De Satyajit Ray s’ha dit sovint que era el Luchino Visconti de l’Índia. És cert que tots dos van retratar el crepuscle d’un món, que tots dos participaven d’una certa elegància aristocràtica i que tots dos també comprenien la necessitat d’un canvi social profund. Però les diferències entre els dos directors també són enormes i les podem resumir així: Visconti és –o la seva família ha estat– propietari del món del qual parla, del món que filtra per la càmera i que ens mostra a tots nosaltres, mentre que Ray només se’n considera un usuari eventual i es limita a transmetre’l de generació en generació. La cèlebre Trilogia d’Apu, la inoblidable Jalsaghar (El saló de música) o Charulata, el drama de la difícil aclimatació als ideals moderns d’una societat que no ho és i que, a més, viu colonitzada pel país que els representa, són algunes de les fites de la filmografia de Ray, un cineasta que cal revisitar de tant en tant per no perdre de vista el que és fonamental.
Amb la col·laboració de
04 Pather Panchali La canción del camino Aparajito El invicto Apur Sansar El mundo de Apu
05 Charulata Shatranj ke Khilari Los jugadores de ajedrez
06 Satyajit Ray Jalsaghar El salón de música
07 Mahanagar La gran ciutat Bala Sadgati Liberación