Page 1


Pròleg

Explicar contes és un art molt antic que és viu encara a totes les cultures del nostre planeta. Aquest llibre pretén contribuir, com un granet de sorra, a donar a conèixer la infinita varietat de la cultura popular de tradició oral, la importància de la paraula i de les històries que expressen la manera de sentir i pensar dels pobles. Les dinou narracions- contes senzills, seriosos, plens d'humor-i llegendes que conformen el llibre han estat aportades per persones provinents de cultures diferents. Aquest recull vol contribuir al coneixement d'aquestes cultures i a la potenciació de la tolerància entre qui les llegeixin o escoltin i, alhora, ajudar-los a fer descobrir les semblances i diferències entre totes les persones que compartim la terra.


Índex 1. El conte de Pomperidossa i el seu gran nas. 2. Les mentides de l’aranya. 3. El germanet i la germaneta. 4. La cabra del señor SEguim. 5. Yosaku i l’ocell màgic.


EL

CONTE

DE

POMPERIPOSSA

I

EL

SEU

GRAN

NAS

Lena Mansson ( Suècia)

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es deia Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella mateixa. Podeu imaginar-vos com era? Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres dents. A les mans tenia un munt de berrugues i a l'esquena tenia una gran gepa. També mastegava tabac, a l'igual que un home; era molt fastigosa. Ella vivia sola en una caseta al mig del bosc; la seva caseta estava feta de xoriços, pernils, i, en comptes de maons hi havia bombons. Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, ni tan sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s'hi acostava el convertia en una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica més. Això era un càstig! En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills: un príncep que s'anomenava Pep i una princesa que es deia Pepa. Un dia van passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir "Ah" o "Oh". Volem anar al bosc -, digué el príncep Pep. Ah! -digué el servent, i els va acompanyar. Després d'una estona van arribar a un pantà i el servent va mullar els seus peus perquè portava sabates de seda. - Oh! -va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes. Però abans de marxar es va posar el dit al nas i digué: Ba! Això significava: "espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni amb les meves grans botes ben posades". Però, és clar, això no ho podien entendre els fills del rei, i així doncs van continuar el seu camí, allunyant-se cada cop més del castell. Aquest bosc era el mateix on vivia Pomperipossa! Tots els ocells van començar a piular: Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu! Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana: - Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc sis monedes, quantes en tens tu, princesa? - Jo només en tinc una -va dir la princesa Pepa- però sé fregir pomes. - Llavors quasi saps cuinar -digué el príncep Pep-, tu pots ser la meva serventa. Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta de Pomperipossa, que estava feta de xoriços, pernils i bombons. - Anem a sopar -digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço de la casa. Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme de la casa i els mirà. - Entreu, entreu -va dir-. Jo sóc la vostra fada. Vaig a fer-vos uns creps amb melmelada. El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que tenien molta


por. - Mmmmmm -digué Pomperipossa, i els mirà-. No he menjat ànecs fa molt de temps... I en dir això va fer uns gestos màgics i, de sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van convertir-se en dos ànecs petits i blancs. - Uiiii -digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia encantat el príncep Pep i la princesa Pepa en ànecs, el seu nas havia crescut una mica més. - Això t'està bé per malvada!- digueren tots els ocells del bosc. - Anem a buscar ajut -van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els aconsellés. La cigonya és l'ocell més savi de tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per estudiar els jeroglífics de les piràmides. - Ara anireu a nedar, ànecs meus -digué Pomperipossa. I els va conduir al llac amb el seu gran bastó.- Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc aquesta nit. - Hahaha! - van dir els nens-. No voleu dir ccc,creps amb melmelada?!?! Perquè, com sabeu, els ànecs nomé poden menjar gripaus negres i herba mullada i això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis. Pomperipossa era a la vora del llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg com les seves cames. De sobte, va sentir un cruixir darrera seu i es girà. Era el servent que havia tornat del castell i després havia estat buscant els fills del rei desesperadament. - Ah! -digué el servent quan va veure Pomperipossa- Ba! -digué tot traient la seva espasa per tallar el seu nas. Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal. Piu, piu... -digué el pardal, tot saltant ... Hahaha -van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa. - Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos -va riure Pomperipossa molt contenta de si mateixa. - No hi ha res que pugui trencar l'encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d'aquí a molts milers d'anys -va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo de tabac de cop. Tan de bo que passi això -digueren tots els ocells. - M'esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar -digué Pomperipossa tot remullant el seu nas a l'aigua per refrescar-lo. Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc que no havia menjat res des de feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i Pomperipossa va començar a cridar. Aaahh!!! Però el cranc no va deixar de pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort. Aaaaahhh!!! - Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir -va dir la cigonya. I ella digué la veritat perquè els ocells mai no diuen mentides.


Aleshores es va trencar l'encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent. - Ah, Ba, Bé!! -digué el servent tot agafant les mans del príncep Pep i la princesa Pepa i van començar a córrer fins arribar al castell. Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt. - Na! -digué el servent per calmar-lo... i llavors, el rei va entendre que havien estat encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res. Ell va quedar molt commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els va donar la poma del regne, la meitat a cada un. Pomperipossa es va convertir en una pedra... Tu encara pots anar a veure-la si vas en aquest llac. Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a ser com abans. El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas de la Pomperipossa i ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes del voltant. Però quin dia és?... Això només ho sé jo ... i no us ho diré pas!!!


LES

MENTIDES

DE

L'ARANYA

Lluís Piñot (català que ha viscut temporades a Costa d'Ivori i ha fet reculls de folklore i rondalles)

a molt de temps, el rei tenia una filla que es deia Hama, i per provar el nivell d'intel·ligència i civilització de la seva societat, i també per trobar-li un marit que fos prou intel·ligent i noble, va fer saber al poble que donaria la mà de la seva filla a aquell que endevinés el seu nom. L'Aranya, de posició humil, va enginyar-se un estratagema per poder accedir a la cort del rei. Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per poder volar. Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca de l'Arbre de les Paraules que es troba al bell mig del pati de palau. L'esposa del Rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla: - Hama, Hama!, Corre, surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca de l'Arbre de les Paraules! - On! On és? -va preguntar la filla mentre sortia de la seva cambra. En sentir això, l'Aranya va aixecar el vol. Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla del Rei i entrar a formar part de la reialesa. Arribant al poble, l'Aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom de la filla del Rei. Com que el Rei havia donat la seva paraula, va haver de consentir el casament de la seva filla amb l'Aranya i es varen celebrar les noces. La festa va durar una setmana i els balls i les cançons no varen parar en tot el temps. Un cop casats, l'Aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap de nou mesos varen tenir el primer fill. El temps va anar passant i el fill anava creixent. Un capvespre l'Aranya estava assegut al portal de casa i el seu fill jugava amb unes pedretes prop del seu pare. De sobte, l'Aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret de la seva trampa per descobrir el nom de la seva esposa, i el fill, que ho va sentir, va anar a explicar-ho a la seva mare. La filla del Rei es va enfadar molt. - Així que vas utilitzar una trampa vulgar per saber el meu nom! -va dir-li la seva esposa- no ens mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa del meu pare! Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves


coses. Un cop les va tenir preparades; aleshores, va deixar el farcell a terra i va anar a la cambra del seu fill, l'Aranya va entrar a la cambra de la seva dona i, d'amagat, va ficar-li uns quants ous dins del farcell. Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill de la mà i els dos farcells i, sense esperar més, va anar a casa del seu pare. L'Aranya els va acompanyar, i quan van arribar davant del Rei, abans que la dona pogués dir res, l'Aranya va dir: - Pare i Rei meu, la teva filla em desobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca, i jo em quedo sense pollets per poder honrar els avantpassats. - Això no és cert!- va replicar Hama enfadada. - No sóc pas jo qui diu mentides -va dir l'Aranya amb un somriure irònic-sinò digues-li que t'ensenyi el farcell. El rei, en veure els ous trencats dins el farcell de la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir: - Filla, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que, agafa les teves coses i torna amb ell cap a casa. Al cap de pocs dies l'Aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com el seu fill la podien sentir. Hama, enfadada, sense dir ni paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses; però mentre preparava el del seu fill, l'Aranya va anar corrents al camp i va collir nyams i, d'amagat, els va ficar dins el farcell de la seva dona. Quan Hama i el seu fill varen marxar cap a casa del seu pare, l'Aranya també els va acompanyar, i igual que l'altra vegada, abans que Hama pogués dir res al seu pare, l'Aranya va parlar: - Pare i Rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans de madurar. Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes de reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat i aquí ens tens. Llavors l'Aranya va agafar el farcell de la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi havia ficat, i els va mostrar al rei. El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir: - Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que agafa de nou les teves coses i torna amb ell cap a casa. Al cap de pocs dies, l'Aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant de Hama i el seu fill, i una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar de casa. Com les altres vegades, quan van ser davant del rei, l'Aranya va parlar abans que Hama pogués dir res: -He donat a la teva filla molts atuells de cuina i ella els ha anat trencant tots per manca de cura. Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia de parar


compte de no trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes de valor i aquí ens tens. Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell. - Això és tot mentida! -va dir Hama abans que el seu pare digues res- L'Aranya, el meu marit, és un veritable mentider. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i després els nyams verds, per tal de fer-me quedar com una mentidera al teu davant, però aquesta vegada, abans de sortir de la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes de valor que ell hi havia ficat per enganyar-te. L'Aranya, en sentir això, es va escapar corrents per tal de no fer el ridícul en descobrir-se les seves mentides. El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es quedessin amb ell. L'Aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt a la llum i tot s'ensorra.


EL GERMANET I LA GERMANETA Beatrice Nyffenegger ( Suïssa del cantó alemany )

l germanet agafà la seva germaneta de la mà i li digué: - D'ençà que la mare és morta no tenim ni una bona hora, la madrastra ens pega cada dia i si ens acostem, ens aparta a puntades de peu. El nostre menjar són dures crostes de pa. Fins i tot està molt millor el gosset sota la taula: li tira de tant en tant una cosa bona. Que Déu tingui pietat de nosaltres! Si això ho sabés la nostra mare... Vine, anirem tots dos a conèixer món. Caminaven tot el dia pels prats, per camps i pedres, i, quan plovia, la germaneta deia: Déu i els nostres cors ploren plegats. Al capvespre arribaren a un gran bosc i estaven tan cansats de gemegar, de gana i del llarg camí, que varen asseure's dins d'un arbre buit i quedaren adormits. L'endemà al matí, quan es despertaren, el sol ja havia pujat molt amunt, i dintre l'arbre hi feia calor. Aleshores el germanet digué: - Germaneta, tinc set; si sabés on hi ha una font petita, hi aniria i beuria; em sembla sentir murmurejar-ne una. S'aixecà el germanet, agafà la germaneta de la mà i començaren a buscar la font. Però la madrastra dolenta era una bruixa i ella havia vist que els dos infants havien marxat, els havia anat seguint de puntetes, d'amagat, com solen fer les bruixes, i havia maleït totes les fonts del bosc. Trobaren una font que saltava espurnejant per damunt de les pedres i el germanet volgué beure aigua. Però la germaneta sentia com parlava, tot mormolant: - Qui begui de mi, es convertirà en un tigre. I la germaneta exclamà: - Si et plau, germanet, no beguis, perquè et convertiràs en una fera i em destrossaràs. El germanet no va beure, tot i que tenia moltíssima set, i digué: - Vull esperar fins arribar a la propera font. Quan varen trobar la segona font, la germaneta s'adonà que també aquesta deia: - El qui begui de mi serà un llop, el qui begui de mi serà un llop". Aleshores la germaneta cridà: - Germanet, si et plau, no beguis, ja que si ho fas, el convertiràs en un llop i em devoraràs. El germanet no va beure i digué: - Vull esperar fins arribar a la font següent, però llavors haig de beure, diguis el que vulguis, perquè ja tinc massa set. I quan varen arribar a la tercera font, la germaneta sentí com


deia: - El qui begui de mi, es convertirà en un cabirol. La germaneta suplicà: - Oh, germanet, no beguis, altrament et convertiràs en un cabirol i t'escaparàs. Però el germanet tot seguit s'havia agenollat a la vora de la font, s'havia inclinat i havia begut aigua. Quan les primeres gotes havien tocat els seus llavis, ja jeia allà, convertit en cabirolet. La germaneta plorava veient el seu pobre germanet encantat i el cabirolet també plorava i jeia tristament al seu costat. A la fi, la nena digué: - Calla, estimat cabirolet, jo mai no t'abandonaré. Aleshores es va treure la lligacama daurada i la posà al coll del cabirolet, arrencà joncs per trenar un cordill ben flonjo, lligà l'animalet i l'anà conduint bosc endins. Al cap de molta, molta estona varen arribar a una caseta. La nena entrà a mirar-la, i com que era buida, pensà: Aquí ens podem quedar a viure. Buscà tot seguit fulles seques i molsa per fer un llitet tou per al cabirolet i cada matí sortia a cercar arrels, baies i nous, i herba tendra. L 'animalet li ho menjava de les mans, alegre i enjogassat. Al vespre, quan la germaneta estava cansada i havia recitat la seva pregària, posava el cap damunt de l'esquena del cabirolet, que li feia de coixí, i s'hi adormia dolçament. Al germanet tan sols li hauria mancat el seu cos humà: haurien tingut una vida meravellosa. Durant un temps, doncs, visqueren ben sols en aquest bosc. Però aleshores va passar que el rei d'aquest país celebrà una gran cacera al bosc. A través dels arbres ressonaren les trompes de caça, els lladrucs dels gossos i els crits alegres dels caçadors. El cabirolet ho sentia i tenia moltes ganes d'anar-hi també. - Ai -es queixà- germaneta, deixa'm sortir i participar en la cacera, no puc resistir més. I tant li ho demanà, que ella finalment li donà permís. - Però -li digué- no deixis de tornar al vespre. Jo, als caçadors salvatges, els tanco la meva porteta. Perquè et conegui, truca i digues: Germaneta meva, deixa'm entrar. Si no ho dius d'aquesta manera, no obriré la porteta. Aleshores el cabirolet sortí fora i es trobà molt bé i content a l'aire lliure. El rei i els seus caçadors van veure l'animal gallard i el varen perseguir, però no varen pas ésser capaços d'atrapar-lo. I quan pensaren que ja el tenien, ell saltà per damunt de la bardissa i desaparegué. Quan ja fosquejava, anà corrents cap a la caseta, trucà i digué: Germaneta meva, deixa'm entrar. S'obrí la porteta, i ell entrà per descansar tota la nit sobre el seu llit pla. L'endemà continuà la caça i quan el cabirol tornà a sentir les trompetes i el "ho, ho!" dels caçadors, se sentí


desassossegat i pregà: Germaneta, obre'm, haig de marxar. La germaneta li obrí la porta tot dient: - Però al capvespre has de tornar i has de dir les paraules convingudes. Quan el rei i els caçadors tornaren a veure el cabirolet amb el collaret daurat, tots l'empaitaren, però era massa ràpid i àgil. La persecució durà tot el dia i a la fi els caçadors l'encerclaren i un d'ells li ferí un xic el peu; així que anava coix i s'allunyà a poc a poc. Un dels caçadors el seguí fins arribar a la caseta i escoltà com deia: Germaneta meva, deixa'm entrar. Veié com s'obria la porta i com tot seguit es tornava a tancar. El caçador es fixà en tot, anà a trobar el rei i li contà què havia vist i sentit. I el rei digué: - Demà ha d'ésser una altre dia de caça. La germaneta es va espantar molt quan va veure que el seu cabirolet estava ferit. Li netejà la sang, li posà herba i li va dir: - Fica't al teu llit, estimat cabirolet, així et posaràs bo. Però la ferida era tan poca cosa, que l'endemà ja no notava res. I quan tornà a sentir la gresca de la caça digué: - No puc aguantar-ho, haig de participar-hi; a mi no m'atraparan pas. La germaneta exclamà plorant: - Ara et mataran i jo em quedaré sola, aquí al bosc, oblidada del món. No et deixo marxar. - Doncs em moriré de tristor -respongué el cabirolet.- Quan sento les trompes de caça, em sembla que haig de sortir de fogó. La germaneta li obrí la porta amb el cor trist i el petit cabirol corregué content i alegre bosc endins. Quan el rei el veié, manà als seus homes: - Perseguiu-lo durant tot el dia fins que es faci de nit, però que ningú no el toqui. Després de la posta de sol, el rei digué al caçador: Vine, ensenya'm la caseta del bosc. I quan es trobà davant la porteta, trucà i cridà: Germaneta estimada, deixa'm entrar. Aleshores s'obrí la porta i el rei entrà i trobà una donzella tan bonica com mai no n'havia vist cap. La noia s'espantà quan s'adonà que no havia entrat el cabirolet, sinó un home, que portava una corona d'or al cap. Però el rei la mirà amb benevolença, li donà la mà i féu: - Vols venir amb mi cap al meu castell, i ésser la meva estimada esposa? - Oh sí! -va respondre la noia- però el cabirolet m'ha d'acompanyar, no el vull pas abandonar. I el rei digué: - Pot quedar-se amb tu, mentre visquis; no li faltarà mai res.


En aquest moment arribà el cabirolet, la germaneta el tornà a lligar amb el cordill de joncs, l'agafà i sortí de la caseta del bosc. El rei muntà la donzella formosa damunt del seu cavall i la conduí al seu castell. Amb gran esplendor se celebrà el casament. Ella fou la reina i visqueren feliços durant molt de temps. Tenien cura del cabirolet que saltava alegrement pels jardins del castell. Però la madrastra dolenta, que era la culpable que els nens haguessin fugit de casa, estava ben convençuda que la germaneta havia estat destrossada per les feres del bosc i que el germanet, com a cabirolet que era, l'havien matat els caçadors. Quan es va assabentar que estaven tan benaurats i que s'ho passaven tan bé, l'enveja no la deixava en pau i només pensava com podia destruir la ventura de tots dos. La seva pròpia filla, lletja com un pecat i tan sols amb un ull, li feia retret que aquesta sort no hagués estat per a ella: Jo hauria hagut d'ésser una reina! - Estigues tranquil·la -deia la vella, i la consolava- Quan hagi arribat el moment oportú, ja tindré alguna cosa a l'abast de la mà. Passava el temps i la reina havia portat al món un fill preciós. Com que el rei havia anat a caçar, la vella bruixa es transformà en una cambrereta, entrà a l'habitació on es trobava la reina i li digué: - Veniu, el bany està preparat; us anirà bé i us donarà noves forces. De pressa, abans que es refredi. També hi havia la seva filla i entre totes dues portaren la feble reina a la cambra de bany i l'estiraren dins la banyera. Aleshores tancaren la porta i s'escaparen corrents. I vet aquí que a la cambra de bany havien encès un foc infernal, així que la jove i bonica reina s'ofegà en poc temps. Portat a terme això, la vella agafà la seva filla, li col·locà una còfia i la posà al llit de la reina. També li donà el cos i l'aparença de la reina. Únicament no li fou possible de tornar-li l'ull perdut. Per tal que el rei no se n'adonés, ella s'havia de girar del costat on li faltava l'ull. Al vespre, quan el rei tornà i s'assabentà que li havia nascut un fillet, se n'alegrà molt i va voler anar a veure la seva estimada esposa. Però la vella cridà ràpidament: - De cap manera! Deixeu tancada la cortina, no és convenient que la reina vegi la llum. Encara ha de reposar. El rei retrocedí i no s'adonà que en el llit reposava una reina falsa. Però quan tocaren les dotze de la nit i tothom dormia, la mainadera, que es trobava a l'habitació del nen, al costat del bressol, veié com s'obria la porta i entrava la reina vertadera, la qual agafà el nen del bressol, el tingué en braços i li donà el pit. Llavors li arreglà el coixinet, el tornà a posar al llitet i l'acotxà amb un edredó. Es recordà també del cabirolet, anà al racó on descansava i li acaronà el llom. Aleshores tornà a


sortir silenciosament. L'endemà al matí la mainadera preguntà als guardians si havia entrat algú al castell durant la nit. Però ells contestaren: No, no hem vist pas ningú. I d'aquesta manera la reina venia moltes nits, sense dir mai cap paraula. La mainadera la veia sempre, però no gosava dir res. Quan ja havia passat un temps, la reina començà a parlar durant la visita nocturna dient: - Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol? Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més. La mainadera no li va tornar contesta; però quan ja havia desaparegut, anà a trobar el rei i li ho contà tot. El rei digué: - Déu meu, què és això? La nit que ve jo vetllaré prop del meu fill. Al vespre anà a l'habitació del nen i a mitjanit tornà a aparèixer la reina, que digué: - Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol? Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més. Aleshores amoixà el nen com ho feia sempre, abans d'anarse'n. El rei no gosava dirigir-li la paraula, però es quedà a vigilar també durant la nit següent. Ella tornà a dir: - Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol? Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més. El rei no va poder aguantar-se més. Se li acostà i digué: - No pots ésser una altra que la meva estimada esposa. I ella li contestà: - Sí, sóc la teva estimada esposa -i en aquest moment recobrà la vida per la gràcia de Déu, i tornà a estar sana i eixerida. Tot seguit contà al rei el delicte que havien comès la bruixa malvada i la seva filla, i del qual ella havia estat la víctima. El rei les féu portar totes dues al tribunal i foren sentenciades. La filla fou conduïda al bosc, on les feres la destrossaren. La bruixa la van tirar a una foguera, on es cremà deplorablement. I quan ja només hi havia una mica de cendra, el cabirolet tornà a tenir el seu cos humà. La germaneta i el germanet varen viure molt feliços, fins a la fi de llurs dies.


LA CABRA DEL SENYOR SEGUIN Nicole Boivert (França, conte adaptat d'un text Alfons Daudet)

l senyor Seguin mai no havia tingut sort amb les seves cabres. Les perdia totes de la mateixa manera: un bon dia, trencaven el seu cordill, se n'anaven cap a la muntanya i, allà dalt, el llop se les menjava. Ni tan sols les carícies del seu amo, ni la por del llop, res no les feien quedar. Diuen que eren cabres independents, que volien, fos com fos, l'aire lliure i la llibertat. El senyor Seguin que no entenia res del caràcter dels seus animals estava consternat. Deia: - S'ha acabat. Les cabres s'avorreixen a casa meva, no en guardaré mai cap. Això no obstant no es va desanimar i, després de perdre sis cabres de la mateixa manera, va comprar-ne una setena; però, en aquest cas, va tenir cura de triar-la ben jove perquè s'acostumés millor a quedar-se a casa seva. Que n'era de maca la cabreta del senyor Seguin! Que n'era de maca, amb els seus ulls dolços, la seva barbeta i els seus pèls blancs que semblaven un abric! A més era dòcil, es deixava munyir sense moure o posar el peu a la galleda. Era un encant de cabreta... A darrera de casa seva, el senyor Seguin tenia un prat molt maco. Hi va deixar la Blanquette, com havia anomenat la nova cabra, la va lligar en el lloc més agradable, tenint cura de deixar-li prou cordill i, de tant en tant, anava a veure com es trobava. La cabra era feliç i menjava l'herba amb tant de gust que el senyor Seguin n'estava encantat. - Per fi -pensava l'home- vet aquí una que no s'avorrirà a casa meva! Però, el senyor Seguin s'equivocava. Un dia, mirant la muntanya, la Blanquette va pensar: - Que bé s'hi deu estar allà dalt! Quin plaer de poder saltar per l'herba alta, sense aquest maleït cordill que fa mal al coll... Menjar l'herba d'un prat això només és bo per al ruc o al bou!... Nosaltres, les cabres, necessitem espai. A partir d'aquest moment, l'herba del prat li va semblar sense gust. L'avorriment va arribar. La Blanquette es va aprimar. No va donar tanta llet. Feia llàstima de veure-la tibar tot el dia del cordill, els ulls mirant cap a la muntanya, fent "be"... tristament. El Sr. Seguin s'adonava que a la seva cabreta li passava alguna cosa però no sabia què era fins que, un matí, quan acabava de munyir-la, la Blanquette es va girar i li va dir a la seva manera: - Escolti, Sr. Seguin, m'avorreixo aquí, deixi'm anar a la


muntanya. - Déu meu!... Ella també! -s'exclamà l'home estupefacte. I, de l'ensurt, va deixar caure la galleda de la llet. Després, assegut a l'herba, al costat de la seva cabra, li va dir: Així doncs, Blanquette, em vols deixar? I ella va contestar: Sí, senyor Seguin. -Però, que et falta herba aquí? -Oh no, senyor Seguin. -Potser el cordill és massa curt? Vols que te'l posi més llarg? -No val la pena, senyor Seguin. -Llavors, què et fa falta? Què vols? -Vull anar a la muntanya, senyor Seguin. -Però desgraciada, no saps que a la muntanya hi ha el llop? I que faràs quan vindrà?... -Li donaré cops de banyes, senyor Seguin. -Tant li fan les teves banyes al llop. S'ha menjat cabres amb banyes molt més grans que les teves... Saps, la vella Renaude, que estava aquí l'any passat, era una cabra forta i valenta com un boc. Doncs, va lluitar amb el llop tota la nit... i finalment, al matí, se la va menjar. -Carai!, pobra Renaude!... Tant me fa senyor Seguin, deixeume anar a la muntanya. -Renoi! -va pensar el senyor Seguin- Però què els passa, a les meves cabres? Encara que saben que el llop se les menjarà ... No pot ser, et salvaré, dolenta. I per por que no trenquis el cordill, et tancaré en un estable i t'hi quedaràs per sempre. Dit i fet, el senyor Seguin va portar la cabra en un estable fosc i va tancar la porta ben tancada. Malauradament, havia oblidat la finestra i, així que va girar l'esquena, la cabreta se'n va anar. Quan la cabra blanca va arribar a la muntanya hi va haver un enamorament general. Els vells avets no havien vist mai una cabra tan bonica. Va ser rebuda com una reina. Els castanyers s'inclinaven fins a terra per acariciar-la amb les seves branques, les ginestes d'or s'obrien al seu pas i feien tan bona olor com podien. Tota la muntanya era una festa en honor seu. Que n'era de feliç la Blanquette! Ja no hi havia cordill... res que la privés de saltar i menjar herba al seu gust... Aquí si que n'hi havia, d'herba!, alta fins a les banyes!... I quina herba! bona, fina, saborosa, feta amb mil plantes... Era una altra cosa que l'herba curta del prat allà baix. I les flors!, de tota mena: blanques, vermelles, grosses, petites, tot un bosc de flors silvestres impregnaven l'aire d'olors molt diverses. La cabra blanca, mig borratxa, s'hi rebolcava, les potes en l'aire, rodolava pels talussos barrejant-se amb les fulles caigudes i les castanyes. Però, de sobte, s'aixecava d'un bot i, hop!, corria a través dels esbarzers i dels boixos, ara a dalt d'un cim, ara al fons d'un precipici, a baix, a dalt, a tot


arreu... Semblava que hi hagués deu cabres del Sr. Seguin a la muntanya!.És que la Blanquette no tenia por de res. D'un salt franquejava grans torrents, els quals, al seu pas, l'esquitxaven de pols humida i d'escuma. Llavors, xopa, anava a estirar-se sobre alguna roca plana i es deixava assecar pel sol... Una vegada, apropant-se a la vora d'un pendent, va veure a baix, molt avall de la vall, la casa del senyor Seguin amb el prat al darrere. Això la va fer riure molt. - Que petit! -va pensar- com és que vaig poder cabre-hi? Pobreta!, veure's tan amunt, es creia almenys tan gran com el món... En definitiva, va ser una jornada meravellosa per a la cabra del senyor Seguin. Cap al migdia, corrent per tots costats, va trobar-se amb un ramat d'isards que estava rossegant vinya salvatge. La nostra petita corredora, amb vestit blanc, va causar sensació. Li van donar el millor lloc per menjar vinya, i tots aquests senyors es van mostrar molt galants... Tanmateix, diuen que un jove isard de pèl negre va agradar a la Blanquette. Els dos enamorats es van perdre pel bosc durant una hora o dues, i si voleu saber què es van dir, aneu a demanar-ho a les fonts xafarderes que corren entre la molsa. De sobte, el vent va ser més fresc. La muntanya es va tornar de color violeta; era el vespre... - Ja! - va dir la cabreta, i es va parar molt sorpresa. Allà baix, els camps estaven perduts entre la boira. El prat del senyor Seguin havia desaparegut, i, de la caseta, tan sols se'n veia la teulada amb una mica de fum. Va sentir les campanetes d'un ramat que tornava a casa, i va sentir la seva ànima molt trista. Un ocell, que també tornava al niu, la va refregar al seu pas. Es va esgarrifar... i després va sentir un crit per la muntanya: Hu! hu! -, feia el llop. Va pensar en el llop, durant tot el dia, la boja, ni hi havia pensat pas... En aquell precís moment es va sentir una trompa molt lluny en la vall. Era el bo del senyor Seguin que intentava un últim esforç per fer-la tornar. -Hu! hu! -feia el llop. -Torna! torna!... -cridava la trompa. La Blanquette va tenir ganes de tornar; però, recordant el prat, el cordill, va pensar que ara ja no podia suportar aquella vida i que valia més quedar-se. La trompa ja no se sentia... Darrere seu la cabra va sentir un soroll de fulles. Es va girar i va veure en la foscor dues orelles curtes, ben dretes, amb dos ulls que brillaven ... Era el llop. Enorme, immòbil, assegut, estava allà mirant la cabreta blanca i assaborint-la ja. Com que sabia que se la menjaria, el llop no tenia pressa; només quan es va girar, es va posar a riure:


- Ha! Ha! la cabreta del senyor Seguin -i va passar la seva gran llengua vermella sobre la seva boca negra. La Blanquette es va sentir perduda... Un moment, recordant la història de la vella Renaude, que havia lluitat tota la nit però que al matí havia estat menjada, es va dir que potser valdria més que el llop se la mengés de seguida; llavors, canviant de parer, es va posar en guàrdia, el cap abaixat amb les banyes endavant, com una valenta cabra del senyor Seguin... No és que tingués l'esperança de matar el llop -les cabres no maten el llop- però només per a veure si podia aguantar tant de temps com la Renaude... Aleshores el monstre va avançar i les petites banyes es van posar en moviment. Ah!, que n'era de valenta la cabreta, com es defensava! Més de deu cops, va obligar el llop a recular per a recuperar força. Durant aquelles treves d'un minut, la gormanda encara collia amb pressa una mica de l'herba que tant li agradava, després tornava al combat, la boca plena... Això va durar tota la nit. De tant en tant la cabra del Sr. Seguin mirava les estrelles ballant en el cel clar, i pensava: Oh!, tant de bo aguanti fins l'alba... Una darrera l'altra, les estrelles es van anar apagant. La Blanquette va redoblar els cops de banyes, el llop els cops de dents... Una llum pàl·lida va aparèixer a l'horitzó... El cant d'un gall va pujar de la vall. - Per fi -va dir el pobre animal, que només esperava el dia per a morir. I es va estirar al terra amb el seu pèl blanc tan bonic tot tacat de sang ... Llavors el llop es va tirar a sobre la cabreta i se la va menjar.


YOSAKU

I

L'OCELL

MÀGIC

Tsuyoki Yama ( Japó)

a molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d'un bosc. Aquest noi s'anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat. Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S'hi acostà i va veure un ocell en una trampa. - Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t'ajudaré. El deslligà de la trampa. L'ocell va marxar volant, content, fent vols d'alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku. Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se'n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta. -Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku. Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir: -Passa i escalfa't. Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d'aquell camí. -És de nitva dir Yosaku. I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda. - Sí, m'agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar. No em cal, gràcies. - Doncs bé, pots quedar-te - va dir Yosaku. Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa. Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content. Va continuar nevant un dia i un altre. I ella li va preguntar: - Puc quedar-me fins que acabi de nevar? És clar que sí -va dir Yosaku. Passaven els dies i no parava de nevar. Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku: - Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts. Sí -va contestar Yosaku. - A partir d'avui em pots dir Otsuru -va dir la noia. Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu


marit. Yosaku era molt i molt feliç. Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l'habitació mentre ella estigués teixint la roba. Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l'habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l'habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat: Quina roba més bonica! - Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru. Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI. Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d' AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic. Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI. Ja en faré més -va contestar Otsuru. Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l'habitació. Ella va dir: - He acabat de fer-lo però és l'última vegada que ho faig. -Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt. Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners. - Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el reinecessitaré més teixit. Yosaku li va dir que ja no se'n podia fer més, que era impossible; però davant l'amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força. Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades. -Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l'habitació; cada vegada s'aprima més. Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru. Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l'habitació. Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l'ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.


-Al final m'has descobert el secret. Jo sóc l'ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir. -Perdona'm! No marxis! -li va dir Yosaku. Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se'n va anar. Yosaku va cridar plorant: Espera'm si et plau, torna aquí! L'ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.


Agraïments

Volem agarir a tots els alumnes de segon de batxillerat l’esforç i entusiasme que han posat per fer aquesta vrecopilació de contes d’arreu del món.

Contes d'arreu del món  

REcull de contes tradicionals d'arreu del món.