Issuu on Google+


d’escarp

CONSELL DE REDACCIÓ Coordinació: Víctor Vélez Vera Redacció: Àngela Casals Creus Anna Fuentes Oró Lorena Fuentes Oró Maria Cinta Roca Jové Anna Sàez Guiu Anna Sàez Mateu Arantxa Álvarez Cuevas Lidia Revés Fernández Maria Jesús Llavero Porcel Marta Teixidó Llinàs Raquel Rescalvo Ribes Sara Estiarte Marqués Sara Jové Masamunt Víctor Vélez Vera Fotografia: Jordi Valero Vives Àlex Justribó Agustí

Contacte:

revistadescarp@gmail.com Edita:

d'escarp Revista trimestral de La Granja d’Escarp Nº2, primavera 2012.

Í

L’editorial

3

Som de ca

4

Si Fabra hagués mirat a Ponent

7

N

1213

11

Dellà Segre

15

Macondo

19

Naturalment

21

El paisatge de la memòria

22

Cartes des de l’exili

25

Canalla

27

L’oncle Jaume

32

Lo dia de Sant Jordi

35

Paco Casas

39

L’enigma

42

D E X

Col.laboren:

2


d’escarp

L’editorial EL PATRIMONI ÈTIC I LA CRISI DELS VALORS “Passa pel costadet que ara ho torno a fregar” em deia la padrina un dimecres calorós d’agost quan tornava a mitja nit després de fer un beure a la Plaça la Creu amb els amics. Ella encara repassava la cuina i el passadís. La seva jornada no tenia horaris. De bon matí havia “deixat arreglat” l’esmorzar del padrí Pomaret, de les meves germanes i el meu, mentrestant ella agranae i remullae l’entrada. Després, tots junts, amb els tiets i les cosines, havíem anat a fer la vuitena passada de llimonera al bancal del Molí. Ella se’n havia tornat una mica més aviat perquè havia d’anar a comprar, fer el dinar, parar taula... S’havia aixecat la primera de la migdiada per preparar-nos el berenar i, després d’una tarda fent melmelada i conserva, havia anat a la Mitjaneta passant pel Regallet per agafar una mica d’hortalíssia i preparar-nos la paellada de sopar. Fregar els plats, ficar la rentadora, planxar i, a última hora, fregar la cuina i el passadís. (TREBALL).No sé d’on treia el temps per fer aquells dinars casolans que feien que sempre recordi els dissabtes i diumenges amb una sobretaula interminable (FAMÍLIA), on ella rarament intervenia. Mai li vaig sentir una paraula malsonant cap a res ni cap a ningú. (RESPECTE). Sempre anteposava la necessitat aliena a la seva pròpia (GENEROSITAT) i la veritat com a única manera d’entendre la vida. (HONESTEDAT). Els últims anys, quan va necessitar ajuda, tot i no recordar el meu nom, sempre se’n recordava de la paraula “gràcies” i t’obsequiava amb un reconfortant somriure (GRATITUD). El patrimoni ètic és un patrimoni intangible, inherent a la persona que va formant-se i consolidant-se segons les vivències de cadascú amb les persones que l’envolten. Fa un parell de generacions, els valors tradicionals conformaven aquest patrimoni ètic, basat en la persona i reafirmat amb suors i llàgrimes després de patir una guerra civil i una asfixiant dictadura. Valors plens de contingut que ens allunyen cada dia més dels nostres avantpassats. “Els valors no es prediquen ni s’inculquen sinó que s’han de viure com un estil de vida, com una manera de fer”, diu el sociòleg Salvador Cardús. El treball, la humilitat, el respecte, la honestedat, la generositat... Eren, efectivament, l’estil de vida de la padrina i la seva generació. Aquests darrers anys, de la mà de la modernitat i el desenvolupament tecnològic, hem propiciat que gran part d’aquest valors hagin estat arraconats, titllats d’arcaics i ineficaços per una societat consumista que valora per damunt de tot la immediatesa. És una obvietat que tant la televisió, com internet o les xarxes socials formen part del nostre dia a dia. Són eines molt útils que ens ajuden a adquirir, compartir o transmetre informació, així com a relacionar-nos i poder contactar a l’instant amb qualsevol persona que estigui connectada a l’altra punta del món. Però cal que en fem un bon ús, sinó, inconscientment, estem afavorint l’aïllament de l’individu. És necessari que ens aturem i pensem com podem recuperar aquells trets distintius que feien del rigor una excel•lència, del amor propi una virtut. Normalitzar el tracte de vostè a una persona que no coneixes o recuperar la transcendència que tenia pels nostre padrins una simple encaixada de mans... Estic convençut que part de la crisi econòmica que estem patint ha estat motivada per aquesta crisi de valors i són coexistents en el temps perquè es necessiten una a l’altra. Es retroalimenten. Ara bé, tot és cíclic. Aquests valors tradicionals tornaran a ser la pedra angular de les futures generacions. És qüestió de temps, de voluntat individual i d’una consciència col•lectiva. Ens obstinem a complicar-nos la vida, a buscar fora allò que pensem que ens fa falta i no valorem el que tenim en el nostre entorn. Estem capficats a trobar aquell regal impossible per fer feliç al nen... Quan el millor regal que li pots donar és el teu temps. Només cal que t’asseguis al seu costat i l’escoltis. Eh, padrina? (GRATITUD ETERNA).

Manel Solé Agustí 3


d’escarp

Som de ca... Text: Sara Estiarte / Sara Jové Fotos: Arxius familiars

Us va semblar interessant la secció de Som de ca…? Doncs aquest cop ens endinsarem en l’origen dels renoms de quatre cases més. És molt difícil saber del cert d’on prové un renom, però aquest cop creiem que ho hem aconseguit. Sabeu de quina casa parlem si us expliquem que el protagonista és el rebesavi de Francisco Vallés Guiu? Ens remuntem a finals del segle XVIII (any 1830 aproximadament). Aquest senyor tenia molta imaginació i molta traça. Al seu temps lliure va començar construint uns petits objectes e fusta molt graciosos; objectes que repartia entre els nens del poble per tal que aquests juguessin amb ell i s’ho passessin d’allò més bé. Tots els nens de La Granja se l’estimaven molt i cada dia en sortir de l’escola volien anar a veure a l’Oncle la Pistola per saber si aquest els regalaria alguna pistoleta de fusta. Sí, sí els objectes de fusta que construïa l’oncle eren unes petites pistoles. Ara doncs ja sabeu de quina casa us parlem? Exacte, de CA PISTOLA . Amb el pas del temps a tots els senyors de la família se’ls ha conegut com Pistola.

Al centre de la foto, Josep Vallès (conegut també com a Andreu), nét de l’oncle “la pistola”. Al seu voltant, esposa, fills i néts.

4


d’escarp Segons ens expliquen els veïns del poble l’origen de Ca l’Orjové prové de molt temps enrere. En aquesta família hi havia un senyor molt ric que va viatjar a Anglaterra. Durant la seva estància allí, va observar que a la classe més alta de la població se’ls cridava per lord, o sir (senyor en català). Quan va arribar a Espanya, en concret a la Granja, es va fer dir Lord Jové, aquest últim el seu cognom. Degut a les variacions de transcripció el renom de la casa va acabar sent CA L’ORJOVÉ.

Aquest renom és bastant divertit... a qui no li agradava aquella pel. lícula on sortia un nen pràcticament nu envoltat de micos? Doncs al pare d’en Juan Diego Sánchez (sabeu de qui us parlem?) li agradaven molt les pel.lícules de Tarzán. Tant era així que als seus fills va sobre batejar-los amb els noms dels personatges de la pel.lícula. Com a Tarzán, el Boy i la Chita. Avui en dia coneixem al Juan Diego i la seva casa com Tarzán i CA TARZÁN.

Esquerra a dreta: Diego, Esperanza, Juana, Angelina, Diego (Boy) i Juan (Tarzán).

5


d’escarp L’altre dia ens explicava la Rosa López (Frasquito) d’on havia sorgit el sobrenom que li diuen al seu fill Francisco Prieto (Pirri); una historia entranyable que tot seguit us explicarem: temps enrere, quan la família Frasquito vivia a l’antic poble de la Vallfera, la mestra del “poblat”, la senyoreta Maria Reyes Betes Santamaria, anava cada dia a dinar a casa de la Rosa, podríem dir que era com una més de la família. Tota la família al complert gaudien d’un bon àpat i es feien una rialla durant l’estona de dinar, abans de començar les classes de la tarda. En acabar de dinar, Francisco sense pensar-s’ho dues vegades, sortia de casa amb la pilota als peus. Li encantava jugar a futbol i aprofitava cada segon per fer tocs amb la pilota i jugar mini-partits de futbol amb els nens de la Vallfera. Era tant l’afició que tenia amb la pilota que quan el veia la professora sempre li deia que semblava el Pirri (gran figura del Real Madrid en aquells temps). El nen seguidor de l’equip blanc, es sentia molt satisfet amb la comparació de la mestra. D’aquesta manera, els amics, germans i inclús els pares van començar a dir-li el sobrenom de Pirri, fins arribar avui en dia quan coneixem casa seva com CA PIRRI.

Dalt: Ramon Guardiola, Javier Pérez, Joan Àngel Vallés, Javier Agustí, PIRRI, Mateu Bonet, Manolo Vélez i Josep Ramon Guardiola. Baix: Josep Mª Valero, Josep Mª Castelló, Juan Peña, Sixto Sánchez, Joan Ramon Casals i Ángel Navarro.

6


d’escarp d’ escarp

Si Fabra hagués mirat a Ponent

Text: Anna Fuentes Oró Fotos: Àlex Justribó Agustí

hagués

Ponent

mirat a Po-

En el passat número de D’ESCARP plantejàvem la possibilitat que la Júlia Roberts parlés com una granjolina més. Per desgràcia, sembla que és poc probable que mai tinguem l’ocasió de veure-la passejant pel nostre poble. Però això ara ens ha de ser igual. De xiques guapes també en tenim aquí, i de xics ben plantats com el Gere, a cabassos! Així, encara que no tinguem la possibilitat de sentir una conversa en granjolí entre la Julia Roberts i el Richard Gere, sí que podem imaginar com és una conversa entre un xic granjolí i una guapa forastera. D’aquesta manera tindrem la possibilitat de veure les diferències entre els dos parlars – la qual se suposa que és la finalitat d’aquesta secció- i, també, de riure una mica; perquè, ja se sap, en les parodies la gràcia principal és l’exageració. - Iep! Massissa, aun vas an estes hores? - Que em parles a mi? - Pos que veus a dingú més par estes contrades? - És que crec que m’he perdut! - Astàs a la Granja d’Ascarp, allà on nostre sinyor va perdre l’aspardenya! - Sí home, això ja ho sé! El que no trobo és l’aiguabarreig! - És que par aquí la plaça no’l trobaràs... - Ho sento noi, però no t’entenc. - Ia, ia… ia ho vec això... - I, doncs, saps dir-me on és o no? - I tant! Lo que has de fer és recular i na-te’n direcció Samalcoreig!

- El que faré de moment és aparcar aquí i entrar al bar a beure alguna cosa que estic assedegada. - A bueno... fes lo que’t semblo! - Que et sembla si m’acompanyes i m’expliques coses sobre el riu? És que jo sóc estudiant de Biologia i m’interessa molt tot això! - Mite-la! Pos claro que és interessant! Però no te pensos que no nya su q’ aigua aquí! També tenim la muntanya més alta de la comarca –Montmaneu-, l’ermita de Sant Jaume, el convent d’Ascarp, les mines... i par l’istiu fotem una festa major apoteòsica! - Deu ni do, però en dies de cada dia, què feu? No hi ha res per aquí!

- Que no nya res diu la desustanciada... - Com? - Que nya de tot! Tenim bars, quiosco, botigues, pastisseries, lo ball, pesines a l’istiu, equip de futbol, de bitllaires, club de ciclistes, associacions de pescadors, caçadors... vols que seguixa? - No, no... ja vec que els de poble també teniu de tot! - Home, par suposat! És que els de ciutat us penseu que sou axclusius! - No t’enfadis, home. Saps que podem fer? M’acompanyes a l’aiguabarreig i em continues explicant coses del poble... - A pos que? Venga, nemon-hi!

Sembla que el nostre amic granjolí ha tingut sort! Però ara haurem de deixar de banda aquesta parella i tornar al diccionari que vam començar en el passat número. Us en recordeu de les paraules que surtien? Us van agradar? En vau trobar a faltar alguna? A continuació podrem veure quines són les noves escollides... 7


d’escarp

ASCARTXIGAR

Allò que ens passa en posar un aliment dins l’oli molt calent. Amb l’excepció de les nostres padrines a les quals Ferran Adrià no els hi pot envejar res.

SINVERGÜENSA

Forma castellana adaptada al granjolí per arremetre qualsevol comportament digne de ser considerat intolerable. La gran majoria de vegades va dirigit dels més grans als més joves i amb un ampli ventall de tons de veu possibles segons el grau de ‘sinvergüensisme’ té l’acusat.

8


d’escarp

COSCOLETES, ANAR A El medi de transport més barat pels xiquets i xiquetes cansats i, a la vegada, una de les possibles causes de lumbàlgia dels seus pares.

9


d’escarp

NYAGOLAR

Acció de crit pròpia dels gossos. Antigament, substituïa a les actuals alarmes amb una eficàcia del 99,9%. (Val a dir que el 0,1% restant es donava en casos en què l’amo era sord).

SANTURNON

Forma ja en desús que servia per designar la banda de cuiro o roba que aguantava els pantalons per la cintura quan això encara no implicava motiu de burla.

10


d’escarp

1213 Text i fotos: Maria Pilar Vàzquez, Joan-Ramon González i Josep Medina (Servei d’Arqueologia de l’IEI)

E

INTRODUCCIÓ

l jaciment de la Serra del Calvari, forma part d’un conjunt de tres jaciments, de cronologies diverses, que es van substituir els uns als altres progressivament al llarg del temps, que es troben ubicats de forma esglaonada en l’espai i que són: la Punta del Fortí, la mateixa Serra del Calvari i la Punta del Calvari. El més alt i el més antic, és la Punta del Fortí, conegut també com a Punta de Gabriel o Fortí de Pedro i correspon a l’assentament del bronze final (segles XI-IX aC). Després vindria la Serra del Calvari, que és de la primera edat del ferro (segles VIII-VI aC) coneguda actualment per alguns granjolins com a Punta del Fortí, com el primer dels jaciments citats. I finalment el tercer, separat de l’anterior pel barranc de la vall de Rotja, és un petit poblat ibèric (segles V-I aC) co-

negut com la Punta del Calvari, i que aquí també amb disparitat a l’hora d’anomenar-lo alguns vilatans anomenen Serra del Calvari. El jaciment de la Serra del Calvari fou donat a conèixer per Rodrigo Pita a mitjan dècada dels anys cinquanta, però no fou fins als anys vuitantes que s’inicià la seva excavació, amb les diverses campanyes realitzades per Josep Ignasi Rodríguez. Resulta evident que el topònim del Calvari té l’origen en el final del viacrucis que des de l’església parroquial de Sant Miquel pujaria fins a la darrera estació de les tres creus que rememoraven la crucifixió de Jesús a Jerusalem. Posteriorment ha estat arranjat amb una creu nova, que té més l’aparença de creu de terme, però que és una bona perduració del nom tradicional.

La Punta del Fortí La Punta del Fortí és un tossal en contrafort, molt dominant sobre la confluència dels rius Segre i Cinca i sobre els jaciments de la Serra del Calvari i la Punta del Calvari, amb els seus 214,5 m d’altitud. El seu cim es troba molt remogut per les trinxeres de la passada guerra civil i per una desafortunada plantació de pins realitzada a les darreries de l’any 2007, després que l’agost de 2003, aquesta zona fos afectada per un incendi forestal. En superfície es poden observar algunes restes de parets pertanyents a estances de planta rectangular, així com masses de terres rogenques que corresponen a restes de parets i sostres de terra d’aquestes mateixes cases. S’hi ha recuperat ceràmiques de la

11


d’escarp fi de l’edat del bronze: peces grans, d’emmagatzematge, amb decoracions de cordons i peces més petites, de cuina, i de factura més fina. El poblat seria semblant al més conegut de Genó a Aitona, el qual és un jaciment emblemàtic al voltant del 1100 aC. La Serra del Calvari El jaciment de la Serra del Calvari s’ubica en un contrafort de 140 m d’altitud. La seva situació és privilegiada, ja que es troba dominant la Planta de la casa de les tres estances del poblat de la confluència dels rius Segre- Serra del Calvari Cinca, a la vegada que se situa a 7,5 Km de la desembocadura del Segre en l’Ebre i, per tant dues portes més que la comuniquen podia controlar la navegació fluvial amb l’exterior, amb el carrer del nord des de la Mediterrània, aigües amunt i amb el del sud; mentre que les dues per l’Ebre cap al Segre i d’aquí cap a habitacions laterals només tenen una sortida a l’exterior, cap al carrer del l’interior de Catalunya. Dels resultats de les intervencions sud. D’altra banda, totes tres estances efectuades en el jaciment de la Serra es troben subdividides en dos, i per del Calvari els anys 1982, 1983, 1984 tant, es converteix la casa en un habii 1987, destaquem: tres habitacions, tatge amb sis espais diferenciats. El carrer del nord, transcorre que hem interpretat actualment com una casa tripartita; els materials feni- paral•lel al mur nord de tancament cis i l’abundant presència d’escòries de les cases, està cobert per un ende ferro, així com d’eines d’aquest llosat de pedres planes i l’hem pogut resseguir al llarg d’uns catorze memateix material. El jaciment equiparable cronològi- tres. En el punt on s’excavà el 1987 cament i per importància més proper hem pogut calcular-li una amplada mínima d’un metre i mig. seria el dels Vilars a Arbeca. El carrer del sud, transcorre paral•lel La casa tripartita i els carrers nord i sud als murs sud de les habitacions de la A l’extrem nord del poblat, es lo- casa tripartita i l’hem pogut resseguir calitzaren durant la campanya de al llarg de gairebé 9 m. D’aquest carrer 1987, tres habitacions, que en el seu no n’hem pogut calcular l’amplada, moment es consideraren magat- perquè no s’ha acabat d’excavar, però zems independents, però que des- en canvi, presenta un element que prés de la revisió de la documentació crida l’atenció, ja que forma al davant que férem en reprendre el projecte de l’estança central de la casa tripard’investigació el 2007, hem interpre- tita un espai més ample o placeta, de tat com una casa de dimensions es- com a mínim dos metres. pectaculars per l’època, amb gairebé 117 m2. Està formada per tres estan- Els materials ceràmics Si bé es localitzaren alguns fragces de planta rectangular, allargassaments ceràmics d’origen fenici, en la des i intercomunicades per sengles portes. L’estança central presenta campanya de 1983 es trobà una peça

12

excepcional, gairebé sencera, molt característica d’aquesta cultura. És un recipient de forma ovoide, amb nanses, feta a torn i de les primeres produccions fetes amb aquesta tècnica, que es pot datar en la primera meitat del segle VI aC. Elements metàl.lics

En la campanya de 1984, en la zona centre del poblat, es localitzaren el major nombre d’estris de ferro trobats fins ara al jaciment. Les peces més destacables són dos ganivets, una destraleta i un aixadell. La Punta del Calvari La Punta del Calvari és un tossal en esperó, de 137,9 m d’altitud, amb el perímetre ovalat i el cim pla. El poblament se situa essencialment en el cim, tot i que també s’estén pels vessants, sobretot pel de l’est. S’observa en superfície un entramat urbà format per un carrer central, amb cases situades a banda i banda. En la part

Actual creu del Calvari al peu de la Punta del Calvari i que dóna nom a dos dels jaciments estudiats.

nord-est es poden veure les restes d’un mur que correspon a la muralla de tancament del poblat en la part més feble. Com a reforç d’aquesta defensa s’excavà un fossat encara ben visible. S’hi ha recuperat gran quantitat de materials dispersos pel cim i vessants del tossal dels característics dels poblats ibèrics. En l’altre extrem del poblat es conserva una estructura de planta circular, possiblement de cronologia


d’escarp medieval. Alguns investigadors consideren que en aquest punt estaria el castell d’Escarp que en època medieval controlaria l’estratègica posició de la confluència dels rius Segre-Cinca. El poblat més conegut de l’entorn, amb una cronologia similar d’època ibèrica entre el segle V i III aC, és el de Gebut, a Soses. El projecte de recerca i el poblat de la Serra del Calvari L’abundant presència d’escòries de ferro i la troballa en la campanya de 1984 d’eines d’aquest material, féu que ens plantegéssim la possibilitat que aquesta circumstància anés lligada amb la l’elevat nombre de poblats que hi ha en aquesta zona durant l’època històrica en què es començà a

Vas ceràmic d’orelletes fet a torn amb decoració de bandes paral•leles pintades.

utilitzar el ferro com a material per a fabricar eines per a treballar el camp i per a l’armament. El poblat de la primera edat del ferro de la Serra del Calvari és l’eix central d’un projecte de recerca del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), La influència dels contactes colonials en el substrat local i el procés d’iberització en la confluència Cinca, Segre i Ebre. Aparició i desenvolupament de la metal.lúrgia del ferro, que és en bona mesura hereu de les intervencions realitzades en el jaciment també per l’IEI, els anys 1982, 1983, 1984 i 1987. La Serra del Calvari exerceix un do-

mini sobre els jaciments de la mateixa cronologia localitzats en la zona que envolta la muntanya de Montmeneu, en els terrenys d’una àrea de forma trapezoïdal, d’uns deu quilòmetres de costat, emmarcada pel riu Segre a l’oest, que rep per la seva esquerra el barranc de la Grallera, modest afluent que constitueix el límit nord; al sud el riu Ebre, que a la seva vegada rep també per la seva esquerra el barranc de l’Aiguamoll, que marcaria el límit oriental. La destacada concentració de jaciments de la primera edat del ferro en la zona de Montmeneu, onze en total: Tancat (la Granja d’Escarp), Barranc de la Grallera (la Granja d’Escarp), Cabesa Vella (Maials), Ambiure (Seròs), Mas del Coc (Seròs), Pedrós (Seròs), Mas de la Cabra (Seròs), Castell dels Moros (Almatret), Castellets (Mequinensa), La Picarda (Mequinensa) i Sant Jaume II (la Granja d’Escarp), no trobava suficient explicació en l’existència de terres adequades per a l’explotació agrícola, o per a la seva estratègica situació. Per tant, la presència d’escòries de ferro i eines en el jaciment de la Serra del Calvari, així com la troballa d’alguns dels materials més antics de Catalunya fabricats amb aquest mineral en els assentaments del seu entorn més immediat, ens feren suposar que fos rendible la seva explotació en època protohistòrica. Això ens feu plantejar que aquests podien ser els motius principals de l’elevada concentració de jaciments de la primera edat del ferro en aquesta zona, així com de la presència a la Serra del Calvari d’elements que demostraven una relació amb el món colonial fenici, a través de la via fluvial de l’Ebre. Les anàlisis mineralògiques realitzades demostraren que en època protohistòrica havia estat rendible l’extracció de ferro a partir dels minerals presents a la zona i no només això sinó, que en una fase posterior de l’estudi es demostrà que les eines de ferro localitzades a la Serra del Calvari i en els jaciments del seu vol-

Destraleta de ferro.

tant no eren producte de l’intercanvi comercial amb el món fenici, i que no venien ja fabricades des de l’exterior, tal i com s’havia pressuposat fins llavors, sinó que havien estat manufacturades amb el mateix ferro obtingut a la zona i per tant havien estat fabricades aquí. Els fenicis eren un poble comerciant de l’extrem oriental de la Mediterrània, de l’actual Líban, que arribaren al sud de la Península ibèrica al voltant del segle IX aC i que entraren en contacte amb els pobles de l’interior de Catalunya a través de la via de l’Ebre a partir del segle VII aC. Quina diferència suposa aquesta troballa? El canvi és substancial i molt important, ja que passem d’una idea dependent, d’un comerç del món local amb el món forà fenici en què les mercaderies que s’intercanvien ja venen manufacturades a un panorama completament oposat en el qual els indígenes exploten els minerals i produeixen després les eines, en els seus propis poblats. És en aquest context que adquireix significació el jaciment de la Serra del Calvari i els jaciments dels seu entorn. En la nostra proposta actual de treball, els poblats que envolten la zona de Montmeneu i que formen com una mena de cercle al voltant de la Serra del Calvari serien els petits

13


d’escarp centres des dels quals s’explotaria el mineral fèrric. Es tracta de poblats de petites dimensions, que curiosament, però molt adequadament a la nostra proposta, un cop deixa de ser rendible l’explotació del mineral de ferro, s’abandonen. És a dir, que tenen una vida molt limitada en el temps i això ens reforça la proposta que tenen una funcionalitat molt lligada a l’explotació del ferro. I la Serra del Calvari, quin paper hi faria en tot plegat? Doncs, segons la hipòtesi que plantegem, el principal. El nostre jaciment, presenta unes característiques urbanístiques molt més complexes que els poblats del seu entorn. A més, la seva extensió, calculada després de les troballes efectuades en la vessant sud-est fora dels límits marcats pel fossat en la campanya realitzada el 2008, és superior a l’hectàrea. Això suposa una superfície, pel cap baix quatre o cinc vegades més gran que els de cadascú de la corona de poblats que l’envolten. I per tant, proposem que fos el centre organitzatiu d’aquesta xarxa d’explotació, producció i intercanvi. És a dir, gràcies a la seva ubicació estratègica, probablement controlaria l’explotació del mineral fèrric, concentraria l’emmagatzematge del ma-

Fragment de capfoguer de ceràmica que representa de manera molt esquemàtica el cap d’un cavall.

teix i finalment, el distribuiria com a matèria primera, o bé acabant la cadena i produint les eines que després es comercialitzarien. Ens trobem doncs, amb un centre comercial de primer ordre, en un punt de trobada d’indígenes i de fenicis, on s’intercanviarien a més dels productes, coneixements i idees, i tot plegat en una època molt primeren-

14

ca, a la primera edat del ferro, entre els segles VIIIVII-VI aC, demostrant una capacitat d’organització i explotació del territori excepcional. No seria desgavellat doncs, parlar de la Serra del Calvari com d’una mena de “ciutat” de la primera edat del ferro del Baix Imatge d’una casa, la qual demostra la gran extensió del poblat, on Segre, que concen- hi podem observar una fossa excavada en el paviment, a l’interior de traria la producció la qual hi havia les restes de l’enterrament d’un nadó. minera dels poblats de l’entorn. Probablement comptaria època medieval de possible origen amb un port fluvial on arribarien els àrab. Posteriorment, un cop finalitmercaders fenicis que remuntaven zada la conquesta cristiana i pacificat l’Ebre i s’endinsaven cap a l’interior el territori es construiria el Monestir pel Segre. Esdevingué, en definitiva, de Santa Maria d’Escarp a la mateixa un punt de trobada de gents diverses, confluència del Cinca i el Segre, i es d’interessos, de cultures, de riquesa creuà un altre cop el riu, per finalitcomercial. zar amb l’actual població de la Granja Un precedent, al cap i a la fi d’aquest d’Escarp altra vegada en el marge estarannà nostre, emprenedor, obert querre del Segre. i que a la Granja d’Escarp, conti- 2. La importància del jaciment de la nuadora en definitiva en el temps Serra del Calvari, com a nucli d’un d’aquest poblat i herència seva s’ha territori amb una densitat de poreproduït en els anys de les recents blament a la primera edat del ferro explotacions mineres de carbó i que fora de l’habitual que s’explicaria per va dur al poble a viure els seus millors l’estructuració de l’explotació d’aquest temps, com diu l’Anna Sàez. mineral, amb l’existència de tot un seguit de poblats satèl•lits i una “ciutat”, Conclusió la Serra del Calvari, amb un port fluvial que, com hem dit, actuaria tal vePer cloure doncs, volem ressaltar gada, com a punt de concentració, redues idees: distribució i comerç de mercaderies i 1. La singularitat de la continuïtat amb una marcada activitat centrada del poblament en les serres que hi ha en la mineria, llavors del ferro, com sobre l’actual poble de la Granja, que després ho ha estat del carbó. Curioabraça un període d’uns mil anys, des sa coincidència al llarg dels mil•lenis, del jaciment de la Punta del Fortí, que fa pensar també perquè no, en passant per la Serra del Calvari i fins una propera època daurada de la a la Punta del Calvari. Granja, centrada aquesta potser en Aquesta ocupació humana del lloc, el turisme sostenible: el patrimoni, continuaria després a l’altra banda del la cultura i la natura. De ben segur Segre, a la zona d’Escarp, amb un es- que els granjolins i les granjolines satabliment d’època romana, per seguir, bran trobar la millor via com els seus altre cop travessant el riu, on hi ha- avantpassats! via hagut el poblat ibèric de la Punta del Fortí, amb el Castell d’Escarp, en


d’escarp

Dellà Segre El treball a les mines era molt dur, i quan es van engegar altre cop les galeries després de la guerra civil, els treballadors cobraven per quantitat de carbó extreta sense sou base o a estall, no gaudien de cap tipus d’assegurança en el treball i a més el poble vivia de les cartilles de racionament. Per sort tot va anar progressant amb el temps. El relat que us expliquem a continuació transcorre durant la primavera del 1962, època en que les mines estaven en ple rendiment. Les condicions laborals havien millorat, els treballadors estaven assegurats i el nivell de vida al poble havia avançat en molts aspectes. Amb la mina sortien nous oficis relacionats que donaven llocs de treball al municipi com per exemple el de fuster, ferrer i guarnicioner, i amb l’arribada de gent era necessari metge, farmacèutic i practicant, a l’actual carrer Mequinensa hi havia una clínica, la Clínica del Doctor Joan Noguer i Bosch que va dedicar gairebé tota la seva carrera de metge al poble i nuclis agregats en aquell moment. L’edifici del metge tenia dos pisos i en aquell temps atenia principalment a miners malalts de silicosi que venien de les mines d’Astúries . Els carrers estaven plens de gent, hi havia unes deu botigues i diferents espais d’oci, la gent omplia tres cinemes, bars, tavernes i les sessions de ball al Foment Granjenc, durant els dies de festa. Era bona època aquella, a principis de la dècada es construïen unes escoles noves amb parvulari i casa per a mestres, on també es feien classes per adults. Arribava la xarxa de clavegueram i l’aigua potable a més es va es reobria el cinema Apol.lo i es reformava el ball. L’onada migratòria havia portat gent a tots els racons del poble des de la Grallera fins a la Vallfera. Qui més qui menys vivia de les mines i molts caps de família compartien la feina de la mineria amb la del camp. El poble s’havia recuperat en bona mesura del desastre de la Guerra Civil gràcies a les explotacions de lignit, alguns empresaris miners havien ocupat l’alcaldia de la població i eren afectes al règim. I la Granja no escapava al seu passat. Text: Anna Sàez Guiu Fotos: arxius particulars

A

la Granja l’any 1962 hi va haver una revolta que va tenir ressò a tota la Conca Segre-Cinca- Ebre i va arribar fins a Lleida. En ple franquisme els treballadors van haver de plantar les seues eines per reivindicar el que els pertocava i posar pau a una situació dins les galeries de la mina, que tenia en tensió a tots els treballadors. En tots els grups de persones hi ha gent que sempre tira endavant i fa de guia per aconseguir un objectiu proposat. Un dels personatges que van guiar els fets al que anomenarem Pau,

es va posar al capdavant amb d’altres persones per fer de mitjancer entre treballadors i amos de l’ empresa minera que nombrarem tot seguit com a Mina Matilda. El Pau m’explica el seu relat assegut a la taula del menjador bevent aigua, el sol entra per la porta del balcó i els raigs es trenquen dins del líquid del got : “Mira per a que entenguis tot el que t’explicaré has de saber algunes coses, sobre el poble i el funcionament de la mina en concret.” En Pau parla tranquil i pausat, mira cap al sostre quan ha de recordar

anys o dates concretes, somriu quan explica com era el poble. “Gran part de gent del poble vivia total o parcialment de la mina, en aquells moments si no tenies molta terra no podies viure i abundava la figura del miner/pagès. El comerç de la fruita dolça al poble no va arribar fins als anys setanta. A l’horta es cultivava blat de moro, ordi, cotó, algunes figueres i qui tenia un arbre de préssecs era un privilegiat. A les terres de secà hi havia olivera i ametllers en menys abundància. A la mina es funcionava a estall (al “tajo” dèiem nosaltres) tant feies o

15


d’escarp carbó extreies, tant cobraves. De les galeries principals en sortien els túnels “ o canyos” de 60 cm d’altura al qual entràvem estirats a terra i amb un caixonet amb rodes anomenat gat, que anàvem omplint i carregant a les vagonetes que circulaven per les vies de la galeria principal. Els “canyos” tenien uns trenta metres de llargària com a màxim. Amb nosaltres treballaven persones que estaven a fora buidant vagons que cobraven lo sou base + 25 cèntims per vagó a repartir entre els dos que buidaven. També estaven els dinamiters i “avancistes” que treballaven de nit obrint galeria. I una o dues persones, jornalers de dins la mina, que treballaven netejant vies... arreglant aspones, etc. i feines diverses. Era l’època de prosperitat de les mines i algun empresari provava de treure’n el màxim de benefici possible. “Eus ací la meua història –I aquí comença la crònica. L’expressió de la cara canvia segueix sent un tema delicat i mesura les paraules, en Pau és un home molt correcte -. Als 18 anys vaig entrar a treballar dins la galeria de la mina. Fins aquesta edat no podies entrar per extreure carbó, els menors treballaven a l’aire lliure buidant vagons o fent tasques de transport i neteja de vies entre d’altres, molts començaven a treballar als 16 anys o abans fora, i fins que feien l’edat per

16

entrar al “tajo”. Arribades les meues vint-i – una primaveres vaig haver d’anar a complir amb el servei militar que en aquells moments era de dotze mesos de durada. Mentre era a la mili i els treballs continuaven a les galeries subterrànies de la Mina Matilda, els companys van trobar un eixamplament de la beta que era una zona amb molt de carbó. Els amos es van reunir i van decidir que aquells que anessin a treure carbó a aquell “canyo” o recorregut de beta més ample cobrarien a un preu més baix l’extracció. Es van reunir i ho van decidir així els amos, desprès ho van

comunicar als obrers. Els miners que hi treballaven de feia temps van respondre a l’encarregat que no estaven d’acord amb el tracte i es van quedar treballant i seguint picant a la mateixa zona que eren i cobrant al preu de sempre. Però clar, tal i com hem explicat abans hi havia gent que compartia la feina de la mina amb la de

la terra, i a l’hivern quan l’agricultor/ miner plegava per anar a l’oliva, els propietaris llogaven persones noves. És en aquell moment quan els empresaris van aprofitar l’avinentesa per contractar personal amb el preu estipulat a la fase de beta nova, i es van crear dos grups de treballadors contractats a diferent preu. A més els va venir molt bé perquè a l’hivern era quan hi havia més demanda de lignit i entrava més mà d’obra a l’empresa. A l’Octubre de 1960 em donen permís al servei militar, i baixo al poble per treballar a la mina. A l’anar a demanar feina a la Mina Matilda els encarregats m’ofereixen contracte nou i el més barat evidentment. Clar els companys i el pare estaven a la zona de beta estreta, així que els vaig dir que no, i tot seguit em vaig dirigir al Sindicato Vertical. Certament no em van aclarir res, l’ únic que podia fer van dir, era posar-me a treballar i després ells formularien una denúncia, no m’hi vaig avindre i em vaig encaminar cap a Gardeny a demanar consell als militars ja que en aquells moments estava al seu servei fent la mili. Hi vaig trobar un conegut del poble, però tampoc em va poder donar solució. En tornar a l’empresa els vaig dir: he anat a parlar amb els del Sindicato Vertical i poseu-me on vulgueu però


d’escarp al preu que pertoca ... i els vaig repetir el que m’havien contestat al Sindicato Vertical. L’encarregat de la mina em va dir que ho comentaria als jefes i parlarien. Van cridar-me i em van donar un “canyo”, un “canyo” que ja estava començat fins a 15 metros el vaig acabar i desprès me van posar amb lo pare fins la meva tornada al servei militar. “ Juliol 1961 En Pau torna llicenciat del servei militar i enganxa a la mina amb l’equip de sempre. Passat un any la situació no ha millorat i decideix amb alguns companys solucionar aquesta situació incomoda. Abans de continuar parlant fa que no amb el cap i beu aigua. “Era la primavera de 1962, a la mina les relacions eren tenses, es van crear com dos bàndols. Em trobava entre dos aigües, i ho volia arreglar perquè no m’agradava la situació. L’enllaç sindical d’aquell moment a la Matilda ens repetia sovint que allò ho havíem d’arreglar d’alguna manera. Tothom tenia clar que aquella situació havia d’acabar, però el temps passava, era un moment delicat sobretot políticament. Tot i així ens vam començar a trobar a la galeria transversal o canvi de via alguns dies i conversàvem. Desprès de parlar-ho llargament i tenint en compte que estàvem sota el règim franquista i no agradava cap tipus de mobilització, doncs podien prendre represàlies o ves a saber i la policia no era la d’ara tampoc, vam concloure que malgrat tot, la situació era insostenible i per davant del moment que vivíem érem companys treballadors, la majoria del mateix poble o rodalies i vam decidir que no aguantaríem un dia més. Ens vam comprometre que mentre l’empresa no oferís una solu-

ció als dos bàndols igual i correcta no treballaríem. Així que un bon dia a l’entrar a treballar vam decidir tancar-nos dins, amb lo que portàvem només. Ho vam decidir el mateix matí, així que vam quedar-nos dins sense roba per canviar-nos o abrigar-nos descamisats i només amb els pantalons, les abarques i la boina; el tupi de ferro per escalfar l’àpat del del migdia i prou. Quan van entrar els” vagoneros” que treballaven fora buidant, els

vam fer saber la decisió que havíem pres, que ens quedàvem allí dins i que ho comuniquessin als patrons i encarregats. L’enllaç sindical ho va anar a comunicar als amos. No teníem menjar per passar la nit, però la notícia aviat va córrer per tot lo poble com la pólvora. Els companys que treballaven fora van anar a comprar pa i aliments al poble, i ens ho van fer arribar a través d’una espècies de boca que hi havia uns metres enllà de la boca principal que

era per on passava l’electricitat, es van colar per allí i van passar el menjar als tancats, tenien la complicitat dels companys i gairebé del poble sencer. Les dones que tenien els homes a dins també van anar a tirar pa pel pou de ventilació, encara que no el vam trobar fins acabada la vaga. Allò es va complicar molt, -el nostre protagonista sacseja les mans i les torna a creuar damunt de l’estovalla estampada- l’esclat de la notícia va arribar fins a Lleida i va baixar la Guàrdia Civi de Maials. Nosaltres dins no ens en vam assabentar de res. La Granja i sobretot cap al camí que conduïa a la Mina Matilda, va tornar a ser ocupada per militars. La policia va posar un cordó policial uns quilòmetres abans i no podia passar ningú. A la població es van viure moments d’angoixa, sobretot els familiars dels que treballaven en el lloc del conflicte. Vam estar dins de la mina tancats des de bon matí en començar el torn fins l’endemà a les 12 de migdia. Va ser una nit de 24 hores seguides, un eclipse total. Incomunicats, aïllats del món exterior amb la incertesa per manta i prou, vam estar parlant amb els companys fins que es van apagar els llums de carbur. La nit més llarga de la meua vida. No vaig aclucar l’ull, ja em diràs! com havíem de dormir amb la pell tocant a terra i la sensació d’estar dins la gola del llop! Al matí va entrar l’enllaç a les mines i els va comunicar que volia que sortís algun portantveu per parlar amb els propietaris i jo m’hi vaig oferir, hi vam anar quatre de la Granja i Fraga. Per la nostra sorpresa ens esperaven a la Ferreria per arribar a un acord, vam enraonar i discutir força estona i van acordar que sortiríem de la mina sense represàlies i cobrant tots el mateix preu. La veritat es que va sortir tothom content.

17


d’escarp Però els militars no devien estar massa conformes. Mentre em dutxava vaig veure que un coronel preguntava als que anaven sortint, si teníem a veure alguna cosa amb partits o sindicats antirègim, i vaig veure que agafava un jove que s’excusava... i només vaig sentir que li deia: Por algo ganamos la guerra!!! Ara respira amb profunditat per relatar el moment més emocionant del relat. “Al sortir als carregadors vam veure tot el cordó i la flota policial, i a l’arribar a l’Antallada tothom aplaudia i ens obrien pas al caminar. Vaig notar la picor al nas i que s’humitejaven els meus ulls, havíem tingut el poble sencer amb el cor encongit. Vaig veure la meva dona, li vaig picar l’ullet i m’hi vaig abraçar dient-li que havíem aconseguit el que era just per a tots, ella que estava orgullosa de tots nosaltres. A partir d’aquell moment van començar a cobrar tots igual, al preu estipulat abans de trobar el tros de beta amb l’equip antic. “ Arriba la dona del Pau i ens treu ametlles garrapinyades. En Pau no està dolgut ni enfadat o recelós, per ell és una altra vivència de les que té per explicar, una aventura més.

Va ser un fet aïllat, la mina Matilda va tancar amb la crisi del carbó a principis dels anys setanta. No es va tornar a donar cap fet semblant mentre va durar la dictadura fins la “Huelga General a la Cuenca” a finals

dels 60, quan la producció de carbó minvà. A les bòviles i altres indústries es començà a utilitzar petroli com a combustible, i la mineria inicià la seua davallada. En aquest cas els treballadors no acudiren al seu lloc de feina per reclamar també els seus drets, davant els acomiadaments, al poble no va tenir tanta repercussió. Amb els tancaments de les mines marxa molta gent a treballar a les fàbriques tèxtils i de ferros de la Catalunya central, i altres llocs buscant feina. Les persones que es van quedar al poble reenganxen a les mines més grans de la Vallfera i Mequinensa i que acabaran tancant als noranta. Altres més arriscats compren terres que

es convertiran a regadiu i començaran una nova etapa amb la comercialització de la fruita dolça. Pot ser la història explicada no és molt rellevant en si mateixa, de fet preguntant a la gent del poble que ho va viure la recorda de diferent manera, és més algú em diu que no li va impressionar massa veure els guàrdia civils i militars pel poble perquè ja hi eren avesats. Pels que no hem viscut el franquisme trobem que era lo més lògic reivindicar els drets que els tocaven, però en aquell temps feia por enfrontar-se a les normes establertes i més en un poble petit, és normal tenir por, aquesta no és més que un mecanisme de defensa o alerta que t’avisa en situació de perill o conflicte, però només els valents com el Pau i els seus companys són capaços d’agafar el bou per les banyes. Són importants la decisió de la gent a voler ser tractats tots d’igual manera, el sentiment de pertinença al grup i la solidaritat i companyerisme demostrats entre ells. Lliçons per al temari de vida que cal anar repassant de tant en tant per no oblidar.

N.E.: les fotografies que acompanyen aquest text no tenen una relació directa amb els fets que s’hi relaten. La seva funció és merament il.lustrativa.

18


d’escarp

Macondo Cocambou

F

lors de cirerers, pruneres i albercoquers que ens senyalen l’arribada de la primavera. Tot es vesteix d’un altre color. La gent somriu, camina alegrement i comencen a aparèixer els primers enamorats. Que capritxosa és la vida que ens amaga les evidències durant el temps d’hivern i ens les revela com els rosats dels presseguers quan comença a escalfa el sol. Moviment per les mines, moviment pels camps de fruita, moviment per les places, botigues, escola, safarejos i forns. La gent no para mai quieta, sempre estant en plena acció, són gent bellugadissa i això ens impulsa a ser un gran poble. La primavera ens fa veure les coses des d’una altra perspectiva. Acostumem a estar més disposats a deixar-nos endur per les passions més baixes, per allò més visceral, més animal, més irracional per a les persones. Són dies de mirades, de faldes, de poca roba, de les primeres suors, de moments graciosos i vergonyosos alhora, però... un moment! Les persones tal i com ens fan veure no poden ser només així, tan bèsties, salvatges, irraonables, grotesques i brutes. L’Església, tan important en les nostres vides, ens fa obrir els ulls, ens mostra que la primavera no només la sang altera, sinó que també ha de moure la nostra ànima. Ha de fer-los reflexionar sobre aquelles coses en les quals pensen que han pecat. Setmana Santa, una de les festes més importants per la meva població i per la comunitat cristiana. Fa canviar els meus carrers a diferència dels altres dies de primavera, quedant anul•lats des del divendres de Dolors fins al dilluns de Pasqua.

Text: Raquel Rescalvo Ribes Fotos: arxius particulars

Les famílies es recullen en les seves llars, les meves campanes característiques queden emmudides i substituïdes per dos marrecs escolanets que van de carrer en carrer anunciant les hores de missa. Aquella alegria primaveral passa a convertir-se en moments de reflexió, meditació interna de la vida que porten i elecció de canvis, encara que molts cops de manera efímera. Aquesta meditació sempre va acompanyada per algunes abstencions, on la més popular és la de deixar de menjar carn i passar-se tota la Setmana Santa a base de peix i verdures. Es tracta d’una espècie de purgatori, de neteja interna, del cos i de l’ànima. Paulatinament passen les hores d’aquesta Setmana, la gent ha perdut l’alegria, la fervor del mes d’abril. De la feina a casa i de casa a la feina. Assistència a missa i a buscar l’aigua al riu. Tot agafa una atonalitat grisenca, contrària al colorit estacional. Però quan arriba dilluns de Pasqua, tot torna a ser flors i violes, xivarri, disbauxa, festa, gresca, xalar, ballar, alegria i bon ambient. La missa comença amb el sermó de mossèn Pere i tot

seguit ja els guia fora per fer la professió. Les joves del poble vesteixen vestits de pisana que amb temps i esforç, la modista i les seves ajudants han anat elaborant i creant per aquesta festivitat tan important. Comença el recorregut i en diferents llocs del meu

carrer es van trobant amb altars. Tota la gent emocionada, escoltant la veu d’en Pere i acompanyant-lo com una coral amb els cants d’aquesta Santa Missa. El transcurs és llarg, la gent comença afluixar el pas, els

19


d’escarp cartes durant els dies passats, ara ja torna a estar motivat amb la partida de butifarra. L’Antonio que només ha estat menjant llucet i bledes perquè creia que era cruel amb els companys li acaba d’estampar un coc amb ou cru a la cara d’en Jaume, que pobre a tingut que córrer a agafar el càntir. La Fermina que es considerava molt garrepa durant els dies de penitència va donar 5 pessetes per caritat, però avui ja està negociant amb mossèn Pere a veure si es podria retornar, però molt dubto que li faci cas, ja que el Pare Pere té més feina mirant faldilles de joves. I és que... no us sembla que tots al cap davall són uns pecadors? Però... sense aquests pecats les seves vides no tindrien tanta gràcia i jo, m’avorriria molt.

marrecs comencen a no fer cas de les mares, al mossèn li regalimen algunes gotes de suor, i tot ens porta a indicar que ja s’arriba a l’ermita. Quan per fi ha hi som, l’alegria és contagia. Els nois joves del poble que es trobaven a baix al riu apareixen alegrant les cares de més d’una. Vestits per colles amb camises i mocador a conjunt, després d’esmorzar al costat del Segre i agafar la bota de vi més d’un cop, també pugen fins l’ermita per trobar-se i menjar la mona amb la família, novia o amigueta. Tothom busca el seu lloc, comencen a treure menjar, beure i la mona o coca amb ou característica d’aquest dia. I en aquest moment de xerinol•la em pregunto: Doncs no estaven tan arrepentits dels seus actes? No havien promès que no farien més pecats? En Josepet que havia deixat de jugar al domino i a les

20


d’escarp Text: Mari Cinta Roca Jové Foto: Jordi Valero Vives

NATURALMENT, SOM COM SOM, SOM EL QUE SOM

P

er què tenim la pell morena i els cabells i els ulls més foscos els habitants del sud respecte els nòrdics? Per què “l’horta d’Europa” és al voltant del Mediterrani tot i la manca evident d’aigua? Per què la gent de muntanya té el caràcter més introvertit i els de la plana són més extravertits? Per què des de la Prehistòria la zona on ens trobem ha estat habitada per diferents comunitats humanes? Per què un dels fronts més important de la Guerra Civil va estar situat en les nostres terres? Per què la biodiversitat de la zona és tant elevada? Per què la “regalissia” (Glycyrrhiza glabra) aquí és abundant i a la resta de Catalunya és rara? Per què tenim tanta boira? Per què no hi pedrega gairebé mai? Per què rarament s’hi gelen les collites? Per què ens continuem dedicant a l’agricultura? Per què abunden els còlics de ronyó, però solem tenir bona dentadura? Per què som com som? Per què som el que som? Aquestes preguntes i moltes d’altres que ens anirem plantejant, troben resposta en la natura que ens envolta i és el que poc a poc (no es poden contestar totes en el primer article!) mirarem d’anar esbrinant. No som rossos ni tenim els ulls i la pell clars. Som, majoritàriament (sempre hi ha alguna excepció que confirma la regla), morenos i de cabell i ulls foscos, però és que la latitud en la que habitem implica que ens veiem sotmesos a un grau d’insolació

que fa convenient un nivell de pigmentació més elevat que no pas a Suècia (posem per cas). El fet de posar-nos morenos és un protector solar natural: és aquell que no tenen els nòrdics i que, quan venen de vacances a l’estiu, a poc que es descuidin, es posen roijos “com una gamba”. Imagineu un Suec fent de pagès a La Granja? Per què no? Això sí, amb un bon protector solar! Vivim en una zona naturalment privilegiada. No és casual que des de la Prehistòria la zona hagi estat habitada per diferents comunitats humanes. L’abundància d’aigua, les terres planes i fèrtils de la vora del riu, la vegetació abundant prop de l’aigua que propicia una gran riquesa faunística i per tant un bon lloc per la caça i la pesca. Aigua i aliment, un clima benigne, ... què més cal per viure bé? Des de la Prehistòria fins als nostres dies, els de la zona de La Granja hem viscut d’aprofitar els recursos que la natura ens ha posat a l’abast: primer caça i pesca, més endavant conreant en les terres fèrtils i planes de la vora del riu i també durant un temps aprofitant el carbó, un altre recurs natural molt abundant en la nostra zona. Avui en dia, gairebé un 60% de la gent del nostre poble continua dedicada a l’explotació dels recursos naturals: és dediquen a l’agricultura. Val a dir que la qualitat de la fruita que es fa al Baix Segre és excepcional i en això també hi té a veure la natura: tant el sol de l’estiu com el fred del hivern (recordem que els arbres fruiters

necessiten unes hores de fred intens per hivernar, etapa de repòs que els ajuda a començar la nova campanya amb les forces renovades); tant la proximitat al riu que ens permet de regar els camps com la garbinada que, venint del mar, tempera evitant així les glaçades tardanes i també ajudant a apaivagar la calor de les tardes d’estiu (quin pagès no ha estat collint a la tarda tot i esperant que comenci a bufar la garbinada?); tant els sòls de textura equilibrada com el seu contingut en carbonats, sobretot de calci o calç, (permeteu-me un breu incís: això de l’abundor de calç que pot semblar un problema per les rentadores, la roba, etc. i que provoca que l’índex de còlics al ronyó sigui més elevat que en poblacions assentades en terrenys àcids i per tant amb aigües sense calç, també fa que tinguem més bona dentadura i ossos forts, i no cregueu que les roques carbonatades siguin tan abundants a nivell planetari, doncs sols són, aproximadament, un 5% del total de l’escorça terrestre) que dóna un pH bàsic que ajuda al desenvolupament radicular; tant la tenacitat dels pagesos com els bons resultats obtinguts. En definitiva, la coincidència de totes aquestes característiques naturals fa que ens puguem dedicar majoritàriament a l’agricultura i els bons resultats estiguin assegurats. Això sí, com diuen els Lax n’busto, “un llapis mai no dibuixa sense una mà”.

21


d’escarp

EL PAISATGE DE LA MEMÒRIA Text: Anna Sàez Mateu Fotos: Jordi Valero Vives

Reivindicació d’un patrimoni Si a mi fa vint o trenta anys m’haguessin dit que destaqués alguna cosa de la Granja en una hipotètica guia turística, confesso que hagués dit que no hi havia res que pagués la pena. Una església normaleta, que havia patit els excessos de la Guerra, una ermita destartalada, i un convent on costava de creure el que padrí sempre m’havia assegurat: que hi havia dormit el Cid. Ara m’avergonyeixo de la visió que en tenia. Com podia ser tan simple? Com podia limitar a quatre pedres el concepte de patrimoni?

A

l primer número d’aquesta revista llençava una pregunta a l’aire: I si resulta que el pla de Lleida no és tan pla? Nosaltres també existim, deia. I ens hem de donar a conèixer. Al Segrià hi ha una subcomarca clara i diàfana presidida per l’omnipresent silueta de Montmaneu. Les serres blaves que encerclen l’horitzó delimiten amb sorprenent precisió el Baix Segre, el nostre món. L’aroma morisc que encara desprèn el nucli antic d’Aitona, per exemple, ens dóna una pista del perquè de la singularitat d’un paisatge que ara, quan esclata la primavera sembla una immensa catifa de pachtwork formada per mil i un bancals florits. Mil i un quadradets de colors. El laberint de sèquies i braçals

22

que van crear els àrabs perquè l’aigua del Segre prenyés de fertilitat el territori resta intacte. De tant en tant, la monotonia de l’horta es trenca amb alguna sorpresa que ens ha deixat la història de record. Encara som a Seròs, però ja hem enfilat la carretera de la Granja i la primera parada la farem al monestir d’Avinganya. A començaments del segle XIII es va convertir en el primer monestir trinitari de la Península Ibèrica. Molt a prop, hi ha un altre convent que no ha estat tan ben tractat pel pas del temps. Va pertànyer a l’ordre del Císter, però Santa Maria d’Escarp (a només un kilòmetre del nostre poble però ja en terme de Massalcoreig) no pot presumir de la grandiositat de Poblet o Santes Creus. Està situat just a l’aiguabarreig dels rius Segre i Cinca.

Massa estratègic per sortir indemne de les moltes batalles que hi ha lliurat la història. Diu la llegenda que el Cid hi va fer nit quan era una fortificació islàmica. Des del pont vell, construït durant la segona República, en tindrem una visió privilegiada. En un costat de barana veurem el campanar reflectint-se a l’aigua. A l’altre, descobrirem l’espectacle fluvial de l’aiguabarreig. És només el principi. L’abundant vegetació que albirarem s’anirà convertint en un espès bosc de ribera. En els darrers anys, s’han fet molts esforços per fer d’aquest paratge un atractiu turístic. La passarel•la de fusta que s’endinsa cap aquest univers de verdor en dóna fe. Segons l’època de l’any, l’exuberància dels canyissars es mesura en metres. Grandiós. I el so ambiental va a càrrec de les 4.500 aus


d’escarp aquàtiques censades a la zona, que pertanyen a 280 espècies diferents. Sí, això es podria escriure en una guia per reivindicar el paisatge i el patrimoni del Baix Segre en general, i de la Granja d’Escarp en particular. Però faríem curt. Ens falta guanyar molta autoestima per ser capaços d’ampliar el llistat amb els racons modestos que han forjat el paisatge dels nostres records. El xiprès del Mas de la Minga, per exemple, és el més semblant a un cartell de benvinguda quan retornes al poble. Saps que passi el que passi hi és. Hi podràs comptar. Quants anys déu tindre? Jo sempre li he vist. Fent ombra al maset pintat de blanc. Hi ha arbres que tenen ànima. Que són molt més que una suma d’arrels, tronc, branques i fulles. Són els testimonis muts de les nostres vides. Quantes parelles no hauran vist ballar els plataners de la plaça Nova? (Ho sento, m’hi esforço, però em nego a utilitzar un topònim inventat). Encara n’hi havia més. I els gegants que ens recorden ara i adés on era el camp de

Pi de Batiste

Roca de La Bruixa

futbol? Impossible de calcular quants anys fa que creixen sense mesura al peu de carretera. Durant molts anys eren una frontera invisible. S’anaven a mirar els quadros del cini al que avui és la farmàcia i, un cop t’havies fet a la idea de què veuries a la tarda, tocava passejar per la carretera fins al que tothom coneixia com “els arbres del camp de futbol”. Les parelles de nòvios se’n feien un tip de fer aquest recorregut. Si feia molt bon dia i s’estava molt enamorat, potser s’arribava fins al pont. Ara en diríem el pont vell, però aleshores no n’hi havia cap altre. Un quilòmetre clavat. Mai no ho he comprovat, però forma part de la llegenda. I el pi de Batiste? No sé si encara viu, però em sabria molt de greu que ja no hi fos. Era un clàssic de les excursions. De camí, passaves per la immensa Roca de la Bruixa. Espero que a la canalla d’avui dia,

encara els expliquin la història fascinant de com va anar a parar allí aquesta pedra. Conten que Sant Salvador de Torrent i Sant Jaume de la Granja eren dos gegants. Sant Salvador es va tornar boig i li va llençar una pedrada al seu veí. Amb prou força per creuar el riu, però una mica esbiaixat, li va quedar el tir, i Sant Jaume va sortir il•lès de l’agressió des de l’ermita que porta el seu nom. Les llegendes que converteixen els sants en gegants no són infreqüents a Catalunya. Ni les úniques. Sant Jaume és un pou de llegendes. Una altra explica que la terra blanquinosa de la seva cova té propietats curatives. Per anar-hi, passarem per un dels altres llocs mítics de la Granja. Ara ja és una carretera (prou va costar!) però el camí de Mequinensa és encara això, un camí. El Camí de Sirga de Jesús Moncada que ens porta riu avall cap al nostre passat miner. Trobem tantes restes de mines! No és difícil imaginar-se els camions de carbó amunt i avall a l’època en què a la Granja de feina no en faltava i el poble creixia amb veïns de tota la comarca que hi treballaven, i d’altres vinguts de molt lluny per quedar-s’hi. Aquest és el paisatge de la meua memòria. I de la de moltes generacions que ja no hi són o que encara han d’arribar. Cuidem-lo!

23


d’escarp

24


d’escarp

Cartes des de l’exili Lorena Fuentes Oró. Què tinc? Vint-i-cinc anys, les ungles grans, una germana que es diu Anna i un gos que es diu Mambo. Què no tinc? Domicili definitiu.

F

a set anys vaig marxar d’aquesta terra per estudiar a la Universitat. Llavors no era conscient de que la meva marxa es convertiria en definitiva. Però vaig camí de complir-ne 25 –d’anys, dic- i ja duré més d’un quart de vida fora del poble. Primer, Girona. I ara, Bilbao. No trepitjo terra del tot forana. No he migrat a l’estranger. Però aquí no es parla català. I menys encara

Text: Lorena Fuentes Oró

lleidatà. No celebren Sant Jordi. I un biquini és tan sols un biquini. Un banyador partit en dos parts. No un entrepà de pa bimbo de pernil dolç amb formatge. Girona, la ciutat dels quatre rius i que compta amb un dels Cascs Antics més evocadors de tot Catalunya, m’ha acollit durant sis anys. M’hi he sentit com a casa. O, millor dit, gairebé com a casa. Perquè tot i el temps que hi vaig viure, allí sempre vaig ser la “xiquete

de Lleide”, la de La Franja, aquella que diu Txirona en comptes de Girona, la que es demana un xampú en comptes d’una clara de llimona, la que diu llimó en comptes de llimona, la que s’arrofreda en comptes d’acostipar-se, la que pisa en comptes de trepitja, i un molt llarg etcétera. Però la veritat és que a tothom li feia gràcia. A tothom li despertava la curiositat de saber d’on provenia aquell accent tan curiós i estrany. 25


d’escarp - Nena, tu d’on ets? Valenciana? Lleidatana? Mallorquina? I de més grosses n’he sentit! Que en ple estiu i amb morenor de pell total, m’han arribat a preguntar si era estrangera i estava començant a aprendre el català! Val, d’acord. Girona és la província que compta amb un percentatge de catalanoparlants més alt de tot Catalunya. Allí tothom parla el català. Un català tancat i “molt correcte” que en diuen ells. Estandaritzat que en diríem nosaltres, vaja. Però em resulta curiós –si més no- que no tinguin la menor idea del català que es parla a Lleida província i puguin arribar a dubtar si sóc catalana. Jo parlo granjolí i sé diferenciar un dialecte barceloní d’un parlar de les illes balears. I, de fet, els gironins i les gironines carden tot el dia, tenen molta fred, parlen amb un seu amic i diuen t’estimut en comptes de t’estimo. Així que deunidó també! Però bé, després de tot allò, vaig decidir donar un disgust encara més gros a casa i me’n vaig anar més lluny. A Bilbao s’ha dit. La terra de Miguel de Unamuno, Blas de Otero, Rafael Moreno “Pichichi” i del presentador de la ruleta de la suerte.

26

I Bilbao ja és una altra cosa. I no ho dic només per la transformació que ha fet de ciutat gris i industrial a un model exemplar d’urbanisme; sinó perquè aquí ja no sintonitzo TV3, no compro el diari en català i a les cartes dels bars no hi surt el pa amb tomàquet. Aquí no hi ha Montserrat, Anna, Núria o Maria. Aquí hi ha Itxaso, Onintze, Maider i Leyre. Aquí són toscos, educats, polits. Bé, són bascos. I de l’Athletic, clar! Bascos i, per més inri, de Bilbao. Que Bilbao es mucho Bilbao… I aquí són xulos per naturalesa, s’inventen –com els del Lepe- els seus propis acudits i beuen txikitos i marianitos del 5 als 95 anys. Però bé, després de mig any aquí, jo no en tinc cap queixa. Són nobles, respectuosos, soporten la pluja amb fervor i ja han aprés a dir-me “adéu” quan em veuen i a dir que

sóc de “La Granja d’Escarp”. El mundo entero es un Bilbao más grande. O això va dir Unamuno. Però jo no oblido d’on sóc. D’on vinc d’arrel. Perquè puc voltar tant com vulgui, però la serenor que sento al balcó de casa quan es pon el Sol, el caliu que desprenen els carrers que he trepitjat des de que tinc ús de raó i allò que em sento dir quan arribo de: “Ets la gran de Fuentes no? Quin munt de dies sense veure’t xica! Aunvaparar!”, no té preu!


d’escarp

H

Canalla

Text: Lídia Revés Fernández

a arribat Sant Jordi i els nens i nenes de l’escola Sant Jaume s’han posat a dibuixar, com cada any per aquestes dates. Però aquests dibuixos han estat especials, ja que havien de sortir a la revista del poble i això no passa cada dia!

A l’escola, a través del projecte d’aquest curs, els alumnes treballen tots aquells aspectes que tenen a veure amb el seu poble per poder conèixer millor el seu entorn i així, estimar-lo i cuidar-lo. És per això, que van decidir plasmar, a través del dibuix, l’indret del poble que més els agradava.

Nens i nenes de... En aquesta 2ª edició han col.laborat amb la revista els nens i nenes de 1r i 2n: Alba Estiarte, Antonio Mendes, Franchu Ratia, Jara Ratia, Laila Bourabah, Marina Monclús, Mariona Berenguer, Marta Represa, Rayan Draibin, Salma Maamouri, Sara Maamouri i Younes Krifhat Tots s’han bolcat amb el projecte i hi han posat moltes ganes i molta dedicació. I la veritat és que el resultat no podia haver estat millor. Tenim uns GRANS ARTISTES!

27


d’escarp

Antonio Mendes Faneca (l’esglèsia): “M’agrada l’Esglèsia de Sant Jaume perquè és molt antiga i hi ha cigonyes”.

Laila Bourabah El Amri (el calvari): “El calvari és molt xulo, és molt alt, és un lloc molt tranquil i es pot veure tot el poble”.

Jara Ratia Represa (Montmaneu): “A jo m’agrada Montaneu perquè és molt alt!”

28


d’escarp

Rayan Draibin El Mkhait. (pati de l’Escola): “M’agrada l’escola perquè aprenem coses”.

Mariona Berenguer Arbonés (l’Esglèsia): “Jo he triat l’Esglèsia perquè allí em van batejar”.

Younes Krifhat Aboussaid (els pisos): “A mi m’agraden els pisos perquè sempre jugo. Hi ha culumpis molt bonics”.

29


d’escarp

Marina Monclús Sànchez (carrer Verge de Montserrat): “M’agrada aquest carrer perquè viuen els meus padrins”.

Sara Maamouri Moudani (Plaça l’Estrella): “A jo m’agrada la Plaça l’Estrella perquè es pot portar bici i patinets”.

Franchu Ratia Represa (Bar La Terrassa): “A jo m’agrada perquè em donen patates”.”.

30


d’escarp

Alba Estiarte Sanz (carrer Barcelona): “A jo m’agrada el carrer Barcelona perquè té la muntanyeta i l’Escola”.

Marta Represa Teixidó (Plaça La Creu): “Dibuixo la Plaça La Creu perquè la meva mare té un bar”.”.

Salma Maamouri Ait Boukhoust (Pastisseria Macià): “He triat la panaderia perquè podem comprar croissants de xocolata, podem comprar pa i moltes coses”. 31


d’escarp

Text: Maria Jesús LLavero Porcel Fotos: arxiu familiar

L’ONCLE JAUME El so de la memòria Les cobles populars, les auques i els romanços són tan antics com les persones, però feu la prova: agafeu qualsevol paraula, per exemple “serra”, i feu una llista d’altres que rimin amb ella... “gerra”, “guerra”... Quantes us surten? Quatre, cinc... I ara uniu-les en oracions que tinguin sentit i que emocionin amb lo que expliquen... Que tal? És difícil, no? Proveu a memoritzar un poema curt... i ara personalitzeu-lo amb referències a la vostra realitat més pròxima. Que, que us sembla?

E

ntre nosaltres va viure durant anys una persona que era capaç de fer-ho i transmetre-ho amb desimboltura. Davant aquest fet ens hem de sentir molt afortunats tots els que vam poder conviure amb Jaume Teixidó, bé, Jaume “Donisio”. Ramader de professió i joglar de vocació, interpretador dels versos que caçava al vol. Dotat amb una veu potent que a força de declamar sabia millor que molts professionals com l’havia de modular, quin era el volum i l’entonació que es requeria en cada moment. La seva facilitat per a la interpretació, el domini del tempo teatral i el seu ànim incansable, feia que allà on anava se l’esperés amb candeletes, ja fora a Aitona amb les “vaquilles” o a Seròs al Casal o a la Granja. Allà on fos, disposat sempre per a representar el que li demanessin. Poca cosa calia. Una disfressa, feta de quatre coses que hi tenia a l’abast, era suficient per crear un personatge que declamava un text que l’oncle Jaume tenia al seu cap de feia temps, però que mai era igual. Sempre

32

sorprenia i entusiasmava. De ben segur que els que el van veure i el van sentir des que eren canalla trobaven que formava part intrínseca dels carrers i les cases del nostre poble, per això no copsaven com era d’extraordinari el fet que, atenent qualsevol petició o perquè li esclatava al pit una idea convertida en paraules que rimaven, recités amb una intensa sonoritat potenciada per la seva veu de baríton que inundava l’espai que ens envoltava, que des d’una remor inicial anava augmentant a cada vers, al temps que tot ell semblava créixer fins el paroxisme final que anava acompanyat del rumor o l’esclat d’aplaudiments, acompanyats d’expressions d’admiració barrejades amb alguna broma dita des de l’estimació i des de la ignorància d’estar al davant d’un moment únic. L’Aurèlio, el seu fill, ens explica la capacitat que tenia per engrescar a tothom, com del no res feia una funció, tant podia ser un sainet o amenitzar una entrega de premis. Aleshores desplegava un o més dels poemes que ha-


d’escarp via anat incorporant amb el pas del temps... Perquè, com qualsevol artista amb una llarga carrera, l’oncle Jaume treballava amb un repertori propi que havia anat elaborant, modelant i reservant a la seva memòria a còpia d’anys. Ell que no utilitzava papers, sí que requeria als amics i a la família per donar-li el peu o completar el repartiment. Allí, tal i com ens expliquen fill i néta, la primera que l’acompanyava era la seva dona, Carmeta, tant és així que tenia una presentació composta només per ella: “Yo aprendí en mi lugar, en que se funda la dicha más perfecta. En primer lugar, yo siempre quise ser igual que mi padre era. Para ello, también me busqué una mujer que es igual que mi madre. Una mujer entre las hijas de nuestra leridana tierra. Como ven, es esta mujer tan sencilla. Es hija de una familia minera. És una mujer cristiana, honrada, muy trabajadora, amante, monótona y muy serena. Gracias al milagro que Dios me hizo, de encontrar una mujer tan buena, igual que mi madre era.”

Això dit més enllà de les paraules, des de l’emoció més sincera i l’estimació, traspassava fins la última fila dels que l’escoltaven embadalits, quan l’oncle callava el so esclatava des del fons de l’auditori. Els temes que van trobar lloc en les seus poemes i cobles eren de tota mena i havia alguns d’actualitat permanent “Catalunya no té mare, Catalunya té madrastre, És la fille mal volgude, És la fille criticade Si estem dintre de Catalunye ningú ens podrà privar ni en totes les amenaces que parlem el Català

Un poble que cante i balle, plore, gemegue i treballe no sé quin delicte té Que si Catalunya és la mar (i) no lam d’abondonar cridem visca Catalunya el qui sigui Català”

També recollia algunes rimes tradicionals passades per la seva mà que les convertia en pròpies i en properes per a la gent del seu voltant: Eren un Pare i un Fill que sense altre més família, vivien d’un honrós treball disfrutan renta y masia. Dins d’aquella santa llar que era temple de la dicha, sei respiraba un ambient d’enrradeça genuina. ... Res, ell o jo, de presa, tria i amb remordiment el Fill, al Pare dóna notícia de la exigència cruel,

que el treu de la Masia, ¿A on vols que vaigi, Fill meu, soc vell i tinc fred, petans de dents repetia? ... Que has fet desgraciat? per què la manta has partida, per guardar-la com record d’ingratitud, d’ignomínia, perquè quan vos sereu vell com l’Avi que tan m’estima, faré talment com feu vos i us trauré de la masia.

Gràcies a Carmeta Monesil, Mari Carmen Pedrol, hem pogut recuperar una altra composició que ell havia adaptat, com feia amb allò que li agradava, donant-li un to personal i familiar per nosaltres que l’escoltàvem. Ho feia com si contés una anècdota que li hagués passat a l’arribar a Barcelona, transformant el sembla que vens d’Arbeca, per sembla que vens de la Granja d’Escarp: ... Sí senyors, soc de la Granja d’Escarp, també hu han endiviant/ ... Que aquí a la nostra manera també sabem disfrutar,/ Que no som badocs ni ases com ens volen fer passar,/ I a la gent que se’ns burlen els podem demostrar / Que persones instruïdes a la Granja d’Escarp no hi falten pas. / ... La gran rapsoda Carmeta, l’artistet Jaumet/ ... Els balls que surten de moda estem al tanto de tots,/

Siguin buguism congues, tangos, el bolero o el baion/ ... En fin, tenim dins la nostra vila, tot quant es pot desitjar./ Doncs, perquè admetre que un altre tingui el gust de trepitja’ns./ Sí companys!/ Jo soc, he nascut i visc a la Granja d’Escarp/ I ojalà hi puga morir./ Junt als ossos dels nostres pares/ Guardeu-n’hi un puesto per mi./ Visca aquest poblet que és la meva patria!/ Visca el poble Granjolí

L’entonació poseu-la vosaltres des del record de la seva persona i la seva veu...Arribats a aquest punt del repàs a la llista de les rimes que ens oferia, a tots ja us ha vingut al cap una d’important. Segur. Ja sabeu quina falta per esmentar: El Payaso Esto ya se derrumba pronto tendré que dejar la pista pues veo que la gente ya no ríe como antaño se reian. ... Y como he de reir si se me ha muerto mi hija, pobreAdela, Adelita mía ... A mi casa me la llevé y besándole su mejilla le devolvó el color de aquella paloma herida ... Tres años, tres años fueron muy felices,

però que poco nos duró aquella dicha. Mi hija se subió al cielo con alas de golondrina se fue, me se fue mi muñeca por la fiebra maldita. -No, no llores más Toni que ya te esperan a la pista escucha cómo te llama, te llama la gente intranquila para que yo salga a hacerles reir ... ríe payaso, ríe ja, ja, ja... ahora y sin gana vuelve a reir ja, ja, ja... Señora mi corazón no reía también lloraba.

Tant el seu fill Aurelio com la seva néta, Esther, ens han parlat de la seva predisposició per a pujar a l’escenari (real o imaginari) en atenció a qualsevol demanda i com allà on anava s’emportava l’espectacle muntat al seu cap.

33


d’escarp Hem passat una estona recordant, mentre la claror del dia es fonia sobre l’horta, parlant de l’oncle, de cóm era i què coses eren les que el feien especial, d’una anècdota saltàvem a l’altra, una història ens portava encadenats noms i llocs. Tots dos ens han reconegut que, mentre el tenien a prop, estaven tan acostumats a allò que era que fins i tot pensaven que es repetia massa. Amb un somriure reconeixen que ara ho veuen d’una altra forma. No han deixat de somriure en tota l’estona, traspuant l’estimació i el respecte que li mantenen i l’enyor. Sobre tot l’enyor. El temps que tot ho acaba es va dur poc a poc la seva veu i finalment la seva persona. Ens vam anar quedant una mica sords i amb la sensació estranya de la vulgaritat

34

de les paraules lligades en converses. La seva absència, com passa molts cops, ens ha ajudat a reconèixer la seva singularitat i per tant a recordar-lo amb nostàlgia. Ell moltes vegades acabava la seva presència davant del públic acomiadant-se, permeteu-me que la utilitzi tal i com ell la deia i com la van recollir... Despedida Ja em sembla que ha arribat lo moment que us hauré de tornar a dixar. Per a nosaltres és un moment molt trist. Ara us voldria despedir, i no se ni com hai de començar… Pero si que els voldria dir, que si algún dia em recorden, Recordeume sempre amb (...), amor, bondat i simpatía. Que així us recordaré jo, tot lo resto de la meva vida.


d’escarp LO DIA DE SANT JORDI text: Àngela Casals Creus

LO DIA DE SANT JORDI

A

quest any he fet sort, i encara que Sant Jordi ha caigut en dilluns, sóc una de les afortunades que avui fa festa. A primera hora, i després d’un bon esmorzar tot parant el solet d’abril, baixo caminant cap al centre, sense cap pressa. En totes les fleques, a l’aparador, s’exhibeix el pa de Sant Jordi, amb les quatre barres, i cada quiosc, papereria, botiga de xinos (abans, de vint duros) o supermercat, avui ha tret la paradeta a fora: per un dia, tot són llibreries. Emparats per una gran senyera, i en alguns casos fins i tot per un Sant Jordi amb llança, cavall i drac i tot, es barregen amb més o menys concert llibres d’auto ajuda, best-sellers dels de tota la vida, amb les darreres novetats editorials, la majoria dels anomenats “autors mediàtics”, que treuen estratègicament un llibre per Nadal i un altre per Sant Jordi, perquè tenen no sé si una inspiració cíclica o un nas molt fi per al negoci fàcil. A cada cantonada també, grupets de diferent índole, davant una taula de

càmping i una pancarta escrita a mà, han esdevingut floristes. Són grups d’estudiants de secundària, que busquen diners per anar a fer mal en alguna capital europea durant el viatge de final de curs: “Senyora, compri’ns una rosa!”. Poc que es pensen que, només per anomenar-me senyora, ja m’han perdut com a compradora! Al següent semàfor la florista és la gitana de davant del mercat, que habitualment ven cabeces d’alls i mitjons

blancs, dels de fer esport, amb una línia blava i l’altra vermella: “¡Guapa, cómprame una rosa!”. I encara que el guapa m’ha agradat molt més, tampoc la hi compro, perquè espero que, com a mínim una, avui me la regalin... A la següent cruïlla el venedor de roses és un noi pakistanès (o potser de Bangla Desh, que veig que és molt baixet). Ha canviat les llaunes de cervesa que ven habitualment en carrers i places per unes roses de tija

35


d’escarp llarga, amb senyera i espiga de blat, i en lloc de l’habitual “Ceeeervessa, biaaaaaar”, entona un “Vol una rossa de Sant Yordi, amiga?”, amb un accent la mar d’acurat. A mesura que vaig acostant-me a Rambla Catalunya, les parades van guanyant en categoria. Les grans llibreries exposen en parades gegantines tots els llibres en piles ostentoses, separats per temàtica, i els dependents van atenent, amb un somriure, els requeriments de la concurrència: “Voldria un llibre per a algú que no li agradi gaire llegir”, o bé: “Quin és el que més han venut avui? Doncs posime’n un, sisplau”. I és que tant se val que la majoria dels llibres que es comprin avui no acabin essent llegits: aquí, el que compta és seguir la tradició! En aquestes parades-de-llibreria-reconeguda, cada quatre o cinc metres hi ha exposats els horaris dels escriptors que aniran signant, al llarg de tot el dia, els llibres que vagin comprant els clients. De moment ha començat el primer. No és massa gran, ni mediàtic, ni massa famós, per això és el primer del dia. I ningú li demana signatures. Té una expressió neutra: entre indiferent i dissimuladora, com si hagués caigut en aquella parada per pura casualitat. Em fa tanta llàstima

36

que em dic: “Doncs jo li compro el llibre, i que me’l signi”. I el busco a la parada. I el trobo. I és una novel•leta rosa. Ja no em sap tant greu que ningú li demani signatures. I passo a la següent parada. Com més a prop estic de Plaça Catalunya, més difícil em resulta caminar entre la gentada que es va fent, una mica perquè ja és més tard, i els oficinistes de les empreses del centre s’han pogut escapolir de la feina entre l’hora d’esmorzar i la de dinar per comprar la rosa i el llibre obligats; també perquè a part de les parades de llibres, roses, decoracions diver-

ses, banderes i menjar, hi ha totes les emissores de ràdio i televisió de la ciutat, que avui, en un dispendi d’originalitat i desplegament de mitjans, fan el programa en directe des del carrer. Els seguidors dels diferents programes, que porten molta estona esperant que comenci el seu locutor preferit, no estan disposats a cedir

el seu lloc privilegiat a ningú, ni que sigui només durant uns segons, per deixar passar. I punt. Per tant, per anar per feina, vorejo la plaça per fora i intento fer-me lloc Rambles avall, gairebé a empentes, maleint aquesta tradició de voler fer tots el mateix a la mateixa hora en el mateix lloc en aquesta punyetera ciutat. Una de les coses entretingudes d’un dia com avui és anar a la caça del famós. A veure, no hi haurà cap actor de Hollywood, però, com a tots els catalans, als coneguts també els agrada la diada d’avui. Actors de teatre i/o de culebrots nacionals es barregen amb esportistes de la ciutat, presentadors de televisió, cantants de grups de rock català en hores baixes i polítics. Un d’aquets darrers, sempre en pre-pre-pre campanya, fins i tot intenta endossarme un globus del seu partit: “Miri, gràcies però no cal, que em faria vergonya que em veiessin amb el seu logo”, voldria dir-li, però com que sóc una cagada se m’escapa únicament un “Gràcies” escanyat, i solto el globus ràpidament quan el perdo de vista. Després d’haver intentat remenar quatre o cinc parades, i un cop constatat que, un any més, a totes hi ha els mateixos llibres, veig un senyor amb


d’escarp un cartell enorme, amb retalls de diari en què hi surt ell mateix i unes lletres manuscrites que anuncien: Poeta callejero. És argentí, o xilè, d’aspecte bohemi, i ven llibrets petits, de poesies pròpies, enquadernats de manera rudimentària. Després de fullejar-ne un, em fa gràcia i li pregunto: “¿Cuánto vale?”. I somrient em contesta: “Vale mucho, señorita, pero cuesta dos euros”. I, clar, amb aquest gran eslògan, evidentment me’l compro. Quan veig Colom a l’horitzó, dono per finalitzada la passejada. M’he comprat el llibre, però encara em falta la rosa. I això que n’he vist de tota mena: de les clàssiques, vermelles i envoltades amb la bossa amb la senyera, vestides amb roba de sac, amb ràfia, amb espines i sense, de color groc, de color rosa, pintades de blau-grana i fins i tot de color verd (horribles!). En forma de pin, de xapa per a les modernes, fetes amb joies, fetes de vidre, fetes de caramel..., però cap li pot fer ombra, ni tan sols per un moment, a les que ens porta mon pare recent tallades del roser que tenim plantat a la Mitjaneta. Un grup de nens, que intenten vendre als badocs punts de llibre, m’han fet recordar com n’eren de diferents els dies de Sant Jordi a la Granja, quan era petita.

Aquesta diada sempre havia estat la culminació d’unes setmanes de feina frenètica a l’escola: fer grans murals de pintura i collage per vestir les parets dels passadissos, acabar les manualitats per a l’exposició (escultures de materials reciclats, figures de fang, dibuixos, cartells, màscares, titelles i, de més grans, fins i tot algun treball de marqueteria o pirogravat), hores

i hores d’assajos de la cançó, obra de teatre o ballet que toqués aquell curs, i a partir de sisè, temps invertit per pensar un tema i elaborar una redacció (que finalment escrivíem a l’escola i sota pseudònim) per al concurs literari. L’activitat en què tots invertíem més temps i il•lusió, però, era sempre l’auca. Des del moment que teníem els grups fets, s’establia un equip de treball altament efectiu i especialitzat, en què cadascú agafava el paper d’allò en què hi tenia més traça. La rivalitat entre els diferents grups era

tal, que un cop decidit el tema, fèiem el treball en la més estricta de les confidencialitats, després de l’horari escolar, només parant per berenar tot veient l’Arale o Bola de Drac, i fins a l’hora de sopar. I així en una cursa contra rellotge fins al dia que l’acabàvem, a les 9 de la nit anterior a l’entrega, exhaustos però orgullosos del resultat final. Arribat el gran dia, encara que la memòria em falla (parlo de vint-i-cinc anys enrere), crec que pel matí fèiem classe més o menys normal. Al migdia, de camí cap a casa, tocava fer una visita obligada a la parada de llibres i roses que l’AMPA (en aquells moments no tan políticament correctes era encara l’APA) muntava a la Plaça Nova, a remenar cuentos i triar-ne un (que era l’auto-regal de Sant Jordi de cada any), comprar una rosa per a la mare, i intentar buscar un llibre per regalar al pare. S’ha de dir que per ser d’un poble petit no crec que aquella parada tingués res a envejar a la majoria de les que he vist avui, ja que per a algú a qui agradava tant llegir com jo, i tan poc acostumada com estava a anar a llibreries, era una veritable tortura poder triar només un llibre: n’hi havia sempre tants per escollir que m’hauria endut! Però, clar, eren els temps en què els pares

37


d’escarp no ens compraven tot el que nosaltres volíem sinó el que ells decidien, i si ens havien dit només un, havia de ser un i que no se’n parli més! Després de dinar, tot el poble cap al ball: era l’hora del teatro. Cada curs s’havia preparat alguna actuació, que s’anaven intercalant amb les entregues de premis, i tots, petits i grans, teníem els nervis a flor de pell. Recordo les cridòries ofegades entre bastidors, les anades i vingudes pels camerinos vestint-nos segons el paper que ens tocava fer a dalt, les senyoretes dels més petits desesperades agafant els més moguts que s’amagaven darrere les cortines, i les corredisses per l’escenari “clac, clac, clac, clac” dels peuets ràpids sobre els taulons de fusta. A baix, les mares i els pares, les padrines i padrins, les tietes, los oncles i ties, i els veïns tots asseguts, expectants. Lo bo de ser d’un poble petit és que gairebé tothom era parent d’algú que actuava aquell dia. Per sort per als petits artistes, en aquells temps no hi havia mòbils, ni càmeres de gravar, i es feien molt poques fotos, que el revelat era molt car: un bon descans que teníem, del qual segur que els nens d’avui en dia (generacions 2.0 i posteriors) no poden gaudir. Els primers de sortir sempre eren els de parvulari. Tenir 4 o 5 anys té l’avantatge de ser tan mono, que qualsevol cosa que fas li encanta a tothom. Amb les galtes pintades de color roig, i pajarites de paper crepat, cantaven amb volum desigual “Les nenes maques al dematí”, amb care-

38

ta de no haver trencat mai cap plat i els ullets brillants d’il•lusió. En acabar, una gran capotada per saludar el respectable públic i alguna maneta solta que saludava la mama, que aplaudia emocionada des de baix. A primer i segon curs havien preparat una poesia, que anaven recitant fent els gestos corresponents. Si algú es quedava en blanc, o anava a deshora, es desencadenava automàticament un aplaudiment càlid per animar: aquí hem vingut a participar! Després venien tercer, quart i cinquè, que havien assajat amb dedicació algun ball tradicional. Tocava “El ball de la civada”, amb cançó i coreografia. Tret d’un parell de trepitjades i una empenta a darrera hora, resultà una actuació gairebé perfecta. De segon, cantaven a l’uníson “Sa Balanguera” amb entrega i devoció. I per acabar, els grans de l’escola d’aquell any feien una obra de teatre amb titelles, màscares i cap-grossos, de la qual ells mateixos havien preparat guió, escenografia i vestuari. Passats els nervis inicials, i solucionat el típic “més fooort, que no se sint reeeees”, l’èxit fou tan generalitzat, que les ovacions amenaçaven d’ensorrar la sala. Entremig, s’anaven repartint els premis: dibuix de P4: 3r, 2n i 1r premi. Dibuix de P5: 3r, 2n..., i així successivament fins arribar a vuitè, amb les parades reglamentàries per a les actuacions. Era una mica com quan venien els Reixos, molt emocionant, amb la diferència que si finalment cridaven el teu nom, els que et donaven el regalet (trofeu o medalla, un llibre o unes lli-

bretes i colors) no portaven corona; que si el que havies guanyat era l’auca pujaves amb els teus amics a buscar el premi compartit (que sempre fa molta més il•lusió que pujar sol, ni punt de comparació!), i que si el que havies guanyat era un premi de redacció, tocava llegir-la. I, senyors, això era una tortura. La mà tremolosa, la veu que pujava i baixava de volum seguint el seu propi caprici, la mirada fixa sobre el paper, i la lectura ben ràpida, encara que no s’entengués res, per fer l’estona de lectura tan curta com fos possible. Però encara podia passar una cosa pitjor: que no et cridessin, que no haguessis guanyat res. Com podia ser possible, amb lo xulo que t’havia quedat! A veure, no era cap drama, però una punxadeta a l’orgull recent estrenat, sí que representava. Un cop acabat l’acte amb el Cant dels Segadors obligat (que Sant Jordi és el patró de Catalunya, ni que no sigui festiu, no ens n’oblidem!) tocava anar cap a l’escola, perquè tot el poble admirés les obres guardonades, les no guardonades, i lo artistes que eren (i són) los xiquets i xiquetes del poble. I aquesta era la sensació que recordo més agradable: l’emoció de poder ensenyar als pares i padrins les nostres obres, i l’orgull reflectit a les seves cares, no hi havia premis que ho poguessin superar. I és que tant si és actuant des de dalt de l’escenari de la meva infància, com en el més estricte anonimat de la massa de gent en què em trobo diluïda avui, per mi la diada de Sant Jordi és i serà una de les més esperades i especials de l’any.


d’escarp

Text: Víctor Vélez Vera Fotos: Àlex Justribó

PACO CASAS L’amor per conèixer

U

n poble és alguna cosa més que carrers entreteixits, una casa vora una altra, una al davant d’altra. Darrera de cadascuna de les portes d’aquestes cases existeix un poble que ens és desconegut. Recordo aquella porta de quan era petit. Cada dia, tornant de l’escola, un senyor menut amb un gos enorme, un pastor alemany sempre ajagut, prenia la fresca. Ens agradava molt aquell gos, aquells gossos, perquè, fent memòria, crec recordar que un va morir i fou substituït per un altre, exactament igual però més jove, com és lògic. Llei de vida. Igual que el seu amo, aquell gos que foren dos en realitat, era un gos tranquil,. L’oncle Valentín, assegut en aquella porta, traspuava pau i bonhomia. També ell ens agradava, sempre apedaçant coses, les mans ocupades i sempre una parau-

la amable. Ara fa uns 15 anys la casa quedà sola. Valentín i la seva dona, l’Esperanza, moriren, i nosaltres quasi no ens n’adonarem perquè el camí ja era un altre. Com la vida. La vida canvia i, amb ella, els camins que fem a diari; però, sobretot, canvia la manera de recórrer-los: ja no importa el camí, aquella pedreta que ahir mateix no hi era, el quefer d’aquella padrina que veig cada dia, que saludo, bon dia, que em saluda, bon dia, però de la qui no sé el seu nom, el caminar precipitat, inconscient ,de l’adult, cada cop menys interessat en el camí i més en el destí, en el temps, en el final. Paco, és el fill de l’oncle Valentín. Ara té 65 anys. Fa uns mesos es va jubilar i ara pensa dedicar-se a allò que realment més li ha agradat en aquesta vida: conèixer. Francisco Casas Ruiz arriba a La Granja al setembre de 1960. Té 13

anys. A Hellín (Albacete), l’última de les mines de sofre que donava de menjar al poble, acabava de tancar. Des del final de la guerra i, especialment, a partir del 1960, la població d’Hellín emigra. Cap a Alacant majoritàriament. Però la família de Paco tenia parents a la Granja, els Valero, arrelats al poble des de finals del s.XIX, així que decidiren venir-hi, canviar el sofre pel carbó, però sempre esgarrapant la terra. Ell arribà uns mesos abans que els seus pares, amb un tiets, i s’allotjà amb son padrí, l’oncle Valero. En arribar la resta de la família es traslladen a la Vallfera, on s’hi estaran fins l’any 63, moment en què compren una xabola al poblat del molí. La reformen completament amb totxo,i no tova com era habitual, i hi construeixen fins i tot un pou cec per a fer-hi les necessitats, tota una raresa en aquells temps. Paco de seguida entra a treballar a

39


d’escarp la mina. L’any 61, amb els primers diners guanyats, compra una màquina d’escriure i, cada tarda, en acabar el torn, se’n tornava a casa a aprendre a escriure a màquina, mentre els seus companys passaven el temps a la cantina i als balls. Poc després, una enciclopèdia Herder li serví per iniciar-se en temes de cultura general. Només va poder completar quatre cursos escolars a Hellín, però mai, fins el dia d’avui, afirma, ha deixat de formar-se. “Yo tenia que a mi me gustaba todo. El mundo que me rodea me encanta todo. No hay nada que diga “ésto no me gusta”; no es que no me guste, es que me gusta menos que aquello”. Poc a poc els horitzons de Paco s’anaven ampliant. Als 15 anys comença a adquirir material de laboratori molt rudimentari. Amb un petit microscopi passava hores mirant coses senzilles, com cabells o peles de ceba. Des de llavors ha plogut molt, però aquell adolescent d’estranyes aficions, “raro” segons els seus companys de l’època, encara és recognoscible. Ara mateix la casa de l’avi Valentín és un centre d’estudi multidisciplinari. Cadascuna de les habitacions està dedicada a un o diversos camps d’interès de Paco. Les parets pràcticament no existeixen darrera el contínuum de llibres i flascons amb mostres de plantes o productes químics. Costa caminar-hi sense el temor constant a que un moviment maldestre d’una mà o d’un maluc acabi convertint anys i anys de treball en una

simple trencadissa. Dins l’aparent desordre pel visitant, tot està perfectament endreçat. Tal com el món fora d’aquestes parets, el caos aparent amaga un sòlid ordre intern . Paco és un home curós i metòdic. Per tot arreu hi ha caixes i maletins plàstics arxivadors plens de petites peces i materials: cargols de diferents tipus i mides, minerals, taps de silicona fets per ell mateix... Mirant les fotos que vam fer aquell matí s’hi veu un home convençut, segur de la vida que ha portat. En un racó de casa, al dormitori ara ple de llibres i caixes, hi ha una fotografia dels seus pares tal com els recordava. Paco té l’expressió de la seva mare. “A los catorce años empecé a hacerme mi mundo a mi manera. Me dije: si llego a jubilarme, quiero disfrutar de lo mío, de lo que me gusta. Hay muchos que me dicen que ahora podría estudiar una carrera, y yo digo que no, hombre, no, yo no me voy a quemar ahora el cerebro estudiando coses que no me gustan cuando tengo a las manos lo que me gusta”. Una de les estances està dedicada a

40

la cartografia. Hi té el món sencer en plànols i mapes, segons assegura. Li agrada localitzar indrets a través de les seves coordenades. És un exercici intel.lectual que ell mateix s’imposa per mantenir ben greixat el cervell. Fa el mateix amb nombres fraccionaris, arrels quadrades,... de tant en tant treu el quadern i dedica el temps a fer gimnasia mental. “Yo estoy dentro de este mundo, y estoy fuera de él, pero dentro” Però la seva passió és la fitologia, l’estudi de les plantes, i en especial, de les plantes medicinals. Ara mateix li ronda pel cap de compendiar totes les receptes medicinals que coneix en un llibre per a ús propi. A la planta baixa de casa hi té muntat el seu laboratori. Fogons, soxhlets, matrassos, gresols, tubs d’assaig, morters,... i centenars de mostres de plantes i minerals, conformen un laboratori d’allò més complet, en el que no hi falta ni tan sols un sistema tancat d’aigua. L’aigua del poble té massa calç com per a treballar-hi. Noms poc sonors i exòtics per al profà com “colofònia”, “cinabri” o “obsidiana” criden la nostra atenció escrits als seus recipients. Tot està a punt per al pròxim experiment. Al 1995 va fer una exposició sobre les plantes medicinals del poble. Allí va conèixer un senyor amb orí-


d’escarp gens granjolins també molt aficionat a les plantes i a la química, però des d’una vessant més mística. Practicava l’alquímia. A partir d’aleshores establiren una gran amistat, compartint coneixements i experiències, i en morir, li deixà tot el seu laboratori. Paco custodia el seu llegat curosament amb l’esperança que algun dia pugui constituir-se un museu dedicat a l’Alquímia i la planta medicinal, aquí, al seu poble. Reconeix un interès pels fenòmens paranormals, però sempre des d’un punt de vista científic. Intenta trobar l’explicació de temes aparentment misteriosos a través del coneixement científic. En la sala dedicada a l’electrònica, una altra de les seves aficions, entre ràdios i altres màquines, hi trobem unes màquines curosament embolicades en plàstic. Paco ens explica que són aparells de Psicotrònica, disciplina que intentava posar l’electrònica al servei de l’explicació dels fenòmens paranormals, que ell mateix va construir, amb la idea de vendre’ls, basant-se en les instruccions d’un llibre. Ens explica que amb aquells aparells s’agafaven emissores de ràdio estrangeres , lo qual podria explicar el perquè alguns creien haver captat comunicacions en llengües estranyes provinents d’altres dimen-

sions. “Normalmente, la ciencia pone cada cosa en su sitio”. Ja a punt de despedir-nos ens interessem per una gran caixa de fusta que roman a l’entrada. És un acumulador d’energia orgònica, ens diu. És una de les peces que li va llegar el seu company alquimista. Amb un somriure a la cara obre la porta de

la gran caixa i hi veiem una cadira al seu interior. Les gruixudes parets de la caixa estan compostes per set capes de materials naturals que, seguint les teories d’un tal Wilhelm Reich, permeten recollir i acumular en el seu interior l’energia primordial o vital de l’atmosfera. Durant 20 minuts al dia, aquell senyor, que era de casa Palau, una casa important al poble als anys 20, i la seva dona, s’introduïen a l’acumulador amb la convicció que es feien més forts davant la malaltia. Tot anirà bé. De lluny, fora, tancada aquesta porta, veus ressonen. Aquests carrers que semblen tan buits, on ja no hi juguen nens a pilota, amb la porta de fusta de la tia el Llop com a porteria, santa paciència, on els padrins i les padrines ja no treuen les cadires per fer feina, pelar ametlles, on ja no ronden gossos vagarosos, només gats desconfiats, i el silenci, un silenci que eixorda, no estan, al cap i a la fi, tan buits, tan morts, tan deshabitats com semblen. Darrera d’aquestes portes encara hi ha vida. Vides que desconeixem. “Es una vida muy diversa, no te puedes agobiar con nada”. No fa gaire algú em deia que no creia en l’existència de l’amor. Jo crec que sí. Mira: Paco Casas n’és la prova.

41


d’escarp

L’ENIGMA

per Marta Teixidó Llinàs

Si em busques pel poble i t’hi fixes em trobaràs, digue’m en quin carrer i número em pots veure.

LA SOLUCIÓ DEL NÚMERO ANTERIOR: Pels qui ho heu endevinat, enhorabona!! I pels que encara no ho sabeu, podeu anar a visitar el Convent d´Escarp i observeu les parets exteriors, allí podreu veure la solució a l´enigma. MOLTA SORT !!!

42


d’escarp Foto: Jordi Valero Vives

FE D’ERRATES Com en totes les publicacions importants, en la nostra també hi ha errades, unes ortogràfiques, altres tipogràfiques i segur que alguns trobeu errors de disseny o de qualsevol altre tipus. Per decisió del “Consell de redacció” s’ha decidit no incloure una relació que els o les esmeni en el número següent. Dit això, ens semblava de justícia publicar l’anècdota completa de Cal Paleta en la secció de Som de ca..., en la pàgina 4, del número 1 d’aquesta revista, que per alguna raó no es va imprimir completa. Així és com havia d’haver sortir a la llum: “Però vet aquí que la barca no va poder sortir mai de casa. Sabeu per què? Perquè la barca que el senyor Serafí havia anat construint poc a poc i amb molta dedicació estava dalt de les golfes de casa seva i no passava ni per la porta, ni per les escales. Va resultar ser un moble molt bonic per aquelles golfes tan grans. Aquesta només és una de les moltes aventures que us podem explicar. “

43



d'escarp 2