28· GALLOLO I LA BRASILERA EN BOLES
Hi ha dos moments que assenyalen com cap a l'evolució anímica en les últimes dècades de les graderies de Mestalla, sempre un reflex més o menys avançat de com està el club al qual acull. Trie aquests dos moments perque, sense jo adonar-me, foren els dos instants que defineixen prou bé la meua existència com aficionat del València, totalment desgraciada i desconcertat perque vaig passar de voler a un club que només competia per arruïnar-nos els diumenges a la vesprada en partits inhumans a Tenerife, a altre que arrasava el món com una banda de heavy metal col·locada fins a les tranques, amb un bateria, Fabián Ayala, demanant calma amb els braços, en el moment de l’èxtasi. Fins a finalment voler a un València d’entre temps que va haver d’acollir-se a una subhasta
internacional (ejem) per no veure’s calcinat pel foc amic dels seus dirigents valencians. Un home anònim que es posà a fer-se una palla en la grada en ple partit (no per gust, sinó per avorriment) i una dona brasilera que uns quants anys després, en plena febre de l’or, es va desprendre de tota «atadura» (el deporte sin ataduras) per, mamelles a l’aire, animar a l’equip quasi a nivell de gespa. Eixos són els dos moments. Deixeu-me que m’explique. Un i l’altra substancien el sentiment més estés en aquest racó del món: D’una banda, l’home constatant que les ambicions de la institució xoquen frontalment amb la realitat, pura inòpia i ha de recórrer al plaer de l’onanisme, catalitzant-se, i la dona que, d’altra banda, sent tanta cremor davant el que veu, l’ambient que li envolta és tan exultant que es planta en boles