Page 1

Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


JOSÉ IRANZO,

«ANZO»

(Utiel, 1931). Cursa estudis a 1’Escola d’Arts i Oficis de Valencia i a la d’Arquitectes de Barcelona. Fou president de diversos salons de pintura, així com de I’Associació Arte Actual de Valencia de 1966 a 1970. En la biografia d’Anzo hi ha una evolució coherent: academicisme, preocupacions materiques, expressionisme abstracte, Estampa Popular, Pop-Art i Mec-Art, amb el seu -encaraactual període dels Aillaments. La pintura d’Anzo, amb un llenguatge propi i una semàntica eficac -sempre, d’una o altra manera, situat en la realitat humana i en el context social-, constitueix, a través de les seues diverses etapes, un univers molt característic en l’ordre de la plàstica valenciana contemporània.

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


ELISEU

CLIMENT Editor

Disseny JOSEP HORTOLA ISSN 0210 - 587 x Dipòsit legal V. 2.686 - 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València-3

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL Revista trimestral dirigida per

JOAN FUSTER Secretari

Francesc

Pérez M’oragon

Consell

Assessor

Rombo de la Calle, Julih Esteban Chapapria, Sebastià Garcia Martínez, Gustau Muñoz, Antoni Rico i Antoni Tordera

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

DE CHIRICO 1 ELS LfMITS DE LA MODERNITAT Tomàs Llorens ll EL RAT-PENAT, EL NOU DAVID 1 EL RE1 AMAGAT (TRES IMATGES DE L’EMPERADOR DE LES DARRERIES AL ,MON IBERIC: SS. XIII-XVII) Alain Milhou

27

© faximil edicions digitals 2003


VIDA

1 OBRA DE GERMA BERNACER José Villacís González 41

EL VALENCIANISME 1 EL FET DELS PATSOS CATALANS (1930-1936) Francesc Pérez Moragon 57 LITERARIS

TEXTOS

SIS POEMES D’ATTILA JOZSEF. En versió d’Eduard J. Verger 87

EL VIATGE Marc Granel1 97 CRONIQUES

1 NOTES

SETMANES CATALANES KALSRUHE 1983 1 PRIMER COL.LOQUI D’ESTUDIS CATALANS A ALEMANYA Vicent Pitarch 113 ANZO: LES METAMORFOSIS DE LA CREATIVITAT Romà de la ‘Calle 120 ¿CALIA UN LLIBRE SOBRE EL CONCEPTE D’ESPANYA? Francesc Blay 131 SOBRE LLORENTE, EL LLORENTINISME 1 LA SEUA PROJECCIO PARACRONICA Ricard Blasco 136 RESSENYES

BIBLIOGRAFIQUES

153

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


E CHIRICO 1 ELS LÍMITS DE LA MODERNITAT

Tomàs Llorens

‘H

OM POT assegurar, sense por a enganyar-se molt, que el corrent ,d’interés que ,desperta avui I’obra de De Chirico respon a un clima de revisió dels conceptes associats tradicionalment a la imatge «canònica» de l’art modern. El símptoma més recent d’aquest interés és una important exposició monogràfica, mostrada ja al públic de Nova York, que es troba ara a Londres i que visitara a continuació Munic i París. El jfet que l’exposició haja estat organitzada pel Museum of Modern Art (MOMA) de Nova York, institució depositaria de la versió més ortodoxa d’aquella imatge de l’art modern, afegeix un interés polèmic especial al debat. Per més ‘de cinquanta anys -a partir del seu trencament amb els superrealistes cap als voltants del 1925-, De Chirico ha estat una causa I RUBIN, W. (ed.), De Chirico, The Musem

ll

of Modern Art, Nova York, 19182,p. 7.

© faximil edicions digitals 2003


permanent d’irritació per als historiadors ortodoxos ‘de l’art modern. Des del punt de vista- d’aquesta historiografia, és possible explicar el retorn al realisme figuratiu i al classicisme2 d’un artista com Picasso durant els anys vint com una desviació passatgera, atribuible, almenys en part, a circumstàncies personals. Si és impossible qualificar la desviació de passatgera, com en el cas de Derain, hom la pot prendre com a prova que I’artista, per més que relacionat durant un temps amb l’avantguarda, no n’havia format part realment ,del nucli més dinàmic. Pero, ja en el cas d’un Dalí, aquest tipus d’explicacions resulta insuficient, no solament perquè és impossible atenuar la intimitat de la seua associació amb l’avantguarda canònica durant la primera part de la seua carrera, sinó perquè la seua separació posterior va prendre la forma d’uns atacs massa explícits i massa freqüents. El que hom pot dissimular en altres casos com a desviació temporal o com a marginació, cal confrontar-h0 en aquest cas a una amenaca explícita. Semblant en molts aspectes al ,de Dalí, el cas de De Chirico ofereix problemes encara més greus a la historiografia ortodoxa de l’art modern. Dalí a penes si havia comencat a pintar quan ja I’artista italià iniciava la seua campanya antimoderna, i precisament en uns anys en que, segons el model canònic, l’art modern assolia a París el seu grau més alt de densitat i *de ‘consolidació històrica. Per aquells anys, De Chirico va comentar a pintar en un es’til que imitava deliberadament el llenguatge pictòric del Renaixement italià -a partir del segle XVII, deia, l’art de pintar havia entrat en un llarg període de decadencia, i la pintura moderna n’era l’esglaó darrer i més baix-. D’altra banda, la seua collaboració amb el règim feixista i amb les institucions acadèmiques italianes i europees, ofenia directament la sensibilitat política i moral ,dels cercles avantguardistes. 1, després de la guerra, De Chirico va mantenir les ferides obertes amb una bellicositat cada vegada més activa. Va arribar fins i tot a declarar fals un dels quadres del seu primer període, que es trobava en la collecció ‘del MOMA -malgrat que hi havia proves documenmentre ell mateix en feia copies literals tals de la seua autenticitat-, d’altres de similars, falsificant-ne de vegades les dates i venent-los com a «originals». 1, tanmateix, aquest era el mateix artista que, havent arribat a París cap a la tardor del 1911, va assolir en un pare11 d’anys un èxit superior al ‘que havien tingut els futuristes; superior, ,de fet, al de cap altre estranger -descomptant Picasso, que hom considerava, de tota ‘manera, més francés que altra cosa-. En els articles i cròniques artístiques que Apollinaire va escriure des de la primeria del 1913 fins al comen9ament ,l ‘La suposada equivalencia entre class’icisme, figuració, realisme i xnaturalisme ilIusionístic» és un dels aspectes en què la his’toriografia canònica de ‘I’az%mo‘dern demostra més clarament les seues confusions corxeptuak. Comporta una increible ignoratio elenchi dels termes dels debats artísltks, tal com es van desenvolupar ,dins la «tradició clàssica» des del segle XVI fbs al segle XIX. 12 © faximil edicions digitals 2003


WPILL de la guerra, hom pot seguir el seu entusiasme creixent pel nou geni. Cal pensar que aquests escrits van ser la causa principal que els superrealistes atribuïssen a De Chirico, com a pintor, un paper similar al que havien atribuït a Apollinaire com a poeta: el de ser el seu precursor i profeta mes important. Naturalment, es van adonar ben aviat que l’obra pintada per De Chirico a Italia des del comen9ament dels anys vint tenia un caràcter totalment diferent i era incompatible amb aquesta nominació. Considerat tot plegat, era, dones, natural que el MOMA, que ha identificat sempre el París del primer ter9 de segle, i en particular el cercle d’Apollinaire, amb el bressol de l’avantguarda, adquirís una collecció important d’obres de De ‘Chirico; i és pràcticament inevitable que, per a aquesta famosa institució americana, la vida artística de De Chirico quedas reduida, més o menys, als deu primers anys de la seua carrera. L’exposició organitzada ara pel MOMA i seleccionada pel seu Director de Pintura i Esculura, W. Rubin, si ha trencat d’alguna manera aquesta línia programàtica, en incloure7hi un petit nombre d’obres del segon període de De Chirico, no representa, en realitat, cap canvi pel que fa als criteris que la inspiraven. Rubin hi confirma els nous temps i hi deixa endarrere, com a obsoletes, les especies ,del passat. En la interdependencia d’aquests tres ‘principis, el segon (el ‘que afirma la incompatibilitat entre classicisme i art modern) hi juga un paper central: per a la historiografia canònica de l’art modern, I’essència del classicisme hauria estat, estilísticament, la voluntat duna representació figurativa «naturalista», i pragmàticament la fe (pre-darwiniana) en unes normes dotades de validesa suprahistbrica. Es interessant veure com aquesta interdependencia va estructurar, negativament, la trama argumenta1 duna altra exposició recent. Em referesc a Les Réalismes: 1919-1939, organitzada pel Centre Georges Pompidou cap a final del 1980, i plantejada amb una intenció revisionista evident contra la interpretació ortodoxa de la trajectòria de l’art modern. Centrada en un període cronològic que aquesta interpretació explica escassament (sobretot pel que fa als anys 30) I’exposició demostrava la importancia que els corrents realistes havien tingut durant aquest període, i mostrava també particularment el fet que molts artistes, que havien jugat un paper important en el desenvolupament de les primeres avantguardes, s’havien decantat posteriorment per una pintura figurativa, realista 0 classicista. Es clar ‘que tot això posava en qüestió el primer ,dels tres principis a que ,m’he referit abans. D’altra banda, I’exposició es ,proposava, segons escrivia Jean Clair, el seu inspirador principal, atacar la interpretació que configura la historia de l’art ‘del segle XX com una seqüencia de «salts des de la cresta 3 CLAIR, Jean, «Données ‘d’un probleme », Les Réalismes: 1919-1939, Centre Georges Pompildou, París, 1980, p. 9.

13 © faximil edicions digitals 2003


d’una ona a la cresta de la següent»; un punt de vista que implica una Gnterpretació ideològica: no solament que l’avantguarda té una histbria, sinó que és Za Història»P «Aillar -continuava escrivint Clairdel rerafons continu que és la creació artística les unitats discretes i discontínues que considerem innovacions i disposar-les a posteviovi, com si formassen una línia mcontínua, equival a portar a terme una reconstvucció, que, en voler purificar aquestes innovacions ‘de les regressions, les resistències i els vappe2s à l’ovdre que inevitablement les acompanyen, les priva al mateix temps del seu status i de la seua funció històrica com a innovacionw Havent qüestionat, dones, d’aquesta manera el primer i el ddarrer dels principis de la historiografia canònica de l’art modern, era natural que el propòsit principal de l’exposició fos el d’explorar les moltes i variades maneres d’interferència i de contagi mutu entre els ideals del classicisme i de la modernitat. Per als organitzadors de Les Réalismes: 1919-1939, i particularment per a Jean Clair, De Chirico n’era un exemple clau. El text arnés important del catàleg era un assaig de Clair que portava el títol Metufisica et UnheimZichkeit.5 Clair feia notar una sèrie de parallelismes entre un text de ‘De Chirico -Sull’Arte Metafisicai un altre de Freud --Das Unhemilichepublicats, tots dos, l’any 1919. Els dos autors descriuen en termes lmolt pareguts un mateix tipus d’experiència psicoli>gica: el sentiment que amara una situacíó, aparentment familiar i tranquillitzadora (Freud parla dún passeig, al sol del migdia, ,pels carrers tranquils d’una petita ciutat italiana -i la coincidència és més significativa pel fet que Freud aleshores probablement mai no havia sentit parlar ,de De Chirico-), quan, sobtadament, se’ns revela amenacadorament enigmàtica i aliena. Tant De Chirico, en el seu text, com Freud atribueixen l’origen d’aquest sentiment a un mateix mecanisme psicològic: un esborrament dels vincles que la membria i l’hhbit estableixen entre les coses que se’ns presenten com a coexistents en una situació familiar. 1 tots ‘dos el reconeixen com un fenomen tipicament modern, una conseqüència de ml’erosió de l’ordre pel qual la Cultura (la cultura clàssica) establia el món com una casa o llar de l’home -Heimat és el terme que féu servir Freud. Així, el classicisme dels anys vint, amarat per aquest sentiment de UnheimZichkeit -la por, la inquietud específica en aquest cas, que l’home amodern experimenta en no sentir-se ja «a casa mseua» dins ,del món-, ’ Com que ‘la noció d’avantguarda conté en el seu nucli la i’dea d’un trencament radical amb la història, és ‘cilar que la consciència avant,guardkta és incompatible amb la consciència històhica. En la mesura que pot ser objecte de representació, aquesta «hiskia» jd’una avantguatia, privada ella meteixa de conscikncia històtica, no seria diferent ‘de la «història natural». De fet, la historiografia canònica de a’art modern fa sempre la impressió de ser whistòria natural». 5 Les Réalismes .. .. cilt., pp. 26-34. 14 © faximil edicions digitals 2003


representaria una continuació, sota una altra forma, del mateix esperit que havia inspirat l’avantguarda durant els anys de la pre-guerra. Comportaria un refús similar (potser més conclusiu; en tot cas, més fred) a parlar amb la veu dels idola fori de la societat moderna. 1 el retorn estilístic a la figuració visual dels anys 20 hauria tingut un significat totalment oposat al que havia tingut la figuració per al realisme del segle XX: en lloc de suposar l’afirmació de la naturalesa contra els esquemes de la cultura, ,hauria representat l’afirmació de la cultura, com a conjunt d’esquemes i de tipus ideals, contra l’evanescència fenomènica de la naturalesa. Finalment, en fer aquesta inversió, hauria portat al primer pla de la conscikncia artística el caràcter arbitrari i problemàtic dels vincles referencials que relacionen les imatges ipict&iques amb els seus delzotata visuals -uns vincles que la tradició realista considerava naturals i inqüestionables. De Chirico, ‘que, després d’haver tingut un rol central ‘dins l’avantguarda parisina, es va convertir, en <desplaGar-se a Itàlia, en inspirador de moviments com VaZori Plastici i Novecentismo, illustraria, segons Clair, aquesta continuïtat profunda entre l’avantguarda i el classicisme dels anys vint. Hom podria veure, per exemple, els quadres del seu primer període com a paisatges urbans, pintats amb el smateix esperit que havia de presidir més tard els seus paisatges neoclàssics: o les figures humanes ‘del seu període neoclàssic com a envoltades rper la mateixa aurèola d’allunyament i de mite que havia caracteritzat els maniquins dels seus primers quadres. Es clar que, en avalar ‘d’aquesta manera l’opinió del mateix De Chirico, que havia explicat sempre el ,desenvolupament de la seua pintura com un (progrés scontinu sense fer distinció de períodes, Clair s’oposa diametralment a I’opinió tradicional del MOMA. Soby, per exemple, autor que, generalment, passa per ‘ser encara el ‘que ha elaborat la millor monografia sobre De Chirico, considerava l’obra del ,seu primer període com una aportació original i valuosa a l’art modern, allunyada -malgrat la seua influència posterior sobre els superrealistesdels principals corrents estilístics de la modernitat; aquest moviment creatiu de De Chirico hauria estat seguit, segons Soby, per un Ilarg segon període durant el ,qual la capacitat poètica i innovadora de l’artista hauria anat degenerant progressivament. ‘Cal dir <que la bibliografia recent tendeix a qüestionar aquesta interpretació de Soby, eupecialment pel que fa a la seua primera part. Wieland Schmied ha demostrat per exempb que, a més de la influència ben coneguda sobre els superrealistes, cal tenir en compte també una altra influència, anterior i Bmolt determinant, de De Chirico sobre els corrents realistes alemanys ‘dels anys 20.6 1 Fagiolo dell’Arco ha demos6 SCHMIED,W., «L’H~istoire d’une influente: “Pittura Metfisica” et “Nouvelle Objectivité”», Les Réatismes.. ., cit., pp. 20-23; i «De Chirico and the Realism of the Twenties», in RUBIN, W. (ed.), op. cit., pp. 101-109.

15 © faximil edicions digitals 2003


trat, sobre la base de noves dades biogràfiques i d’una anàlisi dek temes iconogràfics de I’obra del seu primer període, la intimitat ‘de l’artista italià amb el cercle artístic d’Apollinaire.7 Durar-n l’any 1914 almenys, I’art de De Chirico era probablement el que millor encaixava amb la sensibilitat i el gust del poeta francés. Rabin, tot i que ‘manté el tradicional judici negatiu sobre el segon De Chirico, accepta la importancia de les seues connexions amb I’avantguarda durant el primer període. Hom diria fins i tot que va més lluny que la bibhografia recent, per tal com no es limita a tractar aquestes connexions en un terreny iconografic i temàtic, sinó que les analitza també en termes d’estil.8 Cal remarcar que la seua anrilisi en aquest punt s’oposa a una Ilarga tradició crítica, que havia tingut veient en les obres del primer De ‘Chirico un retorn a la perspectiva; (per a Rubin més que ,d’un retorn caldria parlar dún atac, o ‘d’un programa Ide destrucció de ‘Ia iperspectiva. L’historiador americà analitza alguns exemples concrets i mostra com De Chirico multiplica els punts de ‘fuga, dicpemant-los per damunt i per sota de la hnia d’horitzó i creant així una multiplicitat laberíntica de suggeriments espacials mútuament incompatibles (iJI. 1). Sobre la base d’aquesta argumentació, Rubin identifica en les obres del primer De Chirico les mateixes tendències estilístiques que caracteritzen la primera fase de I’art modern. En una recerca contemporania i convergent amb la dels pintors cubistes I’artista italià hauria desenvolupat uns principis compositius inspirats per la manerca del co2tuge i oposats als principis clàssics ‘de composició jeràrquica. Aquest desenvoluipament l’hauria portat a accentuar el caràcter bidimensional de la superfície del quadre, oposant-lo també a la tradició clàssica, que concebia la superfície del quadre com una finestra transparent, oberta a un ilksori espai en profunditat. Finalment, Rubin examina el contrast entre el primer De Chirico i la tradició clàssica pel que fa a les tècniques d’illuminació i de modelat. Per a la doctrina clàssica, aquestes tècniques eren complementàries de la perspectiva i la seua funció era la ‘de reforcar la impressió ilksòria de profunditat espacial. De Chirico hauria subvertit les convencions del modelat clàssic, fent ús de procediments que, a més d’accentuar encara més el caracter pla de la superfície pictòrica, donaven als cossos representats -edificis, estàtues, etc.- una ingravidesa fonamentalment anticlàssica i que és una de les característ%ques més remarcables dels ‘quadres del seu Iprimer període. Les conclusions implícites i explicites de l’anàlisi de Rubin constitueixen un notable tour de fovce. Tot i acceptant la tesi «revisionistat, ’ FAGIOLO DELL’ARCO, M., «De Chirico in Paris, 1911-1915», in RUBIN, W. (ed.), op. cit., pp. 11-34. * La temàrtica del p,Rmer De Chirico, escriu Rubin, deriva bàsicament de la po&ica del simbolisme, i «no hauria basta& per ella mateixa, per a donar a De Chirico el ,110~important que ocupa dins i’art del segle XX». Vid. «De Chirko and Moderrkm», irz RUBIN, W. (ed.), op. cit., p. 57.

16 © faximil edicions digitals 2003


pél que fa a les relacions entre el primer De IChirico i l’avantguarda, l’historiador americà acaba trobant arguments nous per a condemnar, seguint la tradició de la historiografia «ortodoxa», les seues obres posteriors. El retorn de l’artista a les tècniques de modelat i a la perspectiva convencional demostrarien precisament que havia trencat amb les seues anteriors posicions estilísticament «revolucionàries». Per a Rubin, aquest trencament entre el primer i el segon De Chirico cal atribuir-lo a «una pèrdua de poesia eoncomitant amb la resolució d’una crisi psicologican; ,«la maluise i la neurastenia que caracteritzaven l’estat ,mental i poètic ‘del seu comencament les va superar, en part almenys, gràcies a la seguretat ;psicològica ‘que va adquirir comprometent-se amb el conservadorisme i la tradició».g D’aquesta manera, explicant-la com un incident biogrtic, l’historiador americà lleva de fet tota significació històrica general a l’evolució *de De Chirico. 1 per més que Rubin no la desenvolupe explícitament, una ‘de les conclusions més importants de la seua anàlisi és la confirmació suplementaria ‘del model que fa de I’art modern una «revolució estilística», per tal com fins i tot cla pintura del Iprimer De Chirico, considerada fins ara com un cas aïllat o excepcional, es revela, en definitiva, sotmesa, ella també, als principis formals generals ,del nou estil. Cal dir ‘que, almenys en alguns punts, l’anàlisi formal de Rubin és obviament erronia. Per exemple, per a illustrar la seua tesi que la tècnica d’ombrejat de De (Chirico s’oposa a la tècnica del modelat clàssic, Rubin fa referencia a la torre que es veu al fons ,del quadre L’Estàtua Silenciosa (ill. 2) i comenta: «a la part de l’esquerra, obscurida per tal com es troba a l’ombra, i justament on hauria ‘de ser més fosca, una línia de tracos blancs subverteix la rotunditat de la forma, atraient opticament cap endavant i cap a la superficie del quadre el volum que hauria de girar en profunditat». Io Aquest efecte optic existeix solament en la fantasia ‘de Rubin. Els tragos blancs -òpticament una faixa vertical brillant que interromp l’obscurirment gradual de la superfície de la torrerepresenten simplement la incidencia ‘duna font secundaria d’illuminació -probablement la facana invisible de l’edifici que es troba a l’esquerrasobre el cos ‘de la torre. De fet, reforcar el modelat jdels volums convexos, particularment si són cilíndrics, amb l’ajuda de fonts secundàries d’illuminació (gairebé sempre invisibles) és un dels recursos tècnics més convencionals de ,la tradició clàssica. Queda el fet, i és un punt a debatre a banda, que De ‘Chirico representa en aquest cas la llum reflectida per mitja dúna faixa vertical i estreta de tracos blancs oblics. Aquest recurs, òbviament arbitrari i calligrafic, sembla oposar-se al que Rubin ,denomina una tècnica &lusionística» de modelat. Pero I’examen de la «pintura clàssica» -per exemple i ipel que fa a aquest punt, Tintoretto, Rubens, Rembrandt, Hals:. .- con9 Ibid., p. 72. lo Ibid., p, 60.

17 © faximil edicions digitals 2003


firma que les llums reflectides es representaven gairebé sempre per mitjà de pinzellades arbitràries i calligrtiques, que trencaven el modelat i feien evibrar, un punt en una línia particular del volum. Hi ha diferències importantms, cal reconéixer-ho, entre els tragos oblics de De Chirico i les pinzellades calligràfiques dels vells mestres. El problema és decidir si no es tracta simplement de diferencies graduals, i, sobretot, com avaluar-ne la significació històrica.” Es veritat que el iprincipi de la mimesi era un dels princi#pis fonamentals de la tradició clàssica, pero els defensors de la versió canonica que fa ,de I’art modern una revolució estilística es fan sovint idees massa simplistes sobre el que aquest principi de mimesi implicava en termes d’estil i de tècnica pictbrica. Pensant, per exemlple, en les tècniques de modelat i d’illuminació, les diferencies entre les obres d’Antonello i les de ‘la darrera època ,del Tiziano són considerables; i tanmateix aquests dos artistes estan Iligats per la línia contínua dúna tradició tècnica i estilística molt concreta en la qual seria molt ,difícil trobar un punt definit de trencament radical. Referint-se als pits d’Ariadna en L’Estàtua Silenciosa, Rubin troba un símptoma. de la modernitat de De Chirico en la «substitució del modelat (la tècnica de produir la illusió duna superfície corba) per un simple ombrejat (la tècnica ,d’articular un volum per ,mitjà de superfícies planes)». Pero en les figures d’un epítom tan assenyalat del classicisme com per exemple Poussin, el volum ve representat sovint amb la tècnica que Rubin descriu com «articulació ,de superficies planes», i no lper un sfunzato &lusionístic» de superfícies corbes (com per exemple l’sfumato que solien practicar, abans ,d’ell, Leonardo, i, després, Reynolds). 1 per parlar d’un context historie més ipròxim a la primera època de De Chirico, hom pot assenyalar un contrast similar entre l’articulació ‘per superfícies planes, característica de la tècnica d’un «classicista», com Puvis de Chavannes, i el modelat gradual de superfícies corbes d’un «modern», com Renoir. Hom podria fer unes objeccions similars a I’argument principal de I’historiador americà, el tractament de la perspectiva en el primer De Chirico. Tampoc pel que fa a la representació perspectivesca de l’espai pictoric és Iícit reduir la tradició clàssica, com fa Rubin, a un sistema tècnic unitari, ni parlar de graus de representació «illusionística~, com si fos possible disposar-los en una escala contínua. La pintura de la tradició classica feia ús de recursos tècnics diferents per a la consecució d’efectes estetics diferents. Per exemple, el vell artifici -medieval en el seu origende la construcció bifocal, que De Chirico utilitza sovint per ‘* Cd tenir present que, dins el context de l’argument general ‘de Rubin, aquestes diferkmcies prenen el valor de síimptomes decisius del «gran trencament» que separa la pintura clàssica (segles XV-XIX) de la pin,tura moderna (a partir del comencament del segle xx). Em sembla que ,la proposta és òbviament inacceptable -i la periodització! 18 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL tal d’impartir una teatralitat característica a les seues composicions arquitectòaiques, I’havien usat sovint els pintors barrocs per a obtenir efectes també mes o menys teatrals. I pel que fa a construccions complexes i fora de regla, és sdubtós que De Chirico haja imaginat mai uns efectes d’ambigüitat espacial tan intensos com els del Greco. 0 Bonnard, en les seues composicions de gran forma& per posar una altra vegada un exemple historicament més ,proxim -i qualificat usualment per la historiografia canonica com una excepció, gairebé perversa, als principis estilístics de l’art modern. Si pel que fa a criteris formals, com per exemple el modelat 0 la illuminació, l’obra del primer ‘De Chirico, comparada amb el seu context històric (val a dir el cubisme a París o l’expressionisme a Alemanya), fa una impressió. més aviat «classicistaB (i és, al cap i a la fi, la impressió que sembla haver fet als seus contemporanis), l’anàlisi de Rubin sembla més convincent quan contrasta el principi 8clàssic ,de composició jerarquita amb la disposició de tipus collage que caracteritza els quadres de la primera epoca del pintor italià. Prenent el terme en un sentit molt general, ,sembla plausible afirmar que aquest tipus de composició va constituir, en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial, el trencament més típicament modern i més fonamental respecte de la tradició clàssica.‘* Una composició a la manera del coZZage comportava la fragmentació de la unitat ‘de l’espai pictoric. Per això, sembla plausible pensar que aquesta manera va contribuir a aquella consciencia del caràcter bidimensional de la superfície pictorica en que els historiadors ortodoxos veuen el principi estilístic fonamental ,de l’art gmoldern. Pero més enllà d’aquestes consideracions formals, cal dir també que lüs del principi del collage en l’art de comencament del nostre segle responia a la recerca d’uns efectes de dépaysement no gaire diferent,s dels que havien predicat les poètiques simbolistes de la fi del segle anterior.13 1 el dépaysement, més ‘que una qüestió de forma, és una qüestió de contingut. Hom pot fer una observació de tipus més general encara. Hom pot dir que una manera allegòrica de concebre el contingut o la temàtica del quadre comporta sempre, pel que fa a la forma pictòrica, una ,sintaxi espacial que respon més o menys a la manera del collage. No és una simfple coincidencia accidental el fet de que els pintors manieristes, que tractaven sempre allegoricament els temes religiosos o polítics dels seus quadres, inventassen també un ampli repertori de recursos tèrcnics que *I El parallelisme entre el principi de collage en les arts visuals i el del muntatge en cinema és obvi. Procediment t s tècnics similars apareixen en el terreny de la creació literària. El cas dels formalistes russos és el més notori, pero hom podria pensar Btambé en alguns escriptors francesos prbxims aRs cercles de l’avantguarda pictòrica, com per exemple Blaise cendrars. u Rubin assenyala també aquesta relaoi6 pel que fa al primer De Chirico, vid. supra, nota 8. 19 © faximil edicions digitals 2003


produïen un efecte de distorsió i de fragmentació de l’espai pictòric. 1 hom pot observar que els quadres del primer De Chirico ‘que més posen en evidencia la relació entre aquests recursos i els fprincipis com!positius del collage modern -quadres com el Retrat de Guillaume Apollinaire (ill. 3), L’AngeZ Jueu (ill. 4) o EZ Somni de Tobies (ill. 5) per exempletenen, tots ells, un caràcter allegoric molt marcat.14 Tanmateix, si l’allegoria, pel ,que fa al contingut, i una manera compositiva basada en el contrast entre camps heterogenis, pel que fa a la forma, són principis que tendeixen a associar-se per una afinitat mútua inherent, es molt possible pensar també en la seua disjunció. L’allegoria, per exemple, no va desaparéixer quan el canvi històric de la fi del XVI, que Friedländer va batejar com wevolució antimanierista», va restaurar la unitat de l’espai pictòric; solament es va fer més simple en els seus elements i més subtil pel que fa als desplacaments i les associacions dels seus mecanismes ‘de significat. D’altra banda, els principis compositius del co2Zage son susceptibles ,d’un desenvolupament estrictament formal, per ells mateixos, tal com va ocórrer immediatament .després de la Primera Guerra Mundial en els diversos corrents de pintura abstracta. 1 hom ha de remarcar que aquest darrer procés venia presidit per una sensibilitat (característica del període d’entreguerres), ‘que, en el domini de la poesia, per exemple, tendia a condemnar l’allegoria com un procediment massa mecànic i massa impur, per la seua ,dependència del pensament conceptual -incompatible, hom pensava aleshores, amb els processos de significació específics ,de la poesia i, en general, ,de l’art. El fet que De Chirico, confrontat amb aquesta disjunció historica entre allegoria i abstracció, tri;as el camí ,que uns segles abans havia seguit el classicisme -val a dir, en el seu cas, el propòsit d’allunyar-se de l’abstracció i de desenvolupar unes formes més simples i més subtils d’allegoriano invalida la continuïtat entre el seu primer període i les seues obres rposteriors. L’esperit de malenconia, d’absència, ,d’evocació, de malaise, etc., ‘que amarava les seues primeres obres amara igualment les posteriors; i si en aquestes els nusos allegorics són més difícils de ‘descabdellar, és solament perquè són més densos i secrets. Com són també més imme’diats els efectes poètics -el despaysementque intenten suggerir. Quan hom considera aquesta associació entre l’obsessió pel dépaysement i una tècnica «illusionística», hom estaria temptat d’estendre al segon De Chirico el parallelisme amb Duchamp que tant Rubin com Clair proposen (en el context dels seus arguments respectius) per al primer període del pintor italià. ~NO és l’esperit que amara les obres del segon període ‘de De Chirico similar, d’alguna manera, a l’obsessió de Duchamp dpense sobretot en Etarzt donnés. ..- per la versemblanca com una propietat purament física de les imatges visuals? 1 si hom pensa *’ Fagiodo ~dell’Arco fa una Retrat de Guillaume Apollinaire.

anàlisi molt Vid. Rubin,

detallada W. (ed.),

d& contingut aBagbrk op. cit., pp. 22-29.

20 © faximil edicions digitals 2003

del


EESPU en el clima d’opinió que dominava l’art modern durant els anys quaranta i cinquanta, i,què podria ser realment mes dépaysant que un Ilenguatge que fa la imIpressió de ser el d’algun ignorant pintor alemany del segle XIX tractant d’imitar les figures i els temes de Boticcelli i de pintar a la manera de Rubens o Delacroix? Hom estaria temptat fins i tot de reivindicar l’obra del segon De Chirico com una anticipació de la recent onada de «gust pel mal gust», que sembla tan atractiva avui als joves avantguardistes desenganyats del seu país. No m’agradaria anar tan lluny -potser algun altre crític ho fara-. No m’agradaria anar més enllà del fet que una pintura dolenta, amb totes les justificacions doctrinals que hom hi vulga trobar, és una pintura ,dolenta. 1, almenys en aquest punt, no tinc més remei que mostrarme d’acord amb els judicis de Barr, Soby i Rubin, sobre l’obra del segon De Chirico. Perol si la meua anàlisi dels arguments del ,debat és correcta, caldria plantejar d’una manera nova el problema que el cas De Chirico posa per a la historiografia ‘de l’art modern: si la qualitat de la pintura del seu primer període depén dels seus continguts i de l’at,mosfera que I’envolta, més que ,de cap «revolució estilística» (com suposa Rubin), i si cal acceptar (com suposa ,Clair) que, pel que fa a I’atmosfera i als continguts, no hi ha realment cap trencament, sinó una continuïtat entre el primer i el segon De Chirico , iper que és tan pobra de qualitat la pintura ,del segon De Chirico? ~0 és que les obres del primer període no eren tan bones? ¿Quin tipus d’èxit van tenir? ¿Quins factors el van determinar? Una bona anàlisi històrica de la fortuna crítica ,de De Chirico podria ,portar alguna llum sobre aquestes preguntes; malauradament ningú no sembla haver pensat de ferla. En línies molt generals, sembla que, després d’un succès d’estime prou limitat, pero altament qualificat, la valoració de l’obra del primer De Chirico va anar decaient a partir de la segona meitat dels anys vint. Els inicis de la fase ascendent -una onada que sembla avui encara en expansió i que comenca a abastar també l’obra del segon períodese situen cap al comenpment ‘dels anys seixanta, i coinci8deixen amb la difusió del pop-art i amb altres fenomens parallek, per exemple l’interés pel dadaisme i el superrealisme; sembla també que, més recentment, hom la podria associar amb corrents de pensament que s’estenen més enllà ,del camp de ,la crítica d’art, com per exemple el renovat entusiasme dels anys setanta per Nietzsche. Considerat tot plegat, cal dir que el reviva2 De Chirico pateix d’una ambigiiitat que és inherent a tot reviva2: revela m6s com a símptoma de la nostra propia època del que esclareix respecte ,de l’objecte original reviscut, en aquest cas la situació de l’art modern durant la segona rdèca,da del nostre segle. Comporta un element d’anacronisme i de distorsió en la mesura que situa les obres del primer De I=hirico sota la perspectiva que la crisi de la tmodernitat imposa sobre la nostra sensibilitat d’avui. 21 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL Una debilitat obvia de l’apreciació general de que és objecte avui l’obra del primer De Chirico consisteix -ho assenyala també Rubinen el fet que es concentra gairebé exclusivament sobre la seua temàtica. Una argumentació que (com la que utilitza la crítica recent en el cas de De Chirico) es refereix exclusivament a la iconologia, al caràcter poetic, a la Weltansckauung, etc., d’una obra d’art pot ajudar a definir el que aquesta obra comparteix amb les que li són contemporànies, pero és insuficient per a donar compte del seu relleu específic, de la qualitat que la marca com un fenomen històric singular. Cal dir també que amb els arguments que es refereixen exclusivament a qüestions d’estil i de llenguatge visual passa exactament el mateix: tendeixen a accentuar els trets que una obra comparteix amb les que li són contemporànies i tampoc no van més enllà. Entre aquest Scilla i aquest Carybdis, la navegació de l’historiador pot tenir expectatives raonables d’exit només en la mesura que siga raonablement específica; atenta a característiques que poden resultar no ,molt obvies -en part perquè es resisteixen a l’anàlisi abstracta, propia tant dels sistemes conceptuals com dels sistemes estilístics-, pero que son les que marquen significativament la posició ,de l’artista dins el seu propi temps. Per trobar-ne uns exemples concrets en els estudis reunits en el llibre collectiu recentment publicat pel MOMA sobre De Chirico, jo diria que mentre el de Fagiolo dell’Arco, que s’ocupa del primer període, i l’enfoca principalment des del punt de vista de la iconologia, conté una quantitat apreciable d’informacions específiques, l’estudi de Rubin, que es planteja com una anàlisi estilística, és distorsionador a fox-ca de ser massa poc específic. Al cap i a la fi, explicar el llenguatge visual del primer De Chirico en uns termes que podrien aplicar-se també, per exemple, a l’evolució de Mondrian ,durant la segona dècada del segle xx, és prendre un marc de referencia que és no solament massa .general, ,sinó també, obviament, equivocat. Aquesta operació pro-custiana de Rubin, cal atribuir-la, segurament, al compromís previ amb l’ortodoxia que l’autor ha de defensar: la condemna del segon De Chirico, i, més encara, el model general que explica la pintura moderna com una evolució que s’allunya de la figuració «illusionística» del classicisme per a aproximar-se a l’abstracció bidimensional de la modernitat. Per més que una analisi estilística adequada de l’obra del primer De Chirico esta encara per fer, m’atreviria a insinuar, com a alternatives a l’anàlisi de Rubin, algunes possibles indicacions. Les distorsions ,deliberades ede la perspectiva, que són evidents en l’obra del pintor italià, i en particular les construccions de tres punts per a certs elements dels seus paisatges urbans, podrien relacionar-se, més que amb el programa cubista, amb l’obra dels artistes associats a Díe Briicke, ,que fan ús d’uns recursos tècnics similars. L’emfasi, els efectes poètics, hi són, per descomptat, diferents. 1 tampoc no cal postu22 © faximil edicions digitals 2003


lar-ne una influencia directa -per més que una anàlisi acurada de la informació artística (que De Chirico podia haver trobat al seu abast durant la seua estada a Munic I’any 1909, hi donaria, potser, resultats significatius-. El simbolisme alemany ,de la fi del XIX constitueix una ascendencia comuna per als expressionistes de comencament de segle i per al primer De Chirico, i, al cap i a la fi, en la seua obra parisina es veuen encara traces de la seua fascinació <per Böcklin. La connexió expressionista podria ajudar també a explicar la seua ,paleta tan característica, especialment pel ,que fa a les obres del període 1911-1915. Els rojos inquietants, els aspres blaus ,prússia, els grocs sulfurosos i els famosos verds veronese, responen a una concepció del color com a mitj’à d’expressar una atmosfera sentimental, que té més afinitats amb la sensibilitat alemanya de la primera dècada (del segle que amb la dels Fauves. La pinzellada, cal dirdho, té poc a veure amb l’expressionisme o amb el fauvisme. Pero hom hi podria suggerir unes altres fonts: si en les obres del període inicial, «böcklinià », de De Chirico, no es poden detectar moltes promeses de virtuosisme tècnic, la poca destresa de pinzellada de les obres subsegiients és massa ostentativa per a no ser resultat dúna opció deliberada. En la poca destresa ‘de la pinzellada, com en la poca destresa, igualment ostentativa, del seu dibuix perspectivesc, De Chirico explotava segurament el gust pel naif, que era tan característic de les primeres avantguardes parisines. L’obsessió dels avantguardistes vienesos per la malaptesa, clarivident i instintiva, de l’adolescència, hi podria indicar una altra connexió amb l’expressionisme; :però la fascinació que Apollinaire sentia per Rousseau proporciona una referencia més proxima. Cal dir també que es tracta dúna devoció, per un nuif dún altre tipus: una rraiveté més autoconscient i, per tant, menys obvia (com la que Magritte hauria d’explotar més endavant en les obres del seu primer període); adrecada cap als objectes urbans,lj mentre que la del Douannier s’adrecava a la naturalesa -tal com la somniava la (urbana, és clar) petita burgesia-. 1 més franca en revelar-ne, amb clau iròaica, la dependencia iconogràfica respecte de I’art ‘de les illustracions impreses de la fi del segle passat -aquesta és, probablement, la font de aa tècnica d’ombrejat ,que tant ha despistat Rubin; es tracta d’un aspecte que Max Ernst havia d’heretar i explotar repetidament. Concurrents amb aquest grau més elevat d’autoconsciència són les referencies obsessives ,que De Chirico fa, sota la influencia de Nietzsche, als origens arcaics Ide la cultura grega. 1 en esmentar aquest tema voldria IS Fagiolo dell’Arco, op. cit., pp. 12-14, es refereix a la primera visita de De Chirico a Paris d’any 1910. Entre els elements del paisatge urbà que semblen haverli fet més impressió, menciona els aparadors, els retols i els emblemes de les botigues. A banda de la iconografia, potser hom pot postular també una inlh.&ncia estilística. .En d’exercici d’aquest art naif-urbà-comercial, De Chirico s’anticipa al gust pop dds anys seixanta: un altre exemple de fascinació pel primitivisme del na’if-modern. (Pintors com Ernst, Margritte, Lindner..., poden haver fet de transl missors en aquesta línia genealògica.)

23 © faximil edicions digitals 2003


remarcar que la interpretació que dóna Clair del significat modern del classicisme és massa simplista. L’«afirmació de la cultura contra la naturalesa» pot haver estructurat les intencions ,dels novecenfisti, pero les de De Chirico estaven determinades (com les d’Apollinaire en la seua poesia) per una nietzscheana negació de la cultura en nom de l’arcaic. Simbolisme, expressionisme, classicisme, arcaisme, la fascinació per l’anonimitat i la naiveté ,de les manifestacions de la vida urbana.. . Aquesta mescla, amb tot el que comporta de voluntat eclectica, se situa als antípodes del model historiogràfic ortodox d’una avantguarda impulsada per una nova Kunstwollen i llancada a la recerca dún estil pur i nou. Contradiu no solament el conjunt de característiques formals que, sesgons la historiografia ortodoxa, defineixen aquest estil nou, sinó també el model abstracte que configura I’avantguarda com un grograma sistematic d’experimentació formal, presidit per la voluntat de trencar amb el passat i de comentar des de zero. L’evolució posterior de De Chirico, més que producte d’una inexplicable i perversa predisposició personal a la «traïció», podria haver estat la seua manera de respondre a la consciencia traumàtica d’aquesta divergencia, una manera de perseverar i de posar les coses en el seu lloc, alhora que aquel1 model abstracte d’avantguardisme comencava a cristallitzar, a partir de la regona meitat dels anys vint, i a illuminar ,de manera retrospectiva i ‘distorsionant allò que, tal com li ho representava la propia memoria personal, havia estat I’esprit dels anys immediatament anteriors a ,la guerra. Queda encara per explicar la pèrdua de qualitat, les raons per les quals aquesta divergencia va ser tan traumàtica en el cas \de De Chirico. Accidents biogràfics, com per exemple la crisi psicologica que menciona Rubin, poden ‘haver-hi contribuït. Més plausible seria pensar que les circumstàncies que condicionaven la vida cultural italiana durant els anys vint i trenta deuen haver-hi tingut un pes determinant. A mi, tanmateix, m’agradaria suggerir ací una altra explicació, intellectualment mes modesta, pero més relacionada amb la dimensió específicament professional de l’activitat ,de pintar. Els mestres del període de pre-guerra, ,Matisse i Derain, Braque i Picasso, tots van prendre direccions ‘divergents respecte del model abstracte de la modernitat avantguardista. Si, l’evolució de De Chirico, igualment divergent, va ser més traumàtica, l’explicació potser caldria buscar-la, paradoxalment, en el fet ‘que el seu compromís amb l’avantguarda durant els anys precedents a la guerra va ser (com ho va ser també, per exemple, el de Ducham’p) més estricte (i més estret) que el dels mestres. Ni tan sols el cubisme analític ,de Braque i de Picasso representava un allunyament tan ofensiu respecte dels valors formals de la tradició pictòrica com el que es desprenia dels quadres, maldestrament pintats i obsessivament repetitius #de I’artista italià. 1 mentre que els mestres, continuant d’alguna manera els corrents artísi Courbet, Ingres i Delacroixvan tics centrals idel segle passat -Manet mantenir sempre les portes obertes per a un diàleg continuat amb la his24 © faximil edicions digitals 2003


I .- G. de Chirico. Gare Montp~auwre, 1914. Oli sobre tela, 140 x 184, col. Mana (Nova York). AnSiti del sistema de perspstiva segons W. Rubin.

2.-G. de Chirico. Lâ&#x20AC;&#x2122;F,tiha Silenciosa, 1913. Oli sobre tela, 99 x 125. col. Nwdrheim-Wcstfalen, Diiwldorf.

Š faximil edicions digitals 2003


3.-G. de Chirico. Retmt de Goillaume Apollimire. 1914. Oli sobre lela, 81 x 65. col. MusCe National d窶連rt Modeme, Paris.

ツゥ faximil edicions digitals 2003


4, G. de Chirico. L’kt@l da, Mèxic.

Jwm, 1916. Oli sobre tela, 67 x 44. Col. priva-

© faximil edicions digitals 2003


5.-G.

de Chirico. El somni de Tobles, 1917. Oli sobre lela, 58 x 48. Col. Edward James Foundation, Chichester.

Š faximil edicions digitals 2003


tòlria, I’eclecticisme de De Chirico no tenia cap arre1 històrica que anas més enllà dún sector estret i ‘més aviat marginal de l’art ,de la fi de segle. De Chirico va encertar en la diana crítica i literaria de l’avantguarda de 1914, pero la brillant maquinaria estilística que li ho va permetre era massa especialitzada i massa adaptada a aquesta diana específica. Quan es va trobar aillat, les seues temptatives de trencar la maquinaria i d’establir un contacte més ampli i més flexible amb la disciplina de la pintura -amb l’ofici, ‘que tant pregonava en els seus escritsvan fracassar, i el seu esprit avant,guardístic d’abans va idegenerar en l’excentricitat dún ilhtstre enfunt terrible confrontat amb la perspectiva d’una Ilarguíssima senectut. El primer De Ghirico ha deixat indubtablement unes traces identihcables en la historia de l’art modern. Juntament amb els cubistes i els expressionistes va contribuir a inventar, per al tractament ide la figura humana, algunes metàfores iconològiques afortunades. El seu tractament de l’espai pictòric se situa dins els corrents centrals del segle xx; pero cal reconéixer que la major part del camí en aquesta direcció, el van fer abans ,d’ell (i ,després d’ell) els cubistes. La seua contribució més destacable (i potser la menys reconeguda) va ser el paper que va jugar en el redescobriment modern dún aspecte important de la (forma pictorita: la funció essencialment ambivalent del dibuix: funció de figuració,, per una banda, i de mcomposició, per l’altra. En termes estrictament visuals i formals, aquest és el principi més important que l’art mo’dern en va extraure de les afinitats secretes amb el del primer Renaixement. Els primers passos en el camí d’aquest redescobriment, els van fer també, abans que De Chirico, els pintors cubistes. 1 segurament els experiments més interessants pel Ique fa a aquesta problemàtica caldria buscar-los, de primer, en Gris i, ,després, ,durant els anys trenta i quaranta, en algunes obres de Léger, de Braque i ‘de Picasso. Pero alguns pintors italians, obviament interessats per aquest problema formal, com per exemple Magnelli o, a partir dels anys seixanta, Adami, semblen haver rebut l’estímul específic de les obres del primer De Chirico. Pel que fa a De Chirico mateix, cal dir que va ser incapac de desenvolupar cap d’aquestes direccions. Fins i tot si ens limitem a considerar el petit espai historiogràfic que va des de Pittuua Metufisica a Valoui Plastici, la seua pintura es va revelar aviat menys eficient i més pobra de qualitat que la d’altres artistes, com Carrà o com Morandi, que havien comencat proclamant-se seguidors seus.16 l6 Aquest judici pot sembrar sonprenent avui (no ho hauria semblat fa wint-icinc o trenta anys). Potser vald’ria la pena u-acordar que Roberto Longhi, probablement el més influent i segurament el més intelligent ‘dels critics asswiats amb Valori Plastici, va dir més 0 menys el mateix. Vid. la ,seua monoigrafia Cado Cari-d, Mijllà, 1937, pp. 9-10. Tomàs Llorens

2.5 © faximil edicions digitals 2003


Tot comptat i debatut, el judici, generalment acceptat avui, que De Chirico és un dels grans mestres del segle xx sembla prou dubtós. Podem dir el que pot dir-se també d’altres figures marginals de l’art modern, com per exemple Duchamp: que és un cas interessant en la mesura que planteja problemes interessants. Per exemple, el de la relació -no lineal, com la voldria la historiografia canonicaentre modernitat i avant,guarda o -pel que fa més específicament a la seua evolucióel de la relació entre modernitat i classicisme. Pero per a analitzar adequadament aquests problemes caldria anar molt més enllà del marc de referencia que la seua obra artística pot proporcionar. No tinc la intenció d’entrar en aquest escrit en l’anàlisi d’aquests problemes generals. De la dinàmica a l’avantguarda i ,del seu paper respecte de la modernitat, me n’he ocupat en d’altres ocasions. De la interacció entre classicisme i modernitat, me n’he ocupat també, margilnalment, en un petit estudi sobre el Noucentisme català. Al que allí he dit, hi afegiré ara, per a acabar amb algun tipus de conclusió, una variació mínima sobre una vella imatge. Modernitat i classicisme no són més que els marges del riu de la historia: no existeixen més que per la seua confrontació mútua i per lla resistencia lateral que oposen a les accions, els projectes, les idees, que formen la substancia líquida de l’esdevenir històric. El corrent del riu canvia els marges; ‘de vegades es retallen amb un perfil molt viu, de vegades resulta molt difícil discernir-los. El que cal dir dels marges, tanmateix, és que no són lloc adient per a la navegació. Pel ,que fa a la pintura, la temptació d’instaIlar-se en el marge del classicisme produeix el neoclassicisme, el fantasma d’uns arquetips, uns sistemes lde regles, uns codis, la forma concreta dels quals hom no arriba a trobar mai; la d’installar-se en la modernitat produeix l’avantguarda, el fantasma d’un canvi que tampoc no arriba mai a fer-se realitat concreta. Neoclassicisme i avantguarda s’assemblen en una cosa: són actituds, no acci6; mera promesa, sense telos ni acompliment. Per tal d’assolir l’acompliment que l’obra demana, l’artista ha d’abandonar els marges i submergir-se en la substancia líquilda del riu. Tomas

LLORENS

Rgost, 1982

26 © faximil edicions digitals 2003


.E

L RAT-PENAT, EL NOU DAVID 1 EL RE1 AMAGAT (Tres imatges de lémperador de les darreries al món ibèric: SS,XIII-XVII)

AlainMill-mu ELS TEMES

ESCATOLD;GICS EUROPEUS 1 EL PAPER INTRODUCTOR DELS FRANCISCANS DELS PAISOS CATALANS

RADICIONALMENT, no existeix a Espanya més que un sol gran cicle profètic propiament autòcton, lligat a l’esquema historiografk nacional de la destrucció,/restauració, altrament dit la invasió musulmana i la reconquesta. Es tracta de les profecies atribuïdes a sant Isidor de Sevilla que hauria predit en la seua saviesa universal, la caiguda i la redempció del regne ,dels gots. Aquest cicle fou utilitzat fins a l’expulsió dels moriscos per les ‘dues cultures en joc: pels moriscos, per a galvanitzar llur resistencia o explicar sobrenaturalment llur desfeta, i pels cristians, per a justificar llurs temors, Ilur vigilancia i, finalment, les mesures d’expulsió. Amb aquest cicle gòtic de sant Isidor, es podria relacionar també les profecies sobre un descendent carismàtic de Ferran II el Sant, que finalitzaria la reconquesta d’andalusia, àmpliament comencada per aquest. Pero, des de la fi del XIII, Espanya adapta a la seua realitat històrica 27 © faximil edicions digitals 2003


els cicles profètico-escatologics més diversos que circulaven ‘per Europa occidental. Els principals introductors a Espanya foren, de final del XIII fins al xv, franciscans ‘dels Països ‘Catalans, impregnats de joaqwimisme i influïts pels corrents dels espirituals, dels fraticels i dels beguins. Això és perfectament explicable per l’obertura de la Catalunya medieval al sud de Franca i a Italia, on es desenvoluparen, durant els segles XIII i XIV, aquests moviments quasi-heterodoxos, que esdevingueren després clarament heterodoxos. D’altra banda, els reis d’Aragó i les dites dels Pâisos Catalans s’interessaven, ‘des de final ,del XIII, per la dominació política i econòmica <de la Mediterrània. Tanmateix, l’imperialisme catala que s’havia apropiat de Sicília el 1282, en podria trobar la justificació en les profecies escatologiques que antany havien estat aplicades a l’emperador Frederic II d’Hohenstaufen, rei de Sicília i de Jerusalem; efectivament, mitjancant el casament de Pere el Gran amb Constanca, néta de Frederic, els reis d’Aragó n’havien heretat les ambicions gibellines universals alhora ‘que el seu *patrimoni Sicilia. Cree que es pot afirmar, a conseqüèacia dels treballs de Josep Maria Pou Martí, *de Pere Bohigas i d’altres erudits catalans, dissortadament ignorats per la historiografia castellana, que el messianisme ibèric naix principalment de la doble herencia franciscano-joaquimista i imperialista dels Països Catalans i dels reis d’Aragó. Es el que anem a veure, exposant l’evolució de tres de les imatges aplicades a l’emperador dels darrers temps: el vespertilio, ,el Nou David i 1’Encobert.

MESSIANISME

OFICIAL

1 MIL.LENARISME

SUBVERSIU

Es evident que éls temes escatològics podien ser utilitzats amb les orientacions més diverses. Els reis, en Ilur propaganda, .podien manipular les profecies, tot i acordant-los sde vegades, paradoxalment, un cert cràdit amb la finalitat de conferir a llur acció un prestigi ,sobrenatural, ja fos enfront dels sectors que els apodien ser hostils dins el regne, ja fos enfront dels altres sobirans de la cristiandat, per a legitimar llur imperialisme territorial. En aquesta perspectiva, les profecies sobre la conquesta de Jerusalem i la monarquia universal servien llurs interessos, alhora Ique interessava silenciar el milleni que tenia possibles ressonàncies igualitàries. Pero la materia escatològica podia ser utilitzada també contra l’ordre establert. Es el que passava quan el tema de la croada i de la conversió (o exterminacio) dels infidels i dels herètics derivava envers la venjanca dels pobres contra els poderosos, els rics i els clergues. Es el que passava també en les evocacions del millenari, era de felicitat en ,la terra que podia, segons els diversos corrents, revestir-se d’una coloració espiritual antiinstitucional (església dels sants vivint el tercer testament joaquimista de l’esperit), material (edén) o social (comunisme igualitari o 28 © faximil edicions digitals 2003


societat d’ordres que funcionava idealment). Es el que passava, finalment, quan les aspiracions millenaristes s’invertien en la persona d’un cap carismàtic que representava el que jo anomenaria un «contramonarca escatologic»: aquest personatge sobrenatural s’eregia o era eregit pels seus ,partidaris en rival legítim del sobirà oficial, vist com un usurpador. Evidentment hi havia dominis on messianisme oficial i millenarisme subversiu podien tocarse: sobretot en el sentiment nacional, gairebé xenòfob, enfront ,del Papa, IdeIs altres països i de les minories del regne. «A roi élu, peuple élu»: aquest doble tema apareix en molts textos i moviments escatològics, tant en els paises ibèrics com en la resta dIEuropa.

EL RAT-PENAT:

cVESPERTILIOD,

«RAT-PENAT»,

«MURCIÉLAGO»

El metge Arnau de Vilanova, pròxim als beguins i terciari francisca, alhora que vinculat a la Casa d’Aragó, fou el pri.mer dels visionaris ,del món catalana-valencia a desviar en profit de la tdinastia arago’nesa, les profecies messiànilques sobre la conquesta de Jerusalem i ‘Ia reialesa universal que, fins aleshores, havien estat aplicades als emperadors d’Alemanya i a la Casa de Franca. La seua versió de la sprofecia joaquimista Vae mundo in centum annis escrita entre 1297 i 1301, continua exercint influencia fins a final del XVI, encara que els seus successors només la coneixien indirectament i I’atribuïen a unes altres fonts profetiques (alguns a Joaquim de Fiore, d’altres a sant Francesc, a Merlín, a sant Isidor...). E.1 passatge següent del Vae wzundo... fou el que obtingué el major èxit: «Hyspania, nutrix mac,hometicae pravitatis, reciproca furia laniabitur (sera desgarrada): nam in invicem ipsius regna consurgent (s’alcaran els uns contra els altres) et cum pullus junzentalis (l’ase 0 el poltre) tria septena compleverit, multipticabitur ignis vorans, donec verpertilio scinifes (els mosquits) Hyspaniae devoret, subjiciensque Africam et caput bestiae (la bestia mahometana) conterens accipiet monarchiam (la monarquia universal) et in posteris humiliet Ni,li habitatores. Post quae filius perditionis (l’kticrist) exurget repentino ad cribandum mortales.»

Pero, id’on ve aquesta imatge del rat-penat aplicat a un «rei dels darrers dies» espanyol ? ¿Del rat-penat que el rei Jaume 1 hauria atribuït com a emblema a Valencia en el moment de la conquesta? No és més que una Ilegenda. L’enyorat M. Sanchis Guarner ,confirmava que s’ha de veure l’origen de l’animal heràldic de Valencia en el drac alat inspirat de 1’ApocaZipsi, utilitzat pels reis d’Aragó com a cimera a partir del 1344 i reinterpretat rdesprés per la imaginació popular com un rat-penat; des ,d’aleshores s’encetava el camí que conduïa a l’adopció del rat-penat

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL com a emblema de la ciutat, consagrat oficialment al segle XVII. Notem, tanmateix, que ja des de la fi del segle xv, el procés estava en bon camí: el 1496, Jeroni Torrella, el famó’s metge-astròleg valencià del R& ,Cat6lic, prometia al seu sobirà que faria la conquesta de Jerusalem citant-li una profecia messiànica («Surge, vespertilio.. . >>)tal vegada influïda pel Vae vnundo... ‘de Vilanova; considerava el vespertilio d’aquesta predicció com un símbol de la seua ciutat i alhora del rei d’Aragó. Més tard, el 1610, en una epoca on ja no hi havia Casa d’Aragó ni les llibertats ciut-adanes d’antany, el cronista Gaspar Escolano reprenia la profecia de Torrella i feia un llarg desenvolupament retòric sobre les virtuts del rat-penat, devorador de «mosquits moros» (pensa en el text de Vilanova, que no coneixia directament), símbol de la seua ciutat i del rei d’Espanya, sempre disposat a conquerir Jerusalem. Per& això no explica l’origen del rat-penat escatològic del text d’Arnau, molt anterior a l’adopció del drac alat en l’armoria del rei d’Aragó. Em pense que s’hauria de veure en les profecies bizantines i sarraïnes de final ‘d’el XII i comencament del XIII que anunciaven l’arribada imminent a Constantinoble, a Egipte i a Terra Santa d’un «rei ros de l’Occident» i la ruïna dels musulmans quan una estrella aparegués al Ponent, semblant a una llanca i a un escut redó. Aquestes profecies, conegudes a Espanya des de la fi del XIII, segons sembla, i fins a comencament del XVII -hom les atribuya al «savi filòsof àrab Acham Turnley»-, havien estat, al principi, l’expressió dels terrors dels bizantins i dels sarraïns enfront dúna nova croada del rei de Franca o de l’emperador Hohenstaufen, rei o estrella del Ponent. Però a) l’estrella de la nit es diu vesper en llatí; b) Espanya era el país més occidental del món conegut (la versió castellana d’Acham Turuley anuncia que «en los últimos fines del Foniente nacerá un rey de rostro ‘:hermoso, que dominará sobre los cristianos y tendrá el mundo en un anillo»), i C) la ,dinastia d’Aragó havia adquirit l’herència siciliana dels Hohenstaufen, que disputava a la Casa francesa d’Anjou, i reivindicava -potència obligala direcció de la croada de Jerusalem. ¿Què més natural, dones, que Arnau de Vilanova, visionari al servei de la Casa imperialista d’Aragó, transformàs, en la seua profecia fundada sobre un bestiari apocalíptic, el «vesper» en wespertilim, imatge del seu sobirà? En una altra frase ‘de la mateixa profecia, s’hi precisa que es tracta del wespertilius occiduud», el rat-penat ,del sol ponent. Qui sap? Tal vegada, en l’origen de l’emblema de València, hi havia alguna cosa més que una simple . transformació prosaica de l’apocalíptic i reial drac alat en miserable «rat-penat». ¿Potser per a un cert nombre de valencians, com ,per a Torrella i Escolano, el wespertilio » de les profecies conservà algun temps una simbologia messiànica on es segellava l’afecte ‘d’una ciutat al seu rei? Després d’haver vist la posteritat valenciana -indirectade la profecia de Vilanova, cal estudiar-ne l’herència hispànica. En el seu Breviloquium de 12 oneribus oubis de 1354-55, fra Joan de Roquetaille, fran30 © faximil edicions digitals 2003


cisca alvernés, les obres del qual foren tan Ilegides als països de la Corona d’Aragó que fou considerat català (#Joan de Rocatallada» o «Peratallada» o encara «Johannes de Rupescissa»), representa íntegrament el text citat de Vilanova encara que el comentava en la seua perspectiva habitual, francofila i antiaragonesa: el vespertilio és, certamen& per a ell, un rei d’Aragó que tindrà el paper positiu de destructor de l’klam, pero la seua acció, enfront de 1’Església i de la Corona de Franca, sera la dún flagellum Dei, preparant la via a I’Anticrist. Fra Pere d’Aragó, francisca de família reial, coneixia també el Vae Mundo. . . de Vilanova, encara que indirectament. L’infant franciscà, el 1377, veia en Pere el Cruel, mort el 1369, l’ase de la profecia de Vilanova, i en Enrie II de Trastàmara, el rat-penat (rata-penada en el seu text en català) destinat a conquerir Jerusalem i a dominar el món. La dinastia dels Trastàmara podia necessitar les profecies per a legitimar-ne la usurpació; de fet, no se’n va *privar si creiem Gutiérrez Díez de Games que, en el seu Vicfouial estigmatitzava els qui celebraven, mitjanca~nt profecies messiàniques, l’adveniment de cada nou rei. Hom retroba una altra versió del text de Vilanova, com sempre sense que hi siga citat el seu nom, ara en castellà, en una obra manuscrita de 1476 de Pedro Azamar, Derecho militar, exhumada per Morel-Fatio al segle passat. La profecia de Mestre Arnau ,devia encara ser represa, més 0 menys exactament, en uns altres textos en castellà, sense referencia al seu autor. Bé en una de les profecies del savi Merlí, la ,data de la qual se situa als voltants de 1500; bé en una versió del Planto de España atribuïda a sant Zsidor. Hom parlara més endavant ,dels textos ,que reprenien l’antiga profecia, tot substituint la imatge del vespertiIio per la de l’Encobert. La imatge estranya de la rata-penada escatologica, destacada del context de la profecia de Vilanova, fou utilitzada almenys dues vegades en perspectives radicalment oposades. El 1473, en un poema de benvinguda adrecat a Ferran d’Aragó en el moment d’entrar a Barcelona, l’autor anonim ‘considerava que el príncep era aqueixa rata-penada (vespertiIiolz) que esperaven els regnes d’Espanya i que estava destinada a la monarquia universal. Aquesta interpetació, després de la desfeta de la rebeHió barcelonina contra Joan II, anava, evidentment, destinada a exaltar el poder monàrquic autoritari. A la inversa, segons un text de 1512 citat per Marcel Bataillon, ,fra Juan ,de Cazalla veia en la ratapenada d’una profecia atribuyda a sant Francesc allò que acabaria amb l’emperador tira Frederic, imatge, segons ell, de Ferran el Catòlic, i amb un antipapa, imatge de Cisneros.

© faximil edicions digitals 2003


EL NOU DAVID La figura de l’emperador escatològic de les profecies medievals havia estat calcada alhora sobre la de l’emperador roma divinitzat i sobre la de Cris6Messies de 1’Apocalipsi. Era, dones, lbgic que se li atribuïssen epítets normalment reservats al Crist, com el de «salvador», «lleó lde la tribu de Judà» i «David» o «Nou David». Així, aquests qualificatius foren aplicats a ,Carlemany i als dos monarques que, en temps de croades, es disputaven l’herencia d’aquest: el rei de Franca i l’emperador d’Alemanya; hom estava en una perspectiva imperial del rei-sacerdot. No era la de Joaquim de Fiore, que s’inscrivia en una línia teocràtica; per a ell, el dux ytcwtcs ‘que devia dirigir la renovatio de lésglésia i conduir-la cap a la tercera edat del món, la de l’Esperit, era el pastor angelicus, un papa duna gran santedat. Pero si els joaquimistes italians del XIII identificaven aquest dznx novus amb sant Francesc o amb un nou papa francisca, llurs homòlegs alemanys veien en la persona ‘de Frederic II de Hohenstaufen, el model medieval de l’emperador escatològic. iQue seria aquest Nou David ? ¿Un papa, un emperador o bé un «contramonarca escatologic»? La cosa certa és ‘que el joaquimisme, en ‘els ,seus desenvolupaments heterodoxos, estaranys d’altra banda al pensament original de l’abat calabrés, podia recalzar-se en el triteisme històric d’aquest (edat del Pare, edat del Fill, i milleni de 1’Esperit) i sobre el seu mètode de corresponldència entre les tres edats del món per a conferir a la figura del Nou Davi’d una dimensió suplementaria: si David havia estat el més gran rei de l’edat del Pare, si el Crist-Messies era qualificat de Nou David, iper que no imaginar un Tercer David, nou messies inaugurador del milleni de l’Esperit? Arnau de Vilanova fou encara el primer, que jo sàpia, que utilitzà a Espanya aquesta imatge del Nou David, probablement a ‘favor del rei d’Aragó més que a favor ‘del papa. En la seua versió de la profecia Vue mundo..., assignava a aquest Nou David la funció escatològica de reconstrucció de la ciutadella ,de Jerusalem: «...eritque solitudo ueniat reparare.»

in terra

quousque

novus David

arcem Syon

Em ,sembla que aquest passatge del Vae mundo... es troba a l’origen de la profecia at’ribuïda a Joaquim de Fiore i referida per Cristofor Colom, la qual figurava en una epístola lliurada en 1493 per uns ambaixadors genovesos als reis catòlics: «...legimus predixisse loachinum abbatem futurum, qui arcem Syon sit reparaturus.»

Alguns historiadors han insistit -voluntàriament o involuntariament-

calabrum

ex Hyspania

en les profecies italianes inspirades per ICarles VIII abans ‘que el1

32 © faximil edicions digitals 2003


emprengués, el 1494, la seua aventura napolitana. El text referit per Colom deixa entreveure que, parallelament, hi havia a Italia un moviment profètic inspirat per Ferran el Catolic, iquina era la part de la contrapropaganda organitzada i de les creences espontànies? <Quina era I’amplària? La profecia dels genovesos oblidava el Nou David i parlava simplement de la restauració de I’«arx Sion». En canvi, és només la imatge del rei David, aplicada al «Rei Lleó d’Espanya», la que apareix quatre vegades en una profecia, data,da aproximadament cap al 1500, que és recollida en el Bago1 del savi Merlín; aquest David-Lleó «crebantarà les tres sectes», «subjugarà tot Africa, i destruir-à Egipte». Es en el tractat sobre I’Anticrist de fra Johan Alamany on és represa íntegrament la frase citada de Vilanova, per bé que glossada i sense referencies al metge visionari: «...e por estos males e por otros muy muchos que usaran los que biven en el mundo, avrá a venir el muy acercano Antixpus a castigar los malos e verná en la casa e esposa de Ihu Xpo el Nuevo David a rreparar el altura de Syon que es toda la Xpiandad.»

La versió manuscrita citada, no datada, pero amb una escriptura típica de l’època dels ReIs Catòlics, és la més antiga de totes les que he pogut consultar. El tractat ,de fra Johan Alamany (o fra Joan Alemany o Maestre Juan Alemán, fins i tot, sota la forma d’anagrama, Maestro Juan Unay el alemán o Maestro Unay frayle menor alemán) conegué, en efecte, una difusió molt gran que ningú, que jo sàpia, no ha subratllat encara. Escrit originkiament en llatí per aquest. misteriós religiós, el qual s’anomena «fruiEe menor de la orden de Santi Spirituw, probablement en la primera meitat del xv, fou imprés dues vegades en una versió catalana dún cert Johan Carbonell, «prevere e mestre en arts e sacra theologia»; una primera vegada, segons Palau, a Barcelona, a final del segle xv; una segona vegada, a Valencia, el 27 de novembre 1520, és a dir, en plena revolució de les Germanies. Aquesta segona edició va ser a càrrec de Joan Jofre sota el títol de Obra de Fray Johan Alamany de la venguda de Antichrist e de les coses que se han de seguir, ab una reprobació de Za secta mahomètica. Pero també circulaven versions ma-

nuscrites en castellà; hom en compta almenys tres en la Biblioteca Nacional de Madrid, una de ‘les quals forma part duna compilació de profecies inclosa en una crònica anonima sobre les Comunidades. Alamany recollia -2 per quines vies?I’herència d’Arnau de Vilanova: s’ha d’afegir a la frase glossada sobre el Nou David, la represa, en la Venue de Z’Antéchrist, del celebre passatge «Hispania, nutrix mahometicae privitatis...» amb la substitució de la imatge del vespertilio per la de 1’Encobert. Pero si Vilanova semblava confondre en la persona del rei d’Aragó les dues imatges del Novus David i del vespertiíio, Alamany les distingeix aplicant-les a dos personatges escatològics diferents: el Nou 33

© faximil edicions digitals 2003


David és per a ell un papa d’una gran santedat que reformara l’Església, és a dir, una nova versió del pastor angelicus joaquimista; quant a l’Encobert, es I’emperador IdeIs últims temps que estarà al cap de la croada dels pobres a Espanya i a Terra Santa, tot i reconeixent la superioritat de la llei del papa-Nou David. Pero cal no exagerar aquesta diferencia establerta entre ,poder temporal i espiritual i squesta subordinació del primer al segon; de sfet, és en estreta collaboració ‘que el Nou David i 1’Encobert havien de dirigir la violencia exterminadora dels pobres contra els musulmans, els jueus i els mals cristians d’Espanya, així com la conquesta de Jerusalem, la Iluita contra 1’Anticrist i l’establiment del millenari. A més a més, hi ha un passatge en el tractat on la descripció de 1’Encobert tendeix a confondre’s amb la del Nou David. Això demostra bé ‘que les ,dues figures eren dos aspectes dún mateix mite: «Sabed que el Encubierto es de fermoso talle, es rruvio...» Ja es veurà amb més ,detall, a propòsit del tema de I’Encobert, que el text d’Alamany era francament subversiu. Pero’ algunes de les seues evocacions escatologiques eren recuperables pel poder. De fet, la ,descripció de l’Encobert-Nou David, que hom troba en el tractat d’Alamany, pero ,que hauríem de trobar en altres textos atribuïts a altres profetes, fou recuperada per la propaganda oficial amb l’objectiu de reforcar el poder monàrquic ‘enfront ‘de la nobdesa que els Reís Catòlics, després de la guerra ,de Successió, intentaven mobilitzar a Ilur voltant en la reconquesta ‘de Granada. El 1486, Rodrigo Ponce de León, un ‘de llurs caps de guerra més ‘prestigiosos, comunicava a tots els grans de Castella, amb I’aval dels sobirans, un comentari wque li ,havia estat enviat per un savi» de profecies atribuïdes a sant Joan i a sant kidor (‘prova, una vegada més, de les fluctuacions en I’atribució dels temes escatologics). De fet, aquest comentari reprenia, a favor del rei, els temes de Ferran III, el sant, identificat amb el seu successor, que tenia la sort d’anomenar-se com ell, en una epoca on el nom tenia una importancia simbolica; del rat-penat («el morcielago, que este es el Encubierto» pero també aquest record del vespertilio occiduus: «el Encubierto es un gran prkcipe ct-istiano, el cual aparecerá al acabamiento del sol, y en las partes de España y set-a temporal y espiritual»), i, sobretot, del Nou David. («e será en todo complido de virtudes, e parecerá mucho al rey David cuando era vivo») i de l’Encobert, amb una descripció quasi idèntica a la del text citat d’Alamany. Si la utilització bd’aquestes profecies servia a ‘la política dels Reis Catàlics enfront de la noblesa, aquesta servia també a la política de transformació de la butla ,de croada en un veritable im’post nacional: si Bspanya continuava la Imita contra 1’Mam més enllà de la reconquesta de Granada fins a Jerusalem, no hi havia cap raó per Ia pagar unes sdèicimes al papat ‘que financava al pressupost de Roma a través del de la croada pontifícia. La interpretació donada ‘per R. Ponce de León dels temes ‘del vesper34 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL

ti&,

de 1’Encobert i del Nou David era perfectament satisfactoria per a I’ordre establert. Va ocórrer un cas semblant en la guerra de les Alpujarras; segons una carta de Don Pedro de Deza, de gener 1572, dirigida probablement al president de la inquisició de Granada i publicada per Louis Cardaillac, un grup de cristians del regne de Granada veien una confirmació ,dels esdeveniments que ells vivien en un llibre (era una nova versió del llibre d’Alamany) on figuraven una nova versió de VHispania, nutrix mahometicae pravitatis i una descripció de l’Encobert-Nou David, absolutament conforme amb les mdues que ja hem citat; pero allò que podia despertar la gelosia d’un Felip II, el qual, hom pot suposarho, coneixeria aquests rumors, era la interpretació d’aquells que creien que I’Encobert-Nou David no era altre que En Joan d’Austria, el iqual semblava fins i tot afalagat amb aquesta identificació. Més tard, un cert nombre de moviments, aquests francament millenaristes, hagueren d’inquietar Felip II perquè els seus caps es proclamaven contra el Nou David o 1’Encobert. En canvi, en l’època de l’expulsió dels moriscos, la ideologia oficial va saber assumir, de la manera menys inquietant possible, I’herència de Johan Alamany, atribuït aquesta vegada a la “...pvophecia del varon santo Nicolas Factor, por los años de 1430»; fra Juan de Salazar, tant en la ‘seua Memorable expukion de los moriscos de España, publicada el 1613, com en la seua Folitica española, publicada el 1619, informen de la profecia, excloent-ne acuradament els aspectes millenaristes i subversius; segons aquesta versió, tranquillitzant i justificadora de la política oficial, el Nou David hauria de ser un pontífex roma que col-laboraria ‘en la croada organitzada pel rei d’Espanya, ja no «encubierto» pero «cubierto» de «la gracia de Dios». En almenys tres moviments mil’lenaristes dels anys 1570-1610, el tema del Nou David fou utilitzat amb una orientació subversiva, sense que jo puga afirmar que hi haja una influencia directa del text d’Alamany. En els tres casos, l’esquema és el mateix: la identificació amb David o amb la seua descendencia confereix al «contramonarca escatologic» una legitimitat sobrenatural de cara als Habsburg regnants, en tant que aquel1 és desfqualificat com a usurpador o com a tira; serveix també per a anunciar l’adveniment dúna era millenària de mfelicitat i de justicia. Fra Francisco de la Cruz, ‘dominica condemnat per la Inquisició de Lima el 1578, profetitzava lla destrucció de la cristiandat europea i la translació-restauració al Perú, on reinaria ell mateix com a monarca i com a papa sobre una societat ideal millenària, on coexistirien pacíficament els 110~s -és a dir, els descendents dels conqueridors reconvertits en bons encomanats o en bons llauradorsi les ovelles -aixo és, els indis, considerats per el1 com els descendents del poble d’Israel-. Per a més detalls sobre aquesta heretgia, significativa de la manera en que l’es$perit crioll naixent podia deformar al seu profit les idees de Las ,Casas, us remet al suggestiu article que li ha dedicat M. Bataillon. Voldria només ‘insistir sobre la creenca que tenia fra Francisco de ser 35 © faximil edicions digitals 2003


un descendent del rei David, per mediacio dels monarques asturians; aquesta extravagancia li permetia identificar Felip II amb Saül el tira; perque ell mateix es considerava veritablement com un Nou David, el fil1 del qual, que havia tingut duna beIZa penitent, seria un Nou Salomó que regnaria sobre totes les Índies. Deixeble heterodox del joaquimisme, Francisco de la Cruz utilitzava el mètode de les correspondències entre les tres edats del món per a .establir una tipologia davídica que feia d’ell el tercer David i el segon Crist: «...eE dicho Fray Francisco y de su passion y resurescion

era figura de Nuestro y gloria...»

Señor Jesucristo

En l’estat actual de les meues recerques, cree poder afirmar ‘que el moviment millenarista hispànic, sobre el qual hom disposa de la documentació més important, assenyalada ja el 1903 per Serrano i Sanz, pero que jo sapia, poc explotada fins a hores d’ara, es aquel1 (que reuneix, entre 1587 i 1590, un ,grup de madrilenys i de toledans ‘hostils a la política ,de Felip II, al voltant de ila visionaria Lucrecia de León. A la primeria del mes de maig de 1590, la Inquisició Ide Toledo s’apropiava duna collecció Ide somnis de Lucrecia, inspirats i transcrits ,per Alonso de Mendoza, canonge de Toledo, fra Lucas de Allende, superior del convent francisca de Madrid, Diego V. Tejeda, marit secret de Lucrecia, i alguns altres membres de la «Cofradía de la restauración de España» que havien constituYt. Segons sembla, la «Suprema» i el mateix Felip II seguiren l’assumpte de molt prop, perquè, políticament, era considerat greu en ,les altes esferes en una època on hi havia un descontentament creixent contra el règim del «rei prudent». Segons aquests somnis de Lucrecia, la «destvución de España» del temps del rei Roderic anava a renovar-se a causa duna invasió d’exercits francesos, anglesos i tures, a més d’una rebellió de moriscos; és en aquel1 moment quan moriria el tira Felip II i amb el1 s’apagaria el llinatge estranger dels Habsburgs. Una ciutat se salvaria de la destrucció: TOledo, d’on eixiria una nova wrestauració» d’Espanya dirigida per un NOU David escatològic, un cert Miguel de Piedrola, antic soldat esdevingut profeta que havia estat detingut el 1587 per la Inquisició. Aquest rei nacional no wls salvaria E’spanya, sinó Ique també reformaria l’Església, per bé que sota ‘el seu regne la seu pontificia seria transferida a Toledo. Monarca dels pobres, instauraria un reialme de justícia tot i despullant els Irics i els eclesiàstics, i conduiria la croada escatològica cap a JeruSalem. Heretges i pagans serien convertits i Miguel esdevindria monarca universal. Després seguiria una època millenarista de felicitat, «un segle daurat» que es produiria a la vegada, com en el tractat d’Alamany (,que el grup de Lucrecia no pareixia conéixer), de !l’Bsglésia, ,dels sants, de l’E{dén Imaterial, del comunisme igualitari i de la societat d’ordres ideal. Entre altres ‘qualificatius messiànics que Lucrecia aplicava a Miguel de Piedrola en els seus somnis, figurava el de 1’Encobert. Quant al quali36 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL ficatiu de Nou David, que torna moltes vegades, apareix clarament que Lucrecia l’utillitzava amb un sentit joaquimista heterodox que feia de Miguel el messies d’un Tercer Testament, ‘com en el cas de fra Francisco de la Cruz. Això, evidentment, no podia ser tolerat pel qualificador inquisitorial: « . . . tratando Lucrecia del recibimiento.. .» L’oposició a la Casa estrangera d’Austria es manìfestava, en el cas del grup de Lucrecia, amb I’esperanca de l’adveniment dún Nou David; Gabriel de Escobar (clergue d’ordres menors, natural de Sevilla, resident en la vila de Madrid, ‘que fou detingut per la Inquisició el 1607) sostenia el mateix esquema. Llevat ld’aquest esquema general, les coincidencies temàtiques entre les elucubracions d’Escobar, les del grup de Lucrecia i les de Francisco de la Cruz eren nombroses, en particular en materia de transferencia de la seu pontificia cap al món hispànic -Toledo per als tercers-, cosa que era, en aquests casos, una manifestació heterodoxa de sentiments d’identitat nacional, pero’ s’ajuntava amb els desenvolupaments retòrics sobre les noves Jerusalems o les noves Romes hispàniques que hom pot trobar en els escrits perfectament ortodoxos.

EL RE1 AMAGAT: «ENCUBERT», «ENCUBIERTO>>, «REI ENCOBERTO» Seria ,massa llarg parlar ací dels orígens del mite ibèric del rei amagat. Es cert que s’assembla a les llegendes europees sobre {la reaparició d?.tn rei desaparegut. Elles mateixes corresponen al mite oriental de l’emir amagat. Les llegendes ‘sobre la resurrecció de Carlemany que tornaria per a conduir la croada (mite essencialment francés del ,Carolus redivivus), sobre el (despertar de liemperador dorment (profecia bizantina del Pseudo-Mètode que contribuir& a la formació del mite germ$mic i Sicilia de Frederic) i més generalment sobre el retorn del bon rei desaparegut tingueren una importancia considerable en la mitologia millenarista de 1’Edat Mitjana, amb unes prolongacions en l’època moderna. <Fou el tractat de Johan Alamany, probablement escrit i difós en versions manuscrites des de la primera meitat del segle xv, el ,primer a divulgar a Espanya el tema de l’Encobert? No ho sé. Segons el testimoni del cronista Alonso a propòsit de I’Encobert ‘que es va declarar a Xàtiva l’any 1522, feia molt de temps que el mil-lenarisme popular esperava aquest personatge sobrenatural, Ique podia encarnar la subversió. Recordem també que, ja el 1486, per l’intermediari de Rodrigo Ponce de León, la propaganda oficial, en aquest tema mític, es decantava a favor del rei Ferran, el qual, segons el text de la cronica, circulava des d’un cert temps. Entre tots els textos millenaristes hispànics que he consultat, el d’Alamany es segurament el potencialment més subversiu, fins i tot si la 37 © faximil edicions digitals 2003


violencia dels pobres ha d’esperar els temps escatologics per a desencadenar-se, com cal en els tractats mil4enaristes. Els sentiments revolucionaris expressats per fra Johan eren recuperables per la ideologia oficial: si hom identificava 1’Encobert amb ‘el rei existent, en Imita contra els moros i la injustícia per Jerusalem i per la justícia, una part de la càrrega subversiva queia. Desapareixia completament si una nova lectura tranquil-litzadora de l’opuscle o dún text veí redula a una simple xenofobia antimorisca l’odi sagrat als rics, als senyors, als clergues i als moros: és el que hom ha vist a propbsit dels avatars de les imatges del Nou David i de Il’Encobert en la carta de Pedro de Deza i en les obres de Marcos de Guadalajara i de Joan de Salazar. Pero, quan la conjuntura arriba al punt més àlgid de l’emoció popular, el tractat d’Alamany, sobretot si era conegut íntegrament, podia alimentar la subversió. Aquest fou el cas, segurament, del regne de Valencia a mans de les Germanies. Hom ja ha vist ,que el tractat fou publicat en ‘catala a Valencia el 27 de novembre de 1520, amb el títol de Venguda de Antichrist. Com que les Germanies eren, aleshores, al seu punt àlgid, cree que hom pot afirmar la influencia ideologica del llibre sobre els actors de la revolució. Ara bé, curiosament, ningú, que jo sapia, no hi ha fet l’acostament. Els rebels podien considerar que l’opuscle, on I’autor es dirigia sovint als lectors tractant-los d’«amichs e jermans», havia estat escrit per a ells. Degueren llegir en els passatges sobre l’exterminació dels infidels i dels senyors dolents que els donaven protecció, tractats els uns i els altres d’«antichristw, una confirmació de llur odi als moriscos i als senyors que els protegien tot explotant-los. Degueren, també, alegrar-se llegint els atacs d’Alamany contra la fiscalitat reial i senyorial, les oligarquies que monopolitzaven els consells de la ciutat, i, més generalment, contra l’opressió dels pobres, víctimes del sistema monarca-senyorial. Perol ,l’«encobertisme» és el fenomen que pledeja més a favor de la influencia de la Vengada sobre el millenarisme dels agermanats. El messies que pronuncia el famós discurs del 21 de marc, en la placa de la Seu de Xàtiva, i tres altres caps de finals de la revolta, el 1522 i el 1523, foren anomenats Encoberts per llurs sectaris. La doctrina del més celebre d’ells, el pri’mer, Il’Encobert per antonomasia, ofereix uns punts de contacte indubtables amb la d’Alamany; I’Encobert de Xàtiva no parlava castellà pero’ pogué ser iniciat en aquesta doctrina escatològicosocial a Castella, on era coneguda; quan arribas al regne de Valencia, podria estar així sobre la mateixa longitud d’ona que els esperits preparats pel coneixement, directe o indirecte, de l’obra publicada en català el 1520. El més important és, evidentment, que aquest cap carismàtic es procamava 1’Encobert i, com a tal, fil1 i nét dels Reis Catòlics (segons els testimonis: el príncep Joan, ell mateix o el seu propi fill), i oque faca constantment mencions a l’anticrist, que el1 identificava amb el virrei. Com fra Johan, 1’Encobert de Xàtiva manifestava un anticlericalisme accentuat. Afirmava que havia estat pastor (realitat o referencia al model

38 © faximil edicions digitals 2003


bíblic de David) i exaltava els pobres, qualificats per ell com «ovegicus del Dios.. . »: afavoria la repartició de 3es riqueses, com si volgués inaugurar un regne millenarista ‘de justícia; igualment, Alamany es mostrava sensible a la mitologia de la repartició i evocava el milgenni, entre altres i’matges, com la de les ovelles guardades per un bon pastor. Pero, abans d’arribar a l’edat d’or millenarista, la rebellió de les Germanies era, per a 1’Encobert de Xà,tiva com per a Alamany, una «sancta guerra» contra la fiscalitat, contra els rics, contra els senyors, contra els eclesiàstics dolents i també ‘contra els moro8s i contra els jueus. L’opuscle de fra Johan era conegut més enlk de <les fronteres del regne de Valencia. Hem vist que en coneixem versions manuscrites traduïdes en el regne ,de Castella. Segons una indicació d’Eulàlia Duran, especiali’sta en el tema de les Germanies ,de Mallorca, circulava per l’illa un text sobre 1’Encobert que despertava un gran entusiasme: jera el nostre tractat? No sé si l’opuscle d’Alamany va ser difós a Portugal ni si va contribuir ‘a ‘la configuració del mite del rei evzcoberto, fonamental en el messianisme i el millenarisme portugués, des de les Trovas de Bandarru fins als movifments sebastianistes. El poema del Sabater de Trancoso no deixa traspuar scap influencia directa i la imatge del rei encobert és l’únic punt de contacte .possible amb el tractat ‘sobre I’Anticrist. Pero, en realitat, la imatge de 1’Encobert ultrapassava àmpliament l’obra ,d’Alamany, ja ‘que es retroba, per exemple, en els somnis de Lucrecia, sense que els seus confidents, segons sembla, hagen pogut llegir-los. Pero el Phnto de sun Isidoro, conegut -ho sé- per Alonso de Mendoza, un dels con& dents de Lucrecia, i del qual se sap ‘que era conegut a Portugal, podia transmetre la imatge de I’Encobert, perquè algunes de ,les visions eren, com ja ho hem vist, contaminades per la materia profètica utilitzada per Alamany. No gosaria arriscar ací noves consideracions sobre l’«encobertisme» portugués, sobre el qual no he fet recerques originals. Només vull assenyalar, al costat de la influencia del messianisme juevo-portugués, la de la materia profètica hispànica, i també que, com a Espanya, els temes escatologics -no solament el de ,l’Encobertipodien ser utilitzats en un sentit popular i subversiu o en un sentit desitjat per les élites; pero en tots ‘dos casos serviren per a expressar contra Espanya, quan el regne fou lligat al poderós veí, una consciencia nacional original. Al final d’aquest periple a través de diversos segles i diversos països ibèrics, hom pot constatar: a) la plena inserció de la mateixa ,escatologia dels països ibèrics, des de la Catalunya del final del XIII, en la de la resta de 1’Europa occidental, a la qual deu una gran part dels seus temes i de les seues imatges; la unitat dels fmessianismes i ‘dels millenarismes dels països ibèrics: països ‘catalans, països castellans, Portugal.. .l; la Ilarga

39 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL duració de les imatges escatològiques; la plasticitat de la matèria tològica, ,que pot alimentar la revolta mil-lenarista, el messianisme oficial o la consciència de pertànyer a una nació elegida. Traducció:

escareial

Ailain MILHOU Maria J. Bolta

40 © faximil edicions digitals 2003


V

IDA 1 OBRA DE GERMA BERNkER

José lhacísGonzález

VIDA

DE GERMA

BERNACER

G

ERMA Bernàcer va nàixer a la ciutat d’Alacant el 29 ‘de juny de 1883, data d’enorme significat històric i científic. Efectivament, a Londres Irnoria aquest mateix any Carles Marx, i a Cambridge naixia la seua anima bessona científica, l’illustre economista John Maynard Key nes. En els confins de l’imperi austro-hongarés naixia el no menys genial Joseph A. Shumpeter. Les circumstàncies polítiques i socials del món, unides a un singular estat de la ciencia econòmica, van fer possible que el geni d’aquests tsres economistes assolissen troballes d’importància cabdal en la ciencia economica. Pero mentre Keynes i Shumpeter ho van tenir tot -illustres mestres, fa.moses universitats, possibilitats econòmiques, importancia pohtica-, Bernàcer no tingué ,quasi res, Encara més, ho tingué tot en contra; fins i tot tingué per enemic el mateix Bernàcer! Robertson li va comentar que el principal enemic de Bernàcer era ell mateix. El nostre 41 © faximil edicions digitals 2003


economista Ifou un home extraordinàriament tímid, hieràtic, poc amic de la publicitat i de l’expressió pública. En una capital de província poc podia fer Bernàcer en el camp de l’economia i menys encara en el si duna família que passà dificultats economiques. El petit negoci familiar on es venia de tot, com s’esdevé a qualsevol botiga de barri, va fallir i el jove Germà hagué d’ajudar la família donant classes particulars durant el dia i estudiant a la nit; tenia llavors catorze anys. Una inteHig&ncia clara i una gran voluntat menaren Bernàcer a seguir els estudis de 1’Escola de ‘Comerc d’Alacant. Res més lluny en seguir aquests estudis que la temptació ,d’una primerenca vocació econòmica. En un primer moment, Bernacer no manifestà cap intenció d’estudiar la ciencia econòmica. La duració i el cost dels estudis li barraven aquesta possibilitat. Degué considerar, en canvi, que l’aprenentatge dúns rudiments de comptabilitat li oferien un bon bagatge per a poder collocar-se en qualsevol comerc o petita empresa de la bella pero provinciana ciutat d’Alacant. La primera vocació de Bernàcer va ser la Física i Químka, i l’estil de pensament d’aquestes disciplines marcaren sempre totes les seues publicacions econòmiques. Fou ajudant dún professor ‘de Física i Química en 1’Escola Superior de Comerc d’Alacant, pero’ no fou mai professor d’economia. L’any 1905 es presenta a Madrid a les oposicions de Tecnologia Industrial, on obtingué el número u.’ Tenia llavors vint-i-dos anys i la seua família continuava necessitant-lo; per tant, va demanar que el destinassen a 1’Escola Superior d’Alacant, amb la consegüent renúncia a la de Madrid. A Alacant viuria vint-i-sis anys més. Durant aquests anys estudia diversos idiomes com I’anglés, l’alemany i l’italià. Feia molt de temps que havia iniciat els estudis d’economia i així ens trobem amb el seu monumental llibre Sociedad y Felicidad, escrit el 1916, és a dir, quan tenia només trenta-tres anys; edat molt primerenca per a un científic. A Alacant va gaudir de l’amistat i ‘l’admiració ‘de tres il-lustres amics: l’escriptor Gabriel Miro, el músic Ckcar Esplà i el pintor Emili Varela. La literatura, la música, que ‘fou la seua gran ,passió, i les altres arts van ser perfectament conegudes per Bernàcer. A Madrid, després, forma part de la tertúlia d’Ortega y ‘Gasset. El físic, el tècnic, es va veme constantment preocupat per la comparació entre avances tecnologics i recursos productius, i els efectes que aixir comportava sobre la miseria humana. Aquest fou el fet decisiu que el motiva a estudiar economia. Els clàssics, a més de la suposada plena 1 L’assignatura ,de Física i Química, a causa (de capricis i circumstàncies de la programació acadèmica, experimentà diferents canvis que afectaven només d nom. Així, es ldenaminà successivament Tecnologia Industrial, Ensayo y Valoracidn de Proatictos Comerciales, etc. 42 © faximil edicions digitals 2003


ocupació dels recursos, consideraven com a valida ‘la llei dels rendiments decreixents de la producció. Bernàcer va admetre el cas contrari: recursos desocupats i innovació tecnologica que retardava l’aparició dels rendiments ,decreixents. El recultat era la miseria. Pero una miseria d’or. Alguna cosa hi havia que impossibilitava l’engegada de l’economia. Aquesta fou tema d’investigació durant tota la seua vida. L’any 1926 es casa amb Maria Guardiola, ‘que tenia vint anys menys que ell. Com a fruit d’aquest matrimoni tingueren quatre fills. Maria Guardiola es trobà amb la difícil tasca de portar endavant una casa composta de quatre fills i un marit que era un savi poc preocupat pels temes quotidians de la vida real. Va ser una companya exemplar, que va saber protegir el marit amb una campana de vidre de la contaminació dels avatars de la vida real i domestica. Bernàcer es traslladà a Madrid per a ocupar la placa de director del Servicio de Estudios del Banco de España, la qual perdria a causa de les circumstàncies polítiques de postguerra. En el Banco de España va tenir una gran oportunitat de comptar amb els mitjans materials que li permetien d’investigar, com llibres, estadístiques, etc. El mateix banc suposaria un magnífic punt d’observació per a analitzar els corrents financers i monetaris del país. L’any 1932 obtingué, amb el segon lloc, les oposicions a la càtedra de Física de Madrid. Aquest sou el compensaria econò,micament, encara que no prou. En acabar la guera civil, el país i les seues institucions foren objecte de depuració política. Bernàcer tingué problemes al Banco de España sense que hi hagués major repercussió. En realitat no tenia afiliacio política. Fou un lliure pensador ‘que després de la guerra continua sentho, «perol amb la boca tancada». Passaria, l’any 1947, amb motiu de la Reforma del Banco de España, al càrrec, d’inferior ,categoria respecte a I’anterior, de subdirector del Servicio de Estudios. Bernàcer no deixaria de ser fins a la mort un gris funcionari que vivia al marge de l’escalada professional dins del Banco de España i totalment d’esquena a la política. Era un savi distret que no vivia per a cap altra cosa que no fos la investigació econòmica. El temps lliure, el ‘dedicava per complet a la família i a la seua afició favorita: la música. Quan practicament no hi havia economistes a Espanya, i menys encara de prestigi, Bernàcer era conegut ‘per les seues publicacions pràcticament a tot Occident. Franca, Anglaterra, Alemanya, Italia, Suïssa, són paises on es publicaren els seus articles. Els economistes més famosos del món el coneixien i, tanmateix, Espanya l’ignorava rotundament. L’aspecte més tràgic del cas és ,que el ‘continua ignorant fins a ll’actualitat. Als anys cinquanta i seixanta, quan el prestigi IdeIs economistes es mesurava pel major o menor coneixement que es tingués de Keynes, hom poc podia imaginar que un obscur professor de província s’havia 43 © faximil edicions digitals 2003


avancat en ,la totalitat a l’obra ,de Keynes i que, el 1955, en el seu Ilibre Una economía libre sin crisis y sin paro, no deixava pedra sobre pedra del model keynesià,. Molt s”ha especulat de la «conspiració del silenci» feta contra Bernacer. Aquesta, efectivament, va existir. Pero fou més aviat âruit de ll’envejsa científica, quan no de la ignorancia d’economistes poc preparats, que no de maquinacions polítiques. Pensar el contrari seria tergiversar la qüestió i viure fantasmes polítics on només hi ha hagut mala fe, ignorancia i supèrbia amagada. L’any 1955 Bernàcer deixà el B’anco de España. Llavors tenia setanta anys. Posteriorment, es traslladà a klacant, ja jubilat. En un pinar que es troba a la platja de Sant Joan, va passar ‘la resta de la seua vida, consagrat a la lectura i a la música. En aquest estimat pinar va morir el mes de maig de 1965, quan tenia vuitanta-dos anys.

LA TEORIA

DEL DINER

Els diners són per a Bernacer ‘Ia creació més felic de ila humanitat. Igual que Adam Smith, el llibre del qual prologa, considera que han servit per a facilitar l’activitat productiva, el ‘comerc i el consum de béns. Tota la feixuguesa i la imperfecció derivades de la permuta ,de béns s’obviava mitjancant la creació del diner. En conseqüència, els subjectes podien mesurar fàcilment les seues compres i les seues vendes. Podien també estalviar i establir, a través del diner, un pont cap al futur. Els agricultors lliuraven el producte del seu excedent als cacadors, i aquests lliuraven, al seu torn, part d’excedent també. D’aquesta manera, el treball es dividia i s’especialitzava, assolint una major qualitat i quantitat de producció, sempre que hi hagués els diners en el tracte del comerc. Per això Bernàcer exposa en La Doctrina Funcional del Dinero que, de les mercaderies, les que tenen més eixida són els diners. Segons tot aixo, els diners no són més que la representació o ll’espill del producte social. Aquesta afirmació ha estat en el fons coneguda per tots els economistes de ,quasi totes lles èpoques. Si els ‘diners creixen per damunt de la producció, els diners es deprecien i s’origina la inflacio; si s’esdevé el contrari, llavors ens trobem amb la deflació. Aixìr succeeix fins i tot quan existia el patró or, és a dir, quan el diner mcirculant es veia representat per una quantitat d’or. ILlavors I’or (‘que per el1 mateix no és riquesa) seria I’equivalent de sl’autentica riquesa, que és el producte nacional mitjà en «coses útils per a la vida». Amb els diners també es podia «no fer res», és a dir, no gastar-los i estalviar-los. D’aquesta manera, els homes podien destinar al futur el fruit dels seus esforcos, per a consumir més en el futur o per a treballar menys. L’estalvi es ,destinava a la inversió i, així, adquirint factors de producció, un aladre perfeccionat, per exemple, aconseguia una produc44 © faximil edicions digitals 2003


ció major en el futur. Aquesta operació que enllaca el passat o el present amb el futur, o el sacrifki present amb el major benestar futur, es veia enormement afavorida amb els diners. Pero encara hi ha un altre avantatge enorme derivat de la invenció del diner, i és la seua funció distribuidora de I’ingrés i del producte social. En el nucli de ‘la producció, que són les empreses, corrforme es fabrica el conjunt de béns es distribueix als factors de producció. Els béns, així com el pagament als factors ,de producció, es realitza mitjancant els diners, i és així com ixen del cor de la producció dos fluxos: un de béns, valorat en diners, i un altre, mesurat també en diners, que constitueix els ingressos dels factors de producció i que #busca el primer flux per a comprar-lo. D’aquesta manera, a través de la venda del producte, l’empresari realitza dues funcions: la primera consisteix a dotar de suport monetari el factor o els factors de producció mitjanoant el pagament de salaris, etc., amb la redistribució de la renda, i la segona, en I’elaboració de béns útils ‘per a la societat, i, al seu torn, en vendre el producte, recull uns ingressos amb els tquals pot prosseguir l’activitat productiva. Aquestes afirmacions són reals i també teòriques. Tot funcionaria bé si no fos perquè la llei de Say no es compleix sempre. Aquesta llei diu que «l’oferta genera la seua propia #demanda». Aixòs vol dir que el valor del producte ofert -l’ofertaesta constituït ‘per la suma dels compon’ents del cost del producte, és a dir, de les remuneracions dels ‘factors de producció que han ajudat a produir-lo, xifra a la qual s’uneix el benefici de l’empresari. Amb aquest valor apareix ofert el producte en el mercat, el ‘qual es troba amb la suficient capacitat per a retirar-lo dels «mostradors de les botigues». Aquesta capacitat ve donada ‘per la senzilla raó que aquesta suma ‘de remuneracions que es paguen per a l’elaboració ‘del producte, unida als beneficis de I’empresari, constitueix, ni més ni menys, el valor del producte, encara ‘que no és realment el producte, sinó una renda suficientment capac d’adquirir el valor de la producció. No és més que una Nqüestió d’aritmètica elemental. Considerem, per exemple, tres factors de la producció: <la terra, el treball i el capital, i cada un es ,distribueix de la següent manera: 1) terra, 10; 2) treball, 20; 3) capital, 10. Cost de producció: 90. Si l’empresari se n’enduu de benefici 20, una vegada retribuït el seu treball com a empresari, llavors el preu sera igual a 90 + 20 = 110. El grup productiu, una vegada fabricat el producte, es trobarà amb una capacitat financera de 110, que, d’altra banda, no és més que el valor del preu del producte. El valor de l’oferta és igual al valor de ‘la demanda suficientment capac de fabricar-la; per això, J. B. Say va sdir ‘que «I’oferta generava la seua propia demanda». Això sempre era veritat en una economia de canvi en ‘que no existien els diners. En aquests tipus d’economia, la historia indica que hi havia un nivel1 lbaix de producció, pero no patien les sotragades de la crisi. 4.5 © faximil edicions digitals 2003


En conseqüència i continuant amb el raonament anterior, els diners, en una economia en ‘que es compleix la llei de Say, servirien exclusivament per al fi ‘que havien estat creats: com a mitjà de pagament. Si això era així, llavors la demanda sempre era suficientment capac de comprar tota ‘la producció del mercat, ja que els mdiners buscaven la mercaderia per a ser-hi canviats. Els diners, segons els classics, no seria més que un «vel» que encobriria els trasbalsaments reals de l’economia. Els diners no intervindrien per a la formació de les magnituds reals, és a dir, per a la producció de riquesa del sistema, ni tampoc podien ocasionar una caiguda en ell ritme d’aqueixa producció. Era, dones, 810gic que els economistes clåssics lpensassen que si el diner complia fidelment la funció de mitjà lde pagament (fidelment i exclusiva), llavors el nivel1 d’ingrés de la comunitat seria sempre el de plena ocupació. No podia ser altrament, ja que si això no s’esdevenia significaria l’incompliment de la llei de Say; la qual ‘cosa, d’altra banda, voldria dir ‘que Ila ,demanda no podria ser perfectament explicada en una economia en equilibri. Bernàcer, des d’un principi i valent-se de la simple observació de la realitat, va veure que precisament la plena ocupació i l’equilibri eren situacions excepcionals i que la crisi, la inestabilitat i ila mdepressió eren les companyes insalvables de l’economia. Keynes, a Anglaterra, explicaria que ,la subocupació era l’estat normal de l’economia, la qual cosa comportava la possibilitat que existís equilibri amb subocupació; afirmació que repugnava a Bernàcer, la formació física del iqual li indicava que el desequilibri inherent a la subocupació tornava a l’economia desencadenant forces que la farien retornar a l’equilibri o allunyar-se’n. Alguna cosa havia d’ocórrer amb els diners que es veien distrets de la seua principal funció de mitjia de pagament. Keynes va pensar que es podien atresorar, que és una funció distinta de l’estalvi. Uns diners morts no acompanyarien la producció ni el comerc ordinari i deprimirien constantment la demanda. La resta no seria més ‘que la funció ordinaria de la vida dels negocis. Una demanda dèbil es veuria seguida ,d’una producció dèbil també, i aquesta, al seu torn, faria caure la renda i l’ocupació acumulativament. Bernacer contemplava una circumstància pareguda a la de Keynes, que és l’existència, junt als béns corrents, de béns de renda o de valors especulatius. A aquesta gamma de valors que no generaven renda i que no seria més ‘que riquesa (si és que algun dia fou riquesa efectivament), la ‘denomina mercat financer. La tragedia -diria Bernàcerés que aquests béns que no són objecte de comer-c, absorbeixen diners per a tal fi especulatiu, acaparant massa monetaria ‘del circuit de la producció i consum, que és des d’on va nàixer i per al qual fou originalment creat el diner. D’aquesta manera, els diners «es despisten» de la seua activitat ordinaria derivada del comerc habitual on es genera i distribueix la producció i la riquesa, i se’n van cap al mercat especulatiu, on es trafica no amb béns i serveis derivats de la producció mcorrents, sinó amb valors 46 © faximil edicions digitals 2003


borsaris i altres fdocuments que no són per ells mateixos riquesa. Consegüentment, els diners perden la seua funció de mitja de pagament i es converteixen en un element capac de ser utilitzat com a mitjà alternatiu de posseir riquesa, és a dir, com a element especulatiu. La producció es trobarà amb el ‘fet ,que li manca diner per a poder ser absorbida, a causa que la demanda és feble i la mesura d’aquesta feblesa és la sagnia monetaria absorbida voracment per les sangoneres del mercat especulatiu. Keynes, posteriorment, afirmaria que els diners eren aprofitats per als fins transaccionals (principalment), precaucional i especulatiu. Aquest últim el convertia en un mitjà o actiu susceptible d’acumular riquesa. La demanda ,de diners per motius’ especulatius generava l’interés, i aquest afectava el nivel1 de la inversió global. La inversió, a través del multiplicador, afectava el nivel1 ,de renda, i aquesta, el nivel1 d’ocupació. Bernàcer era més directe. Aquest mercat especulatiu deprimia el nivel1 global de demanda, ‘que, al seu torn, provocava una caiguda de la renda i de l’ocupació. Fet i sfet, allò que calia per a resoldre la ‘crisi és que aquests diners eixissen ded mercat especulatiu i tornassen al circuit ‘del consum-producció. Els diners eren la base que servia de vehicle al flux de disponibilitats. Aquestes eixien des ,del consumidor i tornaven al productor. Els estalviadors i els capitalistes del sistema captaven I’estalvi del sistema i el transmetien als subjectes que el sollicitassen. Així, les disponibilitats del sistema es dinamitzaven entorn dún circuit triangular: consumidors, estalviadors i productors. Ací convindria detenir-nos per a explicar en lquè consisteixen les disponibilitats. Bernàcer opina Ique, dels ingressos que rep una unitat econûmica, una part se’n destina al consum, la qual retorna al productor, i una altra és la que s’estalvia (renúncia al consum). El productor, d’altra banda, realitza ‘la mateixa operació: per una part estalvia i per I’altra gasta en lles activitats ordinàries de la seua activitat productiva. Ens trobem, dones, amb un nivel1 d’estalvi de la collectivitat, el ,qual, en circumstancies ordinàries d’equilibri i de plena ocupació, es destinaria a demandar els béns no acaparats per la demanda de consum, és a dir, la demanda de béns d’inversió. Si els diners complissen estrictament la seua funció de mitjà de pagament, part d’aquests diners financaria la demanda de béns de consum, i l’altra part aniria a demandar béns de ‘capital. Aquest darrer procés és conegut amb el nom ,d’inversió. L’economia, dones, es mantindria en el nivel1 de plena ocupació. Pero el que realment s’esdevé és que part d’aquest estalvi busca una ocupació que combine la rendibilitat, la seguretat i l’absència .del risc, i ho troba en el mercat financer, el major exponent del qual és el mercat de valors. Aquest mercat, sense cap esforc, com és el ‘cas de l’activitat productiva, li proporcionara un comode rendiment. Ja ens trobem, dones, amb el primer escapament del diner del circuit productiu. La crisi no fa més que comentar. Hem sdit que part de ll’estalvi disponible es capitalitza, mentre que 47 © faximil edicions digitals 2003


una altra part no ho fa. Aquest estalvi no capitalitzat, i que és prûpiament tot l’estalvi disponible, Bernàcer el denomina «fons ,disponible» (per bé que no es tracta més que de diners), *que és el que gravita entorn del mercat financer i el que permet el comer-c dels béns de renda (títolsvalors, documents, etc.). iLa riquesa morta absorbeix recursos dels que es veu necessitada la riquesa viva! No és l’estalvi el que provoca la crisi. Al contrari, és aquest estalvi el que en possibilita la recuperació. Del que es tracta és de l’estalvi no capitalitzat, el qual denomina fons disponible i que, obviament, no restara ociós dormitant un son impossible d’esterilitat contínua, principalment quan s’escolta el cant de sirena del mercat financer ‘que contínuament anuncia la música de la rendibilitat. Per aquest motiu -diu Bernacer-, lles èpoques ,que precedeixen a les crisis es veuen acompanyades d’eufòries en el mercat de valors. Bernàcer es mostrà sovint ‘com un economista més íntegre i congruent que Keynes, al qual critica moltes fallides. La més important consisteix en l’equació fonamental de la macroeconomia keynesiana. Aquesta diu que: y=c+s y=c+z Això vol dir que la renda, Y, d’una banda es consumeix, C, i de l’altra s’estalvia, S. Des del punt de vista de la producció, una part es destina a la producció ‘de béns ‘de consum, i una altra, a la fabricació de béns de capital; és a dir, per un simple joc d’identitats, ,l’estalvi és igual a la inversió. La crítica de Bernàcer no pot ser més profunda i mordac. Si l’estalvi -diués alguna cosa que per definició és una qualitat d’estar disponible per a qualsevol fi que li puguem donar, si ,la seua qualitat intrinseca és la disponibilitat, 2 ‘com és possible que es trobe simult,àniament capitalitzat, que és una forma de renunciar a la seua disponibilitat? 0 es troba ,disponible, en el qual cas és estalvi efectivament, o es troba capitalitzat i, per tant, en aquest cas, deixa de ser estalvi. Pero aquesta és només una part ‘de la crítica. L’altra no ,desmereix en enginy a la ,primera. Si s’admetés que, ex post, l’estalvi fos igual a la inversió, Ilavors les crisis no existirien mai. El nivel1 de demanda global seria el de plena ocupació, ja que qualsevol increment o disminució de l’estalvi es veuria automàticament equilibrat amb una variació compensatoria de la inversió. il’economista de la subocupació admet en la seua teoria una equació que es compleix segons ell, i que garanteix inevitablement la plena ocupació! La contradicció era gran. Tanmateix, Keynes pensà que ,la renda determina l’estalvi i no sent la primera de plena ocupació, I’estalvi, consegüentment, tampoc no ser-à el de plena ocupació, amb la possibilitat de donar-se una identitat entre, per exemple, S = Z per a nivells distints ‘del de plena ocupació. Pero, fins i tot així, aquesta circumstància garanteix que no s’acumulen els fenòlmens econòmics. Un 48 © faximil edicions digitals 2003


estalvi, encara que no es corresponga amb un nivel1 de renda de plena ocupació (que es capitalitze, determina que I’economia reste en una situació de subocupació constant, no descendent ni acumulativa. En l’explicació de Keynes hi ha una circumstància que la relativitza i que té certa «trampa argumenta1 ». Keynes afirma, amb gran enuig de Bernàcer, que les mercaderies que no es venen es denominen Gnversió en inventaris». $om s:ha de dir inversió el Jque precisament implica el contrari! , diu Bernacer. Si a la inversió ordinaria s’afegeix la inversió en inventari, Ilavors I’equació sí que quadra. Aquesta inversió en inventari significa aquel1 flux potencial (de renda que no ha acudit a retirar-lo ,dels mostradors de les botigues, són diners estalviats, pero no tot, sinó aquella part de l’estalvi que no s’ha capitalitzat. La correspondencia amb el pensament de Bernàcer, una vegada acabades les seues crítiques agudes, és perfecta. La inversió en inventari, que és part de la producció no venuda, té la seua correspondencia amb el fons disponible de Bernàcer, és a dir, amb aquella part de la renda que no es consumeix i que tampoc no s’ha capitalitzat. Tant l’estalvi disponible com la inversió en inventari no són més que I’inici de les mossegades duna depressió que no fa sinó comentar. Pero sí que és possible que existesca un equilibri global en I’economia, si ,bé no té per que ser el que corresponga amb el major benestar de la collectivitat. El fons disponible de Bernàcer i el sim&tric de Keynes, que és la inversió en inventari, signifiquen en cada un realitats distintes ,dins dún sol conjunt. M’explicaré. El fons disponible, o siga, aquella part de l’estalvi que no es capitalitza, és, al cap i a la fi, un concepte mopetari. L’estalvi no és més que una renda monetaria que no es consumeix ni es capitalitza. La inversió en inventari keynesiana es tracta de producció real dún ,període. Es, dones, una realitat tangible i no monetaria i fiduciaria. Les crisis impliquen una asimetria entre aquest fons disponible i la inversió en inventari, duna banda, i el mercat financer, ,de l’altra. Si és possible ‘que existesca un fons ,disponible és perquè aquest ha acudit al mercat financer buscant rendibilitat. Més encara, és possible que s’haja acumulat buscant aquesta finalitat. Aquest fons disponible és el que fa possible que les mercaderies no es venguen i que s’acumulen amb inventari no venut, la qual cosa, en terminologia keynesiana, es denomina inversió en inventaris. Després hi ha un major comer-c en el mercat financer a canvi d’una major paralització en les activitats derivades del mercat ordinari, cosa que possibilita, d’altra banda, l’acumulació en inventaris.

49 © faximil edicions digitals 2003


TEORIA

DE L’INTERÉS

Tota la macroeconomia es constitueix entorn de la teoria del diner i de l’interés com a variables que articulen la dinàmica de ,les magnituds reals. El suec Wicksell ho comprengué i analitzà les influències sobre el nivel1 de preus i sobre la renda, suposades constants en l’economia clàssica, i supera així la concepció de Böhm-Wawerk, el seu mestre. Keynes, al seu torn, explica l’interés ,dins l’analisi de la preferencia per la liquiditat i el colloca com a variable estratègica que afecta la resta de I’economia. Bernàcer explica l’interés com un dissortat esdeveniment que es lprodueix fora de l’economia, és a dir, fora de Il’orbita de l’economia dita «real» i que es tradueix en l’activitat productiva. L’explicació moderna comenca amb Böhm-Bawerk, el qual analitza l’interés després d’una llarga explicació i anàlisi historica. El seu llibre Capital i lutterés (Insbruck, 1884-1889) estableix les bases del que es considera molts anys com la «vertadera teoria sobre ‘l’interés». El capital -diués una quantitat el valor de la qual s’altera amb el temps. De ãet, els tractadistes de la matemàtica financera afirmen que, en el calcul del capital., es considera el temps com una variable activa i productiva. ‘Caldria buscar una explicació ahistòrica ,que justificas l’experiencia del tipus ‘d’interés mcom a recompensa de I’estalvi. iQue obliga el subjecte a realitzar un acte d’estalvi? ¿Què obliga a no consumir un bé present a canvi d!un bé futur? És veritat -diu Böhm-Wawerkque l’estalvi ‘destinat a la producció implica, o hauria d’implicar, una major producció que justifica una devolució de l’haver del capital prestat; pero això no justifica l’interés. Tampoc l’«espera», el «sacrifici» o l’«abstinència, -paraules citades pels clàssics per a «adjectivar» l’estalvijustifiquen l’existència de I’interés, i menys encara I’explicació marxista, segons la qual l’interés és una conseqüència institucional del sistema capitalista. L’economista austríac va realitzar una «escombrada» de les teories anteriors a ell que intentaven analitzar l’interés. L’explicació que en dóna és la següent. És cert -diuque tots els subjectes, en el seu interior, valoren més el consum dels béns presents enfront dels béns futurs, a causa, senzillament, del fet que les necessitats presents se senten amb més urgencia i són més peremptlrries que les futures. Un subjecte coneix realment que el dia de demà podra tenir set, pero el que tracta de satisfer immediatament és la set present, real i dolorosa. Si aquest subjecte recull part dels seus ingressos, els aparta del consum present i els presta 0 els estalvia, és perquè espera que en un futur siga recompensat per aquesta renúncia al consum present. Pero aco no significa que se li tornara el capital inicialment prestat, sinó un poc més. Aquesta quantitat addicional, i que és el premi a la renúncia del consum del bé present, és el que ell denomina el tipus ‘d’interés. Vist des dún altre angle, I’explicació de Böhm-Bawerk és la següent: En una economia de plena ocupació, en que els recursos productius es 50 © faximil edicions digitals 2003


troben ocupats totalment, la societat exigeix per a la seua capitalització, és a dir, ‘per a incrementar el seu potencial productiu, un flux d’estalvi de la comunitat. 1 això només pot aconseguir-se mitjancant una desviaci.ó del flux ,de l’ingrés, que serà destinada al consum inicial. Altrament, en una economia de plena ocupació seria impossible invertir si no es disposa d’estalvi suficient. Això significa ‘dues coses: u) Que la comunitat es veurà obligada a estalviar, o siga, a consumir, per a poder ‘invertir, ja que tots els elements productius es troben ocupats; aquesta renúncia al consum es veur.à premiada mitjancant un tipus d’interés. b) La inversió ‘que es nodreix de «sacrificis de consum» lhaurà de ser necessàriament productiva, ja que altrament no podria compensar mitjancant el tipus d’interés, i que no és altra cosa que una major producció de béns de consum que hom paga als primitius estalviadors per ,la renúncia inicial al consum. El deixeble de Böhm-Bawerk, el suec Knut Wicksell,’ canviaria un poc les teories del seu mestre. Per a ell hi havia dos tipus d’interés. Un venia sdeterminat pel concurs de les forces reals de l’economia o no monetàries, com ara la naturalesa, la tecnologia i la productivitat en general. Aquesta mena d’interés es mesurava pel grau de producció del sistema econòmic en relació amb els seus recursos reals. Un altre tipus d’interés restitava determinat pel mercat del diner. Hi confluyen els oferents déstalvis i els demandants de fons, és a dir, els inversors. Del resultat del concurs de les forces de l’oferta i la demanda es generava el tipus d’interés ‘de mercat, posició diferent a la de BGhm-Bawerk. Wicksell no creia en 81’existència de plena ocupació, i l’explicació del seu mestre, dones, resultava transtornada. Si la plena ocupació s’esdevingués, llavors no tenia molt de sentit parlar d’oferta d’estalvis i ,de ‘demanda d’inversió, quan no es podria estalviar ni invertir si l’economia es trobava en total ocupació. Si de cas es decidís a estalviar, era a canvi dún interés. ‘Peròl si l’economia està subocupada, I’interés ve determinat per les forces monetàries del mercat. De la lcomparació entre I’interés monetari i el real, se’n deriven processos acumulatius en I’economia a l’alca o a la mbaixa. Wicksell estimava ‘que si I’interés real superava el monetari es perdien fons per a invertir i I’economia creixeria, i amb ella els preus, i viceversa. Bernàcer es presenta en el panorama de la teoria de l’interés com un hura& arrasador. Si el mèrit de Keynes, prou reconegut, d’altra banda, per la història, resulta relativitzat per la influència <de Wicksell, el de Bernàcer resultara immensament reforcat, ja que el1 no acusa la influencia del mestre suec. L’atac que realitza Bernàcer a Böhm-Bawerk resulta devastador. Preguntes com ara «icorn pot calcular l’interés Böhm-Bawerk, si aquesta és precisament la incògnita (la infravaloració del futur) que ell necessita per a resoldre el seu problema. 3, desmunten la teoria de l’economista austríac. Si la plena ocupació és, per a Bernàcer, més aviat una situació 51 © faximil edicions digitals 2003


excepcional, desitjable, sí, pero no constant ni real, dones no sera necessari l’estalvi per a poder invertir, i, per tant, l’interés que premia aquesta renúncia a l’estalvi resulta perfectament destruït. L’única cosa que hauria de fer l’economia és aprofitar els recursos que té en oci i aprofitar-los mitjancant la inversió. 1Quin estrany paregut amb la política fiscal activa de que parlava Keynes! Pero, d’altra banda, diu: l’interés existeix siga quina siga la destinació que es done a aquests fons. Per als economistes anteriors a Bernacer, era condició indispensable que aquests recursos s’invertesquen en activitats productives que permeten la devolució de l’interés. Bernacer no comparteix aquesta opinió. Més encara, afirma que en èpoques de depressió, quan la inversió s’estanca, és quan s”han elevat els tipus d’interés. Fins i tot diu que la causa de la depressió és l’alca dels tipus d’interés. Normalment, en una economia racional, la productivitat del capital (el que Keynes denomina eficacia marginal del capital) era una condició sols suficient, ique servia per a determinar si era o no rendible la inversió a conseqüència de la comparació amb el tipus d’interés del mercat del diner. Si la resclosa de I’interés monetari es veia empetitida per ser superior la de la productivitat marginal del capital, llavors s’esdevenia la inversió. Diu Bernàcer: « il’interés no naix de l’activitat productiva, naix més aviat fora de léconomia! » D’on naix, dones, l’interés? Bernacer considera que sempre hi ha hagut, en les comunitats humanes, un tipus de valors artificialment creats i que potser foren valors, pero que en un moment determinat no ho són; potser suposen, com a màxim, riquesa morta. Aquests béns generen una renda i, per tant, són objecte d’especulació constant. El més antic de tots és la terra que genera una renda. La terra en si és productiva, pero no el seu tracte comercial o la seua consideració rendística. Els documents financers, accions, obligacions i altres béns que generen renda, són utilitzats molt sovint pels homes per a especular o, si més no, per a protegir-ne els estalvis. ¿I com es genera l’interés, llavors? Molt senzill, respon Bernàcer. Es coneix perfectament el valor del bé en qüestió, ja que el proporciona generosament i constantment el mercat. Es coneix també la renda d’aquests béns (que en el cas dún títol iinancer és el seu rendiment) i, per tant, és facil calcular-ne la «rendibilitat» o interés. El lector haurà de conéixer que el valor actual d’una renda, R, perpetua (infinita al llarg del temps) resulta d’actualitzar-la mitjancant un tipus de capitalització l/i, on i és el tipus d’interés. En el nostre cas seria: V = R.l/i, on V és el valor del bé de renda i R, el flux de renda. Com que V i R resulten perfectament coneguts, dones és fàcil calcular i de la següent manera: i = R/V 52 © faximil edicions digitals 2003


Böhm-Bawerk realitzava el següent càlcul: V = R.l/i. El1 parteix de R i de i, és a dir, de l’interés com a dada, i pren com a incognita el valor del títol. Pero , jcom prendrà com a dada l’interés -diu Bernàcersi és precisament la incognita que el1 tracta ,d’explicar? 1, d’altra banda, iper a que prendre com a incògnita el valor del bé de renda, si és una dada o realitat que estrepitosament publica el mercat? Keynes admet l’existència ,del tipus d’interés com un fenomen monetari, que no és més que una forma d’expressar, amb paraules distintes, l’afirmació de Bernàcer. Diu Keynes que hi ha uns títols-valors que rendeixen una renda en el mercat borsari, que denominarem R. El valor de les cotitzacions, el proporciona, en un mercat molt proxim al de competencia perfecta, la borsa de valors. Aquest valor es denominara V. El tipus d’interés resultara automàticament calculat mitjancant la fórmula i = R/V. Em ‘dira el lector si hi ha alguna diferencia amb el càlcul realitzat per Bernàcer, si n’exceptuem que la de Bernàcer va ser anterior a la de Keynes. L’existència de I’interés implica simultàniament la deficiencia de la demanda efectiva. Per a Keynes, hi ha unes altres formes alternatives als diners de posseir riquesa, com ara els actius financers. Aquesta consideració comporta la buncionalitat dels diners com a actiu. A causa d’aquest motiu, el públic desitja mantenir el seu excés de caixa per mitjà de la tinenca d’actius que rendeixen un interés. Aixòl si’gnifica que aquest mercat de valors, que es nodreix i es financa mitjancant un sobrant de diners, possibilita l’existència de l’interés. Si aquest mercat no existís, llavors, l’interés desapareixeria. Pero el cas llastimós és, precisament, que l’interés impossibilita la penetració ‘del cabal monetari cap a la capitalització, que es veu frenada per tipus d’interés alts o, senzillament, pel tipus d’interés. Pero tot aixo no és més que una part de la qüestió. El fet és que el flux monetari que acudeix al mercat de valors s’escapa del mercat ordinari i impossibilita no solament la lubrificació del comerc del mercat ,de béns, sinó també el del mercat de capitals o factors de produccib. Bernàcer admet que l’existència dels mal denominats béns de renda és el que permet l’existència de I’interés. No se circumscriu als actius financers del mercat de valors, com ho faria Keynes, sinó que ho amplia a tot tipus de béns susceptibles de generar renda. Si un bé (el més antic dels quals, històricament, és la terra) genera renda, de la seua comparació actualitzada amb el valor del bé es genera el tipus d’interés. Recordeu que 1 = R/V. Es a dir, que els diners ‘de l’economia que es crea-. ren precisament per a la realització fluida del comerc es troben ocupats inútilment en el comerc de valors morts i estèrils del mercat financer, empobrint i arruïnant el mercat ordinari, que és on es creen les coses útils per a la vida, o siga, l’autèntica riquesa. La deficiencia de la demanda, idea contemplada des de sempre per Bernacer, igual que Malthus 53 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL 3Wicksell i Keynes, es trobava en aquesta fugida artificiosa dels diners cap als mercats financers. Aquests diners que acudeixen al mercat financer possibiliten l’existència de l’interés, i és aquest interés el que, amb la forca dún imant, ‘capta els diners del mercat ordinari. Pero’ la cosa més greu és ‘que l’existència del tipus d’interés tanca la porta a la realització de nombroses inversions que, en el cas ‘de no existir, entrarien per la porta oberta de la capitalització i engrandirien la capacitat productiva de I’economia. La semblanca de la generació, càlcul i conseqüències de l’existència de ll’interés, és exacte, tant en Bernàcer com en Keynes. L’absència de la demanda, o la feblesa de la ‘demanda, té un doble fonament. D’una banda, és una quantitat monetaria que fuig de les butxaques dels consumidors i productors i acudeix a les dels especuladors que no creen riquesa, que no consumeixen, ,sinó que, al contrari, esterilitzen, mitjancant l’especulació, la riquesa real de l’economia. D’altra banda, la demanda es veu minvada no solament per aquesta fuga monetaria cap al mercat financer, sinó per l’existència de l’interés que contínuament expulsa cap a fora a les potencials inversions. Per un 0 altre motiu, la demanda es veu constantment arrossegada cap aval1 per un punt inferior al de la plena ocupació. ¿Quina part de la quantitat de diners acudeix al mercat financer? Diu Bernàcer que és aquella part de I’ingrés de la comunitat que no es consumeix i que s’estalvia. Pero no tot l’estalvi. Felicment hi ha una part que es capitalitza. Es l’estalvi que Bernàcer ,denomina fons disponible, i que precisament es troba disponible per a acudir al mercat financer en cerca de rendibilitat. 0 siga, que el mercat financer existeix a causa de l’existència d’una part de la renda que no es consumeix i que no s’inverteix, sinó que el públic la reté en cerca d’una tranquilla, ociosa, pero fructífera rendibilitat en el mercat de valors o financer (la preferencia per la liquiditat de Keynes). Aquella part de la renda que no es consumeix i que no s’inverteix és el que Bernàcer denomina fons disponible, i que es tradueix en la denominada «inversió en inventari», és a tdir, lles mercaderles que s’acumulen com a estocs per manca de comlpradors. Per tant, si aquest fons disponible és el que lubrifica els valors del mercat financer, hauria d’existir una equivalencia entre els valors d’aquest mercat estèril i els valors del mercat de l’autèntica riquesa. Dissortadament, és una simetria ,de signe contrari, tràgica i paradoxal.

ELS CICLES

ECONOMICS

L’entreteixit dels ,diners i de l’interés en el context possibilita la integració d’allò que és autentica riquesa símbol fiduciari, és a dir, els diners. La renda corrent una constant ni de plena ocupació ni ‘de subocupació, realitat mutable, voluble, que normalment oscilla per 54 © faximil edicions digitals 2003

macroeconomic i d’allò que n’és monetaria no és és més aviat una sota de la plena


ocupació. Wicksell ja havia parlat ,dels processos acumulatius de l’economia deixant el camí preparat perquè J. M. Keynes ho explicas a través dels cicles econòmics. Germà Bernàcer no necessità mai de Wiksell per a encadenar la seua teoria dels cicles econòmics. El seu antecessor científic fou Il’oblidat Turgot, economista francés tristament arraconat amb l’etiqueta de fisiocrata. En opinió del mestre alacantí, en Turgot es troba una de les primeres teories monetàries de l’interés i això converteix Bernacer no solament en un sagac investigador de la historia de la ciencia economica, sinó que l’eleva com un dels més originals creadors de la macroeconomia. La renda es trobaria oscillant contínuament d’un període a altre, segons Germà Bernàcer; pero el cas de I’oscillació asimètrica i conjuntural és distint del de la vibració perversa de caràcter acumulatiu, tant en el seu ascens com en el seu descens. ‘L’explicació que dóna als cicles es troba en perfecta harmonia amb la resta ‘de la seua doctrina. Per aquest motiu, és perfectament legítim parlar sd’un sistema científic en Bernàcer. De la seua teoria del diner de l’interés i dels mercats que, d’altra banda, s’integren perfectament, s’infereixen instruments d’anàlisi que permeten l’estudi dels cicles. En una economia com la dels clàssics, en que els diners compleixen la seua funció de mitjà de pagament exclusivament, la renda troba el seu vehicle monetari en la totalitat dels ,diners del sistema. En el circuit de consum i de producció, el diner compleix les funcions per a les quals fou creat. El productor es troba amb el fet que la seua producció, tant de béns de consum com de capital, és retirada íntegrament del mercat, cosa que li permet de retribuir als factors de producció, possibilitant, mitjancant la redistribució de la renda, una demanda solida i suficient. Les compres, les vendes, les retribucions de la renda, es fan a través ‘dels diners, d’uns diners neutrals en els processos econòmics que fan possible el compliment de la llei de Say, que afirma que «l’oferta genera la seua propia demanda». Pero, com s’ha dit, hi ha més d’un mercat i més d’una classe de béns. Hi ha uns elements, el valor dels quals no el donen les necessitats humanes, sinó l’especulació i l’ambició, que són els béns que donen renda. El mercat on concorren aquests béns es denomina mercat financer. Pero el fet és que qualsevol que siga la consideració que donem a aquests béns ,de renda, consideració ètica, econòmica i jurídica, la cosa certa és que aquests valors, igual que altres béns, es compren i es venen amb la mercaderia símbol universal, que és el diner. AixO vol dir que una suma important de diners s’ocupa en les activitats estèrils, econòmicament parlan& del mercat especulatiu, privant de recursos monetaris el mercat ordinari, que és, en definitiva, d’on ha partit el flux de diner. Les conseqüencies no es lfan esperar per a desencadenar un procés de desajust econòmic imparable. La demanda es veu privada d’aquest aliment monetari, amb la qual cosa les mercaderies s’acumulen sense 55 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL vendre’s. Els empresaris, en no vendre llurs productes, no poden retribuir els seus factors de producció i impossibiliten la redistribució de la renda. La llei ,de Say deixa de complir-se i la raó és òbvia: part de les mercaderies no troben el seu reflex o símbol en uns diners que dormiten en el mercat financer. En no poder retribuir-se suficientment els factors productius, la demanda del període següent es veu minvada a nivells inferiors encara dels que es trobava anteriorment. El procés prossegueix de ,forma acumulativa. Però aquesta no és més que una part del procés, que és la part monetària; cal fer intervenir l’interés. Segons s’indicà anteriorment, l’existència ‘dels «béns» de renda permet que existesca l’interés en l’economia. Una quantitat de diners acudeix al mercat de valors de renda i permet l’aparició del tipus d’interés de la forma ja expressada: R/V = 4 Els diners que acudeixen a aquest mercat suposen un afebliment del mercat ordinari, ja que precisament es troba constituït de la renúncia al consum i a la capitalització. No oblidem que els diners que financen el mercat financer, Bernàcer els denomina «fons disponible», i són aquella part de l’ingrés que no es consumeix i que s’estalvia, i no tot l’estalvi, sinó aquella part que no es capitalitza. El fons disponible no és més que uuna renúncia a la ,demanda», és a dir, d’una demanda potencial que es veu minvada d’adquirir béns de consum i de capital per a córrer alegre al’ ccòmode mercat financer. L’aparició de l’interés, possiblement degut a aquest fons disponible, fa possible que el cicle adquiresca virulènda. En realitat, la inversió en capital és possible a causa de la comparació contínua entre la rendibilitat de les inversions i l’interés del diner. Si la demanda disminueix per a engrossir el vede11 d’or ,del mercat financer, es provoca una disminució de la rendibilitat derivada de l’activitat industrial. D’aquesta manera, i en termes absoluts i relatius, la rendibilitat derivada de l’activitat industrial es veu empetitida per la rendibilitat del mercat monetari. És en aquest moment quan s’inicia la caiguda. El desnivel1 entre la rendibilitat derivada del mercat ordinari i Ila que s’origina en el mercat monetari, a favor d’aquest darrer, provoca la Fugida dels diners des del ja empobrit mercat ordinari cap al mercat financer. Aquest darrer es veu enriquit en la mesura que ,l’altre es veu rkpidament empobrit. El pitjor del cas és que el desnivel1 entre totes dues rendibilitats es fa molt més acusat. El mercat ordinari es fa molt més pobres i el financer, molt més ric. El públic, consumidors i productors, liquiden llurs béns i capitals per a buscar refugi a la pèrdua dels seus recursos en el mercat financer. El fenomen continua així indefinidament. La teoria monetària i de l’interés del cicle es recolzen perversament i acumulativament, fent possible el cicle econbmic. Traducció:

José VILmcfs Joaquim Naval

56 © faximil edicions digitals 2003


E

L VALENCIANISME 1 EL FET DELS PAbOS CATALANS (1930-1936) F rancesc Pérez Moragon

E

N ELS dotze anys escolats a partir de la publicació de la tesi de doctorat d’Alfons Cucó,’ Qa bibliografia dedicada pels historiadors a l’estudi ,del valencianisme d’avantguerra -i al posteriorresulta descoratjadorament esquifida. Es obvi que l’obra ,de ICucó no liquidava la qüestió, sinó que més aviat l’encetava des d’una base sohda (al marge de les discrepancies que puga suscitar en un o altre punt). Tanmateix, aquel1 primer balanc a penes ha tingut acontinuïtat, malgrat el fet que la conjuntura política i cultural semblava demanar, justament i al contrari, un aprofundiment en aquella línia d’estudi. Ja ho sabem, que el valencianisme fou un moviment migrat, que ni pel seu pes ideolûgic o numeric ni per la seua trajectoria, no va produir grans figures, moments de victoria contundent o formulacions gaire ori1 0~6, Abfons, El valencianisme

polític.

1874-1936,

Valhcia,

57 © faximil edicions digitals 2003

1971.


ginals. Tot i la bona voluntat posada per algun biògraf, encara resta per descobrir en el corrent ,d’opinió que, per entendre’ns, anomenem «valencianista», un polític prou hkbil o prou brillant per a tenir-lo en compte, a l’hora de fer-ne un balanc ,desapassionat i, per que no?, interessat i rendible de cara al present i al futur immediat del País Valencia. Hi hagué, és clar, polítics actius o teorics que hi tocaven -un Reig, un Bosch i Morata, un Gómez Nadalpero els avatars generats per la guerra d’Espanya n’esborarren les possibilitats. Ni les organitzacions ni les personalitats no van poder connectar amb el sentit de la Historia, en aquells anys convulsos, i el valencianisme mai no va assolir una importancia social i un electorat suficients. Ara bé, malgrat tot aixòl, resulta evident que no es tracta d’un episodi a desdenyar amb el silenci, o a oblidar. Si de cas, caldria comentar a fer estudis monogràfics sobre qiiestions molt concretes, reculls o antologies de textos, biografies i treballs semblants, amb la perspectiva de posar davant els lectors -i, al capdavall, davant els valencians d’arauna serie de Ifets i d’opinions generalment desconeguts, que afavoresquen Pa desalienació del país, la seua higiene mental, contra tots els intents ,de manipulació informativa, ideològica i política. D’acord amb aquesta idea, he agrupat ací algunes referències produydes entre el final de la monarquia d’Alfons XIII i la Segona República, entorn d’un debat que sembla destinat a recórrer, com un malson, tot el segle xx valencia: el de la filiació lingüística i nacional del nostre país. He seguit un mètode merament expositiu, ja que m’interessava sobretot l’acumulació de citacions i la seua claredat, fer que els textos adduyts ens paulassen d’un valencianisme que es considerava part integrant d’un moviment recuperador ,de tota l’àrea nacional catalana. Estic convencut que un paper com aquest demana el complement dún estudi parallel sobre l’anticatalanisme valencia coetani, del qual Cucó ja donava diverses referències. Des del lerrouxisme i des d’algunes altres posicions ‘de dreta, aquest fenomen tingué una notable profusió. Des d’un altre cantó, igualment ,dretà pero inequívocament distint, el pamflet de Josep Maria Bayarri El peri22 català (1932) ofereix un bon panorama del caos mental en que es movien determinats valencianistes. Ja en el seu moment, Francesc Caballero i Muñoz, que era un crític molt temperat, indicava: «tot lo que hi ha en el llibre pot ser tractat, folgadament, en un article de periòdic» i denunciava la inoportunitat del pamflet: «en estos dies (...) quan s’està abocant sobre Catalunya, que representa, en esta hora històrica, els nacionalismes hispànics, totes les malvolences, tot l’odi tradicional dels unitaristes castellans, la sola enunciació del títol del llibre (. . .) és dúna inoportunitat imperdonable».2 1 ací ens situem en el centre de la qüestió, ja que només l’anàlisi d’aquell anticatalanisme ens podrà donar les dimensions exactes del proz

TOSSAL,

Daniel [Francesc

Caballero i Muñoz],

Misce&bea,

(6 agost 1932), p. 1.

58 © faximil edicions digitals 2003

«El Camí», 23


blema. Cal tenir en compte que l’intent de solució d’allò que s’anomenava «la qüestió catalana» -és a dir, que 1’Estat donàs satis8facció a les reivindicacions del Principatintent que va cristallitzar en 1’Estatut d’Autonomia de 1932, dividí l’opinió de la gent, fora del mateix Principat, dúna manera brutal. Al País Valencia es fara difícil, ben sovint, escatir amb exactitud quins components hi havia en la reacció anticatalana, perquè: ,deuen aparéixer doblats amb una freqüencia pertorbadora: dúna banda, resistencia a reconéixer la unitat idiomàtica i la catalanitat nacional del País Valencia; de l’altra, aversió a les demandes del Principat i alineament amb les posicions del centralisme espanyol més tòpic. En alguns casos, trobaríem postures intermedies, les dels qui acceptaven l’autonomia del Principat, bé com a mal menor, *bé com a fuit uccowzpli, pero es resistien amb totes les seues forces a l’atensió del problema. Per m& protestes de liberalismes que fessen. No cal dir que, en un altre ordre, el reconeixement del fet que el País Valencia formava part dels Països Catalans podia fer-se dúna manera retorica, sense conseqüències practiques.3 Molts, en això, no feien sinó seguir, ,des d’una altra posició política, l’exemple de Teodor Llorente o d’altres valencianistes notoris, que actuaven d’una manera ben distinta a l’hora d’escriure removent el tema de la germanor historica i a l’hora ,d’afiliar-se o de votar. Entre els polítics valencians que arribaren a ocupar càrrecs destacats durant la República, n’hi hagué que mostraren una simpatia evidentíssima envers les reivindicacions del Principat 4 -Miquel ,San Andrés, Juli Just, Carles Esplà, Ignasi Villalonga, Fernando Valera, etc.-, pero que militaven en partits estatals i, més aviat, poc o gens favorables a atendre les reivindicacions del País Valencia, el qual no va aconseguir de la República ni tan sols una simple declaració de cooficiahtat idiomàtica.

3 Aquestes dissooiacions arribaren a :produir escenes una mica grotesques. En un lmateix míting pro-Estatut del País Valencia, un orador, Vicent Clavel, es Ilancava a atacar el Principat amb els t¿Wcs més rebregam del krrouxisme i, uns minuts després, LUI altre orador, Juli Just, havia de manifestar «que s’havia Undignat per els atacs adrecats a Catalunya, perquè és un poble Iliure» i s’eatenia «en consideracions en defensa ,de la personalitat i de l’esperit de ~Catahmya» per a afirmar ldesprés que «V&ncia te també agravis que vengar amb Castedla, i que el1 preferiria unir-se amb Catdunya», tot recordant l’adagi «‘de Poner& ni el vent ni la gent>u.Mítings estatutistes a Alcira i AZberic, «El ,Camí», 72 (22 julhol 1933), p. 4. * Sobre la posició de Idiputats valencians durant da discussió de I’Estatut de Catalunya al Parlament eslpanyol, ROIG I ROSICH, Josep M., L’Estatut de Cutalunya a les Corts constituents (1932), Barcelona, 1978, índex onomàstic. «El Camí», 19 (9 julio1 1932), ,p. 3, glossava una intervenció de Valera, al Parlament, sobre les reivindiceoions autonòmiques. «Nuestro querido amigo Valera», sdeia Ventura Gassol en un ahre ldiscurs parlamentari, agraint la seua Idefensa dels drets lingüístics del’s nens catalans. La defensa de I’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Barcelona, 1976, p. 132 (edició ‘de Idiscursos a cura de F. Cucurull).

59 © faximil edicions digitals 2003


LA REPUBLICA,

CULMINACIO

D’UN

PROCÉS

Les plataformes polítiques, periodístiques i culturals de l’epoca republicana allotjaren els representants més destacats de les successives promocions nacionalistes aparegudes al País Valencia durant el primer terc de segle. En primer lloc hi havia els qui eren joves en produir-se els primers intents de donar un sentit polític al valencianisme, com ara Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez Ferrand0 i Salvador Donderis i Tatay, que ho varen viure així: «Vivíem l’epoca de la repercusió, a Valencia, del formidable moviment literari i patriòtic de ,Catalunya i de la Solidaritat, presidida pel gran republica Nicolau Salmeron; de les controvèrsies als claustres de la Universitat de Valencia i en la tribuna de 1’Ateneu Científic; de les propagandes regionalistes i valencianistes; ,dels periòdics València Nova, El Crit de la Muntanya [sic: en realitat, El Crit de ta Pdtrial, Renaiximent i Terra Valenciana; de l’acció difícil i enorme de tornar al poble ,l’idioma depura& unificat i dignificat; dels intents, per la joventut, de transformar Lo Rat Penat i els Jocs Florals en entitats exclusivament valencianes i francament valencianistes; de les nostres conferencies literàries, polítiques i culturals en diverses societats de Valencia i Ide la tasca plena de dificultats i anhels per tal de refer i acréixer una superior cultura autòctona.» 5 Val a ,dir que la major part d’aquestes iniciatives fracassaren o no passaren d’intents que després serien represos per nous grups. Foren els qui conegueren I’esclat de la Unió Valencianista i de la seua Joventut: Pasqual Asins, Francesc Caballero i Muñoz, Enrie Navarro i Borras, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Adolf Pizcueta, Joaquim Reig.. . A l’arribada de la República, aquesta segona promoció havia perdut elements valuosos, com ara Rafael Trullenque, Maria Ferrandis Agulló, Manuel ,d’Espinosa, Vicent Tomas i Martí, Santiago Cebrian i Ibor i d’altres, mentre que alguns s:havien edesviat pels camins de la política espanyola durant la dictadura de Primo de Rivera. Aquelles dues primeres promocions coincidiren, durant el rkgim republica, amb la gent 8d’Acció Cultural Valenciana (Antoni Igual, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Francesc Carreres i de Calatayud) i amb d’altres, coetanis, que havien arribat al valencianisme per altres vies (molts d’ells obrers o empleats autodi: dactes). Unes setmanes abans del 14 d’abril, un editorial publicat per l’brgan ,d’ACV situava així la relació entre nacionalisme i política: ’ DURAN DE VALENCIA,Miquel, Eduard Martínez Ferrado, escriptor heroic i noble patriota, «La Repísblica de les Lletrew, 5 (juliol-setembre 1935), pp. 3-6; cita en p. 4.

60 © faximil edicions digitals 2003


«Valencia apareix ara com ara en la seua màxima decadencia nacional a.guditzada per les seves desfavorables condicions geogràfiques, entre les que comptem ,paradoxalment la seva exuberant riquesa material. L’acció desnacionalitzadora sobre el nostre poble que tan esquerpament ha implantat el menyspreu, l’oblit i el ridícul, de les valor-s espirituals valencians no podia somniar amb una dominació tan perfecta del nostre país. L’acció estrangera, pero, havia de tindre per llei natural el seu límit i tot just arribat havia de comentar amb un impetu igual i contrari la reacció del nostre ésser, l’acció nacional, que ja no podrà deturar-se fins a l’extermini de tot rastre ‘de sobirania estrangera a dins de les fronteres. (*..) El nacionalisme valencia sofrirà encara la prova de la política. Aquesta, de tot sentiment que comenca d’apassionar en fa una arma al servei d’interessos de partit i desorienta l’opinió amb habilitats polítiques. Existeixen forca precedents que ens fan veure com un principi tan evident com el de les nacionalitats -cada nació ha de tindre un Estaten mans deis polítics resulta un ‘problema complicadíssim, perquè no els interessa resoldre’l, i s’entesten a defensar, més o menys ,dissimuladament, un absurde com la penetrabiiitat de les nacions dominadores que, per no poder ésser, dóna Iloc a una superposició exòtica i violenta i, per tant, injusta. Per a contrarrestar els estralls de la política cal que el nostre valencianisme s’arreli en el sentiment del poble, com a deu suprema del nacionalisme, que li donara forca al nostre pensament per a informar totes les manifestacions de l’activitat nacional. Sense el sentiment és impossible l’existència duna Pàtria viva i si aquesta no existeix no hi poden haver partits nacionals; a les pàtries mortes, tanmateix, s’aviva la plaga ,política, rabiosament provinciana, com la que hem patit i que encara no ha desaparegut. Cal, dones, ans de fer política, desenvolupar i fortificar el sentiment nacionalista per a formar plenament el nostre caràcter. «Lo primer -diu l’estimat coilega “Avant’que ldeuen fer per tant els valencians és conèixer bé la seua terra, que després fatalment l’estimaran., 1 afegeix encara: «El nostre lema no és sois d’amor a Valencia, sinó el seu ESTUDI, la seua DEFENSA i el desig de SOBIRANIA. Estem absolutament identificats en acò.» 6 Es tractava, al capdavall, d’encetar la via política amb una profunda renovació de les perspectives, d’acabar amb la vella política dels partits espanyols actuant al País Valencià i de crear nous instruments. De fet, elements destacats d’Acció ,Cultural Valenciana -com ara Carreres, Gómez Nadal i Sanchis Guarners’afiliaren a I’Agrupació Valencianista

Republicana, el partit al qual pertanyien distints membres de l’anterior promoció valencianista -Pizcueta, Almela, Navarro i Borràs, Carles Salvador, Donderis i d’altres. 6 La plaga política, «Acció Valenciana», 22 (20 marc 1931), p. 1. 61 © faximil edicions digitals 2003


Així, en el nacionalisme actuant durant la República, confluïren les tres promocions del valencianisme del primer terc de segle amb unes reivindicacions que, com veurem després, coincidien en l’afirmació del País Valencia ‘com a part integrant dúna nació sotmesa, ‘la nació catalana. Potser fins i tot resulta simbòlic que lültim número de «La República de les Lletres», aparegut poc abans del comencament de la guerra d’Espanya, estigués encapcalat per tres articles escrits per representants destacats ,de les tres promocions: Duran i Tortajada, Pizcueta i Gómez Nadal.7 Tots tres tenien un objectiu polític i tots tres consideraven que el triomf del Front Popular obria el camí per a l’autonomia del País Valencia dintre del seu marc nacional català. Per aquelles successives promocions nacionalistes, malgrat les diferencies en el punt de partenca i en els plantejaments polítics distints i sovint ‘divergents, aquells anys entorn de 1930, fins a la guerra, Eoren l’escenari que els va permetre d’experimentar damunt la realitat tota mena de ,provatures. El valencianisme es va constituir com un microcosmos en ebullició de tendències, d’enfrontaments i d’acostaments, dels quals a penes ‘queden els rastres fixats a la premsa periòdica. No sé que cap dels protagonistes haja deixat res que s’assemble a unes memòries o a un intent de fixar amb l’extensió necessà,ria les posicions propies i les contràries. Hi ha grups -com ara Nova Germaniasobre els quals a penes hi ha material conegut per a escriure una o dues pagines. Fou, així, una etapa d’acumulació en les experiències i en les propostes, que ha deixat poc rò’ssec. El ,balanc de tot allò que el valencianisme dels 1930 es va proposar i en alguns casos aconseguí és francament positiu.8 En una simple enumeració no exhaustiva podem registrar: la normativització ortogràfica (1932) ja iniciada per «Taula» i la Societat Castellonenca ‘de Cultura; els primers treballs lingüístics fiables (Sanchis Guarner, Josep Giner, Caries Salvador); l’interés per la regularització de Pa toponímia seguint les pautes marcades per 1’Institut d’Estudis Catalans i en collaboració amb ell; les primeres colòaies escolars valencianistes, amb un sistema pedagògic avancat; el contacte amb els elements renovadors de les arts plàstiques, a través de la Sala Blava i d’Acció d’Art -després integrada en I’Alianca d’Intel+lectuals per a la Defensa de la Cultura-; la generalització del terme País Valencia; l’extensió de la reivindicació d’autogovern; la 7 PIZCUETA, Adcnlf, Condicions essencials de I’Estatut del País Valencià, G. NADAL, Eimili, L?aZanc electoral, DURAN DE VALENCIA, Milqud, Confederació de Repúbiiques o Estats Zbèrics, «La República de les Lletres», 8 (abril-juny 1936), pp. 3-6. * Per a unes visions globals de l’activitat cultural catalana entre 1927 i 1939, al País Valen&, AZNAR I SOLER, Manuel, Redrecament i ruptura de la cultura valenciana (1927.1936), «EXsMarges», 12 (1978), pp. 23-58 i La ruptura del procés de redrecament cuZtura1 al País Valencih (1936-1939) id., 13 (1978), pp. 3-32; BLASCO, Rica&, El valencianisme cultural durant la guerra civil (1936-1939) «LEspi’%, l-2 (primavera-estiu 1979), pp. 95-169. Hi ha en premsa una edició conjunta de tots tres articjles.

62 © faximil edicions digitals 2003


CESPIU connexió amb ideologies com ara el marxisme, fins aquel1 moment allunyades del valencianisme, i, per tant, l’assumpció de noves postures sobre la qüestió nacional a partilr sobretot de les tesis d’§talin; la creació d’institucions d’alta cultura com ara la Biblioteca del País Valencià i 1’Institut d’Estudis Valencians; el manteniment d’una premsa en català amb un nombre relativament important de lectors (especialment «El Camí», 1932-34); la presència política a l’ajuntament de València i, durant la guerra, al Comité Executiu Provincial de València; la creació d’organitzacions sectorials pròpies, com ara la Societat d’Autors, l’Associació Protectora de l’Ensenyanca, 1’Agrupació Valencianista Escolar, 1’Associació ,de Mestres, etc.; iniciatives d’extensió cultural com les Setmanes organitzades amb el patrocini de l’ajuntament de Valkncia i la Universitat Popular; la creació de nuclis excursionistes de caire inequívocament valencianista (Colla El Sol) o dels Boy Scouts del País Vaiencià.. . Aquesta relació escurcada permet de veure que, malgrat la seua situació de permanent minoria i malgrat els inevitables enfrontaments entre grups de pensament dis’tint, aquel1 moviment recuperador, tant en l’àmbit cultural com en el polític, assolí un pes remarcable que només la guerra d’Espanya, amb el seu desenllac frustrant, va destruir. Tot això comportava, necessàriament, un enfortiment de les relacions amb la resta dels Països Catalans, especialment amb el Principat. En l’ordre polític, els contactes #oren tan evidents com en el cultural: Reig va ser diputat de la Lliga; Acció Nacionalista Valenciana g mantenia tota mena de contactes amb Unió Democr&tica de Catalunya, com ho testimoniegen nombrosos textos publicats al setmanari «Acció» (1934-36)~; el diputat d’Esquerra Valenciana Vicent Marco Miranda s’integrà al grup parlamentari d’Esquerra Republicana de ICatalunya, etc. Són dades que, cronol&gicament, recorren tot el període republicà. Com a simple mostra podem adduir el missatge enviat per 1’ARV a l’acte constitucional del Partit Catalanista Republicà, al marc de 1931: «Els valencianistes republicans, que tenim amb vosatres afinitats més fondes que les del nom (. . .) som quelcom més que uns simples espectadors de la política catalana, perquè tenim l’evidència de que els nostres moviments deuen de ser coincidents, com ,produïts per ’ Alguns membres d’ANV eren d’un antiespanyolisme ‘detonant. Així, Xavier Casp, secretari general del partit, que el 3 d’agost de 1934 enviava la cartta següent a Josep Aimà, ‘de Barcelona: «Dist$ingit almic i patriota: assabentsut el Consell Directiu d’Acció Nacionalista Valenciana ide la ipersecució que les dites “autoritats judicials” a Catalunya fan al nacionalisme català representat [huí per la vostra honorable persona, té ,lthonor de fer-vos present ‘la seua adhesió més completa i coral. A més, si eixes “autoritats espanyoles” tenen el gust de sacrificar-vos intentant sigau desterrat de vostra Pàtria, nosatres compilint ab el deure de patriotes i amics +per tal de que no es Itrobeu a Espanya, vos oferim ,de tot cor nostra terra i nostre casal», «Acció», 16 (25 agost 1934), p. 4.

63 © faximil edicions digitals 2003


equivalències sentimentals i ideològiques, per la igualtat de problemes i de solucions. Si alguna cosa ens distanciava, fins al punt de donar-nos apariències diverses, és més per qüestions de tàctica accesSoria, que per motius essencials. Tot i conservant la nostra peculiaritat, ens sentim atrets per un destí comU.* lo El memhre de I’ARV Artur Perucho, després de llegir aquel1 missatge en l’acte celebrat a Barcelona, féu un breu discurs en que explicava les reticències que el catalanisme suscitava a Valencia com una simple opositió al catalanisme de la Lliga i concloïa: «Si el Partit Catalanista Republicà actua sempre d’acord l’ideari que hui hem establit, puc assegurar-vos que el vostre i el meu es sentiran cada dia més germans i que aquella època comprensions mútues passarà per la nostra historia com l’ombra aucell damunt la terra solejada.»

amb país d’ind’un

1, encara, en un article sobre el fet, Perucho afirmava que gràcies a aquel1 acte, «damunt el mapa de I’antiga Confederació, la Sénia ja no tindrà. mai més la significació d’una frontera».‘* En tot aixol ,hi havia, evidentment, un miratge. Amb un excés de voluntarisme, els valencianistes pensaven, en els primers temps de la República, que amb la substitució de la Lliga per 1’Esquerra en el primer pla de la política al Principat, forces com el blasquisme perdrien el seu anticatalanisme visceral i que, seguint passes ja iniciades durant la dictadura, vivint encara Felix Azzati, seria possible decantar el radicalisme valencia cap a posicions nacionalistes. Aixo no es va produir, pero l’escissió posterior d’Esquerra Valenciana confirma que hi havia elements suficients per a pensar-ho. Es pot pensar que si el blasquisme hagués mantingut una mínima independencia orgànica respecte al radicalisme espanyol, les coses haurien anat d’una altra manera. Des d’aquest punt de vista, l’anticatalanis’me blasquista apareix plenament explicat. A Madrid hi ,havia un interés especial a remarcar les diferencies entre el «sano regionalismos valencia i el «separatismo» del Principat, entre Els Segadous enèrgics i la blanor de la soldana que ofrena «noves glòries a Esganya ». Evitar l’enfortiment ,del nacionalisme valencia, que tenia una referencia inequívoca cap al marc nacional dels Països Catalans, era un problema polític a resoldre, tant amb la creació dúns clixés ideològics i propagandístics segons els quals el valencianisme era una simple sucursal de Barcelona, com amb un altre sistema més directe: tallar el pas a la reivindicació dún règim autonòmic per al País Valencia. Tots dos mecanismes van ser utilitzats a fons i van funcionar *’ «Avant», 17 (23 marc 1931), p. 3. IL El discurs ‘de Perucbo, amb un altre de Rovira i Virg?li i la resIposta Idel Partit catalanista Republica a I’AVR, en «Avant», 18 (28 4marc 1931), p. 2. ” Ibid., p. 3. 64 © faximil edicions digitals 2003


a la perfecció. Ni els valencianistes tenien prou recursos per a fer popular la reivindicació autonòmica, ni les altres forces que en parlaven van posar-hi cap interés real. Les aberrants combinacions geogràfiques que van arribar a ser plantejades defineixen massa bé el grau de consciència valenciana, de País, que els seus promotors tenien: pràcticament, cap. El desig de desautoritzar el valencianisme, moralment i políticament, adduint que es tractava d’un moviment teledirigit, instigat des de fora, comptava amb precedents indubtables. Tampoc no era nova la idea de rebaixar l’autogovern -fins i tot com a simple projectea mercaderia electoral, o d’invalidar-lo a base de provatures divergents, contradictòries i poc explícites de cara a la massa total dels ciutadans. Si les dues tàctiques posseïen antecedents notoris, no cal dir que resulta senzillíssim de trobar-hi seqüències posteriors i d’una actualitat innegable. De vegades, un està temptat de pensar que en algun lloc hi ha arxivada una Ilista breu de recursos a utilitzar cada vegada que el País Valencià mostra símptomes de reclamar el retorn dels seus drets usurpats, o quan simplement ho insinua. En tot cas, els recursos són sempre els mateixos.

«VALENCIA

PROCLAMA

LA UNITAT

CATALANA»

Per al ferment de recuperació que el valencianisme constituïa, l’afirmació que el País Valencià és una porció de la nació catalana no era nova. A banda totes les afirmacions de fraternitat, tan freqüents durant la Renaixenca que formaven part inexcusable del repertori temàtic dels Jocs Florals i de les solemnitats ratpenatesques, hi hagué un moment, a comencament del segle xx, que alguns joves valencianistes feren professió pública -enmig d’un cert escàndol, val a dir-hode catalanitat. Es tracta d’un episodi poc conegut i que caldria estudiar amb atenció. En tot cas, i sens dubte, una de les afirmacions literàries més brillants d’aquest fet, la trobem ja, extensament manifestada, en el «Cant a la unitat de la raca» que, dedicat «als fills de les terres de parla catalana», tanca el recull poètic Himnes i poemes (1916), de Miquel Duran i Tortajada. Allà el poeta diu «és un català de València el qui us parla», tot fent un clam per l’alliberament de la Pàtria Catalana i tancant la seua composició amb un vers ben conegut de Maragall: «S’acosta el dia que serem tots uns.» l3 ” Per la mateixa època, Duran escrivia: «Entre Catalunya i València, pobles germans per la història i la Ilengua, existia un irreductible divorci. L’Ebre, efectivament, constituí sempre una poderosa fita que ens separava, i les seves aigües, més que de les nobles terres aragoneses, baixaven, h-bales, del ministeri de la Governació» i també <*per raons d’història, de raca i de Ilengua el territori valen& forma part integrant de la gran Catalunya. Això és, la reintegració de València prhpiament dita, ‘dins la indestructilble i renaixent Nació Catalana». DURAN I TORTAJADA, Miquell, El nacionaiisme a València, «La Revista», 32 (31 gener 1917),

65 © faximil edicions digitals 2003


IXSPILL Era, com un símbol, el mateix vers que encapcalava vuíencianista (1918), d’Eduard Martínez Ferrando, crivia: criteri

la Síntesi on aquest

del es-

«El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en Ilurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raca i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza fara que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intellectuals. Aquella unió també implica una intelligència i una acció mancomunades per a una ‘política comercial mediterrània al futur. La catalanització de Valencia que suposaria el retorn al tronc comú d’origen, l’assoliment del caire més genuí de nostra raca s’imposa, dones, a la nostra consciencia de patriotes, la historia i un dret discurs de la intelligència I’abonen i a la nostra raó se’ns presenta com aqueixos empelts que milloren les condicions dels arbres, com

aqueixos creuaments 1 més endavant «Valencia

de races que les vigoritzen.»

afegia: amb l’antic Comtat

de Barcelona

i Mallorca

constitueix

una unitat ètnica i lingüística, encara que, per sa fesomia i personalitat regionals, integra al passat la individualitat significada a la denominació de reialme, amb que fou coneguda, dins del territori de l’esborrada i avui renaixent Nació Catalana., l4 *Martínez Ferrand0 va mantenir sempre la mateixa posició. Durant el període republicà I’exposà diverses vegades a través d’articles l5 que, en ocasions, provocaren polèmiques aferrissades amb gent com ara Bayarri, que afirmava que el País Valencia constituïa una nació tot sol. L’arquitecte Salvador Donderis i Tatay (de qui es conta que va projectar, com a treball de fi de carrera, l’edifici dún hipotètic ‘Ministeri de la Guerra de ICatalunya) coincidia del tot amb les posicions ‘de Duran i Martínez Ferrando. Ja en 1915, segons denunciava Bayarri, havia publicat a «Diario de Valencia» un article on vinculava el País Valencia citat per CUCURULL, Fèlix, Panoràmica del nacionalisme cata& vol. 4 (París 1975), pp. 125 i 126. " MARTÍNEZ FERRANDO, Eduard, Síntesi del criferi valencianista, Barcelona, 1918, pp. g-10 i 12. Ben eloqüentment, el fullet, editat per la Joventut Valencianista de Barcelona, esta dedicat «A aa memoria de nostre excels patrici N’Enric Prat de la Riba, ‘el pensador que encertà a ,donar a l’Ib&ria un ideal1 ‘de grandesa i esplendor, amb ‘la veneració de son més humil deixeble, en aquesta terra de Valencia». ” Són especialment significatius els publicats ds números del 78 al 82 de «El Camt, al setembre ‘de 1933, i que ‘formen una mena de serie de cinc, amb els títols successius Els valencianistes esotèrics, Pancatalanisme o falòrnies i Per 4~2 me sent

pancatalaniste.

-. .66 © faximil edicions digitals 2003


a la nacionalitat catalana. En 1933 en publicà un altre, Els dos nacionalismes del migdia -és a dir del Sud de Catalunya, el País Valencia-, on dissenyava amb molta claredat les diferències existents entre el valencianisme «romàntic», de to generalment anticatalanista i, folkloritzant, i l’altre, que considerava la nació «com a realitat present» i que posava el dit a la nafra viva Rde la convenihcia política, del futur». Donderis caracteritzava així els valencianistes «romàntics»: «Confonen encara els conceptes de nació i Estat, atribuint a Jaume 1 el miracle de crear una nació.. .; desconeixen la nostra bandera nacional, la que primerament va voleiar a València -la qual es conserva a l’brxiu Municipal i es troba profusament reproduïda als frescos del Palau de la Generalitat Valenciana-, substituint-la per una atra de cinc barres i tres colors -la Senyera de les tres províncies.» l6 Amb el curiós nom «els 7 del Bloc Valencia Republica», Miquel Duran, Eduard Martínez Ferrando, J. Roig i Víctor Major signaren el 1934 un manifest titulat Unitat de ltengua, comunitat d’història i germanor d’esperi& on argumentaven a favor d’aquesta tesi pancatalana i advertien, en un incís: «Coincidència curiosa: la majoria dels enemics de la unitat de la llengua, de la comunitat de la història i ,de la germanor espiritual amb Catalunya, són gent de dreta o cauen sota la graciosa denominació de caverníc&es (. ..) Cal reconèixer, però, que molts elements de dreta sustenten la bona tendència.» l7 Era una constatació interessant, i aixo que els firmants podien ser considerats, a tot estirar, com a republicans de centre. Llavors, com ara, I’anticatalanisme tenia unes correlacions polítiques, ideologiques i socials fàcils de destriar. Com en un joc verbal, ple de suggeriments i de promeses, «La República de les Lletres» es presenta als lectors amb un editorial titulat Confedera& de Repúbliques Literàries d’lbèriu, en el qual es transparentava un ideari polític que després seria confirmat -encara ‘que no calia- per I’inspirador de la revista, Miquel Duran. Es un text harmòaic i bell, que fa somniar en un món amable, quasi a I’abast de la mà: «València presenta LA REPÚBLICA DE LES LLETRES -República literària federativa, de la qual formen part Catalunya, Mallorca, Rosselló i València.

Ib SDT, Els dos nacionalismes del Migdia, a<ElCamí», 84 (14 octubre 1933), p. 6. Veg. ,taunbé, #del mateix autor, El ritme històric de Catalunya, «La Reptiblica de les Lletrew, 1 {juliol-setembre 1934), pp. 9-16, i Tàctiques històriques i dinasties nacionals, id., 6 (octubre,desembre 1935), pp. 26-29. ” #lEI Lamí», 100 (3 febrer 1934), p, 3.

67 © faximil edicions digitals 2003


ESPILL LA REPúBLICA DE LES LLETRES saluda a totes les Repúbliques literàries d’Ibèria -Euzkadi, Galícia, Aragó, Castella, Andalusia, Portugal. (...) Amb la publicació de LA REPÚBLICA DE LES LLETWES expressem la voluntat de constituir la Confederació de Repúbliques Literaries d’Ibèria. ~Catalunya, Valencia, Mallorca -Balears-, Rosselló, s’uniran en una República Federativa de la Llengua Catalana. Les ,Repúbhques Literàries d’Euzkadi, Gslícia, Aragó, Castella, Andalusia i altres, la República literaria independent de Portugal, soles o federades en grups lingüístics -tota cultura respon a una llengua, i dlengua i cultura són esperit i característiques determinants i diferencials dels pobles-, amb la República Literaria Federativa de la lletres, art, compren& Llengua Catalana poden formar -inteRecte, i amor- la gran Confederació de Republiques Literàries d’Ibèria. (...) ICatalunya, Valencia, Euzkadi, Galícia, són Espanya, són Iberia, pero no són ni seran mai, Castella. En el decurs de més de dos segles, i encara en I’actualitat, Espanya ha estat sotmesa a l’idioma, a la cultura, a la Ipolítica i als designis de Castella. En tant Espanya continuï essent absolutament Castella -i una Castella unitarista i unificadora, dominadora, monàrquica o monarquitzant-, Catalunya, Valencia, Euzkadi, Galícia, no seran mai Espanya. (.**) Els enemics de la diversitat, veritable i fecunda, els unitaristes, centralistes, castellanistes, monàrquics, feixistes, s’uneixen i pacten per a decretar novament: “unes mateixes lleis i una sola llengua regiran en els meus dominis.. .“. Provoquen, hostilitzen, especialment des dels escons ,del Parlament de Madrid i des de Ilur premsa intolerant i es preparen per al bloqueig i la dictadura ‘de l’idioma. Això fa insuficients els esforcos isolats dels nostres nuclis lingüístics i literaris. Cal formar, dones, el front únic de les repúbliques literàries d’Espanya. Cal constituir la Confederació de Repúbliques Literàries d’Ibèria. (..-1 El lema de la Confederació sera aquest: Idioma, Lletres, Art i Personalitat. Homes de lletres, artistes dels diversos països de la nova Espanya, crideu -i penseu i sentiuamb nosaltres: Visca la República Literaria de la Llengua Catalana! Visca la Confederació de Repúbliques Literàries d’Ibèria! » **

Aquest llarg editorial, que amb tota probabilitat es pot atribuir a Miquel Duran i Tortajada, seria reivindicat per el1 dos anys més tard, després del triomf electoral del Front Popular, com a programa polític l* Núm. citat a la nota 16, pp. 3-4.

68 © faximil edicions digitals 2003


d’una nova estructuració de la Península, «obra que, amb totes les seues conseqüències, barrarà el pas definitivament a la restauració monàrquica i impedir-à la instauració d’una dictadura feixista».” Era el gran desig, la visió d’un endemà absolutament nou i renovador, que l’afcament armat convertí en bella utopia, Per a Miquel Duran, que en el valencianisme d’aquell temps representava la generació més antiga, era la culminació de tot un pro& de comprensió dels problemes, d’evolució política. En aquel1 temps devia dedicar-se a l’estudi de les lleis constitucionals de distints Estats que tenien una conformació federal, un estudi que es va materialitzar en el llibre Catalunya té ruó (1934). En l’ordre teòric, tot semblava possible, pero la realitat aguaitava: primer, un 6 d’octubre; després, un 18 de juliol. Duran, com Martínez Ferrando, Donderis i els altres de la seua lleva es van trobar, en la vigília de la República, amb una última fornada nacionalista, a la qual la línia de la unitat cultural catalana li havia arribat a través de revistes com «Taula de Lletres Valencianew. El grup universitari Acció Cultural Valenciana, creat el 1930, tenia idees particularment definides sobre la qüestió. Ja en el primer editorial de la seua revista trobem una declaració d’intencions inequívoca: «Hem ,de fer constar l’unitat

de llengua i esperit amb Malllorca, Ca-

talunya i el Rosselló. Som cinc milions mateixa Ilengua.» M

d’ànimes

les que parlem

una

En un altre editorial, on es reivindica l’autogovern, es fa un repàs de la situació política als «països de llengua catalana»?l En un tercer s’afirma: «Si l’estat valencia ha segut sempre autònom i distint del cata%, en co que fa a l’esperit i a la cultura, no sabríem dir quin deis dos va donar més dies de gloria a la nostra nació comuna.» zz

Més endavant,

en un text commemoratiu

de L’Onze

de Setembre:

«L’agressió a Valencia i Catalunya, i desseguida a Mallorca Cdesprés de la guerra de Successió] porta tota la nostra sació a viure duna espiritualitat aliena, imposada i per tant doblement estèril. Llargs anys de decadencia hem viscut ,des d’aleshores. Pero ja hom veu vin’dre una nova albada en que sense ésser enelmics de ningú no consentirem tampoc que se’ns atropelle de nou.» 23

l9 Io *l u u

Article de DURAN cit. en nota 7. «Acció Valenciana» (a ipartir d’ara, AV), 1 (15 abriil lP30), p. 1. VaZencianisme, AV, 7 (15 julio1 193O), p. 1. L’amistat catulunu, AV, 8 (1 agost 1930), p. 1. L’Onze de Setembre, AV, ll (15 seternbre 1930), p. 1.

69 © faximil edicions digitals 2003


Una llarga crida publicada en un altre número de la revista puntualitzava els termes de la qüestió amb una contundencia admirable: «Escolta, vaíencicì! Si el teu valencianisme és encara anticatalanista és que tens una idea migrada de co que val Valencia i una gran confusió sobre les idees nacionalistes. Fixa’t bé i aprén-t’ho de memoria, duna vegada ja, si pretens ésser patriota i espolsar-te els estigmes que potser han pres carta de naturalesa en la teva humanitat: Alacant-Castelló-Valencia són tres províncies espanyoles, pero no pas una nació. Barcelona-Girona-Lleida-Tarragona són quatre provincias espanyoles, pero no pas una nació. Aquestes set provincias, trossejades a conveniencia de llEstado, són per a la historia, juntament amb Mallorca i Rosselló, una nació reconeguda universalment fins al cim ,de 1’Acropoli d’Atenes i fins al capdamunt del Pontifica& per Catalunya, quan formava tres Estats: Comtat de Barcelona, Regne de Mallorca i Regne de Valencia. Una nació pot tindre varis Estats jurídics, pero per sobre de tots hi ha 1’Estat racial que forma la resistencia espiritual de la nació: quant mes facilitem el desenvolupament de la unitat de 1’Estat racial més perfecta sera la nació, puix els Estats jurídics combinaran millor les seves forces front a les estranyes, fins a anullar tota fragmentació, en benefici de la unitat de poder. Aquesta es simbolitzada per Jaume 1, a 1’Edat Mitjana. Si la Catalunya confessada d’avui assolís la llibertat ans que Alacant-Castelló, nosaltres seríem un cas ‘de minoria nacional dins de I’Estado, fins incorporar-nos a la resta lliure de la nostra nació. En una esfera més particular tenim a la nostra comarca la zona valenciana de l’oest on el castellanisme ha fet estralls. Encara que els seus habitants s’oposin nosaltres no hi transigirem mai fins a tornar-la de bell nou al seu primitiu ésser i estat valencia i, amb aquest, al catala. L’ésser valencia, sense estigmes, és una de les millors penyores de catalanitat. La Valencia migeval amb els seus savis fon el bressol de l’imperialisme català i amb les seves essències embaumà tota la Mediterrània. Treballa, valencia, per a que en el catalanisme tornin a imperar doctament les essències de la nostra catalanitat. No facis el joc als enemics de la terra; la teva mentalitat estaria per dessota de la d’un extremeny que no nega la seva nació castellana. Sàpies resistir la prova duna dominació trasvalsadora. Sigues fort per a sacrificar els teus localismes com d’altres germans teus, d’altres contrades, els sacrifiquen en bé de la raca tota. Vullgues I’espandiment de l’esperit de la terra, i si aquest existeix reconeix-lo, no sigues mesell. Els problemes nacionalistes no es resolen capriciosament ni amb passions bastardes, sinó amb coneixement de causa.> 24 24 AV, 22 (20 marc 1931), p. 8. 70 © faximil edicions digitals 2003


EESPLL Aquest llarg text, que calia citar sencer, ofereix sens dubte alguns angles típics de moltes ideologies juvenils de I’epoca i una confusio terminològica (sobretot pel que fa a l’ús del concepte «raca») que obliguen a llegir-lo amb una certa dosi de relativisme. En l’últim número d’«Acció Valenciana», publicat l’endemà de la proclamació de la República i en commemoració de la batalla d’Almansa, hi ha un editorial igualment clar, que acaba amb aquesta invocació: «Volem la reconstrucció de la nostra nacionalitat catalana formada com sempre pels Estats federats de Valencia, Mallorca i la Catalunya estricta.» 25

Era un moment de commoció profunda. La revista publicava en primera pagina un requadre on es llegia «saludem joiosament I’implantació oficial de 1’Estat català» i un cartel1 encapcalat pels mots «unitat nacional», en el qual figuraven els noms de Barcelona, Mallorca, Perpinyà i Valencia, al costat d’un dibuix de les Torres dels Serrans. «Acció Valenciana» es tancava amb aquesta Declaració nacionalista valenciana: «1.a El poble valencia format exclusivament pels catalans de les actuals províncies: Alacant, Castelló i Valencia, constitueix una forta personalitat comarcal dins de la nació catalana, que fon l’ahza mater de la civilització clàssica de tot Catalunya. 2.a Aquesta personalitat pel fet de la seua existencia i per la voluntat #dels seus components, té dret a constituir un Estat sobirà, destacat de la resta de Catalunya, conegut amb el nom ,d’Estat Valencia. 3.a La funció essencial de I’Estat Valencia ha d’ésser la seua defensa -establint prèviament la seua llibertatactuant ,després en una política internacional d’unions i aliances. 4.” L’Estat Valencia procurara desenvolupar especialment la seua política exterior en el sentit de les majors afinitats racials, cercant per consegüent, l’aproximació de les altres terres catalanes tot respectantse mútuament llurs característiques comarcals, dins d’una ampla federació que permeta un esdevenidor d’expandiment a tota la nació catalana. 5.” Essent I’Estat Valencia un poble format per gent de raca, llengua, cultura i historia glorioses, ha de procurar recatalanitzar aquelles contrades que tot i essent nacionals parlen llengua estrangera. 6.” Per tradició i en benefici ‘de totes i cadascuna de les parts que componen 1’Estat Valencia, els municipis serien administrativament lliures. 7.” Considerant que la major unificació de l’Estat, com en tot organisme vital, és la millar fermanca de la seua grandesa, 1’Estat Valencia hauria d’ésser, des del punt de vista polític, absolutament centralista, tenint per norma que la unió fa la forca.» 26 ” Aniversari, AV, 24 (15 abril 1931), p. 1. 16 Ibid., p. 8.

71 © faximil edicions digitals 2003


Subjectivisme ? Sens dubte. La proclamació de la Segona República ana acompanyada d’una multitud de declaracions i de gestos radicals, d’aspiracions irrealitzables, de promeses que mai no es complirien perque el desenvolupament del règim acabat de nàixer i la seua fi bèllica anullaren per complet tots els subjectivismes alliberadors. També la proclamació de la República Catalana per Macià era un gest inviable. També els petits escamots del comunisme oficial reclamaven inútilment «tot el poder per als soviets», mentre la gent feia festa per l’arribada de la república burgesa. També els anarquistes. . . I tants i tants d’altres que creien arribat el moment de passar comptes amb la Història. La Declaració nacionalista valenciana era un text de circumstàncies. Precisem-ho: en les seues aspiracions, no en les seues constatacions. Ja hem vist que el reconeixement de la catalanitat del País Valencia formava part de la línia ideològica d’«Acció Valenciana» des del primer número fins al darrer. Era una acceptació collectiva que trobem confirmada en diversos escrits d’Emili Gómez Nadal 27 -autor d’alguns dels editorials citatsi també en articles d’altres autors. Així, Artur Perucho escrivia: «Valencia té oberts, davant seu, dos camins: l’un d’ells travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre, segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pireneu. Cada un va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume 1. Aquel1 significa la historia forcada, el fet consumat; aquest, el retrobament de la propia essència nacional.» 28 1 un dels mentors de la colla d’ACV, Felip Mateu un llibre d’història comarcal, deia:

i Llopis,

ressenyant

«Els Garcerans de Pinós i els Peres Galcerans, algú dels quals assistí, a terres de Valencia, a les guerres de Pere IV d’Aragó contra Castella, en aquells dies en que Valencia pugué reixir en la seua catalanitat.» 29

1 en un llibre seu, que va tenir una importancia remarcable en la formació de la consciencia del psis en aquel1 temps, el mateix Mateu i Llopis tractava la «qüestió de noms» d’aquesta manera: 27 Manuel Aznar i Soler i jo preparem una antologia d’articles d’EGN, que potser apareixerà aviat. Hom pot trobar afirmacions sobre la catalanitat {del País Valencià arreu dels articles d’aquest interessantíssim autor, publicats a AV, «El Cerní» i «Nueva Cultura». 28 PERUCHO, Artur, Els dos camins de València, AV, 1, pp. 1-2. 29 Ressenya NdeBaronies de Pinós i de Mataplana, ‘de Mm. Joan SERRA I VILARÓ (Barcelona 193û), a AV, 24, p. 4. En altres escrits, Mateu parlava de «els territoris de la nostra lIengua» (els Països Catalans) i acceptava la jdenominació de catalans per a autors valencians.

72 © faximil edicions digitals 2003


«Hui, “regne” pot ser traduït en “país”, i així com el “regne de Valencia” era l’entitat representativa de la unitat política, administrativa, lingüística, econòmica, etc., la denominació “País Valencia” pot expressar i expressa exactament el fet particular de la realitat històrica valenciana, com ningú no dubta en designar amb el nom de “País Base” el conjunt de les terres d’hlava i Biscaia, Guipúscoa i Navarra (. . .) La ‘denominació “regió valenciana” és tan exacta com la secular de “regne”; té solament un sentit de menor amplada en la suma total de les valors integrals pròpies. En unes pagines com estes, destinades a la divulgació dels fets, cal consignar la valor d’un nom global donat també per extensió al País Valencià: el de ‘Yerres catalanes”; esta denominació és feta per raó de la llengua en un sentit de “comprensió”, de “totalitat” dels paises de l’antiga Corona d’Aragó, de llengua “d’oc”, no en el sentit d’assimilació política unitaria.» ZJJ

Un altre coHaborador, Víctor Major, parlava «del migdia de Catalunya>>, des de 1’Ebre fins al Segura», tan cata& com el «nord», si bé «foren els catalans del sur els qui principalment contribuïren (...) a fer resplendéixer aquest esperit nacional». 31 0 dedicava un article a parlar cle EZ català acadèmic i el comarcal, tot donant al conjunt de l’idioma el nom que li esqueia.3* Amb una coherència absoluta respecte a aquest pensament collectiu, Francesc Carreres i de ‘Calatyaud, un dels membres més destacats d’Acció Cultural Valenciana, assistí a la Diada de la Llengua celebrada a Reus el 24 d’abril de 1932, en representació del País Valencià. Carreres inicia el seu parlament afirmant: «Es hora que s’acabin les separacions entre catalans i cal que tots plegats ballem la sardana de la Gran Catalunya.» Després protesta pels impediments legals a l’articulació política dels Països Catalans dient: «València -i us ho diu un valenciaproclama la unitat catalana. El decret que ‘prohibeix que puguin federar-se Catalunya, Mallorca i Valencia deu desaparèixer, que tots plegats podríem aportar una nova valor a l’univers, parlant en català. Devem propagar l’idioma que és la base de la nostra personalitat i és el que ens fa sentir patriotes (...) Nostra patria gran és Catalunya i el nostre idioma és el gran cata&* 33 Aquestes paraules no eren una simple fórmula retbrica de confraternització, dita de cara a fora. Pels mateixos dies, Carreres ifeia una

30 MATEU I LLOPIS,Felip, El Psis Valencià, 1933, p. 84. 31 VM, De cara a la mar, AV, 4 (31 maig 1930), p. 4. 31 VM, El català acadèmic i el comarcal, AV, 20 (20 febrer 1931), p. 8. 33 ‘Citat per CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís, Diada de la Llengua: Reus 1932, aAvuin (25 abril 1982), p. 3’8.

© faximil edicions digitals 2003


EESPU crida enarborada per la unitat de les terres catalanes, adrecant-se als valencians i des duna revista valenciana.34 Es la posició permanent de defensa de la unitat idiomàtica, mantinguda sempre per un altre membre d’Acció Cultural Valenciana, Manuel Sanchis Guarner, i que ja en aquel1 temps li valgué les primeres polemiques. Fins i tot un altre membre d’ACV, que en 1932 es queixava de «la insistencia» cada volta més accentuada de l’entitat «sobre el tema de la nostra catalanitat», no podia deixar de reconéixer: «és indubtable que solament un xauvinisme exagerat ens pot fer somniar en la creació d’una llengua valenciana diferent de la catalana».35 «El Camí» (1932-34) un setmanari liberal i representatiu de les diverses tendències valencianistes, hagué de defendre’s en diverses ocasions de les acusacions de «catalanisme» que els lerrouxistes llancaven de tant en tant, des de «El Pueblo», a distintes personalitats, o bé hagué de puntualitzar els conceptes. Els editorials de la revista contenen fragments que convé transcriure, per la seua claredat: «El rece1 d’Alacant i Castelló -fet palés quan les invitacions per articular el nostre Estatut(. . .) és un sentiment -mediteu-ho, valencians de totes les terresgermà d’aquell atre que ens porta a parlar d’absorció catalana. El sentiment anticatalà de molts valencians té les mateixes tristes arrels del sentiment antivalencià que s’ense-

nyoreja

d’alguns alacantins

o castellonencs:

es un sentiment

conna-

tural dels pobles vencuts, dels pobles desnacionalisats; és el sentiment envilidor que fa altar tempestes d’odi entre esclaus d’una ma-

teixa raca a benefici exclusiu del seu dominador.» 1 en una altra ocasió,

l’editorialista

36

advertia:

«Alguns, inconscients, CI amh fmalitats que ni tan sols pretenen dissimular, parlen d’absorció catalana. 1 bé, jvoleu una vegada mes una afirmació clara i terminant? Nosatres combatríem sempre i en tot momerit qualsevol tendencia d’absorció política de l’atra banda ” De Madrid estant. Dues reflexions sobre notes d’actuaíitat, «El Camí», 8 (23 abril 1932), p. 6. Carreres era, llavors, d’un catalanisme fins i tot ldetonant. A I’almanac de «Las Provincias» publica alguna narració escrita arnb una ortografia catalana sense concessions dialectak. En AY 23 (1 abril 1931), p. 7, comentant una estrena cinematogrkfica, deia: «una part del públic es va portar amb la seua acostumada incorrecció, tanmateix ttingué el senti’t comú de quan, en acabar la sessió, es va tocar I’Himne, dit regional, el va escoltar amb perfecta indiferencia, tot i posant-se els abrics i els capells i sortint-se cap a la porta». En «Ei1Camí,, 21 (23 julio1 1932), p. 5, afinmava que la llengua i la bandera del Principat i el País Valencia eren Zes mateixes. 35 ESCRIVACANTOS,Ferran, Catafunya i València, «El camí», 23 (6 agost 1932), p. 4, i Fidelitat a Za pàtria, id., 25 (20 agost), p. 4. 36 Les absurdes rivalitats, «El Camí» (des ‘d’ara, EC), 27 (3 setembre 1932), p. 1.

74 © faximil edicions digitals 2003


de l’Ebre, peri,11 per atra part inexistent. Pero els valencianistes combatran també la castellanisació absurda de tot lo autèntkament valencia. 1 combatran l’existent absorció política que a través dels grans partits es fa des de Madrid.» 37

Una setmana

després,

el setmanari

havia

d’insistir:

« iAlerta, valencianistes! El peri11 d’absorció mai ha vingut pel Nord -mai ha vingut de les terres que representen una cultura, una idea, un pensament en el man-: és tradició que l’absorció ha vingut de ponent (. . .) ,de les terres que crearen un assimilisme imperialista que pergué Flandes, trenca l’unitat peninsular i desféu un imperi.B 38

Al capdavall,

calia tenir

present

que:

«Els valencianistes (. ..) estem al costat de Catalunya (...) que amb Mallorca i Rosselló representa una mateixa cultura i un mateix estil que el del nostre País Valencia.» 3g

Ací i allà, tot al llarg dels cent trenta-tres números del setmanari, podríem seguir extraient frases duna significació semblant, que representen una posició ben estructurada i ben definida de recuperació del marc nacional que corresponia al País Valencia, d’acord amb la Historia. Comptat i debatut, cal tenir en compte que un dels principals inspiradors de «El Camí», Joaquim Reig, era d’una total claredat quan tractava la qüestió. Per a ell: «El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencia, aspira a la integració duna sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca, sense minva, ans per a estímul i consagració de la personalitat valenciana., *

En la bifurcació de camins que es presentava als valencians, aquest era el bo, trencar amb la tendencia assimilista de l’Estat, que havia condult a la desfeta virtual de la consciencia valenciana, i orientar-se cap a un retrobament dels «corrents universals», a través d’una relació política perdurable amb la resta dels Paisos Catalans. Llavors, pensava Reig, ucom en aquella Confederació valenciana-catalana-aragonesa, serem hegemonics, en el sentit milloratiu de la paraula, influirem en el curs de la historia i fins crearem un estil propi.» 41 37 Encara el joc brut, EC, 41 (10 ldesembre 1932), p. 1. 38 Un fet a meditar per els valencianistes, EC, 42 (17 desembre 1932), p. 1. 39 Confraternitat de pobles lliures, EC, 75 (12 agost 1933), p. 1. Veg. també els editorials adel número 3’8 (Política valenciana i política catalana). 40 REIG RODRÍGUEZ, Joaquiim, Concepte doctrinal del valencianisme, Valencia, s. d., p. 28. ”

Ibid.,

p. 32.

75 © faximil edicions digitals 2003


Aquesta posició Reig i fou exposada Per a uns altres eren idèntiques. Ací claracions de Carles

es troba reiterada en diversos escrits coetanis de en conferencies a Barcelona i a València. valencianistes de la mateixa fornada, les posicions cal reportar, tot i que siguen ben conegudes, les deSalvador amb motiu del centenari de 1’Oda d’Aribau:

«Valencià de la ciutat de València, declaro que sóc català. Història, Ilengua, cultura i voluntat es concerten per a declarar la meva no catalanofília, sinó la meva absoluta catalanitat. Voldria, dones, un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autbnom dins 1’Estat Català.» 42 Són frases meditades, a les quals no cal afegir més, i que podem trobar confirmades en altres escrits de I’autor. Des d’una perspectiva menys rotunda, Gaietà Huguet i Segarra defenia l’agermanament amb el Principat i atacava els qui volien fer anticatalanisme a ICastelló de la Plana, des de València.43 Amb motiu dún manifest lliurat per Fabra, Sbert i Miquel Ferrà al President Companys, sobre les relacions del Principat amb les Illes, Enrie Soler i Godes en publicà fragments extensos, advertint: «tot allò que el manifest diu, és aplicable al País Valencià, i nosatres així ho voldríem». 1 també: «el País Valencià ha estat orfe de la cultura catalana. Vivim massa separats, isolats, els uns dels altres», per a concloure: «I és hora d’ensorrar les muralles que ens separen, després d’un segle sde renaixenca, perquè creem que mútuament ens podríem donar alguna cosa, ens do1 que el nostre comerc espirituml no s’intensifique. Ningú no sap les forces latents que entre totes tres terres catalanes pot desvetllar aquest contacte, ni per quins gloriosos camins pot emmenar-nos.» 44

El Missatge als maílorquins grup important de personalitats Rubió i Lluch, va tenir algun cians volgueren participar en llorca una adhesió del mateix perb Joaquim Reig publicà un

en la primavera de 1936 per un del Principat, encapcalades per Antoni res& al País Valencià.45 També els valenaquest gest simbiAic, fent arribar a Masentit unitari. No en conec el text exacte, article que dóna el to probable de l’escrit: enviat

‘* «La Revista», any XIX (gener-juny 1933), p. 211. 43 Veg. els articles ,publkats a «El Camí», núms. 81 (Castella la noble i Cata-

lunya l’explotadora, ftítol irònic), 82 (Vaíència i Catalunya), 97 (Catalunya i València) i 123 (sense títc& reproduit de la revista «Esquerra», ‘de Castelló de la Plana). ” SOLER I GODES, Enrie, CataZunya i el Pais Vafencià, IX’, 118 (16 juny 1934), p. 4. ‘$ Sobre el manifest, da resposta dels mallorquins i ‘les conseqüències que tingué per a ells, durant la guerra, MASWT I MUNTANER, Josep, Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930~1950),Barcelona, 197,8, pp. 54-58 i 92-107. Els dos textos sencers en LLULL, Anselm (Gregori Mir), El mallorquinisme polític (1840-1936), v. 2, París, 1975, pp. 325-327 i 328-333.

76 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL «Els catalans de la Catalunya estricta han dirigit un missatge als germans de Mallorca. El comunicat té un caràcter estrictament espiritual i hom remarca que “no comporta hegemonia, sinó solament fraternal collaboració”. Nosatres, valencianistes, no hem volgut restar absents en este acte d’emoció i d’afecte entre pobles de la nostra nissaga i de la nostra llengua i ens hem adherit de cor (. . .) Maria Aguiló, mallorquí, a les iniciacions de la Renaixenca és el mestre de Teodor Llorente. Ramon Llull és l’exponent més elevat ‘de les inquietuds filosòfiques de la nostra comunitat, com Ausiàs March és el més alt exponent de la seua poesia. Mallorca té vidents que han arribat al foc íntim de la nostra anima (...) Entre Catalunya i Mallorca existix una antiga comunió de sang, llengua i cultura; Catalunya i Mallorca no valen que I’antiga comunitat siga oblidada per nirrgú. 1 el nostre País Valencia al seu torn desitjava recodar lo que els catalans i mallorquins conscients tenen sempre present, que aquella comunitat oferix de segles l’aspecte d’un triangle harmònic i perfecte (.. .) Els grecs ja pressentiren I’existència del triangle, el fet de la nostra comunitat; cal que nosatres, catalans, mallorquins i valencians, la consagrem en la forma més duradera, que és I’espiritual.» ~6 L’article de Reig anava acompanyat dúna nota I’adhesió estava redactada «dins el to del precedent

on s’indicava que article» i afegeix:

«El País Valencia per mig dels que Imiten per la seua reconstrucció espiritual i ,política, demostra així la seua solidaritat amb Catalunya i Mallorca i repetix amb elles I’afirmació essencial de la unitat de la cultura, clau de totes les activitats mampreses i esperanca d’un bell futur.» La catalanitat del País Valencia no era només afirmada pels valencianistes. Un extremeny installat a Valencia, Fernando Valera, definia així la qüestió en un gran míting estatutista celebrat a Alzira en novembre de 1932, davant unes quinze mil persones: «Valencia es catalana y castellana al mismo tiempo, tan catalana que las ciudades más catalanas de Cataluña en tiempos ya remotos de gloriosa hegemonía espiritual, fueron Barcelona y Valencia (. ..) De Cataluña recibimos nosotros el fuero y el idioma. Ya el gran Valdés decía que el valenciano era un catalán con pronunciación más dulce.» 1, després tinuava dient:

d’estendre’s

sobre

l’afinitat

d’interessos

econòmics,

con-

«Valencia ha recibido tales dones de Cataluña: pero Equé ha hecho Valencia por Cataluña? Le ha dado lo mejor de su historia (...) los grandes ascetas y teólogos de Cataluña son valencianos (. .) El primer poeta de la literatura catalana, Ausiàs March, dicen que es de Gandia, (6 «Timó», 10-11 (abril-maig

1936), p. 2.

77 © faximil edicions digitals 2003


cavaller cata15 de Valencia, como decían entonces, y valencianos son Roís de Corella y Bernat Fenollar, y Jaume Roig y Jordi ‘de Sant Jordi, y otros cien, que honran la lengua de Cataluña. Es más, el libro más grande de la literatura catalana, Tirant lo Blanch, es valenciano.» 47 Per a un polític procedent del blasquisme, Juli Just, la comunitat d’interessos havia de tenir una representació orgànica. Així, deia: «Creo sinceramente que nuestra actuación debe tener un marcado sentido regionalista. Si pudiera, empujaría a mis amigos Cpolíticsl hacia una inteligencia de los partidos afines, desde Alicante hasta Gerona, a lo largo del Mediterráneo, porque los intereses de todo linaje en toda esa franja de tierra española guardan una estrecha relación.» 48

L’IMPERI

PERDUT

A MURET

La visió del País Valencià com a part integrant d’una nació catalana era, dones, molt generalitzada entre els valencianistes de la dècada de 1930, com a resultat d’unes aportacions anterior-s. Cal afegir, encara, que molts hi projectaven el somni de l’imperi occità, perdut amb la batalla de Mure& el 1213. Aquesta projecció no es donava exclusivament al País Valencia, sinó ,que era compartida per nacionalistes de la resta dels Països Catalans. Aquesta perspectiva occitanista, que potser tenia les seues arrels en la Renaixenca, es troba ja enunciada en el primer editorial d’«Acció Valenciana»: «Tampoc oblidem que a 1’Estat de Franca, a 1’Occitània hi han onze milions que parlen la Ilengua d’oc tan similar a la nostra i per lo mateix també cap enllà anirà la nostra atenció i la nostra estima (. . .) La nissaga de l’esperit uneix avui setze milions d’homes al Migdia de Franca i al Llevant de la Península. Sapiam nosaltres situar-nos dins del deure que el present ressorgir històric ens demana.n 49

Es clar que, en una altra oportunitat, teixa revista puntualitzava:

un element

destacat

de la ma-

que «Quant a Occitània.. . Per que insistir en un confusionisme manca de tota realitat? Les terres de llengua catalana i aquelles on hom parla variants de la Ilengua d’oc, són veïnes, íntimament pròximes, geogràficament i espiritual, pero són distintes, sense que hom n EC, 40 (3 desembre 1932), pp. 45. 48 EC, 1 (5 ‘marc 1932), p. 2; reproducció duna entrevista apareguda a «El Sol». Ip Veg. nota 20.

© faximil edicions digitals 2003


puga establir cap unitat orgànica. Hi ha a realitzar tercanvi cultural, i no res més.» 5o

una política

d’in-

Potser el qui més definí el seu pensament sobre la qüestió va ser Joaqui.m Reig, que en el seu discurs d’ingrés al Centre de Cultura Valenciana afirmava, sota l’epígraf «Esferes cada volta d’un volum majar»: «El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencia, aspira a la integració d’una sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca (...); en marxa eixa comunitat’ vol possibilitar 1’Imperi occità -Imperi, pero no en el vell sentit de la ‘paraula-, establint contacte amb totes les terres de llengua d’Oc. Per este costat s’atenem al ritme cívic i cultural i quan pensem en I’econòmic, escoltem ademés les veus de la geografia i de la historia, pensem en la gran Iberia que comprenga tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens, respectant la personalitat de tots ells, pero especialment de Portugal i no oblidant que cap acord ibèric no sera mpossible més enllà de la reconeixenca mútua de la més completa independencia. És esta trajectòria doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens parla dels Estats Units d’Eur0pa.B 51 De fet, ja des de «Taula» hi havia hagut contactes amb el grup que feia la revista «OC» -Almela i Vives en fou corresponsal a Valènciai també durant el període republicà hi hagué, als periòdics d’allà i d’ací,

intercanvi de notícies i reproducció d’articles. Aixb s’emmarca en un context molt més ampli. També a Barcelona hi havia una efervescencia occitanista que va provocar alguns equívocs. En 1933, Palestra va publicar un fullet commemoratiu de la Renaixenca>52que fou distribuït també al País Valencia i que va provocar, a Barcelona, un manifest titulat Desviucions en els conceptes de llengua i de Pàtriu, signat per ilhrstres personalitats, entre les quals Fabra, Pere Bohigas, Josep Maria de Casacuberta, Jordi Rubió, Pau Vila, Rovira i Virgili

i Nicolau

d’01wer.53

Des de Valencia, el president d’Acció Nacionalista Valenciana, Antoni Senent i Micó, respongué al manifest en un Ilarg article on deia: 5o En això, com en altres aspectes, Gómez Nadal va experimentar mutacions de perspectiva. No resulta difícil trobar en els seus articles afirmacions prou clares d’«occitanisme». ” Concepte doctrinal del valencianisme, p. 28. ” Centenari de la RenaixenCa catalana (1833~1933), Barcelona, 1933. Se’n féu un tiratge de 20.000 exemplars, segons el mateix fullet indica. Entre abres textos, en trobem un t’itulat «Territori i població dels Paises d’Qc», amb dades històriques, geogràfiques i demogràfiques dels distints territoris dels Països Cetalans i d’Occitània. 53 Sobre aquest episodi, veg. VENTURA, Jordi, Sobre els precedents del terme Paisos Catalans dins I’obra collectiva Debat sobre els Paisos Catalans, Barcelona, 1977, pp. 352-357. At1 País Valencià, la qüestió terminològica no estava exempta de

79 © faximil edicions digitals 2003


«Mentre [els Estats Units d’Europa1 no arriben, la idea d’occitània és sols una unitat -no uniformitatcultural. No heu sentit mai parlar 8d’Iberoamericanisme? Puix bé, la idea occitanista és equivalent a YIberoamericanisme, Ilevat I’odi que Amèrica Llatina sent cap a Espanya.» 1 més endavant

rebutjava

el manifest

perquè,

segons ell:

«Pel mateix esperit xovinista dels valencians que refusen la unitat cultural catalana-mallorquina-valenciana, trontolla I’esperit liberal del Principat i ve a donar peu als detractors per a parlar-nos d’opressions que mai havíem temut. Este acte va en contra de l’esperit que animà a Palestra [el quall és l’autènticament liberal i catalanesc, és el sostingut ,pels renaixentistes tots i en especial per Prat de la Riba, que trobà la idea i l’essència de la nacionalitat catalana (...) per sota les runes i els postissos franco-espanyols enllà dels Pirineus i ací de l’Ebre.» Molt

d’acord

amb

la seua posició

política,

concloïa:

«L’afer del pancatalanisme és una nafra en carn viva; cal, amb tacte, no tocar-la. Però l’afer d’occittinia, com més allunyat de nosatres, podríem tractar-lo sense massa passió. Potser al capdavall trobaríem per tot una solució.» ~4 Al marge de les distintes posicions, al marge de les apreciacions que cadas& feia sobre els problemes, hi havia un fet innegable, una preocupació real pel futur i per les solucions que hom pogués aportar per a una situació -la del País Valenciàincòmoda i perillosa en la seua indefinició. Més encara: hi havia una voluntat d’intervenir i d’opinar des de València sobre problemes que afectaven el conjunt dels Països Catalans. És dintre d’aquesta voluntat que s’emmarca el viatge de diversos representants de I’Agrupació Valencianista Escolar -Chaqués, Martínez variacions que de vegades tenien continguts diferents. A «La República de les Lletres» en podern trobar aquests exemples. Per a Salvador Donderis, Catalunya és el nom ‘de la totalitat dels Països Catalans; el País Vdencià és simplement SudCatalunya o el Migdia de Catalunya. En una ocasió, Enrie NAVARRO I BORRAS, tot ressenyant el Uibre La revolució catalanista, de J. V. FOIX I J. CARBONELL, afirma que la revista està «d’acord per complet» amb I’esbós d’Estats nacionals ibèrics que hi fa el segon autor: Catalunya és una nacionalitat formada pel Principat, VaIència, Balears i Aragó (en altres Ilocs, però, Navarro suprimia el (darrer territori en parlar del conjunt de ‘Cata’lunya). No és menys significatíu el mapa titulat «País Valenc&> i publicat als números 1 i 4 de la revista, on apareixen les llegeades següents: «zona catalana», de Gandesa a Elx, sense tlímit marcat a la Sénia i comprenent ,tot l’àmbit catailanìufon ,del país; Aragó, «antic domini de la dinastia catalana»; un «enolavament castellà» que inclou tota l’àrea lingüística castellana 0 aragonesa (tant Sogorb, Oriola, Ademús i Aiora com Requena); finalment, Múrcia, amb I’advertíment «antic domini de Catalunya». 5k SENENT MI&, Antoni, Occitanisme. Znstint, EC, 118 (16 juny 1934), p. 3.

80 © faximil edicions digitals 2003


Melià,

Raga, ‘Cifre, Garay,

Moròder,

Sánchez

i Galiano-

a Montpeller,

amb motiu del VII ‘Centenari de Ramon Llull, realitzat conjuntament amb 1’Associació per la Cultura de Mallorca i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, així com diverses entitats occitanistes. El missatge que I’AVE duia a Montpeller s’insereix de ple en aquel1 entrellat de relacions i de programes més o menys definits. Comencava amb aquestes paraules : «Tots els elements culturals del País Valencia, deixant a banda Ilurs ,diferències polítiques i socials, es senten agermanats per I’ideal de cultura i fusionats per I’enaltiment ,dels valors representatius de la nostra cultura ,d’Occitània. Ramon Llull és, sense dubte, un dels nostres màxims valors, i per ser-ho, constituïx a hores d’ara el motiu de la comunió espiritual en que volen submergir-se Valencia, Balears, Catalunya, Rosselló, Provenca.. . tots els pobles d’Occitània.» 55

Entre els signants hi havia Francesc Alcaide i Vilar, Joaquim Reig, Josep Sanchis Sivera, Nicolau P. Gómez Serrano, Adolf Pizcueta i Teodor Llorente i Faltó. Per a alguns, dones, aquel1 marc «occità» era una manera de resoldre la «qUestió de noms» i, alhora, d’eixamplar i d’internacionalitzar la reivindicació catalana en uns moments en que la concepció i l’organització

d’Europa eren motiu de guerra.

de debats

permanents,

En aquestes notes precedents he reunit qüent, de referències explícites i taxatives lencia, produïdes i publicades pràcticament

durant Entre

diverses

uns anys decisius els autors

tendències

de la nostra

de les opinions

que conformaven

poc abans

de ser motiu

una serie, que considere a la catalanitat totes a la ciutat

historia reportades

elo-

del País Vade Valencia,

contemporània. hi ha persones

el valencianisme.

Malgrat

de les

els temp

55 Veg. EC, 92 (9 desembre 19331, p. 5. És interessant també la serie de tres articles publicada per Robert MORODER als núms. 94, 9.5 i 96 del mateix setmanari. amb d tito1 Del viatge a Montpelier. Al marc de 1934, un grup d’estudiants del Principat viatjà a Valencia, on assistí a actes de la Universitat Popular Valencianista (veg. articles de Vicent ROD~GUEZ i R. MOR~DER a EC, 107 (24 mar-9 19341, pp. 2 i 5. Un dels barcelonins que participaren en aquests encontres fou Alexandre CIRICI I PELLICER, el qual en dóna diverses notícies al segon volum de les seues memòries, El temps barvat (Barcelona, 1973). Convé retenir aquest reeord de

Cirici (p. 20.5): «un dels temes que ocupa més temps a les nostres converses arnfb

els valencians i els mallorquins va ésser tla famosa questió de noms. Uns i altres s’afirmaven gairebé unanimemen~t catalans, pero creien que per motius estratègics calia estudiar una denominació comuna, atltra que la de cata&, que pogués ésser acceptada per tothom sense provocar susceptibi,litats. Quan van conèixer el nostre projecte Id’una tercera onada expansiva destinada a da unió amb tots els occitans dintre una Confederació d’Estudiants d’Occitània, van creure descobrir lla pedra filosofal. Els noms proposats, des de bacavesos fins a mediterranis o simplement, de IZengua catalana, es van anar esfumant davant la possibilitat d’anomenar-nos, Rots plegats, occitans.»

81 © faximil edicions digitals 2003


teigs i els dubtes, producte d’una època en que ni al Principat ni a les Illes aquestes qüestions no estaven elaborades amb molta més claredat, la Iectura d’aquests textos -que sens dubte podríem augmentar amb permet establir unes posicions ben deuna recerca més exhaustivafinides a favor de I’adscripció del País Valencia a la nació catalana. En aquesta qüestió, com en tantes altres, llegir determinats papers i tenir present alhora l’actualitat, aboca necess,àriament a una consideració: tornem a repetir els vells passos i a trobar els vells obstacles, renovats i una altra vegada enfortits. Després de mig segle, encara hi ha solucions prohibides o perseguides. 1 el risc d’extermini per divisió, continua omnipresent. Francesc PÉREZ MORAGON

82 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


IS POEMES S D?YTTILA JÓZSEF, en versió d;E‘lduard J Verger

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


NO CRIDE

JO

Nem én kiáltok

N

0 CRIDE jo: la terra és que bramula. Alerta! Alerta! El dimoni ha enfollit. Amaga? en el fons net dels ullals, fes-te’n un amb el vidre en la finestra, oculta’t al darrere dels fulgor-s dels diamants, sota les pedres, entre els insectes, amaga’t en el pa tot just eixit del forn. Oh pobre meu, oh pobre. Filtra’t amb el frese xàfec en la terra. Debades el teu rostre en tu mateix enfonses; només podràs llavar-lo en altre rostre. Esdevingues l’aresta esmolada dún bri i ja seras més gran que l’eix del món. Oh maquines, ocells, frondes, estrelles, la nostra eixorca mare demana a crits Estimat amic meu, atent amic, siga terrible o siga venturós, no cride jo: la terra és que bramula.

parir.

1924

89

© faximil edicions digitals 2003


DORM

DOLCAMENT,

Szép csöndesen

TRANQUIL-LA

aludj

B

ELLA és la nit. Dorm dolcament, tranquilla. Els meus veïns es giten. També els empedradors ,han marxat, amb pas lent. Al lluny, la pedra ressonava pura, i el martell i el carrer, i ara hi ha aquest silenci. Ja fa temps que no et veia. Els teus laboriosos bracos són tan freses com aquest riu gran de silenci que no murmura i lentament s’allunya, tan lentament que els arbres a la vora s’adormen, i tot seguit els peixos i també les estrelles. 1 jo reste sol, sol. Estic cansat de tant de treballar; m’adormiré també. Dorm dolcament, tranquilla. Es potser que estas trista i per això estic trist també. Silenci. Les flors,

ara, perdonen.

1925 90 © faximil edicions digitals 2003


PER TU ESTIC Érted

ENUTJAT,

haragszom,

NO CONTRA

TU

nem ellened

UAN el sol s’alca i la rosada es vincla des ,dels cabells d’aquells que mai la meua ira no et faca nosa, amada.

que mai no senten

Sovint pense en les places extenses i fuents on potser he de caure. 1 els talladors de pals amb els pals vindran en files atapeïdes, i els sis milions de metallúrgics, vencedors, llancaran cap al ce1 el martell de cor dringant. Sota la tempestat celest de les eines, puga també portar-hi jo els teus besos, amada. Ni t’adones que em drece quan parle del futur. Si vols, no vindré a tu sinó després de la victoria que la gloria entona de les urbs, o quan uneixen els flequers llurs bones pales amb que llancen el pa i amb el cap baix, cobert de farina, m’hi posen i em duen lentament fins al teu llit. Per tu estic enutjat, no contra tu. Mira, estreny-me la mà que Calca en alt en els meus somnis. T’enfortesca la meua ira, i no et faca nosa, amada. 1926 91 © faximil edicions digitals 2003

ira,


ELS TEUS

CABELLS Hajad

SÓN DELS

MEUS

DITS

az ujjamé...

E

LS TEUS cabells són dels meus dits, sota la teua falda, admirat, el meu cor, i els fulls de l’almanac van caient remorosos.

s’amaga

Quan véns, el vell Ilindar plora com un xiquet per tal que tornes. Els meus vells jorns, tumultuosament, sufocats, em mosseguen les orelles: <~¿per que, en ,besar-la, no ens hi vas deixar?». 1 els dies no comprenen que són pàllids i fats i que els seus Ilums no són per als teus ulls! 1926

92 © faximil edicions digitals 2003


RESSURT

Bukj

EN EL CORRENT

fe1 az árból

E

SGLAIA’M, Déu, em cal la teua ira. Resswrt en el corrent i que el curs del no-res no t’arrossegue. Jo, que tombe guitat per fins gairebé confondre’m jugue amb els ganivets que el cor de l’home no

un cava11 amb la pols, de tan grans sofriments pot suportar-los.

Sóc ardent com el sol i tant de foc com el1 ihe llancat; pren-lo! Digues-me a crits que no puc fer això! Colpeja amb el teu llamp la meua mà! Que la teua venjanca, o bé la teua gracia, m’alliconen a colps: pecat és la innocència, car ser com sóc tan càndid em crema més que infern! Si estic sol en el llit, voltege com un mos dels mars tempestuosos d’escumejant saliva. Sóc ja ardit per a tot; res, pero, té sentit.

93 © faximil edicions digitals 2003


IHPILL Si tu no m’apallisses, m’aguantaré l’alé per a matar-me i així m’enfrontaré a la teua absència, tu, que tens rostre humà. 1937

94 © faximil edicions digitals 2003


PER FI HE TROBAT Ime,

LA MEUA

hát megleltem

PATRIA

hazámat..

.

1

BE, per fi he trobat la meua patria, la meua terra, on, sense equivocar-se, escriuria el meu nom damunt de mi I’enterrador que hagués de soterrar-me. La terra em rep com una vidriola. Ja no fan falta, ai!, aquells quatre 0 cinc rals que ens queden de la guerra, ni aquel1 anell de ferro on fou gravada tanta bellesa: Terra, Dret, Món Nou. La nostra Ilei encara és llei de guerra i encara són més bells els anells d’or Vaig estar sol durant un temps molt llarg, pero després se m’acostaren molts. «Ets sol», em repetien, malgrat que jo hauria volgut de cor acompanyar-los. Així he viscut, així he viscut debades. Jo mateix ho comprove; pero ara sé que també la meua mort és vana. Es van riure de mi com d’un pallasso.

95 © faximil edicions digitals 2003


ESPILL Des que vaig nàixer, he volgut estar en el meu lloc, enmig de la tempesta. Ridícul és que jo no haja fet mai més mal del que m’han fet a mi mateix. Bel1 és l’estiu, bella la primavera, però més la tardor, i encara més l’hivern per a qui espera llar, familia, definitivament sols per als altres. 1937 Attila Versió:

Eduard

96 © faximil edicions digitals 2003

JÓZSEF

J. Verger


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Al meu germà, Manud

F

més forca encara perquè ho fessen amb la major rapidesa possible per tal que no donas temps a ningú a posar-se al meu darrere, ja que, de moment, era l’últim de la cua. Si algú espera que jo acabe el tràmit fastigós de deiXX uns diners al taulell, agafar un paperet i unes monedes, ficarme-les en la butxaca i somriure a un vidre gruixut, darrere del qual endevines una ombra malhumorada amb bigot recte i una calba apegalosa, l’angoixa pot arribar a véncer-me. Em passen, llavors, pel cap totes les calamitats possibles i m’entren unes ganes terribles de fugir. La qual cosa alguna vegada he fet. Vaig tenir la sort, pero, d’arribar sol al sacrifici, el qual vaig passar amb una certa perfecció de moviments. Una pau interior joiosa em mentí que aquest acte m’havia alliberat per sempre de les finestretes, les cues i les ombres que et poden enviar en el moment menys pensat a l’infern mateix. Em vaig ficar el bitllet en la butxaca de dalt de la jaqueta per tenirlo a mà quan el revisor me’1 dema-

EIA sol. Vull dir que el dia abans havia plogut i que la miqueta de sol aigualit que calfava tímidament les facanes i els cossos mig adormits em semblava més resplendent que realment no era i em feia sentir la comoditat dels espais i els colors coneguts. Acò em decidí. Un dia o un altre havia de ser i, en última instancia, em feien falta absoluta els diners. Ja no podia ajornar-ho. En entrar a l’estació la vaig trobar gairebé buida. Era prou matí encara, pero sempre havia pensat que les estacions eren plenes de gom a gom no importava l’hora. Potser sols passa això a les ciutats grans. 0 al cinema. Vaig traure l’horari de trens i el vaig mirar una vegada més. Tenia mitja hora fins a l’eixida ,del meu. Malgrat això, aní de pressa cap a la finestreta on venien els bitllets. Com que no sabia quin n’era el preu exacte, va augmentar el meu nerviosisme. Pregava perquè les tres 0 quatre persones que hi havia davant de mi trigassen hores i hores a traure els seus. 1, tanmateix, pregava amb 99

© faximil edicions digitals 2003


nàs. En aquel1 instant una veu metàllica que semblava davallar del trespol altíssim anuncia l’entrada o sortida d’algun tren. Vaig parar-hi esment, tot apressant el pas. No era el que havia d’agafar, pero. Un poc més assossegat, vaig aturar-me davant dels cartells que, al comencament de cada via, anunciaven la destinació i l’hora d’eixida dels trens que havien de collocar-s’hi. En sortiren dos i n’entrà un. Vaig sentir ganes de pixar. No podia fallar! Faltava poc perquè el meu tren aparegués i jo amb la pixera. M’havia d’aguantar com altres vegades, encara que sabia que el viatge -una hora de bellugueig continume n’augmentaria les ganes. Tant se valia. Alear-me tan enjorn per a després perdre el tren per una simple pixera era ridícul. Ara bé, qui havia dit que el perdria? Perquè el veritablement ridícul era el numeret que m’estava muntant jo mateix. El tren encara no havia vingut i, a més a més, sempre trigava cinc minuts 0 mes a moure. Això, segons l’horari, que vaig tornar a mirar, feia almenys deu minuts. Sabia on era el wàter. No lluny. Llavors... Vaig decidir -tot compadint-me i renyant-me alhoraque de totes maneres no tindria temps de fer-ho i que en arribar pixaria. Sempre m’ha agradat anar amb tren. Sobretot si no m’hi acompanya ningú. Quan, per fi, m’assec junt a la finestreta i estic segur que no n”he agafat un per altre, que el meu vagó és enganxat a la maquina i que duc el bitllet escaient en la butxaca, comence a gaudir l’assossec tou de qui se sent excusat d’ha-

ver de respondre com cal -és a dir, com els altres volendavant les situacions més nímies amb que contínuament t’ataca allò que la gent en diu «la vida». Devíem ser pocs viatgers, puix el vagó al qual vaig pujar era buit. Aquesta circumstància m’obligà a intranquihitzar-me. Sabia cert que aquest tren anava on jo volia anar. Sabia cert que aquest vagó pertanyia a aquel1 tren. Ambdues coses les havia preguntades abans de muntar-hi. Pero, ii si a lültim moment l’havien desenganxat de la resta del comboi? Va entrar-hi una dona amb un xiquet agafat de la mà i s’assegueren a I’altra fila de seients, un davant del que jo era. Si m’hi quedava, no m’hi quedaria a soles. Com arrossegat pel xiulet que ell mateix havia llancat, va moure el tren. La mare -tia?, casina?, amiga de la mare?es va senyar i va obligar el xiquet, a forca de calbots, a fer-ho. Jo vaig traure una cigarreta i la vaig encendre. Aviat deixàrem enrere l’estació i la seua penombra greixosa. Un ce1 ennuvolat m’advertí que l’optimisme d’un dia de sol que havia sentit en eixir de casa el podia tirar al cendrer, obert sota la finestreta, junt amb la noticia grisenca del verí que m’estava empassant. Per que havia encés aquella cigarreta? Des de feia un temps volia deixar de fumar i havia decidit -de colp i volta no podiafumar-me’n una cada hora. Els primers dies havia seguit aquesta autoconsigna amb una rigorositat sorprenent. Supose que havia arribat a un grau tal d’intoxicació que, amb més èxit que altres vega100

© faximil edicions digitals 2003


des, podia unir a les molesties que sentia al pit i, en conseqüència, el davallament de les ansies d’engolir fum, el fet de pensar que amb aquest costum gairebé mecànic no feia una altra cosa que deixar-me dur per la roda d’un consumisme produït i fomentat per al nostre esclavisme. 1 la por a un càncer més o menys Ilunyà. En lloc d’espaiar, pero, cada vegada més les cigarretes fins a no fumar-ne cap, vaig anar afluixant plantejaments i reduint el temps entre una i altra. De totes maneres, aquel1 era el primer dia que, des que vaig prendre la meua decisió, no havia observat cap norma d’aquestes. El nerviosisme, potser. El frac&, de nou. Els afores són sempre el grau màxim de la bogeria de mediocritat bruta que és una ciutat. No és la teoria de la llastima la sensació que produeixen, Es el vòmit verd de la impotencia, que fa desitjar que papa e.u.a. es decidesca per fi a fernos el favor d’esmicolar-nos d’una puta vegada, que no quede de nosaltres ni una agò’nica memoria. Es l’espill on la nostra derrota i la nostra covardia ballen interminables riallades. No sabria dir quan exactament vam deixar arrere les finques olioses i fosques i vam obrir-nos a un camp ample i groc que semblava no tenir fi. Tot i que l’ambient plovisquejós li donava un cert regust de tristesa callada, em va ferir la mirada. Els ulls de la terra ens fan abaixar els nostres. No podem sostenir el seu esguard. No podem contestar-los per que hem perdut la seua olor i n’hem agafada aquesta d’indefinida de plàstic i ciment, de fum i no-res.

-Bitllets, per favor.. . Un uniforme blau fose amb botons daurats s’inclinava lleument i m’allargava una mà grossa i ampla que sostenia un artefacte metàllic. Li vaig donar el que m’havia demanat i me’1 va tornar foradat per un extrem. Passà. M’adoní en aquel1 moment que al vagó hi havia més viatgers. Ja no hi érem sols la mare, el fil1 i jo. El tren s’havia aturat en quatre estacions. D’alguna, n’havia pujat aquella parella de ve&, rigorosament vestits de negre i arrugues, que amb el seu mirar prim i callat semblaven demanar perdó per haver tingut la gosadia de venir al món. D’una altra -potser de la mateixa-, la noia rossa del vestit verd que mirava desesperadament per la finestreta com intentant fer creure que no li interessava en absolut si el xicot que seia al seu davant li somreia, es mossegava les ungles distret o li apuntava amb un revolver de segona mà. Al cap de mitja hora de serenitat contemplativa i de tres estacions més -totes igualment noves, igualment funcionals, igualment solitàries, igualment tristes-, morí la llum d’una coltellada inesperada i la foscor més aguda ens acollí. La darrera estació, la fi del trajecte, no era com les altres. L’arribada i eixida de trens, I’havien feta sota terra, al final d’un túnel. Havies de pujar unes escales llargues i prou amples per tal de trobar I’edifici amb les diferents dependències: bar, quiosc, serveis d’informació i venda de bitllets, wàters.. . Cree que tothom convindrà amb mi que un dels plaers més intensos i agradosos que hom pot experimentar en aquesta vida és el de

© faximil edicions digitals 2003


pixar quan s’ha estat molt de temps amb ganes i sense fer-ho. Quan vaig acabar, un cert ànim de seguretat em va recórrer el cos. I em prometia ,que mai més no tornaria a deixar-me arrossegar per una situació semblant. Era tal la meua satisfacció que m’ho vaig creure i tot, la qual cosa em produí la impressió que s’estava operant en mi un canvi. A& em va donar l’impuls d’adresar-me, només eixir al carrer, a un grup de persones que xarraven aturades enmig de la vorera per tal de preguntar-los on era 1’Ajuntament. -Mire, quan passe aquel1 semàfor, agafe el carrer de la dreta i tot recte, tot recte, arribara a un passeig.. . -No, dona, no, que ara estan en obres i l’han posat en un altre lloc. -Sí, pero’ es per allí mateix, un dels carrerons que enfronta el carrer per on vosté ha d’anar-hi, no sé si el primer 0 el segon, pero pregunte vosté per allí i li ho diran. No té pèrdua.. . -Gràcies, gràcies.. . Vaig arribar al passeig sense dificultats i, tal com m’havia recomanat la dona aquella, vaig tornar a preguntar a un home major que prenia l’aire assegut en un banc. -L’Ajuntament? Es l’edifici d’alli, no ho veu? -Sí. pero m’han dit que l’han traslladat. -Traslladat? ¿Com han de traslladar l’Ajuntament? L’Ajuntament, en aquest poble, sempre ha estat aquí, jove, he, he... --Es que estan d’obres.. . -D’obres? Jo no sé si estan d’obres o no, pero encara que siga així, supose que cóntinuarà funcionant, no?

Li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar. Era clar que el1 no sabia on era 1’Ajuntament i, a més, el seu to -aqueix to com de burleta suficient, característic dels vells que parlen amb els joves i estan convencuts que tenen raó i voler demostrar que encara que no la tinguen la tenen perquè les carnes fan mal i ja no funcionen com abans pero el cap sí i són molts anys que el cap funciona, molts més que el del jove que en el fons és un babau i no sap res de la vidam’havia posat nerviós i m’havia esmicolat una ‘part de I’aplom amb que havia eixit de l’estació. Pel meu costat passaren dues xiques sense que gosas adrecar-m’hi. Per fi, mirant que el temps corria, ho vaig preguntar a un home que passejava amb dos xiquets agafats de les mans. -Sí, és en aquel1 carrer primer, la tercera casa, cree. De totes maneres, veurà un municipal a la porta. -Moltes gràcies, eh? Si aquel1 heme, panxut i entresuat, d’ofici guardia municipal -no sé per quines raons-, i vestit amb l’uniforme clar que li corresponia, no hi hagués estat xarrant amb altres dos homes que se l’escoltaven movent el cap contínuament de dalt a baix, talment com si no digués sino veritats així de grosses, no hauria entrat jo per aquella porta més aviat estreta. Sols la seua presencia podia suggerir-te que allí no seria estrany que trobasses algunes dependències de serveis oficials. Cap rètol, cap cartell, cap indicació no anunciava que aquella casa de dos pisos era 1’Ajuntament ara. -0n va vosté? 102

© faximil edicions digitals 2003


ESPILL -Jo? A 1’Ajuntament. . . No és aco’? Una mica astorat encara per l’ensurt que m’havia produït en tocar-me el muscle i dir-me aquelles paraules amb una veu com de tro mentre jo intentava llegir uns papers enganxats a la paret, li assenyalava aquella cambra petita i descolorida, sense portes i amb una escala com a única alternativa. -No veu que no? Es dalt, la primera porta. -Bo, sí, clar.. ., gràcies. No sé si les gracies me les va sentir 0 no, perquè jo ja estava pujant l’escala a tota pressa, tot incrèdul davant d’una lògica tan implacable. Al primer replanell, una porta fosca que s’havia d’empentar comunicava, segons un cartel1 fet mí% Zlettra-set, amb la casa del poble d’aquell pable. El pis era gran. Havia de ser-ho per forca. Tot un Ajuntament no es fica així com així en qualsevol banda. Un taulell llarg i alt el dividia. A la dreta, els funcionaris -uns, asseguts davant de maquines d’escriure de tots els models i epoques; d’altres, dempeus, buscant papers i atenent les gents que els consultaven- semblaven tenir la zara més agra que de costum i sentir-se protfundament incomodes i estafats en haver de complir les seues hores de treball en un espai tan ridícul que els era impossible delimitar quin tros n’estava destinat a cada servei, la qual cosa hi produïa feixugues discussions. Com que no hi havia cap cartel1 que indicas on podia demanar informació, em vaig adrecar a l’home que semblava estar encarregat de la

parcella de taulell més pròxima a la porta. -Per favor, LeI regidor de cultura? -Com! ? Vaig reconéixer que la veu -com sempre em passa en aquests casos- no m’havia eixit massa forta i que havia dit les paraules amb una manca de seguretat tal que, potser, s’havien desintegrat en l’aire abans d’arribar a les orelles d’aque11 senyor que em mirava amb un punt d’impaciència i rancúnia que m’intranquillitzà encara més. -Si esta el regidor de cultura, per favor. -1 jo que sé! Aquesta resposta em deixà totalment desarmat. Pero vaig veure que l’home es girava, sense moure’s de la seua cadira, i preguntava a un company amb un to malhumorat i un pic ironic que em sorprengué: -iEsta el senyor Roig, el de cultura? -No00 . . . Acostuma a venir a partir de la una, ja saps. Quan va acabar la seua consulta, s’adrecà de nou a mi i esbossà un somriure forcat. -Ja ho ha sentit. Fins allà a la una no vindrà. -Gracies. Malgrat la decepció de no aconseguir el que volia, em vaig sentir alliberat. L’home, immediatament després d’informar-me, s’havia desentés de mi i jo, eixugant-me la suor del front, vaig allunyar-me del taule11 unes passes. Mirí el rellotge: faltava una hora per a la una. Hi havia dues butaquetes d’escai negre, disposades l’una enfront de l’altra, en el buit que quedava

103 © faximil edicions digitals 2003


entre el comencament del taulell i la paret on era la porta d’entrada. L’espera podia ser un poc llarga, perol vaig decidir asseure’m-hi. Podia anar a pegar una volta pel poble, pero, ii si el regidor venia abans del que acostumava? El tren amb el qual volia tornar-me’n eixia a les dues i cinc. Si Roig venia més prompte, 0 fins i tot a la una en punt, encara tindria temps d’agafar-lo, ja que la gestió que havia de fer no podia durar molt. Clar, que mai no se sap. Els assumptes oficials, sobretot quan es tracta de d’esembutxacar diners, sempre duen alguna complicació intrínseca i incomprensible que les explicacions dels encarregats mai no t’aclareixen del tot, pero que acceptes com un imponderable més de la vida. Ara bé, jo havia parlat per teIèfon el dia abans amb el regidor i havia quedat que vindria avui a les dotze a pels diners del premi. Fins i tot s’havia excusat d’haver tardat tants mesos a pagar-me’ls, i em va assegurar que avui els tindria. Confiava, per tant, que, si bé no a les dotze, almenys a la una podria tenir-los en el meu poder i no hauria de tornar a fer el viatge. Aquesta esperanca se’m convertí en decisió i vaig traure l’horari de trens. Si Roig es retardava més del compte i no em donava temps a agafar el tren que havia pensat, agafaria el següent, i si no, l’altre. Vaig veure que n’hi havia un a les tres quaranta. Vaig calcular el temps que hi havia -anant pel mateix camí que a la vingudades d’on era fins a l’estació. Per molt que s’allargàs la visita, em donaria temps a agafarlo. Dinaria tard, pero valia la pena. Quan vaig acabar de pensar to-

tes les possibilitats i de decidir la meua estrategia, em vaig sentir més reconfortat. Al meu costat s’obria una finestra alta que deixava veure els terrats de les cases d’enfront. Un colomer s’alcava sobre un d’ells i els caloms volaven al seu entorn. A estones els mirava, tractant d’oblidar on era. Pero de seguida tornava l’esguard cap a la porta per si entrava el regidor. El funcionari amb el qual havia parlat no m’avisaria de la seua arribada, n’estava segur. Podria ocórrer que vingués i se n’anàs sense jo adonar-me’n i, aleshores, tot s’hauria perdut. A més, havia d’estar atent ja que, encara que havia conegut Roig el dia del lliurament dels premis, no me’n recordava molt bé i, entre tantes persones que entraven i eixien, podria despistar-se’m. Segurament va passar això perque, malgrat els meus esforcos, quan ja feia estona que havia tocat la una, vaig sentir que darrere meu, sobre el taulell, algú molt pròxim cridava alguna c’osa. Vaig girar-me estranyat i vaig veure la cara del funcionari que em deia: -Escolte, que ja ha vingut. ¿No volia parlar amb el regidor de cultura? Així que, a pesar del que jo havia pensat, sí que m’avisava. Vaig sentir una mica de vergonya. En aquel1 moment li hauria donat tot el que m’hagués demanat de pur agraïment i penediment. M’alcí el més de pressa que vaig poder -les butaques modernes de seient tan afonat em són incomodissimesi li vaig contestar: -sí, sí.. .

-Acaba d’entrar. -Grhies.

104 © faximil edicions digitals 2003


Un xic agita& vaig caminar unes el que podem, però és que no ens passes cap al fons del pis quan vaig deixen. Se’1 notava content i satisfet pensar que no sabia on trobar-lo. Vaig recular i, astorat, vaig haver per tot el que s’imaginava que estava fent, i tractava de convéncer-me de molestar de nou el meu salvaque el1 era un veritable màrtir de la dor. -Perdó, on.. . ? cultura, que gràcies a el1 podíem Em va mirar profundament disexistir nosaltres, gents que en realigustat i, movent el cap en signe de tat no serveixen per a res i que, si resignació, em va espetar: no fos per persones com ell, es mo-La segona porta. ririen de fam. Jo no tenia ganes de -Moltes gràcies. discutir-li-ho. Només volia cobrar i Vaig dirigir-me cap a la porta anar-me’n al més aviat possible. que m’havia dit. Una inscripció es- Però per la misèria que anaven a crita amb retolador hi anunciava: donar-me pel meu treball, tampoc Cultura, Joventut, Esports, Festes. no em trobava amb &nims de contiVaig donar-hi uns colpets i, com nuar sentint tanta bajanada. que ningú no va dir res des de dins -Bé, perdona però vull agafar -0 jo no ho vaig sentir-, l’obrí i el tren de les dues i cinc i.. . vaig entrar-hi. -Ah, sí, clar, damunt t’hem fet -Perdó.. . venir de tan lluny, per6 és que no hi havia una altra possibilitat. Ara Un home més aviat baix, dempeus al costat d’una taula de fusta et donaré el xec i tot solucionat, treballada i fosca, regirava uns pa- eh? Espera un moment. pers sobre un pilonet de llibres. Va eixir de la cambra. Al cap Era Roig. dún moment va tornar-hi. No sé -Passe, passe. què em va dir que s’hi havia deixat. -Sóc Eduard Mascarell, vam Em vaig asseure i mirí el rellotge. parlar ahir per telèfon i. . . Segons els meus càlculs i tenint en -Heme, clar, el del premi. Per- compte que havia de traure el bitdona que no haja pogut estar a les llet -no se m’havia ocorregut comdotze, però ja saps.. . 1 què, vals co- prar-ne un d’anada i tornada-, no brar, no? em donava temps d’agafar el tren -Si pot ser... que havia previst en un principi. -Clar que pot ser. La veritat és Però davant d’eil faria veure que sí, que hauríem d’haver-ho fet molt així s’agilitzaria el tràmit. Va trigar gairebé deu minuts a abans, però ja saps com són aquestornar. Quan entrà, li vaig notar tes coses oficials. A més, a la regidoria aquesta ens fan la punyeta que alguna cosa no anava bé. tot el que saben i més. Sempre hi -Escolta, mira, és que hi ha un ha duros per a tot menys per a la petit problema. Tens pressa, no? -sí. cultura. 1 això’ que ara, des que vam -Bo, jo cree que no tardarem entrar nosaltres, els qui us dediqueu a acò esteu millor, eh? Home, molt. És que, el xec, I’hem de signo dic que bé bé, però algun duret nar el dipositari de fons i jo, si no, no és vàlid. Coses legals, ja saps. 1 sí que guanyeu. Nosaltres fem tot *“i;n ? 105 © faximil edicions digitals 2003

.


lmPI1L resulta ‘que m’ha dit que el dipositari ja fa dos dies que no ve, que esta malalt. -Mare meua! 1 no nthi ha un substitut? -No. Ha de ser ell. Pero no et preocupes, és amic meu. Jo ara trucaré a sa casa i, si no esta massa malament, hi anirem i que signe el xec. -Heme, em sap greu. Sense atendre els meus escrúpols de molestar un malalt per una cosa així, despenjà el telèfon i marca. Per les seues paraules vaig sospitar, alleujat, que la malaltia del dipositari no era massa important. El que em va dir, en acabar, confirma la meua sospita. Un simple refredat. Posar una signatura en un xec no era cosa que no pogués fer a pesar del seu estat i, a més, així ja no seria necessari que em molestas un altre din a venir des de tan lluny. A mi no em feia gens de gracia aquesta situació, pero’ vaig acceptar-hi lperque, en definitiva, la responsabilitat era seua i -en això tenia raó- acabaria amb el malson del cobrament del premi. La idea d’haver de tornar em feia encara menys gracia. -Anirem amb el meu cotxe. No viu lluny, pero així ho farem més ràpid i després t’acompanyaré o l’estació. Aquest darrer oferiment va alleugerir el meu ànim, decebut per les complicacions que havien sorgit i neguitós davant del trkngol que suposava per a mi haver d’anar a casa dún malalt desconegut. Efectivament, el trajecte va ser curt. El dipositari vivia en un carrer encara no asfaltat on totes les finques eren iguals, de tres pisos,

descolorides i tristes, amb aqueix posat de resignació de saber haver estat fetes amb la més absoluta desgana. Davant la meua sorpresa pel fet que el dipositari visqués allí, Roig m’explicà, que era ún grup d’habitatges oficials que havien fet per als funcionaris, de molt baixa renda. El dipositari tenia un altre pis, molt millor, en un carrer cèntric, pero el tenia llogat i, com que ací no pagava pràcticament gens, preferia viure pitjor i embutxacarse la forta suma que cobrava per ell, que, per cert, havia comprat amb els diners d’uns crèdits que durant uns anys concedien a famílies sense recursos i que, no se sap com -va fer una mitja rialleta-, van anar a parar a les seues mans. En l’escala, estreta i fosca, Roig va para un xiquet que baixava corrents i li pregunta: -Com esta ton pare? -Prou bé. Vaig a la farmacia a per un medicament. Roig li anava a fer una altra pregunta, pero el xiquet el deixà amb la boca oberta i acaba de baixar l’escala saltant els graons de dos en dos. A mi m’anava agafant un formigueig molest en el ventre que coneixia ben bé. -Escolta, anem-nos-en. Ja vindré un altre dia, no et preocupes. No cree que.. . -Ja que som ací, home... -Pero.. . Roig continua pujant l’escala i jo no vaig tenir més remei que seguir-lo. Ens va obrir la porta la dona del dipositari. Se li notava de lluny que aquel1 matí havia anat a la perruqueria i ens va somriure afectuosament, amb un bri de coqueteria.

106 © faximil edicions digitals 2003


-Com esta el teu home? -Bé, es troba bé. Un simple refredat, ja t’ho he dit abans. -Mira, aquest és el xic del qual t’he parlat. La dona em mira, de dalt a baix. La meua barba i la meua forma de vestir li confirmaven la idea que tenia de la gent que es dedica a les «coses» que jo. De totes maneres, i com que aquestes «coses» les considerava molt elevades, va agafar un posat una mica afectat en saludar-me. -Molt de gust. -1gualment. Em sap greu molestar-los, pero el1 ha insistit i.. . -Clar que sí. No es preocupe. El meu marit esta en el llit, pero podrà atendre’l. Lünic que li demane és que perdone el desordre de la casa. Ja sap, quan un home esta malalt no hi ha prou mans per a acudir a tot. -Que va! Pero si esta tot molt arreglat i molt bé. Té una casa molt bonita. Em vaig sentir obligat a mentir. No pel que feia a la pulcritud i netedat, en que la dona mantenia el seu feu, sinó en allo’ que es referia a la boniquesa duna casa, uns mobles i una decoració que eren dún mal gust perfecte. Mortalment incomode, vaig ser introduït, junt amb Roig, en la cambra on jeia el dipositari. Ell tractava de somriure, pero era evident

que la seua cara i el seu ànim no es corresponien amb la despreocupació de la seua dona. Vaig retrocedir cap a la porta i em vaig quedar esglaiat quan vaig veure que, quan anava a signar el xec, tremolós i una mica incorporat, va caure sobre el llit com un sac, amb una ganyota horrible en la cara. Va romandre obscurament quiet, un tros de llengua fora, talment com si es burlas d’algú. Em mirava fixament amb els seus ulls oberts. -Paco! ! La dona el cridava amb un histerisme plorós que feria el mutisme sorprés que durant uns segons havia envaït la cambra. Vaig eixirme’n. Sentia des de fora com la dona sanglotava i xisclava i com Roig, amb mparaules nervioses, intentava tranquillitzar-la, Jo no sabia que fer. Anar-me’n em semblava una fugida ignominiosa. Romandrehi, una profanació. Al cap d’uns minuts, va eixir Roig. Em va dir, molt agitat, que segurament havia estat un atac al cor, que havia de trucar al metge. Vaig oferir-me per a fer alguna cosa, pero em recomanà que me n’anàs, que no hi podia fer res. M’obrí la porta. Quan jo ja era a l’escala, em cridà que ja m’avisarien per a anar a cobrar. Vaig agafar el tren de les tres quaranta. Plovia. Marc GRANELL

107 © faximil edicions digitals 2003

.


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


EESPILL

SETMANES PRIMER

COL.LOQUI

CATALANES 1 D’ESTUDIS

Vicent

Pitarch

Aquesta tardor la cultura catalana ha gaudit d’un Ilustre memorable de germanisme. Des de la ciutat de Kalsruhe, al Zand de BadenWüttemberg de la República Federal d’Alemanya, la projecció internacional de la cultura acaba de fer avencos respectables.

SETMANESCATALANES KALSRUHE1983 (Kunst

und Kultuu

Kataloniens)

Dins l’ambiciós programa «Europäische Kulturtage Kalsruhe 1983», la presencia catalana ha estat excepcional, per la varietat de les nostres exhibides (folklore, música, exposicions, conferencies, teatre, cinema.. .), per la seva valua representativa i àdhuc pel ressò que ha assolit; ni tan sols hi van mancar un pare11 de setmanes dedica-

KALSRUHE CATALANS

1983 A ALEMANYA

i Almela des a la gastronomia d’ací. Adverteixo que, sobre aquest conjunt d’iniciatives, només hi puc parlar per referencia i, dones, em limitaré a fer constar la notícia estricta com a mostra documental. Més aval1 comentaré amb certa atenció el I Colloqui d’Estudis Catalans a Alemanya, celebrat així Nmateix en el marc de les «Setmanes». Folklore: Les «Setmanes» foren inaugurades, el 19 de setembre, mitjancant exhibició de castellers i interpretació de sardanes, a càrrec de la Cobla de Girona. Música: La mostra musical ha constat de sis sessions: «Música catalana del Renaixement»: obres anònimes i de Càrceres, de Joan Brudieu, de Pere Alberch Vila, de Mateu Fletxa el vell i de Lluís Mila; concert d’Alícia Larrocha, sobre obres de F. Mompou, E. Granados i 1. Albèniz; concert de Manfred

113 © faximil edicions digitals 2003


Reichert: obres de J. Homs, X. Benguerel, B. Casablancas i J. Guinjoan; concert de Montserrat Torrent, sobre obres de J. S. Bach, P. Alberch Vila, J. Cabanilles i A. Soler; concert sota la direcció de F. Hass: obres de J. Soler i R. Gerhard, i recital de Tete Montoliu. Exposicions: Dins les « Setmanes» s’han exhibit un pare11 d’exposicions sobre Gaudí i una altra d’arquitectura «Catalunya avui», més la «Miró-Escultures», «Tapies íntim» i «Katalanische Maler» (Ràfols Casamada, Guinovart, Hernandez Pijuan i A. Tapies). Al costat de les exposicions d’art, n’hi ha hagut cinc més sobre el tema del llibre: «Dalí i els Ilibres», «Mostra bibliografica de Ramon Llull» (muntada pel Raimundus-Lullus-Institut de Freiburg im Breisgau), «El llibre cata& avui», <cLlibres alemanys recents de temàtica catalana» i <cLlibres infantils i juvenils». 1 encara cal afegir-hi l’exposició de cartells sobre el Principat. Cinema, videogvafia i teatre: Durant trenta-quatre sessions, que han compres des de llargmetratges fins a les tintes de vídeo, l’exhibició filmogràfica a Kalsruhe ha constituYt un esforc notable per aproximar la realitat actual catalana a la societat alemanya. La Torna, La ciutat cuernada, La Nova Can@, Catalans universals i Ocaña, retrat intermitent han format part del repertori exhibit. El Teatre Lliure, de Barcelona, representa, al Badisches Staatstheater, L’Hèroe, de Santiago Rusiñol. Conferències: Sobre arquitectura catalana s’han organitzat a Kals-

ruhe, a més de les exposicions esmentades, trobades i un cicle de conferencies dictades per J. Bassegoda Nonell, S. Tarragó, 0. Bohigas, 1. Sola-Morales, 0. Tusquets i R. Bofill. A la difusió d’aquestes «Setmanes Catalanes » (acomplertes des del 19 de setembre fins al 20 de novembre de 1983) ha collabor’at la magnífica edició del llibre Europüische Kultwtage Kalsruhe 1983. Kunst und Kultuv Kataloniens, el qual facilita al públic germanò’fon una aproximació valuosa a aspectes claus de la nostra cultura. 1 a nivel1 informatiu ha estat admirable la tasca desplegada pel full diari «Kalsruher Kultur Nachrichten», duna difusió de 130.000 exemplars. Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya ha editat tres catàlegs monogràfics, Miró-Skulptuven, Tàpies íntim i Dalí und die Bucheu sobre les respectives exposicions obertes a Kalsruhe. En aquesta ciutat es muntà un altre sistema de divulgació, I’abast del qual no sabria mesurar pero que, en qualsevol cas, trobo curiós: el «Kultur-Telefon», un servei telefònic que oferia al públic poemes catalans recitats en alemany i en catala. «Was ist Katalonien?» ha estat un dels rètols claus ‘que reapareixia, ací i allà, al capdamunt de cartells, llibres o mapes, amb l’objectiu estimulador per als germanofons per tal que s’encuriosissin per la nostra realitat. Potser des del punt de vista publicitari el coronim «KatNalonien» hi esdevingués eficac pero, com a contrapartida, amagava al públic alemany la dimensió i la complexitat de la nostra realitat cultural, forca més variada que la 114

© faximil edicions digitals 2003


continguda en els límits reduïts de «Katalonien». 1, de fet, pretendre centrar la catalanitat en mostres d’exclusiva mprocedència «catalunyesa» no constitueix, ni de bon tros, el procediment adient per a oferir als forasters la dimensió cultural i nacional dels Països Catalans. Aquesta nota ha de cloure’s amb el testimoni de la nostra profunda admiració envers tres alemanys formidables, la receptivitat i la capacitat organitzativa dels quals ha constituït el suport de les « Setmanes Catalanes» de Kalsruhe. Em refereixo al regidor de cultura i al director d’activitats culturals del municipi, Dr. Michael Heck i Manfred Reichert, respectivament, exemples admirables de sensibilitat humanística i d’eficiència d’una autonomia municipal seriosa; i, per descomptat, em refereixo al professor de la Universitat de Frankfurt, Dr. Tilbert D. Stegmann, catalanista militant per a qui la passió per la nostra cultura condueix al compromís amb la nostra pervivència nacional.

PRIMERCOLLOQUID'ESTUDIS CATALANSA ALEMANYA El Colloqui es va celebrar, del dia 14 al 16 d’octubre, en el marc de les «Setmanes Catalanes Kal.sruhe 1983», a l’«Oberrheinnisches Dichtermuseum» d’aquesta ciutat. La primera sessió, Homenatge en memòuia de Mercè Rodoreda, estigué constituida per la intervenció de P. Maragall en qualitat de batlle de Barcelona i nét del poeta, per una ponència de M. A. Capmany, regidora de cultura de la mateixa ciutat, sota el tema «Reflexions sobre

Mercè Rodoreda», i per la lectura de fragments literaris de la Rodoreda. Mentre que l’exposició de Maragall resultà superficial i tòpica, fou una llàstima que M. Aurèlia no disposés de l’ocasió propícia per a oferir-nos una semblanca més compacta de la gran novellista. F. Formosa, J. M. Llompart, J. F. Mira i M. A. Oliver recitaren textos de la Rodoreda, els quals anava traduint a l’alemany Angelika Maass, de Zuric. , Especialment intensa fou la jornada del dia 15, iniciada amb la presentació oficial del Colloqui, mitjancant sengles salutacions de la Dra. Beatrice Steiner, directora de l’«Oberrheinnisches Dichtermuseum», del Dr. Heck, del sr. Reichert i del Dr. Stegmann. No puc estar-me de testimoniar l’exquisida simpatia de la Dra. Steiner així com la seva constant atenció amb què ens tractà. Les activitats bàsiques del Colloqui giraren entorn, com és habitual, de les sessions de comunicacions seguides de debat. Quatre foren aquestes sessions, presidides, respectivament, pels professors Günther Haensch (Augsburg), Johannes Hösle (Regensburg), Josep M. Navarro (Bremen) i Dietrich Briesemeister (Germersheim). Com es pot observar en els títols de la següent nòmina, les comunicacions oferiren una varietat de temes notable; sis tractaren aspectes de literatura: M. L. Möller (Trier): «Flordeneu, la Ben Plantada i la crítica feminista»; A. G. Düttmann (Frankfurt): «Lectura i interpretació de Viatges i flous de Mercè Rodoreda»; J. M. Navarro (Bremen): «València a la poesia de Vicent Andrés Este115

© faximil edicions digitals 2003


lIés»; B. Friese (Bonn): «Traduccions de Hölderlin per Carles Riba»; J. M. Vidal i Alcover (Tarragona): «Ramon Llull a Kalsruhe: les illustracions del BrevicuZtlwz», i A. Quintana (Speyer): «La literatura catalana a l’Aragó». Un pare11 de comunicacions es centraren en temes estrictament lingüístics: 1. Neu-Altenheimer (Frankfurt): «El català, una llengua viva i neollatina. Notes sobre el debat lingüístic al segle XIX a Catalunya», i J. Sola (Barcelona): « Presentació del nou Manual de llengua catalana». Les cinc comunicacions restants exposaren temes variats tals com: J. M. Figueres (Sant Cugat del Valles): «La 4premsa cultural i científica en catalb»; F. G. Hirschmann (Trier): «Franca i Espanya: dos conceptes molt diferents respecte als catalanw; Ll. de Yzaguirre (Barcelona): «La utilització de microordinadors a l’ensenyament del catala»; J. Jané (Barcelona): «La tasca del germanista a Catalunya», i A. DíazPlaja (Barcelona): «El llibre infantil català avui». Tot seguit ressenyo els debats, els quals, pel seu pes espectfic -n’hi hagué tres-, formaren el segon bloc del programa del Colloqui. El primer debat es centra en el tema ~50 anys de lexicografia catalana. Del Diccionari “Fabra” al de l’Enciclopèdia»; moderat pel Dr. Badia, rector de la Universitat de Barcelona, comptà amb la participació de R. Aramon, J, Carreras, G. Haensch, A. Moll, M. W. Wheeler i S. Pey. En el segon debat, «La literatura catalana avui: autors i lliAlex Broch bres», intervingueren com a moderador, i M. A. Oliver, 0. Pi de Cabanyes, F. Formosa, J.

M. Llompart, J. F. Mira i 1. Riera. Finalment, «La llengua catalana fins a l’any 2ooO: sobreviurà o morir&?» centra el tema del tercer debat, moderat per Tilbert Stegmann, amb participació de M. A. Capmany, A. Moll, 0. Pi de Cabanyes, M. Strubell, 1. Riera i V. Pitarch. Tres foren les constants en el debat sobre lexicografia: el reconeixement de la transcendencia de l’obra fabriana amb diferents criteris sobre l’oportunitat de la seva adaptació, la referència als vocabularis bilingües de català amb una altra de les grans llengües de cultura (òbviament en aquest aspecte sovintejaren les indicacions entorn del recent vocabulari català-alemany) i les avaluacions sobre el diccionari de la Fundació de Z’Enciclopèdia Catalana. El debat sobre literatura es centra en aspectes de sociologi,a del llibre, tot insistint en la necessitat de bastir una política de biblioteques públiques, així com s’hi propugna la urgencia de fundar una bona revista bibliogràfica catalana. En conjunt els autors hi exhibiren una visió global forca optimista sobre la salut de la producció literaria en catala, alhora que denunciaven una mena de trauma collectiu que es manifesta en un complex d’inferioritat davant les grans literatures europees. Segons els nostres escriptors, les deficiències bàsiques ,del fenomen literari d’ací rauen més aviat en els mecanismes editorials que no pas en la capacitat dels autors. Naturalment el tercer debat, que es proposava avancar un diagnòstic sobre el futur immediat de l’idioma, és el que oferí major dis-

116 © faximil edicions digitals 2003


persió de criteris, tant per part dels mateixos components de la taula com de la banda dels assistents. El tema de discussió s’hi presenta amb un plantejament original que consistia en l’exposició d’anècdotes d’interès sociolingüístic. S’hi comptava amb una certa representativitat geogràfica dels Països Catalans (amb la sola greu absencia de representació de la Catalunya Nord), la qual afavoria l’exposició dún panorama heterogeni. En qualsevol cas, la complexitat del fenomen linguistic català dificulta els intents de fer-ne síntesis acceptables, sobretot en circumstàncies com la d’un debat públic d’aquestes característiques. L’altre component del Colloqui de Kalsruhe, les vetllades literaries, xocaven, d’entrada, arnb els esquemes mentals dels catalans, si més no. De fet, aquestes sessions representaven una innovació dins els programes tradicionals dels colloquis de catalanística; d’altra banda, resultava sorprenent per a nosaltres que ciutadans aliens al món de la investigació sobre la llengua i la literatura catalanes participessin amb naturalitat en aquelles coirées, on autors com F. Formosa, J. M. Llompart, G. Janer Manila, J. M. Mira, T. Escuder, M. A. Cammany, 0. Pi de Cabanyes, V. Mora, M. A. Oliver, 1. Riera i J. Fuster recitaven fragments originals de la seva producció literaria. Per descomptat, els textos Ilegits havien estat distribuits entre els assistents, en doble versió, catalana i alemanya. Com a lmínim, les vetllades literàries -exactament en foren duesrepresentaven la finestra oberta del colloqui a la ciutat, al-

hora que feien palesa la sensibilització d’un públic alemany envers una cultura submergida, com ho és la nostra; l’actitud d’aquella colla de ciutadans de Kalsruhe davant la literatura catalana esdevenia encara més admirable per l’esforc que els suposava acudir a unes sessions que es celebraven als capvespres de dissabte i diumenge. Així mateix mereix remarcar-se el fet que la llengua vehicular de tot el Colloqui fos la catalana, fins i tot en les sessions públiques, en les quals el professor Stegmann s’imposa la feinada d’anar traduint les intervencions a l’alemany. M’és difícil precisar si els participan& en el CoHoqui assoliríem el centenar, pero, en tot cas, constituírem un esto1 respectable, sobretot tenint en compte que era la primera trobada d’aquelles característiques feta a Alemanya. En concret, de valencians, n’hi participàrem quatre, tres provinents de Castelló de la Plana i l’altre hi acudí des de Bremen. Confiem ara que les actes del Cokloqui de Kalsruhe seran editades per a servei general a la catalanística. Comentari a part exigeix una altra iniciativa del Colloqui, la constitució de la «Deutsch-Katalanischen Gesellschaft», esdevinguda la vesprada del dia 15 d’octubre. DEUTSCH-KATALANISCHE GESELLSCHAFT (DKG)

(Associació

germano-catalana)

Al si de la catalanística no deixava de sorprendre, abans ,de Kalsruhe, que la cultura alemanya conl.17

© faximil edicions digitals 2003


tinués sense disposar d’una institució homologa a l’«Anglo-Catalan Society», a l’«Associazione Italiana di Studi Catalani» o a la «North American Catalan Society». La realitat és que els catalanistes de l’àrea lingüística alemanya representen un pes notable dins l’«Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes» i així mateix és respectable el nombre de departaments universitaris de la República Federal d’Alemanya que es dediquen a l’estudi del català i de la seva literatura. No en va Tubinga i Munic allotjaren els Jocs Florals ,de la Llengua Catalana en l’exili. D’altra banda, ningú no ignora que, especialment d’encà de ‘la Renaixenca, la cultura alemanya ha influït de manera important sobre alguns corrents ideològics, com el nacionalisme, 0 estètics de la nostra cultura. Pero per damunt de tots aquests factors s’imposa ara la referencia a l’escola filologica alemanya de final del segle XIX i principi del xx, la qual coopera de smanera decisiva en el recte enfocament de lla identitat lingüística del català i en la valoració del seu estudi al si de la filologia romànica: ‘mestres com W. MeyerLübke (l’autor del Das Katalunische), B. Schädel o F. Krüger foren magnífics exemples per a la catalanfstica internacional. Resultava, en definitiva, estrany que l’àmbit cultural de l’alemany, amb una rica tradició d’afeccions envers la cultura catalana, no hagués articulat abans una associació com la que acaba de constituir-se a Kalsruhe. Segurament hi calia l’element aglutinador que ha estat el Dr. Tilbert D. Stegmann, germano-català 0 català-alemany imper-

tèrrit. El professor Stegmann ja fou l’inductor de les «Setmanes Catalanes de Berlín» (1978), sens dubte el precedent més directe del Colloqui de Kalsruhe i de la DKG. Segons el1 mateix exposa en l’acte de la constitució, l’entitat vol dotarse d’un esquema organitzatiu simple, tot prescindint de certs formalismes en la direcció. La presidència sera exclusivament honorífica i com a primers presidents d’honor acaben d’ésser nomenats els professors Aramon, Badia, Bihler, Brummer, Haensch, Hösle, Muen, Mo11 i Wheeler. M’és grat de constatar que, en proposar-se’ls a l’assemblea constituent, es tributa una menció honorífica al malaguanyat professor Sanchis Guarner. A nivel1 anecdòtic referiré que el Sr. Aramon, president del jurat del premi «Sanchis Guarnei-», comunica que en aquel1 moment, i en el marc de les Festes Populars Pompeu Fabra, s’atorgava a Lleida aquest premi al Dr. Moll, per la seva obra Textos i estudis medievals. Pel seu valor documental i sobretot per la precisió amb que enuncia els objectius de la DKG, paga la pena de reproduir ací la declaració fundacional de l’entitat: «La Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació germano-catalana) vol reunir els que es dediquen a la llengua catalana 0 a altres temes catalans i que tenen una relacio especial amb el món alemany. La DKG vol millorar la comunicació entre aquestes persones i VO1 guanyar més científics alemanys per al català encoratjant-los a dedicar una part del seu temps a les investigacions catalanes i a moti-

118 © faximil edicions digitals 2003


var els seus estudiants a fer el mateix. La DKG vol encoratjar tota activitat que porti a un coneixement més aprofundit de la realitat catalana dins de l’àrea lingüística alemanya. La DKG podrà collaborar en la tasca germanista als Països Catalans. De moment la DKG vol reduir a un mínim el formalisme associacionista i es considera principalment realitzada en els colloquis manuals germano-catalans que es faran cada tardor i en les altres activitats encaminades a apropar-se dels objectius suara mencionats.» Cal remarcar que l’entitat ha nascut amb uns cent trenta socis fundadors, tota una garantia de les valuoses activitats que n’esperem. En el mateix acte de la seva fundació, s’hi van adherir les següents institucions: Acció Cultural del País Valencia, Obra Cultural Balear, Consell d’Educació i Cultura d’Andorra, Centre de Documentació i Animació de Catalunya Nord, les associacions de catalanistes ACS, AISC i NACS, 1’Associació de Germanistes de Catalunya, la Deutscher Romanisterverband i la Deutscher Hispanistenverband; així mateix s’hi ‘féu pública l’adhesió moral del President de la Generalitat de Cata,lunya. També en I’àmbit acadèmic institucional s’eixamplen els cercles de la catalanística. Les velles ansietats que molts compartíem ‘respecte de l’articulació dels catalanofils de llengua alemanya acaben de satisfer-se; potser ara ja les desviem cap a un altre blanc, l’àrea francòfona, de la qual esperem que aviat es doti de l’associació corresponent

a la DKG. La DKG comenca sota bons auguris, i una primera mostra n’és el projecte de l’aplec de cata% que programen els estudiants de la Universitat de Berlín, per a aquest hivern. Les «Setmanes Catalanes Kalsruhe 83» i el 1 ‘Colloqui d’Estudis Catalans a Alemanya s’han celebrat en un marc cívic gratament acollidor, en una ciutat ‘d’esplèndida qualitat de vida si no fos per la greu amenaca que hi representen les installacions mi’litars. Tant en el conjunt de les «Setmanes» com en el mateix Colloqui jugà un paper remarcable el llibre, amb les seves realitats i els seus problemes, el qual hi protagonitzà conferencies, debats i exposicions, dins i fora del Colloqui. En aquelles mateixes dades precisament s’obria la Fira del Llibre de Frankfurt, primera mostra bibliogràfica internacional, que enguany oferia la novetat de l’estand català,. En aquest aspecte és clar que no es podria silenciar ací el fet que Kalsruhe sigui l’actual dipositària del meravellós Breviculum lullià; de fet molts acudirem jal Colloqui amb la illusió de contemplar-ne l’original, el qual tanmateix ens fou inaccessible. Finalment, des ‘d’aquesta referencia al panorama bibliogràfic, s’imposa deixar constancia així mateix de l’extraordinària participació que ha tingut l’«Associació d’Escriptors en Llengua Catalana» en els aplecs de Kalsruhe. Aquestes sessions catalanistes alemanyes han coincidit amb un moviment d’abast internacional: des de la mateixa Kalsruhe i d’arreu de la República Federal d’Alemanya i d’Europa tota s’aixecava,

© faximil edicions digitals 2003


aquella mateixa setmana, el clam multitudinari d’oposició a la cursa armamentístiea. Pels passadissos de ‘l’«Oberrheinnisches Dichtermuseum» hom comentava l’oportunitat que el 1 Colloqui d’Estu,dis Catalans a Alemanya proclames, de manera ,forma.l, la seva identificació amb la Diada Internacional per la

Pau, proposicio que dissortadament no hi arrelà. 1 el cas és que l’amenaca nuclear constitueix un peri11 ben concret per a la pervivència de la cultura catalana i de totes les illusions suscitades a Kalsruhe. Vicent

AMZO: LES METAMORFOSIS Romà

PITARCH

DE LA CREATIVITAT

de la Calle

«Si l’art fos només, personal, mai no podria

0 principalment, existir la història

Sexpressió de B’art.»

d’una

visió

E. H. GOMBRICH

Art i ilh.uió

En I’Ambit de la cultura artística, els plantej,aments històrics malden per recollir Ii per recompondre tates les dades que s’ofereixen -fins i tot més enllà de les estrictes aportacions de la Crítica i l’Estèper a explicar la dinàmica ticapropia dúns fets i d’unes influtrncies que, contextualment i evolutiva, conformen el ,marc específic ‘de les condicions prèvies, on es desenvolupen les distintes tendències artktiques. D’aquesta manera, a partir de les corresponents restricions metodològiques, la historia testimonia un passat convertit en decurs i en trajectoria, i -amb la perspectiva imprescindible i el distanciament crític adientformula els principis que regir-en la dialèctica generadora d’uns moviments i unes convergències estilístiques que trobem

ja

-a hores d’araregistrades convencionalment en la memoria collectiva amb caràcter de Retòriques. Tanmateix, malgrat que pel seu simplisme l’oblidem, sota aquesta lògica concatenació de tendències que la historia esquemàticament ens presenta -assumides com a baules d’un contintluvn evolutiu-, i que de fet conforma i determina la nostra comprensió de l’esdevenir artístic, s’amaga tota la inabastable fluència vital que va fer viable, i justifica, l’aparició de cada realitat creativa, de cada proposta i de cada opció plàstica concreta. No debades el context històric dels fenòmens artístics és -a més dúna estructura de relacions continuades- el resultat imprevist d’unes aportacions tan especifiques com personals, desenvolupades en el marc global de l’existència. En

120 © faximil edicions digitals 2003


aquest àmbit diacrònic s’enclaven les distintes generacions i s’encadenen -amb independencia variable- les figures més destacades de cada etapa. 12s en aquest sentit que se’ns ofereix ara la possibilitat interessant de reconsiderar l’obra d’Anzo: mitjancant una àmplia selecció retrospectiva -a partir de la producció més recentens ha portat, en un espontani joc d’associacions prèvies, a embastar les premisses exposades al voltant de la dinàmica evolutiva i contextualitzadora, on s’inclou tota aportació artística. No hi ha dubte que el grau d’acceleració històrica, en relació a l’esdevenir artístic, ha de tenir-se en compte en el lmoment d’emmarcar les opcions que defineixen una praxi creativa concreta. Tot això sera significatiu no sols pel que fa a les tendències que, amb més o menys intensitat -i varietat-, han estat assumides, sinó també respecte d’aquelles altres que van ser possiblement rebutjades (o no ateses). La presencia, tant com I’absència, l’acció, l’omissió, la selecció, juntament amb el rebuig, determinen -sempre conjuntamentcadascuna de les distintes posicions que constitueixen i caracteritaen la trajectòria individualitzada de cada artista. En conseqüència, una visió retrospectiva implica, almenys, un doble nivel1 de reflexió. Dúna banda, s’hi hauran de considerar les propostes plàstiques en la virtual contimt’itat sintagmàtica, on, alhora, caldria, potser, distingir certes etapes estilístiques de marcada autonomia diferencial i evolutiva. I, de l’altra, hauria de contrastar-se -i inserir-s’hiaquesta producció

en I’ambit paradigmàtic, determinat per la recent historia de l’art, on ha estat recollida i, fins i tot, flxada. Se’n podrà desprendre, malgrat que siga únicament duna manera descriptiva, la relació parallela (amb les connexions i els distanciaments corresponents) entre la trajectòria plàstica personal de Josep Iranzo i les modalitats artístiques que, encadenadament, el procés històric en el seu esdevenir general ha anat desenvolupant coetàniament. Un programa tan ambiciós i temptador -adequat lmés aviat per a una monografia que no per a un text de conjuntura-, tanmateix, haurà de restringir-se, necessàriament, a una aproximació panoràmica que estructure i diferencie la línia evolutiva tracada pel treball artístic d’Anzo. CAP A LA RECERCA DUNA IDENTITAT Cal acceptar, com a supòsit, que el principi d’imitació representa biològicament i etolìzgica el punt de partida del desenvolupament de la propia capacitat individual, en relació a certes pautes vigents en l’entorn on ha d’integrar-se el subjecte. Tanmateix, sol ‘ser extrapolat explkitament al domini de la gènesi artística. Tot i amb això, si tenim en compte el possible determinisme ambiental, ha de puntualitzar-se, almenys, que la mimesi «funciona», de fet, de manera distinta segons que es prenga com a referent imitatiu la realitat natural 0 d’altres «realitats» icòniques -i ja o, fins i tot, «models» figurades121

© faximil edicions digitals 2003


establerts com a «ideals». En aquest sentit, la capacitat creativa del subjecte, en l’espontània i neguitosa actitud inquisitiva per a descobrir la propia identitat, pot centrar l’atenció en les realitats directament circumdants, ja que els objectes, les persones, la naturalesa... i, fins i tot, les situacions mes diverses desperten el seu interés. Pero, igualment, les mateixes imatges que se li ofereixen -configurades selectivamentes presenten com a part indissoluble de l’ambient més pròxim. A més, els processos de culturalització insistent que des de l’ori,gen conformen la personalitat -com una segona naturalesali proposen, igualment, uns &nons dotats de trets axiològics positius, enfront ‘dels quals es difícil no respondre mimèticament. La capacitat per a trobar -i elaborarun llenguatge plàstic «propi» s’emparenta intrínsecament amb les possibilitats de desenvolupar una cosmovisió personal. Per tant, en qualsevol cas, el descobriment d’unes altres alternatives visuals constitueix les condicions prèvies per a -després de l’esglai que representa allò inusitatobrir-se a un àmbit de perspectives mes extenses. Anzo, al comencament dels anys cinquanta, travessà, des d’una inclinació primerenca cap a les qüestions artístiques, alguns dels estadis ja esmentats. Malgrat això, la prompta reacció enfront dels supòsits estrictament acadèmics i l’allunyament progressiu de les opcions purament mimetiques el porten al desenvolupament experimental de les més diverses propostes plàstiques innovadores del moment. Pro-

bablement, es puga justificar que en el seu neguit s’òbriga directament el conreu d’una «neofiguració» particular -com si cremas etapesi fent pròpies les experiencies alienes, històricament contrastades, en suport de la progressiva esquematització de les figures. El desenvolupament de l’informalisme l’assumeix primerament com a «informació» rebuda de l’amlbient plàstic, gairebé per osmosi, i saltant-lo després, durant quasi una dècada, s’exercita -alhora que experimenta incansablement amb el tractament de ,materials, amb la variació dels recursos 8compositius i la ‘qualificació ,de les preferències cromàtiquesen la síntesi expressiva que pot aconseguir amb les alteracions de les textures, l’esquematisme geometritzant, l’estudi dels contrastos volumètrics i el protagonisme plàstic del propi espai, plantejat ja com a joc de plans de color. Lentament l’entén, cada vegada més com un «suport» de segon gruu, on es presenta el cromatisme i la composició progressivament amb més autonomia -i fins i tot independenciaquant a l’element temàtic (com a pur substrat doblement formal); cosa que, junt amb les preocupacions per la texturalització, el decanta a poc a poc -en una recursivitat històrica virtualcap al conreu de I’abstracció. Es diria que Anzo, en la vivencia quotidiana de l’elaboració de la propia identitat artística, havia arribat a sentir la necessitat de traper el1 vessar -i desenvolupar-, mateix, aquella etapa que havia omés inicialment, potser dut per l’apetència constant i la preocupa-

122 © faximil edicions digitals 2003


ció informativa, entossudit, tanmateix, per la seua facilitat d’assimilacio’ Aquesta evolució -gairebé històricament a tengoes més intensa des de 1957 i preludia l’abstracció oberta que conrea amb soltesa franca i virtuosisme en el període del 60 al 63. Possiblement, siga l’etapa més intimista, on va endinsar-se -convé d’insistir-hi de nousense convulsions de cap tipus, gradualment, portat per les investigacions al voltant de les possibilitats vinculades a les qualitats materiques, assolides amb els distints tractaments i I’ús diferent <dels elements combinats. La prioritat directa concedida plenament als va‘lors sensibles i formals, per bé que suposa la desaparició de les preocupacions vitals circumdants, d’altra banda les transforma, mitjancant un joc compositiu equilibrat, sempre al. marge de qualsevol recurs gestual o directament expressiu, cosa que augmenta la intensitat poètica. Anzo canalitzà aleshores la capacitat creativa per un doble camí, compaginant la dedicació a la pintura amb el treball en els mitjans gràfics.2 Es podria afirmar que la seua activitat -potser a nivells no explicats conscientmentmanté una dualitat. D’una banda, el treball gràfico-publicitari busca sobretot la vehiculació eficac d’uns con tinguts determinat,s on funciona el suport plàstic com a medi ‘de la comunicació. La transitivitat, inherent en aquest procés, converteix el

disseny en element utilitari, concomitant a les estratègiques virtuals. 1, de l’altra, l’activitat pròpiament pictàrica -tal vegada com a recurs compensatoriredueix d’una manera dràstica i creixent el vessant temàtic (referencial) en relació a l’entorn, fet que minimitza indirectament tota possible funció commirzatòria en relació als receptors, fins aconseguir, de fet, l’explícita eliminació. Rs el moment -cal no oblidar-hodel seu ,més pregon informalisme. Aqueixa mena de «difús supòsit purista», marcadament subjectiu, que subjau en tota proposta informalista, era assumida fàcticament per Anzo com a límit diferenciador dels esforcos creatius diversjificats, simultanis entre l’àmbit habitual de la pintura i les tècniques i materials publicitaris preferentment. Això no obstant, la superació d’aquesta dicotomia convencional i la revisió dels plantejaments propis d’ambdós dominis, suposarà un pas trascendental, tant en el context de ‘la seua particular evolució artística com en la situació general de la plàstica valenciana de l’època.

EL PROTAGONISME DE L’ENTORN VISUAL QUOTIDIA Per a contextualitzar adequadament el marc on s’efectua el decantament d’Anzo ‘cap a les propostes del Pop -d’encuny propi-, caldrà

1 GARCIA VII%, M., ha sabut veure perfectament aquesta qüeatió en l’itinerari artístic #Amo, Vegeu «Anzo», Artistas españoles contemporáneos, Servicios de . publicaciones de Educación y Ciencia, Madrid, 19%. ’ Cal recordar la tasca en les empreses litogràfiques Ortega, de València.

123 © faximil edicions digitals 2003


CINILL recordar les reaccions encadenades que històricament es desenvoluparen enfront del pes desmesurat que la introspecció havia anat adquirint en la pintura, i tenir molt en compte l’intent de superació que s’evidenciava envers els diversos subjectivismes que aureolaven l’activitat creativa. Encara que des de plantejaments distints, tant l’anomenat «Art Normatiw com els nous moviments d’arrel realista, amb els seus programes i manifestacions particulars, es proposaren revisar, per camins diferents, el panorama de la plàstica. En la perspectiva concreta que a hores d’ara ens ocupa sera imprescindible recordar l’ambient inquiet j renovador que, als anys setanta, es respirava en les coordenades artístiques valencianes, especialment si, com en aquest cas, ens referim a les tendències realistes. Amb la coneixenca de da dedicació d’Anzo al terreny de les arts plàstiques i les seues inquietuds personals, no es necessita cap explicació pel fet de veure’l ‘de sobte enquadrar-se entre els membres fundadors d’Estampa Popular de

Valencia.3 En efecte, Amo en aquella època havia comencat a plantejar-se amb rigor el problema de la possible aplicació de les tecniques i els

recursos del disseny publicitari en les composicions pictoriques. D’altra banda, continua experimentant complementàriament en els distints procediments d’estampació. A més, com ja ha estat esmentat, la realitat social i política experimenta, a conseqüència del desenvolupament econòmic -especialment industrialuna serie de canvis accelerats que afecten ineludiblement, de manera simultania, la dinàmica cultural. Una bona part del quefer artístic valencia torna la mirada cap allò que sera qualificat ‘per V. Aguilera Cerní com la «Cronica de la Realitat». Això no obstant -al nostre parer-, caldria matisar aquesta denominació, consagrada ja històricament, i distingir certs aspectes que ens seran de certa utilitat per a enquadrar amb mes precisió la tasca d’Anzo.4 En aquest sentit, proposem la diferenciació entre allò que hi havia darrere la &rònica de la Realitat» com a actitud, com a tsorització i com a tendència virtual. a) «Cronica de la Realitat» -en un sentit amplipot contemplar-se com el resultat lbgic d’un muyc sittracional determinat que definia en l’àmbit de la cultura artística valenciana la Weltaízschautrvtg existent a comencament dels setanta i que, d’una manera

3 En el moment de recollir la nòmina d’artistes que participaren en Estampa Popular de Valencia es topa amb la dificultat que mentre uns restaren en el moviment ‘des d’un principi, uns altres s’hi incorporaren més tard o el deixaren aviat. En relació als participants inicials, cal ressenyar alfabèticament els següents: Amo, Calatayud, Gorris, Jarque, Marí, Martí, Peters, Solbes, Toledo i Valdés. Per a un estudi més ampli i detallat, se’n pot consultar el capítol tercer (pp. 81169) de R. MA&N VIADEL, El Realismo social en la plástica valenciana (1964-1975), Ed. Nau Llibres-Departament d’Estetica, Universitat Literaria, Valencia, 1981. ’ Aquest punt ha estat exposat per nosaltres en «L’Espill», núm. 12. 124 © faximil edicions digitals 2003


especial, es reflectia -«compromesament »-- en les actituds i en l’ambient intellectual de I’època.5 La seua connexió amb els medis universitaris i amb els nuclis més actius i conscients és evident. Per tot això, per a «comprendre» el ,que històricament representa aquesta &-ònica» no és suficient atendre la seua gènesi tplàstica, sinó que cal tenir molt present el context mateix de la malitat social on es desenvolupa. Aquesta «actitud», de pregona arre1 ètica davant la dinàmica quotidiana, determina, per tant, un dels ressorts interpretatius de la «Cronica de la Realitat», entesa prevalentment com una actitud determinada enfront de la realitat artsocietat. b) cCrònica de la Realitat» com a teoria aglutinadora -partint d’una serie de supòsitsd’uns principis sistematitzadors que en part eren explicativo-causaEs en relatió a tota una serie de fenò,mens artístics que es desenvolupaven en aquelles coordenades històriques, pero també assumien trets normatius cl.ars amb l’assenyalament dels objectius prioritaris i les particularitats pròp.ies duna mcerta practica p~recisament aquella significant; que entrava, d’alguna manera, en el sea camp 8d’influ&ncies. Es a dir, que la teorització de la «%rònica de la Realitat» -creiemha d’entendre’s com una reflexió

activa que anava de facto molt més enllà de la pura «descripció» dels fets plàstics coetanis, i buscava exercir (-davant la collectivitat) una funció explicativa i (davant la corresponent praxi artística) un paper d’unificació i noumativitat.6 c) Tanmateix, «Crònica de la Realitat», més enllà de l’actitud que suposava i de la teorització que propiciava, pretenia nominar, impulsar i aglutinar -com a tendència- una serie de plantejaments artístics que es forjaven i es ‘desenvolupaven concretament cap a mitjan dècada dels setanta i en prologava la vigencia fins ja entrada la dècada següent . 1 en aquest punt és precisament («Crònica de ‘Ia Realitat» com a tendència) on potser sorgeixen -fins i tot avuiles més diferents actituds interpretatives quant a lla significació i a l’abast,7 les quals no seran tractades ací perquè desbordaria l’objectiu del present article. En aquest context apuntat simplernent, dones, Estampa Popzdav Valenciana fou un ‘primer i significatiu pas, ja que alhora que aglutinava i feia palés una actitud, apuntava les possibilitats d’una teouització i marcava lórientació que podia seguir una terzdhcia ‘més restrictiva. El pas definitiu, en -el sentit al qual ens referim, seria realment &rònica de la Realitat». Sota la que més tard seria anomenada, en cert sentit, ad&cada

’ Els plantejaments sartreans de Z’art engugé i la carresponent actitud eren una constant als anys seixanta. Vegeu «arte, comunicacih en Jean Sartre», appèndix de Entorno al hecho artístico, Ed. Fernando Torres, València, ’ Cal assenyalar el paper fonamental dut a terme en aquest context per V. lera Cerni i per Tomás Uorens. ’ Vegeu cap. de R. MARfN, op. cit.

125 © faximil edicions digitals 2003

ètica Paul 1981. Agui-


CESPILL prodigiosa»,8 no mancaven, enmig de la carrera consumista, les contradiccions reals més diverses, que s’exterioritzaven ineludiblement en tensions de tipus social. En ‘els medis artístics més conscients, com sol succeir, s’assumia amb pregona preocupació, participativa, des de la propia practica (significant i/o teorica), aquesta intensa situació vital que a tots -d’una o d’altra maneraafectava.’ Anzo, partícip directe de l’actitud, ,mantingué, pero, característiques propies en relació a la tendència. 1 així ho reconeix V. Aguilera Cerní en un text de 1965: «El revulsivo de la experiencia “pop”, tras la crisis del informalismo, está produciendo una serie de manifestaciones que seguramente ya permiten considerar la presencia de un hecho nuevo e independiente. Por lo que se refiere a la pintura española, podemos afirmar que, al menos en Valencia, está fraguando un modo original de entender la posibilidad y la necesidad del realismo que exigen las urgencias de nuestro mundo.

Sin formar parte del equipo valenciano de “crónica de la realidad”, José Iranzo cultiva un aspecto de su inagotable repertorio. Y lo hace a su manera...» Io

Justament aquesta manera de fer «a su manera» és la que ací, des d’una major perspectiva històrica, ens interessa aclarir. Si com a tendència concretament estructurada al voltant d’una determinada «poètica» Anzo no s’integrà en el grup més representatiu del que s’entengué com a «Crònica de la Realitat», tanmateix, enfoncant-la com a actitud historica davant una situació, sí que participa plenament dels condicionaments que de forma contextual la definiren en relació a la societat. Enfront de I’individualisme que, com a programa estètic, havia subratllat a ultranca l’especificitat de I’element pictòric, en connexió amb l’ambit subjectiu manifestat públicament, es posa en primer pla la qüestió de la /unció socia2,de l’art. Aquest fet deixava oberta una alternativa en relació a allo que de coneixement i de tvansformació de

’ SEMPERE, P.; CORAZÓN, A., La década prodigiosa, Ed. Felmar, col. «punto críticou, Madrid. Foren anys de pletòriques, copiases i fecundes experiències creatives. Una mostra ‘d’aquell am;bient són per exemple les formacions sorgides «colleotivament, entre el 64 i el 66. Ed supòsit bàsic que servia alhora de motor intencional i ‘d’objectiu era la consideració de la pintura com a «agent de canvi social» (i fins i tot per a alpuns polítics). S’hi podria matisar de múltiples maneres en la praxi artística, pero mai no va estar absent, en un major o menor grau, de ães seues preocupacions. Enfront de la Ipura exaltació de l’originalitat irracionalista, es va propiciar -com a rellevament vâlid i valuós- una opció clarament comunicativa (rellevància semàntica), una actitud explícitament crítica (amb finalitat pragmàtica) i es postulava una inserció concreta i inequívoca en el un arrelament pregonament popdar: context objectiu dels interessos i les circumstàncies específiques que es donaven en la situació valenciana. Io Presentació del catàleg de I’exposició d’Anzo a la Galeria Biosca de Madrid i que ha estat reproduït també en la celebrada en 1’Ateneu de Valencia el mateix any.

126 © faximil edicions digitals 2003


la realitat circumdant suposaven les premisses d’aquesta funció social: a) D’una banda, calia la participació directa en la tasca que el disseny i la integració urbanística possibilitaven. Era un camí per a transformar l’àmbit de la realitat circumdant i crear nous entorns espacials i, en conseqüència, vitals. Per tant, amb tot això s’influïa en el medi i en la realitat existencial humana. Aquest programa representava les aspiracions més ostensibles del

normativisme plàstic. b) De l’altra, calia, així mateix, propiciar i desenvolupar la transformació de la realitat social sense renunciar a l’especificitat artística com a supòsit estetic. Anzo, amb un interés inicial per l’arquitectura i amb la practica diària del disseny, pogué decantar-se de manera immediata cap a la lprimera de les opcions alternatives. Això no obstant, potser per les preocupacions personals, i amb la influencia del moment artístic local, s’inclinà per la segona possibilitat, i ho va fer de manera independent i amb la radical llibertat personal que sempre l’ha caracteritzat. Junt a les experiències d’Estampa Popular (on -malgrat la propia originalitat del grup desenvolupat a Valènciala figuració palesa en molts casos evidents empremtes expressionistes), Anzo, el 1964, introdueix a poc a poc en les seues com-

posicions (al principi i de base encara abstracta) una serie de recursos plenament pops. En fou un exemple excepcional l’obra de 1964 titulada EZ Santo en TVE. Es cert que I’arrel ètica no s’hi explicita de forma directa, com a revulsiu 0 com a impacte. Pero això no suposa la seua inexistencia (exemple: Negws als EUA, 1964). D’altra banda, el fet de convertir el món dels mites quoti’dianitzats pels mass media en objecte indirectament referencia1 de les seues obres implica ja, d’entrada, el seu qüestionament. Insistim en aquesta indirecta referencialitat com a matèria-subjecte de les composicions perquè, de fet, directament, són les imatges mateixes les que veihiculen aquestes mitologies modernes, ique Anzo pren com a element denotatiu: imatges de TV, de publicitat, de revistes, de cinema.. . Aquesta radiografia de ‘l’univers visual, plena d’ironia i de lucidesa, on l’aparent neutralitat, no sols «descontextualitza» el marc publicitari en que l’individu les percep habitualment -cosa que en si mateixa comporta un distanciament crític-, sinó que les contraposa, en autèntics (pseudo)colZages, amb unes altres imatges de diferents connotacions, o ‘les deforma intencionalment en muntatges de clara influencia filmica.” Les tècniques publicitàries són, en aquest sentit, no sols wtilitza-

l1 Un exemple de la primera opció seria ila composició de 196.5 Señorito..., cómVd. este ramito, que presenta una mostra eloqüent en enfrontar la imatge publicitària femenina de roba interior amb les anques valencianes. En reilació al

preme

recurs deformatiu, mites,

Efs fumadors,

en són exemples reixits El Fugitiu, tots ells entre 1964 i 1966.

Direcció

prohibida,

127 © faximil edicions digitals 2003

Els Tele-


des» en els plantejaments, sinó que també es converteixen en objecte de reflexió per la seua presencia explícita en l’obra. Tampoc no hi manca, en aquest període de l’activitat d’Anzo, el recurs a la inspiració a partir del panorama objectual que el desenvolupament econòtmic proposa com a model de confort i com a estatus social del món consumista. Les composicions titulades CZasse Y&javra o Cuina en poden ser un exemple reeixit. D’aquesta manera, la Gconosfera» (món de la imatge), incessantment eixamplada pels mitjans de comunicació -amb els potents recursos comminatoris-, és, dones, presa com a model lingiiístic, a que, al seu torn -metalingiiísticament-, es refereixen els resultats pictorics. Pero si, en el cas d’Anzo, la seua eficàcia directa és revulsiva, pel que fa a la conjuntura sociopolítica concreta, sí que ho és en la seua eficiencia ètico-social indirecta, en recollir i replantejar, en una mena de crònica visual de segon grau, el que en un primer nivel1 s’ofereix a I’espectador a través de I’enlluernadora «caixa meravellosa» que ocupa el lloc preferencial del que, fins fa poc, almenys formalment, es considerava com un de1.s pocs reductes inviolables dels subjecte: el domicili. Del punt de mira plàstic, el tractament del color i de l’espai, així com I’estructuració de conjunt continuen sent el centre dún sector important de les seues preocupacions. Pero la seua versalitat és

enorme: adés reprodueix amb fidelitat gairebé hiperrealista, adés assumeix la netedat cromàtica pròpia de I’abstracció postpictàrica, adés munta un cokge optic tronzpe l’oeil, adés fingeix una total planimetria en l’estructuració malgrat respectar els punts virtuals de fuga compositius, adés altera les textures que s’han fet servir... En qualsevol cas -insistim-, els seus pressupostos artístics, que ocupen un Iloc preeminent en les seues pretensions, mai no es modulen cap a unes o altres sol4icituds polítiques, obertament encaminats al desenvolupament plàstic d’una visió irònica de l’existkncia amb una implícita intenció crítica, pero des d’unes coordenades intellectuals essencialment enfocades cap a una realitat social i humana global. Durant alguns anys, Anzo «medita» -amb les eines pictòrriquessobre tots aquests elements. Aquesta reflexió continuada, pel que fa a la nova realitat que circumda l’home, el coNoca fàcticament enfront de l’inquietant poder dels «mitjans» tecnològics. Amb un afany de superació, l’home ha potenciat una prolongació de les pròpies facultats, portat pel somni del progrés: l2 la roda és la prolongacio ,dels seus peus, el vestit apareix com un complement de ‘la pell, els mitjans àudio-visuals eixamplen I’àrea de la percepció i les computadores són un sofisticat apèndix del cervell. Es I’inici d’una nova «galaxia electrònica». . . Devers l’any 1967, Anzo, des d’a-

l2 Vegeu M. McLunn~, La comprensión hombre. Ecl. Diana, Mèxic, 19&

de los medios

como

128 © faximil edicions digitals 2003

las extensiones

del


dustrial avanFada. ¿Què podria ser, en reatitat, mfh racional que ta supressió de ,ta personatitat en et procés de mecanització?» H. Marcuse.13

questa constatació, comenca a variar el seu repertori iconogràfic. Les relacions humanes, la connexió individual amb l’entorn, el feed-back del progrés humà sobre la mateixa existhncia de l’home, es converteixen en un problema central. Els valors vitals es relacionen plenament amb els valors sensibles i formals en les seues composicions. Es l’inici dúna nova etapa del seu sorprenent i i,mprevisible itinerari plàstic.

Tanmateix, i fins i tot en aquest joc tràgic dels «aïllaments» que ha conduyt Anzo cap al Mec-Art, la transacció anà efectuant-se a poc a poc. En l’exposició de final de 1967, celebrada a l’bteneo de Madrid, es constata clarament una superació del Pop; i, encara que les seues propostes d’objectivació pl,àstica perduren, el «reportatge social» s’ha anat decantant cap altres coordenades. El referent ja no és la «imatge d’una imatge» prbpia dún folklore consumista, sinó l’ambient real que conforma i determina el context on es produeixen i es generen. La mateixa precisió objectiva, distant, amb què presentava d’una manera descriptiva la iconografia anterior és utilitzada a hores d’ara per a analitzar el medi circumdant on es desenvolupa l’existència humana de la «nova galàxia» tecnològica i les seues insaciables megalòpolis: l’aslfalt (A’illament lo), l’abandonament de l’espontaneïtat natural (Atllament 6), la soledat que suposa la massificació (El pavtit), la dura homogeneitat de l’entorn humà (A’illament 12)... s6n temes que recull en les seues ob,res, tot i que encara utilitza els suports i les t&cniques precedents, generalment pintura sobre llenc. Però ja s’hi destaca el contrast, determinat per la desproporció de

LA COMUNICACIO DE LA INCOMUNKZACIÓ La prioritat concedida per Anzo a l’evttovn visual quotidia -i modklicament representat per les imatges ‘de la teíemitologia “popular »- lentament va cedint pas a la presència dún entorn espacia2 opressiu on l’home deixa de sentirse com mit-dase& (ser-amb) per a enquistar-se en el propi aïllament, al qual el susurrant i acaparador «diàleg-amb la realitat tecnològica» -unidireccionalment convertit en «monòleg»l’ha anat reduint. Fins i tot s’ha convertit en impossible experimentar la solidaritat que tot aïllament «compartit» tendiria a reforcar normalment. L’home unidimensional assoleix així el grau més refinat de la soledat: l’alienació edulcorada: «Una absència de ttiberfat còmoda, suau, raonabte i democràtica, senyat del progrés tècnic, preval en ta civititzució inl3 H. MARCUSE,Et hombre ciedad

industrial

avavszada,

unidimensional.

Ensayo

sobre

la ideologia

Ed. J. Mortiz, Mèxic, 1968, p. 23.

129 © faximil edicions digitals 2003

de ta so-


léscala existent en aquest espai, del qual formen part des transformacions constructives essencialment -aleshoresarquitectòniques i urbanístiques, i la vedui’da presència de la individualitat humana. Recorrent a aquest xoc de proporcions, malgrat la pura presentació denotativa de la composició, Anzo deixava oberta tota una hermenèutica difusa, on l’element simbolic, el metafòric i el recurs metonímic possibilitaven, en la seua convergencia, el joc expressiu de les connotacions axiologiques ‘de l’espectador. Dúna manera complementaria, aquella logica reflexió sobre la realitat prèviament efectuada, havia conduyt Anzo a una serie d’experiències, i realitzà alguns dibuixos sobre alumini on l’home apareix directament voltat d’elements tecnologi’cs o mecànics (arxivadors, màquines d’oficina.. .) tot mantenint -per descomptatla crítica i l’opressiva desproporció, que sera, en continuïtat, el Zeit-motiv de ‘les estructuracions plàstiques. Les comportes per a l’obsessiva, pertinao i inquietant etapa dels Aillaments mec-avt són totalment obertes, i amb això Anzo es lliurarà amb molt d’entusiasme a l’experimentació de nous suports, com si desitjàs assumir en la ipropia obra, fins i tot en els valors ~matèrics i sens$bles, els elements físics, tecnologicament conformata en tota la seua freda perfecció. No dubtara a utilitzar rodaments, ‘fotolits, clixés d’alumini pre-sensibi’litzat, espills, cristall, ,pintura nitrocelklosa, acer inoxidable manipulat al do11 d’arena, fotogravat sobre alumini anoditzat.. . D’aquesta ‘manera, el mate-

rial i les tècniques cooperen directament en la ,conformació dels efectes sensibles de l’obra i, per tant, potencien -fins i tot fenomenològicamentels reswltats obtinguts. En qualsevol cas, en aquesta evolució del període dels AZaments la relació home-entorn anirà matisant-se. L’espai exterior «circumdant», en la seua referencialitat física, es transformara -per generalitzacióen un altre espai més abstracte i indeterminat (Mtament 73-12B) convertit en buit pur (en una mostra de simplicitat compositiva) on només s’insinuen tímides formes estructurals enfront de l’individu sempre encasellat en la soledat i el quietisme dún «estar» més que d’un «ser». Encara que, generalment, l’espai figuratiu de les seues obres dels anys setanta queda confirmat des dún punt de mira semiòtic en diversos nivells: a) de l’humà, icònicament representat per l’«homuncle» central (de vegades desplawt elateralment en el conjunt de la composició); b) el de l’estuuctura electvònica -amb freqüència reduïda al rònec esquema dels circuits establerts en el model real- que adopta fins en la pretensió plàstica recursos pròxims a les tendències de I’OpAvt. c) el de la wepresentació del mateix espai buit (només neutral aparentment) en una ostentació icònica de pregona significació, on entre la presentació i ,la re-presentació se sintetitza fàcticament el mateix pla perceptiu. D’aquesta manera, la denotació, reduida gairebé a l’expressió mínima dels jocs connotatius i simbòlies que apunten òbviament al sar-

130 © faximil edicions digitals 2003


càstic i obsessiu malson de la deshumanització, que a forca de sernos connatural fins i tot ens passa desapercebuda. L’espai i el temps existencials -i fins i tot psicolàgics- són així metaforicament sintetitzats en una dimensió plàstica objectiva, i s’evidencia d’una manera ineludible en algunes de les obres d’Anzo, Nmolt proximes en la seua representació real a les lapides dels nínxols. Amb una pregona i indirecta radiografia de l’ouganització del po-

der -conegut només pels seus efectesaquesta poetització rigorosa de la soledat i de I’erosió -sense rostre i fins i tot sense nomsubratlla, amb el distanciament que el caracteritza, la situació impersonal de I’home, contrastada amb aqueix «ser-en-el-món» que en un altre temps definia existencialment la seua radical apetencia i la seua necessitat participativa.

&ALIA

EL CONCEPTE

UN LLIBRE

Romà de la CALLE

* SOBRE Francesc

Personalment

pense que sí. Ve-

jam. 1. En la tardor de 1937, es van poder escoltar a la ciutat de València aquestes paraules: «La veritable tradició espanyola, la veritable naturalesa dels pobles, ha seguit sovint una trajectòria desviada per la interferencia de factors externs que han fet variar de soca-r-el durant molt de temps, fins i tot segles, el camí que hauria seguit deixada a la seua evolució natural; també han sobresortit institucias o nuclis de la vida espanyola, les quals hi han concentrat l’interés històric, n’han projcctat I’ombra sobre tota la resta del pable, s’han atribuït la representació i han creat una estructura sobreposada al país.» *

BLAY,

d’Espanya),

D’ESPANYA?

Blay Es tractava de la llicó inaugural del curs 1937-38 que Bosch Gimpera va pronunciar a la Universitat de Valencia; ciutat on aleshores ,s’havia refugiat el Govern de la República. L’acte havia de ser solemne i es va recórrer a la persona de més prestigi. L’eminent sprofessor catala se’n sortia de la seua especialitat -la prehistoria i I’arqueologia-, pero les circumstàncies dramàtiques d’aquells moments confirmaren l’oportunitat del tema escollit: el problema d’Espanya. Es evident que no era massa original. La generació del 98 i la historiografia oficial ,havien tractat el tema a bastament. La novetat del discurs raia en I’inèdit plantejament que hi aportava enfront de l’explicació «ortodoxa» de la Histò-

Francesc X., Espanya hovitzontal (introducció Nau llibres, València, 1982, 160 pp.

al concepte

131 © faximil edicions digitals 2003

històric


ria d’lospanya, el punt de vista fonamental de la qual era unitarista i castellanista. Per a Bosch, «la unitat visible en alguns períodes prové de l’Estat superposat», i «la diversitat subsistia dúna manera latent, i torna a esclatar en cada ocasió propícia; un exemple palpable és el fet catala». La importancia de la llicó es pot calibrar millor en els .dos tipus de resposta que hi tingué. Amb la victoria del «nacionals», desaparegueren tots els exemplars impresos del citat discurs, fins i tot dels mateixos arxius de la Universitat. Segons confessió -publicadade Miquel Tarradell, el qual fou catedràtic de 1’AEma Matev de I’any 1956 al 1970, a:havent estat durant diversos anys, pels volts de 1960, secretari ‘de publicacions *de la Universitat de Valencia, no fou possible de trobarne ni un exemplar als dipòsits .d’aquest servei ni a cap racó de la casa». 1 conste que es conserven, editades, altres Ilicons inaugurals perfectament inútils. La segona resposta fou més acadèmica: la del senyor Menéndez Pidal, de prou més difusió i kxit que el discurs de Bosch. Es va publicar per primera vegada el 1947 com a proleg al voIum 1 de la gruixuda Historia de España, dirigida per ell mateix i encara en curs de publicació; prompte es va traduir a l’anglés i a l’italià; i porta fins ara ,dues edicions com a llibre separat amb ‘el títol de Los españoles en la historia. ‘MMentre Bosch Gimpera considera la diferenciació com «natural» des d’un punt de vista etnològic i histbric (diversitat de pobles i cultures ja a l’antiguitat, diferent marc geogrà,fic, formes instituciona’ls va-

riades, ètnies diferenciades, etc.), Menéndez la qualifica negativament de «loca&mo», i Bi dedica un llarg capítol tractant de demostrar que cel sentimiento unitat-io siempre fue dominante». Per al primer, els períodes d’unitat (monarquia visigòtica, Califat de Còrdova, monarquia borbonica del segle XVIII, el constitucionalisme del XIX, etc.) no són més que superposicions de l’Estat, quan aquest és prou fort com per a superposar-se. En canvi, per al segon, els moments d’unitat són els «naturales», perque les etapes histbriques d’afirmació ‘de la diversitat de pobles o regnes no són altra cosa que aflorament del «individualismo», «voluptuosidad morbosa», «localismo» i, per tant, circumstàncies «accidentales». Totes dues interpretacions representen dos tipus ‘de nacionalisme: el castellà i el català, encara que els seguidors o simpatitzants d’una i altra construcció introduirien segurament alguns canvis en el desenvolupament concret d’ambdues. Perol reflecteixen dues militàncies forca importants: ‘la castellanista, la qual, d’alguna manera, ara i adés, esta situada a les esferes del poder; i la catalanista, la qual, obligada en certa mesura per l’altra, ha estat fins ara la doct,rina més important, en el sentit de revisar des d’un punt de vista global les bases histbriques de la doctrina «ortodoxa». La tesi neogoticista -avui en franca regressiódel que ‘fou President de la Real Academia de la Lengua Española venia recalzada, no sols per tota una tradició historiogràfica, sinó sobretot per un assaig d’Ortega y Gasset d’enorme 132

© faximil edicions digitals 2003


èxit: España invertebradas. El llibre, valuós per altres conceptes, en el tema que ens ocupa resulta perillosament inconvenient, perque entre altres moltes afirmacions s’hi poden trobar les següents: «España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral.» «Para quien ha nacido en esta cruda altiplanicie que se despereza del Ebro al Tajo, nada hay tan conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular. Desde un principio se advierte que Castilla sabe mandar... Castilla se afana por superar en su propio coraz6n la tendencia al hermetismo aldeano, a la visión angosta de los intereses inmediatos que reina en los demás pueblos ibéricos.» Aquestes interpretacions hist&iques que identifiquen Castella amb Espanya, com diu el meu amic J. M. Iborra, han mullat tant el teixit social castellà -i no sols squestque han donat lloc a uns errors, a unes actituds i a uns topics de molt problemàtica erradicació. Calia, dones, contraposar-hi una altra interpretació. 1 a la España invertebrada, se li pot oposar, amb tots els ingredients de modestia que calguen, i seguint la imatge ‘de Regla, 1’Espanya horitzontal. 2, El camí iniciat per Bosch Gimpera no ha tingut seguidors directes, potser per no caure en I’av-

bitrisme 0 en la presumpta trampa d’aquest tema. Hi ha hagut aportacions decisives del punt de vista de la comprensió i la clariiicació del nostre passat collectiu (Vicens, Regla, Vilar, Fuster, Mestre, Guichard, Burns, etc.). IHi ha hagut també monografies de caràcter ‘diguem-ne «nacional» (Notícia de Catalunya, Nosaltres els valencians, Efs maUorquins, etc.). Perol en canvi no existia al mercat un intent global de recopilar els trets més signifkatius i de refutar les teories massa dominants de la visió «orto.doxa» o «tradicionalista». No existia almenys tal i com em sembla que havia de ser aquesta síntesi. Calia, dones, fer l’eslforc corresponent per tal de posar-lo el més sendllament i clara a disposició de tothom, especialment dels estudiants. El camí ara ja resta obert, malgrat que com a primer intent puga tenir deficibncies. 3. En un excellent article al diari «Información» d’Alacant, Emili La Parra denunciava el fet que als nostres dies ens anàvem acostumant, malauradament, a la confusió de conceptes. 0 encara pitjor, a la frivolització en temes importants. L’actual Estado de las autorzomías n’és un. Fruit d’una Constitució teòricament elaborada amb bones intencions i, alhora, d’unes actuacions governamentals posteriors desafortunades, sembla que el problema de les nacionalitats s’ha abordat sense tenir en compte treballs com els mencionats -i molts d’altres-, els quals haurien permés situar el problema en nivells més escaients. En les discussions parlamentàries que van conduir al títol VIII de la Constitució, 133

© faximil edicions digitals 2003


LISP111 no s’hi va mencionar el problema de fons: el concepte històric d’Espanya. Era, al cap i a la fi, el pressupàsit bàsic. Manca que es tractàs amb profunditat la filosofia política de la forma d’estat de 1’Estat espanyol. Els nostres polítics no van (saber?, poder?) estar a l’altura ,que les circumstàncies exigien. Un debat prolfund sobre el particular, i no solament perquè almenys hi constas a les actes del Congres, hauria guixat un panorama mmenys equívoc. Conclosos en l’actualitat els diferents processos autonomics, la situació no és tampoc més ,falaguera. Cada grup polític entén per estado de las aut,onomías coses diferents: lògicament perquè els punts de partida -0 d’arribadasón també diferents. L’Estat, en el sentit d’apare11 de poder vertical, n’ha sortit indubtablement reforcat; les autonomies, en canvi, malgrat constituir una petita revolució político-jurídica, s’han fet sense criteris seriosos i s’han convertit en poc més que administratives. Han estat, en definitiva, un arreg20, no una solució. ,Per tant, i encara que de moment ja no hi ha remei, calia fer una anàlisi històrica per tal de tenir mmés informació de cara a probables i futures accions. Precisament la meua tesi/hipòtesi consisteix en el fet que en el procés d’absorció dels regnes peninsulars ha estat definitiva la dinàmica de formació i consolidació del que els manuals anomenen Estat Modern. 4. Hom pot constatar la perceptible reticencia dels no compromesos en actituds nacionalistes a acceptar i recórrer a arguments de caire històric. Aquest sector sol fer

un gest de disgust quan algú els addueix. La Historia molesta. Solen defensar-se recorrent a raons de tipus «pràctic», explicant que el nacionalisme no té res a ‘fer contra la tendencia universalista i uniformadora del món d’avui, i dedueixen ‘que la Histò’ria ha d’estar subordinada a la Sociologia, etc. Potser. Pero el que no ofereix cap dubte és que les decisions que afecten la cosa pública han de concordar amb la realitat, i aquesta no és estàtica, sinó dinàmica. Aquest és el lloc on la historia té un paper important. El voluntarisme polític podrà o no tenir en compte el que la historia ens ensenya; pero el que mai no podra assolir és justament, si actua al marge de les realitats, una sanció del passat. Els polítics -i alguns sociòlegs-, professions i/o dedicacions respectables per moltes raons, tenen dret a actuar, pensar i decidir com millor els semble; perb marginar la historia com a connexió de les seues determinacions perquè no els convinga, per ignorancia, perquè resulte massa complicat o per qualsevol tipus de motivacions, comporta uns riscs que només ells han ,d’assumir, sense que valguen excuses de compartir responsabilitats o d’acusar els que en discrepen d’estar sempre en actitud de «greuge permanent». 1 amb acò no s’està propugnant el «determinisme històric» ni l’esclavitud al passat, que seria una altra boja incongruencia. Calia, dones, reivindicar el paper epistemològic de la historia per a la comprensió de la realitat des d’una postura compromesa, actual, la qual cerca en el desenvolupament del passat algunes -almenys

© faximil edicions digitals 2003


algtcnesde les claus del present. Subordinar, en fi, la historia a la Sociologia 0 al «pragmatisme nu» pot constituir una filosofia extremadament perillosa per allo que en el fons pot justificar, o ,bé actituds derrotistes -i no esta el pati per a luxes així-, o bé, el que seria pitjor, postures de forca. En el tema d’Espanya, el paper de la Historia continua sent fonamental. 5. La penúltima raó, em do1 més de dir-la, pero’ no veig forma d’evitar-la. L’exposaré de pressa, amb les mínimes paraules possi‘bies; espere que cadascú s’entenga (i que ningú no s’ofenga). Observe, d’un temps en&, en els ambients nacionalistes, una perillosa tendència a l’endogàmia cultural i política. No em referesc al to, de vegades insultant, que molts adopten en certes polemiques i discussions, priva‘des o publiques. Això només és un problema d’educació i de tolerància. E’rn referesc més aviat a la propensió a fabricar-se una filosofia tancada -de vegades dogmàtica i que s’autoalimenta gens críticaamb els quatre 110~s comuns, sense més possibilitat d’enriquiment o de sortir a un terreny lmés obert -i més incomode-, on el debat esdevinga menys apriorístic i més intelligible per a tothom. Més encara, hom esta arribant a una situació extraordinàriament perillosa: els arguments dels nacionalistes només convencen -i entusiasmenels mateixos nacionalistes (i encara no a tots). La ideologia que sorgeix d’aquesta actitud, és clar, va empo-

brint-se Ii tancant-se. L’autofagia, de ser el meu diagnostic exacte, no se’n trobaria lluny. Calia, dones, intentar de situar, en concret i ara, el tema ,d’Espanya, en un camp lmés comú, recorrent fins i tot a autors «espanyols» per tal de trencar el cercle de les pròpies i íntimes adscripcions. L’existència d’Espanya és una evidencia històrica indefugible; calia fer-li front sense por i sense prejudicis. El plantejament radicava a estudiar allot que tothom entén per Espanya, pero amb l’avantatge que dóna la sensibilitat de ser periferic. El resultat continua sent tan vàlid com abans. 6. Finalment, l’aspecte tàctic i «catequístic». Com que les aspiracions nacionalistes, segons certs supbsits i en certs ambients un xic tebis, encara no estan normalitzades, la reacció que sol -0 hauria de- produir-se és l’actitud de «resistencia». Aquesta actitud sempre comporta una certa tensió interior que no pot durar sempre (a Ilarg terme acaba en el cansament o en l’avorriment). ‘Cal, dones, alimentar-la, bé amb coses noves o diferents, bé donant nous motius per a «resistir». Des d’aquest punt de vista, el tema d’Espanya -relativament nou al món de la nostra culturetapodria servir d’entreteniment durant una temporada. Pot ser fins i tot un filo si ,s’agafa una smica seriosament. Esgotat no esta, ni de bon tros. Francesc-X.

135 © faximil edicions digitals 2003

BLAY


SOBRE LLORENTE, EL LLORENTINISME 1 LA SEUA PROJECCI6 PARACRONICA Ricard La recent edició de les poesies valencianes de Teodor Llorente, a cura de Lluís Guarner,’ és indiscutiblement oportuna. Ja fa prop de cinquanta anys que ‘l’obra llorentina no ha tornat a publicar-se completa, i, d’aquella impressió de 1936; no se’n troben exemplars. Això, no cal dir-ho, impedia a les joves generacions el coneixement pregon d’una figura tan simbòlica de la nostra Renaixenca com la de Llorente. Quan se’ls parlava, dones, d’akgun dels molts aspectes del llorentinisme dignes d’atendó, els joves estudiosos no tenien més opció que creure a ulls ducs tot quant se’ls deia. Mancats com estaven de la possibilitat de consultar directament les poesies de Llorente, havien d’acceptar per bones lles asseveracions d’un Fuster, dún Sanchis Guarner o de mi fmateix, sense poder contrastar-les i formar-se’n, així, un juí personal. La iniciativa de l’editorial Tres i Quatre -una iniciativa que bé rhaurien pogut tenir durant els decennis franquistes els del uvalencianismo bien entendido», tan decidits a invocar el nom de don Teodor quan Nmalden per reviscolar els tbpics amb que esperen obnubilar les multituds anal,fa-

Blasco betes per incitar-les al visceralisme anticatala; pero és clar que no podien fer-ho, car la maniobra s’hauria girat contra ells, puix que Llorente proclama sempre la unitat de la llengua-; la iniciativa de Tres i Quatre, dic, ha corregit tan greu mancanca de la nostra infrastructura cultural. Ara, amb el llibre que acaba d’aparéixer, el jovent estudiós i el públic en general podran llegir les cent quaranta composicions de diversa mena encabides al volum i decidir pel seu compte si les opinions d’altri tenen fonament o són arbitràries. considerades des Obviament, d’un punt de vista estrictament estètic, les creacions llorentines es troben forca distants dels gustos actuals. La lectura de Llorente no es pot pas fer com la lectura dún autor viu, contemporani nostre. Llorente ja és un «clàssic» -encara que no ens ho semble per haver mort en data tan veka com 1911i, com tots els clàssics, ha esdevingut materia de la historia literaria. Demana, per tant, una lectura historicista, que ens situem en el mateix pla que es situaven els seus coetanis quan el llegien. Una altra qüestió sera plantejar-se si encara

1 LLORENTE, Teodor, Poesia valenciana completa, A cura de Lluís Guarner. Transcripció de F. Pérez Moragon. Vdència, Tres i Quatre, uBiblioteca d’Estudis i InvestigacionsrP, 6; imp. Nàcher, 1983. 2 Obras completas de Teodoro Llorente. Poesies valencianes escrites per Teodor Llorente. Prolec de M. Menéndez y Pelayo. Quinta edició, aumentada ab una nova part de poesies no comprengudes en anteriors edicions, València, Establiment tipogràfic F. Doménech, S. A., 1936.

136

© faximil edicions digitals 2003


té alguna vigencia, avui. Si, a desgrat del temps transcorregut, bateguen en la seua obra elements susceptibles de fer vibrar la nostra sensibilitat o si, al contrari, cal donarla per prescrita i tan sols pot moure la curiositat dels erudits. Disjuntiva que cada lector haurà de resoldre a soles. El proleg que ha escrit per a l’edició Lluís Guarner no contempla aquest plantejament. Es una introducció dividida en cinc parts, que encaixa la figura de Llorente en el marc de la Renaixenca, dissenya amb abundancia de detalls la biografia del poeta, analitza l’estructura ,del Llibret de versos, remarca particularment els ,criteris de Llorente tocant a la normalització de la llengua dels valencians i justifica la reordenació del corpus llorentí en set apartats, establerts per famílies temàtiques: «líriques», «records i contarelles», «endreces i homenatges», «commemoracions patriàtiques», «íloralesques*, «poesia popular» i «jovenívoles, oblidades i traduccions». Es un pròleg que ajuda a fer una lectura historicista de lóbra de Llorente. Un pròleg informatiu i didàctic, que frega el panegíric i, comprensiblement, no és gaire crític. El proleg que calia posar davant d’una edició tan rigorosa i ben pensada com aquesta, en la qual trobem, a més d’un centenar i escaig ,de notes aclaridores, tres apèndixs documentals que acaben de completar-la: les «endreces» que van figurar en les edicions del «‘Llibret de versos» de 1885 i del «Nou llibret de versos» de 1902, així

com el proleg escrit per Menéndez y Pelayo per a la tercera edició, molt augmentada, del títol darrerament esmentat, de 1909. Diguem, a lültim, que la normalització deis textos llorentins -modestament denominada « transcripció»ha estat a càrrec de Francesc Pérez i Moragon, una feina obscura i Eeixufga, que calia fer, atesa l’anarquia que presentaven les successives publicacions de l’obra llorentina, des de 1885 a 1936. Els lectors de «L’Espill» saben ja l’opinió que em mereix l’autoestima egotista de don Teodor,3 un aspecte que Lluís Guarner prefereix marginar, i sobre el qual no pense insistir. Sí que exposaré, en canvi, més avant per que Llorente em sembla un poeta paracrònic, d’influència negativa en el curs de la literatura valenciana, un altre caire de la seua personalitat no examinat per Guarner. Cree que, primer que res, escau de recordar opinions més significatives que la meua. Com ja he dit adés, ara és el moment, per als que no havien tingut ocasió de manejar les poesies valencianes de Llorente, de contrastar la impressi6 que els cause la lectura amb els dictàmens ‘d’altri. Els quals hi aportaré no per intentar d’inffuir en el judici que cada lector ha de formar per se. Ans ho faré com a recordatori, volent deixar puntualitzat el que podem anomenar «estat de la qüestió». Tenim dos llibres publicats per Joan Fuster el 1956: 1’Antologia de la poesia valenciana i La poesia catalana, en els quals s’ocupa extensa-

s BCASCO, Ricard, Dels límits i de la densitat «L’Espill», núm. #6/7, Vdència, 1980.

de la «Repaixenpaa»

137 © faximil edicions digitals 2003

valenciana,


ment de la significació del poeta Llorente, a qui alludeix de passada en un altre llibre: Literatura catalana contemporània (1972) on estudia el període posterior a I’obra llorentina. Per a Fuster, Llorente és «un dels poetes més típicament floralescos de la llengua catalana» -utilitzant l’adjectiu pejorativament-, si bé li reconeix «una amable forca poètica», de la qual deriva, pel seu wfons placid ci petitburges» i la seua «dolca elegancia provinciana», un «to exacte, continlgut, lleument declamatori». De tots els renaixentistes valencians és el «dotat d’un instint idiomàtic més fi i vital», i és, en suma, l’home que sabé tocar «l’entranya collectiva». Ara bé, «els ,millors moments de Llorente són aquells en que deixa de sentir-se l’espècie de poeta oficial de Valencia que fou, és a dir, quan renuncia als tòpics que el1 mateix crea -sense massa gracia, per cert-. Aleshores obre els seus versos a la intimitat, i els ‘muska amb una cadencia suau, senzilla, ponderada». Els models d’aquesta faisó de versificar serien «Vara el barranc dels Aigadins» i la «Canconeta amorosa». Fuster n’elogia endemés l’«accent de gravetat, de dolor contingut» del «Cant darrer». Empero, aquesta valoració positiva no obsta perque l’escriptor de Sueca censure el désengugemen t de Llorente, quan

s’enfrontà, als poetes del Principat oposant-se a transformar el moviment de Renaixenca literaria en moviment de reivindicació política. Li retrau que consideras «immutable la nostra postergació col-lectiva» (llegiu Als poetes de Catalunya, pà,gines 302-304), que preferís resignar-se «a una enyoranca que paralitzava en comptes d’excitar l’esperit civil», i atribueix a això’ que la poesia patriòtica llorentina siga «literalment inoperant». En conseqüència, remarca ‘que, tant Llorente com els seus prosèlits, adoptant aquesta actitud, renunciaven «a transcendir socialment». En aquest sentit -tot i que Fuster no ho diga explícitamentsembla no haver-hi cap dubte que el moment d’auge de la Renaixenca a Valencia Eou «una ocasió perduda», justament per la desviació que li marca Llorente d’enc,à del 1865, secundat per «los trobadors valencians», sobre els quals exercia un fort predicament.5 Tenim, així mateix, dos llibres de Manuel Sanchis Guarner, l’un publicat el 1968 (La Renaixenca al País Valencià. Estudi per generacions), l’altre, el 1977 (EI sector progressista de la Renaixenqa valenciana), que parlen abundosament de Llorente, a més de les ahusions al poeta que es troben esparses en les restants obres de l’eximi professor.6 Sanchis Guarner con-

’ FUSTER,Joan, Antologia de la poesia valenciana, Barcelona, Editorial SeIecta, 1956 (n’hi ha una segona edició en Tres i Quatre, Valencia, 1980; citaré per aquesta); La poesia catalana, 2 vols., Palma de Mallorca, Editorial Moll, Biblioteca Raixa núms. 13 i 14, 1956; Literatura catalana contemporània, Barcelona, ‘Curial, 1972. 5 He resumit el pensament ‘de Fuster prenent les frases entre cometes de I’Antologia, pp. 34, 35, 38, 40 i 44, i de La poesia catazuna, pp. 95 i 98. 6 SANCHISGUARNER,Manuel, La Renaixenca al País Valencià. Estudi per generacions. Va!kncia, Tres i Quatre, 1968; El sector progressista de la Renaixenca valenciana, Valencia, Universitat de Valencia, 1978.

138 © faximil edicions digitals 2003


ceptua «La barraca» com l’«obra mestra» de Llorente, mentre que per a Fuster és «una estampa falsa», un dels tòpics encunyats del poeta i que més haurien d’influir en els ratpenatistes. Nogensmenys, «La barraca, és la primera de les composicions llorentines que Fuster inclou en la seua AntoIogia. 1 és que la dura qualificació (fusteriana d’aquest poema cal matisar-la amb altres textos menys caustics del crític sueca. El qual, si bé creu que «La barraca» és filla d’«una cbona fe encantadora», ha escrit alhora que «el millor Llorente» és aquel1 que, «deixant de banda l’artikiositat floralesca, esdevinguda fórmula en el1 smateix, busca el goig del paisatge, l’amor a la geografia blana de l’horta de Valencia i a la gent que hi deixa la suor i les iHusions». Tocant a «La barraca», Fuster pensa que, a desgrat de la innegable falsedat de l’estampa -on els elogis del poeta van a «l’alegre barraqueta valenciana» amb el distanciament urbícola del rendista, «en tant que és una vivenda per als alO-es»-, no es pot negar 4a plena sinceritat de Llorente [. . .] unida a una noblesa de dicció com només la trobaríem en Verdaguer entre els seus contemporaniw. Fuster, filant més prim que Sanchis, i amb les reserves apuntades, no afirma que «La barraca» siga una obra mestra, pero sí «la peca-clau de la Renaixenca valenciana», i això tant per les estrictes -bé que limitades- virtuts poètiques de la composició com per les circumstàncies emblemàtiques que hi concorren i

el fet d’haver-se convertit en model estètic perpetuat fins a l’esgotament i el tedi pels Ilorentinistes.7 Si, com hem transcrit, Fuster ha emés en un moment donat un judici gens indulgent de «La barraca», tampoc no ha estat fmés benèvol Sanchis Guarner a l’hora d’enjudiciar altres creacions populistes -0 «poemes majoritaris», com el1 diude Llorente. Les «Cartes de soldat», p. e., li semblen «d’un sentimentalisme bastant pedestre». De la tan coneguda «Arr& en fesols i naps», per contra, pensa que s’escriví «amb molt més encert i en un valencia popular ben escaient». A Sanchis li esdevé el que a Fuster: que troba en Llorente discordantes -estètiques o cíviquesque l’obliguen a repartir lloances i censures. Llorente, «ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passió pero amb un reeixit joc literari... », compon també «odes historicistes amb retàrica prou bona.. . », «poemes pairals, plens de llum i sabor de la mare terra.. . » i «canta una patria idealitzada, gloriosa i amable, perol que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s. . . ». Sanchis coincideix amb Fuster a rebutjar els passius enyoraments del poeta: «l’historicisme de Llorente és només enyoradís i cal no oblidar que l’enyoranca mai no és res més que el plany per un bé perdut, sense l’explícita voluntat de lluita per a recobrar-lo». En el segon dels Ubres esmentats, Sanchis analitza les conseqüències d’aquest passatisme, i exposa les contradiccions entre el moderantisme

’ Les frases entre cometes pertanyen Literatura, p. 70, La poesia . . .. 96-97.

a SANCHIS,Renaixenga, p. 37 i FUSTER,

139 © faximil edicions digitals 2003


llorentí i el progressisme llombartià al si de la Renaixenca valenciana. Les quals, com explicava ja en el primer dels seus llibres, tenen un sol origen: «la politització que es produí en el catalanisme cap al tombant del segle havia esglaiat Llorente i el patriciat valencia, els interessos dels quals eren uns altres»; Querol i Llorente «se sentiren plenament solidaritzats amb l’esteticisme i apoliticisme dels felibres provencals . . «Tots els continuadors de Llorente -completa Sanchis en el llibre de 1977-, seguint els postulats felibres de Frederic Mistral, foren enemics de la politització de la Renaixenca». Inhibició cívica de greus efectes: wmentre que arreu cde 1’Europa romàntica les renaixences literàries significaven la iniciació del desvetlament collectiu de la comunitat lingüística, la de Valencia quedava aturada en l’estadi d’un moviment rò’negament Ilibresc», diu el distingit professor en La ciutat de Valèn-

cia.8 No pense dissentir de les opinions que acabe de transcriure, puix que les compartesc. Toca a les generacions més joves -que ara tenen la possibilitat de llegir tot Llorente en l’edició que comentemdictaminar si els judicis de Sanchis Guarner i Fuster son revisables i, comptat i debatut, dir-nos si don Teodor té una lectura «nova» i «di-

ferent». Em sembla, pero, que el dibuix de l’actual c<estat de la qüestió» pel que fa a I’obra i la figura Ilorentines no estar-à acabat si no parem esment en alguns aspectes que, encara ‘que insinuats per tan conspicus crítics, no han estat prou analitzats per ells. Tots dos han remarcat com calia que el mestratge de Llorente fou excepcionalment dilatat: uns cinquanta anys. El judici que avui ens mereix tan extensa preponderancia no és gaire favorable. Joan Fuster no vacilla a dir que «la Ilarga dominació llorentina significa I’esgotament» en poesia i Manuel Sanchis Guarner, que la qualifica d’«absorbent», la té per causa d’una paràlisi literaria que situa devers 1888, i recula així en alguns anys l’exhauriment del renaixentisme jocfloralesc, que Mique1 Duran situava devers 1892.9 Es això el que fa de Llorente un cas absolutament insolit, sobretot si l’emmarquem en el vast quadre de les literatures romàniques del seu temps. Si vaig encertat, ni a Franca, ni a Portugal, ni a Italia, tenen un personatge ,de les seues característiques. 1, si la memoria m’és fidel, tampoc no en trobaríem un de semblant ni en la poesia catalana ni en la castellana. Sí que el trobem, nogensmenys, en la provencal, i ja l’hem esmentat: Frederic Mistral, ell també ‘de dilatada i absorbent dominació *Io 1

’ SANCHIS GUARNER, Renaixenca, pp. 35, 37, 38, 40, 49; El setcor progressista..., pp. 48, 49. La Ciutat #deValència. Síntesi d’història i de geografia urbana, València, Cercle Ide ‘Belles Arts, 1972, p. 411. ’ FUSTER, Antologia, p. 36; SANCHIS GUARNER, Renaixenca, p. 52; El sector progressista.. ., p. 65. DURAN DE VALENCIA, Miquel, Teodor Llorente, Barcelona, «#Collecció ,popular Barcino», núm. 127, 1936, p. 57. Io LLORENTE FALC~, T., Amb motiu d’un centenari. Mistral i Llorente. Recull de noticies i impressions, València, L’Estel, 1932; SULLY-ANDRÉ PEYRE: Essai sur

140 © faximil edicions digitals 2003


No es tracta dún simple fenomen de longevitat, per bé que els 75 anys viscuts per Llorente són un magnífic rècord. Els casos de poetes provectes abunden en les llengües llatines. Mistral, tan amic de Llorente, moria als 84 anys. Lamartine, tan admirat per ell, als 79. Víctor Balaguer, «lo trobador del Montserrat», als 77. 1 Manzoni, a qui el comparava Menéndez y Pelayo, als 88. Tanmateix, aquests poetes, quan van arribar a la senectul, feia ja temps que no suscitaven ni l’adhesió ni l’entusiasme dels joves. Se% respectava, sí, pero no se% seguia. La joventut s’apartava d’ells preferint abeurar-se en fonts més recents i fresques. Les seues eren ja estètiques caducades. L’exemple de Victor Hugo pot venir a tomb. Abans del 1885, any de la seua mort, encara semblava que les seues estrofes conservaven el favor del públic francés i fins i tot hi havia qui afirmava que representaven la Pohsie. La realitat era una altra, A Franca, si més no d’encà 1880, s’esquerdaven els vells motles, no podent resistir-hi les ,múltiples pressions renovadores. Pero això solament s’hi sentí després de morir Hugo, quan de sobte es comprengué que havia mort tota una època. Un altre exemple més: Le-

conte de Lisle, que sobrevisqué Hugo una desena d’anys i el substituí al sitial de 1’Académie Francaise puix que tothom considera ‘que li corresponia recollir el ceptre de la poesia francesa de les mans del vell rei traspassat, publica els Poèmes tvagiques el 1886, rebuts ‘indiferentment pels joves, que li tenien més reverencia que adoració.” Amb Llorente s’esdevingué altrament. El respecte de la joventut fou sovint acompanyat de la imitació, més o menys pura, bé que sempre repetitiva. Hi adduiré un pare11 de fets, succeïts en la seua edat senil. En commemorar el cinquantenari de la societat, els poetes de Lo Rat-Penat van adrecar-li un missatge. Hi recordaven que, de tots quants l’havien seguit «en la feina de restablir la puritat de la nostra llengua i aplicar-la de nou al conreu de la literaturan, ell era Iünic vivent. (‘Més exacte ,hauria estat dir «al conreu de la poesia», ja que ni Llorente ni els seus seguidors immediats van escriure mai prosa en la nostra parla.) Congratulant-se d’aixà, l’aclamaven «patriarca del nostre renaixement», títol no exempt de justesti, alhora que abrandats d’admiració I’apellaven wmestre» i «més que mestre, pare de tots els que avui treballen a

_---.

-. Frédéric Mistral, París, Pierre Seghers éditeur, 1959; SALVAIKIR,Carles, ressenya del (llibre de Llorente Faltó, apareguda inicialment a «La Publicitat» de Barcelona i reproduïda dins «Oc. Revista ,de la Renaissenca dds Països d’Oc», Tolosa, any IX, mím. 10-11, gener-abril 1933, pp. 93-96; SANCAIS GURRNER, Manuel, Els valencians i Mistral, en «Annals d’e 1’Institut ,d’Estudis Occitans», Montpeller, núm. 4, 1978; DECREMPS, Marcel «Mistral, poète de demain», &crits de Paris», núm. 411, marc, 1981, p,p. 8692. II DÉRIEUX, Henry, L.a poésie franqaise contemporaine. 1885-1935, París, Mercure de France, 1935, pp. 13-15.

_____-

141 © faximil edicions digitals 2003


l’ombra de la Senyera».12 Era el 1907. No cregueu en cap manera que es tractava d’expressions corteses, de bona educació o compromís social. Eren perfectament sinceres i entusiastes. Els seus epígons corresponien al paternalisme llorentí amb una servil fidelitat estètica. Sense arribar mmai a la imitació fanàtica, també algú dels que aleshores, identificats amb l’afany renovador de «València Nova», alcarien el penó dúna poesia no llorentina, proclamaven el seu mestratge. Jacint Mustieles, p. e., li ,donava en 1908 l’apel-latiu de «Mestre i Senyor», declarant-se admirador de «les seues idees i les seues poesies».13 I és que, com molt bé ha fet notar Joan Fuster, «la reacció antillorentina supo&, en certa ‘manera, la prolongació d’alguns aspectes del llorentinisme», perquè «els poetes de 1909 reneguen de l’arqueologia llorentina, però s’apropien la visió rural i I’esperit de poble.. . La fidelitat a Llorente ser&, en ells, una fidelitat a les seduccions de la terra».14 El model estètic de Llorente es mantingué vigent no pas tan sols els cinquanta-quatre anys que van

des de les primeres poesies de El Conciliador ( 1857) fins la seua mort (1911), sinó que, perpetuat pòstumament, resistí encara, si més no, uns altres cinquanta anys. Quan es celebrà el centenari de la seua naixenca, el 1936, encara els Jocs Florals i una extensa parcella de la poesia valenciana estaven dominats pel llorentinisme. 1 l’abusiva dominació continuaria els primers decennis posteriors a la Guerra dels Tres Anys. l5 Això, no podem considerar-ho un smmèrit. Tot al ‘contrari. Una escola literària que s’allarga més enllà dels seus límits naturals atempta contra la bona salut de les lletres. La desmesurada persistència ,del codi poètic llorentí retardà o ,frenà, l’evolució de la poesia vaels cinquanta-quatre anys que van des de les primeres poesies de El lenciana, que per aqueixa causa tingué un desenvolupament desigual i anòmal. Intentaré descriure com s’arribà a una situació tan desfavorable. Llorente, com remarcà Calvo Acacia, practicà la hibridació del romanticisme, incorporant la vestimenta clàssica al desendrec romàntic.16 Per tant, sincronitzà perfectament amb la demanda del seu

‘* «Missatge dirigit al Sr. Llorente per ila Junta Directiva ‘de “Lo Rat-Penat” pera celebrar el 5Om. aniversari de la publicació de sos primers versos valenciansn, incllòs en l’edició de les poesies Ilorentines de 1936, pp. 419-420; en d’avinentesa, li oferien «per tercera volta la simbòlica Rosa, que representa los nostres idealsn i una corona ‘de Illorer. l3 Epistolar-i Llorente. Volum ZZ. Cartes de llevantins (1901~1911), Biblioteca Balmes, Barcelona, 81930,‘Iletra núm. 598, pp. 228-229. El títol de «mestren li? van donar, entre altres molts, Narcís Oller, Joan Alcover, Francesc Matheu, Azorín, Gabriel Alomar, Joan Maragall, Maria Antònia Salvà i Antoni Rubió i Aluch. ” FUSTER, Antologia, pp. 44-45. l5 Caries Salvador preconitzà el 1947 el «retorn a Llorente». M’he ocupat d’això en «una lectura de Carles Salvador», prbleg al volum Carrles SALVADOR, Poesia, València, Institució Alfons el Magnànim, Biblioteca d’autors valencians, 3, 1981, pp. 7076. També Fuster hi alludeix a l’«Antologia», pp. 5~6-58. l6 ‘CALVO ACACIO, V., Teodoro Llorente, en «Gaceta del Libro», Valencia, any III, núm. 15, gener, 1936.

142 © faximil edicions digitals 2003


temps. El romanticisme, quan el1 comen& a publicar, ja no era, en opinió de Juan Valera, «una secta militantes, am era «cosa pasada y perteneciente a la Historia».17 Ara bé, si el punt de partida de Llorente era vàlid, deixà de ser-ho tan aviat com el convertí en única meta d’arribada, amb el risc de no copsar el moment en que la seua escola, acomplida la missió, era ja peca històrica superada. D’altra banda, Llorente, format en la freqüentació dels parnassians francesos més encarcarats, refractari a comunicar impressions subjectives -d’unes cent quaranta composicions aplegades a la Poesia valenciana completa només les onze classificades com a «líriques», les nou del «Canconeret amorós» i les onze «rimes romàntiquew estan tenyides de subjectivisme, i no totes-; decidit a participar-hi sentiments compartibles per tothom, s’estima més ser un poeta cívic que no pas un poeta líric. Dún civisme burgés, és clar. Equipara civisme a

valencianisme i no volgué sinó «enaltir la Patria valenciana, recordant ses glòries i restablint el conreu de sa pròlpia llengua», com escriví el 1885.‘8 Ara bé, generalment confongué folklore amb patriotisme, amb el resultat que un hom pot veure en el Ilibre que comentem. Aferrat a un ‘doctrinarisme estètic immutable, partidari de ‘la descripció i l’anècdota, orientat cap a un tradicionalisme impermeable, del qual és paradigmàtic el seu discurs versificat de mantenidor del 1905 («Raonament per als Jocs Florals de ‘Lo Rat-Penat’», pp. 386-390), ignora l’evolució desfermada en la poesia francesa -tan freqüentada per ell, traductor en vers castellà dels Poetas franceses del siglo XIX, 1906-, imposant el seu codi als ratpenatistes i, de retop, a tots quants a Valencia s’interessaven per la creació poètica. En conseqüència, no solament no assimilà els poètes maudits francesos, tan Ilunyans del seu tarannà conservador.19 Tampoc no ensumà que era el simbolisme,

” Citat per José María DE COSSIO, Cincuenta años de poesía española (185&1900), 2 vols., Madri.d, Espasaêalpe, 1960; val. 1, p. 15: «don Juan Valera escribía en 1854: “‘El romanticismo.. . no ha de considerarse hoy dia como secta militante, sino como cosa pasada y perteneciente a la historia. El romanticismo ha sido una revolución, y sólo los efectos de ella podían ser estables”., *’ Vid. l’«Endreca al senyor don Mar% Aguiló B, reprodtida com a apèndix del

llibre que comentem, p. 516. l9 Vet ací algunes de les peculiars opinions de Llorente sobre els poètes maudits. De Les fleurs du mal escriu que era «una inmensa paradoja lírica, un alarde de contradicción á los sentimientos y las ideas más gevterales, ó el ensueño siniestro de un alucinado, que se complace en acumular ruinas, en revolver el fango, y á veces encuentra entre los escombros y la inmundicia alguna flor que huele bien». De Verlaine din que afiliat a l’escola dels parnassians «pronto se desvió de ella buscando mayor originalidad, y con la pretensión de crear un nuevo arte poético, atropelló la métrica conocida, y su pensamiento se obscureció y confundió, hasta hacerse algunas veces ininteligible» i, ‘citant el crític Lemaitre, afegeix que «es un bárbaro, un salvaje, un enfermo; pero que tiene una música en el alma, y á veces oye voces que nadie antes que él había escuchado ». Justificant la inchsió de tots dos en la seua antologia, afegeix: «De sus poesías traducidas en este libro, hemos de decir lo mismo que las de Baudelaire: son de las que menos quebrantan las

143 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL ni encara menys en que deriva a partir del 1895.2O Fort de la seua destresa tècnica, no canvià en res l’estil de versificar, igual en cinquanta anys al pri,mer dia. Actitud estàtica i no dinàmica que transmeté als deixebles, prou ignorants dels moviments poètics del món com per seguir-lo a ulls clucs, tots convencuts de servir el valencianisme tancant-se en el ghetto acotat pel patriarca. El Ilorentinisme té el seu exponent màxim en «La barraca», poesia que data del 1883 i que compendia una visió patrimonial del paisatge i un sentiment conformista de I’existència. El seu èxit enlluernà els contemporanis de Llorente i per a les generacions següents fou un ‘miratge al qual no saberen resistir-se. Aviat se la considera el súmmum del geni poètic valencià. Posada com a model, no triga a transformar-se en un canon. Pitjor: en un dogma, que ningú no gosà discutir. Es aleshores que cristallitzà leyes

estéticas,

que

el autor

quiso

al voltant de «La barraca» aquel1 increïble axioma: la nostra llengua només seria apta per a cantar els tòpics amables de l’horta opulenta i la llauradora bledana. Tot altre tema li quedava vedat. No cal dir que tal restricció de la capacitat idiomatica dels valencians, com si no poguessen expressar ,més sentiments, sensacions, emocions 0 pensaments que els Iligats a la terra, era absolutament aberrant i retrògrada, digna de l’actitud paracrònica del poeta Llorente. Pero als valencians de la Restauració i de la Regencia (i als de les èpoques posteriors, ai! ) els semblava correcta. Conseqüència d’orientar la Renaixenca cap al pintoresquisme, renunciant a escriure altra cosa que versos de certamen o sainets populars. \ ¿A que podem atribuir el monopoli Ilorentí, desafiador del pas del temps i de la mutació dels gustos? Sens dubte, mentre visqué Lorente, al seu influx personal. No ens manquen testimonis de com caci-

desconocer»

(Poetas

franceses

del siglo

XIX,

Barcelona, Montaner y Simón editores, 1906, pp. 391-392, 395-3%). Amb raó Fuster ha pogut escriure: &lorente, que va traduir eis grans romkntics francesos, i fins i tot -Lqui ho ldiria?- Verlaine i Baudelaire, a ,penes duu a les seues poesies vaiencianes la saba que pagué incorporar-se d’aquells tractes literariw (Antologia, p. 45). Llorente representava la burgesia benpensant, els messieurs Aupick a!ls qui ofenia la llibertat artística de Baudelaire i ‘dels nous corrents que, com diu Dérieux (op. cit., p. 25) «ant peu à peu recouvert une partie des terres de la poésie et modifié profondément l’aspect de la géologie lyrique». Res podia ihaverhi de comú entre l’home que té «mentalitat de gran propietari rural, que veu el camp des de la ciutat i Ipensa la vida camperola com un recer ,de virtuts socials convenients de preservar» (Fuster, La poesia.. ., p. 96) i els cantors de les miseries urbanes, els amors turmentats, les passions abrandades i la revolta permanent. *O «On a beaucoup écrit sur le symbolisme, sans lui rendre toujours justice. Nul ne doute que ce fut, à travers d’inévitables erreurs et sous un habit d’abord bien empesé et dont la mode a passé vite, un groupe qui a bien mérité de la poésie, non seulement parce qu’il la sewit d’un coeur sincere, mais encare parce que, idéaliste et musicien, il la raprocha de ses fins véritables: tra.nsposition, évocation, musique.. .» Dérieux situa devers 1890-1895 la conjunció de simbolistes com Jean

Moréas, Henri de Régnier, Francis Vielé-Griffin, Laurent Tailhade, Jules Laforgue... cap d’dls traduït per Llorente. (DÉRIEUX, op. cit., pp. 43-44.)

144 © faximil edicions digitals 2003


quejava Lo Rat-Penat i les Flors Naturals dels Jocs?’ Es ja un tòpic recordar la divertida caricatura de «Folchi» on Llorente, com al bel1 mig d’un saló d’espills multiplicadors, és simultàniament el poeta guardonat, el mantenidor, els assistents.. . ii la regina de la festa!22 Pero, iper que la persistent influència pòstuma? Al meu parer, tant en vida d’ell com després de mort, un dels factors que més va contribuir a afermar el model estètic llorentí fou l’analfabetisme literari de gairebé tots els renaixentistes, formats en la cultura castellana del moment -Bécquer, Campoamor, Núñez de Arceo en el felibrisme mistralenc i la lectura dels primers renaixentistes del Principat, en el millor dels casos; per als postrenaixentistes, el diagnòstic no varia: la major part coneixien més un Ricardo Gil o un Emilio Ferrari que no pas els dos grans Joans: I’Alcover i en Maragall. No cal dir que aquest analfabetisme literari s’hi estenia, tant en la primera com en la segona generació de la Renaixenca, a l’absoluta desconeixenca de la poesia rque s’escrivia més enllà dels Pirineus. L’altre factor és semblant: la societat valenciana de la Restauració i de la Regencia, considerada en

gros, fou una societat absolutament analfabeta en el sentit cultural, condició que no millorà en els primers decennis del regnat d’Alfons XIII. Això comporta una molt reduïda «vida literaria», circumscrita exclusivament a escadusseres manifestacions en Ateneus, teatres o periòdics, o a la festa anyal dels Jocs, oreneta que no feia estiu. En tals circumstàncies, és comprensible que una figura de la talla de Llorente, a qui no podem negar una formació intellectual superior a la de molts coetanis, s’imposàs amb la forca resultant de la seua preparació cultural. Això explica l’egotisme llorentí, ja comentat per mi, que mena el poeta a acceptar de bon grat el títol de patriarca i a autonomenar-se com a tal sense cap rubor: «iVoleu que parle el vostre patriarca?», pregunta en un hendecasíhab ben prosaic al «Raonament» adés citat. AixO explica, així mate& l’episodi fariseista de la coronació de don Teodor. Segons tots els indicis, Llorente deu haver estat l’últim poeta coronat a Espanya. El 14 de novembre del 1909 se’1 coronava en públic en 1’Exposició Regional Valenciana. Acte d’un paracronisme flagrant. Aquesta mena de solemni-

*’ El 28 de mar9 de 1887, de Madrid estant, Vicent W. Querol escriví una lletra a Llorente, proposant-li: «Indiqué al Barón Cde Cortes1 una idea que creo encontrarás aceptable. Rafael M.” Liern no tiene ahora ocupaciones que se lo impidan. Escribe para la flor natural: hace reina de la fiesta á ta hija de Jaumandreu, que está ahora ‘de moda, y la Reina os dá una brillantísima fiesta en “Villa Mu.ría”.» (Epistolari Llorente, 1, lletra naím. 209, pp. 192-193,.)Dones bé. Malgrat l’aseendent de Querol sobre el seu íntim amic, i 4a indubtable influencia social de la família Jaumandreu, Llorente s’estimà més autoconcedir-se la Flor Natural (Les gl&-ies de Vdència, pp. 377-379) i nomenar Regina la senyoreta Margarida ,d’Azcàrraga. Liern mai no #guany& la Flor Natural. Tot s’ha de ‘dir. Liern, com a poeta, era mediocse i, a més a més, hi havia pel mig un suggeriment de la Reina regent, Maria Cristina. u SANCHIS GUARNER l’ha reproduida dins La ciutat de València, ip. 469, i El sector progressista..., p. 66.

145 © faximil edicions digitals 2003


tats consagratòries, d’aroma decididament romàntic, havien tingut el seu bel1 moment al ple del Vuitcents. D’homenatges semblants, n’havien rebut Manuel José Quintana, a qui imposà els Ilorers Isabel II el 1855, i José Zorrilla el 1889. La darrera exaltació ja havia estat un gest obsolet, potser perdonat per les especials circumstàncies que concorrien en el poeta que s’havia revelat durant el sepeli de Larra. No cal Ndir, dones, que al llindar del segle xx tals exhibicions estaven completament desplacades. Els vint anys escolats des que s’havia coronat a Granada el valetudinari autor del Tenorio, jno ‘donaven al coronament del també valetudinari autor de «La ‘barraca» l’aire fantasmal d’una cerimbnia arcaica? Mirat avui, el llorejament de Llorente resulta categòricament desuet.23 Espectacular i pintoresca, la coronació llorentina no passaria de ser una anècdota més en una biografia estufada si no fos que ha servit de referència per situar histbricament una nova promoció lite& ria: la dels joves ,que, en aquella avinentesa, arrabassaren al patrimciat fariseu el símbol Idel seu fariseisme i, tot aclamant Llorente, van fer dels seus vítols un detonant contestatari. La generació de 1909. L’incident és prou conegut i això

m’estalvia d’insistir-hi. Fa temps, el contà un dels protagonistes, Miquel Duran de València.” Després, Joan Fuster Ni Manuel Sanchis Guarner l’analitzaren críticament 25 i ara és narrat per Lluís Guarner al prbleg de la Poesia valenciana completa suara editada.26 Pel meu compte, solament recordaré que, gràcies als joves de 1909, aquella cerimònia de pompa i vanitat que fou la coronació de Llorente no es transformà en un soterrar de primera dels ideals valencianistes. Cosa que probablement esperaven els organitzadors, les «forces vives» del wegionalismo bien entendido». La vocació de fossoyeurs d’aquest sector de la nostra societat no ve d’ara, com pot apreciar-se. A la generació de 1909 se l’ha anomenat també dels solidaristes, recordant la participació que tingué en l’assemblea de València Nova de 1907, més amunt esmentada, intent frustrat d’estructurar una «Solidaritat Valenciana» semblant a la catalana. Tanmateix, tot i ser tan important I’actuació cívica d’aquesta generació no podem oblidar la seua projecció literària. Perquè la generació de 1909 és, així mateix, la generació dels modernistes. El modernisme valencià, almenys el modernisme literari, no el tenim

n Cf. les fotograíies relatives a la coronació que es reprodueixen en l’edició de Huís Guamer, ,d’sllò més Kitsch ‘que un hom pot imaginar. u DURAN DE VALENCIA,‘Miquel, op. cit., pp. 58-60. És avinent de confrontar la Iletra de Llorente citada !per Duran i la que aquest li va adregar (Epistolari Llorente, II, lletra núm. 619, p,p. 245-247), plena d’adulacions. 25 FUSTER, AnBtologia, pp. 4245; SANCHIS GUARNER, «Renaixenca», pp. 75-77. La coronació ha estat comentada, en el mateix sen& ,de revulsiu dels .delers nacionaResum d’història listes de ,la joventut «soli’darista», per Antoni ROVIRA VIRGILI, del catalanisme, Barcelona, «Col+lecció Po)pular Barcino», núm. 125, 1936, ,pp. 113-114. 26 Vid. Zes pp. 51-54 del llibre que comentem.

146 © faximil edicions digitals 2003


prou estudiat.27 Un possible punt de partida fóra aquella pagina d’Eduard López Chavarri, membre de l’esmentada generació, escrita el 1902: «Fer de I’obra d’art quelcom més que un producte de recepta; fer un tros de vida; donar a la música un escalfar sentimental en comptes de considerar-la com arquitectura sonora; pintar l’ànima de les coses per a no reduir-se al paper d’un fotògraf; fer que la paraula siga l’emoció íntima que passa d’una consciencia a una altra.» Za Postulats explícits, que Llorente possiblement coneixia -López ,Chavarri, redactor de «Las Provincias» pogué parlar-li’n-, pero que no entenia. D’acò, en tenim prou mostres en la correspondencia i en les poesies Ilorentines. Estrictament coetània del text de Chavarri és Testament (pp. 14%151), on llega «son pobre llaüt » als poetes que hauran de rellevar-lo i els demana que facen «vibrar totes ses cordes, / cantant en triples acordes / la Fe, la Patria i l’Amor». Incitació repetida en el «Raonament per als Jocs Florals de ‘Lo Rat-Penat», del qual hem parlat adés. Les dues composicions traspuen la fossilització dels gustos llorentins. Ja vaig

dir que «el patriarca» preconitzava per a la nostra poesia una mena d’autarquia (asfixiant, com totes les autarquies). La concebia closa en si mateixa, sense altres horitzons ‘que els «barraquismes». Es clar que, encara que -torne a citar Fusteramb aquest artifici floralesc Llorente busque «el goig del paisatge, l’amor a la geografia blana de l’horta de Valencia i a la gent que hi deixa la suor i les illusions» i que «la fidelitat a les seduccions de la terra» siga allo, que lligà el jovent de 1909 «al millor Llorente»,2’ era massa fort assumir-ne l’autarquia preconitzada pel coronat felibre. Res no podia ser més contrari a les aspiracions dels joves que adelerats volien comunicar inquietuds entranyables, postulant una poesia on predominas el lirisme sobre la narració i I’anècdota, la rebellió contra els motles establerts i un canvi d’estètica. El tema modernista permet d’observar un curiós desdoblament en Llorente, segons actue com a poeta valencia o castellà (també versifica en aquesta llengua, recordemdho; si bé, a desgrat d’alguna esporàdica valoració favorable,3’ aquesta part de la seua obra s’ha

*’ Vid. el meu trebdl A propòsit dels poetes modernistes valencians, «CairelI», València, núm. 5, ‘setembre de 1980, pp. 34-40. Cf. amb Joan FUSTER,Ni modernistes, ni tan sols moderns, «Serra d’Or», Barcelona. També FUSTER, Antologia, ,pp. 4546; Literatura catalana contemporània, p. 276. 1 el pròleg sde F. PÉREZ,MORAGON citat a la nota 28. Za CHAVARRI,Eduardo L., CQué es el modernismo y qué significa como escuela dentro del arte en general y de la literatura en particular?, Gente Vieja, Madrid, 10 abril, 1902 (reproduït per Ricardo GULLÓN, El modernismo visto por los modernistas, Barcelona, IEd. Labor, 1980, pp. 91-98). Vid. el (pròleg de Francesc PÉREZM@ RAGON dins E,duard LÓPEZ CHAVARRI: Proses de viatge, València, Institució Alfons el Magnànim, «Biblioteca d’autors velencians», núm. 7, pp. 10-21. 29 FUSTER, Antologia, pp. 44-45. 30 Cossfo, op. cit., II, p. 909: «SU destreza técnica es de una seguridad completa»; ibid., p. 911, Iloa el seu «sentimiento fresco, abierto y hoxrado», sempre referint-se, és clar, a la poesia llorentina en castellà.

147 © faximil edicions digitals 2003


oblidat i sembla que amb justícia pels crí.tics i pels historiadors del nostre segle). La dualitat llorentina s’expressa així: per un costa& no ignora el canvi operat en la poesia espanyola; per l’altre, s’obstinà a perpetuar en la valenciana models plenament arcaics. En castellà, s’adona de la girada ,que prenia la situació i, per bé que no li agradava, cerca de copsar-la. En vernacle, pero, s’entestà a marxar contra corrent i no ,féu res per esbrinar si hi havia símptomes de canviament. Quan finalment els descobrí, maldà per corregir-los. L’agost del 1907 Llorente envià a Joan Alcover els seus Versos de juventud, tot just publicats, confessant-li que per haver-hi aplegat peces escrites de 1854 a 1866 vacil-là molt abans d’editar el llibre, «temeroso de que nadie lo ‘apreciase por el cambio de gusto». Era conscient, dones, de la vetustat d’aquells versos jovenívols, que tan anacronics podien resultar. Aixo contrasta amb la despreocupada producció d’anacronismes en vernacle. ¿No tenia consciencia que el «Testament» i el «Raonament» estaven desmodats, si més no com a proposta estètica per a les noves generacions? No cal ni dir que el gust nou contra el qual temia enfrontar-se Llorente era el modernis-

me. Sabem quina opinió li mereixia pel seu epistolari. A l’Alcover, li demanava si, després de tants anys, els seus versos arribarien a I’ånima «del público nuevo, sobre todo el que ha caído en la caterva modevnista».3’ Aquel1 mateix estiu declara a Vicent Greus que no s’hi avenia a compondre en els motles dels poetes moderns, i amb això no volia dir que hagués provat de fer-ho, ans expressava una ferma repulsa a l’escola.” «Sufro leyendo las poesías del día», confià un any més tard a Carlos Fernández Shaw, arriscant-se a pronosticar: «está con‘denudo el modernismo en lo que tiene de trasmudanza». Tanmateix, a desgrat d’exabruptes i vaticinis, prevalgué en Llorente l’innat moderantisme, i el 1908 reconeixia a Fernández Shaw: «Hay modas en todo, y también en poesía, y algunas novedades son aceptables».33 Em fa l’efecte que no era del tot sincer. El seu capteniment amb els poetes «solidaristes» palesa que ni tan sols admetia que els valencians poguessen assajar la novetat ‘duna moda. Conta Miquel Duran la reacció de Llorente en la jornada de la coronació, davant I’adhesió contestatària -política, més que no pas poèticad’ell i dels seus amics:

3’ Epistolari Llorente, III, Iletres núms. 884 i 885, pp. 93 i 94. 3* Epistolari Llorente, II, lletra núm. 514, pp. 160-161, de Greus a Llorente, datada el 3 ‘de julio1 de 1907: «Dice V. que no se aviene á componer en los moldes de los poetas modernistas. /Qué se ha de avenir V.! Como no se avendría Ayala, ni Núñez de Arce, ni el mismo Calderón.» 33 Archivo epistolar de Carlos Fernández Shaw, «Revista de Literatura», Ma-

drid, Instituto Miguel ,de ,Cervantes de Filologia Hispánica. CS.I.C., t. Xx11, ntimeros 43-44, juliol-desembre, 1962. En la segona de les lletres trobem una variant a I’Epistolari Llorente, III, Iletra núm. 1.102, pp. 215-216: «está condenado el modernismo en lo que quiere tener de trascendental ». L’aversió <deLlorente al modernisme no s’esgota amb ,les citacions aportades. Al seu epistolari, s’hi lligen bastants censures més.

148 © faximil edicions digitals 2003


«L’aparició inesperada d’aquell moviment de joventut, liberal i renovador, rejovení el poeta [en el sentit que desmentia els averanys de mal ensomni, escrit el 1908, pp. 1231261 i, potser, també l’espantà un xic.>> 341 tant! Motius per espantarse, no li’n mancaven. Poïítics, per descomptat -que ara no és cas d’examinar-, pero, sobretot, poètics. El 1909, els nostres modernistes havien donat ja prou senyals d’allò que feien i el patriarca no podia allegar ignorancia. Respongué amb la composició titulada «Als poetes joves>) (pp. 293~294), que en l’edició de 1936 figura com a «última poesia valenciana», cosa que de ser certa -i no en tenim motius per a dubtar-ho-indicaria les preocupacions dei poeta en els seus dies crepusculars. Lluís Guarner data aquesta poesia el 191 1.35 Es una especie de replica doctrinal Ilorenti-

na a l’estètica jovenívola, una peca digna de figurar en una antologia del maniqueisme. Llorente acusa els joves de tenir verí al cor perquè canten ihusòries visions d’esgarri‘fants fantasmes. «Ploreu fingits dolorw, els retreu. Per llur joventut estan obligats a cantar l’alegria, ja que «ombres, negrors, congoixes, això no és poesia». Són elements més propis «dels fills dúna altra raca, nats entre boires denses». Tematica tan trista esta vedada als valencians, perquè «el ce1 de nostra patria té claritats immensew. Es, no cal indicar-h0 al perspicac lector, la negació de la universalitat de I’art, un anatema del dret del poeta a comunicar la seua intimitat. Llorente sublima el món pairal, tot restringint la inspiració al més pur xovinisme. 0 «barraquisme», tant se val. Amb una total naturalitat escriu un increïble apotegma: «si

” DURAN, M., op. cit., p. 59. També podríem pensar que la presencia d’aquclla colla de ‘poetes joves hagué de sorprendre prou Llorente. Al capdavall, no feia tant que havia escrit a Vicent Greus: «Pepe La Torre, que era nuestro último poeta, voló a Madrid, y no sale ningún chico á quien le ilusione la poesía» (Epistolari, III, lletra núm. 1.143, ‘pp. 239-241; sóc jo qui subratlle). La ‘data *de la lletra no pot ser més simptomàtica: el 13 d’abril ‘de 1906. Ni «el último poeta» més mediocre: Joscp M. de la Torre era metge i havia publicat un volum de narracions, Cuentos del Jkw, el 1901, després de dirigir a Valencia alguns setmanaris castellans; concursa diverses vegades als Jocs Florals, obtenint guardons menors. El comentari de Llorente prova com, reclòs en el seu cercle cada vegada més reduït de ratpenatistes i en la seua amargor d’ancià, ignorava que a Valencia s’estava covant una nova promoció jovenívola. El seu allunyament d’aquesta promoció -tot i haver-se cartejat durant el 1908 amb Mustieles i Durancontinuava quan publica el «Real «és una veritable elegia, plena de dubte ensomni», que, com diu Lluís Guarner, desencisat pel futur <de l’idioma al País Valencia» ‘(p. 491). Dubte i ,desencís que potser no thauria expressat d’haver confiat mes en els novells poetes. Pero és lícit creure que Llorente no veia més enllà de les tapies del seu hort de Museros. 35 Es publica a l’rllmanaque de Las Provincias de 1912, on apareix també «La última poesía de Teodoro Llorente», una composició en castellà titulada «Recuerdo de Teodoro Llorente á la niña Josefina Tallada», de la qual anoten els editors que l’escriví «ocho dias alztes de ~î?orir» (pp. 139-140), mentre que de «Els poetes «última poesia valenciana». jóvens» (pp. 175-176) tan sols es diu, com a subtítol,

149

© faximil edicions digitals 2003


algú hi ha que mai riga, eixe no és valencià».36 Les escasses lletres de modernistes valencians que trobem en l’epistolari de Llorente (Jacint M. Mustieles, Miquel Duran, Eduard López Chavarri) són anteriors a la data de «Als poetes jovew i, per altra banda, no tracten ‘qüestions de doctrina poètica. Es fa difícil, per tant, saber en qui pensava don Teodor quan escriví la poesia. ¿En Daniel Martínez Ferrando, potser, qui publica aquel1 mateix 1911 un llibre de títol ben significatiu, La can@ de Z’isoht? Si ens fixem en la temàtica d’aquest poeta, sembla probable.. . Clar que, per la temàtica, també don Teodor hauria pogut pensar en un jove que allà pel 1857 publica la primera poesia en «El Conciliador». Es titulava «Man trist caminar» i l’autor s’hi presentava «trist i solitari» sense trobarhi «un cor per al meu cor». El seu isolament el predestinava a peregrinar eternament a la recerca del cor bessó: «anar darrere una ombra que fuig sera sort! / Apagar esta flama podrà sols la mà freda / de l’angel de la mort! ». . . 1 es planyia: « iQue curt fón el meu dia! ila meua nit, que llarga! » 37 El lec-

tor ja haurà comprés que aquel1 jove trist i malenconiós de 1857 no era altre que Teodor Llorente. Aleshores encara no havia descobert el filó del qual extrauria la immensa majoria de la seua obra: la trilogia floralesca de la Patria, la Fe i l’Amor, considerada aquella com un edén constant i inalterable: «és aquest país nostre l’imperi de la llum», una terra que «nos mostra a totes hores el seu preuat tresor», un lloc paradisíac habitat per les «airases valencianes, / les dels ulls que espurnegen quan sona el tabalet». El cant d’aqueix paradís ha de constituir el nord exclusiu de la joventut: «siau la veu gojosa d’aquestes alegries [. ..] / digau a nostre poble les glòries d’antics dies». . .38 Curiós i paradoxal capteniment! Llorente, oblidant les pròpies congoixes jovenívoles, proposava als joves de 1911 que oblidassen les seues. Els convidava -els condemnava- a repetir ad infinitum els temes, rancis i a punt de putrefacció, que havien fet la gloria llorentina, com si més enllà o més encà de la musa floralesca no hi hagués més opcions per a la poesia valenciana. Voleu proposició més paracronica? 39

36 Pp. 293-294‘de l’edició que comentem. IZesinevitable comparar el «barraquismes Ilorentí amb el «barraquisme» de Blasco Ibáñez. Els personatges del novellista, als quals no pot negar-se la condició de valencians, ploraven més que no reien. 37 Pp. 448-449 de l’edició que comentem. En I’edició de 1936 (pp. 411412) hi ha una nota dels editors: «Esta es la primera poesía ‘que escrigué el seu autor en valenciá, segón declaració propia de la seua lletra en un retal1 de diari, ahon se va {publicar»; a #continuació, transcriuen el text amb ,què la ‘presenta «El conciliedoru als seus lectors, el 1857. 38 «Als poetes joves». 39 Un altre exemple de la petrificació de l’ideari llorentí, el trobem en la aConversa de Nadal» (pp. 182-185). Es publica per primera vegada a l’«Almanaque de Las Provincias» de 1912, pp. 99-101. Els planys de Batiste pels canvis operats en la vida hortolana són assumits pel poeta, que en el refús a l’evolució dels costums palesa, un top ,més, el seu paracronisme.

150

© faximil edicions digitals 2003


Llorente morí el 1911 sense haver comprés res del modernisme, implantat aleshores per un jovent illusionat i decidit. La seua mort no canvià gens la situació descrita. Ell, òbviament, ja no podia exercir cap cacicat. 1, tanmateix, continua influint. Els vicaris de la seua estètica van ser els llorentins, els ratpenatistes, identificats amb el tòpic que aparellava llengua i «barraquisme». Els llorentins, més llorentinistes que el mateix Llorente, van contribuir a collapsar l’evolució poètica, aturant-la en el punt volgut pel

mestre. Un amor patri curt d’horitzons i orfe d’inquietuds intellectuals acabaria de congelar-la. (A ‘desgrat dels meritoris esforcos dels «solidaristes».) El desgel tingué diverses etapes. Un interessant moviment «ant&Barraca» s’insinuà devers 1920, si bé no afecta seriosament el llorentinisme fins deu anys més tard. He parlat d’això,, breument, en un altre lloc,4o pero algun dia hi hauré de tornar, amb més calma i extensió. Ricard

BLASCO

@ Vid. el meu pròleg «Una lectura de Carles Salvador», més amunt citat a la nota 15, pp. 13 i 15, i el meu article Una operució detersiva. L’anti-Barrucq aparegut al <Diario (de Valencia» el 3 ,de juny de 1981.

151

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


1ESPILL Josep PIERA: Els poetes aràbigo-valencians, València, 1983, collecció «Descobrim el País Valencia», institució Alfons el Magnànim; Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Barcelona, 1983, «Els llibres de l’Escorpí», Poesia, núm. 80, Edicions 62.

‘Caldria remuntar-se a I’any 1980 per a trobar dins l’obra de Josep Piera, les prirmeres manifestacions públiques d’un interès creixent per la poesia aràbigo-valenciana. Es tracta de la segona part de El somriure de I’herba (recull guanyador del premi ‘CarIes Riba d’any anterior), on s’aplegaven les traduccions de diversos autors i textos pertanyents a l’escola poètica valenciana. La dedicació de l’autor a I’estudi d’aquest fenomen i la seva voluntat de difondre’l culminen ara amb dues edicions d’aparició simultània. Luna, l’antologia de textos de poetes àrabs valencians dels segles onze al tretze, Poemes de l’orient d’Al-AndaZus, publicada per Bdicions 62 (de la qual, junt al material publicat el 19’80, ja havíem assaborit un tast recentiment a les planes de la revista Reduccions). L’altra, un treball teòric complementari als poemes, Els poetes aràbigovalencians, aproximació historiogràfica i literaria als autors que configuren el moviment, duna gran utilitat per a la interpretació de les referències de tota mena que omplen aquests versos.

La particularitat primera que hom adverteix en aquest mdarrer volum és la seva voluntat divulgadora, producte de la collecció on s’insereix, així com de ‘la condició mateixa de I’autor, literat, i no pas erudit. El llibre continua, d’aquesta manera, un ritme d’expositió encalmat que, lluny de demorar-se en massa detalls, esdevé concís i illustratiu. Amb tot, i malgrat trabar-nos davant un creador, un poeta, la visió que Piera ofereix es troba mes pròxima a la historia que no a la literatura. El llibre, que segueix un criteri d’ordenaci cronològica, passa revista als principals esdeveniments de ‘la historia política i cultural d’AlAndalus, tot inserint en aquest panorama general, les referències als diferents autors. Aquestes referències posen en lloc central la notícia biogràfica, desatenent una mica el sondeig dels leit-motivs principals, les concepcions poètiques, la textura formal, lles vinculacions amb poetes anteriors, i, encara, les influències a posteriori. Hom troba aquí, dones, un buit iemportant, si parem atenció al fet que és la literatura el principal esperó de lectura i no pas la historia, complement d’interpretació ,solament; i que, d’altra banda, hi ha diferencies notables amb la tradició occidental en temes tan transcendentals com ll’amor, la natura, la festa, que recomanarien algun tipus de prospecció. No es tracta, a’mb tot,

de reolamar un estudi profund de les interconnexions entre les diferents concepcions poetiques (clàssica, oriental, trobadoresca), cosa que tampoc no escauria al tipus de treball proposat, pero que, fet i fet, hauria pogut bastir una serie de reflexions interessants, alltmyades de l’estricta reiteració ‘de les dades; allò que, en última instancia, resulta més esborradís, menys pròxim a l’interès estrictament literari. És el lsacrifici de tot apropament a una literatura que va perir anys enIlà i que requereix tothora la refeta del context per a la Iseva reconst;rucció acurada en la lectura. Res que calgui atribuir específicament al vomm de Josep Piera, que acompleix correctament da seva comesa introductoria, ilniciàtica, tot desvetllantnos un món poètic poc conegut, que transcorregué a les nostres terres, i on hom ha volgut advertir, de la mà de les consideracions de Joan Fuster, un paraklelisme amb la situació de recessió de la cultura autòctona al País Valencia actual, pri,mordialment, pel que fa a la darrera etapa prospectada per Piera, l’arribada del Conqueridor i els planys per Valencia, i encara, en tot un període no recollit per la producció ~literària culta, ,quan els moros foren moriscos i la precarietat del seu estat abasta els límits de la desesperació. Tot això troba la seva ratificació a Shora d’afrontar-nos als texto’s antologats per rescriptor de

1.55 © faximil edicions digitals 2003


Beniopa. En primer lloc, cal referir, així, la proximitat i, a la vegada, la distancia ‘d’aquests versos enfront de les nostres concepcions actuals. No és sols la qüestió qeogràfica la que juga un paper preponderant en aquest trobar-se a prop. També la concepció dels elements primaris de la poesia àrab (amor, natura, entorn), tot i la llunyania, presenten alguns vincles solids amb la tradició occidental d’encuny trobadoresc, tradició que marca decisivament tota la lírica europea fins molt en@. Així, la poesia política, els cants bàquics, els planys... Hi ha un poema d’Ibn Amira d’Alzira, a propòsit de l’ocupació de Valencia per Jaume 1, que s’inicia amb la pregunta del poeta a l’amic sobre la seva tristor. Ibn Amira demana al seu company la causa del seu desassossec: si es tracta duna estimada ingrata i traidora, si 86sconseqüència del record de la joventut perduda, si es deu ds mals que el temps ha dut i que cap crònica no pot captar en tot el seu horror. No ens costaria gaire trobar paraRe1.s en el corpus trobadoresc de cadascuna de les modalitats que el poeta àrab descriu als seus versos. El tema de la «Belíe dame sans merci», segons denominació tardana d’Alain Chartier, amb tota una llarga tradició de dones cruels i inflexibles. El Carpe Diem, o el record del temps escolat. El cant planyívol davant la desfeta ‘política i cultural, aquí, a mans de Jaume 1; en el

cas trobadoresc, sota I’espasa de Simó de Montfort. Tot ens remet a un parallel clar, extensible, en molts aspectes, a la tradició clàssica. Per contra, potser la diferencia més tangible que hom detecta en aquests poemes és la mancanca d’estructures jeràrquiques similars a les pro’spectades per Georges Duby en la tradició medieval europea. La poesia a r à b i g o-valenciana mostra una espontaneitat molt peculiar, en la mesura que l’artifici pren l’aparenca de simplesa. Així, els poemes d’Al-Russafí de Valencia, cantant les excellències dels macips, duna manera aliena a la concepció occidental, on la dama (Midons) esdevé símbol del poder, element representatiu de la feudalitat. Aquí l’amor existeix en tant que amor mateix, o bé com a tòpic difícilment el literari; trobem com a manifesta. ció politica, com ‘a sfmbol d’una predominancia social. Hi ha d’altres diferències, El caràcter eminentment epigramàtic de la major part dels poemes, enfront de la rigidesa i la major complexió de la can@ provencal. També la sensualitat, aquest motiu retrobat sempre en parlar de Nmanifestacions artistiques 8orientals. Hi ha un formidable poema d’Ibn Al-Labbana de Dénia, que ja havia estat publicat a El somriure de l’herba, &es piguesp, on aquesta sensualitat es presenta tot defugint l’àmbit ,dels motius florals i les allusions a la

primavera: les pigues són els estels que han ennegrit d’enveja, una a una. És un cas, entre dotzenes, de poesia d’alta VOlada, una poesia que requereix el nostre apropament, la nostra retlexió i el nostre gaudi. Quelcom que la doble novetat editorial de Josep Piera facilita i que pot bastir, encara, material per a nous treballs de divnlgació; ara, més a prop de l’estudi literari dels textos, comparatiu i obert al món occidental, amb qui tants de motius comparteix. No podem acceptar, d’aquesta manera, Safirmació lleugera de Piera en el sentit que és un inílux d’origen àrab el que fa derivar la lírica romanc vers els seus trets mes caracteristics, amb l’adopció de temes i formules. Es tracta duna qüestió molt debatuda, on la hipàtesi orientalista, massa indefinida i vaga, no sembla presentar prou fiabilitat. Més versemblant resulta la tesi defensada per Curtius al voltant duna pervivencia cultural Ratina, present al llarg de tota I’Edat Mitjana. Sigui com sigui, tot aixo podria menarnos a una identificació de les funcions de la poesia a les societats antigues. Funcions de caire universal que permetrien esclarir semblantes i diferencies entre tradicions ben diverses, amb el cant dels herois, la salvaguarda del record, la liturgia de la fertilitat (amb ‘els himnes al vi), l’amor, la llunyania o la batussa política, com a elements preponde-

156 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL rants. El mateix Piera ha insistit forca, tant al seu estudi com en diferents intervencions pú,bliques, sobre la importància social del poeta en I’època analitzada. Quelcom que basteix un altre tret constant i que ens remet a un temps d’esplendor de la paraula, qui sap si perdut ja per sempre. Una qiiestió que depassa l’ambit estricte de la historia i que deixa obert el problema de la similitud profunda de les formes poètiques de l’antigor, per sobre de la diversitat epidèrmka i les realitzacions pròpies i pecu,liars de cada cas. Tot plegat, materials per a una reflexió substanciosa, que I’obra de Piera (merces a suggeriments 0 a aspectes més decantats, que no arriben a formular-se plenament) planteja. Juíià

Maria-Mercè

Guillamon

MARGAL:

Barcelona, 1976, premi «Caries Riba»; Bruixa de dol, Barcelona, 1979, Llibres del Mall; Sal Oberta, Barcelona, 1982, Llibres del Mall; Terra del Mal, Valencia, 1982, coBecció «Papers erocius», Edicions El Cingle.

Cau de llunes,

L’obligació i el plaer solen considerar-se conceptes contraposats, de tal manera que allò que és, obligació no resulta plaent, i les coses plaents no tenen mai connotacions d’obligatorietat.

Durant una època, en els moviments davantguarda social i artística -que defugen l’ordre establert en cada moment històric i les obligacions subsegüents que aquest imposa-, eren mal vists diversos comportaments representatius de sotmetiment. Per exemple, les dones que mostraven afecció a tasques tradicionalment considerades «femenines», com cosir 0 cuinar, 0 els poetes que feien rimar els versos. Ara ja no. Sí, ara ja no és mal vist entre l’avantguarda gairebé res. Ni tan sols (o mores!) és mal vista la propia avantguarda, fenomen que fóra curiós d’estudiar, pero que en tot cas foragita les temptacions de dogmatisme. El cas es que observem una inclinació creixent per temes com la gastronomia, la ciencia i el plaer, i cada dia hi ha més persones -hòmens i dones- que ‘cuinen perque els agrada, i no perque no tinguen més remei: la motivació ha canviat. Abans era l’obligació; ara camenca a ser el plaer, el goig, i això fa que la mateixa acció es convertisca en una altra de diferent. Un cert parahelisme es donaria en les tendències de la poètica contemporama, que ha defugit durant Ilarg temps la rima com a sistema, el metre estereotipat, i de vegades fins i tot el ritme. També ací existia el component d’obligatorietalt que calia trencar: suposaven un servilisme perjudicial per a les finalitats del posta, un «cosset» que podía

ofegar el missatge (quan existia missatge). En aquest panorama apareix la producció de Maria-Mercè Marcal. Ella ha convertit en plaer la praxi d’una tècnica poètica que havia estat presó per a l’autor: en les seues obres redescobrim els antics models de poema, les estrofes que catalogàvem de menuts seguint llibres de text ja oblidats. Mercè s’hi mou amb llibertat, i fa d’aquesta clàssica presó -i fins i tot de la cella de càstig per excehència- el sonet -una mena de casa de camp oberta a la natura, a l’espontaneïtat. Pero la tornada amb plaer a la poètica que seguix unes regles no és l’única troballa en aquesta escriptora. La temàtica en la seua producció resulta també innovadora. Hi apareixen imatges (recordem la insòlites Bruixa de del), pero també aquelles més familiars en poesia són capgirades en canviar el referent metafòric. Podem agafar la paraula lluna com a primera duna serie d’imatges-clau que marquen un aspecte evolutiu de la seua obra: en cada un dels seus Ilibres hi ha un nucli representat per una 0 més paraules, que condicionen o generen el món metafò: Ic creat al seu voltant. Així, la ~lluna, lligada tradicionalment a l’objecte del desig, és convertida per l’autora en referencia al subjecte poètic, en un procés reflexiu: el subjecte -ho tenim sempre present en la lectura- és una dona.

157 © faximil edicions digitals 2003


De la Iluna’ passem a la bruixaz Ambdues van unides a la nit, a les tenebres i també a la desgracia: la bruixa -la dona que s’atrevix, la transgressora- sol acabar en el foc; la lluna al tarot anuncia la fatalitat. Pero el capgirament que opera Mercè Marca1 les convertix en símbols d’una feminitat ,felic. És una invitació a l’atreviment: ser les dones contra les quals ens han previngut sempre no provocara la desgracia, sinó el descobriment d’un món nou. 1 el cas és que, resseguint temporalment I’obra de l’autora, observem un curiós canvi en la imatge-clau posterior: l’ànge2.3 Aparentment, no res més Iluny de la brtlixa anterior: «He esti’mat un arcàngel a ple val, / seda de bosc als cabells i les ales. / He trencat als seus ulls com la mar a les cales 1 d’un pafs on les bruixes ja no duen més dol.» (S. O., p. 99.) L’angel es claror -per oposició al diable, l’àngel de les tenebres, l’amant de la bruixa- i també la bellesa suprema i la inno‘cència. L’àngel ix de les tenebres, la claror ix de la bruixa, com el fil1 ix de la mare. No és pur atzar que «Raval d’amor» siga escrit en l’època en que comenca la seua maternitat. L’arcàngel -l’àngel més proper als humans- apareix en la Bíyp:.4 .c: ‘: ~!,XCj i :: :!,,:p’*“::

blia com a missatger d’eslosofia oriental, el despuperanca i anunciador de llament .de les seues sela maternitat impossible: nyes d’identitat, dels prela de Sara, dona erma; judkis, la porta al descola de Maria, dona verge. briment d’ella mateixa a 1, a més, aquesta imattravés del ‘desdoblament: una #contemplació d’esge sempre ha estat I’arquetip d’indefinició se- pill: «Per tu l’estany esxual: la negació, per tant, campa arreu miralls 1 de doble fac: sóc jo i sóc dels rols, dels patrons enfrontats masculí-femení. una altra.» (S. O., p. 93.) Pel mateix temps, Mercè Aquesta mena de relaescriu, en una bella ‘refemcióreflexiva-reflectida es rencia a una molt bella palesa, dones, en una alpellícula, Adéu al mastra paraula-símbol imatde!: «Sargantana vorac, ge-clau que plana sobre beu-te el sol i la pluja, / tota l’estructura de la Terva de Mai:’ el mirall. la lflonjor ‘de la llana que recaptes dels núvok, / el «Sextina-mirall» és justaviu #dels cavallets ‘del diment la composició que ‘moni, el silenci / i els treobri aquest recull poemàtic -la tornada de la sexsors que l’atzar congria a tina, prolongació estròfiles recues.» (S. O., p. 32.) És un convit a l’home, ca #del mirall- dedicat a per tant, a la receptivitat, l’amor de la dona per la dona. Per una altra i per I’abandó dell mateix, el bandejament ,d’una posa ella mateixa, iguals. Com imposada. Novedosa proles dues imatges de l’espi11 en l’estrany joc de no posta, si considerem que identificar l’alteritat, a en sexualitat -el símbol del comportament vital«...la terra que anomefins ‘fa ben poc les ctknem sexe...» (T. M., p. 9.) 1 així: «lM’endinso pel niques sexuals rncd: nes» paisatge del teu cos / i exigien de l’home co.ttrol, reservant I’abandó a l’acem trobo quan l’amor et atitud femenina. fa de plata. / 1, al punt on ‘Mai comenca a ser el Rere la imatge de l’àngel, l’esperanca duna noteu nom, / se:m menja va vida -i duna vida viva el teu mira11 vonova: el fil1 que arribara: rac...» (T. M., p. 18.) Les imatges que hem «Em despullo de tot / per esperar-te. / Dels alfabets anat veent no apareixen que he après / i de l’esincbdentalment en una corca. / Tombo tinters / obra, sinó que perduren i, amb un gest sense / en la producció postetrampes, / tallo cn rodó / rior: als dos ‘darrers lliel cap de tot esquema.» bres ens retrobem, per 6s. o., p. 92.) exemple, amb la Ilwa i la En una paradoxa de fibvuixa. Pero, especial;, i; :,” ,;-” I : .d . J .‘,;‘;“;.M: r * ! 5:‘, ’ )‘I j 5, i (,i jy” c r: ’ Cau de llunes, 19776(Premi «Canles Riba»). Edició exhauriida. * Bruixa de do& Llibres del Mall, Barcelona, 1979. 3 «Raval d’amor» (Flor Natural dds Jocs Florals de Barcelona, 19181)dins de Sal Oberta, Llibres ‘del Mall, Barcelona, 1982. A les citacions S. 0. 4 Terra de Mai, Eds. El Cingle, col. «Papers erosius», Valencia, 1982. A les citacions T. M. : . ...>.

‘;.

158 © faximil edicions digitals 2003


ment en Terra de Mai, apareixen a lmés explicitats dos grups ‘de coordinades fonamentals al Ilarg de la seua obra. Bs la manifestació ~d’un hedonisme harmònic: els quatre antics elements essencials. «Tu i jo som aire que esta,lona el foc. / Som aigua oberta que esmola la terra. / Som terra espessa que s’allera en I’aire. / Som foc que imanta amb arrels noves l’aigua. / Tu i jo, amor, avui som tot el món / ‘congriat en la festa de la sal...> (T. M., p. 12.) El cos i els seus sentits entrecreuats: «#Diré besllums de l’olor de la poma, / la trena dels colors a la geniva, / el deliri dels dits Ilepant la molsa, / la música dds ulls, com un carboncle, / el cor del sexe, obert a la mirada: / tu, que ets avui el meu sise sentit..., (T. M., p. 16.) El gust dels Iíquids sexuals -i ,de la sangconduïx a la sal. Aquesta, com a mineral mari -mar, una altra de les imatges preferides de l’autora-, és un pont entre I’aigua i la terra, l’hac monització dels elemeuts. Al mateix temps, hi ha la quotidianitat en la presentació de ,la sal sobre la taula -Yespai on xarrem, mengem, escrivrm.. .-. La sal, espurna alegre, alternativa a la vida dessaborida. Una altra de les característiques més distintives en l’obra de M. M. M. es el predomini de l’alegria enfront de la gran producció melangiosa en poesia catalana actual. Aquesta alegria es meni-

festa per l’optimisme, l’esperanca, la plenitud. Joia, pero no ximpleria, ni contentació de la misèria quotidiana, sinó un repte enfront de les dificultats. A I’obra de Mercè planen també els temors, simbolitzats en alguns elements. A les darreres obres és la rzcda, la mala herba que amenaca I’heura. Pero també certes barreres: les tanques, les torres, les runes... 0 el Ireu, que unix i separa al mateix temps. La tristesa apareix, dones, com a paisatge, com a panorama. La desgracia no és mai fatalitat; no hi ha recreació en I’infortuni, com es veu en aquest homenatge a Virginia Woolf: «Al far! ». «Asela d’arbre o de barca, en esqueix ~d’alimània, / he triat, a ple cel, i amb fible d’escorpit / -imant de la tem,pesta i amiga de la nit- / I’urc de ‘cremar, tota sola: dofici, solitaria. . .. (S. O., p. 45.) Arnb una enorme mdduresa, els problemes són vists com entrebancs que porta una decisió voluntaria. No podran fer oblidar (la ferida no es tanca gràcies a la sal, «Div%a*, Sal Obertu) el ‘futur, I’esperanca. Demà, futur, són paraules ben presents a la seua obra. Una obra que ,sols és possible en aquesta escriptora que creu, espera i estima. Rosanna Cantavella

Joaquim VIAPLANA: Elements per a una gramàtica generativa del català. Relativització i temes annexos. Barcelona, 1981. Edicions 62, col. «Lhbres a l’abast», núm. 159. 302 pagines. Hem de confessar que aquest Ilibre ens va donar una grata impressió quan vam acabar de Ilegir-lo. Una de les sorpreses -i goig, Lper que no?- era ja el dlibre mateix: apareixia aquesta obra d’estudi de la llengua catalana amb una metodologia diguem-ne «actual»: els pressuposts de I’escola generativotransformacional aplicats a I’estudi del relatiu. L’obra és duna lectura moguda, animosa; potser haja estat aconseguida per l’expressió i la distribució del contingut. La manera d’expressar-se és clara i semblant a l’explicació d’un joc. La distribució de les idees presenta un ordre creixent: cada capítol planteja uns problemes i Ilurs possibles explicacions, pero reprén les solucions expressades abans, «actualitzant-les» a la nova situacio. La impressió que ens ha prodtit és que al lector mínimament interessat «li pica el cuquet» i desitja veure les di~ferents solucions escalonades que va proposant I’autor. El contingut es pot ordenar de la segiient manera: 1. en uns primers capítols ens posa al corrent del marc teoric que s’ha fet servir en aquest estu-

159 © faximil edicions digitals 2003


di i els tractaments bàsics donats a certs problemes; així apareix: 1.1. una introducció, que explica en poques paraules la gramàtica generat ivo-transformacional (Introducció); 1.2. una aproximació al tema d’estudi, que COmenta amb la clàssica distinció de dos tipus de proposicions relatives (cap. 1) i llurs tractaments bàsicament oferts (cap. II: restrictives; cap. III: no restrictives); 1.3. sla relació que presenta el tipus de determinant nominal amb la construcció relativa, tant pel ‘que fa referencia a l’antecedent (cap. IV) com al nom respectiu de la proposició relativa (cap. V). 2. En aquest segon bloc apareix una temàtica comuna als dos tipus esmentats com són estatuts i forma de relatiu: 2.1. així, en un primer moment, parla de com s’expliquen les diferents formes que, qui, el qual, i distingeix ‘dues modalitats de relatiu: 2.1.1. el compost e2 gua1 (cap. VI): (1)

vam trobar un pagès, el gua1 ens va ensenyar e1 camí; (2) els so2dats que eren vaíents van resistir l’atac;

2.2. a més a més cal diferenciar entre les construccions analítiques i les no analítiques (cap. VIII), com són els casos de (3) i (4), respectivament : (3)

ka passat aquel1 noi que el veiem cada dia;

(4)

ka passat aquel1 noi que veiem cada dia,

en la frase (4) trobem, dones, sols la forma de relatiu, mentre que en la (3) la de relatiu i la d’un pronom feble el, el qual marca més clarament la funció gramatical del relatiu. L’explicació de les construc’cions, dues dones, no ha de ser diferent; 2.3. proposa una visió conjunta i valida per a les construccions analítiques i no analítiques, diferenciant-les en algun dels passos transformacionals de formació de la proposició relativa (cap. IX); 2.4. tanca aquest bloc la consideració del relatiu com un pronom i al mateix temps element subordinant: és la «quarta aproximació a les clàusules relatives» (cap. X), que presenta com a element important la consideració de la relació entre pronom i article, a banda de les regles i transformacions que permeten l’aparició duna forma determinada de relatiu. L’economia del model i, consegiientment, el seu poder explicatiu són punts condicionants que el porten a proposar un bastiment teòric vàlid tant per al cas més complex com per al més simple. 3. El darrer conjunt de consideracions van referides a uns punts poc tractats, per regla general, als estudis d’aquest tema; per això compartim amb el professor Badia la qualificació d’estudi «aprofundit» (vegeu el

pròleg de I’esmentat professor a aquesta obra). Són incloses en aquest grup: 3.1. les frases amb els anomenats adverbis relatius o construccions de lloc, de temps i de manera (cap. XI); 3.2. les construccions possessives (cap. XII) com (5)

m’ke trobat amb aquel1 senyor del gua1 el govern expropiarà una finca,

i que s’estenen més enllà de les expressions amb de: (6)

(7)

m’ke tvobat amb aquel1 senyor que el govern expropiará una finca seva; m’ke trobat amb aquel1 senyor al gua1 el govern exproptarà una finca;

3.3. el cas més complex, que anomena erelatives pleonàstiques» (cap. XIII), que respon a la frase: (8) farem una festa a la gua1 tots ki contribuirem,

i que es tracta duna construcció analítica (la gua1 - ki) juntament amb una dislocació del com plement (de la festa) per «tematització»; 3.4. finalment, tracta el problema de les construccions nominals 0 «sense cap antecedent explícit» (cap. XIV), com són: (9)

qui no rectifica els seus erroys no conserva els amics; (10) e2 qui no rectifica els seus errors no conserva els amics;

160 © faximil edicions digitals 2003


‘(ll)

els que MO recfifiquen els seus errors no conserven els amics.

L’obra sacaba amb unes «conclusions». Sembla, dones, que tenim una obira que tracta pràcticament la totalitat dels temes contlictius que ens plantegen les construccions relatives i amb una extensió potser no massa llarga, pero iprou espessa: no sobra res del que ens diu, tal vegada manca algun aprofundiment mes. No deixa d’agradar-nos en alguns ,punts, com la subtil distinció del tipus de formes relatives, distinció potser metodològica pero sembla, segons mostra, efectiva ,per a poder explicar les situacions de les construccions relatives al ‘catala. ígualment és lloable la completa i #detallada descripció de les regles i transformacions ‘que cal seguir ,per a tenir l’estructura superficial de l’oració descrita, fet que permet seguir duna manera clara el pro&, així com entendre? millor. També pensem que l’obra presenta una «maduració» (com ‘diu el professor Badia) no sols dels fets de ,la llengua catalana, sinó també de les diferents aportacions que altres estudis lingüístics, siguen 0 no referits al tema, han fet. Els temes del tractament de l’article i !del relatiu en són una bona mostra (cap. X): arreplega les idees de Benveniste, Fillmore, Bello, etc., les quals apastan donant un compost quasi nou: el relatiu és

una forma d’article a la qual s’apliquen les transfolrmacions de pronominalització i (de relativització, i ‘que el configuren com una forma fòrica (anafòrica) i subordinant. Al mateix temps, és aplicable l’esquema a les construccions «sense cap antecedent explícit», on sernbla ‘que hi ha una «conciliació» ‘(?) entre els qui defensen que l’article simplement dóna categoria #denom a la resta 1 els qui pensen que aquest és una #mostra dal valor demostratiu, considerant que l’article rep els trets nominals del substantiu que ha desaparegut (cap. XIV); explicació on també s’integren els casos amb formes com qui, on, com.

Tampoc podem deixar d’esmentar el tractament que proposa per a les construccions possessives, potser dels més complicats, pero que dóna mostres de poder explicar no sols oracions com (S), (6) i (7), sinó també les que apareixen amb el verb fenir: (12) m’he trobat amb aquel1 senyor que té una finca que el expropiagovern rà,

i amb les que també tenen relació expressions com: (13) m’he trobat amb aquel1 senyor a qui el govern expropiad una finca que és d’ell; (14) m’he frobat amb aquel1 senyor a qui el govern ex propia& una fiq ca que té.

Aquestes expressions (1214) troben una explicació conjunta amlb la conslderació que, on apareix el ver-b ésser 0 fenir, a l’estructura base, no hi ha sinó un nus buit que l’ompli fenir si s’aplica una re g 1a Sransformacional, anomenada «tematització», ‘que posa en relleu el posseidor; altrament apareix el verb ésser. Pero queda, al nostre entendre, algun que altre punt no massa clar. Un d’ells és l’omissió de les construccions temporals introduides ‘per quan: (15) es pof afirmar, ew general, que la inferferència varia quan varien les sifuacions lingiilstiques (en F. Vallverdú, El ief hngüísfic com a faf social. Barcelona, 1977”,Edi-

cions 62, col. <cLlibres a l’Abast», núm. 108, p. SO), 0

(16) replega quan

la llenya aplegues.

Potser no tinga un tractament diferent a les que analitza, pero poden presentar-se algunes mat Sa cions: és una segla lèxica d’una preposició en i la matriu corresponent al relatiu, o ve des duna formació com passa amb on (p. 189-190). No és fàcil comprendre l’omissió quan és una forma reconeguda per la Gramàtica del professor Badia (Gramática catalana, II, Madrild, 1975. Gredos, pp. 1519). Que’da també ,sense tractar explícitament construccions de ‘lloc, de temps i de manera molt semblants a les estudia-

161 © faximil edicions digitals 2003


des i que Ipresenten el tret de no ‘tenir un antecedent nominal explícit, sino una forma adverbial «com a antecedenta (?): (17) rindvem hall ura quan entren músics;

(18) a Maria,

ti seure ací has posat (19) Zi diré que així, com has fet;

els

agrada on fu el sac; ho faca fu ho

ara, aci, així, son formes semblants ¿tlS antecedents nominals i gennèrics (proformes) Icorn al momenf,

al lloc,

de la ma-

nera, respectivament. L’acceptació ‘Saquestes expresions com construccions relatives suposa una revisió parcial del pensament de Viaplana, així com d’altres concep cions. Només parlarem d’un altre punt mes. Viaplana diferencia entre el relatiu simple (que, qui) i el compost (el qual), per una banda, i, per l’altra, entre construccions amb antecedent explícit i sense cap antecedent ex,plícit (que, qui, el qualjet qui, el que, qui). Si seguim Z. Vendler (Adjecfives and Nominalizations. The Ha-

gue-Paris, 1968. Mouton) es podria considerar que les construccions sense antecedent explícit no són relatives, sinó substantives simplement, les quals presenten coincidencia de formes amb les relatives l(amb antecedent). A priori, sembla aquesta postura de VendIer un poc rebutjable perque desfà una proporció com:

el cofxe

vevd

=

el verd el cofxe de Per-e

més una petita illustració del que és i representa l’obra.

=

Manuel

Pruñonosa

el de Pere el coxte que corre

molf

el que corre molt a més a més de les concepcions que sostenen que el de Pere deriva de el cotxe de Pere. Caldria, pero, es’tudiar si el que, el qui es pot considerar com un ‘grup semblant a el gua,1 i amb el mateix wactament, la qual cosa reduiria 9a complexitat del mecanisme de formacio del relat,iu. D’altra banda, cal posar en contacte les construccions amb el que, el qui i les que porten un demostratiu: (20) coneixes aquesf que corre

(21) coneixes corre

molf? el que

molf?

i veure des Sdiferències que la deïxi pot mostrarnos; així com les relacions que puguen tenir amb <Iesdel tipus (17-19). No volen ser aquestes observacions motiu per a llevar mèrit a l’obra de J. Viaplana. En primer Iloc, cal que siguen estudiades les observacions per veure si són rebutjables o es poden admetre. En segon lloc, l’obra no perd mèrit: en la nostra opinió, es presenta com un estudi important i elemental per a ‘qualsevol tractament del tema, no sols al cata& sinó també, almenys, per a les altres llengües hispàniques. Pensem que tot el ‘que acabem de dir pot ser no-

Joan BROSSA:Els ulls Valencia, 1982, Collecció de Poesia Tres i Quatre, Eliiseu Climent, editor, 120 pagines. de l’òliba,

Joan Brossa, al llibre de poemes Els ulls de l’òliba, ens ofereix una mostra variada i gairebé completa de les seves maneres parcials de fer ,poesia, expressió, no cal ‘dirho, duna manera única i ben personal ,de crear-la. Aquesta mostra afecta les mateixes bases (1), la seva forma (II) i els temes ‘(III), en el benentès que aquesta ,tridivisió és estrictament funcional a efectes d’exposició 0 pedagogia. Z. Les bases: a) Desmifificació poèfica, antic procedlment a la casa poetica de Joan Brossa, exemple de prosaisme conscient i eficient. Contra la sublimació, la quotidianitat; en lloc de la metàfora, la menció directa i estriota. Per això un poema com «Fotografis» acaba amb aquestes precisions, tan poc poètiques per mauna determinada estetica tradicional: «La maquina és de les d’acordió / amb pera per #disparador.» Aquesta fugida de l’extraordinari és constant i es ,palesa constarrtment i directa als poemes. És el cas, per exemple, deis dos versos

162

© faximil edicions digitals 2003


finals de «Batalla serena»: «Ara em trasbalsa no trabar les claus ! i en lloc de cantar un himne encenc la pipa.» El poema «Zootrop» -és un altre dels nombrosos exemples possiblesmostra una anàlisi detallada, descriptiva, en la qual la «‘prosa» brossiana fa el ple. b) La llengua, base poètica, apareix una i una altra vegada en aquesta obra, i ho fa no solament perquè hom pot meditarhi sobre els seus recursos, sinó perquè aqueets mateixos hi esdevenen protagonistas en un títol de poema com «Arpa d’arp» o &leda de clamors». Per tot plegat el poeta pot afirmar amb raó: «El meu Ilenguatge ja no nnita el man, / sinó que amb mots ben lliures el preforma.» c) Automatisme creador, ingredient sovintejat i 4decisiu, ,potser el mes lfàcil diespigolar arreu de I’obra brossiana: «Sonet de la terra ,plana», «La imanxa del respir», «Vell termòmetre»... Si en poemes com aquests l’automatisme és total, sovint hi és present amb ‘menys intensitat i el que resulta dificil és no detectar-lo poc o molt. d) Presència del joc, manifestació molt superior a la de l’estricte capritx creador: «Foc de bitlles,. Tot i que aquest aspecte té una clara connexió amb la presencia lde I’espectacle, aquest -sempre dins els relativismes funcional’s de lla classificació que es fa servir- és considerat un tema, mentre que el joc és exponent duna clara posició favorable a la poesia-joc. e)

Els elements foixians son assumits en un to alt de oreativitat i representen sempre molt més que una estricta referencia poètica entre creadors d’una mateixa cultura. Són tan importants que Brossa en fa, fins i tot, bandera: «Ara em trasbalsa no trobar les olaus» diu el poeta amb transparencia plena, el1 sovint tan poc 1 també: transparent. «Tristesa antiga, la tristesa avanca / la nuvolada sm’ha pordut les claus.» II. La forma: f) El sonet regna en aquesta poesia, com en el conjunt de I’obra brossiana, on, pero, hi ha varietat .de forma: i’qui pot oblidar, ;7er exemple, les ben recuperades sixtines? Aques!a devoció pel sonet, tan cla.ra, és la mPlor contencto creadora de !l’automat:‘sme i arriba a fer cl&w -agradi o no agradi al ‘poeta- el que comenca essent avaat*guardista. Aquesta dedicació sostinguda genera una sucosa varietat, inseparable del lmateix taran& del poeta: des del sonet dividit en dues parts i convertit en «Oda», fins al «Sonet d’incògnit» presentat com si fos prosa; des del «Sonet reversible» («El podeu Ilegir del dret i del revés»), fins al «Sonet miag tapat amb un 811encol» que 6s mig «cobert» pel mot «blanc»... Tot això s’esdevé en un context de gran qualitat: «Posem un parallamps quan faci bo», «Els factors de la sastres sa», «Estació». . . La veri‘tat és que, dels vuitac:a poemes .del Ilibre, s:ixanta-tres són sonets de ca. tome versos, nou amb

l’estrambot duna estrofa de tres i només vuit no responen a aquesta forma estròfica. (Amb tot, un d’aquescts -«Llaorrés encara un sonet en p0tència del qual s’ofereixen només els primers versos!) g) El sonet amb estrambot, ‘com ja ha es‘tat alludit, és, també, car al poeta. En Brossa, que construeix d’aquesta manera més {del #deu per cent dels poemes ‘del Ilibre, cal considerar-lo més que una excepció: amb aquesta insistencia subratlla la importancia ‘de Yexcepcionalitat... malgret la norma tan seguida! h) Les estrofes recuperades apareixen, tamsbé, en aquest lllibre, on «Qfisaure* és un poema constru’it per mitjà de Yestrofa altaica, que el mateix poeta descriu: &ls primers versos són de nou síllabes / i acaben sempre en paraula esdrúixola; / Iel tercer acaba en paraula plana i i l’últim cal que sigui decasíEab.» i) Els eíements visuals no alfabètics resten reduïts a la línia que uneix la primera i la darrera paraula del poema «Cacera» («catador» i «conill»): tot i que migradament, dones, també hi són presents. III. Els temes: j) La poesia, tema poètic, és normal en una obra on la Ilengua ho és tot i s’hi confon com a base de la ,creació i com a objecte d’aquesta. Brossa fa poesia bo i meditant-la, segons que demostra l’estrofa recollida a h), a la qual segueix la següent: «L>estrofa altaica té una cadencia / que als pri-

163 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL mers versos avanca ràpida; / al tercer vers pega una embranzida / i a l’últim vers reposa com estesa.» A «Disfressan hnm comenta el descabdellament d’un son&, i &onet de la terra plana» :omenca així: «Al primer vers us tiro la pi,lota / al segon no sabem a quin indret.» A «Barcarola» són comentedes ‘les reaccions del ,poeta (@ora», «riu») i «Vell termòmsetre» acaba amb aquest vers: «i escric els darrers mots d’a‘questa ‘estrofa». 1) El civisme ocupa un lloc destacat a les preocupacions del poeta i, inevitahlement, la seva poesia traeix aquesta preocupació. Això va d’un dels primers poemes del llib-e, titulat «Assemblea de Ca tahmya 73u, a «Oda de Setembre», que és el penúhim. m) La crítica social en un sentit, generalment, de critica ‘de les actituds dels homes és forya present en aquest llibre, on hi ha el «Sonet del gojós *tdevident» i el altre sopoema -un net! - uE1 capell& i l’obrer joven. I?s un llibre on el poeta escriu: «PIanyo tota muralla deshonesta, / rebutjo la tauiada del ximp1et.a Un Ilibrs on gairebé clama: «Ja l’ennuec ,dels mots em semibla fluix / quan el batec ord’eix la vestidura, / i afina fals el món, fet un garbuix.» n) L’espectacle és una activitat preferida per Brossa i preferida resulta a la seva poes’ia: engri,pats, «Rapsojde aWagner en estereo», «Les anelles xineses», «Brahms», «Sonet dels gobelets i de l’es boles tal

com les ha fetes Yaire», «Capvespre (el saquet i l’ou)», «Abans dels Marx». . . Del recital poètic a l’espectacle musical, de l’espectacle d’una orquestra interpretant als jocs de mans... 1, com a calofó, ‘Ia meravellosa evocació cin~ematografica que és el ‘darrer ipoema esmentat: «Keaton .perd el camí per la teulada. / Linder a ‘coatrallum se’n va tort. / Langdon cull farigola i puja al Ford. / Laurel i Hardy fan la castanyada.» / «Chaplin reposa trist en una pwda. 1 Harold Lloyd amb els plats corre pel port. / Keaton de sobte para la tenda amb sort. / Larry Semon estripa la bugada.» «Laurel somia al marge d’un camí. / Langdon ‘de festa, no encerta la rima. / Hardy traba al ‘raspa11 una qui12eta.u «Linder, espasa en mà, reIbutja el Dret. / Chaplin s’eixuga ,taques de carmí. / 1 Keaton s’escabella amlb una llima.» «Tots eren ‘mestres de la pantomima, pero a qui ret la Nfeinaentre els més llargs em sexnbla que és, sens dubte, a Harpo Marx.» o) Una dosi de moralisme es destria en versos com «Tingues discerniment i fes nebeja», al qual segueix aquest altre: «destorba els fats spossibles de ml’enveja».Ambdós gertanyen al poema «Meditaci de matinada». en el qual pot llegir-se també: «Glou el iardí entorn de la veritat: Això passa en el context .d’un llibre, el primer poema del qual acaba així: «-Compren -em diuel ,fals ordit que resta; / només

el qui sap ser s’ense tenir / veurà acomplert, a dins, el seu destí.» En aquests versos, Brossa coincildeix, tot -Brossai ‘que només sigui ‘de brusada, amb un teòleg de moda (Boff). Aquesta lectura no inclou les ,referències de coincidencia amb aspectes anteriors de l’obra brossiana, i no ho fa perque aquesta és prou coneguda i estalvia de cansar el lector. Només amb el que ha estat anotat resta clara la connexió d’aquest Ilibre amb tots els anteriors, de msnera que és fàcil i just de subscriure el que en diu Jaume Pérez Montaner, el prologuista: «És un poemari en el qual pràcticament es condensen tots els procediments i temes de la poètica brossiana.» Josep Faulí

Joan VALLSJORDA: Obra Poètica. Macant, 1981, Instituto de Estudios Alicantinos-Excma. Diputación Provincial, 527 pàgines. Moltes vegades el reconeixement a l’obra poètica ,d’un autor no comenca a arribar flns molt tard, de vegades ja ni en vida de l’autor. Un principi de reconeixement obvi és ‘el fet <de publicarne bé una antologia o bé, com en el nostre cas, 1’Obra Poètica completa de Joan Valls en català, malgrat els obscurs designis dels mateixos pa-

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL trocinadors, que la retingueren per motius inconfessables encara que tothom semblava conéixer10s ben bé, per un període gairebé de 5 anys. El motiu d’aquesta absurda retenció sembla radicar en una discrepancia ,de criteris pel contingut del pròleg d’E. Rodríguez-Bernabeu entre els dirigents de 1’Instituto de Estudios Alicantinos i l’autor del pròleg. Com que I’assumpte va ser de domini públic i va eixir airejat sovint a la premsa d’Alacant i d’Alcoi, no el tocarem en aquesta reseenya. Ara bé, sí que ens interessa de subratllar que el mèrit que en principi calia atorgar a l’editor patrocinador, Instituto de Estudios Alicantinos, es redueix considerablement en haver fet tan llarg i desesperant el ,part, qüestionant, a més, la llibertat d’expressió i de criteri d’un dels seus membres mes conspicus: el crític i poeta Emili RodríguezBernabeu. Dones bé, tornant ‘de nou a Joan Valls urgia evidentment la publicació completa de la seua obra, la poètica en aquest cas, i en català naturalment. Per-que el1 ha escrit també ,poesia en castellà i alguns sainets en català. 1 aquesta reparació era necessària perque, com el mateix Rodríguez Bernabeu hi assenyala, calia deixar de considerar al poeta d’Alcoi com un personatge solitari i sempre mal conegut. La veritat és que gran part ,dels llibres ‘d’aquest notable poeta han estat publicats en edicions de difácil lo-

calització que no arribaven d’una manera fluida als lectors o als crftics de torn. Pero també possiblement feia una gran peresa d’esbrinar on es trobaven els valors poètics de Joan Valls, que efectivament, en tenia i en quantitat. Per tant, ca‘lia, repetim, reproduir la seua obra poètica -catorze volums fins al 1975-. Posteriorment, en publkaria ‘tres més: Cent serafins (Alcoi, 1975), Les Hores Vives (Alcoi, 1978), Temps de Saó (Alacant, 1978), i tres més que sembla tenir en premsa. Que un autor de vora vint llibres de {poemes, alguns de remarcable factura, malgrat tots els condicionaments que vulgueu, haja esdevingut tan poc conegut a nivells d’estudis i referències és avui dia insostenible. Més enllà de <labreu nota crítica que li feu Fuster ,dins la seua Antologia de la poesia vaZenciana, així com de la magnífica Itria #depoemes .,de Valls ‘que hi figura, ‘ben ,poca cosa que sapiem se n’havia dit, si exceptuem ,la nota i els poemes que tambe antologa Palacios dins Poetes valencians del s. XX o els prolegs de J. V. Mateo, Dolc i Octavi Saltor entre altres. Ha estat preci.sament a partir ‘de 1981, quan han aparegut, en primer lloc, l’excellent estudi d’E. Rodríguez-Bernabeu, i en segon lloc, la crítica, ja un poc més descriptiva, que han fet recentment Enrie Ferrer ‘dins Literatura i Societat (País Valencia, segle XX) o Miquel Do@ des de la tribuna de «La Vanguar-

,dia». Esment a banda tindra l’incisiu i original treball crític de Vicent Escrivà sobre «L’animalogia poètica valenciana actual», publicat dins Cairell, on subratlla que Joan Valls és de fet un precursor dels poetes mes actuals quant a la i,maginació i el món oniric expressat mitjancant imatges faunístiques. E,l cas és que Joan Valls va ,patir un tremend desconeixement -i una indi*fer&ciadurant molts anys, malgrat haver estat un poeta que ha guanyat premis importants com e1 «Ciwtat ide Barcelona», dues vegades, el uCiutat de Palman, el «València~ i l’«Ausiàs March» i nombrosos certàmens de JOCS Florals. Tan abmdonat es trobava a nivel1 de crítica nostra, que Manuel Molina, dins l’dntología de la Poesía alicantina actual (1940~1972), Alacant, 1973, pretenia ignorar absolutament tota I’obra poètica de Valls en català, atés que «incluir la poesía vernácula en esta muestra hubiese sido traicionar la verdad histórica, pues es claro que el lenguaje valenciano es -desde hace muchísimo tiempoun habla familiar, sin contacto con la cultura alicantina». 1 és que tant Alacant com Valencia, ,per circumstàncies diferents, van ignorar el treball metòdic i permanent, la gran dignitat lingüística i estetica al llarg ,de tants anys i d’alta consciencia de preocupació cívka que Valls ,mostrava per la seua Ciutat, la seua comarca, el seu Pa&.

165 © faximil edicions digitals 2003


uc---

--

&ESPlLL.~

---

La introducció dEmili períodes, sobretot entre exemple, el consolara Rodríguez-Bernabeu (pàl’imimista i el metafísic. moltes vegades, pero el gines XI a XVII.1) esdevé Per tant, queda clar que seu silenci el portara a un ,densa i híci,da guia al els períodes ai són absouna inseguretat dramàti(mor-r,als temes i a la calutament cronològics ni ca: «. . .amb preguntes racterització poètica de són tancats en si mateinocturnes, / amb arraps a Joan Valls, amb unes suxos. A més, els temes prela fboira / i amb la lúcida coses notes sociolingüísferents, com ara l’amor, forca del ferment més ,tiques respecte dels mites la infancia, el paisatge, la adamic, / Khome inscrit i ia historia de les comarmort i Déu, la fidelitat a al parèntesi ‘de la fe soliques ‘del Sud: «Els alala propia terra -que estaria, / o siga l’home atocantins ens hem autosug ,devé l’arrel de la vertadenit, / sofreix el gran taiit gestionat amb mites que ra universalitat-, i, sode la clarividencia / que ,mai no ens Ban pertocat, Nbretot, la soledat de l’hoa la fi es torna nit / 0 claamb conquestes que mai me, es troben indefectimorós preludi duna vasno hem fet i amb una hisblement al llarg de tota ta ceguesa» (de Posicions toria que no ens perta‘la seua obra poètica. terrenals). nyia.>b Potser l’arrancada ,de la Al Ilarg dels tres priMalgrat el considerable seua veu poètica, procemers períodes podríem risc que comporta una ,deix -com ha subratllat parlar duna caracteritzaclassificació dels poemamolt agudament E. Rodríci comuna a base d’un ,guez-Bernabeu- de la ininsistent lirisme, un taris de Joan Valls, Rodríguez-Bernabeu a c o m e t , sfantesa de l’home, des de rannà eminentment de després d’hores .d’estudi i la qual ael poeta bastirà problemàtica intimista, lde reflexions, l’empresa, i la gran roca de la seua un fervor i un entusiasme existencia» enmig de la ens presenta en quatre pels vells i eterns temes períodes bàsics i’obra indi~ferència que l’envolta, a la poesia, de vegades lpoètica ‘del poeta dcoià: ‘de tal manera que, a metambé una poesia de vibració religiosa, ‘duna reun primer cicle jde ‘poesura que els perills externs i el patiment consligiositat subjectiva amb !rnes descriptius i emociotant del poeta augm’enten, mdtes notes personals i nals -La can& de Marioassenyala Josevila (1947), L’home pot és- obligaran a aquest a sen- -com cente Mateo dins la seua tir-se illa -«1’Mla fde semser àngel (1952) i Grumet introducció a Les roses pre»-. Des d’aquest tan a soles (1958)-, un segon marginalssuspesa enpersonal reducte, des de amb predomini intimista tre una dolga paganitat i -Presoner de I’oNmbra la seua illa, contemplara una tendresa cristiana. el món en solitari, arnb (1955), L’íntim miratge una certa ‘esperanca: «la Així mateix, també ~pol(1959), Paradís en blanc soledat tinc trista perquè dríem dir que el poeta (1964) i Versos a Sara taste esperances». El seu durant aqueix llarg perío(1967)-, un tercer, de cacrític insisteix -i no li de tk i manté la seua conràcter metafísic -Tast manca ra&- que l’aillacepció còsmica, amlb un d’eternitat (1960), Les roment de Valls ha estat ses marginals (1965) i Hedens pat’etisme que semsempre un acte d’autobla dllar-lo del tot del reu de solituds (1972)- i, protecció, d’autodefensa, finalment, un Bquart d’inmón que l’envolta per en ‘definitiva: «l’única tenció més narrativa, críallò de la manca d’alktpossibilitat d’autoidentifitic i irònic amb una resions al món en que víu. cació que hi tenian. cerca ètico-social amarga Recordem, per exemple, i dramatica, integrat per Veiem, dones, que l’aïque Hereu de soíituds es Posicions terrenals (1969) llament del poeta alcoià publica en 1972, tot i que naix òbviament ‘del sofrii Breviari d’un ermità urPosicions terrenals, que bà (1975). Com hi obser‘ment i de la incomprenpertany al quart cicle, és va el mateix crític, no es sió. El consol, d’haverde 1969, i el poema uHi tracta de cap classificació n’hi, li vindrà de petites ha coses» publicat dins rigorosa, car és evitdent la coses, de contactes mate&Antologia de la poesia interpenetraoió entre els rials: la idea de Déu, per realista val’encianas 166 © faximil edicions digitals 2003


(Zdentity Magazine, Caxnbridge, 1966) ja comportaven un altre tarannà. Un altre tema, ben important, tant en aquest període com al Ilarg de tota l’obra sera la seua poesia amorosa, que esdevindra una (de les inspiracions mgs tenaces i que cuhninarà amb un llibre monogràfic ,destinat a la seua muller: Versos 4 Sara. Els llibres emmarcats per Rodriguez-Bernabeu dins un quart període -Posicions terrenals i Breviari d’un eremita urbà, als quak afegiríem Les hores vives (Alcoi, 1978), Temps de Saó (Alacant, 1979)- suposen un canvi frontal en ‘la seua concepció i preocupació poètiques, amb unes posicions critiques i iròniques alhora. Com ha fet veure molt b6 Enrie Botella, al seu pròleg ,de Les Hores Vives, 4s nous versos comenten a estructurar-se en un doble encert de pensament i forma, la interrogació, el compromís, la denúncia i la consciencia del mateix poeta enfront del món i del1 mateix. Així, el poeta, arrancant d’un estat de solitud i de capficament per trobar-se amb els altres, es llanca a una investigació poètica d’abast èticosocial, amb un gran rigor ironk i crític. Aquest nou període s’evidencia també en Ia forma. Des de l’àm,pJia gamma formal ‘desplegada amb mestria en la seua etapa anterior: elegies, ,madrigals, sonets, vers lliure, apareixen ara els versos curts i ,de tendèn,cies epigramàitiques. l%

aquest punt, el de líesti,lístka, un dels més re,marcables del bon ofici innegable de Joan Valls. 81 nostre poeta alcoià ha estat un fervorós enamorat i un dominador impecable ,del sonet: tant els sonets descriptius d’«Els lCficis» (dins L’Home pot ésser àngel), coxn e.ls esIpirituals «Les Aries» ‘de Presoner de l’ombra o els ,metafísics de Les roses ~marginals. Pero ja no ~01’sel sonet, sinó fins i tot el vers lliure li sorgeix amb una exhuberancia tí’pica, feta d’enume0 racions, metaifores imatges superposades que adeqüen l’estructura amb el fil narratiu o líric del poeta. En defini~tiva, Joan Valls construeix versos i estrofes amb singuZar mestria. Dos altres trats estilístics de que caldria parlar, encara que de passada, són ‘el de la rica adjectivació, que conformen una gran intensitat i densitat moltes vegades, i el de la tria lèxica, on molt sovint les paraules generen idees. Tothom sap que Alcoi i la seua comarca manté un lèxic molt ric, el qual Valls ha sabut aprofitar i potenciar a través de la paraula poètica. És evident que el poeta ha anat, al llarg de la vida, augmentant el bagatge lèxic que li donava l’entorn i ,que les múltiples lectures es reflecteixen en la seua obra: Verdaguer, Riba, Carner, Ld pez-Picó, Espriu, Casp, Fuster.. . Caldria, jdoncs, esbrinar en un qossible estudi Imonogràfic ‘la riquesa de la seua llengua tan depurada, rigorosa i

viva, i les possibles influències de l’enorme cabal lèxic de Joan Valls. Hem fet re,ferencia abans al recent estudi de V. Escrivà sobre l’animalogia poètica valenciana, en el qual destaca e.l poema «La sdva insospitada» !de Valls per Gbundant mostra reeixida d’animals pacffics i ,ferocos al 50 per cent -coloms, daines, garses, cavalls, cignes, serps boa, (panteres, formigues, tigres-, que funcionen per a potenciar la imaginació del subconscient, revelant el poderós món del poeta «enfrontat a la realitat social testimoniada sense estridències ni efectismes». Escrivà considera Valls com ael vertader trencador de la funció poètica de I’animalogian i, fins i tot, «el màxim exponent de l’esmentoda ruptura» fms arribar a Joan Navarro,, car el poeta alcoià, en contraposic% a Teodor Llorente, utilitza els anilmals no com a «elements ornamentals (paisatgístics, descriptius o algun cas d’ús ‘cívic i violent). sinó com a significadors funcionals ,d’un m&n intern i diabòlk, subconscient i oníricn. Alguna cosa semsblant ja deia Joan Fuster l’any 1956 ‘dins la seua Antologia de la poesia valenciana, quan, en parlar de Joan Valls, afirmava: «obre el vers a les obscures clamors còsmiques, i acata els (dictats d’tm rit,me tekíric, confk, en el qual els elements i les bèsties, el cor i les muntanyes, es revelen units i únics amb el destí del poeta,.

167 © faximil edicions digitals 2003


Finalment, direm que la preocupació cívica o ‘estètica de Joan Valls per ,la seua ciutat, la ‘seua co,marca 0 el seu País es ,manifesta en una presèn‘cia constant del paisatge ‘que, de vegades, és un mer pretext per realcar els valors humans. D’aquesta #manera, hi fa ‘desfilar ,des de Sagunt, VaNlènciai Gandia fins a Alacant i Elx, tot passant per la serra de Mariola, la Font Roja, el Barranc de l’Infern, el Cap de Sant Antoni, el Penyal #d’I,fac... Un llibre ‘tan important per a la literatura ‘del nostre País com és YObra ‘Poètica de Joan Valls ha hagut de salvar molts esculis per’ arribar de primer a la pu~blicació, i després a una ben migrada aconeixenca de la seua poesia entre els Zectors assidus i els crítics interessats. És aqueslt un dels cars tributs que hom paga a entitats públiques que editen llibres, pero <que se’n despreocupen de la ldis’tribució o la comercidització. LHaurà d’esperar, per tant, el nostre poeta alcoià una nova edició amb la seua ilògica ‘distribució comercial per ,tal de poder posar els seus versos a l’abast de ‘tothom? La veritat és que ja han transcorregut vuit anys des de l’elaboració de l’Obra Poètica i Joan Valls sembla comptar, al‘menys, amb sis llibres més que podrien incloure’s en una possible nova edició. En resum, Joan Valls ha recorregut un llarg camí, tracat per el1 mateix des Idel seu Alcoi irreduc-

tible, i ha es’devingut an alt exemple de treball digne en el ‘dur ofici de la paraula poètica, demostrant alhora la lferrnesa i la voluntat mes decidida ‘de l’intellectual autoldidacte que assumeix la veu d’un ipoble. Lluís

AZpera

La rella. Conreu de Iletres, núm. 1, Baix Vinalo-

pó, tardor de 1983, 105 pàgines. Acaba d’aparéixer el núm. 1 d’una nova revista cultural en llengua catalana, promoguda per un grup de vuit joves entusiastes -set d’Elx i un de Valencia-, que, encara que conscients de #les dificultats que comporta el projecte, no renuncien a ‘llaricar una publicació que, des ‘del sud del País Valencia -mes concretament ldes del Baix Vinalopó-, Iperò sense caràcter localista estricte, contribuesca a connectar les camarques més meridionals amb totes les altres del nostre domini lingüístic. Aquests joves són: J. A. Sansano i Belso, coor‘dinador de la rveista, i, com a membres del seu consell de redacció, J. M. Blasco i Blasco, Maite Coves i Mora, Antoni Mas i Miralles, Manel Pérez i Saldaña, Carles Sanchis i Andrés, Biel Sansano i Bdso i Antoni de la Torre i Chocano. La rella, la freqiiència de la qual ,pretén d’ésser trimestral, es marca l’ob-

jectiu d’acollir dins les seues pagines «investigacions sobre els diversos aspectes de les terres del Sud» amb la doble finalitat #informar les gents de les comarques meridionals de la seua realitat cultural, d’una banda, i, de l’altra, donar-la a COnéixer a la resta de l%mbit lingüístic amb un evident propòsit de vertebració nacional. Pero els promotors saben bé que no sols investibgacions i estu’dis són suficients per a acomplir aquests fins, per la qual cosa apten aquells per completar amb da publicació de «textos literaris originals, sempre i quan estigueren escrits en, o traduïts al, cata& i de ressenyes de manifestacions culturals. ,Aquest nú’mero inicial de La rella, ajustant-se al pla tracat, ens brinda quatre articles, quatre textos literaris i un pare11 de ressenyes. L’apartat d’estudis S’Obri amb el realitzat pel professar ‘de Lingüística Valenciana Antoni Mas i Miralles entorn d’un interessantíssim fenomen sòcio4terari -també folklòric- de Santa Pola: el trobo. «El trobo -escriu Mas- és una composició poetica duna quarteta i quatre quintets, amb la condició que cada vers de la quarteta és a peu forcat el darrer vers dels respectius quintets, de forma ordenada. Pero aquesta acrobacia poètica radica també en la seua ‘composici6 feta sobtadament [. .] :davant un públic i cantada amb una melodia ja establerta., aAquests versos eren por-

168 © faximil edicions digitals 2003


taveus de diferents grups i assabentaven el poble de les opinions polítiques, socials, etc., d>aquests.» Antoni Mas -que ja havia ldut a terme anteriorment treballs lingiiístics sobre la seua Santa Pola natal-, en aquesta «Aproximació a l’estudi del tuobo a ‘Santa Pola», anditza rifgorosament els precedents {pròxims del genere i el substrat sòciolaboral que fa possible aquesta curiosa barreja d’artifici culte i popularisme. Potser hauria estat interessant d’establir les hipotètiques relacions del írobo amb altres tradicions literàries mes lluen les nyanes -pensem tècniques d’improvisació de l’èpica primitiva o dels jocs poètics d’enginy ,dels poetes provencals en els seus jocs partits 0 partiments, per posar un exemple-, que acabarien d’arrodonir l’estudi. En el segon article, Luis Quirante Santacntz, professor de Literatura de I’Institut Espanyol de Cultura en Dalia i estudios del Misteri, escriu uSobre l’origen miraculós de la Festau. Lluny de ser aquest un treball facil, de si,mple comp:romis localista, suposa una aportació molt seriosa a propòsit de la cronologia de ‘es llegendes tradicionals que situen l’origen de la Eesta al segle XIII. Efectivament, a partir d%n suport 8documental consistent i de les aportacions més solvents sobre el tema -especidment les de B. Gironés-, I’autor arriba a formular una cauta i i’mportant co dusi& «la llegenda de !‘oli-

gen miraculós de la Fesesta és una i,mportant traoició que encaixa amb el seu caràcter fantàstic. Amb el transcurs del temps ha anat arrelant-se entre els actors i el públic que, plegats, celebren cada any la representació. La seua importancia i la seua vàlua estan fora de cap mena de ‘dubte. Ara bé, pels escassos documents de que disposem, hi ha indicis suficients per creure que ‘la llegenda té el seu origen en la segona meitat del segle XVII o en la primeria ,del XVIII i, per tant, és bastant pos’erior a l’origen Idel drama». L’aportació de Quirant, sense cap mena de dubte, haurà de tenir-se en com,pte pels estudiosos del Misteri. El tercer estudi daquest primer numero de La rella és una breu -i una mica apressada, segons confessa el mateix autor«Notícia d’Artur Perucho», de la qual és responsable Vicent Sanchis i Llacer -traductor i corrector ,de català en diverses editorials, entre altres dedicacions-. Ma!grat això, la «notícia» -més que artick+, al marge de proporcionarnar-nos unes ‘documentades dades sobre aquest poc atés autor borrianene, que escrigué una de les poques novelles llargues en llengua catalana publicades a Vakrcia en el períade del segle xx anterior a la guerra civil -fcar 0 la impotència, L’Estel, 1929-, ofereix l’interés de servir de toe d’atenció per a reivindicar l’estudi urgent de figures del moment cronolb-

gic assenyalat -com Navarro i Borras, Adolf Pizcueta, P,la i Beltran, Almela i Vives, els germans Martínez Ferrando, Mi* que1 Duran, Emili Gómez Nadal.. .-, ja cansats d’esperar ser objecte de monografies rigoroses, els resultats de les quals permetrien un mes exacte coneixement de la nostra historia i trsdició literària mes recent. Tot un programa de suggeriments per a memòries de llicencietura i tesis doctorals ede les promocions més joves d’estudiosos interessats pel nostre passat, present i futur cwltural. Josep Lluís Sirera, dramaturg i professor de Literatura de la Universitat de Valencia, tanca l’apartat d’investigacions i estudis amb un artide «Sobre les dificultats de fer teatre al Sud ‘del País Valencia. Reflexions d’un home del “centre”», al llarg ‘de les línies del qual traca un estat de la qüestió ben clarivi#dent, on, a més sde posar en relleu el problema de l’opció lingüística que es planteja a l’autor ,teatral ,de les terres del Sud, sosté que, potser, la major dificultat provinga de la mancanca, encara, ‘duna vertebració real del teatre valencia en el seu conjunt, duna veratable infrastructura institucional capa9 d’acabar amb la dispersió 1d’eslfor90s voluntaristes existent fins a hores d’ara. Sirera, des del seu coneixement teòric del tema i des de la seua experiencia practica, pro,posa, fin’alment, unes poslsibles dínies de solució

169 © faximil edicions digitals 2003


EsPllL al mateix temps que palesa una certa esperanca davant el paper que ha comencat a assolir la Generalitat valenciana en aquesta materia. Quant a ‘la segÓna part de La reíla, la que correspon als textos literaris, ens semtbla ‘que presenta un espectre bastant encertat en oferir, en primer lloc, una mostra variada de la creació -poosia, narrativa, assaig, trdducció poetica-, com per la diferent procedènlzia dels autors -d’ací i d’allà dels Paises Catalans-. Potser, l’única objecció, la trobaríem en el fet de l’escassa representació d’autors de comarques dal sud del País Valencia. IZs evident que cal fugir ‘del localisme i mirar de connectar les comarques meridionals amb totes les altres que integren els Països Catalans, tal com assegura l’editorial, per5 un dels ‘possibles camins -si no el .més segur- es precisament el de donar a conéixer les inquietuds de ‘les esmentades coma!ques dins el pla creat’u, el material de les qualc és mes abundant del que hom acostuma a imaginar. Confiem, dones, que, dins ds prbxims números, apareixeran escriptors d’aquestes camarques -in&dits o «granats>t- per tal de demostrar la vitalitat literaria tant a la resta dels Països Catalans com, sobretot, a les institucions locds, les publicacions ‘de les quals ben poc han fet fins ara mateix per la promoció d’autors en ‘Ilengua catalana. En segon lloc, també ens sembla encertat

l’equilibri en la pub,licació d’awtors amrb un notable bagatge al darrere -com en el cas de Ricard Blasco o Cummings/ J. Pérez Montaneri de joves escriptors, alguns dels quals ja havien comencat a fer les s.eues primeres armes literàries -com en el cas ‘de J. J. Conill, ‘de Castelló de la Plana-, i altres com Alfred Bosch, que, sqons afirma la revista en les notes bio-bibliogratiques, enceta amb la seua collaboració el «Salt a la fama». Si llegim, en primer terme, els autors més joves, ens ltrobarem armb quatre poemes de ConPl bastant dignes, especialment els dos ,darrers on, a més de la bona factura en la tria lèxica i la forca de les imatges, trobem una evident preocupació temàitica per l’home i la transcendencia del seu destí expressat dramàticament amb «aquests versos ‘deixabs com a revolvers ardents / després d’un suïcidi que no pots consumar». En definiftiva, aquest jove poeta castellonenc ens confirma la bona impressió que ens va produir amb la seua contribució ldin’s l’antologia Brossa Nova (Poetes VaZencians del 80). Quant al segon escriptor jove, .4lfred Bosch Pssqual, de Barcelona, és autor duna breu narració -«La Soluti0 Perfecta»- duna certa ambició, on, dins un ambient sòrdid i inquisitorial, l’autor escampa una gran càrrega simbòlica, plena de noms i referències ideològiques i abstra’ctes: «la Gran

---------~ Obra», «*la Crònica Suprema», «El Llac Inviolable», «L%poca ‘del Caos i la Discordia», «LlEscola de Reinserció Doctrinal» i, sobretoit, el mot «#Rosenkreutz», inscrit al frontispici <de l’&tar; gosaríem dir que aquest ‘darrer mot esdevé la ‘peca cllau en tot el misteri simbòlic de la narració, alguna cosa samblant al que passava al film d’O,rson Wells, El ciutadb Kane, on el mot «Rosebuqd» era la peca que hi mancava per a explicar la vida d’un home. En el desenllac final de la narració de Bosoh, sembla que aquest misteri es desvela smb el mot «racionalisme». es obvi que una revista pot assolir uns nivells més remarcabtles si a més ~d’autors joves, hi incorpora, com en el present cas, traduccions de l’excellent poeta nordamericà Cummings, així com u’nes motes 0 reflexions de (tipus literari de Ricard Blasco. Cummings ha estat treduït pel perfecte equip que ‘constitueixen Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner, que han vingut traduintlo des ‘de fa ja algun temps. La tria de poemes traduïts és realment ampla i ben ‘selecta, el que ens facilita una bona visió fdiacròlnica ‘de motius, temes i estructures <del poeta. L’esforc de les traduccions al cata& és realment notable per la ,difícil tasca de traduir Cummings. 1 no tant perque el llenguatge poetic 0 els símbols de l’autor nord-americà esdevinguen problemàtics en la seua

170 © faximil edicions digitals 2003


versió, sinó perquè el món de Cumminlgs és el d’un poeta d’«expressió íntima i personalíssima», com manifesten els traductors en una nota prèvia, i això realment crea problemes a l’hora de tra$duir-los. Com a mostra definitiva ,d’aquesta excellent traducció hom assenyalaria el poema 7, on Cummings (mira de fer una certa ,poesia visual avant

la lettre.

Quant a ll’aportació esmentada de R. Blasco, <EI seguici 8d’Orfeu», possiblement siga ,d’allò més suggerido’r i alhora captivador de ,toda la revista. Sobretot per l’agradable sorpresa de arobarnos amb un Blasco fent-nos -i reclamant-nos alhora- unes contribucions teòriques sobre la poesia, que, en diversos moments, esdevenen també creació literaria -amb :poemes, amb afori,smes i amb un assaig creatiu, amé, àgil, incisiu. La veritat es que B,lasco Ino té pèls en la llengua i toca el moll de l’os: <per que al País Valencia tenim molts poetes i ens manquen teoritzadors? 1 precisament ell, un notable investilgador de la història de la ‘cultura, es Ilanca a especular sobre la poesia i el fet poètic, les preocupecions i les reflexions ldels poates, llurs concomitàncies o ‘discrepàincies; en ~definitiva, tot el formigueig poètic que hi ha al darrere. 1 així,

en parlar-nos per exemde les reflexions poetiques d’un Keats, Allan Poe, Walt Whitman, Baudelaire, Paul Éiluard, Tristan Tzara, o bé ,d’Eiximenis, Roís lde ‘Corella, Xènius, Riba o Foix enttre eb nostres, ens hi fa veure lles possibles troballes i cormexions entre els poetes i el ‘que pensen. D’altra banda, entre les notes 0 reflexions m& sucoses, en subratllaríem la ,dels rebentadors de da poesia, aquells qui com ara Roman Jakob’son i Claude Lévi-Strauss sot,meten els ipoemes a una tdissecció analítica -en aquest cas de tipus es~tructural-, i així «alcen el ve1 o retiren d bac* -com deia Pico della Mirandola-, rebentant i’en,cant «màgic», «esotèric», ‘«crípt.icu de la poesia. 8¿Són,per tant, els crítics, els «assagistes», els analistes del Ilenguatge o lingüisstes, els rebentadors lde la poesia? Aquesta pregunta plantejada pìd ‘mateix Blasco en un primer apartat, la resol Irapidament a continua& llancant un decidit atac contra els esmentats «redesvelabentadors» -0 tdors- de la magia poetica. Irònicament, Blasco, després de neqar-los el pa i la sal, als analistes, acaba idemanant-se si el1 mateix no ingressarà dins ,la «fauna dels “assassins ‘del misteri”». Per la >nosQra part, crei’em francasment que l’assaig de Blasco esdevé com una mena

sd’alternativa pràotica a ‘cava11 ‘del ‘fet i ‘de l’im‘pacte de la creació poèti‘ca i la gdissecció de MOratori amb els imodels d’anàlisis estructurals. 1 el1 prefereix furgar en el formigueig de la poesia amb ll,úcides aportacions teòriques i reflexions de tipus literari, evidenciantnos que ei misteri poetic és tan preocupant que reailmem obliga a reflexionar, pero que <no cal explicar-lo penquè trencaria el misteri i en rebentaria la màgia. Un pare11 de breus ressenyes esdevenen la darrera part ‘de la revista. Luna sobre AObra poètica de Joan M. Puigvert», a càrrec de Manuel Perez i Sddanya, i l’altra, entorn de «Luis Buñuel i els àngels extermiaauAors» feta per Joan-Ignasi Elias. En aquesta secció, voldríem repetir allò de la manca de preocupació per la bibliografia #d’al‘guns bons ltítols i noms md’autors ,de 4es comar‘ques ,del -Sud. En suma, una interessant revista amb ambició i qualitat, lpperfeotible com totes les Ares, que ve a confirmar-nos tota una trajectìrria de IloaMes inquietuds hteràries que, des de fa ja elgun temps, va sfermant-se a les comarques del Sud bdel nostre País malgré tout.

Rafael

171 © faximil edicions digitals 2003

Lluís Afpera i Alemany Ferrer


curial edicions catalanes

Ricard La Catalunya

Vinyes

i Ribes

Internacianal.

El frontpopulisme

en l’exemple Biblioteca

català

de Cultura

Catalana,

Josep M. Torras Els municipis

52

i Ribé

catalans de 1’Antic Règim (1453-1808) Documents

de Cultura,

18

Els Marges 26 Revista

de llengua

Dirigida

i literatura

per Joaquim

Konstandinos

Molas

P. Kavafis

Poemes 1 (6a. edició) Clàssics Curial,

1

bruc, 144 - barcekwa-37 t. 258 8101 i 207 13 40

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Antoni Mme11 Borfs 1, rey d’Andorra La sorprenent historia de Borís de Skossyreff, un aristòcrata rus que fou rei de les Valls d’Andorra

Jaume Fuster Les claus de vidre Lluís Arquer, el perdiguer de <<ElMón~~,ens proposa disset hist0ries on el lector haurã de descobrir el culpable

Manuel de Seabra Coneixes Blaise Cendrars? Enmig de la lluita cruenta dúna guerra colonial, dos soldats enemics, un blane i l’altre negre, esdevenenamics gråcies a la poesia de Blaise Cendrars

Pere Calders El primer Arlequi L’opera prima de Pere Calders on ja demostra la maduresa narrativa que després ha confirmat plenament

Joan F. Mira Viatge al final del fred La mes impossible historia d’amor en lültim reducte del maquis valencià. La novella finalista del polèmic Premi Sant Jordi 1982

Isabel-Clara Simó hília Una turbulenta historia d’amor ambientada en 1’Alcoi de finals del segle XIX (2a. edició)

Edicions de la MACGRANA © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


EDlCIONS

TRES 1 QUATRE Isa Tròlec 7x7=49 Colkcció

La Unitat

Un nou títol d’aquest autor amb un contingut radicalment diferent a les novelles anterior-s: la crucifixió del nacionalisme burgés i la reducció de les relacions humanes a pura economia d’amor i de temor

Ferran Cremades La Lluna Collecció

del Temps La Unitat

Connectant amb la tradició dels poetes aràbics, l’autor de La uegina de la poblu de fes fembres peccadrius ens brinda un nou text d’atapeïda prosa poètica

Ferran Torrent No emprenyeu Collecció

el comissari La Unitat

Una novella dins del genere negre que pretén ser molt més que un simple joc d’intrigues: un vivíssim frese de la Valencia d’aquests moments

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003

L'Espill. Número 19. Tardor 1983  

Sota la direcció de Joan Fuster, L'Espill va suposar un seriós intent de normalització de la cultura al Pais Valencià acollint en les seves...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you