Page 1


JOAQUIM

MICHAVILA

El pintor Joaquim Michavila nasqué a 1’Alcora el 1926. Cursa estudis de Magisteri i de Belles Arts a Valencia. El 1953 va realitzar la seua -rimera exposició individual. Forma part dels grups Los Siete i Parpalló. Es catedràtic de Dibuix a 1’Escola Universitaria del Professorat d’EGB (Valencia). Ha exposat obra seua a diverses ciutats europees i americanes i és autor de diversos murals i de l’escenografia de muntatges teatrals. S’inicià en paisatges i natures mortes d’influència cubista i arran d’una estada a Italia (1957) evoluciona vers el constructivisme estructuralista, amb una certa dosi de lirisme cap al qual ha tendit en la seua darrera evolució estilística.


ENTITATS Han collaborat en I’edició entitats i institucions:

COLLABORADORES d’aquest

número

de L’EspiZZ les següents

Fundació Jaume Bofill Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat lenciana Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Diputació de Castelló Diputació de València Diputació d’Alacant Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana I’Ajuntament de Perpinyà Ajuntament de València Ajuntament de Castelló de la Plana Ajuntament d’Alacant Ajuntament de Lleida Ajuntament de Barcelona Ajuntament de Girona Ajuntament de la Ciutat de Mallorca Ajuntament d’Elx

va-

de


ELISEU

CLIMENT Editor

Disseny, JOSEP HORTOLA ISSN 0210 - 587 x Dipbsit legal V. 2686 - 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València-3


EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN FUSTER Secretari Francesc Pérez Moragon Consell Assessor Rom& de la Calle, Juli& Esteban Chapapia, Sebastià Garcia Martínez, Gustau Muñoz, Antoni Rico i Antoni Tordera

SUMAR1 DIBUIXOS

1 POEMES

PERLLUNGA Joan Brossa 13 ASSUMIR&S LA VEU D’UN POBLE Vicent Andrés Estell& 17 PLANT 1 MEMORIA DE MANUEL SANCHIS GUARNER Josep Mi,flompart

ESTUDIS PRBCISIONS

1 ASSAIGS

SOBRE EL COMPREHENSORIUM Germà Colon Amadeu J. Soberanas

27

UN ALTRE RUDIMENT DE TEATRE VALENCIA QETCENTISTA: EL COLLOQVINOU DE UANY1729 Ricard Blasco

33


EL POEMA

PROEMIAL D’AWIAS MARCH Lola Badia 51 LA DARRERA CARTA DE SANCHIS GUARNERFrancesc de B. Mo11 67 n”..MANUEL SANCHIS GUARNER: ,L’HOME, EL CIENTfFIC, EL ‘CIUTADA Antoni M. Badia i Margarit 71 EL NOM 1 LA UNITAT DE LA LLENGUA CATALANA SEGONS MOSSBN ANTONI M. ALCOVER Josep M. Mas;;t i Muntaner HENRY

JAMES 1 ELS CRITICS Maria Manent 91 LA GEOGRAFIA ANTIGA VALENCIANA 1 L,‘ANONZM DE RAVENNA: NOTES DE LECTURA Enrie A. Llobregat 99 L’ENIGMA HIST0RIC DE SANT VICENT DE LA ROQUETA Arcadi Garcia 113 AUTOBIOGRAFIA 1 FI’CCIO EN L’ESPZLL DmE JAUME RGIG. A PROPOSIT DE L’EPISODI EN L’HOSPITAL Agustí Rubio Vela 127 LO PROBLEMA IBSTORIC DE LA TRENCADURA ENTRE LITERATURA GCCITANA E LITERATIJRA CATALANA Robert Lafont 149 LA PESCA EN LA VALENCIA DEL SEGLE XIV Mfred Ayza Roca 159 ESTAT ACTUAL DEL CONEIXEMENT DE LA PREHISTòRIA AL PAfS VALENCIA Enrie Pila Ballester 181 LA PERCEPCIó DE L’ESPAI URBA A LA VALENCIA DE JOAN LLUIS VIVES Vicenc M. Rosselló 193 PARTICULARITATS FONETIQUES 1 ANIVELLAMENT GEOLINGUf STIC A LA #COMARCA DE MORELLA Antoni Ferrand0 Alfons Guirau 209 EL TRACTAT DE RENDICI6 D’ALAZRAQ AMB JAUME 1 1 L’INFANT ALFONS EN 1245: TEXT ARAB 1 CONTEXT VALENCIA Robert 1. Burns Paul Chevedden 231


PRESENTAC La mort del professor Manuel Sanchis Guarner ha anat seguida de nombrosos homenatges de tota mena: conferencies, aplecs, exposicions, concessió d’honors en diverses poblacions, etc. Per a L’EspiZZ, adherir-se a aquest homenatge continuat i multitudinari, plenament merescut, era obligat. Tots els qui fem la revista teníem un deute d’amistat i d’exemple amb el professor Sanchis Guarner, que no podrem pagar. Aquestes pagines ‘són una mostra del nostre reconeixement. En aquesta ocasió hem abandonat l’estructura general de la publicació i hem convertit aquest número en una miscel-lània, concebuda a la manera tradicional. Tanmateix, i per motius obvis, aquest volum no podia sobrepassar els límits materials dún quadern doble. Això ens ha forcat a reduir considerablement el nombre de collaboracions possibles i fins i tot a ajornar l’aparició d’algunes per a números successius. Cal dir que el projecte ha rebut una atenció especial per part de tots els qui hi collaboren. Això dit, creiem que poca cosa més es pot afegir a aquesta nota, perquè l’homenatge és tan justificat i la personalitat dels autors dels articles inclosos és tan notoria, que no calen més explicacions. Manuel Sanchis Guarner va guanyar, a forca de treball conscient i abnegat, realitzat en condicions sovint poc grates, un lloc preeminent en la memoria de tots. Els seus estudis com a lingüista, historiador i etnograf han posat l’es bases per a moltes realitzacions actuals que, sense ell, potser haurien estat impossibles al País Valencia. Aquestes pagines són testimoni de la gratitud personal d’un grup distingit de col-legues i amics.


LESPIU

P

ERLLONGA

A

A Manuel Sanchis Guarner

TANCO el bot i miro, solitari, la palla que encatifa la drecera; com un cistell en mar, no hi ha manera de retenir el cervell entre el desvari. Neden sirenesen un ve11aquari i la foscor endevinacarretera; treballo presonerduna olivera encimbelladaen roes.Tot al contrari, sócjo tot sol i tinc un reflex vari? ¿Tenia adob el món en la primera flor? ¿O al primer capvespreel món ja era com un arbrat en un racó d’armari? 13


LESPILL El roc treu flamaradai passendies que tomen fang la terra que m’ajuda. Roden els fets per un sensfi de vies; salten els peixos els colors que tries, i el foc s’apagaamb la tristor deguda. Topes amb les paretsi, si no hi topes, sentsen la tempestattals alegries, que el seny no desajustala beguda i cura de bullir dintre les copes.

14


A SSUMIR& LAVEU D’UN POBLE V icent Andrés

A

Estellés

A Manuel Sanchis Guarner, sempre.

SSUMIRk3 la veu d’un poble, i serala veu del teu pable, i seras,per a sempre,poble, i patiràs, i esperaras, i aniràs sempreentre la pols, et seguir&una polseguera. 1 tindràs fam i tindràs set, no podràsescriureels poemes i callarastota la nit mentre dormen les teuesgents, i tu solsestaràsdespert, i tu estar& despertper tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la Ilarga nit del teu poble. 17


LESPU Tu serasla paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i éSun silenci. Deixaràsde comptar les síllabes, de fer-te el nus de la corbata: serasun poble, caminant entre una amargapolseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot sera,pero, silenci. Car diràs la paraulajusta, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sensepensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potseret maten 0 potser se’n riguen, potseret delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciencia de no serres si no s’éspoble. 1 tu, greument,has escollit. Desprésdel teu silenci estricte, caminesdecididament.

18


CESPILL

P

LANT 1 MEMORIA DE MANUEL SANCHIS GUARNER

Joscp M. Llmpart

E

T recordamentre fràgils margaridesde l’hivern, per difícils plujoles i somriures, et recordampels bells revolts de la paraula. Adesiara esperancesque s’ablamen, que s’apaguenporuguesen el racó del gat. Matins d’estiu desatsal guarda-roba sota bolles de gas,branquesd’espígol. Et recordam per etimologies d’aquell esguardque s’alca de puntetes, per correctesgramàtiquesdrecades contra gestosobscursen el capvespre. 21


IlESPILL 1 encaraen el ruixim de l’alba incerta que tot sovint ensacaronaels polsos; en el caliu que ens crema la mà dreta quan la cendraesdevésuau domini. Et recordam al nostrepa de cadadia, en el despatx,en el carrer, per les sabates, tot fent cua al cinema, en la tristesa d’un diumengehorabaixaamb flautestendres. Et recordamen la grisor de lluites fosques, en la fatiga que ens rosegala mirada, absenti pur, part damunt de les hores, tu que ens mostraresel camí del somni. Et recordam.

22


P

RECISIONS SOBRE EL “COMPREHENSORIUM’

E

L 1475 apareixia impresa a la ciutat de nada Comprehensorium, l’autor de la qual és un incunable és important bibliograficament pel fet imprès a la península Ibèrica que duu la data febrer de 1475. Al colofó es Ilegeix: Presens huius Comprehensorii pressum. Anno .M. / CCCC.LXXV. finit feliciter.’

Valencia l’obra anomecert Johannes. Aquest d’ésser el primer llibre de publicació: 23 de

precia- / rum opus Valentie imDie vero .xxiii. mensis / Febroarii /

’ Vegeu Pere BOHIGAS i Amadeu-J. SOBERANAS, Expos’ició commemorativa del V Centenar-i de la Jmpremta. El llibre incunable als Països Catalans. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1976, pp. 44-45, n. 5. Com a mínim, coneixem Sexistencia de disset exemplars impresos. N’hi ha a les següents biblioteques: Publica i Universitaria de Barcelona, Universitaria de Valencia, ‘Nacional de Madrid (quatre exemplars), Monestir d’El Escorial, Real Academia de la Historia, Pública de

27


1. Potser cal justificar l’afirmació que acabem de fer sobre la seva singularitat bibliogralka: Sembla, d’acord amb les interpretacions que ara donem als documents coneguts, que el mercader establ’ert a Valencia, Jacob Vitzlant, oriünd d’Isny im Allgäu (Alemanya) i representant de la poderosa Ravensburger Handelsgesellschaft, finar@ a la ciutat del Túria el primer taller tipogral% valencia del qual tenim esment. 1 aixòl ho féu des de la segona meitat de l’any 1473 fins a la seva mor-t, ocorreguda no gaire després d’haver atorgat testam’ent (25 de julio1 de 1475). En aquest obrador, òbviament, es dugueren a terme les primeres estampacions vaiencianes? que es caracteritzen pels següents trets: totes foren compostes amb tipus romans del mateix cos (el 102 R), de probable influencia napolitana; no porten la indicació -fins a l’aparició del Comprehensoriumde la ciutat on foren impreses, ni la data en que foren enllestides ni el nom de l’impressor; tampoc no duen encara la foliació ni les signatures impreses, una altra característica dels protoincunables. El 23 de febrer del 1475 sortí al mercat un voluminós diccionari Ilatí, compendi d’altres obres lexicogràfiques: el Comprehensorium, una de les novetats del qual era que s’hi assenyalava, per primera vegada en terres hispàniques, el nom de la ciutat on havia estat imprès i la data de l’acabament. Pero, dissortadament, en el colofó hom no explicità el nom del tipògraf que I’havia compost. Es per això que encara no podem saber, amb seguretat, qui imprimí tots aquests protoincunables valencians. L’imToledo, Seminari ‘Conciliar de Tortosa, Pública de Saragossa, Universitaria de Saragossa, Universitaria de Sevilla, Colombina de ‘Sevilla, Nacional de París, i a les dues de la ciutat de Nova York, Hispanic ‘Society of America i Pierpont Morgan Library. Josep Villarroya a la seva Disertación sobre el origen &eí nobilisimo arte tipografico y su introduccion y uso en la ciudad de Valencia de los Edetanos (Valencia, B. Monfort, 1796, pp. 67-73) dóna la descripció d’un exemplar

imprès que examina a la ‘biblioteca de Gregori Mayans i Sisear. No consta, pero, al Specimen Bibliothecae Hispano-Majansianae sive idea novi catalogi critici operum scriptorum hispanorum quae habet in sua bibliotheca Gregorius Majansius, generosus valentinus de David CLEMENT. Hannover, J. G. Schmid, 1753. Sobre un Comprehensorium encadenat (.document valencia del 12 de gener de 1485), af. Homenatge a la imprem,ta valenciana 1474-1974, Va#ncia, 1974, p. 82. ’ Heus ací uns pocs exemples d’aquests protoincunables valencians: el De duobus amantibus de Leonardo Bruni, la primera obra profana de ficció -& una adaptació Ilatina d’uns cantes del Decameróimpresa a la nostra península,

i les obretes que serviren durant l’època humanística com a textos pràctics per a l’aprenentatge del llatí a les escoles, com: les Elegantiolae d’Agostino Dati; les Fabulae d’Esop, traduïdes per I’humanista Lorenzo Valla, i les apòcrifes Epistolae de Phalaris, tira d’Akragas (Agrigent), tradui’des per Francesco Accolti, dit Aretino. Vers la fi de 1474, o posteriorment, també s’estamparen al taller de Vitzlant les famoses Trobes en lahors de la Ver-ge Maria. 1 en un any no precisat per la documentació, s’hi imprimí, probablement a càrrec del mateix comerciant-editor alemany, una edició de la Biblia en cata& avui totalment perduda, impressió, per altra banda, esmentada en sengles documents datats, respectivament, el 28 de mar9 i 8 d’abril de 1475.

28


EESPILL pressor, si no hi hagué a Valencia contemporàniament més d’un taller tipogràfic, tant pot ser el jueu convers castellà Alfonso Fernández de Córdoba, que s’establí en aquella ciutat devers 1473, com l’alemany Lamber-t Palmart, mestre en arts, si bé aqueix amb no tantes probabilitats si és cert que arriba a la ciutat de Valencia entre l’abril de 1475 i el marc de 1476. Només estem segurs de dos fets: que Palmart, amb la mateixa tipografia romana del taller de Vitzlant, acaba el 18 d’agost de 1477 la Tedia pars Stlmmae de sant Tomas d’Aquino, i que el1 mateix associat amb Fernández de Córdoba estampa, aquesta vegada amb tipus gòtics, la traducció catalana de la Biblia de fra Bonifaci Ferrer. L’obra, de la qual solament resta el darrer foli (el que inclou el colofó! ), fou iniciada el febrer de 1477 i finida el marc de 1478, i es reelitzà a despeses de Felip Vitzlant, germà i hereu de Jacob.3 2. A part l’imprès -hem consultat I’exemplar de la Biblioteca Pública i Universitaria d’e Barcelona-: el Comprehensovium també ens ha arribat manuscrit en diversos còdexs. Coneixem els següents: manuscrit 568 de la Biblioteca de Catalunya, copiat el segle xv; manuscrit 195 de la biblioteca capitular de Vic, copiat a Badalona entre els anys 1463 i 1464 pel canonge de Tremp Jaume Sulla; 5 manuscrit 115 de la biblioteca capitular de Valencia, també del segle xv6 (cal fer remarcar que tots tres manuscrits són idèntics, llevat d’alguna mínima variant grtica en el de Vic), i, finalment, el manuscrit lat. 7678 de la Bibliothèque Nationale de París, també del segle xv, el qual -com tots els anteriorsva ésser ‘escrit materialment a les terres catalanes, segons hem pogut comprovar nosaltres en un examen detingut de l’exemplar. És difícil d’esbrinar qui fou aquel1 Joan que figura com a autor. Jordi Rubió i Balaguer trobà, ‘en un inventari de 1452 dún jurisconsult d’A-

’ Sobre aquests problemes històrico-bibliogràfics, vegeu: Lawrence WITTEN, Society of «The earliest books printed in Spain», Pupers of the Bibliographical America (New York), LI11 (1959), 91-113. ‘Manuel SANCHIS GUARNER, «Estudi preliminar» a l’edició de Les Trobes en ,lahors de la Verge Maria (Vaíència, 1474). Valencia, 1974, pp. XXXIX-XLII. Pere BOHIGAS, «Assaig sobre el primer segle de la impremta als Saisos Catalans», dins Pere BOHIGAS i Amadeu-J. SOBERANAS, Exposició commemorativa del V Centenari de la Zmpremta, pp. 13-15. Antonio GDRIOZOLA, «Protoincunables españoles,, dins Primeras Jornadas de Bibliografía, Madrid, Fundación Universitaria (Española, 1977, pp. 427-428. 1 Carlos ROMERO DE LECEA, «Amanecer de la imprenta en el reino de Aragónu, dins Historia de la Imprenta Hispana, Madrid, ‘Editora Nacional, 1982, pp. 271-310, amb hipòtesis molt divergents de les defensades fins ara. 4 Incunable n. 487. 5 Cf. Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, VIII (1928-1932), 100-101, catalogat per Josep Gudiol sota el títol «Catholicon sive dictionarium latinumu. 6 ,Cf. E. OLMOS Y CANALDA, Códices de la Catedral de Valencia. Segona edició, Madrid, 1943, p. 91. 29


vinyó, que hi era esmentat com a Johannes no ens duu gaire més lluny.

Ruymundus,’

la qual cosa

3. El Comprehensorium és una obra lexicogràfica que s’inscriu encara dins la isidoriana tradició lexicogràfica de Papias, del CuthoZicon de Giovanni Balbi da Genova, del Liber derivationum d’uguccione da Pisa i d’altres gramàtics i lexicògrafs d’aquesta mena. Ja al pròleg anuncia la color: «Cum in codice Ethimologiarum Isidori, libris Papie, Hugucionis et Catholicon, de uocabulorum expositione solum tractantibus, quos uidi sepius et perlegi, in primo plurima, in secundo non tanta, in tercio pauta et in quarto paucissima vocabula repererim et reperiantur deficere, quequam in uno ex ipsis sunt posita in alio sunt obmissa, cogitaui ego, Johannes, in unum ‘corpus redigere hec et illa * [. . . ] Comprehensorium hunc librum intitulans quia comprehendit singula in prefatis libris exposita et quibusdam aliis iam reperta que uidi fore congruere in hoc opere apponenda. Suscipiant lactentes igitur opus hoc aureum ut hinc suggant pueri, ut edant iuuenes, ut discant senes, ut doceant que reperint nesciuisse aut alibi non legisse ut compleatur psalma me iuuet virgo alma» (fol. 1, s. n.). Vegeu com defineix, a la manera medieval, alguns mots; sigui, per exemple, el cas de furfur ‘segó’: cfurfur, gamentum

ris, m. brenum a farina uel farre dictus quia eorum pursit uel a furor, aris, quia ab eo minuta farina furatur»!

4. Hom ha considerat el llibre de Johannes com el primer diccionari català a causa de les paraules en vulgar que hi apareixen. Fou Rubió i Balaguer el qui, tot remarcant vocables com sucre, romiatge, palmola o nepta, va creure que eren equivalencies catalanes.” De llavors en@, ’ J. RUBIÓ, «Humanisme

i Renaixement», dins VIII

Congreso de Historia de de Aragón en el siglo XVI, II, Valencia, 1973, p. 17. En mancar dades sobre l’autor, el Gesamtkatalog der Wiegendrucke, a l’ar-

la Corona

de Aragón,

III:

La Corona

ticle &omprehensorium», fa referencia a «Johannes, grammaticus Hispanus». Sense cap fonament, el bibliògraf Homero Serís, tot seguint una insinuació de Clara Louisa Penney (The Hispanic Society of America. Handbook. Museum and Library Collections. New York, 1938, pp. 388-389), atribuí l’autoria del Comprehensorium a Joan de Pastrana, gramàtic mallorquí autor del compendi gramatical Thesaurus pauperum sive speculum puerorum, imprès per primera vegada el 1491. Cf. Homero SERIS, Bibliografía de la lingüística española, Bogotà, 1964, pp. 164-165, n. 10419, i uDe bibliografía lingüística antigua,, dins Homage to John M. Hill. Indiana University, 1968, pp. 310-312. * Francisco RICO cita aquest passatge i I’emmarca en el context; vegeu Nebrija frente del humanismo,

a los bárbaros.

El canon

de gramáticos

nefastos

en las polémicas

Salamanca, 1978, p. 48, nota 49. 9 Compareu: «Farina et furfures a farre dictae, cuius sunt purgamentan (Zsidori Etymologiarum, lib. XX, ii, 19). Io Dins la Historia General de las Literaturas Hispánicas, III, p. 893.

30


CESPILL aquesta opinió ha estat represa contínuament; l1 i així apareix encara en 1’Aproximació a la historia de la llengua catalana del nostre malaguanyat amic Manuel Sanchis Guarner.“’ No és, pero, fer cap retret a la seva bona memoria de rectificar aquest detall erudit. Ja nosaltres l’any 1979 vam afirmar rodonament que «tales equivalencias son provenzales» .13 Val a dir que, en aquesta obra extensíssima, de 334 folis de text atapeit, disposat a dues columnes, el nombre de mots en romanc és mínim: no passa d’una cinquantena. Ara bé, repetim que la llengua d’aquestes glosses o correspondències no és el català sinó ben bé l’occità. 5. Alguns trets del vocabulari llatí del Comprehensorium fan veure que només pot procedir del domini de les Gal-lies o de la Hispania. Així baconus ‘porc’ (s. u. petaso), brisca ‘bresca’ (s. u.), brenum ‘segó’ (s. u. furfur), lia ‘morques, solatge’ (s. u.). El cercle es fa més estret si considerem els termes vulgars com assaiar (s. u. gusto), rossinyolus (s. u. lucinia: «quedarn auis que mane canere incipit a luce quia cantu suo ortum diei significat, hec alio nomine dicitur a credula vulgariter Rossinyoluw), comiat (s. u. licencia), relotge (8s. u. horologium), filosa (s. u. colus), barra1 (s. u. cadus), peste11 (s. u. pessullum), plegadura (s. u. plica), badallare (s. u. oscito), ostages (s. u. obbses [sic]), etc. Són comuns als dominis occitànic i catala. Podem tanmateix asseverar que no hi ha cap lexema que, essent català, no sigui també occità. Per contra, n’hi ha un bon grapat que únicament són privatius del Migdia de Franca. Vet-ne ací uns exemples: agassa (s. u. pica), que s’oposa formalment al cat. * garsa; batezon ‘acció de batre’ (s. u. tritura), que equivaldria a un hipotètic cat. “hateó o “bató (cf. FEW l4 1, 291b); calcatrepa ‘card estrellat, centaurea calcitrapa’ (s. u. saliuica), mot realment no català (cf. PSW,‘5 s. u.; FEW II, 6.5; Masclans,16 s. u. abriüll); ” AmadeuJ. SOBERANAS, «Les edicions catalanes del Diccionari de Nebrija», dins Actes del Quart CoNoqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes, Basilea, 22-27 de marc de 1976, publicades a cura de Germà Colon, Montserrat, 1977, p. 142. Albert von BRUNN, «Vox Romanica», 38 (1979), 353. Max CAHNER,«Llengua i societat en el pas del segle xv al XVI», dins Actes del Cinquè Colloqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes. Andorra, l-6 d’octubre $e 1979, Montserrat, 1980, p. 225. *’ Barcelona, Salvat Editores, 1980, p. 246. l3 Elio Antonio de Nebrija. Diccionario latino-español (Salamanca 1492). Estudi preliminar per Germà COLONi Amadeu J. SOBERANAS, Barcelona, Puvill-editor, 1979, p. 19, nota 13. Vegeu també G. COLON, «Léxico y lexicografía catalanes», Revista Española de Lingüística IX (1979), 452. sa FEW = Walther von WARTBURG,Französisches Etymologisches Wörterbuch. Bonn-Basel, 1928 i SS. Is PSW = E. LEVY,Provenzalisches Supplement Wörterbuch, Leipzig, 1894-1923. l6 Francesc MASCLANSI GIRVES,Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1954.

31


palmola ‘hordeum disticum’ (s. u. calaticum), que en català és «ordipalme11 o ordi blanc» (solament a Mallorca duu un nom formalment semblant: palmella), en canvi viu a tot l’occità (cf. FEW s. u. palmula); veze ‘vime, planta del genere Salid (s. u. vicius: «arbusta parua nature que salutis vulgo ueze») és potser el mot més característic de la localització occitana (FEW XIV, 551). Afegim encara novallas [sic] i tornas (s. u. rumor i auxilia, respectivament), t’ermes que duen un plural en -as forca revelador; a més, per tornas és dit expressament «gallice». Aquesta precisió, que tant val per I’occità o provencal com pel francès, hi surt altres cops; així en qualificar gisarma (s. u. gessa) o privada (s. u. cloaca). Aquestes indicacions internes vénen a corroborar la impressió que hom treu de la lectura d’alguns articles com els de GaZZia, GaIZus, Iacobus o bé de l’omissió dels *Hispani en l’article Nacio, quan hi són adduïts els Greci, els Italici i els Franci. 6. Aquests i molts més arguments, que ací no desenvolupem, són suficients per eliminar definitivament el Comprehensorium de la llista dels diccionaris catalans. Es veritat que, com hem dit més amunt, els exemplars coneguts foren copiats en terres catalanes. Aixo es veu particularment clar en el recull existent en doble copia (impresa i manuscrita) a Barcelona, on les grafies són rossinyolus (s. u. Zucinia), codony (s. u. cotanum), peste11 (s. u. pessullum), etc. L’exemplar de París, que Mario Roques assenyalà molt de passada sense identificar-lo,” no ofereix diferencies respecte dels exemplars barcelonins. Bé és veritat també que enfront de rossinyolus (s. u. Zucinia) i de rampollus (s. u. Iocusta) de I’edició incunable, duu grafies com rossinholus (fol. 191) o rampolh (vegeu: «Locusta herba est medica radicem dulcem habens que rampolh vulgariter appellatur», fol. 189v); pero escriu codony (fol. 73~) o peste22 (fol. 249v). Les variants enfront dels seus germans són molt comptades, tot i que poden ésser interessants en el sentit que la catalanització grafica no ha estat tan pregona en aquell. Ara bé, el còdex de ‘París era abans catala; la lletra ho és i al ful1 darrer, en blanc (fol. 365~) hi ha diverses «probationes pennae», de la darreria del segle xv o de comencament del XVI, on és escrit, entre altres coses, «Senyor Molt, Senyor molt». Caldria ara seguir la pista dels manuscrits en terres d’Occitània per tal de veure com l’original va venir a les nostres. Germà COLON Amadeu-J. SOBERANAS ” Vegeu Mario ROQUES,Recueil général des Lexiques francais du moyen âge (XII=XIV siècle), II, París, 1938, p. XVI (Bibliothèque de 1’Ecole des Hautes Etudes, fasc. 269). 32


CESPM,

U

NALTRE RUDIMENT DE TEATRE VALENCIA SETCENTISTA: EL “COIJLOQUI NOU DE L’ANY 1729”

Rica-dBlasco A

1 ~RAFA se t anys Joan Fuster plantejà, amb una argumentació impecable, la hipòtesi de la presencia d’una «veta subterrania de teatre dialectal» valencia, anterior a Josep Bernat i Baldoví, i, de més a més, reproduí una “peca xiqueta nova en un acte», de les primeries del XIX, escrita per Vicent Branchat i Alfonso, desconeguda per al gran públic, i en justificava la publicació «pel valor indiciari que pugui tenir».’ L’assaig de Fuster, com s’esdevé sempre amb la majoria dels seus escrits, remogué una qüestió oblidada o marginada, pero d’importància superior en la historia cultural dels valencians. La qüestió d’aclarir per que s’interromp de sobte, diguem-ne entre el XVI i el XVII, la representació I FUSTER, Joan: «Plantejaments històrics del teatre valencib, Els mm-ges, Barcelona, n. 5, 1975; reproduït dins La Decadència al País VaZencià, Barcelona, 1976.

33


del teatre vernacle; o, si més no, perque desapareix dels escenaris cultes, on no tornara a representar-se abans del 184.5, per a adquirir a poc a poc una forca que acabara situant-lo, entre «la Gloriosa» i «la Restauració», al mateix nivel1 de sessions assolit aleshores pel teatre escrit en castellà (i fins i tot, algunes vegades, a un nivel1 més alt). Com que aquesta mena de fenòmens culturals no es produeixen de la nit al matí i són sempre transsumpte dúna situació anormal, correlativa a una conjuntura política, social i econòmica, amb la consegüent mutació d’ideologia de la classe dominant (mutació que, com sabem, va aparellada al nostre país a un canvi de llengua), és clar que per forca han de ser fenòmens que atraguen l’atenció i que els estudiosos procuren, en la mesura de les seues forces -0 de la informació al seu abast-, escatir tant com els siga possible. Fuster, que més dúna vegada proclama al llarg del seu assaig no fer «historia del teatre», sinó, més aviat, historia sociolingüística, arriba, després d’un examen exhaustiu, a la conclusió adés indicada: és del tot increïble que el teatre vernacle s’haja esfumat per complet durant el període que solem anomenar «la Decadencia»; n’hi ha prou indicis, bé que esparsos i no sempre documentats, per a deduir-ne que hi hagué, al marge dels locals oficials, representacions escèniques en el dialecte valencia. Aquest teatre semiclandestí, o en tot cas bandejat, ha deixat pistes esborrades: uns pocs textos manuscrits 0 impresos, repertori molt exigu, pero que autoritza a creure en l’existència d’obres dseconegudes, que ben bé podrien ser «col-loquis», atés que l’estructura dialèctica d’aquestes manifestacions literàries populars és, òbviament, de nissaga teatral. La hipòtesi fusteriana, concretada sobretot al Set-cents, es fonamenta en el coneixement dún Entremés de Za sogra i la nora, d’autor anònim, del 1754, i el colloqui Chunta secreta, atribmt a Carles León i probablement del 1788, a més d’algunes notícies esgarriades que l’escriptor de Sueca sap aplegar de manera que estintolen la seua conjectura. Poc després d’aparéixer l’assaig de Fuster, vaig tenir la fortuna de trobar, entre els manuscrits conservats a la Biblioteca Universitaria de Valencia, un «Raonament que tingueren dos llauradors de el / Pable de Vinaleza pues avent vengut à esta / Ciutat àveure la proseso del Sr. Sent Vicent / Ferrer; els Causà gran novetat, el no beure anar / en ella al Intendent, y se arrimaren a unes pedres / de la Obra de la Congregació, a parlar de espay / sobre lo que seria allo. Aquesta breu peca (436 versos) venia a confirmar la hipòtesi fusteriana. Efectivament, al segle XVIII hi havia hagut més creacions literàries vernacles de tipus teatral que no les esmentades per ell, i la troballa del manuscrit permetia confiar en la possibilitat de noves troballes. El Raonament, del qual vaig donar notícia tot seguit,2 és d’autor anònim i pot datar-se, inequívocament, el 1735. La seua importancia ’ BLASCO, Ricard: «Un rudiment Escénicos, Barcelona, n. 21, 1976.

del teatre valencià del segle

34

XVIII»,

Estudios


no es limita al fet que podem recular al primer terc del Set-cents l’existencia de representacions públiques de teatre vernacle -tot i que desconeguem l’espai escènic en que es produïen-, omplint un buit temporal remarcat per Fuster; és importan& així mateix, que el Raonament s’haja concebut amb uns trets marcadament teatrals, cosa que el fa sobresortir de la munió de colloquis setcentistes, emmotlats, com tots sabem, en estructures monologals o dialogals. El Raonament, al contrari, és constru?t amb un «moviment escènic» ben dinàmic, incloent-hi acotacions de I’acció i la intervenció, a més dels tres personatges principals, d’uns comparses; amb la particularitat que la representació obligava, si més no, a la utilització d’un mínim d’«atrezzo». Circumstàncies del tot infreqüents en els colloquis, com no ignora el lector. Pero; això, ja ho vaig explicar, junt al context social i polític que promogué l’aparició i la representació consegüent del Raonament, en el moment de publicarlo. Si ho recorde ara, és per situar el lector davant d’una nova troballa: un nou text rudimentàriament teatral del segle XVIII, anterior al Raonament i que he conegut després de publicar aquesta peca. El CoNoqui nou de Z’any 1729, que descriuré i transcriuré tot seguit, es troba també custodiat en la secció de manuscrits de la Biblioteca Universitaria de Valencia, inclòs dins del volum Historia de2 Priorato del P. M. Fu. Miguel Gosalbo, compuesto por Fr. Thomas Güell, Hijo y Bibliotecario del Santo Convento de Predicadores de Valencia. EmpieGa sabado a 16 de octubre del Año 1728, y fenece en 13 de Noviembre de 1731 (signat: MS. 174). Aquest és un dels molts volums ingressats en la Universitat quan I’exclaustració, i comprén, com sol ser costum en aquesta mena de patracols, assumptes diversos, sovint no relacionats amb allb que pot suggerir el títol.3 Així, el pare Güell refereix, fil per randa, un esdeveniment eclesiàstic de relleu: l’arribada, el 2 d’octubre del 1729, de sis noves campanes per al campanar de la parroquia de Santa Caterina de Valencia -que ja en tenia dues, no gaire estimades pels parroquians-, les quals havia fos a Londres Richard Phelps. Beneïdes el 9 de novembre, tres en van ser pujades el mateix dia; les altres dues, el matí del 12, i la darrera -que era la més gran-, a la vesprada. L’encàrrec d’aquestes campanes a un fonedor londinenc irrità els fonedors valencians, que temien la competencia anglesa, tant per la qualitat de les campanes -van ser les primeres de Valencia que tingueren els batalls afermats amb un artifici de ferro i no pas amb tires de cuiro o cordellscom pel preu econòmic i les avantatjoses condicions de venda fixades per Phelps. A més, coincidí que per aquells dies s’installà una campana més gran al convent de la Mercé, fosa a Valencia, amb uns resultats insatisfactoris i el descrèdit consegüent per al fonedor. La nit del 21 de novembre es feren revoltar per primera vegada les campanes de Santa Caterina, enmig de l’entu' GUTIÉRREZ DEL CAÑO,Marcelino: Biblioteca Universitaria de Valencia,

Catálogo de los manuscritos existentes en la Valkncia, 1913, n. 1075.

35


siasme i la cridadissa de la multitud que s’hi aplegà per l’avinentesa; el campaneig es repetí cada nit fins el 26, sempre amb una presència destacable de gent. L’opinió general fou que les campanes londinenques eren, després de les de la Seu, les millors que hi havia a València, i això ferí, és clar, l’amor propi de la resta de les parròquies valencianes. El 22 de novembre va cantar-se missa i Te Deum Lauáavizus a Santa Caterina, solemnitzant la collocació de les campanes, i el trinitari calcat pare Cases, del convent de Nostra Senyora del Remei, pronuncià el sermó corresponent. Segons consigna ‘el pare Güell al seu dietari, l’orador sagrat, desobeint la prescripció de Benet XIII, no explicà, com era obligat, «un punto del Cathecismo» abans del sermó, i es limità a parlar de la benedicció de les campanes, «que a ningun Articulo de Fe pertenece». Aquesta omissió de la regla papal fou reprotxada al trinitari pels seus collegues. El retret expressava, no cal dir-ho, antigues enemistats subjacents entre els diversos ordes religiosos de la ciutat. A aquestes rivalitats eclesials es van sumar el disgust dels fonedors valencians i l’enveja i els picapunts de les altres parròquies de la ciutat. Com era d’esperar, tants ressentiments van desguassar per la via satírica, vàlvula d’expansió dels malcontentaments valencians de provada i antiga eficàcia. Objecte de la s&tira van ser no solament el predicador, els parroquians i les campanes, sinó també una curiosa particularitat de la torre de Santa Caterina, que ja h.avia fet riure els ciutadans i els forasters. Posada la primera pedra el 1688 per l’arquebisbe Rocabertí, dirigida per l’arquitecte Joan Baptista Vinyes i acabada d’erigir el 1705, no comptava amb una escala, anomalia que s’explica pel fet de no haverne pactat la construcció amb l’artífex. Es van adonar del defecte quan la torre era ja prou enlairada, i quan ho feren notar al mestre d’obres, aquest allegà que com que l’escala no s’havia pactat, no la bastiria i la torre es rema&, dones, sense aquest ‘element. Per a pujar al punt més alt havien de servir-se d’un bastiment de fusta, mitjancant el qual van posar les campanes al campanar. Posteriorment, van fer per fi una escala de maons.4 El pare Güell recull (folis 174-188) una llarga sèrie de poesies escrites en castellà -presumiblement, per rimaires de sotana o hàbit-, algunes de les quals vull transcriure per fer entenedor l’ambient que varen crear. La primera de totes compendia tot el conjunt de fiblades: Campanas, Torre y Sermon, Eletos, y Parroquianos, Aunque tan huecos, y vanos, Todos tuvieron borron: Las campanas en el son, 4 ZACARI%, S. Carreres («Las primeras campanas de la parroquia de Sta. Catalina», Almanaque de Las Provincias para 1917, València, pp. 129-131) extracta les notícies del P. Güell, per6 sense referir-se al cokloqui. 36


El sermon en poca Fe, La torre la tuvo en que La dexaron sin escala; Pues el hazer de esto gala, Es gran yerro y no se ve. Una altra, a més d’insistir en la reconvenció al predicador, higa el blasme amb I’origen de les campanes, donant al retret un abast teologic i oblidant a posta un fet inqüestionable: que les campanes, abans de pujar-les al campanar, havien estat degudament beneïdes. Heus-la ací: Padre Casas digame, Porque se dexó el Sermon Sin la clara explicacion De algun Misterio de Fe? Yo discurro, que esto fue, Por tocar bien las campanas; Porque siendo luteranas Era del Orador mengua, Para hablarlas en su lengua, Tocar dotrinas estraiias. 1, finalment, la darrera de les poesies recollides pel pare Güell -que no és dècima, sinó romancet asonantatataca els parroquians de Santa Caterina, sempre amb motiu de les campanes: Dicen que los Parroquianos quieren poner en su torre no se que invencion de teclas para tocar las campanas, con tal arte, y tal destreza, que toquen diferentes danzas, ya antiguas, y ya modernas. Esto si que sera de oyr, y mas sera de admirar, porque sera cosa nueva, que nos llamen las campanas, para que vamos a Missa, con danzas de la viguela. Es ‘en aquest context de sàtires dirigides principalment, pel que es veu, contra les noves campanes angleses, no sabem si per instigació dels fonedors, dels rectors de les parròquies o dels frares rivals dels trinitaris (cal no oblidar que la primera nit que es revoltaren les campanes ja hi hagué enfrontaments entre els parroquians de Santa Caterina i els de Sant Joan del Mercat i de Sant Martí, amb intervenció de les autoritats per impedir topades armades), i, també, context d’excitació verbal i física, que es produí, amb la voluntat manifestada de fer-lo representar i el propbsit declarat de satiritzar els qui movien 37


tanta polèmica, (anotació núm.

el CoNoqui ízou de Z’any 1729, copiat pel pare 230, folis 188 al 202). Heus-ne ací la transcripció:

El IColoquio que se sigue hablan sus personages en Na lengua materna y es ei Sig.fe al romance; pues habla de las riñas, que huvo, que es lo ultimo a que llegaron las competencias: Dice assi = Coloqui nou del any 1729. = Persones. Pere Llaurador Dos Musichs. Andreu Llaurador. Un Alguasil. PERE.

Assi em sente, que empareix, segons noticies me han dat, tocarán ara mateix les campanes, que han portat.

AND.

Tingues Pere bona nit. No em diras: perque tan presto sense sopar has exit, ha possarte en este puesto?

PERE.

Que no saps la novetat? Per no perdre esta funcio: si el mon tot tinguera yo, tot me lauria deixat.

AND.

PERE.

Pues digues, que ha sosuit? Ya 6 desitje saber yo, que en tan gran ponderacio me has deixat tot aturdit. Espera un poch, y oyras un joch de campanes noves, que per lo mon ni tan bones, ni millors les trobaras. Hara poch ha les portaren, y els mes dels intelitjens, que arrebaten als oyents en sis veus asseguráren...

AND.

Que dius home? en que tinch de oirles pues diguen, no ha el ‘que aquestes no

PERE.

Puix home et pots assentar, que segons á mi me han dit, esta es la primera nit, que les volen boltejar. Moltissim em folgaria; puix diguen los Valencians, que campanes semetjans no se han vist hasta este dia. Air entri, a que em compraren,

AND.

38

veritat grans ganes: oit campanes, ha escoltat.

5

10

15

20

25

30

35

Güell


CESPU

PERE.

per Valencia uns pimentons, tots de campanes parlaven per les plases y cantons. Per la Ciutad no es altre; tots volen donar parer, el ferrer, el tonyner, hasta el sabater, y sastre. El peller, sucrer, manyĂĄ, perayre, dotor, barber, botiguer, y sombrerer, poticari, y escriva. El plater, el alguasil, el velluter, y forner, el tretjiner, carboner, el manobre y albaĂąil. El calderer, el pintor, el torcedor, y fuster, el tirasacs, el guanter, el corder, el teixidor. Moso, mosa, chichs, y grans, mil bajanades par-laven, tots de campanes donaven vot; en ti, son valencians. Calla, ya pareix que encenen les boles del campanar, sens ducte que ara ya tenen gana de ferles tocar.

AND.

Puix assi me assente per Deu, per no perdre esta ocasio.

PERE.

Ya la mes gran he oit yo, Sagrat, y quin rol1 de veu! Ya totes juntes les mohuen: Que concordades que estan! A qui no arrebataran en la armonia que formen? Ducte yatja en la Ciutad campanes de mes primor, ni per tot lo rededor, com estes ,que ara han tocat. Que ta paregut Andreu? No es cosa de admirasio? Ya no espere oirne yo, millors campanes, per Deu.

AND.

No sĂŞ lo que em diga, Pere, si he de Ndir la veritat de lo que avien gintat, cert se, han quedat molt arrere. La gran empareix foscota,

39

40

45

50

55

60

65

70

75

80

85


IIESPILL

PERE.

AND.

PERE.

AND.

PERE.

y tambe un poch cascarrada, ni es la veu proporcionada, pera boca tan amplota. La consonancia no ha estat de tan gran aturdiment: algunes de la Ciutat dihuen millor certament. Dirme que estes millor son, y que es joch mes concordat, que el que en la Seu tocar solen, 6 tinch per gran desbarat. Que aquelles tenen yo sê a punt de solfa les veus; be pot ser, que estes tambe; mes 6 ducte, cap de greus. Quan en la Seu les boltetjen la vespra de la Assumpsio, que consonancia que tenen! al10 es musita, asso no. Andreu, si tu no huen tens, puga un home dir aixo; si els musichs intelitjens dihuen lo mateix que yo. Asso es bo. Yo no entench: no sabs, ‘que sent fadri yo, he tocat molt destrament la guitarra y guitarró? No es lo mateix lo hu que lo altre, que tocant lo guitarró sol sabero un remendó, y molts aprenens de sastre. Hasta un dobló em jugaré, que tinch rao en lo que dich; y que com assi estich, que si el pert, lo buscare.

95

100

105

110

115

120

Vanne dos, que tinc rao. Mes assi dos musichs venen, oixcamlos sense passio; puix a fee que estos huentenen. Venen los musichs.

Mus. 1. Deu vos done bona nit mos amichs Pere, y Andreu. Com es que alsau tan la veu, y parlau tas enfurits? Mus. 2.

90

Que ve á ser la conferencia? En que ve á estar la quistio? 40

12.5

130


IIESPILL Senyors valga la rao, partixcas la diferencia. AND.

Em ‘folgue, que ajau vengut: vostes ems declararam, y del ducte nos trauran, ya que este home es tan tosut.

PERE.

Poch a poch en ell, per Deu, es com si fora molt sa cullerada vol

AND.

Ya li dich que tinch rao: y no envatja repicant; que si molt me va enfadan& li mediré este bastó. Com que el bastó em medira? ay la atrevit molt bergant: sino vâ presto callan& encara sen contará.

PERE.

lo parlar: lo tossut; sabut, dar.

AND.

Si agafe el bastó, com so Andreu.

PERE.

Si yo em alse, com so Pere.

AND.

Deixat

PERE.

Asso ya no espot passar. Per Deu trasto boquimoll, que en esta corbella el col1 ans de molt te he de tallar.

C?] trasto

135

140

145

150

de parlar.

155

Mus. 1. Homens, per amor de Deu, que os reporteu, os suplique; nou prenges tan fort Andreu; Pere, deixa el bastó, y tinte. Mus. 2. Lo passat siga passat: no sen parle mes de assó, baste que satjen possat de permitj homens de rao. Mus. 1. Y que ha segut lo motiu, que tan presto els ha embregat? en ,que estava el altercat, pera pendreu tan al viu? PERE. Señor, estavem parlant del joch de campanes noves, y ems navem passat avan, sobre si son ô no son bones. Yo dich, que son entre totes les millors, que assi han entrat: ni joch es veura de moltes, que estiga mes concordat. 41

160

165

170

175


AND.

Y este bon home porfia, en que no ‘es tant, com yo dich; y que altres moltes na oit, que tenen mes armonia. Si que 6 dich, y es veritat: les que en la Seu tocar solen, molt millor que estes consonen, y el punt es mes concordat.

Mus. 1. No per cert, no tens raó. En tot lo mon no oiras campanes mes á compas; y asso no es ponderacio. Han exit tan acertades, que no falta qui ha ductat, si de tal primor campanes en mal art les han format. Mus. 2. Que dius home? tinte, para. No se yo, en que puga estar esta armonia tan rara, que tots els volen donar. Que son bones, yo convinch; pero no tant com publiquen; sino estiguenles oint, quant entre dia repiquen. Volen dir, que consonancia estes sis les tenen mes, que aquelles de la Seu, es un molt gran ignorancia. Com volerme dir á mi, que el que estes no ha oit tocar, no te ya que publicar, que cap ne ha oyt hasta assi. Aixo es masa ponderar; y pera fero evident, escolten atentament, y els punts podran comprovar. Mus. 1. Ut, Ut, de C. Sol fa ut, diu la matjor: La segona mi de E. la mi: La altra forma el sol de C. sol fa ut. Con que dihuen estes tres Vt, mi, sol, quinta perfeta: á consonancia com esta, no sê yo que capia mes. La quinta en C. sol fa ut fa diu mi de E. Ia, mi, fa: la quinta, y la sexta está en SOI de G. sol, re, ut. 42

185

190

195

200

205

210

215

220


LESPILL Conque totes juntes fan Quinta composta perfeta: en concordancia tan recta mira si bones estan? En veus tan suaus com tenen, y els punts tamben repartits; per cert home que embelesen, y arrebaten los sentits. PERE.

Puix so Andreu, dia yo be? mire que diu este home, que enten de campanes noves, si fan lo so mal ô be.

Com ha musich ô defensa, y a creureu no estich obligat; pues tals punts los ha donat, que creuré lo que emparega. Mus. 2. Lo que fa dir la passio! Segons les has alabat, en tan gran ponderacio, tambe estas tu embaucat. Eres musich, y no es bo el teu vot; pues los dones punts, que no tenen; y vols que lo que dius, te creguen? Oume amich, que passar no pot. Ou la matjor, y entendras, que mes que so de campana, te veu de trompa pitayna, y aixi et desengañaras. Uf forma de Fe fa tlt negre, quan se toca al bol. La altra Za; la altra re, en G. sol, re, ut, sobre la clau de Bemol. Estos punts les dos primeres formen, y aixi no consonen tant, com tu, y alguns valen; puix anem ara a les darreres. La tercera en Fe fa ut, huit punts de la octava fa: la quarta yo crech que está en Ut de G. sol re ut. La quinta en B. fa b. mi, gravissim em pareix que está. La sexta es molt femenina, y entre estes nos oira. Con que en consonancia, y so no son lo que tu ponderes; moltes ni ya millors que elles, mirades sense passio.

225

230

235

AND.

43

240

245

250

25.5

260

265

270


CESPILL Y ara, Pere, et desenganyes, oint tan bona rao? No et segue ya la passio, ni per tan bones les alabes.

AND.

Que quan que pues

sab este de campanes, parla de esta manera, calle, es la verdadera; estan ben comprovades.

Es cert, que te has enganyat, y les mires en mals ulls, segons les has comprobat, y dius que Iformen los punts. Com despreciar la matjor; los punts forma clarament, que es cosa rara, yo entench, que es de totes la millor. Mus. 2. Yo lo que dich, no fara falta, y tu donare provat; ya que la gran ha tocat lo punt que ella forma, canta. Mus.

275

1.

280

285

291)

Mus. 1. Ut, Ut, Ut, diu clarament, y es Vt de C. sol fa Ut. Mus. 2. No sino de Fe fa ut. Mus. 1. Oiu la segona, mi, mi, mi.

295

Mus. 2. No sino, re, ve, ye. Mus. 1. No señor meu, mi, mi, mi. Mus. 2.

En G. sol re ut diu ye.

Mus. 1. No diu sino mi, mi, mi. Mus. 2.

Que tu em vals fer fort á mi?

300

Mus. 1. Y tu á mi em vols fer ignorant? Mus. 2.

Segons lo que parles,

si.

Mus. 1. Sino estiguerem

assi.

Mus. 2. Ya li dic, que es PERE. En sa vida sabra miren al cap y a sabra mes musita dormint, que tot

ignorant. el1 tant: la fi; assi el1 velant.

Mus. 1. Senyor dur, cap de salvatje. assi no el cridam á ell. PERE. Mus. 1.

Ay lo cara de garbell. Calle el abegot, y marje.

44

305

310


LESPILL Yo tinch de sufrir asso? deixaria de ser qui so. AND.

Calla Per-e, tinte un poch, mira que porta sotanes.

PERE.

Y per aixo ha de dar vot en los punts de les campanes?

AND.

Home en aixo te rao: dels dos este te mes vot.

315

320

Mus. 1. No callara el corbellot, y tindra mes atensio? AND.

Ay, lo vell de la golilla, de quin modo em trata á mi? Si el prench de aqueixa ropilla, el deixare mort assi.

325

Mus. 1. Ya li dic, que parle á pams, y no fasa tan lo guapo . AND.

Puix á hi va eixe sopapo, prenga eixe altre pera guants.

330

Mus. 1. Ay que me ha mort lo brivó. Jesus, que mâ tan pelada! PERE.

Asso o remedia el bastó, aixi es trata esta canalla. Ve el Alguacil.

ALG.

Tinguense al Rey, y sia presto, ya que en tan poca raó alboroten este puesto: vinguen tots a la pressó.

Mus. 1. Tengut so; pero señor, perque á mi me ha de portar? duganse pres al culpad, y pareixera molt millor. Este home me ha afes, peganme una bofetada, y si voste no arribara, en cara passaria á mes. Mus. 2. Ya emtinch, pero oixcam a mî: en ,la disputa de campanes me ha tratat mal de paraules este llaurador en lo que ma dit. PERE.

Señor, oixcam

AND.

Yo dire la veritat.

ma raó.

ALG.

Ya que aixi se han embregat, vinguen presto a la presso.

45

335

340

345

350


Mus. 2. AND. ALG.

En mi no parla voste; perque á mi la Iglesia en val. Yo futjint me lliurare per estos camps del Real Ves, que be et coneixeré: tu la pagaras sagal, deixenlo anar al brivó: vostes dos vinguen en mi. Señor, estavem assi, y es mogue la rinya per les campanes de Sta. Catharina, y yo molt sosegat digui.

PERE.

ALG.

Callen, y vinguen

PERE.

Si man perdut el respecte sense motiu ni rao.

ALG.

Aixo no es de ma inspeccio.

PERE.

En ‘que assi no ya remey? sapia tenir en nosatros lley ya que els dos tenim rao.

ALG.

Yo no puch tindre mes lley, que entrarlos en la presso. El Alcalde jusgara asso, y sentenciara segons la lley. Señor, soltem, y men anire; que no vull res en castellans; pues faran que á dos mans done yo lo que no tindré.

PERE.

Mus. ALG.

2.

340

345

a la presso.

350

355

360

A mi perque em porta lligat, y al meu compañero tambe? Ya que aquel1 se mascapat, aixi segur los dure.

PERE.

Que asso em susúixca á mi! y no es podra remediar?

ALG.

El remey sera soltar algo, si te per ay.

PERE.

A la ma em tinch yo de Andreu, que se ha sabut escapar: si yo de esta em puch lliurar, no mes campanes, per Deu. Prenga señor vint reals y deslliguenos als dos, els te sense espina ni os, puix contentes, que son bastans. Vinguen, que merce los fas,

ALG.

3.55

46

365

370

375


LESPILL soltanlos per tan cm-t preu; aixi no ocuparan un gitneu, y yo quede content y pagat. A mî lindament me sonen estes campanes, avent questionetes en la gent, com sempre en Valencia solen. No es esta sola vegada la que he fet buydar les bolses: bé me está que aixi se engolfen en disputa tan sobrada. Traga yo quan puga dines dels que rinyen per les campanes, que molts mes en furta el Alcalde, sentenciant á tort, y á traves. PERE.

ALG.

Mus. 2.

Mentres yo puga, no may mouré ya de elles quistio; mes que tinga, 0 no tinga rao; puix la bolsa û ve a pagar. Yo ya de este assumpte tinch en esta quarta funcio: cada dia en voldria yo; que em sona molt be el tinch tinch. Per ser la gent tan moguda, que per cosa que nols importa, molt facilment se alborota, yo puch lograr ma fortuna. En estos dies tinch que mentjar y em faltaria pa en taula, sino tinguera esta maula, y en asso molt be puch passar. Lo que he guanyat en solfes, he perdut en mal ajust, no mes averiguar los punts, que tenen les campanes noves.

380

385

390

395

400

405

410

Sen van, y ve Andreu. AND.

Fiques qui vullga en campanes, be mestich en mon rinco, que emcostára la quistio, sin em valgueren les carnes. Si son les campanes noves, gran cosa, y no mes dire, que per cert solament se, que les han pagat per bones. Y en asso esta concluit el coloqui nou de enguany, els senyors perdonaran, y ‘queden tots a bona nit. 47

415

420

42.5


No coneixem -el pare Güell no en deixà constanciael nom de l’autor d’aquest colloqui. És versemblant de creure, sobretot si parem esment en el tractat de campanologia desplegat des del vers 212 fins al 299, que l’escrigués una persona amb instrucció musical, possiblement un clergue organista, que s’hi autoretrata (vers 316) en un dels dos músics que prenen part al colloqui. No cal dir que com a versaire era maldestre, molt per sota de la mitjana de qualitat que palesaven d’altres autors contemporanis de colloquis. Es obvi que, a més de versificar d’una manera excessivament vulgar, comet sovint incorreccions, trencant el ritme i l’assonància de manera flagrant. La segona part del colloqui sobretot -posem-ne, si més no, del vers 244 en avantfa l’efecte d’haver-se escrit amb més descuranca, com si l’autor confiàs en una vivacitat dels actuants que de cap manera no reflecteix el text. Que el colloqui és un embrió teatral, cree que no ofereix cap dubte. Cinc personatges són insòlits en els colloquis concebuts per a ser recitats o mimats per un o dos «col+loquiers», a tot estirar. Les acotacions d’entrades dels personatges són típicament propies d’una peca dramàtica i el moviment previst -que passa gradualment del diàleg a la discussió i d’aquesta a la baralla, per a encalmar-se amb I’aparició dels músics, i novament acomplir el mateix cicle diàleg>discussió>baralla, amb el recurs del segur efecte comic de les bufetades i l’amenaca de transformar-se en bastonadesés un moviment clarament escènic, que necessita un espai per a representar-se, sobretot si pensem que, tan bon punt com apareix I’algutzir i fuig Andreu, I’acció reclama un àmbit de certa amplària. És a dir, que per moltes que fossen les condicions histriòniques dels «coIloquiers», difícilment podien -un o a tot estirar dos, contrafent les veus dels personatges«donar vida» al text. Un text que exigia, tornem a dir-ho, un espai escènic per a ser representat i uns, diguem-ne, «professionals » o pseudo-professionals capacos de representar-lo. Quin podia ser aquest espai escènic i quins els actuants, és cosa impossible de dir ara. El pare Güell no apunta cap indicació tocant a aquest punt, com tampoc no hi vam trobar cap pista en el cas del Raonament de VinaZesa. Caldrà, en aquest punt, conjecturar, com fa Fuster, la possibilitat d’uns locals i dúns intèrprets més o menys improvisats, circumstancials i un xic marginals, per no dir semiclandestins. Caldrà, també, pensar que quan s’escrivien peces com aquest CoHoqui MOLI de Z’any 1729 o el Raonament de VinaZesa, amb la intenció manifesta d’intervenir en la vida pública i d’explicar intencionadament un esdeveniment ressonant, forcosament l’autor o l’inductor/inductors del text en qüestió curarien, obviament, tant de trobar espais escenics avinents, com de reclutar «còmics» prou convincents per a realitzar-hi el text. No oblidem que el «coIloqui» fou el mitjà de comunicació social més utilitzat pels poderosos, sobretot durant el Set-cents, per influir damunt del poble; el lector recordara, sense esforc, series de «colIoquis» com les difoses amb motiu de la bessonada de Maria Lluïsa de Parma (1784), 48


EESPILL la proclamació de Carles IV (1789) o la recluta dels Voluntaris Honrats (1793). Si els simples «colloquis» tradicionals podien resultar una arma influent en mans dels governants, més influents havien de ser quan es transformaven en teatre, per embrionari o rudimentari que resultas el text teatral. D’aquest que avui exhumem -i que hem preferit transcriure conservant totes les particularitats de la copia originalno podem dir que continga valors dignes de remarcar. S’assembla al Raonament de VinaIesa per l’extensió i per I’estructura; respon a un mateix concepte de la representació escènica. Pero és menys «poltic» -en realitat, no ho és gensi també és menys reeixit. L’avantatja, no obstant això, en antiguitat. El Colloqui yzou de 1729 s’avanca en sis anys al «Raonament». É s, per tant, una anella més remota en la cadena de transmissió del teatre tradicional vernacle, aquel1 que tingué en els «misteris» (d’Elx, del Corpus. ..) l’esplendor inicial. Una cadena trencada, com dèiem al comencament, allà pels volts del segles XVI-XVII, i no recomposta encara, per bé que la troballa d’anelles com la que ara hem exhumat va contribuint a recompondre-la, si més no, en el període dit «de la Decadencia». Ricard

49

BLASCO


E

L POEMA PROEMIAL IlAUSIiiS MARCH

LolaBadia

NOTA

AL TEXT

L

A IMAGINACIÓ dels crítics d’Ausiàs March en aquests darrers cent anys i escaig no ha estat tan exuberant que els hagi permès de construir teories cronològiques sobre la datació de les obres del poeta de Gandia que juguin a alterar clamorosament I’ordre dels poemes que trobem en els més antics manuscrits: Pagès va dictaminar que aquest ordre corresponia a una seqüència temporal real; Bohigas no ho va negar; Ferraté, després de tornar-s’ho a mirar del dret i del revés, ha donat un vehement vist-i-plau a Pagès.’ Hem de creure, dones, que ’ Vegeu les pp. 119-121 del vol. 1 de l’edició de Pagès, les 166-175 del vol. 1 de la de Bohigas i les XVII-XVIII i XXV-XXVII de la de ‘Ferraté (obres citades a la nota següent). Només Riquer, que sapiguem, a la seva Historia de la Literatura Catalana, Barcelona, 1964, vol. II, pp. 491 i SS., ha intentat d’introduir una nova agrupació de poemes gràcies a la teoria dels cicles que constitueixen els poemes que duen els mateixos senyals, Plena-de-seny, Lir-entre-cards, etc. Pere lknírez

51


l’ordenació de les poesies d’Ausiàs March, tal com les llegim a les edicions,2 correspon gvosso modo a la successió cronolo’gica real en que foren incorporades en aquells famosos «Ilibres ab cables» düs personal del poeta de que parlen els inventaris dels seus béns 3 i* que, si hem de fer cas de Ferraté, cal que realment situem a l’origen dels manuscrits antics.4 Així dones el poema 1, «Així com cell quin lo s0mni.s delita», és el primer poema que escrigué March o -siguem més cautsel primer que traslladà a la seva belZa copia d’estar per casa. ~Ho va fer amb el propòsit que el poema tingués un valor proemial? Modestament opinem que, si tot el que envolta l’estructura interna del poemari de March és conjectural, per molt sensates que siguin les conjectures, per molt poc que hagin estat fonamentadament contradites, encara no tenim dret a establir, com feia Pagès, un parallelisme automàtic entre aquest poema i el sonet 1 del Canzonieve de Petrarca,’ «Voi ch’ascoltate in rime sparse il sueno». Més aviat diríem -vegeu infruque de la comparació dels dos poemes, se’n desprèn que el de March no és precisament un poema-bandera, un poema programàtic escrit al final duna trajectòria poètica per a servir-hi de pòrtic d’entrada! Molas, a la seva Poesia d’Ausiàs March, Basilea, 1970, pp. 195 i SS., segueix el mateix camí amb arguments trets de I’anàlisi formal i dels continguts. Que ningú

no ho hagi fet sistemàticament fins ara no vol dir que no es pugui intentar d’alterar l’ordre fixat; tampoc no volem dir que calgui fer-ho necessàriament; tan sols, que hem de tenir present que Pagès va muntar una hipòtesi sobre la qual no deixa de ser un risc edificar ulteriorment edificis ,(veg. la teoria de Ferraté, per exemple, a la p. XXVIII de la seva edició). ’ Les obres d’Auzias March, edició crítica per Amadeu Pagès, 2 vols., Barcelona, 1912-1914; Ausiàs March, Poesies, a cura de Pere Bohigas, 5 vals., Barcelona, 1952-1959; Les poesies d’Ausiàs March, introducció i text revisat per Joan Ferraté, Barcelona, 1979. ’ A. PAGÉS,Documents relatifs à la vie d’Auzias March, «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura», XVI, 1935, pp. 128-140. 1 Vegeu l’edició de Ferraté, p. 496; aquest crític accepta convencut la suggerència de Pagès de considerar els manuscrits «antics» i monogràfics de March copia dels originals d’ús personal esmentats en els inventaris. 5 Dante inicia a Italia, com és sabut, el genere del diari sentimental-íilosòfic en vulgar, en prosa i en vers, sobre el model dels canconers occitans amb «vidas» i «razas»; parlem de la Vitanuova. El Canzonieve de Petrarca, a més de mig segle de distancia, respon a una sensibilitat del tot diferent. Petrarca construí amorosament l’edifici dels seus Reuum Vulgarium Fragmenta dels anys de joventut a la vetlla de la mort. Tenim notícia d’almenys nou redaccions successives del Canzoniere; el tema té una bibliografia extensa des del ja clàssic ,E. H. Wilkins, The Making of the Canzoniere and Other Petrarquean Studies, Roma, 1951. Citem Petrarca segons el text de Contini (Francesco Petrarca, Canzoniere, testo critico e introduzione di Gianfranco Contini. Annotazioni di Daniele Ponchiroli, Torí, 1964). Pel que fa al valor programàtic del poema 1, vegeu Raffaele Amaturo, Petrarca, Bari, 1971, pp. 249-251. 6 Ho demostra el sfet ‘que el manuscrit B (vegeu edició Pagès, vol. 1, pp. 14 i SS., i, del mateix, els Comentaires des poésies d’Ausiàs March, París, 1925, p. 50), copiat per Pere Vilasaló, va desplacar el nostre text al segon lloc per fer servir de pròleg l’actual peca XXXIX, «Qui no és trist de mos dictats no cur». Totes 52


El que sí és cert és que «Així com cell» és el primer text en els manuscrits més autoritzats i aquest és, entre altres coses, el motiu que fa que el canconer F -1’optim segons Pagès, ‘el que sol ser pres com a base de la seva edició i, per tant, en general de totes les altresno ens l’ha transmès: aquest manuscrit, ara a Salamanca, procedent de la biblioteca Reial de Madrid,7 va perdre el primer ful1 ja al segle xv i comenca amb el poema II, «Pren-m.enaixí com el patró quen platga». Una mà del XVI hi copia després pietosament el nostre poema, pero, el text és el de l’edició valenciana de 1539, la de Baltasar de Romaní. Això fa que s’hagi perdut un testimoni valuós de la transmissió. A més, resulta que I’edició esmentada no duu la tornada (versos 41-44); com que la tornada en qüestió ha estat vista sempre com a problemàtica? aquesta absència podria desvetllar sospites: que s’esvaeixin, la tornada és a tots els altres manuscrits antics i és possible de donar-li sentit sense forcar el text ni fer jocs de mans. Els comentaris que seguiran pressuposen el text de Bohigas,” prèles edicions posteriors a 1543 van reproduir-lo també com a tal; atesos el primer vers i els conceptes que s’expressen a les primeres estrofes, sembla evident que aquest poema XXXIX té més vocació proemial que no pas el nostre. 7 Vegeu l’edició Pagès, vol. 1, pp. 31 i SS. Aquest manuscrit forma part d’un conjunt de fons que han estat restitùits a Salamanca. ’ Zbidem, pp. 55 i SS. 9 Vegeu els Commentaires, op. cit., p. 3, i I’edició Bohigas, pp. 7-8: el que s’ha dit concretament és que es fa difícil establir el lligam de sentit entre la tornada i el cos del poema. Io Vegeu vol. II, pp. 5-6: I Axí com ce11 quin lo somni s delita de fo11 pensament ve, e son delit que.1 temps passat me té ne pren a mi, l’imaginar, qualtre bé no.y habita, sentit estar en aguayt ma dolor, 5 sabent de cert qwen ses mans he de jaure. en negun bé .rn pot caure; Temps de ,venir aquel1 passat en mi és lo millor. no,m trobe amador, II Del temps present mas del passat, qués no-res e. finit; 10 me sojorn e,m delit, d’aquest pensar mas quan lo pert, s’esforca ma dolor sí com aquel1 qui és jutgat a mort la sab e s’aconorta, he de lonch temps e creure.1 fan que li sera estorta 15 sens un punt de recort. el fan morir III Plagués a Déu que mon pensar fos mort, e que passàs ma vida en durment! Malament viu qui té lo pensament per enamich, fent-li d’enuyts report; 20 e com lo vol d’algun plaer servir li’n pren axí com dona .b son infant,

53


viament, pero, l’hem compulsat amb el de Pagès i el de Ferraté i també hem tingut en compte les variants recollides als apartats. Pagès esmena el text de l’edició de 1539 amb les llicons de N l1 i Bohigas prefereix A,l* fins al punt de fer notar al comencament del seu aparat que ha triat aquest manuscrit com a bàsic. Són opcions de gust que, evidentment, no es poden discutir; ens sembla, en efecte, que totes les variants són equipoIlents (la majoria són només gràfiques i, de les altres, no se’n poden deduir errors d’interpretació o de copia que puguin fonamentar un discurs crític). Les úniques diferencies notables entre la lectura de A, triada per Bohigas, i la que ofereix Pagès és als versos 9-10, on l’editor rossellonès transcriu: «Del temps passat me trob en gran amor, / amant no res puys es ja tot finit», i als 34 (Pagès edita «havia» i Bohigas «tenis») i 36 (Pagès edita «furtuyt cas» i Bohigas «per fortuyt cars»). La puntuació de Pagès i de Bohigas presenta algunes divergències vistoses, bé que no decisives pel que fa al sentit general. Allo que fa Ferraté és modernitzar-ne la grafia l3 i refer-ne la puntuació, segons la seva lectura: curiosament, a estones, el text recupera la forma que li dona Pagès (per exemple als versos 4-6 i 9-10). També hem interrogat les traduccions del segle XVI, a la cacera de possibles interpretacions discorque si ver-í li demana plorant ha ten poch seny que no.1 sab contradir. IV Ffóra millor ma dolor sofferir que no mesclar pocha part de plaher entre .quells mals, qui.m giten de saber com del passat plaher me cové ,xir. Las! Mon delit dolor se converteix; doble’s l’affany aprés d’un poch repòs, qui per un plasent mos sí col malalt en dolor se nodreix; tot son menjar qui .nyorament no.1 creix v com Permita, d’aquells ami& que ten& en lo món, essent loch temps quen lo poblat no fon, per fortuyt cars htm d’ells li apareix, qui los passats plahers li renovella, sí que1 passat present li fa tornar; l’és for-cat congoxar: mas com se’n part, lo be com fuig, ab grans crits mal apella. VI Plena de seny, quant amor és molt vella, absenca és lo verme que la guasta, si fermetat durament no contrasta, si l’envejós consella. e creura poch,

25

30

3.5

40

II Vegeu edició Pagès, vol. 1, pp. 52 i SS. pp. 9 i SS. l3 No sembla haver entes aquest elemental mecanisme l’autor de la ressenya de l’edició Ferraté dins <Amiu de Textos Catalans Antics», 1, 1982, pp. 310-311, ja que busca en els apartats les modificacions que introdueix en el text el darrer editor de d’obra completa de March. En canvi, creiem que té tota la ra6 quan l1 Zbidem,

54


ESPlLL dants que puguin contribuir a ‘donar llum a una lectura que pretèn d’ajudar-se de tots els indicis disponibles: n’hem vist les dues de castellanes existents, la de Romaní i la de Montemayor. Tot plegat, pero, no sembla pas que ens aporti revelacions aparatoses.14 La conclusió d’aquests tempteigs previs ha estat, d’una banda, que la fixació del text d’Ausiàs March -parlem del text del poema que ens ocupa en concretno es un fet que es pugui donar per definitivament clos i tancat; i, de l’altra, que, pel que fa al sentit global del text, hi ha una uniformitat considerable en la tradició, malgrat aspectes tals com l’accident del manuscrit F: és a dir que sembla que tots hem entes sempre igualment la lletra del poema.

LECTURA

LITERAL

Els quaranta-quatre versos del poema 1 d’Ausiàs March s’articulen en cinc octaves de decasíllabs clàssics creu-creuades i cap-caudades d’una rima i en una tornada de quatre versos. Cada una de les cinc estrofes presenta una imatge que ocupa dos versos (estrofa 1 i IV), tres (III), quatre (II) o set (V) del seu cos. La primera cobla s’obre amb l’evocació dún subjecte huma que, mogut per un afany de plaer d’origen tèrbol o insensat, troba satisfacció només en el somni. Es tracta dún subjecte huma clarament desequilibrat que és pres com a emblema de l’estat anímic que exhibeix el jo líric del poeta: com aquel1 qui només troba satisfacció en el somni, el poeta, si surt del recer del seu record, sera presa segura del sofriment. El tema general del poema expressat en forma ‘epigramàtica apareix als versos 7 i 8: el futur no deparara lcap bé a l’autor, car el passat se li presenta com el millor de tots els temps. L’estrofa segona en la lectura de Pagès presenta una represa anafòrica; Bohigas ha preferit introduir-hi la solució del manuscrit A que mostra la seva perplexitat davant de la forma que adquireix en el text de Ferraté el vers 30 del nostre poema: «doble és l’afany...» per «doble’s l’affany.... de Bohigas. De fet, caldria replantejar-se els mecanismes d’aquests tipus de modernitzacions, especialment en poesia. ‘l Vegeu l’edició de Martí de Riquer, Traducciones castellanas de Amias Mar-ch en la Edad de Oro, Barcelona, 1946. La de Romaní es a les pp. 5-6 i la de Montemayor, a les 175177. Romaní dóna una versió bastant lliure i inelegant; especialment discordants s6n els versos 25-28 (que semblen revelar una clara incomprensió de l’original) i els 21-22: «Tanto por vos mi pensamiento quise / que contra mi l’e ydo contentando.» Romaní introdueix una referencia a la dama abans de la tornada, amb la qual cosa dóna a entendre que la felicitat perduda de March és nomes una felicitat amatoria: greu error, March va molt més enllà, com esperem mostrar més avall. La versió de Montemayor és molt sobria i ajustada; diríem que no traeix gens el sentit de l’original, ans ajuda a copsar-ne els matisos (versos 13-16). 55


ICESWLL esmenta el tercer temps, el present, fins ara silenciat. En qualsevol cas, March explicita aquí el tema exposat abans als versos 7 i 8; el jo líric se satisfà del record del passat, fora del qual només hi ha dolor; a més, hi afegeix un matís. L’evocació del record és l’única possibilitat de ser felic, pero té uns efectes secundaris terribles; quan el record s’esvaeix, el contrast del somni amb la realitat objectiva fa que aquesta resulti molt pitjor encara. Ausiàs March no coneixia -suposemels mecanismes de la toxico-dependencia, pero els que evoca per a la fixació morbosa en el record hi són perfectament equiparables. Si la imatge inicial de l’home que somnia malaltissament havia de donar el to d’un aferrissament insà als records del passat, ara la nova imatge que clou l’estrofa II sembla voler-nos fer por, molta por. March destina quatre versos a comparar la situació del seu jo Iíric, que és felic només recordant i que, quan deixa de fer-ho, cau en un sofriment atroc, amb la d’un condemnat a mort que acaba essent ajusticiat en escena al vers 16. El condemnat, que ha acceptat resignadament la mort propera i inevitable, rep tot duna la falsa nova d’una amnistia; l’experiència del renaixement de l’esperanca fa que la mort sigui després molt més dolorosa. Així actua el record-tòxic en el poeta. March només pot imaginar una solució-ficció per al problema que planteja: dormir sempre i no pensar mai, és a dir, capbussar-se en el record sense la possibilitat de crítica racional, propia de l’estat de vetlla. La solució en qüestió podria acabar essent formulada com un cant a la follia: tallar els Iligams amb la realitat i Ilencar-se al buit d’una felicitat imaginaria valida només per al subjecte que se la ‘crea al marge del món de I’experiència. Pero March no parla d’això; el que el1 descriu es mou sempre dins de l’òrbita d’allò que cau dintre del control de la raó; precisament ens diu que el pensament és ben viu i que no deixa de fer-li «d’enuyts report». El que passa és que el pensament mateix és presa de I’enyoranca del passat i, en lloc de manejar enuigs -tot són ve que condescendeix a evocar aquel1 enuigs Ilevat del record, és clar-, meravellós passat caríssim i mortal. Que és mortal, ho sabem per la imatge de l’estrofa II; ara la nova imatge conclusiva d’aquesta cobla la més deplorable aberració vol fer-nos encara més por, oferint-nos de l’amor matern, la de la mare que posa en mans de l’infant un verí perquè és tan feble de criteri que no sap sobreposar-se al caprici irracional d’una criatura en plena crisi de plor. Així, el pensament que no sap sobreposar-se a la sensualitat actua en el poeta. ‘I’ant de bo el pensament sabés evitar eficacment qualsevol infiltració del record: ja que és inútil nodrir esperances entorn d’allo que no pot tornar, valdria més oblidar per tal de no enfollir. Pero el que expressen els primers quatre versos de l’estrofa IV és tan sols la manifestació d’un desig; el jo líric continua aferrat al record que li subministra El record-tàxic continua fent estralls: subreptíciament el pensament. ara se’ns diu que, un top esvaït el plaer instantani del record, el dolor, 56


en tornar, manifesta doblada la seva forca. El culpable continua essent el pensament incapac d’autocontrol; és allb que rebla la imatge del malalt que no sap mantenir la dieta i condescendeix a satisfer un caprici irracional que li esguerra la digestió. La intensitat de la imatge ha disminuït en relació a les dues anteriors, el malalt no mor en escena, tan sols se’ns diu que «tot son menjar en dolor se nodreix» (v, 32). Arribem així a l’estrofa V, la que resumeix tot el q.ue s’ha exposat a través dúna nova imatge i d’una frase sentenciosa del tipus de la dels versos 7 i 8, pero, ‘en una formulació genèrica que exclou la primera persona gramatical: «lo bé com fuig, ab grans crits mal apella» (v. 40). La imatge és la més rica de tot el text i també la més llarga, una imatge que ha perdut el terribilisme de les altres i que ens situa en un pla d’elevació espiritual noble i relaxat. El tema d’aquesta imatge és el poder de l’amistat, d’aquell sublim Ilac desinteressat que uneix les animes dels escollits, que deien els antics. Un ermita s’ha construït un man interior fet a la solitud: un bon dia retroba un amic d’aquells d’abans i, de top, tot l’esforc d’anys s’esfuma, l’ermità deixa de ser l’home obert només a Déu i torna a ser l’home lligat a l’home: ha bastat el record de l’amistat per a destruir tot el seu difícil camí interior. A la tornada, March ens dóna una interpretació particular de la situació anímica que ha estat glossant, en clau anecdòtica: un ve11 amor el Higa a Plena-de-seny, pero l’absència pot posar en peri11 el llac amorós si no hi ha un recurs a la fermesa i un rebuig de la maledicencia. Si la tornada, dones, retreu un nucli temitic de sabor trobadoresc amb el concepte de fermesa amorosa, els envejosos i la dama esmentada amb senyal, la resta del poema no té cap punt de contacte amb ‘els 110~s comuns d’aquesta tradició. Les cinc estrofes de la nostra composició, en efecte, amplifiquen, com acabem de veure, una única idea ajudantse d’exemples, de repeticions, d’exclamacions, de suposicions fictícies, de formulacions positives i negatives dún concepte: existeix un estat d’ànim terriblement dolorós que és el de l’home que viu incomode el seu present perquèl només es pot satisfer del record dún passat felic; pero aquest record, en Iloc d’alleujar-li. la vida, lünica cosa que fa és turmentar-lo despietadament cada top que el fibla.

CLAUS

D’INTERPRETACIO

Tornem a reprendre la discussió de la hipòtesi de Pagès segons la qual el poema 1 d’Ausiàs March té el mateix valor general que «Voi ch’ascoltate in rime sparse il sueno» de Petrarca.15 El tosca practica en el seu l5 Vegeu l’edició citada a la nota 5, phg. 3: Voi ctiascoltate in rime sparse il mono di quei sospiri ond’io nudriva ‘1 core

57


poema proemial la poètica del «penediment a mig frustrar»; «Voi ch’ascoltate» ens ve a dir: els poemes d’amor que Ilegireu relaten coses pecaminoses que pertanyen al «primo giovenile errore» (v. 3), coses tan terriblement punyents per a qui les sent («quei sospiri ond’io nudriva’l core», v. 2), com intrínsecament vanes, car així ho estableix I’ensenyament bíblic de la vanitat de vanitats (v. 6). Petrarca en el seu Secretum explora fins al fons els camins ocults d’aquest penediment que deixa emergir a cada revolt el caliu vivent, sota les cendres d’una passió racionalment rebutjada: dolor, penediment, ravagareig, «che quanto piace al mondo é breve sogno». lkixem ara de banda l’exquisida qualitat ‘del sonet 1 de Petrarca; jem voleu dir on és en ‘el text de March el penediment, la vanitat de vanitats o l’amor fet de Ilagrimes i sospirs de l’edat jovenívola ? Enlloc, d’acord; pero no és improcedent haver dedicat unes ratlles a «Voi Ch’ascoltateB: cada top veiem mes clar que la lectura comparativa de Petrarca i March és un aperitiu imprescindible per a entrar, per la via del contrast, en l’univers líric del poeta de Gandia. Es a dir que March reïx de construir-se i de comunicar-nos un món interior tan ric i tan complex com el del tosca, pero aquest món és tan ‘enorme i tan peculiarment seu que només l’acarament amb un altre d’igualment enorme i peculiar ens en pot donar una noció intuytiva. El poema 1 de March no porta cap marca externa que permeti de pensar que va adrecat al lector en qualitat de captatio benevolentiae; n’hi ha d’altres que sí que permeten de pensar-ho, per exemple, el XXXIX, «Qui no és trist de mos dictats no cur». A l’anterior nota 6 ja hem reunit la informació que fa al cas: ja que ara com ara no tenim energies suficients per a fonamentar una altra solució, acceptem, amb un ampli marge d’escepticisme, la situació proemial del nostre poema.16 Que I’acceptem no vol dir, pero, que li hàgim de fer dir el que no diu. El poema 1 de March, ,en efecte, planteja les coses dúna manera tan escandalosament genèrica, que hauríem de comentar per aquest punt a l’hora de donar-ne una explicació. La tornada, en canvi, és a les in su1 mio primo giovenile errore quand’era in parte altr’uom da que1 ch5 sono, del vario stile in ch’io piango et ragiono fra le vane speranze e ‘1 van dolore, ove sia chi per prova intenda amore, spero trovar pie&, non che perdono. Ma ben veggio or sí come al popo1 tutto favola fui gran tempo, onde sovente di me medesmo meco mi vergogno; et del mio vaneggiar vergogna è ‘1 frutto, e ‘1 pentersi, e ‘1 conoscer chiaramente che quanto piace al mondo è breve sogno.

4

8 ll 14

Ib Potser també ens manca imaginació, no ho descartem pas; creiem tanmateix que l’estudi textual de Pagès, don surt tot el que sabem sobre la transmissio de March, no és ni de molt definitiu i inapelksble.

58


LESPILL antípodes; ja ho hem vist, hi surten Plena-de-seny, l’amor, l’absència, lo verm, la fermesa de l’amant i fins els envejosos del decorat de la fina amor. Martí de Riquer a la seva Història de la Literatura Catalana,‘7 cense proposar-s’ho, ofereix una lectura ,epigramàtica del nostre text que sentim com a absolutament precisa: el cos del poema parla de l’«enyorament del temps passat» (en general, afegiríem), la tornada forneix edades concretes». March ens parla al seu text 1, en termes vàlids per a tothom i per a qualsevol tipus d’experiència concreta, del dolor intensíssim que produeix evocar una felicitat passada (no sabem quina) des d’un present erm (no sabem per que) que s’obre a un futur fat i eixorc (tampoc no sabem per quins motius). Les cinc comparacions presents en el text (el foll que somnia, el condemnat a mort, la infanticida per amor, el malalt irresponsable, l’ermità que perd la seva tensió espiritual i cau en el massa huma) tenen alhora la funció dramatitzadora que el maximalisme del seu contingut comporta i la de reblar el clau del caràcter general del text. L’expressió teorica en primera persona és sustentada per cinc casos ben Ilampants i ben universals en virtut del seu exemplarisme. Si Petrarca parla a la nostra intimitat més sentimental amb allò del record d’una vella passió llagrimosa pero enardidora, rebutjada pero que torna d’amagat, March s’adreca a la nostra capacitat d’absorbir l’experiència de l’enyoranca en ella mateixa; el plantejament hiperbòlic del conjunt del poema i el contrast pujat de to de I’antítesi passat-joia/present-dolor és el resultat retòric d’aquesta traducció «sub specie aeternitatisa d’un sentiment huma. Es difícil des de la vena emotiva del «dissidio» petrarquesc de copsar la intensitat dramàtica de March, volem dir la intensitat dramàtica adrecada a la capacitat d’emoció individual del lector; entre altres coses la via de Petrarca és la que s’imposà arreu d’Europa al segle XVI i la que a la península ibèrica provoca un radical canvi de gustos per la línia Boscà-Garcilaso. També des dún punt de vista històric, dones, el triomf del sentimentalisme intimista de Petrarca pot haver estat una de les causes de la incomprensió de March. Hauríem de procurar de desfer-nos d’aquesta sensibilitat tova, dúna subtilesa dolcament planyívola que ens ha encomanat Petrarca; Ausiàs March, per descomptat, no la compartia. Creiem que una de les possibles vies que poden ajudar a copsar l’enorme capacitat de suggestió emotiva del poema de March que ens ocupa és l’explotació conscient per part del lector de la seva volguda ambigüitat o, si voleu, polisemia. Que March presenti en un text de factura lírica «l’enyoranca del temps passat», com a experiencia general integradora <de totes les humanes possibles, fa que cada u pugui Ilegirhi comodament (o apassionadament) el seu cas concret. El text de March és la fixació lírica general d’un moment emotiu intensíssim: el de l’emergència del record de la felicitat del passat en la miseria del present. I7 Op. cit., vol. II, p. 491.

59


Les anècdotes són la part menys important per a March; tanmateix, cal tenir-ne una a pum; altrament, el text no es podria incloure en la tradició poètica dintre de la qual es forma el nostre autor: la trobadoresca. Heus ací, dones, que la tornada compleix també aquesta funció de connexió amb el rerafons de la convenció poètica; per això sembla que no acabi de Iligar amb el conjunt del poema,‘* perquè comporta un pas del general al particular, una clara caiguda de to, una traducció a la convenció amatoria dún text que s’havia mogut a un nivel1 molt més elevat. Senyal, fermesa amatoria i envejosos ofereixen tan sols una de les possibles lectures del poema, potser en preferiríem d’altres, pero aquesta és la que indica March i hem de respectar-la, per empobridora que ens semblí. Tanmateix, especular no esta penat encara per cap Ilei: res no ens priva de continuar pensant que March amagava al darrera duna tornada tan decebedora com aquesta el conjunt viu i autèntic dels seus motius biogràfics de dolor. La xafarderia dels moderns no té límits: iqui era Plena-de-seny? ¿En que consistia l’«amor vella» que la uní al poeta? ¿Per que eren absents Iún de l’altra quan March escriu el poema? ¿Per que el poeta havia de témer que un «verm» fes malbé el record de l’amor que els uní? ¿Qui tenia interès a malparlar d’aquest amor tan ve11 entre el poeta i Plena-de-seny? 1 més encara, jno sera Plena-de-seny per ventura una allegoria d’una cosa així com la poesia o l’èxit de públic en l’exercici de la poesia, és a dir, la gloria literaria? L’observació no té massa valor demostratiu després del que acabem de dir a propò’sit de Petrarca fa un moment, pero Laura bé era confosa alguna vegada pel seu cantor amb la gloria (i entremig fins i tot hi havia el llorer -«lauro»de la coronació poètica).” Estem perfectament al corrent del grau de risc que comporta aquest joc d’interpretació que no reposa en cap fonament literal tangible, pero també comptem -si serveix de justificacióamb el caràcter obert del plantejament del cos del poema, No ens hi entossudirem pas, pero la que apuntarem és una interpretació que escauria a un poema que donem com a proemial. March amb el seu primer text líric emprèn tot

I8 Vegeu nota 9. Segons la nostra visió del text, la tornada dóna una interpre-

tació possible, la que March ha triat com a canònica.

lp Ens referim naturalment al famós fragment del llibre II del Secrefum en que Agustí descriu amb to apassionat a Francesc el punt àlgid del seu autoengany; Petrarca, no en té prou amb la contemplació de la imatge física de Laura: «Aut -ut omnium delirationum tuarum supremum culmen attingam et, quod paulo ante comminatus sum, perargamquis digne satis execretur aut stupeat hanc alienate mentis insaniam cum, non minus nominis quam ipsius corporis splendore captus, quicquid illi consonum fuit incredibile vanitate coluisti? Quam ob causam tanto opere sive cesaream sive poeticam lauream, quod illa hoc nomine vocaretur, adamasti...» Francesco Petrarca, Prose, Mil&-Nàpols, 1965, p. 158.

60


CESPILL sol *O la seva empresa literària, ermità d’una nova poesia (nova per la llengua en què és escrita, nova pel que té de personal i de polèmic amb la tradició trobadoresca per forma i contingut). March conegué una època fugac en què, un poeta de la seva mateixa lleva, Jordi de Sant Jordi, brillà a la cort del Magnànim, quan aquesta cort era encara només feta d’uns catalans i dúns castellans que, com aquel1 qui diu, s’acabaven de descobrir mútuament en funcions poètiques: 21 parlem de la cort dels temps de l’expedició a Còrsega i Sardenya,2’ abans de la italianització progressiva dels gustos d’Alfons. Sembla que March aleshores no escrivia (no ens consta), potser només vivia felic al rovell de l’ou d’una cort de cortesans molt joves que se sentien el melic del món. Aleshores l’estrella ‘del firmament literari era Jordi de Sant Jordi, que resplendia com una encarnació miraculosa de la sacrosanta tradició dels trobadors; el marquès de Santillana, que fou també protagonista d’aquells curts anys tan especials, ho recordà així.” March, passada la trentena, tancat a les seves terres de València, bé podia valer-nos parlar del contrast entre ‘el passat amable d’una joventut perduda i la feresa present d’una edat madura d’horitzons closos consagrada a la dolorosa destillació poètica d’un coneixement vivencia1 tan general i profund com difícil de transmetre a ningúF4 ”

Es un lloc

comú de la història de la literatura catalana medieval parlar com d’un peoner en relació a la tradició trobadoresca (vegeu, per exemple, Martí de Riquer, Història de la Literatura Catalana, op. cit., ~1. 1, p. 509: uCapíto1 V, La lírica entre els trobadors i Ausias Marcha)). La fania de la grandesa poètica del nostre autor, nascuda en part de la poderosa originalitat de la seva veu lírica, és també la fama de la seva incomprensibilitat: March construí el seu món interior just en el moment del canvi de gustos literaris a tot Europa i els resultats de la seva proposta queien massa Iluny dels que van acabar triomfant. ” Vegeu Martí1 de Riquer, Poesías de Jordi de Sant Jordi. Estudio y edición, Granada, 1955, pp. 74-104. Vegeu també la introducció a la segona edició d’aquest llibre, a cura de Lola Badia, en premsa a València. ” Es la coneguda expedició de 1420, en la qual participaren Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, el pare i dos germans de Joanot Martorell, Lluís de Vilarrasa i el nostre Ausiàs March; sembla que hi concorregueren les armes i les lletres en felic síntesi. Vegeu la nota anterior. zi Jordi de Sant Jordi és la figura màxima de la poesia catalana coetània al costat de Febrer i de March, mentre Guillem de Berguedà, Pau de Benviure i Pere March són esmentats entre els antics; així s’expressa el Marquès de Santillana al seu Prohemio escrit entre 1445 i 1449 (vegeu l’edició L. Sorrento, «Révue Hispanique», LV, 1922, pp. 33-36). 24 Creiem en el valor de la nostra observació més en relació amb la biografia de March que no pas presa com a exercici Iliure -i superflu?d’interpretació del text del poema 1. D’altra banda, ens permetem d’insistir en el fet que és una dada de l’experiència comuna i general que a tothom li poden passar coses més importants que no pas el fet d’enamorar-se; és la ideologia de la fina amor que fa de l’experiència amatòria el nucli vital del món interior del poeta. March es va formar en la tradició trobadoresca i n’arrossega, més enllà de les crítiques que en fa, molts 110~s comuns. A més creiem que basta llegir poemes tan emblemàtics com «Can vei la lauzeta mover» (70, 43; ed. Appel, p. 249) i «Non es

d’Ausiàs March

61


CESPILL 1 amb tot això, encara no hem dit ni un mot a propòsit de les fonts que Pagès atribueix a aquest poema, fonts que Bohigas glossa amb tan bon sentit. Comencem pel final. Bohigas diu que és innecessari retreure les Etiques d’Aristòti1 tal com fa Pagès.25 Pagès les retreu a propòsit de la tornada: «L’idée que l’absence est le ver qui gâte l’amour doit être rapprochée de I’Ethique à Nicomaque, VIII, 6, 1157b 11, où Aristote démontre que I’absence est le grand destructeur de l’amitié». Aristotil mateix confirma el que diu amb un proverbi. Sant Tomas a la Summa Theologica I-II, 48, 2 el segueix fidelment: «absentia videtur amicitae ablivionem facere».26 La noció és tan general, duna evidencia tan immediata, que el recurs a dos savis tan grossos fa bastant nosa; noteu que el mateix Aristòtil utilitza un proverbi! Aquí el que interessa, pero, Cs l’equació amistat-amor, perquè és ben clar que el topic de la llunyania que esborra l’afecte, la tradició el té consagrat per a l’amistat i no per a I’amor-passió d’e que parlen els trobadors i de que parla Ausiàs March. Pagès estava convencut que hi hagué «une Premiere sécularisation d’Aristote qui dut commencer, encare un’e fois, dans I’entourage d’Aliénor d’Aquitaine»; 27 és a dir que la fina amor dels trobadors és, de fet, una adaptació de la teoria de I’amistat aristotèlica (vegeu també el De Amicitia de Ciceró) en que hom introdueix la dona com a partenaire de tan sublim lligam espiritual. Ausiàs March, dones, hauria rebut dels trobadors mateixos I’equació amistat-amor. Malauradament, com tothom sap, les coses no són ni de molt tan fàcils i clares; sobre els orígens de la fina amor hi ha hagut molt a dir després dels temps de Pagès en que privava una certa ingenua fe culturalista;*’ potser fins i tot la contaminació conscient entre amor i amistat no apareix fins a la Fiammetta de Boccaccio.2g D’altra banda, meravelha s’eu chan, (70, 31; ed. Appel, p. 186) de Bernart

de Ventadorn per adonar-se que els Iligams entre amor i poesia son duna natura tan fntima que no cal esperar que ens vinguin a dir que resulta que son el mateix els estilnovistes, Dante o fins i tot Petrarca (vegeu nota 19). ” Vegeu el vol. II, p. 7 de la seva edició. m A. Pa&, Commentaires, op. cit., p. 3. 27 Auzias March et ses prédécesseurs, París, 1912, pp. 315 i SS. 28 Pagès escrivia a comencament de segle i la introducció de Bohigas, modèlica en tantes coses, no comporta una nova investigació de fonts properes i remotes de les idees de March sobre I’amor (vegeu vol. 1, pp. 39-45). El mateix es pot dir d’un text tan estimulant com l’assaig de Fuster Ausiàs March, el ben enamorat dins Obres Completes, vol. 1, Barcelona, 1966, pp. 249-284. De fet, el que sabem sobre I’origen de la teoria marquiana de l’amor depèn de Pagès i el que escrivia Pagès a comencament de segle pot aparèixer als nostres dies com bastant obsolet: aleshores encara no hi havia els treballs de Denomy, Bezzola, Frappier, Dronke, Köhler.. . l9 Això és el que afirma, sense demostrar-ho, Bruno Nardi a Semantica delta sottigliezza. Note sulla ,distribuzione della cultura nel Basso Medioevo, aStudi Medievali, N. S.», XIX, 1978, p. 35. Del que hem dit a la nota anterior es desprèn

62


CESPILL la consideració que la tornada d’alguna manera enclou el tema de I’amistat, tant si March recorda una sentencia de font moral, com trobadoresca, com boccaccesca, per forca ens ha de fer connectar la tornada amb l’estrofa precedent, en la qual l’amistat ocupa, com hem vist, un paper tant central?O L’anterior discussió pot donar idea de quina és la naturalesa dels indicis que en un poema com el que ens ocupa pot donar l’anàlisi de les fonts; pel que fa, ara, als orígens del tema del record de la felicitat perduda, els precedents proposats per Pagès són uns altres, pero els minsos fruits que en traurem tampoc no seran gaire més suculents. No hi ha evidencia literal de cap manlleu concret de cap de les fonts assenyalades fins ara com a tals i, segons la nostra interpretació, tampoc no és gaire pertinent que hi sigui, perquè els quaranta primers versos del poema volen ser tan generals que no poden presentar cap referencia a una situació concreta, sinó que les han de poder englobar totes. No és impossible, per exemple, que certa frase de Boeci hagi de ser considerada com un precedent possible d’«Així com cell», pero la frase en qüestió apareix en un context que, examinat de prop, se’ns revela com a completament aliè al nostre text. 31 El Ilibre segon del De Consolatione Philosophiae boecià, en efecte, esta destinat a desenrotllar les paradoxes de la bona i de la mala fortuna. La fortuna, diu la ‘Filosofia, té tot el dret de prendre als homes el que abans generosament els ha donat. Boeci, naturalment, es queixa des de la seva presó, perquè els infeliws, diu, tenen més viu el sentit del sofriment. A la Filosofia, li toca d’explicar que hi ha béns que no es poden perdre: són els de I’esperit. Boeci encara no es deixa convencer i retreu diverses coses, entre les quals hi ha el terrible dolor del record d’una felicitat perduda. El diàleg és molt més complex i ric, els temes que engloba es multipliquen i s’entrecreuen de tal manera que el que ens interessa queda com perdut en un oceà d’altres referències. Literàriament parlant, ben poca cosa ens sembla que March deu aquí a Boeci i tampoc no creiem que, sempre pel que fa al nostre poema, el poeta de Gandia degui gaire més a Dante.

que s”ha de revisar tot el que fa referencia a la teoria de l’amor en March. Confessem que poder mostrar la presencia de Boccaccio en el seu ideari ens seria

molt estimulant. ‘O La mateixa suggestió temàtica pot haver estat utilitzada per a ponderar la forca de l’amistat entre els homes a l’estrofa V (que forma part del cos del poema, plantejat en termes generals) i per a assenyalar-ne la feblesa quan I’amistat esdevé amor entre home i dona, com se’ns diu a la tornada (que, com ja hem vist, representa un canvi de to en relació amb la part anterior). En qualsevol cas, des d’aquesta òptica, la tornada apareix ben soldada a la resta del text. ” #Nam in omni adversitate fortunae infelicissimum genus est infotuni, fuisse felicemp, De Consolatione Philosophke, llibre II, prosa IV (la referencia de Pages és incompleta i així apareix també a Bohigas).

63


Bohigas reprodueix els esplèndids i famosos versos de Francesca al viatger del més enllà,32 quan aquest li demana que li conti la historia de la seva dissort. La sentencia sobre la magnitud del record de la felicitat des de l’infortuni obre, dones, el relat de la vida de la noia, víctima de la seva descontrolada passió pel cunyat, degudament afaiconada per la literatura cavalleresca, de la qual tots dos incautament es nodrien. Es un ser infernal qui parla; és una anècdota concreta amb valor exemplar el que ens conta. Tot és molt emocionant -Dante, al final, recordeu, es desmaia-, pero el text de March no presenta cap mena de contacte amb tot això. Tant en Boeci com en Dante la suggerència temàtica comuna a «Així com cell» apareix perduda en un context més complex dins del qual desenrotlla una funció marginal. No som, dones, allà on anàvem: en el nostre poema t,enim quaranta versos que no fan més que glossar la tremenda veracitat d’aquesta suggerència temàtica sense sortir-se’n d’un to volgudament generalitzador. Creiem que la suggestió del poema, concebut com a s~mma lírica del record de la felicitat en l’infortuni, si pot arribar a dependre d’alguna font, hem d’anar a buscar-la en un tipus de literatura d’instrucció moral més convencional. Vegeu, per exemple, la idea del pensament que traeix el jo del poeta, amb l’excusa de donar gust als seus desitjos (estrofa II); és una idea que, gr,acies també a l’exemple de la mare irresponsable, fa pensar en la lletra d’un text tan generalment Ilegit en tota 1’Edat Mitjana com 1’Advevstls Jovinia~zuun de Sant Jeroni, on es descriu com els sentits obren les portes de la ciutadella de la ment a l’assalt de les sensacions pecaminoses: 33 als versos 3-4 March, ha dit, en efecte, que la seva imaginació 34 era completament a la mercè del passat. 1 amb això no hem pretès d’assenyalar cap nova font sinó tan sols un filó literari que ens s,embla veí del del nostre text; també els exemples que usa March ens remeten a filons semblants, ja que tots cinc tenen una mica l’aire d’un repertori de predicador, especialment l’últim.35 LAcabarem, per aquest camí, donant la raó al bisbe Torras i direm, mutatis mutandis, coses com ara que la poesia d’Ausiàs March és «en forma poètica l’exposició de la doctrina psicològica de Sant Tomàs»?36 En primer lloc, el parentiu que volíem assenyalar era bastant més vague . .«Nessum maggior dolore / che ricordarsi del tempo felice / nella miseria...», Inf. V, vv. 121-123. 33 El fragment es pot llegir al llibre II, PL, Xx111, col. 297 i SS.Vegeu P. Delhaye, Le dossier antimatrimonial de l’«Adrersus Jovinianum» et son influente sur quelques krits latins du xIrème siècle, «Medieval Studies», XIII, 19S1, pp. 65-86. u En el sentit aristotèlico-tomista recordat per Pagès als seus Commentaires, op. cit.: la imaginació és com la pantalla amb les imatges que produeixen els sentits; presenta, dones, els estímuls destinats a la perdició de la ment. 35 ¿No és un passatge que fa molt més per a la prosa d’Eiximenis o de Llull que no pas per a la poesia de March? Per a la presencia de temes de sermonari en Ausiàs ‘March, vegeu Francisco RICO, «Lo viscahí qui’s traban Alemanyaw, núm. XXII de la Primera cuarentena, Barcelona, 1982, pp. 85-87. j6 TORRAS I BAGES, Josep: La tradició catalana, Barcelona, 1924’, p. 359. 32

64


(i el text que hem triat no té massa a veure amb la tradició aristotèlica, mare del tomisme) i, en segon Iloc, la thomist connecfion propiament dita de Pagès i de Bohigas 37ens porta a un text que tampoc no té gairebé res que pugui fer pensar amb el nostre poema. Ja el plantejament de l’article 2 de la qiiestió 33 de la prima secundae ens allunya de March: Sant Tomas debat si la delectació produeix set o desig d’ella mateixa. El tema és molt més general que el nostre, ja que el record del passat felic des del present amarg no n’és més que una petita aplicació particular; d’altra banda, ens resistim a admetre que la prosa de la Summa pugui generar gaires expansions líriques. L’única pista a seguir a partir de l’esmentat article 2 de la qiiestió 33 és l’exemple de les «delectationes ciborum» posades dues vegades com a model per Sant Tomas dels estímuls de la delectació en general: la pista ens duria, naturalment, a I’exemple del malalt de l’estrofa IV. Aquest breu passeig pel museu de la historia del pensament i de la literatura no ens ha descobert cap pedra filosofal pero tampoc no ens ha deixat amb les mans buides. En realitat no sabem res de les lectures de March; descobrir-les a través de les traces que deixen en la seva obra és un exercici bastant arriscat,3g perquè March, ja ho hem dit, crea un món literari tan enorme i tan peculiarment seu que els productes que fagocita són justament irrecognoscibles.4° Qui sap, pero, si la pacient acumulació de petites pistes i suggestions no ens acabara configurant algun detall de les seves preferències i els seus gustos, i això ens ajudarà a entendre el seu món literari. Lünica precaució metodològica que creiem que s’ha de t,enir és la de no voler demostrar res d’antuvi, sinó, al contrari, deixar-se portar per les evidencies literals. Voldríem, dones, poder assegurar que no hem jugat a demostrar res d’antuvi. Lola

BADIA

op. cit., p. 2, i edició Bohigas, p. 7. 1X Sant Tomàs cita les Confessions de Sant Agustí com a autoritat en la descripció dels efectes de la delectació: en el context d’aquesta cita hi ha alguna cosa que ens acosta mes a March que no pas la qüestió 33 de la Summa: «Ut j7 Vegeu Commentaires,

quid perversa sequeris carnemtuam ? Ipsa te sequatur conversarn. Quidquid per illam sentis, in parte est et ignoras totum, cuius hae partes sunt, et delevtant tamen...» (lllibre IV, cap. XI, 17). Aquesta cosa veïna de March que tambe trobem en Sant Jeroni segurament és el to confessional en primera persona que impregna uns textos escrits amb finalitat moral i apologètica, pero també amb molta i bona ‘retorica. J9 Vegeu Lola Badia, Sí com lo tau?-. .., Els Marges, 22 i 23, 1981, pp. 19-31. El risc és doble, d’una banda, Ausiàs March es tanca clarament a tota inquisició de fonts, i, de l’altra, la ignorancia de la crítica en general sobre el context cultural valencia del XV no té límits ni fronteres; caldria definir, dones, fins als límits del possible allò que Fuster anomena la «porositat» de March als incentius de la «nova cultura> que els italians estaven posant en circulació (vegeu J. Fuster, Vigència d’rlusiàs March, dins Obres Completes, vol. 1, Barcelona, 1966, p. 220). +O ¿Què no donaríem, en efecte, per saber sobre els gustos de March una centèsima part del que sabem dels gustos (i fins de les manies) de Petrarca?

6.5


L

A DARRERA CARTADE SANCHIS GUARNER

Francesc de B.Mo11

E

L MESTRE de la Filologia valenciana, Manuel Sanchis Guarner, que treballà al meu costat durant setze anys (un any en diverses etapes de viatges per a 1’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i quinze anys en una feina contínua dedicada al Diccionari Català-VaIencià-Baleay), era un poc peresós de mantenir correspondencia epistolar. Quan escrivia una carta, solia ser per obligació o per necessitat imperiosa; les altres causes (com les de simple salutació, o diguem-ne «socials,) no solien decidir-lo a agafar la ploma. Per aixb les cartes de Sanchis Guarner solen tenir un interés especial: llur contingut (i el simple fet d’escriure-les) és sempre fundat en un motiu molt concret i interessant. La darrera que m’escrigué, datada a sis de juny de 1978, té un paràgraf molt expressiu que em desperta records de persones i de fets de aquesta trenta anys enrere, quan diu: uJa saps con estic d’apallissat temporada pels meus paisans. Es curiós que, com ha fet observar 67


F. Burguera, diversos dels dirigents de l’ofensiva fossin membres de la Comissió del Diccionari a Valencia: Beüt, Ombuena, San Valero, Bono Barber, etc. 1 no cal dir que els animadors de la campanya més eficaces són Adlert i Casp, que no volgueren participar en aquella Comissió perquè la trobaven poc puritana. El món pega voltes; i la gent, també.» Realment es tracta de persones que entre les dècades dels 50 i dels 70 havien sofert una metamorfosi de mentalitat, en virtut de la qual apareixien en franca contradicció amb els pensaments i les actuacions de que ells mateixos havien donat exemple en anys anteriors. De les quatre primeres persones que la carta de Sanchis Guarner anomenava tinc un record més o menys nebulós, perquè han passat molts anys i les vaig tractar pocs dies; pero amb els senyors Adlert i Casp vaig tenir tractes amicals prolongats, que se reforcaren en un viatge seu a Mallorca, on els férem objecte dún sopar d’homenatge en companyia de diversos intellectuals insulars, i encara tinguí ocasió més eficac d’atendre’ls publicant en la meua editorial el llibre de proses d’Adlert Cor al nu i els de poemes de Casp titulats Jo cap de casa i Bragat. Aquests tres llibres estan escrits en un català perfecte, que al mateix temps és un perfmecte valencia, Són dos textos excel-lents per a demostrar que català i valencia són una mateixa llengua. 1 6% sorprenent que els seus autors, que me’ls confiaren per a llur publicació en dues cokcions de literatura catalana, s’hagen situat després en l’escamot dels valencians anticatalanistes. Cercant una explicació a aquesta girada dels dos amics, he rellegit els seus llibres publicats en altres editorials. De Miquel Adlert conserve dos llibres: El sa& a Za sendera (1953) i La pau (mateix any), tots dos afectuosament dedicats. De Xavier Casp tinc tres volums de poemes, també amb dedicatoria molt expressiva: La inquietud en calma (19451, On vaig, Senyor? (1949) i Goig (1953). No tinc record d’haver-hi trobat cap paraula que no fos perfectament catalana, fora de l’arabisme almàssera. 1 encara que hi haguera diferencies de lèxic, no significaria res, perquè de mots típics comarcals n’hi ha en totes les llengües sense que se’n ressenti l’estructura de l’idioma. Al16 que caracteritza les llengües no és el lèxic (paraules soltes), sinó l’estructura del conjunt, manifestada en la diferent evolució fonètica, morfològica i sintàctica. Me sap greu haver d’escriure cos’es tan elementals; pero més greu me sap de veure que hi ha persones que es dediquen a inventar apassionadament idees encaminades a desorientar el públic no iniciat en qüestions que ja estan resoltes des del segle passat. Fa vuitanta anys que mossen Antoni M. Alcover escrivia: «La llengua que es parla a Catalunya, Rosselló, Illes Balears i regne de Valencia, iés o no és la mateixa? Si me deis que no, no en parlem pus; no volem perdre el temps amb gent que nega I’evidència. Ara si reconeixeu que és la mateixa llengua, haureu de convenir en que no pertoca dir-li llemo68


sina ni mallorquina, sinó catalana. » 1 vint anys més tard, en tractar de substituir el títol de Diccionari de la Zlengua catalana pel de Diccionari cata&vaZenci&baZeav, advertia: «Mai hem dit ni direm llengua catalana-valenciana-balear, perquè es tracta dúna sola i mateixa llengua.» El1 havia adoptat aquest triple adjectiu com a títol del seu Diccionari per eludir l’aversió de molts valencians i mallorquins contra el nom de català, pero no transigí a renunciar a aquest nom com a vertader epítet del conjunt de la nostra llengua. Aquests conceptes queden confirmats per les obres literàries dels escriptors valencians Adlert i Casp, les quals podrien esser signades per qualsevol bon escriptor català sense fer sospitar que no fossin escrites a Catalunya. He volgut honrar la memoria de Sanchis Guarner amb aquestes consideracions per si encara poden convencer alguns valencians que, de bona fe i per escassesa d’informació, haguessin caigut en el parany de les falsificacions anticientífiques ‘(de les quals conec i podria citar i comentar casos esglaiosos). Francesc

69

de B. MOLL


M

ANUEL SANCHIS GUARNER: L’HOME, EL CIENTÍFIC, EL CIUTADA

Antmi M. Badiai Margarit

D

/

ANTUVI, vull felicitar la Universitat de Valencia per haver pres la iniciativa d’un acte * en que, en honorar la memoria d’un dels professors més illustres que hi han passat, s’honora ella mateixa. També vull regraciar-la per haver-m’hi volgut associar amb aquesta modesta contribució meva a la semblanca de l’amic dilecte i del collega eminent. Sempre és agradable humanament, i exemplar socialment, d’enaltir les figures que, en un o altre aspecte, han excellit en l’aventura de viure, sobretot quan és una vida que s’aparta de les més corrents. 1 aquest es el cas de Manuel Sanchis Guarner. Ho faré amb gust. Només hi veig l’inconvenient que hauré de repetir-me d’una manera inevitable, per tal com la d’avui no és la primera avinentesa que tinc de parlar de l’amic * Parlament pronunciat en el decurs de la solemne sessió necrolbgica que la Universitat de València dedicà a enaltir la memòria del seu ilhstre professor, el dia 18 de maig de 1982.

71


traspassat. Tant se val: això vol dir que insistiré en alguns dels seus caires humans, científics i cívics ja coneguts, pero que no sera gens desenraonat de tornar-nos-els a contar. Els tres adjectius que acabo de pronunciar corresponen al triple títol que he donat al text present. Ara bé, «l’home, el científic i el ciutadà» són, en Sanchis Guarner, indestriables, de manera que no en faré tres parts, sinó que allo que en diré ja es veurà ben amarat ‘de tots tres factors, els quals han confluït a plasmar una sola i robusta personalitat. Cal dir, d’altra banda, que el temps que ha viscut Sanchis Guarner ha estat una època de trasbalsaments remarcables, que, quan no fomentaven la indiferencia o l’escepticisme, quan no induien a recloure’s en el conreu exclusiu del treball personal, havien de forjar una manera d’ésser plena ensems d’enteresa i de malleabilitat, de valentía i de tactica, d’afirmació dels valors irrenunciables i d’habilitat (no pas’ hipocresia) en Ilur defensa. Totes aquestes condicions humanes tenia en alt grau Manuel Sanchis Guarner, la trajectòria vital del qual passà per tota mena d’avatars: de la dictadura a la república (època del seu enrolament en el moviment valencianista), de la república novament a una altra dictadura (ara més opressora i més negadora dels principis que havien inspirat la seva vida, i pels quals hom atemptà greument contra la seva Ilibertat), fins a la transició cap a la democracia (que, en desvetllar el recobrament de les co1lectivitats ofeses, plantejà un seguit de situacions conflictives, que li amargaren durament els últims anys de vida). Manuel Sanchis Guarner fou, dones, ben bé un home marcat fortament pel seu temps. Això explica aquelles dobles qualitats que li acabo d’atribuir, les quals, empero, si li reportaren fruits esponerosos, si li crearen dificultats serioses, fou per raó del seu tarannà: Manolo Sanchis era un home serè, pacífic, tenac, que, sense deixar d’ésser enèrgic, no s’airava, que respirava generositat i comprensió, pero que no tedia en allb que menés a escrostonar els seus principis. Es clar que hauria pogut ésser un científic pur. S’hauria estalviat molts maldecaps, com els que el corsecaven en els darrers anys. També, en aquest supòsit, la seva labor de recerca hauria pogut ésser més abundosa, àdhuc, si voleu, més aprofundida. Tot això és cert; pero no és menys cert que, si la seva vida hagués estat així, avui no fórem ací, o, si hi fóssim, la nostra actitud humana seria ben altra d’allò que és, i hi parlaríem d’una manera diferent. Per que? Simplement perquè aviat, molt aviat, Sanchis Guarner sentí la fiblada del servei al país, i aquesta dèria ja no el deixaria. Per això parlem d’un home de ciencia engatjat amb el poble del qual estudia diverses manifestacions, com la Ilengua, el folklore, la historia. De fet, fins cap a la guerra civil, Sanchis Guarner era un cas clar de vocació de lingüista. Estudis fets a Valencia i a Madrid, i la incorporacio al Centro de Estudios Históricos, sota el mestratge, entre d’altres, de Ramón Menéndez Pida1 i Tomás Navarro Tomas, ho proven a basta72


ment. 1 ho proven, sobretot, perquè a Madrid Sanchis Guarner, degudament ensinistrat per ells, passa a formar part de l’equip encarregat de menar les enquestes dialectologiques per a 1’AtIas Lingiiistico de la Península Ibérica; amb aquest fi, recorre, ultra altres zones, les terres de llengua catalana. És l’època dels seus primerencs -pero ja solids estudissobre temes de lingüística valenciana, que aviat li donen el prestigi que mereix. Tot feia preveure que, sense trigar massa, la lingüística catalana tindria un especialista remarcable, consagrat singularment a la fonètica i a la lexicografia, que tant necessitaven un conreu adequat. Tanmateix, ja en aquells anys de febril activitat científica, Sanchis Guarner comenca de mostrar una nova cara: no es limita a la fonètica i a la lexicografia de la llengua propia (comesa amb la qual ja no quedaria en deute amb la terra nadiua), sinó que (com deia fa uns moments), membre actiu del valencianisme reivindicador, canalitza les seves inquietuds vers el recobrament de la identitat del seu país. No amb estretor de mires, no amb aspiracions mesquines, sinó dúna manera oberta i generosa, que el manté en relació tant amb els cercles de l’esmentat Centro de Estudios Históricos, de Madrid, com amb 1’Institut d’Estudis Catalans, de Barcelona. Alguna obra de joventut, com la primera edició de La llengua dels valencians (1931), ja deixa endevinar que Sanchis Guarner no seria l’erudit solvent pero quelcom reclos, sinó l’home desprès que es lliura a treballar per la collectivitat / humana a la qual pertany. Ho paga ben amargament, ben dolorosament, al moment de la ruptura que significa, el 1939, la terminació de la guerra civil. Desaparegut de l’àmbit públic, i àdhuc de l’àmbit privat, de la seva Valencia, fins el 1943 no és recobrat per a la vida científica. El trobem, ara, a Mallorca. La provinenca valenciana, els contactes reiterats amb els cercles barcelonins i el seu llarg sojorn de setze anys a Mallorca, en feren un home identificat amb el conjunt dels Paises Catalans. La seva ‘etapa mallorquina, que fou la solució per a qui acabava de sortir de la presó i li convenia de reprendre la vida corrent en un medi diferent del seu habitual, fou, de més a més, la seva consagració en tant que lingüista. La forja en fou el Diccionavi cata&valencià-baIear, d’Alcover i Moll, un fogar que, si no li podia prometre molt quant a guanys materials, li of’erí, en canvi, possibilitats dilatades per a realitzar-se professionalment. Vull cridar l’atenció sobre un fet que trobo molt significatiu: les dues vies que recorregué Sanchis Guarner per a completar i millorar la seva formació foren dues obres collectives: 1’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i el Diccionari d’Alcover i Moll, cosa que diu molt a favor del seu caràcter comunicatiu i de bon tracte amb els altres, condicions que, com tots sabem, no són sempre les més freqiients entre els erudits. El cas és que a Mallorca Sanchis Guarner dedica moltes hores a la investigació lingüística, en els seus aspectes més variats: dialectologia, 73


lingüística his~tòrica, lexicografia, «Wörter und Sachen», folklore, gramàtica, i sociolingüística i tot. 1 expressament ometo tota referencia a la historia propiament dita (i ara tots pensem en el seu llibre monumental sobre Valencia), o a la literatura i a la crítica literaria, per tal com jo no em considero capacitat per a jutjar aquestes parts, certament prou importants, de la seva producció científica. En canvi, espero que em sera permès de dir uns mots sobre la seva contribució en el camp de la llengua. De primer, jo en destacaria l’afany per acudir a les millors fonts d’informació (i cal reconèixer que a Mallorca no sempre era fàcil d’obtenir el darrer article dún especialista, o una miscellània d’homenatge-publicada en un país llunyà, o acudir a un congrés del ram). La recerca es sempre una tasca de descobrir dades abans ignorades, o de verificar informacions poc fefaents, o d’interpretar de manera nova realitats ja conegudes. No cal dir que la recerca no pot ésser copia servil ni repetició sense sentit, sinó que el tractament d’elements nous hi és essencial. Pero hi ha dues formes d’investigar en el terreny científic. La primera és la d’aplicar, mitjancant una mena ‘de regla de tres, una metodologia ja ‘experimentada a fets encara no explorats. 1 això ja mereix el nostre respecte, perquè no deixa d’ésser l’origen d’aportacions estimables. Tots els científics operen, una vegada o altra, de la manera descrita, i llur tasca, si és ben feta, sempre representa un progrés menel domini de noves coneixences. Es clar que Sanchis Guarner té, en la seva bibliografia, forca títols que responen a aquesta faisó de treballar. Pero hi ha una segona forma d’investigar: la que implica de treballar segons una metodologia nova o renovada. Reconeguem que nombrosos investigadors no hi arriben, i parlo de gent honesta, laboriosa i responsable. 1 bé, Sanchis Guarner, sí que hi arriba, fins al punt que podem parlar de la seva originalitat científica, consistent sobretot en l’encertada combinació d’aspectes metodològics varis. Heusne aquí un pare11 de mostres. En la dialectologia, el suport que sabé donar-hi per mitjà tant de la fonètica com del folklore. En la historia de la llengua, la important contribució que extragué de la historia propiament dita, i l’ardidesa amb que es llanca a cstudiar-hi les relacions amb temes tan delicats com l’àrab i el mossàrab, o com el subs#trat preroma. No esmento treballs que són prou coneguts, i que corroboren la meva asseveració. El sojorn de Sanchis Guarner a Mallorca, que, com deia, era el recobrament d’una normalitat ciutadana, ultra fer-lo madurar en el camp professional, li desvetllà antics afanys, només latents per raó de les circumstàncies objectives i personals, de servei a la collectivitat. Ho palesen els seus viatges a Barcelona i a Valencia, i sobretot, el seu paper d’orientador de joves literats, així com d’aquells qui sentien inquietuds entorn del país, la llengua i la cultura, que el distingí en l’etapa mallorquina, pero que, de fet, ja no abandonaria mai. Tot això ens fa veure que el primitiu conreador de la lingüística 74


CESPILL s’obria a dominis i a aspectes que semblaven apartar-l’en, com eren els ja indicats de la literatura i la crítica literaria, el folklore i la historia. Ara bé, aquesta obertura de camps d’interès, i tot allò que hi és implicat, esdevé mes intensa, i més eficac encara, des del seu retorn a Valencia. Per que? Els qui pertanyem a la comunitat catalanoparlant no tenim les coses fàcils. Fa més de dos-cents cinquanta anys que no les hi tenim. La situació, sempre fràgil, per-ò més fràgil encara de 1939 en&, obliga Sanchis Guarner en consciencia a renunciar a ésser un lingüista més documentat, pero només un lingüista, per a esdevenir un lingüista tan prolífic com li ho permetessin les circumstàncies, amb el benentès que aquestes volien dir la necessitat de treballar en e1.s altres camps d’interès suara mencionats. Així, Sanchis Guarner desenvolupa una veritable labor de suplencia. Aquesta suplencia, si li donava més nom i més popularitat que si s’hagués dedicat exclusivament a l’erudició lingüística, tenia, len canvi, el seu risc. Un risc que I’havia d’afectar seriosament, però que, una vegada i altra, fou superat per la seva vocació: en els anys de maduresa, Sanchis Guarner publica llibres i altres treballs de solidesa reconeguda, que no cal esmentar ara. El risc, pero, sempre hi era. Bé que gairebé m’enrojoli d’explicar-ne la gènesi, l’origen de tants disgustos no és sinó la reconeixenca ,explícita de la identitat estructural entre sel valencia i el català. No oblidem que, molt jove encara, Sanchis Guarner havia estat un dels signants de les anomenades «Normes de Castelló» (1932) -que la Universitat de València ha commemorat fa poc de manera escaient-. Com és sabut, aquestes «Normes» representaren l’acceptació de l’ortografia de Pompeu Fabra (ja concebuda per a la totalitat de la llengua catalana) per part dels intellectuals i els escriptors valencians. Signar les «Normes de Castelló» equivalia a reconèixer allò que la lingüística romànica no ha posat mai en dubte: que hi ha una sola llengua, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó -i àdhuc a I’Alguerque hom coneix generalment -i fora de les seves fronteres exclusivamentamb el nom de llengua catalana, la qual, per cert, és de les més unitàries dins la Romània. L’aportació més remarcable de Sanchis Guarner, en aquest respecte, és la seva Guamht& VaZencia~a, de 1950, llibre de caràcter normatiu. La posició científica, així assumida per Sanchis Guarner com un tret de lleialtat a la veritat, aviat es trobi mesclada amb unes connotacions ideologiques determinades, fins que, en el decurs dels darrers anys -i sense deixar mai d’ésser una posició científica-, ha acabat convertint-se en una actitud política. Un dels grans malentesos del nostre país, on la qüestió lingüística genera incessantment apassionaments que, d’altra banda, i malgrat el destí que hom els dóna, de combatre la llengua i els qui la parlen, es transformen en llur defensa més seficac. La neta i inequívoca posició científica de Sanchis Guarner li ha ocasionat, certament, notòries satisfaccions: s’ha vist identificat, en el món 75


de la recerca, amb tots aquells qui laboren en la filologia nostrada. En aquest sentit, cal recordar els seus Iligams personals i professionals amb I’Institut d’Estudis Catalans, on fou membre num’erari. Així mateix, el seu valuós mestratge en aquesta Universitat de Valencia, dins la qual ha sabut transmetre a les noves generacions els continguts científics de la lingüística catalana, pero també els valors morals que se’ns demanen a tots els qui ens hi dediquem, sobretot a vosaltres, lingüistes i filòlegs valencians. La trajectòria del gran combat de Sanchis Guarner per la llengua propia arriba al zenit amb l’atorgament del !Premi «Unitat de la Llengua Catalana» de la Fundació Jaume 1, dins el cicle de les «Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra» de 1981, pocs mesos abans del seu traspàs. 1 preciso que aquest important guardó li fou atribuït per la seva Apvoximació a la història de la llengua catalana, llibre publicat el 1980. Tanmateix, la seva posició científica, potser precisament perque era neta i inequivoca, féu que s’anessin congriant damunt d’ell nuvolades d’animadversió, de protestes, i de calúmnies i tot, que aviat desfermaren ins,ults, amenaces i accions violentes. Tot això contra una persona que excellia en comprensió i en bones maneres. Abans deia que, siLSanchis Guarner era un home serè i pacífic, no era menys enèrgic i‘ fidel a uns principis. No és estrany, dones, que la seva resposta ab energúmens, que no haurien resktit la més elemental discussió científica i civilitzada amb ell, fos de mantenir les conclusions que s’haurien despres d!aquesta imaginaria i impossible discussió, de mantenir-les amb fermesa, i actuant i investigant en la vida de sempre, convencut que la seva lleialtat a uns principis era solida perquè ‘els principis eren sòlids, pero sense exasperar ningú, àdhuc procurant de salvar la relació humana amb qui el combatia injustament i acaloradament. Prou sovint venia a Barcelona, i no es cansava de donar-nos detalls de la difícil .situació creada al País Valencia. Això l’encoratjava. D’on treia més forces, empero, era de la ‘seva consciencia d’haver-se posat al servei dúna causa justa. Calia llancar-se a la defensa de la dignitat, calia debatre’s per fer que la veritat ocupés el lloc de la falsedat. 1 això, tant en la seva qualitat d’erudit (i ací ‘el seu camp era la Universitat, amb el mestratge i la recerca personal), com en la ,seva qualitat de ciutadà (tot arrenglerant-se amb el poble genuí, cosa qui li demanava tostemps una gran enteresa, davant la desorientació de molts). Tot això, i més encara, féu Sanchis Guarner. No fa molts mesos, i poques setmanes abans de la seva inesperada mort, en una ocasió que no oblidaré mai -el darrer acte celebrat dels Premis Octubre-, jo havia estat encarregat de fer-hi un petit parlament d’homenatge a Sanchis Guarner, amb motiu de la seva jubilació recent. Ben segur que, entre els qui ara méscolten, són nombrosos els qui hi assistien. Permeteu-me que (com ja ho he fet abans) torni a extreure un altre fragment d’aquell parlament meu. El vaig acabar així: 76


EESPILL «Amic Manolo: potser fins a les hores més amargues de l’insult i de la violencia, no t’has adonat que les bases del «Premi d’Honor de les Lletres Catalanes», que et fou atorgat l’any 1974, exigien, ultra dedicació a la cultura i obra escrita en català, una actitud cívica precisa. Aquesta actitud cívica, com ho has experimentat en les proves dures, era una mena de fat que s’havia d’acomplir. No et preocupis, empero: l’actitud cívica que has mantingut amb fermesa, àdhuc amb heroisme, no resta sola: lleva fruit, i fruit abundós. Tot,s els qui t’estimen, tots els qui et segueixen, tots els qui et volen emular en donen testimoni. Tots ells, tots nosaltres, et diem avui, ben de cor: gràcies pel teu exemple! » Qui m’havia de ,dir, qui ens havia de dir a tots, que aquestes paraules eren premoniròries del fatal desenllac, ocorregut un mes i mig després! Tanmateix estic joiós d’haver-les-hi dites. Feia temps que els embats dels elements irresponsables i obcecats li anaven minant la salut, sobre la qual s’havien fet sentir alguns toes d’alerta. Nous disgustos i noves contrarietats feren que els esdeveniments es precipitessin, fins a segar la vida d’aquell de qui la cultura valenciana i la llengua ,catalana encara podien esperar tant. Per això no vacillo a dir: Manuel Sanchis Guarner morí en acte de servei. Només desitjo de subratllar una frase de les que li vaig dir el 31 d’octubre passat, i que acabo de reportar. 1 la subratllo, no perquè sigui meva, sinó pel seu contingut: «la teva actitud cívica no resta sola: lleva fruit, i fruit abundós». Ara bé, aquest fruit sera, si tot,s plegats aprenem la seva Ilicó i seguim el seu exemple. De nosaltres depèn, de vosaltres, sobretot, depèn, que sense esperar en recollim els fruits, els fruits abundosos. 1 aquest ha d’ésser, no en dubtem, el millor homenatge a la seva memoria. Antoni

77

M. BADIA I MARGARIT


LESPILL

L NOM 1 LAUNITAT DE LA LLENGUACATALANA SEGONS MOSSEN ANTONI M. ALCOVER

Josep M. Massot iMuntaner

M

QSSEN Antoni M. Alcover i Sureda (1862-1932) l’impulsor mes considerable de I’estudi i de la dignificació de la ll’engua al segle XX -al costat de Pompeu Fabra, a vegades duna manera coincident i altres vegades en discrepancia amical o en oposició declarada-, tingué sempre una idea ben clara de la unitat absoluta i indiscutible del que ell anomenava amb totes les lletres el «català» -seguint les directrius dels seus mestres Maria Aguiló i Tomas Forteza-,’ i fou partidari constant de lüs duna Ilengua literaria més o menys unificada i codificada, tot i que ell mateix féu servir el «mallorquí» dialectal per a la redacció de les seves Contadles i de les Rondaies, que l’han fet famós i que han constituït el primer llibre de lectura de tants de mallorquins. ’ Vegeu, en general, la meva introducció a l’antologia de textos de mossèn Alcover Per la llengua (Montserrat, 1983; «Biblioteca Marian Aguiló», 2).

79


CESPILL En aquest treball, escrit en homenatge a Manuel Sanchis Guarner, un valencia que també propugna la unitat de la Ilengua i que treballà durant molt de temps ‘al costat de Francesc de B. Mo11 en la redacció del Diccionari català-vaZenci&baZeariniciat per mossèn Alcover, em limitaré a recordar algunes de les idees lingüístiques del canonge mallorquí, especialment la seva peculiar concepció del catala com a occità pero no com a llemosí i la seva positura ‘enfront dels diversos noms de la llengua. En una altra avinentesa, aquestes pagines seran completades amb algunes consideracions sobre el que pensava respecte a la llengua literaria i als dialectes.

EL CATALA

1 L’OCCITA

Mossèn Alcover defensa sempre -bé que no acostumés a dir-ho amb aquestes paraulesl’origen gallo-romànic del català. Segons ell, Catalunya forma «esto1 idiomátich, no amb les altres regions espanyoles, sino amb les del migdía de France» 2 i el català era simplement, com volia Manuel Milà i Fontanals, una varietat de la llengua d’oc.3 Alcover no vacillava a dir que «la llengua d’Oc, la nostra, és la més antiga de totes les neollatines»,4 arribava a afirmar que els «juraments d’Estrasburg» eren un «monument de la nostra llengua» i fins i tot s’esforcava a demostrarho contra tota evidencia.5 Seguint la seva argumentació fins al final, sostenia -tot polemitzant contra Ramón Menéndez Pidalque «el frances, el castellá, el galaych-portugués y l’italiá són més moderns que la llengua d’oc, això es, la nostra», i insistia en el fet que la «influencia de la literatura trobadoresca» sobre les altres lit’eratures medievals era «influencia de la nostra llengua».7 Més en concret, mossèn Alcover creia que «el cutulà, el provengzl, el folosá narbonés, el ZIemosí, l’alvernyés, el gustó y el viunés constituYen la llengua d’oc. Aquesta llengua no era esclusivament cap d’aqueixes varietats dialectals, sinó’l conjunt de totes. Per consegüent, la literatura llengadociana se compon del conjunt de les literatures de cada un d’aquells dialectes; y ja’s sab que les glòries literáries dels diferents dialectes d’una mateixa llengua se comuniquen, se sumen, y totes resulten glóries d’aquella llengua y de tots ‘els qui la parlen, qualsevol siga’1 aquesta afirmació dialecte a n-e que pertenesquexw .* Per tal de justificar ’ BDLIC 3 Ibid., ’ Ibid., ’ Ibid., Juraments vegeu ibid., 6 Ibid., ’ Ibid., ’ Ibid.

(= Bolletí del Diccionari 257 (vegeu tot el capítol). 263.

de la LIengua

Catalana),

1 (1902-1903),

245.

265-271. Més endavant, Alcover arribà a la curiosa conclusió que els pertanyien tant a la llengua d’oc com a la llengua d’oil;

d’Estrasburg XI (1920),

214-215;

XIII

(1923-1924),

1, 336-370. 390.

80

343-345, i XIV

(1925-1926),

336.


es basava en «autoridats de tant de pes com Ducange, Milá y Fontanals, Dante Alighieri, ‘Diez, Villemain, Bastero, Menéndez-Pelayo y Meyer Lübke», i s’imaginava que amb aquestes citacions Menéndez ,Pidal «baixará bandera y se donará per convencut, y si no, pitjor per ell». D’acord amb les teories dún dels mestres de Menéndez Pidal, Mil& i Fontanals, Alcover creia que la wariedat catalana» de la llengua d’oc «va cobrar ja a n-el sitgle XII una importáncia fora mida, entre altres causes, perque’l poble qui la parlava, se va fer el primer y el més poderós y eczuberant de tots els pobles occitánichs (...), y durant el sitgle XIII arribá a potencia de primer orde, y s’hi mantengué fins que’s va unir amb Castella.. . ». lo D’altra ,banda, «desde que’s va estingir a n-el sitgle xv la clariana, una mica massa artificial dels Jochs Florals de Tolosa, quedaren completament interrompudes les relacions literáries entre Catalunya y el migdia de France, lo qual va anar enfondint y enfondint les diferencies que separaven aquells llenguatges del nostre, “que per la vida propia” y abundosíssima “que alcansá, ha pogut consider[arlse com una nova Ilengua”, la dolsa, l’estrènua, i l’incontrastable llengua catalana».” Gràcies a un conreu literari ininterromput, la varietat catalana del llenguadocià Nfonch la que’s conservá més feel a la tradició trobadoresca, la que mantengué més genuinament la fesomia de la Ilengua d’oc, la que alterá manco’ls sons y les modulacions».”

INDEPENDENCIA

DEL CATALA

Alcover es mantingué tossudament fidel a aquestes teories fantasistes, que escampa arreu dels Paises Catalans en les seves conferencies de propaganda a favor de 1’Obra del Diccionari,‘3 i s’hi referí sovint al seu Bolleti. El gener-febrer de 1906, per exemple, acceptava com a bona l’afirmació de Josep Aladern que la llengua de Catalunya era parlada per més de vint milions de persones i li retreia només que anomenés «llenguadocià» un dialecte concret, «allá ont son tots ells branques de la Ilengua d’oc y per lo meteix tots son IZelzgadocians».‘” L’abril-julio1 de 1909, tot ressenyant la segona edició del G~undriss de Gröber, es mostrava conforme amb Saroïhandy «que’1 catalá no es propiament cap 9 Ibid., 393-394. Io Ibid., 395. ” Zb’id., 396. La citació, no explicitada per Alcover, correspon a Manuel MILA I FONTANALS, De los trovadores en España (Barcelona, 1889; Obras completas, II), 481. ‘I BDLIC, 1, 396. l3 Vegeu, per exemple, Estracte de la Conferencia que dia 12 d’Abril [de 19021 Mossen Alcover doná a n-el Circo1 catòlich d’lvissa sobre’1 diccionari, ibid., 83, i Punts que solía tocar Mossen Alcover en les seves conferencies durant sa derrera escursió y que son altres tantes instruccions a n-els colaboradors, ibid., 133. l4 Ibid., III (1906-1907), l-2.

81


tESPILL dialecte provensal ni cap casta de provensal», perol sostenia «ques, com el provensal, el gastó, el tolosá, el llemosí, una de tantes branques de la llengua d’oc, i per lo metex parenta propíssima de totes aquexes altres; i que fins a n-el sigle XIII venien a formar totes un sol idioma, pero que després, per l’evolució i desplegament natural de cada una d’aquelles branques i per la diferent sort política que sufriren les regions que les parlaven, especialment la catalana -10 qu’abans no passava de variedats dialectals, acabá per fer del catalá un llengua apart de les altres branques occitániques».15 L’octubre-desembre de 1926, al darrer número de la primera etapa del Bolleti, Alcover explica l’audiència que li havia concedit el rei Alfons XIII ‘el 26 d’octubre d’aquell mateix any. Alfons XIII li demanà «an-e quina modalidat de la llengua donava el Diccionari la preferencia», i el canonge mallorquí li contesta que «estava consagrat a totes les modalidats que presenta la Llengua a Catalunya, an el Reyalme de Valencia y a les Balearse; Ilengua que no la mos dugueren de Provensa ni del Llemosí ni de cap altra regió francesa, sino que se forma del llatí que’s parlava ,entre el sigle VII y VIII a les regions orientals d’Espanya, y que’s congrià an el mateix temps dins Catalunya, dins el Reyalme de Valencia y a les Balears, y que ja la parlaven aqueixes dues regions sigles abans de que les conquistas ‘el gran Rey En Jaume 1, scom ho proven apodípticament els Repartiments de Mallorca y de Valencia que hi feu el gran Conquistador tot d’una de la seua Conquista». Alfons XIII s’interessà també per la llengua en que estava redactada la Introducció al Diccionari: «Me demana si allò esta en la que’s parla a Catalunya o de Mallorca. Li responch que esta en la que’s parla a Catalunya, Reyalme de Valencia y Balears, tal com s’hi parla fa sigles. -De modo, diu Ell, que no está en la lengua que dicen haber inventado a,quí hace poco? -No, cataSeñor, responch jo; está en la lengua que hablamos vulgarmente lanes, valencianos y balear-es.» l6 Aquesta evident allusió ea la independencia lingüística del cata& -matisada amb referències equívoques al mossàrab del País Valencia i de les Illes Balears,” i al català «inventat» per Pompeu Fabra, objecte d’una persecució ,despietada i ridícula per part de la Dictadura de Primo de Riverano és cap obstacle perquè, al mateix número del Bolleti mossèn Alcover es ratifiqui en les seves afirmacions primerenques de les Questions de llengua i literatura catalana. Precisa, és cert, que la llengua d’oc no «és la més antiga de totes les neollatinew, pero repeteix que «lo que deym (1, 264-336) de l’antiguedat de la Ilengua y literatura occitana, inclouenthi el català com un de tants de dialectes occitans, ho prenguérem del Prof. Milá y Fontanals, y Raynouard, Villemain, Alart (Histoire Générale du Languedoc), Mr. Fauriel, Mr. Paul Meyer. Qualcú ls Ibid., IV (1908-1909), l6 Ibid., XIV, 331-332. j7 CE. ibid., 334-335.

199-200.

82


LESPILL de Catalunya no ho volgué admetre, sense dar cap raó.‘* Jo seguesch sostenint lo mateix ara que Ilavò, esperant... d’assegut que surta qualcú a refutarme», i manté el que digué sobre la «influencia de la nostra llengua damunt les altres neollatines», basat en els mateixos arguments d’autoritat: «Ens ratificam en tot quant deym, que negú ha tengut pit que sapiguem d’impugnarho ab proves, no ab un rebuig ronech. Per allò de que quod gratis affirmutur, gratis negutur, ens limitam a ratificarmos en tot quant diguérem.» lg

CATALA

1 LLEMQSI

A la LZett-u de convit per a la redacció del Diccionari de la llengua catalana (1901) mossèn Alcover es ref,erí amb naturalitat al catala com a «llemosí». «Aquest diccionari -escriviano ha d’esser just de la llengua parlada a Mallorca y parlada actualment, sinó de la llengua qui amb lo nom de llemosina o catalana es coneguda y famosa dins el mon literari desde’1 sigle XII, y es une de les branques mes importants de la estensa, de la veneranda Zlengua d’oc.. .» 2o 1 acabava la Lletva adresant-se «a tots els qui parlen, a tots els qui estimen aquesta llengua, diguenli mallorquina, catalana, valenciana, llemosina, rossellonesa, per el nom no’ns hem de desavenir», i demanant-los «ajuda, socós, cooperació, costat y assistència».21 En canvi, el febrer de 1902, el Bolletí del Diccionavi de la Llenguu Catalana incloïa un article del seu director titulat precisament (Per que deim Diccionuri catulá y no llemosí ni mullorquí?, on responia a les objeccions d’alguns mallorquins que «s’estimarien mes que li diguéssem mallorquí» i d’alguns valencians que preferirien «que li diguéssem llemosí».zz Pel que fa a aquests darrers, argüia que no era correcte parlar de llengua «llemosinu, perque el llemosí es la branca de la llenguu d’oc que’s parlava y’s parla dins el Limousiut, regió de devora Poitiers, qui té per capital Limoges, dins el cor de France. Y si devers el sigle XIII qualcú doná el nom de llemosí a les diferents branques de la llengua d’Oc, fou per la preponderancia que alguns grans escriptors d’aquella regió donaren a n-el seu llenguatge entre’ls altres germans del Migdia de France, preponderancia que fou de ben curta durada. iVengué la nostra llengua del Limousin? ¿Qui s’atrevirá a sostenirho? ¿Qui no sap qu’es tan antiga a la Catalunya francesa y a la Catalunya espanyola I* Referència a mossèn Antoni Griera. Cf. BDLIC, X (1918-1919), 16. l9 BDLIC, XIV, 335-336. ‘O Diccionari de la Llengua Catalana. Lletra de convit que a tots els amichs d’aquesta llengua envía mossen Antoni M.” Alcover, Pre., Vicari General de Mallorca (Palma, 1901), 7. *’ Ibid., 46. = BDLIC, 1, 35-36.

83


com el llemosí a la regió de Limoges? ¿Per quines cinch centes, donchs, li hem de dir IZemosina?».” A les Questions de llengua i literatura catalana Alcover afirma, sense cap comentari especial, que «aquesta denominació de ZZemosí l’adoptaren tots ‘els escriptors valencians del XIV y XV, fentse eco d’allò qu’havia dit En Ramón Vidal, y no perque usassen en cap manera la variedat dialectal de la regió llemosina, ja que es evident que escrivien així com parlaven, en la llengua usa1 a n-el reyne de Valencia, com se veu comparant llurs obres amb les dels altres escriptors coetanis de Catalunya y Balars y amb los monuments dels arxius de tots els territoris catalans. Y avuy meteix a n-el reyne de València -com hem tenguda ocasió de tocar amb les mans en les escursions filològiques que hi férem durant l’abril y maig de 1901 y 1902, recorrent coranta sis pobles, repetint la visita a qualcún un un pare11 de vegadesn’hi ha molts que anomenen IZemosí el valenciá pur, el que’s parlava antigament».24 Més endavant, el julio1 de 1909, tot comentant la segona edició del Guundriss de Gröber, mossèn Alcover insistí amb vehemència en «lo impropi i antihistoric qu’es anomenar Zleunosí l’idioma nostre, i sobre tot anomenarlehi a Valencia i a Balears, que may tengueren cap relació política, social ni literária amb la regió Ilemosina», i advertí: <<Que hu tenguin en conte, per amor d’e Deu, els valencians i els balears qu’encara mos vénen a florir les orelles amb el ZZemosí.» 25

MALLORQUf,

VALENCIA

1 CATALA

De bon comencament, mos&n Alcover precisa amb claredat que volia redactar un diccionari «de la llengua que’s parla a ICatalunya, Rosselló, illes Balears y reine de Valencia», i amb el seu estil peculiar comentava: «La llengua que’s parla a n-aquests territoris Les 0 no la metexa? Si me deis que no, non parlem pus: no es per vosaltres qu’hem escrita la Lletra de convit; no es per vosaltres que feim aquest BOLLET~. No volem perdre’l temps discutint amb gent que nega l’evidencia. Ara si regonexeu que es la metexa llengua, haureu de convenir en que no pertoca dirli llemosina ni mallorquina, sino cataZuna.» z Ja hem vist els arguments que donava contra la denominació de «llemosí». No hi havia «mes motius» per a parlar de «llengua mallorquina», atès que «ni la filologia, ni l’historia, ni la geografia autorisen tal denominació, si amb ella pretenim espressar qualque cosa mes quúna varietat dialectal z1 Ibid., 36. a Ib’id., 255256. 25 Ibid., IV, 196. Alcover parlà també contra la denominació que féu als Jocs Florals de Lo Rat Penat, publicat a “Catalanas,

altres indrets. 26 BDLIC, 1, 36.

84

llerrzosí al discurs II (1918), 1-5, i en


del catalá, si amb ella volem anomenar duna manera completa y esclusiva la llengua que parlam. ~NO sería una beneitura sostenir que tal Ilengua no ,es la metexa que’s parla a Catalunya, a n-el reine de Valencia y a n-el Rosselló? ¿Quin motiu hi ha perque hage de prendre el nom de la nostra illa y no d’aquestes altres regions? (Es Mallorca la mes gran? ¿Se propagá la llengua d’aquí a n-aquelles? Aont treu cap donchs tal pretensió?»P Quant al «valencia,», mossèn Alcover proclamà des ‘de sempre -en podríem acumular els exemplesque era el cata& «que’s parla a Valencia (. . .), amb algunes variedats dialectals, que li donen fesomía especial, sobre tot en la part fonetica, constituint ‘el mallorquí y el valencia, com el rossellonés y el catalá oriental y l’occidental, altres tantes variedats de la única y metexa Ilengua, que per les raons apuntades anomenam catalana, variedats que no alteren ni desfán lúnitat de dita llengua, com no altaraven ni desfeien la de la opulentíssima y gloriosíssima llengua grega els quatre dialectes que la constituïen».2’ D’altra banda, les enquestes dialectals d’Alcover el dugueren aviat a veure que «els dos dialectes, vakncià i cutah occidentaí (. ..) son tan consemblants, que’s podrien considerar com un ‘sol dialecte.. . .?’ Aquestes consideracions el dugueren a oposar-se frontalment a Josep Nebot, per al qual «els valencians tenim ja de vell la nostra llengua ‘escrita propia i especial, com es propia i especial la parlada i diferent per lo tant de la catalana, l’aragonesa, la castellana, la murciana i la baleárica»?’ En canvi, féu grans elogis del pare Lluís Fullana, el qual escriví que ‘el valencia «no és llengua essencialment diferent del cata12 i del baleàric», i que estava ben convencut «de que el vulencià no és més que el CataZà de Valencia, com el maíforquí, menorquí i eivissenc no es altra cosa que el Catal& de Mallorca, de Menorca i d’Eivissu respectivament»?l

AUGMENT

DE LA CONSCIENCIA

D’UNITAT

El setembre-octubre de 1908, Alcover es féu seves amb ardor les frases amb que el lingiiista hamburguès Bernhard Schädel criticava el Grwzdriss de Gröber: «Lo que’s diu dins la plana 843, que avuy “no hi ha cap valenciá, cap mallorquí, cap menorquí qu’admeti qu’ell parli catalá, sinó que tots están convencms de que parlen valenciá, mallorquí, ” Ibid., 36. 2LI Ibid., 37. *’ Ibid., X, 521. Cf. Catalana, II, 3, i BDLIC, IV, 164. w BDLIC, VII (1912-1913), 249-254. Cf. Francesc de B. Moll, Mossèn Akover i el País Valencià (València, 1962), 22-23. 31 ,BDLIC, IX (1916-1917), 216-218; vegeu ibid., IV, 164-165. Cf. Moll, Mossèn Akover i el País VaZenoi& 19-20. Alcover insistí en la catalanitat del valencià al BDILIC, X, 484485, i en altres indrets.

85


OSPILL ” se compren que’s digués l’any 70 o l’any 80 menorquí, respectivament”, del sigle XIX; avuy, que hi ha més de 1500 colaboradors de I’Obvu de2 Diccionari, pertenexents a totes les classes socials i escampats per tots els dominis dialectals del catalá (Catalunya, Balears, Valencia), j~a no’s pot dir una tal cosa de Mallorca ni de la ciutat de Valencia; i el dir allò es donar una idea falsa del concepte que% habitadors d’aquells dominis, allunyats del territori de Catalunya, tenen del carácter i procedencia de llur llengua. No’s tracta aquí de si a un pagès, valencia o mallorquí, d’aquells més arreconats, li vé de nou en dirli que’1 seu idioma es el cata&“.» «Té Jmolta de raó el Dr. Schädel -comentava tot seguit Alcover-. Avuy ja son moltíssims els balears y valencians que regonexen que parlen una de les varietats del catalá. Si fins no fa gayre n’hi havia tants que hu ignoraven i fins ho negaven, provenia d’haver abandonat, a n-els sigles XVII i XVIII, el conreu literari de la llengua i haver cessat per axo tot comerc literari de la metexa entre% diferents territoris de nissaga catalana; i encara hi ha un’altra causa, que tal volta es la principal: l’ignorancia feresta de I’historia llingüktica d’Espanya, en que l’ensenyansa oficial mos nodria i nodrex encara’1 jovent, per vergonya seua i nostra; si bé l’empenta del Renaxement catalá ha escampades clarors suficients per tot arreu, per esveir aquella fosca d’ignorància i d’inconcikncia. A Mallorca, gràcies a Deu, ja ho sap casi tothom que’1 mallorquí es una variedat del catalá, el català de Mallorca. Ho neguen i en protesten els filisteus, fets unes fúries: peró ja’ sap que’1 protestar es dels qui perden.» 32 No era la primera vegada que mossèn Alcover ressaltava des del Bolletí la catalanitat del seu dialecte nadiu. El febrer de 1904, per exemple, hi ressenyà amb entusiasme l’«eixida» a Barcelona del glosador manacorí Antoni Vicens Santandreu, de la qual la premsa barcelonina es féu ampli res.&. «Aquests triunfs de l’amo Antoni han estrets ‘més y més els vincles de germanor y simpatia entre Catalunya y Mallorca, y han demostrada un’a volta més l’unitat absoluta de la llengua. L’amo Antoni, parlant amb tot I’uczent manacorí, sense acomodarse gens a l’aczent de Barcelona, se va fer entendre tan admirablement com ho demostren els fets indicats més amunt. Si a Barcelona no l’haguessen entes del tot icorn s’esplicaria la serie de triunfs que hi conseguí? De manera que a n-aqueys que baladretgen que’1 catalá y el mallorquí no es la metexa llengua, els-e toca un bon callar y regonèxer noblement quyanaven errats de tot. Y amb aquest triunf de l’amo Antoni s’es vista de bel1 nou una altra cosa: que’ls catalans son tan egoístes, que fan més cas de las coses de Mallorca que molts, pero ben molts, de mallor«cata12 de Mallorca», quins.» 33 1 el1 mateix no deixà mai de proclamar-se

32 BDLI’C, IV, 142. Cf. ibid., 195-196. 33 Ibid., II (1904-1905), 28-29.

86


tESPI11 fins i tot en els moments més difícils de les seves relacions amb la intellectualitat de Barcelona i de Mallorca.” Tanmateix, Alcover no sentia cap repugnancia ‘a parlar de «mallorquí» o de «valencia». En explicar la gènesi del seu Aplec de rondaies mallorquines, per exemple, deia amb tota naturalitat que el seu pare, la seva mare i «la gent que habitava per canostra» en contaven, «com se suposa, en mallorquí»,35 i explicava que el futur bisbe Josep Miralles el convencé d’escriure-les no «en castellà popular ni literari, sinó en mallorquí rònech, tal com el parlen els mallorquins sense lletres».36 D’aleshores en& es posa «a escriure en mallorquí la prosa y les poesies de tema cas01à».37 1 quan es refereix a temes valencians al BolZetí sovint usa el nom de «valencia», segurament per no aixecar susceptibilitats a flor de pell. El marc de 1910, per citar un únic ‘cas, mossèn Alcover féu els elogis d’un opuscle del doctor Faustí Barbera titulat De uegionalisme i vuZentinictlítmz, «pie de sustancia, de saba i de briu nacionalista», i assenyalà que l’autor havia «tengut el bon sentit d’escriure’l en pur valencia, aficanthi moltes de les formes característiques i peculiars del llenguatge vivent d’aquelles regions». Aprofitava l’avinentesa per recomanar el mateix a tots els escriptors valencians: «No, no-k-e demanam que catalanetjin, axò es, que copiin el cata% de Barcelona. No, no han de catalanetjar; han de vuZenciunetjur.» D’acord amb els seus criteris referents a la llengua literaria, insistia que no es tractava «de fermos escolans d’amen dels catalans de Barcelona ni de tirar a un retó les nostres especialidats de llengatje per sometremos ,servilment a les barcelonines. Res d’axò. No’s tracta més que d’esser feels a la nostra tradició, cadascú a la seua; els balears a la balear, els valencians a la valenciana, els catalans de les diferents ‘comarques a la llur respectiva». 1 concloïa: «Akada i estesa axí la bandera nostra, tant a Valencia com a les Balears, no comprenem com cap valenciá ,ni cap balear qúestim de cor la seua terra, les seues coses, puga considerarse humiliat de batallar per lo propi al costat dels catalans. Som tots germans que cada u defensa lo propi, en profit i honor propi, resuhantne el profit, I’honor de tots ab la victoria i la gloria de tots. Tots units porem triunfar; separats, ja es més difícil., 3s El 1918, als Jocs Florals de Lo Rat Penat, mossen Alcover féu una abrandada crida als valencians perque usessin la Ilengua propia i arriba u Vegeu ibid., XII (1921-1922), 19-21. Cf. J. MASSOTI MUNTANER,Esglésiu i societat a la Mallorca del segle xx (Barcelona, 1977), 60, 96-97, i Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i Ia postguerra (Montserrat, 1978), 42. 35 «Com he fet mon Aplech de Rondayes Mallorquines», Zeitsckrift fiir romaniscke Pkilologie, LI (1931), 95. 36 Ibid., 96. ” Ibid. 38 BDLIC, VI (1910-1911), 43-45. Vegeu en el mateix sentit la necrologia de Teodor Llorente, ibid., 307-308.

87


a, aconsellar-los: «,~Que no li volèu dir CutaId? No li ho diguèu, pero no neguèu la realitat històrica ni la realitat lingüística, que proclamen de la manera més llampant y contundent que la Ilengua que’s parla a n’el Principat, a nél Rosselló, Vallespir, Conflent y Capcir, Balears, Alguer de Sardenya i regions valencianes es la matexa llengua ab sis modalitats diferents, axò es, ‘el valen&, el balear, l’aZguerès, el català occidental, el catalir oriental y’l català de Franga.» jg

CATALA

1 «CATALA-VALENCIA-BALEAR»

A partir del 1919, i coincidint amb les seves discrepkncies amb l’Institut d’Estudis Catal’ans, mossèn Alcover decidí d’anomenar Diccionari català-vaIencià-baIear l’obra que inicialment havia d’ésser Diccionmi de Za Zlengua catahza. El1 mateix ho justificà a la introducció del Diccionari, el 1926: «Quan deym “llengua catalana” designam lo llenguatge de Catalunya y de les altres terres que ab la Reconquista foren poblades de gent catalana y s’en assimilaren lo parlar. An aqueixes terres la llengua s’hi era formada, del llatí, al mateix temps que a Catalunya, y després la modalitat de llenguatge que els catalans hi dugueren se fusiona ab la dels indígenes dels tersitoris conquistats. Aquest sentit tan extens de l’adgectiu cata& té, donchs, la seua raó històrica en l’idea de que foren els catalans los qui portaren a Va81ència y les Balears el nucli principal de l’actual Ilenguatge d’aquestes regions, y expressa molt bé l’unitat de llengua que s’observa ,dins la literatura dels segles XIII fins al XVI en des diverses comarques catalanisades. Per això conservam lo nom de «Ilengua catalana» aplicat an aquesta collectivitat ètnica y literaria. Pero la realitat és que hi ha moltes persones de les Balears y moltes més del Reyne de Valencia, qui no estàn convencudes de que llur llenguatge sia una modalitat catalana y rebutgen la denominació de mcatal¿i;també ès la realitat que el Diccionari que anam a publicar no té cap pretensió de codificar ni unificar la llengua, sino de presentarne el tresor lexich ab tota la seua varietat y riquesa de colors y tons didectals; y es aiximateix una realitat, que les Balears y el Reyne de Valencia han aportat un contingent de lèxich y d’obres literàries tan important o més que el de la mateixa Catalunya. Per aquestes raons poderosíssimes hem cregut. convenient de camviar lo títol d’aquesta obra, a fi que respongués millor a la veritat obgectiva y pogués produir fruyts més ben granats y saborosos. No hem volgut exposarmos a que lo nom del Diccionari fos obgecte d’aversió de part de la gran majoria del públich valencia y balear, ni que pogués induir qualcú a una mala interpretació de la manera com volem presentar els elements lexicals y literaris de la nostra llengua. 39 Catalana, II, 4-S.


KESPIU Anomenant lo .Diccionari ‘CATALA-VALENCIA-BALEAR,satisfeym igualitàriament els fills de totes tres comarques, respectarn los drets de tots y expressam millor lo que realment ha d’esser aquesta obra.» 4o Bs ben evident, dones, que el canvi de nom, degut a raons essencialment polítiques o tàctiques, no representa ni poc ni molt un canvi d’actitud, com ha remarcat amb cl’arividència Francesc de B. Mo11.4’ El juliol-agost de 1923, Alcover mateix repetí des del BoZIetí de2 Diccionnvi que umay hem dit ni direm Llengua Catalana-Valenciana-Balear, perque se tracta duna sola i mateixa llengua, això sí, ab diferents i múltiples modalitats.. . ».4*

CONCLUS16 Francesc de B. Mo11 ha recordat no fa gaire que c(ja fa dos anys unes coses anomenades “Centro Cultural Mallorquín” i “Equip Any 2000” decretaren públicament que “sa llengo Catalana 0 Catalana-Valenciana-Balear” no és una llengua, sinó tres “llengos”, i afirmaren que “Mossén Antonio” [sic] Alcover Sureda, “mestre de mestres”, pensava com ells. Això mateix han afirmat en el pròleg de la Nova Ovtografia Balear, amb una nova invocació al “Mestre de Mestres” Antoni M. Alcover».” La nostra enq uesta a través de l’obra escrita de mossèn Alcover -que podria ésser ampliada amb múltiples citacions, sempre coincidentsens permet de «proclamar» -com féu solemnement Moll, «el deixeble més directe» d’Alcover«que és una mentida com unes cases atribuir-li la negació de la unitat idiomàtica del balear i del valencia amb el catalâ».4 Ben al contrari, en fou un defensor aferrissat i dedica tota la seva vida a l’estudi i a la promoció del que el1 anomenava «la nostra llengua, l’estrènua, l’escelsa, la gloriosa, la nostra benvolguda llengua catalana»!’ Josep MASSOT i MUNTANER .

w Diccionari cafalà-va2encià-baleav, 1 (Palma de Mallorca, 1930), I-II (publicat en fascicles a partir de 1926). sobre la Ilengua de ” Zntroducció a l’opuscle d’Antoni M.” ALCOVER, Doctrina les Balears i de València. Selecció comentada per Francesc de B. MOLL en la commemoració del cinquantenari de la mort de Mossèn Alcover (1932-1982) (Mallorca, 1982), 5-8. ‘* BDLIC, XIII, 98. 43 Zntroducció citada a la nota 41, p. 8. 4 Ibid. 45 Discurs presidencial lana. Barcelona, octubre

del Primer Congrés Internacional de 1906 (Barcelona, 1908).

89

de la Llengua

Cata-


H

ENRY JAMES 1 ELS CRÍTICS

EL CIUTADA

DEL MON

I

S

HAN escrit molts estudis sobre l’obra i la vida del novel-lista Henry James. Un dels reculls més substanciosos és el número que li dedica -juny de 1936 l’excellent revista nord-americana Hoz& and Horn, perque representa un moment d’inflexió crítica, l’intent de rectificar judicis sobre James que havien estat molt arrelats en certs sectors de la cultura dels Estats Units. «No hi ha cap altre artista americà que pugui servir tan admirablement de punt de partida per a un examen de l’actual situació de les nostres lletres», escrivien els editors. En efecte: diversos collaboradors d’aquest número d’homenatge relacionen I’obra de James amb les tendències que llavors predominaven en la literatura nord-americana. Newton Arvin, per exemple, observa en les novelles del darrer període de James un regust de món decadent, una «llaire rància» que sembla anticipar les evocacions insatisfetes d’autors tan característics com Eliot, Hemingway i Faulkner. 91


Les múltiples facetes del geni ‘de James són analitzades p& collaboradors d’aquest fascicle, pero alguns d’ells, tot i tractlar de temes diferents, insist’eixen en un dels aspectes essencials de la vida i l’obra de I’autor de The Golden Bowl: la relació del gran novellista amb la seva patria. James s’expatrià quan ,era encara bastant jove, fixà la seva residencia a Anglaterra i viatjà llargues temporades pel Continent. Aquest exili voluntari fou agrament blasmat per molts dels seus compatriotes, i la crítica nord-americana considera I’allunyament de James com un acte d’esnobisme, d’adulació poc elegant dels valors d’una altra cultura, com el gest d’un home que sembla avergonyir-se de la patria i dels propis germans. Edna Kenton observa que, fins aleshores, aquesta actitud en relació amb Henry James no ha variat pas fonamentalment. Pero, la crítica de la seva expatriació es vestia últimament de formes més suaus, i cercava d’explicar-la a la llum de la nova psicologia: James, segons aquella interpretació més benigna, fugí d’un mal somni cap a un somni dolc, «del símbol sinistre de la fallida i la destrucció (Amèrica) cap al símbol de l’èxit a través d’una nova naixenca en el wr& gmn (Europa); lluità tota la vida contra un enemic que percebia clarament -la valoració supersticiosa d’Europa per part de l’americà voluntàriament exiliat-, pero, així i tot, morí enganyat com un infant que visqués en un món de fantasia». D’aquesta anàlisi, menys agra que la crítica d’abans, deriva, pero, una conclusió idèntica: James fou un frac& a causa del seu exili. Els crítics de Hound and Horn procuren rectificar aquesta t,esi i demostrar que és injust de descriure James com un neuròtic menyspreador del seu país. L’exili voluntari afavorí en el1 una visió més neta i objectiva, i el contrast que establí entre els dos paisos de llengua anglesa no solament enriquí les possibilitats de la seva aguda crítica social, sinó que el porta a conclusions d’harmonia, d’afinitat, ben contràries a la tesi d’un James avergonyit de la patria. «No sento la més lleu vacihació -afirmava en una carta dirigida al seu germà William, el filìrsofquan dic que aspiro a escriure talment que resulti impossible per a un estrany de conèixer, en un moment donat, si sóc un americà que escriu sobre Anglaterra o bé un anglès que escriu sobre Amèrica (tractant com tracto de tots dos paises), i, ben lluny d’avergonyir-me d’aquesta ambigüitat, me’n sentiria d’allò més orgullós, perquè seria una cosa altament civi1itzada.B És cert que ni els mateixos novellistes britanics no han superat Henry James en ‘el fervor amb que evocava la beutat verda i humanitzada del paisatge angles, com en aquel1 fragment sobre un racó del «Worcester tot ple de cledes»: «Res no mancava -diuals dos americans sota un ce1 anglès que esclatava en una tempesta de llum o es fonia en una plugeta argentada: hi havia l’ase pelut, de color de rata, que flairava l’herbei.. . el llaurador torrejant, amb la blanca brusa tota arrugada al coll i a l’espatlla. Aclamàvem aquelles coses com els infants aclamen ies ilkstracions d’un llibre de ‘cantes: una torre grisa, grisa, un enorme 92


EESPILL teix negre, les arraimades tombes d’un cementiri de Poblet, amb les pedres mig decantades.. . » Pero també és cert que la seva anglofília no li posà cap bena als ulls, i que James subratllà cruament la corrupció de l’alta societat anglesa. «L’estat d’aquest grup social -escrivia al seu amic Charles Eliot Norton, un altre anglòfil com ell, amb motiu d’un cas escanda& de divorciem sembla, en molts aspectes, el mateix estat corrupte i primparat de la societat francesa immediatament anterior a la Revolució, però amb la diferència que la d’avui no té ni la lucidesa intellectual ni el do de conversa que l’altra posseïa; o més aviat s’assembla al món feixuc, congestionat i depravat de la Roma damunt la qual caigueren els bàrbars.» Home Bepecialment sensible a les tradicions de la vella cultura, entusiasta de les coses trameses, madures, daurades pel temps, Henry James no podia extasiar-se davant la jovenesa atrafegada i rude de la civilització nord-americana. L’esteta que havia escrit: «Els edificis del més bon gust són com els vestits dels millors sastres: cal que passi temps perquè ens puguem adonar de llur excelGncia», no es prosternà davant els gratacels com el gravador Pennell i tants d’arquitectes contemporanis, perquè hi veia el símbol d’una societat àvida, dominada per l’obsessió del guany, perduda en el vertigen de la lluita aferística. «Això no són edificis -escrivia-: són màquines, molins de diner.» Per& en un altre indret, tot i insistir sobre la mateixa idea amb igual intenció crítica, la ,sensibilitat amatent de James recollia les vibracions de poesia frenètica i grandiosa del món americà, que han cantat després tants poetes: «La llum prestava als gratacels, nus com són i excessivament carregat.s de finestres, una fugac distinció. Recollien el ‘sol i l’ombra a la manera de grans torres de marbre. No són de marbre, aixb no, però els dividends llampeguegen, tremolen i brillen amunt i avall, en els llums elèctrics d’una festa perpètua. Llurs pues formaven com un rasclet monstruós per aplegar el Benefici.» Es cert que s’ha exagerat massa el «conflicte» entre l’impuls europeu i l’atracció americana en l’esperit de James. La conclusió dels crítics del Houvttl a~d Horn sembla molt més d’acord amb la realitat que la imatge d’un James embadalit com un provincià davant el prestigi dúna cultura estrangera. No fou pas aixb, ,sinó un adepte de l’ideal goethià, un Weltbürger, o, com diu Edna Kenton, un gran ambaixador literari: «Amèrica, Anglaterra, Franca, Itàlia, Alemanya, Rússia... va voltar tots aquests paises i els va incloure tots en la seva missió.» Paul Morand va dir: Rien que Za Terre. Henry James, molt abans que ell, havia constatat aquest fenomen de la meravellosa reducció del món deguda als grans invents contemporanis: fenomen que tant ha influït i ha d’influir en les actituds literàries i també en els aspectes més vastos de la cultura. Referint-se a la vella teoria segons la qual l’escrip tor que no vulgui agrisar-se «ha de xuclar la saba de la terra natal», James remarcava que d’encà del temps de Dickens, Scott, Balzac i Haw93


thorne «la terra s’ha encongit ràpidament, fins a recluir-se, per a la imaginació, al tamany díma taronja amb la qual podríem jugar, talment que el fet d’emular la vella concentració localista, tan involuntaria, tan natural per a un Dickens o un Balzac, resultaria un rar i, possiblement, un bel1 totru de /orce». James obrí, dones, el camí duna literatura àmpliament humana, enriquida en el contrast de sensibilitats i cultures diverses, amatent a tots els matisos: el camí que han fressat després, amb un altre pas i un altre estil, Morand, Valéry Larbaud, un bel1 nombre d’escriptors contemporanis. Pero’ el tour de fovce a que es referí Henry James existeix en l’obra d’autors que arrelen profundament les seves novelles en la realitat limitada d’un país, que en reflecteixen la gent, el paisatge, les formes de vida, i, partint d’aquesta concentració, assoleixen una visió de l’home en la seva realitat profunda, que transcendeix els límits geogràfics. N’és un bel1 exemple l’obra admirable de Ramuz, tan lligada al seu petit País de Vaud.

INSPIRACIG

1 TECNICA

L’assaig més extens del número de Hound and HOYM dedicat a James és de Richard P. Blackmur. Estudia els prefacis crítics escrits pel novellista «com una mena d’epitafis o una serie d’inscripcions per al més alt monument de la seva vida: l’edició de les Obres completes publicada a Nova York, cara, sumptuosa, amb les cobertes de color de pansa». Blackmur fa una anàlisi sistemàtica d’aquests prolegs, que considera com la peca de crítica literària més sostinguda, més eloqüent i original que hi ha. Pero, sigui quin sigui el valor dels comentaris de James, considerats des del punt de vista de la crítica pura, el que és innegable és l’interès extraordinari que ofereixen a tot esperit curiós dels misteris de la creació literaria i, en general, de la psicologia artística. Perquè James, no solament organitza en els seus prolegs, «gairebé amb l’encadenament precís d’una equació matemàtica», els principis derivats de la seva llarga experiencia d’escriptor, sinó que emmiralla fidelment les primeres etapes del procés imaginatiu, el mecanisme recòndit que transforma un feble bri de realitat en una arquitectura inesperada. Henry James hauria pogut inscriure al llindar de la seva obra aquel1 aforisme de Goethe: «L’art és l’art perquè no és la natura.» Ningti més contrari que el1 al literal emmirallament de la vida que els naturalistes propugnaven. Per a James l’art era selecció, transformació i transpositió de la realitat, elaboració de noves formes que corregeixin i perfecionin les formes tasques de la vida. Segons ell, l’art ha d’aclarir, ha de perfilar, «representant la vida alliberada de l’enterboliment i de la desorientació amb que és viscuda, donant-li una forma lúcida i intelligible». El seu esperit de tria i de transformació l’inclinava a no utilitzar 94


EESPILL mai íntegrament les anècdotes, els fets que la realitat li oferia, per dramàtics, per novellables que fossin. El1 mateix, en el prefaci a The Spoils of Poynton, explica aquest procés de selecció, que implicava el refús implacable del do11 primari de la vida. D’aquest doll, el1 no n’accepta sinó una gota fugiss’era, l’única, entre tantes, que té el do màgic de fertilitzar la imaginació. «El que més es destaca en recordar aquella reminiscencia -diu Jamesés el caràcter minúscul, en benaurades ocasions així, de la preciosa partícula. . . Això és el punt interessant del suggeriment esgarriat, del mot errabund, del vague res&, al contacte dels quals la imaginació bota com si la punxés una cosa aguda: la seva virtut resideix en aquesta qualitat d’agulla, en l’aptitud de penetrar tan finament com sigui possible. Es aquesta finor la que comunica el virus del suggeriment : un poc més del mínim necessari esguerra I’opeuació. » James retreu l’anècdota que serví de germen a The Spoils of Poynton: el cas d’una bona dama del Nord, sempre atesa i respectada, que es baralla tot duna amb el .seu fil1 en discutir la propietat del parament valuós d’una bonita casa antiga, que ha escaigut al minyó entre altres béns de l’herència paterna. Als primers mots d’aquella anècdota, el novellista reconegué de seguida, com a la claror d’un llampec, totes les possibilitats del petit drama que encarna després en la seva obra. Pero quan l’amiga, observant I’interès amb que l’escoltava Henry James, continua explicant fets i més fets d’aquella pugna entre mare i fill, l’escriptor ens confessa «que torna a veure la vida matussera en la seva estúpida tasca». Aquella abundor, aquella riquesa no li servien de res: bastaren els deu primers mots per a posar en mama els rodatges misteriosos de la imaginació. La resta era cosa insignificant, baldera, inexpressiva. L’escriptor intenta estroncar aquel1 doll de fets per servar intacta la guspira, la «punxada» inicial. «lTs la petita cosa perfectament utilitzable -diu-; perol ella l’escanyarà al bressol, tot pensant, d’allò més satisfeta, que la bressa amb tendresa: li aturaré, dones, el brac; quan encara s’hi és a temps.» Una vegada rebut l’impuls inicial, del germen del qual surt tota I’obra, quina cura tenac en I’elaboració, quina duríssima tasca! L’esquema de cada novella era perfilat delicadament abans d’emprendre !‘obra: els detalls essencials eren previstos, matisats. Algú havia dit que els prefacis de l’edició definitiva, en els quals James indica el procés de preparació crítica de moltes de les seves novelles, al capdavall eren escrits post factum. Pero en el fascicle de Hozmd and HOYM es publica un document preciós que demostra quin grau de maduració exigia James als seus esquemes abans de comentar prí3piament a escriure una obra. Es tracta del «projecte de novelIa» que li serví per a The Ambassadors, un dels llibres més famosos de la seva darrera època. La semblanca entre aquest projecte i el prefaci que James escriví per a l’edició definitiva és evident. El document, fins llavors inèdit, ademostra -diu 95

-


mPM.4 Edna Kentonque en el cas de James el procés crític, no solament precedia la creació, sinó que formava part integrant de la creació mateixa». En la tècnica de James trobem un exemple significatiu de l’aspra lluita de l’artista, del treball humil i tenac que prepara les illuminacions instantànies, les grans intuïcions creadores. El seu cas confirma la tesi d’Eugeni d’Ors segons la qual la inspiració no és sinó una recompensa de la tasca obscura i pacient de I’inventor o de l’artista. Una cosa semblant digué Cocteau: «JO, i els que en aquest punt coincideixen .amb mi, no esperem pas que la inspiració ens visiti. L’home que treballa del matí al vespre (tant si és poeta com manyà) per produir una determinada cosa, tard o d’hora trobarà allò que #cerca.» 1 Alain observa també que un poeta insignificant, estretament preocupat de la seva gloria, respondria al crític que li preguntés si ha treballat gaire: «No; he cantat com un rossinyol.» En canvi -diu-, Miquel Angel parlaria de marbre, d’encàrrecs i projectes, de geometria i d’anatomia. 1 Bach explicaria els problemes de la fuga, les regles rigoroses que l’artista s’imposava. James va escriure en The Tragic Mme: «Vaig posar-m’hi amb esmere pacient i acuradíssim que no reconeixerà ningú.» L’artista maldava pacientment fins que donava a l’obra el que el1 anomenà «l’encant coercitiu de la Forma». Alludint a les dificultats de presentar un cert personatge de Portrait of a Lady, alhora ingenu i intelligent, James recalcava que, en afrontar els problemes més complexos dúna obra, l’artista sent «com un bel1 incentiu», com un turment deliciós, i desitja el risc màxim que permet cada avinentesa. Aquest lent paladeig dels problemes és també evocat en un passatge del «projecte de novella» que li serví per a The Ambassadors. Es refereix a la senyora Newsome, un personatge que no apareix directament en la novella i es només presentat com un reflex. «Tot i que es tracta dún vívid element de l’acció -comenta James-, tractem la seva presencia i personalitat només com una influencia, només en la seva forma delegada, representada; i, naturalment, no hi pot haver res més interessant des del punt de vista artístic que aquest petit problema de mantenir-la sempre fora, sempre absent, pero sentida sempre.» Henry James trobava, dones, una compensació i un gaudi en els obstacles mateixos: li playa una materia resistent perquè es refiava de la seva tecnica infallible. Els moments de màxima lucidesa, els moments, diríem, en que la tècnica esdevé inspiració, suscitaven en el seu esperit com una mena d’èxtasi. Un d’aquests moments felices de l’experiència creadora fou descrit amb mots de bellesa vehement pel mateix James, en unes notes de treball que Percy Lubbock esmenta en el seu proleg a les cartes del novellista: Sarlem, parlem -diu-, bell company, oh procés paradisíac, aquietador.. . amb totes les altes i sanes forces del temps sagrat Iluitant per tu a favor meu. Deixa’m provar ,suaument, pacientment, sense inquietud ni febre, com en els antics mesos encantats. 96


S’entreveu només, només brilla i tremola, wzassu bell i massa ple d’interes; només penja allí, massa ric, massa abundós, amb un excés de riqueses per donar i per pagar; només es presenta duna manera massa admirable i vívida.. . » Chesterton, que fou un dels crítics literaris més aguts del nostre temps, en el seu estudi The Victorian Age in Literuture alludia a la complexitat que caracteritza de vegades l’estil de James i que inspira les divertides parodies de Max Beerbohm. Segons Chesterton, podria anomenar-se «esti refrenat» o «‘esti de carrera d’obstacles», en el qual el lector va trepitjant contínuament comes i clausules relatives, i on cal sospesar acuradament el contingut per evitar d’atribuir-li un sentit més ampli del que té en realitat. Pero -afegeixla sàtira de Beerbohm, tot i que era amical, resultava, en certa manera, injusta. Oblidava, en el seu conjunt, l’estructura artística de les obres de James, que és no solament elevada, sinó atrevida. Segons Chesterton, aquestes virtuts es veuen més clarament en els cantes. En les novelles, el lector (o almenys un lector, precisava Chesterton) es fatiga observant que tots els personatges es tracten entre ells duna manera que en la vida real implicaria una tensió intellectual impossible. Maria

97

MANENT


L

A GEOGRAFIA ANTIGAVALENCIANA 1 “L-ANONIM DE RAVENNK: NOTES DE LECTURA

EnrieA. Llobregat

U

N ESTUDI de conjunt de la nostra geografia antiga, amb la reducció apassionant dels topònims antics als moderns corresponents, i amb les series toponímiques completes que la perfilen esta encara per fer. Vaig fer un avanc del tema en les planes de Nuestra Historia, en el volum dedicat a les èpoques romana i visigoda. Precisament, la confecció d’aquest manual em porta a una relectura de nombroses fonts de caràcter geogrkiic, entre les quals hi havia l’anomenat Anònim de Ravennu, text de data avancada, tot i que el nucli inicial es puga remuntar fins a època tetràrquica. Malgrat ser un text cabdal, per raó de l’excepcionalitat cronologica, ha estat sovint mal entés, al meu parer, i ha donat peu a denominacions fantàstiques. Aquest sera el motiu de la primera par-t de l’assaig, que completaré, en una segona part, amb la identificació possible dels toponims, en base a les fonts arqueològiques, epigrtiques, i textuals, adés llatines adés àrabs. En efecte, pense que tan sols 99


EESPILL podem arribar a una reducció dún topònim antic a un altre de modern amb el concurs de tots els ajuts esmentats, i evitant lüs de les fórmules tradicionals de la semblanca fonètica, que ha dut a una cadena de barbaritats interminable, les quals, dissortadament, tenen una acceptació popular que arrossega histories tan inversemblants com ara que Asp fou fundada per Aspàsia, que, des d’lltenes, navega Vinalopó amunt fins arribar-hi! Mes terrible encara era el mètode del canonge Cortés y López, que en el Diccionario Geográfico-histórico publicat en 1836, buscava l’equivalència fonètica i, si no la trobava, la feia possible mitjancant la traducció a l’hebreu del .topònim, i que, sobretot, fugia de l’arqueologia: <Yo, pues, que soy poco inclinado a buscar las ciudades antiguas en las ruinas, y me persuado que existen si no me consta de su mortuorio. . .» Sortosament, els vents han canviat, i ara es pot treballar duna manera molt més segura i solida. La coincidencia, dones, de restes antigues corresponents a la data del topònim, en les fonts que el reprodueixen, amb una seqüencia gramatical que duga del topònim al nom modern correctament i, sobretot, quant als toponims llatins, la presencia d’inscripcions antigues que el reproduesquen, o l’abundància de monedes de la seca corresponent, són, conjugats, els criteris que avui ens permeten les atribucions correctes. Evidentment, no sempre es pot comptar amb totes aquestes dades, i sovint no en tenim cap; aixo fa que ens queden encara noms de les fonts que podem emplacar molt genèricament, sense concretar-los en un punt geogràfic exacte.

UNS PUNTS GENERALS

SOBRE LA COSMOGRAFIA DEL RAVENNATE

La part de l’obra que ens pertoca es compon d’una descripció rapidíssima d’Hispània, reduïda a una Ilista de noms provincials, molt discutible com veurem, i a uns itineraris o guies de camins, que es repeteixen dues vegades amb alguna variant. Les províncies que hi apareixen (Ilibre IV, 42) són: Calletia, Austria, Austrigonia, Iberia, Lysitania, Betica, Hispalis, Aurariola, que no responen a cap divisió amiga, circumstància que ha donat peu a considerar que es tractava de la divisió administrativa visigoda. Deducció incorrecta, ja que l’avanc creixent de la dominació visigoda sobre els hispano-romans perifèrics mantingué sempre els esquemes de l’administració civil anterior, i àdhuc l’eclesiastica, fins al punt de crear noves seus sufraganies de Toledo, en substitució de les que es trobaven en mans bizantines, com és el cas de les d’Elo per Ilici i Begastrum per Carthago Spartaria. Em decante a creure que l’anònim autor utilitzà alguna font geografica en àrab; aixo ens aclariria la menció d’Aurariola. Aquesta prouincia Aurariola es pot explicar com a toponim a partir de l’àrab, on la presencia d’UvytlZa permet, per les particularitats de la grafia àrab, una lectura com Auriula, Auriola; 100


Auriuala per al qui desconeix la pronúncia del topò,nim. Que siga una província es fa més palés encara si pensem que des del mateix moment de la presencia islàmica a Hispania es configura un territori amb una dependencia especial del califa de Damasc, la küra de Tudmir, de la qual es un calc semàntic el nom prouincia Auraviola. 1 no deixa de ser curiós que siga aquesta província Iünica que hi rep un comentari: etsi medica existet tamen omnino fertilis et speciosissima esse dinoscitur. Cree que un escorcollament a fons de les fonts geogràfiques àrabs coetànies permetria de trobar l’autor del qual ha estat traduït aquest elogi. Pel que fa al nom, evidentment, els geògrafs i historiadors àrabs que l’esmenten el prengueren del baix Ilatí, i seria probablement Oriola, pero els textos llatins no hi fan mai cap referencia i el cognomen llatí del bisbat, orcelitanus, és un invent renaixentista o barroc, sense cap fonament, atés que Orcelis es situava bastant més lluny.

LES DUES

VIES

ROMANES

Aquest és un altre punt que, sorprenentment, no ha estat mai ben explicat, almenys en la bibliografia que jo en conec. Consultat el professor Tovar sobre el tema, em ratifica aquesta opinió. Efectivament, tothom dóna per vàlid que l’itinerari descrit al text del Ravennate constitueix una única via i aixà obliga a tratar un recorregut litoral contra l’evidència de la geografia. Abans de continuar, compararé les dues versions de l’itinerari que presenta el text i afegiré les variants que ens en proporciona la geografia de Guido, lleugerament posterior i inspirada en el Ravennate. Utilitze el text reproduït per J. M. Roldán, segons les edicions de Pidney i Parthey, i la de Schnetz. RAVENNATE V, 3-4; pàg. 342 5 Tarraconem 6 Saltum 7 Pinon 8 Trea Capita 9 Dertosa 10 Lubricatum ll 12 13 14 15

13 14 15 ’

Hildum Intibili Saguntum Valentia Sucrone (var. Portum Sucrone) 16 Dio

1

2 3

IV. 42; pàg. 303 Tarsagona Saguntum Pinos Pàg. 304 Orea Capita Dertusa Rubricatum

4 Hildum 5 Saguntum 6 Valentia 7 Portum. Sucrune

GUIDO Pàg. 514.81 20 Terragona 21 Saltum 22 Pinum 23 Tria Capita 24 Dertosa 25 Laubricatum P&g. 515.82 Idum Intibili Saguntum Valentia Sucrone 6 Dinium

101


CESPILL GUIDO

RAVENNATE 17 Alternum

7 Alterum

8 Asterum

Pàg. 343 1 2 3 4

Setabi Turres Edelle Celeri

9 10 11 12 13 14 15 16 17

5 Lucentes 6 Ad Leones 7 Ilice

Setavum Turres Eloe Celeret Dionio Lucentes Leones Allon Hilice

8 9 10 ll

Setabi Turres Edelle Celeris

12 Ad Lennes 13 Ilice

Pàg. 305 8 Carthago

Spartaria

1 Cartago

Partaria

14 Cartago

Partaria

Deixant de banda el text de Guido, que ens servirà tan sois com a element de comprovació, i que depén en bona part de la versió del llibre V del Ravennate, i fixant l’atenció en els dos textos parallels d’aquest darrer, immediatament es pot observar que el llibre IV és més incorrecte en la transcripció dels noms, i que n’altera l’ordre geogrtic: no esmenta Intibili, canvia Asterum per Alterum/Alternum, desplaca Sagunt i Dionio, inclou Allon, manté Rubricatum enfront de la forma evolucionada (?) del nom. Tanmateix, en la seua incorrecció hi ha notícies molt interessants, i no la podem considerar gens menyspreable. Cal, dones, utilitzar alhora tots dos textos i, pel que fa a les variants gràfiques, tan sols un escorcollament dels manuscrits i de la reconstrucció de les grafies de l’època permetria de comprovar on hi ha els errors dels copistes i restituir-ne la forma genuina. Aquest treball, pero, no es pot dur a terme i, per tant, caldrà que ens refiem dels editors. He copiat el fragment d’itinerari entre Tarragona i Cartagena per tal que el lector s’hi puga situar més fàcilment. Les línies mestres de la via són prou clares: De Tarragona a Tortosa (Dertosu), d’aquí #a Sagunt, Valencia, el port del Xúquer (Portum. Sucrone) i a Dénia @io, Dionio, Dinium). Després de Dénia hi ha una mansió o posta en la ruta denominada Alternum, Asterum, Alterum, que els comentaristes no arriben a emplacar amb seguretat, i la via continua per Xàtiva (Setabi, Setavum), seguint la val1 de Montesa, per a continuar després Vinalopó avall, passant Elda (Edelle, Eloe), Alacant (Lucentes) i Elx (Nice). En el mapa dibuixat per Roldán, seguint probablement el de Miller, hi ha una via estrictament litoral, que no toca Xàtiva ni Elda; fet ben sorprenent. En el dibuixat per Morote, molt superior, figura com a important la via Augusta, i hi afegeix un tracat litoral amb menys importancia, que no comenta, ja que l’article se centra tan sols en la calcada principal. En el mapa de l’exposició d’obres públiques de la Hispania Romana, rea102


llESPI litzada per la Direcció General de Belles Arts, figurava igualment una via litoral, més important que no la ‘de l’interior. Cree que les fonts sobre calcades romanes no ens permeten de cap manera aquesta interpretació, i, fins i tot, la geografia hi és contraria. No sembla possible una via litoral des de la boca del Xúquer fins a Alacant. Lünica part viable d’aquest camí seria la que descriu l’itinerari que ara comentem: del Xúquer a Dénia. De Dénia cap al sud hi ha bastants entrebancs geografics que, fins i tot actualment, obliguen la carretera general N. 332 i l’autopista d’Ondara a Sant Joan a passar colls, com el de Gata, o a servir-se de túnels: el Mascarat o el del barranc d’Aigües. La mateixa autopista que ha salvat el col1 de Gata i el túnel d’Aigües, mitjancant grans trinxeres, ha hagut de creuar el Mascarat amb dos grans túnels, la construcció dels quals dura prop de dos anys. No és terra amb camí fàcil, i l’abundància de ports i de restes de vaixells antics enfonsats per tot el litoral obliga a acceptar l’evidència que les comunicacions d’aquesta part van limitar-se a la via marítima. Aixo no impedeix que pogués haver-hi alguna mena de camí per a haques o atzembles, pero de cap manera una calcada, amb les característiques de les vies romanes, d’una certa importancia. La solució del problema es troba al mateix text del Ravennate, si el llegim amb un mapa sota els ulls o si coneixem un poc el territori. Si seguíem el tracat que ens indica, ens trobaríem amb una calcada que creua el país de nord a sud, des de 1’Ebre fins a Sagunt i Valencia, i des d’ací, vorejant per ponent I’Albufera, busca el Xúquer i la seua desembocadura, per a continuar fins a Dénia. D’ací i amb una sola mansió intermedia, AZteunum/Alterum, va a Xàtiva i continua per la val1 de Montesa cap al sud. Dissortadament, aquest itinerari no ens facilita les distancies milliars; circumstància que fa un poc més complicada la identificació dels camins. Tot plegat, podríem suposar una via que, refent camí des de Dénia cap al nord-oest, buscaria la Vall d’Albaida pels actuals pobles de Quatretonda i Genovés, fins a Xàtiva. Cree, pero, que hi ha una interpretació mes senzilla. L’itinerari descrit fins a Sucrone i, després, el que continua des de Setabi és el mateix que trobem als itineraris anteriors, Antoní August, Vasos de Vicarello, i que es correspon amb la Via Augusta. L’única variant introduïda pel Ravennate és la presencia de dues mansions: Dionio/Dio/Dinium, i Alternum/AsterumlAlterum. La interpretació és senzilla. El Ravennate i Guido que el copia ens parlen de la Via Augusta i, després, de la mansió de Sucrone (probablement Alzira), el camí continua riu aval1 fins al port (Portum) i, pel litoral, fins a Dénia, on entraria pel decumanus de la seua centuriació fossilitzat per un camí ve11 encara conservat. Aleshores, el text diu alteytlm: un altre (camí), i reprén el curs de la via des de Sucrone per Xàtiva cap al sud. La mansió AIternum (alternativa) o AIterum (un altre) esdevé així tan sols una indicació de canvi de carretera i no una posta o una taverna del camí. El text ens informa que en el Baix Imperi hi havia un tros de camí que des d’Alzira arribava fins a Dénia, i no més


enllà. Probablement, aquest sector del recorregut ja funcionava en època precedent, sobretot si pensem en la importancia tant del Xúquer com de Dénia en temps anteriors al canvi d’era. Prop d’Alzira hi hagué un campament que cabria les necessitats militars de 1’Edetània i de la Contestània i que degué perdurar almenys fins a la fundació de la colonia de Valencia i la consegüent deductio de veterans. El port de Dénia, l’utilitzava Sertori com a lloc de contacte amb els pirates cilicis, aliats seus. Tan sols un humil text de data tardana ens informa documentalment sobre aquesta via, indubtablement important,’ pero que quedava marginal respecte als grans itineraris terrestres que unien 1’Urbs amb Hispania.

LES MANSIONS

DE LA VIA

Passat Dertosa (Tortosa), on la via creuava el riu Ebre per un pont de fusta o’ de barques, segons explica Morote, la primera mansió que trobem és Lubricatum/Rubricatum/Laubricatum. A banda del Ravennate i del seu seguidor Guido, no es fa cap altra menció d’aquest lloc, llevat que l’identifiquem amb Roubríkata de Ptolomeu (II, 6, 72); identificació ben probable. Si l’ordre en que es presenten les mansions és vàlid, i en aquest cas sí que ho sembla, atés que les tres llistes són iguals en aquest punt, hem de suposar que es trobava entre Tortosa i HiIdum, aquesta última emplacada per Morote en el terme de Vilanova d’Alcolea, mentre Roldán la situa a Cabanes. Els itineraris antics, Antoní, Vasos de Vicarello, interposen al nord i més prop de Tortosa Intibili, que Roldán identifica amb Tales, entre Sant Mateu i Traiguera, mentre Morote l’emplaca a Traiguera, on es trobà el milliar CL. Aquest desordre de les mansions en el Ravennate no ens permet d’assegurar que Lubricatum siga la primera mansió després del pas de 1’Ebre. Ajuda a defensar un emplacament distint la toponímia àrab. En efecte, hi ha un Rahal Alubrecati esmentat en el còdex llatino-aràbic del Repartiment de Mallorca, que segons Poveda es trobava entre Borriana i Alcalà de Xivert. Bs important destacar que rahal té el valor de «jornada, parada o descanso» (Poveda), i això coincideix molt bé amb l’antiga posta de la via. A Valencia, en el Llibre del Repartiment, trobem un bon grup de gent provinent d’aquest lloc, com demostra el gentilici Lobrecatí o Alobrecati; així, Abdalla Lobrecatí (1611, 3670), Aly Alobrecatí (1526, 1527), Mahomat Alquinet Lobrecatí (3627), Lobreccati (3288). No deixa de ser suggestiu que una possible evolució fonètica haja dut del Rubríkata que suposa un Rubríkaton en ,singular al Lubricatuml Laubricatum del text que estudiem. Mo11 ho proposa per a explicar etimologicament el pas del Rubricatum al nom modern de Llobregat, per al riu. Perol el mateix text de Guido implica una lectura sobre un altre text escrit en àrab, mal llegit, pel fet d’escriure Laubricatum. En efecte, un 104


Zam i un Cree que duria del al-Lubrecat possible. figuraven

waw inicials de la paraula poden ser llegits Lo-, LU-, o Lau-. es pot defensar perfectament la seqüencia toponímica que ens Rubríkata ptolemaic, al Lubricatum del Ravennate i al rahal del segle XIII. Ens cal encara localitzar el lloc exacte, si és Ja hem vist adés on podem situar Intibili i Hildum, que ja als itineraris d’Antoní o als vasos de Vicarello. Saguntum no planteja cap problema d’identificació i les fonts escrites antigues que en trobem són abundantíssimes. Igualment s’esdevé amb Vulentia, on la calcada creuava el riu al nord i eixia per l’antic camí reial de Madrid, vorejant 1’Albufera per ponent, fins a buscar el creuament del Xúquer per Alzira, on cal emplacar la mansió Sucrone, distinta del portum Sucmne, que es pot identificar amb els establiments ibèrics i romans de la muntanya de Cullera. Em pense que convé distingir tots dos topònims, sovint unificats per indefinició de les fonts antigues. Estrabó ja parla del riu Súkron i de la ciutat del mateix nom (Str. III, 4, 6) en un paragraf que permet de suposar que la ciutat era a la vora de la desembocadura del riu. Trobem la mateixa situació en Plini (Plin. III, 20) que, per la col-locació dels noms en la frase, fa pensar que primer hi ha el riu i després la ciutat del mateix nom, que es situaria a la vora de la mar. Pomponi Mela esmenta sobretot el golf sucronense (Mela, II, 92), pero parla també duna ciutat del mateix nom (Mela, II, 123, que lògicament hauria d’emplacar-se a la costa. El problema es complica quan veiem les fonts que parlen del riu Sucre, ja que en el cas de Plini la menciói de la ciutat homonima fa referencia a (una altra d’antiga, no existent al moment que es redactava el text 10 la font copiada. Tot plegat, les fonts de 1’Alt Imperi fan suposar que la ciutat Sucre es troba sobre la mar. Les troballes i les excavacions dutes a terme en el castell de Cullera donen forca a aquesta hipòtesi. Del Baix Imperi, no en conservem fonts, llevat del Ravennate, on ja s’ha vist que es fa una distinció entre Sucrone i el port. Donada la data tardana d’aquesta font, em sembla que una revisió dels textos geogrtics &rabs pot permetre alguna aproximació al problema. Al-Himyari, que copia fonts anteriors, li dóna el nom antic Shukr i descriu una illa fluvial a la qual s’arriba en hivern mitjancant barques, i en estiu per un gual. Toponímicament, el riu podria creuar-se per Albalat de la Ribera (bu.& en àrab és calcada o via empedrada) o per Aícàntem del Xúquer (aZ-qantaraés el pont). Morote es decideix per un pas a Albalat. Cree que tots tres punts són possibles i em decantaria a suposar que, a partir del Baix Imperi, Alzira fos la ciutat Sucre, si no hi hagués la dificultat del topònim; perquè Alzira és aZ-djazira, l’illa, i no pareix que es puga sostenir la presencia d’una població anterior sense un manteniment del topònim. El problema queda obert i és molt probable que en trobem més precisions quan s’excave el recinte intramurs d’Alzira, la qual cosa facilitaria els elements de definició que ara ens manquen. 105


Segueix el camí per la Safor fins al Marquesat i entra, com ja hem assenyalat, a Dénia, seguint el decumanus de la seua centuriació, que creua de ponent a Ilevant tota la partida de les Marines. Dio/Dionio/Dinium no té cap problema d’identificació i, al pujo1 del castell, hi ha població des del Calcolític fins als nostres dies. La mansió següent, AZteunum/Asterum/Alterum, no es pot considerar com a taverna o posta, sino com a indicació del fet que es reprén el camí antic des del punt en que naix la bifurcació cap a Dénia, adés a Alzira, adés a Alcantara. Ací la via torna a seguir el tracat vell, preroma, que dugué la via Heraklea i, posteriorment, la via Augusta. S’endinsa en la Costera, pren Seta& (Xàtiva) com a mansió inicial i busca la val1 del Vinalopó. L’única mansió que recull el Ravennate és Turres, que figura a l’itinerari d’Antoní August amb el nom de ad Turres i que encara no ha estat identificada amb seguretat. Morote proposa que es situe a la Font de la Figuera, un emplacament prou probable, pero no en tenim evidencies. Ja a la vall del Vinalopó hi ha EdeIZe/EZoe, denominacions que, seguint el parallel amb els itineraris més antics, podem desxifrar com a variants de la mansió Ad Ello. Roldán ja va deixar clar que les mansions amb ad alludien a 110~s de la via que no es trobaven sobre el curs d’aquesta, sinó a una certa distancia. Dones bé, Ello té una clara continuació en la Elo de les subscripcions conciliars visigodes, on figura sempre en la forma adjectiva: NN elotanae ecclessiue episcopLi.~, forma que ha dut més d’un investigador no massa perit en llatí a parlar de la seu Elotana (! ). Aquesta Elo apareix al primer document de la presencia islàmica, el pacte de Teodomir amb’Abd alAziz ibn Müsa, sota diversos noms, segons les transcripcions dels distints autors. Hi trobem Iyih, lyyih, i AZZuh. Aquesta darrera forma permet de vocalitzar perfectament en àrab dialectal El-lo, que s’adiu molt bé amb els noms medievals que apareixen en les croniques -Ella, Etla, Ellai que es corresponen amb l’actual Elda. La mansió de CeZeri/CeZevet/Celerisno és identificable a hores d’ara. Cree, per la collocació en l’itinerari, que possiblement es tracte duna mala lectura antiga que podria amagar un Aspis o un Icosi, formes possibles en cursiva romana tardana. Tot plegat, ens hem de quedar sense esbrinar-ne el toponim. El problema en aquesta darrera part de la llista de ciutats es troba en l’ordre, que se’ns apareix dubtós. La ,primera versió del Ravennate, Ilibre IV, 42, intercala entre Celeret i Lucentes la mansió Dionio, que hauria d’anar geograficament entre Sucrune i Asterum. Per això, de la presencia suggestivíssima d’AZ¿on, després de Leones i abans d’lZ¿ice, no podem extraure’n tot el suc que caldria. Pel mateix motiu, podem dubtar de l’emplacament exacte de Celevet, malgrat que en aquest cas totes les versions s’identifiquen. No es pot, a causa d’aquesta modificació evident i alteració de l’ordre, fer cap elucubració sobre les identificacions toponímiques. Tot i això, n’hi ha de prou evidents: Lucentes, que es correspon amb Lucentum de Plini (III, 106


CESPU 20); Lukénton de Ptolemeu (II, 6, 14) i Lucentia de Mela (II, 93), testimoniada igualment per inscripcions (CIL, II, suppl. 5958), o per un altra que recentment he publicat, i que es correspon amb la ciutat que hi ha sota el barri de Benalua, dins Alacant, en el paratge que en altre temps fes deia els Antigons, que va proporcionar bona quantitat de ceràmiques romanes des del segle I aJC fins al segle VIII o IX de la nostra era. El pacte de Teodomir li dóna el nom de Laqant, que amb l’addiciâ de l’article àrab és el nom actual de la ciutat d’Alacant, serie toponímica que ja descobrí l’agudesa del canonge Roc Chabas, fa prop d’un segle. Hi ha, després, ad Leones/Leones/Ad Lennes, emplacable teòricament entre Alacant i Elx. No és possible, de moment, identificar-la, a més de comptar amb la possibilitat ‘de la corrupció d’aquesta part del text. Més curiosa resulta la menció d’AZZoa, que duu tan sols un dels textos del Ravennate. Si acceptem com a valida la serie de ciutats, sense entrar en el problema de l’alteració de l’ordre, estaríem en condicions de resoldre un problema que apassiona els investigadors del Renaixement en@%: la localització de la mítica Alone o Alonai. En efecte, Allon es pot comparar amb 1’AZZo de Mela (II, 93), Alònai de Ptolomeu (II, 6, 14) i AZ&& d’Esteve de Bizanci, que copia d’un geograf molt antic: Artemídor. Aquesta ciutat seria una de les tres polikhniai dels marseIlesos de que parla Estrabó (III, 4, 6), en opinió de Schulten, Garcia Bellido i molts més. L’erudició antiga i de principi d’aquest segle l’ha fet ballar duna banda a I’altra del litoral, emplacant-la a Guardamar o a Benidorm, i en la mateixa Alacant, criteri que mantenia un humanista tan illustre com el degà Manuel IMartí, el qual sempre signava les epístoles com AZonensis ecclessiue decanus. El P. Maltés, un poc més tard, va reivindicar Lucentum per a Alacant, igual que ho féu el comte de Lumiares, i reserva Alone per a les ruines del Tossal de Manises. El problema més gran és que lünic text que dóna alguns detalls de la ciutat, d’altra banda mínims, és el d’Esteve de Bizanci, on atribueix a Artemídor la frase: Alõnis, illa i ciutat de Marsella (Massalia). Si cal atribuir al litoral valencia meridional aquest toponim, no hi ha dubte que lünica illa duna certa entitat és l’illa Plana -que avui anomenem Nova Tabarca-, molt a prop de Santa Pola. Aquesta illa Plana, l’anomena Estrabó Planesia, i Idrisî, Balanasiya, copiant-ne literalment el toponim antic. Si Allon és ben emplacada en la Ilista de ciutats del Ravennate, indubtablement seria l’actual Santa Pola, on continuen les excavacions duna ciutat que comen& en el segle v aJC i perdura arqueologicament fins al segle IV de la nostra era, tot i que fonts textuals la porten fins a I’alta edat mitjana. El problema més gran és que Santa Pola apareix en els papers de Ptolomeu sota el nom de Port d’Elx (Illikitatós ZirnZn); denominació que es pot adequar amb la versió del Chronicon de Marius d’Aventicum, que parla de la destrucció de les naus de Maiorià, empe107


rador de Roma del 457 al 461, ad Elecem iuxta Carthaginem Spavtariam (prop d’Elx a la vora de Cartagena de l’espart). ¿Es pot compaginar aquesta toponímia amb la d’Allon? No ho sé, i el fet que més em fa dubtar és el testimoni dels geografs àrabs que parlen de Shanta Büla (Yäqüt) o Tarf al-nàtür (al-Idrisi). El problema no és resoluble ‘de moment, pero sempre hi ha la possibilitat de la pluralitat de noms, si pensem que hi ha un cert temps en el qual la ciutat antiga no era poblada, i que les fonts medievals tardanes encara parlen del Cap de 1’Aljub per a fer referencia a Santa Pola. La mansió Ilice tampoc no planteja cap problema. Es indicada en l’itinerari d’Antoni August, i en coneixem el lloc per altres fonts antigues (Plini, III, 19; Ptolomeu, II, 6, 61) tot i que no cal identificar-lo amb 1’Heliké de Diodor (XXV, 10). Mela dona nom al golf illicità (II, 93) i el Pacte de Teodomir manté el nom com a Ilsh o Alsh, segons les versions, que donen com a pronúncia Elx. La ciutat, bastant excavada des del segle passat, es trobava a 1’Alcúdia (el pujo1 en àrab), a uns quilòmetres al sud de l’actual Elx.

CONCLUSIONS Em pense que el punt cabdal d’aquesta relectura del Ravennate s’ha de veure en l’acceptació dels dos camins i de la inexistencia de la mansió AIterum/AZternum, que tan sols significa Z’altra via. La possibilitat d’identificar dues ciutats sota Portum i Sucrone és important, i també la reducció més clara d’EdeZíe com a Elda. La via d’aclariment per a la identificació d’AZõnai, a partir de 1’AZZon del text, pot facilitarne un camí, tot i que a hores d’ara encara no estem en disposició de deixar-ho tot definitivament aclarit. Ens caldria un coneixement més profund dels geografs i els historiadors de la primera etapa de la presencia islàmica, fonts tan importants per a l’estudi de l’antiguitat tardana com ara les croniques llatines arreplegades per Mommsen als Monumenta Germaniae Historica. Dissortadament, a més del desconeixement general de l’àrab per part dels historiadors del món antic i de l’alta edat mitjana, hi ha el problema que, molt sovint, els arabistes es decanten a zones més suggestives de la investigació islàmica que no cap als àrids textos geogrtics i històlrics. 1 quan un medievalista s’hi fica a fons, partint del seu desconeixement de I’àrab i díun parti pris violentíssimament antiislàmic (és el cas del venerable don Claudio Sánchez Albornoz), els resultats a que hom arriba, fent ús tan sols dels textos traduïts, sóa profundament dubtosos. En aquest àmbit de la històlria de les èpoques transicionals i de la geografia antiga ens cal una formació interdisciplinar, llatino-aràbiga que, malauradament, no és gens comuna. 1 per aquest motiu ens queden en l’aire moltes solucions possibles que tan sols aquesta voluntat interdisciplinar podria dur en109


davant. Sanchis Guarner, que heretà familiarment una obertura a distints àmbits de les ciencies, que encara visqué un món humanístic en el de la investigació, ens dona planes ben assenyades i utilíssimes, creades i escrites amb aquesta visió. Avui, pero, ja no queden homes d’aquesta formació plural, i el nostre coneixement del món antic patirà greument la superspecialització que molts ignorants coven com a signe del progrés del temps. Bon profit que els faca. E. A. LLOBREGAT

110


BIBLIOGRAFIA ALCOVER,A.; MOLL,

F. B., Diccionari

català-valencia-balear,

CORTESY LÓPEZ, IM., Diccionario geográfico-histórico 3 ~01s. Madrid, 1835-1836. CHABAS,R., Etimología de Alicante, El Archivo, III,

s. u. Llobregat.

de la España Antigua..., 1889, 241-245.

GARCIA BELLIDO, A., H’ispania Graeca, 3 ~01s. Barcelona, Estudios Mediterráneos. 1948. AL-HIMYARI, Kitab bar, 1963.

al-rawd

AL-IDRISI, Geografía

al mi’tar,

de España,

Textos

Valencia,

Medievales,

Anubar,

KNAPP, R. C., Aspects of the Roman Experience Antiqua, IX, Alaba, 1977.

Instituto

Español

10, Valencia,

de Amí-

1974.

in Iberia, Anexos de Hispania

LLOBREGAT,E. A., Teodomiro de Orida, su vida y su obra, Alacant, CAP, 1973. LLOBREGAT,,E. A., Ex1origen romano de Elda, Alborada, Xx11, 1976. LLOBREGAT,#E. A., Nuestra Historia, II, Valencia, Mas-Ivars, 1980. MALTES, J. B. i ‘LÓPEZ,L., Zlice Ilustrada, Macant, 1907. MATEU I LLOPIS, F., Sobre la identificación toponímica de Elota, Homenaje a Mill& Vallicrosa, II, Barcelona, CSIC, 1956. MOLINA LÓPEZ, E., La hura de Tudmir, Cuadernos de Historia del Islam, 1972. MOMMSEN, Th., Chronica minora saec. ZV, V, VI, VII. Monumenta Germaniae Historica, Auctorum antiquissimorum, tomus XI, Berlín Weidmann, 1961 (anastàtica de la de 1894). MOROTE,J. G., El trazado de la Via Augusta desde Tarracone a Carthagine Spartaria, Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología, 14, 1979, 139 SS. POVEDA,A., Toponimia

árabe musulmana

de Mayurqa,

Awraq,

3, 1980, 98.

RAMOS FOLQUES, A., Mapa

arqueológico del término municipal de Elche, Archivo Español de Arqueología, 1953, 323 i SS. RAMOS FOLQUES,A., Historia de Elche, 2 vols., Elx, 1970. RAMOS FOLQUES, A., Santa Pola y su historia, Elx, 1974. RAMOS FERNANDEZ, A., La ciudad romana de Ilici, Alacant, IEA, 1975. - Llibre del Repartiment de Valencia, edició dirigida per A. Ferrand0 i Francés, Valencia, R. Vicent (1979). ROLDAN, J. M., Itineraria Hispana, Valladolid, 1975. ROLDAN, J. M., Sobve ,los acusativos con AD en el Itinerario de Antonino, Zephyrus, XVII, 1966, 109 i SS. SANCHEZ ALBORNOZ, C., En

torno a los orígenes del feuda’lismo, II, Fuentes hispano-musulmana del siglo VIII, B. Aires, Eudeba, 1977 =. SANCHEZ ALBORNOZ, C., España Musulmana, 2 vals., Madrid, Espasa Calpe, 1973. SCHULTEN, A., Hispania, geografía, historia, etnología, Barcelona, 1920. SCHULTEN, A., Sertorio, Barcelona, Bosch, 1949. SCHULTEN, A., Estrabón, Geografía de Iberia, Fontes Hispaniae Antiqua, VI, Barcelona, 1952. de la historia

111


CESPILL

‘ENIGMA HISTORIC DE SANT VICENT DE LA ROQUETA

E

S BEN cert que quan els amics desaparexien, tal com ara ha desaparegut d’entre nosaltres Manuel Sanchis Guarner, adquireixen un relleu especialment intens aquells pensaments, aquells temes i aquelles predileccions que, sense fer-ne més ni menys, hem compartit amb ells mentre vivien, bé en l’interés, bé en el diàleg o bé, simplement, en l’actitud oberta i receptiva. Fet i fet, és una manera afectuosa de fer present el seu esperit. Es per això que, en aquest volum d’homenatge a la memoria d’aquell iIlustre valencia de la ciutat, sembfa que escau el tema proposat en el títol que encapcala aquestes ratlles, del qual més duna vegada havíem parlat i sobre el qual Sanchis Guarner guardava” prudentment una actitud racional i circumspecta, ben propia d’tm científic, si bé matisada per un deix de malenconia reverent, potser perque es tracta també d’una tradició, que és segurament la més antiga i venerable de la seua ciutat de Valencia. 113


Cal dir, abans de comentar, si més no per a entendre el capteniment del nostre homenatjat, que la historiografia actual, en oposició a la tradicional, mostra un cert escepticisme en l’admissió de l’existencia d’un monestir, anterior al 1238, a Sant Vicent de la Roqueta. Antonio Linage es planteja així la qüestió: «iSan Vicente de la Roqueta, cenobio?» 1 en dóna aquesta solució: «Y nos hemos de resignar a no dar por establecida en él la vida cenobítica hasta la restauración cristiana de Jaime 1, cuando ya las reliquias (de sant Vicent de la roda), entre avatares y a lo largo de itinerarios por esclarecer, habían sido trasladadas fuera y se congregaron en torno al lugar los cistercienses [sic] aragoneses de Asan, sin ninguna conexión concreta con el pasado.» ’ Enrie A. Llobregat no és gaire més optimista. Heus ací les seues paraules: «Sortosament, per a la possibilitat d’estudi d’aquest (monestir de Sant Vicent), el salvament del convent de Santa Tecla ha estat essencial, i tal vegada algun dia sera possible excavar el seu subsòl, i demostrar -0 negarI’existència del santuari de Sant Vicent i del monestir que el servia.» * Potser més documenta& Robert 1. Burns, quan parla de la tradició medieval del culte a sant Vicent de la Roda en I’església de la Roqueta, referint-se a una donació que hi féu el rei Alfons VIII de ‘Castella -la qual església és precisament la que ara estudiemja subratlla que aquesta donació es realitzava a l’església «and to al1 the brothers serving the church of the same martyr».’ Pero, potser per prudencia o potser perquè la qüestió no es situa dins el període cronològic que estudia, s’està també d’afirmar i de negar l’existència d’aquest monestir pre-jaumí. Atés tot això, és normal que un estudiós tan amant de la historia de la ciutat de Valencia -com ho era el nostre homenatjati un medievalista aficionat a la historia monàstica tinguessen algun diàleg sobre la qüestió. 1 és potser igualment normal que la conclusió unanime fos sempre que calia reexaminar críticament la documentació coneguda sobre el monestir i estudiar-la una altra vegada, document per document. 1 aquest és, precisament, el treball que farem ara: examinar-ne un. Com que el lloc més immediat per a l’estudi dels documents és l’arxiu corresponent, aprofitant l’estada a Madrid del meu fill, Honori Garcia i Oms, li vaig encarregar de buscar a 1’Archivo Histórico Nacional la donació d’Alfons VIII de Castella, esmentada, de realitzar l’examen diplomàtic i paleografic del document, i, també, d’obtenir-ne una reproducció, per poder-lo transcriure ací amb calma. Aquestes prevencions o garanties tenien dos motius. Duna banda, el fet que aquest document 1 LINAGE CONDE,Antonio, «#El4monacato en el País Valenciano hasta la Reconquista», Primer Covzgreso de Historia del País Valenciano, II (València, 1980), 386. ’ LLOBREGAT, Enrie A., La primitiva cristiandat valenciana, Velència, 1977, p. 102. 3 BURNS, Robert I., The crusader kingdom of Valencia, Cambridge, Massachusetts, 1967, 1, 283. NM ha edició catalana (València, 1981).

114


CESPILL ha estat publicat per Julio González,4 el qual el considera com una còpia facsímil, feta encara en el segle XII. 1 això, juntament amb el fet de tractar-se de la donació dúns 110~s situats en un indret aparentment tan desavinent, va provocar-nos -tant a mi com a Honorila suspicacia de la possibilitat que es tractava duna falsificació, una més entre d’altres en la documentació d’aquella època, justificativa de la titularitat de béns d’esglésies i monestirs. 1, de l’altra, que Burns i diversos autors han plantejat alguns dubtes en la datacio del nostre document, i l’han situada, més probablement, cap a l’any 1179.5 Cal dir que, tant una qüestió com l’altra, sembla que han aguantat perfectament la crítica. El document, efectivament, no sembla lioriginal, sinó una copia facsímil, escrita en lletra francesa que sembla del segle XII, amb moltes abreviatures. Bs escrit en un pergamí de 525 x 370 mm., en perfecte estat de conservació i de lectura molt clara. La raó per a considerar-lo una copia, i no pas l’original, és que té un signe rodó sense cap dibuix o emblema en mig, emblema que hauria de contenir l’original probablement, tal com és habitual en papers d’aquesta mena. 1 també ho indica així el fet que el text conté alguna petita omissió i alguna variant Ileugera, possiblement incorrectes i degudes a la còpia. El document procedeix de l’arxiu d’Uclés, cap de I’orde militar de Sant Jaume. Tot aixo no ofereix cap motiu de sospita sobre l’autenticitat. 1, sobretot, si tenim en compte que, a més d’aquest paper, n’hi ha una altra cò’pia en un cartulari del segle XII de la catedral de Toledo,6 amb una nota d’haver perdut vigencia per haver-se pactat sobre l’anterior. 1 aquesta dualitat de tradició manuscrita, amb les dues branques que semblen independents i situades totes dues encara en el segle XII, ja és una garantia positiva, i fins i tot ferma, d’autenticitat, per bé que encara no se n’ha trobat l’original. El segon problema, el de la datació, sembla una mica artificial, perque el document la porta molt clara i sense cap esmena Fucta carta in Toleto X0. IIII” katendurum febrourii Era M. CC”. V”., que en el comput actual correspon al 19 de gener del 1167. L’edicib de González, en el text del document, duu la data X0. III0 kulendarum Febrourii del mateix any, la qual és desencertada -ho hem comprovat directlament sobre el però, segurament, es tracta només d’un error d’impremta documenten l’edició, ja que la datació que aquest editor dóna reduïda al comput actual és també la del 19 de gener, i no pas la del 20, la qual r5s la que hi correspondria d’acord amb la transcripció equivocada del text. Hi ha, pero, un darrer dubte, si no quant a la datació mateixa, sí pel que fa a ’ GONZALEZ, Julio, El reino de Castilla en época de Alfonso VIII, II. Documentos (Madrid, 1960), doc. 95, pp. 162-165. 5 ‘Cfr. BURNS, op. cit., II, 502, nota 6, seguit per uns altres autors, com ara Agustí Altisent, Història de Poblet, Poblet, 1974, p. 108. 6 Cartulario del s. XII de la catedral de Toledo, ff. 55 r-56 v, citat per González en el regest del doc. citat en la nota 4.

115

I


EESPILL la manera de reduir-la al cò,mput actual, i és que, tal com observa González, la relació de confirmants concorda amb una altra del 19 de gener de 1168, circumstància que fa pensar en la possibilitat d’un canvi de I’any el 25 de marc -igual que en les datacions per I’Encarnfa’ció-, particularitat que en el nostre cas portaria, evidentment, a l’any 1168, per tractar-se del mes de gener. En els documents datats per 1’Era Hispànica durant el segle XIII, quan aquesta forma de comput de l’any es juxtaposava a la de la Nativitat o a la de l’Encarnació, hi ha exemples de canvi de l’any respectivament el 25 de desembre o el 25 de marc,’ fet que sembla indicar que en aquest mètode cronològic de 1’Era Hispànica el dia del canvi de l’any no era absolutament uniforme. Cal, per tant, deixar oberta la possibilitat que es tracte, en el còmput actual, de l’any 1168 en comptes del 1167. El fet que crida immediatament l’atenció, si examinem la datació del nostre document, és que la donació que conté es va dur a cap tres dies abans de la festa de sant Vicent de la Roda en el martirologi roma (22 de gener), la qual cosa sembla indicar que s’esdevingué en atenció a la festa d’aquell any. Cal situar el document, dones, amb tota precisió, a Toledo, el 19 de gener de 1167 i, a tot estirar, de 1168 i, per tant, la suposada datació de l’any 1179 * sembla, o bé un simple malentes, o bé la que correspondria aproximadament a la copia que hi ha al fons d’uclés, pero que, en tot cas, és insuficient per a posar en dubte, i més encara per a rectificar, la que s’estableix tan clarament en el mateix document. Fet l’examen crític de l’autenticitat del document i de la datació, cal analitzar-ne ara el contingut: I’objectiu primordial d’aquestes ratlles. L’acte jurídic que conté el nostre document és una donació, del rei Alfons VIII de Castella als monjos de Sant Vicent de Valencia, de les aldees de Fuentidueña i Estremera, amb les pertinentes corresponents. Formalment, el document segueix el formulari habitual de la cancelleria reial castellana de l’epoca en actes juridics d’aquesta mena, sense una altra particularitat que un afegit que tractem després de la data, relatiu al fur d’immunitat dels nous pobladors dels 110~s susdits. 1, com que d’aquesta singularitat extraformulàri~a parlarem repetidament, amb una certa atenció, podem passar directament a l’examen dels elements substancials de l’acte documentat.

EL DONANT El donant, el rei Alfons VIII, era en aquells moments encara un adolescent. Durant la minoria d’edat del rei, el regne de Castella s’havia ’ Veg. Llibre del Repartiment de València, ed. dir. per Antoni Ferrand0 i Francés. Paterna, 1978, p. $0, núms. 952 i 953, i doc. cit. en la nota 27. 8 BURNS, op. cit., II, 502, nota 6, amb referència a González, op. cit., 1, 102.

116


dividit en els dos partits o bàndols dels Castro i dels Lara i, segons es considera normalment, l’any 1166 se celebra a Toledo la proclamació del monarca, a partir del qual fet comen& d’exercir efectivament la potestat reia1.9 El nostre document, tal com hem vist, es va datar el 19 de gener de 1167 o, a tot estirar, del 1168, i precisament a Toledo, dada que sembla indicar que l’atorgament formava part encara d’aquella onada d’eufòria, motivada per la proclamació toledana del rei adolescent. Un altre fet, que en l’aspecte eclesiàstic potser tenia una significació més o menys relacionada amb la proclamació, és l’elecció per a la seu de Toledo de l’arquebisbe Celebrunus, electe encara en el moment de l’atorgament del nostre document, personatge que és el primer de la Ilista de confirmants. La presencia, pero, dels comtes de Lara i dels oficials reials de la ciutat de Toledo en l’atorgament del document en qüestió -i en uns altres de coetanissembla indicar que aquella proclamació reial de Toledo fou, en realitat, una victoria política important -potser la primeradel partit dels Lara i de la ciutat de Toledo. D’altra banda, la confirmació del document que fan els oficials reials mossàrabs de Toledo -que signen a part dels ordinarisi el mateix fet de la donació semblen indicar que l’element mossàrab toledà jugava un paper important en aquel1 partit i en 4aquella victoria política. Potser, en realitat, es tractava només d’un desplacament del centre de gravetat polític del regne de Castella cap al sud, pel pes específic que adquirien els territoris que ara anomenem Castella la Nova. En tot cas, aquestes observacions fan poc versemblant la interpretació habitual de la donació només com una mostra o un gest de solidaritat, més o menys testimonial i purament teòric, del rei Alfons VIII de Castella envers els cristians del llunyà reialme sarraí de València.l” Sembla més correcte pensar que la donació obeïa a una intenció realista, i no pas purament testimonial, de reforcar -fins i tot políticamentla marca oriental de Castella la Nova, a fi d’aslsegurar, o almenys fomentar, en aquella frontera potser perillosa encara, una repoblació afecta a Toledo, condició que, evidentment, requeria una base mossàrab. Dins el document mateix, ho fa pensar així el text afegit, del qual parlavem abans, després de la datació, relatiu al fur d’immunitat dels fratres de Sant Vicent i dels nous pobladors de Fuentidueña i Estremera, text que no forma part del formulari del document, sinó que suposa una singularitat b’en reahsta, que no té cap aspecte testimonial ni purament teòric. Precisament per això podem pensar que aquella donació tenia un contingut i una finalitat ben pràctics i ben reals. Ací sí que sembla ben aplicable allò de «verba cum effectu interpretanda». 9 GONZALEZ, op. cit., 1. Io BURNS, op. cit., 1, 283, seguit per ALTISENT, op. cit., 108.

117


Igual que altres moltes polítiques seguides pels reis medievals en la repoblació de 110~s fronterers, aquella també era de circumstàncies, pero’ amplia un buit en aquells moments. Seria més tard que l’establiment a Uclés de I’ord’e militar de Sant Jaume (1174) i la conquesta de Conca (1177) farien variar aquella situació precedent i establirien les bases que havien de donar, en aquella frontera oriental de Castella la Nova, l’estructura militar i política definitiva.”

ELS DONATARIS Els donataris, en el nostre document, són sant Vicent Martir de Valencia i els germans servents de la seua església, ja que es va fer «martiri Cristi Vincencio de Valencia et omnibus fratribus eiusdem martiris ecclesie servientibus». En aquesta designació dels donataris no s’esmenta cap nom personal, particularitat clarament indicativa del fet que la donació es feia collectivament a una comunitat com a tal. Ni tan sols no s’hi esmenta el nom de I’abat o la persona que en ,aquells moments presidia aquesta comunitat, fet certament anomal, perquè és ben normal, en les donacions fetes a monestirs del país, assenyalar-ne el nom de I’abat. Potser en aquells moments al monestir valencia de Sant Vicent de la Roqueta no n’hi havia, o potser -amb més probabilitatsera encara a Valencia i, com que no va assistir a l’atorgament del document a Toledo, no hi és esmentat. Igualment crida l’atenció el fet que el nostre document no qualifica els comunitaris de Sant Vicent com a monjos en als documents relatius a mo( nzowci,J, tal com és també habitual nestirs del país, sinó que utilitza el circumloqui, més o menys arcaïtzant, «fratribus eiusdem martiris ecclesie servientibus». Tot això, evidentment, no és casualitat, sinó que sembla indicar un caire jurídico-religiós especial -fins i tot en aquells momentsde la comunitat dels fuutres servientes de l’església de Sant Vicent. 1 sembla que ho podem comprovar degudament. Si repassem la documentació hispanica relativa a les formes de la vida religiosa comunitària en els segles x i XI, podem comprovar que el nom de fudres era aplicat habitualment als membres de comunitats monàstiques; ‘* i, més concretament encara, l’expressió fratres servientes, bé del titular d’una església o bé de la mateixa església, esdevingué una mena de tecnicisme jurídicocanonic, per a designar els membres de la comunitat monàstica o canonical agrupada a l’entorn d’aquella església.‘3 Cfr. PESET,Mariano; GUTIÉRREZCUADRADO, Juan i TRENCHSODENA,Josep, Fuero València, 1979, pp. 143-158. l2 Cfr. GARCÍAGALLO,Alfonso, «El Concilio de Goyanza. Contribución al estudio del Derecho canónico español en la Alta Edad Media», Anuario de Historia del Derecho Español, XX (Madrid, 1950), 275-633, especialment, 372-416. lJ Cfr. GARCfAGALLO,loc. cit., 391, nota 225, on es pot llegir l’expressió «fratrum ”

de Ubeda,

118


EESPILL Una altra cosa és la distinció formal entre comunitats de caràcter pròpiament monastic (monestirs propiament dits) i comunitats de caràcter canonical (canoniques), la qual té un origen carolingi,‘4 que en l’església hisp&.nica -fins i tot a Catalunya, on la influencia de l’església franca es fa ben palesa ja en el segle I+ triga segles a imposar-se totalment. ls Es més, al seg 1e x hi havia canoniques, fins i tot catedralícies, com ara la de Lleó, que seguien la regla de sant B’enett6 la qual per a la nostra mentalitat, basada encara en el capitular carolingi de sant Benet d’Aniana del 818,” se’ns perfila com a típicament monàstica. 1 hi ha comunitats, que avui ens semblen totalment monàstiques i benedictines ab OZIO, com la de Sant Cugat del Valles, els membres de l’es quals, en el mateix segle x, no es definien encara clarament com a monjos 0 com a canonges.’ Aquestes observacions sembla que indiquen el caire jurídico-religiós de la comunitat dels frutres servientes de Sant Vicent, com una d’aquelles comunitats indiferenciades -en realitat, monàstico-canoniquesagrupades al redós duna església importan& sota la dependencia del bisbe diocesà. Ben mirat, és segurament la forma monàstica medieval més típica de la tradició visigòtica o hispànica. 1 el fet sembla també plenament normal en una comunitat mossàrab com la de Sant Vicent de Valencia. Cagigas, referint-se a Simonet i als Acta Sanctorum bollandians, reporta la notícia d’un bisbe de Valencia, amb nom desconegut, que cap a l’any 1087 ana en pelegrinatge a Jerusalem, pero no hi pogué arribar, perquè morí a Bari, on deixà una relíquia de sant VicentFg El fet mostra la vitalitat del culte a aquest sant en la cristiandat valenciana, encara en les darreres decades del segle XI. 1 el nostre document ho corrobora pel que fa al segle XII. Cal dir, pero, que per les indicacions del nostre document, lsembla que, com que no hi havia bisbe residencial a Valencia en aquells moments, era l’arquebisbe de Toledo -segurament com a metropolitàel qui s’encarregava pastoralment d’aquella comuibi serviencium», la qual apareix també en un document del 946 (Cartulario de Sant Cugat del Val&, ed. de José Rius, 1, Barcelona, 1945, doc. 25, p. 25), sota l’expressió uabbates quoque et monacisive et canonici ibi Deo servientesp. ” Cfr. GARcfA GALLO, loc. cit., 374-375, i GARCfA I SANZ, Arcadi, «La noció d’ ‘Orde’ en el monaquisme català antic (segles IX-XIII) », II CoNoqui d’Història del Monaquisme Cata%, Poblet, 1974, pp. 27-30. Is Cfr. GARcfA GALLO, loc. cit., 401, i GARCÍA 1 SANZ, loc. cit., 30. l6

GARCÍA

GALLO,

loc. cit., 380.

” Gapitularia, regum francorum», dins Monumenta nover, 1883 (reedició, 1960), p. 276, cap. 138.

Germaniae

Historica,

Han-

loc. cit., 33-36. Isidro, Los mozúrabes, Madrid, 1947-1948, II, 464, amb rderència als bollandians. Acta Sanctorum, II, 413, Francisco J. SIMONET, Historia de los mozárabes de España, Madrid, 1903, 663-664, i Ramon MENÉNDEZ PIDAL, La España del Cid, Madrid, 1929, II, 585. IB l9

GARCÍA i SANZ, DE LAS ‘CAGIGAS,

119


EESPILL nitat valenciana de Sant Vicent, encara que fos d’una manera més o menys llunyana. Aquesta comunitat valenciana, pero, sembla que travessava uns moments molt crítics, atés que el preàmbul del nostre document assenyala que es feia la donació perquè no es perdés del tot el nom del lloc de lésglésia de Sant Vicent («ut t,alia saltim loca nomen quod habere videntur non penitus amitant»). Tanmateix, l’afegit que hi ha després de la datació del document, al qual ja ens hem referit adés, sembla indicar que els fvutres de Sant Vicent -0, si més no, molts d’ellsen aquells moments ja no eren a Valencia, sinó a Fuentidueña, ja que l’equiparació del fur de garantia d’immunitat que estableix entre els nous pobladors dels 110~s cedits i els fratres de Sant Vicent sembla indicar que tots eren al mateix lloc: l’honou (= immoble o finca) de Fuentidueña i Estremera. Altrament, és inconcebible la garantia i, més inconcebible encara, l’equiparació. 1 aquesta prescripció té més valor històric perquè, tal com hem comentat, no forma par-t del formulari del document, sinó que n’és un afegit singular, redactat segurament a darrera hora, potser fins i tot per atendre alguna necessitat concreta?O

ELS BÉNS

DONATS

Aquest trasllat, si més no parcial, de la comunitat dels fratres servientes de Sant Vicent de Valencia a Fuentidueña de Tajo sembla que, o bé no feia massa temps que s’havia produït, o bé en aquells moments era a punt de realitzar-se. El preàmbul del document, quan parla de les ~arracenorum procellas» i de les «multas propter fidem Cristi miserias atque angustias>>, que havien de suportar els monjos de Sant Vicent --cal suposar que a Valènciaho fa encara en temps present. Pero, d’altra banda, quan parla dels pobladors que s’havien d’establir «in honore predicti martiris», es ben clar que es refereix a l’honor de Fuentidueña i Estremera, i no només això, sinó que aquest honor ja funcionava com a centre de repoblació més o menys organitzat, segurament per part dels monjos de Sant Vicent, els quals eren en aquells moments el cap d’aquell centre o nucli de repoblació. Sembla, dones, que aquells monjos valencians, per fugir de les «sarracenorum procellas» de Valencia, potser amb la protecció de l’arquebisbe de Toledo, s’havien esta, blert en aquesta ciutat, s’havien organitzat i havien creat un nucli de repoblació, el reconeixement oficial del qual, diguem-ho així, era la donació’ que ara estudiem. 1 és per això que el text afegit al nostre document equipara l’estatut de garantia d’immunitat dels nous pobladors de Fuentidueña i Estremera amb el que ja tenien els monjos va2o El contingut jurídic sembla basat en el Liber iudiciorum, llei l.“, tit. 6 De pignoribus et debitis, llib. 5, amb la substitució de la pena del poble pel cotum regium dels 100 morabatins.

120


LESPU lencians en el moment de la donació, els quals eren elIs primers pobladors d’aquells 110~s i els més significatius, pel fet d’haver estat els qui havien tingut la iniciativa de la repoblació. És per això també que a partir d’aquella donació serien els amos d’aquells 110~s. Fuentidueña i Estremera són dos pobles que encara trobem a la província de Madrid, tocant la de Conca, a la riba dreta del Tajo. El primer d’aquests municipis és a la vora mateix del riu i a la vora, també, de l’actual carretera general de Valencia a Madrid, a 18 Km. de Tarancón. Estremera es situa al costa& a uns 9 Km., també a la dreta del Tajo i més amunt, pero’ no pas a vora riu. El fet de ser descrits tots dos nuclis com un sol domini en el nostre document exclou totalment la possibilitat que ‘el document puga referir-se a una altra població homonima de Fuentidueña, que hi ha a I’actual província de Segovia i que és, segurament, més coneguda. Segons el nostre document, Fuentidueña i Estremera pertanyien al terme del castell d’Alfarella i sembla que eren emplacats en la frontera mateixa amb la zona musulmana. Aquella donació comprenia, dones, una amplia zona a la riba dreta del Tajo, la qual en aquel1 mtemps no era del tot erma, perol tenia encara una població migrada o, almenys, insuficient. La delimitació que el document en fa -certament molt sumariaposa com a Iímits un gua1 del riu (vado SaZineuo),el terme d’Almoguera -pable, també, de l’actual província de Guadalajarai uns altres topòaims, que no gosem d’identificar hipotèticament, per no conéixer suficientment aquella comarca i la toponímia antiga corresponent. Fóra interessant, pero, que alguna persona que la conegués bé il-lustrés el nostre document amb un esbós d’identificació i localització precisa de tota la toponímia que conté. D’entrada, és bastant estrany que el nostre document no faca referencia expressa a cap església situada en el territori cedit -i, mes encara, per tractar-se d’una donació a una comunitat religiosa-, pero el fet d’assenyalar, quan parla dels pobladors nous d’aquell territori, «in honore predicti martiriw, ja sembla indicar que l’església principal havia de tenir per titular sant Vicent de la Roda. El lloc on hi havia aquesta església sembla que sindica en el mateix document quan, en la designació substancial que fa de I’objecte de la donació, al costat dels dos pobles cedits, precisa com a element únic -i, per tant, igualment significatiu«cum illa albergeria que es iuxta vadum de Alfarel». I sabem que amb el nom albergueria en aquella època, de vegades, s’identificava l’edifici conventual -sobretot si era de nova construccióque avui coneixem com a monestir, amb església i tot.2’ únicament la desco” Veg., p. e., aquest text adduït per GARCfAGALLO(loc. cit., 428, nota 325 i. f.) d’un document de SANTILLANA,de I’any 1107, publicat per 1E. Jusué. Libro de Regla o Cartulario de la antigua abadía de Santillana del Mar. Madrid, 1912, doc. 92, pp. 114-115: «ego Fetrus Presbiter, qui sum prepositus de illa confratria et abbate, simul in unum edificamus una barqueria (= albergueria) cum sua ecclesia in honore Sancte Dominice». 121


neixenca de la toponímia antiga d’aquells indretms ens impedeix de saber exactament on hi havia aquel1 gua1 d’Alfarel1, si bé pel nom sembla que s’emplawva sota el castell que portava el mateix nom. Aquesta precisió, per& ja sembla indicar que el monestir nou (albevgeriu) es situava a la vora del riu i d’aquell gual, pel qual, segurament, pawava el Tajo el camí ral de València a Toledo. Molt fàcilment, dones, el podríem ‘situar en el mateix Iloc que ocupa l’actual poble de Fuentidueña de Tajo o molt a prop. Cal dir, per& que actualment I’església parroquial d’aquest poble té per titular sant Andreu i no pas sant Vicent. Un element important d’aquella donació, dins l’economia de l’kpoca,22 eren unes salines, situades més cap a I’interior, les quals, segurament, eren en període d’explotació, perquè hi havia un altre gua1 en el riu, per on passava un ‘camí que hi arribava (vado sakzero). Aix6, per tant, fa suposar una exportació de la sal cap a la zona musulmana. Uns altres elements econtimics: d’importkncia de aa donació, també dins l’economia de I’època, eren ds molins hidràulics,23 amb les séquies i els assuts corresponents per a prendre I’aigua del riu necessària per al funcionament; Sembla d’una importància singular -potser perquè era també de nová construccióun assut que hi havia sota el mur del castell d’Alfarella, i ,això pot evidenciar. que aquel1 castell es situava, igualment, a vora riu 0 molt a prop. Tot aixo pot indicar una concentració ,d’elements de població i industrials en un nucli a la vora del riu, del castell i del camí ral: nucli que, ben segur, ha donat lloc a l’actual poble de Fuentidueña. 1 és ben probable que es formés aprofitant elements, almenys materials, aplegats anteriorment en aquel1 indret. La resta dels béns patrimonials descrits en ,el nostre document ja són els habituals dels assentaments agraris extensius: les terres de conreu (terris), les pastures (sotis et pscuís) i els emprius (pesca, bosc i fonts). Tal com veiem, dones, és possible que tot aquel1 extens territori cedit als monjos de Sant Vicent, pel que fa a I’assentament humà, en el moment de la donació ja tingués un nucli organitzat, encara que la resta fos mig erma. 1 aquesta organització sembla haver estat obra, també, d’aquells monjos valencians, els quals potser coneixien de feia temps

22 Cfr. MANCA,Aspetti dell’espansione economica catalana-aragonesa nel Mediterraneo occidentale. Il comerzo del sale, Mil&, 1965, i GUAL CAMARENA, Miguel, «Para un mapa de la sal hispana en la Edad Media », Homenaje a Jaime Vicens Vives, 1 (Barcelona, 1965), 483-497. Per al País Valencià, concretament, cfr. MAGDALENA NOMDEDEU,José Ramón, La gabela de la sal de Burriana en el quinquenio 1375-1379, Borriana, 1981. u Cfr. ALTISENT, Agustí, «Notícies socials i econòmiques de Monrblanc, la Guàrdia deis Prats i la Riba, pels voltants del 1200», VZZZ Assemblea Comarcal d’Estudiosos, Granollers-Barcelona, 1967, pp. 49-65, Història de Poblet, ad& esmentada, 68, i «‘Els molinw, Història de CatuZunya, d’edit. Salvat, I9 (Barcelona, 1979), 222-223.

122


l’indret, pel fet de trobar-se en un camí que, si més no per motius religiosos, segurament els era familiar: el camí de Toledo. La situació d’aquells paratges, en la frontera mateixa, pero en territori cristià,, es també digna de ser considerada, perque pot suposar un mínim de distancia a Valencia, dins el territori cristià. 1 aixo fa deduir, igualment, que els monjos valencians no emigraren massivament de Valencia a Fuentidueña, sinó que la repoblació i l’organització s’havien dut a cap en grup red&, sense perdre el contacte amb la casa mare de Valencia, on encara residiria l’abat o president de la comunitat i, almenys oficialment, també tota aquesta. Tanmateix, després d’aquella donació, si no immediatament almenys al cap de poc de temps, sembla que la totalitat d’aquells monjos valencians abandona definitivament el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, i se n’anà cap a Fuentidueña. 1 a Valencia resta només l’església de Sant Vicent, amb la tradició o el record d’haver estat construïda en el lloc precís on havia estat sebollit el cos del. sant diaca saragossà. Es tracta d’un cas ben curiós de transformació a rural d’una comunitat monàstica urbana o suburbana. Potser per aixo hi havia a Fuentidueña tots aquells molins, assuts i séquies.

SANT

VICENT

DE LA ROQUETA

DESPRÉS

DEL

1167-1168

Aquells monjos emigrats sembla que encara jugaren un paper important en la conservació de la tradició hagiogrtica i monàstica de Sant Vicent de la Roqueta. El preàmbul d’aquella donació, tal com hem vist, ja diu que aquel1 acte jurídic tenia aquesta finalitat («ut talia saltim loca nomen quod habere videntur non penitus amita&»). 1 ho confirma la documentació posterior conservada, i actualment coneguda, sobre aquesta situació de Sant Vicent de la Roqueta, En efecte, la documentació parla sempre de l’església (ecclesia), sense fer referencia a cap monestir (monasterium, cenobium, asciterium, etc.). Encara més, les donacions conegudes fins l’any 1238 tenen sempre com a donataris monestirs benedictins; particularitat que pot indicar que es duien a cap amb la idea, mes o menys immediata, de la repoblació monàstica del lloc. 1 això fa deduir, evidentment, que no hi havia una comunitat monàistica anterior. La primera donació coneguda de I’església de Sant Vicent de la Roqueta és només deu anys posterior al 1167. La va realitzar el comte-rei Alfons el Trobador de Catalunya-Aragó, a favor del monestir aragonés de Sant Joan de la Penya, per l’octubre de l’any 1177; 24 cessió que fou confirmada, més tard, pel seu fill, Pere el CatMic, el 1212. El monestir a BURNS, op. cit., 1, 283, i FINESTRES,Jaume, Historia

Poblet, ed. Barcelona, 1948, II, 69. 123

del real monasterio de


liESPI de Sant Joan de la Penya, reformat pels cluniacencs el segle XI, en el XII encapcalava una congregació de monestirs de caràcter centralitzat, segons el patró congregacional d’aquest orde; congregació a la qual pertanyien, també, els aragonesos de Sant Victoria d’Assan i Sant Pere de Loarre. L’entrada d’aquests monestirs en la Congregació Claustral benedictina catalana-aragonesa, erigida abans del 1219, com a conseqüència dels decrets del Concili IV de Latera de 1215,26 representa el final d’aquella congregació i de l’etapa cluniacenca i dona ocasió a una nova donació de l’església de Sant Vicent de la Roqueta, que va fer el rei Jaume 1, el 19 de marc de 1233, a favor del susdit monestir de Sant Victoria d’Assan.2’ Prop ja de la conquesta de la ciutat de Valencia, el 9 de julio1 del 1237, l’església de Sant Vicent de la Roqueta, amb trenta jovades de terra, fou cedida, una altra vegada, pel mateix monarca, al monestir llenguadocià de Santa Maria de la Grassa,28 el qual encapcalava també una altra congregació de caire més o menys cluniacenc, patrocinada pels comtes de Barcelona?’ Pero la crisi que envoltava, també, en aquells moments, aquella congregació, comencant per la mateixa casa mare de la Grassa, dona lloc a la destitució de l’abat, Bernat,3’ que era precisament el qui havia rebut la donació. Es per això que, finalment, van ser els benedictins claustrals -i no pas els cistercencs-, de Sant Victoria d’Assan, els qui prengueren possessió de l’església de Sant Vicent de la Roqueta, on fundaren un priorat immediatament després de la conquesta de la ciutat de Valencia. La primera notícia que en coneixem, d’aquest priorat, és un document de 14 de marc del 1239)’ en el qual l’arquebisbe de Tarragona regula els enterraments a Sant Vicent, amb la disposició que el clero parroquial ha de dur el cos del difunt amb la creu parroquial fins a la porta de la Boatella, sicut moris est, i havia de rebre’n la tercera part dels llegats, i si aquests consistien en béns immobles, la quarta, segons la valoració feta per un prohom, nomenat pel prior de Sant Vicent. El «La introducción del rito romano en Aragón y NaSacra, 1 (1948), 299-324. 26 TOBELLA, Antoni M., «Cronologia dels capítols de la Congregació Claustral Montserratensia, X (1964), 223-398, i tarraconense i cesaraugustana,, Analecta TOBELLA, Antoni M. i MUNDÓ,Anscari, Documents del primer segle de la Congregació 25 UBIETO ARTETA, Antonio,

varra>, Hispania

Claustral

tarraconense,

ibid.,

399-455.

27 HUICI, Ambrosio, Colección diplomática de Jaime Z el Conquistador, Valencia, 1916-1919, 1, 194, i ICHABAS, Roc, «Sección de documentos», El Archivo, IV (Dénia, 1890), 292-293. L’any és el 1233, i no pas el 1232, tal com es considera habitualment, per tractar-se del mes de marc, abans del dia 25 (cfr. BIJRNS, loc. cit., II, 502, nota 3). 28 Repartiment de València, ed. cit., núm. 2, p. 5. z9 MUNDO, Anscari, «Moissac, Cluny et les mouvement monastiques de l’Est des Pyrénées du x’ au XIII’ siècle», Anales du Midi, 75 (1963), 568-569. 30 Ibid., i BURNS, op. cit., 1, 283-284. 31 Archivo Histórico Nacional (Madrid). Códices. 1220 B, f. 2. Devem també la comunicació a Honori GARCIA i OMS.

124


EESPILL document diu que aquesta regulació ha estat feta d’acord amb els rectors de les parròquies i, també, amb aquest prior. Com que la data del document és tau primerenca -encara no feia sis mesos de la conquesta de la ciutat de Valencia-, això vol dir que els monjos de Sant Victoria prengueren possessió de l’església de Sant Vicent de la Roqueta immediatament després d’aquest fet; i l’expressió sicut moris est, referida a la forma dels enterraments a Sant Vicent, sembla indicar que, o bé era un costum provinent dels temps dels moros, o bé entre els cristians nouvinguts s’estengué rapidament aquesta devoció, fet que suposa, també, una tradició anterior. D’aleshores en+ ja són corrents les referències al monestir de Sant Vicent de la Roqueta:* com a tal monestir, fins a la incorporació al monestir cistercenc de Poblet el 1288,33 del qual fou també un priorat, que dura fins a l’exclaustració del 1835. Amb aixo podríem considerar acabat aquest estudi, en l’aspecte monogràfic relatiu al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, tot i que hi ha encara la possibilitat d’il-lustrar molt més el document que hem estudiat. Pero no voldríem fer-ho sense esmentar un canvi d’orientació singular que s’observa al llarg del darrer terc del segle XII, el qual sembla important, no ,solament per a la historia de Sant Vicent de la Roqueta, sinó també fins i tot per a la historia de Valencia, en general: canvi que podem deduir de les observacions que ara citem. Dúna banda, la vinculació de la cristiandat valenciana a la seu arxiepiscopal de Toledo, durant la primera meitat del segle XII; vinculació que sembla que, després de la proscripció del mossarabisme litúrgic toledà, feta pel papa Eugeni III (1145-1153) 34 porta també els mossarabs valencians a l’assimilació de l’uniformisme litúrgic gregorià. Potser, fins i tot, en el fons religiós, aquel1 trasllat de la comunitat dels fratres de Sant Vicent de Valencia a Fuentidueíía era un mitja expedit d’acostar-los més a Toledo i d’assimilar-los més al gregorianisme imperant. 1 de l’altra, observació potser de caire més positiu, la forta succió demogrtica motivada per les necessitats de la repoblació de l’extensa marca oriental de Castella la Nova absorbí, tal com hem vist, aquells fratr-es servientes de l’església valenciana de Sant Vicent. Pero, com que la comunitat monàstica de Sant Vicent és una minoria social, que sembla tan significativa dins el mossarabisme local valencia d’aquella època, aquesta mabsorció fa pensar en la possibilitat d’una imitació de la 32 Veg., p. e., la referencia al monestir de Sant Vicent en una donació de Castelló de la Plana que li cedí el rei Jaume 1, el 12 de setembre de 1244, en Manuel BETf BONFILL, @rimeros señores de Castellón», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, VII (1926), 114. El dit monestir és citat tamblé en unes altres donacions a Castelló, anotades al Repartiment, ed. cit., núms. 2400 a 2402 (pp. 217218), de l’any 1250. j3 ALTISENT, Histbria de Poblet, cit., 106-111. 31 MANSI, Concil., XXI, 678. Cfr. MIGNE. PL, 180, col. 1559. 125


EESPILL conducta dels monjos de Sant Vicent per part d’altres mossàrabs valencians. Potser fins i tot alguns dels nous pobladors de Fuentidueña i Estrenera, dels quals parla el nostre document, ho eren. 1 això és una qüestió que resta oberta, sense documentació ni estudis encara. Finalment, després d’aquell establiment dels monjos de Sant Vicent a Fuentidueña, les influències cristianes a Valencia vingueren d’una altra direcció: Catalunya i Aragó. Semblen indicar-h0 així, no solament les donacions de Sant Vicent, suara citades, sinó també allò que pot tenir de fons històric la llegenda hagiogràfica de sant Bernat d’Alzira,35 monjo cistercenc de Poblet, encara de la segona meitat del segle XII, i la ja més poblada hagiografia valenciana del segle XIII. Sembla, dones, com a conclusió, que l’enigma historie de Sant Vicent de la Roqueta comenca a aclarir-se, tocant a l’existència de la discutida comunitat monàstica mossàrab que ara ens ocupa. Pero només en coneixem, com qui diu, el final. 1 caldria també saber-ne, almenys aproximadament, l’origen i, així mateix, el de l’església a la qual servia; extrems que l’arqueologia, amb el suport de la documentació coneguda, pot aclarir amb certa precisió. Es clar que, a canvi d’aquests, diguem-ne, progressos, es plantegen nous problemes histories, com ara el que acabem d’esmentar, relatiu a l’origen o a la historia posterior d’aquella comunitat de Fuentidueña. Pero8 qualsevol avanc té aquest preu: obrir-ne nous interrogants o plantejar-hi nous problemes. Per aixòl, sembla que per ara ja farem prou si no en Fem un munt i aprenem senzillament la Ilicó d’avui: per a la solució d’aquest enigma de Sant Vicent de la Roqueta, tan visceralment unit a la historia de València, si no volem caure en la parada historiogràfica, l’escepticisme només serveix com a actitud instrumental, pero no pas com a postura intellectual definitiva, de manera que cal substituir-lo per una actitud més positiva. 1 el mètode més adient per a arribar a aquest resultat és no acumular problemes, sinó anar descomponent l’enigma en qüestions parcials i molt concretes -diguem-ne, d’especialitat-, que és el mètode que permet una profunditat d’anàlisi superior. Aixo és com una Ilicó postuma que encara avui podem aprendre del professor Sanchis Guarner. Arcadi

j5 ALTISENT, Història

de Poblet,

cit., 92-95. 126

GARCIA


A1 FICCIÓ UTOBIOGRAFIA EN “L’ESPILL’ DE JAUME ROIG. A propòsit de lépisodi en l’hospital

AL.LUSIONS

AUTOBIOGRAFIQUES

EN L’ESPILL

E

L CARACTER pseudo-autobigoràfic de 1’EspiZI és una dada que avui no ofereix cap mena de dubte. En temps passats, fins el segle XVIII inclòs, es va creure generalment que l’autor, Jaume Roig, era també el protagonista de l’obra, sens dubte, per contar-ne les aventures i desventures en primera persona, com si s’haguessen esdevingut realment, introduint-hi, per aconseguir-ho, referències oportunes a fets verídics i a persones de carn i ossos contemporànies. Aquest recurs va contribuir amb tal eficacia a donar aire de credibilitat a la ficció literaria que coneguts erudits i bibliògrafs del Set-cents, com ara Ximeno i Sarmiento, o historiadors com Esclapés i Orellana, entre molts altres que podríem citar, atribuïren sistemàticament a Roig-autor actes i moviments del protagonista de la seua famosa composició.’ 1 Vid.

XIMENO,

V., Escritores

del Reyno

127

de Valencia,

vol. 1, València,

1747,


A la investigació del segle XIX es deu, en gran part, el fet d’haver exposat i haver difós la idea que l’autor no hi relata la pròpia vida, tot i que ho dóna a entendre així.2 Serrano Cañete ja ho expressà en 1883, amb absoluta claredat i precisió, quan va afirmar que «la obra de Jaime Roig no puede considerarse ‘como una autobiografía, pero sí como una novela llena de datos históricos»? Idea admesa plenament pels moderns crítics i editors «científics» -Morel-Fatio, Chabàs, Miquel i Planas-, els quals, per disposar d’un coneixement documental més ampli del metge i poeta valencià, van tenir més evidència del caràcter fictici de les aventures narrades a 1’EspiZL4 En efecte, com ens ha fet veure, amb gran nitidesa i agudesa, Martí de Riquer, el protagonista fou concebut com un personatge de trajectbria vital ben precisa des d’un punt de vista cronològic, i la seua biografia, enquadrable entre 1360 i 1460, respon a la d’algú nascut quaranta anys abans que Jaume Roig.S Es tracta, dones, de dues vides distintes i ben diferenciades, tant en l’espai com en el temps, per voluntat decidida de l’autor. pp. 50-51; SARMIENTO, M., Memorias para la historia de la poesía, y poetas españoles, Madrid, 1775, pp. 392-394; ESCLAPBS DE GUILLA, Resumen historial de la fundación i antiguedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid, València, 1738, pp. 111-112; i ORELLANA, M. A. de, Valencia antigua y moderna, València, 1923, vol. 1, p. 631. ’ Contradient Sarmiento, la insinuà aviat, amb agudesa evident, F. CERDA I RICO, per al qual Roig «habla más como poeta que como historiador» (Notas al Canto de Turia, o noticias históricas de algunos poetas que en él se celebran, que segueix a l’edició de La Diana enamorada, de Gaspar Gil Polo, Madrid, 1778, p. 300). La recollí J. P. FUSTER en la seua Biblioteca Valenciana de los Escritores que florecieron hasta nuestros dias ‘(~01. 1, València, 1827, p. 31), on sembla insinuar la seua adhesió al judici de Cerdà. F. PELAY BRIZ, en el pròleg a l’edició de Lo libre de les dones é de concells (Barcelona, 1865, p. IX), és més contundent: «basta Ilegir tot lo llibre pera convencerse de que de lo que diu sols se’n pot créurer un 1 p %». 1 també R. FERRER I BIGNÉ, el qual opina que «más que la verdad, es la inventiva la guia y norma» del Espill («Estudio histórico crítico sobre los poetas valencianos de los siglos XIII, XIV y xv», Boletín de la Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, XVI, València, 1873, p. 38). 3 SERRANO CAÑETE, J., «Recuerdo apologético del maestro Jaime Roig y Pellicer», Revista de Valencia, III (1883), p. 530. 4 A. MOREL-FATIO va aprofundir bastant en la qiiestió, encara que va ser excessivament moderat en la conclusió: «Il semble que nous soyons ici en prksence d’une fiction» (Rapport adressé a M. le Ministre de l’lnstruction publique sut une mission philologique a Vaíence, suivi d’une étude sur le «Livre poème valencien du xvc siècle, de maitre Jaume Roig, París, 1885, p. al pròleg de la seua valuosa edició, Spil.! o Libre de les dones, per Roig (Barcelona-Madrid, 1905, p. VI), opina que «si bien contiene

des

Femmes»,

28). A.

CHABAS,

Mestre

Jacme

algunos datos autobiográficos, su relato no resulta más que una pura ficción novelesca». I així mateix, R. MIQUEL I PLANAS, el qual conclou: «pot qualificarse ben bé d’errada tradicional I’atribució al poema d’un valor autobiogràfich» (Spi o Libre de Consells de Jaume Roig, poema satírich del segle XV, Barcelona, 1929-1950, vol. 1, p. XX. També sobre la qüestió, les pp. XXVI-Xx1X). 5 DE RIQUER, M., Història de Ia Literatura Catalana, vol. III (Barcelona, 1964), pp. 238-239.

128


Cal tenir en compte aquest dualisme per a comprendre l’obra en tots els matisos. El fet que la personalitat del narrador-protagonista -el nom del qual se’ns oculta acuradament 6- siga distinta de la de l’autor és precisament allò que permet a aquest introduir-se repetides vegades, amb gran sentit de l’humor, en el text i jugar amb l’equívoc des de la seua velada presència. Es conegut, per exemple, el vers de lectura ambigua en què s’alludeix despectivament al personatge central de l’EspiZ2 com a «lo ve11 voig tort», utilitzant intencionadament la paraula voig -1 Roig?per a suggerir, no sense ironia, la presència de l’autor, i fins i tot l’homonímia respecte a aquell.7 També és famós l’elogi a Isabel Pellicer, l’esposa ja morta de Jaume Roig, collocat en la boca del protagonista, que permet al nostre poeta introduir en clau el nom d’aquella -«Is, primer mort, lo peix llisseni fins i tot el seu -«Blanc e vermell»en els versos de la «novella».* Però no hem de veure-hi un enigma, sinó una endevinalla simple i enginyosa, fàcil de desxifrar per als contemporanis, amb la qual l’autor pretén, no ocultar els dos noms, sinó, més aviat, tot .el contrari: fer que el lector hi repare perqub advertesta la seua presència semivelada. Hi ha en l’Espil1, efectivament, tot un joc d’insinuacions autobiogràfiques, que per al patriciat urbà de la València quatrecentista -públic a qui ya adrecada l’obraresultarien fàcilment identificables. Mestre Jacme Roig, quan escrivia, pensava, sens dubte, en aquel1 ambient ciutadà a què pertanyia, on el1 i el seu entorn sòcio-familiar eren coneguts, i en el qual tals insinuacions podien ser copsades plenament, establint-s’hi una mena de complicitat lúdica autor-lector. Així, quan el nar’ En la recent edició de I’Espill patrocinada per la Znstitució Alfons el Mag(València, 1981), Vicent Escrivà, el realitzador, denomina sistemàticament, «En Grosser, el protagonista. Al nostre parer, es tracta d’un errar d’interpretació lamentable, i aquest nom manca de tota base. Ens ,hem ocupat de l’assumpte en la ressenya publicada en el núm. 12 d’aquesta mateixa revista, pp. 144-147. ’ En el seu comentari a aquest vers -el 6.292-, MIVUEL I PLANASrebutja la interpretació de I’adjectiu roig com a nom de I’autor: els tres qualificatius -«lo uel2, roig, tort»-, segons ell, semblen reEerir-se «a Ilaspecte físich d’un ve11 hemipl&tich» (Spill, II, p. 324). En canvi, CHABAS,que transcriu *lo ve11 Roig tort», comenta: «Esta es la única vez que suena el apellido del autor del Spill, aunque

nhzim

se podía leer roig, colorado, rojo» (Spill, p. 316). Joan FUSTERes refereix al protagonista com a «el fals Roig», «el pseudo-Roign, ja que considera que el seu nom és el mateix que el de I’autor, segons es desprén del vers en qüestió (vid. Jaume Roig i sor Isabel de Villena, en les seues Obres Compleetes, vol. 1, Barcelona, 1968, p. 181). En la mateixa Unia es situa J. BERGÉSen el pròleg a lkdició de l’EspiE2 o Llibre de Zes dones de .M. GUSTAl(Barcelona, 1978, p. 13): «sembla que el nom de l’autor i el del narrador-protagonista és el mateix,. J. SAN VALEROAPAIZISI (La modernitat Idel protagonista del «Spill» de Jaume Roig, València, 1971, p. 3) proposa denominar el personatge, un tant forcadament al nostre parer, *Roig el Tort». Diguem, finalment, que M. de RIQUER(Història de Za Literattwa Catalana, III, pp. 213-244) akludeix sistemàticament al narrador o protagonista com a personatge anònim. * Es tracta dels versos que van del 16.107 al 16.111. Sobre la seua interpretació, vid. MIQUEL I PLANAS,Spill, II, p. 405.

129


rador-protagonista de 1’Espill dedica aquesta obra al seu «car nebot», Baltasar Bou, que era un personatge de la vida real -el fil1 menor del senyor de Callosa 9, Jaume Roig, mesclant novament realitat i ficció, reflecteix l’amistat i l’afecte envers aquest membre de la família valenciana dels Bou, amb la qual, com era públic i notori en la ciutat, gaudí d’una gran intimitat. lo Es tractava dúna altra manera de suggerir la seua presència en el text, com en altres casos anteriors, no explícitament, sinó insinuada. Ara bé, si tota aquesta barreja subtil d’aspectes de la vida real de Roig en la trama novellesca degué ser percebuda amb claredat pel lector de la València de l’kpoca, la situació no és la mateixa per al públic d’avui. Actualment, necessitem conéixer a fons el perfil biogràfic del ciutadà Jaume Roig i l’entorn per a poder copsar matisos i ironies de I’EspiZZ, òbvies per als contemporanis, però no per a nosaltres. A més, la comprensió correcta i completa exigeix una lectura sociohgica del text -realitzada ja en part pels seus editors més conspicus ll-, per tal que múltiples alhsions a aspectes de la ciutat baix-medieval arriben fins 9 A. SALVA BALLESTER demostrà inequívocament que Baltasar Bou no fou mai senyor de Callosa, com s’havia cregut, sinó fil1 menor de Guerau Bou, primer senyor d’aquesta localitat i amic de Jaume Roig, el qual l’assistí com a metge en la seua darrera malaltia (1459). Baltasar tindria per aquel1 temps uns vint-i-un anys; d’ell sabem que «marchó a Portugal (. ..) y allí fue armado caballero; regresó después a su patria en una nave, enfermo, y desembarcando en Jávea fallece a los dos o tres días en plena juventud, soltero y oscuramente, el año 1467~ («Mestre Jacme Roig y Baltasar Bou», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XV (1934), pp. 294-301). Malgrat una informació tan completa, les edicions recents de 1’Espill -de M. GUSTA i de V. ESCRIVA, ja citades- encara repeteixen la versió tradicional errònia de Baltasar Bou com a senyor de Callosa. Io L’amistat de Jaume Roig amb Guerau Bou va continuar, després de la mort d’aquest, amb el fil1 Pere, que el succeí com a senyor de Callosa; els descendents del nostre metge-poeta seguiren relacionats amb els Bou després de la seua mort. De tot això, facilita proves documentals de gran interés SALVA BALLESTER, en l’article esmentat (vid. la nostra nota anterior); el mateix autor analitza, bé que molt més breument, la relació de Jaume Roig amb aquells, en el seu Ilibre La villa de Callosa de Ensarriá. Monografía histórica documentada, Alacant, 1960 (vol. 1, pp. 33-36 especialment). Més endavant, a l’apartat tercer del present treball, oferirem dades de cert interés sobre el particular. Una altra qiiestió ja és el suposat parentesc Jaume RoigBaltasar Bou en la vida real, admés per CHABAS (Spill, pp. 282, 438 i 439), encara que sense demostrar-h0 documentalment, com assenyala MIQUEL I PLANAS (Spill, II, p. 262). Aquest darrer va qüestionar l’esmentat parentesc en un comentari al vers 241 de l’obra: per bé que el narrador clo supone sobrino suyo» -diu«no consta de ningún modo que fuera pariente de Roig» (El Espejo de Jaime Roig, poema valenctano del siglo XV traducido al

castellano y precedido de una introducción al «Libro del Arcipres8te de Talavera» y al «Espejo de J. Roig», Barcelona, 1936-1942, p. 8). Certament, no pot admetre’s,

ara per ara, sense serioses objeccions, la hipòtesi de la relació familiar, que sembla una conseqüència més de la confusió tradicional entre autor i protagonista. I* Ens referim a Chabàs i a Miquel y Planas. En l’edició del primer s’inspirà la realitzada per Almela i Vives, F., Llibre de les dones, o Spill, Barcelona, 1928, que, desprks, ha servit de model -i més que això- a les ja esmentades de Marina Gusta i de Vicent Escrivà.

130


al lector d’avui en el significat veritable i precís, i no buides de contingut. La nostra pretensió en aquest treball, apuntant en ambdues direccions, és, duna banda, aportar noves dades sobre la vida del nostre metge-poeta, i, de l’altra, analitzar des dún punt de vista sociològicohistorie un fragment de la seua obra. Pero, tant en un cas com en I’altre, ens ‘centrem en un aspecte molt concret: la relació de Jaume Roig amb els hospitals valencians; relacio que va tenir una projecció literària en l’episodi de 1’Espill -a que ens referirem tot seguitdel pas del protagonista per l’hospital d’En Clapers. Episodi en que ms’utilitza, una vegada més, el recurs de la insinuació autobiogràfica, ja que el protagonista, víctima duna malaltia en la joventut, es veu obligat a refugiar-se en l’esmentat hospital de la ciutat de Valencia, on va ser molt mal atés; ‘* no en un hospital imaginari, sinó en un de real: precisament aquel1 al front del qual hi havia Jaume Roig quan escrivia els versos.” Ens trobem, dones, amb un nou moment de 1’EspiZZ en que realitat i ficció literaria (biografia de l’autor i biografia del protagonista) s’entrecreuen i es relacionen ironicament en la lectura del contemporani (o coneixedor) del gran poeta valencià. VIS16

CRfTICA

D’UN

HOSPITAL

BAIX-MEDIEVAL

L’episodi de l’hospital, que ocupa tan sols cinquanta-sis versos de l’EspiZ2, ofereix, malgrat la brevetat, l’interés de ser un dels escassos testimonis literaris cvitics de que disposem sobre el funcionament d’una institució assistencial de la baixa Edat Mitjana, escrit, a més, per una persona que hi mantenia una relació estreta. Per a una major claredat en la nostra anàlisi del fragment, el dividirem en tres parts, corresponents a les tres seqüències que es perfilen al llarg de la lectura. En la primera d’aquestes seqüències, el narrador-protagonista, que en versos anteriors ha explicat com es va veure sense casa en plena joventut després d’expulsar-l’en la seua perversa mare, mort el pare, exposa els motius que I’obligaren a buscar refugi en I’hospital: pobresa, malaltia i desemparanca familiar (aquesta darrera causant, en última instància, de les dues primeres). Heus ací les seues paraules: ‘* L’episodi apareix en els versos 912-967. l3 En les cinc edicions modernes de 1’Espilf (que mencionem en la nota ll), el text referent a l’hospital s’acompanya sempre d’un breu comentari, en el qual s’indica l’actuació del poeta com a administrador del centre, i la fundació d’aquest en 1311 per Bernat d’En Clapers. IEn general, els comentaristes de l’Espil2 ,solen advertir el lector de la relació entre Jaume Roig i l’hospital d’En Clapers quan analitzen l’episodi, tot i que alguns no s’hi detenen, com és el cas de Victorio G. AGÜERA en un discutible treball titulat Un pícaro catalán del siglo XV (El Spill de Jaume Roig y la tradición picaresca), Barcelona, 1975. Els seus comentaris al pas del protagonista per l’«hospital de Chapléw [sic] són particularment fútils (vid. pp. 27 i 39-40), i reflecteixen una manca d’informació bibliogrtica elemental sobre l’autor, manifesta al llarg de tot el llibret.

131


IXSPILL La gran fretura prest m’atengué e.m reprengué gran malaltia. Mare ne tia no m’acolliren ni mai bolliren ordi per mi. Tirí camí fora. portal, ves I’espital d’En Clapés dit. A la pobresa i la malaltia, circumstàncies normals dels qui s’acollien als hospitals de 1’Edat Mitjana -institucions que tenien Ilavors un exclusiu caràcter caritatiu, d’ajuda a l’indigent 14-, se’n sumava, en aquest cas concret, una més, precisament la que el fa dramàtic, de ben lamentable: la negativa dúna mare benestant a fer-se càrrec del seu fil1 malalt. El protagonista recorda, amargament, el fet de no haver estat acollit en la llar materna durant la malaltia, ni d’haver comptat amb un familiar que li preparàs la cocció d’aigua d’ordi -ordiatque solia donar-se aleshores com a aliment adequat als qui patien febres altes.” Per a buscar un remei al seu greu estat, el jove, eixint del recinte emmurallat de València pel portal dets Sevuans, fa cap al camí de Morvedue, al comencament del qual hi ha l’hospital de Santa Maria, denominat popularment d’En Clapers, nom del fundador.16 Ací ensopega amb un curiós personatge femení que ocupar& la totalitat de la seqüència segona: l’hospitalera. Aquesta, ajudada per la seua mossa, el sotmet, la mateixa nit de l’arribada, a un escorcollament minuci&, per veure si duia alguns diners: Aquella nit la spitalera, falsa roncera, ella i sa mossa, l4 Sobre aquesta qüestió remetem a l’apartat 1.1. del nostre treball «Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En Clapers (1311)», Dynamis. Acta Hispanica ad Medicinae Scientiarumque Historiam Illustrandam, 1 (Granada, 1981), pp. 17-49. 15 «...car quan lo metge veu que lo malalt ha gran febra, diu: “Guarda? no mengo sinó ordiat, e no mengo fruyta ni carn de bou”» (Sant Vicent FERRER, Sermons, vol. IV, Barcelona, 1977, p. 117). «L’altre deffalliment que febra ha, és que destroeix e destorba lo apetit de mengar; que l’ordiat que li és medicinal, no vol mengar e disiga fruyta, que li és contrària» (Ibidem., p. 243). l6 Sobre la fundació, vid. art. cit. en la nota 14. Destaca la precisió de Roig, pròpia d’un administrador minuciós, quan es refereix a I’hospital d’En Clapés dit; aquest darrer monosíllab no és superflu, ni una mera exigència de la rima; és el nom vulgar, no oficial, de constata una rigorosa realitat terminològica: l’hospital. 132


LESPU percint e bossa, fins al cató del meu gipó m’escorcollaren. Que representava el carrec d’hospitalera? Per bé que el responsable m&xim de l’hospital d’En Clapers era I’administrador (que solia ser un distingit ciutadà nomenat pels jurats de Valencia, patrons perpetus de l’esmentat hospital), aquest no es preocupava directament dels afers quotidians de la casa, competencia propia de l’spitaler. La persona que ostentava aquest càrrec era, per regla general, no un burgés de posició elevada, sinó un assalariat que hi residia permanentment i hi exercia uns serveis importants, dels quals havia de respondre davant l’administrador: «recibir a los enfermos e indigentes que al hospital acudían, alojándolos convenientemente y proveyendo desde un principio a sus más apremiantes necesidades », i, a més, s’encarregava de la r-reteja i de l’alimentació dels malalts, i, també, del bon funcionament de la casa en general. ” Per a la realització d’aquestes tasques, l’spitaler comptava amb l’ajut de la seua esposa, l’spitalera, càrrec que solia ser dependent del primer; el matrimoni, que percebia conjuntament el mateix salari,’ era necessari en aquest hospital, com en els altres, atesa la separació estricta de sexes entre els malalts. Per això, era preceptiva la condició de casat en l’spitaler, i era també ineludible l’obligació de tenir la residencia familiar al centre assistencial.lg En temps de I’administració de Jaume Roig, I’hospital comptava també amb sengles criats de rang inferior -heme i dona-, que ajudaven els hospitalers en els quefers diaris.” ” ción,

RODRIGOPERTEGAS, J., Hospitales régimen

interior

y condiciones

de Valencia en el siglo xv. Su administrahigiénicas, Madrid, 1927, p. 13.

” Així consta en els tres llibres d’administració que han arribat fins avui de l’època de Jaume Roig, escrits de la seua propia mà: «ftem paguí a.N Bertomeu Mascret, spitaler, e a sa muller, per llur salari acostumat, CCCC sous per lo present ayn (...)>> (Arxiu Municipal de Valencia, AMV d’ara endavant; Llibres d’Administració de l’Hos,pital d’En ‘Clapers, any 1452-1453, signatura 350 (3) - núm. 6 fol, 47 r); en el corresponent a l’any 1460-1461 (signatura 350 (3) - núm. 7) es llegeix: &pitalés: En Nicolau Esteve; Na Anjhelina, sa muller» (fol. 19 v), els quals cobraven el mateix salari anual: «ftem paguí a.N Nicolau Steve, spitaler, e Na Anjhelina, sa muller, per lur acostumat salari, CCCC sous ( . ..)D (fol. 32 v). Aquests mateixos són encara hospitalers en 1462-1463, segons consta en el llibre cl’administració d’aquesta data (signatura 350 (3) - núm. 8). Bara endavant, quan ens referirem a aquests llibres, usarem sols l’abreviatura L1.A. seguida de l’any a que correspondran. ” RODRIGOPERTEGAS, Hospitales de Valencia en el siglo xv, p. 13. N> L’l de juny de 1452, comencament de I’administració anual, hi havia en l’hospital d’En Clapers 23 malalts, 11 homes i 12 dones, els dos hospitalers, i els seus «ajudants: En Johan de Oriola, Na Johana del Grau» (AMV, L1.A. 1452-1453, fol. 29 v,): En llibres d’administració anteriors s’especitica, de vegades amb prou olaredat, la missió del servei masculí i femení; per exemple, en la prolongació de l’administració de 1396-1397 apareixen tres servents: «Mique Perec, que compre

133


EESPILL L’autor de I’EspiZZ ens presenta la casa en mans dúna hospitalera «falsa roncera»,21 sense que s’albire I’autoritat del marit ni la de I’administrador enlloc, anulladesho requereix així la misogínia literaria de Roigper ella en la practica. Irritada per la infructuositat de l’escorcoll al nostre jove protagonista, i «dando a entender que al que no llevaba dinero se le trata sin miramientos»,” la mala sp itderu li exposa les dures condicions en que hi és admés: dormir& sense llencols la primera nit, eixirà a captar l’endemà, ja que sols se li proporcionar,& estanca, aigua, foc i sal: el menjar, haurà de buscar-lo pel seu compte. 1, alhora, justificava tot aixo per la penúria de l’hospital, els ingressos del qual no bastaven per a mantenir tants pobres i proporcionar-los llit, per a costejar les obres de reparació de l’edifici, i per a pagar els salaris de les dides que alletaven els nens, expbsits o orfens, deixats allí.23 De les paraules de l’hospitalera es desprenen un panorama negre per al malalt i una mala situació financera: Puis no.y trobaren un diner SOIS, dix: «Sens Ilancols hui dormireu; demà us n’ireu vós a captar: no pot bastar aquest spital, ni té cabal lo companatge e servex los hòmens que són malalts en l’espital», «Na ‘Maria, muler d’En Domingo Gil, macipa de l’espital (. . .) que paste e cuyne e lave les bugades» i «N’Alvira, dona viuda, macipa de l’espital (...) per servir les dones malaltes, escomb(r la casa de les dones, péxer les dones qui no.s poden péxer, lavar, buydar berengueres, e fer tot co que por-à» (AMV, L1.A. 1936-1937, fol. 9 r de l’última mà). z1 «Falsa e hipocritona»: així tradueix l’expressió MIQUEL I PLANAS, El Espejo de Jaime Roig, p. 21. 22 QUEROL FAUS, F., La vida va2enciana en el siglo XV. Un eco de Jaume Roig, Valencia, 1963, p, 91. En els llibres de l’administració ha quedat constancia dels escorcolls portats a cap en les robes dels malalts quan morien a I’hospital, el qual tenia dret als seus bens: «Primo fas rebuda com morís Na Alicsén, pobre del spital; fón trobat en son poder XXXVIIII sous, VI diners, dels quals fas reebuda: XXXVIIII sous, VI. ftem rebí, los quals foren trobats quant morí Na Ysabel Morlans, 1111 sous, VIII1 diners: 1111 sous, VIIII» (AMV, L1.A. 14521453, fol. 12 r). Encara que també pot trobar-se de vegades el lliurament de diners per part del smalalt abans de la mort: «ftem rebí d’En Johan Valls, pobre per mi aceptat en mar-c, C sous, los quals dona al spital ab condició que si era llancat del spital, que li fosen retuts, lo qual és geperut e asmàtich» (id., ibidem.). Es tracta d’anotacions del mateix Jaume Roig. 21 Hem analitzat prou detalladament aquesta mena d’assistència en el nostre treball <La asistencia hospitalaria infantil en la Valencia del siglo XIV: pobres huérfanos y expósitos», Dynamis. Acta Hispanica ad Medicinae Scientiarumque Zflustrandam, vol. II (1982), pp. 159-191.

134


per mantenir ni llits fornir per a tants pobres. Per fer les obres e tantes ,dides no-y bastanvides. No portau taca, ni carabassa: barca, cerró. En un porró aigua beureu; foc, sal haureu, e sols I’estatje; pa, companatje, vi, sin voleu, que us ne cerqueu.»

Jaume Roig, que necessitava arguments per a confirmar la tesi misògina de la seua obra, troba ací una nova oportunitat de crítica a la dona, encara que ha de forcar la situació: la recepció dún home malalt corresponia a l’spituler, no a l’esposa. Ens presenta l’hospitalera actuant despiadadament, negant la totalitat dels serveis de l’hospital a un jove presa de la febre i obligant-lo a captar en tal estat per a poder menjar;24 només tindria opció -almenys l’endemà de l’arribadaa l’allotjament, com tants altres pobres que habitualment hi pernocten sense ser-ne comensalsz5 Pero també aprofita Roig el discurs de l’hospitalera per a posar de relleu un fet que el1 coneixia molt bé, i que constituya una evidencia, a pesar de ser utilitzat per l’hospitalera com un justificant de la seua actuació: la ins~ufkiència de les rendes de I’haspital, deteriorades amb el pas del temps, des de la fundació,26 que impossibilitava el manteniment dún nivel1 decorós en l’assistència als malalts. Una vegada més, hi apareixen aspectes de la realitat barrejats en la ficció literaria de 1’Espill. u Per això, l’hospitalera li indica que haurà d’utilitzar «barca, cerró», és a dir, recipients grans per a guardar aliments, i no petits vasos per a líquids (taca, carabassa). Difereix la nostra interpretació de la de Miquel P Planas, el qual considera la frase interrogativa «iNo traéis taza tampoco, ni calabaza, cesta ni serón?, (El Espejo de Jaime Roig, p. 21). * Quan els juvats de Valencia decidiren, el 14 de setembre de 1473, deixar l’hospital d’En Clapers exclusivament per a atendre l’alimentació de lactants, transferint els malalts al de la Reina, ho fan amb aquesta excepció: «empero, volen e proveheixen los dits magníffichs jurats, per alguns bon respectes, que en lo dit spital d’En Clapers se puxen acollir los pobres per a dormir tant solament, e no per a menjar o haver refecció alguna» (AMV, Manuals de Consells, A-40, fol. 32 r). La disposició fou revocada uns tres anys després, el 10 de julio1 de 1473 (id., ibidem, fol. 281 6). u Desconeixem quins serien els ingressos de I’hospital en el comencament de la seua activitat (1311). En el darrer quart del segle XIV -després d’esdeveniments que, sens dubte, repercutiren negativament en les rendes, com ara la pesta negra

135


En la tercera i última seqüència torna a prendre la paraula el protagonista, el qual, amb pinzellades breus, exposa la seua estanca a l’hospital: una setmana d’alimentació pessima, després de la qual, sense haver-se curat totalment, se n’anà: A Déu plagué que n0.m tingué molt la tercana. Una semmana hi mengi blets, cols e brots frets, prou ansalada, mai carn cuinada. Sortí del Ilit e, mig guarit, io me’n partí. Bledes, cols i verdura en general, aliments propis de pobres i de són els menjars a l’abast del nostre. protagonista, el qual, captaires> a més, indica que hagué de menjar-les crues, és a dir, de la manera menys escaient per a una persona- malalta. Tot i que no expressa clarament si tals aliments eren producte de la seua activitat mendicant o promes aviat, que eren el resultat de la porcionats per l’hospital -sembla, primera-, l’evidència és que durant la seua estada no va tastar alio i la guerra amb Castella-,

la mitjana anual de diners ingressats era de 10.800 sous, aproximadament (atenent a les dades procedents dels set llibres d’administració complets arribats a nosaltres d’aquest període). I?s evident l’aturada economica en temps de I’administració de Jaume Roig, els llibres del qual donen el balanc següent quant als ingressos anuals: 10.277’4 sous, en 1452-1453; 10.618, en 1460-1461, i 9.851’5, en 1462-1463. En aquests tres anys, les despeses per crianca d’infants, dbàsicament, salaris de dides- van representar el 27’5, el 21’1 i el 25’8 %, respectivament, del total d’ingressos, mentre que la mitjana en el darrer quart del segle XIV fou tan sols d’un 16’7 %. Així, dones, el deteriorament gradual de les rendes s’agreujava amb l’alca dels preus i dels salaris. 27 Heus ací un text significatiu de sant Vicent FERRER: «La, quarta condició, persones pobres, que han tanta pobrea que no poden haver a una hora compliment de refecció: així com los qui acapten, e així de altres que no poden haver sinó unes peques de cols e sens sal e sens oli; mas vos, en ric hom, que havets de totes viandes, (no dejunareu?: en damnaoió ser-à de la vostra Anima* (Sernzons de Qtlaresma, ed, de ‘MM.Sanchis Guarner, Valencia, 1973, 1, pp. 66-67). Ramón LLULL, al seu. Libre de Evast e Blanquerna (ed. de S: Galmés, ,Barcelona, 19351954, 4. vals.), en referirse, a, l’almoina repartida entre els pobres a la, porta d’un ric burgés, diur «Cascun pobre hac sa scudella, son enap, on reebés co que hom li donava per amor de Déu. Evast no hac en que reebés les cok que hom li volia donar, ni no hac enap ni se116 en que metés lo vi (...)P (~01. 1, p. 105). l8 El famós. metge Arnau. de VILANOVA,en el Regiment de sanitat a Jaume ZZ, mostra una postura que no ofereix dubtes: u...devetz saber que nuyl temps no es, cosa Rrofitosa. a cors atemprat que les ortalices sien raebudes crues, ecceptades letugues e berdolaguew (Obres Catalanes. Vol. ZZ: Escrits mèdics, Barcelona, 1947, p. 159. Repeteix& la idea en la p. 236). 136


que la documenta& de I’època presenta reiteradament com el. menjar propi dels malalts: la carn?g La contrapo sitió entre l’excés de verdura i l’absencia de substancia animal constitueix el dasrer detall crític del retrat despietat jaumerogià de I’hospital. Un retrat molt dístint del que realitzà un temps abans una altra gran figura de laS literatura catalana medieval, Ramon Llull, en el Libre de Evast e Bhquevna. La seua visió idealista ens hi proporciona un exemple perfecte de bon hospital, en clar contrast amb el mal hospital de 1’Espill. Els fundadors d’aquell, Evast i Aloma, es feien càrrec personalment dels malalts i malaltes, molts dels quals sanava Déu -segons Llullper l’oració dels primers: En aquel1 spital hac molts pobres e molts servidors qui.ls servien molt diligentment; cascú dels pobres jahia en molt bel1 lit e tenia davant si les viandes que li eren necessàries?* Diligents infermers, llits ben condicionats i bon menjar. Un panorama per al malalt molt diferent deí que trobà el nostre personatge en l’hospital d’En Clapers, i, evidentment, menys proxim a la realitat diaria que aquest darrer. En la documentació valenciana baix-medieval ha quedat constancia de deficiències greus en el funcionament dels hospitals de la ciutat, denunciades, de vegades, com en 1341, a les autoritats municipals per «persones dignes de fe»: en alcuns espitals de la ciutat los malaltes no són reebuts, e aquells qui reebuts hi són no són provehits segons lur malaltia e necessitat, co és, de viandes e de roba de jaure, servesquen en les dites coses.31

e encara de persones

qui.ls

Una denúncia que podria haver subscrit en tots els punts el jove de I’EspiZl, i en la qual apareix novament la trilogia infermers-llits-menjar com a element bàsic a I’hora de decidir el funcionament correcte o incorrecte de la institució hospitalària.32 29 En temps d’epidèmia, les autoritats de la Valencia medieval prenien mesures perquè abundas la carn, sobretot la d’anyell, de la qual es deia que acové dar a persones malaltew i que era «conservació de sanitat». Vid. RUBIO VELA, A., Peste negra, crisis y comportamientos sociales en la España del siglo XIV. La ciudad de Valencia (1348~1401), Granada, 1979, pp. 74-75. Les referències a aquesta qiiestió en els sermons de sant Vicent FERRER són molt abundants: «Una vegada el1 era malalt, e los metges donaren-li de consell que menjàs carn» (Sermons, val: IV, Barcelona, 1977, p. 180). Dels set actes en que aquest famós predicador dividia I’actuació del metge respecte al malalt, l’últim era precisament la recomanació de menjar carn: «...e la setena és que atorga-li que menge carn. Estes set obres són de cura de metge» (Sermons de Quaresma, 1; p. 72). sO Op; cit., vol. 1, pp. 96-97. 3L RUBIO VELA, «Una fundación burguesa en ‘la Valencia medieval: el Hospital de En ,Clapers (1311)», p* 19: a Sant Vicent FERRER (Sermons, IV, p. ll) ens aporta l’exemple curiós d’un home a qui la seua pietat duguk a consagrar la vida al servei dels malalts d’un hospital. Passat un temps, confessava «que la sua vida era dolorosa», explicant-ho

137


EESPILL La intenció crítica de Jaume Roig, en cada una de les seqüències de l’episodi que acabem d’analitzar, es evident. Ara bé, iquin és el sentit global d’aquesta crítica ? En una primera lectura pot semblar que es tracta d’un simple cas de misogínia literaria: una mostra més de la perversitat femenina, encarnada aquesta vegada en la persona de l’hospitalera. 33 Tanmateix, per bé que aquesta interpretació siga certa, resulta insatisfactoria; no sembla que reflecteix plenament la intencionalitat de Roig, amb tots els matisos i les dimensions. Per a copsar l’abast d’aquesta crítica és necessari, com déiem al principi, procedir a una lectura sociologica més profunda, que ha de partir, en primer lloc, de

Za idea d’hospital que tenien que per a ells -els

valencians

els contemporanis, i, després, de tot el del segle xv- significava Shospital concret

elegit pel nostre autor per a desenvolupar l’acció. Pel que fa al primer, cal insistir en una dada que ha de ser tinguda sempre en compte: el caràcter sagrat dels hospitals des de la mentalitat de l’home medieva1.34 Per a el1 constituïen, en efecte, 110~s sants, similars -quant a significació religiosaa les esglésies i d’altres centres de pietat. Heus-ne ací una clara mostra, entre les moltes que podríem

aportar, procedent d’un procés celebrat a Valencia a finals del segle on, per a provar I’honestedat de vida de cert individu, sútilitzaven termes

XIVI;

els

següents: . ..‘era hom de bona vida, conversació e fama, honest e amesurat en sa vida, devot e reprovant e fugín, tant com en el1 era, vida, consòrcia e companyia de persones vils (. ..) e de tots lochs desonests, axí com tavernes, bordells e tafureries, continuant e acompanyant-se ab frares, capellans e hòmens de santa vida, freqüentant e visitant ecclésies, monestirs e espita,ls e hermitatge e altres lochs devots.35

L’hospital es concebia com a Iloc de devoció. El delicte que s’hi cometia, per tant, a més de l’acte com a tal, implicava un despreci envers el recinte sagrat que n’augmentava la gravetat. Això no podia passar desapercebut

a Jaume

Roig,

tan vinculat

al món

hospitalari

de la Va-

lencia medieval, ni, evidentment, als seus lectors contemporanis, partícips duna mateixa concepció sacra del lloc. 1, més encara, quan l’acció així: «Yo servesch ab caritat, mas vindrà lo pobre, dirà que la vianda no és bona ne lo Ilit Cs bo, e de a9ò me ve malencolia e no puix fer oració a mon p1aer.s IZs el contrapunt de la versió jaumerogiana: el punt de vista del malalt. 3J Es aquesta l’única interpretació que hem pogut advertir en els estudiosos de 1’Espill que ,s’han detingut -sempre de manera fugac- en I’episodi, un poc més comentat per QUEROL FA,US, La vida vazenciana en el siglo XV. Un eco de Jaume Roig, pp. 22 i 91. 34 Vid. GOGLIN, J.-L., Les misérables dans I’Occident médiéval, París, 1976, pp. 149-189. u AMV, Llibres titulats «Procesosu, vv-5, fol. 223 v. En 1374, el Consell municipal de Valencia donava 600 lliures, en concepte d’almoina, a «persones e lochs piadoses, de la ciutat. Entre aquests darrers figuraven els hospitals (‘AMV, Claveria Comuna, I-7, fols. 26 v- 27 r).

138


IIESPIU delictiva descrita en 1’EspiZl infringeix directament i clara el mandat evangèlic d’ajudar els pobres, fonament de la idea cristiana d’hospital.% Ara bé, en el cas concret de l’hospital d’En Clapers hem de tenir en compte, a més, uns altres aspectes. Un de ben significatiu era el caràcter municipal. Això vol dir que els jurats de Valencia -govern collegiat de lúrbstenien més que una mera obligació, inherent a la condició de regidors, de vigilar-ne el funcionament correcte, com en el cas dels altres hospitals de la ciutat.” Ja que n’eren patrons per voluntat testamentaria del fundador, requeia directament sobre ells la responsabilitat de la gestió, que exercien a través de la persona dún administrador de la seua elecció, el qual cada any ds havia de retre comptes.38 Naturalment, ningú no podia deixar passar que la denúncia de mals tractes envers els malalts d’aquest hospital continguda en 1’Espill constituïa una claríssima acusació -per bé que indirectacontra el govern municipal, responsable, en última instancia, dels excessos duna hospitalera no controlada en les seues funcions. A més d’aquesta dona, dones, hi ha altres protagonistes invisibles -encara que ben clars per als lectors contemporanis de Roigen I’episodi: aquells que abandonen els sagrat deure d’impedir els abusos contra els pobres acollits en l’hospital. La dimensió social de la crítica del metge poeta apareix entre els seus versos, no exclusivament misògins. 1 una última qüestió. ¿Per que Jaume Roig tria com a escenari preés evident si repacisament l’hospital d’En Clapers ? La intencionalitat 36 L’argument que justifica la intervenció dels poders públics en el funcionament dels hospitals, segons un document de 1341, era que «entre les altres coses que.1 nostre senyor Dkus retraurà en lo dia de general juhii, sí sera a aquells qui en la dita necessitat ~maZaltial hauran visitat e provehit los seus pobres, dién que allò ha reebut en si, e que a Ell es estat fet en nom del pobre la dita visitació e misericòrida»; per tant, «si mundanalment los manaments del reys e prínceps temporals e mortals, per temor d’aquells, són enseguits, iquant molt més deuen ésser enseguits e complits los manaments del rey perpetual, rey dels reys, e senyor dels senyorejants! » (AMV, Manuals de Consells, A-4, fol. 58 v; 1341, juliol, 7). 37 Francesc EIXIMENIS, en el Regiment de la cosa pública (ed. P. Daniel de Molins de Rei, Barcelona, 1927, p. 22) recorda aquesta obligació als jurats de Valencia, «vosaltres havets a veure sobre espitals, qui és cosa que Déus rigorosament requir, com sia cosa e obra d’espiritual misericordia*. Obligació que tenia conseqüències practiques; en 1346, per exemple, els regidors de la ciutat ordenaren que dos ciutadans, Pere Malet i Bernat de Camós, wagen regonéxer e veme los spitals de la ciutat, si les persones malautes e miserables hi són acullides e albergades e proveïdes en lurs necessitats, segons ques pertayn, e si atrobaran que aquells qui regessen e tenen los ,dits spitals no hi fan provisió deguda, que,n faGen relació als jurats, per tal que hi sie proveït de remey ,covinent» (AMV, Manuals de Consells, A-6, fol. 54 v; 1346, msetembre, ll). 38 Vid. RUBIO VELA, «Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En ,Clapers (1311)», p. 20. Cal advertir que l’esquema de govern proposat pel fundador en el seu testament va ser modiiicat posteriorment, cap a finals del segle XIV, en que van ser desdoblats els càrrecs d’hospitaler i d’administrador (abans’ exercits per una sola persona).

139


rem en el fet que, entre els que funcionaven a la Valencia de la segona meitat del segle XIV -&poca en que es situa l’acció-, escull per a la seua sàtira l’hospital on el1 mateix exercia les funcions d’administrador. No sols no hi ha res d’absurd, corn algú ha pretés3’ sinó que, contràriament, constitueix una dada necessària per a la comprensió del text. Efectivament, si Roig havia situat l’episodi en qualsevol altre hospital, real o imaginari, de la ciutat, no hauria passat de ser una simple crítica, més o menys dura, a la impietat de l’època i a les institucions o persones implicades, directament o indirectament, en l’acció; una mostra, entre moltes altres, de la visió negra de la vida que s’atribueix a l’autor de 1’EspiZZ.” Pero, pel fet d’elegir l’hospital d’En Glapers, Roig s’introdueix el1 mateix en el relat des del comencament; insinua la seua presencia al lector contemporani, que, coneixedor de la vinculació dilatada i estreta del metge amb la institució, associarà automàticament la seua activitat com a administrador en la vida real a la gestió desastrosa que ell, com a autor, descriu i fustiga en I’obra. Una associació carregada d’humor, d’ironia subtil, amb la qual Roig provoca el somrís dels lectors, i suavitza la dura crítica moral que contenen els seus versos.

UN ASPECTE DE LA BIOGRAFIA DE JAUME ROIG: LA SEUA RELACIÓ AMB ELC HOSPITALS En la biografia de Jaume Roig destaquen dos aspectes importants des del punt de vista literari: la condició de metge i la vinculació als hospitals. Ambdues circumstàncies van deixar nombroses empremtes en de veure’n una-, com han demostrat historiala ~seua obra -acabem dors de la medicina fa ja quasi un segle; 41 pero l’interés va més enllà: van poder constituir un element decisiu en la formació de la personalitat de l’escriptor. Riquer ho ha expressat així: «la seva practica de metge d’hospitals pogué fornir a Jaume Roig un seguit de casos llastimosos i desagradables que buidaria a I’SpilZ, obra escrita, no, ho oblidem, en moments calamitosos d’una epidemia de pesta, els estralls, de la qual ell coneixia com ningú, per raó de la seva professió~».” En qualsevol cas, sembla evident, per moltes raons, que I’aprofundiment en l’estudi de la «novella» quatrecentista exigeix un coneixement biografc superior de l’autor, bastant menys investigat del que caldria. La seua vinaulació als hospitals de Valencia és l’aspecte que abordarem tot seguit; a tal fi, organitzarem les notícies disperses que han aparegut fins avui, i n’aportarem algunes de noves. 39 Vid. QUEROL

FAUS,

La vida

valenciana

en el siglo

XV.,

Un eco de Jaume

Roig,

p. 91.

40 Vid. RTQUER, Història de la Literatura Catalana, III, pp. 239-240. u Vid. A. CHABRET, Jaime Roig como médico en su libro Spill o Libre dones, publicat com a apèndix II en l’edició de Chabàs. ‘* Op. cit., vol. III, p. 239.

140

de les


La relació entre la familia Roig i els hospitals de lúrbs arranca de temps enrere. Pere Roig, notari de Valencia, avi de l’autor de 1’EspiZl,43 va ser administrador de 1’FtospitaI de Sant Llàtzer -la leproseria de la ciutat i regne de Valencia 44- durant el darrer quart del segle XIV. Li encolmanaren el càrrec els juruts, el 12 de febrer de 1376,45 i l’exercí sense interrupció durant vint-i-cinc anys, fins que fou rellevat el 4 d’agost de 1400, també per acord dels regidors, satisfets de la llarga gestió, pero obligats a substituir-lo a causa de la seua vellesa: . . .remogut d’aquén de la procuració e administració de la dita casa lo discret En ,Pere Roig, notari, posat in decrepitut o tal vellea, que.n lo regiment d’aquella casa, la qual longament ha regida (. . .), la qual remeció los dits honrats jurats han feta e fan per les causes dessús dites e sens irrogació o nota d’infàmia, ans sia digne de gran laor...46 Cinquanta anys després, un nét de Pere Roig, el nostre poeta Jaume Roig, rebia l’administració de l’hospital d’En Clapers de mans dels jurats,47 i el regentaria des d’aleshores -1450fins a la seua mort en 1478, com demostra documentalment Chab&‘@ Durant aquest quart de segle, mestre Jacme Roig, com tots els altres administrador-s d’hospitals depenents del municipi, estigué obligat a retre comptes, cada any, de la gestió, plasmada en un Uibre de comptabilitat, on havien de figurar puntualment tots els ingressos i les despeses entre 1’1 de juny i el 31 de maig, comencament i final de l’any administratiu en el cas del centre assistencial esmentat. Degué d’haver-hi, per tant, un total de vint-i-vuit llibres d’aquest tipus, escrits pel mateix Roig: el primer, de 1450-51, i el darrer -que quedaria incomplet-, de 1477-78. Tanmateix, sols n’han arribat tres fins als nostres dies: els corresponents als anys 1452-53, 1460-61 i 1462-63, és a dir, els que feien 3, ll i 13 de l’administració del nostre autor.” ‘3 El pare del poeta, dit també Jacme Roig, i metge com aquell, va ser duraut molt de temps confós amb el fill. L’assumpte queda definitivament clar a partir de la Biografía de Jaime Roig de Roc CHABAS, sobre documents aportats en gran part per J. Rodrigo PERTEGAS, publicada com a apèndix III de la seua edició del Spill, pp. 413441. S’hi inspira la semblanw de F. MARTÍ ‘GRAJALES, Ensayo de un Diccionario Reino de Valencia

biográfico y bibliográfico de los poetas que florecieron en el hasta el año 1700, Madrid, 1927, pp. 403409; i també la bio-

grafia feta per R. Miquel y Planas en la seua edició de I’obra, vol. 1, pp. X-XIX. u Sobre aquesta, vid. R. 1. BURNS, ULOShospitales del reino de Valencia en el siglo XIII», Anuario de Estudios Medievales, II (1965), p. 147, i, sobretot, RODRIGO PERTEGhS, l!iospitales de Valencia en el siglo xv, pp. 28-33. 45 AMV, Notals de Bertomeu de Vilalba, 11-3,s. fol. g AMV, Manuals de Consells, A-22, fols. ll v - 12 v. ” En la sessió del Consell celebrada el 4 de maig de 1450. Vid. SERRANO CAÑETE, «Recuerdo apalogktico del maestro Jaime Roig y Pellicer», p. 535. ” Vid. la seua edició de l’Spi11, pp. 433-434. 49 En dona compte CHABAS, Spill, pp. 389; d’aquest pren la notícia MIQUEL I PLANAS, Spill, vol. 1, p. XV.

141


No hi ha dubte que es tracta de llibres escrits de mà pròpia de Jaume Roig. Ho demostra, tant la lletra inconfusible, «gruesa y firme»,% com la lectura de les pàgines. Heus ací l’encapcalament del llibre de l’any 1452-53: Tercer ‘libre. Libre de la administració del spital de Sancta Maria, Alias vulguarment apellat d’En Clapés, scrit per prbpria mà de mi, Jacme Roig, mestre en midicina, administrador per los honorables senyós de jurats en lo ayn comensat lo primer de juny de l’ayn MCCCCLII, e finirà lo darrer de may de l’ayn MCCCCLIII. Jacme Roig. Tercer ayn. El contingut d’aquests tres llibres és extraordinàriament important des del punt de vista filològic -expressió escrita de Roig-, i molt valuós des de la perspectiva literària.” A més, mostra aspectes poc coneguts de la relació entre l’autor i l’hospital, més estreta del que es suposa. S’hi fa pal&, per exemple, que no sols en fou administrador, sinó que també hi treballà com a metge visitador dels malalts acollits: dos càrrecs completament independents, que es fonen en la persona de Jaume Roig, cas insò’lit en l’època de metge amb responsabilitat en la gestió hospitalària. Destacats biògrafs del poeta no han recollit aquesta dada, malgrat que Serrano Cañete publicà el nomenament oficial per a l’exercici del càrrec.53 Els llibres de comptes, en l’apartat corresponent als salaris dels servidors de la institució, registren el pagament de 150 sous anuals, efectuat per l’administrador en favor d’ell mateix com a metge:

jo «Como tal administrador hay una larga serie de documentos en el Archivo Municipal de Valencia, en los cuales campea mucho la letra gruesa y firme de Roig» (CHABAS, Spill, p. 424). 51 AMV, L1.A. 1452-1453,fol. 1 r. Els altres dos tenen un encapcalament semblant. 6z Heus-ne ací una petita mostra. Jaume Roig és il’únic administrador de Yhospita1 que en la festa de Tots Sants homenatja, no sols l’ànima del fundador, sinó també la de la seua esposa. El record d’aquesta, mai present en els llibres d’altres administradors, apareixerà, precisament, en els del caracteritzat autor misogin de la literatura catalana. ¿Una prova que la seua misogínia era purament literària? Els textos en qüestió són els següents: «Item fas data que en la festa de Tots Sants e memòria de les Animes dels fells defunts, per les ànimes de Bernat dec Clapés e sa muller, fundadós del spital, despengui, entre candeles, pa e absolucions, en la capella de Sant Bertomeu, en la Seu, per tot: XX SOUS~ (AMV, L1.A. 1452-1453,fol. 28 r); «Item en la festa de Tots Sants, on jaen En Clapés e sa muller, en la capella de Sent Bertomeu, en Ia Seu, per tot: XV SOUSD (AMV, rL1.A. 1462-1463,fol. 25 v). 33 En el seu Recuerdo apologético (p. 536) l’autor esmentat assenyala que el 27 de juny de 1450 els jurats, al mateix temps que exospitador, el van nomenal; metge per a visitar els malalts de l’hospital d<En Clapers, amb el salari acostumat, per bé que, per si no volia acceptar el càrrec, designaren en el seu lloc Jaume Radiu. Recull aquesta notícia MARTÍ GRAJALES, al seu Ensayo de un Diccionario biográfico, p. 405. 142


ftem, fas data, eo, ves mi, me recipienti, CL sous, e són per la pecúnia acostumada pagar per les visitacions de cassos de físicha per mi, o altres per mi, fetes per tot lo present any: CL SOUS.~ No era aquesta l’única ocasió en que I’administrador es pagava a el1 mateix. Com a procurador del seu germà, Pere Roig, que era beneficiat en el mateix hospital -a més de canonge i vicari general d’Osca-, rebia anualment els 400 sous del benefici.55 L’autor de 1’EspiZZ no fou, com acabem de veure, un administrador més entre els molts que tingué l’hospital d’En Clapers al Ilarg de la seua historia. Hem d’afegir a la seua dilatada gestió com a tal l’activitat, no menys dilatada, com a metge, i, també, la seua condició de germà d’un sacerdot beneficiat. En la Valencia de 1460 el nom de Roig evocava necessàriament l’hospital del cnwzí de Morvedre. Ara be, lles seues vinculacions amb el món hospitalari de l’epoca no acaben en aquest punt. Per bé que no tan coneguda, hi hagué, també, una relació entre el poeta i l’hospital d’lnnocents, fundat a principis del segle xv per deu mercaders de la ciutat per a destinar-lo a I’atenció dels malalts mentals. En les biografies de Jaume Roig sol dir-se, seguint Chabàs, que en 1468 n’ew ia administrador;57 pero s’ha comprovat que la vinculació ve de temps enrere, exactament de l’any 1452, data en que va ser-r-re elegit diputat, és a dir, membre del que podríem denominar consell rector de l’hospital. Aquest consell era integrat per un total de deu diputats vitalicis -successors de cadascun dels deu fundadors-, que exercien les tasques de govern d’una manera curiosa, collegiada i individual alhora, ja que cada any requeia sobre un d’ells en concret la majordomia, és a dir, la responsabilitat directa de la gestió adminisj4 AMV, L1.A. 1452-1453, fol. 46 v. «ftem paguí, eo, ves mi, me recipienti, per les visites per mi fetes, en los malalts e criatures del spital, CL sous» (Id., L1.A. 14601461, fol. 32 v); «Paguí, e(o), ves <mi, me recipienti, per les visites fisicals per mi fetes, per mon acostamat Csicl salari, CL sous» (Id., L1.A. 1462-1463, fol. 29 v). ss «Paguí, eo, ves mi, me recipienti, com a procurador del magnífich mestre Pere Roig, canonge e vicari jheneral de Oscha, benificiat de l’hu dels beneficis del dit spital, CCCC sous» (id., L1.A. 1462-1463,fol. 29 r). En termes semblants figura en L1.A. 1452-1453, fol. 46 v, i L1.A. 1460-1461, fol. 32 r). En aquest últim cas, Roig fa menció explícita del seu parentesc: «...com a procurador de Yhonorable mestre Pere Roig, jermà meu...». s6 Sobre aquest hospital, vid. J. SEMPERE CORBÍ, Cómo nació, cómo era, cómo funcionaba

1959; F.

el «Hospital

dels

Folls

de Sancta

Maria

dels

Ignocents»,

Valencia,

i J. CALATAYUD BAYA, El primer Hospital Psiquiátrico del Valencia, 1959; també aborda el tema J. RODRIGO PERTEGAS en ,la seua HisDOMINGO

SIMÓ

mundo, toria de la antigua y Real Cofradía de N. S. de los Inocentes Mártires y Desamparados, de la veneranda imagen y de su capilla, Valencia, 1922. 57 ‘Cfr. CUABAS,Spill, p. 433. Alguns autors, interpretant incorrectament la no-

tícia, parlen de l’any 1468 com a comencament de l’administració 1’Hospital esmentat (cfr. MARTf GRAJALES, Ensayo de un Diccionario p. 405, i ESCRIVA, Espill, p. 8).

143

de Roig en biográfico,


trativa de I’hospital .” El càrrec de mu+wIom corresponia un any per dècada a cadascun .dels diputats, d’acord amb un sistema rotatori establert prèviament: quan aquests eren elegits heretaven el número -entre el 0 i el 9- del seu predecessor, que era la xifra final dels anys en que haurien d’exercir la majordomia. En el cas del nostre metge poeta, no hi ha dubte que en 1452 fou elegit diputat nové, i li correspongué, per tant, ser majovdom de l’hospital d’fnnocents tots els anys acabats en nou. Efectivament, en els Ilibres de comptes -denominats en aquest cas de majordomia-, Jaume Roig figura com a diputat des de la data esmentada de 1452 fins a I’any de la seua mort, 1478.” Per tant, degué actuar com a majordum en dues ocasions: 1459 i 1469. 1, en efecte, els llibres de comptes d’ambdós anys, que s’han conservat, així ho demostren. Apareix pintat, en el pergamí de la coberta d’aquests Ilibres, l’escut de la família Roig, i, tant per la lletra com pel text, consta que són autògrafs. Així comenca .el de 1469: Zesus. MCCCCLXVZZZZ.

Roig. Llibre

major

casa santa dels Ygnocens, scrit per propria

de la majordomia

mà del majordom

de la en lo

ayn present e sus scrit.61

Entre els deu diputats de l’hospital en aquest any, la relació dels quals va escriure Roig, hi ha dos membres de la família Bou: Lloís i Pere Bou. El número d’ordre per a l’exercici de la majordomia que els corresponia era, respectivament, el zero i el dos,62 i, per tant, en teoria, ells degueren ser els majordoms en 1470 i 1472. Dones bé, en la primera d’aquestes dates, la indisposició de Lloís Bou per a I’exercici del càrrec va motivar una nova regidoria de Jaume Roig -que n’havia estat majordom l’any anterioren qualitat de regent, i, per tant, tenim un /lou llibre de comptes autograf del poeta: En lo present ayn, (qui és principi de deena, devia ésser majordom eo, regir la procuració, lo magnifich En Lloís Bou, e, per indisposició de la persona sua, e encara ocupat en ardus neguocis, no ha pogut ne 58 ‘Vid. DOMINGO SIMÓ i CALATAYUD BAYA, El primer Hospital Psiquiátrico del mundo, p. 11. 59 En el Llibre de Majordomia de 1474 (d’ara endavant, Ll. Mj. 1474), con-

servat a 1’Arxiu de I’Hospital (d’ara endavant, A.H.) -situat

actuaiment en I’Arxiu

de la Diputació de Valkncia-, la signatura del qual és v-1/56, figura (fol. 2 r) la relació de diputats d’aquest any, segons dos ordres: per l’ordre cronològic de I’any de l’ebcció («ftem, mestre Jacme Roig, any MCCCCLII»), i per l’ordre cronològic de I’any en què requeia la majordomia sobre cadascun («#Mestre Jacme Roig, any LXXVIIII»). 60 En 1’A.H. es conserven tots els Llibves de Majordomia d’aquest període, llevat del de 1465. Estan classificats amb la signatura v-l, i comprenen des del volum v-1/35 (corresponent a 1452) fins al v-1/60 (de l’any 1478). 6* A.H., Ll. Mj. 1469 (signatura v-1/51), fol. 1 r. El de l’any 1459 correspon a la signatura v-1142. Q Id., Ll. Mj. 1469, fol. 1 v.

144


pot administrar sa villicació; per tant, yo, Jacme Roig, en lloch de ell, susdit magnífich En Lloís Bou, ab beneplàcet dels altres magnífichs senyors, continuaré la present, scrivint de pròpria mà lo present Ilibre major.Q

1 dos anys després,

per absència de l’altre Bou, Pere, el nostre bon poeta torna a assumir personalment l’administració de l’hospital. Un quart manuscrit autògraf, per tant, és el LEibre de Majovdomia de 1472: Llibre de majordom de la casa santa dels Ygnocens, scrit per propria mà de mi, Jacme Roig, per la absència del majordom regent per aquell. Déu, per sa clemencia, 1o.y endresarka

Tant en aquest com en l’anterior, l’escut de la família Roig acompanya, en la portada del llibre, el dels Bou. Una germandat en la vida real, que, com vam veure, té el reflex literari en l’Espi¡l, dedicat a Baltasar Bou, nebot de Lloís i germà de Pere.6’ Com en l’hospital d’En Clapers, en el d’lnnocents actuà Jaume Roig, no sols en qualitat d’administrador, sinó com a metge oficial de la institució. Dada -aquesta darreraque passa generalment desapercebuda en les biografies del poeta, malgrat haver estat assenyalada pels historiadors dels hospitals valencians de fa bastant de temps.& Aquest càrrec de metge no tema res a veure amb el de diputat, com prova el fet que els primers honoraris de Roig per I’exercici de la seua professió en l’hospital són els de l’any 1464: 67 en feia dotze que formava part de l’administració collegiada, ja que hi ingressà en 1452, segons hem pogut veure. Va substituir en el càrrec Bertomeu Martí, el qual fins aleshores havia visitat els malalts i havia percebut les cinc lliures (que fan cent sous) anuals destinades al metge visitador?’ Així, dones, Jaume Roig desplaca Martí en 1464, encara que no definitivament, per 63 Id., Ll. Mj. 1470, fol. 2 r. Signatura v-1/52. ” Id., Ll. Mj. 1472, fol. 1 r. Signatura v-1154. 6s Aquests últims eren, respectivament, germa i fil1 de Guerau Bou, primer senyor de Callosa d’En Sarria, amic de Jaume Roig. Pere Bou, que va heretar el senyoriu en morir el seu pare (1459), i a les bodes del qual en l’esmentada vila assistí el poeta (1450), prosseguí aquesta amistat. Cfr. SALVA BALLESTER, «Mestre Jacme Roig y Baltasar Bou», cit. stlpva. (notes 9 i 10). Com a dada significativa, assenyalarem que Guerau va deixar al seu testament llegats de 300 sous per als seus parents i de 100 per als qui no ho eren; dones bé, a Roig deixà una quantitat intermèdia, 200 sous. Cfr. id., ibid., p. 295. 66 Vid. ROIPRIGO PERTEGÁS, Hospitales de Valencia en el siglo xv, p. 28; DOMINGO SIMA i CALATAYUD BAYA, El primer Hospital Psiquiúfvico del mundo, pp. 32-33; SEMPERE Coxwf, Cómo nació..., pp. 18-22 i 82-84. 67 «dtem doní més a l’honorable maestre Jacme Roig, per son salari de la casa ordenari, a XVIII1 de dembre; à-n’i alba& de sa mà; V ìliures» (AI-I., Ll. Mj. 1464 (v-1/47), fol. 30 v. 68 Segons DOMINGO S1~6 i CALATAYUD BAYA (op. cit., pp. 32-33), Bertomeu Martí va ser metge de llhospital des de 1436 fins a la seua mort en 1465, pero aquesta última dada no concorda amb les nostres notícies documentals (vid. la nota següent).

145


tal com en 1467 aquest darrer torna a percebre de nou els havers.6g Sera sols a partir de ll’any següent, 1468, que s’ajunten per a sempre en la persona del nostre poeta les condicions de metge i d’administrador de la casa dets Innocents: Item, a XX1 de nohembre del dit any, paguí a mestre Jacme Roig, mestre en medecina e majordom en la companyia dels qui tenen càrech del sant espita1 dels Ignocents, per lo salari que la dita casa

acostuma donar al metge per visitar ,los pobres cascun any, li he donat per aquest any LXVIII cent sous, dels quals tinch albarà continuat en lo present libre: V Iliures.7° Fins a la mort seguirà ostentant el càrrec. Precisament podem conéixer amb certesa ,absoluta el dia de la seua mort -fins ara es dubtava entre els dies 4 i 5 d’abril de 1478-, gràcies a una referencia sobre el cobrament dels honoraris corresponents als mesos finals: Primo, faz data que he donat al machnífkh mestre Jaume Roig, per son salari del temps que visqué, que foren tres mesos e cinch jorns, com pasas de aquesta present vida a cinch de abril, que, ha rahó de oent sous lo any, munten los tres mesos cinch jorns vint-e-sis sous e cinch dinés, e, perquè

no.ls he pagats, nols

trach def0ra.q

En el LZibue de Majovdomia de 1459 se’ns ofereix una altra ,dada de cert interés biogràfic, relacionada, a més, amb la redacció de l’Espi¿¿. Al comencament d’aquest darrer, com és sabut, s’indica que va ser escrit a Callosa d’En Sarria, on marxà Roig fugint de I’epidèmia que assolava Valencia. Això, juntament amb algunes altres indicacions del text, ha permés d’arribar a la conclusió que fou en 1459 -un any en que, efectivament, la pesta assolà la ciutat i el terme 72- que s’inicià la redacció de I’obra en la localitat de la Marina Baixa esmentada, on consta la presencia de «lo magnífich mestre Jacme Roig, metge, lo qual ab altres H «Primerament paguí a I’honorable mestre Bertomeu Martí, mestre en medicina, per visitar los sants ignocens, v lhures, per son salari acostumat (A.H., Ll. Mj. 1467, v-1/49, s. Ifol.). L’any anterior va ser Roig el perceptor del salari del metge ‘(id., Ll. Mj. 1466, v-1/48, fol. 28 v), i també en 1465, segons DOMINGO SIMA i CALATAYUD BAYA, op. cit., p. 76. m A.H., Ll. Mj. 1468 (v-1/50), fol. 61 r. En el següent, Roig, que actuava de majovdom, es pagava a el1 mateix com a metge: «Paguí a mi, Roig, mon acostumat, V lliures» (id., Ll. Mj. 1469, fol. 47 r). També l’any 1470, pero sense autocitar-se: «Paguí al metge físich del spital, V Iliures» (id., Ll. Mj. 1470, fol. 60 r). En el de 1471 es llegeix: «Ttem, a III de abril, paguí al magnífich mestre Jacme Roig, per rahó de son salari, que acostuma rebre cascun any per rahó de vesitar los malalts pobres, de l’any LXXI, cent sous: V Iliurew. I segueix, amb lletra ja de Roig: «Rebí yo, Roig, les dites V lliures» (id., Ll. Mj. 1471, v-1/53, fol+ 53 v). ” Id., Ll. Mj. 1478, fol. 62 r. Possiblement d’ací van prendre les notícies DOMINGO SIMA i CALATAYUD BAYA (op. cit., p. 33), encara que no citen correctament el contingut del text. 72 Cfr. jS~~~~~~ SIVERA, J. (edit.), Dietavi del capellà d’Anfós el Magnànim, Valencia, 1932, p. 80.

146


LESPILL de València stigueren fugits per les morts en la dita vila de Callosa».73 Dones bé, l’absència del poeta de la ciutat de València en aquesta data és confirmada en el text del llibre de comptes de 1459, any en què corresponia ser nzu~ovdom a Jaume Roig, que hagué de ser substituyt per Francesch Gili per raons que no ofereixen dubte: Libre de ,la majordomia de la santa casa dels Ignocens, inisiada per mi, Jacme Roig, mestre en medicina, majordom en l’ayn present, e continuada per lo honorable En Francesch Gili, ciutadà, per los honorables diputatats [sic] elet per la abssència de mi, Jacme Roig, per causa de la pestilència, en majordom regidor e administrador per tot lo present ayn; nosaltres, susdits, havem rebut los béns e paguat en execució de la dita majordomia, segons aval1 aparrà scrit per pròpria mà de mi, susdit Jacme Roig.ï4 La dada reforca la hipòtesi, ja antiga, que 1’Espiíl fou escrit devers 1459-60, posada en dubte alguns anys enrere, amb poc encert i escàs fonament, per algun comentarista del llibre.” Un tercer centre assistencial de la ciutat de València amb el qual es va vincular Jaume Roig va ser l’hospital d’En Bou, fundat als darrers anys del segle XIV per Pere BouY Sabem que aq.uest va ser avi de Guerau Bou, el primer senyor de Callosa, amic del nostre poeta i administrador del citat hospital fins a la seua mort en 1459, després de la qual el substituí en l’administració el seu germà Lloís?’ q.ue hem vist igualment relacionat amb Roig en la casa dels Iwzocenfs. Atés l’estret contacte entre amhdues famíljes, no és estrany que el mctgc ds 1’hospit;ll d’En Bou fos ‘3 SALVA BALLESTER, «Mestre Jacme Roig y Baltasar Bou», p. 295. Aquest mateix any moria a ,la vila I’amic de Jaume Roig i senyor d’aquesta, Guerau Bou: en la biblioteca del seu castell de Callosa figurava «un Ilibre apellat de LS dones de la obra de mestre francesch eximeniw, notícia interessant que féu pensar a l’autor del treball, amb encert, que aquesta lectura va incluir Roig a escriure 14 seua obra satírica (id., ibid., pp. 296-297). Vid. també, del mateix autor, La villa de Callosa de Ensarriá, II, p. 25. ” A.H., Ll. Mj. 1459, fol. 2 r. La fugida d’un metge a causa de la pesta no era un fet excepcional a la ciutat. Un cas semblant al de Roig s’esmenta en RUBIO Vm, Peste negra, crisis y comportamientos sociales, p. 57. 75 Vid. SAN VALERO APARISI, La modernidad del protagonista del aSpill» de Jaume Roig, pp. 3, 4 i 17. Aquest autor s’inclina gratuïtament per la data de 1465, que, segons ell, també va ser any de pesta. Desconec la font en què es basa per a tal afirmació, ja que no he trobat cap referencia a aquesta epidèmia. De tota manera, alguns versos de YEspill permeten d’arribar a la conclusió que en 1460 n’era molt avancada la redacció, com ja observà en 1873 FERRER I BIGNÉ, Estudio crítico sobre los poetas valencianos de los siglos XIII, XIV i XV, p. 40. Vid. també sobre aquesta qiiestió, RIQUER, Història de la Literatura Catalana, III, pp. 238-239. )6 Vid. VILANOVA, F., «Curiosidades médico-valencianas. El hospital de en Bou», Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 16 (1914), pp. 183-184. n Vid. SALVA BALLESTER, «Mestre Jacme Roig y Baltasar Bou», p. 296. Al testament de Lloís es pot llegir la frase següent, que denota el parentesc amb el fundador: «...~leix al spital per mon aui fundat lo qual jo administre...» (cit. ibídem).

147


l’autor de 1’Espill; consta, en efecte, que rebé la promesa de l’administrador Lloís Bou d’una retribució de cent sous «cascun any, per sos treballs e salari per rahó de la vesita del dit Spital», encara que en desconeixem els detalls.7’ > Com a resum del que ací s’ha exposat, direm que Jaume Roig, en el temps en que escrivia la seua famosa obra -1459-60-, portava ja nou o deu anys al front de l’hospital d’En Clapers, del qual era administrador i metge, i el seu germà Pere, sacerdot benefkiat. Feia, així mateix, uns altres set o vuit anys des que fou nomenat diputa de l’hospital dels Innocents, on poc després comencaria a exercir també com a professional de la medicina. No hi ha dubte que era ja per aquel1 temps un ciutadà de Valencia notòriament vinculat a les institucions hospitalàries, dada que cal tenir molt en compte en la lectura de I’EspiU, sobretot en la de l’episodi que ha ocupat el segon apartat d’aquest treball. Aquest aspecte de la seua biografia no fara sinó afirmar-se en els anys finals, ja ‘que va morir ostentant tots els càrrecs esmentats, a més -probablementdel de metge de l’hospital d’En Bou. L’estreta relació, si més no amistosa, amb la família d’aquest cognom, de ressonàncies hospitalaries indubtables en la Valencia del Quatre-cents i present en els versos de Roig, constitueix una altra circumstància digna de ser tinguda en compte a l’hora de preguntar-nos per la imatge que de I’autor tindrien els seus contemporanis, una de les qüestions cl.au per a la comprensió de 1’Espill.

Valencia,

Agustí RUBIO VELA 1 de maig de 1982

‘* CHABAS,Spill, p. 439. La dada procedeix del codicil testamentari de Lloís Bou de l’any 1466, pel qual revocava un Ilegat de 25 lliures a Roig en el seu testament darrer, on deia: «Do e leix a Mestre Jacme Roig gramalla e capiró de dol. E, mes, vint e cinch liures, les quals Ileix a aquel1 per ia servitut e visites que ha fet al dit Spital (‘d?En Bou), com a casa mia, en axí que no puixa demanar pus, ni moure per la dita rahó questió alguna» (id., ibid., p. 43’8).

148


0 PROBLEMA I!3T’ORICDE LATRENCADURA ENTRE LITERATLJRA OCCITANA E LITERATURA CATALANA ert

Lfa ant A fa cara memòria Sanchis Guarner.

de Manuel

V

OLDRIAM aicí pausar non pas un problema general pastat d’ideologias mai o mens secreta: lo de I’unitat o non de las lengas catalana o occitana, coma se pausèt tan maladrechament dins la primiera part del segle passat e coma lo pausan encara de còps d’occitanistas somiairesl; mas un problema istoric precís: lo de la naissenca d’una literatura catalana emancipada de la literatura de lenga d’òc. 0 farem en occitan dins una revista amiga de Valencia per pagelar un espaci de cultura e de lengatges ont, tot justament, se tracha de tornar nosar de relacions non pas sus d’utopias desligadas del real, mas sus l’apreciacion condrecha del trabalh que i faguèt e pòt contunhar de i far l’ist&ia. Sus aquò, sem plan d’acordi amb lo realisme dels estudis de Manuel Sanchis Guarner.’ 1 Cf. &ls valencians i Mistral, Provenca i Valencia: coincidencia en les limitaciorw, Annals de I’Institut d’Estudis Occitans, 5na tiera, n.0 4 (1978), pp. 67-81. 149


La question aquesta, la de la trencadura, es precisa. Es la d’un quadre politic, primier. E dins l’encastre politic, la d’eveniments textuals aisits de reperar, estant que se religar a de fachs institucionals, l’institucion floralesca tolosana e sa filhòla catalana, e a un grand text que domina tota pensada normativa d’apartenéncia linguisticò-culturala al segle XIV, dún band e de I’autre dels Pireneus, las Leys d’nmors de Guilhem Molinier. LO

QUADRE

POLITIC

Es la question pro plan estudiada per l’escòla catalana d’istoriadors del trencament de perspectivas entre Barcelona e Tolosa per l’efièch de la dicha crosada albigesa. La primiera data, 1213: Mureth. Aquí mor lo Rei Catolic, per onorar l’ac&-di signat a Milhau en 1204, e se trenca aquela mena d’estat federatiu occitanò catalan, que va d’Ebre a lemosin e al nòrd d’Aurvernha, confortat sus son Est de la dinastia catalana en Provenga.2 Coma ja l’engatjament ispanic, amb la victoria de las Navas, s’impausa a la corona aragonesa, lo movement de bassacula es immediat. La vocacion ispanomediterranenca compensa la vocacion occitana dels catalans. Lo grand e long regne de Jaume, lo filh de Maria de Montpelhier, ditz aquò clarament. L’enfant es encara pres, coma dins una pega d’eretatge politic, dins l’embolh occitan: presonier de Simon de Montfòrt a Carcassona; mas fòrt aviat, fisat als templièrs, tròba sa destinada coma eiretièr duna corona qu’Occitània concernís pas mai. L’espandiment cap a miegjorn 1229 Malhòrca, 1235 Eivissa e Formentera, se fa per etapas gloriosas: 1238 Valencia, que ,se i apondrà en 1265-66 la conquista de Murcia per Amfós, lo gendre del rei En Jaume. Dins aquel ensems, e mai foguès complicat dins sos reireplans, lo tractat de Corbeil es istoricament logic: la frontiera de las Corbieras es fixada per de segles. Es de notar que l’exclusion de la Fenolheda e del Peirapertusés definís plan una frontiera qu’ara disem linguistica e qu’objectivament legissem coma politica, e que foguèt d’en primier diplomatica, Co8 qu’afavorís l’evolucion dins sa simplicitat, aquò#‘s l’escrancament concomitent del poder tolosan sota la preséncia francesa, de mai en mai pesuga e de mai en mai manifestament reiala. La conqui,sta de Malhorca seguís la desfacha de la revòlta de Ramon VII; es l’an del tractat de Meaux ont se definís la devolucion de las terras de Tolosa a Franca, per lo maridatge de la filha unica del Comte, Joana, amb Amfós de Peitieus, que totòm se dobta qu’aurà pas ges d’enfant. Lo tractat de Corbeil seriá pas estat sens l’autra desfacha de Ramon VII, que son plan de mobilizacion diplomatica europenca contra Franca cabussa, en * La question es plan desgatjada per Miquel Privat,, Tolosa, 1977, t. II. 150

RCWEBERT,

L’Epopde

cathare,


1243, e sens sa mòrt en 1249. Aquel tractat se placa dins «I’interregne preparatori», ont lo fraire del rei de Franca es comte de Tolosa coma un ‘autre fraire, «eretier» del poder catalan, es comte de Provenca. Es l’acte inevitable, fin finala, d’ententa entre doas coronas que lors territbris s’entremesclan pas mai, senon que se tocan precisament sus las Corbieras. Tot es, doncas, jogat en 1258. Quand, en 1271, per la mòrt d’Amfós de Peitieus e la mò’rt, per lo mens pas gaire naturala, de Joana de Tolosa, lo rei de Franca ven senhor directe a Tolosa, 1’Infant Peire ensaja d’empachar aquela manmesa. Mas Jaume refusa un tal retorn a l’«ocitanisme» politic. Fin finala, Peire es en 1272 destituit de son ròtle de procurador de Catalonha. L’istòria a causit. Venem d’admetre sota nòstra pluma un anacronisme: l’emplec de la paraula d’occitanisme, que se referís a una Occitània. D’eficch, dins lo solid de las coneissencas textualas fins ara, devem plan reconéisser que lo fargament d’occitanus su1 model aquitanus, d’occitania su1 model Aquitania es una invencion d’estrategia pròpria a la Corona de París, doncas posteriora a 1271.3 L’usatge es pro establit al comeryament del segle XIV. Es interessant d’aver sus aquo lo testimòni del mandatari de Jaume II d’Aragon al consistòri tengut a Peitieus lo 29 de mai de 1308, ont se ditz quún estatjant de París parla pro Zingua GaZZica e un estatjant de Tolosa per Tolosa e mai Montpelhier et pro tota Iingua occitana.’ D’aquel temps Montpelhier es encara ciutat catalana: aquela referéncia es benleu linguistica, e pas politica. Mas marca un usatge que d’en primier es plan politic. Lo Capecian es rei de Franca, es a dire desenant dels franceses e dels occitans, co que li servís a revendicar Aquitània, que justament serviguèt per son nom a fabricar Occitàniu. Dins l’afar, i a doas exclusions, doas distancias vesedoiras entre lo politic e lo linguistic. Lo terme d’occitània sera emplegat de còps pel Marquesat de Provenca, que foguèt tolosan abans d’estre francés, puei donat al Papa. Sera pas jamai emplegat pel comtat, al sud de Durenca, passat dels Ramon Berenguier als franceses d’Anjau en 1246. Aquí es pas de besonh de dire los provencals occitans, d’abord que sem pas en Franca, mas en terra d’Emperi, e d’abòrd que los ‘franceses i son de fach mestres: lo negatiu e lo positiu se prestan ajuda. La segona «distancia» es precisament Catalonha. L’aparicion d’Occitània dins la terminologia politica es posteriora al trencament entre Barcelona e Tolosa e posterior a l’adobament de Corbeil. En fach e en drech, los catalans poiràn pas jamai estre nomenats occitans. 0 seran pas quitament quand los franceses, en 1285, donaran a la Crosada albis Cf. Nostra Renaissance du Sud, Gallimard, 1970, pp. 19-24, e nòstre article uLes Leys d’Amors et la mutation de la consciente occitane», Revue des langues romanes, Montpelhier, n. LXXVII (1966), pp. 20-24. ’ Cf. H. FINKJI, Papstum und Untergang des Templerordens, Münster, 1907, t. II, p. 148.

151


gesa un prolongament de Crosada contra Catalonha, amb la promocion de Carles de Valois coma «rei del xapeu». Se vei fòrca plan, dins I’escasenca, que l’estrategia francesa contunha de pas desseparar Catalonha de Tolosa: lo dessenh es lo d’una Occithnia centrala entre Garona e Ròse, religada directament al centre del poder, París, amb doas «tentaculas» lateralas, la de Provenca-Italia e la de Catalonha. Lo poder francés s’es donat, de París estant, vocacion d’embracar la Mediterranea nòrd-occidentala. Responsa al projecte aragonés-catalan que passa pel miegjorn de la mar e capita a Palermo en 1282. D’una maniera clara, los franceses jògan l’espaci occitan dins una estrategia terrenala. Los catalans an una autra estrategia: maritima, qu’ignòra Occitània. Lo rei de Franca, Felip, vencut a Rosas, mor a Perpinhan. La partida es clavada per longtemps sus las Corbieras. Tot lo segle XIV sera pels catalans un segle maritim, ont anaràn fins en Grécia e ont s’opausaràn longament als franceses, non pas sota la forma capeciana, mas sota la forma anjovina. Non pas dins l’espaci occitan, mas dins l’espaci Sardenha-Sicília-Nàpols. Lo long regne del Cerimoniós marcara aquel oblit radical de co que foguèt la pensada del Catolic. Es dins aquel regne, totes los istoriadors ne son d’acòrdi, que s’aFortís la nacionalitat catalana, dins un movement non pas d’identitat terri toriala, mas d’expansion militara e culturala. En sota-impression la Crosada albigesa a servit, paradoxalment a aquo. Sabem ara coma la noblesa faidida de Carcassona e del nò,rd de las Corbieras, fauta de poder reconquistar sa terra (Ramon Trencavel a fracassat per aquò sota las muralhas de la ciutat en 1240), es intrada dins la politica expansionista catalana. Parier, lo tesaur de la gleisa catara a fugit de Montsegur en 1244 per anar en Aragon, se ditz: image d’un financament del projecte catalan en compensacion duna responsabilitat d’animacion occitana desenant perduda. L'AFAR DE LAS «LEYS D'AMORSB Perdent los regnes d’Amfós II, pels catalans, e de Carles II, lo darrer dels Capecians directe, en 1323 a Tolosa es creada la Sobregaya Com panhiu que donara sos premis de poësia cada an al mes de mai. Lo primier concors es en 1324. Pendent lo regne de Jaume II e de Felip V, l’institucion se conforta. Se deu donar de Eeis,segon Iúsatge juridic de l’epòca. Aquelas leis, dins una primiera version, son redigidas en 1241, l’an de la glosa de Joan de Castelnòu. Seran promulgadas solemnament en 1356. Sem alara dins lo moment fòrt del regne de Pere el Ceremoniós, qu’a esposat Eleonòr de Sicília e que fa la guerra amb Castelha. Al moment qu’en Franca lo poder trantalha. Aquel an justament, Joan, duc

1.52


de Normandia, 10cum tenens in tota lingua occitana es presonier a Bordeus del Prince Negre. L’afar de la promulgacion de Zas Leys deu son sentit mai important a aquela situacion de conflicte entre poder anglo’-normand e poder fiancés, ont Tolosa es la segona capitala de Franca, donat qu’es assegura& dins son ròtle de capitala «de Za Zenga d’òc»: capitala al bord d’un païs revindicat, Aquitania, La «lenga d’Oc», «Occitània» es aquel moment un ensems minimal que las Leys designan coma lo relarg ont fan jurisprudéncia: Li Peyrafòsc e’lh Caerci, / Velayc, Alvernha, Lemozi, / Rozergue, Lotvés, Gavalda, Agenéq Albegés, Tholza.. . / Cavcassés, Narbona, Bezers... / e Montpeslier et Agadés.5 Es a dire l’ancian comtat de Tolosa, las terras de Guiana, que son l’objecte del litigi entre Franca e Anglaterra, e Montpelhier qu’es passat a Franca e 1349, recentament. Pas res per Provenca, qu’es terra, coma o avèm dich d’Emperi e possession d’Anjau. L’autoritat de las Zeis, coma la vòl lar redactor Guilhem Molinier, es termejada per lo terme po2itic d’Occitània. Contunham a pensar qu’es segon aquela pensada politica que s’explica la famosa definicion del gascon coma «lengatge estranh». 0 es coma lo francés, segon la tier aque «mòstra quals lengatges es estranh». Aital estranh es plan coma diriàm uei estrangier. Estatalament. Lo crosament del linguistic e de 1’Estat es plan vesedor sota espanhòl, que designa lo castelhan, navarrés que designa lo basto, e sens cap de sobte sota lombard, que designa un italian pas encara centralizat sus lo toscan. La tiera comporta un plus e un wzens. Lo plus es 10 francés, qúes plan dins la meteissa unitat estatala que l’occitan: mas precisament pausar l’occitan, fach de politica francesa, es pausar coma diriàm la completud d’òc e d’oY1 dins lo reiaumc; se pòt pas menconar l’occitan sens afortir una aestranhesa dialectica» del francés. Lo mens es lo catalan. Son abséncia es manifesta de per la presencia de l’autra lenga de 1’Estat federatiu sota la Corona d’Aragon: l’aragonés meteis. Dos reiaumes bilingas son atestats implicitament per Guilhem Modins l’un, aluencha lo francés del lengatge linier. L’adjectiu «estranh», de Tolosa institucionalizat per l’escasenca. Dins l’autre, aluencha l’aragonés e laissa dins l’incertitud lo catalan. Es que vò’l dire, lo silenci fach sus aquel catalan luench e vesin, diferent e mete&, qu’implicitament Molinier li daissa la possibilitat d’ajónher la familha d’oc? La question es sens cap de respòsta. Tot co que podem dire, es que lo silenci marca una trencadura implicita, al mai. En 1356, la trencadura politica es facha dempuei un segle gaireben exacS Las Leys d’amors, manuscrit de Z’kadémie des leux Floraux, J. Anglade, Privat, Tolosa,, 1919, t. II, pp. 178-179.

153

Publié par


tNPILL tament. La trencadura tolosana. De qué respondon

PRODUCCION

es pas institucionalizada a aquò

dins la responsabilitat

los catalans?

CATALANA

E INSTITUCION

TOLOSANA

Lor resposta es evidentment determinada per l’existéncia anteriora d’una literatura catalana en occitan (proven& o Zenzosin, es co parier), que remonta a Amfós II, lo rei trobador. E mai se pòt dire qu’après la Crosada albigesa, Catalonha e las corts catalanas an servit de refugi e de sostén a la lirica trobadoresca, coma la cort de Rodès, al nòrd de las terras de Tolosa. Es aisit de veire dins lo cicle de sirventés politics de 1285 consí l’occitan de la lirica demora la lenga auta a l’entorn del tròn d’Aragon: los autors son lo besierenc Bernat d’Auriac, Pere Salvatge, dich «joglar del rei», Rogier Bernat III, comte de Fois e tanben vescomte de Castellbó, amb lo rei Peire II lo Gran en persona, l’enfant nascut a Valencia dos ans après la conquesta de la Vila. Nos estonarem doncas pas brica que la butada d’originalitat linguistica que representa, totas mesuras observadas, la poësia de Ramon Llull demoresse isolada al comencament del segle XIV. S’interrogarà d’aquela maniera l’obra del francescan, puei benedictan Jofre de Foixà. Evidentment i a mai de catalanitat dins lo manuscrit 129 de Ripoll! Mas aquela catalanitat, es qu’es diferenta foncionalament de totas las dialectalitats occitanas qu’apareisson tre que lo text s’aluencha del model aulic dels trobadors e se populariza? Nos estonarem pas tanpauc que los catalans qu’entretenon de relacions amb los occitans foguesson tant atentius a co que se passa a Tolosa a partir de 1283. D’aitan mai que la tendéncia al didactisme aviá en @ d’eles de possibilitats excepcionalas de capitar. S’apiejava sus l’exemple illustre de las Razas de trabar de Ramon Vidal de Besalú, e sus l’exemple recent de las Regles de probar de Jofre de Foixà, escrichas probablement entre 1293 e 1295. Del quite moment de las Leys son lo Mira22 de Trobador del malhorquin Berenguer de Noya e la Doctrina de compondre dictats. Lo terren era apreparat a un rasigament de Tolosa en Catalonha. Aqueste se fa segon una «fugida» textuala dins los temps primiers de redaccion de las Leys. Ramon de Cornet dedica a 1’Infant Peire son Doctrinal. Es al meteis prince que lo manteneire ortodòxe de Tolosa Joan de Castelnbu adreica son Glossari. Es a un noble catalan, Dalmau de Rbcabertí que Castelnòu dedica lo Compendi de la conexenca dels vicis que poden esdevenir en los dictats del Gai Saber. Anglada aviá ja 6

Cf. J.

RUBIO,

Del manuscrit 129 de Ripoll del segle

catalana, V (1905), pp. 285-378. 154

XIV&,

Revista de Bibliografia


ESPILL fach ‘arremarcar que, un còp las Leys a pro pena acabadas, un noble catalan ne demanda una redaccion abreujada e l’un dels set manteneires la redigís a son usatge. Aquel meteis manteneire aviá semblat en 1341 de considerar greu lo fach que 1’Infant Peire se foguès daissat dedicar en 1324 un tractat en desacòrdi amb las Leys. Aquel Joan de Castelnòu, de segur, fa pas sieuna la decision de Guilhem Molinier de passar sota silenci Catalonha. Ajustem que sas poësias nos son estadas conservadas dins aquesta Catalonha, amb las d’autres poetas catalans que poiriàm dire «de l’escòla tolosana».’ Aquels ans d’aquí los catalans volon la consecracion maienca de Tolosa. D’unes capitan: Lorenc Mallo1 cap a 1350 e Joan Blanch cap a 1360. Lo fenomen durara. Jaume Rovira e Bernat de Malhòrca presenteron una tencon; doas poetessas anonimas a l’entorn de 1385, son presentas amb una cancon e un planh. Amb Guilhem de Masdovelles, anam fins a 1389 e 1438! Entre aquelas doas darrieras datas se placa la creacion de l’entrepresa contradictoria: l’institucion d’un consistòri barcelonin en 1393 per Joan 1 e la reformacion facha en 1398 per Martí 1’Humà amb dona de 40 florins d’aur. Creacion qu’acaba un movement que part de 1323 en un sentit opausat al movement precedent. Per jogar amb las paraulas poiriàm dire que las Leys d’amo~s inician en Catalonha doas temptacions o temptativas: la de dire òc a Tolosa, e la de dire non, co que revèn a se dire si. Lo non apareis coma un fach d’Estat en 1338 quand 1’Infant Peire en persona assaja d’establir a Lleida una festa poëtica, rivala de la tolosana. L’entrepresa fracassa. Caldrà esperar 1371 per que un autre rei prenga una autra iniciativa: Pere IV fisa a Jaume March, son uissier d’armas e conselhier de la ciutat de Barcelona, la tasca d’escriure un diccionari de rimas, lo LZibre de Cozcordances. Gaire pus tard Lluís d’Aversó compausa son Torcimany «lo qual tracta de la sicencia gaya de trabar». Aital apareisson dos moments del didactisme catalan, amb dos ensems textuals. Lo moment que va dels darriers ans del segle XIII al moment de las Leys: moment de Ramon Vidal de Besalú, de Jofre de Foixà, de Berenguer de Noya. E lo moment de Jaume March e ‘de Lluís d’Aversó. Se vei plan qu’entre los dos passa la relacion que significa autoritàriament Joan de Castelnòu: de Tolosa a Barcelona. Seriá tròp simple de pensar que de lún a l’autre ensems la catalanitat intrinseca o la consciéncia d’identitat catalana progredisson. En fach la butada de catalanitat es, coma o disiàm, del temps de Ramon Llull e Jofre de Foixà. Aqueste sembla de respondre d’avanca a la question del catalan que se marca dins l’òbra de Guilhem Molinier. El T Se traclia del manuscrit

telnbu catalan.

A de Massó. ‘Torrents que cresiá el Joan de Cas-

155


dona una tiera de lengas romanicas ont distincion es facha de las sòrs: «frances, proensalès, catalanesc, secilià, gallego». Mas es evident que l’argument es mai poëtic que politic. Las denominacions còbron, co cresem, non pas d’espacis estatals, mas de registres literaris: lo sicilian non remanda a 1’Escòla de Frederic II, lo gallego a 1’Escola d’Amfós lo Savi, lo francés al lengatge dels trouvères. Mas consí va que lo «catalanesc» siá aquí present. A pas encara servit clarament a la poësia lirica. Se vei aquí, en projeccion de classificacion objectiva, la consciéncia en movement. Siám al temps que lo catalan comenca a prene encara ipoteticament còs e preséncia. Mas Jofre de Foixa demora f&ca entrepachat. Bota pas en question lo regnatge del «proensalès». Son libre es fach per ensenhar a compausar segon lo parangon trobadoresc. Pòt al mai admetre un manleu lexical al catalan, mas del meteix còp admet parallelament lo manleu al francés: «Emperò, si tu trobes en cantar proensalès alcun mot que sia frances o catalanesc, pus hom aquel1 mot diga en Proenca o en una d’aquelles terres qui han llenguatge convinent, les quals llors són prés, aquells mots pots pausar e metre en ton trobar o en ton cantar, e si aicò fas, no pots dir per això que sia fals.» 8 Per quant a I’aira linguistica provencala, es curiós coma defugís lo centre on precisament apareis, al moment qu’escriu, «E sàpies que en trobar proensalès s’entén lo concepte d’occitània: llengatges de Proensa, de Vianès’ e de Llemosí e d’altres terres que llur son deprés.n L’afar de l’institucionalizacion de la poësia en Catalonha es un autre problema, non linguistic. Se tracha pas de metre en placa una autra lenga de la lirica ni quitament una autra pensada de norma retorica. Se tracha de contrabatre la norma tolosana en ocupant un luòc de poder, Lleida, puei Barcelona, sens modificar la norma. Pasmens una dinamica es aquí trobada. Del moment que Joan 1 s’adreica a Jaume March e a Lluís d’Aversó per constituir lo Consistòri barcelonès, lo quatre es dessenhat ont l’acte d’escriure poëticament ven catalan e non pas mai «proensalés», segur pas «occitan», un adjectiu que lo text de Catalonha ignorara. Que per tradicion, IZemosí aja cobert cataZà, encara per de temps, aquò’s, s’òm vòl parlar aital, la cofela del fruch nòu, lo babòt de l’insecte naissent. Al moment ont la lenga lirica «romana» se ditz occitana, dins las condicions istoricas de la província francesa de «Lenga d’òc», per contrapés en Catalonha lo catalan apareis sota la garentida d’arcaysme illustre e se referís als grands trobadors iniciators, a una «terra de creaciow e non pas a un pai’s luenh e concret: ’ Cite d’aprés Joaquim MOLAS, Literatura catalana antiga: El segle XIII, Barcino, Barcelona, 1961, p. 182. Naturalment, l’ortografia es modernizada, co que vòl dire catalanizada. La transcripción d’un text anclan respond sempre. a l’ideologia linguistica del transcriptor, aquò’s plan conegut. 9 En fach Vianés es francò-provencal. Mas es vesin (aprés) del Valentinés, qu’es ocitan e politicament, i a pas gaire, tolosan.

156


per Jofre de Foixà, ja, lo proensalès de Lemosin los cases de la declinason, dialectologia, mitica la diacronia!

LA DIVERGENCIA

es lo lengatge que serva qu’establís en geografia

TRANSSECULARIA

Desenant, sota lo signe de I’institucion, i a una literatura catalana, garentida de lemosinitat, e una literatura occitana, garentida de tolosanitat. Guilhem Molinier a plan l’idea dúna centralisacion sus Tolosa del lengatge trobadoresc e son dialectalisme «per diocesis» es un afar de l’ancian comtat. Al segle XV, quand Jaume Ripoll comenta las Leys dins de verses que son plan catalans, la mudason es facha. Encara e totjorn sota l’invocacion textuala que se tornara trobar en 1536 quand lo malhorquin Francesc d’Olesa compausarà son Avt ~civu de tvobav. A nòstra idea, dos faches degueron afavorir la trencadura. Lo primier es lo ròtle que Valenca joga literàriament amb la translacion dels Marchs, de Jaume lo Barcelonés a Pere lo Valencian. Se pòt datar de 1374 l’intrada de Valencia dins una fonccion organisatritz de la produccion poëtica catalana: es l’an que Pere March i compausa lo sirventés «Tots los grans senyors qui be vol avenir» pendent lo sojorn de 1’Infant Joan, que lo comunica a son paire lo Ceremoniós, a Bernat de So e a sa maire Eleonòr. A la seguida se veirà la fonccion se condensar, al temps d’Ausiàs March e de Jordi de Sant Jordi, dins de festas poëticas que, sens consistori, prenon lo biais de ne tenir lo ròtle, e i aguèt plan de menas de concorses.” Lo fogal valencian s’abra al moment que lo fogal tolosan s’escantís, al nogalh del segle XV. E la lenga catalana s’establís a Valencia en gardant pas mai quúna ombra de «lemosinismes» mentre la quita norma tolosana s’escranca.” Lo segon fach es lo remplacament de la referéncia occitana, entre Barcelona e Valencia, per doas autras: la francesa e l’italiana. La francesa es presenta ja del temps de Pere lo Ceremoniós; s’afortís dins lo regne de Joan 1, e de sas doas esposas francesas, la primiera Jeanne de Valois e la tresena Yolande de Bar. La relacion francesa es establida dins las modas, coma ‘se vei en 1882, per la circulacion del Renavt e del Roman de la Rose entre Joana, la filha de Peire IV, l’infanta Yolande e lo duc de Berry. l2 Martí 1’Humà fara puei festa a la novetat musicala, motets e bailades prenon la placa de la cancon monoqu’es francesa: lo Cf. A. PAGES,Auzias

March

et ses prédécesseurs,

uLes concours de Valence».

Champion.

Paris, 1911:

*’ Cf. dins nòstre article cai sobre citat, «le destin de I’entreprise normalisatrices, pp. 48-52. l1 Amadeu PAGES,La poésie francaise en Cntalogne du xme siècle à la fin du xve, Privat, Tolosa, 1936, pp. 32-33.

157


dica d’òc, ara vertadierament desmodada.13 Per quant a la poësia italiana, es plan conegut coma dona forma e biais a una mena de petrarquisme catalan qúes ‘sota I’òbra de Jordi de Sant Jordi tant coma la tradicion trobadoresca recebuda de drech. La poësia catalana del xv realiza en soma una sintesi europenca ont s’escafa la filiacion occitana. Se pòt dire tanplan que la filiacion se justifica d’aquel remplacament. La trencadura, un còp facha, dona un espandi a co que la cultura d’òrc, dins sa descasenca irremediabla, pòt pas que trair. Aquò me mena, un còp de mai, a prepausar aquela interpretacion generala, que Catalonha (culturalament parlant se tracha pas son que del Principat, mas de totas las terras catalanas) es una Occitânia capitada. 0 vesem plan, al segle XIV, Occitània se definís coma una identitat reducha, provincializada, al quite moment que Catalonha, nascuda de sa desfacha, se definís en expansion e modernisme. Es aquella divergéncia transseculària (que distribuís diferentament l’importància de tal o tal segle dins dos destins istorics) que cal plan metre al lum se volem far possibla una comunitat occitanò-catalana avenidoira. 0 cresi, coma o cresiá Manuel Sanchis Guarner, que cal pensar l’acostament de las culturas al revers de co que se pensèt al segle passat, quand los felibres prengueron los Jòcs Florals de Barcelona coma signe de la comunitat, a luòga qu’istoricament significan lo trencament d’aquela comunitat; e quand Mistral vielh se reconeissiá dins la poësia de Teodòr Llorente, sens veire que reconeissiá aital la Renaissenca fracassada a Valencia coma en Provenca, mentre que capitava a Barcelona. Mas aquí, I’istòsria literària se deslarga en filosofia de l’istòria. Voliái aicí .mai que mai pausar qualques termes segurs dins la diacronia dels faches culturals. E mostrar que i a pas cap d’argument decisiu d’òrdre linguistic per associar catalan e occitan dins una unitat superiora, coma n’i a ges per lor desseparar d’origina e de fin. Coma sovent arriba, dins nò’stre afar comun los arguments linguistics son de masquetas de l’istòria. Dins las lengas I’istòria fa son trebalh, coma dins totes los faches ont se vei tròp facilament d’identitats. Robert

LAFONT

Id., pp. 40-43.

--

---155


L A PESCA . EN LAVALENCIA DEL SEGLE XIV

S

6N MOLTES les per-sones, especialment juristes i historiadors, que s’han ocupat, encara que només de passada, d’alguns aspectes de la vida valenciana medieval en relació directa amb la vida pesquera, fonamentalment amb referències concretes a I’Albufera. La revista El Archivo’ publica en 1886 un document de 1324, amb una llista bastant extensa de noms de peixos, el qual ha estat repetidament alludit pels lexicografs i els diccionaris; tanmateix, hi hem trobat algun oblit i més dúna deficiencia en la transcripció. A pesar d’aquestes aportacions disperses, pensem que encara manca un estudi monogràfìc que s’ocupe exclusivament de tot allò relatiu a la pesca, en una kpoca, com ara la medieval, en que s’assenten les bases estructurals del món pesquer valencia actual. Tots els tractats sobre Valencia ens parlen de l’agricultura, ’ Revista Et Archivo, t. 1, 1886, pp. 366-367.

159


ramaderia, etc., i a penes fan menció d’aquesta activitat. Nosaltres, per mitjà d’aquest article, volem suggerir la necessitat d’un estudi seriós que ens ajude a comprendre, en tota la dimensió, aquest aspecte de la vida valenciana, estudi que haurien de dur a terme, en estreta coRaboració, historiadors -molt especialment medievalistes-, filòlegs, lexicògrafs i entògrafs. A nosaltres ens mancava l’ajut d’un bon paleògraf per a transcriure correctament els documents on apareixen ictiònims, i I’hem trobat en Agustí Rubio Vela, el qual ens ha proporcionat, a més, una copiosa informació documental relativa al tema que ens ocupa i que, evidentment, no podem donar ací exhaustivament. No tractarem més que de la pesca en la capital, sense ocupar-nos de les altres comarques del país, algunes de les quals, dúna altra banda, ja compten amb algun estudi fet, com eb’de J. Sánchez Adell per a Castelló * -per a Alacant considerem interessant el llibre de L. Mas i Gil c, a més del LZibve de Zn Mttstqaffia,4 on també hi ha una bona informació al respecte. Hi incloem la llista de peixos del document de 1324, probablement la més extensa i amiga, ordenada alfabeticament, amb la identificació científica i les referències oportunes als principals lexicògrafs valencians que s’han ocupat dels ictiònims, per a observar les possibles variacions, i, també, alguna informació, de vegades curiosa, sobre diversos ports pesquers valencians, especialment el del Cabanyal, que és, en definitiva, el que té més relació directa amb el document esmentat.

EL COMd

DE PESCADORS

El comú de pescadors era la primitiva associació o gremi, nascut immediatament després de la Conquista, al qual pertanyien tots aquells qui practicaven la pesca, amb dedicació total o parcial, i que tenia com a principal finalitat la defensa dels interessos dels components. Evidentment, hi ha malta informació d’aquesta agrupació medieval que, cal dir-ho, no ha estat massa ben estudiada? La pesca en la ciutat de Valencia és desenvolupava, sens dubte, en dues demarcacions: la mar, en la plataforma continental, no lluny de Z SANCHEZADELL,J.: «La pesca en el Castellán medieval», SSCC, XXXIII, pàgines 264-267. J IMAs Y GIL, L.: La pesca en Alicante (ensayo para su historia), Alacant, 1979. 4 ROCATRAVER,Feo. A.: El mustaqaf de Castellón y el «Libre de la Mustacaffia~, Castelló, 1973. 5 Bona part d’aquesta documentació es troba a: a) ARV, Real, 621, Privifegis del Comú de peixcadors de la ciutat ¿le València; b) ARV, Real, 724, Rec. documents sobre Albufera, peix...; c) ARV, Maestre Racional, 8.375-8.48Q,Ingresos i gastos de la gabelja de la sal, peix, etc.; d) ARV, Bailia, 10-13, Albufera; e) ARV, Real, 611614, Tributs i alienam. del R. P.


LESPILL la costa, i 1’Albufera. Es per això que la comunitat de pescadors era integrada pels pescadors de l’una i de I’altra, encara que sembla més cert que eren els mateixos, que es traslladaven dún lloc a I’altre segons l’època de l’any: així, en estiu, quan feia millar temps, anaven a la mar i, durant l’hivern, a 1’Albufera. A poc a poc, a mesura que s’eixamplaven els Iímits dels nucli urbà i es reduïen les dimensions del llac, aparegueren les comunitats del Palmar, Catarroja, Silla, etc.: de I’Albufera, que ha estat objecte de nombroses ordinacions i privilegis, ens ocuparem en un altre apartat. El mateix any de la Conquista de Valencia, 1238, es constituí, segurament, el Comú de la ciutat, ja que és aleshores que Jaume 1 li comunica que el llac i la devesa quedaven annexats al patrimoni real, segons consta en el III capítol de les Ordinacioízs del Comú de Peixcadors de la ciutat de València: Item. Lo Rei En Jaume, aprés e aquel1 tret de mans de Guarins, per propri special Patrimoni seu, Devesa de aquella; e jatsia aquel1 del Regne, e de terme de la Ciutat

que ha guanyat ,Regne de Valencia entre altres coses en lo dit Regne, se retench la Albufera de Valencia, fos en lo Regne, hacia per separada de Valencia. ..6

En principi, la comunitat no degué tenir un codi concret i, molt probablement, s’assentaria en normes antiquíssimes, basades en costums anteriors; no obstant aixòl, a partir d’aquest moment, comencasan a aparéixer pragmàtiques, cartes reials, ordres i d’altres disposicions, especialment de Martí l’Humà, que conformarien la reglamentació que es coneix avui.7 Jaume 1 havia reglamentat que els pescadors quedaven obligats a pagar en espècie a la corona, en qualitat de delme, la cinquena part del peix de 1’Albufera i la desena part del de la mar. D’aquest tribut donava, moltes vegades, alguna part a 1’Església i en particular als ordes religiosos; així, sabem que, en 1241, firma un concordat en ‘què atorgava a 1’Església dues terceres parts de tot el peix capturat en 1’Episcopat de Valencia: Item deducta primo parte nostra, quam ibi accipere debemus definimus vobis et vestris in perpetuum, duas partes decimarum omnium piscatonium, maris et Albufera.. .8 Tot i amb aixòl, sembla que, en determinades ocasions, els encarregats de cobrar el delme s’excedien i abusaven dels pescadors, els quals denunciaven aquestes injustícies a través dels jurats que els representaven. El mateix mostassaf rebé l’ordre de no entrometre’s en els assumptes de la pescateria en circumstàncies concretes. També els jurats, molt en particular els de I’Albufera, s’extralimitaren en les seues funcions, sobre6 CARUANA THCVMAS,Carme:

Estudio

histórico-jurídico

lencia, 1954, p. 16. ’ Ibidem, p. 135. 8 Zbidem, p. 17.

161

de la Albufera

de Va-


tot en les vedes dictades pel Batle general. Totes aquestes situacions foren la causa d’un privilegi de Martí I’Humà, en 1404, en que apareix per primera vegada allo que podríem dir «dret positiw i on s’establiren unes ordenances per al govern de les quals quedaven encarregats els jurats i els pescadors, facultats ambdós per a modificar-les? Pel que fa a l’emplacament del Comú de Pescadors en la capital, s’han publicat nombrosos articles i treballs, i tots coincideixen que l’origen es remunta a la Conquista. Des dún principi, els pescadors s’agruparen en un dels ravals de la ciutat musulmana, concretament en l’indret que més tard seria conegut com el barri de pescadors, el qual sembla que no es trobava Iluny de les antigues drassanes de Valencia, aleshores situades en l’actual placa d’Alfons el Magnànim, i al costat del carrer les Barques, més exactament entre els carrers que avui coneixem com Pascual i Genís, Roger de Llúria i la placa del País Valencia.” Dos dels carrers del barri s’anomenaven del Comú de Peixcadous i de Zes Parres o del Mig de Peixcadors. Les raons d’aquesta situació ‘són ben senzilles i tenen l’explicació si tenim en compte que es tractava del barri millar situat per als diaris desplacaments dels pescadors, és a dir, prop del camí d’e la mar i de I’eixida cap a 1’Albufera. A mitjan segle XIV aquest raval o barri queda inclòs dins del perímetre de les noves muralles cristianes i es mantingué com a tal durant uns quants segles, fins que, amb el pas del temps, es despersonalitzà i pergué la denominació genuïna. i Almela Vives l1 recull l’opinió, probablement treta d’una publicació de 1866 sobre Las parejas de bou,12 on es diu que, segons consta en el Llibre de Privilegis del Comú de Peixcadovs, Jaume 1 dona aquest barri a uns 500 mariners que li havien ajudat en la Conquista de Valencia i que el Llibve del Repartiment se’n fa també res&. El grup de mariners (homes de barca) era capitanejat per un tal Ramon Company i altres. Nosaltres no veiem tan clara aquesta referencia i tan sols hem pogut comprovar que, efectivament, un grup de marinen-s, se% situà entre la porta de Xarea i la de Bebalcarrac, és a dir, entre l’actual carrer de la Mar i la placa del Temple, fora de la del barri que després s’anomena dels Peixcadors.‘j

9 Ibidem, p. 137. Io ORELLANA, Marc A.: Valencia antigua y moderna, v. 1, València, 1923-1924, pp. 170 i SS. l1 ALMELAI VIVES, Francesc: El barrio de pescadores, València, 1954, p. 5. l* Anònim: Las parejas de Bou, Biblioteca Diario Mercantil, València, 1866, p. 5. X3 Llibre del Repartiment, edició dirigida per Antoni Ferrando, Vicent Garcfa Edit., València, 1978, p. 64.

162


IiESPILL L’ALBUFERA Com hem dit abans, 1’Albufera ha estat objecte de nombroses ordinacions al llarg dels segles. Des dún principi, queda annexionada al patrimoni reial i així ho demostra la menció expressa que en fa Jaume 1 l’any de la Conquista de Valencia, reforcada després, en 1250, amb el privilegi expedit pel monarca des de Morella, en que fa constar el pagament dún tribut corresponent a la cinquena part del peix allí capturat i que ha estat vigent fins 1857, moment en que firmaren l’escriptura d’arrendament el Batle general i la Comunitat de pescadors del Palmar.14 Jaume 1, abans de la conquista de la capital, ja havia fet donacions de béns del Ilac i dels voltants, i, també, d’alguna barca per a la pesca,15 i segons les indicacions dels historiadors, sembla que el monarca sentia una certa predilecció per I’Albufera, Iloc on es podia catar i pescar a bastam’ent. Pel privilegi ja esmentat de 1250 s’autoritza qualsevol persona del regne, i àdhuc de fora, per tal que puga pescar en el llac amb la sola condició de pagar-ne la cinquena part: l6 Statuimos in perpetuum, quod in Albufera Valenciae possit quilibet vicinus et habitador Civitatis et Regni Valenciae et tquilibet etiam extraneus piscare et pistes capere, et non teneatur Nobis et nostris unquam dare de ipsis piscibus nisi tantum quintam partem francham... Aquest privilegi ha estat mal interpretat per la comunitat de pescadors I del Palmar, els quals mantenen que afectava només a ells. Amb la repoblació cristiana i l’expulsió o l’emigració dels moros es produí una situació conflictiva, ja que els únics que coneixien els sistemes de pesca eren els sarraïns i és per això que, en 1248, s’obligà un centenar de famílies a quedar-se en l’illa del Palmar, perquè tripulassen trenta barques i treballassen en les brugines.J7 Per aquel1 temps es va crear la figura de guardia de I’Albufera, amb atribucions especials i una certa jurisdicció, com ho demostra un document de 1271 mitjancant el qual s’encarrega a Pere Erandi la custodia del Ilac i la recollecció de la cinquena part del peix. l* Un dels privilegis més importants relatius a I’Albufera fou el de Pere el Gran de 1283, confirmat successivament pels seus descendents, en el qual ordena al Batle general l’elecció de quatre homes honrats entre els pescadors, per a reglamentar la pesca; els quals havien de jurar el càrrec al principi de cada any. Igualment, hi

SALCEDO FERRANDIZ, Salvador:

Estudio histórico-jurídico de la Albufera y de Castelló, 1967, p. 17. MOMBLANCH Y GONZÁLBEZ, Feo.: Historia de Za Albufera de Valencia, 1960, p. 39. CARUANA, Op. cit., p. 189. SALCEDO: Op. cit., p. 17. MOMBLANCH: Op. cit., 9. 46.

su aprovechamiento, Ifi l6 l7 l8

163


descriu les pesques i els 110~s prohibits, i, també, les èpoques,‘g de la qual cosa ens ocuparem després. Joan 1 cedí a la seua muller, per espai de sis anys, el producté de 1’Albufera; tanmateix, en 1387 designa un administrador, a qui atorga les més amplies atribucions, entre les quals s’especificava, a més, que en seria collector, bayle, jutge i guardia alhora.2’ Aquest és l’únic parentesi en que el llac deixa de pertànyer a la corona.

REGLAMENTACI6

SOBRE

LA VENDA

DEL

PEIX

Segons sembla, en 1’Edat Mitjana es consumia molt de peix, ja que, per raons religioses, sobretot a la Quaresma, era freqüent el dejuni i I’abstinència, cosa que ocasionava una forta demanda del producte i una possible variació del preu; com a conseqüència d’aquestes disposicions eclesiàstiques, les autoritats municipals havien de vetlar perque la ciutat estigués ben abastada de peix i per evitar els fraus en el pes, el preu o la qualitat de la mercaderia. En la documentació medieval sovintegen diverses i repetides disposicions -moltes vegades les unes són un calc de les altresencaminades a prevenir-ne els possibles abusos. Una bona font de totes aquestes ordres són els Manuals de Consell i els LZibves del Mustacaf de VaZència, ofici, com tothom sap, de l’encarregat de vigilar els preus, les mesures, etc. Jaume 1, en el document de 1250 ja tractat, autoritza a vendre el peix per tot el Regne, i àdhuc en l’exterior, amb la sola condició que abans se n’haja pagat la cinquena part: Pistes autem qui en mari ve1 Albufera et stagnis, cequiis et aliis aquis salsis et dulecibus capiuntur, vendi sine obstaculo et interdicto nostro et nostrorum et alterius cujuslibet libere possint in Civitate Valentiae et duci et vendi extra Civitatem et per totum Regnum Valentiae et alibi ubicumque extra Regnum Valentie. . . Tanmateix, després, la principal preocupació de les autoritats municipals era que la venda de peix s’efectuàs en les taules de la pescateria i de la carnisseria de la ciutat, i rarament es troba una disposició que no reitere aquesta obligació, descrita quasi sempre en aquests termes: «que negun pescador, o altra persona qualsevol per ell, no gos vendre negun peix de mar fresch, sinó en la pescateria o en les taules de la carniceria»; 21 així mateix, s’exigia que la venda s’havia de sotmetre a

X9 CARUANA: Op. cit., p. 20. M PARDOGAFKIA, Luis: La Albufera de Valencia, Madrid, 1942, p. 217. 21 SEVILLANO COLOM, Feo.: Valencia urbana medieval a través del oficio de MustaFaf, CSIC, València, 1957, p. 290.

164


les normes que els jurats disposaven per a regular el preu dels peixos, «los quals se deuen vendre a pes et a cert preu».” Es obvi que, si era obligatori vendre el peix en la pescateria, quedava, per tant, prohibit de vendre’l en altres 110~s. Unes vegades aquesta mesura es referia clarament al trasllat del peix, «pels camins decà la riba de la mar»F3 o entenent més amplis els Iímits de la ciutat: «que negun revenedor o revenedriu ne gos comprar ni vendre alcun peix de mar en la ciutat ne en los térmens de la ciutat, així com parteix térmens ab Murvedre et ab Cullera». 24 Tanmateix, en algunes ocasions, com hem assenyalat adés, per a abastar millor de peix la ciutat, s’autoritza els revenedors o mercaders perquè el puguen comprar en la mar, «per tal quels dits pescadors pusquen fer més bol o bols, per tal que més peix puscha ésser haüt a obs de les gents»?’ També era prohibit d’amagar-se peix per negociar-lo fora de la pescateria, segurament per no pagar ‘l’impost o per vendre’l a un preu superior; així, fan constar moltes vegades que cap «revenedor o mercader de peix ne gos estoiar o amagar negun del dit peix en la ‘sua casa o en altre loch». Igualment, es prohibia de portar-lo a vendre fora de la ciutat o ,de l’antic terme d’aquella, només amb l’excepció que prèviament «aquel1 peix haja a traure licencia e albar% del dit mostacaf e no en altra manera».% En estiu, a causa de la calor i per a evitar infeccions, es prohibia, de vegades, la venda de determinades especies, com ara el peix bíau. El mostassaf havia de reconéixer el peix abans de la venda, per tal de comprovar si s’adaptava al preu establert per les autoritats i comprovarne les condicions. Segons sembla, era freqüent que les venedores de peix el mesclassen per obtenir-ne uns beneficis superiors; és a dir, barrejaven peix barat amb un altre de preu més elevat, costum que apareix reflectit en 1’SpiZZ de Jaume Roig quan descriu el mercat.27 Les peixcadores, grans robadores són d’entradós, de caladós e bruginés, al vendre més; pex de fer esc, venen per frese; lo d’Albufera, riu de Cullera, per pex de mar; .. . i és per aixòl que els jurats estableixen que «el peixcador o venedor del dit peix vena aquel1 bel1 e nedeu e sens alga o arena o altres basures en la pescateria» 28 i, per «squivar malalties e dampnatges a les gens, la AMV, Manual de Consells, A-4, ‘fol. 37 (doc. de 1341). SEVILLANO COLOM: Op. cit., p. 297. u Zbidam, p. 359. 25 AMV, Manual de ‘Consells, A-4, fol. 37 (doc. de 1341). 26 AMV, Manual de Consells, A-18, fol. 7% i v (doc. de 1385). l7 ROIG, Jaume: Espill o Llibre de les dones, Edicions 62 i la {Caixa, Barcelona, 1978, p. 117.

*’

165


EESPILL que alcun pescador o altra persona no gos o presumescha vendre en la dita ciutat o ravals de aquella peix mal fresch o podrit».28 Com ja hem assenyalat, el peix es venia sempre a pes, llevat d’alguna vegada que s’autoritzava de vendre’l a ull: «peix vermell, així com pagel1 e pagres e déntols e ‘sarchs o molls grossos o altre consemblant peix que sia pres ab palangre o ab enansas, que aquest peix pusquen vendre en la ciutat a sens pes a hull o a ben vista».29 El document de 1324 a que hem fet referencia, i que transcrivim al final, és un bon exemple de tot el que hem dit referent a la venda del peix. Amb aquesta venda, hi havia comerciants i revenedors que feien un gran negoci, ja que el compraven a baix preu i després el venien molt més car; així, n’obtenien quantiosos beneficis. També els municipis tenien, moltes vegades, en aquest comerc de pesca centralitzada la font d’ingressos mes substanciosa.3’

LES

DRASSANES

1 LA CONSTRUCC16

NAVAL

Un país com el nostre, assentat a la vora del Mediterrani, ha hagut de viure de cara al mar des dels temps prehistkics, i algunes troballes arqueologiques que així ho certifiquen en són una bona mostra. Se sap que en un principi la pesca es realitzava des de la costa, mitjancant alguns artilugis elementals i que, a poc a poc, s’hi sentí la necessitat d’endinsar-se en la mar per aconseguir millors captures, la qual cosa fou possible gràcies a les embarcacions, elementals, en un naval valenciana es principi, i més sofisticades, després. La tradició remunta, per tant, a l’antiguitat i adquireix dimensions notables en 1’Edat Mitjana; així ens ho confirma la Crònica de Muntaner quan ens diu que ja en el segle XIII es construïen «naus, llenys, galees i tarides per cavalls a portar» per tota la costa des del Rosselló cap al sud, i cita, entre altres llocs, els de «Peníscola e a Valencia e per tota la costera de les marines».3l A Valencia, com hem vist, les primitives drassanes estaven situades fora de les muralles musulmanes, en l’actual placa d’blfons el Magna, nim, i sembla que també es construïen embarcacions en el carrer de les Barques, des d’on eren traslladades a la mar pel riu Túria o mitjancant carruatges preparats per a tals ocasions. Les altres drassanes, les del Grau, sembla que comentaren a construir-se en el segle XIV, ja que en un consell de la ciutat, en 1338, s’ordenà la construcció d’«una casa convinent al Grau de la Mar, en la qual les veles, rems e exarcies e altres coses que són de la ciutat bonament pusquen estar per esquil6 AMV, Manual de Consells, A-12, fol. 96v ((doc. de 1356). l9 AMV, Manual de Consells, A-3, fol. 23v (doc. de 1332). SJ HINOJOSA,José: La pesca, en Nuestra Historia, v. III, Mas Ivars Ed., p. 177. 3L MUNTANER,Ramon: Crònica, dins Les Quatre grans Cròniques, cap. 44, p. 705.

166

I


var loguer de cases, jassia que en lo dit Grau a present no haja casa sufficient a ‘cops de les dites coses».3* Amb el pas dels anys s’anaren ampliant construccions que després donarien lloc a les drassanes que han arribat fins als nostres dies, encara que fora düs. Durant tot el segle XIV es construiren moltes embarcacions, no sols per a les feines pesqueres, sinó també per a la defensa del litoral contra la pirateria i per al transport de mercaderies. Evidentment, les embarcacions de I’Albufera, com que eren més senzilles, no necessitaven les installacions duna drassana; les construïen els calafats i els mestres d’aixa en qualsevol lloc; un tipus de barca freqiient del llac eren els cabucevs, segons consta en un privilegi de 1303 donat per Jaume II.33 La fusta emprada per a la construcció de les barques solia ser de pi i de carrasca, i procedia, fonamentalment, de la Creu del Puig, el barranc de Carraixet i l’alzinar de Silla, a més de la importada de Conca i Albarrasí, a través del Xúquer i del Túria.34

ARTS

DE PESCA

1 ORMEIGS

Es obvi que els arts de pesca en la mar són, o solen ser, diferents dels practicats en llacs i, per tant, cal diferenciar-los dels de l’Albufera, encara que alguns eren emprats indistintament. L’art de pesca més popular en l’actualitat és el bou i es diu que cal buscar-ne l’origen en les costes catalanes, en el segle XIV; pero’, nosaltres no hem trobat cap referencia a aquesta art d’arrossegada. Tanmateix, sí que podem donar constancia de la presencia dels predecessors: el bolitx i la xàvega, i d’altres que han adquirit importancia universal, com ara el palangre i les nanses. El bolitx figura pràcticament en tota la documentació medieval, de vegades sota la forma bo2ig o boZix, i constava de dues bandes i un top per a atrapar el peix quan era arrossegat des de la costa.35 Es pensa que és d’aquí d’on s’ha format la paraula bol, per a indicar l’acte de tirar la xarxa a l’aigua i traure-la després d’arrossegar-la pel fons. La xàvega o exàvega també apareix sovint, encara que no tant com el boíitx. Aquest art no era sinó un bolitx de majors dimensions que amb el pas dels anys esdevindria la tartana i el gànguil, i més tard adquiria la forma del bou. No ens hem trobat amb cap referencia a la tartana, a pesar que sabem que ja sútilitzava a Catalunya a mitjan segle xIv.36 32 ALMELA I VIVES, Francesc: Las Atarazanasdel Grao, Valencia, 1953, p. 6. 33 ~CARUANA: Op. cit., p. 22. M HINOJOSA: Op. cit., p. 187. B AYZAROCA, Alfred: El M6n mariner de Peníscola, València, 1981, p. 249. M COLON DOMBNECH, Germà: Ornitónimos y embarcaciones en el Mediterráneo,

en Terminología Marinera, CCIC, Madrid, 1978, p. 93.

167


Sembla que el pa2angre i les nanses eren bastant freqüents; el primer consistia en un mcordill llarg del qual penjaven molts hams, i el segon en un giny amb forma de receptacle, fet de malla de jonc, vímet o murta, del qual no podien eixir els peixos quan entraven a menjar l’esquer. Tots dos apareixen en un document de 1332: «peix que sia pres ab palangre o ab enanssa»?’ Dels arts que hem vist ara, el bolitx era emprat en la mar i els altres, en la mar i en 1’Albufera. A més d’aquests, n’hi havia que només s’utilitzaven en 1’Albufera i dels quals ens dóna constancia el privilegi de 1283, ratificat per Jaume II en 1303: , . ..ordinent piscationes tempore de les debeant piscare et calare suas axarcias, toribus dicte Albufarie ne pisquentur faxets, dcudias, brugina cum rete et

fosques et qualiter piscatores et quod sit prohibitum ‘pistacum almixars, pantenes (?),

ab cob cech, saltades tegues, rallar dejús lo canyís pescar de la pedra aval1 ab exàrcia que tir terra, cum batudis que baten, cum nanGes ubi accipiunt lo cabecudell.38

Tots aquests sistemes de pesca han perdut vigencia amb el pas del temps o han canviat de denominació. A nosaltres ens resulta bastant difícil d’explicar en que consistien, com eren formats i de quina manera s’hi pescava, molt especialment perquè quasi tots provenen de l’àrab; els més facils, evidentment, resulten ser el raU, la exàrcia que tir terra i les ízanses. El rall és un ormeig consistent en una xarxa circular guarnida de ploms en tot el perímetre i proveïda, al centre, d’una torda amb la qual es pot recobrar, després d’haver-lo Ilancat, amb la mà. Sútilitza encara en l’actualitat. La exàrcia que tir terra seria una xarxa rectangular, pareguda al tresmu& que es deixava en l’aigua i després s’arreplegava tirant-la des de terra. Almixars, segons Pardo Garcia,3g era una especie de paradera o paranca, que segurament es calaria de part a part d’una sèquia. Caruanap” en la traducció al castellà que fa del document, dóna el significat d’hams per als almixars, la qual cosa ens sorprén un tant perquè la paraula sembla que prové de l’àrab mánsar, ‘secador de fruites’, el glossari Dozy (p. 166) recull derivat de násar, ‘estendre, desplegar’; les formes almanxar, almaxar, almeixar i almixar, i hi afegeix, a més, que el vocable àrab es troba documentat modernament a Algèria. ‘La pantena era un sistema de pesca consistent en un receptacle quadrangular, fet de canyes i xarxa, on entraven els peixos, quan intentaven fugir, dirigits per unes altres xarxes laterals en forma d’angle J7 AMV, Manual de Consells, A-3, fol. 23~. p ARV, Real, 621, fol. Ir i v. 39 PARDO GARCfA, Luis: Diccionario de Ictiología, Inst. Forestal de Inv. y Exp., Madrid, 1945. 1o CARUANA: Op. ht., p. 21.

168

piscicultura

y

pesca

fhVia1,


agut, també sostingudes per canyes i estaques. Aquest artilugi o parany, encara el podem veure en el Delta de I’Ebre, per bé que molt rarament, amb l’única diferencia respecte a aquel1 en el material del recep tacle, que ara ‘es fabrica de tela metàllica, en lloc de ser de xarxa. La brtrgina era una mena de teranyina molt emprada en YAlbufera i que, segons Pardo Garcia, fou desterrada pels grans mals que ocasionava. Els faxets són els orneigs més difícils d’explicar. Possiblement, es tractaria d’una especie de faixa feta de xarxa amb que s’envoltarien els peixos, per a capturar-los després. A Tortosa s’anomena faixeta una banda que els pescadors es posen passada pel cos i que té una corriola per a estirar la barca cap a terra. També hem trobat que s’hi aplica el significat de reforc de lona d’una vela d’embarcació. Alcúdiu prové de l’àrab [al-kúdial, ‘Pujol’, i l’única explicació que en deduim és que fos una especie de cóp d’algun sistema de purungz amb trampa que, per la forma un poc elevada, podria haver-li donat el nom. Cob Cech o cóp cec no és més que un art d’arrossegada amb el cóp cec o de malla molt estreta, per a evitar que n’escape qualsevol peixet per petit que siga. En l’actualitat s’anomena cóp a la bossa que es col-loca als extrems dels alars, davant dels quals es posen els mornells calats. Cóp, com diu Coromines, és probable que vinga del grec [xcrko<], ‘sina o clot de la falda’. Suhades són les xarxes collocades horitzontalment en la superfície de l’aigua al voltant d’un art d’encerclament per a poder agafar els peixos que salten fora del cercle; són, si més no, els co~ruls, els bo2s i les saltaes d’avui, que els pescadors calen formant companyia, i després es posen a esmorzar mentre els peixos queden atrapats sense poder eixir-ne. Dir saltades tegues indica que la malla de la xarxa és molt petita. En alguns llocs, la saltada no és més que un encanyissat, fet amb canyes i estaques.

ICTIONIMS La ictionímia catalana, com diu J. Veny, presenta algunes llacunes, sobretot pel que fa a l’evolució de les paraules al Ilarg dels segles, i molt especialment quant a l’origen. L’estudi dels ictiònims és molt atractiu, pero precissa d’una collaboració estreta entre lingüistes i biòlegs. Nosaltres en presentem la llista més antiga que es coneix al País Valencia i que, com hem assenyalat adés, ja fou publicada per la revista El Amivo,” ordenada alfabèticament. Hem acudit al document que, amb motiu de la Quaresma, registra els preus de venda obliga‘l Revista El Archivo, t. 1, 1886, pp. 366-367. 169


tòria en la pescateria de Valencia d’aquell any i hem trobat algun oblit i més d’una deficiencia en la transcripció d’aquella revista. Es obvi que, a més dels 51 ictiònims que conté, n’hi hauria d’altres, els quals no tractarem ací. Hem consultat, també, uns altres documents semblants, del segle XIV, que contenen Ilistes de peixos,43 per a comprovar si els ictiònims es repeteixen o si són casos aillats. Per a cada ictiòlnim n’hem examinat les formes del segle XVI, a través dels vocabularis de Llorenc Palmireno 44 i d’Onofre Pou,4’ amb alguna referencia també al Dictiona~ium de Pere Torra.46 Així mateix, hem fet ús del catàleg de Marc A. Orellana47 de 1802 i dels vocabularis de peixos de Antoni Esteve 4s i Antim Boscà,4’ perque són pas obligat per a arribar a les formes dels ictiònims valencians actuals. Ens han estat també molt útils els Ilibres d’A. Griera,” J. Nadal i Fortiàsl i de W. Luther i K. Fiedler,52 i, també, els articles publicats per Joan Venyl J. Fernández-Sevilla 54 i Germà Colon.” Si bé és cert que Onofre Pou utilitza a balquena el vocubulari de L. Palmireno, hem considerat oportú d’incloure’n els ictibnims, perque, de tant en tant, registra alguna rectificació respecte al primer, ” AMV, Manual de Consells, A-l, fols. 222r-223~. ” Entre abres: a) AMV, Man. de Cons., A-12, fol. 57v (doc. de 1355); b) AMV; MC, A-12, fols. 95v-96r (doc. de gener de 1356); c) AMV, MC, A-12, fols. 96r-97r (febrer 1956); d) AMV, MC, A-13, fols. 49v-50 (6é quad.) (gener 1359); d) AMV, MC, A-13, fols. 71 r i v l(6é quad.) (maig 1359); e) AMV, MC, A-13, fols. 42v-43v (7é quad.) (abril 1360); f) AMV, MC, A-18, fols. 75r i v (febrer 1385). 44 PALMIEENO,L.: Vocabulario de2 humanista, 1569. u Pou, Qnofre: Thesaurus puerilis, Barcelona, 1580, pp. 43-45. 46 TOREA,Pere: Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus, 1640. Un estudi extraordinari dels seus ictiònims, l’ha publicat Joan Veny, en Homenatge a Casacuberta, Publ. Ab. Mont., 1980, pp. 69-102. a1 ORELLANA,Marc A.: Catálogo d’els peixos que’s crien e pexquen en lo Mar de Valencia, 1802. aS ESTEVE,Antoni: NVocabulario de los peces», en Revista El Arxivo, v. II, 1887, pp. 152-158. *9 Bosch SEYTRE,Antim: Fauna valenciana, en Geografía General del Reino de Valencia, t. 1, pp. 462-508. 5o GRIERA,Antoni: Els Ormeigs de pescar, els noms dels peixos, Bibl. Fil. His., Xx111, Barcelona, 1968. sI NADALI FORTIA,Joan: Els Nostres peixos, Girona, 1981. 32 LUTHER,W. i FIEDLER,K.: Peces y demás fauna marina de las costas del Mediterráneo, Barcelona, 1968. 53 VENY I CLAR, Joan: «Problemas de Ictionimia catalana», Terminología Marinera del Mediterráneo, CSIC, Madrid, 1978. «De la bèllua al muró, supervivents catalans del Ilatí “pistrix”», en Randa, t. 9, Homenatge a Francesc de B. Moll, Barcelona, 1979. «Transfusió i adaptació d’ictiònims en el “Dictionarium” de Pere Torra (segle XVII)», Homenatge a J. Maria Casacuberta, dins Estudis de llengua i literatura catalanes, Publ. Abad. Mont., 1980. y FERNhNDEZ-SEVILLA, Julio: «Ictionimia en el Vocabulario de J. L. Palmireno,, Actas del V Congreso Internacional de Estudios Lingüísticos del Mediterráneo, Madrid, 1977. 5ú COLONDOMENECH, ‘Germà: «El Rap i la nostra lexicografia)), L’Espill, núm. 9, Valencia, primavera 1981, pp. 55-63.

170


LESPIU que creiem interessant; de tota manera, també Palmireno es basa en l’obra de Rondelet Libri de piscibus marinis (1554). En la denominació científica de les especies no incloem el nom del científic que les descobrí o els posa nom, per no complicar més les coses, ja sense aixòl prou embolicades, afegint més parentesis que, al cap i a la fi, només interessen a un públic reduït, els quals, d’altra banda, podem comprovar en les obres de J. Nadal i de Luther i Fiedler adés citades. Moltes vegades fem referencia a la denominació actual d’alguns ports i molt especialment al del Cabanyal (Valencia), per considerar que la Ilista de 1324 estaria basada en la denominació popular de la capital, encara que suposem que seria valida per a la major part de les terres valencianes. Vet ací els ictiò,nims del document de 1324: AGULLADOL: Apareix en diversos documents medievals del s. XIV. Aquest ictiònim esta format sobre ugmllat (del llatí acüleãtus). Tant Palmireno com Onofre Pou el registren ja com agullat, forma que ha perdurat fins als nostres dies. En realitat n’hi ha dos tipus: l’agullat «Acanthias vulgaris» i l’agullat xato «Acanthias blainvillei». A Valencia es pronuncia sense el so velar, és a dir [aullát], i també és conegut com a que&. La seua peculiaritat és la de tenir les dues dorsals protegides per una forta espina. ALATRIA: Mai ningú no s’ha ocupat d’aquest ictiòaim; és més, sembla oblidat per tothom. Nosaltres pensem que podria tractar-se de l’aludroc «Engraulis encrasicholus», també denominat UMXO~~(Lo seitó. Coromines diu que aladroc és un derivat de l’àrab al-‘ázraq, i observa, també, el canvi de -aq en -oc, admés per Steiger, el qual cita una forma <marroquina, ‘zriqa’, com a nom d’un peix; acò podria explicar l’aparició de les vocals /i/ i /a/ finals de l’ictiònim, amb la possible caiguda de la velar. Hem de fer constar que la forma aladuoch apareix registrada ja en 1369, en el Llibve del Mustaqaf de València. La forma alatria, només l’hem trobada en aquest document de 1324. AMFF~S: Antigament se’1 registrava sota les formes anfós i amfós. La denominació atfonso, que sembla una castellanització, i que fou acceptada per ‘Palmireno i més tard per A. Esteve, és possible que tinga l’origen en el XIV, ja que apareix en 1369 sota la forma alfons. A Catalunya i a Valencia hom l’anomena mero o Mero, en l’actualitat, mentre que a les Illes i a Alacant es manté encara viva la denominació anfós. N’hi ha dos tipus: l’anfós pròpiament dit «Epinephelus guaza» i l’anfós bord «Epinephelus a1exandrinu.w. A. Griera i Coromines en donen com a sinònims: rei, veiet, mo22 reia2, mure d’anfós i mor-et vermell. ATZERNIA: L’adzèunia «Polyprion americanum», que ens apareix diverses vegades en el s. XIV, és una varietat de Mero, en italià ‘cernia’ i en castellà ‘cherna’. Al Cabanyal se l’anomena xerla en l’actualitat. L’ic171


tiònim prové del Ilatí ‘acernia’, i la forma xerla o xerna té I’origen en el canvi de c- per X- segons l’ús mossaràbic (DCVB). CALAMAR: El calamars «Loligo vulgaris» no presenta cap dificultat d’identificació; ja el registraren Palmireno i 0. Pou. Segurament, ve de l’italià ‘calamaro’ (del llatí calamarius, amb significat de ‘tinter’), encara que Coromines admet la possibilitat que es tracte dún derivat del mossàrab. En I’actualitat, hom anomena caZumaret, caZamarsó, calamarset o calamari a I’espècie «Allotheutis subulata», ja que és identificat com un calamars petit; al contrari, el de volum gran, a Valencia, és anomenat cagó, i si és de color groc, pota. També hi ha la denominació canana «Todarodes sagittatus» per a una especie semblant i ,més grossa. CANTERA: Es tracta de l’espècie &pondyliosoma cantharus,, ja registrada per Palmireno i 0. Pou sota la denominació càntara. En el catàleg d’orellana apareix amb la forma càntera. Més tard apareixeria la forma castellana ‘chopa’, registrada per A. Esteve (jopa) i A. Bosch (xopa o rowaor) com a sinònims d’aquella, i en l’actualitat xopa és la forma més habitual al Cabanyal. &RVIA/CkRNIA: L’hem registrada diverses vegades en el s. XIV. No la repleguen ni Palmireno ni 0. Pou, mentre que Orellana la denomina servioZa (castellà ‘anchova’). Cal suposar que el fet de conservar-se la forma skrnia, a Tarragona, com a sinònim de Zliri i talla-hams, demostra que es tracte de I’espècie «Pomatomus saltatrix», la qual cosa aniria contra la versió d’A. Griera, que registra les formes sirvia i sirviola, noms encara freqüents entre els nostres pescadors, identificant-les amb I’espècie «Seriola dumerili». Observem que aquesta especie, quan es jove, rep el nom de verderol (forma que sí que registra Palmireno). CIGALA: Aquest ictiònim presenta alguna confusió, perquè molts pescadors, sobretot al Cabanyal, la confonen amb l’escamarlà «Nephrops novergicus», que, segurament per influencia del castellà, pren el nom de cigala i, per contra, la cigala pròpiament dita, l’anomenen cigala de for~u &cyllarides latus». El mot prové del llatí vulgar ‘cigäla’, varietat de ‘cicáda’. CONGRE: Sota la forma coYzgre ha estat sempre registrat per tots el lexicògrafs (Palmireno, Pou, Torra...). Orellana li dona també la forma sufro, freqüent en Andalusia. N’hi ha de diversos tipus, que reben apellatius diferents segons la grandària i el color: així tenim el congre blanc o congre de fang Konger vulgariw, el congre d’alguer, congre de forat, congre de roquer o congre negre «Conger niger»; el congre de sucre o congre dolc, el congre serpeter o congre roig, etc. CORBA/CORBALL: En l’actualitat es confonen ambdós, el corball «Umbrina cirrosa» i ‘la corba «Corvina nigra»; tanmateix, hi ha 110~s de Cata172


EESPIU lunya i el cas de Peníscola on es ‘mantenen diferenciats. Palmireno i Pou el registren com a corba22. En el segle XIV, pel que es veu, els diferenciaven perfectament, i, amb el pas del temps, la corba ha esdevingut corbina a Valencia, per una castellanització, encara que s’hi ha mantingut viva la forma corball. CRANCH: A hores d’ara rep el nom de ca~ranc a Valencia, no obstant això, cal suposar que aquesta denominació és relativament moderna, ja que tant Palmireno com Pou i el mateix Orellana, en 1802, el registren sota la forma CYCLMC.Evidentment, hi ha diferents tipus de CYUWS, que reben diversos apellatius; així: cranc blanc, wanc pelut, cyanc jueu, cranc sabater, etc. Sota la denominació CYUMCU,és a dir, el femení, són coneguts diversos tipus de CYUYZCS,generalment més grossos, com l’espècie «Maja esquinado» (en castellà ‘centollo’), que solen ser capturats mitjancant els arts d’arrossegada, com ara el bou. DALFf: Amb les diverses denominacions conegudes, delfí, da& dofi, gulfi, etcètera, sembla tractar-se del mamífer cetaci «Delphinus delphiw. La carn no és massa estimada per a menjar. Palmireno el registra en llatí, sense donar-li cap forma més, i vet ací el que en diu: «pescado de todos conocido, pero los pintores por gentileza y galantería la pintan muy diverso de lo que es: es cosa maravillosa ver que ni tiene orejas, ni caverna o agujero que les parezca, y oye mucho. Deste hay historias y fabulas y cosas admirables escritas, pero no las admite mi breve vocabulario». Pou el registra sota la denominació delfí i Orellana gaIfí; aquesta darrera encara es manté molt viva entre els pescadors del nord de Castelló. EscAT: Palmireno el registra sota la forma àngel «Squatina», suposem que per una castellanització, ja que Pou ja l’anomena escat i, més tard, també Orellana en dóna la forma scat, la qual és molt freqüent entre els pescadors valencians; no obstant això’, a Valencia encara hom l’anomena ànge2, i tant A. Esteve com A. Boscà mantenen totes dues formes com a sinònims. ESCORPRA: Ictibnim conegut, avui, per escarpa i escòrporu &corpaena s.»). Palmireno el registra en llatí i en castellà (‘alacran marino’), mentre que Pou i Orellana ja li donen la forma escarpa. N’hi ha diverses varietats que solen habitar entre les roques de la costa, sempre armades d’unes crestes espinoses, amb glàndules verinoses, que ocasionen punxades molt doloroses. A Valencia en tenim registrades tres: escarpa d’alguer «Scorpaena nonata», escarpa de fang «Scorpaena scrofa» i escovpu rascassa «Scorpaena porcus». ESPAA: Peix espasa o emperador «Xiphias gladiuw, molt característic per la mandíbula superior que s’allarga en forma d’espasa i que li dóna el nom. Palmireno el registra dues vegades, lúna com a emperador «Gladiuw i l’altra com a espada «Xiphias»; d’aquesta última 173


diu que en uns altres 110~s s’anomena també emperador. Pou les uneix en lünica forma espasa «Gladius Xiphias» i Orellana, com a spasa. A Valencia es manté la forma emperador, de vegades amb la caiguda de la «d» intervocàlica, que ja mantenien com a sinonim A. Esteve i A. Boscà. Cal observar que, de tant en tant, el peix serya «Pristis pristiw i el Iliri o ta2Zahams«Pomatomus saltator» també reben la denominació emperador. ESTURIÓ: Apareix diverses vegades en la documentació medieval. Palmireno dóna la forma castellanitzada esturion per a Valencia i ‘sollo’ coni a sinònim castellà: Pou el corregeix i registra esturió. Torra pren la forma solo «Lupus» i no estima oportú de traduir 1’ ‘sturionem’ de Rondelet, el qual copia. L’ictiònim esturió prové del germànic ‘sturio’, probablement per via de l’italiâ ‘sturione’. Amb els ovaris es prepara el famós caviar. GAT:

Es curiós

observar

que Palmireno

no el registra,

encara que el seu

peix mular «Galeus glaucius» sembla que representava les dues especies: gat «Scyliohinus canicula» i gata moixa «Caleus melastomus», ja que la forma llatina &atulus», que tradueix per ‘peste tollo’ o ‘gato’, més aviat caldria identificar-la amb cucó «Galeorhinus galeus», del qual Fernandez-Sevilla diu que hi ha diverses varietats a Castella A Valencia, en l’actualitat, (‘pintarroja’, ‘alitan’, ‘cazón’, ‘tintorera’). es coneix amb el diminutiu gutet, forma ja registrada per Orellana i A. Esteve com un sinòlnim de gut. El DCVB registra com a sinònims les formes gat ver, gutvuire i gutó; ara bé, gat ver (Goles de 1’Ebre) i gutó (les Illes) són variants locals, mentre que gatvuire «Scyiorhinus stellaris» és un altre peix de la mateixa família pero amb taques més grosses i obscures en la pell. GAMBAYROT: Aquest ictionim, format damunt gamba, només l’hem registrat en el document de 1324. Per la forma, sembla tractar-se d’una especie de gamba grossa, molt probablement aquella que en molts 110~s anomenen xoriqo o gamba vermella «Aristeomorpha foliacea». Palmireno registra les formes ‘gambaros’ i ‘camarones’ i Orellana, gamba. Hem de fer constar que els pescadors del ‘Cabanyal eviten la paraula gamba, perquè diuen que porta mala sort, i, en el seu lloc, diuen animal roig, uatllut i quisquilla (a la petiteta). GERLA: «Maena chryselis», peix de la família Centracanthidae, molt semblant a la xuclu. Palmireno registra la forma llatina ‘Maenas’, encara que sense traduir-la a cap idioma, i la suclu «Halec, Maena», això ens fa pensar que l’ictiòaim valdria per a les diverses varietats, àdhuc per a les gerles. A. Esteve i A. Boscà donen la forma jarret com sinòaim de xuclu; avui en molts ports se’1 coneix per gerret. No hem de confondre gerlu amb xerla o xery1u, ja estudiada, a propòsit de l’adzèrnia; a més, la ge& prové del llatí gerula. LEDELLA: Aquest ictiòaim només apareix en el document de 1324 i, evi174


EESPILL dentment, no sabem si es tracta d’un cas aïllat o si, al contrari, era una forma habitual. A primer colp d’ull, sembla una variant del nom de l’insecte ZZadelZa, pero, da quin peix fa referencia? La solució, potser, la trobem en Torra, que registra una forma nadella (en llatí ‘araneus’, ‘draco’, ‘dracaena’) quan tradueix el «draco marinus» de Rondelet; I’únic peix que pot traduir 1’ ‘araneus’ és l’aranya «Trachinus draco» que, de vegades, també és anomenat dragó. No obstant aixo, jcom és que no el trobem ni sota la denominació ZadeZZa ni sota la d’avanya en altres documents de I’època? El DCVB registra l’aranya entre 1361-65, a les Illes, i tant Palmireno com Pou el dónen també en el XVI. Si això fos cert, és obvi que ens trobaríem en un moment del canvi de l’ictiònim. LAGOSTA: SOta la fOITIIa &ZgOSta, la regiStren tOtS elS kXiCbgrafS. «Palinurus vulgaris» n’és la denominació científica. Tenim el dubte si, en aquella època, també la galera era coneguda per Uagosta, ja que Palmireno dóna «Squilla mantis» com a sinònim de «Locusta ,marina». LAGOSTf: Com l’anterior, no presenta cap dificultat d’identificació «Penaeus kerathurus » . LOP: Aquesta forma registrada diverses vegades en la documentació medieval és la que ha donat Iloc a I’ictiò’nim actual IZobarro «Labrax lupus”, amb el sufix augmentatiu, és a dir, 110~ gros. Palmireno només en dóna la denominació Ilatina ‘Lupus’ i la traducció ‘lobo’, mentre que Pou ja el registra sota la forma ZZop, i Orellana, Zlobarro. LOP-MANTOL: Segons el DCVB, Ilamàntol o Ilomàntol és un compost de llop i un mot, ‘mantel’, de significat i origen desconeguts. Aquesta forma, encara la trobem viva entre els pescadors actuals per a denominar el crustaci «Homarus gammarus», semblant a la Zlagosta pero de color més negrós (en castellà ‘bogavante’). LUNADA: També apareix diverses vegades en la documentació medieval. Pal,mireno en dóna la forma Ilatina, ‘Zigaena’, i la traducció a l’italia ‘peste martello’, la qual cosa ens demostra que es tracta del peix marteZ «Sphyrna zygaena» que, d’altra banda, també és conegut encara sota la denominació Uunada. Ens crida l’atenció que ni Pou ni Orellana no el registren. Al Cabanyal en l’actualitat l’anomenen COYnatlla i guàrdia-civil, segurament per la forma de tricorni del seu cap. MJENCA: Segons el DCVB, la magenca és una especie de sardina petita o de cris, anomenada també patoia i xanguet a les costes de Tarragona. El nom magenca, evidentment, és un derivat de maig (llatí ‘maiu’), segurament per tal com durant aquest més se’n capturarien en abundancia. MOLL: Registrat per tots els lexicògrafs, encara que, de vegades, sense donar-ne les dues varietats: moZZ de roca «Mullus surmuletus’ i moZ2 de fang o de platja «Mullus barbatus». 175


<cGadus minutus capelanus>. Palmireno registra el genere Gadus (en castella ‘merluza mayor’), que nosaltres pensem que es tracta de la mure del 22~~ t<Gadus poutassow i el Phycen, el qual a Catalunya anomenen molere, és a dir la &rótoZu o mGllera de fang. Pou no el registra i Orellana li dóna la forma actual: wzoZZera. MORENA: <dMuraena helena>>. Palmireno no el registra, mentre que Pou en dóna dues varietats: morena mascle c(Myrinus)> i morena femella t(Myraena murena>>. Aquest ictionim ja ens apareix en el LZibre de2 Tremor de 3runetto Latini:6 el qual diu: <<Morena és apellada perques plega en molts cercles, e que totes són femelles, e conseben de cerp; e per co la reclamen ells ab flauta...>>

MULLERA:

MussoZa ~~Mustelus S.D. Palmireno registra UMustela vulgariw, en italia ‘peste moro’, el qual Fernandez-Sevilla interpreta, al nostre parer equivocadament, amb la <<Raja oxyrhyncuw. També el registren Pou i Orellana. En l’actualitat els pescadors del Cabanyal l’anomenen també moixa, cassó i caralló.

MUGOLA:

<<Mugil chelo>>. Es una varietat de la Uissa, anomenada també celuga blanca o Zlissa marsenca (a 1’Albufera). Mújol és una forma viva en l’actualitat, especialment als ports del nord de Castelló. Hi ha diverses varietats de llissa, com ara fusany o llissa de cap xiquet ((<Mugil saliens>>), galta-roja <<Mugil auratus)>, caluga negra <(Mugil capito>>, llissa morruda <(Mugil labeo)> i cap gros <<Mugil cephalusb; aquesta última, la tenim registrada en 1’Edat Mitjana sota la forma cabeGudel1 per a l’Albufera, com hem vist en el document de 1303, en l’apartat dels arts de pesca i ormeigs. Palmireno només registra la forma 1liGa i Pou dona la forma mújol; tanmateix, ni Orellana ni A. Esteve ni A. Bosc& no el registren com a mújo¿, la qual cosa ens fa suposar que ja s’havia perdut aquest ictionim a Valencia capital. ORADA: <tSparus auratus>. Els pescadors la solen pronunciar [orá] o [dorá]. Hi ha moltes persones que la confonen amb l’oblada <<Oblada ,melanura>>, segurament a causa de la semblanca dels dos vocables, perol, tant Palmireno com Pou registren les dues formes per a indicar dos peixos diferents. Cal remarcar que en alguns llocs, com Benicarló, per exemple, tenen diversos noms segons la grandaria de la dorada; així, tenim formes com muixarra (la més petita) i palmeru (de mig quilo, aproximadament). PAJELL: <cPagellus erythrinuw. A partir de Palmireno i Pou ja es registra sota la forma pugell, paraula derivada del llatí ‘pagellu’, diminutiu de ‘pagru’. PALAIA: <(Solea s.l>. Palmireno la registra sota dues denominacions llatines ‘Solea’ i ‘Buglosa’, segurament per indicar la diferencia entre la paZaia i el pula& i igual fa Pou amb la grafia pelaya. En l’actuaMÚJOL:

176


lita& tant a Valencia com en altres ports catalans, se l’anomena lenguado o Zlenguado, no així en uns altres ports valencians, que mantenen la forma genuina [palá]. PEIX BASTXNAL: Els pescadors agrupen sota aquesta denominació, bastiMUZ o bestinul, una serie d’espècies sense escata, és a dir, amb pell, que viuen en el fons, com m~sso2u, escat, rajades, gat, cassó, etc. La forma esta viva en l’actualitat, a l’igual que d’altres agrupacions freqüents en 1’Edat Mitjana, com ara peix blau, peix blanc, peix vermell, etcètera. Cefalòpode conegut des de l’antiguitat, que registren tots els autors. A Catalunya és ortografiat i pronunciat sense «l», es a dir, pop. Palmireno en dóna la forma pal, no sabem si per error; i tant Pou com Orellana registren polp. N’hi ha dues varietats: el polp blanc o masqueu «Eledone aldrovandii» i el polp voquev «Octopus vulgaris » .

POLP:

Hi ha diverses varietats de rajades que, per regla general, reben denominacions diferents, sempre dins de la família Rajidae, encara que la més freqüent és l’espècie «Raja Alba». Palmireno i Pou només registren la t-ajada i l’escvita (ja estudiada adés).

RAJADA:

«Jonius regius». En la documentació medieval apareix amb diverses grafies (vetg, reig, reyg), pero, evidentment, sota una sola pronunciació. Palmireno el registra, pero Pou no (el confondria amb el corp?). No oblidem que tant Orellana com A. Esteve i A. Boscà l’identifiquen amb cot-ba «Corvina nigra», la qual cosa també s’esdevé al Cabanyal en l’actualitat. Al petit, l’anomenen vegetó.

RETG:

Especie de pulaia coneguda també per YOWZ«Scophthalmus rhombus» o rom empetxinat «Rhombus maximuw. Les dues varietats estan registrades per Palmireno, pero sense traducció al català; el seu «Rhumbus aculeatus» és, sens dubte, el rom empetxinat i el «Rhumbus laeuis», el vèmol o YOWZ.A Pou, li passà per malla, i els altres registren les dues varietats. L’ictiònim ve del llatí ‘remora’.

RimOL:

«Boops salpa». Tots els lexicògrafs el registren sota la forma salpa, llevat d’orellana que només en dóna la forma boga. A. Esteve i A. Boscà el donen com a sinònim de boga.

SALPA:

«Diplodus sargus». No el registren ni Palmireno ni Pou, mentre que sí que ho fa Orellana. La grafia actual és savg o ,sard.

SARCH:

«Sardina pilchardus ». Ictiònim registrat per tothom. A Valencia l’anomenen també amploia, tal com ja observaren A. Esteve i A. Boscà.

SARDINA:

«Raja asterias». Altres vegades ortografiat escrita. Forma registrada per Palmireno, Pou, Orellana, etc. Tanmateix, és un poc confusa la presentació que en fa A. Griera, el qual sembla copiar l’Al-

SCRITA:

177


cover; en dóna diferents varietats, com ara escrita vera i escrita blanca, que en realitat pertanyen a d’altres especies de la familia Raja. «Sepia officinaliw. Especie ben coneguda de tots ‘els lexicògrafs. ‘Cal remarcar que Palmireno en dóna, a mes, la denominació xíbia o xivia. Hi ha, amb significació diferent, els derivats sepió i sepionet.

SkPIA:

«Serranus cabrilla». Se’1 sol confondre amb la vaca serrana «Serranus scriba» i amb el ser& panegal «Heliocolenus dactylopterus». Palmireno, Pou i Orellana l’anomenen servanet. A. Esteve registra ambdues formes i, a més, hi afegeix el sinònim cabra. A. Boscà l’identifica amb la traca serraMa. SORELL: «Trachurus trachuruw. Ictiònim conegut per tothom sense possible confusió.

SERRA:

Hi ha tres especies de xucla que freqüentment es confonen entre ells: la gerla o gewet, de la qual ja hem parlat, la xucZa blanca «Maena smaris» i la xucla vera «Maena maena». Ja que el document ens parla de la gerla i de dues varietats de xucla (blanca i negra), hem de deduir-ne que la xucla negra és sinònim de xucIa vera. Antigament l’ictiònim sempre es registrava sota la forma sucia; A. Boscà ja dóna totes dues formes.

SUCLA:

«Thunnus thynnus». Hi ha 110~s que, quan és jove, I’anomenen golf&. Cal suposar que la forma tonyina tindria, a 1’Edat Mitjana, un camp semàntic més ampli que l’actual, és a dir, comprendria d’altres especies com ara bonítol, bacova, meha i bacoreta, les quals n’han independitzat els científics. Bs curiós observar que Palmireno registra diversos noms segons l’edat; així: limosa (quan naix), pelamis (quan encara no té l’any) i tonyina (després de l’any), a més de registrar la forma ‘melandrium’ per als trossos de tonyina amb sal. Pou segueix la seua escola i registra: tonyina d’un any, tonyina de dos anys i tonyina gvossa, i hi afegeix, també, la tonyina salada. En I’actualitat, els pescadors del Cabanyal pronuncien [ tolínal. TORTS: La revista El Archivo, quan publica el document, no registra aquest ictiònim. Hom coneix com a tovds diverses especies de la família Labridae, les quals es caracteritzen per la vistositat dels colors i perquè habiten en fons de roca, no lluny de la costa; és per això que els pescadors del Cabanyal els anomenen peix de glorieta o peix de colouins. A les comarques situades al sud de Valencia hi ha una especie de tord coneguda per cotxero que ja registraren A. Esteve i A. Bosch. VERCLT: «Scomber scombruw. Al País Valencia se’1 coneix únicament per cavalla, mentre que a Catalunya i a les Illes l’anomenen verat i en diferencien tres varietats: el veuat o cavalla, el verat d’ull gros &com-

TONYINA:

178


ber japonicus eolias» i el verat volador o oreneta «Cypselurus heterurus». Palmireno només registra la forma visol, és a dir, el verat d’ull gros, i oblida la resta de la família Scombridae. Això ens fa pensar que l’ictiònim tindria també el significat de verat. VISOL: «Scomber japonicus cohas». Acabem de parlar-ne a propòsit del verat; en I’actualitat se’1 coneix sota la denominació bis o bisel. L’etimologia sembla un tant incerta i hi ha la creenca que deriva de l’occità i del francés antic ‘bis’. L’altra forma, biso& és molt probable que vinga del plural ‘bissos’ amb creuament amb bortítol, peix també de la família dels escòmbrids; encara que també podria haver-se creuat amb I’ictiònim cogujol, registrat per Torra i que també provenia del sud de Franca.

DOCUMENT AMV,

MC, A-l,

fols.

222r-223~

[1324,

juny,

231

Die sabbati nono kalendas iulii armo Domini millesimo CCC” XX” quarto Ara ojats que us fan saber los justícies, los jurats e los prohòmens consellers de la ciutat, que és ordenat que de huy a avant lo peix que sera pres en la mar es vena en la ciutat, se vena d’aquí a avant en la forma infrasegüent, co és saber: Peix menut de bolitx, la liura de XII onces ............ Sardina fresca ho salpresa, la hura .................. Peix qui pes d’una libra a avall, la libra ............ Peix qui pes de una libra a en&, la liura ............ Calamar qui pes 1” hura, ho pes la liura ............ Congre fresch e morena, la hura ..................... Torts, mòlleres, corba, salpa e cantera, la hura ...... Serrans, la liura .................................... Mo11 qui pes una hura ho pus, la liura ............... Lop, mújol, orada, que prenguen en la mar, la hura ... Palaya grosa que pes mija liura ho pus, la hura ...... Lagostins, pajells, verats, sarchs e agulles grosos e escorpra que la am [ ?] pes mija libra ho pus, la Iibua. ... Remo1 gros, la liura .............................. Retg, tonyina, cèrnia, atzèrnia, amfós, corball e tot altre peix de tal1 qui haja escata, la liura ......... Esturió, la liura .................................... ... Dalfí, la liura ....................................... ... Sueles negres, la hura .............................. ... ... Sueles blanques, la liura ........................ Gerles, la liura ....................................... ... 179

1 II II III III II II II 1111 III III

diner diners diners diners diners diners diners diners diners diners diners

III diners 1111 diners 1111 VIII III II III III

diners diners diners diners mealles mealles


Iz&SPILL Alatria, la hura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Peix bestinal, així com mucola, escat, lunada, gat e agulladol, la liura .*. . . . . . . .*. . . . . . . . . . . . . .*. . . . . . . Espaa, la liura ..* . . . . . . ,.. . . . ..* . . . .*. *.. . . . . . . . . . . . . Lagostes, tranques, lop-mà,ntol, sépies, polps, rajades, scrites, ledella, ,majenca, cranchs, cigales e gambayrots, vénen a ull sens pes.

III

mealles

III mealles II diners

Així que.1 pescador ho venedor del dit peix vena aquell, bel1 e nedeu e sens alga e arena e altres basures, en la pescateria ho taules de carneceria de la dita ciutat e no en alcun altre loch. Encara que1 pescador ho venedor del dit peix real de tal1 sia tengut de trencar ho partir [ ?] a aquel1 [al quin volrà un quarter, pagan al dit pes e preu e enaprés vendre lo romanent a aquells qui comprar-ne volran al dit pes e preu. E qui contra alcuna de les dites coses fara, pach per pena XX solidos per quantesques vegades contrafarà. de les quals calonies sera lo terc al senyor rey, lo terc del comú de la ciutat e lo terc de I’accusador.”

* Hi ha una anotació al marge que dui: «Enaprés en I’any M.CCC.XXXII revocat la ordenació de vendre a pes peix pendre a palangre.» 180

fo


E STATACTUAL DEL CONEIXEMENT DE LA PREHISTORIA AL PAÍS VALENCIA

EnriePiaBallester

D

URANT els darrers deu anys ha canviat de forma considerable el coneixement de la Prehistoria al País Valencia; s’hi ha avancat en molts aspectes i s’han resolt molts problemes que els prehistoriadors tenien plantejats; també, n’han sorgit molts altres de nous que, a hores d’ara, estudien les joves generacions d’investigadors que, al caliu del Servei d’Investigació Prehistorica i del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Valencia, han desenvolupat tècniques d’excavacions i d’estudi. Així mateix, han collaborat en aquests avances científics els grups d’estudiosos creats a recer del Museu Arqueologic i de la Facultat de Lletres d’Alacant, del Servei d’arqueologia de Castelló i dúns pocs museus locals escampats arreu del país. Volem donar ara, en aquest article que dediquem a la memoria del mestre dels valencians, Manuel Sanchis Guarner, un resum d’allò8 que sabem sobre els nostres avantpassats, des de les primeres dades que 181


ens n’han arribat fins a l’aparició de la cultura ibèrica, és a dir, de la prehistoria valenciana; i deixarem per a una altra ocasió el tractament de les etapes protohistòriques: edat del ferro, cultura ibèrica i romanització. La visió que es tenia fa ara uns deu anys del Paleolític al País Valencia ha canviat fonamentalment. A tal fi han contribuït no sols els nous descobriments i les excavacions, sinó també la revisió acurada de tot allò que es coneixia fins a aquestes dates. La quasi total mancanca de dades en relació al Paleolític inferior, llevat, és clar, de la vella referencia a la troballa dúna bifac amigdaloide a Orpesa, ha estat modificada últimament amb l’aparició al Cau d’En Borras, també a Orpesa, d’indústries de choppeus, les quals han estat relacionades amb el Paleolític arcaic. Igualment, s’ha assenyalat, també a les comarques septentrionals, i a pocs quilòmetres de les troballes anteriors, l’aparició d’un fragment d’húmer huma fòssil al Tossal de la Font, de Vilafamés, relacionat, potser, amb els homes pre-neanderthalians, al qual s’atribueix una cronologia situada dins del període interglaciar Mindel-Riss. Altres dades menys precises ens assenyalen la presencia de restes enquadrables dins del Paleolític inferior i se situen als voltants d’Alcoi i de la conca del Vinalopó. Totes aquestes referències, per bé que fragmentàries i en les quals no podem arribar encara a conclusions de qualsevol mena, ens indiquen que, a mesura que la prospecció arqueologica s’ha intensificat, s’han multiplicat les troballes corresponents a aquestes primeres etapes de la historia de la Humanitat. La seua aparició al País Valencia és completament coherent amb tot el que sabem per a la resta de la vora mediterrània peninsular, com ho indiquen els jaciments del Puig d’Esclats, a Girona, o de la Solana de Zamborino, a Granada. Del Paleolític mitjà, a més de ser molt més abundant el nombre de jaciments coneguts, la informació que en tenim és qualitativament superior. Ens en proporciona la seqüència bàsica el jaciment de la cova Negra de Xàtiva, amb una completa successió estratigràfica que comprén les dues primeres fases del Würm i el interestadial Würm II-III, amb una cronologia que abraca, grosso nzodo, des de l’any 80.000 fins al 35.000 a. de C. En aquest mateix jaciment s’han localitzat les úniques restes humanes atribuïdes a 1’Homo de Neanderthal que fins ara coneixem al País Valencia: un parietal dret, quasi complet, un fragment de maixella i una dent incisiva. Pero, aquestes restes no deixen de plantejar uns suggeriments interessants respecte a la posició filogenetica, ja que les característiques peculiars evolucionades que presenten ,són propies dels pre-neanderthalians. Al País Valencia, la cultura característica del Paleolític mitjà es la mosteriana. Els conjunts industrials dels jaciments mosterians valencians s’engloben per les característiques -tècnica de talla, composició de la industria, tipus de retoc, etc.- en els diferents complexos del Mos182


terià de 1’Europa Occidental. 1 podem establir la presencia d’un Mosterià de tipus Charentià, un altre de típic i, finalment, un de tradició Acheuliana. D’altra banda, les dades de que disposem a hores d’ara permeten concloure que és durant el Würm II que és més important I’ocupació de la Cova Negra, i potser que en aquesta es prolonga un poc més que en altres zones, i va arribar fins al Würm II-III. Tanmateix, hem de ressenyar la manca de continuitat entre el Mosterià i el Paleolític superior, la qual cosa s’ha fet palesa en les darreres excavacions, on s’ha pogut comprovar la inexistencia de nivells mostero-aurinyacians. La fauna recollida als jaciments d’aquesta fase, en la qual predominen els cèrvols, els cavalls, les cabres pirinenques i els conills, com a especies preferentment cacades, i entre la qual també hi ha vestigis de pantera, rinoceront, elefant i hiena, i també nombroses restes de rosegadors, ocells i quiropters, demostra que les condicions ambientals de les dues primeres fases de la darrera glaciació no foren mai excessivament rigoroses, ni tan sols al Würm II, sense que això siga obstacle perquè se’n puguen determinar diverses oscillacions al llarg d’un període tan ampli. Al contrari, una nota característica és el manteniment de certes especies típiques de l’interglaciar Riss-Würm i, potser, de fases anteriors, com podrien ser les restes de macacus syívanus o d’allocricetus bursae, o els caràcters stenonians d’alguns eqws. Els jaciments mosterians coneguts al País Valencià són relativament nombrosos i superen la vintena, encara que el valor siga bastant desigual. Contràriament a allò que hem vist que s’esdevenia al Paleolític inferior, en les zones septentrionals hi ha un gran buit de troballes d’aquest període, ja que sols s’ha assenyalat una rascladorapotser mosteriana, als voltants de Benicàssim. peca -una Entre els jaciments de més interés cal esmenrar, a més de la cova Negra de Xàtiva, la cova de la Petxina de Bellús; la cueva del Cochino, de Villena; la cova del Salt, d’Alcoi; la Penya Roja, de Ròtova; la cova Foradada, d’oliva; la cova del Bolomor de la Val1 de Tavernes i, finalment, l’establiment de superfície de las Fuentes de Navarrés. El Paleolític superior és, tal vegada, l’etapa més peculiar del Paleolític al País Valencia. Les seues característiques especials, englobades dins dúna província arqueologica més amplia i d’ambit mediterrani, fan que les indústries de les diferents etapes que es desenvolupen al llarg de les dues darreres fases del Würm donen contingut a una de les facies del Paleolític superior, l’anomenada fàcies ibhica, en contraposició a la @cies cantàbrica, amb coincidències netes amb la zona clàssica del sud-oest francés. Els comencaments del Paleolític superior, del qual manquen les indústries típiques dels primers moments, són representats per l’Aurinyacià i el Gravetià.. De I’Aurinyacià, són escasses les restes que en tenim i, per ara, es limiten a la fase II, amb una indústria òssia interessant i una cronologia pròxima a l’any 27.000 a. de C., i a una dubtosa fase V, a la cova de les Malladetes de Barx; també trobem un aurinyacià 183


superior, sembla, a la cova de Beneito d’Agres i a un altre d’indeterminat a la cova del Sol d’Asp i, potser, a la Penya Roja de Rotova. El Gravetia, al contrari, es troba molt ben representat. Fins ara, se n’han trobat nivells ultra la cova de les Malladetes, a la Penya Roja i a la cova del Sol, ja esmentades; a les coves del Parpalló, Meravelles i del Llop, a Gandia; a la cova dels Porcs, del Real de Gandia; a la del Barranc Blanc, de Ròtova, i a la de la Ratlla del Mussol, a Crevillent. En tots aquests jaciments hi ha un gravetià peculiar, el qual, encara que relacionat amb el món mediterrani occidental, presenta unes característiques específiques que el diferencien netament d’altres indústries coetànies del sud-est frances o d’Itàlia. La dispersió dels jaciments amb indústries pertanyents a aquestes dues etapes culturals -Aurinyacià i Gravetiàjunt a la recent localització d’altres 110~s per les zones meridionals del país, és indicadora de la relació que hi ha al llarg del Paleolític superior inicial entre les terres valencianes i la resta de la facana meridional de la Mediterrknia peninsular, zona aquesta en la qual cal destacar els nuclis importants de Múrcia i Almeria. Després d’aquestes dues cultures es desenvolupa el Solutria, potser la fase més brillant de tota la seqüència ibèrica. L’especificitat d’algunes de les seues peces, com ara la punta de sílex, de peduncle i aletes, obtinguda mitjancant retocs plans bifacials de cobriment, va ser la causa, fa ja alguns anys, per a buscar un origen africà al Solutrià peninsular. A hores d’ara, les dades que en tenim -tant pel que fa a la cronologia com al conjunt de la composició industrialdemostren la inviabilitat d’aquesta explicació i ens dirigeixen cap a la consideració d’un procés de solutrianització a la zona valenciana, procés que, des d’un punt de vista cronològic, s’acostaria al que va seguir el Solutrià francés. En favor d’aquesta interpretació hi ha la data de C-14, obtinguda al nivel1 corresponent al Solutrià inferior de la cova de les Malladetes de Barx, del 19.810&650 a. de C., i la mateixa evolució del Solutrià de facies ibèrica, independent sempre de la seguida per aquesta cultura en altres zones peninsulars i franceses. Pràcticament la totalitat dels jaciments coneguts per a les etapes anteriors del Paleolític superior i algun altre més -entre els qual hi ha el de la cova del Volcà del Far, a Culleraposseeixen nivells d’un o d’altre moment de la seqüència solutriana, la qual cosa és per ella mateixa indicativa de l’arrelament i l’extensió que aquesta cultura va tenir al País Valencia. Devers l’any 16.000 a. de C., i després d’un gradual procés de transformació, el Solútrio-Gravetià substitueix la cultura solutriana. Pel que fa a la indústria lítica, no es tracta més que de la reaparició de la tècnica del retoc abrupte, en especial utilitzat per a la confecció de peces amb escotadura i fulletes de vora abrupta. Aquesta fase industrial, dotada d’un dinamisme intern elevat i caracteritzada per una expansió geogràfica important, troba de nou els parahels al món mediterrani occidental, concretament amb la 184


EESPILL indústria Salpetriana del sud-est frances i amb la de Jl’Epigravetià antic italià, i suposa un primer i únic moment al llarg de tota la seqüència del Paleolític superior, en el qual d’una manera uniforme tota aquesta regió mediterrània segueix una evolució diferent a la de la resta de Franca i de la cornisa cantàbrica peninsular. El límit d’aquesta etapa cultural, que bé podríem qualificar de finisolutriana, es pot situar devers l’any 13.000 a. de C:; al País Valencià, dones, ocupa el lloc del Magdalenià inferior. Contrastant amb la quantitat important de jaciments de So1utr-Z o del Sohítrio-Gravetià que tenim en les terres valencianes, del Magdalenià sols en coneixem cinc: la cova del Parpalló, la del Volcà del Far, la del Tossal de la Roca a la Val1 d’Alcalà, la cova de les Cendres a Teulada i la de Matutano a Vilafamés. Tanmateix, la importancia i la riquesa dels nivells pertanyents a aquesta etapa cultural, en tots aquests jaciments, és lògic que ens facen pensar que, en un temps potser breu, noves troballes n’enriquiran la nostra coneixenca. Els nivells més antics del Magdalenia al País Valencia són ben documentats a la cova del Parpalló. Corresponen al Magdalenià mitjà, moment en el qual en la indústria lítica domina el microhtisme, i en que la característica principal rau en el desenvolupament i l’especialització de l’utillatge fet sobre os i banya. Trencant amb l’etapa antecedent, ara les similit’uds amb l’àrea del sud-oest francés destaquen com a nota dominant. Sorprén, fins i tot, la coincidencia tremenda en els temes decoratius i estilístics entre aquestes dues zones, tan allunyades geogràficament. Respecte al límit superior, la ratlla del Magdalenià IV, acceptada durant molts anys, ja que es considerava indicativa la seqüència de la cova del Parpalló, ha estat modificada recentment, amb l’aparició d’una serie de cultures amb característiques industrials típiques del Magdalenià superior. Es el cas de la cova de les Cendres, jaciment on han aparegut arpons de caràcter evolucionat que fan pensar en un Magdalenià VI, o el de la cova de Matutano, els nivells d’e la qual han estat datats entre el 12.000 i el 10.000 a. de C. L’ampliació de la seqüència fins a un moment tan avancat coincideix amb allo’ que hem vist a la resta del litoral de la Mediterrània peninsular -el Magdalenià superior apareix ben documentat en punts tan assenyalats com ara la Bora Gran (Girona), al Campo de Cartagena, i a 1’Higuerón i el Hoyo de la Mina (Màlaga)i pren una justificació, diguem-ho així, amb $a data que ens proporciona 1’Epipaleolític inicial de la cova de les Malladetes, que situa entorn a l’any 8.000 a. de C. el moment del transit a les indústries microlaminars d’arrel aziloide, les quals en aquestes terres substitueixen l’Azilia. Poder determinar amb precisió les característiques del Magdalenià superior en un futur és una tasca de gran importància, perquè tot sembla indicar que les arrels de l’especial evolució de les indústries epipaleolítiques microlaminars es situen ja en aquesta etapa.

185


Deixaríem de tocar un dels aspectes més interessants i transcendents si no féssem referència a la producció artística que es va produir al llarg de tota la seqüència del Paleolític superior valencia. En contra d’allòl que s’ha assenyalat durant molts anys sobre aquest aspecte de la cultura paleolítica, avui sabem que l’art parietal troba una representació acceptable en bona part de la facies mediterrània: cal recordar, per exemple, jaciments com la cova de la Pileta, la de Doña Trinidad o la de Nerja, a Màlaga; la del Niño, a Albacete, o la Moleta de Cartagena, a Tarragona. Tanmateix, a hores d’ara, l’originalitat recau al País Valencia en l’art mobiliari del qual el conjunt de plaquetes de la cova del Parpalló constitueix un document excepcional, tant per la quantitat com per la qualitat. Es aquesta una producció definida com a mediterrània, pels detalls estilístics, i com a atlàntica, per la temàtica, el concepte i la significaciól; en la qual l’originalitat i la personalitat creixen a partir del Solutrià, i hi trobem ben representats els dos cicles: l’Autrinyaco-Perigordià i el Solútrio-Magdalenià. Amb l’acabament del Paleolític superior, aquest art desapareix i tornara a renkixer en uns moments ben avancats de l’Epipaleolític, quan apareix l’anomenat Art Llevantí; art que, tanmateix, per la temàtica i l’estil és ja molt diferent del primer. Es produirà aleshores una altra de les pàgines més específicament mediterrànies de la Prehistò’ria peninsular. La seua empremta arriba fins a moments avancats del Neolític. Més tard floreix l’episodi artístic conegut per Art Esquemàtic. Durant I’Epipaleolític, també anomenat Mesolític, a més de la fàcies microlaminar, ja esmentada, la sistematització de la qual s’estructura a partir dels nivells corresponents a aquesta etapa de la cova de les Malladetes, cal comptar amb la facies geomètrica, perfectament representada en la cova de la Cocina, de Dosaigües. Uns altres jaciments significatius del moment són la cova Fosca d’Ares del Maestrat i el de superfície de 1’Estany Gran, a Almenara, a més del Pinar de Tarruella i de la Cueva Pequeña de la Huesa Tacaña, totes dos situades al terme de Villena, En aquestes fases de I’epipaleolític, les quals cronològicament es desenvolupen des de l’any 8.000 a. de C. fins al comencament del Neolític, als inicis del v millenari, trobem una multiplicació de jaciments destacable, que demostra un augment clar de la població. En aquesta època es documenta amb tota claredat la utilització d’hàbitats a l’aire Iliure. En l’aspecte lític, la tendencia és inequívoca: una pèrdua progressiva dels tipus paleolítics i una forta microlització, lligades, sens dubte, al desenvolupament de I’utillatge compost. Les darreres etapes, que son de contacte i aculturació amb el Neolític, preludien un canvi econòmic i social de grans dimensions culturals. Els aspectes mes conflictius, i per tant subjectes encara a investigació són, especialment, el moment de transit del Magdalenià final a I’Epipaleolític microlaminar, a mes de la posició cronològica inicial del complex geomètric. 186


EESPILL El Neolític representa un canvi fonamental en les formes i maneres de viure de les societats prehistòriques. Cap a l’any 5.000 a. de C. apareixen en l’àmbit de la Mediterrània Occidental les primeres comunitats humanes d’economia agrícola i ramadera: són les nostres primeres comunitats camperoles a les quals s’associa, no sols el pas a l’economia agrícola i ramadera, sinó també la sedentarització, el desenvolupament de noves tecnologies, com ara el poliment de la pedra i la ceràmica, i l’augment de les dimensions dels grups humans, amb les modificacions consegüents de les estructures socials. La complexitat d’aquest procés de canvi es fa palesa també, encara, en aquelles zones on va ser determinat, o almenys impulsa& per influències externes. Aquest és el cas de la Mediterrània Occidental, en que els estímuls subjacents al desenvolupament de l’agricultura i de la ramaderia tenen una ascendencia oriental llunyana, relacionada amb les zones de Síria, Líban i Palestina. En aquestes terres, molt abans que el Neolític s’iniciàs en les nostres, aquest mateix procés s’havia acabat ja; des de la segona meitat del vuité mil-lenari a. de C., el conreu dels cereals i els animals domèstics constituïen la base alimentaria de grans poblats. A la Mediterrània Occidental els inicis de la neolitització van ser constituïts per les cultures de les ceràmiques impreses, particularment ben representades al País Valencia pels jaciments de la cova de 1’Or de Beniarrés i de la cova de la Sarsa de Bocairent. Associades a aquestes mostres trobem les primeres proves indubtables d’una activitat agrícola i ramadera en les nostres comarques. En aquests jaciments, hi ha testimonis del conreu del blat i de l’ordi, a més de la domesticació de l’ovella, la cabra, el porc, el bou i el gos, tot inclòs en l’horitzó cronològic de la primera meitat del v millenari a. de C., com ho testimonien les dates proporcionades pel C-14, obtingudes a la cova de 1’0r. La denominació de cultures de les ceràmiques impreses, utilitzada com a sinònima de les nostres primeres cultures neolítiques o, també, del Neolític antic, procedeix de la decoració característica dels primers recipients ceràmics que apareixen a la Mediterrània Occidental. Aquesta es realitzava abans de la cocció, mitjancant la tècnica d’impressió, amb diversos instruments, singularment amb la vora d’una petxina de CUYdium edule; per la qual cosa també és denominada ceràmica cardial. La importancia atribuida a aquestes ceràmiques no ens ha de sorprendre, si tenim en compte que una tècnica decorativa tan particular apareix en 110~s tan allunyats entre ells com ara els jaciments de Coppa Nevigata a la vora de la mar Adriàtica o als voltants de Figueira da Foz en la costa atlàntica peninsular, corresponent sempre a l’horitzó neolític més antic. La cultura material neolítica comporta novetats importants respecte a 1’Epipaleolític. La composició i la tipologia de l’utillatge de sílex s’hi presentaran molt diferents, diferencies que encara augmenten si considerem la proliferació que aleshores experimenten els útils d’os, els orna187


IlESPILL ments de petxina, el poliment de la pedra i l’activitat agrícola i ramadera. Només en la mesura que apareixen en els jaciments epipaleolítics geomètrics alguns dels elements propis del Neolitic antic, com ara la ceràmica, és possible relacionar aquests dos grups de jaciments i postular el sincronisme del procés de neolitització seguit per I’Epipaleolític geomètric de facies tardenoide, característic de la Cueva de la Cocina, a Dosaigües, amb el desenvolupament del Neolític ple, testimoniat a les coves de 1’Or i de la Sarsa. Es aquesta una qüestió de gran importancia, que a hores d’ara té un lloc preeminent en la investigació, i en la qual s’esperen aviat bons resultats, després de les darreres excavacions efectuades a la Cueva de la Cocina i a la cova Fosca d’Ares del Maestrat. Aquest ha estat el cas d’alguns jaciments del Baix Aragó, com la Botiquería dels Moros, a Mazaleón, i la Costanella, a Maella, estudiats durant els darrers anys. També els problemes relatius a l’evolució del Neolític ocupen ara un lloc destacat en la investigació, i es perfila més clarament la fase posterior a la representada per les ceràmiques impreses cardials, que queda centrada al mihenari v a. de C. Els treballs actuals en jaciments com la cova de 1’Or de Beniarrés i la cova de les Cendres de Moraira ens permeten, per primera vegada, d’acostar-nos a la definició d’un Neolític final, on ,sembla que les ceràmiques amb decoració esgrafiada ocupen un lloc important com a element característic. Hem parlat del Neolític com una nova manera de vida, i així es dedueix de tot allù que sabem dels nostres primers llauradors i pastors. Pero aquestes comunitats humanes continuen utilitzant les coves com a lloc d’habitació, llevat d’algunes troballes dels entorns de la llacuna de Villena, on hi ha el jaciment de la Casa de Lara. De segur que la futura investgiació ens oferirà el descobriment de poblats neolítics, pero, a hores d’ara, la generalització de la vida en poblats no pareix que s’assolís fins als moments darrers d’aquest període i, sobretot, a l’Eneolític, ja als comencaments del tercer mil-lenari abans de Crist. La creixenca de la grandària de les comunitats humanes, possibilitada i requerida pel desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, juntament amb la conveniencia d’assentar-se a les proximitats de les terres de conreu, han de ser tingudes en compte entre els mòbils més importants del canvi cap als poblats de fràgils cabanyes. Encara que són molt fragmentàries les evidencies del poblament eneolític, s’escampen per la major part del País Valencia, amb l’excepció de les zones muntanyenques mes a l’interior, les quals han estat menys explorades; això prefigura l’abundància remarcable d’assentaments que tenim documentada per al període següent. Un nombre important de poblats, com ara la Villa Filomena a Vila-real, les Jovades a Cocentaina, els coneguts pels entorns de Bèlgida o el més recentment prospectat de la Font ;de Mahiques a Quatretonda, mostren una serie de forats excavats en terra, els quals són les úniques estructures conservades fins ara i que hom ha 188


pogut estudiar. Encara que moltes vegades aquests forats s’han tingut com a fons de cabanyes, les dimensions reduïdes ens fan pensar, com a més possible, que es tracte de sitges o de dipòsits en general associats amb les primitives cabanyes del poblat. Aquestes construccions, per la situació dels poblats en zones baixes i terres de conreu, haurien estat completament destruïdes. El poblat eneolític del qual tenim més informació és el de I’Ereta del Pedregal a Navarrés, que ha estat excavat pel Servei d’Investigaci6 PrehisWica de la diputació de Valencia, des dels anys quaranta, i del qual a hores d’ara s’està acabant de compondre un ampli estudi interdisciplinar que veura la llum enguany. A diferencia dels casos dels quals hem parlat abans, no hi trobem sitges excavades a terra, la qual cosa, d’altra banda, fóra molt problemàtica, donada la situació, en una zona de marjals. Entre els rics materials que s’han trobat a 1’Ereta del Pedregal, hem de destacar les puntes de fletxa de sílex, característiques d’aquest període. A més a més, la sedimentologia, les anàlisis pollíniques i l’estudi de les restes de fauna, ens mostren la importancia de l’activitat agrícola i ramadera dels habitants, i, també, la gran repercussió de l’acció antropica sobre el medi. Coincidint amb l’hàbitat de poblats, s’estableix al País Valencia el costum de soterrar els morts, normalment en nombre elevat, en les cavitats naturals; aquest fet constitueix una de les característiques més destacades de 1’Eneolític. Testimoni de la importancia que el ritual funerari hi tenia és la riquesa de les ofrenes i dels aixovars que acompanyen els soterrats en les coves. Aquestes ofrenes i aquests aixovars comprenen una gran varietat dels útils de la vida quotidiana, com ara les grans fulles i les puntes de fletxa de sílex, les destrals i aixades de pedra polida o els vasos de ceràmica, material que es troba, també, als poblats; elements de l’ornamentació personal, com ara les perles de collar, els penjolls o els punxons d’os per al cabell; i també objectes de tipus religiós, com ara els anomenats ídols oculuts i les representacions estilitzades de la figura humana. El nombre dels inhumats pot arribar a ser considerable com en el cas, per exemple, de la cova de la Pastora d’Alcoi, on sabem que passava dels cinquanta i, potser, arribaren a ser-ne setanta-cinc. Les comparacions antropològiques amb les poblacions prehistòriques de les distintes brees peninsulars ens permeten de reconéixer una gran uniformitat tipològica que, bàsicament, veurem com perdurara en dates més avancades. A més dels poblats i de les coves de soterrament múltiple, l’altra innovació fonamental de l’Eneolític, que és la que li dóna nom, és l’aparició d’instruments metàllics, fets de coure. Es cert que al País Valencia no correspon un paper preponderant en els comencaments de la metalhírgia peninsular, circumstà,ncia que considerem lògica si atenem la manca de riquesa minera. Així, veurem produir-se una certa generalització dels objectes metàllics als darrers segles del tercer millenari 189


a. de C., coincidint amb l’aparició del Vas Campaniforme, per bé que siga indubtable que algunes escasses troballes puguen datar-se en moments immediatament anteriors, com es pot deduir de l’estratigrafia de I’Ereta del Pedregal. La problemàtica del Vas Campaniforme centra, a hores d’ara, l’esforc de la investigació, i durant els darrers anys s’ha parlat amb insistencia d’un Horitzó Campaniforme de Transició, entre 1’Eneolític i I’Edat del Bronze, el qual correspondria a la segona fase campaniforme de la península ibèrica i es caracteritzaria pel predomini dels tipus de ceràmica amb decoració incisa, posteriors al predomini del tipus amb decoracions cordades i puntillades. A aquest horitzó de transició s’associarien canvis en el ritual funerari, els quals anuncien la tendencia a la substitució dels enterraments múltiples pels individuals, com veurem després en la Cultura del Bronze Valencia, i també, determinats objectes de la cultura material que s’hi prolongaran igualment, com ara els bracalets d’arquer o els botons piramidals i còaics amb perforació en «v», a més a més dúna riquesa i varietat superiors dels tipus metàllies; així, els punyals de llengüeta, les puntes de Palmela i alguns anells s’uniran als punxons. L’Horitzó Campaniforme de Transició pot centrar-se cap als anys 2000 i 1900 a. de C., i la precisió més exacta és conseqüència de l’escassa manifestació que en trobem als 110~s d’habitació, al contrari del que passa en les necròpolis; fet explicable pel gran canvi que l’hàbitat coneix entre I’Eneolític i I’Edat del Bronze. En efecte, ja durant els primers segles del segon millenari a. de C. i corresponent amb la denominada Edat del Bronze, el País Valencia veurà florir una extraordinaria quantitat de petits poblats als cims de les muntanyes i llomes de difícil accés. De la mateixa forma que s’esdevenia en els moments anteriors, aquestes tranformacions es relacionen profundament amb les zones encara que també s’hi poden remarcar les immediates peninsulars, diverses facies regionals. Això, pel que fa al nostre país, ens permet de parlar d’una Cultura del Bronze Valencia, encara que l’extensió no coincideix exactament amb els límits territorials. Mentre que per la part septentrional i occidental la frontera és imprecisa, ja que potser hi ha penetracions o, almenys, parallelismes estrets cap al Baix Aragó i la Manxa, per la part del sud trobem nuclis de clara atribució a la Cultura de I’Argar, com ara les necròpolis de la Ladera del Castillo a Callosa del Segura i la de San Antón a Oriola, i també a la val1 alta del Vinalopó són perceptibles les influències argàriques. Aquest sera, igualment, el cas del poblat del Cabezo Redondo a Villena. La Cultura del Bronze Valencia ens ha deixat un nombre excepcional de poblats i necròpolis. Els més importants, i només en direm uns quants, són 1’Ereta dels Moros de Vilafranca i la Peña de la Dueña de Teresa, en les comarques septentrionals; el Pic dels Corbs de Sagunt, el Castillarejo de los Moros d’Andilla, el Puntal de la Cambra del Villar 190


del Arzobispo, 1’Altico de la Hoya de Navarrés, el Castellet del Porquet de 1’Olleria i la Muntanyeta de Cabrera del Vedat de Torrent, en les comarques centrals, i el Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles d’Alcoi i la Serra Grossa d’Alacant, en les comarques meridionals. Durant aquesta cultura, ‘en la qual es produeix un indubtable progrés gradual, l’economia rep un fort impuls a conseqtiència d’un major desenvolupament de l’agricultura i de la ramaderia: entraran en conreu cerealista noves terres, factor que sera la causa d’un augment de la població i dún poblament dispers pertot arreu del país. La manca de mines metàlliques en les nostres terres retarda, com hem dit en parlar de YEneolític, l’avanc de la metalhírgia, els obradors de la qual, dels quals s’han trobat indicis en alguns poblats, han de dependre de les imS’hi continua utilitzant el sílex per portacions de primeres matèries. a la fabricació de les dents de falc que es muntaven en manees de fusta i per a fer puntes de sageta i ganivets, peces, aquestes últimes, que al llarg de l’època minvaran fins a la desaparició. De pedra es fan destrals, percussors, molins i alguns objectes més, entre els quals destaquen les lamines estretes i llargues, rectangulars, de vegades amb els costats llargs, lleugerament concaus i amb un o dos forats a cada extrem; peces que els arqueòlegs anomenen bracalets d’arqueu i que, com hem esmentat adés, ja aparegueren en 1’Horitzó Campaniforme de Transició. De metal1 es fan punxons, destrals i puntes de sageta. Són abundants els vasos de ceràmica, tots fets a mà, generalment sense decorar i amb una gran varietat de formes i tipus. Els poblats s’alcen, en la majoria dels casos, en la part alta de turons de fàcil defensa, la qual de vegades va ser reforcada mitjancant Valls i fortes muralles, com recentment hem vist a la Muntanya Assolada d’Alzira. Cal dir que els nombrosos poblats que ens resten al país són caserius menuts, que moltes vegades no compten amb més d.e quatre o cinc estatges, bastits amb materials relativament pobres; fet que ha estat causa de confusió entre alguns prehistoriadors del país, q,ue han considerat 1’Edat del Bronze com un període de crisi. Perol, no hem d’oblidar que el gran nombre d’establiments humans que s’hi coneixen i l’augment de l’activitat agrícola i, potser, de la ramaderia, palesen un increment de l’economia, contrari a tota idea de crisi. Aquí, ara com ara, se’ns presenta un problema sobre el poblament durant 1’Edat del Bronze que fins ara no ha estat resolt. Ha estat creenca d’alguns estudiosos que els esmentats caserius sols representen l’hàbitat de la població dispersa, mentre que els nuclis majors i més rics se situarien en llomes en les quals hi hagué una continuïtat de vida, amb les transformacions culturals i econòmiques corresponents, fins a l’etapa ibèrica, o sobre els quals es van bastir les ciutats ibèriques, a partir del seple v a. de C. Pero, després de les darreres investigacions, aquesta idea s’ha considerat de nou, ja que de les restes de població de 1’Edat del Bronze que trobem per sota dels poblats ibèrics, com ara, entre 191


d’altres, les del Tossal de Sant Miquel de Llíria, el Puntal dels Llops, d’Olocau, i los Villares, de Caudete de las Fuentes, no n’hem descobert encara ni l’extensió ni si ,pertanyeren a la Cultura del Brome Valencia o a la darrera època de 1’Edat de Brome, potser sense relació amb dita cultura i, segons sembla, molt influyts per les condicions de vida de l’etapa següent, ja de caràcter centreuropeu. El ritu funerari continua sent, almenys durant quasi tota la Cultura del Bronze Valencia, el soterrament en coves, pero el nombre dels inhumats en cada cas es inferior que en I’Eneolític; al mateix temps, fet que es generalitzarà en ‘etapes més avancades, els morts són soterrats amb l’aixovar, un o a tot estirar dos, en tistes o caixes fetes amb grans Iloses de pedra, i, en algunes ocasions, els soterraments es duien a cap al subsòl dels estatges, a l’interior dels poblats i, més freqüentment, en 110~s immediats a les fortificacions. Aquestes condicions socials es prolongaran en molts casos fins a la primera meitat del darrer millenari abans a l’Era, i reben en algunes zones diverses influències procedents de la Meseta, del Baix Aragó o de més enllà de YEbre, de caràcter centreuropeu, les quals, sense canviar visiblement les formes de vida, perduren fins a l’arribada a les nostres terres de gent corresponent a pobles de la Mediterrània Oriental, portadora d’un alt grau de civilització; fenicis, primerament, i grecs, després, els quals donaran ocasió al naixement de la Cultura Ibèrica. Amb el final de 1’Edat del Bronze s’acaba la Prehistoria pròpiament dita i entrem en un nou període caracteritzat per les cultures de 1’Edat del Ferro, les quals poden encabir ja en la Protohistoria, és a dir, en una etapa per a la qual tenim ja, encara que històricament siga poc aprofitable, alguna documentació escrita pels autors clàssics i d’altres dades indirectes. Al País Valencia es comenten ara a conéixer algunes dades de les primeres etapes, corresponents a 1’Edat de Ferro, i tenim prou documentació respecte a la Cultura Ibèrica, que es en realitat la que omple quasi tota la nostra Protohistoria. Pero, com ja hem assenyalat al comencament de l’article, tota aquesta època sera objecte d’un altre estudi, ja que la seua importancia mereix un tractament més detingut. Valencia,

192

Enrie PLA BALLESTER novembre de 1982


CESMLL

Li DEA LESPAI PERCEPCIO URBil A LAVALkNCIA DE JOAN LLUíS VIVES

A la bona mem&a de Manuel Sanchis Gtlarner, que m’hauria acompanyat ben gojós en aqmest itineravi.

A BA passat prou de temps des que el llibret dels Diàlegs, traduits i editats per C. Coret, servia de beceroles als nostres aspirants a intel~ectual. No és el cas, ara i ací, d’analitzar-ne l’adequació didàctica i no tan sols literaria, perb sí que ens n’interessa el component geogrhfic en una sèrie de referències espacials de l’obra i la vida del pensador que sempre afegí a la seua signatura el gentilici valencià.

LES CIUTATS DE VIVES EN LA SEUA BIOGRAFIA 1 SEGONS LES REFERENCIES DELS DIALEGS EE mapa dels cinc centenars i escaig d’edicions de la immensa obra de Vives cobseix sobre Europa un trapezi amb els vèrtexs a Brema, Nàpols, Sevilla i Aberdeen. Tanmateix, la mobilitat del nostre autor no 193


EESPILL va abastar un marc tan ampli en un moment que els intercanvis de professors universitaris eren prou corrents. Sobre una carta del gran atlas d’Abraham Oertel (fig. 1) he senyalat la dotzena de ciutats on sabem que sojornà Vives. El gran valencia fou admirat, i potser no de massa lluny, pel cartograf Oertel -Orte¿ius, de nissaga jueva com ell-, tot i que és difícil que els versos que encapcalen alguna edició «internacional» del Theatvum Ovbis Tenarum siguen originals del nostre autor.’ El periple comenca el 1509 a París, on és enviat el jove estudiant de 16 o 17 anys pel seu pare. Allí troba una universitat en crisi on professava el valencia Joan Salaia, futur rector de la nostra Universitat, teòleg més aviat ressagat, neonominalista, amb el qual no podia acollar gaire el jove Joan Lluís, més addicte als novadors. S’acollí al collegi de Montaigu, per on passaren o passarien Erasme, Calví, Ignasi de Loiola i Rabelais, sota els principis ètics dels «germans de la vida comuna», inspirats per Standonck. Alcant-se cada dia abans de les cinc del matí i ‘en un ambient espartà i sòrdid -entre «merdes gàHiques»-, només hi estudia Filosofia dins el bloc d’Arts per a esdevenir un pseudo-dialèctic. «Vix umbram uidi philosophiae . ..» Aquesta ombra fugissera l’atragué a la conversió vers l’humanisme nòrdic i el reformisme cristià. Durant I’estada a París escrigué quatre o sis llibres, entre els quals destacaria el Somnium Scipioutis. Tal vegada, les referències urbanes del diàleg VIII, Garvientes, siguen parisenques: «via Salaria ad Leonem galeatum» (el carrer de la Sal prop del Lleó coronat); «ad tres graculos in angiportu pomorum» (les Tres Gralles al carreró de les Pomes), si no pertanyen a qualsevol altra ciutat dels seus afanys. El 1512, convencut, segons Noreña, de l’important paper dels PaYsos Baixos en la futura historia cultural europea i potser també per motius econòmics o familiars, es trasllada a la ciutat flamenca de Bruges (Brugge), que esdevé la seua llar a I’exili. Bruges, que al principi del segle XIV havia assolit lénorme contingent de 200.000 habitants -ara només en té 60.000-, atenyé l’esplendor mercantil com a dipòsit continental de la llana anglesa i centre d’intercanvi per al conjunt de Flandes, seu de companyies comercials i de consolats, entre els quals el dels catalans hi dura de 1330 a 1527, que fou traslladat a Anvers (Antwerpen). El municipi, amb un recinte emmurallat fora mida, del 1297, i travessat de canals, Iluitava per mantenir oberta la comunicació amb la mar contra les dunes envaïdores, les marees i les restingues. El canal, pero, s’enllotà inexorablement el segle xv, cosa que precipità el declivi de la ciutat; quan va arribar-hi Vives només conservava la categoria de centre de finances i una part de I’empori cultural que havia estat. Era consi+ Io. Vivianus Valentianus Abrahamo spectare.. .» «Qualis docta tuum celebvat..

Ovtelio suo. «Diuersos mores solita est . nomen.» Anvers, Plantijn, 1595. La sug-

gerència, la dec a Vicent Ferrís. Oertel estudiaria a Leuven 20 anys després d’haver-hi professat Joan Lluís Vives. L’enigma del «Joan o Josep Vivians (Bevià?) Valencib continua.

194


derada bella, neta i prò’spera; gaudia de sòlids privilegis municipals i no amagava l’orgull comunitari recolzat en un «populo mansuetissimo et ciuilissime educato» (de concordia). A la colonia de jueus hispànics, a poc a poc afectats per la crisi, hi comptaven els Valldaura, on recalaria Joan Lluís, potser al barri comercial del Mercat del Peix o prop de la Gran Placa del campanar o el Mercat del Divendres, per acabar al carrer del Pont Wincleckel. Són probables referències a l’espai urbà viscut la del rellotge de Sant Pere («vés corrent a Sant Pere, a veure quina hora és», diàleg VII, Refectio scholasticu) de maquina i de sol, que torna a eixir en el dialeg XI (Vestitus et deambulatio matutina: «ad solarium Franciscanorum»). Al mateix diàleg és alludit el serraller del carrer Empedrat («ex uico lapideo») i s’hi fa una descripció dels afores de la ciutat. Encara -i amb més probabilitatl’esment a la Gran Placa («transuerso foro») es troba al diàleg XVI, Tviclinium, pero’ podria correspondre també a Lovaina. L’ambient erasmista del cercle d’amics de Bruges l’estimularia a la producció intellectual. Dels dinou llibres que hi escrigué sobreixen la lntroductio ad sapientiam i la Linguae Latinae exercitatio o Diàlegs. La residencia a Bruges no impedeix una curta visita a París el 1514. El nomenament de preceptor de l’adolescent príncep-bisbe Guillaume de Croy (i 1521) li permeté una segona estada a París, on tingué ocasiá de conéixer Budé. Encara hi tornaria, segons alguns biògrafs, l’any següent. El mateix càrrec de preceptor, a part duna visita a Cambrai, el porta el 1517 a la ciutat de Lovaina (Leuven), la Universitat de la qual, fundada el 1425, havia esdevingut un centre humanístic de primer ordre, cosa que depara al valencia entrar en contacte amb More i Erasme. De qualsevol manera mantingué la seua adreca permanent a Bruges fins el 1526. Leuven centralitzava al Brabant l’exportació dels teixits de llana, sobre el camí de Bruges a Colonia (Köln) i en això no seria del tot aliena la presencia de Joan Lluís Vives. Al cap i la fi -com digué Pirenne«les ciutats són obra dels mercaders; no existeixen més que per causa d’ellw. L’Estudi general de Leuven era installat d’encà de 1432 a la gòtica Llotja dels Drapers, que freqüentaven prop de 4.000 estudiants procedents de 43 collegis. Allí ensenyà el nostre Vives llatí, tot i no serne mestre autòcton, en un ambient de fortes tensions pre-luteranes, que acumulaven el 1521 la Dieta de Worms, la presa de Beograd, la invasió turca, etc. Una crisi personal de l’escriptor és agreujada per la mala salut i les notícies del procés inquisitorial contra el seu pare. Així i tot, en aquella populosa ciutat foren enllestits vint llibres, dels quals caldria remarcar De Euvopae statu ac tumultibus i De institutione feminae Chris tianae. L’estada a Leuven finahtza el 1523 i algú -fins i tot poèticament ** PALOMERO, Josep: «J. Ll. Vives. Interval de distànciesn. L’Espill, 4 (1979), p. 87.

195


EESPILL ha referit l’acabatall en una secreta visita a les ,seues germanes. No és gens probable que la fes, ja que no volia -0 no gosavarenunciar a la llibertat que un intellectual no podria fruir a I’Espanya d’aleshores (Noreña).

Figura L-Les ciutats de Joan Lluís Vives, senyalades sobre un mapa d’Abraha,m Oertel, del segle XVI. 1. París ‘(1509-12; 1514, 1519 i 1520?). 2. Brugge (1512. 17, 1526, 1528-40). 3. Cambrai (1517). 4. Leuven (151723). 5. ,Antwerpen (1523). 6. Oxford (1523-28). 7. London (1523). 8. Lille (1529). 9. Bruxell. 10. Gent. ll. Breda (1537)

1523 és un any molt mogut, entre Anvers (Antwerpen), Leuven i Bruges, relacionat amb afers editorials; pero l’esdeveniment més important a Anglaterra, per arribar a Oxford, és ,el viatge -el dia dotze de maiggràcies als bons oficis de Thomas More. Vives s’hostatjà esporàdicament en la nova casa que acabava d’obrar-se el canceller al barri londinene de Chelsea. El «trist habitatge>> on sojornà després fou un alberjó esbalandrat en el sorollós districte entre Tower Street i Tower Hill, on quasi no podia concentrar-se. Installat definitivament al Corpus Christi College d’Oxford (fundat el 1516), rebria allà la visita del rei Enrie VIII i la reina Caterina, i fins i tot seria invitat a passar els Nadals al castell de Windsor. 196


Al collegi ensenyà Ilatinitat i jurisprudencia ciceroniana. La ciutat no era del tot estranya al comerc i una de les seues solides institucions era el Guild Merchant, pero’ l’ambient era més tranquil que el de Bruges, tot i que a mitjan segle XIV ja comptava amb 3.500 estudiants. Al si duna muralla medieval i entorn d’un creuer d’aire planificat, Carfax (Qtcatuor ftrrcas), proliferaren, sobretot a llevant, els edificis universitaris. El 1524 Vives passa a Bruges i es casa (el vint-i-sis de maig, dia del Corpus) amb Margarida Valldaura; un matrimoni gris i tenyit de conveniencia i desigualtat. L’esposa mai no l’acompanyarà en cap viatge. L’octubre torna a Gran Bretanya, pero la pesta a Oxford ajorna l’inici del curs; roman a Londres a casa d’un amic fins a gener de 1525, any en que es produeix l’execució de son pare. Repetides estades a casa de More alternen amb anades a Bruges entre aquest any i els següents, en que Erasme el qualifica jocosament d’«animal amfibi» per les seues anades i vingudes al continent, i el1 mateix es descriu «navegant contra corrent» en la cort anglesa. L’octubre de 1527 torna de Bruges a Greenwich per a ensenyar llatí a la princesa Mary Tudor. Confinat des del 25 .de febrer a 1’1 d’abril de 1528, es retira a Bruges una setmana després i, si torna encara a Londres el novembre per aconsellar a la desgraciada rema, ni tan sols és escoltat. Malgrat tot, l’agitada època anglesa li permeté la redacció de cinc llibres, concretament del De uatione s tudii perilis. Traumatitzat pels esdeveniments de la cort britànica i anullada la pensió r,eial, torna a Bruges, d’on ja es mourà poc. Per causa de la pesta se n’absenta de setembre a novembre de 1529, i es refugia a Lille. Des de 1530 viu obsessionat per la salut: una «podagra» o artritis el persegueix des dels quaranta anys i va accentuant-se la seua melancolia i religiositat interior. Potser poden situar-se en 1536 unes Ilicons esporadiques a Leuven i París, i anades a Brusselles i Gent. Des de 1537 reparteix el temps entre la seua casa de Bruges i el palau dels Nassau a Breda, com a protegit de Na Mentía de Mendoza, la qual instruïa en els chsics. Allí escrigué dos llibres, un d’ells Bucolicarunz VergiZi interpretatio. El 6 de maig de 1540 moria a Bruges, víctima probablement dún càlcul biliari.

ELS TRIQUETS

0 JOCS DE PILOTA

DE VALENCIA

La peripecia europea de Vives es poc probable que estigués motivada per jocs Zo esports. A tot estirar, podríem pensar en un Joan Lluís ,jugador de .pilota amb els companys valencians de París, pero no I’imagine més que de badoc. 1 encara afegiria que el diàleg Leges Zudi (les regles del joc) és un episodi amb ínfules nobiliàries i quelcom antidistanciament, despreci ? Si el jove Centelles/Joan popular; jenveja, 197


Figura 2.-E;ls triquets o jocs de pilota a la Valencia del segle XVI. Els esmentats per J--Ll. Vives sdn: A. Triquet dels Cavallers. B. Triquet del Miracle. CC.Triquet dels <Carrossos. D. Triquet de Barcia o dels Mascons. D’altres fonts conekem: 1. Triquet de Mossén ICorts. 2. Triquet de Na Segarra. 3. Triquet deis Pilons. 4. Triquet de Mossén Sanc. 5. Triquet de Fachs. 6. Triquet ‘dEn Ciurana. 7. Triquet dels Centelles. El fons del gravat correspon al plano1 de Tosca i el migjorn a la part de dalt


EESPILL Lluís presumeix d’amistats aristocràtiques, tal volta està mostrant un dels seus complexos o de les seues obsessions: la seua sang jueva. Perquk tuiqtlets, * n’hi havia de nobiliaris i de plebeus, i sembla que Vives només esmenta els primers en el diàleg 1, 8 (Surrectio matutina), ben incidentalment i molt arreu en el Xx11, 7-8: 15 i 30-47 (Lega Zudi), dedicant-se a la comparanca del joc francés -o flamencamb el valencià, anàlegs en l’essència, però, diversos en els detalls. Els triquets alludits són quatre, tres (dels Cavallers, del Miracle i i tot algun autor ha fet coincidir dels Carrossos) molt agrupats -fins els dos primersi l’altre és el dels Mascons o Bàrcia. La situació del Spheristerium nobilitatis (fig. 2, A) sembla que fou la de l’edifici de la Congregació de 1’Oratori o solar de la placa ara immediata, que confrontava amb el carrer dels Santets. El del miracle (B) (ludus Miruczdi, tui est proximun Currossorum), que estava prop del dels Carrossos, feia cap de cantó del carrer del Miracle amb el del Triquet dels Cavallers i sembla recognoscible al pknol de Tosca davant l’atzucac de 1’Hospital dels Pobres Sacerdots; però el que hi compareix més nítidament és el Triquet dels Carrossos a l’actual carrer d’Aparisi Guijarro, vorera de migjorn (fig. 2, C). El Triquet de Bàrcia, per altre nom dels Mascons, el troben els interlocutors del diàleg XX11 anant de Sant Martí a la part de darrere de Sant Andreu, és a dir, al cap de cantó de l’actual carrer Ambaixador Vich amb Santa Irene, ben prop, per cert, de la placa de la Pilota o dels Penya-roges (PIatea Pegnarogioruwz), on jugaven a la pilota i al dau. A part dels esmentats per Vives, tenim referències d’un altre grapat de triquets contemporanis i que hem maldat situar al plànol urbà. No sabem si a causa de la freqüentació dels alumnes -tot i que ens sembla ben probable-, entorn de 1’Estudi general en trobem tres. El Triquet de Mossén Corts o del Trabuquet (documentat el 1525) devia estar en un carreró entre la placa de Sant Andreu i el carrer de la Soledat (1 a la fig. 2). El de Na Segarra (1566), anomenat també de Montblanc o de la Morera, funcionava en un local de l’actual carrer de la Tertúlia (2, fig. 2) i el Triquet dels Pilons (1533 i 1624) se’1 disputen els carrers del Torn de Sant Cristòfol i de Bonavida, identificables amb els moderns de Ruiz de Lihori o Castellvins; la confusa localització podria coincidir amb l’eixamplament contemporani del carrer de Dos Aguas, no lluny de les oficines d’Ib&ria (3, fig. 2) i ben prop de la casa paira1 dels Vives. El Triquet de Mossén Sanc s’obria a un carreró que des de la placeta dels Orfenets de Sant Vicent tirava a I’actual carrer de Don Juan de Austria (ntim. 4, fig. 2). Tampoc no és gens estrany que el Mercat polaritzés focus de diver*pA * Triqtret (i no trinquet) 6s el mot documentat més sovint fins al segle XVII (Boix, II, 223). L’original escriu així.

del plànol de Tosca, de principis

199

del

XVIII,

encara ho


timent com el Triquet de Fachs (1503, núm. 5, fig. 2), a ‘l’eixida .del carrer d’Eixarcs al cementeri de Sant Joan, i el Triquet d’En Ciurana (1571), en un carrer prop de la placa dels Alls, ara situable entre la placa de la Mercé i el carrer del Músic Peydró, on ha estat trasbalsada la fesomia urbana (núm. 6, fig. 2). El sector nord de la ciutat tenia encara el Triquet dels Centelles, enfront del palau d’aquests a l’hodiern carrer de Samaniego (núm. 7, fig. 2) i el ,de Mossén Olzina (1484) del qual no tinc més indici que una situació acostada al carrer de Cavallers.

Figura 3.-Dibuix del Criquet dels Carrossos segons el PU.nol de Valhcia ,de Tomàs V. Tosca (1704). Hom pot veure’n da disposició allargada, paraklela al carrer

Són posteriors a I’època del nostre humanista el Triquet Nou de la Pilota (1669), a l’eixida de la Porta del Mar, vora el baluard i potser aprofitant el val1 (Boix, II, 224), així com el joc .de botja .al Criquet de XE-Tcarnació, vora la placa de la Botja (segle XVIII). 200


EESPILL ELS ITINERARIS

DELS

DIALEGS

IV i XX11

Encara que no hi tornà mai -i per ventura precisament per aix& Kel delit de la seua ciutat natal, “el jardí d’Espanya’:, romangué com un preat record nostàlgic. Tots els Ilibres de Vives, i de manera especial els diàlegs, estan brufats de precioses i detallades memkies de la psimera etapa de la seua vida, de la casa on nasqué; de l’escola elemenbal on s’educà, de la prbdiga abundor dels fruits.. . » (Noreña). Les Exercitaciones Zinguae iatinae o Diizlegs són pendant i quelcom de contrapartida benhumorada dels mordaces Colloquis d’Erasme, tot i que no hi manquen els polIs i .les puces, la sordidesa i la picardia estudiantina. Vives sembla més ancorat en el lloc de naixenca i en el de residència que el savi de Rotterdam, que gairebé en renegava. El diàleg IV, 41 retrau un curt itinerari d’un xiquet que té poqdes ganes d’anar a escola, la mateixa escola ‘de Filopó que degué .freqüentar l’infant Joan-Lluís, i partint d’un indret ben prop de la seua casa natal. Fora de context (12) ix I’església de Santa Anna, beateri del nord de la ciutat, vorc? el riu; el carrer del Gegant (44) on Iloguen cavalls, carreró que encara podem trobar vora la Corretgeria, i la Taverna Verda de la qual res no sabem. Les entresenyes que dóna una vella al xiquet, a fi que encerte el camí de l’escola, comenccn per la placa ,de Vila-rasa i, per un carreró innominat que ara es diu dels Llibrers, van a parar cap a llevant a la placeta del Senyor .de Bétera, que era un eixamplament del carrer davant el palau, situat al cantó .del carrer d’En Sala-Cabanilles.” Les evolucions poster.iors a dreta i esquerra ens porten al cantó occidental del Collegi del Patriarca, extrem del carrer de la Creu Nova -cap dels dos en ple cal1 jueu, on devia situar-se l’escola. Jo no no existia llavorsrebutjaria una possible fisconada de Vives vers la seua no gaire simpàtica universitat primerenca-(fig. 4). Amb el pretext de les Leges Zudi, el co&loqui XX11 (15-30; 55-62), també titulat, Varftls dialogus de Urbe Valentia, és mostrat l’itinerari dún passeig de tres joves aristòcrates lletraferits, Cabanilles, Borja i Centelles. El punt d’arrancada és la cantonada del carrer del Triquet dels Cavallers o de Sant Joan de 1’HospitaI amb el del Miracle, on es plantegen el dilema: «Hacne, per diui Stephani an illac ad Portam Regalem?» :La proposta és de visitar el duc de Calàbria, al Palau Reial, i sembla que es discuteixen dos itineraris, l’un pels carrers del Palau, de Sant Esteve, placa de Sanoguera (Almudí), Tossalet, carrer de I’AlcUdia o dels Tous (ara Trinitark), i l’altre, més dret a la Porta del Real, pels carrerk dels Carrossos, En Blanc i el modern de Jovellanos. * Boix (II, 170) situa la placeta, documentada durant el segle XVI, darrere la casa vella dels Dos Aguas, cantó al carrer dels Llibrers, i que «ara ocupa un hort i una galeria que es veu des del carrer de la Nau, entrant-hi pel dels Llibrers» (1863).

201


Figura 4.-Itineraris dels ditiegs IV i Xx11, sobre el fons del plànol de T. V. Tosca (1704 i 1705), modificat. 1. Trajecte del diàleg Xx11. 2. Itineraris proposats i rebutjats al mateix diàrleg. 3. Camí de l’escola de Filopó (ditieg IV). 4. Reformes urbanes posteriors al segle xv1


EESPlLL La idea de Centelles és rebutjada i els companys fan via pel carrer de Sant Joan de 1’Hospital o Triquet dels Cavallers i desemboquen (fig. 4) al carrer de la Mar-les Pujades, on, a l’altura de la placa de la Figuera i de Santa Tecla, descarten d’anar cap al Mercat i giren pel carrer de la Taverna del Gal1 («uicum tabernae gallinacei») per veure la casa natal de Vives. Centelles explica que la casa és al cap del carrer a l’esquerra (fig. 4), i això ens dóna dues possibilitats a la replaceta actual del carrer Lluís Vives, abans dit de la Soledat i Torn de Santa Tecla.* Descartada també la visita de dona Angela Zapata, marquesa de Zenete, torna a presentar-se una alternativa a I’entreforc de la casa de Vives: pujar per Sant Martí o baixar pel carrer dels Vallesos a la placa de Vila-rasa; aquesta solució és la triada, ja que Cabanilles vol passar pel Triquet de Bàrcia, la situació del qual ja coneixem. Han anat els amics pel carrer de 1’Abadia de Sant Andreu al dels Mascons i pel carreró (ara de Santa Irene) ixen a la placa dels Penya-roges (de la Pilota). Una altra vegada, Centelles -ahego de Vivespren la iniciativa i els porta pel carrer dels Manyans al dels Confiters i a la placa de la Fruita («per fabros claviles ad uicum dulciarum, tum ad forum fructuarium»). No és possible d’identificar el carrer dels Confiters o Pastissers, encara que deu ser un tros del carrer del Trenc, és clar, en canvi, que la placa de la Fruita no és l’actual de 1’Arquebisbe -tot i que Boix ho digués-, sinó un sector del Mercat. 1 allà es desboca l’entusiasme de Centelles. «Els qui s’agraden més de verdures, que l’anomenen placa de les Verdures, els que s’estimen més la fruita, placa de la Fruita. Quina placa més espaiosa! Quina distribució de venedors i de coses per vendre! Quina olor de fruita! Quanta varietat, netedat i bellesa! . . . » (58). Centelles suggereix d’evitar la gernació per poder raonar més tranquils, eixint per la placa de la Mare de Déu de la Merck (o dels Alls), la dels Pellicers i els carrers menys freqüentats del Fumeral (Quevedo, ara) i Porteria de Sant Agustí. Aquesta vegada, perb, Cabanilles opina que no cal separar-se tant del centre de la ciutat (62: «Ne discedamus tam procul ab Urbis corpore») i imposa el trajecte final pel carrer de la Bosseria fins al Tossal («ad cliuum») i, després, al carrer de Cavallers fins al casal dels Centelles, comtes d’oliva, ara placa dels Comtes de Bunyol. El camí recorregut en aquesta passejada, animada de conversa, cobriria -fent excepció de les digressions refusades1.580 metres, en els quals passarien, entre badocar, comentar i aturar-se, ben bé tres hores. Quant a d’altres referències valencianes en els Diàkgs, n’hi ha * El nom de Luis Vives li fou imposat per insinuació del cronista Boix (II, 150). La casa on nasqué Vives, a la placeta, l’adquirí per permuta Lluís Escrivà el 1690 i la derrocà per eixamplar la seua casa. L’any 1941 hom hi pos& una placa ceràmica amb l’efígie de Joan Lluís i un f?gment del Diàleg Xx11, però en un enderroc posterior ha estat retirada. 203


poques i ,potser caldria remarcar l’esment evitat del call, llevat de l’episodi no massa concret de l’escola de Filopó. No he sabut trobar la referencia al carrer de Carn i Cols -ara B. Juan de Riberaque alguns autors atribueixen a Vives; aquest carrer desembocava en la placa dels Cabrerots, solar de la Universitat. De l’Estudi, en féu una descripció ben poc entusiasta: «L’entrada de l’escola esta sovint enfangada per la pluja, la pols i el tràfec d’un gran nombre d’alumnes... El vestíbul és sovint ombrívol, pero la facana no és desagradable» (Virginis Dei parentis otratio, ap. Mayans, VII, p, 177).

Figura S.-Final

de Etinerari

del diàleg XX11 (sobre el mateix fons de la figura anterior)

Encara que hi havia a Valencia dos carrers Ernpedrats (lún que comencava al Mercat en l’indret anomenat de les Estaques i arribava i l’altre del carrer de les Barques a 1’Encarnació -ara es diu Murilloal de la Sequiola, ara D. Romagosa), és probable que no hi tinga res a veure els «uicus lapideus» que figura al diàleg XI, 24 on van a buscar un serraller per obrir-li les parpelles a un dormilega i del XV, 7, on resideix un cuiner. Si el primer pot referir-se a Lovaina, el segon no sembla localitzable, malgrat que hi .aparega una «fondeta del Gall» (popina, que no taverna).

204


LA PERCEPCIÓ

ESPACIAL

URBANA

Magnificada i difuminada, ensems, per la distancia i els anys, la patria llunyana no s’oblida: Gncredibili teneor desiderio patriae aspiciendae, tamdiu a me non visae». El desig, per fort i increïble que fos, no arriba a ser acomplit i va surar la imatge dels seus anys juvenils. La Valencia dels disset anys de Joan Lluís era la metropolis més pròspera dels Països Catalans, i la regió benigníssima del tòpic engreixat posteriorment ja circulava, i també el marc florit de Valencia, de la ribera del Túria «formosa entre màrgens de roses i flors» i, a més, la transparencia blava del cel valencia. La dedicatoria del Sounízium Scipionis (1520) a Everard de Marca, bisbe de Luik i arquebisbe electe de Valencia, comenca amb un elogi altament poètic de la ciutat: «La gent de Valencia és, per natura, alegre, divertida, optimista, afable, tractable i ben disciplinada.. . La noblesa és més nombrosa en aquella ciutat que en cap altra, de meravellosa esplendidesa i magnificencia, afable i humana.. . Es tan fèrtil el seu sol que no hi ha a penes fruita, vegetal o planta medicinal que no s’hi done en rica abundancia. Es tan bella, que no hi ha època de l’any en que les prades i els abundants arbres no estiguen coberts i pintats de fullatge, verdor i varietat de colors.» L’entusiasme el fa citar un vers de Claudia, poeta de la decadencia llatina: «Floribius, et roseis formosus Thuria ripis» (Laus Serenae Reginae, v. 71) que estan a la base del tòpic «jardí de flors», referit a la vall del Túria. Es curiós que el mateix vers figure en la descripció, encomiàstica del Regne de Valencia de 1’Atlas d’Oerte1, comunicada per l’humanista Frederic Furió Ceriol, que seguí en certa manera les petjades de Vives. La vall, per a aquest, és «bella sobre manera, per causa de les ribes sempre verdes, acolorides de roses i diverses menes de flors, amena de hoscos des de les fonts fins a la desembocadura, pertot és vestida per la natura de bellíssim paisatge. ..». Segons Noreña, no hi havia xovinisme en aquesta franca fidelitat i afecte pel medi local de la seua joventut. El record casolà no influí gaire en el seu pensament filosòfic, pero potser que «I’exuberància valenciana tinga quelcom a veure amb l’esperit baconià de Vives o que l’atenció al vernacle siga resultat del seu orgull valencia “dialectal” contra l’expansionisme castellà dels gramàtics d’Isabe1 I». Watson potser hauria exagerat la nota del valencianisme teòric de l’humanista, menys palés que l’afectiu. Tot acò no li impediria de retraure detalls no valencians a la seua obra, com la terrissa de Màlaga («opus maZacensis», diàleg XVI, 22) d’una taula ben parada o les olives trencades mallorquines (diàleg XVII, 109). La percepció de la ciutat es basa en una acumulació d’informacions captades en els desplacaments. A l’escenari s’integren les persones, els ciutadans i, per tant, el Vives infant i adolescent. Roman clara la seua avaluació del nucli: l’àrea del mercat és el “corpus Urbis» (diàleg Xx11, ¿

205


62) i allà aflueixen els circuits de tràfec més importants. Pero les places (Vila-rasa, Penya-roges o de la Pilota, del Senyor de Bétera) no oculten una modesta centralitat, com a ganglis d’una circulació central. Mitjansant la lectura dels passatges vivians, la ciutat esdevé molt imaginable (evident, legible o visible), a base de les fites que li confereixen personalitat. Si amb exageració romàntica V. Hugo esmenta «els cloquers de les seues tres-centes esglésies», I’humanista, més concret, més empíric, ens ofereix uns itineraris quasi turístics. Les fites urbanes del diàleg IV, 10, forneixen, fins i tot, una metodologia: « . . .ambulas lusitans, nec uiam aspicis, nec domos, nec ulla signa, quae te postea admoneant, qua sit flectendum, quae uia tenenda»; «. . .camines jugant i tan sols no mires el carrer, ni les cases, ni cup seízyal que després t’avisen per on cal girar 0 quin camí cal mantenir». Al cap i la fi, formula amb el recorregut habitual escola-casa (la seua escola elemental, la seua casa natal) una senda. En la descripció de Vives del diàleg XX11 tenim quasi tots els elements perceptius que ens enumera K. Lynch. Hi ha sendes, que són el conducte que normalment segueix I’observador, bon coneixedor de la ciutat; són l’eix dels itineraris que hem reconstruït abans i convergeixen, com a objectiu, al Mercat; cap al centre el sentit és de «pujada», ascendit o descevrdit segons que s’hi aprope o se n’aparte (29). Tenim un Zímit intuït o tàcit, la muralla, quan es descarta el carrer del Fumeral i de Sant Agustí, massa lluny del centre. Si no hi ha gaire referencia als barris, sí que n’hi ha a places i placetes que els personifiquen i polaritzen. Pero, seguint encara amb la formulació de Lynch, arribem al focus intensiu de confluencia, al node, el cor de la ciutat, l’agora i el melic comercial, on són protagonistes els venedors, els compradors, la turba, la fruita, el color, l’olor. . . Per a fer-hi cap ha usat molts punts de referencia, collateral o externa, en un eix d’ordenació que va dels triquets a la casa paira1 dels Centelles, passant pel Mercat. Els rnollons n’han estat els mateixos jocs de pilota, les cases nobiliàries, les esglésies i la mateixa denominació dels carrers. En altres passatges vivians s’ha esmentat la bellesa arquitectònica (la facana o columnata de l’Estudi), I’espaiositat d’una placa, els rellotges públics flamenes... La imatge amarada de records també es carrega de significats. La imatge residual -extreta de la memoria-, I’ha elaborada l’individu mitjancant factors socials, econòmics, culturals i psicològics, a base d’informacions rebudes -viscudessobretot de la vista i l’oïda (Bailly). Aquest procés de percepció, bé savia Vives relacionar-lo amb allò d’Aristotil, «nihil in intellectu nisi prius fuerit in sensibus», tot i que fos tramés en un aforisme escolàstic. Quant a la seua mitificada Valencia de lány 1520 -abans de les convulsions de la Germania, abans de consumar-se la tragedia familiar-, és el punt de vista del fil1 d’uns típics jueus valencians, ben educats, pròspers i respectats, que poetitza el camp perquè gairebé no el coneix. La imatge familiar té molt de percepció simbòlica -de «patriotis-

206


meamb continguts subjectius i afectius: alegre o trist, lluminós o gris, dinàmic o estancat. Vives aplicaria els primers epítets a la seua ciutat d’infant. Després, tot i que les troba grises i no gaire amenes de clima, destacara el prestigi municipal de les ciutats flamenques, les seues grans places, els carrers empedrats, els mercats setmanals o específics, les corporacions. Al cap i la fi, la seua llar, la seua manera de viure hi radicava. Vicenc

207

M. ROSSELL~


BIBLI’OGRAFIA ALMELA I VIVES, Francesc: El juego de la pelota en Valencia. Valencia, mana Gráfica, 1960. 55 pp. (Separata de Vulencia Atracción.)

Se-

BATLLORI, Miquel: «Joan-Lluís Vives in der Geschichte der aragonisch-katalanischen Renaissance.» Juan Luis Vives. Arbeitsgesprtih in der Herzog August Bibliotek Wolfenbiittel. 1980. Hamburg, E. Hauswedell, 1982. 264 pagines, cf. pp. 71-80. BAILLY, Antoine ‘S.: La percepción del espacio urbano. Mardid, Instituto de Estudios de Administración Local, 1979, 326 pp. BOIX, qicent: Valencia histórica y topográfica. 1 i II. Valencia, J. Rius, 1862-63. 373 + 289 pp. (Biblioteca del Diario Mercantil.) Guia de l’exposició <rJoan Lluís Vives i el seu temp.w. 20 de febrer/lZ de mar9 1981. Universitat de Valencia, Impremta Universitaria, 1981. 57 pp. (Cultura Universitaria Popular.) GUTKIND, E. A.: Urban Development in Western Europe, V. London, Collier, 1970, 512 pp. LYNCH, Kevin:

La Imagen

de la Ciudad.

MILLO, Llorenc: El joc de pilota. derns 3 i 4.)

Buenos Aires, Infinito,

Valencia,

NOREÑA, ,Carlos G.: Juan Luis Vives. Madrid,

E. Climent,

1966. 208 pp.

1982. 102 pp. (Qua-

Ed. Paulinas,

1978. 381 pp.

SANCHISSIVERA, Josep: La Iglesia Parroquial de Santo Tomás de Valencia. Monografía históri~co-descriptiva. Valencia, Vives Mora, 1913. 272 pp. (Apèndix de J. Rodrigo Pertegás: «La Judería de Valencia».) SANCHIS SIVERA, Josep: «Vida íntima de los valencianos en la época foral.* Anales del Centro de Cultura Valenciana, 16 (1933), cf. pp. 117-118. TOSCA, Tomas Vicent: Valentia Edetanorum, 1704. (Edició fototípica de l’original de 1’Arxiu Municipal.) Valencia, Blasco Requena, 1970. Retolació i cartells en catala, a diferencia del gravat. TOSCA, Thomas Vicentius: Valentia Edetanorum vulgo del Cid, delineata... Joseph Fortea fecit et sculpsit. Valencia, 1705. TRAMOYERESBLASCO, Lluís: «El juego de pelota en Valencia». Almanaque de Las Provincias para 1895, pp. 221-226. VIVES, Joannes Ludovicus: Opera omnia, distributa torum classes praecipuas a Gregorio Majansio..., 90, 8 volums.

et ordinata in argumenValencia, Monfort, 1782.

WATSON, Foster: Les relacions de Joan Lluís Vives amb els anglesos i amb l’dnglaterra [sic]. Barcelona, Insti.tut d’Estudis Catalans, 1918. 327 pp. WATSON, Foster: España, Valencia y Luis Vives. Universitat de Valencia, Catedra «Luis Vives», 1932. XV + 68 pp. 208


P

ARTICULARITATS FONETIQUES IANIVELLAMENT GEOLINGÜISTIC A LA COMARCA DE MORELLA

A Manuel Sanchis Guarner, in memoriam

INTRODUCCIÓ

PRESENTACIÓ

D

INS el marc de les activitats investigadores del Departament de Lingüística Valenciana de la Facultat de Filologia de la Universitat de Valèncial el Dr. Manuel Sanchis Guarner suggerí als seus deixebles i collegues Antom Ferrand0 i Alfons Guirau de fer una “eixida dialectològica” a la comarca dels Ports de Morella per comprovar-hi I’abast geografic de la diftongació de la e oberta del català occidental en ja i instruir-los alhora en les tecniques d’enquesta dialectal. 209


Sanchis, que havia estudiat aquest mateix fenomen en la seua monografia sobre el parlar d’Aiguaviva de Bergantes, n’ignorava, pero, la penetració en terres valencianes, i s’assabentà, gràcies a una comunicació verbal del professor Tamborero, que també es donava al Porte11 de Morella; així, el 1964, en deixà constancia en la seua tesi doctoral (Fwnteru, 10). L’ “eixida” a Morella-Forcall-la Mata-Olocau-Cinctorres-el Porte11 s’esdevingué entre el 7 i 1’11 d’agost del 1977, I’any següent de la constitució del Departament de Lingüística Valenciana. Dels resultats, en dona una breu notícia, l’any 1980 (Aproximació, 108), i aquest mateix any projectà de sistematitzar-los més detalladament en una comunicació al XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, celebrat a Palma de Mallorca entre el 7 i el 12 d’abril, el títol de la qual havia d’ésser: Un illot de diftongació de la 9 oberta a la comarca dels Ports de Morella. Per bé que amb el lapsus de confondre Cinctorres amb Villores, la síntesi del treball projectat figura en el volum de Resums (pàg. 205) enviat als congressistes. Afectat per dues successives operacions d’ulls, a don Manuel, el sorprengué la mort sense haver pogut materialitzar per escrit la comunicació susdita. Amb el material dialectològic arreplegat per tots tres, avui al Departament de Lingüística Valenciana, els seus deixebles i copartícips en la realització de les enquestes i en les experiències humanes viscudes hem decidit d’elaborar, dins les nostres limitacions, el present treball en homenatge seu, bé que eixamplantne l’abast geogràfic i les perspectives quant a fenòmens fonètics observats, metodologia i consideracions sociolingüístiques, gracies a noves recerques dutes a terme per nosaltres en posteriors “eixides”. i

PROPOST

DEL PRESENT TREBALL

Amb el present treball, referit a la zona occidental del terme històric de Morella, intentem d’assolir un doble objectiu. D’una banda, donar compte de quatre trets fonetics, inèdits o mal coneguts, del valencia septentrional: diftongació de e oberta en ju, obertura del primer element del diftong OU en au, conservació o pèrdua de la -d- intervocàlica en els reflexos dels sufixos llatins -ATA i -(A)TORE, i ensordiment de l’africada palatal sonora i. 1, de I’altra, posar en relació els quatre trets fonetics seleccionats amb el procés d’anivellament geolingüístic que, al llarg de les darreres dècades, esta afectant 1’ “estat dialectal rebut” de la zona, per dir-ho en paraules del Dr. Badia Marga& (Nivelación, 272). 1, en connectar els fets dialectals amb consideracions sociolingüístiques, pretenem no sols superar el mer descriptivisme de la dialectologia tradicional, i Agraïm l’ajuda que ens han prestat els subjectes informadors, de manera especial Enrie Ferrer Bono, del Portell; Pedro Gassulla Ferrer, d’Olocau del Rei; la llavors estudiant Immaculada Dolc i els seus familiars, de Morella; mossén Joan Josep Rovira, de Cinctorres; mossén Manuel Milian Boix; Kristin Müller, professora austríaca amb qui coincidírem a Morella i que ens acompanyà; mossén Josep Miralles, actualment rector de la Salzadella i excellent coneixedor de la zona, i Josep Eixarch Frasno. de Forcall.

210


sinó també posar de relleu l’extraordinària incidencia actual d’una serie de factors extems a la llengua en el procés de canvi lingüístic.

CONSIDERACIONS

METODOL~GIQUES

La metodologia utilitzada en el present treball ha estat, d’una banda, la de 1’ALPI (Sanchis, Curtogrujkz, 57-69), pel que fa a les enquestes realitzades per Sanchis al Porte11 i la Mata, i, de l’altra, l’aplicació de les tècniques d’investigació dialectal desenrotllades per Guirau (Sub. apitxut, 78-251) en la seua tesi de Ilicenciatura. Així, a part dels mètodes de la dialectologia tradicional, n’hi hem incorporat d’altres, com ara l’ús del magnetòfon o enquestes amb dones i xiquets. S’han fet servir també en algunes ocasions dibuixos per tal d’agilitzar les respostes, que, de vegades, esdevenen ben difícils de traure mitjancant les clàssiques preguntes indirectes, sobretot en I’enquesta fonètica. A més d’això, s’han realitzat gravacions de Ilarga durada a tal1 de converses més o menys dirigides, que, si bé han pogut estar mancades de sistematització, han excellit, en canvi, en naturalitat i espontaneitat, única manera de desvelar en certes situacions fenòmens lingüístics que solen ésser fermament amagats pels informants, com és el cas del fenomen de diftongació que ens ocupa. No cal dir que també hem hagut d’aplegar materials per uns altres conductes. El qüestionari elaborat per Sanchis el 1977 coincideix essencialment amb el repertori de mots que figura en Noticia (pp. 2 l-29) pel que fa al vocalisme tonic. Ésobvi, pero, el peri11 que suposa un qüestionari tan “ampli”, on les preguntes referents al tractament de la E i E Ilatines són disposades successivament l’una darrere l’altra. En subsegüents enquestes s’ha procurat, per tant, de barrejar els mots, agrupant-los per zones conceptuals. Pel que fa al sistema de transcripció, hem seguit els criteris de Rafe1 (Leng., 2 l), excepte en allò que afecta el so palatal africat sord, el qual hem transcrit [9], i l’ús de diacrític per a les vocals tancades tòniques només. Fem servir igualment els parentesis per indicar l’afebliment de l’oclusió de les palatals africades i, S, (?, ‘8) o del grau d’obertura de les vocals e i o (p,, 8).

EL MARC

GEOGRAFIC

DELIMITACIÓ

La zona que estudiem comprén tots els municipis de l’actual comarca dels Ports de Morella, llevat dels de Morella, Herbers i Vallibona, pero amb inclusió del de Vilafranca del Maestrat (Alt Maestrat), que entre el 1303 i el 1691 pertangué a l’antic terme històric de Morella. Es tracta, dones, d’una franja 211


allargada, de 586 km2, que confronta pel nord i per l’oest amb l’extrem nord-oriental de l’actual província de Terol, i que constitueix aproximadament la meitat de l’antic terme de Morella. La zona inclou, de nord a sud, els dotze municipis següents: Sorita, Palanques, Ortells, Villores, Olocau del Rei, la Todolella, el Forcall, la Mata de Morella, Cinctorres, el Porte11 de Morella, Castellfort i Vilafranca del Maestrat, tots de parla catalana, tret d’olocau.

ELEMENTS

DE GEOGRAFIA

Físv24

Tot aquest territori, salvant la part oriental del terme municipal de Vilafranca, és obert al vessant de l’Ebre, gràcies al riu Bergantes, que a Forcall rep les aigiies de la rambla de Cantavella pel nord-oest, i de la de Sellumbres pel sud-oest, i s’endreca cap a la veïna comarca del Matarranya (Baix Aragó), l’eixida geografica natural. No cal dir que la zona forma part del conjunt orogràfic conegut com els Ports de Morella, que dóna nom a tota la comarca morellana. Presenta un clima mediterrani normal, només afectat per l’altitud i per l’allunyament de la costa. El carrascar cobreix la major part de les muntanyes.

ELEMENTSDEGEOGRAFIAHUMANA

L’escassa població de la zona, que, segons el cens de YInstituto Nacional de Estadística del 1980, és de 4.948 habitants, és a dir, 85 h/km2, s’agrupa en petits nuclis rurals, generalment situats a la vora dels susdits Bergantes-Cantavella-Sellumbres. Vilafranca (2.923 hab.) en reuneix quasi les 3/5 parts del total. Si l’excloem del conjunt demogràfic, la densitat de la zona a penes ateny els 4 h/km2. Només el Forcall i Cinctorres superen avui els 500 hab. Si tenim en compte que el cens del 1960 donava 9.462 hab. per a tot aquest territori, podrem copsar millor la intensitat del moviment emigratori autòcton, que es dirigeix bàsicament a Barcelona i, en menor proporció, a Castelló, i el seu despoblament ràpid. L’emigració afecta sobretot els nuclis més petits i la població dispersa en els nombrosos masos de la zona, on la institució patriarca1 de I’hereu, no fa gaires anys encara dominant, i el tipus d’economia agrícola i ramadera tradicional, n’afavorien l’acceleració. Solament a Vilafranca, la presencia d’una indústria textil i de fusteria mecànica, que ocupa el 58% de la població activa, ha permés d’aturar el corrent emigratori endemic.

ELEMENTS

A part de I’esmentat complex molta menor escala a Forcall Castellfort -confecció de llana-, giren al voltant de la ramaderia

DE GEOGRAFIA

ECONOMICA

industrial de Vilafranca, que es reprodueix en -confecció d’espardenyes- i a Cinctorres i les activitats econòmiques del nostre territori ovina i de l’agricultura de seca de muntanya, 212


especialment de cereals. Amb tot, hi són absolutament predominants les superfícies sense cultivar, i només a l’extrem nord hi ha una relativa abundancia de pinedes. Forcall constitueix no sols el .centre geogràfic d’aquest territori, sinó també el principal mercat agrícola i el punt on convergeixen la carretera de Sorita-el Porte11 i la de Morella-Olocau, que el creuen en sentit nord-sud i est-oest, respectivament. Tot això reforca la homogeneitat i integració de la comarca, de la qual Vilafranca s’aparta, una vegada més, per la seua orientació econòmica i geogràfica cap a Castelló.

EL MARC

HISTORIC

Tot l’antic terme de Morella fou conquerit als moros, el 1232, pel cavaller aragonés Balasc d’Alagó, el qual hi establí (carta-pobla del 1233), a fur de Saragossa, uns sis-cents repobladors procedents de les veïnes comarques limítrofes d’Aragó, quantitat irrellevant si tenim present que el territori fou abandonat quasi íntegrament pels musulmans. En els anys successius els morellans i nous contingents fronterers d’Aragó i de la Catalunya occidental fundaren o repoblaren els poblets i les alqueries abandonades del terme. Vilafranca fou una de les poblacions de nova planta (Puig, Senyors, 89-105). Alguns dels cognoms documentats en les cartes-pobla, com ara Aliaga, Allepuz, Teruel, Pitarch, Villarroya i Fortanete, en testimonien clarament l’origen geogràfic (Segura, Morella, 459). Quan el 1249 el vast senyoriu de don Balasc fou incorporat a la Corona, el rei Jaume 1 n’activà la repoblació (carta-pobla de 1250) i organitza el vast consell reial de Morella i de les seues aldees (Sobrequés, Baja E. Media, 21). Al llarg de l’època foral, els conflictes entre els 110~s del terme -especialment del Forcall- i Morella -vila d’aristòcrates, burgesos, terratinents, comerciants i clergues- foren constants i no es resolgueren fins que el 169 1 obtingueren la separació jurídica de Morella (Milian, Morella, 292).

EL MARC

.

.

I

LINGUISTIC

El parlar de la zona que estudiem pertany a un dialecte de transició entre el català nord-occidental i el català meridional, que, des d’un punt de vista estrictament filològic, podríem caracteritzar com a tortosí, per bé que, en atenció a factors històrico-administratius i sociolingüístics, fóra preferible de considerar-lo com a variant del valencia septentrional.

213


FENOMENS

FONETICS

DIFTONGACIÓ

DE $ DEL

SELECCIONATS

CATALA

OCCIDENTAL

DescripciQi localització Pel que fa al fenomen de diftongació de [e] del català occidental, el podem descriure breument com un diftong creixent, el primer element del qual és constituït per la semiconsonant palatal ü] i el segon per una vocal palatal que pot oscillar entre [e] i [al, passant pels diversos graus d’obertura entre tots dos extrems (9, g, 8, a, a), i que es velaritza en [a] davant R semivocal, de manera que s’hi completa tot el venta11 possible de realitzacions foniques. El fenomen susdit es dóna actualment, en territori valencia, a l’illot constituït per les localitats del Portell, la Mata i Cinctorres, de les quals ningú no havia donat noticia fins ara, Ilevat de la del Porte11 (Sanchis, Frontera, 10-12; Rafel, Leng., 137-160). Així mateix, i com hem pogut comprovar personalment, es produeix també a la Canyada de Biar (l’Alcoià)Z en els mateixos. contextos que els registrats per Sanchis a Aiguaviva (Noticia) i, darrerament, per Rafe1 (Leng.) a les localitats d’Aiguaviva, la Ginebrosa, Valljunquera, Bellmunt, la Canyada i la Sorollera, pertanyents a la zona fronterera de parla catalana del Baix Aragó meridional. L’esmentat fenomen de diftongació no es troba a la zona estudiada en estat tan caduc com de primer antuvi podria semblar, sinó que hi és practicat per la major part de la població -incloses les generacions més joves-, com vam poder comprovar personalment a l’estiu del 1977 i hem tornat a confirmar recentment. Així, els casos de diftongació que vam registrar a la Mata pertanyen gairebé en la totalitat a xiquets, l’edat dels quals oscillava entre els 6 i els 7 anys. Pel que fa a Cinctorres i el Portell, hem comprovat també que aquest fenomen s’hi manté en plena vitalitat, i que en fan ús totes les generacions, si bé és dissimulat amb bastant naturalitat davant els forasters, per les raons que més aval1 s’addueixen. Sembla explicable, dones, que Sanchis no registras el diftong ja a Cinctorres en ocasió de les enquestes de I’ALPZ, de manera que en el mapa núm. 70 figura la pronúncia [deu] deu i no pas [djáu], com consta per a Aiguaviva.

Estat de la qüestió El primer filòleg a donar compte de la diftongació de la e oberta, per bé que només localitzada en el suposat parlar “valencia” d’Aiguaviva (Matarranya), fou Hadwiger (1905), el qual la considera com un producte de la forta influencia del castellà. Tant Saroihandy com Menéndez Pida1 (1906) arrepleguen la informació de Hadwiger, pero l’illustre filòleg castellà es precipita en caracteritzar-lo com a aragonés. El 1943, Josep Giner (Guillem Renat i Ferrís) dona notícia de la presencia del mateix fenomen en una altra població de la zona: Bellmunt de 2 Rafe1 (Escissió,207) en fa una vaga refertncia només.

214


Mesquí (E tòniques, 355). Pero és finalment Manuel Sanchis Guarner qui, en la seua Noticia del habla de Aiguaviva de Aragón (1949), ens en delimita l’extensió quasi exacta i ens en dóna una explicació històrica rigorosa i definitiva, en fer-nos veure que no es tracta de cap diftongació espontania de la E llatina, propia del castellà, de l’aragonés i de certs parlars mossàrabs, sinó que procedeix igualment dels resultats de la E i de la E Ilatines del catala occidental. El fenomen, l’interpreta com una evolució genuina del parlar local, explicable per la situació marginal extrema dins el domini lingüístic català, i per l’aillament accentuat en que romangué la vila (Noticia, 65; Factores, 176). Badia accepta plenament la interpretació de Sanchis (Gr. hist., 133), pero Alvar (Aragonés, 143) suggereix de relacionar les peculiaritats lingüístiques de la zona amb els parlars mossàrabs anteriors a la Reconquesta (any 1169). En la seua tesi doctoral (1976), Joaquim Rafe1 presenta de manera exhaustiva el fenomen, en forneix una interpretació fonològica afinada -que no exclou la possible pressió de I’aragonés veí en la consolidació d’una tendencia interna del subdialecte-, en fixa definitivament la localització geogràfica, pel que fa al Baix Aragó, i hi afig Ia notícia de Sanchis que al Porte11 també es produïa (Leng., 133-189). Joan Veny (1978) coincideix bàsicament amb Rafe1 a explicar la diftongació “dins el mateix sistema d’aquests parlars sense l’influx castellà” (Parlars, 100). Pero és de bel1 nou Sanchis (1980) qui, aprofitant els resultats de les esmentades enquestes del 1977, arredoneix les seues aportacions anteriors quant als orígens històrico-lingüístics i l’extensió geogràfica del fenomen, bé que afegint al Porte11 sols un altre poble de la zona occidental dels Ports: la Mata de Morella. Sanchis hi havia afirmat: “possiblement la difiongació de la e oberta catalanooccidental sigui un tret del català pre-literari, que a la comarca dels Ports de Morella s’esborraria en haver-s’hi propagat la llengua més normalitzada, gairebé literaria, irradiada des de Tortosa, quedant-n’hi com a residus aillats els parlars del Porte11 i de la Mata, avui exclusivament locals” (Aproximació, 108). Més amunt, en haver-se referit a la reconquista de les riberes de 1’Algars i del Matarranya duta a terme, el 1169, per Alfons el Cast, havia fet observar que aquestes comarques “foren repoblades amb catalans que hi dugueren un parlar català pre-literari, una variant comarcal marginal del dialecte occidental”. Sanchis no ens aporta, pero, cap documentació històrica que avale l’afirmació. Tot i amb això, creiem que implícitament assenyala aquesta comarca, d’on procedirien els repobladors del Baix Aragó, en recordar-nos, a propòsit del parlar d’aiguaviva, que un bon nombre de les peculiaritats fonètiques que es donen en aquesta vila i/o als pobles veïns, reprodueixen fenòmens dialectals idèntics o molt semblants articulatòriament als registrats en diverses zones de la Llitera i de la Baixa Ribagorca, com ara el resultat /8/ < ce,’ (cella, e@a), el resultat /d/ < N'c+, ~'(22, R'@ (donzella, dondeia, pero dont%?a a la Llitera occidental), i el resultat /d/ < D'& (dotze, d@e, pero dQBe també a la Llitera occidental), i ~1s resultats /s/ i & en lloc dels correlats sonors /z/ i /% (casa, kása; fetge, féie). Si bé aquests ensordiments suara esmentats podrien haver-se produït després del naixement del cata% literari, sembla en canvi segur que els altres fenòmens adés citats reflecteixen un estadi pre-literari de la llengua duta al segle XII al Baix Aragó pels repobladors de la Llitera i de la Ribagorca, i, 215


d’ací, a l’antic terme de Morella pels repobladors cristians del segle XIII, com ja hem comentat. Per això no creiem adequada la interpretació sobre l’evolució històrica de la e i de la e en el català occidental donada recentment (198 1) per G. Hilty (Aspectes, 231-238), ja que parteix d’una identificació errònia entre català oriental i la Catalunya Vella i perquè confon el fenomen de la reconquesta de la Catalunya occidental, duta a terme pels comtes de Barcelona, amb un mal conegut procés repoblador del mateix territori. Un estudi dels parallelismes Ièxics entre la Llitera-Baixa Ribagorca i el Baix Aragó-els Ports podria resultar altament clarificador. No és una mera casualitat que folri, per posar-ne un exemple, comparega majoritàriament a la Llitera, al Baix Aragó i als Ports -tinguem en compte que follín és així mateix la forma aragonesa- enfront del seu sinònim estalzim, que és la forma gairebé única de les actuals províncies de Lleida i Castelló (Alvar, ALEARN, VI, mapa 827; Colon, Custelló, 8; DCVB,

S.V.). El material arreplegat Per a la presentació dels materials -una mostra reduïdíssima només- hem adoptat l’ordre seguit per Sanchis en Noticia, 2 l-26, bé que amb lleus modificacions. Hem prescindit, pero, d’aquells casos en que el dialecte de la zona estudiada coincideix amb els resultats del català occidental: 1. Diftongació de 9 procedentde G Ilatina

a) Davant 1: FBL > fjál; GELU

> hil,%l, iál; MICHAEL > mikélo, mikjálo; *MILTJA > mjálsa, mjélsa. b) Davant u semivocal procedent de -D o cesi, TY finals: PUDE > pjáy, pj&s; D~EMN~VEM > dj@yq; PRETIU > prjáv. c) Davant T: Enterro (< INT~~RRARE, segurament per influencia del cast. entierro) > intjáfo; TihRA > tjái-a, tj@a. d) Davant r + cons. no labial: &'IP$?RTU > kubjárt; CISTERNA > sistjárna, sistjérnes; GOB~~RNU > gobjárn; PERDERE > pjálh!. e) Davant el grup romànic N'R: DIE V~?N~+~RJS> dibjándres, dibjéndres; GBN~~RU > %ndre. f) Davant t < PT: SãPTEM > Sját,

Sj#.

g) En els mots cultes: 1) Amb i en la síllaba postònica: PATYENTIA > pasánsja, MAT~~RTA > matárja. 2) Davant el grup CT: PERF~TU > perfjákte; R~PZCTU > respjákte. 216


II.

Diftongació

de c procedent de E, Y

a) Davant 1: > bjála; *FILTIR > @íhe; b) Davant r + cons.: VIRIDE > bjárt. c) Davant el grup romànic N'R: CINRRE > sjándra. VELA

III.

Diftongació VBRITATE

IV.

de 9 procedent de

STBLLA-ASTRU

A

llatinovulgar

> estrjál.

(cl. A, X):

> burtját.

Diftongació de 9 en mots d’etimologia meco méko > mjáko.

incerta:

Quant als materials que hem registrat nosaltres o que han estat documentats per Rafe1 (Leng., 137-160) per al Portell, convé fer-hi les següents puntualitzacions: a) Tant la transcripció üá] com la representació fonètica ue], utilitzades per Sanchis i Rafe1 respectivament, no permeten de conéixer en molts casos la diversitat de variants de l’element vocàlic del diftong que ens ocupa. Tots dos criteris contrasten amb les posicions mantingudes pels dits dialectòlegs. D’una banda, Sanchis reconeix a propòsit de l’enquesta del Porte11 que “algun subjecte fa g i no 5, alhora que afirma en Noticia, 20, que “tiene además el dialecto aguavivano un diptongo creciente ja, compuesto de una j semiconsonante y una 8 doble palatal, la cual a veces no tiene una articulación tan anterior y es sólo a palatal, y, por el contrario, en otras ocasiones llega a ser g dobleabierta, dependiendo tales oscilaciones de timbre, de la vecindad bien de sonidos velares, bien de palatales o vibrantes”. 1 de l’altra, Rafe1 assenyala (Escissió, 207) que “quant al segon element hi ha una rica gamma de variants que van des de [e] fins a [a] passant per diferents graus entre aquests dos sons [...] p@ > pj@ > pj%; > . . . > pj@ > pjáf’, si bé en fa una exposició més completa en Lengua, 181, on presenta les dites variants com les diverses fases de l’evolució esdevinguda en el procés de diftongació (e g $9 !+ je jg j# j+ ja), i que hom pot observar en una llengua parlada actualment. Tot i amb això, només en registra be] i [ge] pel que fa al Portell. El primer cas es pot atribuir al fet freqüent d’assimilar el segon element del diftong a la grafia a, circumstància que, segons fa veure Rafe1 (Leng., 179) -i nosaltres mateixos hem pogut constatar-, s’avé amb la consciència fonològica dels informants: “la totalidad de los sujetos que porporcionaron aclaraciones interpretaron como a el segundo elemento del diptongo, sea cual fuere en realidad el timbre del sonido emitido”. El segon podria ésser degut a la interpretació de la seqüència üe] com a realització difònica del fonema /e/ (Rafe& Leng., 18.5-l 86), mentre que la seqüència Da] seria realització dels fonemes /i + a/ (Rafel, Escissió, 208; Leng., 187), per bé que no sembla haver-hi cap raó per la qual hom puga considerar també la seqüència /já] com a 217


realització difònica de /e/, puix que els mots amb el diftong que ens ocupa no tenen en realitat el mateix origen etimològic que les paraules que contenen grups originaris ia, els quals, d’altra banda, no han arribat a atényer una realització diftongada Da] en tot el domini lingiiístic català (Cf. Rafel, Leng., 187-188). b) Tot i la dificultat d’interpretació d’una determinada emissió fònica i les vaciHacions constants, hom pot afirmar que la tendencia general sembla éssser que ne] s’esdevé en mots polisíllabs preferentment plans, encara que també aguts, sobretot acabats en -rn, mentre que üa] es dóna amb més freqiiència en molts monosíl-labs i polisíl*labs aguts acabats amb la semivocal 2, i en els cultismes en que E és seguida pel grup -CT-: sjál, sját, kofjág, efjákte, etc., pero també sjél i sjét. Cal tenir en compte, tanmateix, que la percepció dels diversos valors fònics resulta de vegades forca dificil (pj@s - pj&, tj&a - tj$a), i que, fins i tot, s’hi poden apreciar matisos intermedis, a banda del fet que un mateix subjecte puga vacil.lar entre üe] i ha] en dues emissions successives: 1) [prj@], 2) [prjáy]. Així üe] o nfil poden produir la impressió acústica d’un so intermedi entre [q] i [al: dibjéandres, imbjéarn, tjéandra. També es produeix un efecte semblant quan al diftong segueix I- velar: sjá#, mjá+, etc. c) Només hem registrat [Zalá] gelur com a cas de diftongació (reduïda) en posició no accentuada a la Mata. Rafe1 (Leng., 148) registra en canvi [ielá] al Portell. d) Pel que fa a la reducció del diftong a I’element vocàlic per pèrdua de l’element palatal ü] a causa de l’absorció d’aquest per l’element consonàntic palatal preceden& o per dissimilació en aquells mots d’origen culte que contenen el diftong ja originari en posició final no accentuada, cal esmentar-ne els següents: 1) &l, iál,%ndre, (se) Me. 2) pasánsja, matárja, residánsja. e) No hem trobat sinó un cas de bimatització vocàlica [&@a] i un altre -bé que amb reserves- [tséla] al costat, pero, de les variants alternatives [gj@a] i [@la]. Rafe1 (Leng., 145-146) -tot i reconéixer la dificultat que en suposa la percepció- registra tan sols dos casos de bimatització [empgélt] i [esk$@e], pero també [empjélt]. f) Ni Sanchis (1949) ni Rafe1 (198 1) no donen compte de la diftongació de E seguida dels grups llatins -CT- i -PT- en mots de tradició culta: perflákte, fesjépta. g) Els casos de diftongació que no tenen una correspondencia exacta amb cat. occ. [el, es poden reduir essencialment als dos següents: 1) Mots amb di’ong que corresponen a e del cata12 occidental: només es dóna el cas de fjáltre feltre, el qual es pronuncia en tot el català occidental amb Ie]. Això fa suposar, dones, una forma amb [e] que, de fet, es dóna a les comarques dels Ports i el Maestrat. Ni el DCVB ni Martí Castell (Contribució) no aporten aquesta dada. 218


2) Diftongació corresponent a una vocal distinta a 9 o e (generalment a) del catald occidental: La diftongació de A en burtját veritat en suposa una variant amb [q] (burtét), que registra el DCVB al Maestrat i Cinctorres i que ha estat explicada per Sanchis i Navarro Tomás (Análisis, 16). Ara bé, a diferencia del que s’esdevé al Baix Aragó, les variants dialectals git@a -característica de les comarques del Maestrat i Morella (Colon, Llibre hores, 37-38)- i si&la i el castellanisme chicharra no presenten diftongació d’aquesta vocal. h) No considerem que aquells casos que presenten [e] al costat de formes amb difiong en constituesquen variants alternatives, com opina Rafe1 (Escissió, 208), sinó que es tracta més aviat d’un producte del procés d’anivellament geolingüístic que s’opera a la comarca, segons veurem. Tot i amb això, hem de reconéixer que es poden donar mots en que només la forma amb [e] siga possible, com ara [eph&mja] (Rafel, Leng., 145) i [d+nqJ, en que la [a] primitiva (djénau) ha estat assimilada a la [e] del diftong inicial, cas que, d’altra banda, no registra Rafel. El cas de [érm] i [n+.$ amb e sense diftongar s’ha d’interpretar com una adaptació de la e catalana-occidental al sistema fonològic del parlar general de les comarques veïnes. Tal circumstància ens confirma sense cap mena de dubte l’anterioritat de la diftongació del catala occidental [e] a l’assentament dels repobladors procedents del Baix Aragó.

CANVIDELDIFTONGOEEN

Descripció

AU n

i localització

Aquest canvi consisteix en l’obertura

del primer element dels diftongs [oa] o només hem registrat a la Mata, la Todolella i el Portell. El fet que el diftong [oa] també esdevinga [ay] en alguns punts del domini lingüístic català suposa, com tot seguit veurem, la presencia de variants alternatives amb [QU] o [ou] en altres indrets del domini, les quals reflecteixen, sens dubte, les diferents etapes de l’evolució ou, > 94 > qu, > au, (Coromines, Lleures, 192). El fenomen no sembla tenir el mateix abast en les distintes localitats on es dóna ni sembla tampoc aparéixer en els mateixos contextos, tot i que en alguns 110~spuga generalitzar-se a tots els mots en que compareix el diftong ou, salvant sou (del verb ésser), que conserva sempre el diftong sense dissimilar. Així Veny (Geoling., 206), a ,partir dels materials de I’ALDC, dedueix que el dit fenomen presenta dins una àrea concreta del valencia meridional una extensió irregular, segons les paraules en que apareix aquest diftong. Cal dir, pero, que el fenomen en qüestió ha estat documentat en els més diversos indrets del domini lingüístic català (Alcover, Dial., 222-223; Veny, Geoling,, 207; ALPO, mapa 293; ALDC, mapes 16 i 17) i que, pel que fa al País Valencia, a més de donar-se al valencia meridional (Sanchis, Obra, 1, 21 l), a Torís (ALPI, mapa 28) i a la zona que estudiem, n’hem comprovat l’existència al Cabanyal (Valencia), a Biar i a la Canyada de Biar. [QW] en [al, que, pel que fa a la zona que estudiem,

219


Com que la substitució del diftong 04 per a; no es fa tan notoria, no sol dissimular-se davant els forasters i, atés que no es considera el fenomen com a anormal, hom pot afirmar que frueix plena vitalitat tant a la nostra zona com als altres 110~sdel domini català abans esmentats. Estat de la qüestió Alcover (Dial., 222-23) és el primer a observar el canvi cg > au en el valencia meridional i en alguns pobles de la Noguera. Sanchis (Noticia, 27) cita per a Aiguaviva [nh$ i [denáq], pero hi dóna com a normals [plt&], [fu] i [b@]. Veny (Geoling., 206-207) explica el canvi com un fenomen de disslmilació i distingeix tres graus d’obertura en el primer element del diftong (1. ou, > 02, 2. 04 > 8; i 3. r>u,> ay), distribuïts en tres àrees més o menys contigües dins el valencia meridional. Propugna com a possible causa del pas de [~II] a [al] el “xoc del sistema vocàlic del castellà amb el català”, per a la qual cosa es basa en el fet que el grau de màxima obertura s’esdevé sempre en localitats frontereres. El material arreplegat Las nostres enquestes ens han permés de comprovar I’obertura del primer element del diftong ou en au en els casos següents: a) ¿hu > &l; B~VE > b&; N~VEM, N¿h'U > n&; DiE-J¿hIS > di%&; M6VERE > IIlzí&!; MOVET > Illh; PLh'ERE > pl~;lX?; PL¿h'IT > p&h; *COCERE > k$re; *COCIT > káu. b) TOFU > tii!; PRODE > pr+; ROB(O)RE > f$tre; NücE > anh; PüTEu > phl;JoGU

> t$.

De l’examen de I’inventari dels mots registrats, en podem deduir que hi són practicament compresos tots els casos d’ús corrent que contenen el diftong OU. Val a dir que els mots coure (< &PRU) i SOU (< SOLIDU) hi són desconeguts. Se’n dedueix, així mateix, que el fet que alguns mots presenten formes en [Q] sense diftong per raó de la flexió verbal o canvi de genere (plQge/plh; nóbahí#, o que siguen usats amb menys freqüencia, o fins i tot que puguen confondre’s per homonímia amb altres mots que originariament contenen el diftong au (caure, plaure, etc.), no sembla ésser obstacle pel qual no es puga produir l’obertura del diftong OU. Hi cal afegir, per últim, que les formes de plural (báys, páu,s, etc.) ofereixen més resistencia a l’anivellament que no les de singular, crrcumstància que també s’ha pogut constatar al Cabanyal.

RESULTATS

DELS SUFIXOS -ATA I -(A)T~RE

Descripció i localització La mateixa evolució esdevinguda en francés devers les acaballes del segle XI en virtut de la qual la -D- Ilatina originaria o secundaria s’hi esvaeix regularment (SUDARE > sudér > suér, cat. suar, Bounciez, Phon. J’?., 152-153) es produeix 220


LESPILL en valencia modern en determinats contextos i comarques, i, també, en alguns dialectes castellans i aragonesos. En català pre-literari, pero, només es dóna aquestprocés en elcasde -D- originaria (CODA > coa, NUDA > ~ZU,LAUDARE > Iloar), mentre que la -D- secundaria, contrariament a l’opinió de Mo11 (Gr. hist., 12) i Badia (Gr. hist., 185) no desapareix davant l’accent en català (Coromines, Lleures, 252-253), sinó que -T- llatina intervocàlica s’hi sonoritza en -ãfricativa, llevat dels casos de pèrdua de -T- en valencia, adés aleludits, o en balear, on s’ha registrat d’una manera esporàdica -ATA com a [-$1 i MONETA [mon&/$y$ (Alcover, Dial., 287; Griera, Baleàric, 24) a més de la caiguda de la -d- de -ATA (> áe) en el parlar de Fraga (Barnils, Fraga, 3 1). Així, dones, el tret que caracteritza la pèrdua de la ã fricativa intervocàlica en valencia d’una manera més generalitzada és la caiguda de la sprocedent de la dental Ilatina T en el sufix -ATA (VESPERATA > vesprá; VESPERATAS > vespráes), si bé la terminació -adu es conserva en el valencia septentrional on, igual que a la zona estudiada, fluctua amb la forma reduïda -a. D’acord amb G. Renat i Ferrís (Reflexos, 338) i Sanchis (Llengua, 85), hem pogut constatar que no s’hi dóna el suposat perllongament de la -à resultant de -ATA, com suggereix Badia (Gr. hist., 123). Cal afegir-hi, finalment, la caiguda, també fluctuant, en les terminacions -adet i -adeta: FORATU-ITTU > foraet; PARATA-TTTA > paraeta. Aquesta pèrdua dialectal no sembla anterior al segle XIX, i encara Alcover (Dial., 194 i SS.)pogué constatar, a la primeria del present segle, la conservació de -adu -bé que amb fluctuacions- a les comarques de la Marina, el Comtat, 1’Alcoià i la Ribera Baixa, incloent-hi la comarca del Maestrat suara esmentada. En el mateix sentit coincideixen Martínez i Martínez (Coses, 12) a propòsit de Cullera i Altea, i G. Renat i Ferrís (Reflexos, 334) pel que fa a Morella, Benassal i Llucena, bé que sense deixar d’assenyalar-ne les fluctuacions. Sanchis (Llengua, 85) estableix el límit de la reducció a -á del reflex de -ATA al sud de Morella, i considera que és quasibé general en tot el domini valencia. També és característica del valencia modern la perdua de la -d- procedent de -T-llatina en els sufixos -ATORE i -TORE (LABORATORE > laura+%; EXCURATOR~J > askurad@, per bé que es conserva d’una manera molt més regular en el valencia septentrional (Sanchis, Lengua, 85) i, a la zona de Castelló, segons Colon (Castellb, 8), encara n’hi ha vacillació. El reflex de -ATORE, d’acord amb el mapa núm. 32 “catador” de I’ALPZ, es conserva devers I’any 1935 (data de les enquestes) pràcticament en tota la província de Castelló fins a una línia que aniria aproximadament de Vistabella del Maestrat a Orpesa, passant per 1’Alcora. Al sud del Xúquer els mots sufixats amb -adu han perdut la -d- en tota la zona (Veny, Geoling., 209), mentre que els acabats en -ador n’hi presenten vacillació, si bé no sol haver-hi unitat en el tractament dels dits sufixos. Així, hi pot aparéixer la -d- en mocador pero no pas en llaurudor [?auraer], i a la Marina fluctuen mocador i mocaor. A bona part del domini, pero, també hi desapareix la -d- davant l’accent (caiYa, maür, etc.), fenomen que s’accentua extraordinàriament en el valencia meridional, on la dita pèrdua es generalitza a tots els contextos practicament. Pel que fa, dones, a la zona que estudiem només es produeix la perdua de la -d- en el reflex del sufix llatí -ATA, i no pas en tots els contextos ni situacions. 221


En efecte aquesta sembla caure amb més freqüència al plural que no pas al singular. Així, la pèrdua de la -d- en a vegues hi sovinteja més que no una vegudu, per posar-ne un exemple. No cal dir, pero, que les vacillacions hi són molt freqüents: u vegudes - u vegues, forudet - foruet, (esta) abandonada abundo&, (l’hai) agarrada - agur& Amb tot, sembla resistir millor el sufix -udu en els participis concordats amb un complement directe pronominal femení, utilitzat sobretot emfàticament. Així a una pregunta del tipus qui l’hu tren& la pitxeru?, hi correspon amb tota probabilitat una resposta amb una forma participial en -udu com és ara jo l’hui trencudu. Estut de la qüestió Alcover (Dial., 286-287) és també el primer (1908) a donar coneixement del fenomen, referit tant a la pèrdua de la -d- en els sufixos -ATA i -(A)TORE com en altres contextos, i no solament en valencia sinó també en balear. Griera (Vulencià, 14) repeteix les notícies anteriors sense fer-hi a penes noves aportacions. Barnils (19 13) fa extensiu el fenomen als sufixos i mots terminats en -ETA, -ITA, i relaciona aquest canvi amb I’evolució que s’esdevé en francés i en castellà en el reflex de -ATU. M. Fouché (1924) i G. Renat i Ferrís (1936) fan veure la modemitat del fenomen. Sanchis (Obra, 1, 232) constata la caiguda de la -d- a la Plana en els sufixos -ATA i -ATORE i en delimita millor la perdua generalitzada en el valencia meridional, fet que relaciona amb I’esvaïment de la -d- en els dialectes castellans i aragonesos limítrofs. Veny (1976) posa en relleu la manca d’unitat en el tractament del sufix -udor al sud del Xúquer. El material urreplegut Heus-ne ací una breu exemplificació: 4 -ATA > -á&,-á: *ASCy.&TA > aiSá&, a@á; *ASdATAS beta, a@af$ta; *BUcATA > bugáda, *SALATA > kansaláda, kansalá.

> @kkS, a~%eS; *ASCThTA-YTTA *P6DIATA > @i&, @iii;

bu&;

b) -ATORE( < -(A)TORYU,-(A)~ORTA) > -adó,-aehjra: *MUCCATOR~J > mokadó; *CAPT'~ATORE > kasadó; CAPTÁTORE CAPTATOR~J > kaptatóri; DBC~LLATORE > de+go?a&j ‘matador, -TORTA > askurahjra; MANDICATORYA > mi@a&jra.

ENSORDIMENT

DEL FONEMA PALATAL

> Z+CARNE-

> captad& pero botxí’; EXCÜRA-

AFRICAT SONOR /3/

Descripció i loculitzució La desonorització dels fonemes /$/ i /z/ en els correlats respectius sords /g/ i /s/ és un fet ben conegut dins el domini lingüístic català. Aquest fenomen ha estat anomenat modemament upitxument, terme derivat de la denominació ja tradicional upitxut, referida a la modalitat fonetica propia de la zona central del 222


País Valencia i, per extensió, als parlars de la Ribagorca i la Llitera, i que es caracteritza per l’ensordiment dels fonemes adés esmentats. Tot i amb això, cal distingir dos graus d’apitxament. Un primer estadi en que s’upitxu parcialment; és a dir, s’ensordeix només el so palatal afiicat sonor $1, com és el cas de l’apitxat de Barcelona i àrea d’influència, i un segon grau d’apitxament o upitxut pròpiament dit, en que s’ensordeix, a més a més, el fonema fricatiu alveolar sonor /z/ i, conseqüentment, el so africat corresponent [Z]. Ésdones al primer grau d’apitxament que hem d’adscriure el tipus d’ensordiment que es dóna, dins la zona que estudiem, a les localitats del Forcall i Vilafranca del Maestrat. Aquest, com ja hem dit, afecta només I’africada palatal sonora &, fenomen que també s’esdevé a altres punts del domini, en contacte, generalment, amb el castellà o l’aragonés, o que es troben sotmesos a una forta pressió del superstrat castellà. L’apitxat del Forcall i Vilafranca no ha passat, per tant, de la primera fase d’apitxament i presenta, dins el domini valencia, la mateixa situació que l’apitxat de l’illot constituït per Onda, Suera, Tales, Veo, Aín i Betxí, i, genèticament, cal relacionar-lo amb el que es produí a la ciutat de Valencia al llarg de l’edat mitjana, segons ha fet veure G. Colon (Léxico, 240-275) a proposit de la introducció a Valencia i Castella del francesisme

rosicler. L’apitxament del Forcall i Vilafranca és anterior, alemenys, al fenomen de desafricació,3 que encara es dóna en gran part del valencia septentrional. D’aquesta manera, s’hi vacilela tot sovint entre [k]:], [i] o [ii] en posició intervocàl$a, o entre $1 i [Z] darrere consonant. En posició inicial, pero, s’hi sol mantenir [i]. Cal suposar, per tant, que l’apitxament és anterior, perquè altrament només s’hauria ensordit [i] i s’hauria conservat [Z], com ha passat en barceloní.

Estut de IU qüestió Alcover (DiaL, 258-259) anomena el fenomen pitxat, referint-se concretament a I’ensordiment de lil i /z/, i ens dóna una relació prou exacta del pobles que parlen així arreu de tot el domini lingüístic catala, incloent-hi Forcall. Ara bé, el primer, en realitat, a estudiar l’apitxut com a fenomen lingüístic ha estat P. Bamils, tot i que el seu estudi El parlar “apitxat” (19 13) conté encara algunes inexactituds quant al domini de I’apitxat i no distingeix l’extensió dels quatre fenòmens fonetics que el caracteritzen. Bamils considera (Apitxat, 21) l’ensordiment de /P/ com una evolució interna de la llengua, si bé pel que fa a l’ensordiment de /z/ no creu que aquest cas siga degut a un canvi fonètic progressiu, sinó que hi veu més aviat unes causes històriques i sociolingüístiques. Es també el primer a relacionar el fenomen amb la confusió de /b/ i /v/, i fixa l’època d’aparició per a l’apitxament de /z/ i confusió de Ib/ i /v/ devers les acaballes del s. xv o la primera meitat del XVI. 3 Per a una descripció més àmplia del fenomen de desafricació de i, i, també, per als criteris tinguts en compte per a la determinació de [i] i [%] com un sol fonema & en el valencik, vegeu A. GUIRAU, “El fonema palatal africat sonor /% en el valencik camp de dispersió i allòfons”, Cuadernos de FiloIogía II, 1(1979), 107-l 3 1.

223


Griera (Valer&, 23-24) fa el 1923 una breu descripció del parlar apitxat aprofitant, i alguna vegada interpretant incorrectament, les dades contingudes en el treball de Barnies adés esmentat. Pero no és fins a Sanchis que hom arriba a conéixer el fenomen d’una manera més sistemàtica i a fixar-ne els límits geogràfics. El seu primer estudi Extensión y vitalidad del dialecto valenciano “apitxat” (1936) conté, tanmateix, alguns errors, els quals va corregir, bé que no del tot definitivament, en la Gran Enciclopèdia Catalana (1970). Sanchis (Apitxat, 46) és el primer a fer observar que els límits dels quatre fenòmens fonetics no coincideixen en totes les localitats on s’apitxa i, contrariament a Colon (Léxico, 240-276), considera l’apitxat com un desenvolupament intem de la llengua, datable a les acaballes del s. XVI o la primeria del xvu,, parallel al que llavors es produí en el sistema fonològic castellà (Apitxat, 62). Angel López Garcia, a pesar de preconitzar «la consideració de l’apitxat com a solució liminar “ciutadana” dins la fonologia del propi sistema català, que no té res a veure amb la suposada castellanització del parlar de Valencia», no deixa de reconéixer el ‘parallelisme de les solucions generalitzades de l’apitxat amb els quatre fonemes aragonesos /s/, /S/, /S/ i /S/, tot relacionant la intensitat demogràfica de la repoblació aragonesa medieval a la zona central del regne de Valencia amb el primitiu desenvolupament del fenomen (De fonologia). Que s’apitxava a Valencia ja a mitjan segle XVI, ho posen en evidencia les vaciklacions ortogràfiques de la versió del Llibre de Job, de Jeroni Conques (1557), assenyalades per l’editor actual, Jaume Riera (Job, 28-31). Sembla del tot insostenible la hipòtesi de Coromines (DECLZC, S.V. apitxat) que el terme apitxat provinga d’una metàtesi de la forma no documentada *atxipat, de la qual seria variant la denominació atxibat, que, hom dóna també a l’apitxat, per ta! com aquest fenomen no justificaria la presencia de la variant de apitxat amb [i] espitjat, constatada a Oliva i Beniopa per designar el parlar de Gandia, o apitjat segons Sanchis (Apitxat, 45). Sí que resulta versemblant, en canvi, la relació que estableix Coromines, seguint F. Carreras Candi, entre el mot atxibat i el poble aragonesoparlant de Xiva, des d’on presumiblement s’hauria propagat per 1’Horta durant els segles XV-XVI el parlar apitxat o atxibat, és a dir, propi dels habitants de Xiva, localitat que, com és ben sabut, ha constituit i constitueix el centre geografic dels Serrans. No es desavé tampoc aquesta suposició amb els raonaments desenrotllats per Dámaso Alonso (Fragmentació, 87-102) en afirmar, per tal de fonamentar l’influx del castellà com una de les causes -potser la principal pero no pas l’única- de l’apitxat, que tan sols cal donar una ullada a la forma del domini català de nord a sud del País Valencia per a comprovar que aquest -ample pel nord i prou ample també per la banda meridional- s’estreteix bastant entre Onda i Alzira, formant-hi només una faixa estreta vora la mar, al bel1 mig de la qual hi ha la ciutat de Valencia, i que és precisament allà mateix on més s’estreteix la dita faixa, i on la penetració hi és més castellana que aragonesa, on casualment s’ha produit la primera desonorització, i, també, on més s’ha castellanitzat la llengua. 1, en aquest sentit, cal dir que l’apitxament que es registra a Vilafranca del Maestra& no documentat fins ara, pot estar relacionat amb la recent immigració aragonesa

224


i, per tant, deu ser bastant modem. Alcover (Dial., 259), si més no, l’exclogué de la relació dels pobles que pitxuven. El material arreplegat El resultat f del catala occidental els contextos següents:

s’ha ensordit en 8 al Forcall i Vilafranca

en

1. Posició inicial. a) ce,' 0 J- > ; > g: GELU > &l; GENüC‘tjLU > &n$?; JANi?ARhJ

> hn&

( > JENoARkJ)

b) DY- >*; > & DIURNALE > ~Orllál. II.

Posició medial a) -ce,i 0 :J- > DIE-Jh'IS > dih&s; b) -DY-,-GYADJÜPAT

ko@a;

intervocàlica. y > y > z >-P: MAJORE > II&@;

*FüGiRE

> f”&.

> y > jr > $ > & > ¿&ií&; *FeDrARE > pu&; TRIM6DIA *SXGINU > saSí; FAG~~A-ETA > fagéda.

> tremúia;

c0R~TG1.4

>

4 -BY-,-VY-,-PT-: 1 ” (protonica) > ui > uS: *AGGRh'rARE > aqeI$á; LEVIAR‘IU > @é; (postònica): BAUB~A > btjSa; *PL¿hlA > plúSa. d) -DkU-,-TIC?> i > & FORMATICU > formáge; SALVAT~U > sal?&e; v1A~ku > biáge. e) -G~~NE(< -AGINEM, -IGlNEM,-UGiNEM) IMAGINE > imáSe; PLANTACINE > plantá9e;

III.

> G'N > i >+ CALÍGINE > kalíSa.

Posició medial postconsonhtica. 4

*MANDkO

b) SPONGIA

-NDY-(<N+DIC, > Illíl$O.

TIC) > $t

> $:

-NGY> ni > $: > eSp@$h.

-NkU) 4 -NY-(< Cb;NhNkU > kan@e;

> $ > & (DiE)-DOMENkU

> domh$e;

*MONkA

> mónga.

d) -RDY- > ri > 6: VIR(I)D~AR~J > b&é.

CONSCIENCIA

IDIOMATICA

1 ANIVELLAMENT

GEOLINGÜÍSTIC

A pesar que l’emigració d’aquesta comarca dels Ports es dirigeix fonamentalment cap a Barcelona, i malgrat el veïnatge geogràfic, les similituds dialectals i 225


tESPI1L estrets contactes amb la Catalunya meridional -el Maestrat i els Ports encara segueixen pertanyent a la diòcesi de Tortosa-, els habitants es consideren valencians i afirmen categòricament que parlen valencia. “El cata&” -diuen“és molt paregut al valencia”, i “l’entenem tot”. Opinen que el valencia de nosaltres, els enquestadors, que ens expressàvem sempre en valencia general no apitxat pero vulgar, era més fi que no el seu. Una tal opinió és un excel4ent indicador del sociocentrisme excercit, tot i l’allunyament geografic, per la ciutat de Valencia o per les comarques centrals del País Valencia. No cal dir tampoc que la suposada finor del valencia “central” no és presentada en oposició a la presumible rusticitat del parlar local, les particularitats fonetiques del qual són sempre curosament amagades al foraster, sinó que I’oposició s’estableix més aviat en termes de valencia septentrional o tortosí, el propi de tota la zona nord de l’actual província de Castelló, versus el valencia general, considerat com el valencia genuí. D’aquestes actituds sociolingüístiques, podem extraure’n dues consideracions rellevants, l’una de caire geolingüístic i l’altra de caire metodologic. La primera incideix de ple en el camp de la sociolingüística i la segona es refereix més aviat a la dialectologia, per bé que totes dues guarden una connexió estreta. Parlar de consciencia o sentiment lingüístic és possiblement expressar-se en termes massa suprastructurals. El sentiment lingüístic tradueix sovint la vinculació a una determinada col4ectivitat històrica o nacional, i no una realitat filològica. Comparem, per exemple, les actituds dels parlants de tres zones geogràficament contigües o practicament contigües, pero dialectalment idèntiques: l’una, els Ports, administrativament valenciana, una altra, el Matarranya, administrativament aragonesa, i una darrera, el Montsià, administrativament catalana. Dones bé, el sentiment lingüístic dels parlants de les susdites comarques depén de I’adscripció administrativa respectiva. Éson la llengua ha gaudit de la condició d’idioma “oficial” i de Ilengua literaria, siga sota el nom de valencia, siga sota el nom de català, que podem parlar d’un sentiment lingüístic definit, d’una vitalitat prou consistent en l’ús de la llengua i de l’actuació eficac d’un procés d’anivellament geolingüístic que va esborrant 1’ “estat dialectal rebut”. En canvi, al Matarranya diuen que parlen xapurriau, per a ells una barreja de diferents llengües, i, inversament al que sol esdevenir-se al País Valencia o a Catalunya, recorren freqüentment al castella en adrecar-se als forasters de parla catalana. A tot estirar, afirmen que parlen valencia, afirmació que cerca de dissimular un complex d’inferioritat lingüístic, o que tradueix el vague sentiment que llur parla s’acosta al valencia veí i no al català de Catalunya, que tant ells com els valencians en general solen identificar amb el barceloní. En altres termes, mentre el Matarranya s’ha iniciat un procés de substitució lingüística del català local pel castellà oficial, a la zona dels Ports que estudiem, s’hi opera un procés d’anivellament geolingüístic a partir de Morella, centre d’expansió anivelladora de la “norma” sociològica del dialecte tortosí. Al Matarranya, la mateixa funció és realitzada pel castellà, puix que, duna banda, l’aragonés, la llengua “oficial” de l’antic regne d’Aragó, ha estat virtualment absorbit per la Ilengua oficial de I’Estat, i, de I’altra, la “norma” anivelladora regional del català o valencia veí competeix, si arriba a competir226


hi, desavantatjosament amb la norma anivelladora del castellà oficial (Alvar, Problema, 23-27). La “norma” tortosina no pot tenir sobre el subdialecte del Matarranya la funció social i regional integradora que frueix el valencia de Morella sobre el subdialecte fronterer de la zona occidental dels Por&.. En aquest sentit, cal observar que, tot i ésser Forcall el mercat agrícola de la major par-t dels pobles de la susdita zona occidental, el seu parlar upitxut, aillat com és i en competencia amb el de Morella, no ha aconseguit estendre’s més enllà del seu terme municipal, i més encara, les joves generacions forcallanes tendeixen a evitar la pronúncia apitxada local, de que fan befa els de la rodalia en anomenar-los “els de la putxa” (per puja). No cal insistir ara en l’amagament sistemàtic de la diftongació de la e que practiquen davant els forasters els habitants de la Mata, Porte11 i Cinctorres, més sensibles encara, per raons obvies, a ser titlats com “els del corriau” (aHusió al cotxe correu). És obvi que ací I’anivellament obeeix a la propia dinàmica interna de la llengua, ni que siga a nivel1 comarcal 0 supracomarcal. Si en el cas que ens ocupa sembla excessiu parlar d’un “estat dialectal nou”, no pareix en canvi inexacte parlar d’un procés d’homogeneització dialectal que tendeix a eliminar els subdialectes locals. En el procés d’anivellament geolingüístic de la nostra comarca han actuat com a factors determinants del canvi les mutacions socio-econòmiques operades a partir de la dècada dels 60: mecanització agrícola, renovellament industrial, elevació del nivel1 de vida i, dones, un relatiu accés a la cultura autòctona, ni que siga bàsicament oral (nova can@, moviments valencianistes, ensenyament mitjà i superior), mobilitat endògena i exògena de la població per raons de treball, intercanvis comercials, casaments, turisme, diversió, etc. Podem així mateix observar que dels quatre trets fonètics observats, en tres (sengles diftongacions i apitxament) la tendencia anivelladora es fa d’acord amb I’ideal de llengua estàndard, mentre que en el quart (reducció de -udu a -u) hi ha un allunyament, de la normativa ideal per acostar-se a la pronúncia general valenciana, és a dir, es sacrifica, sobretot de cara als forasters, una suposada particularitat local, en benefici d’una supremacia del valencia general. Una vegada més podem copsar la importancia del sentiment coklectiu valencia a l’hora d’explicar els canvis lingüístics. Déiem també que de les actituds sociolingüístiques dels parlants, podíem extraure’n una consideració metodologica. Ens volíem referir, naturalment, a les característiques ideals del subjecte informador de les enquestes, de qui la dialectologia tradicional exigia la condició de persona d’edat madura. En la realització del present treball hem pogut constatar que, contrariament als postulats tradicionals, cal recórrer a les respostes espontànies i desinhibibles dels infants per a obtenir una imatge exacta de l’estat d’un fenomen lingüístic estigmatitzat socialment.

227


CONCLUSIONS

La diftongació de la e a la Mata, el Porte11 i Cinctorres és un residu subdialectal propagat a aquesta zona, al segle XIII, pels repobladors catalans del Baix Aragó. Es tracta d’un tret del català occidental pre-literari, que no té res a veure amb el mossàrab ni amb el castellà ni amb l’aragonés, sinó que és el de reforcament d’una evolució interna del català occidental. L’obertura del primer element del diftong 9% en aY que es dóna a la Todolella, el Porte11 i la Mata sembla un fet merament estructural i intern de la llengua, per bé que dins el domini lingüístic català es produeix predominantment en zones frontereres amb el castella. L’ensordiment de /g/ a Forcall i a Vilafranca del Maestrat sembla producte de la immigració aragonesa o del contacte amb la Ilengua veïna. Recordem que tots dos han estat i són nuclis amb tradició industrial. Ignorem la cronologia de l’entrada del fenomen. En tot cas, és anterior al segle xx, i, per tant, diferent a la introducció de l’apitxat a Gandia, potser de principis del xx, o a Algemesí i el Palmar, del segon terc del segle xx, o a Carcaixent i al Marquesat de Llombai, o fins i tot a Xàtiva, en l’actualitat, que és per imitació de l’apitxat de la capital o per la pressió del superstrat castellà. La reducció del sufix -adu a -a no s’ha acomplit plenament a la nostra zona, igual que en altres contrades del Maestrat i 1’Alcalatén. L’aplicació dels metodes tradicionals d’enquesta dialectal es revelen més aviat inservibles en zones que, com la nostra, presenten trets lingüístics en estat més o menys caduc, o socialment estigmatitzats, i, també, en zones en que els canvis lingüístics es veuen accelerats per la pressió d’una serie de factors externs a la llengua. SOCIOLINGüíSTIQUES

Els parlants de la nostra comarca se senten valencians i defineixen com a valencia el seu parlar, que consideren quasi idèntic al català. A pesar de la diglòssia, la consciencia de pertànyer al País Valencia n’assegura relativament la vitalitat, a diferencia del que s’esdevé al Baix Aragó, on el català sembla inexorablement abocat a un procés de substitució lingüística en favor del castella oficial. Les mutacions econòmiques dels darrers vint anys han afavorit un procés d’anivellament geolingüístic a partir sobretot de Morella que tendeix a esborrar irremeiablement les peculiaritats fonetiques de la zona occidental dels Ports en favor de les solucions del valencia septentrional (9, QU i i) o del valencia general (á < á8a). Antoni FERRANDO Alfons GUIRAU Valencia, 1982 228


BIBLIOGRAFIA ALCOVER, A., “Una mica de dialectologia catalana”, BDLLC, IV (1908), 194-303. [Dial.] ALCOVER, A. i MOLL, F. DE B., Diccionari Catalri-Valencià-Balear, 10 ~01s. (Palma de Mallorca, 1930-1962). [DCVB] ALONSO, D., “La fragmentación fonética peninsular”, ELH, 1 (1962). [Fragmentación] ALVAR, M., El dialecto aragonés (Madrid, 1953). [Aragonés] “Catalán y aragonés en las regiones fronterizas”, AFA XVIII-XIX (1976) 135-182. “Un problema de lenguas en contacto: la frontera catalana-aragonesa”, AFA XVIIIXIX (1976), 23-27. [Problema] Atlas lingüístico y etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja, VI (Madrid, 1980). [ALEANAR] Atlas linguistique des. Pyrénéees Orientals (París, 1966), dirigit per H. GUITER. [ALPO] Atlas lingüístico de la Península Ibérica 1 (Madrid, 1962) dirigit per T. NAVARRO TOMÁS. [ALPZJ Atlas lingüístic del domini catali (en preparació), dirigit per Badia i Veny. [ALDC] BADIA MARGARIT, A., “Nivelación geolingiiística y lenguas en contacto”, Revista Española de Lingüística 6, 2 (1976), 272-289. [Nivelación] Gramútica Histórica Catalana (Barcelona, 195 1 I, 198 12). [Gr. hist.] BARNILS, P., “El parlar apitxat”, BDC, 1 (1913), 18-25. [Apitxat] Die Mundart von Alacant Beitrag zur Kenntnis des Valencianischen (Halle, 1915). [Mundurt] “Del català de Fraga”, BDC, IV (19 16), 27-45. [Fraga] COLON, G., “Castelló i la seua llengua”, BSCC XVIII1 (1952) 7-l 3. [Custelló] Llibre d’Hores (Barcelona, 1960), 6-44. [Llibre hores] El léxico catalán en la Romania (Madrid, 1976). [Léxico] BOURCIEZ, E. et. J., Phonétique francaise. Etude historique (París, 1967). [Phon. fi.] CONQUES, Jeroni, Llibre de Job, edició a cura de J. RIERA (Barcelona, 1976). [Job] COROMINES, J., Lleures i converses d’un jiloleg (Barcelona, 1900). [Lleures] Diccionari Etimologic i complementari de la llengua catalana, 1 (Barcelona, 1980). [DECA Tl GRIERA, A., “Algunes característiques lingüístiques del Maestrat”, BSCC X (1929), 270-28 1. “Las características más salientes del catalán oriental y del catalán occidental”, Actas de VII Congreso Internacional de Lingüística Romànica, 1 (Barcelona, 1955), 121-125. [Caracteristicas] “El valencia”, BDC IX (1921), 4-32. [ Vulencià] GUIRAU, A., L’estat actual del subdialecte apitxat, tesi de ilicenciatura inèdita (Valencia, 1977). [Sub. upitxat] HILTY, Gerold, “Alguns aspectes de l’evolució històrica de la e i la e en català”, Estudis Universitaris Cutaluns XXIV (Barcelona, 1980), 23 l-238. [Aspectes] HADWIGER, J., “Sprachgrenzen und Grenzmundarten des Valencianischen”, ZRPh XXIX (1905), 7 12-73 1. [Sprachgrenzen] LÓPEZGARCIA, A., “De fonologia catalana liminar: la qüestió de l’apitxat” (en premsa). [De finologia] MILIAN MESTRE, M., Morella y sus puertos (Barcelona, 1966). [Morella] MARTI CASTELL, J., Contribució a l’estudi del dialecte occidental (Tarragona, 1970). [Contribució]

229


EESPILL MOLL, F. DE B., Gramática histórica catalana (Madrid, 1952). [Gr. hist.] PUIG, J., “Senyors de Morella durant el segle XII?, BSCC XXXI (1955)

89-105.

[Senyors] J., La lengua catalana fronteriza en el Bajo Aragón meridional. Estudio fonológico (Barcelona, 1981). [Leng.] “Areas léxicas en una encrucijada lingüística”, RFE LVII (Madrid, 1974- 1975), 231-275. “Consideraciones léxico-semánticas a partir de una investigación espacial exhaustiva”, REL 1 (1977), 136-170. “Escissió i coalescència fonemàtiques: precisions teoriques”, Homenatge a Alarcos, II (1978), 195-215. [Escissió] RENAT I FERRIS, G. “Les e tòniques del valencia”, Miscellinia Fabra (Buenos Aires, 1943), 349-362. [E. tòniques] “Els reflexos lat. -ATA, -ARE en valencia” BSCC XVII (1936), 338-35 1. [Reflexos] SANCHIS GUARNER, M., “Noticia del habla de Aiguaviva de Aragón”, RFE XxX111 (1949), 15-65. [Noticia] “Un illot de la diftongació de la /e/ oberta catalana en la comarca dels Ports de Morella”, Resums de comunicacions dins XVF Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques (Palma, 1980), 205. “Extensión y vitalidad del dialecto valenciano apitxat”, RFE XX111 (1936) 45-62. [Apitxat] “Factores históricos de los dialectos catalanes”, Estudios dedicados a Menéndez Pidal, VI (Madrid, 1956), 151-186. [Factores] La frontera lingüística en las provincias de Alicante y Murcia. Estudio históricocultural, tesi doctoral inèdita (Valencia, 1964). [Frontera] Aproximació a la historia de la llengua catalana (Barcelona, 1980). [Aproximació] La cartografia lingüística en la actualidad y el “Atlas de la Península Ibérica” (Madrid, 1953). [Cartografia] La llengua dels valencians (Valencia, 1980’). [Llengua] Obra completa-l. Per una caracterització valenciana (Valencia, 1976). [Obra] SOBREQUÉS, S., “La Baja Edad Media peninsular”, Historia social y económica de España y América, dirigida per J. VICENS VIVES, II (Barcelona, 19773). [Baja E. Media] SEGURA Y BARREDA, J., Morella y sus aldeas (Madrid, 1868). [Morella] VENY I CLAR, J., Els parlars (Barcelona, 1978). [Parlars] Estudis de geolingüística catalana (Barcelona, 1978). [Geoling.] ZAMORA VICENTE, A., Dialectología española (Madrid, 19743) RAFEL FONTANALS,

230


E

LTRACTAT DE RENDICIO DAL-AZRAQ AMB JAUME II L’INFANTALFONS EN 1245:ELTEXTiiRAB 1EL CONTEXT VALENCIA

Robert 1.Burns UAN que en el segle XIII les croades al Pròxim Orient es decandien, i aquel1 territori era un trist cap de desembarcament ja òbviament menyspreable i destinat a perdre’s, les croades espanyoles van assolir un crescendo victoriós. La part més impressionant d’aquest fenomen va ser la conquesta amfíbia de Jaume el Conqueridor, comte-rei dels regnes d’Aragó, aval1 per la costa mediterrania i les seves illes. Tals victòries van propagar la fama de Jaume arreu del Mediterrani, i van fer que guanyés del papat el nomenament d’ “almirall i capità general” de la cristiandat. Esperanca, primer dels Güelfs del nord d’Itàlia, i més tard dels Gibellins del sud d’aquell país, el rei Jaume va continuar jugant un paper en la política provencal i de la Franca meridional, fins i tot després de la croada valenciana; va organitzar les seves conquestes a 1’Islam en terra ferma en un extraordinari regne pluriètnic, i va establir un protectorat de clientela sobre el Tunis Hafsid; d’aquesta manera heretà el gran cercle de comerc entre el litoral nord-africà i I’hispano-llenguadocia. 231


EESPILI, EL PACTE D’AL-AZRAQ Un dels seus èxits més notables va ser la conquesta de les regions valencianes, durant una dècada i mitja, mitjancant una guerra de maniobres, blufs i rendicions relativament incruentes. Aquests arranjaments van produir, dins el nou regne, un mosaic d’aljames resultants de tractats. Entre aquest mosaic de rendicions als croats de Jaume 1, només un tractat perdura en forma bilingüe. Al mateix temps, constitueix I’únic pergamí original, a diferencia de les copies de registre llatines sobre paper. 1 és l’únic text d’un tractat d’aquesta regió i d’aquest regnat que perdura en l’ãrab original. Ultra l’interès intrinseclingüístic i huma, aquest tractat té una importancia extrínseca extraordinaria. Es la clau per a entendre per que la croada de Jaume 1 va fracassar desastrosament en i per les mateixes operacions que van ser proclamades com a acabadores d’aquella; i explica també per que van resultar-ne tres dècades de revolta -el que en un altre Iloc he anomenat “la Croada Permanent”. Esta vinculat directament amb la política provencal del rei, de tal manera que I’un només pot ser explicat en funció de l’altra, i viceversa. 1 resol un problema sobre l’estructura bàsica de I’autobiografia del rei, un misteri literari que ha intrigat durant molt de temps els erudits. Aquestes implicacions més amplies requereixen una exposició de l’extensió d’una monografia, i els he dedicat un capítol del meu Muslims, Christians, and Jews in Crusader Valencia, publicat recentment. r Aquí bastara introduir aquest notable document, presentar-ne una edició i la discussió del text àrab, inèdit i en general no utilitzat, a càrrec del meu collega Paul Chevedden, i reflexionar sobre els significats tan diferents que el tractat va tenir per als seus protagonistes europeus i musulmans. ¿Qui van ser aquests protagonistes? El musulmà que es rendia era Abü cAbd Allãh Muhammad b. Hudhayl, anomenat popularment al-Azraq. Els cronistes musulmans no en donen notícia. Els historiadors espanyols el recorden pel romanc publicat d’aquest tractat, per una nota breu que va adrecar en arab a la reina cinc anys més tard, per alguns comentaris estranyament ariscs en I’autobiografia reial referents a les últimes revoltes, i per un grapat de documents enregistrats en connexió amb aquelles revoltes. (L’edició de la nota aràbiga, per Alarcón i García, dóna el seu nom erròniament “alShãhir b. al-Azraq”.2) I Muslims, Christians, and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia: Societies in Symbiosis (Cambridge University Press: 1983); cal llegir-ne el capítol 10 amb atenció, per a una major illuminació d’aquest document castellà i àrab. Pel que fa al tito1 d’ “almirall” de Jaume 1 descobert recentment, vegeu-ne el capítol quatre. 2 Maximiliano Alarcón i Ramón García de Linares eds., Los documentos àrabes diplomciticos del Archivo de la Corona de Aragón (Madrid: 1940), doc. 154 (10 de marc de 1250): “al-Shãhir b. al-Azraq” per “alshahir, en lloc de al-shahír o al-ma rúf bi-al-Azraq”, significant “conegut com a al-Azraq”; Chabàs, que va llegir-ne l’original, ho tradueix així en el seu “Don Jaime el Conquistador y Alazrach”, El Archivo, IV (1890), 28 1. Ricard Bañó Arminyana proposa la tesi que al-Azraq era el fil1 més jove d’Ibn Hüd, l’heroi que va refer 1’Islam espanyol després del fracas Almohad, tins al seu assassinat a Múrcia el 1238, i que, per tant, al-Azraq devia haver nascut a Múrcia. Això es basa en una etimologia errònia del nom d’al-Azraq Ibn Hudhayl; pero aquest nom era molt comú, de manera que la conjetura és infonamentada. Vegeu el treball de Bañó “Contribució a l’estudi de les sublevacions d’al-Azraq en les comarques de 1’Alcoia i del Comtat”, Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, XXXIII (198 1), 42-43.

232


Aquestes fonts han deixat la impressió d’un xeic rural sense importancia un líder local que va retre rutinàriament alguns castells al fil1 del rei el 1244, en una acció menor abans de les campanyes finals més serioses del 1245. El liderat en subsegüent rebellió, l’exili i la tragica mort en la invasió de la contracroada del 1276 arrodoneixen la seva historia. Pero el gran al-Azraq va ser molt més. Ara ja tenim per cert que va ser el darrer dels principals líders musulmans a retre’s a la croada de Jaume 1; i que ho va fer el 1245 (i no pas, com s’ha cregut més generalment, el 1244); que els mateixos exercits reials van atacar les formidables fortaleses de muntanya d’al-Azraq amb el fil1 de Jaume 1 amb permís per a acceptar una rendició de fet, només perquè el rei volia conciliar-se aquest príncep acastellanat i rebel; que Jaume 1 no podia continuar una campanya apropiada contra al-Azraq, ni tampoc forcar la seva rendició; i que aquest tractat era un pacte de pau amb el qual ambdues parts guanyaven un temps que necessitaven. Si bé, al rei, no li quedava aleshores més remei que la concessió del pacte, tenia alguna raó per a esperar que ben bé s’ho valdria; al-Azraq, ignorant dels altres problemes més greus que assetjaven Jaume 1, pero cacat el1 mateix enmig d’una situació islamica internacional desesperancadora, tenia menys alternativa i va ser impellit a aquest recurs oportunista. 3 El document real, actualment collocat entre els pergamins del rei als seus arxius de Barcelona, és un rectangle llarg d’uns 25 x 40 cms. La part inferior, especialment l’àrea del testimoni, esta desgastada i danyada per la humita& enganxada a un suport rígid i esquincada de mala manera allà d’on va ser llevat un segell. Hi ha un tint rosadenc en bona part del pergamí, especialment a la banda esquerra i a baix, aparentment efecte de la humitat i/o del dany microbia. El pergamí mateix és extraordinariament Prim, tant com per a semblar un material de paper a primer top d’ull. La tinta de I’àrab sembla haver-se oxidat més que no la del romanc interlineal, la qual cosa el fa més pal-lid sobre el pergamí. Un séc lateral talla del tot l’extrem dret de la línia cinquena del text àrab. L’últim mot (a l’esquerra) de la tercera Iínia ha quedat reduit a uns pocs tratos indicadors. Hi ha certa pèrdua superficial al mot homòleg de la Iínia vuitena, i a les línies dotze i tretze, i un esquincament a la.sisena. A diferencia de la calligrafia negligent d’una nota de rendició provinent de revoltes en aquesta area sota el fil1 i successor de Jaume 1, I’escriptura arabiga del nostre text és competent. 1 és també raonablement clara, fins i tot en els punts diacrítics i en els senyals de vocalització. 3 Sobre tots aquests factors, vegeu el meu Muslims, Christians, and Jews, cap. 10. Sobre al-Azraq, vegeu el meu Islam under the Crusaders (Princeton University Press: 1973) pàgs. 323-332, i les obres que hi són citades; vegeu també les obres de Bañó Arminyana, Chabàs, Guichard, Momblanch i d’altres citats més aval]. Sobre la croada valenciana i la seva bibliografia, vegeu els meus The Crusader Kingdom of Valencia, 2 ~01s. (Harvard University Press: 1967), especialment 1, cap. 1; Islam, especialment caps. 1, 2, 6 i 14; Medieval Colonialism (Princeton University Press: 1975), cap. 1; Moors and Crusaders in Mediterranean Spain (Londres: 1978), especialment caps. 3, 4 i ll ; i Jaume Z i els valencians (Valencia: 198 l), passim. Vegeu també els capítols sobre el clima cultural en Juan-Manuel DEL ESTAL, Conquista y anexión de las tierras de Alicante, Elche, Orihuela, y Guardamar al reino de Valencia por Jaime II de Aragón (1296-1308) (Alacant: 1982), i els segments de Pierre Guichard a la historia de Valencia de diversos autors Nuestra historia, 3 ~01s. (Valencia: 1980).

233


El dors del pergamí porta el número de collocació actual i també, en català, el número antic, a saber: “29, armari tercer del regne de Valencia, sac. 5 h.” Un arxivista hi ha afegit la tipologia formulària: “Carta conventionis, habi[t]e inter dominum infantem Alfonsum Aragonis et sarracenum tunc dominum de Alcala super acto castris ultra Xucarum.” No hi ha cap relació amb la celebre collecció dels arxius de “Documentos árabes”. El text i els testimonis ocupen gairebé tot l’espai, fins als baixos esquincat, sense marges efectius. La superfície del pergamí tendeix a pelar-se o a saltar en trossets, i, així, afecta progressivament la integritat del text. Aquest fenomen, relacionat més sovint amb el paper que no amb el pergamí, no resulta de cap preparació, retal1 o aprest del material, sinó que reflecteix la qualitat intrínseca de la porció de cuir escollida. Tal deterioració i l’amenaca de noves pèrdues fan més imperatives la necesitat de realitzar-ne tant una edició facsímil com una de textual.4 Tretze línies d’àrab s’alternen amb catorze en el castellà amb influencia aragonesa preferit per la cancelleria de l’infant Alfons. Si bé el text combinat comenca i acaba amb línies en romanc, la composició arabiga va ser probablement la primera a ser-hi posada. L’escriptura arabiga és més gran, més ben situada en la pagina, i pulcrament espaiada, com si convidés el castellà corresponent. El manuscrit romanc s’apilona a I’encapcalament, malgrat l’espai abundant que hi ha a la part de baix, com si la possessió dels blancs més alts fos important per als croats. 1 el text romanc continua estretament fins i tot en la Iínia seguida de la data, acomodant-se talment al text àrab més cm-t, sense optar a distribuir-se el1 mateix en la pagina amb millar situació. L’escriptura romanc és l’estàndard d’aquell període transitori de la cancelleria de Jaume 1, subjecte actualment a anàlisis de revisió i nomenclatura; l’àrab és escrit en escriptura magribí amb les peculiaritats tractades més avall. Les dates contradictòries de l’hègira i l’era cristiana, les quals donen tant 1244 com 1245, demanen una investigació seriosa d’aquesta divergencia. El setzè dia d’abril de I’any 1282 de l’era cristiana constrasta amb el quinze de Dhü ‘1-Qacda de l’any islàmic 642. En el meu Muslims, Christians, and Jews concilio detingudament aquestes dates. Els testimonis del document són tots nobles cristians eminents. Evidencies internes suggereixen que el text àrab va ser assignat com a mandat i executat per la cancelleria de I’infant, no per al-Azraq. Al segle XIX, l’arxiver Francesc de Bofarull va tenir en consideració aquest tresor “desgastat i tacat”, i en va fer una copia clara a mà, de la part romanc, per a ser arxivada, com a prudencia preservativa. El canonge Roc Chabàs va trobar-ne l’original als arxius, i en va publicar la part castellana, amb una nota breu, a la revista El archivo, el 1886. Cap nou progrés no va seguir-se, si bé aleshores els historiadors locals ja tenien més coneixement d’aquest “Pacte de Pouet” o, més inflat d’importància, “Tractat d’Alcalà”. El 1970 un d’aquests historiadors, F. de P. Momblanch, va recapitular els comentaris de Chabàs i en va reproduir la transcripció del castellà; així estimulava un interès més ampli en historiadors com ara Pierre Guichard i Ricard Bañó Arminyana. El meu Islam 4 ACA (Arxiu de la corona d’Aragó), Cancelleria reial, Jaume 1, pergamí 947. Un facsímil fotogrêfic en dimensions reduïdes pot trabarse al meu Muslims, Christians, and Jews, pàg. 244.

234


under the Crusadresja va explotar el document com a illustratiu de la transició dels caps musulmans des d’una política islamica cap a un estatus “feudal” mudejar. (Aquesta transició no va ser ni “continuista” ni “discontinuista”, un punt metodològic en el qual Guichard em malentén greument, i que tracto extensament en el primer capítol de Muslims, Christians, and Jews.) Tanmateix, és improbable que el pacte rebi l’atenció adecuada fins que el text àrab no surti a la llum i se’n faci una anàlisi bàsica de les idiosincràsies estilístiques i històriques; així com fins que no es resolgui l’escàndol de la data doble. Si les tesis que presento a Muslims, Christians, and Jews es confirmen, aquest document prendrà una significació més transcendent per a la historia europea més amplia. De moment, hem de confinar-nos a la tasca editorial bàsica.5 Per a saber apreciar el contingut del document, hom hauria d’imaginar-se’n el marc geogràfic. La costa mediterrània del nostre país s’estén enfora en una gran corba per sota de Valencia, amb el port historie de Dénia a l’extrem. L’interior aquí era una confusió de muntanyes que amagaven nombroses Valls protegides per petits castells i fortificacions. Negligibles als ulls moderns, particularment quan són pensades com a refugis locals, els exèrcits de Jaume 1 coneixien tals defenses -separadament i en conjunt- com a estratègicament i tàcticament difícils, àdhuc quan estaven situades en un territori més normal. Aquestes Valls amb castells estan disposades sobre el mapa en quatre rengleres paralleles -talment fronts militars o series d’obstacles successius-, cada una de les quals protegeix la que té al darrera. Jaume 1 va establir les seves forces en el primer d’aquests rengles, a la val1 de Laguart. El quarter general d’Al-Azraq estava situat al mig de la tercera renglera interior, al castell i a la val1 d’Alcalà; va ser aquí on va rebre 1’Infant Alfons i on va signar el tractat. Allò que el musulmà va cedir immediatament en signar van ser només les dues Valls amb castells a sota de Laguart, a la primera, renglera, la més vulnerable. ¿Que ens diu el context del tractat? La interlineació castellana compren, no un, sinó dos documents: el primer parla en nom d’al-Azraq, i el segon constitueix la resposta d’Alfons. En el primer, al-Azraq és presentat com a “Habuadele Yuan Fudayl”, visir i senyor [senor] d’Alcalà; el tret central del nom no era una afectació acastellanada de “Juan”, com algú va creure, sinó tan sols “Aven” per “Ibn”. El musulmà proclama aquí que “jo mateix em faig vostre vassall, senyor Don Alfons, fil1 primogenit del rei d’Aragó”. Dóna a 1’Infant Alfons vuit castells “amb llurs vilatges [alcarias] i ,jurisdiccions”, les pastures i altres drets no especificats. Lliura immediatament els castells de Pop i Tàrbena; pero mantenia els castells d’Alcalà i Perputxent “per a la meva família [linage]” permanentment. Els altres quatre els conserva només durant tres anys, i en lliurava aleshores a Alfons la meitat de les rendes, i totes les rendes i possessions “lliures i quíties” al cap dels tres anys. Una disposició final dóna llicencia al musulmà per a prendre possessió, en el futur immediat, de més s CHABAS, Roc; El Archivo, 1 (1886-1887), 204-205. MOMBLANCH y GONZÁLBEZ, “El rey D. Jaime y las guerras de Alazrach”, VII Asamblea de cronistas de Valencia el 1968 (Valtncia: 1970), apkndix. Una transcripció més acurada, es pot trobar al meu Muslims, Christians, and Jews, apèndix 4; i cf Islam under the Crusaders, pãgs. 283, 325. Sobre l’assignació com a mandat i I’autor, vegeu més avall, part II, lletra f.

235


castells d’altres rebels com a part de la croada que continua: “tants castells com pugui guanyar [ganar] d’ara a tres anys”. D’aquests, també n’ha de donar “la meitat de les rendes”, i es compromet a lliurar-los enterament a Alfons al cap de tres anys. El document de replica d’Alfons dins aquest text romanc, el descriu com el “príncep [kzfant], fil1 primogènit del rei d’Aragó”, el qual “us va rebre” com al “seu protegit i molt exaltat i honorat i fidel vassall”. L’infant confereix els dos castells principals a la família del musulmà, “per a donar, vendre, empenyorar”, o tractar de qualsevol manera. Cedeix també, per tres anys, les rendes de “dos vilatges [alcarias], Ebo i Tollos”, no esmentats a l’homenatge. Finalment, Alfons jura obrar d’acord amb el pacte “tal com s’ha escrit més amunt” en el primer document romanc, amb la condició que “sigueu el meu vassall pel castell d’Alcalà i per això que us dono”. El text àrab no és una traducció del castellà, ni tampoc l’original per a una paràfrasi romanc. Encara que no en sigui una replica exacta, es tracta d’un únic document. Sobretot, aborda el pacte amb un esperit ben diferent. No conté cap esment del vassallatge, de la fidelitat, del compromís personal, ni tan sols de la lleialtat islàmica (bayca) o de la submissió. El to és objectiu i impersonal. L’única concessió a un tracte és una frase introductoria que observa que el pacte és publicat com “un noble decret ordenat pel príncep exalcat” Alfons, i, implícitament, que hi ha un estatus tributari o de clientela. Més enllà de la retenció dels castells propis més importants per part del musulmà, “mentre duri el regnat del príncep exalcat”, no hi ha cap èmfasi sobre un acord perdurable. Aclareix els detalls que protegeixen els drets d’al-Azraq en aquel1 moment i sempre més. Fins i tot, alla on el contingut coincideix amb el text romanc, l’exposició aràbiga és més directa, amb la claredat com a nota dominant. Els arabescs són reservats per a l’exordi, on es concedeixen uns breus tractaments honorífics que no comporten cap submissió. Per contra, els documents àrabs contemporanis tendeixen en aquest punt a ser incandescents amb les expressions honorífiques usuals, i més aviat indirectes pel que fa a l’assumpte. Una de les disposicions d’al-Azraq revela que negocia des de la forca, tot servant l’status quo militar: “els béns i els servidors poden romandre” en tots els seus castells fins que els tres anys no hagin passat. Després d’aclarir la pèrdua de Pop i Tàrbena, “els quals ara lliurarà”, reté “el castell d’Alcalà amb les seves rendes i les rendes dels vilatges de Perputxent”, i durant tres anys els altres quatre castells ultra “les rendes d’Ebo i Tollos”. Dels quatre castells, la versió àrab n’especifica les rendes a la línia onze com a “la desena part” (al-cushr), és a dir la clàssica desena islàmica del producte. Una particularitat del text arab és l’acord d’Alfons a donar al “qã?d Abü Yahyã b. Abü Ishãq, el senyor (&ib] del castell” dos vilatges a perpetuïtat. Aquest detall salva de I’anonimat un aliat coordinat o possiblement un alcaid subordinat. Finalment, la rendició és convertida en alianca: “de qualssevol castells [&sùn] que el visir obtingui per al senyor d’Aragó, ja sigui per forca ja per capitulació, al visir pertocara la meitat de les rendes” durant tres anys, després dels quals +els lliurara” al príncep. Aquí tenim una visió sorprenent de la campanya muntanyenca de Jaume 1 al punt central: hi ha uns quants castells 236


fora del control immediat d’al-Azraq que romanen per sotmetre, i són prou significatius com per a quedar registrats en el tractat com una clausula especial. Al-Azraq espera persuadir-ne alguns, “per amistat”, a capitular; d’altres només podran guanyar-se “per la forca”. Ara sabem que aquest punt va tenir un significat diferent per a Alfons i per a al-Azraq. Com que al-Azraq havia de revoltar-se abans que passessin els tres anys, en una insurrecció ben arranjada que ocuparia el rei Jaume a intervals durant una dècada, el musulma òbviament ha plantejat d’esmercar els dos anys vinents a reunir secretament les aljames veïnes per a la seva causa. D’altra banda, és igualment obvi que Alfons es pensava d’haver capgirat aquest líder de la muntanya, i que, així, havia eliminat la clau de volta del sistema defensiu enemic en aquel1 indret. Encara que no sigui el factor més important, ajuda a explicar per que la croada muntanyenca del rei Jaume va semblar acabar-se tan promptament, i per que la comarca valenciana més formidablement defensada per la naturalesa, així com per una abundor de construccions defensives, va semblar haver-se rendit de forma tan submisa. D’altres detalls poden recollir-se del text àrab. Els títols islàmics eren una astuta cortina intencionadament modesta o ambigua; només el context pot revelar el grau de poder d’una autoritat determinada. El títol preferit d’al-Azraq era el de visir: “el més illustre wuzlr, el noble, el més alt, el més eminent, el més exaltat”. El text romanc d’Alfons el fa “visir i senyor d’Alcalà”, alguazil (català ulguatzir), expressant la cognació arabiga. A diferencia del significat oriental, com una mena de primer ministre, el terme era a 1’Espanya d’aquell temps un títol honorífic indiscriminat, no relacionat amb cap carrec específic; el visir podia ser un burocrata, un corte& un dignatari de pau, un govemador, un ministre principal (com a Múrcia), o una classe d’administradors (com a Tortosa). Igualment que els líders d’Alzira i Crevillent (ambdós utilitzant ru3s) o el dinasta de Xàtiva (q@id), el “senyor d’Alcalà” havia triat un equivalent adequadament modest per a un govemant local independent, el qual no excloïa una lleialtat indefinida envers algun gran poder distant. Ultra el títol, el document dóna només el kunyu d’al-Azraq i el nom del seu pare, una combinació que és eco de la d’un avantpassat, Abü CAbd Allãh b. Hudhayl. Pel que fa a la part cristiana, “Dün Alfunshu” esdevé en I’àrab “el príncep exalcat [ul-mulik], l’heroic, el més venturós, [la beneficencia del qual és] esperada [i] sollicitada, 1’Infant [uiifunt per al-ifuntj”. És el fil1 del rei exalcat [al-mulik], l’afavorit per la divinitat, el senyor d’Aragó”. El rei Jaume és @zib d’Arughün, mentrestant el1 com Alfons comparteixen mulik; pero aquest darrer terme a Espanya ja feia temps que havia passat de significar “rei” a designar vagament govemants locals, govemadors o simples funcionaris. El que és significatiu és que el musulmà associa indirectament el rei Jaume en el tractat d’Alfons. En un altre context, al-Azraq va concedir a Jaume 1 un títol més ampli: “govemant de les terres cristianes i govemant de 1’aLAndalus oriental (mulik al-Rümiyu wu-mulik shurq al-Andulus), potser reflectint la llagoteria de la política rebel. 6 6

ALARCÓN

I GARCIA,

Documentos

h-ubes, doc. 154. Sobre els títols, vegeu el meu Islam,

cap. 15.

237


llESPU Els vuit castells del text poden ser traduïts i localitzats. El romanc Alcalà, al-Qalca en el text àrab, era la val1 central d’al-Azraq, la Val1 d’Alcalà. En l’autobiografia del rei Jaume consta com el rei va perseguir al-Azraq fins a Alcalà, “perquè tenia la residencia principal [alberg majar] allà i no pas en [cap] altre indret”. Aquest indret s’identifica usualment amb Alcalà de la Jovada (també Alcali de Gallinera), avui la població principal de la vall, on es veuen fragments d’aquest “palau”. Ricard Baíió Arminyana, en el seu exceklent estudi de les últimes revoltes d’al-Azraq, argüeix que aquesta població anomenada aleshores Lloc de la Jovada era simplement un entre diversos llogarrets amagats que consti’tuïen en conjunt la vall, i que el castell d’Alcala d’al-Azraq era al modern Benis(s)ili. A prop de 1.000 m per sobre de la població d’aquest nom. Benissili era la fortalesa principal de la val1 d’Alcalà, si bé avui és considerada com a part de la val1 de Gallinera. Així, 1”‘Alcalà” que el rei Jaume designa com el seu objectiu militar i com a “residència principal” d’al-Azraq és el castell de Benissili o bé el complex sencer de llogarrets associats i que l’inclouen, i no simplement el Lloc de la Jovada o el modern Alcalà de la Jovada. Bañó Arminyana va més enllà i interpreta “alberg major” no pas com un edifici, ni de manera general com el quarter general residencial, sinó “com un feu mudèjar”. De tota manera, el significat normal d’alberg no era aquest, i havia de resultar ben estrany que l’hagués pogut tenir. El mot català afí alberga, o el castellà albergue, era certament un terme feudal que designava el dret del senyor a l’allotjament hospitalari o “estada’” per part del vassall; l’albergu llatí corresponent, de què aquí no fem qüestió, tenia variants eventuals masculines i neutres. Sense descartar del tot la possibilitat de l’alberg d’Alcalà, vagament, com el “feu” d’al-Azraq, aquest significat és, però, incorrecte o molt improbable. Més valuosa i pertinent és la identificació que fa Bañó Arminyana del castell d’Alcalà com Benissili. Les dates de la documentació reial ens fan saber que el rei va estar assetjant “Alcalà” del 3 1 de maig al 3 de juny de 1258. Així, l’objectiu que la seva autobiografia descriu com a alberg major ha de ser aquel1 castell, el de Benissili, i en un sentit més ampli la val1 d’Alcalà.’ En el document d’al-Azraq Castiel o el Qashtàl àrab és Castell de Castells (també Castells de Serrella) la fortalesa del qual, a prop de Penya del Castellet, es troba gairebé del tot enrunada. El Churolas del text romanc, Jurülash o Jarülash en l’àrab, constitueix un problema. Chabas va conjecturar que era Cairola, avui dia un poblat fantasma a la val1 d’Ebo, no massa lluny de ruines de castell. Hom hauria de resistir-se a fer-lo coincidir amb el llogarret de Xirles al terme de Pop. La identificació més versemblant és Xeroles, descrit pel rei ’ BAÑÓ ARMINYANA, “Les sublevacions d’al-Azraq”, pgg. 43. Jaume I, Llibre dels feyts, a Les quatre grans crhiques, ed. Ferran Soldevila (Barcelona: 1971), cap. 376: “anam a Alcal& car allí tenia son alberg major que en altre llogar”; MIRET I SANS, Joaquim; Itinerari de Jaume I ‘el Conqueridor” (Barcelona: 1928), pag. 275 (línies de la data). Sobre alberga, vegeu RODÓN BIN@, Eulalia; El lenguaje técnico del feudalismo en el siglo XI en Cataluña (Barcelona: 1957), pàgs. 15-16 i índex; BONNASSIE, Pierre; La Catalogne du milieu du x’ à la f;n du XIe siècle: croissance et mutations d’una société, 2 ~01s. (Toulouse: 1976), 1, 159 i II, 585-586; AI,COVER Antoni et alii; Diccionari catal&valenci&balear, 10 ~01s. (Palma de Mallorca: 1930-1962), 1, 430; i DU CANGE, Charles; Glossarium mediae et infimae latinitatis, 9 ~01s. (Niort: 1883- 1887), 1, 165-l 67.

238

:


Jaume com “el castell de Seta i Xeroles” i “els castells de Seta i Xeroles amb llurs termes”. * L’adequació etimològica, l’emplacament a la val1 de Seta, i l’aparició sobtada en possessió de Jaume 1 la primavera del 1258, quan al-Azraq, derrotat, se n’anava a l’exili, sostenen tal identificació. En un estudi recent dels castells alacantins, Guichard i els seus collegues trien també Xeroles. El Gallinera romanc, Ghallinayra en l’àrab, és la val1 de Gallinera, amb vuit poblacions, el castell de Benimarsoc, i avui dia el d”‘Alcalà” a Benissili. El castell de Margarita romanc, l’àrab Marghalita, és a prop de l’actual poble de Margarida. Guichard ha promogut l’estudi d’aquesta curiosa defensa, la qual sembla haver estat un refugi natural dels pies, amb un cim aplanat que proporcionava un espai de 240 x 100 peus. Una roca “impressionant i inaccessible”, erigida ella mateixa com un castell a la qual “no calien defenses artificials” construïdes al damunt. 9 El Borbunchen romanc, Burbunjãn en àrab, és Perputxent, a prop de L’Orxa, a la val1 de la serra de Benicadell. ¿Hi havia aleshores a Perputxent alguna mena d’obra defensiva islamica, precursora o component del castell dels croats en aquel1 indret? En un plet local sobre límits, el 1268, amb el testimoni “dels moros vells del veiirat”, el rei Jaume va determinar que “tenim la certitud que antigament, en temps dels moros, no hi havia cap castell a Perputxent”. El text romanc del nostre tractat inclou Perputxent com un dels vuit “castielos” a nom d’al-Azraq, i altra vegada com un castell a nom d’Alfons; el text àrab l’anomena “castell” (&n), juntament ámb els altres castells de la llista, pero més endavant parla només de rendes del lloc pel que fa a aquel1 indret. Aquest trencaclosques, que admet diverses solucions, és discutit extensament en el meu Muslims, Christians, and Jews. 1, a aquesta discussió, cal afegir-hi l’anàlisi arqueològicodocumental d’André Bazzana, Pierre Guichard i J. M. Segura Martí. De les restes islàmiques de murs i una cisterna a Perputxent, en conclouen que era un albacar o clos protector rural, sense “cap funció estratègica” ni importancia militar real. Tal interpretació és, en certa mesura, deutora de l’analogia amb casos clars de refugis semblants en uns altres 110~s de Valencia. Fins i tot com a refugi, segons ens avisa el terme &n aplicat aquí i a Margarida, Perputxent no deuria haver estat estratègicament negligible. Com he observat més amunt -i ho illustro amb exemples a Muslims, Christinas, ans Jews-, l’experiència dels exèrcits del rei atacant refugis autèntics ens avisa que fins i tot aquests tenien una significació militar i estrategica, en relació amb les limitacions de les forces invasores i amb l’extensa xarxa de defenses només relativament passives. ro 8 ACA, Cancelleria reial, Jaume 1, reg. 10, fol. 103 (15 de juny de 1258): “in termino de Cherolles in loco vocato Tollo inter Serellam et Font Avaram”. Fol. 103~ (22 de maig de 1258): “in castris de Seta et de Cherolis et eorum terminis”. Fol. 108~ (4 d’abril de 1259): “alcaide de Ceta et de Cheroles”. Reg. 16, fol. 2 ll (6 de setembre de 1270): “castrum de Seta et de Cherollis cum omnibus alcareis, terminis”. 9 GUICHARD, “Los castillos musulmanes del norte de la provincia de Alicante”, Anales de la Universidad de Alicante: historia medieval, 1 (1982), 29-46, amb entrades de Bañó Arminyana i altres. io ACA, Cancelleria reial, Jaume 1, reg. 15, fol. 82 (27 de febrer de [1267] 1268): “mas ancianos moros de las vezindades”; “nos somos ciertos que en tiempo de moros no avia castiello en Perpuxen

239


El Pop romanc del nostre tractat, Büb en l’àrab, comprenia un castell doble en dos pies d’una carena que domina la val1 de Pop. El rei Pere, fil1 de Jaume 1, aviat en va ordenar la destrucció, pero més tard esdevindria un centre important de la revolta morisca. El Tarbana romanc. Tarbana en àrab, és Tarbena iel seu castell, avui dia reduït a les ruines dels murs. El vilatge (gurya) d’Ebo o Abu (i Abu) correspon a la Val1 d’Ebo. Tollo o Tülu és el Toyllo enregistrat en el Repartiment dels croats com un llogarret sota Seta; això és, Tollos, una petita zona o terme al sud d’Alcalà i a l’est de Castell. Amb tot aixo encara queden dos Ilocs, introduïts només en el text k-ab: el vilatge (gurya) d’Isbãlam i el vilatge de Batraqüsh, donats ambdós a Abü Yahyã “el @ib del Castell”. Batraqüsh semblaria ser Petracos, probablement un emplacament vora la plana d’aquest nom (on el riu Xaló també té el nom alternatiu de Petracos), o el cal1 així anomenat a la val1 de Seta prop de Famorca, al sud de Tollos. Amb el temps pot haver desaparegut, com tants llogarrets; no pot pas ser el modern Pedreguer. Isbãlam planteja encara més reptes. Per arranjar la disputació de la frontera catalana-aragonesa, el 1250 la comissió de barons i bisbes de Jaume 1 va trobar-se apud Yspalim. Aquesta localitat va desconcertat Miret. II Hispalis, del grec Iaxaht~, era Sevilla; pero la versió àrab era Ishbihyu. Algun vilatge amagat a les muntanyes valencianes podia haver fet ressò de la gran Hispalis, tenint-ne la forma acusativa arabitzada com Isbãlam. Una altra possibilitat, poc atractiva etimològicament, pero d’una vila coneguda, és Isber, a la val1 de Laguart (del visigot Isabert), buidada per la darrera revolta morisca i de ja fa molt temps difunta. El text àrab no indica el lloc de signament a la línia de la data; pero el romanc, tomant al llatí, localitza l’acció upud Puteulum. Això podria traduir-se al català com Puzol o Pouet. Roc Chabàs va suggerir que era El Poet, unes quatre-centres passes al sud del modern Alcalà de la Jovada. Tal identificació assumeix que el llogarret, aleshores Lloc de la Jovada, era un indret apropiat per a una cerimònia com aquesta. Bañó Arminyana sosté, més plausiblement, que “aquest tractat devia signar-se al castell d’Alcalà [el castell de Benissili actual], on hi havia un pou o una font”. Això és persuasiu. Només hi afegiria que aquesta font d’aigua, fàcil de reconèixer, problablement era al defora del castell. Una cerimonia dins o molt a prop del castell hauria d’haver portat la designació antigament”.

El problema Bs discutit al meu Muslims, Christians, and Jews, caps. 8, 10. BAZZANA, i SEGURA MARTÍ, “Du hisn musulman au castrum chrétien: le château de Perpunchent (Lorcha, province d’Alicante)“, Mélanges de Za Casa de Velúzquez, XVIII, part 2 (1982), 449-465, amb un plano1 a la pàg. 463, fotografies aèries i d’altres a la discussió arqueologica de les pags. 45 1 i següents, i un mapa a la pag. 461. Sobre aquests castellas en general, vegeu GUICHARD, “Los “El castillo y valle de Pop durante castillos musulmanes del norte”, passim; del mateix GUICHARD, la edad media: contribución al estudio de los señoríos valencianos”, ibid., II (1983), 19-32; i de BAZZANA, “Éléments d’archéologie musulmane dans al-Andalus: caracteres spécifiques de l’architecture militaire arabe de la rkgion valencienne”, al-Qantara, 1 (1980), 339-363. Sobre el complex de castells que tenien els musulmans durant la revolta de trenta anys més tard, incloent-hi aquests castells de muntanya, vegeu la llista i anàlisi de castells del meu “Rehearsal for the Sicilian War: Pere el Gran and the Mudejar counter crusade in the Kingdom of Valencia, 1276-1278”, XI Congreso de historia de la corona de Aragón (Palermo: 1983, en premsa). II MIRET i SANS, Itinerari, pag. 205. GUICHARD

240


llESPU d’Alcalà; pero, en qualsevol cas, aquesta mena de solemnitats s’efectuaven molt sovint a certa distancia, tenint en consideració l’apropament ritual a la posició del conqueridor, la munió considerable, i, eventualment, l’entrada cerimonial a la fortalesa. El puteulum del document tant pot representar un topònim àrab com una mera designació descriptiva. El retorn al llatí en la línia de la data no era pas un fenomen inusual en els documents en romanc. En confrontar el text àrab amb el castellà, confrontem dues menes de governants, dues mentalitats, dues cultures. Alfons acull el musulma en el món “feudal” cristià, específicament en les formes feudals aragoneses. Aquestes formes, al seu tom, han de ser enteses dins la més amplia societat no feudal de la Valencia cristiana; en uns altres 110~s he tractat l’estructura política i social no feudal de la Valencia cristiana, en la qual els elements feudals i feudalitzants simplement jugaven un paper, i he remarcat l’absència de feudalisme en les societats islàmiques. r* Ja sigui només per oportunisme, ja per un model comú de rendició, o bé per amistat i respecte entre dos castellanòtils, Alfons es mostra generós. La major part de les possessions i guamicions del musulma romanen al seu lloc durant tres anys; i es confirma el poder de la seva família sobre els seus dos territoris principals per sempre més. Alfons actua indiferentment amb els detalls prosaics, resumint-los ràpidament amb un desdeny principesc pel regateig. La seva salutació a al-Azraq com a “estima& alt, honorat i fidel” sembla molt més que una cosa honorífica, precisament perquè la brevetat del text dóna relleu a l’exordi, i perquè el to i el propòsit són personals més que no pas dirigits al negoci. La iklusió superficial aquí amaga una realitat irreductible. El document arabic d’al-Azraq, tant pel to com pel contingut, revela la seva manera d’entendre el tracte com alianca tributaria, manifestada en un contracte de negocis. Vist el fet una vegada ja passat, és obvi que pretenia enganyar, o, si més no, cedir aleshores el mínim, preservant-ne la base en espera del renovament de la guerra. El document més curt a nom d’al-Azraq en el text castellà no és un suplement, sinó una simple parafrasi selectiva del propi punt de vista idiosincràtic d’Alfons. Conscients d’aquesta bifurcació del to i la intenció, caldra que ens mirem amb cautela els mateixos aspectes d’altres “versions”, fetes pels croats, de documents el text arab dels quals ja fa molt que s’ha perdut. Fins i tot una traducció estricta, com en el cas de la versió romanc del pacte d’Uixó -versió d’un text àrab avui dia perdut-, pot fer-nos dubtar.

‘* Vegeu especialment el capítol primer del meu Muslims, Christians, and Jews, i les referkncies que conté a les meves obres precedents; vegeu també el meu “The Muslim in the Christian Feudal Order: the Kingdom of Valencia, 1240-1280”, Studies in Medieval Culture, V (1976), especialment pags. 105-l 10.

241


TEXT

1 ANALISI

La transcripció, transliteració, traducció i anàlisi estilística del nostre text es deuen a Paul Chevedden. i3 El text àrab és transcrit i editat seguint el Sistema de Parèntesis de Leiden, tal com el van adaptar a l’arab M. H. Burgoyne i Ama1 Abul-Hajj a Levant, XI (1979), 112-l 13; les sigles són: [ ] per addició editorial, < > per conjectura supletoria de text absent, {> per supressió suggerida, i la inscripció vucat per a indicar el nombre d’espais que han estat deixats en blanc al text. El sistema de transliteració és’ I’adoptat per l’lnternational Journal of Middle Eust Studies, amb l’omissió de la lletra humzu (3) en posició inicial, i amb l’assimilació de l’article definit (al-) en els casos en que la lletra inicial de la paraula s’hauria d’escriure amb un tushdid. Els números al marge del text i de la traducció indiquen les línies successives del manuscrit k-ab.

TRANSCRIPCIÓ

l4

i3 El Professor James Monroe, de la Universitat de California a Berkeley, va brindar valuoses suggestions, les quals hem incorporat a aquí. El Professor George Makdisi, de la Universitat de Pennsylvania, ha tingut la gentilesa de llegir-s’ho tot. i4 La transcripció intenta ser tan Fidel com sigui possible a l’original, a excepció de les segiients modificacions: els punts diacritics han estat restituïts als 110~s del manuscrit en que faltaven (tins i tot aquells de t@ marbata i de yào final, els quals generalment són omesos), d’acord amb l’ortografia classica usual. Les marques diacrítiques són utilitzades profusament arreu del text; i alla on falten no hi ha confusió possible en la lectura dels mots. Com que l’omissió ocasional de marques diacritiques és una caracteristica de l’ortografia de l’escrivent, més que no pas errors per la seva part, l’absència no es nota en la transcripció del text. Les convencions ortografiques de l’escriptura Maghribi que apareixen al manuscrit, pertanyents a la puntuació del $5’ i el qüJ a la collocació del hamza i el tushdid i a la representació del tushdid, han estat canviades per ajustar-les a l’ortogralia estandard. Els senyals de vocalització són reproduïts exactament tal com surten al manuscrit. I5 Aiihi és escrit abans del final de la línia, suggerint que podia haver estat seguit per wusalluma tushmun (i donar-los pau), el qual conclou usualment el tu$iyu. Els mots finals del tu$iyu poden haver estat obliterats a causa dels efectes de la humitat, pero si és així, hom esperaria que les línies del text castellà de damunt i dessota haguessin estat similarment afectades, i aquest no sembla ser el cas. Sense examinar el mateix pergamí, la qual cosa no he tingut oportunitat de fer, no pot haver-hi una solució final pel que fa a la terminació del tu$iyu.

242


l6 Així, al MS per 1; -0 1 J-9 l8 Usualment aquest mot és ortografiat CsJ * b 3 1cal-ifant) (Alarcón i García, Documentos, 0 docs. 3, 12, 23, 39, 70 i 85), o menys comunament & # (al-ifant) (Alarcón i García, doc. 34). l7 Així, al MS per

l9 Així, al MS per 20 lj,& 21

+f

J ,- ‘j és la forma cokloquial de & (yusuhhu) esta obliterat

z2 Així, al MS per e-,

3 Així, al MS per

‘k

¿, 9

24 Així, al MS per 2

7

243

k

(yu$lihahu).


EESPIU

25

Així, al MS per % 1 $5’~

(khuddãmuhu).

El singular khadim,

la variant de I’arab

occidental per khádim, és utilitzat en lloc del plural khuddãm. Si bé aquest mot, al qual falten punts diacrítics, pot ser Ilegit en el plural com a khadamahu, interpretant el trae diagonal sobre el m¿m com a un @ha en lloc d’un yüo, això significaria admetre un error en la vocalització (un @(za per un &zmma), cosa que sembla menys probable que la utilització del nombre incorrecte del nom. El trae diagonal esta enganxat amb el mim, igual que el yü-mim de karim a la línia 2 i la lligadura que connecta el Iüm al mim de li-l-malik a la línia ll. Endemés, la Iínia en que surt aquest mot esta enterament no valitzada; així es reforca el nostre argument que aquest mot hauria de llegir-se khadimuhu i no khadumuhu. 1 a més a més, encara, en documents de I’ACA provinents de I’IsIam espanyol i nord-africa dels segles xni XIV, aquest mot en singular apareix gairebé pertot com a khadim (ALARCÓN I GARCiA, Documentos, docs. 6, 29, 32, 33bis, 34, 38, 39, 44, 46, 49, 51, 54, 58, 67 bis, 77, 80, 101, 105, 110, 111, 112, 113, 118, 130, 154, 158, 159 i 160) i en plural coma khuddüm (ALARCÓN i GARCÍA, docs. 20, 39, 54, 74, 75, 77, 99, 103, 110, 113, 161). Només un document ofereix altres formes d’aquest mot, totes de derivació colloquial (ALARCÓN i GARCiA, doc. 158). x Aquest mot és obscur, pero sembla ser c>- 31 27 Així, al MS per

,l;eii;l

244


29 IA

** Així, al MS per ‘&dl 29

Així, al MS per

r I*Yj J!

30 Així, al MS per

O$jfi

31 Així, al MS per

d’+

32 Així, al MS per 33 Així, al MS per a.

*)I OYY-

j4 Així, al MS per 35 Així, al MS per

JJ$1 9 *

36 Vegeu la linia 9, on aquest mot és escrit amb un maddu 3’ Així, al MS per

&&\

r 1991

245

7


38 Així, al MS per

-

qJ

I

39 Obliterat percialment. 40 Així, al MS per 41 Com que qarya en dual: &I$

Li ti va seguit de dues localitats que són presumiblement

(qaryatay).

42 Així, al MS per 43 Així, al MS per 44 Així, al MS per

@.. Qq+ -+,y cs_

&&l -7

246

vilatges, hauria d’estar


EESPIU

45 Així, al MS per 1 >(dhüJ, la forma cokloquial

del pronom demostratiu singular CORRIENTE,

Sketch of the Spanish Arabic Dialect Bundle [Madrid: 19771, 5.12.3 i pag.

Federico, A Grammatical

98, n. 144). Aquest mot hauria d’anar precedit per la preposició intelligible

bacd (després), per tal de fer

la frase de la línia 11. L’omissió d’aquesta preposició és deguda a un error de I’escrivent.

47 Això és una variant ortogràfica

del pronom

contracció coHoquia1 de la frase classica

interrogatiu

G&c d

‘p// Bundle, 5.12.5, 7.2.2, 9.2.5 i pàg. 99, n. 148.

e

f

ash-mã ( &$f

(ayyu shay

in mã). Vegeu CORRIENTE,

48 $ühib hauria d’anar precedit per la preposició li- (per) per tal que &ib posat en status constructus amb hu@r, amb el canvi del sentit d’aquesta frase. 49 Afegit sobre la línia; així, al MS per

6 N 41

sO Així, al MS per 51 Així, al MS per

*eMI

52 Així, al MS per

*,

f 1+31 ‘31

b&

1

247

), la qual és una

Araghün

no sigui


TRANSLITERACIÓ

1 VOCALITZACIÓ

1) bi-sm Allãh ar-rahmãn ar-rahhim salla Allãh calã sayyidinã Muhammad wa-calã ãlihi 2) hãdhã zahir karim amara bihi al-malik al-rnucazzarn al-humãm alasead al-muwammal al-marjüw alifant Dün Alfunsh[u] ibn al-malik almucazzam al-m@ayyad @ib Araghün 3) calã al-wazir al-aja11 al-hasib al-arfac al-asna Abü CAbd Allãh [i]bn Hudhayl akramahu Alláh an yu@lihü al-malik al-muca??am al-madhkür thalãtha [acwãm] 4) min tãrikhihi al-ãn yudhkaru fi ãkhir a?-zahir wa-calã an yaküna matãcuhu wa-khadimuhu bi-husünihi wa-calã an yuctiya al-wazir al-madhkür ilã al-malik 5) al-muca?+am al-madhkür &nayn yadfacuhã lahu al-ãn wa-hiya Büb wa-Tarbana wa-tabqã baqiyat al-lpsün bi-yad al-wazir al-madhkür wa-hiya Qashtãl wa-Jurülash 6) wa-Marghalifa wa-al-Qalca wa-Burbunjãn wa-Ghallinayra ilã inqidã< 3> thalãtha acwãm wa-yadfachã al-wazir al-madhkür ilã al-malik almucaz+am al-madhkür 7) idhã inqabat ath-thalãtha acwãm illã hisn al-Qalca bi-fawPidihi wafawã%d qurã Burbunján takünu min al-ãn muDabbada ilá al-wazir al-madhkür. 8) lahu wa-li-caqibihi pi1 ayyãm al-malik al-mucaz?am wa-an yucfiya almalik al-muca?zam ilã al-wazir al-madhkür fawãDid Abu wa-Tülu pl aththalãtha acwãm fa-idhã 9) dafaca lahu al-lp@n al-madhküra ailadhi hiya Margalita wa-Qashtãl wa-Jurülash wa-Ghallinayra yadfacu lahu Abu wa-Tülu wa-calà an yuDtiya li-1-qã[+d] 53 Així, al MS per 0 )-4jill u> . En documents de YIslam espanyol i nord-afkà, l’article definit del mes Dhù al-Qa da és freqüentment omks (ALARCÓN i GARCíA, Documentos, docs. 9, 33, 41, 71, 74, 79, 84 bis, 120, 12 1, 13 1 i 134). Aquest també és el cas del mesos Dhii al-Hijja (ALARCÓN i GARCíA, docs. 34, 35, 37, 38, 68, 72, 95 i 154) i al-Muharram (ALARCÓN i GARCÍA, docs. 5, 48, 49, 51, 52 i 135). 54 Així, al MS per

a&a

248


10) Abü Yahyã [i]bn Abi < I> shãq sàhib Qashtãl al-malik al-mucazzam qarya Isbãlam [?] wa-Batraqüsh takünu lahu muoabbada tül ayyãm almalik lahu wa-li-caqibihi ll) wa-an yuctiya al-wazir li-1-malik al-mucazzam min al-arbaca husün alladhi yadfacu lahu dh < ã> ath-thalãtha acwãm nisf al-cushr wa-ash-mã akhadha 12) al-wazir min husün sãhib Araghün immã bi-qadr aw bi-awdãdihim yakünu lahu al-wazir fihã nisf al-@id < a > tül ath-thalàtha acwãm fa-idhã 13) inqadat ath-thalãtha acwãm yadfacuhã lahu mac al-arbaca husün wakutiba fial-khãmis cashar min shahr Dhi <al- > Qacda cãm ithnayn wa-arbacin wa-sitt miya. TRADUCCIÓ

1) En el nóm de Déu, el Misericordiós, el Compassiu. Que Déu empari el nostre Senyor Muhammad i la seva família. 2) Aquest és un decret noble, ordenat pel Príncep Exalcat [al-malik], I’Heroic, el Més Venturós, [la beneficencia del qual és] esperada [i] sollicitada, 1’Infant Don Alfonso, fil1 del Rei Exalcat, 1’Afavorit per la Divinitat, el Senyor d’Aragó, 3) [conferit] al Més Il-lustre Wazir, el Noble, el Més Alt, el Més Eminent, el Més Exaltat Abü cAbd Allãh b. Hudhayl, que Déu l’honori. [Per raó del qual] el Príncep Exalcat dessús esmentat fa un pacte amb ell per tres [anys] 4) a comptar de la data present, consignada al final del decret, pel qual els seus [del Wazir] béns i servidor[s] poden romandre als seus castells, i al Wazir dessús esmentat Iliurarà al 5) Príncep Exalcat dessús esmentat dos castells, els de Pop i Tàrbena, que els lliurara ara mateix. La resta dels castells continuara en possessió del Wazir dessús esmentat, co és Castell, Xeroles, 6) Margarida, Alcala, Perputxent i Gallinera, fins a la fi de tres anys. Pero el Wazir dessús esmentat els Iliurarà al Príncep dessús esmentat 7) en expirar els tres anys, a excepció del castell d’Alcalà amb les seves rendes i les rendes dels vilatges de Perputxent, els quals romandran d’avui endavant en possessió perpetua del Wazir dessús esmentat 8) i de la seva descendencia mentre duri el regnat del Príncep Exalcat. [A més a més], el Príncep Exalcat donara al Wazir dessús esmentat les rendes d’Ebo i Tollos mentre durin els tres anys. Quan 9) ell [el Wazir] li [al Príncep] lliuri els castells dessús esmentats, co és Margarida, Castells, Xeroles i Gallinera, [el Wazir] li [al Príncep] lliurarà [també] Ebo i Tollos. El Príncep Exalcat [també esta d’acord] en donar al qü[%d] 10) Abü Yahyã b. Abü < I>shãq, el Senyor de Castell, els vilatge[s] d’Ispalim [?] i Petracos a perpetuïtat durant el regnat del Príncep, [ambdós] per a el1 mateix i els seus descendents. ll) [S’acorda endemés] que el wazir donara al Príncep Exalcat la meitat del delme [al-Cushr] dels quatre castells que li Iliurarà <després> d’aquests tres anys [co és Margarida, Castell, Xeroles i Gallinera]; i de qualssevol

249


12) castells que el Wazir aconsegueixi < per > al Senyor d’Aragó, ja sigui per forca, ja per capitulació,55 al Wazir li per-tocara la meitat de les rendes [d’aquests castells] mentre durin els tres anys. Pero quan 13) els tres anys expirin, el1 [el Wazir] els [els castells que hagi aconseguit] hi [al Príncep] lliurarà juntament amb els [altres] quatre castells [co és Margarida, Castell, Xeroles i Gallinera]. Escrit el quinze del mes de Dhü <al- > Qa da de l’any 642 [ 15 d’abril de 12451.

ORTOGRAFIA El text àrab apareix escrit en escriptura aquesta escriptura, dicament;

el fao és escrit 3

amb més freqüència

També és utilitzat

Magribi.

, i el qãf j

Com és de costum en

. El sukttn apareix espora-

en p I Pr‘1 (ucwãm) a les línies 6, 7, 8, 11 i 13.

en

l . (bi-sm) del basmala a la línia 1, en & 31 (al-ascad) r i+JI(íf a I an t) a 1a 1ínia 2, en> $1 (al-asma) i h * \ (akramahu) a la 2 #WH línia 3, en ‘w> (Marghahta) a les línies 6 i 9, en 0 . . * (Ghallinayra) a A la Iínia 6, en + (&z) a la línia 7, en... (ynctiya) a lã Lia 9, en 91 / 0 .. (al-Cushur) a la línia ll, en ,9 (qadr) a la línia 12, i en 3 lau 1 per

0

4-

*

\ (inqadat),‘*J

31 (al-arbaca),

i ö-p

~5

(Dhi cal- > Qacda)

a la línia 13. També hi ha un nombre de casos en que l’ús del sukün reflecteix la pronunciació (m@abbada) (al-mandkür)

coHoquia1:

en:

a la línia 7 en que el tanwin adverbial és eliminat,56 / o> a la línia 7, en 9, t (Abu) a la línia 8, en 1 (Zsbãlam[?l) i $>h

@u@n) a la línia apareix solament

11, i en &l;’

(Bap-aqüsh) a la ka

en O

10, en &+

, (al-kh- amu‘) a 1a 1’mia 13. El tashdid

vuit vegades: en p?lt;)jll

basmala a la línia 1, en... (al- mu‘a~~am)

(ar-rahmãn i *AI *

al-marjüw)

55 Literalment: “bé per poder, bé per llur amistat”. 56 Sobre l’eliminació del tanwtn adverbial en l’hab cokloquial Bundle, 5.42.

250

ar-rahim)

del

a la línia 2, en

d’Espanya, vegeu CORRIENTE,


ö

‘.

/*I/

-

+ ‘* 0

(Ghallinayra)

a la línia 6, en j\

per 3, (illü) a la línia 7, i en z~‘C 9 . a les línies 7 i 10. Quan el tasha’id apareix en

Q.. ” s (mz.Pabbadatan) per o*y combinació amb vocals curtes escrites sobre consonants

(cfamma o fatha),

és

col.locat sobre aquestes vocals i no a sota, com en 5 1(al- marjuw) a la Iínia 2+9 2ien . 5’>I, pe&$+(mu3abbadatan) a les línies 7 i 10. Quan el tashdtd . O)! sur-t en combinació amb la vocal curta kasra escrita sota la consonant, és / H col.locat sota la vocal en comptes de sobre la consonant, com en ö ’ * ’ >- , (Ghallinayra) a la Iínia 6. El tashdid és escrit com a W quan surt sobre u:a consonant sense una marca vocal que l’acompanyi, quan apareix sobre o a sota duna amb fatha;

adl

’ amb kasra; i ramb

(ülahi)alalínia

consonant

Quroãnic:

1 per P ’ WI (al-q@id)

(al- f.aDzda) a la línia 12. L’aiiftawjla

lloc de l’alzj-tawila

en I43(J

probablement

en j

és ornes, com

(Abu) a la línia 9, i en mots amb un alifmedial

-aid) a les línies 7 i 8, rJ1-u

creu” convencional,

de marca vocal (CI

a l--an ) a 1es 1ínies 4, 5 i 7, i en jX 1 (ãkhir) a

precedeix un hamza, com en l’ortografia

öad)

acompanyada

cjamma). El madda generalment

l,eni,y/(

la línia 4; pero surt en 87.

i és escrit com a circumflex

$‘i’go

per d ‘9

(fawa-

< a la línia 9, i j3 l.dI

és utilitzat,

1 (illü) a la línia 7, i en &l 57 Les marques

per

en lloc de 1”‘alifen

hadha -) a 1a 1’mia 2, i I’alifmaq$zra

a causa d’hipercorrecció.

que

és utilitzat

(ash-mü) a la línia ll, de vocalització

esporàdicament

toponims.

Només en un cas una marca vocal esta coklocada incorrectament: (ki-Caqibihi)

l

en tot el text, pero amb més prominencia

són

utilitzades

u

en

en els en

a la línea 8.

-/

En l’àrab coHoquia1 d’Espanya, el hamza generalment

era ornes o convertit

en un yüo, wüw, o fet servir per a allargar la vocal o consonant precedent. 5* En 57 Vegeu BLAU, Joshua; A Grammar of Christian Arabic (Lovaina: 1966-1967), pàg. 82; idem, On Pseudo-Corrections in Some Semitic Languages (Jerusalem:1970), pag. 78. 58 CORRIENTE, Bundle, 2.28.1-5.

251


el nostre text, el hamza és ornes en molts casos, pero surt en /3 J¿I (al-mu3

ayyad)a la Iínia 2, en, J’1

1 (ilrã) a la línia 7, en $r>

per j

(faw¿Pid)a les

5

‘iG5J línies 7 i 8, en ö*L (m@abbada) a la línia 7, en ;ii>l ,(Abu) a la línia 8, Ten c . 1 (Abu) a la línia 9, i en p 1,; (ucwüm) a la líma ll. En els casos en

que el hamza apareix al principi

d’un mot i és vocalitzat

amb un jit@,

hamza és escrit davant del kursi-alifen lloc de sobre el kursi-al8 $1’ la línia 8, &p.

(Abu) a la línia 9, i

P del hgmza al davant del kursi-aliftambé

el

(Abu) a

Ipc 1‘(acwam) a la línia ll. La col.locació .? ,: i) surt en oe L per ‘%s& (m@abba-

datan) a la línia 7, on el kursi del hamza és un alifen comptes d’un wüw. Quan el hamza té lloc en una posició medial precedit per una ã llarga i seguit per una

i, és escrit a sota el kursi-y¿P,tal com es fa en l’ortografia

Qur’ünica: er+

(fuw@id) a les línies 7 i 8. El hamza és ornes i la vocal que el precedeix allargada quan ve després d’una vocal curta al final d’una síHaba: d1 k (türikhihi) a la línia 4. El hamza final precedit d’una vocal llarga ésornes: &I co>)

a la línia 10. Hi ha dos casos en que el hamza és convertit

(inqi& en un yü o

wüw, quant es troba entre vocals diferents: 9, @’ (sitt miyyu) a la línia 13 i .. (al-muwummal) a la 2. El hamza inicial és ornes en el nom &JJJ &i&<j)cr! 1 fA b-z < I >s h-aq1 a la 10. Així, aquest nom és ortografiat tal com hauria estat pronunciat

en dialecte, Abi S&zq.5g

MORFOLOGIA

I SINTAXI

En l’àrab col.loquial d’Espanya, el sufix pronominal masculí de la tercera persona del singular, -hu / -hi es convertia en -U quan seguia a una consonant, 59 Pel que fa a l’omissió del hamza, sempre hi ha el peri11 d’atribuir a un fet lingüístic el que pot ser simplement una peculiaritat paleografica. Un mot pot ser ortografic sense un hamza perquè, o bé era pronunciat sense ell, o bé I’autor o el copista va ser negligent a l’hora de posar-lo. A la inversa, un mot que era pronunciar sense un hamza pot ser ortografiat amb un hamza perquè I’autor o el copista ortografiava d’acord amb l’ortografia clàssica.

252


i en -h quan seguia a una vocal.‘jO En els casos en que el sufix vocal -U anava precedit d’una vocal, aquesta era omesa i el sufix vocal allargat, com en els següents exemples citats per Corriente: ruyt-ü per r@aytu-hu (vaig veure’l), tacmal-ü per tacmalu-hu (tu ho fas), l-ü per la-hu (el1 ha), rahmatu-ü per rahmatu-hu (la seva clemencia), kull-ü per kullu-hu (la totalitat d’això), li-ruh-ü per li-rühi-hi (per a ell mateix) i 1-ashab-ü per li-a&ibi-hi (per als seus arnics).‘jr Aquesta verb /J

l+

peculiaritat

morfològica

es reflecteix

del subjuntiu

imperfet,

com sembla, sinó la forma coHoquia1

del masculí de la tercera persona del singular sufix pronominal

pronom

del

(yuta -l’h--) z. u a 1a 1’mia* 3. Aixo no és el masculí de la tercera per-

sona del plural

fóra JL

en l’ortografia

del subjuntiu

imperfet,

més el

masculí de la tercera persona singular, la qual en àrab classic

_ (yu@&hu).

Alladhi

era utilitzat

en l’àrab d’Espanya

com un

relatiu universal, sense fer cas del genere o el nombre,62 i, d’acord amb W

això, QGl

(alladhi) és utilitzat

per dJI-

(ullati) a les línies 9 i ll. La forma

coHoquia1 del pronom

demostratiu

singular és utilitzada

(dh< ã >). El pronom

interrogatiu

fl

amb un alifmaq$&z

a la línia ll,

en Iloc d’un alif {awilu, és una contracció

frase clàssica I’arab espanyol,

rs 1 (ash-mã)

a la línia ll: ( 1 > >

f a YYu shay% -ãt era utilitzat

mü), i significa

com a morfema

ortografiat

coHoquia1 de la

“qualssevo1”.63

indicador

del femení de la

tercera persona del singular reflecteix

del perfet de verba tertiae in$rmae,64 i això es .. . de &k 1 (inqa&t) per cS;ea, I (inqadat) a les

en l’ortografia

línies 7 i 13. El nombre (khadim)

per p 1 3

incorrecte

(khuddüm)

del nom és utilitzat a la línia 4, i G 2

(qaryutay) a la línia 10.

60 6’ 62 63 e4

CORRIENTE, CORRIENTE, CORRIENTE, CORRIENTE, CORRIENTE,

En

Bundle, 5.12.2 i p&g.98, n. 141. pàg. 62, n. 87. 5.12.4. 5.12.5, 7.2.2, 9.2.5 i pàg. 99, n. 148. 6.6.5.

253

en dos casos (qarya) per


Hi ha una confusió ocasional en l’ús de casos en que el nominatiu pel genitiu: e

1 (Abü) per $1

(Abi) a les línies 3 i 10. Els noms definits quan-

tificats estan formats d’acord amb el model convencional numeral,

determinat

per l’article definit,

com en +sl~J¿dli

ath - thalütha acwãm[in])

I’àrab clàssic, en el qual el numeral, segueix el nom definit [al-?n.@in

al-arbaca]

plural

i¿” M

poder, bé per Ilur amistat”,

a les línies 7, 8, 11, 12 i 13, i

a les línies ll i 13, contràriament

funcionant

com a un adjectiu

1 rl%c5jl

[al-acwtirn

d’awdüd

regular,

ath-thalütha]

i

65 L’expressió

és una estranya manera d’expressar el que sembla

que aquesta frase vol dir: “bé per forca, bé per capitulació”. sufix pronominal

a

LI uf ,I ,;L: f a la línia 12, que significa literalment “bé per

respectivament).

(immã bi-qadr aw bi-awdüdihim)

de l’àrab mitjà. El

precedeix el nom en el genitiu plural,

&tg+,>rlU- a ar b aca ~u~ün[in])

cbe

és utilitzat

no té antecedent.

A més a més, el

En k-ab clàssic, la terminologia

per a denotar la manera de conquesta és més aviat estandarditzada: “per forca” 10 / sent ‘G* (canwatan) i “per capitulació” MG (@zan). La frase a la Iínia

ni+f al-fa%d< a >) és una construcció

colloquial

que, traduïda

literalment,

significa “hi haura per a ell, [co és] el Wazi, pel que fa a ells [els castells], la meitat de les rendes”; o, en altres paraules, “al Wazir li per-tocara la meitat de les rendes [dels castells]“. Les línies 9-10 contenen una frase que utilitza un ordre invertit de paraules (verb-complement indirecte-subjecte-complement

Calü an yuctiya li-l-qü[?d] Abü Yahyü [gbn Abi < I>s@iq $ihib Qashtül al-malik al-muca~~am qarya Isbãlam [?/ wa-Bapaqüsh), la qual es tradueix per “el Príncep Exalcat [també esta d’acord] a donar al qà[Did] Abü Yahyã b. Abü < I> shãq, el Senyor de Castell, els vilatge[s] d’Ispalim[?] i Petracos”. 65

CORRIENTE,

7.1.2; BLAU, Christian Arubic, pàgs. 380-38 1.

254

~


AUTOR L’anàlisi precedent del text mostra com aquest va estar altament infuit per la llengua colloquial. Tot i que, de colloquialismes i desviacions de l’arab clàssic, se’n troben en uns altres documents aràbics d’aquest període i de períodes posteriors, l’abast de l’ús colloquial sembla estar relacionat amb les circumstancies sota les quals van fer-se els documents. L’ús colloquial sembla ser més freqüent en documents produïts fora de les principals cancelleries islàmiques que no en aquells produïts en cancelleries estatals oficials, en que hom hauria aplicat estandards literaris més estrictes. El nostre text no va ser producte d’una cancelleria islàmica important, sinó més probablement de la d’Alfons. Si bé no es pot excloure del tot la possibilitat que el text fos redactat per la cancelleria d’al-Azraq, i fóra, aleshores escrit a nom d’Alfons, tal com la primera part del text castella apareix escrita a nom d’al-Azraq, hi ha tres factors de pes en contra d’aquesta probabilitat: 1) les proves de l’àmplia existencia de documents bilingües durant el regnat de Jaume 1 i d’una secretaria especial versada en la redacció de documents en k-ab; 2) la distribució interlinial del document suggereix que ambdós textos van ser arranjats i executats per la mateixa cancelleria; uns textos redactats separadament per cancelleries distintes haurien aparegut més probablement en pagines separades o bé succeint-se l’un a l’altre; i 3) l’evidència interna del text mateix, la qual confirma que Alfons és el creador del document, i indica que molt probablement va ser produït per la seva cancelleria. Si bé l’escrivent que va escriure aquest text és probable que fos un membre de la cancelleria d’Alfons, no va observar els modismes i les convencions retòriques de la practica de les cancelleries cristianes, les quals li eren probablement estranyes, sinó que més aviat es va adherir a les convencions de la practica de les cancelleries islàmiques d’aquell temps. El document comenca amb les fórmules introductòries estàndard dels documents Almohads, el basmala i ta+ &CZ, separades per un ampli espai. Les mateixes fórmules introductòries separades per un espai en blanc es troben en una carta contemporània del califa Almohad al-Murtadã al Papa Innocent IV. 67 La part principal del document 66 Vegeu AMARI, Michele; I diplomi arabi del R. Archivojiorentino (Florencia: 1863); ALARCÓN i GARCÍA, Documentos; LÉvI-PROVENCAL, Évariste; Trente-sept lettres oficielles almohades (Rabat: 1941); idem, “Un recueil de lettres otlicielles almohades”, Hespéris, XXVIII (1941), l-80; HOENERBACH,Wilhelm, Spanish-islamische Urkunden aus der Zeit der Nasriden und Moriscos (Bonn: 1965); i WANSBROUGH, John; “A Moroccan Amir’s Commercial Treaty with Venice of the year 9 13/1508”, Bulletin of the School of Oriental and Aj?ican Studies, XXV (1962), 449-471. 67 TISSERANT Eugène i WIET, Gaston; “Une lettre de YAlmohade Murta@ au pape Innocent IV”, Hespéris, VI (1926), 27-53. Documents Hafsids també comenten amb el basmala i tasliya separats per un espai blanc. Vegeu GIMÉNEZ SOLER, Andrés; “Episodios de la historia de las relaciones entre la corona de Aragón y Túnez”, Anuari de 1’Institut d’estudis catalans, 1 (1907), pâg. 199 (ALARCÓN i GARCÍA, Documentos, doc. Il?'), pàg. 201 (ALARCÓN i GARCÍA, doc. ll@, pàg. 203 (ALARCÓN i GARCÍA, doc. 121),pag. 215 (ALARCÓN i GARCíA, doc. 122)ipag. 219 (ALARCÓN i GARCíA, doc. 129); idem, “Documentos de Túnez, originales o traducidos, del Archivo de la Corona de Aragón”, Anuari de l’lnstitut d’estudis catalans, III (1909-1910), pag. 237 (ALARCÓN i GARCíA, doc. 132) pàg. 239 (ALARCÓN i GARCÍA, doc. 131), pàg. 249 (ALARCÓN i GARCIA, doc. 136) i pàg.251 (ALARCÓN i GARCÍA, doc. 138).

255


apareix escrita en forma de decret, i comenca amb la fórmula hãdhã zuhir karjm (aquest és un decret noble), seguida d’una altra fórmula restringida generalment a les autoritats polítiques: amura bihi ([Alfons] el va ordenar). Aquestes mateixes fórmules aparellades apareixen en decrets promulgats tant per les cancelleries Almohads com per les Hafsids. 68 Immediatament a continuació d’aquest comencament convencional ve el nom de I’oferidor del decret, Alfons, seguit del d’aquell a qui és ofert, al-Azraq, ambdós noms precedits per títols honorífics adients, freqüents en els jocs de títols de l’klam espayol i nord-africà. El nom d’al-Azraq és seguit per la invocació àmpliament utilitzada, la qual apareix en nombrosos documents aràbics, akramahu Allüh (que Déu l’honori). Després vénen els articles del decret, seguits per la fórmula concloent Kutibafi (escrit a/en), introductora de la data, la qual és la fórmula més freqüentment utilitzada per a introduir la data en documents de 1’Islam espanyol i nord-africà. L’escrivent que va escriure aquest text estava òbviament molt familiaritzat amb la practica cancelleresca islàmica. Com que tal familiaritat no és probable que hagi estat adquirida sinó a través d’experiència de primera mà, és assenyat de pensar que l’escrivent havia estat al servei d’una cancelleria islamica en un altre temps. 0 bé va ser nomenat ad hoc per Alfons per a redactar aquest text, o bé era un membre de la seva cancelleria. Donada l’existència duna secretaria aràbiga en la cancelleria de Jaume i la necessitat persistent de promulgar documents en àrab durant aquest període, és més probable que aquest escrivent fos un membre de la cancelleria d’Alfons. Al servei d’aquest nou senyor cristià, I’escrivent va continuar exercint les seves funcions professionals tal com ho havia fet sota el seu primer senyor arab. Si el nostre argument que aquest text va ser escrit per un escrivent de la cancelleria de Jaume és correcte, és molt probable que fos un jueu més que no un musulmà. El personal de la secretaria aràbiga de Jaume era jueu, i Alfons segurament també va collocar jueus a la secció aràbiga de la seva propia cancelleria.69 Hi havia jueus ocupant càrrecs de govern i de l’administració en règims islàmics contemporanis,70 i llur extensa participació en la burocracia civil de la 68 Vegeu un decret del califa Almohad Abü Yacqüb Yúsuf II al-Mustansir, datat el 20 Rabic II 614 / 27 de julio1 de 12 ll (Memorial histórico español: colección de documentos, opúsculos y antigüedades [48 vols., Madrid: 185 l-19181, VI, 115); i un decret del govemant Hafsid Abü 1-Baqão b. Abú Zakariyão, datat el 30 Jumãdã II 709 / 5 de desembre de 1309 (ALARCÓN i GAaci.4, Documentos, doc. 125). L’altre únic acord de rendició entre les forces cristianes i musulmanes que ha perdurat en la versió original àrab dels reialmes d’Aragó del segle XIII, també apareix escrit en forma de decret: Abü Ishãq al-Ashqario va rendir el castell de Gharj a Pere el Gran, el 23 Ramadán 675 / 28 de febrer de 1277 (vegeu l’àrab a SOLDEVILA, Ferran; Pere el Gran, 2 parts en 4 vols., Barcelona: 1950-1962, part 2,1,86). (Això és el Garg medieval, el modem Garx i Gartx prop de Bolulla: vegeu el plano1 i la discussió a GUICHARD, “Castillos musulmanes del norte”, pags. 39-40; vegeu també el meu “Pere el Gran and the Mudejar Countercrusade”, n. 153 i text). Tot això suggereix que les versions àrabs de molts acords de rendició que els cristians van negociar amb els musulmans durant la croada valenciana del segle XIII van ser probablement escrits en forma de decrets. 69 Sobre jueus en les seccions arabigues de la cancelleria d’un infant, vegeu BURNS, R. 1.; A Medieval Frontier Archives: Society and Documentation in the Crown Records of Crusades Valencia (Princeton University Press: de próxima aparició), cap. sobre l’alfaquim. 7o Vegeu GOITEIN, S. D.; A Mediterranean Society: the Jewish Communities of the Arab World as Portrayed in the Documents of the Cairo Geniza, vol. 2, The Community (Berkeley: í971),

256


croada valenciana semblaria basada fins a cert punt en llur anterior paper de govem en la Valencia islàmica, per modest que hagués estat. La política persecutoria dels Almohads no invalida necessàriament aquesta conclusió, donada la naturalesa conservadora de la burocracia i l’evidència nord-africana contemporània de jueus treballant com a funcionaris en oficines de renda. Amb la vinguda de la dominació cristiana, I’habilitat lingüística i administrativa dels jueus devia haver estat posada en bon ús pel nou regne dels croats, a l’hora d’administrar la població musulmana sotmesa. El fet que el text segueixi les convencions de la practica cancelleresca musulmana, incloent les fórmules introductòries obligatòries del basmala i ta;liya, no descarta la possibilitat que un escrivent jueu I’escrivís, ja que el document va ser redactat en arab expressament per transmetre a al-Azraq els termes de la rendició en una llengua i uns modismes que ell entengués; les desviacions de les convencions que li eren familiars podrien haver minat la validesa del document. Les discrepàncies entre el text àrab i el castellà poden explicarse pel fet que l’escrivent que va escriure l’àrab, el va formular inclòs en el context en que ell I’entenia. El concepte de vassallatge tan remarcat en el text castellà li devia ser estrany i no el devia entendre en un marc islàmic, d’aquí que no sigui esmentat. Els termes específics del pacte eren observats com a la veritable essència del document i, així, van ser significats planament i amb tot detall, contrariament al text castellà, el qual passa pels termes del pacte de manera sumaria i posa, en canvi, un gran èmfasi en la fidelitat i en el vassallatge.

pàgs. 374-380; FATTAL, Antoine; Le statut Iégal des non-musulmans en pays d’lslam (Beirut: 1958), pàgs. 257-261; LYONS, Malcolm; i JACKSON, D.E.P. Saladin: Politics of the Holy War (Cambridge: 1982), pag. 56; i Stephen HUMPHREYS, From Saladin to the Mongols: the Ayyubids of Damascus, 1193-1260 (Albany: 1977), pags. 371-380.

257


L'Espill. Número 17/18. Primavera-Estiu 1983  

Sota la direcció de Joan Fuster, L'Espill va suposar un seriós intent de normalització de la cultura al Pais Valencià acollint en les seves...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you