Page 1

Fent Història

A s s o c i a c i ó C a t a l a n a d’E s t u d i s H i s t ò r i c s

Butlletí núm. 12 · 1r i 2n quadrimestre 2007

Sumari ○○○○○○○○○○○○○○○○ L’Entrevista: El Servei Social de la Dona. L’experiència d’Elisabet Massons Rabassa .............. 2 DVD: Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes ............. 5 Comentario de la exposición Quan plovien bombes, del Museu d’Història de Catalunya ......................... 6 La informática gráfica aplicada al patrimonio ........ 7 Tassili-n’Ajjer. Indicis de cultura en el continent africà .................. 8 La firma convidada: El Parc Arqueològic de les Mines de Gavà ................. 10 Memòries d’Africa, el llarg viatge de la nostra espècie ........................... 12 Cómics de piedra. La prehistoria que no fue . 14 Arqueoastronomia a la conca mediterrània, els casos d’Armenoi i de les taules menorquines ................... 16 Ressenyes: Markus Hattstein, El Islam. Religión y cultura . 20 Fatema Mernisi, El harén en Occidente ........ 21 Que hem fet .................... 22 Recull de premsa ............. 24

Editorial Les senyoretes d’Avignon compleixen cent anys: l’obra de Picasso va ser un pas important cap a l’avantguarda pictòrica perquè trencava la composició i la perspectiva que venien imperant. A Fent Historia assagem també una nova perspectiva, la d’una nova Junta Directiva. El canvi arriba ja al butlletí: molt orgullosos del seu passat, amb la mirada posada en el seu futur, volem que continuï estant l’altaveu col·lectiu i professional, alhora modest i ambiciós, dels nostres socis. Historiadors com Basi Moreno (que continuarà amb la nostra «contra»), Eva López (a qui devem el nou i innovador disseny), o el Grup d’Estudi de la Dona (consagrat a la recerca i la difusió del documental Darrere la finestra) han fet possible aquest número... Altres socis, nouvinguts, són protagonistes del nostre dossier. Victòria Medina, que dirigeix el nostre nou i exitós curs a la Casa Elizalde, dedicat a la pràctica de l’arqueologia, posa ordre en l’arbre de l’evolució després de les darreres troballes; i Rubén González, per la gentilesa del qual compartim un article amb la revista del jaciment d’Atapuerca, ens parla del tractament que ha rebut la prehistòria al món el còmic. Amb el pudor de qui sap que pot resultar pretensiós dedicar tan poques pàgines al període més llarg de la història de la

humanitat, però amb voluntat de temptejar les noves tendències en el seu estudi, agraïm moltíssim la col·laboració de l’Institut de Gestió del Patrimoni de Gavà: en aquesta ocasió la nostra firma convidada ens presenta la nova musealització del parc arqueològic de les mines neolítiques. Iniciatives locals com la seva, encomanades a dinamitzar amb creativitat i rigor el patrimoni cultural, són excel·lent remei i aposta de futur davant la crisi d’un desafortunat model turístic de «sol i platja». Aconseguir una bona alternativa cultural de qualitat gràcies al patrimoni històric-artístic és obrir una nova via de desenvolupament futura, però també l’oportunitat de demostrar el grau de maduresa intel·lectual d’un país. El finançament de tots aquests projectes no podem esperar que vingui exclusivament d’ajuts i subvencions públiques. La iniciativa d’impulsar el patrimoni i diversificar la nostra oferta cultural l’ha de compartir també el sector privat. Les mateixes companyies que presenten arrogants a la premsa cada any impensables increments dels seus beneficis han de ser prou valentes com per impulsar projectes culturals responsables que demostrin que el seu compromís amb la societat va més enllà de cobrarli pels serveis que li ofereixen.

1


Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○○

L’Entrevista Text: Elena Ràfols Yuste Entrevista realitzada per: Elena Ràfols Yuste, Maria Verdú Guinot i Neus Garcia Ràfols Grup d’Història de la Dona de Fent Història

El Servei Social de la Dona L’experiència d’Elisabet Massons Rabassa Vam entrevistar a Elisabet Massons Rabassa una càlida tarda del mes de juliol en una sala del despatx on treballa, al carrer d’Àusies March de Barcelona. Tres mesos abans s’havia posat en contacte amb nosaltres per dir-nos que havia rebut la crida que havíem fet per trobar «nenes» internes en centres de protecció de menors del franquisme.

En aquell correu va escriure: «És molt important no perdre la memòria. Jo col·laboro amb el meu pare el qual és historiador i sé de la importància de la història» i, a continuació: «L’única experiència que tinc i en puc parlar és del meu període al Castell de la Mota de Medina del Campo (Valladolid) per fer el Servei Social durant l’estiu de 1967. És un tema poc desenvolupat». I... vam aprofitar el seu oferiment!

2

El Servei Social de la Dona es va crear l’octubre de 1937, a causa de la situació de guerra, per incorporar les dones en hospitals, en institucions militars i, principalment, en l’Auxili Social el qual tenia com a finalitat –sobretot– l’assistència benèfica a la infància. Mitjançant el Decret de 29 de desembre de 1939, el Servei Social i l’Auxilio Social són adscrits a la Secció Femenina de Falange Espanyola Tradicional i de les JONS. Durant tota la dictadura franquista, el Servei Social era obligatori per a totes les dones solteres d’entre 17 i 35 anys. No es cridava «a files» com en el Servei Militar masculí, però s’exigia el certificat d’haver-lo realitzat per obtenir un títol acadèmic, per poder treballar en llocs oficials, per tenir el carnet de conduir o el passaport, etc.

L’objectiu principal era la formació política i social de les dones, d’acord amb el nou ideari del Movimiento Nacional. En diverses ocasions noves normes legals intenten la modernització de la institució, però la realitat és que cada vegada es fa més «per tràmit». Desapareixerà l’abril de 1977, amb el canvi polític de l’Estat espanyol. En molt pocs llocs es podia realitzar el Servei Social en règim d’internat. Un d’ells era el Castell de la Mota situat a Medina del Campo (Valladolid). Construït amb rajoles vermelles, de tradició mudèjar, entre els segles XIII i XV, va ser residència dels Reis Catòlics entre els anys 1475 i 1480, moment en què el castell va ser dotat de millores pel que fa al seu embelliment i fortificació. D’aquest període data la construcció de la Torre de l’Homenatge que té una altura de 40 metres aproximadament. La reina Isabel va morir en la fortalesa el 26 de novembre de 1504, als 53 anys, durant una visita que va fer a la seva filla Joana la Boja, que es trobava en el castell. Al llarg dels anys, el Castell de la Mota va ser utilitzat com fortalesa arxiu i presó. Restaurat el 1939, passa a ser l’any 1942 seu de la Escola de Formació de la Secció Femenina de la Falange

fins la seva dissolució, moment en què passa a mans del Ministeri de Cultura i posteriorment és cedit a la Junta de Castella i Lleó. Elisabet, per què vas decidir fer el servei social? Llavors el servei social era una aportació que feia la persona a la societat, però no tothom el feia. És a dir, les dones casades quedaven totalment exemptes. Per què? Perquè s’entenia que aquella dona ja estava encarrilada i les dones d’entre 17 i 35 anys havien de tenir el servei social si volien tenir el passaport o si volien conduir, fins i tot, treballar en llocs oficials. És a dir, si volien ser «modernes». Si estaven en un poble de «mala muerte» i no tenies cap ambició de sortir a l’estranger ni tot això, doncs no havies de passar per cap filtre. Era un sistema d’adoctrinament de les dones perquè no s’escapessin i es fessin feministes. Jo ho veig així. Ara, ho van aconseguir amb molt poca fortuna perquè d’allà ningú es va fer falangista ni res de res. Quan temps vas estar-hi? S’havia de fer sis mesos si no tenies batxillerat, si el tenies es reduïa a tres mesos i si el feies


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

interna, la meitat, un mes i mig. Jo vaig estar interna per treure– me’l de sobre perquè no tenia ganes d’anar arrossegant–lo. Jo sé de gent que feien moltes combinacions estranyes. Les noies que treballaven el feien nocturn i jo, en canvi, vaig optar per anar interna. El vaig fer a l’estiu del 1967 al Castell de la Mota, un dels llocs on es feia. També a Peñaranda del Duero i algun altre lloc que no recordo. Podies triar però fins a cert punt perquè no hi havia prou places i, a vegades, estaven totes plenes. Jo volia anar amb la meva germana Mireia i al final no vam trobar plaça totes dues i vaig anar jo sola. Estaves un mes i mig en règim d’internat. Et deixaven sortir els dissabtes i els diumenges i anàvem a ballar al poble a un ball públic. Una de les noies va conèixer un noi que després va resultar de Terrassa i es van fer mig «novios». Jo vaig sortir amb un noi de Bilbao. Havia allà uns nois fent el servei militar i sabien que estàvem nosaltres, no en disciplina militar però quasi, quasi. Del Castell al poble teníem un quart d’hora caminant per baixar, però per pujar... aquella pujada... En altres èpoques fora de l’estiu també s’hi podia anar? Sí, també ho feien. Però a l’estiu és quan tenia més temps. Les noies que hi van anar érem de ciutat com Barcelona, Madrid... Podríem dir de Madrid cap amunt. D’Andalusia, no. Com era la vida diària? La vida al Castell estava molt, molt organitzada. Al matí ens llevàvem... Teníem com un cançoner amb unes cançonetes

que se’ns escapava a totes el riure perquè el trobàvem tan horrible, tan ridícul... Després esmorzàvem, fèiem gimnàstica – això sí, una hora diària– després a les dutxes i després corrent ja a les classes. Teníem classes de Formación del Espíritu Nacional, ens parlaven de què durant la República la gent era molt dolenta. Tothom que no pensava com ells era gent dolenta... Al matí ens feien classes i a la tarda, dinàvem... Això sí, em vaig fer un fart de servir taules! Repartien les feines i a mi em va tocar. Havia una que havia de tocar la campana a les hores. Sort que no em va tocar a mi. Havia un protocol per servir a taula i em vaig guanyar unes «bronques» impressionants el primer dia perquè no tenia ni

amb un pressupost molt petit, per això no vam anar a hotel. Vam fer una visita a Madrid i una altra a Segòvia. Elles van pretendre que tothom fora de la Falange, i això no va passar. Jo sabia que era un temps determinat, que marxaves... Et posaven faltes. Quan en tenies tres aleshores havies de fer un dia més. Jo vaig tenir dues, però unes noies basques molt maques, aquelles sí que s’hi van estar més dies. A la tauleta de nit no podies tenir ni un llibre –jo sempre n’he tingut– però allà no podies tenir ni una llibreta. Totalment buit. I com eren les «jefas»? Les dones aquelles a mi em feien pena. Eren castellanes, solteres. En una societat normalitzada i

Al llarg dels anys, el Castell de la Mota va ser utilitzat com a fortalesa arxiu i presó. Restaurat el 1939, passa a ser l’any 1942 seu de la Escola de Formació de la Secció Femenina de la Falange fins la seva dissolució, moment en què passa a mans del Ministeri de Cultura i posteriorment és cedit a la Junta de Castella i Lleó. idea. Va ser quan ho vaig passar pitjor. I després, a la tarda, t’ensenyaven música, cant, treballs manuals... Escrivíem cartes... Jo no m’ho vaig passar malament. Altres noies sí, sobretot si estaven molt enganxades a la família. Les habitacions eren múltiples. En la meva hi havia sis llits. Altres no sé si hi havia unes 12... En la meva habitació havia una noia francesa. Havia fet un intercanvi mitjançant els jesuïtes. La noia no se’n sabia avenir. No sé qui la va enredar per practicar espanyol allà. Vam fer unes excursions. Dos grups [riu] vam anar a una pensió «cutre» a Madrid, però «cutre, cutre, cutre». Em penso que estava prop de la Porta d’Alcalà. És clar, com vam anar

democràtica el ser soltera, vídua o casada no importa gens ni mica, però en aquell moment el fet de no estar casada era una... I llavors l’única manera de donar un sentit social a la vida era dedicar–se a això. Si una dona volia ser una mica moderna i viure per ella mateixa doncs estava molt bé. Vivíem una societat molt masclista i les dones estaven en una situació de molta dependència dels homes. Jo sempre deia que eren unes «feministes» acceptades socialment. Així doncs, eren totes solteres. Estaven als «mandos», feien les classes. Havia una directora. Jo no guardo mal record d’elles però eren una mica ximpletes i recordo que fèiem una classe de Formación del Espíritu Nacional i aquella Continúa a la pàgina següent...

3


Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Continuació... dona s’havia après allò de memòria i si es trobava amb algú que era una mica dolenta, com jo, que li vaig dir: «Dígame, quién era el doctor Negrín?», ja no ho sabia. Per tant, ens donaven una visió molt limitada de la realitat i de la història. Havia també un metge i tots els coneixements que ens donava eren per ser una bona mare i esposa. També treballs manuals, «corte y confección», brodat – vaig brodar unes estovalles– i classes de cuina, que jo era una negada. Tot estava orientat de cara a ser una bona esposa i una bona mare. No es pensava en absolut en què les dones podien tenir una vida per elles mateixes.

L’Entrevista Sí, la que va crear l’Auxilio Social va ser Sanz Bachiller, però més tard va passar a mans de Pilar Jo recordo que allò ja era una cosa que funcionava per inèrcia. No tenien cap idea, estaven molt militaritzades amb molt escalafons, «altos mandos». A Pilar Primo de Rivera la vas arribar a conèixer? No. Ella era inaccessible. Allà només van estar dos «mandos». El menjar com era?

No era dolent, no. Ara també he de dir que a casa meva es menjava molt malament. I a mi tot el Els «mandos» portaven uniforme menjar de fora sempre m’ha blau amb el «yugo» i les fletxes. semblat més bo. La meva mare no se Les habitacions eren múltiples. En la n’ocupava, ho feien unes minyones, meva hi havia sis llits. Altres no sé si hi poca variació, etc. A havia unes 12... En la meva habitació la nit sempre mongetes i patates i havia una noia francesa. Havia fet un un ou i els intercanvi mitjançant els jesuïtes. La diumenges, paella.

noia no se’n sabia avenir. No sé qui la va enredar per practicar espanyol allà. Nosaltres també portàvem uniforme el qual ens l’havíem de portar de casa. Consistia en una faldilla blava, una camisa blanca i una jaqueta, també blava. La faldilla podia ser amb plecs, pinces... com tu volguessis. Curta no, és clar. La majoria d’aquestes dones (les del servei social) ja han passat a millor vida. Quan va haver el canvi, la Transició, a moltes les van posar a treballar a la Seguretat Social. Llavors la mitjana d’edat d’elles era de 40 anys?

4

Sí, sí, «quarantones» de llarg. Hi ha un llibre que m’agrada molt, Palomas de guerra de Paul Preston, el qual parla de quatre dones que van viure la guerra. Parla de Mercedes Sanz Bachiller i es veu que aquesta dona va tenir molt de pes a la Falange però que Pilar Primo de Rivera se’n va aprofitar.

○○○○○○

Una cosa que no ens van dir fins arribar allà era que havíem de pagar el menjar, o sigui, pensió. Una cosa obligatòria no s’hauria d’haver pagat. Els nois que feien el servei militar no pagaven res, però nosaltres sí. A quina hora us anàveu a dormir? Aviat, aviat. Realment estaves cansada perquè no paraves en tot el dia. Us saltàveu les normes? No, no. Un dia vam comprar un pastís i vam anar a la Torre de l’Homenatge, a dalt de tot i allà, de matinada, ens vam menjar el pastís. Quin era el nivell social de les noies que estaven amb tu? Hi havia de tot però principalment de classe mitjana. Havia una noia que era de Barcelona que es va apuntar però treballava i en lloc de fer el servei

social nocturn va anar al Castell i, és clar, allà havia de quedar-se un mes i mig i s’havia d’incorporar a la feina i allà, una vegada entraves ja no sorties fins acabar, i no va poder marxar. Com era la teva família? La meva família, bé la meva mare era una dona molt conservadora, molt religiosa. El meu pare és un home de dretes però no com la meva mare. Va ser convergent i els va donar molt de suport però no era conservador. Ara, jo en aquest sentit, el servei social el vaig fer per poder treure’m el carnet, el passaport... Tampoc tenia cap atractiu, ningú que digués «s’ha de fer això», no, no. Jo vaig anar a un camp de treball a França l’any 1968 organitzat pel Servei Civil Internacional i allò sí que estava bé i encara es continua organitzant. Però ells, d’això, res de res. En realitat, l’objectiu era que no t’esgarriessis, que no et convertissis en una dona «moderna». La tarda llanguia i abans d’acomiadar-nos l’Elisabet ens explica diverses facetes de la vida del seu pare –Josep Maria Massons– que ara té 94 anys. Ha escrit, entre d’altres obres, Història de la Sanitat Militar Espanyola, de quatre volums, la qual va trigar nou anys en realitzar-la. Ell era metge, però al jubilar-se s’ha dedicat a la història sense deixar el món de la medicina. De jove ja volia dedicars’hi però el seu pare li va recomanar que fes medicina i ell va obeir. Va estudiar a Barcelona i va acabar la carrera el 1934. Metge de l’Hospital Clínic a l’esclatar la guerra civil va ser nomenat cap quirúrgic de les Brigades Internacionals a Albacete d’on va passar a altres llocs. Al finalitzar la guerra es va salvar de la depuració gràcies a què quan anava a lliurar els papers al jutjat es va trobar amb un home –un tinent nacional– el qual durant la guerra havia estat ferit molt greu i a qui havia salvat la vida en un hospital de València. Moltes són les experiències a relatar del doctor Massons però les deixarem per una altra ocasió.


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Darrere la finestra Vida quotidiana als centres de menors franquistes

El 28 de febrer de 2007 va tenir lloc la presentació del documental Darrere la Finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes. La sala d’actes de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona es va omplir de seguida de gent interessada, de convidats, de curiosos, de familiars, d’amics, dels protagonistes de la projecció, etc., els quals van poder gaudir de les intervencions d’Elena Ràfols Yuste, una de les investigadores; del director del documental, Ricard Mamblona; d’Eva Molló Novoa, una de «les nenes» entrevistades; de Montse Armengou, periodista; de M. Jesus Bono Lahoz, directora general de la Memòria Democràtica del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya i de Sandra Vélez, consellera de Dona, Infància i Joventut del Districte de Gràcia. A continuació es va projectar el documental: 50 minuts en els quals la vida de quatre persones va brillar en la sala fosca, silenciosa i atenta. Atenta a unes vivències úniques però al mateix temps exemples d’unes circumstàncies i experiències

per les quals van passar milers de nens i nenes entre els anys 1939 i 1970. El Regidor del Districte de Gràcia, Ricard Martínez, va tancar l’acte, i tot seguit, vam poder gaudir d’una copa de cava i d’un aperitiu. Va ser el moment en què tothom va aprofitar per felicitar-nos i per opinar de tot allò que havia sentit i vist aquella tarda d’hivern; sentit en els dos significats de la paraula. Ara, sembla que queda lluny el primer projecte de la investigació que va començar l’Elena, anys abans que sortís la convocatòria per a la subvenció del Memorial Democràtic. La Maria Verdú Guinot i jo ens vam engrescar de seguida amb aquest projecte, i les tres vam veure una bona oportunitat per presentar-lo en el 2005, any en què vam obtenir el suport del Programa del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de Fent Història. Durant el 2005, vam realitzar la primera fase, consistent en la recerca, localització, estudi i anàlisi de la documentació relacionada amb la finalitat de la investigació: les institucions, els

Neus G. Ràfols Llicenciada en Història Membre de l’equip d’investigació

centres, les persones... També vam poder fer lectures de les publicacions de l’època i de la normativa legal. Tota aquesta feina prèvia ens va facilitar el procés per a la segona fase de la recerca que va tenir lloc l’any 2006. Necessitàvem una valoració històrica per construir un discurs rigorós i poder arribar a entendre el que va passar amb la màxima aproximació a la realitat i l’única manera d’aconseguir-ho era entrevistant les nenes i els nens – ara ja adults– que van estar interns en algun d’aquests centres de menors. No va ser una tasca fàcil. Malgrat tot, hem pogut recollir algunes experiències que ens han permès corroborar les conclusions extretes dels documents escrits i poder realitzar el documental Darrere la finestra. Com ha comentat en Ricard, el director, la força d’aquest documental resideix en les paraules dels protagonistes i de les tres històries que conformen l’estructura argumental del film. L’Eva, l’Amparo, en Nicolás i la Maria ens expliquen la duresa de la vida en aquestes institucions, el tracte humiliant, les diferències segons la persona responsable de cada centre, el desemparament que sentien i com tot plegat els hi ha influenciat en la seva vida d’adults. Actualment, estem realitzant el projecte presentat per aquest any 2007, pel qual també hem rebut la subvenció. L’equip d’investigadores, és a dir, l’Elena, la Maria i jo, continua endinsant-se en aquest món difícil d’arribar, amb informació repartida en diferents llocs i desordenada, o simplement, desapareguda, amb textos molts cops per desxifrar, en contacte amb persones de tota mena, amb imatges plenes de símbols.... En fi, com podeu veure, res a envejar al protagonista del bestseller «El Codi da Vinci».

5


Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Luis Pizarro

○○○○○○

Comentario de la exposición

Quan plovien bombes, del Museu d’Història de Catalunya

Fuente: www.finn.it/regia/html/guerra_civile_spagnola.htm

Del 13 de febrero al 13 de mayo de 2007, estuvo en el Museu d’Història de Catalunya la exposición «Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil». Ubicada en el pequeño espacio del vestíbulo del MHC, la comisariaron los jóvenes investigadores Xavier Domènech Sampere y Laura Zenobi, ambos especializados en historia del franquismo, miembros del CEFID (Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica) e integrantes del Col·lectiu Desafectos.

Savoia Marchetti 79. Tarragona, diciembre 1937

Ja l’any quaranta dels meus anys jeu fosc a dues carboneres, ribotat. El munt d’encenalls se l’han partit la marmanyera memòria, la mentidera, i l’oblit, el drapaire mut. L’una en farà curtes fogueres, l’altre, caliu d’inquietud. «Aniversari», de Gabriel Ferrater. En Les dones i els dies.

Los organizadores agruparon esta exposición en dos ámbitos interdependientes, el que se podría denominar «ámbito temático o de contenidos» y el «ámbito pedagógico y vindicativo», y se estructuró en múltiples espacios autónomos, pensados para explicarse a sí mismos. En el ámbito de contenidos, el primer espacio situó los bombardeos de Barcelona en un contexto bélico de transición, donde la ciudadanía pasa a ser objetivo militar: la «guerra total», un paso más hacia las estrategias de la Segunda Guerra Mundial. Los espacios siguientes hablaban de la organización de la defensa e instituciones implicadas, la propaganda de guerra republicana y la rebelde, los efectos de los bombardeos y finalmente la construcción y organización de los refugios.

6

El «ámbito pedagógico y vindicativo» quiso representar esa realidad desde la emoción, contraponiendo narrativamente

lo individual con lo general, para demostrarnos que lo individual y lo colectivo fueron de la mano ante los bombardeos. Una pantalla interactiva-índice de refugios y bombardeos, la cartografía de la ciudad bombardeada. Y unos monitores con entrevistas personales, la vivencia concreta. Luego un tercer espacio compuesto de tres muros, con nombres y apellidos de las cerca de 2700 víctimas mortales de los bombardeos, escritos en negro, información obtenida de la investigación del Centre d’Història Contemporània de Catalunya: El cost humà de la Guerra Civil. Y este es uno de los motivos centrales de la exposición: durante los bombardeos hubo una respuesta específica de la ciudadanía. A partir de asociaciones preexistentes, como las comisiones de fiestas y juntas vecinales, asesoradas por el municipio, se crearon comisiones o juntas de refugios por barrios, y se construyeron unos 1300 refugios en toda Barcelona. «Quan plovien bombes» ofreció lo imprescindible en una muestra de historia, bueno, en toda investigación histórica o trabajo intelectual, me refiero a un discurso propio y sólido, original, y con una tesis que lo conduce y justifica: la acción colectiva de la ciudadanía, articulada por las instituciones, fue necesaria para asegurar la supervivencia. El volumen y calidad de la documentación recogida desdobló

además la exposición en un trabajo de investigación. Archivos militares estatales, los «arxius municipals de districte» de Barcelona –tan desconocidos por los historiadores, por los que se llaman «profesionales» y por los otros, una lástima–, archivos militares italianos,... Y otro elemento que la distingue de otras exposiciones sobre la Guerra Civil, y la define como el resultado de una investigación: que exponga arqueología bélica contemporánea, el mostrar los objetos encontrados en los refugios. El muro del homenaje a las víctimas tenía como intención solventar, como en la intimidad pero vindicativamente, la ausencia de un monumento en las calles de la ciudad, es una clara petición... El protagonismo, en esta exposición, de la organización colectiva de los refugios es otro elemento vindicativo, ahora que Barcelona empieza a musealizar sus refugios, presionada por las organizaciones vecinales, por las asociaciones de memoria histórica surgidas los últimos años, y legitimada por el clima de recuperación de la memoria de los vencidos, que da sus primeros pasos. Pero debo decir que esta rememoración, por ahora, avanza con una duda y debilidad exageradas, sin comprender que a estas alturas de la democracia debe ser así: abrir las puertas a la verdad científica y que ella ponga cada cosa en su sitio, con todas las consecuencias, Continua en la página 9...


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Javier Ortiz y Eva López

Iglesia de Sta. Maria de Matadars (El Pont de Vilomara i Rocafort, Bages). Levantamiento fotogramétrico de la fachada norte.

La informática gráfica aplicada al patrimonio En todas las disciplinas científicas se han utilizado las imágenes como recurso metodológico. Los diagramas, esquemas, planos y dibujos sirven para describir los hallazgos, presentar y analizar los datos, formular hipótesis y, finalmente, comunicar los resultados de la investigación. El contexto y el objetivo del investigador determinarán el tipo de documento gráfico que se utilizará. Se trata de un lenguaje universal que selecciona de la realidad sólo la información relevante presentando el estado actual de los conocimientos de una forma en que difícilmente lo haría la descripción escrita. Centum se formó hace 15 años por un grupo de profesionales del patrimonio histórico y de la arqueología para servir de apoyo técnico a los equipos de investigación en sus necesidades de

documentación gráfica, en un momento en que el CAD (diseño asistido por ordenador) y otras tecnologías informáticas estaban transformando los procesos de elaboración de este tipo de documentos. En el campo de la arqueología y el patrimonio histórico los documentos gráficos son de dos tipos: los que registran las estructuras, edificios u objetos hallados o bien las reconstrucciones que describen la función o evolución de las estructuras o de las actividades humanas asociadas a ellas. Para la elaboración del primer grupo de documentos, los de registro arqueológico y/o patrimonial, en Centum utilizamos las siguientes herramientas y metodo-logías: levantamiento en campo con estación total; traducción de datos a puntos tridimensionales CAD (coordena-

www.centumbcn.com

Imagen del video «Els palaus comtals de Barcelona» del Museu d’Història de la Ciutat.

das); delineación informática; transformación de la presentación según las necesidades de la investigación: fases históricas, descripción fotogramé-trica de despieces, patologías, etc. En cuanto al segundo tipo de documentos, utilizamos la técnica de modelado digital en 3D para la creación de imágenes fijas y videos de reconstrucciones históricas. No solo es una potente herramienta que mejora el dibujo tradicional sino que además presenta nuevos elementos al debate histórico, proporciona nueva luz al sujeto de estudio y contribuye significativamente al entendimiento de nuestro pasado. Esto lo hace muy atractivo para museos y centros de interpretación, ya que supone un excelente recurso pedagógico y para la difusión. El modelado debe tener en cuenta las tipologías constructivas contemporáneas. El resultado depende de la capacidad de los diferentes especialistas para trabajar en estrecha colaboración, en ese sentido la creación de una reconstrucción tridimensional se convierte a menudo en una fascinante aventura multidisciplinar.

7


Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Oleguer Biete

En realitat, es refusava veure a l’Àfrica com el creador de cultures originals que s’han desenvolupat i perpetuat, a través dels segles, per uns camins que li són propis i que l’historiador no pot, per tant, comprendre sense renunciar a certs prejudicis i sense renovar el seu mètode. Tantmateix, el continent africà quasi mai era considerat una entitat històrica. Tot el contrari, es posava l’accent en tot allò que podia acreditar la idea de que hauria hagut una escisió, des de sempre, entre una «Àfrica blanca» i una «Àfrica negra», ignorant l’una de l’altra. Sovint es presentava al Sàhara com un espai impenetrable que feia impossibles les barreges d’ètnies i de pobles, d’intercan-vis de béns, de creences, de costums i d’idees, entre societats constituides a una i altra banda del desert. Es dibuixaven fronteres hermètiques entre les civilitzacions de l’antic Egipte i de Núbia, i les dels pobles subsaharians. Certament, la història d’Àfrica al nord del Sàhara ha estat més temps vinculada a la conca mediterrània que la història de l’Àfrica subsahariana, però avui en dia està plenament reconegut que les civilitzacions del continent africà, a través de la varietat de llengues i cultures, formen, en graus diversos, les vertents històriques d’un conjunt de pobles i de societats units per vincles seculars.

Prehistòria del Sàhara Actualment desert, el Sàhara va estar àmpliament poblat en d’altres temps i en vàries ocasions. La sortida de les primeres ètnies que l’ocupaven és motivada per la instal·lació d’un clima cada cop més sec i càlid que va produïr la manca de precipitacions i l’esgotament de les fonts i els rius. La desaparició

8

○○○○○○

Tassili-n’Ajjer Indicis de cultura en el continent africà Durant molt de temps, mites i prejudicis de tota mena han amagat al món la història real d’Africa. Les societats africanes eren tingudes per societats que no podien tenir història. Tot i els importants treballs realitzats des de les primeres dècades del segle passat, un bon nombre d’especialistes no africans, mantenien que aquestes societats no podien ser objecte d’estudi científic, principalment per manca de fonts i de documents escrits. consecutiva del mantell vegetal i de la fauna que li donaven la seva subsistència, ha desplaçat l’home cap a les regions perifèriques, més benignes. En el transcurs de la Prehistòria, amb un clima humit i fértil, va ser un país poblat. La riquesa prehistò-rica del Sàhara ha atret l’atenció de nombrosos científics. Però la investigació prehistòrica s’en ressenteix, en el desert més que en altres llocs. En un entorn molt difícil de penetrar, on la vida depèn de cada quilogram de material transportat, el volum, el pes i les dificultats de transport dels documents prehistòrics han fet que fossin bastant desestimats. Això explica, sense cap mena de dubte, perquè durant molt de temps s’ha parlat d’«industries en l’aire» i d’«absència completa d’estratigrafia». En realitat, la prehistòria sahariana és tan rica com qualsevol altra. Per ser l’estratigrafia la lectura i la interpretació de les capes o nivells que successivament s’han depositat en un lloc per formar el sòl sobre el que trepitgem, és comprensible que el Sàhara, afectat per grans cataclismes climatològics, no ens hagi conservat molts documents. Tot i així n’hi ha els suficients per saber que en molt llocs hi ha una sèrie de tres terrasses anome-

1 Comité Cientifico Internacional para la redacción de una Historia General de Africa (Unesco). Director vól. J.KI-Zerbo. Historia General de Africa I. Metodologia y prehistoria africana. Editorial Tecnos, SA . Madrid 1982. Pàg. 619

nades antiga, mitja i recent, que són els testimonis de tres grans epissodis climàtics. Però no s’ha d’esquematitzar excessivament. En realitat tenint en compte els microlits, el problema dels episodis climàtics llegibles en l’estratigrafia és extraordinàriament complexa. L’estratigrafia revela que, fa uns 1000 anys abans de la nostra era, la desertització era ja un fet consumat.1 El Sàhara ha proporcionat pocs esquelets acompanyats d’indústries que permetin la seva classificació. Tot i així, les que s’hi troben parlen en favor de l’altíssima antiguitat de l’home. Des de l’aparició de l’home, existeixen eines, però també una producció artística. A l’Àfrica n’hi ha moltíssimes evidències. Des de fa mil·lenis, les restes prehistòriques d’aquest continent estan sotmeses a degradacions degut als homes i als elements. Les colònies civils o militars, els turistes, els buscadors de petroli i els propis autòctons es lliuren sempre a depredacions i saquetjos descarats. L’art prehistòric africà enriqueix a l’Àfrica dels altiplans i dels massissos. Els jaciments estan localitzats principalment a nivell dels penya-segats que formen les vores de les terres altes. L’Àfrica sahariana i l’austral constitueixen els dos centres principals. Entre l’Atles i el bosc tropical, d’una banda, i el mar Roig i l’Atlàntic de l’altra, centenars de jaciments que han


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ estat localitzats amaguen desenes o potser centenars de milers de gravats i pintures. Un dels més importants d’aquests jaciments situat a l’Àfrica sahariana és el de Tassili n’Ajjer.

Tassili-n’Ajjer És ben sabut que el Sàhara no va ser sempre un desert. Com d’altres llocs del Sàhara, el Tassili n’Ajjer, a l’est del Hoggar i en l’actualitat en territori argelí, porta encara en les seves roques les proves sorprenents de la vida d’una civilització de pastors. Molts d’ells van ser artistes i a ells devem uns dels més bonics conjunts de pintures rupestres prehistòriques que avui es coneixen. A la regió del Tassili, el gres corresponent al periode CambroOrvidicià (al voltant de 550 a 540 milions d’anys) reposa en discordança sobre el sòcol cristallí del Hoggar i constitueix el que els geòlegs han anomenat «Formació dels Ajjers». El Ahaggar és el nom que engloba als dos grans massissos que són el Tassili i el Hoggar. El Ahaggar és un fragment de sòl pre-càmbric, que va sorgir acompanyat de manifestacions volcàniques, formant un gran altiplà, que després l’erosió i els moviments tectònics han dividit en els dos enormes massissos abans anomenats, el primer de composició arenisca, que envolta al segon, d’altitud major i de composició cristallina. Al sud,

aquest altiplà està limitat per uns penya-segats de 500 a 600 metres d’alçada. L’allunyament del mar fa que la zona del Tassili estigui privada de pluges més o menys regulars. Alguns anys són totalment secs, mentre que d’altres les tormentes són freqüents. Científics importants han arribat a la conclusió de que aquest règim hídric contribueix amb seguretat al procés de degradació de les pintures.

L’estudi polínic dels sòls dels abrics ha revelat l’existència de pòlens d’arbres mediterranis, avui en dia desapareguts a la regió. Sovint

Història del descobriment

es presentava al Sàhara com un espai impenetrable que feia impossibles les barreges d’ètnies i de pobles, d’intercanvis de béns, de creences, de costums i d’idees, entre societats constituides a una i altra banda del desert.

L’any 1909, el capità Cortier, de la guarnició de Fort-Polignac, en un informe de reconeixement apuntava «Sortint de Fort-Polignac, i remuntant l’oued Sauf-Mellen, hem trobat a l’oued llocs amb coves poc fondes que més aviat semblen abrics a la roca. N’hi ha que estan decorats amb dibuixos d’animals avui dia desapareguts en el país. Recordo haver vist el dibuix d’un bisó. La data d’aquestes figures m’és desconeguda.»2 Anys més tard, el tinent Gardel, de la mateixa guarnició, va publicar un article sobre les

2 Ripoll López, S. Las Pinturas Rupestres del Tassili. Revista de Arqueologia nº 14. Ediciones 2000. Madrid 1980. Pàg. 52

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ Comentari exposició aunque sean terribles –no seremos los primeros en «sufrirla» en la Europa que enfrentó democracia y fascismo–, valentía política y social; por el contrario se hace tímidamente, de puntillas y aguantando la respiración, como si se quisiera entrar en una cueva sin despertar al monstruo dormido. «Quan plovien bombes» no tenía nada gratuito, todo formaba parte del relato, y en una exposición o museo es un mérito. Nada escapaba a esa coherencia interna, a la de un sistema complejo; sin embargo fácilmente se detectaban excesos, que no obturan el discurso pero que ponen palos en

pintures de l’oued Sauf-Mellen. Entre el 1927 i el 1929 tenen lloc les visites del geòleg Conrad Kilian, que descobreix nous abrics amb pintures en altres llocs diferents a l’oued esmentat. Més endavant, el 1933, un altre oficial francés, el capità Brenans, s’interessa vivament per les representacions pictòriques de l’oued Djerat. Des de la data de la seva arribada a Fort Polignac fins el 1939, descobreix la major part de les estacions amb pintura de la zona, però la Segona Guerra Mundial atura els descobriments del Tassili. El 1955, Brenans, ja a

las ruedas a sus objetivos reivindicativos. En muchos espacios sobraban referencias documentales, anexos. Un defecto todavía habitual en los trabajos de nuestros investigadores que, con la idea burocrática y estéril de certificar, justifican una afirmación exigida por la Academia, silencian una posible argumentación por culpa del dato, acumulan pruebas, ahogan el carácter necesariamente interpretativo y generador de preguntas de toda investigación, en un actitud que acaba siendo fatalmente positivista. Esta salpicadura innecesaria de datos a menudo sirve para «envol-

París, prepara una expedició al massís de Tassili-n’Ajjer aconsellat per l’abat Henri Breuil, que li havia publicat el seu album de dibuixos. Però poc abans de sortir, Brenans mor repentinament. Pren aleshores el comandament de l’expedició l’explorador Henri Lhote, que formava part d’aquesta com a etnòleg. L’elecció de Lhote va ser encertada. Els resultats van ser un gran èxit. Aquell descobriment tan sorprenent, quin missatge ens volia transmetre? Continuarem la recerca en el proper número de Fent història! Continuació... ver» al visitante, o para demostrar la existencia de una tipología documental: es una fórmula museográfica estanda-rizada. Aquí no vamos a cuestionar el uso de estos recursos; pero si la exposición debía ser un: «espai de reflexió sobre l’experiència bèl·lica (...) i sobre el seu significat històric» (info. exposición, web MHC), si era un objetivo que esta exposición cuajara como espacio de reflexión, había que empezar por ahí, por limpiar el discurso expositivo de inconsecuencias y apéndices documentales, para que el visitante tenga el camino despejado, sin charcos.

9


Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○○

Firma convidada Mònica Borrell Giró Directora – Gerent del Parc. Institut Municipal de Gestió del Patrimoni Cultural i Natural de Gavà

El Parc Arqueològic de les Mines de Gavà El principal centre d’interpretació del neolític de Catalunya.

Fotografia: J. Casanovas

Façana del Parc Arqueològic

Amb una antiguitat de 6000 anys i d’època neolítica, es tracta d’un jaciment únic, per les característiques de l’explotació minera i per ser una excepcional font d’informació sobre l’època, ja que un cop havien extret el mineral, les cavitats eren reaprofitades per deixar-hi el rebuig del treball miner i les deixalles, o bé per practicar-hi enterraments. La gran importància científica de les Mines Prehistòriques, va associada a la importància del jaciment com a recurs museístic. Alhora que important font d’informació, el jaciment conserva intactes les estructures mineres completes (formades per una xarxa de pous, cambres i galeries), amb el valor afegit de misteri i aventura que provoquen habitualment en els visitants, i del seu gran potencial com a recurs didàctic.

El projecte Si bé les mines prehistòriques és un jaciment visitable des del 1993, tres anys abans que fos declarat «Bé Cultural d’Interès Nacional», no és fins el 2002 en que s’inicien les obres del Parc Arqueològic, que fou inaugurat el passat febrer de 2007. L’obertura del Parc Arqueològic

10 ha representat la consolidació de

Als anys setanta, amb la urbanització del barri de can Tintorer de Gavà (Barcelona), es va posar al descobert un singular jaciment: les mines en galeria més antigues d’Europa i les úniques dedicades a l’extracció d’un mineral verd, la variscita, utilitzat per a la confecció de joies i l’intercanvi.

diversos objectius. D’una banda garantir la continuïtat de la recerca arqueològica i protegir un sector del jaciment afectat per la urbanització. D’altra banda, transmetre al gran públic els coneixements sobre el neolític i el jaciment que ha proporcionat més de trenta anys de recerques arqueològiques alhora que fer accessible les mines. El Parc Arqueològic Mines de Gavà té una superfície de 4.000 m2 i està construït en un sector amb una alta concentració de mines. El Parc Arqueològic combina en la seva visita la contemplació del jaciment i el gaudi d’una exposició moderna i atractiva que transmet al visitant qui eren i com vivien aquests miners de fa 6.000 anys. Un àrea de serveis, amb botiga, restaurant, aules i sala d’actes, entre d’altres, acull i fa més còmoda la visita. El Parc ha estat impulsat per l’Ajuntament de Gavà, amb la participació la Diputació de Barcelona, La Generalitat de Catalunya, el Ministerio de Fomento mitjançant l’1 % cultu-

ral, i en el qual també hi ha hagut aportació de fons europeus.

L’edifici Dani Freixes fou l’arquitecte encarregat del disseny de l’edifici i el projecte museogràfic, pel qual ha estat mereixedor del Premi Nacional de Cultura 2007 en la categoria d’Arquitectura i Via Pública. En paraules seves, l’edifici evoca un cobert d’una excavació arqueològica. El material de les façanes de ferro rovellat (Corten) ratifica el caràcter no sumptuós de l’edifici, el descontextualitza de l’entorn i li proporciona un cert aire de provisionalitat. L’edifici està presidit per una gran coberta, que pretén protegir tant l’àmbit del Parc Arqueològic com la mateixa excavació, de manera que el seu bon funcionament no es vegi condicionat pels canvis climàtics i permetre el desenvolupament d’un recorregut escènic a partir del control d’il·luminació. I finalment facilitar l’acondicionament tèrmic i climàtic de la instal·lació.


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Interior del Parc Arqueològic Mines de Gavà. Vista central d’un tram de mina original envoltat dels àmbits expositius dedicats al medi, la tecnologia, i l’ésser humà. Fotografia: J. Casanovas

L’estructura suport d’aquesta gran coberta, lleugera per condició necessària, s’ha plantejat a partir d’unes grans bigues de gelosia, en les quals es troben situats els suports sense que aquests depenguin d’una trama ordenada. El disseny dels suports, en forma de trípode o d’una V, permet el màxim repartiment de les càrregues sobre el terreny. La fonamentació ha de respectar les mines subterrànies i ha de permetre també les excavacions possibles en el futur, que puntualment podrien descalçar un edifici convencional.

L’exposició El fil conductor de l’exposició és la recerca arqueològica. Gràcies a escenografies, recursos gràfics i sobretot recursos audiovisuals, anem descobrint com la ciència arqueològica reconstrueix una etapa del nostre passat. La ciència, les proves, els professionals que hi intervenen, la metodologia, etc, ens permeten fer la visita amb els ulls i l’emoció de participar en una veritable expedició arqueològica, resseguint llurs passos. I conèixer com, a partir de petites restes com grans de pol·len, carbons o ossos podem identificar plantes i animals que habitaven aquesta zona fa 6000 anys podem reconstruir el paisatge. O com objectes i eines ens permeten conèixer com vivien i treballaven els homes i les dones. Però també la troballa d’enterraments o d’objectes singulars com la Venus de Gavà (una representació d’una divinitat femenina), ens permeten aproparnos als seus costums i creences.

Així, els continguts sobre el medi natural, la tecnologia i l’ésser humà d’època neolítica s’han ordenat seguint aquesta metodologia de treball arqueològic: trobem per una banda les proves, és a dir, reproduccions de restes i peces arqueològiques trobades al jaciment; en segon lloc, es proposen diferents recreacions que sintetitzen les conclusions a les que han arribat els arqueòlegs, i finalment les anomenades «caixes de mètodes» ens donen a conèixer quins professionals, i de quins mètodes analítics i tecnològics disposem per arribar a les conclusions. El Parc Arqueològic Mines de Gavà és un exemple de l’aprofitament de la tecnologia per apropar un discurs museogràfic al gran públic, on la barreja de nous i ja clàssics recursos i elements, tenen la capacitat de sorprendre al visitant, i traslladar-lo 6.000 anys enrera com per art de màgia. Algunes de les aplicacions tecnològiques del Parc són els

audiovisuals: projeccions clàssiques de films amb animacions, o d’altres treballs més complexes com sistemes de reproducció 3D o audiovisuals que presenten imatges virtuals que es fonen sobre maquetes corpòries, entre d’altres.

La mina reproduïda La visita es completa amb la mina reproduïda. Aquesta és una mina ideal, d’uns 50 m de recorregut, construïda artificialment però amb un alt rigor científic, que sintetitza els coneixements que avui es disposen sobre la geologia i la mineria de l’època, augmentant l’aforament del jaciment. Tot mantenint un efecte escenogràfic absolutament fidel a la realitat, amb aquesta mina ideal s’ha aconseguit una visita totalment segura i accessible, ja que s’han reproduït aquells trams que garantien una perfecta mobilitat per tot tipus de públic, i a la qual s’hi pot accedir en ascensor. Alhora, s’ha millorat la comprensió per part dels visitants del que van ser les mines neolítiques i del treball en elles, ja que s’hi ha concentrat tots aquells elements que ens ajuden a explicar el jaciment, i que a la realitat, es troben dispersos entre l’extensa xarxa minera subterrània. Però, alhora que experiència cognitiva, la visita a la mina reproduïda ens permet traslladarnos en el temps i sentir-nos miners de la prehistòria.

Fotografia: A. Chust

Interior de la mina reproduïda

Al Parc Arqueològic Mines de Gavà, els visitants i experts, podran gaudir d’un espai on la cultura, és lleure alhora que coneixement. Un espai on es viu la prehistòria.

11


Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○○

Victoria Medina Fernando Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP). Universitat de Barcelona

Memòries d’Àfrica El llarg viatge de la nostra espècie © Dibuix: Francesc Riart / Infografia: Óscar Bestué

«Jo tenia una granja a l’Àfrica, als peus de les muntanyes de Ngong»… amb aquesta cita de l’escriptora danesa Isak Dinesen –pseudònim de Karen Blixen–, comença «Memòries d’Àfrica», un llibre autobiogràfic adaptat al cinema amb gran èxit, on l’autora dedicà llargues seccions a parlar d’una ètnia per la qual sentia gran admiració i respecte: els maasais1.

És precisament en aquesta terra de maasais, envoltada de fòssils, gramínies i acàcies, on hem de situar el punt de partida del llarg i sinuós viatge dels orígens de la nostra espècie. Sovint, quan els mitjans de comunicació –premsa, ràdio i televisió– difonen la notícia d’una troballa arqueològica o paleontològica relacionada amb els nostres orígens, estem sent testimonis, cada vegada més, de la creixent dificultat per situar aquestes noves restes en espai i temps, és a dir, clarificar-ne quina seria la seva posició al llarg del procés d’hominització. Darreres descobertes en jaciments africans, obliguen a revisar contínuament l’arbre «genealògic» dels nostres avantpassats, i el lector o aficionat en el tema, té la sensació de que enlloc d’anar cap a una visió unificada dels nostres orígens, aquesta segueix ramificant-se en un complex i enigmàtic trencaclosques.

12

Donat que hi hagué una única família d’homínids, amb el seu tronc i les seves branques, el més lògic seria pensar que hi hagués un únic arbre filètic que expliqués la història biològica de la nostra espècie. Però la realitat és una altra. Quasi bé podem documentar la publicació d’un arbre filètic per cada investigador de renom que treballa sobre els orígens humans. Això fa que no es parli de consens entre els membres de la comunitat científica internacional. Cadascuna d’aquestes hipòtesis, es poden veure modificades per un nou descobriment. En el

present article, s’ha optat per oferir un arbre el més sintètic i asèptic possible per a facilitar-ne la comprensió. En la base de la nostra branca, fins fa poc situàvem el controvertit Ardipithecus ramidus (4,5 milions d’anys), per després passar a l’Australopithecus anamensis (entre 4,2 i 3,9 m.a.) i arribar a l’Australopithecus afarensis (entre 3,6 i 3 m.a.). D’aquesta darrera espècie pertànyen la famosa «Lucy», un esquelet de femella gairebé complet, que Donald Johanson i el seu equip descobriren excepcionalment l’any 1974 a la localitat de Hadar (Etiòpia), i el crani d’una nena d’uns 3 anys, batejada amb el nom de «Dikika» (3,3 m.a.), descoberta l’any 2000 per l’equip etíop de Zeresenay Alemseged, a la vall del riu Awash, a només 10km del jaciment on fou descoberta la «Lucy», ara fa més de 30 anys. En conjunt, es tracta de fòssils d’aspecte simiesc, amb petit cervell (300-400 cm3) i baixa alçada (entre 1 i 1,3m), i, a excepció de l’Ardipithecus, del qual desconeixem com es

desplaçava, ja eren capaços de caminar sobre dues cames: eren bípeds. L’evidència arqueològica més espectacular són les petjades fòssils que Mary Leakey descobrí l’any 1978 a Laetoli. En aquest jaciment de Tanzània, aparegueren junt a les passes de dos Australopithecus afarensis, milers de petjades d’animals impreses en cendres volcàniques, ara fa uns 3,5 m.a. Avui dia, tenim novetats; al Txad s’han localitzat les restes d’un individu anomenat «Toumaï», el Sahelanthropus tchadensis, amb una datació entre els 7-6 m.a. Segons l’investigador francès Michel Brunet, aquests eren uns individus bípeds precursors de totes les formes homínides posteriors. L’altre focus de discussió s’ubica a Kenya, al llac Baringo, on Brigitte Senut i Martin Pickford van trobar l’Orrorin tugenensis, un homínid amb una edat de 6 m.a. I com que les sorpreses no venen soles, un equip d’etíops i nord-americans, ens han obsequiat recentment amb una nova espècie que va estar anunciada per la premsa científi-

La paraula Maasai, procedent de la llengua Maa, s’escriu amb les dues vocals «a» seguides (N. de A.)

1


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ ca, com l’ancestre més antic de la cantera dels homínids: l’Ardipithecus kaddaba (entre 5 i 6 m.a.). Continuem amb els Australopithecus africanus (entre 3,5 i 2,3 m.a.). Segons Phillip Tobias, podrien haver estat els predecessors directes del gènere Homo. Encara que aquesta teoria ens sembli la més vàlida, seria injust obviar que un altra nou homínid excavat a Kenya per Meave Leakey, el Kenyanthropus platyops (entre 3,5 i 3 m.a.), és considerat com l’ancestre del gènere humà. La familia Leakey mai va creure que els australopitecs fossin els «avis» de la Humanitat. Abans de passar a parlar dels primers Homo, no podem oblidar un grup d’homínids que, en contraposició amb les

esmentades formes «gràcils» d’australopitecs (anamensis, africanus, bahrelghazali i garhi), representen les formes «robustes»: els Paranthropus. En efecte, sembla ser que de l’Australopithecus afarensis derivaren altres espècies que van acabar extingint-se i que, com a particularitat més destacada, presentaven trets físics molt robustos; així tenim, que el Paranthropus aethiopicus (entre 2,5 i 2 m.a.), era la forma robusta de la qual derivarien, a l’Àfrica de l’Est, els Paranthropus boisei (entre 2,1 i 1,2 m.a.), i a l’Àfrica del Sud, els Paranthropus robustus amb una datació similar. Els primers homínids africans vivien en un medi forestal. Àfrica, entre els 6 i els 3 m.a. era un immens bosc tropical on els recursos alimentaris abundaven –

fulles, brots tendres, fruits, flors, insectes i petits mamífers– i on gaudien d’una bona protecció davant els depredadors. Vers els 2,5 m.a. canvis climàtics molt acusats, provocaren la modificació del paisatge a la gran falla del Rift. Els boscos es reduïren fins a convertir-se en una sabana oberta i fou en aquest hàbitat on aparegueren les espècies robustes mencionades anteriorment; uns homínids especialitzats en el consum d’una dieta rica en vegetals durs de la sabana (nous, bulbs, tubercles, etc). La seva excessiva especialització alimentària, apunta a ser el principal motiu de la seva extinció. Paral·lelament, entren en escena els primers representants del gènere humà: els Homo habilis (entre 2,5 i 1,5 m.a.). Aquests, subsistiren a la pressió ambiental gràcies a la ingestió de proteïnes d’origen animal, fet que afavorí el creixement del cervell (500-800 cm3). La necessitat de capturar i esquarterar animals va dur als homínids a desenvolupar una

La necessitat de capturar i esquarterar animals va dur als homínids a desenvolupar una complexitat cultural i tecnològica sense precedents: la fabricació d’eines de pedra. complexitat cultural i tecnològica sense precedents: la fabricació d’eines de pedra. Probablement, els pioners del gènere Homo, caçaren en cooperació peces de tamany mig i/o practicaren el carronyeig en presses de major tamany. Cal mencionar també, la presència d’un homínid molt semblant, instal·lat en zones de sabana boscosa: l’Homo rudolfensis (entre 1,9 i 1,6 m.a.). Si resseguim en un mapa els jaciments arqueològics on han estat descoberts, veurem que cap de les dues espècies, mai arribà a sortir del continent africà. A partir dels 1,8 m.a. apareix l’Homo erectus. Posseïdor d’un cervell molt més gran (entre 800 i 1.100 cm3) i d’una alçada superior (1,60m), fou el primer homínid Disseny gràfic: Eva Garcia

Continúa a la pàgina 15...

13


Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Rubén González Belver Profesor de Dibujo

○○○○○○

Cómics de piedra La prehistoria que no fue

Actualmente, la arqueología prehistórica ha alcanzado un estatus de madurez sobre algunos aspectos clave. Entre ellos, la dimensión social o la posterior divulgación pública de las conclusiones de sus estudios referentes a determinados vestigios anteriores a todo documento escrito (construcciones, instrumentos, huesos humanos o de animales, etc.). En ambas facetas destacan los mass media por el uso que hacen de unos códigos sencillos y comprensibles, equivalentes postmodernos de las ancestrales tradiciones orales. En este sentido, los cómics históricos constituyen otra manera de

14

de la Universidad Complutense de Madrid, plantea la siguiente clasificación para las historietas ambientadas en la prehistoria: el cómic realista documental (Orígenes del hombre americano: los primeros, Miguel Ángel Nieto, José Ortiz y José Alcina Franch), y el cómic realista fantástico, inspirado en datos arqueológicos (dos volúmenes de las Crónicas de la noche de los tiempos, André Houot), o en la utilización libre de elementos del pasado (la adaptación del personaje de R. E. Howard Conan el bárbaro), o en la caricatura fantástica plagada de contradicciones (B.C. Antes de Cristo, Johny Hart), o en la caricatura documental con intenciones pedagógiLa prehistoria ha estado presente en cas y divulgativas (la los cómics principalmente en los adaptación de la serie televisiva Érase una géneros clásicos: el de aventuras y el vez...el hombre). A humorístico. Y en el cómic español esta lista cabría la de añadir este hecho no ha sido una excepción. posibilidad los tópicos recursos del viaje en el tiempo contar el pasado que se caracterio del hallazgo de mundos perdidos za por una gran difusión, vastas conservados intactos y sin evoluposibilidades educativas y clara cionar, que han hecho posible, por vocación lúdica. ejemplo, la aparición de los dinosaurios en series como la La presencia de la historia en los Patrulla X. cómics queda relegada, normalmente, a ocupar el papel de Debido a las inmensas posibilidaescenario para el desarrollo de des gráficas que presenta, la los argumentos. Este marco de prehistoria ha estado presente referencia cronológico aporta en los cómics principalmente en cierta verosimilitud a las tramas, los géneros clásicos: el de pero implica un riesgo: el peligro aventuras y el humorístico. Y en de ser aceptadas como pedagógiel cómic español este hecho no ca y antropológicamente válidas ha sido una excepción. por los lectores. En los cómics se Manuel Gago, conocido por El sigue relacionando la prehistoria Guerrero del Antifaz y autor más con el Paleolítico e introduciendo pródigo en series del cómic dinosaurios del Jurásico en el español, inició en 1950 la colecCuaternario para poder mostrar ción Purk, el hombre de piedra una trama de acción en la que para la Editorial Valenciana. Su hombres cavernícolas y monsdesarrollo se enmarca en una truosos dinosaurios aparezcan idealizada Edad de Piedra. Con conviviendo. sencillos e inocentes guiones de Pablo Gago, estos cómics suavizan Gonzalo Ruiz Zapatero, profesor el lenguaje y disfrazan consideradel Departamento de Prehistoria

blemente la violencia. Asimismo, el dibujo efectista prioriza la anatomía humana en lugar del vestuario, que se limita a taparrabos de pieles y mocasines para los hombres mientras que las mujeres se cubren desde el pecho hasta la mitad de los muslos (la censura se encargó de camuflar esta desnudez alargando las faldas y obligando a cubrir el torso de Purk con una piel de leopardo a partir del número 6). Se llegaron a publicar 210 ejemplares y 7 almanaques de esta serie. El autor, con un estilo ágil y de fácil lectura, da vida a una particular fauna prehistórica muy alejada de lo verosímil y de concepción algo ingenua. En 1962, Manuel Gago creó para la Editorial Maga la serie Castor, ambientada en una presunta prehistoria de hace diez mil años. Se publicaron 42 números, pero no alcanzó el éxito de Purk, el hombre de piedra. El español Enric Badia Romero dibujo durante un lustro a Rahan, el sofisticado héroe prehistórico creado en 1969 por el guionista Roger Lécureux y el dibujante André Chéret para la publicación francesa Pif Gadget. Ante la fuerte demanda por parte de los lectores, le encargaron a Romero nuevas historietas siguiendo el estilo del dibujante original, llegando a realizar más de 20. Terminó su colaboración por desavenencias con Chéret. La prehistoria que se muestra en las aventuras de Rahan, especie de Tarzán rubio en la época de los dinosaurios, tiene pretensiones realistas pese a contar con algunos anacronismos como la aparición de dinosaurios en sus páginas. Los valores que predominan en este cómic son muy humanos y la fuerza no es más que una herramienta al servicio de las buenas causas que Rahan


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ se siente en la necesidad de defender de una forma absolutamente altruista. Así, las cualidades éticas de «los que marchan de pie» que hereda Rahan se corresponden con las garras del collar que recibió de su padre adoptivo Craô-le-Sage antes de morir: valor, lealtad, generosidad, tenacidad y sabiduría (tras su matrimonio recibe una sexta garra, la curiosidad). Esta rectitud moral del personaje hace que sus aventuras resulten a veces moralistas en exceso. Dentro del género humorístico producido en nuestro país, destaca Altamiro de la Cueva, serie centrada en las aventuras de un grupo de cavernícolas. Creada en 1965 por Joan Bernet Toledano y Carles Bech para la revista TBO, el nombre y el la personalidad del protagonista se inspiran en el artista que decoró las cuevas de Altamira. La producción surgió de la afición del dibujante Bernet Toledano por la arqueología. Siendo uno de los menos vigorosos de la tribu y sin aptitudes para la lucha, Altamiro supera estos pormenores con el ingenio del débil que sobrevive ante la fuerza bruta adaptándose. Consecuentemente, el protagonista no hace más que mostrar al lector la evolución lógica de la humanidad en un contexto de moral fabulada plagado de anacronismos.

Arriba: Rahan Izquierda: Página extraida de un especial del TBO del año 1958.

De alguna manera, Altamiro de la Cueva guarda ciertas similitudes con Los Picapiedra, la exitosa serie televisiva de dibujos animados creada por William Hanna y Joseph Barbera. Esta inolvidable familia de la Edad de Piedra (con una estructura social idéntica a la de los Estados Unidos a mediados del siglo pasado) convive en un mundo de fantasía con dinosaurios, tigres dientes de sable, mamuts y otros animales ya extintos y usa una tecnología que parodia a la del siglo XX. Tanto Altamiro de la Cueva como Rahan coinciden en la aplicación del método científico, pues parten

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○Memòries d’Àfrica. El llarg viatge de la nostra espècie que sortí de l’Àfrica per colonitzar Europa i Àsia. Arribats a aquest punt, alguns especialistes prefereixen reservar l’espècie erectus per als espècimens que van arribar a l’Àsia, mentre que les formes africanes serien els Homo ergaster, i les europees, Homo heidelbergensis. Avui dia, la ciència de la Paleoantropologia, torna a estar de nou sacsejada; la troballa d’una mandíbula d’Homo habilis, i d’un crani d’Homo erectus a prop del llac Turkana (Kenya), suggereixen que l’erectus no va rellevar l’habilis. L’equip de Meave Leakey creu que les dues espècies provenen d’un homínid encara no identificat. I que succeí a Europa? després de molts anys d’excavacions, podem

afirmar que fa un milió d’anys n’hi havia un grup d’homínids a la Península Ibèrica que, poc a poc, començaren a protagonitzar un dels primers poblaments humans d’Europa. Les formes d’Homo erectus africanes, serien els ancestres directes dels primers sapiens. Les troballes procedents del jaciment d’Atapuerca, constaten la presència de 4 espècies d’homínids a la serra de Burgos: Homo antecessor (780.000 anys), Homo heidelberghensis (entre 800.000 i 200.000 anys), Homo neanderthalensis (300.000 i 30.000 anys) i Homo sapiens. Mentre Europa era habitada pels neandertals, evidències arqueològiques i genètiques, indiquen que entre els 200.000 i els 150.000 anys, aparegueren els

de sus conocimientos sobre la naturaleza y los aplican a un propósito útil para sí mismos, para el bienestar de la tribu o para ayudar a algunos animales. Eso sí, mientras Rahan lo hace como parte de sus aventuras, Altamiro busca siempre el trasfondo humorístico en sus historietas. Ambos viven sus aventuras en un escenario prehistórico imaginario que, en gran medida, se basa en la realidad, pero que se permite numerosas licencias perdonables incluso de caer en el error, y es que ésa es precisamente la magia del cómic, la de deleitarnos con la prehistoria que pudo haber sido pero (científicamente) no fue. Continuació... primers Homo sapiens africans, però que aquests no arribaren a Europa fins fa 40.000 anys. En aquesta segona migració –una expansió global des del continent africà–, definitivament s’arribaren a tots els racons del planeta. La biografia de la nostra espècie continua… amb un munt d’interrogants encara pendents de resoldre. Voldria acabar aquest escrit, agraïnt públicament a «Fent Història» i a Ferran Sánchez, la invitació a col·laborar en aquest número dedicat a la Prehistòria i Món Antic. Així mateix, voldria dedicar-lo a dues persones que mereixen especial reconeixement: a Eva Ubarti Salvador, i a la memòria de la meva àvia Carme Mesegué Penas.

15


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Firma convidada Josep Oriol Font Cot Doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona

Introducció L’arqueoastronomia és la branca de la història de la ciència que s’encarrega d’estudiar l’astronomia prehistòrica i la protohistòrica. Tot i que altres disciplines –com l’antropologia– també poden aportar dades significatives, de manera majoritària la informació que empra l’arqueoastronomia prové de l’arqueologia. Malauradament, el registre arqueològic és molt escadusser i selectiu; per això, cal ser molt rigorós amb la metodologia i igualment prudent a l’hora de proposar unes explicacions molt difícilment demostrables. Els treballs de Michael Hoskin són un exemple a seguir. Es fonamenten en un treball de camp molt ben estructurat, que li permet elaborar explicacions versemblants. D’entre la seva dilatada recerca, recollim dos exemples del seu tarannà que considerem particularment reeixits: els casos d’Armenoi i de les taules menorquines.

Armenoi: orientacions lunars a la Creta minoica A Armenoi, una comunitat minoica de la segona meitat del II mil·lenni a.n.e. (Minoic tardà II-IIIB, 1450-1190 a.n.e.) va enterrar els seus morts en tombes excavades a la roca, al pendent d’un turó. Aquesta necròpolis va ser redescoberta durant el proppassat segle, i en l’actualitat ja s’ha excavat un 80% de les tombes amb metodologia moderna.

16

Primer feien un corredor (dromos) de costats perfectament paral·lels, al qual

Dossier

○○○○○○

Arqueoastronomia a la conca mediterrània Els casos d’Armenoi i de les taules menorquines habitualment s’hi accedia per uns esglaons. Al final del corredor es construïa una entrada i al darrere s’excavava una cambra de proporcions variables, dins la qual s’hi podien realitzar diversos enterraments amb els seus aixovars. La cambra estava tapada amb lloses mòbils. El fet que els costats paral·lels dels corredors siguin tan exactes ha permès establir les orientacions amb un marge d’error de menys d’un grau. Totes s’orienten vers llevant: la major part miren en direcció a la sortida del Sol, però, i això és molt significatiu, tenint en compte la topografia local, el 99,5% de les tombes estan orientades dins la forquilla que comprèn les posicions extremes de les sortides lunars en el seu cicle de 18,6 anys1. A més, la distribució de les orientacions permet apreciar que quasi bé el mateix nombre de tombes romanen orientades al nord o al sud de l’est (fig.1). Quina interpretació cal donar? Si considerem una pauta d’orientació solar, apreciarem que és inexacta, ja que es donen algunes excepcions a la norma. Per tant, la hipòtesi que més s’adapta a les dades obtingudes és la d’un patró d’orientació lunar. A més, a l’horitzó oriental per on surt la Lluna des del punt on es troben les tombes hi ha, 3 quilòmetres a l’est, la muntanya Vrysinas, que té un azimut

aproximat de 106° des del pendent on hi ha la necròpolis. Al seu cim existia un temple dedicat a la deessa Dictynna, que a l’oest de l’illa de Creta va ser associada amb la Lluna (més endavant, aquesta divinitat es va identificar amb l’Artemísia grega, també associada, entre d’altres aspectes, a la Lluna).

La cultura talaiòtica: talaiots, navetes i taules Els precedents de la cultura talaiòtica són els dòlmens que trobem a Mallorca, Menorca i Formentera, amb una cronologia que es remunta al III mil·lenni a.n.e. La cultura talaiòtica és posterior a aquestes primeres manifestacions de megalitisme insular. El seu floriment va coincidir amb l’edat del bronze de les Illes Balears (1300-800 a.n.e.) iniciant, a partir d’aquell moment, un lent declivi, que culminà amb la conquesta romana (123 a.n.e.). Justament, les construccions que donen nom a la cultura talaiòtica són els talaiots. S’ha dit que podrien ser torres de vigilància, però l’espai reduït del seu interior fa inversemblant aquest suggeriment. Una explicació raonable la va donar William Waldren, quan digué que la construcció d’un talaiot era una forma pacífica de competició entre pobles, però el fet que es

És el període de retrogradació dels nòduls lunars. Atès que el pla de l’òrbita lunar roman inclinat 5°9’ respecte a l’eclíptica, la Lluna surt de manera alternativa al nord i al sud d’aquesta, sent la diferència total acumulada una mica més gran de 10° (+5° al nord; -5° al sud). El tall entre ambdós plans no conserva una direcció fixa en relació a la volta celest, sinó que completa una rotació el període de la qual és d’uns 18,6 anys, que és el període de retrogradació dels nòduls lunars suara esmentat. A nivell pràctic, el que un hipotètic observador pot apreciar és que en el decurs d’un mes sideri –és a dir, el temps que la Lluna triga en completar una translació al voltant de la Terra– el nostre satèl·lit natural surt i es pon amb una forquilla de declinacions determinada. I si aquest hipotètic observador es prengués el temps necessari podria apreciar que l’amplària d’aquesta forquilla varia d’un mes sideri a l’altre, tancant el cicle cada 18’6 anys.

1


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Figura 1: histograma de les orientacions de les tombes d’Armenoi, realitzat a partir de 224 tombes. Les línies de punts marquen les posicions extremes de les sortides solars (SV=sortida durant el solstici d’estiu; SI=sortida durant el solstici d’hivern) i les de puns i ratlles indiquen les sortides lunars en el seu cicle de 18,6 anys (LMN=màxima declinació nord; LMS=màxima declinació sud) corregint la paral·laxis (Belmonte i Hoskin, 2002: 388, Fig.2).

trobin quasi sempre al costat de les taules pot fer pensar que és un edifici relacionat amb el culte que es desenvolupava a les taules. Les navetes són una altra manifestació de la cultura talaiòtica. Tenen una planta que pot ser elongada o bé oval, amb una cambra interior de planta quasi rectangular. La seva forma recorda la d’un vaixell cap per avall (d’aquí el seu nom) i tenen una entrada vers el cantó de «popa». S’hi han trobat vestigis d’enterraments. Romanen orientades cap a ponent, amb unes poques excepcions (tres d’elles miren vers el sud / sudest). També cal parlar d’altres manifestacions de la cultura talaiòtica, que trobem a Calas Covas, on s’hi van fer prop d’un centenar d’hipogeus. Les taules, però, són els santuaris més cèlebres de les illes. Una taula està formada per una gran llosa rectangular, clavada al sòl en vertical, sobre la qual n’hi ha una altra, en horitzontal. Les taules estan rodejades per un mur de pedra seca amb la planta en forma de

Figura 2: planta de la taula de Torre d’en Gaumés. La taula és l’estructura isolada, travessada per la línia que marca l’orientació del monument. El nord és a la part superior del dibuix (adaptat de Plantalamor, 1991. Reproduït a Belmonte i Hoskin, 2002: 148, Fig.2).

ferradura. La cara sud de la taula (la cara principal) resta tancada per un mur recte o lleugerament còncau, i al davant de la taula hi ha una porta, amb brancals i llinda (Fig. 2). El cantó de la taula que mira a la porta està curosament polit, cosa que no passa sempre amb l’altre costat. Això es deu, ben probablement, a què el cantó sud s’emprava amb finalitats cultuals. Dins els recintes emmurallats s’han trobat vestigis arqueològics que refermen la hipòtesi que les taules són edificis de culte, com ja veurem més endavant. Totes es troben al sud de l’illa de Menorca, i se’n coneixen més d’una vintena. Sembla que la major part dels assentaments de l’illa de Menorca posseïen una taula. El diagrama d’orientació (fig. 3) mostra que, d’un total de 22 taules, 21 (amb la notable excepció de Torralba d’En Salort), miren vers l’horitzó sud, dins un horitzó comprès entre els 155 i els 202°. De fet, 13 taules miren vers el sud amb un error de menys de 10°, i tres d’aquestes tenen un azimut

exactament meridional. Mirant el mapa de distribució de les taules, s’aprecia que totes romanen al costat sud de l’illa. Es troben ubicades a indrets que tenen l’horitzó meridional net, ja sigui perquè hi ha el mar o bé una planura. A què es deu això? La hipòtesi que proposa Hoskin té en compte conceptes topogràfics i astronòmics. Comencem pels darrers. En l’actualitat, si mirem l’horitzó sud no hi veurem res d’especial. Però les taules van ser aixecades fa uns 3000 anys, quan la posició dels astres en el cel era sensiblement diferent a causa de la precessió dels equinoccis2. Així doncs, l’horitzó sud permetia veure una sèrie d’estels que en l’actualitat romanen sota l’horitzó, i aquests estels són els que avui coneixem com la Creu del Sud, β i α Centaure (Fig. 4). Veure sortir aquests asterismes arran de l’horitzó era un espectacle magnífic, que de ben segur havia de cridar l’atenció. En l’actualitat, la Creu del Sud i el Centaure són dos constel·lacions diferents, però

2 Tots els estels semblen descriure trajectòries concèntriques al voltant dels pols celestes. Prenem el pol nord celest. Molt a prop hi ha l’estel polar; ara bé, en el decurs dels propers segles deixarà de ser el punt de referència que assenyali el pol nord celest als futurs observadors del firmament. El causant d’aquest allunyament de l’estel polar del pol nord celest és un moviment anomenat la precessió dels equinoccis. Tal i com ho defineix la física, la precessió és un moviment que fa l’eix de rotació d’un sòlid no esfèric, sotmès a forces de tracció exteriors. Aquest moviment descriu una superfície cònica i és harmònic, és a dir, té un període i una freqüència que són fixes. Per exemple, el moviment que fa una baldufa quan gira és un exemple de precessió. Com una baldufa, la Terra també és un sòlid no esfèric, cosa que igualment provoca un moviment de precessió, que anomenem la precessió dels equinoccis. En el cas del nostre planeta, les forces de tracció exteriors són les forces de gravitació del Sol i de la Lluna, que actuen sobre l’engruiximent de l’equador, tendint a posar l’eix de rotació de la Terra perpendicular a l’eclíptica. Això provoca el gir de l’eix terrestre, que descriu una superfície cònica, completant una volta més o menys cada 26.000 anys. Per un hipotètic observador que visqués milers d’anys, el moviment dels estels en la volta celest seria clarament perceptible. Per començar, podria apreciar que d’aquí uns 8.000 anys l’estel polar ja no seria l’actual alfa de l’Óssa Menor (Polaris), sinó l’alfa del Cigne (Deneb). A més, aquest moviment canviaria la posició de tots els estels, en declinació i en ascensió recta, per la qual cosa les veuríem sortir més al nord de l’horitzó astronòmic durant uns quants milers d’anys, per tornar a «retrocedir» vers el sud en el decurs d’uns quants milers d’anys més, completant aquest cicle al cap d’uns 26.000 anys. De la mateixa manera, les hores de sortida i de posta quedarien alterades, tornant al mateix punt un cop transcorreguts els ja esmentats 26.000 anys. El primer moviment suposa un canvi en la declinació, mentre que el segon implica una modificació de l’ascensió recta.

17


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Dossier

Figura 3: diagrama d’orientació de les taules menorquines (DD.AA., 1992: 138).

Figura 4: la Creu del Sud α i β i del Centaure travessant l’horitzó sud de Menorca vers l’any 1000 a.n.e. (Belmonte i Hoskin, 2002: 150, Fig.4).

sabem que, en l’antiguitat, eren la mateixa cosa. De fet, aquesta constel·lació s’esmenta a la llista de MUL·APIN, un compendi d’astronomia babilònica més o menys contemporani a l’època de construcció de les taules; amb posterioritat, Tolomeu la torna a citar al seu Almagest (s. II d.n.e.) És versemblant pensar que les taules miren vers aquesta constel·lació. Pels grecs, el Centaure era Quiró; de fet, Quiró és un dels centaures –un dels pocs bons centaures–, i el que es representa com a constel·lació és ell. Quiró va ser mestre d’Asclepi (l’Esculapi romà), a qui va ensenyar medicina. Asclepi és una divinitat benèfica, amb poders de curació sobre els humans. Les troballes arqueològiques que s’han fet a les taules són l’element de connexió que Hoskin empra per considerar que aquests santuaris podrien ser edificis relacionats amb una mena de culte medicinal. A Torre d’en Gaumés va aparèixer una estàtua amb una inscripció jeroglífica, on s’assegura que el representat en l’estàtua és Imhotep. Aquest personatge de l’antic Egipte era visir, arquitecte, escultor i metge, i va ser divinitzat en època baixa (segles VII-IV a.n.e.) com a Déu de la medicina. Així doncs, és versemblant pensar en una relació entre Imhotep i Asclepi. Segons Hoskin, potser un egipci (un comerciant?) hauria portat

18

3

fins allí aquella estàtua, pensant en què Torre d’en Gaumés era un santuari dedicat a la curació. I encara va més enllà. Torralba d’en Salort és l’única taula que no mira vers el sud, sinó que ho fa prop de l’est, exactament a 110 / 111°. Com que aquesta taula va ser excavada fa tan sols un parell de dècades, tenim una datació radiocarbònica, que la situa vers l’any 1000 a.n.e. En aquella època, molt a prop d’on mira Torralba sortia Sirius (exactament a 112°). Un culte que va assolir gran importància a la Conca Mediterrània en el decurs del I mil·lenni a.n.e. és el de la divinitat d’Isis, germana d’Osiris. Hoskin comenta que podria ser que Sirius-Isis fos el motiu pel qual la Taula de Torralba posseís aquesta peculiar orientació, i ho fa a partir de diverses troballes arqueològiques i a una cadena d’idees que relaciona. Les troballes que es van fer dins el recinte de la taula són, entre d’altres: · Una plataforma pètria, damunt la qual hi havia una estàtua de bronze, de la qual tan sols s’han conservat tres peülles d’un èquid. Hoskin es pregunta si aquest èquid podria ser, en realitat, el centaure Quiró. · Gran quantitat de restes d’ovicàprids, amb un patró de sacrifici de mig any i un any i mig. Els ovicàprids neixen vers el mes de novembre, per la qual cosa el seu sacrifici s’hauria

Citat per Hoskin, 2001: 45. La traducció és nostra.

○○○○○○

produït durant el mes de juny. En aquella època, la sortida helíaca de Sírius es produïa durant el mes de juny. Per una font clàssica (Heràclides Críticus, s. III a.n.e.) sabem de l’existència d’un ritual al mont Pelió, lloc de residència de Quiró. En aquest ritual se sacrificava una ovella durant la sortida helíaca de Sírius. El Dr. Roger Ceraglioli l’explica amb els següents mots: «Sembla que a la muntanya Pelió existia una mena de casta mèdica, que deien ser els descendents de Quiró. La població de la regió duia a terme sacrificis a Quiró mitjançant l’ofrena de plantes medicinals i de les primeres fruites de la temporada. És raonable pensar que es trobaven sota el mestratge d’aquella casta mèdica, ja que ells sabien com emprar aquelles plantes. A més, quan es produïa la sortida helíaca de Sírius, els homes de classe alta duien a terme la matança d’ovelles, a les quals treien les pells, que donaven per fer una processió a la cova de Quiró. La matança devia ser un sacrifici, potser a Quiró, a Zeus Acteus, –el sepulcre del qual roman a no massa distància– o a tots dos. També pot ser que tot plegat (Déus, poble i activitats) pertanyin a un ritual, tot i que és difícil d’aclarir.»3 En síntesi, l’estadística diu que més de vint taules miren vers el sud, on l’horitzó és lliure d’accidents topogràfics. En l’actualitat no hi ha cap asterisme remarcable en aquesta àrea del cel, però fa 3.000 anys s’hi veien sortir i posar-se la Creu del Sud i els dos estels més brillants del Centaure, llavors una sola constel·lació. Hoskin relaciona aquesta constel·lació amb les troballes efectuades a dues de les taules: · A Torre d’en Gaumés aparegué una estàtua d’Imhotep, divinitat relacionada amb la medicina, com també ho era Asclepi, deixeble de Quiró, el centaure representat en la constel·lació. · Torralba d’En Salort té una orientació anòmala, vers la


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Bibliografia Belmonte, Juan Antonio (1999), Las leyes del cielo. Astronomía y civilizaciones antiguas, Madrid, Ediciones Temas de Hoy, S.A., 293 pp. Belmonte Avilés, Juan Antonio (coord.) (2000), Arqueoastronomía hispana. Prácticas astronómicas en la Prehistoria de la Península Ibérica y los Archipiélagos Balear y Canario, Madrid, Equipo Sirius, S.A., 237 pp. Belmonte, Juan Antonio; Hoskin, Michael (2002), Reflejo del Cosmos. Atlas de arqueoastronomía del Mediterráneo Antiguo, Madrid, Equipo Sirius, 403 pp.

Figures 5 i 6 (respectivament, a l’esquerra i a la dreta). A l’esquerra: tomba número 57, a Armenoi (Hoskin, 2001: 219); a la dreta: el passadís de la tomba número 165, mirant a la muntanya Vrysinas (Hoskin, 2001: 221).

sortida de Sírius. En aquest jaciment aparegueren les peülles de bronze d’una estàtua que Hoskin interpreta com un Centaure (Quiró), a més de molts vestigis d’ovicàprids, sacrificats a inicis d’estiu, que en aquella època coincidia amb la sortida helíaca de Sírius. Finalment, cita un text d’Heràclides Críticus (s.III a.n.e.), on es parla d’un ritual que s’efectuava al mont Pelió (lloc de residència de Quiró), on durant la sortida helíaca de Sírius se sacrificaven ovelles, potser dedicades a Quiró.

Recapitulació Podem donar per vàlides les explicacions de Hoskin? Pel que fa al cas d’Armenoi, el treball de camp desenvolupat per aquest investigador dóna pistes molt fermes per considerar vàlida la hipòtesi d’una necròpolis amb una pauta d’orientació lunar, on els condicionants astronòmic i topogràfic miren, valgui la redundància, en la mateixa direcció. Això no obstant, tot i que no es pot negar la seva versemblança, mai no podrem assegurar la validesa de l’explicació que proposa Hoskin. El cas de les taules menorquines és una mica diferent. També parteix d’un treball de camp molt ben estructurat, a partir del qual teixeix una teranyina molt suggerent, tot i que, ai las, de difícil demostració. No es pot dubtar que les taules

menorquines posseeixen unes orientacions molt específiques, que sense dubte no són atzaroses. L’explicació astronòmica recolzada per dades topogràfiques que dóna Hoskin ens sembla molt correcte; ara bé, pel que fa a l’extrapolació posterior, tot i trobar-nos davant d’un plantejament ben estructurat, no podem oblidar que es fonamenta en evidències molt escasses; de fet, la relació que presenta Hoskin es fonamenta en un grapat de restes arqueològiques, una font clàssica i les orientacions de les taules, inclosa l’anòmala de Torralba, cas únic sobre el qual construeix, bé que a contracor, un castell de cartes virtualment suspès en el no-res. En síntesi, tot i trobar-nos al davant d’un plantejament ben estructurat, considerem que tan sols podem suposar l’existència d’alguna mena de ritual inespecificable, qui sap si relacionat amb la curació. Amb això no volem dir que l’essència del raonament de Hoskin no sigui correcte; senzillament, entenem que no cal oblidar la gran quantitat de buits d’informació, cosa que fa molt arriscat afirmar la seva veracitat. Cal agrair a Hoskin el seu intent de donar una explicació coherent, però el resultat és un edifici massa eteri com per rebre’l, si més no, amb una bona dosi de prudència. Continúa a la pàgina 21...

Comellas, José Luis (1999), Guía del firmamento. Sexta edición, revisada y puesta al día hasta el año 2020, Madrid, Ediciones Rialp, S.A., 769 pp. Comte, Fernand (1988), Les grandes figures des mythologies, Paris, Bordas, S.A. (traducció de Cristina Rodríguez (1994), Las grandes figuras mitológicas. Los dioses, los héroes legendarios y los mitos de las grandes civilizaciones antiguas, Madrid, Biblioteca Temática Alizanza Ediciones del Prado, 250 pp. DD.AA. (1992), “El cielo en la Historia”, a Lamberti, Corrado (dir.), Astronomía. El Universo en tus manos, Barcelona, Ediciones Orbis, S.A., 318 pp. Eliade, Mircea (1949, reimpressió de 1966), Le mythe de l’eternel retour. Archétypes et répétition, Paris, Éditions Gallimard, Les Essais XXXIV, 256 pp. Galadí-Enríquez, David; Gutiérrez Cabello, Jordi (2001), Astronomía general. Teórica y práctica, Barcelona, Ediciones Omega, S.A., 973 pp. Hoskin, Michael (1995), “Arqueoastronomía”, a Universo. Astronomía y Astronáutica, 3, pp. 52-57 Hoskin, Michael (2001), Tombs, temples and their orientations. A New Perspective on Mediterranean Prehistory, UK, Ocarina Books Ltd., 264 pp. Hoskin, Michael; Allan, Elizabeth (1995), “The orientations of Mediterranean Tombs and Sanctuaries”, a Waldrem, W.H. et al. (editors), Ritual, Rites and Religion in Prehistory. IIIrd Deya International Conference of Prehistory. Volume I. BAR International Series 611, pp.38-67 Tempesti, Piero (dir.) (1982), no consta el títol original, Roma, Armando Curcio Editore (coordinació de la versió espanyola: Isabel Cuevas (1982), El Universo. Enciclopedia Sarpe de la Astronomía. Volumen 3, Madrid, SARPE, pp.769-1152

19


Ressenyes

○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Jordi Saura

○○○○○○

Markus Hattstein,

El Islam. Religión y cultura Könemann/Tandem GmbH, Barcelona, 2006. Y es que, los amenazadores mensajes que dirige el líder de Al Qaeda, Osama Bin Laden, contra Occidente –repletos de alusiones a Alá, a su profeta Mahoma, al Corán y a la guerra santa contra los infieles–, reproducidos una y mil veces por los mass media, dejan perplejo a un ciudadano de a pie occidental que se halla instalado, –incluso aletargado, diríamos–, en la posmodernidad y para el que semejantes conceptos carecen de relevancia, le resultan completamente anacrónicos retrotrayéndole su mera verbalización hasta los siglos medievales. Es, precisamente, ese predominio de la religión en las sociedades arabo-musulmanas sobre cualquier ámbito de la vida el que suscita mayor interés en nuestra opinión pública. En consecuencia, cualquier novedad editorial que contribuya al mejor conocimiento de esa cosmovisión es bienvenida, máxime, si se trata de una obra inequívocamente divulgativa como la presente, y que se inserta en una colección que lleva, muy elocuentemente, por título «minilibros de religión».

20

Se estructura en siete ejes: 1)Los orígenes del islam; 2)Los fundamentos del islam; 3)La expansión del islam; 4)Ciencia y islam; 5)El derecho islámico; 6)Familia y sociedad; 7)La conciencia cultural. Cada uno de los cuales, se desglosa en capítulos que aportan una información somera pero suficiente para un público amplio. Su sencilla redacción, el frecuente uso de la analogía – destacando las semejanzas y diferencias existentes entre la religión revelada a Mahoma y el Cristianismo–, así como las

Los atentados yihadistas del 11-S desencadenantes de la mal llamada «guerra contra el terrorismo global» además de haber trastocado la geopolítica mundial han convertido al Islam, vinculándolo a la violencia, en un tema de máxima actualidad informativa. La prueba más palpable de dicho interés, lo constituye la cantidad ingente de monografías, ensayos y revistas periódicas que, semana tras semana, rebosan en los estantes de nuestras librerías. diversas ilustraciones apoyadas con sintéticos pies de foto hacen que este libro sea especialmente recomendable para alumnos que cursan el bachillerato. Culminando ese fin didáctico, el autor ha incluido un glosario compuesto por poco más de treinta palabras y elementos básicos e imprescindibles para el neófito en islam, un índice onomástico y otro de topónimos. Los temas abordados constituyen, cada uno por si solo, un anzuelo para profundizar con monografías más exhaustivas, como sucede, por ejemplo, con la tan controvertida cuestión de la compatibilidad o no del Islam con el sistema democrático, y acerca de la cual nos permitimos reproducir un fragmento cuyo contenido nos parece, cuanto menos, discutible. Veamos: «El antiguo sistema social árabe podría clasificarse como una “democracia tribal” de carácter patriarcal. Los dirigentes políticos otorgaban una serie de privilegios a miembros de su clan, lo cual, unido a intereses comunes y a un reparto justo de la riqueza, les aseguraba lealtad. El hecho de que el Corán exhortara a los fieles a dejarse aconsejar y de que algunos dirigentes daban consejos (shura), los

apologetas del islam ven en la democracia de la shura un sistema predecesor del “parlamentarismo”». (p. 68). Este razonamiento se nos antoja arriesgado, puesto que, similares especulaciones también han sido vertidas acerca de los capítulos monásticos o, incluso, los reverendísimos conclaves papales. Tanto si corresponden al ámbito cristiano como al musulmán, todas ellas, son arcaicas formas de gobierno muy alejadas del moderno concepto de democracia que por el momento, únicamente, se homologa en países occidentales u occidentalizados. El Islam. Religión y cultura es un libro asequible en todos los sentidos, de bella factura y cuyo formato de a penas 95 páginas recuerda al de aquellos cuadernos temáticos de la colección «Claves», antaño editados por Salvat y que tanto éxito tuvieron en la década de los ochenta pero que hoy tan sólo pueden adquirirse en mercadillos de libros viejos, así como también, a los que todavía ofrece, y en catalán, Graó en su esplendida «Col·lecció BC-Biblioteca de la Classe». Nos encontramos, pues, ante divulgación rigurosa, o sea, de la buena.


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Mª Isabel Gascón Uceda

Fatema Mernisi,

El harén en Occidente Colección Temas de Hoy, Espasa Calpe, Madrid, 2001. Hace ya algunos años que Fatema Mernisi –especializada en el estudio de las mujeres en el Islam, premio Príncipe de Asturias de las Letras, socióloga, profesora universitaria y asesora de varios organismos internacionales– escribió este libro en el que lleva a cabo una reflexión inteligente, divertida y demoledora, sobre la diferente percepción que tienen los hombres del mundo de las mujeres. El imaginario masculino occidental está poblado de mujeres bellas, sumisas, calladas… ¡y a su entera disposición! Mujeres que asumirán diferentes roles: madres, esposas, sirvientas o instrumentos de placer, dependiendo de la necesidad que el hombre tenga en cada momento. Todas esas necesidades (y cualquier otra que se pueda presentar) quedan cubiertas en el mundo casi mágico del harén soñado por ellos. Se describen a si mismos como dueños absolutos y héroes confiados sin miedo a las mujeres, mientras que los

hombres musulmanes se sienten, según la autora, inseguros dentro del harén. Para ellos el espacio femenino por excelencia está plagado de riesgos e incertidumbres. Las mujeres que imaginan son activas e inteligentes, seres peligrosos que pueden matar por celos, ser infieles a su señor o, todavía peor, pueden cautivarlo, enamorarlo y… ¡convertirlo en su esclavo! Las diferencias se reflejan en las manifestaciones artísticas de ambas culturas. Por ejemplo, las fábulas originales casi no mencionan el aspecto físico de Sherezade. Es una mujer inteligente y ahí radica su atractivo erótico, la confrontación intelectual es un elemento necesario en el juego amoroso oriental. En el mundo occidental sucede todo lo contrario, las versiones de las Mil y una noches dan mayor protagonismo al cuerpo y a sus formas de expresión a través de la danza o los vestidos. La inteligencia femenina es un obstáculo para el placer. Una mujer inteli-

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ Arqueoastronomia a la conca mediterrània Epíleg No cal ser gaire agosarat per afirmar que, tant les taules menorquines com els tholoi micènics, reflecteixen, en el pla material, un complex simbolisme, que albirem potent. Per tractar d’entrellucar aquesta potència, considerem que cal acostar-se als símbols que s’amaguen rere aquests vestigis arqueològics sense menystenir el poder dels sentits. Dissortadament, la nostra incapacitat de ser empàtics només ens permet un acostament molt parcial al ric rerefons del megalitisme. Per analitzar el que de ben segur fou una experiència sensorial en

l’actualitat poc menys que inabastable només comptem amb la raó. Som plenament conscients d’aquesta paradoxa que ens limita; amb tot, proposem que, dins la cosmogonia d’aquelles comunitats, al menys durant l’erecció i primeres utilitzacions d’aquests monuments, alguns astres –concretament, la Lluna i certs asterismes estel·lars– haurien jugat un paper molt important vers on gravitaria una part fonamental del seu món màgico-religiós. D’una manera més específica, si ens atenem a les dades empíriques la relació entre l’orientació de les taules i certs asterismes estel·lars

gente es considerada una mujer fea, poco atractiva y desprovista de sensualidad. Para Mernisi las diferencias en la forma de entender lo femenino constituyen una auténtica barrera entre Oriente y Occidente y determina las diferencias existentes en la forma de ejercer el control sobre las mujeres: el Islam controla el espacio, Occidente controla la imagen. Velando y destapando a las mujeres, ocultando o mostrando sus cuerpos, se ejerce una férrea vigilancia sobre unas presencias intrusas en el mundo masculino. La mujer occidental necesita «entrar» en una talla treinta y ocho y tener la apariencia de una eterna adolescente para ser socialmente visible. El Islam oculta el cuerpo de las mujeres, les obliga a cubrirlo completamente cuando están en un lugar público. Occidente manipula y controla las imágenes, Oriente las vela, pero las mujeres somos mucho más que una imagen.

Continuació... considerem que és versemblantment sòlida, de la mateixa manera que la Lluna degué ser l’astre vers el qual els constructors de les tombes d’Armenoi orientaren aquests tholoi. I a més, en tots dos casos hi ha forts indicis de tipus topogràfics que donen encara més solidesa a les hipòtesis de Hoskin, ja sigui una elevació orogràfica –la muntanya Vrysinas– com, en el cas de les taules, l’horitzó del mar. En definitiva, entenem que els tholoi i les taules porten implícits els cicles de la natura, com cíclic és el moviment dels astres vers on gairebé amb seguretat romanen orientats.

21


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

que hem fet

○○○○○○

per Ferran Sánchez

Conferència-sopar El dimarts 12 de juny vam celebrar la conferència El veí turc, quan es produïa el debat, encara inacabat, sobre l’entrada de Turquia en la Unió Europea. Vam aprofitar la publicació d’El Turco (Debate, 2006) per conèixer millor Francisco Veiga. Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre assessor del CIDOB, gràcies als seus viatges coneix molt bé alguns països de l’Europa de l’Est. Ha estat autor d’Els Balcans, la desfeta d’un somni (1994) i La trampa balcànica, una crisis europea de fin de siglo (1995).

Cursos A la Casa Elizalde, la primavera passada, Ferran Sánchez va impartir el curs L’Espanya del Capitán Alatriste, que es repetirà aquesta tardor. Va ser un recorregut per l’Espanya del Renaixement i del Barroc per contextualizar el rerafons històric de la nissaga de novel·les d’Arturo Pérez Reverte. Per altra banda, organitzat per Ciberdona, al Casal del barri Cardener va continuar el curs Les dones i la història, protagonistes invisibles, impartit per Isabel Gascón. Aquest curs passarà a la Casa Elizalde aquesta tardor. Allà també estrenem un innovador curs dedicat a la pràctica arqueològica, Mirant enrere: introducció a l’arqueologia, a càrrec de Victoria Medina. En trobareu informació a http://www.casaelizalde.com

Fent Història a l’escola Per commemorar el Dia de la Dona, que es celebra cada 8 de març, el 12 d’aquell mateix mes el Grup d’Història de la Dona va presentar el seu documental Darrere la finestra a un públic molt especial. En aquesta ocasió van ser alumnes de quart d’ESO i de primer de Batxillerat de l’IES Alexandre Galí, de Les Roquetes (Sant Pere de Ribes), els que van tenir l’oportunitat de dirigir les seves preguntes –després de la projecció– a la historiadora Elena Ràfols Yuste. Els xavals no es van tallar un pèl a l’hora de preguntar a un dels testimonis del documental, Eva Molló, sobre els seus records d’infantesa, i van mostrar el seu desacord amb aquell sistema educatiu que culpabilitzava també nenes i joves del comprimís polític dels seus pares amb la República. El «Finestra Tour» ha dut les nostres companyes també a l’Arxiu Històric Municipal de Reus (16 de maig), al casal del Barri Cardener de Barcelona (12 de juny), i a la Sala d’Actes del Departament d’Acció Social i Ciutadania (29 de maig).

22

Foto: Rubén González


○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Grup d’Història de la dona Ha continuat impulsant la seva secció dins el magazine Ones de dones, a Ràdio Gràcia, on ha tractat temes ben diferents: el 19 de juny, per exemple, Basi Moreno dedicava la secció a la pintora mexicana Frida Kahlo, aprofitant l’oportunitat del centenari del seu naixement. El grup va participar també en la Mostra d’Entitats Gràcia 2007, que va tenir lloc del 9 a l’11 de març, al passeig de Sant Joan, col·laborant en l’stand reservat per al Consell de la Dona de Gràcia. En la carpa d’activitats estava programada la conferència d’Elena Ràfols i Maria Verdú «Camí cap a l’emancipació femenina: dones, república i guerra civil». També va participar en la I Mostra d’Entitats de dones de Barcelona «Les dones fem Barcelona» el dissabte 24 de març, sessió i recerca organitzades per la Regidoria de la Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona.

Taula d’Història a la Universitat de Barcelona Dins del seminari internacional de didàctica de la Història El valor social i educatiu de la Història organitzat per la Universitat de Barcelona els dies 5, 9 i 10 de juliol passat, vam ser convocats a participar en una taula de debat inclosa en una sessió prèvia dedicada a la història a la Universitat que coordinava la doctora Teresa Vinyoles. Per iniciativa d’un de les nostres sòcies, Montserrat Moragues, Ferran Sánchez i Isabel Gascón van presentar la comunicació «Noves tecnologies per a antics coneixements».

○○○○○○○○○

Edita

Fent Història. Associació Catalana d’Estudis Històrics Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 08024 Barcelona A/e: fenthistoria@hotmail.com Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org Consell de redacció: Junta Directiva de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez Disseny i maquetació: Neus G. Ràfols i Eva López DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

○○○○○○○○○○○○○○○○○

Visites Dissabte 12 de febrer a migdia, vam poder fer una visita comentada a l’exposició Quan Plovien Bombes, del Museu d’Història de Catalunya, a càrrec d’un dels seus responsables, l’historiador Xavier Domènech. La visita va ser organitzada per Luis Pizarro.

23


Recull de premsa

○ ○ ○ ○per Basi Moreno ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Regalo de los Reyes Católicos a un marqués, Tizona, la espada del Cid cambia de manos con polémica sobre su autenticidad. ¿Vale los 1,6 millones de euros que ha pagado Castilla y León?. La leyenda dice que era mora, del siglo XI. Los expertos de Cultura, que fue forjada siglos después. La espada, de gran calidad, está a la altura de la mítica Excalibur del rey Arturo. El Mundo, 3/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Las enfermeras Anna Viñas, Victòria Santamaría, Maria Sans, Carmen Casas, Alegría Royo, Palmira Cullell, Trinidad Gallego y Antònia Palacín reciben el reconocimiento de la sociedad 70 años después. Su labor, atendiendo a los soldados en la guerra fue una labor muy dura en condiciones muy precarias. Hasta ahora no se había reconocido la dedicación vocacional con que velaron heridos y moribundos. Avui, 4/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Hallada en la región de Odessa (Ucrania) una fosa común con los restos de 5000 judíos ejecutados por los nazis. El puerto de Odessa tuvo siempre una importante comunidad judía y permaneció ocupado de 1941 a 1944. Según la comunidad judía, solo en Odessa los nazis ejecutaron y quemaron vivos a 28000 personas, la mayoría judíos. Regió 7, 6/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El yacimiento con restos de mamut de La Boella, (Tarragona) podría ser un matadero de hace 700.000 años. Los científicos han encontrado dos niveles de utensilios de piedra que denotan la evolución tecnológica de quienes las utilizaron. El País y El Periódico, 6/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El colgante de Can Gambús aporta nuevos datos para descifrar el íbero, del que se conocen las letras y como se leían, pero no su significado. La inscripción se ha podido traducir y parece tratarse de un regalo familiar, como un no me olvides de hace 2200 años. Diari de Sabadell, 8/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Fallece Ramon de Colubí, el militar defensor de Lluís Companys. El hombre que quiso evitar la muerte del president se construyó una vida nueva en Venezuela desengañado del régimen franquista. Nunca quiso regresar a España, a pesar de vivir atento a los cambios políticos y participando por correo en los comicios electorales. La Vanguardia, 16/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Museo Recordatorio del Holocausto de Israel (Yad Vashem) recibe el diario desconocido escrito por una joven polaca de 14 años muerta en Auschwitz. Rutka Laskier escribió un diario entre enero y abril de 1943 y lo escondió, confiando su secreto a una amiga polaca no judía que volvió al acabar la guerra, encontró el diario y lo guardó en su casa durante 60 años hasta que un sobrino la convenció de que era un documento histórico que debería ser publicado. Avui, 18/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La isla japonesa de Iwo Jima cambia su nombre por el de Iwo To, como se llamaba antes de 1945, a petición de los residentes en la zona. Iwo Jima se hizo famoso en 1945 tras la batalla entre Japón y EE.UU al final de la II Guerra Mundial y por la famosa foto realizada a los 4 soldados americanos que izaron la bandera el 23-2-1945. El País, 22/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un mamut de marfil, de unos 35.000 años de antigüedad, se considera la pieza artística completa más antigua que existe: tiene 10.000 años más que la Venus de Willendorf y 20.000 más que el bisonte de las cuevas de Altamira. La estatuilla fue hallada en las excavaciones de la cueva de Vogelherdhöhle, famosa por otros hallazgos. El País, 24/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Egipto identifica la momia de la reina Hatshepsut de la XVIII Dinastía, la reina más relevante del antiguo Egipto que intentó establecer una dinastía de reinas. La tumba fue descubierta por Howard Carter en 1903, pero no dio importancia al hallazgo. La tumba, la KV60 (King Valley, 60) está en el Valle de los Reyes en Luxor. La prueba final de la identificación ha sido un fragmento de muela aparecido en un vaso con el sello de la reina. La faraona murió de cáncer de huesos. El Periódico y El País, 27y 28/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

24

Cultura reclama el oro de Odyssey porque no le cabe duda de que es español. El Ministerio se basa en las informaciones de la Guardia Civil y la

Armada y acusa a la empresa de expolio, pese a que el barco hundido estaba en aguas internacionales. EE.UU guarda silencio, pero Reino Unido ha entendido con rapidez los argumentos españoles. El Periódico, 28/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El hallazgo de un diente de homínido que confirma el primitivo poblamiento de Atapuerca hace 1,2 millones de años. Los restos más antiguos hasta ahora correspondían al Homo antecesor, de hace 800.000 años. La pieza es de un individuo de 20 a 25 años, del que se desconoce el sexo y la especie a que pertenece. También confirma que las migraciones desde África a Europa son más antiguas de lo que se pensaba. El Periódico, Avui, El Mundo y La Vanguardia, 30/6/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Descubren en Perú una tumba de 1.800 años repleta de joyas, que podría pertenecer a un sumo sacerdote mochica. El lugar del hallazgo es la pirámide de Dacha Rajada, el lugar donde apareció la tumba del Señor de Sipán. El Mundo, 4/7/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Josep Fontana obtiene el primer Premio Nacional a la trayectoria. El jurado ha destacado su obra historiográfica, su maestría y su compromiso cívico, materializados en más de 20 libros o en su resistencia al franquismo. Dice Fontana: el de historiador es un oficio difícil porque trabaja con un material que muchos querrían controlar. La Vanguardia, 6/7/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un tribunal federal mexicano exoneró al presidente Luis Echevarría (1970-1976) de los cargos de genocidio por la matanza de Tlatelcoco el 2-10-1968 que dejó 300 muertos. Según sus abogados, cuando era Ministro de la Gobernación fue víctima de una persecución política. El Mundo, 13/7/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Conseller de Interior, Joan Saura, firma un convenio con la ARMHC y la Dirección General de la Memoria Democràtica, para crear un censo único de desaparecidos durante y después de la Guerra Civil. La Generalitat ha recibido más de 1.800 solicitudes en los últimos 4 años. El Periódico, 14/7/07

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Argentina acaba con la impunidad al anular los indultos a los represores de la dictadura. La justicia declara inconstitucional el perdón de Menem al dictador Jorge Videla en 1990 y sienta jurisprudencia. La sentencia establece que los delitos de lesa humanidad no prescriben y deben ser castigados. El Periódico, 14/7/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Girona restaurará el Tapís de la Creació, datado en el siglo XI-XII, el único bordado románico que existe en el mundo y que está dañado por las bacterias. Desde hace 30 años no se ha hecho nada para conservar el bordado, pero sí se ha sometido periódicamente a un análisis profundo para detectar daños en el tapiz. El Periódico, 4/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El servicio de espionaje de la antigua RDA creado en 1950 para controlar a los ciudadanos se derrumbó en 1989 cuando cayó el muro de Berlín. Ahora los turistas pueden visitar en Berlín el museo donde se conservan las fichas, documentos y aparatos que empleaban los agentes de la Stasi y su extensa red de chivatos. La película La vida de los otros saca a relucir el control absoluto sobre cualquier tipo de disidencia. El País, 7/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Moscú conmemora el 70º aniversario del inicio de los fusilamientos masivos ordenados por Stalin con celebraciones religiosas mientras que la figura del caudillo soviético divide a los rusos. Entre agosto de 1937 y octubre de 1938, el período conocido como El gran terror, fueron fusiladas 20.761 personas a las que Stalin consideraba enemigos del régimen. Avui, 9/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un cráneo de hace 1,5 millones de años replantea la historia humana. Investigadores británicos cuestionan la sucesión del Homo habilis y el erectus con nuevos fósiles y apuntan que ambos cohabitaron durante 500.000 años. Los restos hallados en Kenia muestran la convivencia en el este de África de los dos homínidos. Avui y El Mundo, 9/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Ayuntamiento coruñés de Sada pide que se obligue a la familia Franco a abrir al público el Pazo de Meirás, su residencia veraniega. El pazo

fue regalado a Franco en 1938 por el pueblo de A Coruña y en su origen perteneció a la familia de la escritora Emilia Pardo Bazán. El País, 10/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Lluís Maria Xirinacs hallado muerto en un bosque de la Collada de Tuta. Ex-sacerdote y ex senador destacó en la lucha antifranquista e independentista catalana y fue el máximo representante en Cataluña de la filosofía no violenta del carismático líder Gandhi, del que aplicó su doctrina pacifista en plena dictadura plantándose ante la prisión Modelo para reclamar la amnistía para los presos. Fue candidato al Premio Nobel de la Paz en 1975, 76 y 77. En los últimos años de su vida se ensombreció su figura al declararse amigo de ETA en 2002, lo que lo llevó a prisión en 2005 por enaltecimiento del terrorismo. Avui, El Periódico y El Mundo, 12/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La Stasi, la policía secreta de Alemania del Este, tenía orden de disparar contra los fugitivos y tenía licencia para matar mujeres y niños. La orden ha sido hallada en los archivos de Magdeburgo y la difusión del documento ha causado un debate sobre el esclarecimiento de responsabilidades del aparato represor en la RDA. El País, 13/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Muere Irene Morgan, pionera en la lucha por los derechos civiles en los EE.UU. Irene Morgan fue detenida por negarse a ceder su asiento de autobús a un pasajero blanco. Ella decidió llevar su caso ante la justicia y el Supremo le dio la razón en una sentencia histórica. La Vanguardia, 14/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Hallados entre Galicia y Asturias los cadáveres de 11 milicianos republicanos que los falangistas fusilaron en el monte. Testigos aún vivos recuerdan el suceso: Después de ver los cuerpos pasé cuatro días sin comer. Éramos unos críos y nos obligaron a cavar la fosa con palos. Ni nos dieron herramientas. El País, 17/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La megalópolis camboyana de Angkor fue mucho mayor de lo que se creía y murió de éxito. La capital del antiguo reino jemer llegó a tener más de 500.000 habitantes en el siglo XIV. La incapacidad de generar los recursos para mantener esa población, el agotamiento y la erosión del suelo y los problemas políticos derivados de las hambrunas parecen ser las causas más probables de su súbito declive. La Vanguardia, 17/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Bages tiene unos 240 yacimientos arqueológicos, pero solo 5 están preparados para ser visitados. Todos los yacimientos están en precario en la adecuación para las visitas. Las 5 joyas del Bages son El Cogulló (Sallent), Sant Amanç de Villadés (Rajadell), la Torre del Breny (Castellgalí), Les Coves del Toll (Montsià) y Bordes (Castellgalí). Regió 7, 18/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

80 años después de la ejecución de Nicola Sacco y Bartolomeo Vanzetti EE.UU repasa uno de los episodios más negros de su historia. La injusta condena y la ejecución de los dos anarquistas despertó una ola de antimericanismo en el mundo. Los analistas ven paralelismos con la actualidad. El Periódico, 21/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Descubiertos los restos de una villa romana en Horta que podrían formar parte de Can Cortada. Se han localizado en un lugar donde la Asociación de Vecinos reclama una plaza. Un vecino que miraba las obras de alcantarillado se dio cuenta del hallazgo. Avui, 24/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un pecio romano del siglo I A.C. en buen estado ha sido hallado en la bahía de Cartagena gracias a las investigaciones del Museo Nacional de Arqueología Marítima y el Centro Nacional de Investigaciones Arqueológicas Submarinas. El Mundo, 24/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Desaparecen de la Sala Cervantes de la Biblioteca Nacional dos incunables de la Cosmografía, el Mapamundi de Ptolomeo de 1482. Los volúmenes pertenecen a una serie muy valiosa de la que solo se conservan 120 copias en todo el mundo. El País y El Mundo, 25/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El escudo franquista de la Capitanía de Barcelona resiste 30 años después. Defensa alega que no puede retirarse porque forma parte de la ornamentación. En la fachada lucieron la corona monárquica y la insignia republicana. El Periódico, 27/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Ocho siglos después de la muerte de Gengis Khan un congreso concluye que fue un precursor de la globalización, homófobo y ecologista. Prohibió la homosexualidad por su concepción de la reproducción humana, ya que los gays no suelen tener hijos y anhelaba un país populoso. El Código de leyes de Khan revela asimismo su sensibilidad ecológica al prever la pena de muerte para los pirómanos. El Periódico, 31/8/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Butlleti 12  

Butlleti 12

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you