 1989. Tot seguit espectacle de cants improvisats. . 2010, diumenge 25 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: esbart “Fontcoberta”. Tot seguit actuació de l’esbart “Fontcoberta”. . 2011, diumenge 31 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: Isabel Repullo, patinadora fontcobertina d’elit. Tot seguit contes per a adults. . 2012, diumenge 29 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: José Maria Muriá, escriptor, docent i historiador mexicà, fill d’exiliats catalans. . 2013, diumenge 28 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: Rafel Dehesa, delegat del Pla de l’Estany de l’Associació de Donants de Sang de Girona. Tot seguit espectacle de màgia. . 2014, diumenge 27 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: M. Àngels Juanmiquel, escriptora i professora que viu a Melianta. Tot seguit concert de gospel. . 2015, diumenge 26 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: Joan Fajula, jutge de Pau de Fontcoberta del 1997 al 2007. Tot seguit concerts d’havaneres i cançó catalana. . 2016, diumenge 31 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: Jordi Xena, economista i professor d’universitats amb residència a Fontcoberta. Tot seguit inauguració del concurs de fotografia “Racons de Fontcoberta” i concert de gospel. . 2017, diumenge 30 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda: Adrià Mitjavila, remer fontcobertí d’elit. Tot seguit inauguració de l’exposició de fotografia “Petits racons de Fontcoberta” i actuació musical.

Concurs de fotografia

E

l concurs de fotografia 2017 de la Festa Major de Fontcoberta “Petits detalls de Fontcoberta” va comptar amb 15 participants. Les fotografies premiades van ser les següents:

. Premi categoria local, dotat amb 150 €: Laia Esparch Malagón amb la fotografia Portal de forja de Fontcoberta. . Premi categoria absoluta, dotat amb 250 €: Josep Mª Rodríguez Garcia amb la fotografia Detall portada església de Vilavenut.

12

EL BUTLLETÍ 42

La Laia Esparch rep el premi de mans d’Adrià Mitjavila.


ENTITATS I FESTES

Laia Esparch davant del plafó amb les fotografies guanyadores

Fotografia Portal de forja de Fontcoberta de Laia Esparch

Fotografia Detall portada església de Vilavenut de Josep M. Rodríguez

Commemoració dels 1.100 anys de la consagració de l’església de Fontcoberta

E

l passat 6 d’agost, en el marc de la Festa Major de Fontcoberta, va tenir lloc la commemoració dels 1.100 anys de la consagració de l’església de Fontcoberta amb la presència de nombroses persones que van omplir de gom a gom l’església. El bisbe de Girona Francesc Pardo va presidir l’ofici solemne concelebrat amb Jordi Font, rector de Fontcoberta; Joan Robe, vicari del bisbe i els antics rectors de la parròquia Àngel Torres i Josep M. Barcons. L’ofici va ser acompanyat per la cobla Baix Empordà. Seguidament, es va inaugurar una exposició d’elements (casulles antigues, sacres, relíquies...) i fotografies retrospectives de la parròquia. Tot seguit, a la mateixa església, Pilar Busquets, regidora de Cultura va presentar l’acte institucional de presentació del llibre La parròquia de Fontcoberta que ha escrit Jaume Colomer. Van participar-hi, amb breus parlaments, Joan Estarriola, alcalde de Fontcoberta, Miquel Noguer, alcalde de Banyoles i vicepresident primer de la Diputació de Girona i Francesc Pardo, bisbe de Girona. Van ser acompanyats de mossèn Jordi Font i d’altres autoritats de diferents ajuntaments de la comarca. A continuació l’historiador Genís Barnosell va presentar el llibre i Jaume Colomer va adreçar unes paraules al públic assistent.

Anagrama dels 1.100 anys que es va penjar a l’església un any abans de la commemoració

L’ofici solemne presidit pel bisbe de Girona Francesc Pardo

EL BUTLLETÍ 42

13


ENTITATS I FESTES

Un moment de l’ofertori

Taula d’autoritats durant la presentació del llibre La parròquia de Fontcoberta amb Genís Barnosell i Jaume Colomer

Genís Barnosell i Jaume Colomer presentant el llibre

El vermut popular a la plaça Major amb l’exposició retrospectiva de fotografies

L’actuació d’Alba Bosch i Cèlia Johé.

Pilar Busquets venent el llibre i Jaume Colomer signant-ne

Una part de l’exposició d’elements de la parròquia

14

EL BUTLLETÍ 42

L’altra part de l’exposició a la capella fonda, bàsicament casulles


ENTITATS I FESTES Finalment, va tenir lloc una actuació musical a càrrec del duet de veu i violí Alba Bosch i Cèlia Johé. Llavors l’acte es va traslladar a la plaça Major on hi havia uns plafons amb les fotografies retrospectives, es va fer un vermut popular i es va poder comprar el llibre. L’autor va signar el llibre a les persones que van desitjar-ho. S’ha de dir que l’exposició de fotografies es va traslladar, més endavant, a la capella de Melianta. Presentació de Genís Barnosell (resum) El 12 d’agost del 917 -ara fa, doncs, els 1.100 anys que celebrem avui-, que el bisbe Guiu de Girona, bisbe i baró, es va arribar a Fontcoberta a consagrar un temple parroquial, amb la qual cosa fundava, per dir-ho així, la parròquia de Fontcoberta i el seu terme, que ve a ser el mateix que l’actual. Aquests 1.100 anys d’història els reconstrueix amb encert Jaume Colomer, que amb paciència i detall ha reunit un munt de dades per a fer comprensible aquesta història. Aquesta història havia de ser explicada per algú com en Jaume Colomer, almenys per dues raons. La primera és que 1.100 anys no passen en va i molts aspectes d’aquesta història, i de qualsevol història, necessiten ser explicats amb calma perquè les circumstàncies, els noms, la manera de viure dels humans, han canviat i molt. Cal explicar amb detall, doncs, què és una consagració, que és el delme, que és la jurisdicció temporal que l’abat de Banyoles va comprar al rei Pere el 10/7/1364, ja que tant sols uns anys abans, el 1358, un terç dels habitants de la parròquia eren aloers del rei mentre que els altres dos terços ho eren de l’església. La segona raó és que fins i tot en el món dràsticament secularitzat d’avui la història d’una parròquia com Fontcoberta ha de ser explicada als parroquians i als ciutadans actuals, no només pel seu interès religiós sinó perquè la història d’una parròquia és també la història de tots els seus habitants al llarg del temps i és una història que ha modelat el nostre paisatge actual: el temple parroquial (construït a finals del segle XII i inicis del XIII i modificat després en diversos moments), la forma del poblet de Fontcoberta (construït dins de la sagrera de l’església), els antics camins (puntejats de petits nuclis i esglesioles com aquest camí de Pujals o de les Costes que anava de Besalú cap a Cornellà i d’aquí a Girona). I entre totes les històries que explica Jaume Colomer en cal destacar dues. L’una és el patronatge de sant Feliu, un sant antic, màrtir gironí, enormement popular a les comarques gironines, amb una irradiació molt important fora de les nostres contrades -Girona va esdevenir un important centre martirial-, fins que a la pròpia Girona va ser eclipsat per sant Narcís, un sant infinitament més llegendari que no pas sant Feliu, el qual, tanmateix, conserva el culte no només a Sant Feliu de Girona, a Sant Feliu de Guíxols o Sant Feliu de Buixalleu, sinó també a Celrà, a Llagostera, a Parlavà i altres pobles i capelles, entre elles Fontcoberta, raó que crec que és per sentir-se’n orgullós. Una altra, la intensa vida associativa que es desenvolupava al voltant d’una parròquia i que Jaume Colomer detalla amb encert

L’exposició retrospectiva de fotos a la capella de Melianta

en les nombroses confraries, sobretot d’època moderna, com ara la Confraria del Patrocini, documentada per primera vegada el 1612 i devota de la Verge del mateix nom, que hauria protegit els veïns de la Farrès d’una pesta. En definitiva, crec que gairebé qualsevol detall que vulgueu saber de la parròquia, dels seus temples, de les seves tradicions i llegendes, de la seva història en definitiva, la trobareu, molt probablement en aquest llibre que, n’estic segur, no serà l’últim sobre el nostre municipi. Em queda només agrair a l’autor la seva feina, a les institucions la col·laboració en l’edició, i animar-vos a llegir-lo. Paraules de Jaume Colomer Aquest llibre que presentem ha estat possible gràcies a l’Ajuntament de Fontcoberta que ha cregut en la seva edició i a l’ajut de la Diputació de Girona, de la parròquia de Sant Feliu i de la Generalitat. A tots, moltes gràcies. Per fer-lo m’ha ajudat molta gent: historiadors, arxivers, arquitectes, filòlogues i gent especialitzada en història de l’art i en llengües clàssiques. També els rectors, sobretot mossèn Agustí Piferrer, que va deixar uns escrits molt valuosos, mossèn Josep Riera i mossèn Jordi Font. He comptat amb molts informants que han viscut de primera mà la vida parroquial, molts d’ells des que eren infants. Em refereixo a campaners, escolans, gojaires, integrants del cor parroquial, confrares, pessebristes, dinamitzadors del casal, paletes, arquitectes, fusters, dones de neteja, escoltes i molts fidels, alguns dels quals han intervingut en les obres de millora i adequació del temple. Vull destacar Narcís Mayolas, el Correu, de gairebé 105 anys, un pou de saviesa que coneix els entrellats d’aquesta església i la seva vida parroquial. He d’esmentar, a més, les moltes famílies i les institucions que han proporcionat fotografies. A tots, moltes gràcies. Era un repte escriure un llibre sobre els 1.100 anys de la parròquia de Fontcoberta. És una sort haver pogut treballar en pergamins parroquials de dates molt reculades, el més

EL BUTLLETÍ 42

15


ENTITATS I FESTES antic del 28 d’agost de 1255. Vull remarcar que quan Guiu, el bisbe de Girona, va consagrar l’església de Sant Feliu i Sant Pere de Fontcoberta el 12 d’agost del 917, la seu de la catedral era a Sant Feliu de Girona i no existia, encara, l’actual catedral de Girona. He tardat quasi dos anys a escriure el llibre La parròquia de Fontcoberta, una de les primeres tasques des que estic jubilat. El projecte m’ha il·lusionat molt i m’ha ocupat durant gairebé tot aquest temps. Però la recerca, sense l’objectiu definit d’escriure un llibre, va començar molt abans, en concret des de l’any 1979 quan vaig venir a viure al municipi. També m’hi ha ajudat el fet de ser mestre durant trenta-dos anys a l’escola de Fontcoberta i la meva especialitat de magisteri en història i geografia. Ha estat, doncs, un treball de quasi quaranta anys d’anar guardant dades per petites que fossin. Vull esmentar la importància de la informació que he pogut extreure de l’Arxiu Diocesà de Girona que guarda i té cura dels documents de l’arxiu parroquial que tenen més de cent anys, salvats a l’inici de la Guerra Civil de 1936: pergamins, consuetes, llibres sagramentals i de les administracions parroquials, en especial una còpia del 1637 de l’acta de consagració del primer temple del segle X. Sr. bisbe, us he de felicitar per la feina d’aquest arxiu. La nostra societat ha estat influïda per molts aspectes religiosos que cal conèixer per poder-la entendre millor. Les pàgines d’aquest llibre en recullen alguns que han quedat oblidats o que potser desconeixem, sempre amb un objectiu divulgatiu. Pel que fa al conjunt del llibre, s’ha procurat fer una exposició que no sigui excessivament tècnica, sense defugir del rigor, i utilitzar un llenguatge planer i entenedor. Quan s’arriba a Fontcoberta és un goig contemplar l’església de Sant Feliu. Aquesta catedral de pagès, com va dir el bisbe Cartañà en la visita pastoral de 1959, és feta de pedres nobles i l’hem de conèixer, respectar, estimar i procurar entendre, siguem creients o no. Però no solament en l’aspecte monumental sinó, també, pel paper que ha tingut en la vida social i en les persones que han acollit durant centúries. En les caminades pel municipi, el campanar és una fita en el paisatge i el toc de les campanes ens fa sentir poble de manera semblant als nostres avantpassats. Hem de saber interpretar el seu llegat per transmetre’l als qui vindran. Espero que aquest llibre hi pugui contribuir. Moltes gràcies per haver volgut compartir aquest moment. Llibre la parròquia de Fontcoberta El llibre La parròquia de Fontcoberta l’ha escrit Jaume Colomer amb motiu dels 1.100 anys de la consagració del primer temple de Sant Feliu i Sant Pere de Fontcoberta que es va fer, amb tota probabilitat, el 12 d’agost del 917. L’ha editat l’Ajuntament de Fontcoberta en col·laboració de la

16

EL BUTLLETÍ 42

Diputació de Girona, la parròquia de Fontcoberta i la Generalitat de Catalunya. El llibre enceta una col·lecció local intitulada Els Quatre Vents. Aquest recorregut per la història de la parròquia de Fontcoberta és un recull exhaustiu dels aspectes que han anat configurant la seva vida social i religiosa, des de la consagració del primer temple de Sant Feliu i Sant Pere, al segle X, fins als nostres dies. Descriu minuciosament el temple, origen del poble i element que l’identifica al primer cop d’ull. Repassa també, de manera detallada, el patrimoni; la relació estreta de la parròquia amb la vida quotidiana; les crisis i les èpoques de puixança econòmica; els costums i els actes religiosos (alguns encara vius en la memòria dels avis); els rectors i la seva empremta; les organitzacions parroquials al llarg dels segles, i l’inici d’activitats esportives i de lleure ben vives actualment. És, en definitiva, una recopilació de la vida d’una població en creixement nascuda fa 1.100 anys, en què moltes parròquies del nostre territori hi poden trobar elements en comú. Per adquirir-lo us podreu adreçar a l’Ajuntament, a la parròquia de Fontcoberta, a la biblioteca municipal, a la Brasa, a can Salvi de Vilavenut o a la llibreria Altell de Banyoles.


ENTITATS I FESTES

Diada de l’11 de Setembre

C

om cada any, i ben aviat, es va fer un partit de futbito i de bàsquet dels veterans i veteranes de Fontcoberta al pavelló de Fontcoberta seguit d’un esmorzar popular. Després, es va realitzar un mosaic en forma de SÍ gegant a la gespa del camp de futbol. Tot seguit hi va haver una actuació de l’Esbart Fontcoberta. Aquests actes es van acabar amb una cantada dels Segadors. A la tarda, l’ANC va organitzar dos autocars per assistir a la manifestació de la Diada a Barcelona.

Birravenut 2017

Fotografia de Toni Batlles

Fotografia de Toni Batlles

E

l diumenge 17 de setembre Vilavenut es va aixecar amb un aire festiu i és que el Birravenut tornava per tercer any consecutiu. A les 11h, com cada any, el poble anava a buscar en Carretilla, que amb el seu pregó inaugurava i augurava una gran diada. Aquest any totes les persones que ens van visitar van poder gaudir de catorze tipus de cervesa artesana, quatre d’elles internacionals i la resta catalanes, inclòs una per a celíacs, les quals es podien acompanyar d’una gran diversitat de tapes i entrepans. Però, a més, durant tot el dia Vilavenut va ser una festa plena d’actuacions musicals, castellers, espectacles de màgia i de trapezi, trobada de swing i inflables per als més petits. Per altra banda, les parades artesanes van acabar d’engalanar el nostre petit poble. La Comissió de Joves del poble de Vilavenut vol aprofitar aquestes línies per donar les gràcies en primer lloc a la Comissió del poble per haver-nos ajudat i fet possible un any més el nostre Birravenut, així com totes aquelles persones que han col·laborat i entitats, entre elles l’Ajuntament de Fontcoberta i la Diputació de Girona. I finalment donar les gràcies a tots aquells que vau passejar i gaudir de Vilavenut i del seu Birravenut 2017. Comissió de Joves del poble de Vilavenut Fotografia de Toni Batlles

EL BUTLLETÍ 42

17


ENTITATS I FESTES

La vall d'Ordesa

S

i ens fessin triar una vall pirinenca que aglutinés cims superiors als 3.000 metres a la seva capçalera, prats i boscos impressionants amb quantiosos saltants d'aigua als seus vessants i pobles pintorescs a la part més baixa, segurament en tindríem vàries per escollir. Però a la vall d'Ordesa li hem d'afegir uns trets especials que la destaquen entre les altres com ara l'existència de l'atractiva Cua de Cavall que tanca la vall-, la seva disposició semicircular -de parets verticals- o el fet que és el pas natural per als nombrosos muntanyencs delerosos d'assolir els seus cims. Cal aclarir abans de res que la vall d'Ordesa forma part del Parc Nacional d'Ordesa i el Mont Perdut (comarca del Sobrarbe), juntament amb les valls d'Añisclo, Pineta i Escuaín. Aquest parc fou creat l'any 1918 i més tard fou ampliat, assolint les dimensions actuals, l'any 1982. Si ens volem acostar a la vall que ens pertoca, hem de saber que el punt de partida és el poble de Torla, on hi ha el centre d'informació del parc i des d'on es poden agafar -quan és temporada alta- uns autobusos que ens acosten a l'anomenada "Pradera de Ordesa", punt d'inici de les caminades. Tanmateix, és bo saber que si hi anem en època no turística hi podrem accedir amb el nostre propi vehicle. Si el nostre objectiu és arribar a la Cua de Cavall i tornar -per a la majoria de visitants ho és- ens espera un trajecte d'uns 20 km (unes 6 hores de camí) i un desnivell d'uns 500 metres, però que no suposa massa esforç per a qui està avesat a caminar. El primer tram és cobert de boscos espessos de pi silvestre, d'avet, de faig i de molts altres arbres de ribera, que amaguen salts espectaculars, però després, quan s'arriba a les grades de Soaso -petits salts del riu Arazas- s'assoleixen els prats i ja es gaudeix de les parets verticals de la vall que gira i gira fins a portar-nos a la cascada de la Cua de Cavall. Qui vulgui un camí una mica diferent per arribar-hi -i no fer el mateix camí d'anada i tornada- té l'opció d'agafar la "Senda de los Cazadores", un

camí més elevat que se situa ràpidament per sobre del bosc, permetent veure la vall des d'una perspectiva més àmplia. Caldrà més esforç inicial, però haurà valgut la pena. Hi ha finalment una altra opció de veure la vall: és a vista d'ocell, i no cal volar per assolir-la. Si escollim aquesta opció, ens hem de dirigir al poble de Nerín (prop de la vall d'Añisclo) i agafar un autobús 4x4 que ens deixarà a poca estona dels diferents miradors que coronen la vall. De fet, tot el camí serpenteja sobre la vall i es dirigeix al refugi de Góriz - situat a 2.200 m- excel·lent mirador de la vall i base per a assolir el cim culminant del Mont Perdut (3.355 m) i altres cims que conformen el massís: el Cilindre de Marboré (3.328 m) i el pic d'Añisclo (3.263 m). Els aragonesos anomenen a aquest massís "Las tres Sorores" (hermanas), però el seu nom més antic és Treserols, aplicat també al cim culminant del Mont Perdut. Una altra sorpresa que es troba damunt de la vall d'Ordesa -aquesta de caire mitològic- és l'existència de la Bretxa de Rotllan (o Roldán, o Roland). Diu la llegenda que l'any 777 en Carlemany va arribar a Saragossa -que era musulmana- amb la voluntat de conquerir-la, però que va haver de recular davant dels vascons, que van segellar la seva victòria a la famosa Batalla de Roncesvalles. Carlemany va aconseguir fugir amb vida, però entre els caiguts hi va deixar el seu nebot, Rotllan, que en un últim alè de grandesa va obrir èpicament la muntanya per la meitat amb la seva espasa i així va poder contemplar el seu país abans de morir. Els caminaires del Triops ens hi hem acostat i ho podem certificar: la muntanya té un tall vertical per on pots anar d'un vessant a l'altre. També hem vist la vall d'Ordesa a vista d'ocell i també hem assolit el cim del Mont Perdut. Però això últim només ha estat a l'abast dels més atrevits... El Triops Marxaire

Festa dels exalumnes de l’escola de Vilavenut 23 de setembre del 2017 (54 anys després de la inauguració de l’escola)

L

a idea de fer una trobada d’exalumnes de l’escola de Vilavenut va sortir en el dinar de germanor que es celebra en motiu de la festivitat de Corpus. La iniciativa va agafar ritme ràpidament i es va convocar la primera reunió. Es va parlar de com i de quina manera s’havia de realitzar la festa i de com

18

EL BUTLLETÍ 42

localitzar els exalumnes. Cada dues setmanes la petita comissió ens reuníem i ens anàvem engrescant i sortien diferents idees. El problema més gran era contactar amb la gent que havia vingut a l’escola de Vilavenut. Però això que ens pensàvem que seria


FETS I GENT molt complicat va resultar bastant fàcil, ja que a la que ho varen saber algunes persones, uns ho varen dir a amics, a coneguts i va ser un degoteig d’exalumnes que ens trucaven per assistir-hi i ens enviaven fotos individuals, de grup... I així vàrem anar retrobant la majoria de gent, no solament els que havien vingut a l’escola vella sinó alguns que havien anat a l’antiga escola on es troba actualment el celler de can Salvi. Fet el recompte, van assistir-hi 135 persones entre exalumnes, parelles i alguns col·laboradors. Per tal de fer una interessant exposició, a part de les fotografies, també es va portar diferent material com llibres, llibretes, quaderns, pupitres, etc. Jaume Colomer ens va deixar mapes i llibres que eren de l’escola de Vilavenut i que actualment estan a l’escola de Fontcoberta, així com diversa documentació. La vigília de la festa es varen preparar les taules pel dinar a dintre l’escola i una part de l’exposició. El mateix dia de bon matí es va acabar de posar tot en ordre, l’exposició, els ornaments de les taules, les cadires a l’exterior pels parlaments, la preparació del còctel de benvinguda i demés. Podem dir que l’escola feia un pam de goig!!!

Els assistents a la trobada

Maria Grau explicant la història de l’Escola de Vilavenut en una aula improvisada presidida per M. Carme Portella, amb la tarima i mapes antics de la mateixa escola

Va ser un dia molt emotiu per moltes raons, pel retrobament de persones que en molts casos feia anys que no es veien o no coincidien, per reviure molts records i anècdotes, per recordar els que varen ser els nostres primers amics, per rememorar una part de la història de la vida de cadascú en aquella petita escola. I va ser fantàstic i molt emocionant que l’última “senyoreta” la Sra. Carme Portella pogués assistir-hi amb la seva família i anés recordant i reconeixent els seus exalumnes. Després de donar la benvinguda a tots els assistents, la Sra. Carme Portella i en Jaume Fàbrega (la seva mare havia estat mestra de Vilavenut) varen fer uns parlaments. Seguidament una exalumna que fa teatre i una amiga varen fer una petita i còmica representació d’una escola. Llavors es va passar a fer un bon dinar de germanor. Mentre s’anava dinant, el projector anava mostrant totes les fotos rebudes dels exalumnes. Acabat el dinar, de manera molt distesa i alegre, es varen fer dues representacions pels que havíem sigut alumnes quan es va inaugurar l’escola el 23 de setembre de 1963. Es va obsequiar a la Sra. Carme Portella amb un ram de flors i un quadre de Vilavenut que la va emocionar molt i després d’unes paraules d’ella, de la regidora de Vilavenut i del Sr. Alcalde es va obsequiar a tothom amb un record de la trobada, consistent en un bolígraf acompanyat d’un tríptic on hi havia una relació de les mestres de l’escola de Vilavenut i una petita història amb unes fotografies de l’escola recent construïda. Una vegada acabada la festa, en veure els resultats, ens envoltava una joia i una satisfacció d’haver-ho viscut i, sobretot, d’haver contemplat l’alegria i les emocions que es varen viure en la trobada d’exalumnes de l’escola de Vilavenut!!!.

Un moment del dinar a la mateixa escola

El nens grans, uniformats per a l’ocasió cantant “Mambrú se fue a la guerra”

Les nenes grans representant i cantant “La Caputxeta Vermella”

EL BUTLLETÍ 42

19


FETS I GENT Trobada d’alumnes i homenatge a les mestres Escrit de M. Carme Portella, l’última mestra de l’escola de Vilavenut (del curs 1960-61 al 1971-72), llegit davant dels exalumnes el 23 de setembre del 2017 Benvolguts tots, autoritats, familiars i amics. Un record i tot el respecte per les mestres anteriors a la meva estada a Vilavenut. A vosaltres alumnes, us dono la benvinguda. Si em permeteu, mai sereu ex-alumnes. Ho dic amb tot el cor. Han passat molts cursos i han passat molt de pressa. En total 45 anys. Hem deixat amics i ara n’hi ha de nous, amb parelles o sense. Som aquí per mitjà de la vostra invitació. Cal destacar la petita comissió que ha fet possible aquesta trobada. Heu aconseguit el que jo pensava: trobar-nos. Que intel·ligents! Quina complicitat! Un fort aplaudiment per tots. Dono les gràcies a totes les famílies del poble que amb la seva acollida van fer possible que jo em sentís com a casa. Em sento orgullosa. Professionalment faré una petita historia. Oposicions amb 21 anys. Primer destí a Serinyà, propietat provisional, poble prehistòric. Segon destí Taüll, Vall de Boí. Tot l’hivern nevat. No hi havia ni carreteres ni pistes. Tercer destí Vilavenut, un poble bonic, tranquil i molt solidari. Entorn meravellós, que gaudeix de festes i tradicions. Recordo perfectament el primer dia d’escola. Un record inesborrable, amb molta il·lusió. Escola nova. Aula gran plena de llum. A l’interior els patufets, molt separadets (avantatge, així no podien fer xerradetes), amb moltes ganes d’aprendre. El nostre càlcul mental, la secció, els trucs (memoritzar), la famosa prova del 9, els problemes, la gramàtica (alerta amb l’ortografia), labors, cançons, taules de multiplicar, poemes, etc. Ahhh, també teníem una tele. I el pati, llarg i ample. Però les pilotes per tots cantons a fora del pati. Quins futbolistes! Fèiem la competència al Barça. Les nenes saltaven a corda cantant cançons (per això plovia tant aquells temps). De festes també en fèiem. Estava amb vosaltres des de les 9h fins a les 5h de la tarda. La benedicció de l’escola amb l’assistència d’autoritats: mossèn Josep Costa; el Regidor de Vilavenut, Sr. Narcís; l’Alcalde de Font-

Regal d’un quadre a la mestra M. Carme Portella

coberta, Sr. Ramon Serramontmany i l’Inspector d’Ensenyament, Sr. Lluís Maria Mestres. Les nenes van interpretar “La Caputxeta Vermella”, els nens “Mambrú se fue a la Guerra” i d’altres cançons. D’aquí han sortit aquestes venes artístiques. Es va inaugurar el menjador escolar. Una gran millora. Amb la nostra cuinera, la Plàcida. Qui no recorda aquelles pilotilles amb suquet, les llenties, el peix, els flams…Guai! Les necessitats es feien evidents. Gràcies a l’Inspector d’Ensenyament l’any 1963 es va posar en funcionament el transport escolar que va suplir la falta d’assistència a l’escola. Allò era una institució per als pobles de l’entorn: Vilavenut i rodalies, Vilademí, Vilamarí, Ollers i Palol de Farga. El que més feliç em feia era dedicar-me a la meva feina, amb constància, paciència i bon fer. Instruint i educant pel dia de demà. Fins que un dia en Josep Maria i jo ens vàrem casar i a La Jonquera ens vam traslladar. No m’allargo més. Recordeu les estones felices, alegres i plenes de vida passades al meu costat. Que tingueu molta sort i salut. Guardeu sempre un bon record d’una mestra que us estima amb tot l’ample sentit de la paraula. Fins un altre dia. Per molts anys i moltes felicitats!

75 anys de l’arribada de l’electricitat a Fontcoberta

L

’electrificació del municipi va arribar molt tard a Fontcoberta respecte a molts municipis. Tot just l’octubre de 1942 va arribar al poble de Fontcoberta. Durant aquell mes es va il·luminar una part de l’església de Sant Feliu que es va completar l’any següent. No va ser fins a principi de 1944 quan es va acabar la instal·lació elèctrica als veïnats d’en Fares, la Farrès i Figueroles. A Vilavenut no va arribar fins a finals de 1944. En un principi, era de poca qualitat i els talls de corrent sovintejaven, sobretot amb les tempestes. L’electrificació de les masies va ser molt lenta. El 1958 n’hi havia trenta-sis al municipi sense connexió i fins a principi de la dècada dels seixanta del segle passat no va arribar a totes les que estaven habitades. Instal·lar una línia elèctrica a les masies va ser costós i va anar a càrrec dels mateixos propietaris en gran part.

20

EL BUTLLETÍ 42

Làmpada de la capella fonda de Sant Feliu de Fontcoberta instal·lada per la festa del Patrocini de 1943


FETS I GENT L’electricitat procedia d’una derivació de la línia de 10.000 volts, construïda el 1911, que anava de la central de Martís, al Fluvià, fins a Banyoles pel pla de Martís. Passava pel mig de la platja d’Espolla. Anys més tard se’n va fer una de nova, desplaçada a llevant i a l’altra costat de la carretera de Martís, que passa per Melianta i va substituir l’antiga. Tot i que aquesta línia s’estenia per una part del terme municipal de Fontcoberta, es van tardar trenta-uns anys abans no es va connectar per arribar al poble i als veïnats. Foto de la platja d’Espolla amb la línia elèctrica antiga que anava de la central de Martís a Banyoles i que no fa gaire anys encara hi havia algun pal de pòrtland malmès. Observis la roureda d’Espolla molt esclarissada i una tartana (1911-1927). (Fotografia de Jesús Girbal i Balandra. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló)

Roca Foradada, un jaciment neandertal inesgotable a Melianta

D

el 31 de juliol al 12 d’agost del present 2017 es va dur a terme la quarta campanya d’intervenció arqueològica al jaciment a l’aire lliure de Roca Foradada que es troba dins el paratge natural protegit de la platja d’Espolla, al veïnat de Melianta. Avui dia aquesta estació paleolítica s’ha convertit en un referent d’estudi dels jaciments a cel obert del Pla de l’Estany. Però per entendre el seu abast cal projectar la mirada als inicis del estudis prehistòrics en aquesta comarca, al darrer quart del segle XIX. Aquells es centraven únicament, per la manca d’exploració del territori, tot sigui dit, en jaciments localitzats en coves i abrics, fet que va donar pas a una concepció basada en que les comunitats paleolítiques del Pla de l’Estany s’establien exclusivament al sopluig d’aquelles cavitats naturals. Certament, aquesta idea va persistir durant gran part del segle XX fins que als anys 80, i en anys posteriors, un grup de joves investigadors, membres de la coneguda Associació Arqueològica de Girona, van realitzar una sèrie de sortides de camp per les comarques properes a la ciutat de Girona, com ara el Pla de l’Estany. El resultat va ser la localització de prop d’una vintena de jaciments en superfície, cosa que desmanegava el vell paradigma que mantenia que l’home del paleolític, al seu pas per aquesta comarca, era essencialment cavernícola. D’entre tots els jaciments localitzats, aquell que oferia una considerable col·lecció d’artefactes de pedra tallada, més de 1.500 efectius, i amb un excel·lent índex de conservació, era Roca Foradada. Davant d’aquesta premissa, hagués estat inexcusable no realitzar treballs arqueològics en aquest jaciment, que van arribar tard però amb molta empenta i amb uns resultats sorprenents. D’aquesta manera, les primeres campanyes d’excavació a Roca Foradada, març i agost de 2014, i agost de 2016, les podríem considerar com una primera aproximació basada en explorar els voltants del camp de conreu on es va localitzar, el 1982, la concentració d’eines de pedra. En aquests treballs s’ha posat de manifest que aquest assentament és exclusivament de neandertals, coincidint amb la primera valoració dels seus descobridors i que no era un lloc de pas, ja que s’han trobat restes de pedres tallades que indiquen que en aquell indret aquells humans manufacturaven les eines necessàries per a la seva subsistència. Es van recuperar més de 600 efectius de pedra tallada en el total de les tres campanyes.

Els arqueòlegs excavant a una zona nova de Roca Foradada

Dos discoïdals d’uns 40.000-80.000 anys trobats a la campanya del 2017 a Roca Foradada, el de l’esquerra és de corniana i el de la dreta de quars

Els arqueòlegs directors de les excavacions de Roca Foradada, Albert Aulines i Alfons Díaz, explicant les troballes de la campanya 2017 el divendres 11 d’agost

EL BUTLLETÍ 42

21


FETS I GENT L’estratègia de l’excavació d’enguany ens ha portat a fer un pas més gran en el coneixement d’aquest jaciment. S’han realitzat dos nous sondeigs, d’uns 20 m2 en total, dins de la zona boscosa per veure si acotàvem les seves dimensions fins al moment desconegudes. I la sorpresa ha estat que s’han recuperat més de 300 efectius de pedra tallada, a uns 20 cm del nivell de circulació actual, i un efectiu que representa clarament la importació de matèries primeres directament dels centre d’aprovisionament, és a dir, de les terrasses fluvials de rius propers com el Ter, el Fluvià o el Ser. Per tant, i esgotant el poc espai del que es disposa en aquest escrit informatiu, avui dia desconeixem les dimensions de Roca Foradada i, tal com diu el seu títol, aquest jaciment ha passat de ser considerat un jaciment de rebuig acadèmic i de poc valor científic, a convertirse en una font inesgotable per conèixer les relacions paleo-eco-so-

cials de les comunitats neandertals que es van assentar a la comarca del Pla de l’Estany mitjançant campaments estacionals organitzats en cabanes. Alhora, ens ajudarà a entendre la dinàmica cultural d’aquelles comunitats en una perspectiva més àmplia, realitzant comparacions amb grups homogenis assentats en coves del Pla de l’Estany o en jaciments a l’aire lliure d’altres comarques, com ara La Selva. Tot aquest coneixement, però, no seria possible sense l’ajuda que fa l’Ajuntament de Fontcoberta perquè es pugui treballar a Roca Foradada. Som conscients del gran esforç que es fa, pels temps que ens toquen viure, i per això ho agraïm de tot cor. Alfons Díaz i Albert Aulines, arqueòlegs

Premi a Ernest Costa i Savoia

E

l passat 22 d’abril, Ernest Costa i Savoia va rebre, en el marc del simpòsium de natura i fotografia de Vila-real (ciutat valenciana de la Plana Baixa), el premi AMIGO FÉLIX (honora a Félix Rodríguez de la Fuente) que concedeix l’Estudi Divulgació i Conservació de la Natura (EDC) de la Fundación Omacha. Aquest premi reconeix la tasca d’estudi, divulgació i conservació de la naturalesa desenvolupada durant tota una vida, com a treball o afició. L’Ernest és un excursionista que ha recorregut de punta a punta el seu estimat país, amb la llibreta i la càmera, essent un “notari visual” de la cultura. Ha publicat nombrosos llibres, milers de fotografies i escrits en revistes i diaris, ha participat en 30 audiovisuals i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Fruit de la seva llarga trajectòria són les quasi 500.000 fotografies, moltes irrepetibles, que quedaran per a la posteritat. Enhorabona Ernest!

Andrés Santos lliura el premi a Ernest Costa

Guardó a Josep Vilà i Morató

E

l diumenge 3 de setembre es va dur a terme a Girona la gala de lliurament dels premis "Girona és Esport" 2017. El Centre Cultural La Mercè de Girona va ser el lloc escollit com a escenari de la gala de lliurament dels premis. Aquest premi es dóna per cinquè any consecutiu i es premien els millors esportistes, equips, clubs i directius de les comarques de Girona. En l'àmbit comarcal, l'esportista guardonat va ser Josep Vilà i Morató en reconeixement a la seva trajectòria com a esportista i promotor de l'esport a la comarca del Pla de l'Estany. Els seus fills Miquel i Sònia van recollir el premi en la seva representació. Enhorabona! Josep Vilà amb el guardó

Demografia de juliol a setembre de 2017 Nota: La demografia correspon als registres de l'Ajuntament

NAIXEMENTS 05/07/2017: Júlia Clapera Pagès 12/07/2017: Nil Teixidor Ramírez 30/07/2017: Júlia Masdevall Calviño 30/08/2017: Jordi Arias Soria 13/09/2017: Liam Vilches Aragón

22

EL BUTLLETÍ 42

CASAMENTS 28/07/2017: Sergi Campoy Roura amb Núria Roura Pol 04/08/2017: Santi Casamitjana Vidal amb Margarita Subirás Guillamet 08/09/2017: Pau Estany Algans amb Rosa Maria Márquez Hernández 08/09/2017: Manuel Moreno Sánchez amb Laura Bonaventura Brugués

DEFUNCIONS No n’hi ha hagut cap.


CONEGUEM EL MUNICIPI

POBLE I TRADICIÓ 36.- La mort (V) Un acompanyava l’enterramorts i el fuster a la cambra VETLLAR EL MORT mortuòria per encaixar el difunt. Un cop posat el caQuan moria una persona era costum no deidàver dins la caixa, l’enterramorts se n’anava i el fuster xar-la sola, perquè hi havia la creença molt esesperava que arribés el capellà. L’altre anava saludant tesa que, durant la nit, algun ocell de mal familiars, amics i veïns del finat, alhora que els indicava averany li aniria a buidar els ulls. Si el difunt forel lloc on havien de situar-se d’acord amb el protocol mava part d’alguna confraria o era d’una família de parentiu, amistat o veïnatge. Quan arribava el caimportant, el traslladaven a l’església, on respellà era saludat per un dels menadors de dol. L’atava exposat fins al moment de les honres fúcompanyaven a la cambra on resava un petit respons, nebres. Durant aquest temps l’anaven a veure juntament amb els familiars i el cap de protocol, i hi esparents i amics. Durant la nit, i per torns rotatopargia aigua beneita. Tot seguit, el fuster cloïa la caixa, ris, li feien vetlla els confrares i els veïns o amics el capellà cantava l’absolta i els menadors de dol dopersonals. La família anava a dormir i a desnaven l’ordre de sortida de la comitiva mortuòria. cansar. Si el finat era a casa, dues persones feien la vetlla, generalment un home i una dona. EL TRANSPORT DEL BAGUL Sobre la taula hi havia el porró de vi, un pa, una El bagul el portaven els veïns per ordre de veïnatge llonganissa i fruits secs per tal que les dues permés proper. Era transportat en baiard (o llit mortuori), sones poguessin menjar i beure. Havien d’estar dos per la dreta i dos per l’esquerra. Aquest seguici despertes i sempre amatents a les necessitats sempre havia de passar per camins dels morts: pel o als contratemps de la família que passava el Baiard de Fontcoberta guardat al de la Farrès, pel de Figueroles o pel del veïnat d’en mal tràngol. Durant la nit calia, de tant en tant, campanar de Sant Feliu Deri. El campaner feia tres tocs de tant en tant des que anar a veure el mort. Era costum deixar la finesveia la comitiva fins que arribava a l’església. Abans de 1936, es deitra de l’estança del difunt una mica oberta, i calia estar atents que alxaven el difunts a l’entrada de l’església per precaució davant les guna au de les considerades properes als poders malignes -corb o pestes o malalties infeccioses. Ara és transportat en cotxe fúnebre, mussol- no entrés a buidar-li els ulls. Era creença popular que si un un vehicle que es va començar a utilitzar a partir de 1958. ocellot d’aquests entrava a l’habitació del difunt i li menjava els ulls era senyal que aquella persona en algun moment de la seva vida Obria la comitiva fúnebre l’escolà amb la creu i el salpasser, el capellà havia tingut tractes amb esperits malignes. També calia vigilar les i, a continuació, la caixa mortuòria. Després els familiars, els parents rates. Si una rata encetava el cadàver era senyal de mal auguri tant i els veïns i amics. A continuació dels homes hi anaven les dones. per a l’esperit del difunt com per a la família més propera al finat. Les Quan la finada era una dona, la comitiva era encapçalada per les persones que vetllaven el difunt havien de ser de la màxima condones i els homes anaven a continuació, és a dir, invertien els terfiança de la família i coneixedores de la persona que acabava de mes. Les vídues no assistien mai a l’enterrament del marit, perquè morir, alhora que havien de tenir prou força mental per afrontar un era cosa mal vista, tant per la família com per als veïns. Antany era possible encontre amb les aus que hem comentat abans, amb tota costum que els homes duguessin la barretina girada, amb el color la simbologia i càrrega emotiva que la topada podia representar. negre del folre a fora. També hi havien anat ploraneres, llogades per a tal funció. Quan la caixa que portava el difunt sortia de casa, a la ANAR A BUSCAR EL MORT vídua ja no li era permès ni tan sols mirar per la finestra com s’emA l’endemà de la nit de vetlla, es feia l’enterrament i els funeral. Solia portaven el marit a la seva última llar. Les famílies, durant la cerimònia ser vint-i-quatre hores després de l’òbit. A l’hora acordada per a la d’enterrament i funeral, mai deixaven la casa sola. No era gens recerimònia, el capellà amb altres preveres, acompanyat dels escolans comanable tancar la porta. Una persona de confiança, generalment amb la creu processional, el salpasser i la galleda de l’aigua beneita un veí, tenia cura de la vídua, li donava condol, i no la deixava sortir es dirigien a la casa del difunt, cosa que el campaner anunciava amb de casa fins que la resta de la família no tornava de l’església. un toc de campana. Una estona abans, l’enterramorts i el fuster ja eren al domicili del finat, juntament amb els menadors de dol, que Jaume Colomer actuaven de caps de cerimònia. NORMES PER A LA PUBLICACIÓ DE CARTES I ARTICLES

EL BUTLLETÍ

EL BUTLLETÍ agraeix les cartes i articles dels seus lectors i escull amb preferència per a la seva publicació les cartes breus fins a 20 línies mecanografiades i els articles d’unes 45 amb lletra Times New Roman 12. Tots els escrits hauran d’anar signats amb el nom i cognoms, encara que si es desitja es publicaran amb pseudònim. L’únic responsable del seu contingut és l’autor. Les cartes i els articles s’hauran de lliurar abans de tancar EL BUTLLETÍ preferiblement a l’adreça de correu electrònic butlleti@fontcoberta.cat o a través d’algun altre suport. EL BUTLLETÍ es tanca el dia 10 del mes següent de cada trimestre. Queda prohibida la reproducció total o parcial de la revista sense autorització prèvia de l’Ajuntament de Fontcoberta o els autors.

Núm. 42 (segona època) – Juliol – Agost – Setembre 2017 Dipòsit legal: GI-745/1983 EDITA: Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Fontcoberta COORDINACIÓ: Jaume Colomer DISSENY i IMPRESSIÓ: Bàcula Editors SL DIFUSIÓ: 550 exemplars COL·LABORA: Diputació de Girona

EL BUTLLETÍ 42

23


L’ENTREVISTA Per Jaume Colomer

CARME PORTELLA SAMANIEGO, mestra jubilada

M. Carme Portella, al centre, a la trobada d’exalumnes de Vilavenut

Hem parlat amb la Carme, l´última mestra de l’escola de Vilavenut. Una banyolina nascuda al carrer de les Rotes de Banyoles, de 81 anys, ara arrelada a La Jonquera. T’agraïm les facilitats donades. Quan vares ser mestra de l’escola de Vilavenut? Amb quina condició? Des del 1960-61 al 1971-72, durant dotze cursos. Era mestra definitiva. Abans d’anar a l’escola de Vilavenut on havies exercit? I després? Substitucions a Pujarnol, Fontcoberta i la Cellera de Ter; propietària provisional a Serinyà; propietària definitiva a Taüll (Vall de Boí); per concurs de trasllat a Vilavenut; per dret de consort a La Jonquera fins a l’any 1996. El curs 1971-1972 es va tancar aquesta escola. Com vares percebre el seu tancament? I els nens i nenes? I els pares? El tancament de l’escola va ésser molt trist. Per als alumnes era una millora a nivell educatiu. Els pares van haver d’acceptar la Llei General d’Educació del 1970.

Veritat que l’escola tenia poc material? Poquíssim, sort dels llibres de text. Quan els alumnes sabien llegir ja trobàvem la fórmula màgica d’aprendre. En una escola amb tants nivells devia ser complicada la docència. Hi havia tres seccions: petits, mitjans i grans, i anaven fent rotació. Els alumnes eren molt responsables. Procurava ser molt propera i amb confiança i paciència ens n’anàvem sortint. Recordes alguna anècdota? Una o dues vegades a la setmana anàvem a caminar per descobrir la natura. Allà coneixies als alumnes, amb anècdotes inesborrables: el trapella, el tímid, l’observador o el graciós que ens feia riure per les butxaques. Quin record tens de l’inspector Lluís M. Mestras? Excel·lent, molt bon inspector.

En aquells anys vivies a Banyoles. Com et traslladaves per anar a l’escola? Em traslladava amb moto. Ja us podeu imaginar com anava per aquella carretera. Sense comentaris.

En aquella època es feien permanències. En què consistien? Era un reforç escolar. Preparàvem i estudiàvem els continguts necessaris per l’examen que es feia a Banyoles per obtenir el Certificat d’Estudis Primaris.

Hi havia molts alumnes a l’escola? D’on procedien? Hi havia una mitjana de 30-33 alumnes. Procedien de Vilavenut i rodalies, dels pobles d’Ollers, Vilademí i Palol de Farga.

També preparaves alumnes per al batxillerat o el comerç després de les classes? No. Feia classes particulars.

Tens algun record especial de la relació amb els pares o amb el poble? La relació amb els pares sempre va ser excel·lent. Guardo molt bon record del poble que em recolzava en tots els projectes escolars, juntament amb l’Ajuntament.

Els llibres de text havien de ser en castellà però el català era molt present, veritat? Efectivament, els llibres eren en castellà però algunes cançons i les converses eren en català.

Hi havia menjador escolar? Quan vaig arribar no hi havia menjador. Els nens anaven a dinar a can Salvi i alguns de petitons a l’escola de carmanyola. Quan es va inaugurar el menjador escolar va significar una gran millora.

Com se solucionava la docència si estaves malalta? No em parlis d’estar malalta perquè tinc una salut de ferro. Quan tenia algun problema em quedava a Vilavenut per no faltar a l’escola.

Hi havia transport escolar? No hi havia transport escolar. A l’any 1963 va començar a passar un bus (la Rubia) que sortia de Banyoles i anava carregant els alumnes pel camí. Començava per la Farrès i deixava els alumnes a l’escola de Fontcoberta, llavors arribava fins a ca l’Ayats de Vilamarí i els portava a l’escola de Vilavenut. A la tarda feia el mateix recorregut però al revés. Era una veritable institució!

24

EL BUTLLETÍ 42

Vares participar a la trobada d’exalumnes que es va fer el passat 23 de setembre a la mateixa escola de Vilavenut. Com et vares sentir? Orgullosa dels meus alumnes, emocionada i molt feliç. Una vegada més m’han demostrat la seva complicitat. Vols afegir alguna cosa? He viscut la meva joventut en aquest poble tan acollidor que et fa sentir com a casa. Molt agraïda.

Profile for ajuntamentfontcoberta

Butlletí municipal 3r trimestre 2017  

Butlletí municipal de Fontcoberta corresponent al 3r trimestre 2017

Butlletí municipal 3r trimestre 2017  

Butlletí municipal de Fontcoberta corresponent al 3r trimestre 2017

Advertisement