Issuu on Google+

79

GENER/FEBRER '94

Rafalell i Vistabella: a per totes! Presentem una querella judicial per a tractar d'evitar-ne ei procés de destrucció

La Conselleria de Medi Ambient torna a autoritzar les"càbiles" "Homes primitius" necessitats de proteïnes? Les aus, en les comunitats naturals de les qual formen part, es troben en equilibri. Cada espècie hi està representada per efectius compatibles amb la capacitat límit de l'hàbitat i controlada per factors molt diversos. Les persones, però, sovint intervenen en la naturad'una manera brutal: explotacions desproporcionades respecte de la productivitat de les poblacions, des•rucció d'hàbitats, etc. Aquestes ruptures de l'equilibri ecològic són d'una importància extrema per a l'evolució de les poblacions animals ja que, de vegades, en suposen la ruïna i l'eradicació definitiva. En el curs de la història de la humanitat hem perfeccionat les tècniques i els mitjans de transformació dels hàbitats en una proporció desmesurada. Assistim, pertant, a una considerable acceleració de la

Els aterraments fets a la petita marjal de Rafalell i Vistabella són un exemple perfecte de la deixadesa administrativa (si no hi ha raons més fosques) al·liada a l'especulació privada. En aquest cas no es tracta de milers d'hectàrees, sinó d'un petit enclau representatiu de les antigues marjals costaneres dins del terme municipal de València. Els fets Com informàvem en l'anterior Butlletí, a principis d'octubre comprovàrem personalment que la marjal estava sent aterrada, amés amés, s'hi havia calat foc, per la qual cosa hagueren de cridar els bombers. Camions de la Societat d'Agricultors de la Vega i altres empreses, abocaven grans quantitats d'enderrocs. Els conductors, a preguntes nostres, manifestaren que tenien permís de l'amo del terreny (que en aquest cas sembla ser l'empresa Zaborsa, de Rosa Lladro Sala).

La guinda Estem parlant d'un paratge que figura com a No Urbanitzable en el PGOU de València, ratificat per sentència ferma del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana. No cal fer un esforç massa gran per imaginar-se el que està passant, han pensat: "si no podem

edificar perquè els terrenys tenen un valor ecològic inqüestionable, caldrà carregar-se aquest aspecte i... mort el gos s'acaba la ràbia". En definitiva, res de nou. El que té de particular el cas són les circumstàncies que hi concorren que fa que, tot plegat, l'assumpte

adqueresca un cert flaire de befa. Per la nostra part, l'únicqueens queda per fer és recórrer als tribunals i això hem fet: la Comissió Jurídica d'Acció Ecologista Agró ha presentat la corresponent querella.

ENDESA: el sumari vola cap a Alcahiz (Terol) La joia de la corona, la salvadora dels comptes de resultats de l'INI té la sort, i alguna cosa més, de cara. En canvi, el País Valencià arrossegarà la pitjor part del tema. D'aquesta manera continua el llarg camí de resolucions que han anat entrebancat el procés judicial: primer va estar I'Acte dictat per l'Audiència Provincial de Castelló que admetia parcialment un recurs de queixa presentat per dos dels imputats i retrotreia, per defectes de forma, el procediment a l'estat en què estava en 1991. (Els "superdefesos" directors d'Endesa, amb 5 coneguts catedràtics de Dret Penal5, en nòmina, i el Fiscal General de l'Estat fent-los costat, al·legaren indefensiól). Amb totes aquestes argúcies legals amb què bombardejaven eljutjat de Vinaròs, tractaven de fer filibusterisme judicial; ara, després de les milers d'hores perdudes, l'expedient camina cap a Alcahiz i acabarà dissolent-se en el no res. En el Cas Endesa, com hem repetit moltes vegades, l'única indefensió l'ha patida les comarques afectades a Aragó i al País Valencià. A Aragó, les pressions són infinitament menys fortes perquè existeix el vell xantatge dels llocs de treball de la Central i, sobretot, els que proporciona a la mineria del lignit de la zona. Hem de recordar que, fins i tot, CCOO de Terol ens insultà als ecologistes i arribaren a dir que "defensem interessos tèrbols". És per això, que els interessos contaminadors han remenat cel i terra perquè es traslladés el sumari cap a latituds més tranquil·les.

destrucció de la natura i de la rarefacció o, fins i tot, desaparició de moltes espècies. La caça constitueix una utilització de les aus i altres animals que es perd en els orígens de la humanitat i que n'ha precedit àmpliament a la domesticació. Les tribus del Paleolític caçaren aus i en recol·lectaren els ous; certs pobles que romanen en estats primitius continuen aquestes pràctiques vitals pera llur subsistència. Posteriorment, la caça adoptà una major amplitud i especialització. La cacera, si més no, en els seus orígens, tenia un paper utilitari, ja que proveïa els homes de productes nitrogenats. A mida que passava el temps, però, el seu paper era substituït per la cria de bestiar. La cacera, activitat tradicional de l'home, constitueix igualment l'explotació racional del capital natural que representen passa a pàgina 2


La Casa Verda

GENER/FEBRER "94

Pàg. 2

(ve de primera pàg.) El Baix Maestrat: El Pont 28, 12500 Vinaròs tlf. i fax: 964.452104 (vesprades de 5 a 9 al local)

La Safor "Casa la Pebrella", St. Cristòfol 10, 46780 Oliva / també: Apartat 43 / fax: 96.2851249 reunió:2n i 4t dissabte de cada mes.

La Vall d'Aiora Jalance: reunió: dissabtes alterns, de 4 a 7

La Plana Baixa Barranquet, 68-3 12530 Borriana

El camp de Morvedre Sant Josep, 11 46520 Port de Sagunt

La Ribera Santa Teresa, 2-2a.4 46600 Alzira (Tf. 96/240 02 21)

l'Horta La Casa Verda Portal de Valldigna, 15 baix (Tf. i fax 96/391 78 64)

La Safor La Casa Verda Sant Benet, 32 46760 Tavernes de la Valldigna

La Safor Algepseria, 69 Gandia

VALÈNCIA: Comissió Jurídica: reunió:dimecres, al local, 7'30 hores Comissió d'Educació Ambiental: reunió:dimarts, al local, de 7'30 a 9'30 de la nit València en Bici: reunió dimarts, al local, de 9 a 11 de la nit Comissió de Residus: reunió:dilluns (quinzenal), al local, de 7'30 a 9 de la nit Comissió de Territori: reunió:dimecres, al local, de 8 a 10 de la nit (de tots els Grups de Treball) a) Grup de Treball de Cacera i Espècies b) Grup de Treball d'Aigües c) Grup de Treball d'Espais Naturals Comissió d'Energia: reunió:dijous, al local, de 8 a 10 h.

les poblacions d'aus aptes per ser caçades. Però pot resultar molt lesiva quan ateny una pressió excessiva i ataca el potencial reproductor i no el creixement anual. Cal conèixer la quantitat d'aus que es poden abatre cada any sense perjudicar l'espècie i, en la mida possible, tractar que n'augmente el nombre. Això suposa pràctiques de reglamentació de la fauna salvatge, aplicades d'una manera empírica des de fa molt de temps, i des de fa poc , basades en estudis ecològics objectius. Conèixer per actuar Cal conèixer des d'un bon començament la importància numèrica dels efectius, llur potencial de reproducció, així com l'estructura i dinàmica de les poblacions. Després convé estudiar les causes naturals de mortalitat -i l'escalonament al llarg del cicle anual-, la influència de la depredació, de les malalties i de la quantitat d'aliments a l'abast. Comptat i debatut, són dades que han de ser conegudes amb precisió. El conjunt d'aquestes dades permet, doncs, estimar l'excés anual a disposició dels caçadors. Convé, doncs, que des d'un bon començament la pressió sobre els animals no siga excessiva, pensant que qualsevol "relaxació" contribuirà a què les poblacions establesquen per si mateix la vertadera capacitat límit de l'ambient. Les " c à b i l e s " La Conselleria de Medi Ambient, un altre any (i en van...) torna a autoritzar les "càbiles" al Parc Natural de l'Albufera. Les "càbiles" -per a qui no ho sàpiga- consisteix en la possibilitat que té qualsevol membre d'una de les societat de caçadors del Parc Natural de l'Albufera, de caçar durant vuit o deu dies consecutius El Pla Especial de Protecció del Parc Natural de l'Albufera, aprovat pel Consell l'1 d'octubre de 1990, diu sobre les "càbiles" que "pro-

dueixen un impacte molt negatiu sobrel'avifauna". També el Pla, en

les Normes de Regulació d'Activitats, en l'article referit a caça i pesca, especifica "que la pràctica de "càbiles" o períodes de caça continuada no han de realitzar-se per un període superior a tres dies". Caceu, caceu, que el món s'acaba La Conselleria de Medi Ambient, en la present temporada, va autoritzar l'esmentat període per als dies 17, 18 i 19 de gener, i no tingué en compte que aquests dies s'unien al 15 i 16, dissabte i diumenge, en els qual també estava permesa la cacera; amb la qual cosa les "càbiles" passaven, en la pràctica, a durar cinc dies. A més a més, com a gran novetat, introduïa un dia i mig de descans per a les aus, autoritzant la caça "a la joca" el dia 21, divendres, que es continuava amb el dissabte 22 i el diumenge 23, en els quals es podia caçar de manera normal. És a dir, d'un total de nou dies, es descansava un dia i mig. Curiosa manera d'evitar l'impacte de les

"càbiles" sobre lavifauna. I no acaben ací els desficacis: també es va autoritzar la caça dos dies a la setmana durant el mes de gener, fet que també contravé el Pla Especial, que només que ho permet un dia. Per últim, cal dir que, sobre els 30 dies caçadors -que són el màxim que autoritza el Plapertemporada, en l'actual, la Conselleria n'ha autoritzat 38, sense comptarhi els que autoritzà verbalment al principi del mes d'octubre, abans que començarà la temporada oficial, tal i com denunciàrem. Com podem observar, la normativa d'aquesta temporada és un incompliment total del Pla Especial. Les pressions dels caçadors, amb manifestacions incloses, han fet el seu efecte: la Conselleria s'hi ha doblegat. Perquè, al cap i a la fi, no pensem que la Conselleria haja donat l'autorització per fomentar unes tradicions que, tal i com declarava un caçador a Canal 9, consisteixen "a matar quatre maleïts "patos"i viure una setmana com gitanos (sic)". En

definitiva, fer "l'indi". I que ens perdonen els indis de veritat, que s'han de "currar" la caça.

l'Ajuntament de València i l'Albufera

Comissióde Transports: reunió:quinzenal contacte: a través del permanent

GESTORA reunió:dilluns, a La Casa Verda, de 9'30 a 11'30 de la nit SECRETARIA TÈCNICA: dimarts matí i vesprada, dijous vesprada, divendres vesprada

Carles Belda, Jordi Bigas, Francesc Hernàndez, Carme López, Carmen Cabra, Xavier Pujol, Juanjo Villanueva

Juanjo Villanueva

Manolo Roldàn, Conxa Merino

Els articles que apareixen signats són responsabilitat dels col·laboradors del Butlletí que els signen, per tant, no responen obligatòriament a les opinions del conjunt d'Acció Ecologista Agró com a organització Dipòsit legal: 1692-1985

El 16 de desembre passat li fèiem arribar a l'Alcaldessa de València la carta que tot seguit reproduïm. Sra. Alcaldessa: Ha arribat a coneixement d'aquesta Associació la constitució de l'anomenada "València Costa Sur - Pinedo"

(VACOSUR), formada per propietaris dels terrenys ubicats dins del Parc Natural de l'albufera, compresos en la franja costanera entre Pinedo-el Saler i l'autopista, amb l'objectiu d'aconseguir requalificar a "urbanitzable" aquesta franja de terreny qualificat actualment com a "no urbanitzable" i destinada a re-

serva del Parc Natural de I Albufera. Les contínues agressions i degradació del Parc Natural de l'Albufera és explicable, entre altre motius, per l'abandonament i la falta d'una política coherent a què ens té avesats l'Administració. No resulta estrany observar que, davant la (passa a pàginaseguent)


Butlletí

GENER/FEBRER '94

Pels drets del "no caçador"

Pàg. 3

Exigim el compliment i la posada en marxa de: 1.- L'examen de caçador. 2.- La creació d'un Consell de Gestió d'Espècies (en substitució de l'actual Consell de Caça) que s'encarregue de regular l'activitat cinegètica de forma més democràtica i efectiva, amb condicions mínimes de representativitat de tots els sectors afectats. 3.- Demanem la prohibició de: la mitja veda, el descastament del conill, la caça de perdiu amb reclam durant el període de zel, el parany, l'enfilat, les càbiles, la falconeria, les batudes en temps de veda, el llançament de guatlla amb màquina i el tir de colom. Manifestem que l'Administració és la responsable de la gestió que es realitza a cada vedat, ja que és ella qui autoritza la pràctica cinegètica i és l'encarregada de vetllar per la conservació dels recursos naturals. Finalment, considerem que les manifestacions i exigències contingudes en aquest manifest, reflecteixen l'esperit que emana de la Llei 4/89 de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestre, en reconèixer en la seua exposició de motius "la preocupació dels ciutadans i dels poders públics vers els problemes relatius a la conservació de la natura".

Cada any als nostres boscos i camps es produeix la matança de milers d'animals salvatges, tant d'espècies considerades cinegètiques com de protegides, a mans d'un exèrcit de caçadors que ix a descarregar llurs escopetes i no desitgen tornar sense trofeus. No podem ser "moderns" i caçadors alhora En un tipus de vida tradicional, en el qual la caça era un recurs per a la subsistència, aquesta tenia una tuncio mes que justificada. Ara, però, en un món on les agressions a la natura són constants i de formes tan diverses (contaminació, pèrdua d'hàbitats, aterraments, dessecacions, incendis, etc.) els animals no disposen de temps per readaptar llurs comportaments. D'ací a pocs anys ens podem tro-

passivitat mostrada, particulars i empreses atempten continuadament contra aquest valuós ecosistema.

bar unes muntanyes pelades sense més fauna que els insectes. No es justifica, doncs, aquesta pràctica mil·lenària, tant antiga com l'home, però que no tan sols ha deixat de ser necessària sinó que, fins i tot, en l'actualitat ha esdevingut totalment contraproduent. Reconèixer els drets de tots Si fins a hores d'ara, els drets dels caçadors s'han vist reconeguts basant-se en l'arrelament que aquesta pràctica té en la tradició, ja és hora també que hom comence a considerar el dret que tenim tots els ciutadans no-caçadors a gaudir de la fauna d'una forma natural i no-violenta, sense l'amenaça de les escopetes, observant els animals al seu medi i no entre reixes o dissecats als museus. Un dret aquest, el de gaudir de la natura, reconegut en la Constitució (art. 45) i malgrat això

sotmès, en la pràctica, a la caça, la matança i l'extinció d'espècies. Pertot l'exposat fins ara, exigim la total abolició de la caça, perquè constitueix una activitat que genera i manté desequilibris ecològics en una natura que ja es troba contínuament agredida per un ampli ventall de sectors. Són de ningú, són de tots... o, senzillament, són Considerant la situació actual, on la cacera representa una activitat fortament impactant i negativa, (però que, no obstant, tigura com una pràctica habitual i molt estesa), com a situació transitòria demanem que la fauna silvestre siga considerada com a patrimoni de domini públic, en contraposició a l'antic concepte de "res nullius", que jutja que els animals salvatges no són propietat de ningú.

Destrucció de saladars al sud d'Alacant conspicillata), terrerola rogenca (Calandrella rufescens), etc. Però algunes d'aquestes formacions de saladar han estat arrasades a fi de plantar-hi gira-sol (que moltes vegades ni es recol·lecta), cultiu generosament subvencionat per la Comunitat Europea. A través de la Conselleria d'Agricultura i Pesca, la CE ha pagat 121.500 pta per hectàrea per a produccions de més de 92.000 kg, i 100.000 per a produccions inferiors. Tenint en compte que el cost de rompuda i plantació li ix a l'agricultor per 30.000 o 40.000 pta, resulta senzill el càlcul dels beneficis. Òbviament, han sigut els propietaris de grans extensions els que més han guanyat amb les subvencions. Les transformacions de terres amb valor ambiental, com ara aquests saladars, és el resultat de la descoordinació entre els diferents organismes (CE, Conselleria, etc), que no controlen eficaçment la concessió de subvencions adreçades a nous cultius.

Que uns propietaris creguen possible un acord amb l'Administració per tal de tornar a construir i especular en la zona, no pot sorprendre ningú. Però que representants de la Delegació d'Urbanisme, com sembla que ha passat, estiguen assistint a reu-nions amb els propietaris dels terrenys, suposa un clar recolzament a aquest intent d'especulació. Fóra desitjable per a la salut de l'Albufera que la primera autoritat municipal manifestarà amb rotundita t el rebuig clar del go vern municipala qualsevol'intentd'urbanització del Parc Natural de l'Albufera. No tinga cap dubte, que Acció Ecologista Agró s'oposarà enèrgicament a qualsevol intent d'especulació i degradació del PN de l'Albufera, i continuarà exigint de les diferents Administracions Públiques l'estricte compliment del Pla Especial del Parc. A aquestes altures haver de tornar a recordar "el Saler per al poble" o "ni una rajola més", diria molt poc en favor del respecte de l'autoritat municipal per la preservació de la natura. Salutacions cordials.

El Fondo d'Elx Durant la campanya agrícola 92/93 al sud d'Alacant, hom ha subvencionat, amb diners comunitaris, la plantació de girasol. Aquest fet, que en alguns llocs no ha suposat cap repercussió ambiental, en altres zones ha estat força perjudicial. Aquest és el cas dels saladars. Com a conseqüència de l'abandó de les terres de conreu, el saladar ha anat paulatinament guanyant terreny en algunes zones. Molts camps havien esdevingut autèntics saladars amb formacions de soses, càrritxs, limòniums, etc. La vegetació s'hi havia recuperat de forma natural, alhora que lafauna que ràpidament els colonitzava. L'interés ecològic d'aquestes zones creix si tenim en compte que, a banda dels organismes especialitzats en ambients salins, hi podíem trobar espècies om ítiques interessants com perdiu de mar (Glacerola pratincola), tallarol trencamates (Sylvia Saiadars de l'Altet


GENER/FEBRER "94

Pàg. 4

La Casa Verda

El Pla Director d Infraestructures 1993-2007 en transport interurbà Incidència ambiental i social l'automòbil El parc de vehicles a Espanya avui arriba als 16 milions, dels quals 12 són turismes. El model nord-americà, a què aspira el PDI, amb 190 milions de vehicles per a 250 milions de persones, suposaria per a Espanya duplicar el nombre de vehicles, fins aconseguir els 30 milions. En el món en 1990 les emissions del sector transport, segons el PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient) van ascendir a 1050 milions de tones de diòxid de carboni, 106 milions de tones de monòxid de carbó, 29 milions d'òxids de nitrogen, 21 milions d'hidrocarburs, 7'4 milions de partícules diverses i tres milions de tones d'òxids de sofre.

El Pla Director d'Infraestructures (PDI) 1993-2007, presentat pel govern, és un pla contra la història, l'ecologia i el futur. El PDI, en englobar el Pla Hidrològic Nacional és, al costat del Pla Energètic Nacional, l'actuació amb major repercussió en el medi ambient a l'Estat espanyol. Les noves infraestructures previstes en el PDI (4.860 quilòmetres d'autovies i autopistes, 1.300 km de noves línies ferroviàries de gran velocitat, més de 150 nous embassaments) destruiran de manera irreversible la biodiversitat. Les noves autopistes, autovies i vies de circumval·lació van encaminades a facilitar, encara més, l'ús de l'automòbil privat, la qual cosa agreujarà la contaminació atmosfèrica; augmentarà les pluges àcides, els accidents de trànsit, el soroll, la congestió urbana i el deteriorament de les ciutats. Igualment augmentaran les emissions de diòxid de carboni, el principal gas d'hivernacle, en clara contradicció amb la necessitat de reduir les emissions en un 60%, segons les recomanacions dels experts en el canvi climàtic. El PDI agreujarà la dependència energètica del petroli importat, en potenciar el consum de gasolina i gas-oil per a automoció, sense tenir en compte les advertències que suposaren les crisis de 1973 i 1979, l'esgotament previst de les reserves o l'agreujament de la tensió al Golf Pèrsic.

Xifres de mareig Les inversions previstes en infraestructures per al període 19932007 pugen a 18 bilions de pessetes constants de 1992, amb una inversió anual de 1'2 bilions de pessetes (100.000 pessetes anuals a pagar per totes les persones que treballen a Espanya d'ara fins a l'any 2007), en un moment de crisi econòmica i amb un dèficit públic desficaciat. Aquestes activitats, a causa de la mecanització actual, no creen llocs de treball, a diferència d'altres activitats més necessàries, com les vivendes socials, el potenciament del transport col·lectiu.etc. El problema del transport a Espanya no és la carència d'autovies i autopistes, sinó les causes que indueixen a multiplicar les necessitats de desplaçaments, l'increment de l'accessibilitat del vehicle privat i l'orientació de la demanda cap a

formes menys eficients energèticament: la carretera i el transport aeri. La solució no és augmentar la mobilitat i l'ús de l'automòbil privat. La solució és la reducció de la necessitat de desplaçar-se, i el canvi de l'automòbil i el camió per altres mitjans de transport. Actuacions previstes en el PDI

en matèria de transport interurbà Les actuacions previstes en el PDI referides al transport interurbà incideixen principalment sobre la xarxa de carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports. Quant a carreteres, es pretén modificar la xarxa espanyola, garantir les relacions transversals i completar-ne l'estructura actual. També incrementar la connexió amb la xarxa viària francesa mitjançant quatre eixos principals (els actuals Irún i la Jonquera, més el Saragossa-Port de Somport-Pau i Barcelona-Tolosa) i amb Portugal mitjançant cinc passos fronterers amb característiques de vies de gran capacitat (els de Badajoz i Túi, ja previstos en el Pla General de Carreteres 87-91, i els d'Ayamonte, Fuentes de Onoro i Verín). En el PDI es preveu un creixement de la xarxa de gran capacitat amb la creació de 4860 nous Km. La major part d'aquestes vies substituiran carreteres actualment exis-

tents, encara que n'existeixen d1 altres que seran de nou traçat. També s'hi inclouen les vies de connexió de la xarxa de gran capacitat, que són carreteres convencionals de dos carrils (i vies lentes on s'estime oportú), però que constitueixen itineraris estruç turants interurbans i són dissenyades perquè s'hi puga assolir elevades prestacions pel que fa a la velocitat, seguretat i fluïdesa del trànsit. Aquest tipus de vies sumen un total de 1.790 Km. i són, en general, carreteres ja existents. D'altres actuacions que s'inclouen seran el condicionament de carreteres amb una autopista de peatge alternativa si el nivell de servei no és admissible actualment, construccions de variants de travesseres urbanes en 180 poblacions i supressió de ports de muntanya mitjançant la construcció de túnels o variants de traçat. Ferrocarrils, ports i aeroports Quant al ferrocarril s'hi preveu la construcció de diverses línies de Gran Velocitat, (un total de 1300 nous Km.), amb el propòsit d'incorporar la xarxa espanyola de Gran Velocitat i ample internacional a l'europea. En els sistemes portuari i aeroportuari no hi ha alteracions en la seua estructura territorial. Les inversions previstes van dirigides a corregir-ne els problemes de capacitat existents i a la millora operativa de les instal·lacions. Des del PDI es pretén afavorir el transport combinat, per considerarlo un element racionalitzador i de millora de la qualitat del transport de mercaderies. Tambós'hiproposauna sèrie d'actuacions ambientals a portar a terme èn inf raestructu ra de transport que consisteix bàsicament a condicionar espais degradats per l'obra pública feta abans de la normativa d'avaluació d'impacte ambiental i la recuperació d'infraestructures en desús destinades a activitats culturals i recreatives.

Efectes ambientals i socials derivats de la utilització de

El rei Un automòbil de grandària mitjana matriculat avui, amb tots els avanços per reduir la contaminació (catalitzadors, gasolina sense plom...), i amb un baixconsum energètic, que faça uns 13.000 km. anuals i que duré 10 anys, produirà, segons l'Institut de Prospectiva i Medi AmbientdeHeidelberg: 44,3

(Resum de l'Informe fet per la Coordinadora d'Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA), dirigit per Santiago Martín Barajas i José Santamarta Flórez i amb la participació d'Acció Ecologista Agró, ANSE (Múrcia), CEPA (Andalusia, FALCO (Granada), Taller de Ecologia (Jaén), SILVEMA (Màlaga), AGADE N (Cadis), Cabaneros (Ciudad Real), CEPA (Extremadura), AEDENAT-Madrid, Duraton (Segòvia), AEDENAT-Astorga, CICONIA (Zamora), Fondo Patrimonio Natural Europeo, Otus (Terol), ANAT (Navarra) AEDENAT-Saragossa.)

detalla lacontaminaciódesòls, aire i aigua per gasolina o gas-oil, cadmi, plom, coure, crom, níquel, zinc i PCB's. Les deposicions àcides de cada automòbil causaran la mort de 3 arbres i en danyaran seriosament uns altres 30. El cotxe en qüestió escurçarà, per terme mitjà, la vida en 820 hores, a causa d'accidents mortals de trànsit (un de cada cent conductors morirà en accident de trànsit). Els costos externs a causa de la contaminació, el soroll i els accidents, una vegada deduïts tots els impostos que paga el vehicle ascendiran a 480.000 pessetes anuals (3700 dòlars). El transport contribueix a les emissions de gasos d'hivernacle, accelerant el canvi climàtic, i a la

:;•;«•.:

kg. de diòxid de carboni, 4,8 kg. de diòxid de sofre, 46,8 kg d'òxids de nitrogen, 325 kg. de monòxid de carboni, 36 kg. d'hidrocarburs i 26,5 tones de residus. L'informe també

destrucció de la capa d'ozó, a causa de la utilització de clorofluorocarbonis (CFC's) en les escumes dels seients i en els sistemes de condicionament d'aire. La indústria


Butlletí de l'automòbil consumeix el 10% dels CFCs. L'automòbil destrueix la capa d'ozó de l'estratosfera, on és més necessari, però en canvi a la troposfera, on no el necessitem, en produeix en grans quantitats i, així, danya la salut de les persones, els cultius, els arbres i les plantes en general, i contribueix, a més a més, amb un 8% a l'efecte hivernacle. El transport és, al costat de les centrals termoelèctriques de carbó, la principal causa de les pluges àcides, acausade l'emissió d'òxids de nitrogen i de diòxid de sofre. Per a la producció d'un automòbil de 850 quilograms es necessiten al voltant de dues tones equivalents de petroli i nombroses matèries primeres i productes industrials. L'elaboració i transformació d'aquests productes té un enorme cost ambiental directe i indirecte. Des de 1946 fins a 1992 un total de 300 milions de cotxes s'han convertit en residus, només als Estats Units; el reciclatge de

GENER/FEBRER "94 totes les parts de l'automòbil, especialment els 9 quilos de plom de les bateries o els 60 plàstics diferents que el composen, no està resolt, malgrat l'enganyosa propaganda de les principals multinacionals del sector. Una altra conseqüència és els elevats nivells de soroll produïts pels vehicles. Espanya és el segon país del món industrialitzat, només superat per Japó, en nivells de soroll, i el primer entre els 12 països de la Comunitat Europea. Finalment, un efecte més derivat de la utilització de l'automòbil i que augmenta en incidència social cada any són els accidents de trànsit. Més de tres-centes mil persones moren anualment en el món a causa de l'automòbil, encara que l'OMS (Organització Mundial de la Salut) manté que les morts per accidents de trànsit superen les 700.000 anuals. {Vegeu més informació en l'article de la pàgina següent )

Alternatives al model de transport interurbà previst en el PDI Carreters som... En 1990 el 89,2% del trànsit interior de viatgers es va realitzar per carretera, al costat del 7,3% per ferrocarril; el 75,4% del trànsit interior de mercaderies va ser per carretera, mentre que el ferrocarril només en va absorbir el 5,8%, els oleoductes el 2,1% i el transport marítim el 16,6%,. Aquesta és la política de transport seguida en les darreres dècades, i que suposa majors costos econòmics, major consum d'energia, més contaminació energètica, més soroll, més danys al medi natural i més morts en accidents de trànsit. Les propostes ecologistes són, en primer lloc, reduir les necessitats de transport i, en segon lloc, tractar que el major nombre de desplaçaments tinga lloc en els mitjans de transport més eficients, com és el ferrocarril que hauria d'elevar la seua participació, fins acon^ccviir el 30% del trànsit interior de mercaderies i el 25% de viatgers abans de l'any 2007; per aconseguir-ho cal una voluntat política amb una sèrie d'inversions per millorar la xarxa, la seguretat, la gestió i els serveis. El germà pobre El PDI només destina anualment al ferrocarril 128.000 milions de pessetes, dels quals 38.000 milions van a la Gran Velocitat. Si se n'exclou el TGV, les inversions en el ferrocarril només representen el 26% de les destinades a la carretera, i aquest reduït percentatge es produeix després de dècades d'abandonament del ferrocarril i després de molts anys d'inversions en autovies i carreteres. Les causes de la pèrdua de competitivitat són les altes tarifes i la baixa velocitat, a causa del perfil i el traçat de les línies i l'absència de doble via. Només el 66% de la xarxa està en línia recta, mentre que més d'un 15% del traçat són corbes amb un radi menor de 500 metres i quasi el 80% està en rampa. Tan sols el 16% de la xarxa té doble via, mentre que en França és el 44% i en Alemanya el 43%. El ferrocarril és el mitjà de transport que menys energia consumeix, el més ràpid, còmode, segur, el que menys contamina i menys espai ocupa, característiques que el converteixen en el transport ideal per al trànsit de mercaderia i de passatgers.

A Espanya es tarda menys i és més barat anar amb autobús que amb tren a la majoria de les ciutats. Per augmentar-ne la velocitat comercial i la seguretat cal augmentar les vies dobles fins aconseguir el 40% de la xarxa. El PDI només dedica unes línies al servei de mercaderies. Per a potenciar-les es necessita reduir les tarifes, disminuir el temps de recorregut, millorar la gestió i potenciar el transport porta a porta i per contenidors. Igualment cal potenciar el transport marítim i per tuberia, en el cas del gas natural i dels productes petrolífers. Una bona part de la competitivitat de la carretera se sustenta, a l'Estat espanyol, en poder conduir a velocitats més elevades, encara que siga a costa d'un elevadíssim nombre de morts anuals. La permissibilitat del govern respecte a les altes velocitat també apareix en el fet que la quasi totalitat dels vehicles que es fabriquen i comercialitzen superen els límits màxims de velocitat autoritzats. El PDI destina 5,4 bilions de pessetes a carreteres interurbanes i uns altres 924.000 milions ala xarxa viàriade les ciutats. En total 7,2 bilions (481.000 milions anuals) per afavorir l'ús del camió i de l'automòbil, en detriment del ferrocarril i altres mitjans de transport més eficients. Aquest Pla és el més clar exemple del que no és el desenvolupament sostenible. Quina herència deixarà a les generacions futures el PDI? Què suposa el PDI per al canvi climàtic, les pluges àcides, la biodiversitat, la cara dependència energètica o la seguretat de les persones? El PD I agreujarà molts problemes i no en resoldrà cap, encara que deixarà una pesada herència de deute públic i destrucció ambiental. Al menys, la crisi -ves per on- encara que només siga una mica, hi posarà una mica de seny. O potser no...

Pàg. 5

Els constructors d'infraestructures com a grups de pressió (Resum de "The Ecologist")

Un mitjà de transport per a cada empenta econòmica Amb l'economia mundial encara entrebancant-se incertament al caire de la crisi, ha reviscolat una altra vegada un interès pels treballs del cicle Kondriatev. Nicolai Kondriatev, en un treball marxista al voltant de 1920, va ser el primer en observar que l'economia industrial semblava expandir-se i contraure's en ones que duraven aproximadament 50 anys. Kondriatev va ser l'únic teòric que va predir la Gran Depressió. L'any passat, un llibre d'Andrew Tylecote afegia una nova dimensió a la matèria: cadascun dels períodes de prosperitat, suggereix, és associat amb l'exitosa aparició d'un nou "estil tecnològic" caracteritzat per una nova forma de transport.Així, la fase ascendent de finals del segle XVIII fou estimulada, a Gran Bretanya, pel desenvolupament del sistema de canals; el període de puixança de 1844-1870, per la naixent xarxa ferroviària. L'increment en la producció d'acer i electricitat en els anys previs a la guerra del 14 són associats amb l'establiment del metro suburbà; el boom dels anys 20, amb la introducció de l'automòbil i les tècniques de producció en cadena fordistes. Al seu torn, després de la Crisi dels 30 i de la Segona Guerra Mundial, el gran augment en la producció de cotxes, avions, vaixells supertancs i autopistes és a la base de la llarga època de creixement econòmic que, sota l'hegemonia de les multinacionals del petroli, només va començar a afeblir-se després de la crisi energètica del 73. Les teories de la història circular han de ser agafades amb pinces, però el suggeriment que una economia s'expandeix fins abastar els límits del sistema de distribució (oposat a la seva capacitat productiva) és atractiva. Les crisis tendeixen a ser causades per una superabundància -no per una inhabilitat de produir sinó per una inhabilitat de canviar-. Un prometedor camí per sortir de la recessió és aconseguir un nou mercat per desenvolupar nous sistemes de transport. Lobbies per al desenvolupament: més tard o més d'hora a tothom li arriba l'hora Aquells que han estat al timó del desenvolupament han conegut

aquest fet: han estat tan implacables en eliminar el vell sistema de transport com en introduir-ne el nou. Tan prompte com el Canal Britànic fou completat amb grans despeses, va ser considerat obsolet pels arquitectes del creixement econòmic. Les noves companyies de ferrocarrils amb els diners de les empreses inversores van anar comprant canals i enfonsant-los. Resultat: en unes poques dècades el canal estava moribund i Gran Bretanya restava coberta per la xarxa del ferrocarril. "Ara cada boig de Buxton pot anar-se'n a Bakewell i cada boig de Bakewell pot anar-se'n a Buxton", va ser el comentari de John Ruskin després d'obrir la línia entre els dos pobles. Un segle més tard fou el torn del ferrocarril. En 1936, Standard Oil, General Motors i Firestone van formar una societat per comprar companyies de ferrocarril als USA i tancar-les. Al voltant de 1956 cent vies electrificades en 45 ciutats havien estat adquirides i tancades. A Gran Bretanya va passar el mateix; la faena, però, va ser realitzada pel mateix estat. A l'avantguarda del moviment per destruir la xarxa ferroviària hi han estat tots aquells més beneficiats amb el seu reemplaçament. Companyies de petroli, fàbriques de motors, empreses de construcció de carreteres... A més a més aquests interessos han rebut un ample suport de grans empreses no connectades directament amb la indústria de carreteres. La British Road Federation (BRF), per exemple, fundada en 1932 "per

combatre la sinistra i dissortada propaganda de les xarxes ferroviàries que dominen la indústria britànica" té entre els seus membres entitats tan diverses com ara la Tate and Lile Sugars, Bulmers Cider Ltd. i el National Farmers Union i aquests grups de pressió han pogut aconseguir el suport de quasi tots els governs a cada país del món occidental. El que uneix tots aquests interessos és l'expectativa del creixement econòmic. La primera autopista del món va ser construïda pel Tercer Reich per dur Alemanya fora de la recessió. El pla va funcionar i nombrosos funcionaris de I estat i industrials que acudiren a Alemanya, només acabar la guerra, per veure l'obra mestra de Hitler, no van poder oblidar el que hi van veure. Els EEUU s'embarcaren en el seu propi sistema d'autopistes -("Allò que és bo per a la General Motors és bo per al país") va argüir un representant de la companyia en 1952. Al voltant de 1954, els alemanys estaven tan preocupats per restar endarrerits que el grup de pressió favorable a la construcció de carreteres va avisar que "la nostra xarxa de carreteres ós, comparada amb 'americana, catastròficament obsoleta... el nivell de motorització a Alemanya està fortament unit a l'expansió de la nostra economia". Trenta anys després, la British Society of Motors Manufacters and Traders continuavaestava que "la salut de la nostra economia està inextricablement unida a la salut de la indústria del motor".


GENER/FEBRER "94

Pàg. 6

Vianants Cap a una ciutat per a les persones Des de fa alguns mesos una nova comissió de treball funciona al si d'Acció Ecologista Agró: Vianants. Una nova I Important àrea reivindicativa coberta pel grup. Cap s una ciutat per a les persones Parlem del mateix tots els que cerquem solucions per als problemes del trànsit?. Uns, els qui ara per ara acumulen més poder de decisió, malauradament, pensen en "millorar" la circulació, en majors facilitats per a l'automòbil. Açò sempre significa majors inversions en autovies, carreteres, multiplicació de calçades, túnels, sistemes electrònics de owitrol i guiatge automàtic... Vertaderes utopies de ciència ficció dels anys 50, impròpies d'aquesta societat de fi de segle on l'actualitat es diu crisi, desocupació, pobresa, fam, contaminació, catàstrofes naturals... Nosaltres, en canvi, pensem en una altra utopia mós realista, partint d'uns ^aia de mesura de les necessitats: la de les persones, no la de les màquines. Resulta curiós haver de recordar-ho, però la gran majoria dels desplaçaments humans continuen fent-se a peu, en vehicles sense motor (com ara la bicicleta), o en transport públic. A València, la meitat dels "viatges" són de vianants. I, no obstant... han arribat a convéncer-nos que l'automòbil és el mitjà de transport "natural" i que, pertant, cal donarli totes les facilitats... De ser un invent extraordinari, una màquina útil, però, al cap i a la fi una alternativa més de transport, s'ha convertit en un fi per si mateix, en una necessitat social, el nen aviciat de les societat industrialitzades, un monstruós consumidor de pressupostos familiars, energia, capacitat industrial, espai urbà (carrers, aparcaments... i voreres) i inversions públiques; a més de ser la principal causa de mortaldat en la joventut i font de contaminació de l'aire i sonora i, per tant, d'agressions a la salut. L'estrés de la "vida moderna" ens fa desitjar un mitjà de transport més i més ràpid, però que, de manera paradoxal es converteix en més lent a mida que més gent l'usa. La falsedat dels plantejaments de "via lliure" al cotxe es comproven en qualsevol hora punta, i això que, ara per ara, encara que semble mentida, a les nostres ciutats menys de la meitat de les fam ílies disposa de cotxe!.

L'alternativa és canviar la vida. Treballar tots, per treballar menys (compte!: el contrari del que es planteja en l'actualitat), acostar l'escola, els mercats, els serveis i el treball al lloc de residència per tal de reduir desplaçaments. Disposar de més temps lliure, per a tenir menys pressa. Viure cada dia més en contacte amb la natura, en pobles i ciutats més sans, perquè no hàgem d'eixir també, vulgues o no, amb l'automòbil al camp cada cap de setmana. Una utopia?. Pot ser, però més formosa que l'antiqua-da pel·lícula de ciència ficció que d i buixàvem al començament. Exigeix inversions, i tant!, però no tantes ni tan "dures" com les que imposa avui l'automòbil. Més facilitats per a desplaçar-se a peu, amb bicicleta, en transport públic, recuperant i potenciant els mitjans de transport socialment més eficaços i menys perjudicials, com tramvies i trens. Quantes inversions es fan per facilitar aquest tipus de transport, i quantes per entrebancar-la i donar prioritat a l'automòbil?. A València hi ha quantitats d'encreuaments on s'ha eliminat el pas de vianants (al llarg de vora riu, als ponts). Altres semàfors tenen un temps mínim d'espera llarguíssim i canvien a vermell abans que una persona jove hajafingut temps de creuar-lo (com el d'enfront de la Plaça de Bous). Els països que més han avançat en la promoció de l'automòbil (USA, Centreeuropa...) ja en tornen per haver-les vistes de tots els colors, i apliquen cada vegada més mesures restrictives e l'abús de l'automòbil privat, tanquen grans sectors de la ciutat al cotxe, fan per a vianants els centres històrics, recuperen, en definitiva, més espai per a les persones, més espai per viure la ciutat. Mentrestant, ací, pobres provincians que ens pensem "postmodems", continuem prioritzant l'automòbil privat: li dediquem el bo i millor de les inversions; continuen deixant en total impunitat les conductes antisocials que genera: grans velocitats, aparcaments salvatges em múltiple fila o en les voreres. Mentre, els vianants queden desprotegits i els monuments històrics tapats... La cosa arriba ala potenciació de conductes delictives des de la televisió pública (anuncis d'auto-mòbils amb velocitats immensament superiors a les legals...) Ja és hora de canviar, i aquest canvi només arribarà per la presa de consciència, pel "reciclatge" de les autoritats i responsables. Per açò hem endegat el grup "VIANANTS", de defensa dels drets del Vianant, integrat dins d'Acció Ecologista Agró. VICENT TORRES

La Casa Verda

Un malfactor roda solt Tots els anys un grup de gent roba en el país el doble que la resta de malfactors junts, fereix de gravetat cinc vegades més persones i assassina vint vegades més de víctimes. Aquesta gent, però, que roba, mata i lesiona, gaudeix de privilegis extraordinaris. Des que es fundà la Comunitat Europea, quasi dos milions de persones s'han matat - o matat- al volant en els 12 països membres. Altres 40 milions, en el mateix període de temps, han resultat ferides. Tot açò suposa un cost de 70.000 milions d'ecus l'any. Quan originen lesions o, fins i tot, quan causen la mort, corren pocs riscos de ser detinguts i, si només causen danys materials, quasi sempre ixen impunes. L'explicació de tanta indulgència és senzilla: es tracta de criminals de "volant blanc". Així, d'ungrupd'automobilistes declarats culpables de conduir de manera temerària, a menys del 10% els aplicaren pena de presó, a alguns els inhabilitaren i, la majoria, només va pagar una multa. La desobediència de les lleis de trànsit o de les indicacions, és una de les causes principals d'accidents mortals; no obstant, dels casos en què la policia deté conductors per no respectar semàfors i "stops", el 14% es lliuren amb una advertència per escrit i, dels que comparegueren davant de tribunals, a quasi tots se'ls declarà culpables, però sols els imposaren una multa. A mil per hora cap a enlloc Una altra de les causes d'accidents és l'excés de velocitat. Aparentment, la major part dels conductors es creuen en el dret inalienable d'anar a la velocitat que els vingade gust. Quan s'estableix un nou límit de velocitat màxima en una carretera, podem afirmar que, almenys la meitat dels conductors que hi circulaven a tota pastilla continuaran fent-ho. A més a més, molts pensen que quan la policia tracta d'enxampar aquests "fangios" mitjançant cotxes camuflats, radars, etc. és tracta d'una pràctica immoral. Per desgràcia, els tribunals comparteixen l'opinió que la velocitat és cosa de poca importància: dels qui hi compareixen per aquest motiu, menys del 2% foren inhabilitats. Doble raser Si comparem el tractament penal atorgat als pitjors crims de circulació (mort per conducció temerària, conducció en estat d'embriaguesa) observarem que a un 2% de les persones els aplicaren penes de presó, mentre que aquesta proporció apuja al 8% per als qui robaren objectes de l'interior de vehicles.

"sempre els mateixos obstacles!" Fot.: J. Barrachina Monsalve I no millora Els polítics i planificadors no col·laboren precisament a resoldre la qüestió, ja que el seu objectiu principal és aconseguir un trànsit fluid i ràpid, per la qual cosa es subordina les necessitats de vianants, ciclistes i transport públic. Vostè o qualsevol de la seua família té set possibilitats a favor, front a quatre en contra, de ser ferit en un accident de trànsit. A València, malgrat l'augment de seguretat dels cotxes i la millora de les tècniques de control del trànsit, els accidents greus augmenten. Vianants i ciclistes es troben entre els més afectats i, sobretot, nens, ancians i impedits físics. Més d'un 60% de pares viuen sota el temor constant a un accident quan els fills són al carrer. Més d'un 80% d'ancians tenen por a moure's pel carrer. A la nostra ciutat, la policia local constata l'augment important delsque circulen sense cap tipus d'assegurança (un milió atot l'Estat), dels quals un 15% omet l'obligació de socors. El fet de no invertir en mesures d'apaivagament del trànsit -política de la Regidoria de Circulació i Transports- dóna com a resultat que el fet de circular a més de 50 Km/h i, alhora, amb els cotxes aparcats siga extremadament perillós. Baixar la velocitat a 25 Km/ h (amb inversions que només suposen un 10% del cost de les infraestructures convencionals) rebaixa el nombre d'accidents en dos terços i la gravetat. Recordem que la majoria d'accidents tenen lloc després de l'aparició sobtada d'una persona darrere d'un obstacle o per creuar sense mirar el trànsit. Per això, quan els vianants i ciclistes demanem que s'impedesca l'aparcament il·legal de vehicles a les voreres, travesseres, carrils-bici i passos de vianants, etc. a més de raons estètiques i econòmiques (com la reparació de voreres) ho fem per raons de seguretat en restringir-se

la visibilitat. Resumint, podem dir que el fet de permetre la circulació de vehicles a 50 Km/h. a la major part d'espais públics i la reestructuració d'aquests en funció de l'esmentada velocitat està comportant un procés de desintegració social en la ciutat. L'exemple del que diem és Los Angeles com a paradigma de desintegració de les ciutats als EEUU. Un ciutadà al qual des de petit li l'han gravat que el carrer és un territori enemic no té gens possibilitats de desenvolupar un sentit cívic i de solidaritat. ERNESTO MARÍA GIMÉNEZ

Amb adaptacions del llibre "El enemigo publico número uno" d'AlistairAird.

Trànsit Runner A les fosques, en un centre de control de trànsit de la interestatal 45, contemple un grup de 14 pantalles de TV que cobreixen un tram clau de 10 km. de longitud, Al constat meu, un computador parpelleja analitzant el trànsit automàticament. Quan es produeixen intervals en la circulació dels automòbils, la computadora acciona senyals que ordenen el trànsit procedent de les vies laterals. De sobre, un cotxe perd el control, s'estavella contra un pal indicador i esclata en flames: " accident en la camera número 7" -exclama un tècnic-. Al seu costat, un policia marca un número de telèfon i, en veu baixa, dóna instruccions. Aviat creua la pantalla un cotxe de bombers, una ambulància i un cotxe patrulla. Fa temps, un accident hauria obstruït la circulació durant hores. Ara, en només uns minuts tot retorna a la normalitat, a l'ordre, i la massa d'automòbils reinicie la marxa inexorable.". Aviat, el trànsit ens menarà a tots pel mateix camí.


Butlletí

GENER/FEBRER '94

Pàg. 7

GLOSSARI Objecció de consciència antimilitarista Opció política amb què es pretén la transformació radical del sistema. El sistema de dominació es basa en la submissió voluntària i passiva de les persones que el patim. L'objecció de consciència, apel·lant a la responsabilitat de cadascú, opta per negar-li suport i col·laboració a aqueix sistema, el qual reprodueix injustícia, fam, mort i destrucció per a la immensa majoria a canvi de luxe i "benestar" per a poques persones. L'obj ecció de consciència inclou la negativa a sufragar les despeses militars (objecció fiscal), el rebuig a la participació en l'exèrcit (insubmissió), a la cultura militaritzada (educació per a la pau), a la "política de defensa" (pràctiques de defenses socials i estudi d'alternatives de defensa popular no-violenta) a la marginació de la dona i els efectes del militarisme en aquesta... Prestació substitutòria del servei militar (PSS) Activitat que s'imposa a tots aquell varons que havent estat declarats aptes per al servei militar es neguen a fer-lo. Aquesta prestació naix en 1988, quan existien a l'Estat espanyol uns 20.000 objectors de consciència compromesos amb la transformació social. Era un intent de canalitzar la diss• 1 oncia antimilitarista i no responia a un desig governamental de satisfer les necessitats socials de la població. El llenguatge del poder reserva el terme "objector de consciència" per a aquells que es neguen a fer el servei militar però accepten fer la PSS (generalment perquè l'única alternativa és la presó). Veiem ací un cas de manipulació terminologica amb intenció d'enfrontar objectors legals ("prestacionistes") a il·legals ("insubmisos").

L'agost passat, el Ministeri de Justícia, mitjançant una circular de la Secretaria d'Estat d'Assumptes Penitenciaris, concedia el tercer grau amb règim obert als joves empresonats per insubmissió. Aquesta mesura suposava que els insubmisos anirien a la presó a dormir, desenvolupant durant la resta del dia la seua activitat normal. Des del Moviment d'Objecció de Consciència (MOC) interpretàvem aquesta decisió com un pas més en l'estratègia governamental d'amagar una repressió impopular: tenir 60 presos de consciència suposava un cost polític excessiu, tenint en compte la simpatia amb què es veuen les actituds de no col·laboració amb els exèrcits. Fins i tot el Parlament de Navarra, província amb el major nombre d'insubmisos de tot l'Estat, havia demanat l'excarceració dels joves.

A la recerca d'una solució real Per tal de contestar aquest intent de normalitzar la repressió tot amagant-la, el MOC iniciava el 13 de desembre una campanya estatal de desobediència al tercer grau penitenciari: 46 insubmisos de 6 localitats (Tenerife, Valladolid, Albacete, Iruna, Astúries i Biscaia) no tornarien a dormir a la presó, es concentrarien en llocs DÚblics de les '^soectives ciutats i explicarier es raons de la desobediència. L'objectiu de la campanya és obtenir una solució política al problema de la insubmissió, solució que passa per la derogació de la Llei d'Objecció i el reconeixement de l'Objecció de Consciència com a dret fonamental. D'aquesta manera podríem negar-nos a col·laborar amb l'exèrcit sense ser castigats amb una prestació substitutòria del servei militar. Amb la desobediència al tercer grau, obligàvem l'Estat afer palesa la repressió: dos dies després del començament de la campanya, la policia nacional treia als insubmisos d'Jruna, concentrats en una església de barri i se'ls emportava a la presó, on els van aplicar el pas al segon grau: règim de "pensió completa". Davant els incidents, les declaracions dels representants del govern no s'han fet esperar. El Ministre de Justícia, Juan Alberto Belloch, afirmava que no existeix cap marge de decisió política per al govern ja que la llei imposa la regressió de grau (del tercer al segon) per als presos que transgredeixen la condemna. Tenim ací un intent d'eludir la solució política mitjançant un discurs manipulador: la llei és inviolable. El que no diuen és que ells, que tenen el poder polític, poden canviar les lleis. De fet aquesta Llei, a què diuen que s'han de sotmetre, és seua. Criminalitzar la pau Per altra banda, Antoni Asunción, Ministre d'Interior, assenyalava que "HB i organitzacions afins a ETA manipulen els insubmisos menant-los a desafiar la Justícia"; un recurs criminalitzador per part

del poder al qual ja ens té acostumats i que consisteix en col·locar a la mateixa cistella i identificar de manera paranoica amb grups terroristes tot allò que no els agrada i que posa en perill la seua pobra idea de democràcia. Asunción anava més lluny i prenia el paper de Gran pare (càrrec que, en terminologia orweliana, afegeix al de Gran Germà) tot dient que "el govern ha donat mostres amplíssimes de paciència i enteniment amb aquestes persones" i fent una crida a la reflexió perquè els insubmisos "no caiguen en el parany que estenen els entorns de HB i la resta d'afins al complex d'ETA". En fi, la desobediència civil continua demostrant que, quan la gent s'organitza i exigeix solucions raonables, el poder té un greu problema. I no deixarem que l'amague. SANTI ALMINANA

(Objector de Consciència Insubmís)

Insubmissió Pràctica d'objecció de consciència antimilitarista consistent a negarse a fer el servei militar i la prestació que el substitueix. Els insubmisos considerem que els serveis a la societat no tenen res a veure amb el servei militar, per tant no té sentit vincular les dues coses. Presentar la PSS com substitutòria del servei militar suposa considerar aquest com un servei desitjable, "ofertant-se" l'objecció de consciència com una causa d'exempció del servei fonamental: el militar. Els insubmisos neguem la col·laboració a l'exèrcit, la qual cosa ens duu a negar-nos a fer la mili i la PSS, en considerar que aquesta sols existeix a fi que el servei militar perdure. Desobediència civil

Els actes de desobediència civil es caracteritzen per ser actes il·legals, públics i oberts, voluntaris i conscients, no-violents i organitzats Mitjançant la desobediència civil es pretén frustrar una llei, un programa o una poimca governamental, alhora que s'informa al públic de situacions que es consideren inacceptables. La insubmissió i l'ocupació de vivendes buides són exemples de desobediència civil..


GENER/FEBRER "94

Pàg. 8

La Casa Verda

IVAM el Terrible Les forces armades espanyoles Té res a veure l'IVAM amb l'exèrcit?

en missions de pau

Entrevistes amb alguns dels participants en els col·loquis Els dies 8,9 i 11 de novembre van tenir lloc a l'IVAM (Institut Valencià d'Art Modern) unes jornades sobre missions de manteniment de pau organitzades per la Capitania de la Regió de Llevant i la Generalitat Valenciana. Les jornades incloïen una exposició fotogràfica, un concert homenatge a "los boinas i cascos azules de Espafta" i un cicle de conferències sobre operacions militars de pau. L'entrada a les conferències "públiques" s'aconseguia prèvia Invitació, de la qual sols gaudien periodistes, polítics de la rodalia del poder i persones pròximes al món militar. La trobada, absolutament controlada pels militars, tenia una finalitat clarament propagandística. Fent-nos passar per'periodistes vam poder fer algunes preguntes als conferenciants. Això sí, sempre en privat, ja que no hi estaven previstes les rodes de premsa. Manifestació contra la Guerra del Golf (febrer '91) FOTO: ÀNGEL JUAN Forma i contingut En l'estudi dels discurs artístic és interessant l'anàlisi de les relacions entre forma i contingut. Intentem una aproximació respecte dels actes esmentats. Pels que fa a la forma, en l'objecte "Jornades Militars a l'IVAM" es pot detectar una sèrie de jocs d'oposició força interessants: el caràcter obert de l'acte (anunciat als mitjans de comunicació) es veu contrastat per la restricció de les invitacions (adreçades sols a l'entorn militar, polítics en el poder i premsa oficial). La ubicació en un centre cultural és contestada pel fet que el discurs que s'hi exposa és unilateral, sense possibilitats de debat (no hi hagué lloc a preguntes). El monolitisme discursiu s'oposa a l'intercanvi d'idees inherent a tot fet cultural. La presència d'autoritats civils a la tribuna d'oradors (President de la Generalitat, Consellera de Cultura, Alcaldessa de València...) és tan sols l'acompanyament ornamental d'un discurs purament militar (els civils no parlaren). Podem concloure que s'hi observa un joc formal múltiple entre aparences i realitats. Pel que fa al contingut, tenim un discurs legitimador de la "intervenció militar pacificadora" basada en la substitució d'uns problemes reals (les causes estructurals de la guerra) pel problema aparent (la guerra en si). Curiosament veiem repetit, ara en "allò que es diu" el joc de l'ocultació: 'allò superficial substitueix allò que està en les arrels. Conclusió: és palesa la coherència de l'obra. Els desplaçament a nivell de significat (causes de la guerra/guerra en si) quadra perfectament amb les magnífiques oposicions formals (caràcter obert de l'acte/restricció al públic, centre cultural/monolitisme discursiu, autoritats civils/ discurs militar). El modern art d'informar Demanem excuses per abordar un tema conflictiu: la finalitat de l'obra d'art. Pensem que aquesta gosadia pot justificar-se per les particulars característiques del discurs artístic en qüestió (No ho oblidem: Jornades Militars a l'IVAM). En aquest camp resulta fonamental el procés comunicatiu: L'emissor (Forces Armades) selecciona un canal restringit (Mitjans oficials de formació de masses) per tal de fer arribar el missatge {la intervenció militar és un mitjà modern de mantenir ta pau) al receptor {!a societat). La intenció de l'emissor s'evidencia en aquest procés: un canal de comunicació unidireccional transmet, de forma asèptica, el missatge (imatges, frases grandiloqüents...), el qual es rebut pel receptor en un context acrític, deslliurat d'interferències (sorolls o missatges discrepants), el caràcter intencionadament diferit de l'obra d'art te converteix ert pura propaganda, la qual naix d'una conjuminació perillosa: la del Ministeri de Defensa amb el Ministeri de Cultura. El discurs exclòs La propaganda pura, quan es caracteritza per fexclusió d'aitres discursos, no és un acte cultural sinó totalitari. Una exclusió important és la dels missatges de la Internacional de Resistents a ta Guerra (Peace News- març 93), òrgan consultiu de l'ONU: "Les crides per a una intervenció militar minen el treball que el món té davant: dissenyar estructures que no reflecteixen els interessos dels més poderosos; trobar mètodes no militars per expressai* la decisió de resistir a les agressions; establir procediments d'intervenció no-violenta basats en l'enfortiment de les capacitats de cada societat per a realitzar-se i entrenar forces voluntàries d'intervenció amb mètodes no-víolents..." L'Institut Valencià d'Art Modern, ajudat per les sigles, es converteix en Institució de Violència i Art Mífítar, La Conselleria de Cultura recolza el discurs militarista. L'antic Secretari d© Defensa per al servei militar (Suàrez Pertierra) ara és ministre d'Educació, el discurs militar esdevé cultural i la cultura es militaritza. El virus de la guerra contamina ministeris. MOVIMENT D'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA

Agustín Quesada Gómez, cap de la missió de l'ONU a Centramèrica (anys 89-90). General en cap de la Regió Militar de Llevant P. Quin és l'objectiu d'aquestes jornades? R. Donar a conèixer a l'opinió pública el que són les operacions de manteniment de pau. Mitjançant la premsa i altres canals la gent ja coneix molt al respecte; potser, però, cal que se'ls parle des del punt de vista de l'experiència, que és el que importa. P. ÓNO pensa que s'ha desaprofitat una ocasió per al debat entre una opció de resolució militar de conflictes i l'opció pacifista que plantegen altres grups com ara la IRG, el MOC, CEDSALA i altres moviments amb presència a Centramèrica? R. Jo no sé si hauria estat convenient o no, el que sí sé és allò que ha estat. Aquestes són unes jornades sobre el manteniment de la pau, en les quals es parlarà dés del punt de vista de la defensa. Tres persones que ert saben molt: jo, que he dirigit una operació, rtQ el contingent espanyol, sinó la missió completa, i et coronel Zorzo, cap de l'agrupació "Màlaga". Contrastar amb altres opinions no fa al cas, perquè l'única que s'hi està donant és, precisament, la militar. També hi serà M. Àngel Fernàndez, ambaixador del Govern pera operacions de manteniment de pau. P. Respecte de la legitimitat de l'ONU com a organisme interventor... R. La legitimitat de f'ONU està recolzada en tots els païso$ membres, que són tots efs països que compten al món... P. Però... R. Jo crec que anem a donar per finalitzada l'entrevista. Jo pensava que tindria una altra orientació, i has esgotat el teu temps! Que em preguntes per la legitimitat de l'ONU és com preguntar-se per la legitimitat d'estar ací ara. La legitimitat, tota! Representa a totes les nacions civilitzades, i jo"éspe'ré, i confie, que a través de l'ONU

aconseguirem una cosa difícil: que en un termini el més breu possible, tots els països gaudesquen de la pau que es mereixen. Atès el tancament del general, una companya pren la paraula tot dient que és d'un altre mitjà. P. Una pregunta... R. Però com siga d'aquest tipus, no et contestaré. P. Quan acaba la f u n c i ó d'un exèrcit pacificador? R. Les operacions de manteniment de pau responen a una resolució de l'ONU on es determina la missió, els mitjans i els comandaments. Legalment les operacions acaben quan s'ha acomplert el mandat de l'ONU. Ara bé, de vegades hi ha circumstàncies que fan pensar.que una missió ha de continuar per a consolidar la pau, però que, per raons econòmiques o d'una altra mena, han de retirar-se'n. P. Per tal d'assolir aquesta consolidació de la pau... s'arriba a fer complir les promeses que un govern fa a un poble que deixa les armes? R, Quan se signen uns acords de pau existeix voluntat de complirlos, però sempre resulta difícil, tant per a una part com per a una altra. Per exemple, als països centramericans un dels punts més importants és et repartiment de terres, ja que l'agricultura és ia base de subsistència. Però, què passa sí la terra no existeix?, ^i si ia terra està en unes altres marts, a més a més tegaiment? Aquest problema el podem veure a Nicaragua i també pot donar-se, «spere que no, a B\ Salvador.

Miguel Àngel Fernàndez, ambaixador del Govern espanyol per a operacions de manteniment de pau. Ambaixador a Angola (85-87), va ser posteriorment ambaixador a Nicaragua

P. Com afecta l'objecció de consciència al volum del contingent espanyol en operacions de pau? R. De moment no hi està afectant massa. En el cas espanyol hi ha hagut 5.000 homes en operacions de manteniment de pau al llarg d'un any, contingent que no s'hi ha vist afectat. Per altra banda, crec que el Ministeri de Defensa està analitzant la possibilitat que els objectors de consciència s'ocupen d'alguns treballs en ONGs que facen la tasca humanitària que acompanya les operacions. P. Alguns sectors opinen que la legitimitat de l'ONU es veu qüestionada a causa del poder que tenen els EEUU a l'hora de decidir intervencions, intervencions que, tot i tenir un objectiu en principi humanitari, es podrien convertir en una excusa per exercir el poder sobre el pobre. R. La idea general de les operacions de pau és que la gestió dels conflictes és millor fer-la per via multilaterai, per tal d'evitar que un policia mundial impose la seua voluntat. Ara bé, en ei cas de t'ONÜ hi ha Cinc membres permanents amb dret a veto, la qual cosa els dóna efectivament una situació superiora la resta de països. També és cert que els EEUU són els


Butlletí majors contribuents, el país que més forces té sense comparació. És cert que, per als EEUU, l'ONU és una cotilla on se sent una mica incòmode, però tenim l'esperança que, a poc a poc, la vaja acceptant, i cada vegada amb més fidelitat. Dins del possible, creiem que, ara per ara, és millor que existesquen operacions de pau. Als EEUU hi ha un corrent que no està disposat a què els seus soldats estiguen sota el comandament de ningú que no siga americà. Actualment s'està fent un esforç per tal que EEUU es convença que és millor anar via ONU, però a poc a poc i amb molta cura. Cal tenir en compte que es tracta d'un estat amb una força enorme. P. I què hi ha de l'exercici del poder del Nord sobre el Sud? R. Els conflictes estan sorgint a països pobres o a països que s'han despenjat de l'antic bloc comunista. Als països rics a penes si se n'han produït. Açò pot fer la impressió que el Nord ric imposa una manera de pensar. Jo crec que el que succeeix és que la fam és una consellera molt dolenta. Els països pobres tenen unes diferències socials enormes i la gent passa gana. Açò no sol succeir als països desenvolupats, perquè no hi ha fam i les diferències socials solen ser menors. Els països desenvolupats anem aconseguint un enteniment mitjanament raonable, tot el món menja i menja bé. P. Respecte a la selecció de conflictes on s'intervé, què fa que hi haja una resposta contundent atacant l'Iraq i que no existesca resposta envers altres annexions, com ara el Sàhara per Marroc, els Alts del Golan per Israel, etc. R. Quan s'esdevé la crisi d'Iraq, la Unió Soviètica s'absté de vetar la ressolució de l'ONU que autoritza qualsevol mesura per a restablir la pau i tornar Kuwait als kuwaitians. Estem en una època on no s'utilitza el veto. Els problemes del Sàhara i el Golan es donen molt abans, en contextos completament diferents, on un veto dels EEUU, per exemple en la qüestió d'Israel, fa que s'acabe la història i no hi haja operacions de pau. Les operacions de pau com ara les coneixem comencen el 88-89. P. Pel que fa al conflicte als Balcans, quan esclata la guerra a Eslovènia la CSCE planteja un veto immediat al comerç d'armes. Per contra, l'ONU tarda dos o tres mesos a fer el mateix.

GENER/FEBRER '94

Pàg. 9

Mentrestant, van entrar a Iugoslàvia més armes que en els deu anys anteriors (armes procedents dels EEUU, Regne Unit, Alemanya, Espanya...)- <,A què es va deure la lentitud de l'ONU? R. Després de l'acceptació de la independència d'Eslovènia, Alemanya es va entestar en el reconeixement accelerat de Croàcia. La CE ho va acceptar, finalment. Aleshores es pensava que protegint les Krajines (zones de població sèrbia dins de Croàcia) s'aturava el conflicte. Ningú no suposava que després es complicaria l'assumpte tan tremendament.

R. El missatge que els puc donar és que obtinguen la major informació possible per a tenir un criteri més format.

Joan Lerma. President de la Generalitat Valenciana P. El discurs emès ha sigut clarament partidari de la intervenció militar com a manera de solucionar conflictes bèl·lics. óNo creu que aquesta institució cultural, l'IVAM, ha desaprofitat una acasió per a donar veu a altres organitzacions que estan per la resolució no militar dels conflictes? R. La finalitat d'aquestes jornades és explicar les intervencions de les forces armades en missions de pau i, és clar, s'organitzen amb les Forces Armades. Per part de la Generalitat no tenim cap inconvenient a explicar de quina altra manera es pot aconseguir la pau. A més a més, ho estem fent: probablement, prompte tindrem gent de l'antiga Iugoslàvia, que pertany a organitzacions representatives, discutint sobre formes concretes d'aconseguir la pau.

P. Als conflictes de Nicaragua i El Salvador, EEUU va jugar un paper alimentant la "contra" i l'exèrcit respectivament. D'altra banda, els cinc membres permanents del Consell d * Seguretat de l'ONU controlen el 85% del comerç mundial d'armes... Com s'entén la política preventiva de l'ONU sota aquestes condicions? R. Doncs, no ho só, home..., el suport a la "contra" és una cosa prèvia a les operacions de manteniment de pau i... L'ambaixador veu una amiga, va a saludar-la i s'acaba l'entrevista.

P. Quins programes d'educació per a la pau té la Generalitat adreçats a la població valenciana? R. Crec que allò que genera les guerres són les situacions de desigualtat, per això procurem donar ajudes al desenvolupament i fer tasques humanitàries. Açò serveix d'exemple per a la societat valenciana.

Pilar Pedraza. Consellera de Cultura P. Quines són les relacions entre el món militar i la cultura?

R. Entre el món militar i la cultura sempre hi ha hagut relació, des de l'antiguitat, i crec que cal fomentar-les perquè a l'exèrcit hi ha unes capes progressistes de militars cultes i il·lustrats que poden contribuir moltíssim perquè hi haja bones relacions, que s'entenga l'exèrcit com una màquina de produir pau, i que certes manifestacions, fins i tot artístiques, puguen produir-se i siguen conegudes per la societat civil. P. A què penses que s'ha degut l'hermetisme de les jornades, invitacions restringides, e t c ? R. No crec que hi haja hagut interès, per part de ningú, que açò no es conega, tot el contrari, pose la mà al foc. Allò que es pretén és que la gent escolte una part que no se sol escoltar: els militars expressant-se, explicant les seues vivències. P. A l'ex-lugoslàvia hi ha grups pacifistes, com ara "Dones de rcfcgre" de Belgrad, que estan en contra de la intevenció militar i que demanen que els estats acullen els desertors per tal de desmobilitzar el front i ajudar que la guerra s'acabe. Què en penses? R. Al voltant d'això no tinc una idea feta. La situació és tan complicada que no es pot, així en fred, donar una solució. Veient el reportatge de Goytisolo sobre Sarajevo i la intervenció de Susan Sontag, hom es pot adonar que, fins i tot els intel·lectuals que hi van, no arriben a comprendre a fons quina seria la solució del conflicte. P. Què penses de la legitimitat de l'ONU com a organisme interventor a Centramèrica, tenint en compte que els EEUU, que han alimentat la "contra" a Nicaragua i l'exèrcit a El Salvador, són membres permanents del Consell de Seguretat? R. Efectivament, açò pot produir suspicàcia, però és més teòrica que pràctica. Jo crec que les for-

ces de l'ONU hi han dintervindre, a més a més, molt activament, independentment d'on tinguen la seu. L'imperialisme és un concepte que hem de deixar de contemplar, almenys a la manera dels anys setanta i vuitanta. P. Hi ha actualment a la Universitat de València, a la qual pertanys, dos insubmisos amb condemnes demanades de dos i quatre anys. Què penses de l'insubmfs com a objector de consciència que pren aquesta opció antimilitarista per a la solució dels problemes bèl·lics al món? R. Jo crec .molt en l'objecció de conscièncis*"' relativament poc en la insubnïïssió.

Rita Barberà. Alcaldessa de València P. cNo pensa que el discurs emès, favorable a la intervenció militar als conflictes, és massa monolític i que s'hauria d'haver donat cabuda a altres organitzacions que estan per solucions no-militars? R. Els qui han organitzat açò, Generalitat i Capitania, ho han fet així, com han cregut convenient, i em sembla bé. P. Què pensa de la gent que, dins de l'objecció de consciència, opta per la insubmissió? R. En aquests temes sóc absolutament legalista: hi ha dues opcions, el servei militar i l'objecció de consciència. Dos drets pels quals pot optar cada jove, i amb açò em quede.

P. ÓNO pensa que la llei pot canviar en un futur pròxim i que s'està empresonant gent que d'ací poc no seria tancada? R. No tinc ni idea del que passarà amb eixa llei en el futur, ni de com serà el govern, ni de quin color, ni de quin pensament. En qualsevol cas serà l'expressió de la sobirania popular i, per això, tindrà raó. P. L'Ajuntament de València, í,té alguna política de promoció d'actituds de pau en la població? R. L'Ajuntament té convenis per a la Prestació Social d'objectors de consciència. P. cl per a l'educació de la població? R. És que l'educació és competència de la Generalitat. P. Però el departament de Cultura de l'Ajuntament...? R. Hi ha 100 programes d'educació per a les escoles, i es distribueixen una sèrie de criteris, de fitxes, que les escoles duen a terme o no. En qualsevol cas, l'educació és competència de la Generalitat. P. cNo pensa que l'ONU, amb uns EEUU que, estant en el Consell de Seguretat, han instigat conflictes a Nicaragua i El Salvador, té poca legitimitat? R. Jo crec que l'ONU té legitimitat per ella mateixa, tota la legitimitat que li han donat els organismes. P. ÓVoldria donar algun missatge a les persones universitàries per a afrontar aquest món ple de conflictes que se'ns ve damunt?

P. Tenint en compte que els conflictes sorgeixen per desigualtats socials, j c o m una intervenció militar a Nicaragua i a El Salvador pot conduir a una pau real? R. Ells, el que fan és vigilar que es complesquen els acords de les forces polítiques que volen establir les condicions suficients per a la pau. Es controla l'acord de les parts en conflicte d'abandonar les armes a canvi d'una plena integració social i d'uns drets, i moltes voltes també donen la possibilitat de repartir terres entre les parts combatents. P. Hi ha actualment uns 150 insubmisos al País Valencià. Què pensa d'aquesta situació i de les solucions que hi dóna el govern? R. Crec que hui, afortunadament, estan molt establertes les condicions en què un jove pot fer objecció de consciència, i que no és necessari recórrer a la insubmissió. A vegades, és un problema de manca d'informació que porta a situacions de molt difícil eixida. Allò important és que la gent té una Prestació Substitutòria amb la qual pot fer una contribució a la societat. Com amb el servei militar, però d'una altra manera. I açò està perfectament contemplat en la llei i avalat per la societat. P. Què pensa de les recents manifestacions de juristes, reunits a Madrid, qualificant la llei d'objecció d'agressora i advocant per la despenalització de la insubmissió? R. Desconec el resultat d'aquesta reunió. Es tracta d'un encontre de juristes d'una marcada tendència política, la qual cosa explica moltes de les conclusions.

Entrevistes realitzades per ADRIÀ, Agrupació de Recolzament a la Insubmissió Antimilitarista.


GENER/FEBRER '94

Pàg. 10

La Casa Verda

Amnistia, la lluita contínua pels drets humans

als Drets Humans? És clar que sí. L'experiència ho demostra. Tenim constància d'empresonats que després del seu alliberament ens han tramés el seu efusiu agraïment pel treball realitzat per ells, i l'esperança que els va infondre saber que, fins i tot en una presó situada en qualsevol racó del món, gent de tants països els tenia en la ment i lluitava perquè de nou foren lliures. Una organització com Amnistia Internacional activa moltes persones i ha d'incardinar-se en una estructura cohesionada i eficaç...

Des del 1.979, quan es presentaren els esta-tuts, fins ara, un camí ple d'il·lusions i contratemps ha recorregut el Grup Local d'Amnistia Internacional a València. Es recorden especialment dels difícils començaments, els treballs en equip, els problemes intrínsecs a tota organització no obstant els quals es continua amb constància i, sobretot, esperança per un món millor. La manifestació contra la Pena de Mort, les Campanyes de Colòmbia, Perú i altres, les experiències en xerrades, festes, han fet que la gent que actualment treballa en l'Organització creguera realment en el lema d'Amnistia: "Sempre és millor encendre un ciri que maleir la foscor".

Ens trobem a la seu d'Amnistia Internacional a València, un local més bé senzill i no massa ampli, però dinàmic i organitzat, en el número 1 de la plaça Margarita de Valldaura, l'última adjacent al carrer de la Pau abans d'aplegar a la plaça de la Reina. Hom es troba, quan es visita la seu, amb el que et pensaves que anaves a trobar: taules amb tota mena de papers escampats, llibres en diverses prestatgeries, tasses de plàstic amb cafè fumejant, i un rebombori de gent que torna i ve, enviant documents pel fax o atenent el telèfon, comentant alguna activitat, fullejant els últims documents aplegats a les gavetes. L'encerat conté els horaris de les properes reunions i els panells d'informació estan coberts d'històries -retalls de premsa.fulls de signatures, fotografies...-, i uns quadres dispersos s'ocupen que res semble buit al local. En uns minuts començarà el Comitè de Coordinació, l'òrgan de direcció del grup, que es reuneix dimarts sí i dimarts no al local. Abans ens hem citat, però, amb Natxo Gay. Natxo és el recent coordinador d'Amnistia Internacional a València; du una rastrera d'anys treballant en Amnistia.

Natxo, conta'ns què és Amnistia? Es tracta, com la majoria de la gent sap, d'una organització no governamental, nascuda a Gran Bretanya l'any 1.961, que treballa per la defensa dels Drets Humans al

A nivell d'estructures, Amnistia té el Secretariat Internacional a Londres i consta de Seccions estatals a 54 països, a més de molts altres estats i territoris sense secció formada. Cada Secció està formada per grups locals. Per exemple, a l'Estat espanyol vora vuitanta grups locals, sense comptar amb els grups col·laboradors i en formació.

HUICJ. CAHMLN

La misèria, la degradació ambiental i la falta de respecte als drets humans solen anar de la mà: Guatemala món, lluitant contra la tortura i els maltractaments, la pena de mort i per l'alliberament dels presos de consciència. És a dir, aquelles persones assetjades i empresonades per les seues creences o el seu origen ètnic, sexe, color o idioma, que no han fet ús de la vioiència ni han advocat per ella. Podríem afegir que actualment té més d'un milió de socis al món, molts d'ells treballant activament i voluntària en els grups locals. Sembla que, d'alguna manera, els Drets Humans estan "de moda" últimament. No obstant, són molts els anys treballant en aquest grup. Sí, és.possible que la gent haja assumit els Drets Humans com una cosa a respectar i per la qual lluitar. De totes maneres la situació al món encara dista molt d'ésser acceptable, perquè realment molts d'aquests drets són violats sense treva a tots els països. Per exemple, a Espanya està reconeguda la Pena de mort en la Constitució del 1.978, i regulada en el Codi Penal Militar.

La seu central, anomenada Secretariat Internacional, a Londres, coordina un important equip d'investigació que recapta informació de distintes fonts, com testimonis directes o mitjans de comunicació. Informació que verifica, establint una estratègia d'actuació. També es formen comissions d'investigació que acudeixen als diversos països per tal de verificar la situació dels Drets Humans i posar en funcionament les accions necessàries al respecte. Vosaltres també treballeu directament certs casos... Així és, per mitjà del que es coneix com a Expedient d'Acció, dins els quals es treballa el cas de presos concrets, ens endinsem en la problemàtica general de la situació dels Drets Humans en el país. A València hem actuat fins ara mateix un Expedient sobre un cas de desaparició a Mauritània. Anteriorment havíem treballat sobre casos com els de Haydar Sanlí, de Turquia, i Benedicto Bignoetea, filipí. Tots dos foren alliberats, feliçment.

Tenim entès que Amnistia Internacional, per a no comprometre la seua independència, no pot rebre cap subvenció estatal. Quin és, doncs, el mitjà de finançament de l'organització? Pels estatuts d'Amnistia, efectivament, no podem rebre subvencions estatals per tal de mantindré la nostra independència, ia aue un dels camps de treball fonamental de l'organització és controlar la política de Drets Humans dels governs, per la qual cosa seria conflictiu i poc coherent rebre ajudes d'institucions a les quals es denuncia. Els fons d'Aministia depenen bàsicament de les quotes dels socis, donacions de particulars i vendes del material propi. Per açò la importància de l'ajuda constant de la gent per a continuar duent endavant el nostre treball. Creus seriosament que l'enviament per correu d'accions o la pressió d'Amnistia Internacional mit-jançant altres instruments són efectius per a aconseguir el respecte

Quines maneres proposeu per a col·laborar amb Amnistia? Les formes de col·laboració són molt variades. La gent disposada a dedicar temps als nostres fins acudeix a les reunions de les diferents àrees de treball del grup local. Aquells que no disposen d'aquest temps poden col·laborar des de casa, rebent les accions de les diferents xarxes, o acudint a actes puntuals com ara xerrades o manifestacions. També és molt important, com hem comentat, la col·laboració econòmica. Quines serien, per a tu, les raons per les quals tot qui estiga conscienciat en la manca de respecte dels Drets Humans hauria de fer-se soci o col·laborador d'Amnistia? La raó és clara: no ens podem quedar impassibles davant les violacions dels drets fonamentals, que ens mostren tots els dies els mitjans de comunicació i altres fonts. Violacions davant les quals l'ésser humà no pot menys que sentir indignació, ja que no hi ha cap persona que no aplegue a tindré en les seues mans la capacitat i l'oportunitat de fer qualsevol cosa pels Drets Humans.

Conta'ns quina és la manera de treballar que adopteu en el grup És molt variada segons les diverses àrees de treball. En principi, una part de la feina es fa escrivint cartes per pressionar els governs, com en la xarxa d'Accions Urgentsi Pena de Mort, amb vora els sis-cents col·laboradors. Altres àrees s'especialitzen en zones geogràfiques concretes, com la RAR Andina Sur, que treballa sobre Xile, Bolívia i el Perú. També comptem amb les àrees de Refugiats, Informació Pública, etc, a més de les diverses campanyes puntuals, com l'última sobre Homicidis Polítics. No obstant mai un grup no pot treballar sobre casos del seu país, que són tractats per grups d'altres estats, per raons de seguretat i imparcialitat. D'on recapta l'organització tanta i tan fiable informació sobre les violacions dels Drets Humans en tants països del món?

Carrer de San Cristobal de las Casas (Chiapas, Mèxic)

RUBÉN MARTÍNEZ I DALMAU


Butlletí

Una importància internacional És de tots conegut que per part d'Amnistia s'ha assolit una gran rigorosítat en els casos de denúncies de violacions dels drets fonamentals. L'organització fa una selecció de la informació, corrent el risc de no escampar alguns actes rebutjables, apostant, però, sempre perla veracitat i el contrast, la qual cosa fa que no pocs governs, organitzacions internacionals i grups socials de pressió tinguen ben en compte ïiníorme anual de l'Organització - que és la seua més important publicació- que recull les violacions dels drets humans país per país. També editen altres informes, bé sobre la situació dels drets fonamentals en àmbits geogràfics determinats, bé temàtics, com ara l'últim publicat sobre la dècada dels homicidis polítics: "Crims sense càstig". Però el que no tots coneixen és l'estatus d'Amnistia en els organismes internacionals. Aquesta ONG fou reconeguda l'any 1.977 amb el Premi Nobel de la Pau, i el 1.978 amb el Premi Especial de les Nacions Unides. Gaudeix de categoria consultiva davant les Nacions Unides (ECOSOC), la UNESCO i el Consell d'Europa; manté relacions de treball amb la Comissió Internacional de Drets Humans de l'Organització d'Estats Americans, i és membre del Comitè Coordinador de l'Oficina per a la Ubicació i Educació de Refugiats Africans (BPEAR), de l'Organització per a la Unitat Africana.

GENER/FEBRER '94

Pàg. 11

Els descobrirem, els donarem la nostra llengua, la nostra sang...

Arafa500anys Amics dels Indis denuncia la situació de violència que està patint Chiapas des de principis d'any. Potser 15.000 morts durant l'any passat siga motiu suficient perquè una comunitat s'alce en armes. A quin grau de desesperació s'ha d'arribar per enfrontarse amb matxets i pals a la potència d'un exèrcit?. Potser hi haja situacions al darrere que facen explotar l'olla. Vegem-ne algunes: el 77% dels nens i nenes de Chiapas pateix mancances nutricionals. Chiapas és el primer estat de Mèxic en nombre d'analfabets i només el 60% parla espanyol (una de les reivindicacions era la necessitat de traductors a judicis i altres relacions amb les administracions), la mitjana del sou són deu mil pta. (una menjada en un restaurant econòmic costa 600 pta.), la Reforma Agrària no arribà mai a Chiapas, PEMEX (una de les petrolieres més importants del món) extrau grans riqueses d'aquest estat sense repercutir-ne beneficis sobre els xiapanecs. Encara hi ha més D'altra banda, les dades més terribles es refereixen a violacions de drets humans fonamentals: tortures, desaparicions, detencions il·legals...Atall d'exemple, el cas de centenars de camperols expulsats perpoliciesque usaven helicòpters

en abril de 1989. Alguns d'aquests camperols romangueren detinguts durant un breu període de temps, mentre que set dirigents de comunitats ho foren durant quatre mesos. Almenys una persona, Joaquín López López, desaparegué en 1991, sense que els responsables hagen donat comptes ala justícia. Aquesta situació extrema no ha sorgitdel no res, sinóque vecovantsedefatemps. Així, el bisbe de San CristóbaldelasCasas.SamueIRuiz García, va lliurar una carta pastoral al Papa durant la visita d'aquest a Mèxic l'any passat, on es denunciava l'opressió i injustícia a què es veien sotmesos els indis, "empresonats per caprici, subjectes a l'arbitrarietatdelscacics.exèrcitiautoritats". El citat bisbe es troba amenaçat de mort, mentre demana la

presènciaa la zonad'organismes internacionals i el respecte als Drets Humans. Per altra banda, malgrat els intents del govern mexicà per ignorar lasituació, eldiari" El Universal" publicava el passat 17 de de-sembre (dues setmanes abansdels esdeveniments) el següent titular a primera pàgina: "Realizan 1.500chiapanecos una marcha de protesta por los abusos que sufren". Servesca com a exemple de l'escàs valorques'hiatorgaalavida d'un indígena (1 milió de persones) eltestimonidelaperiodistaCarmen Sarmiento, qui asse-nyalaque no fa mésdequinze anys, els amosde les terres no dubtaven a regalar el fill d'una indígena, com si d'una joguina es tractés, als seus fills. AMICS DELS INDIS

Un carril- bici per al primer cinturó de ronda Durant els mesos propers el col·lectiu València en Bici realitzarà mobilitzacions lúdiques i reivindicatives(bicifestacions) amb l'objectiu d'aconseguir un carril bici al primer cinturó de ronda que no destorbe el transport públic ni lleve espai als vianants.

La biblioteca de drets humans El treball d'Amnistia Internacional consisteix també a promoure el coneixement dels temes pels quals lluita. Col·laboren en aquesta tasca el material informatiu d'Amnistia, on es poden aconseguir tots els informes editats, a més d'altres articles, i el servei de préstec i consulta de la Biblioteca de Drets Humans. El fons bibliogràfic de l'organització a València no té milers de volums, però sí una selecció exclusiva de material sobre Drets Humans, on, per suposat, s'inclouen la majoria de les publicacions d'Amnistia -moltes d'elles desaparegudes del mercat actualment-, i inclou tots els Informes Anuals des de l'any 1.980. En totes les Assemblees es pressuposta un fons econòmic per a l'augment constant de la Biblioteca del Grup Local, que a més es nodreix de la recepció de volums donats per ONG's, institucions o particulars. Per suposat, la biblioteca és oberta per a consulta de tots les persones interessades.

Com contactar amb Amnistia Internacional? AL PAÍS VALENCIÀ València: Apartat 2.336. 46080 València. Tel. 3516341 Alacant: Apartat 512.03080 Alacant. Tel. 96-5209129 Castelló: Apartat 662.12080 Castelló.Tel. 96-4238310 Oriola: Apartat 125. 03380 Oriola. SECRETARIAT ESTATAL: Gran V(a, 6, 5. 28013 Madrid. Tel. 915312509 SECRETARIAT INTERNACIONAL 1 Easton Street. London WC1X8DJ. Gran Bretanya.

Com serà El carrilquesuggerim ocuparia l'actual carril esquerredelscarrers Colom, Xàtiva, Guillem de Castro,. Blanqueries, Plaça de Tetuan i Palau de Justícia. La racionalitat de lamesuravindriaavaladaper tres raons: l'augment innegable dels usuaris de la bici a laciutat, la peremptòria necessitat d'humanitzar unaciutat que ateny un nivell intolerable de sorolls i fums; i perquè l'existència propera del metro al subsòl deslegitima possibilita la redistribució de l'espai a la superfície. A més a més, tractarem de sensibilitzar l'opinió pública sobre els aspectes positius que comportaria la peatonalització del Centre Històric i la reducció del trànsit motoritzat i denunciar, també, mesures tan absurdes com és la d'obligar a portar casc als ciclistes o fer un aparcament al bell mig de la ciutat.

Sobre l'obligatorietat del casc per als ciclistes Davant les informacions i campanyes que la Direcció General de Trànsit (DGT) està llançant des dels diversos mitjansdecomunicaciòamb la intenció de crear un estat d'opinió favorable a la implantació de l'ús obligatori del casc per als ciclistes, volem expressar com a Coordinadora d'entitats que tenen com a principal objectiu defensar els drets de les persones usuàries de la bicicleta, i entre ells el de la pròpia seguretat, la nostra ferma oposició a la mesura esmentada per les raons que ara direm: 1.- Perquè la mida ens pareix la manera més fàcil de distraure l'atenció del problema real, és a dir, la falta d'infraestructures i pràctiques de conducció adequades que separen la causa dels accidents (els vehicles a motor) dels ciclistes i vianants, fentrecaure -per part de l'Administració-laresponsabilitat dels accidents en els propis ciclistes.

2.- Perquè no està provat que l'esmentadaamidasigaeficaçjaqueles morts peratropellaments són originades, en lamajoria dels casos, per traumatismes múltiples. 3.-Perquèefseuúsplantejaunasèrie d'inconvenients, com ara la mala dissipació de la calor del cap, especialment en els nous models que les normatives europees imposaran; no protegeix dels impactes forts, que són mortals; dificulta la percepció del perill; dóna una imatge de seguretat que és falsa; provoca incomoditats diverses i és estèticament "xaró". 4.- Perquè en ser un element de segure tatvial passiu, exemptdedanysaterceres persones, pensem que ha de ser objecte d'ún ús resultat de ladecissió personal i lliure. 5.- Finalment, sols volem afegirque si d'allòquees tracta és d'estalviardiners en seguretat social, posats a adoptar mesures absurdes en la protecció de la

població, podrien, tal vegada, obligar a vianants i ciclistes a dur màscares antifum i taps per a les oïdes, a causa de la superació dels límits contaminació que generael trànsitmotiritzat.


GENER/FEBRER '94

Pàg. 12

La Casa Verda

Els xiquets de Txernòbil

Fa un any, el delegat del Govern espanyol a la Comunitat Valenciana, Francisco Granados, anunciava "el fin de la información «oscurantista» sobre la nuclear de Cofrents" (El País, 31-X-1992, edic. C.V., pàg. 4); afirmació doblement d'agrair en tant que suposava, d'una banda, un reconeixement explícit del que havia estat fins aleshores un seguici d'entrebancs en la comunicació sobre els afers atòmics, i, d'altra banda, un compromís públic per invertir aquesta orientació, no només de la Delegació del Govern, sinó també d'altres institucions que compartien la roda de premsa: governador civil d'Albacete, Inspector Resident a la central nuclear de Cofrents del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), representants de Protecció Civil i del Ministeri d'Indústria.

Comença el ball Anunci tan notable es produïa la vespra d'aturar la planta atòmica perquè una fallada de combustible havia fet incontrolable la radiactivitat al nucli del reactor (un xicotet detall, no arreplegat a les cròniques periodístiques d'allò que es va dir a la roda de premsa). Un any després d'aquell compromís públic, i tot just quan hi ha una altra parada motivada per una nova fallada de combustible, és una bona oportunitat per avaluar la suposada fi de l'obscurantisme nuclear. El primer esdeveniment inesperat a la central nuclear, en el vessament radiactiu de I'11-XI1992, botava immediatament a la premsa. Als diaris del dia 14 es podien llegir amb detall dades sobre pressions, emissions radiactives i isòtops. No va passar el mateix amb l'incident del 26-11-1993, una altra errada humana. Res no es va filtrar a la premsa i, un mes després, en tenia notícies la Comissió de Seguretat Nuclear de les Corts Valencianes, per una comunicació del delegat del Govern. La Comissió, a més, ja havia vist a començaments de març com el CSN impedia la compareixença del seu inspector resident en la planta. Fins i tot el portaveu del Consell, a hores d'ara Conseller de Medi Ambient, Emèrit Bono, reconeixia a la premsa que el CSN no informava a la Generalitat i que el Centre de Coordinació d'Emergències de l'Eliana res no en sabia. Exercicis de retòrica La informació de la premsa sobre la parada no programada per errada humana del 25-III era força ambigua ("un malentès", "un sistema de la Central"). Per cert, que aquell mateix dia, una curiosa casualitat va fer coincidir dos esdeveniments importants més: Greenpeace presentava el seu in-

forme sobre anomalies als reactors nuclears (esquerdes a les tapes dels reactors PWR) i al Club Diario Levante els representants de la indústria nuclearista feien l'enésim panegíric a la seguretat de la planta de Cofrents (no desvetllaren, és clar, l'accident d'aquell mateix dia, malgrat estar-ne assabentats). Lògicament, ara que ja han aparegut esquerdes també als reactors BWR, com el de Cofrents, la companyia Iberdrola continua capficada a no preveure avaluacions complementàries. El lent camf de les notícies Sembla que la nova atmosfera de restriccions va influir en les notícies que es donaren sobre les fallades posteriors. Amb un mes i dues setmanes d'endarreriment es donaren notícies, respectivament, de les fallades de I'11-IV i del 26-IV; i 10 dies després d'ocórrer eixia a la llum pública el greu accident de l'1 de maig que va estar qualificat amb el nivell 1 de l'escala de l'OlEA. Però encara n'hi ha més. El 28 de juliol la direcció de Cofrents va comunicar al CSN una nova fallada de combustible. Va

transcendir-ne alguna notícia a la premsa? No. Potser es va considerar que no era un bon moment per parlar d'avaries (la planta de Txeliabinsk va patir accidents el 20-VII i el 2-VIII). Fins i tot, no tenim constància que durant els mesos de juliol o agost la Delegació del Govern remetera informació mensual a la Comissió de Seguretat Nuclear de les Corts valencianes, la qual, per altra banda, va renunciar el dia 27 de setembre a que els inspectors residents del CSN la informaren. La Comunicació governativa del mes de setembre torna a llançar ombres sobre la voluntat informativa de la màxima autoritat de l'Administració central al nostre País. Deixant de banda el fet que fórem els i les ecologistes qui advertírem al Centre d'Emergències de l'Eliana, hi ha serioses dificultats en entendre les afirmacions de l'informe de Granados sobre l'abocament radiactiu del 15-X-1993 (per cert, al mateix lloc on havia esdevingut l'H-XI-1992), i que, segons la premsa del dia següent "no afecto los pluviales" (Levante, p. 28; El País, CV, p. 1). El delegat del Govern reconeix, per contra, que un volum "estimat" (per què no "mesurat"?) va eixir per "las galerías de cables y la red de pluviales": la contradicció és tan patent que afecta la credibilitat d'una altra afirmació: el líquid radiactiu no va arribar al Xúquer. I no cal recordar l'interés a priori de l'exportació citrícola a negar qualsevol contaminació del riu. Però n'hi ha més. El 18 de setembre arranquen els grups diesel d'emergència de la planta nuclear i el 25 hi ha un senyal de LOCA (l'accident més greu de la indústria atòmica) -que després es comprovà espuri-; no res va trascendir a la premsa, malgrat la importància de la qüestió: per què no es va parar la central atòmica immediatament en aquestes circumstàncies? Un alt grau d"'autonomia" En definitiva, la Comissió de Seguretat Nuclear de les Corts o les actuacions del Govern autonòmic no semblen desvetllar una actitud de control del risc nuclear en nom de la societat civil valenciana, les notícies de premsa arriben com i quan arriben i, en dues paraules, l'obscurantisme perviu. L'ombra de les torres de refrigeració de la central nuclear de C o f r e n t s és tan ampla com l'incompliment de Granados.

*>

I

La desfeta atòmica de Txernòbil (26-IV-1986) ha tingut unes conseqüències immenses: ja hi ha més de 7.000 morts entre les persones que participaren en els treballs d'extinció de l'incendi, la cons» trucció del sarcòfag i la descontaminació de l'entorn. Ha quedat contaminada una superfície de 100.000 km2, on viuen encara 4 milions i mig de persones. Una superfície de 590.000 Ha (més de la quarta part del Pafs Valencià) ha quedat incultivable per moltes dècades, l'accident afectà, a l'antiga URSS, uns 90 milions de persones... Amb tot i això, el pitjor està per esdevenir. Com diu Grigori Medvédev en el seu impressionant llibre, La veritat sobre Txernòbil (versió castellana: Heptada ediciones, Madrid, 1992), "Els morts i les mutilacions de Txernòbil resulten amargues, però, en definitiva, els que més sofreixen són els cromosomes partits, els gens morts o deformats per la radiació. Ja se n'han anat al futur. La gent encara es trobarà amb ells. I aquesta és la lliçó més terrible de Txernòbil." (p. 306). Sobre les més de 190.000 persones que participaren en les tasques de descontaminació de la central atòmica (molts d'ells soldats de totes les repúbliques que, en llicenciar-se, tornaren als seus pobles sense cap seguiment radiològic), Medvédev adverteix: "En 1986-1987, desenes de milers de joves resultaren encomanats per les radiacions quan combatien les conseqüències de la catàstrofe traslladant el combustible i el grafit a les rodalies de la planta destruïda, treballant sobre el sostre de la sala de màquines i del desgasador i al rebedor central. [...] La catàstrofe continua no només pel que fa a la radi activitat, sinó també en l'aspecte moral. Desenes de milers d'afectats engendraran una generació de malalts." (p. 316) Una herència enverinada Xiquets i xiquetes afectats per la radiació. Milers d'infants que naixen amb malformacions. Açò és una part del llegat de Txernòbil. L'informe oficial de L.A. llín i O.A. Pavlovsky davant la Conferència de l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica celebrada a Viena el 1987, reconeixia que al registre informatitzat centralitzat a Minsk hi estaven els historials mèdics d'unes 670.000 persones, de les quals vora un quart de milió eren xiquets (vegeu el llibre El legado de Chemóbil, de Zhores Medvédev, Ediciones Pomares, Barcelona, 1991, pp. 204, 208-9 i 214). Hom calcula que deu vegades més hi foren afectades. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ja ha anunciat oficialment que el càncer de tiroides -una de les conseqüències de la radiació sobre els xiquets- creix "dramàticament" a Bielorússia i Ucraïna. Una quantitat impossible de determinar de criatures naixerà amb malformacions... L'exposició "Ninos de Chernóbil" Greenpeace ha organitzat l'exposició "Ninos de Chernóbil", que des d'octubre a desembre estarà a El Ferrol, Màlaga, Barcelona i Valladolid. Estem estudiant portar-la al País Valencià, i estaria bé que algun altre grup ecologista, centre docent o associació cívica hi col·laborés. Aedenat ha obert un compte bancari per ajudar iniciatives, com ara el tractament d'onze mil xiquets al centre especialitzat de Tararà (Cuba). Podeu fer transferències bancàries al compte de Caixa de Madrid, núm. 6000121378. Post scriptum. L'any 1990, enigmàticament, desaparegueren els 670.000 registres informatitzats de Minsk. Iberdrola, que ens amenaça amb la central atòmica de Cofrents, ha amassat 56.284 milions de beneficis durant els primers nou mesos d'enguany. José Maria Amusàtegui, president del Banc Central-Hispano, ha estat nomenat en octubre cap de la patronal elèctrica, UNESA, amb interessos nuclearistes. Quan fou nomenat president d'Unión Fenosa, al juliol, va demanar públicament la revisió de la moratòria, és a dir, que s'òbriguen més centrals nuclears. Alguns xiquets, per la radiactivitat, no tenen braços o cames; no ens pregunteu el motiu pel qual alguns banquers o empresaris no tenen cor.


GENER/FEBRER "94

Butlletí

Dossier Basseta Blanca

El passat 22 de setembre Acció Ecologista Agró denunciava la situació d'il·legalitat èn què es trobava l'abocador de Basseta Blanca. Trametérem els escrits corresponents a l'Ajuntament de Riba-roja, al Consell Metropolità de l'Horta i a la Conselleria de Medi Ambient. D'aquesta manera hem tractat de finalitzar una situació irregular coneguda per totes les Administracions i per totes consentida.

Pàg. 13

El fem als tribunals

Quina llàstima que els tribunals no puguen castigar el fem i engabiar-lo

L·ls escassos contenidors de paper a Valencià romanen plens durant diet els ciutadans tenen més sensibilitat que l'Administració FOTO: CONXA

Porca història L'abocador de Basseta Blanca és el major abocador de residus sòlids urbans del País Valencià. Funciona des de 1984, amb llicencia d'activitats sol·licitada per l'Ajuntament de València i l'empresa FERVASA, sobre uns terrenys privats al titular dels quals li han d'abonar un preu per quilo abocat. Amb posterioritat, amb el trasllat de les competències de les escombraries de l'Ajuntament al Consell Metropolità de l'Horta, aquest n'assumeix la concessió. El col·lapse La generació d'escombraries domèstiques sol estimar-se en 1,1 kg/ persona/dia. Només la ciutat de València genera unes 304.738 tones l'any, el destí de les quals és la planta de tractament de FERVASA -amb una capacitat màxima de 250.000tones per any- i l'abocador de Basseta Blanca. La diferència entre les escombraries generades i la capacitat màxima de la planta de tractament va directament a l'abocador (unes 55 mil tones) a més del rebuig de FERVASA (unes 125.000). La resta de residus d'empreses, fàbriques i pobles de l'àrea metropolitana, és estimat en unes 45 mil tones/any. Els tècnics de l'Ajuntament de Riba-roja han calculat que l'abocador rep anualment 425 mil tones enfront de les 92 mil que s'hi acordà quan donaren la llicència. La recepció d'aquesta ingent quantitat de residusdesde l'any 84, unida a la falta de control de l'Administració, ha fet que Basseta Blanca haja estat un gros impacte ambiental conegut per totes les Administracions. Ara, quan la situació ha esdevingut insostenible, l'Administració sondeja un altre lloc (Llombai, en aquest cas) per reiniciar l'eterna història. Respecte de Basseta Blanca hem d'espavilar i recordar que cal un pla de regeneració paisatgística i el segellat de l'abocador.

La denúncia Aquesta situació era coneguda per tots els implicats (recordem que la Conselleria té el manament de les Cortsdecol·laborarambel Con-sell Valencià de l'Horta per elaborar un plade gestió per als Residus Sòlids Urbans (RSU)de l'Horta), elproblema és que ara per ara, després que férem fracassar -afortunadamentel projecte d'incineradora a Aldaia, no tenen alternativa a la immensa producció de RSU. En març del 91, els tècnics ja advertien en un escrit dels riscos d'explosió per les emanacions de metà, així com del perill d'ensulsides a causa de la grandària desproporcionada dels talussos ide la possibilitat que els lixiviats (els líquids desfil·lats per l'abocador) podrien arribar als aqüífers, extrem altament preocupant si considerem que la presa d'aigües potables de València està més avall en el Túria, on anirien a parar -tard o d'hora- aquests lixiviats. Pertot el que hem comentat, en els escrits que enviàrem a l'Ajuntament de Riba-roja de Túria demanàvem que revisarà la llicència amb l'objectiu de comprovar si s'havia respectat l'extensió de l'abocador o ja s'havia sobrepassat, si tots els abocaments podien considerar-se com a RSU i que emprengueren les mesures oportu-

nescaraaltancamentde l'abocador i la presa per part del Consell Metropolitàde les mesures correctores oportunes. Al Consell Metropolità de l'Horta, alseutorn, lidemanavem l'elaboració del Pla de Restauració dels terrenys i que inicie ja un Pla Integral de Gestió dels RSU l'objectiu fonamental del qual se n'adrece a la minimització. La situació actual A partir de tot l'enrenou, l'Ajuntament de Riba-roja i la Conselleria de Medi Ambient declaren que l'abocador té els dies comptats. L'Ajuntament ha obert expedient de clausura, tot i que el període de vigència conclou el 1996, i demana a la Conselleria el Pla Corrector corresponent. La denúncia d'Acció Ecologista Agró no ha aportat cap novetat a les Administracions implicades (que ja n'estaven assabentades, tot i que en algun cas el propietari de l'abocador, un tal Crespo, no ha deixat passar-hi els tècnics del Consell Metropolità de l'Horta), senzillament els ha obligat a moure's abans del que tenien previst. En veure-les venir, l'Ajuntament de Riba-roja ha ordenat el tancament immediat perincompliment de llicència, la Conselleria ha demanat un informe, el Consell Metropolità calla i a l'Ajuntament de València se li'n dóna un clau.

Quan el proppassat mes de desembre, l'Ajuntament de Riba-roja clausurava l'abocador de Basseta Blanca utilitzat pel Consell Metropolità de l'Horta (CMH) i moltes empreses per a desfer-se, sense cap tipus de tractament, de les escombraries urbanes i industrials, actuava després d'haver-se arribat a una sobresaturació i sobrepassament de tots els límits continguts en l'antiga llicència d'explotació. El CMH, acorralat per la decisió de l'Ajuntament, va recórrer als tribunals i aconseguí paralitzar la resolució gràcies a la intervenció judicial: un Acte del Tribunal Superior de Justícia estimava parcialment el recurs del CMH, amb la qual cosa confirmava Vestatu quo actual, que significa l'entestament dels poders públics a mantenir les actuals formes de recollida i gestió dels residus sòlids urbans, amb un fort impacte sobre el medi, argumentant que no hi ha alternatives. Decisió delicada Comprenem, des de la nostra discrepància, la preocupació del Tribunal que ha dictat l'Acte revocatori, si atenem a les conseqüències que hauria tingut una decisió confirmatòria: l'àrea metropolitana de València s'hagués quedat, de colp i volta, sense un lloc on amuntegar les escombraries. La catifa del camp sota la qual s'amaga l'enorme contaminació urbana generada per l'obsolet model de gestió de la ciutat s'hauria esfumat i haguera deixat ben palesa la seua inconsistència. A ningú no se li escapa que la resolució judicial no entra encara en el fons del problema: valorar la legalitat o il·legalitat de l'acord municipal. La motivació última del controvertit Acte no seria jurídica, sinó que caldria buscar-la en qüestions d'oportunitat política com demostraelfetque, simultàniament a la suspensió de l'acord de tancament, s'haja sol·licitat un informe a la Conselleria de Medi Ambient; organisme que, fins ara i malgrat conèixer els fets de sobra, s'havia inhibit en aquest afer. Aquest informe no és preceptiu perquè l'Ajuntament de Ribaroja pogués acordar el tancament de l'abocador, però serviria per endarrerir la clausura, decisió que, des de l'estricta legalitat, el Tribunal no tenia per què haver-la suspès. La decisió de l'Ajuntament de Riba-roja ha sigut suspesa, doncs,

perquè trencava la inèrcia de transgressió permanent de les normes ambientals que presideix bona part de les activitats que desenvolupen els poders públics en moltes matèries, especialment en tot allò referit a la gestió del residus urbans i industrials. Al poble tot ho aprofiten: enviem-los les escombraries! L'exercici del legítim dret i l'obligació de l'Ajuntament de Riba-roja a fer complir, dins l'àmbit de les seues competències, la legalitat en matèria d'activitats qualificades molestes, nocives i perilloses ( arribant, com en aquest cas, al tancament d'un abocadorque ha sobrepassat, des de fa molt de temps, tots els límits i condicions que les normes estableixen i lesdiferents Administracions acordaren al seu dia) no ha estat mantingut amb fermesa. En definitiva, l'Ajuntament s'ha enfonsat sota la secular condemna que obliga les zones rurals a convertirse en el corral de darrere de les ciutats i en el seu clavegueram. "Paradoxalment", l'Ajun-tament de Riba-roja ha estat obligat -per un tribunal- a haver de seguir admetent i gestionant les escombraries de la ciutatdeValènciaen unes condicions que les pròpies lleis prohibeixen o, dit d'una altra manera, el CMH ha aconseguit una autorització judicial per continuar transgredint les normes ambientals sota l'amenaça que si no se li permet, provocarà un greu problema de salut pública en abandonar el fem als carrers. Xantatge que ha tingut ràpid efecte, ja que el propi Ajuntament s'ha engolit les pressions de la "inèrcia transgressora"] haacceptatdeixar en suspès el seu propi acord, amb la qual cosa viola el principi legal quediuque les Administracions no poden anar contraels seus propis actes. La tendència de la metròpoli a traslladar al camp tot allò de què es desfà sense preocupar-se de l'impacte ambiental i la impotència del món rural davant la supèrbia de la ciutat, han convertit extenses superfícies del territori en femers que constitueixen actualment la causa de múltiples contaminacions que degraden el sòl, les aigües i l'atmosfera, i que constitueixen, a més, l'origen de nombrosos incendis que han arrasat milers d'hectàrees de muntanya. Acció Ecologista Agró, en la mida que es va constituir en part interessada, impulsarà la incoació de l'expedient de clausura, i hem decidit fer ús de la legitimitat i personarnos en aquest procés judicial amb l'objectiu d'aconseguireltancament de l'abocador de Basseta Blanca.


GENER/FEBRER '94

Pàg. 14

La Casa Verda

Entrevista aMarioGaviria Mario Gaviria Labarta, nascut a Cortes (Navarra), va estudiar a Saragossa, a la London Scholi of Economies i a l'Institut de Sociologia d'Estrasburg. Va fer de professor a les universitats de Madrid, i al Bryn Mawr College de Pennsilvània. Ha publicat una gran quantitat de treballs sobre ordenació del territori, un dels quals va assolir prou anomenada entre nosaltres: "Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio: el caso valenciano" (1974). Iniciador de mil contestacions a l'estupidesa desenvolupista, ha perdut una gran part de les "batalles" en què ha participat. El temps, però, li ha vingut a donar la raó en la immensa majoria, en contra dels qui ho han guanyat tot "de victòria en victòria fins a la desfeta final", Gran conversador i divulgador, és una persona que, després de tantes discrepàncies amb els poders, no ha perdut ni un fil de sensibilitat. Potser, el temps ha afegit al seu anarquisme més dosis, encara, de comprensió i absència de dogmatismes. En definitiva, tot un personatge.

P.- A què et dediques últimament? Tu que treballares entre nosaltres, segueixes les notícies del País Valencià? Des de fa 6 ó 7 anys dedique la major part del meu temps -com a activista i com a professional- a la lluita contra l'exclusió social, que té un sentit més ampli que el la lluita contra la pobresa i la marginació. Saps, per alguna raóquedesconec, crec que tinc una tendència a flairar els temes futurs, a veure'ls veniri, al'igualqueen l'any69/70ja vaig fundar una de les primeres associacions ecologistes, ara em dedique al tema que et comentava. Sóc com el mariner de Machado, que té un jardí vora mar i, quan està en flor, se'n va pels mars de Déu. A hores d'ara, crec que el saber fer ecologista, fins i tot la sensibilitat de la població, estan prou desenvolupats ; pertant no calen més esforços de la meua part... ja n'hi he dedicats molts i durant molts anys!. A més a més, hi ha una nova generació que d'ecologia en sap un ou, fins i tot els mitjans de comunicació n'hiperinformen (malament la majoria dels casos, que això ja és una altra història!). De totes maneres, continue connectat amb la lluita ecologista d'Aragó i Navarra, on visc. Però, com etdeia, fa7o8anys, quan estiguí com a consultor de les Nacions Unides a Moçambic i vaig conèixer de prop la fam; em va impressionar tant que, des d'aleshores, pense que és el primer problema. Aquesta conclusió em va dur a pensar que els problemes ecològics i ambientals -o econòmics- d'Espanya són "de luxe". Tot i que ací també tenim exclusió social i pobresa (ara precisament hi estic treballant -en col·laboració amb Càritas- a Madrid i a Aragó). Pertant, és una evolució personal que m'ha dut a implicar-me en temes relacionats amb la insubmissió -a Pamplona devem tenir el rècord d'insubmisos del món: cinquanta joves a la presó i centenars esperant els judicis-, l'exclusió social i temes relacionats amb el Tercer Món. P.- La pobresa no és exclusiva del Tercer Món... R.- No, a més de l'anihilació del Tercer Món, també es creen àrees de pobresa creixents als països rics. Fa poc vaig estar als EEUU i em va sorprendre la quantitat de milions de pobres que hi ha; amb xifres que resulten colpidores: 37/38 milions de persones sense seguretat social, 30 milions de pobres, dels

quals una part reben 30 mil pessetes al mes en bonus per a menjar com en l'època del racionament d'ací-. El capitalisme (el mercat que en diuen ara) concentra la riquesa en unes zones amb exclusió de la resta, peròfins i tot en aquelles, augmenten les zones d'exclusió. Ara, a més de la lluita contra la pobresa i l'exclusió a l'Estat espanyol treballe paral·lelament en la campanya per destinar el 0,7 del PIB al Tercer Món. P.- Com veus el fet de lligar la defensa del medi amb la lluita contra la pobresa? R.- Ja he comentat abans que el primerproblemaecològicdel Planeta és la fam: en moren 20.000 personescadadia. Sempre hem defensat que les persones formen part dels ecosistemes, per tant, no són coses excioents. A més a més, les causes de la degradació ambiental i de la pobresa són les mateixes. P.- Com veus la situació a l'Estat espanyol? R.- En aquest país existeixen grans bosses de pobresa i marginació (gitanos, etc.)... tot i així encara som un país prou integrat si ens comparem amb altres. Fa poc he comprovat la quantitat de gent que dorm al Regne Unit. Com hacanviat Londres en

"La gran agressió urbana, i alhora la gran desfeta nostra, té un nom: l'automòbil. La resta de derrotes podrien corregir-se a poc a poc" ren obligats per Brusel·les!. Per posar un exemple, estic convençut que ací no s'haguera instaurat mai la gasolina sense plom si no fos per les directrius europees.

aquest aspecte des que hi vaig viure!. Homcalculaentre40i50milpersones les que viuen al carrer, la meitat "sonats" i, a Nova York, en són famílies senceres. P.- Canviant de tema, què penses ara de les vies electorals? Fa anys hi eres prou escèptic? R.- La veritat és que continue sentho. En l'últimacampanyavaig recolzar els Verds a Navarra i en traguérem 600 vots. Després de tants anysde lluita ide lescosesque ens "deu" Navarra -sense anar més lluny el fet que no hi haja una central atòmica a Tudela- això no s'ha traduït en res. En relació a aquesta qüestió pensava que -més que fer un partit verd- calia ecologitzar primer la societat cosa que, en part, ja s'ha aconseguit: les persones en tenen una cultura bàsica o, si més no, van per endavant dels polítics. La veritat és que no sé massa bé la raó per la qual els polítics d'ací fan tan poques coses; gestionar una mica millor, des del punt de vista ecològic, tampoc no suposaria una revolució. Què hi farem! Les coses són així: l'experiència ens indica que l'ecologia no és cap prioritat per part del govern ni de l'oposició. Ja fóra una paradoxa que les coses canvia-

"El primer problema ecològic del Planeta es la fam"

P.- No creus que oblidem massa sovint l'ecosistema on viu la majoria de la població: les ciutats? R.~ Sí, encara que vaig pensar que una civilització basada en les ciutats era insostenible (concepte mal traduïtde la literatura anglo-saxona, on s'interpreta com a "selfsustainent", és a dir: autosostingut o autosuficient). Bé, doncs, en aquest tema també estic en plena evolució i en plena confusió, açò és evident i, en el tema urbà -jo he treballat molts anys en planificació i ordenació del territori fins que ho vaig deixar córrer arafa8o 10anys, nopervoluntatpròpiasinó perquè em van anar vetant pertots els liocs els col·legis d'arquitectes, els col·legis d'enginyers, fins i tot ei govern navarrès... Mario es queda pensatiu una estona i reprèn el fil... bé doncs, com estàvem comentant, abans pensava que una societat més ecològica seria una societat amb una població dispersa pel territori, més rural, més unida als mitjans de subsistència i... me n'headonatque no paga l'esforç immens de desaprofitar els esforços esmerçats, tot el cabal de vida que tanta gent ha donat ales ciutats per construir claveguerams, línies de conducció elèctrica, xarxes telefòniques, jardins, escoles, etc.Prescindirdetotaçòfóraun malbaratament que, ara per ara, penseque no paga lapena. Si aconseguim una societat més equilibrada, més sostenible, més ecològica i amb menys malbaratament, crec

FOTÜ:CARL£.S SOLÍS I

FOTO: ÀLVAR GARCIA

que aquesta societat continuarà sent fonamentalment urbana, si més no a l'Estat espanyol. Pertant, el gran esforç que cal fer és conservar extraordinàriament el medi rural de la Península -jo declararia parc natural 2/3 del territori espanyol (de fet ja és un territori semibuit) i, tan prompte deixen de conrear-se els camps i disminueix la ramaderia són àrees que retornen, apoca poc, al seu clímax. Per tant, en el medi rural cal garantir rendes i felicitat, l'esforç gran, però, caldria fer-lo en les societats urbanes: és on viu la majoria de la població. Cal fer, ciutats lliures, agradables, habitables, que reciclen, que no malbaraten. Les ciutats fan més lliures els éssers humans. Ara bé, lagran agressió urbana, i alhora la gran desfeta nostra, té un nom: l'automòbil. La resta de derrotes podríem corregir-les a poc a poc. Les ciutats espanyoles, malgrat el que es diu, han millorat en els últims 10 anys-crecque lacontaminació n'ha minvat a moltes-, la gran desfeta, però, és el cotxe, que genera un 70/80% de la contaminació urbana, el 70/80% del soroll, ocupa unaparcel·la important de l'espai. Si a tot això afegim el tema d'accidents, la cosa es dispara. Se'ns plantejalaqüestiódecom fer habitables les ciutats i reduir l'ús de l'automòbil, en definitivaferciutats lliures, cultes, en les quals no siga necessari fugir com de la pesta tots els caps de setmana. Cal fer pertant una reconversió urbana. Fixa'tque Aragó, per exemple, d'un milió d'habitants, té el 75% vivint a Saragossa; doncs bé, aquesta gent beu al dia 2 litres de porqueria a la qual li han posat el pompós nom d'aigua potable. P.- Ja que estem parlant de la vida quotidiana, per què no parlem més del bon viure i, en canvi, deixem que la retòrica econòmica envaesca la vida? R.-Ah! (apunta un somriure), jo sóc dionisíac, el nostre cos és una màquina perfecta, sobretot quan estàs feliç. Hi ha persones que opten per l'austeritat -una opció-. Crec, però, que el naturisme religiós, el vegetarianisme místictot ique, hotorne a dir, és una opció, no reflecteix el que hauria de ser una vida grata amb poc d'esforç o, per dir-ho de manera més adequada, amb poc treball alienant i, pel contrari, cal un equilibri entre la vida de cada dia i la festa dionisíaca fins a on el cos aguante, amb l'excés -i el risc- que comporta. Al cap i a la fi, la festa és una aspiració a la immortalitat. Cal una línia en els ecologistes, en els verds, que són una barrejade vegetarians-místics-ioguis que està molt bé... però cal pensar que no és l'única eixida. Jo crec en la "bona vida" coma aspiració. Estimulem la varietat i la diversitat, que gent hi haperatot, noanemacondemnar qui menja corder, beu vi i balla jotes -o l'equivalent actual-.


GENER/FEBRER'94

Butlletí

Pàg. 15

L'emissari d e Pinedo Nou local a Gandia for v a caue vol

La Generalitat Valenciana creu tenir solucionat el problema dels abocaments d'aigües residuals de la ciutat de València i dels municipis de la zona nord de l'Albufera gràcies a l'emissari de Pinedo. Aquest emissari, el major de tota la conca del Mediterrani, és tan sols un pegat que trasllada en distància (a 3 quilòmetres de la costa) i en profunditat (20 metres) el problema que generem a terra. Es com si volgueren que també s'acomplirà ací el refrany: "ulls que no veuen, cor que no plora" que els valencians solen adaptar a "ulls que no veuen, cagalló que xafes". Traslladar els problemes La solució no passa per evitar-nos un problema en terra i crear-ne un altre a la mar. El Mediterrani no pot continuar sent la claveguera del sud d'Europa. L'emissari de Pinedo no redueix els nivells de nitrogen i fòsfor presents en les aigües residuals. L'aportació excessiva d'ambdues substàncies provoca en el medi aquàtic un fenomen denominat eutrofització amb el creixement excessiu d'algues planctòniques, que cada estiu originen marees verdes o roges a les platges. Quan les algues moren, cauen al fons i, en llur descomposició, conòu.ütiixen grans quantitats d'oxigen, condicionant així negativamfet;? la vida d'altres espècies que ss'n veuen privades. D'altra banda, la terbolesa provocada per les aigües de l'abocaments i la consegüent disminució de lluminositat en el fons, provoquen la ràpida desaparició de les praderies de posidònia (Po-

sidonia oceànica, planta fanerògama marina endèmica del Mediterrani, de vital importància per a l'ecosistema). Les praderies de posidònia són vertaders boscos submergits i fonts inesgotables d'oxigen, on s'arreceren cries de polp, llobarro, sard, etc. Moltes substàncies tòxiques (detergents, metalls pesants, compostos organoclorats, etc.) van acumulant-se en aquest ecosistema. La continuïtat dels abocaments, fins i tot a quilòmetres de la costa, pot provocar la desaparició d'aquestes praderies de vital importància. Lapraderia de la zona d'Alboraia, per exemple, es troba en un avançat estat On tegiessio. Contaminació atmosfèrica Un altre fet a destacar és el de la contaminació ambiental que s'esdevé amb la incineració dels fangs tòxics generats en el tractament d'aigües residuals de la mateixa plantade Pinedo. L'emissió a l'atmosfera de metalls pesants (cad

mi, crom, coure, plom, etc.) acumulats en elsfangscreaunaimportant contaminació. Alguns d'aquests metalls romandran també en les cendres que són transportades als abocadors amb el consegüent risc de contaminació per lixiviats (substàncies produïdes pels residus de l'abocador i que són arrossegades per l'acció de la pluja). Des de la Generalitat es reconeix que existeixen al País Valencià uns 220 sistemes de depuració que no funcionen adequadament o es troben abandonats. D'aquests, més de 20 pertanyen a municipis costaners. A moltes localitats turístiques, durant l'estiu, hom estima que només un 50 per cent de les aigües residuals són depurades, a causa de la saturació de les instal·lacions existents. La solució, doncs, no passa per la construcció de grans infraestructures, tot obviant el problema d'origen. Cal actuar: tant des de l'àmbit públic com privat ha d'abordar-se el problema en origen. En primer lloc, caldria plantejar-se la separació immediata de les aigües d'origen industrial de les domiciliàries, i construir depuradores a totes aquelles poblacions on encara avui no n'existeixen. També caldria desenrotllar tecnologies de producció netes en les indústries que no generen residus tòxics, substituir els fertilitzants químics i pesticides per cultius naturals, així com utilitzar productes no tòxics a les vivendes. Canviar de sistema Els emissaris submarins podrien arribar a ser substituïts per una adequada xarxa de sistemes de depuració i reciclatge que permetera reutilitzar les aigües residuals per a rec de jardins i cultius agrícoles, i els fangs per adobar les terres. No hi ha cap necessitat de convertir un bé reciclable en un altre de contaminant.

Des de la Marina amb amor AEA

de la Marina Alta a la Conselleria (unes de cal i d'altres d'arena)

Emèrit Bono en la qual li comunicava el suport a les mesures que suposen la inclusió en els límits del Parc, entre altre terrenys, del Pla Parcial Marquesa V I . Amb la qual cosa s'hi elimina el greu impacte ecològic i paisatgístic que supos a r i a l'esmentada urbanització.

Els límits L'assemblea d'AEA de la Marina Alta, després de la reunió del passat 15 de gener va emetre un comunicat i una carta al conseller

La carretera Respecte de l'ampliació de la carretera la Xara-Xàbia prevista per la Diputació Provincial d'Alacant, sí que férem unes quantes puntualitzacions: pe I límit sud del PN transcorre la carretera que comunica la Xara amb Xàbia i que, en alguns trams,

serveix com a límit meridional del Parc. Temps enrere, tècnics de la Diputació feren les marques amb estaques i pintura per assenyalar per a on aniria l'ampliació. La carretera passa en bona part per una zona residencial, on hi ha gran quantitat de xalets. El traçat actual possibilita que el nombre d'accidents siga mínim, en canvi, si la Diputació efectua l'ampliació es produiran una sèrie d'impactes importants: l'amplària passa de 4 a 10 metres, amb la consegüent destrossa de vegetació i terres, es converteix en una via molt més ràpida i, per tant, molt més perillosa, amb més sorolls. Per contra, no s'hi han previst passos subterranis per a la fauna. Cal dir, també, que hi ha terrenys erms per a on podia haver passat la carretera. Si a tot l'esmentat, afegim, que no s'hi ha informat a la Junta Rectora, com és preceptiu, tindrem que des d'AEA hem d'oposar-nos als actuals plans de la Diputació. Som partidaris d'un estudi en profunditat del traçat i d'arreglar l'actual estat del ferm per tal d'evitar els clots i altres deficiències produïdes al llarg dels anys.

Encara que siga amb un cert endarreriment, us volem convidar a visitar el nou local a Gandia (cl Algepseria, 69). En la foto, el dia de la inauguració. Des de la nova seu, dinamitzaran el moviment ecologista i associatiu. Les companyes i companys, ja fa anys que treballen de meravella.

Lliurament dels Premis "Carrasca" i dels tocs d'atenció "Residu"

L·i pussai 1 / UK ueyeniuxtí i üins ue ia leüia anual d'Acció Ecologista Agró es lliuraren els premis "Carrasca" i els calbots "Residu". Per als primers, després d'una gran competència, quedaren com a finalistes: L'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna per l'oposició mostrada a la innecessària carretera de circumval·lació a la vila. La Coordinadora de Defensa del Bosc de la Serrania i l'Alt Palànda, per la tasca duta a terme després dels incendis de l'estiu i la Delegació de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alzira, per la preocupació ambiental mostrada, malgrat les limitacions a què està sotmesa. Finalment, la puntuació màxima va ser per a la Coordinadora de la Serrania i l'Alt Palància. Els residuals També per als "Residus" hi hagué una ferotge competència, tots els aspirants havien fets mèrits sobrats. Al final la llista de" guanyadors" fou: en primer lloc, l'Alcaldessa de València per la política de l'Ajuntament que presideix en el tema dels residus sòlids urbans (Veg. article en aquest Butlletí) i en les facilitats donades al transport privat respecte del públic; en segon lloc quedà el senyor Borrell, ministre d'obres dures, per l'encabotament mostrat en el traçat de l'autovia de Valènda-Madrid sense tenir massa en compte els impactes ambientals. El tercer lloc fou per al senyor Lladro, conegut fabricant, per les facilitats donades per a l'aterrament de la marjal (de la seua propietat) de Rafalelli Vistabella. Finalment, el senyor Granados, prebost de la llei i l'ordre, assolí un meritori quart lloc, si tenim en compte que ací només estava citat per distreure informa

Els aterraments a Llanera Tal i com us informàvem en l'anterior BUTLLETÍ, teníem interposada una denúncia per aturar-en la mida possible, després de fets ja quasi consumats- uns enormes aterraments il·legals fets a Llanera de Ranes (la Costera). Aquests aterraments, com recordareu no disposaven de cap tipus de permís. Malgrat la primera denúncia que havíem posat en l'Ajuntament i la resolució posterior d'aquest que ordenava la paralització de les obres, el promotor no sols no en va fer ni cas sinó que augmentà el ritme de les obres per dur a terme una política de fets consumats. Política sospitosament fàcil de realitzar atès elpoczelque l'Ajuntament de Llanera (en mans d'Unió Valenciana) metia en l'assumpte. Finalment la Conselleria d'Obres Públiques i Urbanisme ha iniciat un expedient sancionador. Esperem que la cosa no quede en un no res.


GENER/FEBRER '94

Pàg. 16

La Casa Verda

CAMPANYA: "com comprar sense danyar el medi ambient" Iniciada per Acció Ecologista Agró, AVACU (Associació Valenciana de Consumidors i Usuaris) i "La Llavoreta"

La societat comença a sensibilitzar-se d'una forma lenta però progressiva davant del perill que per al medi ambient suposa el creixement exponencial dels residus domèstics. Mensualment, un ciutadà mitjà produeix una quantitat d'escombraries equivalent a la meitat del seu pes. En el conjunt de l'Estat espanyol es generen anualment 14 milions detones d'escombraries; 3 milions de les quals són d'impossible recuperació (abandonades, abocades il·legalment, dispersades,...). Dels 11 milions restants, només es recupera actualment un 7% del consum de vidre, un 41% de consum de paper i cartró i un 4% del consum de plàstics). Els envasos i embalatges són la causa principal del creixement de les escombraries: representen entre un 40% i un 75% del contingut del poal del fem. Múltiples causes Al nostre parer, existeixen diversos responsables: en primer lloc la indústria de l'embalatge, que actual-

MARTÍNEZ ALIER, J. Ecologia y pobreza, València, Bancaixa, 1992, 29 pàgs. Crítica de l'informe Brundtland davant la Conferència de Rio de Janeiro. HALFTER, G. (Compil.). La diversidad biològica de Iberoamèrica, Xalapas, Veracruz, Instituto de Ecologia, 1992, 389 pàgs. Primer volum de l'estudi sobre diversitat biològica a sis països iberoamericans: Colòmbia, Cuba, Xile, Guatemala, Mèxic i Panamà; realitzat pel Programa Iberoamericà de Ciència i Tecnologia per al Desenvolupament. YOUNG, J.E. Globalnetwork, computers in a sustainable society,

ment factura mig bilió de pessetes/ any a Espanya i creix sense parar. Però existeixen més responsables, com ara la ineficàcia en no crear un marc legal que retalle aquest creixement desmesurat -malgrat les directives de la CEE-. També la mercadotècnia i la publicitat, que han contribuït a idiotitzar el consumidor mitjà i, per últim, les grans cadenes de distribució de productes, les quals, davant la diversificació d'envasos i els inconvenients d'emmagatzemar-los, del retall de personal i de l'absència d'una normativa oficial, han optat clarament per aliar-se amb la indústria de l'envàs no-retomable, afavorint-ne fins i tot el consum. La campanya actual Davant aquesta perspectiva, Acció Ecologista Agró, AVACU i "La Llavoreta" han endegat una campanya adreçada als supermercats i grans superfícies perquè inicien mesures per reduir el volum dels residus alhora que informen els ciutadans sobre les conseqüències que genera el consum irresponsable. La campanya inclourà, a més, la difusió d'un au diovisual per a diferents col·lectius (col·legis, mestresses, etc.) ambfi-

Washington, Worldwatch Paper n115, 1993, 57 pàgs. Importància dels ordinadors als països desenvolupats i el paper que tenen per al desenvolupament sostenible. Conseqüències sobre el medi ambient i els perills potencials d'una societat computeritzada. MELLA MARQUEZ, J.M. (Coord.)

Transporte y medio ambiente. València, MOPT, 1992, 235 pàgs. Impacte mediambiental de les infraestructures de transport: Tren de Gran Velocitat, Autovies, etc. JORNADA tècnica alternativa de vehicles (Barcelona, 7 d'octubre de 1993). Generalitat de Catalunya, Departament d'Indústria i Energia, 1993.

nalitats educatives. Les propostes 1.- Eliminació dels mostradors i aparadors de les safates de poliestiré expandit (suro blanc) substituint-les per materials no contaminants com ara el cartró. 2.- Possibilitat d'adquisició de totes les begudes amb envàs de vidre retornable que existeixen al mercat i foment del seu ús. 3.- Venda de vegetals de conreu biològic (sense plaguicides ni d'adobs químics). 4.- Venda de productes de neteja que perjudiquen el menys possible el medi ambient. 5.-Venda de paper d'escriptura, higiene i cuina, reciclats. 6.- Utilització de bosses de papercartró. Per als consumidors recomanem... 1.- Contemplar críticament la publicitat. Cada família paga 60.000 pta/ l'any per a publicitat. 2.- No faces allò de "llars netes planeta brut". Cal reduir al mínim la utilització de lleixiu, detergents sense tensoactius no iònics, fosfats, NTA o EDTA. Una solució dèbil de vinagre és útil per a la ceràmica, vidres o a la cambra de bany. El suc de llima llueix metalls com el coure i el bronze i serveix d'ambientador. 3.- Interessa't pels productes vegetals biològics. Es cultiven sense plaguicides ni fertilitzants químics. 4.- Consumeix aliments frescos i naturals, de productors locals i amb un mínim embolcall. 5.- Redueix la utilització d'alumini. Evita les begudes enllaunades. No compres aliments embolcallats en safates de suro blanc. Compreu en envasos de vidre retornable. 6.- Porteu a la compra la clàssica cistella d'anar a comprar: estalviarem milions de bosses de plàstic.

Aspectes energètics i ambientals del transport i l'ús de tecnologies energètiques alternatives. CONSEJO DE SEGURIDAD NUCLEAR. Las centrales nucleares espanolas, Madrid, CSN, 1993, 245 pàgs. Informe del CSN sobre les característiques tècniques, de seguretat nuclear i de protecció radiològica de les centrals atòmiques espanyoles. Versió actualitzada i corregida de l'informe de 1983. EQUIPO DE COMUNICACION EDUCATIVA. Catalogo de material audiovisual para el desarrollo 1993-1994, ECOE, 1993. 105 pàgs. Recopilació del material audiovisual sobre temàtica Nord-Sud en versió castellana de les organitzacions que treballen sobre aquests temes i que es pot distribuir.

En cada excursió proporcionarem petits dossiers amb el plànol del reconegut, l'enumeració de les espècies de flora i fauna més representatives i una breu història del lloc a visitar. El nombre de places estarà limitat a un mínim de 25 i un màxim de 35. Si desitgeu més informació, telefoneu a la Casa Verda,

Associació de productors i consumidors de productes biològics

P E R F I : sembla que no es farà la carretera de l'Orxa a Villalonga

CLINICAL waste. Management and disposat. Cardrff, Health Estate Developemerit, 1993. Guia de residus clínics, tractaments i infeccions sanitàries. SUBIRATS HUERTA, S, et al. La contaminación industrial en el sector agroalimentario de la Comunidad Valenciana, València, IM PI VA, AMA, 1992,271 pàgs. Estudi legislatiu i avaluació, caracterització, impacte i tractament dels residus industrials segons subsectors. Aspectes socioeconòmics de la contaminació agroalimentària i propostes d'actuació.

Un dels paratges natural que estava amenaçat. Antiga via del ferrocarril Alcoi-Gandia i a on nosaltres havíem poposat una ruta per a les bicis.


Butlletí de La Casa Verda. Número 79. Gener-Febrer 94