LLIBRET 2021

Page 1




FOGUERES DE SANT JOAN ALACANT 2021 FESTES OFICIALS DE LA CIUTAT DECLARADES D’INTERÉS TURISTIC INTERNACIONAL

EL LLIBRE HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS DE LA GENERALITAT PER A LA PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ DE L´ANY 2021


EDITOR

Foguera Hernán Cortés

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ Jose Antonio Cerezo i Montes

TÍTOL El Ninot

PORTADA ORIGINAL Vizen G. Hernández

MONOGRÀFIC TEXTOS: Mario Paul Martínez- David Gerona – Alfredo Aracil – Santiago Linares - Pedro Soriano – Fran Santonja Sergio Gómez – Armando Parodi – Roberto Climent - Albert Poveda – Juan Carlos Vizcaino – Henar Lledó Rafa Galeote – Jose Luis Ferris - Jose Antonio Cerezo

FOTOGRAFIES: AMA (Arxiu Municipal d’Alacant) – Alfredo Aracil Roberto Climent – Armando Parodi – Juan Carlos Vizcaino Antonio Motos – Paco Juan – J. Muños Fructuoso Facebook – Jose Antonio Cerezo Isabel Gómez i Morollón GIA

TRADUCCIÓ

Oficina Municipal de Promoció del Valenciá María José Mira i Roig

DEPÒSIT LEGAL A 172-2018

MAQUETACIÓ I DISSENY Copistería y Diseño Gráfico Punto en la i c/ Colón 16 – 03001 – Alacant www. puntoenlai.com

IMPRESSIÓ I ENCUADERNACIÓ Gràfiques Ofibook

c/ Isla de Cuba 66 – 03009 – Alacant clientes@ofibook.com


ÍNDEX 10 13 20 61 69

LA TRAGEDIA DEL NINOT DAVID GERONA I LLOPIS

ART I ESTÈTICA DEL NINOT ALICANTÍ MARIO-PAUL MARTÍNEZ

ORIGEN, EVOLUCIÓ I POPULARITAT ALFREDO ARACIL

135

PRIVILEGI O CONDEMNA

142

FIGURES… GRUP DE FIGURES… FOGUERETES… NINOTS DE CARRER

146

UN AMOR DE POLIESTIRÉ

153

LA CAVALCADA DEL NINOT

158

EL NINOT DE BARRACA

163

CARRERS ADORNATS

167

ANNEXOS 2021

170

JUAN CARLOS VIZCAINO I MARTÍNEZ

JOSE LUIS FERRIS

L’EMPREMITA DELS NINOTS EN ELS DOCUMENTS SANTIAGO LINARES I ALBERT

JOSE ANTONIO CEREZO I MONTES

EL NINOT INDULTAT

JOSE ANTONIO CEREZO I MONTES

JOSE ANTONIO CEREZO I MONTES

114

ENTREVISTA

118

ENTREVISTA

PEDRO SORIANO

JOSE ANTONIO CEREZO I MONTES FRAN SANTONJA

JOSE ANTONIO CEREZO I MONTES SERGIO GÓMEZ

NINOTS… INDULTATS?

ARMANDO PARODI I ARRONIZ

EXPOSICIÓ DEL NINOT, UNA EXPOSICIÓ ITINERANT

131

MUSEU DE FOGUERES: PASSAT, PRESENT I FUTUR

RAFAEL GALEOTE I MARTÍNEZ

ENTREVISTA

126

ALBERT POVEDA

HERNAR M. LLEDÓ I PUERTAS

108

122

QUAN EL “NINOT” VIVÍA EN EL CINQUÉ

FOGUERA PROGRAMA DE FESTES HIMNES

ROBERTO CLIMENT

PUBLICITAT

174 230 232 234


8

9


LA TRAGÈDIA DEL NINOT

Açò escrivia el gran Antonio Sanjuán en la revista oficial de fogueres de l’any 1977. Sense ninot no s’entenen les fogueres. Així de contundent. Ja en el primer any de la festa van cobrar vital importància com ho corroboren les dades històriques que tenim. Des del cèlebre burro de la foguera de Benalua que va ser menjat per un congènere real o la polèmica de la primera aparició de la censura en un ninot aqueix mateix any en la foguera d’Alfons el Savi, Sant Vicent, barri Sant Ferran i adjacents (antecessora de la del Mercat), obra de l’artista relleuer Miguel Carrillo Soler.

DAVID GERONA I LLOPIS

El ninot está triste

Dels primers ninots, vestits amb tela, a la revolució de Gastón en la foguera de Benito Pérez Galdós de 1930 en què els va vestir de cartó, la tècnica del buidatge o l’arribada del suro i la tecnologia 3D.

¿Qué es lo que tiene el ninot que no ríe ni oyendo un buen chiste, ni sonríe mirando un despiste ni viendo a Pamplinas, Jaimito y Charlot? Lo ha pintado el artista tan serio

Foguera Trujillo-Pascual Pérez any 1932 “Tiruliqui”, 1º ninot indultat no oficial envoltant de visitants a la foguera

y tan grave, que de esa manera, el ninot de cartón y madera

El primer ninot indultat, no oficial, el va realitzar la foguera Pascual Pérez Torrijos a petició dels redactors del periòdic El Luchador l’any 1932. El ninot representava Rafael, més conegut amb el sobrenom de Tiruriqui, tot un personatge, famós venedor de periòdics. La foguera va donar a conéixer la decisió el dia 23 de juny: “Todos conocemos los sentimientos humanitarios de los señores que hacen El Luchador y hoy que ven sentenciado a muerte al compañero Tiruliqui, acuden a nosotros como verdugos inconscientes, para hacernos intérpretes de noble actitud, sospechando, y con razón, que nosotros teníamos que atender su petición de indulto, y al efecto reunida la comisión en pleno de la foguera del calle Pascual Pérez, acordó acceder a la petición de indulto, siempre que los compañeros del sentenciado nos honren con su visita en la noche del día de hoy y se lo lleven a su redacción con los honores que el compañero Tiruriqui se merece y de acuerdo con la cuantía de la desgracia que le acongoja”.

pensar hace que en un cementerio ha de hallarse mejor que en la hoguera.

Foguera Benito Pérez Galdós any 1930 “Els sinc sentits corporals d’Alacant”- Gastón Castelló

Foguera Benalua any 1928

10

“Parada y fonda” Juan Such, José Marced i Gastón Castelló

Cèlebres en l’època, també, els ninots que es plantaven en distints punts de la ciutat, antecedents dels ninots de carrers (el venedor de melons, Club Magritas, els bufalandios o els plantats a l’Esplanada per empleats del Banco Hispano Americano, que el feien, entre d’altres, Rafael Blanco o Manuel González Santana.

Foguera Séneca-Autobusos any 1973 “La paloma de la paz” – Julio Esplá

La vesprada del dia de Sant Joan, el periòdic va convidar a dolços i licors a peu de la foguera i a les onze i mitja de la nit, i al so de l’himne de Riego, Tiruriqui era baixat del pedestal de la foguera entre aplaudiments i aclamacions al personatge, que també estava present en l’acte. Immediatament després, es va organitzar una desfilada en formació que va recórrer els carrers del barri portant l’original i la còpia a coll entre dues files de redactors, els portadors de bengales i torxes. La comitiva va fer un clamorós recorregut pels carrers del barri fent camí cap a la redacció de periòdic, on va quedar depositat el ninot. La nit de Sant Pere de l’any 1933 es va realitzar un estrambòtic acte a l’Esplanada. El jurat d’aquell any de fogueres va triar un ninot de cada una de les trenta-dos fogueres oficials plantades aquell any. Els ninots indultats van ser lligats als troncs de les palmeres a l’espera de l’amo de la papereta agraciada en la tómbola que es va organitzar a benefici de les comissions. La festa de l’indultat

11


va acabar amb un vistós castell de focs artificials disparat des del moll de Ponent. Amb el seu estil, el gran Gastón Castelló no va prescindir de la figura del ninot, un ninot estilitzat allunyat del realisme; l’artista sentia pànic en veure’ls cremar la nit de Sant Joan en creure que eren persones les que eren immolades. El primer ninot indultat oficial té l’honor de correspondre a la foguera Sant Ferran de l’any 1940. El 28 de maig d’aquell any es va celebrar ple de fogueres als salons de l’ajuntament en què s’acordava que s’efectuaria una Exposició del Ninot en els dies anteriors a la plantà de les fogueres al Salón España. En aquesta exposició, figuraria un ninot de cada foguera com a estímul per als artistes. L’entrada a l’exposició seria de pagament mòdic i cada entrada era acompanyada d’un butlletí de votació perquè foren els visitants els que substituïren el jurat. L’exposició es va inaugurar el dilluns 18 de juny, estant oberta durant quatre dies, de set a nou de la vesprada, assistint el governador civil, el militar, el delegat d’hisenda i l’alcalde d’Alacant. La banda de la Creu Roja va interpretar diverses peces musicals i el moment de l’obertura va ser anunciat amb el tir d’una traca. El ninot número 30 de la foguera de Sant Ferran, que representava el dolçainer “Talento”, obra de l’artista Juan Esteve, va aconseguir l’indult de la cremà en aconseguir 1.239 vots.

Des de l’any 1995 es trasllada a la Sala d’Exposicions de la Llotja del Peix, amb la qual cosa l’augment de qualitat que ja es va constatar al palau Gravina va tindre una major repercussió. El fet que en l’exposició del 2006 fora obligatori portar-hi el ninot amb la conseqüència de no poder entrar la foguera en el concurs de juny va elevar el nivell dels ninots presentats.

ART I ESTÈTICA DEL NINOT ALACANTÍ MARIO-PAUL MARTÍNEZ Vicerectorat de Cultura de la Universitat Miguel Hernández d’Elx

Des de l’any 2017, i després d’un fallit intent anterior, l’exposició se celebra a l’antiga estació d’autobusos de la plaça de Sèneca, un lloc més cèntric. Partint de la idea que una foguera ha de transmetre, com diu l’himne de les fogueres “la més radiant nascuda del poble”.

Ramón Marco va dominar un període extens des dels anys quaranta fins ben entrats els setanta, tant en l’estètica, com en l’indult. Els que vam tindre la sort de veure en directe les seues extraordinàries i colossals obres, recordem el domini de la tècnica escultòrica del mestre de mestres, en els quals el ninot predominava des de la rematada fins a les escenes. Més tard, arribaria l’obra de Pedro Soriano, quan va canviar per complet el seu estil, sobretot en les obres de la foguera oficial de l’ajuntament en què prescindia més d’una vegada del ninot o les interessants propostes de Waldo o Paco Vázquez. L’exposició del ninot ha tingut des de llavors diferents ubicacions, cadascuna més pintoresca que l’altra, el hall del Teatre Principal, un local sindical al carrer d’Onésimo Redondo (hui de Pablo Iglesias), un saló de festes al carrer de Girona, un local al carrer de José Antonio (hui de la Constitució) o a la Rambla. Locals en molts casos, segons veiem en les fotografies, que no reunien les condicions mínimes. Millor seria la ubicació als baixos de l’ajuntament, o la del Palau Gravina. No serà fins a l’any 1980 quan s’indulta per primera vegada oficialment un ninot infantil en l’exposició celebrada als baixos de l’ajuntament. Ho va ser el ninot que feia de rematada en la foguera infantil de Sagrada Família i que representava un xiquet fumant al costat d’un semàfor humanitzat obra de María Teresa Bordera i Juani Candela, la primera casada amb Ángel Martín i la segona ajudant del seu taller. No va haver-hi indult infantil dels anys 83 al 86, potser per la falta d’espai que albergara les dues exposicions.

12

Reprenent una altra vegada l’indult l’any 1987, aquesta vegada exposant-se en llocs distints, sent la sala d’exposicions de la CAPA al carrer Major o la sala del palau del Comte Lumiares.

Ninot de la Foguera Séneca-Autobusos any 1994 “En busca de Sant Joan” – Waldo

Expo Ninot antiga estació d’autobusos 2019

Foguera Alfonso el Sabio, San Vicente, Barrio San Fernando i Adyacentes any 1928 – “Nunca es tarde” – Francisco Ayela

13


Foguera Plaza del Mercado any 1930 – “Que no en venguen!” Juan Such

14

Foguera Santa Cruz any 1934 – “Ensomit de un bon alicantì” Emilio Valera

La silueta d’un vaixell de paper, sense a penes volum, i coronada per dos remers igualment plans, segurament va sorprendre més d’un espectador de la foguera de la Plaça Santa Isabel II. El seu escàs colorit i les seues línies corbes, depurades fins quasi assolir el traç d’un xiquet, destacaven no sols entre el seu propi conjunt escultòric, sinó entre les moltes figures de fusta i cartó que adornaven Alacant. Cap oferia un aspecte tan avantguardista i tan diferent de la resta com aquest grup de ninots, obra de l’artista Lorenzo Aguirre.

de frisos (Foguera Plaça de la República, 1935). Els segons, en un tàndem creatiu escultor-pintor, els porten al paroxisme de la senzillesa, reduint les seues figures a fines siluetes que s’estiren en la gràcia del seu propi gest (Foguera Santa Creu, 1934). I no seran els únics. Altres artistes alacantins com Adrián Carrillo, Manuel Baeza o Agustín Pantoja, recullen les volutes i estilismes propis de l’art decó, per a integrar els seus ninots en conjunts escultòrics de sinuós disseny (Foguera Méndez Núñez, 1935 i 1940, respectivament).

Estem en el 1928, ni més ni menys que l’any primer de la plantà, i ja en la seua primera edició, les fogueres d’Alacant van demostrar amb aquest exemple un notable interés per l’estètica del seu temps, i per la innovadora aportació dels artistes alacantins. L’audàcia demostrada per aquests ninots, reflex del mateix estil incipient i modern de la foguera alacantina, inauguraria una trajectòria particular entre aquelles figures de tipus naturalista (pròximes al classicisme de la falla valenciana), i els dissenys nous i rupturistes que, junts, ens han acompanyat fins als nostres dies.

Els models d’alguns d’aquests ninots són tan atrevits que pareixen extrets de la cartelleria de les festes on aquests mateixos artistes, i altres abans citats (començant per Aguirre, que dissenya els magnífics tres primers exemplars que anuncien les festes, 1928-1930) donen també regna solta a la seua experimentació plàstica. En ells s’aprecien els originals estilismes i les modernes disposicions estructurals que ordenen i modelen les figures del cartell, com ninots embolicant la foguera. Impera, en aquesta primera dècada de les fogueres, el gust per la innovació, per creuar la tradició escultòrica i pictòrica amb l’art del moment i amb les troballes pròpies de cada autor. Un impuls obert a les influències del constructivisme, del cubisme, del citat art decó i d’altres moviments afins a les avantguardes. Però també a una nova forma de concebre la foguera, que abraça el discurs popular, la temàtica alacantina, i la seua alegria per la festa i per la reivindicació de les seues arrels. El ninot, entre plantaes i cremaes, es reinventa i millora a cada nova edició. Primer, abandonant les seues vestidures de tela i els seus rostres esculpits en cera, pels vestits i modelats en cartó. Segon i, gradualment, ampliant la vitalitat de la seua gamma cromàtica fins a adquirir els colors adequats a la dura llum del juny alacantí1.

Prova d’aquesta pulsió inicial, la marcarà novament Aguirre amb la seua següent foguera “Barraca de fira” (Plaça Santa Isabel II, 1929). Una obra de trets cubistes i expressionistes (pròxims a films com El gabinete del Dr. Caligari, Wiene, 1920 o les escultures de Lipchitz) on -com bé testifiquen els documents de l’època-, poden observar-se uns ninots igualment “geometritzats” en el seu disseny. Però també trobarem una empremta d’aquest esperit transformador en la firma d’un important nombre de pintors i escultors de la regió que, com Gastón Castelló, Heliodoro Guillén, Adelardo Parrilla, Daniel Bañuls, Adrián Carrillo o Emilio Varela, entre d’altres, es van embarcar en la construcció de fogueres, incorporant el seu propi bagatge tècnic a l’influx dels moviments de les avantguardes. Tots ells definiran “l’edat d’or” de les fogueres de San Chuán (1930-40), i les bases del que més avant es coneixeria com a “estil alacantí”. Una fórmula esquemàtica i depurada, i amb una tendència procliu a l’orde arquitectònic, més accentuada que les línies de l’estil barroc valencià. Si les figures d’Aguirre arrisquen amb la modernitat de les seues formes, els ninots de Castelló, Bañuls o Valera, no s’aventuren menys. El primer, els estilitza fins a convertir-ne molts en relleus al·legòrics les repeticions dels quals arriben a assolir la forma

Amb tot, el seu recorregut estètic -com el de la mateixa foguera- no sempre serà tan valent ni tan renovador en el seu gest, com el d’aquest primer moment. Al contrari, en la trajectòria d’aquestes figures efímeres s’alternen molts més períodes predicibles, acomodats a un estil superficial, que períodes excepcionals en què aporta sorpreses, més enllà dels seus guions o dels seus senyals satírics. Durant els anys que segueixen a aquest període

Foguera Plaza República any 1935 – “Veranos antiguos y modernos” Gastón Castelló

1. Gastón Castelló: “cuando al tercer día de fiestas, el sol ha suavizado las estridencias colorísticas, y la foguera se ha cubierto de polvo, ésta adquiere unos deliciosos tonos grises” (Vizcaíno, 2018, p. 122).

15


iniciàtic, els moviments arriscats en el disseny del ninot, aniran diluint-se en una foguera cada vegada més encaminada a copiar la falla valenciana. La mimetització amb l’art valencià -generalment amb desavantatge- porta el ninot cap a un camí més previsible, més homogeni, en el qual es deixa seduir per la línia clàssica de la capital provincial, quedant així ignorada “una fórmula estética que, sin duda, hubiera otorgado un aire más personal a nuestras hogueras en sus décadas siguientes, augurando con intuición las reales posibilidades y limitaciones que han guiado a los artistas hasta hace relativamente pocos años” (Vizcaino i Llorens, p.114, 1996).

16

Foguera Rambla Méndez Núñez any 1935 – “La isla olvidada” Adrián Carrillo i Pedro Valdés

Artistes com Jaime Giner o Ramón Marco són impulsors principals d’aquest canvi i d’aquest gir de tendències cap al barroquisme i l’espectacle valencià (que, altres com Carrillo rebutgen2). Un moviment que, una vegada passat el difícil període econòmic i polític de postguerra, s’enlairarà a la fi de la dècada dels 50, per a fer-se amb el panorama alacantí -sempre generalitzant la seua presènciafins a, pràcticament, final dels 70. No es tracta, però,

Detall ninots de la Foguera Santa Isabel any 1946 “Tauromaquia” – Ramón Marco

2. “La hoguera actual es absolutamente barroca, cuando el estilo alicantino no lo es en manera alguna. Nuestro estilo se basa en la sencillez y en la figura”. Declaracions d’Adrián Carrillo el 1967 (Ferris, 1996, p.145).

d’un període mancat de perícia tècnica o de talent artístic. Ni tampoc d’un moment en què els ninots perden el seu poder entre els cossos elevats de les fogueres. Al contrari, les obres de Giner, Marco o altres posteriors com les de Remigio Soler o Juan Capella, són sinònim d’un excel·lent treball, que atrau l’admiració del públic alacantí i afavoreix el turisme. Però bé és cert que parlem d’un llarg període, on la frescor i les troballes inicials “de l’estil alacantí” (trets simètrics, estructuralisme, etc.) acaben per culminar, per a donar pas a un oblit que durarà, aproximadament, fins a la fi dels 70. Desgraciadament, és el ninot el més afectat per aquesta deriva estètica. Ja que, sense comptar amb l’espectacle i l’enormitat de la foguera, i sense comptar amb els experiments plàstics que el van precedir, en general, la seua figura queda limitada a la tendència presumible del moment (de fet, els exemples més creatius els continuarem trobant en la cartelleria de les festes, la gràfica de la qual mai es desenganxarà del caràcter innovador i cosmopolita dels seus principis). Amb l’assentament de la democràcia en la dècada dels 80, arriben també noves empentes per a la foguera i el ninot. Se succeeixen canvis polítics a la ciutat i en l’organització de la festa, com el traspàs de poders entre el mític dirigent de la comissió gestora, Tomás Valcárcel i el seu successor, Jacinto Massanet. S’instaura el concurs de fogueres experimentals, que obri un nou ventall d’assajos i dissenys mai vist abans en aquest àmbit artístic. I s’inaugura el -tant temps desitjat- Museu de Fogueres, on, entre d’altres, es dedica un ampli espai a la història del ninot. Es tracta, en definitiva, d’un moment idoni per a reivindicar l’empremta avantguardista de la foguera alacantina, i per a actualitzar, amb la nova generació d’artistes foguerers, “l’estil alacantí” que va promulgar la ciutat en els seus inicis. Serà Pedro Soriano qui abandere aquesta revisió contemporània de les arrels de la foguera, i qui reivindique en les seues creacions la labor dels mestres com Gastón Castelló, Lorenzo Aguirre, Adrián Carrillo, etc. L’acompanyaran altres firmants de la foguera per dret propi com Paco Juan, o José Muñoz Fructuoso, els quals també participaran d’aquesta revitalització de la plàstica efímera alacantina, amb les aportacions del seu propi estil. Un poc més tímid resultarà, en canvi, el gir estètic en els ninots. Encara que artistes com Soriano acoblen les idees de relleus concebudes per Gastón

Detall ninots de la Foguera Benalua any 1966 “El progreso es todo eso” – Remigio Soler

Foguera Plaza del 18 de Julio any 1972 “Alicante” – Juan Capella

17


Castelló als seus ninots, o d’altres, com Paco Juan, els sintetitzen en formats i colors que, de vegades, funcionen com a suports estructurals de la foguera, la renovació no resulta tan patent, com s’observa en el cas de les mateixes fogueres. Els ninots segueixen l’estela dels temps, amb prudència i sense desmarcar-se generalment del gust popular marcat per les següents dècades i l’entrada del nou segle. Pervivint en els 90, entre les obres d’altres artistes com Francisco Granja Camarasa o Pedro Espadero. I, a partir dels 2000, en les peces de nous creadors com Pedro Vicente Baena, José Gallego i Manuel Algarra, o Vicente Llácer, entre d’altres. En aquest període, constatem canvis formals en la foguera com, per exemple, una inclinació per la càrrega volumètrica, o un major gust per la morfologia corba, però cap d’ells afecta verdaderament el ninot3. Detall Foguera Benalua any 1981 – “Amanecer” – Pedro Soriano

Amb tot, comptem en aquests últims anys amb certs indicis d’originalitat en la seua estètica que, sense ser abundants, destaquen més enllà de la seua bellesa o del seu guió, en recuperar, precisament, aquest esperit innovador afí als orígens del monument alacantí. Despunten en aquesta línia, per exemple, les obres de José Antonio Iborra Barbancho, també conegut com Waldo, el qual advoca per rescatar l’origen primigeni de les fogueres i la seua cremà de trastos vells per a la celebració del solstici d’estiu, en un gir que bé pot recordar-nos -en certs aspectesl’art povera4: Waldo porta les seues creacions a un terreny inexplorat d’aquest art efímer, en emprar materials pobres i materials primaris com la terra, les algues, les fulles, etc. amb els quals explora, també, noves facetes per al ninot, en figures fetes amb troncs d’arbre, motles d’argila i altres materials inèdits, les textures i matisos dels quals “resultaban inusuales ante la predominancia de los elementos lijados”, típics de la resta de fogueres (López, p.33). També cabria citar la labor del ceramista i artista foguerer Moran Berruti qui, en una altra reivindicació “de l’estil alacantí”, desvesteix el seu conjunt escultòric de tot allò superflu. Airejant els seus bastidors, les seues estructures, i els mateixos volums i colors del conjunt escultòric, fins que acaben brillant per la seua pròpia lleugeresa (Foguera Plaça Santa Faç, 2011).

18

Detall ninots de la Foguera Séneca-Autobusos any 1994 “En busca de Sant Joan” – Waldo

3. La dada més recalcable no es referix a la plàstica del ninot, sinó a la recuperació d›una tradició oblidada, el Ninot al carrer (que va començar el mateix 1928), que es reinicia el 1997. 4. El terme art povera de l›italià arte pobre) és moviment artístic de la fi dels 60, els creadors del qual van utilitzar materials considerats pobres -fulles, vegetals, teles, carbó, argila, etc.- per a construir les seues peces artístiques.

Així, els ninots de fogueres de Berruti es revelen davall el propi estil ceramista de l’autor, i davall els influxos d’artistes com Picasso, Henry Moore, o Giorgio de Chirico, aportant una voluptuositat i una energia a les formes que contrasta amb la frescor del seu senzill cromatisme, quasi bicolor, de blaus i blancs (Foguera Barri José Antonio, 2009). Fins i tot podríem mencionar en aquest últim període la important inclusió d’una nova generació d’artistes, els quals, de forma puntual, com Ricardo Cavolo, o fent-se una carrera en les festes, com Alejandro López, han obert les fogueres a les influències de les seues pròpies facetes com a il·lustradors o dissenyadors gràfics. Seus són uns ninots de forta síntesi i colorit; molt més potents en la seua original proposta que la línia habitualment figurativa del ninot, i molt més pròxims en el seu estil a les arriscades figures d’un Aguirre o un Castelló que, als seguidors, més acomodats, de la pauta valenciana. En tots ells, es trasllueix l’esperit inquiet dels millors mestres de la foguera alacantina, i es percep, també, aquesta permanent tornada a l’experimentació amb l’art del nostre temps, que ens caracteritza i ens defineix des de les beceroles de la festa. El ninot, a la vora de la foguera, és un triomf de l’art alacantí: perquè, a pesar dels vaivens de les modes, no sempre s’ha deixat abandonar a allò previsible; perquè, cada cert temps, ens redescobreix la seua capacitat per a innovar i sorprendre’ns amb noves propostes que, sens dubte, són part de la seua millor i més valuosa herència.

Foguera Hernán Cortés any 2000 – “Carnestoltes” J. Muñoz Fructuoso

BIBLIOGRAFIA Ferris, José Lui Coord (1996) Un lugar en el fuego. Almar Ediciones, S.L. Alacant. López Arenas, Victor (2012). Jugar con fuego. Ingra Editors/Impresiones. Alacant. López Sánchez, Alejandro (2020). Sin rumbo aparente. La evolución estética de las hogueras de Alicante. TFG Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Tomás, Paula, Gerona David i Armand Tomás, i Martínez Fran (2018). Vizcaíno Martínez, Juan Carlos. (Coord.) (2018). Memorias de una fiesta. Ingra Editors/Impresiones. Alacant. Foguera Barrio Jose Antonio 2009 – “Anima de foguera” Carlos Sampedro

19


ORIGEN, EVOLUCIÓ I POPULARITAT

les, per a oferir l’actualitat palpitant de la ciutat –o de qualsevol altre tema rellevant, històric o producte literari- i per a això es val d’un guió, els elements del qual posseeixen forma humana o de qualsevol altra espècie i el paper principal, en el nombre més gran de casos, el representa el citat “ninot” per a interpretar a qui, amb popularitat suficient, siga reconegut o reconeguda a l’instant.

ALFREDO ARACIL

(BUSOT, DESEMBRE, 2019)

Quan el passat any la comissió de la foguera del popular i veterà districte de la plaça d’Hernán Cortés, ens va brindar l’oportunitat de participar en el projecte literari del present exercici, aportant un treball el tema principal i genèric del qual era “El ninot”, en les seues distintes facetes, per a inserir-lo en les pàgines del “llibret”, no vam dubtar a acceptar la proposta. La idea ens va paréixer un repte apassionant i excepcional, al mateix temps que interessant, siga quina siga la parcel·la en què havia de versar la nostra col·laboració. En els seus inicis, la festa era més participativa -quede clar que no pretenem insinuar que actualment no ho siga- el que sí que volem dir és que s’entroncava amb el poble profundament. Els membres de les comissions –quasi en la seua totalitat- eren veïns del districte, així com, més tard, també, les bellees i dames d’honor.

20

Foguera Hernán Cortés 1929

Els artistes, en el que a ells corresponia, pensaven en aquesta unió foguera-veïns i pretenien revalorar-la a través dels seus ninots, pensant, únicament, en l’efecte a causar sobre els visitants que, en bona part, eren totalment aliens a l’engranatge del col·lectiu fester.

Podem assegurar que, a mesura que ens endinsem en la pell –resultaria, sens dubte, més encertat, dir en el fang- d’aquest entranyable, singular i simpàtic element de característiques peculiars, la nostra admiració i respecte per la seua importància i transcendència, augmentava per moments. Fins a tal punt es va accentuar l’interés per escodrinyar en cada un dels amagatalls que circumden la seua existència, extremadament reduïda, gens plàcida, -si tenim en compte la seua breu permanència, a l’aire lliure, exposat a la contínua contemplació d’un públic molt variat- que com més avançàvem la tasca, la pròpia inèrcia ens facilitava altres camins.

Foguera Hernán Cortés 1931

Si considerem la citada “foguera” com un element didàctic, hem d’assumir, de la mateixa manera, que la idea fonamental del constructor es basa, principalment, a mostrar al públic la seua creació com si d’un gran còmic o un còmic gran –que hui i des de fa alguns anys es coneix com a “còmic”- es tractara. Per aquesta mateixa raó el personatge que encarna aquest ninot és primordial, ja que, al llarg del recorregut pel perímetre construït a què ens porta la narrativa objecte de la idea bàsica de l’autor, sempre està present. D’ací que el relat estiguera fonamentat en les imatges, a fi d’aportar major comprensió al lector –en aquest cas espectador- a l’hora de valorar el contingut de la historieta, o siga, el monument. Els ingredients són els mateixos. El realitzador, una vegada més, demostra que la seua imaginació i habilitat van paral·le-

Així arribem a la conclusió que l’altra vora de la seua raó de ser es mostrava un poc més dilatada, encara que amb un major període de soledat i incertesa, si es comptabilitza el moment de la seua creació, en el qual abandona la pileta, després de desprendre’s del fang i amb complaença o sense ella, acceptar una indumentària més fràgil i colorista, en forma de cartó i pintura. Fins i tot a canviar d’habitacle, deixant l’espaiós local amb les seues enormes parets, les seues nits llargues i insegures, els seus incessants ecos revolejant de manera incontrolada, del sostre al pis ferm, en el seu afany desmesurat per intentar repetir conversacions, càntics, rialles, confessions i laments, proferits pels seus habituals residents. Fins al recorregut final, que el porta a la seua extinció, la nit de Sant Joan.

21


Adrián Carrillo modelant un bust d’Oscar Esplá – 1951

De nou, retrocedint en el temps a fi de recordar experiències viscudes, preguntem allí on estava la resposta correcta. Tot això per a no caure en l’error de desvirtuar la naturalesa i l’arrel del tema interessat. I ens van arribar puntuals, rigoroses i contrastades pels mateixos creadors de centenars d’aquests “ninots”. En l’esmentat procés de portar avant aquesta comesa, tenint en compte les indicacions dels representants de l’esmentada comissió, vam pensar que l’espai a desenvolupar, podia resumir-se en el títol “Origen, Evolució i Popularitat”. Tres aspectes que, sense necessitat d’establir comparacions entre ells mateixos –en estar perfectament entrellaçats- tant per separat com en el seu conjunt, són capaços de repudiar qualsevol intromissió oportunista i pretensiosa, que poguera danyar la seua carta d’identitat. Els coneixements que considerem propis, personals o íntims, ací exposats, estan basats davall el prisma del particular punt de vista a través de la conclusió a què arribem, avalats per l’experiència adquirida. Assumim que, tal vegada, en alguns casos –o possiblement en més dels que pensem- no coincidisquen amb altres més diàfans o pròxims a la qüestió que comentem.

22

“L’experiència” de què humilment podem fer gala –amb perdó per l’expressió- es basa en cinquanta anys –més o menys- d’activitat professional i de con-

tinu contacte amb els hòmens i dones que, des dels seus llocs de treball, en raó del càrrec que van ostentar o títols que els van ser concedits, vam mantindre. Amb l›agradable i especial satisfacció que la relació amb alguns d›ells, afortunadament, encara perdura. En virtut de les ensenyances –que no han sigut escasses, ni de bon tros-, rebudes per part d’aquests professionals, excel·lents artistes i entranyables amics, hui estem en condicions de manifestar -d’una altra índole no tenim autoritat per a valorar-ho- que ens han servit de gran ajuda en la parcel·la professional. D’altra banda, expressar la satisfacció d’haver aportat un granet d’arena, amb la major i millor il·lusió de què vam ser capaços, per a pregonar la seua apassionant i meravellosa labor. Distint és que el resultat fora positiu -per als altres, volem dir- ja que l’obtingut per la nostra part no va poder ser més beneficiós i satisfactori. Amb el desig sincer que terceres persones puguen continuar amant les nostres festes i tot el que elles representen En resumir aquesta desenfadada justificació, hem d’afegir que acceptar la invitació per a realitzar semblant comesa, més que un projecte ha resultat una aventura –meravellosa i entranyable, per cert- atés que la proximitat als impediments amb què ens hem trobat, ens ha beneficiat, en ser mínims. Sobretot perquè les facilitats les han superat.

Taller de Ramón Marco – 1970

No obstant això, desconeixent l’acceptació, encertat o desafortunat resultat final d’aquest interés, atorguem a l’amable lector la total i absoluta llibertat a fi que, una vegada conclosa la lectura i verificat el contingut d’aquesta gavella de folis, emeta el seu veredicte. El qual, siga favorable o advers, l’acceptem per endavant, en el seu just valor. No obstant això, abans, hem de començar-ne la lectura.

ORIGEN A fi d’arribar a una decisió, al terme d’aquest treball, si més no clara, senzilla i realista, hem de començar per retrocedir en el temps i situar-nos de forma paral·lela, des dels seus començaments, a les festes de les “Fogueres de San Chuan”, fins als nostres dies. D’aquesta manera –potser n’hi haurà d’altres més convincents o fàcils, però nosaltres triem aquesta-

podrem assimilar el procés que aquesta peça de què tractarem, coneguda com “ninot”, ha seguit fins al dia de hui. Respectant així el seu origen valencià on, verdaderament, va veure la primera llum. Per a accedir al seu naixement, la presència del qual considerem totalment imprescindible, -com veurem més avant- en qualsevol “foguera”, hem d’acudir a l’aparició, al carrer, de la primera manifestació plàstica d’obres de vida efímera, destinades, a més, a ser devorades per les flames. Sent fugaç la seua existència, no es correspon en absolut, amb la seua trajectòria. El període des de la gestació fins a la desaparició, és més prolongat del que pot pensar-se. No resulta estrany que arribara a considerar-se com a atractiva i divertida, si es jutja pels tràngols en què, sense sol·licitar-ho, es veu involucrat. Després que l’artista concep la idea del que tracta de representar o el tema sobre el qual versa el seu

23


en la qualitat i categoria política, social, professional del “triat”, atés que s’entenia com un homenatge d’admiració i respecte, dins de la parcel·la de l’art enllaçada amb la comicitat.

En les albors de les festes de Fogueres -i encara huiels “ninots” reflectien les peculiaritats de personatges panxuts, ignorants, ventruts, flacs, alts, nanos, espentolats, barbuts, cabelluts, calbs, bigotuts, esportistes, toreros; viudes, “nóvies”, criades, “millonetis”, igual que professions entranyables com les del seré, encenedor de l’enllumenat públic, barber, apotecari, guàrdia urbà, fins a “l’estraperlista”, venedor de “les iguales” –hui cupons de l’ONCE- i “l’Ordinari” (com es coneixia a l’ordinari dels pobles), que es desplaçava a la capital, un dia a la setmana, carregat de bosses i paquets, junt amb l’autobús “de línia”, per citar a alguns.

Cal tindre en compte que els primers que van aparéixer a Alacant, l’any 1928, en els nou monuments pioners, no tots figuraven etiquetats com de “fabricació pròpia”. Convé recordar que els genuïns ninots van arribar procedents de València, de la mà de Carlos Cortina, José García Badías i Miguel Carrillo, els quals els van instal·lar en les seues respectives produccions i als qui, en anys successius, s’unirien altres paisans, els quals van demostrar que la seua experiència i reconeixement eren notoris en aquelles dates.

La seua definició primitiva no és difícil de localitzar. Es tracta d’un xiquet gran, més o menys espavilat, amb més o menys desimboltura, però bon xic i sense males intencions. Resulta normal pensar que el concepte de “ninot” (en castellà muñeco, monigote, títere i pelele, entre altres accepcions), no figurava, ni de bon tros, arrelat en la nostra capital, pel que fa als artistes plàstics, sobretot. Aquells que per distintes raons coneixien les “falles” i es consideraven relacionats amb aquest singular element, admetien que la seua presència, normalment, s’advertia amb major profusió quan s’origina-

esforç, les figures –no una sinó diverses i de distinta forma i grandària- apareixen escampades de cap a cap, i, en el punt més alt del voluminós complex artesanal, en forma d’esbós.

Aquesta inclusió en el conjunt artístic assumia la conveniència d’’acoblar-li’ una determinada semblança al motiu que li va brindar l’oportunitat d’aparéixer, exposat a l’aire lliure. En aquest apartat, precisament, era en el qual es trobava “com un peix a l’aigua”, representant el seu paper de protagonista principal, mostrant la caricatura grotesca i sotmés, fins i tot, a la crítica mordaç, la sàtira mal dissimulada, la xanxa i fins a la hilaritat. Ara bé, mai amb mala intenció.

Són comptats els complements que conformen la “foguera” en la realització dels quals s’aplica més el mestre que en la confecció del “ninot”. Amb independència, naturalment, de la seua comesa a representar en el conjunt de l’obra. No importa que siga home o dona, animal o vegetal. La seua condició de partícip en l’engranatge que, amb el pas del temps, la idea de la seua concepció va prenent forma, és aval més que suficient per a rebre un tracte exemplar.

24

Escena ninots Foguera San Blas 1969

ven esdeveniments que afectaven la ciutat. I també per a destacar qualsevol actitud, gest o circumstància, que provocara la intervenció d’un personatge popular, conegut i rellevant.

Foguera Hernán Cortés 1933

Fins a tal punt és així, que mentre la major part de la resta d’elements plasmats en el dibuix inicial, generalment, tan sols requereixen un procés habitual i quasi rutinari, l’elaboració del ninot, des que “naix del fang”, fins al seu acabat total, porta amb si la participació del nombre més gran de mans i distintes i variades capes de materials específics i concrets.

Uns millors i altres no tan perfectes, els “ninots” alacantins sorgeixen sense estrèpit i, ni de bon tros impactant, però sí amb la dignitat pròpia del principiant novell.

Foguera Explanada-Puerto-Postiguet 1933

Els autors no experimentaven sensació de prejuí en reflectir aquestes situacions i els seus intèrprets, encara que va haver-hi ocasions en les quals resultava difícil esbrinar la identitat de l’al·ludit, a causa de la distorsió de trets, canvi d’indumentària respecte a la seua habitual i lloc freqüentat amb major assiduïtat. Naturalment, els responsables de les obres -perquè eren diverses les escenes que d’aquestes característiques quedaven plasmades- no es paraven a pensar

Escena ninots Foguera Ciudad de Asís 1972

25


dels monuments artístics i la seua repercussió en actes d’assenyalat taranà popular, com les cercaviles, desfilades, tirs de traques, petards, coets, “canyetes voladores” i castells de foc, van comprendre que els comentaris que mesos abans i durant un temps i insistència considerables van sorgir per la ciutat, no era una entelèquia, sinó una autèntica i meravellosa realitat. Per tant, van reaccionar. Es feia necessari eixir al carrer a manifestar el desig d’estimar i viure les festes del poble i per al poble.

ducidos en los talegos blancos que se utilizaban para trasportar la harina a las panaderías. Luego les aplicábamos las pelucas; los rostros, los cubríamos con las máscaras de cartón que lucíamos en las fiestas de Carnaval. Las piernas de los hombres se formaban con listones que luego ocultaban los pantalones de vestir y las de las mujeres, las envolvíamos con tiras de tela a modo de vendaje, al objeto de adaptarle la forma correcta. A continuación se embadurnaban con engrudo y cola, al mismo tiempo que quedaban listas para aceptar la pintura, tras ser lijadas convenientemente”.

Units tots, fundadors, comissionats, veïns, comerciants, industrials i artistes, van iniciar un pelegrinatge que si al principi pareixia interminable per la incertesa, la inquietud i el dubte, a poc a poc es va anar dissipant, fins al punt de prendre un altre rumb, en un “viacrucis” més adaptable i amb nombre més gran de penitents. D’ací, que en cada “estació” reberen un raig de llum, d’il·lusió i d’esperança que els motivava a continuar per aqueixa senda, que va ser la que els va portar a feliç terme, on els esperava l’èxit total i absolut. Que no va ser altra que integrar-se amb tot el dret en la “gran família foguerera”, recent nascuda. Gastón Castelló en el seu taller – 1935

És cert que, al principi, alguns autors locals no es van prodigar en excés pel que fa a la inclusió d’aquests elements en les seues obres. Ells, en nombre superior –com magnífics i famosos pintors- es van preocupar més de cuidar els aspectes externs o decoratius, cobrint els espais opacs que facilitaven els enormes bastidors dels laterals de què constava el conjunt, amb base (més coneguda com a “baixos”) i tarima incloses. D’altra banda resulta fàcil imaginar que l’any del naixement de les “Fogueres de San Chuan”, no era necessari allunyar-se molt del centre de la capital per a localitzar un llaurador i la seua parella, la indumentària de la qual coincidira amb la que els van aplicar. Tant la nostra horta com el camp gaudien d’arrelament i solera, ja que, a més de collites d’hortalisses i fruites, es disposava de vinyes i oliveres de què s’obtenia bon vi i excel·lent oli.

26

Precisament, quan els natius més refractaris, en particular els domiciliats en barris i partides, van presenciar i van viure els moments de felicitat i l’impacte que va suposar la presència en carrers i places

El taller o nau d’un artista –mestre és la millor i més concreta definició que se li pot aplicar- constructor de fogueres, una vegada que es posa en moviment, ultimats els tràmits legals per a començar el treball, es converteix en un nucli urbà reduït al màxim, en el qual un grup de persones es mou en direccions oposades, motivades pel mateix objectiu: realitzar el monument i que el treball siga perfecte. Determinat l’engranatge de totes i cada una de les parts que componen l’obra, a continuació d’una acurada i estudiada sèrie de fases en què, a poc a poc, han anat sorgint elements i materials prèviament concebuts, llestos per a la seua adaptació, tant en l’interior com en l’exterior, amb una precisió excepcional, el trencaclosques es completa en la seua magnitud.

Tan espectacular va resultar l’experiència primària que l’any següent el nombre de participants va augmentar considerablement. Però això ja pertany a una altra història. Reprenent el fil del comentari precedent, cal afegir que no podia trobar-se millor referència per al personatge que la d’un home senzill, del poble pla, per a representar la festa. I els artistes així el van triar. La qual cosa, d’altra banda, no va estar mal pensada. Així doncs, passem a detallar el procés a què se sotmet Naix del fang i mor, després que la seua configuració no siga la mateixa, per a convertir-se en cendra. No obstant això, com diem, té una vida singular sempre que entenguem que pretenem referir-nos a un “ninot” normal, sense pretensions d’aconseguir premis o distincions. Poc podia pensar el famós Gastón Castelló, amb la seua vida –vint-i-sis anys- creixent a la realitat, allunyat de la seua família, i amb la

Gastón Castelló i Ramón Marco – 1935

seua professió –pintor artístic- encarrilada, que un dia d’abril del feliç any, 1928, a més de pintar, havia de veure’s en la noble tasca de crear ninos als quals, en llengua vernacla, se’ls coneixia amb el nom de “ninot”. I que conclosa la seua elaboració, a base de cartó, cola i pintura, després de dos dies amb les seues nits, a l’aire lliure, serien devorats pel foc. Foguera produïda per les flames en què es convertia el monument on aquesta singular figura exercia un paper predominant. Com deia el recordat mestre referint-se als ninots: “Sus cabezas estaban compuestas de trapos intro-

Alhora que el fuster va conjuntant els llistons per a forjar l’estructura, pel que fa als baixos i algunes zones de la part superior, inclosa la rematada, altres mans la van forrant, utilitzant paper de periòdic, en els primers anys i d’embalar, més tard, o tela, dita “cotoné moreno” o llenç; el pintor es va adonant de l’espai destinat a admetre temes decoratius per a il·lustrar les “parets”, ja siguen de paisatges del natural, marines, zones industrials, urbanístiques o, simplement, interiors de qualsevol casa de veí; el mestre manejant el fang per a donar vida a les figures que han d’habitar a la vivenda que, a poc a poc, es construeix en la mateixa nau.

27


La seua única preocupació, insistim, és l’estat del temps. Qualsevol canvi advers capaç de provocar forts ruixats o vendavals, suficients com per a produir l’afonament de la “foguera”. Sempre sospira i resa perquè el sol no deixe d’acompanyar-nos i el vent s’oblide de visitar-nos, precisament, durant els dies de festa major. En tot aquest “moviment”, en què l›aspecte humà juga el paper principal, lògicament, el ninot des que obri els ulls al món, amb un nou cos -molt més lleuger que el primitiu- alliberat del tancament en l›escafandre, sarcòfag o en el recipient el nom del qual deixem a l›elecció del lector, comença a formar-se lentament, no perd detall del que ocorre al seu voltant. I com siga que l’enginy i la fantasia en la seua gosadia sense límits són capaços de crear qualsevol llegenda que el temps i els hòmens mitifiquen,

Taller Jaime Giner – 1956

Cal recordar que si els inquilins del taller formen una família, en disposar-ho així el patró, els complements de la “foguera” s’integren en la col·lectivitat i, per tant, el “ninot” pot ser un fill, més alt o més baix, més o menys bell, però sempre legítim, mai bastard. No obstant això, la tasca primordial -a més de revisar i comprovar el quefer de la resta d’empleatsassumida per endavant pel cap, està en la pileta, al costat de l’assortidor de l’aigua, en la qual reposa el fang, a l’espera de sentir la carícia i l’atenció del responsable de l’esforç global de l’equip.

28

cervell, dansant per l›espaiosa nau en què s›elabora el contingut, fins que el públic la contemple al carrer o la plaça, exposada a acceptar tot tipus de comentaris i valoracions.

És precís detindre›ns perquè l›incís el considerem totalment interessant i imprescindible.

Ell, com a responsable absolut ha d’assumir que durant un període de temps -guardant les distànciess’introdueix en la pell d’un arquitecte i enginyer, professions que junt amb la seua, li permeten valorar el pes, l’altura, el volum, la capacitat de resistència a la força del vent, segons del costat que bufe, la intensitat de la pluja, tenint en compte les disponibilitats que li puga prestar l’emplaçament assignat pels tècnics municipals.

S’ha de manifestar l’extensió i la capacitat, a més de la seua valoració, de la labor de l’autor d’un monument. No sols ha d’estampar la seua firma al peu de l’esbós de l’obra i al final del text del contracte, al costat de la del representant de la comissió del districte corresponent. També en el seu propi cor i

I aquest mateix mestre, matemàtic, calculador, observador, el treball del qual sempre depén del benefici o les dificultats que li brinde la climatologia, se sent realment feliç quan la seua obra s’està cremant i entre les flames s’adverteix la seua satisfacció i felicitat.

Taller Ramón Marco anys 60

s’ha arribat a sustentar l’existència, -en determinats tallers i circumstàncies, com a dies i hores- de personatges que compartien balls i cants en animada alegria, amb les figures finalitzades.

Taller Ramón Marco anys 60

Precisament perquè estem tractant de l’art efímer, sorgeix una pregunta, -amb diversos matisos, és certque sempre ens hem formulat i a ningú li la vam poder traslladar, senzillament, perquè, estimem que no té resposta. No obstant això, davall el nostre humil punt de vista, sí que és motiu de reflexió, encara que breu, però el tema creiem, sincerament, que mereix ser considerat. És aquesta:

29


Pedro Soriano

Mauricio Gómez

Ramón Marco

-Cap artista plàstic, del que tinguem constància, fins transcorregut un temps més que considerable –si és que arriba a decidir-se- es desfà de l’esbós que li va servir d’inspiració per a realitzar aquesta o aquella obra de singular relleu i reconeguda qualitat. I més encara, de vegades, s’enorgulleixen –i fins i tot s’emocionen- quan la mostren a col·leccionistes d’art, crítics, companys, admiradors o amics. -No obstant això, quin és el record del primer “ninot” eixit de la imaginació de l’escultor que el va modelant amb el mateix afecte que si tinguera a les seues mans una gúbia o un cisell?

30

Una vegada més, no oblidem que la figura acabada és coberta per complet d’escaiola. Passa a ser un grapat de fang introduït a l’interior d’un recipient, amb el propòsit -del seu creador, òbviament- de convertir-lo en un objecte buit, de cartó pedra, original, perfecte i bellament decorat, amb els colors més destacats de l’arc de sant Martí. (Com sempre succeeix, hi ha un després).

-Què ocorre amb la figura de fang? La que va utilitzar el mestre per a realitzar el seu “doble”, preconcebut, meravellosament i hàbilment manipulat. -Senzillament, torna a la pileta i s’ajunta amb la massa que, aliena a les vicissituds, contínua jugant amb la frescor de l’aigua. Ja ningú, ni tan sols les persones que han estat més familiaritzades amb ella, la recordaran. Ni tampoc en observar-la, orgullosa, en el lloc que li han habilitat en el conjunt monumental, per a ser contemplada i admirada per milers de visitants, ansiosos de disfrutar de les festes. Alhora que distrauen la seua atenció traslladant-se als emplaçaments en què els veïns, principalment, es recreen davant de la presència d’una “foguera”.

Encara que puga paréixer el contrari, per a l’artista acostumat a tractar aquest material, realitzar un “ninot” amb què se sent familiaritzat, -ja ho hem comentat- no resulta tasca fàcil. Cal tindre molt present el procés llarg i delicat a què se sotmet, en el qual, a més, fins a arribar a l’acabat, participen diverses persones, especialment, dones.

L’única resposta que ens hem atrevit a aplicar, a la vista del recorregut que segueix el procés d’un monument, des que l’escultor el concep i plasma sobre el paper fins que el foc el destrueix, és aquesta:

El contratemps –si és que pot qualificar-se com a tal- es presenta quan hi ha el model “viu”, autèntic i verdader i no a través d’una fotografia, sinó del natural. No hauria de resultar dificultós per al professional, però convé considerar que la situació varia en un elevat percentatge, ja que en sorgir comentaris –durant la sessió de posat- desitjos de contemplar i comprovar de primera mà el paregut, així com no reprimir-se a l’hora de diferenciar, per exemple, el fang amb el paper o el llenç, atorgant-li una consideració diferent del carbonet, si es tracta de dibuix, o al pinzell, si la tècnica és l’oli o l’aquarel·la.

-És la vida del “ninot”. No n’hi ha una altra. Va vindre del fang i torna al fang.

No és gens estrany, per tant, que, en els casos en què el o la model o ambdós al mateix temps, en

observar “la seua” imatge, acabada i llesta per a ser exposada al públic, sense un altre recer que el cel – als matins, blavós i brillant i, a les nits, estrelat i refulgent- a pesar que durant aqueix temps no hi haurà un sol moment de soledat en el seu entorn, se senten complaguts i fins i tot és possible que celebren l’èxit en companyia de l’autor. El fang triat per a crear aquesta figura és el mateix que utilitzen els terrissers del municipi alacantí d’Agost. Una vegada a la pileta, protegit per l’aigua, el van preparant per a ser tractat amb l’entusiasme i la il·lusió de tot el que somia de realitzar l’obra perfecta. (Volem aprofitar per a deixar clar que el procediment que ací queda reflectit és un dels diversos que es duien a terme, d’acord sempre amb les preferències pròpies de cada escultor). A poc a poc, els dits del mestre es van movent amb desimboltura i destresa, fruit dels seus anys d’experiència i la matèria va mutant. Al cap de diverses sessions l’original està conclòs. Es deixa assecar –que de la mateixa manera podria dir-se, reposar- i arribat el moment adequat, es cobreix d’escaiola, adoptant la precaució de deixar una o unes quantes ranures, segons es considere necessari, conegudes com a “malles”. D’aquesta manera, durant uns dies, el seu habitacle varia per complet i queda apartat de l’activitat diària a què va estar sotmés. Una vegada que la peça està llesta per a buidar-la,

31


aprofitant la situació de les esmentades “malles”, s’extrema l’atenció fins a aconseguir obrir la closca, en l’interior de la qual es troba el futur “ninot” del qual s’obté el motle. El tractament de la matèria continua i els buits deixats en el seu embolcall són coberts, precisament, amb el que es coneix amb el nom de, “cartó de motle”, amerat en aigua, a la qual cosa segueix, quan aquest presenta un aspecte arrugat, una mà de cola, que més tard, ja seca, torna a repetir-se amb una o unes quantes capes de distintes classes d’aquest producte, concloent amb el repàs final, en la unió del qual s’utilitza cola blanca o bé grapes.

No va haver de transcórrer molt de temps fins que els artistes constructors es decidiren a eliminar dels seus ninots la roba autèntica i aplicar-los altres vestits, utilitzant el procés tradicional. És a dir, començar des del fang per a modelar la figura desitjada, ja fora femenina o masculina i precisara falda i brusa o jaqueta i pantalons. I, a continuació, obtindre la rèplica en cartó.

Al principi, des que el ninot es trobava despullat, després de ser tractat per unes quantes mans -com ja hem comentat- es pintava de blanc a base de brotxa i pinzell. Més tard, allà per la dècada dels 50, va fer la seua aparició als tallers artesans, la famosa “pistola”, que ja venien utilitzant els pintors professionals d’automòbils, carrosseries de camions i autocars, en tallers especialitzats en xapa i pintura. Aquesta modalitat es coneixia com a “pintura al duco”, que obeïa al nom de la firma francesa creadora del material emprat. La veritat és que es tractava d’un recipient metàl·lic, en forma de copa de vidre invertida, -amb tapadora circular de grandària un poc superior a la de l’actual per a cervesa. En l’exterior, ressaltava l’aixeta per la qual, a la pressió que exercia el mestre sobre el “gallet” o disparador, brollava la pintura amb gran ímpetu, impulsada per la força de l’enorme compressor connectat a la xarxa elèctrica, que dominava l’escena.

És a partir d›ací quan més s›aprecia la intervenció de la mà femenina: el moment de l›escatat. El seu acabat ha de ser extremadament fi per a acollir amb grat els distints banys de pintura a què també ha de sotmetre’s. A causa de la delicadesa i tracte exquisit a què està obligat el ninot, és lògic que depenguera únicament i exclusivament de la dona que, moltes vegades, era l’esposa del mestre.

Després de dues o tres capes del mateix color, s’iniciava el que, en termes col·loquials s’entenia com a “operació vida”. Era arribat el moment que el ninot començara a definir la seua identitat. I ací apareixia la figura del mestre pintor, cavallet, paleta i pinzells en rest, per a tractar, a l’oli, les faccions, colors del cabell, jaqueta, pantalons, vestit i tot el que poguera beneficiar el seu exterior.

El panorama és distint si en la fase del buidatge el motle ha patit algun desperfecte –aquest incident s’ha donat en comptades ocasions al llarg dels anyssi bé la tasca de restauració és més lenta però el resultat final és el mateix. La perícia professional ix a lluir i la figura queda completa. I el que és més important, sense que s›advertisca cap vestigi del contratemps sorgit.

En diverses tertúlies ho hem comentat amb alguns dels artistes constructors que continuen sent fidels a si mateixos i mantenen la gallardia d’acceptar la situació, suportar-la, sobreposar-se i superar la dificultat, admetent que van encaixar amb “esportivitat”, el gol que “els van colar per l’esquadra”. No cal passar per alt aquest treball que, com un altre qualsevol, té els seus moments dolços i altres més àcids o menys dolços. L’important és alçar-se i enfrontar-se al problema, a fi de tractar de solucionar-lo de la millor forma i amb la major rapidesa.

Ninots en tallers

32

Ninots en tallers

33


Ninots embolicats en plàstic preparats per a la plantá

El dia de la “plantà” el “ninot” que va provocar la dificultat –que ha oblidat per complet- se sent orgullós i alegre en adonar-se que s’ubica en una zona destacada, disposat a suportar tota classe de comentaris, respecte al seu rostre, el seu cos, la seua indumentària. Comprovar que el lloc en què es troba és una plaça, o avinguda important, poblada d’edificis replets de veïns, rebutjant el descampat o les grans urbanitzacions. Allò verdaderament trist és que a mesura que transcorren els dies, el sol li molesta menys; la lluna quasi no la distingeix i l’arribada de les onades del mar a la vora de la platja no la percep, perquè arriben al Postiguet esgotades, després de la seua llarga travessia. Les forces li flaquegen; és conscient que ha deixat de ser el galant, o l’explosiva model de la primera vigília. Hui són la parella que s’aproxima a la “Nit bruixa de Sant Joan”, en la qual, ambdós, podien purificar el seu amor.

34

Des d’anys arrere els mateixos autors o per iniciativa dels membres de les comissions -tant se val- a més del combustible que abocaven sobre el cartó i la fusta multicolor, i ben ocult en l’interior de la part baixa de la rematada –en el mateix centre de la peça sobre la qual gira la “foguera” en si- en col·laboració amb el pirotècnic, instal·laven un reduït “castell” de focs artificials, la contemplació del qual ajudava a gratificar el decaigut ànim dels espectadors. De manera especial el de les bellees, dames d’honor, -adultes i infantils-, membres de la comissió i de la barraca filial, familiars, veïns i visitants, representats en gran manera, per antics “foguerers” i “barraquers”. No faltaven, tampoc, aquells que, sense haver participat mai en qualsevol manifestació festera de

Cremá Foguera Hernán Cortés infantil 2008

caràcter extern, -com podia ser desfilada, cercavila o cavalcada- en el mateix districte o barri, amb caràcter més íntim i familiar, acusaven la nostàlgia i la tristesa que els produïa l’espectacle que presenciaven, en consumir-se sense remissió, fins a arribar a ser reduït a un muntó de cendra. Ni abans ni ara donen crèdit al fet que tot allò que al llarg de tres dies i tres nits han admirat, contemplat i també estimat, després de girar i girar, en el seu entorn, desaparega com per encant. I en cada un d’aquests recorreguts circulars, sempre sorgeix el mateix comentari: la referència a aquest o a aquell “ninot” que, molt bé podia ser un home, una dona o un xiquet. I a vegades, fins i tot un gos, un gat o un cavall, per citar l’exemple d’un animal domèstic. Es donava la circumstància, igualment, que, en la majoria dels casos, les opinions sobre la preferència per una imatge concreta o grup determinat, coincidien, encara que, de la mateixa manera, ocorria que algú detectava una figura nova que a altres els havia passat desapercebuda. La segona i tercera setmanes del mes de juny, per ser les més pròximes a la “plantà”, l’activitat al taller

Escena ninots Foguera Hernán Cortés 2019

es reforça, però no en l’ampli sentit de la paraula, sinó que es magnifica. Pràcticament, el treball està conclòs. No obstant això, es fa necessària la revisió final. És com un ritu. Es tracta, ni més ni menys, que de l’últim retoc, la supervisió del mestre. Des del més important fins al mínim detall. Els “ninots”, col·locats uns al costat dels altres, en un lloc preferent de l’espaiosa nau, esperen pacientment la carícia pòstuma de les mans que li van donar vida i li van permetre presenciar, i també, participar, de les vetlades nocturnes en què només tenien cabuda els habitants perpetus de la instal·lació. Perdurables des que van eixir del motle, abandonant el fang, fins a allunyar-se –per raons òbvies- del racó que tants moments inoblidables els havien proporcionat. Així mateix, en un dels angles de l’àmplia estança, descansaven els elements dels bastidors del conjunt, superposat a la base. Uns metres separats, a fi de proporcionar major espai i assentar el cos central amb plena seguretat.

Encara que, sobretot, com a vigilant perenne i infatigable, el “ninot” allà on es trobe, els recordarà amb grat i gratitud per ser els seus còmplices, causants de la seua felicitat durant el temps que romanguen exposats a la mirada i l’estudi dels visitants. Suposa un autèntic espectacle admirar les peces i complements alineats perfectament, prestos a sotmetre’s a una nova observació i potser l’última, abans del trasllat a la plaça o carrer més o menys cèntric o espaiós, on quedaran fins a la seua incorporació a la resta del conjunt. A la nau s’escolten veus, possiblement elevades del to normal de la resta de jornades anteriors. El moviment d’anar i vindre dels empleats, sent el recorregut el mateix itinerari de cada dia, ara el ritme ha adquirit major velocitat i, no obstant això, el temps per a observar les figures concluses –per si fóra necessari aplicar-los el repàs definitiu- resulta més quantiós, ja que la tasca és molt més delicada, compromesa i responsable.

35


Els artistes, tots en general -per aquelles datesuna vegada plantat el monument, amb l’ajuda dels comissionats i la dels seus propis empleats, per a elevar la peça fonamental com és la rematada, es valen de la corda i la perxa –seguint així el ritual que la tradició demandava duent-lo a terme a la manera coneguda com “al tombe”. Era elevada a pols, des del sòl –on es trobava “tombada”- fins a adreçar-la per complet, ja encaixada en el lloc assignat en el conjunt artístic. La satisfacció pel resultat de l’esforç realitzat era unànime. No obstant això, els nervis no desapareixien i esperaven impacients, durant les hores prèvies a l’arribada del jurat que havia de valorar la seua obra –al matí- i manifestar la seua decisió, poc abans del migdia. En els primers anys tan sols s’enfrontaven amb il·lusió i interés a una possibilitat: aconseguir premi, ja que, segons figurava en el cos del contracte formalitzat amb la comissió del districte corresponent, “tots els premis en metàl·lic reba l’obra, passaran a poder de l’artista constructor”. I així es va complint fins a la dècada dels 70, en què les condicions establides van ser modificades i “els guardons atorgats a la comissió, de l’índole que foren, -econòmics, decoratius, trofeus- seran propietat d’aquesta”.

Esbós Foguera Benalua 1967

En una paraula, s’han activat els ulls que veuen més enllà que els dels espectadors als quals es van a sotmetre cada dia. -“Que no quede un sol cap sense lligar i un racó sense contemplar!”

36

És la consigna del mestre i ha de ser complida al peu de la lletra. Després, quan la “foguera” romanga dreta, orgullosa i feliç, en veure›s rodejada de nombroses persones que manifesten la seua expectació i es complauen a presenciar un “acabat perfecte”, ja hi haurà ocasió de celebrar-ho amb una suculenta paella –que el cap condimentarà al mateix taller- compartida pels companys i els seus familiars.

Poc abans de les dotze de l’esmentada “nit bruixa de Sant Joan”, l’artífex, responsable fins al final, efectua l’últim moviment del seu esforç, respecte al compromís contret: disposar el que cal per a oferir un espectacle digne i rigorós d’un esdeveniment tan emotiu i tradicional com és la “cremà” del complex artístic. Tal com ha sigut calculat ha de resultar. Perfectament disposat perquè, en l’instant en què la traca prenga en el carburant, de l’interior sorgisca la flamerada que il·lumine l’espai circumdant. Una cosa que és, al cap i a la fi, el sant i senya de les festes. El moment més esperat, però menys desitjat. En aquesta transcendent i tradicional ocasió, la ciutat es convertia en brasa viva i, des dels quatre punts cardinals, les llengües de foc s’apoderaven de la ciutat, que adquiria majestuositat i fortalesa, presents en l’ambient durant un temps considerable.

Esbós plantá Foguera Alfonso el Sabio 1957

Minuts abans, el silenci deixava d’escoltar-se. L’expectació devorava qualsevol indici de moviment. Les campanades del rellotge de la torre de l’ajuntament indicaven la mitja nit. Alacant romania totalment a fosques. Davant de l’expectació de milers de persones situades en distints llocs, tots ells estratègics i amb perfecta visibilitat, des de la impressionant cima de l Benacantil, emergia el feix de foc platejat, de la clàssica i inigualable “palmera”, desitjosa de banyar-se en les tranquil·les aigües del Postiguet. Arribada l’hora crucial de l’inici del fastuós i emocionant espectacle, simultani en tots els districtes de la capital, tant si es tractava de monuments artístics com de portades de barraca, el foc començava a exercir la seua funció.

Aquests moments de felicitat i alegria, tristesa i plor, marcaven a foc –com no podia ser d’una altra formaen l’interior de cada un dels protagonistes, sense serne conscients, el final i el principi de les festes de les “Fogueres de San Chuan”. El públic apassionat –en primer lloc la bellea, les dames d’honor i els comissionats, de la mà- va aproximant-se lentament cap a la gran fogata, amb el propòsit de rodejar-la amb cants i balls, alhora que, amb plors incontenibles, mitigar el seu fervent desig que, “el pròxim exercici torne a ser tan feliç com el que agonitza”.I és llavors, en aqueix precís instant, en el qual la cendra s’expandeix per l’ambient, els plors s’entrellacen amb els sospirs i les estrofes de les peces musicals que interpreta la banda de música, quan potser, la ment de l’artista comença, també, a imaginar l’esbós de l’obra a realitzar l’any venidor.

37


Cal reconéixer, perquè és de justícia, que si el primer any, com ja hem comentat, els “ninots” valencians importats, van cridar l’atenció dels que els van contemplar a l’aire lliure, transcorreguts dos exercicis, difícilment es podia apreciar la diferència amb els creats pels autors alacantins. Perquè no en va aquests, es van aplicar a aprendre la lliçó, ja que en això anava el seu prestigi, junt amb la il·lusió i l’interés de superar una prova que, des del principi, no resultava fàcil. Seguint normes i criteris, i encara no tenint l’experiència dels seus companys valencians, els nostres paisans van fer gala de posseir grans dosis d’enginy, intuïció, habilitat, destresa i, sobretot, d’humor en abundància, a fi de portar a bon port, amb el major decor i dignitat, un treball a què accedien per primera vegada. A partir d’ací, cada any, lògicament, la producció augmentava i millorava, la qual cosa evidenciava, d’una banda, el desig dels artistes de superar la qualitat de les seues creacions i, d’una altra, la proliferació d’aquests simpàtics i imprescindibles personatges, en cada una de les “fogueres” les comissions de les quals s’anaven incorporant al col·lectiu de les festes de les “Fogueres de San Chuan”.

Escena ninots Foguera Benalua 1967

EVOLUCIÓ Que les festes de les “Fogueres de San Chuan” no siguen centenàries –encara que certament per a això els falten menys d’una dècada- no suposa que, al llarg del seu recorregut no hagen adquirit mèrits suficients per a estar en disposició d’afirmar la possessió de llegendes i admetre que es fabule a costa seua. En tots els tallers –com ja hem comentat- en els quals cada dia naix algun “personatge”, sol presentar-se la màgia, l’encantament i la fantasia.

38

Amb el pas del temps, la mateixa experiència va demostrar que el “ninot” és a la “foguera” el que el raïm al vi o l’oliva a l’oli. No es concep una cosa sense l’altra. Bé és veritat que a pesar de la similitud que aportem, hi ha una notable varietat amb els productes agrícoles. Com ocorre en la vida quotidiana, el recorregut és el mateix: nàixer, viure i morir. Una cosa de les moltes que diferencien els mortals dels

Cremá Foguera Hernán Cortés 2008

Escena ninots Foguera Ciudad de Asís 1968

Solen ser mínims els espectadors que mostraven i mostren especial interés per la part posterior del conjunt plàstic o a les superfícies planes. De la mateixa manera que altres dirigeixen la seua mirada al cel ansiosos d’admirar el punt més elevat, la qual

ninots, és la matèria de la seua composició i el període de gestació, fins que es produeix el “part”. També, normalment, la prolongació de cada una de les “vides”. Encara que en aquests dos aspectes no solen reparar els espectadors. La figura i el monument van nàixer, naixen i continuaran naixent, al mateix temps. Mai ha sigut rebutjat per considerar-lo material de derrocament; tampoc amb el que cobrir qualsevol necessitat peremptòria; “apaga focs”, ni “carn de canó”. És, en una paraula: el “ninot”. Des de les albors de l’al·ludit any 1928 als nostres dies, s’ha guanyat molt terreny en aquesta parcel·la i és just reconéixer-ho. La comesa que els conformen els fan, cada vegada, més perfectes i la prova irrefutable la podem admirar diàriament en el “Museu de Fogueres”, on es disposa d’una representació digna, fruit de l’habilitat, destresa, enginy i professionalitat que abans mancaven.

“Las Meninas” - Foguera Séneca Autobuses 1950

39


reparen en la seua situació, sinó en el temps de què disposen per a visitar un altre monument. En tots els casos o en la gran majoria, el seu aspecte, ja siga home o dona, forma part de la comèdia i, per tant, està exercint una funció. L’error –si es produeix- consisteix en el fet que no totes les mirades es realitzen amb les mateixes retines. És a dir, que la diferència entre la sàtira i l’humor, la crítica i la censura, l’elogi i l’admiració, els etiqueten de la mateixa manera, sense tindre en compte, tan sols, la referència que d’ell o d’ells s’indica en la cartel·la corresponent, on l’autor tracta de mostrar la relació del “ninot” amb l’escena. Un altre apunt a tindre en compte a l’hora d’estimar la seua presència –independentment de la seua qualitat artística- és que no sempre se n’aprofita l’essència i potència per a incidir en el ridícul i la humiliació. D’un temps ençà, on el visitant sol mostrar major atenció –és curiós però per desgràcia és així- és quan el personatge en qüestió és una “estrella” del món televisiu. Llavors el comentari –si ens detenim a escoltar-lo- no varia entorn de l’encert o no del seu paregut. I, especialment, si es percep algun indici de crítica. A partir d’aqueix instant, no ja el “ninot”, sinó el monument al complet, és objecte de tot tipus d’opinions, la majoria d’elles gens agradables, per cert.

Ninot Foguera Plaza Ruperto Chapí 1955

cosa no deixa de ser meritària i digna de valorar. No obstant això, la decisió d’observar detingudament el “ninot”, era unànime. Distint és que a pesar que el seu “paper” està perfectament definit per l’autor i la seua ubicació en el conjunt, igualment concebut, siga admirat, valorat i comprés.

40

Cada transeünt emet la seua pròpia conclusió i fins i tot li adjudica una semblança o li atribueix una virtut o defecte. Els milers d’ulls que el contemplen, impàvid, suportant la calor del sol i la serena de la nit, no

avançats visitants masculins, que de la mateixa manera, van aparéixer lluint llargues cabelleres, algunes de les quals se les lligaven en el bescoll, formant una xicoteta o llarga “cua”. No hi havia, per tant, possibilitat de dubte que la “foguera” era el fidel reflex de la pura, autèntica i palpitant actualitat.

això, durant un periple considerable, en el qual el seu aspecte canvia radicalment. Fins a l’extrem de resultar apassionant, i fins i tot, suggeridor, nombroses vegades, a més de provocar, sobretot, l’admiració, el somriure i també la carcallada, quan no el desconcert, el desencant i la contrarietat.

Igual que en qualsevol representació escènica, amb majors o menors aparences de realitat, sempre està present el protagonista. Així doncs, del paper del “ninot” mai es prescindia. En tot moment, ja fora amb aquesta o aquella indumentària; assegut, de peu; alt, baix, gros o prim; amb aparença femenina o viril i, més o menys grotesc i espectacular, segons l’abast de la situació.

Com a fidel exponent d’una actitud digna del seu “llinatge”, és excel·lent en tots els sentits. Naturalment que és objecte de qualsevol comentari que gire al voltant de la “foguera”! I pel que fa a l’admirador, ha de prendre’s sempre com a tal i en pla jocós, però mai groller ni grotesc. La crítica forma part de la comèdia i la sàtira de què estan –o estaven almenys- revestides aquestes figures, primordialment, si no per complet, sí almenys bona part del seu conjunt, i per tant, poden agradar més o menys als que les observen.

No és gens estrany, per tant, que fins i tot, servira com a font d’inspiració als professionals de la creació artística, en forma de “foguera”, en estar rodejat d’una sèrie de circumstàncies que el diferenciaven de l’aspecte humà, per a la qual cosa ja comptaven amb la fotografia. D’ací que utilitzaren tots els mitjans al seu abast per a distorsionar la imatge i recrear-se a obtindre matisos que d’una altra manera haguera resultat impossible. Sens dubte, posseeix el privilegi de ser la peça del conjunt artístic més acariciada per nombre més gran de mans, des que ix de la pileta del fang, fins a passar a altres o a quedar-se en les primitives. Tot

Fins a tal punt s’alçava l’interés de la seua importància i predilecció, que, quan els artistes oferien els seus esbossos, en les dècades dels 50 i els 60, del passat segle –i nosaltres ho hem viscut en primera persona per pertànyer, en aqueixes dates, a les comissions dels districtes de Benalua i Carolines Altes, respectivament- obtingut el beneplàcit de la majoria dels assistents a la reunió extraordinària, amb un

El que en un principi tan sols es reflectia en la “foguera”, allò que suposava novetat a nivell local, amb el pas dels anys es va anar estenent a l’àrea provincial, per a passar a la nacional, fins a arribar a la internacional. I, lògicament, el ninot suposava el complement ideal per a reforçar l’escena al llarg de cada exercici. Així, per exemple, l’asfaltat de carrers, col·locació de voreres, cura dels arbres i palmeres, l’arribada de la ràdio, telèfon, enllumenat públic amb els seus impressionants fanals, els taxis que van reemplaçar els carruatges de tracció animal, els vehicles de major tonatge, (camions i autocars, sobretot), els carros de la recollida de fem i moltes altres. Més avant, es van anar incorporant la televisió, l’ordinador, el mòbil i un llarg etcètera en el qual, lògicament, calia incloure la moda en el vestir, calçat o pentinat, de la dona i la indumentària exòtica dels primers estrangers abillats amb camises de colors cridaners i calçó curt, passejant per l’Esplanada o la Rambla, en direcció al Postiguet, on els banyistes enrogien torrats al sol. Sense deixar de costat els

Foguera Plaza 18 de Julio 1968

41


Pensàvem –i creiem no estar exempts de raó- que l’actitud i decisió del president i membres de la comissió, s’emparava en l’enorme evolució aconseguida pels “ninots” en les seues distintes versions. Per això, com més aparegueren en la “foguera” molt millor. I si a més, les caricatures s’assemblaven a algun polític o personatge important, conegut i propici a aconseguir el títol de “famós”, molt millor. I què podem dir si, com a colofó, el “paregut” i el text de la cartel·la explicativa poden atribuir-se a un alacantí o alacantina, era com si els haguera tocat la grossa de Nadal! L’afluència de públic estava assegurada. Encara que el monument en si no va ser considerat pel jurat qualificador mereixedor de cap premi, el comentari s’expandia i la popularitat del “ninot” pujava com la bromera. No oblidem que el morbo ha existit, existeix i existirà sempre.

Foguera San Antón-Plaza de Toros 1965

A mesura que transcorrien els anys, sense pressa però sense pausa, el “ninot“, de manera paral·lela, aconseguia prestigi i qualitat. Resultava fàcil comprovar, a més, com cada un dels constructors s’aplicava a oferir uns ninots d’excel·lent qualitat i, sobretot, diferents dels que ens tenien acostumats.

únic punt en l’orde del dia: “Elecció de l’esbós de la “foguera” a plantar en el present exercici”, les parets de la sala se sobresaltaven davant de l’estrèpit dels aplaudiments dels presents, després de l’aprovació majoritària. Després se succeirien les visites al taller de l’autor contractat, per a comprovar sobre el terreny, el desenvolupament de l’obra. Una vegada seleccionat el disseny que més vots va obtindre entre els nou oferits (tres per cada un dels artistes, que ho feien per separat, a vegades en la mateixa i altres vegades, en distintes categories), no s’havia decidit del to, l’adjudicació del treball, en quedar pendent d’aclarir un detall summament important: Quants “ninots” figuraven en el monument? I és que a pesar d’aparéixer en l’esbós presentat, només se n’esmentava uns pocs, o almenys això els pareixia als comissionats.

42

A partir d’ací sorgia la negociació. Si augmentava el nombre de figures, lògicament, s’encaria el preu de l’obra. Començava l’estira i arronsa fins que s’aconseguia l’acord total i absolut, pel qual ambdós parts quedaven satisfetes.

Foguera Benito Pérez Galdós 1944

Sense que això vulga paréixer que la imatge grotesca, punxant, jocosa, satírica, tendira a desaparéixer. Tant sobre les tarimes que conformaven les bases del complex artístic, com en la mateixa gespa, sobre l’asfalt, el ciment o la terra, quan el “fotografiat” era un personatge públic, l’espectador comparava el paregut i emetia el seu propi juí de valor. Recordem que, per a alguns comentaristes, crítics i artistes veterans apartats per raó d’edat, aquests treballs suposaven gran mèrit. Fins al punt d’arribar a no considerar-los “ninots” pròpiament dits, sinó autèntiques escultures de cartó pedra. És evident que la raó els assistix, en tant que que disposen, -com ja s’ha comentat- d’un museu reservat per a aquelles obres que van causar major impacte, entre el públic que els va visitar en l’exposició, prèvia al seu “debut” en l’obra de què formava part. -Adoptem una forma molt digna d’eludir la presència física del “ninot” complet, -continua parlant el mestre Gastón Castelló, en referir-se a la seua primera obrad’aquesta manera era el mateix espectador el que posava cos a aquells rostres d’impacients viatgers que s’apreciaven a través de les finestretes del tramvia, protagonista d’un trajecte inesperadament interromput, davant de la insòlita aparició del tren, que mai es coneixia, de ciència certa, el temps de la seua duració. I, afig:

Ninots Foguera Campoamor 1969

-He d’afirmar, igualment, que el personatge que, en nombre més gran de versions, al llarg del temps, va assumir el conegut paper prototip del “ninot” va ser el llaurador o agricultor, lluint el magnífic i tradicional vestit de saragüells. Com així i en primer pla ho vam fer patent en la nostra “foguera”, a grandària natural. Unes vegades descobert i altres cobrint-li el cap el barret en forma de con, o el mocador d’herbes o ambdós peces al mateix temps. Així com el vam veure abrigat amb l’elegant capa i esclavina negres després de desprendre’s de la brusa de merí del mateix color utilitzat durant el viatge per a preservar la roba de festa de la pols del camí produït al pas de la cavalleria. Encara que no eren pocs els genets que s’observaven sobre les seues cavalcadures. Després d’un breu descans, prossegueix:

hòmens dedicaven els últims minuts abans de partir a la capital, a col·locar-se sobre el muscle la manta de flocs i múltiples colors.

-Mentre les dones s’afanyaven a fixar-se la pinta de nacre o carei, per a subjectar el monyo -que acreixia la seua bellesa- i descansava sobre el cosset, el qual cobria la seua brusa blanca, al mateix temps que protegia la falda de vol elaborada amb tela de flors de colors, sobre fons negre, per a rematar amb l’elegant mantó, que li imprimia serietat i caràcter, els

-Aquesta manifestació era tan eloqüent, que els cartellistes –ací estan els premiats per a anunciar els festejos dels primers anys i bona part dels següents fins a la dècada dels 70 del passat segle- no cessaven de reflectir-ho en els seus projectes, adoptant postures, situacions i, fins i tot, edats diferents de les dels protagonistes de les seues inspiracions.

Després d’una pausa, continua el seu relat d’aquesta manera: -Ambdós, amb major freqüència, calçaven espardenyes de sola de cànem o espart, segons el poder adquisitiu, mentre que la “careta” o “puntera” i el taló solien ser de la mateixa planta o de lona. En el que sempre coincidien era a vestir les mitges i calces blanques, de fil, teixides amb ganxet o a “punt anglés”. I en les allargades cintes negres que creuaven les seues cames. Es deté novament, mira al cel i reactiva la seua dissertació:

43


I finalitza comentant, amb l’ajuda del record, l’enyorança i la melancolia: -Naturalment que en la resta de fogueres hi havia “ninots”, la major part, -a excepció dels aportats pels fallers valencians- eren pepones grans de cartó, semblants –guardant les distàncies i les grandàries- a les nines de Castalla i Onil, els motles de les quals es realitzaven per ambdós cares. Igual ocorria amb les que representaven xiquets d’ambdós sexes. Per la mateixa raó, -insistim- no es pot atorgar a l’autor, major o distinta predilecció per una o altra peça. Durant el procés de la seua realització totes elles reben el mateix tractament. Per tant, és qüestió, simplement, de la reacció que la figura produïsca en els que, des de distints angles, posicions, punts de vista, estat d’ànim i juí crític, l’observen detingudament i reiteradament. Ha succeït en diverses ocasions que el mateix autor es vera gratament sorprés, en comprovar que una de les seues creacions en què va posar major interés, possiblement, per tractar-se d’un personatge important, encara que escàs de popularitat, passava quasi totalment desapercebuda, mentre que altres, també eixides de les seues mans, considerades com

més habituals i de característiques acords o “familiaritzades” amb el “ninot” tradicional, aconseguien acaparar l’admiració i beneplàcit del públic. A mesura que els pintors alacantins van aconseguir expressar-se en aquest camp amb una certa desimboltura a satisfacció pròpia i de tercers, l’arribada dels escultors va ser com l’alliberament d’una part important de la responsabilitat total que pesava sobre el seu prestigi i reconeixement. Efectivament, el “ninot” comença a adquirir carta de naturalesa, donant un gir de 180 graus, com a producció pròpia d’Alacant, amb garantia de qualitat i denominació d’origen, –desprenent-se de les seues característiques habitual i tradicional- l’any 1945, amb l’aportació de Ramón Marco, (que havia iniciat la seua participació en la festa, quatre exercicis anteriors), en plantar en el districte de Carolines Altes, l’esmentat any, la “foguera” el títol de la qual, curiosament, era: “Exposición del ninot”. Al llarg d’un període considerable, arribada l’època de realitzar aquest treball especialment i essencialment delicat, aquests artesans, en un recorregut ferm, seré, però esgotador, es traslladaven al taller del company i amic per a prestar-li el seu suport. Al principi, es va considerar com una experiència viscuda en un món quasi de ficció, en el qual a les que elaboraven, tan sols se’ls asseguraven tres dies de vida, que igual podrien arribar a ser de glòria, èxit i orgull, com de total indiferència i fins i tot, oblit.

catura, la sàtira i la crítica, però fent ús del rigor per a cuidar i respectar el tractament grotesc. Utilitza el cartó amb què portar a terme verdaderes rèpliques dels models triats, que formen part del conjunt de la seua obra. Les seues figures –ningú s’atreveix a cridar-los “ninots”- causen admiració en apreciar-se en cadascuna la intervenció d’un escultor que treballa el fang de la mateixa manera que la fusta o la pedra. La política va constituir una de les dianes a què va llançar més dards i, en comptades ocasions, va al·ludir la religió. No obstant això, en aquells anys, la crítica arribava a totes parts i afectava igual “tiris que a troians”. Independentment que abans o després es decidiren a treballar en solitari, han sigut diversos –al final del text aportem la relació dels protagonistes, amb els qui vam tindre coneixement més o menys directe o relació personal i professional- escultors, tallistes, imatgers, ceramistes, que es van introduir en l’apassionant món de les Fogueres, arribant a aconseguir, -alguns d’ells- importants premis i distincions, com és el cas concret del ja citat José Gutiérrez Carbonell, indiscutible i mereixedor autor del “Monument al Foguerer”, que amb orgull, des del 21 de juny de 1982, s’erigeix a la plaça d’Espanya. I el del també al·ludit Ramón Marco, amb més premis a favor seu, únic alacantí que, fins al moment, ha construït la falla oficial de València, al març de 1960. Fins que va arribar l’oportunitat de l’indult per votació popular, eren els propis membres de les co-

35.- Ninots Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz 1968

No obstant això, és necessari reflectir que, un temps arrere, -dins d’aquesta època- l’escultor, Pepe Gutiérrez, junt amb altres, -sense deixar la seua firma en l’obra-, irrompen en la parcel·la fogueril i poden donar regna solta a les seues inquietuds artístiques, fruit de la seua vocació profunda, accentuada i cultivada. Cal assenyalar, al mateix temps, que junt amb el mencionat anteriorment, ja que, a més d’amics inseparables, van ser també condeixebles avantatjats de l’Escola de Belles Arts de San Carlos, a València, on van cursar i van concloure la carrera.

44

Foguera Benito Pérez Galdós 1947

Tornant al citat Ramón Marco, a qui els seus companys, no exempts de realitat, en referir-se a ell, li deien amb respecte, admiració i afecte “El mestre”, és obligat recordar que és el que inicia l’aparició dels personatges clàssics, respectant la seua peculiaritat, sense que per això desistisca d’utilitzar, -quan ho considera convenient- l’humor, ni abandonar la cari-

Foguera Santa Isabel 1968

45


missions –especialment el president- els que, minuts abans de la tradicional “cremà”, retiraven el ninot que, durant la seua permanència com a “veí especial” del districte, va cridar l’atenció de la bellea. Lògicament, aquest gest s’estenia a les dames d’honor, que així veien complit també un xicotet desig. De la mateixa manera, però revestits de nocturnitat, premeditació i traïdoria, es trobaven els depredadors. Aliats amb la foscor de la nit, aprofitant l’absència de visitants i eludint la presència de l’ocasional vigilant, -contractat exclusivament per a les tres jornades puntuals- actuaven just quan feia alguna becada que la son li imposava. Es dedicaven a desballestar tots els ninots que trobaven al seu pas, sense tindre en compte la categoria en què participava la comissió, si havien aconseguit o no cap premi, el valor artístic o el lloc en què es trobava emplaçada. Cal ressenyar, així mateix, que en el nombre més gran d’ocasions en què es cometien aquests salvatges i vandàlics comportaments, els districtes afectats, normalment, es trobaven situats en barriades allunyades del centre de la capital. Un altre dels aspectes importants a tindre en compte al llarg del procés de les “Fogueres de San Chuan” i pel que fa a la participació dels nostres artistes, en aquesta parcel·la ja n’hem fet menció, és que el tema sobre el qual versava el monument era d’actualitat més o menys puntual, popular, d’àmbit local, amb trets de caràcter polític, sense menysprear la Història i la Mitologia. Però mai exempt de la corresponent pinzellada d’humor. Va ser ací on el “ninot” va iniciar la seua carrera d’interpretació, per a desenvolupar el seu paper de protagonista indiscutible. Degut, sense cap dubte, que la seua presència era necessària i imprescindible en qualsevol de les escenes de l’obra. Tot aquest conglomerat de què l’espectador treia les seues pròpies conclusions, una vegada vorejat el bloc plàstic i llegida amb deteniment l’explicació de cada escena, fins a comprendre que la presència del ninot, no ho era de manera exclusiva, en una “foguera” determinada, sinó en quasi la totalitat de les que apareixien plantades.

46

Ramón Marco en el seu taller – 1966

És cert que la seua vida, com ja n›hem deixat constància en diverses ocasions, és efímera. La mateixa, ni més ni menys, que la de la seua llar: el monument. No obstant això, el personatge revist una sèrie de connotacions, en determinats moments, que el conjunt de l’obra en si no les posseeix. En admetre

que ambdós naixen i moren al mateix temps, ens reafirmem a valorar l’impacte que, per si mateix, causa el nino en l’espectador. Fins al punt que aquest el recorda durant anys, sense tindre en compte, tan sols, que la pot tornar a contemplar, perquè es troba exposada al museu. És molt més difícil –amb mínimes i puntuals excepcions- evocar tot un conjunt artístic que un simple ninot, sobretot si representa la “còpia” d’un personatge important, famós o popular. Si la rematada és “la joia de la corona” en una “foguera”, haurem d’admetre que el “ninot” és l’element fonamental que encasta i suporta tan preat tresor. Però, què ocorre, quan aquest punt més alt és el mateix “ninot”, ja siga home, dona o animal? I precisament elaborat a grandària natural, i fins i tot, superior? Potser el risc que això porta amb si no és mereixedor, si més no, d’una especial atenció? I no pretenem desmeréixer la base, que no podem oblidar, són “els baixos”, és a dir, la zona que s’adverteix amb major proximitat per part del públic. Així doncs, hem de reconéixer, -si mantenim latent la nostra sinceritat- que mentre l’autor pot molt bé prescindir de criteris per a acoblar a l’obra més o menys altura i risc, no ocorre així amb el nino del qual, com ha quedat de manifest, no és fàcil prescindir. La figura, siga quina siga la seua constitució o simplement un objecte pròxim, quasi familiar, l’important i fonamental ha de proporcionar estabilitat, acostament a l’espectador. Seguretat, marcar la línia de la perspectiva per a aconseguir un major equilibri, perfecció, així com oferir la possibilitat d’admirar les qualitats del mateix autor. Ací és on, de la mateixa manera, possiblement sense pensar-ho, es van crear situacions en què, detingudament i intensament, va intervindre l’artista de forma transcendental. No és que els esbossos deixaren de reflectir la realització d’un treball sobre un tema determinat, sinó que la part més elevada -per citar-ne un exemple- no guardava cap relació amb qualsevol altre aspecte del conjunt artístic. Els ninots no tenien reservat el seu lloc habitual i apareixien en solitari, emparellats o formant grups, més o menys compactes i reduïts. Per tant, arribats a aquest punt, creiem oportú comentar -amb rigor i pensem honradament, amb gran dolor de contrició- amb el que creiem compartir l’opinió de gran nombre de persones, que el “ninot” com a complement del monument artístic

47


a l’espectador àvid per aproximar-s’hi i contemplar, amb més precisió els ninots que apareixen en primer pla. Tant si s’ubiquen en el bloc plàstic, com si es mostren en solitari, allunyats d’ell.

especials característiques, per a “immortalitzar-los”, a més, en les portades i pàgines interiors dels “llibrets”, editats per determinades comissions de districte i d’algunes barraques.

Per tant, els constructors de fogueres van ser, són i seran, creadors de grans i genials obres, la majoria de les quals van finir en el seu incendi particular i d’elles tan sols ens queda –d’algunes- el record gràfic i, d’altres, la seua presència fresca, orgullosa i desafiadora al referenciat museu.

Més tard, junt amb els citats en últim lloc, caldria mencionar els que tan sols es van limitar a il·lustrar, igualment, les al·ludides portades i pàgines interiors del mencionat fullet. Per tant, hem de recordar novament Ramón Marco i Pepe Gutiérrez, així com incloure Pepe Abad, Mauricio Gómez, Pedro Soriano i Remigio Soler, incloent-hi, a més, González Santana i Andrés Forner –que també van construir fogueres- junt amb Xavier Soler, Antogonza, Fernando Soria, Urruela Salazar, Manolo Reig, Ruiz Morante, Edmundo Lloret, Madrid Alfonso, Demetrio, Rubio Tarifa, Petén, Simarro, Luis Mora, Suau, J.M. Baeza, Amérigo Asín, Martigodi, Miguel Cerdán, Rossend Franch, Rógulo, Martínez Baeza, Sarrió, Luis Bordera, Palazón Oncina, Enrique, Arsenio, Pepe Vila, Ale, Pérez Nadal i alguns més que és possible que se’ns escapen en el record.

POPULARITAT El xicotet –per les seues dimensions primitives- titella, va experimentar un ascens més que considerable set anys després del naixement de les “Fogueres de San Chuan”. Circumstància que el va catapultar cap a la popularitat. És a partir de l’any 1935 en què el cartell guanyador del concurs oficial que anuncia les festes porta com a figura protagonista el “ninot”, abillat amb el trage de saragüells que els constructors ja venien utilitzant-lo en les seues “fogueres” i el que ja hem mencionat. Cartell de Fogueres any 1935

ha deixat de ser, en bona part, una peça important i imprescindible en el cos general de la “foguera”. Tant és així que la seua absència –en determinades èpoques- pareix que fins i tot passa desapercebuda als membres del jurat que ha de valorar-los. Al llarg de l’elaboració d’aquest treball, hem tingut ocasió de constatar que de la tradició, afortunadament, no s’ha prescindit del tot, en el concepte exacte de la paraula i pel que fa a la confecció de la peça, tema que ens ocupa.

48

En resum, a través dels anys, si es jutja pel que ocorre d’un temps ençà, la figura no va perdent qualitat, sinó protagonisme. O el que és el mateix, excel·lència i notorietat. Són comptats els ninots que, a pesar de la seua configuració, intenten aportar l’humor, el sarcasme i la caricatura, al conjunt estètic de l’obra en la qual apareixen, a pesar que, com ja hem esmentat, en moltes d’aquestes ocasions, no hi ha cap relació entre ell i l’espai que li han assignat. És lògic que, en augmentar la grandària de les “fogueres”, -de manera rellevant les de categoria Especial i Primera- l’espai que necessiten al carrer o plaça se suposa que ha de ser sensiblement superior al que ocupaven amb anterioritat. Resta possibilitat

Cartell de Fogueres any 1955

Des del 1935 fins al 1967, ambdós inclosos, amb la paralització de la guerra civil, entre els cartells premiats en aquest espai de temps, apareixen vint obres d’aquestes característiques -a més d’altres de similars- que corresponen al citat 1935, i als següents 1936, 1941, 1942, 1944 a 1954, ambdós inclosos, 1960, 1963, 1964, 1965 i 1967. Transcorregut aquest període, el tema principal i repetitiu seria la tradicional palmera de foc; la natural, que s’aprecia en parcs, jardins i distints punts de la ciutat; el foc en forma de llengües pintades i diversos aspectes al·lusius a les festes, però faltats de la presència de figures.

Cartell de Fogueres any 1944

Pintors i dibuixants de gran prestigi en la capital, com van ser Pérezgil, Baeza, Gastón Castelló, Melchor Aracil, Manuel Albert, Otilio Serrano, José Navarro (JotaEne) –que alternaven la tasca construint fogueres– junt amb Marco Cecilia, Moreno Peci, Juan Bautista Sanchís, Núñez Pérez-Galdós i d’altres, es van limitar a perpetuar aquest personatge familiar, en els cridaners i interessants missatges, a través del singular aparador del cartell, valent-se de les seues

Cartell de Fogueres any 1963

49


Curiosament, la major part d’aquests famosos artistes no van dubtar a aprofitar la imatge de la dona per a incloure-la en les seues creacions, abillada amb el trage de llauradora, sense detindre’s a pensar si la seua indumentària i la de la seua parella corresponien al segle XVIII, XV o XX. La seua presència en la “foguera” era una cosa així com una necessitat peremptòria. En el mateix instant en què conceben el treball a realitzar, els autors entenen i assumeixen que la plasticitat del conjunt requereix la companyia del personatge que li presta calor i color a l’escena, alhora que li aporta l’estabilitat necessària, com ocorria en les falles valencianes. Transcorreguts uns anys –no molts- des del comentari anterior, vam tindre oportunitat de conéixer i admirar les mans dels que encarien el valor crematístic dels monuments. I no eren, en determinats casos, precisament, les del firmant d’un o més projectes. Llavors vam comprendre que bona part de la popularitat dels “ninots” li la devien a elles, les mans! Al mateix temps ens vam adonar que, diverses vegades, la responsabilitat de la construcció de bon nombre de “fogueres” era compartida. Al peu de cada una d’elles, -ja fora l’esbós o plantada després de la seua construcció-, que es publicava en revistes, “llibrets” o periòdics, apareixia la firma de dos autors. Allí estaven les mans que estrenyen! Que no en van ser dos només, sinó diverses.

50

Esbós “Acariciando el barro” - Ramón Marco 1995

Ninots Foguera Benalua 1966

Ninots Foguera Benalua 1971

51


Ninots Foguera Mercado Central 1971

També mencionem que més tard aqueixes mateixes mans van decidir emprendre el vol en solitari -en aquest cas, per a utilitat pròpia- i, a més de manipular el fang per a modelar les figures, assumir la responsabilitat total i absoluta d’aconseguir la culminació de l’obra.

Ha de suposar una satisfacció immensa veure’t reflectit en una “foguera”. Com major serà l’emoció, observar-te inclòs en “l’Exposició del Ninot”, primer, i en l’esmentat museu, després. Si bé, no sempre les opinions, al·lusions o crítiques, siguen, precisament, un rosari d’afalacs. El que, d’altra banda, no ha de preocupar.

Davant d’aquesta situació no podem ni hem d’ometre els noms dels que, treballant en l’ombra, van deixar una empremta difícil d’igualar i que després el temps, la crítica i els ciutadans –natius i foransvan poder contemplar, admirar i comprovar de prop que els autors d’aquells “ninots” eren artistes consumats. Com n’hi ha actualment.

Per aqueixa mateixa raó és necessari i creiem que imprescindible, adaptar a l’estat d’ànim de cada u, propens a ser inclòs en una situació anàloga, per a encaixar i admetre qualsevol circumstància que puga presentar-se en la vida, ja siga positiva o negativa.

Els posseïdors “d’aquelles mans”, junt amb les dels ja citats, Pepe Gutiérrez i Ramón Marco, pertanyien a Remigio Soler i Mauricio Gómez, que es van unir més tard, i al grup dels quals es van incorporar Juan Capella, ja que, tant Ángel Martín Jover, com Javier Mayor León, Paco Juan i Pascual Domínguez Gosálvez, es van independitzar al cap de romandre un temps prudencial en el taller del “mestre”, com a aprenents, mentre que Pedro Soriano Moll i José Muñoz Fructuoso “van sorgir” portant com a única presentació el cartell “d’autodidactes”. Es van valdre de la seua pròpia intuïció i vocació desmesurada, ja que a penes si van rebre ensenyança ni van optar a cap pràctica. La necessitat d’unió i el considerable augment de professionals va ser el detonant que va promoure la decisió generalitzada de constituir-se en Gremi. A més, la palpitant actualitat així ho demandava. Aquesta qualitat artística, quasi imperceptible, que a primera vista pot induir a pensar en reduïda o nul·la importància, a l’hora de valorar l’obra en si, hauria de ser presa en compte. Resulta impossible contemplar, amb deteniment i interés, un conjunt totalment anacrònic, davant de la disparitat de “personatges” i l’escenari que els rodeja, per a “poblar” un espai normalment circular, de considerables dimensions, sobre el qual es concentren les mirades de milers d’espectadors.

52

Ninots Foguera Plaza 18 de Julio 1971 47.- Museo de Fogueres al Castell de Santa Bárbara 1982

Pareix com si hagueren comprés i acatat el senyal d’una veu misteriosa i, no obstant això, pròxima, diàfana i càlida, que els animava a l’acumulació del seu interés sobre l’homogeneïtat dels “ninots” allí presents. Amb independència, naturalment, de l’aspecte que cada un dels seus rostres i postures propiciara un comentari més o menys encertat, concret i correcte.

En una paraula, no cal desposseir-se mai de l’esperit esportiu. És convenient mantindre’l sempre disposat a encaixar la derrota, amb la mateixa enteresa que s’experimenta l’alegria, arribat el moment de la victòria. Tot, en el seu conjunt, forma part de la quotidianitat, l’autenticitat, la realitat, el que ens ajuda a viure cada dia. Quant a això, hem de manifestar que coneixem determinats casos en què els protagonistes o personatges inspiradors del “ninot” en qüestió, que es van veure afavorits amb la potestat que el seu “doble” li fora obsequiat per la comissió o pel mateix autor. No cal aclarir que el conserven com un verdader trofeu, ja que és únic i sense possibilitat de repetir-se. I això suposa un gratificant estímul.

Museo Fogueres Castillo 1982

Llevat que es tracte d’un personatge imaginari, inexistent, els constructors, generalment, solen proveir-se de considerable material relacionat amb els triats per a “immortalitzar-los”, amb major possibilitat d’èxit, a més de qualsevol tipus d’informació. Una altra cosa distinta és quan el protagonista accedeix a ser “retratat”, en viu i en directe, disposat a personar-se en el taller i sotmetre’s a posar durant diverses sessions, convertit en tot un model.

Expo Ninot en els baixos de l’ajuntament 1988

És important tindre en compte que la popularitat del “ninot” no pot, ni ha de ser atribuïda, en cap moment i davall qualsevol aspecte, a un cas aïllat o individual, sinó col·lectiu. Una altra cosa és que, en determinades circumstàncies, un d’ells davant de la presència i percepció de l’espectador, destacara sobre la resta dels seus companys, inclosos en la mateixa “foguera”. Fins a tal grau d’acceptació entre el públic van arribar a aconseguir les figures grotesques, quasi deformes, de vegades, burlaneres i guilopes, que ja des dels primers anys de la seua existència, exercint el seu paper en el compendi exposat a la contemplació de propis i estranys, encara sabent que tenia les hores comptades, els espectadors reivindicaven el seu indult del foc, en el moment crucial.

Ninots realizant-se en taller

53


Ho hem mencionat sempre que l’ocasió ens ha sigut propícia i pensem que aquest aparador és un exponent perfecte, per a repetir-ho: el pitjor enemic del “ninot”, a pesar de la seua popularitat, és la frivolitat. Entenem, perfectament, que el major percentatge de visitants que s’acosten a contemplar-los en els seus llocs habilitats en el conjunt plàstic, a penes si tenen coneixement de la identitat de l’artista responsable de la seua creació. El que aquests espectadors transitables esperen trobar, fonamentalment, són les escenes humorístiques; les referències a aquest o un altre tema relacionat amb determinats personatges; la crítica municipal sobre l’estat actual de determinats sectors de la ciutat, com podien ser Mercat Central; Parc de Bombers; Estació Central d’Autobusos; servei de taxis; trajecte i freqüència de determinades línies de tramvies –llavors- i d’autobusos –actualment- del servei públic; funcionament dels ascensors del castell de Santa Bàrbara; desaigües i asfaltat de carrers dels barris; albellons i alguns més. Tal com feren amb anterioritat els mitjans de comunicació –primer premsa escrita i, posteriorment a través de les ones- s’al·ludia al nivell assolit pel consum de droga, en determinats punts de la capital; el considerable augment de participants en la més que “divertida” i “edificant” convocatòria encaminada a la celebració del “botelló” i les seues possibles conseqüències; l’estrèpit de les motocicletes a altes hores de la nit, en ple centre; els evidents senyals en façanes

i portes de vivendes, de l’evacuació d›hòmens i dones, jóvens, evidentment; les “pintades” dels frustrats Picassos, en portes de comerços, façanes i finestres de domicilis particulars. Podríem continuar recordant escenes puntuals en el temps que, a pesar de tornar a denunciar aquestes situacions molestes i insanes, algunes d’elles, no van tindre major repercussió que la seua presència al carrer, durant tres dies i tres nits. Igualment, els “ninots” eren portadors de missatges que versaven sobre “la seua” preocupació per l’atenció i el manteniment de parcs i jardins, com el Panteó de Quijano, (va haver-hi una època en què es va trobar en total i absolut abandó i es va convertir en bressol i refugi de vagabunds i malfactors); portal d’Elx, Canalejas, plaça dels Cavalls, per citar-ne alguns exemples; així com la il·luminació dels barris. Les parades de l’Esplanada, restant visibilitat i esplendor a un dels llocs més emblemàtics i internacionalitzats de la ciutat. Amb el mateix èmfasi apuntaven com a pal·liatiu, la possibilitat, sense parar-se a pensar si era o no correcte, que podien o havien de traslladar-se al Passeig de Gómiz, al costat de la platja del Postiguet; la sorprenent i quasi fantàstica desaparició de l’espaiosa i espectacular entrada al port, amb la inclusió, quasi continuada, de distintes parades de venda, que potser si s’intentara, podrien acomodar-se perfectament en el Parc de Canalejas –que d’aquesta manera seria molt més transitat- o en la mateixa dàrsena.

En fi, que aquests temes presentats amb unes característiques molt més atractives, a més d’estar adornats d’art i d’humor, i a pesar de ser coneguts els motius exposats, el que verdaderament resultava important era el nombrós grup de ninots que figuraven en el seu entorn, que solien ser xiquets i xiquetes acompanyats per persones adultes. Pocs, molt pocs espectadors es detenien a pensar com i de quina manera havia arribat fins allí aquella bella i atractiva senyoreta, o l’elegant cavaller, o la clàssica parella de la criada i el soldat! Junt amb el cotxet amb el bebé en el seu interior; així com els tradicionals personatges desplaçats dels pobles veïns, -als qui ja hem introduït en el text- abillats amb la roba dels diumenges i festes de guardar, amb il·lusió de viure de prop les tan escoltades “Fogueres de San Chuan”, reflectides amb rigor i respecte, fins a ocupar un lloc destacat entre la monumental carcassa multicolor. És cert que algun d›aquests transeünts quedaven sorpresos en conéixer que les figures que tenien davant serien entregades al foc com a tribut de la seua participació a l’engrandiment d’unes festes que, amb l’esforç i el sacrifici dels seus participants, seriosos, treballadors i honrats, hui caminen a passos de gegant cap al seu centenari. Els formals i verdaders artistes mai guardaven un motle, d’un any per a un altre. De la mateixa manera que el fang tornava al fang, el cartó s’havia convertit en obra d’art i, si la figura no aconseguia el vot popular per a ser indultada i hui exhibida al museu, era polvoritzada pel foc purificador, la nit en què, junt amb el cartó, la fusta, el paper i la pintura, les flames s’entrellaçaven amb les llàgrimes de dolor i de felici-

Ninots Foguera Carolinas Altas 1992

tat -dels qui la van finançar i van gaudir-ne- pel que s’anava i esperaven aconseguir l’any vinent. Quant a això, hem de relatar, igualment, per a aclarir algun possible dubte, que en l’època que comentem i, potser, fins una dècada després, és cert que en la capital alacantina va haver-hi excepcions, -mínimes, però s’hi van produir- pel fet que els mateixos tallers eren una exposició permanent de “ninots”. Especialment de figures humanes repetides –hòmens i dones, sobretot, vestides per descomptat- amb els braços estesos cap avant, en creu, una mà sobre el front, les mans unides i, una davant i una altra darrere. Simulant un gest semblant al de participar en una carrera pedestre o tractar d’indicar la situació d’alguna cosa. Tots ells, naturalment, acabats i llestos per a ser instal·lats en qualsevol monument de la categoria que fora. És per això que no resultara estrany –per a determinats grups de foguerers- que alguns components dels jurats dels premis de l’ajuntament no s’adonaren de contemplar el mateix “ninot”, vestit de distint color, en dues o tres “fogueres”, el que evidenciava una escassa relació amb l’ambient de les “Festes del Foc”. De la mateixa manera que van arribar a la nostra capital “ninots” importats de la veïna València, que apareixien en un considerable nombre d’obres de les categories inferiors. També és cert que, com a elements pertanyents al bloc total de la del districte o barriada. Tampoc cap dels “entesos”, a més d’ignorar la seua presència, va percebre que aquesta “intromissió”, es devia únicament i exclusivament, a la carència de liquiditat econòmica, de la comissió contractant.

54

Foguera Benalua 1966

50.- Ninots Foguera Benalua 1966 Ninots Foguera Ciudad de Asís 1979

Ninots Foguera Plaza Ruperto Chapí 1971

A través dels resultats obtinguts en diverses gestions i entrevistes formulades a un considerable nombre de

55


Quants anys ens hem alegrat davant de la caricatura d’un alt membre del Govern espanyol; un famós torero; un prestigiós futbolista; un aclamat actor de teatre i cine; una popular personeta, natural i veí de la nostra capital o un seriós mandatari de qualsevol país europeu o americà! I en aquest capítol, no estaven absents les dones, ni de bon tros! A elles, igualment, els va tocar en sort sotmetre’s a l’enginy, la imaginació i l’art, de l’autor, perquè els que les admiraven celebraren el paregut, el gest, la indumentària i l’al·lusió, encertada o no, que en la cartel·la –molt prop d’ella- es reflectia la connexió.

Ninot Foguera Barrio Jose Antonio 2009

Ninot Foguera Alfonso el Sabio 2013

constructors, ens han confirmat que bona part d’aquests avesats de la indagació en hemeroteques, biblioteques i arxius, ja siguen oficials o privats, mai van visitar el seu taller ni es van molestar a observar, de primera mà, el procés que segueix l’elaboració d’un personatge tan simple i humil, però amb una personalitat excepcional, que el fa popular, com el que estem tractant.

mir-nos a l’hora de citar la cèlebre al·lusió que, sobre aquest tema, oferia el Premi Nobel de Literatura, Jacinto Benavente: “Bienaventurados quienes nos imitan, porque de ellos son nuestros defectos”.

Resulta curiós i al mateix temps lamentable, però tremendament cert, que determinades persones sense detriment del seu juí i, per descomptat, sense detindre’s a la confirmació total i absoluta del tema, l’artista, el moment i la situació que es tracte, s’aventuren a llançar la seua opinió com a article de fe, “sense encomanar-se a Déu ni al diable”, sinó al seu propi i únic propòsit, criteri, volem dir.

56

Que no és altre, presumptament, que demostrar uns coneixements sustentats pels d’altres persones les quals, com qualsevol mortal, poden cometre algun error. Error que els que els seguim, ja siga per descuit, falta de temps o d’interés, esquivem, fins al punt d’admetre’l com autèntic i real -inconscientment, clar- aconseguint així, com ha ocorregut en gran nombre de dades, que la falta de veracitat cada vegada augmente. És per això que no podem repri-

Han sigut comptades les ocasions –almenys de les que hem tingut coneixement - en què, les persones, per raons del seu càrrec públic –polític principalmento la popularitat de la seua professió habitual, sotmeses a comentaris crítics, humorístics i satírics, sense arribar mai a la desqualificació, ni humiliació, pel que fa a alacantins, que en veure’s caricaturitzats en una “foguera”, en forma de “ninot”, mostraren símptomes de disgust, contrarietat, mal humor o enuig. El que menys importància té, -encara que en realitat la tinguera- era la categoria i l’emplaçament, ja que

Ninots Foguera Diputación-Renfe

Deixant a un costat aquest incís que considerem necessari sense cap dubte, continuarem desenvolupant la nostra tasca des del mateix punt en què la vam abandonar. Donada la situació en què ens trobem, no resultaria anacrònic que llançàrem aquesta pregunta, per exemple: -Què ocorreria si en asseure’ns a la butaca del cine, disposats a presenciar una pel·lícula d’acció, ens projectaren un documental preciós, sobre una ciutat o paisatge qualsevol, en el qual no intervé un sol ésser humà? Possiblement ens decebria. Admetem, per endavant, que el símil, possiblement, no siga l’adequat, però com ens sentiríem els que, després de més de setanta anys gaudint en la contemplació de “fogueres”, en les quals el “ninot” –la presència del qual era indispensable en qualsevol lloc del monument- no apareix enlloc?

Ninots Foguera Séneca-Autobuses

57


guera” plantada i els seus “ninots” plens de vida. Després vindrà la tristesa, el desencant i les llàgrimes. Així com la il·lusió i l’esperança de repetir l’experiència. Va haver-hi un any –que recordem- en el qual la popularitat de cert “ninot”, va aconseguir cotes tan altes de visitants que el trasbals de persones que van triar desplaçar-se al barri va superar els espectadors de la foguera guardonada amb el primer premi de categoria especial.

RESUM Foguera Ciudad de Asís 1988

Com hem comentat al poc d’iniciar aquest treball, ara és el moment de deixar constància dels escultors, imatgers, ceramistes i tallistes, tots alacantins de naixement o d’adopció en residir a la nostra capital, considerats com a tals pel seu títol, trajectòria i experiència. Ells són els que van participar en la construcció de fogueres, des dels seus inicis i, per tant, entre les seues obres es troben gran nombre de ninots. No van dubtar a escoltar la veu del poble alacantí, anhelós per aconseguir una festa que sorgia espontàniament i lliurement i, sumar-se a la petició abandonant, fins i tot, en alguns moments, la gúbia, el cisell, la maça o el martell i el forn, a fi d’enredar-se en el maneig dels estris amb què combatre el fang.

Ninots Foguera Hernán Cortés 2006

en tractar-se d’un personatge peculiar i conegut, les visites es multiplicaven i l’entorn adquiria una activitat insospitada, excepcional i mai experimentada. Els comentaris circulaven d’un extrem a un altre de la ciutat i les valoracions resultaven molt dispars. El “ninot” –ho hem mencionat moltes vegades i ara aprofitem per a reiterar-ho- és imprescindible en tot monument que es pree, sense detindre’ns a pensar en la seua categoria i districte. Si no és així, quina raó de ser tindria l’existència del Museu de Fogueres, que no alberga més que figures d’aquesta índole, -pel que fa a la seua participació dins del conjunt artístic- el que representa i la qualitat de l’obra, que com a tal, ha sigut realitzada?

58

No coneixem autors, bellees, dames d’honor i molt menys els verdaders artífexs -que projecten i sufraguen la seua realització- com són els comissionats, que no se senten orgullosos i feliços en contemplar la seua “fo-

Si bé, -així ho reconeixem- en podria ser major el nombre, la qual cosa, possiblement, per propi desconeixement, ignorem. Segons les nostres dades i sense que, en cap moment, l’orde en què ací apareixen relacionats pretenga suposar preferència, superioritat o prestigi d’uns sobre els altres, van ser els següents: Daniel Bañuls, Adrián Carrillo García, Juan Esteve, els Germans Blanco (Rafael i Fulgencio), els Germans Martínez Mataix, (Juan i José), i els ja relacionats anteriorment, José Gutiérrez Carbonell, Ramón Marco Marco, Mauricio Gómez Martínez, Remigio Soler López i José María Moran Berruti. Amb el transcurs del temps, -com ja ens hem afanyat a deixar constància clara- van aparéixer, com a artistes constructors, amb tots els mèrits que això porta amb si, Javier Gómez Morollón i Paco Vázquez. I a aquests els van seguir, Pedro Espadero Colmenar, Pedro Abad i altres que, per fortuna per als alacantins, encara estan en actiu i els seus treballs poden ser admirats i valorats en la seua justa mesura. Encara que s’entén que el fet de no aparéixer en aquest text és degut al fet que es tracta de reflectir en temps passat el que va ser, des

del seu naixement, fins a l’actualitat, la figura del “ninot”. Esperem i desitgem que ningú se senta al·ludit. Després d’un període considerable, des que assumírem aquesta responsabilitat, fins ara, que està conclòs el contingut, dedicat a compondre una crònica amable, flexible, no molt extensa, documentada, elaborada i sobretot, contrastada, amb el respecte que el lector mereix, arribem a una conclusió que ens ha commogut. Hem pogut comprovar que l’artesania –amb tots els respectes- ha desaparegut de bona part de l’apassionant món de les fogueres –almenys pel que fa al “ninot”- absorbit per la tecnologia, capaç de reproduir una figura semblant en qüestió de minuts. No importa, ni preocupa, presumptament, que el ninot –i la resta del monument- no tinguen aqueixa mica de calor, suor, patiment, esforç, alegria, proximitat, de vida, en una paraula, amb major o menor càrrega de sàtira, ironia, crítica, humor, de què abans -fa alguns anys- gaudia i de la possessió de les quals es valia per a “familiaritzar-se” amb l’espectador, àvid de captar el seu vincle o significat, dins de l’escena, al principi, i del total del conjunt, més tard.

Ninots Foguera Pla Metal 2001

Actualment, aquest plantejament, segons pareix, no és vàlid, ja que, en casos concrets, s’utilitzen mòduls en què a penes es pot observar la presència d’un o més d’aquests personatges. La majoria es troben un poc allunyats i distribuïts sobre el mateix sòl, si amb anterioritat no li van col·locar davall els peus gespa artificial, arena o graveta blanca. L’única cosa que s’ha aconseguit amb això –per a benefici de l’espectador inquiet, estudiós, crític, entés, volem dir- és que a aqueixa distància s’aprecia amb detall la seua estructura, en la qual, naturalment, en determinades obres, estan absents o mínimament representats, la fusta i el cartó. La qual cosa, amb posterioritat, en la nit de la “cremà” es ratifica sense cap gènere de dubtes, com quan, en l’elecció del Papa, la “fumata” és negra, el resultat és negatiu. Lògicament, hem de convindre que, de la mateixa manera que el ritme de vida –amb els mitjans tecnològics a l’abast de la mà, (no oblidem per certa i precursora, la vella frase que sentència: “hui les ciències avancen que és una barbaritat”), ha augmentat de manera considerable i a velocitat de vertigen. A partir, poc més poc menys, de les últimes quatre dècades, a tots els nivells, a més, variant de forma radical alguns costums ancestrals.

Ninots Foguera

Igual que altres circumstàncies de caràcter generalitzat, el concepte de “foguera” com a monument artístic i símbol inequívoc d’una festa, no seria una excepció. Per la qual cosa també s’ha vist afectada de manera rotunda i patent, encara que, en veritat, no ha sigut de forma sobtada, sinó que ha anat introduint-se lentament, però, això sí, amb força, amb rigor i amb eficàcia. No tractem -ara que hem arribat al final d’aquesta comesa- de la conveniència, utilitat, necessitat i resultat del canvi, -per exemple, ja que estem centrats en això-, en el procés a què s’ha arribat en l’actualitat, de realitzar i presentar la simpàtica figura del “ninot”, rebutjant per a la seua elaboració, en alguns casos, el fang i el cartó, substituint-los per un producte conegut com “poliespan”.

59


Si hem arribat a la conclusió –i desitgem i sospirem estar totalment confosos- que l’Art tendeix a desaparéixer de les nostres festes, -que no els monuments, per a ser contemplats i més tard cremats- després d’ostentar la primacia de ser la peça fonamental de la seua concepció, llavors què cremarà en la nit de Sant Joan? Per a què emprar temps i diners a disparar la “palmera”? Que l’espectacle és impressionant i meravellós? És que, potser, la “cremà” d’una “foguera” genuïna, construïda a base de cartó, fusta i pintura, no ho era?

Ninots Foguera Diputación-Renfe

Tampoc aprofundirem si aquesta variació redueix el capítol de despeses en el conjunt general del taller; beneficia la labor de l’autor; agrada més a la vista de l’espectador; és més lleuger en el seu trasllat; i, si l’objectiu desitjat s’ha aconseguit; si en el moment de la “cremà” produeix o no, en l’ambient, partícules perjudicials per a la salut de les persones. De la mateixa manera que, en aquests moments, no pot censurar-se l’absència d’un o més d’aquests personatges, en les seues parcel·les habituals, com antany, d’acord amb l’escena prevista, en ser desplaçats totalment del conjunt que forma la “foguera” -com ja ha sigut posat de manifest- per a ocupar un lloc sobre la calçada, en la mateixa terra, segons la zona de l’emplaçament, exercint un paper, possiblement, el de protagonista de l’elenc, dins de l’esquema ideat pel seu creador. Igualment, en cap concepte, podem, ni hem de reprovar el gir tan radical i diametralment oposat que suposa la imaginació i l’espontaneïtat d’un artista -amb la corresponent càrrega de propietats que comporta- en què es troben els sentiments, l’originalitat, l’humor, l’actualitat, la sàtira, la crítica, la perfecció, la responsabilitat i la satisfacció.

60

Tot això per les distintes –potser menys de les que podem imaginar- pulsacions que les mans de la indispensable personalitat del “dissenyador”, obliga al “ratolí” de l’ordinador que, en menys del que es tarda a pensar-ho, generós i prest, ens ofereix un extens i exquisit “menú” de “fogueres”. Més o menys tradicionals –més aïna menys que més- amb incrustacions de rematades arriscades, baixos i primers plans completament acabats i suggeridors.

Potser serà prematur avançar-nos en el temps i insistim novament afirmant que preferim l’optimisme i el trellat al pessimisme i la comoditat, però el més coincident podria ser que, de moment, no existiren vestigis evidents i clars que el bescanvi està molt prop, cridant a la porta de les “Fogueres de San Chuan”. Definitivament, volem deixar clar que abans, ara i més avant, van existir, existeixen i existiran artistes que confeccionaran tota classe de monuments sense que, necessàriament, estiguen capacitats o amb suficient experiència tractant el fang, fins a sentir-se familiaritzats amb ell. I, si ens estrenyen molt, fins i tot en la faceta pictòrica. Ha quedat clar que la camaraderia i l’amistat, d’una banda i la necessitat i sentit de la responsabilitat, de l’altra, com ja hem comentat, són els factors principals que van influir perquè, temps arrere, la col·laboració fora justa, sincera i acomodada a les circumstàncies i condicions convingudes amb antelació. També a aquests autors anònims, els noms dels quals no solen aparéixer en esbossos, ni contractes, volem rendir el nostre homenatge de gratitud i reconeixement, per la intensa i important labor que, en aquest sentit, realitzen. Estem segurs que, si continua aquest interés ho serà, amb tal varietat que l’autor no podrà decidir-se per una tècnica en concret, ja que és normal que dubte sobre quina d’elles resulta més vistosa, arriscada, colorista i, sobretot, afrontar el dilema de reduir el nombre de “ninots”, ja que ja quasi no s’utilitzen. A pesar que alguns nostàlgics pensen que continuen sent una peça fonamental en el conjunt del monument artístic. El que no podem assegurar és com i amb quin material estarà realitzada la figura del “ninot”, si és que perdura…

L’EMPREMTADELSNINOTSENELSDOCUMENTS SANTIAGO LINARES I ALBERT “La primavera es el tiempo de la vida y es cuando nace el ninot. Triunfo de lo efímero. Vida breve que termina en epilepsia de llamas”. Juan A. Espinosa. Llibret Foguera Alfons el Savi 1943

Al principi va ser el ninot, era l’element diferenciador de les noves celebracions, de la transició entre l’acumulació de trastos vells que es cremaven la nit de Sant Joan a la festa organitzada de les Fogueres, en la qual uns monuments artístics atreien l’interés de propis i forasters. Les primeres i xicotetes fogueres eren unes senzilles construccions que servien d’escenari, a la manera teatral, on unes figures mostraven una realitat subjecta a la crítica. Al llarg d’aquestes línies rastrejarem la presència d’aquests elements en els diferents documents que ha generat la festa de les Fogueres, durant els seus més de noranta anys d’existència. Llibret de la foguera Rambla de Méndez, 1942. Arxiu Municipal d’Alacant (AMA). Un dibuix original de Melchor Aracil, un artista vinculat a la festa de fogueres en els anys trenta, amic de Gastón Castelló. Després de passar un temps a la presó per les seues idees progressistes, va realitzar diverses portades de llibrets en els anys quaranta. Ací representa un ninot que veu amb preocupació com un xiquet s’acosta amb un misto.

61


Les portades dels llibrets són un altre element a investigar, un lloc on han deixat la seua firma l’àmplia plantilla d’artistes plàstics de la nostra ciutat. Amb el comú denominador d’elements com el foc, les palmeres, el castell i les figures humanes, quasi sempre femenines. Si repassem amb atenció aquestes il·lustracions, trobem ninots en les més variades formes i situacions.

62

Llibret de la foguera de Benalua, 1943. AMA. Un dibuix de to humorístic en què un bomber salva de les flames el ninot d’una xica que pareix acomiadar-se amb un mocador dels seus companys.

Llibret de la barraca “La unió fa la força”, 1974. AMA. Portada original de Gastón Castelló. L’artista ja estava retirat de la construcció de monuments però continuava col·laborant amb multitud de comissions en forma d’articles i dibuixos. Gastón ens va deixar molts dissenys amb motius de ninots.

El nostre primer tast serà en el fons compost pels llibrets editats per les comissions. Unes publicacions que han evolucionat d’aquells primers fullets a les actuals monografies amb format de llibre o de quasi tesi doctoral. Entre els milers d’articles sempre han existit reflexions sobre les característiques dels monuments. Com un conegut text, moltes vegades reeditat, de l’artista Gastón Castelló, una de les figures protagonistes d’aquesta festa, on relata els problemes que van tindre per a modelar els primers ninots, en aquell llunyà any de 1928. També Antulio Sanjuan contava com es fonien al sol aquells caps realitzades amb cera, a l’estil valencià, que van haver de ser substituïts pel cartó.

la Foguera”, firmat pel periodista García Marcili Aristarco qui, entre altres coses, afirma: “...la foguera es una festa popular del poble y per al poble, y no hay que fer que el poble se trenque el cap, buscant que vol dir aquell moñicot... crítica de barrio, humor de veins, sátira de carrer, traure la vergoña pública, els visis, els defectes, les necesitats de cada tros de siutat”. Al contrari, Gastón Castelló defenia un altre estil de figures: “Quiero deshumanizar el arte. Encuentro horribles los muñecos realistas. No me negarán ustedes que es un espectáculo macabro ver deshacerse en llamas esas figuras que parecen personas” (Llibret Foguera Plaça de la República, 1933). Un clàssic article aparegut en molts llibrets és el que, en forma de conte, ens relata els pensaments dels ninots, la seua relació amb els visitants dels monuments i el moment crític de la cremà, que es resol fugint de les flames o acceptant amb esportivitat el fi per al qual han sigut realitzats.

Les disquisicions sobre els ninots estan present des dels primers anys. Per exemple un article aparegut en el llibret de la foguera de la plaça de Gabriel Miró de l’any 1932, titulat “Lo que deu ser

una valuosa col·lecció d’articles, dibuixos i fotografies. De la revista Festa es van publicar un índex onomàstic i temàtic l’any 2012, en complir trenta anys de publicació. Faria falta realitzar un estudi semblant de la Revista Oficial, d’aquesta manera els investigadors podrien accedir fàcilment a la informació.

Les revistes oficials publicades per la Comissió Gestora (actual Federació) són una important font d’informació textual i gràfica per al tema que estem comentant. Des de 1940 s’han anat publicant amb periodicitat anual fins a l’any 2012. Paral·lelament, l’Ajuntament ha editat la revista Festa des de 1982 fins a 2012. A partir de l’any 2013 aquestes revistes es van fusionar en la crida Festa de Fogueres. En conjunt, són més de cent publicacions que contenen

La presència dels ninots és també constant en els mitjans utilitzats per a publicitar la festa. El primer cartell de Fogueres de 1928, obra de Lorenzo Aguirre, està dominat per la presència de ninots en diverses postures embolicats en flames. Eren la representació gràfica dels monuments d’art efímer i així van ser utilitzats diverses vegades. Com en el cartell de 1932, obra de Juan Bonafé, qui va saber combinar els tons freds i càlids en una atractiva composició. Manuel Albert, l’autor més premiat en aquesta modalitat, va obtindre el seu primer guardó el 1947

Cartell de Fogueres, 1928. AMA. El pintor Lorenzo Aguirre és l’autor del primer cartell que va servir per a anunciar la nova festa. En aquesta composició els ninots es fusionen amb la tipografia per a crear una atractiva i colorista composició.

Cartell de Fogueres, 1947. AMA. Original de Manuel Albert, l’autor més premiat en les convocatòries de cartells anunciadors. Amb el lema “Cantacuc”, es va presentar aquesta creació de gran força expressiva i tons càlids.

63


amb un cartell de gran força expressiva dominat per la presència d’un ninot en flames. Anys més tard va utilitzar un motiu semblant en el seu popular disseny de 1957 en el qual un ninot fuig de la cremà i observa divertit l’escena. El 1968 una fotografia d’un ninot, obra de Miguel Castelló, va ser la triada per a promocionar les fogueres d’aquell any. Era una figura del monument de Ramón Marco plantat en Ciutat d’Assís el 1967, que va obtindre el primer premi de categoria especial. En les últimes dècades del segle XX, es van imposar els motius abstractes relacionats amb el foc. Les flames han continuat dominant els cartells premiats en el nou segle, però podem detectar la presència dels ninots en diverses edicions, com els anys 2011, de Luis Damián Yelo, i 2013, d’Alejandro González Borja. Els esbossos de fogueres constitueixen una altra font d’informació per a conéixer l’evolució estètica dels ninots a través del temps. El seu origen es deu a motius de censura, l’autoritat municipal volia revisar els continguts de les obres satíriques per evitar qualsevol escàndol, no dubtant a ratllar amb llapis blau els motius que no es consideraven apropiats. Els originals de fràgil paper es

64

Cartell de Fogueres, 1968. AMA. Fotografia de Miguel Castelló. En les dècades dels seixanta i setanta es van premiar cartells realitzats amb fotografies. En aquest exemple veiem un ninot de la foguera de Ciutat d’Assís de 1967, obra de Ramón Marco.

Cartell de Fogueres, 2013. AMA. Alejandro González Borja és un apassionat de la festa de fogueres, autor de bons llibrets. Va obtindre el primer premi en el concurs de cartells amb aquest disseny d’un estilitzat ninot a punt de ser devorat per les flames.

65


Detall de l’esbós de la foguera d’Hernán Cortés 1941. AMA. José Amat va presentar aquest atrevit esbós del seu monument titulat “Se pesca”. L’autoritat municipal el va autoritzar sempre que modificara la figura de la rematada, en la postguerra no es concebia el topless, ni tan sols de cartó.

Detall de l’esbós de la foguera de Gabriel Miró 1943. AMA. Amb el títol “Evocación”, la parella d’artistes Baeza i Pantoja van presentar aquest esbós que va ser censurat pel ninot nu que coronava la rematada.

conserven a l’Arxiu Municipal des de 1929. A partir de 1940, el control l’efectuava l’oficina local de la Direcció General de Propaganda de les noves autoritats franquistes, les quals solien suprimir qualsevol escena de destape o crítica a l’orde establit. Amb l’arribada de la democràcia en els anys setanta va desaparéixer la censura i l’obligació de presentar els esbossos, fet que va impedir que es continuara formant aquesta rica col·lecció iconogràfica. En aquests esbossos trobem dissenys firmats per grans artistes com Heliodoro Guillén, Lorenzo Aguirre, Gastón Castelló, Melchor Aracil, Emilio Varela i tants altres que han posat el seu art al servei d’aquests festejos populars.

66

Però on han quedat perpetuats els ninots han sigut en els documents fotogràfics. Els monuments de fogueres han sigut un motiu molt atractiu per a professionals i aficionats. Tenim nombrosos exemples des de l’any 1928. Generalment, els particulars

han fotografiat els seus familiars amb el fons d’alguna foguera o han realitzat instantànies dels conjunts de fusta i cartó enclavats en places i carrers. Han sigut els professionals els que han acostat els seus objectius a les figures dels ninots, buscant un efecte artístic o ressaltar la gràcia i la ironia de les figures. En l’Arxiu Municipal d’Alacant es conserven importants col·leccions fotogràfiques on queda ben patent el que hem relatat. Els fons de fotògrafs aficionats com Frías, Senante, Vidal Irles, Ramos i Ludovico Correa arrepleguen la majoria dels monuments plantats en els primers anys de la festa. Però és en l’obra del gran fotògraf Francisco Sánchez on es revalora la presència dels ninots. Ja en els anys trenta, Sánchez va realitzar diversos reportatges en tallers de fogueres, sobretot en el del seu amic Gastón Castelló, a qui veiem treballant i posant amb les figures dels seus famosos monuments. Va ser en els anys quaranta i cinquanta quan aquest fotògraf va realit-

Gastón Castelló al seu taller, 1931. Fotografia de Francisco Sánchez. AMA. El fotògraf Sánchez va retratar el seu amic Gastón a l’interior del seu taller, rodejat dels ninots de la seua foguera “Els enemics de l’ànima alacantina” per al districte de Pérez Galdós.

zar nombrosos positius de detalls de monuments, en els quals veiem figures populars de l’època com artistes, toreros, futbolistes i càrrecs de la Comissió Gestora que van ser immortalitzats en ninos de cartó. També ens va deixar constància de l’exposició del ninot en les seues diverses localitzacions, els diferents moments de la plantà així com alguns ninots indultats d’aquells anys. Moltes d’aquestes imatges es van utilitzar per a il·lustrar llibrets, periòdics i la revista oficial de les Fogueres de Sant Joan. Un altre gran fotògraf d’aquest període va ser Eugenio Bañón, el qual va realitzar diversos reportatges de fogueres en els anys cinquanta, centrant-se en els monuments en el seu conjunt, amb poques vistes de detalls. En aquest article ens hem basat en els fons fotogràfics de l’Arxiu Municipal, però hem de mencionar també altres grans fotògrafs com Gregorio Hernández “Goyo”, José Luis Jiménez Lledó “Tanito” els Germans García i Perfecto Arjones, els quals

van realitzar nombrosos reportatges de fogueres per a distints mitjans. A partir dels anys setanta es van popularitzar les xicotetes càmeres automàtiques i se’n va generalitzar l’ús per àmplies capes de la societat. Segurament, en mans de particulars, hi haurà interessants documents però que no han arribat als arxius públics, fet que n’ha impedit la difusió. El segle XXI s’està caracteritzant per l’explosió de la tecnologia dels telèfons mòbils, la producció d’imatges fotogràfiques i la seua difusió en les xarxes socials pareix il·limitada. Tots tenim les nostres fotografies en discos compactes, targetes de memòria, discos durs, ordinadors o en el núvol, elements que han vingut a substituir les velles caixes de galletes on es guardaven les fotografies en blanc i negre. Però aquesta dispersió impedeix que es constituïsca un centre documental on es puguen classificar i organitzar els fons per a posar-los a l’abast dels interessats. És, per tant, una paradoxa que hi haja una gran quantitat d’imatges però invisibles i fora de l’abast dels interessats.

67


ELNINOTINDULTAT JOSE ANTONIO CEREZO I MONTES

Exposició del ninot, 1952. Fotografia de Francisco Sánchez. AMA. En la imatge veiem com un grup d’espectadores riuen en contemplar un conjunt de ninots. L’atrevida vestimenta de les figures femenines ens assenyala que els temps començaven a canviar. L’escena pertanyia a la foguera de Ramón Marco plantada en Alfons el Savi.

En matèria audiovisual, hem de destacar la sèrie de filmacions cinematogràfiques de l’anomenat No-Do (Noticiaris i Documentals), uns noticiaris que es projectaven durant el franquisme en tots els cines de manera obligatòria i servien d’aperitiu a les pel·lícules. Gràcies als progressos en la digitalització i difusió en Internet podem trobar l’arxiu històric del No-Do i fer recerques per temes i dates. Entre 1943 i 1971 trobem dotze reportatges de les Fogueres de Sant Joan. L’esquema d’aquests documentals sempre era el mateix, unes danses populars, escenes d’unes quantes fogueres, alguna desfilada i com a fi de festa, la palmera i cremà d’un monument. La visió atenta d’aquests curtmetratges ens permet visualitzar l’evolució estètica dels ninots, apareixent alguns dels indultats.

68

Acabem ací aquest breu repàs a la presència dels ninots en els distints documents que ha generat la festa, constatant una vegada més les possibilitats de noves investigacions que poden sorgir entorn d’aquest tema. No tot està escrit en la festa de Fogueres i sempre s’hi pot aportar un nou punt de vista.

Programa de mà 1971. AMA. Aquesta fotografia d’Ángel García es va utilitzar per a il·lustrar el programa de mà. Un ninot, amb la traca al coll, viu els seus últims moments abans de la cremà.

BIBLIOGRAFIA

Les Fogueres a través de sus llibrets, Alacant, Ajuntament, 2002. LLORENS ORTUÑO, Susana; LINARES ALBERT, Santiago; MEDINA RAMOS, Agustín; ESCUDERO, M. José, “Treinta años de la revista Festa”, en Festa 2012, pàg. 150-166. MEDINA RAMOS, Agustín, “Censura y represión en les Fogueres de los años 40 y 50”, en revista Fogueres 1998, pàg. 67-71.

Nace la fiesta. Hogueras de San Juan en Alicante 1928-1950. Archivo Municipal, Alacant, Ajuntament, 2009. PARODI ARRÓNIZ, Armando, Alicante. Arte y fuego, Alacant, Foguera Gran Via-La Ceràmica, 2010. -“Les Fogueres de Sant Joan en el No-Do”. Blog La Foguera de Tabarca. http://lafogueradetabarca. blogspot.com/2013/01/les-fogueres-de-sant-joanen-el-no-do.html (consulta novembre 2019). VIZCAÍNO MARTÍNEZ, Juan Carlos, “La llama permanente”, en revista Festa 2003, pàg. 146-151.

Foguera Trujillo-Pascual Pérez 1932 – En el requadre “Tiruliqui”, 1º ninot indultat no oficial – Juan Esteve

En la nit de Sant Joan, tots els ninots gaudeixen del seu baptisme del foc, tots han ascendit en fum al cel, tots han deixat les seues empremtes de cendra sobre la Terra. Tots menys un; un que no podrà assolir aquesta glòria, però que serà el triat per a convertir-se en el llegat perenne de l’art efímer de la Festa: el Ninot Indultat. Com bé és sabut, la nostra Festa va nàixer el 1928, però no va ser fins al 1932 quan va arribar el primer indult: “Tiruliqui”. Aquest indult va ser dut a terme a petició dels redactors del diari El Luchador. Rafael, com així es deia, era un popular venedor de periòdics i loteries. Aquest ninot pertanyia a la foguera que plantava entre els carrers de Trujillo i Pascual Pérez, i encara que s’adjudica la seua realització a

Juan Esteve, pareix que, un jove Agustín Pantoja, que estava en el seu taller com a aprenent, va ser l’encarregat del seu modelatge. El dia 23 de juny, el president de la Foguera, Pascual Orts, junt amb la seua comissió i la banda de música, es van presentar en la redacció del diari per a comunicar-li a Tiruliqui que la seua figura era indultada, tenint com una de les condicions perquè així fóra que els redactors del diari anaren aquella nit a la foguera i l’arreplegaren, feren una xicoteta desfilada pel districte i se l’emportaren a la redacció del diari on havia de quedar-se. I així va ser, encara que pareix que, en la desfilada pel districte, ambdós figures, la real i la de cartó, van ser portades a coll pels redactors, portant a més bengales i torxes.

69


De ciència certa no ho podem confirmar, però potser som pioners en l’indult respecte a les Falles, això sí, a València, el 1934 es crea la primera Exposició del Ninot. L’any següent, 1933, ocorrerà una cosa realment curiosa: s’indultaran 32 ninots, un per foguera! La història és la següent: la nit del 29 de juny se celebra el que es va a anomenar “Festa dels Indultats”. Els citats ninots apareixeran lligats a les palmeres de l’Esplanada i, per mitjà d’una tómbola, eren rifats entre el públic. Però, pel que sembla, el públic mostrava més interés per altres regals que pels ninots; principalment, perquè no sabien què fer després amb ells. A la vista queda que no va tindre continuïtat en el temps. 1934 ens porta un altre ninot indultat no oficial. Emilio Valera va indultar la Tartanita Recotada que hi havia en el frontal de la seua Foguera de Santa Creu i que va donar a la Diputació d’Alacant.

I poc més que contar d’aquesta dècada, desgraciadament curta. Cal assenyalar que, el 1936 i de manera no oficial, apareix l’indult de la figura realitzada per Ángel Berenguer per a la Foguera Carolines Baixes, el lema de la qual era “Gran jefe indio”, al mateix temps que, també es produirà un altre indult, en aquesta ocasió, de caràcter honorífic. El ninot era un retrat de José Ferrándiz Torremocha vestit de pagés alacantí, de la Foguera Santa Isabel. Va ser salvat del foc a petició de Jesús Llorca, president de la Casa de València a Madrid, ciutat a què viatjarà per decorar com a element escultòric una de les sales d’aquella entitat. Arribem al 1940 i ens trobem, d’una banda que, el 28 de maig, la Comissió Gestora va adoptar en ple que s’oficialitzara en el programa d’actes de fogueres l’exposició i l’indult d’un ninot per votació popular. D’altra banda, el 12 de juny, es fa constar en l’Acta del Ple de Fogueres que l’exposició aniria en el primer pis del Salón España. Ací sí que es donaria oficialitat al ninot indultat.

1º Ninot indultat oficial “Dulzainero Talento” – 1940 – Juan Esteve

A les 19.30 hores del 18 de juny va quedar inaugurada l’exposició, com és lògic, amb l’assistència de totes les autoritats, banda de música inclosa (en aquest cas, la banda de la Creu Roja). Estaria oberta durant 4 dies i pel pagament de 0,25 ptes., es tindria dret a entrada i vot. L’artista Juan Esteve va aconseguir que el seu ninot Dolçainer Talento, realitzat per a la Foguera Sant Ferran, fóra indultat per 1239 vots. Aquest ninot, segons l’explicació que hi ha en el llibret, és el retrat de Domingo Moreno, dolçainer de Cocentaina, al qual, per a aconseguir major realisme i aconseguir major credibilitat, se’l va vestir amb roba de tela.

70

Foguera San Fernando Lonja 1940 – dreta, ninot indultat

1941 va arribar amb canvis. Primer, va canviar el lloc de l’exposició que va passar al hall del Teatre Principal; segon, pujant el preu de l’entrada a 0,50 ptes. Gastón Castelló va aconseguir el seu

únic ninot indultat: “Goya”, que va ser la seua figura per a la Foguera Alfons el Savi. Resulta curiós, perquè en aquesta època Gastón destacava més per les seues fogueres pictòriques (les famoses llàstimes), que per la realització dels seus ninots, per la qual cosa aquest indult es va veure un poc com a símbol patriòtic, enfront dels que van quedar 2n i 3r en la votació, “Preparando la torta para el gazpacho”, de Juan Such per a la Foguera Benalua i “Pescadores”, de José Perezgil per a la Foguera Gabriel Miró. Per a no perdre el costum, el 1942, tornem a canviar la ubicació de l’exposició i ens traslladem a la Casa Sindical al carrer d’Onésimo Redondo. 17 seran els ninots que hi participen, sent aquesta vegada l’indultat un grup realitzat per Manuel Baeza i Agustín Pantoja, i que representa la lectura d’un conte als nets per la iaia per a la Foguera Gabriel Miró.

Ninot indultat 1941 “Goya” – Foguera Alfonso el Sabio – Gastón Castelló

Voldria ressenyar un extracte d’un article del diari Información, de data 24 de Juny: “Y triunfó como expresión de una síntesis; sobriedad y hondura. En ella estuvo, desde entonces, el secreto de todo ninot porque él es el alma, la esencia de la hoguera...El olvido o la pretensión del ninot hace que la hoguera languidezca. Que muera. Y no muere, porque en todo ninot existe una ejemplaridad y un símbolo, una intención o una sátira. Los purifica el fuego...Hay en este culto del fuego pagano y del muñeco que arde en la hoguera una sola realidad de perpetuaciones. La que nos hace derivar hacia Dios y sentir un fuego de amor de Eternidades.” I més del mateix. 1943 i nou canvi per a l’exposició. Ara, al carrer de Girona 21, a la sala de festes de Gestora. Convé destacar aquest any que el ninot indultat, a més d’ostentar aquest honor, rebrà un premi en metàl·lic de 300 ptes. I tal honor va recaure en l’artista José Amat pel seu ninot “Blancanieves”, per a la Foguera Alfons el Savi.

Foguera Alfonso el Sabio 1941 - A la detra, ninot indultat “Goya” - Gastón Castelló

71


Següent any, 1944 i Jaime Giner, el qual també s’estrenava en l’indult per a la Foguera Carrer Sant Vicent, l’aconseguia amb una veremadora, amb la cistella plena de raïm sobre el cap, que pertanyia a la reproducció corpòria en volum del llenç de Goya “La Verema”. I bé, cal ressenyar que no va haver-hi canvi de local per a l’exposició; per segon any es feia al mateix de l’anterior. Això de 1945 no deixa de ser estrany. El 16 de juny, en el diari Información apareix el titular següent: “Se suspende la Exposición del Ninot”. Fins ací, bé, però l’endemà apareix en el mateix diari el titular següent: “La Exposición del Ninot se inaugurará esta tarde”.

Ninot indultat 1947 “Alicantina engalanándose” – Adrián Carrillo

Aquest any poc coneixem del grup indultat, encara que era una parella d’alacantins, però sí que sabem que va tornar a ser realitzat per Adrián Carrillo per a la Foguera Gabriel Miró. Ninot indultat 1942 - “Grupo” - Foguera Plaza Gabriel Miró Manuel Baeza/Agustín Pantoja

Ninot indultat 1943 “Blancanieves y los 7 enanitos” Foguera Alfonso el Sabio - José Amat

72

Foguera 1947 –

Gabriel

Miró

Esquerra ninot indultat

73


I quina curiositat que, els tres dies que va durar l’exposició, també van estar exposats els ninots i grups indultats en els anys anteriors, la qual cosa va requerir d’un ampli saló, que va ser el situat als antics locals de l’Aitana, a l’Esplanada.

I arribem a les Bodes de Plata de les Fogueres: 1952. I curiosament, en la premsa, el que es ressalta aquest any de l’exposició és que s’ha abusat per part dels artistes del volum – excessius grups i grans “trossos” per a una exposició que es denomina del ninot, on a més figuren tipus populars alacantins.

Agustín Pantoja es va rescabalar de l’any anterior i, amb 4.318 vots aconseguia indultar la figura d’un ancià, el 1948, per a la Foguera Plaça Ruperto Chapí, i el 1949, repetiria indult, aquesta vegada per a la Foguera Mercat Central amb “Don Quijote y Sancho Panza”, ambdós anys als salons Aitana.

Imaginem que un d’ells degué ser “El Colilla”, ninot que va realitzar José Gutiérrez per a la Foguera Sèneca Autobusos, com tots els ninots d’aquesta foguera, encara que fóra firmada per Perezgil, ja que aquest no era donat a modelar figures.

ELS ANYS 50 Canviem de dècada i ens trobem que, el 1950, hi ha dos indults. El primer, i que possiblement no, segur, siga l’oficial, és el d’un goril·la, que va agradar molt en l’exposició i que va ser presentat per la Barraca Los Gorilas, del qual desconeixem l’autor. I per un altre costat, ens trobem que, sense que conste oficialment, també es va indultar la simpàtica escena de Carmen Miranda i Groucho Marx de Ramón Marco per a la Foguera Sèneca Autobusos. Ninot indultat 1951 “Pescador” – Foguera Plaza del Caudillo – R. Marco

Arribem al 1946, i tornaria a ser Adrián Carrillo l’artista que realitzaria la figura indultada, “Las hilanderas”, per a la Foguera Gabriel Miró, 1947 tornaria a donar l’indult al mateix artista i a la mateixa Foguera, ara amb “Alicantina engalanándose”. Es tractava d’un grup format per tres dones, on dos d’elles ajudaven la tercera a guarnir-se amb el vestit típic d’alacantina. Va obtindre 1231 vots, seguit d’un grup d’Agustín Pantoja per a la Foguera Sant Antoni de Baix.

74

Cal assenyalar un detall important. Els títols de les figures indultades, moltes vegades les hem posat nosaltres diverses dècades després per a poder identificar-les. I en aquest cas, “Alicantina engalanándose” el va fer J.C. Vizcaíno per a “Un lugar en el fuego”.

Cert és que s’ha generat dubte, dubte que ve d’un error que es comet en posar la seua imatge en la recopilació de fotos de ninots indultats que es va inserir en la revista Festa 86, probablement induït pel mateix Marco. El 1951 va tornar la normalitat i la Foguera de la Plaça del Cabdill – hui Plaça de la Muntanyeta – i que només va plantar aquest any, per mitjà de Ramón Marco va aconseguir l’indult amb un ninot que representava un pescador i una xica apanyant xarxes.

Lamentablement, de 1953 no tenim documentació oficial, i tot es limita a una mera crònica en premsa de la inauguració de l’exposició, igual que el 1954, encara que en aquest cas, sí que podem dir que, encara que no es coneix el grup o ninot indultat, va ser realitzat per Francisco Die per a la Foguera Plaça 18 de Juliol.

Ninot indultat 1955 “El Caruso” – José Gutiérrez

Arriba 1955 i José Gutiérrez, per a la Foguera Sant Ferran-Llotja aconseguiria l’indult del seu ninot “Caruso”. El 1956, de nou Ramón Marco amb “Pacorro”, que no era cap altre que el torero Francisco Antón, aconseguia l’indult per a la Foguera Alfons el Savi. Però no seria l’únic indultat. Resulta que, a petició de la Casa de València, van viatjar a les Illes Canàries indultats els ninots de Clark Gable i Gary Cooper, de la Foguera Pont La Vilavella, que també l’havia realitzat Ramón Marco. I tornem a lamentar-ho, però de 1957 es desconeix tot allò referit al ninot indultat. Així el descrivia, el 21 de juny de 1958 el diari Información: “había sido colocado a la salida del local donde se celebró el certamen, un vigilante sentado sobre una pequeña silla, provisto del

Foguera San Fernando Lonja 1955 – dreta ninot indultat

75


imprescindible garrote y calda la gorra, no faltándole, para completar la perfecta dimensión de la figura retratada, el llavero y las llaves...” “El vigilante” va ser el ninot indultat el 58, realitzat per Luis López Sarabia i Francisco Díe per a la Foguera Plaça Ruperto Chapí. Cal destacar també que aquest últim any, l’exposició va guanyar en dies d’obertura al públic, concretament del 15 al 21 de juny. I del local, hem de dir que es trobava a l’avinguda de José Antonio, molt prop del Govern Militar. Per a tancar aquesta dècada, el 1959, els ninots de “Xavier Cugat i Abbe Lane” van ser el grup indultat, realitzat per a la Foguera Benalua per Ramón Marco.

Ninot indultat 1952 “El Colilla” – Foguera Séneca Autobuses – José Gutiérrez

DÈCADA DELS 60 I com són les coses! Si bé el 1960 no hi ha dades del ninot indultat, sí que n’hi ha d’uns ninots que van ser indultats per una altra però no oficials. Resulta que, a petició de M. Bonayard, els ninots del Quixot i Sancho Panza, de la Foguera Benalua, i realitzats per Remigio Soler, van ser indultats i traslladats a Orà per a passar a engrossir la col·lecció artística que es conserva a Santa Cruz, a la capital algeriana. Arribats a 1961, cal crear nous incentius per a augmentar l’interés de l’exposició. Per a això, es van concedir premis de 700, 500 i 300 pessetes a les tres figures amb millor votació popular.

76

Foguera Puente-Villavieja 1956 – dreta ninot Clark Gable – R. Marco

Ninot indultat 1956 - “Salir del cascarón” Foguera Alfonso el Sabio - Ramón Marco

El grup “Agustina de Aragón”, en el moment de disparar un canó, representació de l’exalçament de l’esperit patriòtic nacional a més no poder, realitzada per Ramón Marco per a la Foguera Ciutat d’Assís, va aconseguir l’indult enfront d’una grotesca caricatura de “Fidel Castro”, proveït de cananes, un gran revòlver, la seua barba, amb botes i calces

Ninot indultat 1959 - “Xabier Cugat y Abbe Lane” - Foguera Benalua Ramón Marco

77


de jugador de futbol i un globus terraqüi als seus peus, volent jugar amb ell, realitzat per a la Foguera Sèneca Autobusos per Mauricio Gómez, que va quedar en segon lloc. Tornem a lamentar-ho, però dels anys 1962 i 1963 no hi ha dades ni referències sobre el tema, més que una notícia de 17 de juny del 62 en el diari Información on es fa referència de l’obertura de l’exposició del ninot, i que romandrà oberta fins al 21 del mateix mes, celebrant-se en el local de costum de l’avinguda de José Antonio. El 1964 és molt curiosa la nota de premsa del diari Información: ”...la votación popular, como siempre, salvará de las llamas al ninot que a juicio del público debe de ser indultado y que irá a pasar al todavía inexistente Museo Fogueril”

Ninot Indultat 1961 “Agustina de Aragón” - Foguera Ciudad de Asís - Ramón Marco

El diari La Verdad fins i tot plantejava: ”...por cierto, ¿dónde van a parar los ninots que no perecen en el fuego la noche de la cremá?” No la busquen. No va haver-hi resposta de l’autoritat competent i ja havien passat uns anys del primer indult oficial.

Ninot indultat 1968 “Dalí” Foguera Rambla Méndez Núñez – Agustín Pantoja

Albert “El Mono” va ser el que, en teoria, va haver de ser indultat, i dic bé en teoria, perquè aquesta figura, que coronava el monument, va acabar cremada a pesar d’haver guanyat per votació popular el seu indult.

Una caricatura de “The Beatles”, realitzada per Ramón Marco per a la Foguera Ciutat d’Assís tindria el privilegi de ser indultada aquest any.

Seguim amb els canvis i traslladem novament l’exposició al carrer de Gravina. 31 seran les fogueres que exposaran i Remigio Soler amb “La Vaca”, per a la Foguera Plaça 18 de Juliol seria el 1967 la que aconseguiria l’indult, amb 317 vots, per davant de la Foguera Sagrada Família, 292, i Benalua, 157.

Walt Disney tornaria a deixar empremta en les nostres fogueres, i una de les seues heroïnes tornaria, 22 anys després, a ser indultada del foc: “Blancanieves y los siete enanitos”, realitzada pels artistes Luis López Sarabia i Mauricio Gómez per a la Foguera Rambla Méndez Núñez.

Ninot indultat 1964 “The Beatles” – Foguera Ciudad de Asís – R. Marco

78

Nou any i nou canvi de l’exposició per a triar al ninot indultat. El 1966, ara als baixos de l’edifici Alonso, ubicats en el tram final de la Rambla, la figura realitzada pels artistes Luis López Sarabia i José Abad per a la Foguera Francisco

Ninot indultat 1967 “Vaca” – Foguera Plaza 18 de Julio – Remigio Soler

Doncs sí! 1968 i tornem a canviar de lloc l’exposició; ara una altra vegada a la Rambla, zona de prolongació. I segur que no té res a veure, ja que en el ninot exposat només hi havia un número, però les casualitats són així. Amb el número 33, l’indultat del foc jugava a casa. La Foguera Rambla Méndez Núñez, amb la figura de “Salvador Dalí” damunt d’un elefant i realitzada per l’artista Agustín Pantoja aconseguia se salvava de les flames.

Ninot indultat 1969 “Urtain” Foguera Ciudad de Asís – R. Marco

I per a acabar la dècada, el 1969, diuen que, la influència de la TV per les retransmissions dels combats de boxa va fer que la figura modelada per Ramón Marco “Urtain” per a la Foguera Ciutat d’Assís fóra la indultada.

79


I ací tenim novament una curiositat, a més en la mateixa foguera, i lògic, amb el mateix artista. Pareix que, per petició del president de la foguera, es va indultar, no oficialment, un ninot que era la imatge de “La Piedad”. Aquest ninot el va guardar Marco al seu taller, passant allí arraconat diversos anys. Casualitats de la vida, el rector de l’església de Santa Isabel va passar pel taller a fi de fer-li uns encàrrecs a Marco i va veure el ninot. No ho va dubtar ni un segon i li va demanar que li’l donara per a l’església, a la qual cosa, va accedir i el va restaurar. Hui pot seguir veient-se en l’esmentada església “La Piedad”. Qui ho haguera dit? Un ninot que estava col·locat al pedestal del passamans de l’escala de l’ajuntament va ser l’indultat el 1974. “Viejo”, que representava un captaire amb els braços creuats, assegut sobre les seues pertinences, realitzat per José Devis per a la Foguera Mercat Central.

Ninot indultat 1974 “El Viejo” Foguera Mercado Central – José Devis Ninot indultat per la comissiò de la Foguera Benalua 1973 “La Piedad” – R. Marco

d’aquests, on es destacaven les expressions dels fills i, sobretot, la gran capacitat escultòrica de Marco.

ELS ANYS 70 Iniciem nova dècada, i el 1970 ens trobem que 40 seran les figures que participen en l’Exposició, podent portar-hi diversos ninots per foguera, la qual cosa va comportar que hi haguera més qualitat. A més, i també per primera vegada, s’atorgarà un premi de 3.000 ptes. per al ninot indultat, que serà reproduït en xicotet, i amb material perdurable, per al museu perpetu de figures indultades.

80

Hui, “La Pasión”, que es trova a l’Església Colonia Santa Isabel

Jose María Iñigo, presentador del popular programa de TV Directísimo, amb els toreros Paco Camino i Palomo Linares barallant-se per l’apel·latiu de “muchacho”, va ser l’indultat el 1975. Aquest grup pertanyia a la Foguera Ciutat d’Assís i, com no podia ser de cap altra manera, Ramón Marco n’era l’artista.

Ramón Marco, i per a la Foguera Ciutat d’Assís amb “Día del Padre” seria el que aconseguira l’honor de ser l’indultat. En aquesta figura es representava un pare carregat fins al cap de fills que li estan ficant mà per totes les butxaques, però que es resisteix a les pretensions

Repetiria Ramón Marco el 1971, però aquesta vegada per a la Foguera Benalua amb “Pareja de enamorados”. El 1972, s’ordenava en un Ple de Fogueres el següent: ”... deben llevarse dos ninots por Hoguera por lo menos...” Així que 58 ninots van ser exposats, tot un rècord, on “La Gioconda”, un gran quadre pintat per l’artista Armando López Sarabia per a la Foguera Carolines Altes va aconseguir l’indult del foc per votació popular. Arribem a 1973 i l’exposició del ninot passa als baixos de l’Ajuntament, on, segons la premsa, és un amuntonament de ninots sense lloc on ubicar-se ni espai per a poder-los contemplar. I no tot queda ací: s’obri a les vesprades i als matins roman tancat rígidament. Va tornar a ser indultat un ninot de Ramón Marco, “Bárbaro”, un guerrer mongol, Taras Bulba a cavall, per a la Foguera Benalua. Tota una escultura i una manifestació d’art.

Ninot indultat 1975 “Jose María Iñigo” Foguera Ciudad de Asís – R. Marco

81


Pedro Soriano apareix en escena i aconsegueix el 1976 l’indult per a la Foguera Mercat Central. “Bruixa”, figura amb una atrevida renovació estètica, en la qual es mesclava la caricatura grotesca amb la desproporció anatòmica.

l’exposició segueix als baixos de l’ajuntament, és la desaparició d’una figura, damunt, en la que més tard seria l’obra indultada. Es tractava d’un dels tres ratolins, de 40 centímetres, que estan als peus de les dues figures protagonistes.

“Niño junto al semáforo” serà el primer ninot infantil indultat. Va ser presentat per la Foguera Sagrada Família i les seues autores van ser dues dones: María Teresa Bordera (neboda de Ramón Marco i esposa llavors d’Ángel Martín) i Juani Candela, que treballava amb ells al taller.

Arribem a 1977 i repetim artista i Foguera. Pedro Soriano, ara amb “Familia”, repetia indult per a la Foguera Mercat Central. Un grup que té la peculiaritat de fer valdre l’efecte irrisori produït per la contraposició anatòmica i gestual dels seus components: el marit, flac i alt; l’esposa, grossa i nana, mentre que els fills, només són capaços d’algun excés escatològic.

Ninot indultat 1979 “La Vaca” - Foguera Benalua – Pedro Soriano

Fora de concurs, un ninot de Ramón Marco per a la Foguera Plaça 18 de Juliol i que representava “Tomás Valcárcel” també es va indultar. Aquest ninot va estar durant molts anys al xalet que Valcárcel tenia a Cullera i, quan va morir, dins de la donació a la ciutat, el vam recuperar. Es va restaurar, encara que no estava en molt mal estat, i es troba al Museu de Fogueres. El 1978 i per a la Foguera Plaça 18 de Juliol, tornaria Ramón Marco a aconseguir l’indult amb “Grupa alicantina”, caricatura realista d’una parella de llauradors muntats a la gropa d’un majestuós cavall. I per a finalitzar aquesta dècada, que no la rivalitat que vindria entre Ramón Marco i Pedro Soriano en açò de l’indult, seria aquest últim, el 1979, qui, per a la Foguera Benalua amb “La Vaca” obtindria la figura indultada, i aquesta vegada, en posició prou destacada en les votacions.

82

Ninot indultat 1980 “Caruso y la Collares” Foguera Plaza del Ayuntamiento – P. Soriano

El 1981, més dels mateix i novament doble indult. D’una banda, la figura de Pedro Soriano per a la Foguera Benalua “Gastón Castelló” va ser indultada per votació popular. Un retrat on no faltava el seu fidel gos, company inseparable, el seu famós quadre “Els emigrants” i un dels seus mosaics ubicats a l’aeroport. Una altra vegada, i atenent novament a mèrits artís-

1º Ninot indultat infantil 1980 “Niño junto al semáforo” Foguera Sagrada Familia – Mª Teresa Bordera/Juani Candela

LA DÈCADA DELS 80 Canvi de dècada que arriba amb moltes novetats, començant amb l’arribada de les noves llibertats democràtiques i la nova mesura, diguem-ne populista de l’alcalde Lassaletta d’anul·lar el pagament de l’entrada a l’exposició. I, a més, per fi el primer ninot infantil indultat! D’una banda, ens trobem amb el primer doble indult. En la votació popular per a salvar del foc va triomfar el grup presentat per Pedro Soriano “Caruso y la Collares”, realitzat per a la Foguera Plaça de l’Ajuntament. I tot cal dir-ho, amb Caruso, que ja s’havia salvat del foc el 1955. Diuen que, per mèrits artístics, la Comissió Gestora va indultar “El tío Pep se va a Muro”, de Ramón Marco per a la Foguera Ciutat d’Assís. Com a anècdota destacable, sobretot veient que

Ninot “Charlot, Chiquitién y guardia”, indultat no oficial 1981 – Foguera Ciudad de Asís – R. Marco

83


Ací va haver-hi polèmica. Pareix que aquest indult de Ciutat d’Assís es va indultar abans d’obrir-se l’exposició, fins a l’extrem que es va arribar a posar un rètol en el ninot, amb la qual cosa, els vots van anar al ninot de la Foguera de Benalua, una cosa que no es va entendre que es realitzara. Quant al ninot infantil, s’hi van presentar 48 figures, i 675 vots aconseguien que l’artista José Muñoz Fructuoso repetira l’honor de l’indult amb “Pintor de Carteles de Hogueras” per a la Foguera Sagrada Família. I cal dir que fins al 1987 no tornarà a haver-hi indults infantils. Tal com veurem, Pedro Soriano va aconseguir en aquesta dècada representar amb ninots significatius personatges de la ciutat, la qual cosa el va portar a encadenar uns anys amb el guardó de ninot indultat. El 1983 ho va aconseguir amb la figura de l’artista alacantí “Otilio Serrano, Oti”, per a una Foguera, Pius XII, que plantava per primera vegada en Categoria Especial.

Ninot indultat 1984 “José Espadero” - Foguera Benalua – P. Soriano

tics, s’indultava també del foc l’escena creada per Ramón Marco per a la Foguera Ciutat d’Assís “Charlot, Chiquitén y guardia”, que havia quedat en 2n lloc en la votació, per a engrossir els fons del ja imminent Museu. Per cert, quina gran idea van tindre! El premi de millor ninot infantil per votació popular que seria indultat requeia en “Els iaios”, obra José Muñoz Fructuosos per a la Foguera La Florida.

84

Com bé diu el refrany, no n’hi ha dos sense tres, així que, el 1982 tornem a indultar dos ninots adults. Per votació popular, el mèrit va tornar a correspondre a Pedro Soriano amb “La Hipocresía”, novament per a la Foguera Benalua. Per part de la Comissió Gestora s’indultava un conjunt realitzat per l’artista Juan Capella, amb la col·laboració de Ramón Marco, que li va permetre autoprotagonitzar ell mateix modelant. La figura pertanyia a la Foguera Ciutat d’Assís.

Ninot indultat infantil 1987 “Alfarero en su taller” Foguera Carolinas Altas – Javier Gómez Morollón

El següent any, 1984, ho aconseguiria amb la figura de “Pepe Espadero” per a la Foguera Benalua, i faria que el ninot que representava el seu “amic” Lassaletta, de la Foguera Mercat Central i realitzat per Juan Capella no es lliurara de les flames.

Quant al ninot infantil, no es realitzarà, però es concedrià el premi a un ninot ja plantat, segons indica el llibre “Foc a l’ánima. Pedro Espadero, foguerer abans que artista”. Es tractava d’un ninot de la Foguera Ruperto Chapí, realitzat per Pedro Espadero.

Per cert, l’alcalde va indultar la figura del Rei Joan Carles I, que procedia de la Foguera Joan XXIII – 2n Sector. Figura en portada del diari Información, obra de l’artista Juan Capella; no obstant això, mai es va saber més d’aquell indult.

Un any més tard, 1986, ho tornaria a aconseguir amb la figura del també artista “Pepe Gutiérrez” per a la Foguera Benalua. I és que no hi havia dubte. Va obtindre 539 vots pels 171 que va aconseguir el que va quedar en segon lloc, “Jose Mari Manzanares”, realitzat per Javier Mayor León per a la Foguera Hernán Cortés.

Seguint amb els personatges populars alacantins, no podia faltar un ninot que representara “Tomás Valcárcel”, aquesta vegada per a la Foguera Sagrada Família el 1985.

Quan van parlar amb Pepe Gutiérrez del seu indult va comentar: “como artista considero que todo lo que entraña una hoguera se construye para ser destruido por el fuego. Ahora bien, como alicantino me siento enormemente orgulloso de poder estar de

Cupòn del diari “Información” per a la votació de els ninots indultats

nuevo junto con mis queridos amigos Gastón Castelló y Otilio Serrano, en el Museo del Castillo de Santa Bárbara, donde espero poder realizar muchas excursiones nocturnas en busca de nuevas estrellas”. Passem any, 1987, i tornem al doble indult. El ninot amb les figures de “José Ángel Guirao i Mercedes Martínez de la Mata”, de Pedro Soriano per a la Foguera Sant Blai seria indultat per votació popular amb 1933 vots. I el que va ser segon, amb 301 vots menys, i que representava “Miguel Hernández” realitzat per Ramón

85


realitzar Pedro Soriano per a la Foguera de Sant Blai. Quant al ninot infantil, tornava a canviar de seu l’exposició, ara al palau del carrer de Gravina, i va tornar a canviar també el sistema d’elecció. Aquesta vegada, la votació es va realitzar per mitjà d’uns cupons que es publicaven en el diari Información, i que havien de depositar-se, l’adult, al portal de l’ajuntament; i l’infantil, al palau, la qual cosa va comportar la desaprovació de l’altre diari de la ciutat, La Verdad, que es va sentir discriminat.

Ninot Indultat Infantil 1991 - Locomia - Foguera Carolinas Altas - Gómez Morollón

El ninot “Muñeco de nieve”, firmat per la Comissió de la Foguera Ciutat d’Assís, amb 646 vots va aconseguir l’indult

Ninot indultat per l’ajuntament 1988 “Enrique Cerdán Tato” - Foguera San Blas – Soriano

Marco per a la Foguera Ciutat d’Assís, per decisió de l’alcalde Lassaletta també es lliurava del foc. A més, aquest any, després de 4 edicions, es va tornar a recuperar l’indult infantil, donant-li la dignitat que es mereix. I tot gràcies a una doble petició, a més de l’interés posat pel delegat d’infantils, Miguel Àngel Fuster Lorente. Un conte, “Un sueño inolvidable”, d’una xiqueta de 14 anys, Gema Soler Martínez, guanyador el 1984 del Concurs de Contes Infantils, i una carta firmada per Javier Gómez Morollón i que es va publicar en el Butlletí de Fogueres de març, van contribuir-hi.

86

Van estar separats dels ninots adults, ubicant l’exposició dels infantils a la Sala d’Exposicions de la Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant, al carrer Major.

No podia acabar la dècada sense doble indult, però aquesta vegada amb polèmica, i amb Lassaletta pel mig. Vegem, el 2 de juny de 1989 l’alcalde anuncia que no hi haurà vot popular per a indultar el ninot, que serà per mitjà d’un jurat triat per l’ajuntament. Però ja veieu com són les coses: va començar a difondre’s que una figura que el representava formaria part de l’exposició, que va fer que molts artistes no portaren les seues obres i en var ser només 25 els presentats. Total, que al final, també va haver-hi vot popular.

I com són les coses: el ninot de l’artista Javier Gómez Morollón “Alfarero en su taller”, de la Foguera Carolines Altes, seria l’indultat amb 1.012 vots.

Ninot indultat 1989 “Lassaletta y Berlín” - Foguera Hernán Cortés – Soriano

I seguim amb el doble indult. El 1988, per votació popular, la figura de Ramón Marco per a la Foguera Ciutat d’Assís, “Príncipe Felipe e Infanta Elena” aconseguia l’indult. D’altra banda, i tal com apareix en l’article del diari Información de data 22 de juny: ”El grupo escultórico que representa la figura de Enrique Cerdán Tato, cronista oficial de la ciudad y jefe del gabinete de prensa del Ayuntamiento de Alicante, ha sido indultado del fuego por expreso deseo del alcalde Jose Luis Lassaletta Cano. Así lo manifestó ayer a este periódico el propio alcalde...” Aquesta figura la va

Ninot indultat infantil 1989 “Las Meninas” Foguera Carolinas Altas – Gómez Morollón

87


Ninot indultat infantil 1990 “Romería Santa Faz” Foguera Hernán Cortés – Luis Boix

DÈCADA DELS 90 Ninot indultat 1990 “Adivina” - Foguera Hernán Cortés Manuel Algarra/Enrique Viguer

Així, ‘indultat pel vot popular va ser el ninot “Lassaletta y Belín” - Belín era la seua esposa i també apareixien els seus tres gossos – Va ser de la Foguera Hernán Cortés i realitzat per Pedro Soriano. D’altra banda, el jurat municipal va indultar “Familia viendo la TV”, de l’artista Paco Juan per a la Foguera Carolines Altes.

88

Com no podia ser d’una altra forma, la polèmica generada també va afectar els infantils, perquè només es van presentar 18 ninots. Curiosament, la votació popular es va fer amb la presentació del DNI. Un grup reproduint “LAS MENINAS”, de Javier Gómez Morollón per a la Foguera Carolines Altes aconseguia l’indult del foc.

Després de la tensa situació viscuda l’any anterior, en aquesta nova dècada havien de produir-se canvis significatius. Potser també va influir-hi que aquest any es commemorara el V centenari del títol de ciutat i això va afavorir que tots els actes se celebraren amb gran dignitat. Per a començar, tant els ninots adults com els infantils compartirien el mateix lloc per a ser exposats: el palau del carrer de Gravina. A més, si fins a la data cada ninot portava només un número identificatiu, a partir d’ara, cada ninot portaria un cartell on figurara l’autor, la categoria i la foguera de pertinença. I encara més canvis. Es va crear un jurat que premiava els millors ninots de cada categoria, la qual cosa va motivar les comissions més modestes, perquè fins a la data no podien competir amb les punteres. Tot açò va comportar que el 1990 augmentara la participació tant en adultes, 40, com en infantils, 35.

Ninot indultat infantil 1991 “Los Simpson” Foguera Carolinas Altas – F. Javier Capella

La Foguera Hernán Cortés aconseguiria per primera vegada en la seua història fer doblet en els indultats per votació popular. “Adivina”, de Manuel Algarra i Entique Viguer, l’aconseguirien amb el ninot adult, mentre que Luis Boix , encara que la firmava la comissió, amb “Romería a la Santa Faz”, ho va fer en infantils. Però, per a no canviar el costum, va aparéixer novament la polèmica. El jurat que premiava els millors ninots de cada categoria, format per Remigio Soler, Ramón Marco i Miguel Castelló Villena, van considerar com el millor dels exposats de la Categoria Especial adulta el realitzat per Pascual Domínguez per a la Foguera Florida-Portatge, quan aquest últim havia aconseguit en la votació popular 426 vots enfront dels 861 del guanyador.

El 1991 va créixer la participació fins a 52 ninots en adults, no així els infantils, que van decréixer a 32. Però el que sí que es va aconseguir aquest any és que fóra qualificada aquesta mostra com la més brillant de les celebrades fins a la data tant per quantitat com per qualitat de les obres. No se sap si per la polèmica ocorreguda l’any anterior, els premis als millors ninots de cada categoria es donarien basant-se en els vots rebuts durant l’exposició. Pareix que la cosa anava de doblets, i aquest any li va tocar fer-ho a la Foguera Carolines Altes. L’artista Francisco Javier Capella amb “Los Simpson” ho aconseguia per a l’adulta, mentre que Javier Gómez Morollón amb “Locomía” ho feia per a la infantil. Aquest ninot representava l’èxit de la imitació que d’aquest grup musical havien fet els membres de la comissió infantil en el concurs de playback de l’any anterior.

89


Ninot indultat 1992 “Conquistador a caballo” Foguera Florida Portazgo – Javier Mayor León

Ninot indultat 1994 “Pareja de Carnaval” Foguera Carolinas Altas – F. Javier Capella

Més d’un centenar de ninots van aspirar, el 1992, a ser indultats del foc. Desgraciadament, només un no va poder representar la seua foguera. El taller de l’artista que realitzava el monument de la Foguera Benalua va patir un incendi uns dies abans i va quedar tot fet cendra.

un retrat d’Olga Esplá Tárraga, bellea de la Foguera. D’altra banda, l’indult infantil va correspondre a “Carroza Real S. XVIII”, de l’artista Enrique Burriel per a la Foguera Costablanca-Entreplatges.

Amb 665 vots, Javier Mayor León aconseguiria indultar “Conquistador a caballo” per a la Foguera Florida-Portatge, una figura al·legòrica al mite d’El Dorado, que representava un soldat de l’època de la conquista d’Amèrica sobre un coratjós cavall. Pel que fa a l’infantil, l’artista Paco Juan seria l’agraciat amb “Bautizo alicantino” per a la Foguera Foguerer Carolines amb 726 vots.

90

I Pedro Soriano es va estrenar en aquesta dècada. Va ser el 1993 amb “Sirena Alicante”, per a una Foguera de Primera Categoria, Santa Isabel. Un ninot que representava una sirena sobre el Benacantil, posant-ne la cua a l’Esplanada i del que es diu que era

Ninot indultat infantil 1992 “Bautizo Alicantino” Foguera Foguerer Carolina Paco Juan

Quan millor estava resultant l’exposició, arribem a 1994 i un problema al palau del carrer de Gravina va obligar a traslladar-la novament als baixos de l’Ajuntament, espai que s’havia quedat xicotet per al que ara es movia. Així que, el resultat va ser un poc desastrós. Francisco Javier Capella, per a la Foguera Carolines Altes, va aconseguir salvar del foc “Pareja de Carnaval”, mentre que pel que fa a la infantil, la parella formada pels protagonistes de la pel·lícula de dibuixos animats “La Bella y la Bestia”, realitzada per Javíer Gómez Morollón per a la Foguera Foguerer Carolines serien els indultats. Però va haver-hi un tercer indult. La Comissió de la Foguera Hernán Cortés va indultar el ninot que representava Raúl Álvarez a petició de l’Ateneu, el

Ninot indultat infantil 1994 “La Bella y la Bestia” Foguera Foguerer Carolinas – Gómez Morollón

91


Ninot indultat infantil 1995 “Carrito chino” - Foguera Carolinas Altas – Fº López Albert

Ninot indultat infantil 1996 “L’Ofrena” - Foguera Carolinas Altas – Fº López Albert

qual, després d’estar exposat uns quants dies a la seua seu, de la que Raúl és soci fundador i Medalla d’Honor, se li va entregar a ell.

1997 va començar amb polèmica, la qual cosa tampoc crec que a estes altures li puga sorprendre a algú. L’any anterior, com bé va dir el president de la Comissió Gestora, van ser més condescendents per la novetat de les normes de les mesures. Doncs bé, aquest any van començar les desqualificacions: 5 adultes i 8 infantils, la qual cosa va comportar el típic malestar d’aquestes comissions.

Tornem a tindre canvis. La remodelació de l’antiga llotja del peix fa que es convertisca, el 1995, i molt anys venidors, en el local idoni per a l’exposició. A més, es recuperarà el jurat per a determinar els millors ninots per categories, i per posar algun aspecte, diguem-ne negatiu, es tornava a pagar per a entrar, però es podria votar per a indultar. En categoria adulta, el ninot “Francisco Aracil”, que era el secretari general de la Comissió Gestora de les Fogueres va ser l’indultat. Realitzat per Pedro Espadero, santificat en clau d’humor, pertanyia a la Foguera Sant Ferran. Quant a l’infantil, l’honor va recaure en “Carrito Chino”, realitzat per Francisco López Albert per a la Foguera Carolines Altes. 92

El 1996, l’exposició arriba potser a un dels seus punts de major brillantor i organització. D’una banda, els

ninots estaran agrupats per categories, i no per orde d’arribada com es feia fins ara. D’altra banda, s’abonaran 100 ptes. per a accedir a la mostra, amb dret de vot, recaptació que, una vegada es descompten les despeses, anirà a parar al Gremi d’Artistes. A més, el recompte de vots serà públic. S’elaborarà un fullet indicatiu en què es detallen els números, districtes, autors i categories dels ninots que opten a l’indult. I finalment, s’implantarà una nova norma: les figures hauran de complir els requisits d’unes mesures. Amb 1.214 vots, el ninot que va resultar indultat del foc va ser “José Garberí al piano”, una obra de gran volum realitzada per Javier Mayor León per a la Foguera Mercat Central. Pel que fa al ninot infantil, “L’ofrena”, un grup realitzat per l’artista valencià Francisco López Albert i presentat a concurs per la Comissió de la Foguera Carolines Altes, amb 2201 vots va aconseguir l’indult.

“Tirso Marín y Alfredo Aracil”, cronistes de les fogueres del diari La Verdad i del diari Información, amb 863 vots es van salvar del foc. Un homenatge a la premsa realitzat per l’artista Francisco Vázquez per a la Foguera Benalua. Quant a l’infantil, “Padre y borriquito con niño”, de l’artista Carlos Vilanova per a la Foguera Florida-Portatge va ser l’indultat amb 870 vots.

Ninot indultat 1996 “José Garberí al piano” - Foguera Mercado Central – Mayor León


I aquest any van coincidir l’indult atorgat pels visitants amb el del jurat que va fallar els premis per categories. Millor nivell de qualitat i nombre més gran de peces -144- per a 1998, any en què es commemorava el 70 aniversari de la Festa. I a açò, cal sumar-li que es va permetre que la marca publicitària Ballantine’s participara aportant per als ninots indultats un premi en metàl·lic de 150.000 ptes per a l’adult i 50.000 ptes per a l’infantil.

Ninot indultat 1997 “Tirso Marín y Alfredo Aracil” Foguera Benalua – Soriano

“Pepe Abad”, un ninot que representava i homenatjava l’artista i realitzat pel seu fill Pedro Abad per a la Foguera Altozano Sud-Les Places va aconseguir l’indult del foc. Pel que fa al ninot infantil, “Sueño de artista”, on un xiquet adormit a la seua butaca somia plàcidament, realitzat per Javier Gómez Morollón per a les Foguera Ángeles Felipe Bergé, va ser el que se salvaria del foc. El fet que marques publicitàries premiaren amb diners en metàl·lic els ninots indultats va tornar a funcionar el 1999, i en aquest cas Airtel donaria 50.000 ptes a la comissió i la mateixa quantitat a l’artista en adults, com 25.000 ptes a comissió i altres tantes a l’artista en infantils. A més, el millor ninot de Barraques, i per gentilesa de Cruzcampo obtindria 25.000 ptes la comissió i 25.000 ptes., l’artista. “Madona del Foc”, de la Foguera Plaça de Santa Maria i realitzat per l’artista Francisco Gisbert Picó va ser l’indultat del foc.

94

Ninot indultat infantil 1997 “Padre y borriquito con niños” Foguera Florida Portazgo – Carlos Villanueva

En l’apartat infantil, la Foguera Florida-Portatge amb “Nacimiento de una belleza”, realitzat per l’artista Juan Alberto Navarro Guijarro, va aconseguir l’anhelat indult.

SEGLE XXI Ja no sols canviem de dècada, sinó que ho fem també de segle. Però això no lleva que, de tant en tant, es tinga algun contratemps, i en aquest cas, encara que l’exposició està assentada a la llotja, per problemes conjunturals, en compte d’inaugurar-se el dia 4 com estava anunciat, ho va fer el dia 8. En aquest primer any de segle, l’any 2000, dels 74 ninots que es van presentar en la categoria adulta, Pedro Soriano, amb un conjunt artístic que representava els germans Gómez Fonseca, i realitzat per a la Foguera Ciutat d’Assís, aconseguia l’indult.

Ninot indultat 1998 “Pepe Abad” Foguera Altozano Sur Las Plazas – Pedro Abad

D’altra banda, 75 van ser els ninots que es van presentar en la categoria infantil. En aquest apartat, els germans Sánchez Igualada, Joaquín i David, amb la representació de la lluna acollint un xiquet dormit tranquil·lament a la seua falda, portant per lema “La Noche”, i realitzat per a la Foguera Polígon Sant Blai, va obtindre l’indult, a més de també el premi del jurat com millor ninot de categoria, en aquest cas, la primera. Arribats al 2001, tindrem un desdoblament en els indultats, m’explique. D’una banda, seguirà tot com està, és a dir, exposició del ninot, votació popular i ninots indultats. D’una altra i per primera vegada, la Regidoria de Festes va premiar tres grups, dos ninots adults i un d’infantil. La idea no és cap altra que la d’utilitzar-los, d’una banda per a fires de turisme i exposicions i, al mateix temps, d’altra banda, salvaguardar el patrimoni indultat.

Ninot indultat 1999 “Madona del Foc” Foguera Plaza Santa María – Gisbert Picó

95


melodia del grat dels concurrents: la seua dona i les mascotes de casa. La realització d’aquest ninot va ser de l’artista Andrés Europa per a la Foguera Carolines Altes. La firma publicitària Estrela Damm va patrocinar els premis econòmics, sent de 100.000 ptes. per a l’adult i 50.000 ptes. el de l’infantil, a repartir al 50% entre artista i comissió. La qüestió de les mesures dels ninots començava ja a portar-se estrictament i, el 2002, dels ninots presentats, sis adults i tres infantils van ser desqualificats per superar les mesures. I un d’ells no va ser “Armonía y Melodia”, presentat per la Foguera Port d’Alacant i realitzat pels germans Gómez Fonseca, on van donar bona mostra de la seua habilitat caricaturesca.

Ninot indultat infantil 2000 “La noche” - Foguera Polígono San Blas – Germans Sánchez Igualada

Quant als infantils, l’artista David Sánchez Igualada amb “El príncipe rana”, on una bellea besa una granoteta per a fer aparéixer en els nenúfars el príncep assegut entre els insectes de la tolla, pertanyent a la Foguera Polígon de Sant Blai, va ser el que va aconseguir l’indult després de rebre 828 vots.

Ninot indultat 2000 “Hermanos Fonseca” - Foguera Ciudad de Asís – Soriano

Aquests ninots van ser, en categoria adulta, el de la Foguera Carolines Altes realitzat per Paco Juan i el de la Foguera Foguerer Carolines realitzat per Pedro Abad. Quant al ninot infantil, aquest va ser el realitzat per Gisbert Picó per a la Foguera Florida-Portatge. I no va quedar tot ací, ja que, a més, van rebre 100.000 ptes. cada un dels adults i 50.000 ptes., l’infantil. Però, tornant al tema que tractem, per segon any consecutiu, el ninot indultat repetia artista i Foguera: Pedro Soriano i la Foguera Ciutat d’Assís. Aquesta vegada, el ninot indultat era “Remigio Soler”, escultor, pintor i també artista de Fogueres. 96

En la categoria infantil, l’indult va recaure en “Concierto de Yayo”, una tendra escena en què el vell violinista interpreta una dolça

Estem d’aniversari. La Festa contempla els seus 75 anys i l’exposició creix fins a tindre en aquest 2003 la quantitat de 82 ninots adults i 85 infantils. Una pena que tres comissions – Mare de Déu del Remei-La Creu, Parc Lo Morant i Plaça del Mediterrani – no presentaren ninot adult. La Foguera Hernán Cortés aconseguia en aquest aniversari l’indult per votació popular del seu ninot, una nimfa realitzada per l’artista Manolo García, amb un total de 613 vots. I el que són les coses perquè, a tot açò, l’artista anava amb crosses. Ho comente per als que pensen en això de tindre “mala pata”; ací, més aïna, ha sigut començar amb “bon peu”.

Ninot indultat 2003 “Las 4 estaciones” - Foguera Hernán Cortés – Manolo García

97


Arribem a 2005, i la Foguera Bola de Oro, en el seu 25 aniversari va donar la gran sorpresa i el ninot “Érase una vez un sueño”, i dissenyat per la que va ser l’any anterior la bellea de la Foguera, Alejandra Moral, i realitzat per l’artista Alejandro Santaeulalia, aconseguien per primera vegada entrar en l’indult del foc. I si una debutava, la Foguera Gran ViaLa Ceràmica, i novament amb l’artista Bernardo Estela, aconseguien una cosa que no havia ocorregut fins a la data: per tercer any consecutiu, aconseguien el ninot indultat infantil, aquesta vegada amb una escena que retratava al detall una família xinesa, el lema de la qual era “Orientals i cérvol”. Doncs bé, el 2006 cal reconéixer que la Foguera Bola de Oro seguia en ratxa, i ara, doblement. Amb el ninot “Papá Noel”, realitzat aquesta vegada per l’artista Vicente Llacer, aconseguien el seu segon ninot indultat adult.

Ninot indultat infantil 2003 “Cuentacuentos árabe” - Foguera Gan Vía La Cerámica – Bernardo Estela

D’aquest ninot, el llavors president del Gremi d’Artistes, Pascual Domínguez, va comentar: “es muy original, una obra de arte. Está pintada al plástico con escarchita, que hace que brille de una manera u otra según la luz. Recuerda a una figura de Lladró”. El jurat de ninots i el vot popular van coincidir en el ninot adult, sent aquest de categoria especial.

98

Quant al ninot indultat infantil, la Foguera Gran ViaLa Ceràmica, que plantava per primera vegada en categoria especial es feia amb aquest honor. Una escena realitzada per l’artista Bernardo Estela en què apareixia una família àrab, on el venerable pare, abillat amb vistoses vestidures, contava als seus fills la història d’Egipte, serà el que passaria a formar part de la història dels ninots indultats.

Han hagut de passar huit anys i, el 2004, l’artista Pedro Abad repeteix obra que se salvarà de les flames per votació popular, i a més, amb un altre ninot homenatjant un familiar, en aquest cas el seu tio: “Raúl Álvarez”, locutor de ràdio i cronista taurí. I aquesta vegada ho va fer per a la Foguera Foguerer Carolines. L’artista Bernardo Estela i la Foguera Gran Via-La Ceràmica repetien l’èxit obtingut l’any anterior i tornaven a salvar del foc el seu ninot infantil amb “Avi amb ocellets i nans”. Aquest any, el jurat del ninot i el vot popular no van coincidir, la qual cosa no lleva crèdit als indultats per a res, però cal assenyalar, possiblement, l’artista que va eixir d’ací com el gran triomfador: Carlos Sampedro, que va aconseguir el premi en tercera, cinquena i sisena categoria infantil.

Ninot indultat 2004 “Álvarez Antón” - Foguera Foguerer Carolinas – Pedro Abad

I com hem comentat, l’alegria era doble, perquè l’artista Javier Sánchez Igualada, amb el ninot “Se busca dulce princesa”, aconseguia també l’indult en categoria infantil. I a punt van estar d’aconseguir el ple, perquè en els premis atorgats pel jurat de la Comissió Gestora de Fogueres sí que se’ls va concedir el ninot adult, pertanyent a la primera categoria. La Foguera Port d’Alacant, arribat l’any 2007, aconseguia el seu segon ninot indultat de la seua història. I aquesta vegada l’aconseguien amb una parella de japoneses realitzada per l’artista Paco López.

Ninot indultat infantil 2004 Foguera Gan Vía La Cerámica – Bernardo Estela

99


I en la categoria infantil, de nou, l’artista Paco López, aquesta vegada junt amb David Sánchez Igualada, aconseguien l’indult, per primera vegada, per a la Foguera Altozano. “Un paseo por Venecia”, una escena on es veu una veneciana rodejada de pardalets i amb una góndola, seria la premiada, que a més, caldria sumar-li l’atorgat pel jurat de la Comissió Gestora de Fogueres en primera categoria infantil. La Foguera Calvo Sotelo, una de les fundadores de la Festa de Fogueres, aconsegueix la primera vegada que planta en categoria especial el 2008 l’indult del seu ninot, “Leonardo da Vinci”, realitzat per l’artista Fran Santonja. Quant als premis concedits per la Federació de Fogueres, en categoria especial adulta també va guanyar el ninot de Calvo Sotelo.

Ninot indultat infantil 2007 – Foguera Altozano – Francisco López

La foguera infantil d’Altozano, que curiosament també era la primera vegada que plantava en categoria especial, amb un ninot de dos xiquets que anuncien la Volvo, i el lema de la qual era “Una meta... fer esport”, realitzat per l’artista Joan S. Blanch, obtindria l’anhelat indult. Una al·legoria a les festes d’Alacant representada en una nimfa va ser el ninot indultat el 2009. En ella apareixen les Fogueres, els Moros i Cristians, la Setmana Santa, el Carnestoltes, les Creus de Maig i la Santa Faç estampades en el seu vestit. “Alicante es la reina de las fiestas”, és l’obra realitzada per l’artista Manolo García per a la Foguera Hernán Cortés. En infantil, “Alacantina y ratoncillos”, de la Foguera Gran Via-La Ceràmica, i realitzat per l’artista Bernardo Estela, va aconseguir l’indult.

100

Ninot indultat 2008 “Leonardo da Vinci” Foguera Calvo Sotelo – Fran Santonja

I per a reafirmar més aquests indults del foc, també van ser els guanyadors pel jurat dels ninots d’especials.

De nou, la Foguera Calvo Sotelo va tornar a aconseguir l’indult del seu ninot adult. Aquesta vegada el 2010 i novament amb l’artista Fran Santonja, encara que ara en primera categoria. La figura “Goya”, que representava l’època negra de l’artista ho va aconseguir amb 910 vots, molt per damunt del segon, “La Aguadora”, de la Foguera Plaça de Gabriel Miró, que va obtindre 526 vots. A més, també va aconseguir fer doblet, ja que també va obtenir el premi del jurat de la Federació de Fogueres en primera categoria. Pel que fa al ninot infantil, el favorit del públic va ser “Alicantina y zaragüel en moto”, realitzat per Bernando Estela per a la Foguera Gran Via-La Ceràmica, que va obtindre 1211 vots, enfront dels 262 vots que va rebre el ninot que va quedar en segon lloc presentat per la Foguera Altozano Sud-Les Places. Una cosa que ja era habitual va tornar a donar-se el 2011. La figura realitzada per l’artista Fran Santonja “Los reyes jugando al ajedrez” per a la Foguera Àngels Felipe Bergé va ser el ninot indultat, triplicant en nombre de vots la que va quedar en segon lloc: 1.350 vots per 480 que en va obtindre el ninot de la Foguera La Ceràmica. Si bé en l’adult no ho va aconseguir, en l’infantil va tindre la seua recompensa la Foguera La Ceràmica, i gràcies als 1.029 vots rebuts, “Brujas y niños”, realitzada per Bernardo Estela seria el que se salvara de les flames. “Don Quijote”, realitzat per l’artista Fran Santonja per a la Foguera Àngels Felipe Bergé, el 2012 tornarien a aconseguir l’indult del foc per segon any consecutiu. Curiosament, aquest ninot, que va obtindre 702 vots, va ser seguit d’un altre ninot, també realitzat per Fran Santonja, que sí que serà cremat, per a la Foguera Mercat Central i que va recollir 403 vots.

Ninot indultat 2009 “Alicante, la Reina de las Fiestas” Foguera Hernán Cortés – Manolo García

101


I bé, també el jurat de la Federació de Fogueres li va concedir el premi en primera categoria. El ninot infantil va estar aquest any més renyit. Al final, el més votat pel públic, amb 620 vots, va ser “Al cel... també volen”, que va realitzar Bernardo Estela per a la Foguera La Ceràmica, enfront d’una alacantina vestida d’hindú realitzada pels artistes Ceballos i Sanabria per a la Foguera Baver Els Antigons, que va obtindre 554.

Ninot indultat infantil 2010 – Foguera La Cerámica – Bernardo Estela

I per quarts any consecutiu, Fran Santonja tornaria a obtindre el 2013 amb un ninot de “Salvador Dalí”, i també per a la Foguera Àngels Felipe Bergé, l’indult del foc, encara que aquesta vegada, amb un resultat més estret, perquè va aconseguir 352 vots per 252 que va aconseguir la Foguera Sant Blai-La Torreta amb el ninot que va presentar Manuel Algarra. El de Santonja era un ninot que tornava a competir en primera categoria i, on a més del pintor, apareixia Gala dibuixada en la seua part interior, encara que s’hi podia veure, ja que la seua imatge es reflectia en un espill. Bernardo Estela tornava a aconseguir que el seu ninot infantil fóra l’indultat, aconseguint així ser, fins a la data, l’artista que més indults ha aconseguit en la categoria infantil. I ho aconseguia amb “Ofrena”, una escena formada per una alacantina i un saragüell amb la imatge de la Mare de Déu del Remei per a la Foguera Sant Blai-La Torreta. Havien passat deu anys ja des que havia aconseguit el seu últim ninot indultat i, el 2014, l’artista Pedro Abad tornava a aconseguir aquest guardó gràcies al seu ninot “Fauno”, figura mitològica inspirada en la pel·lícula de Guillermo del Toro “El laberinto del fauno”, per a la Foguera La Ceràmica.

102

Ninot indultat 2011 “Los Reyes jugando al ajedrez” Foguera Ángeles Felipe Bergé – Fran Santonja

Ninot indultat 2010 “Goya” - Foguera Calvo Sotelo – Fran Santonja

I en la part infantil, l’artista Sergio Gómez aconseguia amb la família de iaios amb els seus néts, realitzada per a la Foguera Foguerer Carolines, la seua estrena en l’indult. A més, un any que la Foguera infantil celebrava el seu 40 aniversari. I perquè no hi haguera dubte, tant el vot popular com el jurat de Federació de Fogueres van coincidir en els premis en la categoria especial adulta i infantil. El 2015, “Trino González de Quijano”, polític que va ser governador de la vila d’Alacant per la reina Isabel II el 1854, i que va salvar la ciutat d’una epidèmia de còlera, ajudant de la seua butxaca els més pobres, i a la qual després ell va sucumbir, va fer que Fran Santonja aconseguira el seu cinqué ninot indultat, novament per a la Foguera Àngels Felipe Bergé, amb un total de 723 vots. Quant al ninot infantil, repetia Sergio Gómez amb una família alacantina de mona al Benacantil per a la Foguera Foguerer Carolines. Ninot indultat infantil 2013 – Foguera San Blai La Torreta Bernardo Estela

103


Els artistes Manuel Algarra i José Gallego, que plantaran per a la Foguera Sèneca Autobusos en categoria especial el 2016, aconseguiran per votació popular – 816 vots – indultar de les flames la figura “Hindú meditando”. Pel que fa a la categoria infantil, la representació d’un aneguet lleig al llac dels cignes, de l’artista Iván Tortajada per a la Foguera Baver Els Antigons, amb 993 vots, serà la triada per a salvar-se del foc. La Foguera Baver Els Antigons va aconseguir per primera vegada el 2017, de la mà de l’artista José Lafarga, l’indult del foc del seu ninot “Cuida de tu tiempo”. D’altra banda, l’artista Sergio Gómez aconseguia el seu tercer indult infantil, amb una escena de Pare Noel portant regals als xiquets que va realitzar per a la Foguera La Ceràmica.

Ninot indultat 2014 “El fauno” - Foguera La Cerámica – Pedro Abad

I després d’un parèntesi i en el 90 aniversari de les Fogueres, Manuel Algarra i José Gallego tornaven a aconseguir el ninot indultat 2018 per a la Foguera Sèneca Autobusos amb el seu “Marinero”, doblegant quasi en vots, 1.647 per 830, el segon, de la Foguera Esplanada. Repetia l’artista Sergio Gómez en la categoria infantil amb una escena d’un iaio invident amb els seus néts, amb un total de 1.102 vots. Si bé el jurat designat per la Federació de Fogueres i el vot popular coincidien en el ninot adult, pel que fa a l’infantil, aquest jurat va optar pel de la Foguera Carolines Altes en categoria especial. No seria just no fer referència a un altre ninot que també va ser indultat aquest any. Per primera vegada,el Gremi d’Artistes de Fogueres indultava un ninot, recaient aquest en el realitzat per l’artista José Gómez Fonseca per a la Foguera Calvo Sotelo.

104

Ninot indultat infantil 2014 – Foguera Foguerer Carolinas – Sergio Gómez

I arribem al final, 2019, l’any passat, on per a començar, trobem el primer gran

Ninot indultat infantil 2017 – Foguera La Cerámica – Sergio Gómez

Ninot indultat 2019 – Foguera Séneca Autobuses – Algarra/Gallego

canvi amb la sala per a l’exposició. Després de molts anys a l’antiga llotja del peix, aquest any es va realitzar a l’antiga estació d’autobusos per la impossibilitat de dates, en coincidir amb una altra exposició en aquest marc.

Quant a la categoria infantil, la Foguera Baver Els Antigons va aconseguir amb el vot popular salvar de les flames l’escena d’un xiquet que besa el front del seu iaio. Una escena d’estil oriental, on es veu l’amor incondicional entre ells per damunt de les modes de cada una de les generacions i que va ser realitzat pels artistes Gregorio Acebedo i Fernando Foix.

Els artistes Manuel Algarra i José Gallego repeteixen indult, i és el tercer que aconsegueixen, a més per a la mateixa Foguera, la de Sèneca Autobusos, amb “La creación de la vida”, una parella que espera el naixement del seu fill, nua, en la qual el fetus queda a la vista. I també va ser doble premi, perquè també va aconseguir el primer premi del jurat de la categoria especial.

Ara només queda esperar, ja no sols els indultats el 2020, sinó els que aniran arribant, juny rere juny, els que seran els triats per a convertir-se en el llegat perenne de l’art efímer de les festes, en els seus fidels ambaixadors, bastions vivents de les Fogueres de Sant Joan.

105


BIBLIOGRAFIA “Grandezas y miserias de la Exposición del Ninot” - Juan Carlos Vizcaino – Festa 97 “El ninot indultado” - Josep Joan Coll Fornés – Festa 2003 “Los ninots indultados infantiles de Les Fogueres” - Josep Joan Coll Fornés – Festa 2004 Llibret de la Foguera Via Parc Vistahermosa 2015 Diari El Luchador - 1931/1932 Diari Gaceta de Alicante - 1940/1941 Diari Información – 1945/2019

106

Ninot indultat 2018 Foguera Séneca Autobuses Algarra/Gallego

Ninot indultat per Gremio Artistas Hogueras 2018 Foguera Calvo Sotelo – Fº Gómez Fonseca

107


PEDRO SORIANO i MOLL Octubre 2019

Amb Matilde Nadal, Bellea del Foc 1940 – Foguera Benalua 1997

Jo tinc 16 ninots indultats, i 4 o 5 que també podrien haver sigut indultats, amb la qual cosa podria tindre’n més, com a premis d’especial, però bo, la Festa és així i cal acceptar-ho.

Pedro Soriano treballant un ninot – 2017

Què significa per a tu ser l’artista contemporani que més ninots indultats té?

108

Bé, contemporani sí, però no sóc l’artista que més ninots indultats té, però sí que sóc el que més ninots indultats té al museu, encara que el que més vegades ha guanyat el ninot indultat ha sigut Ramón Marco. El que ocorre és que en la seua època no es guardaven. Ramón, que per a mi és el millor artista de la història, amb diferència, els ninots que li indultaven els guardava al taller, encara que més tard, feia una foguera per a Sant Joan, els posava i els cremava.

El que ocorre és que al museu, no tots els ninots que hi ha són indultats. Els meus sí, però n’hi ha d’altres que els han cedit. Mira, per exemple, n’hi ha un de Ramón Marco, que és un carro amb el iaio, que és preciós, però no va ser indultat, simplement la Foguera Ciutat d’Assís el va regalar. Recorde que Tomás Valcárcel deia: “encarregarem a un escultor que faça unes reproduccions xicotetes dels ninots”. Mai es va fer, però potser així, quedaria constància de tots ells.

Ha canviat molt la forma de fer un ninot. Creus que ha perdut el sentit artístic i artesanal que tenia aquesta professió? Ha canviat perquè hui en dia treballen el suro, i jo no sé treballar el suro, i no em dóna cap vergonya dirho. Però fan coses precioses. Per exemple, el ninot que van indultar les passades Fogueres, de Sèneca Autobusos, per a mi era i és una preciositat, molt ben fet, molt clàssic, que bé, no té res a veure amb Alacant, però cal acceptar-ho, les Fogueres han d’existir. No ha perdut el sentit artesanal, el que passa és que es treballa d’una altra forma. Normalment, el ninot que presenta l’artista a l’exposició el té molt pensat, i no hi ha dubte que s’hi aplica molt perquè l’indulten.

Per a mi, el que sí que veig és que s’està encotillant el treball dels artistes. Per exemple, en això de posar les mesures per als ninots, que si 1 metre d’ample per 2 d’altura. Mira el que diré, i estic segur que molta gent ni ho ha pensat i segur que se sorprendrà. Si ara mateix un artista decideix fer la Bellea del Foc no podria fer-la perquè la falda dóna més mesures que les permeses. Toca’t els nassos! Si la vols fer natural, tal com és, no pots, has de trucar-la. En el tema de les mesures crec que s’hauria de ser un poc més elàstic. Que si te n’has passat 30 cm per cada costat, que artísticament es justifique, que no s’encotille el treball de l’artista. Potser, no ho sé, pensant que el museu és cada vegada més xicotet i que cal guardar-los..., pensant en aqueixa sèrie de coses, doncs s’accepta, però crec que no és bo ni per a l’art ni per a les Fogueres.

109


de qui els contracta i que no intenten que Alacant no s’afone, encara que pràcticament aquesta està afonada ja. No pot ser que vinga una gent de fora a veure unes Fogueres que no han nascut a la ciutat, que són de València. Que sí, que són molt boniques, però que fa ràbia, i qualsevol que estime la nostra Festa i la nostra ciutat opina igual que jo. També és cert que si algun alacantí fa una “merda”, que també n’han fet, no has de donar-li un premi perquè siga d’Alacant. Cal premiar les millors Fogueres, i aquestes les estan fent ells, encara que no s’identifiquen amb el nostre estil, encara que no tinguen la idiosincràsia nostra. I per a mi, perquè em fa molta tristesa. Personatge conegut o desconegut Home, és més difícil fer un retrat, i sobretot, que quan la gent el veja, no hages de posar un rètol de qui és. Aquesta era la meua especialitat.

Treballant en taller – 2005

Què té d’especial per a un artista que se li indulte un ninot, més quan s’han fet per a ser cremats? És com una espècie de bestreta que, quan plantes la Foguera, també tindrà èxit. En el meu cas, diversos dels meus ninots indultats pertanyen a primers premis, i això també està bé. És com el preàmbul del que arribarà, fa molta il·lusió. Jo he sigut sempre molt aficionat a això. Tinc 16 ninots indultats, tot i que podria tindre’n 21, però bé, no passa res, això és una altra història. Com consentir que un senyor es dedique a comprar entrades per a votar. Així me n’han llevat a mi 2 que els podia haver guanyat perfectament. I a Pedro Abad li va ocórrer el mateix quan va fer la de Sant Blai, que el vaig ajudar jo en un grup que es va fer. Llavors no hi havia límit de grandàries. Aquell conjunt, si s’haguera guardat, era una joia.

110

Algun dia, perquè tinc fotos de tots els ninots, les he de reunir i fer un llibre dedicat als ninots de Pedro Soriano que podien haver sigut indultats, explicant l’anècdota que va ocórrer aquell any perquè no fóra indultat. I sense anomenar ni acusar a ningú, però que s’han fet coses...

Es busca el ninot indultat? I tant que es busca! Tu vas a lluitar! Hi ha un artista, Fran Santonja, que segueix molt la meua forma de fer, figures naturals, preciositats de ninots. A més, crec que, després de mi, és qui més se n’ha emportat. I segueix la meua escola: ninot alacantí, directe, modelatge en cartó..., que el que porten de València no té res a veure amb nosaltres, però és clar, està tan ben fet que el públic s’enlluerna i el vota. I contra això no pots fer res. Els ninots meus, generalment porten el cap solt, amb sacabutx. No és més que perquè així treballava millor i podia acabar-los bé, m’era més fàcil així, i a més, eixien perfectes. El cap d’un ninot, posat en el seu lloc és una bogeria per a treballar-lo, massillar-lo... El millor és treballar-lo a part, almenys per a mi, que sóc molt perfeccionista. De fet, Gastón els feia així. Quina diferència hi ha entre un ninot de València i un d’Alacant? Moltes, com per exemple el concepte, com les mateixes diferències que tenen les Fogueres d’Alacant i València. Tenen un altre esperit, encara que ells procuren identificar-se amb nosaltres, i ho fan amb afecte. Jo no tinc res en contra dels artistes, ho tinc

A més, jo pense que tots els ninots que van a l’exposició haurien de representar personatges d’Alacant, de la nostra història, de la nostra festa, de la nostra ciutat. Jo he apostat per moltíssims personatges nostres. I molts que no han sigut indultats, com jo mateix, que una vegada em vaig fer i em van cremar. Has tingut alguna vegada algun problema amb algun personatge que has fet? Una vegada sí, en Benalua, però no va passar res. De seguida va eixir Remigio Soler, que tenia el taller prop i hi va posar pau. Un personatge de Benalua, que no era el ninot de l’exposició, que era un dels que anaven en la Foguera, un que li deien “El Guerra”. Va ser per donar-li una alegria i el que va agafar és un emprenyament d’atenció. Va anar fins a la Foguera amb la intenció de trencar-lo. Encara sort que Remigio el va agafar i li va dir que allò havia de ser un orgull per a ell, que ningú estava parlant malament d’ell. El que ocorre és que era un home ja major i va pensar que ens

Foguera Foguerer Carolinas 1999

estàvem rient d’ell. Com que el ninot, normalment, és perquè produïsca jocositat, rialles..., però tampoc va ser una cosa rellevant. Però els altres, encantats. Pepe Gutiérrez, Lassaletta, que per a mi va ser un dels millors. Es deia que tenia bona relació amb ell, però no era per a tant, era un tio molt estrany. Sí que l’apreciava, i per a ell jo era el millor artista de la història, però ell era molt seu, es creia que era el “Rei d’Alacant”. N’he tingut diverses amb ell, encara que també és cert que per a mi va ser un bon alcalde. Ara, si li duies la contrària... Va haver-hi un parell d’anys en què va haver-hi dos ninots indultats Sí, un dels que tinc jo, que és el d’Enrique Cerdán Tato, el van indultar la Bellea del Foc i l’alcalde. Aquest ninot no va guanyar per votació. Ara, també és cert que al museu n’hi ha alguns de Ramón Marco que no van ser indultats, i que conste que per a mi ha sigut el número u, i ho dic en veu alta, mai li agrairà Alacant el que Marco ha fet, l’art que tenia aquest home.

111


De tots els ninots que has fet, amb quin et quedaries? No ho sé. En tinc alguns de la meua joventut, com un que era una vaca que representava Espanya, i estaven tots els rics xuplant d’ella. Era una caricatura inspirada en els ninots de València. I que ningú s’enganye, València és l’acadèmia, la universitat. D’ací aprenem tots. Després, cada un evoluciona. De València, tenim molt a aprendre, no copiar, que és una cosa molt distinta. Però és molt difícil. El que vaig fer de Pepito Espadero ballant, un ninot que tenia molta força, o el que vaig fer dels Germans Fonseca. Jo és que els vull a tots. El d’Otilio, el de Cerdán Tato, que entres al museu i pareix que hi ha un tio assegut allí de veritat.

Ninot indultat any 1983 “Otilio Serrano” – Foguera Pio XII Pedro Soriano

Al costat de Otilio Serrano en el taller realitzant el ninot

Grup anomenat “Los artistas” – Foguera Polígono San Blas 1994

Per a mi és un orgull. I el ninot alacantí ha de ser així. Açò és el que diferencia el nostre, encara que jo també he fet caricatura, en tinc diversos en estil falla, es pot dir, però no s’assembla al valencià. Un any em van indultar un ninot a València, indultat pel Gremi d’Artistes de València, que no sé si estarà guardat o a saber, no ho sé, però tots els anys, el Gremi indulta un ninot i el guarden, a més del que s’indulta en l’exposició. Aquest ninot era el de la Falla Isabel la Catòlica-Cirilo Amorós, i era la figura de Daniel López, pintor de Falles i Fogueres. T’ha faltat algun ninot per fer? I tant que me n’han faltat! Mira, tinc molta il·lusió de fer el de Pepe el de Torrellano, Fructuoso. M’agradaria fer i guanyar, que l’indultaren. Fructuoso és un artistàs, un dels meus ídols, un tio treballador, amb personalitat, amant de la Foguera; fer-lo amb aqueixa bata llarga que es posava per a treballar.

112

Donant-li uns retocs al ninot

Un altre ninot que m’agradaria fer és el de Javier Mayor León. I un altre, jo amb ma mare, passejant per Alacant, i de fons, una de les meues Fogueres, fent que venim de veure-la.

Foguera Ciudad de Asís – Ninot indultat 2001 “Remigio Soler”

113


FRAN SANTONJA i PENI

Artista de Fogueres - Octubre 2019

És la primera presa de contacte, a part de les maquetes, perquè la maqueta és el que se suposa que serà, però encara no és, i el ninot sí que és, forma part de la Foguera. És, com dic, la primera presa de contacte que té el ciutadà o el visitant a una exposició, i serà el que és el monument. És la figura, per així dir-ho, més pròxima que podràs tindre. Fins i tot més que la foguera, perquè el monument que ja està plantat en la seua ubicació, aquesta figura, té unes mesures de seguretat i no t’hi podràs acostar. Però ací, en l’Exposició. sí que pots acostar-t’hi perfectament i veure tots els detalls que té i com està realitzada. Per a un artista, que estiga exposat ací el seu ninot i que l’admire la gent, qualsevol persona, de la comissió o no, és una passada. Es busca aquest ninot indultat, ja que tu fas el ninot perquè es creme?

Treballant en taller

Què significa per a tu ser l’artista en actiu amb més ninots indultats? Un honor, clar. És un honor entrar en un museu i que el teu treball estiga ací exposat. Que el cuiden o no , això ja és una altra cosa, però que estiga exposat i que la gent de qualsevol lloc del món puga admirar-lo és una passada, un honor.

114

Què té d’especial per a un artista que se li indulte un ninot, més encara quan s’ha fet per a ser cremat? El que és fester o foguerer el que més espera, i espera amb ànsia, són les Fogueres. Ara s’ha distorsionat molt, i pareix que estiguem en Fogueres diàriament. Hi ha molts actes i tal, i no se t’obliden les Fogueres. Però, realment, la primera presa de contacte que rep la gent del carrer amb el monument en si, el que realment importa, que és el monument, és l’Exposició del Ninot.

No, en teoria no, però, si és una exposició per a indultar un ninot, tu el que busques és que el teu treball s’indulte. Solen haver-hi comissions que aposten molt pel monument, com altres que no, i això, es transmet. Es dóna el cas de treballar per a comissions que estan totalment desvinculades del monument, i només volen festa, que és molt respectable però no compartit. Llavors, quan ho fas per a una comissió que sí que li importa el monument i que vol lluitar-hi, ja siga de la categoria que siga, crec que li poses un cert afecte per la importància que té per a aquesta comissió. Per a ells és important el que tu els portaràs a l’exposició. Això fa que tu li poses més afecte a una peça que és teua, que portarà el teu nom. Modelatge o 3 dimensions per a realitzar “aquest” ninot? Jo crec que és l’ànima la que et fa fer aquest ninot. Per exemple, jo recorde que en el ninot de Goya, per a la Foguera Calvo Sotelo, em vaig passar, no sé, dues setmanes per a modelar-ne la cara.

Ninot indultat 2013 “Dalí” – Foguera Ángeles Felipe Bergé

115


És la teua ànima la que parla, que vol més o menys, que estiga bé o malament. I tot açò, una màquina de 3 dimensions no t’ho pot fer. Podrà imprimir en 3 dimensions el que tu has modelat en ordinador, o que hages escanejat, però, realment, una cosa escanejada en 3 dimensions no té ànima, és un bloc, un bloc a què li falta força i que no la trobaràs. És el mateix un pòster que un quadre pintat a mà? Un pòster és industrial. Molt bonic, però no deixa de ser un pòster. Si això mateix t’ho pinte a mà, amb un llapis, tu veus que està treballat, es nota que està fet amb un llapis. Tu mateix multipliques l’efecte que et causa en tu. En realitzar-se ara en 3 dimensions, creus que perd el sentit artístic i artesanal d’aquesta professió? Sens dubte. És que se’ns oblida que aquest treball és artesanal, o així ho pense jo. Arribarà un moment en què agafarem un catàleg i triarem les 4 figures per al nostre monument. Haurem de tindre un arxiu informàtic per a poder presentar el nostre catàleg. És com tot. Abans teníem una orquestra que tocava a la nostra barraca o racó, i des dels assajos, era un al·licient veure com afinaven els instruments, feien

les seues proves de veu o de so. I aquest record el tinc de quan era xicotet, que n’hi havia un muntó. Ara són tot discoteques mòbils. Un tio que arriba ací, amb un pen o un punxo, com li vulgues dir, posa música i ja tenim barraca o racó. Si a açò li diem festa, doncs estem condemnats que tot es faça de llanda i en conserva. Per cert, m’he assabentat que en l’últim examen per a entrar en el Gremi han suprimit la prova de modelatge en fang. Quina és la teua opinió? És que açò és un treball artesanal entre cometes. Diuen que per a anar cap avant has de donar dos passos cap arrere. Els que hem donat passos des d’un principi, com per exemple jo, sabem modelar en fang, sabem anar cap avant perquè ens hem adaptat. Potser, els que entren ara i hagen de fer dos passos arrere i es topen amb això…, Potser el fang ja no s’usa, i potser, pot arribar amb el suro, però per moltes 3 dimensions, hauràs de saber com fer un motle, en quantes parts es fa, com seccionar una figura…, i això és bàsic en un taller de l’antiga escola. Si la vella escola no està, la nova no pot anar cap avant. Si un no sap escriure ni llegir, mai podrem ni escriure ni llegir un llibre.

116

Ninot indultat 2008 “Leonardo da Vinci” Foguera Calvo Sotelo

Ninots en el taller de Santonja

117


SERGIO GÓMEZ i FERRER

Artista Fogueres Infantils Octubre 2019

Ninot indultat infantil per el Valencia C.F. pel seu aniversari i que es trova en el seu estadio de fútbol – Falla Barrio Beteró 2019

Què significa per a tu ser l’artista alacantí amb més ninots indultats infantils? Doncs començant perquè me n’acabe d’assabentar, un orgull, com no podia ser de cap altra manera, sobretot perquè sempre he considerat el ninot indultat com una obra que passa a la posteritat. Un primer premi en especial s’acaba cremant; una Foguera Oficial s’acaba cremant; en queda el record i en queden les fotografies; un ninot indultat queda al museu per a la història. Per açò és un orgull. I ser el primer artista alacantí a tindre un ninot indultat en les Falles de València? 118

Ninot indultat infantil 2015 – Foguera Foguerer Carolinas

Això sí que va ser…, vaja, crec que va ser un dels moments més emocionants de la meua vida.

Ja tot va començar el dia que jo vaig baixar el ninot de la furgoneta. La gent se’l menjava, però literalment. No podíem ni caminar. El van abaixar dos xics dels que treballen al taller, perquè jo anava uns metres davant, i em vaig adonar que no podia ni caminar. Va ser un momentàs impressionant. Aqueix any van canviar els premis de secció a l’1 de març. Aqueixa mateixa nit que el vam deixar, tot el món em deia: -xiquet, l’indultat. Però bé, s’ha de veure. Però quan l’1 de març el vaig veure com a millor ninot de secció especial, quan competia amb els primers espases de la NBA, com dic jo, em vaig dir: -cony, que açò va de bo! 119


Què té d’especial per a un artista que se li indulte un ninot, més quan s’han fet per a ser cremats? Vegem, jo sóc partidari que s’ha de cremar tot. Jo puc dir que, en 22 anys de carrera no tinc un ninot a ma casa, i mira que hauré fet ninots, amb afecte, amb anècdotes especials, i mai he tingut la gana de dir: -me l’emporte! Bé, per a no mentir només en tinc un a casa. Un ninot que es va fer per a la Foguera La Ceràmica l’any que jo vaig debutar amb ells, que no es va indultar, però que va quedar molt prop, i que es va decidir indultar-lo i que me’l quedara. Llavors, l’indultat per a mi és molt especial per això. Perquè els 4 ninots indultats que tinc a Alacant són els únics que no s’han cremat en tota la meua carrera. I més ara que sóc pare, el poder arribar al museu amb els meus fills i poder ensenyar-los aqueixos ninots, o que quan vagen ells puguen dir que això és de son pare.

Ninot indultat infantil 2018 – Falla Barrio Beteró

Es busca el ninot indultat? I tant. Un no s’emporta el ninot indultat per casualitat; d’açò que s’oblide la gent. Igual que has de guanyar, perquè vas a per totes, encara que no siga aquesta l’expressió, has d’anar a pel ninot indultat. I això no és una casualitat. Modelat o 3D per a realitzar aqueix ninot?

Aqueix dia va ser…, quan eres conscient que tindràs una peça al costat dels grans mestres fallers, de tota la història, de Regino, de Miguel, de Julio…, quan, a més, la notícia portava el titular que eres l’alacantí, què vols que diga, a mi em faltava plaça, i mira que la plaça és gran. El titular del diari Levante va ser molt afectuós, citant “El Mestre Alacantí”. Van fer, com dic, un dels moments més emocionants de la meua vida. Per cert, canvia molt un ninot per a una falla o per a una foguera? Sí. Sí, perquè cal tindre en compte que l’Exposició de València està molt de temps, un mes i mig, a més que el públic faller és un poc més clàssic per al ninot, o per al ninot de l’exposició, i hi ha molt públic de la 3a edat.

120

Si vols lluitar per l’indultat, has d’anar a jugar amb unes armes que ací, a Alacant, en són unes altres. Sí, sí que canvia.

Modelat. També és veritat que jo treballe amb infantils. L’ordinador, tècnicament és perfecte, però on estiga la mà de l’home, de moment, no la supera l’ordinador per molt que vulgues. Té el mateix mèrit el realitzat en 3D que el modelat? No perd el sentit artístic i artesanal de la professió? De moment, aquesta entrevista, d’ací a 10 anys caldria canviar-la totalment. Reitere, de moment, per molt que treballes digitalment, al final sempre ha d’entrar la mà de l’home. El 3D, les freses, tot el que fan és guanyar en rapidesa, comoditat, economia; però després, a la llarga, sempre ha d’entrar la mà de l’home. És com a l’hora de pintar. Fa 10 anys pintaves a mà, i ara hem avançat molt amb les pistoles, però, de moment, la mà de l’home és definitiva.

Ninot indultat infantil 2018 – Falla Barrio Beteró

En l’últim examen del Gremi s’ha suprimit la prova de modelar en fang, no és un contrasentit? Més que un contrasentit és una enyorança, perquè jo puc dir que en els últims 15 anys, al meu taller no ha entrat el fang, i jo he tocat el fang de gairó. Llavors, per a les noves generacions, és una cosa ja pràcticament obsoleta. Sí que és veritat que es continua treballant en maquetes, que no han de ser digitals, que poden ser de plastilina. Per açò s’ha canviat això en l’examen. Ells estan obligats a fer una peça de la maqueta en plastilina, amb la qual cosa també se’ls veu si tenen mà per a modelar.

Creus que la forma en què es tria el ninot indultat és la més justa? El vot popular és el més just de tots. De tota manera, el sistema cal controlar-lo. Sempre he dit que el sistema de València, el de l’ordinador, que no és cap altre que una entrada/persona un vot. Ací, doncs bé, la gent de Federació junt amb la col·laboració del Gremi, perquè prou fa. Mira enguany el canvi que va haver-hi a última hora. Però advoque, sincerament, i sempre ho he dit, per portar el sistema de l’ordinador. Que no pugues comprar 500 entrades. El sistema de València m’agrada.

121


NINOTS… INDULTATS? ARMANDO PARODI I ARRONIZ Article publicat en el Llibret de la Foguera Passeig de Gómiz 2004

Ninot indultat no oficial 1994 a petició del Ateneo Cultural – Foguera Hernán Cortés – Pedro Espadero

I davant de tal expressió, nosaltres, els foguerers, somriem i ens posem els polzes a la cisa del jupetí de la nostra flamant indumentària festera, orgullosos d’aqueix sublim gest de cremar, després de breus dies el que tant de temps, treball i euros ha costat realitzar.

ninot que, per la seua gràcia i figura, la seua qualitat artística, la seua relativa perfecció, en definitiva, aconseguira destacar dels seus congèneres, seria indultat de les flames. I està molt bé, perquè en tota modalitat artística hi ha una minoria selecta d’obres que sobreïxen del comú, d’allò més habitual, del tòpic, i es rescaten i s’exposen en llocs apropiats on siguen degudament conservades i protegides, i on tots puguen admirar-les. I la nostra Festa, que encara que efímera per la seua naturalesa, és art, no podia ser una excepció… i així sorgeix la figura del “Ninot Indultat”, i en el seu lloc lògic per a ser cuidat, resguardat i exposat: el Museu de Fogueres.

No obstant això, heus ací que, a força de sentir els de fora ponderar la bellesa i el dolor del sacrifici, arribem a pensar també nosaltres que potser entre tots aquells n’hi hauria algun digne de salvar-se del foc devastador… i sorgeix la idea de l’indult; aquell

Tot el procediment de l’indult d’un ninot és sabut que es du a terme amb una certa cerimònia. El procés de selecció d’un Ninot Indultat ha de comportar formalitats que no es puguen eludir i siguen garantia que aqueix ninot sobrevisca fora del perill de

Ninot indultat no oficial 1950 – Foguera Séneca Autobuses – Ramón Marco

Un dia com el de hui, em ve a la memòria un article que vaig escriure per al llibret de la Foguera Passeig de Gómiz corresponent a l’exercici foguerer 20032004, que vaig titular de la mateixa manera que aquesta entrada del blog. I és que fins fa a penes unes setmanes gaudíem de l’Exposició del Ninot 2012, aqueixa espècie de bestreta de l’art foguerer que en breus dies hem contemplat als nostres carrers i places, ja que és com la purna que encén la metxa de les Fogueres, que tanquen hui els seus dies grans.

122

Doncs bé, en admirar un any més aquesta mostra de les nostres Festes Oficials, i veure hui cremar fent bo el tòpic <Art Efímer>, no puc evitar que em vinga al cap aqueixa frase que invariablement sona en tota

festa de foc, es diguen Fogueres o Falles, en llavis dels seus visitants: I tot açò ho cremen vostés? Quina llàstima!

qualsevol arbitrarietat… i sorgeix la manera natural i lògica de ser triat: la votació popular. Ara quededeuvos amb l’essència de la seua denominació, no sols amb el seu nom: <Ninot Indultat per Votació Popular>. Peeeeerò… diu el conegut refrany: “Qui tinga orelles, que hi senta…” perquè pareix que no!, ja veuran, ja! Fins ací, en principi, no hi ha res a objectar. Potser, en la immensa majoria dels països no es concedeix, si bé amb caràcter excepcional, la gràcia de l’indult? I d’ordinari ningú troba en això matèria censurable, sempre que aqueix caràcter excepcional a què em referisc estiga degudament justificat o argumentat. En canvi, en qualsevol d’aqueixos països on a un grup de ciutadans se’ls ocórrega obrir subreptíciament la cel·la dels condemnats, per a alliberar-los sense més fonamente que un capritx, l’opinió pública es tiraria damunt de les autoritats pertinents i prompte es

123


prendrien les mesures adequades per a tornar les coses al seu lloc just. Doncs una cosa semblant ocorre, sobretot d’un temps ençà, en les nostres

estimades Fogueres de Sant Joan. Són molts els monuments foguerers en els quals, poc abans de la cremà, <s’allibrera els condemnats>. Que si aquest arranca un cap; aquell, una figureta; l’altre, un ninot de cos sencer… és que és per a la Bellea!, és per a adornar el racó!... I açò no és just, sinó excessiu i a més, inútil. Aqueix indult, en realitat, de què serveix? Vegen vostés: primer, es mutila una obra d›art que està concebuda per a ser cremada, i ser cremada sencera!, tal com es dissenya i es construeix; segon, es trenca l’estètica i el concepte artístic del conjunt on s’ha arrancat aqueix ninot… I això “d’arrancat” la majoria de les vegades és literal i comporta una certa destrossa; tercer, un re cord?... Però quin record ni quin record?, si al final acaba en un racó perquè un ja no sap on ficar-lo!, criant pols i teranyines, i quan et descuides, nyas!, se’n va al fem. Vaja un final tan noble! Jo no sé si vostés han tingut ocasió de veure alguns d’aqueixos ninots salvats de la cremà després de dos o tres anys “de l’indult”, probablement sí. Són, ni més ni menys, que unes tristes deixalles! Els seus colors adquireixen el trist, opac i pàl·lid color dels trastos vells, les brillantors es perden, la seua pintura es quartera i es desprén. Apareixen clavills, quan no desperfectes més seriosos pel fregament i els canvis d’ubicació perquè no se sap on col·locarlos. Crien pols, brutícia i teranyines… quan no algun “inquilí”. Els pobres ninots acaben arraconats, i les seues carasses extemporànies arriben inclús a produir, de vegades, una sensació irritant. A la seua vista no podem menys de preguntar-nos si és just salvar-los d’una bella mort per a tornar-los a una vida lamentable. No és just, no ho és.

124

Ninot indultat no oficial 2001 – Foguera Foguerer Carolinas – Pedro Abad

Deixem que els ninots es consumisquen en el foc, que les seua fam voraç se sacie de la seua gràcia coenta i que es dissolguen en fum les burles i les sàtires. Encara més!, tal vegada cabria proposar una “eutanàsia

Peça del ninot indultat en 1992 oposada en la Ciudad de la Luz en 2015

massiva” que alleuge d’un colp els patiments de tants ignorats ninots, injustament indultats, fent amb ells una nova foguera per a ensenyança d’indultadors oficiosos i porga del seu gest inútil i excessiu. Donem al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu… i al Foc, el que és del Foc.

125


EXPOSICIÓDELNINOT, UNAEXPOSICIÓITINERANT ROBERTO CLIMENT

Expo Ninot en els baixos de l’Ajuntament 1988

La Llotja del Peix, el palau Gravina, els baixos de l’ajuntament i fins i tot la sala d’exposicions de l’Antiga Estació de Sèneca han sigut alguns dels emplaçaments que l’exposició que serveix per a triar els que seran els ninots que s’indulten cada any ha tingut des que s’instaurara el 1932 a imatge i semblança de la nostra festa germana, les Falles de València. El diari El Luchador, va publicar que es va indultar el popular personatge de l’època “Tiruliqui”, realitzat per Juan Esteve, i modelat pel jove aprenent, Agustín Pantoja, per a la foguera del carrer de Pascual Pérez.

Expo Ninot antiga estació d’autobusos 2019

126

L’any següent, es va realitzar la curiosa “Festa dels indultats” que aglutinava figures representatives de cada una de les fogueres plantades, lligades a palmeres de l’Esplanada. Com a anècdota, vull citar que en els primers anys, alguns autors, com Ramón Marco, traslladaven als

seus tallers les figures indultades, per a posteriorment incorporar-les a fogueres o falles plantades en altres ciutats, on finalment es consumien davall les flames en monuments que no eres els originals en què havien aconseguit l’indult, la qual cosa va provocar la pèrdua de figures indultades, obra de Ramón Marco, Adrián Carrillo, Agustín Pantoja, Jaime Giner o José Gutiérrez i bàsicament a causa de la falta d’un lloc on poder depositar-les i també exposar-les. Però aquesta exposició va viatjar a diferents emplaçaments, fins i tot, en alguna ocasió, es va ubicar al hall del Teatre Principal. A partir dels anys setanta, els baixos de l’ajuntament servirien com a marc de l’exposició, en la qual durant molts anys les figures exposades només apareixien assenyalades amb un número, i sense senyal distintiu de les seues fogueres i artistes de pertinença. 127


Expo Ninot en la Rambla - any 1968

És a partir de la dècada dels anys 40 quan es va estabilitzar l›Exposició, realitzant-se en el primer pis del Salón España, inaugurant-se un 18 de juny i romanent oberta tan sols 4 dies. L’any següent aquesta migraria al hall del Teatre Principal romanent oberta del 17 al 20 de juny. Cal recordar que en aquell temps la plantà dels monuments foguerers es realitzava el 21 de juny. Una altra de les novetats d’aquesta exposició va arribar en la dècada dels 70, en els seus primers anys, es va realitzar en locals ubicats en el tram final de la Rambla, donant a més la possibilitat de presentar dos grups per foguera, provocant que, per exemple, el 1970, participaren fins a 40 figures, destacant l’augment de qualitat respecte a edicions precedents.

128

El Ninot Indultat més antic que es conserva correspon a la “Bruixa” realitzada per Pedro Soriano per a la foguera del Mercat Central el 1976. Per fortuna, i anys abans d’erigir-se com un referent artístic en la nostra

Expo Ninot en els baixos de l’Ajuntament 1977

plàstica, Soriano va tindre la intuïció de salvaguardar les figures que indultava, i que es prolongaria a partir de l’inici de les seues aportacions, representant significatius personatges de la festa i la ciutat –Gastón Castelló, Otilio Serrano, Pepe Espadero, Tomás Valcárcel, José Ángel Guirao, Enrique Cerdán Tato…-, que formen ja part del nostre patrimoni foguerer. Serà el 1980, quan l’exposició incorpore la figura del Ninot Indultat Infantil, i el 1987 es realitzarà la primera Exposició del Ninot Infantil, als salons de la desapareguda Caja de Ahorros Provincial, ubicada al carrer Major. Durant alguns anys, es va produir una dualitat en els indults –un per votació popular, i un altre, de vegades, per la Comissió Gestora o el mateix Ajuntament-. En aquests anys la qualitat artística de les figures presentades va augmentar considerablement, probablement a causa de la inauguració del Museu de Fogueres. Els primers anys, es van produir sengles indults, l’indultat per votació popular i l’indultat per la mateixa Comissió Gestora, per a engrossir el número de ninots exposats al museu.

El 1989, el llavors alcalde, José Luis Lassaletta, va pretendre designar el ninot indultat amb un jurat, una decisió no falta de polèmiques, sobretot en difondre’s que ell mateix estaria reproduït en una de les escenes exposades. Tal va ser l’enrenou creat que tan sols 25 van ser les escenes que es van exposar en l’exposició que es va realitzar a la Sala d’Exposicions del carrer Major, i 18 els infantils. La tensió es va resoldre en quedar lliure la votació popular, i indultar-se posteriorment pel jurat un altre dels grups presentats. Com a curiositat, cal destacar que l’indult per votació popular va recaure en la figura que representava l’alcalde i motiu de la controvèrsia i que a hores d’ara podem veure al Museu de Fogueres.

mostra en la qual no tenien possibilitats, es crearan els premis als millors ninots per categories atorgats per un jurat. Aquesta mesura va provocar tant un augment en la qualitat de les figures presentades com en la quantitat.

1988 és l’any en què l’exposició abandona els baixos de l’Ajuntament, i es fa a la seu del palau del Comte Lumiares –situat al carrer de Gravina-, marc en què es reiterarà fins al 1993.

El 1995 l’acabada d’inaugurar Sala d’Exposicions de la Llotja del Peix, va ser el marc triat per a l’Exposició del Ninot encara que va ser a partir de 1996, quan s’exposaran les figures segons les seues respectives categories, així com es recuperarà el pagament d’una entrada vot. L’any següent, i no sense polèmica, s’incorporaran mesures per a evitar grups d’enormes dimensions, i pocs anys després, s’imposarà l’obligatorietat en la participació de totes les fogueres i fogueres infantils, que en el ja citat 1996, va aportar la possibilitat de participació de figures representant barraques, amb la possibilitat d’obtindre un premi específic.

I el 1990, per a promoure la participació activa d’aquells districtes poc inclinats a participar en una

El tema de les mesures ha portat de cap al llarg dels anys alguns artistes que s’ocupen a esgotar les di-

129


QUANEL“NINOT”VIVIAENELCINQUÉ ALBERT POVEDA

Expo Ninot Lonja 2017

mensions fins a últim mil·límetre fins a provocar, en algunes ocasions, la desqualificació, com li va succeir a Pedro Abad en el seu any de debut en la màxima categoria amb Polígon de Sant Blai. Aquest va portar una escena que representava Idelfonso Prats i que per mil·límetres se n’eixia de les mesures. Aquesta era una de les escenes favorites d’aquell any i que per una mala mesura va quedar fora de concurs. També s’ha donat el cas de la picaresca, com aquell any que va entrar un ninot en el calaix mesurador just de grandària i en veure’s ja dins de la sala d’exposicions, la llança que el coronava, havia augmentat considerablement, fet que va provocar que en adonar-se’n l’organització de l’esdeveniment el desqualificara.

130

Finalment, el 2019, l’Exposició del Ninot i després d’un intent fallit l’any anterior va desembarcar a la

sala d’exposicions de l’Antiga Estació d’Autobusos, no sense la polèmica prèvia de si hi cabrien o no totes les figures. El resultat final va ser d’allò més favorable, quedant lloc, encara que no massa, a possibles ampliacions en anys venidors, degut sobretot a noves comissions que es pogueren fundar. La veritat és que, en els últims anys, les exposicions del ninot han adquirit un gran interés tant a la nostra ciutat com a la resta de la Comunitat Valenciana, degut entre altres coses al gran nivell artístic que cada any van aportant els seus artífexs, els artistes, açò es nota entre altres coses en l’interés suscitat en

els mitjans de comunicació que donen fe de tot el que succeeix al segon, fins i tot, venint des d’altres zones de la nostra comunitat. A més, el canvi d’ubicació a una més cèntrica de la nostra ciutat ha provocat que el nombre de visites augmente considerablement fent-la més visible, si és possible.

Ninots Foguera Ciudad de Asís 1989

131


El ninot de la Foguera entronca antropològicament amb altres figures associades a festivitats paganes. Recorda els ninots del Carnestoltes, i fins i tot en l’inici de la festa va aconseguir dissociar-se del monument i trobar espai propi als carrers: em referisc als “ninots de carrer” que apareixien per les cantonades, les places i els passejos imitant personatges quotidians, o fàcilment reconeguts pels alacantins. En el llenguatge comú hem incorporat el vocable “ninot” com a sinònim d’ésser burlesc o pallasso; ja que la idea de la seua aparició és la de la sàtira i la crítica a través de les seues formes i les seues explicacions. El ninot en aquelles fogueres de la meua infància, a finals dels 70 i principis dels 80, a més, complien una altra funció: era l’enllaç entre els veïns del barri i la comissió de la foguera. Deixeu-me que m’explique: era estranya la foguera que no tenia alguna figura grotesca que representara alguna dona entrada en carns, o una parella de nóvios, o un matrimoni dels de molts anys junts, i aqueixes escenes costumistes que es repetien segons l’estètica dels artistes eren la millor basa que trobaven els festers per a assenyalar de forma jocosa els seus conveïns i col·laboradors.

132

Ninot Foguera Hernán Cortés 2016

Enguany han tornat a traure la Senyora Lola en la Foguera.

Potser eren uns altres temps, un altre Alacant, unes altres Fogueres…

-Miquelet i la seua nóvia enguany són els protagonistes d’una escena…

A Alacant, cada 20 de juny els carrers perden la seua condició de vies de comunicació per a convertir-se en l’escenari d’una festa espectacular, en la qual el ciutadà, el visitant es converteixen en els “espectadors” de la funció. Les Fogueres, aqueixes construccions que antany eren de cartó, eixien dels tallers on al llarg de tot l’any s’havien estat construint per a convertir-se durant quatre dies en altars del lúdic; en punts de trobada de la diversió i en escenes d’art efímer que admirar, i per què no, amb les quals riure. Aquesta última funció quedava encarregada al ninot, la figura de grandària humana que a diferència de les formes voluminoses amb què els artistes omplien les rematades ens miraven als ulls, i fins i tot, pareixia a vegades que ens volien parlar.

I així, entre carcallades, uns assenyalaven i altres sentien orgull de sentir-se assenyalats. Formava part de la mateixa festa, i aquests ninots, aparentment sense connexió amb el barri, cobraven un altre sentit enorme. Es generava una espècie d’identitat compartida entre festers i veïns que potser hui costa molt més trobar, entre altres raons per la mateixa pèrdua d’identitat de la ciutat i la despersonalització dels barris.

Grup ninots Foguera La Cerámica 2012

Polítics, artistes, transformistes, col·lectiu LGTBi, programes de televisió… són variades les temàtiques que hui ocupen els baixos dels diferents monuments que trobem a la ciutat, però cada dia costa un poc més endevinar en la figura retallada del ninot algú pròxim com passava en aquells anys esmentats. Aquell Alacant que ol a vell i sona llunyà en la memòria era capaç de riure’s dels més pròxims, i al mateix temps, agrair-los que any rere any pagaren la seua cartilla, col·laboraren amb la compra de loteria i celebrara quan al barri eixia triada la Bellea del Foc, i per descomptat, quan el jurat de l’any decidia atorgar algun premi a la comissió. En definitiva, el ninot “d’aquelles fogueres” creava identitat de barri, des d’un punt de vista sociològic.

He dit al principi d’aquest xicotet text que potser era una altra festa, potser fora un altre Alacant, que segur que van ser uns altres temps, però també sé que mai oblidarem quan la senyora Lola i les seues corbes, la del baix del carrer de la Immaculada, eixia ben guapa vestida de roig amb un vestit atrevit, o quan Antonio, el del segon del carrer del Pare Esplá, eixia amb el seu trage de saragüells bavejant darrere d’aquella jove… El “ninot” era això: un element recognoscible, pròxim, molt més nostre, en el sentit popular i pròxim del terme. I aqueix record no vull que desaparega mai de la meua memòria festera. Perquè d’una manera o d’una altra és una funció del ninot de foguera que ja no és fàcil trobar en l’actualitat entre Trumps, Obames, Abascals i Oltres. Res comparable a reconéixer en el “ninot” el teu veí del cinqué…

133


MUSEUDEFOGUERES;PASSAT, PRESENTIFUTUR JUAN CARLOS VIZCAINO

134

Grup ninots Foguera La Cerámica 2012

Museu Fogueres Castell Santa Bárbara – 1982

135


Museu Fogueres Castell Santa Bárbara – 1982

Museu Fogueres Castell Santa Bárbara – 1982

136

Projectant una mirada en la meua llunyana implicació amb el món de les Fogueres, hi ha tres elements concrets on es pot centrar la meua aportació a aquesta, ambdós sempre lligats a la seua configuració com a element de la cultura popular de la ciutat. Un d’ells, per descomptat, el conjunt de publicacions generat amb el pas dels anys. Un altre, la creació, el 1997, del Certamen de Ninots de Carrer que, a pesar de l’escàs afecte que se li ha brindat en els últims anys, segueix arrelat amb força en la nostra Festa. I el tercer, la creació del Museu de Fogueres, inaugurat dins d’un multitudinari acte, el divendres, 28 de març de 2003. Personalment, va ser un somni fet realitat, per al qual sabia que

estava predestinat, i que vaig rebre per encàrrec del llavors regidor de Festes, Andrés Llorens, regidoria en què ocupava el càrrec d’assessor i que, amb poques paraules, va ocupar sis mesos de la meua vida. Mig any apassionant, dirigint la restauració i la recopilació d’elements, que finalment van ser exposats al públic de la ciutat, i molt prompte al dels seus visitants, exercint com un valuós i permanent cartell de les nostres principals celebracions, sobretot, tenint en compte el privilegiat emplaçament on aquest s’ubicaria.

L’IMPACTE DEL NOU MUSEU Una mirada retrospectiva, nostàlgica, en la qual es combinaven diversos factors. Un d’ells, poder extraure el màxim rendiment d’un emplaçament cèntric, però aspre en les seues instal·lacions. El segon, exposar el gros de Ninots Indultats que es conservaven, degudament restaurats. D’altra banda, exposar maquetes, estendards, esbossos que, per fortuna, s’havien mantingut al marge del deteriorament, o la desaparició. També, procedir a reproduccions fotogràfiques d’hòmens i dones que van fer realitat la història de la Festa, obres efímeres

guardonades o, senzillament, recordades, totes elles desaparegudes davall el ritu de les flames. D’actes i efemèrides destacades… En definitiva, una iconografia, en la qual vaig tindre l’honor d’exercir de demiürg, utilitzant tant el meu coneixement sobre el passat de la nostra Festa com, sobretot, el lloc on es trobaven aquests o aquells elements que podien formar-ne part, al marge de poder aportar el meu arxiu gràfic, per a conformar en el seu conjunt, una mirada didàctica, entorn de l’esdevindre d’unes Fogueres que en aquell temps celebrarien les seues Bodes de Diamant.

137


Gastón Castelló i Lassaletta en el Museu Fogueres – 1982

Museu Fogueres Castell Santa Bárbara – 1982

138

Sense falsa modèstia, l’èxit va ser absolut. El disseny posat a punt per l’estudi Cota Cero va encertar en crear una atmosfera moderna i intimista -encara conserve els plànols que es van realitzar-, d’unes instal·lacions que feien justícia a les nostres celebracions, després d’una dècada, després del desmunte, al setembre de 1993, de les xicotetes instal·lacions, ubicades al Pavelló d’Enginyers del castell de Santa Bàrbara. Recorde com l’acabat d’inaugurar Museu va causar una enorme impressió, per haver aconseguit plasmar una visió didàctica i, al mateix temps, actualitzada, segons manaven les noves tècniques de disseny. Acompanyant aquesta obertura, es va editar un luxós fullet de 16 pàgines, a tot color, incloent-hi textos traduïts a francés i anglés, intentant expressar a possibles visitants d’altres països, la significació de les nostres Fogueres, a través d’aquestes dependències, que els sorprenien i, al mateix temps, els meravellaven. Fins i tot, quan al març de 2004, es va celebrar el seu primer aniversari, se’m van encarregar unes xarrades, que van tindre una certa acollida -sempre en cercles limitats-, d’aficionats a les nostres festes. Però els anys van passar i, a poc a poc, anaven apareixent cada edició foguerera, tant els indults corresponents, com una iconografia -bellees, presidents, primers premisque, en el primer cas, sí que van tindre acomodament, ja que inicialment, les instal·lacions apareixien espaioses. És més, convé assenyalar que, en un principi, el projecte de rehabilitació integral de l’antic edifici del Banco Hispano Americano, projectava que la seua primera planta -no recorde bé si sencera o la mitat-, servira com a prolongació del recinte museístic. Això, sens dubte, haguera propiciat una expansió dels seus continguts, i fins i tot una nova disposició de les seues, d’altra banda, estudiades instal·lacions.

Gastón Castelló i Lassaletta en el Museu Fogueres – 1982

IMPACTE TURÍSTIC, DETERIORAMENT I SOLUCIONS En tot cas, aquest procés d’ampliació es va anar dilatant amb el pas dels anys, i la seua definitiva configuració, va oblidar per complet aqueixa possibilitat inicial, tal com podem contemplar en els nostres dies. Any rere any, s’hi han anat incorporant indults, elements, i fins i tot nous descobriments i donacions, que es troben a l’espera d’ampliar els fons del nostre Museu. D’altra banda, van arribar els anys de la crisi, i a penes es va invertir a millorar-ne les instal·lacions, més enllà de la puntual restauració d’algunes de les seues figures. Al mateix temps, la sala de projeccions va perdre la seua importància, en gran manera per la falta de renovació del seu equip de projecció, alhora que es va normalitzar una total carència d’afecte, per a renovar-la i tindre-la permanentment dotada de material audiovisual. A pesar d’això, del fet que els seus ninots s’han anat ubicant de manera anàrquica, i fins i tot alguns es troben ja en els seus soterranis, la veritat és que el Museu de Fogueres és un dels més visitats de la ciutat, comptabilitzant-se més de 60.000 visitants anuals. Per als turistes de tots aquells creuers que recalen a la nostra ciutat, resulta obligat punt de visita, trobant sobretot en els seus ninots cridaners un sorprenent atractiu entre el públic de diversos països que ens visiten.

Durant més anys que els desitjables, les instal·lacions objecte d’aquestes línies han anat donant batzegades, a pesar del desvetllament i l’afecte demostrat pel molt reduït grup d’ordenances de la Casa de la Festa. És cert que la crisi econòmica va suposar una sotragada en qualsevol dotació pressupostària. No obstant això, per què negar-ho, el recinte es troba mancat del necessari afecte, i cal assenyalar que el 2015, en l’últim període en què Andrés Llorens va ocupar la Regidoria de Festes, a punt va estar de realitzar-se una remodelació -per a la qual es disposava d’una considerable dotació en metàl·lic, davall esponsorització- que, sense alterar-ne l’estructura, sí que aprofitara millor les seues instal·lacions, alhora que hi inserira les més modernes tècniques digitals. És aqueix, precisament, un dels àmbits on cabria actualitzar unes instal·lacions, que considere que segueixen vigents, a partir dels seus postulats inicials, però que, al mateix temps, han d’assumir el fet d’aqueixos 16 anys transcorreguts des que s’inaugurara el Museu fins als nostres dies. I des del raonament compartit i, en aparença, contradictori, d’incorporar a les seues actuals dependències tots els objectes, figures i iconografia disponible, partint d’unes instal·lacions, les dimensions de les quals, per molt bona voluntat que s’hi pose, no es poden estirar.

139


Per això, quan fa uns mesos, ens arribava la notícia de la restauració de les figures exposades o salvaguardades, per un costat em congratulava de la inquietud de l’actual edil de Festes, Manuel Jiménez, per reactivar un tema que resulta obligat escometre, com és la rehabilitació d’elements exposats que, amb el pas dels anys, s’han deteriorat, i fins i tot alguns d’ells -sobretot ninots infantils-, els materials dels quals s’han revelat d’extrema fragilitat. Quina diferència, amb la vigència del cartó de tota la vida!

Preparatius Museu Fogueres situat en “Casa de la Festa” - 2003

No obstant això, no crec que siga més que un primer pas. Una obligada mesura, que vaja encaminada a un altre objectiu més ambiciós. Per això, quan escolte la intenció que els materials exposats vagen rotant, sincerament em pose a tremolar, en la mesura que ens trobem amb elements de notable fragilitat, alhora que quasi obligats en la seua exposició permanent, donada la seua condició d’exponents de l’elecció de la voluntat popular, cada edició festiva. Màximament quan a Alacant, en els últims anys, mercé a l’interés i la versatilitat dels seus artistes, s’han aconseguit una col·lecció de grups i figures indultades, en no poques ocasions, d’extraordinària qualitat artística.

EL FUTUR D’UNA SEU COMPLEMENTÀRIA

Preparatius Museu Fogueres situat en “Casa de la Festa” - 2003

140

Així doncs, resulta obligada la intenció d’ampliar les dependències del Museu de Fogueres, alhora que no abandonar les cèntriques i consolidades instal·lacions existents Com combinar ambdós conceptes? Al meu parer, resultaria fàcil de resoldre, si hi haguera voluntat decidida d’escometre una seu complementària, dissociant amb facilitat, allò que hauria de mantindre la seu actual de la Rambla, i el que poguera exposar-se en aqueixes dependències complementàries. No conec si hi ha equivalent en qualsevol altra entitat museística. Si no n’hi ha, bo serà ser precursors en alguna cosa. La veritat és que hi ha llocs on

es podria instal·lar aqueix recinte complementari. Hi ha espais diàfans, de grans dimensions, en l’entorn de la fàbrica de tabac, on es podria ubicar aquesta prolongació. I, si es vol optar per emplaçaments ja preparats, seria d’especial interés utilitzar sales ja preparades, al castell de Santa Bàrbara, on amb un ajustat pressupost, es podrien exposar, degudament catalogats, ninots i elements del patrimoni de les nostres Fogueres. I, a més, amb això, es proporcionaria un interés suplementari -una cosa que demanda el mateix personal allí existent-, al monument més visitat i emblemàtic de la ciutat -personalment, hi ha una sala allargada, de gran profunditat, situada a la part alta del castell, que sempre he considerat ideal per a aquests continguts. La veritat és que junt amb l’apilotament que s’observa al Museu, el deteriorament parcial d’algunes de les seues figures, el desaprofitament de la seua sala de projeccions, la carència de publicacions complementàries, o l’absència d’una pàgina web que complemente en la xarxa els seus continguts, en diferents idiomes, hi ha dos elements sobre els quals m’agradaria insistir especialment. Un d’ells, és l’abans assenyalada i obligada actualització de les seues instal·lacions, incorporant-hi continguts en pantalles, permetent que cada visitant puga triar, mitjançant modernes tècniques digitals, aquells que susciten la seua curiositat. Seria una manera de resoldre aqueixes galeries, d’imatges de bellees o dirigents festers que, reconeguemho, per a nosaltres tenen significació, més no per al gros de visitant d’aquesta mostra. Per això, aquests avanços permetrien dinamitzar-ne els continguts, optant com a materials d’exposició permanent, triar imatges que alberguen pes històric i, al mateix temps, bellesa visual -actes del passat, imatges de fogueres, indumentària, focs artificials; palmera, etc.

Preparatius Museu Fogueres situat en “Casa de la Festa” - 2003

Però alhora que aquests avanços es troben disponibles -prèvia restauració-, elements tan valuosos, com una ‘llàstima’ de Gastón Castelló, pertanyent a la foguera de Benito Pérez Galdós de 1944, o un enorme ventall, pintat amb motius alacantins, que va formar part de la foguera de la Rambla de 1950, obra d’Antonio Hernández Gallego -artista de qui no es conserva absolutament res-. Al mateix temps, conec la voluntat de la família de Ramón Marco de cedir, per a la seua permanent exposició, objectes i antics esbossos, alguns precedents de les seues primeres fogueres, datats a inicis dels anys 40, que he pogut contemplar, perfectament emmarcats. És a dir que, junt amb l’obligada exposició de les figures indultades en els últims anys, que no en són poques. Amb la restauració definitiva de grups que es troben als soterranis de la Casa de la Festa, amb peces fins i tot, realitzades per Javier Gómez o Javier Mayor León. O amb una actualització digital dels seus continguts, podem recuperar elements del passat de la nostra celebració, els quals desconeixíem que existien, en el moment en què es va crear aquest recinte, però que, a recer d’un Museu de provat èxit, han eixit a la llum, podent en el futur engrossir els seus fons. Un Museu que necessita, de manera imperiosa, buscar una seu complementària. Necessita tindre exposada tota la riquesa del seu patrimoni plàstic i efímer. Actualitzar els seus continguts i instal·lacions amb les noves tecnologies -assumibles, a més, amb costos no molt elevats-. Però, sobretot, es tracta de posar en valor el passat de les nostres estimades festes. Un acte d’amor cap a les nostres Fogueres, que des d’aquell ja llunyà març de 2003, han tingut en aquestes dependències, al mateix temps, la condició de depositària depositari del seu llegat, així com cartell permanent, de les nostres anhelades celebracions de juny. Revertim-ne aqueix incipient deteriorament i fem més gran, si és possible, la presència de la seua història en el conjunt de la vida diària de la nostra estimada Alacant.

141


PRIVILEGIOCONDEMNA HENAR M. LLEDÓ I PUERTAS

Ninots en el Museu de Fogueres

Per als amants del monument hi ha uns dies en el calendari que són clarament significatius en les nostres vides, com poden ser: la presentació d’esbossos de les nostres Fogueres i, per descomptat, de la Federació d’Especials d’Alacant (FEA) si no tenim la sort que la nostra associació siga una de les afortunades de tal fita. Un altre dels moments de nerviosisme i alegria són els dies de recepció de ninots per a l’exposició, i és clar, la plantà dels nostres monuments on podem veure el treball finalitzat, de projecte a realitat. Ninots en el Museu de Fogueres

142

I és ací on vull entrar. Al mes de maig es realitza l’exposició del ninot on cada any les associacions junt amb l’artista exposen una de les figures del seu monument; sí, aquella figura perfecta, escatada a l’extrem (o no), pintada amb cura i detall, aquella que evoca un sentiment, que desperta en nosaltres un deliri, aquella que, si té la sort de ser indultada,

passarà a ser maltractada. I m’explique: com tots els foguerers saben, d’aquesta exposició s’indulten dos ninots, l’adult i l’infantil, que són les figures més votades per tots els visitants de l’exposició que, dit siga de passada, no en són molts, perquè ni una quarta part del col·lectiu censat en Fogueres acudeix a visitar-lo. Sincerament, crec que hem de preguntar-nos per què, fer un examen de consciència i educar els foguerers i alacantins en la importància del monument perquè, respon-me amb la mà al cor, creus que el millor moment per a fer la visita a l’exposició és després del festival de les paelles? Jo crec que no. Crec que es busca la foto, el postureig que ara es porta tant i sí, a mi m’haureu vist també en l’exposició després de les paelles, però sincerament, per a veure-la de forma correcta vaig un altre dia, per a poder detindre’m en cada peça com es mereix, perquè el dia de les paelles, una vegada finalitzat el certamen, la convivència es trasllada a l’exposi-

143


ció, que està bé per a fer caixa, perquè bona part del total recaptat s’arreplega aquest dia, però no és el millor moment per a veure els ninots amb la tranquil·litat que mereixen. I ací és on em pregunte jo si en algun moment es perdrà l’essència de la festa i tindrem zones recreatives del 19 al 24 de juny sense monument. Quantes preguntes sense resposta…

Ninots en el Museu de Fogueres

Ninots en el Museu de Fogueres

144

Tornant al tema de l’exposició i del ninot, particularment, em pareix una mostra d’art efímer meravellosa. Cada vegada els artistes s’esforcen més per arribar a l’espectador, per commoure i convéncer perquè en l’urna caiga el seu número, i una vegada realitzat el recompte, esclata l’alegria per a les comissions afortunades. El seu ninot, una de les peces del seu monument, quedarà per a la història. És el millor ninot de l’any i se salvarà de les temudes flames del foc de Sant Joan i, suposadament, si no succeeix res estrany, acabarà al Museu de Fogueres. Ací és on comença la seua desgràcia. Fa uns mesos i amb l’encàrrec d’aquest article, vaig passejar pel museu amb la intenció de trobar la inspiració, i sincerament, va eixir la meua vena més reivindicativa. Sempre havia pensat que era un privilegi que el teu ninot l’indultaren, però després de veure’n l’estat de conservació he canviat radicalment d’opinió. Els ninots estan elaborats amb materials blans, no molt pesats, amb plastilines, paper i cola, i del sol, la llum, els colps en transportar-los, estan en unes condicions lamentables, tant que arriben de vegades a perdre’n l’essència, aquell esperit que ens desperta alguna sensació, por, alegria, felicitat, somriure… i el que fan és autèntica pena. Per això, des d’aquestes línies, m’agradaria reivindicar dues coses, les comissions cedeixen de forma gratuïta un ninot del seu monument a l’Ajuntament i el mínim que ha de fer la institució que se’n fa càrrec és conservar-lo de la manera més adequada possible perquè no es deteriore, ja que hi ha al museu ninots d’anys

pròxims, 2015 o 2016, que es troben més descuidats que els més longeus. Un ninot està fet per a cremar-lo en la nit més màgica de l’any, la nit del 24 de juny, i és tot un privilegi veure reflectit en les flames dels ninots l’esforç de totes les comissions per plantar dins de les seues possibilitats el millor dels monuments. Jo, després de la meua visita al museu i veure l’estat en què es troben les figures més icòniques de les Fogueres, sóc partidària de no indultar el ninot original. Jo el deixaria anar en la nit de Sant Joan, si bé amb la fotografia, les impressores en 3D i tota la tecnologia que existeix, es podria recordar i refer tal com és sense necessitat de deixar-los en un racó acumulant pols. Ninots en el Museu de Fogueres

Ninots en el Museu de Fogueres

145


FIGURES...GRUP DE FIGURESFOGUERETES... NINOTS DE CARRER RAFAEL GALEOTE I MARTÍNEZ

Ninots de carrer anys 30

En les festes de carrer que acompanyaven les fogueres per Sant Joan, anteriors a la institucionalització de les noves Fogueres, es trobaven de vegades, en algun cantó, una sèrie de figures aïllades, penjades, que poden considerar-se avantpassats directes del ninot de fogueres i participaven en la crítica i la ironia, sempre present en les manifestacions populars dels pobles alacantins. Ninots de carrer any 1933

146

Ninot de carrer any 1928 en el desaparegut carrer Roger, situada als voltants de l’ajuntament

Amb els últims anys de la dècada dels 20 i amb la proclamació de la Segona República, serien temps d’una explosió d’entusiasme popular que traspassaria els límits de l’àmbit polític i afectaria tot el que formava part de l’Estat i, inevitablement, també la nostra Festa. Els Ninots de Carrer seran un dels elements més peculiars de les nostres primeres Fogueres i amb una important participació. Patrocinades per diferents entitats, col·lectius anònims i particulars. Època que transcorreria des de 1928 fins a 1936, amb la Guerra Civil, moment en què van desaparéixer.

Resposta participativa popular, allunyada de les cotilles organitzatives oficials, van fer que la seua uniformitat fóra difícil, com era lògic. Es presentaven com a figures soltes, grups de ninots, fogueretes... però, en tot cas, l’origen del que en l’actualitat entenem per Ninots de Carrer, molt més encotillats, classificats, fàcils d’identificar. No hi ha dubte que va ser una proposta original, diferenciadora de la seua festa, precursora, i per descomptat, un encert local. - Oliver Narbona. Ninots de Carrer, tan antics com les Fogueres de Sant Joan. El que també és cert és que hui no tenim un coneixement exacte de la seua repercussió inicial, a causa de la poca informació escrita i gràfica que ens ha arribat. Difícil és la seua catalogació, quins i quants ninots de carrer van veure carrers i places de la nostra ciutat. El primer exemple està en el monument que es va plantar el 1928, a la Plaça de Roger, districte de Plaça d’Isabel II, actual Gabriel Miró. Sol·licitud de plantà...”ateniéndose a lo ordenado, acompaña el boceto, representando la clásica parada de melones”.

147


El periòdic La Región de Murcia, de l’11 de juny de 1932, publica les bases del concurs “Grup de Ninots”, que organitza la Comissió Gestora, amb les bases següents: 1. Els grups s’instal·laran sense peanyes o bases, en els llocs triats pel constructor, presentant esbós i explicació. 2. Es concedeix un primer premi de 100 pessetes al grup millor construït i de més fina sàtira, a més de dos premis de 75 i 50 pessetes, respectivament, per als grups que seguiren en mèrits.

Esbòs ninot de carrer Alfonso el Sabio amb San Vicente – any 1932

3. El jurat serà el mateix que per a les Fogueres. 4. Els concursants hauran de presentar els seus projectes abans del dia 15 de juny en el domicili del president o secretari. El 1932, per primera vegada, es premiava els millors ninots de carrer, ja denominats d’aquesta manera. Primer premi de 100 pessetes al col·lectiu “Ninots de l’Esplanà”, amb el ninot titulat, “Hotel Caralmar”. “A vore-les cremar”, 2n premi i 50 pessetes. Gastón Castelló: “los Ninots de Carrer, podrían definirse como pequeñas hogueras formadas por uno o varios ninots, que eran financiados por entidades públicas o particulares. Fueron complemento importante de las hogueras y daban al conjunto de éstas, una movilidad espectacular al ir jalonando los recorridos visitables con estas breves escenas callejeras”. D’aquestes manifestacions artisticopopulars, unes s’erigien amb clar sentit crític i la major part, com a meres escenes de sabor popular o reproducció de personatges ben coneguts pel poble alacantí. Es

148

Esbòs ninot de carrer any 1936

col·locaven en qualsevol cantó dels carrers més cèntrics i de vegades, se situaven més o menys pròximes a alguna foguera. En els huit anys creatius de la instauració i posterior consolidació de la nova forma de celebrar amb fogueres les festes de Sant Joan, a Alacant, abans de la fatídica Guerra Civil. Encara que s’intentava seguir els cànons institucionals i estètics de les Falles valencianes, van anar imposant-se els modes i maneres més netament alacantins, amb formes agosarades, modernitzants i, fins a un cert punt, cosmopolites, donant-se una certa contestació tant al barroquisme exigit per la tradició valenciana, com a les rigideses organitzatives, apareixent en la Festa, els Ninots de Carrer, que formaven part de tradicions arrelades per aquestes terres i que van arribar a considerar-se com una part d’aquesta.

1997. NINOTS DE CARRER... FOGUERETES... MANUEL OLIVER NARBONA

Ninot de carrer any 1997 – 1º premi

És difícil accedir a la festa alacantina, de forma espontània i popular, siga de forma individual o col·lectivament. S’hauria de ressuscitar aquestes formes menors, però crítiques i humoristes, costumistes i sorprenents, que van estar vigents en els primers anys de les Fogueres: els Ninots de Carrer i les fogueretes. Constituiria, a més d’un complement participatiu i popular, alegre i desenfadat de la festa, una clara manifestació artística, a la manera de les que de forma no efímera, sinó permanent, existeixen en algunes ciutats del món (figures humanes de bronze, simulant llegir asseguts en un banc). Difícilment els promotors de recuperar els ninots de carrer en les fogueres de 1977, la Comissió Gestora, amb el patrocini de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant, podria pensar

Grup ninot de carrer any 2007 – 1º premi

149


l’èxit que anys després ha aconseguit el certamen. En les Fogueres de 1997, es va convocar el primer certamen de ninots de carrer, amb una inscripció de quinze ninots, dels quals, al final, se’n van plantar deu i després, fora de concurs, dos més. Verdader èxit, si tenim en compte que estem parlant de la recuperació d’una de les tradicions de la nostra Festa, que portava perduda i quasi oblidada, més de mig segle; de la realització d’un tipus de ninots fets amb tècniques tradicionals. No hem d’oblidar que han d’estar confeccionats amb vestits autèntics o bé amb un vestit directe de cartó, tècnica tradicional d’Alacant.

Ninot de carrer any 2008

Recuperació d’un concurs, on s’estimula la participació de les comissions, tant majors com infantils, particulars, col·lectius diversos... l’ambient festiu, presència de l’anhelada crítica, el rescat de la memòria de personatges entranyables de l’Alacant d’ahir.

DIARI INFORMACIÓN 21 JUNY 1997 “En ple carrer” La Foguera Pla del Bon Repós es fa amb el primer premi dels recuperats ninots de carrer. El grup “Tomando el fresco”, realitzat per la comissió d’aquesta foguera, obtindrà 150.000 pessetes. Es tracta de ninots de carrer, figures realitzades amb diversos materials, generalment de cartó pedra, per a figurar les mans i el cap i que van vestides de roba de carrer. Una tradició que va sorgir per iniciativa popular, amb l’inici de les festes de Fogueres, l’any 1928, i que va desaparéixer amb la Guerra Civil.

LA VERDAD 21 JUNY 1977 Grup ninots de carrer any 2011

150

Les Fogueres han recuperat una antiga tradició, molt arrelada des dels primers anys, després del naixement de la Festa, que s’havien perdut amb la contesa civil: els ninots de carrer. La convocatòria pública realitzada per

Ninot de carrer any 2012

la Comissió Gestora i l’Ajuntament ha tingut una bona resposta per part, no sols de les comissions foguereres sinó, també de particulars que han volgut sumar-se a la iniciativa i han fet aquests singulars ninots. Aquest any han participat deu ninots de carrer. Aquests eren visitats per un jurat, que va atorgar els distints premis, que han estat units als valors artístics, els continguts satírics i l’enginy del conjunt de ninots que concorrien a aquest certamen. Sent guanyadors aquest any, les fogueres Pla del Bon Repós, Port d’Alacant i MUVA Produccions. Jurat qualificador compost per: Pedro Romero, regidor de Cultura; Remigio Soler, escultor; José Luis Navarro, dissenyador gràfic; Manuel Oliver Narbona, antropòleg; José M. Morán Berruti, ceramista.

A partir d’ací, l’objectiu serà mantindre viu aqueix caràcter propi de les nostres arrels populars i de la nostra cultura mediterrània de la qual som un element integrant i essencial. En anys successius s’ha anat “perfeccionant” el certamen de ninots de carrer, alhora que ha anat augmentant el nombre de participants. Es van establir diferents categories. Dues modalitats, una d’elles a premiar els millors ninots plantats en solitari, l’altra per a grups, de dos a quatre figures. A més, es va convocar un premi especial a les millors obres confeccionades per un xiquet o col·lectiu infantil, d’aquesta manera es fomentava la participació dels xiquets en aquesta parcel·la artesanal i creativa. Si bé és cert que les circumstàncies actuals diferien de la societat dels anys 30, que junt amb els més de 50 anys, oblidats en la història de les fogueres, la implantació dels ninots de carrer s’antullava difícil i ho corrobora el seu inici discret, amb deu inscrits. Però aquests inicis dubitatius van ser el germen de posteriors edicions amb una participació creixent. Ja en el II Certamen de Ninots de Carrer, verdader èxit, se’n van arribat a plantar quasi cinquanta. 151


UNAMORDEPOLIESTER

Èxit, sense cap dubte i en tots els sentits, ja que proporcionava a les fogueres un nou element de participació popular. Ninots de Carrer, plantats no sols per fogueres o barraques, també per altres col·lectius o particulars. Fomentar la participació de tots en la nostra Festa.

JOSÉ LUIS FERRIS Escriptor i professor de la Universitat Miguel Hernández

Altres qüestions a ser valorades en tot allò relacionat amb els ninots de carrer, partir d’un entorn afavoridor, és sense cap dubte un element determinant, quant a la seua localització. El manteniment dels premis econòmics també tindria el seu efecte positiu, encara que, evidentment, no cobreixen les despeses necessàries per a la seua realització, però sí que seria una gran ajuda. Finalment, estaria bé ressaltar que seria de gran importància donar una major difusió sobre la seua ubicació per a augmentar-ne la repercussió general. Albert Poveda Gadea, membre de jurat en Ninots de Carrer... constatar l’esforç i la creativitat d’un bon nombre de persones, que d’una forma precària es converteixen en artistes o artesans i donen la possibilitat de convertir el ninot de carrer en un element carregat de crítica i sàtira que, desgraciadament, ha anat desapareixent dels monuments contractats als artistes... Els ninots de carrer són una bona excusa per a l’alegria desmesurada d’aquells que esperen impacients el pas del jurat. Aquell dia, i sobretot aquella vesprada, es van introduir en la festa amb majúscules, allunyada de protocols, presidents o bandes... homenatge a tots els foguerers que col·laboren amb el manteniment i la recuperació d’aquesta tradició que dóna a la nostra festa un fet definitori i diferenciador. Ninot de carrer any 2013

BIBLIOGRAFIA -Llibret Barraca “Som fills del poble” 2019 - “1932. Les Fogueres del Poble” -Llibret Foguera Pla del Bon Repós 2007 - “Ninots de Carrer”, Albert Poveda Gadea -Rev. Festa 1995. Manuel Oliver Narbona

152

-Rev. Festa, “Concepto de Ninots de Carrer en la primera etapa de las Hogueras” - Armando Parodi Arróniz.

Ninots en tallerd

-Rev. Festa 2005. Juan Carlos Vizcaíno Martínez -Llibret Foguera Hernán Cortés. “Ninots de carrer, una tradició recuperada” - Miguel Castelló i Hernández. Delegat de Cultura Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan. -Diari El Luchador, 26 juny 1931 -Diari Información, 21 juny 1997 -Diari La Verdad, 21 juny 1997 -Arxiu Municipal d’Alacant (AMA) - Santiago Linares

Dels cinc sentits, l’olfacte és el millor aliat de la memòria. Podria dir que la meua infància són records d’aqueixa olor de terra mullada del pati de la meua escola, de castanyes els diumenges d’hivern pel passeig de Gadea, del pa acabat de coure al forn de la senyora Boni o a la farmàcia de Gloria, a la carretera de Madrid, enfront de la Presó de José Antonio. L’aroma a café inundava la cuina i el saló de la meua iaia. Ma mare feia olor sempre a Azur de Puig i l’emoció dels meus nou anys, quan arribaven les

festes de Fogueres, desprenia una intensa fragància a pólvora. Més poderós que el so, que les veus, que la música que encongeix o dilata l’ànima al seu capritx, és l’olor d’un ésser, d’un objecte o d’un lloc. I després de l’olfacte, en aquest orde, el gust ocupa també el seu espai preferent, perquè el sabor de les coses també ajuda a recordar. No hi ha plat de cullera dels meus anys de xiquet que, en provar-lo ara, per sor-

153


presa, em deixe indiferent. El fenomen pot ser tan intens com la torbació que sentim en trobar-nos amb algú a qui deixem de veure fa dècades i que de sobte torna i ens regala una mica del que vam ser un dia.

not grotesc fet a semblança d’algun veí o algun personatge públic a què es parodiava amb humor. El ninot era l’esperit, la crítica i sornegueria del poble en la pell d’un ninot. Anys després, en un document datat el 1823, jo mateix vaig poder llegir que l’arrelament d’aquestes figures i la seua influència va ser de tal calat que les autoritats locals van haver de posar límits i prohibicions a aquella “llibertat d’expressió” que sobrepassava el decor, així com exigir una autorització “a los vecinos de la Villa Vieja, en la calle Alta y a la del Diezmo [...] para danzas y Foro...”

La vista també forma part del joc. Contribueix que l’oblit no acabe guanyant la partida. Evoquem rostres, llocs, coses…, tot el que va formar part del nostre mapa de navegació, del nostre paisatge quotidià. Hi ha qui va allotjar en la seua memòria una infància trista i una vida en blanc i negre. D’altres tenen la sort de pensar cap arrere en multicolor, perquè el món els ha tractat millor del que imaginaven.

A pesar de normes i censures, el ninot va sobreviure en el temps, bé com a manifestació aïllada en places i carrers, bé com a part del monument que, des de 1928, va donar nom i sentit a la festa de les Fogueres de Sant Joan. Els materials que havien servit per a la seua confecció primitiva –els rudimentaris recursos casolans de paper, pals de fusta i roba vella– es transformaven ara en figures de cartó pedra

Per a ser justos, en major o menor mesura, la memòria s’ha servit dels cinc sentits –mai despreciem el tacte: té grans propietats– per a alimentar-se i per a mantindre’s viva dins de cadascú.

154

Quan fa un temps, José Antonio Cerezo em va cridar per a demanar-me un text sobre el ninot, aqueixa figura que forma part del nostre imaginari festiu i que situem indefectiblement en el cor d’una foguera, totes les sensacions de què parle van eixir torbar-me. I la primera d’elles, la primera sensació que va aparéixer en la zona més arcana i remota dels meus records, va ser la que em va fer sentir el vell Lluïsset, un veí del barri que, una nit d’estiu, durant la plantà de la foguera, es va aproximar al grup de xiquets que seguíem, sorpresos, la tasca dels artistes i ens va parlar dels ninots amb una devoció contagiosa. La seua història es remuntava al passat, al seu, al dels seus pares, al dels seus iaios i al dels seus avantpassats més llunyans. Lluïsset va viatjar en el temps segle i mig arrere, a les albors del XIX, quan “les festes del carrer” alegraven la vida de la ciutat i els alacantins rebien l’estiu amb jocs populars, amb el repartiment de pa cremat i amb música de dolçaina i tabalet. Segons Lluïsset, va ser en aquestes celebracions on es va popularitzar la figura del ninot, un ni-

Ninots en taller

Ninot “Marilín” Foguera Ciudad de Asís 1981

modelades per artistes que aconseguirien, amb els anys, una sorprenent perfecció. Tenia onze anys, començava l’estiu de 1972, quan em vaig trobar amb aqueixa perfecció. Era el ninot d’una dona jove, rossa i massa real; tan real com la ficció i com una pel·lícula en blanc i negre que els meus pares em van prohibir veure aqueix mateix any: Bus Stop, de Joshua Logan, protagonitzada per Marilyn Monroe. No sé en quin moment ni obeint a quin impuls, aprofitant un descuit, vaig passar la corda de protecció, em vaig estirar fins a la seua altura i li vaig besar la boca. L’experiència es va allotjar en la meua memòria i res ha pogut esborrar-la. Aquell bes tenia aroma a pólvora i pecat, sabia a carmí i va passar al record amb tots els seus colors. El tacte dels meus llavis de xiquet va imaginar en els d’aquell ninot una tendresa impossible. Al fons vaig poder sentir la banda sonora d’un pasdoble que torna algunes vegades. Sé que, dècades després, les coses van haver de canviar. L’art efímer de les fogueres, com el de la falla valenciana, va patir una evolució natural. L’artesà, artista o constructor que s’enfrontava al repte de crear un nou ninot va haver d’atendre a la crida de les noves tecnologies per a no quedar-se al marge de l’ofici i per a fer-lo competitiu i possible dins de la demanda festera. No escoltar aqueixa veu de la modernitat equivalia a recloure’s en un taller ferit de nostàlgia, a continuar treballant amb les ferramentes de la melancolia en un món caduc o quedar-se, senzillament, sense encàrrecs. Amb la dècada dels setanta se’n van anar, d’alguna manera, els herois d’aqueixa generació d’artistes –Gastón Castelló, Jaime Giner, Ramón Marco, Eduardo Fuentes, Remigios Soler–... que, amb els seus ninots de cartó pedra, havien omplit d’entusiasme els alacantins de la postguerra i dels anys del desenvolupament. S’havia complit un cicle i una era. Ja no valien els recursos ni les tècniques d’antany. Les comissions no tenien pressupost per a sufragar un treball artesanal, ímprobe, que seguia encabotat a modelar en fang la dona somiada, buidar-la en algeps, cobrir-la de cartó, banyar-la en aigua d’escaiola, polir-la fins a refulgir, pintar-la amb pols d’amanuense, envernissar-la i sostindre-la sobre una ànima de fusta. No era factible una cosa així en una ciutat que prompte superaria les 180 fogueres plantades i la realització de 1.500 ninots. L’hegemonia dels nous materials va transformar l’ofici. Els artistes van recórrer al poliestiré expandit per a continuar creant. El que segons l’opinió de molts ciutadans va ser, al principi, un frau

155


i un atac a la tradició, va acabar acceptant-se com una realitat que s’ajustava necessàriament a la demanda i a l’oferta del mercat. El temps va sepultar la nostàlgia i va ajudar a entendre que la labor artística i artesana de modelar (una de les moltes disciplines de l’escultura) havia sigut substituïda pel virtuosisme de la talla, ja que l’artista s’enfrontava ara a un bloc de suro blanc (sense perill de recórrer al refregit) a què havia de donar forma (raspallant i tallant) abans de cobrir de cartó, d’escaiola i de pintura. Els ninots que hui visten, embelleixen i eleven el monument foguerer serien impossibles sense l’adveniment d’aquests materials. Que ningú, doncs, es porte a engany quan en colpejar amb els seus nucs el cos d’una d’aquestes escultures, descobrisca que la seua ànima no està buida. Allí, en aqueix fons, on antany ressonava el buit que Ramón Marco insuflava a les seues figures de cartó, hui s’expandeix el poliestiré perquè el buit no existisca.

156

L’art continua sent el mateix. L’audàcia, l’originalitat i la forma continuen emocionant igual a qui estima de veritat aquesta suprema manifestació de la nostra Festa. Però reco-

Ninot “Marilín” Foguera Carolinas Altas 1996 “Cinefília” – Paco Juan

nec, no els enganyaré, que en besar de prop aqueix ninot d’inusitada bellesa que em recorda molt la jove dels meus onze anys (aprofitant aqueix moment de la nit en què la vigilància escasseja), els seus llavis no saben igual. El col·lagen del cartó modelat és molt més tendre i suggeridor que un bes de poliespà pintat a pistola. Els temps canvien, però el somnis no.

Foguera Carolinas Altas 1986 – “Las Bellas Artes” – Paco Juan

157


LA CAVALCADA DEL NINOT JOSÉ ANTONIO CEREZO I MONTES

La veritat és que ja ha passat temps des d’aquell 16 de juny de 1954. Aqueix dimecres, precedint la inauguració de l’Exposició del Ninot, que seria l’endemà, es va dur a terme la primera Cavalcada del Ninot. I com aquell que diu, sense fer soroll i sense a penes una ressenya en la premsa de l’època. Una cavalcada en què van participar 18 comissions més la Comissió Gestora amb una carrossa on anirien la Bellea del Foc i les seues Dames, tot això precedit dels heralds i tancant el seguici la banda de la Creu Roja. I, sorprenentment, amb el pas del temps, s’ha convertit en un acte definitiu i estable dins del que són les nostres desfilades, del qual diria només superat per l’Ofrena de Flors. Qui ho diria quan en el seu naixement, aquesta desfilada es va realitzar fora de les

Contrabandistes de San Blas en l’Entrada de Bandes - 1951

Comissions en la Cavalcada del Ninot – 1954

158

Comissions en la Cavalcada del Ninot – 1963

159


nostres dates centrals de festes. Una desfilada que només necessitava de grans dosis de fums i moltes ganes de divertir-se, potser una cosa molt necessària en aquells moments, i no sols pels foguerers, sinó per tots en general ja que, parlem d’uns anys en què el Carnestoltes estava prohibit i era necessari desinhibir-se, trencar una repressió i donar solta a l’espontaneïtat i la diversió.

I a poc a poc, any rere any, la Cavalcada del Ninot va anar creixent i consolidant-se, això sí, sempre coincidint el mateix dia que el Pregó de Festes, així fins al 1995. S’imaginen la plaça de l’Ajuntament plena de foguerers disfressats contemplant la invitació oficial a la nostra festa? L’arribada d’Andrés Llorens a la presidència de la Comissió Gestor l’any 1996 porta a prendre una decisió tan important com arriscada: separar la Cavalcada del Ninot del Pregó, una difícil decisió que va donar, pel que fa al Pregó, dignificació d’aquest i, quant a la Cavalcada, un major creixement.

Per a tot això, les comissions, acompanyades del seu respectiu ninot, no necessitaven que hi haguera premis. No eren necessaris. Simplement, unes disfresses senzilles i ganes de passar-ho bé era el que calia.

Comissions en la Cavalcada del Ninot – 1963

“Supresión Cabalgata del Ninot Desfile de Bandas. Sabido es de todos la poca calidad de estos espectáculos y las críticas recibidas con motivo de las últimas celebradas. La Gestora, no viendo modo de mejorarlo en el presente año y teniendo en cuenta la precaria situación de las comisiones, propuso, y el Pleno aceptó, la supresión de las mismas”. Una cosa incomprensible, però sí, real. Comissions en la Cavalcada del Ninot – 2015

Si bé l’Entrada de Bandes va tornar el 1959 i 1960, d’aquella manera, ja que es realitzava el dia 22, a les 10 del matí, on tot es mesclava, perquè a les bandes de música calia sumar les corresponents bellees i dames, amb els seus respectius trages de nóvia alacantina, les comissions, acompanyades algunes d’elles amb filaes de “moros i cristians”, nanos i gegants, i vés a saber què més. Un verdader còctel!!

160

Comissions en la Cavalcada del Ninot – 2015

Si en un principi, la música, important en qualsevol Cavalcada, la posaven les bandes que acompanyaven les seues comissions, més tard va anar baixant. L’absència de a penes música en el principi de la presidència de Masanet va poder ser una “errada”, ja que només van participar-hi una banda de cornetes i tambors, tres bandes de música i una colla de dolçainers; a poc a poc i dins de que cada vegada més creixia l’auge d’aquesta desfilada, on més comissions participaven i fins i tot s’hi afegien algunes barraques, la presència musical era cada vegada major.

És molt possible que, reitere, sent els anys que són, aquest tipus de desfilada, a moltes “ments” els pareguera irrespectuós. Si a això afegim que aqueixes “ments” tenen en les seues mans el poder de decisió, no és gens estrany que, el 1957, amb poquets anys de vida, fóra suprimit per la Comissió Gestora, de la qual Gastón Castelló era el cap visible. En la memòria anual de la Comissió Gestora d’aqueix any apareixia l’enunciat següent:

Fins que va arribar Tomás Valcárcel, ja no com a delegat artístic i “pare” de la desfilada, sinó que ara era ell el que estava al comandament de la Comissió Gestora, el 1961, i va unificar l’Entrada de Bandes amb la Cavalcada del Ninot a la nit del 21 de juny. Però tampoc va durar molt aquest projecte, almenys oficialment, pràcticament fins al 1964 ja que, el 1965 va paréixer que la supressió de la Cavalcada del Ninot era un fet definitiu.

Comissions en la Cavalcada del Ninot 2017

El 1979 arriben molts canvis, no sols en la societat. Tomás Valcárcel dimiteix com a president de la Comissió Gestora en finalitzar les Fogueres, passant ara a ser Jacinto Masanet el seu successor i José Luis Lassaletta és triat alcalde de la ciutat. La primera cosa que va fer Masanet va ser conéixer el sentir de les comissions per mitjà d’una àmplia enquesta, de tot això va resultar la recuperació de la Cavalcada del Ninot.

L’any 2000 arriba Jose Manuel Lledó a la presidència de la Comissió Gestora i s’aprecia un greu problema en la Cavalcada del Ninot: el seu cost econòmic per a les comissions. Aquestes havien de sufragar el cost dels seus trages, a més de sumar el cost d’una banda de música o bé d’una xaranga. La decisió que es va haver de prendre va generar polèmica entre detractors i defensors de la solució, que no va ser cap altra que la instal·lació d’una megafonia al llarg del recorregut oficial de la desfilada.

El 15 de juny de 1980, diumenge vesprada/nit, i com a acte previ al pregó de Gastón Castelló, tornava a celebrar-se la Cavalcada del Ninot, si bé és cert que, segons es desprén de les cròniques en els diaris, no va donar els resultats esperats. I això que per primera vegada es concedien premis, recalant el primer premi en la Foguera Alfons el Savi.

No podia ser d’una altra forma. Arribem al 2006 amb Pedro Valera, president de l’ara denominada Federació de Fogueres, i s’opta per recuperar la presència musical directa, amb l’excepció que la presència musical anava limitada per cada dues comissions. Però al final va ser un intent, un miratge. De nou, es va haver de tornar, no a la instal·lació d’una megafonia fixa, sinó a la d’uns vehicles carregats amb uns altaveus que aniran acompanyant les comissions.

Així mateix, i com a curiositat, cal dir que el recorregut no és el que coneixem en l’actualitat, ja que s’iniciava en el passeig de Campoamor direcció ajuntament.

I no sols aquest canvi es du a terme. És obligatòria la presència dels ninots en la desfilada, la qual cosa és d’una lògica indiscutible, així com la d’elevar la quantia dels premis econòmics per als cinc agraciats.

161


EL NINOT DE BARRACA JOSÉ ANTONIO CEREZO I MONTES

Comissions en la Cavalcada del Ninot 2017

2013 són les primeres festes amb Manolo Jiménez com a president de Federació. I si bé el tema musical segueix igual, diguem que l’únic canvi apreciat, i no sols a una major participació de gent, ha sigut l’ampliació de premiats en la Cavalcada. Si bé és cert el creixement que en els últims anys està tenint la Cavalcada del Ninot, potser, i és una opinió personal, s’estiga perdent l’essència del seu naixement. De ser una desfilada de disfresses, on l’important era la diversió, crec que les grans comissions han creat una rivalitat innecessària per un premi, un ‘a veure qui pot més’. Alerta, molt respectable, perquè cada comissió és molt lliure de fer les seues, diguem-ne apostes.

162

Però sí, hi ha una cosa que no podem negar-li a la Cavalcada del Ninot i és que, a hores d’ara, continua sent el més atractiu per al públic.

BIBLIOGRAFIA - FESTA 2009 – “Cabalgata del Ninot: Esencia de lo

Esbós Barraca “Los Gorilas” any 1950

lúdico”, Juan Carlos Vizcaíno.

- DIARI INFORMACIÓN - DIARI LA VERDAD - DIARI HOJA DEL LUNES - MEMÒRIA COMISSIÓ GESTORA

Ninot indultat any 1950

163


va assistir a l’Exposició del Ninot, que va estar ubicada a l’avinguda de José Antonio. Eren uns anys en què les barraques evolucionaven junt amb el progrés foguerer. El cartó, el paper i la pintura, junt amb les mans de l’artista, les van enriquir. Durant un temps, en les portades, ens trobàvem, sobre la llinda central, un o més ninots relacionats amb el tema de la barraca, o, altres vegades, sorgeix la utilització peculiar de ninots portant els trages típics de la Festa. Però bé perquè les portades de barraques sempre van tindre un paper secundari, que possiblement va ser el que les va portar al seu estancament en la seua evolució artística, pel que fa a la portada, bé per motius que desconeixem, poc es coneix de la participació dels seus ninots en l’exposició durant molts anys, si és que es va produir. Van haver de passar alguns anys per a tindre constància de veure un ninot de barraca novament en l’Exposició. El 1998, dos ninots van meréixer la qualificació per part dels responsables de l’organització per a poder ser exhibits. Les barraques “Ñas Coca” i “Els Chuanos” van ser les que van obtindre aquest honor.

Barraca “Pica i Vola” any 1974

No podíem oblidar en aquest llibret el ninot “de” o “en” la barraca. Les barraques, sense ser monuments foguerers, tenen les característiques pròpies d’aquells en l’element principal que les caracteritza i les identifica: les seues portades. Portades que, si bé la seua elaboració, disseny, característiques tècniques i materials guarden el mateix patró que els monuments, no tenen tal categoria.

No degrué resultar malament la idea, ja que l’any següent, 1999, i fins a la data, es crea el premi al “Millor Ninot de Barraca”. I en aquest primer any, per gentilesa de Cruzcampo, s’estableix un premi en metàl·lic tant per a la barraca com per a l’artista de 25.000 ptes.

Si bé en un principi van anar unides a les línies estètiques dels monuments, més tard es van estancar, sense anar, diguem-ne, en paral·lel, amb l’avanç creatiu dels artistes, però no per això no deixen de conformar un aspecte més de la festa, encara que passe més desapercebut sense que ningú sàpiga ressaltar-ne la vital importància.

164

Centrant-nos en el tema que ens ocupa, el 1950, es va produir un fet significatiu i únic en la història de la Festa fins hui en dia, com va ser que el ninot indultat fóra un graciós goril·la presentat, com no podia ser de cap altra manera, per la barraca “Los Gorilas”, gràcies als vots depositats pel públic que

Barraca “Bacores, Trons i Vi” any 1999

El premi va ser per al ninot de la barraca “Bacores, Trons i VI”, que plantava, ja desgraciadament ha desaparegut, en el districte de la Foguera Obra Social de la Llar, que a més celebrava el seu 25 aniversari. L’artista que va realitzar aquest ninot va ser Pedro López Garrigós. Ninot en la barraca “Oro i Flama” any 1999 – Artista Pedro Abad

Ninot Barraca “Bacores, Trons i Vi” any 1999

165


CARRERS ADORNATS

L’any següent, tal guardó va ser per al ninot de la barraca “El Millor de la Terreta”, realitzat per l’artista Francisco Javier Pérez i Petén, encara que no hi ha constància que hi haguera premi en metàl·lic com n’hi havia hagut l’any anterior.

JOSÉ ANTONIO CEREZO I MONTES

Des de llavors i fins a la data, encara que cal assenyalar que no hi ha una gran participació per part de les barraques, les anteriorment citades, així com “Los Gorilas”, “Xuples o Mames”, “Ací no Fem Res”, “La Millor de Totes”, “Els Vint en Copes” i “Tot Bacores” han sigut les guardonades en aquest apartat.

No volia acabar aquest llibret sense citar els Carrers Adornats. Potser serà la part menys coneguda, i també la menys valorada dins de les Fogueres. Poca informació n’hi ha, un fet que no està d’acord amb la importància de què van gaudir, encara que no hi ha dubte, vinguda a menys. Al llarg dels anys 40 i 50, l’adorn de carrers es va prodigar de tal manera que es va establir una rivalitat entre barris, on els seus veïns, sense restar la seua col·laboració amb la comissió del districte, s’afanyaven a guarnir els seus carrers per a fer-se amb els primers premis.

Barris com Ciutat d’Assís, Benalua, Sant Anton, El Pla i Carolines han tingut una gran tradició en aquest apartat, amb carrers emblemàtics com ara Pelai, Gesmil, Cánovas del Castillo, Alberola, Trafalgar, Arquitecte Guardiola, Aznar Llisó, Pascual de la Mata, General Valera, Mare de Déu de la Vall, Nou de Baix,… Carrers amb una gran tradició foguerera que rivalitzaven per a obtindre el màxim guardó, a més de poder ser visitats per part de tota la ciutadania, i on es podien admirar verdaderes obres d’art realitzades amb paper, flors i altres elements, on, en moltes d’elles, no podia faltar el NINOT, contribuint així a la major brillantor de la festa.

Ninot Barraca “Lo Millor de la Terreta” any 2000

Barraca “Trons i Bacores” any 2015

166

Barraca “Els vint en Copes” any 2016

Ninot Barraca “Foc i Festa” any 2010

Carrer Guardiola 1958

167


Carrer Barri San Antón any 1957

168

Carrer Barri San Antón any 1957

169


ANNEXOS 2021

Exposició del Ninot 2021

Que difícil i rar se’m fa això; escriure un annex per a un llibret que eixirà al setembre, i quant temps ha passat des de l’últim llibret. Sona estrany, a una cosa no normal, potser a un malson, a un mal somni. Desgraciadament no és així. És una tremenda realitat. Qui en el seu sa judici podria imaginar que un llibret poguera veure la llum en aqueixes dates. I sense Fogueres! Clar que, qui haguera pogut imaginar i donar crèdit a tot el que ha succeït, i desafortunadament encara dura.

170

Igual és un brot d’il·lusió i alegria, igual un despropòsit. Però no opinaré del tema, el temps donarà o llevarà la raó d’aquests actes organitzats en dates tan complexes. Em centraré en el tema que en aquest llibret hem volgut tractar, que no és un altre que nostre volgut ninot, i en aquest cas, d’una “Exposició del Ninot”,

igual simbòlica, no ho sé, però que em té fora de joc, perquè crec que el centre al voltant d’on gravita la nostra Festa és el monument, i amb ell, el ninot. No aconseguisc veure-li un sentit a indultar del foc a uns ninots d’unes Fogueres inexistents. No sé si aquest indult serà una autèntica condemna per a ells o un perdó sense quants honores pogueren atorgar-se’ls. I la resta? Ninots que van ser creats per a ser devorats pel foc, hauran de patir un nou confinament? Parlem de veritat de figures que pertanyen a un art efímer? Tornarem a veure’ls en la pròxima Exposició del Ninot? Moltes preguntes que potser tenen difícil resposta. Sincerament, crec que l’única resposta que m’interessaria saber siga de Prometeu, però igual, segur ell també té moltes preguntes i una mar de dubtes.

Ninot Indultat Infantil Foguera Sagrada Familia – Sergio Alcañiz

Ninot Indultat 2021 Foguera Séneca-Autobusos – Algarra i Gallego

171


Foguera La Condomina

Passeig de Soto–Sergio Guijarro

Plaza Montañeta–Javier Gómez

Plaza Gabriel Miró – Alejandro Cano

Plaza de l’Ajuntament – Fede Molinero i Adrián Alcaraz Foguera Sant Antón Alto

Foguera Sant Antón Baix Foguera San Blai La Torreta

Com vulga que siga, la relació *llibret/autor és com de notària/notari de les Fogueres, de donar fe dels seus actes, no seria just en aquest monogràfic dedicat al ninot no fer constància en aquesta atípica situació als “Ninots de Carrer 2021”, desafortunadament molt minvats, perquè només són 30 els exposats, dividits en les seues categories d’individual, grup i infantil. Una pena que, moltes de les Fogueres tradicionals en aquest apartat no hagen pogut plantar.

172

Platja Postiguet – Juan Alberto Navarro

I per primera vegada, una plantá de ninots en els iglús verds, els contenidors on tirem el vidre. Una iniciativa nova que ha sorgit entre les Regidories de Festes i Medi Ambient, la Conselleria de Transició Ecològica, Federació de Fogueres, Gremi d’Artistes i Ecovidrio. 11 ninots formaran aquesta nova experiència que, qui sap, si en anys esdevenidors, podrem continuar gaudint d’ella.

Plaza Ruperto Chapí – Sergio Gómez

173


PRESIDENT MANUEL GOMIS I SELVA Volguts comissionats i amics de la foguera d’Hernán Cortes: Mai vaig pensar després de tants anys que el meu saluda anunciant i felicitant-vos les fogueres com a president i amant d’aquest barri i d’aquestes festes, es convertira en un prec i una petició de paciència, comprensió i esperança. La situació que ens ha envoltat inesperadament aquests dos últims anys ha fet que hagen de paralitzar-se moltes coses i desgraciadament perdre’s altres tantes. No obstant això, aquesta pandèmia ens ha fet reflexionar i valorar el que som i el que tenim. I ens ha fet saber que som *foguerers i que tenim una festa que rellançar perquè continue sent el nostre senyal d’identitat per això des d’ací us anime i exhort al fet que tinguem paciència, perquè aquesta és una virtut festera, i que tinguem esperança perquè el que estem passant no va a poder amb les nostres il·lusions, amb els nostres monuments, amb les nostres belleses, amb les nostres tradicions. Aquest any 2021 tornem a tindre belleses i dames, hem aconseguit celebrar unes eleccions de belleas del foc, però no hem pogut tornar a plantar els nostres monuments, que són l’eix i el perquè de la nostra festa. Però ho aconseguirem. Ja s’ha activat el compte arrere per a les pròximes fogueres, que sens dubte se celebraran i llavors sí que gaudirem de les nostres foguera. Seran al juny del 2022 però estarem tots allí per a demostrar que no hi ha bestiola que puga amb les nostres fogueres. Que les nostres belleses i dames tornaran a cremar els seus monuments, i que la història recordarà aquest període com un exemple de superació d’un grup d’enamorats de les seues tradicions que mai van tirar la tovallola. Moltes gràcies i molt molt ànim, perquè quan ens descurem ja estarem desfilant al ritme del nostre Bon Tabaquet.

174

175


COMISSIÓ2021 COMISSIÓ ADULTA

María Alarcón i Moreno / Jesús Mayoral i Martínez / Alicia Andreu i Lluch / Laura Ferrol i Martínez / Jorge Javier Morán Asensi / Laura Moreno i Senén / Chiky Sánchez i Sevilla /Alba Escoda i Navarro / Silvia Esteban i Díaz / Jose Vicente Vidal i Martínez / Francisco Javier Fernández i Lavin / Nuria Mayoral i Martínez / Ana Belén Castelló i Rios / Jesús Jiménez Ruiz / Antonio Ripoll i Soler / Nuria Ruiz i Soria / Desiree Sánchez i Alvado / María Martínez i Esteban / Francisco Zapata i Nadal / Mario Amores i Ortega / Manuel Gómis i Selva / Juan Antonio Escoda i Varó / Luis R. Gómez i Cerdán / Andrea Úbeda i García / Paula Gil i Devesa / Salvado Díaz i Ripoll / Ana Guillén i Pastor / Ángela Gil i Devesa / Beatriz Lorena i Ferrández / Aranzazu Osuna i Yepes / Andrea Llorens i Seguí / Patricia Morán i Sánchez / Josefina Navarro i Martínez/ Mónica Alavés i Mañogil / Manuela Mañogil i Hernández / María Teresa Selva i Cabrera / Nieves López i García / Raúl Nicolás Ortí i Gosa / Isabel Gómez i Morollón / María José Albarracín i Robles / Izan Campos i Aguado / Ginés

176

Ripoll i García / Regina Del Hoyo i Martínez / Cristina Llorens i Baeza / Francisco Javier Gómez i Morollón / Eva Bolaños i Brotons / Sofía Escoda i Navarro / Arancha García i Amores / Alejandra Morán i Moreno / Claudia Pastor i Pérez / Javier De Sayas i Sánchez / Arturo Gómez i Sánchez / Álvaro Gómez i Vidal / Pablo Deusto i Rios / Pedro López i Bonal / Andrea Conesa i Baños / Irene Ferrándiz i García / Pablo Llorca i García / Jose Antonio Cerezo i Montes / Luis Úbeda i García / Esther Vidal i Martínez / Magdalena Selva i Cabrera / Julios Barceló i Esparza

COMISSIÓ INFANTIL

Daniela Llorca i González del Campo / Lucia Gómez i Vidal / Didac Rodríguez i Sánchez / Martina Pascual i Gilabert / Guadalupe Arce i Gómis / María Castillo i Guillén / Mario Deusto i Rios / Almudena Alfajeme i Amores / David Mayoral i Andréu / Paula Llorca i Alarcón / Julen Bernabeu i Osuna / Mia Sánchez i Gómez / Carla Morán i Moreno / Blanca Mayoral i Andréu / Rebeca Menaches i Albarracín / Edurne Sánchez i del Hoyo

Sara Ripoll i Moreno / Luca Esteban i Taza / Alejandro Alonso i Torregrosa

CARRECS D’HONOR 2021 PRESIDENTA D’HONOR

María Araceli Poblador Pacheco Subdelegada del Gover D’Alacant

FOGUERERS MAJORS PERPETUOS Juan Manuel Torregrosa Mari Tona Rogel

FOGUERERS MAJORS

Luis Miguel Papi Meseguer Valerie Hericurt

COL-LABORADORS D’HONOR Amstel Coca-Cola Asesores Alonso & Lledó Parking La Montanyeta Belén I Jorge Tejedo

177


EXPLICACIÓ FOGUERA GUIÓ DE LA FOGUERA HERNAN CORTÉS 2021.

ARTISTA LEMA

JAVIER GÓMEZ I MOROLLÓN

‘PLANY DE BALLENES’

PER JOAN V. RAMÍREZ I BOSCÀ * MEMBRE DEL CASAL BERNAT I BALDOVÍ CARA DE DAVANT

Estan totes les civilisacions derruint-se, per acció de la misèria humana, producte dels més foscs defectes de l’Humanitat: Supèrbia, insolidaritat, individualisme, maltracte al pròxim i la Naturalea, odi, corrupcions, abusos, avarícia i tots els pecats cardinals. Cap de la Naturalea, i damunt espécies en perill d’extinció (taburó, llop, gat cerval, rinoceront, orangutana en una cria). Damunt les girafes i rematant dos ballenes tracten de fugir. Mentrimentres l’home més tancat en sí mateix en un círcul de rets socials que li servixen com un cordó umbilical per a relacionar-se, estant cada vegada més aïllat.

CARA DE DARRERE

El ‘progrés’ de nostra espècie representem ací per un cap d’aspecte malaltuç i trist, manifestant-se axina cada vegada més l’involució que patix l’Home i el seu entorn, en un estat greu que o parem o nos durà a l’extinció. Sobre el cap bosses de fem, bidons, llandes, plastics i contaminants diversos. L’aigua poc a poc varia el seu blau per a convertirse en el lleig ‘chapapote’ ESCENA 1 Galeria d’espècies en perill d’extinció: -Mascle Alfa. -En jubilat ple de privilegis, bona paga i viages de l’Imserso. -Els artistes del Fòc.

178

ESCENA 2 Uns banyistes (pare, mare, chiquet i chiqueta) es veuen rodejats en l’aigua per tot tipo de brutea, inclús als seus cossos submergits s’adherixen despulles contaminants, animals morts, etc.

ESCENA 3 Extinció: Un robot, sobre una montanya de detritus de la que ixen diferents varietats de foncs (tot ‘fl roit’), contempla en tristea una bola que du en la mà en un feto humà, representant d’una civilisació extinguida. Està rodejat per atres embrions d’atres espècies també desaparegudes.

ESCENA 4 L’alcalde Barcala i el Regidor de Festes Manolo Jiménez vestits d’apilcultors tiren fum sobre una colmena, que representa a la Festa, de tal manera que les abelles, diferents actors d’eixa festa (gremi, federacions, etc.), no s’enteren de les sues decisions, trames, comerços, etc., sense contar el ells.

ESCENA 5 Pendent, provablement relacionada en la Covid-19

179


Andrea Llorens I Seguí

180

ANDREA LLORENS I SEGUÍ

Bellessa 2021

181


182 183

ALEJANDRA MORÁN I MORENO

Dama d'Honor 2021

ARANCHA GARCÍA I AMORES

Dama d'Honor 2021


184 185

SOFIA ESCODA I NAVARRO

Padrina d'Honor 2021

PATRICIA MORAN I SÁNCHEZ

Comissionada d'Honor 2021


PRESIDENTA INFANTIL REBECA MENACHES I ALBARRACÍN Comissionats infantils i amics de la nostra Foguera Hernán Cortes: Mai vaig imaginar que podia arribar a ser President Infantiles fins que el nostre President Manuel, en aquella nit del 24 de juny va dir el meu nom per als nous càrrecs de l’exercici 2020. Quina sorpresa em vaig emportar! Per això, és per a mi un orgull compartir enguany tan esperat i compartir-lo amb la nostra bellesa infantil María i les seues dames d’honor Edurne i Daniela. L’any 2022 serà un any ple de moments molt divertits i inoblidables per a mi i per a tots. Ho viurem amb molta més il·lusió. Estime la Festa i se m’humitegen els ulls quan pense en mascletás, en cercaviles, ofrena i amb tots aquells actes que fins ara no hem pogut gaudir. La nostra Festa a la qual tant estimem l’hem vista ser suspesa un any i un altre més. Tots els alacantins hem de tindre il·lusió per ella, i en l’any vinent la gaudirem més que mai. Comissió, us convide a eixir al carrer a gaudir-la! Són les nostres Festes, les nostres Fogueres d’Alacant! Bones Festes a tots!

186

187


EXPLICACIÓ FOGUERA INFANTIL HERNÁN CORTÉS

ARTISTA LEMA

JAVIER ÁLVAREZ-SALA SALINAS

QUINA MERAVELLA DE MON!!

María està llegint una vegada més el seu llibre favorit, “La vuelta al mundo en 80 días”, de Julio Verne. En passar cada pàgina, s’imagina pujant a la Torre Eiffel per a contemplar la bellesa de París, prenent té a Londres al costat d’un guàrdia real als peus del Big Ben, sorprenent-se davant la inclinació de la Torre de Pisa, intentant no perdre’s a l’interior de les Piràmides d’Egipte, recorrent sobre un drac els quilòmetres de la mil·lenària muralla Xina, admirant l’espectacularitat dels palaus del Japó, passejant en elefant per l’Índia, travessant amb tren Mèxic i el desert dels Estats Units, volant amb globus per Oceania… De sobte, sona una botzina i escolta una veu amb accent britànic que li crida: “María, María, veuen”. María, morta de curiositat, deixa el seu llibre i ix corrent al carrer. Sorpresa, troba davant la seua casa un cotxe antic amb tres ocupants en el seu interior, dos homes i una dona. L’home més alt baixa del vehicle, es lleva el barret i es presenta davant ella: “Soc Phileas Fogg, i he vingut al costat de la meua dona Aouda i el meu fidel amic Picaporte per a proposar-te alguna cosa: ens acompanyes els pròxims 80 dies a recórrer tothom?” María plora d’emoció, podrà complir tots els seus somnis! Només posa una condició: que li acompanyem i compartim al costat d’ella aquesta increïble aventura al llarg del món. T’apuntes?

188

189


Bellessa Infantil 2021

MARÍA CASTILLO I GUILLÉN

190

María Castillo I Guillén

191


192

EDURNE SÁNCHEZ I DEL HOYO

DANIELA LLORCA I GONZÁLEZ DEL CAMPO

Dama d'Honor Infantil 2021 Dama d'Honor Infantil 2021

193


194 195

GUADALUPE ARCE I GÓMIS

Padrina d'Honor Infantl 2021

LUCÍA GÓMEZ I VIDAL

Comissionada d'Honor Infantil 2021


Comiat Patricia

equipo, sois el dúo perfecto que ha estado unido desde pequeñas, pero la suerte es mía por poder haber vivido este año junto a vosotras. Siempre dispuestas, siempre con la mejor de vuestras sonrisas y preparadas para lo que se viniese. Cuando hablamos de la luna, nos la imaginamos muy grande, aunque desde aquí, desde sus asientos, les parezca pequeña. Lucía, es de admirar que con tan solo 11 años puedas transmitir tanto. Desde el momento en que supimos que el 2019 sería nuestro, empezamos a ser una. Mi pequeña koala, nunca dejes de darme esos abrazos que nos gustan tanto y nunca acaban. Eres una niña increíble y no sabes lo afortunada que me siento por haber vivido este año de tu mano. Quiero darte las gracias a ti y tus padres por ser el equipo todoterreno, siempre detrás de nosotras para que estuviésemos perfectas. Si miramos al cielo también podemos ver las estrellas y es que Lucía ha estado rodeada de las 3 más importantes: María, Edurne y Alejandro. Ellos 4 han sido un equipo incansable, divertido y de lo más festero. Y como las lunas, vuelven a repetir su ciclo. Edurne como Dama de honor y María como la próxima Bellesa infantil, que junto con Daniela y Rebeca pasarán un año inolvidable.

Es curioso como hay momentos que dependiendo de lo que pienses, de lo que sientas, pueden quedar en el recuerdo para siempre. Pues el 2019 está lleno de momentos únicos que difícilmente podré olvidar. Este 90 aniversario, la luna fue el tema principal de nuestro monumento al que Javi le dio toda esa magia que solo un artista como él sabe crear. Aigua de lluna me ha acompañado durante todo el año, y esta noche alumbrada por luna menguante, no solo la luna se está acabando, sino que este año también. Pero he disfrutado de las 365 lunas más llenas que podía imaginar; y la luz que las alumbraba ha sido dada por personas y momentos. Nada de esto hubiese sido lo mismo sin vosotros. El esfuerzo y el trabajo incansable es lo que hace de esta comisión una pequeña gran familia con un padre irremplazable. Manuel, desfilar de tu brazo ha sido todo un honor y orgullo. Gracias presi por ser la primera luz que empezó a llenar mi año.

196

Esa magia de la que hablaba antes, esa pócima que Javi creó, tuvo que derramarse sobre vosotras, Alejandra y Claudia, porque sois el sustento de este

¿Y qué sería de este viaje sin compartir este sentimiento per la festa que nos une? Siempre he dicho de la importancia de crear lazos fuertes que con el tiempo nos permitan recordar todo lo bueno vivido que nos ha hecho llegar a esta amistad. Ellas, mis Bellezas 2019, han sido una pieza fundamental para que este año quede en el recuerdo para siempre. Cada año, aunque por las circunstancias, no en este mismo escenario se abren y se cierran ciclos nuevos. El ciclo de la fiesta del fuego, el ciclo de les Fogueres de Sant Joan. Esta noche termina el mío de la misma manera con la que empezó, con nervios. Nervios traducidos en ilusión y ganas por representar a la hoguera que me ha visto nacer y crecer y que 23 años después confió en mi para ser la Bellesa del 90 aniversario. Muchos de los momentos que marcan nuestras vidas son momentos compartidos, son pedacitos de mágica complicidad con personas extraordinarias. Hemos vivido 4 años consecutivos como si fueran los nuestros propios, con ilusión, nervios y mucha emoción. Han sido 4 bandas de un grupo maravilloso, pero aún nos quedan 2 más por disfrutar como la primera vez.

Y esta vez te toca a ti, Andrea. Sé lo duros que han sido estos meses para ti, pero te aseguro que no hay pandemia que pueda con esa ilusión y esa fuerza que te caracterizan. Sé que vas a exprimir al máximo cada momento y ahí vas a tener a tu comisión para hacerlo aún más especial si cabe. Después de tantos años esperando este momento, por fin se hace realidad, el 2021 es tuyo y tienes la suerte de contar con 2 damas expertas como lo son Alejandra y Arancha. Les Fogueres tienen una magia especial, hacen que las personas que no conocen este mundo, lo hayan vivido como si llevasen mil lunas en esto. Siendo alérgico a las flores, solo él es capaz de vestirse en la Ofrenda e ir junto al catafalco detrás de mi, todo por verme feliz. Ojalá algún día pueda devolverte todo lo que has hecho por mi este año. Esta experiencia me ha dado la oportunidad de ver lo afortunada que soy porque tengo una familia que ha estado al pie del cañón en cada momento. Como nosotros nos decimos, mi familia postiza. Habéis dado y estado en todo por mi, siempre presentes en los momentos más importantes, no solo de este 2019, sino de toda mi vida. Alejandra y Carla, mis alicantinas de ojos de fuego, sois el mejor regalo que puedo tener. Vuestra prima mayor ya está contando las lunas para veros como Bellezas de nuestra Hoguera.

Papá, mamá, os dejo para el final porque para mi lo último siempre es lo más importante. Gracias a vosotros estoy esta noche aquí, despidiéndome del cargo que tanto hemos esperado, y si, lo digo en plural porque sé que estabais igual o más emocionados que yo por vivir esto juntos. Gracias por enseñarme a luchar por lo que quiero sin importar lo que cueste, por animarme, apoyarme y estar a mi lado, porque cuando estoy con vosotros, me hacéis sentir que puedo con todo. Sois mi mayor ejemplo a seguir. Aquí acaba mi 2019, hoy empieza a menguar la luna llena de todas las luces que han hecho brillar este año, haciéndome sentir lo especial de las pequeñas cosas. Fueron, son y serán momentos felices que recordaré siempre, que recordaremos siempre ¿Verdad Lucía? Gracias a todos por habernos hecho las personas más felices. Se despiden unas alicantinas orgullosas de su terreta y de su foguera. Visca Alacant Visca Les Fogueres de Sant Joan I visca la Foguera Hernán Cortés

Las ilusiones que son compartidas son mucho mejores. Francisco, has conseguido sorprenderme con todo lo que eres capaz de hacer por tu hermana pequeña, incluso aplazando viajes para no perderte nada de este año. 197


Comiat Lucia

fet amb afecte i cuidat fins a l’últim detall, i quan anava a provar-me’l no faltava Mabel, sempre afectuosa i perfecta amb mi. I què puc dir de les sessions de fotos. Allí estava la meua estimada Maribel, que em trau més guapa “perquè em vol com a una filla”. I el millor, la mirada emocionada dels meus pares cada vegada que em posava la mantellina, la seua carícia suau en arreglar-me i els seus nervis per veure’m sempre guapa. M’he sentit molt estimada, perquè estic rodejada de gent meravellosa. I és que la meua foguera és perfecta, em sent abrigada i volguda, què més puc demanar. Moltes gràcies a tots els infantils i adults, per estar sempre al meu costat i recolzar-me en cada moment. Tots esteu en el meu cor.

Hui només puc dir-vos el que sent el meu cor i sé que vosaltres m’entendreu i ho compartireu amb mi. Poder viure cada moment de les meues estimades fogueres en primera fila i en primera persona, ha sigut tan emocionant que no importa que haja estat des de sempre i que haja escoltat mil mascletaes, enguany ha sigut com la primera vegada! Tot va començar amb la lluna nova, la nit màgica de Sant Joan, després va arribar el dia de la meua petició, va ser un dia màgic fet realitat gràcies a l’equip STAFF, que van estar al meu costat per a fer-me feliç, “gràcies xics, ho vau aconseguir”.

198

No he pogut evitar soltar alguna llagrimeta, bé, moltes, no ens enganyem. Quan vaig arreplegar el meravellós trage que em va fer Miguel Ángel, un trage especial

Manuel i Chiky, tant de bo de major puga ser una persona tan entregada a la festa com vosaltres. Sempre recolzada per aquestes xiques que es desdejunen amb diamants i els quals acampen al meu cor. Ja sabeu vosaltres qui sou. Vos estime moltíssim. Carla, Mía i Paula, les meues amigues de la foguera, que no sols són de la foguera, sinó de la meua vida. Gràcies xiques!, ens queda molt per viure juntes. El meu germà Álvaro, que em cuida, sempre preocupat per mi. Tete, no saps com et vull i hui que no ens sent ningú, t’ho dic. ET VULL! Els meus iaios, els meus tios, els meus cosins, tota la meua família, és genial tindre-vos prop. Gràcies. Javi, que gran artista eres i quina meravellosa persona! Espere que continues plantant en Hernán Cortés sempre, i si no, almenys fins que jo siga bellea major, perquè ningú ho fa millor que tu. Andrea, Alejandra, Arantxa, María, Edurne i Daniela junt amb Rebeca, ho passareu genial, ja veureu. Pertanyeu a una foguera que lluitarà per vosaltres, perquè ho tingueu tot i ho visqueu amb intensitat, i així serà, perquè vos ho mereixeu i comptareu amb mi per a tot el que necessiteu. María i Edurne, vosaltres ho vau fer amb mi i ara seré jo qui vos acompanye en tot. Gràcies. Patricia, què et puc dir… ha sigut meravellós ser bellea infantil amb tu…. La meua germana major, el

meu exemple, la meua alegria…, hem sigut l’equip perfecte, hem compartit rialles, plors, cansament, emocions,…, vull dir-te ben fort i alt que et vull ara i per sempre! Que el que les fogueres van unir no ho separe el temps. Juntes per sempre. Ja vos he dit com són de meravellosos els meus pares? És que ho són! Estic tan orgullosa de ser Gómez Vidal. Esther i Luiky, sempre amb mi, sempre somrient, sempre recolzant-me. Dir que vos estime es queda curt per a definir el que sent per vosaltres. I res més, només vull repetir-vos que vos vull de veritat i que no puc estar més agraïda a tots i totes perquè m’heu donat un trosset del vostre cor. En aquests temps tan estranys i difícils, per a mi tot ha continuat sent meravellós des del primer dia fins a l’últim. A l’últim com a bellea, perquè seguiré en la festa per sempre, ja vos ho he dit. No podria viure sense fogueres, per la qual cosa espere i desitge que açò passe prompte, i tornem a veure de nou la nostra ciutat plena d’art, llums, pólvora i música. Visca la vida, visca la meua foguera i visquen les Fogueres de Sant Joan!!!!!!!

199


PASSARE-LA

SANTAFAZ

Fogueres 2019

200

201


202 203

PRESENTACIÓLLIBRET

ELECCIÓ


204 205

MENJAR INFANTIL

CERCAVILES25MAIG


206 207

PRESENTACIÓ ESBOSSOS

EXPO 90 ANIVERSARI


208 209

DESFILADA NINOT

PREGÓ FOGUERES


210 211

PLANTÀ

ENTRADA BANDES


212 213

ENTREGA PREMIS

DIES DE FOGUERES


214 215

CREMÀ

OFRENA FLORS


DEMANADA ADULTA

DAMANADA INFANTIL

216

...El que ens va permetre 2020...

217


218 219

PRESENTACIÓ GAIATA

CONCURSE MOLLES


220 221

FOGUERES EN NADAL

NADAL


222 223

TORNEIG BITLES

CARNESTOLTES


224 225

PRESENTACIONS

ESMORZARS


226

PRESENTACIÓNS VÁRIES

PRESENTACIÓ FOGUERA

...Però vam tornar en 2021... I el que ens queda!!!

227


228 229

EXPO NINOT

PRESENTACIÓ ESBOSSOS


Dates Actes Fogueres DISSABTE 15 MAIG Visita Museu Marq candidates infantils

DIVENDRES 11 JUNY Gal·la Candidates Infantils

DIVENDRES 21 MAIG Inauguració Exposició Ninot/Exposició 90 Aniversari Barracas

DISSABTE 12 JUNY Gal·la Candidates Adultes

DISSABTE 22 MAIG Visita Exposició Nino Candidates Infantils / Menjar DIUMENGE 23 MAIG Visita Exposició Nino Candidates DILLUNS 24, DIMARTS 25, DIMECRES 26 I DIJOUS 27 MAIG Entrevistes Jurats Candidates Adultes DIVENDRES 28 MAIG Entrevistes Jurats Candidates Adultes Sopar Gal Candidates Infantils DIUMENGE 29 MAIG Jornada Convivències Infantils DIMARTS 1 JUNY Concert de Fogueres dedicada al Foguerer Infantil DISSABTE 5 JUNY Recepció Oficial Ajuntament d’Alacant a Candidates al Castell Santa Bàrbara DIUMENGE 6 JUNY Recepció Oficial Ajuntament d’Alacant a Candidates Infantils al Castell Santa Bàrbara

230

DIJOUS 10 JUNY Assaig GAL·LA Candidates

DILLUNS 14, DIMARTS 15, i DIMECRES 16 JUNY Elecció Bellesa del Foc Infantil/Adulta DIVENDRES 18 JUNY Elecció Bellesa del Foc Infantil 2021 DISSABTE 19 JUNY Elecció Bellesa del Foc 2021 DILLUNS 21 JUNY Homenatge a Foguerers i Barraquers- Plaza España DIMECRES 23 JUNY Presentació lliure Maestro Torregrosa DIJOUS 24 JUNY Missa Oficial Sant Joan - Cocatedral Sant Nicolás DISSABTE 24 JULIOL Proclamació Bellesa del Foc i les seues Dames d’honor Teatre Principa DIUMENGE 25 JULIOL Proclamació Bellesa del Foc Infantil i les seues Dames d’honor Teatre Principal

231


HIMNE

HIMNE

MÚSICA - JUAN LATORRE LLETRA - JOSE MARIANO MILEGO

MÚSICA - LUIS TORREGROSA LLETRA - FERRANDIZ TORREMOCHA

D’ALACANT

Som fills del poble que té les xiques com les palmeres de junt al mar. Son molt airoses, molt reboniques, i fan quan volen riure y plorar. Som fills del poble que té les xiques com les palmeres de junt al mar. Son molt airoses, molt reboniques, i fan quan volen riure y plorar. Es la millor terra del món, perque el poeta li ho va dir i en el paseig del Malecó, n’haurá qui li puga competir. I desde el matxo del Castell, mires i dius: qu’encant!, No es este ja el poble vell, qu’es altre Alacant! Viva Alacant! Viva Alacant! Viva Alacant! Viva Alacant! 232

DE LES FOGUERES Ja s’alcen les flames, camí del cel i ronquen les trauqes al seu content: com si foren estrelles del firmament esclaten les bombes formant dosel. En la festa del foc, la més radiant naixcuda del poble, que sap goçar, decidits volen tots, sense dubtar, fer d’Alacant una ciutat triomfant. En la nit de Sant Joan quan se tiren trons i trons, d’eixos ben grossos i bons, de les dotze en avant, i se pinta el cel de roig, el que ronda una fadrina, te que dur-li, s’es galant, la seua coca amb tonyna. “Tres pardalets, una moneta, d’eixos que van en bicicleta. Xiquets, ploreu, que pardalets tindreu…!” Veniu, xiquets, i cantem la fermosura d’Alacant, la qu’es ja com tots sabem, “Millor terra de Llevant”. En la mar mansa i lluentosa qu’abaniquen les palmeres, i a la A la llum de les Fogueres, qu’es la festa més fermosa, i en un singular encant diu al vent: Visca Alacant…! Visca Alacant!! Visca Alacant!!!

HIMNE

DE LA FOGUERA

HERNAN CORTÉS MÚSICA - JUAN MIRALLES LLETRA - RAFAEL QUILIS

Mes de tres, menys de huit, Som en esta comisió; Entre piules y esclafits Agarrem un bon tauló. Per aixó de quant en quant, No cregau que son seguits, Perque som en Alacant Els festers mès distinguits. Quant en la nit bruixa del foc Les flames pujen hasta el cel El vi se toma com la mel i se li troba gust de poc; bevem seguit hasta que el sol cubrís de llum la població i en cada plasa hi ha un rescol i en cada home un margalló. Ens agraden molt les peladilles i les mondonguilles i el pan calentet. Pero valen molt mes les chiquilles i les creilles i el ¡¡bon tabaquet!! (¡Es per si no u saben!)

233


Publicitat LA FOGUERA HERNAN CORTÉS VOL AGRAIR LA INESTIMABLE COL·LABORACIÓ QUE ENS OFEREIXEN LES DIFERENTS SIGNATURES COMERCIALS. SENSE AQUESTA VALUOSA AJUDA EL FINANÇAMENT DE LA NOSTRA *FOQUERA NO SERIA POSSIBLE. DES DE LA FOGUERA HERNAN CORTÉS I EN NOM DE TOTS ELS SEUS INTEGRANTS, GRÀCIES A TOTS, ANUNCIANTS I LECTORS, GRÀCIES PER HAVER CREGUT EN NOSALTRES

234

235




RESERVAS

965 65 10 70 evento@restaurantecasajulio.es

Un lugar acogedor frente al mar www.restaurantecasajulio.es

ensaladas | pescados | mariscos | arroces


Traumatología y Cirugía Orotopédica Dermatología y Venerología Medicina General Homeopatía Valoración Daño Corporal Dietética y Nutrición Podología

Rehabilitación y fisioterpia Piscina Tratamiento ondas de choque Masaje corporal Urgencias médicas Chequeos médicos

¡¡Porque la vida es un deporte!! Tlfo: 965 269 109 - Fax: 965 240 225 traumasport@traumasport.com www.traumasport.com Gran Vía - Sidi Ifni 17 03014 Alicante


Plaza Nueva, 14


RED CORNER ALICANTE Avda. de la Estación, 5 965 98 20 23 C/ Felipe Bergé, 2 (Junto Plaza Nueva) Tel: 966 149 750 www.redcorner.es redcorner.alicante @redcorner.alicante

RED CORNER PÁDEL Calle Isla de Corfú, 5, Alicante. ‎+34 965 43 31 37 +34 629 32 70 59


Ascot

C/ Susana Llaneras 12 - 03001 Alicante Tel 965 202 772 - Móvil 606 37 83 35 hola@ascotalicante.com - www.ascotalicante.com

NORTON Calle Navas, 7 - 865 786 930


Cafés Tostadas Ensaladas Crepes Gofres Yogures helados Batidos naturales CALLE DEL TEATRO Nº 14 03001 ALICANTE

...y mucho más! @yogbluffin

¡Búscanos! c/San Ildefonso, 10

C/ Susana Llaneras 28 (Junto Plaza Nueva) 03001 Alicante Milleiro Joyeros C/ Jerusalén 24, 03001 Alicante Telf: 965 205 970


IMPREMTA - RETOLACIÓ- OPERADOR DE MÀRKETING DIRECTE - MAILING TARGETES PVC - LLIBRETS DE FESTA - PUBLICACIONS

Carrer Isla de Cuba 66 - 03009 ALICANTE 966 28 28 01 - clientes@ofibook.com i m p r e n t a e n a l i c a n t e. e s





Peluquerías Julia Navarro


RESERVAS 682 01 97 70 info@elcaldero.es

Médico Pascual Pérez, 17 Tel. 96 521 22 37

03001 ALICANTE info@juanromanjoyeros.com www.juanromanjoyeros.com

info@marazulrestaurante.com


C/ Susana Llaneras 7 03001 Alicante Teléfono 965 207 983


C/ Susana Llaneras 20 03001 Alicante

C/ Susana Llaneras 52 - 03001 Alicante Teléfono 965 14 37 49

www.fucsiaalicante.com


C/ Susana Llaneras 34 - TEL 965 200 949 - Fax 965 214 213 - 03001 Alicante E-mail: todoluz@electricidadtodoluz.es


MADCAMISETAS

Todo Tipo De Camisetas , Polos, Sudaderas Y Polares Personalizados Para Empresas, Peñas, Fiestas, Despedidas Y Sobre Todo Para Hogueras Miguel Angel Delgado madcamisetas@gmail.com 628 131 786

C/ Susana Llaneras 24-03001 Alicante (Junto Plaza Nueva) Telf. 965 21 81 88

Calle Álvarez Sereix, 5 - Alicante