Issuu on Google+

Flora Larrigaudiere

Adaptaci贸 del conte dels germans Grimm


LA HISTÒRIA

D’EN

HANSEL “No hem de témer les ombres. Sols ens indiquen que en algun lloc proper, hi resplendeix la llum” - Ruth Renkel


El germà En Hansel era un nen prim, ros, amb els ulls clars i la mirada decidida. Li agradaven els animals de pelatge suau i l’olor de pa acabat de fer. Era molt espavilat i astut i s’acostumava a guiar per la seva racionalitat. Col·leccionava tot tipus de coses, des d’insectes morts a bocins de closques de caragol. Li agradava passejar-se i descobrir coses. Era solitari però se sentia exageradament responsable de la seva germana amb qui passava la major part del dia. Quan la tenia al costat, el seu somriure contagiós li feia oblidar les dificultats que vivien a casa. L’apreciava molt i feia sempre tot el que podia per ajudar-la i consolar-la quan es posava trista.

7


Hi havia una vegada... La història ocorre en una època de misèria. En Hansel tenia aleshores 11 anys però se sentia més gran, les circumstàncies de la vida l’havien obligat a madurar molt ràpid. Vivia en una caseta a la vora d’un gran bosc juntament amb la seva germana, el seu pare i la seva madrastra. El seu pare, un llenyataire que no parava de treballar, ja no aconseguia ni tan sols portar pa per menjar. L’ambient de la casa es començava a omplir de desesperança i penúria.

9


Gana: grgrgrr...

Una nit, els pares van tenir una conversa severa des del llit del costat: -Que serà de nosaltres? Com alimentarem als nostres pobres fills si ja no ens queda res?- deia el pare preocupat. - Se m’ocorre una cosa – va respondre la madrastra-. Demà, de bon matí, ens els endurem a les profunditats del bosc, els hi encendrem un foc, els donarem un bocí de pa i llavors els deixarem sols al bosc. Com que no sabran tornar, ja ens n’haurem deslliurat d’una vegada! - Per Déu! -va replicar el pare-. Això no ho faig jo. Com carregaré sobre mi el fet d’abandonar els meus fills al bosc! No trigarien gens a ser devorats per les feres! - No siguis neci! -va exclamar ella- Què vols? Que ens morim de gana els quatre? Ja pots començar a cavar les nostres tombes!– I no va parar d’insistir fins que el pare hi va accedir. - Però em fan molta llàstima- deia ell. En Hansel, a qui la gana mantenia sempre desvetllat, va sentir el que la madrastra aconsellava al pare. Preocupat, es va girar cap a la seva germana que plorava desconsoladament. - Ara sí que estem perduts! -va dir ella entre llàgrimes. En Hansel no ho podia permetre. Havia de trobar una solució per a què la madrastra no se sortís amb la seva. Havia de trobar la manera de recordar el camí si es quedaven sols al bosc.


En Hansel, amb veu tranquil·litzadora, va contestar a la Gretel: - No ploris, Gretel. Tranquil·la, que ja me les arreglaré per sortir del pas. Sí, havia de pensar alguna cosa. Veient que la seva germana s’havia tornat a posar al llit, va mirar a banda i banda i va veure la col·lecció de closques de cargol que reposaven sobre la prestatgeria. Llavors va tindre una revelació. En Hansel va esperar que els pares estiguessin adormits i, suaument, es va llevar del llit. Va posar-se la jaqueteta i travessant la porta, va sortir a fora. Brillava una lluna esplendorosa i les pedretes blanques que estaven al terra centellejaven com plata pura. Una a una les va anar agafant i ficant a les butxaques, fins a tindre-les plenes. Satisfet, va tornar a entrar sigil·losament i en veure la seva germana encara desperta se li apropà per dir-li: - No temis germaneta i dorm tranquil·la, Déu no ens abandonarà. Ella li va oferir un dels seus somriures i ell, complagut, es tornà a ficar al llit.

11


Sols al bosc

Amb les primeres llums del dia, en Hansel va sentir com la dona els deia: - Vinga, mandrosos, desperteu-vos! Hem d’anar al bosc a buscar llenya! Els va donar un tros de pa a cadascun i amb veu amenaçadora els va advertir: - Aquí teniu el pa per dinar, aprofiteu-lo bé que no us en tornaré a donar. En Hansel, que tenia les butxaques plenes, va demanar a la Gretel que li guardés el pa. Havent caminat una mica, en Hansel es detenia de tant en tant, per girar-se i mirar cap a la casa. - Hansel, no et quedis quiet mirant enrere, estigues alerta i camina a bon pas!- li deia el pare. - És que miro el gatet blanc, que des de la teulada s’acomiada. - Tros d’ase! - va replicar la dona- No és el gat sinó el Sol, que es reflecteix a la xemeneia. Però el que estava fent Hansel no era mirar el gat, sinó anar tirant pedretes blanques que es treia de les butxaques al llarg del camí. En Hansel, que veia com la seva germana el mirava sorpresa, li picava l’ullet donant-li a entendre que ho tenia tot controlat. Quan van ser al mig del bosc, el pare els va dir: - Recolliu llenya, petits, que jo us faré un foc perquè no tingueu fred. Un cop van arreplegar prou llenya, van encendre el foc, i quan estava en flama viva, va dir la dona:


- Nois, apropeu-vos al foc i descanseu. Nosaltres anirem al bosc a tallar llenya. Quan acabem, us vindrem a buscar. En Hansel es va asseure prop de la foguera amb la Gretel i es van menjar el tros de pa. De fons es sentien sorolls de destrals, la qual cosa el feia pensar que hi havia el seu pare a prop. Però en realitat, era una rama que ell havia lligat a un arbre sec i que el vent feia xocar contra el tronc. Es van esperar una bona estona, allà asseguts, sense moure’s. En Hansel escoltava els sorolls del bosc que l’hipnotitzaven. L’entreteniment va durar poc i el cansament va fer que es quedessin profundament adormits. El va despertar la Gretel plorant. Era ja plena nit i els pares no els havien vingut a buscar. La Gretel desesperada va dir: - Com sortirem del bosc? En Hansel, encara mig adormit, va refer-se, i tot recordant el seu pla de les pedretes va dir: - Espera una mica a que brilli la lluna, que ja trobarem el camí.I quan la lluna va estar alta al cel, va agafar la mà de la seva germana i, guiant-se per les pedretes que brillaven com plata batuda, va anar retrobant la ruta. Caminava amb concentració i pas decidit. El bosc, que de nit estava ple de perills, ja no era ofensiu per a en Hansel. Van estar caminant tota la nit i van arribar a casa a l’alba. Van trucar a la porta i va obrir la madrastra, que al veure’ls va exclamar : - Petits dimonis! Què és això de quedar-se tantes hores al bosc? Crèiem que no volíeu tornar! El pare, en canvi, es va alegrar molt de veure’ls. 13


15


Sols al bosc, altre cop...

Poc temps després, va haver-hi una altra època de misèria al país, i una nit la madrastra va dir-li al seu marit: - Ja s’ha acabat tot una altra vegada, sol ens queda la meitat d’un pa i no durarà. Ens hem de desfer dels nens. Els portarem més endins del bosc per a què no puguin trobar el camí; d’altra manera, no tenim salvació. El pare intentava trobar altres solucions, però la dona no volia escoltar-lo i el va omplir de retrets i crítiques. El pare, que no tenia valor per a negar-se, va cedir per segon cop. Però en Hansel encara estava despert i va escoltar la conversa. La Gretel plorava i ell va dir-li amb confiança: - No ploris, que de ben segur que ens en sortim. En Hansel va esperar que els pares s’adormissin per aixecar-se novament a recollir pedretes. Aquest cop, però, no va poder perquè la dona havia tancat la porta. No obstant, va apropar-se a la seva germana i a cau d’orella li va dir: - No ploris, Gretel i dorm tranquil·la, que Nostre Senyor ens ajudarà. Ella va somriure i ell es va posar al llit capficat per trobar una altra manera de sortir-se’n. Què tenia i podia trobar que li servís per marcar el camí? No va tardar massa a aclucar els ulls, satisfet de la seva nova idea.


A la matinada següent, la dona els va treure del llit i els va donar un bocí de pa, més petit que el de la vegada anterior. De camí cap al bosc, en Hansel anava esmicolant el pa a la butxaca i, aturant-se de tant en tant, deixava caure molles al terra. - Hansel, per què mires enrere? -li va preguntar el pare- Va, no t’entretinguis! - Estic mirant el meu colom, que des de la teulada s’acomiada de mi. - Babau! -va intervenir la dona-. No és el teu colom sinó el Sol, que lluenteja a la xemeneia. En Hansel va anar sembrant molles de pa per tot el camí. La madrastra els va endinsar en el bosc, en un lloc on no havien estat mai. Van encendre una foguera i la dona digué: - Quedeu-vos aquí i, si us canseu, feu una becaineta. Nosaltres anem a buscar llenya i al vespre, quan acabem, vindrem a recollir-vos. Al migdia, van començar a tenir gana. En Hansel s’havia quedat sense pa al llarg del camí i la Gretel, va accedir a partir-se el seu. Seguidament, es van adormir sense que ningú vingués a buscarlos. No es van despertar fins a nit oberta. En Hansel va veure la seva germana desorientada i atordida, i abans de que pogués dir res, va calmar-la dient: - Espera una mica germaneta a que surti la lluna; llavors podrem veure les molles de pa que he escampat pel camí d’anada i que ens mostraran com tornar. Ella semblava haver-se animat. 17


Quan va sortir la lluna, es van disposar a emprendre el camí de tornada, però no van trobar una sola molla de pa. Tot i així, en Hansel, convençut, va dir: - No et preocupis, trobaré el camí. Van estar caminant tota la nit i tot l’endemà, des de la matinada fins al vespre, sense aconseguir sortir del bosc. Tenien molta gana i per allà no hi havia gran cosa comestible, llevat d’alguns fruits silvestres per terra. El cansament començava a apoderar-se d’ells i es van veure obligats a tombar-se sota un arbre, on es van quedar profundament adormits. I va començar el tercer dia des que havien sortit de casa. Van reprendre la marxa, però cada cop s’extraviaven més al bosc. Si no acudia ningú a ajudar-los, es moririen de gana. La Gretel estava totalment desconcertada i ell ja no podia fer-hi res. La situació en la qual es trobava era superior a ell i se sentia buit per dins. La impotència i la desmoralització l’estaven envaint. A més, la gana començava a apoderar-se d’ell i li impedia pensar amb claredat. 19


Però vet aquí que, cap al migdia, van veure un formós ocell, blanc com la neu, posat sobre una rama, que cantava tan dolçament que es van aturar a escoltar-lo. Quan va haver acabat, va obrir les seves ales per emprendre el vol i ells el seguiren fins a arribar a una caseta a la teulada de la qual es va ajaure. Al apropar-se, van veure que la caseta estava feta de pa i coberta de melindro, i les finestres eren de sucre pur. La gana els va dominar i l’impuls interior que els obligava a acostar-s’hi més era inevitable. En Hansel ja no es guiava per la raó sinó per l’estómac i el seu instint de supervivència. 20


- Mira que bé! -va exclamar en Hansel-. Aquí podrem saciar la nostra gana. Jo menjaré un bocí de teulada i tu pots provar la finestra, ja veuràs que dolça és. En Hansel va pujar a la teulada i va trencar-ne un bocí per provar-la, mentre mirava de reüll com la seva germana atacava la finestra. Llavors van sentir una veu que procedia de l’interior: - No serà pas la rateta qui rosega la meva caseta? A la qual els nens van respondre a l’uníson: - És el vent, és el vent, que bufa violent. I van seguir devorant aquell banquet que els seduïa. En Hansel, que trobava la teulada deliciosa, va trencar-ne un bon tros i començà a menjar-se’l amb goig.


De cop, va aparèixer una dona molt vella, que es repenjava en una crossa. Llavors en Hansel es retornà i, amb una expressió petrificada de culpabilitat, s’adonà del que acabava de fer. Però la vella, negant amb el cap, els va dir: - Hola, criatures. Qui us ha portat aquí? Entreu i quedeu-vos amb mi, no us faré cap mal. I, agafant-los de la mà, els va fer entrar a la caseta, on hi havia servit un saborós àpat: llet amb pastissets, pomes i nous. Després, els va portar a dos llitets blancs que preparats i s’hi van gitar, creient-se en el verdader paradís. L’endemà al matí, en Hansel va ser despertat per la mà seca d’aquella vella que el va portar a un petit estable i el va tancar darrera una reixa. Ell va cridar i protestar amb totes les seves forces, però tot va ser en va. La fúria va anar disminuint amb el pas de les hores. Es veia condemnat a romandre allí, no tenia escapatòria possible.

22


No obstant, li servien menjars exquisits, que es cruspia amb voracitat. La bruixa baixava de tant en tant i li deia: - Hansel, treu el dit, que vull saber si estĂ s gras.


En Hansel que no havia perdut la seva avidesa, de seguida va veure les intencions de la bruixa. El que feia, doncs, era treure per la reixa un petit os que li restava del dinar i la vella, que tenia la vista molt dolenta pensava que era el seu dit. Van anar succeint-se els dies i en Hansel se sentia oprimit per la frustració. L’únic que el feia seguir amb esperances eren els plors de la seva germana que sentia des d’allà baix i que li feien recordar que ella seguia viva. Però des d’aquella presó en Hansel se sentia sol i inútil.

. Al cap de quatre setmanes, la bruixa va començar a perdre la paciència en veure que no s’engreixava. En Hansel sentia les converses que mantenia la bruixa amb la seva germana i la por l’anava envaint. No podia permetre morir devorat per una bruixa, preferiria haver mort devorat per les feres. Si tan sols pogués fer alguna cosa... Però ell no podia fer res. Només li quedava resar perquè la seva germana se’n sortís. 25


Uns sorolls bruscos i uns crits de la bruixa el van distraure dels seus pensaments. La bruixa continuava cridant, i d’una manera esgarrifosa. Poc després va sentir com algú corria baixant les escales. Era la Gretel. Ella li obrí la gàbia i amb un somriure esplèndid que li amagava les llàgrimes li digué: - Hansel, estem salvats; ja està morta la bruixa! Ell va saltar de la gàbia d’un bot. Quina alegria van sentir! De quina manera es van llençar l’un al coll de l’altre! En Hansel no podia sentir-se més satisfet i orgullós de la seva germana. S’abraçaren amb més força que mai. I, com que ja no havien de témer res, van recórrer la casa de la bruixa, i van trobar múltiples amagatalls on ella amagava caixes plenes de perles i pedres precioses. En Hansel se’n va emplenar les butxaques i la Gretel es va farcir el davantal de pedreria. - Marxem ara. Hem de sortir d’aquest bosc embruixat. -va dir ell. Ella assentí i, després d’una o dues hores caminant, van arribar a un gran riu. 27


- No podrem passar-lo, no hi veig ni pont ni passarel·la. –va dir en Hansel. - Ni tampoc hi ha cap barqueta. -Va dir la Gretel que observava el riu solitari.- Però allà neda un ànec blanc i, si li ho demano, ens ajudarà a creuar el riu. -Va afegir ella radiant. En Hansel no reconeixia la seva germana. Com havia canviat durant aquells dies! Per fi se li havia encès la llum de la iniciativa i se la veia segura d’ella mateixa. Ell li somrigué refermant el que deia i, ella, amb una veu forta i clara cridà: - Aneguet, aneguet maco! En Hansel i la Gretel al riu acaben d’arribar. No hi ha cap pont ni passarel·la per on passar. Sobre la teva blanca esquena ens faries l’honor de portar?


L’aneguet es va apropar i en Hansel hi va pujar, invitant la seva germana a fer el mateix. - No -va replicar ella,- seria molt pesat per a l’ànec. Val més que ens porti primer l’un i després l’altre. En Hansel, altre cop sorprès, va estar d’acord amb l’observació de la Gretel. Arribats a la riba contrària i després de caminar una mica, el bosc es va anar fent cada cop més familiar, fins que finalment descobriren la casa del seu pare. Van córrer i van entrar com una fletxa a casa, on van trobar el seu pare sol i desolat. No havia reposat des del dia en què els havia abandonat al bosc. I, quant a la madrastra, havia mort. Tots junts es miraren, i els seus somriures prometeren una felicitat infinita.

29


LA HISTÒRIA D'EN HANSEL