Page 1


Fitxa

Sobre l’espectacle

Intèrpret Joan Pera

Joan Pera Capri és el nou show de Joan Pera, que recull alguns dels monòlegs més coneguts del popular actor i hu-

Il·luminació Raúl Martínez Producció executiva Marina Vilardell Direcció tècnica Miguel Montes Regidor Blai Pera Cap tècnic del teatre Roger Muñoz Premsa Jordi Bou i Blanca de Carreras Màrqueting i comunicació Publiespec Disseny gràfic sSB

morista català Joan Capri (1917-2000), com El pobre González, Nàufrags, El

Matrimoni o El Maniàtic, juntament amb la versió del mateix Pera d’El Casament. La ironia amable però incisiva de Joan Capri el van convertir en una caricatura del català urbà mitjà que va fer riure a diverses generacions. El seu deixeble Joan Pera li dedica un sentit homenatge que recordarà vells temps. Els dos han divertit la societat civil catalana, cadascú a la seva manera, però aquesta vegada Pera fusiona el seu talent amb els monòlegs i el posat de Capri. Dos emblemes de l’ humor català en un únic

Primera representació al Teatre Condal el 12 de juny de 2012

teatre, units en la comesa d’entretenir, divertir i fer que passem una bona estona en una comèdia de gran qualitat protagonitzada pel nostre celebrat i entranyable actor de l’escena catalana, el mític Joan Pera.


Joan Pera Capri per Joan Pera Hi ha personatges que són fruit del seu temps... i d’altres que són conseqüència dels seus mestres. Capri va ser l’home que, des del teatre, va reflectir d’una forma extraordinàriament popular la manera de ser i de fer de tot un poble. Era un artista genial, d’aquests que dóna el nostre país de tant en tant i que deixa constància d’una identitat. Podia haver estat arquitecte o pintor, o... o... i hauria sigut igualment extraordinari. El que ell buscava des de la seva genialitat era la proximitat, la comunicació, el tu a tu. Aquest assemblar-se a tothom que va fer que tothom s’assemblés a ell, a través de l’humor i un llenguatge proper i popular. Aquell llenguatge, prohibit o mig amagat, del qual fou un mestre i que totes les generacions posteriors hem fet servir abastament. És evident que tinc traces caprianes, sense assemblar-m’hi gens: dues generacions diferents, dues maneres de ser, dues vides diferents... han resignat dos somriures diferents, però, això sí, un mateix humor. Perquè el Capri tenia allò que jo buscava amb delit: la comunicació total amb un públic ple de riures i somriures. Ell em va ensenyar com fer-ho i jo, sense necessitat d’imitar-lo, he seguit el seu mestratge. D’aquí la semblança. Podria dir com ell: “Els meus premis, les meves medalles, son més aviat l’amor del públic. El fet que et parin pel carrer, et saludin i et diguin com els has fet riure, això, no té, ni podrà tenir mai cap preu. Això, mai us ho podré pagar, perdó, agrair”. Un sincer homenatge, en temps d’oblits, a qui va ser en Joan Capri. Aquell actor, gran actor, que sabia fer riure des de l’escenari, amb monòlegs i miralls de realitats, a tot un país delerós d’oblidar la trista quotidianitat d’un temps gris. Val a dir que jo, sol, potser no hauria gosat; massa respecte, massa estimació. Però, com sempre, sorgeix aquell personatge providencial: en Jordi González; un home del nostre teatre, amic i company de tants esforços i gran admirador del Capri, és qui, amb bon ull i gran encert, m’ha ajudat en aquesta entranyable aventura; gràcies, Jordi. I de la mateixa manera que recordem un Molière, un Gogol, un Segarra o un Rusiñol, avui farem un Capri (amb tocs de Pera). Que vagi de gust. Joan Pera


Joan Pera A L’ESCENARI El seu últim treball teatral és Violines y Trompetas, estrenat al Teatre Borràs el passat mes de febrer amb direcció de Miquel Gorriz. Text signat pel popular dramaturg espanyol Santiago Moncada i estrenat al Teatro Infanta Isabel de Madrid l’any 1977. Va significar un èxit rotund de públic i romangué en cartell durant quatre anys consecutius i de manera simultània tant a Madrid com a Barcelona. Anteriorment, Pera ha intervingut a Visca els nuvis, una adaptació del propi Pera de l’obra de Jan de Haartog, estrenada en el Teatre Condal el febrer de 2011, compartint escenari amb Amparo Moreno i també sota la direcció de Miquel Gorriz. El 2010 va presentar el monòleg Woody i jo, un text carregat d’humor que desvetlla els paral·lelismes amb el seu admirat actor de Manhattan. També al Teatre Condal, va estrenar el 2010 la reeixida comèdia La doble vida d’en John, de Ray Cooney, dirigida per Àngel Llàcer i compartint escenari amb Lloll Bertran, com en tantes altres ocasions. El 2009, també al Teatre Condal, La Glòria del Mercat, un text propi dirigit per Víctor Muñoz i Calafell. Abans havia estrenat El Joc dels idiotes, de Francis Veber, espectacle que va romandre més de 6 mesos en cartell. A l’èxit d’aquesta obra el va precedir Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes, que romangué dos anys en cartell, i que venia dirigida per Abel Folk, on també va compartir, com en El Joc dels idiotes, escenari amb l’actriu Lloll Bertran. Entre d’altres moltes interpretacions teatrals destaquen: La mort, de Woody Allen; No et vesteixis per sopar, de Marc Camoletti (dir. Ricard Reguant); Tiempo de espadas, de Jaime Salom, i Bala perduda, de Luis Elices. Durant una temporada va treballar al Teatre Romea amb obres del repertori clàssic català: Pitarra, Segarra i Rusiñol, entre d’altres. AMB PACO MORAN I ÀNGEL ALONSO El 1994, Joan Pera protagonitza juntament amb Paco Moran, La extraña ñpareja de Neil Simon. Dirigida i adaptada per Àngel Alonso, es convertiria en un autèntic fenomen teatral, que va romandre en cartell fins novembre de 1999, data en la qual es va acomiadar amb una funció extraordinària en el Palau Sant Jordi de Barcelona, i que va suposar el rècord Guinness mundial de major número d’entrades venudes d’una funció teatral (14.797 espectadors). Després, un altre èxit professional, de nou al costat de Paco Moran i Àngel Alonso, amb La jaula de las locas, un text original de Jean Poiret, que fou l’espectacle teatral més vist de la temporada 1999 – 2000, amb una extensa gira per tota Espanya, i per la qual Paco i Joan van rebre el premi a la millor interpretació Masculina de 2002 del Teatro Metropol de Tarragona. També van rebre el premi especial Teatre BCN per la seva aportació a la comèdia a Catalunya. El trio Pera, Moran i Alonso tornaria a triomfar als escenaris amb ¡Mamaaá!, una comèdia de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez, que es va poder veure des de novembre de 2002 fins abril de 2004 en el Teatre Condal. El seu últim treball juntament amb Paco Moran fou Matar al presidente, una adaptació de José Luis Martín de l’obra de Francis Veber, sota la direcció d’Àngel Alonso. CINEMA I TELEVISIÓ El seu últim treball en cinema ha sigut en la pel·lícula 23-F, on es va caracteritzar de Santiago Carrillo. Va participar també a la pel·lícula Terra Baixa el 2010, interpretant el millor Tomàs dels últims temps segons la crítica. Últimament ha protagonitzat El Retaula del flaustista per TV3, encara per estrenar; també Forasters juntament amb Anna Lizarán, de Ventura Pons amb guió de Sergi Belbel, treball que li va valer la nominació com a millor actor als premis Butaca i als premis Gaudí 2009. Ha col·laborat amb Abel Folk a Extrems i va rodar amb el seu fill Roger la primera i segona temporada de la sèrie 13 anys i un dia a TV3, amb guió i direcció de Jesús Font.


Joan Capri Joan

Capri fou un actor, humorista i monologuista català. El seu nom real era Joan Camprubí i Alemany. Va néixer a Barcelona el 10 de juliol de 1917 i va morir, també a la capital catalana, el 4 de febrer de 2000. La seva participació en obres de teatre i els monòlegs que va enregistrar el van convertir en un emblema de l’ humor català. Amb una ironia amable però incisiva, va esdevenir una caricatura del català urbà mitjà que va fer riure diverses generacions. Sempre va viure al Barri Gòtic de Barcelona, on va néixer, créixer (a casa amb els seus vuit germans) i morir (al seu pis del carrer Ferran). INICIS Va començar a treballar en el camp del teatre d’aficionats, segons paraules del propi Capri, perquè “no servia per a res més” (va ser un mal estudiant i les seves primeres feines van ser vendre mongetes i fer de noi dels encàrrecs a un diari). Segons sembla, però, la seva capacitat de fer riure als altres li havia preparat el camí. El seu primer èxit es titulava Camarada Cupido, una obra de Xavier Regàs, a principis de la dècada del partir d’aquest moment, s’especialitza en els monòlegs, enregistrats en disc (El nàufrag, El casament, El desmemoriat, El maniàtic, Vivendes protegides, etc.), però sense deixar de banda les obres tradicionals. EL TEATRE ROMEA Al Teatre Romea viuria les seves millors hores sobre l’escenari amb obres com Romeu de 5 a 9 (1957), El nas d’en Cyrano (1959), Un metge imaginari (1965), Que vagi de gust, Sr. comissari, L’amic del ministre (1972), Aquí l’inspector Cristòfol... cambio!!! (1974) i un celebradíssim Don Juan Tenorio (1976) amb la popular Mary Santpere. TV I CINEMA A finals de la dècada de 1970 es va mig retirar fins que va recuperar la popularitat amb el personatge televisiu de la sèrie Doctor Caparrós (en dues versions Medicina general i Metge de poble), treballant al costat de Maria Matilde Almendros i Joan Pera, que tot just iniciava la seva carrera. La sèrie la va emetre Televisió Espanyola a Catalunya durant els anys vuitanta. Tornaria a treballar per a la televisió l’any 1990 a la sèrie Amb l’aigua al coll, de TV3. En aquesta etapa, igual que en alguns dels seus monòlegs enregistrats, va treballar amb Joan Vilacasas com a guionista. El 1952 es va introduir al món del cinema, on va gravar més de quinze llargmetratges, tot i que només va arribar a ser protagonista en un parell d’ells. RECONEIXEMENT L’any 1982 se li va concedir la Creu de Sant Jordi. Compta, a més, amb una altra distinció: la medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona, atorgada el 1997, any en que la SGAE edita el seus 22 monòlegs en un disc titulat El Millor de Joan Capri. Va morir a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona el 4 de febrer de l’any 2000. Havia estat ingressat el 28 de gener per culpa de les cremades provocades per un incendi a casa seva degut a un curtcircuit. Se li va dedicar una placeta a Ciutat Vella, el seu barri de sempre, rere el nou Mercat de Santa Caterina.


Una personalitat inimitable L’any 1998, amb l’escriptor Emili Rosales i el meu estimat pare, Salvador Escamilla, vam

publicar el llibre “Capri t’estimem (L’home, l’artista, el geni)” una obra que volia recordar que per a moltes generacions de catalans Capri ha encarnat una proposta d’humor intel·ligent, popular i arrelat que s’ha convertit en una escola i que fins i tot ha definit una manera de ser. Les seves propostes escèniques són plenament vigents encara avui, i van més enllà d’una certa arqueologia de la memòria o la reivindicació nostàlgica, ja que són una mostra de sensibilitat i d’ironia absolutament contemporànies. Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo en la distància curta, tots dos en barnús i banyador nedant al Club Natació Barcelona, i cal dir que la seva comicitat natural convivia tothora amb ell. ÚNIC, PROPER Queden pocs humoristes de la dimensió de Capri... ara hi ha “cuentachistes”, gent que surt a la televisió i explica acudits de taverna, o que es disfressa de dona amb uns grans pits i un cul prominent. En canvi Joan Capri amb el seu talent de gran actor va saber construir un personatge d’un tarannà senzill, pròxim a l’home del carrer. Per això la millor creació de l’actor va ser parlar com parlava la gent. Cal tenir en compte el context del teatre català de l’època, d’un gran encarcarament lingüístic i d’una grandiloqüència interpretativa bestial. I tot això no feia més que crear una barrera de vegades insalvable entre l’escenari i el públic. Capri parla com la gent, però arriba un moment que també la gent acaba parlant com ho fa en Capri. EL MESTRE DE JOAN PERA A l’estimat i admirat Joan Pera sempre li he sentit a dir que Capri va ser el seu mestre, dalt de l’escenari i davant dels focus i les càmeres. Es veu que ell l’espiava i mirava com s’ho feia, què deia i com ho deia. Estic segur que en Pera està convençut que la força interpretativa del mestre tenia molt a veure amb la seva dimensió humana i sincera, cosa que feia que tothom se’l cregués. Van compartir junts la sèrie de l’entranyable Doctor Caparrós, una producció que va quedar en l’imaginari col·lectiu del país. Quan veig en Pera, i també quan escolto les seves inflexions vocals, em sembla tornar a veure i sentir l’ombra i l’esperit de Capri. Però en Pera se l’ha fet seu i ha seguit creant el seu propi estil escènic, partint de Capri però més enllà del genial tragicòmic. ANÈCDOTES Sempre que en Capri anava a un poble per actuar en una d’aquelles festes majors, només arribar a la vila, la gent ja sortia a rebre’l i ja es feien un tip de riure. Fins i tot abans de pujar a l’escenari. Ell es veu que els deia: “Mirin, no els he d’enganyar, a mi em donen tantes pessetes per fer riure mitja hora. Fa deu minuts que vostès riuen i encara no he dit res. Jo, tot això, els ho descomptaré”. Hi havia un doctor que sempre li deia a Capri: “Vostè es fica molt amb nosaltres, però un dia es trobarà malament de veritat i no el voldrem visitar”. Al que l’actor responia: “Això em salvarà, doctor, això em salvarà!”. David Escamilla Autor de “Capri t’estimem (L’home, l’artista, el geni)” - Columna Edicions Juntament amb Salvador Escamilla i Emili Rosales


Teatre Condal, comèdia de qualitat L’aposta per la comèdia de qualitat està estretament lligada a Joan Pera, vell conegut del Teatre Condal. Aquesta temporada 2011-2012 “Els Bojos del Bisturí”, “El Apagón”, “Políticament incorrecte”, “L’Any que ve serà millor” o “Splenda” són alguns dels espectacle que han precedit l’arribada de “Capri” a la sala del Paral·lel. Tots ells reafirmen l’aposta de Focus per l’entreteniment familiar, i el públic de teatre està responent amb fidelitat a les bones estones i les rialles que es viuen al Condal. Són obres que encaixen a la perfecció amb el caràcter del sala i que ajuden a crear una marca i una personalitat molt concretes a un espai històric i únic. El Teatre Condal va ser Fundat el 1903 pels germans Onofri i va animar durant dècades les nits del Paral·lel per després convertir-se en sala cinematogràfica durant els anys 60 i 70. Durant els 80 va passar a ser definitivament un teatre. Poc després, al 1992, el Grup Focus assumeix la seva gestió i des d’aleshores programa la seva activitat teatral que és ja tot un referent en l’escena barcelonina: un teatre dedicat a la comèdia contemporània adreçada a un públic majoritari i familiar que busca per damunt de tot l’entreteniment, però sense perdre mai de vista la qualitat de les seves propostes.


JOAN PERA CAPRI Funcions a partir del 12 de juny de 2012 De dimarts a divendres a les 20 h Dissabte a les 18 h i a les 20 h Diumenge a les 18 h PREUS De 21 a 24 euros

Descomptes per majors de 65 anys o jubilats, menors de 14 anys i clients de Catalunya Caixa PUNTS DE VENDA Taquilla del Teatre Condal (Av. del Paral·lel, 91) Telentrada de Caixa Catalunya (www.telentrada.com / 902 10 12 12) Taquilla Tiquet Rambles (Palau de la Virreina – La Rambla 99) PREUS ESPECIALS PER A GRUPS Promentrada (www.promentrada.com / 93 309 70 04) CONTACTE DE PREMSA Jordi Bou // Blanca de Carreras premsa@focus.cat // T. 93 309 75 38 DISTRIBUCIÓ Jordi Basomba // Tel. 93 309 75 38 jbasomba@focus.cat // www.focus.cat

Institucions

Mitjans de TR3SC comunicació

Joan Pera Capri  

Dossier de premsa Joan Pera Capri

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you