Page 1

es

r qu ie e ss liot Do bib i

s iu

22

x Ar

Butlletí número 22 - 1r semestre 2013

El carácter de una reina: María de Castilla............................2 Els víkings, més enllà del mite........................6 Saviesa, força i bellesa: Biblioteca Pública Arús............ 11 Más que un recuerdo: La Biblioteca Arús de Barcelona y la documentación sobre la I Internacional............................... 12 Àmbit de fons orals a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: la història oral cap a la normalitat............ 14 La biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona......... 16 La biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres.... 18 Fons personals i col·leccions especials a les biblioteques catalanes: els grans desconeguts............. 20 Les xarxes socials al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona......... 22 Reseña de: Desconocidas & Fascinantes de Isabel Franc y Thais Morales (eds.)............................................... 25 Què hem fet................................. 26

Editorial Hi ha qui associa la paraula «arxiu» a piles de papers vells coberts de capes de pols en un soterrani. Però el que per a alguns és arraconament i oblit, el magatzem dels mals endreços, per als historiadors és l'espai on gaudim de l'accés a la nostra principal eina de treball: les fonts històriques. Un arxiu és un conjunt de documents de diferent naturalesa que han estat custodiats, conservats, ordenats i de vegades mimats per les persones que hi treballen. La seva feina preserva la memòria i el sentiment, el record del que va ser, i del que va passar en èpoques anteriors a la nostra. Una excel·lent gestió patrimonial permet que els historiadors puguem reconstruir el passat, encara que sovint de forma fragmentària. La funció dels arxius té dues vessants: una administrativa i una altra cultural. No es tracta solament de rebre, conservar, classificar i ordenar la documentació que custodien, d'elaborar les guies, els inventaris, el catàlegs i els índexs que facilitin l'accés i la consulta; es tracta sobre tot, i aquesta és la seva principal tasca, de satisfer la necessitat d'informació. Qualsevol societat té necessitat de construir la seva història, i l'accés lliure a la documentació és la clau per fer-ho possible. Des de Fent Història volem destacar la importància que tenen les col·leccions organitzades de documents: biblioteques, hemeroteques, fonoteques, videoteques, mediateques, centres de documentació, centres de recursos, museus i arxius. Ho fem dedicant-los el dossier d’aquest número, que inclou

diferents visions sobre la feina que s'hi desenvolupa en aquests espais, a càrrec de diferents professionals de la biblioteconomia. Hem dedicat una atenció especial a la Biblioteca Pública Arús, tant pel seu fons documental, com per la vinculació que ens hi uneix des de l’any 2003. Amb una periodicitat més o menys mensual des d’aleshores hem convocat molts historiadors, de diferents universitats, i a alguns socis, per exposar el resultat de les seves recerques. Aquesta dinàmica de treball ens permet actualitzar-nos com a historiadors, i establir ponts entre els investigadors i la ciutadania interessada en la Història oferint el diàleg i la difusió més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. En aquest dossier també estan presents les fonts orals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, les noves tecnologies aplicades als servies bibliotecaris que fa servir el Fons de Reserva de la Universitat de Barcelona, l’extraordinària importància que té per a les biblioteques la donació de fons personals, i l’immens patrimoni, gairebé desconegut, de la Biblioteca del Col·legi d’Advocats. Finalment també present, mitjançant la veu dels seus bibliotecaris, un altre espai especial per a nosaltres: la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una entitat amb tanta història com passió per la documentació i la recerca, amb qui hem col·laborat en alguna ocasió. Aquesta tardor ho tornarem a fer: l'octubre vinent acollirà la jornada que el Grup d’Història de les Dones, dedicarà a la saviesa femenina, una interessant cita que no us podeu perdre, de la que trobareu ja algunes dades en aquest butlletí.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Sumari

1


Articles Vera-Cruz Miranda Menacho Doctora en Historia flickr.com

El carácter de una reina

María de Castilla

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

El título de este artículo es, quizá, más ambicioso que estas páginas, donde pretendo mostrar algunos aspectos del carácter de la reina María de Castilla a través de sus cartas. Cuando leemos la correspondencia de la cancillería de la reina de Aragón todavía podemos sentir aquello que deseaba transmitir a sus destinatarios y este hecho puede parecer sorprendente puesto que han transcurrido más de cinco siglos desde que fueron escritas.

2

La transmisión de sentimientos por medio de una carta es signo de que la persona que escribe posee una capacidad especial para plasmarlos a través de las palabras. No se trataba de meros formalismos, sino que sus frases nos llevan más allá de la pura retórica formal propia del lenguaje epistolar. Las frases y las palabras de la reina nos acercan a su carácter y a sus preocupaciones. No obstante, sabemos que dedicar unas páginas a las cualidades de una soberana es un acto arriesgado; sin embargo, puede servir para comprender mejor sus actitudes ante los acontecimientos que le tocó vivir. Con este fin vamos a repasar unas cartas destinadas a los miembros de la familia real de Navarra porque de ellas podemos extraer algunas cualidades de la reina de Aragón. Antes de comenzar, debemos presentar a la protagonista. La reina María de Castilla (1401-

1458) era hija de los reyes de Castilla, Enrique III y Catalina de Lancaster, y esposa de Alfonso el Magnánimo, rey de la Corona de Aragón. Con motivo de las largas ausencias de su marido, quien prefirió quedarse en el recién conquistado reino de Nápoles, ocupó el cargo de lugarteniente de los reinos peninsulares de la Corona de Aragón durante muchos años (desde 1420 a 1423, y más tarde, desde 1432 a 1453). Sus últimos años de vida los dedicó a intentar pacificar los reinos españoles, puesto que las disputas y guerras entre ellos marcaron la política de mediados del siglo XV. La reina María, como lugarteniente y, por tanto, en representación de Alfonso el Magnánimo, mantuvo relaciones diplomáticas y políticas con otros reinos. En esos momentos la península estaba en manos de la dinastía Trastamara. En Castilla reinaba Juan II, hermano de María de

Castilla; en Navarra, Blanca y Juan, este último hermano de Alfonso el Magnánimo; y en la Corona de Aragón, el rey Alfonso. Por tanto, las relaciones políticas se confundían con relaciones familiares. Entre la abundante correspondencia de la reina María, conservada en el Archivo de la Corona de Aragón, se encuentran varias cartas destinadas a la reina Blanca de Navarra y a sus familiares a las que haremos referencia en estas páginas.

Los otros protagonistas Blanca de Navarra era hija de Carlos III y esposa del infante Juan de Aragón. Sus hijos, el príncipe de Viana (Carlos de Aragón y Navarra) y las infantas Blanca y Leonor, eran, por tanto, sobrinos directos de los reyes de la Corona de Aragón. La relación entre María de Castilla y la familia navarra fue estrecha por diversos


La correspondencia de María de Castilla, principalmente de tipo diplomático y político, permite descubrir ciertas cualidades de su carácter, reflejadas en sus preocupaciones y en sus intereses. Las expresiones y el lenguaje utilizado también son indispensables para poder comprender su estado de ánimo y sus sentimientos, ya fuera hacia otras personas como hacia determinadas situaciones. La reina María era una persona que se preocupaba por los demás y siempre mostraba su interés por el prójimo. Una de las inquietudes propias dentro de una familia era conocer el estado de salud de sus miembros e interesarse por los problemas que pudieran surgir. 1

Este interés siempre se ha reflejado en la correspondencia, siendo costumbre preguntar por el estado del destinatario y manifestarle el deseo de buena salud. En las cartas escritas por la reina, ésta solía utilizar siempre el mismo formulario: «diesse Dios tanta honor, salut e buena ventura, quanta vos mismo deseades» (ACA, C1, reg. 2576, fol. 65 v. 1425, mayo, 24, Zaragoza). Esta breve frase manifestaba el buen deseo de María; aunque en muchas ocasiones, y debido al objeto de la carta, la frase se acortaba e, incluso, se omitía. Sin embargo, si miramos las cartas destinadas a miembros de su familia, percibimos un interés manifiesto con respecto a este asunto, así como la alegría en el caso de haber recibido noticias positivas. En una ocasión, en el año 1431, la reina María respondió a una petición de la reina Blanca de Navarra. Vamos a rescatar las palabras en las que la reina de Aragón mostraba su felicidad por las nuevas recibidas con relación a la salud de la familia de la reina Blanca: «Vos signifficamos que hemos recebido una vuestra letra de la qual havemos ovido muyt grant plazer por seyer certifficada de la buena salud e stamiento vuestros e de nuestros caros e amados sobrinos, el príncipe e las infantas, vuestros fillos. E porque somos cierta quende hauredes placer, vos certifficamos que, por gracia de nuestro senyor Dios, somos bien sana e en buena prosperidat de nuestra persona. Rogandovos que a menudo nos scrivades de vuestra salut e stamiento, car plazer hi trobaremos muyt singular». (ACA, C, reg. 3221, fol. 124 v. 1431, septiembre, 9. Barcelona) Como se puede apreciar son varias las líneas en las que la reina María muestra su interés por ellos; mientras que el asunto principal de la

ACA: Archivo de la Corona de Aragón. C: Cancillería.

carta apenas ocupa un par al final del texto. Normalmente, y así lo hemos indicado, ese interés respondía a un mero formalismo; aunque en esta ocasión se percibe la alegría de la reina ante las informaciones recibidas y el deseo de comunicar su buen estado, puesto que el interés era mutuo. Al final, y con la intención de seguir recibiendo noticias, la reina María rogó a Blanca de Navarra que le siguiera informando «a menudo». De esta expresión se desprende la inquietud de la reina María por recibir continuamente comunicaciones de la casa real de Navarra para conocer todo lo que allí ocurriera. En el caso contrario, la reina mostraba su impaciencia como sucedió en una ocasión en la que, desde hacía tiempo, no tenía noticias del estado de los príncipes de Viana. Su decisión fue enviarles una misiva con el ruego de que lo más rápidamente posible le escribiese sobre su salud y la de la princesa, Inés de Clèves, para saber de ellos. Estos ejemplos son de gran utilidad para poder imaginarnos ciertas cualidades de la soberana. Podemos afirmar, gracias a estas muestras, que la reina era una persona que necesitaba conocer el estado de salud de los miembros de su familia y estar informada de las nuevas que les ocurrieran. Una necesidad que, en el momento en el que no era cubierta, se convertía en impaciencia y por ello reclamaba recibir noticias. Esta preocupación podría deberse al enorme cariño hacia ellos y, por tanto, a la necesidad de saber siempre cómo se encontraban; o por la simple ansia de conocer y de controlar todo aquello que sucedía dentro de la familia. Otra de las cualidades que observamos a través la correspondencia real es la prudencia. La reina María sabía cuándo debía tomar partido

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

motivos. Las dos soberanas, María y Blanca, eran cuñadas. La principal relación entre ellas se derivaba de los asuntos diplomáticos; sin embargo, no cabe duda de que el parentesco también ayudó a que las relaciones fueran más fluidas. Las dos gobernaban reinos contiguos: Aragón y Navarra, donde, tradicionalmente, y como en todas las fronteras, había problemas entre vecinos de ambos reinos por cuestiones de lindes, hecho que obligaba a mantener constantes comunicaciones entre ellas. Las dos eran reinas, a pesar de que María era reina consorte, su cargo de lugarteniente le llevó a asumir grandes cargas de poder; de manera que estuvieron en la primera línea de la política peninsular. Las dos eran mujeres y la condición femenina traía implícita la complicidad entre ellas. A pesar de estas coincidencias, la reina Blanca era dieciséis años mayor que María; de modo que no compartían la misma generación. No obstante, la pertenencia a la misma familia y su condición femenina fueron nexos muy estrechos.

3


Articles

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

en una situación y cuándo debía quedarse al margen. Esta prudencia la manifestó en una carta en respuesta a una petición realizada por la reina Blanca de Navarra. Corría el año 1436. En ese momento, Castilla era un reino devastado por la guerra a pesar de haberse firmado una tregua en 1430. Los infantes aragoneses no la respetaron y continuaron con sus enfrentamientos durante un tiempo, así que el rey de Aragón, deseando la pacificación, tuvo que volver a mediar entre ellos en 1436. Las negociaciones de estas nuevas treguas fueron llevadas a cabo por la reina Blanca de Navarra, en nombre de su esposo, y la reina María de Castilla, en nombre de Alfonso V, quienes se encontraban en Italia haciendo frente a los problemas para conseguir el trono de Nápoles. Es en este contexto donde debe insertarse la misiva de la reina María (ACA, C, reg. 3179, fols. 55 v- 56 r. 1436, octubre, 28. Almazán), quien se encontraba en Almazán, en espera de una reunión con la reina Blanca para tratar dichos asuntos. La reina Blanca no se encontraba bien de salud, y por este motivo los médicos y su marido le habían desaconsejado acudir a la llamada de la reina María. Sin embargo, a pesar de las recomendaciones de no asistir, la reina de Navarra estaba dubitativa y decidió pedir consejo a la reina de Aragón para que le asesorase acerca de «nuestra romansa e de nuestra venida».

4

Esta petición de consejo por parte de la reina de Navarra supuso un peso moral para la reina María, quien prefirió no posicionarse abiertamente a pesar de que «siempre hauríamos plazer e consolación de vuestra compañía». La soberana alegó a las recomendaciones médicas que desaconsejaban su viaje y afirmaba que «sería gran carga a nós consejarvos el contrario». Asimismo añadió: «E por estas razones non conviene a nós tomar cargo de consejar vuestra venida

ni tampoco vuestra romasa, mas lexámoslo a vuestro bueno arbitrio e deliberación». La reina María prefirió no tomar partido por ninguna de las dos opciones, pues una decisión como ésta era demasiado comprometida. Sin posicionarse, pero para tranquilizar a la reina Blanca, la reina de Aragón le aseguró que, aunque faltara a la reunión, los intereses del reino de Navarra se tendrían en cuenta y se guardaría la honra de los reyes navarros. La reina María no fue capaz de aconsejarle una opción a Blanca de Navarra, puesto que le suponía un dilema moral que no estaba dispuesta a tener. Si aconsejaba su viaje, iba en contra de las recomendaciones médicas y del rey de Navarra; mientras que si se decantaba porque se quedara en Navarra, iba en contra de los deseos de la reina. Con el fin de no contrariar a nadie, prefirió no tomar ninguna decisión y dejarlo en manos de la reina Blanca. La reina María optó por mantener una actitud muy prudente quedándose al margen de determinados asuntos que le podían perjudicar. El interés manifiesto hacia Blanca de Navarra era extensivo a los demás miembros de la familia real. El primogénito de la reina Blanca, el príncipe de Viana, ejerció de lugarteniente en el reino de Navarra después de la muerte de su madre, ocurrida en 1441. A partir de ese momento, y por su nuevo cargo, la reina María y el príncipe tuvieron una constante relación por cuestiones políticas, diplomáticas y también familiares. Por este trato habitual, así como por ser familia, la reina María mostró su más profundo pesar ante la muerte de la princesa de Viana ocurrida el día 6 de abril de 1448 en el palacio de Olite. Se trataba de la muerte de una mujer joven, que estuvo casada una década con el príncipe, sin haber conseguido dar descendencia a la rama masculina del linaje navarro.

La sensibilidad de la reina María se podía sentir en la carta de condolencia que envió al príncipe de Viana, a través de la cual expresaba su dolor ante la muerte, en este caso de una persona joven, y, al mismo tiempo, intentaba proporcionarle consuelo. La reina mostró su tristeza, «quánta es la planta», así como su irritación ante esta pérdida, «quánto es el enoyo», ante la noticia del fallecimiento de la princesa de Viana, a quien «amábamos por seyer dotada de virtudes e companya vuestra». Una vez manifestado su disgusto ante la muerte de la princesa, debía intentar consolar al príncipe. La muerte en el siglo XV estaba considerada como algo irremediable, era propia de la condición humana y de las leyes de la naturaleza. Y la reina así lo manifestó: «es comuna cosa e natural a todos sin excepcions de personas morir». El concepto de la igualdad de la muerte estaba muy arraigado en esa época y era una aceptación que servía de alivio a todos, también al príncipe de Viana. Por otra parte, la salvación del alma era el mayor consuelo para una persona creyente como la reina María, quien confiaba que la princesa de Viana «será collocada en la gloria del paradiso». La reina sabía que este consuelo debía ir acompañado de «cathólica pasciencia», aludiendo a la virtud cristiana muy bien descrita por san Agustín. Y eso es lo que le pidió al príncipe, así como que fuera un ejemplo para los demás como «savio e virtuoso príncipe», para que así Dios le preservara de mayores pérdidas y siniestros. El dolor de la reina ante la muerte de la princesa era real, no únicamente se plasmó en esta carta de consuelo. Como las relaciones entre el príncipe de Viana y su padre, Juan II, no eran buenas, este último ni siquiera envió una misiva al príncipe. La reina María, conocedora de todo lo que ocurría dentro de la familia, se enfadó mucho por


«certament havem gran ennuys, com fos notable e bona, e sóm maravellada que·l rey de Navarra non se n’hage scrit. Però, ab tot, havem deliberat scriure al dit príncep una letra de consolació» (ACA, C, reg. 3272, fol. 21 v. 1448, abril, 20. Barcelona). Estas expresiones son las que nos acercan al sentir de la reina, quien se enojaba por comportamientos que a ella le parecían inaceptables e injustos. A la cualidad de prudente y de sensible se le debía añadir la de pacifista. La reina María deseaba la paz y más aún entre los miembros de su familia. El rey Juan de Navarra y el príncipe de Viana estaban enfrentados, lo que provocó una guerra civil en el reino navarro en la que también participó el rey de Castilla. Esta tensa situación produjo en la reina un gran sufrimiento y le obligó a actuar para conseguir la paz; convirtiéndose en una luchadora incansable para lograr firmar una tregua entre todos. Estas desavenencias familiares no le gustaban, como ella decía: «sobiranament nos desplau» y le producían mucho sufrimiento «passam en nostra ànima gran congoxa e dolor», pues debido a sus problemas de salud no podía actuar como le hubiera gustado: «no sóm en punt de interposarnos-hi per obtenir algun remey, car la indisposició de nostra persona [...], no·ns hi podem interposar en persona, ne havem tals persones com volríem per als affers» (ACA, C, reg. 3274, f. 119 r. 1451, septiembre, 22. Barcelona). Daba igual que se encontrara enferma, que el viaje fuera complicado debido a las inclemencias del invierno o que en las arcas reales apenas hubiera dinero para sufragarlo; la reina María iba a luchar para conseguir la paz. Así lo hizo. Su misión era conseguir una concordia y así lo expresaba:

«e per ço he pres aquest tan gran treball de venir fins ací, no sens gran perill de ma persona e despeses, però Nostre Senyor m’à ajudat a ma bona intenció, e per ço entén a treballar e sens repòs en la total concòrdia e repòs» (ACA, C, reg. 3214, fols. 65 r-66 r. 1453, diciembre, 15. Valladolid). Estos intentos de pacificación iban de la mano del sufrimiento, pues su salud no le acompañaba. Sin embargo, su sentido del deber y la responsabilidad de lograr una tregua eran suficientes incentivos para luchar por ella. Finalmente, debemos resaltar que la reina María era una persona comunicativa. Le gustaba estar informada de todo, pero también deseaba informar de sus problemas. Ya hemos visto como en sus últimos años de vida, la salud de la reina no era buena y así lo explicaba en sus cartas. Se conserva un ejemplo de una misiva enviada a Juana Enríquez, la segunda esposa de Juan II, en la que, además de interesarse por su estado de salud, «havemos hovido grant plazer por saber buenas nuevas de vuestro stado, lo que muy mucho deseávamos e aquella mucho vos regraciamos», le explicaba cómo se encontraba en respuesta de la pregunta de Juana Enríquez (ACA, C, reg. 3214, fols. 97 v – 98 r. 1454, febrero, 2. Valladolid). La reina contestó que «ha más de XVIII días que no nos levantamos de la cama de nuestros accidentes, acostumbradas ende somos stada assats atrebaiada, ya sea a ell siempre buen grado stamos mejor». La reina se encontraba mejor; sin embargo, no lo suficiente como para tratar los asuntos que debía ni, menos aún, para escribir de su propia mano, «no pero que seamos en punto de fazer ni entender en fechos ni vos haiamos podido scrivir de nuestra mano, segund havíamos en voluntat». Por este motivo, la reina se disculpó: «Rogándolo nos hi querrá dar pascencia e nos

Bibliografía Sobre la lugartenencia de la reina María de Castilla: EARENFIGHT, T. (2009): The King’s Other Body. María of Castile and the Crown of Aragon, Philadelphia, University of Pennsylvana Press. MIRANDA MENACHO, V (2012): El príncipe de Viana en la Corona de Aragón (1457-1461), www.tdx.cat. que nos haiays por scusada e que nos scriváys sovint de vuestra sanidat car a mucho plazer lo tomaremos». Por tanto, parece que solía escribir las cartas de su propia mano o, por lo menos, aquéllas que iban destinadas a personas más cercanas. Cuando no podía, sentía el deber de pedir disculpas por ello. Esto pone de manifiesto que la reina María se encargaba personalmente de la redacción de las cartas y no delegaba esta tarea a terceras personas. Por este motivo, ciertas cartas son más personales y transmiten de verdad su sensibilidad. Para concluir, y haciendo un repaso por todas las misivas que hemos ido viendo a lo largo de estas páginas, podemos definir a la reina María de Castilla como una persona que deseaba transmitir cercanía y afecto a través de sus palabras. Se interesaba de verdad por su familia, en este caso por la reina Blanca de Navarra y por sus hijos, mostrando su inquietud al no recibir noticias de ellos y mostrando su alegría al conocer buenas nuevas. Su deseo de estar informada asiduamente iba acompañado del deseo de comunicar su estado. Era una mujer prudente, prefería mantenerse al margen de determinados asuntos. Mientras que su deseo de mantener la paz, le obligaron a ser una luchadora incansable para cumplir con sus responsabilidades políticas. Todas ellas eran cualidades propias de una gran soberana, cuyo sentido del deber estaba por encima de todo.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

este hecho y así se lo manifestó al arzobispo de Zaragoza:

5


Articles David Martínez Llamas Llicenciat en Història David Martínez Llamas

Els víkings

més enllà del mite Alguns episodis de la Història ens han arribat sempre envoltats de misteri i no sabem diferenciar el fet de la llegenda. Un dels casos més significatius de la mitificació històrica són els víkings. Qui no els veu com una colla de bàrbars violents i sanguinaris que van atemorir la “tranquil·la” Europa durant l’Alta Edat Mitjana? Si bé és cert que en aquest cas no podem fer un estudi exhaustiu de fonts coetànies que siguin fiables, sí és cert que alguns poders (religiosos i polítics) van crear de forma intencionada el víking home-bèstia que ha arribat als nostres dies.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Molts dels elements més reconeguts d’aquests pobles provenen de les percepcions, basades en desconeixements i prejudicis, que ens van deixar d’altres pobles temps després de l’expansió vikinga. Com intentaré demostrar, els víkings van ser una societat complexa i molt més rica i integradora del que ens pensem, fins i tot més que d’altres cultures coetànies seves.

6

Per situar bé el terme víking primer hem de tenir clar que parlem d’una amalgama del que es coneixen com a pobles escandinaus que durant dos segles (des del segle VIII fins a principis del segle XI) van influir notablement sobre Europa, el Nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica i Àsia. No els hem de confondre amb els pobles germànics que van dominar l’Europa central durant segles, sinó que podríem dir que són els descendents d’aquells que van emigrar cap a les fredes terres del nord. D’aquests antics pobles germànics, els víkings van conservar una base cultural que amb el temps va donar lloc a una identitat pròpiament escandinava.

La manca de fonts primàries fiables, pròpiament vikingues, sobre la seva vida quotidiana i rutinària ens obliga a estudiar (molt) críticament aquelles que ens parlen sobre ells. Les conegudes sagues eddiques (Edda de Snorri o l’Edda Poètica) i els texts fets per autors cristians (sagues dels bisbes) no ens aporten dades de com era el víking a la seva intimitat, ja que només ens mostren les conegudes imatges de gegants rossos, heretges, que parlen una llengua i tenen uns costums bàrbars. La majoria dels texts rúnics conservats són inscripcions de làpides que només ens parlen del víking de classe mitjana (bondi) o dels grans herois, i ens deixa sense eines per poder conèixer la resta de la societat. Per tot això alguns autors, com el professor de cultura escandinava Regis Boyer, al seu llibre La vida quotidiana dels víkings, mantenen que per poder aconseguir una visió general de com era la societat vikinga hem de recórrer a l’arqueologia (als jaciments dels països escandinaus o d’Islàndia, Amèrica o Anglaterra), la numismàtica (monedes de diferents territoris trobades a una mateixa tomba o les famoses medalles bracteades) i a l’estudi

de les runes (inscripcions sobre guerrers amb les quals es pot datar el jaciment on es troben) per tenir una idea completa d’aquestes parts no conegudes de la història. Les dades que ens poden aportar aquests estudis també s’haurien de complementar amb l’anàlisi dels escrits que van fer d’altres pobles que van navegar, comerciar i lluitar amb els pobles escandinaus, sobretot àrabs i eslaus. En conclusió, és obligada la combinació de moltes disciplines històriques, juntament amb una lectura crítica de les fonts existents i escrites en temps de la decadència vikinga, per tal d’entendre com eren i com van viure aquestes societats escandinaves.

Orígen i evolució dels pobles víkings Amb la nostra visió actual no podem comprendre com aquests pobles escandinaus, que tant tenien en comú i que tant poder van aconseguir, no estiguessin organitzats en forts centres polítics a l’estil de les nacions actuals. Com ja veurem, la pròpia filosofia del poble escandinau dificultava molt aquesta unitat


Tots aquests pobles escandinaus estaven units per un clima molt dur amb temperatures baixes, una orografia difícil, l’aigua com a base en les seves comunitats, una llengua i uns costums semblants (homes pràctics units a un clan i/o família) i una gran passió per les riqueses i els diners. Podríem parlar d’aquests pobles com una gran família de cosins llunyans que mantenien les seves característiques particulars depenent de les zones que ocupaven: Els noruecs tenien una organització sense tantes jerarquies, amb un cabdill que manava sobre petits grups de població i era amant de les aventures. Comerciaven bàsicament amb fustes nobles. Els escandinaus de l’actual Suècia eren els més pacífics de tots i comerciaven amb pells i ferro. Aquest caràcter comercial els fa seguidors del déu Feyr,

encarregat de les transaccions comercials. La zona danesa estava plena de comerciants de gra i acer que cercaven els productes més innovadors i moderns per portar-los a les seves comunitats. El cas d’Islàndia és especial, ja que l’ocupació del territori es va fer amb una societat vikinga ja totalment evolucionada. Aquestes diferències serviran per poder entendre les posteriors creacions nacionals, però per a aquest estudi s’utilitzaran termes com «pobles escandinaus» o «poble víking». La seva evolució va ser forta i ràpida i, com veurem, va tenir un clar inici i un final que els converteix en un fenomen especial dins de l’antropologia històrica. Podem dividir en quatre etapes el procés d’evolució de la societat vikinga: Del 800 al 850 La primera notícia «formal» que tenim dels víkings en la història, data del 8 de juny del 793 amb l’atac a l’abadia de Lindisfarne (Northumberland, Regne Unit) i l’assassinat de tots els seus monjos. Aquest fet puntual i anecdòtic, dins d’una etapa tan violenta com aquesta, va demostrar als víkings que la resta de pobles no estaven preparats per a ells i va ser el tret de sortida per a la seva expansió i el naixement del mite que els acompanyarà fins al dia d’avui. Durant aquesta època els pobles escandinaus van aconseguir bones collites, grans ramats i lucratius tractes comercials que els van garantir una forta i variada base alimentària. Això va propiciar un creixement important de la seva natalitat i, per tant, un reforçament dels clans. Tot i les seves dots com a comerciants i grangers, el territori escandinau no és fèrtil en tots els productes

1 És cert que van haver-hi víkings amb casc de banyes, però només els van portar en èpoques anteriors alguns personatges en cerimònies, ja que només servien com a símbol religiós.

i ben aviat les necessitats d’aquesta crescuda població es van deixar notar. Van aparèixer noves necessitats fins aleshores desconegudes que van envalentir l’esperit aventurer dels víkings a provar sort fora del seu territori. La caiguda de l’Imperi Carolingi i la derrota de la flota frísia pels francs els hi va obrir un nou espai marítim que fins llavors estava lligat a una forta presència militar externa que els impedia d’expandir-se. Els primers atacs es van fer a zones amb poca població o de dèbil defensa, sobretot construccions religioses ja que tenien moltes riqueses i no comptaven amb cap tipus de defensa. Es pot considerar una època d’entrenament que els va apropar només cap als territoris veïns, tot i que van haver-hi algunes incursions llunyanes cap a Gijón o Sevilla. D’aquesta època daten els escrits, bàsicament religiosos, que parlen d’uns «dimonis del nord», gegants, i als quals van dotar de banyes als cascs per tal d’assimilar-los amb dimonis1. Tot i aquesta bogeria inicial, molts dels atacs van ser precedits per un intent de comerciar amb aquest poble ja com és conegut. Els víkings eren bons comerciants, sobretot de pells i esclaus, però sempre portaven l’espasa a prop per si les transaccions no sortien com ells volien i era en aquests casos quan el seu esperit de guerrers els ajudava a aconseguir els materials desitjats i una bona colla d’esclaus mitjançant la violència. Sé que és difícil d’entendre quan es parla d’atacs violents, però els víkings no es podrien definir com a poble sanguinari. No oblidem que els seus contemporanis (regnes cristians, pobles àrabs...) per aquella mateixa època estaven saquejant, mutilant, torturant i massacrant als seus enemics i poblacions. En canvi els víkings veien la violència com una eina més a la qual recórrer, no un fi. Fins i tot consideraven

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

i, a més, no hem d’oblidar el context general de l’ Europa de l’època, on petits regnes dividien el territori i provocaven guerres per poder annexionar-se altres porcions de terres. El procés de centralització del poder i la creació del que després coneixerem com a estat-nació no es va iniciar fins al creixement i la consolidació de les urbs com a centres comercials i de poder. Pel que fa a l’estructura de la societat vikinga, la unitat territorial i social s’iniciava amb la família i el phing (assemblea territorial) on es debatien els problemes que afectaven el territori, s’escollia el líder (semblant a un «rei» electe i subordinat a la decisió del clan) i s’hi decidien les estratègies i els pactes a fer amb la resta de clans o zones comercials. Aquesta base clànica fa totalment impossible una concepció nacionalista del territori, però sí que la seva base cultural comuna va facilitar la ràpida expansió del fenomen víking.

7


Articles que la mutilació i la tortura, sense estar lligada a una pena judicial, no era bona, ja que això suposava una caiguda del valor del possible botí humà obtingut. Del 850 al 900 Un cop es van convèncer de la seva força i amb la necessitat contínua de matèries, els víkings van començar una sèrie de moviments estratègics per tal d’aconseguir assegurar-se un cert poder als territoris descoberts. Així es consolidaren els petits assentaments que van fer a l’etapa anterior, intentant establir-se en zones deshabitades i apropant-se de forma pacífica als seus veïns. Aquests nuclis de població es convertiran en les zones de proveïment i refugi per a les noves rutes comercials vikingues: Cap a l’oest, amb base a la Gran Bretanya, van iniciar una expansió cap a Islàndia, Groenlàndia (conquerida entre el 980-990) i Vinland (l’any 1000).

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Oest sud-oest, amb una expansió per França (conquesta de Normandia) i Espanya. Això obre la porta al Mediterrani i comencen els contactes amb el nord d’Àfrica i Itàlia. Arribaran fins a Bizanci, la qual atacaran diverses vegades, i finalment cap l’any 900 aconseguiran establir-s’hi.

8

Ruta del nord: des del sud de Noruega, per tota la seva costa oest fins a l’actual Finnmark, Lapònia i finalment arribaran a l’actual Múrmansk russa. Aquesta és l’anomenada «ruta de les pells», que era la base de l’economia vikinga noruega. La ruta bàltica la van iniciar els suecs per poder arribar a establir contactes amb l’ambre finés. Aquesta ruta iniciarà l’expansió vikinga cap a l’est utilitzant els rius que arriben a Odessa, i per la ruta de la Mar Negra fins a Bizanci. L’establiment d’aquestes rutes ajudaran tant al futur creixement de les ciutats per les

que hi passen com per a l’establiment d’un sistema fiable de comerç cap a finals de la Baixa Edat Mitjana. Aquest és un bon exemple del caràcter víking de fer servir «l’espasa i la balança» en les seves incursions; el seu primer moviment sempre és l’intercanvi, evidentment al seu favor, però no tenen por a l’hora de treure la destral si creuen que han sigut estafats o si algú es nega a comerciar amb ells. D’aquests moviments marítims podem extreure com a conclusió una gran habilitat naval dels víkings deguda al coneixement de tècniques de navegació i d’orientació pel posicionament del Sol i dels astres. Això contradiu la creença que els víkings no tenien coneixement de les brúixoles ni de sistemes semblants, però això és impensable si tenim en compte que van realitzar grans viatges per mar obert i van aconseguir arribar a la costa d’Amèrica del Nord. Del 901-980 Aquesta etapa representa l’expansió total del fenomen víking. Ara aconsegueixen establir colònies en alguns territoris europeus com Islàndia, Irlanda, Normandia o Kíev. És en aquest moment quan els Varegs (víkings danesos i futurs Rus) establiran els assentaments que, després de lluitar contra els habitants de la zona que no volen pagar-los un tribut, donaran lloc al que coneixerem com a Rússia. Amb aquests nombrosos assentaments i amb les relacions establertes amb els pobles conquerits o amb els que hi comercien, s’inicia el gran procés d’assimilació dels víkings que finalitzarà amb una integració d’aquests comerciants guerrers dins dels territoris ocupats. Moltes vegades són contractats com a mercenaris al servei de la ciutat o com a comerciants representants d’un territori determinat. Com ja he comentat, el víking era un home

pràctic i no perdia l’oportunitat d’aconseguir benefici; és per això que comencen a ser més nombrosos els matrimonis mixtes amb no víkings, els canvis de lloc de residència cap a les ciutats a petició dels seus polítics, les conversions al cristianisme i tot el que fes falta per fer-se un ciutadà més. Així s’inicia el final del poble víking ja que, a poc a poc, desapareixen els seus trets distintius: religió, llengua, costums i territori. Del 980-1050 Ja no es poden mantenir les rutes tradicionals o el sistema de ràtzies i cobrament de tributs. Només el comerç de pells suec continua, tot i que comença a perdre velocitat davant els nous actors del món mercantil. La conversió de molts víkings, l’allunyament de les seves tradicions, la fortificació de les zones antigament atacades i la centralització dels territoris cap els nuclis urbans cristians vinculats al comerç són un reflex del clar canvi que s’està produint. Fins i tot els vaixells víkings, els knörr, ja estan desfasats pels nous sistemes comercials imperants. Aquesta evolució en la societat vikinga demostra que no era una estructura rígida, va permetre que els boni (víkings propietaris i/o comerciants) es poguessin adaptar a la seva realitat exterior. La seva filosofia, eminentment pràctica, va provocar la seva desaparició per assimilació: un cop establerts en els nous territoris, ells van aportar tot el seu coneixement comercial i militar per a la defensa i creixement de les seves noves llars. És significatiu que allò que va convertir als víkings en el fuet de l’Europa medieval (necessitat d’expansió, curiositat, capacitat d’adaptació, olfacte pel comerç, força, violència) va ser justament el que va possibilitar el naixement del que coneixem com a despertar econòmic de la Baixa Edat Mitjana.


Wikimedia Commons

Bibliografia VELASCO, Manuel (2005): Breve historia de los vikingos: Cultura y hazañas de los «demonios del Norte», los mejores aventureros, navegantes, exploradores y mercaderes de su tiempo. Col. Breve historia. Ed. Nowtilus. BOYER, Regis (1992): La vida cotidiana de los vikingos (800-1050). Barcelona, Ed. El barquero. Per a més informació: Pàgines d’informació bàsica sobre els víkings: http://www.bbc.co.uk/ history/ancient/vikings/ i una web per a nens sobre la societat vikinga: http://www.bbc.co.uk/schools/ primaryhistory/vikings/

Apollinary Vasnetsov (1856-1933). Arrivada de Rurik a Ladoga.

Un cop hem vist quin va ser el procés evolutiu del pobles escandinaus no ens hem de sorprendre si aquesta visió dels víkings contrasta amb la que tradicionalment ens ha arribat a nosaltres. És impossible que en menys de dos-cents anys una societat teòricament bàrbara, diabòlica, amb ritus obscurs i orgiàstics, que només gaudiria de la sang i la violència, es pogués transformar en un dels motors econòmics i socials de la nova societat medieval. Ja he comentat la dificultat dels historiadors per trobar una font primària imparcial del fenomen, tot i que els jaciments corroboren les teories sobre les diferents fases d’adaptació dels pobles escandinaus i no pas els «gegants amb banyes» de les llegendes cristianes. Hem de definir als víkings com a éssers «multidisciplinars». Eren pobles basats en la família i el clan, amb un gran sentiment de comunitat i una alta participació en allò que els afectava a tots. Els bondi representaven als propietaris i treballadors lliures, ells eren els portaveus del vot de la seva família a l’assemblea general i, per tant, era

indispensable que coneguessin el seu entorn i els usos i lleis vigents. És per això que els llaços familiars jugaven un paper molt important en aquesta societat, ja que les lleis no estaven escrites com al nostre sistema actual, sinó que es transmetien per tradició oral i tots les havien de memoritzar. Això no era cap problema, doncs estaven acostumats a memoritzar les seves genealogies fins a l’inici del seu clan. Els bondi eren respectats per la seva comunitat i escoltats entre els seus, fins i tot eren els encarregats de decidir democràticament qui els representaria com a jarl, una mena de casta real que havia de respondre enfront la comunitat i que podria ser deposat i ajusticiat si aquesta ho considerava oportú.

matrimonis es realitzaven segons criteris comercials o per enfortir el clan, sense deixar res a l’atzar. Tot el procés finalitzava amb l’acceptació, per part de les dues famílies, de les fórmules i compensacions que regirien la unió matrimonial. Si bé existia el divorci, no era una pràctica habitual, ja que es prenia com una mala gestió de la negociació i, per tant, portava la vergonya al clan.

La llibertat personal esdevenia un bé molt important, ja que aquells que la perdien es transformaven en servidors, fins a que poguessin recuperar el seu anterior estatus, i deixaven de tenir opció a vot i a participació social.

El paper de la dona a la societat vikinga no quedava en un segon pla sense importància, si bé la seva esfera d’influència sí que quedava separada de la masculina. Sempre que pensem en dones i víkings ens imaginem a joves raptades, forçades o bé gegantes valquíries, però, com ja ha passat abans, ens equivocaríem. Per deducció és impossible pensar que, en una societat on la família, l’educació i la protecció dels descendents era molt important, el paper de la dona no tingués molta força, ja que ella era l’encarregada de gestionar tots els problemes que de la llar se’n derivaven.

Per totes aquestes característiques podem comprendre que els aspectes que envoltaven la família,sobretot al llinatge, eren mirats amb lupa. Els

A moltes de les tombes femenines trobades han aparegut manyacs de claus que pertanyien a les portes i baguls de la casa. Aquest manyac,

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Característiques generals de la societat vikinga

9


Dossier

David Martínez Llamas

de patins de gel i altres eines que ens donen indicis de les possibles competicions esportives que realitzaven durant el temps de lleure, sobretot en èpoques de fred ja que la vida del camp i la comercial es paralitzaven fins a l’arribada d’un clima més adient. Les talles de marfil i els treballs d’orfebre són un altre exemple de passatemps, si bé les feines importants de metal·lúrgia es deixaven pel ferrer local, que esdevenia un personatge molt important i influent de la comunitat; tot i això, normalment els bondi tenien petites encluses i forns portàtils per les petites feines de manteniment de la casa. juntament amb els cabells recollits, era símbol de l’estatus de dona casada, que esdevenia guardiana del que passava de «bigues endins» i de la correcta transmissió de les tradicions als fills. Si bé no tenien presència pública a les assemblees, cap bondi contradiria el que la seva dona opinava.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Fins i tot, existeixen figures femenines dins de les expedicions guerreres dels víkings: les escuderes. Si bé no van ser majoria, sí simbolitzen un nou signe integrador d’aquesta societat.

10

Així que, a banda de ser guerrer, comerciant, coneixedor de les lleis, navegant, llaurador i obrer constructor, el víking era una persona a qui li agradava estar amb la seva família i respectava a la seva dona. Per no caure en una versió edulcorada o impossible de creure, també gaudeix amb proves de força per diversió, o per aclarir algun assumpte legal o d’honor, i de les conegudes borratxeres amb les quals s’iniciaven i finalitzaven les festivitats. S’han trobat restes

Però no només eren una societat manual i d’energia física, la societat vikinga estava molt influenciada per la religió. La majoria de gent coneixem les runes utilitzades en els processos d’endevinament, o els noms dels déus de la cosmologia vikinga per les llegendes o representacions actuals d’aquestes divinitats, però no hem d’oblidar que el panteó nòrdic és un dels més rics i variats que existeixen. Cada déu representava algun aspecte de la vida vikinga (la llar, el clima, el comerç, la guerra,...) al igual que la resta de religions politeistes. Per contra del que passa amb els aspectes més quotidians de la societat vikinga, sí que tenim dades sobre el seu sistema religiós que ens permeten establir alguns punts clau per entendre la seva societat: No existeix un codi de comportament o de creença cap als déus, no estan obligats a professar una fe cap a tots ells ni existeix la figura d’un sacerdot com a únic intermediari entre els dos plans. Sí hi ha figures sacerdotals que esdevenen fixes

en algunes de les celebracions, no en totes, del calendari víking, però moltes vegades són els propis caps del clan els que porten les litúrgies més senzilles o petites. El que més destaca de la religió vikinga és el concepte de final, de mort dels déus. El fenomen del Ragnarök esdevé únic en el món religiós i permet entendre el perquè de la visió que tenien de la mort. Per a la religió vikinga, arribarà un dia en el qual els déus moriran i s’acabarà el sistema conegut fins aleshores, però no parlem d’un apocalipsi que terminarà amb la vida a la Terra com en d’altres religions, sinó que només s’acabarà amb el sistema conegut i es donarà pas a un altre. Com he comentat abans, un altre dels elements religiosos que acompanyen a la figura del víking són les runes. Aquests símbols van servir tant de sistema d’escriptura conegut per tots els escandinaus, com de sistema d’endevinació per a preveure com s’esdevindrien les activitats més importants en la vida de qui preguntava: un viatge, un matrimoni, un contracte...

Conclusió En definitiva, si només fem cas de les tradicions que ens han arribat del poble víking, ens quedaríem amb una petita part de la punta de l’iceberg. Aquestes cròniques que ens han arribat, estan totalment deformades expressament per provocar una imatge negativa d’aquests personatges. Fins i tot aquelles que utilitzen la figura dels víkings per reivindicar la pertinença a una raça o cultura mítica, s’obliden de mostrar els aspectes més socials i integradors d’aquests pobles. Però, és evident que aquests i d’altres mites continuaran a la nostra cultura, ja que a tots ens agraden les aventures i llegendes encara que aquestes emmascarin el veritable fet històric.


La primera biblioteca pública que va existir a Barcelona va complir el seu primer centenari el 1995. La Biblioteca fou llegada al poble de Barcelona per l’intel·lectual i filantrop Rossend Arús i Arderiu, l’any 1895.

Josep Brunet i Sierra Gerent del Patronat Biblioteca Pública Arús

Saviesa, força i bellesa:

Biblioteca Pública Arús Dissenyada en el seu moment per l’il·lustre arquitecte i amic personal de Rossend Arús, Bonaventura Bassegoda i Amigó, les obres foren dutes a terme pel mestre d’obres Pere Bassegoda i Mateu. De la decoració se n’encarregà Josep Lluís Pellicer i Fanyé. La seva entrada, mitjançant una majestuosa escala feta de marbre, envoltada de columnes amb capitells jònics i adornada amb làpides commemoratives i un bust de Rossend Arús, situa al visitant en front de l’escultura de Frédéric-Auguste Bartholdi, reproducció de La Llibertat il·luminant el món. Es tracta d’una altra estàtua de la llibertat, com les que es troben a Nova York o a París, encara avui dia símbol molt especial d’una forma de pensar. Un cop a dins de la Biblioteca, el lector tindrà a la seva disposició més de 77.000 volums per consultar, amb personal especialitzat per assessorar-lo, a les seves magnífiques sales de lectura que, gràcies a les aportacions de l’Ajuntament de Barcelona, i en menys mesura, de la Diputació de Barcelona, avui en dia es troben totalment restaurades lluint la seva antiga bellesa.

A la nostra ciutat i més concretament a la Biblioteca Arús, entre d’altres obres importants es poden examinar les actes i la correspondència de l’Associació Internacional del Treball (AIT) durant els seus primers anys. En algunes d’elles es troba la signatura original de Pablo Iglesias, molt abans de la fundació amb d’altres del Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors. Qualsevol estudiós dels moviments socials i d’obrerisme disposarà aquí de tot tipus d’informació, de vegades, única. Ja l’any 1929, el periodista i escriptor, col·laborador d’El Socialista, Juan José Morato, va definir amb aquestes paraules la Biblioteca: «Quizá no hay en España archivo ni biblioteca tan rico en documentos de este género». Tanmateix, aquest tipus de publicacions no és l’únic que el lector pot consultar, sinó que disposa també d’obres sobre història general, música, medicina i art militar dels segles XVII, XVIII, XIX i mitjans del XX. Un punt i apart mereix l’important fons bibliogràfic referent a maçoneria. Rossend Arús, home modern, progressista i lliberal del seu moment, era maçó, arribant al càrrec de Gran Mestre de la Gran Lògia Catalano-Balear, com també ho foren els seus marmessors que, seguint les instruccions que ell

els va indicar abans de morir, es convertiren en els autèntics promotors de la Biblioteca. Parlem de Valentí Almirall, pare del catalanisme modern, i Antoni Farnés, administrador de la fortuna de Rossend Arús. La seva presència, juntament amb la dels, també maçons, Conrad Roure, Cels Gomis i el primer bibliotecari del centre, Eudald Canivell, fundador de l’ Institut Català de les Arts del Llibre, republicà federal i militant internacionalista, justifica sobradament la importància d’aquesta Biblioteca pel que fa a temes de maçoneria. Aquest fons actualment s’està incrementant amb importants donacions de particulars. Per tot això la Biblioteca s’ha consolidat en un autèntic centre d’investigació i recerca per a professionals i estudiosos de les matèries esmentades, i es troba de camí cap el seu segon centenari.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Per aquest fet, la ciutat es dotava, no sols d’un extraordinari fons bibliogràfic que es conserva intacte per més que, encara avui, sigui desconegut per gran part dels barcelonins, sinó també d’una autèntica joia arquitectònica.

11


Dossier María Teresa Martinez de Sas Catedrática de Historia Contemporánea de la Universitat de Barcelona

Más que un recuerdo

La Biblioteca Arús de Barcelona y la documentación sobre la I Internacional

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Después de casi cincuenta años de ejercer el oficio de historiadora sigo manteniendo la convicción de que la buena Historia solo se puede hacer si disponemos de las mejores fuentes. Esa idea, que me ha acompañado toda mi vida profesional, la comencé a poner en práctica en los años sesenta del siglo XX y tuvo por escenario la Biblioteca Arús de Barcelona.

12

Entre sus fondos más importantes y menos citados está una de las principales fuentes de las que disponemos para el estudio de la I Internacional, una documentación que sobrepasa la Federación de la Región Española (FRE) de la Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT) y nos ofrece múltiples retazos sobre la extensión de la asociación, no solo por Europa sino también por el continente americano1. Me refiero a la documentación manuscrita procedente de los Consejos y Comisión de la FRE de la AIT, cuya publicación sistemática la inició en los años sesenta del siglo XX el profesor Carlos Seco Serrano, entonces catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Barcelona e impulsor de importantes estudios sobre el movimiento obrero entre los que destacaron las tesis de licenciatura de Oriol Vergés y de Josep Termes, que más tarde ampliaría y convertiría en tesis doctoral y en una de las principales referencias sobre la Asociación en España. Fue el profesor Seco quien me puso en contacto con la Biblioteca Arús y luego, tras su traslado a Madrid, me encargó la

continuación de la publicación de la obra. Esta documentación está formada por dos series: una, integrada por dos tomos (dos cuadernos ordinarios con cubiertas de cartón), conservados perfectamente y que corresponden a las Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española (1870-1874), y una segunda serie, compuesta, ya cuando la transcribimos, por siete tomos que corresponden a las Comunicaciones de la asociación con entidades e individuos, durante estos mismos años y entre las que se intercalan ejemplares de circulares impresas. En principio eran ocho volúmenes. Según apunta Carlos Seco, tanto Juan Díaz del Moral como Max Nettlau pudieron consultarlos todos durante sus estancias en la biblioteca. Cuando empezó el trabajo de transcripción faltaba el primero, que quizá, según Seco, desapareció durante la guerra civil, por lo que el inicio de esta serie empieza con un desfase temporal respecto a las Actas. La diferencia entre la conservación de las Actas y las Comunicaciones es notable ya que el estado de conservación de estas últimas era deplorable hace ya cincuenta años2. Mis primeras visitas a la Biblioteca, cerrada al público hasta 1967, fueron esporádicas. Había comenzado un año antes mi colaboración con la cátedra de Historia de España de la

Universidad de Barcelona, que ocupaba el profesor Seco y en alguna ocasión le acompañé para cotejar los documentos que él había transcrito y que cristalizarían en la publicación de los primeros libros. Empezó, como era lógico, por la transcripción de las Actas. Y con la lectura de estos documentos me empecé a familiarizar con Anselmo Lorenzo, los hermanos Ángel y Francisco Mora, Tomás González Morago, Enrique Borrell, José Mesa, Víctor Pagés, Hipólito Pauly, Iglesias –entonces aún conocido como Paulino– Inocente Calleja y, a medida que avanzaba la documentación, con otros internacionalistas de «la comarca del este», como ellos la designaban. Entre ellos destacaban Vicente Fombuena, Francisco Tomás Oliver, Severino Albarracín, Miguel Pino y otros muchos líderes obreros que me causaron una profunda admiración y respeto por su dedicación incondicional y por el ardor con el que defendieron la causa internacionalista y que, para la mayoría de ellos, siguió siendo el principal objetivo de su vida hasta el final de sus días. Han pasado 46 años desde entonces y aún conservo en mi recuerdo no sólo las dificultades para entender la letra de alguno de aquellos apóstoles del obrerismo o sortear los obstáculos que presentaban algunos documentos en muy mal estado, sino también las

1 Aprovecho la oportunidad de este artículo para ir citando ordenadamente esta fuente ya que, como llevo dicho, no se acierta a la hora de referirla. 2 A.I.T. Actas de los Conse­jos y Comisión Federal de la Región española (1870 -1874), 2 vols. Transcripción y estudio preliminar por Carlos Seco Serrano. Barcelona, Publica­ciones de la Cátedra de Historia General de España, 1969 LXXI+ 403 (vol. I) y 345 pp. (vol. II), pp. LXX y LXXI.


no sea del todo convincente, que la estrategia del conserje impidió el desmembramiento de la significativa biblioteca barcelonesa. Pasaron un par de años y la biblioteca se abrió oficialmente. Ya no se necesitaba un permiso especial para entrar y allí seguía Carlos Seco y yo ayudándole a cotejar documentos y a transcribir el primero y el segundo tomo de las Cartas4. Las novedades que percibí con la apertura no fueron demasiado espectaculares, pero sí que favorecían el trabajo: ya no había ropa tendida por las salas, se había establecido un horario de apertura limitado (con lo que los investigadores entrábamos en la biblioteca al mismo tiempo que los encargados de la limpieza, con todas las consecuencias que ello conllevaba) y en la sala había una bibliotecaria. Situados en una de las hileras de los dos grandes pupitres de la sala de lectura, seguíamos nuestra labor desde primera hora de la tarde. Al tiempo de la salida de las escuelas, algunos niños irrumpían en la estancia para consultar obras generales que la bibliotecaria les servía con diligencia. También algún lector anciano nos hacía compañía y nos recordaba con su presencia el objetivo que Rosendo Arús se había trazado al invertir una parte importante de su fortuna en aquel lugar: que fuera una biblioteca popular. Esa idea la tuvimos asumida desde un principio. Cuando en 1975 me encargué de la continuación de la obra, la situación en la Biblioteca iba cambiando lentamente y, mientras transcribía los libros copiadores de las Comunicaciones, iba percibiendo cómo el personal se iba ampliando y cómo

3 Uno de los primeros estudios que se hicieron sobre la evolución de la biblioteca es el realizado por Carme Illa, una de sus primeras bibliotecarias después de la apertura: Mª Carmen ILLA MUNNE: «Biblioteca Pública Arús de Barcelona», Boletín Anabad, nº 4, 1980, pp. 521-536. 4 A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares del III Conse­jo Federal de la Región española (septiembreoctubre, 1872), vol. I. Transcripción, estudio preliminar y notas por Carlos Seco Serrano, Barcelona, Publica­ciones de la Cátedra de Historia General de España, 1972, 430 pp. A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares del III Conse­jo Federal de la Región española (noviembre diciembre, 1872), vol. II. Transcripción y notas por Carlos Seco Serrano y Mª Teresa Martínez de Sas. Barcelona, Publica­ciones de la Cátedra de Historia General de España, 1973, 404 pp.

algunos compañeros de otras universidades se interesaban por el rico contenido de la Biblioteca. A Marta Algueró, la primera bibliotecaria después de la apertura, la sustituyó Paquita Ferrer, que pronto fue reemplazada por Carme Illa, última bibliotecaria con quien tuve más contacto. Pero aún tuvieron que pasar unos cuantos años más para que terminara los siete tomos de la Correspondencia, que finalicé en 1987. Sin embargo, no viví en profundidad los cambios que se operaron en la Arús, como la denominábamos casi familiarmente, en esos años. Conseguí una ayuda del rectorado de mi universidad para poder fotografiar los documentos y esto me facilitó su publicación, ya que podía pasar directamente a máquina los documentos ahorrándome una primera copia y sin tener que desplazarme, tarde tras tarde, al Paseo de San Juan. No viví de cerca la remodelación última de la biblioteca, la de los años ochenta y noventa, y también fui perdiendo el contacto con el personal. Mi relación con ellos se redujo a los fugaces momentos en que me acercaba a la biblioteca a entregar personalmente los libros que iba publicando. En alguna de aquellas visitas aún coincidí con la bibliotecaria Carme Illa, a quien recuerdo con afecto y agradecimiento. Fue Carme quien, años atrás, me había facilitado los medios para que, con la ayuda de la Universidad de Barcelona, se pudieran Continúa en la página 15...

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

impactantes imágenes del lugar. Era un espacio absolutamente surrealista en el que convivían una biblioteca con sus pupitres y sillas de estilo modernista con signos de deterioro y ciertos menesteres propios de una casa de familia. Entonces solo había una sala de lectura, la original, y se tenía acceso a ella atravesando la espléndida pieza rectangular cubierta de librerías. Y estas estancias eran una prolongación de la vivienda del conserje del que nos habla Carme Illa y que vivió con su familia en las dependencias contiguas a la biblioteca hasta 1974, aunque en la práctica la familia utilizaba los espacios que le convenían3. Aprovechaban la amplitud de las salas para tender la ropa y, entre documento y documento, podías reflexionar no solo sobre el pasado sino también sobre su incidencia en el presente. Sin embargo, a pesar de aquel entorno desconcertante me sentía absolutamente privilegiada. Sabía que por allí había pasado Manuel Buenacasa, Max Nettlau, Juan Díaz del Moral y, también, por aquel tiempo se habían asomado a la Biblioteca Renée Lamberet, la discípula de Nettlau que estaba a punto de editar una de las obras clave del historiador austriaco, y Clara Lida. Sabía también que la biblioteca era una rara avis que no había sido arrasada por las disposiciones franquistas, a pesar de contener fondos de la masonería y fondos de lo que a mí me empezaba a interesar: el movimiento obrero que luego se convertiría en una de mis líneas principales de investigación. Según cuenta Carme Illa, cuando llegó un pelotón de hombres dispuestos a «depurar el fondo bibliográfico» el conserje les impidió la entrada argumentando que la biblioteca estaba cerrada al público. Parece, aunque la anécdota

13


Dossier Mercè Lázaro García Tècnica d’arxiu i licenciada en Història Contemporània

Àmbit de Fons Orals a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

La història oral cap a la normalitat Enguany estem d’aniversari, farà trenta anys que es va crear en el sí de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona la secció de Fonts Orals i celebrem també els trenta-cinc anys de la publicació de l’obra mestra sobre la metodologia en història oral, The Voice of the Past: Oral History de Paul Thompson.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Des dels inicis de l’Arxiu Històric l’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere tenia pensat crear a la Casa de l’Ardiaca un «Arxiu de la paraula i el so» on es recollirien les veus de personalitats rellevants del moment, malauradament l’inici de la guerra civil va estroncar aquest projecte que hagués estat pioner.

14

Haurien de passar cinquanta anys d’aquesta iniciativa perquè amb la donació de les entrevistes sobre la Guerra Civil espanyola de l’historiador britànic Ronald Fraser, l’any 1983, es creés un àmbit específic d’història oral en el nostre arxiu. Desprès la secció es va anar ampliant amb altres fons i col·leccions que deixen sentir les «veus dels sense veu»: primer de les dones, col·leccions com la de «Dones del 36» o de les lluitadores antifranquistes (Adela del Campo, Neus Català, Tomasa Cuevas) que ens transporten al món de les presons i camps de concentració; el món del treball, amb l’estudi de les condicions laborals a la Telefònica durant els anys 1924-1980; el món oblidat del treball de les

«La historia oral es una Historia construida en torno a la gente. Introduce la vida en la Historia, y eso hace que se amplíen sus miras. Hace posibles los héroes no solo entre los líderes, sino entre la mayoría desconocida de la gente. Estimula a estudiantes y profesores a trabajar codo con codo. Introduce la Historia en la comunidad y la extrae de ella.»

Paul Thompson

cotillaires a la Barcelona del s.XX; i el món de l’anarquisme en els estudis d’Anna Monjo i Eulàlia Vega. Treballs que recullen experiències úniques com la història de vida del primer objector de consciència de l’Estat espanyol, Pepe Beunza, o les entrevistes col·lectives que va fer el professor Pedro Molina Rodríguez-Navas sobre les vivències de persones que van arribar a Catalunya (Pallejà) amb les onades migratòries dels anys seixanta. Recentment, la donació de les entrevistes que el periodista Arcadi Espada va realitzar a finals dels anys setanta pel suplement del diari Mundo Diario ens ha transportat al període de la Transició espanyola. Les fonts orals han despertat recentment l’interés de múltiples camps d’investigació propers a la història, des de la sociologia, l’antropologia, la lingüística, la museologia, la psicologia etc., però en els últims anys també entitats properes a la ciutadania manifesten cada vegada més el seu suport a iniciatives que tracten de recuperar els testimonis de persones anònimes.

Bibliografia BERNAL, D; CORBALÁN, J: Eines per a treballs de memòria oral, Barcelona, Col. Eines de Memòria, 2008. CONDOMINES, M; SOLER, M; ÚBEDA, Ll.: «El archivo de historia oral del Institut Municipal d’Història de Barcelona» Historia y Fuente oral. Núm,1, pp. 161-176. HAMMER, D; WILDAVSKY, A: «La entrevista semi-estructurada de final abierto. Aproximación a una guía operativa» Historia, Antropología y Fuentes Orales, núm. 4, pp. 23-68. MOORE, K: «Sentido y sensibilidad: forma y contenido en las transcripciones de historia oral», Historia, Antropología y Fuentes Orales, núm. 21, pp. 163-169. THOMPSON, P: La voz del pasado, Valencia, Ediciones Alfons el Magnànim, 1988. ÚBEDA, Ll: «Antecedents històrics d’un arxiu sonor a Barcelona”, Historia, Antropología y Fuentes Orales, núm. 17, pp. 161-168. VAN BOESCHOTEN, R: «Romper el silencio que envuelve a las violaciones de guerra», Historia, Antropología y Fuentes Orales, núm. 24, pp. 53-61. VILANOVA, M; ÚBEDA, Ll: El repte de les fonts orals, Barcelona, Ed. Memorial Democràtic, 2006.


Per tant ens han arribat també als arxius aquest «nou» tipus de document, el document oral, que es considera com un material d’arxiu més que ve a augmentar les diferents tipologies de documents que ja existeixen als centres arxivístics. Segons la definició de Ramon Alberch, «el document oral es refereix tant a la creació de documents

mitjançant l’entrevista com a la recollida de tradicions orals, en tant que mitjà usual de recerca i documentació de la història oral». De tots el processos que implica el treball amb fonts orals (disseny del projecte, preparació i realització de les entrevistes, transcripció, tractament arxivístic, difusió), la transcripció és potser el més lent i feixuc. Entre l’ingrés de la documentació a l’arxiu i la seva consulta posterior hi ha un pas vital, la transcripció: els enregistraments s’han de tractar per posar-los a consulta. Amb la transcripció passem del llenguatge oral de les entrevistes al llenguatge escrit, intentant fer una transcripció acurada, correcta i fidel, i tractant de mantenir l’esperit original de l’entrevista. Aquest procés poc inspirador, aparentment, a la pràctica produeix una experiència única en el treball La biblioteca Arús...

fotografiar «los libros copiadores» y con ello acelerar su publicación. Primero permitiendo que un especialista fuera a la biblioteca a fotografiar los documentos, labor que realizó eficazmente Carlos Blanc y, posteriormente, fue ella quien custodió los libros copiadores en el establecimiento donde hacían las fotografías. Su diligencia y responsabilidad son encomiables. También fue decisivo para la terminación de la obra el apoyo de distintos rectorados de la Universidad de Barcelona, en especial el de Antoni Maria Badia Margarit, que comprendieron el valor de esta publicación. El rector Badia, en una de las entrevistas que tuve con él para pedirle que la Universidad siguiera apoyando la publicación de las Cartas, me llegó a decir: «Ja entenc, això es tant important com la obra d’Arnau Vilanova». Cuando oí esto de la boca del insigne filólogo catalán, tuve el pleno convencimiento de que podría poner fin a la publicación de las Cartas5.

Ya en los ochenta el escenario había cambiado, brillaban los mármoles de colores de las escaleras, la columnata que las flanqueaba lucía en todo su esplendor sus tonos originales, la mítica estatua de la libertad del vestíbulo tenía siempre la antorcha encendida, percibía que había otras salas abiertas y toda la maravillosa decoración modernista había sido restaurada. Yo allí era una desconocida que puntualmente iba con una nueva publicación bajo el brazo, pero conservaba el convencimiento de que con mi trabajo de largos años

amb fonts primàries. La emoció suggerida en els silencis, en els riures, en les repeticions, en les pauses, en les imprecisions del llenguatge ràpid o de la frase inconnexa, en la paraula mateixa, en el què es diu i com es diu, i en allò que es guarda, fa que el treball amb aquest tipus de font no et deixi mai fred, més aviat la connexió que es produeix amb l’entrevistat i amb els fets viscuts i el lector resulta sempre una experiència gratificant. Moltes coses han canviat des que la Universitat i el món dels historiadors reclamessin als anys setanta un lloc per la història oral dins la història acadèmica. Potser ara cal anar juntament amb els temps actuals i arribar a un grau més d’implicació, que la història oral serveixi per denunciar, reivindicar i conscienciar, i que finalment puguem utilitzar tot el seu potencial. Continuació...

y con la transcripción y el estudio de más de tres mil quinientos documentos, había colaborado, como mínimo, a dar a conocer una de las fuentes más importantes sobre la Internacional en España y a ayudar a extender el conocimiento de la singular Biblioteca Arús de Barcelona, una biblioteca que fue también pensada para aumentar los conocimientos del pueblo, de donde habían salido aquellos infatigables luchadores que yo había contribuido pacientemente a visibilizar.

5 A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares de la Comisión Federal de la Región española (enero marzo, 1873), vol. III, Transcripción, estudio preliminar y notas por Mª Teresa Martínez de Sas, Barcelona, Publicaciones del Departamento de Histo­ria Contemporánea, 1979, XLIII+310 pp. A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares de la Comisión Federal de la Región española (marzo - mayo 1873), vol. IV, Transcripción, estudio preliminar y notas por Mª Teresa Martínez de Sas, Barcelona, Eds. Universidad, 1983, XXVII+322 pp. A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares de la Comisión Federal de la Región española (mayo octubre, 1873), vol. V, Transcripción, estudio preliminar y notas por Mª Teresa Martínez de Sas, Barcelona, Eds. Universidad, 1985, XXXVI+ 352 pp. A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares de la Comisión Federal de la Región Española (noviembre diciembre, 1873), vol. VI, Transcripción, estudio preliminar y notas por Mª Teresa Martínez de Sas, Barcelona, Eds. Universidad, 1986, XXXI+346 pp. A.I.T. Cartas, Comunicaciones y Circulares de la Comisión Federal de la Región española (enero - abril, 1874), vol. VII y último, Transcripción, estudio preliminar y notas por Mª Teresa Martínez de Sas, Barcelona, Eds. Universidad, 1987, XXXIV+366 pp.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

En xarxa trobem un número creixent d’experiències que volen deixar constància de vivències de persones que han viscut el nostre passat recent (el Banc Audiovisual de la Memòria Democràtica, Memoro, Fer present la memòria, etc.). La història oral avui està també present a l’escola, als instituts, a les organitzacions sindicals, als projectes dels districtes, i totes aquestes institucions treballen amb aquestes fonts. Ja podem parlar de la majoria d’edat de la història oral.

15


Dossier Isabel Juncosa Direcció Biblioteca Fons antic i patrimonial

La Biblioteca del

Col·legi d’Advocats de Barcelona Fou creada el 1833, en el mateix moment que el Col·legi, i és, per tant, una de les biblioteques més antigues de Barcelona. A més cal destacar que no ha cessat mai en la seva activitat, ni tampoc ha estat assaltada ni expurgada, fet que comporta que tinguem una col·lecció d’obres editades al segle XIX que és excepcional.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Actualment té més de 300.000 volums, 1.600 publicacions periòdiques, una cinquantena de bases de dades jurídiques, a més d’altres nombrosos recursos electrònics. El fons antic és molt representatiu tant qualitativament com quantitativament: 1.300 pergamins, 202 manuscrits, 10.000 al·legacions jurídiques, 28 incunables, 1.876 llibres del segle XVI i, aproximadament, 85.000 llibres dels segles XVII al XIX.

16

Aquest fons ens converteixen en una de les biblioteques privades especialitzades en dret més importants d’Europa, junt amb el Max Planck Gesellschaft (Institut Max Planck) de Freiburg. Com a col·leccions destacades d’una excepcionalitat o vàlua impressionants, i que fan que els tinguem una especial consideració, cal assenyalar:

La Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona (Mallorca, 283) té un valuós fons històric que és desconegut per la majoria dels historiadors del país, un fons que està especialitzat en l’àmbit jurídic, però que és primordial per copsar la història del país a l’època moderna. la dels Usatges de Barcelona, la dels Consolats de Mar, la de les Constitucions de Catalunya i tota la legislació emesa per la Diputació del General des del XV fins al 1714, les obres jurídiques cabdals de dret foral peninsular de Castella, d’Aragó, de Navarra, etc., a més d’una bona secció de dret consuetudinari de França i d’Anglaterra. La política que es segueix hores d’ara a la Biblioteca emfatitza la consolidació del fons ja existent, però això no vol dir que no es dediquin esforços a l’adquisició de fons antic, sinó que es prioritza la catalogació, informatització i digitalització del nostre fons. És ben cert que aquestes col·leccions històriques són molt oneroses per a la institució que les conserva a l’hora de mantenir-les adequadament, ja que implica fer constantment restauracions, digitalitzacions, assegurances, i usar tots els mitjans de conservació i preservació possibles com higròmetres, aparells de control climàtic, escàner, material de preservació o gel de sílice, tot

plegat es fa per tal de que els investigadors i historiadors hi puguin accedir amb facilitat. No s’ha de perdre de vista que el gran escull per a les biblioteques amb fons històrics (que sovint també s’anomenen col·leccions patrimonials) és la difusió. El nostre primer objectiu és donar-nos a conèixer, perquè sense coneixement no hi ha ús. S’han d’aprofitar totes les vies possibles per així arribar als estudiosos. Quin sentit té ser els dipositaris d’aquest gran fons patrimonial si ningú sap que el tenim? Val a dir que Internet és una gran eina pel que fa a la difusió i transparència de les col·leccions, però no sols s’ha de fer difusió per via web, hi ha camins clàssics que estan en plena actualitat. Ens movem en cinc àrees: Publicació de llibres i de catàlegs impresos de pergamins, manuscrits i al·legacions jurídiques. Exposicions bibliogràfiques (que sempre han de tenir una durada limitada per tal de no


2004); New York University (2007); i IeMed (Tunis, 2009 i Atenes, 2010).

La Biblioteca col·labora amb les institucions que li demanen els seus fons per tal de fer mostres bibliogràfiques, sempre que s’acompleixin uns requisits que considerem mínims: assegurances, seguretat, transport i condicions de conservació adequades (temperatura, humitat i llum). D’aquesta manera hem fet unes quantes exposicions a Barcelona (IeMed 2008), Museu d’Història de Catalunya (Barcelona, 2004 i 2007) i també a l’estranger: Nova Southeastern University (Fort Lauderdale, Florida, EUA,

Pàgina web. El catàleg de la Biblioteca està disponible al web del Col·legi des del 1998, i s’hi poden consultar tant el fons antic com el modern. El catàleg s’ha obert a tothom des de juliol del 2009. A la vegada trobem dins l’apartat de «Biblioteca Digital» la Col·lecció històrica, on es van incorporant part dels fons digitalitzats. Actualment s’hi pot consultar tota la “Colección Legislativa de España” i una bona part de les “Al·legacions jurídiques”, com també el nostre gran tresor l’Atles Blaviana.

Visites guiades, on s’ensenyen les parts més secretes de la Biblioteca, així com els tresors bibliogràfics, tenim pautat que les visites es fan tots els primers dimarts de mes, però per a grups cal concertar dia i hora. CCUC i Memòria Digital de Catalunya. És l’últim gran projecte de la Biblioteca de l’ICAB. Des del 2009 som socis del Catàleg Col·lectiu de les Biblioteques de les Universitats de Catalunya, i un any més part participem a la Memòria Digital de Catalunya on s’hi poden localitzar i veure sense cap tipus de problema les col·leccions més importants d’aquest valuós fons antic.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

malmetre els llibres) que poden ser internes o bé col·laborant amb altres institucions externes.

17


Dossier Joan Amorós Fontanals i Miriam Vaca Conesa Bibliotecaris de la Reial Acadèmia de Bones Lletres

La Biblioteca de la

Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, fundada originàriament l’any 1700 com a Acadèmia dels Desconfiats, ha complert ja més de 300 anys d’història dedicats al conreu de la història, la lingüística i la literatura. Al llarg dels anys, l’Acadèmia ha anat reunint una col·lecció de llibres i documents considerable, la qual, des de les seves dilatades activitats en el temps, ha constituït l’actual biblioteca patrimonial, ubicada a l’antic Palau Requesens o de la Comtessa de Palamós, edifici de gran interès històric que des de 1917 és la seu de la Reial Acadèmia. La Biblioteca ocupa una bona part de la planta noble i gairebé la totalitat de les plantes superiors. En una superfície de 410 m2 i amb 1500 m lineals de prestatges, abasta un conjunt documental superior als 75.000 volums.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Partint d’aquest voluminós fons, i amb la intenció d’oferir la millor prestació de serveis als acadèmics i investigadors, la biblioteca es proposa com a missió:

18

1. Preservar una col·lecció documental de qualitat que respon a les temàtiques de dedicació preferent de l’Acadèmia, principalment la història i la literatura, així com també la lingüística. 2. Fer-ne difusió i facilitar l’accés als seus continguts. 3. Donar suport a la recerca, preferentment en els camps citats. És per això que es manté una tasca permanent de descripció

i registre bibliogràfic dels documents per a difondre’ls des del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, CCUC (www.cbuc.cat/ccuc), al qual també s’hi pot accedir des de la pàgina web de l’Acadèmia (http://www.boneslletres.cat/ arxiu_biblioteca.asp). Amb els mateixos propòsits citats, des d’aquesta mateixa web hom pot accedir a la reproducció digital de la totalitat dels documents (més de 400 llibres), publicats per l’Acadèmia en la seva història (el Butlletí, les Memòries, la col·lecció dels discursos d’ingrés dels membres de l’Acadèmia i altres publicacions monogràfiques). S’ha de tenir present que, tot i tractar-se d’una biblioteca patrimonial, el fons de la Biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres es troba en creixement continu gràcies a les aportacions dels membres de l’Acadèmia, a les publicacions pròpies i als intercanvis amb altres institucions. Ara per ara, al catàleg col·lectiu s’hi han inclòs més de 42.500 registres bibliogràfics, que corresponen a gairebé 50.000 exemplars de la col·lecció de la Biblioteca. D’aquests, 5.063 són de patrimoni bibliogràfic (dels quals 3.131 van ser publicats al segle XIX i 172 al segle XVIII). A

més, resta pendent de catalogar una col·lecció de 150 volums de llibre antic, la majoria del segle XVIII i algun del XVII. Pel que fa a la distribució del fons, algunes de les diverses seccions o col·leccions en les que es divideix la Biblioteca estan constituïdes a partir de biblioteques personals d’acadèmics, els quals n’han fet donació. A més de les publicacions pròpies de la institució, els llibres i les separates publicades pels seus membres, o les obres procedents d’intercanvi amb d’altres institucions, formen part dels fons de l’Acadèmia les biblioteques de Gumersind Alabart, Francesc Matheu, Guillem Díaz-Plaja, Francesca Vendrell o Josep Alsina. Per tal d’ubicar i diferenciar totes aquestes col·leccions, s’han anat creant les següents seccions: Biblioteca general, Biblioteca Díaz-Plaja, Biblioteca Alsina, Biblioteca de l’Institut d’Estudis Neohel·lènics i Bizantins, Biblioteca de l’Institut d’Estudis Medievals, Biblioteca de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia, Biblioteca i Col·lecció d’ExLibris Pepita Pallé, Publicacions periòdiques corrents, Publicacions periòdiques tancades i Fons antic. Una breu ressenya d’aquestes col·leccions pot facilitar una avaluació més detallada del valor del conjunt documental de l’Acadèmia. Biblioteca general S’hi aplega el fons que la Biblioteca adquireix tant per


Beta Albuixec

cosa que fa que els seus continguts siguin similars als que conformen l’interès de la corporació. Només es manté un catàleg de títols amb controls dels exemplars rebuts, si bé ara s’està iniciant el seu registre en el catàleg local i en el CCUC. Estan distribuïdes en dues seccions: revistes vives (uns 360 títols amb més de 8.000 exemplars) i revistes mortes (515 títols i més de 4.000 exemplars).

La temàtica més extensa és la història de Catalunya i la literatura catalana, però també la història i la literatura castellanes i la filologia. La resta de continguts temàtics (transversals, però generalment amb continguts d’història) ve a significar una cinquena part de la col·lecció, la qual suposa un 52% del total. Biblioteca Díaz-Plaja Es tracta dels fons de la que fou biblioteca particular del Dr. Guillem Díaz-Plaja. Està íntegrament dedicada a la literatura espanyola, amb un bon contingut també de literatura catalana. Un dels seus punts forts és la bona dedicació a les literatures hispano-americanes, així como també un important fons patrimonial. Està constituïda per 15.000 documents. Biblioteca de l’Institut d’Estudis Neohel·lènics i Bizantins Dedicada a llengua i literatura en grec modern i del període bizantí, a més d’altres continguts que revisen la cultura grega moderna. Va ser formada pel Dr. Alexis Eudald Solà després de molts anys de dedicació i un intens intercanvi amb les institucions culturals gregues. Es troba en fase molt avançada de catalogació i organització, i més de dues terceres parts ja estan accessibles des del catàleg col·lectiu, en el qual la biblioteca de grec ja té registrats més de 3.300 volums. Biblioteca Alsina d’Estudis Clàssics Constituïda a partir de la donació que féu el Dr. Josep Alsina Clota a l’Acadèmia. Es tracta d’una col·lecció pràcticament tancada, amb 1.586 documents, tots ells catalogats. Està dedicada a l’estudi dels clàssics i els seus documents són obres d’autors grecs i llatins, i també de diversos autors que seguiren la

influència dels clàssics (renaixentistes, neoclàssics, etc.), a més d’obres d’anàlisi i crítica d’aquests autors i de la seva obra. Biblioteca de l’Institut d’Estudis Medievals (IEM) Constituïda en bona part pel Dr. Martí de Riquer, que fou President de l’Acadèmia durant 25 anys, està dedicada a la història de l’Edat Mitjana, però també a la literatura i, com element a destacar, a l’obra dels trobadors. La biblioteca de l’IEM té registrats 1.218 documents en el catàleg. En aquests moments s’hi està afegint un fons documental donació del Dr. Frederic Udina i Martorell. Biblioteca de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia (IPA) L’Institut va ser creat pel Dr. Eduard Ripoll i Perelló, President de l’Acadèmia entre 1996 i 2006, qui va fer un important donatiu de llibres de prehistòria i arqueologia, als quals es van unir totes les publicacions d’aquestes temàtiques que conservava l’Acadèmia en el seu fons general. Es troba en fase de catalogació i organització, encara que ja completada en relació a les monografies que conformen una col·lecció d’uns 1.900 documents. Revistes Una bona part dels documents que la RABL rep per intercanvi amb altres institucions són publicacions periòdiques,

Biblioteca de la Col·lecció d’Ex-libris Complementària a la Col·lecció d’Ex-libris, és una petita biblioteca amb llibres, opuscles i revistes, formada per 156 documents catalogats i més de 200 pendents. El nucli bàsic, que com la dels ex-libris, prové de la col·lecció de la Sra. Pepita Pallé, ha estat substancialment augmentat gràcies a donacions, sobretot dels autors o dels artistes de les obres, i a intercanvis gestionats per la bibliotecària de la col·lecció, Sra. Carme Illa Munné. A banda de la Biblioteca, també mereix especial menció l’important fons de l’Arxiu de l’Acadèmia, amb prop de 2.000 documents catalogats, la consulta dels quals, ara per ara, només és possible des del catàleg intern, però que en un futur es preveu oferir una interfície de consulta des de la web de l’Acadèmia. Tot i que l’activitat de l’Acadèmia s’inicià el segle XVIII, els documents més antics que s’hi conserven daten del segle XIV. L’Acadèmia, fidel als seus propòsits institucionals, alhora que vetlla per la preservació del seu tresor bibliogràfic, fa tot el possible per a facilitar la consulta del seu fons patrimonial a aquells investigadors a qui pugui interessar. A més de les consultes en línia dels documents digitalitzats, que cada cop són més nombroses, atenem una mitjana entorn a les 250 consultes a l’any, l’atenció a uns 60 préstecs interbibliotecaris i 1 o 2 préstecs per a exposicions.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

intercanvi amb altres institucions com per donacions, més o menys ordinàries, dels diferents acadèmics i altres persones vinculades a l’Acadèmia.

19


Dossier Imma Muxella

Fons personals i col·leccions especials a les biblioteques catalanes:

Doctora en Història i Bibliotecària

els grans desconeguts No discutirem en aquest article la conveniència o no que aquest tipus de documents es trobin a les biblioteques o bé si caldria transferir-los a arxius. Entrar en aquesta qüestió seria obrir «la caixa dels trons», totalment absurda, de les rivalitats entre arxivers i bibliotecaris. Polèmiques, sota el meu parer, del tot estèrils. El que cal garantir, en qualsevol cas, només és una cosa: que aquest tipus de documents estiguin degudament conservats i descrits per posar-los a disposició dels investigadors.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Els bibliotecaris anomenen aquests tipus de documents: fons personals. Segons la definició elaborada pel CBUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya) els fons personals són:

20

«un conjunt de documents, de qualsevol tipologia o suport, produïts orgànicament i/o reunits i utilitzats per una persona, una família o un organisme en l’exercici de les seves activitats i funcions. El contingut dels arxius personals és molt heterogeni i es caracteritza per la riquesa i la varietat de tipologies documentals que els constitueixen, correspondència, diaris personals, obra creativa, agendes, articles periodístics1». Les biblioteques no sempre han incorporat aquests materials en els seus catàlegs sinó que moltes vegades els descrivien a part en inventaris consultables només al mateix centre.

Sovint els historiadors, quan pensem en biblioteques, imaginem un lloc on trobar bibliografia, és a dir, fonts bibliogràfiques que la majoria de vegades suposen fonts secundàries per a l’elaboració dels nostres treballs. En canvi, oblidem que les biblioteques també contenen un gran nombre de documents primaris i de fons arxivístiques. Aquest fet provocava que els fons personals no tinguessin gaire difusió i, per tant, fossin desconeguts pels investigadors. No obstant, els fons personals i, en general, les col·leccions de reserva són la principal riquesa de les biblioteques ja que són allò que més les singularitza. Calia, doncs, augmentar-ne la visibilitat. Amb aquest objectiu el CBUC va decidir encoratjar a les institucions del consorci a catalogar al Catàleg col·lectiu de les Universitats Catalanes

(CCUC)2 aquests fons per tal que poguessin ser trobats al catàleg general i, al mateix temps, crear una interfície per llistar i cercar totes els fons personals i les col·leccions especials per a facilitar la seva cerca i donar-los més a conèixer3. Com podeu veure aquesta interfície té un aspecte molt similar al del catàleg general. Podem cercar els fons pel títol, els autors, paraules claus, matèries i també podem recuperar-los per tipologia

1 CBUC. Guia per a la catalogació de col·leccions especials i fons personals. juny, 2012, http://pautes. cbuc.cat/doku.php?id=ccuc1-60 [consultat el 25-6-2013]. 2 Val a dir que el CCUC no només hi trobem notícies dels fons de les universitats catalanes sinó de tot un seguit de biblioteques d’institucions com museus, col·legis professionals, departaments de la Generalitat, i altres institucions amb fons patrimonials com l’Institut d’Estudis Catalans o el Centre Excursionista de Catalunya. Podeu consultar la llista completa d’institucions que hi participen a la següent adreça: http://www.cbuc.cat/cbuc/programes_i_serveis/ccuc/biblioteques_del_ccuc. 3 CBUC. Col·leccions especials i fons personals. http://ccuc-classic.cbuc.cat/search*cat~S26/ [consultat el 25-6-2013]


Hem de tenir en compte, però, que sovint els fons d’una mateixa persona poden haver quedat repartits entre diverses institucions. Com ja hem esmentat, aquesta plataforma digital només llistarà les biblioteques que pertanyen al CBUC i que hi hagin descrit els seus fons. És per això que quan comencem l’estudi d’un personatge, a més a més de consultar el catàleg col·lectiu, cal refer el seu itinerari vital i mirar d’intuir a on poden

ubicar-se els seus fons. A tall d’exemple, podem citar el cas d’Eduard Toda4 que va donar els seus fons a tot un seguit d’institucions amb les quals va estar vinculat durant la seva vida. Així es poden trobar Fons Toda a: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, la biblioteca del Monestir de Montserrat, la Biblioteca de Catalunya, el Centre de Lectura de Reus, l’Institut d’Estudis Catalans, etc. Un cop localitzats els fons que ens interessa encara ens queda esmentar una eina molt interessant que ens pot, fins i tot, estalviar una visita a la biblioteca: la Memòria Digital de Catalunya (MDC)5. Aquest repositori, mantingut també pel

4 Eduard Toda i Güell (1855-1941). Fou diplomàtic i escriptor. Com a diplomàtic exercí un càrrec d’agregat consular a Hong Kong i Xangai. Fou nomenat cònsol a Sardenya, Helsinki i Le Havre, també actuà com a secretari a les negociacions de pau amb Estats Units després de la guerra de Cuba. Fou un gran col·leccionista de monedes, documents, antiguitats, etc.). Participà en excavacions arqueològiques a Tebes (Egipte). Publicà diversos llibres sobre història i temes afins i col·laborà amb publicacions vinculades a la Renaixença. 5 Memòria digital de Catalunya. <http://mdc1.cbuc.cat/>

Per posar un exemple, la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, posa a disposició una col·lecció de documentació publicada durant la Guerra del Francès (1808-1814). Els documents estan disponibles a text complet i podem cercar termes dins del text dels documents. La utilització combinada d’aquestes dues eines: la plataforma de fons personals i col·leccions especials i la Memòria Digital de Catalunya, sens dubte, ens ajuda a explotar millor els fons dipositats a les nostres biblioteques i ens poden facilitar moltíssim les nostres investigacions.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

de documentació clicant sobre les opcions del llistat de la dreta (mapes, cartes i manuscrits, enregistraments sonors, etc.). Quan entrem en una de les fitxes tenim accés a la informació de la fitxa bibliogràfica i a un inventari del fons.

CBUC, aplega les col·leccions digitalitzades per les institucions que formen part del CBUC i que estan relacionades amb la història i el patrimoni cultural català. Els fons que formen part d’aquest repositori estan digitalitzats a text complet i molts d’ells també són cercables a text complet, és a dir, podem cercar i recuperar una paraula qualsevol a l’interior dels textos que integren el fons. Actualment, la MDC reuneix uns 102 fons que apleguen des de mapes a incunables, passant per al·legacions jurídiques, fulletons, fotografies, cartells, revistes, o partitures musicals.

21


Dossier Irene Ibern Pintor i Isàvena Opisso Atienza Personal del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona

Les xarxes socials al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona El CRAI Biblioteca de Reserva forma part del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona que integra els serveis de biblioteca, suport a la docència i suport a la recerca. Majoritàriament els CRAI Biblioteques disposen d’un fons especialitzat en les temàtiques dels ensenyaments que s’imparteixen a les facultats. En el cas del CRAI Biblioteca de Reserva, la delimitació no és temàtica sinó cronològica, i custodia els documents d’abans de 1821. El fons del CRAI Biblioteca de Reserva es compon principalment del material procedent de les biblioteques conventuals, desamortitzades el 1835. També custodia una part de la biblioteca de l’antiga Universitat de Cervera, els fons de l’antic Col·legi de Cirurgia, una important col·lecció de gravats i pergamins, i altres donacions, com la Col·lecció Grewe, de temàtica especialitzada en cuina i gastronomia.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

La biblioteca disposa de manuscrits, incunables i impresos fins a principis del segle XIX, i pel que fa al nombre d’incunables i d’impresos ocupa un dels primers llocs entre les biblioteques espanyoles del seu àmbit.

22

El CRAI de la UB a les Xarxes Socials La Universitat de Barcelona, així com el CRAI, han apostat per participar activament a les xarxes socials. Actualment el CRAI de la UB gestiona nou Blogs, onze perfils al Facebook i catorze comptes de Twitter. Des de la Unitat de Projectes del CRAI s’ha impulsat que cada un dels CRAI Biblioteques tingui presència a la xarxa,

amb l’objectiu d’utilitzar aquest nou canal de comunicació per difondre les activitats, els serveis i els recursos propis, per aprofitar la possibilitat d’interacció amb l’usuari que ofereixen aquest tipus de xarxes. La Unitat de Projectes proporciona directrius i recomanacions sobre l’estructura, els logos, les icones amb enllaços externs, a més a més de les possibles tipologies de notícies. D’altra banda, l’any 2012 es va publicar el Llibre blanc de les Xarxes Socials de la Universitat de Barcelona, que recull les directrius comunes a totes les xarxes socials de la UB.

El Blog de Reserva El 2010 el CRAI Biblioteca de Reserva, tal com havien fet altres CRAI Biblioteques anteriorment, i vistos els bons resultats obtinguts, crea el seu propi blog: el Blog de Reserva. Es plantegen quins són els objectius generals de la presència del CRAI a les xarxes socials, i com gestionar les particularitats del CRAI Biblioteca de Reserva: la biblioteca no té associada cap facultat ni cap ensenyament,

la qual cosa significa que no hi ha un nucli d’estudiants relacionat directament com a CRAI referència. És a dir, que no té un grup d’usuaris uniforme que en puguin ser seguidors potencials, com els que poden tenir altres CRAI Biblioteques amb ensenyaments associats. Així, tampoc no té associat personal docent, i per tant no disposa d’una font de notícies de les activitats que es duen a terme a les facultats, com ara conferències. Una altra característica a tenir en compte és que els usuaris habituals de la Biblioteca de Reserva no són necessàriament membres de la Universitat de Barcelona. Així doncs, el Blog de Reserva es dirigeix a una tipologia d’usuari potencial basada en les persones interessades pel llibre antic en general, i no exclusivament a membres de la comunitat UB; també a usuaris interessats específicament pel fons i els serveis que es presten al CRAI Biblioteca de Reserva. És a partir d’aquesta idea d’usuari interessat en el llibre antic que es defineixen les diferents tipologies de notícies incloses al blog, que es poden dividir en dos grans apartats: Les notícies que informen directament sobre el CRAI Biblioteca de Reserva: notícies sobre el fons propi, els projectes, els serveis i les activitats que es duen a terme des d’aquí o en les quals es participa. També les exposicions in situ, les virtuals i


El segon apartat el configuren les notícies relacionades amb el món del llibre antic: exposicions, jornades i congressos, cursos, publicacions i material didàctic i divulgatiu que pugui ser d’interès per als amants del llibre antic. Un cop inaugurat el blog, el pas següent és fer-lo arribar i crear seguidors. S’estableix un enllaç des de la pàgina web del CRAI (Blocateca i secció web del CRAI Biblioteca de Reserva) i es fan notícies als diferents blogs del CRAI ja existents. Per tal que els usuaris que busquen informació sobre llibre antic als cercadors arribin al Blog de Reserva, les notícies s’etiqueten per categories, i el blog disposa d’una breu descripció en què apareixen les paraules clau d’aquest àmbit. Per augmentar-ne la difusió, la firma del correu electrònic dels treballadors del CRAI Biblioteca de Reserva inclouen l’adreça web del blog. Els usuaris que visiten el blog tenen la opció de subscriure-s’hi per diferents canals: afegint el seu correu electrònic a la llista de distribució, mitjançant un lector d’RSS o, fins i tot, disposen d’un codi QR. La barra lateral del blog està dissenyada pensant en les necessitats que es pugui trobar l’usuari, com la cerca per paraula clau, l’accés a les últimes notícies publicades o la visualització de notícies per categories. Així mateix, inclou altres elements que el visitant pot necessitar: enllaços a diferents pàgines

web de la institució, i elements divulgatius com ara un mapa dels països des d’on es visita el blog.

visualització dels darrers llibres catalogats del fons històric, però que són novetat a l’opac.

El blog està sota una llicència de Reconeixement no Comercial de Creative Commons. Això suposa que els usuaris en poden utilitzar lliurement els continguts del blog sempre que en reconeguin l’autoria i no en facin un ús comercial. Un avantatge d’aquesta llicència és que els continguts del blog són compartits per blogs afins, i això augmenta la difusió i l’abast dels posts. Quan s’analitzen les estadístiques que descriuen la ruta de procedència dels visitants, s’observa que la majoria arriben a través del web oficial de la institució, i que en segon lloc provenen a través de les cites que n’han fet altres blogs.

S’afegeixen a cada un dels posts les opcions de compartir que ofereix Wordpress, com per exemple la icona de correu electrònic, Facebook, Twitter i Google+. Així es facilita que l’usuari comparteixi els continguts en aquestes xarxes socials.

Les estadístiques també faciliten dades sobre els diferents interessos dels usuaris. Es poden saber quins són els posts més visitats i els més compartits, i també quines són les paraules de cerca a través de les quals els usuaris arriben al blog. L’anàlisi d’aquestes dades permet reorientar les línies de redacció. Precisament aquesta anàlisi de les estadístiques evidencia que les notícies que parlen directament sobre el CRAI Biblioteca de Reserva són les més consultades i les que més interessen als usuaris. A partir d’aquesta evidència es decideix incrementar la proporció d’aquesta tipologia de notícia. Responent a aquest interès pel CRAI Biblioteca de Reserva, es publica un post mensual sobre les novetats bibliogràfiques i es crea una pestanya per a la

Nou projecte de presència a les xarxes socials: el perfil del Facebook A l’inici del 2013 el CRAI Biblioteca de Reserva vol augmentar la seva presència a les xarxes socials mitjançant la creació d’un perfil al Facebook. La presència en aquesta nova xarxa social fa replantejar la tipologia de notícies que es publiquen al blog. Com que un gran nombre d’usuaris del blog consultaven l’enllaç de la font original en les notícies externes, es decideix publicar aquest tipus de notícies al Facebook. És un entorn de redacció més dinàmic i més immediat, i el blog queda per a les notícies pròpies, que acostumen a tenir un contingut més específic i elaborat. El blog continua publicant les notícies més apreciades pels seguidors, que poden llegirles sense haver de consultar forçosament el Facebook, ja que l’usuari del llibre antic no és necessàriament un usuari habitual de les xarxes socials. És també per això que el perfil del Facebook del CRAI Biblioteca de Reserva, com tots els de la UB, és públic i es pot consultar sense registrar-se al Facebook.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

les externes amb exemplars del seu fons.

23


Ressenyes Bibliografia Bloc de Reserva [en línia]. [Barcelona: CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, 2010] <http://blocbibreserva.ub.edu/> Facebook del CRAI Biblioteca de Reserva [en línia]. [Barcelona: CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, 2010 <https://www.facebook.com/ CRAIBibliotecadeReserva>

Les estadístiques mostren que és una pràctica habitual dels usuaris, que el consulten sense estar registrats ni interaccionar. Així mateix, totes les notícies que es publiquen al blog es pengen al Facebook, amb la intenció que si un usuari és només seguidor del Facebook, no es perdi cap de les informacions que surten al blog. Per la creació del perfil se segueixen les directrius del Llibre blanc de les Xarxes Socials de la Universitat de Barcelona, tant pel que fa al disseny com a la tipologia de notícia i l’estil de redacció dels continguts. Com a imatge de la capçalera es tria una fotografia amb càrrega simbòlica d’un dels espais més representatius de la biblioteca, en contraposició al blog, que a la capçalera conté detalls d’alguns dels llibres del fons.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Fonts d’informació per a les notícies externes

24

Un dels objectius de la presència del CRAI Biblioteca de Reserva a les xarxes socials és ser una font d’informació sobre diferents aspectes relacionats amb el llibre antic. Així doncs es planteja que les notícies externes tractin sobre diferents temàtiques relacionades amb el fons patrimonial, com són les activitats de recerca, la difusió sobre el patrimoni, les exposicions, els materials pedagògics i de divulgació, i els projectes de catalogació i de recuperació de la informació.

Per tal de poder obtenir informació sobre aquesta tipologia de notícies es cerquen diferents fonts que puguin proveir d’informació: institucions, arxius i biblioteques privades que custodien fons antic, webs de projectes i bases de dades relacionats amb el llibre antic, centres de difusió, i museus de temàtiques afins, centres d’ensenyament, webs i blogs de bibliòfils, estudiosos, professors i aficionats al llibre antic o a altres matèries relacionades, com enquadernacions, restauracions, etc. La manera de rebre la informació de cada una d’aquestes fonts és diversa: mitjançant la subscripció a blogs i a agendes de novetats, amb butlletins informatius per correu electrònic o a través de llistes de distribució. Se’n fa seguiment a través de les xarxes socials, i a les pàgines web estàtiques a través d’agregadors d’RSS. Entre aquestes fonts d’informació s’ha de destriar les notícies referents al llibre antic, de les d’actualitat de la mateixa institució o de les de fons modern. Així mateix trobem un gran nombre d’institucions que publiquen majoritàriament imatges del seu fons, però no continguts noticiables. La presència a les xarxes socials d’institucions dedicades al llibre

Projecte Oracle: Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI-UB), pla estratègic (2011-14) / [direcció: Carina Rey, Adelaida Ferrer; coordinació: Judit Casals]. Barcelona: [CRAI, Universitat de Barcelona], 2011. Universitat de Barcelona (2012): Llibre blanc de les Xarxes Socials de la Universitat de Barcelona. Universitat de Barcelona, Barcelona. antic és escassa comparada amb d’altres camps de la biblioteconomia. Així mateix, la informació en els webs estàtics no sempre està actualitzada i la comunicació de la programació d’activitats no s’acostuma a fer amb temps suficient per una correcta difusió.

Conclusions: Les xarxes socials del CRAI Biblioteca de Reserva responen als objectius del Projecte Oracle CRAI UB pla estratègic 20112014: potenciar la transferència del coneixement i l’impacte en la societat, i difondre el valuós patrimoni bibliogràfic que la Universitat de Barcelona conserva. La presència del CRAI Biblioteca de Reserva a les xarxes socials també respon a la voluntat de crear una font d’informació per a l’amant del llibre antic. No es tracta només de la visualització de diferents aspectes del CRAI Biblioteca de Reserva, com són el seu fons, les activitats i els projectes en els què participa, sinó també d’oferir als usuaris informació d’institucions externes sobre els camps relacionats amb els fons patrimonials.


Desconocidas Fascinantes

Chart Kommunik. Cedida por Thais Morales

De Isabel Franc y Thais Morales (eds.)

«Si la gente se molestara en buscarlas, encontraría muchas mujeres extraordinarias». Esta frase de la poeta medieval Christine de Pizán, en su obra La ciudad de las damas, define muy bien la propuesta de Desconocidas & Fascinantes. Porque este libro, editado por Egales después de haberse convertido en un programa de la emisora lésbica online InOutRadio, es el resultado de una búsqueda exhaustiva de mujeres LGTB que a lo largo de la historia han sido, como decía Pizán, extraordinarias y que, a pesar de esta virtud, han permanecido en el limbo de la invisibilidad por haber cuestionado las normas tradicionales de género. Esta terrible cualidad, la de la invisibilidad, es la que hace difícil que aparezcan obras como ésta. Y es que la propiedad del tema lesbiano, que desde Safo siempre ha estado presente, como una corriente subterránea en la sociedad, es masculina hasta la llegada del siglo XX. Tradicionalmente han sido siempre los hombres los que han escrito sobre el lesbianismo pero, y aquí viene lo interesante, cuestionar este supuesto es el principio de la arqueología LGTB que propone el libro, porque la arqueología lésbica, queer y trans entiende: Primero: que es imposible que, a lo largo de la historia, desde Safo hasta el siglo XX, no haya habido mujeres que se hayan enamorado de otras mujeres o que, con su actitud y sus comportamientos, hayan transgredido la propia definición del género y se hayan negado a asumirlo. Y segundo, que esas mujeres han dejado constancia, de alguna manera (por escrito, por sus acciones, en obras de arte, en la memoria de sus compañeras, en una foto perdida o una carta encontrada), de sus vidas, de sus amores, de sus contradicciones y de su capacidad de transgresión.

A algunas de ellas, concretamente a 63, las han visibilizado en Desconocidas & Fascinantes, Isabel Franc y Thais Morales, con la colaboración de Kika Fumero, nueve escritoras y una ilustradora, para despertar curiosidades con la intención de rescatarlas del limbo de la invisibilidad. Desde Enheduanna, una poeta más antigua que Safo, hasta la Duquesa Roja y Mari Trini, pasando por Natalie Barney, la amazona de París, y por Djuna Barnes, Gladys Bentley, Helene von Druskowitz, Bessie Smith, Colette y Jennifer Quiles, el recorrido es amplio y con vocación divulgativa. El libro está dividido siguiendo criterios geográficos, profesionales, de identidad y de proximidad, espacial y temporal. Así, el apartado «Las más lejanas» agrupa a las que no son ni de Europa ni de América, como la ya mencionada Enheduanna, la japonesa Yoshiya Nobuko o la neozelandesa Katharine Mansfield. También está el capítulo «La cantera de la Rive Gauche», un puñado de creadoras que en los

años 30 y capitaneadas por Natalie Barney, la Amazona, convirtieron París en la Mitilene del siglo XX; «Las más trans», es decir aquellas que se atrevieron a romper las fronteras del género en épocas que no imaginaríamos: Billy Tipton, músico de jazz, vivió como un hombre casi toda su vida, se casó y ni siquiera sus hijos supieron que era una mujer hasta que murió. Hay también un capítulo dedicado a «Las que dan la nota», con Chavela Vargas y Mari Trini abriendo sus armarios; otro a las que tienen «Más tablas», por haber desarrollado sus profesionales sobre los escenarios, como Tórtola Valencia y Alla Nazimova por ejemplo; «Las más ladies», donde no podemos dejar de mencionar a Dora Carrington, Vita Sackville-West, la amante de Virginia Woolf que le inspiró el Orlando, ni a la creadora de Rebecca, Daphne du Maurier; «La pluma americana», capítulo protagonizado por perfectos matrimonios bostonianos, como el que formó Willa Cather con Edith Lewis y también por la poeta Alejandra Pizarnik; «Las más cercanas», en el tiempo y el espacio, como Irene Polo, Ana Martínez Sagi y también la histórica y fundamental Grettel Amman y Jennifer Quiles, y, para acabar, está el apartado de «Las inclasificables». En definitiva, una obra que pretende crear referentes e incitar a seguir haciendo lo que Christine de Pizán pedía en el siglo XV: buscar a esas mujeres extraordinarias que andan escondidas en los anaqueles de la historia.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Un viaje por la vida de 63 mujeres LGTB

25


Què hem fet? per Ferran Sánchez

Mirades a altres cultures a la Biblioteca Pública Arús El 29 de gener ens va visitar l’antropòleg Francesc Bailon. La seva conferència, Els poetes de l’Àrtic, ens va acostar al poble que va visitar, els inuit, gairebé 200 anys després que una expedició britànica hi contactés per primer cop el 1818. A més de presentarnos el seu llibre, el primer del món dedicat a aquesta cultura, Bailon ens va acostar a Grenlàndia com a lloc especialment afectat per l’escalfament global. La nostra mirada cap aquesta cultura desconeguda no ha estat l’única mirada que hem dirigit cap a altres cultures: el 22 de febrer, Juan José Bruguera ens feia viatjar cap a l’est quan ens parlava de les icones com a Símbol de l’altra Europa.

Els socis de Fent Història

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Ells han estat enguany els principals protagonistes de les nostres xerrades a la Biblioteca Pública Arús: Laura Devenat va pronunciar la conferència Descobrim els íbers a través de les seves imatges (11 de març), Maria Rosa Fernando Messegué va continuar la nostra celebració de l’Any Wagner parlant-nos de la relació del mestre amb el piano el 14 de maig, i Octavi Mallorquí va parlar-nos de Croàcia l’11 de juny, poques setmanes abans que aquest estat s’integrés en la Unió Europea i poc després de ferho, també, per a l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona. Igual va fer la nostra companya Maria Ángeles Torrente, que va pronunciar la conferència Les espècies, monopoli de comerciants (16 d’abril), poc després d’abordar aquest tema per comanda del Centre Cívic Santa Eulàlia de Vilapicina (22 gener).

26

També Rubén González ens va visibilitzar al Saló del Còmic d’enguany. Al revisar el tractament que, des del còmic, han donat a la figura de Superman el cinema i la televisió, el Rubén va convertir l’heroi en l’ambaixador de l’american way of life. Per a crear el personatge, que es va presentar en aquella famosa primera coberta en el còmic de 1938, on se’l veu aixecant un cotxe davant d’uns sorpresos vianants, els dibuixants van inspirar-se en Doubles Fairbanks Jr, a la pel·lícula The thief of Bagdad i en el tímid aspecte de Harold Lloyd per al personatge de Clark Kent. Així va ser com una de les poques manifestacions artístiques autòctones dels Estats Units, el còmic, va guanyar popularitat.


Cursos i tallers Continuen amb èxit els tallers d’arqueologia que imparteix Victòria Medina: Arqueologia i orígens humans s’ha impartit a la Casa Elizalde i a les Cotxeres de Sants, on també vam presentar Arqueologia de camp, de la descoberta al laboratori i l’Arqueologia de la Ruta de la Seda. La nostra arqueòloga de capçalera s’ha acostat també al territori, parlant d’Arqueologia urbana: Barcelona sota terra, dedicat als esquelets, monedes, inscripcions, vaixells i fòssils trobats a la ciutat, i al país, ja que el curs Arqueologia de Catalunya: un ric llegat patrimonial va presentar un bon grapat d’abrics rocosos, menhirs, castells, muralles, necròpolis i alguna petjada de dinosaure, a les aules de la Casa Elizalde. Al centre cultural del carrer València jo mateix vaig conduir Els Mèdici i la Florència del Renaixement, Els Borja (i el seu temps), i Catalunya 1900 a vol d’ocell. Per la seva banda, Oleguer Biete es va fer càrrec del curs La Barcelona desconeguda.

El GDH, el més actiu El Grup d’Història de les Dones també ha estat molt actiu aquest semestre: Isabel Gascón va pronunciar la conferència Dones de Barcelona que han fet història (17 d’abril) a l’Aula d’Extensió Universitària Les Corts Oest. També han parlat de reines, aquest cop a Amics de la UNESCO: la Isabel va parlar-nos de Catalina de Médicis (19 de febrer) i la Maria Ángeles Torrente de Teodora de Bizanci (17 de febrer). Una altra de les components del Grup, Julia Larena, ha impartir el curs El dominio del mar a la Universidad Popular de Alcobendas (Madrid). Per la seva banda, l’Oleguer Biete va aprofitar el 9 de març per impulsar la caminada Dones amb Història a Barcelona. Edita Fent Història

Associació Catalana d’Estudis Històrics

Consell de redacció: Comitè del butlletí de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez, Isabel Gascón i Eva López Maquetació: Eva López Correcció: Vera-Cruz Miranda i Sílvia Carrasquero DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

Més passejades L’Oleguer Biete ens ha portat a passejar en diverses ocasions: pels Hotels històrics i amb encant del Gòtic i les Rambles (un itinerari on, a més de gaudir de l’arquitectura i la història, es podien conèixer anècdotes i curiositats dels seus hostes més il·lustres), i per les Botigues antigues i amb encant de Ciutat Vella. També va ensenyar la curiosa convivència de l’antic barri mariner de la Barceloneta amb els innovadors edificis recents, com les Torres Mapfre i l’Hotel Vela, als visitants del Centre Cultural del Mercat de Sant Joan de Sabadell o del Centre Cultura El Lledoner de Mollet del Vallès. La Victòria Medina també ha protagonitzat una caminada a la Casa Golferichs i al Fort Pienc: Abans de Barcino: la prehistòria a la nostra ciutat va estar dedicat al patrimoni paleoantropològic i arqueològic de la prehistòria del Pla de Barcelona.

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42. 08024 Barcelona A/e: fenthistoria@fenthistoria.org Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org

27


28

Butlletí Fent Història 22 - 1r semestre 2013

Butlletí fh 22  

Dossier sobre arxius i biblioteques

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you