Page 1


Contacta con nosotros vía: celdelapobla@gmail.com facebook blogspot

Foto de portada cortesía de José Luís Crespo Chilet Todo el contenido de la revista esta bajo licencia CC BY NC SA excepto si se indica lo contrario.


EDITORIAL “Si jo tingués influència sobre la fada madrina, (...), li demanaria que li concedira a cada xiquet d'aquest món el do del sentit de la curiositat tan indestructible que li durés tota la vida, com un inesgotable antídot contra l'avorriment i el desencant d'anys posteriors, l'estèril preocupació de problemes artificials, el distanciament de la font de la nostra força”. The Sense of Wonder.Rachel Carson, 1956. Observar, sentir, notar, conèixer,... aquestes són les formes a través de les quals es reflecteix la força d’aquest sentit de què parla Carson. És l’antídot suprem. Podem viure en un societat amb malalties ètiques, morals i econòmiques però però aquest inesgotable sentiment per la sorpresa, per l’admiració de tot allò que ens envolta, pot transportar-nos a un altre món sols existim nosaltres i la nostra curiositat. allí on la imaginació ens fa sentir vius. Les persones que fan possible aquesta revista tenen aquest mateix sentiment. Són xiquets grans que han pogut gaudir d’aquest antídot. Són persones plenes de curiositat pel seu entorn, pel seu poble i totes aquelles coses que hi pasen. Senten la importància que té el seu poble en la seua vida. Passant de ser un poble per a transformar-se en un sentiment. A més a més volen fer viatjar les ments de la gent del seu voltant per a que conega el seu propi municipi i aquesta és una eina per aconseguir-ho. Esta revista és un. Esta revista es un vehicle perfecte per a dispersar aquest sentiment per la curiositat del nostre poble, per a ensenyar i educar els més xicotets, i els xicotets que s’han fet grans, sobre la importància que té el poble en les nostres vides. Gràcies a tots aquests articles i investigacions ets tu qui tindrà l’oportunitat de començar a plantar aquest sentiment dintre teu. És el moment perfecte per absorbir tots aquests coneixements i fer que aquesta curiositat intrínseca creixca i creixca fins l’infinit. T’atreveixes a descobrir fins on arriba la teua curiositat?

Luis Valls i Segarra


CARTA DEL PRESIDENT Esta revista deu la seua existència a la tenacitat i entusiasme dels socis del CENTRE D'ESTUDIS LOCALS DE LA POBLA de VALLBONA que, recordem-ho, són benèvols. Com ha estat possible? Simplement, gràcies a la generositat d'un grup de persones amb un interès comú: "fer poble". Agraïm a tots els que, durant l'any i mig que portem d'activitat, ens han recolzat, hi han participat o, simplement, han seguit les nostres activitats com el cicle de conferències 2013-2014 "Història i Patrimoni", la nostra pàgina de Facebook i els nostres comunicats de premsa, amb la finalitat d'apropar a la societat el poc patrimoni que ens queda a la vista o per descobrir. Hem aconseguit el compromís de l'Ajuntament per a salvar l'aqüeducte del Barranquet de Bono i el jaciment arqueològic de la Casa Blanca de la demolició, a conseqüència de l'ampliació d'una carretera. Hem organitzat la primera conferència sobre la Guerra Civil en La Pobla, redescobert personalitats com el primer alcalde republicà, recordat antigues creences, devocions i fomentant el debat en cada una de les conferències. Hem denunciat l'estat de la Casa Bernal i, per a la seua recuperació, proposat oficialment assessorament dels experts del CEL a l'Ajuntament sense que hàgem tingut, fins al moment, cap resposta de la seua part. En definitiva, iniciatives per a " fer poble, fer Pobla". En este número 2 podran viatjar des de l'Edat Mitjana a l'època moderna: La revista comprén no sols aspectes d'investigació com entrevistes, estudis i anàlisis ("Imatges i devoció medieval"," La Guerra Civil en la Pobla de Vallbona", "Economia rural", "Paisatges agrícoles") , sinó també, d'acord amb la nostra empremta humanista, trobarà el lector reportatges que reflectixen la vida de La Pobla, la seua història, les seues tradicions i la seua gent: "La Pobla de Vallbona als poemes de Vicent Andrés Estellés", “Lligams de llet” i “Rostres d'ahir i de hui"; d'esta manera queda constància dels aspectes locals perquè formen part del coneixement en el futur. Estem preparant un pròxim cicle de conferències, el títol del qual serà "Ciència, art i societat", que tractarà de les repercussions en la vida quotidiana de les ciències aplicades i el passat. Confiem que la nostra iniciativa els aporte idees, els anime a millorar el seu coneixement de la nostra cultura i, potser, a participar en el número 3 de "FENT POBLE, FENT POBLA". Una salutació ben cordial. José Luis Crespo Chilet


CARTA DEL PRESIDENTE Esta revista debe su existencia al tesón y entusiasmo de los socios del CENTRE D'ESTUDIS LOCALS DE LA POBLA de VALLBONA que, recordémoslo, son benévolos. ¿Cómo fue posible? Simplemente, gracias a la generosidad de un grupo de personas con un interés común: “fer poble”. Agradecemos a todos los que, durante el año y medio que llevamos de actividad, nos han apoyado, han participado o, simplemente, han seguido nuestras actividades como el ciclo de conferencias 2013-2014 “Historia y Patrimonio”, nuestra página de Facebook y nuestros comunicados de prensa, todo con el fin de acercar la sociedad al poco patrimonio que nos queda a la vista o por descubrir. Hemos conseguido el compromiso del Ayuntamiento para salvar el acueducto del Barranquet de Bono y el yacimiento arqueológico de la Casa Blanca de la demolición a consecuencia de la ampliación de una carretera. Hemos organizado la primera conferencia sobre la Guerra Civil en La Pobla, redescubierto personalidades como el primer alcalde republicano, recordado antiguas creencias y devociones, fomentando el debate en cada una de las conferencias. Hemos denunciado el estado de la Casa Bernal y, para su recuperación, propuesto oficialmente asesoramiento de los expertos del CEL al Ayuntamiento sin que hayamos tenido, hasta el momento, ninguna respuesta de su parte. En definitiva, iniciativas para” fer poble, fer Pobla”. En este número 2 podrán viajar desde la Edad Media a la época moderna: La revista abarca no sólo aspectos de investigación como entrevistas, estudios y análisis (“Imágenes y devoción medieval”,” La Guerra Civil en La Pobla de Vallbona”, “Economía rural”, “Paisajes agrícolas”), sino que también, en consonancia con nuestra impronta humanista, encontrará el lector reportajes que reflejan la vida de la Pobla, su historia, sus tradiciones y su gente: “ La Pobla de Vallbona als poemes de Vicent Andrés Estellés”, “Lligams de llet”, “Rostros de ayer y de hoy”; de este modo queda constancia de los aspectos locales para que formen parte del conocimiento en el futuro. Estamos preparando un próximo ciclo de conferencias, cuyo título será “Ciencia, arte y sociedad”, que tratará de las repercusiones en la vida cotidiana de las ciencias aplicadas y el pasado. Confiamos en que nuestra iniciativa les aporte ideas, les anime a mejorar su conocimiento de nuestra cultura y, quizá, a participar en el número 3 de “FENT POBLE, FENT POBLA”. Un cordial saludo. José Luis Crespo Chilet


Imágenes y devociones medievales en la iglesia parroquial de Santiago Apóstol de la Pobla de Vallbona Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Por Ester Alba i Pagán, Universidad de Valencia

Es muy poco lo que sabemos de la antigua iglesia medieval de la Pobla de Vallbona, cuya estructura arquitectónica subyace bajo la piel de la ornamentada reforma barroca del 1700 y las posteriores ampliaciones neoclásicas del siglo XIX que desdibujaron el perfil edilicio de la primitiva iglesia cristiana: una construcción sencilla, uninave, de tres tramos cubiertos por bóveda de crucería simple, con capillas abiertas entre contrafuertes y testero o cabecera plana. En época medieval, especialmente a finales del siglo XIV y durante el siglo XV, era habitual que las capillas de las iglesias contasen con beneficios particulares y estuviesen bajo el mecenazgo y patrocinio de nobles, burgueses y familias adineradas que se encargaban del aditamento de las capillas e incluso, frecuentemente, se enterraban en ellas. Apenas tenemos información de estos mecenazgos. La documentación nos ha revelado la existencia en la antigua iglesia medieval de una capilla llamada de los Navarros, quizá en alusión a una familia o al origen de un grupo de pobladores de la Pobla. El documento registra el pago de 24 libras “en propietat per la celebració de misses per la ànima de Jaume Navarro dit lo Antic y per los Navarros en la Capella de los Navarros... 28 de Abril 1504”. En 1585 se registran nuevos datos interesantes. El 22 de junio de ese año se pagan misas en honor de Catalina Bellmont, “muller de Juan Dies obrer de vila”, que aporta luz a investigaciones futuras sobre los posibles actores que actuaron, si no en la construcción, sí en reformas u obras posteriores ejecutadas en la iglesia o en la localidad (Archivo parroquial de la iglesia de Santiago de la Pobla de Vallbona). En las poblaciones valencianas, dependientes de una economía básicamente agraria, el culto mariano se entremezclaba con la devoción a los santos patrones de la agricultura. Desde antiguo en la iglesia de San Jaime de la Pobla Vallbona una de las devociones más antiguas y arraigadas es la profesada a los Santos de la Piedra, San Abdón y San Sénen y de forma colateral a San Gil Abad, como protectores frente a las tormentas veraniegas, de la lluvia y del granizo que podían perjudicar las cosechas y con ello el trabajo de todo un año. De aquella época se han conservado algunas imágenes de gran interés, concretamente las pinturas al fresco, en estilo gótico lineal maduro, que ornaban el testero del presbiterio, dedicadas a advocaciones propias de comunidades agrícolas, los santos de la piedra, San Abdón y San Senén, y San Gil que protegían a los agricultores de la lluvia, la nieve y el granizo, acompañados de imágenes cristológicas y mariológicas. En el siglo XVIII se añaden nuevas veneraciones relacionadas con la protección de la agricultura como San Ponce, cuya imagen junto a la de San José se sitúa en 1784 encima de la puerta de la sacristía de la iglesia. San Ponce era invocado por los labradores valencianos contra la cuca de l´alfals, la vinya y contra las chinches. Los animales estaban protegidos por San Antonio Abad, venerado en tierras valencianas como Sant Antoni del Porquet por ser patrón de las bestias. Fue durante el siglo XVIII, bajo el impulso renovador del pensamiento

7


ilustrado que pretendía una reforma integral de la iglesia y especialmente de los cultos religiosos populares, cuando surgió una clara tendencia a moderar, incluso suprimir, estas manifestaciones públicas del culto, más basadas en la superstición que en una creencia religiosa profunda. Según recoge el erudito Baptista Anyes (1480-1553) en su Historia de la vida, martyri y translació dels gloriosos màrtyrs e reals prínceps sant Abdón y Senen, e la vida del gloriós Bisbe e màrtyr sant Ponç; advocat dels llauradors contra la pedra y tempestat, escrit en 1542 para la condesa de Oliva, los labradores valencianos realizaban danzas y cánticos ante los santos con los que “creuen obligar a Déu y als sants gloriosos en les festivitats d´aquells ab sol fer molts pans beneyts i ab trompes i atabals e balls fer grans danses, en les quals may fon servir a Déu, ni menys los sants”. Así, en 1784, en la visita pastoral de ese año, el visitador denuncia el hecho de que en la Pobla de Vallbona, como en otras localidades valencianas, existía la costumbre de festejar el día de los santos patrones con danzas, música, baile, pólvora y otras celebraciones, por lo que se prohibía expresamente “no se permita el que en las Iglesias, sus Atrios y Cimenterios ni delante de las Imágenes de los Santos se bayle por pretexto alguno, ni menos se dará lugar a que trabagen los días de Fiesta”, excepto los días de recolección de frutos. También se manda que las fiestas y procesiones terminen antes del anochecer “para evitar pecados que ojalá no se ocasionasen tantos”, al mismo tiempo que se prohíbe en las procesiones la presencia de “Penitentes de Sangre o Disciplinantes y empalados”, especialmente en las Procesiones de Semana Santa (Visita pastoral de 1784. Archivo parroquial de la iglesia de Santiago de la Pobla de Vallbona). Más complicado es recomponer las devociones religiosas de la Edad Media, algunas de las cuales no se han conservado, a la luz de la escasa documentación que ha llegado hasta nuestros días. Entre la documentación más antigua custodiada en el archivo parroquial de la iglesia de San Jaime hallamos el Llibre de Confrares elets de la Confraria de la Inmaculada Verge Maria y dels gloriosos Sant Jaume et Sant Sebastià de 1587, que recoge las antiguas devociones de la iglesia. Sabemos gracias a los libros racionales que en 1639 y 1640 era rector y racional de la iglesia de la Pobla de Vallbona el doctor Pedro Pérez, “prevere beneficiat en dita iglesia” (Archivo parroquial de la iglesia de San Jaime Apóstol. Racional 1640). Ese mismo año de 1640 encontramos documentación procedente de los libros de “Confrares” de Nuestra Señora de la Consolación y de los gloriosos San Jaime y San Sebastián, en la que se mencionan misas para el beneficio de Santa Catalina Mártir. Estos beneficios, junto con los de Nuestra Señora de la Consolación y de Santa María Magdalena, se mantendrán hasta el año 1760 (Archivo parroquial de la iglesia de San Jaime Apóstol Racional para el año 1760, rector Francisco Marco). Esta última cofradía ya existía en 1604, siendo rector de la iglesia Gaspar Sorts, prior además de la misma, Andreu Desco su mayoral y Baptista Martínez el clavario. En las cuentas de la cofradía de 1606, siendo entonces mayoral Jaume Desco, se justifica la compra de “sis dotzenes de ramelletes per a Ntra. Señora de la Consolació per a la proffesó de la primera aparició”. Así, se atestigua que una de las veneraciones más antiguas de la iglesia era la de la Virgen de la Consolación que debía contar con su propia imagen y andas para procesión. Una nota curiosa es la noticia de que la imagen se sacaba en las festividades que conmemoraban su primera aparición. Posiblemente, aunque no tenemos constancia documental de ello, esta referencia hable de una devoción particular de los fieles de la Pobla, acaso de una antigua imagen de origen medieval relacionada con un hecho milagroso o aparición de la Virgen. El culto a la imagen surgirá en tierras valencianas tras la reconquista.

8


La necesidad de repoblar un territorio y traer o promover consigo el culto a una determinada devoción será decisiva en los primeros años del cristianismo en Valencia. De esta manera, surgen pronto imágenes milagrosamente encontradas y halladas en parajes inhóspitos o pinturas ocultas tras la invasión del Islam y que vuelven a la luz, como es el caso de la Virgen del Puig, o que son traídas por ángeles, como la tabla de la Virgen de Gracia de la iglesia de San Agustín de Valencia. En las cuentas o “dates fetes per Mateu Gascó” en el año 1607 se vuelve a reseñar la veneración a San Sebastián y se añade la de la Virgen de Agosto y en 1608 aparece documentada la Cofradía del Santísimo Sacramento, de la que era clavario Miquel Alcover y un año después era clavario Joan Miguel. Gracias a un documento conservado en el Archivo del Patriarca, de 8 de junio 1700, sabemos que estas fiestas eran muy modestas. Es por eso que en ese año se le da facultad al jurado de la Vila, Batiste Desco, para que con “cinc lliures fassa la festa del Corpus y la festa de Sent Jaume la cantitat de quatre lliures, St Sebastián, Mare de Déu de Agost a dos lliures cascuna” (Protocolo 21.981. Notario Jaume Llorens). Todo ello hemos de relacionarlo con la queja de los vecinos sobre el hecho de que los frares de la cartuja de Portacoeli “sen anassen al convent després de haver-se cantat y acabar-se”, en especial en el día del Corpus.

En 1690, la visita pastoral de ese año reseña en su libro la existencia de diversos beneficios en la iglesia de San Jaime: un beneficio de Santa Catalina Virgen y Mártir, que ya aparecía mencionada en la visita de 1676, fundado por Juan Aguilar y Andrea, su mujer, con una renta anual de quince libras, ocho sueldos y cinco censales. Entre diversas obligaciones el beneficiado tenía que asegurar el suministro de un año en aceite para la lámpara de la capilla de la Virgen y mártir Santa Catalina. Igualmente se recoge el beneficio de Santa María Magdalena, fundado en 1676 por Francisco Oriol con una renta de 8 libras, 14 sueldos y 8 dineros; el beneficio de Nuestra Señora, fundado en 1676 por Jaime Lloch con una renta de 2 libras y 16 sueldos “censales a carta de gracia”, con la obligación de celebrar cada año “por el alma del fundador seis misas rezadas y, por último, el beneficio del Apóstol San Andrés, fundado en 1646 por Andrés Armenter (Visita pastoral de 1690. Archivo parroquial de la iglesia de San Jaime Apóstol). Entre los bienes inventariados durante la visita aparecen numerosas casullas, tejidos y rasos, así como otros adornos. Entre ellos es curiosa la mención de “quatro frontales para el altar mayor de damasco blanco con escudo bordado color pajizo con la Imagen de Santiago y otras imágenes y frontera de terciopelo carmesí con imágenes de los santos bordados”. Pero quizá lo más interesante es la mención de cuatro imágenes de “maçoneria”: un Ecce Homo, una imagen de Nuestra Señora del Rosario, un San Sebastián y un San Jaime, un Niño Jesús de masonería con su corona y mundo de plata y una Virgen de Agosto con su manto azul bordado y una almohada para los pies de terciopelo carmesí con una Asunción bordada guarnecida de perlas y plata, que nos hablan de las veneraciones que se mantenían a finales del siglo XVII en las capillas de la Iglesia. Mientras que entre los objetos de orfebrería destacaba la antigua custodia de plata sobredorada para el viático y un “cáliz de plata grande sobredorado con su patena y otro cáliz de buril, las quales tres piezas presentó el rey don Martín” (Visita pastoral

9


de 1690. Archivo parroquial de la iglesia de San Jaime Apóstol). No sabemos en qué fecha visitó el rey Martín el Humano la villa de la Pobla de Vallbona, pero a su paso de Valencia a Llíria debió visitar la parroquia y donó dos cálices de plata y una patena. Además se menciona “una cruz grande de plata con la reliquia del lignum crucis”, un globo de plata sobredorada para llevar el viático a los enfermos, cuatro cálices de plata sobredorados “llanos”, es decir, sin decoración al punzón, con sus respectivas patenas, unas crismeras de plata para los bautismos, una cruz de plata para las procesiones y una “cazuela de plata sobredorada para llevar a los enfermos”, tesoros que la iglesia conservó hasta 1726, pues ya no aparecen mencionados en el inventario de la visita pastoral de ese año. A partir del siglo XVIII, entre 1759 y 1784, la iglesia se ornará con nuevas imágenes de devoción, y aparecen algunas imágenes medievales recogidas por primera vez, como el bifaz –una de las pocas piezas de aquella época que ha llegado hasta nuestros días- y que abre algunos interrogantes. No obstante, las devociones que atañen a la espiritualidad barroca e ilustrada serán objeto de un posterior estudio. La iglesia medieval reconstruida a través de los documentos Afortunadamente, se han conservado los capítulos de obra de la ejecutada en 1700 (Archivo del Colegio Seminario del Corpus Christi. 8.02.1702. Protocolo 21.983. Notari Jaume Llorens). En este documento o contrato de obra con los obrers de vila Joseph Piño y Joan Batista Vinyes, revisado por los arquitectos expertos Gil Torralba y Juan Pérez Castiel, se recoge la situación de la iglesia primitiva sobre la que se planteaba la reforma. Gracias a este valioso documento sabemos que la iglesia presentaba una orientación contraria a la actual, pues se decidió en 1700 girar completamente el sentido de la iglesia, así como eliminar el perfil ojival de arcos y bóvedas y revestir la edificación gótica por un gusto más clásico ornado por yeserías barrocas de hojarasca. El presbiterio medieval ocupaba una parte importante del altar mayor de la cabecera de la iglesia y sabemos que estaba ocupado por unas hermosas y valiosas sillas para los presbíteros con sus “espatlles” de hierro, que en 1700 se recomienda expresamente conservar. Colindante a la sacristía se encontraba la capilla, ya de época moderna, dedicada a San Luis Beltrán, el santo dominico valenciano beatificado el 19 de julio de 1608 y canonizado el 12 de abril de 1671 por Clemente X, año a partir del cual es habitual hallar altares dedicados a su veneración promovida por los arzobispos valencianos: el patriarca Ribera y el arzobispo Aliaga. Junto a esta capilla se alzaba el púlpito, que en la reforma barroca se traslada a un lugar más conveniente. A los pies de la iglesia se levantaba el coro, en cuyo arco formero se abría una ventana, al que se accedía a través de una escalera de caracol y junto a él estaba situado el campanario. Próxima al coro se hallaba la capilla de Sant Andreu, que poseía un retablo de cierta calidad, tal y como se colige del especial tratamiento y cautela con que es tratado en los capítulos de obra. Así, se decide retirar la puerta principal que da al Carrer Major hacia la parte del coro, con el objeto de dejar más espacio para el presbiterio, púlpito, gradas del altar. De esa manera además “se le dòna més hermosura a la demostració de la Capella y retaule del Gloriós Sent Andreu, com també per lo que ocupen los branchs y angustien lo Presbyteri, y ser puesto més propi per a el púlpit y dar més desaogo y amplitut a les grades que puchen al Altar Machor, y la dita porta se ha de obrir de la mateixa amplària y alsada que hui es troba, aprofitant les pedres de la Portalada que allí y ha y posant les que faltaran o rompran al temps de desfer-la

10


en son llindar de pedra (...)”. Debajo del coro se situaban dos pequeñas capillas cubiertas con bóvedas de crucería y que era necesario reparar por el mal estado en que se encontraba la estructura principal de ambas: “com també el perficionar-les dos capelletes que están davall lo Cor, que estiguen uniformes les dos rompent y fortificant y asegurant tot lo que en aquelles serà menester y correr unes capitelades alrededor en ses impostes per la part de fora, reparant aquelles de algeps primerament y després de alabastre, que quede ben bruñit y llavat en les faixes, del modo que està dit en los capitols antecedents y els crehuers de dites capelles, ço és del Santo Christ y les Ànimes es picaran y es donaran de algeps y pincell de bon color y (...) faixes de alabastre tallat y pavymentar dites capelletes de taulells grans”. Junto a estas dos capillas, la del Santo Cristo o la de las Ánimas, se situaba la pila bautismal situada sobre unas gradas. Estas dos capillas, ubicadas originariamente a los pies de la iglesia, desaparecerían con la reforma barroca al transformar el espacio en la nueva cabecera barroca. No obstante, es interesante la información proporcionada sobre una de las devociones más arraigadas en la sociedad valenciana medieval, el culto a las Ánimas. Estas capillas solían contar con retablo de Ánimas en el que se incluían episodios alusivos a la Misa de San Gregorio y el Juicio Final. El culto a las almas del Purgatorio se propagó en la Baja Edad Media y se eclipsó en el siglo XVII, ante la normativa teológica dictada en el Concilio de Trento. Se trata de una veneración que se extendió a finales del siglo XV y primera mitad del XVI, favorecida por la iglesia, como fuente de abundantes ingresos a cambio de indulgencias. Son numerosos los retablos de esta iconografía peculiar documentados en tierras valencianas, en Alicante, Agullent, Borbotó, Canals, Canet lo Roig, Caudete, Campanar, Catarroja, Cortes de Arenoso, Gandía, Gorga, Meliana, Montesa, Onda, Ontinyent, Paterna, Pobla de Vallbona, San Mateu, Torreblanca, Torrent, Traiguera, Valencia, Villahermosa, Villena y Xàtiva, algunos de ellos desaparecidos, como es el caso del de la Pobla de Vallbona. Junto a las imágenes del Juicio Final, la resurrección, el destino de los bienaventurados y el castigo infernal de los condenados con alegorías de los pecados, era frecuente encontrar en estos retablos toda una geografía de la penitencia a través de paisajes del limbo y el purgatorio que hacía especial alusión al destino de las “ánimas”; por ello, asociada a esta espiritualidad medieval, aparecía en estos retablos la Misa de San Gregorio. San Gregorio, autor de los Diálogos con historias de almas, es uno de los padres de la iglesia latina (siglo VI), y patrono de las ánimas del Purgatorio. En ese sentido, una de las facetas más conocidas de su hagiografía son las Treinta misas en beneficio de las almas del Purgatorio luego compartidas por otros santos como San Amador y San Vicente- y capaz de hacer visible el misterio de la Transubstanciación, en la que se prueba la presencia de Cristo en la sagrada forma. Este retablo de Las Almas, según la información proporcionada por Llavata, estaba situado en la primera capilla de la izquierda, a los pies de la iglesia. La tabla central, de grandes dimensiones, representaba la escena de San Gregorio celebrando misa. A sus lados, en otras tablas de menor tamaño, se representaban grupos de justos y pecadores y sobre ellos, en el ático del retablo, aparecía la figura del Salvador rodeado por ángeles. Esta obra, que Llavata llegó a conocer, no ha sobrevivido, lamentablemente, hasta nuestros días. Según el cronista de la Pobla de Vallbona “en su ejecución, como en las pequeñas tablas que completaban el retablo, se advertía la mano de un pintor mediocre, de fines del siglo XV o principios del XVI, deficiente en su manera de hacer, pero gran conocedor de las estampas de boj que por entonces abundaban representando asuntos similares. Su autor, sin duda alguna, pertenecía a la escuela valenciana y su fecha puede atribuirse del año 1500 al 1510” (Llavata, 1981).

11


Las obras conservadas: La tabla de Sant Jaume y el bifaz con la doble verónica En las capitulaciones de obra se hace especial mención a la tabla de San Jaime Apóstol, obra, como veremos, de Reixach, que debía situarse cerca de la pila bautismal: “aixi mateix acomodar el Sent Jaume y la pila dels batismes en lo puesto a hon les pareixera als vehïns de dita Vila, o el.lets de aquella que per a effecte de dita obra y hermosura de dita Iglesia sean menester y davant les grades que y ha posades en dita pila o al peu de aquella, y acomodar-les del modo y forma que el dits el.lets ordenaran”. Además contaba la iglesia con una capilla dedicada a la Virgen del Rosario, otra a Santa Bárbara, a la que también se veneraba en la cercana iglesia de la Sangre de Lliria, y una tercera dedicada a Santa María Magdalena, “capella que està davall lo Cor colateral al caragol que puchen al Cor” . En ese sector de la iglesia parroquial se hallaba el antiguo cementerio o fossar, tal y como consta en un documento testamentario de 1702 en el que la testadora, Catalina Bonet dice que “(…) elegeich sepultura per al meu cos fahedora en lo fossar de la Yglèsia Parroquial de la present Vila de la Pobla de Vallbona a les espatlles de la Capella de la mare de Déu del Roser (...)”. Mientras que la otra obra conservada en la iglesia, la tabla bifaz con la doble Verónica del siglo XV, no aparece mencionada hasta época más tardía, concretamente en la Visita pastoral de 1759. ¿Es posible que hasta ese momento la tabla, de calidad reseñable, pasase desapercibida a los visitadores? Desde luego es posible, pero parece improbable. Sin duda el templo parroquial se adorna hacia la mitad del siglo XVIII con nuevas imágenes, esculturas y lienzos. De hecho el inventario de 1759 menciona la existencia de “diferentes lienzos del Apostolado y varios santos en la Iglesia y Sacristía”, unos trece lienzos según el inventario de 1784, momento en que se citan todos los lienzos como situados en la Sacristía, por lo que es posible que la imagen bifaz sea una donación que se lleva a cabo en estas fechas.

Joan Reixach. San Jaime Apóstol. Ca. 1450-60. Iglesia de San Jaime Apóstol de la Pobla de Vallbona Joan Reixach. San Jaime y San Gil Abad. h. 1450. Museo de Bellas Artes de Valencia, procede de la desamortización del Convento del Carmen de Valencia. ( Generalitat Valenciana).

El retablo de San Jaime, obra del pintor Joan Reixach A pesar de no haber recibido la atención de los investigadores, la tabla de San Jaime de la iglesia parroquial de la Pobla de Vallbona, perteneciente con seguridad a un retablo desaparecido para el Altar mayor, es obra que cabe incluir en el corpus de Joan Reixach por sus características. Realizada hacia 1450-60, esta obra (191 x 148 cm) debió constituir la tabla

12


central de un retablo dedicado al santo apóstol. La cartuja de Portacoeli, para la que trabajó Reixach, tenía desde antiguo el derecho a percibir primicias de la agricultura y la ganadería del término de la Pobla, por lo que es posible que los cartujanos encargasen al pintor dicha obra. Muchos de los elementos que presenta el San Jaime de la Pobla de Vallbona remiten al San Jaime de la tabla San Jaime y San Gil Abad, obra de Joan Reixach para el convento del Carmen de Valencia –actualmente en el Museo de Bellas Artes de Valencia-. Elementos como las sandalias, el bordón, el libro abierto, la pelliza, las ondulaciones de la túnica, el rostro grave y sereno, ponen en evidencia que el autor de las dos tablas es un mismo artista: Joan Reixach. Además, el diseño de la túnica del santo y los elementos vegetales como granadas con proyecciones fitomórficas estilizadas del manto de San Jaime son prácticamente idénticos al del santo obispo de Tours en la tabla de la Aparición de la Virgen a San Martín en su celda del retablo de San Martín que, procedente de la cartuja de Valldecrist, se conserva en el museo catedralicio de Segorbe. Por otro lado, las losetas ajedrezadas del pavimento en la tabla de la Pobla de Vallbona se repiten en otras obras de Reixach. Ambas obras, la de San Jaime de la Pobla de Vallbona y la tabla de San Jaime y San Gil Abad del Museo de Bellas Artes, habían sido tradicionalmente atribuidas a Jaume Baçó, alias Jacomart, al incluir Tormo la pintura de San

Jaime y San Gil en la monografía de Jacomart, en 1913. Sin embargo, el mayor conocimiento de la obra y estilo de Joan Reixach y la propuesta de identificar la producción de Jacomart con las obras antaño adscritas al Maestro de Bonastre, invita, en la actualidad, a deslindar ambas piezas, la del Museo de Bellas Artes y la de la Pobla de Vallbona, de la antigua atribución y adscribirlas entre lo mejor de la producción de Joan Reixach, cuyo obrador en tierras valencianas estuvo activo al menos de 1437 a 1436 (Benito, 2006, 90). Joan Reixach fue hijo de un imaginero catalán llamado Lorenzo, y que debió nacer no después de 1411, pues se dice mayor de edad en 1431. A tenor de estos datos, hoy sabemos que Jaume Baçó, alias Jacomart, y Joan Reixach pertenecían a la misma generación, sólo que Jacomart murió en 1461 sin llegar a tener hijos y que Joan Reixach, bastante más longevo, aún vivía en 1486 y debió estar asistido en sus últimas obras por su hijo Jerónimo, también pintor, lo que explicaría el estilo más mecánico y rutinario de sus últimos trabajos. Como ha señalado recientemente Fernando Benito, la historiografía tradicional ha venido tratando a estos dos pintores de forma conjunta, suponiéndolos artistas asociados que compartían un código lingüístico común, lo que ha generado una serie de confusiones y atribuciones hasta el punto de hacer casi imposible la distinción de sus individualidades artísticas. De forma general, se venía afirmando el discipulaje de Reixach en el taller de Jacomart. En la actualidad, Benito ha demostrado que se trata de un planteamiento equivocado, pues ninguna obra se ha llegado a identificar con Jacomart de forma segura (Gómez Ferrer, 1994 p. 23) y ningún documento lo presenta trabajando con Reixach, cuyo estilo, además, es bien conocido gracias a los trabajos firmados y avalados por la documentación. El problema surgió a consecuencia de un par de encargos contratados por Jacomart, que no pudo cumplimentar al ser llamado por el rey Alfonso V el Magnánimo a Nápoles. Uno es el retablo de San Miguel de Burjassot, que se concertó con Jacomart en 1441 pero que fue concluido por Joan Reixach en 1444. Otro es el retablo de San Lorenzo y San Pedro Mártir de Catí, que Jacomart contrató en 1460 y que, debido probablemente a su enfermedad –muere en

13


1461-, también terminó Reixach. Los comienzos de ambos pintores se inscriben en el ambiente del gótico internacional del primer tercio del siglo XV, a la sombra de Jaume Mateu y Gonçal Peris, quienes dominaban el panorama artístico valenciano de su tiempo, aunque pronto comenzaron a asimilar las novedades flamencas, eyckianas, introducidas por Dalmau tras su estancia en Flandes entre 1431 y 1436, donde estudió las obras de Van Eyck en su taller. En la actualidad conocemos documentalmente bastante bien la producción artística de Joan Reixach, así como datos sobre su trayectoria vital (Sanchis Sivera, 1930; Cerveró Gomis, 1964). Sabemos que su primer trabajo documentado es un retablo de los Gozos de la Virgen para la capilla de un huerto cercano al palacio real de Valencia, pues los pagos están documentados entre 1437 y 1440, según el libro de Cuentas de Bailía, seguido por otro retablo para la capilla del castillo de Xàtiva (1339-1440) que se identifica con el reseñado por Baticle-Marinas (1981, p. 270) en la Galería de Louis-Philippe en el Louvre, hoy en paradero desconocido. En 1439 fue convocado a tasar un trabajo de Luis Dalmau por cuenta de la Bailía, lo que confirma no sólo el prestigio que el pintor había alcanzado ya en esos años, sino además su independencia respecto a Dalmau, con quien, según Benito no mantendría “connivencias ni compromisos”. A partir de esa fecha su actividad es constante, y sabemos que hacia 1439 trabaja para la cartuja de Portacoeli. Es en estas fechas precisas en las que debemos situar la realización de la tabla de San Jaime de la iglesia parroquial de la Pobla de Vallbona, perteneciente a un retablo desaparecido. No olvidemos que la cartuja conservaba primicias sobre la vicaría de la Pobla y que los rectores de la parroquia dependían directamente del prior cartujano. La década de los años cuarenta es sin duda la de mayor esplendor artístico. Entre 1440 y 1441 realiza el retablo de Santa Bárbara para San Juan del Hospital y hacia 1442 realiza diversos trabajos para la catedral, como la tabla del San Benito, que hace poco ha sido restituida a Reixach, una obra emblemática que era considerada, sin fundamento alguno, obra de Jacomart. Es en esos años cuando sustituye a Jacomart en algunas de las obras que, por distintos motivos, había dejado inconclusas, como el retablo de San Miguel de Burjassot en el que Jacomart solo había llegado a realizar la tabla central. En 1444 se realiza un nuevo contrato con Reixach para finalizar la obra y es el canónigo de la Catedral de Valencia Andreu García el que le indica los temas o asuntos a representar. Esta noticia confirma de manera fehaciente la desvinculación entre ambos maestros. Si Reixach hubiese sido miembro del taller de Jacomart, como se ha venido afirmando, no hubiese sido necesaria la realización de un nuevo documento contractual. Gracias a una reciente aportación documental se sabe que en 1448 terminó Reixach el retablo de la capilla del Hospital de Nostra Donna Sancta Maria dels Ignocents de Valencia, encargo al que Benito atribuye las predela de los Evangelistas del Museo de Bellas Artes de Valencia, y de esas fechas debe ser el documentado retablo de Santo Domingo para el convento de las Magdalenas de Valencia. En 1447 lo encontramos en Segorbe dorando el tabernáculo del Corpus Christi de la catedral. A partir de ese momento sus encargos son numerosos y cada vez es reclamado en lugares más alejados: retablo de Santa Catalina para la parroquia de Caudete (1453); retablo mayor de la cartuja de Valldecrist (1454), San Miguel en la iglesia de Bocairent (1456), el de la ermita de las Almas en Sierra de Alcaraz (1458), el San Miguel Arcángel y Santa Lucía para la iglesia de Vila-real (1458), el retablo de la iglesia de San Antonio de Padua, extramuros de Valencia (1460), para el convento de San Agustín de Valencia (1460) y para la Almoina de los carniceros de Valencia (1461). Es probable que de esta época sean el retablo de San Martín del monasterio de agustinas de Segorbe y la tabla de la Virgen de Gracia de la parroquia de Santa María de Alcoy.

14


La muerte de Alfonso el Magnànim en 1456 y de su “fiel pintor” Jacomart en 1461 supuso un definitivo revulsivo para Joan Reixach, a quien el rey Juan II nombró pintor real. En esa época, ya contando con unos cincuenta años, el papel de su taller y especialmente de su hijo Jerónimo Reixach fue cada vez mayor. En estos años trabaja para la catedral de Valencia y realiza el retablo de San Lorenzo y San Pedro de Verona de Catí, y el retablo de San Esteban para la parroquia homónima de Valencia (1462). Pero su labor más importante fue la realización del retablo de la capilla “del Senyor Rei” del convento de Santo Domingo (1463), las pinturas de las puertas del órgano de la catedral (1465) y el retablo de Santa Úrsula, hoy en el Museu Nacional d´Art de Catalunya (1465) pintado para Cubells (Lleida), el retablo de la Epifanía de Rubielos de Mora (MNAC), la tabla de la Visitación de Morella, el retablo de la parroquial San Pedro en la catedral (1467), el de San Nicolás Tolentino en el convento de San Agustín (1468) y otro de la Cena para el convento de San Francisco (1469-70), dos tablas para Museros (1470) y otras para la cofradía de San Jaime de Valencia (1472), el retablo de Denia (1474) y el del monasterio Jerónimo de Cotalba (14839) y el retablo privado para el mercader Joan Sánchez (1484). El último trabajo documentado es el retablo mayor del convento de Santa Magdalena de Valencia (1486), dedicado a los Gozos de la Virgen. Como se ha indicado frecuentemente el artista debió contar con un obrador muy organizado con ayudantes que le prepararían soportes, colores, dorados, burilados y realizarían las partes secundarias de sus obras, especialmente aquellos aspectos más rutinarios y mecánicos: la resolución de los suelos con baldosas, cenefas, brocados y adornos, quedando a la mano del maestro la invención de las composiciones y su diseño, la elección de los colores, creación de modelos y tipos, así como la resolución de las manos y rostro –las partes más expresivas de los cuadros-. El obrador de Reixach también dispondría de multitud de diseños con elementos ya ensayados: paisajes, casas, árboles, plantas, elementos geográficos y todo un repertorio de modelos humanos, habituales en su producción y en los que es evidente la impronta flamenca, concretamente en el realismo y expresividad de los rostros. Por lo que no es de extrañar los evidentes paralelismos existentes entre la obra de la Pobla y la conservada en el Museo de Bellas Artes de Valencia. En ambas composiciones Reixach dota al santo peregrino de una fuerte caracterización y gravedad en sus expresiones serenas, presentándolos ante un fondo dorado y con la única referencia espacial de los pavimentos cerámicos típicos del siglo XV valenciano. San Jaime se representa en su iconografía habitual como peregrino: bordón, sombrero de ala ancha con el distintivo de la venera, zurrón y sandalias. Viste túnica talar, una prenda de piel de camello que asoma por debajo del manto de rico brocado y sostiene bastón de peregrino y un libro que menciona a Zebedeo, pescador y padre de Santiago el Mayor (Mateo, 20:20). La corporeidad de la figura, su carácter monumental y el arcaísmo de los fondos dorados recuerda las figuras de Gonçal Peris, aunque la recreación de Reixach en texturas matéricas, los brillos de las veneras, el preciosismo detallista de los brocados manifiestan un significativo grado de asimilación de la denominada “ars nova” procedente de Flandes. Asimismo, el realismo de la figura, situada en tres cuartos y en evidente contraposto clásico, la expresividad del rostro del santo peregrino y la solemnidad y severidad que transmite su mirada presentan ecos eyckianos. No en vano asimiló el arte de los primitivos flamencos en Valencia a través de la obra de

15


Dalmau, pero también a través del conocimiento directo de Jan Van Eyck, de quien llegó a poseer una obra, la tabla de San Francisco recibiendo los estigmas (se atribuyen dos obras a van Eyck con este asunto: una en la colección John G. Jonson del Philadelphia Museum of Art y otra en la Galería Sabauda de Torino) que en 1448 lega en testamento al canónigo de la catedral Andreu García, obra que influyó decisivamente en las de Joan Reixach.

Fig. 14. Anónimo, Dolorosa y Cristo, ca. 1530. Iglesia parroquial de San Jaime Apóstol de la Pobla de Vallbona.

Imágenes de devoción: el ostensorio o bifaz de la Pobla de Vallbona En el almacén del primer piso de la iglesia de la Pobla de Vallbona, custodiada en una pequeña vitrina se halla un hermoso ostensorio o bifaz con la representación doble de la Dolorosa y el Ecce Homo, que por su estilo evolucionado podemos situar a mediados del siglo XV. Es curioso que en ninguna de las visitas pastorales, hasta el año 1759, se mencione esta doble tabla. Será ese año cuando el visitador general en época del arzobispo Andrés Mayoral recoja en su inventario una imagen de “Jesús y María pintados en un cuadrito con pie para las Rogaciones” (Archivo parroquial, Visita 1759). Las imágenes de devoción o Andachtsbild en Valencia desempañaron un papel fundamental en la renovación del estilo gótico internacional hacia nuevas formas importadas de países nórdicos. El hieratismo de las primeras tablas: los iconos de estilo italobizantino que se importaron en tierras valencianas en los primeros años de la reconquista, fue siendo sustituido, de forma paulatina, por un mayor refinamiento en las tablas realizadas por los talleres locales que en el siglo XV utilizaban el lenguaje refinado, elegante y exquisito del gótico internacional, pero que comenzaban a asumir ciertas características del realismo flamenco. Las son aquellas obras que en lugar de representar pasajes o escenas religiosas de corte narrativo e historiado, basado en las sagradas escrituras u otros textos sagrados, prefieren la representación aislada de la imagen de Cristo o de la Virgen concentrándose en lo devocional e invitando a la meditación a quien las contempla. Por ello son como en el caso de la Pobla de Vallbona, imágenes aisladas de pequeño tamaño (63 x 29 x 20´5 cm). En este caso estamos ante una obra bifaz, que ofrece la imagen de Cristo y de la Virgen Dolorosa en su anverso y reverso, caras de una misma moneda.

16


En la representación de la imagen de Cristo se prefiere, habitualmente, utilizar la iconografía derivada del Ecce Homo, ofreciendo la imagen o efigie aislada de Cristo, frecuentemente con la corona de espinas, con marcado sentido icónico, tratando de suscitar sentimientos piadosos al evocar el drama de la Pasión con la contemplación única de su divino rostro. Mientras que para la imagen de María las formulas empleadas son múltiples y variadas: desde aquéllas que tienden a resaltar su maternidad, presentándola de tamaño busto con el Niño en brazos o dándole el pecho, o aquellas que prefieren la representación de la Virgen como Mater Dolorosa, en correspondencia al Ecce Homo, como agente de corredendención. Este tipo devocional es el que presenta la tabla de la Pobla de Vallbona, una tipología cada vez más frecuente en el arte valenciano. Su penetración en el arte valenciano se documenta hacia mediados del siglo XV y responde, según Fernando Benito, a la “asimilación por parte de los primitivos valencianos de la recreación realista que postulaban las imágenes piadosas flamencas, en las que los sentimientos humanos parecían evidenciarse al subrayar en ellas los afectos de dolor”. (Benito, 2001, 76). A partir del siglo XIV y en concreto en las primeras décadas del siglo XV se produce un cambio innovador de la iconografía de la Virgen María. Comienzan a aparecer advocaciones que tratan de destacar las virtudes más loadas de la Virgen, encarnación de la obediencia y la humildad, gracias a las que aceptó sin reparo la voluntad divina. Se abandona la representación de la Virgen como Regina, entronizada y majestuosa por una concepción mucho más cercana al espectador. En esos momentos es cuando aparecen las conocidas Virgen de la Humildad, las Vírgenes de la leche o más tardíamente la Virgen de los Dolores o Dolorosa. Estas nuevas advocaciones definen el cambio que tuvo lugar en la espiritualidad de finales de la Edad Media y tendrán un acentuado éxito en las centurias posteriores. En el ámbito artístico se tradujo en una humanización de la imagen religiosa que se hizo más íntima, más cercana y próxima al espectador, que de esa manera entra en contacto directo con su fe y piedad, convirtiéndose en símbolo de la soledad de María. El manto negro que le cubre la cabeza la viste de luto por la muerte del Hijo, caracterizada en su advocación de la Soledad. Esta advocación es cercana a las imágenes de María, con manto negro y túnica roja, que aparecen representadas en La Aparición de Cristo a su madre del Maestro de Perea del siglo XV y de Francisco de Osona el Joven del siglo XVI, ambas en el Museo de Bellas Artes de Valencia. En ellas María aparece tempranamente caracterizada en su advocación de la Soledad, vestida de luto, con la corona y los clavos de Cristo, tal y como era venerada en la prestigiosa Cofradía de la Soledad establecida en el convento de Santo Domingo. Este tipo de imágenes resultan íntimas y humanas para el fiel, pero también los teólogos hallarán en ellas prueba de la realidad de la Encarnación y del papel de María en la historia de la salvación. Estas representaciones son herederas de la tipología de icono bizantino, de la vieja creencia de los vero-iconos o verdaderas imágenes de la Virgen y de Cristo, tradición que se remontaba al arte paleocristiano, que consistía en creer que tanto la Virgen como Cristo habían legado retratos en vida para la posteridad. Estos retratos sagrados eran básicamente tres: la Santa Faz de la Verónica, el retrato de Cristo enviado al rey Abgar y los varios retratos de la Virgen atribuidos a San Lucas. Las primeras noticias documentadas de estas imágenes datan del siglo VI en iglesias de Constantinopla y que más tarde pasarían a Roma. Sin embargo, los iconos bizantinos con representación de la Virgen son muy anteriores, las conocidas Acheiropoiete, literalmente “rostro sagrado no realizado por la mano del hombre”, rodeados siempre del halo y misterio de ser los verdaderos retratos sagrados. En Valencia los primeros iconos de la Virgen, de

17


procedencia foránea, se disputaban ser el verdadero y auténtico retrato de María, arrancando la devoción de los ciudadanos. Por ello, pronto las parroquias desearon tener copias o imágenes de su propia verónica de la Virgen, como es el caso de la de Gonçal Peris, hoy en el Museo de Bellas Artes, o la de la parroquia de San Nicolás de Valencia, realizada en 1572 por Joan de Joanes, tradición que perdurará en siglos posteriores dada su devoción. En este caso se trata de un conjunto formado por la Verónica de Cristo, su retrato o vera efigie, que recoge la representación de Cristo según quedó plasmado en el sudario con el que Santa Verónica le enjuagó el rostro de sudor y sangre en su camino al Calvario, y la Verónica de la Virgen, según el retrato que de ella hizo en vida el evangelista San Lucas. Así, la imagen de Cristo y la Virgen aparece unida, pues generalmente estas tablas conforman una única pieza ocupando anverso y reverso en lo que se conoce como tabla bifaz. Cristo y su Madre aparecen unidos por el dolor.

18


BIBLIOGRAFÍA -ALBA PAGÁN, E. (2011), “La Iglesia de San Jaime Apóstol.”, en Hermosilla, J. (dir.) La Pobla de Vallbona: Historia, Geografía y Arte. pp. 307 - 394. Universitat de València. -ARIÑO VILLAROYA, Antonio (coord.), (2001), Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Estiu, Valencia. -BATICLE, J.; MARINAS, C., (1981), La Galerie espagnole de Louis-Philippe au Louvre 18381848, París. -BENITO DOMÉNECH, Fernando (coord..), (1987), Los Ribalta y la pintura valenciana de su tiempo, Valencia. -BENITO DOMÉNECH, Fernando (coord..), (2001), La clave flamenca en los primitivos valencianos, Valencia. -BENITO DOMÉNECH, Fernando (coord.), (2006), La Memoria recuperada. Pintura valenciana recuperada de los siglos XIV y XV, Valencia. -BÉRCHEZ, J., (1993), Arquitectura barroca valenciana, Valencia. -ESCOLANO, G. (1611): Década Primera de la Historia de Valencia, Valencia. -GÓMEZ-FERRER, M., (1994), “un nuevo contrato de Jacomart: el retablo de la iglesia de Museros”, AAV, pp. 20-24. -LÓPEZ, T. (ca.1770-1780), Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia, recopiladas por castañeda y Alcover, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1916 y siguientes. -LLAVATA, V. (1981): Historia de la Villa y Baronía de la Pobla de Vallbona, Pobla de Vallbona. -MADOZ, P., (1845-1850), Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar, Madrid. -REAU, L., (2001), Iconografía de los santos, vol. 2, Historia, Geografía y Arte, Barcelona. - SANCHIS SIVERA (1930) Pintores medievales en Valencia, Valencia, 1930 -VORÁGINE, Santiago de la, (ed. 1984), Leyenda Dorada.

19


LA POBLA ALS POEMES DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Per Jesús Giron Araque (professor i poeta)

Al Mural del País Valencià (1), Vicent Andrés Estellés fa un gran exercici literari en què vol reflectir la dignitat de tot un poble. Dins d’aquesta obra La Pobla de Vallbona apareix nomenada tres vegades. La primera, associada al rei Jaume I la infantesa de l’autor; l’autor fa una correlació entre l’entrada triomfal del rei i les seues visites infantils a València. En un segon poema el nostre poble és nomenat a L’episodi de Llíria on Estellés conta un dels múltiples viatges que ell i la seua família feia a Sant Miquel de Llíria. Un tercer poema, al Volum II, està dedicat íntegrament a la Pobla, dins de l’apartat de les comarques i pobles, en concret el dedicat al Camp de Túria. ***

Mural del País Valencià és una ingent obra de Vicent Andrés Estellés de dues mil pàgines (1.018 poemes) que va ser començada el mes de desembre de 1974 i acabada l’any 1978. L’integren tres volums titulats respectivament Naixement d’un poble, Un poble en marxa i Sentiment de País. A Declaració de principis el poeta fa palesa la seua intenció que res no em pot complaure tant com acabar la meua vida, el meu obscur treball, enllestint el cant general del meu País, el seu extens mural unànime de corbelles i veles, de taronges i de magranes. El cant abasta una gran quantitat d’aspectes del nostre país: història (el rei En Jaume, els maulets, els agermanats...), els pobles, territori (intenta abastar totes les comarques), però també intimitats i afectivitats personals així com homenatges als que han honorat la pàtria (músics, poetes, pintors...). Els poemes estan farcits d’esperances, desitjos de llibertat, compromisos cívics i polítics, missatges... En paraules de Jaume Pérez Montaner, gran coneixedor de l’obra estellesiana: “Estellés pensa i contempla el País Valencià sempre a través de la seua experiència personal i s’imbrica des de l’inici, [...] en els seus avatars històrics”.

20


Estellés concep el Mural com l’assumpció personal de la cultura, la llengua i la dignitat d’un poble, l’assumpció d’una identitat: Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble, diu al Llibre de Meravelles. *** La Pobla de Vallbona apareix tres vegades en el Mural. La primera en el volum I, al llibre IX. Es tracta del segon poema de la Cançó del rei Jaume I. El poeta inicia el seu cant fent referència a l’entrada triomfal del Jaume I a València i, immediatament, canvia el discurs èpic per un de més intimista: torna a rememorar la seua infantesa humil. A poc a poc els seus records van des del Pont de Serrans fins la “Maedéu”. La mirada fascinada del xiquet repara en els comerços i en allò que venen i que ell no pot comprar. La Pobla de Vallbona apareix quasi al final de poema quan el poeta fa una referència a la nit cansada (“cansament de carro”) i recorda aquells carros que arribaven de Llíria o La Pobla.

Els carros carregats d’aliments que deambulen per la nit és una imatge molt emprada en els poemes del mural que fan referència als pobles de Camp de Túria. Al volum II, en el capítol Canten els Pobles, al poema referit a Llíria, de nou apareixen els carros carregats: ... l’arcàngel guarda les collites, vénen carros de nit, el fanalet encés,... Al tercer poema que comentarem més endavant també apareixen els carros de nit. Altres carros arriben de Serra o del Garbí, com els del poema que comentem. D’altres porten cànters de Serra.

21


(Imatge de l’arxiu de Jesús Tortajada)

Aquest és el poema al que estem referint-nos: CANÇÓ DEL REI JAUME I (II) Arribava a València, i veia enfront les torres, la Porta dels Serrans; avançava vers elles creuant la majestat sintàctica del pont. Ho considere encara com un regal dels déus. Oh el meu pont dels Serrans! Tocava les baranes. Una arbreda petita, una gràcil vinyeta, amb teuladins i flors, m'omplia les pupil·les. Així entrava a València com hom entra a la mar. En arribar després al carrer dels Roters, un pànic un delit m'atarantava al punt com quan entrant al mar, l’aigua t'arriba al pit. Em sé trist aquest dia, em sé trist aquest any. Deixeu-me que recorde una infantesa humil. Veia els aparadors; olia a saladura, com olia a cordells, i hi havia una font i al dematí, un mercat. Lentament caminava amb ulls meravellats, de llum d'establiments, coses que no tindria, però que eren molt belles, magatzems de joguines, balons de reglament. Un infant avançava feliçment per la vida. La vida era un carrer, el carrer dels Serrans. Recorde el temple aquell de la «Maedéu grossa» i a l’esquerra, solemne, la Generalitat, de ponderada pedra: lliçó equilibrada. Vella arriba la nit, amb cansament de carro, com aquells que arribaven de Llíria o la Pobla, amb la remor del vi o la remor de l’oli, com aquells que arribaven de Serra o el Garbí i entre els feixos de llenya duien els cànters d'aigua; vella arriba la nit amb perdudes olors, i ara em recorde molt d’Alcoi, la Mariola. *** També al Volum I, al llibre VII, dedicat als episodis personals i dins de l’Episodi de Llíria hi ha un poema que fa referència a La Pobla de Vallbona. L’episodi de Llíria conté un grup de poemes que conten alguns dels viatges que Estellés feia a Llíria amb la seua família. Sa mare és la protagonista, la que mou a la família d’ermita a ermita amb la seua fe. A aquests viatges també es fa referència en altres poemes del mural.

22


L’episodi comença amb una reflexió sobre la duresa de la vida i la necessitat de miracles: La nostra vida era un miracle. Recorda sa mare pujant pel camí que duia a la muntanya de Sant Miquel de Llíria. Altre poema parla dels ciris i estampes que sa mare utilitzava per a demanar per tots. Recorda a sa mare agenollada (li queien unes llàgrimes com de pus).

(Sant Miquel de Llíria) Aquest és el 5é poema de l’episodi on apareix La Pobla: Endormiscat, veia passar les pobres cases del meu poble, carretera amunt, en silenci. En arribar al pixador ja començava a clarejar. Veia els aljubs, els garrofers d'ombra molt ampla i generosa, els esquemes dels ametllers, els casalicis dels aljubs. El pla del pou —després sabria la batalla que es va lluitar, desenterraments d'uns soldats, enrenou de cavalls i carros, borratxera dels vencedors, vençuts d'espardenyes rompudes, i la Pobla i Benissanó. «Baixarem en tornar a casa i li resarem a la Verge que et va curar l'aliacrà.» Sol i mosques i molta pols. Llíria tenia un prestigi de xulles, de pa, de magranes. El meu pare alabava el vi: «el vi fa més forta la sang. Un tros de ceba crua, un got de vi, i pot l'home treballar». El poema relata el recorregut que Estellés i la seua família feia per a arribar a Sant Miquel de Llíria. El pare preparava el carro. De bon matí, amb el fanalet encés, s’iniciava la marxa. Feien el camí seguint la carretera, pel Pixador, el Pla del Pou, La Pobla i Benissanó fins arribar a Llíria.

23


(Imatge de l’arxiu de Jesús Tortajada)

En arribar al Pixador (terme de Paterna) ja es feia de dia. El Pla del Pou a Sant Antoni de Benaixeve és l’escenari d’una cruel batalla entre absolutistes i carlistes. Cal fer notar que Estellés no es refereix al lloc amb el nom del municipi actual ja que al moment dels seus records no existia la població que va ser creada el 1957. La zona coneguda com a Pla del Pou sí té una referència clara per al poeta. El carro familiar passava per allí. El poeta ens diu que després va saber de la batalla en la que, en paraules de Benito Pérez Galdós, “Los mil doscientos cristinos de Infantería y el escuadrón de Lanceros, que, con los milicianos de Valencia y Liria, habían recibido órdenes de concentrarse en la capital, marchaban confiados, mal dirigidos, desconociendo con angelical inocencia el país que pisaban y el enemigo que tan cerca tenían. Como unos borregos de Dios se entregaron al descanso en un pueblo llamado Pla del Pou... Cuando más descuidados estaban, vieron encima la caballería carlista. No les dio tiempo ni para tomar posiciones, ni siquiera para escapar con algún orden. No fue batalla, fue una carnicería sañuda: desordenada la caballería cristina, se enredó en ella la infantería, como una deshecha madeja en las patas de un animal que da vueltas sobre sí mismo. Los carlistas no combatían; mataban a su gusto y satisfacción.

(Batalla entre carlins i absolutistes. Pintura de J. Alaminos)

24


La Pobla de Vallbona apareix al poema però només com una fita del camí. Estellés no fa cap altra referència. Benissanó serà el lloc en què, en tornar, resarà la família per agrair la curació de la icterícia d’Estellés. Alguns d’aquests llocs apareixen també al Coral Romput. Finalment, l’arribada a Llíria. Ara la devoció deixa pas a la gastronomia: prestigi de xulles, de pa, de magranes. *** El tercer poema del Mural en el que apareix La Pobla de Vallbona està al Volum II, inclós al capítol titulat Es desperta la terra: pobles. Estellés fa un recorregut per diverses comarques del País detallant un a un els seus pobles. A l’apartat dedicat al Camp de Túria hi són tots els seus pobles, a cadascú li dedica un poema. De Benaguasil destaca la seua producció agrícola; de Benissanó, el castell i l’aigua miraculosa; de Bétera, la collita encesa; de Casinos, les seues “peladilles”; de L’Eliana, cançons i festes; de Llíria, la seua història; de Nàquera, l’aigua d’aljub; d’Olocau, el barranc; de Riba-Roja, el misteri; de Serra, els pins i el monestir; de Vilamarxant, l’enigma.

Aquest és el poema que dedica a La Pobla de Vallbona: LA POBLA DE VALLBONA Tota la nit, tota la nit, els carros. Amb un gresol encés passaven carros. Vénen de lluny! Sonen bocois funestos. Bocois de vi, bocois d'oli, d'olives. i tot el jorn colpejaven les fustes. Com de solcar una terra propícia, com de solcar una amor, una esposa, com mariner del dia resurrecte! De nou els carros.

25


(Imatge de l’arxiu de Jesús Tortajada)

Sembla que Estellés associava molt fàcilment el nostre poble als carros. Ací venen de lluny carregats de vi, oli i olives. L’enrenou es fa palés en paraules com sonen, colpejaven, solcar... Amb el tràfec nocturn, l’escenografia esdevé quasi misteriosa. Als tres últims versos, Estellés relaciona el nom del nostre poble amb la terra propícia. Evidentment coneixia la nostra producció agrícola pels continus viatges familiars cap a Llíria. Especialment bella és la translació en les comparacions del soroll que feien els carros en colpejar la fusta: solcar una terra cap a solcar una amor i solcar una esposa i l’última comparació amb el mariner del dia resurrecte. Què podem intuir de l’associació del mariner amb la nostra terra? A quin mariner està referintse en terra no costanera? El poema acaba fent referència al dia resurrecte. Pot ser el nou dia, la nova època, la il·lusió per veure la fi de la misèria? Com es veu en aquest poema, la imatge que té Estellés de La Pobla de Vallbona és la d’un poble treballador, amb futur. (1) Andrés Estellés, Vicent. Mural del País Valencià. Edicions 3 i 4, 2002 Agraïment: A Jesús Tortajada pel préstec de les imatges de carros que apareixen en aquest article.

26


ROSTROS DE AYER Y DE HOY Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Toñi Martín i Gómez

En aquest article volem apropar la gent de la Pobla a la gent de la Pobla, fer conèixer als jóvens com era la gent major quan era jove i als grans quina es la gent jove del seu poble. MIGUEL VICENTE LLOPIS i BERNAL (La Pobla de Vallbona 1937) Termina sus estudios musicales en el Conservatorio Superior de Música de Valencia, especialidad saxofón, más tarde en contrabajo y obtiene el título profesional. En 1958 es nombrado director de la Corporación musical de la Pobla hasta que obtiene por oposición una plaza en la banda municipal de Palma de Mallorca. En 1976 vuelve a Valencia como profesor de su especialidad en el Conservatorio de Música de dicha ciudad y en 1990 es nombrado catedrático. Es director titular de varias bandas musicales (con las que obtiene diversos premios) y colabora con otras. Imparte numerosos cursos internacionales y colabora también con profesores de conservatorios como los de París y Burdeos. Es autor de varias obras sobre pedagogía del saxofón. En 1984 vuelve a hacerse cargo de la dirección de la Corporación musical de la Pobla de Vallbona y promueve la creación de la Orquesta de la corporación y la construcción del actual edificio de la música. En 1999 decide dejar la dirección de la banda pero continúa como director de la escuela de educandos y de la orquesta hasta que un problema de salud le aparta de la vida profesional.

27


28


29


30


31


32


RAMÓN BALAGUER I SANGENARO (La Pobla de Vallbona 1945) Estudia en las Escuelas Nacionales de la localidad. Recuerda con cariño a su maestro Gaspar Marín Arcusa que le prepara para seguir estudios de Bachillerato en la academia Edeta de Líria. A los 15 años empieza a trabajar de botones en la sucursal de Ruzafa del Banco Popular Español y a los 18, por oposición, gana plaza de oficial 1º en la de Benicalap. En 1966, cuando el banco se instala en la Pobla de vallbona, es nombrado interventor, convirtiéndose así en el apoderado del banco más joven de España. Ocupa después el puesto de director en varias sucursales; en el momento de la jubilación dirigía la Urbana nº1 de Valencia. Entre 1995 y 1999 ejerce un cargo de concejal en el Ayuntamiento de la Pobla de Vallbona. En 2003 y, según sus palabras: “El año 2003 se presentó en casa una comisión formada por gente de la Junta de la Corporación Musical y músicos de dicha entidad y me propusieron que me presentara para presidir la mencionada sociedad. Me resistí bastante pues, aunque me gusta muchísimo la música, no tenía ni idea de la tarea a realizar, al final acepté y presidí la Corporación Musical de la Pobla de Vallbona desde el año 2003 al 2009”. Actualmente colabora con algunas ONG y lleva la contabilidad de su parroquia, lo que le permite: “Analizando mi vida ahora a mis 68 años, mi felicidad es ver feliz a mi familia, ver crecer a mis nietos y relacionarme con mis amigos y ésto es lo único que deseo para el resto de la vida que Dios quiera darme.”

33


34


LLIGAMS DE LLET Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Carmen Raimundo i Blay

Aquest article sorgeix com a conseqüència d’una sèrie d’entrevistes que he fet a dones majors de la Pobla de Vallbona que van ser protagonistes d’històries sobre mares de llet o sobre dones que ajudaven el metge del poble en els parts a les cases particulars.Jo mateixa forme part d’un grup de suport a la lactància materna, Amamanta, i conec històries d’aquest tipus. Però volia rescatar altres històries del record, de les d’abans, així que vaig decidir fer una tasca de recerca de dones que ho hagueren fet però en anys anteriors, quan la necessitat de trobar una mare de llet per a nadons que no podien ser alimentats era vital. He entrevistat tan sols una xicoteta part de dones, de segur que hi ha moltes històries més, amagades i esperant ser escoltades, de les d’abans i també de les d’ara, és per aquest motiu que el títol de l’article és Lligams de llet (I), perquè volguera continuar amb la recerca i amb algun article més. Compartint aqueix líquid de vida Fa 60 o 50 anys (i 40 també perquè jo encara vaig nàixer a ma casa) els xiquets naixien a casa, el part era assistit per una comare o el metge del poble, que moltes vegades era ajudat per una dona del veïnat o bé d’alguna altra zona del poble; es tractava de dones de confiança del metge i de les famílies locals. No existien les llets artificials i els nadons s’alimentaven de llet materna, com és normal. Aleshores, què feien quan una dona no podia donar de mamar per motius de salut o si el nadó havia perdut a sa mare en el part? Doncs la mateixa comare o les dones que ajudaven el metge coneixien les mares de nou parides que podien fer de mare de llet d’algun d’aquests nadons. Altres vegades eren les mateixes amigues de la família del nou vingut, o les veïnes, les encarregades de buscar una mare generosa que li donara l’aliment. Perquè abans el cercle de veïns funcionava d’una manera més estreta que en l’actualitat i la solidaritat entre veïns era més habitual. He estat en quatre cases per a fer les entrevistes que vaig a reflectir en aquest article i en les quatre m’han contat històries extraordinàries, d’heroïnes i també d’alguns herois, perquè mira quina casualitat! Que totes les protagonistes han sigut dones, vull dir que fins i tot els nadons protagonistes van resultar ser xiquetes en aquests casos... la cosa queda entre fèmines, en aquest cas, que no vol dir que sempre haja de ser així. La primera casa on vaig anar-hi sigué la de Josefa Folgado, de 87 anys. Josefa va nàixer el 1926 a Riba-roja de Túria. Sa mare va morir en el part i son pare, que preguntava per alguna dona que poguera amamantar la seua filla, va trobar per fi una a la Pobla que acabava de perdre el seu nadó. Segons conta Josefa, una dona que venia peix per la Pobla els envià a casa d’aquella família i vet ací, amb un carro i una burra (així ho conta ella), que Josefa vingué a parar a la Pobla on va trobar la seua mare de llet. Em conta Josefa que es quedava fins i tot per les nits amb la família de llet, son pare els pagava 6 duros al mes i anava a veure la xiqueta cada 15 dies. Aquesta dona també amamantà altres nadons del poble però cap altre es quedava per les nits, vivien més prop, i amb Josefa es va crear un vincle que ha durat tota la vida. Per cert, la mare de llet tenia ja una xiqueta de 4 anys quan va arribar Josefa, així que podeu imaginar quina relació acabaria per eixir entre aquestes dues xiquetes: germanes de llet... els lligams s’estenien. Fins als 18 mesos li va donar el pit i quan la lactància va acabar Josefa tornava a quedar-se amb son pare i amb les ties de

35


Riba-roja, encara que feien alguna visita de tant en tant a la família de la Pobla. Ella va ser l’últim nadó a qui va amamantar aquella dona. Mentre, Josefa anava creixent i demanava que la portaren a la Pobla a veure la seua mare de llet i a jugar amb la seua “germana”. Quan Josefa tenia 18 anys, va morir son pare i es quedava a casa de les seues ties de Riba-roja, encara que les visites a la Pobla eren contínues, fins que es va quedar òrfena de ties també i vingué definitivament a viure a aquest poble, on porta ja més de 50 anys, encara en la casa on la van acollir.

Josefa a tingut tota una vida per agrair la seua família de la Pobla el que van fer per ella. Primer va cuidar de sa mare de llet fins que va morir; després, ella i el seu cunyat, Jesús, van cuidar de sa germana de llet, malalta d’Alzheimer, durant 15 anys amb l’ajut també de les filles de la malalta i “nebodes” de Josefa... i són aquestes, les nebodes de llet, les que ara cuiden de Josefa als 85 anys i les que van tots els dies a visitar-la i acompanyar-la, perquè ella encara viu a sa casa, la de la Pobla, en té una a Riba-roja però no hi va, sa casa és aquesta. Quan li faig la pregunta sobre que pensa que hauria passat si no l’haguera acollit aquesta família, Josefa respon: “Que m’hauria mort de fam!” Tan sols em diu això, però jo sé que no fa falta cap explicació més, ja sabem que va guanyar una família, la història que m’ha contat i que ara conte jo ací ja ho explica per ella mateixa. En la segona entrevista vaig passar un ratet molt agradable. Les quatre protagonistes, totes elles de nom Vicenta, em van transmetre una harmonia increïble, però sobre tot em va encisar el bon humor i la vitalitat de les dos Vicentiques, les més majors, deu ser la màgia de la llet materna i la satisfacció d’haver fet les coses bé.

Imatge 1: d’esquerra a dreta de la imatge: Vicenta March i Vicenta Campos (filla i mare); i Vicenta Tamarit amb la seua filla, també Vicenta, a la dreta de la imatge.

La història va de dues famílies que eren molt amigues; aquella vegada van ser els marits qui, mentre conversaven sobre les seues dones, van trobar la solució a un problema... Vicenta Campos, que té actualment 87 anys, tenia una filla d’un mes i mig, Vicenta March, quan va tenir un problema en els pits i no podia donar de mamar la seua filla. El seu home ho contava a l’amic i va ser aquest últim qui va pensar que la seua dona, Vicenta Tamarit (té 89 anys ara), que també tenia un xiqueta menuda (també anomenada Vicenta), podria ajudar-la. Va ser cosa d’uns dies solament, fins que el problema físic va desaparèixer. Vicenta Tamarit, la que va ser mare de llet durant uns dies, em conta com amamantava les dues xiquetes, la seua i

36


la de l’amiga, com si foren bessones: “em llevava la meua del pit i em posava l’altra”, conta mentre somriu. Totes dues mares van donar el pit a tots els fills que van tindre, una 5 i l’altra 3, i les dues filles protagonistes es consideren germanes de llet des d’aleshores; primer els ho contaven d’aquesta manera les mares i quan les filles començaren a créixer també ho recordaven així. Avui dia encara es refereixen com “ma germana” l’una i l’altra. I així és com les quatre Vicentiques (imatge nº1) que vaig conèixer l’altre dia van crear un vincle de llet a més de la relació d’amistat que ja tenien, jo diria més aviat un cercle d’amistat i de llet... i també em van “encantar” a mi amb la seua naturalitat i espontaneïtat, alguna poció màgica deuen tenir guardada, ja endevineu quina, no? Eixe líquid meravellós que transmet vida generació rere generació.

En la tercera entrevista em van parlar d’Amparo Pardo; va nàixer a Riba-roja de Túria l’any 1900 i va tindre 11 fills dels quals en van morir 6 als pocs dies o setmanes de vida, per aquells anys solien donar-se aquestes situacions. Quan ja vivia a la Pobla de Vallbona, al carrer de l’Hort, va tindre un dels primers avortaments i va ser quan li van dir si volia donar el pit a una xiqueta que s’havia quedat sense mare als pocs dies de nàixer, era Inés, de Benaguasil (imatge nº2). Després de donar de mamar a Inés van començar a vindre la resta de fills d’Amparo, així que Inés els va veure créixer, a tots els seus germans de llet, i ella va ser la “germana” major. Per a aquesta família, com tantes altres amb històries similars, els llaços de llet són com els de sang; avui dia, Mara, filla d’un dels germans de llet d’Inés, encara es refereix a ella com “ma tia”. Inés va continuar anant una vegada per setmana a veure la família de llet fins i tot després de casar-se i tindre fills. D’altra banda també estava Amparo Arrué Herrero, nascuda a Benaguasil el 1913 i sogra de Toni Montesinos, un dels germans de llet d’Inés. Ella i el seu marit es van posar a viure al mas del Gallipont, com a masovers. Sigué mare de llet del fill d’una amiga que va morir en el part; a més va tindre una filla, Asunción Pelechà, que per la seua banda va prendre el pit durant uns mesos d’una veïna que tenia problemes en els pits: el seu propi nadó no podia mamar bé perquè sa mare tenia els pits massa plens i durs, així que ella donava de mamar a Asunción que era més gran que el nadó i li deixava els pits més buits per a que ell poguera mamar millor. Asunción em conta que quan esta veïna la veu pel carrer ara, als més de vuitanta anys, encara li diu que li va fer un gran favor, va ser tan important per a ella que encara ho recorda. Asunción y Mara, la seua filla, són les dos protagonistes que m’han contat aquesta història formada per altres històries de llet encadenades dins d’una mateixa família. Mara em conta que quan ella va ser mare fa quasi 4 anys, la seua tia “de llet” Inés, que ara té uns vuitanta anys, agafà un taxi des de Benaguasil per anar a veure el nadó de Mara. Bonica història. Acompanyant en moments especials L’última casa on vaig estar va ser per fer l’entrevista a Teresa, de 90 anys, i la seua filla, també Teresa, de 64 anys. Teresa, la mare, començà a ajudar el metge del poble, D. José Garrido, quan tenia 30 anys, fins que el metge va deixar de cridar-la perquè la majoria dels parts eren ja a l’hospital.

37


Teresa ajudava en els parts de les dones del seu veïnat. Acompanyava la mare mentre el metge treia el nadó, després el llavava i ajudava a posar-lo a mamar. Conta com D. José, el metge, era molt bo en la seua feina i un home molt volgut al poble. Mentre recorda casos concrets em diu que ho fa com si ho estiguera mirant en eixe moment: com quan el metge va cosir la matriu a una mare que la va expulsar abans que el nadó, “la va cosir fora del cos de la mare i després la va introduir-hi de nou” recorda amb una mirada d’admiració; aquesta veïna, després d’aquell part, va tindre dos xics més i en els dos parts estigué Teresa. També em conta el cas d’una veïna que es posà de part a casa , no trobaven el metge i quan ella passava per la porta de la casa la van cridar per a que entrara a ajudar-la, el nadó va néixer a l’escala i Teresa pràcticament l’agafà en l’aire quan estava eixint, el va tapar amb mantes per a que no agafara fred, tenia encara 7 mesos i el van portar a la clínica, per aquella època Teresa ja no ajudava el metge perquè els parts ja es feien a l’hospital, devia ser al voltant dels anys 70. Una de les dificultats que es té fent entrevistes a persones tan majors és que recorden molt nítidament moments puntuals o imatges, però posar data o any a aquests moments ja resulta més difícil per a elles. Fins ací les històries que he descobert durant les entrevistes que he fet, ha estat tot un plaer conèixer aquestes dones, algunes conegudes “de vista” perquè som del mateix poble, però amb uns tresors d’històries amagades que desconeixia. No tots els dies una mira la gent del seu poble des d’un punt de vista que no imaginava, una bonica experiència. Un apunt per acabar, quan he preguntat a totes les entrevistades si troben diferències entre la manera que tenien abans els veïns d’ajudar-se i la d’ara, totes em responen que abans s’ajudaven més, que coneixien les necessitats de cadascú perquè tenien relació i ara ni tan sols es coneixen en la majoria dels casos, encara hi ha zones als pobles on el veïnat té més relació, però en general ja no passen aquestes coses. Antigament el veïnat estava assabentat de totes les necessitats de les famílies més properes i així formava una xarxa, i funcionava; no era com la Xarxa que tenim al s. XXI però funcionava... Aquesta puntualització em porta a fer una reflexió sobre si avui dia es poden establir vincles com els que hem vist en aquestes històries o si les xarxes del segle XXI podrien fer la mateixa tasca que la que feien les xarxes de veïns del segle passat... aquest tema podria ser el d’un article següent.

Imatge 2: Amparo Pardo (esquerra) que sigué mare de llet d’Inés (dreta)

*Nota de l'autora El passat mes de febrer va morir Vicenta Tamarit, als 90 anys. La seua família la troba molt a faltar. Que aquesta història servisca per a fer-li un xicotet homenatge.

38


LA GUERRA CIVIL I LA REPRESSIÓ A LA POBLA DE VALLBONA (1936-1939) Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Josep Jorge i Fernández, historiador

Des del primer moment de la proclamació de la Segona República en l'any 1931, a La Pobla de Vallbona ja es va veure una clara oposició a la instauració d'un sistema polític democràtic perquè suposava llevar del poder als cacics i elits locals que havien estat governant des de finals del segle XIX fins el final de la Dictadura de Primo de Rivera. Durant la República es van anar conformant nous partits polítics tant de dretes com d'esquerres. El colp d'estat del 18 de juliol de 1936 va ser la clau per parlar d'un poble enfrontat i açò va portar la violència a la seva màxima expressió tant en la Guerra Civil com en la repressió franquista.

La política en guerra El fet de realitzar una història local sobre un dels esdeveniments més importants i significatius de la Història Contemporània en l'Estat Espanyol com a nivell mundial, com va ser la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), suposa apropar-se a través de les fonts orals i les fonts documentals a conèixer també què hi va haver d'excepcional en La Pobla de Vallbona. Parlar de guerra civil és parlar de violència, fam, por, d'incertesa, d'impotència i un llarg etcètera de substantius i d'adjectius. A l'hora d'abordar aquest tema tan delicat encara avui, m'ha suposat difícil que molts testimonis accediren a parlar amb total llibertat per expressar les seves emocions, experiències i vivències del que van viure en aquell període tan violent. Moltes de les persones entrevistades ja no estan entre nosaltres. Han estat veïns i veïnes, fills i filles de La Pobla de Vallbona que han volgut donar les seves opinions sobre l'impacte que va causar la guerra en el seu poble. A més a més, les fonts orals són precissament això, una font que serveix de guia per a l'investigador que després va als documents per a contrastar la informació. El que pretenc, per tant, en aquest article és donar a conèixer de manera global i sintètica els fets que ocorregueren en La Pobla de Vallbona a partir 18 de juliol i l'1 de maig de 1939. Al mateix temps que es comencen a veure els primers símptomes de discrepàncies entre els polítics, militants, afiliats i veïns, arrel de l'alçament del 18 de juliol de l'any 1936 s'ha

d'analitzar la política primer quina és política que hi va estar present durant la guerra. En primer lloc, esmentar que la guerra va truncar la possibilitat de que la República poguera transformar-se en un model modernitzador en la societat. En el context del colp d'estat en el govern de la República, després de la dimissió de Casares Quiroga, es va optar, per part de José Giral, per entregar les armes al poble i organitzar milícies que s’enfrontarien al cop militar. Aquest canvi va provocar que les organitzacions obreres lluitaren contra les tropes insurrectes i atemptaren amb violència contra les persones desafectes a la República.

39


Amb açò, es van constituir comitès revolucionaris que trencaren amb les ordres de l’establert per José Giral, el qual presentava manca d’autoritat. Per tant, serà nivell local es posen en marxa una sèrie d’objectius que les organitzacions obreres arribaren a traure partit en La Pobla de Vallbona. El primer Comité Revolucionari es crea poc després de l'alçament i suposem que desapareixeria a finals de l'any 1936, per a crear-se el segon Comité Revolucionari que finalitza el 4 de febrer de 1937. Aquests dos comitès estaran composats, el primer, per gent de la CNT i de l'UGT, i el segon per gent de la CNT, UGT i Izquierda Republicana. Eren, bàsicament, uns òrgans de govern provisional que administrava i organitzava una milícia de voluntaris per defendre el govern fins que s'estabilitzara la situació política, social i econòmica del país. Trobem també una de les pràctiques que durant la guerra va estar molt present a tots els municipis com l'expropiació de les terres i béns dels propietaris més influents del municipi i amb més capacitat adquisitiva.

La moderació en l'ambient polític, posterior a la formació dels diversos comitès que s'havien format a partir de l'alçament del 18 de juliol, arriba de la mà de la formació dels consells municipals. Amb el Decret del 4 de gener de 1937 (Gaceta de la República. 7 de gener de 1937) es dissolgueren els comités per a proclamar consells municipals, que estaven representats pels partits del Front Popular i els sindicats. Els governs municipals representarien oficialment de nou al poble, així doncs, la dualitat política entre UGT-CNT ja no hi estaria present en la representació del govern municipal. La política en guerra en La Pobla de Vallbona estigué marcada per una acord consensuat pel que fa la independència de L'Eliana (Gaceta de la República. 10 de juliol de 1937) que ja dona el primer pas per a la separació política i administrativa. Una comissió de L'Eliana, representada per sindicats i partits polítics volen optar a la possibilitat de crear un Consell Municipal propi amb les organitzacions d'UGT, CNT, Izquierda Republicana i Partit Comunista. D'aquesta manera La Pobla de Vallbona perd terme municipal i habitants. Però després de la guerra, el municipi de L'Eliana tornarà a estar subjecte a les directrius de La Pobla. Aquesta moderació política de la que parlem ve donada per la constitució de diversos consells municipals els quals estaran presents fins finalitzada la guerra. D'aquests consells municipals ens han quedat les seves actes en l'Arxiu Municipal i que bàsicament governen seguint el model de la política durant la República. Van haver quatre consells municipals amb els tres alcaldes següents: Vicente Pitarch Llopis del PSOE, va estar des del 4 de febrer de 1937 fins el 29 de juliol de 1938; Nicolás Aliaga Sierra del sindicat d'UGT i que va estar des del 29 de juliol de 1938 fins 8 d'agost de 1938; i l'últim amb José García Llopis al capdavant del 8 d'agost fins l'1 d'abril de 1939. Un poble enfrontat El colp d'estat del dia 18 de 1936 marca un abans i un després en la vida quotidiana en La Pobla de Vallbona durant el període bèl·lic i després durant en franquisme. Segons els testimonis entrevistats l'alçament de juliol a cadascun dels habitants de La Pobla els agafa en un lloc: en l'horta, en el carrer, en casa, en els centres polítics dels partits, etc... És a dir, quan el pronunciament de l'alçament militar s'anuncia, els primers en eixir a manifestar el seu recolzament ve de la mà dels dirigents de la Falange i dels militars. Ací començaria el primer enfrontament entre les diferents forces polítiques de La Pobla de Vallbona, dels seus militants, encara que també l'altra part de la població d'alguna manera també s'implicaria en el doble discurs, ja siga recolzar a la República o, per altra part, recolzar el colp d'estat. Si anem a les fonts, segons la Causa General elaborada el franquisme en cada municipi al finalitzar la guerra, ens trobem, en el cas de La Pobla de Vallbona, que el dia 25 de juliol, set dies després de l'alçament, els que tenien en ment la ideologia de fer la revolució protagonitzaran el saqueig i destrucció dels llocs de culte dels principals edificis religiosos:

40


Església Parroquial Santiago Apóstol; la Filial de Les Ventes (actual Santíssima Trinitat i Sant Josep); Ermita Sant Sebastià i el seu calvari; Col·legi de las Hermanas de la Doctrina Cristiana; Mas de Tous; Casa Blanca i l'Església de L'Eliana (que era filial de Església Parroquial Santiago Apóstol). Seguint les dates que ens marca la Causa General, el dia 22 de setembre es produeix un fet transcendental en la història de La Pobla de Vallbona, com va ser la crema de l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament i del Jutjat Municipal. Per tant, estem veient com alguns protagonistes de l'esquerra estan portant el seu anticlericalisme al màxim grau d'expressió. Les primeres morts de la violència revolucionària comencen en l'agost de 1936 fins les últimes morts es produeix a principis d'octubre del mateix any. La violència en la guerra deixà denou morts de les quals eren persones residents en el terme La Pobla. Hi ha que dir que desconeixem si les persones assassinades van ser condemnades per un Tribunal Popular, encara que la majoria d'elles no van ser jutjades. Les morts en la rereguarda republicana també han estat analitzades per Vicent Gabarda en el llibre La represión en la retaguardia republicana: País Valenciano, 1936-1939.

QUADRE 1: Persones residents en el terme municipal de La Pobla de Vallbona assassinades durant la Guerra Civil. (Font: Causa General. Arxiu del Centre de la Memòria Històrica). QUADRE 2: Persones no residents en el terme municipal de La Pobla de Vallbona assassinades durant la Guerra Civil. (Font: Causa General. Arxiu del Centre de la Memòria Històrica).

41


Arribats aquest punt hem de fer referència també a les aportacions de Vicent Gabarda, una contribució valuosa amb l'obra La repressió en la rereguarda republicana, com Els afusellaments al País Valencià. Unes obres que han contribuït a millorar el coneixement de la història de la repressió en els pobles i comarques en la guerra civil i en el període més negre i tràgic, la dictadura franquista. Perquè és cert que durant la guerra civil, en un i altre bàndol, es produïren repressions, bé que de signe distint, de les quals és responsable cada bàndol. El vencedor aplicà una duríssima política repressiva que va anar dirigida sobre els vençuts que romangueren en La Pobla, que havien participat, a més a més, en la violència durant la guerra, encara que molts altres van optar per fugir. D'aquesta manera al finalitzar la guerra civil, les tropes militars que s'han apoderat de la ciutat més important del districte, que és Llíria, es van fent càrrec del govern municipal els homes que d'alguna manera s'ofereixen per reconduir l'administració local. Així doncs als pocs dies de la “Liberación” es constitueix el cinc d'abril de 1939 una Comissió Gestora o Ajuntament dirigida per FET i de les JONS encarregada de la direcció i l'administració del municipi. El nou ordre polític, una dictadura amb elements feixistes i nacionals-catòlics, va començar el desmantellament de les institucions republicanes, però encara faltava la desaparició dels protagonistes que havien fet possible que es proclamara la Segona República. D'aquesta manera es va preparar una repressió que evitara l'organització en un futur dels vençuts, és a dir, serà una repressió que es fa per al present i per al futur (Moreno, F., 1999). En primer lloc, hi va haver una repressió física, on el franquisme va considerar a les persones condemnades que no eren persones, sinó coses. Molts dels represaliats de La Pobla de Vallbona en el franquisme van estar en camps de concentració, en presons com la del Remei de Llíria, Sant Miquel dels Reis o la Presó Model. L'exili també va ser protagonista en acabar la guerra, encara que no podem comptabilitzar el total de veïns de La Pobla de Vallbona que intentaren fugir cap a la frontera a França o altres països. El règim va practicar una tortura massiva des del dia de la victòria, i a La Pobla, igual que altres municipis es va practicar la repressió venjativa per gent de la Falange i familiars dels “caiguts”. Les denúncies de la gent que havia patit directament o indirectament no tardaren arribar. Eixes denúncies van ser al mateix temps odis personals i de veïnat, una venjança sobre els que havien estat vençuts. Molts dels denunciats i dels que després serien assassinats, van ser víctimes també de la maquinària repressiva de la jurisdicció militar. Els consells de guerra van ser la màxima expressió d'aquella tasca repressiva militar, eren quasi sempre col·lectius, no s'investigava res perquè es considerava que les denúncies i informes eres inqüestionables (Moreno, F., 1999). En segon lloc, hi va haver una repressió econòmica judicial, exemple del qual el tenim en la Llei de Responsabilitats Polítiques de caràcter retroactiu a octubre de 1934. Consistia en jutjar a totes aquelles persones que van ocupar càrrecs polítics en els partits del Front Popular o que havien estat afiliats. Les penes que sostenia aquesta llei era la inhabilitació, el desterrament i la sanció econòmica. En tercer lloc, també hi havia una repressió ideològica la qual l'Església va ser particip de la repressió ja que es va dedicar a reeducar i desintoxicar als que havien comés alguna violació, assassinat, etc... De fet, en les presons, igual en els camps de concentració de treballs forçats utilitzaven un to despectiu i humiliant en els sermons dels diumenges que els presoners havien d'escoltar. En quart lloc, es va iniciar una repressió laboral, de depuració de professors i professores. El personal docent de les escoles públiques de La Pobla de Vallbona es va veure molt afectat, el règim pretenia convertir al funcionariat educatiu en persones marginades i incapacitades per a donar classe. La repressió contra les dones es va concentrar en les pallisses, la ingestió d'oli de ricina o tallar els cabells al cero. Moltes de les dones i les filles dels represaliats van patir aquestes pràctiques i també el fet de netejar les esglésies del municipi.

42


Evidentment, les morts en la repressió franquista estaria en relació directa amb la participació i amb la força sindical que va tenir en els anys de República. Hauríem de veure altres factors, per constatar que la CNT i el seu predomini estigueren íntimament relacionats amb totes les destruccions i els assassinats que es cometeren en el període de "terror revolucionari", i per aquest motiu pagaren amb les seves vides aquest protagonisme. D'aquesta manera que constatada que "els pobles que patiren una repressió més forta són aquells que conegueren també una situació més violenta durant la guerra”, segons apunta Joan Josep Adrià i Montolio.

Les execucions més massives en La Pobla de Vallbona foren en l'any 1939. Les execucions del 20 de maig on van ser afusellades 6 persones. El 3 de juny van ser executades 10 persones i 22 de juliol de 1939 van ser executades 6 persones. Són unes dates molt pròximes al final de la guerra, és per això que suposem que es van posar tots els mitjans adequats i amb la major rapidesa possible per efectuar totes les execucions. En tres mesos van fer assassinar vint-i-dos veïns de La Pobla de Vallbona, més de la meitat de tots els afusellats. En total trenta vuit víctimes que fa a La Pobla de Vallbona el segon municipi de la Comarca del Camp de Túria on la repressió va ser més activa i efectiva. QUADRE III: Víctimes de la repressió franquista en La Pobla de Vallbona

43


ANNEX FOTOGRÀFIC

Federico Hurtado Nadal (Alcalde del primer i Front Popular. 1936-1937) 1938)

Nicolás Aliaga Sierra (Alcalde del últim tercer Consell Municipal. Des del 29 de juliol de 1938 fins 8 d'agost de 1938)

Vicente Pitarch Llops (Alcalde del segon Consell Municipal. 1937-

José García Llopis (Alcalde del Consell Municipal. 1938-1939)

44


Miguel Llavata Merenciano (Alcalde de la Comissió de la FET y JONS. 1939)

Família en època republicana.

Soldats republicans en el Front de Terol.

45


BIBLIOGRAFIA -CASANOVA, J., (2013), España partida en dos. Breve historia de la Guerra Civil española. Crítica. Barcelona. -GABARDA, V., (1993), Els afusellaments al País València (1938-1956). València. Alfons el Magnànim. -GABARDA, V., (1996), La represión en la retaguardia republicana: País Valenciano, 1936-1939. València. Alfons el Magnànim. -GALIANA, BONDIA., (2012), Benaguasil (1931-1949). Benaguasil. Consolat de Mar. -MORENO, F., (coord.), (1999), “La repressión en la postguerra”., en Juliá, S (coord) Víctimas de la guerra civil. pp. 275-395. Temas de hoy. Historia selección.

46


Economia agrària a la Pobla de Vallbona: des dels seus orígens fins a l'actualitat Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Enric Sanç (Llicenciat en Economia i escriptor) Pròleg

La gran transformació del paisatge de la Pobla de Vallbona consisteix en el gran desenvolupament urbà i industrial de les darreres dècades. El taronger hi havia sigut el conreu predominant i en el secà es conservaven l'olivera, la garrofera i la vinya. L'activitat de la transformació industrial realitzada en la segona meitat del segle XX va generar un gran desenvolupament econòmic, un fort increment de la població i profunds canvis socials i culturals. Escrivia Cavanilles fa més de dos-cents anys que “a tres llegües de Bétera pel rumb del sud-est es troben Vilamarxant, Riba-roja, Benaguasil, i la Pobla de Vallbona, els dos primers pobles a la dreta del Túria, i els altres dos a l'esquerra. Deixen allà les muntanyes una vall amena i fèrtil que contrasta amb l'aridesa d'altres terres poc apartades, que no poden gaudir de les aigües del riu. Aquest, després de recórrer vint llegües per entre muntanyes, clos sempre entre profundes gorges, es queda lliure a les rodalies de Llíria, començant des d'ací a fertilitzar els abundants camps i ribes que prossegueixen fins al mar. Són delicioses les tres primeres hores del seu nou curs, on es contemplen les hortes de Llíria, Benissanó, i dels quatre pobles expressats que anem a observar. El sòl és excel·lent, de marga roxa, les aigües abundants, i temperada l'atmosfera. Des de Portaceli o Bétera fins a aquests pobles el terreny és desigual i àrid, creixent amb abundància l'espart per aquells erms. Hi ha munts considerables conreats, especialment a les rodalies de la Pobla, la qual a certa distància ofereix a la vista com un bosc de moreres, plantades en l'espai de cent-deu fanecades que conté la seua horta. Els seus veïns en 1769 no passaven de cent seixanta, avui arriben a tres-cents vint-i-nou. Tenen un llegua de terme entre els de Paterna i Benaguasil, i alguna cosa més entre els de Bétera i Riba-roja: coneixen l'excel·lència del sòl, i el conreen amb cura i constància, assolint així abundants fruits que augmenten cada dia. Regularment agafen, mil cinc-centes lliures de seda, mil cinc-centes de blat, deu de fesols, vint de dacsa, vuitanta cànters de vi, dues-centes arroves d'oli i deu de garrofes.” Introducció: orígens i antecedents Enfront de l'hàbitat dispers característic del món rural andalusí, la colonització cristiana -des del segle XIII- privilegià la concentració del poblament en nuclis majors i fortificats, bé fos en alguna de les múltiples alqueries disseminades en l'interior de cada districte castral, bé en les noves pobles creades enmig dels antics espais productius -molt prop dels assentaments musulmans abandonats-, o ex novo completament com la Pobla de Vallbona. Tant en un cas com en l'altre, el resultat era sempre la desarticulació de les antigues formes d'ocupació de l'espai, amb la dràstica reducció del nombre d'assentaments i, consegüentment, la desaparició de la majoria de les alqueries, enderrocades i convertides en àrees de cultiu. Tanmateix, el veritable motor de l'agrupament dels colons, del seu encastellament en recintes centralitzats i emmurallats, eren, com en la resta de l'Europa feudal, els beneficis fiscals derivats de l'exercici

47


del poder, que complementaven i fins i tot superaven els ingressos estrictament agraris. El poblament concentrat -en viles de traçat ortogonal, de carrers rectes i perpendicularss'adequava també de manera perfecta a la tipologia i les dimensions del grup familiar cristià. La distribució de l'espai cultivat en lots familiars d'unes nou hectàrees tendia a configurar explotacions adequades i autosuficients. Aleshores, la colonització comportà també la remodelació del paisatge agrari, en consonància amb els canvis en el poblament i en les estructures familiars. Les grans hortes i alqueries foren parcel·lats i repartits entre els repobladors. En pocs anys el paisatge rural andalusí quedà completament desfigurat: les alqueries i els rafals desaparegueren i les terres annexes van ser fragmentades i atomitzades en petites parcel·les. Cada explotació familiar comptava, en efecte, amb parcel·les de terra campa, de vinya i d'horta. La transformació de les bases productives afectà també l'estructura dels sistemes de reg. El regadiu estava constituït, en efecte, per una successió de petites hortes disperses i inconnexes, abastides per l'aigua de pous, sénies, fonts o ullals, i directament vinculades a les alqueries que les gestionaven. Les petites unitats de reg, que havien perdut el seu sentit en desaparèixer les alqueries a què estaven associades, van ser integrades i dissoltes en xarxes més àmplies, i més adequades també a les noves estructures productives. Així doncs, en general, no es van desmantellar ni abandonar els sistemes hidràulics anteriors, sinó més aviat el seu increment substancial, dins una concepció del regadiu més general i a més gran escala. La multiplicació del nombre d'homes era alhora causa i conseqüència del creixement agrícola i de l'ampliació de la superfície cultivada. El creixement es va veure bruscament interromput a mitjan segle XIV per una conjunció de calamitats de molt divers signe i d'efectes devastadors que afectà la majoria de les regions europees. Per tot arreu, l'encadenament de caresties, fams, pestes i guerres assolava els camps i les ciutats, arruïnava les collites, paralitzava les negocis i delmava la població. La crisi sacsejava els fonaments del vell ordre feudal i obligava a profunds canvis i reajustaments. L'antic Regne de València no era encara un món ple, saturat demogràficament, ni un territori totalment domesticat i exhaurit. Trobant-se en plena expansió quan es precipitaren les mortaldats. Temps difícils, de fams i pestes, de guerres i violència feudal, de persecució ètnica i religiosa, però de dificultats concretes, limitades, sobre un fons encara de dinamisme i vitalitat en tots els fronts productius, de l'agricultura al comerç i la manufactura. Al segle XV quasi un setanta per cent de la població activa era llauradora, un set per cent mercaders, un sis per cent artesans, quasi un quatre per cent ramaders, un quatre per cent altres oficis com barbers i un deu per cent restant sense especificar. Segons dades del notari de l'època Bernat Dassió.

48


Estat de conservaci贸 dels protocols del notari Bernat Dassi贸. (1479) Garrofers tradicionals de la Pobla de Vallbona

C铆trics al nord del municipi.

49


Usos del sòl de la Pobla de Vallbona (1956)

50


Usos del sòl de la Pobla de Vallbona (2007)

51


Cooperativa La ConstĂ ncia

Hort tradicional

52


Evolució històrica dels cultius agraris Al llarg de la història, els cultius de major tradició en la fèrtil vall del Túria i les seues proximitats han sigut, a més dels cereals, la vinya, el garrofer i l'olivera. En el període comprès de mitjans del segle XIV al segle XVIII, i tal com constata la documentació històrica existent, una gran part de l'horta de la Pobla es trobava conreada pel arrossar i per la morera, tots dos bàsics en el comerç de la vila. No obstant això, el botànic Cavanilles ja apuntava en les seus "Observacions sobre la història natural, geografia, agricultura, població i fruits del Regne de València" a finals del segle XVIII, que la major part de les terres de cultiu de la Pobla, tant de secà com de regadiu, es destinaven als cereals i els llegums, principal suport alimentari de la població. L'agricultura comercial anterior al segle XIX es restringeix exclusivament a la vinya, mentre que el cultiu de l'olivera, la garrofa i d'hortalisses es dirigeix a cobrir les necessitats quotidianes de la ciutadania. És al segle XIX quan es consolida una agricultura amb vocació comercial, sobretot a mesura que s'importa cereals a costos més reduïts d'altres zones. Es tracta d'una agricultura comercial, especialment en el cas de la vinya i de l'olivera, que s'estén per tot el Camp de Llíria fins al tercer quart del segle XX. En el cas de la viticultura, lligada a les propietats de la Cartoixa de Portaceli des del segle XV, es reactiva amb el foment de la construcció de ferrocarrils cap al port del Grau en els últims decennis del segle XIX fins a la crisi derivada de la fil·loxera a principis del segle passat. Als esmentats cultius se'ls suma els productes hortícoles, principalment l'emblemàtica ceba, que va ser introduïda en la vega del Túria a finals del segle XIX, atorgant renom a les hortes de la Pobla de Vallbona i de les poblacions veïnes de Benaguasil i Llíria. L'altre cultiu arbori destacat en el mosaic agrari de la Pobla, el garrofer, pateix un gran retrocés des de l'últim terç del segle passat; avui el seu cultiu és testimonial. Això és resultat, entre altres raons, dels processos de colonització del secà per part tant dels nous regadius com de la proliferació d'entitats residencials o urbanitzacions, establerts en les partides septentrionals com El Pla dels Aljubs, Els Racons o El Pouet. Durant les primeres dècades del segle XX es desenvolupen les primeres plantacions de tarongers, moment en què s'ha estès la ceba arran de la incipient demanda exterior, coincidint amb l'augment de la productivitat i la superfície de reg, la millora dels mitjans de transport (ferrocarril València-Llíria), i la conjuntura favorable dels mercats. La gran expansió citrícola es produeix no només a la zona tradicional de la vega meridional, bonificada per les sèquies procedents del riu Túria (l'Agutzil, Campés, Primera, Major, Granotera, Ginet, Nova i Gallipont), sinó també a les terres històriques de secà del nord, il·luminades per la construcció de nous pous i pels cabals del Canal de Benagéber. A més, l'ametller és introduït tant en el parcel·lari de regadiu com en el de secà, sobretot a partir de la dècada dels seixanta. En els anys setanta, es produeix la seva expansió a les terres de secà, frenada tan sols unes dècades més tard per la substitució dels mateixos en favor dels nous regadius (cítrics) i de l'ocupació del sòl rústic de secà pels usos urbans (residencials i industrials). Al predomini de la citricultura, l'acompanya en aquestes dates, en menor mesura, el cultiu de fruiters d'os i de certes hortalisses (síndries, cebes o carxofes), primordialment en l'espai càlid de la vall fluvial dels "Pobles Castell". Context actual de l'activitat agrària La base econòmica de la Pobla de Vallbona, des dels seus orígens al segle XIV, ha estat per tradició el conreu de la terra. A partir de l'últim terç del segle passat, l'agricultura s'endinsa en un procés de canvi, el que suposa una "crisi" parcial a tots els nivells. La influència de València i la seva àrea metropolitana, subministradora de nous residents i establiments industrials, principalment durant la dècada dels noranta, exerceix un canvi radical en la fisonomia socioeconòmica de la població. De tal manera, l'activitat industrial i el sector de la

53


construcció, a més dels serveis a la població, adquireixen un major protagonisme, desplaçant definitivament al sector primari. Aquest canvi en l'estructura econòmica tradicional es reforça, en l'actualitat, per algunes variables que contribueixen a l'escassa competitivitat i al declivi progressiu de l'agricultura de la Pobla: el procés d'envelliment dels seus actius, la manca de relleu generacional, la generalització del minifundisme, la supremacia de la propietat enfront d'altres modes de tinença, o les dures condicions i d'escàs atractiu. Altres factors locals també contribueixen a la minoració del sector agrícola de la Pobla: l'escàs cooperativisme, la mínima inversió en modernització agrícola, la mà d'obra no qualificada, l'absència de produccions orientades al mercat i la infraestructura agrària excessivament tradicional. Aquest cúmul de problemes es tradueix tant en elevats costos de producció en comparació amb altres èpoques, de manera que les terres perden rendibilitat de les terres, com en expectatives de nous usos del sòl agrícola o "guaret social", on hi ha una revalorització patrimonial de la terra davant la pressió urbanística i les futures actuacions sobre el sòl, que contribueixen al seu abandó. Trets generals de l'estructura agrícola La superfície conreada a la Pobla de Vallbona s'ha reduït de manera ostensible en els darrers temps després dels processos d'expansió urbana i industrial dels noranta, en especial centrats sobre sòls històricament de secà. Actualment, la superfície de regadiu acapara el 92% en el total de terres municipals de cultiu, mentre que la de secà suposa el restant 8%. El sòl agrícola de regadiu, majoritàriament ocupat per cítrics, ha crescut el 36% de 1950 a l'actual 52%, ara bé, aquest creixement percentual s'ha realitzat sobre les terres tradicionalment de secà. No obstant això, el parcel·lari de regadiu de la Pobla perd pes específic pel que fa a la superfície total de la localitat, fonamentalment des de mitjans de la dècada dels vuitanta. Entre els múltiples i variades factors, destaca la forta pressió urbanística i, de manera indirecta, els efectes assenyalats de la proximitat de la gran aglomeració de la capital valenciana. Les terres de reg tradicional, sobretot les relatives als cultius d'horta (cebes, carxofes, enciams, coliflors, etc.), Decreixen unes 200 hectàrees (15%), passant de 1.360 Ha de 1985-1175 Ha de 2005 . Per la seva banda, el sòl agrícola de secà es troba en un procés de regressió notable, atès que passa del 44% del total a mitjans del segle anterior a tan sols el 8% actual. Aquest procés de forta regressió, que afecta especialment als cultius més clàssics, com el garrofer, ametller i olivera, és fins i tot més gran que en el cas del regadiu, ja que avui es conserven menys de 100 ha., Es tracta d'una pèrdua espectacular, ja que ho fa en un -46% per a les dues últimes dècades i en un -96% per al període de 1959 - 2007. Entre les raons principals, com s'ha apuntat anteriorment, es troben l'expansió del nou sòl urbà-residencial i urbà-industrial, i dels nous regadius, establerts al nord de l'antiga C-234 i el barri de les Vendes. Els cultius llenyosos de regadiu prevalen sobre qualsevol altre aprofitament agrari a la Pobla de Vallbona durant les dues últimes dècades. Aquests representen una xifra propera a les 1.000 hectàrees. A una altra escala inferior trobem 200 ha. de cultius herbacis de regadiu, en decreixement des de finals del segle passat. En el cas dels aprofitaments de secà, destaquen 500 Ha de terreny improductiu, avui lleugera regressió. La resta d'aprofitaments agraris no són molt significatius, retrocedint tant els conreus llenyosos de secà, de 180 a 100 ha, com l'erm a pastures, que baixa de 400 Ha Fins a la seua pràctica desaparició. En l'organització de la superfície municipal de la Pobla predomina la categoria d'altres superfícies no llaurades (erm per a pastures, terrenys improductius i no agrícola), amb unes 3.300 Ha (61,4% del total) sobre 1.300 ha (38,6% ) de la categoria terres de cultiu. En altres superfícies destaquen unes 1.500 Ha de superfície no agrícola (75% del total), i en menor mesura, 500 Ha de terreny improductiu i 25 Ha de erm a pastures. En el cas de les terres de cultiu sobresurten 1.000 Ha. de cultius llenyosos de regadiu (al voltant del 90% de la categoria), a un altre nivell inferior, es troben 200ha. de cultius herbacis, i en darrer terme, 60 ha. de guarets. En els cultius herbacis predomina les 180 Ha d'hortalisses (85% del total), que queden representades pels cultius de major tradició a la zona

54


(40 Ha síndries, 35 Ha de coliflors, 30 Ha d'enciams, 25 Ha . De carxofes i 15 Ha de cebes), li segueixen a un altre nivell, les 35 Ha de flors i els ornamentals (15% del total), la introducció en el parcel·lari de la Pobla és més recent, i en última instància, es troba la resta de cultius (10% del total), una suma de 20 Ha Que es reparteixen, per aquest ordre, entre els tubercles de consum humà, les lleguminoses de gra i els cultius farratgers. En l'apartat dels cultius llenyosos sobresurt l'especialització citrícola, al voltant de 900 Ha (90% del total), entre les quals destaca especialment 560 Ha de tarongers dolça (62% del total de cítrics) i 330 Ha de mandariners (38% del total de cítrics). Dels cultius restants, bàsicament els adscrits al secà, ressalta de forma més modesta, 80 Ha de fruiters (presseguers, albercoquers, etc.), 60 Ha de garrofers i unes 20 Ha d'ametllers i oliveres. L'estructura agrícola de la Pobla de Vallbona, reflectida a través del règim de tinença de la terra municipal, no ha variat excessivament en els últims anys, de tal manera, predomina la propietat com a mode de tinença principal, amb el 94% del total, enfront dels altres règims (4% arrendaments, 1% parceries i 1% altres no especificats). En el paisatge agrari de la Pobla s'ha produït un progressiu fraccionament de les parcel·les d'ús agrícola des de la dècada dels setanta, i més en concret després de l'entrada en vigor del Pla General d'Ordenació Urbana de 1995, en aquest període de deu anys, es passa de 1.200 a aproximadament 3.000 parcel·les. A més, el nombre de les explotacions agrícoles presents en el terme ha retrocedit de manera notable, sobretot a finals del segle passat, ja que les mateixes decreixen de les 1.345 de 1989 a les 1.051 de 1999. Tot això ve acompanyat per una expansió del minifundisme, ja que hi ha un predomini absolut (2.900 parcel·les) de la mida de l'explotació inferior a les 5 hectàrees. En aquest sentit, la parcel·la mitjana registrada a la Pobla, especialment en l'horta tradicional, ronda les 3 fanecades segons les últimes dades del Cadastre de Rústica, la seua explotació, realitzada comunament a temps parcial, comporta baixos rendiments, ja que no s'utilitzen tècniques o maquinària per l'excessiu cost i la mínima rendibilitat. El tipus de la propietat (petita i intensiva) i de cultiu predominant (citrícola) de la Pobla condiciona la maquinària agrícola utilitzada en les explotacions. Es tracta d'un parc de maquinària important, proper als 1.000 equips, que confirma el grau de mecanització agrícola. No obstant això, el nombre d'equipaments agraris es manté estable en l'última dècada del segle passat, tant en motocultors (95) com en equips de treball (600) i equips de sembra (70). A més, es redueix el nombre de tractors, que decreix de 249 de 1990 als 192 de 1999, com a resultat de la seva escassa adaptació al cultiu dels cítrics, als costos manteniment, ja l'existència d'altres alternatives (contractacions de maquinària). A tot això s'afegeix l'edat avançada de la població agrària de la Pobla. El tipus d'agricultor predominant a finals de 1999 a la Pobla supera els 55 anys, (aproximadament en un 60% del total del col · lectiu), pel que avui, donat l'envelliment de la població dedicada a l'activitat i a l'habitual falta de relleu generacional, el percentatge s'ha incrementat a més de tres quartes parts dels titulars de les explotacions agràries. En el mercat laboral de la Pobla, l'activitat agrària es troba sumida en una dinàmica regressiva; prova d'això, és que només arriba al 7% del total de l'activitat econòmica municipal i el 2% del total de demandes d'ocupació. Es tracta, per tant, d'una agricultura que ha perdut els seus trets de modernitat i competitivitat, típics de les dècades anteriors, ja que cedeix davant les creixents oportunitats que presenten els altres sectors econòmics existents al municipi (indústria, construcció i serveis). El Cooperativisme Els primers antecedents de cooperativisme agrícola a la Pobla es produeixen a principis del segle XX, a partir dels agrupaments veïnals que promulgaven la millora dels seus beneficis agrícoles. De tal manera, es constitueix en la localitat el Sindicat Agrícola "El Camp" el 1912, que canvia la seua denominació a "Sant Sebastià" el 1920 i, en última instància, a "Cooperativa

55


Agrícola Sant Sebastià" l'any 1939. El nombre d'associats evoluciona positivament al llarg de la seua trajectòria, ja que creix dels 50 registrats en el seu inici als aproximadament 100 dels últims temps. Des dels seus orígens, la seva principal activitat se centra en la venda i exportació d'hortalisses, especialment de les cebes, cultivades i recol·lectades a la població per part dels veïns. En les dècades successives a la seva constitució, es van obrir certes seccions, com ara venda de queviures, adquisició i distribució d'adobs i llavors a preus assequibles, i diverses societats, com les de patrons ("La Pau"), arrendataris ("La Unió") o treballadors del camp ("L'Avenir"). No obstant, pel que fa a moviments comunitaris que busquen el benefici del sociagricultor per mitjà de l'articulació de diferents actuacions (producció, transformació, comercialització, serveis agrícoles, etc.) Sorgeix en la població una cooperativa agrícola, a mesura qual s'implanta el cultiu de les hortalisses i cítrics en el nou context de transformacions de mitjans del segle passat. Es tracta d'una cooperativa hortofructícola, actualment denominada "Societat Cooperativa i Caixa Rural La Constància", que es localitza en el Polígon Industrial de Casablanca. Coneguda popularment com "La Constància", va ser constituïda per un grup de veïns de la Pobla, al voltant del centenar, reunits en assemblea el 5 de maig de 1976 a els locals de la Germandat (posterior Cambra Agrària Local), per aprovar els estatuts i elegir la junta gestora. Entre les seves principals activitats són el comerç a l'engròs de fruites i verdures, la venda de carburants i olis, i certs serveis agrícoles i ramaders. Disposa d'una oficina central i de diverses naus i magatzems per adobs, llavors, insecticides, estris agrícoles, etc. La instal·lació cooperativa es beneficia del sistema de regadiu tradicional de la fèrtil vega de la Pobla i de Benaguasil, a més dels prolífics regs per elevació implantats des del primer terç del segle passat. Al llarg de la història ha evolucionat positivament en les seves xifres, tant a nivell d'associats, de treballadors, com de producció. De tal manera, la cooperativa experimenta un creixement notable en un quart de segle, ja que passa de 150 socis als actuals 1.500 associats, la mitjana d'empleats ronda avui en dia les 60 persones, tot i que fluctua, al llarg de la temporada, entre un mínim de 10 i un màxim de 300 treballadors, i la seva producció és de les 7.500 t / any de 1981 a les 12.000 t / any de 2007. El mercat de comercialització principal és el adscrit a la Unió Europea, on atén la demanda de països com França, Alemanya, Bèlgica, Suècia i Polònia. Destaca l'exportació dels cítrics, sobretot de taronja, que representa el 90% del total comercialitzada, i, en menor mesura, el 10% restant que suposa el cultiu de la síndria. Establiments agropecuaris Les institucions públiques agràries, els establiments empresarials de caire agrícola (industrial o comercial) i altres instal·lacions d'interès relacionades amb l'activitat es troben menys representades en la societat i en l'economia municipal, que les lligades a les altres activitats econòmiques de la Pobla. No obstant això, la localitat es caracteritza per una estructura agrícola consolidada (administració i institucions de caràcter públic: Consell Agrari Local, regidoria, tècnics, comunitats de regants, etc.), dedicada a l'organització, coordinació i millora del sector agrícola. El Consell Agrari Municipal desenvolupa part de les funcions exercides en el seu dia per la desapareguda Cambra Agrària de la Pobla de Vallbona. El consell està presidit pel regidor d'agricultura i gestionat per altres representants, que són elegits cada quatre anys pel conjunt d'agricultors. El seu pressupost procedeix principalment de les arques del consistori municipal i de les subvencions de la Conselleria d'Agricultura. La presència d'agrupacions de regants en la localitat és molt significativa (nou oficials de la vintena registrada). Es tracta de les dues comunitats adscrites al reg basat en cabals superficials (CR de la Pobla de Vallbona-Sindicats de Regs del Riu-i CR del Canal) i de les set societats civils de reg per elevació (Masia de Casablanca, Stma. Trinitat i Sta Bàrbara, Immaculada, Sant Josep, Sant Sebastià, Sant Miquel i Pla dels Aljubs), destinades a les explotació d'aqüífers subterranis.

56


No obstant, l'estructura empresarial de la població, vinculada a l'activitat agropecuària, és en certa manera modesta, ja que no arriba a la vintena d'establiments fonamentalment lligats al sector de l'alimentació (aproximadament 85% del total). Entre els principals agents relacionats amb el sector primari, com s'ha esmentat, destaquen les empreses pertanyents a l'alimentació, sobretot els locals industrials dedicats a l'emmagatzematge i comercialització (Ceba Consuay, Bolea SL, Cebes Merche, Garibaldi Fruits, Anselmo Chilet, etc.) De productes agraris (cebes, taronges, creïlles, síndries, etc.) Entrevistes i conferència al CEL: un enfocament actual (2007-2013) Hem entrevistat a diverses persones del poble relacionades amb el món de l'agricultura i el seu comerç. Les conclusions bàsiques en què solen coincidir els actuals llauradors poblans són bastant pessimistes respecte el present i el futur de nostra agricultura. També, dins del cicle de conferències del Centre d’Estudis Locals de la Pobla vam tindre la sort de tindre a la xerrada al president de la cooperativa agrícola La Constància, a un representant de la Unió de Llauradors i Ramaders i a la cap de compres de Swcheppes Espanya. Amb un diàleg fluid i enriquidor ens instruïren sobre les darreres lleis agrícoles; autonòmiques, estatals i europees. Els problemes als seus àmbits i sectors. El gran i progressiu abandonament de la terra. De les noves polítiques mediambientals, de l’agricultura ecològica, del problema del minifundisme, dels nous conreus com el caqui o l’alvocat, de com poder subsistir i sobreviure amb la terra, d’inversions poc o molt arriscades, etc. D'una banda i generalment, els llauradors es queixen que l'educació de la gent jove impedeix que tornen o comencen a conrear el camp, malgrat la crisi. També la concentració dels magatzems de cebes i el tancament d'un gran nombre d'ells. Els baixos preus que es paguen, els alts costos per als llauradors i comerciants, la manca d'implicació política en el fat de l'agricultura, etc., són altres dels greus problemes que arrossega el camp a la Pobla. A altres pobles i altres comarques sí es veu que s'està tornant a conrear nous fruits com el caqui, que ací es comença a plantar, o la dacsa qui té suficients fanecades. Altre problema, que en el passat hi havia sigut bo per a la democràcia del camp, ha estat el minifundi, ja que la reducció de costos del latifundi ha fet que els cítrics com la taronja, la llima o la mandarina es conreen més a terres murcianes i andaluses, que no pas a les nostres terres valencianes.

57


BIBLIOGRAFIA -

Furió, A. “Història del País Valencià”. Núm 41. BIBLIOTECA D'ESTUDIS I INVESTIGACIONS. Tres i Quatre. Eliseu Climent, editor., 2001.

-

Hermosilla, J. (i altres). - “La Pobla de Vallbona. Història, geografia i art”. Univesitat de València, 2011.

-

Lacarra, J., Sánchez, X., i Jarque, F. “Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després.” Llibre segon. Bancaixa Obra Social. Fundació Bancaixa, 1996.

-

Llavata, V. “Història de la Vila i Baronia de la Pobla de Vallbona”. Autoedició, 1981.

*Nota de l'autor Després de recopilar informació i entrevistar a algunes persones del poble dedicades al sector de l'agricultura, finalment, hem decidit que aquest no siga només un treball de difusió de les dos obres més importants escrites sobre la història i agricultura de la Pobla de Vallbona. Difusió i també traducció, perquè una història de la Pobla no té sentit si no és escrita en la llengua del poble. Nostres avantpassats, que no hi havien conegut una altra, ben bé s'ho mereixen i nosaltres també. A més a més hem utilitzat imatges d'aquests llibres cedides per la Universitat de València. També hem usat un dels llibres cabdals per a entendre la història de tots els valencians com és el d'Antoni Furió. D'altra banda, sembla ser que en aquests temps durs de crisi, amb un capitalisme especulatiu i financer que no genera llocs de treball, que el sòl ja no val tot allò que es demanava amb el temps de la bombolla financera, no hi siga tard per a tornar al camp el que és seu. I aquesta tornada al camp servesca per a millorar el tracte i el respecte per nostra terra, motiu que des de segles generacions de poblans hem viscut en aquesta nostra terra: conreant taronges, cebes i el que calga a un preu just i per un treball digne dels llauradors i jornalers de nostre poble, comarca i país. El camp pot ser nostre aixopluc, és a dir nostre refugi, i sempre ens tornarà tot el que li donem i més, com ha fet durant segles i segles a nostres fèrtils terres. La terra és agraïda. Treballem-la amb seny i exigim el que és nostre. Malgrat la manca de pluja, farem saó.

58


HIJOS E HIJAS DE UN PAISAJE AGRÍCOLA Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA

Miguel Àngel Aragon Dolz

La fertilidad de las tierras de La Pobla de Vallbona es evidente. La riqueza en recursos hídricos, la idónea orografía y su clima benevolente, han hecho a lo largo de la historia un lugar propicio para el cultivo de frutas y hortalizas. La propia toponimia “Vallbona”, tiene el significado de valle bueno o fructífero, y guarda relación con la fecundidad del territorio. Muchos siglos han hecho justicia a su nombre, y han conformado un paisaje agrícola que a la postre ha moldeado la identidad y cultura de los poblanos.

Ahora bien, mucho está cambiando nuestro territorio en poco tiempo. Nuestro valle pintado de verde se teñirá de oscuro si la actividad agrícola no remonta, porque la crisis económica lleva apenas unos años, pero la crisis en la agricultura lleva varias décadas. El abandono de las tierras cultivables es un hecho patente si damos un paseo por el término municipal, especialmente en proyectos de PAIs que han chocado con una realidad diferente al imposible sueño económico que imperaba cuando fueron creados.

Pero no es una, si no varias las causas que podrían explicar el abandono de las tierras. En efecto, y al margen del desmesurado crecimiento urbanístico producido en la última década, que provocó una burbuja en el valor de las tierras y fomentó su venta, existen otras razones que justificarían la dejadez de las tierras. Por una parte, la globalización y la necesidad de competir por precios con regiones que tienen menores requisitos socio-laborales y medioambientales, hace más difícil la viabilidad económica de muchos cultivos. Por otra parte, los atomizados agricultores se ven sometidos a una doble presión inversa: de un lado tienen a una concentrada industria de insumos agrícolas, y del otro, a la gran distribución; y ante esta asimetría estructural de negociación, se ven abocados a comprar insumos agrícolas caros y vender sus productos baratos. Y por último, se debe señalar, la insuficiente planificación e inversión por parte de los poderes públicos en el sector agrícola.

59


Grave es la circunstancia y complejo es el problema. Sin embargo, en este panorama incierto y gris, también es posible encontrar soluciones para que nuestro paisaje no pierda su valor agroecológico; para que no desperdiciemos factores productivos que la naturaleza nos presta “para siempre”, para que podamos aprovechar de manera sostenible nuestros ricos recursos naturales de los que en la “vall bona del Túria” tenemos la fortuna de poder disfrutar; para que nuestra identidad, nuestra cultura y tradiciones, fruto de la interacción con nuestro medio durante siglos pueda seguir viva por muchas generaciones más. Para que todo esto sea posible, la agricultura debe ocupar un espacio en la cotidianeidad de nuestras vidas. Debe estar presente en nuestro día a día, en nuestros paseos, excursiones, en lo que comemos... Debe ser valorada no meramente en su dimensión económica, si no en su vertiente social y medioambiental. Como eje vertebrador del entorno en el que vivimos, como actividad indispensable para conservar el patrimonio ecológico y cultural de nuestro entorno. Como elemento indispensable de nuestra identidad: somos mediterráneos, y somos hijos e hijas de un paisaje construido miles de años a base de trabajar la tierra. Si somos conscientes de lo que representa la agricultura, sabremos encontrar la fórmula para valorarla adecuadamente. Otros han empezado ya el camino. Permitirme si no lo conocéis recomendaros que echéis un vistazo al proyecto “Microviñas” de la comarca d’El Comtat en Alicante. Tal vez a alguien se le pueda ocurrir otro magnífico proyecto.

60


LLIBRE DE COMTEMPLACIÓ Autor: Jesús Giron Araque Col·lecció: Mil poetes i un país, n. 46 Editorial: Germania 76 pàgines Aquest llibre és el primer que l’autor publica de manera individual. Recull una sèrie de poemes en els que la mirada sobre la vida és la seua essència. La mirada també a través dels espills, tot allò que ens torna el reflex de la vida i les emocions. Altres poemes estan dedicats a la vida i la seua aspresa, l’estèril paisatge. Una sèrie de poemes curts fan un repàs a temes puntuals de la quotidianitat. Un altre capítol està dedicat als records i a la seua estratègia, sempre inoportuna: la mirada a través d’ells, de vegades fugissers, de vegades dolorosos però sempre presents. L’última part és una reflexió personal sobre la societat i la situació actual. La crítica és l’element principal. Un cant a la recerca de la llibertat, una suite lleument pamfletària contra la inacció, la resignació i la ignomínia, a favor de la veritable noblesa de l’ésser humà: la seua llibertat. Jesús Giron va nàixer a Calles, València, el 1956. És mestre de Primària, Llicenciat en Geografia i Història, llicenciat en Ciències de l’Educació. Actualment treballa com a professor de Valencià en un institut de secundària. Va ser ser finalista al IX certamen de poesia breu l’Esplai d’Olot amb el poema Les roques blanques de Rügen (Sensacions); guanyador del premi de poesia Poeta Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona en dues ocasions amb Pianista dels estels i Clarobscur; guanyador del IX premi Poetes de l’Ebre, d’Amposta amb una selecció d'Ulls de mirada trista; guanyador del XIX Premi "Francesc Bru", de Canals amb Records d'infantesa; guanyador del premi Picassent, Cristòfor Aguado i Medina en dues ocasions i finalista en altra amb Ulls de mirada trista, Seducció del silenci i Suaument pel corrent del temps. Publicacions col·lectives: Antologia Poetes de l’Ebre (2009), Premis Picassent (anys 2009 i 2010). Totes les sortides dignes, Ed. Petròpolis, 2010, publicació dels poemaris guanyadors al llibre de festes de Canals (any 2011) i al llibre de festes de Picassent (any 2011). Manté el blog de difusió de la poesia, El Cau de Calpurni. Forma part del col·lectiu d'escriptors de Camp de Túria,LletrAEdeta.

61


Redacció

Disseny

Agraïments Jesús Tortajada, Ramón Balaguer, Miguel i Tica Llopis, Josefa Folgado, Vicenta March, Vicenta Campos, Vicenta Tamarit, Vicenta Tamarit, Amparo Pardo, Amparo Arrué, la família de Mara Montesinos i Asunción Pelecha, i les dues Tereses. Normas de publicación Publicado bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Los autores conceden al Centre d’Estudis Locals de la Pobla de Vallbona los derechos de reproducción, distribución y comunicación pública de sus contribuciones para la publicación y difusión en la revista "Fent Poble, Fent Pobla" y en otras publicaciones del Centro. Los autores mantienen la titularidad de los derechos de propiedad intelectual.

Fent poble fent pobla 2  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you