Issuu on Google+

CONTES COOPERATIUS (edició 2010)

El Premi Llacuna de la Murtra el promou l'Ajuntament de Gavà amb la col—laboració de les Biblioteques Públiques i el Servei Educatiu Baix Llobregat II del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. La primera edició data de l’any 1997. Any rere any s’han anat succeint les edicions del Premi Llacuna de la Murtra amb èxit creixent i amb gran participació dels Centres Escolars de Gavà. Cal estar molt agraïts a l’esforç i a la dedicació que hi han posat els i les mestres de Primària i el professorat de Secundària que amb la seva col—laboració l’han fet possible durant tants anys. Com ja coneixeu pel curs passat, vam començar aquest nou projecte de creació literària col—lectiva a nivell de grup i també de xarxa amb totes les escoles de Gavà. La proposta responia a un model de treball en equip, col—laboratiu i seqüencial, fruit del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC). L’elaboració del conte de cadascun dels grups va ser personal, però alhora va formar part d’un mateix producte final. Aquest nou curs escolar, i continuant en la mateixa línia de treball amb la col—laboració de l'alumnat i del professorat implicat, es crearan un conjunt de contes nous que viatjaran virtualment per totes les aules d’un centre cap a un altre amb la mateixa dinàmica que es va dur a terme en l’edició passada. Esperem i desitgem que en gaudiu.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

1


INDEX CONTES COOPERATIUS (EDICIÓ 2010) ................................................................... 1 1. UN VIATGE MÀGIC ...............................................................................................

4

5è Col·legi San Pedro 5è B Col·legi Sagrada Família 5è A Escola Salvador Lluch

2. MISTERI A LA LLACUNA DE LA MURTRA .........................................................

7

5è A Escola Marcel·lí Moragas 5è B Col·legi Santo Angel 5è A Escola Jacme March

3. JO TAMBÉ HO SABIA .......................................................................................... 10 5è Col·legi Sagrat Cor 5è C Col·legi Sagrada Família 5è B Escola L'Eramprunyà

4. ELS CAMIONERS AVENTURERS ........................................................................ 15 5è A, Col·legi Sagrada Família 5è A Col·legi Immaculada 5è C Col·legi Santo Angel

5. L'HOME DEL MIL·LENNI ...................................................................................... 18 5è C Col·legi Immaculada 5è A Escola L'Eramprunyà 5è B Escola Marcel·lí Moragas

6. FANTASMES DE LA NIT ...................................................................................... 21 5è B Escola Salvador Lluch 5è A Col·legi Santo Angel 5è B Escola Jacme March 5è B Col·legi Immaculada Concepció

7. COLÒNIES RADIOACTIVES ................................................................................ 25 6è B Escola Jacme March 6è A.Col·legi Sagrada Família 6è B Escola Salvador Lluch

8. UNIVERSITÀRIA ABANS D'HORA ....................................................................... 28 6è C Col·legi Santo Angel 6è B Col·legi Immaculada 6è A Escola Marcel·lí Moragas

9. ELS EFECTES DE LA GUERRA ........................................................................... 31 6è B Escola l'Eramprunyà 6è Col·legi Sagrat Cor 6è B Col·legi Sagrada Familia

Llacuna de la Murtra – 2010 -

2


10. LA CIUTAT FANTÀSTICA ..................................................................................... 36 6è A Escola Salvador Lluch 6è Col·legi San Pedro 6è C Col·legi Immaculada

11. JACK, EL PETIT GUERRILLER ............................................................................ 39 6è A Col·legi Immaculada 6è A Escola Jacme March 6è B Col·legi Santo Angel

12. EL MISTERI DE DRÀCULA ................................................................................... 43 6è C Col·legi Sagrada Família 6è B Escola Marcel·lí Moragas 6è A Col·legi Santo Angel 6è A Escola L'Eramprunyà

Llacuna de la Murtra – 2010 -

3


Un viatge màgic

Un viatge màgic Autors: 5è Col—legi San Pedro 5è B Col—legi Sagrada Família 5è A Escola Salvador Lluch Estava al llit però no podia dormir, sentia una mena de pessigolles. Només pensava en el viatge que faria amb els meus pares, anava a l’Argentina, a veure els meus avis. El viatge durava vuit hores i era la primera vegada que pujava a un avió. L’Enric, un company de classe, m’havia explicat que viatjar en avió era com muntar en el Dragon Khan de Port Aventura. Al final em vaig dormir i vaig sentir una veu que em deia: - Joan, desperta. És l’hora d’anar cap a l’aeroport- Era la meva mare que estava molt nerviosa. L’avió va sortir amb retard, però quan vaig pujar-hi, vaig sentir pessigolles. Quan estava fosc, l’avió va tambalejar-se cap als costats, vaig tancar els ulls. Estàvem enmig d’una tempesta, un dels motors es va aturar. El pilot ens va dir pels altaveus que havíem d’aterrar urgentment en un altre lloc. La gent es va alterar i alguns es van posar a plorar. La meva mare em va donar la mà i li tremolava molt, alguna cosa dolenta estava passant. De sobte, es va sentir un soroll molt fort i em vaig donar un cop amb els seients del davant. No recordo molt bé que va passar després, perquè el cop que em vaig donar em va fer perdre el sentit. Quan em vaig despertar estava a prop de la costa. No sé com vaig arribar fins allà, suposo que les ones em van portar. Vaig sentir un pànic terrible, no hi havia ningú més. On eren els meus pares? Vaig sentir un soroll, devia ser el vent. Estava tot desert i hi havia molts insectes. La meva roba esta trencada i mullada. Estava tan cansat que em vaig quedar adormit recolzat en un arbre. De sobte, vaig sentir un cop molt fort al cap. Vaig pensar que algú m’havia llençat una pedra, però en realitat era un coco. Segur que s’havia caigut de l’arbre que tenia a sobre. Vaig tancar els ulls i, un soroll, em va fer obrir-los. No podia creure el que tenia al davant. Us donaré una pista: és mamífer, se sembla molt a nosaltres i és molt pelut. Ja sabeu què és? Un mico amb moltes ganes de jugar... El mico em va preguntar, si volia jugar amb ell. Jo vaig dir que sí. Vam jugar a tocar i parar. Ens ho vam passar molt bé! I, de cop i volta... em vaig adonar que... no estàvem a la costa, sinó a la selva salvatge. I havia moltes espècies d’animals fantàstics, pegassos, dracs, dents de lleó etc. Llacuna de la Murtra – 2010 -

4


Un viatge màgic

El meu animal preferit és el Pegaso, ens vam pujar a sobre d’un, era molt bonic i volava molt alt. Després un unicorn en va dir que hi havia un home molt savi que vivia a dalt d’una muntanya i ens va explicar com arribar fins a ell. Primer havia de passar pel bosc perdut, desprès pel riu cabalós i finalment escalar la muntanya embruixada. Quan volíem passar pel bosc perdut uns ocells rapinyaires de països catalans, ens van portar al riu cabalós. Hi havia un peix molt gros que es deia Sreek i ens va ajudar a creuar el riu. Desprès una papallona bruixa ens va portar a la muntanya embruixada on amb molta tristor en vaig acomiadar del meu amic d’aventures, el mico, però l’home savi m’havia d’explicar com trobar els meus pares. Al pujar a dalt de la muntanya vaig veure un castell. Vaig entrar a poc a poc perquè tot era fosc. Semblava el castell d’algú dolent, molt dolent… i de sobte, em va sorprendre una ombra entre les tenebres i va aparèixer una bruixa despentinada i una mica esbojarrada. - Què fas en el meu castell noi ? - Em va dir molt enfadada. - Busco un home savi, que m’ajudi a tornar a casa .L’unicorn m’ ha dit que podria trobar-lo aquí. - Aquí només visc jo, i d’aquest castell no pot sortir ningú viu, si no és amb una condició, - va dir rient i fregant-se les mans. - Quina és aquesta condició? li vaig preguntar. - Si em guanyes una partida d’escacs, podràs seguir el teu camí. - Fantàstic!, vaig pensar, jugo cada dia amb el meu pare i sóc el campió de l’escola, així que tinc probabilitats! Encara que la bruixa jugava prou bé , vaig guanyar la partida amb només cinc moviments i deixant-la bocabadada, vaig sortir corrents d'allà, abans que s’ho pensés dues vegades. Vaig seguir un camí que hi havia darrera del castell i al cap d’una estona, vaig trobar-me un home molt vellet de cara amable i somrient. El vellet era el savi que estava buscant. Li vaig explicar la meva aventura i li vaig demanar que m’ajudés a tornar a casa. Llacuna de la Murtra – 2010 -

5


Un viatge màgic

- Bé - em va dir -. Però per ajudar-te necessito preparar un beuratge amb tres ingredients difícils d’aconseguir. Si ets prou valent, entra en aquesta cova i porta’m una ala de rat-penat, una pell de serp, acabada de canviar i una pota d’aranya gegant. - Quin fàstic, vaig pensar, però si no hi ha més remei , faré el cor fort i endavant! A l’entrar a la cova hi havia tot de rats-penats volant i cridant, sense parar. Vaig passar corrents agafant una ala que vaig trobar al terra. A continuació, un túnel estret ,tot ple de nius de serps enrotllades com si fossin ensaïmades. Per sort una acabava de mudar la seva pell i ... segona prova superada. Abans que em donés compte ja em pujaven per la cama tot d’aranyes negres i peludes. D'un cop de mà, vaig trencar la pota que em faltava i vaig sortir d’allà corrents com un llamp. El savi, em va felicitar i va fer la poció. Quan vaig acabar de beure aquella cosa tan fastigosa, vaig sentir una veu que deia : - "Dins de cinc minuts aterrarem a l’aeroport de Buenos Aires, espero que hagin tingut un bon viatge i que tinguin una agradable estància a l’ Argentina". - Tot ha estat un somni, i quin somni!: l‘accident de l’avió, l’illa, el mico, els animals mitològics, la bruixa, el savi ... Uf! quina manera d’embolicar les coses. Em sembla que jugo massa a les maquinetes i el meu cervell està ple de fantasies, però ... estic aquí, amb els meus pares i dins d’una estona, abraçaré als meus avis. Visca!!!!

Llacuna de la Murtra – 2010 -

6


Misteri a la Llacuna de la Murtra

Misteri a la Llacuna de la Murtra Autors: 5è A Escola Marcel—lí Moragas 5è B Col—legi Santo Ángel 5è A Escola Jacme March Com era un assolellat dia d’estiu, una colla de nens i nenes, van decidir fer una excursió i anar a passar la tarda a la Llacuna de la Murtra, que tenien la sort de tenir prop de la localitat on ells vivien “Gavà”. Tots ells estaven molt interessats en el medi ambient i és preocupaven per tenir-ne cura. Només arribar, ja van tenir la sort de veure un ocell, era un Blauet. El Blauet és un animal molt peculiar de l’ecosistema de la Llacuna. Va dir en Rafa, molt aficionat a la ornitologia. - Mireu, avui estem de sort, d’alt de l’arbre hi ha un martinet menut. La Laura que duia la seva càmera de fotos a tot arreu, va fer un munt de fotografies als ocellets. A continuació com tots sabem que aquestes excursions fan venir gana, van buscar una pineda per seure a berenar. I és clar van aprofitar per agafar pinyons. De sobte la Patrícia va dir: - Què hi ha allà terra? - Òndia! Va dir la Lucia sembla un blauet i està ferit! - Haurem d’esbrinar perquè esta malferit. Van dir tots alhora. L’ocell s’havia trencat l’ala. Els científics que el buscaven el van atabalar, perquè aquell ocell no era un ocell qualsevol... Podia parlar! La Patrícia va dir: Llacuna de la Murtra – 2010 -

7


Misteri a la Llacuna de la Murtra

- Millor acabem de berenar i després anirem cap a casa d’en Rafa. Ell és un especialista en animals. Mentre els nens acabaven de berenar, l’ocell va continuar sent el centre d’atenció. Van anar cap a casa del Rafa. Va investigar l’ocell, quan de sobte aquest va dir: - Feu atenció hi ha uns científics, que em venen a buscar, ja que sóc l’únic de la meva espècie que he sobreviscut. Tots es van quedar bocabadats. Els científics mentrestant seguien les petjades dels nens. Tots els nens van anar a sopar a “Les Marines” per celebrar que l’ocell s’estava recuperant, però... com que no creien que els poguessin trobar, van deixar l’ocell sol a casa, i els científics que van trobar la casa del Rafa, i el lloc on estava el Blauet descansant, van aprofitar per adormir-lo i se’l van endur. Quan els nens van tornar a casa l’ocell ja no hi era! La Lucia va dir desesperada: - No hi és en Blauet! Què li faran? L’hem de trobar... Els nens es van preocupar molt. I mentre pensaven què fer es van enrecordar que un estiu van veure en una cova un laboratori. I el que més els va sorprendre és que hi havia moltes fotos d’ocells. Llavors la Laura va dir: - Anem a aquella cova que vam descobrir aquell estiu. Segur que té alguna cosa a veure! El Rafa de sobte va reaccionar: - Sí, aquella que tenia tantes fotos del Blauet. - Ara ho enteneu? - Va dir la Laura. - Aaahhhhhh, d’acord. Anem-hi!!! - Van dir tots a la vegada. No van perdre temps i van preparar una corda, una llanterna i tot el que van pensar que seria útil. El Rafa va portar la seva col—lecció de bales que no deixava per res. Van arribar a la cova i es van trobar la mateixa sala plena de fotos, llavors la Patrícia va dir: Llacuna de la Murtra – 2010 -

8


Misteri a la Llacuna de la Murtra

- Ja sabia jo que les coses no sortirien bé, no hi ha ningú. - I tu què saps! Sempre parles sense saber - va dir la Laura molt enfadada. La Patrícia va empentar la Laura que va caure a sobre d’una catifa que es va enfonsar fins al soterrani. - Au! Quin mal! Nois, he trobat dues portes! - Tranquil—la ja baixem –va dir el Rafa. Quan eren a sota, van anar corrents cap a les portes. Estaven tancades. - No trobarem mai al Blauet –va dir el Rafa. Va seure en una pedra que hi era al mig de les portes. La Laura es va apropar a ell i es va recolzar amb força a la paret. Les portes es van obrir de cop. D’una d’elles va sortir un científic que els empaitava. Llavors, el Rafa va llençar la seva bossa de bales. L’home va caure i es va quedar estabornit. - Lligueu-lo amb la corda –va dir la Lucia. - Auxili! Socors! - És la veu del Blauet –va dir la Lucia. Van anar a l’altra porta i es van trobar a un munt de blauets dintre de gàbies. - Quina sorpresa! Aquí hi ha molts blauets. Es veu que experimentaven també amb ells. Però, i el nostre? –va dir la Laura. - Agafeu totes les gàbies i portem-les cap a dalt –va dir el Rafa. Una vegada a fora, van obrir totes les gàbies i van sortir tots els ocells volant en llibertat. El blauet que parlava es va quedar a sobre d’una roca i per la seva mirada el van reconèixer de seguida. - Moltes gràcies per tot nois. No només m’heu salvat a mi, sinó a una espècie sencera. Pensava que ser diferent només em portaria problemes però ara veig que potser sóc diferent per poder ajudar als demés. Adéu, torno amb els meus companys. –va dir el Blauet mentre començava a volar. - Penseu que el tornarem a veure? - va dir la Laura. - Potser, però això formarà part d’un altra història, potser d’un altre misteri de la Llacuna de la Murtra.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

9


Jo també ho sabia

Jo també ho sabia Autors: 5è Col—legi Sagrat Cor 5è C Col—legi Sagrada Família 5è B Escola L'Eramprunyà El sol entrava per la finestra i il—luminava els llibres del curs que havia finalitzat. Vaig llevar-me de cop i com sempre vaig fer una ullada per la finestra: el senyor Ramon donant-li de menjar a les gallines, el Duc al seu darrere, el carrer de l’escola desert, les muntanyes plenes de vida… Vaig baixar a la cuina on la mare ja tenia l’esmorzar preparat. Bon dia, mare! Bon dia, dormit?

Manel!

Com

has

Bé, però he tingut un somni una mica estrany on apareixien un castell en ruïnes ple de ratspenats i les lletres d’un nom que no recordo bé en una paret. I el pare? Al pati, fent l’últim repàs al cotxe per al viatge. Aquestes vacances a Barcelona el tenien totalment trasbalsat. Mai havia estat, encara que ja se la coneixia de memòria de tant navegar per la xarxa. Manel, afanya’t que el pare vol sortir abans de les nou. No et preocupis, ho tinc tot preparat. Ara mateix baixo les meves coses i les porto al cotxe. Uns minuts abans de les nou el cotxe enfilava el carrer de la plaça per deixar enrere el poble. Pare, trigarem molt? Bé, segons el que tu consideris molt. Més de deu minuts. Llavors, moltíssim. Unes quatre hores.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

10


Jo també ho sabia

Un formiguer de cotxes ens va rebre a l’arribar-hi i el pare no feia més que renegar. Trobar la casa va ser bastant més complicat que trobar ceps fora de temporada. Ens vam instal—lar amb l’ajuda d’uns veïns –una mica estranys per cert– que fins i tot ens van oferir menjar. El seu fill, en Pau, tenia catorze anys com jo i es va enganxar a mi com una paparra. Vaig demanar permís als pares per anar a casa seva. La seva mare em va fer passar a la seva habitació, i al traspassar-hi la porta, imatges del somni de la nit anterior em van sorprendre. Hola, Manel. Ja acabo i fem un tomb. D’acord, no corris. No, si ja he acabat. Anem! El carrer era ample, els cotxes baixaven per quatre carrils sense parar. Vine, creuarem pel pas de vianants, s’ha posat verd. Què? Vine, ràpid! Unes parets blanques i el somriure d’una dona amb bata blanca em van rebre a l’obrir els ulls. L’últim record que tenia era el d’una enorme ombra que es tirava sobre mi enmig del carrer. Hola, no et preocupis, et trobes bé, t’ha atropellat un camió que ha perdut els frens. Com et dius? …No, no… , no ho sé. - Qui es vostè? - Vaig preguntar sense forces. - Sóc la Mercè, la teva infermera però, ara millor descansa només has dormit dues hores. No m’ho vaig pensar dues vegades, em vaig estirar al fred i humit llit i em vaig adormir de seguida. Al dia següent jo estava impacient perquè vinguessin a visitar-me els meus pares, però les hores passaven i ells no apareixien. Desesperat vaig demanar el dinar. Vaig menjar-me les croquetes, el meu plat favorit, sense assaborir-les perquè el meu cap era en un altre lloc... estava pensant en el meus pares! Per la tarda estava encès com una teia... només pensava en el comentari de la Mercè: Llacuna de la Murtra – 2010 -

11


Jo també ho sabia

- Demà sortiràs d'aquí. No parava de pensar en això, era una boníssima notícia, tenia ganes d'anarme ja de l'hospital! Només sonar el meu despertador vaig aixecar-me, posar-me las sabatilles i vaig anar a la saleta de la planta. Vaig esmorzar i vaig tornar-me a la meva habitació. Als deu minuts van arribar els meus pares. - Anem Manel, hem de gaudir de les vacances al màxim - Em va dir la mare. - D'acord mare - Vaig respondre. Em vaig vestir, vaig dir adéu a la Mercè i vaig sortir de l'hospital. A l 'arribar a l'hotel em vaig quedar amb dos pams de nassos: era modern, gegant i de cinc estrelles. Vam anar de tendes perquè la mare volia i per la tarda vam anar a visitar la Sagrada Família, el Castell de Pedralbes. Per la nit vam anar a dormir a l'hotel. No em podia dormir, tenia fred i calor a la vegada. El dia havia estat un tan mogut. Havia vist edificis i vistes que em van deixar bocabadat, jo sabia que això m'afectaria. Vaig sortir a prendre l'aire. Al sortir al balcó un aire fred em va agafar i màgicament vaig aparèixer a casa dels meus avis. - Hola xato, que vols xocolata calenta acabada de fer? - Em va proposar la iaia. - Ahh!! - Vaig cridar espantat. Vaig sortir corrents tan ràpid com les cames em permetien, però al sortir per la porta l'aire fred em va tornar a agafar i em va portar a un lloc desconegut o... no tant...? Era el castell del somni, i les lletres que tenia a la meva vista, eren les mateixes que la del somni. - T'ajudo a resoldre-ho? - Em va dir una veu des de el meu darrere. Em vaig girar i vaig mirar amb uns ulls com taronges a la criatura que tenia al davant: Era com un fantasma de foc!

Llacuna de la Murtra – 2010 -

12


Jo també ho sabia

- Hola sóc un heliopat però em dic Tom, no t'espantis Manel - em va dir amb veu forta. - Hola - Vaig dir jo amb el cor a la gola. - M'has d'ajudar a derrotar a en Gabriel l'heliopat que ha empresonat al nostre rei i vol fer-se amb el control de tot el nostre regne - Em va explicar. - Però... En Tom no em va deixar acabar, va picar de mans i l'aire va tornar a transportar-me. "mal educat, no m'ha deixat dir-li que no a la seva proposició" - Vaig pensar. - Estem al Palau del nostre rei en Kevin. - Em va dir en Tom. - Tom, que posava a les lletres del castell? - Vaig preguntar encuriosit. - Rosa -Bella, que significa mare en heliopater - Va contestar en Tom. - Rosa -Bella - Vaig repetir. Repentinament les portes del castell es van obrir. - Be! Manel, tenim poc de temps, dintre d’aquí cinc minuts en Gabriel serè proclamat rei - Em va dir mentre corria en Tom. Només trepitjar el palau unes fletxes es van dirigir cap a nosaltres, jo em vaig poder ajupir però a en Tom no li va donar temps va caure mort poc a poc. - No! - Vaig cridar. - Deixa'l ara només has d'enfrontar-te a mi. - Em va dir una silueta des de el meu darrere. Al girar-me vaig veure un heliopat gegant amb unes garres afiladíssimes, una veu malèfica i unes dents com serres: Era... en Gabriel! Estava allà, davant meu, plantat amb cara de pocs amics. M'amenaçava amb les seves esmolades dents. Jo vaig fer un pas enrera i ell un pas endavant. Estava acovardit, espantat, acoquinat però havia de reaccionar. Armant-me de valor, agafant aire fred i d'un salt vaig fer, un cop de puny. La mà se'n va glaçar en tocar en Gabriel. Mentrestant, la Mercè, traginava intentant calmar els dolors del Manel amb una bossa de gel. Estava perdut, no podia fer res. Vaig sentir una font de calor. Era el cos del Tom. S'estava convertint en una espasa de foc! Vaig agafar l'espasa amb força i li vaig clavar al cor. El cor era un glaçó, un glaçó amb forma de cor! Tota la sala estava plena de metges, jo seguia inconscient, atrapat en un somni. Però de sobte tot es veia negre, no sabia on estava, no es veia res. Vaig escoltar unes veus que deien el meu nom. Llacuna de la Murtra – 2010 -

13


Jo també ho sabia

- Manel, Manel! Desperta! Em vaig despertar i vaig veure una cara. Em sonava, però no sabia qui era. No ho sabia. Després em va preguntar més coses de noms, però no en sabia cap. Hi havien unes persones que estaven preguntant que problema tenia, i van dir els metges, amnèsia. Aquelles cares també em sonaven però tampoc sabia quines persones eren. Vaig estar molts dies a l'hospital, els metges feien que recordés objectes persones... Finalment em van donar l'alta. Vam decidir anar-nos de Barcelona i vam tornar a casa. A la nit, la mare em va preguntar què volia per menjar, canelons o sopa. I jo li vaig dir: - I tu, qui ets? Jo ho sabia?

Llacuna de la Murtra – 2010 -

14


Els camioners aventurers

Els camioners aventurers Autors: 5è A, Col—legi Sagrada Família 5è A Col—legi Immaculada 5è C Col—legi Santo Ángel Tres anys enrere l’Oriol i el Bruno es van conèixer a l’institut. L’Oriol tenia 16 anys i el Bruno tenia 15.Quan es van conèixer es van fer molt amics i els dos tenien un mateix somni “ser camioners”, però havien d’esperar uns anys per poder treure’s el carnet de conduir. Primer van treballar per poder comprar-se el camió, l’Oriol treballava fen cotxes “tunning”, el Bruno treballava de guia a les mines de Gavà. Quan van passar uns anys van aconseguir els diners per poder comprar-se el seu camió i amb els coneixements que tenia l’Oriol van voler modificar el camió. Necessitaven material i van conèixer a l’Albert, era venedor de peces de camions i els orientava sobre els dissenys més moderns, així va néixer una bona amistat. Un dia estaven els tres junts i van decidir fer un llarg viatge. Volien viatjar per tota Europa, començant pel seu país. Van traçar una ruta que anava d’Espanya a França, Alemanya, Polònia, Ucraïna, fins arribar a Rússia, i la tornada ja la pensarien. Disposaven d’uns diners, però sabien que haurien de treballar molt per fer aquesta aventura. A la arribada a Alemanya es van quedar sense diners, i van decidir treballar de cambrers. Van provar sort i van jugar un partida al bingo, tanta sort van tenir que els hi van tocar tres mil euros i van decidir reprendre el viatge. Quan van arribar a Polònia van anar a reposar benzina i van conèixer a un noi espanyol, el seu nom era Manel, els va convidar a casa seva, i ells agraïts hi van acceptar. Continuant amb el viatge van passar per Ucraïna i arribant a Rússia els va sorprendre una gran nevada i van quedar parats tres dies. Fins aquí tot va ser molt divertit, però el que realment recordaran tota la vida va ser el viatge de tornada…

Llacuna de la Murtra – 2010 -

15


Els camioners aventurers

I tant, ja des del primer moment en què van sortir de l’hotel on havien estat durant els tres dies de la nevada, per agafar el camió i tornar a casa, van començar els problemes. Un cop van posar els peus a terra i degut a les baixes temperatures, tots tres van començar a tremolar com a flams. Corrien desesperats cap al camió amb la intenció d’encendre la calefacció i començar el camí de retorn cap a casa, i gaudir de les temperatures mediterrànies que ja començaven a trobar a faltar. L’Oriol, l’Albert i el Bruno tornaven cap a Gavà, però quan es van voler ficar dins el camió... No hi era!. - Com podia ser? –es preguntaven -, ningú l’havia agafat. Però llavors, el Bruno, apropant-se on estava el camió es va topar amb aquest, i llavors va dir: - Toqueu aquí, no noteu la forma del camió? - Sí, crec que en realitat hi és, però no es pot veure –va dir l’Albert -. - Entrem-hi!,-digué l’Oriol amb to d’ànim. Van entrar dins del camió com van poder, van ficar les claus i... van sortir pels aires!. Els tres nois no donaven crèdit al que estaven vivint. - Hola, sóc el camió Cami, gràcies per crear-me, - va exclamar una veu robòtica -. - Oriol, Bruno!, heu sentit? - Sí, sí, - Volem tornar un altre cop a Gavà... I així van tornar a Gavà, volant i en un tres i no res, i els amics es preguntaven, intrigats: què li va succeir al camió les tres nits que ells van estar a l’hotel a causa de la gran nevada? La història del canvi del nostre camió amic “CAMI” va començar a passar 3 dies abans quan estava aparcat al costat de la fàbrica de pintures. Ell pensava que podria descansar després de fer un viatge tan llarg. I així va ser fins que va començar a sortir per una xemeneia molt alta que estava situada al mig de la fàbrica, aquell fum de color blanc. Al començament el fum no molestava i pujava lentament fins al cel, però aquella nit va començar a nevar. La neu que baixava lentament travessava els núvols de fum de la fàbrica de pintures que omplien el cel. Aquella neu va caure sobre el camió tapant-lo totalment durant tres dies. Llacuna de la Murtra – 2010 -

16


Els camioners aventurers

CAMI, el primer dia va estar molt bé voltat d’aquella neu tan fresqueta però a partir del segon dia va començar a notar unes picors i pessigolles estranyes que li anaven des de les rodes fins al volant. - Què m’està passant?- va pensar CAMI, i com que tenia set va obrir la boca per on li ficaven la benzina i va deixar que li entrés al dipòsit una mica de la neu que anava caient. Va començar a notar com cada vegada pesava menys fins que va veure que estava flotant. Va mirar avall i es va quedar de pedra... no veia les seves rodes. - Sóc invisible i puc volar... Que bé! Aquesta neu es màgica. Potser la pintura és la culpable de tot el que m’ha passat. Quan vinguin l’Oriol, en Bruno i l’Albert segur que no s’ho podran creure... I així va ser com el CAMI es va convertir en el primer camió volador invisible. Encara continua portant de viatge als seus amics cada cap de setmana. Si alguna vegada escolteu un soroll metàl—lic sobrevolant els vostres caps i no veieu res, no us preocupeu, és el CAMI que travessa el cel de Gavà. Però mai el veureu, perquè com és invisible...

Llacuna de la Murtra – 2010 -

17


L’home del mil·leni

L'home del mil—lenni Autors: 5è C Col—legi Immaculada 5è A Escola L'Eramprunyà 5è B Escola Marcel—lí Moragas L’any 1999 s’acabava. La gent estava atabalada, intranquil—la, neguitosa. Tots sabien que aquest fet insòlit no el tornarien a viure: el canvi de mil—leni. Un grup de teatre famós que es deia La Fura del Baus, van organitzar una gran festa a la Plaça de Catalunya de Barcelona per celebrar l'esdeveniment. Allà hi era jo. Ells em van donar vida, van fer que un gran cor bategués amb força. Abans de cobrar vida, jo només era una carcassa de ferro, un esquelet fred i gegant. Els meu naixement va ser celebrat per més de 100.000 persones emocionades i contentes que cridaven al meu voltant, un centenar de castellers van pujar per la meva estructura i van formar la meva pell, la carn, els ossos, a l’hora que el meu cor gegant va començar a bategar. Focs d’artifici, llums de colors i música omplien el lloc. En aquell moment al arribar l’any 2000 van arribar també els meus sentiments. Al acabar la gran festa, tothom va marxar, em vaig quedar sol. Un camió molt gran em va portar al que seria la meva llar, una plaça d’una població propera: GAVÀ. Havien passat 10 anys. I allà estava jo. Era un lloc molt bonic per viure perquè vora la plaça hi havia un espès bosc. A mi, em va agradar estar allà perquè això respirava aire natural i a l'hora podia gaudir de l'ambient de la canalla. Són molt divertits, simpàtics, agradables i joiosos. Ells no paren de mirarme. M'imagino que pensen que no els veig però no se n'adonen que jo els protegeixo i em diverteixo mirant-los. Un assolellat dia un nen em mirava fixament, potser s'havia adonat que jo tenia vida? Llacuna de la Murtra – 2010 -

18


L’home del mil·leni

– Mamà, mamà l'home del Mil—leni m'està mirant! Què dius, fill meu? Has vist masses pel—lícules de gegants! Aquella humida i freda nit, en Miquel, el nen, es va apropar a la finestra de casa seva des d'on es veia la plaça i a l'home del Mil—leni. I va pensar: – Ho sabia! Els reflexos de la llum de la lluna plena van deixar veure com l'home del Mil—leni movia el cap, el coll, els braços, el maluc i feia un balanceig amb tot el cos. – Està ballant? - va dir sorprès xiuxiuejant, perquè els pares dormien. Agafà una llanterna i començà a fer-li senyals de llum apagant-la i encenent-la. Ho vaig veure, i li vaig contestar fent figures amb les mans i reflexant la llum de la lluna. En Miquel es va quedar de pedra, bocabadat. Al dia següent, aquell nen que tan em mirava, va venir al parc i em va fer un somriure d'orella a orella. – Què graciós - vaig pensar. Va seure tota l'estona al costat meu. Sense que ningú se n'adonés li vaig llançar una fulla d'un arbre amb el meu nom MIL—LENIUS. La seva mare es va apropar i li va dir a en Miquel: – Per què no jugues avui amb els teus amics? Ja ho estic fent – va dir tot empipat el nen. Amb qui estàs jugant? Amb en Mil—lenius. Vine! A veure si tens febre, que sembles tocat de l'ala! Vinga anem cap a casa, que necessites descansar! Adéu Mil—lenius, me'n vaig! Fins demà... fins després! Aquella mateixa nit, quan tothom dormia…. Llacuna de la Murtra – 2010 -

19


L’home del mil·leni

Aquella mateixa nit, quan tothom dormia, el Miquel es va llevar i es va apropar a la finestra a veure si jo el veia. De cop i volta, em va començar a fer senyals lluminoses com el dia anterior. Jo li vaig contestar però, com no hi havia lluna plena, no va veure els meus moviments. El Miquel, sense fer soroll, va sortir de casa seva i em va venir a veure. Jo li vaig dir que tornés a casa seva, perquè si es despertaven els seus pares podia tenir problemes. Al dia següent, em va venir a veure abans d’anar a l’escola i em va dir que a la tarda els proposaria als seus amics jugar al meu costat, així podríem estar junts sense que la mare s’enfadés. Quan van sortir de l’escola i van arribar a la plaça, els amics del Miquel li van preguntar per què volia jugar al meu costat. Ell els va contar el nostre secret, però els nens no s’ho van creure i se’n van anar a jugar al lloc de sempre. Al quedar-nos sols, vam acordar que aniria a jugar amb els seus amics i que quan agafés la pilota la xutaria cap a mi, així un altre nen vindria a recollirla. Quan el nen agafés la pilota, jo deixaria caure una fulla on posaria: “Tinc vida”. I així ho vam fer. El nen que va recollir la pilota es va quedar molt sorprès i va anar corrent a mostrar la fulla als altres companys. Tots es van apropar al meu costat i em van mirar, llavors vaig deixar caure una altra fulla que deia: “Vull jugar”. Quan els nens van veure aquesta segona fulla, em van tornar a mirar i van pensar que allò que els havia dit el Miquel podia ser veritat. Es van disculpar amb el Miquel i van acordar que no li contarien a ningú el meu secret. Des de llavors, totes les tardes quan surten de l’escola, venen a berenar al meu costat, abans de jugar un partidet de futbol. Jo deixo caure, de tant en tant, una fulla amb algun petit missatge i ells em miren i em piquen l’ullet.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

20


Fantasmes de la nit

Fantasmes de la nit Autors: 5è B Escola Salvador Lluch 5è A Col—legi Santo Ángel 5è B Escola Jacme March 5è B Col—legi Immaculada Concepció Som a l’any 2030. Els protagonistes d’aquesta història són tres nens i una nena. En Joan, la Maria, el Pol i el Nil viuen a Olesa de Bonesvalls, un poble petit de carrers estrets situat al bell mig d’un massís anomenat Garraf. Als quatre amics els agrada fer d’espies. Cada dia es reuneixen a la plaça del poble. Molt al fons dins del jardí, tenen un amagatall secret. És un subterrani d’ uns deu metres de profunditat. Durant molt moltes dies de les últimes setmanes, els quatre amics han posat un munt de coses en el seu amagatall. Allà tenen: ordinadors d’allò més moderns, llibres digitals de fantasmes, una nevera, taules, impressores, prestatgeries, televisió, lavabo, disfresses, joguines ... Quan es reuneixen a la base secreta, en Joan no para de fer bromes i els altres riuen d’orella a orella. La Maria gairebé sempre està en el seu racó preferit, passa les hores enganxada a l’ordinador. Mentre el Nil, que pensa que és el més llest, no para de dir a la Maria si necessita ajuda. Un dia van dir als seus pares que anaven a casa d’un amic a fer una festa de pijames i això no era cert. Van anar a la base i aquella nit van decidir perseguir fantasmes. La gent d’Olesa treballa al camp, la seva vida ha canviat molt, ara recullen el raïm amb robots i els dirigeixen amb un comandament. Ja preparats per sortir a caçar fantasmes, van rebre una videotrucada en la que es podia veure una ombra anònima i misteriosa.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

21


Fantasmes de la nit

El Nil va adonar-se que en el fons de la pantalla hi havia el famós parc d’atraccions “The Terror Castle”. Sense pensar-s’ho dues vegades, es van dirigir cap al misteriós lloc. Durant el camí cap al parc el Joan va veure una ombra asseguda a un banc del camí. No s’ho va pensar dues vegades i es va dirigir cap allà. L’home anava vestit amb colors foscos i portava una caputxa que li cobria el rostre. En Joan li va treure la caputxa i va veure que la figura era idèntica a ell, un clon. De cop i volta van desaparèixer tots dos: el Joan i el seu clon. Els companys, en arribar al parc, es van adonar de la desaparició del seu amic. Van trucar-lo pel “walkie.talkie” mil cops, però no contestava. Llavors van decidir continuar sense ell ja que pensaven que no podien perdre aquella oportunitat. Van haver de saltar la porta perquè estava tancada. La Maria va tornar a rebre una videotrucada. Aquesta vegada sortia una ombra amb l’aspecte d’en Joan i de fons es podia veure una atracció: el tren de la bruixa. Van estar una estona conversant i finalment van decidir anar cap a la misteriosa atracció. Van veure un cartell on posava: “Pugeu!” Aterrits van pujar a l’atracció pensant que així podrien salvar en Joan. La Maria i el Lluís van seure en el seient del davant, i el Pol, com que era el més valent, va seure tot sol al seient del darrera. Un cop preparats, van començar a fer voltes. La Maria i el Nil van mirar cap enrere per assegurar-se que en Pol estava bé. L’escena del clon es va tornar a repetir, però aquesta vegada el fantasma va aparèixer per la part de dalt del túnel i es va emportar en Pol. En acabar l’atracció, la Maria i En Nil van començar a espantar-se de debò. Es va adonar que en Pol havia desaparegut. Van veure un llum que provenia del “Castell del Terror”. Van anar-hi amb molta por, però pensant que si hi anaven tot s’acabaria, i podrien recuperar els seus amics. A mig camí van començar a escoltar unes veus molt aterridores que provenien del castell. Es van espantar molt perquè el castell era tenebrós, humit, fosc, vell, estava abandonat, ple de teranyines... Quan van entrar, van observar coses penjades de les parets i del sostre. Els nens es van espantar tant, que van fer un bot i van començar a córrer. El Nil va veure un quadre d’una noia que movia els ulls; la Maria, les parets plenes de mocs. Quan van avançar la Maria s’adonà que el Nil es quedava parat davant d’un fantasma. Ella va continuar pensant que el seu amic la seguiria, però no va ser així. El Nil va marxar amb el fantasma. Quan es va adonar que també el Nil havia desaparegut va sortir corrent del castell. La nena va començar a tenir fred i calor alhora, a tremolar. Va veure que l’atracció dels miralls era l’única il—luminada. Va pensar que si no hi anava els seus amics pensarien que era una poruga. Va anar-hi corrent com una llebre. En entrar va veure una sala plena de miralls. Va investigar aquella habitació, va apropar-se a un mirall i... Llacuna de la Murtra – 2010 -

22


Fantasmes de la nit

De sobte va sortir un fantasma molt lleig, amb una túnica violeta. La Maria, espantada, després de quedar-se uns segons sense respirar va dir: - Tu...tu... qui ets? Què vols de mi? - Vinc de part del Déu Eneru, cap dels clons i fantasmes que han raptat als teus amics. Vinc a transmetre’t un missatge que has d’escoltar amb molta atenció. Maria, tens 24 hores per salvar als teus amics, i com sembles una nena molt poruga, el Déu Eneru et concedeix tres desitjos per ajudar-te. Però no pots demanar que tornin els teus amics, ni que desapareguin els clons i els fantasmes ni, per descomptat, el Déu Eneru. Pensa-t’ho bé! - Quins són els teus desitjos? - Bé - va dir la Maria - a veure... ah, sí !. Vull poder teletransportar-me a qualsevol lloc, poder volar i un radar. - Un radar! Per què vols un radar?- va preguntar el fantasma. - Doncs, molt fàcil, per saber on són els meus amics. - No! Això va en contra de les normes! Va cridar el fantasma tot nerviós. Però, la Maria, amb molta seguretat, li va dir: - Tu m’has dit que no podia demanar que tornin, però el que jo demano és una eina per poder trobar-los. Després de rumiar una mica, el fantasma va dir: - Nena, tens tota la raó, així que “clap”, ja tens tots els teus desitjos, i ara a treballar, que et queden poques hores. Jo marxo que estic molt cansat. Quan el fantasma va marxar, la Maria va agafar el radar i… El va engegar. De cop i volta es sent un estrèpit ensordidor i plof!; era la Maria que estava fent servir els seus poders voladors, desapareixent en un tres i no res. La jove va veure des de la llunyania que els seus amics estaven a l’atracció més esgarrifosa i terrorífica del Parc d’Atraccions The Terror Castle: eren al castell de la Núvia Monster i la Nena Surfista!!! Els clons tenien presos els nens lligats pel turmells amb cadenes, amb una bola de 5 Kg i una poma a la boca per a que no poguessin parlar. Llacuna de la Murtra – 2010 -

23


Fantasmes de la nit

La Maria va demanar al clon-policia que vigilava, que deixés anar als seus amics. La resta dels guerrers s’enfurismen i s'enfaden quan escolten la veu de la nena i comencen a cridar-li. - Com no tanquis la boca, els teus amics ho passaran molt malament i patiran greus conseqüències! –va amenaçar un dels guerrers. - Mai ningú em farà tancar la boca i no deixaré de lluitar per la gent que m’estimo –cridà seriosament amb un to desesperat la nena. Un altre vigilant va sortir corrent com un Fórmula 1, perseguint-la per tot el castell. De sobte va sortir la Nena Surfista per proposar-li un desig-repte: la persona que encerti la solució d’una endevinalla que diré i que passegi per un cementiri encantat, tindrà un desig sense condicions ni regles. Maria! Maria! –l’animaven els seus amics. - “Enmig del mar estic, a ambdós costats de l’aigua i no surto mai a la nit; qui sóc?” –li van preguntar. La Maria rumiava i rumiava fins que... Ja ho tinc! –va cridar entusiasmada la noia. És la lletra A. - Grrr! –es va enfadar el guerrer. Has encertat, i com el que es promet s’ha de complir, deixo lliures als teus amics. Això sí, marxeu ben aviat no sigui que m’empenedeixi! - Apa nois, correm! Aprofitem que tinc la màquina teletransportadora. Al cap de pocs moments, els nois van aparèixer de nou a casa i lliures de tot ensurt.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

24


Colònies radioactives

Colònies radioactives Autors: 6è B Escola Jacme March 6è A .Col—legi Sagrada Família 6è B Escola Salvador Lluch Un dels últims dies de primavera, una de mes càlides que es recorden, un camió ple de productes radioactius es dirigia a una central nuclear. Jordi i Josep, els conductors, escoltaven la radio i anaven molts tranquils ja que era una carretera poc transitada, de sobte un porc senglar va creuar la carretera, en Jordi va intentar esquivar donant un cop de volant, el camió va derrapar. Un dels bidons va caure i va començar a rodar muntanya avall fins a enfonsar-se a un estany proper. El bidó va quedar malmès. En Josep i en Jordi es van aturar per veure si havien atropellat al porc senglar. Sembla que el porc senglar ha estat mes ràpid que nosaltres - va dir en Josep. Vinga, anem! Que tenim pressa i saps que ens podem acomiadar va contestar en Jordi. Per la mateixa carretera circulava un autobús amb un grup de nens de sisè que es dirigien cap a una casa de colònies propera a l'estany de Colomines. El líquid radioactiu abocat a l’estany afecta als peixos de manera que es tornen d’un color fluorescent. Els cuiners de les colònies agafen els peixos de l’estany per cuinar-los. Com tenien molta pressa per acabar i anar-se’n a casa, van pensar que eren peixos portats des del mar i que els cuinarien igualment. A l’hora de menjar, els alumnes veuen alguna cosa estranya al peix, però s’ho acaben menjant molt contents. Durant la nit van començar els efectes secundaris: se’ls comença a caure el cabell! Llacuna de la Murtra – 2010 -

25


Colònies radioactives

Mentrestant en Jordi i en Josep arriben a la central nuclear. En arribar s’adonen que els hi falta uns dels bidons que portaven – “Ja tenim un problema” – van pensar. Hi havia moltes possibilitats de desastres però no tenien idea de quina una n’estava succeint. Podria haver anat a parar a mans d’alguna persona malvada o s’ho podria haver empassat una família d’animals salvatges, o al campament d’allà a la vora i, si hagués passat això, quins efectes secundaris podrien haver tingut? Havien d’anar a revisar tot el camí que van fer amb el camió. Quan anaven cap a l’estany van poder veure un porc senglar mort a la vora de l’estany contaminat... estava completament destrossat! Sense pensar-s’ho dues vegades van començar a inspeccionar pels voltants per si havia indicis d’altres víctimes. De sobte, van veure el bidó surant a l’aigua de l’estany. Es trobava al mig d’una taca d’un color groc fluorescent. El primer que se’ls hi va ocórrer va ser anar cap a la casa de colònies per alertar del que passava i comprovar si estava tot en ordre... En arribar truquen a la porta i els obre el Sr. Manel, el propietari de la casa. Li expliquen el que ha passat i li pregunten si va tot bé o han notat algun símptoma estrany en els alumnes o professors que en aquell moment són a la casa de colònies. En sentir això es va alarmar molt perquè sabia que a la casa de colònies agafaven els peixos de l’estany. El que no tenia tant clar era si aquest dia els havien agafat abans o després de l’accident. Ràpidament es va dirigir al telèfon per trucar l’encarregat de la cuina el qual li va fer saber que quan van agafar els peixos els van veure d’un color estrany però que no en van fer cas perquè pensaven que havien estat portats des del mar. En aquell mateix moment va aparèixer una nena mig adormida que es dirigia cap el lavabo. En veure-la sense cabell i amb el cos ple de granets fluorescents, van tenir la resposta a totes les preguntes. El Josep es va quedar amb ella per acompanyar-la i distreure-la mentre que el Jordi informava a la Central de la situació en que es trobaven i els hi demanava ajuda. Per la seva banda, el Sr. Manel avisava els professors que, gràcies a déu, no havien menjat el mateix que els alumnes. Tots plegats van dirigir-se cap a les habitacions dels alumnes i van poder comprovar que tots tenien els mateixos símptomes. El Jordi, després d’haver fet la trucada, es va reunir amb ells i els hi va comunicar que no es preocupessin perquè de seguida enviarien, des de la Central, un equip d’emergència amb tot el que es necessitava per solucionar el problema, que feia anys que estaven investigant i experimentant i que havien trobat un antídot molt eficaç.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

26


Colònies radioactives

Passat un temps, va arribar l’equip de metges i científics i es van posar d’acord amb els professors de com dur a terme, de la manera més adequada, el tractament dels nens i que aquests estiguessin tranquils i relaxats. Els van despertar i els professors els van explicar el que passava i que, el que tenien, abans d’acabar les colònies, desapareixeria. De primer moment tot van ser crits i plors però, de mica en mica, es van tranquil—litzar perquè els van convèncer de que l’antídot funcionaria. Els van concentrar al menjador i, un a un, els van administrar el xarop Radioactivius que, per a sorpresa dels nens, tenia gust de maduixa. Tal com els van dir, el dia de tornada a casa, els símptomes havien desaparegut i la única seqüela que els va quedar va ser que, cada cop que menjaven peix, es tocaven el cabell.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

27


Universitària abans d’hora

Universitària abans d'hora Autors: 6è C Col—legi Santo Ángel 6è B Col—legi Immaculada 6è A Escola Marcel—lí Moragas Hi havia una vegada una noia que es deia Mary Kate. Tenia onze anys. Mary Kate era bastant guapa, llesta i sobretot presumida. Un dels seus defectes era ser molt despistada. Un dia, com qualsevol altre, la Mary Kate es va posar a estudiar a la seva habitació. Tenia un examen i volia treure molt bona nota. Estava molt angoixada, no tenia ganes d’estudiar però no hi havia altre remei. Estudiava i escoltava música relaxant del radiocasset. De cop i volta, la música es va aturar, regnava el silenci i va començar a tenir fred; els fulls del llibre van començar a passar sols molt ràpidament. Estava molt espantada i va anar a buscar la seva mare. Quan va obrir la porta per anar a buscar-la, va sentir una esgarrifança al cos i, de cop i volta, es trobava en una universitat!!!!! Aleshores va mirar-se en un mirall i es va adonar que tenia deu anys més!!!!!! La noia, espantada, va començar a córrer buscant una sortida per on fugir d’aquell encanteri, al—lucinació o aquella cosa estranya. Primer, va dubtar, i va pensar que estava somniant i que això només era un malson. Es va pessigar però res no va canviar. Encara confosa i amb un nus a la gola va notar una mà sobre les seves espatlles. Va sentir una veu greu que li deia: Mary Kate, què fa aquí enmig del passadís? No hauria d’estar a classe de Biologia? La noia no gosava a girar-se per por de qui es trobés. No sabia què fer: donar la volta o no, córrer o no córrer, cridar o no cridar, o preguntar-li directament qui era. Es sentia atemorida i li tremolaven les cames. Llacuna de la Murtra – 2010 -

28


Universitària abans d’hora

Quan anava a tombar-se es va adonar que, al seu costat, a la finestra de la porta de la classe d’història, es veia reflectida la imatge d’un home. Era alt com un Sant Pau, elegant, duia una corbata i tenia un bigoti molt estrafolari (em recordava a en Salvador Dalí). Semblava enfadat i amb cara de pocs amics. Em mirava fixament amb uns ulls penetrants. Finalment, la Mary Kate es va decidir a preguntar-li directament a aquell senyor qui era però no li va donar temps perquè el desconegut li va dir: Senyoreta Jonhson, què fa vostè aquí enmig del passadís? No havia de ser a les deu al meu despatx? Ja no se’n recorda que havíem de parlar de la falta de respecte que va tenir amb la seva professora de matemàtiques? Qui? Jo? Quina falta de respecte? Si jo sóc molt educada i respectuosa amb tothom!!!! Deixi de prendre’m el pèl i entri al meu despatx immediatament, senyoreta!!!! Llavors la Mary Kate, va dubtar si entrar al despatx o anar-se’n a classe de Biologia, però va decidir entrar al despatx. En entrar al despatx va veure damunt la taula un expedient. A l’expedient hi havia un cognom que ella no coneixia! Quan va veure això encara es va preocupar i espantar més i es va preguntar: - Qui sóc jo? Mentre el director l’estava renyant per la seva falta de respecte cap a la professora, li va venir a la memòria la imatge del cartell que tenia el director a la porta: Sr. Director H. Jonhson Llavors la Mary Kate es va preguntar:

Llacuna de la Murtra – 2010 -

29


Universitària abans d’hora

- Serà aquest el meu pare? No pot ser, és tot un somni! El meu pare treballa de cambrer en un bar i no es diu Jonhson. No és aquest personatge estrafolari! En acabar de parlar el director la va enviar a la classe de biologia i en el moment que sortia del despatx va sonar un timbre. Era el timbre del pati, en aquell moment se li va acostar una senyoreta que li va dir amb veu ferma i un posat seriós: - Suposo que haurà estudiat per l’examen de català? La Mary kate es va quedar bocabadada i a punt de plorar. Llavors li va demanar per anar al lavabo i, mentre hi anava, va sentir aquella música relaxant del radiocasset i quan va obrir la porta estava fora de la seva habitació sentint la seva mare que li deia: - Vinga! Faràs tard per anar a natació!

Llacuna de la Murtra – 2010 -

30


Els efectes de la guerra

Els efectes de la guerra Autors: 6è B Escola l'Eramprunyà 6è Col—legi Sagrat Cor 6è B Col—legi Sagrada Família Fa molts i molts anys, però no tants segons els nostre avis, el 28 d’agost de 1939 era una tarda grisa i plujosa. Un timbre va interrompre la becaina d’en Joan González. Ell, sobresaltat, es va aixecar del petit sofà que tenia a la sala, es va encaminar a la porta i la va obrir. Eren dos soldats d’aspecte robust i temorós i amb sang freda. Van preguntar per Joan González i en el precís instant de dir la paraula “sí”, la seva vida es va trencar. En aquell moment va deixar desprotegits a la seva dona Dolors i al seu fill Octavi. La Dolors era una dona simpàtica, alegre i una mica despreocupada. Estava embarassada i en aquell moment patia unes fortes angines. L’Octavi era també un nen alegre i divertit però sobretot, era un nen amb molta força de voluntat. Els seus ulls sempre reflectien alegria. Amb la mort del seu pare, l’Octavi va començar a apartar-se de la societat i dels amics. Amb només 9 anys, havia de treballar el camp des que sortia el sol fins que es posava. Era un treball esgotador per un nen de la seva edat. L’únic que l’aguantava en peu eren dues coses; saber que gràcies a ell la seva mare podia menjar i posar-se bé i, la seva companya de feina, la Berta, una noia tímida i introvertida, acostumada a treballar el camp i que s’esforçava en guanyar diners per poder sobreviure amb la seva germana petita. La primera vegada que la va veure un somriure va il—luminar el seu rostre. L’Octavi passava els difícils dies de feina acompanyat de l’alegria de poder ser al seu costat. Cada dia passaven més temps junts. Ara la Berta era completament diferent davant dels seus ulls. S’havia convertit en la seva amiga. La seva única amiga. Llacuna de la Murtra – 2010 -

31


Els efectes de la guerra

Un raig de llum, esmunyint-se entre les cortines de la finestra de l’habitació de l’Octavi, el va despertar. De camí al camp va veure la Berta: – Berta! La Berta es va girar davant del crit de l’Octavi i va aturar-se de cop. Un semblant d’esgotament i la mà fregant el front van ser les imatges precedents al desmai: – Berta, et trobes bé? Contesta’m. L’Octavi, veient que no responia, va fer el cor fort i la va arrossegar fins un arbre perquè li fes ombra. Al cap d’uns minuts es va despertar: – On sóc? Què m’ha passat? – T’has desmaiat. – Berta, –va continuar l’Octavi– no has de treballar tant, et posaràs malalta. – Octavi, hauríem de marxar del poble. Aquí tothom ens coneix i saben qui eren els nostres pares. He sentit a dir que passen coses estranyes. Tinc molta por. – Sí… Però la mare… – I la Maria. És massa petita. –Va afegir la Berta. Tots dos es van tancar en l’habitació dels seus records, allà on els fusells no maten les paraules, i les mirades es van perdre a l’horitzó mentre reprenien el camí cap al treball. Al matí següent tothom parlava dels raptes d’infants al poble veí. Uns deien que els soldats se’ls enduien a camps de concentració, d’altres que els lliuraven a famílies riques de la ciutat. – Hem de fugir, Berta. Uns coneguts m’han dit que hauríem d’anar cap a França i allà, si podem, embarcar-nos en un vaixell que ens porti fins a Mèxic o Brasil. – I la teva mare i la meva germana? – Ens n’anirem tots plegats.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

32


Els efectes de la guerra

De camí cap a casa, l’Octavi va parar la seva atenció en un cotxe gran i verd i, sobretot, en els seu ocupants: els “coneguts” que l’havien recomanat anar cap a França i dos soldats armats. – Ens trobem en perill. –va xiuxiuejar com si parlés amb la Berta. Aquell cotxe feia pànic a tot aquell que el veia igual que els soldats que anaven en ell. El rostre d’aquests reflectia venjança, estava clar que eren capaços de tot. Anaven vestits amb la roba de colors apagats com el verd caqui i un negre intens com el carbó. Portaven unes botes altes que marcaven el terra com aquell animal que marca el seu territori. Cada cop s’acostaven més a casa de l’Octavi, fins arribar just davant la porta. Un soldat baixa del automòbil i obre la porta (que estava mig oberta) amb un cop de peu. Va entrar directament. Va passar una estona i el soldat seguia dins la casa. Molt preocupats, la Berta i l’Octavi, van veure sortir dues figures prou vistes abans per ells: el soldat i la mare atrapada entre els braços d’aquest. Aleshores entraren al cotxe. Van prendre direcció a Portugal. La Berta i l’Octavi no sabien què fer. Estaven aterrits! Van esperar que el cotxe estigués ben lluny per sortir del seu amagatall entre els arbustos (on anteriorment s’havien amagat) i van córrer cap a casa. Van tancar la porta per si de cas i es van disposar a buscar la germana de l’Octavi. La van començar a cridar pel seu nom, Maria. No van obtenir respostes però de cop un armariet es va obrir i d’allà va sortir una nena petita força atemorida. Va anar corrents fins als braços del seu germà, i va començar a plorar. La Berta i l’Octavi la van intentar consolar però sense resultat. Van preguntar-li que havia succeït i ella els va respondre amb una tímida veueta dient U-u-u-n... s-o-o-o-l-d-a-a-t-t-t... e-e-m-m-p-o-o-r-t-t-a-a-r ...mama! Va continuar dient que la mare li havia dit que s’amagués i ella ho havia fet el millor que va poder. La Berta i l’Octavi ja en tenien prou i van prendre una decisió una mica precipitada: salvar a la seva mare. No sabien com ho farien i estaven atemorits pel fet que els soldats poguessin tornar. Per altra banda estaven molt tristos, no podien parar de pensar en la Dolors. Encara que creieu que el més afectat per això de la mare era el noi, per la Berta, la Dolors era com la seva mare, ja que la havia cuidat des de que es coneixien i s’havia convertit en una mare per ella.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

33


Els efectes de la guerra

Va anar passant el matí i va arribar el migdia. Van voler menjar, però l’havien de preparar ells mateixos, així que van agafar el primer que van trobar, van parar taula i van començar a dinar. Van menjar lentament. Tots estaven callats, fins i tot la Maria, que en veure la seva germana i l’Octavi amb aquella cara de pomes agres, no va gosar dir una paraula. Els dos amics, pensaven com ho farien, segurament no aconseguirien rescatar la mare però se les podien arreglar per veure-la (encara que fos a través d’una finestra) i parlar amb ella. Volien saber que estava bé i també volien que, si no la podien rescatar, al menys els digués adéu i els digués què fer, on anar... Encara eren nens i no sabien gaires coses, però en aquells moments, pensaven com adults. Va arribar la tarda i ja tenien un pla pensat. Van sopar a les sis i es van anar a dormir aproximadament a dos quarts de set. L’endemà es van despertar abans de trenc d’alba i van esmorzar ràpid. Van preparar-se dues motxilles amb una mica de roba, una mica de menjar que es pogués conservar durant un temps, bolquers (que només portava a la nit) per la Maria, una tovallola, un necesser amb una pinta i algun raspall de dents, una manta i molta aigua. També van emportar-se els diners que tenien per si de cas, encara que no eren gaires, i mixtos. Ja preparats, van començar a caminar en la direcció per on havien anat els cotxes. Anirien a parar on fos la Dolors, estava clar, ja que el cotxe gran i verd amb el qual se l’havien emportat, havia deixat una marca molt visible i difícil d’esborrar al terra. Van encendre un mixto per poder veure la marca, ja que encara era una mica fosc. La Maria tenia por de la foscor, però la Berta la va calmar donant-li la mà. Van caminar durant hores, i l’Octavi i la seva amiga, s’havien d’anar intercanviant la Maria, ja que s’havia cansat i la portaven en braços. Va arribar la una, i ja tenien gana. Van posar-se a menjar sota un arbre, però no gaire, perquè no tenien masses provisions. Van beure una mica d’aigua i van seguir el seu camí. Així va arribar la tarda .Estaven molt cansats. Van buscar un lloc on passar la nit i allà van estirar la manta que havien portat. Abans de sopar van veure un riu, s’hi van dutxar i es van assecar amb la tovallola que havien portat. Després de sopar es van adormir. Així anaven passant els dies, caminant i caminant, però semblava que aquelles marques de cotxe eren infinites. Un dia se’ls hi va acabar l’aigua i van haver d’anar a una font a omplir les ampolles. Un altre van haver d’anar a un poble que tenien de camí per agafar més provisions... Fins i tot van haver de cuidar a la Maria ja que s’havia posat malalta! Era un camí molt dur per uns nens tan petits, l’únic que els mantenia en peu era la Dolors. A la fi, un dia, van veure que el rastre que seguien sortia del camí, i ells, com no, van seguir-lo. No veien el que hi havia al final, però no tardarien gaire en fer-ho. Eren sobre les quatre, els quedava tota la tarda per arribar, així que van acordar caminar més de pressa i més estona que els altres dies. Al cap d’una hora van veure un edifici. A mida que s’apropaven, els hi Llacuna de la Murtra – 2010 -

34


Els efectes de la guerra

semblava menys un edifici i hi veien... un camp de concentració! Oh no! la mare de l’Octavi era allà dins! Els dos amics es van posar a plorar desconsoladament. Mentre gemegaven, va aparèixer davant seu un dels coneguts que anava al cotxe militar amb el qual s’havien endut la Dolors. Es va esperar a que l’Octavi i la Berta paressin de plorar i el veiessin i els hi va preguntar: - Què us passa, què es el que us fa estar tan tristos? Ells li van explicar, i ell els hi va respondre. Els va dir que ell havia estat allà, però els hi havia agradat i l’havien convertit en un soldat: - Vaig aconseguir que em deixessin marxar enganyant-los una mica. La vostra mare es troba bé, però, i no vull espantar-vos, només de moment, pot ser que demà ja no. Si intenteu anar a salvar-la, morireu. - Va dir molt segur d’ell mateix - Si voleu podeu parlar amb ella a través de mi, escriviu el que li vulgueu dir en un paperet i jo li portaré. Faré que us escrigui i us tornaré el paper amb la seva resposta. Els dos nens no sabien que fer, estaven contents perquè la seva mare estava bé, però no per gaire temps, i tampoc la podrien veure. Era desolador. Van dir-li a en Mario (que era com es deia el conegut) què fes el que els hi havia dit. Li van escriure en un paper: “Mare, sóc l’Octavi i estic amb la Berta i la Maria. Hem vingut des de casa fins aquí on ets tu. No podem entrar, ja que ens podria passar alguna cosa i tu no ho voldries. Probablement no et tornarem a veure però sempre et portarem al cor. Volem que ens donis consell, que hem de fer? En Mario ens pot ajudar. T’estimem moltíssim, ets la millor mare del món”, i mentre escrivien, els regalimaven llàgrimes pels ulls. Van entregar-li la carta a l’home i després van buscar refugi per dormir i li van dir que l’esperarien allà. A l’alba del dia següent, en Mario va aparèixer amb una carta, aquest cop escrita per la Dolors. Hi deia: “Hola Octavi, hola Berta. Heu tingut molt valor per arribar fins aquí, i amb la Maria! Jo estaré bé aquí, vosaltres sou petits i heu de marxar d’aquest lloc. En Mario us ajudarà. Aneu cap a França, allà estareu segurs. El vostre conegut m’ha dit que hi té amics i us poden acollir. No tingueu por, tot anirà bé angelets meus”. L’Octavi, la Berta i la Maria li van fer cas i van fer-ho fil per randa. En Mario va aconseguir un cotxe i els va portar fins a casa dels seus amics, a França. Els van acollir molt bé, i van ser com uns pares per ells. Però mai no oblidarien la seva estimada Dolors. Nota de l’autor: si una guerra pot causar tantes desgràcies en una família, imagineu-vos en tot un poble o en tota una ciutat o en tot un país. És la pitjor arma que té l’ésser humà per resoldre un conflicte. Llacuna de la Murtra – 2010 -

35


La ciutat fantàstica

La ciutat fantàstica Autors: 6è A Escola Salvador Lluch 6è Col—legi San Pedro 6è C Col—legi Immaculada

Fa molt i molt de temps en un petit planeta havien de viure en petites ciutats subterrànies, perquè en l’exterior hi habitaven unes bèsties molt perilloses anomenades "monstres". Els monstres vivien en un bosc en el qual hi havia les runes d’un petit poble rural; aquests monstres només tenien por al gran volcà perquè creien que era un Déu. Encara que els habitants del petit planeta i els monstres estaven en pau els habitants els hi tenien por per la seva forma i pels seus poders. La ciutat subterrània estava dividida en diverses parts entre les quals hi havia uns petits forats perquè l’aire pogués entrar i també hi havien unes galeries que comunicaven amb l’exterior per recollir l’aigua i poder viure. Les cases eren coves de roca però revestides de fang per dins; dormien en uns llits rodons, fets amb minerals suaus i transparents que s’anomenaven "Centri". Els habitants eren una mica estranys d’un color blau i verd i tenien tres ulls però eren molt savis. Un dels ulls els hi permetia veure a través dels cossos sòlids, això tenia una mica atemorit als habitants de la ciutat subterrània. De cop un dia, el volcà començà a fer uns sorolls i va fer una mica de fum. Els monstres atemorits pensen si el Déu s’ha enfadat o bé anuncia algun fet important. El volcà cada dia fa més i més soroll, més i més fum fins que al final... ... El volcà va explotar, tota la lava va sortir. Els monstres sense saber que fer van demanar ajuda als folpis (que així s’anomenaven els éssers, que vivien a sota terra). Aquest tenien por i pensàvem que era una trampa, però Llacuna de la Murtra – 2010 -

36


La ciutat fantàstica

el seu gran rei, en Culquis va dir que no era cap trampa, que era de veritat. En Culquis i en Monfo (rei dels monstres) van parlar-hi per arribar a un acord: - Fem una cosa, nosaltres, els monstres us deixem pujar a l’exterior i viurem amb nosaltres, a canvi de la vostra ajuda.- va dir en Monfo - D’acord, dit i fet.- va contestar-li en Culquis - Doncs, apa, vinga, anem a lluitar contra aquest Déu. - va dir tremolant en Monfo (tremolant perquè tenia por). Els folspis i els montres van anar corrents per poder agafar les branques dels arbres que quedaven. Al poc temps es van adonar de que això no servia de res i van provar-hi d’enviar a dos monstres ben forts i a dos folpins. - Gallum, Clotis i tu anireu amb els monstres Jin i Kan. El seu pla era intentar calmar al Déu. Per això necessitàvem el llibre “Crisvo” de conjurs màgics, que estava a la ciutat subterrània dels folpins. El van trobar a temps. Van buscar un conjur per calmar als Déus i el van trobar. En Gallum, el Clotis, en Jin i en Kan el van llegir: - Diu merpesigulopis tretuquis. - Va dir en Gallum. - Creus que funcionarà? - va preguntar en Jin Si estem aquí com estaquirots, segur que no. - va respondre en Kan - Anem a provar-ho. - va dir tot seguit en Clotis - Merpesigulopis tretiquis. - van dir tots quatre a la vegada - No funciona. - va dir en Jin - Quin grup d’empanats, ens hem oblidat de fer la dansa sagrada, vinga som-hi. - va dir en Gallum. - Ujamifres, merpesigulopis tretuquis, ujamifres ujamifres... - van estar dient tots quatre mentre ballaven. Llacuna de la Murtra – 2010 -

37


La ciutat fantàstica

I van estar així fins que... Sota els seus peus van notar una forta sacsejada, de cop i volta, el món subterrani dels folpis va poder veure la llum, i una por immensa s’apoderà dels habitants. Llavors Culquis i Monfo van convocar una reunió amb la resta de folpis i monstres per explicar el que havia succeït, mentre que la lava s’anava estenent per tota la superfície. El pànic va començar a difondre’s, els habitants van córrer confosos per trobar un lloc per refugiar-se, però la majoria no ho van aconseguir i van quedar atrapats pel magma. Només van sobreviure: Gallum, Clotis, Jin i en Kan, que gràcies a un vent de tramuntana van escapar-se de la fúria de la lava, ja que el magma, es va transformar en una immensa bola de foc, anomenada Sol. Els supervivents van fer una ullada al seu voltant, al veure que tot estava destruït van decidir anar cap al volcà. Un cop allà, els monstres, envaïts per la curiositat, van mirar per l’interior d'aquest, i els folpis van aprofitar per venjar-se d'ells i els empenten cap a dins, però aquests perden l’equilibri i cauen tots quatre. I quina va ser la seva sorpresa, que van trobar un nou món, el Món Lucinger. Els seus habitants s’anomenen Cicaullis i la seva missió era acollir als nouvinguts al seu món ple de castells de cristall, llacs encantats i milers d’éssers estranys i fantàstics. Els Cicaullis van sentir tanta admiració per ells, que els seus cossos es van il—luminar més que mai, per una capa d’estels. Hi van estendre la il—luminació per la penombra de tot el món, a fi d’encendre tots aquells cors de bondat i solidaritat que en algun moment es van apagar.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

38


Jack, el petit guerriller

Jack, el petit guerriller Autors: 6è A Col—legi Immaculada 6è A Escola Jacme March 6è B Col—legi Santo Ángel Jack és un nen de 10 anys que viu a l’Àfrica, més concretament a un petit poble de Tongo. Tongo és un país molt muntanyós, amb poques riqueses naturals. No té indústria i la seva agricultura és de subsistència. Així que ja us podeu imaginar quina és l’economia de la seva família i de qui els envolten. I si amb això no en tinguessin prou, per acabar d’arreglar-ho en aquest petit país, el govern no respecta els drets humans, és a dir és un govern autoritari. En Jack, passava els dies ajudant a la seva família en el conreu de la terra, i quan acabava la feina, corria a buscar els seus amics per fer de les seves: llançaven pedres a la bassa , agafaven granotes i sobretot el que els divertia més era pujar a les branques del arbres, on feien veure que era el seu amagatall. Per això en Jack, a pesar de les mancances que tenia ell i la seva família, vivia feliç, mai no li faltava un petit plat de menjar a taula, ni el moment d’anar a dormir on els pares se li acostaven per donar-li la bona nit i durant cinc minuts l’acaronaven els cabells fins que es quedava dormit. Un dia de bon matí, i quan el dia encara no era clar , en Jack mentre treballava a uns vint metres dels seus pares a l’hort, va sentir un soroll, va deixar la falç i es va girar. El que va veure el va deixar atònit era un gran gran camió amb uns quants nens dins. De sobte se li va acostar un home forçut amb cara de mala persona i sense dir paraula, el va agafar i el va introduir dins el camió. En Jack no li sortien les paraules, ell intentava avisar als pares, però no li va sortir el so, mentrestant el camió amb els nens i en Jack dins s’anava allunyant.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

39


Jack, el petit guerriller

En Jack sense saber el que estava passant observava en silenci i incrèdul aquells petits nens com ploraven, cridaven i sanglotaven. En el cap d'en Jack li passaven moltes preguntes sense trobar-hi respostes. Què li estava passant? Què feia allà dins? On el portaven aquells homes? Els homes que conduïen el camió, desesperats en sentir els crits i plors dels nens, van aturar el camió, van baixar i es van dirigir cap a ells. Voleu callar! d’aquesta manera no arribarem mai! Senyor, senyor si us plau on ens portem? –va dir amb un fil de veu en Jack El lloc idoni, per formar-vos com bons soldats, per servir la vostra pàtria. En Jack, continuava sense entendre res, la por l’envaïa per dins. Com podria entendre un nen d’aquesta edat que segons aquells homes ja li havia arribat el moment de servir al seu país? ... El camió va arribar a la seva destinació. En sortir, en Jack va veure una escena que no s’hauria imaginat mai. Nens de la seva edat i fins i tot més petits disparaven tot tipus d’armes de foc. I del paisatge, què es podia dir?... centenars de volcans amb una gran pudor a sulfurs. Els van empentar fins a una habitació on només hi havia un sac de dormir per cadascú i un lavabo on posava "Demaneu la clau". Els nens van veure que hi havia un rètol penjat que deia: de 6 a 6:30 del matí, esmorzar; de 15 a 15:30 de la tarda, dinar i de 22 a 22:30 de la nit, sopar. Mentre ho llegien, va entrar un home forçut i cridant va dir: - A partir de demà haureu de posar-vos aquests uniformes de soldat! Va marxar, tancant-los sota clau. L’endemà, en aixecar-se, en Jack es va apropar a la finestra i va veure molts homes parlant. Va posar l’orella a les reixes i va escoltar una conversa on parlaven d’una quantitat d’or que guanyarien amb els nens més ben formats. També deien que només una cinquena part aguantaria la formació. Llacuna de la Murtra – 2010 -

40


Jack, el petit guerriller

Tot seguit, el noi va informar a la resta de tot el que havia vist i escoltat. La resposta va ser imminent. Van començar a planejar la fugida. Però havia un gran problema... El campament i Tongo estaven separats per centenars de quilòmetres. Necessitaven un vehicle, però quin? El camió en el que havien arribat allà. Llavors un dels nens va dir: - Però... algú sap conduir? Tots es van quedar en silenci, ningú s’havia plantejat aquest problema... Quan semblava que tot se n’anava a norris, un nen, en Jack, va dir: - Jo... jo sé conduir. Els nens es van quedar bocabadats i tots a una van cridar: Visca! Sortirem d’aquí! Tornarem a casa amb les nostres famílies! Van esperar que arribés la nit, i quan tothom dormia i sense que se n’adonessin els guardes, van ficar-se al camió i van marxar cap a casa. Però a mig camí es va parar el camió, s’havien quedat sense benzina. Per poder continuar, ho havien de fer a peu. En sortir del camió, van veure un arbre molt alt i gros amb unes pomes vermelles que amb el Sol brillaven com monedes d’or. Es van enfilar quatre nens i van llençar unes pomes a terra. En Jack va tastar una i es va quedar com si flotés en els núvols. Mirava a la poma i deia que tenia moltes ganes de que la tastessin els seus pares. Va treure el sac de dormir i en va ficar una dotzena dins. Van escoltar uns trets. S’havien d’afanyar o sinó els atraparien un altre cop. Desconeixien tots els perills que els esperaven. Era un dia calorós. Va passar un dia i un nen va caure malalt. En Jack va pensar que tot s’havia anat en orris. Els nens li van dir que no es desanimés, perquè ells farien tot el possible per arribar a Tongo. Va passar una setmana i van morir quatre nens. Pel camí van trobar un petit poblat amagat al bosc. Semblava un paradís. Van seure a terra i de seguida es van adormir. En Jack va ser el primer en despertar-se i era a dins d’una cabana molt neta, que feia una olor molt bona. De sobte va aparèixer una nena morena, amb unes trenes i un vestit blanc. Portava uns quants gots d’aigua amb unes herbes. En un tres i no res en Jack va veure que tots els nens s’havien despertat. Durant uns quants dies tots els homes, dones, nois i noies del poblat van estar pendents d’ells. En Jack i els seus companys van recuperar la salut. Va arribar l’hora del comiat i van agrair-los les seves atencions. El comiat de la noia va ser especialment emotiu. Quan van marxar feia un sol radiant. Després de tres dies més van veure unes quantes construccions molt baixes, uns carrers que coneixien perfectament… Havien arribat a Tongo!

Llacuna de la Murtra – 2010 -

41


Jack, el petit guerriller

Els pares dels nois estaven molt nerviosos i van córrer a abraçar-los. Els nens van explicar tot allò que havien viscut. La policia de Tongo va anar directament al campament de guerra. En Jack va explicar que quatre nens havien mort. Després d’una setmana van saber que els responsables del campament eren a la presó. Tots plegats van anar a l’enterrament dels quatre nens morts. Des d’aquell dia el govern va prohibir els campaments de guerra pels menors d’edat. En Jack, el petit guerriller, va viure feliç tota la seva vida amb els seus pares i amics.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

42


Records del passat

El misteri de Dràcula Autors: 6è C Col—legi Sagrada Família 6è B Escola Marcel—lí Moragas 6è A Col—legi Santo Ángel 6è A Escola L'Eramprunyà Aquest estiu, els meus pares m'han portat a un internat a Forks. Voleu saber perquè, doncs... tot va començar al menjador, quan em vaig enfadar amb la Itziar. Primer li vaig llençar un got d'aigua, després el plat d'espaguettis i així fins que tothom va acabar ple de menjar. Quan vaig arribar a casa em va caure la bronca del segle. El director va trucar als meus pares i els va explicar el que havia passat. Va passar el mateix amb els pares de l'Itziar. Llavors em van dir que quan acabessin les classes em portarien a un internat. Anava passant el curs molt ràpid, cada vegada faltava menys pel pitjor estiu de la meva vida. Va arribar l’últim dia de cole, tothom estava contentíssim, menys jo. A la tarda quan vaig arribar a casa, els meus pares ja m'havien fet les maletes. Em van portar fins a l'aeroport, i després una hostessa em va guiar. El vol va ser tranquil, però molt llarg. Vaig arribar a l'aeroport de Forks i llavors em va venir a buscar una senyora vella, arrugada i amb accent francès. Em va portar a l'internat. Al costat hi havia un castell molt misteriós i un cementiri. La senyora em va presentar als meus companys d'habitació. Hi havia dues noies i tres nois; l'Anna, l'Eva, el Pau, el Marc i el Jordi. Van ser molt acollidors amb mi. Vam estar xerrant una estona, i quan van agafar confiança em van explicar una història d'aquelles que et fan posar la pell de gallina

Llacuna de la Murtra – 2010 -

43


Records del passat

Vam seure tots al mig de l’habitació i em vam explicar el misteri de Dràcula. “Al castell del davant resideix el comte Dràcula. Si ell et veu, et traurà la sang i et caurà una maledicció. Dràcula només surt els divendres a mitja nit i es passeja pel cementiri. Quan això passa, els morts s’aixequen i van a visitar el castell. El més misteriós de tot és que el comte Dràcula té un germà bessó, el director de l’internat. Avui és divendres i aquesta nit el veuràs. A més a més, si divendres és 23, el comte Dràcula ve a passejar-se pels passadissos de l’internat". Tot això ho sabem gràcies a en Pau quan va voler amagar una rajola de xocolata sota el llit. Vam trobar un llibre ple de fotos de la família de Dràcula i un jeroglífic partit per la meitat del que només en tenim una part. En aquesta diu el següent: “Per repel—lir a Dràcula es necessita llum del dia i per treure-li la maledicció s’ha de...”. Avui, divendres 23, vindrà Dràcula a l’interna’t. Nosaltres creiem que el tros que falta el té ell. Hem pensat d’anar aquesta nit al castell a buscar-lo aprofitant que Dràcula no hi serà. En caure la nit i després de sopar ens vam escapar. Quan vam arribar al castell ens vam espantar moltíssim al trobarnos els morts del cementiri. Però, ens va sorprendre que estaven estudiant en una sala molt gran. De sobte, els morts ens vam veure hi es van espantar moltíssim també. Tots els morts tenien entre onze i dotze anys, com nosaltres, i portaven l’uniforme gris de l’internat. A les hores, els hi vam preguntar què estaven estudiant i un dels morts es va dirigir cap a nosaltres i ens va explicar que no estaven estudiant si no cercant informació per poder treure la maledicció a Dràcula i a ells mateixos. Llavors, els hi vam explicar el que sabíem sobre Dràcula. Vam estar una estona parlant i en aquesta conversa els morts ens van explicar que el comte Dràcula estava manipulat pel director. “Tots els divendres el comte ve al cementiri a buscar-nos perquè l’ajudem a cercar informació per així trencar la maledicció. Però, els divendres 23 està obligat a anar a l’internat i xuclar la sang als nens que l’ordena el director”. Llacuna de la Murtra – 2010 -

44


Records del passat

Vam decidir que mentre els morts cercaven informació, nosaltres buscaríem el tros de jeroglífic que faltava. El castell era ple de passadissos, així que vam decidir dividir-nos. L’Eva i jo vam anar a la planta baixa. Allà vam trobar una carta, un cadàver i gotes de sang. La carta deia: “Jo no volia morir, però el meu germà em va xuclar la sang i em va condemnar”. L’Eva i jo vam intercanviar una mirada d’incredulitat. Vam observar amb atenció el cadàver: tenia dos forats al coll, la pell pàl—lida i un rostre semblant al del director. L’Eva ho va confirmar: aquell era el germà bessó del director. Aleshores, si el director ja no tenia cap germà, això volia dir que… EL DIRECTOR ERA DRÀCULA! Corrents vam anar a avisar la resta. Els vam conduir fins al cadàver i es van quedar bocabadats. Ara només faltava una cosa… si el comte Dràcula era el director, això volia dir que vivia al castell. En Marc va tenir una idea: si Dràcula vivia al castell, la seva tomba havia de ser per aquí. Vam buscar i buscar fins que, finalment, vam trobar la sala del taüt. Hi havia torxes en un llarg passadís i, al fons, un gran taüt. Vam comptar fins a tres i el Pau i jo vam aixecar la tapa: hi havia coixins i escarabats i, sota els coixins, vam trobar l’altra part del jeroglífic. Tots estàvem intrigats per llegir-lo. L’Anna i el Jordi ho van fer en veu alta. Ens vam quedar bocabadats, perplexos. El jeroglífic deia que… ... "per acabar amb la maledicció, Dràcula ha de mossegar la persona que es begui la poció amagada".

Llacuna de la Murtra – 2010 -

45


Records del passat

Va haver un gran silenci. Ens havíem quedat petrificats. No podia ser cert, Dràcula havia de mossegar algú de nosaltres si volien acabar amb la maledicció i, a més a més, una poció amagada. Quina poció? on era? Finalment, l’Anna va poder continuar llegint:" al mig del castell trobaràs la solució". Era molt tard i molt fosc, però sense pensar-ho dos vegades, ràpidament, vam sortir de la habitació cap el claustre del castell. Allà només hi havia la font. La font era la solució. Mai ens havien fixat amb detall en ella. Van començar a tocar-la, a obrir i tancar l’aixeta, però no passava res. De cop i volta, el Pau va notar com una pedra es movia, no estava enganxada amb ciment. Poc a poc, la vam treure i ven descobrir un pot amb una poció. Ràpidament, vam treure el tap i ens vam adonar que era una poció d’all. Llavors l’Anna va dir: - Qui es prendrà la poció? Va haver un altre gran silenci. Tothom en silenci deia que tenia por. Els nostres rostres parlaven per nosaltres. Llavors vam decidir fer un joc d’atzar. Finalment, l’escollit va ser el Jordi. Va agafar la poció i se la va veure d’un glop. Li tremolaven les cames, els ulls se li van posar en blanc i es va marejar. Mentre tots van mirar la reacció d’en Jordi, vam escoltar que algú s’apropava. Era ell, era Dràcula. Ràpidament va saltar sobre el coll d’en Jordi i sense pensar-s’ho dues vegades va clavar els seus ullals sobre el coll del noi. En Jordi va caure a terra i, com havíem planejat, el vampir va començar a caminar marejat fins a caure fulminat a terra. En aquell moment la nostra principal preocupació va passar a ser en Jordi, tornaria a ser un noi humà? Les nostres sospites van acabar quan en Jordi es va aixecar com si res i quan la seva marca del coll va desaparèixer. Va ser en aquest moment quan el director-vampir va tornar en si, i ens va agrair de tot cor el que havíem fet, alliberar-lo de la maledicció i salvar els nois d’una mort eterna.

Llacuna de la Murtra – 2010 -

46


Contes cooperatius Murtra2010 ep 5-6