__MAIN_TEXT__

Page 1

REVISTA OFICIAL FUNDACIÓ FC BARCELONA OCTUBRE-NOVEMBRE DEL 2017 NÚMERO 7

Futbol i pau Descobrim la història de Rodrigo Jr, que ens endinsa en el que significa ‘FutbolNet’ per als infants i les famílies que viuen a les faveles de Rio de Janeiro


LA CITA

SUMARI

“L’educació és l’arma més poderosa que pots usar

04 SAMUEL ARANDA

per canviar el món -Nelson Mandela Polític sud-africà

Prevenció de la violència

“NO ES POT PENSAR I COLPEJAR ALGÚ AL MATEIX TEMPS “

10

Us presentem el Pol, un nou robot molt especial 12

d’oferir la seva versió, va transformar Rodrigo, un jove sensible i amb inquietuds, en un delinqüent. No hi ha abisme més profund que la desconfiança. Vint anys després, allunyat per fi del narcotràfic, celebra que el seu fill Rodrigo Jr jugui a futbol en aquesta mateixa favela “on els nens d’11 anys usen fusells i on hi ha un espai en què l’únic que existeix és el futbol”, com explica Roncagliolo al seu article, referint-se al programa de prevenció de violència juvenil de la Fundació amb la metodologia FutbolNet. A Catalunya estem centrats en la lluita contra el bullying des d’un enfocament molt ampli que implica intervencions a tots els actors, perquè considerem que tots ells són víctimes: al setembre vam organitzar amb la Universitat de Barcelona una conferència sobre pràctiques restauratives de la mà de Terry O’Connell. Aquest enfocament es basa en la pedagogia de la comunicació, els afectes i la salut relacional. El resultat és enormement poderós ja que es basa a restaurar els vincles i reconèixer els esforços per millorar. Un cop assumida la responsabilitat, l’enfocament restauratiu prefereix treballar en el restabliment de la confiança i l’aprenentatge de l’empatia. Després de tot, com deia Susan Sontag: “Ningú pot pensar i colpejar algú al mateix temps”. n

Benestar emocional pediàtric

Jugadors i tècnics amb cor

La seva aportació econòmica anual a la Fundació 16

Jornades restauratives contra el ‘bullying’

El conflicte com a oportunitat d’aprenentatge

18 GERMÁN PARGA

R

esulta complicat assimilar que una cosa tan unànimement rebutjable com la violència requereix certs mecanismes educatius per ser neutralitzada. Jean Paul Sartre deia: “Desconfio de la incomunicació perquè és la font de tota violència”. Darrere d’una persona que agredeix, bé per imposar el seu criteri o bé per fer-se entendre, hi ha una evident frustració de qui no ha après mai a gestionar les seves emocions. La prevenció de la violència és una aposta ferma de la Fundació FCB, un objectiu transversal en tots els seus projectes perquè la nostra raó de ser és que els infants es desenvolupin en entorns saludables físicament i psicològicament. Entenem que només donant suport incondicional a les generacions venidores estarem deixant el món en bones mans. Rodrigo, protagonista del reportatge (que podeu llegir en aquest número) La favela que s’aferra al futbol, de Santiago Roncagliolo i Samuel Aranda, va ser un adolescent que va intentar viure al marge del narcotràfic a la favela on va créixer. Però amb 17 anys va ser acomiadat per un malentès. Els seus caps, a més, el van acusar de robar la bicicleta que li havien deixat per traslladar-se. Aquesta falta de confiança, sense donar-li l’oportunitat

Des de Rio: ‘La favela que s’aferra al futbol’

Entrevista

Terry O’Connell, expert en la lluita contra el ‘bullying’ 20

‘FutbolNet’ a Llatinoamèrica

El Salvador i Colòmbia se sumen al futbol amb valors 22

Actualitat Fundació

Altres notícies sobre la nostra tasca social que no t’has de perdre

FUNDACIÓ FCBARCELONA. Octubre - novembre del 2017 EDITA Fundació FCBarcelona. Av. d’Arístides Maillol, s/n, 08028 Barcelona T 902 18 99 00 DIRECTORA GENERAL FUNDACIÓ FCB Mària Vallès CAP DE MITJANS CORPORATIU Toni Ruiz COORDINACIÓ PUBLICACIÓ Ketty Calatayud REDACTORS Marc Parramon, Santiago Roncagliolo i Xavier Vilà REVISIÓ LINGÜÍSTICA Marina Àlamo, Amèlia Casas i Lourdes Julià COMPAGINACIÓ I MAQUETACIÓ Olga Amigó, Montse Chaure i Javier Rodríguez FOTO DE PORTADA Samuel Aranda FOTOGRAFIA Arxiu FCB, Germán Parga (FCB), Santi Garcés (FCB) i Samuel Aranda IMPRESSIÓ Rotocayfo TIRATGE 117.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL B 21154-2016 PAPER Estucat mat ecològic lliure de clor de 70 g.

La publicació no es responsabilitza de les opinions expressades en les col·laboracions externes. La redacció d’aquest número s’ha tancat a 9 d’octubre del 2017.

FC B RE CICLA

REVISTA FUNDACIÓ

3


CRÒNICA DES DE RIO

La favela que s’aferra al futbol En una favela de Rio de Janeiro en què els nens d’11 anys ja saben usar fusells, hi ha un espai de pau on l’únic que existeix és el futbol SANTIAGO RONCAGLIOLO FOTOS: SAMUEL ARANDA

A

la pista de futbol de la Vila Olímpica de la favela de Maré, a Rio de Janeiro, es construeix un futur més pacífic per a centenars de fills de la violència i el tràfic de drogues. Mentre a fora xiulen les bales, a dins els nens pilotegen i somriuen. Els amics de Rodrigo usaven armes. I no precisament pistolitas: fusells AKM O AK47, semiautomàtiques UZI. El tipus de coses que es porten a la guerra. Els adolescents del seu barri les portaven per sota de la camisa, o al descobert. Les armaven i desarmaven a casa seva, amb els seus germanets jugant al voltant. Les empunyaven pel carrer, només per gallejar. Les armes de foc els donaven estatus. Aquesta és una paraula que Rodrigo fa servir amb freqüència. Estatus. Ell preferia mantenir-se al marge. Tenia una feina normal en una agència de mudances. El seu cap fins i tot li deixava una bicicleta per anar i tornar de casa seva. Fins que es va produir un enfrontament entre les bandes del barri: el Comando Rojo contra el Tercer Comando. La batalla es va perllongar dos o tres dies. Durant aquest temps, Rodrigo no va poder sortir de casa a risc de rebre un tret. El seu cap va pensar que havia abandonat el treball i, de passada, que havia robat la bicicleta. No només el va acomiadar. També ho va denunciar a la policia. -Em vaig posar furiós -recorda Rodrigo, vint anys després de això-. Era tan injust!

4

REVISTA FUNDACIÓ

Als 16 anys no tens cap per pensar. La ràbia et guanya. S’apodera de tu. Vaig començar a sortir més amb els nois del crim. Dinava amb ells. Fumava marihuana amb ells. De tant en tant, els donava un cop de mà en els seus negocis. Portava un paquet a un costat o un altre. Alertava quan la policia arribava al barri... Un dia, fugint d’una batuda policial, a un dels seus amics li va caure un paquet de cocaïna. Rodrigo el va recollir i el va entregar als caps del Tercer Comando. Així es va guanyar fama de fiable. La confiança és un capital valuós en un món on molts venen els seus camarades. Rodrigo va ser acceptat en l’organització. Durant els següents deu anys, es va dedicar al que anomena “el crim”. Va rebre un rifle FAL. I es va formar en conflictes urbans. Guanyava tres-cents rals -poc més de cent dòlars- per setmana, i algunes primes per mèrits especials. Una vegada, durant un tiroteig amb la policia, Rodrigo es va quedar després que els seus companys sortissin corrent. Va salvar la vida del seu cap. Fins i tot va salvar un altre cap, el qual no tenia el deure de protegir. El va ajudar a saltar un mur per escapar-se, i el seu valor va ser recompensat amb més responsabilitat. I estatus. No obstant això, ell no estava content. Sabia que s’hi estava jugant la pell. A més, creia en Déu. Encara hi creu. La seva fe li deia que no actuava correctament. I llavors, va arribar el tiroteig final. Per al seu últim enfrontament contra el Comando Rojo, l’any 2006, Rodrigo es va parapetar darrere d’un mur, disparant cap endavant. No va veure que un enemic


Rodrigo Jr és beneficiari de ‘FutbolNet’ a Rio i assisteix al projecte animat pel seu pare, exnarcotraficant.

s’acostava pel costat. Setze bales van foradar la seva motxilla i es van incrustar a les parets. Una altra li va tocar el dit que premia el gallet. Una més, al que sostenia el canó. Els va perdre tots dos. La tercera li va obrir la panxa en dos. La quarta li va entrar per una banda, a sota les costelles, i va arribar fins a l’altra. Encara hi és. És palpable el metall del casquet a la seva dreta, i també es pot veure la cicatriu per on va entrar, a la seva esquerra. Després del tiroteig, de miracle, un dels seus amics el va portar a l’hospital. Rodrigo va ingressar ple de sang i aterrit, però a temps. -Aquest dia, Déu em va donar una nova oportunitat, una nova vida -assegura Rodrigo. Molts dels seus companys van acabar fugint després de veure la mort de prop. El cap que Rodrigo va salvar ara és pastor evangèlic a Badia. Qui va portar Rodrigo a l’hospital viu avui a Suècia. Però Rodrigo no podia anar-se’n enlloc, perquè ja tenia fills. Havia d’ocupar-se’n. Així que tenia dos problemes: com podia deixar enrere el seu passat? I com podia evitar que els seus fills ho repetissin en el futur? Marea vermella

L

a majoria de turistes de Rio de Janeiro s’allotgen a les platges de Copacabana, Ipanema o Leblon. Des d’aquí, el Brasil és un país de caipirinhes, vòlei platja i discoteques. Els més hipsters poden optar per Santa Teresa, una zona antiga amb rajoles d’estil portuguès, on acaba d’inaugurar-se un hotel dissenyat per Phillipe Starck. Seguint per la costa, als barris amb noms d’equips de futbol -Botafogo, Flamengo- resideix l’extensíssima classe mitjana de la potència econòmica sud-americana més gran. Però més enllà, al centre, comença el túnel Marcello Alencar. I acaba el somni brasiler. Com si portés a un altre planeta, el túnel Alencar desemboca a Cajú, una zona de magatzems portuaris i plantes industrials ruïnosos. Entre les avingudes Brasil, Línea Amarilla i Línea Roja es respira un dels aires més contaminats del país. Aquí es troba la favela Maré. Per entrar a la favela, hem rebut severes instruccions de seguretat: no portar texans, polos negres o ulleres fosques, per no semblar policies. Abaixar les finestres del cotxe, perquè se sàpiga qui va a dins. No esmentar el Comando Rojo o el Tercer Comando. Anar-se’n d’aquí abans que es faci fosc. I en cap cas dirigir les nostres càmeres als joves armats que circulen pels carrers. A Maré hi ha més llocs de vigilància dels que he vist a Palestina o en zones d’emergència del

REVISTA FUNDACIÓ

5


La favela de Maré és un conglomerat d’habitatges que ha anat guanyant terreny al mar. D’aquí el seu nom, ‘Marea’.

Perú. Homes amb ràdios i armilles antibales s’aposten a les cantonades. Adolescents amb fusells d’assalt i pistoles circulen pels carrers, caminant o amb moto. No obstant això, cap d’ells apareixerà en aquestes pàgines. Si nosaltres disparem els nostres flaixos, ells dispararan els seus. Maré significa Marea. Fa seixanta anys, el mar cobria tota la zona. Els migrants que van arribar a Rio per treballar a les infraestructures, com el port o el túnel Alencar, van instal·lar palafits sobre columnes de fusta, com els amazònics, i es van quedar a viure aquí. Ho van fer tot sols. Guanyar espai al mar, construir les cases, connectar il·legalment els serveis públics... Avui, tot i que el cens oficial registra 161.000 habitants, els treballadors socials en calculen com a mínim 200.000. En total, Rio compta amb 763 faveles poblades per 1,4 milions de persones. Als anys seixanta i setanta van arribar a la Maré milers de guerrillers angolesos que fugien de la guerra. Sabien utilitzar armament pesat. I entenien d’organització social. Als vuitanta, la cocaïna va entrar a les grans ciutats del Brasil, i, amb aquesta, l’única activitat econòmica sostenible a les faveles. El Comando Rojo es va convertir en un estat paral·lel, a càrrec dels serveis, els impostos i la seguretat. Als noranta, una nova banda, el Tercer Comando, va començar a disputar-li el terreny. Des de llavors, l’edat dels soldats ha anat descendint. Avui, nens d’11 anys porten armes de combat. Quan camines pels carrers de la Maré, tota la gent que veus té a veure amb el negoci. Per descomptat, els vigilants armats. I algun adolescent s’embolica una cigarreta de marihuana en una cantonada. Però també els infants, que corren d’un costat a un altre avisant si apareix algun estrany. I la senyora que juga a cartes al camí, que fa menjar als bandolers. I la cambrera del bar, on ells es reuneixen per escoltar forró a tot volum, lluint els seus enormes rellotges daurats. I el mecànic que arregla les seves motos. La venda de drogues és aquí el que la mineria per al Perú o el turisme per a Espanya. El tràfic està tan integrat a la vida de la favela que fins i tot compleix certes normes per no pertorbar la comunitat. Per exemple, a la Maré es treballa amb cocaïna i marihuana, però no amb crac. El crac torna massa bojos els seus consumidors i altera la convivència. A més, en la mesura que les bandes funcionen com l’únic estat real, els seus membres garanteixen la seguretat: no hi ha assalts ni furts, perquè cada centímetre compta amb vigilància. En realitat, les batalles més violentes ocorren quan arriba la policia. A la Maré entra

6

REVISTA FUNDACIÓ

amb freqüència la tropa d’elit: el Batalló d’Operacions Policials Especials o BOPE. Els seus efectius arriben en vehicles oberts, armats amb fusells, vestits amb uniforme de camuflatge i cuirassats. Si es troben als voltants, els sistemes d’alerta del barri es disparen. Les ràdios treuen fum alertant dels seus moviments. Els pares -sobretot, les maresse’n van a treure els seus fills de l’escola. Les motos amb gent armada brunzeixen d’un costat a l’altre. Quan els BOPE desembarquen al barri, es deslliguen un seguit de sons que els pobladors coneixen i distingeixen. Primer, les bandes disparen focs artificials per informar d’on és l’atac i demanar reforços. A continuació, els agents obren foc. En un tercer moment, les bandes responen amb els seus propis trets. El so de les ràfegues creua l’aire com a mínim dues vegades per setmana. Passejar per la Maré és recórrer una zona de guerra. Hi abunden façanes i cotxes foradats per les bales com formatges Gruyère. A la teulada de Rodrigo hi trobo el casquet d’una bala perduda. Per això, per a sorpresa meva, els pobladors amb què parlo es posen massivament del costat dels traficants. Jo els dic narcos però la gent aquí els anomena bandoleiros, una paraula de ressonàncies èpiques. Aquests pobladors -senyores, venedors i fins i tot funcionaris que refusen ser identificatssenten que l’Estat només entra al barri per disparar i que els narcos són la seva única defensa. Segons ells, quan la policia assalta una boca de fum, com anomenen els llocs de venda de drogues, sol ser per fustigar una banda i cobrar suborns. I fins i tot quan no, és despietada. El director d’un col·legi públic afirma que els policies solen usar els col·legis com a barricades, perquè saben que els traficants no dispararan contra els seus propis fills. Em costa creure aquestes versions. Temo estar sent manipulat per una màfia. No obstant això, un dels dies que passem a la favela es produeix un operatiu policial. A la Maré, la gent es tanca a casa seva. A la Vila Olímpica, s’interromp la festa d’inici d’un curs esportiu. La mestra de cerimònies fa servir el micròfon per anar avisant cap a on es desplaça la batalla, i qui pot sortir. Es tanca l’avinguda Brasil. L’endemà, les notícies parlen de María Eduarda Alves, una nena de 13 anys morta a trets mentre practicava Educació Física a les portes del seu col·legi. Per si em queda algun dubte, aquest mateix dia la televisió ensenya els policies militars passejant tranquil·lament entre els ferits després de l’enfrontament. No saben que els

Més de 300 nois i noies participen en les sessions de ‘FutbolNet’ que s’imparteixen diàriament a la Vila Olímpica de la favela.

El cens oficial de Maré registra 161.000 habitants, però els treballadors socials en calculen almenys 200.000 en total”


filma una càmera amateur, així que avancen tranquil·lament, pas a pas. Recullen de terra un rifle i executen els ferits a sang freda. En difondre el vídeo, la Policia Militar s’ha de comprometre a investigar aquests fets. Però només a Rio, els agents van matar més de 8.000 persones entre el 2006 i el 2015. I la taxa de resolució d’homicidis és del 8%. Com que gairebé mai hi ha càmeres, la majoria dels morts -i dels assassinssón invisibles. L’oasi

T

inc dues edats. La de veritat i la de mentida. Amaro Domingues va néixer fa 84 anys. Però ningú pot provar-ho. Només quan en va fer 5, van explicar al seu pare que l’havia d’inscriure al registre civil. Com que el senyor Domingues no entenia de què es tractava això, va registrar com a data de naixement el mateix dia de la inscripció. L’edat que apareix als documents d’Amaro, 79 anys, no és la de la seva arribada al món, sinó la de la seva existència legal. Des de llavors, Amaro sempre s’ha debatut entre la vida real i l’oficial. Al seu poble hi havia escola, però no professor, de manera que no va tenir educació formal. Ja adolescent, quan va decidir entrar a la força aèria, va resultar que els analfabets no podien accedir-hi. Els seus amics d’altres pobles el van ensenyar a llegir i escriure a les nits. I va aprovar els exàmens del certificat escolar sense anar a l’escola. Als anys seixanta va treballar com a conductor de vehicles pesants, i va entrar al sindicat de transport urbà. Governava el

Brasil una dictadura, i Amaro va continuar adobant-se a aconseguir coses de l’Estat que semblaven impossibles. Va lluitar per obrir un col·legi a la Maré. Per desviar l’estuari per no viure sobre l’aigua. Per reemplaçar els palafits per cases. Ha estat un líder de la favela durant dècades. Caminar pels carrers al seu costat és impossible, perquè la gent se li acosta a explicar-li els seus problemes, demanar-li feina o intercanviar benediccions. -No sé ni per què sóc aquí -confessa-. Ni tan sols visc aquí. A més, estic jubilat. Però suposo que Déu sí que ho sap. I si ho sap Ell, per a mi n’hi ha prou. Amaro és evangèlic. Totes les seves paraules, especialment els seus discursos públics, venen acompanyades per celebracions de la divinitat. La religió forma part essencial de l’organització social de la Maré. En cada carrer hi ha un saló de bellesa, una botiga de queviures i un temple. Catòlics, evangèlics i practicants de cultes africans articulen moviments que interactuen i conviuen entre si. Fins i tot els bandolers són creients. A la nit, mentre fan guàrdia, petites processons transiten entre els llocs de vigilància i resen amb ells. Sens dubte, la religió dona al Senyor Amaro la força que necessita per continuar lluitant. Durant el govern de Fernando Henrique Cardoso, quan el ministre d’esports era Pelé, Amaro va viatjar a Brasília. No va parar fins a entrevistar-se amb l’exjugador i convèncer-lo que la Maré necessitava amb urgència un centre esportiu, algun lloc on els nois poguessin passar el dia lluny de les drogues i de les armes, entretinguts en activitats més sanes.

Passejar per Maré és recórrer una zona de guerra. Hi abunden façanes i cotxes foradats per les bales com formatges Gruyère. Als altres traficants no se’ls diu ‘narcos’, sinó ‘bandoleiros’.

REVISTA FUNDACIÓ

7


La Vila Olímpica, a més d’un centre esportiu és un espai on se celebren reunions de la comunitat.

Així va néixer la Vila Olímpica. La Vila Olímpica de Maré no és només un centre esportiu. És el lloc de les assemblees polítiques: quan va venir l’alcalde, va fer el seu discurs aquí. També és el local comunal on es realitzen festes i esdeveniments socials. I és l’acadèmia d’arts. Quan plou, a la pista sostrada es duen a terme simultàniament els cursos d’arts marcials, bàsquet, ballet i samba. La Vila està situada precisament al límit territorial entre el Comando Rojo i el Tercer Comando, la frontera més tensa del barri. Però es considera zona alliberada. Està prohibit entrar-hi amb armes. Ni tan sols s’hi ha d’entrar amb mala cara. A l’interior, la gent pot banyar-se a la piscina, jugar a algun esport, incloent-hi el tennis, o simplement fer voltes al voltant de la pista de futbol. A la Maré no hi ha més zones verdes ni espais per caminar, de manera que tots estan d’acord a preservar aquest santuari. Fins i tot els narcos guarden els seus cavalls aquí: vuit belles bèsties que pasturen a la pista de futbol ​​i que no sobreviurien en un altre lloc de la favela. Quan Rodrigo va sortir viu del tiroteig i va decidir emportar-se a una altra banda les seves cicatrius i els dits que li quedaven, va acudir a la Vila. Va demanar-hi feina. Per sort, hi havia un contingent lliure. Des de llavors, s’ocupa del manteniment: talla la gespa, neteja la piscina, pinta parets..., aquestes coses.

8

REVISTA FUNDACIÓ

El pressupost públic de la Vila arriba als 210.000 rals, uns 70.000 euros, amb els quals cal pagar el manteniment i uns vuitanta treballadors. Després dels Jocs Olímpics de l’any passat, la ciutat va acabar en fallida. De vegades, els treballadors passen tres mesos sense cobrar. Tot i això, per a Rodrigo és millor que el que tenia abans. Ara només li queda el problema que els seus fills no repeteixin els seus errors. I no és un problema menor. El futbol contra la guerra

F

a poc, el director d’un col·legi va expulsar el fill d’un bandoler. El comportament del noi era intolerable, violent i prepotent. En saber la notícia, el pare de l’alumne es va presentar al col·legi amb el seu fusell d’assalt a l’espatlla. El personal li va recordar que no podia ingressar a les instal·lacions armat. El va deixar amb un dels seus guardaespatlles i es va dirigir al despatx del director. -No pot expulsar el meu fill -va explicar. -El seu comportament és lamentable -es va defensar el director. -Ja. Però aquest col·legi és a prop de casa nostra. Si ha d’anar a un altre, serà en moto. I si el veuen amb una moto, el mataran. El director va acceptar readmetre el nen amb una condició: el pare s’havia d’involucrar en la seva educació per millorar-ne la conducta. Això incloïa mirar de no dir paraulotes davant d’ell ni disparar. De mo-

ment, sembla que el noi millora. Però, a la Maré, un noi té altres problemes, problemes que ningú pot imaginar fora. Des de la seva terrassa, Rodrigo m’ensenya l’única placeta del seu barri, un laberint de túnels i cases a mig construir, per on ni tan sols poden passar els carros. -Un nen a la plaça és un nen en perill -diu-. Les coses dolentes ocorren en segons. Parpelleges i el teu fill pot estar ja venent drogues, o prenent-ne, o disparant en una cantonada. Aquí, tots els pares estalviem per comprar playstations, els únics jocs que mantenen els nens tancats en casa. A l’aire lliure, només hi ha una activitat infantil sana i atractiva: el futbol, ​​que per al Brasil és molt més que un esport. Al país de les cinc Copes del Món és la veritable cultura nacional. N’hi ha pistes en tots els barris, i en moltes d’aquestes es juga literalment les 24 hores. A les faveles, particularment, el futbol representa la possibilitat d’una vida millor. Els nois no tenen gaires opcions d’anar a la universitat. Ni parlar d’emigrar. Però saben jugar a futbol. Per a ells, Neymar o Marcelo són més que ídols: encarnen l’esperança més gran de triomfar sense diners ni formació, ni fusells, amb l’únic que tots tenen, que són cames. Cada dia, en sortir de l’escola, Rodrigo Júnior assisteix a la Vila Olímpica a jugar a futbol. Quan no hi pot anar es posa de molt mal humor. Per sort, gairebé sempre pot. Als seus 10 anys és


un noi tímid i no exterioritza gaires emocions. Però, mentre juga, no deixa de somriure. No juga un futbol qualsevol. A la Vila Olímpica, moltes institucions internacionals habiliten programes de formació esportiva, com l’NBA i el club Flamengo. El projecte més gran és a càrrec de la Fundació FCBarcelona, ​​i es diu FutbolNet. FutbolNet va néixer de la violència. Al Mundial EUA 94, el defensa colombià Andrés Escobar va fer un gol en pròpia porta que va costar l’eliminació al seu país. Com a venjança, de tornada a Colòmbia va ser assassinat a trets. Arran de la seva mort, un grup de paisans seus de Medellín va formar un moviment per fer servir aquest esport com a eina de transformació social. Per la seva pròpia dinàmica, el futbol requereix treball en equip, humilitat, esforç i ambició. No és millor utilitzar-lo per transmetre aquests valors, en comptes dels contraris? L’experiència, anomenada originalment Futbol3, va tenir tant d’èxit que va ser exportada a Alemanya, on es va desenvolupar una metodologia específica. A continuació, la Fundació FCBarcelona la va adoptar, i avui la utilitzen al voltant de quaranta països amb contextos socials difícils: refugiats a la Costa d’Ivori, adolescents d’un reformatori al Nepal o dones discriminades a l’Orient Mitjà aprenen que són més forts quan defensen els més febles. -L’esport té un llenguatge universal -confirma la subsecretària d’esport i oci del municipi de Rio de Janeiro, Patricia Amorim, que promou vint viles olímpiques a Rio-. Encara que no parlis el mateix idioma ni comparteixis la mateixa religió, pots comunicar-t’hi. I arriba a

Això és, en definitiva, el tiquitaca del Barça, el joc d’equip total, convertit en filosofia d’empoderament social”

tothom, perquè les seves regles són molt simples. Per això pot servir com a eina per motivar els nois a estudiar i adquirir valors. I, si salves un noi, salves també la seva família. Per comprovar-ho, un dia va participar en la sessió de FutbolNet de la Vila Olímpica. Comencem fent un exercici, una mena de tocar i parar, en què els enxampats es van agafant de la mà. Un a un, formen una xarxa per anar capturant -i sumant- els restants. La idea d’aquests exercicis no només és escalfar els músculs sinó, sobretot, construir el sentit d’equip entre els participants. A continuació ve el partit. S’organitza el típic torneig triangular amb tres equips que van fent torns en cada gol, però amb regles especials: els jugadors que ja han fet un gol no en poden fer un altre. Si en fan un, perden. Amb aquest sistema, ja no té sentit monopolitzar la pilota. Els bons han de comptar amb els altres. Una altra regla anul·la els gols si no s’han fet després d’una passada. Si vols lluir-te emportant-te sol tot l’equip contrari, el teu gol no val. Això és, en suma, la vella filosofia del tiqui-taca del Barça, el joc d’equip total, convertit en filosofia d’empoderament social. I amb un afegit: jugant així, ningú es queda sense jugar. Fins i tot jo, un vell maldestre, vaig fer dos gols, perquè les estrelles del meu equip no tenien més opció que passar-me la pilota. El tercer pas de la sessió és una reflexió: guiats pels monitors, els nois analitzen el que han après en el partit, destaquen els encerts del joc col·laboratiu i critiquen els excessos individuals. No hi ha proves de selecció per al FutbolNet. Tots hi poden participar. Nois i noies, nens i adolescents, bons i dolents.

I, mentre juguen, saben que no els passarà res, que estan fora de perill de la violència del món exterior. A més, omplen el seu temps amb una activitat sana. Matheus Jackson, de 17 anys, és porter de les divisions inferiors del Flamengo. Cada dia es lleva a les sis del matí i es desplaça en autobús dues hores per arribar als entrenaments. En surt a les onze i torna al barri per tancar-se a la Vila Olímpica. Practica waterpolo, bàsquet, box i FutbolNet fins a la nit. El seu somni és jugar al Barcelona. D’aquí estant, entre les gegantografies de Messi, Neymar i Iniesta, és més fàcil somiar que allà fora, entre carregaments de cocaïna i fusells d’assalt. -Aquests nois no només juguen a futbol -diu Amaro-. Juguen pel Barça. Això els ajuda a creure que tot és possible. De fet, durant la meva breu estada a la Maré s’aconsegueixen coses impossibles. L’endemà de participar en el FutbolNet tots els nois em saluden com un més del grup. El portuguès de favela no és fàcil d’entendre per a un hispà, ni tan sols per a un brasiler. No obstant això, encara sense intercanviar una paraula, ells i jo formem part del mateix. Ens entenem a la pista. I riem molt junts. Molts d’aquests nois són fills de traficants. Sovint, els seus pares es disparen els uns als altres. Per això, en aquesta pista de futbol es construeix un futur més pacífic per a la favela. Però el projecte FutbolNet valdria la pena fins i tot sense això. Mentre a fora xiulen les bales, aquí dins els nens somriuen. Tota l’estona que vulguin. I això és el millor regal que poden rebre. n

Rodrigo va començar fent encàrrecs per a criminals i per poc acaba mort. La seva motivació per deixar la violència van ser els seus fills.

REVISTA FUNDACIÓ

9


Éric Abidal va acompanyar el Pol, de 13 anys, durant una visita als diferents espais de l’Estadi, com ara la sala de premsa.

Un gran fitxatge El robot teledirigit que permet a nens hospitalitzats visitar el Camp Nou durà el nom del primer infant que va beneficiar-se d’aquest nou projecte XAVIER VILÀ / MARC PARRAMON FOTOS: ARNAU PUIG

E

n record i homenatge al Pol, el primer nen que va poder gaudir de l’experiència de visitar el Camp Nou Experience amb un robot teledirigit, la Fundació FC Barcelona ha decidit posar el seu nom a aquest giny que permetrà a molts nens i nenes ingressats en centres hospitalaris experimentar la mateixa vivència. En Pol, que tenia 13 anys i estava ingressat a l’Hospital de Sant Pau, va morir setmanes després de gaudir d’aquesta experiència

10

REVISTA FUNDACIÓ

per causa de la malaltia que patia, però va poder fer realitat un dels seus últims somnis: visitar el Camp Nou i el Museu del Barça acompanyat de l’exjugador del FC Barcelona Éric Abidal, gràcies a un robot teledirigit que controlava des del seu llit. Aquesta va ser la primera prova pilot d’un projecte d’innovació social de la Fundació destinat a infants i joves de fins a 18 anys de tot el món que pateixen malalties molt greus i que, a causa de la seva situació, estan hospitalitzats o no poden desplaçar-se. Després d’aquesta experiència pilot, la Fundació posarà en marxa aquest pro-

jecte innovador, desenvolupat tècnicament per l’empresa AWABOT, que permet trobades virtuals que es duen a terme mitjançant un robot teledirigit, controlat per l’infant mitjançant un ordinador amb càmera i connexió a internet. Aquest giny es controla a distància a través d’un teclat i té dues càmeres, una a la part de dalt i una altra a la part inferior, que ofereixen una visió completa. Disposa de set micròfons interiors que poden aïllar el soroll del voltant. Aquesta acció s’emmarca dins del nou eix estratègic de la Fundació FC Barcelona d’innovació social i generació de pensament. ■


Gràcies a aquest projecte de la Fundació FCB el Pol va poder sobrevolar la gespa del Camp Nou teledirigint un robot des del seu llit a l’hospital.

Vols veure l’experiència del Pol? A través d’aquest codi podràs veure com funciona aquest nou robot que farà feliços molts infants que passen per moments difícils:

REVISTA FUNDACIÓ

11


La solidaritat del Club i dels seus professionals Des del 2010, els jugadors i els tècnics del FC Barcelona donen voluntàriament l’1% de la seva fitxa a la Fundació FCB i a l’ABJ

XAVIER VILÀ

D

es de l’any 2010 tots els jugadors i tècnics de totes les seccions professionals del Club donen voluntàriament l’1% de la seva fitxa a la Fundació FC Barcelona i a l’Agrupació Barça Jugadors. Aquesta iniciativa solidària ha estat pionera al món del futbol, tot i que actualment hi hagi accions similars. Cal destacar que des de llavors s’han generat uns recursos de més de 20 milions d’euros que s’han destinat a causes solidàries, tant de projectes de la Fundació com de l’agrupació de jugadors veterans del Barça. Durant aquests anys cap jugador o tècnic ha demanat retirar

12

REVISTA BARÇA

aquesta donació voluntària de la seva fitxa, fet que descriu molt bé la interiorització dels valors entre tots els professionals components de les diverses seccions. D’altra banda, el Club destina el 0,7% dels seus ingressos als projectes socials de la Fundació, fet que també el converteix en una de les entitats esportives més solidàries per les seves aportacions fixes a temes socials. Aquestes aportacions han estat establertes de manera habitual i ja formen part d’una pràctica pròpia de la responsabilitat social corporativa del Club, que ha permès el desenvolupament d’una activitat social estable per part de la Fundació. Aquests recursos dels jugadors, els tècnics i el Club es dediquen a les diverses línies d’actuació de la Fundació.■


© FC BARCELONA / PACO LARGO © FC BARCELONA / GERMÁN PARGA

El Barça com a entitat també destina el 0,7% dels seus ingressos als projectes socials de la Fundació FCB, un compromís més amb els seus valors”

REVISTA BARÇA

13

© FC BARCELONA / VÍCTOR SALGADO

© FC BARCELONA

Els jugadors del primer equip estan molt conscienciats que la seva col·laboració és fonamental per ajudar els nens.


LA FUNDACIÓ D'UN COP D'ULL

Catalunya

35

LOCALITATS

PARTNERS Fundació Obra Social "La Caixa"

+421.000

Diputacions Ajuntaments

BENEFICIARIS

Total

53

PAÏSOS

+1.063.000 BENEFICIARIS

NOUS PARTNERS 16-17 Fundació Stavros Niarchos Scottia Bank Fundació UEFA Konami

14

REVISTA FUNDACIÓ


13/14

14/15

15/16

10,5M

8,1M

9,0M 12/13

9,8M

11/12

10,1M

10/11

6,5M

5,8M

Evoluciรณ dels ingressos

16/17

14/15

15/16

+ 1.063.000

13/14

+ 700.000

12/13

+ 490.000

+ 400.000

11/12

+ 400.000

10/11

+ 300.000

+ 220.000

Beneficiaris

16/17

REVISTA FUNDACIร“

15


La reparació del dany La Fundació acull per primera vegada una sessió de pràctiques restauratives per combatre el ‘bullying’ i la violència filioparental XAVIER VILÀ / MARC PARRAMON

L

FOTOS: GERMÁN PARGA

a Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació FC Barcelona, l’entitat EDUVIC i els departaments d’Ensenyament i de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, va organitzar a finals de setembre unes jornades sobre pràctiques restauratives per combatre el bullying i la violència filioparental. Les pràctiques restauratives són procediments de resolució de conflictes en els quals les persones s’enfronten als seus obstacles relacionals potenciant l’empatia i partint del convenciment que el conflicte també és una oportunitat d’aprenentatge. Maria Teixidor, membre de la directiva del FC Barcelona i vicepresidenta de la Fundació, va destacar durant l’acte inaugural, celebrat a l’Auditori 1899 del Camp Nou, la implicació de la Fundació en la problemàtica del bullying i la capacitat que té el Barça per centrar-se “en la prevenció, a través d’una eina tan potent com l’esport”. Reconnectar amb l’empatia

Els experts van ressaltar la importància que té el fet que entitats com la Fundació FCB s’impliquin en aquesta problemàtica, i van recordar que les pràctiques restauratives proporcionen una base relacional sobre la qual les comunitats escolars fortes i saludables són possibles. Es tracta, per tant, d’oferir una visió que permeti que l’assetjament escolar sigui vist com una oportunitat per enfortir les relacions. Durant la sessió, Terry O’Connell, pioner de pràctiques de justícia restaurativa a Austràlia, va assegurar: “A diferència d’un enfocament culpabilitzador, la restaura-

16

REVISTA BARÇA

ció és respectuosa, justa, repara el dany i construeix relacions”. Aquesta va ser la tesi en la qual es va basar aquesta jornada divulgativa destinada a educadors, mestres i treballadors socials. O’Connell és un policia veterà amb més de 30 anys d’experiència dirigint processos restauratius que ha contribuït al desenvolupament de diverses polítiques a escoles i organitzacions comunitàries de tot el món. Conegut per molts com el pare de la Justícia Restaurativa, ha rebut nombrosos reconeixements, incloent-hi un Doctorat Honorari per la Universitat Catòlica d’Austràlia. També va participar en aquestes jornades Jean Schmitz, promotor des del 2002 de la justícia juvenil restaurativa al Perú. El treball que va liderar en aquest país amb la Fundació Terre des Hommes ha estat reconegut internacionalment, ja que va ser guanyador el 2010 del Premi Veillard Cybuslki, atorgat per l’Associació Internacional de Jutges i Magistrats de la Família i la Joventut. Després de la sessió inaugural aquestes jornades van continuar fins al 30 de setembre al Campus de Mundet de la Universitat de Barcelona amb l’objectiu de donar a conèixer a docents, mediadors i educadors eines que ajudin a restablir les relacions entre les persones que han patit bullying i violència filioparental. En el marc de la línia estratègica de prevenció de la violència juvenil, la Fundació treballa des de fa mesos en matèria de bullying. Al mes de juny va impulsar el 1r Simposi Contra el Bullying, celebrat amb èxit al Camp Nou, i en l’actualitat també treballa en l’elaboració d’una metologia d’erradicació d’aquesta xacra que es posarà en marxa a Catalunya durant els propers mesos. n

La jornada de pràctiques restauratives es va celebrar a l’Auditori 1899.

Assistents durant una de les conferències.


Es tracta de veure el conflicte com una oportunitat d’aprenentatge en què es potencia l’empatia amb els altres”

Maria Teixidor, amb l’expert en pràctiques restauratives Terry O’Connell.

REVISTA BARÇA

17


Terry O’Connell, especialista en pràctiques restauratives, durant la conferència que va oferir a l’Auditori 1899 del Camp Nou al setembre passat.

“El diàleg és bàsic per construir les relacions” Terry O’Connell, conegut per molts com el pare de la justícia restaurativa, acumula trenta anys d’experiència canalitzant conflictes amb l’objectiu de reparar el dany defugint culpes i càstigs XAVIER VILÀ FOTOS: GERMÁN PARGA

E

n comptes de buscar la culpa i castigar, l’enfocament restauratiu pregunta: “Què va succeir? Qui ha estat afectat i de quina manera? Què ha de succeir perquè les coses quedin bé?”. A partir de la creixent consciència que aquest procés és una forma eficaç de tractar els conflictes s’ha estès aquesta pràctica a l’educació i a la comunitat. L’australià Terry O’Connell és un dels més importants experts en aquesta matèria.

després de la mort del seu pare. Estava molt enfadat amb tot i era propens a tenir actituds violentes. En Gary va entendre que el seu comportament havia fet mal a la persona que més li importava, la seva mare. Això va resultar ser un punt d’inflexió en la seva vida. Quinze anys després vaig tornar a trobar-me amb ell i vaig comprovar que la vida valia la pena. Estava casat amb dos fills i, sobretot, mai va tornar a fer cap mal. Va ser un bon aprenentatge per a vostè aquesta situació?

Va influir la seva feina com a policia en l’àmbit de la justícia restaurativa?

El 1973, atenent una baralla de joves, vaig rebre un cop a la cara d’un noi, en Gary, i vaig caure a terra. Ell ja havia estat acusat en dues ocasions més per assalt, però estava en llibertat per bon comportament. El seu nou delicte li comportava almenys dotze mesos de detenció. La seva mare m’explicava que el noi havia canviat

18

REVISTA BARÇA

Vaig aprendre molt de la meva trobada amb en Gary. El més significatiu de tot era comprendre que el que el mantenia apartat de les relacions era la seva vulnerabilitat desencadenada per la vergonya. En Gary va esforçar-se per saber com gestionar aquest sentiment que va experimentar després de la mort del seu pare. Tendim a veure la vergonya com un sentiment negatiu, però és fonamental la construcció de les relacions.


OPINIÓ

La importància de l’enfocament restauratiu

JEAN SCHMITZ, Expert en pràctiques restauratives

H Com es treballa en aquest tipus d’actuacions?

El 1991 vaig desenvolupar un procés de diàleg basat en el que he après durant molts anys tractant amb persones en conflicte. Vaig començar a trobar-me amb infractors, víctimes i especialistes per parlar sobre el que havia passat, l’impacte que havia tingut i el que era necessari per fer les coses bé. Quin mètode o procés va utilitzar per a aquestes trobades?

La dinàmica de les reunions la vaig crear a partir d’una sèrie de preguntes “restauratives” que se centren en “danys i relacions” en lloc de “culpa i càstig”. Quins serien els punts clau de l’èxit d’aquesta metodologia?

Les preguntes restauradores funcionen perquè creen les condicions que permeten als qui experimenten vulnerabilitat (vergonya) aprendre a sentir-se amb les seves incomoditats i molèsties i estar oberts a escoltar-ne d’altres. La meva interacció amb en Gary i la seva mare es va construir al voltant d’un diàleg respectuós i just que va crear una experiència molt diferent per a ell, perquè no es tractava de culpa i humiliació. Des de la Fundació FCB estem iniciant una línia d’actuació en temes de ‘bullying’. Com creu que una metodologia com aquesta pot ajudar?

La meva aproximació al bullying se centra en la creació d’un entorn escolar inclusiu i respectuós en què el potencial de comportament inadequat es redueixi considerablement. Una comunitat restauradora és aquella que utilitza habitualment cercles per compartir i generar relacions, i si és necessari per fer front a comportaments perjudicials com el bullying. ■

i ha un munt de tipus de conflictes que poden ocórrer en diferents entorns (família, centres educatius, lloc de treball...). Cadascun d’aquests té el seu propi origen, les causes i conseqüències. En canvi, la manera com es poden abordar aquests conflictes és limitada, i segons quina sigui l’escollida, no es pot assegurar que s’arribi a solucionar-los. Hi ha dues tendències en la visió i gestió dels conflictes, depenent de si la nostra visió d’aquests s’enfoca en les conductes o en les relacions. En altres paraules, si la nostra visió és punitiva o restaurativa. Imaginem situacions que poden ocórrer de tant en tant en els centres educatius, com baralles, furts o l’assetjament escolar. Com els podem abordar? Enfocament punitiu - Conductual Aquest enfocament se centra només en la conducta inadequada, en la transgressió de les normes socials, apuntant a culpar i castigar l’autor dels fets perquè reflexioni, aprengui i no torni a reincidir. En general, és poc probable que això passi. Aquesta visió obvia les persones afectades per l’incident. Aquesta visió punitiva és simplista, estigmatitzadora i generadora de passivitat per part de tots els actors (víctimes, victimaris i comunitat) involucrats en un conflicte. Enfocament restauratiu - Relacional Tot conflicte o acte violent genera danys i afecta les relacions. Les males conductes seran confrontades, però dins d’una perspectiva de respecte i suport, involucrant i apoderant tots els actors implicats en el conflicte. En el procés restauratiu importa el diàleg i la persuasió més que la culpabilitat i la por, i generen millors resultats, com l’assumpció de responsabilitat, la reparació del dany i la restauració de les relacions. Les trobades restauratives, formals o informals, han permès reduir les males conductes, i han comportat la millora dels comportaments i l’apoderament dels actors per gestionar els seus propis conflictes.

REVISTA BARÇA

19


L’exblaugrana Simão Sabrosa atén una televisió colombiana durant la celebració del Festival FutbolNet a Bogotà.

‘FutbolNet’ amplia el seu abast a Llatinoamèrica Els ‘legends’ Jesús Mariano Angoy i Simão Sabrosa donen suport a la Fundació en la transmissió de valors entre els infants més vulnerables MARC PARRAMON FOTOS: FUNDACIÓ FCB

E

l Programa de Prevenció de la Violència, impulsat per la Fundació FCB, està ampliant notablement durant els últims mesos el seu abast a Llatinoamèrica amb la posada en marxa de la metodologia FutbolNet en nous països. Entre els mesos d’agost i setembre s’han dut a terme diverses jornades FutbolNet al Salvador i Colòmbia gràcies a la col·laboració amb Scotiabank, entitat financera canadenca, patrocinadora del FC Barcelona al continent americà. Al Salvador, les activitats es van realitzar a les localitats de Santa Tecla i Guazapa, a la zona central del país. Sota

20

REVISTA FUNDACIÓ

el patrocini de Colpatria, filial del banc canadenc, i amb la presència del legend Jesús Mariano Angoy, un miler d’infants pertanyents a barris vulnerables van jugar a futbol sota les regles de FutbolNet amb l’objectiu de fomentar el diàleg, la reflexió sobre els valors i la resolució pacífica de conflictes. Cal recordar que el Salvador té la taxa d’homicidis violents més alta del món, 81 per cada cent mil habitants, segons dades d’aquest 2017. A Colòmbia, l’altre país on acaba d’aterrar la Fundació, les activitats es van dur a terme a Bogotà amb infants dels barris de la zona sud, que compta amb alts índexs de desplaçats interns a causa del conflicte armat que pateix el país des de fa dècades. Durant quatre dies les sessions de FutbolNet van servir per crear un clima de pau i convivència, en una zona amb una alta criminalitat i violència juvenil vinculada a les colles i al tràfic de drogues. L’ambaixador del Barça en aquest país va ser l’exblaugrana Simão Sabrosa, que també va participar en les sessions. n

Els jugadors del primer equip són prescriptors de valors en aquestes jornades ‘FutbolNet’.


Rio viu una nova festa Gran èxit de la 6a edició d’aquesta jornada ‘FutbolNet’ oberta a tots els habitants de la favela de Maré MARC PARRAMON FOTOS: FUNDACIÓ FCB

M

és de 500 infants i joves d’entre 8 i 14 anys van participar en la sisena edició del Festival FutbolNet de Rio de Janeiro que es va celebrar a finals de setembre a la ciutat carioca amb la col·laboració de la Fundació MAPFRE. Un cop més la comunitat de la favela de Maré es va sumar a aquesta festa, en què, a més de futbol, es van posar en marxa altres activitats lúdiques, no només per als infants sinó també per a les seves famílies. n

REVISTA FUNDACIÓ

21


EMERGÈNCIA

Aportació de 200.000 euros per a Mèxic

La Fundació FC Barcelona ha atès la crida de l’UNICEF per donar resposta a l’estat d’emergència que han provocat els terratrèmols del 7 i 19 de setembre a Mèxic. Es calcula que a les zones perjudicades hi viuen set milions d’infants, els més afectats per la tragèdia, que han vist com prop de 5.100 escoles han quedat malmeses o destruïdes. Per aquest motiu, la Fundació FCB i l’UNICEF han acordat destinar 200.000 euros amb caràcter immediat per atendre aquesta emergència per establir escoles temporals i distribuir material educatiu. Cal recordar que la Fundació i l’UNICEF van ampliar la seva aliança al febrer del 2016 fins al 2020 amb un augment de la contribució econòmica anual del club blaugrana, que va passar dels 1,5 milions als 2 milions d’euros, un increment que s’acorda destinar a diferents emergències que afecten la infància, com la que viu Mèxic.n

© UNICEF

De la donació anual de 2 M d’euros que la Fundació fa a l’UNICEF es dedicarà una part a l’emergència provocada pels terratrèmols

Infants de l’estat de Morelos, Mèxic, un dels més afectats per la tragèdia.

SOLIDARITAT

© FC BARCELONA / GERMÁN PARGA

Donació de sang al Camp Nou La Sala Berlín de l’Estadi es va convertir per un dia en un espai sanitari sota el lema #amicspersempre El 31 d’agost el Camp Nou va acollir durant tot el dia una jornada de donació de sang que va tenir com a objectiu fer una recollida massiva per incrementar les reserves durant l’estiu, ja que en aquesta època de l’any baixen fins a un 30%. La iniciativa va ser impulsada pel Banc de Sang i Teixits i va comptar amb el suport de la Fundació FCB i el FC Barcelona amb l’objectiu que tothom que ho volgués

22

REVISTA FUNDACIÓ

La Sala Berlín del Camp Nou va rebre la visita de nombrosos socis i aficionats.

pogués donar sang, especialment els col·lectius de socis i penyistes del Barça. Aquesta acció va servir per tancar la campanya #amicspersempre que va llançar aquest estiu el Banc de Sang i Teixits. El punt reservat per a les extraccions, per-

fectament equipat, va ser la Sala Berlín, situada a la zona lateral de l’Estadi, i va estar operatiu de 9.30 a 21 hores. També es va desplaçar al recinte una unitat mòbil del Banc de Sang per reforçar l’atenció als donants i oferir informació. n


FORMACIÓ

© FC BARCELONA / GERMÁN PARGA

Aliança amb la Creu Roja S’impartiran tallers per a infants protagonitzats per titelles amb l’objectiu de reflexionar sobre la crisi dels refugiats La Fundació FCB i la Creu Roja a Catalunya van signar al setembre un conveni de col·laboració basat en els objectius i valors que comparteixen i consistent en el desenvolupament d’un projecte anomenat Tant se val d’on venim. Tallers d’educació en valors sobre la crisi de persones refugiades per a infants i famílies. La iniciativa, adreçada a infants d’entre 4 i 8 anys i les seves famílies, consisteix en el desenvolupament de tallers d’educació en valors de convivència i humanitaris presents també

Antoni Aguilera, president de la Creu Roja, amb Cardoner durant la presentació del projecte.

senzilla i propera als infants. Es preveu dur a terme 25 tallers arreu del territori català, del desembre del 2017 fins al juny del 2018, en centres educatius i altres espais oberts (fires, festes majors, etc.). També es realitzaran activitats de reflexió i sensibilització que potenciaran la transmissió de valors. n

a l’esport, com ara: el respecte, el compromís, l’esforç, el treball en equip, la humilitat i la solidaritat, entre d’altres. Aquests tallers tindran com a element central una representació artística en què abordaran l’actual crisi de persones refugiades, utilitzant els titelles per explicar històries i transmetre valors de manera

CÀNCER INFANTIL

Els Legends més solidaris Un Manchester United-Barça de veterans (2-2) recapta fons a favor de la investigació per lluitar contra el càncer infantil

© FC BARCELONA / SANTI GARCÉS

© FC BARCELONA / SANTI GARCÉS

Els Manchester United Legends i els Barça Legends van empatar 2-2 en un nou partit

disputat a la ciutat anglesa que va servir per recaptar fons a favor de la recerca sobre el càncer infantil. Exblaugranes com Davids, Abidal i Sergi Barjuan van demostrar la seva classe en un partit que va comptar amb jugadors de la talla de Van Nistelrooy, Yorke i Van der Sar per part anglesa. n

Minut de silenci pels atemptats de Manchester, Barcelona i Cambrils, abans de l’inici del partit.

REVISTA FUNDACIÓ

23


Profile for FC Barcelona

REVISTA FUNDACIÓ - Nº07 - CATALÀ  

Revista Oficial Fundación FC Barcelona Edició Català

REVISTA FUNDACIÓ - Nº07 - CATALÀ  

Revista Oficial Fundación FC Barcelona Edició Català

Advertisement