Page 1


L'AJUNTAMENT INFORMA

DE DIA EN DIA PORXO D’ENTRADA A L’ESCOLA PEL CARRER LÁZARO CÁRDENAS Acabat

L’itinerari a la Roureda d’Espolla

Fa temps que la direcció com l’AMIPA de l’Escola Alzina Reclamadora reclamaven aquest porxo. Un porxo que ja vàrem demanar al Departament quan es varen iniciar les obres d’ampliació de l’escola fa uns pocs anys però no s’hi va incloure per problemes pressupostaris. Recordeu, també, les dificultats que vàrem patir per tirar endavant aquesta ampliació amb canvi d’empresa de construcció inclosa. Aquest porxo era absolutament necessari perquè ha de protegir als nens i nenes en dies de pluja a l’hora del pati i quan surtin. Finalment, després de retards incomprensibles, el Departament va donar el seu vist i plau i s’ha pogut acabar. Recordem que aquesta és una obra conjunta que ha finançat l’AMIPA i l’Ajuntament hi ha aportat el projecte i la direcció d’obres.

PLA DE CAMINS I REGATGE ASFÀLTIC DE LA CARRETERA DE FIGUEROLES Iniciat El Pla de carreteres aprovat per aquest Ajuntament, inclou el regatge asfàltic de diverses carreteres: la carretera de Figueroles i la de Mas Prat, a Fontcoberta i la d’Espasens i el tram de can Palou a can Donai, a Vilavenut. Per altra part, hi ha també l’arranjament amb Tot-Ú de la de can Donai a Espasens -per la Riera- i del trosset que passa sota Sant Bartomeu que enllaça amb el terme municipal de Cornellà del Terri. El re-

2

EL BUTLLETÍ 46

gatge de la carretera de Figueroles i la de can Palou ja es varen acabar el mes de setembre. Aquestes dues són les que subvencionava la Diputació de Girona; les altres són les que subvenciona la Generalitat i s’han de licitar a partir del 8 d’octubre. Aquestes actuacions amb regatge asfàltic requereixen d’una temperatura ambient que no baixi, de manera continua, dels 14/15

La carretera de Figueroles a prop de can Saraia

ITINERARI CULTURAL DE LA PLATJA D’ESPOLLA Per fi, acabat!! Hem perdut el compte del temps que fa que batallàvem per realitzar aquesta actuació en aquest espai protegit tan emblemàtic del municipi. Si realment volíem protegir aquest espai, havíem de regular-ne el seu accés i això és el que hem fet: un camí que el voreja, amb tanques perimetrals, senyals i indicacions per tal que tothom sàpiga què va a veure i què s’hi pot fer i què no. Estem molt satisfets de com ha acabat i hem de dir, atenent a les opinions que hem rebut de molts veïns, que aquesta obra ha estat molt ben rebuda pel veïnatge. Des d’aquí volem donar les gràcies a l’Escola d’Art i de disseny d’Olot i a totes les empreses que hi han col·laborat: Prat Poliéster SL, Excavacions Serra de Camós, Excavacions Masdevall, Fusteria Viñolas, PLAFI i Mosaics Ubasart i també a la Brigada de Voluntaris i al personal municipal. Moltes gràcies a tots.

2a FASE DE LA CARRETERA DE GALLINERS A BANYOLES Ja està en marxa Tal com us venim informant, ja ha començat la 2a fase que va de les Quatre Soques fins a Banyoles. L’obra segueix exactament el mateix patró de la primera: ei-


L'AJUNTAMENT INFORMA xamplar la calçada, suavitzar els revolts i reasfaltar. Està previst que acabi aquest mes d’octubre. Aquesta obra va totalment a càrrec de la Diputació de Girona.

Estat de les obres l’11 d’octubre

Les obres el passat 15 de setembre al pla de l’Oriol

TRES OBRES PROGRAMADES EN LLISTA D’ESPERA Pendents de les diferents administracions Continuen estancades tres obres tot esperant la resposta de les diferents entitats. Una està pendent de tancar el finançament. Es tracta de la construcció d’un mur de contenció i l’arranjament del clot de Melianta. L’altra, la depuradora de Vilavenut, està pendent del vist i plau de l’ACA. La tercera, la construcció de la planta de biomassa i la xarxa de calor, resta pendent de la licitació per part de la Diputació de Girona. No cal dir que hi estem a sobre i anirem informant puntualment de la situació en cada moment.

Les obres el passat 30 de setembre vora el cementiri

2a FASE DEL CARRER DE LA CARRETERA DE FONTCOBERTA Hi estan treballant Tal com us vàrem informar en el passat número, aquest setembre hem iniciat la segona fase d’aquest obra que pretén convertir l’antiga carretera de Fontcoberta, en el seu pas per Melianta, en un carrer. L’actuació serà la mateixa de la 1a fase i acabarà a la cruïlla del carrer de Sant Feliu. Esperem que es compleixin els terminis i estigui enllestida, si el temps no ho entorpeix, cap a mitjans de novembre. Un cop acabada es canviaran totes les lluminàries de l’enllumenat públic amb tecnologia LED. Val a dir que els serveis tècnics del Consell Comarcal ja estan elaborant la tercera fase que ens ha de portar a empalmar amb la carreta de Figueres a Banyoles. Tot seguit s’hi aplicarà asfalt en tota la seva llargada però això ho haurem d’incloure en el proper pressupost.

NOVA RETOLACIÓ DE MELIANTA Actualitzada Tal com vàrem informar-vos, la desafectació de l’antiga carretera de Fontcoberta, el fet de desviar el trànsit pesant per l’avinguda de la Pedrera i la posada en funcionament de nous serveis, com la llar d’infants, el casal de la gent gran i el trasllat de la biblioteca a l’escola, a banda de la construcció de les tres rotondes necessàries per regular-lo, va posar de manifest la necessitat d’actualitzar la senyalització de tot el nucli. Possiblement, pensareu que hem trigat molt de temps a fer aquesta actualització i teniu raó. Si s’ha dilatat tant és perquè ha calgut fer un mini projecte global de tota la urbanització per ajustar-nos a la normativa vigent. Una normativa que té en compte les distàncies dels senyals a les cruïlles o als giratoris, així com el nombre d’indicadors que poden contenir. Donat que aquest canvi incloïa tota la senyalització del tram de la carretera de Figueres a Banyoles que passa pel nucli de Melianta, ha calgut que xarxa Viària de la Generalitat, que és qui en té les competències, hi donés el seu vist i plau. Doncs bé, després d’algunes rectificacions, se’ns va donar autorització per col·locar la nova senyalització a principis d’estiu, cosa que vàrem fer immediatament. No cal dir que si hi noteu algun error o alguna mancança, agrairíem que ens ho féssiu saber per fer la corresponent rectificació. EL BUTLLETÍ 46

3


L'AJUNTAMENT INFORMA

Inauguració de la Ruta de la Platja d’Espolla i Usall

F

a més de cent anys, la platja d’Espolla era un indret poc freqüentat i poc conegut. La gent no havia donat nom als triops, ni els ramats hi anaven a pasturar perquè l’herbei -gram bàsicament- no els agrada. Durant gran part del segle XX, la societat no va valorar la importància d’aquest ecosistema i més aviat el menystenia i li donava l’esquena. Fa uns cinquanta anys se’n va treure travertí d’una pedrera, entre els seixanta i vuitanta hi va haver un camp de tir olímpic que el va embrutar de plom i va provocar una escampadissa ingent de plats ceràmics del tir trencats. El camí ral d’Esponellà i el camí dels Roures que venia de la Farrès passava per la platja d’Espolla, s’hi van fer passar línies elèctriques com la que des del 1910 anava de la central d’Esponellà fins a Banyoles, s’hi va començar a construir un pou, a la dècada dels setanta s’hi va jugar a rugbi, als vuitanta hi va haver un circuït de motocròs i de cotxes, s’hi han passejat ciclistes i gent a cavall, es va enfondir el rec d’Espolla en el tram inicial, s’hi van abocar runes a la zona de benvinguda actual, a l’entorn s’hi anava a arrencar travertí per tenirlo al jardí... L’estudi científic, i la seva valoració, el va començar l’eminent ecòleg Ramon Margalef a principis dels cinquanta. Darrera d’ell, als anys setanta-noranta, el van seguir professors i estudiosos universitaris, sobretot de la Universitat de Girona, i naturalistes. Si l’estudi científic d’Espolla va ser pioner, la curiositat de la societat civil va venir tot seguit. Des de mitjans de la dècada dels vuitanta està demostrant, cada vegada més, el seu interès per conèixer aquest ecosistema tan singular, per respectar-lo, per ensenyar-lo als fills... El seu estudi i coneixement ha entrat a les escoles, als instituts i a les universitats, i el tenen més present en les seves programacions. Les institucions locals, ajuntaments i Consell Comarcal, han començat a tenir-lo en compte i a protegir-lo. S’estan fent esforços des de fa unes dècades: s’ha acabat el tir al plat, ja no es treu travertí ni del seu llit ni de l’entorn, s’ha impedit el pas de cotxes i motos per l’interior, s’han tret alguns pals de la línia elèctrica vella, ja no hi passa cap carretera... La zona humida de la platja d’Espolla, gràcies al seu valor ecològic i paisatgístic, està inclosa en la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea i a la Xarxa d’Espais d’Interès Natural Protegits de Catalunya. També és a la llista Ramsar com a Zona Humida d’interès internacional. La seva gestió ha entrat a formar part del Consorci de l’Estany, integrat pels ajuntaments de Banyoles i Porqueres, inicialment, i fa poc, també, pel de Fontcoberta. L’Ajuntament de Fontcoberta ha anat fent, els últims anys, un esforç considerable per a la seva protecció i coneixement: és propietari dels terrenys entre la zona industrial i la platja d’Espolla, el 2006 va construir un mirador al punt de benvinguda, ha pogut adquirir gairebé la totalitat de la roureda d’Espolla i està a punt de completar-la i el 2008 va crear el Centre d’Interpretació de la Platja d’Espolla a can Jan. Són gestions que s’han anat fent des que Espolla és més present en els col·lectius, en les institucions, en els mitjans de comunicació, en la gent i els visitants. Els actes incívics eren freqüents fa unes dècades però encara hi ha feina a fer. L’allau de gent que el visita vinguda d’arreu, sobretot quan els mitjans de comunicació informen que l’estany és ple, és notable. Sovintegen massa sovint actes incívics per falta de conscienciació: banyar-s’hi, prendre el sol, passejar a cavall, en bicicleta o deixar-hi anar el gos, agafar triops o cabaputins per endur-se’ls, envolar drons al bosc d’Es-

4

EL BUTLLETÍ 46

Parlaments d’inauguració

Inauguració del Parc d’Espolla a càrrec de Miquel Noguer, alcalde Banyoles i vicepresident de la Diputació; Joan Estarriola, alcalde de Fontcoberta i Francesc Castañer, alcalde de Porqueres (Fotografia de Josep Bustins)

Les autoritats assistents

Les escultures de la granota verda i el galàpet d’esperons inaugurats


L'AJUNTAMENT INFORMA

La Brigada de Voluntaris ha acabat d’inaugurar l’escultura del triops (Foto de Sandra Riera)

Els padrins de la Ruta d’Espolla i Usall explicant la nova ruta

polla... Els guardes forestals s’han fet necessaris per controlarho. Per tot això, els ajuntaments integrants del Consorci de l’Estany han creat la Ruta de la Platja d’Espolla i Usall, la número 5 dels itineraris per l’Espai Natural de l’Estany de Banyoles. El cost dels treballs efectuats ha estat d’uns 18.000 euros. El Centre Cívic de Can Jan també hi ha fet una aportació econòmica que hem d’agrair. Aquesta actuació forma part de les sis obres del Pla de Foment Territorial de Turisme que ha impulsat el Consell Comarcal, amb la complicitat dels ajuntaments, i subvencionat al 50% per la Generalitat de Catalunya. L’objectiu d’aquests treballs és incrementar l’atractiu de la comarca com a destinació turística amb l’objectiu de dinamitzar el sector serveis, augmentar el nombre de visitants al Pla de l’Estany i millorar la seva experiència. Els Plans de Foment Territorial del Turisme es financen gràcies als ingressos generats per l’Impost sobre les estades en establiments turístics. Tots els treballs van en sintonia amb les directrius i programes d’actuació continguts en el Pla Estratègic de Turisme de Catalunya 2013-2016 i les directrius nacionals del 2020, on s’aposta per millorar la qualitat de l’experiència turística complint amb els principis de sostenibilitat econòmica, social i mediambiental. La Ruta de la Platja d’Espolla i Usall té gairebé cinc quilòmetres de llargada que es poden fer en poc més d’una hora. Consta de dos recorreguts, un al voltant de la platja d’Espolla i un altre que segueix fins al poble d’Usall (Porqueres). El primer vial, o Itinerari Cultural de la Platja d’Espolla, es va acabar de realitzar el setembre-octubre del 2017. El tram pel bosc d’Espolla va ser fet per l’ajuntament de Fontcoberta seguint els mateixos criteris del de l’estany de Banyoles. Prèviament, la Brigada de Voluntaris de Fontcoberta hi havia obert un corriol uns anys abans. Tots dos itineraris comencen al punt de benvinguda i d’informació on hi ha les escultures d’una granota verda, d’un galàpet d’esperons i d’un triops, ben característics d’Espolla, realitzades per alumnes de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot. En el primer, hi trobareu diferents bullidors i miradors com el d’en Xicu, en record del pare dels propietaris que n’han facilitat la realització. També passareu pel bosc d’Espolla, un bosc mediterrani on la successió de pineda a roureda o alzinar és ben present, amb la presència d’una colònia de picots i exemple de com era el pla de Martís en temps reculats. Trobareu, a més, el jaciment arqueològic de Roca Foradada (un assentament a l’aire lliure de neandertals) amb plafons informatius. Durant el recorregut, podreu observar una gran varietat d’amfibis (un

L’arqueòleg Alfons Díaz explicant Roca Foradada

60% dels amfibis europeus hi són representats) com tritons, granyotes (granotes) i galàpets (gripaus), triops i ocells de costums aquàtics. En el segon itinerari, passareu pel pla de Martís –amb el Canigó i la Mare de Déu del Mont al fons–, pel rec d’Espolla, pel refugi antiaeri de can Traver –de la Guerra Civil–, per diferents surgències –com la de Mossoga– i pel poble d’Usall. Ambdós recorreguts tenen afloraments de travertí, una roca calcària amb forats característics. La Ruta de la Platja d’Espolla i Usall la van inaugurar el diumenge 29 de juliol Miquel Noguer, alcalde de Banyoles, Francesc Castañer, alcalde de Porqueres i Joan Estarriola, alcalde de Fontcoberta, acompanyats de la diputada al Parlament de Catalunya Magda Casamitjana i del senador Quim Ayats. Els dos padrins de l’Itinerari Cultural de la Platja d‘Espolla, Jaume Colomer i Ernest Costa, van fer un recorregut comentat per als assistents a l’acte, unes dues-centes persones. Albert Aulines i Alfons García, arqueòlegs, van explicar el jaciment Roca Foradada. L’acte es va acabar amb un piscolabis al bosc d’Espolla. Com a cloenda, Ernest Costa va llegir aquest colofó: “Per acomiadar-me em fa goig constatar que avui hem deixat enrere el tir al plat i la descurança, que s’ha obert un vial, que s’han posat plafons explicatius, que hem recuperat plenament el nom que mai no s’havia d’haver perdut de platja d’Espolla, i que tots tenim més consciència de col·lectivitat. Hem fet un pas endavant remarcable i cal aplaudir entusiàsticament els que l’han propiciat. Però no és un final de recorregut. És el començament d’una etapa que ens ha de dur a assumir que la platja d’Espolla no és una bassa on tot és permès, ni un parc d’atraccions. És un obsequi dels déus en forma d’espai hídric que demana el nostre respecte. Pels seus valors naturals, però també per la memòria envers tots aquells que hi han viscut. Tant de bo Espolla se senti orgullosa del nostre capteniment. Per la meva banda faré els impossibles perquè pugui copsar que la vetllem bons padrins, que és l’obligació dels que hem acceptat aquest encàrrec. Ho aconsella el sentit cívic i ho mana la tradició.”

EL BUTLLETÍ 46

5


L'AJUNTAMENT INFORMA

Construcció i instal·lació de les escultures

6

El motlle del triops

Acolorint la base del motlle del triops

Omplint el motlle del triops amb ciment porland

El motlle del triops acabat

Descarregant el galàpet d’esperons

Abans de desenmotllar la granota verda i el galàpet d’esperons

Acabant els últims detalls. La Minú pintant el galàpet d’esperons

La Minú pintant el triops

EL BUTLLETÍ 46


L'AJUNTAMENT INFORMA

Les tasques de la Brigada de Voluntaris

Membres de la Brigada de Voluntaris envoltant el travertí de benvinguda, alguns d’ells traient la terra dels forats

Preparant els parterres on han d’anar les escultures

Imatges de la Ruta de la Platja d’Espolla i Usall

A l’arribada a la platja Espolla

Imatge de la ruta al bosc d’Espolla

Plafó amb recomanacions als visitants

El mirador d’en Xicu

Quim Bou, autor dels dibuixos del plafó de Roca Foradada

EL BUTLLETÍ 46

7


L'AJUNTAMENT INFORMA

Tema gossos

H

i hem d’insistir una vegada més: durant aquests darrers dos mesos hi ha hagut tres casos d’agressions de gossos a persones i això no es pot tolerar. Hi insistim i continuarem insistint una i una altra vegada. Hem endurit l’ordenança de Tinença d’Animals de Companyia i n’hem repartit, casa per casa un resum de la mateixa. Els Mossos ens han enviat cinc accions on ens demanen informació d’uns determinats casos per saber si els gossos estan registrats i tenen la documentació en regla. Tot i així, les queixes continuen.

que facin els seus gossos. Som conscients que una majoria actueu correctament i és molt lamentable que la conducta d’una minoria enteli aquesta bona praxi.

Seguint la campanya municipal de sensibilització, aquest mes d’octubre es col·locaran una dotzena de cartells amb les normes bàsiques en diferents indrets de Melianta per deixar clar com s’ha de procedir en la tinença de gossos. Pròximament, es col·locaran indicadors en tots els nuclis urbans indicant on els gossos han d’anar lligats. Afegir, també, que estem enllestint la documentació per la ubicació d’un espai, tancat, d’esbarjo per tal que els gossos puguin córrer i esbravar-se Ha de quedar clar que és possible la deslligats sense que representin un perill Nous rètols col·locats a diferents indrets del municipi. convivència amb mascotes i animals de pels vianants. Mentstant, esperem que totes companyia si es compleixen unes normés bàsiques i ha de quedar aquestes mesures siguin efectives però perquè ho siguin de veritat més clar, encara, que els propietaris són els únics responsables del apel·lem, una vegada més, al vostre sentit comú i al vostre civisme.

C

Zones d’aportació de deixalles

om haureu observat, les mampares d’ocultació de les zones d’aportació de deixalles estan destrossades o molt malmeses. Tant és així que fins i tot n’hem hagut de retirar alguna. El motiu d’aquest estat tant deplorable és la mala praxi dels operaris que fan la recollida i així ho hem fet saber al Consell Comarcal que és qui gestiona aquest ser-

L

Canvis en el personal tècnic de l’Ajuntament

’arquitecte tècnic de l’Ajuntament, en Joan Marquès, ha cessat, aquest mes de setembre, la seva vinculació laboral amb el consistori per motius de salut. Han estat onze anys de relació, un temps que n’hem vist de tots colors perquè hem viscut de ple aquesta crisi, una crisi que no acaba d’abandonar-nos i que s’ha emportat per endavant tantes i tantes empreses, entre les quals la promotora de Nova Melianta. Des d’aquest butlletí li desitgem molta sort i que es millori ben aviat. Per tal de substituir-lo fins a finals de legislatura hem subscrit un conveni amb el Consell Comarcal per tal que sigui una tècnica del mateix la que ens assessori i faci els informes ur-

banístics. Es tracta de Mia Busquets, una tècnica amb una àmplia experiència en el món municipal que ens donarà aquest suport. Benvinguda i molta sort també. També la administrativa-comptable de suport, la Raquel, ha deixat d’estar vinculada a l’Ajuntament perquè ha guanyat una plaça, a temps total, a l’ajuntament de Porqueres. A Fontcoberta només hi dedicava unes hores a la setmana. Des d’aquí li desitgem, també, molta sort i li agraïm la feina tant professional que ens ha prestat tot aquest temps. Per substituir-la, s’ha contractat la Maria que, també, té una bona experiència en aquest món i farà el mateix horari que la Raquel. Molta sort en aquesta nova etapa.

Contenidor de roba usada

L

’ajuntament de Fontcoberta col·laborarà en el projecte de recollida de roba de segona mà a través d’ECOSOL, empresa d’inserció de Càritas. El contenidor el col·locarem a la placeta de la cruïlla entre el carrer Nord i el Lázaro Càrdenas a tocar de la zona d’aportació de deixalles però separat d’ella. Bàsicament hem triat aquest lloc perquè és de bon anar, de bon aparcar i moltíssima gent hi passa ja sigui per anar a l’escola, a la llar d’infants, a la zona esportiva o a passejar.

8

vei, amb un seguit de queixes i fotografies recollides en un dossier. Amb aquest dossier s’ha fet un requeriment a la companyia concessionària per tal que en facin la reparació, requeriment que ha estat acceptat i en breu procediran a reparar-les.

EL BUTLLETÍ 46


GRUPS MUNICIPALS

MANIFEST Ara fa un any, l’1 d’octubre de 2017, vam viure un dels moments més transcendents de la història del nostre país; una de les expressions d’apoderament ciutadà, de resistència civil no-violenta i d’exercici de la democràcia més importants de la història recent. Ara fa un any vam votar en referèndum la independència de Catalunya, que és la millor manera que té qualsevol poble sobirà per decidir com vol que sigui el seu futur polític. Un referèndum que ho va canviar tot. Ens vam unir per fer-ho possible i vam demostrar que la sobirania del poble sempre podrà fer front a qualsevol intent de reprimir-la. Perquè, malgrat la repressió de l’estat espanyol, els centenars de persones atonyinades, les urnes confiscades, la intimidació de la policia espanyola i les constants i infames amenaces, res no va poder aturar la ferma voluntat d’autoorganitzar-nos per aconseguir la lliure expressió del nostre vot. No va ser un referèndum normal, tranquil i serè, com hauria d’haver estat en un estat que pertany a l’Europa que, suposadament, garanteix els drets civils i polítics dels seus ciutadans i ciutadanes. Va ser un referèndum que va demanar un enorme esforç de molta gent per fer-lo possible. Un esforç que cal reconèixer-nos i agrair-nos. Des de les persones que van organitzar tots els preparatius fins a les que van traslladar i custodiar urnes i paperetes, passant per les que van estar organitzant activitats durant tot el cap de setmana per mantenir i assegurar que els col·legis electorals estiguessin oberts, les que van desenvolupar la plataforma digital i la van defensar dels atacs informàtics, les que van ser membres de les meses electorals, les que van formar part de l’administració electoral, les que van col·laborar voluntàriament durant tota la jornada, les que es van quedar a les portes dels col·legis per defensar les urnes amb els seus cossos quan va ser necessari i, finalment, tota la gent que va exercir lliurement el dret de vot. Després de l’1 d’octubre, la repressió de l’estat espanyol va continuar amb l’aplicació injustificable del 155 i l’obertura d’una causa absolutament injusta que afecta més d’un miler de persones i, molt especialment, les exiliades i les preses polítiques. No deixarem de lluitar ni un segon per la vostra llibertat, que és també, indissociablement, la nostra llibertat com a poble.

Ara fa un any vam votar dos milions dues-centes vuitantasis mil dues-centes disset (2.286.217) persones en condicions molt adverses. No ens cansarem de reconèixer l’esforç i la voluntat de tothom qui hi va participar. Tots elles, les del SÍ, les del NO, les del vot en blanc o nul, són les que atorguen tota la legitimitat al referèndum, davant la negació de l’unionisme per acceptar que Catalunya té tot el dret d’autodeterminar-se. El primer d’octubre va ser el dia que van guanyar la democràcia i la llibertat, el dia que tot va canviar. I, ara fa un any, el SÍ a la independència va aplegar dos milions quaranta- quatre mil trenta-vuit (2.044.038) vots. I dies després es va proclamar la República Catalana. Tanmateix, la República Catalana no es va fer efectiva. El 155, la presó, l’exili, la constant vulneració de drets fonamentals, el creixent nombre de persones represaliades, però també el desacord entre les forces sobiranistes sobre l’estratègia i els passos a seguir a partir d’aquell moment no n’han permès la implementació. Arribar fins al referèndum va ser molt difícil, però el que ha vingut després encara ho està sent més. Com a poble sobirà ens comprometem a seguir mobilitzant-nos, a perseverar en la defensa del resultat del referèndum, a mantenir la fermesa en la resistència i la desobediència no-violentes, a participar en la construcció de la República Catalana vetllant per garantir una vida digna per a tothom, a trencar amb el règim del 78, a lluitar constantment per l’alliberament de totes les persones encausades en aquest procés politicojudicial absurd i injust. I exactament el mateix us demanem a les persones que ens representeu a les nostres institucions. Recuperem tot allò que va catapultar l’èxit de l’1 d’octubre: voluntat, compromís, intel·ligència, estratègia, fermesa, perseverança, desobediència, no-violència, esperança, autoorganització popular i, molt especialment, unitat. La unitat del sobiranisme és imprescindible si volem assolir la República Catalana. Reclamem-ho tot, exigim-ho tot i conjurem-nos per recuperar tot el que va fer possible l’1 d’octubre, i atorguem tota la legitimitat al seu resultat. És d’aquesta manera com podrem trobar una solució democràtica al conflicte polític, i, si la majoria del poble de Catalunya ho desitja, farem efectiva la República Catalana.

EL BUTLLETÍ 46

9


ENTITATS I FESTES

Nits Sota la Lloca

U

n estiu més, s’han celebrat dues Nits Sota la Lloca, el divendres 6 i 13 de juliol. Després d’un bon sopar, preparat pels joves Trempats de Fontcoberta, s’han pogut veure diferents actuacions: màgia, música, teatre... Tot sota el plàtan i la fresca de la nit. I ja portem 10 edicions de Nits Sota la Lloca.

Festa Major de Fontcoberta 2018

U

n any més ja hem passat la nostra Festa Major, amb tot l’enrenou de preparatius, lligar actes, premis per diferents activitats, preparar beure, menjar... i en no res ja s’ha passat tot i a per una altra. Sempre anem mirant de fer alguna activitat nova i si s’escau treure’n alguna que ja ha perdut interès. Ja fa molt de temps que comencem la festa amb un partit de futbol entre veterans i no tant veterans i una caminada al voltant del municipi. Aquest any també hi ha hagut la inauguració del parc d’Espolla i el seu itinerari. Cap al vespre el pregó a càrrec de Josep Vilà, que és conegut per la gran majoria de veïns ja que ha estat en quasi totes les associacions del poble, dedicantt’hi una gran part de la seva vida. Després ens van obsequiar amb un repertori de cançons molt conegudes a càrrec del duet Evann, dues noies del poble que crec que tothom coneix, esplèndides. I ja arribem al dia del cinema a la fresca, encara que no en feia gaire, amb una molt bona assistència de públic. El divendres el teatre a càrrec del Traster Teatre de Fontcoberta amb un gran èxit, com sempre. El dissabte al matí comencem amb el dibuix a terra que és una de les activitats que havia tingut molt èxit però últimament s’està valorant d’eliminar-la per la poca participació. A la tarda campionat de botifarra local i tallers per als petits i jovent amb circ, inflables i exhibició de judo. Després el country, que també va agradant a molta gent, i per acabar el dia un sopar de germanor amb disco mòbil que sembla que torna a revifar perquè cada any venen mes veïns. Arribem al diumenge amb l’ofici a l’església de Sant Feliu acompanyat amb la cobla Baix Empordà que després ens ofereixen mitja audició de sardanes mentre la comissió prepara un vermut per abans d’anar a dinar. A la tarda vàrem tenir la novetat d’una festa Holi que amb els sobres de pols de colors van deixar a tothom que s’acostava per allà pintat d’un o altre color i juntament amb l’escuma es va fer un barri-barreig molt divertit, en acabar va començar el concert de música catalana que també és un gran èxit de públic i el ball amb el grup Què tal, que ens fan passar una molt bona vetllada de fi de festa.

10

EL BUTLLETÍ 46

El pregoner amb els guanyadors del concurs de fotografia de la Festa Major i les autoritats

Actuació d’Evann duet

Exposició de flors durant la Festa Major organitzada per l’associació Don@


ENTITATS I FESTES

La Comissió, com sempre, preparant entrepans, begudes i procurant que tot vagi sobre rodes i no falti res. Aquest any vàrem decidir capgirar l’espai on fem les activitats degut a la intensa calor que ha fet aquest estiu i així aprofitar els llocs més frescos i amb ombra per estalviar alguna solejada. I això és el que ha donat de sí la nostra Festa Major. Fins l’any vinent. Moltes gràcies a tots. Comissió de Festes de Fontcoberta

Detall de l’exposició de flors

Activitat d’inici al judo

Taller de circ viu i riu

Pregó de la Festa Major de Fontcoberta a càrrec de Josep Vilà Morató (29 de juliol del 2018) NOTA: Durant el pregó es van anar mostrant fotos i es van anar explicant, aquí només hi apareix una selecció. INTRODUCCIÓ Abans de començar dono la benvinguda a tots i a totes els/les assistents i us desitjo una bona tarda. I us dono les gràcies per haver vingut. En especial a les autoritats: membres del Consistori de l’Ajuntament de Fontcoberta, representats per l’alcalde Joan Estarriola, el president del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en Jordi Xargay, i l’exalcalde de Fontcoberta, en Lluís Ferrando. Quan l’alcalde, en Joan, en representació de tots els membres del Consistori em van demanar si volia ser el pregoner de la Festa Major de Fontcoberta de l’any 2018, em va venir una alegria immensa a tot el cos, però també una gran responsabilitat i, perquè no dir-ho, cert nerviosisme. Us he de confessar que alguna nit m’he despertat pensant que ja estic fent el pregó. Avui sí que la cosa és real, no? Tinc molt clar que no estic acostumat a parlar en públic ni a preparar-me “discursos”. Tots/es els que esteu aquí em coneixeu i sabeu quines són les meves habilitats, i no són precisament aquestes que acabo d’esmentar, que són les que precisaria un bon pregoner. Per tant, teniu davant vosaltres una persona amb unes ganes increïbles de fer de pregoner, però que no sap si se’n sortirà. Però sense pensar-m’ho gens ni mica, li vaig dir: “Joan, endavant, gràcies a tu i a tot el Consistori i compteu amb mi pel diumenge 29, que ho faré encantadíssim.” Perquè per a mi, Fontcoberta representa moltíssim. Doncs, va!! A veure si aconseguim passar una bona estona tots plegats, que de fet, a la vida, d’això es tracta. L’altre tema a concretar era de què aniria el meu pregó. I ho vaig tenir molt clar de bones a primeres, bàsicament parlaré de mi, serà una biografia, però com que jo, Banyoles i Fontcoberta sempre hem anat molt junts, parlar de mi és també parlar de Banyoles i de Fontcoberta. Per tant, parlaré de mi, però lligant-ho amb aquesta ciutat i aquest poble, que tant m’estimo. PRESENTACIÓ Vaig néixer a Banyoles, el 28 de febrer del 1945. Al carrer Bons Aires, número 20. Tothom el coneixia com el carrer d’en Brila. Aquest carrer abans era tallat i no hi passaven ni bicicletes ni carros ni ningú. Anant tirant avall, s’arribaria actualment a La Solana i encara més avall arribaríem al Rec Major. Evident-

ment la gent no tenia aigua potable a casa seva i havia d’anar a rentar al Rec Major. L’aigua potable l’anàvem a buscar a la Placeta del Carme, on hi havia una font que encara hi és, o en un pou a la plaça de les Rodes, on sortia molt fresca. Aquí jo hi vivia amb el meu pare, en Met, que era agutzil, la meva mare, a qui li deien la Joua, que era teixidora i la meva germana, la Maria. A la foto ens podeu veure per la festa de Sant Martirià de Banyoles, a la Plaça dels Turers perquè abans allà també s’hi feien activitats. Era un carrer amb només una entrada, i això feia que fos molt seu. També hi havia uns horts i tothom hi cultivava les seves verdures. L’ambient era molt bo, i tothom es coneixia i s’ajudava. En tinc molt bon record i encara ara quan vaig a Banyoles el cotxe sembla que hi va sol.

Un dia, tota la gent del carrer vàrem organitzar una excursió de dos dies a Montserrat i a Barcelona, anant amb autocar. A la foto podeu

EL BUTLLETÍ 46

11


ENTITATS I FESTES veure pràcticament a tota la gent del carrer. A mi em podeu veure a davant al costat de la meva germana i estic a la falda de la Conxita de Can Mario, i l’altra de l’altre costat és la dona d’en Plafi, l’Engràcia. Tots els altres...algun és el meu cosí, l’altre el meu oncle Cebrià, que era el germà d’en Narcís, molt conegut a Fontcoberta, com el “Correu” perquè era el carter, i que recentment ens ha deixat amb més de 100 anys de vida,... Recordo que baixant de Montserrat vam anar a Barcelona i ens vam aturar a davant de Colom, on hi ha l’estació. Vam anar a l’Hotel Colón -que no sé si encara hi és- a preguntar si ens hi podíem quedar a dormir, sense haver-ho encarregat prèviament. Allà ens van preguntar: “Quants sou?” I quan els vam dir que érem tota la gent de l’autocar, ens van contestar: “De cap manera, això no pot ser!” I sabeu què ens va tocar fer ? Doncs, tota la colla vam haver de fer nit a l’autocar. L’endemà ens feia mal tot el cos, a un l’esquena, a l’altre el braç. Però bé va ser una experiència més que vam passar tots junts i que és bona de recordar. Recordo també que s’hi parava la fresca, es menjava a fora, es cantava, s’explicaven anècdotes,...Com a personatges, parlaria de la Isabel Reig, que es va casar amb en Parés, destacaria en Nick. Ell ens explicava contes a la mainada, i tenia el mal costum que quan venia el més interessant,...pam... ens feia anar a dormir i deia que ja ho explicaria l’endemà. Tots anàvem a dormir enfadats i pensant com seguiria la història. Això es repetia cada dia, perquè el dia següent li recordàvem el que ens havia explicat i seguíem la història fins tornar-la a deixar on ell volia. Si algú és de la meva edat o més gran, sabrà que era qui agafava les entrades al cinema Mercantil. I quan sortíem de veure la pel·lícula deia: “Us ha agradat?” Si li deies que sí, deia que si no t’hagués agradat, tornaven els cèntims. I si li deies que no, deia que quina llàstima, que avui no tornaven els calés. I no el podies enganxar mai! Jo era l’únic nen del carrer, envoltat d’un munt de nenes, entre elles les meves cosines i les filles d’en Nick i entre totes em feien enfadar. I em deien en Jep conill. No sé si perquè tenia unes dents bastant sortides o perquè em defensava queixalant-les. A Fontcoberta, molta gent em coneix com en Jep de les ulleres. INFANTESA Vaig anar a escola des dels 4 fins als 13 anys. Primer al col·legi públic de Banyoles, situat on actualment hi ha el Museu Darder. Nosaltres anàvem a la part de dalt. Hi havia el pati que era un camp de futbol, on ara hi ha el Casal d’avis, i el compartíem amb l’altre col·legi que era l’Acadèmia. Després vam anar un parell d’anys al Baldiri Reixac, aquí podeu veure una imatge de com era. Per tant, vam ser els que el vam inaugurar. A l’altra foto em podeu veure ja una mica més gran, davant Santa Maria dels Turers de Banyoles. Hi sóc jo i també hi ha algun altre que potser es coneixerà... en Miquel Rustullet, per exemple. Hi vaig fer la primera i segona comunió. Podeu comprovar que hi havia molta mainada, perquè quan vaig néixer feia només 6 anys que s’havia acabat la Guerra Civil espanyola i és clar la gent s’aparellava i...és clar després venien els fills. JOVENTUT Abans no es portaven els nens al Casal com ara i un estiu la meva mare va parlar amb en Lero, perquè es coneixien de la perruqueria de la seva família, i van decidir que jo els aniria a ajudar a l’altre negoci que tenien. Estaven a la Pesquera número 10 i tenien barques per passejar-se per l’Estany, com podeu veure en aquesta foto antiga. La meva feina era al matí treure-les, netejar-les una mica i deixar-les curioses i posar-les a l’embarcador. Al vespre, era al revés: entrar-les allà sota i que estiguessin a cobert. La gent també em venia i em demanava les barques i algun que no sabia remar em demanava si hi podia anar jo amb ells. Jo ho feia, però us haig de dir que jo en aquell temps no sabia nedar. Per tant, si arribo a bolcar la barca! De vegades els turistes em donaven propina i aquests diners extres a mi m’anaven molt bé, perquè no havia de passar comptes amb en Lero. Sort que no era com ara que diuen que també s’han de comptabilitzar! Cal destacar que no era com ara i tothom tenia molt de respecte per l’Estany. També us vull explicar que a mi sempre m’ha agradat molt el futbol i per això de ben petit ja hi volia jugar, sobretot fer de porter. Però heu de saber que al meu pare no li agradava gens. Vaig tenir la sort que a l’oncle Cebrià i al meu altre oncle, en Miquel, que portava la roba de l’equip del Banyoles, els apassionava. Vaig aconseguir fer de porter amb els juvenils del Banyoles. El meu pare no em venia a veure mai, però un dia el meu cunyat, l’Eloi, el va convèncer i hi van venir. Vaig tenir tanta mala sort que d’aquell partit vaig acabar sortint estabornit del camp amb «camilla» o a pes de braços, ja no ho recordo. El cas és que a mi m’agradava molt tirar-me als peus del davanter i quan ho vaig fer el jugador contrari em va donar un cop de bota al cap. El meu pare em va dir: “Mai més jugaràs a futbol!” I així és com es va acabar la meva carrera de futbolista. A mi m’hagués fet molta il·lusió ser un Ramallets, perquè em deien que ho feia molt bé. Però em vaig haver de conformar i fer altres esports.

12

EL BUTLLETÍ 46

Ens vam anar fent grans i sortia amb la meva colla d’amics. Aquí els podeu veure per exemple, en Josep, que és el pare de l’Olga. Abans nevava més que ara i, una vegada, ho va fer la vigília de Nadal. Vam anar a sopar a Can Banal que avui ja no existeix. La gent acostumava anar aquí o a Can Ralita. Érem bona gent, però com anècdota us explicaré que aquell dia, amb els meus amics, vam posar boles de neu a les xemeneies que abans estaven a l’alçada de les finestres i que eren de les estufes de llenya o de serradures. Això va provocar un munt de fum i que la gent sortís al carrer per veure què passava. Nosaltres estàvem amagats a les Voltes de Can Xampinya mirant què passava. Eren coses d’aquell temps, avui dia potser se’n fan de més grosses. Després d’això, l’any 1962 vaig conèixer la Dolors, la meva dona, per les fires de Sant Martirià. Ens vam conèixer anant als “Cavallitos”, amunt i avall, i anarnos mirant. I després vam estar un temps sense veure’ns perquè es va morir el seu pare i en aquells temps es guardava el dol molt estrictament. La seva mare no la va deixar pujar a Banyoles almenys durant mig any Quan ens vam tornar a trobar ens vam anar fent més amics, i un dia ens vam preguntar mútuament quants germans teníem. Jo li vaig dir una, i ella em va dir que tres. Però quan estàvem al ball, anaven passant diferents nois a saludar-la, i la Dolors anava dient que eren germans seus. A mi no em sortien els comptes, però bé... Al cap d’uns dies en vam trobar un altre i li va estirar els cabells quan la va saludar i li vaig dir “Qui és aquest?” i ella em va dir: “ El meu germà”. Això es va repetir també algun altre cop i al final un dia li vaig dir: “Escolta’m, noia, ja n’hi ha prou! Em vas dir que éreu tres germans...Que tens algun ligue o què?” Em va dir: “ Perdona, som 8!” Jo li vaig preguntar perquè m’havia enganyat i ella em va contestar “Home, ja et diré la veritat. Com que tu em vas dir 2, vaig pensar que si t’ho deia ja no et veuria més!”. Després almenys quan sortíem ja sabia qui si ens trobàvem un o altre eren ells que ens vigilaven. Heu de pensar que abans per poder sortir amb una noia s’havia de demanar permís. Jo ho vaig fer per poder anar a l’Aplec de Sant Mer, que és on estem a la foto de la corda, perquè la iaia Lola em va dir que sí. Haig de dir però que em va recomanar que la seva filla, la Dolors, no begués cava. Em va dir: “Quan anem a una festa o a Pujals de seguida si beu se li’n va el cap i comença a ballar”. Jo li vaig dir que no patís que no beuria i no ho vam fer, tot i que a la foto se’ns veu que estem penjats a l’arbre i ho pugui semblar. Aquí teníem tanta alegria d’haver-hi anat i que no hi hagués cap germà a la vora per controlar-nos, que ho vam celebrar així. Després em vaig fer gran i vaig haver d’anar a la mili a Saragossa. El primer dia que hi anava amb tren, em van robar un conill cuinat per la meva mare. Mesos més tard en una conversa informal vaig saber qui havia estat l’autor, quan aquest em va dir que s’havia fotut un conill boníssim. A la foto se’ns veu berenant, i n’hi ha dos de Banyoles, en Vilagran i el meu cosí en Lluís, mort recentment. A l’altra foto estem amb el cetme, que ja podeu veure que no sabíem ni com agafar-lo. Tot i tenir poca alçada, em van fer gastador. A la selecció vaig pensar que seria el primer a eliminar, però al contrari, perquè molts dels companys estaven de baixa. Resulta que vaig ser el primer a ser seleccionat, per les meves bones maneres de desfilar. A sota ens podeu veure en una foto abans d’anar a desfilar a Saragossa, i un dels que em va venir a buscar va ser un dels meus companys que era el xòfer, el Maño, que avui és aquí. El 1969 ens vam casar a l’església de Sant Pere de Cornellà del Terri amb la Dolors, com podeu veure a la foto. Ja teníem el solar de Melianta, on actualment vivim. Però primer vam viure a casa dels meus pares, on vaig néixer. Allà hi va néixer el nostre primer fill, en Miquel. A la foto el podeu veure a sobre de la bici, que encara conservem i en el carrer que abans us he comentat, des d’on es veia l’estany. Aquesta bici la va comprar la Dolors fa uns 60 anys per anar a treballar i ara encara és la seva. MELIANTA Quan en Miquel tenia 1 any i mig, cap a l’any 1971 i gràcies a un préstec – com havia de fer més o menys tothom- vam anar a viure a Melianta, al carrer Nord, número 4. Podeu veure la casa a la foto. I ja aquí, l’any 1978 hi va néixer la meva segona filla, la Sònia, l’única fontcobertina de la família. A la foto sortim tots quatre. Hi ha gent que es pensa que la Sònia és filla única o que ho és en Miquel. Encara l’altre dia ens vam trobar amb uns que ens ho van preguntar i els vam dir que sí que tenim un fill i que ja té 48 anys. Per cert, ahir va ser justament el seu aniversari. Vam tardar 8 anys des del primer fill, perquè en Miquel ens les va fer passar “canutes”. No dormia a les nits, perquè de dies passava moltes hores


ENTITATS I FESTES amb els avis paterns i aquests el devien agafar en braços tot el dia i el deixaven dormir. Després amb nosaltres estava només amb els ulls oberts i això ens cansava molt. En canvi, amb la segona això va ser al revés, sempre dormia. Però haig de dir que aquesta ens ha fet patir més de gran que no pas de petita. Al cap de només tres mesos d’estar a Melianta, un dia que entrava el cotxe al garatge, en Sebastià Capellera, que n’era l’alcalde, em va venir a trobar i em va demanar si volia col·laborar en l’organització de la Festa Major de Fontcoberta, repartint programes. Evidentment, ho vaig fer. I aquí comença el meu servei a aquest poble, que vaig poder continuar amb els suport de tots els alcaldes que he tingut al meu costat. Per tant, si avui sóc el pregoner és per aquest motiu. Gràcies Sebastià. Una forta abraçada siguis on siguis. I gràcies Lluís Ferrando, perquè vau ser els que més em vau donar suport. També t’agraeixo molt la teva presència avui aquí. FUTBOL Habitualment, com encara fem avui en dia, anàvem a caminar amb la Dolors, i en una d’aquestes caminades vaig veure entrenant a futbol uns nois. Hi havia en Bustins, en Joan Roura, en Ramiro, en Carreteric... En aquestes fotos d’arxiu, els podeu veure. Em vaig aturar a parlar-hi i em van proposar d’entrenarlos. Vaig acceptar i vam començar a fer partits amistosos, emmarcats en l’anomenat Torneig de l’Amistat, que no en tenia massa d’això últim. Jugàvem els partits al camp vell, on actualment hi ha l’església de Melianta, i el vam inaugurar jugant contra Les Olives i vam guanyar. En aquestes altres fotos, surt l’equip en un partit de la Festa Major i en Ramiro, que era el capità, i jo amb el trofeu. Al fons es veu el bar-restaurant La Brasa, que feia poc que s’havia inaugurat. En un partit d’aquest torneig que fèiem amb el Camós, amb el Porqueres...i tots aquests equips de la comarca. Una vegada vaig fer d’àrbitre perquè no es va presentar el titular, i vam acabar malament perquè vaig «pitar» un penal en contra del nostre equip, claríssim per unes mans dintre de l’àrea. El fet és que un nen va «pitar» amb el seu xiulet, i el nostre defensa, pensant-se que s’havia aturat el joc, va agafar la pilota amb les mans. Estic segur que el VAR actual m’hagués donat la raó. I més tard, com podeu veure a la foto de l’equip, ens vam federar i ja vam jugar partits de caire oficial. Això volia dir tenir més feina i vaig tenir la sort que gent, com el Maño –que era l’entrenador- i en Joan Estarriola - l’actual alcalde- em van donar ajuda. En Joan, per aquells temps, havia portat tot de remers, amics seus, a jugar a futbol, tots forts i corpulents, com l’Avellanet. Vam estar a punt de pujar de categoria i tot. Una vegada jugant al camp del Tortellà la cosa no va acabar bé, i molts ens vam passar una llarga estona tancats als vestidors, mentre els remers van fugir camps a través, gràcies a la seva bona condició atlètica. Una altra anècdota que recordo és dels sopars que es feien després dels entrenaments. En Joan Estarriola i jo fèiem les costelles, i els altres les devoraven. Un cop en Joan els va dir que no en mengessin tantes perquè a la nit eren de mal pair. Quan li vaig preguntar si això era veritat, em va dir que alguna cosa havia de dir, perquè si seguien menjant nosaltres dos ens quedaríem sense menjar-ne ni una. També m’agradaria destacar la inauguració de l’actual camp de futbol, en uns terrenys cedits per la família Alemany. En una de les fotos, apareix la dona del senyor Alemany, la Conxita Burch, el seu fill Josep, en Sarquella –que era el president del futbol- i en Lluís Ferrando –que era l’alcalde- . A l’altra hi apareixen gent molt important per a mi i pel poble que ja no estan entre nosaltres, com l’Eudald, en Narcís Comas i l’Eduard Moral. Aquell dia recordo que va ploure el que no està escrit. A les altres fotos podeu veure-hi les basses. Aquí hi ha el primer equip amb en Ramon Crehuet que era el delegat i a qui haig d’agrair la feina feta. També podeu veure l’equip dels petits amb en Carpio que ajudava. Entre aquesta mainada hi havia en Martí Pons, el meu fill Miquel, en Soler, en Lluís Estarriola,...A les següents fotos podeu veure els equips d’altres anys. En aquesta altra foto, hi ha l’equip dels veterans. Jo sempre participava en el partit que s’acostumava a fer per la Diada de l’11 de Setembre. Jugava de defensa o de davanter, però mai de porter. Els porters titulars eren en Ramon Crehuet i en Manel Teixidor. El dia 11-9-2001 en faltava un i em van dir que

m’hi posés jo, ja que n’havia sigut de jove. Vaig fer un partidàs, perquè no em van fer cap gol. Crec que vam guanyar 4 a 0. En el dinar posterior que vam fer a les escoles velles de Fontcoberta, però no es va parlar de la meva actuació, sinó del lamentable incident de Nova York. Va ser la caiguda de les Torres Bessones. També he de dir que va ser la meva última participació, perquè més tard em van haver d’operar del menisc. AJUNTAMENT I FESTES A les primeres eleccions democràtiques municipals celebrades l’any 1979, vaig entrar a formar part de l’Ajuntament, i vaig exercir el càrrec de regidor d’Esports i Festes. Vaig tenir aquesta responsabilitat durant 20 anys, i ho vaig compaginar amb les seves tasques a la Unió Esportiva Fontcoberta. A banda del futbol, i com a regidor d’Esports, vaig ser un dels impulsors del tennis i del bàsquet a Fontcoberta, i els vaig dedicar també el meu esforç. La foto dels membres de l’Ajuntament no és de l’any 1979, sinó del 83. Hi podeu veure amb mi en Carles Serra, en Bartis, la Dolors Bustins, en Joan Dilmé, l’Àngel Grabuleda i en Lluís Ferrando. I l’altra és de l’any 87 i de nous hi ha en Joan Comas i en Jaume Roura. Des de la regidoria de Festes, es va recuperar la celebració de l’Aplec de la Mare de Déu de la Font, el tercer diumenge de març. Era l’època de Mossèn Riera i ell ens va demanar ajuda per tenir més participació. Un dels que va col·laborar va ser en Niceto Riera que no sempre ha venut cotxes, i aquella època treballava en el món de les patates rosses. Se’ns va ocórrer de muntar un bar per fer diners, amb mostrador inclòs. I així ho vam fer. Podeu veure fotos del Butlletí i d’arxiu sobre aquesta festa. També vaig participar amb altres companys en la restauració de la capella de Santa Maria d’Espasens –podeu veure una imatge d’arxiu– gràcies a la iniciativa d’en Ferrando, que també va recuperar altres llocs del municipi. Vaig ser un dels iniciadors de l’Aplec d’aquesta ermita, que es començà a fer l’any 1986, amb una arrossada -com es veu a la foto d’arxiu i a l’altra foto on hi surto amb la meva dona- i que actualment se segueix celebrant. La restauració d’aquesta ermita es feia cada dissabte i diumenge. Van treballar-hi en Xicu Bonaventura, l’Eudald, en Carlos Barberán, en Fajula, en Manel – que abans era el jutge de Pau- i en Paco Boronat. Alguns s’hi quedaven a dormir tot i que hi feia fred. Sort que en Barberán ens feia una escudella molt bona. Després cap a l’any 1975, en Sebastià ens va demanar que ajudéssim als Reis d’Orient a passar pel nostre municipi, perquè ja hi havia força mainada. I així va començar la cavalcada al poble. Recordo que en Ramiro se’n cuidava de tot el que podia necessitar el rei Blanc, en Josep Capallera del Ros i en Rafel Moral del Negre. Els havíem d’ajudar perquè no havien estat mai aquí. A la foto d’arxiu podeu veure el tractor, que com sempre el portava en Lluís de can Calau. Tota la roba que portaven la va fer l’Angelina de can Calau, la meva dona i alguna altra que van brodar-les. També va col·laborar en Martí Viñolas que encara ho continua fent. A l’altra foto d’arxiu podeu veure l’actual alcalde donant la benvinguda a Ses Majestats. El futbol va subvencionar-los. Una anècdota que recordo és que el meu fill, en Miquel, cada any em deia que els Reis sempre arribaven a Melianta justament quan jo arribava de treballar, quina casualitat!! Anys més tard, des de l’alcaldia, es va impulsar la Festa de Sant Galderic i, com a regidor, vaig treballar conjuntament amb els altres tres municipis (Serinyà, Porqueres i Esponellà) per poder-la celebrar. A la foto (8) de la notícia es pot veure el monòlit. També s’hi feia un concurs de fangar i un de tractors, com es veu a la foto. Una altra activitat en què he col·laborat és en l’organització de Triatlons que passen pel Pla de l’Estany. Sempre organitzo la gent de Fontcoberta per fer que el pas d’aquestes proves pel municipi sigui un èxit. A les fotos podeu veure la colla de la primera, l’any 1986. Aquestes proves esportives són tant a nivell

EL BUTLLETÍ 46

13


ENTITATS I FESTES nacional com internacional. Podeu entendre que abans no era com ara i no hi havia mòbils ni res i les carreteres tampoc estaven tan bé. Alguna vegada s’havia hagut de recollir algun esportista caigut en algun marge a Vilavenut. L’altra foto és del dia 7 d’aquest mes de juliol, que és l’última prova que s’ha fet. Podeu veure que ens repetim molts a les dues fotos, però algun al principi era un nen i ara ja és un home. També recordo molt la nevada del 1986, documentada en el Butlletí de la foto, i que va unir molt al poble. Recordo que els pares vam haver d’anar a buscar els nens i nenes a l’escola del poble de Fontcoberta perquè havien quedat sense la possibilitat que l’autocar els anés a buscar, entre ells hi havia la meva nena, la Sònia. Primer vam intentar anar-hi amb una furgoneta, però un pal de llum caigut al mig de la carretera ens va fer canviar el recorregut. Vam haver de passar aquí a prop de can Jan de la Farrès. Els nens van pujar a la furgoneta i entre tots empenyíem. A més, molta gent es va quedar sense llum. En Trull va dir que si la gent aixecava els pals i recollia els fils, ell es comprometia que tornaria a haver-hi llum. L’ajuntament va demanar la col·laboració de tota la gent d’aquí Melianta i vam ser una bona colla. Al poble hi ha i hi havia força lampistes i ells eren els que sabien què fer. Tots corríem d’un lloc a altre, amb una escala, portada pel meu cotxe Simca1000 vermell. Tothom va col·laborar com sempre, perquè jo crec que la força de tots és el que fa que un país o un poble vagi endavant. Un va venir i va dir: “Ja està Donem la arreglat. llum!”. Però ..boom...va tornar a baixar. Ho van tornar a provar i recordo que es va aconseguir a la segona temptativa. Com es veu a la foto, ho vam celebrar amb cava davant de la piscina. Parlant de la piscina, vull recordar que vam engegar la Festa d’inauguració de la temporada estival de piscina. La primera va ser l’any 1991. Es feia una caminada que marxàvem del local, com es pot veure a la foto, i passàvem per can Saraia i anàvem pel camí dels Morts, passàvem per Fontcoberta i allà ens donaven alguna cosa per beure. Després anàvem per la Mare de Déu de la Font i tornàvem cap aquí. Quan acabàvem i ja estàvem tots ben dutxats, llavors fèiem un bon dinar, com podeu veure a la foto. Una altra de les celebracions que cal recordar és la Festa del segar i el batre. Jo hi vaig col·laborar, però cal dir que un dels impulsors va ser en Rafel Planas. Ell també va fer la Festa de les 2 i 4 rodes que té un èxit fabulós. A la foto, em podeu veure lligant garbes que ja ho havia fet a casa del meu cunyat a Vilavenut. També hi fèiem l’esmorzar que ens portava la meva dona, com es veu a la foto de dalt. També vam recuperar la que es deia la Festa del Roser i era un dia de trobada dels fontcobertins. A les fotos podeu veure alguns dels que hi participàvem i que també vam formar un grup per fer una Cantada de Caramelles. Cal dir que més que cantar miràvem qui cridava més, com en Joan també pot confirmar. Ell hi era juntament amb el seu pare, en Sebastià Capallera, en Salvi, en Lluís de can Calau. S’assajava tres o quatre vegades abans del dia de la Cantada. Com a fet important, també us vull parlar de l’any 1993 quan va haver-hi la guerra de Bòsnia. Es va demanar la col·laboració de l’Ajuntament per recaptar diners per ajudar els damnificats del conflicte. Algú se li va ocórrer fer una obra de teatre. Tots hi vam estar d’acord i vam presentar, per la Festa Major, l’obra de teatre “El triomf de la carn”. Es tractava d’un lloc on la gent anava per aprimar-se. A les fotos ens podeu veure a mi, en Carlos Serra i en Miquel, l’home de la Dolors Bustins. Ella també hi va participar i en Manel, en Joan Comas i la Maria de can Salvi. Penso que vam recollir força cèntims. A partir d’aquesta representació teatral, cada any per la Festa Major s’ha anat fent teatre.

14

EL BUTLLETÍ 46

Pel que fa a la regidoria d’Esports, vam organitzar l’any 1994 la Festa del Pedal i va durar uns quants anys. A la foto podeu veure el plànol dels llocs per on es feia. Es començava per allà on avui justament s’han col·locat les autoritats per inaugurar el recorregut de la platja d’Espolla. Després es passava per Usall, passant pels Pins, can Saraia i a l’arribada es feia un àpat. A la foto es pot veure com ho preparàvem amb en Mitjavila i en Banal, actual president de la Comissió de Festes. A l’altra es veure una foto peculiar que conduïa a davant l’Adan Agullé amb en Fusellas i altres. Ara ja us vull parlar de la Festa Major. El primer programa va aparèixer el 1980 i aquí teniu la foto de la portada, on sortia el campanar de l’església de Fontcoberta. Teníem la sort que la Dolors Bustins era de la Comissió de Festes i treballava a la impremta Palmada. Per això ens feia uns programes molt macos. A part d’ella també hi col·laboraven molts altres, com l’Eudald i el germà de l’Eduard, en Rafel. Recordo que, abans que no teníem el pavelló, s’havia ballat a diversos llocs com al poble de Fontcoberta, a la cruïlla carrers Sant Feliu amb Migdia (on hi ha el Súper Lídia), a la plaça de l’Església, al pati de l’escola actual – que és el que es veu a la foto, on hi sóc jo amb la meva dona darrere la barra del bar i el meu fill Miquel que ens està mirant-, a la zona industrial per no fer soroll als veïns i també es va fer a la Piscina. Aquí per a mi és on m’ha agradat més, amb els llums de la piscina, perquè on es ballava és on ara la gent para el sol i l’orquestra es posava on hi ha el mòdul del vestidors dels homes. Abans es feia pagar per tenir una taula i unes cadires a la gent del poble i els forasters havien de pagar entrada. Això es cobrava passant per les cases. Recordo les anècdotes que provocava aquest fet de recaptar diners per poder tirar la festa endavant. Ens tocava fer-ho a mi, l’Eduard Moral i en Martí Viñolas. Respecte al primer, us puc explicar que hi havia un veí que sempre pagava la meitat del que tocava, i l’Eduard va aconseguir que no fos així, dient-li que havia de pagar més del que realment era. Per evitar aquests “conflictes” en Lluís Ferrando va decidir que una de les partides de l’Ajuntament anés destinada a la Festa Major. Recordo que el primer any de fer-ho així un altre veí, que sempre deia que no col·laborava perquè no hi serien per la festa, quan va sentir que les donàvem amb el programa va dir que n’hi donessin per a tota la seva família perquè sí que hi serien. Respecte en Martí Viñolas voldria comentar l’anècdota que es va produir durant la Marxa dels 40 quilòmetres. Quan li van preguntar com estava després de tants quilòmetres, va dir que estava força bé, però que li fan mal les xarneres...es nota que és fuster. Ara ja anem més endavant, l’any 2000, quan vaig engegar l’ara ja ben coneguda Festa del Cargol i que se celebra cada any l’últim diumenge d’abril. La idea va sortir en una xerrada mantinguda amb en Carlos Serra, anant amb cotxe durant un viatge dels que fèiem les dues parelles. Parlàvem de la festa, del pa amb tomàquet, de l’all i oli,... I llavors el van trucar al mòbil, i com que va dir el seu nom i dos cognoms “Carlos Serra Cargol”, se’ns va ocórrer de fer aquesta festa. Després en vam parlar amb els altres membres de la Comissió de Festes i entre tots/es es va tirar endavant. En aquestes fotos podeu veure les informacions de la primera i segona edició. En una hi surt l’escrit que vaig demanar que ens redactés en Miquel Aguirre. Ell mateix fa pocs dies, quan em va felicitar per ser el pregoner, em va recordar que va tenir alguna queixa perquè va posar que els cargols “són molt bavosos”. A les altres fotos podeu veure alguna de les edicions, per exemple quan ho fèiem a la plaça on hi ha la font coberta. En una altra ja veureu que necessitàvem posarhi tendals pel sol o per la pluja, perquè no teníem encara el fantàstic pavelló actual. Es veu la Comissió de Festes preparant els cargols i altres fent la carn. També hi surt l’actual president, en Banal, estirant la corda. A una altra surt l’alcalde actual, en Joan, que també era regidor i que està observant les curses dels cargols de la mainada. A l’altra hi surt en Lluís de can Calau que, com sempre, estava a primera línia fent els cargols, la meva dona, i aquell a qui anomenàvem Romario, que alguns potser recordareu. CONSELL ESPORTIU PLA DE L’ESTANY Ara ja passem a un altre tema, com a regidor d’Esports. L’any 1989 es va fun-


ENTITATS I FESTES dar el Consell Esportiu del Pla de l’Estany, que primer es va anomenar Patronat Banyolí de l’Esport, i que es va crear per fomentar l’esport a la comarca. El primer president va ser el mestre Benet Tarradas, com podeu veure a la documentació de les fotos. Jo vaig entrar com a vocal i en vaig formar part 20 anys. Durant aquest temps vaig tenir diferents càrrecs, tot i no ser ja regidor. Vaig ser vicepresident i després, del 2003 fins al 2011, president. A l’inici hi havia de secretari tècnic en Josep Aliu de Fontcoberta, però ell va haver de deixar-ho per qüestions laborals. Quan jo vaig plegar ja hi havia uns 10 o 12 treballadors que portaven l’entitat. En aquestes altres fotos em podeu veure ben orgullós d’haver obtingut diferents trofeus en reconeixement per tota la meva trajectòria en el món de l’esport. Els diferents premis que m’han concedit són: el de Forjador del 2013; el del Consell Esportiu del Pla de l’Estany, que em van donar el 2014 en reconeixement pels anys que hi vaig ser i, finalment, el de Girona és esport del 2017, en representació del Pla de l’Estany. Us vull comentar que el primer i el tercer d’aquests premis no els vaig poder recollir personalment, perquè en les dues ocasions estava de viatge. De fet, el tercer s’havia d’entregar el 30 de juny de l’any passat, però es va haver de suspendre la cerimònia de lliurament per un fort aiguat que va inundar algunes zones de la ciutat de Girona. Per això, a la foto hi surten els meus dos fills que van ser qui el van recollir en representació meva. VELLESA Ara fa uns quants anys que, com ja sabeu tots, estic jubilat professionalment i exerceixo sobretot d’avi dels meus quatre nets que podeu veure a la foto. Haig de dir, però, que no he deixat de ser inquiet i participatiu. Per exemple, ja fa un temps, vaig entrar a formar part del Casal Recreatiu de la Gent Gran de Fontcoberta, i en sóc el president des de fa dos anys. A la foto podeu veu-

re’ns a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona durant l’última excursió que hem fet. Actualment, estic en el Consell Consultiu de la Gent Gran del Pla de l’Estany. Dins d’aquest Consell s’han creat diferents àrees, una d’elles és l’Esportiva i també hi participo. També, fa uns 10 anys, vaig ser escollit membre del Consell Parroquial i col·laboro en les activitats que fan. L’altra foto és de l’any 2016, quan els meus companys de la Lleva del 1966 em van fer un reconeixement i em van donar aquesta placa i un ram de flors a la meva dona. Aquest obsequi era per agrair-me que durant 30 anys vaig impulsar la trobada anual que es fa al mes de novembre amb altres companys, un d’ells és en Miquel Rustullet, que elabora el programa de cada any i té el recull de totes les dades. COMIAT Ara ja s’ha acabat la meva explicació i vull tornar a donar les gràcies altra vegada a l’Ajuntament de Fontcoberta per haver pensat en mi com a pregoner. També vull donar les gràcies a la meva família, pel suport que m’ha donat en l’elaboració d’aquest pregó. Espero que s’hagin complert els meus desitjos que he expressat al principi de tot: Que hagueu passat una bona estona. I perdoneu si he dit alguna falsedat o alguna cosa no ho he dit del tot encertadament. Es diu que la veritat és una, i que tothom l’explica segons ho recorda o segons ho ha viscut. Per acabar, només us volia dir que estic molt orgullós d’haver pogut col·laborar, junt a tota la gentada de qui he anat parlant al llarg d’aquesta estona, amb què el poble de Fontcoberta sigui una mica millor a com el vam trobar. I emplaço al jovent del poble i a qui en tingui ganes que segueixin en aquesta línia de fer un poble cada dia millor, no només treballant-hi des de l’Ajuntament o institucions, sinó des d’associacions, voluntariat... Catalunya és el que és gràcies a aquestes xarxes socials que s’articulen des de baix i que fan que siguem realment imparables. I que tothom a qui li vingui de gust, ho digui amb mi i en veu alta: VISCA FONTCOBERTA I VISCA LA FESTA MAJOR!

III Concurs Fotogràfic: Moments i personatges de Fontcoberta i Vilavenut Hi va haver una vintena de fotografies presentades. Vetho aquí els treballs guanyadors:

1r premi categoria absoluta: Ascens de la U.E. Fontcoberta, d´Íngrid Planas

2n premi categoria absoluta: Joan Fajula 1, de Jaume Planas

EL BUTLLETÍ 46

15


ENTITATS I FESTES

1r premi categoria local: Dilluns de mercat, de Teia Turon 2n premi categoria local: Caminant pel pla de Martís, de Dolors Bustins

Birravenut

4

40 litres de cervesa artesana, centenars de persones, més de 10 hores de festival... Només ens queda donar les gràcies a tothom que hi va participar: artistes, cervesers, artesans i com no a tots vosaltres, birreros!! Un any més vam tornar a veure el poble ple de gom a gom, i això als vilavenutin@s ens encanta. Els guanyadors dels concurs d’Instagram són: 1r premi: Esteve Codony; 2n premi: Imma Torres; 3r premi: Pol Puigvert. Ens veiem l’any vinent a la 5a edició del Birravenut amb més cervesa artesana que mai!!

16

EL BUTLLETÍ 46


ENTITATS I FESTES

La vall de Sant Daniel La vall és abundosa en fonts, de les quals brollen aigües amb cabals força irregulars, depenent de la pluviositat estacional. Cal destacar la font d’en Pericot -que és la més antiga-, la d’en Fita, la del Bisbe, la dels Lleons i la del Ferro, que disposa d'una bonica zona d'esbarjo on molta gent hi acostuma anar a fer picnic.

S

i hi ha una vall que s'inunda de persones que cerquen en la natura i en l'esport el benestar necessari per a tenir una vida més saludable, aquesta és la Vall de Sant Daniel. O si no digueu-ho als habitants d'aquest sofert barri de Girona -considerat com un poble pels que hi viuenque suporten estoicament l'estol de caminadors i ciclistes a la recerca d'una mica de pau. La Vall de Sant Daniel es troba a l’est de la ciutat de Girona i ocupa una extensió de més de 750 ha. Els seus vessants formen part dels primers contraforts de les Gavarres per la seva banda nord. El cim més alt és Sant Miquel (388 m), on s'hi ubica el conegut castell homònim. La vall, a més, configura la conca del Galligants, formada per aquest curs fluvial i els nombrosos torrents que hi discorren. Antigament, la vall havia rebut altres denominacions: vall Ombrosa i vall Tenebrosa o Profunda, relacionades amb la seva densa vegetació i el seu enclotament respecte dels turons que l’encerclen. Tanmateix, l’arribada del cos de Sant Daniel l’any 888, -després del seu martiri a Arles de Provença- va marcar el nom definitiu de la vall. Durant la Guerra Civil (1936-1939) va ser anomenada vall de Galligants.

La vall té, a més, el monestir romànic de Sant Daniel, edifici declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. És un del 2 únics monestirs benedictins femenins de Catalunya i ocupa el lloc d'una antiga capella preromànica del segle IX. El creixement del monestir va comportar, sens dubte, un augment de l'activitat econòmica i de la seva colonització. Una altra de les construccions importants és l'anomenat pont de la Font del Bisbe, l'únic pont medieval que té el municipi de Girona, ja que aleshores la vall era a l'inici del camí de Girona cap a Madremanya i La Bisbal, és a dir, un lloc de pas cap a l'Empordà, travessant el Massís de les Gavarres. A principis del anys 90 la construcció de la variant de la carretera N-II va dividir la vall en dos. Va ser un projecte molt controvertit ja que a part de l'impacte sobre la fauna i la flora de la vall -tan importants- va donar lloc a un impacte visual de primer ordre, tal com es pot constatar en l'actualitat. La Vall de Sant Daniel ha perdut habitants durant molt temps però en els darrers anys hi ha hagut un increment de la població, per la construcció d'algunes noves vivendes i la reforma d'altres d'antigues, que han atret nous veïns a la Vall. Tanmateix si es comptés tots els que hi circulen durant els caps de setmana per pujar a Sant Miquel, les dades serien espectaculars. A veure si per error ens hi compten a nosaltres! El Triops Marxaire

La major part dels masos que encara es poden trobar a la vall es conformen entre els segles XIII i XV i quan s'acaba la Guerra dels Remences (1486) és quan es consoliden els més importants. Tanmateix, en els segles següents, els nombrosos conflictes bèl·lics suposen un abandonament del camp per part dels habitants dels masos, fets que continuen a finals del segle XVIII i principis del XIX amb la Guerra Gran i la Guerra del Francès. Sortosament, avui dia encara podem veure alguns masos, pocs, els quals configuren l'escàs paisatge humà d'aquesta vall tan verge.

EL BUTLLETÍ 46

17


FETS I GENT

Roca Foradada, l’excepcional jaciment neandertal de Melianta

N

o descobrim res en dir que si passegem pel serrat d’Espolla el cant dels ocells ens delectarà tot observant un extraordinari i valuós espai natural en estat de protecció. No obstant, fins fa poc, res feia pensar que en aquell indret, ara fa uns 80.000 anys, s’hi van assentar una o vàries comunitats de neandertals. Malgrat la recerca arqueològica dels darrers anys en aquest paratge, intentar fer creure aquesta realitat se’ns va plantejar una tasca molt difícil de dur a terme. Bé, avui dia això ha canviat i ha estat gràcies a l’esforç de l’Ajuntament de Fontcoberta i a certs col·laboradors que s’ha pogut materialitzar un projecte que venia de llarg. Fem referència, com ja sabeu, a l’Itinerari cultural de la platja d’Espolla en el que, a més a més i de forma admirable, s’ha posat en valor un dels jaciments arqueològics a l’aire lliure amb més projecció de la província: Roca Foradada. Alhora, podem dir que és l’únic jaciment d’aquestes característiques que està senyalitzat a les comarques gironines.

Diversos estris neolític trobats

És per aquest motiu que la curta introducció d’aquest article va dedicada, en forma d’agraïment, a totes aquelles persones i entitats que han fet possible obrir una nova dimensió a la recerca i el coneixement de Roca Foradada. Fent memòria, Roca Foradada és un jaciment arqueològic ubicat a uns 200 metres del centre de la platja d’Espolla i descobert, l’any 1982, per Joan Abad i Santi Serra, membres de l’Associació Arqueològica de Girona. Totes les restes localitzades fan referència, exclusivament, a pedres treballades pels neandertals. Malgrat tot, la primera intervenció sistemàtica no es va dur a terme fins tres dècades després del seu descobriment, concretament el març de 2014, la qual cosa va representar la materialització del treball realitzat pels seus descobridors i la reivindicació del lloc que li corresponia en el panorama de la recerca prehistòrica a les comarques gironines. Enguany s’ha realitzat la cinquena campanya d’intervenció arqueològica al jaciment. Es va dur a terme entre el 31 de juliol i el 10 d’agost amb la novetat que l’equip de recerca l’han integrat estudiants d’arreu de l’Estat espanyol: València, Granada, Màlaga, Madrid, Conca, Mallorca, Mataró, Tarragona i Girona. L’estratègia d’actuació estava ben definida i anava encaminada, per una banda, a trobar el límits del jaciment, obrint tres cales a uns 100 metres de distància de la darrera intervenció i, per altra banda, continuar excavant sobre l’espai obert la campanya anterior. Els resultats han estat, un cop més, extraordinaris. En total, s’ha documentat un conjunt d’uns 150 efectius de pedra manufacturats per l’home de neandertal, entre els que es destrien aquells que responen, de forma exclusiva, a restes de rebuig del procés de talla, i els que encara avui dia els podríem donar una utilitat. Entre aquests últims, destaquem dues peces cabdals: un percutor de quars que s’utilitzava com a martell per colpejar altres còdols i fabricar eines de pedra, l’únic localitzat a Roca Foradada, i una ascla retocada d’excel·lent manufactura elaborada sobre quarsita de molt bona qualitat.

18

EL BUTLLETÍ 46

Albert Aulines preparant la demostració d’encesa de foc el 10 d’agost a la jornada de portes obertes

En línies generals, la dinàmica de recerca a Roca Foradada segueix els mateixos patrons que en les primeres campanyes. Fins el moment, només s’ha localitzat indústria de pedra confeccionada sobre roques locals. Un gran nombre d’efectius presenten l’escorça dels còdols treballats, fet que ens situa a l’inici de la cadena operativa i, per tant, la idea de la talla “in situ” és completament acceptada. Per altra banda, tot i que no s’ha localitzat un nombre elevat de retocats, els que s’han recuperat presenten un tall viu, la qual cosa ens pot indicar que no gaire lluny de la zona en la que estem treballant pugui haver un lloc d’assentament. Afortunadament, les intervencions realitzades fins al dia d’avui ens impossibiliten per definir quines són les possibilitats o les limitacions que amaga Roca Foradada. Per últim, només ens queda reconèixer que la recerca que es duu a terme a Roca Foradada no tindria sentit sense el gran recolzament que rebem des de l’Ajuntament de Fontcoberta i sense l’estima per l’arqueologia i els nostres orígens que ens demostreu tots els que ens visiteu. Roca Foradada sempre serà casa vostra. Alfons Díaz i Albert Aulines, directors de les excavacions a Roca Foradada


FETS I GENT

El Centre Cívic de Can Jan deixa de ser operatiu

E

l passat mes de juliol es varen pagar les últimes factures proposades per l’equip de govern de l’Ajuntament de Fontcoberta a càrrec del romanent del Centre Cívic de Can Jan. Es tanca així una trajectòria curta que naixia al final de l’any 2005, per cobrir una necessitat observada per l’equip de govern d’aquell moment on part de la ciutadania de Fontcoberta tenia iniciatives lúdiques i culturals i necessitaven una associació per desenvolupar-les. El Centre Cívic de Can Jan es presentava a la societat amb una proposta d’en Rafel Planas que portava a Melianta durant dos caps de setmana activitats relacionades amb el món del motor. Es varen organitzar demostracions de trial i quads, així com una taula rodona per comentar les vivències d’aquests esportistes, paral·lelament es va preparar una exposició de quadres sobre el trial. Les activitats que vàrem portar a terme durant aquests anys varen ser molt variades: cinema a la fresca a fora de can Jan, classes de balls de saló, pilates, excursions de teatre a Bar-

celona, exposicions de quadres, cursets de tast de vins, cursets de sardanes, cursets de tast de formatges, xerrades d’astrologia, jocs de rol, cursets per confeccionar ratafia, etc. L’última activitat que es va programar va ser el desembre del 2012 quan, a proposta d’en Miquel Ferrer, vàrem visitar la fàbrica d’Airbus a Tolosa de Llenguadoc. Amb aquest escrit primer de tot volem agrair a tots els veïns que ens varen fer arribar propostes d’activitats a l’associació, com també a tots els usuaris que varen gaudir de les nostres propostes i sobretot a la junta directiva que va fer possible aquesta associació, que són: en Xavier Bonaventura, Paquita Vallmajor, Laura Saus i Rafel Dehesa. Gràcies a tots. Anna Dilmé Comas. Regidora de Cultura, Festes i Joves. Mandat 2003-2007. Lluís Freixa Macià. Regidor d’Educació, Medi ambient i Esports. Mandat 2003-2007.

Dades d’ocupació

L

’atur registrat al Pla de l’Estany durant el mes de juliol del 2018, segons l’Observatori del Paisatge, ha baixat en 117 persones respecte al mes d’abril i s’ha situat als 1.070 habitants, una xifra que suposa el 6,84% de la població activa. Si les dades d’aquest primer semestre es posen en perspectiva, són les més baixes des del mes de novembre del 2008, en l’inici de la crisi econòmica. Per mu-

nicipis, Banyoles és la localitat amb una taxa més elevada d’aturats. Aquest mes ha crescut en 6 persones i se situa a la xifra de 754 desocupats, que representen gairebé un 8% del total. En canvi, el municipi amb menys gent inscrita a l’atur és Fontcoberta, que té 27 aturats, un 3,3% respecte al total municipal. La resta de municipis registren xifres entre el 5% i el 7% de població inactiva.

Trobada d’exjugadors de la U.E.Fontcoberta

E

l passat dimecres 1 d’agost un grup d’ex jugadors de la Unió Esportiva Fontcoberta, i uns quants pares d’aquests, es van reunir al restaurant La Carpa de Banyoles per passar una bona estona i recordar anècdotes viscudes. La vetllada va estar molt bé i van dir de repetir-la més sovint. La idea de fer la trobada va sorgir arran de la visualització d’unes fotos per preparar el pregó de la Festa Major de Fontcoberta d’en Josep Vilà. Una d’aquestes era de l’equip aleví, més o menys de l’any 1981. El fill d’en Josep, en Miquel, la va fer arribar a Martí Pons, perquè tots tres surten a la foto. Aquest últim quan la va veure va tenir la idea de contactar per whatsapp amb tots els protagonistes per trobar-se. En Miquel va posar fil a l’agulla i va fer els contactes. Així és que la trobada va tirar endavant. Aquí teniu una de les fotos que es van fer el dia del sopar.. Hi ha quasi quaranta anys de diferència entre unes fotos i les altres… Quasi res!! Miquel Vilà Renard, en nom del grup

EL BUTLLETÍ 46

19


FETS I GENT

Nova Marca Territorial del Pla de l’Estany

E

l Consell Comarcal del Pla de l’Estany ha presentat la nova marca territorial de la comarca creada a partir d’un procés de conceptualització, disseny i implementació que es va iniciar l’any 2016. Aquesta marca pretén ser un dispositiu de gestió a partir de la qual engegar un procés de desenvolupament local. El Projecte de creació de la Marca Territorial s’ha dividit en dues fases. En la primera fase s’ha treballat en el procés de conceptualització de la marca per un equip de recerca de la Universitat de Vic. La segona fase ha estat la creació de la identitat visual de la marca. El resultat ha estat un imagotip i un eslògan per la comarca. “Comarca que batega” és la suma de totes les accions que es duen a terme a la comarca, mostrant un constant moviment i amb un sistema circulatori que dóna vida a tot el que l’envolta. L’imagotip en forma traçada representa les arrels de la terra, els aqüífers subterranis i la forma geomètrica del cor fent referència a les venes i al sistema circulatori. Amb una tècnica de superposició de tonalitats i formes geomètriques circulars es defineix el territori del Pla de l’Estany en perfecta harmonia: l’aigua, la natura i les muntanyes.

El triatleta de Fontcoberta Edgar Costabella 12è sub-23 al Campionat d’Europa d’IRONMAN

E

l passat 10 de juliol el triatleta Edgar Costabella es va desplaçar a Franckfurt per participar al Campionat d’Europa d’Ironman. L’Edgar va completar els 3.800 metres de natació, els 185 km de bici i els 42,2 km de cursa a peu amb un temps d’11 hores, 40 minuts i 20 segons. Amb una participació de 3.700 triatletes vinguts d’arreu del món, l’Edgar va acabar en la 830a posició de la general i 12è en la categoria sub-23. Ell mateix ens explica com li va anar la cursa i tota la complexitat que comporta afrontar-ne una d’aquestes característiques : «L’IRONMAN és una prova molt llarga on hi intervenen molts factors. No solament el físic és important, també, l’estat psicològic del triatleta, tenir clar quin és l’objectiu, l’estratègia durant la carrera, l’alimentació, la meteorologia que farà el dia del triatló etc. Em vaig desplaçar a Frankfurt tres dies abans de l’IRONMAN per visualitzar bé els recorreguts, els punts d’avituallaments, mirar com eren les zones de transició i deixar-hi el material... Estàs instal·lat a l’hotel amb tot el temps del món, tens tres dies per pensar molt i aquí és on surten els dubtes: si sortirà bé la cursa, com em sentiré, si tinc algun problema com actuaré, si em trobo malament què faré... Són dies que et menges molt el cap amb la prova. Arriba el dia de la veritat i m’aixeco a les 4h de la matinada per esmorzar!!! El menjar ha de baixar com sigui, encara que el cos digui que no, ja que serà l’última ingesta per obtenir el màxim d’energia. Un cop acabat d’esmorzar, anem cap a la

20

EL BUTLLETÍ 46

sortida. Allà, em poso el neoprè el màxim bé possible per tenir llibertat als braços i evitar el fregament amb el coll. Ara sí, dic adéu a la família i me’n vaig a escalfar. Quan porto uns 10 minuts escalfant ens diuen que hem de sortir perquè en breus moments donaran l’inici de la prova i hem de deixar la zona de natació lliure. Surto de l’aigua i em col·loco en el meu calaix de sortida. Som els que ens llancem primer a l’aigua. Ja sé que amb natació vaig bé i el meu temps estimat per realitzar els 3.800m és per sota de l’hora. En aquest moment, quan et veus just davant de l’arc de sortida, veus els PRO’s que es tiren a l’aigua i saps que després seràs tu el següent, juntament amb tots els altres 3.700 triatletes. En aquest moment els nervis i la tensió acumulada dels últims dies es transforma en adrenalina i només penses en córrer cap a l’aigua i donar el millor de tu en les següents 10, 11,


FETS I GENT 12 hores... No saps què passarà ni quan tardaràs, però vols fer-ho el millor possible i gaudint al màxim. 3, 2, 1... GO! Em tiro a l’aigua i començo a nedar. El ritme és bo i constant, anem en grup i hi vaig còmode i així fins als 3.000m. En aquest punt, el grup es trenca i s’escapen tres triatletes i ens quedem cinc darrere, però la cursa és molt llarga i això només és el principi. 58 minuts després del tret de sortida i anant dels 150 primers, acabo el 1r tram de l’IRONMAN. La posició m’és indiferent, baixo d’1 h en la natació. Això vol dir que tot està sortint segons el que tinc previst. Transició 1, llarga i molt lenta. Acostumat als triatlons curts i transicions ràpides que no solen durar més d’1 minut, aquesta s’ha allargat fins a 6 minuts. Deixo el neoprè, les ulleres i el gorro a la bossa i agafo el casc, el rellotge, les barretes i els gels que utilitzaré en el tram de ciclisme. Busco la meva bici entre les 3.700 !!! La trobo de seguida ja que sempre busco un punt de referència per poder-la localitzar amb facilitat. Surto de la transició amb la bici i em disposo a afrontar el segon segment de 185 km. On no està permès el drafting (anar en grup amb altres triatletes), ni pots obtenir ajuda externa en cas d’averia. Miro que el pulsòmetre funcioni per anar mirant la velocitat, freqüència cardíaca i quilòmetres de cursa per no sobrepassar-me. Comencen a passar-me ciclistes, em sento una mica impotent en no poder-los seguir, però és normal, estic en un campionat europeu, hi ha els millors triatletes de cada país i estic anant molt endavant. No em poso nerviós i segueixo al meu ritme. Tinc entre 5 o 6 hores per pensar, menjar, beure i gaudir de l’experiència. Pèls de punta quan passo pels pobles on la gent surt de casa a donar-nos ànims com si no hi hagués un demà. Sembla mentida però és espectacular l’energia que et donen aquests moments. Controlo tots els detalls minuciosament: menjar i beure quan toca, exigir les cames quan es pot i afluixar quan és necessari, tot per arribar a la marató amb condicions. Arribo al final del tram de ciclisme, km 185, amb 5h 52min. Tot el que sigui baixar de 6h vol dir que vaig dins del temps plantejat, el problema és el dolor al genoll dret. Estic una mica espantat ja el porto notant des del km 120 però no puc parar de pensar que aquí hem vingut a ser finishers! Les sensacions són bones i estic súper motivat per afrontar el sector que se’m dóna pitjor, la cursa a peu, i la que serà la meva primera marató (42,2 km). La transició és llarga i lenta però una mica millor que la primera: 4 minuts per realitzar el canvi. Començo a córrer i per davant 4 voltes de 10’5km. L’estratègia del tercer i últim tram la tinc claríssima: la 1a i 2ª volta a ritme fàcil i constant. L’objectiu és arribar al km 20 sense cap molèstia important i sense defallir. La 3a volta serà la més dura de totes, i la 4a és sens dubte sentir-te orgullós de tu mateix, són els últims 10km d’un objectiu que has estat preparant durant l’últim any. Els primers quilometres passen molt bé, el ritme és bo i estic disfrutant de la cursa. La gent fa que l’exigència de la cursa,

la fatiga, la calor... passin a un segon terme i no em castigui psicològicament. Acabo la primera volta i em sento molt bé. M’aturo a cada avituallament! Sempre, absolutament sempre, s’ha de menjar i beure a cada avituallament si no vols hipotecar tot el que et queda de cursa. Segueixo a un ritme bo fins el km 20, tot està sortint rodó, el temps és el previst i jo segueixo anant bé! Els problemes arriben a partir del km 25 aproximadament. Les rampes!!!. No em poso nerviós, sabia que arribarien en un moment o altre. Cada vegada que em pugen els bessons he de parar uns segons a estirar. Als avituallaments, intento disminuir les rampes hidratant-me bé, menjant plàtan i bevent aigua amb sal. Acabo la 3a volta. Per dins penso que això s’acaba i que em falta només una volta per ser finisher, però per culpa de l’aigua amb sal per contrarestar les rampes, se m’ha tancat l’estómac i els sòlids ja no m’entren... Tocarà aguantar l’última volta només amb líquids i gels. El panorama és preocupant, gent caminant, gent estirada al terra plorant perquè ja no poden més... Per sort soc dels que encara aguanten. Aquí l’element psicològic té un paper realment important, veus la gent caminant, estàs cansat, fa calor, et fa mal tot, el cos et diu que pleguis però l‘entrenament psicològic que he preparat aquest últim any bloqueja totes les males sensacions i m’empeny a continuar fins al final. Intento disfrutar dels ànims que et dona la gent i la família . Arribo als últims 500 metres!!! Entro a la zona de tanques i sento la gent que està a les graderies de l’arribada animant com bojos. Només veig gent cridant el meu nom (el porto al mono i al dorsal), treuen les mans per sobre la tanca perquè els xoqui la mà, arribo a la catifa vermella, a les graderies no hi cap ni una agulla. Després de 4h40min corrents i 11 hores i 40 minuts de cursa no vull que s’acabi !!! Són sensacions i moments màgics on només qui ho ha experimentat pot saber com et sents quan estàs a punt de creuar la línia d’arribada d’un IRONMAN. Penso en les hores i hores d’entrenament que m’ha costat arribar fins aquí, contra la pluja, la calor, el fred, el vent, la son, el cansament, la solitud...tot passa molt ràpid... traspasso l’arc d’arribada, tanco els ulls mentre sento pels altaveus : EDGAR, YOU ARE AN IRONMAN!!! Em cau alguna llàgrima i penso amb la meva família, amics, companys de club, el meu amic Kuba, tota la gent que m’ha ajudat i ha estat amb mi durant tot aquest temps i amb tots els nens malalts de càncer i la gent de l’Hospital Sant Joan de Deu per ajudar-me a portar a terme i fer possible el meu projecte solidari. Sense tota aquesta gent, probablement ara no estaria explicant això, MOLTES GRACIES A TOTS! Cal dir que aquesta cursa anava lligada a un projecte solidari per recaptar fons per la construcció del nou Hospital Pediàtric Cancer Center Barcelona. Personalment, després de veure com és de gratificant acabar una cursa d’aquestes dimensions i fer-ho podent ajudar a algú, dono per suposat que aquest no serà l’últim IRONMAN que faré, ni l’últim projecte solidari que portaré a terme.» Edgar Costabella

EL BUTLLETÍ 46

21


FETS I GENT

Establiments a Melianta: uns que obren i uns que tanquen

E

l passat 23 de setembre va obrir la fleca Pa de Can Maula a la carretera de Fontcoberta 1. Serveixen pa artesanal amb farines ecològiques elaborat amb receptes originals del 1914. Així mateix, des del 27 de juliol ha

obert Sònia Perruqueria, també a la carretera de Fontcoberta 34. Per contra, la Perruqueria Pilar va tancar el 16 de juliol després de quasi 43 anys de funcionament (va obrir a finals d’octubre de 1975).

Llaços grocs

Demografia de juliol a setembre de 2018

C

arrers, places, monuments, edificis, balcons, façanes, solapes, estadis, baranes, cartells... i un llarg etc. pinten, decoren i ennobleixen la geografia catalana: Espanya no és Catalu-

nya.

Homes i dones de seny, de gran pes polític, de pau i harmonia, de comprensió i ganes de bé, d’amor a Catalunya i a les seves tradicions, han estat engarjolats. On és la Democràcia? Quin mal han fet? S’han passat per alt les lleis fonamentals dels Drets Humans, és un cop de puny dictatorial!

Nota: La demografia correspon als registres de l'Ajuntament NAIXEMENTS 28/07/2018: Flora Jacquet i Casadevall 04/08/2018: Biel Moreno Bonaventura 09/08/2018: Nil Vilà Puigdemont 23/09/2018: Fèlix Carles Martínez

“Esos perros catalanes” era un expressió normal en temps del servei militar, l’havia aguantat més d’una vegada, encara no n’hi ha prou? Només hi ha una solució: “Diàleg constructiu”. Sembla senzill però no s’aconsegueix. Què falla? Els catalans no renunciarem mai el que és nostre, que tantes vides ha costat i perquè hem lluitat més de 300 anys. No tenim res en contra de ningú, tots som germans només volem comprensió. Sabent tant sols un borrall d’història, hom pot saber la singladura que ha seguit la nostra nau i els tràngols que ha passat a tots nivells. Ja en temps de Felip V va ser perseguida, incompresa i menyspreada; durant el mandat del nefast Dictador va ser prohibida la nostra llengua (hábleme en cristiano). I podríem seguir un llarg etcétera. És per això que Catalunya no és España.

Fèlix Carles

CASAMENTS 08/09/2018: David Triola Anglada amb Maria Alemany Güell 28/09/2018: Joan Rubirola Xifra amb Agnès Vergés Capellera DEFUNCIONS 04/08/2018: Serafina Regincós Palahí 21/08/2018: Amparo Navarro Giner

Amb la “Diada” s’han tornar a reivindicar els nostres drets, l’esperança no es perd mai. Lluís Barjau

Breus

A Fontcoberta es van organitzar diferents actes per recordar l’1-O 2017. Una d’elles va ser una caminada popular el 30 de setembre. A la fotografia veiem els participants a la mateixa damunt del pont de la variant (fotografia de Josep Bustins).

22

EL BUTLLETÍ 46

El passat 24 de juny, el jove Aleix Cervera va quedar campió d’Espanya juvenil de rem en un bot de 4 i subcampió en un bot de 8. Felicitats!!

El dia de la inauguració de la Ruta de la Platja d’Espolla i Usall es va repartir un petit opuscle entre la gent intitulat La platja d’Espolla i el triops.


CONEGUEM EL MUNICIPI

POBLE I TRADICIÓ 40.- És hora de sembrar

P

reparació del terrenySSSSSSSSSSSSSSSSSSSS SSS Si durant l’estiu o principis de tardor plovia, encara que fos poc, calia preparar la terra. Els pagesos llauraven poc fondo, un pam com a molt, amb les arades romanes tirades per un bon matxo o cavall. També hi havia qui llaurava amb un parell de vaques i, sobretot, bous. Eren animals molt lents, però feien bones llaurades, sobretot amb els bous. Les arades romanes feien poc rem i es podien controlar fàcilment. A principis del segle XX van aparèixer els brabants, unes arades de ferro més grans i completes que requerien ser tirades per animals amb molta força. Tenien dues rodes a davant i sovint eren giratòries. Llauraven ben bé uns 30-35 cm de fondària. En les llaurades, la terra es gira de manera que la de dalt va a sota i viceversa. Així es maten les herbes i l’aireja la terra. La llaurada era feta, bàsicament pels homes. Les dones s’encarregaven de portar-li el dinar o la beguda. Si el camp era lluny, el pagès construïa una senzilla cabana per desar les eines de treball. De fet, a Vilavenut i a Fontcoberta gairebé no n’hi ha perquè els camps són propers a la casa. Amb l’arribada dels tractors, sobretot a partir de la dècada dels seixanta, les llaurades van més fondes. Actualment, poden llaurar, gairebé, 4045 cm de fondària i fer-ho amb 4-6 arades acoblades. El terreny surt llescat si és secanós. Als pagesos no els agrada massa anar fondo i, per això, es llaura poc. El fet és que la terra treballada durant centúries és més bona la del cim que no la de ben ensota. Ara es passa l’estripadora, els discos i l’aplanador, tot acoblat, que remouen poc la terra, just per enterrar les males herbes i girar-la una mica. D’aquesta manera, queda força esmicolada i preparada per a sembrar. També és convenient adobar la terra amb fems. Abans les cases en tenien pocs perquè hi havia poc bestiar. A voltes a les corts hi posaven fullaca del bosc, bàsicament, pinassa. A vegades, també es posava la fullaca al femer i es barrejava amb els fems dels animals. També s’hi abocava restes de menjar, cendra... Així es disposava de més fems. Amb un tamburell, un carro bolquet, es traginaven al camp i se’n feien pilons alineats i separats suficientment. Llavors, els fems s’havien d’escampar amb un forca, una feina bastant cansada. Actualment, els remolcs d’escampar fems i les pales per carregar acoblades al tractor faciliten molt la feina.

Sembrar Abans, el cereal d’aresta –blat, civada o ordi– se sembrava des de

sant Martirià (24 d’octubre) fins a Nadal, si el temps acompanyava, però, bàsicament, el mes de novembre. L’ordi era l’última gramínia que se sembrava perquè si la tardor o l’hivern no era molt fred, la planta creixia de pressa la qual cosa feia que, per manca de consistència, molt aviat es tombava i això dificultava que granés bé. Les esperades pluges tardorals –sovint llevantades– donaven bona saó. S’esperava uns dies perquè la terra perdés humitat i quan era a punt –s’esmicola fàcilment–, a sembrar s’ha dit! El costum era fer saions de set passos marcats amb canyes, llistó, rodó... allò que es tingués més a mà. D’aquesta manera el sembrador pujava per un costat i baixava per l’altra i el saió quedava sembrat i el gra esbarriat arribava fàcilment a una i altra banda. A vegades es feien dues passades. Per sembrar, el gra es posava en un cabàs, normalment d’espart, penjat de l’espatlla amb una corretja amb caient en un costat i sostingut per la mà d’aquell cantó. Amb la mà lliure, s’agafava una embostada de gra i en la reculada del braç l’esbarriava, compassant el ritme del moviment a la marxa del sembrador. Seguidament es repetia l’acció, sempre amb moviments ràpids. S’havia de fer amb traça i procurar que no hi hagués franges espesses o clares. Els adobs químics també es llençaven amb el cabàs, semblantment com el gra, d'ordinari immediatament abans de sembrar. La vigília a la nit calia haver fet la barreja del gra amb superfosfat i sulfat amònic, uns fungicides. L'ús del clorur de potassa no estava tan generalitzat. Ara, els cereals es compren ja preparats per sembrar directament. Sembrat el camp, es passava un rascle tirat per un animal amb les pues avall per remoure una mica la terra i enterrar el cereal. Llavors, es tornava a passar i s’aplanava amb el rascle amb les pues amunt. Si calia, s’hi posava un pes a sobre, a voltes el mateix pagès. El terreny quedava apariat. El pagès pensava: Ara, Déu hi faci tant com jo! El rascle s’havia de passar ràpidament havent sembrat perquè l’ocellada podia abraonar-se i menjar-se una part del gra. Perquè la terra quedés ben assentada i esterrossada, al cap d’uns dies s’hi passava el roleu. A vegades es feia quan el sembrat ja era nat. Ara, amb la maquinària actual acoblen diferents eines al tractor i sembren i remouen la terra tot estripant-la, aplanant-la i passant-hi el roleu a la vegada. La feina és molt més fàcil. Jaume Colomer

NORMES PER A LA PUBLICACIÓ DE CARTES I ARTICLES

EL BUTLLETÍ

EL BUTLLETÍ agraeix les cartes i articles dels seus lectors i escull amb preferència per a la seva publicació les cartes breus fins a 20 línies mecanografiades i els articles d’unes 45 amb lletra Times New Roman 12. Tots els escrits hauran d’anar signats amb el nom i cognoms, encara que si es desitja es publicaran amb pseudònim. L’únic responsable del seu contingut és l’autor. Les cartes i els articles s’hauran de lliurar abans de tancar EL BUTLLETÍ preferiblement a l’adreça de correu electrònic butlleti@fontcoberta.cat o a través d’algun altre suport. EL BUTLLETÍ es tanca el dia 10 del mes següent de cada trimestre. Queda prohibida la reproducció total o parcial de la revista sense autorització prèvia de l’Ajuntament de Fontcoberta o els autors.

Núm. 46 (segona època) – Juliol – Agost – Setembre 2018 Dipòsit legal: GI-745/1983 EDITA: Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Fontcoberta COORDINACIÓ: Jaume Colomer DISSENY i IMPRESSIÓ: Bàcula Editors SL DIFUSIÓ: 550 exemplars COL·LABORA: Diputació de Girona

EL BUTLLETÍ 46

23


L’ENTREVISTA Per Jaume Colomer

EVA I ANNA CAPELLERA COSTA, d’Evann duet Sempre m’ha agradat cantar.

Anna, quins són els teus estudis musicals? Les classes de música de l’escola de Fontcoberta m’encantaven. Arribava a casa i deia: vull fer música, vull fer música! Doncs t’apuntarem a l’Escola de Música de Banyoles. Va arribar el dia de començar les classes i plorava. No vull anar-hi! Ho passava fatal. Ara dono gràcies que m’obliguessin a anar-hi. Abans vaig començar a tocar el piano amb Joel Masó, de Melianta. Vaig veure que m’agradava.

Hem parlat del duet musical que formen. Us ho agraïm. Formeu el grup Evann duet. D’on va sortir aquest nom? Eva (E):Va ser un suggeriment de la nostra tieta, que també ens va fer el logotip. És la fusió dels dos noms, Eva i Anna, i com que som dues és un duet de cant i piano. Anna (A): No és que tingui molt secret aquest nom artístic, ens agrada i queda bé. No vam rebuscar gaire. Des de quan existeix el duet? (E): Des del 2011. (A): Va ser tot molt improvisat perquè els nostres oncles es casaven i com que la tieta sabia que tocava el piano i que l’Eva cantava molt bé, va dir: Per què no canteu alguna cançó al nostre casament? Vam dir: Ah, bé, no ho hem fet mai, però d’acord! Com que es van casar a l’església de Sant Martí d’Empúries, hi vam anar per fer proves de so i veure com sonava el piano i la veu. (E): Una parella de Sòria, que també es volien casar, ens va sentir i van dir-nos: És la música que estem buscant. (A): Aquí va començar tot. No sou professionals i, per tant, Evann duet es pot considerar un divertiment? (A): No som professionals, sempre ho hem dit. Ens agrada la música i l’estimem, cadascú a la seva manera. Quan ens posem juntes per assajar o davant de públic ens agrada. (E): Sempre amb ganes de fer-ho bé. Som bastant autoexigents, potser més jo. Ens suggerim millores: prova aquest acord, perquè no pots aportar això... (A): En ser germanes, com que tenim tanta confiança no m’importa parar i dir que no està bé, o al contrari dir: Aquest acord pots fer-lo bé d’una vegada! No és gaire habitual que dues germanes formin un grup musical. (E): Tenim molta complicitat i mai hem tingut cap problema. Ho tenim fàcil per assajar. A vegades diem: Hem de prioritzar, no pot passar. Com que hi ha tanta confiança et permet dir-ho. Eva, tu cantes i l’Anna toca el piano i fa segones veus. Us complementeu bé d’aquesta manera? (E): Sí. Vaig estudiar piano però l’Anna em supera. Hi ha dedicat molts més anys. (A): I al revés. També he estudiat cant però la veu de l’Eva és molt satisfactòria. Em sento molt còmode amb les tecles i ella amb el micro. Seria incapaç de fer una primera veu, com a molt segona. Cantant em sento insegura. (E): Cadascú el seu tema. Eva, quan vares començar a cantar i quina és la teva formació. Els inicis em porten quan vam gravar l’himne de l’Escola Alzina Reclamadora amb Dolors Torregrossa. Era amb la coral Minyons. Llavors vaig anar a la coral parroquial, a la del Centre Excursionista de Banyoles, el grup Magueia i ara Evann duet. Vaig fer classes de cant amb Noèlia Mora.

24

EL BUTLLETÍ 46

Anna, ets mestre. Els teus estudis musicals t’han portat a estudiar el magisteri musical? Doncs sí. Vaig fer batxillerat artístic amb Montse Andreu, que ens feia història de la música. Va ser llavors que em vaig adonar que havia de seguir aquest camí, perquè motivava molt. La Montse té un do i un caràcter especial. T’ho feia gaudir. Va ser el meu referent i pensava: Vull ser una mestra que encanti el meus alumnes amb la música. Quin repertori teniu? (E): És una mica acaramelat, i sobre la carta. Tenim un llistat de cançons, algunes a proposta dels propis nuvis. En un principi en proposàvem una llista que s’ha anat ampliant. Tenim cançons actuals com les de Txarango, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Police, Robin Williams... És un repertori molt ample. Són cançons que ens agraden i que han d’acompanyar els casaments. Quan les portem al nostre terreny veiem fins on podem estirar. (A): Fem els nostres arranjaments. (E): Les adaptem al meu rang de veu de soprano i a l’escala que puc arribar. L’Anna les completa amb els seus acords. Hi ha una gran feina darrera. A les parts més agudes hi has d’aplicar falset i ja no és una veu normal, és una veu impostada. Requereix molta més força, correcció postural i que no sembli un cant forçat. El directe és molt difícil perquè hi juguen molts sentiments que has de controlar. (A): Costa molt controlar les emocions. (E): Tu Anna pots estar tocant el piano i plorant però a l’hora de cantar les emocions hi juguen un paper superimportant. (A): Quan l’Eva canta, ho fa amb tanta emoció que sovint acaba plorant. Quins criteris seguiu per triar el repertori? Són cançons que ens agraden o són propostes dels familiars, dels amics... A vegades anem amb cotxe i escoltem una cançó i diem: Ostres que bonica, la podríem incorporar! Pel concert de la Festa Major, la nostra iaia ens va proposar cantar la cançó Vestida de nit de Sílvia Pérez Cruz, i li vam dedicar. Assageu molt? (A): Déu n’hi do. (E): A vegades voldríem fer-ho més. Per anar segures les hem de portar ben preparades. Dediquem molt de temps a treure-les perquè sonin bé, de veu i d’acords. (A): Si ens cansem diem: Aquesta me la miro per la meva banda i tu per la teva i fins que no la tenim bé no ens ajuntem. A vegades l’Eva no sap la lletra o jo els acords. (E): Cadascú per la seva banda fins a la posada en comú. Gairebé sempre, però, assagem juntes. Va agradar molt el concert que vàreu oferir a la Festa Major de Fontcoberta 2018. (E): Va ser la nostra primera actuació en públic. En els casaments som un acompanyament però a la Festa Major vam ser les protagonistes. (A): Vam anar-hi una mica amb incertesa però vam quedar contentes. Va ser molt emotiu. (E): Vam assajar molt, teníem pressió perquè la gent ens coneixia, però alhora tocar al poble et dona seguretat. Veure cares conegudes ens va ajudar. (A i E): Estem molt contentes i satisfetes de la reacció del públic i els hi volem agrair. Va ser un dia molt bonic. Quan tens la resposta dels veïns amb tantes abraçades i petons, tot tan sincer, ho agraeixes i et fa feliç. Algú ens va dir: Ens heu fet emocionar, hem plorat. Vam pensar: Hem fet bé la feina, vam saber transmetre.

Profile for ajuntamentfontcoberta

Butlletí Municipal 46 (juliol. agost, setembre 2018)  

New
Advertisement