Page 1


ANTONI

BALLESTER

VILASECA

Va nher a Valhcia el 18 d’agost de 1910. Durant una primera etapa (1927-1939) s’interessà per les avantguardes europees, amb voluntat de renovació. Col.laborador d’Acci6 d’Art i de Nueva Cultura, realitzà, iniciada la guerra, una gran quantitat de cartells i dibuixos per a organitzacions del Front Popular. Des que fou empresonat, acabada la contesa, fins el 1946, que s’exilià a Mhic, realitz8 imatgeria religiosa. A Mbic, treballà sovint, per encàrrec, per a diverses entitats i va fer obres per a algunes ciutats dels Estats Units. Aquesta línia la continuà, tambk, a partir de 1963, quan tornà a instalelarse a València.


ELISEU CLIMENT Editor Moratín, 15. 46002-València DISSENY Josep Hortolà ISSN 0210-587 X Depòsit legal V-2686-1979 Fotocomposició Germania - Alzira Impressió Pentagraf, S.L. Cra. Malilla, 58 46026-València


EESPILL Revista cultural dirigida per

JOAN FUSTER Director adjunt

Vicent Salvador Come11 Assessor

Romà de la Calle, Julià Esteban Chapapria, Gustau Muñoz, Rafael Juan, Víctor Navarro i Antoni Tordera

SUMAR1 EDITORIAL

ESTUDIS 1 ASSAIGS ANTONI

BALLESTER 1 VILASECA: UN CAPÍTOL DE L’ESCULTURA CONTEMPORANIA Pilar Moral i Sandoval 15 LA CRONICA DE R. MUNTANER EN LA HISTORIOGRAFIA ITALIANA Giuseppe Grilli 21 LA LITERATURA COM A FONT HISTORICA. LIAGENCAMENT PERSONAL EN LA VALENCIA DEL SEGLE XVI Lluís Cerveró i Martí 35 QUERELLES ANTIAVANTGUARDISTES. ELS DISCURSOS DE L’OBRA SALVATIANA Josep Galvadà Roca 43


LA CIENCIA-FICCIÓ CATALANA DE 1983 A 1985 A. Munné-Jordà 57 TEXTOS LITERARIS L’ÉSSER Manuel Joan i Arinyó 71 A TALL DE NIT Manuel Pérez Saldanya 81 AMOR DEL RE1 ARTÚS Xosé Luis Méndez Ferrín 89 CRdNIQUES 1 NOTES REFLEXIONS A UENTORN DEL II CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA Joan Martí i Castell 105 ALGUNS COMENTARIS A LA COMMEMORACIÓ DEL CINQUANTENARI DE LA GUERRA Albert Girona Albuixech 113 TERCER ENCONTRE D’ESCRIPIORS DEL MEDITERRANI Josep Picorro 116 PRIMERES JORNADES DE CRÍTICA LITERARIA Vicent Martínez 120 EDICIÓ

ANGLESA D’AUSIAS Purificació Ribes 122

MARCH

RESSENYES BIBLIOGtiFIQUES 125

CIVIL


&ESPILL aspira a ser vehicle i plataforma d’uns esforcos culturals que, per l’origen 0 per la temàtica, responguen a la realitat viva del País Valencia i que ajuden a potenciar-ne les virtualitatw. Aquesta proposta, feta en l’editorial del número inicial de la revista, podem rellegir-la ara, tot prenent-la com a base per a un repàs de la col.lecció, que ja ha posat a les mans dels lectors alguns milers de pagines. Si més no, I’ocasió de traure aI carrer el número 25 dóna lloc per a aquest exercici, del qual creiem que ix, tot comptat, una valoració indubtablement positiva. Durant tot aquest temps, LTESPILL ha estat una revista capac de crear-se un espai, d’aconseguir un públic regular, d’assegurar-se el concurs d’una nomina de collaboradors certament prestigiosa. L’índex general que clou aquest volum ens estalvia de donar-ne noms ni proves, perquè la relació sumaria dels títols ja ofereix una perspectiva acceptable, des de la qual establir una visió crítica del conjunt tot recordant-ne els detalls. ¿Per que va aparèixer L’ESPILL? Potser no és inoportú de fer-ne memoria. La revista nasqué impulsada per dos estímuls coincidents. D’una banda, donar a la impremta originals que, d’una altra manera, potser no hi haurien arribat, perquè les seues dimensions o el seu contingut exigien unes pagines com aquestes. Alhora, la mateixa incidencia de LESPILL -pensavemincitara a escriure determinats textos que sense la nostra convocatoria potser mai no s’haurien redactat. La necessitat, dones, induïa a crear l’òrgan i aquest, pel simple fet d’aparèixer, de funcionar, ja reclamava més i més originals, unes noves necessitats més amplies. 1 uns lectors. 7


Per l’altre costat -i tal vegada mai no s’havia dit-, un segon estímul activa la publicació. Era de caràcter directament cívic o, si es val, fins i tot polític. Eren (posem-nos ara en 1979) èpoques en que, al País Valencia, certes peripècies feien urgent, per a la cultura en catala, de construir-se plataformes dignes, equiparables a les que hi ha a tot arreu, on les activitats intelJectuals, erudites i crítiques tenen una vida més assegurada, més ferma, menys amenacada per intents provocadors de secessió lingüística, de folklorisme suicida i irrellevant . Amb L'ESPILL es volia obtenir un instrument mereixedor de ser presentat alla on calgués, com a demostració irrefutable del fet que, si hi havia alguna «cultura valenciana» (les cometes i I’expressió pertanyen a l’editorial primer), era la que mitjans com CESPILL representaven. Convenia, així, fer una certa exhibició periòdica -més enllà, per tant, de l’eficàcia demostrativa dels llibres- del fet que el rigor cultural estava d’un costat. A I’altre, i ja d’entrada renunciàvem explícitament a parlar-ne, hi havia un moviment polític que es volia cobrir amb coartades lingüístiques i culturals impresentables. «L>ESPILL declina, per principi -dèiem-, la temptació d’entrar en les polèmiques atrabiliàries i estúpides que la tipografia local ha fomentat en els últims tempw. Això s’ha complert, pero sense perdre de vista aquel1 objectiu del primer moment. Mantenir una activitat de difusió inteHectua1 i científica, en català, d’acord amb els models que regeixen en tot el món civilitzat i demostrar així que certes opcions contràries es fonamentaven, simplement i dissortadament, en prejudicis anticulturals. CESPILL és inseparable, en l’origen, d’aquests condicionants. Del segon, potser no hauria ni calgut parlarne ara, si no fos perquè és una bona oportunitat per a indicar-lo i per a afirmar que, també per aquest cantó, el de la dignitat civil, la revista ha anat complint la funció que li assignàvem. En aquests vuit anys, certes circumstàncies han variat o han adquirit dimensions noves. Gràcies a aixo podem retenir sobretot, d’aquests vint-i-cinc números, la trajectòria purament inteLlectua1 seguida, que és la que marca les línies per al futur. En una planificació previa, es pretenia que CESPILL fos un conjunt format amb dosis d’assaig, investigació, creació literaria, cronica cultural i crítiques i res8


senyes bibliogràfiques. 1 tot plegat conduït de tal forma que ni caiguéssem en l’especialització abusiva, ni arribàssem a envair els territoris propis de les publicacions acadèmiques o universitàries. Havia de ser una combinació equilibrada que potser no hem obtingut sempre, pero que, en general, mai no ha estat oblidada. Si més no, com a orientació global. L’índex general inclòs ací permet d’asseverar-ho. A més, tal com es deia en aquel1 editorial, volíem configurar amb la revista «una convocatoria nacionalitàriament amplia: una perspectiva que arribe a recollir la diversitat d’opcions teòriques, científiques i estètiques que el País Valencia done de si». A la vista dels autors aplegats en els milers de pàgines ja publicats, no resulta exagerat de pensar que el propòsit , per aquest cantó, també s’ha mantingut. Historiadors, geògrafs, economistes, lingüistes, narradors, poetes, crítics diversos han acudit -generosament, cal agrair-los-ho ací- a la invitació de CESPILL i hi han participat amb plena llibertat d’opinió i d’expressió, cadascú des de les seues posicions estètiques, ideològiques o científiques. La relació dels col.laboradors inclou un centenar de noms, alguns de més freqüents, d’altres que ho són menys. Si bé la majoria són valencians, també n’hi ha del Principat i una representació d’especialistes estrangers, els «valencianòfils» a que alludíem en l’editorial tantes voltes esmentat. Tot comptat i debatut, aquests vint-i-cinc números de CESPILL -creiem poder-ho dir amb una objectivitat difícilment discutible- han contribuït a fer més divers, més ric, més habitable, l’espai intellectual del nostre país. Això era, al capdavall, el que preteníem en comentar i el que volem continuar aconseguint en el futur.

9


L!EsPILL

S

OVINT i fora de mida, sempre que s’escriu sobre l’obra plastica nostra dels anys trenta, i especialment de l’escultura, ens veiem obligats a utilitzar la paraula «recuperació»: recuperació d’una disciplina bastant descuidada, recuperació d’uns homes que han ajudat a enriquir l’escultura espanyola amb les seues obres, dins el nostre país i fora, ja que han quedat oblidats fins fa poc de temps i, pitjor encara, han estat desconeguts per la majoria. Aquest ha estat el cas d’Antoni Ballester i Vilaseca, la vida del qual i la seua trajectòria artística són representatives per complet de tota una generació que va veure escapcada la seua joventut, a causa de la Guerra Civil espanyola, la qual provoca l’esvaiment físic d’un cert nombre dels seus components, l’exili d’altres i l’anonimat d’alguns que hi restaren. D’aquesta manera esdevingueren una generació perduda i oblidada, la qual nosaltres tenim l’obligació moral i cultural de recobrar. Antoni Ballester i Vilaseca, nascut a Valencia el 18 d’agost de 1910, ha dedicat tota la seua vida a l’art i la cultura. Des de molt jove prengué ja part en nombrosos

15


ESPILL actes i projectes culturals realitzats a Valencia, els quals establien una nova manera de pensar i de fer, promoguda pels moviments avantguardistes europeus i que a Valencia comentaren a fer ressò durant la darreria dels anys vint i els anys trenta, fins que comer@ la guerra civil. Agafarem l’any 1927 com a data inicial, any en el qual un grup d’intel.lectuals valencians es reuneixen setmanalment per fer tertulies al bar Mérito -avui desaparegut-, que es trobava al cantó del carrer de la Pau i el Parterre. El nucli fundador d’aquesta tertúlia estava compost per Francesc Carreño i Prieto, pintor; Francesc Badia i Plasencia, escultor; Josep Renau i Berenguer, cartellista i il+lustrador; Manuela Ballester i Vilaseca, pintora; Miquel Alejandro i Rives, poeta; Pasqual Pla i Beltran, poeta; Angel Gaos, polític i orador; Pep Bueno, mestre i escriptor; Antoni Ballester i Vilaseca, escultor. Més tard s’afegiren al grup altres intel.lectuals, com ara els arquitectes Enrie Segarra i Ricard Roso, el dibuixant Gori Muñoz i I’escriptor Sanchis Guarner. Tots els seus membres prengueren part activa en la vida cultural valenciana. Així, dones, les obres de Carreño, Manuela Ballester (germana d’Antoni Ballester i esposa de Josep Renau), Josep Renau i Antoni Ballester n’eren testimoni en les exposicions portades a cap als centres obrers, a 1’Ateneu Mercantil i a la Sala Blava -avui desapareguda-, des d’on sorgirà l’any 1933 Acció d2rt. El seu promotor fou Josep Renau, que també creara la revista Nueva Cultura (1935-1937), acompanyat d’Ange1 Gaos; Antoni Ballester en fou un assidu col4aborador. Tot i que aquest grup sempre s’interessà molt pel que avui anomenem les avantguardes històriques -eren freqüents a les tertúlies les lectures de manifestos dadaistes, futuristes, poemes de Walt Whitman...-, l’interès maxim, el prestaven a la revolució social; la revolució artística fou deixada en segon pla (tots coneixem la disputa que llavors s’organitzà entre superrealistes i afectes al realisme social). L’opinió de Ballester és bastant concloent, en aquest punt: proclama la necessitat de posar l’art al servei dels éssershumans; qualsevol canvi tècnic i de llenguatge és valid si expressa les formes de sentir i les necessitats de canvi de la societat. Al capdavall, seran útils solament si aprofiten per a la seua transformació. Les seues paraules textuals ens faran entendre millor la concepció que sostenia aquest grup d’intel.lectuals: «Es parlava i es discutia que dins els models tradicionals, acadèmics, etc., ja no es podia fer res. Calia trencar violentament aquests obstacles i investigar nous mètodes i noves arts, com ara el cinema, la fotografia i el cartell. Preferim la bellesa d’un objecte tècnic a la de les Venus o dels gladiadors romans. »Desitjàvem que I’art fos un instrument per a la transformació social. Ens trobavem captivats per la causa revolucionaria. No ens playa la societat en que vivíem i detestàvem mantenir-la en el poder, l’explotació i la dictadura. Acò ens va moure a exercir políticament dins el Partit Comunista una tasca molt entusiasta i intensa. Aquel1 temps fou de canvi i de lluita apassionada. Somiàvem una revolució que aca-

bas amb la miseria, la injustícia i la guerra. Ens teníem per homes de pau i no de guerra. Tot plegat, volíem ésserhomes/dones, dins el concepte més pur i lliure. »Ho volíem renovar tot, ja que estimavem desmesuradament la vida. Ens interessàvemper tot allò que passavaal món i fèiem manifestacions a Valencia contra qualsevolinjustícia ocorreguda a Europa, Asia, Amèrica... Un exemple: lluitavem contra l’entrada de la Italia de Mussolini a I’Etiòpia. Aquest exemple és un patró d’altres esdeveniments semblantw.

16


L’ESPILL La vinculació art-política fou evident amb la publicació de manifestos polítics i de cartells propagandistes. D’aquest grup eixiren els cartells per a l’apologia dels guardies d’assalt com a defensors de la integritat de la República; els realitzats per a la protecció de la petita propietat dels camperols; el cartel1 que cridava al vot de les dones per la República, elaborat per Manuela Ballester; el de Renau, per l’alliberament dels obrers detinguts durant el bienni negre de Gil Robles i d’Alejandro Lerroux. Les obres que hem esmentat estaven incloses a la serie de cartells destinats a la propaganda gràfica per a les eleccions del Front Popular. Durant la República, es volgué eixamplar aquest grup, per formar la Unió d’Artistes Proletaris, designació que es reemplacà per la Unió d’Artistes Antifeixistes, ja que el governador civil es mostrà en desacord amb la primera denominació. Una vegada comen@ la guerra, tots s’incorporaren a organitzacions del Front Popular, on des d’un principi Antoni Ballester féu serveis amb la realització de cartells, dibuixos propagandistes, vinyetes per als periòdics del front, pancartes i retrats de militars, polítics i herois de l’època. D’aquests primers moments, també cal assenyalar que Ballester, junt amb Francesc Carreño i Prieto i Rafael Pérez i Contel, realitzaren els primers cartells (dibuixats directament a les planxes litogràfiques) que aparegueren en pobles i ciutats al comencament de la guerra. D’aquesta propaganda plàstica, se’n pot dir que aparegué a Valencia a les poques hores que el colp militar fracassàs a la nostra ciutat. Pel gener de 1937, passà a formar-ne part activa, al front de Terol; des d’ací fou traslladat a 1’Estat Major de Llevant, concretament a la Secció de Propaganda, on s’editaven llibres, revistes i diaris, per als quals féu moltes il.lustracions. De la seua tasca, podem posar en relleu el llibre Colalecció de cancons de Ehita i la revista Comissari, on apareix la fotografia d’un projecte escultòric que realitzà Ballester durant la contesa. Es tracta d’una alelegoria de la República que no arriba a fer-se mai. En aquesta secció, hi coincidiren diversos artistes i antics amics que també coNaboraren a les publicacions anteriors, com per exemple Francesc Carreño, Eduard Vicent, Manuel Llàcer (responsable de la secció); Rafael Pérez i Contel, Angel Gaos, el compositor Carles Palacios (que posa la música a les cancons), el poeta Miguel Hernández i també el músic Bel (Abelard) Mus. Quan acaba la guerra, aquest grup es dissolgué per sempre, i mai més no es torna a refer, perquè les trajectòries que seguiren els seus components foren molt diferents. El cas específic de Tonico Ballester (així I’anomenaven els seus amics), després de l’alcament del general Casado a la darreria de la guerra civil, fou tancat a les presons militars. L’hi sorpregué la fi de la contesa, després passà a la presó model de Valencia el 10 d’abril de 1939, on estarà fins al 15 de marc de 1940. Quan va aconseguir la llibertat, visqué al seu poble natal sis anys, fins que obtingué la cessió per traslladar-se a Mèxic amb la seua família. Aquestes són les fites culturals i histbriques més assenyalades que aclareixen i expliquen l’obra de la seua primera etapa: 1927-1939, dates que responen fidels a les seues inquietuds artístiques i socials abans expressades. Ballester professà interès per les avantguardes europees, i en tenim dues proves: dues de les seues obres, Maqueta d’estela, realitzada l’any 1928, i la Natura morta cubista-superrealista, el 1929. La primera és l’única obra abstracta que esculpí l’artista. Es tracta de dos còdols -material poc freqüent per als escultors tradicionals-, el més gran dels quals esta esculpit, mentre 17


que l’altre li serveix de suport. La segona obra esmentada és un relleu realitzat en fang i amb fons de fusta, I’estil dels quals esta anunciat sota el títol de I’obra. El relleu ens mostra una taula damunt de la qual hi ha diversos objectes, on es realca un gran peu. Tot aixo esta collocat de manera que es pot fer una visió simultània i consecutiva del conjunt, tret característic del cubisme; a més a més, els seus significants li proporcionen un caràcter superrealista. Prop d’aquestes obres, malgrat l’estil diferent, hi haurà dos relleus. El primer, Espectadors, fou realitzat l’any 1928 en pedra artificial. Aquest baix relleu mostra un grup d’espectadors collocats d’esquena que identifiquem només a través de les seues siluetes -fines incisions realitzades sobre la planxa-, únic punt de referencia. El segon dels relleus es titula Naturalitat i ficció, subtitulat Cant de Zlibertat, de 1929, realitzat en pedra artificial. Igual que en l’obra anterior, les figures s’entreveuen per les línies que marquen els seus contorns -encara que aquesta vegada la incisió és més profunda-. En aquesta obra pren ja rellevància el contingut social: la figura central és un home de posició afectada i vestit a la manera dandy d’aquells anys; al seu voltant, hi ha homes nus i en posicions diverses, totes elles lliures de condicionaments i de prejudicis socials. En definitiva, com queda reflectit al títol, l’obra representa el contrast entre la naturalitat i la ficció, entre la Ilibertat i I’opressió imposada pels citats prejudicis. A més d’aquestes obres menors, el nostre escultor en féu d’altres de major envergadura. Cal destacar-hi el Monument a la Independència de I’Uruguai pel seu caràcter específic i perquè es tractava de la seua primera obra de grans dimensions, realitzada a divuit anys d’edat; Conversació, que ens anuncia l’estil que més tard caracteritzarà les seues obres de creació personal, i 1’Homenatge a Lope de Vega, per haver estat mereixedora del primer premi nacional d’escultura de 1935 i per ser exemple de la seua gran habilitat tècnica en el tal1 de la fusta i en el policromat, que fins ara només havia efectuat en dues imatges religioses. El Monument de la Independència de I’Uruguai, a Paysandú (república oriental de I’Uruguai), fou projectat el 1928, realitzat el 1929 i inaugurat el 1930. Per a la seua realització, la Unió Iberoamericana de Madrid convoca un concurs sol.licitat per una comissió d’emigrants espanyols a l’Uruguai que cercaven un «geni jove» que portas a cap el projecte, i guanyà A. Ballester. Pel que fa a l’estil, com en les obres abans esmentades, s’hi fa palesa la influència de les noves tendències, la voluntat de renovació i de trencament amb l’academicisme del segle XIX, que en els anys vint encara tenia molts adeptes, i que, d’altra banda, tenia un dels seus màxims exponents en els monuments públics. Aquest que ens ocupa esta format per un pilar de tres cares; al vèrtex de dues cares, recalza una figura Ilorejada que des de la base s’allarga fins al fris, on estan esculpits en relleu símbols referents a la Ilibertat, la justícia i la independencia; al cim, un sol naixent observa i il.lumina el nou país. Cal destacar en l’obra la influencia de la cultura indígena, reflectida en els trets de la figura llorejada i del sol antropomorf. Es pot relacionar aquesta influencia amb l’exercida per les cultures primitives en els corrents avantguardistes. Conversació fou realitzada entre 1929 i 1930. Es tracta d’un grup escultòric fet en fang, format per dos homes i una dona que estan disposats com les tres gràcies. Tots tres conversen i els seus gestos són naturals, tranquils i espontanis, sense alterarse per la nuesa dels seus cossos. Hi apareixen una altra vegada els temes de la natura18


del contracte i de la moda del moment, hagueren de continuar la tradició barroca. Es tracta, dones, en la major part dels casos, de talls de fusta policromada, branca en que, com ja hem vist, posseïa gran mestria. Aquesta exigencia, donada pels esdeveniments històrics, no impedirà que Ballester assumesca amb molt d’interès el seu treball i, en fer ús de la seua gran professionalitat, s’hi dedique completament. Així, per tal de no restar en un barroquisme superficial, intentara connectar amb els segles XVII i XVIII a través d’un estudi profund del barroc. El resultat és una obra seriosa i competent que basquejarà de trencar amb els trets «blans i dolcow, característics de la imatgeria del moment. Encara que és un gran admirador de Berruguete, decideix seguir una Iínia menys exaltada i més proxima a la del barroc valencia. Aquesta línia, l’aplicarà a les Immaculades, a les verges de diferents advocacions, als sants i als passos de Setmana Santa, realitzats per a nombroses ciutats, entre d’altres: Madrid, Oviedo, 1’Havana (Cuba), Alzira i Valencia. Durant aquesta segona etapa realitzà també alguns treballs per descansar del barroquisme religiós: figures menudes humanes i d’animals de caràcter popular, amb la finalitat de formar un taller de creació personal que no arriba a realitzar-se per la seua partida a Mèxic. Aquest intent fallit de separar-se de I’encàrrec eclesiàstic, com veurem més avant, no sera l’únic. Els anys que van de 1946 a 1963 són els límits cronològics de la que podem considerar tercera etapa de l’obra de Ballester. Compren la seua estada a Mèxic i Los Angeles, i es caracteritza principalment pel canvi d’estil en la seua producció religiosa i per l’autoafermament de la seua obra laica. La vida a Espanya durant la postguerra continua’sent difícil. El matrimoni Ballester i els seus fills es veuen afectats per les dificultats econòmiques i ideològiques que aquesta comporta. Acò els referma en la seua intenció d’anar-se’n d’Espanya; una volta obtinguts els permisos necessaris (Ballester no podia abandonar el país, ja que era un ex-presidiari, si no rebia un permís de treball del país receptor), la família Ballester partí el 23 d’abril de 1946 cap a Mèxic. Ballester comen& a buscar-hi treball dins la seua àrea professional i es trobà en un ambient de «colzes tancatw. Aquesta expressió és la que utilitza l’escultor per a explicar els inconvenients i obstacles que posaven els mexicans de la seua professió, per a impedir la competencia professional, sobretot en els encàrrecs oficials. Els seus primers treballs a Mèxic, els realitzà per a la Fundición Vulcano (construïda amb els diners del govern republicà espanyol), que en aquells moments intentava ampliar el camp de la fosa industrial a l’artística. Paralelelament, realitza diverses escultures amb la finalitat d’introduir-se en el terreny comercial de les galeries d’art, camp incipient i molt tancat durant aquells anys. El seu projecte fou una altra vegada fallit i es veié obligat a recórrer als encarrecs del clero. El primer compromís important fou tota la decoració de l’església dominicana de Santa Rosa de Lima. 1 és també la primera vegada que l’encàrrec sobrepassa la realització d’imatges aillades. Ara, la seua aportació s’eixampla al camp del disseny: disseny de bancs, els canelobres, fins i tot les creueries artificials de les voltes. En aquest treball utilitza el barroc, també per l’exigència de l’església, pero un estil específic: el barroc mexicà de l’època colonial. Per aquest motiu, es traslladà a Puebla, a fi de familiaritzar-s’hi. Així posa en relleu, una altra vegada, la seua pulcritud per tot allò que fa, malgrat que no siga gaire agradós. 20


L’ESPILL Cal agrair a Ballester la seua preocupació per ser fidel a l’art deis seus avantpassats i per no limitar-se a fer de les seues obres un plagi superficial que solament acomplirà les exigències mínimes de I’encàrrec. L’any 1948, quan encara treballava la decoració de I’esmentada església, rep un encàrrec per a la del Sagrat Cor de Maria, situada a la Colonia del Valle. Aquest trebah presentara diverses novetats respecte als realitzats abans en aquest terreny. D’una banda, ja no es tracta d’imatges independents, sinó d’una serie d’alts relleus modelats al presbiteri. D’altra banda, tampoc no es tracta de talles de fusta, ara seran imatges d’algeps policromats. La darrera novetat i la més important sera I’estil: per primera volta, el nostre escultor es va veure Iliure per a substituir el barroc pel corrent idealista que l’escultura cristiana moderna utilitza contemporàniament. Pero ho fara sense caure en l’amanerament, i conserva d’una banda la rotunditat volumètrica i la forca expressiva característiques de la resta de la seua obra. D’altre costat, mantindra de la tradició barroca els drapejats i el moviment exaltat de les seues figures. Mèxic és una ciutat que creix a un ritme accelerat, i aixo provoca sobretot la creació d’esglésies de nova planta per a les noves colònies. Aquesta circumstància significa per a Ballester una font contínua de treball i un avantatge respecte a la llibertat en l’adaptació de l’estil. Durant aquest període és quan rebé una nova comanda de considerable importancia, a causa del prestigi ja reconegut que Ballester a poc a poc aconseguí en aquesta ciutat. Es tracta de les escultures i les llanties que decoren l’església recentment construïda de la Medalla Milagrosa, projectada per l’arquitecte Fèlix Candela, posseïdor del premi internacional Auguste Perret. Davant la marcada personalitat de l’edifici, que ofereix solucions constructives noves i originals, Ballester ajustara l’estil de les seues escultures al criteri arquitectònic. Així, dones, el drapejat dels mantells i les túniques passarà a un joc de formes que es remetrà al sistema d’ondulacions emprat per F. Candela a la cobertura de l’edifici, i d’aquesta manera incorporara les seues imatges a l’arquitectura, a fi de presentar un conjunt homogeni i coherent. A més d’aquest encàrrec, realitzà, al mateix temps, una serie d’imatges de grandària monumental, en resposta a d’altres demandes més petites. Al marge de l’obra religiosa, Ballester persisteix en el seu desig de diversificar-se. Realitza diverses peces, entre les quals caldrà destacar una Maternitat i la serie de relleus titulada Laparella humana. Ambdues són fidels exponents del seu estil personal més depurat i posen en relleu la maduresa professional aconseguida per l’artista. La Maternitat, realitzada l’any 1958 en bronze, fou mereixedora del primer premi nacional d’escultura, patrocinada per la Secretaria d’Educació Pública i el diari Excelsior de Mèxic. Aquesta obra ens mostra una mare seguda, en un tamboret, amb el seu fil1 -dempeusrecolzat als genolls enfront seu, amb els bracos oberts, com si volgués parlar-li i abracar-la. Els volums estan disposats en forma de cilindre, i així permet que el buit forme part activa a l’obra. El buit entre les dues figures ajuda el diàleg d’ambdues, establert pel creuament de les seues mirades, cosa que aportara al conjunt una immensa sensibilitat i forca expressiva. Els relleus en fusta de cedre titulats Laparella humana foren realitzats per a l’exposició col.lectiva muntada a la Sala Mirrache, l’any 1960, on Ballester exposà les seues obres al costat d’altres artistes que també gaudien d’un gran prestigi a la capital asteca. El tema principal d’aquests relleus és l’amor carnal. Els amants, de cossos forts 21


L’ESPILL i gruixuts, es retorcen fins a fondre’s l’un amb l’altre. L’expressivitat d’aquestes obres es manifesta per mitjà de les línies corbes i xiuxiuejants que els infonen un ritme continu que fa arribar fins a nosaltres el desig i el desassossec dels enamorats. Al mateix temps que treballa en aquesta obra, se li facilita la possibilitat d’exposar a Robles Gallery de Los Angeles (Califòrnia), cosa que significava per a Ballester poder prosseguir el seu treball d’obres de tipus laic. A fi de refermar el contracte amb aquesta galeria, viatja a Los Angeles pel Nadal de 1959. L’exposició no arribà mai a fer-se, però la possibilitat de treballar-hi subsistia, raó per la qual, fet i fet,, la família Ballester s’hi establí el 14 d’abril de 1960. L’estil personal d’Antoni Ballester, queja hem definit abans mitjancant les seues obres, troba la imminent cristal.lització a les escultures realitzades per a aquesta exposiciól. Ballester aprofita aquesta oportunitat per a portar a cap, en bronze i kn fusta, un cert nombre d’obres que ja havia projectat a Espanya i a Mèxic. No ho pogué fer, a causa de la dedicació quasi exclusiva als encàrrecs que li permetien subsistir. Aquestes obres tenien un tema únic: la dona. Dones en posicions relaxades i amb mirades somiadores, de grans pits, malucs arrodonits i ventres lleument voluminosos. Fidels hereves del mediterraneisme català de la primera meitat del segle xx: la dona observada als diferents períodes de la seua vida: Adolescent asseguda, les formes femenines i novelles de la qual s’endevinen ja, i pareix que esperen tranquil-lament la seua saó; Nuesa femenina tombada al sol, el seu cos ja no és el d’una adolescent, sinó d’una dona que mira plàcidament cap avant, al futur; Grassetti, nu femení assegut al sol, amb les carnes replegades, recolzant el cap en un dels seus genolls, amb els ulls clucs, pareix que somie l’avenir que ja és seu, perquè és dins seu; Maternitat del Cabanyal constitueix la culminació d’aquest cicle. Aquí la mare i el fil1 formen un sòlid bloc en el qual ambdós es fonen en una abracada com volent ser la mateixa persona. Després d’aquestes obres -foses a Mèxic- realitzà el segon monument de caràcter civil. Seguint la Iínia estilística abans esmentada -les característiques de l’encàrrec li ho permetien- fa en coure el grup escultòric La famz7ia per a I’entitat bancària Home Savings and Loan Association. El grup, format per un home, una dona i un xiquet assegut als muscles del seu pare, es troba davant d’aquesta entitat a Los Angeles. A continuació presentà, convidat per l’arquebisbe catòlic d’aquella ciutat, un projecte per al retaule major del seminari San Juan de Caramillo (Califòrnia). Després de guanyar el concurs es dedica de ple a la realització d’aquest retaule totalment escultòric. Té unes mides de 15 per 7 m., és elaborat en pedra artificial i es compon d’un gran relleu i de tres escultures exemptes. Aquesta volta el fet de tornar a l’encàrrec religiós té molts alnlicients per a Ballester, donats per les dificultats tècniques que la magnitud i les característiques de l’encàrrec presentaven; això es va convertir en un desafiament que va vencer amb molt d’esforc i perícia. En 1962, Ballester rep una altra proposta de característiques molt peculiars, que li permetrà demostrar la seua reconeguda habilitat tècnica amb un material fins

’ Quan decidí no portar a cap l’exposició a la Sala Mirrache, l’obra pensada ja estava finalitzada. 2 Aquesta obra està realitzada aman d’uns dibuixos que Ballester féu a la seua dona, quan estava prenyada de la seua filla Anna Rosa, per això I’apelJatiu afectuós de Grmsetu. Malgrat tot, I’escultura no és prbpiament la d’una prenyada. La seua posició a la gatzoneta amaga el seu estat de gestació.

22


L’ESPILL aleshores desconegut per a ell: la cera. Ballester realitzarà aproximadament un centenar de figures de cera per al Museu del Cinema i per al Museu de 1’Art i la Vida. Tots dos pertanyen al Movieland Wax Museum, a Buena Park (California), dirigit pel seu creador, Allen Parkison. El 1963, després de disset anys fora d’Espanya, el matrimoni Ballester torna a Valencia. Pel que fa a les etapes que hem establert al llarg de la seua obra, aquesta que ara s’inicia és la prolongació de la tercera, ja que per les seues característiques no arriba a constituir una etapa diferencial. Malgrat tot acò, la tractarem a banda per ser emmarcada en un context completament diferent. A Valencia Ballester acabara l’obra comencada a Los Angeles, tant la de Camarillo com la dels dos museus de cera. Després de finalitzar aquests treballs rebrà l’últim encàrrec religiós per a aquest estat nord-americà. Es tracta d’una Santa Cena per a I’església de Sant Antoni a Fresno (California), de característiques similars a la de Caramillo, pero amb algunes innovacions de caràcter iconogràfic. Després d’aquesta obra realitzà alguns encàrrecs per a diferents entitats públiques i privades. També torna a fondre algunes de les obres realitzades a Mèxic per a presentar-les a les exposicions col.lectives en que participa. Cal esmentar les cinc d’E1 metal1 en I’art (anys 1973, 1974, 1975, 1976 i 1980). Finalment, féu moltes escultures que havien estat pensades i dissenyades molts anys abans. Afortunadament, Antoni Ballester no ha donat per conclosa la seua labor artística, de que tots nosaltres serem beneficiaris. Al llarg d’aquest breu repàs de l’obra del nostre escultor, hem fet esment del seu gran domini dels materials i de les tècniques tradicionals (fusta, pedra, bronze i tall, modelatge i fosa, respectivament). Acò li ha permès a través de la seua trajectòria artística aplicar en les seues obres diferents estils, sempre dins la tradició figurativa (exceptuant algunes obres de la seua etapa avantguardista). Aquesta disparitat d’estils fou donada per la seua natural evolució estilística i per la seua forcada vinculació a l’obra d’encàrrec, que l’allunya moltes vegades de la seua línia més personal. Sens dubte, Ballester sempre sabé afrontar qualsevol d’aquests estils amb una gran professionalitat, facilitada per la seua educació. Antoni Ballester i Vilaseca fou iniciat al món de les arts plàstiques per son pare, l’escultor Antoni Ballester i Aparici, que s’encarregà i es preocupa sempre de supervisar des de molt prop I’educació dels seus fills. Fent un recorregut per la seua formació artística, podem dir que és la síntesi de l’aprenentatge gremial del segle passat (llargament conservat a Valencia) i l’ensenyament acadèmic. Ballester deixà el col.legi a nou anys d’edat (fet freqüent en la seua època), per a continuar dedicant-se amb més intensitat al dibuix i a la música. A dotze anys ingressà a l’acadèmia de Sant Carles, on el seu pare impartia classes d’escultura. (Cal remarcar que, sota la insistencia del seu pare, repetí alguns cursos, malgrat tenir-los aprovats.) Obtingué el premi Alfons Roig d’escultura. Aquesta educació acadèmica es veié doblement complementada amb l’aprenentatge de diverses tècniques artesanals. Així, i també per indicació del seu pare, treballà en tallers de repussat en metal i cuiro, i en un taller de decoració de motlles i de fusteria, guixeria i de marbres, en un taller de fotogravats i en un de policromia i dauradura d’imatges. Cal afegir-hi, encara, els seus estudis de metaHisteria artística a l’escola de treball, i destacar l’aprenentatge al taller d’imatgeria religiosa. No sols per la repercussió que tingué en la seua vida, sinó també per la que tingué en la de molts escultors de la seua generació que pas23


saren també per aquests tallers, entre els quals podem citar J. Lluís Medina (1909), Baltasar Lobo (1911) i Leandre Cristòfol (1908). En el cas de Ballester, fou quasi inevitable per la influencia directa del seu pare, que treballà d’oficial al taller d’imatgeria religiosa de Romero Tena, al costat de Josep Capuc i Juli Vicent (pare d’Octavi Vicent), que eren oficial i aprenent, respectivament. Per a acabar i amb la intenció d’aprofundir en la labor artística i cultural del nostre autor, cal destacar la seua activitat dins el camp de l’ensenyanca. Persona afable i comunicativa, Antoni Ballester sempre s’havia mostrat inquiet i preocupat per tot allò que passava al seu voltant. En acabar els seus estudis, passà a exercir com a professor de metallisteria artística el 1929 (ocupa la placa del seu pare, quan aquest va emmalaltir) a PEscola de Treball, on fou nomenat professor titular el 1931. El 1933, va assistir a Barcelona als cursos de formació professional per a la substitució en la segona ensenyanca dels ordes religiosos. Impartiren aquests cursos els escultors Angel Ferrant, Joan Rebull i el pintor Dalí. Aquel1 mateix any, Ballester, al costat d’Alexandre Gaos, Desideri Sirvent, Pinilla, Morote i Luna, funda l’institut de segona ensenyanca Blasco Ibáñez, on va impartir classes de dibuix. En 1959, durant la seua estada a Mèxic, organitzà al seu propi taller una escola de pintura, escultura i dibuix per a joves i adults. Féu classes tècniques d’art i de les diferents tècniques de cadascuna de les arts classiques. A fi d’allunyar-se de l’ensenyament acadèmic tradicional, a les seues classes propiciara la practica de l’art per damunt la teoria. Quan torna a Valencia, l’any 1967, comencà a fer classes d’escultura al primer curs de Belles Arts. El 1975, torna a 1’Institut d’Ensenyament Mitjà Sant Vicent Ferrer (antic Institut Blasco Ibáñez), com a catedràtic de dibuix, càrrec que ostentava quan fou expedientat i allunyat de l’ensenyament a la fi de la guerra civil. L’any 1980 es presenta a les oposicions per a la Càtedra de Dibuix en moviment de 1’Escola Superior de Belles Arts a Valencia. Malgrat que les guanyà, no arriba mai a prendre’n possessió, perquè es jubila aquel1 mateix any. Com a conclusió citaré tres paràgrafs de la memoria que presenta a les esmentades oposicions, i que recollim per considerar-los una síntesi extraordinaria de la seua trajectòria vital i de la seua concepció personal de l’art:

~1. Malgrat que es considere una pèrdua de puresa, el fenomen artístic no es

dóna en abstracte, aillat en un món ideal i platònic, sinó que el seu desenvolupament esta influït per la societat i pel mateix artista. L’art es produeix en un lloc i en un temps definits, en una societat amb una conjuntura i uns problemes determinats. L>art, tant si es vol com si no es vol, estara sempre contaminat per diverses forces no artístiques que hi exerceixen el seu influx. Aquesta contaminació és recíproca. »2. Sons, formes i colors, no són elements de la realitat que l’artista esculli compon, sin6 els nostres mitjans, els símbols de la nostra limitació o finitud amb que hem delimitat i definit la realitat infinita. Si considerem aquests mitjans com a elements presos de la realitat, la funció de l’art s’anulala, ja que no es pot abocar les energies a la natura i confondre-s’hi. Els elements de l’art (línia, pla, volum,. color, espai...) pertanyen a l’art i no a la natura, ja que I’art no és una forma que es dedueix de la realitat, sinó que s’encunya a la realitat.

24


L’ESPILL ~3. L’art, com a típic «fer», és l’expressiód’un sentiment de la realitat que solament s’aconsegueix «fent», i en la activitat artística la realitat aconsegueix la seua existkncia, és a dir, la seua forma concreta en una direcció precisa. L>artés un desenvolupament necessaride la mateixa imatge del món».

Antoni Ballester ha escrit, amb el seu propi mestratge, una pagina inesborrable en la historia de l’art valencia. Símbol fidel de la seua generació, ha sabut conjuminar, de vegades ratllant l’heroïcitat, el compromís social amb la creativitat. Si parafrasegem el clàssic, podrem dir que, mentre visqué, cap sofriment huma li fou aliè.

25


L’ESPILL

L A‘cluhNx

IX KAMON MUNTANEX EN LA HIIriVl~IOGl~AFIA ITALIANA

G iuseppe G rilli

H

A esdevingut ja un lloc comú de la historiografia italiana recórrer a la literatura catalana medieval per trobar-hi les fonts més riques i orgàniques de capítols de gran relleu en la historia peninsular i mediterrania. Fins i tot en algun cas -com ha expressat brillantment F.C. Casulal- escoles historiogràfiques senceres s’han desenvolupat i organitzat al voltant de la recerca i de l’estudi de textos arxivístics i literaris catalans; això es pot aplicar sobretot als estudiosos que s’han dedicat a la investigació històrica regional de Sicília i de Sardenya, tot i que cap de les dues illes majors no tenia el paper de petita patria. Com és ben sabut, aquest interessant fenomen cultural, al qual, potser, es podria atribuir l’etiqueta de la llarga durada de les relacions italo-catalanes entre humaniste3, ha determinat una peculiar inclina1 Francesco CESARE CASULA, «Rassegna della storiografia politica italiana del 1945 ad oggi riguardante 1’Italia catalana-aragonese nel Medioevo», dins II Contributo Italiano agli Studi Catalan 1945-1979 (Atti dei convegni dell’Associazione Italiana di Studi Catalani), Cosenza-Roma 1981, pp. 59-94. ’ Sobre això és significatiu, per bé que circumscrit a una sola de les regions indicades, el bel1 volum

27


L’ESPILL ció de la investigació catalanística a Italia i, dones, un cert assentiment de la catalanística en general. Perquè la contribució italiana ha estat i continua sent, quantitativament i qualitativament, decisiva en I’orientació dels estudis en una direcció concreta, i en l’empenta de Ilur desenvolupament. La historiografia italiana assegura, no cal dir-ho, un patrimoni de coneixements d’un gran abast, pero contribueix també a mantenir aturada, d’alguna manera, la concepció dels estudis catalans. Donant primacia a la integració de les diverses vicissituds històriques, a les fonts i a la reconstrucció, i situant sobre una mena de terreny neutral els diversos components regionals i culturals, hom acaba de fet no reconeixent plenament el centre de l’interès històric. En resum, la historiografia italiana, com ha observat ja Miquel Batllori3, no escull tradicionalment entre Italia i Paises Catalans, i per això no atorga a aquests el paper de protagonistes en un segment, atraient per si mateix, de la historia europea, sinó solament de presencia, bé que a vegades decisiva, en la historia que de veres interessa, bé la sarda o bé la napolitana. Aquesta manca d’autonomia, aquesta lectura, encara que sovint filològicament correcta, pero substancialment apassionada, de les fonts catalanes per tal d’extraure’n un document que reconstruesca una altra historia diferent de la que la font semblava indicar, és, en tot cas, un forcament. Un forcament que probablement té uns orígens molt antics i que per ventura caldria estudiar ja en la literatura del renaixement i del barroc, pero que s’organitza compactament en el transcurs del vuit-cents, responent a I’adhesió que els intellectuals italians prestaren al moviment ressorgimental, de maneres diversificades, pero que realment mai no es qüestionaven la reivindicada identitat nacional. Naturalment aixo s’esdevé en un context més ampli de revaloració del passat medieval en general, i en historiografia, en particular, de recuperació del document autèntic. Escriu en aquest aspecte Filippo Moisé el 1844 en el prefaci a la seua versió i comentari de les croniques de Desclot i Muntaner, al qual tindrem ocasió de tornar ben prompte, que «...no pas l’elegància, sinó la ingenuïtat de les formes, no pas la luxúria dels períodes, no (sinó) una severa estretor de dictat, no pas el lenocini d’un a cura de Jordi Carbone11 i Francesco Manconi, Z Cutalani in Sardegna, Cagliari-Barcelona 1984 (res. de Giuseppe Grilli en Belfagor XL (1985), pp. 740-742). 3 Miquel BATLLQRI, «La storia moderna e contemporanea della Catalogna vista dalla storiografia italiana recente», dins II Contributo Ztuliuno..., cit., pp. 95-107. Llegiu el judici sintètic de M. Batllori que cite íntegrament, justament per la intenció crítica (i gosaria dir autocrítica, si considerem el llarg sojorn i el pes que ha exercit Batllori en la historiografia italiana de postguerra) que l’anima: «Per bé que, actualment, no hi hagi cap poble sense historia ni cap període senseinterès historiografic, es nota immediatament, així i tot, una greu descompensació entre les nombroses i notables recerques italianes recents sobre la Corona catalana-aragonesa medieval, i les escassescontribucions a la Catalunya moderna i contemporania. No hi trobem, per exemple, estudis sobre la crisi catalana del segle XVII o sobre la represa del XVIII, equiparables als de John H. Elliot i Pierre Vilar. 1 no cal dir que els medievalistes italians, respecte a Catalunya, s’han quedat ancorats en una historia purament política i institucional, n’han estudiat també els processos socio-economics, llurs paral.lelismes i llurs divergències, pero sempre partint del pressupbsit d’una unió o confederació política que condicionava les relacions recíproques. »Aquesta unitat sobrevisqué, almenys institucionalment, fins que, el 1555, Carles V separa Nàpols i Sicília de la Corona d’Aragó, per adscriure-les, ensems amb Milà, al nou Consell d’Itklia. Es per aixo que el segle quasi exacte que trancorre des de la mort del Magnanim (1458) fins al moment en que el Consell d’It?dia comencà a funcionar (1559) és el que presenta més nombroses contribucions italianes a la historia catalana-aragonesa; pero no pas segonsla línia dels altres catalanòfils moderns europeus, per a la qual Catalunya com a tal és al centre de les recerques histbriques, sinó segons la Iínia italiana, ja tradicional des del segle passat, de la historia comuna o almenys acostada de la Italia meridional amb la de Cataluma».

28


L’ESPILL estil esplèndid trobaran ací els lectors, pero sí la veritat del fons, la franquesa dels judicis, la certesa dels fets, que, contats per testimonis oculars, si no estan exempts sempre de passions, mereixen, així i tot, més gran confianca que la que buscarien en historiadors massa allunyats de l’època i dels 110~son succeïren, o, pitjor encara, en alguns estranys escriptors moderns que fan de la historia una monstruosa novel-la sense consciencia i sense amor»4. Al costat d’aquestes consideracions inspirades per 1.aideologia romàntica de la historia i de la seua traducció en la forma específica del realisme, cal recordar també les més directament polítiques, que a Italia configuren la ideologia ressorgimental. Ésencara un lloc comú el compromís medieval del Ressorgiment; perquè hom fa remuntar a l’edat mitjana una de les qüestions més greus que planteja l’irredentisme: la de la resolució de les relacions amb l’església i el poder temporal d’aqueixa, exercit precisament sobre els territoris de la península. Si els intellectuals catòlics s’anomenaren neogüelfs fou, de tota manera, per una actualització de la ruptura, típicament medieval, entre güelfs i guibelslins. Una ruptura històricament molt vinculada a la historia de la Corona d’Aragó, a les ideologies que s’hi desenvoluparen, a la determinació d’una presencia catalana en algunes regions d’Italia. Amb aixo no cree que es tracte ara de rebuscar entre els plecs de les indagacions històriques, pero sí de reconèixer el pes d’algunes preocupacions o més generalment d’una manera de pensar en el transcurs de recerques i estudis, fins i tot motivats científicament i disposats a definir una fidel reconstrucció del passat. D’altra banda, algunes grans teles sobre temes històrics de la presencia catalana a Italia (des de Les I/espres fins a la Coronació dHlfons el Magnànim a la placa del Mercat de Nàpols), encarregats per Carlo Alberto de Savoia a Gallofre Comas en els anys quaranta i actualment conservats en la pinacoteca reial de TorP, i potser també la celebre Vicaria de Fortuny, ens confirmen la consistencia d’un clima cultural en que la referencia al somni catalana-aragonès del regne itàlic es conjumina amb interessos dinàstics més actuals que haurien tingut en la presencia dels Savoia a Lisboa, i després clamorosament a Madrid, un efímer pero extraordinari exi@. En aquest punt allò que de veres interessa és comprendre si condicions de context cultural i polític han operat efectivament sobre les fonts catalanes -en particular sobre les fonts literàries o historiogràfiquesforcant-ne el text amb finalitats immediates, o bé si han ofert un terreny de resistencia a l’actualització política. Si hi ha de fet un nucli inalterable, adhuc en circumstàncies tan favorables a la reutilització dels materials, és convenient reconèixer-lo. Una resposta, potser no exhaustiva, pero de tota manera útil per la seua rellevància intrínseca i pel seu valor exemplar, es pot extraure de l’estudi d’alguns aspectes de la fortuna historiogràfica d’un dels textos cardinals de la literatura catalana medieval que té com a objecte els esdeveniments històrics: la Crònica de Ramon Muntaner.

4 Cmnache catalane del XIII e XIV; una di Raimondo Muntaner; I’altm di Bernardo D’Esclot. Prima traduzione italiana di Filippo Moisé, con note, studi e documenti. Vol. unico, Firenze, 1844, p. 3. 5 Cf. Francesc FONTBONA, Hkt&ia de 1Xrt Cata@ val. VI: Del Neoclassicisme a la Restauracid 1808-1888, Barcelona 1984, sobretot les pp. 107-119 i en especial la p. 116. 6 Cf. Giuseppe GRILLI, «Risorgimento i Renaixenca», dins Col.loqui Internacional sobre la Renaixenca, Barcelona, desembre, 1984 (Ates en premsa).

29


ESPILL 1 ací utilitze intencionalment la fórmula de Martí de Riquer’, adrecada a justificar amb un compromís el principi de plaer, que es literari, i el principi de realitat, que és propi de la historia, o almenys de la historia com a organització social i civil. La Crònica, com és ja sabut, obtingué una notable fortuna a Italia, i concretament en el transcurs del segle XIX es registren diverses iniciatives editorialsE, destinades a introduir o a reintroduir aquel1 text en el moll del debat historiogràfic sobre les vicissituds tan importants per als desenvolupaments successius de la formació dels estats italians, i, especialment, sobre la formació dels regnes o del regne de la Italia meridional, els èxits de la qual en la campanya del 1860 imprimiren una fisonomia del tot nova a la qüestió italiana. 1 fins i tot es pot insinuar el fet que algunes intervencions successives de la guerrilla carlista catalana en els assumptes italians acaba tenint un paper no gens secundari en l’evolució democratica del catalanisme polític, com assegura l’important assaig -dissortadament no suficientment valorat- que Mañé i Flaquer va dedicar el 1864 a la fi del Regne de Nàpols9. Pero la fortuna de Muntaner en el vuit-cents és general i europea, certament, i és en un context europeu com es veuen al capdavall també les edicions italianes. Entre aqueixes voldria recordar ací la més importan& la de Filippo Moisé, que va tenir cura d’una versió a l’italià publicada a Florencia el 1844 i que és en bona part subsidiaria dels treballs de Buchan (París 1827 i 1840). 1 recordar també la reutilització que un gran historiador, Cesare Cantú, féu d’aquell treball en la seua Soria degli Italiani algun decenni més tard. Vegem, dones, com funciona la Crònica de Muntaner en la prova de la recepció vuitcentista. L’episodi que millor s’adiu amb la reutilització italiana és probablement el de la «Guerra de les Vesprew. Pero és aquesta i no pas els seus desenvolupaments allò que voldria remarcar ací. Es tracta d’un nucli compacte de capítols -del 32 al 15- en que el gran cronista posa les bases històriques de l’empresa del rei Pere a Sicilia. Els quatre capítols, d’acord amb la seua constitució proemial, tenen una extensió decreixent: el 32 és el més llarg, i el més breu el 35. Aquest darrer consigna les raons d’allò que mourà el rei Pere a enviar el cos d’expedició català a Sicília: un deure de cavalleria, de fidelitat personal, segons l’esquema medieval i feudal, pero també una necessitat històrica, la de restablir I’equilibri i la justícia que una de les parts havia transgredit i que ningú més estava disposat a sostenir. Després de la tragica conclusió de l’expedició de Corralí de Suabia «per venjar lo rei Manfré e el rei Enc», cruel conclusió «d’on tots los prínceps del món e les altres gents li’n donaren gran blasme»1° -evidentment al vencedor, és a dir, a Carles d’Anjou-, Muntaner assigna al seu rei la tasca solitaria. «Enaixí lo rei Carles, puis, no hac contrast en sa terra per nengun, ne null hom no se’n mes en venjanca a fer neguna, entro que el rei En Pere d’Aragó, per honor de 9 ’ Martí de RIQUER, HiS¿kia de la literatura catalana, 1, Barcelona 1980% «Literatura historica» és de fet el tito1 general del capítol que tracta de l’tpica i de la historiografia menor del segle XV, que té com a centre l’estudi de les quatre grans cròniques (Jaume 1, Desclot, Muntaner, Pere el Cerimoniós). 8 A més de la versió de E Moisé, ja esmentada, és important la versió siciliana medieval publicada a Bolonya el 1865; una versió publicada a Nàpols el 1878 a cura d’Enric Cardona és incompleta, pero va acompanyada del text en català. 9 Cf. Juan MANÉ Y FLAQUER - Juan y Joaquín MOLA Y MARTíNEZ, Htitoriadelbandolerismoyde la Camorra en la Italia meridional, con las biografías de los guerrilleros catalanes Borges y Distany, Barcelona, 1864. Aquesta citació (p. 67, vol. II), com la resta de citacions de la Chica de Muntaner, estan tretes de la recent edició de butxaca en la collecció MOLC, Pd. 62, a cura de Marina Gusta (Barcelona, 1973,2 ~01s.).

30


sa muller e de sos fills, se posa en cor que aquelles morts venjàs»ll. Com és evident, el principi d’honor -tot i estar present- ve ací subordinat al de l’oportunitat històrica. Es tracta d’una precisa estrategia historiogràfica tendent a acreditar la serietat de l’escriptor i la seua capacitat de distingir entre models ideals i practiques concretes. No és, pero, possible entendre del tot la funció d’aquesta conclusió si no se’n consideren els precedents. Muntaner els organitza en el capítol 32, on prova d’estructurar-los segons una doble articulació. D’una banda, en tota la primera, es traca, segons els principis del legitimisme dinàstic, un elogi del rei Frederic, el celebèrrim emperador protagonista de l’enfrontament amb el papat i origen de l’organització a escala partidista de la ruptura entre güelfs i guibelalins. En aquest sentit el comenc del capítol és retòricament exemplar: «Veritat és que l’emperador Frederic fo lo pus alt hom de sang, del món, e el pus savi e el millor de tots fets; e fo elet en Alemanya emperador ab concordia e ab volentat del sant pare apostoli, e fo elet lla on eléger se devia e per aquells qui eléger se devia, e puis confermat a Milan e en Roma per lo pare sant apostoli e per tots aquells a qui es pertanyia de confermar. E fo plenerament en possessió,e llegítimament, de tot co que tanyia a l’emperi»12.

D’una premissa tal es fa després derivar la justificació de I’operació conjunta de Frederic, compreses les disposicions testamentàries i les herències reials a Italia. Tanmateix, justament perquè es fonamenta sobre el principi de legitimitat, resulta impossible al pontífex trobar a Europa un rei o un príncep disposats a sostraure als hereus de Frederic llurs possessions. En aquest punt s’obre el segon moviment narratiu del capítol. També és introduït per una fórmula de testimoniatge: «E és veritat que en aquella saó lo rei Lluís de Franca havia un frare, per nom Carles, qui era comte d’AnjotG. És la mateixa fórmula que havia introduyt l’elogi de Frederic i que garanteix la bipartició del capítol en dues subunitats equivalents i, com ja veurem, equipollents. La microseqüència narrativa que Muntaner hi desenvolupa és en realitat un petit conte cortesà d’exquisida factura i perfectament calibrat en el pla expressiu. Hi estan representats, amb un suport mínim d’estructura narrativa, quasi tots els motius essencials d’allò que sera el conte sentimental amb una finalitat absolutament literaria d’entreteniment. En aquest quadre d’essencialitat s’explica bé com l’inici i el motiu de la narració s’identifiquen amb un arquetip fonamental de la narrativa: el motiu del viatge. El comte i la comtessa d’Anjou marxen a París per visitar el matrimoni reial amb qui estan enllacats per vincle doble de parentiu, ja que Carles és germà del rei Lluís i ha pres com a muller la germana de la reina. L’arribada d’hostes de Ilinatge tan alt i tan estimat per les persones reials determina «aplegar grans corts.. . e com la cort fo plena de comtes e de barons e de comtesses e de baronesses»14, pero és justament en la culminació del goig general quan la festa es llanca a perdre. La reina relega la germana, comtessa novella, al mateix rang que les altres dames i seu molt més ah. El plaer de les joies familiars i cavalleresques queda infringit. La comtessa d’Anjou, dolguda i plorosa, manté, aixi i tot, un bel1 diàleg cortes Indique amb lletra llatina el volum, i amb l’aràbiga la pagina, 1, 67. 12 1, 62. 13 1, 63. 14 1, 64. II

31


L’ESPILL amb el marit, introduït pels epítets «Amiga» i «Senyor», en el transcurs del qual, bé que amb alguna breu allusió a fórmules de retòrica conversacional, trau a llum el desconhort que li ha provocat la situació. «Vós sabets e sóts cert que vós sóts frare, de

l

pare e de mare, del rei de Franca, e així mateix, jo són sor de pare e de mare de la reina9 , iper que, dones, hem de tenir en públic diferent dignitat? Carles, a qui no se li escapa la distinció entre l’ofici d’estat i la condició personal («ab la reina no pot seure ne deu neguna si no era regina9), determina de resoldre la contradicció conquerint un regne per a si mateix. Gbviament l’únic regne disponible és el del rei Manfred, per al qual ja feia temps que el papa cercava en va un pretendent. Els capítols 33 i 34 descriuen ràpidament la investidura de Carles, la campanya d’Itàlia i la desfeta de Manfred. Ràpidament, sobretot pel que fa a les vicissituds militars, mentre que es dóna una notable rellevància a l’encontre entre el papa i Carles. El diàleg entre tots dos esta fortament dirigit per l’estructura literaria del preludi, on Carles recorda al papa: «Vós sabets que el rei Manfré és un dels grans senyorsdel món e qui pus honradament viu e ab molt bona cavalleria; per què serà gran mester que ab gran poder ho comencem»17.

On es confirma l’indissoluble entramat entre públic i privat en la formació de l’estratègia que dura al domini angeví i després a la conquista catalana-aragonesa de l’herència italiana de l’emperador Frederic, «...lo pus alt hom de sang e el pus savi e el millor de tots fets»r*. Aquesta, bé que sumaria exploració literaria, o més exactament narratològica, del petit conte de Muntaner, posa en evidencia que els valors forts ideològics del text són encastats en l’estructura narrativa i convertits per ella en inseparables. Fins i tot si canviem el judici històric sobre Frederic, Manfred, Carles, etc., el nucli de la interpretació de Muntaner rau en la concatenació de les raons polítiques amb les passions individuals. 1 l’embolic ha penetrat tant en els nivells de la construcció del personatge com a forma del contingut -en el cas de la muller-instigadora de Carles- com en els de la definició d’estil com a forma de l’expressió -en el cas del diàleg sentimental dels dos prínceps-. Potser almenys una part de la fortuna de la Crònica de Muntaner pot trobar una explicació satisfactoria per aquest camí. Enxampats en la trama narrativa, els comentaristes vuitcentistes acaben rebentne també els continguts ideològics, amb una independencia absoluta respecte de llur posició política. Gbviament, si les simpaties de l’historiador romàntic estan més decantades a rebre el missatge laic de l’imperialisme feudal, s’accentuaran certs elements del discurs retòric, mentre que si ens trobem en camp neogüelf o moderat, ens embrancarem en una major contenció d’estil. Al primer cas es pot adscriure l’obra de Filippo Moisé. Com és, d’altra banda, comprensible en l’admirador i traductor de Muntaner, hi ha en el1 una adhesió total a la distribució que el cronista havia donat de les vicissituds. 1 de tota manera aqueixa adhesió es manifesta a partir de la recepció del nucli literari -la forma de contea que ens referíem abans. En la represa del tema dels orígens de la Guerra de les Vespres, IS

1, 64.

16

1, 64-65.

17

1, 65.

18

1, 62.

32


L’ESPILL Moisk de fet, el transforma en una trama que utilitza la forma retòrica de l’argumentació crítica-assagística, pero després rep de ple la reconstrucció de Muntaner, al qual, d’altra banda, remet en una nota, separant-se de la Crònica no tant per la ressenya dels esdeveniments com, precisament, per la construcció retòrica del discurs, que, en substancia, censura en el diàleg entre Carles i el papa del capítol 33. En deriva en conjunt una actitud, paradoxalment, encara més desballestada en el pla moral, o moralista, a favor de la línia de continuitat suabo-aragonesa i contraria a la dels Anjou en tot allò que no siga almenys explícitament afirmat per Muntaner. Llegiu: «Urbà, com que no va veure cap profit en les practiques dutes a terme pels seus predecessorsamb el rei Enrie d’Anglaterra, per tal d’oposar un rival al suabi, es va decantar cap a Lluís de Franca, i el sant rei oposa els drets de Corralí als d’Edmond d’Anglaterra, es va negar atacar-se amb la sang fraterna, a estendre les mans a altri. Alhora es decantava cap a Carles d’Anjou, el qual, a part d’aquesta contesa, posseïa per raons d’heretatge la Provenca, i aquest, menys escrupolós, acceptà la gran oferta, instigat per Beatriu, la seua muller, filla del famós Ramon Berenguer»ig.

Si Moisé redueix el conflicte de cortesia i cavalleria que ens presenta Muntaner a l’inici de la historia, com a encreuament entre públic i privat, a l’etern femení de 1’Eva instigadora, una actitud ben diferent assumeix, uns anys després, Cantú. Aquest, que parteix d’una posició ideològica i historiografica diferent, acull amb una cautela extremada els cantes de Muntaner, que és una font coneguda per ell, pero no airejada massa sovint, tal com pertoca en un disseny historiogràfic substancialment neogüelf. Naturalment, ser güelf per a Cantú, en la línia de Manzoni, no significa de cap manera que hom renunciava a l’estat italià, acceptant la pretensió de restituir el poder temporal a l’església. Així, Cesare Cantú extrau de la vicissitud una moral propia, lliurement respectada del tot en la trama narrada. Llegiu: «...La Provenca no donava guerrers més que per a quaranta dies i per a distancies breus; així que calgué recórrer a aventurers,pagant-los en part amb elsdelmes imposats a les esglésiesde Franca, en part amb lesjoies empenyorades de la comtessa: s’hi van afegir els millors campions de Franca i de Provencavolent, per amor cavallerescenvers Beatriu, fer-la reina; altres per avidesa de batí; altres per aconseguir les indulgencies que el papa prometia; com si fos una croada per a barrar el pas que als àrabs havien obert els suabisalbergant-losa Italia. Aixi hom disposàquinze mil infants, cinc mil llances,deu mil ballesters,recolzat pels quals i pels indultats, Carles féu via cap a ItXia»20.

La lògica narrativa de Muntaner, I’encreuament entre raó del cor i interessos concrets, el mite de la dona-reina, han passat íntegrament també a la reconstrucció de Cantú. 1 també és interessant de fer notar com el gran historiador hi afegeix una petita predica sobre la utilitat i l’oportunitat per als papes de no enquadrar-se mai decisivament amb tal o tal altre príncep. Potser perque també el1 s’havia decantat a això per causa de les recents qüestions sorgides -i precisament per causa dels béns de l’església- entre Franca i Italia. Pero qualssevol que siguen les raons que empenyeren Cantú al comentari, per descomptat que aixo només- s’esdevé per una causa molt 19 Cf. les Considerazioni storico-critiche su1 Reame di Sicilia (1130-1300) ai tempi dei Normanni, degli Svevi, degli Angioini e degli Aragonui a delucidamento delle Cronache del Muntaner e del D’Esclot postposades a la versió a cura de F. Moisé ja esmentada,p. 1093. 20 Cf. Cesare CANTÚ, Storia degli Ztaliani, vol. III, Torino, 19844, p. 817.

33


L’ESPILL general aplicable a l’episodi narrat i que fins i tot entre allò i acò, entre les raons «de la Provenca» i «la potestat supraeminent» de 1’Església no és fàcil establir un ver i apropiat lligam lògic. Llegiu: «A altres magna@ havien recorregut els pontífexs des dels temps dels Pepins; despréshi recorregueren, fins als nostres dies, per tal de sostenir causesbones i desafortunades: i els fruits foren tan diferents que hom no gosa mesurar la lloanca o el blasme sobre els efectes. Sols podem francament desitjar que la potestat supraeminent es trobi obligada el mínim possible a implicar-se en interessos mundanals, dels quals sovint resta contaminada, i sempre amb el disgust d’alguna part d’aquells per a qui tots són fills en Crist9r.

No sé si les breus consideracions desenvolupades ací tenen un mínim de plausibilitat i per als historiadors, pero potser sí un pes més gran que el que a voltes hom ha considerat a les estructures literàries com a estructures culturals directament operatives en la formació de les grans ideologies col4ectives. Precisament en virtut d’algunes i de les seues peculiaritats tècniques, els sera per fi reconegut. (Tradui’t de I’italià per Salvador JAFER i Júlia BENAVENT)

21

Ibidem.

34


LXSPILL

Q

UAN l’historiador, o el simple curiós, intenta acostar-se, a un determinat moment del passat, acostuma a inquirir sobre els moviments o els fets configuradors de l’època, o bé sobre aquells altres que expliquen, en major o menor grau, els canvis evolutius de la societat. De vegades, pero, se suscita l’interès pel coneixement de l’anònima vida quotidiana. La gran historia dels esdeveniments transcendentals deixa pas, aleshores, a la petita crònica dels costums socials. En aquest cas, els manuscrits, els documents d’arxiu i tota la paperassa legislativa, que conformen les principals fonts d’investigació històrica, perden el seu caracter primordial i són substituïts per testimoniatges més directes. Les manifestacions artístiques, producte i objecte de consum d’una societat, constitueixen un important recurs informatiu per a la crònica històrico-social. D’entre elles, la literatura de creació és la que connecta d’una manera més amplia i immediata amb el seu temps. 1 això, a diferents nivells. No sols constata la presencia de l’acte concret, sinó que també sol acompanyar el judici públic que l’acte mereix. Obviament, la literatura aporta un material incomplet per a la reconstrucció de

35


I’ESPILL la realitat de la qual naix. Com en qualsevol tipus de recerca, el resultat de la indagació donara només dades parcials, peces heterogènies d’un trencaclosques inacabable. Cal advertir, a més, que aquestes peces corresponen a les idees i als interessos d’una determinada classe social, creadora i consumidora de l’obra literaria. Tot i que, en un sentit ampli, la literatura creativa és un reflex de la societat que la genera, des del punt de vista del testimoniatge de la realitat, el seu valor dependrà dels corrents literaris de l’època, de la qualitat artística de l’autor i, al capdavall, del compromís personal d’aquest amb la seua colJectivitat. Sense oblidar totes aquestes consideracions, l’anàlisi sistemàtica de la literatura se’ns ofereix com un camp suggestiu d’indagació històrica, molt per damunt de la simple utilització erudita de les citacions per a encapcalar articles de divulgació. Amb la intenció d’espigolar certs detalls del nostre comportament passat, he dedicat algun temps al repàs de la literatura valenciana del Renaixement. En les línies següents, recull les referències trobades en relació amb els costums d’agencament personal. Uarticle forma part d’un treball d’abast més extens sobre els aspectes sanitaris de la societat cinccentista. Els límits temporals que enquadren les obres objecte de la investigació -tot i implicar una decisió arbitrarias’han establert, més que en relació amb dates concretes, d’acord amb fenòmens literaris suficientment clars. Així, s’ha triat, d’una banda, la fi de l’era dels grans clàssics valencians del segle XV, la qual acaba amb Roís de Corella; de l’altra, la fita literaria que assenyala la creació a la ciutat de Valencia de I’Acadèmia dels Nocturns. Per tal d’adiar el principi i el final d’aquest període, pot dir-se que compren, poc més o menys, la literatura escrita al País Valencia entre els anys 1490 i 1590. Transcric en primer Iloc les citacions de la literatura cinccentista referents als costums d’higiene corporal. A continuació, aquelles que aleludeixen practiques cosmètiques. Un dels pocs llibres testimonials de l’època, El Cortesano, de Mil& sermoneja sobre la netedat corporal més que com una habitud higiènica, com un principi ètic, rigorosament exhortat a qui vol acomplir amb els deures d’un bon gentilhomel. També, no cal dir-ho, és una exigencia per a les dones, recomanada com un compromís de classe: «... A la dona que és de stat Pertany ésser neta...)?. No obstant això, la realitat sembla imposar-se sovint als consells benintencionats, quan a continuació hom afirma que: «... Prou ni ha per lur fortuna

En sta plassa, Que puden a galinassa Y a la sentina!...)?.

La discordanca entre les admonicions i els fets torna a endevinar-se en un altre lloc. El Libro de Motes conta una llarga serie de jo& amb els quals s’entretenia l’oci 1 MIL.& L., El Cortesano (1561), sano...»; «... También ha de ser amigo Cortesano.. .»

Coloqui

de dames

Madrid 1874, pp. 85-87. «... Que no debe mal oler / el vestido de limpieza

el Cortesano...»;

(ca: 15’00). Barcelona, 1911. p, 263.

36

«... Con más mzón

corteha de ser limpio el


a la frívola cort virregnal. En un d’ells, les distingides dames recitaven a llurs galants: «Descalzaos los zapatos y si os hieden los pies os alzareis al revés>k3.

cestrofa palesa un cert candor capac d’acceptar la troballa sense massa escarafalls. Altres fragments mostren la presencia de paràsits en personatges -1iteraris o històrics- membres dels estaments més acabalats4. Copie uns versos forca divertits als ulls d’avui, els quals fan referencia al paràsit de la sarna (arador). Els protagonistes de l’acció són el rei Roderic, últim dels visigots, i la Cava, filla del comte don Julián, els quals viuen uns instants d’amor: K.. ella hincada de rodillas él la estaba enamorando sacando le está aradores de su odonlfera mano...»5.

L’escena no té malbarat. No sols ens mostra els parasits al nivel1 social més elevat, ans són tan habituals que no implica cap entrebanc amb tot el romanc amatori, la tasca de deparasitació, ni l’olor del malalt. En relació amb la netedat femenina, es troba alguna al.lusió en un passatge burlesc de les obres de Ferrandis d’Herèdia, en el qual la senyora de la casa, valenciana, pledeja amb la seua criada castellana. En la discussió, al mateix temps que s’enfronten dos comportaments diferents, s’evidencien certs prejudicis de rivalitat nacional. La valenciana suposa la brutícia de les castellanes. La castellana reprotxa l’afecció de les valencianes als cosmètics: G... SEÑORA.-No, mes digau veritat Lusen poch la netedat? GUZMANA.-No, de afeitarse a lo menos. SEÑORA.-Veme lo calcar de allà quan brutíssim dihuen qu’és. GUZMANA.-Traen lo suzio en los pies no en el rostro como acá...n6. L’habitud més citada concernent a la neteja personal és l’assistència als banys públics. Deixe a banda les mencions que parlen dels aspectes curatius dels banys, per no entrar en les intencions d’aquest article. Els altres esments mostren la visita al bany com un fet ordinari. A part de llavar el cos, operació que realitza un banyador o banyadora professional, als banys s’apliquen ungüents’ i es fa cura del cabe11 i de la barbas. No són aquests, pero, els únics punts que suggereixen un antecedent de les actuals perruqueries. Sembla també que el bany era un lloc d’encontre social, on el 3

MIL&

L., Libro

4

TIMONEDA, do a Finea...». 5 TIMONEDA,

de motes

J., Flor

de enamorados

6

FBRRANDIS

D’HEREDIA,

' tierra, 8

TIMONEDA, a la postre,

J.,El

tenga

y cavalleros (1535), Barcelona,1951,p. 259. (1565),Madrid, 1971.p. 163,«... Crispina... estando un

de damas

J., El Patmñuelo

día espulgan-

(1562),València,1954,p. 50-51.

J., Las obras así tempomles

como

espirituales

(1562),Madrid, 1955,p. 140.

Patmñuelo (1565),Madrid, 1971,p. 121-122, K... em uso a personas ungirles con ciertas confecciones de ungüentos...».

TIMONEDA, J. La Cornelia (1559),Valhcia, 1911,p. 117,«... Sesenta tiempo de yr al baño y de hazerse muchas veces la barba...».

37

reales en aquella

meses le puedes

dar pqrque


L’ESPILL comareig i la tafaneria devien d’ésser activitat quotidiana9. Per això els consells que, en relació amb la muller, dirigeix Martí Pineda a un amic recentment casat: «Vajal bany poquetes voltes Ab gent neta de margal1 Perquè si les dexam soltes Fan molt brutes carnestoltes Y sovint tiren al gal1 Siauli vós banyadora Y ella vostre banyador Y en los pèls de tal penyora Noy vullau altra tisora Sino1 vostre bel1 rahor.. . »lo.

Altres aspectes més restringits de la higiene personal surten a les pagines dels nostres classics. Així, hom parla de la pràctica del rentamans abans” i desprésr* de

les menjades, o de la cura de les dents, la qual he trobat en dos passatges. En l’un, només s’hi fa una referencia general a la netedat13. En l’altre, si bé no ens assabentem de les substancies que constitueixen el producte per a la neteja, almenys se’ns fa saber la seua forma de presentació en ~01s’~. Quant als hàbits de cosmètica, en tots els passatges on es fa un judici de valor de l’ús de substancies per a embellir-se, aquest és pejoratiu: «... Contenteus lo propi ilustre Nols afayts, que és cosa trista Puix la dama més ilustre Quant se serveix del palustre Desija veure y ser vista...»15.

Semblants consideracions, amb una forta càrrega de reconvenció moral, es repeteixen sovint en parlar dels afaits, i arriben a positures d’oberta agressivitat quan es

tracta de vells que malden per disfressar llur edat: CC...Enfádame- un vejazo enamorado que tiñe su cabello y con olores a todo hombre de bien tiene enfadado...@.

No obstant aquesta actitud, que mai no es veu compensada per cap opinió pro' GASSULL, J., Lo somni de Johan Johan (1497), València, 1974, p. b8. «... Hoc, l’akre jorn, dins en lo bany / la oí dir...». " MARTí PINEDA, A., A un son gran amich novament casat (1532), Barcelona, 1911, p. 285. II FERRANDISD'HEREDIA, J., Las ohms así tempomles como espirituales (1562), Madrid, 1965, p. 21. CC.. Jarro con su aguay

"

su plato

/como

ESCRIVA, L., Venerti Tribunal

cos manteles,

y dada la fresca

se suele adrecar

(1537), agua a las fríás

l3 ESCRIVA,L. Veneris Tribunal (1537), Nova que son muros de la boca, con poltiica diligencia 14 Vegeu nota 26. IS "

/ os dieron para lavar / las manos,

Nova York, 1902, p. 7. c... A penas fueron

como quitados

a Pilato...». los blan-

manos...».

York,1902, p. 41. K..

porque

se precien

de tener los dientes,

curados...».

MARTÍ PINEDA, A., A un son gran amich novament TIMONEDA, J., Billete de amor (1565), p. 209.

38

casal

(1532), Barcelona, 1911, p. 286.


L’ESPILL pícia, les modificacions en l’aspecte exterior s’esmenten a la literatura renaixentista com un costum ben corrent. 1 no sols aquelles que afecten I’ús de pomades, olis, pólvores o perfums, sinó d’altres que quasi fronteregen amb l’ortopèdia: CC...de manera que posam per indústria en nostres pressonesla bona disposició que naturalea a alguns denega; per artifici s’endressenlos cossos, demanant les robes agudament pensades, y per el1mateix seposa lo cabe11hont manca, y s’aprimen y s’engruixen les carnes si tal necessitat hi ocorre...»17. Els afaits són alludits diverses voltes d’una manera inespecífica i sempre desfavorablels. De vegades, s’anomena alguna substancia emprada, com l’oli19, l’aigua d’atzavara i l’argentada*O i, fins i tot, la sola fricció de la pell de la cara*]. El fragment més explícit sobre la qüestió dels afaits és el diàleg que té lloc entre una dama de la cort de na Germana -la propia dona de l’autor, Ferrandis d’Herèdiai la seua criada castellana: «... SEÑORA.-

Vine, tu, si has de venir

dóna’m recapte que’m lligue ¿Digues, trucha descuidada no has sentit tocar tres hores? $i vénen exes senyores vols que’m troben deslligada? CATAL.- &ué tengo de aparejar? SEÑORA.- Com, Len aixo stàs encara? L’espill y lo drap de cara la caxeta de lligar Les pintes y’l pelador me porta per a pelar-me sabonet per a escurar-me blanquet i també color*‘. Da-li, trau-me un bon cape11 los canonets per al col1 un poch d’oli y alcofol123 que no tinch gracia sens el1 Digues, Ltinch los cabells plans? 17

VALLMANYA, B., Lo càtner d’amor (1493), Barcelona, 1907, p. 108. MILA, L., El Cortesano (SS), Madrid, 1874, p. 335, e... que una vieja de sesenta años se os hacía

moza

de afeites y mechuelas de cabellos rubios...». TIMONEDA, J., Billete de amor (1565), p, 207, «... Enfádame cuando ella busca / la hierba de virtud pata empreñarse...».

la vieja en afeitarse

/ y tómame

'9 FERRANDIS DWEREDIA, J. Las obras así temporales como espirituales (1562), Madrid, «.,. jPues que el relucir las tezes / con mús azeite en el cuero / que no trae el azeitero?...».

a enfadar

1955, p. 65.

” Coloqui de dames (ca. ISOO),Barcelona, 1911, p. 279. «... Que ha obs la viuda faldes / Ab la masquara / Ni laygua de atzabara / Ab largentada?...)) Tot i no constar enlloc, és obvi que d’aquests compostos embellidors havien de formar part important o exclusiva la pita i l’argent. 21 SIURANA, J., Disputa de viudes y donzelles (ca. 1530). Barcelona, 1911. p. 199. «... Y may les vem fartes -de ser requerides / Ni’s cansen de ferse- les cares febrides...». z Blanquet, ‘pólvora o pasteta blanca que s’empra per emblanquir la cara’; color, ‘substancia colorant emprada per a pintar o tenyir’ (DCVB). 23 Alcqfoll, ‘Polsim molt fi d’antimoni o galena, que les dones empraven per pintar-se els ulls’ (DCK@.

39


L’ESPILL CATAL.- Sí, señora. SEÑORA.- Crech que ments Porta’m pólvora de dents y greget per a les mansz4 CATAL.- iDiga si otra cosa falta? SEÑORA.- Los guants y també el venta11 Ay, espera’t que altre’m fall: pegadet per a la galta...» i 26, Després d’aquest paràgraf, no és d’estranyar que alguna vegada es bromege sobre la dificultat de reconèixer una dona arr-arr d’aplicar-se un bon tractament embellidor2’.

Com vèiem adés, en parlar dels costums higiènics, les dones de Castella, al contrari de les valencianes, no eren massa amigues dels afaits: «... SEÑORA.- ¿No vols que acabem encara? LOn és l’aigua y sabonet? CATAL.- Tome, ya sé. SEÑORA.- Quin drap tan net axí com la teua cara. No’m vul huy pintar, Guzmana perquè vejau que sabem en Valencia, quan volem parar bé a la castellana...»28.

En un ahre ordre de coses, les atencions al cabe11van des de posar-lo «hont manca» fins al fet de retallar-lo periòdicament, habitud que, junt amb la cura de la barba i de les ungles, se cita com a freqüent 29. Tanmateix, l’actuació sobre el cabell més esmentada és el tint. Aquesta tècnica, l’he trobada referida en sis casosîo, en tres dels quals es parla dels pigments utilitzats: I’olivella una vegada31 i les pebrades les altres dues32. 24

probablement diminhiu de greix. 2x Pega& ‘tros de tela, paper o altra matèria flexible, que, untat d’una substhncia aglutinant, s’enganxa sobre alguna cosa; especialment el que serveix per a aplicar-se com a medicament a un gra, ferida o part del cos dolorida’ (DCEI). 26 FERRANDISD'HEREDIA, J., Las ohms así temporales como espirituales (15’62),Madrid, 1955, p. 143. 27 MILA, L., El Cortesano (1561),Madrid, 1874, p. 104. «... pues estáis idolatrando en esa diablesapinGreget:

tada, que más lo va ella de afeites que vos la ten&- en esa tablilla.... y a lo que de& que esta dama va de afeites más pintada que aquí está en la pintura ¿no’s acordáis que un día os desconocí en una fiesta, muy pintada de afeites, y tomándoos por otra...».

28 FERRANDIS D'HEREDIA, J., Las obras así temporales como espirituales (1562), Madrid, 1955, p. 144. 2v TIMONEDA, J., El Patmiiuelo (1565), Madrid, 1971, p. 139. K... recibió en extrema manera gmndtkimo enojo, tanto, que jurd sobte cabello, ni cortarse las uñas...»

su corona

en todos

los días de su vida no afeitarse

la barba,

ni quitarse

el

Vegeu també les notes 8 i 10. ” MIL.&, L., El Cortesano (1561), Madrid, 1874, p. 335. «... y estando un día enrubiándose los cabellos...». Vegeu també les notes 16 i 18. 31 FERRANDIS D'HEREDIA, J. Las obras así temporales como espirituales (1562), Madrid, 1955, p. 65.

K... Algún poco mak afrenta / a las señoras casadas De esponjar no cuten de ello / que la pesquisa sobte / será el castigo doblado...». 32 TIMONEDA, J., El buen avtko y portacuentos pebmdas...».

/ entiéndanse las pasadas / demds allá de cuarenta. / ello / lo terná bien castigado / pues alheñar el cabello

í1564), Madrid, 1947, p. 365. «... por tener canas... diose

40


L’ESPILL La pebrada s’usa també per a tintar la barba. Als versos següents conflueix la censura a la dissimulació cosmètica amb l’agressivitat envers els vells, característica de bona part de la literatura satírica del segle XVI valencia: K.. Quien passare de cincuenta traiga su barba rapada si pone en ella pebrada espere verse en afrenta que al barbero da licencia que le dé por penitencia que en acabando de hazella hablando con reverencia se puede cagar en ella...>P. Uús de perfums constitueix un últim aspecte de les practiques cosmètiques amb el qual clouré el present article. Tres productes hi són citats: I’algàlia, l’almesc i l’ambre. El primer en sis passatges, amb un pare11 de referències a la seua extracció del gat34. Uns versos ens informen del sistema emprat per a obtenir-lo: «... dels gats Quels fan, a vergades, -donar

molt(a) algàlia...»35.

Ualmesc, un altre producte animal, és anomenat en tres casos36. Per fi, l’ambre només en un3’. La utilització dels perfums rep un mirament més benèvol que els altres costums d’embelliment, tot i promoure un exalcament hedonista: «... Y yo tinch dotze almaratxes Daygua almescada En livern lalgaliada És mon deport, Que fa sonar lo manacort Ab més dolcor: Molt aceita lo olor Los appetits Y desperta los spirits Qui stan durment J., El sobremesa y alivio de caminantes (1563), Barcelona, 1963, p. 178. K.. y porque sen canas, por parescer mancebo dábase pebradas...». 33 FERRANDIS D’HEREDIA, J. Las obras así temporales como espirituales (1562), Madrid,

TIMONEDA,

ya le salie-

1955. p. 61.

34 MIL&,

L., El Cortesano (1561), Madrid, 1874, p. 402. K... Que a gato de algalia olió / Quien fue della servidor.. » TIMONEDA, J., La Cornelia (1559). València, 1911. p. 130. CC... saca de allí tan mal olor que si no se untasse muchas veces con algalia, sería conoscido...». 35 PORTELL, B., Lo procés de les olives (1497). Barcelona, 1911, p. 81. 36

PINEDA,

A. A la joya

en lahor

de la seraphica

senta Catherina

de Sena @ll),

«... qui de saber donau almesch y algàlia...». 37 MIL%, L. El Cortesano (1561), Madrid, 1874, p. 113. «... y no los humildes agua de alegría es buen modo,

de lágrimas de placer; que de tan buen olor; más que el agua almizcada, y el algalia crianza, y el ámbar aggradescimiento...».

41

València, 1983, p. 838. que lavan su cara con pues el almizque della


L’ESPILL No res menys lo entaniment

Fan elevat...)k3*. Fins ací he ordenat un repertori de les referències literàries coetànies sobre l’agencament personal a la Valencia del segle XVI. Desguarnit de tota intenció transcendent, mostra de manera fragmentaria alguns aspectes frívols de la societat valenciana del Renaixement. No contesta grans qüestions ideològiques, ni aclareix dubtes històrics bàsics. Satisfa, pero, tot i que siga parcialment, alguna curiositat domestica. He utilitzat com a única font d’informació escrits de l’època. No massa brillants, tot s’ha de dir. No obstant aixo, la creació literaria, a banda d’altres valors, sembla la forma d’expressió que ens acosta de manera més oberta al passat. Un passat que ens determina i interessa fins i tot en els vessants més superficials.

38

Coloqui

de dames

(ca.

ISOO),Barcelona, 1911, p. 262.

42


L’ESPILL

E

LS discursos sobre les avantguardes històriques han travessat diverses estacions al llarg d’aquest segle. Avui, la tradició avantguardista no és aquella perillosa aporia que critica H. M. Enzensbergerl. És, simplement, un paradigma institucionalitzat, un dels capítols de la controvertida tradició de la modernitat. Símptoma d’aquesta institucionalització, són les diverses teories de l’avantguarda. Aquesta tradició ja disposa de la pertinent periodització: avantguardes històriques, neoavantguardes, postavantguardes o transavantguardes. Cada període avantguardista ha produït textos artístics i els corresponents discursos metaartístics que els han legitimat. Cada nou període, a la vegada, ha rehistoritzat la tradició, recuperant selectivament determinats components de l’heterogeni mostrari que proporcionen les avantguardes històriques. Els debats suscitats per les pretensions avantguardistes tenen ja una considerable historia, que es remunta a les contraofensives neoclassicistes, especialment sensibles a l’atac al museu, a lafirma bella, i a les contraofensives realistes, obses-

1

H. M. ENZENSBERGER,

Detalles; Anagrama, Barcelona, 1985.

43


L’ESPILL sionades en la desqualificació política de l’antireferencialisme avantguardista, del formalisrne avantguardista, obsessionades amb els perills suposadament derivats del refús de la mimesi. En aquest marc s’inscriurien les polèmiques de Maurras i Barrés amb els cubistes francesos, o les polèmiques de les avantguardes russes amb l’ortodòxia comunista, o el debat entre Lukács i Brecht, o les polèmiques sobre I’art compromès. La tradició avantguardista disposa, fins i tot, d’una teorització sobre la seua propia crisi. 0. Paz ha parlat dkocaso de las vanguardias»2; Poggioli, de «superació de l’avantguarda)j3; Rubert de Ventós, de «crisi de la sensibilitat avanguardista)j4. Més recentment, en el marc del debat sobre la postmodernitat, s’ha parlat de «descrèdit de les avantguardew5 o de la reconsideració del tradicional antitradicionalisme avantguardista. Aquest seria, en definitiva, el conjunt de coordenades que emmarquen, avui, l’enunciació d’aquelles avantguardes històriques. La consolidació d’aquesta tradició avantguardista ha propiciat la institucionalització d’alguns equívocs sobre les avantguardes històriques. Es parla, sovint, d’un període avantguardista, donant per suposat que, efectivament, totes les avantguardes aconseguiren el seu espai dins les respectives cultures. Caldria, contràriament, diferenciar les diverses estratègies avantguardistes que es configuraren a l’àrea europea i americana, les diferents funcions invocades per a la legitimació de les practiques artístiques avantguardistes, els diversos tipus de fractura provocats per les seues ofensives antitradicionalistes. Les avantguardes històriques emergiren des de ben diverses tradicions, adrecant-se a mercats artístics tan heterogenis com ho eren París, Moscou, Milà, Londres, Berlín, Viena, Amsterdam, Lisboa, Madrid, Sevilla, Santiago o Barcelona. En cada cas, les respectives tradicions motivaren exigències ben diverses. Les avantguardes de les cultures sense estat, sense una tradició institucionalitzada, patirien, emprant la terminologia d’Enzensberger, els efectes d’una aporia afegida, que condiciona decisivament els seus projectes, sobretot els de les avantguardes literàries. Una de les revistes de la primera avantguarda gallega, Nos, obria el seu número inaugural amb aquestes paraules. «Os colaboradores de Nos poden ser o que li espete: individualistas ou socialistas, pasatistas ou futuristas, intuicionistas ou racionalistas, naturistas ou humanistas: pódense por en cualquera das posicios posibles respeito das cuatro antinomias da mente contemporánea; poden ser hastra clásicos, con tal que poñan por riba de todo o sentimento da Terra e da Raza, o desexo coleitivo de superación, a orgullosa satisfaición de seren galego&.

L’èxit dels diversos llenguatges artístics d’avantguarda ha estat, també, forca desigual. L’èxit assolit per la pintura de l’avantguarda històrica, per exemple, és incomparablement superior a l’aconseguit per la literatura d’aquesta avantguarda. 1, tanmateix, la pintura havia estat forca més rupturista que la literatura en l’atac a la mimesi, al model canònic de representació. Els pintors d’avantguarda realitzaren una ambiciosa reflexió metalingüística. Amb les seues obres contestaren la metafísica del 3 4 5 6

0. PAZ, Los hijos del limo, Seix-Barral, Barcelona, 1981. R. POGGIOLI, «Teoría del arte de vanguardia», Rev. de Occidente, Madrid, 1964. X. RUBERT DE VEN’&, La estética y SUSherejíí, Anagrama, Barcelona, 1974. El descrédito de las vanguardias artlsticas, Blume, Barcelona, 1980. BOBILLO, Nacionalismo gallego. La ideología de K Risco, Akal, Madrid, 1981, p. 13.

44


L’ESPILL contingut en la qual continuaven recolzant-se els neorealismes i els neoclassicismes. Es reclamava, en definitiva, un nou estatut per al text pictòric, que era definit com una estructura, emprant aquesta noció en el mateix sentit que ho feia la nova física, la lingüística saussureana o les investigacions metaliteràries dels formalistes russos. La reflexió pictòrica s’allunyava del binomi forma/fons, refusant l’obvietat especulativa, referencialista, la correspondencia mimètico-versemblant, i reclamant l’autonomia del llenguatge pictòric, resultat d’una practica analítica. La pèrdua de la confianca en el sentit únic, en la transparencia dels llenguatges, atorgà un nou protagonisme a l’escriptura, a les escriptures, o, com diria Wittgenstein tot just per aquells dies, als «jocs lingüísticw. 1, certament, un dels capítols obligats de la historització de la primera avantguarda és I’estudi de les simbiosis poesia-pintura. Concretament, l’emfasització de la dimensió espacial del poema en les més diverses poètiques d’avantguarda i la participació dels poetes en l’elaboració dels discursos metaartístics que havien de legitimar la nova pintura. Aquesta crítica de la referencialitat s’inscriuria dins les pregones transformacions operades en el terreny de la ciencia i la filosofia. El testimoni de Kandinsky és eloqüent: «Un acontecimiento cienttfico quitó del camino uno de los obstáculos más importantes. Fue la desintegración del átomo. Ésta fue en mi alma como la desintegración de todo el mundo. De pronto caían los muros más sólidos. Todo resultaba inseguro, vacilante, blando. No me hubiera asombrado si una piedra se hubiera derretido y volatilizado ante mis ojos. Me parecía que la ciencia había sido aniquilada: sus fundamentos no eran más que una ilusión, un error de los cienttjccos, que no construían, rodeados de un nimbo, su edificio divino con mano segura y piedra a piedra, sino que buscaban las verdades a tientas en la oscuridad y confundían una cosa por otra»7.

1 caldria no oblidar, a la vegada, la deslegitimació discursiva que afecta les cultures europees en el període compres entre les dues guerres. Ésun moment de crisi del parlamentarisme democràtic i de les relacions internacionals; el moment dels discursos polítics avantguardistes, de dreta i d’esquerra. Les mitologies futuristes i els discursos catastrofistes ilelustren exemplarment els perfils d’aqueixa fractura epistemologica que marcaria els orígens d’aquest segle. A La decadencia d’occident, Spengler sentenciava: «Me refiero a los problemas del arte, que no han sido planteados en su verdadera significación /L] me refiero a la decadencia del arte, a la creciente duda sobre el valor de la ciencia, a los difíciles problemas que nacen del predominio de la urbe sobre la aldea9.

Aquest genèric refús de la transparencia dels llenguatges obriria el camí a les heterogènies propostes avantguardistes. A les propostes productivistes especialment preocupades per la relació de les practiques artístiques amb el nou univers productiu, en el marc d’una revolució científico-tècnica que suposaria, per a alguns, la irremissible mort de l’art. A les propostes constructivistes, especialment preocupades en l’homologació científica de les practiques artístiques, particularment sensibles als canvis operats en el domini científic i filosòfic. A les propostes creacionistes, que heretaren 7

W. KANDINSKY, De lo espiritual en el arte, Barral, Barcelona, 1983, pp. 12. 0. SPENGLER, La decadencia de Occidente, Espasa Calpe, Madrid, 1976. 45


L’ESPUL un concepte de l’artista de clara filiació romàntica. No es tractaria, pero, d’establir una rígida tipologia. Caldria, contràriament, veure les línies que s’entrecreuen dins el conjunt de practiques artístiques i els respectius discursos metaartístics. Les propostes més ferotgement analítiques no són alienes als deliris creatius, com ho demostren les obres de Kandinski, Malevic o Mondrian. Caldria diferenciar dos objectius en aquest refús de la mimesi: la crítica de l%lusionisme referencialista, típic dels realismes, i la crítica de les tradicions artístiques com a mecanisme legitimador, argument privilegiat dels neoclassicismes. Si en alguns casos es conjuminen ambdues crítiques, en altres sera l’ofensiva antitradicionalista la que jugue un paper primordial. Aquest refús de l’objectivitat realista ha motivat nombroses crítiques a les avantguardes, crítiques que atacaven la seua suposada evasió de la realitat. Tanmateix, com assenyalava R. Jakobson tot just per aquells dies, la noció de realisme és forca ambigua. Jakobson es referia a les diverses significacions que encobria aquesta noció, a «la relativitat de la noció de realisme», remarcant com el principi de versemblanca era invocat tant pels epígons del realisme vuitcentista com pels crítics més conservadors, que feien convergir el respecte de la mimesi amb el respecte de les normes artístiques institucionalitzades. Enfront d’uns i d’altres, se situarien, apunta Jakobson, els que es proclamen realistes pel seu distanciament de les normes artístiques de l’acadèmia i els que es proclamaven realistes «en el sentit superior de la paraula», entre els quals es trobarien els «cubistes francesos, els futuristes italians i els expressionistes alemanyw g. En definitiva, no es tractaria de defugir la realitat, sinó de construir un nou realisme, refusant les velles normes artístiques per la seua incapacitat per donar compte del nou món. S’entén, així, que Leger declare, per una banda, que «la qualitat d’una obra pictòrica esta en proporció directa a la seua quantitat de realisme» i, per altra, que «el valor realista d’una obra és perfectament independent de tota qualitat imitativa». c<¿Qué es la realidad en arte plástico? Cada época tiene./a suya. La pintura no ha sido nunca tan realista y adherida a su época como hoy. Asistimos al nacimiento de una pintura realista en su sentimiento más elevado y no se detendrá tan fácilmente»‘O.

L’anàlisi de les avantguardes històriques de 1’Estat espanyol revela el més que relatiu èxit aconseguit en el moment de la seua irrupció, sobretot, per les avantguardes literàries. L’estudi d’aquestes revela l’heterogeneitat dels seus projectes. L’avantguarda literaria catalana, com la gallega, no disposava de diccionaris i gramatiques solides. Els detractors de l’avantguarda empraren sovint aquest argument per desqualificar els excessos avantguardistes. En el manifest titulat «Mais Ala», M. Antonio declarava: «Tamén nós ternos, inda que noutro orde, pola máis agresiva intransixenza na Fala. »lJnha fala que non estea pervertida por sofrise os estancamentos de verdugos armados feixe de regras como quen guarda un mito en

os nosos imperativos,

e comenzamos

académicos nin por puristas; que non de gramática que a emparedasen nun sete huchas concéntricas, terá que ser

’ R. JAKOBSON, «Sobre el realismo artístico», Teoría de la literatura de los formalistas rusos, S. XXI, Madrid, 1978. ” F. LEGER, «Funciones de la pintura», Cuadernos para el didlogo, Madrid, 1975, p. 25.

46


I’ESPILL unha fala de inmellorables posibilidás porque o seu estado ceibe permitirálle axeitarse a tadalas novedás, a todolos variamentos proviristas que tome o noso gosto. E.cQnsentirálle o seu indeliñamento ser cicelado de xeito que ela sexa un instrumento do artista e non el escravo dela»“. En I’àmbit de la cultura catalana, el debat entre tradició i modernitat s’havia encetat a les darreries del segle passat. Modernistes i tradicionalistes s’aprestaven, en el combat, a la legitimació de la cultura catalana. En la primera dècada del segle, irrompria el projecte noucentista, lluent de modernitat, de nou-cents, i ungit de tradició, de classicisme. Les coordenades del debat entre modernistes i noucentistes seran fonamentals per analitzar la primera avantguarda literaria catalana, que naixia en plena guerra europea. Els més agressius detractors d’aquesta procediran de l’òrbita neoclassicista. L’anàlisi i periodització que feia J. Arús de la poesia catalana, acabada la primera guerra europea, revela la valoració que es fa de la literatura d’avantguarda des d’aquesta òrbita. «...Comprenem que altres pobles, Franca, per exemple, es permetin, -0 s’hagin permès, perquè això ja ha passat- el luxe de cultivar una literatura que sembla no tenir altra justificació que l’excentrisme o el tedi i que, segons un escriptor italià, pot molt bé considerar-secom un de tants fenòmens de la postguerra. Però a Catalunya, en camí de fer-se una literatura nacional, el deure dels poetes és de col.laborar a la formació d’aquesta literatura i no de fer capriciosesescapatbries pel món, malversant el nostre incipient patrimoni. Bo és aquest afany d’assabentament i d’assimilació de totes les literatures classiquesi modernes que caracteritzaels nostrespoetes d’ara i amb el qual cerquen d’enfortir la propia personalitat; bo és que la nostra poesia, tant de temps reclosa dins un cercle gairebé familiar, eixampli l’esguard món enlla i vulgui viure la vida universal de l’esperit; però no creiem arribada encara l’hora de certes aventures amb les quals res no guanyarem. Aquest perill, però, s’ésmanifestat aquí amb caràcters encara més esporàdics. Els nostres més significats avantguardistes,desprésdelsprimers exercicis,abandonen el món de l’amor i de l’incoherent per a reintegrar-se a la sana tradició que dicta el respecte a la forma bella i al llenguatge articulat i intel.ligible»12. Així, dones, J. Arús donava per concloses les follies avantguardistes, al si de la poesia catalana, just l’any 1922. Passada la primera dècada bèl.lica del segle xx europeu, les literatures avantguardistes, «un de tants fenòmens de la postguerra», ja no tindrien cap raó de ser. Sobretot, en el cas de les literatures perifèriques, on, després de tot, les ofensives avantguardistes, aquel1 luxe improcedent, no gaudien d’un monstre tan ostentós com el que legitima, posem per cas, el terrorisme futurista italià 0 rus. Les paraules de Joan Arús revelen l’estratègia de la contestació antiavantguardista, del refús de «l’amorf i de l’incoherent». J. Aragay justificava la croada antiavantguardista en uns termes encara més bel.licosos: «...el cubista i el futurista, pretén no solament haver trobat un art nou, sinó gaudir d’una intel.ligència nova i d’una sensibilitat nova. Els homes de l’antiga intel.ligència havem de defensar-nos. Havem de defensar els nostres prejudicis de gravetat, d’es-

II

12

M. ANTONIO, J. ARÚs,

Antología

Evolució

poética,

de la poesia

Akal, catalana,

Madrid, Barcelona,

47

1983,

pp. 264266. pp. 92-93.

1922,


L’ESPILL tabilitat i d’ordre; havem de dir que aquests éssersson folls, abans que ells ens ho diguin a nosaltres, i els havem de declarar guerra a mort»r3. Així, dones, en les cultures perifèriques, les literatures estarien sotmeses, segons l’estratègia neoclassicista, a unes urgències tradicionalistes innegociables. 1 en la majoria dels casos, com ocorre en el que ens ocupa, la censura antiavantguardista excedia els llindars de la poètica, endinsant-se en terrenys forca esmunyedissos. Els discursos tradicionalistes acusaren especialment de despatriament, d’estrangerisme, els projectes avantguardistes. La desqualificació de l’ultraisme, per exemple, també recorregué a la cèdula patriòtica. 1 la desqualificació patriòtica convergia, sovint, amb la censura política. Les paraules de Salvat són eloqüents: «...Ells saben que heu llegit una munió de llibres de desequilibrats i que sou subscriptors a unes revistesboges que es publiquen a Franca, a Alemanya i a Italia. Els epítets, és clar, els posen ells. Amb tot aquest bagatge sou com uns descastats en la literatura catalana»14.

Els discursos avantguardistes catalans adoptaren una matisada posició enfront de I’antinòmia tradició/modernitat. J. M. Junoy, abans d’escriure els primers cal.ligrames i collages, feia, l’any 1912, la següent anàlisi de la pintura de Cézanne: «La extraordinaria fuerza de penetración de su retina y de su inteligencia permitióle ordenar y equilibrar lo que en la naturaleza, por efecto de aberraciones ópticas de perspectiva y desviaciones focales de la luz, aparece como deforme, abigarrado e inconsistente. En sus cuadros lo que muchos creen errónea visión del artista, es precisamente subjetivo orden y mesura y clásico equilibrio. »Cezanne corrige los errores de la visión común. Que el copiar, en pintura o escultura, los objetos exactamente, equivale muchas veces a deformarlos y a quitarles equilibrada harmonía y lógica relaciór#.

Es tractaria, en definitiva, de legitimar cldssicament el cubisme pictòric. Aquesta era, per altra banda, l’estratègia prescrita pel Glosari. Xènius presentava el cubisme pictòric com una necessària «Quaresma», com «uns exercicis espirituals», indispensables després del «Carnestoltes» impressionista 16. La legitimació del cubisme, per altra banda, anava acompanyada del refús del futurisme. J. Folguera, en definir el «postsimbolisme catala», matisava acuradament les relacions de J.M. Junoy i J.V. Foix amb el classicisme i amb els avantguardismes: «De totes maneres cal dir que J.M. Junoy i J.V. Foix no situen la sevaobra, tot just insinuada, en una perfecta trajectòria de desintegració postsimbolista. El primer, etern sospirador per un classicismeagilíssim, ha trobat en el nunisme de P.A. Birot el camp net i lliure que cercava. El segon combina un paradoxalisme a la manera de Max Jacob a una sensibilitat exacerbada i frenètica. . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. . . . . . . . . . .

13

J. ARAGAY, «El Nacionalisme de l’Art», Lu Revista, Barcelona, 1920, p. 26. J. SALVAT-PAPASSEIT,«Fragments de lletres giradew, Mots-pmpis i altres proses, ed. 62, Barcelona, 1977, pp. 85-86. IS 3. M. JUNOY, Arte y Artistas, Barcelona, 1912, p. 47. 16 E. d’ORS, «Cubisme», Glosari, Ed. 62, Barcelona, 1982, p. 172.

48


LXSPILL »Totsdos, pero, enrolats en els dos moviments laterals del postsimbolisme i allunyats de la columna central que integren Apollinaire, Reverdy,Dermée, Soupault»i7.

J.V. Foix, després d’haver escrit els seus primers sonets, els seus primers caleligrames, les seues primeres proses avantguardistes, feia, l’any 1921, aquestes reflexions sobre l’avantguardisme: «Senyalàvem en el número passat l’avantguardisme com a un dels factors que pertorben l’elevació estilística de la nostra llengua; en el present article procurarem d’esclarir fins alla on ens sera possible que cosa és oferta sota aquesta nominació al lector avid i el peri11que, segonsnosaltres, d’una excessivafreqüentació dels autors que hi son compresos pot derivar-se per a la nostra literatura renaixent. .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . »iQue s’esdevindrà a Catalunya on el secular és la interrupció d’aquesta’tradicio i d’aquesta cultura? Tinguem present que aquest mancament ens ha dut gairebé a tots a cercar elements de civilització a d’altres pai’sosi que nombre de les nostres produccions s’equivalen amb les d’aquestes cultures adoptades, amb l’única variant d’ésser expressadesen la nostra Ilengua víctima d’una insensatesa que cal evitar. »¿Haurem de portar, dones, el nostre retrocés fins a negar-nos per a la nostra propia salut tota lectura moderna?»‘s.

Molts anys després, Foix recordava així Monitor, la revista on aparegué l’article acabat de citar. «Monitor era una publicació on exposàvem, amb el fratern Josep Carbonell, plans vastíssims, polítics federalistes i imperials, i on defensàvem el nou i modern en les arts plàstiques. Exigíem una literatura nacional, enfront de la imitació d’escoles i d’estils estrangers. 1 ens plantejàvem el problema de no extremar els assaigs d’avantguarda perquè temíem que la «Idea Catalana» no acabés de cristallitzar. Intuíem el peri11de descompondre l’idioma abans d’haver-lo compost i temíem l’esfondrada d’una tradició cultural ja represa. Aquestes reserves no em privaren de llancar-me a l’apologia vehement de les formules d’avantguarda que trobava més arriscades»lg.

Amb la seua habitual ironia, G. Ferrater es referir-a, anys després, a les perplexitats provocades per la poesia foixiana, una poesia, deia, «no se sap si post-surrealista o pre-hitita»20. Salvat-Papasseit havia debutat com a escriptor a les pagines de Los Miserables, emprant, com deia el prologuista del seu primer volum21, un pseudònim «eslau», Gorkiano Gorkiano emfasitzà, molt singularment, la distancia que separava el seu discurs periodístic de la «literatura». L’epíleg del seu segon volum, Humo de fábrica, ja publicats, per altra banda, els primers poemes, era taxatiu:

J. FOLGUERA, Les noves valors de la poesia catalana, Ed. 62, Barcelona,1976,pp. 79-80. 18 J. V. Forx, «L’avantguardisme», Monitor, 1:2 (1921),dins J. Molas, Lu literatura catalana d’avantguarda (1916-1938), A. Bosch,Barcelona,1983,pp. 189-192. l7

l9

A. MANENT, «Entre la llegenda i la vida de cada dia», Serra d’Or, núm. 160, 1973, p. 24. Pròleg a J. V. Foix, Els Iloms tmnspamnts, Ed. 62, Barcelona, 1969, p. 9. 21 Angel SAMBLANCAT, «Gorkiano», Sabadell Federal, 6/V/1916.Glosas de un sociahta, fou publicat, en forma de fulletó, per Sabadell Fedeml (setmanari portaveu del Partit Federal). ”

49


L’ESPILL »De muchos escritores, y aún primero aquehos que en su carrera avanzan, puede decirse que lo que ganan en belleza sus libros lo pierden ellos en sinceridad. De este mi primer libro nunca podrá decirse que tenga tal pecado. Un estilo arbitrario lo acompaña y lleno de efectos, y hasta un mal castellano plagado de palabras catalanas, y palabras también que yo mismo he forjado y no se encontrarían en ningún diccionario de los dos idiomas. Pero yo me he propuesto decir antes verdades que pulir las imágenes. Otros lo harán por mi si es que ello lo merece, y si no lo merece no valía la pena de pulirlas ya que si han visto luz las ha guiado otro fin que no ese de limar y hacer literatura»22.

El seu concepte de l’escriptor combregava, en definitiva,

amb les directrius del

mestre, de Gorki. Aquest havia editat, el mateix any que debuta Gorkiano, el 1914, una Antologia d’escriptors proletaris. Per al polifacètic escriptor rus, l’escriptor era proletari si «6../ odia ‘todo cuanto oprime al hombre desde el exterior y desde el interior, todo lo que impide el libre desarrollo de sus aptitudes’> si respeta al hombre ‘%omo fuente de energía fecunda, autor de todas las cosas bellas, de todas las maravillas existen tes sobre la tierra ’ : si ‘poetiza el trabajo colectivo, cuyo cometido es crear nuevas formas de vida’: y en los hijos “seres ante los cuales somos responsables de todos nuestros actos’: En resumen, el escritor es ‘proletario” si consigue que su lector se torne “activo’: si le impele a la lucha y le hace percibir la grandeza del combate entablado»23.

Aquest moralisme revolucionari sera fonamental en l’escriptura de Gorkiano. La esdevindrà la divisa de l’escriptura de l’heroi revolucionari. Lev Tolstoi, una altra de les lectures predilectes de Gorkiano, ho definia amb precisió:

sinceritat

«El límite más elevado de la relación del artista con su sujeto será tal que evoque en el alma de todos los hombres una impresión de realidad, no tanto de lo que existe como de lo que está ocurriendo en el alma del artista. Esta impresión de realidad está producida solamente por la verdad, y por lo tanto la relación más elevada de un autor con su tema es la sinceridad. El límite más bajo, a la inversa, será aquél en que la relación del autor con su tema no es genuina sino falsa. Todas las obras de arte están entre estos dos límites»24.

El discurs de Gorkiano revela algunes de les claus definitòries de l’escriptura de Salvat-Papasseit. Revela el tipus de definició funcional del discurs literari que fonamentara el futur discurs metapoètic salvatià. L’apelJació a la sinceritat i el registre antiretòric, els trobem a la cloenda de l’últim volum de Gorkiano i al «Primer manifest català futurista» del «Poetavanguardistacatalà». El periple de Gorkiano revela el procés de gestació de l’avantguardisme salvatià. Gorkiano comenca escrivint des del /nosaltres/, d’acord amb la seua militancia col.lectivista, i ho acaba fent des del /jo/, d’acord amb la militancia individualista que comenca a les primeries de 1917 amb l’aparició de la seua primera revista, Un enemic del Pable (Fulla de subversió espiritual), i la primera obra que signa amb el seu nom, titulada, precisament, Motspropis. El desplacament del «nosaltres» al «jo» és, en definitiva, paralalel al desplaca22 «Del autor impaciente al paciente lector», Humo de fábrica, J. Batlló, Barcelona, 1977, p. 127. 23 N. GOURFINKEL, Gorki según Gorki, Laia, Barcelona, 1972, p. 93. 24 L. TOLSTOI, Sobre arte, Cuadernos Teorema, 1978, Valkncia, pp. 35-36.

50


I’ESPILL ment del «pable» a la «massa», del «socialisme» a la «divina acracia» i a l?(aristarquia» 25. La primera guerra europea sera determinant en el desencís socialista de Gorkiano, alineat en els rengles d’un radicalisme internacionalista que blasma, ferotgement, el patrioterisme. La fulla era anunciada així: «¿No conocéis Un enemigo del Pueblo de Ibsen? Debiérais conocerle, pues yo también lo soy, a la usanza de aquél, y asl: cuando os insulte y os maltrate, no os caerá en extrañeza. Hay que hablaros asípara que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango y que se duerme en éb vosotros sois el fango. Un incesto monstruoso, del cual saldrá -como del pacto vil de una infame aristocraciaun pingajo de pus, que es lo que os corroe las entraña#.

A les pagines d’ Un enemic del Pable, Salvat iniciara la diversificació del seu discurs, endinsant-se en el discurs aforístic i en el discurs poètic, mentre continua escrivint articles en castellà i en catala. 1 iniciara, també, les seues reflexions metaliteràries. A les velles lectures de Gorkiano s’aniran incorporant noves referències: J. Ruskin, T. Carlyle, J. Emerson, a més del canvi de posició envers F. Nietzche. En definitiva, un conjunt d’autors, ja legitimats per la tradició modernista catalana. 1 sera, també, a Un enemic del Poble on es consumara el seu alineament nacionalista: de I’internacionalisme al federalisme, del federalisme al catalanisme irlandès. Es tractaria, per tant, de diferenciar la tradició des de la qual emergeix I’avantguardisme salvatià de la tradició on inscriuen els seus discursos els més qualificats representants de la primera avantguarda literaria catalana: J.M. Junoy, J.V. Foix i J. Folguera. Tots tres mantenien un divers grau de vinculació amb el discurs noucentista. Si la seua intervenció fou decisiva en l’àmbit de la creació i la traducció, la seua reflexió metaliteraria, com hem vist, fou especialment sensible amb el conflicte tradició/modernitat. S’ha parlat de la manca d’homogeneïtat d’aquesta primera avantguarda, de la seua feblesa com a grup. L’anàlisi de qualsevol de les avantguardes literàries europees ens demostra que han de ser estudiades, forcosament, sota el prisma de l’heterogeneïtat. Els discursos avantguardistes prengueren precaucions especials amb el que H.M. Enzensberger ha presentat com una de les irresolubles apories de l’avantguarda: la promulgació d’una ortodoxia. Aquest punt sera una de les obsessions definitòries de l’ideòleg estètic d’ Un enemic del Poble, J. Torres-Garcia, qui influirà poderosament en els inicis artistics de Salvat. L’avantguardisme salvatià, opció minoritaria dins l’avantguarda catalana, s’articularà sobre un heterogeni espai inter-

” Dies després de l’aparició de l’últim volum de Gorkiano, Salvat confessava a P. Gener: «Bmt és així, que adhuc he pensat canviar el camí que m’havia portat fins al present: ara no sóc democrata (la Democracia no es renta la cara); ara sóc, per raó de la vostra preuada intelhgencia, més aviat partidari d’aquesta Aristarquia com orientació única. Per tot aixo dit, estimat mestre, jo us prego que vulgueu anomenar-me SalvatPapaseit i deixeu el «Gorkiano» com a cosa passada i morta i tot, dones aquest dit pseudbnim ve de Gorki, el que equival a dir pertanyer a una escola, tot cas que el rebel rus hagués format escola. Salvat-Papaseit vol dir jo mateix, vol dir lo que cal sen). (Epktolati de Joan Salvat-Ppasseit, Ed. 62, Barcelona, 1984, pp. 32-33.) 26 «Juventudes Canallas», Humo de fábrica, p. 13. Com a contrapunt, caldria citar lkExordio» que encapcala Glosas de un socialista: K[...] Si es aristocracia inteligencia, el pueblo es la futura aristocracia. YQ que ahora eso os digo, vengo a ser el antítesis de A. Gobineau He descubierto a Dios en la carne del pueblo, el todopoderoso, el todoflagelado eternamente justa »Los templos de los ídolos caerán por sí solos. Napoleón es Nietzsche, Nietzsche es Napoleón; los dos son ídolos. Sólo el pueblo es gran Dios, y es el Socialismo la Religión del mundo».

51


L’ESPILL textual on convergeixen una legitimació moralista, pedagògica, de l’escriptura; la reivindicació d’una de les tradicions de la cultura catalana moderna, la tradició modernista, objectiu privilegiat de l’ofensiva noucentista; l’impacte de I’onada avantguardista que travessà les cultures europees. El resultat seria una proposta heterogenia que militava contra les escoles: «[...] 1 quina llibertat no formar cap escola, pero no ésser tampoc de cap escola»27. El «Poeta amb Majúscula» postulat pel «PRIMER MANIFEST CATALA FUTURISTA» és el «cavaller entusiasta» de Dídac Ruiz, el «partidari» de R<Aristarquia» de P. Gener, l’hereu de «l’últim poeta ple de fe i de romanticisme», J. Maragall. Defensor de l?<evolucionisme» de J. Torres-Garcia i del creacionisme de G. Alomar. Enemic dels vells, com Gorkiano o Marinetti. Tan sincer com postulaven Gorki o Tolstoi. Escriu caleligrames amb alexandrins i blasma els «ciselladors», la rima, els versos «comptats amb els dits», els versos «a preu fet». Els seus versos, com les «glosses» i els «articles político-socials» de Gorkiano, els legitima la «sinceritat» i l&heroisme». El «POETAVANTGUARDISTACATALA» continua operant amb dues velles categories: forma i fons. El primer poemari salvatià, Poemes en ondes Hertzianes, estava encapcalat per una citació de P. A. Birot, poeta nunista francès: «CArt comence où finit I’imitation». El refús de la copia, de la imitació, fou, com hem vist, un dels paradigmes definitoris de les avantguardes artístiques europees. J. Torres-Garcia s’havia ocupat de la qüestió a les pagines de dues de les revistes salvatianes, Un enemic del Pable i Are-Voltaic. Mesos després de la publicació del manifest futurista salvatià, G. de Torre llanca el «Manifiesto vertical ultraista», on definia tots els ismes avantguardistes partint d’aquest principi: «Todas laspugnaces corrientes estéticas de vanguardia abocan hoy al mismo lema unificador: Creación. El Arte Nuevo apellídese ultraísta, creacionista, cubista, futurista, expresionista, comienza allí donde acaba la copia o traducción de la reali-

dad aparente: allí, en aquel plano ultraespacial donde el poeta forja obras inauditas y creadas que no admiten confrontación exterior objetiva». Salvat, pero, insisteix en les reticències enfront de laforma, com ho féu Gorkiano. No participa de la reflexió metalingüística que caracteritza bona part dels projectes avantguardistes. Es trobava, en definitiva, lluny de J.L. Borges o de J. Folguera: «El ultraísmo no es quizá otra cosa que la espléndida síntesis de la literatura antigua, que la última piedra redondeando su milenaria fábrica. Esa premisa tan fecunda que considera las palabras no como puentes para las ideas, sino como fines en sl: halla en él su apoteosis»28.

«...Ésinteressant de totes maneres que sigui en la literatura catalana que s’hagi resolt plenament el problema del grafisme i que n’hagi estat el lirisme el factor: els problemes més aguts de poesia no es resolen més que amb la poesia mateixa»2g. Uavantguardisme 27

28 29

salvatià buscava un altre tipus de legitimació:

«Fragments de lletres girades», Mo&propis i alttes pmses, p. 86. «Al margen de la moderna lírica», Grecia, 31/111/1920. J. FOLINERA, op. cit., p. 80. J. L. BORGES,

52


LWPILL «Només són Poetesaquells qui canten en la Iluita i blasmen en llurs cantons»30. «Per a ésserPoeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXO: la vocació mateixa. [...] Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfemia. El mal no ha existit mai. [...] Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és co que el Poeta blasma. [...] La manifestació, gràfica, àdhuc moral, de que el poeta viu és la sinceritat)j3’. «. . . Pero no coneixen [. . .] cap Poeta veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller, i a fe que ens fa una falta que s’acosta a l’angoixa. [...] Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos...Cada gest d’aquest home, cada mot d’aquest home seria com un vers»32. El «Primer manifest català futurista» provocà les ires de la crítica oficial. El seu primer poemari, publicat l’any anterior, ja havia estat rebut per La Revista amb matisades prevencions. Fou J. Pla, tanmateix, qui esgrimí, encara benèvolament, un argu-

ment que seria invocat posteriorment

en la desqualificació

del manifest:

K.. diré que me parece de una buena calidad el libro de Salvat Papasseit. Y esto, porque vale más, si se ha de tener un vicio, ser futurista que anticatalanista. . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . »Catalunya, por tanto, no ha sido violada, a pesar de todo: de la imaginación, de los tipos de imprenta, de las flechas y de las masas inconmovibles»33.

L’únic elogi dedicat als Poemes en ondes hertzianes provenia dels editors, la revista Mar VMa, que inaugura amb aquest text la seua coLlecció de publicacions. Després de criticar la deserció dels membres més destacats de la primera avantguarda literaria catalana, molt especialment, la de J.M. Junoy, la ressenya alabava l’audàcia salvatiana: «... Després dels mots del príncep de la colla, l’un darrera l’altre van anar plegant. Algun d’ells i tot, que amb poesiesaspirants a clàssiquesguanyava flors naturals de barriada, li va agrair l’apostasia. »Només el Salvat Papasseit, qui no es penedeix d’aquelles follies literàries, perque les ha sentides i les sent encara, ha tingut I’audacia de llencar al vent, en un volum, els poemes dispersos.Mar Ella, que és amiga de totes les audàcies, s’ha volgut honorar iniciant amb els Poemes en ondes hertzianes les sevesedicions»34. Mar Vela era editada per la Joventut Nacionalista de la Barceloneta. Salvat era reivindicat des dels rengles nacionalistes, després del seu viratge irlandès, encetat, cpm he dit, a la darrera etapa d’ Un enemic del Poble. Fou T. Garcés, íntim amic de Salvat i animador de Mar Vela, qui més encesament elogiaria el manifest salvatià. A la ressenya del Segon Ilibre de poesies d’A. Guimerà, publicada per la revista gallega Nos, legitimava patriòticament el «Poeta amb majúscula» salvatia, insistint en les consignes antiretòriques del «Primer manifest català futurista».

«Sócjo, que parlo alsjovew, dins 3. Molas, op cit., pp. 135-136. 31 «Conceptedel poeta», ibid., pp. 137-138. 32 «Contra elspoetesamb poetesamb minúscula»,ibid., pp. 139-140. 33 La Publicidad, 12/11/1920. 34 Mar Vella,1919,núm. 3. 30

53


I’ESPILL «...l’Angel Guimerà s’aparta més que mai del “rimaire femení i perfumat”; canta per tot un poble sensecerebralismes,senseconveniènciesdeformadores, amb un impuls primitiu que no es torca per res. El vers devé aleshores en les sevesmans un “instrument diví de guerra i d’amor”, tal com de la poesia de Carducci afirmava aquel1 genial Diego Ruiz, teoritzador del poeta civil. .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. . . . . . . . »El Poeta realitzava la sevafunció social, desvetlladora. Angel Guimerà té quelcom del Poeta lknic que anhela Vicente Risco, del Poeta Civil que va definir Diego Ruiz, del Poeta amb majúscula que ha predicat el Salvat Papasseit»35.

El contraatac de La Revista, òrgan oficiós del noucentisme, i de L’ldea fou, com assenyalava, contundent. La critica que féu La Revista invocava el «pecat anticatalà» i blasmava les «gemmes perversew, lkagror anàrquica»: «Pel to del seu manifest i per la perfecció moral que atribueix al poeta que ell somnia, En Salvat, més aviat que un guiador estètic, se’nsafigura una joventut amb un daler apostòlic, una mica a lo Savonarola, empunyant una falla encesa, per a calar foc àdhuc a coses(qui diu cosesdiu idees) algunes d’elles sagrades. Potser la xardor i la llum de I’atxa li alteren les clarors i les formes de la realitat; el fet és que, de vegades, la ultrapassa. Ultrapassar la realitat és el titllar d’interessats els nostres poetes d’avui. Ara com ara, co que un poeta guanyi, aquí, amb el seu treball literari, pot ser que l’ajudi a viure. Res més, no. LVoldria l’autor del Manifest que els poetes renunciessin a aquests rejolins i tot? ique es decantessin, amb una ganyota de suficiencia, del pa, mai sigui sinó de la humil torna, que uns editors, uns donants o un públic, reverents amb el treball de la intelligència, els allarguen? Voldria una era de genis, conreuadors de l’orgull plebeu d’un apostolat, exercit per la tremolor dels queixos desitjosos de rosegar una cosa o altra? Massa sabem com certesvirtuts (que només són cerebrals) van a parar a l’agror anàrquica o a l’artifici duna obra literaria esmaltada de gemmes perverses,que no són sinó les clapes bilioses de la miseria que surten a la fac de l’obra. Jo, la virtut, la veig en formes més senzilles, que em fan considerar com un pecat anticatalà a tot ser-ho aquest de menysprear el pa, que Déu ens en do, que un fill, un germà o un espòs porten a casa en el clot de la mà, i que a el1 mateix, amb la llum alegra i santa que ha promogut, li assoleia el camí per a una etapa més»36.

L’Idea era més expeditiva. «Fidels als dogmes immutables de la Forma clàssica», postulaven «I’ahir» com «la fecunda inspiració de Poesia». La «Poesia d’Avantguarda», «futurista o ultraista», estaria mancada de sensibilitat, allunyada de «la sadollanca generosa de les deus de suprema harmonia perennalment inestroncables». En definitiva, «Uultraisme, desmí de tota nocici ideal d’estètica, és només que l’infantament malaltic d’unes intelligències afeblides per la febrilitat intensa de la vida en la civilització moderna»37.

Aquest conjunt, d’ofensives i contraofensives ilalustrarien, dones, els perfils d’un debat mes genèric: aquel1 que enfronta des de les darreries del segle passat els discursos modernistes i tradicionalistes. Aquest debat s’intensificà virulentament en la seT. GARCÉS, «Angel Guimerà,poeta», Nos, 1920,núm. 3. Xi Lu Revisa, 1920,CXXII. 37 L’ldeu, 1920,núm. 2.

35

54


WPILL gona dècada d’aquest segle, sota l’impacte de les radicals transformacions operades en els diversos àmbits de la cultura. Sota l’impacte d’una conjuntura on tot era possible, des de les més exagerades atrocitats bèlliques a l’estat dels soviets o la independencia nacional. La noció de «poeta» fou utilitzada per guardonar els herois de les més diverses activitats socials. Per a Maiakovski, A. Einstein era el poeta més gran. Un «poeta» que, replegant un dels corrents del romanticisme, esdevenia vident, demiürg. Ésen aquesta direcció on cal situar el «Poeta amb majúscula» salvatià, un poeta que menysprea el valor de canvi de l’obra artística, que, fins i tot, no necessita dels versos per a ser-ho. Les crítiques que reberen els successius poemaris salvatians en el moment de la seua aparició revelen les angoixes tradicionalistes. En definitiva, la crítica configura una lectura que allunyava Salvat-Papasseit de Gorkiano; al primer Salvat, I’avantguardista, d’un segon Salvat, suposadament antiavantguardista. Uavantguarda literaria catalana no gaudia, com hem dit, d’una illustre tradició fossilitzada. 1 tampoc no gaudia d’un aliat indispensable, la crítica, decisiva en la configuració d’un discurs metaliterari que legitimara les noves propostes poètiques. La fortuna del futurisme poètic rus no s’ha degut exclusivament a les obres, tan diverses, d’autors com Klebnikov o Maiakovski. Passats els rigors realistes, la seua poesia ha estat rehabilitada juntament amb el treball crític i teòric dels membres del Cercle Lingüístic de Moscou i de I’Opoiaz, els vituperats «formalistes». S’ha parlat de la feblesa, de la manca de concreció de les propostes metaliteràries de la primera avantguarda catalana. La lectura dels improperis dels seus detractors, tanmateix, no es caracteritza, precisament, per la seua precisió metapoètica. Els manifestos de les diverses avantguardes artístiques europees, no sols els literaris, revelen que el seu objectiu no era la promulgació de taxonomies retòriques. En molts casos, el blasme de les retòriques esdevenia un objectiu privilegiat. Els manifestos, per tant, no estarien destinats a proporcionar receptes infalelibles per als creadors. Per contra, cal considerar la importancia que concediren a la reflexió sobre la funció de les practiques artístiques en el 110~món que es predicava, a la crítica de la segmentació que encasellava les practiques artístiques dins el conjunt de les practiques socials i a cadascuna de les practiques artístiques dins allò genèricament tipificat com a art, a la deslegitimació de les normes artístiques intemporals, clàssiques. La virulencia dels textos metaliteraris salvatians és directament proporcional al poder de l’enemic, que, com hem vist, no escatima la pólvora en la seua contraofensiva. D’una manera ben tradicional, l’avantguardisme futurista salvatià es presentava com un avantguardisme defins, fet que explica que refusara tant el wclassicisme pur» com el wersilibrisme àgil i graciów. D’una manera poc avantguardista, la seua proposta no era genèricament antitradicionalista, sinó que cercava la seua legitimació en una tradició especialment atacada des de l’òrbita noucentista. Emprant la simbologia romàntico-modernista més típica, el seu «Poeta» esdevenia un rebel, «cavaller» i «corsari», del catalanisme futurista. El «Poetavanguardistacatalà» prenia posicions a l’avantguarda del moviment nacionalista, aspecte decisiu per a valorar la legitimació funcionalista del seu discurs poètic. El discurs metaliterari salvatià no fou criticat, fonamentalment, per les seues febleses estructurals. Foren la seua estrategia pragmàtica i la seua inscripció intertextual, les que motivaren la resposta tradicionalista. El seu «Poeta cavaller», el de la guerra i l’amor, demanava una crítica que mirava cap a lt<avenir» i fou, certament, molts anys després, quan aconseguiria el seu triomf. 55


LXSPILL «Que s’acusi de dret el nostre avantguardisme. No amb arguments tan pobres com aquells d’uns quants joves que no temen de dir que elsve la inspiració delstemps que ja han passat, però per la raó mateixa, no d’una tradició, sinó de l’avenir de Catalunya nostra»38.

38

Mo&propis

i altrw

proses,

p. 93.

56


I’ESPILL

E

L 1984 va ser un any especialment significatiu. D’una banda, per ser el de la data del llibre d’Orwel1, un autor íntimament vinculat a Catalunya. Durant la guerra de 1936-39, Orwell, com Claude Simon, enrolat a les Brigades Internacionals, va combatre amb els catalans contra el feixisme, i fruit d’aquesta experiencia va ser el seu llibre Homenatge a Catalunya. El 1984, dones, va ser un doble motiu per al seu record: per la data del seu llibre antiutòpic, que ha posat en primer pla la literatura d’anticipació, i per la commemoració de la seva Iluita amb nosaltres contra un règim totalitari, del qual l’actual monarquia borbònica és successora. S’ha reeditat la traducció catalana, feta el 1965, de l’orwellià 1984, i dins l’actualitat del genere ha aparegut la primera collecció catalana dedicada íntegrament a la ciencia-ficció. Pel que fa a la producció autòctona, coincidint amb el relleu de la generació de la guerra i de l’exili, protagonista del panorama publicat anteriorment aquí, ara substituïda gradualment per la dels autors nascuts entre 1939 i 1949, algunes novelles amb voluntat majoritària ja han aparegut per primera vegada amb la qualificació de cienciaficció, i fins i tot un volum de cantes de Pere Calders, vete& autor ben representat

57


L’ESPILL als articles anteriors, n’agrupa alguns de publicats escampats anteriorment, ara definits sota l’ambigu epígraf de genere fantàstic. 1 1985 representa l’assumpció d’una relativa normalitat, bàsicament perquè alguns autors han continuat l’obra iniciada l’any anterior, s’ha consolidat la collecció especialitzada i ha aparegut una antologia que intenta mostrar a un públic ampli l’estat de la qüestió. Qualitativament i quantitativament, dones, el panorama ha canviat respecte al to de l’anterior.

NOVEL-LES

DE 1983

Pere Verdaguer (n. 1929), des de Perpinya, continua sent el més contumac autor de ciencia-ficció catalana. La novetat de Verdaguer de 1983 va ser Quaranta-sis quilos d’aigua, publicada en una collecció juvenil, amb vocabulari final i propostes de trebah a l’escola. Seguint algunes de les constants de Verdaguer, l’acció se situa a la rodalia de Perpinyà, el protagonista és un mestre, i l’especulació científica gira a l’entorn de la fisiologia i la medicina. En aquest cas, els quaranta-sis quilos d’aigua del títol es refereixen als que aproximadament componen el cos d’una persona, i a la intriga hi ha l’intent d’aconseguir una aigua ultralleugera, que permetria als humans volar com els ocells. Jaume Fuster (Barcelona, 1945) és un dels més coneguts autors de l’anomenada generació literària dels setanta, els nascuts entre 1939 i 1949 que, a la dècada dels setanta, van representar el relleu de la generació dels nascuts abans de la guerra, i que s’han consolidat com a autors madurs a l’inici dels vuitanta. Novellista tout court, Fuster, al moment d’inclinar-se per un genere, ho ha fet pel policíac, per la novella negra, i alguns dels seus textos han estat la base de guions de televisió o de cinema. Tanmateix, amb L’illa de les tres taronges, el 1983 donava a conèixer una obra d’aire tolkienià, amb elements fantàstics i mítics, protagonitzada pels habitants dels Temps Antics. Joaquim Soler (Barcelona, 1940), company de generació de Fuster, entra al genere a partir de la literatura experimental de to màgic: Una furtiva ZZ¿?grima arrenca d’una pregunta de l’autor: «iQue somien els qui moren dormint?», i a l’obra presenta l’inventor d’una maquina del temps que, per accident, va a parar a l’altra banda de la setmana, un reducte d’espai-temps on els dies circulen en un ordre invers als de la vida real. Una obra de ciencia-ficció amb elements surreals. Miquel Ferrà (Sóller, 1940), de la mateixa generació, el 1975 ja havia publicat El fabulós viatge del Minerva, en que feia coincidir dalt d’un globus, l’any 3000, Jules Verne, George Sand, Francesc Aragó i altres personatges volant damunt un Mediterrani dessecat. El 1983 publicava Memòries secretes de Cristofor Colom, biografia novellada suposadament dictada per l’esperit del navegant I’any 1992, amb un bon aparat docum&tal que mostraria el naixement mallorquí i la nissaga jueva de Colom dins el que anomenaríem un relat d’història-ficció. Carles Pastrana (Tarragona, 1952) i Francesc Valls (Santa Coloma de Queralt, 1956), pertanyents a la jove generació següent, han assajat d’escriure a duo amb Estic morta, saps?, situant en uns Països Catalans independents un cas parapsicològic i di58


verses transgressions de I’espai i del temps. També Josep Franco (Sueca, 1955), a Lu rnolt estranya vida de Pere Mil& presenta elements paranormals: Pere Milà, després d’haver-se injectat un producte que ha inventat, fa viatges astrals, en un dels quals descobreix la data de la fi del món, i en un altre, fet aquel1 dia, veu com els avions ianquis impedeixen als àngels del judici arribar a la terra. Finalment, Rosa Fabregat (Cervera, 1933), autora que tornarem a trobar, iniciada més tardanament a la narrativa, amb El turó de les forques introdueix algun element del genere, que treballarà més decididament l’any següent. Aquí, amb una identificació d’autora i protagonista a la manera de L’home femella de Joanna Russ, introdueix el feminisme a la ciencia-ficció catalana i mostra dones de tres generacions, la tercera de les quals possiblement emigra a l’espai amb un amant extragalàctic.

CONTES DE 1983

«Mutatis mutandiw, d’Esteve Freixa, amb el plantejament que es farien les formigues a propòsit de la possible existencia de sers superiors, «Andranova», de Josep Torrella, sobre com ens veuen els veïns galàctics, i «L’altra Sílvia» de David Cirici, amb una maquina del desig comprada de vell, són tres relats publicats a l’inici de 1983 en tres revistes, Ciència, Canigó i Crònica, respectivament, que actualment ja han desaparegut -bé que Ciència ha reaparegut amb intermitències-, a conseqüència de l’ofegament de que és víctima la premsa en català, ara ja no per la censura descarada i salvatge. El suplement dominical del diari Avui, LAvui deljovent, en que, donant a conèixer setmanalment un conte, ha tret algunes mostres de ciencia-ficció: l’any 1983 serien «Entre la boira», de Jaume Cabré, «Un amor pistonut», de Joaquim Soler, i «Una altra de cranes, si us plau», de Miquel Desclot, tres aportacions ironiques de tres autors de la generació dels setanta. Com a símptoma de la influencia del genere en les promocions més joves, cal deixar constancia de «Viatge pel cos huma», treball guanyador en un certamen convocat pel diari, obra d’un autor de deu anys, MarcAntoni Moreno. Leandre Terol, amb «La síntesi teòrica de Grosbe»; A. Munné-Jordà, amb «Estimada Marta (variació)», i Vicent Partal, amb «Projecte Sedna», han donat a conèixer relats de ciencia-ficció en publicacions de circulació poc convencional. Francesca Blasco, amb «Dotze llunew, ha adrecat al públic adolescent un relat de to poètic a la revista juvenil Tmtzevents. Dins volums de cantes, també trobem alguns relats del genere. «Vacances a Venecia» del poeta Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917), estudiós i biògraf de Picasso i d’Antonin Artaud, amb una relació erotica a la futura Venecia submergida. Pere Calders (n. 1912), un dels autors de la generació de la guerra i de l’exili, al volum íW sbprojita recull alguns cantes inèdits i altres de ja publicats, entre els quals «El planeta In», que havia aparegut a la revista Ciència. Joaquim Carbó (n. 1932), un altre autor tractat als articles anteriors, dins Un xicot de sort també recull textos ja publicats, en un dels quals, +a nit dels barrufetw, fa venir d’un altre planeta els populars personatges. 59


Altres joves autors incorporats ara foren el mallorquí Valentí Puig i el barceloní Jordi Viader. Puig, a «Hotel Olduvai», presenta una feroc satira de política-ficció, amb el violent atac d’un comando japones a un hotel, i Viader satiritza la fecundació artificial a «Amor de mare», mostra com els coloms que volen pel ce1 de Barcelona són ginys mecànics a «La primera mentida», i presenta una futurista coixinera eròtica a «La coixinera Stepperm, dins el recull d’aquest títol. Finalment, dins el volum Mostra recull de cantes ecol&gics, publicat per iniciativa de la revista La Fullaraca, de Girona, trobem relats com «Dos-cents divuit», de Carles Molins, «Arribada al planeta blaw, de Jaume Serrasolses, o «L’estranya reconversió d’en Moratalla», d’Antoni Strubell.

NOVEL-LES

DE 1984

Rosa Fabregat, doctora en farmacia especialitzada a Alemanya, després de la seva aportació lírica de 1983, ja ressenyada, el 1984, amb Embrió humà ultracongelat núm. F-77, presenta I’estranya relació entre la persona, producte d’una fecundació in vitro, que viu vint-i-cinc anys, i el seu embrió bessó, que passa ultracongelat aquests vint-i-cinc anys. Els elements científics hi són servits a partir d’un raonament sensible, en aquesta obra que, juntament amb la que veurem a continuació, va marcar el panorama novellístic català amb la qualificació explícita de ciencia-ficció per primera vegada. Santiago Vilanova (Olot, 1947), periodista d’investigació preocupat pels problemes ecològics i pels efectes de la planificació tecnològica des de l’estat, amb Acció paralJela mostra un govern subterrani, menat pels informàtics, i l’acció subversiva de I’escamot «Acció Parallela», guerrilla urbana que intenta desemmascarar-lo i boicotejar-lo. Al final, la rebellió de les computadores, provocada pel científic conscient que collabora en el combat anticontrol, ocasionara el caos del sistema. Xavier Borras (Barcelona, 1956), també periodista ecologista i militant, amb Manduca atòmica mostra una trama complicada que s’inicia amb un manifest dins la línia de «Uescudellòmetre» (1905) de Santiago Rusiñol. En aquest cas, pero, la idea és la inversa: l’estat prohibeix el menjar natural, tothom s’alimentara de pastilles. Una xarxa clandestina de gourmets es reuneix per atipar-se, i després, conscienciats de la realitat en collaboració amb l’inventor d’una fotocopiadora de sòlids, emprenen la lluita directa contra l’estat. També tenen contingut ideològic dues novelles publicades a Valencia i signades amb pseudònim. 7x 7=49, d’Isa Tròlec, pseudònim d’un psiquiatre valencia, s’inicia pel cap d’any del 2000, per a passar tot seguit al 2003; sofisticat allegat antimasclista des d’un punt de vista feminista i homosexual, és construït amb una tècnica acumulativa que el podria emparentar amb Nova expwss, de William Burroughs. Abans moros que catalans, signat amb els noms de Jordi Querol i Moisès Mercè, fa una paràbola de la situació actual al País Valencia, més concretament entorn de la ciutat de Valencia, introduint la variant de la possibilitat que al segle XVI els moriscos no haguessin estat 60


L’ESPILL expulsats (cal recordar que, en aquella època, la intransigent monarquia espanyola, en una mostra de la seva incapacitat d’assimilació, expulsa tots els descendents dels àrabs, acusats de poc fervor cristià, amb la qual cosa arruma el País Valencia, on l’agricultura, principal riquesa, era menada majoritàriament per moriscos). A la novel-la, de política-ficció, els litigis entre àrabs i jueus són afegits al conflicte existent actualment entre els espanyolistes anticatalans, els seus còmplices locals anomenats blaveros, que volen folkloritzar el país i mantenir-lo sotmès a Madrid, i els qui lluiten per salvaguardar la personalitat dels Paises Catalans en el camí de la independencia i la solidaritat sense imposicions. Avellí Artís-Gener (n. 1912) i Guillem Viladot (n. 1922), dos autors veterans ja presentats als articles anteriors, amb L’invent més gran del segle vint i Autostop a la ciutat submergida, ofereixen respectivament dues novelles juvenils, amb intenció ecologista i trama policíaca la primera, i amb un viatge allucinant i un rerefons mític la segona. 1 Vicent Pascual (Silla, 1944), amb El guardià de I’anell, fa una aportació al genere fantàstic amb una novella d’aire tolkienià. Montserrat Galícia, amb PH. IA Copèrnic, ofereix una altra obra juvenil, a càrrec d’autora jove. Exhaurits els recursos de la Terra, les naus busquen nous planetes habitables, en una opera de l’espai -genere que entre nosaltres gairebé només havia tractat Sebastià Estradé, esmentat als altres articles-, en aquest cas feta dins l’esperit de mala consciencia terrícola que trobàvem a les Cròniques marcianes. Finalment, L’aventura sideral del rei Titó, d’Enric Larreula (Barcelona, 1941), és una novella per als lectors més menuts que tracta ingènuament, pero amb forca respecte, temes de ciencia-ficció, en un viatge per l’espai que es transforma en viatge pel temps, i que per als infants pot representar una bona introducció al genere. 1 El catalanoscopi és una obreta de teatre musical juvenil que mostra la maquina que permetria veure tota la historia catalana: Oriol Vergés, autor ja presentat als articles anteriors, hi continua la seva dedicació didàctica al públic jove.

CONTES DE 1984 Dins LÍ4vui del joven& pràcticament l’única publicació d’abast general que manté la continuitat i la regularitat en l’edició de relats, «Aquest matí, amb la meva llanterna», de Pius Pujades, i «L’home núvol», de Renada Mathieu, foren dues noves aportacions a considerar. També cal remarcar sobretot «Asèllia», de Manuel de Pedrolo (n. 1918), autor tractat intensament als articles anteriors com un dels més importants del genere en català, i de la literatura catalana en general, i que feia temps que no publicava cap text de ciencia-ficció. 1, per no deixar d’esmentar un altre autor tractat als articles anteriors, i que avanca dins el fantàstic i el màgic en un camí tangencial a la ciencia-ficció, cal deixar constancia dItE Golem», de Joan Perucho (n. 1920). En altres publicacions, trobem <#extraterrestre novell», narració primerenca de la jove Maria C. Bellmunt en una revista d’àmbit reduït, i «La drecera», d’A. Munné61


L’ESPILL Jordà, inici de serial sobre viatges en el temps, que per ara no ha tingut continuació, al juvenil Tretzevents. Dins volums de narracions, tenim «El missatge», de Jordi Viader, amb una estranya missiva dins una ampolla de Coca-cola llancada per un astronauta naufrag, i «La comedia dels visitants de l’espai», de Víctor i Vicens, en que al final els extraterrestres compareixen en una torre on conflueixen tots els personatges caricaturescos que han aparegut al Ilarg de la narració, totes dues dins la línia satírica. Pere Calders ha tret dos nous volums de cantes el 1984, en que, al costat d’obres inèdites, n’ha recollides de ja publicades, com «Atoms per a la paw o «La Nemours 88», ja comentats als articles anteriors. Finalment, Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un altre autor de la generació dels setanta, amb Històries per a no anar mai a I’escola, dóna un tractament fantàstic a molts temes de la ciencia-ficció.

NOVELaLES DE 1985 Pere Verdaguer, silenciós el 1984, ha obert i ha tancat l’any amb dues novel.les, Axon, publicada el gener, i Lu dent de coral, el desembre. Seguint la seva tònica de tema mèdic i protagonista hipocondríac, a Axon, un professor d’institut experimenta una estranya sensació d’acceleració física i cerebral. Això mateix passa a un alumne del centre, que no tarda a morir. El professor protagonista fara que un metge el tracti, després se sentirà espiat i perseguit, fins que descobrirà qui és que el sotmetia a un estrany experiment: un antic investigador amic de la família del noi mort i que havia estat apartat d’un ve11projecte científic que avancava en aquest sentit. La dent de coral és una altra obra típicament verdagueriana: el protagonista, mestre i periodista exiliat a Perpinya, vingut del sud i, dones, amb forca trets autobiografics, nota sobtadament que li han canviat les sabates, el color dels cabells de la seva dona i alguns detalls del paisatge. Els cauzics, responsables de l’equilibri entre els diversos universos paralelels, que fan possibles totes les potencialitats, no han pogut evitar una conjunció de trajectòries per la qual dos Guillems que vivien en universos parallels han estat intercanviats, i això afecta el principi de causalitat i posa en peri11 tot el planeta. El recurs al somni, la meticulositat del relat realista i abundants explicacions sobre la situació del català al nord de la frontera són altres constants de l’obra de Pere Verdaguer, el més prolífic autor de ciencia-ficció catalana. Jaume Fuster, que va ser presentat amb la seva novella h’illa de les tres taronges el 1983, reprèn tema i personatges, els habitants dels Temps Antics, amb L’anell de ferro, continuació de I’anterior. Dins el mateix to llegendari i tolkienià, en aquest cas amb algun referent en les rondalles ancestrals de les illes Balears, el mateix 1985 ha aparegut Crineres de foc de Maria-Antonia Oliver (Manacor, 1946). 1 Josep Franco, ja esmentat, amb El misteri de I’aigua també incideix en aquesta línia medievalista, amb una obra que permet una lectura ecologista. Rosa Fabregat, amb Pel camíde E’arbre de la vida, continua Embrió humà ultracongelat núm. F-77, publicada l’any anterior, dins la mateixa preocupació per les ma62


L’ESPILL nipulacions genètiques i el trencament generacional que en pot resultar, en fer germinar embrions humans ultracongelats durant vint-i-cinc anys. També Enrie Larreula, amb la novelleta infantil Tiberi galrictic, sobre els perills del culte al progrés, reprèn tema i personatges de l’obra que havia publicat el 1984. Avellí Artís-Gener i Oriol Vergés, autors que hem trobat en actiu el 1984 i que ja eren presents als panorames anteriors, també han ofert novetats el 1985: Carriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony d’Artís-Gener, que especula irbnicament sobre l’origen prehistòric d’alguns invents, i Els herois a les galirxies, en que Oriol Vergés satiritza el cicle de la guerra de les galàxies amb personatges mítics i cinematografics, són dues novelmletes per al lector més jove. També s’adreca al públic juvenil Toni Vinyes-M. i Gastó (Anglès, 1947) amb El poder del «Rabí negre», un meteorit que, en ser travessat per la llum, actua sobre la gravitació. 1 Joan Pla, amb La màquina infernal, invent d’un escolar que, en ser robat, origina una trama detectivesca. Anna Vilar (Barcelona, 1956), a 1 un dia ser& dernà, mostra la primera vaga escolar en un món futur, dominat per la informàtica i el consumisme. Finalment, Robòtia, de David Cirici (Barcelona, 1954), amb un esquema semblant al de Star-Trek, mostra la nau que, programada per a complir la missió d’extreure mineral i enviar-lo a la Terra, un top exhaurits els recursos, per fidelitat al programa, envaeix i espolia els planetes del voltant, tot dins el to d’humor de l’absurd d’un Douglas Adams.

CONTES DE 1985 El dominical Li4vui del jo+ent continua sent la primera font de material, ben divers de to i de forma. Hi trobem Rosa Fabregat amb «Encara tenia ninetew, sobre clonacions; Joaquim Carbó amb «El nou ús d’una masis», ironitzant sobre els refugis antiatòmics, o Maria-Dolors Alibés amb «Andersen visita l’escola Andersen», amb l’escriptor escapat de l’enciclopèdia i recuperat amb la maquina del temps. També hi ha autors coneguts en altres camps de la literatura, com Isidre Grau, amb «Si Juli Cesar I’hagués entes» i Olga Xirinacs, amb «L’home del llac d’Inari»; autors adrecats als infants, com Montserrat Viza amb «El venedor de totxos» i Salvador Prat amb «El futur zoòleg», o els mateixos joves participants als concursos literaris del diari: Elisenda Avedano, de 14 anys, amb «Els dies més divertitw; Christian Costa, de 15, amb «Amb els peus socarrimats»; Miquel-Oriol Segura, de 16, amb «Barcelona 2038», o Antoni Miralles, de 17, amb «Catalans d’ultramar». També en d’altres publicacions anem trobant autors ja coneguts i presents en altres apartats d’aquest article, com Enrie Larreula amb I’ecologista «La vall» o M. Dolors Alibés amb l’anecdòtica «Maquines d’aplaudir» a l’infantil Tretzevents. Dins reculls de cantes, Pere CaIders, a Un estrany al meu jardí, ha fet tres noves aportacions: «Tecnologia al galop», sobre robots, «El miracle de l’ànima», amb miralls distorcadors, i «Triangle màgic», amb un jardí que és el punt de contacte entre 63


I’ESPILL el nostre mor-r i el de les animes. Josep Bras (Premia de Mar, 1963), amb un humor a la manera del Woody Allen o el Groucho Marx escriptors, presenta «El tercer camal», amb un extraterrestre lector de ciencia-ficció, la futurista «Carebe, Carebe!» i «Una senzilla historia tridimensional», amb un autor de ciencia-ficció. 1 Pere Fons (Navas, 1955), dins el recull L’home pedra, que aplega dinou narracions, en té onze a tenir en compte. Ja específicament de ciencia-ficció és el recull de cantes anomenat precisament Essa efa, del collectiu Ofelia Dracs. El recull aplega dotze narracions que donen tractaments diversos a diferents temes de la ciencia-ficció. Un altre volum normalitzador fóra Narracions de ciència-ficció. Antologia, que aplega catorze autors entre 1905 i 1981, amb voluntat d’homenatge als pioners i amb intenció divulgadora. Els autors són: Pompeu Gener, Joaquim M. de Nadal, Antoni Ribera, Pere Calders, Sebastià Estradé, Pere Verdaguer, Màrius Lleget, Manuel de Pedrolo, Lluís Busquets, Roser Cardús, Esteve Freixa, Avellí Artís-Gener, Joan Crexell i Víctor Mora, i el pròleg intenta mostrar I’obra feta en aquest camp. Així mateix, Màrius Lleget (Granollers, 1917) també recupera, a Tretzevents, «L%nima d’una flor», publicat per primer top a Tele-Este1 el 1967. Finalment, i ja que tractem de recuperacions de textos antics, cal fer esment de la reedició de La rara anatomia dels centaures, de Miquel-Angel Riera (Manacor, 1930). Aquest llibre s’havia publicat a Mallorca el 1979, pero no havia tingut prou difusió; el 1986 ha estat reeditat a Barcelona i ha permès.donar a conèixer àmpliament cantes com «Prohibit pensar», amb l’escriptor que decideix autoeliminar-se per antisocial quan se sorpren pensant; «L’idealista», amb la burocracia absoluta d’un capitalisme futurista, o d’altres relats com «Primavera total», (Socioterapia aplicada» o «La rara anatomia dels centaurew, que s’acostarien lateralment al nostre genere. En un apartat poc afortunat, el teatre, pel novembre de 1985 es produeix a Barcelona I’estrena de Moundhomes, de Jaume Serra i Fontelles, sàtira antimilitarista ambientada dins un refugi nuclear.

TRADUCCIONS

Tal com ho comentava als articles anteriors, tot i que el fet de ser una cultura d’ambit reduït dóna l’avantatge d’haver d’estar sempre atent a allò que es fa a fora, el capítol de traduccions és forca deficitari en català, sobretot pel que fa a obres actuals. La culpa no és solament dels editors catalans: eliminades, almenys teòricament, la irracional censura política i la repressió violenta contra el catala, les discriminacions actuals són més subtils, com la disposició legal anomenada «clausula de retenció», que permet, a I’editor de qualsevol llibre estranger traduit a l’espanyol, retenir-ne els drets de la traducció catalana, encara que el1 no tingui intenció de publicar-la, amb la qual cosa resulta que pot estar temporalment prohibit traduir al català obres estrangeres que abans ho hagin estat a l’espanyol. Sortosament, també hem comptat amb alguna solidaritat internacional, en contrapartida, com ha estat el cas d’Isaac 64


IXSPILL Asimov, que, informat de la nostra situació, s’ha adrecat al seu editor catala per rebaixar-li considerablement l’import dels drets d’autor. Entre 1983 i 1985 s’ha anat ampliant l’apartat imprescindible de les traduccions, iniciat, segons el que jo he trobat, I’any 1903 amb la versió catalana d’Urània, de Camille Flammarion. D’entre les imprescindibles, el 1983 han estat incorporats al catala el clàssic vuitcentista Frankenstein, de Mary W. Shelley, i els clàssics actuals Cròniques marcianes, de Ray Bradbury, i La taronja mecànica, d’Anthony Burgess. El 1984, El món perdut, de Conan Doyle, com a vete&, i Jo, robot, d’Isaac Asimov, i L’home femella, de Joanna Russ, d’entre els moderns, al costat de la sorpresa que ha resultat la juvenil Lu darrera experiència, del nord-americà John Donovan. El 1985, i ja amb una collecció dedicada íntegrament a la ciencia-ficció, hem pogut Ilegir Les dotze direccions del vent, d’ursula K. Le Guin; Relacions estranyes de Philip Jose Farmer; Encontre amb Rama, d’Arthur C. Clarke; Fins i tot els déus, d’Isaac Asimov; La porta dels mons, de Robert Silverberg, o la juvenil ONU assemblea extraordinària, de Gianni Padoan, d’entre els actuals, algun clàssic com London o Wells, i autors just al límit com Hoffmann, Maupassant o Lovecraft.

CONCLUSIÓ

1 PERSPECTIVES

Sembla, dones, que som a l’inici d’una nova etapa de la ciencia-ficció catalana, de la qual en el futur esperem poder donar notícia als lectors d’hztarès, la revista de ciencia-ficció europea on ha aparegut la versió francesa d’aquest panorama, i de L’ESPILL, que ha acollit l’original cata&.

65


S

1

I ser de casa bé ja és, en circumstàncies considerades normals, un gran avantatge, que direm quan l’adversitat i la fisiologia, en forma d’estranyes i dissortades combinacions cromosòmiques, fan nàixer a un amb irreprimibles instints criminals... Jo, per exemple; que tan aviat vaig poder valdre’m per mi mateix ja la vaig mamprendre a perpetrar maldats, l’una darrere I’altra. Comentaren pagant-la els animals domèstics: dos gats, si no recorde malament, i un nombre considerable d’ocells. 1 que ningú no es crega que els procurava una mort instantània i poc dolorosa. No, d’això res, sinó que els turmentava i els martiritzava aberrantment fins que expiraven. Una mica més endavant, tot i que alternant-ho encara amb els experiments zoològics, em vaig aficionar a la meua germana menuda, que tenia mesos, i als cosinets que se’m ficaven a tir. Així, quan els més grans no se n’adonaven, els despullava i els punxava el cos amb tota mena d’agulles, especialment per la zona del sexe. Si per una d’aquelles arribava a fer-los sang, llavors m’amorrava a les ferides i me l’empassava àvidament. 1, si ploraven... ara pla! Els esgarrapava i els bufetejava a la gana. Com en gaudia! Els meus pares massa que n’estaven assabentats, de totes les bestieses que cometia, pero sempre tractaven de tapar-ho, és clar; volent ignorar la realitat, ho atribuyen a la gelosia excessiva que sentia per la meua germana, nascuda quan jo tenia un any i pocs mesos tot just. Hi afegiré tan sols que, malgrat ser reptat ara i adés, ningú no va aconseguir mai de crear-me cap mena de recanca ni molt menys encara de remordiment.

2 Em dugueren a escola. Allí les meues ansies incontenibles de fer mal no s’esbravaren gens ni mica, sinó que s’intensificaren considerablement. Amb tot, com que ara disposava de més presumptes víctimes on escollir, i més d’una vegada vaig ser jo el qui isqué ben escaldat 73


de la brega, no em feia tant de notar com abans. Pero aixo només de primeries, perque al mes o dos ja m’havien fitxat ben fitxat. El cap del Gabinet de Psicologia Escolar va fer cridar el meu pare i, amb molt de tacte i amb les millors paraules que trobà, li digué que al meu alt grau de violencia -impensable, per desmesurat, en un infant dels meus pocs anys- calia afegir encara un altre factor forca més preocupant i pertorbador: la mala bava, la mala idea, la mala sang, l’instint tan pervers... Efectivament, no s’errava. Recorde, com és ara, que, quan els meus companys d’estudi encara s’abraonaven i es tiraven per terra a l’hora de barallar-se, jo ja els atacava a base de colps de puny, puntellons, mossos i esgarrapades. Oh, i si molt obligat em veia, encara tirava mà del primer que trobava: una pedra, una cadira; o el llapis o el bolígraf, agafant-los talment com si foren un punyal. Continuaren atribuint-ho a l’egoisme infantil, pero. Fins que es va fer massa descarat. Heus-ne ací una petita mostra: quan un grup d’alumnes prenia mania a algun altre xic en concret, no paraven mai de buscar-h la volta fins que aquest els insultava o els plantava cara, simplement. Aleshores es llancaven tots contra ell, l’agafaven i l’immobilitzaven en terra. 1 em cridaven a mi perquè oficiara de mestre de cerimònies en el ritual del linxament, fingit! Sí, fingit; per bé que una vegada vingué ben just que no ens en carregàrem un. Els fets. El tenien subjectat entre quatre o cinc. Jo vaig proposar de penjar-lo. Recollons: tal dit, tal fet! Passàrem una torda pel pal travesser d’una de les porteries de futbol i, realitzat el nus corredís a I’extrem corresponent, li la posàrem al coll. El1 era dret dalt d’una cadira que nosaltres simulàvem que li trauríem dels peus en qualsevol moment. Rectifique: només era jo, el qui ho simulava; aspecte aquest que encara feia molt més terrorífica i dramàtica l’escena, donada la meua fama, merescuda, d’infant fer, cruel i salvatge. En fi, el pobre xicot s’espantà de tal guisa que el1 tot sol va fer caure la cadira i queda penjant en aquella improvisada del tot forca patibularia. A tot això nosaltres, en comptes d’auxiliar-lo, pegàrem a fugir; alguns, com jo, per pur sadisme; potser algun altre pel simple i natural astorament. 1 encara sort que un mestre, en sentir rebombori, hi va acudir, que si no... No vull ni pensar-ho! En aquesta ocasió m’expulsaren. Pero el meu pare era home de molta influencia -amb diners, torrons!- i als quinze dies em readmetien alhora que el psicòleg en cap perdia el càrrec.

3 Ara bé, la meua reacció tampoc no es feia gens d’esperar: a la tercera pastilla vaig dir que prou. 1, temorós per si me les barrejaven amb el menjar o el beure, no pegava mos en casa. (Jo calcule que tindria uns set o vuit anys, llavors). Presa aquesta decisió, li furtava diners a ma mare i em comprava els queviures jo mateix. 0, si em sentia molt exaltat, me n’anava al restaurant de prop de casa, menjava el que em pareixia i deia que el meu pare ja hi passaria més tard per pagar. 1 els instints malkvols encara tiranitzaven molt més en la meua ment, desbaratada. Vingué una visita a casa per mostrar-nos el xiuaua que havien adquirit feia uns 74


L’ESPILL dies. Era un matrimoni d’una cinquantena d’anys; rics, molt rics. No tenien fills. És a dir, el gos en faria el paper d’ara endavant. Si més no, els havia costat tant o més que no un infantament. Parlaren de vint mil duros i escaig; i encara per tractar-se d’ells. Em va sobrevenir la fantasia que el ca era embarassat i que jo era el seu ginecòleg. 1, com que el part no es presentava gens bé, no tenia altra opció que practicar-li cesària. En el meu deliri infame, vaig confondre el cor del pobre animaló amb el fetus. En arrancar-li’l i refregar-me’1 per la cara voluptuosament, cree que vaig experimentar el primer orgasme de la meua vida. Tot seguit, empastifat de sang de dalt a baix, em presentí al saló amb la bestia morta en una mà i el budellam i les vísceres en l’altra. Satisfet, pagat com no és cosa de dir, ho vaig ensenyar a la concurrencia. A la maredel gos li entra un atac de nervis escandalosíssim; l’home, contràriament, va ser víctima d’unes més que fotedores palpitacions -patia del cor-. El meu pare ja no pogué més; s’aixecà d’un bot de la butaca i va fer la intenció de bufetejar-me, pero, en adonar-se que jo em protegia la cara amb els bracos, opta per descarregar-me una furibunda puntada de peu en tota la boca de l’estómac. Vaig caure a terra a l’acte, recargolant-me de dolor i amb greus dificultats per respirar, cagat de por per si me n’etzibava una altra. Més tard entrí a la tuina cercant mistos (!) i vaig descobrir que una de les minyones li havia preparat un Ricard amb gel. Immediatament el vaig tirar a la pica i, al seu Iloc, vaig posar-hi lleixiu. Una vegada servit en taula, ma mare volgué tastarlo... La seua boca ho va expellir com si llancara foc, flama viva, tot ella un udol. Em vaig refugiar a la meua cambra d’estudi, pero va ser debades, perquè el pare n’esbotzà la porta i, si no l’agafen a temps entre tots els del servei, jo no sé si l’hauria comptada. Pez cert, sempre iniciava la batussada a traició, és a dir, simulava un colp determinat i n’executava un altre de diferent. No obstant el dur correctiu, pero, no va aconseguir de doblegar-me la voluntat: l’endemà de matí, quan eixia de casa per anar-se’n cap a la fabrica, jo ja era en un dels balcons del segon pis, des d’on li vaig deixar caure un test al cap! La sort d’ell va ser que només el vaig fregar en un muscle, perquè si el toque de ple a la testa, s’hi queda. Tot i així, es desmaià de l’esglai. Aquesta acció, almenys, va servir perquè es decidira, d’una vegada per totes, a posar-se en mans d’un vertader especialista en psiquiatria.

4 Recorde que en el període de temps que emprà per tramitar els papers i disposarho tot per al viatge a Nova York, encara vaig tenir la barra de protagonitzar una broma macabra darrere una altra, quina de totes més sinistra. Si bé la que alca més polseguera va ser una de les més ximples i innocents: en una excursió escolar al port, quan ningú no em vigilava, vaig espentar un dels alumnes més petits, que caigué a l’aigua i... 1 arribàrem a la capital de la Terra. Ah, se m’oblidava: el meu pare aprofità les circumstàncies per evadir divises. Ni més ni menys que tragué del país vint vegades


més, aproximadament, del que havíem de gastar entre el meu tractament i l’obligatori sojorn. Vull dir que les tragué per tal de no retornar-les-hi mai més. El psiquiatre, jo no sóc qui per dir si era el millor del món o no. Ara bé, allò que sí que puc afirmar, amb pregon coneixement de causa, és que a mi m’apanya en qüestió de dos mesos; bo i entenent que al principi m’havia de presentar a revisió dues vegades l’any, i més tard una. Fins ara, que hi vaig una volta cada dos anys, si no és que desitge visitar-lo voluntàriament, car ens férem molt amics des del primer dia ja. Pero com, com no m’havia d’entendre amb ell, si no em reprengué mai! Al contrari, m’esperonava -en algunes coses només, s’entén-, i m’empenyia a relatar-li detingudament les meues imaginacions, que tal volta a la llarga haurien acabat sent dutes execrablement a la practica: l Ma mare, l’obriria en canal, m’introduiria en el seu interior i copularia amb les seues entranyes. l La meua germana gran, de la qual tothom estava enamorat i deien que era bellíssima i molt simpàtica, l’escorxaria de dalt a baix completament. Després la passejaria per tot el poble, lligada com un gos, per veure que opinaven ara sobre la seua excelsa bellesa. l Les cosines integrarien el meu exèrcit d’avantguarda. La seua missió consistiria a capar tots, absolutament tots, els homes, Ilevat de mi. Després els penjarien les turmes al col1 i els conduirien a una mena d’amfiteatre roma on jo fornicaria a tot poder, en una orgia baquica impressionant, amb milions de dones; que serien degollades tot seguit. Esquematicament, el pla elaborat per aquel1 bon home a fi de guarir-me es basava, primer que res, a robotitzar-me -passeu-me el mot- per tal d’evitar que consumara noves barrabassades. En acabant, a mesura que les meues dèries sàdiques anaren sent desviades o, millor dit, canalitzades i substituïdes per unes altres aficions més constructives -i pacífiques, especialment-, anirien desrobotitzant-me(!) de mica en mica. Ara, que la clau de l’èxit va raure, cree, a fer-me veure, progressivament, que era jo el qui m’havia de cuidar de mi mateix si no volia acabar més malament que l’hòstia. 0 siga, em va fer assumir el protagonisme de la meua propia salvació. Bé, he d’aclarir que el meu pare també hi jugà un paper molt més que fonamental; mercès al fet que el metge va atènyer l’impossible: que jo el respectara i l’admirara! «Ésun as dels negociw, em digué entre unes altres coses. 1 «El1 t’estima moltíssim. L’has d’obeir sempre en tot el que et manara. Més encara: si el1 no hi és per a poder-li demanar consell, has d’actuar talment com tu cregues que el1 desitjaria que actuares». Així mateix, tractà de ficar-me en el cap que el meu progenitor em transmetria ordres mentalment per tal que jo em comportara sempre de la forma més adequada i correcta possible. Cony! Fins i tot en aquest darrer aspecte hi va reeixir gairebé per complet. D’aquesta manera, els meus depravats impulsos assassins esdevingueren gradualment i a poc a poc passions benignes: per l’esport -ioga, judo, tennis, piragüisme.. .-; per l’estudi -doctorat en medicina, enginyer electrònic i dues o tres carreres de lletres, a més de piano, guitarra i fotografia-; i sobretot el sexe, que em cal com l’aigua que bec. Ates que és el sistema més segur i eficac de descarregar ràpidament la meua tensió emocional, la qual, en cas d’acumular-se’m en excés, em duria de nou a cometre viltats; cada volta més malignes i elevades de to, presumiblement. Una observa76


L’ESPILL ció: l’onanisme no podia ser considerat en aquest apartat, ja que, lluny d’afavorirme, allò que faria segurament seria frustrar-me, i això sí que resultaria funest, ben cert! Sense problemes: el meu pare disposava de diners suficients per pagar-me allò que calguera i més. Jo tan sols havia de dir aquesta boca és meua perquè l’elegida fóra contractada immediatament com a assistenta particular del nen. Luxes d’aquesta mena, em pense que dec ser de les poques persones d’aquestes contrades que se n’han permès. Per altra banda, de fadrí jo ja m’he espavilat bastant en aquesta faceta. Més indicacions del metge nord-americà: no m’havia de passar massa hores sol. Els excitants, ni provar-los: ja no em recorde ni del gust del cafè i del vi, tant com empinava el colze de menut. 1 sobretot res de tenir fills, almenys fins als quaranta anys complits, que és quan el1 calculava que els cromosornes deixarien d’afectar tan negativament la meua psique. Ésclar: jo ja me’n feia càrrec. No era pas qüestió d’arriscar-s’hi.

5 Som a hores d’ara. Tinc trenta anys i, en comptes d’engrescar-me a exercir alguna de les carreres que posseesc, he decidit dedicar-me exclusivament a les arts: pintura, escultura, literatura, música... Car trobe que seria una vertadera llàstima -més i tot: un crim!- desaprofitar impunement una capacitat mental tan gran i portentosa com la meua. Amb tot, vull aclarir que també tinc projectat per a més endavant dedicar-me a la investigació medica. A les ments criminals, en particular. Ja que jo estic segur que aquesta anomalia cellular tan greu es deurà poder corregir amb una senzilla operació. Tanmateix, no se m’ha passat gens per alt tampoc que hi ha creats massa interessos polítics i econòmics que entrebanquen descaradament i considerable tota mena d’estudi tendent a aprofundir en pla seriós, com cal, en el tema. (Faig un breu parèntesi per explicar una mica fins a quins extrems no em protegia el meu progenitor. Així, tot i esdevenir-se que jo havia copsat un gran autocontrol, sempre que acudia a alguna festa, manifestació o festival, on probablement podria organitzar-se brega de la bona, feia que m’hi acompanyaren dos dels seus gorilles. 1 si succeïa que jo, sempre involuntàriament, em trobava immers dins d’algun avalot, un dels dos gegants ja se’m tirava a sobre i se m’enduia lluny de l’embolic, alhora que l’altre assajava de ficar-hi una mica d’ordre.) Visc sol. Tinc posat entre cella i cella dirigir una gran pellícula i no pararé fins a aconseguir-ho. Més o menys autobiografica, tindrà un final felic segurament. En ella sera meu gairebé tot: el guió, els decorats, la música, la direcció... $al dir qui en sera el productor? (Ves per on, documentant-me sobre els meus avantpassats per realitzar-la, m’assabentí d’alguna de les maleses que va efectuar mon pare en la seua joventut per aconseguir el primer capital de la seua immensa fortuna d’avui. Perquè en nàixer era pobre i ben pobre.) Acò és, estava capficat en el film fins fa set o vuit mesos, ja que, el que és ara, els maldecaps no em deixen concentrar-me ni dedicar-me a l’empresa gens ni mica.

77


I’ESPILL 6 Si, de fa set o vuit mesos enca, que és quan el vaig veure per primera, i única, vegada. He dit que no eixia a penes de casa. Éscert. Els contactes físics que mantenia amb el món exterior es reduïen a I’auxiliar -darrerament en tenia una de favorita que havia desplacat les altres- i la cuinera, que venia tres o quatre hores cada dia i endrecava una mica la casa. No obstant això, com que aquesta última, que m’havia vist a nàixer com aquel1 qui diu, havia caigut malalta, optí per anar a dinar a casa dels meus pares o a algun restaurant. Per sopar no me la calfava pas gaire: em preparava un entrepà, o menjava fruita, etcetera. Així, dones, els darrers dies només rebia la visita amorosa. 1 vet ací que la malaltia de la cuinera seria la causa del percac, o com a mínim el catalitzador que l’avancà en el temps, perquè jo ara ja estic en condicions d’afirmar que tard o d’hora s’hauria produit alguna calamitat semblant, per malauranca i desesper meu. També tinc més o menys clar com s’arribà a engendrar el monstre. La meua amiga tingué la regla aquella setmana justament, en la qual, com que no hi acudia la criada, ningú no tirava la bossa del fem. Dones bé, ella, vull dir, l’assistenta sexual, llencava les compreses ensagnades allí. 1 jo feia el mateix amb els condons usats. El cas és que un espermatozou meu, satànic -¿He dit que el projecte de pellícula em furtava hores de son i tot?-, degué esmunyir-se fora del preservatiu i fecunda una part del seu òvul, podrit!, i genera l’ésser més diabòlic que mai no s’haja generat: el meu propi fill! Que passaria els seus primers dies de vida amagat entre les escombraries, nodrint-se amb detritus i restes d’aliments: corfes d’ou i de taronja, ossos, pells, sang menstrual... Tot fins que tingué prou forca per afrontar la vida a Paire lliure; la seua existència sempre al marge, no ja de la llei, sinó de la societat en pes també. Cap al tard, després de la copula -les copules-, la meua companya, nua de pèl a pèl, anava vers la tuina per tirar al poa1 del fem els condons acabats d’emprar. Jo guipava, expectant, el moviment compassat i rítmic de les seues natges delicioses per tot el passadís, mentre em dirigia al bany per rentar-me. Notava com el sexe se’m tornava a enravenar, irascible. Encara li’n pegaria alguna altra aquel1 dia, indubtablement. De sobte, pero, els crits de desesper i d’horror absolut i insuportable. Sense pensar-m’ho gens, m’hi vaig atansar corrent i me’1 vaig trobar enganxat amb els queixals al col1 de la meua amiga -sa mare!-, que, impotent, tractava de deslliurar-se’n. Al mateix temps, el criminal li esgarrapava tot el rostre. De fet, d’un ull li rajava un do11 de sang grandiós. Resolut, m’hi vaig abalancar i vaig aconseguir traure-li’l de sobre; llavors, tanmateix, la faena va ser meua. 1 això que la seua grandària seria com la d’un tití, si fa no fa. Pero només de veure-te’l, tan tètric, tan demoníac, les forces t’abandonaven granment. Els dits de les mans i dels peus li acabaven en unes negres urpes, primes, penetrants i potentíssimes. Els seus ulIs, talment carbons encesos, eren espantosament belfegorians; aterria esparveradorament veure el seu esguard assassí. Les dents i els queixals eren petitíssims -en tindria vora cent, ja que la boca se li obria com una serp i les genives n’eren totes plenes-, pero eren tallants i feridors a manta. Els ullals, 78


L’ESPILL en canvi, eren enormes en comparació de les altres peces bucals i de la mida del seu cos. Aguts i esmolats, els tenia punteguts com claus. El cos, cobert de pèl de rata, li conferia un aspecte marcadament simiesc; no tenia cua, pero. Finalment, la seua agilitat, més que felina, pareixia sobrenatural. No pensava patir tant en ma vida. Amb les dents em va fer presa en un pit i creia que em moria, del dolor tan intens i punyent. Malgrat tot, a la fi el vaig poder mig reduir i, després de quedar-me quasi sense gens de pell en una mamella i en un avantbrac, vaig atènyer de desempallegar-me’n i tirar-lo dins la tassa del wàter, la tapadora del qual vaig baixar immediatament. M’hi vaig asseure a sobre i, enormement extenuat pero desitjant ardentment deixar acabada la tasca, li vaig pregar, a crits, a la primera víctima de l’ésser que s’ho fera com volguera, pero que em portara a l’acte el ganivet més gran i afilat que trobara en la tuina. Mentrestant, el monstre lluitava a mort per alliberar-se, infructuosament... Tant de bo haguera estat infructuosament, ai!, perquè, només arribar-hi ella amb Parma i pujar jo la tapa per enxampar-lo i degollar-lo, em vaig apercebre que havia desaparegut canonada avall!

7 «No ve de raca de porcs el qui s’assembla als seus», proclama la dita. «No ve de raca de porcs, dones, el meu fill», puc proclamar obertament jo també, puix que les seues primeres inclinacions ja no pogueren ser més criminalment paregudes a les meues d’infant: en qüestió de tres o quatre setmanes van aparèixer més de cent animals morts pel terme, entre gats, gossos i aviram. Morts i dessagnats, en la majoria dels casos. Ara bé, acò no era res comparat amb el que s’esdevindria en el futur si no es posava remei a l’assumpte ben aviat. 1 ningú, Ilevat de mi, no podia posar-li’n. Així és que vaig recórrer novament al meu pare -al seu compte corren& en concret- i vaig adquirir un terreny als afores del poble. Terreny aquest que, una vegada encerclat convenientment, vaig convertir en abocador de fem amb l’excusa que pretenia reciclar les deixalles, mitjancant uns buderons importats de California, i convertir-les en adob agrícola. El meu portentós poder mental va fer la resta. Tot fins que l’ajuntament, fent-se ressò de les queixes continuades dels propietaris dels camps veiirs -rates, efluvis inaguantables: peri11 d’epidèmies-, em va fer calcinar la porquera i me’1 clausura. Encara tinc clavats al cervell els crits tan ultraestridents que se sentiren durant la llarga diada que dura la fogata. Jo, si bé no m’havia quedat de bracos plegats tampoc i, com ja he dit, d’encà de descobrir la meua paternitat, involuntaria pero no pas per això irresponsable, vaig tractar més que res, i per tots els mitjans, d’exercir una mena de control psíquic sobre la meua criatura. Historia repetida. Cree que, de moment, hi estic reeixint bastant bé... Si més no, en el cementiri municipal, no passa setmana que no s’hi produesquen tres o quatre casos de necrofàgia; i de necrofília, també. Ara, com que jo, d’una ma79


L’ESPILL nera anònima, li unte les butxaques, al soterrador, molt generosament, l’afer no transcendeix a l’opinió pública, ni a les autoritats tan sols. Comptat i debatut, em pense que actuant així no fem mal a ningú, perquè d’allò que es tracta principalment és d’això, d’evitar noves morts violentes, que tal volta ocasionarien que les forces d’ordre públic hi intervingueren i, potser, potser me’1 descobririen i... i...

80


L’ESPILL

MONOLEG

E

DEL SUkIDA

i

L teu cos nu i amb els silencis fràgils dels cossos nus, Iluny de disfresses i hàbits impúdics que no saben d’altres nits que de les nits de pluja i de disbauxa,

les nits de vidre i de paper de vidre, de rosegons i fosca. No ets aquest que ara es vesteix així i que ara cobreix allò més íntim del seu cos i pur. -Si no fos per aquesta feixuguesa, aquesta por que m’enfolleix, aquesta caserna d’ombres . . . Sí, dibuixaré amb els meus dits el meu cos en la calc i amb quatre mots diré la meua mort: Mai no vaig ser soldat. No tinc bandera.

83


S

..

1 ll

ENT com la mort m’arriba cos amunt familiarment tendra, flonja i ruta, amb la nuesa dels espills o els llavis que encalcen altres llavis al cristal1

per retrobar-s’hi eternament. El baf va diluint les més fosques figures cobrint el vespre de llargs fils d’ivori, d’una boirina espesseïda i lenta. Si la mort només fos la deixadesa, aquest silenci blanc que fon la neu i descobreix camins de mots i molsa..., pero intuesc la por, el fred, la pols, la solitud que se m’arrapa al cos. No vull morir i estic morint i muir.

84


1

A Albert Adsuara

... t’escriuré paraules balbes, ulls desfets per la rancúnia; que puc fer si no, ja veus, és el recurs a l’odi d’aquells que diuen que ja ho han perdut gairebé tot i ja no els resta més que la impotencia de la sang: les armes. Mai no he volgut Imitar i he de Iluitar per una terra eixuta que no és meua. Com recordar els mots més purs, si els mots s’han esborrat a forca de silenci i a colps de foc. A poc a poc la nit soterrara la por i et cercaré carena enllà, dibuixaré els camins. 1 quan la nit pervinga, la fugida.

85


LXSPILL

T

E

s el record una llunyana espera, allò que no existeix, que no ha existit mai; i m’enteste i m’aferrisse i vull veure la consistencia dels objectes més enllà de l’esguard, molt més enllà del plugim que m’envolta i tot segueix igual, no sé com dir-te, és com si hagués de ser tot diferent perquè tu ho ets. Hi ha, per exemple, l’altra banda dels vidres esmerilats, esmunyedissa i amb fràgils simetries, i de dalt estant la camera que amb un picat va descrivint un zoom: la vida a poc a poc s’allunya, empetiteix i fuig.

86


L’ESPILL

EN EL CURS DEL TEMPS «Hay un joven con dos discos bajo el brazo que le hacen olvidar familias y amores siempre amargos.»

Guillermo

H

PRESA

I ha, per exemple, el Ilarg camí d’anada que serpenteja i creix en ziga-zaga per una terra eixorca. Deixaràs casa pairal i patria -mots inútils-

per retrobar-te sols en la distancia, en el vertigen o en el curs del temps, en la velocitat 0 en el silenci de la fugida en@ de la frontera. 1 tanmateix ets feble i saps desfer tots els camins, desdibuixar les cambres de mapes que amb els teus ulls has bastit. Tot sera estrany, pero, tot deixadesa: a la pantalla l’última pellícula s’esfilagarsa; els llums s’obrin. Das Ende.

87


H

I ha quelcom d’impossible quan escriusel camí de retorn, quelcom d’aspre, com si el cos sols volgués retenir un instant perpetuant la nit més enllà de la nit i les seues deixalles,

com si el cos s’arrapés a un tros Su-id de terra i cridés nit endins i escridassés la nit, rebelelant-se, el teu cos, contra el teu cos, morint un poc més en l’intent i en la llarga batalla. Lentament vas refent la drecera amb els mots que has sabut conrear, petits ports d’aigua dolca que endevinen, pero, la tempesta i la mar que els haurà d’acollir per ser de nou el nàufrag d’aquella illa profunda i reconèixer sobtadament l’antiga patria on t’hauràs deslliurat.

88


* Xosé Luis Méndez Ferrín és un dels autors més representatius de la literatura gallega actual i, podríem dir, contemporania. Als seus quaranta-set anys compta amb una importar-u producció literaria en els diferents generes. Vóce na néboa, Con pólvom e magnolias, 0 fin dun canto, són títols de poesia. Contes: Percival e outms hktorias, 0 crepúsculo e asformigcq Elipsis e outras sombms, Crónica de nós, i, també, Amor de Artur e novos contos. Novella curta i Ilarga són altres generes cultivats per Méndez Ferrín, a més de la crítica literaria. X.L. Méndez Ferrín és, a més, un home clau en la formació de moviments socials i culturals a Galícia, com també capdavanter d’un nacionalisme d’esquerra que higa la seua biografia al naixement d’UPG, Galicia Ceibe... Uautor de la present traduccid prepara, en aquests moments, una antologia de narrativa contemporania d’escriptors gallees, en el terreny del conte. Aquest futur volum comptarà amb la seleccio de textos de la mii de Méndez Ferrín i Manuel Maria i l’assessorament literari, com també el pròleg, de Josep Maria Llompart, actual president de 1’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.


A Mercedes Astray, Raquel Villanueva, Maximino Keyzan, Xan Carballa, Elena...

S

1

ABÉ el Rei Artús, per la confidencia de Galvà, que Genebra li era infidel amb Lancelot. Pel passeig de grans falgueres, vorejat de dàlies, avancava -solitari i amb el cor malmès- el monarca. Tot el dolor que habita el món li esquincava la gorja amb la ferotgia d’un gat cerval. A l’acabament del parc, amb semblant terrible, l’ombrívola torre de la Dolorosa Guardia aixecava els seus caminals contra un ce1en el qual girava un esto1 de dimonis diminuts o falziots grinyoladors. Descompost el rostre noble, globus marrons i atzurs sota els ulls, el Rei Artús plora i foren aquelles Ilagrimes de foc i els gemecs que, de sobte, li canusia el mostatxo i la barba. Oh Genebra, Lancelot! Ella fou l’estimada, l’única, la gavina del clarejar plujós, la pell encegadora de neu ardorosa, la seguretat pètria que edifica les condicions de I’knima, el safrà dels menjars de cerimònia, sendal de Persia en el front cremat dels estius, nits que eren les de zel dels cérvols que acudien al pavelló de caca per tal d’ensordir els altres crits, els d’amor de bronze senyorívol entre dossers i pells d’alosa, i el cos nu d’ella en renovar-se sobre el llit amb el moviment incessant i divers de les fervositats. Ell, Lancelot, el mussol carregat de gracia en els combats -un tió en& en cada ull-, la fidel presencia armada i constituïda -ignora Artús des de quan i, tamnateix, li sembla que des de sempreen cada balconada, en cada porta, al peu de totes les escales i en el triomf de tots els tornejos. La forca de I’edat en la qual el cavaller rep el cúmul dels presents solars, les potencies marcials se simplifiquen i les victòries s’acosten a l’heroi amb posat submís i cuirassa de peu blanc, xifra d’amor sense límits de qui serveix i ret honors. La Traïció consumada, el dolor begut fins al darrer pou de l’ànima per on naveguen dubtes enfosquits i disculpes desitjades. Artús sols anhela, estimbat en la vesprada de plom, recuperar, recuperar la pell de Genebra, tornar-la al seu costat, descobrir de bel1 nou la tebiesa d’hores passades i líquids grumosos de desig obtingut i somnis acomplerts en les tardes de la gloria exacta i dels florits banquets, que Genebra, gama, grua, galana, torne, i que Lancelot, altrament, no torne mai més de les terres d’Amèrica si no és per rebre el deshonor de mans del rei Artús, que plora -una altra vegadapel passeig de les falgueres i crida per Galvà. Marxen cap a Dodro, el ve11monestir, on roman captiva Genebra, la qual, potser ara, acceptarà de penedir-se.

91


LXSPILL II Sostrat de llumets era el cel d’estiu a Dodro. El Gos, 1’Estel de Set Llums, el Carro, portaven un ale pàllid i ardent. La lluna, que feia el ple, en els seus inicis era un globus de foc darrere de la serra de Sangs. Ara s’alcava completa com una moneda, dadora del fred i dels desitjos plurals. Una cella estricta on l’austeritat no impedeix l’existència d’una toca de seda que, farcida d’esmaragdes i muntada d’anells d’or, penja d’un ganxo de ferrer, clavat grollerament al darrere d’una porta de castanyer noble i lluït: allí jau Genebra. El clar de lluna illumina magrament el rostre de la reina. Artús li sollicita, directament, amb mots solemnes, la seua tornada al talem, al govern de les cases reials. En el pensament de Genebra es forma un no rúnic, una negativa pètria, un rebuig compacte granat de quarsos trencats i esfereïdors. Pel mig de blancs Ilums assetgen Iliris d’oxidada foscúria, les veus de les pedres negres, dels cants d’hivern. Genebra, resolta, es nega a tornar al costat del gran rei Total, al costat de I’Amor Frondós, del Roure Antic. Harpia, la dama dissortada escup ultratges duríssims, arranjats amb verí, propostes armades d’agulló que laceren el rei Artús, que el rei Artús precipita contra la porta. Polièdrica, la noció de desinterès absolut s’estavella contra els llavis de Genebra i esquinca en mil Ilums diminuts, com d’odi o certa insatisfacció, i la seua resplendor colpeja el pit d’Artús, definitivament esglaiat. Estretes, mines de repulsió naixen en la contrapart posterior de la reina infidel i, tanmateix, no és Lancelot i, realment, no es tracta de Lancelot. Lancelot no entra en aquest toll de dolor i esquincament. Pero el rei Artús no compren, el rei Artús és tan lluny administrant els porcs senglars de Bretanya i les paraules sagrades que no compren.. . i estels esfereïdors es trenquen en enginys d’ira estricta que, menyspreant el present, situen el rei Artús lluny, prop d’on habiten les distancies. Sobre Genebra, Ilavors, es precipiten ocells de cobdícia i rabia. Brutícies, draps de misteri l’embolcallen en l’allargassada ombra i els ressons de Dodro Ve11la condueixen al bram. Es descomponen els habits de la reina captiva. Esquinca els vestits amb ungles poderoses de grafit puntual. La sang brolla, després, en soles per les sines d’ambre. Vela, com una pedra d’intenció assassina, la toca reial contra el cap d’Artús, que, en aquel1 instant, desconeix Genebra, recobra la seua miseria i abandona, trotant, la celela, indecís per moments, corpres d’horror. El monestir de Dodro Vell -sepulcres, càntics, encontres de seda i ombra- era un animal subterrani: ericat en garangoles de cresteria en descomposició, hi habitaven la luxúria i l’isolament, i tot prenia la veu de Genebra, allí presonera, quan Artús agullonava, enfollit, l’aire, el no-res, entre damassos de gran lluna.

III La companyia, obeint Galvà, alcà pavellons i encengué el foc en una clariana del bosc, a tocar del riu Esmaragda, el qual navega al peu del puig Sangs, i entre les seues riberes hi ha el monestir de Dodro Vell. A tocar dels llums, la host juga al botxí i beu abundants tragallades d’aiguamel. Quan tot just el rei es fa present entre la boira, boques viscoses mormolen la consig92


na, udolen visques i fan cantar el sord metal1 de les armes. Galvà aixecà, llavors, el tapís de la tenda principal, on entra Artús i acomiada el cavaller amb el rostre posseït pels dubtes. Ja tot sol, entre penombres, veus llunyanes d’homes s’hi fan presents amb llur cant greu i perseveran& i el rei Artús no compren la raó del seu dolor immens. El perquè, la pregunta inesborrable, batega dins seu amb la constancia de les marees i les constellacions. Les riallades dels soldats li desplauen i l’enerven. Genebra, encara presonera, refusa de tornar al seu costat i Artús passeja de dalt a baix de la seua tenda. Sols Merlí podrà confortar el seu cor humiliat amb consells plens de seny i conhort. És l’hora en que ix l’estel del matí i els ulls insomnes couen anunciant l’alba. El rei Artús es decideix a viatjar per tal de cercar el savi Merlí. Crida fortament demanant per Galvà, i el cavaller acudeix ràpid i servicial. Recorre després, muntat i armat, el campament, alertant la mainada amb un accent que recorda les tempestes. En pocs instants, crits potents creuen l’albor i el topar de les armes i els renills dels cavalls atordeixen les ovelles. Més que desmuntar-se, s’aterren les tendes. Ulls lloscos i borratxos confonen brilles, gualdrapes i cèrcols; cauen els arnesos pel terra i velles ressonen les cuirasses contra els escuts, elms, cabassets i malles i rodones defenses abans de ser recobrades i vestir-se sobre les camises -corrent i de qualsevol formai, definitivament, ser cobertes amb brials sobre els quals llueix la gloria del graal. Clama el rei per Galvà mentre s’acaricia les barbes, inquiet. Alguna atzembla fuig per les voreres del riu Esmaragda, perseguida per un joven@ ros i d’ulls clars i esglaiats que porta boira fins als genolls. Al remat es forma la host. A la capcalera, el rei Artús, irat, escopint bava entre els llavis que porta molt oberts. Seguint-lo, marxen Galvà i Keu, el senescal, tots dos amb una mà a les brilles i l’altra recolzant-se sobre el costat. Va entrant la tropa per la val1 amb un sol d’estiu que fa bruns els muscles descoberts. Camí de Francastell, posada de Merlí, el rei Artús es Iliura a l’esperanca i recorda Genebra collint roses en el verger de Camelot.

IV El rei Artús, Galvà i Keu el miren silenciosos. El que veuen des del tossal els deixa esglaiats. Una vegada i altra, incrèduls, tornen a fixar l’esguard a Francastell. Que s’ha fet d’aquella torre de l’homenatge, gràcil com un calze aràbic? ¿Què s’ha fet de la torre que el poble dels elfs negres construí per a Merlí, bruixot de Bretanya, en el temps que marca el pas d’una nit? ~1 on es troben aquelles cases espaioses, segures de pedra i marbre blau, en que la vida retirada i secreta de Merlí s’esdevenia darrere de portes disfressades que s’obrien a mons innumerables? ~1 les tanques culminades de caminals de fusta obscura i sostre de pisa fina? Al seu Iloc, un munt informe d’escombraries era tot el que restava del famós i singular castell de Merlí, a Francastell. «Acò és obra de magia, senyor meu», comenta Galvà. Artús, rei de bretons, sense respondre, va descavalcar i ordena plantar les tendes en aquel1 Ilogaret, servant el que poguera esdevenir-se, o, el que és el mateix, allò que Merlí considerara oportú de determinar que s’esdevinguera. 93


LXSPILL V No passà massa temps sense que se sentiren les passes dels sentinelles i la remor de les armes esquincara un silenci gelat. Dorm el rei Artús un somni inquiet. En el fons dels seus ulls naveguen coents licors obscurs, líquids ambarins. Se li formen rodones i grises ales protectores i trombes vermelles. De sobte, una ona es descompon i esdevé, allí mateix, una daga; un infant, una mare que fuig lluny i esglaia i fa gemegar el rei Artús sobre el llit de campanya que grinyola, xopades de suor també les dolces pells ermínies. Al mig del seu somni -ara fixat sobre una planura atzur-, es formen els edificis de Francastell, aquells que el rei dels bretons reconeix immediatament. Esvarant-se per escales i corredors del castell, s’omple el somni d’alegranca perquè tot just allí són les flames grans de la llar sobre un banc riquíssim -arranjat d’or i argent- i, heus aquí, és la figura de Merlí la que s’aixeca i clava els seus ulls atzabeja en les pupilles del seu senyor poc temps abans de plantar els genolls i besarli la mà. El cor d’Artús batega Ileuger com una dolca papallona nocturna davant la presencia del més savi entre els bretons i entre els bruixots d’aquest món. Artús alca del terra Merlí i besant-se en la boca es reconeixen en la vida del somni. El rei Artús s’asseu vora el foc i es deixa pentinar els cabells per Merlí. Abans que parlara el rei, Merlí li explica que destruí Francastell en el passat per tal de no veure’s obligat a rebre dins d’ell el seu senyor i no haver així de respondre, en virtut de les Ileis de l’hospitalitat bretona, les preguntes del rei sobre les raons que bressolen els amors de Genebra i Lancelot del Llac. -Preferí -digué Merlí- no dir-te la veritat. Decebut, el rei Artús demana de Merlí, almenys, un consell. -Et donaré més que un consell -1i respongué el savi bretó-. Et diré qui pot guiar-te: Roebek, l’encantador Roebek, el1 i no altre. Roebek de Tagen Ata. Li explica, aleshores, que la primera cosa a fer és viatjar a Conarà. A la placa d’aquesta ciutat haurà de seure i esperar, pacient, un indici. Aquest senyal s’hi presentara inequívoc i servir& per tal d’indicar que el germà en saviesa de Merlí es digna de rebre el rei Artús. Artús haurà d’atendre amb molta cura tots els fets i cadascun dels esdeveniments notables que puga veure-hi. Una volta de Roebek, el rei haurà de preguntar-li, amb franquesa, per que Genebra, ara, no vol tornar a Camelot. En pronunciar aquestes últimes paraules, el somni esclata en cent cristalls. Artús es deixa caure, llavors, dins d’un pou de llana on roman en pau i amorosit, reposant abrigat, fins a trenc d’alba.

VI Heus ací que, ja a terres d’Irlanda, en el camí entre Francastell i Conarà, la primera nit de l’any -en la qual s’obren els sepulcres dels antics i els déus difunts poden venir fins on som- sorprengué la companyia del rei Artús. Abans del capvespre, el rei Artús va veure volar un esto1 de cignes sobre el llac Espadaner. Comprengué immediatament que el poder de les ombres desitjava que aturara allí mateix el seu viatge. Ordena plantar les tendes i se separa de la seua gent. Camina solitari pels camps de carrasques, sospirant, sentint-se miserable. 94


Quan corona un tossal, va veure el sol verme11 irisat en les boires que sortien del llac. Amb la resplendor frontal, s’hi retallaven grans pedres que allí hi havia i que poc abans semblaven invisibles, confoses i disfressades amb el matís de les carrasques, les argelagues i els roures més joves. En extingir-se el darrer raig de sol en la lamina d’aigua, un cor de veus sordes s’alcà de la terra. Confús, el rei sent la presencia de nombrosíssima gent. Empunya Escalibur, espasa divinal, sense traure-la de la beina més de quatre dits. Posa amb fermesa els dos peus sobre el camí que, tot just al seu davant, es perd en un tombant. Per allí semblen venir les veus. Són dèbils i aspres i deformes: les veus dels difunts. Sobtadament, un esto1 de llums blanques -aquella blancor espectral- cega el rei Artús. Dins d’un llamp, esguarda amb els ulls closos un licor indefinit sobre el qual naveguen les ombres. Obre els ulls i, al seu davant, són els llums i també una figura tibada sobre un cava11 immòbil, com de pedra. La canconada s’exhaureix, desapareix. Artús reconeix Dagda, dels irlandesos profunds que poblen aquesta terra: déu poderós i perdut, reconegut vencedor als bells delers del menjar i l’estimar. Menat pel terror, Artús val, inútilment, aixecar la mà i cobrir-se el front, fer-se el senyal-de la creu, pero un dolor cristallí i penetrant li la deixa immòbil. Alliberada, Escalibur torna a omplir la seua beina, que, en omplir-se el buit volum contra la boca d’or, ressona com un tro metàllic en els roures, entre les pedres més grans. La veu de Dagda és fina com les brides de llinet, estreta com una serp esvelta dels pasturatges d’estiu, fonda com les veus de les cascades, perpetua com el vent en els hoscos i en les cavernes. -Chan eil cáil ceárr air Arturcrida Dagda en gaèlic. El rei Artús saluda el déu d’altres temps i aquest li respon que als Regnes dels Morts la seua pena per Genebra ha estat objecte de compassió i d’enraonies, en les llargues hores sense sol i sense posta que els Tuatha Dé Danann han de suportar amb Púnica esperanca del Primer d’Any. Dagda hi és per tal d’ajudar el rei Artús. Per acò hagué de vencer, davant de l’assemblea, Lug, el de la mà enorme, el qui odia el rei Artús i els bretons. Mentre dura la primavera sobre la terra, els dos déus s’esguardaren els ulls -més enllà de la foscúria i les tenebres- i tots dos recordaren el banquet que tingué lloc mil anys abans, quan es Iliuraren, ferotges, a una disputa de menjar. En aquella ocasió guanyà Dagda, el qual no sols menjà en major quantitat castanyes i cérvols, sinó que, amb el seu fervor combatiu, arrabassà amb la seua mà terrossos i pedretes que devora igualment. Novament, tan sols creuant les seues mirades, Dagda s’imposà sobre Lug. 1 ací el teniu amb la seua host. Pronunciara per a Artús tres paraules. La primera adverteix Artús que es cuide de Galvà, protegit de Lug, desoint els seus consells, ja que únicament el mou l’enveja que sent per Lancelot. La segona, el confina a seguir fil per randa els consells de Roebek de Tagen Ata. La tercera -aquella que no comprendrà Artús- assegura que les aus tornen sempre a la mà tancada del seu amo. Una vegada pronunciades les sentencies màgiques, tornen les llums per on vingueren i Dagda s’hi perd entre els càntics que ara omplen la boira feixuga, travessada per la lluna que es precipita sobre el llac Espadaner. El rei Artús retorna al campament.

95


VII Placa de Conara, enllà de les fronteres dels regnes de Bretanya. Veus llunyanes, crits. Rostres del color de la terra, esguards profunds on el temps perdut crema alguna cosa. El rei Artús, Galvà, Keu, el senescal, i les seues tropes, disfressades de mercaders, miren la festa. Dansades, aclamacions i aplaudiments, músiques eixordadores, riallades que travessen l’aire s’hi fan presents. Donzelles alcant-se les faldes i boques dels vells sense dents que criden un desig pal-lid i roí. Ganyotes, mascarades, xala. El rei Artús s’asseu al banc duna posada. Galvà demana menjar. Davant d’ells s’asseu un cavaller que, al bel1 mig de la xala, sembla greu, ple de bellesa i dignitat. Artús se n’adona i veu, distretament, com arrossega una torda que nua un conill i ordena al posader que el cuine sencer per tal de menjar-se’l. Parla immediatament el cavaller solitari amb les gents d’Artús, cantant per a ells unes bellíssimes cancons d’amor i tristesa, fent sonar una cítara que portava amb ell. El rei Artús recorda, aleshores, vivament, Genebra. Els compassos de la cítara i els versos dolcíssims li cauen sobre el pit com plom fos. Ama Genebra aferrissadament, amb rabia, amb rots potents que li vénen del mateix ventre. 1 heus ací que, quan el conill del cavaller desconegut és depositat sobre la taula, aquest obre la boca i fa silenci, deixant caure la cítara al terra. Després, amb l’esguard fix en el conill, el seu rostre perd el color que dona la sang. Esclata a plorar el cavaller. Els seus plors commouen tota la taula. El rei Artús sent desitjos de plorar amb ell. De sobte, Galvà deté un patge vestit de verd que es dirigeix cap al rei Artús. Artús accepta, consentint que el donzell bese la seua mà. Galvà, molt irritat, s’aixeca i tomba el banc corregut, i cauen al terra les gents borratxes amb confusos juraments i malignes murmuracions. El cavaller desconegut recupera la seua cítara i fuig, fent botets, abandonant intacte el conill rostit que ara tots miren sense poder entendre. El patge, sense alliberar la mà del rei Artús, li prega que es digne d’acompanyar-lo. Galva, novament, protesta. El protegit de Lug aconsella Artús amb dures paraules que no ha de seguir el patge perquè pot ser una trampa mortal de Lancelot. Artús sent que tot s’esdevé en una terra aliena. El patge de robes verdes té rostre de nina i els ulls blaus. Al seu costat, somriu el rei Artús i espera. Llavors Artús recorda la primera paraula de Dagda: no confiar en Galvà. Galva mai no pogué vencer Lancelot en els concorreguts tornejos. Recorda Artús amb la memoria dels seus ulls la veu que prenia aquella figura pàllida sobre un cava11de pedra, reeixint del territori de les pedres i les boires. «Guarda’t de Galvà, no faces cas dels seus consells», retorna la veu de Dagda. El donzell prem dolcament la mà del rei Artús, tot insistint. El rei es trau Galva del seu davant, el qual entropessa amb el banc aterrat i cau tot llarg com era. Galvà es confon entre els beguts i afegeix la seua veu descompassada. Pel mig de la placa de Conara segueix el rei Artús, pensatiu, amb el patge de robes verdes. Sap que el guia a la casa de Roebek de ‘Rigen Ata.

VIII Artús segueix el patge i, segons travessaven el portal d’un palau de parets verdes, li semblava un pigall de més alcària i de pas més ferm i segur que aquel1 altre, el qual, 96


I

I’ESPILL poc abans, havia entrat a la posada; s’obriren les portes d’una sala immensa on penjaven estendards verds i les espatlles del patge li semblaven carregades de l’invisible pes de la vellesa i la prudencia. Segons el patge lliurava el seu capot sobre les mans de dos servidors de túnica verda i llarguíssimes barbes i, a poc a poc, anava girant-se cap al rei Artús, el senyor dels bretons hi apreciava les arrugues d’un temps antiguíssim i els que foren ulls clars i tendres -somriure melat i llavis de pedra lluïda- esdevenien per moments llums captius dins d’un pou fose, estricta escletxa sobre rostre de pedra en la qual no aletejava cap moviment. El rei Artús va entendre. -Em trobe en presencia de Roebek, pense -digué Artús. L’encantador assentí amb el cap. S’inclinà davant del rei Artús. Li mostrà un opulent seient tapissat de vellut, també, verd. -Nasquí, senyor, a Tagen Ata, terra que es gita sobre un obscur confí -digué, al remat, amb so de veu metàHica i potent-, i m’hi educaren per tal d’exercir la saviesa que s’amaga darrere dels nombres i de les lletres. Sé, pel meu senyor Merlí, que desitges de conèixer la raó per la qual Genebra et fou infidel amb Lancelot i refusa, ara, de tornar al govern de la teua casa i de compartir el teu llit. -També vull recuperar Genebra, recobrar Genebra. Saber no calma el meu dolor. Posseir-la, vull, de bel1 nou. -Bé que no sé això, jo -talla Roebek amb un lleuger accent d’impaciència-. -Fa una estona -digué Artur, ignorant el contertulihe vist a la placa un cavaller que plorava davant d’un conill, a la posada, i encara no entenc ben bé per que no me’1 puc traure del pensament. Pensaria que aquest episodi té a veure amb les raons, encara ocultes, de les meues desgracies. -No t’enganyes -contesta Roebek, profund, com si parlara amb la boca d’un barral-, car la historia del cavaller és la mida exacta de la tempesta que abassega la teua vida, oh Artús... Roebek al& el cap i, amb els ulls perduts en el no-res, ana relatant, després, aixo: -El cavaller que conegueres en la posada vivia molt felic en la seua terra. Amb el1 vivia son fil1 petit, a qui estimava més que qualsevol altra cosa d’aquesta vida. Fruïa el cavaller amb la cetreria i tenia una Aguila assenyada que era la més veloc i valenta que hi ha entre les aus de presa que puguen sobrevolar aquest món. Un jorn, I’àguila li arrabassà son fil1 i sortí volant, prenent-lo amb les urpes, cap a les muntanyes. El cavaller plorà llargament la pèrdua del ser que més s’estimava i, un dia, passejant a l’atzar amb el seu ballester, pogué veure com la que fou la seua Aguila dona caca a un conill. Desitjós de venjar-se d’aquella que li roba son fill, ordena que una fletxa del seu ballester matara el conill, per deixar l’àguila sense presa. Així ho féu el ballester i l’àguila fugí, veloc, cap al cel. Agafà, dones, el cavaller aquel1 conill i es dirigí a la festa de Conarà. Fou aleshores que veres el cavaller lliurant el conill al posader. Quan aquest li’l presenta ben rostit, el cavaller se’1 mira i descobrí en l’animal els ulls del seu fill, aquel1 que l’àguila lladre roba. Per acò plorà amargament. El rei Artús li pregunta, després d’un silenci, quin significat tenia aquella historia. -No és pas, aixo, una historia, -1i respongué aleshores Roebek de Tagen Ata-. -iQue és, llavors, acò que em contares? -Un enigma, senyor meu. Jo sóc aquel1 qui té encomanat de relatar-lo. Pero sera Liliana la que resoldrà l’enigma i, revelant-lo, et torne la pau, explicant-te la pèrdua de Genebra i la traició de Lancelot. -iLiliana? -pregunta estranyat el rei Artús. 97


LXSPILL -Liliana, l’esposa secreta de Lancelot d’Escalot. Sobtadament, un ruixat s’abat sobre Conarà. Un vent terrible penetra la casa de Roebek i s’hi mouen els estendards verds dels país de Tagen Ata com si prengueren vida. Petit, petit és el cor d’Artús, ara que davant seu creix el misteri. Un Ilarg silenci s’estableix entre el rei i el bruixot; -LAconseguir Liliana? -diu finalment el Rei Artús-. -Sí, crida Roebek per damunt del vent. Procura Liliana, fes-la teua. Així tornaras a governar els teus sentiments i les ombres del teu cor seran foragitades. Liliana i no jo, ni Merlí, ni Dagda, t’haurem d’illuminar l’esperit, mon senyor Artús. El rei Artús s’aixeca i surt a la pluja. Camina, tancat, com mai no féu abans, en la més profunda de les solituds.

IX Kaer Vydr, on somnia Artús, té un ull de cristal1 que omple d’estranya llum la sala principal de la fortalesa. Artús, rei de Gal-les, de Logues, de Gaula, d’Armòrica, d’Alba i també de Roma en algunes ocasions, descansa el cap sobre una mà i els plecs de la seua carícia defineixen un rostre pàllid i un seny perdut. Sobre els genolls, Escalibur: espasa companya que en les foscúries dels somnis és un donzell de nom Kaledfwlch que escup mort pels ulls d’aiguamarina o de ce1net d’hivern. En les foscúries d’Artús volen ocells. Negrencs corbs de Galvà que torcen i retorcen el seu vol guerrer. S’hi mouen també bèsties carregades d’ombra, com el Porc Senglar que Artús perseguí al Ilarg de la seua vida i, en ser mort, el rei devora per prendre’n el valor dur i constant. El cérvol amb que Merlí cavalcava en els hoscos pacífics del seu retir. Artús evoca un rei modest i sanguinari que, trist, recorre els marges dels Ilacs i dels rius cercant la llum. Dones bellíssimes i somrients que li ofereixen sol i dolcor d’aiguamel als seus esforcats cavallers. Una desfilada, heus aquí, de silenci i fulgor. La llum de Kaer Vydr es feia encara més vermella i, des de les cantonades de la sala, acudeixen ombres espesses, com animalets, com Cabal: el Gos immortal del .mpnarca. Ara el rei s’agenolla sobre les catifes. Pel seu front circula un sol enèrgic i l’ensomni es fa quasi insuportable. La desfilada en casa del rei Pescador. Tot és silenci, silenci. És el graal. Per que Genebra féu l’amor amb Lancelot del Llac. Per que és Artús l’amador més dissortat, un rei més infelic que el rei Pescador. Per que. Sobre la mà d’Artús, la mà invisible de la fada Morgana dóna una tebior que li erica les parts baixes. La desfilada, de bel1 nou, tantes vegades vista i ara desitjada pel rei, que nota sobre els seus peus el contacte invisible de la llengua de Cabal. Al davant de la desfilada, una llanca de ferro que llambreja sang i, lliscadissa, arriba a gotejar el colze de l’home que la porta, pàllid com el somni d’Artús. Darrere, dues donzelles de brial atzur sostenen una plata d’argent sobre la qual descansa la testa degollada d’un desconegut. Artús plora i reclama: a r r e r e !, f u g i u ! Li prega a l’ombra del rei Pescador. Demana a Peredur que recupere el Senyal i esdevinga Percival, que aconseguesca l’emblema poblat de sentits múltiples i alliberadors. Per que el Graal, el Graal, es rebella Artús. Per que ens és vetat i romanem sense conèixer la raó de tantes coses, i els fruits del rei Pescador es podreixen, per que -segueix Artús- els animals salvatges esdevenen senyors dels països, l’harmonia del món s’arruïna: Genebra, Gwenh98


L’ESPILL wyfar, Guenièvre, amor meua estimada que em derrotares sobre la terra. Rei Artús arrapa amb les ungles la camisa de lli, traca soles sobre la carn del seu pit, arranca amb empeny porcions de cabellera. El plor és sord i acaba quan els vidres del Castell de Vidre ja no vessen més líquid escarlata. Draps sagnants, la rialla odiada de Viviana en el fons del Llac, la veu procedent dels Tuatha Dé Danann, un infant d’or que salvara els bretons, nombrosíssimes tribus d’assassins meridionals, una val1 d’herba seca, veus que des de les fonts ens convoquen a silencis de roses i argents, la falc que degolla l’infant d’or, fam i negritud potent que infla els ulls d’Artús de tèrbols anhels i eixam joiós. Per tal de trobar assossec, el rei Artús beu cervesa i reclama -tornat a la dolorosa vigília- la presencia de Keu, senescal que substituí el traidor, Galvà, en la recerca de la raó de la seua dissort.

X La llum rogenca de les torxes ondulava sobre l’esquena de Liliana. Artús recorda el porc senglar. En el pati, s’hi mouen veus tèrboles que la nit apaga. Liliana descansa -la boca sobre el coixí- i tot el seu cos nu enlluerna el rei Artús. En recordar el seu temps de joventut i la persecució del Porc Senglar que assolava el món, entra rei Artús en el cos de Liliana i la forca del Porc Senglar li ve de nou i sent, novament, el vertigen que l’empeny al colp profund quan Liliana renilla i, potent, grinyola les dents i talla el coixí carmesí amb dits d’ungla corba. 1 ella es dóna volta i els ulls per dins regira. Llums. Per dins de l’ull estels i núvols rosa i ciris estriats dins dels ulls i en el ventre de l’esposa secreta de Lancelot llums amorosides en fragor anhelant. Llums. Potser Artús encara pretén venjar-se. Nota el rei Artús altar-se-li una flama aguda i líquida i es conté, empiulat, veient en la foscúria l’ombra del Porc Senglar que l’infla sencer i frega els focs i lluminositats que li envaeixen l’entrecuix, aquella part infernal com el sol d’estiu, i esquinca tot ja de carboncle i robí, estrelles d’or, com un ganivet que el ferís en gloria de camins perquè Artús acaba i és ella, Liliana, la que prorromp en plors i arrapa l’esquena del rei amb ira, amb afany encara, amb pentagrames de deler obtingut. Artús mira després, incorporat sobre el llit, com la llum vermellenca oneja sobre les espatlles de Liliana, que alena tranquilla contra el capcal. Recorda el rei Artús la mort del Porc Senglar, I’instant que perdé la forca aquella bestia brava, el seu estimbament sobre les potes davanteres i la tristor infinita del morro armat i potent contra la terra de Bretanya. Recorda i la seua mà recorre els lloms de Liliana, coberts de pèl finíssim i daurat, com el de Genebra, pensa Artús, i aparta el cabe11 fose, com el de Genebra. Com el de Genebra, i besa el front planetari de Liliana, els llavis inflats i calents de Liliana, com els de Genebra després d’aquell amor -jara recuperat?- que tots dos sovintejaven. La figura del Porc Senglar s’esvaeix en la distancia del somni i les fogueres semblen cobrar una llum diversa que conté els espasmes de la rialla del savi Merlí. Artús es precipita al centre de la cambra i pretén desxifrar el missatge equívoc de les llums que arriben al castell de Liliana. Pot sentir-hi la veu d’una sentinella que, sense massa encert, canta els amors que condemanen a l’insomni la dona adúltera. Artús, amb camisa de cató blanc, s’inclina sobre Liliana, esposa secreta de Lancelot del Llac. Liliana-Genebra eleva una mà fins on comenca la barba del rei Artús i, amb delit, juga gustosa amb les filasses 99


LXSPILL d’or que l’embranquen, amb els rulls aspres que ningú no pentinà, com Genebra. 1 observa, després, Artús, que Genebra obre els ulls i somriu per a el1 i, llavors, ja no és sencera Liliana i versemblant habilitat deposita en cada paraula que procura els cims finals de l’estimar i del trigar, vessant de sofre i melada carnisseria l’entrecuix. Foren, exactes, els mots i I’artesania amorosa de Genebra, la perduda. El rei Artús sap, al remat, que el romiatge culmina allí on es fan paleses les raons de la seua recerca: pèrdua entre les pèrdues que cap rei enamorat mai no tingué. El somriure terrible de Merlí pren la imatge de Roebek dins dels seus ulls closos. Quan obre els ulls, els ulls de Liliana són els de Genebra i Liliana era com Genebra perquè totes dues estimen Lancelot i Lancelot -el més bell i valent entre els cavallers bretons- ama totes dues, i a través de Lancelot circulen limfes d’identitat ambigua i múltiple. Tots estimaven Artús en el seu deliri. 1 Artús plorava, dissortat com aquel1 cavaller de la posada que, en veure els ulls del conill, descobrí les pupilles del fil1 perdut per sempre més. Perquè el conill era Liliana i el fil1 robat Genebra. L’àguila Iladre, Lancelot. El rei Artús, el cavaller de I’enigma de Roebek de ‘ILigen Ata. D’aquella forma definitiva acaricia amb paraules de vellut l’orella del rei Artús la veu de Liliana, la qual cantava suaument sense obrir la boca. Liliana, quasi amb I’esguard, anava depositant paraules de dolcor incompleta, com núvols de color rosa -opacs com el cató- en els crepuscles de Cornualla. Sense deixar d’embolicar els dits en la barba d’Artús, prorrompia en trops, elevava estrofes, sentenciava amb estramonis amargs que prenien del ganxo del refrany la torna que sempre posa una llargària infinita en el retorn etern de la cantiga secreta. El rei escolta per primera vegada que trompes i brams guerrers de les batalles, el morro destructor del Porc Senglar i el metal1 divinal d’Escalibur no eren, realment, tan forts si els situaven davant d’un únic espill: l’amor que Lancelot del Llac sent pel seu senyor, el rei Artús. Que el rei Artús era foc que consumia els ulls de Lancelot. Que Lancelot aconseguia Genebra per tal de posseir en ella, en la carn de poma flairosa, la carn misteriosa d’Artús. Que Genebra amava Lancelot perquè estimava, sobretot i sobre totes les coses, Artús i, posseïda per Lancelot, ho era per aquel1 que més cegament amava Artús, transmetent aquella ceguesa un embadaliment per tots dos. Que uns es pregaven als altres perquè foradant galeries de traïment mataven la set d’Artús que a tots assedegava, en la qual tots tres professaven en fulgor sense límits. Que Genifer o Gwenhwyfer o Guenièvre, o com dimonis siga el nom màgic i múltiple de Genebra, cridava en Dodro Ve11contra la incomprensió d’Artús. Coberta per un cos que cabria en el mateix acte d’amor el ser que ella més s’estimava: ella també el posseïa com a mascle i tenia un tany tendre en Liliana, que era Genebra per Lancelot, que era les dues dones enfebrides per Artús. Ara tot era un circuit tancat. Davant dels ulls del rei Artús, com un incendi d’un matar on tres bells faijos que es cremaren conjuntament no hagueren atiat foc a un potent cavall que, lluny d’ells, romania indemne. Certes foren les tres paraules del déu Dagda i Artús sabé la raó última de la seua vida a les acaballes del seu regnat. Efectivament, les aus perdudes sempre tornen al puny de l’amo. 1 aquella nit Liliana va concebre Galaad, fil1 d’Artús per l’amor de Lancelot. Galaad, que acollira el graal. . Sota la dolca cantiga solitaria de Liliana, Artús romania amb una son profunda car aquel1 castell era Avalló, i Liliana, la fada que guardaria el seu somni miHenari fins que els dies definitius de l’alegranca arribaran a les terres d’occident del món present, on pedres i silencis torben els nostres cors esclaus, els nostres cors esclaus. (Tradui’t per Miquel MARTÍNEZ) 100


I’ESPILL

REFLEXIONS

A L’ENTORN DEL II CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA Joan Martí i Castell

En emprendre la realització d’un projecte tan complex i ambiciós com el del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, hom havia de saber que no seria acollit de manera igual en I’extens àmbit dels Paises Catalans. Per molts motius, pero sobretot perquè el context del nostre domini lingüístic és sensiblement variat i, dones, l’idioma hi viu en circumstàncies desiguals segons els 110~s; i perquè les opinions sobre l’oportunitat d’un encontre com el proposat no podien ésser coincidents, ja que els criteris en que s’ha de basar estratègicament la política lingüística lògicament són també distints. Consegüentment, a les dificultats objectives que suposa qualsevol organització d’una reunió d’ampli abast, s’hi afegien les que es desprenen del seu caràcter: parlar de la llengua d’una nació oprimida no és el mateix que tractar sobre altres matèries de la ciencia; i que això es demostri cal traduir-ho com a símptoma inequívoc d’una actitud positiva Ilargament compartida, car implica que, diferentment de quan s’estudien qüestions de física o de filologia semítica, posem per cas, l’anàlisi de l’idioma propi dels Països Catalans és un procés que no pot restar exclusivament en mans dels especialistes; una bona part de la comunitat que els forma sent la responsabilitat de la intervenció, per-

que és conscient que es tracta d’una causa essencial i de tots. Ara, aquest indici és revelador precisament d’una situació anormal; la militancia activa descobreix allò que la genera: l’imperialisme lingüístic d’altres grups. Les llengües que no tenen especials problemes de subsistencia no desperten particular interès en aquells qui no en són tècnics. La simple reacció crítica collectiva palesa, per tant, com neguiteja la situació en que es troba I’idioma, la qual cosa, al seu torn, justifica a bastament la iniciativa de sotmetre-la a revisió i de fer, ensems, una crida per tal d’activar encara més les posicions. En suma, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana no podia tenir les característiques habituals de qualsevol encontre de científics. Si de cas, hi havia un punt de referencia valid: el del 1 Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de 1906, en el sentit que els qui hi participaren s’hi aplegaren per la voluntat de la recuperació total de l’idioma, com en una manifestació que augurava que fóra debades que es tornessin a assajar les velleitats anorreadores. Nogensmenys, encara havíem d’ésser testimonis de noves temptatives genocides d’una duresa inversemblant; i bé, la decisió per la fidelitat, sintetitzada en la clara resposta de 1906, impedí que reeixissin. LQui pot

105


L’ESPILL gosar, per tant, de menysprear-la només pel fet que no fou exclusivament dels lingüistes, dels filòlegs? El II Congrés Internacional de la Llengua Catalana es desenvolupa en un període de la nostra historia en que, si bé en alguns indrets la situació de la llengua no fa témer per la seva existencia, en d’altres, en canvi, és ben possible una solució de continuïtat (Catalunya del Nord, l’Alguer, el País Valencia...), la qual cosa, ultra la pèrdua d’allò que amb més evidencia ens identifica, duria al trontollar de la nació, ja prou amenacada pel fet de no ésser un Estat. En conseqüència, calia projectar-lo com l’ocasió, no solament d’analitzar la realitat sociolingüística de l’idioma, sinó també de manifestar-hi la lleialtat; de demanar comptes sobre els processos de normalització. En altres mots, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana no tenia sentit si exclusivament s’hi estudiaven aspectes sociolingiiístics de la llengua catalana, amb l’objectiu primordial de valorar que s’ha fet i que cal fer per la normalització, entenent-la bàsicament en la vessant de l’extensió d’ús social; i es deixava de banda la necessitat de desvetllar i de reforcar les actituds de fidelitat dels catalanoparlants envers la llengua propia. 1 amb aquestes fites a assolir es planifica. És fàcil d’entendre que entre els estudiosos i investigadors, més avesats al treball de l’anàlisi rigorosa, a l’aprofundiment en els temes de la ciència del llenguatge, poc propensos als festeigs populars -mancanca, al cap i a la fi, pero que sovint es manipula com a virtut prestigiosa-, n’hi hagués molts que no coprenguessin allò que judicaven hibridisme: la barreja de la can@, del ball popular, de les arts plàstiques, etc., etc., de les activitats lúdiques i de les reunions massives, amb la tasca fruit del silenci i de la reflexió que exigeix un acusat rigor i una preparació científica. Es que potser les circumstàncies històriques ens han

condicionat en excés en aquest sentit: patim personalment i collectivament el mal del transcendentalisme, i rebutgem, no sense ingredients de supèrbia i megalomania, tot el que és vulgar -en el sentit literal del terme-. Nogensmenys, és evident que, si s’entén el II Congrés com una reunió destinada a esbrinar l’estat de l’ús de la llengua per tal de poder-ne fer el diagnòstic pertinent, pero amb la consciencia previa de la fragilitat i fins del peri11 de trencadissa, no podia desaprofitar-se el moment per procurar de comprometre tant com fos possible tots els qui desitgen una existencia normalitzada per al català en l’esforc actiu imprescindible per a frenar-ne el retrocés i/o per a envigorir-la quantitativament i qualitativament. Els actes solemnes oficials, l’himne del Congrés cantat collectivament arreu, les representacions teatrals, les exposicions d’obres d’artistes catalans, els recitals de música, l’actuació dels castellers, les ballades de sardanes, la celebració de cent conferències en català fetes simultàniament des de poblacions de tots els Països Catalans per catalanòfils estrangers; tot allò, en fi, que no era específicament treball científic provoca en programar-se no poques reticències, fins en aquells qui havien entes la conveniencia del Congrés: eren el reflex dels prejudicis suara esmentats; els qui ens dediquem a les tasques anomenades intellectuals ens resistim a creure que es pugui aconseguir res per altres vies que les de l’estudi meticulós, que es presenta i es discuteix entre els entesos en la materia. És, en el fons, l’orgull prepotent de qui se sent privilegiat i no pot admetre que ningú no coadjuvi en la seva feina. 1 aixo, pel tema que ara ens ocupa, ben paradoxalment, perquè basta una ullada superficial a la historia de la llengua catalana per a adonar-se que qui l’ha salvada en els moments més crítics (segles XVIII, x1x i xx) ha estat fonamentalment el poble,

106


L’ESPILL la major part del qual no sabia que és la lingüística i encara menys la sociolingüística, pero que ha alliconat amb l’exemple d’una natural i espontània fidelitat els savis que explicaven amb raons de pes per que eren desertors. . . El II Congrés Internacional de la Llengua Catalana no podia limitar-se al cenacle dels experts: per aixo no hauria calgut plantejar-lo com a reunió extraordinaria. Com que es pretenia que fos una cita a que tothom se sentís obligat, s’havia de trobar la manera d’aconseguir la sotragada social, lligant la comunitat sencera, i cadascú en particular, a allò amb que pogués collaborar. Acció i reflexió n’havien, dones, d’ésser les coordenades intercomplementàries. En un altre sentit, tampoc no és del gust de tothom que en segons quines qüestions intervinguin els representants oficials del poder establert. Els motius no són gens difícils d’endevinar. 1 és cert que el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, no només hi ha comptat, sinó que ha volgut que hi tinguessin un notable pes específic. Vegeu quina n’és la Presidencia d’Honor: el copríncep d’Andorra, el president de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el de la Generalitat Valenciana, el de la Diputació General d’Aragó i el de la Generalitat de Catalunya. Semblantment, a la Comissió d’Honor, s’hi barregen estudiosos de gran prestigi i polítics. Val a dir que és costum que en molts congressos científics se’n demani la presidencia a personalitats de la vida pública probablement no sempre per gust, pero aixo ens duria massa lluny. El fet és que el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana reclama expressament el suport de les més altes instàncies de tots els Països Catalans com a estratègia calculada; algú s’ha sentit incomode en conèixer l’adhesió de persones i/o entitats que no han destacat -que se sàpiga- en la tasca de la normalització.

En aquest aspecte, i sempre tenint en compte els objectius perseguits, ningú no pot atribuir-se l’única via per a la recuperació lingüística, i convé, endemés, de no confondre les ideologies polítiques i el comportament social amb l’extensió d’ús d’un idioma, encara que hi hagi importants i sorprenents connexions. El català ha d’ésser la llengua de tots i per a tot: un sistema de comunicació no s’entaca pel fet d’ésser-ho per a un o un altre tipus d’afer; al contrari, se n’enriqueix de registres i de nivells. Un dels mals més amenacadors per a la continuïtat d’un idioma és, com hom sap, la diglòssia; així dones, cap sociolingüista no pot incórrer en l’error de l’infantilisme polític que pretengui que segons qui val més que no parli la nostra sagrada llengua. Quant a la vinculatió dels presidents de les comunitats autònomes, pot haver creat suspicàcies, sobretot en la direcció d’imaginar que hom renunciava de bel1 antuvi a fer cap crítica de la política lingüística -quan n’hi ha- en les respectives àrees de govern. Tanmateix, el fet que a cada lloc els partits hegemònics siguin d’ideologies prou diferents neutralitza la possibilitat d’un acord general; i encara més la intervenció en les conferencies, ponències, etc., de persones de conviccions molt distintes. No es considera correcte que en un desplegament de forces tan considerable com el que ha demanat el II Congrés es partís de la base que precisament els dirigents no hi tenien res a dir ni a fer; d’altra banda, no hi ha per part de les autoritats dels Països Catalans -potser ho penso ingènuamentuna planificació de guerra a mort contra la nostra llengua: unes posicions agraden més que d’altres, i, encara, no regularment, pero en totes les comunitats compta la qüestió de I’idioma. El Congrés té justament com una fita principal d’arribar a oferir els elements necessaris d’informació per tal d’elaborar amb coherencia una política lingüística

107


pertinent; els responsables de confeccionar-la o d’aprovar-la i d’executar-la no podien no ésser-hi convocats; el simple compromís de Ilur acceptació els exigeix una resposta adequada o els abocara al risc de la manca de fiabilitat. Podria allargar l’enumeració de les crítiques eventuals i reals a la gestació i desenvolupament del II Congrés. Inevitables. Tampoc no se n’escapà el Primer de 1906; i és simptomàtic que justament Pompeu Fabra en fos inicialment un enemic aparentment irreconciliable.. . Manca encara un distanciament cronològic, històric, suficient per poder concloure amb prou arguments si ha valgut la pena d’embarcar-nos en un projecte tan ambiciós en uns moments tan delicats -es trigaren anys abans no sorgiren els fruits que se cercaven el 1906-. Això no obstant, concloses ja les fases de duració més breu, la primera i la segona, no només hem de reconèixer que han significat una preparació acurada reeixida -i no era pas cosa de no res!-: la Convocatoria oficial a Poblet (juny 1985); I’obertura i la divulgació arreu dels PaYsosCatalans (fins el 30 d’abril de 1986), i les activitats de les àrees científiques (de 1’1 a 1’11 de maig de 1986); sinó també que han tingut un ressb que pot satisfer-nos i que, dones, és un prenunci engrescador de cara a la tercera fase, amb prou feines iniciada. S’ha subratllat insistentment que el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana és de Sociolingüística. El de l’any 1906 centra l’interès a poder assolir definitivament la reconstrucció del catala literari: era un treball específicament de normativització, adrecat a la qualitat de 1%~; una fita, empero, igualment sociolingüística. La realitat avui és ben distinta que no la de comentos de segle; i no pas perquè no hàgim de dir res més sobre la preceptiva -les apassionades discussions al seu entorn prou que mostren que resta molt per fer-; tanmateix, és evident que

el problema prioritari és el de la normalització del català en la vessant de l’extensió de l’ús. En definitiva, pero, altre top ens ha reunit explícitament la Ilengua, sabent que és índex inequívoc de la situació de la realitat nacional en el seu conjunt. En respondre a la inquietud sobre la seva vitalitat, realitzem un acte d’afirmació de la nostra identitat, la qual es manifesta naturalment variada en els aspectes que la defineixen, pero sintetitzada simbòlicament i realment en l’idioma, instrument patrimoni de tots, mitjancant el qual es reflecteix el pensament i, dones, es construeix i es transforma un poble, tot contribuint així a la construcció i a la transformació del món sencer. L’àmplia resposta a la convocació ha fet tangible la consciencia compartida de la interdependencia llengua/nació, que la historia ha confirmat: mentre ens reconeguem en la llengua, ens sabrem una comunitat. Que això s’hagi entes és haver aconseguit ja una part dels objectius del Congrés. Nogensmenys, hi ha una altra constatació a fer: quan hom ha pensat en la necessitat d’un encontre d’aquesta magnitud és perquè -com ja he dit- se sabia que les condicions de la nostra existencia no són les que haurien d’ésser. Diem amb raó que no som una comunitat normalitzada; pero potser de tant repetir-h0 correm el risc de no entendre prou l’abast de l’afirmació. Diguem-ho clarament: es parla d’anormalitat perquè es manté una situació de poble dominat respecte d’un poder dominant; i és sobretot a través de l’ús lingüístic que ens n’adonem. No és normal l’estat de la llengua i de la nació perque ens obliga anòmalament a una lleialtat; no podem descansar de l’actitud defensiva, ni en un marc polític formalment favorable; sabem que la inercia ens duria a la fallida. Hem après de la història que cal que ens salvem per nosaltres mateixos: els règims polítics adversos no

108


han reeixit en llurs propòsits quan s’han hagut d’enfrontar amb la voluntat d’ésser del poble; pero ens han tocat greument quan, en el període de la Decadencia, les desercions foren moltes. Avui, encara que predominant la fidelitat, no manquen preocupants manifestacions d’indiferència i fins d’hostilitat. 1 ens n’hem de sentir tots responsables. Endemés, les noves tecnologies, la influencia dels grans mitjans de comunicació, el tipus d’escolarització són, en molts sentits, bons instruments per a una societat més avancada; pero en d’altres constitueixen un seriós peri11 per al pluralisme lingüístico-cultural, perque tendeixen a l’homogeneització en favor de determinats interessos. Tot aixo ha preocupat preferentment els qui som coordinadors de les àrees científiques del II Congrés. Si es tractava de calibrar la anormalitat en l’ús de la llengua catalana, dissortadament no podíem referir-nos a dades suficients; s’havia de fer per intuïció i, dones, pel condicionament excessiu -si no exclusiu- del context en que hom es mou. Heus ací per que hi ha qui arriba a conclusions que no tenen res a veure amb les de qui no hi comparteix el medi. Mancaven informacions fiables, recollides i elaborades, que, tot permetent-nos d’arribar a conclusions generals, ens facin diferenciar correctament l’ús lingüístic als diversos 110~sdels Paisos Catalans. Ara aquestes dades ja les tenim; estem en condicions de fer un diagnòstic de la situació del catala en els principals àmbits i en les principals funcions de la vida social. 1 a cada àrea, a partir dels treballs que hi han arribat, s’ha tret un conjunt de deduccions i de propostes alternatives: la meta del II Congrés no s’havia plantat -com he indicat- en l’anàlisi teòrica. Havíem d’aconseguir uns resultats que fossin una contribució essencial a la política de normalització lingüística, centrada en I’aclariment, per

les voluntats expressades dels congressistes, d’allò que considerem normal, havíem d’omplir sadollament del voler i de la realitat socials la semàntica d’aquest mot. Els treballs científics es distribuïren en set àrees, que, sota la presidencia d’Antoni M. Badia i Margarit, coordinen Aina Mo11 («Plantejaments i processos de normalització lingüística», sota els auspicis de I’Estudi General de Lleida), Modest Reixach («Sociologia de la Ilengua», sota els auspicis de la Universitat Autònoma de Barcelona), Isidor Marí («Lingüística social», sota els auspicis de la Universitat de les Illes Balears), Francesc Vallverdú («Mitjans de comunicació i noves tecnologiew, sota els auspicis de la Universitat de Perpinyà), Josep M. Puig Salellas («Llengua i Dret», sota els auspicis del Collegi d’Advocats de Barcelona), Joan Martí i Castell («LIengua i Ensenyament», sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans), Antoni Ferrando («Historia de la Ilengua», sota els auspicis de la Universitat de Valencia). Respectant un criteri de descentralització i de protagonisme de tot el conjunt dels Països Catalans, realitzaren llurs sessions, respectivament, a 1’Estudi General de Lleida (4-8 de maig de 1986), a la Casa de Cultura de Girona (3-7 de maig de 1986), a l’Auditòrium, al Teatre Principal i al Collegi de Sant Francesc de Palma de Mallorca. (30 d’abril-4 de maig de 1986), al Palau dels Congressos de Perpinya (2-4 de maig de 1986), a 1’Hotel Majèstic de Barcelona (8, 15 i 17 d’abril de 1986) i al Centre Cultural del Govern d’Andorra la Vella (5-7 de maig de 1986), a 1’Escola Universitaria de Formació de Tarragona i al Palau de les Fires de Reus (l-6 de maig de 1986) i a la Facultat de Filologia de la Universitat de Valencia (4-7 de maig de 1986). De la qualitat de les aportacions en conferencies, ponències, comunicacions, 109


taules rodones, etc., en responen les persones que d’arreu acceptaren d’intervenirhi, el prestigi d’una bona part de les quals és indiscutit i indiscutible. Vull permetre’m, conscient que resultara feixuga -i injusta per incompleta-, de fer una relatió d’alguns dels estudiosos que hi presentaren treballs -demano excuses pels noms que inevitablement s’escapen ara de la meva memoria-: Miquel Siguan, Josep Vallverdú, Lluís M. de Puig, Juan Cobarrubias, William E Mackey, Jacob Ornstein-Galicia, R.Y. Bourhis, D. CartWright, Karmen Garmendia, Jean D. Gendron, Pierre Georgeault, Henri Giordan, Iukka Havu, Paz Lamela, Enrique Monteagudo, J.D. Peeters, Asher Stern, Roland Willemyns, Mikel Zaldibe, Joaquim Nadal, Miquel Strubell, Xavier Folch, Marta Mata, Llibert Cuatrecasas, Francesc Ferrer, Joan Francesc Mira, Joan Argente, Georg Kremnitz, Joaquim Torres, Rafael Castellanos, Marina Subirats, Richard Clément, Angel Colom, LouisJean Calvet, Aureli Argemí, Humbert Boada, Joan Mir, Modest Prats, Andrée Tabouret-Keller, Francesc Candel, Ignasi Riera, John J. Gumperz, Claudi Esteva, Pere Llabrés, Lluís Alpera, Rafael L. Ninyoles, Francesc Gimeno, Nadal Batle, Josep M. Nadal, James i Lesley Milroy, Miquel Pueyo, A.F. Scano Uleri, Rafael Caria, Eduard Bonet, Joaquim Arenas, Gabriel Ferraté, Josep Viladou, Joan Becat, Jaume Guillamet, Miquel de Moragas, Jordi Berrio, Sebastià Verd, Montserrat Minobis, Domènec Bernardó, Josep Gifreu, Anna Balletbó, Hugo Baetens Beardsmore, Joan Mari Torrealday, Lucien Jacobi, Josep Benet, Josep E. Rebés, Marc Vila, Antoni Mirambell, Antoni Font, Josep M. Vilaseca, Antoni Milian, Pere Cuixart, Joaquim Arnau, Lluís López del Castillo, Roma Puig germanal, Josep Roca Pons, Joan Triad& Miquel Cabot, Vicent Pitarch, Tullio de Mauro, Jim Cummings, Xavier Amorós,

Josep Palomero, Philip D. Rasico, Ti1 Stegmann, Milton Azevedo, Joan Fuster, Jordi Carbonell, Anna Maria Perrone, Pere Verdaguer, Artur Quintana, Joan Francesc López Casasnovas, Joan Miralles, Vicent Simbor, Joan Veny, Peter Trudgill, M. Teresa Cabré, Josep Moran, Joaquim Rafel, Joan Sola, Pierre Auger, Michael Gregory, Lluís Urpinell, Pau Garvin, Gabriel Bibiloni, Robert Lafont... Una llista prou eloqüent que pot esbargir dubtes -si és que algú en tenia- sobre la seriositat de l’encontre de les set àrees científiques a l’entorn dels aspectes més diversos de la realitat sociolingüística del català i de contrast amb contextos d’altres idiomes que igualment pateixen conflictes lingüístics: no es pot pas dir que el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana hagi estat una reunió provinciana...

Fóra molt llarg de fer esment de les principals constatacions, conclusions i propostes alternatives que resultaren de les discussions entre els especialistes. Tanmateix, constituint un nucli principal de la comesa duta a terme, m’hi aturaré per fer succintes consideracions. Contra el que hom podia sospitar, la valoració que es féu a les distintes àrees sobre la sal& general de la llengua catalana no solament no fou triomfalista, sinó que ni arriba al llindar de l’optimisme; en un altre sentit, tampoc no s’hi lloà particularment la feina feta de les institucions de cap de les comunifats que componen els Països Catalans; òbviament, es subratllà el major o menor interès pel procés de normalització a cada lloc, i es valoraren els avencos fets; això no obstant, es posa l’èmfasi precisament en els dèficits, que en alguns casos caracteritzen realitats francament alarmants, on es fan difícils les esperances per a una mínima recuperació. Al costat de les observacions d’índole més tècnica, com, per exemple, en l’àmbit

110


L’ESPILL de «Lingüística social», les relacionades amb els nivells, els registres i I’estàndard de la llengua; o, en el de «Llengua i Ensenyament», les distintes valoracions sobre la llengua i els sistemes d’educació, es remarcaren diversos fenòmens de caràcter general, que, a partir del document elaborat pels coordinadors de les set àrees, goso de sintetitzar en els següents: 1. Assistim arreu del món a un moviment d’afirmació dels pobles que no disposen del seu ple autogovern, el principal signe d’identitat dels quals sovint és la possessió d’una llengua propia, que, dones, esdevé element cabdal del procés d’autodefinició. 2. Les actituds negatives envers qualsevol llengua es fonamenten en una voluntat política de dominació. 3. La situació de la Ilengua catalana als diferents territoris on es parla no és idèntica sociològicament ni jurídicament. Tanmateix, en tots els Països Catalans hi ha seriosos inconvenients que n’impedeixen l’ús normal. 4. L’aficialitat del català no pot considerar-se satisfactoria, llevat d’Andorra, on, en canvi, la realitat social de l’idioma presenta greus deficiències. 5. El procés de normalització del nostre idioma és pertorbat per disposicions contingudes en lleis de 1’Estat espanyol, per decisions del govern central i per resolucions dels tribunals, amb vulneració dels preceptes constitucionals de respecte i protecció de les llengües territorials. 6. Les institucions no han assumit plenament el concepte de «Ilengua pròpia», ni ‘els ciutadans l’exercici de llur dret d’elecció lingüística. I 7. És injustificada la marginació del català a la Catalunya del Nord i a 1’Alguer. A la Franja, la ignorancia del català a 1’Estatut d’Aragó vulnera el text de l’article 3.2. de la Constitució espanyola. 8. En una altra direcció, la fragmen-

tació política i administrativa de la comunitat lingüística catalana i la manca d’una coordinació institucionalitzada entre tots els Països Catalans posa greus traves al procés de normalització. 9. Cal corregir les actituds lingüístiques de la població catalanoparlant, especialment en els sectors on la manca de fidelitat a l’idioma comporta la seva regressió en l’ús, familiar, 0, més generalment, en aquells qui, diglòssicament, renuncien a llur llengua quan no és la de l’interlocutor. 10. Som molt lluny encara no sols d’una situació normalitzada, sinó fins i tot d’allò que és exigible d’acord amb el marc legal vigent, que no satisfà. Valorats aquests punts en llur conjunt, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana reclama formalment: 1. El reconeixement explícit i efectiu de la unitat de la llengua catalana per par-t de 1’Estat espanyol i dé tots els governs autònoms. 2. Un organisme amb representants de les institucions de tots els Paises Catalans per tal de coordinar-hi i impulsarhi els processos de normalització lingüística. 3. La plena assumpció del significat de «Ilengua propia» per les institucions de Catalunya, País Valencia i Illes. 4. Uimpuls per part dels poders públics de la creació efectiva d’un espai catala de comunicació, amb atenció particular als mitjans oferts per les noves tecnologies, com a plataforma de defensa de la identitat comuna davant del procés de transformació en el marc comunicatiu europeu. 5. Una política lingüística de I’Estat espanyol que respecti escrupolosament els mandats que resulten de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia. 6. El reconeixement de I’oficialitat del català a la Franja d’Aragó, com a llengua que hi és propia. 111


L’ESPILL 7. La ratificació per part dels Parlaments espanyol, francès i italià del Conveni Europeu de Cooperació Transfronterera i, quan s’escaigui, de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. Aquestes, en línies generals -1’espai de que disposo no em permet d’anar més enllà-, han estat les deduccions principals, a partir de les contribucions dels investigadors, i les propostes que s’han valorat prioritàries i capitals. Com és obvi, l’envergadura dels conflictes lingüístics no es valora d’igual magnitud en les distintes àrees: o perquè algunes abracaven espais particularment delicats quant a d’altres amb testimonis dels contextos on el català és en situació particularment crítica; 0, encara, perquè l’exigència i el grau de militancia dels congressistes respectius no era coincident. Així, a tal1 d’exemple, a l’àrea de «Llengua i Ensenyament», que tinc l’honor i el goig de coordinar, foren molt dures les crítiques a les institucions autònomes. S’hi palesà una frustració respecte de les esperances que l’etapa postfranquista introduiria canvis profunds en la renovació pedagògica i, dones, en la recuperació lingüística. S’hi denuncia que són precisament els estatuts d’autonomia els que consagren una denominació no unitaria de la Ilengua; que les Ileis de normalització en molts de casos no es despleguen adequadament; ni se’n fa un correcte seguiment; i que, presentades com a models valids de redrecament lingüístic, contribueixen a la desmobilització social i fins a la deserció. S’hi exigí l’elaboració d’una política educativa compartida per tots els governs autònoms dels catalans que vagi en el sentit del català com a llengua única de la societat. El conjunt de les collaboracions, en definitiva, penso ben convencudament que s’ha caracteritzat per una molt con-

siderable qualitat. Només per això, tenim raó ara ja d’afirmar que el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana no ha estat inútil. Pero trairíem l’esperit amb que va ésser concebut i convocat si no tiravem endavant: ha d’ésser sobretot -ho repeteixo- l’oportunitat de manifestar-hi i de consolidar-hi la lleialtat lingüística, perquè per la vida de la normalització -una via que volem més clara, més exigent, amb més pretensionsse superi realment la situació del catala d’instrument dominat i minoritzat, i esdevingui hegemònic als Països Catalans. Cree que hem recorregut amb èxit les dues primeres fases del Congrés. Les quals han de collocar-nos en una línia de partenca o de repartenca. Perquè ha estat unànime -malgrat els matisos d’èmfasi- la constatació d’una realitat clarament anormal, perillosament anormal, del nostre idioma; perquè els treballs ens han fet sabedors d’on rauen les principals faltes, no podem replegar-nos ufanosos amb el pensament que ja hem fet el que calia. Amb major coneixenca del problema, amb major seguretat i decisió, dones, hem de reprendre sense treva I’acció per la recuperació lingüística i la reconstrucció nacional. És l’empresa de la tercera fase. 1 tot pot acabar en no res si no hi reeixim. Fins ara, com he dit, sembla que el que hem fet ha valgut la pena; pero no ho podrem assegurar abans d’un termini més o menys llarg, quan estarem en condicions de verificar els canvis de rumb en la política lingüística i els seus resultats; basats en una tasca més coordinada i més ben dirigida; que no abdiqui de res; que no temi d’exigir d’arribar a l’objectiu irrenunciable: que la llengua catalana sigui de ple l’idioma nacional de tots els Països Catalans.

112


I’ESPILL ALGUNS COMENTARIS A LA COMMEMORACIÓ DEL CINQUANTENARI DE LA GUERRA CIVIL A VALENCIA Albert Girona Albuixech Sota el lema Vahcia, capital de la República (19361986), 1’Ajuntament de Valencia va commemorar durant quasi tot l’any passat el cinquantenari de la guerra civil espanyola. Set exposicions monogràfiques, un congrés d’especialistes universitaris, diverses conferencies, la publicació de llibres i catàlegs, la convocatoria d’una beca per a l’estudi de la Valencia del 36/37 a través de la premsa, un concurs infantil de redacció i dibuixos sobre la pau, alguns actes ciutadans i nombroses activitats paral4eles de caràcter musical, teatral, etc., foren els actes que l’Ajuntament, en col.laboració amb la Conselleria de Cultura, la Diputació de Valencia, la Universitat i el Ministeri de Cultura, organitzà per a «contribuir i fomentar la desdramatització del conflicte i, ensems, avancar de forma apreciable en el coneixement dels seus orígens i conseqüènciew, com deia la comissió organitzadora en la presentació del programa. El fet que la ciutat de Valencia tinguera en aquells anys un paper rellevant -Valencia, recordem-ho, fou la capital de la República entre novembre del 36 i octubre del 37- reforcava la conveniencia que la ciutat assolira un protagonisme especial entre totes les commemoracions. La comissió organitzadora, amb bon sentit, a l’hora de concretar les iniciatives intenta compaginar -i cree que ho aconseguí- els actes divulgatius de caràcter popular amb altres de més científics i restringits. La recuperació de la memòria històrica, el coneixement de la vida político-social, econòmica i cultural de la ciutat, de la seua quotidianitat durant

l’ínterim de la capitalitat es pogué contemplar en l’exposició central de la Llotja, en allò que, amb el Congrés històric, constituïa l’esforc més significatiu de la commemoració. Aquesta exposició de kkncia, capital cultural de la República es

completava amb altres mostres exposades en sales repartides per tota la ciutat: l’arquitectura i l’urbanisme de la Valencia dels anys trenta al CoHegi d’Arquitectes, exposicions sobre cartellistes valencians tan destacats com Josep Renau i Artur Ballester a la Sala d’Exposicions Municipal i a la Fundació Caixa de Pensions i una mostra fotogràfica d’Agustí Centelles a la sala Visor, una exposició sobre la Imita per la democracia al País Valencia a la Sala de la Caixa d’Estalvis de Valencia, una mostra sobre la dona en la República al Cercle de Belles Arts i, finalment, una exposició filatèlica de segells de l’època també a la sala de 1’Ajuntament constituïren el bloc divulgatiu, que intentava arribar al gran públic a través de la visualització de fotografies, documents, cartells, gravats i tota mena d’objectes que remetien l’espectador a la vida quotidiana dels anys de la contesa. En alguns casos, les exposicions es completaven amb edicions de llibres i catàlegs i la celebració d’activitats paralaleles com ara taules rodones, cicles de conferencies, etc. Aquesta vessant divulgativa abra&, igualment, tot tipus d’iniciatives de caràcter popular i cívic (concursos infantils de redacció i pintura, monument a la pau, recitals musicals...) que, a la vegada que intentaven acostar els actes commemoratius al ciutadà del carrer, significaven un 113


I’ESPILL esforc institucional per desdramatitzar la contesa civil i els seus efectes. Pel que fa als actes purament científics, la comissió organitzà un Congrés Internacional sobre la Guera Civil Espanyola en el qual prestigiosos especialistes (historiadors, economistes, sociòlegs...) dedicaren els seus esforcos a analitzar les causes, desenvolupament i conseqüències de la contesa. En el col.loqui, que se celebra entre el 21 i el 25 d’abril a la Facultat de Ciències Econòmiques, es va dedicar una jornada a l’estudi i la reflexió de la guerra civil al País Valencia. Finalment, donada la coincidencia de la celebració del III Encontre d’Escriptors del Mediterrani amb la commemoració del cinquantenari, 1’Ajuntament volgué deliberadament lligar 1’Encontre amb els objectius dels actes de «Valencia, capital de la República». El lema «L’intelelectual i la lluita per la democracia», i la selecció d’escriptors invitats confirmaria aquest propòsit dels organitzadors de reflexionar a l’entorn del paper dels homes de la cultura davant la defensa de la llibertat i la democracia des d’una perspectiva actual, pero que també ens remetia als anys 30. Aquestes foren sumàriament les activitats organitzades per les nostres institucions per a rememorar la conflagració i el fet de la capitalitat republicana de Valencia. Com a part interessada -vaig participar en l’exposició de la Llotja en qualitat d’historiadorno hauria de fer valoracions dels actes. L’opinió pública se n’ha fet ressò copiosament del resultat de la commemoració, així com de les seues mancances o encerts. Doctors té l’església. . . Aquest, pero, no és l’interès que em mou a escriure aquesta ressenya. Preferiria centrar-me en aspectes collaterals a les celebracions que, bé per haver-los viscut des de dins, bé per haver-los vist des de fora, m’agradaria comentar. El primer aspecte a destacar en tot

aquest tema és la constatació personal que el nostre món cultural encara avanca a colps de centenaris, cinquantenaris o cinquè-centenaris -el subratllat és meu-. Tot gira a l’entorn d’una data, d’un tema o d’una commemoració que monogràficament xucla les energies de funcionaris, intellectuals, artistes, opinió pública.. . durant un període curt de temps, passat el qual tots obliden ràpidament. No hi ha continuïtat, ni planificació. Es tracta de fagocitar cultura a terme fix. Al final sols queden algunes publicacions i poca cosa més. Després d’haver mobilitzat recursos econòmics i humans el tema en qüestió sempre s’acaba abandonant... fins al següent aniversari 0 centenari. Les institucions culturals valencianes haurien de tenir acò present i no caure en el parany d’aquest tipus d’actes entre afectius i espectaculars (exposicions grandioses, commemoracions llmdores, encontres internacionals...), la rendibilitat cultural -també social i econòmica- dels quals és dubtosa (que no la política!). Cal fer coses dignes, a l’altura del que s’organitza a París, Florencia o Roma, com dirà més d’un, pero sense perdre de vista el trebah quotidià, la continuïtat i la coordinació. En el cas dels actes del Cinquantenari, sembla que res d’això ha passat i que la programació ha estat elaborada amb més seny. La coordinació institucional, malgrat incidents esporàdics -1’afer del cartel1 d’Alberti en seria un- i reticències puntuals, fou positiva. També ho va ser la distribució proporcional d’actes populars i cívics de caracter divulgatiu i altres de científics, més restringits, pero sempre necessaris. Els resultats aixi ho avalen: per les exposicions passaren 300.000 valencians i al congrés assistiren centenars d’estudiants i investigadors. Una altra qüestió que m’agradaria comentar és la participació del Ministeri de Cultura en els projectes. UAjuntament

114


L’ESPILL va saber jugar molt adequadament les seues cartes a Madrid a l’hora d’aconseguir diners per a sufragar part de les despeses de la commemoració; pero em fa l’efecte que també ho van saber aprofitar Solana i el partit del govern, als quals, a pesar que no els interessava massa el fet que aquesta ciutat fou capital efímera de la República, l’ocasió els brinda l’oportunitat de desempallegar-se d’una commemoració que els cremava les mans. La conveniencia del Ministeri de no celebrar actes d’aquest tipus a Madrid, dones, facilita aquesta collaboració econòmica Ministeri-Ajuntament, que, tot cal dir-ho, no és freqüent. Raons de tipus polític -apunteu: recurrencia històrica del conflicte, caràcter republicà de la commemoració, que podia enutjar la Casa Reial, crítiques de la dreta, el «no remeneu fets dolorosos passatw, resurrecció de vells sentiments republicans dins el PSOEdesaconsellaven de celebrar-lo a Madrid. «La Valencia anticlerical i republicana podia organitzar el sarau allà a la periferia», dirien a Madrid pensant que, passara el que passara en el reviva1 republicà valencia, a la capital d’Espanya a penes n’arribarien les notícies. Aixo sí, aconsellaren que no penjaren moltes banderoles republicanes. El desenllac d’aquesta historia: Valencia aprofità I’ocasió i organitzà els actes, de la qual cosa ens hem alegrat tots, i a Madrid no s’han celebrat actes institucionals commemoratius com ara exposicions 0 congressos, i únicament, que jo recorde, participaren en els actes d’acolliment de les Brigades Internacionals. 1 ara que hem tret el tema de la ca-

pitalitat efímera, voldria aclarir un malentes. En l’elecció del lema de la commemoració, «Valencia, capital de la República», no hi ha un rerefons provinci¿icom alguns han volgut interpretar. No es tractava de donar importancia al fet que Valencia arribara a ser capital d’allò que es diu Espanya, encara que fóra 1’Espanya republicana i antifeixista. No cree que s’haja de considerar un honor i un privilegi ser capital d’alguna cosa. Més prompte pense que 1’Ajuntament es va servir d’aquest fet, incidental i anecdòtic fet, de la capitalitat per justificar els actes i hegemonitzar, en el bon sentit, la commemoració dels 50 anys de la guerra civil, la qual cosa em sembla que parla en favor, més que en contra, dels responsables municipals de cultura. Per acabar, i perquè ningú no crega que tot va ser una bassa d’oli, cal ressenyar algunes deficiències. A l’hora de celebrar actes, va mancar un acord entre les institucions organitzadores i les associacions i els partits republicans. Tampoc no hi hagué una publicitat exhaustiva a la premsa i al carrer. Finalment, encara que tots estem d’acord que la contesa s’ha de veure desapassionadament i que cal fomentar la convivencia i la reconciliació, jo he trobat a faltar en alguns dels actes declaracions nítides en defensa d’aquells vells republicans que lluitaren i moriren per la democracia i la llibertat. No es tracta de revengismes ni de nostàlgies, es tracta de fer justícia i reconèixer, per primera vegada en cinquanta anys, el valor de la seua lluita... i que no hagen d’esperar el següent cinquantenari.

115


TERCER ENCONTRE D’ESCRIP’IORS MEDITERRANI

DEL

Josep Picorro Timoner

Una mirada a la petita oficina del carrer de Salvador Giner és suficient per adonar-se del treball que mou el reduïdíssim grup de gent que organitza l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani. També trobem alguna diferencia entre I’ambient d’aquesta oficina i les dels recintes dels edificis de les institucions. Potser una major permissivitat, menys rigidesa burocràtica, cosa que permet més agilitat i llibertat de moviment, una difuminació de l’escala de jerarquia i la marca d’un mobiliari adequat fa que tot tinga una aparenca Ileugerament bohemia. Tanmateix, hi ha un ordre, una perfecta coordinació i sentit de la responsabilitat i un rendiment que no té res a envejar als 110~smés actius. Un munt de correspondencia es despatxa diàriament des d’algunes setmanes abans dels encontres; confecció de programes de mà i llistes de noms, molts d’ells coneguts, d’altres no tant. Reserves als hotels i de complicats vols que ara i adés s’han de canviar perquè compromisos d’última hora fan que tal horari no vaja bé a aquel1 escriptor. Reunions per a coordinar els preparatius dels actes. Organitzar les taules rodones. Cinc línies de telèfon, Grecia i, en definitiva, tots els pakos amb els quals compartim les aigües d’un mateix mar. El mar. Tan antic i sempre nou. Sempre creat i recreat de nou en tota literatura, la de tots els temps i totes les cultures que naixen i creixen a la ribera de la Mediterrània: la d’Homer i la de I’anònim de les Mil i una nits, la de Joanot Martorell i la de Julia 1’Apòstata o la de Jean d’Arras.. .

Hereus d’aquells, els lletraferits del nostre temps, una vegada cada dos anys, vénen a Valencia, on troben en I’Encontre una caixa de ressonància per a les seues idees, propostes o reflexions. 1, veritablement, 1’Encontre pot esdevenir una eina que faca moure el paper escrit i circular les idees, en una mena de termòmetre gràcies al qual es puga conèixer millor la literatura que es fa al litoral, poc prodigada per les multinacionals del llibre i les grans editorials. El 15 d’abril, sota el tema a debatre, que van intitular «L’Intel~lectual i la Lluita per la Democracia», s’inaugurava la tercera edició d’aquests encontres. Malauradament, aquesta vegada no son Ulisses ni Simbad els qui naveguen per aquestes aigües i ens conten prodigioses aventures en clau de filosofia o de conte. Ara és la grisa lluentor dels vaixells de guerra de la VI flota nord-americana, que amb la seua prepotencia augurava una trista nota per a aquests paises de llum i, tot seguit, encetava una primavera de flors metàlliques i foc mortífer sobre la indefensa Líbia. Tan brutalment, que no pot quedar dubte sobre l’actual paternitat d’aquest mar. Evidentment, aquest fet condicionava des dels primers moments l’Encontre, sense cap possibilitat moral de poder-sen sortir. Així, dones, la primera notícia que apareixia a la premsa sobre els encontres fou la protesta dels intellectuals que, tots plegats, es trobaven al saló d’actes de la Caixa d’Estalvis. Protesta, no cal dir-ho, contra l’agressió nord-americana a Libia. (De vegades surt molt clara la con116


L’ESPILL tradicció entre el que es deixa dir i el que es deixa fer.) Fins i tot Josep M. Castellet, que havia de llegir la seua ponencia, que era la que obria els encontres, va desistir de ferho, ja que el que estava passant l’obligava a una nova reflexió sobre el que havia escrit uns dies abans i que, segurament, hauria d’alterar. Castellet va parlar també dels postmodernos comparant-los amb els vells falsos intellectuals, ja que ni els uns ni els altres no han aportat cap crítica. El mateix dia s’anunciava la mort de Simone de Beauvoir. Castellet parla d’ella com un símbol de tot Europa, i que, junt amb la desaparició de Sartre, es tancava un cicle que representaven tots dos. Simone de Beauvoir i Jean Genet, que també va desaparèixer per aqueixos dies, foren alludits algunes vegades al Ilarg dels dies que va durar 1’Encontre. 1 aquest continuaria. Hi hagué absències i d’altres presencies que no havien estat anunciades. La participació de l’holandès Jan Lechner ens dóna a entendre que, malgrat la denominació dels encontres, aquests no resten reduïts a la gent dels països mediterranis, certament no sembla gens convincent qualsevol exclusivisme en aquesta mena d’actes. A més, la condició d’hispanista i també -si ens fixem en el tema d’aquest Encontre- la llarga experiencia que en distintes guerres i camps de concentració li ha tocat viure a Lechner donen un pes més que sobrat a la seua presencia. Rigorosa fou la seua participació, encara que amb un to molt acadèmic, adquirit sens dubte per la seua plena dedicació a la docencia en la Universitat de Leiden, on fa classes de literatura espanyola i sud-americana. La seua ponencia sobre els escriptors espanyols i la guerra civil pot ser d’interès no tan sols per als estudiosos. Titos Patrikios comenta a qui escriu

aquestes ratlles alguna cosa que pot parèixer ingenua 0 sense més importancia, pero jo ho vaig trobar significatiu. Deia que si els grecs que eren ací en aqueixos moments tornaven a venir, hauria de ser amb algun coneixement del català, i que necessitaven un diccionari. Gbviament, aquesta gent no venia sols a parlar, també hi era per a escoltar, i cada dia els trobàvem amb els aparells que aplicats a l’orella els facilitaven la traducció simultània. Encara que als programes no s’assenyalava l’origen geogràfic dels participants, pel que fa a les autonomies, i que eren fets en castellà, els convidats de fora s’adonaren de quin era el lloc on eren i quina la llengua. És clar que això fou degut a la presencia d’Altaió, Iborra, Riera, Montaner, Fuster, Blasco, Arlandis, Navarro i d’altres, tot i que la llengua majoritària, proporcionalment, fou la castellana. A banda de com vulguen dir les coses, aquestes acaben mostrant-se amb el seu rostre més autèntic si hi ha l’element indispensable que n’accione la possibilitat . Patrikios féu un assaig centrat en les relacions entre escriptor i poder. Relacions que el1 considera inestables, llevat de moments de recuperació, obertura o canvi, pero que sempre són esporàdics. Augura la mediocritat o el final com a escriptor a qui fa aquest ofici des de postulats pròxims al poder. Argumenta que la literatura, element creatiu, s’oposa o acaba oposant-se en qualsevol lloc del món al poder pel conservadorisme intrínsec de les pròpies estructures d’aquest i de les seues institucions. Admirable la tendencia o capacitat de Patrikios, per fer entrar en crisi la mateixa literatura. Evoca la ironia o la rialla com a recursos saludables i de suport per a una creativitat més ecològica. També hi foren els grecs Sarandis Antíocos, que ha estat durant uns anys director del Festival Internacional de Tea117


L’ESPILL tre a Atenes i que, residint de fa un temps a Madrid, s’ha decidit ha editar els seus darrers poemes en castellà, i Pavlos Zannas, que ens va parlar del llarg silenci, com a forma de lluita, dels escriptors grecs durant la dictadura dels coronels. Alexandros Kotzias, que té una nombrosa literatura publicada en treballs periodístics i llibres, entre els quals és prou conegut el que porta per títol L’utemptat i que serviria d’argument per al film de Costa Gavras. 1 passem a la participació de Juan Goytisolo, del qual és conegut l’enamorament que sent pels països del nord d’Africa. Quasi és un ciutadà d’aquella contrada més que no d’un altre lloc. A petició seua, la taula que presidia a 1’Encontre fou integrada tota per representants d’aquells paises, i el tema «Els Drets Humans als Paises Arabs» fou una de les sessions que més gent va atraure i I’edat mitjana era més aviat jove. Entre els assistents hi havia molts d’àrabs que treballen o estudien ací i, en algun moment, ens feia l’efecte com si no fóssem a Valencia. També es va fer notar la presencia d’arabistes com Pedro Martínez Montávez i Carmen Ruiz Bravo, la qual ens va parlar de la mítica figura entre les dones del món àrab, I’egípcia Nawwal asSaadawi. Aprofitaren l’avinentesa de l’Encontre per presentar la nova editorial CantArabia, que té com a objectiu difondre la literatura àrab a l’àmbit lingüístic castella. En la meua opinió, la intervenció d’Antonio Gala estigué minvada de forca en les seues paraules, tot i ser d’un contingut crític. Una certa dosi d’energia es perdé per algun canal en la seua oratoria. Encara que aquesta és una observació molt subjectiva. Just el contrari passà amb Vincenzo Consolo, que, tot fent un discurs molt Iliure i amb una bella prosa, la seua par-

ticipació esdevingué un estímul frese i relaxant, i així ens ho van dir les esforcades persones que treballaven en la traducció simultània. Llàstima que aquest escriptor no siga més conegut. Tan sols un llibre seu, La sonrisa del marino ignoto, traduït al castellà en la col.lecció «Alfaguara». La memoria no ens és fidel per a poder comentar amb un mínim de rigor totes les participacions, ni tampoc vam poder assistir a totes les sessions. D’altra banda, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament té per costum editar un llibre amb una ressenya dels participants i la totalitat de les ponències íntegres. La d’aquest Encontre sembla que eixirà pel desembre. Sí que vull mencionar un incident, encara que no em fa cap gracia tornar a trame el tema, pero que va interferir negativament en el normal desenvolupament de preparació d’aquest Encontre. Em referesc a l’assumpte del cartell que hauria d’haver fet Rafael Alberti per als actes de «Valencia Capital de la República». No negue que certes actituds no han d’amagar-se i, sens dubte, es veia clarament que aquel1 embolic fou originat per la manca de prudencia o mesura d’algun polític. Aixo és hmegable. 1 vés a saber quin cervell calent es va encabotar a inflar-h0 fins el punt que a la premsa no se’n parlava gaire, de l’Encontre, mentre que s’omplien pagines de tinta a propòsit del cartell. Si hem de fixar-nos a la premsa, trobem, motivat per interessos personals, un soroll fora mida sobre un lleig afer i un mutis o escassainformació sobre els esdeveniments culturals. Deixem-ho córrer. De fet, als dossiers de les anteriors edicions, podem descobrir una profusa informació sobre qualsevol incident o sobre la presencia als encontres dels polítics locals, amb fotos de presidents i consellers que semblen, més que no els escriptors, els protagonistes dels actes. És l’art de la desinformació que patim.

118


L’ESPILL Per altra banda, als paises mediterranis, s’ha donat una importancia exagerada a la figura de l’intellectual i, potser, avui ja no té tant d’interès, i aquest és un tema massa triat. Al darrer film d’Antonioni, Identificazione di una donna, escoltem aquesta frase: « [...] ens passem el temps buscant explicacions i repassant totes les teories i quan sortim al carrer trobem que tot és diferent, que el món on vivim ha canviat i s’ha fet més impenetrable». Dic tot això perquè aquest tipus d’actes solen agafar el vici de repetir-se, cauen en l’aillament i desapareixen sense haver-hi acomplert cap objectiu. Em comentava un músic valencia que els ianquis són mestres a saber fer un esdeveniment de qualsevol mínima aportació. Ací som al pol oposat del coneixement d’aquest mestratge. 1 és de doldre, perquè, de material, no en falta, ni ganes. Hi ha nous llenguatges que responen, és clar, a una nova sensibilitat, encara que alguns no són tan nous. Siga com siga, és ara quan es dóna una més favorable recepció i tenen una major cabuda a la societat en que vivim. Per cert, el 7 de maig, al Diari de Barcelona, es publicava un article ben interessant que donava notícia sobre la puixanca de la poesia visual arreu d’Europa. La revista Doc(k)s, que editava el poeta francès Julien Blaine, ha donat la volta al món, en un acte ben insòlit, arreplegant distintes mostres de poesia visual de cada país. (Dic «editava», perquè el naixement d’aquesta revista no tenia cap altra intenció.) El número 12 -316 pàginesesta dedicat a Iugoslàvia i Catalunya, i també fa menció de poetes no precisament visuals del País Valencia i de les Illes. Tenim la recíproca influencia entre el teatre, o el cinema, i la literatura. Pere Gimferrer és un dels escriptors que se n’ocupa prou, d’aquest darrer tema; o les afinitats entre música, plàstica i poesia. Ho veiem en revistes, catàlegs, exposicions, espectaeles, a poc a poc en discos i en diverses

manifestacions artístiques. 1 aquesta inquieta i desbordant activitat de la pràctica poètica, juntament amb nous mitjans, és un suport, un dels més importants, a les noves expressions que brollen dels canvis socials. Fins i tot, molts d’aquests llenguatges són simplement una forma nova, sense més, de dir o de fer la poesia. ¿Què és, per exemple, el darrer espectacle de Carles Santos, Arganchulla, Arganchullagallac, sinó uns poemes escrits pensar-n en el moviment? 1 no per a publicar-los en forma de llibre, sinó per a fer allò (el moviment) de la tercera dimensió de que parlaven Marcel Duchamp i Francis Picabia, quan sorgiren els corrents de pensament i artístics més imaginatius i amb més energia creativa de tot el segle. (Per cert, Arganchulla es va estrenar a Valencia i ningú no en va dir res. S’ha fet a Barcelona i la revista El Temps publica: «Arganchulla, de Berlin a Barcelona», i el mateix pot dir-se la TV d’Aitana. Pero tots dos han silenciat que l’estrena a l’estat espanyol s’havia fet a Valencia. Molt curiós.) Ben poc o res no se’n va dir a l’Encentre d’Escriptors, de l’inèdit o de l’allunyament de les formes convencionals per on navega avui el gai saber. Em semblen més un avantatge i una aventura molt més apassionant els encontres de Cogolin i Milano-Poesia, que saben incorporar noves perspectives de la comunicació poètica. Encara que tinguen un caràcter interdisciplinar, és majoritària la participació d’escriptors, sobretot, la dels nous bards, el qual és ben just tenint en compte -s’ha denunciat més vegades- l’arraconament que s’ha fet d’aquest art i, potser, no vindria malament recordar confessions com ara aquella de Freud: N[...] moltes vegades, quan arribe a conclusions en les meues investigacions, m’adone que algun poeta havia arribat abans que no jo». ~0 és possible

119


L’ESPILL que l’esclaridor poder de la poesia moleste algú? Recalzar el principi de la redundància, l’empapussament, és una de les tares que afecta la vida moderna i entrebanca les facultats sensorials humanes. Si els or-

PRIMERES

JORNADES

ganitzadors dels encontres entenen que aixo és així, tan de bo ens sorprenguen obrint la porta als nous corrents que avui es manifesten en l’art i sobretot en la poesia.

DE CRÍTICA

LITERARIA

Vicent Martínez

Del dia 30 de marc, dilluns, al 2 d’abril, dijous, de 1987 se celebraren les Primeres Jornades de Crítica Literaria Catalana Contempomnia, que, organitzades pel Collectiu Sanchis Guarner de la Universitat d’Alacant, tingueren Iloc a 1’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres (Secció de Filologia) d’aquesta mateixa universitat, amb molta assistència de públic, especialment professors d’ensenyament mitjà i alumnes de la Facultat. Hi col.laboraren, aportant els ajuts econòmics i d’infrastructura que calien, l’Institut de Ciències de 1’Educació i el Vice-rectorat d’Extensió Universitaria i d’Alumnat de la Universitat d’Alacant, com també Acció Cultural del País Valencia. Amb el muntatge de les Jornades, el Collectiu Sanchis Guarner, que ja ha fet els dos anys i mig des de la seua fundació, va intentar d’encetar una nova activitat en el seu afany per donar a conèixer diversos aspectes de la cultura catalana arreu de les comarques que compren el districte universitari alacantí. Tal vegada, en aquesta ocasió l’empresa haja estat una mica massa ambiciosa en els seus plantejaments de partida i haja resultat massa general, és a dir, sense el tractament detingut d’una zona concreta de la mar te-

nebrosarnent amplia de la teoria-crítica literaria. Aquesta va ser la intenció dels organitzadors; es tractava de les primeres jornades d’aquesta naturalesa i interessava facilitar una introducció, una síntesi -una antologia, en podríem dir-, de les qüestions conceptuals i de praxi dels estudis literaris. Deu haver estat per això mateix que les quatre jornades s’estructuraren en dues àrees: una de «teòrica» (els dies 30 i 31 de marc) i una altra de «practica» (1 i 2 d’abril). Hom intentava d’aquesta manera que els assistents participaren en una singladura, l’estel de la qual els hauria d’acostar, cada dia un poc més, a la realitat mateixa de la reflexió sobre la literatura, sobre I’ordre d’art verbal en concret i sobre la problemàtica de la tasca de l’escriptor. Els encarregats de dirigir-ne el rumb van ser, successivament, Sebastià Serrano, Vicent Salvador, Alex Broch i Josep Maria Llompart. Sebastià Serrano (30 de marc, dilluns) entreteixí, en la seua ponencia, un vastíssim discurs de relacions entre la literatura i la ciencia. La seua aportació gira al voltant de la teoria del coneixement, de la funció, gens menyspreable en absolut, que fa la literatura com a recurs contra la crisi del llenguatge. El llenguatge és l’eina 120


I’ESPILL per a conèixer el nostre món, el referencial, pero perd la seua precisió designativa quan es tracta d’explorar, de descriure i d’explicar uns altres mons diferents al nostre tot i formar part del mateix univers: aquells que se’ns obren a cada pas de la química, de la física, de la matemàtica, si més no. Problemes epistemològics causats per una limitació que, segons Serrano, només la literatura esta en situació de poder resoldre en part... Un feix de consideracions decididament assenyades i globalitzadores i per això mateix una mica difícils de seguir en un discurs oral. Vicent Salvador (31 de marc, dimarts) es va estendre a propòsit de la semiòtica com a mètode d’anàlisi textual. Va illustrar el seu parlament amb el comentari de diversos poemes de Maria Mercè Marcal, Gaspar Jaén i Vicent Andrés Estellés i de fragments de Joan Fuster i d’Eugeni d’Ors; a més a més, facilita una bibliografia molt actualitzada sobre l’estat de la qüestió. Durant la primera part de la seua conferencia, Salvador resseguí els postulats semiòtics generals i féu una serie de nous esguards sobre la sort futura d’aquesta disciplina d’introspecció del text. Alex Broch (1 d’abril, dimecres) oferí un extracte de les seues darreres reflexions («encara en procés d’elaboració», com el1 mateix va matisar) a l’entorn de la producció narrativa catalana dels setanta en@. Es tractava de fixar una «taxonomia tematològica», del procés de raonament de la seua propia teorització sobre tal sector de la literatura. Intentava

d’aprofundir les dominants narratives que configuren la definició d’allò que és anomenat nova novella. Es va centrar en la dinàmica històrico-cronològica del procés de transformació que va donar pas a aquesta modalitat d’expressió dins el que elben diu «les nostres literatures». Josep Maria Llompart (2 d’abril, dijous) va dissertar sobre els problemes de la creació literaria als Països Catalans. La literatura i la societat, amb la llengua: tres elements que donen forma a alguna cosa més que una «comunitat». La creació literaria no és pas un fet deslligat i independent sinó allò que palesa gran part de la vitalitat i les possibilitats de fallida del domini lingüístic i nacional on es desenvolupa: una responsabilitat greu, la dels escriptors. Cal fer esment de la gran quantitat d’assistents i d’inscrits, que excedí la capacitat de 1’Aula Magna. De segur que en unes altres circumstancies externes i internes -d’organització, local i d’horarisels debats, que tan sols s’hi insinuaren, haurien estat més intensos. A petició dels assistents i de tots aquells que no hi van poder ser, i a fi d’ampliar la difusió de les Primeres Jornades, hom assegura que proximament se’n publicaran les ponències en un petit volum que aplegue aquestes quatre reflexions en una panoràmica plural de la crítica literaria catalana. D’altra banda, i ates l’interès que es va despertar, el Colulectiu Sanchis Guarner té previst d’organitzar-ne unes segones Jornades en les quals aprofundir els temes i talls oberts en el transcurs de les primeres.

121


L’ESPILL EDICIÓ ANGLESA

D’AUSIAS

MARCH

Purificació Ribes S’acaba de publicar la primera traducció anglesa en vers de la poesia d’Ausiàs March. Fins ara, la llengua anglesa sols comptava amb la traducció, en prosa, d’una selecció de poemes, realitzada per Arthur Terry (1976). La idea va sorgir a 1’Institut Shakespeare de Valencia, preocupat des del seu comencament per traduir al castellà les obres de Shakespeare, sense perdre la riquesa significativa dels contrastos que hi apareixen entre prosa i vers. En el cas d’Ausiàs March, l’avantatge de la major proximitat fonètica entre les llengües de partida i arribada de la traducció feia esperar resultats tan satisfactoris com els de Sagarra en les seues versions de Shakespeare. Com Shakespeare, també March presentava dificultats de comprensió, conseqüència de la distancia temporal que ens separa de la seua obra, i, sobretot, de la riquesa i subtilitat del seu pensament, que adopta unes formes sintàctiques igualment intricades que les seues reflexions sobre la vida, sobre l’amor i sobre la mort. La concessió d’una subvenció per al projecte, per part de la Diputació de Valencia, va impulsar l’equip -aquesta vegada integrat pels doctors Manuel Angel Conejero, director de 1’Institut Shakespeare; Purificació Ribes, membre del grup de treball, i D. Keown, traductor de poemes de Salvat-Papasseit i de Salvador Espriua la recerca del material necessari per a un estudi filològic detingut dels seus poemes. Es reuniren les edicions més prestigioses, totes les traduccions al castellà publicades

des del segle XVI, i l’actualització del text, realitzada per Joan Fuster. Per a vencer I’obstacle de foscor i dificultat de que s’han fet ressò estudiosos tan prestigiosos com Amadeu Pages o Martí de Riquer, era necessariconfrontar les variants textuals arreplegades en les edicions; les diferents solucions traductores i els comentaris intercalats en les edicions i traduccions o exteriors a elles, procedents de glossaris específics o de diccionaris generals. Martí de Riquer ens recordava les dificultats queja molts altres havien trobat en intentar traduir March: «El poeta valenciano es, evidentemente, un autor de difícil lectura y cuya interpretación dista mucho de ser tarea sencilla. Las traductores han hallado en todo tiempo escollos durísimos e incluso dificultades de comprensión gramatical»‘, i Amadeu Pagès

ens assenyalava que I’únic camí possible per a vencer-lo era l’estudi detallat i en profunditat de l’obra: «La poesia de 1’Auzias March exigeix, en efecte, per a ser del tot compresa, una veritable iniciació. Ja siga que pertany en aquest genre d’esti1 refinat al qual els trobadors donaven el nom de trobar clus, ja que prengui un caracter netament filosòfic i moralitzador, el fet és que per raresa se n’agafa el sentit a primera vista. Cal treballar per a extraure’n el moll substanciós. El seu pensament és com un enemic inatenyible que no és possible sorprendre sinó després de savis treballs d’atac>j2. Seguint el seu advertiment, vam elaborar maquetes per a l’estudi filològic,

1 Traducciones castellanas de Ausias March en la Edad de Oro, Instituto de Estudios Mediterráneos, publicaciones sobre Filología y Literatura, Barcelona, 1946, p. IX. ’ Les obres d%kas March, edició crítica, vol. 1, Intioducci6, text crític de les poesies 1 a LXXIV, Institut d’õstudis Catalans, Barcelona, MCMXII, p. 3.

122


L’ESPILL semblants a les que serveixen per a l’estudi de les obres de Shakespeare. Hi vam reproduir en fragments estròfics les edicions d’Amadeu Pagès (1912), Pere Bohigas (1959), i Rafael Ferreres (1979), i, tot seguit, les traduccions de Baltasar de Romaní (1539), Jorge Montemayor (1560), el manuscrit anònim de la Biblioteca Nacional, que data del final del segle XVI, la traducció del Brocense, la de Quevedo, i les traduccions realitzades en el segle XX per Fèlix Ros (1965), Enrique Badosa (1966), José Batlló (1969), Juan Antonio Icardo (1973), Juan Ramón Masoliver (1976), Pere Gimferrer (1978) i Rafael Ferreres (1979), a més de la versió actualitzada del text, duta a terme per Joan Fuster. Aquest abundant material era de primordial importancia per a I’elaboració de notes semàntiques i textuals que prepararen la nostra traducció. A l’estudi de contrast de les diferents solucions d’edició i traducció es va sumar la informació procedent de les anotacions de Pere Bohigas en la seua edició de l’obra completa d’Ausiàs March, i en la seua selecció denominada Pàgines escollides. Tumbé es consultaren les notes d’Enric Navarro i Borras en Poesies dl4usias March. Selecció, pròleg, glossari i notes, i el glossari facilitat per Alvar Verdaguer en Obres del Genial Poeta del Amor Ausias March. Finalment, es tingueren en compte les opinions d’Alcover-Mo11 i Coromines, en les entrades del Diccionari catalri-valenciàbalear, dels primers, i en les del Diccionari etimok3gic i complementari de la llengua catalana, del segon.

Les tres edicions escollides per a l’estudi compartien un ah grau de competència en la seua anàlisi dels manuscrits existents i en el seu aparell crític. La labor pionera d’A. Pagès va servir, sens dubte, de base als treballs de Pere Bohigas i Rafael Ferreres, les variants dels quals són bàsicament de puntuació. En la nostra

traducció no se n’ha seguit cap amb exclusivitat, per bé que ens hem inclinat en particular per l’edició de Pere Bohigas, que sembla impresa en aquesta edició bilingüe. Quant als criteris seguits en la traducció, s’ha intentat respondre a la màxima equivalencia en I’aspecte formal i semàntic. En les traduccions castellanes, generalment s’ha donat prioritat a un criteri sobre altre, bé el de proximitat formal, bé el de fidelitat semàntica. El primer es reflecteix en el cas de Baltasar de Romaní, que a vegades actua en detriment del significat, o de Jorge de Montemayor, qui, a pesar de la major flexibilitat dels seus versos i del superior respecte al significat, es veu obligat a fer omissions per la longitud de les paraules en castellà. El criteri de fidelitat semàntica presideix, per exemple, la versió de Rafael Ferreres, que opta per la prosa, i deixa per als poetes la recreació del vers. Entre els traductors antics, els millors versos potser es deuen al Brocense, pero el seu reduït nombre impedeix convertirlo en representatiu. Pels resultats quantitatius, el més significatiu entre els primers traductors possiblement siga Jorge de Montemayor. 1, entre els traductors moderns, Pere Gimferrer, pel nombre de poemes que tradueix i per la qualitat dels seus versos, ocupa un lloc de primer ordre. La traducció en vers d’Ausiàs March a l’anglès mancava de tradició, pero els temes que tracta el poeta i el seu to compten també amb representants en la llengua anglesa, i d’aquí ve que es procedira a elaborar un glossari de camps semantics centrals a la seua poesia, especialment a partir dels metafísics, sobretot de John Donne, i d’alguns poetes anteriors, entre els quals cal esmentar Wyatt, Spenser, i Sidney. Aquests termes resultaven de gran utilitat per a conferir a la traducció un to arcaitzant, i amb la mateixa finalitat es compilaren llistes de solucions morfolò-

123


L’ESPILL giques i gràfiques usuals en la poesia dels segles XVI i XVII, on, com en la poesia d’Ausiàs March, eren freqüents les elisions i les duplicacions de consonants o vocals, en relació freqüent amb la duració de les paraules. En aquesta labor de compilació de termes i solucions morfològiques i grafiques de la literatura anglesa, fou de gran utilitat la contribució de Joan Talens, col.laborador de 1’Institut Shakespeare. A la labor preparatoria de caràcter filològic, va seguir la fase traductora, que es porta a terme en equip, en sessions conjuntes de treball, on els resultats de reu-

nions prèvies se sotmeteren a repetides revisions fins a aconseguir una versió satisfactoria per a tots, que, en posteriors edicions de l’obra, experimentara, sens dubte, alguna modificació, fruit d’aquest procés interminable que és tota traducció. Aquesta selecció de 24 poemes, la publicació de la qual en edició bilingüe ha estat possible gràcies a la col.laboració de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciencia, és la primera duna serie que, amb l’ajut de les institucions, esperem prosseguir fins a completar la traducció de l’obra poètica d’Ausiàs March.

124


I’ESPILL DashiellHAMMEIT, 106.ooO dhlam, diner de sang, Edicions 62, «Seleccionsde la Cua de Palla», Barcelona,setembrede 1986 (trad. d’Eugeni Biaza). Per diverses raons, la novel-lanegra no gaudeix d’una bona premsa oficial; sembla, per a alguns, un trencaclosques minoritari 0 una ocupació marginal. La bona veritat és que es tracta d’un genere -no en discutirem ací el mot- amb molt bons lectors, pero, a hores d’ara, amb escassosconreadors de mèrit. Si en cerquem les causes, ens haurem de referir, de primer, a la col.lisió entre el relat negrei el seudiscutible valor novel.lesc, és a dir, modtilicament literari. En segon lloc, la dificultat de produir un text criminal químicament pur actua com a entrebanc per als escriptors que només de manera ocasional s’hi atansen; el resultat més acceptat és l’htbrid, sovint de gran qualitat, del thriller modern, popularitzat per Graham Greene o Frederick Forsyth. Afegiu a aquestes dues raons -de, diguem-ne, dificultat tècnica- una tercera: la ràpida irrupció de Dashiel1 Hammett, iniciador i mestre fins ara insuperat del genere. Dashiell Hammett, l’autor de Maryland que va viure entre els anys 1894 i 1961, va crear amb rotunditat i eficàcia una forma peculiar d’escriure -a la qual no han faltat noms: novehla policíaca, negra, detective fiction...-, hereva sens dubte dels relats

de misteri encetats per Poe. Hammett hi va afegir el panorama d’unes ciutats americanesdevoradesper l’industrialisme dels anys20 i 30, tot accentuant la lluita per la propietat, la violencia física i moral d’un nou temps, la corrupció cada top més general. 106.000 dòlars, diner de sang, l’obra que ara presen-

tem, ésen realitat un parell de relats curts que Hammet havia publicat en 1927 a Black Mask, revistaque va servir de plataforma al genere entre 1926 i 1936. Els dos relats, The Big Knockover i $106.000 Blood Money mantenen una continuitat que Xavier Coma, en el proleg a aquesta versió catalana, fa ben palesa. És una historia neta, cl&sica ja als nostres ~11s:una colla de delinqüents s’apleguen a la ciutat de SanFranciscoper tal de fer un gran atracament. Després d’aquest, la novehla és una pura persecució dels atracadors per part de l’anònim detectiu-narrador. En un ambient de contraban, crims i atemptats, delinqüència enrarida, falses pistes, etc., que tan bé coneixem pel cinema, el detectiu -sempre ficat en bucs- es mou amb llestesa,i arriba al final a la resolució del misteri. Ésaquest investigador una mena d’anònim heroi modern, el qual ens encarna com a públic lector i esdevé projecció nostra impresa -després, i sobretot, cinematogràfica- en un home dur, resolut, que sempretrobarà el cau del problema. Deleguem en ell, dones, la nostra capacitat d’actuar, en l’optimisme 127

d’una demostració brillant d’enginy i espectacularitat. D’una vegada, amb mà mestra, Hammett havia incorporat a l’espectacle de la raó en marxa -així ha definit Thomas Narcejac el gènere policial dels Poe, Conan Doyle i altres- la realitat punyent i agredolca d’uns Estats Units que estaven iniciant l’esclat de la decadencia en que avui els veiem. Obres com The Maltese Falcon (1930), The Glass Key (1931) o The Thin Man (1932) en són ben simptomàtiques. Formalment destaca en Hammett -a més del realisme ja esmentat, l’acció trepidant o la violencia literàrial’ús d’un sarcasmeque marca l’inici genuí del futur humor negre. El llenguatge cohloquial i una nota d’escepticisme social fan de Hammett un producte literari consumat, dissortadament ignorat per alguns dels seus seguidors. Tornem, ara, al pessimisme inicial: Lper que no hi ha, avui dia, continuadors vahtosos de la novehla negra? La resposta ens la poden donar els mateixos Chandler, McCoy, Cain o Spillane. Són escriptors que tendeixen a expurgar, de vegadestotalment, l’expressió literaria per quedar-se amb el detall colpidor, la violencia d’acció o la nota pornogràfica; en suma, amb una tècnica -i ens referim sobre- tots als darrers epígons- cada vegada més despullada d’esforc estètic.El cinema, a més, ha comercialitzat fins a l’escandol l’equilibrada fórmula inicial de violencia i sexe.


Les aportacions bàsiques del genere compten amb bones arrels dins el catala quotidià. Quasi seixanta anys de practica servil pero ininterrompuda han cristallitzat en una oferta universal de llenguatge: un realisme dur i despullat, sempre autotranscendent, que prefereix la foscor dels carrers sensellei, els tuguris on naix el crim i d’altres escenarissemblants per a colpir l’espectador ja des de l’espai del text; la febre d’accions i diàlegs que s’entrecreuen fent un giravolt que s’enduu el relat; la preferència per un argot d’indubtable gust per la provocació entre els personatges; l’ús d’una ironia molt personal («chabitació estava tan negra com el futur d’un polític honrat», p. 25), etc. Avui dia, en catala, en qualsevol llengua, la iniciativa literaria de Hammett ha esdevingut un model compacte de violencia social, una actitud abans que -pero també- una parla d’individualització estètica. Edicions 62, dins les «Seleccions de la Cua de Palla», ens ha ofert fins ara, amb aquesta traducció d’Eugeni Riaza, seixanta-untítols de la millor novella negra. Tan sols hi afegirem que, a hores d’ara, rellegir Hammett és premissainicial per a apreciar l’autentica dimensió possible del relat negre. Pep Santaemi?ia

Martí DOMÍNGUEZ BARBE-

RA, Els Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1985,284 pàgines. Proleg, SantiagoI-agarra. El desembre del 1485, Ferran II d’Aragó (més endavant el Catòlic), concedí a Pere Lluís Borja el títol de duc de Gandia, amb la qual cosa s’embutxacà els cinquanta mil escuts d’or que prèviament havia acordat amb el pare d’aquell, el cardenal i vice-canceller de cinc papes, Roderic Borja, futur Alexandre VI i segon papa Borja. Per commemorar el cinccents aniversari de la compra del ducat pel vice-canceller,el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Ve11(la Safor) ha editat una obra que desprésde diverses peripècies editorials i amb el traspàs del seu autor, Martí Domínguez, ana a parar al calaix dels papers inedits. És aquesta una obra ben interessant sobra la família valenciana més poderosa de tots els temps, Els Borja, que, a més, és el títol del llibre ara publicat. L’autor del llibre que ara ens ocupa, Martí Domínguez Barbera (Algemesí,19OWakncia, 1984), és conegut de tots els valencians. La seua obra periodística s’escampaal llarg de 54 anys de professió per les més diversespublicacionsdiaries o periòdiques, on cal remarcar que fou director de Llevant, LU.TProvincias,Al dia i del setmanari Wencia-ffruits. Com a escriptor, cal destacar, en tre altresllibres,Alma y tierm de Valencia (1941), Don 128

Jaime el Conquistador (1945), No n’eren IO? (1960), El tradicionalismo de un republicano: Vicente Blasco Ibáñez (1962), Els horts (1972), Els cignesfora de I’aigua (1977), Els nostrw menjars (1978) i L’ullal (1986, obra pòstuma igual que Els Borja). En el Ilibre que ara ressenyem, l’autor ens proposa un viatge que va -com bé ens indica S. Lapara al prolegdes del llogaret de la Torre de Canals, al costat de Xativa (hisenda familiar de Domènec de Borja, pare de Calixt III), fins al ducat de Gandia, a través de Valencia, la resta de la corona d’Aragó, Roma i els estats pontificis. En tot aquest apassionat viatge, l’autor, que s’hi eregeix com a advocat defensor delspapes valencians, va desfent-nos el complicat entramat que va des que Alfons de Borja esdevé Calixt III (el primer papa catala), el 1455, fins a la mort del IV duc de Gandia, Francesc de Borja, el 1572 i la seua canonització el 1671, tot passant per Roderic de Borja (nebot de Calixt III) i els fills d’aquest, entre els quals cal destacarper llur importancia històrica, Cesar, il valentino, Joan, segonduc de Gandia, i Lucrecia. A poc a poc, a través d’una prosa càlida, anem endinsant-nos en la tèrbola Roma del Renaixement: lesbandositats dels Orsini, dels Colonna i tutti quanti, la pesta i, òbviament, dels Borja. Martí Domínguez, coneixedor de bona part de la bibliografia existent sobre el tema, no sap estar-sede donar la seua personal interpretació


L’ESPILL en els passatgesmés boirosos de la historia d’aquests papes i dels seueshereus. Hem dit que l’autor hi fa d’advocat defensor dels Borja, la qual cosa no vol dir que aquest negue 0 ignore conscientment la vida llicenciosa d’Alexandre VI o Lucrecia. Ben al contrari, és el1 el primer a assenyalar tots elsexcessosi la vida escandalosa que alguns dels membres d’aquest clan portaren, en tant que aquests fets han estat demostrats pels historiadors. Ara bé, quan aquestes proves fefaents no existeixen, apunta la possibilitat que aquestes maldientes vinguen generades per l’odi que a Roma se sentia enversels catalani, i contra elsBorja en concret. D’altra banda, aquest tipus de libels que van de boca en boca han estat freqiients en tots els temps i sembla que, en la Roma de l’època, era un esport molt estimat entre els membres de la cúria i els clans poderosos de la ciutat. És forca interessant la idea que hi apunta Martí Domínguez quan diu que Alexandre VI fou el primer italià en el sentit modern del terme, qui va veure d’una manera clara que calia unir totes les terres de la península que envoltaven d’alguna manera els estats pontificis, per crear& un estat fort on poder aixoplugar Roma i l’església d’una manera estable. El brac militar executor d’aquest projecte havia de ser el seu segon fill, Cesar, amb un nom ben significatiu, i en qui s’inspirara més tard Maquiavel en escriure El príncep. Darrere d’aquest projecte d’unitat -i

dels seues interessos- Alexandre VI s’enfrontarà repetidament contra elsclans més poderosos de Roma: els Colonna, els Orsini, els Sforza; contra els Reis Catòlics, que tant li devien; contra Carles VIII de Franca; els ducats veïns i contra tants i tants condottieri de l’època. Si alguna cosa hem de retraure al llibre, és el fet que el CEIC Alfons el Ve11haja estat tan escrupolosament fidel al text de Martí Domínguez, tant que no ha revisat el text abans de dur-lo a la impremta. Amb una lleugera revisió, hi haurien estat eliminades algunes incorreccions gramaticals, algunes repeticions innecessàriesi algunes transcripcions erronies de noms italians o eslaus. Ates que l’autor del text, desgraciadament, no ho podia fer, calia que l’entitat editora ho haguera fet per aquest, eliminant aixi aspectes mínims, pero que, ací i allà, entrebanquen la lectura. El llibre, al comencament, inclou sis fotografies que reprodueixen retrats dels principals components del poderos clan. Ésde lamentar que no s’hi incloguen més illustracions, sobretot de I’obra arquitectònica i plàstica que els Borja deixaren a Roma i que tan meravellosament ens descriu Martí Domínguez. Tot i aixb, el llibre és una aventura apassionant per bona part de I’Europa del XV i del XVI, on si bé notem una òptica favorable a aquestsvalencians universals, ens serveix magníficament com a obra de divulgació i d’apropament al complexissimtema 129

dels Borja, on encara queden tantes i tantes cosesfosques, i on podem trobar versions per a tots els gustos. A més a més, cal no oblidar en cap moment que aquest encisador viatge, el fem de la mà de la prosa d’un altre valencia, una prosa minuciosa, molt plàstica, que sap donar en cada moment el ritme i la porositat que pertoca als fets que s’hi descriuen. Biel Sansano

Xavier MAGIA i Núria PERPINYA,La poesia de Gabriel Ferrater. Ed. 62, Barcelona, 1986, 183 pàgs. Tal com es diu a la introducció d’aquest assaig, Gabriel Ferrater ha estat un nom empeltat de llegendes. En la seua vida s’emmiralla tanta literatura com en els seus poemes. Per això, la seua poesia ha interessatnomés en la mesura que corroborava el mite, i no en la mesura que confirmava la definició de poeta. Per aquest motiu, l’únic Ferrater que ha interessat a l’estudi és aquel1 que ens mostra una figura innovadora dins la literatura catalana. Ja des del primer llibre, Da nuces pueris (1960), «era un cas insòlit. 1 ho era de debo. [. . .] semblava introduir-hi una ruptura»i. Tan sols recordaré elsprimers versosde L

Joan FusmR, Litemhm catalana contemporbnia, Curial, Barcelona 1979, 367.

pag.


L’ESPILL l’extraordinari «In Memoriam»: «Quan va esclatar la guerra jo tenia / catorze anys i dos mesos.De moment / no em va fer gaire efecte», molt allunyats de lesvigènciespoètiques acceptades del moment. Des d’aquesta primera entrega poètica, es veuen despuntar les coordenades més característiques de tota l’obra del poeta. El mateix títol, Da nuces pueris, és una frase de Catul que parla a favor de la felicitat. La recerca de la felicitat seraun tret continu al llarg de la seua obra. A «In Memoriam» aquel1 adolescent que es mira ingènuament el man, és felic per la mateixa irracionalitat del món. 0 en el poema «Maria» o en «By Natural Piety». L’intent de felicitat com un precepte ètic. El segon llibre de poemes, Menja’t una cama, segonsN. Perpinyà i X. Mac& 4s segurament el llibre de més poc pes específic de tota l’obra ferrateriana», opinió que compartesc. Encara que té poemes esplèndits, la idea de conjunt és prou difusa. Pero on s’evidencia d’una manera absoluta el mestratge de G. Ferrater és a Teoria dels cossos. Com a Da nucespueris, comenca el llibre amb un llarguíssim poema, «Poema inacabat»; pel que fa a aquest poema, una part de la crítica (Pere Gimferrer o Joaquim Molas) no ha estat gens indulgent. Molas l’ha considerat com un frac& prodigiós; la qual cosa no compartese, sinó al contrari. Ésun dels poemes contemporanis més importants de la literatura catalana, tant pel domi-

ni de la llengua com per la seua perfecció mètrica. Quatre anys abans de morir, Gabriel Ferrater reunia tota la seua obra, revisada, i encara va afegir alguns poemes nous. Aquest conjunt, sota el títol de Les dones i els dies, pot tenir diverseslectures, com assenyala Arthur Terryz, o les diferents possibilitats d’interpretació que descriuen X. Macià i N. Perpinyk «Les dones i els dies ve a ser com una mena de síntesi filosòfica sobre la vida dels homes; una vida filosòfica, pero també poètica+. És a dir, com un sincretisme fonamental dels dos temes més importants en l’obra de Ferrater: amor i temps. Els autors de l’assaigintenten mostrar-nos l’estructuració que André Imberechtsdfa de l’obra ferrateriana; segons ells, és equivocada en part. Imberechts la dividiria a partir de dos ~01s. En un d’ells situa elspoemes de (dlenguatge permeable», en especialels de to narratiu i caracteritzats per un alt grau d’intelligibilitat. Dins d’aquest pol, fa els subapartats segiients:a) poemes propiament d’observació social,b) poemesen que es lliguen els records personals amb elsesdevenimentspolítics passats,i c) els poemes de reflexió moral, literaria 0 política. 1 en el segon pol entrarien aquells poemes de caire 2 Arthur ‘Ikuu: «El sentit d’una vida», RevLrto del centro de cultum, 257, abril de 1974, Reus, 2-4. 3 X. MAGIA i N. PERPINYA,Lapoe-

pàg.

sia de Gabriel Fermter, Bd. 62, Barcelona, 1986, 27-29.

4

simbolista on mes s’evidencia el treball de la llengua. Allò que X. Macià i N. Perpinya critiquen és que Imberechts barreja en un mateix nivel1 classificacionsde distints ordres. Aixi, agrupa poemes segons el seu grau de dificultat alhora que n’intenta una classificació temàtica. «D’aquesta manera, poemes com “Els innocents”, “El lleopard” haurien d’encabir-se dins el primer apartat del primer pol, son agrupats al segon pol pel seu hermetisme a nive11del discurw5. Penseque una classificació temàtica d’una obra com la poesia de G. Ferrater és difícil, i sempre manca de matisacionsper molt prolixa que siga. N. Perpinyài X. Macià fan una agrupació dels poemesen tres blocs: la literatura, l’observació social i l’experiència personal sobre la vida moral. Recalcant que aquesta agrupació ésfeta a partir del marc del poema (entes com a rerefons supratematic) i no tenint en compte consideracionsformals d’estil: 1. Poemes que tenen com a marc la literatura. Es tracta de poemes que poden ser algun exercici de crítica literaria sobre alguna obra o autor, o sobre la creació poètica en concret. També posen en aquest apartat els poemes que refan algun mite literari o algun motiu propi de la tradició literaria. En molts d’aquests poemes, Ferrater mostra la seua actitud davant el fer poètic. Així en alguns d’ells ensmostra l’actitud an-

pàg.

André IYBERECHTS:Gabriel Fermm PoPme buche4 Louvain, 1970.

130

5

pàg. 44.

X. MAGIA i N. PERPINYA,op. cit.,


tiromàntica del poeta, com en el poema «A través dels temperamentw: («De que serveix d’ésser bon pare, / si Maragall, que ho era / pero de més a més era poeta, / va imaginar que el ve11luxuriós, / El comte Arnau, seria redimit / quan una noia pura, molt simbòlica / ment pura, cantaria la canco / dels fets impurs del comte»). 2. Poemes que tenen com a marc l’observació social. Els autors ens fan dos subgrups: d’una banda, hi ha els poemes que copsen algun aspecte de la realitat a partir d’algun personatge concret de la vida real o quotidiana. Cal assenyalar l’alt grau d’ironia que destiLlen aquests poemes. Hi podrien entrar poemes com «Cantó de bressol» o «El distret». D’altra banda, els poemes en que el poeta mira la societat que l’envolta. El poeta, ser social també, s’individualitza copsant instants molt precisos, en un intent ver d’entendre l’essència profunda de la vida. 3. Els poemes d’experiència personal sobre la vida moral. Ací podrien ser inclosos tots els poemes de Ferrater. Pero segons X. Macià i N. Perpinyà, hi ha una «marcada diferencia tonal entre els poemes classificats fins ara i aquells que incloem en aquest tercer grup»ó. Diferencia tonal pel que fa a la peculiaritat de l’experiencia personal del poeta. Com ha dit Castellet: «al poeta I’interessa sobretot la vida personal, ésa dir, la vida mo6

idem, pàg. 55.

Ací caldriainclouretambé elspoemesde tema amon5s, cosa que els autors han deixat per a un altte capítol. Per cert, han fet una lectura molt intemssant de la poesia amorosa de G. Ferrater.El tema de l’amor apareix fonamentahnent unit al tema del pas del temps. Perla importancia determinant que tenen aquests dos temes en la seua poesia,no ésestranyque vagen units en la majoria dels poemes. No és menys interessant el tòpic de l’amor més enha de la mort, lkrnant esconcepcom un ésserque, una vegadamort, encara continua estimant. Aquesta filosotia eròtica de Fermterenllacaamb el corrent quevedesc que materialitza aquest tòpic: «Sóc més lhmy que estimar-te.Qtuin elscucs/ faran un sopar fied al meu cos / trobaran un regust de tu». X. Macis i N. Perpinyàhan assenyalatalguna concomitancia amb algun poema de Jaime Gil de Biedma. Penseque no solament tingueren algunes concomitancies,sinó claresinfluències.Són duesobresmolt semblants en forca aspectes. Recordemles paraulesde Ferrater pel que fa al tema: «... s’hauriad’explicarla complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantastica, perquè l’un escrivia en catíila i I’altre en castella, ja que si no, enshauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent»s. rab7.

0 el mateix Jaime Gil de Biedma: <<-iQué importancia tuvo para ti Gabriel Ferrater? »-Muchzkima. Fue una de las infiuencias formativas en mi vida intelectual. Cuando conocí a Gabriel yo tenía veinticinco años y él treinta y tres. Ya parte de ser muy inteligente, era un hombre con una altura literaria como yo no tendré en mi vida. I;..] 0 sea que la relación con Gabriel Ferrater para mi era muy fructtfera»s.

Així mateix, la passió que compartien tots dos per la literatura medieval i les seues possibilitats dins la modernitat, 0 la influencia i mestratge de W.H. Auden en l’obra poètica tant de Ferrater com de Gil de Biedma, o en poemes on arriben a coincidir, com en «Noches del mes de junio», de Gil de Biedma: «O sohé con venderme al diablo, / que nunca me escuchó», i «Com Faust», de G. Ferrater: «Ens ho vendria tot, cosesi coses, / i pagaríem amb un tot blocat / que ningú no ens descompta, en aquest món / on mai el1 no respon». L’estudi de X. Mac& i N. Perpinyà, La poesia de Gabriel Ferrater, és una lectura inteleligent i circumstanciada de l’obra del poeta de Reus. Espere que les respectivestesis doctorals sobre l’obra de Ferrater completen les múhiples i diverseslectures de la seua poesia.

7

J.M. CASTELLET:Alguns aspectes de la seua poesia», .%m d’Or, juny de 1972, pAgs. 23-26. 8 Baltasar PORCEL:<<GabrielFenata; In Memoriam» entrevista amb G. Ferrater, Barcelona 1972.

131

Josep Ballester 9

J. B~nti: «Jaime Gil de Biedma: un juego de hacer versos», Camp de I’arpa, núm. lOLl(juny de 1982).


L’ESPILL Josep FRANCO, L’últim roder, Edicions Bromera, Alzira, 1986, 160 pags. Darrerament sembla que alguna cosa esta canviant en el panorama de la narrativa valenciana. Almenys, més que no pas en el de la poesia. Es nota un canvi en les intencions narratives i en la forma d’expressar-les, sobretot en alguns dels escriptorsmés joves, dit siga aquest adjectiu amb cauta precaució i no sols biològicament parlant. De la narrativa anomenada experimental, sovint atenent sols factors superficials, dels anys setanta s’ha passat a una narrativa que renova el gust per la historia i el desenvolupament d’una trama entre uns personatges ficticis; pero, alhora, amb possibilitat de ser reals i no sols simple anècdota al servei d’una estructura formal. És,potser, un retorn a allb que algun crític ha establert com «els límits de la narració»; pero no és un pas cap endarrere, al reahsmesocial de la postguerra espanyola ni europea, i de bon tros cap al realismecostumista, ni rural, de quasi tota la nostra modestíssima literatura narrativa valenciana. Aquest canvi d’orientació en la nostra narrativa es produí primerament amb l’esclat de la narrativa anomenada de genere, principalment de la serie negra comunament dita policial. Esclat, dit siga de passada, més sonor que no real al nostre país, ja que ha estat produït per un únic, i per aixo citadíssim, autor. Pe-

ro, a poc a poc, s’hi ha anat introduint, en aquest canvi d’orientació, tot tipus de narració i no sols ja la de genere. Diversos autors han comencat a fer una narrativa que no dubte a qualificar d’essenciahnentdistinta de la predominant entre els escriptors de l’anomenada «generació dels setanta». 1, entre aquests autors, potser és Josep Franco un dels més destacables. El mateix Franco ja havia expressat fa temps la necessitat d’aquest canvi a propòsit d’una ressenya de l’obra de Josep Lozano Històries marginals, publicada a la revista LYESPILL núm. 15: «La literatura valenciana no pot viure de reedicions o d’elucubracions pretesament avantguardistes, si nó que necessita, urgentment, una novella de característiques semblants a les que proposa Lozano». Una narrativa que es deixara, en primer lloc, «llegir amablement, virtut massa sovint oblidada pels escriptorsvalencianscontemporanis». Aquesta pot ser la característica principal de la nova orientació de la narrativa d’aquests nous autors sorgits entrada ja la dècada dels vuitanta: el seu desig per fer-se llegir i per recuperar allò que s’ha definit com la trama novellesca. Evidentment, la importancia d’aquesta característica pot ser discutida i, fins i tot, rebutjada completament; pero el que no es pot negar és la seuaactualitat, la seuamodernitat present. En totes les literatures europees s’ha comencat a qüestionar el valor de la narrativa experimental, 132

que abans era l’única que rebia les màximes adhesions. Fins i tot, en algunes literatures, com l’alemanya, aquest qüestionament comenca a produir-se fa anys. Justament quan ací encetàvem tímidament el Ilarg camí de la construcció d’una narrativa valenciana, anteriorment quasi inexistent. Un camí iniciat, de colp i volta, amb una sorprenent i agosarada tendència a l’experimentalisme narratiu, sovint no molt reeixit, i degut, potser, a una manca de tradició nostrada o al desig de superar les sempre perilloses, i presents, barreres del costumisme més regionalitzador. Desig, aquest darrer, que féu, potser, als nostres narradors joves del moment buscar recer a l’ombra de la narrativa que als seus ulls semblava més moderna: la sorgida de l’anomenadíssim nouveau roman francès. Pero buscaren recer en un moment en el qual ja comencaven a assecar-se-liles fulles, a l’arbre. Aquest error de c&ltul, dit siga en descàrrecdels conreadors, no fou sols dels narradors valencians. Totes les altres literatures de l’estat espanyol, durant els anys setanta, conrearen l’experimentalisme narratiu majoritàriament, quan aquest, des de 1967, comencavaa fer crisien la literatura alemanya. Josep M. Carandell, en un article publicat a la revista Camp de IXrpa el desembre de 1978, dedicat a la literatura alemanya contemporània, assenyala que, a partir d’aquell any, comenca a notar-se un retorn a les histories senzilles i directes; a la reaparició de


I’ESPILL l’amor, com a tema principal, i a la utilització de material biogràfic. 1 aquest canvi s’ha produit també a la literatura italiana, fins i tot, amb l’esclafit d’una interessant polemica literaria. (Consulteu en aquest sentit les pagines del diari El Pals del dijous 27 de febrer de 1986.) Polèmicaque seria molt instructiva per a nosaltres, pero que no sé si serem capacos de provocarla. De fet, els valencians encara no hem polemitzat mai sobre literatura dins el nostre àmbit regional, ni en l’àmbit general de la literatura catalana; tampoc no massadonada a les polèmiques. Les úniques polemiques acostadesa la literatura han estat sols les estrictament personals 0 les dedicades a bizantinismes, més o menysestúpids com els realitzats darrerament sobre els premis literaris. 1 és una llàstima. Si d’una cosa no es parla, és perquè no existeix pràcticament. Joan Fuster té tota la raó quan diu que si no en parlem, de literatura catalana, aquesta no existir&. Uaparicio de les darreres obres de narrativa valenciana i el seu estudi i comentari podria ser una bona excusaper a parlar sobre la nostra literatura, sobre la seua modernitat i sentit, sobre les seues perspectives de futur i sobre la seua relació amb les altres literatures modernes. Així com la lectura i l’estudi de les darreres obres estrangeres aparegudes al nostre mercat i que testimonien el canvi d’orientació de la narrativa a tot arreu. Canvi que compta ja amb fruits ben sòlids o coneguts com El nom de la

rosa, El amor en los tiempos del cólera i El perfum, de l’alemany Patrick Süskind. 1 cal, sobretot, per enriquir i millorar el nostre debat, i la nostra literatura, potenciar, amb les traduccions principalment, la coneixenca de la literatura més recent i jove dels altres paises. JosepFranco és,com ja he dit, entre els darrers narradors valencians, qui millor representa aquest canvi d’orientació de la narrativa. Ja des de les seues primeres narracions s’ha caracteritzat per tenir una prosa àgil, d’aparenca fàcil per al lector. El1 és, potser, actualment, l’escriptor més postmodern del País Valencia. Sí, ja sé que el terme postmodern pot ser molt discutible. Tots els termes, totes lesetiquetes i totes les classificacionsho són. Pero ara no m’importa gens, aixb. Allò que m’importa no ésla paraula, l’etiqueta en si, sinó allò que amb ella podem veure, o creure, reflectit. Al cap i a la fi, d’alguna manera o altra hem de designar les coses.Si per postmodernisme literari entenem recuperacid de la trama narrativa, desig d’agradar als lectors, preocupació per leshistories individuals, quasi biogràfiques com la d’Eugeni, el protagonista de L’últim roder, no hi ha dubte que Josep Franco ho és, d’escriptor postmodernista. L’amor, en totes les seuesmanifestacions, un altre dels temes principals de la nova narrativa també hi és forca present, en l’obra de Josep Franco. En la seua narració Només uns jocs, hi és clarament visible en tots els 133

seusaspectes,des del més pur amor filial i fraternal fins al més cruel amor fratricida amb connotacions lesbianes. 1 també en el desenllactràgic de l’Eugeni, l’últim roder. Com també hi és present l’amor en moltes de les distintes histories que formen el seu Calidoscopi novellesc. També hi trobem el distanciament temporal o joc amb el temps, un altre dels aspectes de la nova narrativa. Josep Franco ha utilitzat la narració històrica en novelles com la de Lu molt estranya vida de Pere Mil& i L’últim roder. 1 ha jugat amb el futurisme temporal sense desentendre’s del tot del passat en obres com Calidoscopi. 0 ha creat un temps distint com el de la novella El misteri de l’aigua, l’acció de la qual transcorre en un hipotttic, pero no per això irreal, planeta. Planeta que compta amb una historia amb evidents parallelismes respecte a la historia del nostre. El gust per la fantasia hi és ben palpable també a la seua obra, sobretot en la darrerament citada i destinada més específicament al públic juvenil. L’últim roder, la seua última novella editada en forma de llibre per Edicions Bromera (una nova editorial valenciana que pretén d’oferir als estudiants de BUP i FP, i al públic en general, amb la seua collecció «Els nostres autorw, uns textos Ilegibles i antològics de la literatura del país), fou publicada anteriorment per capítols al diari de Valencia Noticias al Día. Compta, segonsconfessió de


L’ESPILL l’autor al prologuista, «amb uns vuit anys de vida». Detall aques.t que cal tenir en compte per diversos motius. Primerament perquè ens pot ajudar a situar aquesta narració en el conjunt de l’obra de l’autor i, per tant, a valorar-la justament atenent a uns criteris d’evolució. 1, en segon lloc, perquè ens aporta una dada complementaria importantíssima per a les nostres reflexions: Josep Franco, de fa temps, ja estava preocupat per fer una narrativa més senzilla,més directa, més en la línia dels nous canvisque s’originaven en les literatures europees i no sols europees.LEra, aquestapreocupació, fruit d’un ample ventall de lectures seleccionades entre la millor literatura mundial? És evident que sí! Sempre ha estat higiènic no contemplar-se el melic com el centre del món, encara que aquesta no ha estat una practica freqüent entre nosaltres. No és difícil trobar, en la seua obra, influències, dit siga amb tot el seu bon sentit, d’autors que, incomprensiblement, són ignorats o no entesos per altres narradors valencians. S’ha citat forca Cortázar en relació amb el seu Calidoscopi. Pero igualment es podria citar García Márquez a propòsit, sobretot, de la seua primera novel-la, Lu molt estranya vida de PereMil&, novella enquadrable en aquell grup d’obres que el crític Alex Broch ha anomenat «les novelalesdel cicle familiar i social». 0 els distints autors francesos, anglesos,alemanys i clàssicscatalans, entre altres, citats al

prbleg de la novel.la L’últim roder. Pròleg, per cert, bastant més Ilegible i encertat que molts dels que normalment sesolen fer; tot i que no es deu a la ploma de cap lletraferit reconegut, sinó a un simple professor d’institut: Salvador Bataller. La historia de L’últim roder ésuna historia senzilla, lineal. Ésla narració biogràfica d’Eugeni el Frare, l’últim roder de la Ribera, contada des del seu inici; des de quan el1 és molt menut i és abandonat, possiblement, pels seus pares a la porta d’un convent. Tot i tractar-se d’una narració ambientada en un temps històric, l’important no és la recreació històrica sinó la creació d’uns perperfectament sonatges, individualitzats, que viuen unes emocions i unes situacions (humanes, ideologiws, amoroses, econòmiques i polítiques) ben actuals i pròximes a nosaltres.No ens han d’estranya; gensles grans coincidències que aquesta obra té amb les clàssiques narracions picaresques del barroc. De fet, la nostra època de crisi econòmica, social i ideològica hi té també moltes semblantes. L’últim roder és una novel-la valida. Té, no he pas d’amagar-ho, deficiències. El ritme de la narració s’accelera al final un poc massa precipitadament, s’esquematitza. Pero, malgrat tot, no perd l’interès del lector. Son deficiènciesdisculpablestenint en compte que es tracta d’una de les primeres obres de l’autor i, sobretot, coneixentne ja algunes de les escrites 134

posteriorment. Allò, pero, que més em sorprèn de la lectura d’aquest llibre, i que ha motivat totes aquestes reflexions, és que el seu autor, Josep Franco, hi té de fa temps una clara visió del que realment pretén fer i del que realment pot ser una narrativa moderna i amb possibilitats de futur. Parlem, dones, del seu projecte i de literatura. Josep Antoni Fluixà

Víctor NAVARRO, Tradició i canvi cientijcical Pals Valencià Modern. Pròleg de J.M. Mpez Piñero, Valencia, Eliseu Climent, editor, 1985. L’aparició del llibre recentment publicat per Víctor Navarro, en 1’Editorial Tresi Quatre, sobre les repercussions en la collectivitat científica valenciana dels canvis propiciats per l’anomenada revolució cientllfica constitueix un esdeveniment destacable dins del panorama actual dels estudis històrics sobre el País Valencia. 1 ho és, en primer lloc, perque I’activitat científica no sol ser un dels aspectes preferentment considerats dins de la nostra tradició cultural; en segon Iloc, resulta a més un excellent motiu de reflexio sobre els mecanismes de difusió de la ciencia, especialment per tots aquells que ens dediquem al seu estudi històric. L’obra té com a objecte específic les transformacions


L’ESPILL experimentades al si de les ciències físico-matemàtiques valencianesdurant el període 1660-1720. Les particulars condicions històriques fan d’aquest estudi una proposta d’anàlisi dels fenòmens d’assimilació cultural d’aquesta parcella de la ciencia en el nostre ambit socio-cultural. Es tracta, dones, de desvelar quins eren els condicionants interns i externs al propi discurs científic i determinar la posició del conreu de les ciènciesfísico-matematiquesen la societatvalencianade l’època. El treball no és pas fruit de la improvisació, sinó que es construeix a partir de la plena assumpció de l’erudició anterior i d’un coneixement acurat de l’evolució d’aquesta area de la ciencia durant els inicis de l’edat moderna. Cal afegir dues característiques fonamentals: La construcció a partir d’un enfocament biogràfic i l’exhaustiva descripciobibliografcia de les obres estudiades i del seu contingut. El llibre, que obtingué el premi Vicent Peset Aleixandre en 1982, s’estructura en quatre capítols, dedicat el primer a la figura de Josep Saragossai els seusdeixebles valencians, com a punt de partida del necessari procés de canvi. Continua després ocupant-se del nucli renovador agrupat al voltant de Baltasar Iñigó i la seuaAcadèmia cientzj%ca, per a consagrar la part més important a l’obra científica de Joan Baptista Corachan i Tomas Vicent Tosca, sensdubre les figures més representativesper la solidesa de llurs treballs. Ésclar que el

conreu de les ciències físicomatematiques es veia reduït a un grup de personalitats amb una bona relacio amb els científics europeus, l’accés dels quals a aquesta àrea de la ciencia esveia afavorit per llur vinculació a diversos ordes religiosos de I’època. En la meua opinió, hauria estat interessant una consideració més específica del grau d’institucionalització que gaudien les ciències físicomatematiques al País Valencia i del funcionament de les institucions existents en aquells moments -tant la universitat com les acadèmies científiques, etc.-. Tanmateix, el Ilibre ofereix, d’altra banda, una valuosa recollida i descripció de materials d’arxiu, com també una encertada selecció de bibliografia crítica, indispensable per a tots aquells lectors que vulguen aprofundir en aquests i altres aspectes de la historia de la ciencia. En resum, I’obra de Víctor Navarro ésuna excellent resposta a les esterils polemiques suscitades pel nostre passat científic. No posseeix més secret que el treball sistematic i pacient: la indagació minuciosa de la realitat com a única feina possible. Sobreels resultatsque ara ens ofereix, pot comentar un nou i positiu debat. .l L. Barona

135

Rafael TASIS, Lu Bzõlia «La Unitat», núm. 106. Eliseu Climent, editor, Valencia, 1986; 208 pags.; Éshora deplegar, «La Unitat», núm. 112, Eliseu Climent, editor, Valencia, 1986, 176 pàgs.; Un crim al Paralelo, «La Unitat», núm. 115, Eliseu Climent, editor, Valencia, 1987, 256 pags. valenciana,

«Aquest vorac consum d’allb que entre nosaltres algú anomena despectivament, “literatura de lladres i serenos”, podia ésserun simple desig d’evasió, de distracció dels maldecaps quotidianw, ens diu Rafael Tasis.1 sovint paraules semblants de disculpa per l’atenció que puguen dispensarIectors o autors aficionats a aquest genere, és el primer que llegim 0 sentim quan s’inicia un escrit 0 conversasobre novella policíaca. Moltes vegadeshem llegit en qualsevol article que aquests tipus de textos han atret més l’atenció de sociòlegsi psicòlegs, els quals l’han valorada com a manifestació i símptoma de la neurosi de la societat industrial, i l’atencio del lector, més que la del crític o historiador de la literatura. ¿Quantesvegades hem sentit parlar de subgènere o subliteratura o d’altres termes semblants en referir-se a aquestes novelles? Tanmateix, més que del text, potser hauríem de parlar de raons ideològiques o sociolbgiques, al marge de I’àmbit de la cultura literaria oficial en una determinada societat, que fan adoptar aquestes considera-


L’ESPILL cions. No cal recordar altres generes, mal considerats en èpoques passadesi que avui gaudeixen d’un lloc predominant en la historia de la literatura. Pero abans de continuar o comentar aquesta discussió hauríem de fer la presentació de l’autor que ens ocupara en les ratlles que llegiu. Es tracta de Rafael lhsis, nascut a Barcelona el 1906 i mort a París el 1967. Entre els diversostreballs que li coneixem hi ha el de traductor de novella contemporània anglosaxona i francesa, com Lu chau de vidre de Hammet, o Amb la por al cos de Margaret Millar, ambdues per a la collecci policíaca «La Cua de Palla», que dirigia Manuel de Pedrolo; impressor i llibreter, autor de novelles com Vint anys (1931), Sol ponent (1953), La Btblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956), Abans d’ahir (1956), Un crim al Paralelo (1960), Tres (1962); autor d’obres de teatre com Gulliver i els gegants (1952), ParalJel, 1934, Un home entre herois (1956) i La maleta; d’articles i papers de divulgació històrica com La revolució en els ajuntaments (1937), La vida del rei Pere ZZZ(1954), Pere el Cerimoniós ielsseusfills (1957), Joan I, rei catador

i músic

(1957); de monografies com Les unions de nobles i el rei del punyalet (1960), Lkxpedicio dels almogàvers (1960); de llibres d’història com Historia d’una penya literaria (1965), Barcelona. Zmatge i historia d’una ciutat (1961) i Historia de la premsa catalana (1966);

de crítica literaria publicada a

les revistesLa Publicitat, Mirador i Revista de Catalunya. El 1935 publica l’assaig Una visió de conjunt de la noveLla catalana; el 1954 La novel.la catalana, i els llibres pòstums El món modern i nosaltres (1967), Un segle depoesia catalana (1968) i La Renaixenca catalana (1967). Autor, per a Fuster, que expressal’experiencia de la «petita burguesia», d’una classe mitjana modesta, feinera i liberal, que tant representa en la vida de la Catalunya de pre-guerra. 1 si parlem ara i ací d’ell és sobretot per tres de les seuesnovel-les-qualificades pel mateix Fuster com «un dels primers intents seriosos de «nacionalitzar» aquesta modalitat popular (la novella policíaca)-, reeditades per l’editorial Tres i Quatre: Lu

Biblia valenciana (1986); És hora de plegar (1986) i Un crim al Paralelo (1987). Totes

tres adscrites al genere anomenat «novella policíaca» 0 «d’enigma», actualment molt de moda i amb bones plomes a casanostra. Pero, a lesprimeres dècadesdel segle, només apareixien algunestraduccions de clàssicsbritànics i uns pocs autors s’interessaven pel genere -Antoni Careta i Vidal o C.A. Jordana-. «És-en paraules de Jaume Fuster-, precisament, Rafael Tasis, bon coneixedor de la novella anglosaxona i nordamericana, qui consolidara, amb totes les conseqüències, el genere a casanostra, d’una manera definitiva». 1 ho fa amb els tres títols esmentats, La Btblia valenciana, amb data de redacció de 1944 i publicada el 1955; Un crim al 136

Paralelo, concebuda, segons cita l’autor al pròleg, en els primers mesosde l’any 1944, a París, durant un bombardeig nazi, i Éshora de plegar, publicada el 1956. 1 ja hem qualificat la seua producció de «novella policíaca», també coneguda amb el nom de «novella d’enigma». Alguns autors estableixen una diferencia entre aquesta i la «novella negra 0 de violencia social». La primera comencaria amb la mítica i llunyana novella de William Goldwin Caleb Williams i culminaria amb Sherlock Holmes. La segona naixeria amb Dashiell Hammett (introduït al català pel mateix Tasis) i abastaria tots els autors nord-americansfins als nostres dies. Tasismateix parla d’aquest genere dient «el genere que ha donat, ultra noms inscrits a la historia de la literatura universal, com Edgar Poe, Wilkie Collins, Conan Doyle, Agatha Christie, Hammet i Simenon, per només esmentar-ne uns quants, pugui ésserconsiderat, a casanostra, com un gènere menor, al qual un novellista digne i conscient no pot descendir, m’ha semblat sempre un error perjudica1 per als lectors de llibres catalans -puix que han d’anar a cercar en altresliteratures allò que no els dóna la pròpiacom per als qui elsescriuerw. Podria estar tranquil, Tasis,a hores d’ara, quan l’actual narrativa policíaca/negra catalana compta amb noms com Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Ferran Torrent... ¿Perque ha resultat aquest tipus de novella tan popular?


ESPILL Per exemple, en la dècada dels quaranta, quan Tasisescriu La BzWia valenciana, als EUA el 40% de tota la nova literatura produïda s’inclou dins d’aquest genere i representava el mateix percentatge de llibres venuts. En aquests moments, còmic, cine, i serials televisius han transformat els arguments d’aquests textos literaris en seusa la vegada que s’han servit dels mateixos esquemesper crearne de nous, encara vigents en l’actualitat. ~T’alvegada és el misteri, que ens fa passar ràpidament crear-ne de nous, encara vigents en l’actualitat. ~Talvegada esel misteri, que ens fa passar rapidament els fulls per veure que amagara el següent capítol? ¿El tema de la mort violenta, una mort sensedramatismes, despersonalitzada? El mateix narrador omniscient de La Biblia valenciana ens coma com per al detectiu Caldés «cada vegada que la seua amistat amb Jaume Vilagut l’havia introduït en una enquesta criminal, i que s’havia esforcat a traure l’entrellat d’un misteri relacionat amb un assassinat, es mirava la víctima i el criminal com dues peces d’un trencaclosquesque calia posar exactament al buit que elscorresponia,pero rarament veia en ells unes persones reals, capacesd’interessar-lo, fora dels seus experiments». ~0 és el joc particular de regles propi d’aquest genere? Regles racionals que deixen una porta oberta al lector per tal que faca les propiesdeduccions; regles,per altra banda, que no s’allunyenmassade les utilitzades per qualsevol pro-

grama informatic o arbre lògic. Cabrera Infante defineix aquests textos com «un joc d’escacsi el crim n’és l’obertura. Hi haurà d’altres crims sombre el tauler, sens dubte, pero l’escaci mat no es tot el propòsit del joc. De fet, l’únic propòsit del joc és jugar». 1, en efecte, LA BNia valenciana esta muntada com un joc d’escacson els dos jugadors, l’assassíper una part, i Vilagut i Caldés per l’altra, van movent les seuespeces, i en deixen pel camí dues d’enderrocades:una d’obertura, l’aristbcrata assassinat,que provoca el joc, i l’altra, al mig joc, el milionari Valls,que concentra I’atenció delsjugadors. Pero el contrincant de la llei fa trampa i abandona la partida en veure I’escaci mat proxim, jugada que no arriba a desconcertar l’adversari, com a bons jugadors d’escacs que son, i aquella no podria quedar finalitzada sense un comentari dels diferents moviments de les peces, que ens ajuda als lectors, de vegades no massa avesatsa les seues regles, a situar aquells moviments que ens han quedat en l’aire. 1, per l’altre costat, Un crim al ParnIelo, més que amb una partida d’escacs,ens trobem amb una de pbquer, els jugadors i l’ambient ho fan més aconsellable.Ací l’assassí durant tota la partida posa cara de pòquer, desconcertala mirada dels altres jugadors i dels propis observadors, només lescatxesdel millor jugador, Caldés, el faran descobrir-se. 1, tamnateix, com semprepassa,Caldés no tenia ni una parella sobre la taula, pero ja sesap que en una par137

tida de pòquer, com en una novella policíaca, perdre els nervis en el moment final és un luxe que mai no es pot permetre ni un bon jugador ni un bon assassí. Pero tornant al genere del qual parlàvem, aquest naix alhora que es desenvolupen les grans concentracions urbanes, l’aparició de les primerespolicies secretes,el naixement de l’anomenada premsa groga als EUA. Genere que, segons els especialistes, té la seua presentació oficial amb el relat «The Murders in the Rue Morgue» de Poe, publicat el 1841 en el Graham’s Magazine. Prompte se’nsfa quotidia un personatge, de professió detectiu, que moltes vegadesactua fora de (si no enfrontat a) la policia. Acò s’esdevétant amb el cavaller Charles Auguste Dupin de Poe com amb Sherlock Holmes de Conan Doyle, el Pare Brown de Chesterton o l’advocat Perry Mason d’Erle Stanley Gardner. Personatgesllunyans del típic heroi justicier popular a la defensa de les classespopulars; ací estracta de perseguir i desemmascararel Hammet, de qui diu Tasisque «podria éssermolt bé un dels exponents més autèntics de la nostra època, amb tots els seusdrames absurdsi patetics i lesseves punyents contradiccions», nabí cronològicament amb moments decisius com el gran crack econòmic del sistema capitalista i la vigència de la Ilei seca, un moment en el qual aquella societat travessavauna forta crisi que sensibilitzà políticament tota una generació. La seua pri-


L’ESPILL mera novel.la data del 1929: Red Harvest. Pero del Sherlock Holmes, fil1 del racionalisme europeu, a Hammett hi ha un abisme. En Hammett la corrupció generalitzada i l’absència de personatges moralment positius són ja les basesde la nova noveIsla negra. El mateix G. Lukács diu: «Mentre les primeres narracions d’aquesta mena, com les de l’època de Conan Doyle, s’ajudavend’una ideologia de la seguretat i eren la glorificació de l’omnisciència dels personatges encarregats de vetllar per la seguretat de la vida burgesa, en les novelles policíaques actuals predomina l’angoixa, la inseguretat de I’existència,la possibilitat que l’espant puga aparèixer en qualsevol moment en aquesta vida que transcorre aparentement fora de tot perill, i que només per una felic casualitat pot estar protegida». Pero en Tasisno hi ha angoixa, hi ha curiositat per anar jugant la partida, segons unes regles perfectament dissenyadespel narrador. 1, més encara, en La Bíblia valenciana hi ha sorpresa. Sorpresa en veure com l’assassíno té com a mobil l’enveja, l’odi o tota aquella colla de sentiments tan normals en els protagonistes d’aquest genere,allò que porta a l’acció el nostre assassí -d’altra banda, un assassí vellet, llibreter (quants canvis, jno?)- és l’amor, el seu profund amor als llibres. ¿No us recorda res, acò? En efecte, quaranta anys abans que Umberto Eco posara de moda aquesta característica,Tasisja la utilitza: els Ilibres són

tema clau en aquesta novel.la, no solament per les constants allusions que en fa el periodista, sinó perquè el llibre, al qual un comissarino pot prestar massa importància -no així fra Guillermo; els temps i lesprofessionssón ben diferents- és la clau que porta a l’assassí. ¿Pero quins són els punts mes interessantsd’aquestesnovelles? En primer lloc, un detectiu, a la manera de CharlesAuguste Dupin, primer detectiu de la historia, home capac d’interpretar el pensament del seucompany per la manera de reaccionar exteriorment, resol els problemes per deducció analítica. Com el nostre detectiu aficionat, de professió periodista, FrancescCaldes,que, tot i tenir l’autor vers el1pinzelladesde tendresa que sorprenen, com aquella de viure a casa dels pares i trobar-se preparant un got de llet calenta «que la previsiómaterna li havia deixat a la tauleta de nit» abans d’anar a dormir i després de contemplar alguns crims. Un periodista, detectiu aficionat, dèiem, que, com en els cantes de Poe, amb exercicis modèlics de raonament analític exacte, amb el seu coadjutor obtús, el comissari Vilagut, massaenamomt en la LQ Biblia valenciana per a pensar en el crim, i massaocupat en Un crim al Pamlelo per a resoldre el misteri, és la parella que centra l’acció d’ambduesnovelles,ben be com nou de cada deu escriptors d’aquest genere. Son ells dos qui, sensefer perdre el fil al lector de I’acció, i quasi d’una manera didactica -els diàlegs fmals expliquentot allo que ha 138

passat, i són una mena de resum aclaridor de l’enigma-, marquen temps i trama. Un temps lineal: presentació del problema (crim), presentació dels fets essencialsper a arribar fins a la solució (nou assassinat),desenvolupament de la investigaciói solució del cas, (discussió dels indicis i demostració final). Esquema que es repeteix en ambdues novelles. Una ciutat, Barcelona. Lu Blõlia valenciana sesitua als carrers que envolten la catedral de Barcelona, pero un barri, no visita obligada de turistes com ara, sinó habitat per veïns. Un crim al Paralelo és I’altra Barcelona, la de la nit, els macarrons, night clubs, salesde joc... Les dues cares d’una ciutat. 1 moltes vegades, com al segon llibre, descrita com una mena de guia turística, amb el viatge a Valencia en falles i paella inclosa. Un llenguatge, wolgudament acostat al que és propi en els 110~sde l’acció. Ja es compren que les meves concessionsno arriben al catala absolutament depauperat que s’hi sent a cada cantonada; pero m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Parallel, i moneder més que portamonedes». Jaume Fuster ho amplia: (Isis, com els seuscompanys de generació, és hereu de la normalització encetada pels modernistes i usa un català normatiu i correctíssim que vol allunyar-se de formes més col.loquials i d’errors de procedencia diglòssica». Pero ens resta parlar d’És hora de plegar, que tractem


a part, ja que si les dues novelles abans esmentadesformaven un conjunt méstan&, els mateixos protagonistes,referènciesde l’una a l’altra, la mateixaestructura...,aquestaés una altra cosa. De similituds, n’hi ha: elslligamsintertextuals s’estableixen.Rero si en lesanteriors eren litemris amb novellespoliciaquesconegudeso personatges#aquestes,ací són sobretot amb el cinema. A la Pepisli agradaval’amo, un poc gran per a ella, perquè «el cinema l’havia acostumatalsgalantsuna mica grisejants:Clark Gable, Gary Cooper, Ray Milland» o el mateix cosde la Pepis «tenis llangors que havia après al cinema, mirant amb enveja i admira& Rita HayWorth o Ava Gardnen). Pero aquesta novella podríem dir que esta formada per dos textos, un llibre escritper l’assassí i els monòlegs d’aquest interrompen la narració, i un informe del comissariVilagut explicantel casdelsassassinats. Una manerade contar que crea expectatives, per saberque s’esdevindra.En una Barcelonade barri, de postguerra, amb uns personatgesque, a més de treballar i veure cine de tant en tant, semblenno fer altm cosa. Bé, assassinar.Al remat, tres bonesnovelles que, a més d’entmteniri fer passaruna bo na estona, donen a conèixer unesprimeresmostmsd’un genereno comeat, fms aleshores, en català, una ciutat en un temps i un llenguatgebo d’assaborir. 1 acabem recordant una citació de La BMa valenciana, quan al final del llibre Caldéspensaque «l’amor dels llibrespot esdeveniruna passió mortal i empènyer l’home a

crims terribles». I..., tal vegada, mentre Ilegeixes aquesta ressenya,al teu darrere, amagat per I’ombra delflexo, trobes el ve11que ressorgeix de les tenebres, en el seu afany de col.leccionar el Ilibre estimat, per robar-te aquest que tens al teu davant. Vés amb compte: porta un ganivet entre les mans. Gemma Lluch

Manuel RODRíGUEZ CASTELLÓ, De foc i danses (Premi Ciutat de Valencia, 1986), Ajuntament de Valencia / Víctor Orenga Ed., Valencia, 1987. Autor massa premiat i poc llegit -0 aixo diu literalment la nota (auto) biogràfica que fa de pòrtic a De foc i danses-, Manuel Rodríguez Castelló (Alcoi, 1958) ha vist publicat enguany el seu tercer poemari, a l’empara, com els dos anteriors, d’un premi literari. Si els Octubre 1978 assenyalaven l’autor de La ciutat del tràngol com un jove valor de la poesia catalana i treien a la Ilum el seu primer -i primerenc- llibre (Tres i Quatre, 1979), Esbós d’un cos (1983)i, ara mateix, De foc i danses han aparegut en canals editorials triats per les instàncies oficialistes patrocinadores dels respectius premis: circumstància que, tot i tractar-se de llibres més madurs, ja és prou garantia d’escassadifusió i de minvat ressò crític. 139

Binmateix, la veu poètica del més jove representant del grup valencia dels setanta -aixi ésconsiderat,si més no, a l’antologia La vela pell de l’alba, que ha publicat recentment Antonia Cabanilles- bé esmereixl’analisiacuradai, en tot cas,uns comentar%de més cosque elsque en aquestaressenyaenslimitarem a esbossar. La primera impressió que hom té, en llegir De foc i danses, és que els seusversosdibuixen uns ulls que han viscut amb avidesales fondàries abissals i ara es lliuren a la contemplació absorta de paisatges que són només petja i reminiscencia de la propia mirada. La insistencia en la figura del destinatari -ni menys encara la prolixitat d’endreces- no sap amagar el to profund d’autodiàleg que amara tot el llibre: el ful1 blanc que és per al poeta «el lloc on es desdobla per parlar amb ell», narcísde la confidencia, geòmetra reflexiu de la seua veu, geògraf del seu propi esdevenir vital. El seu esforc de lucidesa el duu a una conclusió radical: «No és difícil ser fose; la llum és el repte». A aquesta exigencia apassionada, a aquesta vehemència del desig suprem, sesacrifica sovint la cadencia del vers. La sola certesa del foc ho compensa amb escreixi la dansa esdevéflama. Hi crema la ciutat, amb lacais, rates i laberints, tant com el record del coral dels somnis o com la pell eterna de l’amor -saure amb ungles d’atzur, incandescent-. Tot un paisatge d’odi urbà passa per la foguera dels ulls, que urpeja


un atzur inabastable des del cor solitari de la flama: ma solitude, la solitud de la cambra del cos. Pessoa, Pavese, Foix, Pérez Montaner... hi són, de vegades,confessatso no, Ilenya de mots per a l’incendi: pira, no marbre. També l’amor amable -vinculat a un nom vegetal de dona- hi fa aparició. 1 el poeta es lliura a una platja tèbia en versos candorosos, amb tota la ingenuïtat de la immediatesa amorosa. 1 se’n surt, amb perícia de ve11mariner de tràngols. Pero, la seua millor veu, haurem de buscar-la en un altre lloc: en les reflexions eixutes sobre el fluix del temps i en els fraseigs nocturns que configuren el melic de la vida com un entreacte, com un parèntesi

gris que s’illumina/incendia per la descàrregade la paraula poètica. Allò que es definia com la travessia del desert, entre la intensitat del record i la del desig, espai silent entre dos actes, esdevé així conscienciadel saure,pura intensitat de la mirada. És d’aquesta manera com els éssers«grisacis i pocacosa», habitants del parèntesi, són sorpresos«en qualssevolcantonades» pel guadiana «d’una selva multiverda» (¿Qui ha parlat, per cert, de la por al neologisme en la nostra poesia d’avui?) i es transformuten -diríemen síllabes trenades. «El mundo tengo delante y detrás el viento»: són paraules de Germán Coppini que Rodríguez Castelló fa le-

140

ma del soberbi poema que obre el llibre. Des de la set de la duna, els ulls del poeta fiten al seu darrere amb el cor glacat. «Pero ni una sola llàgrima», com diu la canco de l’oblit. Perque el món és al davant i el passat és vent que empenta i que atia el foc de la paraula que ens diu qui som, en aquest entreacte: «I en l’ala d’un ocell dius quin és aquest temps / Qui som nosaltrew. De foc i dansesés tota aquesta forca. La forca d’un poeta massa premiat i poc llegit que assoleix ara fites de maduresa i sobre el qual els crítics -aqueixa rara especieen extinció- hauran de comentar aviat a dir algunes coses. Vicent Salvador


ESTUDIS

1 ASSAIGS

ABRAMOVA, Marina: Refexions sobre la novel.la de Josep Lozano «Crim de Germania», núm. 21, pàgs. 65-71. ALFARO, Andreu: Reflexions a l’entorn de I’escultura, núm. 9, pàgs. 65-77. ARACIL, Lluís V.: Et tout le reste est litérature, núm. 16, pàgs. 57-70. ARDIT, Manuel; GARCIA, Carme; MORANT, Isabel; RUIZ, Pere: Estructura i crisi del sistema senyorial al Patk Valencià, núm. 3, pàgs. 59-97. AUFERIL, Jaume: El Noucentisme i la crisi de la novelHa, núm. 21, pàgs. 47-63. AYZA ROCA, Alfred: Lupesca en la Vakncia del segle XIY; núm. 17/18, pàgs. 159-180. Miquel A.; BERNAT MARTÍ, Joan S.; CASTELL~ TRAVER, Josep E.: El Pals Valencià en el cens de 1’1 de marc de 1981, núm. 13114, pàgs. 35-56. BADIA, Lola: El poema proemial djlusiàs March, núm. 17118, pàgs. 51-65. BADIA I MARGARIT, Antoni M.: Manuel Sanchis Guarner: l’home, el cientljcicl el ciutadà, núm. 17/18, pags. 71-77. BES, Isabel: El procés contra Isabel Cornell, núm. 23/24, pàgs. 83-94. BEVIA, Màrius: Formació del Pals Valencià i canvi urbà: el cas dWacant, núm. 15,

BADENES,

pàgs. 53-82. BLASCO, Ricard:

El teatre valencia durant el decenni 1926-1936 la poltimica per un «teatre d’art», núm. 20, pàgs. 51-107. -El valencianisme cultural durant la Guerra Civil (1936-1939), núm. 112, pàgs. 95-169. -Un altre rudiment de teatre valencià setcentista: el «Col.loqui nou de l’any 1729»,

núm. 17/18, pàgs. 33-49. BUJOSA, F.; GARCIA, A.; MARTÍNEZ ANDREU, A.; MARTÍNEZ SANCHO, V.; NAVARRO, V., PORTELA, E.; SOLA, C.; CoHectiu La Ribera: Lu recerca al Pals Valencià, núm. 6/7, pàgs. 77-87. BURNS, Robert 1.; CHEVEDDEN, Paul: El tractat de rendicid dHl-Azraq amb Jaume 1 i l’infant Alfons en 1245: el text àrab i el context valencià, núm. 17118, pàgs. 231-257. BURNS, Robert 1.: La muralla de la llengua, núm. 112, pàgs. 15-35. CALLE, Romà de la: Els supòsits del sintactisme plìstic, núm. lO/ll, pàgs. 37-52. CAPMANY, Maria Aurèlia: Una nova picaresca o «L’Espill» de Jaume Roig, núm. 1/2, pàgs. 87-93. CASTAÑO GARCIA, Joan: Lu tramoia de la festa d’Ek notes a la seua evolució, núm. 22, pàgs. 11-23. CERVERÓ, Lluís: La literatura com a fO?Zt històrica. L’agencament personal en la Va&cia del segle XVZ, núm. 25, pàgs. 35-42. COLON, Germà: El «rap» i la nostra lexicografia, núm. 9, pàgs. 55-63. COLON, Germà; SOBERANAS, Amadeu J.: Precisions sobre el «Comprehensorium», núm. 17/18, pàgs. 27-32. 143


DURAN, Eulalia: Unes curtes amoroses del segle XVI en catala, núm. 15, pàgs. 25-51. ESCRIVA, Vicent: Gènesi, praxi i destrucció de la novelHa cavalleresca al País Valencia, núm. 21, pàgs. 23-46. ESTEBAN CHAPAPRIA, Julia: El manicomi provincial del Vedat de Torrent. Un projecte de 1892, núm. 22, pàgs. 49-60. FERRANDO, Antoni; GUIRAU, Alfons: Particularismes fonètics i anivellament geolingüBtic en la comarca de Morella, núm. 17118, pàgs. 209-230. FORNER, Salvador: El socialisme a les comarques valencianes meridionals (1923~1930), núm. 12, pàgs. 53-68. FRANCH, Vicent: Vicent Tomas Martíi la idea de Paisos Catalans, núm. 4, pàgs. 33-46. FUSTER, Joan: Aforismes sense transcendencia, núm. 617, pàgs. 15-21. GAMEZ OLAYA, Carles: Kitsch i escultura monumental a Valencia, núm. 13/14, pàgs. 119-132. GARCIA, Arcadi: El monestir de Val1de Crist i la Val1de Josafat, núm. 4, pàgs. 69-76. -L’enigma històric de Sant Vicent de la Roqueta, núm. 17118. GAVALDA ROCA, Josep: Querelles antiavantguardistes. Els discursos de l’obra salvatiana, núm. 25, pàgs. 43-56. GIL CORELL, Miquel: Ecologia, paisatge i progrés, núm. 8, pàgs. 63-78. GINER SOROLLA, Alfred: El nou Genesi: a l’entorn dels orígens de la vida, núm. 112, pàgs. 63-85. GIRONA ALBUIXECH, Albert: Comunistes i anarquistes valencians: entre la guerra i la revolució (19361937), núm. 16, pàgs. 11-26. GRILLI, Giuseppe: La «Crònica» de Ramon Muntaner en la historiografia italiana, núm. 25, pàgs. 27-34. GUIA, Josep: La noció de proximitat en matemàtiques, núm. 20, pàgs. 109-121. -Sobre el reconeixement de les nacions oprimides, núm. 13/14, pàgs. 87-94. IBORRA, Josep: Inflexions,

núm. 8, pàgs. 11-27.

JAÉN URBAN, Gaspar: L’arquitectura popular dels horts de palmeres d’Ek ples, núm. 4, pàgs. 47-68.

tres exem-

LAFONT, Robert: Lo problema istoric de la trencadura entre literatura occitana e literatura catalana, núm. 17/18, pàgs. 149-158. LANUZA, Empar de; PÉREZ MORAGON, Francesc: Literatura infantil al Pak V¿ilencià (1930-l982), núm. 16, pàgs. 45-56. LLOBREGAT, Enrie A.: La geografia antiga valenciana i li<Anònim de Ravenna»: notes de lectura, núm. 17/18, pàgs. 99-111. LLORENS, TomBs: De Chirico i els límits de la modernitat, núm. 19, pàgs. 11-26. -Línia, espai, moviment, textura i figura en l’obra d%tdreu Alfar, núm. 3, pàgs. 9-23. LWCH, Emest: La ftioc&ia al IU tilencük historia d’un reta&, núm. 13/14, pàgs. 95-117. MANCEBO, Maria F.: La Federació Universitaria Escolar. Aportació valenciana al seu model pedagògic, núm. 23/24, pàgs. 11-27. 144


MANENT, Marià: Henry James i els crítics, núm. 17/18, pàgs. 91-97. MARGALEF, M. Rosa: «Vigència inexhaurible dMusiàs March»: March cantat per Raimon, núm. 23/24, pàgs. 61-81. MARÍN VIADEL, Ricard: L’element racional en la creació pltistica: I’Equip Crònica, núm. 12, pàgs. 15-32. MAS LL~RENS, Vicent: L’habitatge burgés a Va&zcia. Tipologia, núm. 21, pàgs. 93-105. MASWT MUNTANER, Josep M.: El nom i la unitat de la Ilengua catalana segons mossèn Antoni M. Alcover, núm. 17/18, pàgs. 78-89. MILHOU, Alain: El rat-penat, el nou David i el rei amagat (Tres imatges de l’emperador de les darreries del món ibèric: SS.XIII-XVII), núm. 19, pàgs. 27-40. MIRA, Joan F.: De com es pot ser grec per trenta segles, núm. 4, pàgs. 9-31. Mo& Francesc de B.: La darrera carta de Sanchis Guarner, núm. 17/18, pàgs. 67-69. MONTOYA, Brauli: El repartiment lingüktic al Vinalopó Mitjà, núm. 13/14, pàgs. 57-70. MORAL SANDOVAL, Pilar: Antoni Ballester Vilaseca: un capítol de l’escultura contemporània, núm. 25, pàgs. 15-25. MORANT, 1.; MOLLA, D.: El treball de la dona al País Valen& (194&1970), núm. 617, pags. 89-104. MUNNÉJORDA, A.: La ciència-ficció en la literatura catalana, núm. 22, pàgs. 25-48. -La ciència-ficció catalana de 1983 a 1985, núm. 25, pàgs. 57-65. NARRO, Vicent: «Lu ca@ de Mallorques», text tret de la Crònica de Desclot, núm. lO/ll, pàgs. 53-90. OLEZA, Joan: Literatura i lectors al Pals Valencià, núm. 13/14, pàgs. 11-33. -Per una sociologia de la literatura al Pafi Valencià, núm. 3, pàgs. 25-46. PASTOR, M. Vicenta: Aproximació

a l’escultura d’Eusebi Sempere i altres reflexions al voltant de la «temporalitat», núm. 23/24, pàgs. 95-102. PÉREZ CASADO, Ricard: Camp i ciutat al País Valencià recen& núm. 1/2 pàgs. 37-61. PÉREZ MONTIEL, Manuel: El procés d’industrialització entre 1960 i 1975, núm. 15,

pàgs. 11-24. PÉREZ MORAGON, Francesc: Adolf Pizcueta; unes notes, núm. 20, pàgs. 123-136. -El valencianisme i el fet dels Paisos Catalans (1930-1936), núm. 19, pàgs. 57-82. -Premsa clandestina al Pak Valencià (1962-1970), núm. 5, pàgs. 55-93. PITARCH, Vicent: La llengua de l’administració eclesitistica (Pak Valencià, seglesXVIIXVIII), núm. 6/7, pàgs. 41-76. PLA BALLESTER, Enrie: Estat actual del coneixement de la prehistòria al Pak Valencià, núm. 17/18, pàgs. 181-192. PUIG, Arnau: Les «notes» de 1’Equip Crònica, núm. 12, pàgs. 39-42. RICO GIL, Antoni: La industrialització valenciana: un model distint, núm. 9, pàgs. 39-54. ROSELLÓ VERGER, Vicenc M.: La percepció de lkspai urbà a la Valkzcia de Joan LluB Vives, núm. 17/18, pkgs. 193-208. -L’empremta romana a la ciutat de Vakncia, núm. 5, pàgs. 25-53. RUBIO VELA, Agustí: Autobiograjiia i ficció en «L’Espill» de Jaume Roig. A propòsit de l’episodi en l’hospital, núm. 17/18, pàgs. 127-148. 145


-La

ideologia burgesa i progms material a la Valencia del Tres-cents,

núm. 9, pàgs.

11-38. SALAVENFABIANI,V.L.: La percepció d’Espanya a la Franca del segle XVI, núm. 21, pàgs.77-91. SALVADOR, Vicent:Les formes rituals al «Tirant lo Blanchx algunes reflexions semiòtiques, núm. 12,pàgs.43-52. SALVADOR, Vicent; SIMBOR,Vicent: Panorama dels estudis sobre la novellística catalana un escore, núm. 21, pàgs. 13-22. SANCHIS GUARNER, Manuel:Les dfícils decisions que hagué deprendre Jaume 1, núm. 8, pàgs.29-49. SEGARRA OBIOLS,JosepM.: CervelL consciencia i món fisic, núm. lO/ll, p&gs.11-26. SEGUÍ,JosepLluís: Sade o el text com a incest, núm. 8, pàgs.51-62. SEVA,Antoni: Traduir: trair? Triar, núm. 5, pàgs.9-24. TERRY,Arthur: Elpaper delpersonatge al «Tirant lo Blanc», núm. 16,pàgs.27-44. TORRENT,Rosalia:Revistes d’arts plastiques a Valencia des de la postguerra al 1967, núm. 23124,pZtgs.29-41. TRENCHS,Josep:El llibre i l’escriptura en inventaris catalans i valencians del segle XY: núm. 13/14,pàgs.71-85. VALLES,Ismael:Divisions administratives a la cartografia valenciana de la Illustració i de la Pre-autonomia, núm. 10111,pàgs.27-35. VAYSSIERE, Jean:Lkaffaire Dreyfkw a Valencia: Blasco Ibáñez, núm. 3, pàgs.47-58. VIANA, Amadeu: Els cinc rellotges de Martin Joos, núm. 23124,pàgs.43-59. VILAR,Pierre:Esta& nacicj patria a Franca i Espanya: 1870-1914, núm. 20, pàgs.13-50. VILLACÍS GONZALEZ, José: Vida i obra de Germà Bernàcer, núm. 19,pàgs.41-56. YATES,Alan: Tirant lo Blanc, l’heroi ambigu, núm. 6/7, pàgs.23-39. YVARS, JosepFrancesc:La fascinació de la caverna: l’itinerari imaginatiu de I’Equip Crònica, núm. 12,pàgs.33-38.

146


I’ESPILL

TEXTOS LITERARIS

Francesc: Llorer, sempre Ilorer, núm. 20, pàg. 158. Lluís: Lu flor de It~hibisczw, núm. 16, pàgs. 101-112. ESTECLLÉS, Vicent: Assumiràs la veu d’un poble, núm. 17118, pàgs. 17-18. -Llibre de Xàtiva, núm. 1/2, pàgs. 173-195. ARTOLA, Bernat: Alba, núm. 20, pàg. 154. -Dotze poemes, núm. 16, pàgs. 75-100. ASINS LERMA, Pasqual: Retorn a la llar, núm. 20, pàg. 146. -Lu transeiinta, núm. 20, pàg. í55. AVINENT, Juli: Cinc narracions, núm. 21, pàgs. 137-145. ALMELA ALPERA, ANDRÉS

VIVES,

BLASCO, Ricard: El seguici d’Orfeu, núm. 22, pàgs. 65-74. BONET, Josep Lluís: Getsemaní, núm. 3, pàgs. 91-104. BROSSA, Joan: Perllonga, núm. 17/18, pàgs. 13-14. CABALLERO MUÑOZ, Francesc: Plenitud, núm. 20, pàg. 143. COHEN, Leonard: Poemes (en versió de Vicent Escrivà), núm. 23/24, pàgs. 123-135. CREMADES ARLANDIS: Café fet exp&, núm. 12, pàgs. 87-95. FRANCO, Josep: Recialles, núm. 22, pàgs. 85-91. GANDIA CASIMIRO, Josep: Sant Vïcent es reconcilia amb el seu futur, núm. 3, pggs. 105-110. GRANELL, Marc: El viatge, núm. 19, pàgs. 97-107. GUARNER, Lluís: Hivern, núm. 20, pàg. 160. JAÉN URBAN, Gaspar: Poema per a ben morir, núm. 8, pàgs. 83-86. JAFER, Salvador: Microtransparències, núm. 22, pàgs. 75-83. JOAN ARINY~, Manuel: L’ésser, núm. 25, pggs. 71-80. J~ZSEF, Attila: Sis poemes (versió d’Eduard J. Verger), núm. 19, pàgs. 87-96.

LLOMPART, Josep M.: Plant i memòria de Manuel Sanchis Guarner, núm. 17/18, pàgs. 21-22. LOZANO LERMA, Josep: Sitting Bull, núm. 9, pàgs. 91-97. MARQUÉS, Josep Vicent: Amors impossibles, núm. 15, pàgs. 87-93. MARTíNEZ FERRANDO, Daniel: Al penó de VWncia, núm. 20, pàg. 159. MÉNDEZ FERRíN, Xosé Luis: Amor del rei Artlís (traducció de Miquel Martínez), núm. 25, pàgs. 89-100; MICHAUX, Henri: Trespoemes (versió de Salvador Jàfer), núm. 6/7, pàgs. 109-131. 147


MIRA, Joan F.: El MOLINS, Manuel: MONJO, Joan M.: MORELL, Andreu:

somriure dels dofins, núm. 617, pàgs. 155-160. Ginesta, núm. 10111, pàgs. 117-128. De noms, de dies, núm. 8, pàgs. 95-102. Esto1 de coratges, núm. 23/24, pàgs. 115-122.

NAVARRO, Joan: Arqueologia del saber, núm. 12, pàgs. 73-85. NAVARRO BORRAS, Enrie: El bohemi del bar, núm. 20, pàgs. 144-145. .PAL.&CIOS, Josep: El riu, Tema i variacions, núm. 23124, pàgs. 107-113. PALOMERO, Josep: Ferida de ferro, núm. 4, pàgs. 79-96. PÉREZ MONTANER, Jaume: L’heura del desig, núm. 9, pàgs. 81-90. PÉREZ SALDANYA, Manuel: A tal1 de nit, núm. 25, pàgs. 81-88. PERUCHO, Artur; La ca@ del bonamor, núm. 20, pàgs. 155-156. PIERA, Josep: Estovalla amb engrunes, núm. 5, pàgs. 97-110. RENAU, Josep: Exili, núm. 15, pàgs. 95-105. RODRÍGUEZ BERNABEU, Emili: Poemes, núm. 10111, pàgs. 95-116. RODRÍGUEZ CASTELL~, Manuel: Estantes d’aigua, núm. 8, pàgs. 87-94. SALVADOR, Vicent: Cartografies, núm. 21, pàgs. 131-136. SÁNCHEZ-CUTILLAS, Carmelina: El llamp i la sageta dels records, núm. 197-205. SEGUÍ, Josep Lluís: Faula en pleniluni, núm. 4, pàgs. 97-103. SEVA, Antoni: Aiguaforts venecians, núm. 13114, pàgs. 145-151. SIRERA, Rodolf: Intermedi, núm. 5, pàgs. 113-121. TEROL, Joan: Sispoemes, núm. 13/14, pàgs. 137-144. THOUS LLORENS, Maximilià: Val, núm. 20, pàgs. 151-153. TROLEC, Isa: Flautes d’a-igua, núm. 6/7, pàgs. 141-154. VERGER,

Eduard

J.: Symposion, núm.

617, pàgs.

148

133-140.

112, pàgs.


CRONIQUES

1 NOTES

ABAD, Vicent: La primera crisi tarongera (1914-1918), núm. 22, pàgs. 101-111. AGUILERA CERNI, Vicent: Museus d’art contemporani al (iper al) Pals Valen&, núm. 1/2, pàgs. 214-219. ALIER, Roger: Vicent Martín i Soler, un compositor que anem recuperan& núm. 13/14, pàgs. 163-166. BADIA, Lola: De verms, núm. 9, pàgs. 117-124. BAGUENA CERVELLERA, M.J.: El còlera de 1885 a Valhcia i la vacunació de Jaume Ferran, núm. 21, pàgs. 156-162. BALAGUER, Isidor: En el moment del «canvi», núm. 15, pàgs. 128-135. -Josep Renau, ara i ací, núm. 1/2, pàgs. 209-212. BALAGUER PASQUAL, Enrie: VII Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Salou-Tarragona, tardor de 1985, núm. 23/24, pàgs. 174/177. BELTRAN, Adolf: Crònica cultural, núm. 9, pàgs. 139-144. -Crònica cultural, núm. 10111, pàgs. 184-186. -Crònica cultural, núm. 13114, , pàgs. 183-186. BELTRAN, Adolf; PÉREZ MORAGON, Francesc: Crònica cultural, núm. 12, pàgs. 130-135. BLANCO LÓPEZ, Ignasi: Desenvolupament del Primer Symposium Internacional d’Energia Solar i Hdbitat, núm. 112, pàgs. 212-214. BLASCO, Ricard: Dels límits i de la densitat de la Renaixenca valenciana, núm. 6/7, pàgs. 165-178. -Estudis catalans a Moscou, núm. 15, pàgs. 143-146. -Sobre Llorente, el llorentinisme i laseuaprojeccióparacrònica, núm. 19, pàgs. 136-151. BLAY, Francesc X.: ZCalia un llibre sobre el concepte d’Espanya?, núm. 19, pàgs. 131-135. BOSCH, Antoni: Homenatge a Joan Fuster i per la llibertat d’expressió, núm. 10111, pags. 168-176. CALAFAT, Francesc; PÉREZ MORAGON, Francesc: Francesc de B. Mo11 i Joan Fuster, condecorats per la Generalitat de Catalunya, núm. 16, pàgs. 117-129. CALLE, Romà de la: Anzo: les metamorfosis de la creativitat, núm. 19, pàgs. 120-131. -Enrie Mestre: ditilegs amb la matèria, núm. 23124, pàgs. 141-156. -Enrie Solbes: jugar al joc de la pintura, núm. 22, phgs. 97-101. -Eusebi Sempere: l’heterodòxia del silenci, núm. 21, pàgs. 151-156. -Generacions per a una transició: la pintura entre la diversi@cació i l’eclecticisme, núm. 23/24, pàgs. 178-185. -Imatges de les imatges de «La Guerra Civil»: 1’Equip Realitat, reconsidera& núm. 12, pàgs. 115-123. -L’acròstic com a clau d’identitat: dues notes marginals al voltant de la poètica de Manuel Boix, núm. 13114, pàgs. 157-162. 149


L’ESPILL -La

integració del bronze i el cristall: un repte a la creativitat escultòrica, núm. 9, pàgs.

-&es

103-108.

crisis de l’art? Crònica del I Encontre Internacional de la Crítica de Mrt, núm.

8, p@s. 117-125. CAMPS, Miquel: X Aniversari dels Premis Octubre, núm. 10111, pàgs. 176-182. CERVERA, Lluís: II Congrés de Pediatres de Llengua Catalana, núm. 10111, pàgs. 133-136. CONTRERAS, Ernest: I Mostra Cultural del País Valencià, núm. 9, pàgs. 133-139. COSTA, Manuel: Un record a Manuel Calduch i la seua obra botànica, núm. lO/ll, pàgs. 136-140. Crònica cultural, núm. 3, pàgs. 155-158. Crònica cultural, núm. 4, pàgs. 125-131. Crònica cultural, núm. 5, pàgs. 148-155. Crònica cultural, núm. 6/7, pàgs. 198/202. DOMÉNECH 178-182. ESTEBAN

PART, J.: Situació actual de la música al Pals Wencià,

CHAPAPRIA,

Julià;

BONET,

núm.

Josep Lluís: Notes sobre el patrimoni 4, pàgs. 107-116.

6/7, pàgs.

arquitec-

tònica i urbamktic del Pak Kzlencià, núm.

FAUJÓ, José L.: La poesia de K Gaos: notes disperses, núm. 8, pàgs. 134-136. FALUBA, Kálmán: Literatura catalana a Hongria, núm. 12, pàgs. 124-130. FERRER, Antoni: Jornades sobre comarcalització, núm. 4, p8gs. 119-125. FERRER SOLIVARES, Enrie: Notícia d’un mamwrit inèdit de Vktor Iranzo Simon, núm. 23/24, pàgs. 157-165. FONTANA ESPINOSA, Francesc: Crònica del X Col4oqui General de la Societat d’Onomàstica, núm. 22, pàgs. 111-113. FRANCÉS CAMUS, J.M.; TORRENT ESCLAPÉS, Rosalia: Elpatrimoni històrico-artktic a debat (Crònica de la Segona Trobada Internacional de la Crítica d%t), núm. 15, pàgs. 135-143. FUSTER MÁRQUEZ, Miguel: Crònica del III Congrés de Lingüística Aplicada, núm. 22, pàgs. 114-116. GARCIA, Ernest: La comunitat impossible, núm. 15, pàgs. 150-155. GARCÍA GARcfA, Manuel: El discurs artkic dxrtur Ballester, núm. 6/7, pàgs. 187-193. GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià: Crònica i actes del Primer Col4oqui sobre el ParS Valencià en 12poca moderna (Pau, 1978-1980), núm. 5, pàgs. 137-143. -El darrer volum del «Primer Cong& d’Història del Pals Valencià (1971~1981),núm. lO/ll, pàgs. 146-156. GIRONA, Albert: Alguns comentaris a la commemoració del cinquantenari de la Guerra Civil a Val&cia, núm. 25, pàgs. 113-115. GRACIA, Carme: L’activitat artística valenciana pels volts de 1866, núm. 8, pàgs. 107-112. Josep: Dictàmens de la fosca, núm. 13/14, pàgs. 171-179. generació del 70: una nova narrativa al Pak Valencià, núm. 3, pàgs. 130-141.

IBORRA,

-La

150


IVARS,Joan: La cultura a les comarques: els congressos d’estudis, núm. 20, pàgs. 165-170. ESPASA,Josep:«in

memoriam», núm. 5, p&gs.143-148.

LLOBREGAT, EnrieA.: Crònica del CongreS d’Estudis del Camp dxlacant, núm. 13/14, pàgs.167-171. -L’obra del professor Miquel Tarradell a Vakncia, núm. 1/2, pàgs.219-227. MAINARCABANES,Eladi: Un intent de salvar la vida de Joan Peset, núm. 20, p&gs. 171-174. MARTICASTELL,Joan:Rejlexions a l’entorn del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, núm. 25, pàgs.105-112. MARTÍNEZ,Vicent: Primeres jornades de crítica literària, núm. 25, pàgs. 120-121. MAKHNEZNAVARRO, J.F.:Aproximació a la crisi de la medicina actual, núm. 5, pàgs. 125-130. MIRA, Enrie: Entorn de les II Jornades de Fotografia, núm. 23124,pàgs. 166-174. MIRÓ, Adrià: Imatges dxmand Blanquer, núm. 5, pàgs.130-137. MuÑoz, Gustau:El nacionalisme desph de les eleccions del 8 de maig, núm. 16,pàgs. 140-145. -Literatura autonòmica valenciana recent: noticia i comentari, núm. 3, p&gs.122-129. NAVARRO BR~T~NS,Víctor:Els Peset: una familia de metges valencians, núm. 21,pàgs. 162-166. PARDOTOMAS,J.: Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, núm. 21,pàgs. 166-168. PASTORIBÁÑEZ,M. Vicenta:Història de l’art contemporani, al Pals kilencià, núm. 6/7, pàgs. 182-186. PÉREZMORAGON, Francesc:Cinc cartes de Josep Pla a Joan Fuster, núm. lO/ll, pàgs. 163-168. -Domingo Torres Maeso, núm. 6/7, pàgs.193-197. -Homenatge a Josep Renau, núm. 15, pàgs.146-150. -Lu Gran Enciclopèdia Catalana, completada, núm. 8, pàgs. 112-116. -Sobre LE. Martínez Ferrando, núm. 9, pàgs.125-133. -Vicent Llorens: notes d’una biografla, núm. 3, p&gs.148-155. -Vicent Peset i Llorca, núm. 9, pàgs.108-111. PICORROTIMONER,Josep:Tercer Encontre d’Escriptors del Mediterrani, núm. 25, pàgs. 116-120. PITARCH,JosepLluís: I Pla Experimental per a I’Ensenyament del Valencik una visió crítica, núm. 3, p&gs.115-122. PITARCH,Vicent: Vé Col4oqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes, núm. 4, pàgs.116-119. -4 Symposium sobre l’ensenyament del cata16 a no-catalanoparlants, núm. 9, pàgs. 112-117. -Reflexions a propòsit del Col4oqui Internacional de Sociolingiiktica: de dighssia», núm. 12,pàgs. 107-115.

151

«Les situacions


-Setmanes catalanes de Kalsruhe 1983 i Primer Col.loqui d’Estudis Catalans a Alemanya, núm. 19, pàgs. 113-120. -VI Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Roma, 1982, núm. 15, pàgs. 113-118. RANCH, Empar: Alfred Baeschlind, núm. 20, pàgs. 175-179. -Epistolari «Eduard Ranch - Josep Pla - Pío Baroja», núm. lOAl, pàgs. 153-162. RIBES, Purificació: Edició anglesa dí4usiàs March, núm. 25, pàgs. 122-124. RODRÍGUEZ CASTELL~, Manuel: II Encontre de Poesia Catalana, núm. 8, pàgs. 131-133. ROIG, Miquel: Crisi econòmica i ciència econòmica en crisi, núm. 21. pàgs. 107-126. Ros, Vicent: CAntologia de la Música Valenciana, núm. 16, pàgs. 136-140. ROVIRA S., Empar: Joaquim Michavila: de Parpalló a «El Clach» (o l’art de la postguerra), núm. 16, pàgs. 129-136. SAINZ BAS, Cèsar: Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana, núm. 1/2, pàgs. 227-230. SELMA, Josep Vicent: Josep Renau, experiència vital i artística, núm. 13/14, pàgs. 179-183. SIRERA, Josep Lluís: Dues propostes d’escenificació del món valer& del XVI, núm. lOAl, pàgs. 140-146. -Lu temporada teatral 1979-1980 al Pals Valencià, núm. 8, pàgs. 126-131. TORMO, Joan: Crònica cultural de l’any 1978, núm. 1/2, pàgs. 230-238. VALLES, Ismael: Noves aportacions sobre la denominació «País Valencià» al segle passat i sobre les opinions econòmiques dels seus autors, núm. 12, pàgs. 101-106. VENTURA, Vicent: Notes sobre Joan Fuster i la política, núm. 15, pàgs. 118-128. VERDAGUER,Pere: Història ijilosofa de la Universitat Catalana d’Estiu, núm. 3, pàgs. 141-148.

152


RESSENYES BIBLIOGRAFIQUES AGUILAR, Immaculada: Demetri Ribes (M. Portaceli), núm. 5, pàgs. 160-165. AGUILA, Lluís: El sistema de partits polítics al Pals Valencia, (F. Pérez Moragón) núm. 8, pàgs. 145-148. ALPERA, Lluís: Dades de la hr;stòriacivil d’un valen& @. Llobregat), núm. 9, pàgs. 15@152. -Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de lesflors del núbil hibiscus (E. Rodríguez Bernabeu), núm. 23í24, pàgs. 195-197. ANDRÉS TESTELL&, Vicent: Obra completa 5. Cant Temporal (J. Oleza), núm. 4, pàgs. 136-141. ANONIM: Stress (J.M. San Abdon), núm. 23/24, pàgs. 190. ARAZO, M.A.; JARQUE, F.: Nuestras Fiestas (Nostres Festes) (A. Tordera), núm. 6/7, pàgs. 212-214. ARDIT, Manuel: Revolución liberal y revuelta campesina (1. Morant), núm. 1/2, pàgs. 244-247. AYZA ROCA, Alfred: El món mariner de Peníscola. Estudi lexicografic i de cultura popular (B. Montoya), núm. 12, pàgs. 139-140.

BADENES DALMAU, Francesc: Antologia (F. Pérez Moragon), núm. 8, pàgs. 139-141. BADIA MARGARIT, A.M.: Gramàtica històrica catalana (J. Martí Castell) núm. 12, pàgs. 142-144. BATLLORI, Miquel: A través de la historia i la cultura (A. Company), núm. 4, p&gs. 143-145. «Biblioteca Escriny»: La mort d%istòtil. Versió quatrecentista del «Liber de Pomo». Espill de Consciencia. Text doctrinari del segle XIV. Historia del malvat rei Antíotus. Text narratiu del segle XV. (A. Ferrando), núm. 13/14, pàgs. 197-200. BILBENY, Norbert: Filosofia contemporània a Catalunya (M. Victoria), núm. 23/24, pàgs. 190-192. BLASCO, Ricard: La insòlita sàtira antiga (E. Balaguer), núm. 23124, pàgs. 193-195. -Poesiapolítica valenciana (1802-1938) (J. Pérez Montaner), núm. 3, pàgs. 172-174. BROSSA, Joan: Els ulls de l’òliba (M. de Renzi), núm. 16, pàgs. 151-152. -Els ulls de l’òliba (J. Faulí), núm. 19, pàgs. 162-164. CALLE, Romà de la: Realidad de lo imaginario. Estudio de las funciones comunicativas en la obra plástica de Castejón (E. Rovira), núm. 13/14, pàgs. 200-204. CAPÓ, Bernat: Espigolant pel rostoll morisc (J. Iborra), núm. 9, pàgs. 160-161. CARDONA, Fina: Pessigolles de palmera (V. Salvador), núm. 13/14, pàgs. 204-205. CERDAN TATO, Enrie: La lucha por la democracia en Alicante (X. Albiol), núm. 1/2, pàgs. 253-254. CLIMENT GINER, Daniel: Les nostresplantes (V. Sansano), núm. 22, pàgs. 126-127. COLON, Germà: La llengua catalana en els seas textos (J. Barberà), núm. 3, phgs. 167-169. 153


CREMADESARLANDIS: Lu Lluna del Temps (E.A. Llobregat), núm. 20, pags. 192-193. -Lu regina de lapobla de lesfembrespeccadrius (J. Lozano), núm. 8, pàgs. 143-145. Cucó, Alfons: Sobre la ideologia blasquista (X. Paniagua), núm. 3, pàgs. 174-176. -La qüestió agrària al Pals Wencià (J.A. Martínez-Serrano), núm. 112, pàgs. 247-249. Diccionari Castellti-Catald (J. Lacreu), núm. 23/24, pàgs. 202-206. Diccionari de la Literatura Catalana (F. Pérez Moragon), núm. 5, pggs. 173-175. Diccionari Manual Pompeu Fabra, sobre un projecte de Josep Maria Farré (J. La-

cre@, núm. 20, pàgs. 183-185. DOMÍNGUEZ, Martí: Els Borja (B. Sansano), núm. 25, pàgs. 128-129. DURAN, Eulàlia: Les Germanies als Paikos Catalans (S. Garcia Martínez), pàgs. 166-172.

núm. 15,

Escola i estat (J. Iborra), núm. 23/24, pàgs. 201-202.

FERRANDO FRANCÉS, Antoni: Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (F. Pérez Moragon), núm. 9, pàgs. 155-158. -Els certàmenspoètica valencians del segle XIV al XIX (V. Salvador), núm. 21, pàgs. 175-178. FRANCO, Josep: L’últim roder (J.A. Fluixà), núm. 25, pàgs. 130-133. FUSTER, Jaume: La corona valenciana (J. Piera), núm. 25, pàgs. 159-160. GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià: Bandolers, corsaris i moriscos (L. Guia), núm. 8, pàgs. 148-153. GONZÁLEZ CATURLA, Joaquim: Rondalles de IWacantí(R. Alemany), núm. 23/24, pàgs. 199-201. GRANELL, Marc: Refugi absent (M. Rodríguez Castelló), núm. 6/7, ptigs. 209-211. HALPERIN DONGHI, Tulio: Un conflicto nacional. Moriscos y cristianos viejos en Valencia (T.M. Hernández), núm. lO/ll, pàgs. 194-201. HAMMETT, Dashiell: 106000 dòlars, diner de sang (J. Santaemília), núm. 25, pàg. 127. HERNANDEZ MARCO, J.L.; ROMERO GONZÁLEZ, J.: Feudalidad, burguesía y campesinado en la Huerta de Valencia. Lu estructura agraria de la Particular Contribución de Valencia ante la crisis del Antiguo Régimen (M. Ardit), núm. 9, pàgs. 147-149.

IBORRA, Josep: Fuster portàtil (V. Ventura), núm. 16, pàgs. 156-160. Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Paises Catalans (segles XVIII-XX) (F. Pérez Moragon),

núm. 4, pàgs. 141-143.

JAÉN URBAN, Gaspar: Llibre de la Festa d’Elx (G. Irles), núm. 22, pàgs. 125-126. JOAN ARINY~, Manuel: Han donat solta als assassins (R. Alemany), núm. 22, pags. 122-125. LLOBREGAT, E.A.; JARQUE, F.: El Corpus de Vahcia

(A. Tordera), núm. 1/2, pàgs.

252-253.

LOZANO, Josep: Crim de Germania (J.L. SeguQ, núm. 5, pàgs. 159-160. -Històries marginals (J. Franco), núm. 15, pàgs. 162-164. 154


LLQRIS, Manuel: ConstantíLlombart

(A. Beltran), núm. 13/14, pàgs. 192-194.

MAC& Xavier; PERPINYA, Núria: Lapoesia de Gabriel Ferrater (J. Ballester), núm. 25, pàgs. 129-130. MARGAL, Maria Mercè: Cau de Ilunes (R. Cantavella), núm. 19, pàgs. 157-159. MARGARIT, Joan: I/ell malentès (J. Pérez Montaner), núm. 13/14, pàgs. 191-192. MARTÍNEZ NAVARRO, Ferran: Estructura i malaltia una alternativa per al ParS Valencià (C. Sainz), núm. 1/2, pàgs. 242-243. MARTÍNEZ SERRANO, J.M.: Introducció a l’economia del Pals Valencià, (R. Juan), núm. 4, pàgs. 135-136. MIR DE LA CRUZ, R.: «Estadística y Antroponimia, IV», Estadktica Española, núm. 86 (1980) (V.M. Rosselló), núm. lO/ll, pàgs. 192-194. MIRA, Joan F.: Viatge al final del fred (J. Pérez Montaner), núm. 20, pàgs. 189-191. -El desig dels dies (J. Palomero), núm. 9, pàgs. 152-155. MOLINS, Manuel: Dansa de vetlatori (X. Fabregas), núm. 1/2, pàgs. 243-244. MONJO, Joan M.: Ducat d’ombres (F. Pérez Moragon), núm. 16, pàgs. 149-150. MORELL, Andreu: oliba de la foscúria (J. Palomero), núm. 5, pàgs. 171-173. NAVARRO,Víctor: Tmdició i canvi cientljcic al PaB Kzlencià modern (J.L. Barona), núm. 25, pàg. 133. OLEZA, Joan í%ts e¿sjocs de tots ekjugadors (F PérezMoragon), núm. lO/ll, p&s. 189191. ORTS BOSCH, Pere Maria: Història de la Senyera al Pals Valencià (E.A. Llobregat), núm. 3, pàgs. 164-167. PALAU FABRE, Josep: Nous Quaderns de IWquimista; Quaderns de Mlquimista i Contes despullats (J. Guillamon), núm. 21, pags. 173-175. PALQMERO, J.: Crònica carnal (J.L. Bonet), núm. 6/7, pàgs. 207-209. PEDROLO, Manuel de: Joc tapat; Apòcrif quatre: Tilly i Detall d’una acció rutinària (J. Lacreu), núm. 22, pàgs. 119-120. PÉREZ MONTANER, Jaume: L’heura del desig (J. Iborra), núm. 23/24, pàgs. 189. PIERA, Josep: El cingle verd (J.F. Mira), núm. 15, pàgs. 164-165. -Els poetes aràbigo-valencians (J. Guillamon), núm. 19, pàgs. 155-157. -Mel-o-drama (A. Beltran), núm. 9, pàgs. 158-160. PITARCH, Vicent; GIMENO, Lluís: Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI (V. Salvador), núm. 13/14, pàgs. 194-197. QUEROL, Vicent V.: Rimes catalanes (J. Pérez Montaner),

núm. 6/7, pàgs. 211-212.

Rella, La (L. Alpera i R. Alemany), núm. 19, pàgs. 168-171. RENZI, Miquel de: Un projectepictòric (J. Pérez Montaner), núm. 21, pàgs. 178-180. RIERA, Ignasi: Honorable mzkter R (J. Lozano), núm. lO/ll, pags. 191-192. RIQUER, Martí de; BADIA, Lola: Les poesies de Jordi de Sant Jordi (A. Ferrando), núm. 21, pàgs. 171-173. RODENA, Clementina: Banca i industrialització. El cas valencià 1840-1880 (V. Soler), núm. 3, pàgs. 169-171. 155


WPILL BERNABEU, Emili: Migiorn. Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià (F. Pérez Moragon), núm. 1/2, pàgs. 241-242. , RODRíGUEZ CASTELLÓ, Manuel: De foc i danses (V. Salvador), núm. 25, pàgs. 136-137. ROIG, Jaume: Espill, edició de V. Escrivà (A. Rubio Vela), núm. 12, pàgs. 144-147. ROMEU JOVER, Xavier: Manual de fonologia catalana (R. Morant), núm. 20, pàgs. 191-192. RUBIO VELA, Agustí: Epistolari de la Valtkia medieval (M. Rodrigo Lizondo), núm. 23/24, pàgs. 197-199. RODRÍGUEZ

SALVADOR, Vicent: Argiles (J. Iborra), núm. 9, pàgs. 149-150. -Calabruix (J. Avinent), núm. 23/24, pàgs. 192-193. -El gest poètic (M. Conca), núm. 22, pàgs. 120-122. -Ritual de cendra (J. Pérez Montaner), núm. lO/ll pàgs. 201-203. SANCHIS GUARNER, Manuel: Aproximació a la història de la llengua catalana (A. López Garcia), núm. 6/7, pàgs. 205-207. -Elspobles valenciansparlen els uns dels altres (L. Alpera), núm. 16, pàgs. 152-156. SEGUÍ, Josep Lluís: Projecte per a destruccions (J.F. Mira), núm. 8, pàgs. 141-143. SERRANO, Sebastià: Lingüktica i qüestió nacional (F. Vallverdú), núm. 3, pàgs. 161-164. SEVA, Antoni: Quaderns d’ocis (E.A. Llobregat), núm. 15, pàgs. 160-162.

La Biblia valenciana; Éshora de plegar i Un crim al Paralelo (Gemma Lluch), núm. 25, pàgs. 133-136. TORRENT, Ferran: No emprenyeu el comissari! (J. Fuster), núm. 20, pàgs. 185-187. Treballs de sociolingüktica catalana, núm. 2 (J. Palomero), núm. 4, pàgs. 145-150. -núm. 3 (V. Pitarch), núm. 5, pàgs. 165-169. TROLEC, Isa: Bel i Babel (J. Iborra), núm. 5, pàgs. 169-170. -7x7=49 (J. Iborra), núm. 20, pàgs. 187-189. TASIS, Rafael:

Joari: Anys i paranys (J. Pérez, Montaner), núm. 22, pàgs. 127-128. poètica (L. Alpera), núm. 19, pàgs, 164-168. VENTURA, Vicent; JARQUE, Francesc: El Pals Valencià (I) (J. Iborra), núm. 1/2, pàgs. 249-252. VENTURA MELIA, Rafael: Ambit perdurable (J. Iborra), núm. 12, pàgs. 140-142. VILAPLANA, Joaquim: Elementsper a una gramàtica generativa del catalk Revitalització i temes annexos (M. Prunyonosa), núm. 19, pàgs. 159-162. VALLS,

-Obra

156


IL.LUSTRADORS 1/2: 2: 4: 5: 6/7: 8: 9: lO/ll: 12: 13/14: 15: 16: 17/18: 19: 20: 21: 22: 23/24: 25:

Antoni Tapies Andreu Alfaro Manuel Boix Joan Pere Viladecans Joan Genovés Artur Heras Antoni Miró Rafael Armengol R. Solbes Joan Teixidor Jordi Ballester Miquel Navarro Joaquim Michavila José Iranzo «Anzo» Albert Rafols Casamada Eusebi Sempere Enrie Solbes Vicent Mestre Antoni Ballester

NÚMEROS

ESPECIALS

17/18: Homenatge al professor Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) 20: Homenatge a Adolf Pizcueta, impulsor de la cultura catalana


L'Espill. Número 25. Octubre 1987  

Sota la direcció de Joan Fuster, L'Espill va suposar un seriós intent de normalització de la cultura al Pais Valencià acollint en les seves...