Issuu on Google+

todos de información n º 3 4 / v ol 6 / noviem br e 1 9 99 / 7 0 0 p tas

archivos fotogr@ficos

p gá 3 p gá 5 p gá 45 p gá 47 p r o n t o p r o n t o

p ág 85 associació valenciana d’especialistes en inform a c i ó

www.faximil.com

p gá 81


www.faximil.com


P

ocas cosas como los archivos fotográficos ejemplifican la confluencia de archiveros, bibliotecarios y documentalistas. Independientemente del origen y procedencia del fondo fotográfico, la conservación, tratamiento y difusión de imágenes pone al mismo nivel y enfrenta a la misma problemática al documentalista de prensa, al archivero histórico y al bibliotecario encargado del fondo local. Sirva este número de Métodos de Información como guia para todos ellos y como antídoto contra todos aquellos que pretenden apropiarse de una parcela específica obviando la existencia de problemas comunes de grueso calado. Por otra parte, no podemos acabar sin señalar que Mei vuelve a las bibliotecas valencianas al reanudarse la relación con la Conselleria de Cultura. Tras la tempestad viene la calma y parece que se acerca ya la primavera. Que nos sea propicia a todos.

e d i t a

associació valenciana d’especialistes en inform a c i ó

29.

7es Jornades Catalanes de Documentació

45.

Entrevista amb Gabriel Ferraté Per Josep Vives

49.

La Catalogació Descriptiva de les Imatges Fixes Per Laia Foix

61.

La Indexació de Fotografies Per Sílvia Domènech

66.

El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i la Guia de Fons en Imatge de la Ciutat de Girona Per Joan Boadas i Lluís-Esteve Casellas

74.

Archivo Gráfico Valenciano José Huguet Por José Huguet Chanzá

78.

Las Fotografías de la Biblioteca Valenciana Por Rosa Olmedo Ruzafa

81.

El Archivo fotográfico de la Diputación de V alencia Por Amparo García

89.

Nuestra Por tadista Noemí Villamuza

Métodos de Información Vol 6 / Nº 34 / Noviembre 1999. Publicación bimestral dedicada al análisis de la información desde un punto de vista documental. MEI quisiera identificarse con la opinión de sus colaboradores, lamentablemente no siempre es posible. Dirección: Alfonso Moreira. Redacción: Amparo Gamir, María Moreno, Carmen Giménez y Lola Miñarro. Colaborador es: Concha Soler, Eugenia Pérez, Jesús Alonso, Josep Vives, Mónica Zapata, Alfons Codina, Romà Seguí, Montse Pérez, Laia Foix, Silvia Domènech, Joan Boadas, Lluís Esteve Casellas, José Huguet, Rosa Olmedo, Ampao García, Vicent Gil, Miguel Carlos Muñóz y Dídac Margaix. Diseño gráfico y W3: Estil EMB. Impr esión: Impremta Máñez. D. L. : V-3368-1994. ISSN: 1134-2838. Publicidad: A. Moreira. Tel/Fax: 96 391 53 94. Distribuidora: GEA Llibres. Tel 96 379 12 58 / Fax 96 379 08 08. Viñetas de sección: Miguel Calatayud. Coor dinación del númer o: Remedios Antequera y Vicent Pons. Portada: Noemí Villamuza. ✎

www.faximil.com

SUMARIO


www.faximil.com


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

AVEI Grupo de trabajo para la equivalencia profesional Los “habituales” de MEI y, por supuesto los socios de AVEI la mayoría profesionales de la biblioteconomía y documentación en activo-, sabrán del interés de esta Asociación para que se canalizase la formación de nuestra profesión desde el ámbito de los estudios universitarios. Hasta ahora, es conocido que los que llevamos años ejerciendo de bibliotecarios, archiveros o documentalistas, en la mayor parte del Estado Español y en concreto en la Comunidad Valenciana, hemos tenido que acceder a la profesión desde otras titulaciones medias o superiores, ampliada por formación complementaria de ámbito privado.

En la actualidad ya están implantadas en nuestro ámbito geográfico tanto la Diplomatura como la Licenciatura en Biblioteconomía y Documentación, y esto que es lo que estábamos demandando, ha comenzado a generar una nueva problemática dentro de nuestro campo profesional. Desde algunas administraciones sin tener en cuenta la necesidad de un período transitorio, se han comenzado a exigir estas nuevas titulaciones para el acceso a plazas en las que llevamos años trabajando. Ante esta grave problemática, AVEI ha creado un grupo de trabajo orientado a encontrar una fórmula que permita a todos aquellos que, procedentes de otras titulaciones, han orientado su labor profesional en el campo de la archivística, la biblioteconomía y la documentación, poder seguir accediendo a los puestos laborales que se convoquen en estas materias.

5

La problemática es compleja y afecta a un gran número de profesionales, por lo que todo aquel interesado en este nuevo grupo de trabajo, puede ponerse en contacto con:

avei@arrakis.es agamirvalencia@hotmail.com

VALENCIA Lectura en hospital La biblioteca del Hospital Universitario La Fe de Valencia, que cumplió 8 años el pasado mes de noviembre, ha elaborado un tríptico informativo sobre sus servicios con el fin de fomentar y acercar lo máximo posible la lectura a los pacientes. Esta iniciativa facilitará que los pacientes, acompañantes y personal hospitalario puedan demandar los libros que deseen leer, telefónicamente, o desplazándose directamente a

www.faximil.com

COMUNIDAD VALENCIANA


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

LA RIBERA Coleccionismo de libros El pasado da 11 de enero se presentó el libro del documentalista de Llombai, Vicent Climent. La obra Col.leccionisme de llibres a la Ribera, de la Editorial 7 i Mig, es el compendio de una serie de artículos publicados a lo largo de dos años en la edición de la Ribera

de Levante-EMV, fruto de más de un año de peregrinaje del autor por unas cuarenta biblio tecas de personajes ilustres y espacios públicos de la comarca. Climent ha cometido un interesante atentado contra la intimidad de diversos autores valencianos mostrando, por primera vez, la vena lectora y la personalidad del creador a través de su biblioteca. El autor ha sacado a la luz las obras que les han inspirado y acompañado en su trabajo. Col.leccionisme de llibres a la Ribera es la primera publicación que recoge aficiones bibliófilas de personajes como Nicolau Primitiu, Bernat i Baldoví o Fuster, entre otros. Una interesante galería de personajes; artistas; escritores; arquitectos; sacerdotes; profesores o farmacéuticos con dos denominadores comunes: su pertenencia a la Ribera y su pasión por el libro. En su travesía, Climent ha encontrado bibliotecas considerables y discretas que recogen manuscritos o documentos, y también programas de fiestas y recortes de periódicos. El libro es, en definitiva, una radiografía de la cultura de la comarca. El libro ofrece la posibilidad de saber que Fuster opinaba que ‘los libros no suplen la vida, pero la vida tampoco suple los libros’ y conocer que su pasión por la lectura tuvo como resultado una biblioteca de más de 20.000 volúmenes que ocupaba varias habitaciones de su casa de la calle Sant Josep. Climent también ha podido averiguar que la biblioteca de Cremades no es la de un bibliófilo, ‘es una biblioteca de trabajo, la de un escritor’, que Nicolau Primitiu marcaba sus

6

libros con un exlibris donde destacaba el lema “Treballar, persistir, esperar”, o que la de Bausset tiene una cantidad próxima a los cuatro mil volúmenes sobre historia, novela, ensayo y poesía.

VALENCIA Bibliotecas religiosas al copo En el seguimiento que la Sindicatura de Comptes ha realizado del programa de Bibliotecas, Archivos y Promoción Editorial, se indica que el 86% de las subvenciones a bibliotecas privadas sin ánimo de lucro desde 1995 a 1998 han sido concedidas a instituciones religiosas y un 14% a instituciones laicas. El presupuesto de este capítulo ha pasado de los poco más de nueve millones de pesetas en 1995 a los 30 millones de 1998. A partir de 1996 los centros excursionistas de Valencia y Castellón, por poner dos ejemplos manifiestos, dejan de recibir subvención de este tipo. Por el contrario, el Seminario Diocesano de Orihuela, el Cabildo Metropolitano de la catedral de Valencia (que empieza a recibir en 1997) y la Facultad de Teología San Vicente Ferrer de Valencia han incrementado notoriamente los fondos recibidos. De hecho, la Sindicatura observa que en estas instituciones anteriormente citadas se produce ‘una concentración de las subvenciones, ya que entre ellas tres han recibido el 64% de las mismas en los últimos cuatro años’. Del mismo modo, numerosas instituciones religiosas, entre ellas diferentes

www.faximil.com

la biblioteca, situada en la planta baja del Hospital de Rehabilitación. El personal de la biblioteca, a su vez, acude todos los lunes y jueves a las distintas salas de hospitalización para facilitar los ejemplares a los pacientes que no puedan desplazarse. En lo que va de año, la biblioteca del hospital ha realizado más de 9.000 préstamos de libros y ha pasado de tener un fondo bibliográfico de 2.951 ejemplares en su primer año de funcionamiento a disponer de 7.061 libros, así como numerosas obras donadas por la Universidad de Valencia. La biblioteca también organiza numerosas actividades lúdicoculturales, como el regalo de libros a los niños hospitalizados el día de su cumpleaños, representaciones teatrales y la lectura de cuentos, entre otras. Los libros más demandados son las novelas y los cómics, aunque también es muy frecuente el préstamo de obras de divulgación médica, como los atlas de anatomía y los libros de autoayuda, que han experimentado un notable incremento en los últimos meses. La lectura se convierte en una excelente forma de aprovechar el tiempo durante la hospitalización.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

GODELLA Pergaminos del siglo XVI Dos valiosos pergaminos con más de cuatrocientos años de antigüedad han aparecido olvidados en La Torreta de Misildo, un mirador del siglo XVIII declarado monumento histórico-artístico en el año 1979. Se trata de dos documentos notariales escritos en latín y en valenciano antiguo fechados en la segunda mitad del siglo XVI. Los pergaminos pertenecen a conocidas familias nobiliarias valencianas como los Llansol de Romaní, y hacen referencia al testamento y reparto de una herencia familiar. Los rescatadores de los dos pergaminos han sido la profesora de la Escuela Municipal de Pintura Encarna Mon teagudo y un grupo de alumnos. Por casualidad, descubrieron cubiertos de polvo estos documentos olvidados durante más de una década en la andana del edificio. Inmediatamente lo comunicaron a la Concejalía de Cultura de Godella, y su responsable, Ginés Ruiz (BNV) ordenó el traslado de los pergaminos al Centro de Artes Plásticas para su custodia y restauración.

UV De reglamentos y sanciones El pasado 23 de febrero la Junta de Gobierno de la Universidad de Valencia aprobó un acuerdo por el que se modificaba el Reglamento del Régimen Interno del Servicio de Información Bibliográfica, que entre otras normas contemplaba que ‘en caso de deterioro o

7

sustracción el usuario perderá el derecho a la consulta de los fondos del SIB, y se solicitará la apertura de un expediente disciplinario, sin perjuicio del hecho que eventualmente se le puedan exigir otras responsabilidades’. Este punto fue objeto de reclamación ante el Tribunal de Greuges por parte del colectivo estudiantil Aula 2000, porque a su entender ‘hay una posible vulneración del principio constitucional de presunción de inocencia, así como del principio legal de ‘nula poena sine lege previa’ y, del principio de seguridad jurídica en los procesos administrativos sancionadores’. Según Aula 2000 ‘se impone una sanción sin que haya un procedimiento administrativo sancionador previo y, en consecuencia, puede vulnerar el principio de presunción de inocencia en el proceso administrativo sancionador’. La reclamación concluye señalando que la normativa aprobada ‘puede vulnerar el principio de legalidad en el procedimiento sancionador, en tanto que no especifica la graduación y órgano impositor de las sanciones que se estipulan, dejando por tanto, en manos de la Administración la determinación de estos extremos con total discrecionalidad’. El Tribunal de Greuges de la Universitat de València ha aceptado a trámite la propuesta e instará a los órganos pertinentes para que modifiquen dicho Reglamento en el sentido indicado.

www.faximil.com

parroquias, empiezan a ser beneficiarias de subvenciones a partir de 1998. El informe de la Sindicatura hace especial hincapié en la ‘existencia de certificaciones de obra de 1998’ derivadas de la restauración del monasterio de San Miguel de los Reyes, sede de la Biblioteca Valenciana, ‘por importe de 763 millones de pesetas no contabilizadas a 31 de diciembre de 1998’. También advierte del abuso del procedimiento negociado sin publicidad en la contratación de asistencias técnicas. La biblioteca de la Academia de Cultura Valenciana, cuya gestión de 10 millones de una subvención específica para conservación y mejora de fondos bibliográficos analiza la Sindicatura en un apartado independiente, recibe también el millón y medio que el Consell da a las parroquias. La Sindicatura señala primero que la normativa reguladora de esta subvención es el convenio, ‘sin embargo la subvención no se ha tramitado’ por esta vía. Además, el auditor incide en que lo que se ha financiado han sido ‘los gastos de funcionamiento’ de la institución y no los objetivos de la citada ayuda, según la documentación justificativa. La Sindicatura añade que la Academia no ha remitido a la Conselleria de Cultura el certificado de no haber obtenido ayudas para la misma finalidad de otras instituciones. La Academia recibe ayudas millonarias de varias instituciones.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

A sa mb le a Or din a ria 19 99 tenemos en cuenta que en la asamblea éramos catorce personas y ninguna de nuestras opiniones coincidían 100%, no me quiero ni imaginar lo que ocurrirá cuando el tema se someta a debate mas o menos publico.

E

l pasado viernes 21 de enero de este recién estrenado año 2000, tuvo lugar en la sede de AVEI sita en la calle Obispo don Jerónimo numero 8, la asamblea ordinaria de l’Associació Valenciana d’Especialistes en Informació correspondiente al ejercicio 1999.

Núria nos dejo claro que estos temas seguían pendientes, no se habían cerrado del todo, con lo cual nos mantendría informados de todo según fuesen surgiendo novedades.

El acto no fue multitudinario en absoluto, pero no por ello careció de interés, muy al contrario, se debatieron temas de candente actualidad.

Con todo ello, solo quedaba hablar de números. Ampar o nos hablo de la buena salud con que cuenta la economía de la asociación, dando como dato mas significativo la participación de nuestra asociación en un proyecto para el Institut de la Dona.

En primer lugar, y como en toda asamblea que se precie, se constituyo la mesa. Estaba compuesta por nuestra incombustible presidenta Núria Lloret Romero, nuestra secretaria Antonia Ferrer Sapena y nuestra tesorera Amparo Caus Pertegaz.

La ultima intervención de la asamblea en si, fue la de nuestro emprendedor vicepresidente Alfonso Moreira, que nos anunció que proximamente se retomarían las conversaciones abandonadas en 1998 con la Conselleria de Cultura con respecto a la subvención que recibía y ya no recibe nuestra revista Métodos de Información. También se van a tramitar las subvenciones que ofrece al respecto el Ministerio de Educación y Cultura. Tanto una subvención como otra suponen un gran avance para la MEI, puesto que la subvención incluye el envío de la revista a todas las Bibliotecas publicas incluidas en la red de bibliotecas de la Comunidad Valenciana para la Conselleria, y todas las Bibliotecas publicas adscritas a la red del Estado para el Ministerio. Definitivamente vamos a conseguir que esa revista nos de a conocer en el mundo entero.

Antonia Ferrer leyó el acta de la asamblea anterior (que recordemos que fue extraordinaria por albergar elecciones) y fue aprobada por unanimidad. A continuación se leyó el orden del día,y Núria paso a hacer un resumen de las actividades que ha llevado a cabo la asociación a lo largo de este año 1999. Después, N��ria informo de las reuniones que a lo largo de este año 1999 ha mantenido con el Sr. Villacañas, persona que, como todos sabemos desde hace unos meses ostenta el puesto de Director General del Libro en la Conselleria de Educación y Cultura. Entre los temas tratados estaba el de las Jornadas Multidisciplinares a nivel local que se pretendían realizar en Valencia con la colaboración de la Conselleria de Cultura. Estas Jornadas estaba previsto realizarlas en conjunto con el resto de asociaciones relacionadas con nuestra disciplina que tenemos en la Comunidad Valenciana, pero sin la financiación 100% de la Conselleria no se podrán realizar, ya que el propósito es que fueran totalmente gratuitas para poder llegar al mayor numero de interesados posibles. Pero bueno, otra vez será, desde la asociación se mantiene la puerta abierta por si la Conselleria quisiera retomar el tema en cualquier momento.

A continuación se paso al turno de ruegos y preguntas. Aquí se debatió el tema de candente actualidad relativo a la diplomatura y licenciatura en Biblioteconomía y Documentación. Y es que ya ha salido la primera promoción de ambas carreras y empiezan los problemas de la gente que, ocupando un puesto de bibliotecario/documentalista durante un tiempo bastante considerable se encuentran con que para ocupar uno similar debe tener una de estas dos titulaciones ¿absurdo no?! Bueno con respecto a esto se decidió crear un grupo de trabajo para estudiar el tema y estar preparados para combatir el problema. Pero de este tema ya os comentaremos largo y tendido. No obstante si queréis formar parte del grupo de trabajo constituido, ya sabéis, dirigiros a la asociación.

Otro de los temas tratados con él fue el de la elaboración de una Ley de Bibliotecas, para la cual no se pidió nuestra colaboración, no sabemos si, una vez elaborado el borrador nos volverán a llamar para al menos enseñarnoslo !al tiempo!

María Moreno Núñez ✎

8

www.faximil.com

Bueno, y todo esto dió de si la consabida asamblea. El año que viene más.

El último tema que se trato, y que merecía la pena ser mencionado en la asamblea, fue el de la posibilidad de creación de un Colegio Profesional de la profesión que nos ocupa. Este tema es algo peliagudo porque si


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

4.000 Libros en donaciones La Universidad Miguel Hernández verá próximamente ampliados sus fondos bibliográficos con dos donaciones de libros de particulares, que irán destinados a los Campus de Elche y San Juan. Según explicó Jesús Pastor, vicerrector de Investigación, departamento del que dependen las bibliotecas, las dos donaciones están en marcha y pendientes de firma. Una de ellas es del jesuita Juan Bautista Corts, que posee una colección de alrededor de dos mil títulos, de los cuáles el 80% están escritos en lengua inglesa, que ampliarán los fondos actuales de la biblioteca del Campus de Elche, que en este momento ascienden a 8.700 volúmenes. ‘Los contenidos están relacionados con la Psicología y la Antropología Criminal. La donación está pendiente de la firma pero ya se ha llegado a un acuerdo con el padre Corts, que está ligado al colegio Inmaculada de los Jesuitas de Alicante, y el protocolo de ese acuerdo ya se está redactando’. Otra donación pendiente pero ya confirmada es de alrededor de 2.000 títulos que tendrá como destino la biblioteca del Campus de San Juan. Es del profesor Martínez Sampedro, médico ginecólogo y humanista, que fue profesor de la Facultad de Medicina. Su familia quiere donar su colección al Campus de la Salud. En este caso, el convenio aún no está redactado, pero se está elaborando en la asesoría. Con estos dos mil nuevos libros los fondos de la biblioteca de San Juan, actualmente de 14.200

volúmenes, crecerán sustanciosamente. Las dos donaciones se suman a otra más reciente del Instituto Juan Gil Albert de la Diputación Provincial. En cuanto a los otros dos Campus, la biblioteca de Orihuela tiene en este momento 8.600 volúmenes más otros cuatrocientos que irán a Las Salesas, y la más pequeña es la de Altea, con sólo dos mil volúmenes. Jesús Pastor indicó que durante el pasado ejercicio de 1999 la Universidad invirtió 23 millones de pesetas en la adquisición de libros para los alumnos y un total de 53 millones en la compra de revistas de investigación. La Universidad Miguel Hernández gastó 16 millones de pesetas en la compra de un programa informático para la gestión de las bibliotecas de los distintos Campus, que ahora mismo está en fase de instalación. Según el vicerrector de investigación, el programa se denomina Unicorn y cada vez hay más universidades que lo están instalando. ‘La de Alicante ya lo ha adquirido y también otras ocho instituciones universitarias españolas más’. Este programa posibilitará, aseguró Jesús Pastor, la gestión de las bibliotecas de una forma más eficaz y que las peticiones, reservas y préstamos de libros sean más ágiles. Indicó que estos movimientos también se podrán realizar a través de una página web por Internet. Este programa entrará en funcionamiento a lo largo de este año. El personal de las bibliotecas está realizando cursos de formación para cuando se ponga en marcha este programa informático.

9

VALENCIA Origen del Archivo de Indias Juan Bautista Muñoz fue un valenciano del Siglo de las Luces, que recibió el encargo de Carlos III de elaborar una historia de las Indias. Para realizarlo se recorrió media España junto a su mujer, su hijo y una grey de escribientes en busca de todos los documentos relacionados con el nuevo mundo. Así hasta que llegó a Sevilla y se empeñó en la puesta en marcha del Archivo de Indias. Conseguida la meta, se retiró a Valencia y su nombre ha ido sumergiéndose en el olvido. Juan Bautista Muñoz fue uno de los valencianos ilustres del siglo XVIII. Su nombre, sin embargo, resuena poco fuera de los ámbitos de la historiografía. El olvido es tan notorio que en el callejero de la ciudad sólo merece una vía en una de las zonas de nueva creación. Para empezar a cambiar ese estado de las cosas, el catedrático de Historia de América de la Complutense Manuel Ballesteros dió una conferencia sobre la figura de Muñoz recientemente en la Real Academia de Cultura Valenciana. Entre los méritos del ilustrado valenciano -coetáneo de los Pérez Bayer, Cavanilles o Mayans-, destaca, sobremanera, la creación del Archivo de Indias en Sevilla. Juan Bautista Muñoz nació cuando mediaba el siglo de las luces, en 1745, y se fue poco antes de que se cerrara la centuria. El párroco de Museros, su localidad natal, le recomendó al obispo Pérez Bayer y, a través de él, ingresó en la Universitat de València.

www.faximil.com

UMH


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

él lo cotejaba con el original. Al final, ponía su famoso comprobé, Muñoz’. En Sevilla es donde había estado la casa de contrataciones y la administración más directa relacionada con Améria, allí es donde más trabajo le esperaba. Se encontró un edificio del siglo XVI construido por Herrera junto a la catedral que estaba vacío y no paró en dos años hasta que la casa estuvo totalmente reformada y se convirtió en el Archivo de Indias, el primero oficial de España. Muñoz dejó paso a la juventud erudita (Zeán Bermúdez fue nombrado director) y él se retiró a Valencia con las notas que había realizado a la documentación recopilada en sus viajes por las distintas zonas de España. Su objetivo era cumplir con el encargo de Carlos III, pero sólo pudo acabar un primer volumen de la que denominó Historia del nuevo mundo. En él expone las dificultades para rastrear la identidad y el origen de Cristóbal Colón. ‘Nada de lo que escribió se puede contradecir’, asegura Ballesteros. Para este profesor de 88 años, que ocupó una cátedra en la Universitat de València entre 1940 y 1949 y fue teniente de alcalde a propuesta de la institución durante el régimen franquista, Juan Bautista Muñoz es “el ilustrado valenciano de mayor importancia nacional e internacional” no el más conocido.

10

ELCHE Archivo valenciano de 1939 a 1977 Los más de 30.000 documentos y seis millones de hojas que integran la memoria política, cultural y social de la Comunidad Valenciana entre los años 1939 y 1977, y que hasta ahora se encontraban en Barcelona, forman parte desde el pasado 13 de diciembre del patrimonio cultural de Elche. Un convenio entre la Fundación Ausias March, la Fundación Cultural Bancaixa, la Universidad de Alicante y el Ayuntamiento ha posibilitado que la ciudad haya recibido este archivo de historia contemporánea que ha dado lugar al nacimiento del Centro de Estudios y Documentación. Según explicó el alcalde, Diego Macià, ‘este archivo estaba en Barcelona y estuvo en Valencia, se quedará en Elche para que pueda ser utilizado por investigadores y para el trabajo universitario’. Esta memoria, que se inició en Valencia, recoge desde pasquines universitarios a documentos sindicales así como todo el archivo de la Unió de Llauradors, información clandestina de la represión judicial franquista, papeles de los archivos de la Policía Nacional o panfletos hallados en pisos francos, según explicó el secretario de la Fundación Ausias March, Eliseu Climent. Recordó a las miles de personas anónimas que han contribuido a crear este archivo y especialmente a Francisco Tortosa, quien recuperó mucha información clandestina de la represión judicial que hubo en Valencia en 1939. El representante de la Funda-

www.faximil.com

Muñoz se doctoró en Filosofía y, con 22 años era ya profesor del Estudi General. Fue Pérez Bayer, comenta Ballesteros, el que lo envió recomendado al confesor de Carlos III, quien lo nombró de manera rápida director del Consejo de Indias. En aquellos momentos apareció en Glasgow (Escocia) la History of America, de Robertson -la obra que popularizó el término de América para designar las antiguas Indias- y al monarca ilustrado se le ocurrió que era el momento de confeccionar una historia de las Indias desde España. ‘Le hizo el encargo a la Real Academia de la Historia, pero sus miembros no se pusieron de acuerdo, así que el rey les ordenó que abandonaran y nombró a Muñoz para hacer la obra con el título que quisiera’, cuenta Ballesteros. Juan Bautista Muñoz sorprendió a la corte al exigir que tenía que comprobar la documentación existente antes de redactar la obra, porque no pensaba realizar una revisión de crónicas anteriores. Así, se le concedió un coche con derecho a cambiar de caballos en las postas reales, se le atribuyeron varios copistas y obtuvo licencia de hospedaje. Con toda una corte de funcionarios reales y acompañado por su mujer y su hijo, el ilustrado valenciano pasó por Simancas, Burdeos, Portugal y, por último, Sevilla, en busca de cualquier documento que tratara de las Indias. Los originales podía apropiárselos gracias a un privilegio real. ‘Tenía un gran sentido de la responsabilidad -explica el catedrático de la Complutense, pues los copistas le leían en voz alta el trabajo realizado y


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

manera que se establecieron los compromisos de las tres partes implicadas en el convenio. En la actualidad, por parte del consistorio local se ha dado el visto bueno al citado acuerdo y, según ha señalado el concejal de Cultura de Segorbe, Francisco Tortajada, ‘parece que sea algo definitivo’. Entre los aspectos más destacados del acuerdo se han introducido la cesión a Bancaja, por parte del Ayuntamiento, de las fichas manuscritas de su propiedad obtenidas en la catalogación del fondo archivístico del Ducado de Segorbe, realizadas entre 1987 y 1991.

VALENCIA SEGORBE Archivo de la Casa Ducal de Medinaceli El Ayuntamiento de Segorbe ha aprobado un nuevo convenio para regular el funcionamiento del Archivo de la Casa Ducal de Medinaceli en la Comunidad Valenciana, que desde el pasado mes de marzo ha permanecido a disposición de los investigadores en la capital del Palancia, según fuentes municipales. Desde 1987, fecha en la que se iniciaron las gestiones, se han firmado varios convenios para que Segorbe, como capital del estado señorial más importante de cuantos radicaron en el antiguo Reino de Valencia, recuperara la documentación perteneciente a la Casa Ducal de Medinaceli en la Comunidad Valenciana. El pasado mes de marzo se inauguró el archivo que contenía la citada documentación, aunque faltaba un documento, de tal

Evasión y salud al Clínico La Biblioteca del Paciente del Hospital Clínico Universitario celebró del 13 al 19 de diciembre pasado la semana de Evasión y Salud en su tercera edición. Este año, la muestra contó con una amplia variedad de objetos. Además de los 52 cuadros expuestos, ha creado una sección de bordado en la que han destacado las clásicas Bolcadas, indumentaria valenciana del siglo XVIII, trajes de valenciana y chalecos pintados a mano y un traje de valenciana en papel. Todo había sido realizado por pacientes del hospital y personal hospitalario.

REQUENA Pueblo de libros 2000 El conseller de Cultura, Manuel Tarancón ha puesto en

11

marcha, en colaboración con el Ayuntamiento de Requena, el proyecto ‘Pueblo de libros’, pionero en la Comunidad Valenciana y en España, aunque existen iniciativas similares en Francia e Inglaterra. Se trata de potenciar la industria del libro y todo su entorno, en palabras de Tarancón ‘crear un entramado de librerías y centros culturales en torno al libro, así como comercios complementarios a la actividad libresca’. Se pretende organizar una oferta cultural basada en librerías de nuevo y de ocasión, imprentas, papelerías, museos del libro, centros para la difusión y el debate literario, etc. La Generalitat espera con este proyecto atraer inversiones a la localidad para la rehabilitación de edificios. Se ha escogido Requena ‘por su tradición e importancia histórica, la belleza de su centro histórico y lo bien comunicada que está con Valencia, Alicante, Madrid y Barcelona’, en palabras del conseller.

VALENCIA Catálogo de sermones Especialistas e investigadores de San Vicente Ferrer han proyectado elaborar el primer inventario de los mil sermones de este santo conservados en Europa. Para ello, participaron el 14 de enero, en la iglesia de Monserrat de Roma en un encuentro de estudios con el fin de buscar todos los sermones manuscritos y publicados del dominico valenciano, según informó el Arzobispado de Valencia. En el total de mil manuscritos estimados, se

www.faximil.com

ción dijo que aunque se decidió donar este archivo a la Generalitat Valenciana, la respuesta fue el silencio. Al final, el archivo fue a parar la Universidad Central de Barcelona con un plazo de cinco años para recuperarlo. Cuando transcurrió el plazo, en 1992, la Fundación pidió el archivo para Elche. Climent incidió en que con este centro se inicia la constitución de la Fundación del Archivo de la Memoria. Esta fundación estará integrada por instituciones públicas, las Universidades de Alicante y Valencia y los sindicatos de Cataluña, Comunidad Valenciana y Baleares.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

UA Tesis doctoral en Archivística El pasado 29 de octubre de 1999 tuvo lugar en el salón de grados de la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Alicante la defensa y lectura de la tesis doctoral El libro de privilegios de la muy noble y leal ciudad de Orihuela. Estudio codicológico y diplomático presentada por Susana Llorens Ortuño, (técnico medio de archivo y bibliotecas del Archivo Municipal de Alicante) y dirigida por la Dra. M L. Cabanes Catala. El objeto de la tesis doctoral, que obtuvo la calificación de Sobresaliente Cum Laude por unanimidad, ha sido el estudio del Libro de Privilegios conservado en el archivo municipal de Orihuela, que no había sido hasta ahora ni editado, ni

estudiado en profundidad. El códice recoge documentos de quienes fueron reyes y señores de la villa: primeros todos los pertenecientes a los reyes de Castilla, Alfonso X el Sabio, Sancho IV, y Fernando IV, el Emplazado, y los de Aragón, Jaime II, Alfonso IV el Benigno, de la reina Leonor, del infante Fernando de Aragón, Pedro IV el Ceremonioso, Juan I, Martín I el Humano, Fernando I de Antequera, Alfonso V el Magnánimo, de la reina María, Juan II y Fernando II el Católico. A éstos debemos añadir otros procedentes de autoridades eclesiásticas como, Hugo de Lupia y Bagés, obispo de Valencia, Pablo de Santamaría, obispo de Cartagena o Fernando de Pedrosa, arzobispo de Tarragona. Ofrece una amplitud cronológica que va desde el siglo XIII hasta principios del XVI. La tradición documental de los 306 instrumentos que forman la colección diplomática del “Libro de Privilegios de Orihuela” que ha sido estudiado, corresponde a la categoría de copias. El trabajo se encuentra estructurado en dos partes: la primera, recoge tres capítulos, introducción, el estudio codicológico y el diplomático y la segunda, la edición del cartulario. El estudio codicológico del manuscrito aborda diversos aspectos como la fecha de elaboración (se sitúa entre el reinado de Juan i y Alfonso V), dimensiones, soportes y composición de los cuadernillos. Respecto al soporte utilizado, el Libro está escrito sobre pergamino, consta en la actualidad de 201 folios y la lengua que más se ha utilizado ha sido el valenciano seguida del castellano, y latín.

12

El último capítulo de la primera parte corresponde al estudio diplomático de todos los documentos copiados en el Libro de Privilegios de Orihuela. En la segunda parte, se ha realizado la edición del cartulario mediante la transcripción íntegra de todos los documentos, respetando el orden y la sucesión de los mismos. Se ha completado con la regesta de los instrumentos que se ha ordenado siguiendo el criterio cronológico y asignando un número correlativo a cada documento.

VALENCIA Archivo del Colegio Notarial Alumnos de la Diplomatura de Biblioteconomía y Documentación (Universitat de València) realizan junto con el profesor Vicent Pons Alós, área de Ciencias y Técnicas Historiográficas de la Facultad de Geografía e Historia, diferentes prácticas de ordenación y descripción de archivos valencianos. Las prácticas se desarrollan en verano en coordinación con ADEIT-Universitat Empresa. En 1996 se ordenó y describió el Archivo de la Escuela de Artesanos de Valencia, trabajo ya publicado. En 1997 y 1998 respectivamente se hizo lo mismo con el Archivo de la parroquia de San Miguel de Enguera y el Archivo Municipal de El Toro (Castell). Este último año han ordenado y descrito, así como preparado varias transferencia al Archivo del Reino de Valencia, el importante fondo histórico del Archivo del Colegio Notarial de Valencia. Las prácticas no sólo suponen un complemento

www.faximil.com

encuentran las palabras de San Vicente que fueron tomadas por sus oyentes o discípulos y que hoy se guardan, principalmente, en la Biblioteca Vaticana, y en archivos o iglesias de las ciudades de Perugia, Friburgo, París, además de en varias ciudades españolas, según indicó el dominico e historiador valenciano Alfonso Esponera. Algunos de estos manuscritos, según dijo, ‘son originales del propio santo, en forma de esquemas, o ideas que anotaba para exponer después en sus sermones, aunque la mayor parte fueron elaborados por los oyentes de sus homilías de forma voluntaria o devocional, ya que él nunca los encargó.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

FESABID el puesto de vicepresidente, que ocupaba Felipe Zapico, de la Asociación de Titulados Universitarios en Documentación y Biblioteconomía (ADAB).

NACIONAL FESABID Nueva Junta Directiva La Federación Española de Sociedades de Archivística, Biblioteconomía y Documentación (FESABID) renovó su Junta Directiva en la asamblea celebrada el pasado 29 de octubre. La nueva presidenta de FESABID es Amalia Buzón, bibliotecaria en el Parlamento de Andalucía y presidenta también de la Asociación Andaluza de Documentalistas (AAD). Núria Lloret, anterior presidenta de la Federación desde julio de 1997, y presidenta de la Asociación Valenciana de Especialistas en Información (AVEI), se hará cargo en la nueva Junta de la tesorería, cuyo responsable en los dos últimos años ha sido Miguel Jiménez, de la Sociedad Española de Documentación e Información Científica (SEDIC). La Secretaría de la Junta la ocupará ahora Miguel Santos Crespo, presidente de la Asociación Vasca de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas (ALDEE), entidad responsable de la organización de las Jornadas Españolas de Documentación-FESABID 2000, que tendrán lugar en Bilbao del 19 al 21 de octubre del 2000. La anterior secretaria era María Teresa Mateos, de la asociación profesional de Extremadura (ABADMEX). Por último, se suprime en la nueva Junta Directiva de

FESABID Tel.: 91 593 40 59 Fax: 91 593 41 28 fesabid@mixmail.com

PALMA DE MALLORCA Legado Alcover Moll El legado de Antonio Alcover i Sureda, precursor de la redacción del Diccionari catalàvalencià-balear, y de Francesc de Borja Moll, quien se encargó de concluir la obra, ha sido adquirido por el Gobierno balear, lo que garantiza el acceso de los investigadores a un fondo documental lingüístico que incluye 20.000 volúmenes, 12.000 documentos y la célebre “calaixesa” con las fichas que se utilizaron para la redacción del Diccionari. El legado se encontraba hasta ahora en manos de los herederos de Francesc de Borja Moll y se depositará en un edificio histórico de Palma de Mallorca -Can Oleo-, para que pueda ser utilizado por los investigadores. El Gobierno balear ha adquirido el fondo documental por un total de 140 millones de pesetas y quiere que éste sea el eje principal de una institución dedicada a la investigación lingüística. El futuro inmediato es que toda la documentación sea convenientemente catalogada y ordenada. No se descarta que el fondo

13

comparta sede con la delega ción del Institut d’Estudis Catalans en Baleares. El Diccionari es una de las obras cumbres en materia lingüística y su elaboración se inició a comienzos de siglo. A la muerte de Alcover, en 1932, Francesc de Borja Moll asumió su conclusión y contó, entre otros, como colaborador, con Manuel Sanchis Guarner.

INDCE-Doc Indice de Citas en Documentación Ha salido al mercado en formato CD Rom el INDCE-Doc, Indice de Citas Español en Documentación en el que se analizan, desde 1984 a 1999, los artículos de autores españoles que se han publicado sobre el sector en las principales revistas y actas de congresos españolas, incluyendo además distintas fuentes internacionales de la especialidad y otras publicaciones que se han considerado de interés por contar con una línea bibliométrica acreditada. Dirigido tanto al profesional de la información y la documentación como al investigador de la producción científica española en biblioteconomía y documentación, INDCE-Doc pretende cubrir la demanda de información que sobre datos de producción científica de autores españoles se plantean en la actualidad. Esta base de datos referencial, incluye aproximadamente 21.000 referencias, pertenecientes a 13.800 autores personales y corporativos. Está desarrollada en entorno gráfico amigable haciendo posible

www.faximil.com

a la formación sino también una importante aportación a la recuperación del patrimonio documental valenciano.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

VII JOR N A DAS ESPA Ñ OLAS DE DOCUM E N TACIÓN. Fesabid 2000 La Ge s ti ón del Cono ci mi ent o: re t os y s oluc io nes de los p ro fes i onales de la i nf or m a c i ó n B i l b a o , 1 9 - 2 0 - 2 1 O c t u b r e d e l 2 0 0 0

Inscripciones

L

as VII Jornadas Españolas de Documentación se celebrarán, organizadas por FESABID y ALDEE, los días 19, 20 y 21 de octubre de 2000 en Bilbao, bajo el título genérico de “La Gestión del Conocimiento: retos y soluciones de los profesionales de la información”.

Las tasas de inscripción en estas VII Jornadas serán las siguientes: 1. Con anterioridad al 1 de agosto de 2000: Asociados a FESABID: 20.000 ptas. No asociados: 25.000 ptas.

Tema

2. Entre el 1 de agosto al 30 de septiembre de 2000 Asociados a FESABID: 25.000 ptas. No asociados: 30.000 ptas. 3. A partir del 1 de octubre de 2000 Asociados de FESABID: 30.000 ptas. No asociados: 35.000 ptas.

Bajo el lema “La Gestión del Conocimiento: retos y soluciones de los profesionales de la información”, las VII Jornadas pretenden servir de espacio de reflexión sobre el nuevo escenario creado con el advenimiento de la sociedad de la información. En este sentido, el contenido de las Jornadas se articula en cuatro bloques:

Documat 2000 a) Nuevos Perfiles profesionales de la información y el conocimiento: Formación/Multidisciplinariedad; Imagen corporativa; Demandas de mercado; Convergencia profesional. b) Gestión y representación de la información: Arquitectura de contenidos; Integración de formatos; Preservación y conservación del documento electrónico; Normalización. c) Accesibilidad y transparencia de la información: Difusión de la información: marco legal; Productos y servicios de información: orientación al usuario/cliente; Programas de calidad, integración de recursos. d) Gestión del Conocimiento: aplicaciones y herramientas; Programas de gestión del conocimiento en las organizaciones: gestión de información, recursos humanos, cultura/estrategia, tecnología y capital intelectual; Papel de los profesionales de la información (archiveros, bibliotecarios, documentalistas y otros...) en la gestión del conocimiento; Intranets y Extranets.

Paralelamente a las Jornadas tendrá lugar la Feria profesional Documat 2000, una feria de exposición de productos que trata de poner al alcance de todos los asistentes las últimas novedades en el sector de la gestión de la información. Aquellas empresas e instituciones interesadas en participar en dicho evento pueden ponerse en contacto con:

Contratación de Stand y servicios: TISA Congresos Edificio Albia II San Vicente, 8, 7º. 48001 BILBAO Tel.: 94 423 31 47. Fax.: 94 435 22 30 E-mail: congreso@tisasa.es

Estructura Las VII Jornadas se estructurarán en base a la presentación de comunicaciones, celebración de mesas redondas, actividades paralelas y demostraciones de productos y servicios.

14

www.faximil.com

Información general Documat 2000, y solicitud de Dossier de Empresas: FESABID 2000 ALDEE C/ Viuda de Epalza, 12, 2º, departamento 1 48005 BILBAO Tel/Fax: 94 4150423 E-mail: aldee@euskalnet.net


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

Presentación de comunicaciones

4. No se admitirán más de tres resúmenes del mismo autor/res. 5. Los miembros de los Comités Científico y Organizador no podrán presentar ninguna comunicación. 6. La fecha límite de recepción de resúmenes será el 21 de febrero de 2000. 7. A partir de la recepción de los resúmenes, se notificará la aceptación de resúmenes a partir del 15 de marzo de 2000. 8. La publicación de la comunicación exige la inscripción en las Jornadas de todos los firmantes de la misma. Se podrá solicitar la inscripción al presentar el resumen. 9. La fecha límite de recepción de comunicaciones será el 31 de mayo del 2000. 10. Los resúmenes se enviarán por correo electrónico y en el cuerpo del mensaje, indicando en Asunto el título de la comunicación, a la Secretaría Científica:

Como en las jornadas anteriores, la organización de FESABID 2000 invita a todos los profesionales de la información a participar de manera activa en estas VII Jornadas mediante la aportación de sus comunicaciones. La selección de las comunicaciones se basará en los resúmenes remitidos, y siempre en función de la calidad de los contenidos y de su interés para los profesionales. La exposición de las comunicaciones durante las Jornadas estará condicionada asimismo por la calidad de las mismas. Todas las comunicaciones admitidas serán incluidas en las Actas Oficiales de las Jornadas.

Normas de presentación de las Comunicaciones 1. En el formulario de presentación de los resúmenes constarán los siguientes datos: Título, autor/res, centro, dirección, correo electrónico, código postal, ciudad, teléfono, NIF, resumen, material necesario para la exposición, si desea o no exponer la comunicación y área temática en la que iría incluida su comunicación. 2. La presentación de estos datos en el resumen, se realizará de tal modo que garantice en todo momento el anonimato de las comunicaciones y por tanto, la neutralidad de su elección. 3. El resumen no deberá sobrepasar las 30 líneas. El tamaño de la letra empleada será de 12 puntos, no se utilizarán cursivas y se evitarán las siglas y abreviaturas.

FESABID 2000 ALDEE C/ Viuda de Epalza, 12, 2º, departamento 1 48005 BILBAO Tel/Fax: 94 4150423 E-mail: aldee@euskalnet.net

15

www.faximil.com


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

intro@siapi.es Tel. 95 828 43 11

FGSR CD-ROM Biblioteca infantil Está en el mercado una nueva edición del Cd-Rom Biblioteca Infantil CD con más de 50.000 registros que corresponden al catálogo del Centro de Internacional del Libro Infantil y Juvenil de Salamanca La base de datos permite recuperar la información por cualquier campo, sintaxis booleana, exportar en formato MARC e imprimir los registros en diferentes formatos. La empresa encargada de la edición es DOC 6 y su precio es de 20.000 pts.

http://www.fundaciongrs/publicaciones/default.html

DIGIBIS

BARCELONA

Menéndez Pelayo en CD-ROM Recientemente DIGIBIS Publicaciones Digitales-, ha editado el CD Rom Menéndez Pelayo Digital, que en versión electrónica recoge la totalidad de la obra del erudito santanderino Marcelino Menéndez Pelayo. En el mismo se encuentran digitalizadas Las Obras Completas de este autor, sobre el texto de la denominada Edición Nacional del consejo Superior de Investigaciones Científicas en 67 volúmenes, así como los 23 volúmenes del “El Epistolario” en la edición que realizó la Fundación Universitaria Española, además de una completa bibliografía con más de 3.000 registros de monografías, estudios, artículos, reseñas, etc. sobre la obra y la vida de este estudioso santanderino. El CD Rom se acompaña de una buena guía y permite acceder a cada una de las partes que lo componen de forma independiente. Los contenidos han sido digitalizados en su totalidad en texto libre y permite la búsqueda de información a través de cualquier palabra del texto. En la edición de Menéndez Pelayo Digital han colaborado la Obra Social y Cultural de Caja Cantabria, la Sociedad Menéndez Pelayo, la Fundación Histórica Tavera, Digibis -Publicaciones Digitales-, el Ayuntamiento de Santander, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, la Fundación Universitaria Española y la Fundación Hernando de Larramendi.

III Jornadas sobre Arte y Multimedia Durante el pasado mes de enero han tenido lugar en Barcelona, en el Centro Cultural de la Fundación La Caixa, las III Jornadas sobre Arte y Multimedia. El objeto fundamental de este encuentro ha sido el de dar a conocer las ideas renovadoras que han venido forjándose en los últimos años en torno al papel que desempeñan el arte y la tecnología y, principalmente, las posibilidades de ampliar el conocimiento a través de la “conectividad” en las bibliotecas, museos y mediatecas. Sobre todo se ha pretendido definir cuáles son los pasajes de la creatividad y de la sensibilidad que estamos construyendo en la era de las redes. Algunas de las ponencias expuestas han sido “La iconoteca del arte, hoy y mañana”, “Memória-Archivo-Base de Datos: Informática y Poética” y “La documentación, un factor clave en la comunicación artística actual”

http://www.digibis.com

16

mediateca.bcn.fundacio@lacaixa.es Tel: 93 476 86 37

APD Archivados expedientes historias clínicas La Agencia de Protección de Datos (APD) ha archivado todos los expedientes abiertos por el posible uso irregular de la información contenida en los historiales clínicos de pacientes de centros públicos de

www.faximil.com

desde consultas al total de la base de datos por cada uno de los campos, hasta consultas prediseñadas sobre el total de producción de un autor, institución, publicación, etc, pasando por distintos recuentos. La responsabilidad científica de INDCE-Doc corresponde a Felix de Moya Anegón y Evaristo Jiménez Contreras y su desarrollo y producción a Intro: Gestión de la Información. Su periodicidad es semestral y el incremento aproximado anual es de 1.500 artículos.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

En cuanto a la comunicación voluntaria de datos sobre la situación personal y familiar para determinar la retención del IRPF aplicable a los rendimientos del trabajo, Fernández López aclaró que, si bien no ha realizado algunas recomendaciones a la Agencia Tributaria, no han recibido ninguna denuncia en este sentido ni han detectado tratamientos ilícitos de esta información.

METADATOS Dublin Core Metadata 1.1 Con una dinámica similar a la que rige la elaboración de normas internacionales, la Dublin Core Metadata Initiative elabora documentos de trabajo, especificaciones, propuestas y recomendaciones. Cualquier documento en este último estado se considera estable en su contenido y de aplicación generalizada a la comunidad de instituciones, organismos y grupos que han adoptado la iniciativa. El pasado 9 de Septiembre, alcanzó la categoría de recomendación la versión 1.1 del Conjunto de Elementos de Metadatos del Dublin Core. El documento contiene, de forma esquemática, los nombres, identificadores, definiciones y comentarios de los 15 elementos que actualmente configuran este esquema de datos. La iniciativa sobre metadatos se originó en 1995 con el objeto de obtener un esquema de datos simple y expresivo para la descripción coherente de recursos electrónicos, lo que posteriormente facilitará su recuperación.

17

En España, el grupo de indización de RedIRIS es el máximo impulsor de su aplicación.

http://www.rediris.es/si/irisindex/

MADRID W3 del CES El pasado da 20 de enero se abrió al público el nuevo servidor Internet del Consejo Económico y Social de España. En uno de sus apartados se da acceso a las bases de datos de elaboración del Consejo así como el acceso a la base de datos conjunta de Informes, Dictámenes y Memorias realizados desde 1996 por el Consejo Económico y Social de España y por los CES de las Comunidades Autónomas.

http://www.ces.es.

ANDALUCIA Actas de JADoc’99 La Asociación Andaluza de Documentalistas nos comunica que ya se encuentran a la venta las actas de las II Jornadas Andaluzas de Documentación, celebradas en Granada el pasado mes de noviembre bajo el lema “Nuevos mercados. Nuevos usuarios” El precio de las actas editadas en papel es de 3.500 ptas., la edición en CD Rom de 1.500 ptas. y el lote de 4.000 ptas. www.faximil.com

salud que han subcontratado la gestión de sus archivos a empresas privadas. Así lo explicó en la Comisión Constitucional del Congreso el director de la APD, Juan Manuel Fernández López, quien aseguró que las empresas adjudicatarias de la gestión de archivos médicos ‘se limitan al registro de la salida y entrada’ de información, para lo que sólo dan un tratamiento automatizado a los nombres y apellidos de los pacientes, y a su número de historia clínica. La APD ‘no ha detectado manipulación’ de datos relacionados con la salud de los pacientes en ninguno de los siete centros de salud públicos investigados, entre los que figuran el Doce de Octubre de Madrid, el Provincial de Castellón y el Clínico Universitario de Valencia, señaló Fernández López. Asimismo, y en cuanto a los datos del paciente que se adhieren a la receta médica que las farmacias envían, junto con el código de barras del medicamento, al Colegio de Farmacéuticos, Fernández López, aclaró que el uso de esta información para la facturación es legal y que no requiere el consentimiento de los afectados, puesto que se utiliza para el fin con el que fue recabada. La APD, encargada de velar por la intimidad personal frente a los posibles abusos de las nuevas tecnologías, trata con ‘sensibilidad’ los datos especialmente protegidos, como son los relacionados con la salud, aseguró su director, quien recordó la colaboración que mantiene con el INSALUD para el respeto de la información sobre los pacientes.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

http://www.sistelnet.es /aad/jadoc.html aad@sistelnet.es Tel. 95 456 09 61

CUENCA Biblioteca de literatura infantil La Universidad de Castilla-La Mancha ha creado el Centro de Estudios y Documentación de Literatura Infantil y Promoción de la Lectura, ubicado en la Facultad de Educación y Humanidades del campus de Cuenca. Se trata del primer centro universitario de estas características en España, aunque hay algunas instituciones que desarrollan un trabajo similar en este campo, como el Centro Internacional del Libro Infantil y Juvenil, de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, con sede en Salamanca, y con la que la UCLM ha firmado un convenio de colaboración. El centro recién creado pretende analizar todas aquellas obras expresamente escritas para niños o jóvenes, así como los libros que ellos han hecho suyos a lo largo del tiempo a pesar de que no fueron concebidos para ese segmento de la población. Al mismo tiempo se estudia el modo de crear hábitos lectores, el contexto en el que se deben desarrollar, los medios que se precisan, y cómo promover la lectura entre los más jóvenes. El centro de la Universidad de Castilla-La Mancha contará con una biblioteca especializa-

da, creada a partir de la adquisición, hace dos años, de la colección privada de Carmen Bravo Villasante, que cuenta con más de 10.000 volúmenes especializados en literatura infantil y juvenil, además de las adquisiciones que la universidad ha realizado en los últimos años. Entre los fondos de esta biblioteca se encuentran ediciones del siglo XIX de Los viajes de Gulliver, de Jonathan Swift, del Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, o una primera edición de El almacén de los niños, del siglo XVIII, de madame Leprince de Beaumont. También cuenta con ediciones de libros educativos del siglo XVIII y XIX y primeras ediciones del siglo XX, anteriores a de la guerra civil española.

FIRC Federación Iberoamericana de Revistas Culturales Las Asociaciones de Revistas Culturales de España (ARCE), Argentina (ARCA) y Colombia (ARCCA) han constituido la Federación Iberoamericana de Revistas Culturales (FIRC) para crear un marco estable de trabajo y desarrollar programas conjuntos de actuación. En la reunión fundacional de la FIRC se aprobaron los estatutos de la Federación, cuya estructura orgánica está compuesta por una Asamblea de asociaciones nacionales con dos representantes cada una, un comité director y una secretaría ejecutiva. Se acordó por unanimidad que la primera sede de la federación estuviera en Madrid, y

18

que la vicepresidencia recayera en el presidente de ARCE, Manuel Ortuño. Los estatutos de la FIRC ponen de relieve varios ámbitos de actuación como la necesidad de intervenir conjuntamente en la vertebración de las diferentes manifestaciones culturales de Iberoamérica y la necesidad de estrechar las relaciones profesiónales. Asimismo, se hace hincapié en el establecimiento de un punto de encuentro obligado para la revistas culturales y en la creación de un nuevo instrumento internacional para defender la libertad de expresión.

BARCELONA Base de datos sobre ovnis La Fundación Anomalía ha creado una base de datos en soporte informático que almacena varios miles de informes de avistamiento de ovnis ocurridos en España en los últimos 50 años, entre ellos el llamado ‘Expediente de Manises’, el más famoso y complejo de la ya larga historia de la ufología en este país, que acaba de cumplir su vigésimo aniversario. Bajo la coordinación del documentalista de la Universidad de Barcelona Martí Flo, se ha constituido esta base de datos que agrupa más de 1300 referencias académicas internacionales relacionadas con el fenómeno ovni en sus vertientes multidisciplinarias.

www.faximil.com

En todos los casos hay que añadir los gastos de envío.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

Bibliotecas de relaciones internacionales En torno al tema monográfico de los Recursos de información sobre América Latina Contemporánea, el pasado 19 de noviembre se celebró en Madrid la VI Reunión de Centros de Documentación y Bibliotecas especializados en Relaciones Internacionales y áreas afines, organizada por el Centro Español de Relaciones Internacionales de la Fundación Ortega y Gasset, con el apoyo del Parlamento Europeo y del Ministerio de Educación y Cultura. Entre las consideraciones que motivaron la elección del tema de la jornada de este año, se encontraba la de la dificultad que representa la obtención de información actual sobre América Latina para bibliotecarios y documentalistas no especializados, así como el desconocimiento de los centros e instituciones españolas con fondos y recursos latinoamericanos.

Centro Español de Relaciones Internacionales. Tel.: 91 308 68 82 paz.fernandez@ceri.fog.es

SEVILLA XIV Congreso Interna cional de Archivos El día 27 de febrero en el salón de los Borbones del Ayuntamiento de Sevilla tuvo lugar la presentación oficial del XIV Congreso Internacional de Archivos. El acto estuvo presidido por el Secre-

tario de Estado de Cultura del Ministerio, la Alcaldesa de Sevilla y el Secretario General Adjunto del Consejo Internacional de Archivos (CIA). Durante el mismo, además de las intervenciones de dichas autoridades, el Secretario de Estado de Cultura presentó el logotipo oficial del Congreso y se proyectó un vídeo sobre los Archivos Estatales Españoles realizado expresamente para esta ocasión. El Programa Científico adoptado en la reu nión de Sevilla fue aprobado, de acuerdo con el art 38 de los Estatutos del CIA, en la reunión del Comité Ejecutivo celebrada en San José de Costa Rica los días del 20 al 22 de abril. Posteriormente el Comité Organizador ha dirigido una carta a todos los ponentes propuestos invitándoles a participar en el XIV CIA bajo el lema ‘los archivos del nuevo milenio en la sociedad de la información’. El Congreso se celebrará los días 21 al 26 de septiembre del 2000 en el Palacio de Exposiciones y Congresos con la organización de la Subdirección General de los Archivos Estatales, la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas y la Secretaría de Estado de Cultura

Secretaría Técnica Tel.: 954 98 04 04 Fax: 954 57 78 63 archivos.se2000@dglabr.mcu.es http://www.mcu.es/lab/archivos/se20000.html

JURIVOX Macrotesauro de Derecho Enrique Torres Llosa, abogado, y Violeta Angulo Morales, documentalista, ambos de la Cátedra de Informática Jurídica Documental de la Facultad de Derecho de la Universidad Femenina del Sagrado Corazón de Lima (Perú), son los autores de JURIVOX Primera Parte, el primer macrotesauro de Derecho en lengua española editado hasta el momento. El propósito de JURIVOX es “servir de instrumento eficaz a los interesados para la elaboración de bases de datos de legislación, doctrina y jurisprudencia que origine sistemas de información automáticos, oportunos y fiables, y que, en la medida en que su uso se generalice geográficamente sirva de apoyo para la construcción de bases de datos de legislación comparada”. Sus objetivos más inmediatos son servir para la indización de informaciones jurídica en las bibliotecas y centros de información y documentación de las facultades de derecho y otras instituciones y empresas, así como permitir la construcción de microtesauros propios de cada derecho particular. JURIVOX Primera Parte ha sido editado por la Biblioteca Alfagrama y su distribución está a cargo de Nuevo Parhadigma, sello editorial de Rosario (Argentina). Su precio actual es de 79 dólares más 20 dólares de gastos de envío.

http://www.citynet.com.ar/ informacion/macro.htm

19

www.faximil.com

MADRID


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

X JORNADAS DE BIBLIOTECAS DE ARQUITECTURA, CONSTRUCCION Y URBANISMO

C o l e g i o O f i c i a l d e A rq u i t e c t o s d e A s t u r i a s . O v i e d o , 2 2 y 2 3 d e Oc t u b r e d e 1 9 9 9

D) Establecer relaciones con organismos nacionales e internacionales que tengan objetivos afines y ser interlocutores en proyectos que se propongan.

C

on la celebración de éstas Jornadas, se cumplía el décimo aniversario de las Jornadas que la Asociación de Bibliotecas de Arquitectura, Construcción y Urbanismo (ABBA) lleva organizando anualmente en las Universidades, Colegios Profesionales o Sedes de sus Socios. Me parece importante hacer una pequeña introducción de qué es ABBA, sus orígenes y evolución con el fin de que su conocimiento anime a profesionales e Instituciones del sector a unirse a nosotros.

Evolución de ABBA Así se crea: • Comisiones de Trabajo: - Tesis Doctorales - Catálogo colectivo de Revistas - Audiovisuales - Terminología - Guía de Centros - Vaciado de Revistas

Origen de ABBA En 1989 la Bibliotecaria de la Escuela de Arquitectura de Madrid reúne a un pequeño grupo de bibliotecarios que trabajaban en el campo de la Arquitectura, Construcción y Urbanismo y materias afines. Se trataba de la primera iniciativa de intercambio y colaboración entre profesionales del sector. No es hasta las IVas Jornadas celebradas en la Demarcación de Valencia del Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana (1993) cuando se votan y aprueban los Estatutos que confieren a estas primeras Jornadas estructura legal de Asociación. En los Fines de los Estatutos de la Asociación se reúne su filosofía: A) Fomentar la colaboración entre los profesionales y entre las Bibliotecas del sector, propiciar el intercambio de ideas, potenciar la investigación, y adoptar de forma progresiva las normativas internacionales del campo de la Biblioteconomía. B) Potenciar la necesidad de que sea el Bibliotecario con su labor profesional quien garantice el buen funcionamiento del servicio y el papel cultural de la biblioteca. C) Promover el reconocimiento de las Bibliotecas como fuentes de información en la enseñanza y en la práctica arquitectónica, constructiva y urbanística.

• En marzo de 1995 aparecía el primer número del Boletín de la Asociación donde se informa de las Jornadas, nuevas iniciativas de las comisiones, noticias, congresos, etc. de interés para los asociados. • Se crea ARQLIB. Lista de distribución creada como medio de comunicación entre los bibliotecarios que trabajan en centros de Arquitectura, Construcción y Urbanismo. Para enviar un mensaje a toda la gente suscrita a la lista, sólo hay que enviar un e-mail a la dirección de la lista: ARQLIB@ESCHER.UPC.ES • Se edita la 1ª edición del Catálogo Colectivo de Tesis Doctorales de Arquitectura, Construcción y Urbanismo. • En 1996, se publica el Catálogo Colectivo de Publicaciones periódicas.

20

www.faximil.com

• Se edita el Indice de materias de Arquitectura, Urbanismo y Construcción, de gran utilidad como índice de materias común, que en España no existía, para poder realizar catálogos colectivos y vaciado de revistas.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

• Se diseña el programa WARTI: sistema para vaciar revistas de carácter local, pero de forma cooperativa, especialmente diseñado para revistas de Arquitectura y construcción que no aparecen en las grandes bases de datos que están en el mercado y construir una Bd común y accesible a través de Internet En cuanto a las X JORNADAS, se desarrolló el siguiente programa: • “La propiedad intelectual en bibliotecas de Arquitectura, Construcción y Urbanismo” La vigente Ley de Propiedad Intelectual da lugar a múltiples interpretaciones y se queda rápidamente “vieja” con la incorporación de las Nuevas Tecnologías. Numerosos asistentes expresaron su preocupación acerca del derecho de reproducción, fotocopias, etc. que tanto se practica en nuestras Bibliotecas y Centros de Documentación. La Ley regula unos límites a los derechos de autor en la búsqueda de un equilibrio entre el interés particular del autor y el interés social de promoción y desarrollo de la cultura, que se concreta en la posibilidad de reproducir la obra o parte de la misma sin necesidad de autorización expresa del autor en los supuestos legales, entre otros, previstos: en citas y reseñas, trabajos o informaciones sobre temas de actualidad, utilización en determinadas instituciones de carácter cultural o científico sin ánimo de lucro…

• Se presentó las novedades de Warti (Vaciado cooperativo de revistas locales de Arquitectura, Urbanismo y Construcción). Después de varios intentos la Universidad Politécnica de Valencia, a través de su Biblioteca, presentó este programa y que esperan pueda integrar el trabajo de todos los socios, elaborando una lista de descriptores temáticos adecuados a la Arquitectura, Urbanismo y Construcción. De entrada los primeros resultados: una colección de artículos vaciados de un reducido número de revistas se pondrán accesibles en Internet vía www. • Informática 3000 presentó la nueva versión de su programa Biblio3000; aplicación integral de gestión de Bibliotecas. Además de su principal novedad: OPAC en Internet; un gran avance para muchas Bibliotecas que trabajan con esta aplicación. • Se presentó el CDRom Vidis 2.1. ; Programa informático cuyo propósito en ofrecer un catálogo de las obras contemporáneas de arquitectura, así como informar de las referencias bibliográficas que de dichas obras se ofrecen en las diferentes publicaciones periódicas. Por último se propuso la creación de una página WEB propia de ABBA. La Escuela Universitaria Politécnica de Barcelona se ofreció a elaborarla. Será un marco magnífico de difusión e intercambio para todos los profesionales de la información.

Eugenia Pérez Biblioteca. Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Valencia

21

www.faximil.com


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

Diccionario de términos bibliotecarios Miguel de Benito, profesor de la Escuela superior de Bibliotecología de Suecia en la ciudad de Boras, fundador y director del Instituto del Inmigrante en ese país desde 1981, es el autor del Diccionario multilingüe de términos bibliotecarios. Esta obra recoge 800 términos, todos ellos específicos y de aplicación en biblioteconomía y documentación, en castellano, catalán, francés, inglés, alemán y sueco. La obra ha sido publicada por la Editorial Tarancos y su distribución en España la realiza Tribuna Libros en Madrid, Alibri Llibreria y Librería Bosch en Barcelona y Librería Universal en Valencia. En la página web de su autor, además de otros estudios, se encuentra una muestra de este Diccionario de términos bibliotecarios en inglés y sueco.

http://www.adm.hb.se/personal/mb/espanol.htm

FGSR Bibliografía y servicio de alerta La Fundación Germán Sánchez Ruipérez ha alojado en su servidor una bibliografía muy completa sobre bibliotecas públicas. Es una base de datos FileMaker de acceso gratuito que puede ser de gran utilidad para bibliotecarios y estudiantes de biblioteconomía. Consta de más de 1.700 referencias de

monografías, artículos y documentos electrónicos, muchos de ellos disponibles en la red con el texto completo. Su actualización es mensual y para facilitar las búsquedas tiene un índice muy práctico. Igualmente la Fundación ofrece en su sección Servicios en línea la actualizacin del ‘Servicio de Alerta Informativa’ con las novedades incorporadas a la colección del Centro Internacional del Libro Infantil y Juvenil de Salamanca, los cursos, congresos, ferias, etc. Su actualización es cuatrimestral y para recibirlo directamente por correo-e, solicitarlo a:

que además consideran ACIMED un posible embrión de una futura Revista Iberoamérica de los Profesionales de la Información en Salud. El sitio web en el que se encuentra pertenece a la Red Telemática de Salud de Cuba. Infomed, y en su enlace directo a Revistas, ACIMED es la primera en aparecer por orden alfabético. Sin embargo, no siempre es fácil conectar con la citada página web.

http://www.sld.cu

RUSIA http://www.fundaciongrs.es/cata logos/framesbiabp.html mjmercedes@fundaciongsr.es

INTERNACIONAL

CUBA ACIMED, Revista de información en Salud ACIMED es una revista cubana de los profesionales de la Información en Salud, que el Centro Nacional de Información de Ciencias Médicas de Cuba comenzó a publicar en 1993 y que en la actualidad se puede revisar a texto completo a través de internet. Hasta ahora es la única publicación en lengua española que sirve a los especialistas del área Iberoamericana, en este tema y la cuarta a nivel mundial. Sin embargo deficiencias de financiación impiden que la calidad de impresión y el nivel de distribución de la misma alcance el esperado por sus creadores,

22

Gestionando las bibliotecas digitales Los próximos días 18 y 19 de abril tendrá lugar en Moscú, en la Biblioteca Nacional de Rusia, el congreso internacional “Managing the digital future of libraries”. Este con greso se enmarca en la última fase del proyecto de colaboración entre Rusia y la Unión Europea, TACIS, dedicado a la elaboración de un sistema de información digital para la Biblioteca Nacional de Rusia que permite el acceso a sus fondos vía LAN e Internet. El congreso analizar los resultados actuales del proyecto TACIS, las futuras líneas de acción para el desarrollo digital de las bibliotecas rusas, así como el fomento del diálogo y la colaboración entre Rusia y la comunidad internacional para el desarrollo de las bibliotecas en la era digital.

http://www.rsl.ru/tacis/conf.htm

www.faximil.com

DICCIONARIO MULTILINGUE


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

Versión web LISAnet es la versión Web de Library and Information Science Abstracts (LISA), la base de datos y fuente de referencia de Bowker-Saur sobre información y biblioteconomía que a partir de ahora está disponible a través de web (www.lisanet.co.uk). LISA incluye resúmenes actualizados de más de 550 revistas de 65 países. El número de registros supera los 190.000 y su actualización es quincenal. Podréis ampliar esta información en las direcciones:

http://www.sisdoc.es/bowker http://www.bowker.com

ARGENTINA Donativo de la ONCE La Organización Nacional de Ciegos de España (ONCE) ha donado equipos especiales de lectura para personas con afecciones en la vista que serán instalados en bibliotecas populares de Argentina. La donación responde a un acuerdo con la Secretaría de Cultura que además apoya la edición o compra de libros transcritos al sistema Braille para ciegos. En una primera etapa, la ONCE proveerá a 24 bibliotecas populares de equipos con lupas y monitores de televisión que permitirá a los deficientes visuales la lectura de textos y gráficos. Los equipos incluyen un sistema informático para el manejo de documentos, una impresora Braille y un dispositivo de activación por reconocimiento de voz. Otras 75 biblio-

tecas populares recibirán equipos similares en la segunda etapa de este acuerdo, cuyo fin es la aplicación de modernas tecnologías para solucionar los problemas de acceso a la lectura de los discapacitados. En el acto, el presidente Fernando de la Rúa destacó que los equipos donados por la ONCE son los más modernos que recibe hasta ahora un país en vías de desarrollo y ‘ponen en pie de igualdad a aquellos que dicen que tienen una capacidad plena y a los que son calificados como minusválidos’. ‘La gente que necesita de la solidaridad de sus hermanos es la que constituye la verdadera reserva moral y ética de nuestro país’, puntualizó.

CUBA Proyecto de bibliotecas independientes Un grupo de 21 intelectuales cubanos han firmado una carta de apoyo y solidaridad con el denominado ‘Proyecto de Bibliotecas Independientes en Cuba’ y con sus fundadores Berta Mexidor Vázquez y Ramón Humberto Colas Castillo. La misiva, dada a conocer en Miami por el Centro de Estudios para una Opción Nacional (CEON), fue rubricada por los escritores Guillermo Cabrera Infante, Carlos Alberto Montaner; la autora Zoe Valdés; el poeta Raúl Rivero, director de la agencia de noticias, CubaPres, entre otros. En la carta se solicita ‘a la opinión pública internacional y a la intelectualidad del mundo que muestren solidaridad con Colas Castillo y su familia’, quien

23

según el CEON, tras su detención inicial, se encuentra bajo arresto domiciliario. ‘Como parte de la ola represiva desatada contra la oposición y las organizaciones cívicas dentro de Cuba, con motivo de la celebración de la IX Cumbre Iberoamericana en la capital cubana’, indicó el CEON en un comunicado. Asimismo, denunció que en agosto la biblioteca independiente Félix Varela, primera de las bibliotecas del proyecto, ‘fue atacada y desalojada’. La sede de esa biblioteca estaba en la casa de Colas Castillo y de su esposa, Berta Mexidor Vázquez. El CEON informó que el proyecto de Bibliotecas Independientes ha logrado abrir en diferentes provincias del país unas 20 bibliotecas y que la iniciativa surgió en 1998, durante la Feria Internacional del Libro de La Habana, donde el gobernante cubano, Fidel Castro afirmó que ‘en Cuba no existen libros prohibidos, sino falta de economía para obtenerlos’. ‘Varios intelectuales cubanos se dieron a la tarea de crear este proyecto para aceptar donaciones de libros desde el exterior. Gracias al impacto positivo que esta idea generó dentro y fuera de Cuba, las bibliotecas han recibido cientos de donaciones’, señaló la CEON en un comunicado.

ASIS Tesauro de Biblioteconomía y Documentación En 1994 apareció el ASIS Thesaurus of Information Science and Librarianship, como recurso para asistir la indización y

www.faximil.com

LISA


la recuperación de información en Biblioteconomía y Documentación. La responsable de su recopilación fue Jessica L. Milstead, un nombre más que respetable en el ámbito del control del vocabulario y la elaboración de tesauros, especialidades de su propia empresa, la JELEM Company. Cuatro años más tarde, la segunda edición de la obra (169 Pags, 39.95 $, ISBN: 1-57387 050 1) incluía 1.316 términos preferentes y 691 no preferentes, organizados según un conjunto de 37 indicadores de facetas y presentados en las clásicas distribuciones jerárquica, alfabética y permutada. Ahora, ASIS ha colaborado con la empresa Liu-Palmer que, a través de su programa Web Thesaurus Navigator 2000, permite la visualización de las ediciones alfabética, jerárquica y extensible, a partir de un conjunto de cabeceras de serie que abarca desde las actividades y operaciones hasta los aspectos socioculturales de la información, la biblioteconomía y la documentación.

http://www.asis.org/Publications/Thesaurus/tnhome.htm

BUDAPEST Centro de Documentación sobre el holocausto Budapest contará con un centro de documentación y una exposición permanente sobre el holocausto de los judíos húngaros. El Ministerio de Cultura y la Federación de Comunidades Judías Húngaras han elegido una de las sinagogas más cén-

tricas de la ciudad, situada en la calle Pava, para instalar el centro y la sala de exposiciones. El Gobierno magiar invertirá unos 350.000 millones de florines (unos 1,45 millones de dólares) en la reconstrucción de esta sinagoga, abandonada desde la Segunda Guerra Mundial, cuando los soldados de Hitler deportaron de Hungría a más de 600.000 judíos, que murieron posteriormente en las cámaras de gas y los campos de concentración nazis.

CHICAGO Digitalización bajo rejas Era difícil pensar que un proyecto de semejante envergadura podía financiarse con un presupuesto relativamente modesto. Ahora se sabe cómo el ‘Chicago Tribune’ va a informatizar todo su archivo por un precio módico: son presos en cárceles de Ohio los que mecanografían los textos antiguos en ordenadores a cambio de un salario que asciende a la cantidad de 40 centavos a la hora (66 pesetas). Con jornadas laborales prolongadas pueden llegar a ganar hasta 16.500 pesetas al mes. La iniciativa del diario es el sueño de cualquier editor de periódico: poner en Internet el contenido de todos los números publicados hasta ahora, desde la cabecera hasta los anuncios por palabras. Para el diario más importante de Chicago, el empeño es todavía más grandioso porque la publicación se fundó en 1849. Los editores del Chicago Tribune contrataron a una empresa, PTFS, especializada en la informati-

24

zación de textos. Los técnicos se dieron pronto cuenta de que no podían agilizar el encargo empleando las tecnologías más avanzadas de reconocimiento de texto porque los ejemplares más antiguos no están tan conservados como para que un lector óptico sea capaz de reconocer la letra impresa. No quedaba más remedio que interponer a un humano entre el papel y la máquina, así que buscaron a humanos “baratos”, laboralmente hablando: los locales, los que trasladaran a los ordenadores las páginas. Quizá porque resultaba pintoresco que fuera en India donde se pasaban a limpio las historias de la mafia y la depresión, la empresa PTFS ideó una nueva fórmula laboral para devolver el trabajo a EE UU sin dejar de pagar tarifas indias: contratar a presos. Llegó a un acuerdo con los responsables de instituciones penitenciarias en Ohio, que reciben 165 millones de pesetas a cambio de devolver a esta empresa 4.000 millones de caracteres informatizados. En la cárcel de Ohio se clasifican los artículos y en la de Mansfield han caído las páginas con peores augurios, las necrológicas. PTFS no ha fijado esos sueldos. Corresponde a los directores de las cárceles establecer unos salarios que oscilan entre 39 y 47 centavos a la hora, lo que es, según dicen, calderilla en el mundo exterior, pero oro detrás de los barrotes. Además, los presos ni siquiera reciben el dinero en metálico, sino que se acumula en cuentas personales para comprar los pocos productos que se venden en la tienda de la prisión o hacer llamadas telefónicas de larga distancia.

www.faximil.com

Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

UE Espacio bibliotecario europeo El programa Telematics for Libraries celebró, entre los días 17 y 19 de noviembre en Luxemburgo, una importante conferencia que reunió a una gran cantidad de especialistas europeos. Quince proyectos auspiciados por el IV programa marco de I+D de la Comisión Europea, tuvieron la oportunidad de demostrar los resultados obtenidos. Dado que las bibliotecas continuan siendo objeto de atención preferente dentro del programa IST (Information Society Proyect) del V programa Marco de I+D, se evaluaron los resultados obtenidos en la fase anterior y se investigó sobre las nuevas

25

alianzas y los temas clave en los que deberemos trabajar en el nuevo milenio: la cooperación con los países de Europa Central y Oriental, una mayor coordinación entre las políticas bibliotecarias nacionales y Europea y el futuro rol del patrimonio cultural europeo en el programa IST fueron las áreas de debate sin descuidar por ello, temas concretos tan importantes como el copyright y las licencias, el comercio electrónico o las nuevas tecnologías aplicadas a la educación.

http://www.echo.lu/libraries/eve nts/FP4CE/proceed.html ✎

www.faximil.com

Troy Rock Rumschlag, que cumple cadena perpetua en Belmont por asesinato, dice que con el trabajo los días son igual de largos, pero menos aburridos. El encargo debe ser atractivo porque hay tantos reclusos dispuestos a aceptarlo como para que se hayan establecido condiciones de admisión: los teclistas tienen que tener acabado el graduado escolar, superar un examen de lectura y ortografía y, sobre todo, tener su historial penitenciario libre de peleas. En las cárceles aseguran que así se facilita la reinserción. El periódico, que al principio se mostró abochornado por la noticia de tener a presos en su nómina, presume ahora de cooperar con una causa social.


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

N I D o c u m p l e u n a ñ o o n l i n e : n o t ic i as y of e rtas de empleo pa ra todos los prof e s ion a l e s

En todo el año 1998 NIDo recogió 384 noticias. Hasta mediados de diciembre de 1999 lleva recopiladas 388 noticias y 87 ofertas de empleo.

D

esde enero de 1999 se encuentra accesible a través de Internet la base de datos NIDo (Noticiario de Información y Documentación). Este servicio es totalmente gratuito y consta de dos secciones: noticias y ofertas de empleo.

Hasta enero de 1999 las noticias recogidas por NIDo se distribuían únicamente a través de la sección ‘noticias al día’ de la revista MEI, con lo cual llegaban a los lectores con un ligero retraso, pero a partir de dicha fecha se encuentran incluidas en la sección Recursos Documentales, de la página web de Sistemas Documentales, que es actualizada semanalmente, en sus contenidos por Concha Soler y en el aspecto técnico por José Antonio Socuéllamos. Las fuentes de información de las que se nutre la base de datos se centran principalmente en la Comunidad Valencianana, pero también se presta atención a diarios, semanarios y agencias de prensa de ámbito nacional, así como se realiza una selección de informaciones internacionales extraídas de las sedes web de organismos y asociaciones internacionales.

La base de datos NIDo nació en noviembre de 1997 como complemento de otros servicios ya conocidos, ReID (Resúmenes de Información y Documentación) y LeED (Lista de Enlaces de Documentación). De hecho, NIDo resultó de un cambio en la cobertura de ReiD, que desde su origen había incluido ‘notas’ junto a resúmenes de trabajos especializados. La iniciativa de crear un noticiario sobre el mundo de la información y la documentación surgió de los promotores de ReID (Carlos Benito y Lourdes Castillo. Tanto NIDo como LeED y REiD se encuentran en la sección Recursos Documentales de la página web de Sistemas Documentales. NIDo consta de dos secciones: NOTICIAS y OFERTAS DE EMPLEO. Para la primera, se seleccionan cada día las noticias que aparecen en los medios de comunicación relativas a la actualidad del mundo de las bibliotecas, los archivos o los centros de documentación tanto de ámbito local, la Comunidad Valenciana (tanto NIDo, LeED y ReID tienen su sede en Valencia), como nacional o internacional. En cuanto a la sección de Ofertas de Empleo se recogen demandas laborales de todo el territorio español procedentes tanto del sector público como del privado.

Concha Soler ✎

NIDO: http://www.sisdoc.es/html/Servicios/Recursos/nido.html RECURSOS DOCUMENTALES : http://www.sisdoc.es/html/Servicios/Recursos/ Marcosbases.html LeED: http://www.sisdoc.es/html/Servicios/Recursos/LeED.html ReID: http://www.sisdoc.es/html/Servicios/Recursos/reid.html ✎

26

www.faximil.com

Para más información sobre la base de datos de noticias NIDo: SOLER MONREAL, Concha: “La imagen de los profesionales de la información en la sociedad”, en la revista El Profesional de la Información, vol. 8, n.3, marzo1999, pp. 22-26


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

CICLO DE CURSOS DE F ORMACIÓN ESPECÍFICA E N B I BL IO T E CO N OM Í A Y D O CU M E N TA C I Ó N U n i v e r s i d a d P o l i t é c n i c a d e V a l e n c i a

Título curso

Duración y Horario

Metodología de la investigación científica. Tendencias actuales Dr. Vivina Asensi Artiga Univ. de Murcia Tecnologías de la Información en los lenguajes documentales Dr. José Vicente Rodríguez Muñoz Univ. de Murcia Agentes personales en la recuperación de la información Jesús Tramullas Saz Univ. de Zaragoza La automatización de la indización de documentos: metodologías y sistemas Dr. Isidoro Gil Leiva UPV Tratamiento de la documentación audiovisual Dra. Blanca Gil Urdiciain Univ. Complutense de Madrid

Precio

24-1-2000 al 28-1-2000 16 a 21 20 h.

10.000 UPV 12.000 Resto

31-1-2000 al 4-2-2000 16 a 21 20 h.

10.000 UPV 12.000 Resto

21-3-2000 al 24-3-2000 16 a 21 20 h.

10.000 UPV 12.000 Resto

3-4-2000 al 3-5-2000 10.000 UPV Lunes y Miércoles de 17 a 19 12.000 Resto 20 h. 10-4-2000 al 14-4-2000 16 a 21 20 h.

10.000 UPV 12.000 Resto

Diseño, desar rollo y mantenimiento de una base de datos de arte Dr. Joan Aliaga Morell UPV Técnicas de recuperación de información Dr. José Llorens Sánchez UPV

28-3-2000 al 18-4-2000 Martes y Jueves de 16 a 19 20 h.

10.000 UPV 12.000 Resto

10-5-2000 al 21-6-2000 Miércoles 16 a 19 20 h.

10.000 UPV 12.000 Resto

I Curso de Gestión de Información Medioambiental Varios profesores

18-5-2000 al 9-6-2000 Jueves y Viernes de 16 a 21 Sábados de10 a 14. ( 40 h.)

24.000 UPV 27.000 Resto

Información docente DCADHA- Universidad Politécnica de Valencia Camino de Vera s/n 46071 VALENCIA Tel: 96 387 73 90 Fax: 96 387 73 99 e-mail: dephar@upvnet.upv.es

Matrícula Centro de Formación de Postgrado de la U.P.V. Camino de Vera s/n. 46071 VALENCIA Tel: 96 387 77 51 Fax: 96 387 77 59 e-mail: cfp@cfp.upv.es http://www.ceres.upv.es/cfp/ ✎

27

www.faximil.com

NOTA: El ciclo está compuesto por todos los cursos cuya duración es de 20 horas. El precio del ciclo completo es de 60.000 pts. UPV / 72.000 pts. resto (en estas últimas cuantías no entra el curso de medioambiente).


Métodos de Información · En Línea · Noviembre 1999

Alcoi, ciutat i patrimoni: jornades de debat. Novembre de 1999 Organitza: Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics P a t r o c i n e n : A j u n t a m e n t d ’ Al c o i i C a j a d e A h o r r o s d e l M e d i t e r r á n e o

D

✎ Jesús E. Alonso Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia

28

www.faximil.com

participaven com a convidats Vicent Gil Vicent (president de la gestora de l’Associació d’Arxivers Valencians), Josep Lluís Villacañas Berlanga (Director General del Llibre i Coordinació Bibliotecària), Francesc Carbonell Gras (regidor de cultura d’Alcoi) Àlvar Garcia Gimeno (Arxiver Municipal de Gandia) i Àngel Beneito Lloris, President del CAEHA i coordinador de la taula. Hi havia dues possible lectures de la convocatòria: la més local, amb la intenció de sensibilitzar els polítics alcoians en el tema, i la més general. Potser hi havia una certa expectació pel fet que era la primera intervenció pública sobre arxius de l’actual director general del ram i comptava amb el contrapés del president de la nova AAV. No hi hagué, tanmateix, debat entre aquestes instàncies. Vicent Gil s’estimà més centrar-se en la novedositat de les estratègies de difusió del patrimoni a Vila-real, en les webs interactives i el mecenatge de l’empresarial. Àlvar Garcia, del seu costat, remarcà la importància de dur avant una política territorial d’arxius, la qual cosa hauria de permetre que els pobles menuts tinguen ateses les seues necessitats i la Generalitat, del seu costat, dispose d’un poderós instrument d’actuació pertot arreu del País. Els arxivers presents atorgaren a Villacañas un ample marge de confiança a l’espera dels resultats concrets de la seua política. El director general, del seu costat, presentà l’esborrany d’un reglament del sistema valencià d’arxius, el qual es troba en procés de discussió al si de l’AAV. Tot i això, va reconéixer els greus problemes que els arxius pateixen i el fet que es troba en una etapa prèvia en la que és menester molta pedagogia i la regulació professional dels arxivers. Va plantejar al respecte la possibilitat de creació d’un col·legi d’arxivers, bibliotecaris i documentalistes, la qual cosa, sembla, no s’ha aconseguit dur a terme en altres comunitats autònomes. El regidor d’Alcoi, del seu costat, es va dedicar a valorar la complexitat i omnipresència del factor cultural en la ciutat del futur; però no va entrar en qüestions referides al patrimoni. Això mateix contrastava, és clar, amb la llarga taula reivindicativa que Àngel Beneito havia presentat només començar. Tot plegat, la iniciativa ha estat positiva: sembla que alguna cosa es meneja en el món dels arxius valencians. L’AAV comença a tenir una presència pública i, sobretot, es troba abocada a vehicular les inquietuds del món professional de cara a l’administració, tot plantejant alternatives. Esperem, doncs, que una vegada consolidada la seua etapa fundacional, guanye en solidesa i presència pública.

e vegades, en aquest País tan especial, passa allò que deuria ser normal: que quan parlem de patrimoni, no sols projectem la mirada en allò històricartístic sinó, també, en el documental. Els companys del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics han tingut la sensibilitat, doblement meritòria, des d’unes circumstàncies difícils, de convocar i organitzar amb gran correcció unes jornades que, partint de l’anàlisi de la nova Llei de Patrimoni Cultural Valencià, han debatut, amb l’ajut de professionals i responsables públics, l’estat del patrimoni en les seues vessants urbana, arqueològica i documental. Centrant-nos en allò que, supose, interessarà més als nostres lectors, caldrà referir la jornada del vint de novembre, la qual va ser inaugurada per Joan Boadas Raset, arxiver municipal de Girona. El títol de la seua ponència va ser el de Patrimoni documental: estratègies per a la seua dinamització. Partint de la inevitabilitat dels equipaments per als documents, el convidat d’honor remarcà prèviament la doble vessant de la majoria dels arxius, administrativa i cultural, per a centrar-se, sobretot, en la segona. Abans d’entrar en matèria, però, no oblidà de reivindicar la necessitat d’un major reconeixement professional. No tant un autoreconeixement, que també, com, sobretot, una correcta coneixença de les nostres funcions en el si de la societat. Afortunadament, els seus plantejaments pel que fa l’acció cultural, no foren repetitius ni de manual. Partia d’una llarga i concreta experiència i no tenia cap inconvenient en ‘recordar’ aspectes tremendament bàsics i elementals però que molt sovint oblidem en el nostre quefer quotidià. Després d’una anàlisi i valoració de les actuacions culturals dels arxius catalans en els darrers anys (tríptics, revistes, jornades, serveis educatius, exposicions, etc), Boadas arribava a la conclusió que calia fer-se preguntes molt senzilles abans d’emprendre alguna d’aquestes activitats de forma mecànica o mimètica: què faig, cóm, perquè, per a qui i amb qui. Una planificació correcta evitaria molts esforços balders. A més a més, ens conduiria a pensar més en la ciutadania, en els destinataris de les nostres accions (el nostre públic), més que no en el propi lluïment, bé siga personal o institucional. Tot i que organitzativament és més complicat, aconsellava emprendre accions conjuntes entre diversos col·lectius professionals, institucions, empreses... ja que la suma d’esforços podia multiplicar l’efectivitat benèfica. A la fi, concretava les seues propostes en un decàleg, del qual destacaríem la necessitat d’avaluar els resultats (l’impacte i l’acceptació) o la necessitat de desenvolupar propostes rigoroses però no sinònimes d’avorriment, d’elitisme o d’opacitat. La segona part del matí fou dedicada al debat, en el qual


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

Impacte de les tecnologies en el món Dijous 4 / 10.00-11.00 / Sala 7 Acte inaugural: Gabriel Ferraté Rector de la Universitat Oberta de Catalunya

A

P

er encetar les 7es Jornades Catalanes de Documentació, l’organització de les Jornades va escollir a Gabriel Ferraté i Pascual, actual rector de la Universitat Oberta de Catalunya i anterior rector de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Gabriel Ferraté, de professió enginyer industrial a més a més d’un excel.lent comunicador, va oferir en una hora una síntesi de l’estat actual de les noves tecnologies de la informació. Amb un to distès i pedagògic però alhora rigorós, el rector de la UOC va centrar el seu parlament en com la informació ha esdevingut un element estratègic en les organitzacions. Per aquest món del nou mil.leni, la informació en serà una peça clau. Gabriel Ferraté va resumir els canvis soferts en la nostra societat en: - globalització de l’economia - disminució dels fons públics - increment en el volums de coneixements Aquestes noves variables han motivat també un seguit de canvis en diferent nivells: en el món professional (per exemple l’augment de la mobilitat laboral); en l’organització i gestió de les empreses (introducció de la qualitat total, les estructures organitzatives planes i l’externalització d’algunes de les tasques que fins ara realitzaven les empreses); i, finalment, canvis en l’ensenyament i la formació (augment de la formació continuada, la irrupció dels ensenyaments virtuals, etc.).

Un dels camins per adaptar-se a les noves circumstàncies és anar cap a la societat del coneixement: “comunicar, informar i formar”, intentant, en paraules del conferenciant, superar les barreres del temps i l’espai. Aquest és precisament un dels avantatges de les noves tecnologies: permetre oferir uns serveis on les variables temps i espai han deixat de ser permanents en una societat global.

29

www.faximil.com

Per afrontar de manera adient aquest nou entorn, el rector Ferraté va fer seva la frase: “A nous problemes, noves solucions”.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Gabriel Ferraté va alertar també sobre la mala utilització de la tecnologia, especialment quan aquesta s’empra només per donar una cobertura de modernitat a serveis i productes que són obsolets. Cal repensar i reformular els objectius de les nostres organitzacions, és a dir i en les seves paraules: “per fer mateix no val la pena introduir la tecnologia”. En l’àmbit de la formació universitària, l’actual rector de la UOC va avançar alguns dels propers canvis que no tardarem a veure, i que es basen en aquesta superació del temps i de l’espai com, per exemple, que un estudiant des de Lleida pugui fer una assignatura en una universitat japonesa. Es parlarà aleshores del metacampus, entitat que supera els actuals campus universitaris “reals” i que permetrà la interconnexió dels diferents campus virtuals. Pel que respecta al món dels professionals en la gestió d’informació; aquesta fi de segle ve marcada per tres factors: - creixement de la informació - explosió dels mitjans tecnològics - aparició de nous suports Vist des d’aquest punt de vista se’ns presenten uns nous escenaris dels quals cal prendre molt bona nota ja que substituiran als actuals.

ESCENARI ANTIC Concentració Propietat Competició Biblioteca local Emmagatzemament de la informació

NOUS ESCENARIS Dispersió Accessibilitat Cooperació Biblioteca global Gestió de la informació

Per explicar-ho més poèticament, Gabriel Ferraté va utilitzar una metàfora prou expressiva: “Del pou a l’aixeta...... a l’ampolleta de butxaca” Fins ara els centres d’informació han estat les aixetes que facilitaven la informació als seus usuaris gràcies als seu pous on emmagatzemaven documents; a partir d’ara, cada usuari podrà omplir la seva pròpia ampolleta de butxaca -o petaca si es vol (!)- amb aquells continguts que triï de les xarxes d’informació. D’aquesta manera, per exemple, a través del seu mòbil, l’usuari tindrà accés a tota la informació que actualment corre per les xarxes de telecomunicacions. D’aquesta manera, el futur dels centres d’informació passa per poder oferir metabiblioteques que permetin “omplir” les biblioteques portàtils de cadascuns dels seus usuaris.

✎ Josep Vives i Gràcia Universitat Politècnica de Catalunya

30

www.faximil.com

Com a bon enginyer que és, Gabriel Ferraté ens va mostrar algunes de les cartes amb que juguen les noves tecnologies, ara cal que els professionals de la informació sapiguem comprendre el sentit dels canvis i iniciem els treballs necessaris no només per oferir el mateix de manera automatitzada sinó que sapiguem crear nous tipus d’informació amb valor afegit (registres bibliogràfics enriquits, desenvolupament d’OPACS i sistemes de recuperació d’informació més eficaços, bases de dades amb informació local, etc.).... i això, si se’m permet, ja és una opinió pròpia.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Presentació del Forum organitzat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya Dijous 4 / 18.00-19.30 / Sala 8

A

4. Cal que l’administració i la societat utilitzin les biblioteques com a eines per a organitzar la seva informació i per oferir serveis complementaris als ciutadans.

E

l COBDC va presentar el document “De com les biblioteques poden ajudar Catalunya a entrar amb èxit a la societat de la informació”. Aquest text és el resultat del treball d’un grup de professionals convocats per la Junta del COBDC amb la intenció de formular un seguit propostes per tal de fer-les arribar a les institucions públiques catalanes.

5. Cal endegar un pla específic per a biblioteques escolars i emprendre plans decidits i efectius de foment de la lectura. 6. Cal planificar la recollida, conservació i difusió de la informació local, especialment de l’electrònica.

El document és un decàleg on es recullen les accions que es consideren bàsiques per fomentar i consolidar l’entrada de Catalunya a la societat de la informació.

7. Cal promoure la creació de bases de dades de contingut català i la indexació dels recursos electrònics generats a Catalunya.

La declaració neix del convenciment de què les biblioteques tenen molt a dir i a fer per tal de garantir el correcte desenvolupament de la societat de la informació a Catalunya.

8. Cal que les biblioteques s’organitzin com a llocs d’autoaprenentatge i de socialització.

Fugint de la visió victimista que moltes vegades ha guiat el discurs reivindicatiu bibliotecari, el text pretén ser una proposta proactiva de treball per tal d’incidir davant de les administracions públiques catalanes.

9. Cal que les biblioteques assumeixin el rol de formar i assessorar els ciutadans sobre l’ús de la informació.

De manera resumida els deu punts als quals es fa referència en aquesta declaració són:

10. Les biblioteques han de treballar conjuntament amb altres sectors de la cultura, amb pensadors, científics i intel·lectuals i han d’incrementar la cooperació entre elles.

1. Cal garantir l’accés democràtic i igualitari de la informació als ciutadans fent que les biblioteques siguin punts d’accés a la informació electrònica.

El text complet d’aquesta declaració es pot trobar a la web del Col·legi (http://cobdc.org/forum.htm)

3. Cal un increment generalitzat en els pressupostos destinats a la compra de materials bibliogràfics per a les biblioteques i una inversió específica per a comprar informació digital.

✎ Josep Vives Universitat Politècnica de Catalunya

31

www.faximil.com

Per tal de difondre i presentar aquesta proposat als interlocutors polítics de Catalunya, s’ha editat un fulletó amb la totalitat de la proposta i s’han dut a terme entrevistes amb els representants dels partits polítics que han participat en les darreres eleccions catalanes.

2. Cal activar l’automatització del fons bibliogràfic disponible a Catalunya i formar el Catàleg Col·lectiu de Catalunya.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Els ciutadans i la societat de la informació: nous rols de la biblioteca Divendres 5 / 9:00-11:00 / Sala 7 Ponència Mirja Ryynänen. Membre del Parlament Finlandès. A Taula rodona Moderadora: A. Planet A Adela d’Alòs-Moner . Ajuntament de Barcelona Carme Renedo. Central de Biblioteques de Girona Assumpta Bailac. Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona Magdalena Vinent. Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria A

L

En un discurs paral·lel, però en un àmbit d’aplicació més reduït, Assumpta Bailac va presentar el treball que des de la Diputació de Barcelona s’està duent a terme amb la intenció d’adaptar la biblioteca pública a l’entorn canviant que la

Tot seguit s’inicià la taula rodona, intervenint en aquest ordre Magdalena Vinent, Carme Renedo, Assumpta Bailac i Adela d’Alòs-Moner.

32

www.faximil.com

Magdalena Vinent va esbossar les línies d’actuació que la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria està desenvolupant. En aquest sentit, va parlar de la necessitat d’establir programes de cooperació bibliotecària entre les diferents Comunitats Autònomes i, també, amb la resta de països de la Unió Europea i Iberoamericans. Centrant el seu discurs en la biblioteca pública, va alertar del desenvolupament insuficient d’aquestes i de la necessitat de treballar en aquest sentit per tal de poder fer de la biblioteca, la peça clau per a respondre a les necessitats que la societat de la informació està plantejant.

a sessió va començar amb la ponència de Mirja Ryynänen, que va presentar de forma resumida les principals línies d’actuació i els objectius bàsics de l’informe que el Parlament Europeu va presentar a l’octubre de 1998 sota el nom: The role of libraries in modern society. Tot i justificant la creació de dit informe, va constatar la manca d’atenció que a nivell europeu s’ha manifestat per les biblioteques i el seu paper dins de la societat de la informació. Anàlogament va remarcar la necessitat d’un canvi en aquest sentit, per tal que l’accés a la informació per a tots els ciutadans europeus sigui garantit des de les biblioteques dels diferents estats membres de la Unió Europea.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

societat de la informació està desenvolupant. La diversitat de públic es va abordar com un tema en el què profunditzar per tal de fer de la biblioteca pública, una biblioteca de tots i per a tots, en què es pugui garantir un accés íntegre a la informació i uns serveis adreçats a la comunitat a la que es destinen.

Podem dir, per tant, que les propostes presentades per la resta de components de la taula rodona són encara castells construïts a l’aire? Segurament encara ens queda molt per fer en aquest procés d’acostament al ciutadà. La democratització és cada vegada una necessitat més palesa en aquesta societat de la informació que ens desborda dia a dia, però s’estan fent realment esforços en aquest sentit? És clar que la formació del personal bibliotecari no haurà de ser sols quant a noves tecnologies o recursos d’informació, sinó que se’ls haurà d’ensenyar a saber canviar el seu paper d’acord amb un realitat molt diferent de la que ens havia acompanyat anys ençà.

Carme Renedo, com a cap de la central de biblioteques de Girona, va oferir un punt de vista més global sobre el paper que l’administració hauria de jugar en aquest context. Va posar especial èmfasi, però, en la necessitat d’adaptació que la biblioteca pública ha d’experimentar respecte la població a la que serveix, de manera que no hi hagin dues biblioteques iguals i que no faci falta imposar models. Paral·lelament, va definir el paper que la biblioteca pública hauria de tenir en l’actualitat, destacant la seva importància a l’hora de garantir l’accés i la igualtat d’oportunitats, i com a centre de producció d’informació amb valor afegit.

Mònica Zapata Universitat de Barcelona ✎

33

www.faximil.com

Finalment, Adela d’Alòs-Moner va intentar oferir el seu punt de vista com a usuària de la biblioteca pública. Segurament, en el seu discurs, va recollir moltes de les idees dels que érem a la sala. Ella i també nosaltres, com a professionals del sector, podem ser més exigents amb el que des de la biblioteca pública s’hauria de donar i malauradament no es dóna. En aquest sentit es va constatar una manca d’aproximació a la comunitat i/o a l’usuari, la dificultat d’accés i una resposta poc adient a les necessitats reals de la població.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

La informació a les organitzacions: nous reptes per als professionals del segle XXI Divendres 5 Taula Rodona Moderadora: E. Suau M.E. Fuentes (M.E.F.) Catedrática de documentació a la Universitat Autònoma de Barcelona. D.Garcia (D.G.) Consultor organitzatiu en temes d’informació en el món financer Cristina Soy (C.S.) Grup de Serveis la Caixa M.Muntada (M.M.) Mutua Universal A

s van plantejar tres qüestions comunes a tots els participants. A continuació les transcric per ordre de qüestió, indicant amb les inicials de les persones que van intervenir.

rotació de personal, per tant el nouvingut necessita trobar ràpidament “know how” de la plaça que ocupa, i això és soluciona buidant informació i sabent que ha fet l’anterior per no repetir procediments. c) necessitat d’informació com a mètode de supervivència de l’empresa.

Qüestió 1. Identificació de les necessitats d’informació a l’empresa

Qüestió 2. Solucions que es proposen

E

C.S. En moltes organitzacions manquen processos per saber quines són les necessitats dels usuaris. M.M. Proposa donar la volta a la qüestió i deixar que el professional de la informació creï també necessitats informatives, aconseguint en suma guanyar rellevància. Defineix tres grans necessitats: a) es necessita assessorament sobre l’ús de la informació, b) es necessiten departaments de documentació que creïn informes o estudis amb valor afegit, c) necessitat de crear intranets, per canalitzar els fluxes d’informació.

C.S. Les solucions parteixen del documentalista com a facilitador d’informació, essent les dues funcions principals: a) crear eines que garanteixin l’accès a la informació i b) oferir productes de valor afegit per exemples productes destinats a alta direcció confeccionats a partir d’una anàlisi acurada de la informació. Una funció cabdal que molts cops no s’apunta es la de posar en contacte la gent que poseeix la informació amb la gent que la necessita, per tal cal un gran coneixement de l’organització.

D.G. a) Necessitat d’informació com a matèria primera: les necessitats d’informació són al voltant dels processos productius, per tant cal conèixer a fons l’activitat per assistir a la demanda. b) Necessitat d’informació com a coneixement: cal tenir cura de que a l’empresa privada hi ha molta

M.M. Deixar que els usuaris participin en el disseny de les solucions informatives a les seves necessitats. Així podem aconseguir la implicació dels departaments.

34

www.faximil.com

M.E.F. L’objectiu del documentalista ha de ser el de l’organització. I està clar que tenir un documentalista contribuirà a una millora dels processos relacionats amb la informació, en treurem una rendabilitat en temps i serveis.

M.E.F. L’èxit de l’empresa depen directament de saber utilitzar la informació. Però l’empresa privada no s’atreveix a invertir en informació.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

D.G. Calen equipaments experts en recuperar la informació del mercat, així com professionals especialitzats que coneguin a fons les fonts d’informació. Pel que fa a la informació com a coneixement proposa crear reposadors comuns, fer que les experiències dels altres siguin reutilitzables, cursos, reunions,etc. El documentalista ha de participar en la construcció d’estructures i equips multidisciplinars, no pel que ells aportin sinó per fer-los accessibles. La solució cap a la informació com a mètode de supervivència corre paral·lela a l’estratègia de l’empresa a guanyar diners, gestionant amb eficiència la informació econòmica, d’una manera operativa i amb qualitat.

zació és un cosmos particular, cal conèixer, per tant, que és rellevant per l’empresa i seguir el seus mateixos interessos. El que sí que ofereix el professional recentment titulat és la formació en sistemes de recursos i tecnologies de la informació i la capacitat d’analitzar i difondre qualsevol informació. M.M. Des del punt de vista acadèmic és pot millorar, però no ho considera un aspecte clau. En canvi, dins l’organització, compliran el perfil aquells professionals en la mida que siguin flexibles i adaptables al medi empresarial en el que es moguin, diferents a cada empresa. Tot i així descriu unes habilitats generals:

Qüestió 3. Presenten els professionals el perfil adequat?

-habilitat de relació i comunicació -tècniques de lideratge de projectes -tècniques de negociació -capacitat d’aconseguir consens entre diferents departaments

M.E.F. Deia com exemple que un gerent d’una important consultoria explicava que els documentalistes no estan mentalment preparats per treballar a l’empresa privada. Però el que ocorre també és que molts cops l’empresari no coneix el perfil del gestor de la informació. Va posar damunt la taula unes conclusions de Paloma Portela (1996) on s’evidenciava que el bibliotecari treballava, en un 90% dels casos, en el sector públic, encara que actualment aquesta diferència ha disminuït. Un altre aspecte a destacar era que la formació que havien rebut era humanística i així s’entenia que les empreses busquessin professionals llicenciats en econòmiques o altres ciències i després s’especielitzessin en documentació. Actualment cap llicenciatura en documentació contempla la gestió de la informació a les organitzacions com una especialitat concreta, però en canvi moltes donen formació en aquest sentit, especialment la UOC.

i una sèrie d’habilitats personals: saber escoltar, empatia, consens entre persones, capacitat d’aprendre, i tenir entusiasme. D.G. La resposta es sí. Tenint en compte que el més bàsic és el profund coneixement de l’empresa i, en segon terme, conèixer les teconologies de la informació.

Torn de preguntes del públic Tot i que no es van plantejar qüestions novedoses, en detallo algunes que em van semblar rellevants. 1. Com cobrim els documentalistes la manca d’especialització en el camp al que és dedica l’empresa?.

Segons Sinod, el director de recursos d’informació d’una empresa hauria de tenir el perfil d’un alt executiu i les qualitats de bon comunicador, amb capacitat de gestionar recursos humans, amb dots de tecnòleg i bon coneixedor de l’empresa. L’ideal segons Fuentes seria aquell que a més de totes aquestes qualitats tingués una formació documental al darrera.

M.M.Propiciant que els especialistes reals crein valor afegit.

C.S. La resposta és un sí amb matisos. Calen una sèrie de coneixements i condicions que són intrínseques a la persona, com l’adaptació al canvi o el ser emprenedor. A banda cada organit-

C.S. És un bon punt a tocar ja que la gerència i direcció de les universitats es mouen en un entorn competitiu i necessiten informació constant.

35

www.faximil.com

2. Dins del marc universitari no s’hauria de donar també servei bibliotecari o documentalista a l’equip rector i administratiu?


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

3. Quina és la relació entre les biblioteques que depenen de les administracions enfront els centres de documentació de les organitzacions?

Així doncs, la taula rodona va estar enfocada a l’àmbit de les organitzacions enteses com a empreses privades i els temes que es van tractar van ser a nivell teòric. No es van donar pautes clares sobre models adequats per a la millora de la gestió de la informació.

C.S. Hi ha bona voluntat de servei per part dels professionals dels llocs públics, en canvi la informació es mou més lentament que a les empreses.

Els contertulis van coincidir en què a tota empresa privada hi ha necessitats d’informació que cal identificar. Les solucions proposades són semblants i coincideixen en la resposta del perfil del documentalista i del seu futur esperançador dins les organitzacions.

M.M. Hi ha horaris diferents. Les biblioteques universitàries haurien de cobrar a les empreses a canvi d’oferir serveis documentals de qualitat. M.E.F. La informació per a l’empresa és un recurs que cal pagar.

Cal destacar el concepte del documentalista com a enllaç entre els departaments que necessiten informació i aquells que la poden oferir, i el plantejament original de D. Garcia dividint la informació a l’organització en tres grans tipologies: informació com a matèria primera, com a coneixement i com a mètode de supervivència de l’empresa.

C.S. Si mirem la relació a l’inrevés, la biblioteca d’empresa només deixa accés a estudiants avançats o professors i en aquelles àrees que no són confidencials.

Conclusió Aquests professionals van donar una visió des de dins, que es podia haver completat amb la presència d’algun directiu que enriquís el tema documental i de la informació amb un punt de vista diferent. Com a professional que treballo també a l’empresa privada vaig veure reflectida la meva pròpia experiència, a diferència d’altres trobades professionals o cursets de formació continuada, on sovint es donen nocions de documentació a l’empresa sense haver trepitjat mai organitzacions privades i sense conèixer la problemàtica “in situ” que comporta el tractament de la informació en aquest àmbit.

Els comentaris i opinions expressats conflueixen en una visió de cooperació interna dels centres de documentació amb els diferents departaments de les empreses, que faciliti el fluxe de la informació i que, d’aquesta manera, reverteixi en un augment dels beneficis econòmics de l’organització.

36

www.faximil.com

✎ Alfons Codina Biblioteca Winterthur


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Fòrum Biblioteques i Propietat Intel·lectual Divendres 5

mirar un llistat per tal de comprovar que allò que es reproduïa es trobava dins de l’àmbit d’allò que s’havia acordat, i si no era el cas s’havia de demanar permís a l’autor o editorial per tal d’aconseguir-ne una autorització de la còpia. Ens va indicar que , a hores d’ara, hi ha problemes amb la renovació de la llicència, per què es volen afegir quotes addicionals, com ara la de cobrar si la plana conté una fotografia. Marta Mañerca, com a representant de CEDRO, entitat que representa al 95 % de les editorials, ens va comentar el seu punt de vista al voltant del món de les fotocòpies, tot indicant els veritables límits de la legislació vigent. Tot i axí, la Núria Altarriba en feu una exposició sobre el informe del BPI que aclarí, de certa menera, totes les positures. Aquest es va presentar a maig d’enguany, i pretén mantenir un equilibri entre l’accés a la cultura i els drets d’autor. L’informe no pretén aconsellar un model tipus de llicència per tal de pagar els drets d’autor derivats de les fotocòpies. La dèria és indicar que cal respectar-ne els límits i cal definir sempre l’àmbit de la biblioteca en particular, ja siga pel fons que conté, ja siga pel nombre ciutadans que atén, etc. El més interessant va ser l’exposició del doble cànon: el primer és paga en comprar la fotocopiadora, i és una taxa d’ús privat del copista; el segon respon a les còpies fetes a copisteries, les quals es lucren de l’activitat de fotocopiar. Es va assenyalar que moltes vegades el servei de reprografia es subcontrata amb empreses alienes a la institució, i són aquestes les que haurien de fer el reemborsament estipulat. Aquest tema, el del doble cànon, en va provocar algunes intervencions del públic, i els participants de la mesa en van realitzar els aclariments necessaris.

A

quest acte, organitzat pel Grup Biblioteques i Propietat Intel·lectual (BPI) de la FESABID i el COBDC, es va desenvolupar en dues parts ben diferenciades, tot i que el tema que va romandre a sota va ser el dels drets d’autor. Considere que la separació, a nivell metodològic, va ser preclara: Per una banda, es va tractar el tema de la proposta de Directriu al voltant de l'edició electrònica, i d’altra es va parlar sobre les fotocòpies a les biblioteques.

S’ha de dir, com a primera providència, que els temes que tracten sobre legislació esgarrifen, tant pel seu llenguatge com per la seua complexitat. I aquest és un repte difícil d’assumir per qui vol transmetre l’esperit de la llei. La primera sessió la va encetar Barbara Schleihagen (EBLIDA) amb un estat de la qüestió sobre la proposta de Directriu, on va anunciar tots els interrogants que es plantegen a hores d’ara. El Sr. Verde-Aldea va fer una exposició on intentà explicar en quin estat de tramitació es trobava aquesta norma, tot incidint en la manera de tramesa d’aquest tipus de disposicions. Hem de constatar que explicar aquest procediment no és gens fàcil per la seua complexitat, i que potser per les bones maneres de l’expositor no ens va resultar desagradable per als qui tractem temes legislatius, tot i que molta gent es va perdre. Míriam Sort en feu una intervenció on va explicar la incidència de la Directriu al si de les biblioteques, i n’advertí que certs límits podrien desaparèixer en acabar d’arredonir-se la norma. La mesa rodona sobre les fotocòpies i les biblioteques, tema com sempre d’una actualitat abrandadora, ens va aportar tres punts de vista totalment diferents: en primer lloc, Toni Baiton de la Associació Anglesa i Irlandesa de Directors de Biblioteques Universitàries; en segon, Marta Mañerca de CEDRO; i en tercer, Núria Altarriba del grup BPI. Toni Baiton va fer una exposició on ens va contar tant els límits on el dret britànic estableix excepcions –en el moment de fer fotocòpies-com la seua experiència en tramitacions de llicències, al voltant dels drets d’autor, per tal de no eixir-se’n de la legislació vigent. Ens va parlar de com es va aconseguir una llicència, a partir d’un tracte amistós, i quin va ser el camí per arribar-ne d’una forma consensuada. Ens explicà que primer cal fer una prospecció de l’activitat reprogràfica de la comunitat universitària; és a dir, avaluar quantes fotocòpies per persona es poden fer en un any, i multiplicar estudiant per nombre de tota la universitat per preu. La llicència es va realitzar amb una associació anglesa que defensa els drets d’autor, però que no representa a la totalitat, o a un gran nombre, d’editorials, amb la qual cosa s’havia de

En resum, pense que, sobretot la segona part, va ser més interessant pel fet de tractar un tema que sembla més real que no el de l’edició electrònica. L’informe del BIP, tot i que no va establir un model segur, va incidir en la necessitat d’analitzar els casos un a un, i que els professionals hem de perfilar la nostra pròpia realitat a partir del fons que gestionem. S’ha de reconèixer que la manera d’exposar ha estat molt més planera que altres vegades, la qual cosa indica que ho tenen més rodat. Ara bé, si es realitzen les transparències en espanyol, cal respectar les normes gramaticals i ortogràfiques d’aquest idioma, i no introduir partitius, com ara el “de”, o conjuccions, com ara la “y” davant un mot que comença amb “i”. Queda molt lleig.

37

www.faximil.com

Romà Seguí i Francès


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Fòrum Bibliotecaris sense Fronteres Divendres 5 A

semblar més interessant, n’exposà les experiències d’interculturalitat realitzades al Principat amb col·lectius d’immigrants. Va parlar de l’equilibri que calia cercar entre el coneixement de la cultura del país d’origen i l’assumpció de la pròpia del país d’acollida. La pregunta conté un principi força conflictiu: Què s’ha de primar? O, és que no s’ha de primar res? Com sempre, la pregunta del milió. Va fer una indicació interessant al voltant de col·lectius doblement marginats, com ara el de les dones magrebís. En resum, va explicar experiències i en va treure un bon grapat de dubtes.

A

questa activitat es va presentar en forma de mesa rodona al voltant de la cooperació bibliotecària dins de la Societat de la Informació. Hi van intervenir L. De Sebastián (ESADE), L.A. García Ramos (Moviment 0,7 %), Núria Ventura (Diputació de Barcelona), J. Loayza (Fundación Pachamama) i va moderar E. Villagrossa. El Sr. De Sebastián en feu una exposició marc al voltant de la situació general del món a partir de quatre pars oposats de conceptes: Mundialització versus Localització (allò el fenòmens que afecten a tots els habitants del planeta enfront la reivindicació i la defensa de les cultures pròpies); Inclusió versus Exclusió (de com els països emergents van a més i es troben enfront de països on s’ha vedat el desenvolupament); Concentració versus Difusió (concentració d’empreses enfront a disseminació de coneixements); Problemes mediambientals locals versus Solucions mundials (de com la contaminació implica solucions coordinades). L’exposició va ser brillant, i mereixeria la pena de convidar-lo a un fòrum on es pugués estendre força més.

J. Loayza, fundador de la Biblioteca “Salvador Espriu” de Sucre (Bolívia), en va exposar l’experiència de la contrapart, del beneficiari de l’ajuda, i en va assenyalar les parts negatives: no sempre arriben els lliuraments a les institucions que en són objecte, i molts cops pels entrebancs que les administracions dels països en vies de desenvolupament hi posen –partides emmagatzemades per odre governamental, etc.-. Va comentar que les administracions d’aquesta part del món haurien de controlar que les ajudes arriben on cal, i que no es queden pel camí, i en feu referència a les ajudes humanitàries enviades amb motiu dels desastres naturals de centreamèrica.

Després, en va pendre la paraula L.A. García Ramos, i ens explicà quins materials inclosos dins del que anomenariem infraestructura tecnològica són d’interés per als països en desenvolupament. En feu un balanç de productes electrònics, d’aquells que nosaltres moltes vegades eliminem, etc. Va ser interessant que expliqués criteris d’eficiencia i pressupostaris en el moment de realitzar una ajuda, com ara pensar en costos de transport, etc.

En acabar, la Rosa Seguí va llegir una comunicació sobre una experiència educativa realitzada amb alumnes de Nicaragua i El Salvador i organitazda en coordinació amb universitats catalanes. El relat de la experiència va encabir trets dels esdeveniments que hi van succeir al llarg de les diferents activitats.

✎ Romà Seguí i Francès

38

www.faximil.com

En resum, la mesa va estar ben organitzada. La tria dels components va ser equilibrada, la qual cosa és d’agrair. El tema és prou conflictiu, pel que fa a l’escassa experiència, i el bon ànim de tots, i les ganes de contribuir, es van fer paleses de bon tros. Felicitats als organitzadors!!!

La Núria Ventura, dins del nostre camp, explicà projectes des de dues vessants: Per una banda, en feu referència a les activitats de recollida i lliurament de materials a països d’Amèrica Llatina, amb tot el que comporta: quins materials són adients, quins no; tasques de selecció del material arreplegat, etc. D’altra, i és el que em va


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

El Paper de l’Administració en la societat de la informació: actuacions, mesures... “Joining Forces”: Developing policy for libraries in Ireland, Norma McDermot t The Library Council, Irlanda A Taula Rodona: Moderador: Ll. Anglada J. Martí. Ajuntament de Barcelona J. Pericàs. Diputació de Barcelona M. Meya. Comissionat per a la Societat de la Informació. Generalitat de Catalunya C. Mayol. (COBDC) A

Pericàs apuntà que la popularització d’Internet ha vulnerat els conceptes d’espai i temps i ha creat una cinquena dimensió que ha configurat un nou espai. Aquest es caracteritza per ser gran, interactiu, molt pròxim i en el què apareixen nous serveis/activitats. Dins aquest nou context social l’Administració ha de basar les seves actuacions en tres eixos bàsics que permetin:

L

a intervenció de la Sra. McDermott es caracteritzà per ser clarament exemplificadora i carregada d’optimisme. “Joining Forces” és un títol prou diàfan. L’exposició pretenia emfatitzar les iniciatives que s’han endegat des del Library Council irlandès amb el ferm propòsit de proveir a la política d’aquest d’un marc organitzatiu en matèria de biblioteques i serveis d’informació. Les principals recomanacions que se’n desprenen i que fonamenten la política nacional de l’Administració irlandesa en aquest àmbit es poden agrupar en vuit àrees:

-

- treball en xarxa; - formació i desenvolupament; - tècniques de màrqueting; - recerca; - inserció social; - recursos d’informació; - cooperació/col·laboració i - coordinació del desenvolupament.

-

generar oferta en l’espai virtual; estimular/facilitar la demanda per afavorir el coneixement d’aquest nou espai i fer-lo accessible, és a dir, democratitzar l’accés a la cinquena dimensió i formar als ciutadans en aquesta nova societat on el coneixement estartègic és fonamental.

Des de la Generalitat de Catalunya es destacà la missió del Comissionat per a la Societat de la Informació com a òrgan impulsor de les accions necessàries per a la plena incorporació de Catalunya a la Societat de la Informació. El Comissionat ha promogut la realització del Pla Estratègic "Catalunya en Xarxa". A partir d’aquest document, s’han desenvo lupat tota una sèrie de projectes que faciliten i promouen la incorporació i l’ús de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions en els diferents sectors de la societat.

La taula rodona estava formada per: J. Martí, J. Pericàs, M. Meya i Carme Mayol. Des de l’Ajuntament de Barcelona es van destacar dos grans canvis en la societat. D’una banda, l’econòmic i de l’altra el social. La nova economia del coneixement accentua la necessitat de creació de productes/serveis que han d’arribar al públic mitjançant el màrqueting i transforma la gestió de la informació en un element clau. La mobilitat social obliga a una permanent adaptació al canvi per tal de no discriminar col·lectius. El resultat d’aquests canvis ha estat la dificultat dels sistemes tradicionals per salvaguardar l’estat del benestar i per tant les polítiques culturals públiques s’han convertit en vitals pel desenvolupament global de les ciutats.

Montse Pérez Generalitat de Catalunya ✎

39

www.faximil.com

La conclusió que se’n pot extreure de les diferents aportacions és que l’Administració és conscient del paper clau que juga/ha de jugar/jugarà en el procés d’incorporació dels països a la Societat de la Informació i que l’èxit i/o fracàs d’aquest depèn en gran mesura de la seva actuació.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

El prestatge de les 7es Jornades Catalanes A

f) La informació digital g) Recuperació de la informació

U

n dels atractius de qualsevol jornada o congrés és la recollida de les actes i de les diferents publicacions que es distribueixen en els estands. No tenim espai per fer una descripció de tot el material que vam poder veure però sí que hem cregut d’interès comentar dos documents distribuïts als participants a les Jornades i que encara són fàcilment adquiribles encara. Es tracta de les Actes de les Jornades i del Fòrum de Biblioteca Pública : estàndards d’equipaments i serveis per a la programació i planificació de biblioteques públiques.

Sintetitzar el contingut de totes les comunicacions en aquestes pàgines és una tasca difícil que segurament cada professional realitzaria d'una manera diferent en funció de les seves motivacions i coneixements. En tot cas hem volgut presentar molt breument quines aportacions ens han cridat més l'atenció dins de cada bloc temàtic. La selecció, tot i que és personal, l'hem feta valorant la novetat del tema o la possible aplicació del treball a altres centres.

Aquestes dues publicacions es poden obtenir a través del COBDC:

a) Avaluació i qualitat

Col .legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya Ribera, 8, pral. 08003 BARCELONA Tf.: 93-319 76 75 Fax: 93-379 78 74 cobdc@cobdc.ictnet.es http://www.cobdc.org PVP: 2.000 + despeses tramesa

Les comunicacions es troben aplegades en set blocs temàtics:

Millorar la qualitat de la informació bibliogràfica en una biblioteca de campus és un treball de tres bibliotecaris de la Universitat Politècnica de Catalunya on s'explica la metodologia seguida per tal de millorar la informació que es dóna en el seu servei. Partint de l'estudi de les preguntes dels usuaris, s'analitza què pregunten, què i qui els contesta i com es pot millorar la resposta.

a) Avaluació i qualitat b) Biblioteques digitals de les universitats catalanes c) Biblioteques especialitzades i centres de documentació d) La documentació, les biblioteques i els professionals en la societat de la informació e) Gestió de recursos i serveis

Obtenir la certificació ISO 9002 no és fàcil, requereix un important esforç d'adaptació a les exigències per complir la norma. El Servei de Biblioteques de la Universitat Autònoma s'ha proposat l'obtenció d'aquesta certificació. Els detalls dels procés els presenta Núria Balagué a El Desenvolupament d'un sistema qualitat basat en la norma ISO 9002....

Actes de les 7es Jornades Catalanes de Documentació

40

www.faximil.com

Lluís M. Anglada i de Ferrer (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya) va esbossar a L'elaboració d'una guia per a l'avaluació dels serveis bibliotecaris de les universitats de Catalunya, les línies bàsiques que han orientat l'estudi de qualitat que s'està duent a terme a les biblioteques universitàries catalanes.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Anna Planet i Neus Llisterri van exposar a Pla de millora de la qualitat dels serveis i dels processos de la Biblioteca de Catalunya les diferents accions que s'ha dut a terme a partir de les recomanacions d'una consultora externa. S'explica amb molt de detall cada etapa seguida i la metodologia emprada en cada cas a partir de la creació de grups de treballs.

c) Biblioteques especialitzades i centres de documentació Una experiència molt interessant per millorar l'accés a la informació dels ciutadans és la duta a terme a la ciutat de Sabadell. A Centres de documentació i biblioteques de Sabadell en Xarxa : una iniciativa per incrementar els serveis de la biblioteca pública al municipi; els cinc responsables del projecte exposen l'abast d'aquest projecte de cooperació bibliotecària: integrar la informació bibliogràfica dels documents continguts als diferents centres d'informació de Sabadell (biblioteques públiques, entitats i associacions culturals, etc.).

b) Biblioteques digitals de les universitats catalanes La majoria de biblioteques universitàries catalanes van presentar els seus projectes de biblioteques digitals. Núria Gallart va explicar els serveis que s'ofereixen als usuaris de la Universitat Autònoma de Barcelona a partir de la seva web. La Universitat Autònoma de Barcelona i la biblioteca digital presenta diferents projectes que s'estan desenvolupant en aquests moments; val la pena destacar el projecte europeu Decomate que dóna accés a textos complets d'articles de 318 revistes científiques. Es pot trobar més informació sobre el projecte Decomate a la comunicació La Biblioteca digital distribuïda : situació del projecte Decomate II que es troba inclosa també en aquestes actes.

Continuant amb experiències relatives a la cooperació bibliotecària i integració de sistemes, Les biblioteques especialitzades de la Generalitat és el treball presentat per les responsables del projecte d'unificació de sistemes que s'està duent a terme en les biblioteques especialitzades dels departaments de la Generalitat de Catalunya. Fins ara, la majoria treballaven de manera separada; aquesta iniciativa pretén la integració dels catàlegs i la unificació dels procediments de treball per tal d'optimitzar els recursos que s'hi destinen i a millorar la recuperació per als usuaris.

La Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya és per definició virtual. A La Biblioteca de la UOC : continguts digitals per a una biblioteca virtual, Anna Pérez i Patrícia Riera presenten els recursos i serveis als que tenen accés els usuaris de la UOC: materials propis de la UOC, préstec electrònic o servei d'informació digital. És especialment interessant el projecte de "les prestatgeries virtuals" que intenta agrupar tots els recursos necessaris d'una assignatura en un mateix espai virtual.

Vicent Falomir analitza a La Biblioteca Universitària de Castelló les perspectives de futur de les biblioteques universitàries del segle XXI a partir de la Biblioteca de la UJI: els reptes, els nous serveis, els nous usuaris, etc.

La Biblioteca digital de fons antic de la BUB és el títol del treball presentat per Jordi Torra i Lluïsa Núñez, de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Aquesta experiència de digitalització de fons antic intenta preservar i difondre el valuós antic que té la secció de reserva de la biblioteca de la Universitat de Barcelona. La novetat de la proposta rau en la utilització de metadades i llenguatge XML per tal de fer el tractament de les dades bibliogràfiques dels fitxers obtinguts en la digitalització.

La necessitat del treball multidisciplinar en un entorn variable i les necessitats d'adaptació dels professionals de la informació, és el tema central de la comunicació presentada per Mercè Muntada a El Posicionament estratègic de la documentació en un sector econòmic emergent : la prevenció de riscos laborals. Tot i que la

41

www.faximil.com

Molt interessant és la comunicació El gabinet de premsa i comunicació com a centre de documentació d'Antonio García Jiménez. En aquest treball es presenten les característiques específiques dels centres de documentació dels gabinets de premsa i comunicació i es formulen un seguit de requisits que es demana a la informació que s'hi dóna.


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

comunicació es centra en l'experiència concreta de la prevenció de riscos laborals, l'estudi és fàcilment extrapolable a altres situacions.

Pel que fa la presència de la biblioteca pública a la xarxa, Roser Lozano detalla a La Biblioteca pública virtual : un servei públic per als ciutadans del segle XXI les característiques dels serveis que cal oferir des de la biblioteca virtual per tal de fer de les biblioteques públiques centres locals de proveïment d’informació.

A la comunicació Els Serveis de documentació en els mitjans de comunicació locals : estat de la qüestió M.J. Recorder [et al.] ens presenten els resultats de la primera fase de la investigació que està duent a terme el grup de recerca “Documentació i mass-media” de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest ambiciós projecte vol conèixer els serveis de documentació existents en els mitjans de comunicació local de l’Estat espanyol. Les dades de l’estudi ens permeten aproximar-nos a la realitat d’aquests tipus de centres. D’entre les moltes dades que s’hi poden trobar es pot ressaltar: el grau de voluntarisme de les persones que s’encarreguen d’aquest tipus de centres de documentació (79%); l’existència en un 89% dels casos d’un servei de documentació (tot i que els autor alerten del concepte de “servei de documentació” que a vegades es té; en el 69% del serveis estudiats, el tractament de la informació és manual; una altra dada significativa és que només un 37% dels serveis disposa de connexió a Internet.

e) Gestió de recursos i serveis L’obtenció de dades que permeten conèixer el grau d’utilització d’una web resulta de gran utilitat a l’hora de planificar el desenvolupar o millorar els seus continguts. Cristina Azorín i Miquel Térmens presenten a L’Ús dels web universitaris : un assaig a partir del cas de la UAB un detallat estudi de les visites que reben les pàgines de la seva web. A partir de les estadístiques recollides d’un programari específic permet saber: els perfils dels usuaris que visiten les planes, les franges horàries, el motiu de la consulta, etc. Algunes de les conclusions de l’estudi resulten molt interessants a l’hora de gestionar la web d’un servei: un augment de les pàgines disponibles no té perquè anar acompanyat d’un increment de les visites; algunes configuracions del web o del navegador de l’usuari pot “inflar” les estadístiques d’ús.

d) La documentació, les biblioteques i els professionals en la societat de la informació

Pel que fa al servei de préstec en els entorns universitaris comptem amb dues col·laboracions. La primera Implementació d’un sistema de generació i tramesa automàtica d’avisos de retorn per correu electrònic... (Cristina Barragan [et al.]) on es mostra el desenvolupament d’una aplicació que substitueix la tradicional carta de reclamació de retorn de préstec per un missatge de correu electrònic. Dins d’aquesta mateixa temàtica, a Els Reglaments de préstec de les biblioteques universitàries catalanes..., Pau Cazorla presenta una anàlisi dels diferents reglaments de préstec que s’utilitzen actualment a les biblioteques universitàries catalanes. S’esmenten també un seguit de tendències que poc a poc s’incorporen en aquest servei (màquines d’autopréstec, préstec a domicili, etc.).

Ja fa catorze anys que es celebren de manera regular les Jornades Catalanes de Documentació. Aprofitant aquesta avinentesa, Pilar Cid i Mª José Recorder a La Participació dels professionals de la biblioteconomia i la documentació en les jornades catalanes... fan un repàs als treballs presentats a les sis jornades anteriors. En aquest estudi podem trobar les dades estadístiques de les característiques dels conferenciants (sexe, número de participants, número de treballs, procedència, etc.) i el resum dels temes que fins ara han tingut aquestes jornades. Julia García Maza es planteja a Bibliotecas solidarias para la Europa de los ciudadanos com les biblioteques poden ajudar a garantir l’accés igualitari a la informació als ciutadans de la Unió Europea. Els tres eixos analitzats són: la Constitució espanyola de 1978, el V Programa Marc de la Unió Europea per a la investigació i desenvolupament tecnològic i la liberalització de les telecomunicacions.

A Las Revistas digitales académicas españolas de documentación (Jaume Baró i José Antonio Ontalba) podem trobar un recull de les revistes electrònics dedicades a la biblioteconomia i

42

www.faximil.com

f) La informació digital


Métodos de Información · 7es Jornades Catalanes · Noviembre 1999

Fòrum de Biblioteca Pública : estàndards d’equipaments i serveis per a la programació i planificació de biblioteques públiques.

documentació que actualment hi ha disponibles a la xarxa. A banda de fer aquesta enumeració es proposen un seguit de característiques que en opinió dels autors haurien de complir les revistes que es presentin en format digital.

El Grup de Treball de Biblioteca Pública del COBDC ha editat aquesta petita publicació trobarem tres treballs presentats a les Jornades sobre diferents aspectes de la planificació en l’àmbit de la biblioteca pública (organització, gestió, qualitat, etc.).

Àngels Jiménez, Alfons Gonzàlez i Mª Eulàlia Fuentes estudien a Gestió documental de la informació en els serveis de valor afegit de la premsa espanyola a Internet la totalitat dels diaris espanyols que actualment existents a la xarxa. L’estudi intenta mostrar la incorporació d’informacions que es poden considerar de valor afegit per als lectors. Entre d’altres conclusions es pot destacar que un 80% dels exemples analitzats ofereixen algun tipus de servei de valor afegit (accés selectiu a la informació, accés a números anteriors, recull de recursos, etc.).

El primer treball, El Mapa de Lectura Pública de Catalunya... de Maria Dolors Portús descriu els criteris que es van tenir en compte a l’hora de fer el recompte de les necessitats bibliotecàries del territori català. De cadascun dels aspectes considerats se’n destaca la seva importància i el pes que han de tenir.

La literatura en català sobre biblioteques, arxius i centres de documentació és un estudi bibliomètric de M. Fernada Peset i Pilar Montañana on s’estudia la producció en llengua catalana de documents relacionats amb la biblioteconomia, la documentació i l’arxiu. L’estudi abasta qualsevol tipus de document publicat entre 1980 i 1997. A part de la distribució de la producció per any de publicació, s’analitza les temàtiques dels documents i tipus d’edició (editorial privada o pública).

En el segon treball, Library 21 : vision for a new central Library in Stuttgart, Ingrid Bussmann de la biblioteca pública de Stuttgart presenta la planificació realitzada en aquesta publica per tal de dur a terme el disseny de la nova biblioteca central de la ciutat. A banda dels principis que guien el projecte (missió, objectius, etc.) podem trobar les dades quantitatives del projecte dut a terme. Finalment, John Slater descriu a Ontario Public Library Gudelines les directrius que s’utilitzen per organitzar els serveis bibliotecaris d’aquesta regió canadenca. L’objectiu d’aquestes directrius és oferir a les biblioteques públiques d’Ontario una eina d’autoavaluació. Sense entrar en aspectes quantitatius, s’enumeren els principals aspectes a considerar per avaluar la qualitat dels serveis de les biblioteques de la zona.

43

www.faximil.com

Josep Vives i Gràcia ✎


Métodos de Información · Cita · Noviembre 1999

✎ la cita

N

Sven Birkerts. Elegía a Gutenberg, el futuro de la lectura en la era electrónica. Alianza Editorial, 1999.

44

www.faximil.com

o anticipo un futuro en el que falten por completo los libros, ni privado de cualquier discurso sobre las ideas, ni totalmente entregado a objetivos utilitarios. No, lo que temo es una pérdida continua, que traerá consigo un nuevo mundo sin brillo en el que solo una pequeña camarilla negociará con los temas que antes se consideraban culturalmente importantes. El escenario de mi pesadilla no está poblado de neotrogloditas que gruñen y esgrimen garrotes, sinó de prósperos y eficientes gestores de la información que viven superficialmente sin darse cuenta de ello.


Métodos MétodosdedeInformación Información· Vol 6 - Nº 34· Noviembre 1999 · Personas · Noviembre1999

Gabriel Ferraté

Rector de la Universitat Oberta de Catalunya http://www.uoc.es Entrevistat per Josep Vives

a Creu que el sector privat és plenament conscient del valor de la informació? Si més no, a Catalunya, el major contractant de bibliotecarisdocumentalistes continua sent públic.

L’extrem de la societat global és el pensament únic, el de la societat tradicional, la particularitat; on és el bell mig? En principi, no identifico la societat global amb el concepte de pensament únic, sinó a l’alta capacitat d’interrelació i al fet de compartir, o no, pensaments i punts de vista. En certa manera, els desenvolupaments tècnics que donen peu a la societat de la informació –que està en la base de la societat global-, plantejats adequadament, poden portar a una gran capacitat de personalització, en el mar de la globalització.

Sóc conscient del valor de la informació i, és per això, que a la UOC hem posat en funcionament aquest curs una titulació com Documentació, enfocada a formar professionals que donin resposta a aquesta necessitat de la societat de la informació. És cert que, fins ara, les empreses es limitaven a contractar informàtics per a tractar la gestió de la informació, perquè la professió de bibliotecari estava enfocada al món de la biblioteca i no al de la documentació. A partir d’ara, la tendència de les empreses serà contractar documentalistes, que seran els professionals capacitats i formats per a gestionar la informació. I amb aquest nou enfoc dels bibliotecaris, estic segur que les empreses es llançaran a contractar documentalistes.

Crec sincerament que existeix un nou paradigma, que està afectant moltes dimensions de la relació humana: laboral, cultural, educativa, ètica… Per exemple, el fet que vostè em faci una entrevista sense veure’ns la cara, és una mostra dels canvis que està comportant aquest.

45

www.faximil.com

Sovint es parla del “canvi de paradigma” de la societat de la informació. Existeix realment un nou paradigma o potser només una nova concepció d’allò que es pot comprar i vendre?


Métodos de Información · Personas · Noviembre 1999

Bàsicament, aquest nou paradigma és una nova manera de relacionar-se i d’accedir al món de la informació i de la cultura. Des d’aquest punt de vista, el fet de comprar i vendre d’una forma diferent, és una pura anècdota.

La UOC ha endegat els estudis de la llicenciatura en Documentació. És una professió de futur? Si anem cap a la societat de la informació, l’ofici o professió d’ajudar a accedir, classificar i seleccionar la informació, sens dubte, tindrà un gran futur.

Com podem aconseguir una societat “infojusta”? La societat, per principi, “info o no info”, ha de ser justa. Això no depèn de la tecnologia de cada moment sinó del sentit de la justícia i la solidaritat que es doni, valors que s’han d’aplicar en qualsevol moment, independentment del temps o l’època històrica en que es visqui. Jo em pregunto, per exemple: la societat medieval era justa?

Per a un ensenyament que estrena el seu funcionament, sis-cents alumnes no son massa? Assumir aquesta xifra d’estudiants, no era la intenció inicial de la UOC. Però la demanda que han tingut els estudis de Documentació, orientats a la societat de la informació i enfocats d’una manera innovadora, ha estat molt gran. D’altra banda, el nostre sistema permet una molt més gran flexibilitat i capacitat d’adaptació per assumir estudiants -compatible amb la qualitat-, que els sistemes tradicionals.

Quina diferència hi ha entre societat global i societat oligopòlica? La oligopòlia –el poder d’uns pocs sobre molts- i la globalització són conceptes diferents. En una societat no global, l’oligopòlia, en certa manera, ja existia. La societat global potencialment pot crear grans oligopolis, però també potencia la projecció i personalització dels individus i ens petits. A la xarxa tots podem ser iguals.

Quines habilitats haurien de tenir els futurs llicenciats en Documentació? Els futurs llicenciats haurien de ser professionals de la informació i la documentació, d'alt nivell, capaços d'identificar i satisfer les necessitats d’informació de persones i empreses. També haurien de tenir la capacitat per a exercir funcions directives en l'àmbit de la gestió d'informació en les organitzacions. A més, han de ser professionals amb una formació d'àmplia base que els permeti una adaptació permanent a l'evolució de la societat de la informació.

Dintre de cinc o sis anys, les biblioteques virtuals seran més presencials o les biblioteques presencials seran més virtuals? Considero que fer de profeta és un ofici perillós. En qualsevol cas, en aquest moment crec que les biblioteques presencials es virtualitzaran i les biblioteques virtuals establiran els serveis que calguin per satisfer les necessitats dels ciutadans.

46 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

49 La catalogació descriptiva de les imatges fixes Laia Foix

61 La indexació de fotografies Sílvia Domènech Fernández

66 El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i la ‘guia de fons en imatge’ de la ciutat de Girona Joan Boadas i Raset / Lluís-Esteve Casellas i Serra

74 Archivo Gráfico Valenciano José Huguet José Huguet Chanzá

78 Las fotografías de la Biblioteca Valenciana

a 47

www.faximil.com

Rosa Olmedo Ruzafa


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

Introducción

Los Archivos Fotográficos: Imágenes y Documentos

a

48

de materiales, procedimientos y formas que obliga a unos conocimientos históricos y técnicos sobre la fotografía y su evolución. Paralelamente a otras disciplinas históricas, la archivística ha avanzado en su mayoría de edad no sólo hacia una renovación metodológica sino también hacia nuevos objetivos. Esta ampliación del campo no está exenta de problemas y de la necesidad de llevar a la práctica determinados planteamientos teóricos. Ha sido este otro objetivo del presente dossier: mostrar diferentes experiencias en el campo de los archivos fotográficos, que pasan en algunos casos por grandes proyectos especializados, como el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i la Guia de fons en imat ge de la ciutat de Girona o el Departament Gràfic de la Biblioteca Valenciana. En otros, por tareas de salvaguarda de series y colecciones propias, como la llevada a cabo por el Archivo de la Diputación de Valencia o L’Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Finalmente hay que destacar otras iniciativas como el Archivo Gráfico Valenciano José Huguet, el mejor conocedor de la historia de la fotografía valenciana, o el Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Este Instituto y el Servei de Publicacions de l’Arxiu de Barcelona han contribuido enormemente a la formación de especialistas y a la existencia de un mayor interés por la fotografía entre y desde el mundo de los archiveros. Otras muchas experiencias podríamos mencionar, como el Archivo Gráfico sobre la Siderurgia Saguntina de la Fundación para la Protección del Patrimonio Histórico Industrial de Sagunt, el Archivo Segarra del Archivo Municipal de la Vall d’Uixó, el fondo Saralegui de l’Institut Alfons el Magnànim o l’Arxiu Mas de Barcelona. Esta dispersión exige también la necesidad de un censo específico para Valencia, tarea en la cual trabajan un grupo de alumnos de la Diplomatura en Documentación, coordinados por el Área de Ciencias Historiográficas. La necesidad de difusión de este patrimonio y los problemas de legalidad son otros aspectos a señalar. En este último sentido, hay que retomar el artículo de Joan Boadas para señalar la necesidad de hacer compatibles “la protecció dels ineludibles drets de propietat intel·lec tual dels fotógrafs amb la necessària garantia dels drets dels centres gestors d’aquest patrimoni que, entre altres aspectes, n’han de garantir les possibilitats d’accés i d’ús per part de la població, circumstància que en darrer terme en justifica l’existència”. ✎ Remedios Antequera y Vicent Pons Coordinación y Dirección

www.faximil.com

E

n los últimos años, la fotografía ha adquirido una relativa importancia en el contexto de la investigación y la divulgación cultural. Archivos, bibliotecas y museos comienzan a preocuparse y mirar con cierto interés los fondos de imágenes que por diferentes vicisitudes les han llegado formando series o colecciones. Parece incluso que, en el conjunto del patrimonio documental, los fondos fotográficos se convierten en un buen instrumento de impulso de la llamada función cultural del archivo. Es, pues, un momento oportuno para reflexionar, de la mano de varios especialistas, sobre este ámbito tan especial como específico, y dar a conocer diferentes iniciativas llevadas a cabo en Cataluña y en la Comunidad Valenciana. Este relativo protagonismo no nos debe hacer olvidar los problemas que todavía hoy pesan sobre estos archivos. Recientemente, Joan Boadas, arxiver municipal de Girona, en un artículo publicado en el Butlletí de l’Associació d’Arxivers de Catalunya bajo el título “Fotografía: autors, gestors i usuaris”, ponía el acento sobre la necesidad de avanzar coordinadamente en este sector en los campos de la descripción, tratamiento, instalación, conservación, acceso y explotación, denunciando la falta en la mayoría de ocasiones de recursos y de intereses sólo puntuales: “Els organismes responsa bles no solament no han homologat programes informà tics, ni validat sistemes de descripció, ni apostat per alguna de les noves tecnologies…en un intent d’ordenar i donar coherència, sinó que en molts casos desconeixen la localització dels fons, el seu volum o el seu estat de conservació”. Resultado de este gusto por las imágenes retrospectivas, es verdad que cada vez más surgen fondos de imágenes, vinculados o no a programas expositivos y a conmemoraciones varias, pero no lo es menos que colecciones fotográficas aparecen dispersas en archivos, bibliotecas e incluso museos y otras entidades, perdiéndose el carácter documental que la fotografía posee. Los archivos fotográficos o se han perdido, en muchos casos, o están en mal estado y sin controlar o han sido dispersos configurando colecciones de imáge nes. Hay que agradecer a los coleccionistas -particulares, empresas e instituciones- su tarea en la recuperación de este patrimonio, pero no debemos olvidar que la fotografía es sobre todo documento vinculado a unas coordenadas de origen, sobre las cuales invitamos a reflexionar. Una vez más estamos también ante un campo que requiere una especialización máxima, dadas las necesidades particulares de conservación y tratamiento general de estos soportes, y el constante cambio y evolución


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

La Catalogació Descriptiva de les Imatges Fixes Laia Foix Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya

a

C

ada dia estem més habituats a treballar amb imatges i a utilitzar-les en tots els àmbits. Cada dia més, barregem recursos documentals textuals i iconògrafics. Com a documentalistes ens veiem en la necessitat d´incloure les imatges dins la globalitat del nostre fons en cas de fons mixtes, o de tractar-les amb més rigor en el cas d´arxius gràfics, on cada dia les demandes dels usuaris són més quantioses, diverses i exigents. Es important poder oferir a l´usuari un sol catàleg per a la consulta de la totalitat del fons, el que també suposa un sol llenguatge d´interrogació i una sola cerca, oferint alhora més facilitat i rapidesa en l´obtenció de la informació.

del fons o de recuperació de la informació amb què si compten. Es fa necessari repensar i reelaborar els punts d´accès de cada document. Nous usuaris troben nous interessos en el document, volen accedir-hi sota altres punts de vista: la moda, l´urbanisme, el disseny... hi ha conceptes que abans s´obviaven en la descripció i l´anàlisi i que avui són motiu d’interrogació.

Per què cataloguem les imatges?

Avui dia, l´entorn mediàtic que ens envolta, la realitat que reflexen conceptes com el de societat de la informació o tecnologies de la informació i de la comunicació, han fet que l’usuari s’adreci a les entitats que recullen recursos documentals amb uns requeriments diferents: tant en el contingut informatiu suposat per a cada tipus de document, com en la forma de cercar i recuperar la informació.

49

www.faximil.com

El concepte de catàleg (com a eina que uneix a l´usuari amb les imatges que li són d’interés, mitjançant els punts d´accés del document definits en el procès de la catalogació) és en algunes entitats un nou concepte, un nou mètode de treball front les eines de descripció tradicionals dels arxius, que són qui primerament van agrupar, conservar i processar col.leccions d’imatges.

Fins fa poc, els arxius o entitats que disposaven de col.leccions de material gràfic (fotografies, diapositives, gravats...) solien tenir un públic molt definit: o bé es tractava d´investigadors i historiadors majoritàriament, o bé servien al món editorial, etc. Les eines de descripció del fons amb que es contava, sempre limitades pel temps que suposava la seva elaboració i per la quantia de documents del fons, estaven pensades i orientades a satisfer les demandes d´aquell tipus d´usuari propi de cada arxiu o entitat. Avui dia, les mateixes entitats, veuen arribar una major diversitat d´usuaris, que estan interessats en la consulta del fons per raons molt diverses. Els documents segueixen sent d´interès, però recuperar-los per aquests altres requeriments no sempre és possible amb les eines de descripció


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

El catàleg és l’eina que més utilitza el documentalista per dur a terme la difusió del fons i donar resposta a aquests requeriments. Al mateix temps, la tecnologia ha possibilitat dos canvis importants en els processos documentals duts a terme en els fons d’imatges fixes: a) accedir a la imatge (document original) de forma ràpida i en gran nombre. b) agilitzar i facilitar la catalogació dels documents en grans quantitats (catalogació per còpia, plantilles preestablertes, màscares, ajudes en línea, etc.).

consulta de recursos a Internet, i l’intercanvi i cooperació entre diferents entitats, justifiquen també, que tot i que poguem estar en un centre on sols tenim un suport concret -diaposives, postals, gravats, negatius fotogràfics, etc.- considerem també la utilització d’uns estàndards a l’hora de catalogar que no ens suposin una barrera més endavant en la consulta i oferta dels nostres catàlegs, en la cooperació o intercanvi amb altres arxius o entitats, o en la inclusió en catàlegs col.lectius. La utilització d’uns estàndards de descripció, ens facilitaran la feina com a professionals i ens faran comprensible les referències que poguem rebre d´altres entitats. Per als usuaris, els hi proporcionaran uns mecanismes de recuperació de la informació uniformes i únics per als diferents materials de que poguem disposar.

Això ha possibilitat que molts arxius amb fons quantiosos que fins ara sols es plantejaven eines de descripció que feien referència a conjunts de documents, sèries o col.leccions, avui dia puguin oferir l´anàlisi de dossiers, d´unitats documentals simples o d’agrupacions més petites, oferint un accès més concret al document i un millor coneixement i difusió del fons. Aquests dos canvis, aplicats també en el context telemàtic han multiplicat l´accés i la difusió del fons i, per tant, han augmentat la rendabilitat de les inversions. Els nous avenços tecnològics: augment de la capacitat tant en les memòries externes (discos compactes...) com de les memòries internes, la major rapidesa, qualitat i minimització de l´espai requerit per la imatge digialitzada, estan fent reals i factibles els bancs d´imatges de ràpid accés i consulta, amb totes les possiblitats de cerques combinades que l´entorn automatitzat permetia ja per als catàlegs que contenien dades textuals, que ara poden incloure la imatge descrita.

Les normes en la catalogació d’imatges fixes

La infraestructura que s’ha creat a partir de la documentació textual és vàlida també per a la documentació gràfica, que molts cops ja hem vist que es troba en les mateixes entitats. Les eines de recuperació de la informació, els programaris, els catàlegs col.lectius, la cooperació, l’intercanvi de dades... són recursos que en pocs anys no exclouran els documents a que fan referència per raó del suport en que es trobin.

Els entorns multimèdia, la consulta de la informació en diferents suports i formats, i la presència de kits i materials d’acompanyament, justifiquen sobradament l´utilització d´un mateix marc normatiu per a la catalogació de tots els materials documentals amb que pugui treballar una entitat. Per altra part, els catàlegs col.lectius, la

50 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

En els entorns documentals que treballen amb documents textuals ja fa anys que s’ha evidenciat i acceptat la necessitat i conveniència d´utilitzar un marc normatiu per a la catalogació descriptiva. No és així en els arxius fotogràfics, en les fototeques, o en el cas de col.leccions de material gràfic incloses en biblioteques o centres de documentació. Encara avui dia, es treballa intentant adaptar normatives que no responen a les necessitats del catalogador ni de l´usuari -com pot ser el cas de les normes ISAG per entorns arxivístics pensades per documentació administrativa i històrica-, o utilitzant les normes pròpies de l´entitat desenvolupades pensant en el suport específic del seu fons, o en el suport majoritari -diapositives, postals, fotografies...-. En alguns casos, hi ha acords entre vàries institucions que són d´un mateix àmbit geogràfic o bé treballen coordinadament al pertànyer a una xarxa. Tot i així, no podem parlar d’una estandarització real en la catalogació de les imatges fixes.


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

Donada aquesta realitat multimèdia del món de la informació, i analitzades les diferents normatives de catalogació i la trajectòria seguida per entitats amb importants fons d’imatges que les han processat documentalment aquests darrers anys, hem vist que l´opció més idònea era treballar sota les directrius de les Regles angloamericanes de catalogació (ii). Les imatges fixes de tot tipus poden ser catalogades utilitzant aquest estàndard, així ha estat fet per part de moltes entitats. Tot i que en el nostre país encara no és un estàndard plenament establert per a documents gràfics, no passa així en altres indrets tant a Europa com a Amèrica-. Així mateix, el fet que a casa nostra s´utilitzin a bastament per a la catalogació dels documents impressos les fa idònees per a assolir l´objectiu d´uniformitat en la descripció dels diferents recursos documentals amb que compten les nostres entitats.

ment pròpiament dit (quí l’ha fet, quan, on, etc.). Un exemple il.lustratiu serien els negatius fotogràfics que no inclouen –si no s´hi escriu a sobre- el nom del fotògraf, la data ni el lloc de presa, dades que són considerades de menció obligatòria en el catàleg. En aquests casos el catalogador ha d’obtenir aquesta informació d´altres fonts que a vegades són fidedignes i d´altres vegades poc més que probables, suposades o aproximades. Per evitar ambigüitats excesives i, sobretot, perque l´usuari pugui saber la fiabilitat de les dades que se li proporcionen, les Regles angloamericanes de catalogació estableixen les fonts d´informació que es consideren lícites per extreure les dades que farem constar en el catàleg, i com distingir o marcar la informació extreta d´altres fonts d´informació (bibliografia, investigació històrica, altres catàlegs, etc.) (2). c) Unificació en la forma d´expressió de les dades dins el catàleg. Cada norma on s’estableixen dades del document que són susceptibles de ser incloses en el catàleg, especifica en quin ordre, idioma, grau de concreció, forma, etc. s’han de fer constar aquestes dades; si es poden ometre o són considerades de menció obligatòria; com donar notícia d’informacions aproximades o dubtoses, com especificar d’on s’ha extret la informació facilitada, etc. D´aquesta manera, aconseguim mantenir la coherència del catàleg i facilitem la tasca de catalogació per part de diversos catalogadors que treballin simultàniament o en períodes cronològics diferents en l´elaboració del catàleg.

Les Regles angloamericanes de catalogació són prou flexibles per donar cabuda a la multiplicitat de suports que trobem dins les imatges fixes, i també permeten l´adaptació a la casuística pròpia de cada entitat. Les mateixes regles mostren la necessitat del judici i la interpretació per part del catalogador a l´utilitzar les normes. Les normes no són un substitut del sentit comú, del bon judici, ni de l´experiència del catalogador, especialment en la catalogació de material en imatges. La utilització de les Regles angloamericanes de catalogació ens permetran un acord i una unificació en els següents aspectes:

La diversitat de les imatges fixes

a) Unificació de les dades a incloure en el catàleg. Les normes ens permeten diferents nivells d´aprofundiment en la descripció (1). Cada centre haurà de trobar un equilibri entre els recursos disponibles, el fons a processar i el nivell de descripció escollit; tenint en compte alhora les dades que considerem imprescindibles segons les característiques del nostre fons. b) Unificació en les fonts d´informació d’on extreiem les dades. En la catalogació de material gràfic, a diferència del que pot ser la cataloció de documentació textual d´edició comercial, sovint ens trobem amb documents que transmeten informació sobre un tema, però no ens donen informació del docu-

Aquesta primera divisió sol utilitzar-se per a la

51

www.faximil.com

Parlar de la diversitat de les imatges fixes és un tòpic, però no per això és menys veritat que qualsevol fons d’imatges conté una pluralitat considerable de suports, tècniques i formats. És imprescindible tenir unes nocions sobre quins són els principals tipus d´imatges que podem trobar, ja que impliquen tractaments diferents per a una bona ubicació i preservació, i tenen peculiaritats pròpies a l´hora de catalogar-les.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

designació general del tipus de document i també en alguns casos, s´utilitzen per a la classificació de les imatges dins el magatzem. Alhora, cada tipus d´imatge es divideix en diferents subtipus ja sigui segons el suport utilitzat, els instruments o substàncies utilitzades, el procediment o tècnica, o una combinació d´aquests elements.

tives, transparències, filmines, estereografies o imatges estereoscòpiques, radiografies, etc. - Impressions per procediments fotomecànics Dins les tècniques fotomecàniques per a la reproducció més usuals trobem: el fotogravat (mig tó, rotogravat, colotip, còpia al carbó, woodburitip), heliogravat, cromotipografia, fotolitografia, guillotatge, offset.

Tot i que les classificacions també són múltiples, donarem a continuació un dels criteris més acceptats:

- Impressions per procediments electrònics Algunes entitats separen les imatges que com a document final han estat generades per impressió electrònica.

- Dibuixos Dins dels dibuixos trobarem subdivisions pel suport utilitzat (pergamí, paper verjurat, filigrana, paper avitelat, paper japonés, etc.); pels instruments utilitzats (bolígraf, estilet, llapis, ploma, pincell, etc.); o pels materials, pigments i tècniques (carbó, graffiti, guix, sanguina, ceres, tinta, aquarel.la, etc.).

- Imatges digitals En l’apartat més actual trobem imatges creades per ordenador, en les quals la imatge matriu és una imatge digital. - Memòries òptiques Com a document final –no pas com a imatge matriu- podem trobar les següents opcions per a l´emmagatzemament d´imatges: microformes, vídeodisc, discs compactes (CDRom, CD-A, CDI, Kodak Photo-CD, CDRom-XA, CDRomDVD...).

- Estampes On trobem gravats, litografies, serigrafies i tècniques mixtes. En la catalogació d´estampes, tindrem en compte si ens trobem davant una prova de treball (proves d´estat, contraproves, proves “abans de lletra”, proves d´artista, etc.), un monotip, o un estat o tirada. Aixímateix, dins l´apartat dels gravats, tindrem en compte les tècniques més utilitzades: xilografia o gravat en fusta, linografia, gravat calcogràfic, buril i punta seca, gravat a l´acer, mezzotinta, puntejat, aiguafort, aiguatinta, etc.

La unitat documental i l´objecte de descripció

- Materials gràfics projectables En aquest apartat, hi podem trobar sutipus de documents que també s’hi podrien encabir dins les fotografies. Algunes de les imatges que trobem agrupades sota aquest epígraf són: diaposi-

També es dóna el cas, que molts cops hi ha imatges tan semblants, fetes en un mateix moment, que resulta injustificat fer diferents descripcions on estem posant exactament la mateixa informa-

52 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

Una de les primeres qüestions que haurà de decidir el catalogador és si durà a terme una catalogació peça per peça, o d´unitats documentals compostes. El que pot semblar necessari i factible en alguns bancs d’imatges i col.leccions, en alguns fons de biblioteques o en col.leccions de pintures originals; no és ni tan sols plantejable en aquelles institucions que contenen milers i milers de fotografies, de cartells o d´altres imatges, on a més a més es reben contínuament gran nombre d’imatges noves i on la catalogació peça per peça és una quimera que ens farà encara més inabastable el conjunt del fons.

- Fotografies Dins de les fotografies trobarem subdivisions, entre d´altres, segons si són positius o negatius; pel suport (metall, vidre, paper, plàstics –cel.lulosa, nitrats, acetats, polièsters-, o suports digitals); o segons el procediment o criteris mixtes (daguerrotip, ferrotip, ambrotip, calotip, albúmina, col.lodió, gelatina, gelatino-bromur, còpies en color cromogeni, còpies al platí, cianotip, negatius sobre plàstic, procediments pigmentaris, etc.).


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

ció. O bé, es tracta de sèries o reportatges que perden el seu sentit si no es prenen globalment com a conjunt. El més habitual és combinar la catalogació d´unitats documentals simples (una sola imatge) amb la catalogació d´unitats documentals compostes (conjunts d´imatges); entenent per unitat documental allò que informa sobre un assumpte concret.

dades vindrà determinada per cada entitat segons el nivell de catalogació escollit, la capacitat o flexibilitat del sistema informàtic utilitzat, la diversitat i quantitat del fons, etc. Tot i així, les dades descriptives s’haurien de disposar separadament en la fitxa d´entrada de dades. Un esquema analític ens permetrà posteriorment crear altres presentacions visuals o fitxers d’informació més sintètics, mentre que els procès invers no és possible. Aixímateix, mantenir una estructura estandaritzada que ens permeti l’intercanvi de dades catalogràfiques segons els criteris internacionals més acceptats, ens exigeix disposar de les dades catalogràfiques en camps separats, especialment les que corresponen al nivell mínim de descripció (3).

Les unitats documentals simples són cadascuna de les imatges. Les unitats documentals compostes són aquelles formades per més d´una imatge. N’hi ha de diferents tipus: a) Les imatges associades. Imatges amb un contingut iconogràfic molt semblant amb petites variacions de perspectiva, distància... inclourien les mateixes dades en tots els camps de la fitxa descriptiva. En aquests casos cataloguem la imatge més completa, la que té més bona qualitat, o la que ens ve com a principal, la resta d’imatges associades secundàries se citen dins la fitxa de la imatge principal

Fets aquests aclariments sobre l’estructuració de la fitxa catalogràfica, passem a desenvolupar el corpus conceptual que engloba les dades a incloure. Les dades a incloure en la fitxa responen a tres objectius bàsics: a) identificar i ubicar la fotografia dins el fons b) descriure físicament el document (catalogació descriptiva) c) descriure el contingut del document (indexació)

b) Els reportatges. Conjunts d’imatges que contenen informació sobre un acte, assumpte, activitat, etc. Tot i que ens pot interessar resaltar alguna imatge concreta, la major part prenen sentit quan les considerem globalment.

Les dades identificatives permeten emmagatzemar de forma organitzada els documents i localitzar-los ràpidament i inequívoca dins l´arxiu. La catalogació descriptiva ens permet descriure i definir el document, conèixer les condicions d´emmagatzematge requerides per les imatges i ens informen sobre la tipologia i l´estat de conservació del document. La indexació ens informa del contingut del document i és el criteri més utilitzat pels usuaris en les seves consultes per a la recuperació de la informació; constitueixen per tant les dades més decisives per al bon funcionament de l´arxiu, alhora que són les de més difícil sistematització.

c) Altres unitats documentals compostes que responguin a interessos del fons: col.leccions, seccions factícies, grups temàtics...

La fitxa descriptiva Les dades de la fitxa descriptiva que es donen a continuació no constitueixen una proposta concreta de fitxa catalogràfica, amb un paral.lelisme de camps o casselles on especificar la informació i les diferents dades que enumerem a continuació. Es tracta més aviat, d´una proposta de dades conceptuals que creiem que s’han de valorar alhora de decidir en quin grau de concreció i exhaustivitat volem elaborar el nostre catàleg. L´existència de més o menys camps o caselles on distribuir la informació que ens donen aquestes

El primer i últim bloc fan referència al document en relació amb l’entitat que el conté, mentre que el segon i el tercer bloc descriuen el document en sí mateix, independentment d’on es troba.

53

www.faximil.com

Per últim, hem inclós un quart apartat en que agrupem dades pròpies de la gestió de l’arxiu i de l’ús que se´n fa de les imatges.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

1. Dades d’identificació

cataloga, tenint present que cada tipus d´imatge implica unes necessitats en l´emmagatzemament, ubicació i conservació, i té unes peculiaritats que s´han de conèixer per dur a terme una correcta catalogació descriptiva (4).

- Número de registre El número de registre té la funció d´identificar unívocament cada una de les peces documentals del fons, és per tant únic i irrepetible. En aquells casos en que el fons estigui constituit per originals (peces úniques: dibuixos, negatius fotogràfics...) o imatges antigues (i per tant irreemplaçables també: postals antigues, cartells antics...) el número de registre es farà constar preferiblement en el continent -sobre, caixa...- i, en tot cas, en llapis.

- Tipus específic de document Dins l´ampli món de les imatges fixes, cada tipus de document agrupa diferents subtipus de document que pel seu ús, per les seves peculiaritats en el procès de creació, per la seva importància històrica, per les seves necessitats quant a conservació o emmagatzemament, o per altres motius, es coneixen i s´agrupen separadament (5).

- Signatura topogràfica Ens permet localitzar la imatge dins el fons. Ha de contemplar la ubicació de la imatge, incloent la identificació dels contenidors secundaris (àlbums, caixes, etc.). Com més quantiós sigui el nostre fons, com més suports diferents tinguem i com més tamanys diferents tinguem, més complexe serà el nostre sistema de signatures topogràfiques.

Per a les designacions de tipus de document –general i específic- convé disposar de llistats, elaborats a priori, per evitar ambigüitats, sinonímies o incorreccions en les denominacions utilitzades, facilitant alhora la tasca del catalogador; tenint en compte en el moment de la seva elaboració l´abast del nostre fons i els tipus de documents que tenim o que preveiem poder tenir.

És bo que no compliquem més del necessari aquesta primera classificació del fons per tal d´agilitzar l´emmagatzemament del fons i rendabilitzar l´espai disponible. La màxima simplicitat, sempre que tingui en compte les necessitats de cada suport per a una bona conservació i consulta, facilitarà l´us del material, i l´entrada i sortida de les imatges del magatzem a la zona de treball o de consulta.

- Identificació de la còpia de treball En algunes entitats es disposa de còpies de treball o consulta, especialment quan el fons està format per originals o per documents antics –i per tant peces úniques-. Donat el seu valor irreemplaçable i en alguns casos la seva fragilitat haurem d’evitar, si no és absolutament necessari, la manipulació directa d’aquests originals. Per aquest motiu, moltes entitats disposen de còpies de treball que poden ser positius obtinguts a partir de l´original, o imatges digitalitzades emmagatzemades en unitats externes, o potser negatius obtinguts per a les reproduccions que es puguin sol.licitar. Aquestes imatges secundàries, s’han d’identificar i indicar-ne la seva existència en el catàleg.

- Tipus general de document Cal especificar el tipus general de document. Ja hem parlat de la diversitat de les imatges fixes i de la diversitat de classificacions en que les podem trobar agrupades. Cada entitat haurà de valorar quina classificació adoptarà, tenint en compte que –sempre i quan siguin coherents-, les classificacions han de ser funcionals, més que exhaustives, i adaptar-se a la realitat del nostre fons. No té sentit incloure apartats amb tipus de documents, tècniques o suports que per la seva raresa, antiguitat o altres característiques, no en disposem d´exemplars ni és probable que mai arribin a formar part del fons que cataloguem.

- Autor de la imatge La menció de l´autor és obligada (6). En cas que no coneguem l´autor farem constar a catàleg: "autor desconegut"; l´epígraf "obra anònima" s´utilitzarà tan sols quan l´autor estableix expressament que l´obra sigui difosa ometent el seu nom. A més a més de les normes de catalogació utilit-

El catalogador haurà de disposar dels coneixements necessaris per identificar les imatges que

54 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

2. Catalogació descriptiva de la imatge


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

zades, hem de tenir en compte la legislació vigent sobre propietat intel.lectual que és molt clara en aquest aspecte i obliga sempre a especificar l´autor de l´obra (7).

- Data (tòpica i crònica) La data és una dada de menció obligatòria i molt útil i requerida per part dels usuaris en les seves cerques. quan no coneguem la data exacta d´una imatge, en farem constar una d´aproximada (11).

Es considera autor d´una imatge l’autor de la imatge. És a dir, si tenim una postal obtinguda directa o indirectament del negatiu original, considerarem autor, l´autor que va realitzar el negatiu original. Igualment en el cas d’imatges reproduïdes per qualsevol altra tècnica o procediment -gravat, fotomecànic, etc.-. Si la còpia o reproducció de que disposem té un especial valor per la persona que l’ha realitzat, es farà constar també el nom a catàleg, especificant que és l’autor del suport material que tenim entre mans (8).

Per deduir i acotar al màxim les dates probables podem valorar diferents aspectes: les dades biogràfiques de l’autor (si és conegut), elements iconogràfics de la imatge (vehicles, edificacions, indumentària de les persones, etc.), elements que no són pròpiament de la imatge però que figuren en el document (anotacions manuscrites, dedicatòries, segells...), tipus de document o procediment tècnic utilitzat, etc. Un altre aspecte a tenir en compte és el fet que cataloguem peces originals (o imatges matrius). En aquests casos la data és la de l´original. Quan siguin reproduccions -reprints, còpies, etc.caldrà especificar sempre que se sàpiga la data del document físic catalogat. en el cas dels gravats, per exemple, és igualment important conèixer la data de la matriu com la data en que s´hagi fet el tiratge o estampació del document que cataloguem, que en molts casos és posterior en anys. És, doncs, important poder conèixer, a més a més de la data pròpia de la imatge (la de la imatge matriu) la data d´aquest altre document que la pot contenir (per exemple postals reimpresses, inclusió de gravats en altres publicacions diferents de l’original, etc.) ja que molts cops ens ajudarà a interpretar altres informacions del document (llegendes, identificacions geogràfiques...), o a l’inrevés.

Un altre cas a tenir en compte és la reproducció d’obres d’art. En aquest cas, l’autor de la imatge constitueix l’encapçalament d’autor del document. L’autor de l´obra reproduïda es farà constar com a descriptor de referent en l’apartat d’anàlisi del contingut, com a descriptors específics, o inclós en el llistat de descriptors de persona. En alguns casos, com per exemple els gravats, ens trobem davant una autoria múltiple, en que és important la menció del gravador, però també l´autor del dibuix i l´autor de la composició. - Altres responsables (impressor, editor, etc.) En aquest camp farem constar les persones, diferents de l’autor, que han intervingut en l’elaboració del document i que considerem pertinents segons el tipus de document- (9). En aquest cas podem trobar tant persones que van participar en l´elaboració del document original (imatge matriu) com en l’elaboració d´imatges que són reproducció o còpia d´una imatge matriu original (per exemple, diapositives, postals, etc... obtingudes d’un gravat, fotografia, dibuix, etc.). - Títol El títol es considera una dada obligatòria. En molts casos, les imatges no tenen títol assignat per l’autor, el catalogador assignarà un títol breu i descriptiu, especificant al catàleg que no es tracta del títol propi del document (10). En el cas que cataloguem unitats documentals compostes seguirem també aquesta norma i, sempre que la unitat documental catalogada no tingui títol propi com a tal, el catalogador n’establirà un de breu i descriptiu.

- Suport Farem constar el suport -material- on es troba fixada la imatge (12). Aquesta dada és imprescindible per a determinar com guardar, conservar, restaurar i difondre el document. Convé poder esbrinar amb correcció quin suport material tenim entre mans, disposant dels coneixements específics per identificar i discriminar els més habituals per a cada tipus de document (13). Farem constar també a catàleg el suport secunda-

55

www.faximil.com

També és obligatòria la menció del lloc on s´ha generat la imatge: el lloc de presa en el cas de fotografies, el lloc d’impressió en el cas de gravats, etc. Si no es coneix, ni de forma aproximada o probable, així s´indicarà en el catàleg.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

ri en aquells casos en que n’hi hagi (per exemple el marc, l’estoig, un àlbum...), i quan constitueixi -dins el nostre fons- una unitat amb la imatge catalogada. Aquesta informació referent al suport secundari, opcionalment, i segons criteri de l’entitat, pot fer-se constar en l´apartat del format.

tractar d´imatges originals en blanc i negre que mitjançant diversos procediments (virats, processos fotomecànics d’impressió, etc.) han generat imatges monocromes. En aquests casos, especifiqueu en quin to és la imatge: sèpia, verd, blau, etc. Quan se sàpiga, s’especificarà el tipus de retoc o manipulació: virats, il.luminació, impressió en color o monocroma, etc.

- Format El format de la imatge es donarà en centímetres: alçada x amplada, arrodonint al centímetre superior (14).

- Tècnica o procediment La tècnica o procediment seguit per a l’obtenció de la imatge que cataloguem és una dada imprescindible per a determinar com guardar, conservar, restaurar i difondre el document (17). Convé, per tant, poder esbrinar amb correcció quina tècnica o procediment s’ha seguit per a la creació de la imatge catalogada disposant dels coneixements específics per a identificar i discriminar els més habituals per a cada tipus de document (18).

En imatges compostes, quan una o més imatges han estat creades o dissenyades per l’autor per ser vistes com a conjunt, respectarem l’obra i donarem com a format el conjunt, especificant les unitats que el composen i el format de cada imatge a notes. Especificar si són composicions en seqüència, en simetria, etc. Per a determinats tipus de document, valoreu la menció de formats específics i propis d’un determinat moment o època (tarja postal, tarja de visita, cartells, etc.). Convé elaborar a priori un llistat per evitar ambigüitats, sinonímies o incorreccions en les denominacions utilitzades, facilitant alhora la tasca del catalogador. Si la imatge es troba muntada en un suport secundari que li és inherent, especifiqueu el tipus de suport (15), especialment si afecta l’ús del document: per exemple les imatges estereoscòpiques, imatges emmarcades, diapositives amb o sense marquet, etc.

En alguns casos, altres dades de la fitxa descriptiva (tipus concret de document, suport, tipus d’imatge, etc.) poden dir-nos implícitament de quina tècnica o procediment es tracta; i a l’inrevés, algunes tècniques o procediments impliquen ja determinats tipus concrets de document, suport o tipus d´imatge. En tot cas, convé que cada entitat desenvolupi a priori llistats de les diferents tècniques o procediments adients al fons que tenen per evitar ambigüitats o incorreccions en les denominacions utilitzades, facilitant, alhora, la tasca del catalogador. - Tipus d’imatge Especifiqueu el tipus d´imatge de que es tracta quan sigui apropiat. No repetiu aquí dades que figuren ja en la menció de "tipus general de document" o "tipus específic de document". El catalogador valorarà en quins casos la tipologia del fons i el grau de profunditat en la descripció, requereixen una menció diferenciada i concreta del tipus d’imatge que cataloguem. Especifiqueu si es tracta d´obres originals o de reproduccions d´altres imatges.

Hem de distingir la cromia del document en el seu estat original dels retocs i manipulacions posteriors, especificant sempre que se sàpiga si aquestes manipulacions o retocs han estat realitzades durant el procés de creació de la imatge (intencionalitat per part del seu autor) o en altres periodes posteriors i per altres persones alienes a la creació del document.

- Intervencions d´origen Especifiqueu aquí aquelles intervencions realitzades pel propi autor, o en el periode contemporani a la seva creació o posteriors (il.luminacions, retocs, efectes especials, etc.) realitzades per a modificar la imatge substancialment (19).

Especifiqueu si la presència de color es polícroma o monocroma, en aquest darrer cas es pot

56 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

- Cromia La cromia en les imatges fixes és una dada que es requereix habitualment per decidir el seu interés o no per part dels usuaris, per la qual cosa la farem constar a catàleg, indicant la presència o absència de color (16).


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

En són exemples els retocs, il.luminacions, mutilacions, màscares, etc. Convé també en aquest cas, l’elaboració a priori, d’un llistat que reculli la terminologia acceptada per a determinar les diferents manipulacions de que pot ser objecte una imatge per evitar ambigüitats, sinonímies o incorreccions en les denominacions utilitzades, facilitant alhora, la tasca del catalogador.

sense intencionalitat d´agrupació posterior (22). Si es considera adient, el catalogador ho especificarà en un camp diferent (23). - Fons o col.lecció que conté la imatge Especifiqueu a quin fons o col.lecció pertany la imatge segons la seva procedència arxivística. - Referències anteriors Especifiqueu numeracions antigues, referències existents en els contenidors originals, codis anteriors a l´arribada de les imatges a la nostra entitat, etc. (24).

Distingirem les intervencions dutes a terme per tal de restaurar o preservar el document que les farem constar com a intervencions dutes a terme per l’entitat dins l´apartat de gestió del fons.

És important conservar les dades que poguem tenir ja siguin del mateix autor o d’altres persones o entitats que hagin tingut o treballat amb aquestes imatges. Tot i que a vegades no poguem desxifrar el significat d´una numeració o codificació, més endavant ens pot venir a les mans documentació que doni sentit a aquestes dades (llistats, índexs...). En altres casos es pot tractar d´anotacions que figurin en els contenidors (caixes, carpetes, etc.) i que poden ser originals de l’autor. Poden fer referència a una sola imatge o a un grup d´imatges, en aquest darrer cas és important mantenir anotació de les agrupacions en que ens ha arribat el fons o col.lecció.

- Estat de conservació En les entitats que disposin de fons d’imatges originals (peces úniques irreemplaçables) i/o antigues, és important fer constar l´estat de conservació; especialment en aquells casos en que un deteriorament del document pugui afectar el seu ús o difusió (consulta, reproducció, etc.)(20). En les imatges fixes, és igualment important especificar l’estat de conservació del suport (trencaments, fongs, taques...), com el de la imatge pròpiament dita (imatges esvaïdes, metal.litzades, repintades...). Convé disposar d’un llistat elaborat a priori per a la terminologia utilitzada per evitar ambigüitats, sinonímies o incorreccions en les denominacions utilitzades, facilitant alhora la tasca del catalogador.

Quan l´anotació sigui de l’autor, guardar-la com a dada al catàleg encara que sigui errònia (per exemple, una identificació geogràfica incorrecta) especificant-ho convenientment. - Notes a la catalogació Especifiqueu si es necessiten aparells per a la seva visualització i quins (aparell estereoscopi, taula de llum per als suports transparents, aparells per a la visualització d’imatges contingudes en memòries òptiques, etc.).

- Número d’imatges Especifiqueu en aquest camp el tipus d’unitat documental catalogada (unitat documental simple o unitat documental composta). En la catalogació d’unitats documentals compostes, especifiqueu el nombre d’imatges, si es tracta de reportatges, imatges associades, imatges múltiples, col .leccions, seccions factícies, agrupacions temàtiques dutes a terme per l’arxiu a posteriori, etc. Especifiqueu la quantitat i tipologia d’imatges que conté la unitat documental descrita (21).

La descripció del contingut és un tema prou ampli i complexe per merèixer per sí sol un tractament diferenciat -que podreu gaudir en un altre article d´aquest exemplar de la revista-. Hem volgut però, enumerar aquí breument els camps que li correspondrien dins el catàleg, doncs entenem que forma un tot amb la catalogació descriptiva a l’hora de parlar de la fitxa descriptiva i de la catalogació d´imatges.

En el cas d’imatges múltiples no es tracta estrictament d´una unitat documental composta, ja que la multiplicitat es dóna al llarg del temps i

57

www.faximil.com

3. Descripció del contingut


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

- Descripció breu del contingut En la catalogació d´imatges fixes, la descripció breu del contingut, o resum, ha estat tradicionalment una dada molt valorada pels usuaris. Actualment, els avenços de la tecnologia i la facilitat per disposar de la imatge digitalitzada de forma simultànea en la consulta al catàleg, fa que aquesta dada sigui fins i tot prescindible.

- Altres llistats específics segons la tipologia del fons o interessos de l’entitat Especifiqueu altres llenguatges controlats o tipus de descriptors que puguin ser d’interés i que es vulguin llistar per separat: autor de la imatge representada -per a reproduccions d’art, per exemple-, data de la imatge representada -per a reproduccions de fets històrics-, llistats de carrers, descriptors de referent, nomenclatures específiques -per exemple simbologia religiosa, terminologia científica si es tracta d´imatges de fauna o flora, etc.

Tot i així, cada entitat valorarà la seva inclusió o no en el catàleg. Pensem que és una dada útil i a tenir en compte donat que per a la distribució del catàleg en línea, hi ha limitacions en la lliure circulació d’imatges -que estan subjectes a drets d’autor- però no pas a la difusió i distribució de les altres dades del catàleg -que són obra de l’entitat que l’ha elaborat-. Per tant, valorarem acuradament amb quina situació legal tenim les imatges del nostre fons i quina difusió volem fer del catàleg, abans de prescindir de la informació que ens proporciona el resum o descripció breu del contingut.

4. Dades de gestió del fons - Procedència de la imatge La procedència de les imatges (normalment de les col.leccions com a grup) s’ha de mantenir sempre (26), es guardin com es guardin les imatges dins la zona de magatzem. Quan no es consideri oportú mantenir aquestes dades en el catàleg d’accés públic, es guardaran com a historial del fons.

En tot cas, la informació que es doni dins aquest camp ha de ser objectiva i procurar -per economia de recursos- que no repeteixi el que ja coneixem pel títol (propi o assignat per l’arxiu) i els descriptors (25).

Aquestes dades són importants per poder determinar la propietat i l’ús que se´n pot fer de les imatges. Farem constar quina ha estat la via d’entrada d´aquest material a la nostra entitat: producció pròpia, encàrrec, transferència o adquisició. Aixímateix, l’adquisició pot ser per donació, compra, llegat o dipòsit. Hem de documentar per escrit totes les entrades de material dins el nostre arxiu o centre, especialment en els casos d´adquisició en que convé establir, també per escrit, les condicions acordades en quant a la conservació, processament i difusió de les imatges.

- Descriptors d’autoritats (persones i entitats) Agruparem sota aquest epígraf els noms propis de persones i/o entitats que apareixen en la imatge. Opcionalment poden incloure’s els descriptors de referent relatius a persones o entitats (monuments commemoratius o actes en homenatge a algú, autors d’obres d’art, objectes pertanyents a una persona, actes promoguts per una entitat, persones vinculades a una entitat, instal.lacions o edificis d’una entitat, etc.)

- Descriptors temàtics Agruparem sota aquest epígraf els noms comuns que descriuen objectes, indrets, activitats, etc. que apareixen en la imatge; així com dels elements que no hi figuren icònicament però que deduim pel significat o simbolisme del conjunt.

La propietat de la imatge i les condicions acordades poden limitar el dret o al consulta i/o la reproducció (per a l´exposició, publicació...) per a determinadas finalitats, o àmbits geogràfics, etc. Les limitacions poden ser molt diverses i

58 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

- Condicions d’ús Les condicions d´ús poden especificar-se conjuntament amb la procedència de la imatge o en camps diferents. Normalment, la dinàmica del centre i l´interés en facilitar reproduccions als usuaris farà que les condicions d´ús es facin constar més o menys explícitament en el catàleg.

- Descriptors geogràfics (topònims) Agruparem sota aquest epígraf els noms propis de llocs (localitats o municipis, accidents geogràfics, santuaris, castells, masies, etc.)


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

Bibliografia

variades. En la mesura en que sigui possible intentarem que qualsevol fons que ingressi a la nostra entitat poguem processar-lo i difondre’l segons els nostres criteris i directrius, sense limitar-nos innecessàriament amb contractes que suposin traves a la nostra dinàmica.

A l’écoute de l’oeil : Les collections iconographiques et les bibliothèques : Actes du colloque organisé par la Section dels Bibliothèques d’Art de l’IFLA. Géneve, 13-15 mars 1985. Edité par H. ROUIT et J. P. DUBOULOZ. Munchen : IFLA, 1989.

Especifiqueu si la imatge original és consultable o no.

C. COLLARD, I. GIANNATTASIO et M. MELOT. Les Images dans les bibliothéques. Paris : Electre - Editions du Cercle de la Librairie, 1995. Digital images in libraries. Dins : Vine, número monogràfic, núm. 107 (1997).

- Intervencions dutes a terme per la nostra entitat Especifiqueu diferents tractaments, restauracions, processos per a la conservació, etc. que s’hagin dut a terme. Especifiqueu el motiu, la data i quí i com ha dut a terme les diferents actuacions.

S. DOMÈNECH. “La Multiplicitat de fotografies dins de l’arxiu”. Dins: La Imatge i la recerca històrica : Ponències i comunicacions : IV Jornades Antoni Varés. Girona : l´Ajuntament, 1996. pp.161-167. H. EVANS. Picture librarianship. London : K. G. Saur : Clive Bingley, 1980.

- Difusió de la imatge Especifiqueu la difusió que s’ha fet de cada imatge: exposicions, reproduccions en publicacions impresses o àudiovisuals, etc.(27). Aquesta informació no sols és d´utilitat per a l’usuari sino que és cabdal per a la gestió interna de la nostra entitat: tant per conèixer el ressó i difusió pública del nostre fons, com per poder valorar (si cal també econòmicament) el moviment, ús i reproduccions de les imatges de cada fons o col.lecció. Recordem que l’ús que es fa de cada imatge ha de documentar-se per escrit -mitjançant un contracte, autorització o assabentat, segons la situació legal de cada imatge-, i fer-ho per a cada ús concret especificant la data, el tipus de difusió o reproducció que es farà, el motiu i la finalitat, així com la persona que se´n responsabilitza.

C. O. FROST. Cataloging nonbook materials : problems in theory and practice. Littleton, Colorado : Libraries unlimited, 1983. B. GASCOIGNE. How to identify prints : A complete guide to manual and mechanical processes from woodcut to ink jet. Toledo: Thames and Hudson, 1986. Gérer une phototheque : usages et reglaments. Paris : La documentation française, 1992. H. HUDRISIER. L’Iconthèque : documentation áudiovisuelle et banques d’images. Paris : La documentation française, 1982. B. J. IRVINE. Slide libraries : A guide for academic institutions, museums and special collections. Colorado : Libraries unlimited, 1979. Manual para el uso de archivos fotográficos. B. LAGO et al. Madrid : Ministerio de Educación y Cultura. Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas, 1997.

- Currículum Especifiqueu aquí altres anotacions d’interés que es coneixin de la imatge: bibliografia, dades obtingudes d’investigació històrica, història de la imatge, etc.

Los Materiales especiales en las bibliotecas. Coordinado y dirigido por Carmen DÍEZ CARRERA. Gijón : Ed. Trea, 1998. Els Materials àudiovisuals a les biblioteques i centres de documentació. València : la Generalitat, 1992. (Quaderns de treball ; 2) J. MESTRES VERGES. Identificació i conservació de fotografies. Barcelona : Ajuntament. Arxiu Municipal de Barcelona, 1997.

N. B. OLSON. Cataloging of audiovisual materials and other special materials : A manual based on AACR2. Fourth edition. Illinois : Minnesota Scholarly Press, 1998.

59

www.faximil.com

Nonbook materials : the organization of integrated collections. Third edition. J. WEIHS. Ottawa : Canadian Library Association, 1989.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

(5) Vegeu les diferents normes agrupades sota l´epígraf 8.5C1 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (6) Vegeu les normes 8.1F1, 21.1A i 21.4A de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (7) Articles 5 i 14 de la Llei de Propietat Intel.lectual i Reial Decret Legislatiu 1/96 de 12 d´abril. (8) Vegeu la norma 21.16 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.citt. (9) Vegeu les normes 21.16, 8.1F1, 8.4C1, 8.4D1, 8.4C2 i 8.4D2 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (10) Vegeu les normes 8.1B2 i 8.1B3 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (11) Vegeu les normes 8.4F2 i 1.4F7 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (12) El suport és una dada que no ve especificada per sí sola dins les Regles angloamericanes de catalogació, ni ve desenvolupada de forma coherent segons un sol criteri de classificació, si bé es contempla la seva denominació en el catàleg dins la norma 8.5B1. (13) És molt pràctica l´obra escrita per B. Gascoigne, op.cit., com a manual general de consulta. (14) Vegeu la norma 8.5D1 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (15) Vegeu la norma 8.7B10 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (16) Vegeu la norma 8.5C2 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (17) Tot i que la tècnica o procediment és una dada que no ve especificada per sí sola dins les Regles angloamericanes de catalogació, es contempla la seva menció en el catàleg dins la norma 8.5C1g. (18) És molt pràctica l´obra escrita per B. Gascoigne, op.cit (19) Tot i que les intervencions en la imatge és una dada que no ve especificada per sí sola dins les Regles angloamericanes de catalogació, es contempla la seva menció en el catàleg dins les normes referents a la "zona de notes" sota l´epígraf 8.7. (20) Tot i que l´estat de conservació és una dada que no ve especificada per sí sola dins les Regles angloamericanes de catalogació, es contempla la seva menció en el catàleg dins la norma 8.7B10. (21) Vegeu la norma 8.5B1 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit (22) Sobre la multiplicitat d´imatges en els arxius vegeu l´escrit de Sílvia Domènech (1996), citat a la bibliografia. (23) Vegeu la norma 8.7B16 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.citt. (24) Vegeu la norma 8.7B19 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (25) Vegeu la norma 8.7B17 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (26) Vegeu la norma 8.7B6 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit (27) Vegeu la norma 8.7B16 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit

Ordre del 25 d’octubre de 1995 per la qual es determinen les condicions de descripció i conservació dels documents àudiovisuals dels arxius de la Generalitat de Catalunya. Dins: "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya" núm.2126 (10-111995) pp.8321-8322. Le Patrimoine : Histoire, pratiques et perspectives. Sous la direction de J. P. ODDOS. Paris : Electre - Editions du Cercle de la Librairie, 1997. Postcards in the library : invaluable visual resources. N. D. STEVENS, ed. New York : The Haworth Press, 1995. Regles angloamericanes de catalogació : traducció de les Anglo-American Cataloging Rules, second edition, 1988 revision. M. GORMAN and P. W. WINKLER, eds. Barcelona : Biblioteca de Catalunya: Eumo, 1996. J. M. REILLY. Care and identification of 19th-century photographic prints. Rochester, NY : Eastman Kodak company, 1986. B. RIEGO. “Una multitud de procesos denominados ‘fotografía’”. Dins: La Imatge i la recerca històrica : Ponències i comunicacions : II Jornades Antoni Varés. Girona : l’Ajuntament, 1992. pp.67-87. J. V. ROGERS and J. D. SAYE. Non-print cataloging for multimedia collections : a guide based on AACR2. Colorado : Libraries unlimited, 1987. J. RUFÍ PAGÉS. “Els Models i la norma : fonts de la normalització internacional de la descripció arxivística”. Dins: Lligall, núm.11 (1997) pp.89-114. M. A. SUQUET i FONTANA. “L’Arxiver i la descripció de la imatge fixa”. Dins: La Imatge i la recerca històrica : Ponències i comunicacions: 3es Jornades Antoni Varés. Girona : l´Ajuntament, 1994. pp.235-247. Le Traitement documentaire de l’image fixe. L. MELOT et al. Dossier tecnique núm. 3. Paris: Georges Pompidou, 1988. (Bibliotheque publique d´information) J. WEIHS. The integrated library : encouraging access to multimedia materials. Phoenix : Oryx Press, 1991.

Notes (ii) Regles angloamericanes de catalogació : traducció de les Anglo-American Cataloging Rules, second edition, 1988 revision. M. GORMAN and P. W. WINKLER, eds. Barcelona : Biblioteca de Catalunya : Eumo, 1996. (1) Vegeu les normes 8.0D i 1.0D1 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (2) Vegeu les normes 8.0B1 i 8.0B2 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (3) Vegeu la norma 8.0D i 1.0D1 de les Regles angloamericanes de catalogació. op.cit. (4) És molt pràctica l´obra escrita per B. Gascoigne, How to identify prints, com a manual general de consulta, a més a més de les classificacions que es poden trobar dins altres manuals generals o específics per a determinats tipus de documents.

60 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

La Indexació de Fotografies Sílvia Domènech Fernández Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

a

Introducció

La indexació

Organitzar les agrupacions documentals que formen un arxiu fotogràfic (col·leccions, fons i altres), és un treball molt ampli que està integrat per diverses tasques, totes elles igualment importants: l’estudi de multiplicitats, l’avaluació, el registre, la signaturització, el tractament de preservació, l’arxivament d’originals, la classificació i l’ordenació i la descripció. La indexació, matèria que ens ocupa en aquest article, forma part d’una d’aquestes tasques, la descripció. En elaborar els instruments de descripció propis d’un arxiu (guia, inventari o catàleg) una de les operacions que es realitza i que afecta al contingut del document és la indexació. La indexació doncs, igualment que la descripció és pot realitzar a diferents nivells.

La indexació és una tècnica que caracteritza el contingut dels documents i/o les demandes documentals retenint les idees més representatives per vincular-les a uns termes d’indexació adequats, bé procedents del llenguatge natural, bé procedents d’un llenguatge documental prèviament seleccionat.

Un terme d’indexació és la representació escrita d’un concepte que forma el llenguatge d’indexació. També s’anomena descriptor. Els descriptors es poden representar de dues maneres diferents: termes simples o uniterms (formats per una sola paraula) i termes compostos (formats per més d’una paraula de forma que poden ser dividits

Ara per ara, la indexació de fotografies, tot i que és una feina complexa, s’ha convertit en una tasca molt important, gairebé imprescindible en un arxiu fotogràfic.

61

www.faximil.com

Aquesta definció és força clara, de fet, si s’entén, es compren perfectament què vol dir indexar. Manca però aclarir alguns conceptes com ara terme d’indexació, llenguatge natural i llenguatge documental.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

morfològicament en components separats que funcionen perfectament com a termes d’indexació). Pel que fa als tipus de descriptors, els més usuals són: els descriptors de matèries, fan referència als noms comuns dels objectes, els subjectes i els conceptes representats en les imatges; els descriptors geogràfics, fan referència als indrets físics reproduïts a les imatges; i els descriptors de noms citats, fan referència als noms propis de la iconografia i els conceptes representats en els imatges.

tat que suposa indexar imatges, és recomanable fer servir un vocabulari el més controlat possible. La indexació és, doncs, l’operació central de tot sistema documental, tant per a l’emmagatzemament com per a la recuperació de la informació que contenen els documents fotogràfics, així la seva principal finalitat és extreure dels instruments de descripció, sobretot si estan informatitzats, les informacions pertinents que responen a les preguntes formulades pels usuaris.

El llenguatge natural és aquell que d’una forma espontània empra l’analista per definir les imatges. És a dir, és el vocabulari que normalment es fa servir en la vida diària; són aquelles paraules que sorten de la nostre ment sense cap tipus de control quan veiem una fotografia i la volem descriure. Amb altres paraules, el resultat immediat de la indexació d’un document fotogràfic és una llista de paraules extretes del nostre propi llenguatge: el llenguatge natural.

El problema de la subjectivitat de la indexació de la imatge Dins de les operacions que es realitzen a l’hora de descriure, la indexació és una tasca poc mecànica, més aviat és intel·lectual i, sense cap mena de dubte, és la més subjectiva de totes. Indexar documents textuals comporta un alt nivell de subjectivitat, però indexar fotografies (la imatge que conté) planteja problemes de subjectivitat específics atès: la pròpia índole d’aquests documents, la seva forma de consulta i, la forma en què es perceben les imatges, més emotivament. Està demostrat estadísticament que quan una mateixa persona indexa un document dues vegades i, entre la primera vegada i la segona passa un determinat període de temps, no superior a tres mesos, el resultat és ben diferent. És necessari doncs, paliar el problema de la subjectivitat en la indexació de les imatges contingudes en les fotografies ja que, la indexació és l’operació central de tot sistema documental i, per tant, és molt important que els resultats de la indexació esdevinguin el més reals o propers a la realitat possible.

El llenguatge documental és una llista controlada de termes seleccionats del llenguatge natural i utilitzada per representar, de manera abreviada, els temes dels documents. També s’anomena llenguatge controlat, llenguatge d’indexació, vocabulari controlat o vocabulari d’indexació. Si volem aconseguir l’objectiu final de la indexació, és a dir, el correcte emmagatzemament de la informació i la seva posterior recuperació d’una forma pertinent (1) i exhaustiva (2), salvant l’amenaça del soroll (3) i del silenci (4) en les recerques documentals per tal de poder-la facilitar a l’usuari, cal evitar una cosa essencial: l’ambigüitat del llenguatge natural, i els llenguatges documentals ajuden a fer-ho. A més a més, aquests tipus de llenguatges uneixen els documents amb les mateixes característiques de forma que agrupen la informació i no la dispersen. De llenguatges documentals hi ha de diferents tipus; des del vocabulari d’indexació més simple, una llista de paraules ordenada alfabèticament, que és el que té el nivell de control més senzill, fins a un tesaure, que és el vocabulari controlat més complex. Utilitzar un o altre tipus de llenguatge documental depèn del tipus d’arxiu en què es treballa (quantitat de documents a indexar, quantitat de documents de cada tema, tipus d’usuari, sistema de gestió documental emprat, etc.), ara bé, atès que hem d’evitar la subjectivi-

1. Indexar els conceptes i els objectes. Cal tenir molt present que una fotografia conté una imatge que sovint pot representa tant un o diversos conceptes com un o diversos objectes. Una cosa és descriure i indexar els elements que es veuen en les imatges (iconografia) i una altra és descriure

62 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

Per evitar aquest problema és recomenable seguir les següents mesures:


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

i indexar el contingut de les imatges, és a dir, el significat o significants principals de les mateixes. Per indexar els objectes i subjectes cal llegir imparcialment les imatges, per indexar els conceptes cal llegir les imatges i saber-les interpretar. Cal recordar que “L’anàlisi verbal no esgota el contingut de les representacions iconogràfiques”.

ment allò que demanen i per tant volen una resposta molt precisa. Usuari investigador: acostumen a ser historiadors i científics. Les seves comandes són molt precises i concretes, però tenen un caire diferent a les dels usuaris tècnics, és a dir, donen més importància al contingut històric o científic de les imatges que al valor dels objectes reproduïts per se.

2. Definir quina és la unitat de descripció (unitat documental). Normalment no és necessari indexar totes les imatges que conté una fotografia, és suficient amb indexar algunes parts. En principi, la unitat de descripció ha de ser la part visible més petita que es pot reaprofitar, ara bé, es pot ampliar més o menys segons els usos previsibles.

• El nivell de descripció documental: és a dir si estem indexant un inventari o estem indexant un catàleg. En l’inventari cal ser més genèric i en el catàleg més específic. • La diversitat temàtica de les fotografies: depenent de la globalitat temàtica del conjunt d’imatges en què s’està treballant, cal enfocar la indexació. S’ha de ser més o menys precís (5) a través de l’especificitat (6).

3. Elaboració d’unes normes d’indexació. Les normes d’indexació ens permeten saber que cal indexar d’una imatge, quan i com interpretar-la. En l’elaboració de les normes d’indexació que, qualsevol arxiu hauria de tenir, intervenen els següents factors:

4. El control dels indexadors. La diversitat d’indexadors (quantitat de persones que indexen) és un punt que agreuja bastant els ja existents problemes de subjectivitat a l’hora d’indexar imatges. Si es detecten diferències d’indexació quan un mateix document l’indexa una mateixa persona, encara n’hi ha més quan ho fan persones diferents que, òbviament, perceben de forma diferent. La variació en la exactitud d’una indexació depèn de: els coneixements de l’analista (indexador), l’experiència de l’analista, la compenetració entre l’analista i el sistema emprat, l’atenció que para l’analista en la feina que realitza i, la coordinació amb els altres indexadors.

• Els tipus de documents que s’indexa: en el nostre cas tot són fotografies, per tant indexem imatges fixes contingudes en peces fotogràfiques. Tot i amb això, sovint, cal diferenciar entre la indexació d’un daguerrotip, per exemple i la indexació d’un negatiu de plàstic actual del qual en tenim molts més i per tant les imatges estaran molt més repetides. • Els tipus d’usuaris: un dels condicionats més importants en la forma d’indexació és l’usuari. Depenent de les demandes documentals (informacions requerides pels consultors), la indexació ha d’anar cap a un cantó o cap a un altre. Els usuaris acostumen a ser de tres tipus: Usuari tècnic: són els productors de les imatges (fotògrafs). L’enfoc de les seves demandes és totalment tècnic i precís i requereixen respostes molt concretes. Cal tenir en compte detalls com ara la llum, la posició del subjecte a l’hora de la presa de la imatge, etc.

• Habilitat i destresa en el mètode de la lectura de la imatge , per tal de captar adequadament el contingut del document, i diferenciar-lo dels objectes reproduïts. • Capacitat analítica necessària per identificar allò que és substancial d’allò més accessori. • Capacitat de síntesi. • Domini de la terminologia específica del document que analitza, així com un bon coneixement de la llengua en la qual indexa. • Maneig de tècniques documental comple-

Usuari comú: les seves necessitats són diverses i molt sovint imprevisibles. Es podrien dividir en dos grups: els que normalment no tenen una idea gaire exacte d’allò que volen, és a dir, fan demandes molt generals i, els que saben exacta-

63

www.faximil.com

Per obtenir una indexació correcta, un indexador d’imatges hauria de reunir les següents condicions:


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

mentàries: consulta a bases de dades, a vocabularis controlats, índexs, etc.

relacionar els elements que hem vist amb alguna funció que prèviament ja coneixíem. Així la persona es converteix en capellà i l’edifici en església.

Com indexar

3. Les informacions exteriors a la imatge: tot allò que dóna més informació sobre les imatges (els coneixements del fotògraf, el context en què s’han realitzat les fotografies, els documents escrits o fonts orals sobre els objectes reproduïts en les imatges, les publicacions, etc.). En aquesta fase cal anar en compte, ja que sovint massa informació provoca dispersió i descontrol amb conseqüències negatives. Per exemple: capellà, església i cerimònia religiosa (misa).

Fins ara, s’ha definit i explicat què és indexar, s’ha exposat el principal problema que planteja, la subjectivitat i, com evitar-lo. És el moment, doncs, d’explicar com indexar. Indexar fotografies comporta dues fases: la familiarització i l’anàlisi. • La familiarització: és el primer contacte entre l’analitzador (indexador) i la imatge. Es tracta de començar a conèixer el document, tant el material com el contingut. Abans de començar a indexar, cal que l’analitzador tingui una idea general del document amb el qual ha de treballar, per això li cal trobar informació sobre els següents aspectes: de quin tipus de document es tracta (negatiu, positiu), dades tècniques (emulsió, procediment, format,etc.), si és o no un original, si té duplicats o no i quines diferències tenen respecte de l’original, qui en té els drets d’explotació, quin ús se’n pot fer, l’autor i la data del document, les dades administratives rellevants (exposicions, etc.), la procedència del document (com i quan ha arribat a l’arxiu i a través de qui), quina documentació hi ha sobre el document i com es pot obtenir més informació, etc. En definitiva, cal fer tot el procés de la descripció abans d’indexar per tal de fer-ho correctament.

En un resum, es pot dir que quan s’indexa un document fotogràfic el procés és el següent: 1. Determinar els principals elements (iconografia) perceptibles en les imatges objectes de la indexació. És a dir, quins objectes i/o subjectes apareixen com a protagonistes de les imatges i per tant, formen part de la unitat de descripció prèviament definida. Només cal tenir en compte, aquells elements que es veuen i no els que es poden relacionar amb les imatges que es veuen. 2. Donar significacions als principals elements que hem vist: relacionar-los amb alguna funció (sempre sense predre de vista el tipus d’usuaris que tenim). Per fer-ho cal respondre a qüestions com: quina és la significació principal de la imatge? o quines característiques tenen els personatges que hi apareixen? 3. Assignar, si cal, a cada imatge un tema o contingut (sempre sense perdre de vista les demandes usuals dels consultors). És a dir, quines són les relacions importants, significants i significades?. De vegades cal consultar informació externa per poder arrodonir el tema, però cal anar en compte perquè massa informació crea un cert desconcert. 4. Ubicar geogràficament i cronològicament les imatges: on i quan es desenvolupen les representacions iconogràfiques. Es pot identificar a través de la imatge la localització geogràfica? Cal descriura-la? Quan es desenvolupen les imatges? Cal fer referència al contingut històric per comprendre-les?

1. Allò que percebem pels sentits, és a dir, veiem una fotografia, n’identifiquem un seguit d’elements i els donen un nom. Per exemple: persona, edifici... 2. Els coneixements de l’analista, que ajuden a

64 © faximil edicions digitals, 2002

www.faximil.com

• L’anàlisi: és l’etapa central en la qual l’indexador ja coneix el document i ha d’extreure’n la informació necessària sobre el seu contingut. És a dir, és la fase en què l’indexador ha de realitzar la complexa tasca de la lectura de la imatge. La dificultat de llegir correctament i objectivament una imatge és gran, ja que es tracta de veure, identificar i analitzar. En la lectura de la imatge intervenen els següents factors:


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

Notes

5. Finalment, cal tornar a mirar les imatges i plantejar-se si hi ha algun objecte, subjecte o concepte no preferents que per diferents raons s’ha de destacar i, si no s’ha fet, cal fer-ho. Les raons poden ser històriques, rareses de la imatge, tipus d’usuaris, etc.

(1). Conformitat donada per l’usuari que el documnt recuperat s’adequa a la seva necessitat d’informació. (2). Capacitat d’un sistema d’informació per representar les diferents facetes d’un tema. (3). Quantitat de documents no pertinents o no rellevants recuperats. (4). Quantitat de documents adequats existents a la base de dades no recuperats en la recerca documental. (5). Capacitat del sistema de no recuperar documents no rellevants. (6). Capacitat del sistema d’informació per representar els diferents conceptes d’un document amb un grau adequat de profunditat.

Tradicionalment es diu que la indexació té set característiques. És ben cert que, si quan s’indexa un document es compleixen i respecten aquestes característiques, s'aconsegueix una indexació imparcial, objectiva i, sobretot, útil. Les característiques són les següents: La conformitat: ajustar el contingut de les imatges al vocabulari controlat que s’usa. La homogeneïtat: aplicar invariablement les mateixes regles d’indexació a totes les imatges. La imparcialitat: evitar qualsevol motiu subjectiu. L’especificitat: emprar sempre que sigui possible i que les normes així ho indiquin els termes més específics. La multiplicitat: emprar tants descriptors com siguim necessaris. La brevetat: emprar només els descriptors necessaris. La veracitat: reflectir veritablement el contingut dels documents.

65

www.faximil.com

En definitiva, és important tenir present que per descriure i recuperar un document fotogràfic d’arxiu, cal indexar-lo i cal fer-ho seguint sempre uns mateixos criteris (normes d’indexació) i utilitzant un vocabulari controlat.


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i la Guia de Fons en Imatge de la ciutat de Girona Joan Boadas i Raset Lluís-Esteve Casellas i Serra

a

Antecedents L’any 1982, a partir d’un fons inicial d’unes 6.000 fotografies, l’Ajuntament de Girona va aprovar la creació mitjançant acord de la Comissió Municipal Permanent de 16 de gener, l’Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Girona (AIAG).

Evidentment, en el transcurs d’aquests anys s’han desenvolupat tot un seguit d’actuacions centrades especialment en quatre àmbits: tractament i descripció de la documentació, difusió, formació i foment.

Els objectius que marcava l’AIAG d’ençà del moment de la seva creació i que en línies generals es concretaven a aplegar tota mena de material fotogràfic i audiovisual, que tingués com a tema preferent qualsevol aspecte de la vida de la nostra ciutat, actual o al llarg del temps, s’estan acomplint fins el dia d’avui: en 17 anys el fons documental custodiat ha passat de les 6.000 fotografies inicials a un total d’unes 650.000 (positius i negatius) i prop de 800 pel·lícules.

Pel que fa al tractament i descripció de la documentació, especialment la fotogràfica, l’elaboració a partir de l’any 1990 d’un programa, ha permès la creació d’una metodologia i una tecnologia pròpies (que hem exportat i exportem a d’altres centres) que en molts d’aspectes ha esdevingut un punt de referència a nivell de l’Estat espanyol.

Aquestes xifres s’han assolit portant a terme una activa política de captació i acceptació de fons particulars (Unal, Lux, Quim Curbet, Buil, Joan Masó, Moisès Tibau, Sans, Jou, Varés, Cordón, Puigvert, Lladó, etc.) i a partir de les adquisicions regulars fruit del seguiment de les transformacions urbanístiques de la ciutat i d’alguns dels seus esdeveniments socials, així com de la compra d’una col·lecció particular (Bronsoms).

En aquests anys s’han elaborat 11 publicacions de la col·lecció Girona en imatges, s’han publicat 5 volums que recullen les actes de les Jornades sobre Imatge i Recerca, s’han fet i s’ha col·laborat

66

www.faximil.com

En l’àmbit de la difusió, la documentació custodiada ha estat objecte d’una explotació que si bé no podem qualificar d’exhaustiva sí que ha estat suficient per donar a conèixer a la majoria de ciutadans el contingut general i la importància i transcendència dels nostres fons.


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

en exposicions i s’han organitzat diverses projeccions de material fílmic, sense oblidar la participació en moltes publicacions i activitats de tercers. En aquest apartat cal tenir en compte l’efecte positiu que aquesta política de difusió ha tingut per tal de poder captar nous fons documentals.

continuada, i procedents d’arreu de l’Estat, es produeixen. La publicació de manuals com Patrimoni cultural i drets d’autor. Instruments per a la seva gestió en col·laboració amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, l’Associació de Museòlegs de Catalunya i la Unió de Professionals de la Imatge i Fotografia de Catalunya, ha estat una aportació més en l’intent de contribuir a la normalització de les relacions entre els professionals de la fotografia i els responsables dels centres que en gestionen la seva conservació i explotació.

Les Jornades Imatge i Recerca han centrat l’actuació en l’àmbit formatiu. D’ençà de l’any 1990, i amb periodicitat biennal aquest fòrum de debat ha convocat uns 150 especialistes en cada edició procedents en la seva major part de l’àmbit català, però amb presència també d’experts de la resta de l’Estat. Els resultats, en xifres objectives, són els següents: 29 ponències, 66 comunicacions, 14 experiències, 1.270 pàgines impreses i, acord amb el que es desprèn de la darrera convocatòria, 3 administracions públiques, 4 associacions professionals, 3 universitats i una empresa privada, implicades en el projecte. Pel que fa a la temàtica de les ponències presentades, aquesta ha abastat aspectes prou diversos: la conservació i avaluació de les imatges, el foment de la presa de consciència en relació als drets d’autor i de propietat intel·lectual dels fotògrafs, la introducció i l’ús de les noves tecnologies, les possibilitats de la imatges per als investigadors, el tractament específic dels materials videogràfics i cinematogràfics, l’estructura i experiència de propostes estrangeres (França, Holanda, Alemanya, Itàlia, Canadà i Estats Units), així com aportacions vinculades a l’àmbit de la descripció, la història de la fotografia i dels processos fotogràfics o a l’estat de la qüestió dels centres que conserven imatges a Catalunya.

En l’àmbit del foment les actuacions s’han centrat en l’adquisició de reportatges fotogràfics que reflecteixen els actes socials i les transformacions urbanístiques de la ciutat, la compra d’alguna col·lecció de fotografies amb valor artístic i com a activitat més remarcable l’encàrrec a un fotògraf professional de l’elaboració del projecte Girona 2000. Testimoni fotogràfic, que té com a objectiu l’elaboració d’una sèrie de reportatges fotogràfics que reflecteixin les formes de vida de la ciutat de Girona de final del segle XX.

Paral·lelament, i en col·laboració amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, les Jornades han permès la celebració de tres tallers monogràfics sobre el tractament de materials i suports fotogràfics, la protecció íntima dels materials fotogràfics i els criteris per a l’elaboració d’un pla d’emergència per a arxius d’imatges.

L’important volum del fons documental custodiat, així com el conjunt d’actuacions i activitats desenvolupades en els diferents àmbits que acabem d’esmentar, varen fer possible que a setembre de 1997 l’Ajuntament de Girona creés el CRDI, que persegueix situar preferentment el ciutadà, els professionals del sector i la resta d’equipaments de la ciutat que custodien fons documentals en imatge, en l’objecte i subjecte de la seva actuació.

També en aquest mateix àmbit, encara hi podem incloure l’existència d’una Biblioteca especialitzada en Imatge que, juntament amb la que s’anirà configurant al Museu del Cinema, de Girona, poden esdevenir un servei de gran importància. En aquest apartat cal remarcar també les tasques d’assessorament a tercers que de manera

Pel que fa a la instal·lació dels fons, el juliol de 1999 es va inaugurar un nou equipament amb un total de 80 m2 que preveu una zona de 40 m2 de dipòsit climatitzat (dues seccions de 12 ºC i 18 ºC de temperatura i 35 % i 50 % d’humitat, respectivament) que contenen un total de 450 ml. d’armaris compactes. L’espai inclou també

67

www.faximil.com

El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

una zona de recepció i oficines i una sala de treball i laboratori de reproducció.

Girona. Guia de Fons en Imatge

La missió del CRDI és conèixer, protegir, fomentar, oferir i divulgar a la ciutadania el patrimoni documental en imatge de la ciutat de Girona. Per a la seva consecució és planteja els següents objectius generals:

L’acompliment del que es desprèn dels objectius generals que hem esmentat justifiquen i han motivat l’edició de la publicació Girona. Guia de fons en imatge. Un primer balanç del treball col·lectiu realitzat fins ara, i que es reflecteix en aquesta Guia, permet constatar la col·laboració activa de 15 institucions públiques i privades (tres administracions públiques, tres fundacions privades, tres diaris, tres col·legis professionals, dues institucions religioses i una universitat), que detenen la titularitat de 24 centres, els quals gestionen un total de 68 fons i/o col·leccions. O dit d’una altra manera, gairebé 3.100.000 fotografies i més de 4.7600 pel·lícules són a disposició dels ciutadans per tal d’ésser utilitzades per a les seves diferents necessitats.

• Oferir a la ciutadania la possibilitat de conèixer en la seva integritat el contingut de la documentació en imatge existent en els fons documentals públics i privats de la ciutat de Girona. • Facilitar a la ciutadania i als professionals del sector un espai expositiu per a la divulgació del patrimoni documental en imatge i de les obres de creació artística. • Posar a disposició de la ciutadania instruments únics , i compartits per tots els centres, que permetin un accés regulat homogeni a la documentació en imatge. • Obrir a la ciutadania i als professionals del sector un espai de formació plural i adequat als diferents nivells i necessitats. • Difondre una metodologia de treball que pugui ser compartida pels diferents professionals responsables de gestionar, o que generen, fons documentals en imatge públics i privats. • Oferir una tecnologia de tractament i conservació de les imatges que pugui ser compartida pels diferents professionals responsables de gestionar, o que generen, fons documentals en imatge públics i privats. • Explorar els camins de les noves tecnologies per tal de conèixer com poden contribuir a la preservació i a l’ús de la documentació. • Vincular-se amb tots aquells centres públics (Universitats, etc.) i privats, nacionals i internacionals per tal de generar sinergies que garanteixin una major qualitat d’oferta i servei als ciutadans. • Fomentar la presa de consciència en relació als drets d’autor i de propietat intel·lectual, principalment dels fotògrafs. • Crear, a partir d’una política d’adquisicions, una col·lecció fotogràfica d’autors contemporanis vinculats a la ciutat.

Pel que fa a la informació que conté la Guia, aquesta s’ha estructurat en dos apartats diferents. En el que hem anomenat Fitxa de centre s’hi han consignat aquelles dades que en permeten la seva identificació, ubicació i dependència orgànica, així com conèixer breument quina ha estat la història de la institució generadora, el conjunt de fons i col·leccions que gestiona, la seva gènesi i les vicissituds per les quals ha passat. A part de l’especialització temàtica i l’àmbit geogràfic al qual fan referència les imatges, la fitxa de centre ens informa sobre els serveis que aquest ofereix i l’estat de descripció i les condicions d’accés i difusió dels diferents fons i col·leccions. (vegeu annex 1)

68

www.faximil.com

D’altra part, la Fitxa de fons / Fitxa de col·lecció recull les notícies bàsiques d’aquests conjunts documentals (vegeu annex 2). En el marc de la Guia, entenem per fons el conjunt de documents en imatge fixa (fotografia) i en moviment (pel·lícules) reunits per una persona física, moral o jurídica en l’exercici de les seves activitats o de les seves funcions. Té la consideració de col·lecció l’aplegament (la reunió) artificial d’imatges de qualsevol procedència, agrupades en funció d’una característica comuna com ara l’adquisició, el tema, el suport, el tipus, etc.


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

La informació que conté aquesta segona fitxa pretén descriure amb detall tots aquells elements que ens permetin conèixer els fons o les col·leccions que s’hagin creat. En aquest sentit, una àrea d’identificació ens informa sobre el nom que rep el conjunt que s’està descrivint, la seva cronologia, les temàtiques més generals a les que fa referència i el seu volum, és a dir el nombre i la tipologia de les imatges fixes i/o en moviment que conté. En la precisió d’aquesta tipologia s’han adoptat criteris generals per a permetre la homogeneïtzació dels tractaments específics de cada centre i s’han obviat característiques tècniques i de procediment fotogràfic que poguessin dificultar-ne la comprensió global. Els aspectes bàsics que s’han pres en consideració distingeixen entre imatges negatives o positives, en blanc i negre o color i el seu suport, principalment vidre, paper i plàstic. Cal remarcar que la denominació “pel·lícula” aplega qualsevol imatge en moviment, amb independència que es tracti o no d’una obra amb fil argumental, en els sentit més difós del terme.

temàtiques dels continguts dels fons i col·leccions descrits, així com dels seus productors (institucions, entitats, fotògrafs o col·leccionistes). La indexació temàtica dels diferents tipus de fons s’ha establert una tipologia específica d’acord amb les funcions realitzades pels seus productors que ha donat lloc a les següents entrades: Fotografia artística Imatges en les quals sigui en el procés de la seva presa o de revelat els elements estètics, creatius i de composició han predominat volgudament per l’autor per damunt del contingut documental. Fotografia comercial Imatges pròpies d’una galeria fotogràfica: retrats individuals, familiars, de grups, reportatges d’àmbit privat i públic, fotografia publicitària, etc. Fotografia d’afeccionat Imatges, amb independència de la seva qualitat, l’autor de les quals no ha exercit professionalment com a fotògraf.

En un segon bloc referit al context hi hem consignat les notícies que fan esment a la data i la forma d’ingrés del fons i/o col·lecció i les que indiquen quina ha estat la seva gènesi i els possibles canvis de propietat o de custòdia que hagi pogut tenir.

Fotografia d’encàrrec Imatges produïdes per un fotògraf professional, l’activitat del qual no s’ha centrat en l’habitual d’una galeria fotogràfica, sinó en l’encàrrec per part de particulars o d’institucions públiques de reportatges amb finalitat publicitària o de documentació.

Respecte a les condicions d’accés i ús, la fitxa conté referències sobre el percentatge del material accessible i, quan n’existeixen, dels diferents instruments de descripció elaborats. Cal matisar que per material accessible hi entenem tot aquell material que és recuperable per a la seva consulta, amb independència de si ha estat descrit formalment i del nivell i complexitat de l’instrument de descripció. En l’apartat de documentació vinculada s’hi ha esmentat l’existència d’altres documents relacionats directament amb el fons o col·lecció que s’estava descrivint i, finalment, en l’epígraf d’observacions s’hi han fet constar, quan ha escaigut, les informacions referides als drets d’explotació de les imatges.

Fotografia / cinematografia de premsa Imatges fixes o en moviment produïdes arran del seguiment fotogràfic de notícies periodístiques o de qualsevol aspecte de la vida social, política, cultura o econòmica que pugui ser noticiable en els mitjans de comunicació.

Finalment, la Guia es complementa amb un recull bibliogràfic que inclou totes aquelles referències vinculades a la ciutat de Girona, relatives a fotògrafs, a història de la fotografia i als centres que les gestionen, i amb un índex de referències

Cinematografia documental Imatges en moviment produïdes amb la voluntat de documentar accions o situacions com a testimoni d’una realitat i amb finalitat informativa.

69

www.faximil.com

Fotografia / cinematografia institucional Imatges fixes o en moviment generades (produïdes i rebudes) per una institució en l’exercici de les seves funcions i que, per tant, documenten les seves competències i les activitats que porta a terme.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

intentar conèixer, i donar a conèixer, les imatges fixes i en moviment d’associacions i col·lectius que, de manera “natural” han anat generant i conservant per tal de deixar testimoni de les seves activitats. Com també seria interessant incorporar a aquest conjunt la descripció dels fons documentals dels fotògrafs professionals en actiu a la ciutat de Girona, en l’intent, entre una cosa i altra, de tenir una radiografia precisa, una foto fixa, del patrimoni audiovisual gironí.

Cinematografia de ficció Imatges en moviment produïdes com a resultat del procés creatiu de l’autor, amb la intenció de recrear una realitat a partir d’un fil argumental. Per tant aquest treball interdisciplinari ha permès conèixer no només els distints fons en imatge, sinó que ha fet possible que els diferents professionals elaboréssim una metodologia de treball conjunta que permet una descripció homogènia de la documentació, independentment de qui en sigui el titular. Altrament, l’acceptació d’unes normes o condicions homogènies d’accés i ús als diferents centres és un primer pas que ha de facilitar-ne als usuaris la seva aproximació i ha de contribuir a evitar respostes diferents davant de situacions molt semblants.

Des del nostre punt de vista, la realització d’aquests instruments no ha de respondre a un afany de control sinó de servei. Només el coneixement de la naturalesa i el volum d’aquesta documentació, del seu nivell de descripció, del seu origen i procedència, de la seva cronologia i del seu tractament, permetran la implantació de polítiques de gestió eficaces que, en última instància, han de beneficiar els que en són usuaris.

És cert que amb aquest treball no s’esgoten les possibilitats d’identificar i descriure altres fons i col·leccions existents a la ciutat. Segurament que, utilitzant una metodologia diferent, caldria

ANNEX 1

1. Centre:

Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)

2. Institució de la qual depèn:

Ajuntament de Girona (Arxiu Municipal de Girona)

3. Responsable:

Joan Boadas i Raset

4. Adreça: Codi postal: Horari:

Placeta Institut vell, 1 17004 Matins: Dilluns a divendres de 8 a 15 h / Dissabtes de 9 a 14 h Vesprades: Dimarts i dimecres de 16 a 19 h (excepte juliol i agost) 972 22 15 45 972 20 26 94 crdi@ajgirona.org

Telèfon: Fax: Adreça electrònica: 5. Breu història del centre:

L’Ajuntament de Girona ha aplegat al llarg de la seva existència i en el marc de les activitats que li són pròpies un important conjunt documental que cronològicament abraça des del segle XII fins els nostres dies. Aquest llarg abast cronològic ha permès que l’Arxiu Municipal s’anés nodrint de diferents tipus de documents, d’entre ells, la documentació audiovisual (fotogràfica i cinematogràfica).

6. Gènesi dels fons i col·leccions:

L’origen i composició dels fons i col·leccions del CRDI respon, per una part, a la documentació generada a partir de les activitats pròpies de l’Ajuntament, com poden ser el seguiment de les transformacions urbanístiques i de la vida política corporativa, cultural i cívica de la ciutat. Per l’altra, ja des de la creació de l’AIAG, l’Ajuntament de Girona ha dut a terme una activa política de captació d’arxius i col·leccions privades per tal de garantir la seva conservació i difusió i així evitar el risc que aquestes fàcilment es poguessin malmetre o perdre’s.

70

www.faximil.com

FITXA DE CENTRE


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

7. Història de la custòdia:

Els fons del CRDI han seguit l’evolució de la dependència orgànica i funcional de la seva gestió. El primer ordenament d’aquesta documentació motivà la seva concentració al Museu d’Història de la Ciutat. Així, mentre que els negatius s’instal·laren en un dipòsit específic del Museu, els positius s’ubicaren en carpetes en les dependències administratives del Museu. El 1990 aquestes carpetes es traslladaren a l’Arxiu Municipal, on s’integraren amb d’altres positius que havien anat ingressant al llarg dels darrers anys. Aquesta integració permeté la seva reclassificació i la realització d’un primer inventari que posteriorment serviria de base per a l’inici de l’elaboració del catàleg informatitzat, abans esmentat.

8. Especialització temàtica i àmbit geogràfic:

Fotografia institucional. Fotografia de premsa. Fotografia comercial. Girona. Comarques de Girona. Pel·lícules 29 73 10

500

122

20

10. Estat de descripció del material:

El conjunt de tots els fons i col·leccions és accessible en un 95 %, aproximadament, si bé a partir d’instruments de descripció diferents: el Catàleg d’Imatges Digitalitzades (15.000 imatges), els catàlegs informatitzats específics dels fons (481.566 imatges), un inventari temàtic (11.000 imatges), el Registre informatitzat d’Ingrés de Fotografies (15.000 imatges) i els índexs (informatitzats i manuals) del fons Fotografia Unal (100.000 imatges).

11. Condicions d’accés i difusió:

L’accés al CRDI i al material que s’hi custodia és lliure i gratuït, amb les úniques restriccions contemplades en la legislació vigent i, si és el cas, en els contractes de cessió de la documentació a l’Ajuntament de Girona. Les condicions d’ús de la documentació en imatge, especialment pel que fa a la seva reproducció amb finalitat de fer-ne un ús públic estan regulades per les condicions generals del centre i per les fixades en els contractes de cessió de la documentació a l’Ajuntament de Girona, en funció dels drets d’autor exigibles, de la seva vigència i de qui en sigui el possessor.

12. Serveis:

A entitats i particulars: Identificació i datació de procediments i suports fotogràfics. Datació de la imatge representada. Organització i descripció de fons i col·leccions. Informació sobre fotògrafs. Recomanacions sobre el tractament informàtic de fons i col·leccions d’imatges.

71

www.faximil.com

9. Fons i col·leccions que guarda: 15 conjunts (+/- 630.000 fotografies i +/- 700 pel·lícules) Nom Cronologia Fotografies 1 Fons de l’Ajuntament de Girona 1900 - 1998 15.000 2 Col·lecció de l’Ajuntament de Girona 1880 - 1998 5.000 3 Fons Fotografia Unal (fotografia comercial) 1864 - 1983 100.000 4 Fons Foto Lux (fotografia comercial) 1915 - 1988 15.000 5 Fons Josep Jou (fotografia comercial) 1900 - 1944 1.474 6 Fons Joan Masó (fotografia d'afeccionat) 1922 - 1963 1.092 7 Fons Josep Buil (fotografia artística) 1950 - 1980 3.186 8 Fons Joaquim Curbet (fotografia de premsa) 1976 - 1984 15.000 9 Fons Foto Sans (fotografia comercial i 1940 - 1986 465.474 fotografia i cinematografia de premsa) 10 Fons Moisès Tibau (fotografia de premsa) 1982 - 1985 7.154 11 Fons Antoni Varés (pel·lícules de ficció) 1930 - 1965 53 12 Fons Josep Granés 1959 - 1965 146 13 Col·lecció Josep Bronsoms (postals) 1877 - 1990 1.887 14 Col·lecció Jordi Gibert i Gibert 1930 - 1979 188 15 Col·lecció Josep Vila i Burch 1880 - 1955 136


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

Assessorament en preservació de materials fotogràfics i cinematogràfics (sistemes d’instal·lació, manipulació, conservació, exposició, etc.). Custòdia de material original. Visites concertades al centre. 13. Observacions:

L’Ajuntament de Girona ha editat imatges dels següents autors: MASSANAS, Emili (ed.). Fótica V. Fargnoli. Girona: Ajuntament i Diputació. Col·lecció Girona en imatges, 1, 1981. Girona 1877. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 2, 1982. MASSANAS, Emili (ed.). Girona vista per Fargnoli. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 3, 1985. MASSANAS BURCET, Emili (recopilació). Centenari Valentí Fargnoli. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 4, 1985. Massanas, Emili (ed.). Els Unal. 120 anys de fotografia. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 5, 1986. MASSANAS, Emili (ed.). Fotografia moderna. Amadeu Mauri. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 6, 1987. Foto Lux. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 7, 1990. Imatges de la Catedral de Girona. Foto Lux. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 8, 1993. Joan Masó i Valentí (1883-1973). Fotos. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 9, 1994. Narcís Sans (1920-1994). Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 10, 1996. Josep Jou i Parés, fotògraf. Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 11, 1998.

1. Nom del fons:

Fons Foto Sans

2. Temàtica:

Fotografia de premsa. Fotografia comercial. Cinematografia de premsa. Cinematografia documental. Girona. Comarques de Girona.

3. Íntegre o compartit:

Íntegre / Compartit. És íntegre pel que fa a la cronologia expressada, però compartit amb els successors de Narcís Sans, en tant que l’activitat fotogràfica de l’establiment Foto Sans continua i, per tant, el fons és obert.

4. Cronologia:

1940 - 1986 (predomina 1960-1975)

5. Gènesi del fons:

Narcís Sans (Fallines 1920, Girona 1994) obrí el seu primer establiment fotogràfic al carrer Ciutadans, 3, a finals dels anys 40. Més endavant el traslladà a la que encara ara és la seu del negoci “Fotografia Sans”, al número 2 de la pujada del Pont de Pedra. La seva activitat professional, primer com a fotògraf i després com a periodista, se centrà pràcticament en exclusiva en la ciutat de Girona i també a les comarques gironines. La major part d'aquesta activitat fotogràfica resta reflectida en la premsa escrita, especialment en les planes de Los Sitios, posteriorment Diari de Girona, des dels anys quaranta fins a principi de la dècada dels vuitanta, quan ja comptava amb un equip de col·laboradors, entre quals hi havia els seus fills i Pablo García Cortés, més conegut com a Pablito.

72

www.faximil.com

ANNEX 2 FITXA DE FONS


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

6. Composició del fons: 465.474 fotografies* i 500 pel·lícules Fotografies Imatge Color Suport 387.103 Negativa / 135 mm Blanc i negre Plàstic 7.295 Negativa / 135 mm Color Plàstic 2.684 Negativa / 135 mm (1/2) Blanc i negre Plàstic 64.285 Negativa / 120 mm Blanc i negre Plàstic 4.107 Negativa / 120 mm Color Plàstic * Resta un 10 % per tractar. També hi ha alguns positius en paper, en quantitat testimonial i en un estat de conservació força dolent. Pel·lícules Imatge Color Suport 500 Positiva / Negativa Blanc i negre / Color Plàstic Els formats són de 16 i 35 mm. 7. Data d’ingrés:

1996

8. Forma d’ingrés:

Donació dels hereus de Narcís Sans.

9. Història de la custòdia:

En origen el fons es conservava al mateix establiment comercial de Narcís Sans, però el desenvolupament del negoci obligà a traslladar part del material a diferents locals. Així, a grans trets, el material cinematogràfic es traslladà a una casa de Platja d’Aro, els negatius registrats, és a dir, de fotografia de premsa i publicitària al laboratori / arxiu que habilità al carrer Albereda, i el que podríem considerar com a fotografia comercial d’àmbit privat a una casa de Medinyà. L’ingrés a l’Arxiu Municipal, l’any 1996, es realitzà intentant respectar aquests conjunts. Pel que fa al material cinematogràfic es procedí a una primera identificació i agrupació dels diferents rotlles d’una mateixa realització, un primer resultat de la qual és la catalogació bàsica de 195 títols. També s’ha portat a terme el muntatge i identificació bàsica dels fragments descartats, que suposen més d’una vintena d’hores de filmació. Quant a la imatge fixa 1996 i 1997 es realitzà una primera catalogació bàsica de tot el material registrat en els llibres (prop de 20.000 referències) i el 1998 es realitzà la classificació i reinstal·lació de la resta, que en total suposa conèixer i controlar 465.474 imatges

10. Percentatge de material accessible:

90 %

11. Instruments de descripció: Denominació Any de realització Fons Sans. Catàleg de fotografies (465.474 imatges) 1998 Fons Sans. Catàleg de pel·lícules 1997

Informatitzat % Descrit Sí 90 % No 25 %

12. Documentació vinculada:

Es conserven quatre llibres de registre (1965-1982) a l’Arxiu Municipal de Girona. En aquests llibres es registrava bàsicament la fotografia de premsa i la publicitària, deixant de banda la resta.

13. Observacions:

L’Ajuntament de Girona en deté tots els drets d’explotació d’acord amb el conveni de cessió i els terminis que estableix la legislació i n’autoritza la reproducció sota les condicions establertes en cada cas pel Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI). Les imatges d’àmbit privat (bàsicament els retrats) estan protegides per la legislació i només es permet la seva reproducció als interessats i als seus hereus, prèvia acreditació, o sota la seva autorització durant els terminis previstos legalment. Publicacions referides al fons:

Narcís Sans (1920-1994). Girona: Ajuntament. Col·lecció Girona en imatges, 10, 1996.

(1) Boadas, J., Casado, J.X., Casellas, L-E., Pons, J., Sais, C. Patrimoni cultural i drets d’autor. Instruments per a la seva gestió. Girona: Ajuntament, Col·lecció Textos i Documents, 8. 1998, 48 p. (2) Boadas, Joan; Casellas Lluís-Esteve (dir.): Girona. Guia de fons en imatge. Girona: Ajuntament de Girona. 1999, 227 p. ✎

73

www.faximil.com

Notes


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

Archivo Gráfico Valenciano José Huguet José Huguet Chanzá Presidente de la Sociedad Valenciana de Historia de la Fotografía

a

E

En 1962, influido por mi amistad con artistas valencianos como Alfaro, Monjalés, Soria, Martínez, Peris, Anzo, etc., inicié mi primera aventura editorial publicando Suma y sigue del arte contemporáneo que dirigió Vicente Aguilera Cerni hasta su cierre en 1967, y que era la heredera de la revista Parpalló. Estos contactos y ambiente me movieron a reunir una pequeña colección de pintura de vanguardia de la época.

Ante la dificultad de localizar imágenes distintas en formato de postal, la búsqueda se amplió a las fotografías antiguas, clichés de cristal y otros,

74

www.faximil.com

Durante años estuve dedicado a actividades profesionales, pero con frecuentes viajes a París. Allí, en los “bouquinistas” junto al Sena descubrí las postales antiguas valencianas, que –como es natural- no se encuentran aquí, sino que han sido enviadas por visitantes y turistas a sus lugares de origen donde residen sus familiares y amigos. En casi toda Europa, el coleccionismo de postales está muy desarrollado existiendo tiendas especializadas, revistas y asociaciones cartófilas, convenciones anuales, etc. Poco a poco iba formando una colección que si al principio era de unos centenares, al final llegó a contar más de 20.000 postales, la mayoría valencianas, pero también ejemplares especiales de varios países y del resto de España.

ste archivo no procede de una herencia o de los antepasados. Como cualquier niño, la atracción por las imágenes se me materializó en los años escolares de la posguerra coleccionando y cambiando cromos. Aunque mi vocación me inclina a los estudios de Filosofía y Letras, los negocios familiares me llevaron a cursar Profesorado Mercantil y a trabajar en ellos.


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

como daguerrotipos, ferrotipos, etc., cuyas diferencias y técnicas desconocía totalmente, lo que me movió a investigar sobre la fotografía valenciana sobre la que prácticamente no se había escrito casi nada. En 1986 presenté mi primera comunicación en el Primer Congreso de la Historia de la Fotografía Española de Sevilla y en 1988 mi primera ponencia en el I Congrés d'Història de la Ciutat de València. En 1990 “Levante” nos encargó a los miembros de la Sociedad Valenciana de Historia de la Fotografía, una Historia de la Fotografía Valenciana en 16 fascículos, encargándome de los 9 primeros y empleando en ellos parte del material de lo que ya no era una colección, sino un Archivo.

Martínez Aloy, y se están catalogando unas 1300 fotos originales del archivo de la desaparecida Semana Gráfica. El contenido inicial del archivo de tarjetas postales y fotografía se ha ampliado a cualquier tema gráfico que tenga relación con la Comunidad Valenciana. Una hemeroteca gráfica es imprescindible para comparar la fotografía con grabados anteriores. Muchas de las fotografías de J. Laurent, realizadas hacia 1870, se reproducen como grabados en los años siguientes en La Ilustración Española y Americana y en otras revistas o grabados. Y ello ocurre también con acontecimientos, monumentos, obras de arte, etc., pues aunque el fotograbado ya se había intentado antes, el tramado de Meinsenbach no lo encontramos mejorado hasta 1883 y hay que esperar a principios de siglo para que se perfeccione y abarate dando lugar a amplios reportajes en revistas como Blanco y Negro, y luego La Esfera, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, etc.

También se ha empleado el Archivo en ediciones propias, a partir de 1983, reeditando en pequeños álbumes postales antiguas valencianas: dos series de Valencia, Alcoy, Jávea, y sobre Jaime I en su 750 Aniversario, una serie de Denia, Onteniente, Benicarló y Peñíscola. Y editando: Impresiones de mi tierra de Sarthou Carreres, Castillos valencianos de Emilio Beüt, Manual de vinos valencianos de Joan Martín, Fiestas y costumbres de Valencia de Lisard Arlandis, Cancionero popular de los años 20, de Miguel Asins Arbó, e Iconografía mariana Valentina de Andrés de Sales Ferri Chulió.

Así aparece como complemento indispensable de un archivo gráfico, las revistas gráficas y las anteriores con grabados. Y naturalmente toda clase de libros con imágenes como el Viaje Histórico y pintoresco de A. Laborde, o posteriormente con fotografías. Y ello nos lleva de la mano a los pliegos de cordel, las aucas, grabados religiosos o de poblaciones, estampas, etc.

En marzo de 1990 se presentó en el Ateneo Mercantil la exposición “RECORDS. Postals valencianes del Arxiu J.Huguet” patrocinada por la Conselleria de Cultura, y en 1992, en el mismo lugar, las exposiciones “Memoria de la luz”, “La Galería de las vanidades” y “Fotografía pictorialista valenciana” todas ellas con abundante material del Archivo, que desde entonces ha participado en diversas muestras al público en la Lonja (“La imprenta valenciana”), IVAM, Beneficencia, Madrid y Barcelona (“Felipe II íntimo”, “Fotografía pictorialista española”), etc. En este año se ha solicitado su concurso en Frankfurt para “Arquitectura española. Siglo XX” donde viajará la acuarela original de la Estación del Norte, de Demetrio Ribes de 1906, de 34x78 cm., y para exposiciones en la Universidad de Valencia.

Los muestrarios y catálogos antiguos de empresas tienen gran interés como catálogo de viñetas de toros y carteles de la imprenta Vda. De Joseph de Orga de 1878, grueso tomo de 55’5x37 cm. Los muestrarios de tipos de imprenta, catálogos de lápidas, esculturas, juguetes, lámparas, confecciones, muebles, etc. que nos detallan las actividades de empresas de todo tipo.

Igualmente se ha utilizado el archivo para ilustrar numerosos catálogos de fotografía, libros editados en toda España y para distintas tesis doctorales. En este momento se están realizando copias de contacto de cerca de 600 clichés de

75

www.faximil.com

También la cartografía tiene su lugar en este archivo, no sólo por sus mapas, sino por las vistas de las ciudades que a veces llevan, como en las Memorias del mariscal de Suchet , o en mapas como Huerta y contribución particular de la ciudad de Valencia, dibujado por A. Duarte en 1595 y grabado por el P. Francisco Cassaus en 1695, donde aparece una vista de Valencia rodeada de sus alquerías con sus nombres, y del que sólo se conoce el ejemplar existente en el Archivo. Aunque más conocido, también es interesante el Atlas Hispania quae est Europae. Liber XVII de Joannes Blaev.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

Numerosos artistas valencianos han dejado muestra de su trabajo en revistas o portadas de libros y por ello forman parte del conjunto, libros adquiridos únicamente por las ilustraciones de sus portadas o revistas como Estudios con los dibujos y fotomontajes de Monleón, Renau, etc. Así se complementa la colección de carteles de Renau, Ballester y otros.

mentados títulos académicos, premios escolares, orlas de fin de curso con fotografías, etc. El mundo juvenil está representado con libretas de caligrafía, libros escolares, juegos infantiles, o los cuentos de Saturnino Calleja y otros. En filatelia, numerosos son los sellos en los que campea el tema valenciano, lo que se complementa con una colección de sobres con marcas prefilatélicas.

En cuanto a carteles, salvo excepciones, se ha renunciado a los de tamaño grande, ante la imposibilidad física de almacenarlos. La de carteles de toros empieza con algunos anteriores a la construcción en 1860 de la plaza de toros, y en carteles de mano es muy completa hasta los años setenta de este siglo.

Dado que la imagen se ha empleado sobre múltiples soportes, la hallamos igualmente en un conjunto de medallas conmemorativas y otras, en las cajas metálicas litografiadas para la venta de distintos productos, y en cantidad de objetos publicitarios como carteritas, pequeños espejos, abanicos de cartón, o abanicos conmemorativos de exposiciones, de la Coronación de la Virgen, etc.

Por lo que se refiere a dibujos originales, en principio no se buscan, pero el azar ha incluido algunos, en como el citado de la Estación del Norte de Demetrio Ribes, algunos proyectos de arquitectos, dibujos originales de José Mateu para sus azulejos y viñetas, proyectos de fallas, etc.

Naturalmente, la parte más importante del archivo lo constituye la fotografía. En 1992, la Conselleria de Cultura, adquirió una parte importante del Archivo que incluyó 22.263 postales antiguas, 18.501 fotografías antiguas sobre papel o cartón y más 7.000 clichés, la gran mayoría de cristal. Pero dado que la política de adquisiciones es continua, de nuevo miles de fotografías sobre papel y miles de clichés se acumulan sin tiempo para catalogar, aunque –como indicado antes- se trabaja con el archivo de Martínez Aloy y el de Semana Gráfica.

Pero, sobre todo la diferencia entre este archivo y otros, o bibliotecas y museos es la diversidad de material que incluye: calendarios de pared antiguos –algunos de gran belleza y complejidad- , folletos de propaganda comercial, membretes de carta con diseños diversos desde el s. XIX, felicitaciones de Pascua, invitaciones variadas, menús de banquetes, pases para eventos o de entidades varias, barajas, recortables de principio de siglo, calcomanías, papel secante, partituras de música, folletos de representaciones teatrales, carteleras de mano de películas, etiquetas de exportadores de naranja u otros, de fabricantes de licores y vinos, etc. También emblemas de Auxilio Social, billetes de tranvía, vales diversos, miles de cromos en colecciones de fútbol, toros, historia, viajes, trajes regionales, etc. Varias colecciones de papel de fumar muestran el esplendor y variedad de marcas y temas que usaron los fabricantes para su comercialización. Otros apartados son las acciones de sociedades: de ferrocarril, minas, barcos, o empresas diversas, los documentos comerciales como letras de cambio antiguas, cédulas de embarque, etc. Numerosos son los carnets de identidad de socios de sindicatos, asociaciones de todo tipo, ya sean políticas o culturales; también los orna-

Importante es el surtido de vistas estereoscópicas, pues estuvo de moda a fin de siglo y nos ofrece imágenes tomadas por aficionados de Valencia y otros pueblos en ésa época. Tampoco fueron profesionales Vicente Peydró –hijo del

76

www.faximil.com

Más de cien álbumes, algunos artísticamente decorados, reúnen fotos de familias que los rellenaron con fotos personales, de vistas de Valencia y otras poblaciones, o de sus fiestas y que comprenden desde finales del siglo pasado hasta mediados del presente. Y las técnicas fotográficas más antiguas están ampliamente representadas: daguerrotipos, ambrotipos, ferrotipos, esmaltes, cristalinos, etc. Todo ello se completa con una colección de aparatos prefotográficos como linternas mágicas, cámara lúcida y cámaras fotográficas antiguas, ampliadoras, aparatos estereoscópicos, equipo de laboratorio, etc.


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

músico Peydró- y Vicente Martínez Sanz, pero se encuentran entre los mejores pictorialistas españoles y son los dos fotógrafos mejor representados en el archivo.

Por otra parte, no se limita a los ejemplares más clásicos o nobles de las artes –como los grabados o las fotografías-, sino que pretende englobar todos los aspectos de la vida cotidiana en los que predomina la imagen, entendiendo que puede existir arte en los cromos, etiquetas comerciales u objetos aparentemente nimios. En realidad, si se quiere estudiar el modernismo o cualquier otro movimiento artístico se puede concentrar la atención en su repercusión en la arquitectura o la pintura, pero su influencia se refleja también en todos los aspectos vitales desde las estampas religiosas a los tipos de imprenta o los objetos publicitarios. Se pretende abarcar la imagen gráfica en todas las manifestaciones cara a la sociedad.

En cuanto a los profesionales J. Laurent es el que reúne más ejemplares, con cerca de cien copias de época, pero también hay muestras de otros fotógrafos españoles como Duñabeitia, Señán y González, Linares, Garzón, Tinoco, Franzen, Beauchy, Matorredona, etc. y extranjeros como Van Lint, Brogi, Anderson, Braun, Reutlinger, Levy, etc. Y por supuesto de todos los valencianos: Angel, A. García, Derrey, Novella, Valentín Plá, etc. Depositadas en la Filmoteca Valenciana hay algunas películas, otras adquiridas posteriormente irán allí en el futuro. Mientras que miles de anuncios sobre cristal, de los empleados en los cines en los entreactos de las películas, guardan sus mensajes publicitarios en las estanterías del archivo.

Así se configura este Archivo, que físicamente se halla repartido en tres locales: una pequeña parte, comprende grandes carteles, libros antiguos, grabados y otros, está en depósito en el Museo de la Imprenta y Obra Gráfica del Puig de Santa María; la parte más importante está en la calle de la Nave nº 11, en un edificio rehabilitado del que se ha conservado y mejorado la fachada antigua, siendo el interior de nueva construcción, y la última parte que corresponde a libros, revistas y fotografía a partir de los años cincuenta, ocupa un almacén en Benifayó.

Hay materiales procedentes de otros archivos, como el de Ángel Lacalle o el de Gayano Lluch, y aunque en la mayoría predomina la imagen gráfica, pero para su estudio e investigación son muy útiles los periódicos antiguos, las guías comerciales, los directorios, las memorias y discursos, los reglamentos y otros, por lo que caben en el mismo; mientras que en cajas separadas se reúnen documentos antiguos y otros legajos, adquiridos junto con otros lotes y de difícil acomodo en un archivo gráfico.

Al Archivo se accede mediante cita previa y está a libre disposición de investigadores y de cuantos precisen imágenes gráficas valencianas. Como resumen se podría decir que se trata de un archivo insólito, producto de dos pasiones: una la imagen gráfica, y otra la de recuperar, preservar y dar a conocer la memoria gráfica de los valencianos, incluso en sus aspectos más nimios y poco considerados.

Se trata, pues, de un Archivo distinto de los habituales, cuyas piezas sólo tienen en común la imagen, sea cual sea el tipo de soporte. En principio se refiere principalmente a la Comunidad Valenciana, pero con amplias referencias a España y al extranjero para poder situar cada pieza en un contexto más amplio.

77

www.faximil.com


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

Las Fotografías de la Biblioteca Valenciana Rosa Olmedo Ruzafa Biblioteca Valenciana

a

E

l Departamento Gráfico de la Biblioteca Valenciana cuenta en la actualidad con un volumen considerable de material gráfico: grabados, láminas, carteles, etc. y un importante fondo fotográfico formado aproximadamente por 250.000 documentos.

que “la Biblioteca Valenciana, como primer centro bibliográfico de la Comunidad Valenciana, tiene como misión reunir, conservar y difundir el patrimonio bibliográfico valenciano y toda la producción impresa, sonora y visual de y sobre la Comunidad Valenciana” y, posteriormente, la entrada en 1992 de la colección de José Huguet los dos hechos más importantes en la formación del Departamento Gráfico de la Biblioteca Valenciana.

En 1979 con la donación de la Biblioteca de don Nicolau Primitiu Gómez Serrano ingresan los primeros materiales gráficos en la Biblioteca Valenciana. A partir de 1983, con los decretos de transferencias a la Generalitat Valenciana, se establece la obligación de depositar al menos un ejemplar procedente del Depósito Legal en la Biblioteca Valenciana. Esta obligación supone el ingreso en la Biblioteca Valenciana de carteles, pósters, postales, etc. impresos en la Comunidad Valenciana. Pero será la Ley 10, de 30 de diciembre de 1986, de Organización Bibliotecaria de la Comunidad Valenciana, en su artículo octavo al establecer

78

www.faximil.com

Los materiales fotográficos de la Biblioteca Valenciana abarcan prácticamente todo el período que va desde los inicios de la fotografía hasta nuestros días. Las fotografías más antiguas son calotipos de 1853: la Catedral de Valencia, la Lonja y las Torres de Serranos. También de finales del siglo XIX encontramos las fotografías realizadas por profesionales tan reconocidos como Laurent, Levy, A. Esplugas, Antonio García, Ángel García Cardona, Clifford, etc.


Métodos de Información · En Portada · Noviembre 1999

fía de la historia y geografía valenciana, retrata los monumentos, edificios y paisajes de la Comunidad Valenciana desde el año 1950 hasta 1990.

Fondos La Biblioteca Valenciana cuenta en la actualidad con siete importantes colecciones de materiales fotográficos, además de los documentos que puntualmente se adquieren con el objetivo de cubrir las necesidades de información y de investigación de todos los temas y épocas sobre la Comunidad Valenciana. Éstas son:

- Colección Francesc Jarque: compuesta por 130.000 documentos entre negativos, diapositivas y positivos correspondientes al período 1957-1998. La importancia de esta colección radica en que supone un inventario gráfico casi completo de la realidad valenciana: las fiestas, las gentes, la arquitectura, la vida cotidiana, los paisajes, la gastronomía, etc.

- Colección Vicente Peydró: formada por 5.000 negativos en su mayoría de vidrio y 2.000 fotografías en papel. Peydró, fundador del Foto Club Valencia y destacado pictorialista, fotografió escenas valencianas, personajes típicos, animales, escenas, paisajes,... desde principios de siglo hasta el año 1955, utilizando técnicas como el fresson, la tinta grasa y la goma bicromatada propias de los pictorialistas.

- Colección Lázaro: comprende 4.017 placas de vidrio, 461 negativos y 5 carretes datados todos ellos entre 1931 y 1940. En ellos encontramos desde los reportajes taurinos a las vistas aéreas de pueblos valencianos, escenas costumbristas, discursos de líderes políticos, en definitiva, el ambiente social y cultural valenciano de la época.

- Colección Finezas: formada por 1.000 negativos sobre la guerra civil en Valencia. Joaquín Sanchis Serrano, fundador de la saga “Finezas”, se dedicó a la fotografía de prensa, sus negativos sobre combatientes, evacuados, hospitales, la inauguración de la Avenida Pablo Iglesias (hoy Avenida María Cristina), festivales, escuelas... constituyen el único testimonio gráfico sobre la guerra civil en Valencia.

- Colección de fotografías aéreas: compuesta por 12.633 negativos y 5.458 positivos procedentes de los fondos fotográficos aéreos verticales de la antigua compañía CETFA S.A. La Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos fue la empresa pionera en Europa en la actividad de trabajos fotográficos aéreos con aplicación cartográfica. Los documentos fotográficos que posee la Biblioteca Valenciana corresponden al territorio de Valencia, Castellón y Alicante y abarcan un período que va desde los años 40 hasta 1993.

- Colección José Huguet: es la colección más rica de la Biblioteca Valenciana, consta de 22.000 tarjetas postales, 18.000 fotografías en papel y 7.000 negativos, en su mayoría de vidrio. José Huguet, coleccionista y Presidente de la Sociedad Valenciana de Historia de la Fotografía, reunió 14.000 tarjetas postales de Valencia ciudad y 8.000 del resto de poblaciones de la Comunidad Valenciana. Aunque también encontramos algunas de fuera de la Comunidad y extranjeras con el objetivo de formar una colección que recogiera la evolución de la tarjeta postal desde sus inicios. Las fotografías en papel y los clichés son en su mayoría del siglo pasado y de temas diversos, destacando las de fotógrafos como Derrey, Ludovisi, Grollo, Antonio García, Ángel, Novella, Oraw-Raff, etc.

Instalación y conservación de los fondos

- Colección Mario Guillamón: formada por 30.000 negativos y sus correspondientes fotografías en papel. Guillamón, aficionado a la fotogra-

Con esta finalidad se han estudiado los sistemas de protección directa más adecuados a cada

79

www.faximil.com

Cada fondo de los anteriormente mencionados tiene unas características especificas que condicionan su instalación y su posterior conservación. Es fundamental conocer los distintos materiales que conforman la morfología de los fondos (papel, plástico, vidrio, metales, plata, etc.) y por lo tanto, distintas condiciones de almacenamiento que garanticen la preservación de los documentos.


Métodos de Información · En Portada ·Noviembre 1999

material: sobres de papel de PH neutro, fundas de poliéster, cajas de cartón libre de ácido reforzadas con cantoneras de metal, hojas de poliéster, etc.

El sistema consta de un escáner para la digitalización de la imagen, discos ópticos para su almacenamiento, un monitor de alta resolución y una impresora láser para la realización de copias solicitadas por los usuarios.

Proceso técnico de los documentos

El elemento clave en el proceso de digitalización de la imagen es el nivel de resolución de captura, es decir, el número de puntos por pulgada, ya que incide directamente tanto en el volumen de ocupación de los ficheros como en el tiempo de respuesta. Aunque también hay que tener en cuenta otros factores como el tipo de documento y el formato.

En primer lugar, se registran todos los documentos conforme van ingresando en el fondo, especificando los siguientes datos: nº de registro, fecha de entrada, autor, título, fecha del documento, procedencia, tipo de documento, dimensiones, signatura y estado de conservación.

Con el fin de reducir el volumen de ocupación de estos ficheros se utilizan técnicas como la compresión de imágenes, que consiste en la codificación de la imagen para ocupar el menor espacio de almacenamiento posible, la Biblioteca Valenciana posee el formato TIF para la compresión.

Se realiza asimismo el análisis de la imagen, para lo cual se seleccionó en ese momento el sistema informático adecuado y se diseñó la base de datos adaptada a las características de este tipo de documentos siguiendo las Normas ISBD (NBM).

El archivo gráfico ha mostrado ya sobradamente su interés para los investigadores valencianos, de tal modo que el número de consultas crece día a día. Igualmente se continua trabajando en la incorporación de nuevos e importantes archivos fotográficos con el objetivo de que la Biblioteca Valenciana, también con respecto a los materiales gráficos, pueda ser el primer centro de información gráfica de la Comunidad Valenciana

El sistema informático es un sistema integrado de gestión de imágenes documentales, es decir, gestiona una base de datos documental, llamada Material Gráfico que funciona desde 1993, y también permite el almacenamiento y recuperación de las imágenes correspondientes, así como la creación de copias de seguridad.

80

www.faximil.com


Métodos de Información · Vol 6 - Nº 34 · Noviembre 1999

Archivo Fotográfico de la Diputación de Valencia Amparo García

a

E

Carlos Sarthou Carreres, nacido en Villarreal en 1876, fue un hombre polifacético. Arqueólogo e historiador estudió Derecho y fue Juez de Villarreal hasta 1920 en que fue trasladado a Xátiva donde se instaló. Ese mismo año fue nombrado archivero-bibliotecario de Xátiva. También fue cronista de Xátiva y conservador de su Museo Municipal. Fue colaborador en varias publicaciones periódicas y autor de numerosas obras de temas históricos, colaborador de la “Geografía del Reino de Valencia” y, para el caso que nos ocupa, un magnífico fotógrafo. Fruto de esa actividad son las numerosas fotografías que de toda la Comunidad Valenciana desde principios de siglo y que, como hemos dicho, fueron adquiridas por la Diputación.

En 1946, se produjo la incorporación del archivo fotográfico de Enrique Cardona, formado por unos 400 negativos y cuya cronología se extiende entre 1900 y

81

www.faximil.com

La mayoría de estos negativos, que podemos datar entre 1900 y 1940, tienen el soporte de cristal, y existen bastantes diapositivas estereoscópicas. Muchos pueblos de la Comunidad Valenciana están representados (Agres, Xábia, Vilarreial, Burriana, Benidorm, Alacant, Sagunt, Serra), pero la mayor cantidad de fotografías corresponde a Xàtiva y Valencia. Son tantas las poblaciones fotografiadas y los temas representados que se nos hace muy difícil seleccionar algunos: un mitin en Vila-real, almacenes de naranja en Burriana, el faro de Tabarca, la ermita de San Feliu en Xàtiva, la Cartuja de Portaceli, los Jardines de Monforte en Valencia… Lo que hay que resaltar es la importancia que tiene este fondo fotográfico, además de por la excelente calidad de los negativos, porque existen monumentos, lugares etc. que se han destruido o han desaparecido como el Monasterio de Santa Clara en Xàtiva o los distintos edificios de la Exposición Regional de Valencia de 1909.

ste fondo, que en la actualidad cuenta con más de 7.200 negativos, tiene su origen en el acuerdo plenario de 25 de junio de 1942 que resolvió crear, en el Archivo de la Diputación, una sección denominada “Inventario Iconográfico de monumentos del Reino de Valencia”. Para ello se adquirió a D. Carlos Sarthou Carreres más de 1000 negativos sobre temas de la Comunidad Valenciana.


Métodos de Información · Lugares · Noviembre 1999

1940. Este fotógrafo fue colaborador de Blanco y Negro. El fondo que existe en la Diputación está formado por negativos la mayoría de cristal y cuya temática principal es el Palacio de la Generalidad de Valencia, el Almudín, Morella, San Mateo, Segorbe. Existen muchas fotos de pinturas del Salón de Cortes del Palacio de la Generalidad, retratos de Reyes, y unas magníficas fotografías de la Casa de Beneficencia a principios de siglo.

honras fúnebres de Alfonso XII en la Iglesia de la Misericordia de Valencia. Estas fotografías las hemos datado en 1886. Gil Carles.- Fotógrafo valenciano que perteneció a la Unió Fotográfica del País Valenciá, instituida en 1981. Su fondo está constituido por 50 diapositivas a color hechas hacia 1970 de la Capilla del Santo Cáliz de la Catedral de Valencia. Lauren y Cía.- Francés afincado en Madrid en 1857. A partir de 1859 se dedicó a la recopilación de clichés sobre monumentos, paisajes y figuras de España. La foto que existe en nuestro archivo es del Castillo y molino arrocero de Elche y la podemos datar hacia 1890.

A finales de los 40 empezó a trabajar para la Diputación, de manera más o menos sistemática, Francisco Sanchis. Francisco Sanchis empezó a trabajar a los 11 años con el fotógrafo Antonio García. En 1908 monta su primer estudio en la calle de Alboraya y más tarde en la calle de Serranos, donde sigue trabajando su nieto Antonio Pérez Sanchis. El resultado de ambos trabajos es de unos 400 negativos, de cristal y celuloide, constituidos principalmente por las fotografías del Palacio de la Generalidad y sobre todo de las obras de arte de los pensionados: Sorolla, García Más, Pinazo, Francisco Sebastián. Cuando falleció el abuelo, Antonio continuó durante muchos años fotografiando las obras de arte de los pensionados. La cronología de estos negativos la podemos establecer en los años 40 y 50 del presente siglo.

Oraw Raff.- Seudónimo de Domingo Varvaró, empezó sus trabajos fotográficos a partir de 1898. Se anunciaba como fotógrafo del Ayuntamiento y de la Diputación Provincial. Las cuatro fotos que existen son de la inauguración de la cárcel modelo de Valencia 1903. Valentín Plá.- Retratista valenciano miembro de la saga que fundase Valentín Plá Marco en 1862. El fondo existente son 32 diapositivas en color, realizadas hacia 1965, de los cuadros de Sorolla que forman “La visión de España” existentes en la Hispanic Society de Nueva York.

Además de estos tres fotógrafos, que constituyen el núcleo del Archivo Iconográfico hasta 1985, existen otros también muy importantes pero cuya obra, por la cantidad que no por la calidad, es menos representativa, dentro del fondo. Podemos destacar a:

Además de estos fotógrafos existen otros cuya obra es menor, pero que no queremos dejar de mencionar: Andrés, Berenguer, Cabrelles, Sigüenza, Ibáñez, Martínez, N. Portugal, Navarro Fiol, La Primitiva, Luis Vidal y Vila y una serie de fotografías cuyo autor desconocemos.

Barberá Masip.- Nacido en Valencia en 1871. Fue un especialista en reportajes gráficos. Aquí existen seis fotografías de principios de los años 30, del Teatro Principal de Valencia. Antonio García.- Posiblemente el mejor fotógrafo valenciano, nacido en 1835 y con gabinete abierto desde 1862. Era suegro de Sorolla, quien entró a trabajar con Antonio García como retocador e iluminador de retratos. En 1869 se instaló en la Plaza de San Francisco. En 1903 fue presidente de la Unión Fotográfica Valenciana. Cuando falleció en 1918 la que era conocida como Casa García, incorpora el segundo apellido de su socio y sucesor (Salvador Pascual Boldún) y así como Casa García-Boldún fue conocida hasta que desapareció.

La publicación del catálogo y la citada exposición hicieron que esta parte del patrimonio cultural de la Diputación alcanzara una difusión que hasta ese momento no tenía, pues su conocimiento y uso se había centrado en investigadores y estudiosos, y que, además, surgiera una demanda de acceso y reproducción de los fondos fotográficos que, hasta el momento era

Sólo tenemos tres fotografías: su autorretrato, Las Torres de Serranos y el túmulo que sirvió para las

82

www.faximil.com

Estos fondos, constituidos por 2263 negativos de cristal, acetato y alguna fotografía se positivaron, se organizaron en álbumes y se hicieron unos internegativos de seguridad. A lo largo de los años 1985 y 1986 se procesaron técnicamente y editamos el catálogo Fondos fotográficos del Archivo de la Diputación de Valencia que sirvió de base para realizar una exposición en 1987 en la Plaza de Toros de Valencia.


Métodos de Información · Lugares · Noviembre 1999

prácticamente inexistente. La exposición también sirvió para que Francisco Juan Cháfer ofertara 319 diapositivas estereoscópicas. Su calidad y la temática de alguna de ellas, que muestra a Sorolla pintando en la playa, nos hizo pensar que el fotógrafo podía ser Antonio García, suegro de Sorolla y profesional de la fotografía. Como además de Sorolla pintando en la playa, aparecían otras personas que solían repetirse, contrastamos nuestros fondos con las fotos familiares de Sorolla existentes en el museo Sorolla de Madrid. Sin embargo, estas investigaciones no pudieron confirmar que el fotógrafo fuera Antonio García, por lo que nos sigue siendo desconocido. Estas diapositivas están fechadas entre 1915 y 1916 y tiene temas tan distintos como escenas de la pesca del bou en la playa de Valencia, Joselito toreando, el Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, Segovia, Madrid, Arganda, Toledo…

por la temática (vistas de Lisboa, Cintra, Brujas, Bruselas…) parece un particular. También existen fotos de fiestas en Valencia como pueden ser las fallas o la Semana Santa. Podemos datarlas entre 1917 y 1945. En 1997 ingresaron en el Archivo 167 diapositivas a color procedentes del libro Arquitectura popular valenciana editado por la Diputación de Valencia. Su autor es Francesc Jarque, nacido en Valencia en 1940. Publicista, fotógrafo y diseñador gráfico, estuvo adscrito al movimiento “Estampa Popular” y son famosos sus reportajes gráficos sobre el Corpus de Valencia, iniciados en 1970. Sólo algunas están datadas (1982,1986) y su temática son alquerías, barracas, masías, casinos, almacenes de naranja… En estos momentos se está llevando a cabo el proceso técnico de 420 diapositivas estereoscópicas adquiridas en 1999 a Ernesto Gamón, pero cuyo autor desconocemos.

En 1992 D. Andrés Santiago Ponce donó una colección de 642 negativos de cristal datados entre 1900 y 1947, son en su mayoría retratos de la familia Ponce, aunque también hay alguna vista urbana de Valencia, Massanassa, Paterna… de principios de siglo. D. Andrés Santiago, de forma desinteresada, nos ayudó a identificar a las personas que salen en las fotografías, nos indicó las fechas y nos informó de que todas las fotografías las había realizado su abuelo D. Juan Ponce Porres, menos cinco que eran del pintor D. Isidoro Garnelo.

Vemos pues que el archivo fotográfico de la Diputación, que se ha formado a lo largo de casi 60 años, ha seguido un criterio: recoger, conservar y difundir el patrimonio fotográfico valenciano. Los ingresos se han hecho la mayoría de las veces por compra, pero también han existido donaciones. La mayoría de las fotografías tienen como soporte el cristal y casi todas podemos datarlas entre 1900 y 1930, existiendo algunas del período 1940-1950 y muy pocas de los años 60.

Con estos dos nuevos fondos, el de Juan Chafer y el de Andrés Santiago, en el año 1994 se publicó un nuevo catálogo Fondos fotográficos. Nuevas aportaciones al Archivo de la Diputación de Valencia que contribuyo a divulgar dichas colecciones. Entre 1992 y 1993 se fotografiaron los carteles taurinos del Archivo. Su autor fue José Vicente Rodríguez quien desde 1973 es colaborador en prensa tanto local (Valencia Semanal, Levante, Cartelera Turia) como nacional (El País, Tiempo, Diario 16). En 1982 expuso, juntamente con Jarque una colección de retratos. Desde 1981 presta sus servicios en el Gabinete de Prensa de la Diputación. Este fondo lo constituyen 2567 diapositivas en color que se utilizaron en la edición del catálogo que el Archivo publicó en 1993 Carteles taurinos de la Plaza de Valencia. 1831-1992.

El interés del Fondo Fotográfico de la Diputación de Valencia reside, además de en su calidad, en que los temas, tanto en cuanto a lugares como a personajes, se refieren a Valencia, su provincia y la Comunidad Valenciana -también hay fotografías de motivos taurinos y de distintos lugares de España como Madrid, Toledo… o de países europeos como Alemania, Bélgica o Italia-, reflejando una época que recorre mayoritariamente la primera mitad del siglo XX.

En 1995 se produjo un nuevo ingreso con la donación de 450 negativos en cristal y celuloide que hizo el por entonces director del periódico Levante, Ferran Belda. No conocemos al autor o autores de las fotografías, pero

El Fondo Fotográfico es accesible a los usuarios –administración, ciudadanos, investigadores…- a los que se ofrece la posibilidad de reproducción, tanto del negativo como de la copia en papel. Para ello sólo

83

www.faximil.com

El bloque de las diapositivas de los carteles taurinos, junto con el de Plá, Gil Carles y Jarque es la aportación moderna a este fondo.


Métodos de Información · Lugares · Noviembre 1999

tienen que solicitarlo por escrito y se le facilita la copia. Sólo en el caso de que se haya de publicar, se necesita el visto bueno del Diputado de Cultura. Excepcionalmente se cede el original del negativo, para lo que se necesita autorización del Diputado de Cultura y Decreto del Presidente, además de un seguro.

El Archivo tienen un horario de atención al público de lunes a viernes 8:30 hr. a 14:30 hr. Archivo General – Biblioteca de la Diputación de Valencia C/Beato Nicolás Factor, nº1 46007 – VALENCIA Teléfono: 96 388 25 87 Fax: 96 388 25 9 Amparo.garcia@diputación.m400.gva.es

84

www.faximil.com


Los archivos de oficina: una síntesis para su gestión. Francisco José Sanchis Moreno Valencia: Tirant lo Blanch, 1999. 325 p. ISBN: 84-8002-845-9.La política errática de la Generalitat Valenciana en materia de archivos es una de las razones, no la única, de la situación en la que todavía en 1999 se encuentran no pocos archivos de la administración. La documentación de ayuntamientos, servicios territoriales de la Generalitat e instituciones sigue estando a cargo de personal administrativo o auxiliar, en el mejor de los casos. Esta es una realidad que explica el interés e importancia que tienen, todavía hoy, títulos como el de Francisco José Sanchis. Los archivos de oficina: una síntesis para su gestión es un manual de iniciación para los que desconocen por completo el mundo de los archivos. Es un útil “formulario” o “vademecum” que da solución puntual a problemas y cuestiones que se presentan todos los

días en cualquier archivo administrativo. Ciertamente, como señala Vicent Pons en el prólogo de este libro es un atrevimiento del autor añadir un nuevo manual al rico panorama existente. La reivindicativa y práctica bibliografía aportada por Sanchis es buena muestra de ello. La novedad del manual radica en su concisión y claridad, y, sobre todo, en ser didáctico y práctico. En este sentido esta obra enlaza con la tradición de la literatura profesional valenciana siempre presente en cualquier biblioteca desde el siglo XVI e íntimamente ligada a la profesión de su propietario. Sirva como ejemplo los formularios jurídicos. Entre abogados (la mayor parte de cargos públicos o técnicos de la administración ostentan este título), no es necesario explicar qué es un formulario jurídico ni cuál es su función. Todos los que se dedican al ejercicio del Derecho en algún momento u otro han tenido que hacer uso de estos formularios, para poder redactar un contra-

85

to, una demanda o dirigirse a un Tribunal. Por ello en el caso de los archivos valencianos la utilidad del manual de Sanchis es innegable en una administración como la valenciana donde legislación sobre el patrimonio documental es un páramo (a pesar de la Ley 4/1988) y la política del sistema archivístico de la Comunidad Valenciana una entelequia. Ante esta falta de política archivística es casi utópico (recientes iniciativas pueden convertir en fechas próximas utopía en realidad) pensar que la administración es consciente de que en la fase inmediatamente posterior al nacimiento de un documento es cuando se debe aplicar unos principios archivisticos que permitan compaginar realidades tan dispares como la falta espacio, la gran cantidad de documentos que se producen, las necesidades de información , los costes de las búsquedas de documentos y la necesidad de mantener la memoria histórica. Esta realidad política de falta de interés de la administración

www.faximil.com

Métodos de Información · Estantería · Noviembre 1999


Métodos de Información · Estantería · Noviembre 1999

con lenguaje claro (no del gusto de los informáticos) detalla las dos grandes posibilidades que actualmente encontramos: documentos automatizados y aplicaciones a las tareas de descripción y recuperación. En un oportuno anexo se encuentran recogidos la plantilla o modelo de aquellos documentos que facilitan el análisis documental, las dificultades de mantener una clasificación orgánica de la documentación , normas para una ordenación alfabética o resolver problemas de ordenación cronológica, ejemplos de camisas o carpetillas de documentos, fichas informatizadas y de seguimiento para expedientes. Es, en definitiva, un manual imprescindible para quienes tienen a su cargo un archivo administrativo.

ble gracias al patrocinio de diversas entidades como Bancaixa, la Direcció General del Llibre de la Generalitat Valenciana y la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Educación y Cultura. Para llevar a cabo la muestra, la B.P.V. contó en primer lugar con la colaboración de la Agrupación Fotográfica Valenciana AGFOVAL, con l’Associació d’Amics de la Biblioteca Pública, y obviamente, con la participación de los autores, -personales en su mayor parte- y un par que aportaron sus trabajos fotográficos como autores corporativos. El catálogo se compone de 62 fotografías, de las cuales una veintena son a todo color, mientras que las restantes son en blanco y negro. Los autores sirviéndose de diferentes técnicas, propias de la fotografía artístiVicent Gil ca, han abordado con originalidad el tema de la convocatoria. A Los hay que han optado por resaltar la belleza interior del Concurs fotografic La edificio, otros han salido al Biblioteca Pública de exterior y han fotografiado los València : l’ espai, la lectu - jardines, las columnas y demás ra i els lectors : 1979elementos arquitectónicos; en 1999. estas obras se exprimen las Valencia : AGFOVAL, Generali- posibilidades ópticas del juego tat Valenciana. Direccíó General de la perspectiva. del Llibre, Bancaixa, 1999. Sin embargo, otros autores han [143 h.] : principalmente il. ; 22 otorgado el protagonismo a los X 24 cm. - D.L. 4426-1999 lectores y a los libros; son estas imágenes las que muestran la En el marco de las actividades parte más humana de la actividel XX aniversario de la dad de la biblioteca: la concuBiblioteca Pública de Valencia rrencia de los lectores en la fue convocado el I Concurs zona de la prensa o de las Fotogràfic Biblioteca Pública publicaciones oficiales, en la de València. Fruto del certaconsulta de los ficheros o ante men y de la exposición de las las pantallas de los ordenadoobras presentadas al mismo, ha res, en la sección de los lectosido publicado este catálogo res más jóvenes. que nos ocupa, con el acertado La publicación tiene la estructítulo L’espai, la lectura i els tura típica de este tipo de catálectors. Su edición ha sido posi- logo. Detrás de los cinco textos

86

www.faximil.com

por los archivos no se corresponde a la importante tarea a nivel teórico y práctico llevada a cabo en el campo de la enseñanza de la Archivística y por el colectivo de archiveros valencianos. Prueba de ello es el autor de esta obra. Francisco José Sanchis ha sabido traducir su años de trabajo en el Archivo de la Diputación Provincial de Valencia en una provechosa actividad docente. Desde consideraciones generales teóricas del archivo y la Archivística aborda los aspectos concretos del archivo de gestión, significando que hay una uniformidad en cuanto a las tareas a realizar y aportando casos prácticos de soluciones dadas por distintos organismos de la Administración, evitando modelos abstractos y teóricos. El lector no acostumbrado a la jerga profesional agradecerá este manual. De fácil lectura, con una terminología archivística clara, es una buena herramienta de trabajo para cualquier persona que se inicie en la gestión de un archivo administrativo. Partiendo de casos prácticos, dando una definición clara y recopilando la legislación existente, analiza la clasificación de los documentos , la accesibilidad documental y el sistema archivistico con la cruda realidad del caso valenciano y de la administración local. Da solución a la gestión de los documentos (génesis, series y tipos documentales frecuentes, préstamos, organización, instrumentos de descripción , transferencias y expurgos). El manual llega a su minuciosidad más detallista al de reflexionar sobre el depósito y el mobiliario del archivo. El último capítulo dedicado a la informática rompe tópicos y


Métodos de Información · Estantería · Noviembre 1999

Lola Miñar ro A Archivo de la Escuela de Artesanos de Valencia : Inventario Campillo Tomás, J., Pla Mateu, C., Pons Alós, V. València: Universitat, Unidad Docente de Paleografía y Diplomática, 1999. 120 p. Instruments de descripció; 1. ISBN 84-370-4035-3 La Archivística tradicional ha dado gran importancia a la documentación jurídico-política de gloriosos tiempos pasados, medievales o altomodernos. Por ello, siempre es llamativa la publicación de instrumentos de descripción como éste que describe la documentación de una institución de enseñanza producida básicamente en el último siglo. Por ello, la iniciativa en sí es suficiente para felicitar a los autores y a la propia Escuela de Artesanos que segu-

ramente han salvado de un triste destino a un tipo de documentación que, pese a su innegable interés histórico, no está hoy por hoy demasiado valorada. El texto se inicia con un prólogo de Carlos López, actual director del Archivo de la Corona de Aragón, que es el mejor elogio que un prologuista dedique a sus autores que un servidor haya leído en tiempo. Sigue una introducción en la que se comentan las vicisitudes de la Escuela y de su archivo desde su creación en 1869 hasta la actualidad. Tras la introducción viene el cuadro de clasificación , una clasificación básicamente funcional, columna vertebral de todo el inventario y que podrá servir de orientación a otros archiveros que deban enfrentarse con fondos de naturaleza similar. De ésta, llama la atención la entrada propia y diferenciada dada a los borradores (e.g.: 1.1.1 Actas, 1.1.2. Borradores, minutarios de actas), solución que, cuanto menos, nos atrevemos a calificar de polémica. En cuanto al inventario propiamente dicho, éste recoge fechas extremas, regesta, descripción física y signatura topográfica. Aunque su misión informativa la cumple sobradamente, se echa de menos una mayor normalización en el uso de mayúsculas o en la forma y orden de los elementos que componen tanto la regesta o identificación del contenido como las notas. Finalmente, cierra la obra una selección de retratos relacionados con la Escuela de Artesanos así como reproducciones facsímil de textos incluyendo dedicatorias recogidas en el Libro de Oro de la Escuela de personas ilustres como Galdós,

87

Benavente o Unamuno. También merece destacarse la iniciativa editorial promovida por la Unidad Docente de Paleografía y Diplomática de la Universitat de València, en lo que parece el inicio de una serie de instrumentos de descripción. Esperemos que dicha serie pueda acoger en el futuro obras similares a ésta que la inicia. Miguel C Muñoz Feliu A Col.leccionisme de llibres a la Ribera Vicent Climent València: Editorial 7 i Mig, 1999 Diuen que l’aigua dels rius porta la riquesa a les terres que banyen y aquesta riquesa sembla que no és tan sols econòmica, sinò també cultural. Si més no així passa amb La Ribera del Xúquer. Amb una de les taxes de lectors més elevades de les nostres comarques, La Ribera sempre ha sigut una terra d’homes i dones cultes, homes i dones anònims que van contribuir a dibuixar la personalitat pròpia d’aquesta comarca. El llibre de Vicent Climent “Col·leccionisme de llibres a La Ribera”, constitueix un entretingut i curiós mosaic de les biblioteques que han recollit persones i institucions d’aquelles terres. Es tracta d’una sèrie d’articles que foren publicats abans a les pàgines de l’edició de La Ribera del diari Levante-EMV, i que ara recull l’editorial 7 i mig. Vicent Climent ens sumergeix al món dels llibres de bibliote

www.faximil.com

de presentación de los patrocinadores, la organización y los Comités ordena las fotografías premiadas con el primer, segundo y tercer premio, seguido de los cinco trabajos distinguidos con Accesit. A continuación se reproducen las fotografías que no obtuvieron premio alguno, pero que fueron seleccionadas para la exposición. Las últimas páginas cierran con el elenco de los participantes, el número de obras presentadas y la población de procedencia. Por último, no perded de vista la simpática fotografia que se antepone a la cubierta posterior; es un verdadero estallido de color con mucha chispa.


Métodos de Información · Estantería · Noviembre 1999

ques singulars de la comarca, ens endinsa en biblioteques del passat, com ara la del Monestir de la Murta d’Alzira; biblioteques del present, com la de l’escriptor Josep Lozano; i la biblioteca del futur, La Ribera a Internet. Ens parla de biblioteques fetes per a estudiar, com la del con vent de la Santa Creu de Llombai; fetes per a treballar, com la de Josep Franco; fetes per a servir a un poble, com la Pública de Carcaixent; o fetes per estima a la cultura d’un país, com la Nicolau Primitiu. D’entre les personalitas de les quals es retrata la seua biblioteca destaquen Joan Fuster, el major assagista valencià del segle XX i el ja esmentat Nicolau Primitu, el bibliòfil entre els bibliofils que, tot y haver viscut des dels sis anys a València, mai s’oblidà del seu poble natal, i sovint signava els seus treballs com a “Nicolau de Sueca”. La gal·leria de persones està ben nodrida d’escriptors i altres personatges il·lustres de la comarca, tot i això hi ha certes mancances i un conjunt de biblioteques encara no retratades, mancances que es subsanaran, segons l’autor, a una sèrie d’articles.

88

www.faximil.com

Dídac Margaix A


www.faximil.com


www.faximil.com

pr贸ximo n煤mero bibliotec@s de mujeres


1999-MEI-34