octubre 2016
Amb aquest senzill argument, Allen es troba en la seua salsa i utilitza tota la panòplia de recursos a què ja ens té acostumats: ús quasi abusiu – però molt ben aprofitat– d’una veu en off que li permet anar per feina, veloç combinació de subplots irònics, deliciosos stàndards de jazz, bromes jueves, una pila de cites i paròdies cinèfiles –fins i tot d’El setè segell de Bergman–, dins una estructura que deu molt a clàssics com L’apartament de Billy Wilder o, més lluny, Ciutat de conquesta d’Anatole Litvak. Al final, els protagonistes comprenen que han actuat racionalment. Tenen el que buscaven, però no la felicitat, que era imprevisible. La vida continua. L’espectador pot tenir la sensació d’haver presenciat un film menor d’Allen fins que es deté a considerar què ha vist en realitat. Tot està contat amb una fluïdesa extraordinària, amb una posada en escena tan mil·limètricament delineada que un no pot més que quedar astorat pel mestratge d’aquest prestidigitador octogenari que narra com qui respira i que aconsegueix muntar un espectacle fascinador –ple d’espinosos implícits d’un humor acidíssim– quasi des del no-res. Café Society és alhora un divertimento i una breu obra mestra en estat de gràcia, que ens fa desitjar que la comèdia humana vista per Woody Allen continue, com la vida mateixa.
.
51