Issuu on Google+


MIQUEL

NAVARRO

L’escultor Miquel Navarro (Mislata, l’Horta, 1945) estudia a I’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles i comer& la seua carrera com a pintor, si bé a partir del 1972 s’interessà per treballs exclusivament espacials i els desenvolupà en una vasta obra que ha estat exposada en mostres cohectives i individuals; entre les darreres cal assenyalar les realitzades al ‘Collegi d’Arquitectes de Valencia (1974) i a la Fundació Joan Miró, de Barcelona (1983). S’ha dedicat bàsicament a les obres d’interior, per bé que en els darrers anys n’ha projectat d’altres per a ser integrades en espais exteriors, sobretot urbans.


ELISEU

CLIMENT Editor

Disseny: JOSEP HORTOLA ISSN 0210 - 587 x Dipòsit legal V. 2.686 - 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València3


EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN

FUSTER

Secretari Francesc

Pérez i Moragon

Edicions TRES

1 QUATRE

València Disseny Josep Hortolà

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

COMUNISTES 1 ANARQUISTES VALENCIANS: ENTRE LA GUERRA 1 LA REVOLUCIO (1936-1937) Albert Girona Albuixech ll EL PAPER DEL PERSONATGE AL TIRANT LO BLANC Arthur Terry 27


LITERATURA INFANTIL AL PAIS VALENCIA (1930-1982) Empar de Lanuza i Francesc Pérez Moragon 45

ET TOUT LE RESTE EST LITTÉRATURE Lluís V. Aracil 57 TEXTOS

LITERARIS

DOTZE POEMES Bernat Artola 75 LA FLOR DE L’HIBISCUS Lluís Alpera 101 CRONIQUES

1 NOTES

FRANCESC DE B. MOLL 1 JOAN FUSTER, CONDECORATS PER LA GENERALITAT DE CATALUNYA Francesc Calafat i F. Pérez Moragon 117 JOAQUIM MICHAVILA: DE PARPALLÓ A «EL LLAC» (0 L’ART DE LA POSTGUERRA) Empar Rovira S. 129 L’ANTOLOGIA

DE LA MÚSICA Vicent Ros 136

VALENCIANA

EL NACIONALISME DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 8 DE MAIG Gus tau Muñoz 140 RESSENYES

BIBLIOGRAFIQUES

147 lNDEXS/1982

161


C

OMUNISTES 1 ANARQUISTES YALENCIANS: ENTRE LA GUERRA 1 LA REVOLUCIÓ (1936-1937)

AlbertGironaAlbuixech INTRODUCCIO

E

L PROPOSIT d’aquest treball d’investigació és intentar conéixer els termes en que es va forjar la polèmica «anarquistes versus comunistes» en el cas, poc conegut, del nostre País Valencia. 1, des d’aquestes dades plantejar-nos com a hipòtesi de treball l’existència o no duna veritable consciencia revolucionaria entre el proletariat valencia, d’una possible aliarya obrera entre anarco-sindicalistes i els sectors més radicals de la Unió General de Treballadors i del partit socialista. Fet i fet, si podem qualificar d’autèntica revolució social la convulsió que va sofrir el País Valencia entre el 18 de julio1 i els primers mesos de 1937.

ll


DEL

18 DE JULIOL A LA REVOLUCIO 1 A L’ALIANCA OBRERA

SOCIAL

L’alcament militar de l’estiu de 1936 era una autèntica contrarevolució que, si fracassava, podia propiciar una radicalitzció de l’actitud del Front Popular i desencadenar una revolució social i econììmica allí on no aconseguís de reeixir. A València, per& el desenllac de la sublevació militar que va provocar la contesa civil no es va produir en qüestió de poques hores, com en el cas de Madrid o Barcelona. En aquella primera ciutat les guarnicions preparades per a la conspiració no es van Ilancar al carrer, sinó que, indecises per les notícies que arribaven de Madrid, es van aquarterar.’ Seria la pressió popular, a través de les milícies armades, i la vaga general revolucionària allò que va decantar la situació cap al costat republicà, amb la consegüent presa dels aquarteraments.2 Durant els indecisos dies de tancament i mentre Braulio Solsona i el general Martínez Monje, governadors civil i militar, respectivament, asseguraven, a través de la ràdio i la premsa, que la tranquillitat era absoluta, que la Ileialtat a la República per part de la guarnició era innegable, en el carrer, en les fàbriques, en les oficines.. . es gestava la revolució des de baix, gràcies al protagonisme dels anarquistes i els sectors radicals de la Unió General de Treballadors. Com era previsible, les autoritats republicanes van ser anullades per les organitzacions obreres en els punts on I’alcament va fracassar, com ara a València. La contrarevolució armada desencadenà la revolució social, com molt encertadament afirma Pierre Broué. Així ho demostra l’aparició en escena dels famosos «comités» obrers, revolucionaris, antifeixistes, de salut pública, regionals, executius.. ., els quals eren elegits democràticament en el si de l’empresa i en assemblees obertes, o nomenats directament pels partits del Front Popular i sindicats obrers amb negociació prèvia 0 senseP La resposta obrera no es va fer esperar. Les circumstàncies tan contradictòries i grotesques que va viure la ciutat de València contra les ’ Per a conéixer globalment el desenvolupament dels esdeveniments vegeu BROUÉy TÉMINE: La revolución y la guerra civil en España, Madrid, 1977, pp. 128129. BORKENAU, F., El reñidero españot, Barcelona, 1977, 90-91 i SS. THOMAS, H., La Guerra Civil Española, Barcelona, 1976, 267 i SS. ROMERO,L., Tres días de julio, Barcelona, 1967, 40-46 i SS. També pot seguir-se l’alcament per la premsa valenciana, principalment a través de Fagua Social, La Correspondencia de Valencia, El Mercantil Valenciuno i El Pueblo. 2 Vegeu GIRONAALBUIXECH,A., El Comité Ejecutivo Popular de Valencia (julio de 1936-enero de 1937). Tesi de llicenciatura, València, 1981 (inèdita). ’ BROUÉ Y TÉMINE... 140-141, analitza detalladament el paper dels comités durant els primers mesos de guerra, les composicions, les compethcies i les principals realitzacions. En concret, estudia el cas original del Comité Executiu Popular de València i els problemes que es van plantejar en la seua gestació. 32


tropes tancades en els quarters, i les milícies empunyant les armes en el carrer van propiciar la gestació dún Comité de Vaga, les funcions del qual eren unificar la vaga general dins de la ciutat i el seu hinterland, dirigir les accions de les milícies i garantir l’ordre en els carrers.4 En aquest ambient pre-revolucionari el protagonisme de la CNT era evident, però iquina fou la resposta comunista davant tots aquests esdeveniments? Els comunistes valencians tingueren participació en el Comité de Vaga gràcies a la seua inclusió en el Front Popular. Però els seus representants sempre es caracteritzaren per les seues actuacions i intervencions, per l’apassionada defensa de la legalitat i l’alineació entre els sectors moderats. Comunistes i republicans s’apressaren a proclamar el respecte a les institucions i el reconeixement de l’autoritat del govern Gira1 (encarnat pel governador civil); respecte que provocà els primers litigis amb els defensors a ultranca de la via revolucionària, sobretot amb la CNT. Els comunistes no desitjaven accelerar els esdeveniments. És per això que, davant el caos generalitzat, propugnaven una eixida moderada contra la majoria del Comité de Vaga, la qual, imbuida per l’esperit revolucionari del moment i sota la direcció de la CNT, volia llancar-se contra els quarters i les fàbriques, sense atendre les ordres del govern; volien, dones, organitzar les pròpies plataformes de poder a València. D’aquesta manera, el PC valencià es va atraure l’etiqueta de reaccionari, fama que augmentaria quan es va oposar a la constitució del CEP valencià el 22 de juliol. El Comité Executiu Popular era un organisme semblant al Comité Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, al Comité de Salud Pública de Màlaga, al de Gijón, etc.. . i apareixia a València a fi de «coordinar la defensa de la República y para dirigir, encauzar y dar eficacia a la acción de los elementos populares» .s Es declarava com l’únic òrgan capac de resoldre la situació a València i I’únic representant de la classe obrera, i denunciava com a sospitosa qualsevol iniciativa emanada des d’una altra plataforma.6 El govern de Giral, decidit a aconseguir un acord amb els militars tancats a València i a moderar-ne l’eixida, va acordar d’enviar al País Valencià Diego Martínez Barrio, al front dúna Junta Delegada del

’ LORENZO,C. M., Les anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), p. 182. de la vaga va ser molt deficient, la paralització de la ciutat fou total. Diàriament el Comité informava l’opinió pública des de la ràdio o en mítings a I’aire lliure en la placa d’Emilio Castelar. ’ El Mercantil Valenciano, 22 de julio1 de 1936. ’ Ibidem. Aquesta sospita arribava també íins al mateix governador civil, l’actuació del qual va ser important davant la forca popular que va representar el Comité en ple juliol.

Encara que l’organització

13


Govern, amb la missió específica d’enfortir el poder central i apaivagar els afanys revolucionaris del Comité Executiu i els seus gestors. Les relacions entre tots dos comités van ser tibants, fins al punt que el Comité ignorava sistemàticament els decrets de la Junta. El primer estava decidit a convertir-se en una mena de govern regional independent de Madrid. El seu model era el ‘Comité de Milícies de Catalunya que, dirigit pels anarco-sindicalistes, act,uava per damunt de la Generalitat i del president Companys. La incompatibilitat entre tots dos es va fer asfixiant a partir del 23 de juliol, quan Carles Esplà, en nom de la Junta, anunciava la dissolució del CEP i declarava que les funcions del govern civil, les assumien ells. Malgrat tot, la Junta es va veure assistida des del primer moment amb el concurs i la collaboració dels comunistes valencians i d’Izquierda Republicana. Tots tres coincidien en la desaparició necessària del CEP i la submissió a l’autoritat del govern. Acabar amb el fraccionament del poder, amb les dualitats, n’era la consigna. Com recull un observador tan atent als esdeveniments com ara Borkenau, el PCE feia costat, quasi en solitari, a la Junta Delegada perquè, com manifestava un del seus Iíders a Valencia, «era la autoridad nombrada por el Presidente de la república y los anarquistas no quieren entender que han de obedecer y quieren la independencia regional » .’ En aquesta difícil conjuntura, ni el govern ni els comunistes van tenir la forca i autoritat suficients per a frenar el que semblava imparable: I’alianca obrera i el canvi en profunditat de l’ordre social i econòmic establert. El Comité Executiu no sols no es va dissoldre, sinó que gosà dirigir les seues forces contra els quarters que van ser presos per les armes a finals de mes. Amb aquestes accions, les tesis radicals del ‘CEP s’enfortiren davant l’opinió dels sectors més moderats de la societat valenciana, agrupats entorn al PCE, que van sostenir, fins al final, Martínez Barrio, el qual, paradoxalment, criticava el Comité Executiu perquè «no se puede creer que la gobernación del país esté secuestrada por poderes ilegítimos y que el triunfo del Estado se traducirá en la implantación de un régimen político comunista», afirmacions que precisament publicava el diari Vedad, òrgan dominat pels comunistes de Valencia. La realitat demostrà I’equivocació de l’estratègia de la Junta. S’hi va produir, dones, un seriós revés per als comunistes i els tebis republicans que els prestaven suport; el balanc no podia ser més negatiu, no sols no havien controlat amb efectivitat el País Valencia sinó que, després del seu frac&, seria el Comité Executiu el qui dirigiria les

BORKENAU...,

8 Verdad,

p. 92. 3 d’agost de

1936.

14


milicies, l’economia, la justícia, l’ordre públic, etc., que era com deixar la via Iliure a la revolució en mans dels cenetistes. El gir polític es va produir el dia 5 d’agost, la Junta Delegada abandonava i, mitjancant un manifest, feia públic el reconeixement del comité com l’únic poder vàlid a Valencia, justificava la dimissió del governador civil Solsona, “por motivos de salud», i nomenava el coronel Ernesto Arín, home acostat al !CEP, com a substitut. El primer intent de frenar la revolució havia fracassat. Els comunistes i Izquierda Republicana hagueren d’integrar-se en el Comité, on van rebre igual representació que d’altres forces polítiques que havien tingut una actitud tan dubitativa com ells.9 No ens referirem ara al paper revolucionari del Comité Executiu, tan sols deixarem constancia que el CEP de Valencia (així com altres de semblant estructura de Catalunya, Màlaga, Gijón o Saragossa) va nàixer amb l’ànim de solucionar els problemes derivats de la guerra, com ara allistaments, milícies, enviaments de tropes al front, ordre públic, proveiment i intendencia, etc., pero, posteriorment, va dirigir els seus passos cap a una veritable revolució economica i social, a través de les collectivitzacions, incautacions i socialització dels mitjans de producció; revolució no exempta de cert esperit federalista i autonomista. A partir d’aquests comités, els anarquistes defensaren, sense èxit, un nou tipus de federalisme, basat en la constitució, en totes les regions i territoris autonoms, de comités executius, coordinats a nivel1 de l’estat per un Consell de Defensa, la consigna principal del qual seria la de «guerra i revolució».

LA CONTRAOFENSIVA DELS COMUNISTES VALENCIANS: «EN PRIMER LLOC, LA GUERRA» El partit comunista a Valencia va tenir una activa executòria política des de la intgeració, no sense cert retel, en el CEP, fins a la dissolució d’aquest organisme a principi de 1937. Tant en l’avantguarda (milícies, columnes, etc.), com en la reraguarda (economia, collectivitats, ordre polític. ..), els seus militants van destacar per les ganes de treballar per la victoria. Pero la seua posició canvià de forma vertiginosa a partir de setembre. De ser un petit partit a la defensiva que quantitativament tenia un es& ressò en la ciutat, de la nit al matí, esdevingué una de les formes hegemòaiques al País Valencia, gràcies a una política 9 La Correspondencia, 5 d’agost de 1936. El CEP representava totes les forces populars i sindicals de Valencia, i incloïa, juntament amb els partits del Front Popular, la CNT. En iniciar la seua marxa demanava la cohaboració popular sincera i constructiva, per be que reconeixia públicament que entre els seus membres hi havia grans diferencies ideològiques.

15


proselitista basada en la captació de tots els sectors descontents i els grups menys radicals de la societat valenciana. Per a aconseguir-ho, no va desaprofitar la conjuntura tan propícia de finals d’octubre, amb el suport decidit de la URSS a la causa republicana i el mite, posteriorment tan injuriat, de la desinteressada amistat d’Stalin amb el poble espanyol. El PCE, fidel als mandats de la III Internacional i als consellers russos, s’assemblava més a un partit republicà que no a una organització obrera d-e classe. Apareix sempre com el paladí de l’ordre i la disciplina, de la petita propietat tarongera o arrossera, del petit comercianb; com l’esperit crític de la revolució empresa, a la qual atribuya el caos econòmic de la reraguarda i la desorganització militar en les trinxeres. Per a tot això comptava amb el suport dels azañistes d’Izquierda Republicana i el seu periòdic La Voz Valenciana, i, també, amb l’anuència d’amplis i importants sectors del PSOE de la ciutat amb els quals publicaven conjuntament Verdad, periòdic que es va erigir en el suprem defensor de la legalitat d’aquestes tesis.” «Nuestro objetivo actual es exterminar al fascismo, supeditando a ello la propia revolución», assenyalaven els seus editorials a principis d’agost. «Como revolucionarios -deien-, aspiramos a que llegue el día en que se cumpla nuestro programa, pero no hoy, en que se lucha por la República y nuestra lucha no está planteada por la revolución proletaria.» l1 Amb aquesta intenció entra a formar part del Comité Executiu Popular, almenys així ho donava a entendre la seua premsa, després del multitudinari acte del Mestalla, en afirmar que socialistes i comunistes intentarien mantenir-se fidels al govern des del CEP. Pero, si analitzem detingudament la seua actuació, solament trobem les campanyes a favor de la unificació de les milícies en el front, del cessament immediat de les incautacions, de l’exportació de taronja a través de les cooperatives i no de les collectivitats, de la disciplina, de I’ordre. ..12 No obstant això, l’esperit revolucionari del Comité estava garantit, mentre no es tallas el cardó umbilical que l’unia a la CNT i al sector més radical del socialisme. 1 precisament per aquest motiu, arriba el frac& al CEP. Amb la formació del govern de Largo Caballero, I’arribada del nou governador civil i l’ascens del PCE al País Valencia, la correlació de forces es trunca i afecta el contingut del Comité. El dia 4 de setembre un breu comunicat anunciava la dimissió del govern Gira1 i la constitució d’un govern nou d’unitat, presidit per Largo #Caballero. El ve11 líder socialista accedia al poder al front dún govern, amb participació comunista, empés pel Front Popular i el proIo La Voz

Valenciana

va reaparéixer el 4 d’agost de 1936, després dels fets

de juliol. ” ”

Verdad, Ibidem,

18 d’agost de 1936. 28 d’agost de 1936.

16


pòsit ferm de rebre ajut de l’exterior, a canvi de mantenir-se en l’estricte marc republicà i renunciar a legalitzar les obres revolucionàries empreses. L’elecció fou ben rebuda al País Valencia. El Comité Executiu organitz.5 una manifestació de suport per al día 6 en la placa d’lomilio Castelar que va ser tot un èxit per al nou govern. Pero van ser els comunistes els qui capitalitzaren aquest suport a través de la premsa. Verdad es convertí en inequívoc defensor de les tesis governamentals de centralització política i ecokmica, de reforma del CEP, la tasca nova del qual hauria de ser «la de coordinar todos los esfuerzos para ponerlos al servicio del gobierno, para que todos los resortes políticos, económicos y militares estén a manos del gobierno».13 Per als comunistes, el Comité havia de transformar-se i limitar les seues funcions a meres tasques administratives, subsidiàries del govern. Raonaven aquestes propostes amb l’acusació que el balanc del CEP era totalment negatiu, sobretot en l’àmbit econòmic, Kcon incautaciones incontroladas, fincas e industrias abandonadas, desarticulación económica.. . ».14 Els comunistes atribuïen aquesta desorganització al fals protagonisme dels anarquistes valencians i a l’alianca obrera; la seua proposta es basava en la «unificación de la política de guerra y en la conveniencia de transformar el carácter actual del Comité Ejecutivo».‘5 En concret, demanaven la constitució per part del govern d’un Consejo Técnico Regulador de la Economía Valenciana, de caràcter paritari entre sindicats, partits polítics i tècnics de l’administració central, amb la funció d’incautar només les fabriques, els tallers i els comercos abandonats pels propietaris, i controlar les indústries necessàries per a la guerra (metallúrgica, química...). En el camp, els sindicats haurien de subjectar-se a les normes emanades de 1’Institut de Reforma Agraria i, pel que fa a l’ordre públic i la seguretat ciutadana, collaborarien amb el govern civil. Amb aquestes proposicions, el PCE assestava als comités un fort colp i, encara que ho negaven («a la vista de esto no faltará quien llegue a creer que, en nuestro concepto, el Comité Ejecutivo debe desaparecer. Nada más lejos de la realidad. El CEP debe existir pero lo que debe hacer es transformarse . . .»), cordialment invitaven a la reflexió tots els qui tenien responsabilitats en la direcció del Comité.16 Encara que el funcionament de l’engranatge del Comité semblava estar assegurat mentre els socialistes d’esquerra i anarquistes estiguessen ,units, la realitat és que la gestió del govern de Largo Caballero (conl3 ” l5 l6

Ibide,m, Zbidem, Ibidem. Ibidem.

9 de setembre de 1936.

17 de setembre de 1936.

Algunes d’aquestes proposicions no van ser inútils ja que als pocs dies el Comité Executiu n’acceptà algunes, en concret la responsabilitat d’ordre públic a finals de setembre passà a dependre del governador civil.

17


tràriament al que podia pensar-se) tingué repercussions negatives decisives per a la vida d’aquesta plataforma política, ja que van modificar objectivament les bases d’aquest maridatge; a partir de setembre, el partit socialista i la UGT s’identificaren cada vegada més amb la centralització proposada pels comunistes valencians. Per als anarco-sindicalistes, el comportament polític de Largo Caballero, com a cap de l’executiu, no va satisfer les seues esperances i va fer efectiva aquella frase de Talleyrand: «un home és digne de tota ocupació la vespra del dia en que hi és nomenat». 1 és que el vell líder socialista va deixar subsistir els comités algun temps, pero abans es preocupa d’anullar-ne, de fado, les atribucions i competències, i nomenà governadors i alcaldes els seus dirigents, els quals, veient legalitzada la seua situació i menys subjectes a la influencia de les bases, serien fàcilment dominables pel govern central. L’eixida del coronel Arín com a governador, personatge molt vinculat als nuclis rwolucionaris de la ciutat, va enfosquir encara més el panorama. L’elecció del socialista base Zabala, per al qual els comunistes demanaven «autoridad y prestigio y ayuda eficaz y leal para resolver los problemas económicos y políticos de la provincia»,” va propiciar una nova conjuntura favorable a les tesis moderades, la qual provoca un ascens vertiginós del comunisme valencia. Aquesta posició política més agressiva, la va fixar el PC valencia en la resolució aprovada pel seu IV Congrés provincial, el 4 d’octubre de 1936. La posició es resumeix en aquests 8 punts: -Declarar la seua adhesió al govern nascut del Front Popular i al governador. - Mobilització de tots els afiliats de 20 a 30 anys, els quals ingressaven en les Milícies Populars Antifeixistes. -Assegurar l’ordre en la reraguarda. - Reforcar el treball en els camps i les fabriques. - Es proposa el funcionament d’un sol comité en cada localitat. - Incautació de les fabriques abandonades. - Incautació de camps, segons les directrius de 1’Institut de Reforma Agraria, i restitució de les terres als petits propietaris. - Unitat d’acció revolucionaria i proposta del model de societat a que aspiraven per a després de la guerra.18 L’aparició en I’escena política d’aquestes variables va enterbolir les bones relacions entre socialistes i anarquistes, i va trencar I’alianca obrera que representava el Comité Executiu Popular. Els sectors socialistes més moderats van passar a l’ofensiva, tant en el si dels comités, com de les collectivitats. Un líder com ara Molina Conejero arribava l7 Ibidenz, ” Zbidem,

27 de setembre de 1936. 7 d’octubre de 1936.

18


fins i tot a defensar públicament la normalització de la vida en reraguarda, el suport incondicional al govern i la desaparició dels comités obrers, els quals qualificava agrament perquè «habían fracasado por su carácter revolucionario de tratar la economía».lg Era la primera vegada, des de l’inici de la contesa, que els socialistes i els comunistes valencians confluïen en una mateixa visió política i en l’estratègia a seguir. Arribat aquest punt, cal analitzar les causes objectives que propiciaren aquest ascens comunista al País Valencia. La finalitat última de guanyar la guerra a totes passades, i de guanyar-la amb el partit convertit en hegemònic entre la classe obrera i preparat per a fer la revolució, guiava tota la seua estrategia. Amb aquest objectiu, defensaven tot el que podia reportar major forca en la defensa d’aquestes tesis. Així s’entén el seu suport al petit propietari valencia, davant les collectivitats, a la disciplina i a l’ordre en reraguarda, a la militarització de les columnes de l’exèrcit popular, a la desaparició dels comités revolucionaris nascuts a redós del 18 de juliol, a la normalització dels ajuntaments, dels governs civils i de les diputacions; la seua alineació amb els interessos de la classe mitjana i la petita burgesia comercial i industrial, el seu reconeixement i respecte a l’església catolica, etc. Amb aquestes Iínies de comportament s’atreien els petits, i no tan petits, agricultors de l’Horta, la petita burgesia comercial, els botiguers de la ciutat, els industrials mitjans, els republicans tebis de l’ex-Dreta Regional Valenciana, els funcionaris i oficials de l’exercit..., en resum, els sectors de l’opinió pública ansiosos d’escoltar paraules tranquihitzadores, esperancadores dins d’un ambient carregat de crispacions i desordres. Es tractava de guanyar-se el suport de la classe mitjana, esglaiada per les expropiacions i confiscacions anarquistes.2’ A ningú no ha déstranyar aquest fenomen d’apropament d’actituds ideològiques contraposades; al País Valencià es firma una alianca tacita entre el mateix PC i els partits més moderats del Front Popular. Tot i que fins ara no he pogut tenir accés a documents que demostren aquesta afirmació, I’experiència que ofereixen els esdeveniments dirigeix els “) El Mercantil Valenciano, 16 d’octubre de 1936. Discurs de Molina Conejero en un míting organitzat per la UGT a Aiora. Aquest dirigent socialista es destaca per les seues crítiques al ClEP i a companys del mateix sindicat a que pertanyia en intervencions públiques per les comarques valencianes. No solament es va manifestar contra els comités, també arriba a demanar-ne la desaparició i, fins i tot, va supeditar la mateixa autonomia del País Valencia a la centralització i la guerra. 2o Alguns historiadors com G. Brenan van més enllà en afirmar que els comunistes van ser incapacos d’atraure’s els treballadors manuals que van restar fidels als seus sindicats, i, per tant, van haver de buscar la clientela política entre aquells que havien sofert els excessos de la revolució o que tenien por de ser-hi arrossegats, i, també, «naranjeros católicos (sic) de Valencia, campesinos de Cataluña, pequeños tenderos y hombres de negocios. .. entraron en sus filas,, BRENAN,G. El laberinto español, Barcelona, 1977, p. 389.

19


passos en aquesta direcció. Algun dia coneixerem amb certesa el nombre de votants de la DRV que passaren a engrossar les files comunistes, després de setembre de 1936.2l El mateix Fernando Valera manifestava a principis d’octubre que es trobava molt prop del PC per la defensa que aquest feia de la petita propietatP Tant el periòdic Vedad, comunista, com La Voz Valenciana, dels republicans azañistes de Valencia, segueixen una línia política semblant en els editorials i els articles. Segons Angel Moliner, líder d’IR de Valencia ciutat, ells, en la defensa del petit propietari i la burgesia mitjana, «no tenian miedo a la revolución, sino más bien la defendían», com ho demostrava la seua participació en el Comité Executiu, pero creien necessari acabar amb els desordres i, per tant, s’havien acostat al PC valencia «un partido -deis Molinerque ha sido revelación en estos momentos, dando una prueba de serenidad, de disciplina, de corrección.. . ».” Aquest ascens del partit comunista al País Valencia és acompanyat per tot un aparell d’agitació i propaganda (els coneguts agit-prop) molt disciplinat i molt ben dirigit, tant en el carrer, com en la premsa, les trinxeres i el camp. Sempre va saber aprofitar rendiblement la coneguda ajuda de la URSS a la República. La premsa i I’opinió pública valenciana es feien res&, a finals d’octubre, de I’activa posició de Rússia en favor de la República en el Comité de No-Intervenció i l’enviament de material bèllic i consellers militars a Espanya. El model soviètic de revolució socialista pesava en l’ànim dels intellectuals i obrers com una Ilosa. Fins i tot, la mateixa CNT no escapa d’aquest respecte pel «noble poble rus» i la Revolució Soviètica. Qualsevol esdeveniment, qualsevol notícia, eren aprofitats per a publicar en la premsa de Valencia articles replets d’elogis i Iloances envers el comunisme i els seus Iíders (la idolatria al voltant de la figura d’stalin va arribar a assolir cotes insospitades). Un periòdic com ara La Courespondencia va arribar a publicar, a finals d’octubre i primers de novembre, coincidint amb l’ajut de la URSS, fins a dos articles diaris dedicats a aquest país; articles com ara «Las grandes figuras de la Rusia Soviética», «La construcción del socialismo en Rusia», etc. D’altra banda, organismes com la Societat d’Amics de la Unió Soviètica, l’Alian9a d’Intellectuals Antifeixistes i el Socors Roig Internacional, tots molt

” Aquest treball està per fer en el cas valencià, contràriament al cas del PSUC. El paper de la classe mitjana valenciana va ser decisiu en la decantació del PC, en el frac& de certes collectivitats agràries, i de l’experiència del CLUEA. l2 La Correspondencia, 5 d’octubre de 1936. Discurs pronunciat des de la Delegació de Propaganda i Premsa del Comité Executiu Popular. 23 El Mercantil Valenciano, 18 d’octubre de 1936. Discurs d’hngel Moliner en un míting al Teatre Principal de València.

20


EESPILL acostats al PCE a Valencia, desenvoluparen un actiu proselitisme que dona bons resultats a les acaballes de 1936.24 Malgrat tot el que ha estat dit, fóra un error concloure’n que els comunistes devien els seus èxits simplement al suport de la URSS i al control sobre les armes que provenien d’aquest país amic o per l’oposició a les velleitats revolucionàries. Els comunistes valencians tenien unes bases disciplinades, preparades, amb una organització greixada, i I’aparell de propaganda de que mancaven els altres partits. Així ho demostren els seus èxits en el camp, amb el FPC; en la política exportadora, amb la Central Exportadora de Cítrics; en el control de l’ordre públic, amb la Guardia Popular Antifeixista, etcF5

LA BATALLA PER LA TERRA. LA FEDERACI.6 PROVINCIAL CAMPEROLA El País Valencia no era terreny adobat per a un canvi tan radical en les relacions de producció com suposaven les collectivitats. L’estructura de la propietat tan peculiar, la tradicional estimació per l’emfiteusi, els lloguers històrics, l’accés a la propietat, la riquesa agrícola de certes comarques centrals, el predomini del petit propietari..., tot coadjuvava a configurar un tipus de classe camperola menys radicalitzada que en altres zones de 1’Estat. Les collectivitats anarquistes i socialistes arrasaren les grans propietats i s’endugueren, també, els mitjans i els petits propietaris. Els collectivistes no solament ocuparen les terres abandonades pels propietaris i per desafectes al Front Popular que diàriament publicava 1’Institut de Reforma Agraria, sinó que van anar més enllà i requisaren les eines de llauranca, les cavalleries, etc. Aquestes mesures revolucionàries van provocar el neguit consegüent entre la classe rica de camperols, políticament conservadora i tradicionalment aliada als partits republicans moderats tan arrelats a Valencia. 1 la por arriba a sectors fins i tot d’esquerra, com ara els llauradors petits semiarrendataris. La principal preocupació d’aquests kulaks valencians, perol, rau en el fet que la seua defensa difícilment podien assumir-la els republicans d’kquierda Republicana o Unión Republicana, molt desprestigiats entre els sindicats. Es per això que van veure com 24 Potser també s’haja exagerat massa sobre la disciplina i l’organització del PCE, fins i tot per historiadors no gens proclius a la lloanca envers els comunistes com ara Brenan, Broué y Témine, Bolloten, etc. La seua preparació ideològica, encara que superior a la d’altres forces polítiques, distava molt de ser la més optima; així ho manifesten alguns dels enviats per la Internacional. És el cas de TOGLIATTI, P., Escritos sobre la guerra de Espaíza, Barcelona, 1980. 25 GIRONA..., pp. 88 i SS.

21


una esperanca al PC, que havia assumit la defensa dels seus interessos en la seua Conferencia Provincial. De tots aquests problemes es feien. ressò el Ministeri d’Agricultura i 1’Institrut de Reforma Agraria, els quals, a través del seu president Vázquez Humasque, reconeixien a finals de setembre que, tot i que la política agraria del govern anava cap a la socialització de la terra, excloïa de l’explotació collectiva els petits propietaris i arrendataris (que esdevindrien propietaris), tant en les zones de regadiu com en les de secà.26 La problemàtica dels petits propietaris, el control de l’exportació de cítrics i de la Federació Sindical Arrossera van ser els motius que impulsaren el PC valencia a constituir la Federació Provincial Camperola, sindicat agrícola que assolí un gran protagonisme en les comarques centrals del país, per les crítiques a les collectivitats i pel nombre de simpatitzant-s que va arribar a aplegar. El moment de la seua aparició no podia ser més oportú, en ple mes d’octubre, a recer de tota la propaganda pro soviètica, dte l’auge comunista a Valencia, del comencament de la fi del CEP, propera ja la data de les exportacions de cítrics i amb el suport del ministre d’agricultura, el comunista Uribe. A les darreries d’octubre es va constituir la Federació Provincial. Setmanes abans, el mateix PC havia desenvolupat una campanya d’informació i proselitisme entre els agricultors de l’Horta, que va culminar, primerament, amb la constitució de la provisional Federació Regional de Colons, a càrrec de Joan B. Petit, i de la Federació Provincial Camperola, després. 28 Diumenge 18 es constituïa ja I’Assemblea de la Federació a Valencia, amb el programa següent: - Contribuir a organitzar la producció agrícola, a fi de sostenir la guerra. -Exigir respecte als mitjans i petits propietaris. -Criticar els «frívols assaigs de socialització», desenvolupats en el camp valencia per altres sindicats. -Ratificar la unitat d’interessos entre bracer i petit camperol. -Supeditar les idees dels programes a la tasca d’acabar la guerra. Juli Mateu, president i vertader artífex de l’organització, en pretextava la creació en la cooperació que la classe camperola podia brindar al govern, amb la meta fixada en la victoria a la guerra; treballant més

” El Pueblo, 5 de setembre de 1936. l7 Sobre la polèmica coklectivistes-Federació Provincial Camperola: BOSCH,A., Collectivistas (í936-1939), València, 1980, i SMMYTH,T., La CNT al País Valencià 19361937, València, 1917. 2* Una bona informació sobre el problema de la terra durant la guerra en el País Valencià a ,Cucó, M. J.; FABRA,M. A.; JUAN, R.; ROMERO, J., La qüestió agrària al País Valencià, Barcelona, 1978.

22


i millor, intensificant la producció, enviant aliments al front. Mateu deixava molt clar el polipartidisme del sindicat que era obert a «todo el campesinado sin distinción de matices porque, al iniciarse la guerra, desaparecieron de la provincia las organizaciones campesinas por diversas causas. Muchas de ellas eran católicas. Al desaparecer quedaron sin organización los campesinos pobres. Muchos de ellos fueron tratados como enemigos por el mero hecho de ser católicos. Los que habían sido explotados por los usureros afiliados a la Derecha Regional Valenciana eran ahora, y sólo por incomprensión, maltratados por los impacientes partidarios de una impremeditada manía socializadora». A desgrat d’aquest pretés apartidisme, la Federació instava els seus afiliats a enquadrar-se en el partit i a seguir-ne els dictàmens perquè, segons ells, el PC era I’únic a Valencia que podia defensar i protegir els seus interessos, fins i tot amb les armes si calgués. La Federació es va anar afiancant a poc a poc entre la classe camperola. Crearen una extensa xarxa de Comités Agrícoles Locals, a través dels quals distribuyen adobs, Ilavors, crèdits i assessorament sobre com calia produir i vendre. Es el cas dels arrossers, que la Federació va defensar, amb les armes, davant els intents de la ,CNT per controlar la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers, arrelada sobretot a la Ribera Baixa (Sollana, Cullera, Sueca). Accions espectaculars com aquesta van donar gran puixanca a la Federació i, a finals de novembre, es constituïa ja com un sindicat de masses. S’hi va elegir un president definitiu, el comunista Mateu, i una executiva amb uns reglaments definitius. En aquest moment comptava amb 80 entitats afiliades en la província, entre sindicats, cooperatives agrícoles i associacions camperoles, que sumaven una xifra aproximada de 25.000 afiliats.3’ Independentment de la importancia quantitativa, el fet cert és que la Federació qualitativament tingué una fox-ca de convocatoria i que, com a corretja de transmissió del PC valencia, va aconseguir inscriure en les seues files molts camperols que el consideraven lünica solució dels problemes d’índole econòmica.

l5 Verdad, 20 de octubre de 1936. Entrevista a Julio Mateu, president de la Federació Provincial Camperola. la La ressenya de la constitució de I’Executiva de la FPC, la recull Verdad el dia 3 de novembre. Quant a les xifres dels sindicats adscrits a la Federació, no hem tingut accés a informacions precises, segons la premsa (El Mercantil), es va passar de 30 a 80 societats a primers de novembre, augment que considerem excessiu en tan pocs dies. També ens sembla exagerada la xifra de 50.000 afiliats que en dona la FPC.

23


EESPILL ELS SUCCESSOS D’OCTUBRE 1 LA PARTICIPACIO ANARQUISTA EN EL GOVERN La incompatibilitat entre moderats i radicals, entre comunistes i anarquistes, va trascendir el tema dels comités-govern (Comité Executiu Popular de València i gestores municipals populars) o de les mateixes collectivitats agrícoles (el CLUEA i Sindicat Arrosser); abastà, també, la concepció de 1’Estat i les seues competències. Així dones, se’n discutí l’autoritat en parcelles de poder com ara les relatives a l’organització de la guerra o al control de la policia i de l’ordre ciutadà. Unes i altres van ser sovint causa de conflictes entre ambdós sectors econbmics en llica, com ara els que s’esdevingueren entre els anarquistes més radicalitzats (Columna de Ferro i cercles de la FA1 valenciana, el portaveu oficial dels quals fou el periòdic Nosotros) i el primer govern de Largo Caballero. El mesos de setembre i octubre són plagats de fets luctuosos, tant en els pobles com en els carrers de València ciutat. Hi havia més armes en la reraguarda que en el front i les discrepàncies van deixar de dirimirse en la premsa o en el si de les institucions per a passar a la llei de la forca, i van prendre una certa ‘entitat la violència, la venjanca i la mort. Els continus «passeigs», les famoses baixades a València de la Columna de Ferro i els conflictes que va provocar la militarització o els sagnants successos d’octubre a la placa de Tetuan.. ., són fets massa coneguts, i no sembla oportú d’analitzar-los ara en profunditat, però constitueixen la manifestació més notòria, per la seua evidència, dels enfrontaments fratricides al Front Popular.” El resultat, lluny de solucionar els conflictes latents, augmentà les diferències i les esquírries, difícils ja de curar. Això no obstant, alguna cosa va comentar a canviar i les correlacions entre les diverses forces es modificarien lentament a partir de novembre: els líders anarquistes valencians controlaran cada vegada més les bases i rebaixaran els plantejaments a propòsit de la guerra i la revolució. Això es fa palés en la 31 Els esdeveniments de la placa de Tetuan el 30 d’octubre. Un delegat de centúria de la Columna de Ferro, Tiburcio Ariza, va morir pels trets de la Guàrdia Popular Antifeixista (molt vinculada al XE). Se l’acusava de ser l’assassí del sindicalista d’UGT Pardo Aracil mort el 25 de setembre; l’acció d’aquesta mort s’atribuïa a membres de la Columna de Ferro que havien baixat a la ciutat. El 30 d’octubre, la Columna cridà tots els seus membres a participar en la desfiladafuneral i a protestar per les accions de la policia. Durant el recorregut hi hagué topades amb la Guàrdia Popular, per6 en arribar a la placa de Tetuan es va produir un fort tiroteig entre manifestants i membres del PCE que es trobaven a la seua seu, situada en la mateixa placa. L’enfrontament es va saldar amb alguns anarquistes morts i diversos ferits. Per als anarquistes, els provocadors eren els comunistes situats en edificis alts que els van parar una emboscada; per als comunistes, l’incident es produí perquè els columnistes pretenien prendre el seu quarter general, situat enfront de Capitania. 24


futura actuació dins del Comité Executiu, arran de la integració de la CNT en el govern de Largo Caballero, a novembre.32 Alguna cosa va comentar a canviar també en l’interior de la UGT i del PSOE; els socialistes més moderats es van fer amb les regnes del partit a València i van donar per saldada l’alianca tàcita (ja que mai no fou firmada) amb els anarco-sindicalistes. Quant al PC valencià, la nova situació li seria més propícia; eixia enfortit de l’envit i, d’ara endavant, caldria tenir-lo en compte.

LA LEGALITAT

COM A PRINCIPI

DE LA FI

Els revolucionaris que van creure que, amb la pujada al poder i amb la legalització, tot podia ser distint s’equivocaren. Precisament, la constitució del govern de Largo Caballero en novembre -govern d’unitat nacional per a guanyar la guerra civil i en què els anarquistes participaren amb diversos ministresfou I’agonia de la revohció, el principi de la fi de I’alianca obrera espontània de juliol. Res no va trencar més la moral revolucionària dels anarquistes que la impotència de no poder legalitzar els fruits assolits durant l’estiu del 1936, de no poder aprofundir en la consecució d’un nou ordre social i econàmic. Més aviat fou al contrari, foren testimonis de la contrarevolució, de la frenada i marxa enrere que per a ells va suposar la desaparició dels comités, la letargia en què caigueren les collectivitats, la militarització de les seues columnes de milicians.. ., comptat i debatut, la política fèrria de centralització que, lentament, imposaria Largo Caballero, primerament, i Negrín, després. Al País Valencià el Comité Executiu Popular, que abans garantia la revolució, es va veure desposseït de les competències i convertit en una mera diputació provincial, amb el decret de remodelació de desembre de 1936. Els comités i els ajuntaments populars van ser dissolts pel governador civil i reconvertits en consells municipals, dins dels quals tindrien cabuda tots els partits del Front Popular, amb la qual cosa es restava protagonisme als sindicats. Es pot arribar a la conclusió que l’alianca obrera restava trencada. La resta de la guerra forniria noves coalicions. Anarquistes i socialistes ” L’últim dia del mes d’octubre, la CNT valenciana, la FA1 i les Joventuts Llibertàries van acordar de dirigir-se a l’opinió pública per a advertir que s’havien dictat les ordres oportunes a tots els membres armats de les seues columnes perquè restassen reclosos en els seus allotjaments. «Que en adelante nadie atribuya a los componentes de la CNT lo que pudiese ocurrir a cargo de elementos perturbadores» deia el seu comunicat publicat a Verdad, 21 d’octubre de 1936. L’endemà, el ‘Comité Local i Regional de la CNT va acordar de proposar al CEP unes bases mínimes a desenvolupar en el futur, proposicions de taranna unitari i moderat que el dia 2 van ser ben acollides pels altres partits.

25


CESPILL d’esquerra que, malament o bé, havien dirigit el país real durant aquests últims mesos, deixaven els seus 110~s als més moderats. D’ara endavant, els prietistes del PSOE valencia, amb els comunistes, republicans i valencianistes, serien les veritables protagonistes de la vida política valenciana. El voluntarisme deixava pas al realisme, la revolució a la guerra.33 Albert

GIRONA ALBUIXECH

j’ No modifica aquesta tesi I’enganyosa representació sindical durant el 1937, tant en el Consell Municipal de Valencia (on entre la CNT i la UGT tenien la majoria absoluta, situació que eleva a l’alcaldia l’anarquista Torres) com en el futur Consell Provincial. Les seues competències foren mínimes i la seua labor s’assemblava més a la de simples administradors que no a la de revolucionaris.

26


CESPILL

L PAPER E DEL PERSONATGE AL“TIRANT

LO BLANC” l-kry

Arthur

E

s’adreca

N EL capítol 134 de Tirant lo Blanc, el duc de Macedònia a dos ambaixadors enviats per Tirant:

¿E com podeu vosaltres pensar jo fes tal cosa ne menys consentir, com ab tan gran treball de suor de sang de nostres persones, nit e dia exercint les armes, conservant aquel1 gentil orde de cavalleria, obrant tots dies contra los enemics de la fe, no donant-nos a mdelits carnals, ni dormir entre llancols perfumats ni algaliats, car les nostres persones no olen ni saben a res de tot a&, sinó que olen a ferro acerat; e les nostres mans no són veades de sonar arpa ni esturments, mas de tenir contínuament, nit e dia, l’espasa al costat e altres armes ofensives; los nostres ulls no acostumen de veure dames en cambres ni per les esglésies; los nostres peus no acostumen de dansar ni

27


anar a solagos ni a deports, mas los ulls miren los enemics e los peus porten tot lo cos a sles batalles cruels? l Preses superficialment, les paraules del duc són impressionants, i fins i tot commovedores: la crítica d’allò que considera «refinaments excessius de la vida cortesana» -els quals, d’altra banda, són àmpliament illustrats en d’altres parts del Ilibrerepresenta un punt de vista genuí que recalza sobre un concepte més antic i més heroic de la cavalleria. Dins el context, tanmateix, l’efecte és molt diferent: l’armada de Tirant ha desfet els tures i ha socorregut la ciutat de Pelidas, on el duc de Macedònia era assetjat; els homes del duc s’han apropiat de tot el botí del camp de batalla, i ara la qüestió és si estaran prestos a compartir-lo amb aquells que de fet van Iluitar. A més, el duc no és tan sols un soldat indiferent, a qui les contínues desfetes han costat la vida de molts homes, ans és també un home vil que ha escomés les arrels de la cavalleria amb l’assassinat de lünic fil1 de I’Emperador, i que més tard farà un intent similar contra el mateix Tirant. Una manera

de descriure

aquesta

escletxa

entre

els mots

i I’acció

és dir que el duc parla impròpiament, fora del seu personatge: hi ha una declaració seriosa, la qual encara és vàlida, malgrat la natura de la persona que la profereix. * Parlar impròpiament, parlar fora del personatge, implica, naturalment, un «caràcter» identificable, qüestió fàcil d’endegar. Com és que el duc de MacedìEnia

SRU paper

relativament

que el qui parla

té, en tant

i això, tal com veurem,

que personatge,

no és sempre

una

sigui, tot el que en aquest punt ens cal dir té tant de «caràcter» com li és necessari pel

simple

en la novella,

o bé que els mots

i les

accions més típicament seus, per sorprenents que siguin, són la mera elaboració del que és essencialment una figura de repertori. Parlar fora del personatge es barreja també amb el que, en el Tirant, és una situació molt més comuna: el sentit que allò que es diu és ben a la independent de qui ho diu. Així, una de les respostes de Tirant Viuda Reposada comenca d’aquesta manera: -Oh escura ‘ceguedat d’aquells qui desordenament amen! Ab quin Animo, ab quina sollicitud e diligència treballen ensems l’ànima e la vida perdre! Oh animosa temor d’aquells qui recelant temen los perills de viciós morir i viure, e ab invencible e discret ànimo per lo regne del ce1 la vida abandonen! . . . (269). Evidentment, fóra absurd de Tirant és la d’incórrer

de suposar que una en convencionalismes

part del «personatge» a cada moment de

1 Totes les citacions són preses de l’edició de Martí de Riquer del Tiran6 reimpresa recentment a la coklecció «Clàssics Catalans Ariel» (Barcelona, 1979). Els números entre parèntesis es referixen als capítols d’aquesta edició. 2 ‘Cal no confondre aquesta mena de situació amb una altra, representada, per exemple, per la Viuda Reposada, en la qual algú profereix veritats que no reïx a efectuar com a peca deliberada de duplicitat.

28


tensió, i, també, la seva tendencia a citar frases filosòfiques en altres passatges (per exemple, el 137) no és per ella mateixa cap indici dún capteniment estudiós. Exemples com aquests poden multiplicar-se fàcilment: quan Carmesina s’adreca al consell imperial (124) o parla a Tirant del conflicte entre honor i plaer (172) quan Estefania explica les distintes menes d’amor (127) o quan Hipòlit introdueix l’exeunplum de la vinya (263) l’efecte és sempre de suspendre qualsevol impressió que poguéssim tenir de l’individu parlant. Una bona part del Tirant consisteix, de fet, en parlaments, entre els quals gairebé tots els temes de la novella són coberts. La part que tenen en comú és precisament la natura formal, retòrica; un tret que hereten del romanc medieval, on, tal com ha advertit John Stevens, el parlament formalitzat pot ser descrit com a «retkica al servei dún idealisme». Encara que, com argüiré més tard, tal idealisme ha esdevingut problemàtic en el Tirant, les assumpcions retòriques en que aquesta mena de parlament es fonamenta romanen considerablement immutades; com Stevens diu a continuació, la retò’rica medieval és «de cap a peus un art (és a dir, un ofici experimentat) de comunicació, i no pas d’autoexploració o d’expressió...; el seu subjecte és la veritat coneguda; el seu mitjà natural, la historia, el la seva tècnica, deliberadament pertema o l’argument tradicionals; suasiva; i el seu propòsit, de delectar i millorar el genere huma».3 Pel que fa al Tivant, aixo inclou l’experiència del lector («propòsit de delectar i millorar») i, també, les relacions entre un parlant fictici i un o mes oïdors. El punt notable, en qualsevol cas, és el de la connexió entre la «comunicació» i la weritat coneguda»: la comunicació pren la forma d’un acte de persuasió, i, per tal de representar aquest acte, el parlant recorre a un cos de coneixements que transcendeix les qüestions de personalitat. Molts dels parlaments del Tiuant segueixen aquest patró; alternativament, n’hi ha d’altres que semblen anar no solament més enllà de la personalitat, sinó, àdhuc, més enllà de cap mena de veu parlant que pogués semblar plausible en el context. Tirant, per exemple, després d’haver-se trencat la cama en saltar de la finestra de Carmesina, exclama: -Ab desig de trobar parat ja d’aquest món, pero, puix ab multitud rable vida, plau-me lo en extrem m’és odiosa

en ma dolor semblant companyia, e, desemdavallant en los trists e tenebrosos palaus, de sospirs ja no puc restaurar la mia misemorir, e lo viure sense tu, senyora Princesa, (234).

Per ser això plausible, hom ha de pensar en termes d’una convenció dramàtica no realista, que ho accepti com una manera possible d’expressar sofriment mental i físic. Una altra vegada, el criteri. és social, no pas individual («la veritat coneguda», «convenció acceptada»), i en 3 John STEVENS,Medieval 193-194.

Romance:

Themes

29

and

Approaches,

Londres,

1973,


ambdós casos l’efecte és de fer-nos pensar en un món de creences i valors que entela tota l’acció de la novella. Des del punt de vista del lector, com ha observat Mario Vargas Llosa, això és qüestió d’una veu singular, indiferenciada, que preval sobre qualsevol distinció de personatges: . ..esa voz sin matices que habla a través de (los personajes), que por momentos los convierte en ventrílocuos, dice lo que siente, piensa, cree la comunidad: esta abstracción populosa es la que opina, dogmatiza, pontifica a través de la voz. El que aquesta

«veu» transmet

pot ser expressat

més específicament:

Es la ideología oficial de un mundo, las convenciones religiosas, culturales, sociales y morales que la sociedad ha entronizado y legitimado (y que no son necesariamente en la práctica las convicciones de los individuos de esa sociedad, como la novela lo muestra, al describir conductas que contradicen las ideas que dicen profesar los personajes), la superestructura espiritual lo que se expresa en este nivel retórico en que se sitúa por momentos la novela.4 Hom podria afegir que Iüs d’una tal «veu» no es restringeix ni al Tirant ni a la ficció medieval en la seva totalitat. John Holloway, per exemple, ha observat quelcom de similar a Hamlet, on la tendencia a parlar amb independencia del personatge crea «una especie de cor continu implícit, les paraules (del qual) aclareixen la situació a l’espectador».5 Tot i amb això, aquest no és l’efecte creat al Tirant; en lloc de guiar el lector en la interpretació de l’acció, tals passatges ofereixen una sinopsi de les distintes opinions que és possible de sostenir retenint un comp& general d’avinenca -0pinions no necessàriament avalades pel narrador i que, ocasionalment (com en les diverses declaracions sobre la Fortuna i el Franc Arbitri), són Iliurades a topar luna amb l’altra.6 D’aquí la prominencia donada al debat, ja sigui formal, com als capítols 181-186, ja en tant que mètode natural de comparar, posem per cas, la conducta d’homes i dones en l’amor (172-173). En termes de narrativa, tots aquests recursos proporcionen expedients per a sostenir una narració a gran escala, sense la necessitat d’un desenvolupament de personatges. En un sentit molt real, a Tirant i a Carmesina, eIs só’n donats els propis «jo» per la societat: els primers capítols mostren amb gran detall el procés pel qual Tirant esdevé un «mira11 de la cavalleria», i és d’aquesta guisa que és presentat al prin* Mario VARGAS ‘LLOSA, pròleg a Tivant lo Blanc, trad. J. F. Vidal Jové, Madrid, 1969, 30-31. 5 John HOLLOWAY, The Story of the Night: Studies in Shakespeare’s majar tragedies, Londres, 1961, 24. 6 Les vides dels homes estan contínuament subjectes a la Fortuna, encara que ells sovint no ho arriben a reconéixer (466-467). ‘Com siga, en un altre lloc (376) es diu que la Virtut i el Franc Arbitri eximeixen un home de la Fortuna. 30


cipi dels episodis grecs; de Carmesina, per la seua banda, hom n’espera una conducta de princesa, paper que té implicacions alhora polítiques i personals. En aquest punt, evidentment, cada un d’ells dos és requerit a conformar-se a un tipus, i en els capítols grecs, a Tiran& se li fa assumir un paper addicional, el de salvador potencial de l’Imperi. Pero, al mateix temps, molta de la riquesa d’aquesta part de la novella prové de les tensions que sorgeixen quan amor i guerra -units, almenys en un sentit públic, en la practica de la cavalleriacomenten a estrebar-se recíprocamente a un nivel1 més privat. ‘On és afectat el «caràcter» dels personatges, aixo podria suggerir una fórmula simple: que la veritable caracterització, al Timnt, s’acreix com més surten els protagonistes dels papers públics. No obstant això, no és necessàriament així: els sentiments privats de Tirant prorrompen ocasionalment en forma d’un gest públic (125), i la parla formal, amb les allusions als codis convencionals, continua dominant-ho tot, llevat de les més íntimes transaccions dels amants. Veure una part de les connexions reals entre el «personatge» i el seu «paper», d’altra banda, significa considerar el Tirunt en relació a la manera d’escriure existent amb que té més en comú: el romanc. Avui és generalment reconegut que el Tirant utilitza la faisó del romanc dúna manera particular: parlant aproximadament, la seva contribució particular a I’art de la ficció consisteix a prendre alguns trets del romanc medieval i combinar-los en la forma d’una crònica imaginaria, de tal manera que creïn la illusió d’un món humanament verificable.’ Fins i tot una descripció a corre-cuita com ara aquesta pot suggerir com el Tirant difereix del romanc convencional. Aquest, tal com Gillian Beer ha argüit, comprén no tant un tipus únic de ficció, com una serie de temes i propietats que poden ser combinats en proporcions variants: els temes de l’amor i l’aventura, una certa retirada de Ilurs @pies socktats tan per part del lector com de I’heroi del romanc, profusió de detalls sensuals, personatges simplificats (sovint amb una suggestió de significació aklegòrica), una barreja serena de l’inesperat i l’ordinari, una successió complexa i prolongada d’incidents usualment mancats d’un clímax únic, un final felic, amplitud de proporcions, un codi de conducta rigorosament observat el qual han de complir tots els personatges?

Alguns punts d’aquesta llista s’adiuen clarament amb el Tirunt; alguns altres (la presencia del sobrenatural; el final felic) amb prou feines s’hi ’ Cf. Josep MIQUEL SOBRÉ, L’èpica de la uealitat: l’escriptura de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, Barcelona, 1978, 126: «El joc de Muntaner surt de l’èpica i de la història i va cap a la novel-la. Quan llegim la seva crònica hem de pensar en allò que n’ha eixit, comencant pel Tirant lo Blanc, que va trobar en Muntaner el camí de sortir dels romans de cavalleries., li Gillian BEER, The Romance, Londres, 1970, 10.

31


adiuen o no ho fan; mentre que d’altres (notablement el grau de distancia de la societat) encara en difereixen tan considerablement com per a remuntar-se fins al que és virtualment una nova característica. El punt darrer és important, i he de tornar-hi breument més endavant. Com sigui, el que ens interessa més en aquest estadi és la qüestió dels personatges simplificats i les seves implicacions per a certa classe de narrativa. La clau d’aixo, difícilment sorprenent, rau en l’idealisme essencial del romanc medieval, 0, tal com Northrop Frye ho formula: El mite... és un extrem del motiu literari; l’altre, és el naturalisme, i entre tots ,dos hi ha tota l’àrea del romanc -utilitzant aquest terme en el sentit de.. . la tendencia a desplacar el mite en una direcció humana i, encara, en contrast amb el «realisme», a estilitzar el contingut en una direcció idealitzada? Si convenim en això, és fàcil de veure com qualsevol complexitat dels personatges aniria a contrapèl de la historia. El cavaller ideal és un home que busca la perfecció, la sement de la qual ja és al seu interior; per a assolir-la, aquel1 ha d’acomplir el seu potencial -un procés suficient, que no implica cap ajust al món exterior-. És veritat que alguns herois de romanc són més estilitzats que no d’altres; pero tots els trasos de «realisme», ja siguin en parlaments, ja en descripcions, tendeixen a ser intermitents, i normalment estan en relació amb algun tema general -l’honor, la natura de la cortesia-, més que no pas amb qüestions de psicologia individual, El que és remarcable de Tirant, naturalment, és que el1 és un heroi concebut a una escala estrictament humana, un fet, aquest, que dóna raó de molts dels detalls circumstancials de la novella. A diferencia de l’heroi de romanc, Tirant no té una recerca espiritual, sinó tan sols una reputació que cal mantenir. A més, com molts crítics han notat, per al propò,sit de la novella és essencial que els seus reeiximents militars siguin, mal que costi, humanament plausibles. 1 el més significatiu de tot és que, a Tirant, hom li fa reconéixer les pròpies limitacions humanes: «Empero, senyor, jo no puc fer sinó tant com un heme» (116). Es aquesta «humanització» de Tirant el que contrasta més fortament amb el romanc precedent. Aquí es podria invocar la teoria orteguiana de la «despoetització»: l’asserció que la ficció mateixa s’acomoda contínuament a nocions canviants de la realitat, sotmetent a judici els clixés existents.‘O Per bé que la idea de «sotmetre a judici» difícilment sembla que escaigui al Tirant: Martorell no vol pas censurar els ideals de la cavalleria, sinó tan sols explorar-ne la pertinencia al món que el1 9 Northrop FRYE, Anatomy of Criticism, Princeton, 1957, 136-137. Io Cf. Meditaciones del Quijote, Madrid, 1966, 154-155: «El mito es siempre el punto de partida de toda poesía, inclusive la realista. Sólo que en ésta acompafiamos al mito en su descenso, en su caída. El tema de la poesía realista es el desmoronamiento de una poesía.» (Malgrat les referències a la «poesía», Ortega parla fonamentalment de la novella.)

32


EESPlLL coneix. Tal pertinencia va més enllà de conseqüències practiques: tota l’empenta del seu temperament, mena Martorell a recrear aquel1 món en termes de ficció, per tal de demostrar la veritat imaginativa de la cavalleria a una societat els valors de la qual esdevenen, progressivament, menys aristocràtics. Això’ vol dir, duna banda, l’admissió d’elements no ideals, no pas amb la intenció d’afrevolir els ideals, sinó com una manera de fer-los més significatius. 1, de l’altra, hi ha un reconeixement evident del poder que els mites de la cavalleria exerceixen encara sobre la imaginació de la gent. En aquest sentit, com el Dr. Yates ha apuntat recentment, l’episodi d’Artús i Morgana (189-202) és crucial, en la mesura que mostra, en els termes més clars possibles, com I’ideal pot passar a ser observat com a part integral del món real.” Aquest impacte del romanc en l’experiència normal ens recorda que el romanc pot ser instructiu tant com és entretingut, i que, en mots de Gillian Beer, pot concernir «responsabilitats psíquiques». 1 igualment pel que fa al personatge, com el Dr. Beer justament afegeix: «en simplificar el personatge, el romanc elimina les idiosincràsies que ens fan negligir l’altra gent; això ens permet de representar els impulsos radicals de l’experiencia humana a través de figures estilitzades».l* Si bé al Tiranf concerneixen igualment tals impulsos, la més notable intromissió del món real podria semblar que contribueix a una actitud més complexa del personatge, aspecte que, al seu torn, podria ser equiparat a tipus de ficció més recents. En un sentit, això és cert: hom imagina que molts lectors experimenten instintivament que Tirant, Carmesina i Plaerdemavida són més «reals» que les figures de romanc; això no obstant, indicar un sentit de «realitat» és una cosa, i comentar a discutir aquells personatges en termes més apropiats a la novella del segle dinou, n’és ben bé una altra. Al contrari, si la representació del personatge al Tirant mostra cap característica inusual, sembla més enraonat d’avaluar aquest fet en relació amb la ficció medieval precedent. Una generalització que tendeix a sorgir de discussions recents sobre el romanc és que la caracterització com a fi en ella mateixa és només molt rarament una concernència medieval.13 En canvi, el que normalment s’hi troba -per bé que aixo no és, de cap manera, peculiar del romancés una tècnica d’establir personatges individuals mitjancant un grup simple d’atributs, les implicacions dels quals són socials més que no psicològiques. Podem trobar-ne un exemple obvi al Tirant quan ** Alan YATES, «Tirant lo Blanc: the ambiguous hero», a John England (ed.), Hispunic Studies in honour of Frank Pierce, Sheffield, 1980, 181-198, especialment

la nota 13 (198). Agraeixo profundament al Dr. Yates els seus comentaris al mecanoscrit del present article. I* BEER, 9-10. l3 Juntament amb els estudis de Stevens i Beer ja esmentats, vegeu l’excehent discussió de «realisme medieval» al capítol 5 de Pamela GRADON, Form and Style in Early English Literatuve, Londres, 1971, 273-331. 33


EESPILL Felip, el fil1 menor del rei de Franca, és descrit com a «grosser» i <cavar» (100). Molt del que s’esdevé a la cort de Sicília és, de fet, una conseqüència, o bé d’aquelles dues qualitats, o bé dels intents de Tirant per amagar-les als ulls de Ricomana i, així, persuadir-la que Felip és una persona idònia per a maridar-se. (La natura de conte popular del clímax -1’incident dels dos Ilits (llO)reforca apropiadament la impressió d’una efectiva, i enterament tradicional, peca de rondalla.) Episodis menors com aquest són relativament suficients; de tota manera, en uns altres 110~s hi ha traces de la mateixa tècnica en la presentació d’alguns personatges majors. Plaerdemavida, per exemple, en un estadi més aviat incipient de les seves relacions amb Tirant, s’exclama a Carmesina i Diafebus: «Dolor de costat que et vinga! , que si jo tingués enamorat, també m’hi jugaria com vosaltres feu, mas só dona eixorca que no tinc res qui bé vulla» (146) i més tard es descriu ella mateixa com a «seguidora de la fortuna, socorrent a les persones qui bé amen» (277). El fet que aquestes siguin autodescripcions afegeix un element important: el del parlament directe. Qualsevol que en sigui la naturalesa com a personatge, no hi ha dubte que Plaerdemavida és una «veu» convincent, i és aixòl, més que cap altra cosa, el que compta per a la impressió d’espontaneïtat que ens dóna tot al llarg dels capítols centrals de la novella. Ara, això tot sol amb prou feines és suficient per a crear la illusió dún personatge «ben arrodonit»- . l4 la part interessant de les seves autodescripcions és que ella es veu clarament dins dún paper i, encara que hi ha moments en que apareix per a sobreposar-s’hi, és aquest paper -presentat, naturalment, amb un munt de detalls «realistes»el que ella manté fins al final. Quant a Tirant, és evident que esdevé un personatge més complex en el curs dels capítols grecs; ara, si arriba mai a esdevenir-ne un de «ben arrodonit» o no, això és obert al dubte. En l’arribada a Rodes, el Mestre el descriu en termes que suggereixen una fórmula de personatge simple: «Per ma fe jo cree, si Tirant viu molt temps, el1 basta a senyorejar tot lo món. El1 és Iliberal, ardit e savi, ginyós més que tot altre» (108) i això, és reforcat pel report de les seves proeses prèvies, quan Tirant ateny finalment Constantinoble (119). Bona part de la narració, tant abans com després d’aquest passatge, demostra com Tirant exemplifica aquelles qualitats. En la mesura que mostren com els principis de cavalleria poden ser traduïts en termes reconeixedorament humans, concerneix a tals episodis més la mateixa natura de la cavaIleria, que no la psicologia individual de Tirant. Manllevant una útil distinció de Stevens, contribueixen més a demostrar-ne les caracterís1a El contrast entre personatges «ben arrodonits» i personatges «plans» es troba al capítol 4 d’E. M. FORSTER, Aspects of the Novel, Londres, 1927. Si bé la distinció és superficial i fa molt poc per a mostrar la natura real de la creació de personatges, té una utilitat limitada en la mesura que suggereix graus variants de tractament psicologic. 34


tiques essencials, que no a expressar-ne el caràcter de personatge.” El punt que complica aquest model, com ja he suggerit, és la relació de Tirant amb Carmesina i les tibantors que s’esdevenen, tant al si de la relació mateixa, com entre els afers privats dels amants i l’empresa pública de la guerra. Una vegada això s’esdevé, la caracterització es fa més subtil: motius ambigus són suggerits i fets psicolègicament plausibles, Tirant és mostrat amb trets menys que perfectes, i, pel que fa al barometre emocional de Carmesina, se’1 fa fluctuar bàrbarament entre un extrem i l’altre. Tot això sona forca «modern», i no hi ha dubte que, com Vargas Llosa ha mostrat, algunes de les tècniques que Martorell empra en presentar certes situacions complexes és més freqüent trobar-les en la ficció dels segles dinou i vint. Si bé el que és realment impressionant del reeiximent de Martorell es podria argüir que és que els seus efectes més originals són de bon tros obtinguts amb I’exploració de les possibilitats existents de la narrativa medieval. Un senyal que estem tractant amb una obra de ficció essencialment medieval és l’absència freqüent de motius. Motius -d’un tipus molt convincentés clar que apareixen en certes seccions de la narració; com el Dr. Yates apunta, el fet que Tirant pugui parlar en termes d’ambició, i, també, d’amor, fa que Carmesina dubti de la seva sinceritat, i això, al seu torn, permet la Viuda Reposada de jugar amb aquesta aprensió genuina, en benefici dels seus propis fins retorts.16 Com sigui, en unes altres ocasions som lliurats a l’obscuritat de per que un personatge particular es condueix tal com ho fa. Fins i tot en l’exemple que acabo de citar, ens podem preguntar per que Carmesina refusa tan persistentment escoltar-se cap crítica de la Viuda Reposada per part d’Estefania o Plaerdemavida. ((Es el seu rece1 envers Tirant tan fort com això; 0 és que això és en part un recurs per a crear suspense?) Encara més obvi: no hi ha res que expliqui per que Hipòlit s’enamora de I’Emperadriu (248) ja que la seva admiració per ser Emperador no és introduïda fins a un lapse posterior. 1, encara, ¿és versemblant que Hipòlit aparentment no hagi sentit res de l’amor que Plaerdemavida li professa, mal que ella ja ho confessi a altra gent? Amb tot, si algunes àrees del personatge resten opaques, hi ha vegades en que ens assabentem de característiques psicològiques que són ocultes per als personatges mateixos. Aixà pot esdevenir-se quan un personatge no té control complet dels seus mots o dels seus actes: un gest impulsiu o la necessitat d’inventar-se una «historia», sota tensió emocional, poden revelar coses que estan fora de l’abast de la declaració conscient. Alternativament, la revelació pot ser, de fet, experimentada pel personatge en qüestió, tal com passa quan Tirant és forcat Is STEVENS, 174. l6 YATES, 187.

35


a confessar la veritat dels retrets de Plaerdemavida: «Per la mia fe..., donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! » (233). Tots aquests moments creen un efecte de profunditat que va més enllà de les meres necessitats narratives. De vegades, tal com acabem de veure, la impressió de misteri és decebedora: l’opac ha de romandre opac, perquè al text hi ha un fet que constitueix una «escletxa». En d’altres llocs, nogensmenys, hi ha problemes genuïns de motiu, els quals, en tant que són experimentats pels personatges mateixos, formen un identificable vincle d’interés entre aquests i el lector. Es en moments com aquests que ens sentim inclinats a parlar de les «vides interiors» dels personatges -i justament així, car hi ha moments que Martorell vol clarament que en veiem els pensaments-. Pero aquí cal anar amb cura: tant se val el que un lector modern puga esperar-ne, és dubtós que un escriptor del segle quinze hagués pensat d’ell mateix que estava revelant la «vida interior» dels seus personatges -un concepte del tot estrany al pensament medieval-, i veure tals moments com una anticipació primitiva a I’anàlisi psicològica més moderna només pot obscurir la natura real de l’ensinistrament de l’autor. Una assumpció recurrent en diversos punts del Timnt és que un personatge no pot veure dins la ment d’un altre. Això surt primer a l’episodi d’Artús i Morgana, com a part de la definició de l’honor: «Cové que sia alguna cosa coneguda e manifesta, car les coses que son dins, són a nós ocultes, e no les foranes, car negú no pot saber lo pensament de la persona, mas coneix-lo per los senyals que defora se manifesten» (195). Més endavant, Plaerdemavida fa una declaració similar a Tirant -«Les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren, car en altra manera elles, closes dins los corporals murs, e segellades ab lo secret segell de nostra voluntat, a altre sinó a Déu no són descobertes» (277)-- i una proposició identica és repetida pel mateix Tirant al comencament del capítol 325. Això en si mateix és un ~110~comú; el que compta són les conseqüències per a la ficció. Una conseqüència, ben segur, és que, tot al Ilarg dextensions considerables de la narració, ens trobem amb una situació semblant a la dels espectadors en una representació, en la mesura que el personatge pot ser revelat tan sols a través del parlament o de l’acció. 1 encara, com en certs tipus de representació, el curs dels parlaments i les accions pot ser interromput pel soliliqui. Això passa, per exemple, al capítol 238, en reflexionar Tirant sobre la traïció aparent que adés s’ha esdevingut al jardí: Oh fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desigen! ¿Per que has permès que los meus desventurats ulls haguen pogut veure cosa que tots los vivents no han vist, ni porien pensar que un tal cas fos possible qui fer-se pogués, si dones a la femenil condició no li és res impossible que de mal sia?...

36


Aquí, evidentment, no s’intenta imitar el procés verbal mental: el monòleg interior, com en la majoria de formes primerenques de ficció, és retòric, no pas psicològic, i no hi ha cap diferencia real entre aquest i d’altres parlaments formalitzats que s’adrecen a personatges de fet. Una altra conseqüència -i aquí, certament, hi ha un parallelisme genuí amb la ficció realista modernaés que el mateix narrador pot assumir un paper deífic per tal de donar compte del que passa dins de la ment d’un personatge. 1 en fer-ho, se n’allunya de la situació del tipus d’una representació, en direcció a la narració omniscient: no pas inventant-se un soliloqui, sinó descrivint un personatge «tenint pensaments». Al capítol 269, per exemple, Carmesina ha sentit suara la Viuda Reposada burlant-se de Tirant perquè aquest ha tractat d’enredar-la en una trama per a segrestar la seva senyora: La Princesa, qui véu que es burlava de Tirant, pres-hi molt gran enuig en si mateixa, partí’s d’allí e entra-se’n dins lo seu retret. COmen& a pensar molt en Tirant per la gran amor que li portava e los grans donatius ‘que dava a les sues donzelles per causa sua. E ella, com pensava en l’extrema amor que ella li portava, cusava en si molts pensaments e amargues dolors. En el context immediat, això no és res més que un lligam narratiu simple i efectiu, el qual no implica cap canvi significatiu en l’acció o en la disposició: aquesta és la mena d’entrecàs que li passaria a Carmesina en aquest punt de l’acció; la natura dels seus «pensaments» i les seves «dolors» no és analitzada, i tal pausa breu serveix, sobretot, per a preparar un nou canvi d’escena. Aquest passatge, de tota manera, apareix al final d’una seqüència en la qual de primer Tirant i, després, la Viuda Reposada apareixen en el procés de «tenir pensaments». Els de Tirant són dits a la Viuda en veu alta, i incorren en un tipus familiar de retòrica: «Oh tu, senyora Princesa!, jon reposa ara lo teu pensament? Vine, e oir& lo que dien de ta altesa. Jo no cree, ni Déu m’ho deixe creure, que tal defalt pogués fer dona qui gens estime sa honor.. . » (269). Es refusa a creure, naturalment, la falsa informació de la Viuda sobre Carmesina. 1, tan bon punt ell en surt, la Viuda, desconcertada per no haver pogut convéncer-lo, examina la situació: La Viuda resta sola e pres-se a dir en si: -Puix Tirant no ha dat fe en les mies paraules, no ha lloc I’engan qui havia principiat; pero jo faré tant que jo el faré al que desige, encara que en Apia dar la pura anima al diable per eixir ab la mia intenció, car en altra manera no tendria cara ab que pogués jamés venir davant ell, e seria poca admiració que el1 no ho digués a la Princesa, e jo en aquest cas restaria ab la maldat... (269).

Comparat retòric;

En part,

amb el parlament

previ

de Tirant,

en termes

teatrals,

és més com un apart

podem

pensar,

això

és una 37

qüestió

aquest

és molt

menys

que no com un soliloqui.

d’allò

que s’ha de fer


saber; cal prendre una decisió (la Viuda continuar-à amb la seva trama, malgrat el contratemps...), i cal donar-ne una raó (. . .car, si no ho fa, la seva falsedat sera descoberta i caurà en desgracia als ulls de Tirant i Carmesina). Al mateix temps, el llenguatge relativament desfregat pot servir a un altre proposit: la declaració que ella esta disposada a vendre’s l’ànima al diable, que en un passatge més retòric podria semblar una mera figura de dicció, ací dóna una sensació forca literal («pura anima» és una bona pinzellada, que suggereix l’orgull amb que ella s’ofereix més tard (286) a Tirant) i ens la confirma com a «tipus»: la gelosa dona enamorada, disposada a anar tan lluny com caldrà per tal d’aconseguir els seus propòsits. Es també remarcable que, una vegada acabat aquest apart explicatiu, la Viuda recorre immediatament a la retòrica: «Oh antiga ira!, sies certa on que vages jo et seguiré.. .» (269) con si el que ara més I’interessés fos d’emfasitzar la seva resolució. 1 el seu pas subsegüent és d’inventar-se la falsa historia del pla de Tirant per a segrestar Carmesina, la qual contara en benefici propi; així, denunciara Tirant i alhora se’n burlara, si bé, com ja hem vist, enfellonirà Carmesina en el proces. ~Què és el que una seqüència com aquesta ens diu de les «vides interiors) dels personatges? La resposta, certament, és «ben poca cosa». El parlament formalitzat dels soliloquis no és menys generalitzat que el de les proferiments públiques, encara que l’apart de la Viuda suggereixi un ús més pràctic del llenguatge, principalment en interés dels motius. Pel que fa al passatge en que se sent la propia veu del narrador -la descripció de la reacció de Carmesina davant la historia de la Viuda-, podem pensar que les possibilitats de l’omnisciència són tan escassament explotades com per a considerar-les gairebé inexistents. Pero,, amb la mateixa evidencia, res d’això’ no disminueix l’efectivitat de la seqüència en la seva totalitat: una vegada se n’han entés les convencions, la narració passa majestuosament dún petit clímax a un altre, sense cap mena de tibantor. Per aixo la caracterització, al Tirant, rarament sembla assistida per una autorevelació directa, ni tampoc per la intervenció d’un narrador omniscient. Allo’ que sí que l’assisteix -i aixo és un dels grans reeiximents de la novellaés l’habilitat de Martorell a explotar formes narracions de somnis, actes i gestos; menys directes de descobhment: i altres tipus menys formals de discurs. Les narracions de somnis ja han estat plenament discutides per altres crítics i a penes demanen cap comentari més.” «Narracions de somnis» potser no sigui un terme satisfactori del tot; els dos «somnis» del Tirant són relatats, no pel narrador mateix, sinó per un dels personatges, i -més crucialmentcap dels dos no és un somni genuí. 1 encara més, per bé que cada un dels dos és inventat pel personatge l7

Cf. VARGAS LLOSA,

18-20, 36-41;

YATES,

38

184.


EESPILL del cas, els propòsits difereixen: Plaerdemavida, a I’episodi de les «bodes sordes» (163), conta a les dues parelles allo’ que ha presenciat secretament, si bé ho presenta com a somni, no com a fet; l’Emperadriu, de poc pescada al llit amb Hipòlit (262), conta a 1’Emperador que Hipòlit se li ha fet present en un somni, juntament amb el seu fil1 mort, i que aquest s’ha prostrat als seus bracos i li ha pregat que veiés en Hipòlit el seu substitut: «Jamés tan plasent dormir no sentí, e deia’m lo meu fill: “Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per fil1 a mon germà Hipolit, car jo l’ame tant com fac a Carmesina.“» En el primer exemple, Plaerdemavida fa conèixer als altres, per bé que a través d’una estratagema obliqua, que ella ha observat cada detall dels seus actes amorosos. (Aquí, naturalment, no hi ha secret, ja que ambdues parelles són impellides a reconèixer la precisió del seu relat.) El propòsit de 1’Emperadriu és, en canvi, més difícil d’analitzar: la intenció obvia del «somni» és d’ensarronar l’Emperador, peros si tot es reduïa a això, qualsevol altre recurs més simple hauria bastat. L’Emperadriu, dit d’una altra manera, malda per inventar-se el «somni», com si hi hagués algun propòsit important al seu darrera. I aixo, és confirmat més tard, quan ella ho repeteix en públic, en presencia d’Hipòlit i de Tirant. Tot aixòs erigeix una sorprenent ambigüitat, ja que I’Emperadriu pot referir-se a Hipòlit, mentre convenc els altres que parla del seu fil1 mort. D’aquesta manera, el decorum es manté, per més que, en privat, ella persisteixi a adrecar-se a Hipòlit com a «man fill». 1 el colp final ve després de les morts de Tirant i ‘Carmesina, quan Hipòlit s’adona que ara ja no hi ha res que el previngui d’esdevenir Emperador: Car tenia confianca de la molta amor que 1’Emperadriu li portava que, tota vergonya a part posada, lo pendria per marit e per fill; car acostumada cosa és de les velles que volen llurs fills per marits per esmenar les faltes de llur joventut e volen-ne f,er aquella penitencia (479). El toe final de cinisme -comentari de l’autor, no pas style indivect Zibue- retrotrau aquí la situació entera cap a un món on tals coses es donen per sabudes. Pero ni tan sols aixòl pot desactivar les poderoses, i potser en gran part informulades, emocions que hi ha darrera el «somni» de 1’Emperadriu. Com Vargas Llosa observa: «¿Se da realmente cuenta la emperatriz de lo que le ocurre? Tanto impudor ya no es impudor, sino probablemente ignorancia».” No podem estar-ne segurs, i a això’ es redueix tot segurament: en fer anar 1’Emperadriu més enllà del que la situació estrictament demana, Martorell crea una àrea ombrívola de significat que ens invita, sense resoldre mai res, a especulacions psicolò’giques.

l8 VARGAS LLOSA, 20.

39


EESPfU La noció d’« excés » -de contar una «historia» que ultrapassa les necessitats estrictes de la situacióés igualment aplicable al «somni» de Plaerdemavida. Aquí Vargas Llosa fa ressaltar altra vegada el punt essencial: «El elemento erótico del episodio está dado no sólo por los hechos que suceden, es decir, por lo que Plaerdemavida “ha visto” en su sueño, sino también por lo que “ha sentido”.» l9 Aquests sentiments són expressats de dues maneres obvies: Plaerdemavida estava tan literalment «inflamada» pel que va veure que havia de vessar-se aigua freda pel damunt; més tard, no podia dormir de pensar en allo que havia vist. A aquests sentiments, es pot afegir-hi tot el conjunt d’emocions que hi ha darrera el seu desig d’explicar tot això als amants; i, una altra vegada, allò que sembla des d’un punt de vista un acte gratuït fa emergir una complexa i àmpliament indefinible xarxa de relacions, que només poden ser discutides en termes psicològics. Per aixo, pel que fa als dos darrers exemples, sembla lícit de parlar de les «vides interiors» dels personatges. Al mateix temps, és clar que els «termes psicològics» en qüestió no són directament declarats dins el text mateix; cap judici que faci el lector no ha de venir de la propia experiencia, si bé això, també inclou la de llegir el Ilibre. En aquest aspecte, Ilegir el Tirant no és essencialment diferent de llegir moltes altres classes de novella; la diferencia, pel que fa a la caracterització, rau en la presencia o l’absència d’anàlisi psicològica per part del narrador, i en la importancia relativa de l’evidència indirecta. Dues noves generalitzacions se suggereixen en aquest punt: una és que alguns personatges, com ara Felip o el Senyor d’Agramunt, poden semblar «reals» en el sentit que fàcilment ens podem imaginar gent com aquesta existint, encara que no se’ns digui res de les seves vides interiors; l’altra és que, si hi ha genuïnament la impressió d’una «vida interior», això no és necessàriament senyal d’un personatge «ben arrodonit». (A l’Emperadriu, clarament no se la pot qualificar de tal, i Plaerdemavida, per tota la seva vivor, fa el seu efecte per mitjans forca diferents.) ‘O Les altres formes possibles de descobriment -accions, gestos, tipus ocupen una part considerable de la nove&, menys formals de discurstan considerable que es fa difícil d’aïllar-ne aquells trets que afecten la caracterització. El gest, com a substitut de la parla, regularment traeix un caràcter, tant en la literatura com en la vida. Tirant, sota tensió emocional, respon amb violencia a les paraules de Carmesina sobre la necessitat de «morir bé»: l9

VARGAS

LLOSA,

40.

2o Hi ha un altre problema en parlar de Plaerdemavida: el fet que als capítols gairebé amb tota seguretat afegits per Galba hi ha un falliment notable a I’hora d’explotar les qualitats del seu personatge i de la seva parla, tan reeixidament establerts per Martorell. Per a una discussió interessant d’aquest punt i d’altres relacionats amb ell, vegeu Joan Coromines, «Sobre I’estil i manera de Martí J. de Galba i el de Joanot Martorell», a Homenatge a Carles Riba en compliu seixanta anys, Barcelona, 1954, 168184, especialment 176.

40


Acab,ant la Princesa les sues darreres paraules quan Tirant dona de mà en la taula i .entre les dents sdix que així seria, que escassament lo pogueren entendre, e sens dir res volta les espatlles e anàse’n a la sua posada. Tots estigueren admirats del continent que fet havia Tirant (125). Es gràcies a aquesta i a d’altres descortesies similars que es mostra als altres com Tirant està torbat; un fet que l’Emperador, en un dels seus rars moments de percepció ( 125), atribueix immediatament a l’amor. Els gestos, evidentment, són la forma més simple d’«accions que parlen més alt que cap paraula», per bé que, en la pràctica, les més elaborades accions d’aquesta mena són fixades sovint en un teixit sencer de discurs. Prenguem, per exemple, la qüestió de la «timidesa» de Tirant?l Superficialment, almenys, els seus primers senyals d’impuls sexual --l’episodi de «la bella Agnès» (60), l’assistència física que dóna a Felip en la requesta de Ricomana (lll), la seva demanda de la camisa de Carmesina (132)suggereixen el contrari, encara que, al capdavall, es pot comentar de sospitar que la seva audacia aparent és ‘en part de la inexperiencia. Qui l’acusa persistentment de timidesa

el resultat

és Plaer-

demavida: ¿E per un no res que ma senyora vos ha dit, estau ja esmaiat? En les forts batalles sou vós animós lleó e tostemps sou vencedor, ie temeu una senyora sola, que ab esforc e ajuda nostra vos darem d’ella vencedor? A la gent d’armes dau gran esforc e a nosaltres toleu lo poder, mas jo veig temor e pietat contrasten als cruels ardiments (656). El canvi de «temor» a «temor» i «pietat» és revelador, car ambdues emocions són incloses en la darrera escena (281), on Tirant, a punt de consumar el seu amor, desisteix davant el requeriment de Carmesina. El punt que cal destacar-ne és que trobem dues interpretacions contràries de l’acció de Tirant dins el text: -Mal bé hi meta Déu! lo plaer, e Tirant lo delit, no s’és fet, que de rabia abatut cavaller, e veureu

-dix Plaerdemavida--. Vostra altesa n’ha e jo n’he lo pecat; mas tant me do1 com pense morir. Deixau-lo’m veure al flac e que li diré! . . .

-Per la mia fe -dix la donzella de Montblanc-, el1 ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortes cavaller que el1 és, que més ha estimat perdre son delit que enujar a ma senyora. Així, en una versió Tirant ha manifestat més no, un desig de respectar la voluntat

que cita aquest «mig ”

bona»,

passatge,

i totes

temor i, en l’altra, pietat o, si de Carmesina. El Dr. Yates,

veu cada una de les dues reaccions com a illustrant el que el1 anomena l’«ambi-

dues juntes

Cf. VARGAS LLOSA, 19: «en realidad es un tímido».

41


CESPlLL giiitat creativa» de la novella. *’ Vist de lluny, això és segurament correcte; vist més de prop, es podria argüir que la teoria de la «timidesa», encara que plausible, no esdevé mai un fet establert: essencialment és l’opinió de Plaerdemavida, ‘si bé la seua persuasió és tal que no ens costa gaire deixar que acoloreixi la nostra interpretació d’altres episodis. L’altre punt de vista, que emfasitza pietat i virtut, és bàsicament el de Carmesina: malgrat el seu obriment en qüestions de sexe, és a aquest punt de vista a que sempre retorna en moments crucials, fins i tot després d’una eventual consumació (437). En termes de coneixement politic i cavalleresc, ella obra rectament, no retent la seva virtut, i això, com he suggerit abans, serveix convenientment les necessitats de la trama. Es així que alguns tipus d’acció, com podríem esperar, fan Ilum sobre el personatge; el fet que és distintiu del Tivant, de tota manera, és que aquestes accions sovint poden ser preses en més d’un sentit, i que l’ambigüitat que això crea pot ser emfasitzada, més que no resolta, pel discurs efectiu d’altres personatges. Inevitablement, això, suscita la ien quin sentit, si n’hi ha cap, són Tirant qüestió de la consistencia: i Carmesina personatges consistents, i, si ho són, quines implicacions té aixb per a la novella com un tot? Alguns crítics, és veritat, han negat que ho siguin. El professor Riley, per exemple, detecta una «confusió d’actituds literàries»: LCom podem continuar prenent-nos Tirant seriosament, tal com evidentment s’espera que fem, després d’haver tingut embolics de llencols, d’haver estat desdenyat per la Princesa Carmesina, i d’haverli anat d’un pèl que no el desdenyés I’Emperadriu? &om podria ningú a la IContrareforma prendre aquest heroi lasciu pel model de virtuts que l’autor obviament proposava? 1 els altres personatges no són pas millors.23 En termes de la teoria literaria renaixentista, no hi ha dubte que això és exacte, i la reconstrucció de Riley de la possible actitud de Cervantes davant el Th-ant és molt convincent. Ara, que els lectors del segle XV responguessin de la mateixa manera ja és una altra qüestió; tal com Lola Badia observa sensiblement: > . . .cal no oblidar que l’autor del Tirant és un home del seu temps i que la noveRa, per moltes genialitats formals que posseeixi, capac de fer-ne una obra «moderna», fereix la nostra sensibilitat amb sortides que al XV és d’esperar que no sorprenien ningúJ4 Podria argüir-se, de fet, que és possible de continuar prenent Tirant seriosament, precisament perquè Martorell ha tingut molta cura a l’hora de situar els moments de comedia sexual en relació al tot. Si res havia l2 YATES, 186. 23 E. C. ,RILEY, 24 Lola BADIA,

Cervantes’s

theory

«Desgreuge

per

of

the novel, Oxford, 1962, 24-25. a Quaderns Crema, 2, Barcelona,

Tirant»,

1979, 104. 42


de sorprendre un lector del segle xv, gairebé segur que hauria estat la natura inclusiva d’aquest tot, més que no cap dissonància entre les seves parts. Ací, la qüestió de la caracterització incideix en la qüestiú global de les intencions de Martorell en escriure el Tirant, un tema que surt de l’abast de I’argumentació present, i que el Dr. Yates discuteix molt habilment en el seu recent article. Si, com suggeria abans, concerneix a Martorell d’explorar la pertinencia dels ideals cavallerescos al món que el1 coneix, llavors, clarament, quelcom de la densitat d’aquest món ha de transferir-se al que escriu. Així, la seva manera de mirar-se la cavalleria a la qual estava lligat temperamentalment no implica nostalgia ni iconoclàstia, ans més aviat, com el Dr. Yates argüeix, un brillant intent imaginatiu d’omplir el gran buit que hi ha entre la teoria social i les realitats de la conducta social. No trobem res de didàctic en aquest intent: si hi ha cap resolució, rau en la unitat de la ficció mateixa i en l’abast absolut de les perspectives que això conforma. Va fent via sense dir que cap d’aquestes perspectives és la «justa»: Martorell és un escriptor massa expert com per a imposar una única interpretació a la historia, i, fent oscillar constantment el balanc entre el «personatge» i el seu «paper», indueix els lectors a un procés infinitament ramificat de discriminació. A la fi, naturalment, aquest procés va molt més enllà de qüestions de personatge: el clentre d’interès, al Tiuant, no és tant l’«experiència de l’individual» com tota la forma en que Martorell desplega la seva narració. El seu sentit del personatge, com he provat de mostrar, és molt diferent del de la tradició realista -un fet, aquest, que no implica cap judici de valor. Encara que moltes coses del Tirant semblin prefigurar tipus de ficció posteriors, la tendencia a apreciar-lo merament pels trets «moderns» -de vegades amb la implicació que la resta és insulsahauria de ser afrontada?’ Els conceptes de «modernitat», a més, tenen tendencia a canviar: pel que fa al personatge, moltes de omniscient, «personatges les données de la ficció realista -narració arrodonits», identitat establea hores d’ara ja no semblen tan incontrovertibles com havien semblat. 1 això, al capdavall, pot fer més fàcil mirar la ficció medieval en el dret propi; no com a quelcom forcat

” Així DÁMASOALONSO,en el seu excellent article «Tivant 20 Blanc, novela, moderna», a Primavera temprana de la literatura europea, Madrid, 1961, 201-253, escriu sobre les «dues tècniques » del Tirant: «Una, tan nueva, que nos parece verla brotar en las mismas manos de Martorell viva, ágil, libre, despreocupada, rápida (y al mismo tiempo, pormenorizadamente analítica); en una palabra, «moderna»; otra, tradicional, ligada, razonada, toda trámite, lentísima; para el lector de hoy, un hastío, una Zata» (252).

43


LESPILL a entrar en esquemes improcedents, sinó com a un tipus de narrativa l’«alteritat» de la qual es perfila com un desafiament constant a les nostres concepcions literàries?6

(Traduït

de l’anglés

per Manuel

Artur TERRI Florensa Molist)

26 El concepte de «qualitat d’altre» o «alteritat» ha figurat prominentment a les discussions recents sobre literatura medieval, Vegeu, per exemple, Paul ZUMTHOR,Purler du moyen âge, París, 1980, 35-38 i Hans ROBERTJAUSS,«The alterity and modernity of medieval literature», New Literary History, X, 1979, 181-229.

44


LESPILL

L ITERATURA INFANTIL AL PAÍS VALENCIA (19304982) E mpar de L anuza F rancesc Pérez Moragon

L

I

OBJECTE d’aquestes notes és fer un balanc de la producció bibliogràfica originada al País Valencià, en cata&, durant lültim mig segle, i que té com a destinataris els xiquets. Hem tingut en compte, només, allò’ que és literatura de creació, deixant de banda les obres de caràcter pedagògic.’ ’ Part de les notícies d’aquest article foren exposades per E. de Lanuza en una conferència a la 1 Mostra del Wibre Infantil de la Conselleria de Cultura (València 1979) i a les 1 Jornades catalanes del llibre per a infants (Barcelona 1981). La participació de F. Pérez i Moragon en l’estudi forma part d’un treball més ampli, realitzat amb l’ajut de la Fundació Jaume Bofill. Pròximament publicarem un balanc de la bibliografia didàctica valenciana del mateix període. Per al marc general, veg. Teresa ROVIRA i M. del Carme RIBÉ: Bibliografía histkca del libro infantil en catalán, Madrid 1972; els catàlegs Llibres en cata& Barcelona 1973-1982; Quins líibres han de llegir els nens ?, Barcelona 1977, i apèndix, preparats per «Rosa Sensat». Veg. també Francesc PÉREZ I MORAGON: Publicacions va45


La primera afirmació que cal fer en tractar el nostre objecte és que no hi ha un genere, amb una mínima tradició, que puga ser anomenat així. El que hi ha és una serie de llibres solts que, en general, no s’adscriuen a cap projecte seriós i mantingut de proveir els xiquets del país d’una lectura suficient en català. Dos tipus de raons expliquen aqu’esta mancanca. D’una banda, les més globals i conegudes, que es relacionen amb la nostra historia recent. D’una altra, i connectades amb les primeres, les que afecten més directament la situació del xiquet valencia en l’àmbit cultural en que comenca a moure’s: escola absolutament castellanitzada -amb les excepcions salvables dels últims temps-; manca de consciencia nacional en la immensa majoria dels pares; una burocracia docent forastera o castellanitzada sense cap interés pels nous corrents pedagogics, feblesa de les estructures editorials excepte, potser, ‘en les empreses productores de comics -escrits tots, pero, en castellà-, etc. Al capdavall, dones, un panorama del tot negatiu en el qual sobresurten, com a excepcions, algunes poques obres, més producte de la bona voluntat que no d’una planificació mínimament eficac ni, menys encara, d’un convenciment general sobre la necessitat de formar la identitat lingüística ja des de les primeres edats. Tanmateix, cal tenir en compte que ací hi ha un petit décalage que fóra absurd d’ignorar. Si bé ressenyem exclusivament els títols publicats al País Valencia o bé els d’autor valencia apareguts en un altre Iloc dels Països Catalans, els nens del país han tingut i tenen sempre el recurs de les edicions barcelonines. Aquesta possibilitat és especialment remarcable a partir de la dècada de 1960. Ara, resulta evident que la solució no és del tot satisfactoria, atesa la situació objectiva de l’idioma i, potser més encara, la posició subjectiva en que pares i professors es colloquen sovint, enfront dels llibres en català no editats al País Valencia. 1 això sense anomenar els problemes, mínims pero reals, que innegablement vénen creats per les diferencies Ièxiques i morfològiques que trobem entre els distints dialectes, especialment sensibles per als xiquets, que no posseeixen un bagatge lingüístic ampli. Amb totes les dificultats, pero; hi ha aquest recurs. No cal dir que en una situació normalitzada el transvasament de llibres entre els distints Països Catalans no oferiria cap problema, ni per als lectors adults ni, amb una bona formació dels mestres, per als xiquets. En tot cas, també resulta evident que la normalitat sembla tan allunyada del nostre panorama que no podem saber si l’assolirem. (í939-1973), Valencia 1974, 2: ed. augmentada en preparació. Agraïm a Joan Fuster, Adolf Pizcueta, Ferran Zurriaga, Ricard Masco, Vicent Sanchis i Francesca Aleixandre (Sala Nicolau Primitiu Gómez Serrano de la Biblioteca Pública Provincial de Valencia) la resolució de diverses consultes plantejades durant l’elaboració del treball.

lencianes

46


tESPILL Així, si més no en la producció de lectures infantils i de llibres escolars de text, creiem que cal impulsar no l’autoabastament, que fóra estúpid i perjudicial, però sí la presència planificada d’un material bibliogrà,fic suficient d’origen valencià.

1930-1936 Hem situat l’inici d’aquest balanc en 1930 i no per casualitat, ja que en aquel1 any es van produir alguns fets que semblaven augurar una decisió, minoritària però estesa, de crear les bases per a una literatura infantil valenciana? Fou Ilavors que aparegueren Contes per a infants. De Za imaginució ~zòrdica, de Joaquim Reig, la collecció de narrativa breu «Nostra Novella» que mostrà un interés relatiu pel públic infantil, i la primera edició del Tomba-tossuls, de Josep Pascual Tirado. No cal dir que n’hi havia precedents, si bé molt escassos. Per exemple, Cuentos per uls meus chiquets (ensuys de novela infantils) (1926), de Vicent Pla i Mompó; el projecte de Biblioteca Infant de 1’Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana, tallat per la dictadura de Primo de Rivera i que publicà una Breu instvucció de la doctrina cristiana (1922); també, el conte, «en infantil», «No han passat els Reis»,3 a les pàgines de Taula, obra de Maximilià Thous i Llorens (1900-1957). Contes per a infants, de Joaquim Reig i Rodríguez (n. 1896), conté una sèrie de versions de l’anglés d’algunes narracions ben conegudes del folklore infantil britànic i bàltic: «El flautista encantat», «La princesa rentaplats», «El gegant de la fi del món », «Jaume i el follet», etc. La dedicatòria no podia ser més significativa: «Als nens valencians òrfens de narracions i cantes, per causa de la nostra tragèdia pairal.» En certa manera, es tractava del divertimento d’un polític i financer nacionalista que, durant una estada recent a la Gran Bretanya, havia pogut comprovar la preocupació que els pobles nòrdics sentien per les qüestions educatives i pel simple esplai infantil: «squures i pares, joguines i llibres són construïts moltes vegades pensant solament en el menut que ha de fruir-los». A aquesta consideració se n’afegia una altra: «la nostra tragèdia pairal, a l’interrompre el cultiu de la Ilengua valenciana, va deixar-nos sense molt distintes manifestacions literàries i els nostres nens quedaren ìarfens de narracions i cantes. Els infants no obstant, són la cantera d’on eixiran els hbmens de demà, i el pobl’e que no cuida les intelligències incipients, que no desvetlla i educa la voluntat i el coratge dels seus menuts, que al propi temps amb exemples d’herois més o menys reals no desenrotlla I’esperit Ileial i cavalleresc, produïx ’ Manuel .&ZNARI SOLER: «Redrecament (1927-19X)», Els Mm-ges, 12 (1978), 3 TauZa de Lletres Vaíencianes,

i ruptura

de la cultura

pp. 23-58. 4 (gener

47

1928), pp. 7-9.

valenciana


uns hòmens que saben ben poc de la tolerancia, del jugar net, de la baronia, i ‘en fi de totes les virtuts que són la flor i I’escuma d’una raca».4 Hi havia, dones, un designi en darrer terme polític, de política lingüística. Per la seua qualitat literaria i per la seua correcció idiomàtica, tan propia dels postulats de Reig i de l’editorial L’Estel (1928), que publica el volum i que era dirigida per Adolf Pizcueta, Costes per u infants representava una autentica novetat que, dissortadament, queda sillada, pero que caldria reeditar. També en 1930 va aparéixer la primera edició del famós Tombatossals, de Josep Pascual i Tirado (1884-1937). Alguns capítols havien vist ja la llum al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, si bé, com ho testimonia Angel Sánchez Gozalbo, aquells fragments experimentaren un procés d’adaptació i d’acoblament, d’e lligam i d’estructura, «en ascendir a llibre».5 Tomba-tossals és una rondalla meravellosa, amb quatre gegants com a personatges principals, cadascun dels quals té una particular habilitat sobrenatural, que l’ajuda a triomfar en les seues empreses. Tots quatre collaboren a estendre els dominis del rei Barbut, a través de diverses aventures acolorides i un punt grotesques, expressades amb un llenguatge duna gran vivor, ací i allà puntejat d’arcaismes o de paraules i dites d’una relació directa amb el parlar de la Plana. Com I’autor advertia en el «Proemi», les seues contalles eren «recordances, enyoraments de la infantesa», «relats fantàstics oïts a l’ensems que a forca d’engronsons se’ns volia adormir»: és a dir, hi havia conjuntats elements narratius transmesos per tradició oral amb d’altres extrets de la imaginació de Pascual Tirado i de les lectures que feia, empés pels companys de la Castellonenca, de la nostra literatura clàssica i de l’estrangera. Aquella primera edició de Tomba-tossals fou un autèntic touv de /orce editorial de la Castellonenca, un llibre bellíssim, de gran format, amb illustracions de Bernat Artola, F. Pérez Dolz i Lluís Sales i Boli. Se’n féu un tiratge de mil trenta-sis exemplars. En la collecció setmanal «Nostra Novella», de criteris dubitatius i variables, van aparéixer dotze narracions per a infants, bé en volum a part, bé com a complement eventual de textos per a adults. Algunes responien al concurs de conte infantil convocat per la collecció, en el ’ Veg. «Pròleg» (pàgs. 7-8) i l’autocrítica de Sautor, Taula de Lletres Valen29 {febrer 1930), pàg. 7. Ressenya d’algunes crítiques en Taula, 31 (abril

cianes,

1930) p. 15, i 32 (maig 1930), p. 15. L’Editorial Tres i Quatre té en projecte la reedició del llibre. J Potser no s’ha assenyalat prou que l’elaboració de Tamba-tossaís, sobre els materials publicats al BBCC per Pascual i Tirado, fou obra de Ricard Carreras i Balado, i un altre membre de la Castellonenca, probablement A. Sánchez Gozalbo. Veg. «Advertiment» a la 2.” ed., Castelló de la Plana, 1976, p. 15. Sobre Pascual i Tirado, veg. la introducció de Manuel Sanchis Guarner a la 2.” ed. de De la meua garbera, Valencia 1974, pp. 9-14.

48


CESPILL número 6. Eren obres d’escassa volada, d’un sentimentalisme i d’un moralisme exacerbats, de personatges classificats amb uns criteris absolutament maniqueus, molt pobres pel que fa als recursos lingüístics -poc adaptats per a la comprensió dels xiquetsi narratius. Si de cas cal destacar-h& com l’única amb estructura de conte popular, exempta de condicionaments negatius i antipedagògics, L’astúcia i Za forcu (número lo), de Teodor Llorente i Faltó (1879-1949), el qual, no debades, fou traductor de les Rondaies de mossén Antoni M. Alcover.6 Els altres títols apareguts a «Nostra Novella» són els següents: La puincesu LZum de Sol, d’Eduard M. Albert (núm. 7); El debut de Matarile, del mateix autor (núm. 13); La promesa, d’e Josep M. Juan i Garcia (núm. 17); 1 per un monyicot se digueven. .., del mateix Llorente i Faltó (núm. 22); El violi, d’Elisa García (núm. 23); Removdiment, de Josep Cebrian i Navarro (núm. 28) obra premiada als jocs florals de Godella; El coixet, de Lluís Gua1 Crespí (núm. 31); El príncep fe&, de Rafael Martí Orberà (núm. 40); EZ doncaineu, de Josep Torrent Rò’denas (núm. 42); finalment, En el jardí de Za infantesa, de Pere Gabriel Alpera, recull de cinc narracions premiat al concurs de cantes infantils de la collecció i que en constitueix el número 49. Tota aquesta activitat sembla que hauria d’haver obert un període molt més productiu, a favor de l’efervescència cultural nacionalista durant la Segona República. En general, pero, no fou així. Les iniciatives principals correspongueren a 1’Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana, el Centre d’Actuació Valencianista i Iéditorial Arte y Letras, de Valencia. El Centre d’Actuació Valencianista (CAV), entitat creada en 1931, publica, diversos cantes infantils, entre els quals hi havia El flautista encuntut, de J. Reig; Removdiment, de J. Cebrian i Navarro; La f2or del lliri bluu (1932), rondalla popular adaptada d’una poesia de Víctor Iranzo, per Angelí Castanyer, amb illustracions de Ramon Temprado; 7 El violí (1932) del mateix dibuixant i text d’Elisa Garcia Villalba; i Els tres peixets (1935) de Lisard Arlandis, sobre el qual una ressenya anòaima deia: «és senzillament una petita Ilicó de coses. Ab I’excusa del regal dels tres peixets, desfila per les curtes fulles del conte tota la vida dels peixos de la mar, ab ses lluites per la vida, tan diferents en cada una de les especies»’ L’editorial Artes y Letras publica en 1934 una serie de deu cantes, tots de Josep Cebrian i Navarro, de les mateixes dimensions (16 pàgines). Els títols ‘eren: Els veis dels pobres, El coixet, Aquel1 any de falles, 6 Cuentos maravillosos (1913) i Nuevos cuentos

maravillosos (1928). ’ La composició inspiradora en Víctor IRANZO I SIMON: Poesies, Valencia s.a., pp. 71-80. La mateixa rondalla apareix en altres zones dels Països Catalans amb el nom de <cLa flor del penical»; cf. Joan AMADES: Folklore de Catalunya. Rondallística, Barcelona 1950, pp. 214-216. La variant valenciana ha servit de tema a composicions musicals de Joaquim Rodrigo (1934) i Agustí Alaman (1972). * Acció, 39 (2 febrer 1935), p. 1.

49


Un hèroe de cartó, En la fira de Nadal, El home fe& portava camisa, Paella, Allà en els moros, El xiquet francés i El pont en l’aiuat; tots els quals tenien un caràcter molt tradicional i excessives concessions lingüístiques. L’Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana inicia, una collecció, que queda tallada per la guerra, el primer número de la qual fou El xiquet de pedva (1936), del qui fou tresorer de l’entitat Josep Sansabas i Serrano, amb il’lustracions de Ramon Temprado. Una ressenya anònima apareguda en la publicació El Pais Valencià judicava així la narració: «la semilla historia que ens conta el senyor Sansabas pot interessar als infants que comenten a llegir. Té una petita dosi de fantasia i apunta una ensenyanca; potser li manca habilitat en l’exposició artística. Es massa planera de forma. Els nens volen una mica més de troballa, gusten d’endevinar segrets (sic), els agrada, de vegades, un interrogan& uns punts suspensius, alguna fantasia al seu alcanc en l’art del narrador»? El volumet aparegué amb motiu de la Fira del Llibre de 1936 i lingüísticament no era massa acurat. lo Com en la collecció del CAV, les contracobertes publicaven un resum biogràfic dún valencia il-lustre. Lo Rat-Penat va publicar La perla que naixqué en lo fang, de Lleó Agulló Puchau, amb dibuixos de Manuela Ballester; l’original meresqué el premi del Centre d’Actuació Valencianista, als Jocs Florals de 1934. La Societat Castellonenca de Cultura edita, com a número XV de la seua Biblioteca de Contemporanis, Càstov i Elèrcia (1936) de Serafí Salort i Ginestar, una obreta que pretenia inculcar un sentiment d’amor a la terra propia, entre els seus lectors. l1 Un caràcter molt menor tenen el monò~leg teatral La doneta (1935) de Josep Peris Celda, i Versos per als chiquets valencians (1936), de Josep Maria Bayarri. En l’ambient de l’època, a banda del que ja hem dit, es detecta l’interés que alguns cercles tenen per proveir els xiquets valencians dúna literatura propia. Així, Gaietà Huguet i Segarra dota un premi de 2.000 pessetes -és a dir, una quantitat important en aquel1 momentper a un llibre de lectura infantil, dins els Jocs Florals de Valencia del 1932, amb l’advertiment que les obres presentades havien d’acomodar-se a l’ortografia proposada per Lluís Revest en La llengua valenciana ( 1930).12 ’ El País Valencià, 21 (18 abril 1936), p, 2. lo La Protectora publica també, amb el nom editorial El País Valencia, un petit fullet titulat La Ueuzgtca(1934), amb 8 pagines de tamany molt reduït. *’ El conte s’esdevé en diversos indrets de les comarques septentrionals valencianes i acaba amb aquesta «moral»: «Des d’aquell dia, els herois de Castàlia influenciaren la vida de pintors i escultors, músics i arquitectes, escriptors i enginyers per poder aconseguir, amb la pau social, la llibertat del nostre País. 1 vosaltres, xiquets, penseu que algun dia sereu hòmens, que algun dia portareu el rem del vostre poble. Aleshores, resordeu Castor i Elèrcia; i encara que no pugueu vore’ls mai, ajudeu-los també, en la seua tasca, i jo us promet que sereu molt felicow lz EZ Camí, 5 (2 abril 1932), p. 5.

50


A les pagines de El Camí, i seguint una crida de Carles Salvador, Joan M. Borras i Jarque informava que un dels acords adoptats «pels companys adherits al Grup de Mestres Valencianistes que assistiren a les Jornades Pedagògiques de Castelló fon el sistematisar la nostra tasca en el conreuament a l’escola de la nostra llengua, fent que els alumnes escriguen els cantes que saben “en la Ilengua d’ells”, o com es digué en la historica sessió d’aquelles Jornades, en eZ valencià nostre (...). La redacció de cantes pot efectuar-se una vegada a la setmana i remetre’nsels, signats per I’infant, amb constatació de I’edat i poble i visat pel mestre» i afegia, «podria eixir-ne d’ací el Ilibre de lectura valenciana per a escoles, fet pels mateixos xiquets i xiquetes».13 El1 mateix, poc després, publicava un conte recollit pel seu fil1 de nou anys, a Càlig (el Baix Maestrat), on Borras exercia el magisteri.14 En aquesta línia d’estímul a la creació narrativa pels mateixos xiquets se situa el concurs de cantes infantils convocat pel Centre d’Actuació Valencianista en 1935. Els originals havien de ser obra de xiquets amb edats compreses entre els sis i els deu anys, tindrien una extensió entre dues i quatre quartilles, i hom advertia a les bases: «seran refusats tots ‘els originals que parlen de guerres i tinguen tendències imperialistes; els que tracten d’assumptes irreals, com fades, castells encantats, miracles, fantasmes, etc., així com els que continguen matèries religioses, polítiques 0 socials».15 A la mateixa directriu pedagògica corresponen les breus narracions incloses en les revistes escolars promogudes pels mestres valencianistes, com ara Ibèria (Canet lo Roig) i Sembra (Sant Joan de Moró), I’última de les quals es publica fins i tot durant la guerra d’Espanya, animada per Enrie Soler i Godes. Sembra edita els cantes El Zlenyater mort i El pastoret. Tanmateix, les vicissituds polítiques del període segaren totes aquestes iniciatives, i d’altres que hi havia en projecte. El Consell de ‘Cultura i Relacions Valencianes «Proa», fundat en 1935, tenia un departament dedicat a les edicions pedagògiques, que no va arribar a funcionar.16 Molt poc abans de la guerra, la revista La República de les Lletres desapareixia per a transformar-se en un conjunt de plans molt ambiciosos, entre els quals hi havia la publicació de lectures per a xiquets. Així, anunciava com d’aparició prò8xima els títols següents: Contes per als xiquets, Llibre de lectura infantil i Jocs i cancons dels infants.17 Obviament, aquest objectius no pogueren acomplir-se. l3 EZ Cumí, 48 (4 febrer 1933), p. 1. ” El Camí, 53 (ll marc 1933), p. 3. Aquesta iniciativa, ja alludida en la nota anterior, no va tenir èxit. IS Acció, 40 (9 ‘febrer 1935), p. 2. l6 Organigrama de l’entitat en Timó, 1 (julio1 1935), p. 6. ~ l7 «La transformació de “La República de les Lletres”», en el núm. 8 de la revista (abril-juny 1936), p. 32.

51


EESPILL 1936-1939 Pel que sembla, durant els tres anys de guerra només van aparéixer dues publicacions infantils breus en català, a Valencia. Es tracta del conte Si n’era UMU treseta (molt amé, narra les aventures de tres xiquets i el seu gos, enmig de l’ambient bèllic), publicat en 1937 per la ConseIleria de Cultura, i la CoNecció ,d’endevinaZles per a xiquets, del mateix any, editat per 1’Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana. L’autor dels dos opuscles era Enrie Navarro i Borras (1891-1943).

1939-1970 Acabada la guerra, amb la derrota republicana, s’obre un Ilarg desert per a la literatura infantil com, en període -un decenni Ilarggeneral, per a qualsevol mena de publicació, literaria o no, en llengua catalana. L’escola i les activitats dels xiquets quedaren sotmeses a un control ideològic molt rígid, tant polític com religiós, i la imposició del castellà fou total. Els primers intents de trencar aquest cercle, de produir unes lectures que Iligassen els xiquets -uns pocs xiquets, no cal dir-hoa l’idioma propi a través de la lectura, provenien d’homes de l’esquerra nacionalista de pre-guerra: Enrie Valor, Josep Mascare11 i Gosp, Enrie Soler i Godes i Leopold Martínez Vidal. Enrie Valor i Vives (n. 1911) publica entre 1950 i 1958, en l’editorial Torre, tres petits volums de Rondalles valencianes; en 1951, en collaboració amb Lluís Constanc, RondaZZes giuonines i vaíencianes; en 1953, Narmcions de Za Foia de Castalla, amb pròlleg de Joan Fuster; entre 1964 i 1970, dos volums de Meravelles i picardies. Rondalles vaZencianes, a l’editorial L’Estel. Finalment, en 1975 i 1976, els dos primers volums de la seua obra literaria completa, publicada per Gorg, amb pròlegs de Sanchis Guarner, Rafael L. Ninyoles i Neus Oliag, on es recull el conjunt de la seua tasca com a rondallista. Les narracions tradicionals replegades per Valor constitueixen un enorme cos de material per al treball de lectura infantil, encara no prou explotat. Alguna ha estat objecte d’adaptació teatral. De 1952 és un petit bestiari que, si bé no té una destinació estrictament infantil, ‘entra molt bé dins les coordenades que cal exigir a un material d’aquest tipus. Es tracta del volum de poemes Bestioles (ni epigrames ni faules), d’Enric Soler i Godes (n. 1903), publicat per Lletres Valencianes. Les composicions són de lectura i comprensió ben fàcils; de l’obrasón els que habitualment troba els animals -personatges el xiquet en la seua vida quotidiana: la put put, la gavina, el bou, el conill, el gall, el caragol. .., si més no, els xiquets que Ilavors vivien en l’àmbit rural; el ritme pot esdevenir cansó amb poc d’esforc. La mateixa editorial, que dirigia Ricard Sanmartín, publica en 1953 52


i els setrs awzics, de Josep Mascare11 i Gosp (1910-1977), «novelleta d’infantsl prologada per Carles Salvador, el qual en deia: «els nens actuen -accionen i reaccionencom a nens. 1 l’autor, l’escriptor, ho explica tot amb un Ilenguatge pla i entenedor». Mascare11 ja advertia en la introducció que els xiquets no havien d’esperar que hi trobarien «fades -eixes gracioses dames de la illusióni tampoc els simpàtics follets -eixos gnoms dels Ilibres estrangers-, els quals fan brometes a tots i guarden els nens estudiosos dels perills del bosc.. . Tindré només el gust de relatar-vos certes aventures esdevingudes al nostre propi poble, dins la pròspia llar...». En efecte, els personatges i les anècdotes del llibre no tenen característiques extraordinàries; són, poden ser, quotidians. Si de cas, des dúna òptica actual, es pot retraure a l’obra un to excessivament moralitzant (el personatge principal acaba tancat en un collegi de la ciutat, perquè hi corregesquen la seua vivor de xiquet de poble). Leopold Martínez Vidal publica en 1954 una transcripció de la rondalla popular Pere Patufet, amb dibuixos d’Antoni Ferrer. Hi introduïa un personatge infantil, Jordiet, que era el receptor de la narració, i que després centraria altres dos Ilibres de I’autor, Les vacances de Jordiet (1954) i Els sowwzis de Jordiet (1955), tots dos illustrats per Lluís Nadal Alberic i el segon prologat per Emili Beüt. A Les vucavrces Martínez Vidal posava a contribució ,elements de cultura popular, com ara costums i jocs, i també animals personificats, típics elements fabulosos, amb un Ilenguatge i una estructura senzills i clars. En Els somnis hi ha potser un excés d’elaboració i de moralina. El personatge central té la inquietud de saber que fa el1 al món. Durant un període d’inconsciencia, té distints somnis en que éssers fantàstics li narren estranyes aventures que, ja despert, donen resposta al seu interrogant. El recull de textos per a la lectura infantil Un món per u infants, elaborat per Joan Fuster i publicat el 1959 per Francesc Soriano i Bueso, amb illustracions d’Andreu Alfaro, té un caràcter molt més actual. Conté frgaments narratius o poemes d’autors diversos, antics o moderns: Vicent Ferrer, Ramon Llull, Segarra, J. M. Palacios, Joan Maragall, Goethe, Almela i Vives, Bru i Vidal, Bono i Barber, J. E. Martínez Ferrando, Enrie Valor, Tagore, Vicent Sorribes, etc. Un món per a infunts és una obra modèlica, ben estructurada i amena, que ofereix diversos tipus de lectures, fàcils de comprendre i aptes com a objecte d’exercicis posteriors. El mateix Fuster publica deu anys més tard, el 1969, un breu text propi, també destinat als xiquets i titulat Abu~s que eZ so2 no creme. Hi descriu el procés de cultiu de l’arrò,s i tots els elements que hi intervenen.18 Joaquim

l8 Abans que el sol no creme, amb ES conte del xiulet {ressenyat infra), la rondalla recollida per E. Valor Història d’un mig pollastre i la faula El corb i 10 rabosa, de La Fontaine, en versió d’Eulàlia Valeri, formen el disc Contes per a xiquets, València 1980.

53

valencians


LISP111 1970-1982 En aquesta data assistim al naixement d’un esforc per la introducció del català a l’àmbit docent, esforc que ha anat acompanyat, com calia esperar, d’una bibliografia cada volta més amplia i més ambiciosa, destinada a la lectura infantil. El fet que la major part dels autors siguen alhora ensenyants fa veure amb claredat aquest caràcter quasi directament instrumental de moltes publicacions. D’altra banda, la societat valenciana no ha permés encara l’estructuració dún mercat efectiu prou ampli perquè es produesca l’aparició duna oferta regular -excepte en i a penes podem constatar una tendencia cap algun cas escadusseral creixement i, potser, cap a la normalització més 0 menys insegura i parcial. Resulta ben significatiu que la primera autora que treballà en aquest sentit estigués alhora lligada al treball de renovació pedagògica i d’arrelament de l’escola al medi nacional propi. Carme Miquel i Diego (1944) ha publicat, entre d’altres treballs especialitzats, Un estiu a Za Marina Alta #(1970), on narra l’experiència dún xiquet davant els treballs i la vida d’un Poblet, integrant-hi elements de la cultura popular. També són seues les adaptacions de les tres rondalles contingudes en Acò diu que eya (1971), amb illustracions de Josep Alonso. En les narracions, comunicades per xiquets de Simat de Valldigna i de Valencia, destaca la ingenuitat i l’humor, i, també, una harmòaica adaptació a les necessitats pedagogiques. ,Carme Miquel publica també, a Barcelona, dos cantes populars valencians: Marieta (1974) i La rabosa (1975). El mateix origen popular té EZ conte del xiulet (1975), en versió de Maria Isabel Negre i editat igualment per La Galera, de Barcelona. L’orientació dels llibres de Maria Mulet (1930-1982) és molt més tradicional. Veus de xiquets (1971 i dues ed. en 1975) és un recull de composicions -cancons marineres, nadalenques, poemes per a representar, etc.-, dedicat a Carles Salvador i prologat per Martí Domínguez, que gira entorn dels infants. Fou també autora de Nadal al COY (1973), poemes infantils i d’un llibre de lectures escolars, Per-e (Diaui d’un xiquet) (1978), amb illustracions de Pere de Valencia, que en la seua primera versió castellana (1956) assolí un cert èxit. Tanmateix, l’obra es ressent d’una substancial inadaptació a la problemà,tica i a les preocupacions dels xiquets actuals. En 1972, Josep ,Casalta Casanovas edita el seu «conte per a iIluminar» El Jordi. Ferran Zurriaga i el pintor Manuel Boix publicaren en 1974 el volum Veles i vents: narracions, poemes, cancons i un còmic, acompanyats amb exercicis que afavoreixen la comprensió de la lectura i l’ús de l’obra com a material escolar. L’autor hi recull textos de diversos escriptors: LópezChavarri, Sagarra, Espriu, Fuster, Miquel Duran, Carner, Ovidi Monllor, Llorente, Salvat-Papasseit, Soler i Godes, etc. Concebut com una eina, en moments de situació canviant i dubtosa per a la nostra cultura, VeZes i vents pot ser entés com una antologia literaria per a xiquets, més que com un llibre de text, en sentit estricte. La collaboració 54


EESPILL del Collectiu Mestre Ripoll (inspirat per Ferran Zurriaga) i Manuel Boix, amb la participació com a redactar de Josep Palacios, produí dos textos ben didàctics sobre fets transcendentals en la nostra historia: EE diu nacional del País Valencia (1977) i 25 d’abril. Dia de les llibertats del País Valencia (1979 i 1980), el primer amb text bilingüe. En 1976 l’editorial Mas Ivars presenta quatre aventures d’Astèrix, de Goscinny i Uderzo, en versió catalana de Francesc Pérez i Moragon: Astèrix legionari, La lluita dels caps, Aster-ix i els normands i Astèrix i Cleopatra.f9 Es tracta dún intent d’anostrar, amb les variants valencianes, un dels grans herois de la literatura infantil actual, intent que, per desgracia, no ha tingut continuïtat. El castellonenc Miquel Peris Segarra (n. 1917) reuní el 1978 en Tríptic casolà (Retaule poètic) tres obres teatrals dedicades «al fantàstic món dels xiquets» i d’un arrelament local que les fa molt interessants: Custelló de Fadrell, sobre l’origen de Castelló de la Plana; La conlloga, on glossa episodis de les ContalZes de la terra de Pascual i TiradoI; i El betlem de la Pigà, en la qual es recull la tradició de les representacions teatrals nadalenques de carrer.2’ Empar de Lanuza (n. 1950) va obtenir el Premi Josep Maria Folch i Torres de 1978, amb el volum de cantes El savi rei boig (1979) prologat per Enrie Valor, el qual afirma que el text se situa «abans del desenvolupament de la rondalla, puix que la seua obra té un avantatge sobre aquella vella i preciosa literatura tradicional: que la nostra escriptora no ha arreplegat cap tema ni cap motiu menat per la tradició, ni menys, per tant, ha transformat, ni nacionalitzat ni literaturitzat els seus cantes infantils, sinó que els ha creats ex nihilo, de punta a punta, en un reeixit esforc d’imaginació i de tendresa». Empar de Lanuza ha publicat també la novella Ron viatge, Pitblanc (1982) i una altra narració amb materials de cultura popular infantil, Llibre d’anar anant (1982) amb illustracions de Manuel Boix. La Federació d’Entitats ‘Culturals del País Valencia (FECPV) promou des de 1969 el Concurs «Joanot Martorell», de redacció infantil. D’aquest certamen han eixit alguns volums. Gandia vista pels seus xiquets (1979) inclou cantes participants al concurs de 1969, estructurats per Teresa Pitxer i illustrats per Rafael Armengol. Amb el títol Recollim cantes populars, Marisa Lacuesta publica (1980) ,una selecció de set cantes arreplegats per xiquets de vuit a catorze anys, presentats al segon Concurs (1970) i illustrats pel mateix pintor, Maria Conca recopila una part de les redaccions presentades als concursos de 1969 i 1974, amb el títol Els xiquets i les xiquetes escriptors (1975); hi ha una sola narració, L’oroneta missatgera, i illustracions de Mercé Matxí?l La mateixa entitat publica la collecció Joanot, l9 Circumstàncies inesperades van impedir que el text publicat s’ajustàs a la meua versió. Nota de FPM. *O El Betlem de la Pigà fou estrenat a Castelló de la Plana, amb gran èxit, el 23 de desembre de 1980. 2L El volum multicopiat Z Concas de cantes (s.a.), publicat pel Departament de Filologia de 1’Escola Edetània, conté quatre narracions en cata% i quatre en castellà, d’alumnes del centre.


EESPILL que fins ara ha tret a la llum els quaderns següents, illustrats tots per Manuel Granell: Històuia de muns (1982), De qui serà (1982) i Els números uccidentats (1983), amb text d’Empar de Lanuza, i . . .Aru va de cups (1982), d’e Rosa Serrano. La FECPV patrocina també el Premi «Enrie Valor». En la seua primera convocatòvria, en 1981, recaigué en Marisa Lacuesta, amb l’obra Tres i no res en Za boca d’un druc (1982), il-lustrada per Miquel Calatayud. La Institució Alfons el Magnànim, de la diputació de València, ha editat diversos Ilibres de text i també la collecció Fullets per a l’Escola, en la qual han aparegut (1981) sis quaderns: Cants de treball, de Ferran Zurriaga; Plantes aromàtiques, d’Antoni Martí i Gil; Lu paraula és una aventura, de Rosa Serrano; L’escola del meu poble, de F. Zurriaga; Estimem la nostru Ilengua, de Carme Miquelt; i Científics vulencians, de Víctor Navarro. Són fullets amb nombroses illustracions literàries i gràfiques, que introdueixen els lectors -xiquets entre onze i catorze en una sèrie de centres d’interés i que serveixen per a anys d’edatfonamentar treballs de classe, collectius o individuals. La mateixa institució publicà el recull Contalles populavs vulenciunes (1981), de Josep Bataller i Calderon, amb ilkstracions d’Enric Garcia Coloma i Antoni Laveda MateoF2 Quart, el meu poble (1982) és una història d’aquesta localitat de I’Horta, amb textos d’A. Grinyó Guzman, Josep Sancho Juan i J. L. Sanchis Forriols, i dibuixos d’Harca. D’una altra banda, l’Ajuntament de València va editar, amb motiu de la celebració d’Expojove, el còmic Valentín (1981), i la carpeta de fitxes Jocs vulenciuns de xiquets (1982), de Rafael Pérez Contel i Pau Pérez Garcia, amb dibuixos de diversos autors. Histàriu del País Valencià contada per uls xiquets (1979), de Ricard Blasco, és un magnífic exempie -que caldria veure insistit per èpoques, personatges, etc.d’acostar el nostre passat als xiquets. D’una altra banda, trobem també el primer Premi «Tirant lo Blanch», instituït per la diputació de Valencia, obtingut per Josep Palomero (n. 1953) amb El pardalet sabut i el rei descvegut (1982), volum illustrat per Manuel Boix. Finalment, Acció Cultural del País Valencià, dins les seues campanyes d’animació escolar, edità en 1982 el conte El convit del carugol (Les coses en valen&), d’E. de Lanuza i els quaderns de divulgació Biografia de Manuel Sunchis Guarne?-, de la mateixa autora, i Les Normes de 1932, de Jeremies Barberà. Empar DE LANUZA Francesc PÉREZ I MORAGON *2 Les rondalles foren replegades a la Safor. Bataller és també autor del repertori etnogràfic Els jocs clels xiquets al País Valencià, València 1979. La recuperació dels jocs propis és una vella preocupació dels nostres ensenyants. Veg., per exemple, Emili LLUCH: «Valencianisem els jocs infantils», Acció, ll (21 julio1 1934), p. 1. Sobre aquests temes, veg. també el núm. 35 de la revista Saó (marc 1981), amb articles de ,Conxa Romero, E. de Lanuza, Antoni Ferrer i Manuel Barberà, i una entrevista amb J. Bataller.

56


E

T TOUT LE RESTE EST LITTÉRATURE

Llud?Aracil

P

OSSIBLEMENT hi ha diverses maneres de no entendre pas la primera regla i més fonamental del mètode sociologic d’Émile Durkheim: «considérer les faits sociaux comme des choses». Si limitem els nostres esforcos a entendre-la, pero, constatarem que és fonamental, i que la sociolingüística presenta excellents terrenys de comprovació -perquè la contminte social és ací notablement efectiva. Aquella llibertat del parlant, tan celebrada pels irracionalistes romànics (cf. Robert A. Hall, Idealism ín Romance linguistics, 1963) i per algun racionalista (com ara Noam A. Chomsky), no té res a veure amb aquesta altra qüestió. No diré res ací de les imposicions i exigències que constrenyen el comportament verbal individual dins la vida ordinaria. Aquest és el camp més ampli en que veiem funcionar les regles i normes de l’ús lingüístic, i també les sancions (repressives i d’altres) que un ordre establert aplica a les desviacions. Parlaré solament d’un à,mbit ben especial, que sembla 57


LESPILL privilegiat: la literatura. 1 comentaré a casa, perquè la historia de la literatura moderna en aquest idioma mateix que ara uso presenta aspectes instructius que els natius hauríem de saber apreciar. Algú dins la Renaixenca va invocar una (in)certa noció d’«independència literaria», que em sembla que ningú no va aclarir gens mai. Que entendria aquella gent per «literatura»? Com que sabem que MO eren gens originals, podem suposar que eren grafòlatres -i sabem que la grafolatria consisteix a adorar la «Gramàtica» i les «Belles Lletres». Es dones probabilíssim que aquella noció fos simplement la d’autarquia de la «literatura» mateixa, investida de prodigiosos simbolismes subentesos. Aleshores mateix o després, aquesta és, en tot cas, la nocio que va prevaler i que ha arribat a nosaltres sota el reto1 de «Cultura Catalana». Aquesta és, en efecte, la concepció brillantment exposada al blurb que acompanyava la traducció anglesa (a través del castellà) de La pelZ de bruu de Salvador Espriu, publicada finalment a Calcuta el 1977. Segons Espriu, es tracta de fer del català un vehicle ,de sentiment i emoció profunds, de carregar-lo de la grandesa creativa del símbol i del mite; perquè, mentre ‘que un idioma eficient és reemplacable, una llengua de l’amor i del somni és inamovible per decret.’

¿Què pot dir un sociolingüista d’una literatura que, fent de la necessitat virtut, assumeix una vocació i una representació tan singulars dins un context que la «marca» relegant-la en uns subàmbits molt especials? La sociologia corrent de la literatura no aporta gaire llum pertinent, perquè ha donat per segures unes condicions qualitativament diferents. 1 és clar que les versions corrents, que pressuposen situacions «normals», són les llegides ací i pertot, i el sol centre de referencia comú. L’israelià Chaim Rabin té segurament raó quan diu que, per definició, no hi ha pas comunicació directa entre les «minories». No pretenc pas, pero, encetar un tema inèdit. Al contrari, vull consignar en primer lloc un fet histò’ric. El pròleg de l’Anto2ogia de Za poesia valenciana de Joan Fuster (1956) fou una de les meves primeres fonts d’inspiració. La veritat és que (quasi) tota la historia i la crítica literaria catalana han improvisat o manllevat ad hoc un rudiment o altre d’enfocament sociolingüístic. 1 els observadors més instruïts i sagaces -dels quals hi ha almenys un: Fusterhan après de tota aquesta historia molt més que no els podria ensenyar algun amateur pretenciós. * El text anglès diu: «One justification for a minority language to exist and flourish in a multilingual situation, suggests Espriu, is to make it a vehicle of deep feeling and emotion, to charge it with the creative grandeur of symbol and myth, for an efficient language can be replaced, but a language of love and dream is irremovable by fiat.» Dec el meu exemplar de The buU-hide (Calcutta: Writers Workshop, 1977) al benvolgut amic Thomas F. Glick, que m’havia informat abans de la seva desigual brega amb els mediatitzadors d’aquella traducció.

58


En justícia encara a la veritat historica, he d’esmentar un altre compatriota: Joan Sales. El seu «PròNleg del traductor català» a la novel-la El garre22 de Loís Delluc (1963) fou una altra font d’inspiració en aquella primera i solitaria etapa. He rellegit amb profit aquel1 text més duna vegada, fent abstracció de judicis incidentals poc pertinents. A propòsit d’una novella occitana traduïda per el1 mateix, Joan Sales feia una referencia directa al cas català, en la qual recapitulava un raonament que potser encara y10 han sabut expressar tan clarament els historiadors i crítics locals: En el fons, . . . prolongar artificialment una agonia sense esperances és . . . (convé que en prenguem consciencia d’una vegada) l’tinica perspectiva que poden oferir-nos aquells qui ens voldrien reduir a un programa estrictament «cultural» 0 «literari». La manera de dir-ho importa poc. El fet és que, encara que I’art pour Z’art tingui mèrits i encants peculiars, presentar-lo com una empresa de redempció és un salt massa violent de la fantasia. El que sigui capac de creure en aixà, creurà en qualsevol cosa. Sales tenia el bon sentit de no improvisar pas un arguments ad hoc. Al contrari, enunciava molt bé el problema fonamental i general de la literatura en qualsevol idioma «minoritari». $om podria la mera literatura superar una situació que la relega doblement, perquè confina en primer lloc el seu propi vehicle lingüístic ? El llenguatge de la literatura és sempre un subconjunt del repertori total d’una societat -i els USOS d’un idioma «minoritari» són també un segment de la gamma total-. ¿Quin sera el resultat quan les dues restriccions qualitatives (a més de quantitatives) estan connectades en serie? Aquesta concatenació és un exemple més clar de bleeding arder que els descrits pel lingüista Paul Kiparski. Les dificultats ací són dissuasives, i les majors no vénen pas de la llengua en si, perfectament apta en si...: vénen de la societat que la parla o, millor dit, que hauria de parlar-la. Evidentment, és ridícul de pensar que una societat «deuria» parlar aquest o aquel1 idioma, per estalviar problemes als escriptors que lúsen. 1, d’altra banda, l’exemplaritat de la literatura és ara segurament més improbable que mai. Encara que puguem imaginar llargues i problemàtiques concatenacions a través de les quals l’idioma utilitzat per la literatura podria irrompre successivament dins altres àmbits, és prou clar que la literatura no és pas la millor base estratègica d’operacions. Per comentar, és obvi que una literatura opera directament tan sols damunt el cercle dels seus lectors -i aquesta és ací l’anella més feble de la cadena-. Es molt més probable que funcionin en aquesta etapa crucial cercles viciosos que no pas cercles «virtuosos» -i que l’estrangulació estronqui i frustri tota l’estratègia imaginada-. En tot cas, 59


CESPILL treure el millor partit possible d’una mala posició és una cosa -i fer de la necessitat virtut és tota una altra. Estratègies indirectes a part, hi ha una qüestió immediata. Segurament, qualsevol literatura pot, més o menys per definició, produir una llengua literaria. Ara: iquines seran les relacions estructurals i funcionals entre aquesta llengua intraliterària i l’extraliterària 0 propiament dita? Hi ha certament subgèneres molt especials que poden inventar de toutes pièces un vehicle lingüístic per a ús intern, i evadir-se així del problema. Per contra, precisament els generes menys especials, més proxims a la vida «real», necessiten absolutament «reflectir» la llengua efectivament usada per la gent dins els escenaris «naturals». Ací la llengua literària no podria pas, encara que s’hi esforcés, allunyar-se’n astronòmicament de la llengua pròpiament dita. Vull dir ací que l’oblidat Josep Calveras tenia més raó que ningú quan insistia en la «continuïtat amb el parlar viu» (La reconstruqió del llenguatge literari cata& 1925). Es clar que aixo és un consell de perfecció, impracticable en certes situacions precisament en aquelles en que la llengua efectivament usada dins els àmbits «autèntics» no és pas la mateixa que l’escriptor ha escollit; i la qüestió s’assembla essencialment a la de Mahoma i la muntanya. 1 bé, Sales deia que, mentre que un novellista dan&, per exemple, pot «emmirallar» en danès tota una societat sense faltar a la versemblanca, en canvi, el novellista occità dels nostres dies ha de renunciar a emmirallar extensíssims sectors de la societat occitana contemporània.. ., degut a l’efecte ~d’inversemblanca -mortal per a una novetlaque produiria en el lector un diàleg en occità entre personatges que en la realitat parlen francès. Noteu bé que ací es tracta del sentit social mateix de la realitat, absolutament previ a qualsevol pretensió o vocació «realista» de la literatura. Clarament: la literatura no pot pas fer miracles. Les llicències fantàstiques que pugui permetre’s pertanyeran precisament a l’àmbit de la fantasia, al qual correspon un genere especial i a part: la literatura fantàstica, sobre la qual Tzvetan Todorov ha dit coses interessants, i el meu collega Jon D. Driessen n’ha dit de molt importants. El truc essencial de la literatura fanmstica consisteix en intrusions i/o extrusions Hi ha sempre un «COS estrany», -irrupcions i erupcions, si voleu-. fora del seu element, que produeix una sensació de desconcert -i també, necessàriament, un distanciament. Si l’autor es proposa justament això, té un marge de llicència bastant ampli. Ara, si MO és pas això el que es proposa, el marge és prou estret -i l’escapisme resta fora de la qüestió. El fet és que hi ha correspondències entre la gamma (intra)literària Més: les i la de la vida «real» -la metàfora del «reflex» vol dir això-. correspondències tenen una elasticitat limitada. Sales assenyalava així correctament una contrainte social tan efectiva com les que Durkheim va observar -de fet, notablement dura-

60


LESPILL la llengua duna sub-societat . . . és fatalment una sub-llengua -digui’s Ilengua, dialecte o patuès, que no sera pas el mnom qui fara la cosa-. De la mateixa manera la literatura ‘que es produeixi en una llengua sotmesa a tals limitacions político-socials és, o acaba essent, una sub-literatura, sense que ho pugui impedir tot el geni d’un Mistral. El prefix «sub-» té ací el mateix sentit que en «subconjunt», i es refereix a la relació d’inclusió (i d’exclusió) imposada per unes restriccions qualitatives. Suposo que tots els qui han escorcollat la literatura catalana de la «Decadencia» han intuït això’ -almenys Antoni Comas va expressar una impressió molt similar-. Aleshores, pero, les restriccions afectaven més els à,mbits mateixos de la literatura que no la resta. Es evident que la literatura en laltre idioma no reflectia tampoc gens .àmpliament ni fidelment la societat catalana. Aquella situació tenia, en tot cas, una certa lògica, que copsaríem si reconstruíem el conjunt global a partir de tota mena de documents i referències pertinents. Es durant aquella època -i no pas abans ni tampoc desprésque funciona una distribució semblant a la diglòssia de Charles A. Ferguson. Els problemes de l’opció lingüística dins la literatura eren expeditivament simplificats per la doctrina clàssica del decòlrum -un esquema preconcebut que «corregia» la realitat per ajustar-la als prejudicis-. El decòrum era una estilització convencional que precisament refrenava i esmenava la imitatio. Ara, és prou aproximadament encà de la Renaixenca que la situació canvia radicalment. D’un costat, la literatura s’emancipa (més o menys) de les traves del decòrum i es proposa de reflectir la vida més fidelment i àmpliament. D’altra banda, sorgeix en aquest racó del món un rudiment de literatura moderna en català. El tercer element, més bàsic, és que és més o menys també aleshores que s’estèn l’ús de l’altre idioma dins la vida quotidiana de la gent en general. Breument: la majoria dels catalans esdevenen bilingües adquirint l’altre idioma -i la categoria deis unilingües en català es buida correlativament-. Resultat paradoxal: precisament quan una literatura moderna podia proposar-se de reflectir tota una societat en català, això esdevé pràcticament impossible. ara mateixque la doble reclusió de la litera1 és aleshores -fins tura en un idioma «minoritari», dins el quai hom VOZ construir una llengua literaria, fa impossible a la curta o a la llarga fins aquesta limitada ambició. Generes literaris sencers resulten pràcticament impossibles en una la novekla i el teatre, per exemple. Ilengua purament «literaria»: Sotmesa a aquella limitació, tota literatura produeix una característica hipertrofia de la poesia, acompanyada duna absència més o menys total dels altres generes. Els afectats per aquest fenomen . . . poden fer-se il-lusions, i gairebé sempre se’n fan, en el sentit de creure’s una casta més lírica que les altres castes humanes. 61


En el cas catala, hi ha un període (civca 1880-circa 1910) i una zona (la de Barcelona) en que l’efervescència positivista-modernista, maleïda per Josep Torras i Bages, produeix una expansió i una diversificació sorprenents de la literatura en català, en contrast amb el període anterior. Es gràci,es a aquella gran arrancada que hi ha finalment una literatura catalana moderna de que parlar, com Fuster ha reconegut molt objectivament (Literatura catalana contemporània, 1972). L’heterogeneïtat «copiosa i tèrbola» del període positivista-modernista no és cap impressió subjectiva. L’ambivalència de l’estabilització subsegüent (circa 1910) tampoc no és cap judici gratuïtament capcios. Cree que, si comparavem la literatura catalana del període anterior a cima 1910 amb la de l’etapa següent, veuríem que la contrapartida de la maturitat i l’endrecament és una frenada. Aquella celebre culminació és un «sastre», un límit en@ del qual la literatura catalana pot ocupar un nínxol ecoIògic dins un ordre establert que ‘es revela prou refractari. ¿Caldrà insinuar que la reacció repressiva al desbordament dels anys 30 tampoc no és cap impressió ihusòria? No diré res de l’estabilització actual -ique podria ensenyar jo als qui semblen incapacos d’aprendre de la propia experiencia? Renuncio a entrar ací en detalls, perquè sé que els arbres literaris poden amagar el bosc sociolingüístic. 1 el meu raonament va justament en direcció contraria. Tot el que dic és que les vicissituds de la literatura catalana moderna revelen insistentment aquella contrainte que Joan Sales va saber detectar. La noció mateixa de l’autarquia de la literatura reacció escapista (i n’és un símptoma clar -és la típica, comprensible estrucista) dels qui fan de la necessitat virtut i del confinament refugi i santluari-. Aixo mat,eix és un quid pro quo. La barrera que ens ,atura (a nosaltres) no ens protegeix gens -la defensa hauria de consistir en una barrera que deturés allo aître-. En qualsevol cas, les barreres efectives no són pas literaries -i és prou evident que aquesta mena de situació imposa moltes traves i ofereix ben poques garanties a la literatura catalana. La situació no és pas peculiar al nostre racó del món, pero. Al contrari, és ben típica -encara que no en parli gens la sociologia corrent de la literatura-. Una descripció intehigent de l’ecologia de la literatura catalana moderna aclariria moltes coses essencials d’aquella situació típica i tindria una sutilitat supralocal. El quadre que Llorenc Villalonga va tratar dins Mort de dama (1931) és molt més que una caricatura de I’Escola Mallorquina. Villalonga va expressar ironicament unes ironies molt reals que autors més solemnes i obtusos encara no han percebut. Es clar que els qui ni tan sols saben entendre el text de Villalonga entenen encara menys aquella situació real. Citaré dos passatges centrals -i espero que, deixant les paraules a part, sabreu copsar la música d’aquesta cantó i imaginar algun diagrama.

62


CESPILL Qui amargava la vida de l’escriptora, eren els enemics, que no la llegien,

com ocorre quasi sempre, no

sinó els devots i els protectors,

que, a canvi de sdir-li que tenia talent,

com li podien havkr dit que

tenia el nas llarg, es creien amb el dret de fer-la escriure

al dictat.

És ver que, en compensació d’anullar-la, la proclamaven «exquisida» i li aplaudien totes les idioteses que l’obligaven a dir, perquè amb això s’aplaudien ells mateixos. Aina Cohen no podia fer rimar dos mots . . . sense que la tractessin de vestal, tanagra o abella. Però alerta que l’abella intentàs volar pel seu compte. (.. .) El pitjor . . . era que els mateixos que l’havien anullada i que li prohibien abordar qualsevol tema comencaven a avorrir-se i a trobar que la poetessa «no deia res de nou» fins a tal punt és injusta la naturalesa humana.

Aquests cercles viciosos són un aspecte essencial del confinament -i, en definitiva, una manifestació de la colztraiutte, que és el tema central d’aquestes remarques. Es clar que també hi ha situacions sociolingiiístiques qualitativament diferents d’aquesta -encara que similars en alguns sentitsque produeixen problemes d’una ultra mena. Puc posar com a exemple el i collega Xavier país de Túpac Amaru -on ha treballat el compatriota Albó (Los mil rostros del quechua, 1974). Em limitaré a una sola perspectiva, que em sembla almenys molt interessant: la del novellista peruà José M. Arguedas, que va viure tota una experiència personal i literària, condensada per el1 mateix en una «especie de autoanálisis o confesión... en nombre de quienes han de padecer y padecen el mismo drama de la literaria en estas regiones» (La novela y el problema de la expresión literaria ey1 el Perú, Buenos Aires: América Nueva, 1974). Aquella situació presenta unes contvaintes extremament refractàries.

expresión

El novellista allí pot existir solament en castellà, i ha d’adrecar-se al públic castellà, perquè no n’hi ha cap altre. Es clar que pot escriure sobre els indis -més o menys com el naturalista Jean H. Fabre (18231915) centava als nostres avantpassats la vida dels insectes-. Excepte que, com que els insectes no parlen pas, Fabre no va pretendre mai ésser «bilingüe». Per contra, com que els indis parlen de vegades, Arguedas va pretendre ésser un novellista «bilingüe» -en un context que l’obligava categòlricament a «convertir al castellano en instrumento único»-. Fent de la necessitat virtut, el novellista peruà va acatar de bona gana la contuainte: Con relación a este grave problema de nuestro destino, he fundamentado en un ensayo mi voto a favor del castellano. Més:

embarcar

va traduir aquesta convicció teòrica en coratge pràctic, i es va en experiments que presentava al públic (castellà) com una prueba de la ilimitada mente evolucionadas.

virtud

63

del castellano

y de las lenguas alta-


Fou dones dins el castellà que va emprendre una «búsqueda del estilo, larga y angustiosa», perquè «la novela realista, al parecer, no tenía otro camino». Evidentment, aquest «realisme» havia d’ésser de la mateixa mena que aquel1 «bilingüisme» unilingüe. La gran qüestió: {En qué idioma se debía hacer hablar a los indios en la literatura? era purament ociosa, perquè no hi havia cap altra literatura que la castellana. El problema era dones en quina mena de castellà calia fer parlar gents que no parlaven castellà de cap mena. A més, la simple traducció no era pas practicable, perque hi ha molta més distancia entre el món indi i el castellà que no pas entre Sicília i Islandia. De fet, Arguedas va usar insistentment I’expressió «mundos», que segurament li semblava la més adequada per a expressar una distancia astronomica. Conclusió paradoxal: la pretensió de fer «novela realista» exigia «un acto de creación absoluta». El pobre autor, insensible a l’absurd, va creure que allo era molt difícil -en comptes de veure que era simplement impossible. Naturalment, va percebre un contrast molt curiós: El castellano era dócil y propio para expresar los íntimos los míos: la historia de sí mismo, mi romance. Per contra,

era quan calia deixar

empezaba

la descarriada

parlar

els indis

trances,

que

bús’queda de un estilo.

Com que la simple traducció era pràcticament impossible, i tampoc era possible de presentar els indis parlant llur propi idioma, era necesario encontrar los sutiles desordenamientos castellano el molde justo, el instrumento adecuado.

que harían

no del

Irò8nicament, Arguedas tenia tot aquel1 problema perquè coneixia els indis -si no els hagués coneguts gens, els hauria inventats còmodament en castellà. Para quien aprendió a hablar en quechua, resulta imposible de pronto hacerlos hablar en castellano; en cambio quien no los conoce.. . puede quizá concebirlos expresándose en castellano. Com nalment:

va assajar

Arguedas

la quadratura

del cercle?

No pas racio-

como se trataba de un hallazgo estético, él fue alcanzado como en los sueños, de manera imprecisa. L’autor malson:

va saber descriure

d’alguna

64

manera,

pero, les etapes del seu


EESPILL Yo resolví el problema creándoles un lenguaje castellano especial, que después ha sido empleado con horrible exageración en trabajos ajenos. Pero los indios no hablan en ‘ese castellano ni con los de lengua española, ni mucho menos entre ellos. Es una ficción. Los indios hablan en quechua. s(...) Es pues falso y horrendo presentar a los indios hablando en el castellano de los sirvientes quechuas aclimatados en la capital. Yo ahora, tras dieciocho años de esfuerzos, estoy intentando una traducción castellana de los diálogos de los indios. La primera solución fue la de crearles un lenguaje sobre el fundamento de las palabras castellanas incorporadas al quechua y el elemental castellano que alcanzan a saber algunos indios en sus propias aldeas. (. . .) El desgarramiento, más que de los ,quechuismos, de las palabras quechuas, es otra hazaña lenta y difícil.

Cal un esforc violent de la fantasia per a endevinar el resultat d’unes operacions, la narració de les quals ja esgarrifa i consterna. Des de la posició que la colztvainte li imposava categòricament reduint-lo al castellà, Arguedas es va debatre una imatge autèntica del món

obsessivament

per

produir

ey

castelíà

dels indis:

iSe trata de no perder el alma, de no transformarse por entero en esta larga y lenta empresa! Yo sé que algo se pierde a cambio de lo que se gana, Pero el cuidado, la vigilia es por guardar la esencia.

Noteu bé: «alma» i «esencia» -el llenguatge de la desesperació-. En efecte: és aquí que Arguedas va arribar, abans de wesoldre» aquel1 «problema». Si podíem fer abstracció del patetisme, posaríem la temptativa d’Arguedas en relació amb un tò’pic literari ben trivial: aquells «accents» convencionals usats amb d’altres peculiaritats superficials i estereotipades com a caracterització i/o ambientació. Em refereixo a la mena de tint o flaire anomenada «color local», a que hom atribueix algun valor sentimental i/o pintoresc, exalcat de vegades per una retorica metafísica molt semblant a la que Arguedas usava per argumentar la seva propia aventura. Els costumbristas castellans i Rudyard Kipling van recórrer amb predilecció a la color local -i aquests dos exemples mostren que es tracta dún element que pot ésser domèstic o exòttic-. Els «accents escènicw han estat, en tot cas, una mena molt específica de ficció teatral, sobre la qual sé que hi ha una certa bibliografia almenys als Estats Units -ara recordo, per exemple, un volum compilat per Charles C. Schoemaker el 1915 sota el títol Choice diulect and othe

characterizations, containing readings and uecitations in Irish, German, Scotch, French, Negro and othev diaíects. Es clar que aquel1 pomell de mostres no tenen res a veure amb idiomes autèntcis -són pustiches estrafolaris que presenten aquella mena de gent xampurrejant l’anglès-. Naturalment, els anglesos no hi apareixen pas. En (quasi) tots els casos més 0 menys similars que conec, la ficció no és gaire seriosa ni pretèn passar per realista. Hi ha dones un fort contrast entre aquella

65


EESPUL mena de trucs literaris convencionals i la temptativa personal de José M. Arguedas. El1 mateix deia, correctament, que cercava un «estilo» -no pas un accent ni un dialecte-. Fer parlar els indis així o aixà no era pas el problema. El problema era com div en castellà el món i la vida dels indis. El dir, separable de la pronunciació, és inseparable del sentit. La proesa del novellista peruà havia de caure entre dues cadires perquè el sentit de la realitat del món indi i el del món castellà són mútuament estranys i irreductibles. El patetisme era dones un aspecte essencial d’aquella temptativa, que és alliconadora, almenys en un sentit. Allò que Arguedas va parturir tan àrduament amb intenció «realista» havia de pertànyer malgvé Zui a la literatura fantàstica. Podem dir que aquesta paradoxa és una ironia del destí. En tot cas, és profundament instructiva per-que presenta ben vívidament la inclemencia duna COMtrainte social que posava fora de la qüestió la «solució» tan laboriosament perseguida. Encara que es refusés a reconèixer-ho, el novellista sabia prou bé que cap literatura no podia fer miracles en *aquella situació: Pero los dos mundos en que están divididos estos países . . . se fusionarán o separarán definitivamente: el quechua y el castellano. Entretanto, la vía crucis heroica y bella del artista bilingüe subsistirá. Que tenen en comú les dues menes de situació que he presentat? Almenys algun detall conspicu. Per exemple: en totes dues, hi ha una exagevació fantàstica i tràgica de les potencialitats de la lit’eratura. La glorificació mateixa sembla una insídia deslleial perquè aboca la literatura a I’absurd i a la desesperació tot exigint-li una missió desmesurada, impossible. En ambdues situacions, hom pretèn que la mera literatura sigui una mena de succedani prodigiós. Aquesta coincidencia tan visible és, a més, simptomàtica. És una pista que, si la seguim, descobreix correspondències profundes. L’antropoleg britânic Edwin Ardener s’ha ocupa& sobretot a propòsit de les dones,2 d’aquella gamma de relacions desiguals que ha estat ’

«Belief and the problem

of women», dins el volum compilat per J. S. LA

of ritual (1972), i «The problem revisited», dins el volum compilat per el1 mateix Pevceiving tiTow1ey1(1975). Sobre aquest tema, des d’un punt de vista sociolingüístic, 6s fonamental el volum de B. THORNE i N. HENLEY, Language and sex: Difference and dominance 1(1975), amb una abundant biblioFONTAINE, The

inteupvetation

grafia comentada -on, pero, no trobem enlloc Dante Alighieri-. La voga actual del tema de les dones com a «minoria» data segurament de la literatura anticolonialista de mitjan segle xx apareguda al voltant de Jean P. Sartre. A partir del Portrait du colonisé 1(1957},el jueu nord-africa Albert Memmi va produir una serie de monografies, i en va fer després un recull d’extractes (L’homme dominé: Le noir,

le colonisé,

le puolétaire,

le juif,

la femme,

la domestique,

le racisme,

1968). Sobre una «minoria» pròpiament dita, és interessantíssim el llibre colm CHAPMAN, inspirat en part en ARDENER, The Gaelic vision in Scottish (1978). Al voltant d’aquest tema multiforme, monomania immemorial del lisme oligàrquic, hi ha actualment una rica frondositat de recerques.

66

de Malculture

racionaLa voga


el monotema obsessiu del racionalisme oligàrquic. En comptes, pero, de jugar mecànicament amb els simbolismes fantàstico-retòrics, Ardener assenyalava la desigualtat bàsica, dins l’estructura social mateixa del sistema comunicatiu d’una societat global. Segons ell, és típic que un grup sigui «silenciat m(= mtlted) per la simple raó que no formar pas part del sistema comunicatiu dominant de la societat» -idea essencialment igual a la d’interaction-donzinance, utilitzada anys abans en sociolingüística-. Aquella dominància és simplement quantitativa quan un grup es dispersa dins un altre grup més populós. La forma pertinent ací, pero, és la qualitativa, independent de les grandàries demogràfiques, que ocorre quan un grup monopolitza pràcticament els àmbits públics i els vnass media. Un efecte d’aixo és l’englobament i l’emmudiment ‘(= muting) del(s) grup(s) marginal(s), perquè la world-structure del grup estratègicament situat preval absolutament, imposant definicions i reduccions. Breument: hi ha un ordre establert, exterior i «superior» al(s) grup( s) marginal(s), que articula el discurs socialment vàlid i és el centre comú de referencia. Consegüentment, un grup marginal, subordinat a l’ordre establert, pateix una singular paradoxa topològica: té el centre fora d’ell mateix. L’efecte més radical de tot plegat és que un grup marginal es concep i jutja a si mateix per referencia a la versió dominant de la realitat -es veu a si mateix a través dels ulls dels altres, si voleuP Fa anys que aquesta paradoxa topològica em fascina -i és prou clar que és una estructura subjacent a les dues menes de situacions que he presentat. Noteu també un aspecte important: mentre que el grup estratègicament situat dins el sistema comunicatiu pot «ignorar» de la noció de «di(s)glòssia» al sudoest d’Europa és dones un eco molt indirecte, pobre i desfigurat d’un gran corrent internacional al qual vaig dedicar una serie de ressenyes dins la Revista de Estudios Políticos de Madrid, durant la segona meitat dels anys 60. Vaig trobar la idea d’interaction-dominance, que esmento més avall, dins el volum d’stanley LIEBERSON Explorations in sociolinguistics (1966), concretament dins l’article de David R. Heise «Social status, attitudes and word connotations», que segurament devia aquesta idea a Lieberson. ’ Erving Goffman ha assenyalat una ambivalencia típica dels individus i grups que pateixen un estigma social, a saber: ‘que accepten les normes que no els accepten pas a ells (Stigma, 1963). Dins la meva ressenya d’aquell llibre, vaig dir que la idea de Gof,fman em semblava la definició més seriosa d’«autoodi» -la noció de Kurt Lewin en que havia centrat el meu primer enfocament del «conflicte lingüístic» i que m’havia ajudat a orientar-me fins que vaig descobrir Uriel Weinreich durant el meu servei militar a Madrid (1964-1965). No vaig pas, pero, abandonar completament aquella pista de l’autoodi. ,La vaig prosseguir en la direcció socio2bgica que m’havien mostrat Goffman i Lieberson: en termes de dominànciai vaig escriure a Stanford (1971-1972) un assaig inèdit sobre la dominància de les normes masculines. Quant a la paradoxa topolbgica del centre exterior, estic especialment agraït a les meves estudiants de Barcelona que la van verificar, comparant tractats d’urbanitat femenins i masculins -1’home era clarament el centre de les ensenyances destinades a les noies, i la dona era tan sols un dels temes de les ensenyances per als nois.

67


el(s) marginal(s) subaltern(s), l’«oblit» invers és pràcticament impossible. De fet, és típic que el grup que monopolitza pràcticament les institucions, els àmbits públics i els mass media tingui una mena de centralitat omnipresent i que sigui l’obsessió més insistent del(s) marginal(s). Això’ explica moltes coses. Per exemple: el solitari Arguedas aspirava a (re)presentar els indis davant els castellans -mentre que els castellans han estat i encara són prou diversament (re)presentats davant els indis-. El gran «problema» d’aquell novellista era, de fet, una aporia. D’un costa& volia fer arribar als castellans el discurs autèntic dels indis -i, d’altra banda, volia que els castellans en fessin algun cas-. Perquè: aquel1 discurs pogués ésser vàlid, calia dones articular-lo en els termes del discurs dominant -i desintegrar-lo du même coup-. Les «minories» europees, per contra, tenen literatura en els propis idiomes, en els quals hi ha escriptors i públics lectors. Sembla dones que poden produir el propi discurs a part -excepte que el discurs ha de ser marginal i subaltern, com elles. Tot el que vull dir és que una comparació superficial de les dues situacions fóra problemàtica, estrafolària -i pràcticament inútil-. Ara, Cs quan copsem una certa mena d’estructura subjacent que podem comparar-les intehigentment i apreciar-hi alguns contrasts molt significatius. En la situació viscuda per Arguedas, la contrainte de I’ordre establert és tan rígida que exclou la possibilitat mateixa d’una literatura moderna feta pels indis i per als indis en el propi idioma. En el cas de les «minoriesn europees, l’ordre establert concedeix i vestvingeix la possibilitat d’una literatura propia. Si fèiem abstracció dels detalls particulars, veuríem que els dos tipus abstractes die situació poden ser etapes successives dins un procés històric -i podríem imaginar les dues seqüències possibles-. De fet, UMU seqüència sembla probable. Almenys és concebible que, a mesura que més i més indis esdevinguin bilingües, aparegui una literatura moderna en ‘el seu idioma -que aleshores s’assemblarà a les de les «minories» europees actuals-. Evidentment, sera una literatura dels indis «aculturats» o évoltrés -és a dir: de gent prou assimilada al món castellà i correlativament desarrelada i allunyada de l’«antic» món indi-. Aquesta literatura sera segurament prou traduïble al castellà -sobretot si és en gran part un calc de la castellana-. Al límit, pot ser un símbol distintiu que serveixi per a afirmar una «identitat», justament quan el sentit castellà de la realitat haurà, prevalgut. Si és així, aquella sera una literatura molt especial i a part, reservada a celebracions ocasionals i excepcionals, i reclosa en un petit nínxol ecològic -condemnada a atrofiar-se a la Ilarga. Us invito a assajar d’imaginar d’altres possibilitats -a condició que us abstingueu de fantasiejar sobre impossibilitats-. Segurament convindreu amb mi que la mera Weratura simplement no pot funcionar com a succedani satisfactori de tot aquel1 sistema comunicatiu dominant d’una societat global. La sociologia corrent de la literatura no sol 68


EESPIU parlar gaire d’això perquè ho pressuposa -i ho pressuposa tant en el cas de la literatura més establerta i oficial com en el cas de la més proscrita i underground-. També pressuposa, a tort o a dret, que la literatura ocorre «naturalment» dins una certa comunitat lingüística -i no es preocupa gens d’indagar com funciona i on una comunitat lingüística-. Atenció: em guardo escrupolosament de dir que la literatura sigui un «epifenomen superstructural». En comptes de recitar fórmules retòlrico-màgiques -que serveixen per a pretendre que c<ja sabem tot», sense observar ni entendre res en particular-, dic que hem d’investigav un entrellat perfectament objectiu que es manifesta en forma de contuaivrtes. La situació «minoritaria» és un excellent camp d’estudi perquè presenta incoherències i paradoxes que, si les prenem seriosament, ens obliguen a aprofundir i sobretot a distingir coses essencials que la sociologia corrent de la literatura es permet de confondre. Esmentaré finalment una incoherencia escandalosa -tan obvia, que passa inapercebuda-. Els historiadors i els crítics de la litmeratura catalana, per exemple, han tendit «naturalment» a «aplicar» al seu camp d’estudi els esquemes corrents -perquè no en sabien d’altres, i ningú no els havia suggerit que la ment humana (ací com a l’extuanjevo) és perfectament capac de produir esquemes en funció de les qüestions que aborda. ¿Caldrà insinuar que l’hàbit d’«aplicar» servilment i maquinalment els esquemes convencionals que trobem a mà i a punt és un exemple insigne de la dominància d’un ordre establert? Era molt «natural» que els qui estudiaven la literatura catalana acceptessin els termes de referencia que se’ls presentaven com a «naturals» -la tautología és la Iògica més irrefutable-. Tot era tan clar, que no sospitaven que, per articular el discurs en els termes vàlids (= acceptables), potser havien de desarticular alguna cosa essencial. Com hem vist, això és justament típic de la dependencia -caldria dir-ne heteronomiaque és aquella paradoxa topològica del centre exterior. Una forma d’aixb consisteix a donar per segur allò que els altres poden donar per segur, i nosaltres no podem pas donar per segur. Aquest quid pro quo és més insidiós i capciós com més ingenu. L’aspecte més pertinent ací és un que Fuster, per exemple, ha vist molt bé. Si la literatura mateixa acapara la nostra atenció, ni tan sols podrem entendre la literatura mateixa -perquè com més ens hi concentrarem, més perdrem de vista el context indispensable-. Al límit, aquella noció de l’autarquia de la literatura és l’antítesi de qualsevol -i ja hem vist, d’altra banda, que la sociosociologia de la literatura logia corrent de la literatura no és ací gaire aclaridora-. El pitjor de tot és l’aberrant pretensió de ficar la historia global dins el motlle procrusteà d’una histò’ria preconcebuda i desenfocada de la literatura catalana. Previsiblement, les troballes successives de la recerca historica, Iluny de «confirmar» aquel1 esquematisme, ni tan sols hi quadraven gaire. Algú va voler dignificar l’obtusitat i la confusió dels belles-lle69


EESPILL tristes amb el reto1 «idealisme» -singular «idealisme», aferrat a una monoidea errònia! Potser hem fet ja una descoberta important: que les coses no faran gaire sentit si posem ‘el carro davant els bous. Per a entendre de manera profunda i apreciar de manera justa la literatura catalana, cal situar-la dins el seu context real -i un enfocament sociolingüístic és certament indispensable-. Fins aquí han arribat els millors especialistes en literatura, que han fet ,un camí prou llarg i accidentat en@ de l’eruditgayter Joaquim Rubió. (NB. Estic segur que la gayta era una reminiscencia ossiànica -i Ossian, comparat sempre a Homer, encarnava aquel1 «geni»,’ l’alè del qual algú va pretendre que «bastava»-.) Felicment, gràcies als observadors més intelligents i als especialistes més instruïts -almenys n’hi ha un-, hem descobert que cal absolutament un enfocament sociolingüístic per a comprendre i explicar la literatura catalana. Aquesta descoberta és valuosa i prou original -la sociologia corrent de la literatura MO sembla pas haver arribat tan Iluny fins ara. Si hem fet ja una descoberta, per que no en faríem una altra? A propòsit: ¿oi que sembla ridícul de reduir la sociolingüística a un recurs auxiliar aplicat a la literatura catalana? Espero que els estudiosos de la literatura catalana continuaran descobrint la pertinencia de la sociolingüística. Per contra, un tema que m’interessa més i més és la pertinencia de la literatura com a docwnent de la historia sociolingüística passada i present. Evidentment, aquesta altra pertinencia no té res a veure amb els impertinents prejudicis d’alguns belles-lletristes i els grafòlatres en general, Us invito dones a reconèixer que, per a investigar la histò’ria sociolingüística d’aquest racó del món, cal saber obtenir i utilitzar textos literaris, sub-literaris, extra-literaris, etc., en aquest idioma mateix, l’altre i alguns més. Sembla una empresa d’una certa envergadura -i té els propis temes i les propies qüestions substancials, infinitament més seriosos que no aquelles modes literàries que són la pièce de uésistance dels eatudis de literatura a I’extranjero i ací. Evitem, dones, confusions desastroses i comparacions odioses. Lluís

70

V. ARACIL


EESPILL

D

OTZE POEMES

Berma Artola

Una antologia (etimològicament «la flor de la paraula») és sempre una mentida pels silencis que suposa. Els poemes segiients no són (no ho podrien ser) «antològics», sinó merament mostradors del Ilenguatge poètic de Bernat Artola. El poma 1 pertany al recull Ekgies (1928); el II i el III a Terra (1935); el IV, el V i el VI a LZàntia viva (1947); el VII a Miratges (1950); el VIII a Olivera i llorer (1950); el IX a Recés de soíituds (1950); el X a Tornaveu (1950); I’XI a Raons i paraules (1950) i el XII a Collita (1953-1956). N’ha estat exclosa la poesia popularista de postguerra i la castellana. 75


EESPILL

A L’OMBRA

DE BERNAT

ARTOLA

Lluís Meseguer «Un dia líric, l’endemà dels dies, al fer collita de votiva flor, espigolant records i galanies, intacte sempre trobareu mon Cor.» (Bernat Artola, Llàntia

B

viva,

LV)

ERNAT Artola Tomas (Castelló de la Plana, 1904-Madrid, 1958) és un dels millors poetes valencians de tots els temps, si per poesia s’entén l’art de la paraula. 1, en canvi, la seua obra, el seu wers ple de llum de celístia», en paraules de Carles Salvador, s’ha vist envoltat per un oprobiós núvol de silenci. Ni ha convocat passions i cívics compromisos, com l’obra de Carles Salvador o Vicent Andrés Estellés, ni s’ha atret atentes afeccions dels sectors intellectuals valencians, tot i ser, de fa temps, un símbol paira1 de la cultura del seu poble. 77


EESBILL La formació humana i literaria de Bernat Artola comenca amb el mestratge d’Eduard Julia, Lluís Revest i Salvador Guinot, professors eximis de la seua adolescencia i benemèrits homes de Iletra del Castelló dels anys vint (el Castelló liberal i mediterrani de la Societat Castellonenca de Cultura, que anys després promouria les anomenades «Normes Ortogràfiques de ‘Castelló»). El rigor humanista i l’amor a la terra s’alambinen a poc a poc, a través de la geografia -universitaria del jove poeta: la Barcelona noucentista i avantguardista, i la Salamanca de don Miguel de Unamuno. L’any 1926 guanya la Flor Natural als «JOCS Florals» de Valencia, amb dotze precioses «Cancons d’amor». Dos anys més tard, publica Elegies, el seu primer llibre, on mostra les seues afinitats temperamentals amb Ausiàs March i l’intent de crear un llenguatge poètic valencia, basat en la poètica personal. Els anys 1928 i 1929 estudia Lletres a Barcelona (després d’un intent fracassat d’estudiar Arquitectura, del qual, en canvi, li quedara sempre una certa passió pel disseny i el dibuix). Concretament, fa un curs sobre Romanticisme alemany amb el professor Manuel de Montoliu, que li acaba d’afermar els seus plantejaments poètics personalistes. Després, passa uns anys de diletantisme i creació constant (poesia, premis literaris, collaboracions en premsa) al seu Castelló. Aquesta època desemboca en el llibre Tevra (1935) i en l’acabament dels estudis de Lletres a Salamanca, ciutat a la qual el guia I’atracció de l’ambient creat a I’entorn del simbolisme de don Miguel de Unamuno. Al flebrer del 1936 acaba els estudis i la Guerra d’Espanya el sorprén a Madrid fent els «cursillos» d’accés a la docencia. Es trasllada a ‘Castelló novament i a 1’Institut de «Segunda Enseñanza» ‘(actualment anomenat «Francesc Ribalta») treballa donant classes de Literatura. 1 calla. El seu humanisme poc propens a les vicissituds polítiques i la seua manera de ser castellonenca, d’intellectual «de pable», l’inciten a la dignitat del silenci. No obstant aixb, participa en el Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes (1937) i forma part de la delegació del País Valencia, «encapcalada» per Carles Salvador. > acudeix a tertúlies, participa Durant la postguerra viu a Castelló: en els esdeveniments ciutadans i escriu. Les publicacions d’aquesta etapa solen ser obres popularistes, anàlisis iròniques del seu poble: Festívoles (1941), A l’ombra del Carnpanav (1945) Pable (1947), Lledons (1951). Són un món de tipus populars, sàtires de persones i costums, visions iròniques del paisatge i la tradició. Al mateix temps, continua una altra línia de creació autentica i íntima, basada en el «pessimisme dionisíac», en l’«esplendor expressiva per damunt de la preocupació conceptual», com ha escrit Joan Fuster. Només se’n va publicar Uàntia viva (1947) i en quedaren inèdites fins avui Tomaveu, EZ delme del temps, Reces de solituds, Raons i pavaules i Mivatges, obres aplegades per l’autor entre els anys 1950 i 1952. Es obvi que la vida de la postguerra implicava certes contradiccions 78


d’actitud, de comportament en els intellectuals valencianistes partidaris com el1 d’un «renaixement espiritual de la nostra terra», qualsevol que fos la ideologia particular de cadascun. Bernat Artola, depurat del seu treball, vividor i poc ordenat en les necessitats econòmiques, se’n va de Castelló al novembre del 1952 i, després d’una curta temporada barcelonina (una Barcelona gens pareguda a la de la seua joventut), s’estableix a Madrid, amb l’ajuda d’algun amic juvenil i la d’algun home de lletres, com ara don José Camón Aznar. A Madrid collabora a Clavileiio, fa treballs puntuals per als ministeris d’«Información y Turismo» i «Educación Nacional» #(entre els quals convé destacar l’exposició «Un siglo de pintura española», organitzada per ell i celebrada a Granada l’any 1956) i encara escriu poemes solts, que després aplega sota els títols Les fulles del temps (1953) i Collita (1953-1956). A Madrid, casat i amb un fillet de mesos, allunyat dels cenacles literaris valencians i catalans amb les excepcions dels amics personals, i sense haver aconseguit la situació d’autèntica llibertat creadora que buscava, morí un boirós 8 de maig del 1958. Des d’aquell dia comencava a prendre significat el seu ex libvis literari: «Damunt dle la mort, la vida». 1 si en vida havia atés el reconeixement duna dotzena de premis literaris, ara calia recordar també les discriminacions i els entrebancs que per la seua activitat literaria havia sofert. Per exemple, la negativa a concedir la Flor Natural al «Certamen Literario» de ‘Castelló de la Plana de l’any 1945 a la seua «Balada del cor distret», per ser escrita en valencia (tot i que dos anys després la guanyà amb el mateix poema). 0 bé, el fracas en la pretensió del Premi «Valencia» de la diputació de Valencia de l’any 1952. 0 l’oprobi que representa encara la no publicació de l’obra d’un «Premio Nacional» de LiteI’any 1933 amb Alratura, el seu Santoral (1933) en castellà, obtingut fredo Marqueríe, Adriano del Valle i José Antonio Muñoz Rojas. Pero el record i la fidelitat al significat inequívoc de l’obra de Bernat Artola s’ha reduït als nuclis intellectuals que el conegueren, a algun homenatge (l’un I’any 1959 a I’Ateneu Mercantil de Valencia i I’altre tres anys més tard a «Lo Rat-Penat») i a la publicació per la diputació de Castelló del recull de poemes solts i premis literaris inèdits titulat Olivera i Llorer (1968). Només el seu pable, Castelló de la Plana, i encara no amb la sollicitud i el patriotisme suficients, ha guardat la memoria de la injustícia històrica que significava cada dia que passava sense reivindicar la seua obra literaria immensa (unes mil sis-centes composicions poètiques, un breu sainet, fragments en prosa i crítiques periodístiques). La importancia de la participació de Bernat Artola en l’anomenada «generació de 1930» és des d’ara un dels reptes per a la crítica valenciana. La seua presencia a les «taules de poesia» va ser sempre notable fins a la cinquena, a la qual no vol presentar versos (segons carta a Eduard Ranch), tot i que li ho demanava expressament Maximilià Thous, perquè 79


no accepta pertànyer a cap grwp literari valencià, «aunque en él figuren buenos amigos » . Dins I’antologia La poesia vaIenciana eti 1930 Artola és, sens dubte, el millor versificador i el poeta més acostat a la sensibilitat dominant entre els poetes katalans del moment i, també, entre els castellans i els andalusos de l’anomenada «Generación de 1927». Aquella qualitat i aquesta recurrència obliga a plantejar el paper d’Artola dins la poesia valenciana contemporània, i a iniciar la definició, l’anàlisi rigorosa (i la popularització social) de la mateixa «generació de 1930», i l’ambient cultural que la produí i I’envoltà. Sense això no es podrà percebre històricament la literatura valenciana completa ni la seua vàlua autèntica dins la literatura catalana. Bernat Artola va ser, al capdavall, un poeta líric amb voluntat de pertànyer a una literatura al comp& dels temps. «Jo sóc líric i sols cree poesia la lírica», escriu a l’antologia del 1930. La seua manera d’entendre l’«ofici» de poeta el mena a no oblidar ni el seu «noble orgull humà» ni la humana <cínfima condició en el concert de la Natura». 1, per aixòs, li plau la defensa de la «dignitat» de la literatura, i la seua Iluita per la recuperació de l’idioma es concreta en la recerca d’un Ilenguatge poètic al nivel1 i la mesura del seu moment històric. No és exactament, per tant, un «propagandista de l’idioma» com Carles Salvador (que tant l’admirà). 1 abans de la Guerra del 1936 escriu també un cicle poemàtic en castellà (sense que per això’ esdevinga un poeta bilingüe) i, a més, en la línia poètica d’un Federico García Lorca, dún Pedro Salinas, d’un Rafael Alberti, d’un Luis Cernuda. Quasi tota la producció castellana té forma de «romance» però hi apareix l’impacte del surrealisme, la poesia màgica, i el llenguatge Iluminós i sensual: Fronda (1925-1928), Canción pueril (19251933), Fronda Zirica (1933) i, el més importan& el ja citat Santoral (1933), que li valgué el «Premio Nacional de Literatura» del 1933. La seua poètica es, entre les del seu temps, la més rigorosament literària i, per tant, la més profunda i autèntica, la més capac de dignificar el llenguatge literari valencià en llengua catalana. És, com s’ha dit, una poètica personal (com la de tots els grans poetes), però recull elements tan interessants com adients. La doctrina de la «paraula viva», que Joan Maragall i Eugeni d’Ors formulen de diversa manera dins la nostra literatura, n’és una de les referències immediates. El romanticisme alemany (Schlegel, Novalis) i la poesia anglesa (Wordsworth, Keats, Shelley) li arriben en plena joventut a través d’un curs de Manuel de Montoliu rebut a Barcelona. La lectura de la poesia valenciana clàssica li modela primerament el Ilenguatge. 1 la de Miguel de Unamuno (l’obra Teresa, per exemple) el convida al tast de la poesia i a la creació, per tal d’afrontar els planys de l’amor, el món que l’envolta o els més íntims interrogants metafísics. 1 ho fa «com un minaire avar», en paraules de Lluís Nicolau d’olwer. Potser per tot això Bernat Artola no es va quedar en el paisatgisme 80


EESPILL jocfloralista, pero tampoc no es va decantar cap a un noucentisme impossible d’aclimatar realment al País Valencia, per raons socials i culturals. No va entrar en l’òrbita dels avantguardismes barcelonins (Salvat, Foix) o madrilenys (Giménez Caballero, G. de la Torre), pero tampoc no es va ancorar en un tradicionalisme estèril i insincer. En definitiva, la seua quimera vital i estètica es basa en la puresa personal, sense trair la tradició ni oblidar les connotacions sacerdotals, èpiques, de l’activitat literaria, sobretot en literatures amenacades com la valenciana de fa cinquanta anys. Puresa, Terra i Llibertat, trilogia sagrada: «Sols els sentiments són purs quan els sentits són lliures, i aquesta Ilibertat dels sentits esta condicionada per la consciencia de l’home, tant més viva com més vinculada a la terra.» Paraules artolianes del 1930 que un bon vent hauria de traslladar a les veus joves de la literatura catalana d’ara. Ara és recent I’edició de les Obres Completes de Bernat Artola (a cura de Lluís Meseguer, Castelló de la Plana, Publicacions de l’Excellentíssim Ajuntament, 1983, 3 volums). Es moment d’alegria, dones, per la recuperació duna de les fites literàries valencianes de sempre i, també, de convocatoria a la necessitat d’una crítica jove i valenta, rigorosa i amable, per a la literatura catalana. Si no, la literatura que crea Tivant lo BZwzc desconeixerà la biografia dels seus fills, i la cultura que engendra Ausiàs March ignorara els versos dels seus poetes. 1 si es trenca el vincle natural i necessari entre la Terra-mare i els poetesfills, es redueix al silenci més fose la vida d’un poble. «Et unusquisque in suo sensu abundet.» Lluís

81

MESEGUER


IIESPILL .

OS MEUS records dins de mi fan sa via fins que voran la claror amb los anys; Ilavors seran los meus únics companys i em serà dolca la veu d’altre dia. Ara m’és dolc esperar l’esperanca qui amargament no vol vindre a mon pit. Ara no vull més record que l’oblit de lo passat que vol dur-me recanca. Però aquel1 temps que la joia és tenebra i nostre cap és un cim ple de neu, voldré gaudir lo consol de la veu d’aquell record més esquerp que la llebra. 1 com la neu qui enyorant la planura vol fer-se terra quan lo dia mor i a l’argent de son cos dóna un bany d’or que ompli son cor de joia que poc dura, aixís mirant la nit que s’endevina des de lo cim on la blavor es perd, miraré aval1 i sols voré un desert , ple de records de flama ponentina... 1928

83


II POLS

A TERRA de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi. Si vaig cap a la vida pel frau de mon voler temorejant em crida al somni de son pler. 1 és pler d’empresonada que veu un raig de llum per on la flor que es bada augura son perfum. Pols mística i eterna, llaor de I’infinit que abota en la lluerna la dèria de la nit. Ma terra és un deliri de somnis i de sang on ritmen llur martiri les llàgrimes i el fang. Ai quina dolorosa baralla irreverent! La Mare, sense nosa, 84


i el Fill, ple de turment! Quan Ella es torna flama ma vida es torna foc. En mi tot es fa drama i en Ella tot ĂŠs joc... 1935

85


III NIT

Q

UAN creix el foc que de l’atzur davalla sa groga vesta de mortal fretura, jo vull somniar la teva deu eterna sempre dins l’ombra. 1 alegre arribes pel garbell de l’arbre a omplir mon goig de tremoloses dèries, tornant la llum que dintre meu trobava negra i terrible. Creix el desdeny que no coneix clemència ni res d’allò que humanitat pregona i creix en mi la teva carn de somni fent-se absoluta. Tot era lleu quan al meu si vivia i ara és tot greu i enflamerat de febra. Mirant tos ulls mes desinquietes guerres pau es tornaven. 1 un jorn vingué dintre la llum novella l’etern dolor que sol amor atényer, quan tot fou blau, sota la blava Lluna trista i malalta. 1935 86


LESPU

IV ESTEL

S

OL i en silenci, vocació ploguda d’un ce1 ardit de trèmules estrelles, veig com davalla l’hora desvalguda al món solcat de tombes i roselles. Viu el desig a l’ànima batuda per l’aquiló que tomba les comelles, encara vol encendre, sense ajuda, I’eterna llar de les amors novelles. 1 mai no l’encendrà! Llum de la vida, la pàllida claror de l’estelada omple la nit de serenor fingida. 1 al cel, acrivellat per la mirada del tràgic desamor, veig reflorida la dalla de l’amor enamorada. 1947

87


V MARINERIA

E

L MEU pare és mariner, i ma mare, marinera; el meu bres, la blava mar; el meu somni, la tempesta. Xiqueta, si vols pujar ja és llesta la barca meva; navegarem mar endins fins perdre dels ulls la terra. Ben juntets, escoltarem l’encisadora sirena; el teu cap sobre el meu pit i el meu cor a cau d’orella, bategant entre daurades ones de cabells de seda, com un peix en un alguer esverat per la tenebra. La tremolor de la mar pareixerà més quieta; puix no hi ha guerra ni plany quan és l’amor qui navega. Els núvols se n’aniran cap al port sens moure fressa 88


EESPILL i nosaltres, mar endins, navegarem amb emprenta mirant com tornen les naus girant-se plenes d’enveja. La brisa serà l’amor; el meu pit la blanca vela. Tos cabells, sirena d’or, seran la nostra bandera. 1947

89


EESPILL

VI MARGARIDA

E

M vas mirar: Jo era la viola que et donava tristor! Em vas besar: Jo era la rosella que sagnava ton cor! Em vas matar: Jo era la margarida que et portava Iâ&#x20AC;&#x2122;amor! 1947

90


IIESPILL

VII SENYERA

L

A GRACIA nua de ton cos demana un fons de murtra com exedra viva. Sobre la vida, bategant germana, nu ton cos bat. Oh forma sensitiva! Al vent ta rossa, extesa cabellera. La casta carn, color i lĂ­nia, sola flama vivent, on el volum delera la vida gloriosa que tremola. Senyera voleiant, asta moguda pel desig i el deler, eres imatge de la proa tothora combatuda per la maror que solca son coratge! 1950

91


VIII LA MORT

1 LA DONZELLA

L

A MATINADA de Primavera sent la donzella son cor novell. Com un corb, negra, sa cabellera, torna més blanca sa blanca pell. Per la finestra guaita la Lluna conhortadora de solitud. Al ce1 (zodíac de la fortuna) crema l’engruna de joventut Un char de joves canta la vida fent la veu nova del vell Amor. Lluny, la sirena plora ferida per la sageta de la llangor. 1 una febrosa feble brisanya renegadora d’ésser subtil, gemegant, porta de la muntanya flaire de tendre polsim d’Abri1. Sent la donzella que li tremola la veu poruga que vol cantar com canta sempre la caragola fidel al tràgic clam de la mar. Tota sa vida fon un martiri, closa, ferida, calladament. 92


CESPILL Sa carn, malalta, crema el deliri de volar, lliure, camins del vent. 1 devegades, les melodies que l’aire magic de flors li duu, com endolades, negres falzies, són creus de l’ombra que son cor lluu. Quan tot exulta, niu d’esperances fèrtils de vida plena de goig; quan rou de roses floreix les llances de sang vermelles al cor estoig; quan són els astres més lluminosos i més profunda la blava nit; quan els vells arbres, esponerosos tornen a viure novel1 delio; quan la materia sent ses cadenes rompre’s i, lliure, venc el pecat; quan tot esclata i ompli les venes folla collita de voluptat. Quan mes voldria sentir-se viure; quan més volguera saber-se Ileu i anar per I’aire la via lliure del somni eròtic, de foc i neu. Pobra donzella! Quan el rosari floreix les denes greus del costum, sent ella, .encara més, son calvari: Xiprers que ordenen l’eterna llum! 1 allí, reclosa, sempre malalta, sola, vencuda, sense conhort, sent devegades sobre la galta I’alè del proxim bes de la Mort. Ai la donzella que desvalguda 1’Amor ignora quan tot reviu, i es fa una trona de núvols, muda com una imatge que res no diu! Ella voldria rompre el misteri que Amor oculta, ple de Ilimac, lliurant de noses son captiveri com un Sant Jordi que venc el Drac. Sent decebuda sa jovenesa sense l’espina d’Amor cruel; la sang no és jove si no és promesa d’embuc eròltic, sempre fidel. 1 ella sent batre son cor tothora per un recòndit secret obscur. Pobra! No pensa que allò que plora potser oculta desig impur! 93


Mes ella escolta, meravellada de nit i dia, les veus del món, i sent paraules d’Amor que es bada com flors que flaira. . . i no sap on són. Ella delera la indefinible trèmula imatge de son desig, dins la voltura, lleu, impossible, d’una tonada que mai no es Ilig. Mai no pot ella rebre el missatge que a son cor puga portar la pau, i sent més aspre son esclavatge: Núvol erràtic.. . del vent esclau! Llavors, quan ella sent la tortura de saber-se reclosa en son erm, i ferida sa feble voltura pel mossec implacable del verm, una estranya energia desperta son deler abatut per l’enuig; sent que al pit I’esperanca, més certa, renovella la vida que fuig. 1 encenent als seus ulls l’alegria de l’eterna i segura raó, fa florir sa dramàtica via collint roses de fe i passió. -Vine, Mort ! - prega tota commosa. -Vine i mostra’m ton rostre d’espill! Vine, Mort, que a la vida faig nosa i sols tu em pots lliurar del perill! Que seria de mi si el cilici de ma pensa es tornara vital? Quin dolor no poder mon desfici fer delit sense calze mortal! Si l’amor a mon pit arribara el meu plany fóra fèrtil i etern. Vine, Mort! Deixa’m veure’t la cara! Vull ton gel, no vull foc de l’infern! Sols amb tu, serenor sera viva ja per sempre, raó que en va vull. Sols per tu, seré Iliure, captiva de ta justa presó que m’acull. Vine, Mort, tu que em vols i em coneixes i ja saps lo mesquí del meu cos! Vine, Mort, que ma vida traeixes, tu, que carn i esperit has confós! Jo, nugada pel plany a la terra, sense Amor, colliter del sospir, 94


EESPILL res no vull sinó pau en la guerra que la vida m’imposa sofrir! Vine, Mort, oh germana, incansable segadora ae rises i planys! Lliura’m prompte del cos miserable! Deixa’m, sols, l’esperanca dels guanys! Potser tu, tornar& mon cos feble la fecunda Ilavor que pot fer la collita exemplar del deixeble que ja sap la lli& de l’esser. 1 llavors, ja ma vida fecunda pel desig de tos ulls de banús, per tu, Mort, en la nit més profunda seré un tèrbol este1 malaltús. Diu així a la Mort la Donzella, i la Mort, que per res no es commou, sent al pit una flama novella tremolosa de vida que fou. 1 prenent per sidèria mortalla la neu clara del rou del matí, (mitja Lluna l’acer de la Dalla). -Ací em tens! -1i responVine amb mi! La Donzella somriu i es resigna; mansament, pren la Mort de la mà. Amb el rou, febrosenca, es persigna i per l’ombra estelada se’n va. 1950

95


IX CANCO

J

0 S6C l’Amor! -Diu 1 el xiprer: Sóc el Destí! Sóc la Vida! -Diu l’alosa, volant lliure al clar matí. 1 amagat entre l’arbreda, I’home, tan sols per deport, amb sa dura veu més freda diu a tots: Jo sóc la Mort!

la rosa.

1950

96


X TARDORAL

J

A LA tardor rovella els arbres i els sentits, oh maduresa plena de do1 i desengany! El cor batega encara fent rítmics sos oblits, com colliter de roses que cent amors marcits sense recanca plany. El món extern s’esfulla dins d’una boira d’or i al seny la sang pareix que alhora es torna Ilum. Una serena pluja devalla com un plor pel goig que ahir tingué i avui reviu al cor tan sols com un perfum. Roja la fulla un dia més verda que la fel, la virior perduda que adés huí l’estiu, l’home es nodreix, com l’arbre, sols de sa propia arrel, dressa nuets els bracos tràgicament al cel, i enyora, espera... i viu! 1950

97


LESPILL

XI CAMÍ

DE NIT

V

IURE i anar (batec i gest). Anar sense camí ni objecte. Fer drecera a l’atzar, per la terra i per la mar, i que l’instint hi puga endevinar la via vertadera! Sempre sense voler, ingènuament, com joc d’infant en somniós deliri. 1 anar, anar, deixant entre la gent les despulles que són un conscient i pacient martiri. Quins desitjos d’eixample hi ha en el vol dún somni ingenu, torturat! Quin calze d’amargor inefable i de consol s’obre a la fe dramàtica del Sol que fila plany de salze! La drecera que l’esma fa camí i ens duu més breu, entre perills avanca. L’ingenu somni mai no sap la fi, clau secreta i fatal de son destí i fe1 de l’esperanca!

98


EESPIU Mes una nit, aquel1 camí segur, perdut en I’estelada innumerable, sabrà l’esforc inútil d’ésser pur i voldrà enamorar el món obscur amb el cor miserable! 1950

99


LESPU

XII LA NAIXENCA

DE VENUS

F

OU a la terra de la llum daurada el temps antic de la paraula viva, quan era seny la gracia enamorada i el mite flor, entre llorer i oliva. L’home, llavors, era esperit i forma, anima i cos casats dins la voltura, i la bellesa era la sola norma ambiciosa de la línia pura. Temps d’esperit, de seny i de saviesa. Temps de claror i de consciencia forta, d’acció viril i d’èpica mampresa, de veu i gest, no de la Iletra morta. La blava mar, parany de les sirenes, drecera innumerable i remorosa, sentí son Ilom solcat per les carenes, perfrè de vers i sentiment de prosa. 1 sa remor prenyada de presagi (averany de tempesta abominable) empeltava la pena de naufragi al navegant mig Angel, mig diable. Bernat 100

1956 ARTOLA


L A FLOR DE L’HIBISCUS

LluísAlpera


EESPlLL

1

A

MB els ulIs semiclosos, els dits s’esmunyen per les meloses flors de l’hibiscus. Al llarg del temps de canyamel, has aprés a estimar finíssims tactes i pentinar hores de capvespres enfilats cap a 110~s de cau sense fi. Incendi de roig d’hibiscus amorosit a les palpentes, cremant delers de diamants que corren per les venes, que pugen per escales de flames i s’enganxen a les cabelleres del vent esvarant la música vellutada per violoncels fatigats. Per les branques incansablement bregues, amb explosions d’amor i joia d’un dia, i àngels caiguts desinflen les ales xuclant l’encís lasciu dels pètals que esclaten pels llavis salvatges de l’embriac tardoral. Des del fons de I’espill de la paraula, des de l’aire més emperesit amb ponents amargs, sorruts i covards, ens Ilan&u-em a l’aventura del pelegrinatge, cercant dins el laberint colonial el candor i I’agonia -i també I’èxtaside la nostra flor de l’hibiscus.

103


EESPILL

II

C

RANCS de foc retornen de l’abisme del passat. Caragols endimoniats passegen la bava luxuriosa de llurs panxes per carnes i dits turmentats per un altre rigor. ¿Caldrà despendre’s una vegada més del nostre arnés i combatre aixi millor per la glòria de la carn? Ferms tossals i esplèndides anques t’inviten ja cap a una cursa desenfrenada per la cova de Càncer. No sigues ara covard, i esclata el xampany de pètals sobre la collita de mugrons famolencs davant el superb membre del crepuscle. Deixa de cremar amb foc lent la grandiloqüència que et surt de l’entrecuix, car comenca a rebellar-se’t com una serp del Bernini fugint de la piazza Navona. Retòrica i sexe, al cap i a la fi, augmenten la destrucció de la vida. Tan sols les flors del Ronsard constaten el temps, el llampec, la passió.

104


LESPILL

III

T

OSSUT, sorrut, fotut Ausias March, que empeltares el meu penjoll amb la teua lluita dels contraris i em deixares tot sol, vaixell a la deriva, mentre l’amor fo11 assatjava els seus trets contra els plecs i racons més enlluernadors de la carn. Inflamat per les fletxes d’or rebudes, recorreré a l’astut Enees que va descobrir el gran boscatge al Tíber. Sense espases ni escut, ple de sagetes al pit, lluitaré per Airam amb tots els meus atributs atorgats pels déus per a tan solemne combat. Abocat sóc a morir d’amor per la contundencia dels pits, la morbidesa de les cuixes, la rabent flexibilitat de la cintura i l’arrogant caverna engolidora de l’entrecuix més dolc i esvarós.

10.5


LESPILL

IV

S

1 ALGUN dia, estimada meua, la teua ment comenca també a bullir davant la hita dels contraris, si veus que els teus cabells s’emboliquen perillosament amb el meu velam mariner i t’esglaia la idea de deixar la teua Itaca per sempre, si realment tens una gran por de cremar-te amb el foc i les queixalades de la teua fúria, i et repeteixes que el seny et valdrà més que les sagetes d’or de tots els amants, acomiada’t almenys d’aquella serp que es cris i conviu amb mi indomablement enmig d’un canyar de butxaques salvatges, acomiada’t com et correspon estimada: amb una engolidora i virolada besada d’amor.

106


EESPILL

D

I

V

ON te ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap, sonàmbul crit estroncat de les entranyes que, arrancant amb forca dels pulmons, aviat s’embolica i endureix la pell quan acompassa els zig-zags violents de l’èxtasi? (Com esdevenen tan sords els fonemes més sonors en passar pel sedas emmirallat del teu vertigen iEs aleshores aquesta veu grossa i càlida com la mel, enclavada al bel1 mig del palau, a l’alt pati, talment com un Ilorer de sagrada cabellera regalat pel Virgili, la passió enraonada que dicta els versos? Entre brosses de fúria i pantaixets de mort, zumzeges el perol dels esclata-sangs, assotant els embolics de les mans i la roba que iIluminen l’alta llàgrima de la nit. Com un fantasma divuitesc, amagat en la bodega, condueixes el voluptuós vaixell cap als penya-segats més enlluernadors de l’incendi. Sacsejat pels vents mariners, vole ja, ebri i solemne, cap a la destrucció.

107


LESPILL

VI

D

ES DE la passió més cridanera de les teues venes. des de la sang més -dolca del teu cor d’estiu, tornara el dia d’encendre’s de nou els fanals dels teus pits i de deixar lànguidament les teues calces plenes de cuquets de llum i seda al voltant dels llits de l’hotel de l’amor, tan empaperat com sempre amb taques d’esperma i murteres de tardors travessades. Obrirem de bat a bat els sentits a les magnòlies i balancins que ens produkn tanta de coïssor darrere el peconet de l’orella i a la punteta dels mugrons ilkminats. Abeurarem tots dos la cornucopia de la meua soledat envidrada i jo et xisclaré com un faune engabiat amb codonys tendres sota el pal d’aquella lluna de tardor, que tan bé sabia mesurar-me l’ombra calenta i la Ilargària del meu sagnant punyal, quan et feria, dolcament i salvatge, entre les teues carnes a penes pentinades.

108


«Trobaen-lo ab un pantaixet ja li volia exir la ànima.» Sor Isabel

que paria de Villena

VII

Q UAN ens trobarem cap al final de l’escalada, quan el rebolcó ens produirà un- mal de cap terrible, quan les teues anques cercaran desesperades un major èxtasi, quan arrapant amb les ungles els Ilencols comences a [ destrossar-los, quan l’altre jo no sàpiga ben bé on es troba, just aleshores, estimada meua, no m’ofegues massa el peix ferit regolfat al teu port, ans deixa’l viure uns quants segons més i veuràs com s’allarga i mou la cua transit per un dolorosíssim pantaixet.

109

que


VIII

T

AMBO? m’arribarà’ el dia més trist la mort reclamara el just preu de la vida. No m’hi oposaré. Ans li deixaré fer en pau tots els tràmits de rigor. A canvi, una cosa ben senzilla li demanaré: que el meu darrer alé siga contemplat i retés per un insòlit i bellíssim cos nu. 1 quan la mort m’escanyarà el cor i la Ilum se’n fugirà per a sempre dels meus ulls, aixecaré aleshores tot el que em reste de forca i coratge i cremaré amb la polpa dels dits el pallen humit de la flor de l’hibisctls.

110

i fose:


BSPILL

IX

R

ECORDARÉ mig desvetlat el somni insistent. Un gran arrap s’allargaia pels budells, et cremava al llarg de tots els budells, com si l’ànima s’escapàs tota, xisclant malediccions, i oferís qualls de sang cremada a preu de rebaixa. La una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada de I’amor. Memòries de venes persistents estremien i acaronaven la dalla pensativa que escurcaria aquella mandràgora que et rosegava I’ànima des del primer moment que et posaren sabatetes de xerol, que calia mantenir ben llustroses tot el dia com si fossen cuquetes de llum. Un gran arrap et cremava els budells a la una de la nit. Tots els teus donyets virolats et furguen amb llurs punxons i a més et claven les dents al llarg dels budells. L’ànima, com una lànguida sabata descordada, se te’n va a poc a poc... Recordaré, recordes potser per última volta, presències i absències en la teua alcada i ordenadíssima collecció de flors. Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l’heura de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del portent. N’agafaré unes poques, les necessàries, per a la barca de Caront, i les Ilan111


EESPILL caré sobre les natges de marbre de I’estany de la por, vella Albufera meua de València i Alacant, ilhminada i compartida en el darrer ball d’espases avalotades cap a l’agonia i l’èxtasi. Surant enmig del naufragi final, contemple el bell roig incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus. Lluís

112

ALPERA


EESPILL

FRANCESC DE B. MOLL 1 JOAN FUSTER, CONDECORATS PER LA GENERALITAT DE CATALUNYA El 8 de febrer passat, Joan Fuster i Francesc de Borja Mo11 van rebre de mans del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, la medalla d’or de la institució autonòmica. L’acte se celebra al Saló de Sant Jordi del palau de la Generalitat i comp& amb l’assistència dels consellers Max Cahner, Miquel Col1 i Alentorn, i Macià Alavedra; el president del Consell Interinsular, Francesc Tutzó; el conseller d’Educació i Cultura de les Illes, Josep F. Conrado de Villalonga; l’alcalde de Ciutat de Mallorca, Ramon Aguiló’; el director general del Llibre del País Valencia, Emili Soler, i l’alcalde de Sueca, Alfred Guillem. Van fer ús de la paraula el catedràtic de la universitat de Basilea Germà Colon, els homenatjats i els presidents Pujol i Tutzó. Reproduïm tot seguit els parlaments dels quatre primers oradors.

PARLAMENT DE GERMA COLON Molt honorable senyor president de la Generalitat de Catalunya, excellentíssim senyor president del Consell Interinsular de les Illes, honorables senyors consellers, honorable senyor conseller de Cultura i Ensenyament de les Illes, senyor director general de Cultura del País Valencia, estimats amics, Francesc de Borja Mo11 i Joan Fuster, senyores i senyors. En la retòrica s’estudia, o més aviat s’estudiava, que en l’exordi d’un discurs corresponia incloure un espai de cuptatio benevo2entiae o confessió pública d’indignitat de part de I’orador. Aquest tòpic suscita el seu contrari, la voluntat, també espectacular, dle no doblegar-se a les convencions anteriors, i els dos tòpics han esdevingut tan rebregats, I’un com l’altre. Us diré senzillament que sóc conscient, i n’estic molt agrait, de I’honor que se’m fa convindant-me a prendre la paraula davant vosal117


EESPILL tres, i que tinc un gran plaer d’associar-me a l’homenatge oficial retut aquest vespre a dos homes. No sera pas la primera vegada que parlaré del doctor Moll. Vaig ser presenf a la collació del títol de doctor honoris causa de la Universitat de Basilea el 1964, vaig ser igualment present a 1’Estudi General Lullià, quan va rebre el premi Ossian el 1978. El respecte que li tinc i I’amistat amb la qual m’ha distingit són ja molt velles. Per contra, mai no havia trobat avinentesa de dir públicament a Joan Fuster que conec la seva obra i que en sóc un admirador entusiasta i lúcid. Si de vegades n’he discrepat en el pla de minúcies erudites -En Fuster usaria potser un terme més gràfic-, he après molt d’ell. Joan Fuster, no sé quan el vaig conèixer personalment. Devia ser cap al 1953, a Valencia. Després l’he vist qualque volta a Castelló de la Plana, quan la campanya del Club de Novellistes, i a Barcelona. Amb els escrits m’havia comencat a familiaritzar abans i ara confessaré que vaig ser un assidu lector fins i tot de la seva poesia. Aquest llibre Escrit per al silenci, publicat per la Institución Alfonso el Magnánimo l’any 1953, no fou escrit per a l’oblit, fou un comenc de faules vencedores. Després vingué el sotrac, Nosaltres els valencians, el primer assaig seriós per a comprendre la realitat valenciana. Jo anava preparant aleshores l’edició dels Furs de València i veig encara el senyor Josep Maria de Casacuberta que m’ensenyà el llibre. 1 enmig de tan bona disposició intellectual i anímica vaig Ilegir aquelles observacions clarividents. Per

haver estat somogut per les situacions que Fuster descobria i exposava amb una prosa llampant, puc adonar-me de la repercussió que aquestes pagines tingueren per al jovent del nostre país. Van seguir més estudis, llibres, articles, polèmiques, sense repò’s. Fuster ha sabut sacsejar la inercia; sollicitar la reflexió, provocar l’adhesió o repulsa; repulsa sigui d’un canonge de la seu, sigui d’algun erudit disconforme amb determinades manifestacions sobre la decadencia al País Valencia o de tal altre punt de la historia cultural. 1 això és bo si l’oposició es manté en un nivel1 intellectual o bé s’atura al ninot de la falla. Per cert, estic convencut que alguns dels mateixos contradictors valencians d’En Fuster, sense confessar-ho i allà al fons de llur intimitat, se senten satisfets de tenir un assagista que suscita tant d’enrenou. Recordo haver seguit amb plaer, i sense estar necessàriament en el mateix camp, la polèmica que va mantenir amb Jaume Vicens Vives pels anys cinquanta i tants. ¿Qui a Valencia des dels temps Ilunyans d’un Joan Lluís Vives, d’un Frederic Furió i Cerio1 o d’un Gregori Mayans i Ciscar havia aconseguit de fer-se escoltar així? Ja es compren que al costat dels estudis ‘universitaris de dret, Fuster s’ha format sol en una altra disciplina, des de la seva Sueca nadiua. El brillant assagista es concerta bé amb l’erudit venia verbo. Sota l’aparenca de despreocupació, hi ha l’home de lletres que estudia com un filoleg bo els nostres escriptors, adés els clàssics Ausiàs March, Sor Isabel de Villena, adés

118


els actuals, Josep Pla, Salvador Espriu, passant per Timoneda, Beuter i tants d’altres. El públic, guiat per la seva intuïció, ha sabut reservar una acollida escaient al volum gruixut de la Literatura catalana contemporània. Deixo de banda, bé que és importantíssima, la constant iniciativa cultural. Quantes activitats a Valencia, com les publicacions de «Lletra menuda», de Bibliovasa, de «Clàssics Albatros», etc., no tenen al darrera d’una manera o d’altra l’ombra del nostre amic? A aquest home que ha esperonat tanta gent, li desitjo de no caure mai en el desencís, de no semar-se, com diem a Valencia. No és pas que un escriptor tan perspicac com el1 hagi mai estat un optimista. Sé que m’adreco a un ve11 escèptic. No obstant, esperem tots que restarà en primera Iínia, exercint l’ardu ofici de l’escriptura i de la paraula, des duna càtedra, la qual Fuster ha guanyat ja fa estona, amb una labor dinàmica i aferrissada amb la prova de cada dia. Es en aquest sentit, i no cree errar en afirmar-ho, que la Generalitat de Catalunya ha volgut premiar amb l’alta distinció d’avui uns mèrits que també són un compromís esperancat per demà. Esguardant el doctor Francesc de Borja Mo11 diré que m’ha fet sempre l’efecte d’un pou de serenitat én la filologia catalana; pero, darrera aquesta serenitat, quina eficacia! Les raons de desconfort no han degut mancar-li des dels anys jovenívols que passà al costat de l’expansiu mossèn Alcover, fins a l’acabament del gran Diccionari i, inclús, fins als nostres dies.

Malgrat això, entre nosaltres els filòlegs, un xic estrafolaris, sempre molt comodes, de vegades més aviat cantelluts, la laboriosa modèstia, la bonhomia somrisent d’En Mo11 són com un tranquilhtzant que fa veure l’aspecte relatiu de les coses. Recordo que un dia parlant amb ell, a Basilea, de la procedencia d’un mot determinat, va confessar-me, i no ho oblidaré mai, que no valia la pena de fer-se malbé el fetge a causa dúna etimologia. Ho deia aquel1 savi, per davant dels ulls del qual han passat tots els vocables de l’idioma, que n’ha estudiat la histò’ria un a un, des dels anys vint quan publicava el suplement català al Romanisches etymologisches Wörterbuch, la primera contribució científica, a casa nostra, en el camp dels estudis sobre l’origen de les paraules. Dins d’aquest taran& voldria rellevar que un estudiós com ell, que coneix la complexitat dels fets lingüístics, ha reixit a presentar els problemes amb una envejable senzillesa. Un Ilibre de Mo11 és un encoratjament, una valuosa reflexió lingüística desprovista d’austeritat. Llegiu la Gramàtica històrica Catalana, o llegiu l’exposició de les opinions contraposades al DCVB; tot s’illumina. Aixo és un veritable do del cel. En Francesc de Borja Mo11 ha dedicat el millor de la seva vida a enllestir el gegantí Diccionari, amb prou feines iniciat pel canonge Antoni Maria Alcover. Gràcies a l’abnegació del continuador, i pràcticament autor, disposem avui de l’obra que havien somniat uns homes excelsos, com Josep Balari al Principat i els coterranis Maria Aguiló, Tomas Forteza i l’esmentat, A. M.

119


Alcover. 1, a més, el diccionari, que mig món coneix com l’Alcover-Moll, s’ofereix dins la nostra filologia amb la mateixa elegancia senyorívola que tenen en les Iletres els membres de 1’Escola Mallorquina. La lectura de qualsevol article del DCVB produeix un efecte d’equilibri, de bon gust, que ja va encisar un coneixedor tan exigent en mate& ria d’estil com Josep Pla. En altres ocasions he parlat de les característiques del Diccionaui i no voldria ara ni abusar de la vostra paciencia ni bé de repetirme. Sí que afegiré, pero, que cap dels pobles romànics no té a la seva disposició una eina tan original com el DCVB, car aquest combina admirablement la documentació antiga i moderna, literaria i dialectal, tot posant-la a l���abast de l’especialista, del literat o del simple lector culte. Mo11 és també autor d’una mu nió de Ilibres per a l’ensenyanca de la llengua catalana. Hom sap la gran responsabilitat que aquest home de seny i d’harmonia ha tingut en la pau ortogràfica de Mallowl. Un valencia, com jo no pot no envejar aquesta suprema saviesa per concordar antagonismes.. Potser, és menys conegut el treball incessant fornit pel nostre homenatjat en el camp purament erudit. ‘Citaré les seves recerques, algunes de les quals han estat recollides en un preciós volum darrerament, sobre la llengua de Ramon Llull, la Fiameta, el Corbacho, el Liber Ekgantiauum o encara un dels seus primers treballs dedicat al novellista José María de Pereda, dut a terme alhora que s’ocupava del llatí vul-

gar. Són contribucions estimables que testimoniegen un vast interés cap a totes les manifestacions de l’esperit. Permeteu-me uns darrers esments. L’activitat de Mo11 com a promotor de la cultura, editant llibres, creant colleccions. Hom coneix «Les illes d’or», «Raixa», «El Treball i els dies». Entre els primers trenta anys i els altres quaranta anys, jo no sé d’on ha tret el temps, pero ha publicat a més de diccionaris bilingües, repertoris de llinatges, estudis sobre refranys i cancons populars, i la llista no és pas closa. En una ocasió solemne, el doctor Mo11 va dir que li semblava no tenir dret de seure a I’ombra ni trobar motiu per a romandre mans fentes, quan encara calia prendre tantes coses per la nostra terra, per la nostra llengua i la cultura nostra. Poques persones hauran fet pas tant com ell, pero és millor que no descansi. Senyor president de la Generalitat de Catalunya, senyor conseller de ,Cultura, potser m’he estès massa per recordar el que tothom sabia. No em puc estar de pensar que convenia repetir-ho. Aquests dos catalans, marginals parlant geogràficament, han treballat molt i bé. Heu volgut rebre públicament testimoni de gratitud a un esforc constant i honest, heu volgut, honorant Francesc de Borja Mo11 i Joan Fuster, honorar uns pobles i una llengua. Us repeteixo les gràcies per haverme permès des dels mateixos sentiments de fidelitat a aquesta llengua, d’associar-me a un vell i merescut homenatge.

120


JBPU PARLAMENT DE FRANCESC DE BORJAMOLL Honorable senyor president de la Generalitat de Catalunya, honorable president del Consell Interinsular de les Illes, honorables consellers, digníssimes autoritats, senyores i senyors. Poques vegades m’he sentit tan confús com en aquest acte del qual heu volgut que jo fos un dels protagonistes. Estic confús perque no arribo a veure clara la motivació d’aquest homenatge ni la manera com hi pugui correspondre dignament. Els motius adduïts en l’acord del Consell de la Generalitat i ratificats pel doctor Germà Colon el refereixen a la meva actuació en el camp de la filologia i del treball editorial que són dos aspectes en que jo he consumit més de seixanta anys, pero les circumstàncies de la meva activitat són especials i en certa manera rebaixen el mèrit que altres podrien haver tingut. M’explicaré. La meva iniciació en la filologia va comencar quan jo encara no havia complit deu anys. En els tres primers cursos del seminari de Menorca, vaig ésser l’únic alumne de llatí del’ meu curs. Tota la docencia del professor d’hivern requeia damunt meu. Jo havia d’estudiar els textos d’Horaci i de Virgili, encara que no hagués volgut. Pero, el cas és que volia. La llatinitat m’agradava i en rebia amb gust l’ensenyament. Per altra banda, en la modesta biblioteca del meu pare hi havia un vocabulari menorquí-castellà ve m’interessava molt, pero era poc extens i vaig provar de completarlo, A l’edat de catorze anys ja esta-

va dominat, dones, per la febre de les paraules. L’any 1917 visita Menorca mossen A. M. Alcover en cerca de mots menorquins per al seu Diccionari i ja ens vàrem conèixer, i va veure fins a quin punt jo estava engrescat per la nostra llengua i vam establir una comunicació epistolar freqüent, en la qual em feia arribar Ilibres i orientacions que augmentaven el meu engrescament. L’any 1921 vaig deixar els estudis eclesiàstics, mossèn Alcover em va invitar a integrar-me a la tasca d’organitzar definitivament el diccionari i vaig passar a viure a la ciutat de Mallorca amb l’encàrrec de mantenir la dita organització. El meu interés per la lingüística era cada dia més fort, era un cas claríssim de vocació, vocació fomentada per la circumstància d’habitar a una casa que era una mena de facultat de romanística, amb una abundant biblioteca especialitzada i que estava en comunicació freqüent amb romanistes prestigiosos. La meva dedicació a al filologia era absoluta i es va anar plasmant en diverses obres, sobretot en l’elaboració del diccionari, a la qual m’havia compromès i ja l’acceptava com a objectiu principal de la meva vida. Els esforcos que jo esmercava eren per a mi una festa, un goig insuperable. Les altres activitats relacionades amb el diccionari han estat sempre mantingudes amb gran satisfacció meva. 1 actualment, trobant-me prop de la vuitantena, és per a mi un gust exquisit continuar treballant en el camp de la filologia. Tot això significa que aquest treball no ha estat per a mi una càrrega 0 una molestia, sinó un gau121


EESPIU diment exquisit. 1 potser resulta una anomalia que la Generalitat de Catalunya m’honri amb la màxima distinció per haver-me dedicat a assaborir les delícies de la meva vocació. Naturalment, he d’agrair de tot cor aquesta prova d’alta estimació dels meus possibles mèrits, pero la trobo sincerament excessiva. Es un premi que em donen per haverme lliurat a una actuació que m’ha fet fe& Penso que si en la deliberació promoguda per a concedirme aquest premi hagués intervingut un advocat del diable, com el que intervé en els processos de canonització, hi hauria posat objeccions a la idea de premiar un ciutadà pel fet d’haver estat sempre felic. Es una actuació que, en lloc de ser una càrrega mereixedora de premi, ha estat una activitat vital que m’ha reportat sempre una alegria gairebé voluptuosa. Per això em considero més obligat que ningú a dir a tots moltes gràcies. PARLAMENT DE JOAN FUSTER Molt honorable senyor president de la Generalitat, molt honorable senyor president del Consell General Interinsular, honorables senyors, amics, amigues. En una circumstància com la d’ara, naturalment, les meues primeres paraules han de ser, i ho són, de sincera gratitud a tots els qui heu tingut la bona voluntat de concedir-me aquesta medalla d’or i als qui us heu sumat a la present cerimònia. Només hi ha una manera senzilla de donar les gràcies i és de dir això: gràcies , moltes gràcies. Cree que afegir-hi alguna retòrica ornamental resultaria improcedent: tampoc

no és el meu estil. Estigueu-ne ben segurs, pero, que en el fons d’aquest agraïment hi ha també una solida emoció, una emoció, si em permeteu el mot, política, perque no puc deixar de sentir, en el vostre gest, l’actitud encoratjadora i la correspondencia viva, envers l’esforc que fem des del País Valencia per afermar la comuna identitat unitaria. No cauré en la trampa dels exercicis de modestia propia del cas, pero per més mereixements que hagen volgut veure en mi o en la meua obra literaria, no sé evitar la illusió de considerar-me ,momentàniament representatiu de tot al161 que al País Valencià, en I’àmbit de la cultura i fora de la cultura, treballa i s’anima entorn d’una consciencia o d’un instint diàfanament nacional. No cal dir-ho, ja hem avancat molt en aquests camins 0 per aquest camí. Basta calcular la diferencia entre la situació actual i la que plantejaven els hom’es de la Renaixenca allà i ací, que en bona part és la diferència entre una vaga germanor idiomàtica i una decidida voluntat integradora. Pero també seria deshonest no subratllar els obstacles i les precarietats que encara hi perduren i que sovint adopten la forma de crispacions violentes al País Valencia, d’indiferència o de passivitat a Catalunya . Superar aquest cafarnaüm de malentesos i d’ignoràncies, de renúncies i d’abúlies és un problema que ens afecta a tots. 1 no és solament això, que en definitiva, només seria una discrepancia familiar. Hi ha per damunt de tot el pes dúna despersonalització genèrica, per inercia sobretot, per la implantació immigratò’ria, per la xarxa colossal d’inter-

122


EESPILL ferències polítiques i econòmiques, «solidàries», que ens aclaparen. Sobreviure contra tota aquesta maniobra ens obliga als catalanoparlants, als catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, a un estat d’alerta permanent. A mi no m’entusiasmen els entusiasme. L’entusiasme, que de vegades és positiu, no dic que no, sovint s’esvaneix com un foc d’encenalls. Sempre m’he decantat per conviccions raonables, radicals pero raonables, i continue pensant que si aquesta formació històrica o històrico-social complexa, contradictoria i tot, que els qui no tenim manies ni prejudicis anomenem Països Catalans, pot tenir un futur, sera perquè nosaltres mateixos hi haurem posat la tenacitat oportuna. Un primer pas en aquest sentit i a qualsevol nivel1 ha de ser la superació dels regionalismes que ens distancien. No desconec que el projecte era, i és, difícil. La situació actual ens ve donada pels segles i no podem esmenar-la en quatre dies. En aquest món, sens dubte, tot és irreversible. Tanmateix, un fet consumat sempre podrà ser rectificat per un altre fet consumat. Reclosos en les nostres respectives regions, no hi haurà salvació per a ningú. No es tracta de cap doctrinarisme arbitrari ni apriorístic, és la constatació d’una simple evidència, bastant previsible per desgràcia. No disposem d’una altra opció valida i hem d’afrontar-la amb plena lucidesa. Ens pertoca aguantarne la responsabilitat. En l’àmbit de la cultura, concretament, ja hi ha molts caps de pont establerts i les transfusions recí-

proques esdevenen cada dia més actives i constants, més que mai. Siga com siga, recorde que les primeres vegades que jo pujava a Barcelona intuïa entorn meu una mena de curiositat efusiva, com la que puga sentir un ecòleg o un ecologista davant una especie animal 0 vegetal a extingir. «Un valencia que encara escriu en catala! », exclamaven admirats. Per sort, no érem una espècie a extingir, ben al contrari. Hi resistim i hem proliferat. 1 afegiré una altra obvietat; la cultura no comenta ni acaba en la literatura. Hi ha les ‘arts plàstiques, hi ha la música en totes les seues variants, hi ha les ciències tant les socials com les altres. De fet, tot és cultura, si bé es mira. Tot això també ha de ser rescatat per un voluntarisme unitari. Ho hem de fer, pensant en el passat -com reconstituir una historia de l’art per exemple-, pero també de cara al futur. 1 Barcelona hi té un gran paper a jugar. Quan he sentit lamentacions contra el centralisme barceloní, jo sempre he replicat que el gran defecte d’aquest presumpte centralisme era la seua inoperància, de no haver sabut ser centralista, és a dir, centre dinàmic com calia, impellent i expellent. S’ha de saltar de la Barcelona narcisista a la Barcelona plataforma dels Països Catalans. Pero em sembla que derive a unes qüestions que ara, potser, seria impertinents de plantejar. Res més, dones. Conservaré amb orgull aquesta medalla, senyor president, no com a una recompensa que no calia, ni com un estímul, que no el necessite, sinó com una penyora més, i més significativa que cap altra, de la confianca que Cata123


ESPILL lunya posa en les respostes coincidents del País Valencia. Jo només puc parlar de mi mateix, pero podeu estar segurs que hi ha molts valencians que d’una manera o altra, més decidits els uns, sense reticències els altres, vivim I’esperanca, vivim la certesa de la nostra reconstrucció cultural, assumida des de les úniques premisses que la faran possible. PARLAMENT DE JORDI PUJOL

Excellentíssim senyor president del Consell Interinsular, senyor conseller, senyor director general de Cultura del País Valencia, benvolguts amics Mo11 i Fuster, benvolguts amics tots. Les meves primeres paraules no poden ser més que d’agraïment envers aquestes dues persones, a les quals avui homenatgem. Ho he dit molts cops i algú de vostès m’ho ha sentit a dir, pero, de fet, en un acte així, no és que un poble o una institució honori unes persones, sinó que és aquest poble i aquesta institució qui s’honora en aquestes persones. 1 és una sort, és una gran sort, que el nostre poble pugui tenir homes com En Mo11 i com En Fuster. 1 de fet, si no fos perquè tenim homes d’aquest tremp, d’aquesta lucidesa, d’aquesta energia, d’aquest coratge, d’aquesta qualitat intellect:ual i moral, nosaltres no existiríem. Perquè, en darrer terme, no hi ha tampoc cap raó clara per la qual nosaltres hàgim de continuar existint. No fa gaire, va estar aquí un personatge important molt coneixedor de la realitat europea, en el terreny polític i en el terreny cultural, i em deia que el fet català era molt ex-

traordinari en el conjunt d’Europa -ja ho sabíem, pero és bo que gent que ens mira des de fora ens ho digui-; que era en diversos aspectes un fet únic, perquè hi ha hagut en la historia d’Europa molts pobles que han estat notables i que en algun moment han semblat que serien molt i molt importants, que tenien la seva cultura i la seva civilització, el seu poder polític i militar, i que han desaparegut. Qui se’n recorda, de Borgonya? En canvi, Borgonya va ser un gran país, va ser tan gran país que va venir de poc que no fes impossible l’existència de Franca. Només veient la importancia que té Franca en el món, ja queda clara la importancia que en un moment determinat va tenir Borgonya, que va ser un adversari equiparable a Franca. 1, com aquest, tants altres pobles, que han tingut estat i que han tingut Ilengua, i que han tingut cultura. En canvi, qui se’n recorda? Són pobles residuals, marginals, oblidats. Nosaltres encara hi som i hi serem per molt i molt de temps. Tot això vol dir que nosaltres per sota d’una feblesa, devem tenir, tenim alguna fibra interior, alguna cosa que és important i que fa que romanguem més enllà dels segles, més enllà dels desastres, de les malvestats, de les derrotes, de les dimissions. 1 és gràcies a això,, deu ser que això que nosaltres tenim aquests homes que ens ajuden a sobreviure, homes duna gran lucidesa. Recordo la primera vegada que el vaig conèixer, a vostè, senyor Mo11 -vostè no se’n recorda i és Iògic-, jo era quasi un xiquet i vaig venir a la placa d’Espanya, a la casa de vostè i em va rebre com jo no 124


EESPILL m’ho mereixia, perquì: no era ningtí, no era filoleg ni entenia res de res i vostè va veure en mi una persona de bona voluntat, ple d’illusió, un xicot, un noi. 1 vam estar -voste va estarparlant molta estona, perquè vostè és un gran raonador i em va sobtar aquella tranquillitat -això que diu vostè, que esta sempre tranquil, felicen una situació lingüísticament i políticament tan difícil per a tots, cap als anys 1951 o 1952. En canvi, jo el veia tan illusionat, tan segur del que pensava, del que deia i del que creia i, a més, m’explicava com si fossin fàcils coses que a mi em semblaven, i que segurament eren, molt complicades i difícils. També recordo, no la primera vegada que vaig conèixer Joan Fuster, sinó la primera vegada que vaig llegir un Ilibre d’ell, que va ser El descrèdit de la realitat, i em va colpir des de les primeres pagines, i en el qual vaig entendre coses que no havia entes mai, des de les tres, quatre o cinc pagines primeres. Em van colpir per la seva lucidesa; l’impacte que eren capaces de produir aquelles poques ratlles. 1 eren, és clar -aleshores ho déiem aixíidees utopiques, idees que necessitaven i necessiten encara, de vegades, un coratge, a l’hora de defensar-les. Per exemple, després, la idea dels Països Catalans, va poder ser defensada, va poder ser definida. Mentre jo, per exemple, i ho reconec, davant del tema del País Valencia i també de les Illes pensava en els anys 1959 o 1960 amb tanta i tanta timidesa. 1 un bon dia, poc abans de Pasqua del 1960, Max Cahner i Josep Benet -un altre home al qual vull retre avui home-

natge, perquè sempre va ser en aixo i en altres coses un mestre meu i de Cahnervan dir-me que vindrien tota una serie de xicots valencians que tenien interès de passar uns dies ací, per tal d’entrar més en contacte amb la cultura catalana, amb la llengua catalana, amb la nostra realitat, que els seria a ells molt útil. 1 recorde noms, com, per exemple, Aracil, Eliseu Climent, etc. Bé, tot això, que comencava tantes coses, va ser perque algunes persones com Fuster van dir allò que és evident i que era tan difícil de dir, i de vegades encara costa ara: que existeix una realitat lingüística, cultural, històrica, de consciencia històrica, una unitat de tronc comú entre el Principat de Catalunya, el País Valencia i les Illes. 1 com que Fuster ho va dir, i molts cops, d’una manera molt especial en Nosaltues els valencians, d’una manera tan rotunda i al mateix temps tan lúcida, tan clara, tan intelligent -en el sentit més estricte, i més exacte, de la paraula intelligent-, això, que sera tan i tan combatut com vulgueu, això, de fet, va fer el seu camí i el continuara fent. Jo he de dir que en el temps, no gaire llarg, que vaig ser diputat en el Congrés, la intervenció de la qual potser em sento més joiós, més joiosament satisfet 0 més joiosament orgullós, va ser un dia que vaig decidir fer-hi un discurs parlant dels Paises Catalans. Bé, hi va haver certes reaccions, hi va haver certes irritacions, dintre del Congrés, fora del Congrés i a la premsa valenciana. De tota manera, em va semblar que en aquel1 moment en que discutien el tema lingüístic 125


IlESPILL i el tema de les comunitats autonòmiques en un text tan important i tan definitiu com és la Constitució, valia la pena que això’ es digués, no pas perquè es pretengui de cap manera, i quedi ben i ben clar, una intromissió de cap tipus i, obviament, menys encara cap intromissió política, pero si perquè calia que quedés clar des del Congrés dels diputats, que algú hagués dit que existia aquesta unitat lingüística, cultural i històrica. Jo, a En Mo11 i a En Fuster, els he d’agrair aquesta lucidesa, aquest patriotisme, aquesta valentia, aquest coratge, que ha estat intellectual, pero que també ha estat físic i que els ha fet resistir tota una serie de pressions socials o tota una serie, diguem-ne, quasi de coaccions morals. Jo els agraeixo aquesta valentia que ells dos han tingut, aquest coratge i aquesta energia. Es per això que em sap greu de vegades que diguin, com ara acaba de dir Fuster -potser deu tenir raó, pero em sap greu-, que hi ha una possible indiferencia o passivitat del Principat de Catalunya i d’una manera molt especial de Barcelona. 1 pot ser. El que passa és que em sembla que és fàcil d’entendre que nosaltres de vegades no sabem ben bé quina és la manera de poder servir aquesta realitat, aquesta unitat lingüística i cultural dels Països Catalans. Jo voldria que quedés ben clar que si alguna vegada sembla que hi ha un interès insuficient per part nostra envers aquesta qüestió, no és pas que realment hi hagi dessinó simplement perquè interès, voldríem fer les coses de tal manera que no fossin gens ni mica

contraproduents. El que puc dir és que no fa gaire, en una reunió del ,Consell executiu de la IGeneralitat, vaig dir als consellers que molt probablement tota una serie d’amenaces que pesaven sobre la unitat lingüística anaven a desaparèixer, per un canvi de situació política. 1 retordo que vaig dir una frase que més 0 menys era aquesta: si en alguna cosa nosaltres, com a Consell executiu o com a persones, hem ajudat perquè això sigui possible -i sense cap mena de petulancia he de dir que sí, que hem ajudat perquè això sigui possible-, aquesta és una de les coses que, sols per ella, em faria sentir-me ben pagat: salvar la nostra unitat lingüística, no de cara als nostres objectius polítics immediats, d’ara, sinó de cara a la permanencia, a la continuïtat, a la projecció en el temps i en I’espai de la nostra llengua i la nostra cultura. Obviament, això és molt, pero molt més important que tantes i tantes coses que són una mica el nostre maldecap quotidià, de vegades potser, dins també dúna certa perspectiva, prou insignificant. En tot cas, quedi clar: allo, que nosaltres puguem fer per tal d’ajudar al desenvolupament de la personalitat propia del País Valencia o de les Illes, prou diferent, prou ben definida, pero’ que òbviament en molts i molts aspectes arrenca d’aquest tronc comú, collectiu; en allò que nosaltres puguem ajudar sense ficar-nos allà on no ens hàgim de ficar, pero on puguem ajudar, sàpiguen que ho farem. 1 ho farem, repeteixo, pensant que fem una de les coses que més valen la pena de tot allò que esta al nostre abast. Voldria dir-los ara unes parau126


CESPILL les, recollint una petita frase del senyor Mo11 i també recollir una cosa que ha dit el doctor Colon. El senyor Colon ha dit, si no l’he entes malament, que cap dels pobles romànics no disposa d’un instrument com el Diccionari CataZà-ValenciàBalear. 1 vostè, senyor Moll, ha dit: «quan jo vaig acceptar la responsabilitat de tirar endavant el Diccionari, vaig acceptar una obra superior a les meves forces». Tots acceptem de vegades obres superiors a les nostres forces i sovint aquestes coses, que ens sembla que van més enllà del nostre ,abast, són les que a la llarga fem millor. Pero,, en tot cas, jo ara volia subratllar que el Diccionavi va tenir un suport popular. Nosaltres som un poble que presenta una característica molt especial i és que en l’origen de moltes obres importants -per exemple, en aquest cas, del Diccionari-, de moltes obres científiques, fins i tot econòmiques, socials, etc., que sembla que haurien d’estar reservades a gent especialitzada, en l’origen d’això hi ha un gran moviment popular. Potser aquest fet sigui una feblesa, tal vegada li doni un punt d’inconcreció en la seva arrencada i que pot perjudicar a la Ilarga, perol també li dóna una gran forca. No és un savi, dos savis, tres savis que decideixen fer un diccionari, és un savi, dos savis, tres savis que decideixen fer un diccionari, pero tenint, a més, tot un moviment de suport i illusió popular. 1 això és una gran forca nostra, que es manifesta actualment en tantes i tantes coses. Jo volia subratllar això per dir-los que no hem de tenir por, que hi ha de vegades com un cert aire de tristesa, un cert dir

que no en sabem, que tot va malament, que ens quedem curts en això o en allò o en el de més enlíà. Pero jo, encara que corri el risc que vostes pensin que sóc un optimista impenitent -que no ho sóc, sinó simplement un home que té fe en Catalunyacree que nosaltres tenim precisament, per a aquestes finalitats fondes de tanta i tanta gent, unes immenses, unes formidables reserves. 1 així s’explica que per la collaboració d’aquest sentiment popular i de I’existència d’un home com En Moll, nosaltres hàgim fet això, que el doctor Colon ha dit que era un instrument, una eina que cap poble romà,nic no tenia, per la seva importancia i per la seva magnitud. Ja que parlem d’importància i de magnitud, voldria dir-los una altra cosa, lligant amb la idea de Paisos ‘Catalans i lligant amb la idea de la nostra voluntat de fer que la nostra nació sigui un país que tiri endavant, no -perquè no pot- per la forca de la seva demografia, ni per la forca de les seves armes, ni per la forca de la seva economia, pero sí per ía forca de la seva consciencia cívica i per la forca de la seva cultura. Voldria dir-los el següent: aquesta idea de Països Catalans, aquesta idea que la cultura sigui una gran arma pacífica, d’afirmació i de projecció, aquesta és una idea molt ambiciosa. 1 jo voldria subratllar aquest tema de la nostra ambició. Aquests dies també es parla molt que si estem en crisi, que si la nostra cultura no va prou bé, si va malament, etcètera. Jo estic segur que estem en crisi. Entre altres coses, estic segur que la cultura catalana esta en crisi, perquè si no ho estigués seria

127


l’única cultura occidental que no ho estaria. Si la nostra cultura no tingués avui una certa minva en alguns aspectes de creativitat, respecte a fa trenta, quaranta, cinquanta 0 seixanta anys, seria lünica cultura occidental que no la tindria. Comparem amb la francesa, la italiana, l’alemanya i amb la que vostès vulguin. Estic segur que estem en crisi. Per això i probablement també per alguna falla específica nostra, no només per la crisi general occidental. Pero’, jo els voldria fer notar que una de les coses per les quals nosaltres sentim especialment aquesta crisi, que altres culturas potser no senten -i la veig, per exemple, quan coses que ens arriben de Madrid encara tenen un to una mica més petulant del que nosaltres tenim ara; 0 potser ells no se n’adonen, que també estan en crisi, és perquè tenim ambició. Davant la magnitud d’una obra com la d’En Mo11 o del fet que Catalunya continuï sent un poble amb projecció i amb forca, quan tants pobles han desaparegut; davant la magnitud d’una obra com és donar cos i substancia en el terreny cultural i lingüístic als Països Catalans, penso que una de les coses que a nosaltres ens passa, bona i doIenta, és que som un pable -encara que no ho sembli, encara que ens diguin que som petits i mesquins i de sostre baixamb ambicio Aquests dies hi ha hagut tota una serie de conferencies, que la Generalitat ha organitzat, amb reflexions crítiques sobre la cultura catalana. Aquí tenim En Triadú, En Castellet, que ja hi han participat, amb conferencies molt positives;

demà, concretament, les tanca Fuster. En aquestes conferencies hi ha hagut dues persones -concretament En Taradell i En Ferrater i Moraque han fet una observació que em sembla molt important. Han dit que un problema que nosaltres tenim és que posseïm una qualitat, un caràcter, una característica admirable i al mateix temps risible; admirable i al mateix temps ridícula. I és que, quan nosaltres comparem la nostra cultura i la nostra literatura, pensem en la cultura francesa, la italiana, l’alemanya, l’anglesa. 1, és clar, això és una cosa risible, perquè nosaltres no podem resistir aquesta comparanca, ni per volum demogrà,fic, ni per institucions, ni per moltes altres coses. Pero, al mateix temps, això és admirable. Això és literalment admirable, perquè un poble, una cultura que accepta tan imprudentment el desafiament d’aquesta comparanca, no morir-à’; no morirà perquè sempre hi haurà una cosa que l’esperonarà, i sempre l’obrirà i el llancara enfora d’ell mateix. 1 ara, que estem en una situació de crisi, nosaltres ens interroguem, i a partir del moment que ens interroguem vol dir que estem vius, que estem sans i que, si és que estem malalts, ens guarirem. Justament per aquesta ambició admirable i creativa, que de vegades resulta, per excessiva, una mica risible, pero que en darrer terme és la manifestació d’una voluntat de vitalitat. Aquesta vitalitat és la que avui honorem, servida des del patriotisme, des de l’abnegació, de vegades, des de I’energia moral i des del coratge. A vostès dos, els vull donar les gràcies, per aquests serveis que han

128


LESPILL fet durant tants i tants anys i pels que encara faran, per aquesta contribució perquè la nostra cultura pugui no ser risible a l’hora de plantejar-se objectius tan i tan importants. 1 vull donar les gràcies també al president Tutzó a qui jo agrairia que volgués trametre-les a I’expresident Albertí, perquè hem tingut en ells homes que discretament i eficac han treballat per la comunitat lingüística i cultural basada en el respecte de tots, de cadascun dels components d’aquesta realitat unitaria. Voldria demanar també al director general de la Conselleria de Cultura del País Valencia que trametés de part del president de la

JOAQUIM

Generalitat, la meva salutació i el meu agraïment al president Lerma, perquè quan no fa gaire vaig dir «avui podem respirar, avui resulta que ha passat una d’aquelles coses que realment valen la pena i que realment són importantw, sabia que almenys en bona part això fou possible gràcies a I’actuació i a la decisió del president Lerma. Per tant jo els prego que li trametin la nostra salutació i el nostre afectuós record. 1 res més. Repeteixo, amic Mo11 i amic Fuster: moltes gràcies. Transcripció: Francesc CALAFAT i F. PÉREZ MORAGON

MICHAVILA: DE PARPALLO A «EL LLAC» (0 L’ART DE LA POSTGUERRA) Empar Rovira S. «hubo un conflicto increíblemente sangriento, unas incidencias de crueldades y heroísmos, de sufrimientos y fatales concatenaciones. El mundo entero siguió apasionadamente las incidencias de aquel preludio de la guerra mundial, en el cual -com era inevitablebrotó dramáticamente lo mejor y lo peor de todo un pueblo (...). Al final de la contienda en 1939, un país en ruinas. Las familias enlutadas. Las heridas, abiertas. Hubo una paz, hija de una victoria. Hubo vencidos.» V. AGUILERA CERNI: Iniciación al arte español de la postguerra (p. 39)

Corria l’any 1936, i una guerra domestica -tan terrible com totes- s’encarregà de desbaratar el mapa quotidià. El període d’efervescència de l’art espanyol, que despertava de la mà de les avantguardes europees, veuria truncats tots els seus esforcos. No es pot parlar, certament, ni de mort ni de silenci. L’art es va fer ressò de la contesa. 1 tingué,

també, els seus enriquiments (recordem el testimoni dels cartells de Renau, el Guemica de Picasso, el gran mural de Miró exhibit al Pavelló Republicà de I’Exposició Internacional de París, en 1937, etcètera), pero, indubtablement, l’anterior i prometedora trajectoria es va veure forcosament interrompuda. Es va introduir el drama en el discurs pictòlric i es precipitaren 129


EESPILL -radicalitzadesles posicions i les definicions. Era una Espanya trencada, la de 1939: desolada i famolenca. Mentre, a Europa, es preparava una altra gran contesa. La penúria economica, la manca de mercat (a causa, és clar, de la mínima capacitat adquisitiva), l’autarquisme, la incomunicació i, en conseqüència, la falta d’informació, la ruptura de tota mena de contacte amb l’exterior (d’aquell cardó umbilical que s’havia establert entre les avantguardes), l’emigració obligatoria d’artistes i, no cal dir-ho, l’orientació política i el dirigisme van enfosquir el panorama artístic espanyol, que es debatia davant la «tultura» oficial: academicista, tradicional, aïllacionista, indigenista.. ., no gens favorable a la renovació. Como después de una detonación cambia el silencio, así la guerra nos dejó mucho tiempo ensordecidos. Y cada estricta vida individual era desgañitarse contra el muro de un espeso silencio de papel de pe[ riódico. Jaime GIL DE BIEDMA: Antología poética (p. SO)

Algunes galeries comentaren a desenvolupar una certa activitat. En general, pero, el panorama encara era desolador. Tanmateix, es tractava dún primer pas cap a la recuperació. Sera a partir de 1947 que comentaran a eixir a la llum les primeres aportacions plàstiques que evidenciaran -malgrat les diun desig comú de ferents opcionsrecerca i de renovació plàstica, ;I$I; per plantejaments intellecSón també anys importants per a la pintura del País Valencia, que estar& marcada per dos fets significatius: l’aparició del tan nodrit Grupo Z (1947), que aplegava personalitats tan diverses com ara Manolo Gil, José Vento (els principals promotors), Zamorano, Custodio Marco, Manuel Benet, etc., sota la tutela literaria d’ombuena. La seua inquietud comuna contra l’academicisme i I’estretor de la situació establerta fou capac d’unir les individualitats: . ..contra el arte adocenado, contra la pintura desangelada, contra el filisteísmo público, contra la plástica fenicia y contra los convencionalismos.

Pero, en 1943, com a primer símptoma de ressorgiment, se celebra la primera exposició de Los Salones de los Once, promoguda per 1’Academia Breve, que dirigia Eugeni d’Ors. A pesar que aquesta institució pecava de cert esnobisme i jerarquia, l’esdeveniment va tenir una gran importancia per a la vida cultural del país, ja que va posar en marxa els moviments artístics. Van reaparéixer noms rellevants (Torres García, Benjamín Palencia) i en sorgiren altres de nous.

En 1949, Eusebi Sempere realitza a Valencia, en la tan recordada galeria Mateu, la primera exposició d’obres abstractes (de la mà de Kandinsky, el qual descobreix a París), sense massa èxit. Aquest fet és comú a tot Espanya. Així, el Grupo Pórtico de Saragossa, que sorgeix el 1947 i, sobretot, caldrà destacar, el 1948, l’aparició dúns altres dos collectius: l’Escuela de Altamira i el grup Dau al Set, i, també, un esdeveniment, la celebració del Primer Saló d’Octu-

130


LESPILL

j

bre a Barcelona, on es presenten les noves avantguardes. A 1’Escuela de Altamira es reunien artistes d’abans i de després de la guerra, i es posava de manifest l’enorme endarreriment que la incomunicació havia ocasionat. Entre els seus components destacaven Pancho Cossío (amb les seues expressives desfiguracions cromàtiques), L. Felipe Vivanco, el recentment desaparegut Eduardo Westerdahl, Alberto Sartoris, Ricardo Gullón i d’altres. Més avancat fou el grup Dau al Set, a Barcelona, connectat amb el dadaisme de pre-guerra, els promotors del qual van ser Tapies, Cuixart, Ponc i Tharrats, juntament amb la ploma de Brossa, Puig i Cirlot. En els anys 50, quan comencaven a decaure les fantasies autàrd tiques, es posa en marxa la primera fase del desenvohtpament industrial, i una política d’hispanidad, amb clars fins polítics i econòmics. Això dóna Iloc, en l’aspecte cultural, a la primera manifestació oficial que va donar suport als nous corrents artístics: la celebració de la Biennal Hispanoamericana. Aquest esdeveniment va tenir gran importancia, ja que no sols va suposar el reconeixement d’un gran nombre de pintors, sinó que també comporta el creixement del mercat i de l’activitat de les galeries. Després se n’organitzaren d’altres, com ara la Biennal del ‘Carib ( 1953) i la Biennal de Barcelona (1955), i la presentació de les primeres exposicions internacionals a 1’Estat espanyol. L’any 1957 ja pot considerar-se com una altra de les fites importants en la trajectòria

plàstica espanyola. Marcara el sorgiment de les noves generacions. Les dificultats que suposava l’actuació individualitzada donaven continmtat al fenomen associatiu, és a dir, a la presentació i al treball collectiu. Si en grups anteriors, com ara 1’EscueZa de Altamira o Dau al Set, la ruptura es donava a nivells de llenguatge artístic, en aquests nous moviments comenca a comptar, de manera més evident, el factor ideologic. Darrere de tots aquests corrents hi ha la necessitat d’una intervenció social i la protesta contra la incomunicació i els dogmes establerts i, evidentment, un objectiu comú: la renovació plàstica. Aquesta renovació plàstica quedara plasmada -a grans tretsen tres tendències: l’informalisme, el normativisme i, un poc més tard, el realisme. L’infovmalisme havia sorgit devers 1944 a París i als Estats Units. Recordem Fautrier, Dubuffet, Mathieu, Pollock, Hartung i, a 1’Estat espanyol, com a exponents més destacats, Canogar, Saura, Millares, Feito, Juana Francés i Tàpies, i el grup madrileny El Paso, el més representatiu d’aquesta tendencia. Suposava un radicalisme, tant a nivel1 de Ilenguatge (tracat enèrgic, violencia formal en l’execució, expressivitat), com a nivel1 de contingut; una denúncia davant l’angoixa de I’entorn i una reivindicació de la mateixa Ilibertat i individualitat. El normativisme tingué la plasmació en 1’Equipo 57, format per Juan Cuenca, Angel Duart, José Duarte, Agustín Ibarola, Juan Serrano, i amb la celebració, el 1960, de la primera exposició d’Art Normatiu. Reivindicaven el treball col-

131


lectiu amb gran rigor metodològic, i es presentaven com un art racional i experimental. L’objectiu del seu treball se centrava en la investigació de la forma i de I’espai, de les lleis que els articulen i que en regeixen la percepció. Pero es plantejaven, alhora, la necessitat d’un compromís social, de tal manera que, en el seu desenvolupament, les contradiccions entre l’experimentalisme, d’una banda, i la inclinació cap al realisme social, de l’altra, els menaren a la propia desintegració. A partir dels anys 60, van comentar a apoderar-se de l’àmbit pictòric els corrents realistes (Gmpo Hondo, Estampa Popular, Equip Cròaica, Equip Realitat.. .), els qual buscaven la màxima connexió amb l’entorn social, perseguien la coincidencia entre l’expressió i les aspiracions socials, adoptaven en les anàlisis la perspectiva de les classes oprimides i propugnaven el contacte directe, sense mediacions, amb la realitat. Pero ‘si aquesta va ser, en síntesi, la composició del mapa pictòric espanyol, des dels anys 50, voldríem detenir-nos ara en un grup valencià, no menys important, que va sorgir en 1956, el promotor del qual va ser J. Michavila, artista al qual avui voldríem dedicar-nos un poc més extensament, Ens referim al Grup Purpulló. En apuntar les coordenades d’aquest collectiu, la primera dada a tenir en compte és el problema de la informació. La incomunicació s’agreujava fortament en eixir de la capital de 1’Estat. Bs per això que aquest grup sorgeix sense un contingut 0 un llenguatge definit, pero amb una clara labor informativa, amb la intenció d’ofe-

rir informació sobre els diferents corrents artístics contemporanis. 1 així, seguint el fil d’aquesta primera dada, es poden configurar els diversos factors sociològics que van motivar la presencia d’aquest i d’altres moviments: junt a la incomunicació amb la plàstica occidental coetània, l’emigració forcosa d’artistes, els escassos canals de la labor artística, I’estret tamís oficial, la incomprensió social i, en conseqüència, la necessitat de prendre contacte amb les propies arrels -individuals i socials-, la reafirmació de la dinàmica cultural i la reivindicació subjacent d’un model alternatiu de societat. Amb Michavila, van participarhi Manuel Gil -que va morir poc Monjalés i Alfaro, i van després-, collaborar-hi Sempere, Genovés, Nassio Bayarri, Amadeo Gabino, Albalat, Hernández Mompó, Salvador Victoria i Aguilera Cerni, entre altres. El dia 1 de desembre de 1956 va aparéixer al diari Levante sota el títol de «Carta Abierta, -com una presentació oficial-, allò que podem considerar el Manifest-Programa del grup. En reproduïm ací alguns fragments: . ..creemos en la necesidad de intentar una integración de quienes sienten la transcendencia del arte como enriquecimiento de la experiencia emocional y factor de plenitud. . . . Hacemos lo posible por reavivar la mortecina vida artística valenciana: . . .acabar con esa injusta «conspiración del silencio», según la cual nuestros artistas van pasando a engrosar otras «escuelas» locales (Madrid y B,arcelona). 132


. . . Pedimos el acabamiento de esa fatal apatía general que ha originado el olvido de Valencia en el panorama artístico español. . . . Sera necesario un abandono de esos principios que quisieron momificar nuestro

nicas, (...).

arte con fórmulas

absolutamente

anacró-

irreversibles

Van editar Revista «Arte Vivo» i van celebrar la primera exposició collectiva en desembre del 56 (coincidint amb la publicació de la Carta) en 1’Ateneu Mercantil de Valencia. La segona, en maig de 1957, va celebrar-se al ‘Cercle Mail101 de Barcelona i, en juny del mateix any, tornaren a exposar -amb bastants problemesal Saló Daurat del Palau de la Generalitat, a Valencia. Manolo Gil, responent a la negativa acollida, escrivia a Revista: «. . . Pretendemos abrir caminos y descubrir

nuevas posibilidades

ticas. Para esto hemos

artís-

formado

el

grupo y no para exponer cuadritos más o menos burgueses como hasta ahora se ha venido haciendo.» l Les mateixes dificultats que envoltaven les seues representacions van aguditzar les reivindicacions socials del grup, la preocupació per l’entorn i la crítica contra el medi. «. . . Se trata de contribuir a la entereza del individuo disperso por las contradicciones de su contorno. Para ello hemos de aceptar los hechos que configuran nuestro tiempo y nuestra visión del mundo, desde la máquina hasta la nueva noción del espacio y el tiempo. Creemos que es imposible partir hoy de principios meramente formalistas. 0 nos llenamos de con’ Manolo Gil. 29-VII-57, * Edit. segon Iliurament

tenido, cumpliendo una función social indeclinable, o renunciamos a nosotros

mismos.» *

La seua trajectòria es va prolongar al llarg de la dècada dels 60. Van exposar novament a Barcelona, a 1’Ateneu de Madrid (1958) i participaren amb 1’Equipo Córdoba i 1’Equipo 57 en la primera expositió conjunta d’Art Normatiu, celebrada a Valencia, l’any 1960. Per al País Valencia va suposar I’assimilació de les avantguardes europees i léngegada de tota una serie de noms importants de la pintura que posteriorment, i diversificats en camins distints, han anat configurant el nostre panorama pictòric. Seguirem ara la propia marxa de Michavila. Nascut a I’Alcora (1’Alcalatén) el 1926 i amb estudis de Magisteri i Belles Arts (es gradua a 1’Acadèmia de Sant Carles l’any 1952), fa classes actualment a 1’Escola Superior de Belles Arts i a 1’Escola Universitaria del Professorat d’EGB. No sols s’ha dedicat a la pintura i a l’ensenyament, sinó q,ue també ha compaginat aquesta activitat amb algunes incursions en el terreny de l’escenografia teatral, la realització de murals, vidrieres.. . Pel que fa a la trajectoria pictòrica, va comentar per una figuració estilitzada, i passà posteriorment al cubisme analític que acabaria per culminar en l’abstracció i en el constructivisme. Va vincular-se, així, durant un temps, a les avantguardes ordenatives valencianes, centrades en l’estudi de les possibilitats phktiques de l’ordenació

Revista. d’Aute Vivo, 1957, 133


matemàtica dels elements en el quadre. Com ja hem apuntat, funda, el 1956, juntament amb altres artistes, el Grup Parpalló i en 1968 forma part del collectiu Antes de2 Arte (continuador de I’art normatiu de 1960), amb Tomas Marco, Eduardo Sanz, Ramon de Soto, Teixidor, Sempere i Yturralde (encara avui vinculat a aquesta tendencia). Aguilera ‘Cerni era, novament, el teoric del grup. Dins la Iínia d’investigació d’artistes com ara Bruno Munari, Vassarely, Max Bill, etc., es plantegen les relacions entre art i ciencia, davant els espectaculars avances de la tecnologia. Van intentar un encentre entre l’estructura investigadora per la tecnologia i el procés de comunicació artística. Rastrear el camino que va de la ciencia al arte. Presentar modelos de equivalencia (. . .), procurando términos comparativos (. . .). Posibilitar una experiencia artístka que no ignore los hallazgos y las constantemente incrementadas comprobaciones de la ciencia (. . .). La alternatvia es clara: o nos matriculamos de oyentes en las aulas científicas, 0 nos resignamos a una refinada y lenta agonía, mientras el mundo se debate y avanza reser. vándonos el triste papel del lujo minoritario y superfluo.3 Per a Michavila tot aquest període, en el qual, a més, va comencar a tenir un reconeixement internacional, i participa en importants exposicions europees i americanes (com ara la Biennal de Sao Paulo i la d’alexandria), supo& una etapa d’investigació i reflexió minuciosa sobre els paràmetres de la pintura, ’ Hipótesis metodológica.

l’anàlisi de les possibilitats dels seus elements (formes, línies), en la qual es fa pal&, així, un estudi profund dels mitjans utilitzables, un ampli aprofitament i domini d’aquests elements, els quals han esdevingut, així, vehicles útils en les seues mans. La seua abstracció geomètrica sempre és reflexiva, pero la realització és tal que no perd la frescor i ni tan ‘SOISl’emotivitat. Hi ha pulcritud en la distribució dels materials, pero tot és tractat amb tanta subtilesa creativa, amb tanta caliditat, que aconsegueix allunyar-se’n de l’ordenament pur i la geometria pura, i salvar els obstacles de la fredor i del distanciament. A través de la construcció, busca l’espai com a problema, la inter‘secció de diagonals i plans, pero aconsegueix en el resultat, amb una gran capacitat comunicativa, la conjunció de l’emoció, l’estudi continuat i el mètode rigorós. Mai no es trenquen els Iligams que aconsegueix déstablir amb el receptor, no s’hi obrin abismes. Les línies es trenquen amb delicadesa, sense estridències, sense ruptura; delimiten àrees, formen angles suaus, i en resulta un conjunt sense patetisme, suau i, fins i tot, musical. El 1975, reapareix en la galeria Lezama amb una obra constructiva. Pero,, a partir del 1978, comenca a allunyar-se’n d’aquestes avantguardes i de les experiències matemàtiques, mogut per un afany de renovació i per la propia autoreflexió. Continua en la línia de l’abstracte, pero molt més emotiu. L’obra es

Aguilera Cerni. 134


vincula amb la propia existencia, i s’aproxima, més i més, a la realitat; de vegades quasi es fa tangible. Necessita expressar el propi jo a partir dúnes dades de la realitat que, al seu torn, faciliten la lectura dels receptors. La referencia a aquesta realitat augmenta. Es el moment de la Introspecció, fenomen comú -i no casualmenta una serie d’artistes de la nova pintura del País Valencia (Artur Heras amb «Bandera, Bandera», Xavier Calvo, Martí Quinto). Dins d’aquesta Iínia comenca Michavila, el 1979, la serie «El Llac». La introspecció, símptoma de maduresa, sorgeix amb la necessitat de buscar i analitzar elements dins de cadascú i de la presa de consciencia del propi entorn i de la situació històrica. Aquesta generació d’artistes es desenvolupa dins unes coordenades sociològiques i culturals que decanten aquest procés d’interiorització que avui podem qualificar de « Renovació ». Amb la desaparició del franquisme, broten les noves esperances germinades d’aquells qui -individualment o collectivamentvan mantenir una posició de resistencia enfront del dirigisme i de l’estretor de mires de la cultura oficial. Pero no ‘s’esdevé res: el collectiu no s’agrupa ni es mobilitza, i aquelles llums de renovació s’esvaneixen com un simple miratge. 1 es que els esquemes en ús són encara massa rígids, els vells dog mes són fermament consolidats, i la dreta que governa no contempla una política cultfural mínimament sensata i adequada. La societat necessita transformacions profundes. Unit tot aixti a una profunda cons-

ciencia nacionalista, exempta de folklorismes, per part dels pintors, i a una serie de factors culturals (crisi de l’informalisme, de la crònica de la realitat...), juntament amb el detonant de motius psicològics individuals, es faria possible i manifesta la tendencia cap a una introspecció, cap a una recerca interior, sempre en contacte amb l’entorn. Es plasmava -amb accent renovador i vivificantla necessitat de vehicular la propia interioritat, les pròpies vivències i emocions, la troballa de la identitat, sempre en funció d’una realitat exterior concreta i problematitzada. La serie «El Llac», de Michavila, catalitzant tota una tradició cultural madurament assimilada, duu a terme l’anàlisi crític duna situació ecològica -la de l’Albuferai es fa ressò; d’aquesta manera, dún problema que és recollit per tot el collectiu social: la preocupació per un habitat deteriorat per la mala manipulació i el descuit de I’home. La primera mostra d’aquesta serie fou presentada el 1981, i recentment hem pogut contemplarne la segona a la galeria Theo de Valencia. L’estudi quasi lúdic, pero rigorós, de les possibilitats expressives de la convergencia de plans i línies, el qual denota el domini dels materials, convertits ara en hàbils instruments, no enfosqueix amb tints de fredor l’emotivitat i el sentiment contingut. Ni I’ampli tractament de l’espai, ni la delimitació de les tonalitats, ni la textura, esvaeixen la reivindicació d’un entorn en perill, recuperat com a senya d’identitat dún poble. Pero la crítica continguda en el discurs pictòric no reves-


EESPILL teix estridències ni ruptures; i la suma total és, com sempre, suau, musical i harmoniosa. La pinzellada és amplia, els colors plans i més apagats (tracos negres, verds, ombrius, blaus quasi grisos), no exempts de connotacions del desordre i el fang. 1, si bé la referencia al paisatge és mínima en la forma, és molt més profunda en el concepte. L’allusió a la realitat és austera, pero ajustada, i s’hi pot evidenciar cert grau de reconeixement del tema. Intenta aproximar-se al seu entorn i compartir les seues inquietuds. No pretén el distanciament, pero tampoc no abandona el terreny ferm del llenguatge pictòric, i hi aporta -dins de la seua poèticadades de la realitat que fan més fàcil i permanent la comunicació i la lectura. Així es

L’ANTOLOGIA

reconeixen en els seus quadres certs eixos ordenatius i de referència, com ara el reflex constant en l’aigua, l’ombra endevinada d’una barca. 1, finalment, de la mateixa manera que manté, sense trencaments, aquest joc de «dissimuls» i presencies, l’ombriu ascetisme del total comporta l’anunci de la lluminositat, la salvació del llac, la utopia. «Convertirem els silencis ‘en or i els mots en foc. La pell d’aquest [ retorn acumula la pluja, i els afanys esborren privilegis. Lentament emergim del gran pou, heures amunt, i no pas a recer de cap malastre. Convertirem el ve11 dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història.)j4 (Miquel Martí i Pol) Empar ROVIRA S.

DE LA MÚSICA Vicent

Les inquietuds culturals i el nostre retrobament nacional s’han plasmat al País Valencia en aquests darrers anys en diversos projectes que han contribuït, des de diferents angles, al nostre redrecament. Una d’aquestes iniciatives, de projecció i llancament recents, és 1’AntoIogia de la Música Valenciana, que pretén d’omplir un buit important en la nostra cultura. Aquest ambiciós projecte, no exempt de moltíssimes dificultats de tota mena, ha estat materialitzat amb l’oferiment

VALENCIANA

Ros al públic del primer àlbum de cinc discos, per part de l’empresa Anec Discos, que n’ha fet el projecte, l’edició, la producció i la coordinació. En paraules dels promotors, l’rlntologia de la Música Valenciana vol ser una historia vivent de la nostra música, en la qual autors de totes les èpoques, els estils i les tendències siguen interpretats pels millors músics valencians del moment. Des del punt de vista estructural, 1’Antologia de la Música VaZenciana abastar-à, en una primera

4 Miquel Martí i Pol. Ara mateix. 136


EESPILL etapa, un total de 25 discos de llarga durada. En cada disc s’inclouran obres que, pel seu caire i interés, puguen constituir una mostra atractiva del treball dels compositors en la modalitat. També acompanyaran a cada àlbum uns fascicles col-leccionables, amb notes orientatives referides als intèrprets i als autors, i, també, un comentari general relatiu al panorama musical que el disc representa, confeccionat per un especialista. L’ordre d’aparició dels discos no serà necessàriament cronolò’gic, a fi d’oferir una major varietat als subscriptors, i, també, per les dificultats particulars que presentaran alguns exemplars, bé pels treballs dels intèrprets, bé per la selecció d’algunes obres, el pressupost, etc. De fet, el primer àlbum, ja a la venda, és dedicat a la música valenciana contemporà,nia, representada per compositors tan destacats com ara Manuel Palau, Vicent Asencio, Joaquim Rodrigo, Eduard López Chavarri, Miquel Asins Arbó, Matilde Salvador, Lluís Blanes, Amand Blanquer, entre d’altres; interpretats per pianistes de tanta talla com Màrius Monreal i Perfecte Garcia Chornet; cantants com Carme Bustamante, Maria dels Angels Peters i Enedina Lloris; el guitarrista Rafael Cabedo; el Quintet de Vent del Conservatori Superior de Música de València i l’orquestra Municipal de València, sota la direcció de Manuel Galduf. La preparació i l’edició del segon àlbum sembla estar ja molt avancada en el moment de redactar aquestes línies, i aviat estar& al carrer. En aquest segon i en els que apareixeran després veurem re-

presentada una Ilarga mostra de la creativitat musical valenciana durant segles: des de les Epístoles Farcides, el Cant de la Sibilla, el Misteri d’Elx, etc., representants de la nostra producció musical medieval, fins a les últimes troballes i aportacions de la música abatòria i electroacústica, que també han tingut ressò al País Valencià,, a través del Grup Actum. En aquesta llarga mostra de material musical valencià tindran cabuda, evidentment, la rica polifonia del Renaixement i del Barroc, representada per figures tan senyeres com Joan Ginés Pérez, Joan Baptista Comes, Josep Pradas, etc:; la producció organística, representada primordialment per la figura de Joan Baptista Cabanilles; la producció operística, des de Vicent Martí Soler fins a Matilde Salvador, i una extensa producció musical per a cant i piano, i cant i guitarra, en la qual han deixat pàgines excellents no pocs músics valencians. Agrupacions de cambra com ara Quintet de Vent, Quartet de Corda, Coral de Cambra, etc., seran vehicles transmissors d’excellent música valenciana, i alguns instruments solistes -l’orgue, el piano, la guitarra, etc.ens oferiran pàgines de les èpoques i els estils més diversos de la nostra música. Tampoc no hi mancaran les grans formacions corak i instrumentals i, així, 1’Orfeó Universitari de València entre d’altres formacions corals, i l’orquestra i la Banda Municipal, entre d’altres formacions instrumentals, podran plasmar i oferirnos diverses obres representatives de la producció valenciana en aquest domini. L’ampli repertori 137


CESPILL valencia per a banda, l’extensa creativitat en l’àmbit de la ,sarsuela, -¿qui pot oblidar l’obra d’un Lleó, un Chapí o un Serrano?-, o la producció en el camp de la música d’inspiració religiosa, tot l’atapeït repertori musical valencia, dones, seleccionat curosament, tindrà cabuda en aquesta Antologia de la Música Valenciana. Es podran fer moltes crítiques sobre l’enfocament d’aquest projecte musical, el primer d’aquesta envergadura al Pa& Valencia; pero cal ser realistes i no confondre l’ideal amb les possibilitats pràctiques i concretes del moment en aquest camp. El taran& musical valencia, invocat tan sovint, té una expressió i una realització molt concretes, en les bandes de música. Sobre aquest aspecte no cal escorcollar massa, ni resulta difícil reflectir-ne discogràficament el contingut i les possibilitats. De fet, ja són uns quants els discos que circulen independentment pel mercat, sense pertànyer a cap antologia determinada i musical. En aquests darrers últims anys assistim a l’estructuració d’un repertori per a les nostres bandes que va més enllà de les músiques festeres i processionals, i que, juntament amb les adaptacions de les obres orquestrals dels grans clàssics, configuren un repertori nou, més ric i elaborat, i també més valencia. En aquest sentit, convé remarcar la tasca positiva de la diputació de Valencia, durant aquests darrers anys, que ha sabut copsar les inquietuds de les noves generacions de músics que han dedicat el talent musical a l’enriquiment d’aquest repertori, amb

premis, publicacions, i tota una serie de treballs que evidencien la nova situació. La presencia de la dona a les nostres bandes, la incorporació progressiva d’instruments de torda en les agrupacions més solides d’alguns pobles, etc. mostren les noves illusions i els progressos, detectats pels compositors que creen obres de més envergadura per al conjunt duna banda o per a agrupacions de música de cambra amb instruments de vent. Tot aquest panorama queda ben reflectit en l’tlntologia de la Música Valenciana. Les bandes de música valencianes i tot I’ambient que gira a l’entorn formen unes institucions «modernes», que no van més enllà. del segle passat, i fer-ne la historia, i ressenyar-ne el.54valors i el,s continguts des de diverses perspectives no és, ni de lluny, un problema difícil per a la investigació de la música valenciana. Es qüestió de posars’hi. La historia detallada d’alguna banda local ja ha estat feta, pero als diversos treballs monogràfics convindria afegir una visió de conjunt. Tot arribara, és qüestió de temps i de diners. Les entitats musicals més sòlides que van precedir a les actuals bandes de música foren, sens dubte, les capelles musicals al servei de catedrals i parròfquies. Aquest aspecte és totalment diferent, des de tots els angles, del que acabem de comentar. L’estudi d’aquest fenomen social, religiós i musical ens aboca, quasi ineludiblement, a un centralisme, ja que, atés el desastrós estat dels arxius parroquials, la documentació que ens interessaria queda pràcticament


centrada en les catedrals valencianes, i rarament en alguna altra parroquia. L’abandó i el desmoronament de convents i monestirs al segle passat, i els incendis del 36 que afectaren els arxius i els instruments parroquials, sobretot els orgues, empobriren sensiblement el nostre patrimoni. La manca d’una classe de música a la Universitat de Valencia -que, duna banda, li lleva part de la categoria acadèmica que hauria de tenir, i, de l’altra, fa que la nostra Universitat ,siga una de les poques excepcions en l’estat-, la qual podria potenciar la investigació musicològica valenciana, tasca que d’altra banda, tampoc el Conservatori no ha pogut emprendre degudament, fa que la nostra investigació musicològica estiga escampada, i que, malgrat l’esforc de 1’Institut de Musicologia de la Institució Alfons el Magnànim, notem acusadament la manca d’un departament universitari amb un equip d’estudiosos dedicats a la recerca de documents i a la investigació musicològica. L’associació Cabanilles d’Amics de 1’Orgue ha tractat d’omplir, amb els Iímits dels seus escassos mitjans, alguns buits de la historia musical valenciana, amb la publicació d’una collecció de monografies sobre els «Orgues del País Valencia», que recollia i publicava tota la documentació que trobava en cada poble, no solament sobre els orgues que havia tingut la població en qüestió, sinó també sobre totes les notícies referents als organistes, els mestres de capella, els cantors, els instrumentistes, etc., que deixen entreveure el pas, durant el

segle passat, d’aquestes capelles musicals, integrades per cantors i instrumentistes, a les agrupacions instrumentals conegudes actualment com a bandes de música. Encara que semble que ens desviem un tant del tema d’aquesta ressenya, volem remarcar tot el que hem dit, per tal d’assenyalar que algunes llacunes 0 particularitats que es poden observar en la projecció històrica del contingut de l’AntoZogia de la Música Valenciana no es deuen a oblits del consell assessor, integrat per professionals molt preparats i capacitats, sota la presidencia d’honor del compositor Joaquim Rodrigo i el pianista Leopold Querol, ni a deficiències de la casa editora, sinó a la situació de la nostra investigació musicològica, amb molt de camí per recórrer. Malgrat això,, ja tenim unes línies mestres per a fer un disseny general del que ha estat la nostra trajectò’ria musical, per a oferir al gran públic, sense entrar en discussions erudites refinadíssimes o elucubracions musicals pedants. Si el nostre barroc musical, a l’hora de buscar-ne exemples musicals concrets, quedara centrat practicament en les nostres catedrals i en el Collegi del Patriarca, la situació durant el Renaixement sera la mateixa, més les activitats musicals de la Cort del duc de Calabria o les d’algun monestir important, com ara Sant Miquel dels Reis, i si retrocedim més, tot es complicara més encara. No hem volgut cansar el lector amb llargues Ilistes de compositors, d’intèrprets, etc., que figuren a I’AntoZogia. De fet hi són tots els qui, des d’una perspectiva o altra,


han apuntat algun element vàlid en aquest estudi. El moment actual, amb un mínim de sentit collectiu nacional, fa necessària aquesta rèalització, que donara un toe de normalitat al nostre espectre cultural. Convé que ens hi acostem, que posem de la nostra part tot el que podrem, perquè si cap aspecte de la nostra cultura fa aigües, tot el conjunt en sofreix les conseqüències.

EL NACIONALISME

L’Antologia de la Música Valenciana és un pas important en la nostra normalització cultural, i encara que ens agraden més o menys algunes qüestions de tipus tècnic o alguns aspectes més 0 menys secundaris, ens interessa a tots com a poble que el projecte siga una realitat, que, sense negar-li la nostra crítica positiva, siga una antologia de tots i per a tots.

Vicent Ros

DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 8 DE MAIG Gustau Muñoz

La primera observació de caràcter general i obvi que suggereixen els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del 8 de maig és el manteniment del suport popular a l’experiència política oberta arran de la victoria electoral socialista del 28 d’octubre de 1982. El partit socialista ha mantingut i ha ampliat la forca electoral i, per tant, la presencia en les institucions. La dreta autoritaria no ha aconseguit de fer-se amb els guanys d’un desgast que encara no s’ha esdevingut, i ara ha de lamentar l’error de plantejament de la seua campanya electoral. La recuperació del vot comunista és un fet, pero que cal situar en el seu context real -el municipali establir comparacions amb les seues posicions anteriors en les institucions locals: és aleshores que es comprova que continua retrocedint, perden vots, percentatges, regidors i alcaldes.

En les distintes nacionalitats de I’Estat espanyol apareixen matisos, pero la conclusió general és aquesta, si fa no fa. El partit socialista ha revalidat el mandat que va rebre i, per tant, haurà de desenvolupar a fons la seua tasca de govern en els propers quatre anys: ja veurem llavors com manté els nivells actuals de credibilitat, després d’haver de prendre les difícils decisions en materia economica, internacional, d’organització i harmonització estatal que es poden entreveure. L’espai del centre-dreta es troba molt exposat a terratrèmols polítics; no és gens agosarat de sospitar que s’hi produiran esdeveniments importants, que I’actual acoblament entorn al sorollós ex-ministre del franquisme no és gaire estable. El partit comunista té una cita important en el seu proper congrés, del qual dependran moltes coses. Els nacionalismes gallee, ca140


EESPILL tala i mallorquí presenten problem,àtiques diverses i molt específiques, que van de la subsistencia a un manteniment difícil i a un significatiu retrocés, segons els casos. De tota manera, no hi ha hagut capgiraments decisius, només el dibuix de tendències encara no consolidades. Aquest és, dones, el panorama polític resultant, que, concretat en les dades del País Valencia, es pot resumir en ‘un suport de gran abast a les formes de govern socialdemòtrates (52 % dels vots); la configuració d’un venta11 de forces de dreta autoritaria consistents (32 %>, pero’ que, tanmateix, no arriben a omplir l’espai que ocupava abans el centrisme, i un vot comunista que es recupera lleugerament, pero que continua perdent forca (7 %>. Com a conseqüència, totes les institucions polítiques importants del País Valencia són en ‘mans del partit socialista: a més dels governs civils, la Generalitat, el Parlament, les tres diputacions provincials i gairebé tots els ajuntaments grans i mitjans. Ara bé, en aquestes eleccions hi havia una nova opció política en joc -la Unitat del Poble Valencià (UPV), representativa del nacionalisme progressista, el qual, per primera vegada, havia aconseguit d’anar plegat a unes eleccions-. Opció que, sens dubte, havia despertat

interés i expectatives per diverses raons, i, entre aquestes, per l’originalitat de la fórmula i l’amplitud del suport inicial. Els resultats que ha obtingut (el 3’1 % del total, quasi 60.000 vots, i la presencia a uns 40 municipis, amb gairebé 70 regidors) no són ni satisfactoris ni desastrosos. No són desastrosos, per tal com UPV ha aconseguit una importantíssima recuperació del vot nacionalista, en comparació amb les eleccions generals precedents i també amb anteriors confrontacions. El quadre següent mostra -i les dades són sempre importantsl’evolució del vot nacionalista al País Valencia; es pot dir que aquest ha passat del no-res a una pobresa digna, situació que no és tan negativa. EVOLUCIO DEL VOT NACIONALISTA AL PAIS VALENCIA (1977-1983) I ELECCIONS GENERALS DEL 15 DE JUNY DE 1977 UDPV . . . .. . . . . 47.512 2’58 % PSPV . . . . . . . . . . . . . 29.569 1’60 % ELECCIONS GENERALS DE ~'1 DE MARC DE 1979 PNPV . . . . .. . . . . 13.828 0’74 % BEAN .. 9.620 0’51 % ELECCIONS GENERALS DEL 28 D'OCTUBRE DE 1982

UPV . . . . . .. 18.516 EUPV . . . . . . . . .. 9.302 CUPV+EUPV . . . . . . . 27.818

0’85 % 0’43 % 1’29 %l

ELECCIONS AUTON~MIQUES DEL 8 DE MAW DE 1983

UPV . ..

. . . .. . ..

58.729

3’11 %

I Elaboració a partir de les dades publicades per Lluís Aguiló, El sistema de partits polítics al País Valencià, Almudín, Valencia, 1980, pp. 105 i SS., i per l’rlnuario El País 1983. La qualificació del vot UDPV com a «nacionalistan és molt discutible; almenys una part diferent. Les dades referents cedeixen de la premsa diaria, fet I’escrutini total; per tant, (uns 60.000).

tingué com a inspiració dominant una altra de ben als vots d’UPV en les eleccions del 8 de maig propublicats quan encara no eren definitius i no s’havia els vots totals podrien ser una mica més nombrosos

141


Queda clar que UPV és la candidatura que més vots ha aplegat en la histò’ria electoral recent del país, que és tant com dir en tota la historia. La coalició ha aconseguit més del doble dels resultats de les eleccions generals de 1982 (amb la suma dels vots CI’EUPV i UPV) i, en el cas d’Alacant, el triple, passant de 3.640 a 10.987. La tendencia creixent ha estat, dones, la tònica dominant. Amb un 3’1 % dels vots hauria aconseguit representació parlamentaria, si no és per la clàusula restrictiva (i qui sap si fabricada ac hoc contra el nacionalisme) que hi ha en 1’Estatut de la Comunitat, que alguns volen que acceptem com a «carta magna» no partidista, etc. El Iímit del 5 % és restrictiu i antidemocràtic, perquè impedeix l’expressió institucional de corrents representatius. Fins i tot a Alemanya Federal, per ~.xern, ple, els Länder el tenen del 3 %, igual com molts estatuts d’autonomia de 1’Estat espanyol. Al nostre país, moviments socials diversos (com ara I’ecologisme, el feminisme 0 el que siga) no aconseguiran mai d’arribar a les institucions, amb aquesta restricció. 1 el nacionalisme ho tindrà molt difícil. El resultat és un empobriment del pluralisme real de la societat i l’allunyament entre les institucions i sectors vius i dinàmics, condemnats, de manera totalment irresponsable, a la marginació. Si UPV ha pogut assolir un resultat digne, ha estat per la coincidencia d’una serie de condicions favorables realment significatives. En primer lloc, per la seua mateixa configuració com a opció electoral nacionalista, unitaria, d’esquerra

(cal pensar, per exemple, en la personalitat dels caps de llista en les tres circumscripcions). La diversitat ideològica de la seua composició no ha estat un obstacle; a UPV no hi ha hagut un fenomen de repulsió de vots, sinó de concentració de vots, inicialment favorables, que aprovaven l’esforc de realisme i d’autèntic trellat que s’havia fet, el qual, per primera vegada, donava a entendre que podíem trobar-nos amb possibilitats autèntiques. En segon lloc, hi ha operat també una circumstància política de caràcter general: ens trobavem al final d’un procés autonòmic particularment insatisfactori que ha acabat bandejant molts dels continguts de la concepció moderna del País Valencia per la renúncia de I’esquerra sucursalista davant el xantatge permanent de la dreta autoritaria. UPV demanava el vot dels qui volien expressar la seua protesta davant aquest desastre, reafirmant un projecte de país molt més volgut del que sembla, i amb la promesa d’exercir d’autèntica oposició en aquest i d’altres temes. En tercer lloc, UPV s’ha configurat com a forca progressista, cosa que ha permés la identificació d’un electorat d’esquerra alternatiu, favorable a una manera diferent de fer política. També hi ha collaborat un vot d’advertència al partit socialistai un cert vot de càstig molt específic al partit comunista, que presentava una llista autonòmica (sobretot a Valencia) impresentable; els resultats no tan negatius d’aquest darrer, tanmateix, poden explicar-se per l’efecte d’arrossegament del vot municipal, en relació amb el qual el partit comunista, so-


EESPILL bretot a poblacions mitjanes i menudes, compta amb el factor favorable de la implantació organitzativa. Finalment, cal dir que una part dels votants interpretaven el vot UPV a un nivel1 més ideològic i polític, una vegada hi havia assegurat que, pel que fa al govern (central i també municipal), la presencia socialista era clara. Això explica tant alguns guanys electorals com algunes significatives diferencies entre votacions autonòmiques i municipals (com en el cas cridaner de la ciutat de Valencia, per exemple). Aquests han estat, al meu parer, alguns dels factors favorables al vot UPV. Ara cal fer esment dels factors desfavorables. En principi queda clar, a la llum de tota l’experiència recent, que, sense una major densitat i coherencia organitzativa i més presencia política, el vot nacionalista té escasses possibilitats de superar la barrera actual. També s’hi ha fet palés que sense una obertura decidida vers importants sectors socials -els entorns industrials de Valencia, l’Alacantí, el Camp d’Elxi sense una consolidació de la presencia en 110~s (com l’Alcoià, per exemple) l’absència dels quals només es pot explicar per insuficiències clares d’organització, no hi haurà redrecament possible. També cal pensar en una projecció cap a les comarques castellanoparlants, que el nacionalisme ha bandejat des de sempre, on una plataforma ideològica amb continguts polítics, socials i economics progressistes podria interessar perfectament. Un altre tema cabdal són les zones d’immigració. La campanya electoral d’UPV, per diverses

raons, ha patit d’alguns errors de disseny que no és el cas d’analitzar ara (per exemple, hi ha mancat un major esforc per aconseguir vot autonòmic on no hi havia llista municipal, pero les insuficiències han estat més nombroses). Ara, fet i fet, la conclusió pot ser que el nacionalisme té encara possibilitats d’expansió, si es replanteja alguns temes i si les condicions polítiques generals no li són massa adverses. Aquest replantejament és el gran problema amb que es troba la política nacionalista a la Ilum dels resultats electorals del 8 de maig. L’alternativa, expressada una mica esquemàticament, és, si fa no fa: ihem arribat al sostre, assolit en unes condicions especialment favorables que possiblement no es tornaran a repetir? ¿D’ara endavant, el nacionalisme passa a ser un tema definitivament marginal i testimonial que la tasca de govern socialista s’encarregarà d’assumir parcialment i d’anorrear en el seu conjunt, i que una coalició amb problemes de coherencia interna no aconseguirà potenciar? 10 bé s’obre un període en el qual el nacionalisme, una vegada comprovada la seua forca potencial, pot esdevenir el punt de referencia d’una oposició d’esquerra alternativa que creixerà a mesura que vaja clarificant i enfortint la capacitat política i organitzativa, d’una banda, i a mesura que l’esquema polític actual demostre les seues limitacions per satisfer les necessitats i els interessos de sectors importants del pable, de l’altra? Indubtablement, la segona es la hipotesi de l’optimisme de la voluntat i potser també, això ens agra143


CESPILL daria creme, la del realisme de la intelligència (el pessimisme, el done per descomptat). Es evident que, si volem potenciar un corrent renovador com el nacionalisme progressista d’UPV, cal una millora radical dels mètodes de treball i d’organització. En principi, cal una anàlisi acurada de l’estructura i les motivacions del vot nacionalista, poble a poble i comarca a comarca. Hi ha símptomes que es poden interpretar com a expressius dún cert tancament social del nacionalisme, símptomes que apunten a un esgotament de la forca expansiva deis models, no ja polítics, sinó fins i tot culturals, nascuts als anys seixanta i que als setanta eren «moderns», però que ara ja no ho són. Certes formes de l’acció en el terreny cultural del nacionalisme troben dificultats creixents per a connectar amb nous sectors, amb generacions posteriors, que tenen necessitats i interessos diferents. La cultura dels aplecs, etc., possiblement necessita una reformulació en les noves condicions dels anys vuitanta. 1 això només és un exemple. També la posició de la cultura. de vocació nacionalista al si de la cultura global del país, condicionada per la continuïtat de la destrucció sistemàtica de la Ilengua i els continguts autòctons per part de I’assimilisme esganyolista, que no ha alterat gens la política cultural socialista (amb alguns aspectes positius en aquest àmbit, cal dir-ho), la qual, en canvi, s’ha fet amb algunes forces importants de la cultura d’inspiració nacionalista, situantles en un àmbit subaltern i, en definitiva, irrellevant; també tot això, dones, necessita un reexamen a

fons. Els aspectes positius de la política cultural socialista no contrapesen, al capdavall, la situació creixentment agònica de la nostra cultura, en mans dels mitjans de comunicació de masses i d’uns mecanismes globals d’assimilació que continuen actuant, ara amb una nova legitimació &ica» i «progressista». De nou es torna a parlar, en castellà, dúniversalismes i cosmopolitismes, de bilingüisme i de falses harmonies. Per la seua banda, el valencianisme polític ha de fer front al repte d’una clarificació política i d’un esforc organitzatiu, amb dues premisses: una política basada en una an&lisi més realista de la societat valenciana i les seues orientacions de fons, i la recerca d’un tipus d’organització regular i nombrosa, sense la qusl el nacionalisme no podrà assolir mai un creixement de la forsa electoral, tant a nivel1 municipal com a escala general. Les condicions derivades de les recents eleccions no són, sens dubte, les millors per a abordar aquestes tasques. Però, en alguna mesura, pot detectar-se que ha passat l’efecte depressiu d’anteriors fracassos. El balanc, he dit d’entrada, és, per al nacionalisme, dúna forta ambigüitat: ni satisfactori ni desastrós. Hauria estat plenament satisfactori si hagués superat el límit del 5 % dels vots, cosa que hauria fet possible una representació parlamentària que hauria contribuït a donar permanència a l’expressió política del nacionalisme. També hauria estat més satisfactòria una representació municipal d’un abast i una concentració comarcal més importants. 144


CESPILL El costat negatiu dels balances carregats d’ambigüitat és que tothom pot extraure’n arguments per a conclusions contraposades. Això fa que, fins a cert punt, ens trobem allà on érem abans: en la necessitat d’un compromís efectiu basat en la voluntat política. Si aquesta voluntat s’inspira en hipò’tesis realistes, que mai no seran veritables certeses (inexistents en la política), tant de bo. En aquestes eleccions ha jugat novament, i molt, la invasió de la política global en el terreny local. Algú ha forcat aixb, i la resposta ha estat un enfortiment del partit que governa amb gran majoria, una majoria que, entre altres coses, ha allunyat el peri11 d’una involució i una supressió de les llibertats. Aquesta invasió ha suposat una clara polarització de l’electorat i una reducció de les oportunitats per als grups minoritaris (l’augment de vots d’UPV en aquestes condicions, dit siga de passada, revela la dimensió del seu èxit relatiu); i això es tradueix en un empobriment de la vida política i en una restricció imposada al pluralisme real. Una forca puixant com el nacionalisme, d’ampli arrelament cultural, hereu de tota una tradició

(del valencianisme polític de preguerra a l’antic PSV, del primer PSPV a un sector del PCPV, passant per altres expressions polítiques de signe diferent o de més recent trajectòria), resta fora de les institucions, del Parlament valencia. Qualsevol altre moviment social emergent no podria, ja ho hem dit, amb l’esquema polític actual, entrar-hi. Queda palés, així dones, que cal un nou impuls unitari i alternatiu, ajustat a la realitat autentica del país, estretament vinculat als sectors socials i als corrents d’opinió que poden coincidir amb els objectius de fons que persegueix el nacionalisme al País Valencia. Pero ningú no pot dir que aquesta polarització d’avui no es tornara a repetir demà, sota noves proclames. Depén molt del que fara el mateix nacionalisme al llarg d’allò que algú ha anomenat ja la «travessia pel desert» dels propers quatre anys. Dificultats d’avui que poden tornar a aparéixer demà: és el costat fose d’un sistema polític que comencem, tot just, a conéixer. Gustau

MUÑOZ


Joan M. MONJO: Ducat d’ombres. Premi «Andròmina» 1982. Valencia 1982. Eliseu Climent, editor, 214 pagines. Recorde que vaig descobrir que hi havia un escriptor potencial que es deia Joan M. Monjo (n. 1956), llegint els articles que publicava a «Las Provincias» entorn del 1976. Si la memoria m’ajuda amb un mínim de fidelitat, diré que les característi’ques seues que m’impressionaren favorablement foren: el domini de I’idioma, la manca d’aparatositat i d’engolament, I’absoluta normalitat de les coses que cridaven la seua atenció. Potser aquestes característiques li han estat més aviat contràries, en uns moments que destacaven, precisament, alguns escriptors joves que en tenien unes altres, just les oposades. Això no vol dir, pero, que Monjo haja deixat d’escriure ni de publicar, ni que els seus papers hagen passat desapercebuts. Si no han aconseguit el reconeixement s 0 r 0 11ó s que uns altres han obtingut -no escriuré «merescut»- la seua literatura ha anat consolidantse a través de petits canals de publicació, amb una modesta seguretat que tal volta s’acosta a allò que hauria de ser una bona porció inicial d’experiència literaria, o que ho és definitivament. Fins ara, Monjo havia publicat remeses més aviat breus duna obra que s’endevinava molt

més vasta i ambiciosa. .Els títols apareguts són els següents: Oh! (1980), Esquema per a quarantaquatre documents nacionals d’identitat (1977), Primavera d’hivern (1980), De noms, de dies (1981) i Matrfcules d’honor (1981). Ducat d’ombres ks un relat ambiciós en el qual el llenguatge té una funció decisiva. Això planteja al lector, ja d’entrada, una serie de problemes, sobre els squals cal potser detenir-se ara uns moments, ja que, al nostre parer, no sempre han estat resolts com probablement calia. L’esforc de Monjo per aconseguir un lèxic ric i acolorit l’ha trait, en algunes ocasions. Així, quan escriu «bonior» en el sentit de bondat (pàgines 12 i 13), si bé més endavant (pàg. 185) utilitza el terme correctament. 80 quan empra «valtejar» per «envoltar» (pàgina 13); 0 I’estranya fraquaranta se «gairebé anys que a penes hi he fet instants de torreta en aquest ducat del meu nom, on em vaig fornir amb els meus majors» i on «fornir» sembla voler tenir el significat de «formar» (pàg. 63); i quan confon «dicteris» amb «dictats» (pàg. 134) o «congriar-se» per «congregar-se» (pàg. 193); 0 quan utilitza -al meu parer abusivamentel mot usentor, per a designar l’olor perfumada i agradable «de les pomes refrescades per les hores que inicien el matí» (pàgina 159). Igualment em sembla poc ajustat al sentit dels mots parlar

149

d’«espart aigualit» (pàgina 140) quan es vol alludir, simplement, a l’espart mullat. També caldria haver anat amb més atenció per tal d’evitar I’ús coincident de «pates» i «potes», de «llur» i «seu/seua»; d’«ésser» i «ser» (pàg. 157). De la mateixa manera hi ha vacillacions en l’ús dels tractaments. En un mateix paràgraf {(pàgs. llO-lll), el duc parla a la seua filla de tu i de vós. Bé és veritat que en un paràgraf anterior (pàg. 72) un simple guaita de la costa s’adreca al duc, sense cap motiu que ho justifique, de vós i ,de vosté. Tampoc no sembla recomanable l’ús del qualificatiu «sanguinolenc» que no he sabut trobar en cap diccionari, o del substantiu tampoc «pudim» -que no he localitzatcom a equivalent de «pudina» o «pudor» (pàg. 121). ¿En quin llenguatge esta escrita aquesta reconstrucció fantàstica? La historia narrada s’esdevé durant el segle XVII, a la ciutat de Valencia (entre la noblesa) i a la Safor (entre la noblesa, els seus criats, els llauradors i una colla de lladres). ¿S’ha proposat l’autor d’acostar-se a una possible versemblanca en el parlar d’aquelles gents en aquella època? Es fa difícil de saber-ho. Segons la ficci6, la novella és escrita al segle XIX per un lliberal valencia, el qual, en les paraules d’introducció, utilitza un llenguatge molt acostat a l’actual. Les evidents diferencies de redacció entre introducció i novella, permeten de concloure que sí,


EESPILL que l’autor s’ha entretingut a recrear un Ilenguatge possible del segle XVII. Ja no estic tan segur que hi haja reeixit del tot. Al meu parer, el llenguatge que Monjo posa en les boques dels seus persa natges deu més al Bari-oc castellà que no a les formes d’expressió coetànies, no ja en tots els Països Catalans, sinó ni tan sols al País Valencia. Resulta evident que una operació d’aquest tipus exigeix un esfor9 de documentacid molt important. Materials no en faltaven, malgrat la pobresa de la producció literaria local durant dlò que anomenem, amb una etiqueta còmoda, la Decadencia. Em sembla que Monjo no ha fet aquest esfor9 o, almenys, no l’ha fet tant com calia. Una altra cosa a plantejar-se és la utilitat de tal esforc. Tinc els meus dubtes sobre el fet calga, en qualsevol Ilengua, tractar de reproduir un Ilenguatge semblant al d’uns personatges de segles anteriors. Fins i tot en el cas que la reproducci siga possible -i ja hem quedat que ho es a copia de lectures- hi ha un problema complementari que l’autor no pot ignorar i que el lector detectara de seguida: de seguida entren en conflicte el llenguatge utilitzat i els mecanismes literaris que I’escriptor fa servir. Si ja no pot escriure novelles amb els mateixos mecanismes que utilitzaria un narrador del XVII, iper que embrancar-se en la fabricació del pastitx lingüístic? Per un cantó 0 per

l’altre fallara el producte i el lector, òbviament, se n’adonarà. Més encara quan, com en aquest cas, el narrador interposa elements mediadors. Fixem-nos que Ducat d’ombres és obra d’un novellista del xx actual que intercala com a autor duna narració del XVII un escriptor del XIX. A qui cal creure? Qui és qui realment parla? Al meu parer, sura sobre la novella, en aquest aspecte, una ambigüitat que li lleva efectivitat. El llenguatge recargolat, massa carregat d’imatges i de metàfores ha perjudicat -des del meu punt de mira- el resultat final. Pense, per exemple, en aquesta oració (pàg. ,129): <dEn absolut és aquesta cap solució. . . Seria talment un vaixell encertadament bombardejat, per tots quatre punts, amb projectils de ferotges enemics; totalment foradat i que de cap de les maneres no dura el que una fletxa de ballesta enlaire flotant en I’arrugada, turbulenta superfície de les aigues. ..» Aquest to orientaloide acaba produint una sensació monòtona que no s’adiu gens amb l’esquema general de la novella, en que passen coses, moltes coses -bona part de les quals queden irresolutes i de vegades artificiosament adherides-, que potser queden cobertes en certa manera per la volguda brillantor de les paraules, de les frases. Ducat d’ombres és la hisòria de I’aillament progressiu d’un aristòcrata que embogeix -després que la seua muller tam-

150

bé haja embogit- com a conseqüència de la mala fi del seu hereu i de la seua filla. Acacat per les circumstàncies i pels atacs de les persones pròximes, el personatge mor, pero, en un incident amb uns bandolers. em Aquest acabament sembla deslligat de la Iínia vertebral de la narració, em sembla una solució massa fàcil d’un conflicte que anava complicant-se amb elements màgics i que jbé amb una exacerbació de la presència d’aquests elements, bé per la mateixa continuïtat del drama psicològic i moral del protagonista, podia haver dut a un final menys sobrer. Totes aquestes remarques negatives, formulades per un simple lector, no em privaran d’afegir que ens trobem davant duna bona noveha, d’una bona primera novella llarga de Joan M. Monjo i que, en la meua opinió, el Premi Andròmina ha estat ben poques vegades tan justament concedit. La novella confirma que ens trobem davant d’un escriptor capac de narrar amb interés, d’imaginar amb ambició i de descriure amb precisió -si bé a voltes, com he dit, amb excés d’elements definitoris-. Per tot això i pel que n’esperem, que és molt, cal que ens felicitem. F. Pérez Moragon


Joan BROSSA:Els ulls de Z’òliba, Valencia 1983, Collecció de Poesia Tres i Quatre, ,Eliseu Climent, editor, 120 pagines. Parlar de l’obra poètica d’un autor determinat es fa difícil, i mes quan aquella es mou al món de les imatges i dels símbols profunds; l’home té una capacitat infinita per a relacionar coses, conceptes, fets..., la qual es posa de manifest, d’una manera pregona, al poeta. La poesia és, entre altres coses, un dels fruits d’aquest poder i, talment un cristal1 d’infinites cares, es presenta als altres, que en trien alguns dels reflexos. Potser això és el que serviria per a distingir la veritable poesia duna simple escriptura de ratlles mesurades, i cree que l’obra de Joan Brossa es pot ,qualificar, en aquest respecte, com espurneig constant d?llimitats matisos. Aleshores, cada lector es troba davant un pou inexhaurible, del qual extreu alguns objectes que li criden l’atenció i que li permeten de bastir un nou discurs poètic. sii algun tema m’ha cridat l’atenció al fons d’Els 1.~11sde l’òliba és, justament, el de la vida, pero també se’m mostra intensament el tema de la reflexió sobre la propia poesia, com a activitat que assenyala el poeta, no com a ésser vivent, sinó com a home despert, que veu clar quan somnia, per fer esment del conegut poema de Foix. A la xarxa poètica -comple-

xa- ‘que es presenta en aquest Ilibre, la poesia es mostra com un quefer alquímic, que provoca la transformació del qui el practica i l’enlaira per damunt de contingències miserables; és l’obtenció d’una nova pedra filosofal que transmuta els elements innobles en l’or de la Ilum: «Més alt el top, pero, la veu és foc: / la tarda esclata, i el sonet captiu / transmuta en un fanal la cicatriu.» Tanmateix, es tracta duna alquímia realment dura, una veritable gran obra, de naturalesa circular,.on es confon l’itinerari vital amb la mateixa acció de fer poesia: «... és bo tornar a la plana; / el pensament poc té cap indret. . ..» un treball constant, passar un top i un altre pels mateixos indrets, on el poeta ensopega sempre amb un mateix obstacle, pero, en un instant concret i privilegiat, hi apareix un camí de sortida: «Damunt la palla s’escarrassa el dia / cap a la posta. (Aquí el rapsode tus.) / Estotjo la recanca i a l’embús / m’enrampo i em recordo que tossia. / Pero una esquerda neix i sóc tossut.» La vida té múltiples facetes: el mateix subjecte, els altres, l’atzar. Poden haver-hi tota classe d’encontres i el mateix subjecte pot esdevenir el seu enemic acarnissat («havent En Joan Brossa per rival.»); els altres constitueixen complexes relacions i el poeta és immers dins aquesta xarxa, i ja no es tracta d’unes relacions interpersonals limitades, sinó de quelcom que pertoca al col-

151

lectiu, el qual és menat per uns déus i herois estúpids, que viuen en un Walhall on regna l’abstracció d’un Wotan, capac de fer-ho funcionar tot sota un signe de pretesa moralitat: 4~1al castell rosa de la llibertat / ajunta els seus idolatres més falsos, / que acorden els diners amb els trasbalsos» i, com a advertiment als nous Alberichs que puguin sorgir, proclama: <îL’or no encongeix la usanca d’una mala ‘/ eina. Tot Por, de dol, rebull en un / foc que poc fa cap llum. . ..» L’atzar és, encara, !a tercera faceta, una faceta relacionada amb un altre tret de la poesia brossiana, també manifestat al present poemari: la màgia. Els nostres actes contenen un component indeterminat, potser lúdic, potser tràgic, del qual s’adona el poeta «... ¿Per que no ensenyes / de més aval1 la beu que hi ha al mirall, / al darrera? Pero el vent s’anticipa / i del brancam dels pins cauen uns daus.» Això fa ‘que l’autor tingui una norma basada en una epistemologia escèptica, segons la qual, al man: «Les lleis semblen constants. La incoherència / rau en el fet que, vist el cas, la ment / cregui legítim el nus de l’herència.» Tot plegat mena, en definitiva, vers una resignació, que fa acte de presencia, en moltes ocasions, i es manifesta com a vulgaritat cercada: «i en lloc de cantar un himne encenc la pipa». La magia, com he dit, és una altra constant de


EESPILL la poesia de Brossa, que també és present a Els ulIs de l’òliba; una magia diferent d’aquella transmutació alquímica -transcendent-, produ;, da per la mateixa activitat poètica en aquel1 que I’executa. l%, més aviat, la magia dels prestidigitadors, que té més a veure amb qualsevol transformació natural; aquesta magia Iforma, al cas de Brossa, una part essencial de la seva poètica: «I, del tercer gobelet del sonet, / en surt una altra bola. Pero ld’on / ve? Cap cosa a les mans. El joc és net.» 1 de la magia es passa al pur joc, com és ara a «Joc de bitlles», on les paraules en són, de bitlles, i el poeta tira per a tombar-les. No obstant això, la paraula torna a tenir un sentit magic, de conjur, diferent del que abans he esmentat, car el poeta vol tenir les claus del món en anomenar tot el que el composa, com és ara al «Sonet dels meteors». Finalment, la mateixa poesia es manifesta a la poesia, en constituir-ne Al un metallenguatge. poemari present, això n’és una altra constant molts dels important; poemes parlen de poesia o de I’ofici poètic: «... el vers estotja un altre indret / amb un quadrat al mig d’una rodona. / Combaten cor i seny, veïns dels mots, / i els armen rems. . ..n Fins i tot, els resultats -els poemes- es somnien com a formes d’ésser ideals al fons del pensament del poeta («El somni del sonet»): «SO-

net, fil1 meu, a coll-i-be de l’odi / pensa en els ets i uts del món, la set, / la gana, les potingues. Obre el codi / de les preguntes. . ..» Poesia-vida / vida-poesia, podria dir-se que representa, aquesta relació -0 relacions-, una de les espurnes emeses pel cristal1 que és aquest Ilibre, una poesia que no és una arma, car «i faig servir un poema de pistola / d’idees contra el tort i el ruf dels furs; / pero la gent no deixa d’estar sola», pero que sí que és un revulsiu per al mateix poeta que, malgrat tots els escepticismes, aixeca un brindis en un cap-altard a tot el que l’envolta («Brindis*). No dubto que en aquest «laberint», el qual ha remarcat Jaume Pérez Montaner al pròleg, el lector sabrà trobar noves trajectòries de la llum, diferents d’aquestes i, àdhuc, molt mes riques. Miquel de Renzi

M. SANCHIS GUARNER: Els Pobles valencians parlen els uns dels altres. Valencia, XE.Climent editor, 1983. Quatre volums. L’Obra Completa de l’eminent erudit valencia Manuel Sanchis Guarner va comentar a publicar se en vida de l’autor l’any 1976 amb el 1 volum titulat Per a una caracterització valenciana (Temes geogràfics), dins l’editorial Tres i Quatre. Sis anys més tard, i després

152

del fet tan luctuós per al país com la mort del mateix Sanchis Guarner, l’editorial Tres i Quatre ha tret a la llum els volums 2, 3, 4 i 5 de l’esmentada Obra ‘Completa, correspanents els tres primers a Els pobles valencians parlen els uns dels altres (sectors septentrional, meridional i central litoral) en segona edició, ja que la primera havia estat publicada per l’editorial L’Estel els anys 1963, 1965 i 1968. Quant al volum 5 de 1’Obra Completa, es tracta de la darrera part inèdita d’Els pobles valencians.. . referent al interior sector central que l’editorial 3 i 4 ha decidit traure a la llum, seguint criteris de màxim respecte als esquemes de treball que el professor Sanchis havia tingut per als volums anteriors. D’entrada, hem de manifestar la nostra coincidencia amb la nota editorial on hom subratlla que Els pobles valencians... és una obra on es conjuguen dos aspectes importants de l’activitat del mestre: d’una banda, la seua intensa i permanent dedicació a l’etnogratis i, de l’altra, la gran aportació de Sanchis a la geografia valenciana pel seu coneixement directe i detallista. En efecte, la parcella de l’etnografia i del folklore geogràfic del nostre país va esdevenir l’objecte de diversos estudis realment ben importants per a la recuperació del patrimoni cultural dels valencians. 1 sempre a un doble nivell, tal com acostumava fer el mestre Sanchis en la major part dels seus tre-


CESPILL balls: duna banda, el nivell de la monografia erudita i exigent, de vegades exhaustiva, que calia publicar dins revistes especlahtzades, com en el cas de «Locucions tòpiques valencianes» (Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, Palma Mallorca, 1936), «Folklore geogrtic de la comarca d’Alcoi» (Miscel-Iània d’hornenatge a P. Fabra, Buenos Aires, 1944) i, sobretot, el modèlic «Dictados tópicos de la comarca de Denia, Pego y la Marina» (Revista Valenciana de Filologia, Valencia, 1955-1958). De I’altra, el nivel1 de la mitjana o alta divulgació en plataformes més assequibles com ara la premsa, la revista cultural 0 el llibre: recordem-ne les sucoses introduccions als volums L’Oncle Canyís i De la meua garbera i, per damunt de tots, Els pobles valencians... 1 en tots dos nivells, idees i problemes exposats amb una gran fruïció erudita i una clara passió investigadora, que, mitjancant un esti1 senzill i punyent, i alhora didàctic, interessaven el lector professional o l’autodidacte que s’acostava al tema. El camp del folklore va ser així per a Sanchis un dels seus preferits i on demostrà «una rara intuIció geogràficam, com titulava recentment Vicenc Rosselló un article sobre el mestre al diari Información d’Alacant (21-I1982). IntuIció demostrada en la replega pacient i tenac dels milers de locucions tòpiques, refranys geogràfics, adagis, proverbis, els motius o malnoms, cancons i ronda-

lles. 1, també, en la comprovació minuciosa de la bibliografia folklorista valenciana de les generacions precedents que, com reconeixia el mateix Sanchis, ni era massa copiosa ni era, de vegades, fiable, ja que contenia traduccions artificioses dels tòpics en castellà. Per aquest motiu i pel rigor que caracteritzava sempre I’obra ben feta de Sanchis, el material aplegat havia de passar pel sedas de la seua propia comprovació, generalment in situ, i no una sola vegada sinó diverses al llarg de la seua vida, perquè com que la major part dels tòpics són despectius, resultava més fàcil de recollir-los dels llavis dels camperols de localitats veïnes, que no directament dels mateixos alludits. Els pobles valencians... és, en efecte, una recollecció monumental quasi exhaustiva de les dites tòpiques, com afirma V. Rosselló, amb un esbós de descripció geogràfica i una comarcalització historicista, on ens mostra l’enorme interés del folklore geogràfic, i, també, la psicologia dels pobles que ofereixen, mitjancant els refranys i els dictats tòpies, el testimoni espiritual i ling��ístic més tradicionalment arrelat en les petites comunitats municipals 0 comarcals. En definitiva: el sentiment comunitari ccmicrosociolàgic». Entre les diverses aportacions científiques que podem trobar en aquesta obra tan rica i complexa, caldria subratllar-ne, a més del folklore i l’etno-

153

grafia, dues parcelles ben significatives per al coneixement del nostre país: la comarcalització i la toponímia. Quant a la comarcalització, sembla evident que la replega i sistematització de les locucions, les dites i els tòpics locals tendeixen a clarificar la geografia comarcal del País Valencia i, de pas, a contribuir a la fixació toponímica. D’altra banda, la divisió comarcal del nostre país sembla haver estat una de les preocupacions b à si que s dels nostres gebgrafs. Així, V. Rosselló ja assenyalava l’any 1964: «Los autores que se han ocupado del asunto han recurrido al compromiso artificioso de los partidos judiciales (Figueras Pacheco) o se han apoyado en estudios históricos (Escolano)... y en el colosal trabajo geográfico de Cavanilles. únicamente S. Guarner ha estructurado su división sobre bases más amplias geográficas, históricas y lingüísticas, siendo sus comarcas, por ahora, las más viables.» («Ensayo de división comarcal de la provincia de Alicante», Cuadernos de Geografía, v. 1, 1964.) El mateix Sanchis parlara de les seues comarques amb un criteri fonamentat en l’aspecte «històrico-natural». El cas és que l’obra de Sanchis a l’hora d’estructurar la comarcalització del país esdevé, en efecte, d’una gran importància per la clarividencia que hi aporta en un moment en que, tant pel fet de no haver-hi comarques amb una efectivitat ad-


EESPILL ministrativa com per la manca d’estudis geogràfico-històrics, s’havia debilitat la consciencia regional o comarcal. La divisió comarcal aportada per Sanchis als Pobles valencians. . . és el resultat de I’estudi dels pobles, de comarques i subcomarques que ja feia dins la seua Gvamàtica valenciana (Valencia, 1950), ja que la mateixa divisió, amb Ileugeres varian&, és reprodùida als Pobles valencians.. Sembla, per tant, que la divisió comarcal establerta ja en la Gramàtica li serveix com a canemàs d’una classificació més ambiciosa que arrodoneix als PObles valencians... on hi ha interessos antropològics de tota mena, sobretot en la configuració etnogràfica, del folklore i dels dictats tòpics, cancons, etc. La diferencia entre la divisió comarcal aportada per Sanchis i algunes de les comarcalitzacions posteriors és, en algun que altre punt, prou substancial. Així, per exemple, S. Guarner, amb un criteri fisiogràfic, denomina amb el nom de MariolaBenicadell-Aitana una sola comarca, davant els criteris adoptats per L’Estructuva Econòmica del País Valen& (V. 1970), el Nomenclàtor Geogràfic del P. V. (V. 1970) i la Gran Enciclopèdia Catalana que mantenen dues

comarques: el Comtat i 1’Alcoià. Comprovem, d’altra banda, que en els darrers treballs científics més solvents com és el cas de la Geografia de la provincia

de

Alicante

(Alacant, 1978), els ge& grafs Rosselló i López

Gómez, tornen a acceptar una sola comarca: les Valls d’Alcoi. Un altre cas semblant s’esdevé en estructurar les comarques del Vinalopó. Sanchis Guarner n’accepta tres: Alt Vinalopó, Vinalopó Mitjà i Camp d’Elx. L’Alt Vinalopó, el subdivideix en dues subcomarques: la de Biar, que incorporaria tots els pobles que parlen valencia, i el Marquesat de Villena, ‘els de narla castellana -Villena i Saix-. Al Vinalopó Mitjà distingeix dues subcomarques: el Comtat d’Elda i la subcomarca d’Asp, que són castellanoparlants, i la Val1 de Novelda i la subcomarca del Pinós de parla catalana. D’una altra banda, la proposta de la GEC, el Nomenclàtor i L’estructuua Econòmica agrupen de diferent manera aquests pobles. Així, 1’Alt Vinalopó quedaria integrat per les subcomarques de Villena i Elda, el Vinalopó Mitjà per Asp i Montfort i, finalment, les Valls del Vinalopó per la Val1 de Novelda i el Pinós. En canvi; la Geografía de la provincia de Alicante reprodueix bàsicament la proposta de Sanchis. En definitiva: els criteris de comarcalització del mestre Sanchis s’han vist reforcats per una obra geogràfica -la Geografía de la provincia

de Alicante-

de gran solvencia, alhorrl que han posat en evi’dència l’arbitrarietat del límits provincials (v. II, pp. 61-2), dels partits judicials (v. II, p. 63) que, com esmenta ‘Sanchis ja havien subratllat anteriorment intellectuals alacantins conspicus tan

154

com ara Altamira o Figueres Pacheco. L’esquema-guia de cada comarca comprén bàsicament dues parts: la primera, a manera d’introducció o presentació general, subdividida, així mateix, en distints apartats: a) una breu panoràmica descriptiva dels trets fisiogràfics princiPals, sobretot els referents al relleu, hidrografia i vegetació natural; b) de vegades, unes ratlles per tal d’introduirnos dins l’estructura de l’hábitat o poblament: «A les vores del Vinalopó . . . hi ha una pila de locali«el tats importants», muntanyam.. . és gairebé desèrtic» (v. 3, pp. 165 166); c) sempre acompanya una síntesi de la historia comarcal: habitants remots (ibers), colonització musulmana, reconquesta i repoblació, conseqüències de l’expulsió dels moriscos (desaparició dels poblats, es reestructura l’hàbitat), la guerra de les Germanies, possessions senyorials i revoltes, etc. En general hi trobem una major extensió per a l’Edat Mitjana i Moderna fins a Cavanilles. A partir del segle XIX, pero, no en dóna més notícies; d) acostuma tancar la presentació amb un resum de caràcters geoeconòmics: marc agrari, eixos de comunicació -punt de gran importància, com ara al Vinalopó-, l’activitat industrial -com ara la d’Alcoi. La segona part comprén una descripció concreta de la comarca, i de les subcomarques, amb una breu introducció històrica, els trets econòmics


més importants, eis quiIòmetres quadrats, la POblació total de la comarca i. . . la toponímia. En efecte, abans d’entrar en el corpus etnogràfico-folkiòric, Sanchis Guarner dóna una reiació de distints punts: a) toponímia major, b) les diverses entitats de pobiació -viles, pobies, Iioparets, caserius- i, fins i tot, c) de les partides rurals, insistint en eis despoblats, freqiients en àrees de muntanya amb veiia arre1 morisca. És evident que, més enilà de la vocació historicista de Sanchis Guarner -dialectologia i folklore al 50 per lOO- que el portava a la repiega i sistematització de temes i textos de cultura popular, podem .whratl;ar com a objectiu permancnt al iiarg d’aques:a obra l’interés històrico-iingüístic del mestre, sobretot dins el camp toponímic. En cada capítoi comarcal, Sanchis Guarner facilita sempre tres coiumnes deis municipis: la primera, la seua proposta toponímica, resum deis diversos materials estudiats i ciassificats pel mateix mestre. 0 siga, els noms dels nostres municipis «escrits com cal». En la columna del centre, la notació fonètic3 esquematitzada de la seun pronúncia popular : local. En la columna de la d,eta figura el nom oficial de la iocaiitat, quan presenta discrepància amb la forma recomanada per Sanchis: ,O siga, que per tal d’arribar a la proposta toponímica, el mestre va haver de portar a terme enquestes dialectals

preguntant en cada pobie la pronunciació del nom del pobie, contrastada amb la pronunciació del mateix topònim peis pobies veïns. Vegem-ne tres exempies; tots de la comarca del Marquesat de Dénia i les Valls de Pego. El primer, el cas del topònim proposat, i’Atzúvia, repiega la pronúncia local I’Alzúbia, però en canvi, a Caip, 1’Alzúvia amb v, farã adoptar a Sanchis la forma definitiva amb v en contra de i’oficiai amb b: Adsubia. El segon exempie és el Verger. ,En 1950, Sanchis el transcriu com Al Verger. En 1965, transcriu correctament el Verger, maigrat la pronúncia iocal afverdjér pei fet que ha advertit que no és un arabisme sinó la pronúncia normal al Marquesat de i’articie el: «al carrer és llarg» (= el carrer és iiarg). Finaiment, tenim el cas de La Val1 d’Aiauar. Des de l’any 1950, Sanchis manté el topònim d’aquesta manera, maigrat la pronúncia local «la val1 de lauar», perquè sap que en casos com de+mot comencant per a àtona passa a de+e+de. Més enllà de la toponímia, Sanchis al ilarg de les giosses que fa de cada text foiklòric facilita no m b ro se s expiicacions antropoiògiques, geogràfiques, històriques, iingüístiques, etc. Sobretot, a nive11 iingüístic, caidria esmentar aigunes de les interessants notes que hi apunta. Per exemple: a Pedreguer (giossa 1, 44) i a Ibi (IV, 8) dos pobies més 0 menys aïilats, trobem la pèrdua de la I final, tal com s’esdevé al 155

Vinaiopó Mitjà, Agost i Creviiient. També és interessant la constatació de l’article a Tàrbena («Les xiques d’es Pobledait», giossa II, 79). Pei contrari, no sols trobem el gentilici «maliorquí» aplicat a la Val1 de Gallinera i Tàrbena, sinó també a la Val1 de Seta (III, 4) i a Pedreguer (1, 2). Respecte de i’articie del vaiencià meridional, concretament el parlar aiacantí, trobem un clar exempie del canvi del femení plural les+es, tot i que Sanchis transcriu els (VI, 21). Finaiment, i’ús correcte del verb ser, gairebé perdut a nivel1 popular, es troba perfectament repiegat en tres variants d’una mateixa cnnCó de bressol (VII, 18 a,

b, cI.

Per acabar aquesta ressenya al llibre de Sanchis direm que el mestre, més eniià de la vocació i formació historicista que aienava al iiarg d’aquesta obra ingent, demostrava alhora una forta convicció en la voiuntat de resistència, i sobretot en la voiuntat de futur, que el vaiencians com a poble diferenciat mantenim, maigrat la liengua exògena i la cultura alienant que hem de suportar. Per això, la recuperació del folklore autèntic del nostre país passava per i’estudi, per i’anàiisi crítica i per la revitaiització del món de les comarques i dels municipis valencians. 0 siga, la reconstrucció del trencaciosques «microsociològic», món subaitern i instrumentalitzat per la ciasse dirigent del país, sucursaiista i casteiianitzada, aliena de la ve-


ritable cultura popular. El mestre Sanchis va ser ben conscient de la importancia que tindria el fet de conscienciar els valencians sobre la propia realitat veïnal i comarcal, ja que ell mateix s’adona públicament -i així ens ho diu- de la bona acollida que va tenint entre els valencians la seua aportació en la conscienciació comarcal: «em plau molt d’haver observat que aquesta part del llibre (la comarcal) ha interessat prou els lectors» (mots liminars del vol. 3, p. ll). En definitiva: l’obra de Sanchis Guarner representa un esforo intellectual ingent, com hem as. senyalat abans, per tal de salvar el patrimoni cultural dels valencians. Els pobles va2encians.. . signifiquen, per tant, entre altres coses, una autentica reivindicació crítica. lúcida i nacionalista dels estaments populars i duna considerable part de la cultura popular. Lluís Alpera

Josep IBORRA: Fuster portàtil. Premi «Joan Fuster» 1982. Valencia 1982. Eliseu Climent editor, 319 pagines. «¿Com és possible, com ha estat possible -es demana Josep Iborra- que un inteklectual de les característiques de Joan Fuster haja pogut donarse en un país tan desarticulat i tan desarmat culturalment?». Natural-

ment, les tres-centes pàgines i escaig que ha escrit sobre la materia en són una resposta, la seua resposta. 1 dic la seua emprant el mètode que el1 pren del mateix Fuster. Perquè és indubtable que només Iborra podia veure la qüestió des de la seua propia originalitat. Ningú no és Iborra sinó ell mateix. La qual cosa, ja es comprén, no representa cap exclusivitat, cap dogmatisme. Hi ha moltes maneres de veure l’obra de Fuster i cadascuna sera diferent si és «original», és a dir, no si es tracta duna diferencia deliberada, d’un objectiu d’originalitat, sinó de la propia originalitat posada en evidencia. L’esforc reeixit de Josep Iborra no revela, únicament, una penetració afinada en els treballs de Fuster, seguits a mesura que anaven publicant-se -i en alguns casos abans o malgrat no haver-se publicat mai- sinó l’estranyesa, l’«originalitat» de l’ordre seguit en molts casos -en la majo, part dels casos- per massa lectors de Fuster. Per exemple -i I’exemple no és difícil de triar- Iborra s’estranya «que el nom de Fuster vaja habitualment associat a obres com Diccionari per a ociosos o Nosaltres els vaIencians, per citar dos títols seus inspirats i sovint invocatw. Molts anys abans, deu anys abans, quan ratllava els trenta -ens recorda- ja havia escrit Les Originalitats, que no es solament un assaig brillant -un més entre tants com ha escrit-, sinó un text uori-

ginari», que ens remet a l’«origen» de tot el que bàsicament escriurà després. Aquesta és l’«originalitat» del llibre que ha escrit Iborra. No esta escrit en contradicció amb cap altre -i iquin hauria de ser si se n’han escrit tan pocs?-, sinó des duna certa perplexitat, ben fusteriana, duna altra banda. De la mateixa manera que alguns devots ingenus -especie que els qui han encertat a fer-se llegir han de suportar malgrat ells, amb pacièn cia i resignació- es demanen que hauria passat en aquest país sense la «sortm de comptar amb Fuster, cree que Iborra es demana si tot allò que ha vingut després, Nosaltres els valencians sobretot, hauria estat possible sense Les Originalitats, un assaig que ha caigut en la «discreta penombra» de l’oblit. No és exagerat dir que I’objectiu de l’obra d’lborra consisteix a fer la llum sobre la «discreta penombra» perquè Les Originalitats tornen a ser, siguen de bel1 nou, la guia del mateix Fuster per llegir una obra com la seua, tan difícil justament perquè és dispersa i variada. Perque res no li és alié, tot li interessa, pero en funció del mateix pro òsit: examinar-se en la B esura que examina tot allò que passa al seu voltant. 1 és veritat que el fet de no passar de Nosaltres els valencians, o d’lcscrit (sobretot) per a valencians o de les obres més polèmiques, immediates a l’actualitat -que de vegades ha estat creada per


llESPI elles, per la seua «pravocació»- seria no haver entés, si Fuster em permet dir-ho, «de la missa la meitatn. Iborra es proposa, per tant, introduir en l’examen de l’obra de Fuster, a fi d’arribar al sentit últim -que és el primer, la qual cosa fa que de vegades no es veja, de tan natural com es presenta-, la dimensió estètica. {Caldria dir que no es tracta duna qiiestió de «formes» més que en la mesura en que sense una perfecció formal suficient no hi ha res que s’entmga? Aclariré, de tota manera, que l’abast de l’estètica no es limita al tractament de problemes, diguem-ne artístics, ni n’és aquest l’objecte prinw pal. El que passa és que l’home és l’estil. 1 la munera de dir les coses revela la seua posició davant aquestes mateixes coses. Tan cabdal és per a Iborra aquesta perspectiva sobre Fuster que diu: «Les Originalitats no és solament un paper sobre qiiestions d’estètica. Per a mi -i confie que podré justificar aquesta apreciació-, inclou un conjunt de proposicions generals que són bàsiques en relació amb tota l’obra de Fuster i que constitueixen, per tant, la clau de volta.» Fuster: atzav, xamba, propina? IComencar pel principi la crítica -0 l’explicació, si ho preferiu així- de I’obra de Fuster, demana insistir en la pregunta preliminar: com ha estat possible Fuster al País Valencia? Un país que,

«des del segle XVIII ha esdevingut pura província ensopida i sense defenses.. . mancada d’intel-lectuals capacos de mantenir-li almenys, un discret nivel1 literari, artístic i polític». iCorn un país així podia «originar-lo»? Es tracta d’una «propina» de la historia, segons recorde que vaig dir jo mateix, i no precisament -afegeixperquè haja volgut «rescabalar-nos tantes calamitats com ens ha obsequiat», sinó per un acte absolutament gratuït? «Hi ha també -diul’atzarn i hi ha també, podria haver afegit, «la xamba genètica», pero ni una cosa ni l’altra «explicarien» el «fenomen» que a posteriori troba potser les raons deixades de banda per l’autor de Fuster portàtií. Perquè diu a la pagina 16 que «el ‘fet’ Fuster s’hauria d’estudiar en el context socio-econòmic, cultural i polític de la nostra historia més recent». Pero, dissortadament, no és el propòsit dIborra -ni hi ha la possibilitat que ho siga- arribar a aquest extrem retrospectiu «entre altres raons perquè caldria comptar -i no és així- amb estudis en profunditat, i a tots els nive&». Només sobre aquesta base podria intentar-se una explicació global de la «xamba». L’acusació és ben certa i aquells qui afecta més directament, els historiadors, haurien de sentir-se alludits. Perquè es tracta d’explicar-nos el ufenomen, Fuster des del context en el qual, malgrat tot, ha estat possible. L’angoixant qüestió es

157

planteja moltes vegades -torne a dir-ho- des de certa ingenuitat devota. ¿Què ens hauria passat sense un Fuster? iQue, sense Nosaltres els valencians? És clar que hi ha una resposta probablement tan ingenua com la pregunta. iPer que cal interrogar-se com haurien estat les coses de no haver passat com sí que han passat? A la fi s’ha de pensar que el reactiu Fuster, concitant adhesions i ires, ha permés a malta gent d’ultrapassar l’estadi de la poesia lírica cultivada des de capelletes elitistes, condemnada .a sobreviure sense sortir al camp obert de l’assaig històric, literari, etc. Perquè només des dels camps oberts es pot passar de l’acció intellectual aplicada a la recerca de la nostra historia que estàvem a punt de deixar de fer, enfonsats, i aquesta és la qüestió, la qüestió de «les originalitatsm dels valencians, en I’ambigüitat d’una Historia que no és la nostra. En tot cas -i d’alguna manera contra la renúncia a explicar-se el fenomen-, Iborra troba en la recerca de l’«originalitat» de Fuster més uexplicacionw de les que potser esperava, si puc dir-ho així. Vull dir que cercant I’«originalitat» del «fenomenr apareix el fenomen explicat amb una certa «normalitat». ,En efecte, hi ha una escala que va des del Fuster que diu allò que «cada vegada que em poso davant d’un ful1 blanc, amb la necessitat d’omplir-lo d’allò que en diuen literatura, no faig sinó això: examinar-me la


LESPILL consciencia», fins a aquel1 que, després d’haver recomanat insistentment «la suspicacia metòdica», adverteix que l’assaig -i el1 és això, un assagista«no és mai sobre sinó cap a un tema. Un camí per comprendre’l; un camí entre altres; un camí que exclou i ens forca a renunciar, de moment, als altres camins». Fuster, dones, cerca no a les palpentes, que no seria «assajar», seria únicament temptejar la «sort», sinó com «una temptativa reglada -diu IborraIògica i moral alhora, pel que té d’exercici intellectual, higiènic i alliberador en que tot l’home es posa en qüestió». Hi ha un itinerari al Ilarg d’aquest camí que explica Fuster, no com a «fenomen», ni com a «xamba», ni tan sols com a «propina», sinó com un home que pensa. Que pensa sobre el1 mateix des de la convalescència dels seus propis prejudicis conjurats mitjancant l’exercici de «la suspicàcia metòdica». L’origen

d’una oviginalitat

Iborra, a la pagina 51 del seu llibre, cita Fuster quan diu al proleg de Les Originalitats que «un home, en tota la seva vida literaria, no escriu sinó una sola obra, la “seva” obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de l’evolució que, pel temps, es puga rastrejar, aqueixa obra -junta o dispersaés, sempre, “unat> i “única”». En la frase, hi ha per dir-ho continguda, així, tota la tesi dIborra sobre Fuster: «Una sola

obra». 1 més encara, &nica». Pero, per a dir que? La resposta fusteriana és la justificació, ben coherent per altra banda, del fet que siga una, i només que una, l’obra que cada escriptor pot escriure. Cada assagista, si voleu, perquè potser de l’obra imaginativa -creativa, en diuen ara- es pot pensar que l’autor ultrapassa la «unitat» en certa mesura; en la mesura que, de tant en tant, juga la imaginació. Així i tot, pero, és discutible que hi haja una imaginació capac de «crear» móns diferents i personatges diversos. Potser en tota novella no hi haja més que un món, un món en el qual viu el novellista, sobretot si és dels qui posen l’espi11 a la vora del camí, i uns personatges, el que és el1 mateix, el novellista, i els altres, és a dir, els qui no són el1 sin6 els seus contradictors, que li serveixen per a retallar més nítidament allò que el novellista és 0 voldria ser, o siga, l’esforc per arribar a ser-ho. Per-ò aquest és un tema que Iborra deixa al marge, malgrat que Fuster ha parlat, alguna vegada, d’aIlò que el1 considera incapacitat seua per a la «literatura de creació». Segurament perquè «Ser “jo”, jo per damunt de tot, jo d’allò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa l’única eixida que ens queda. ..». 12s a dir que en la recerca de Fuster sobre el1 mateix no té cap paper el recurs imaginatiu. Del que es tracta, Iborra ho assenyala en el que em sembla el capítol més impor-

tant del seu llibre -Joan Fuster: una uoriginalitat»- és d’esbrinar com es menja això de ser «singular». En la pagina 55 Iborra diu que com el lector ja se n’hauria adonat, Fuster planteja el problema del «jo» en termes insistents, subratllant-ne la dimensió exasperada, «dramàtica». Per la consciencia tan aguda que en té, fa la impressió que s’hi va interessar perquè n’havia acusat l’impacte ‘#alguna manera. Ara bé -continuael que esta prou clar és que quan escriu Les Originalitats ha trobat ja la sortida d’aquesta experiencia obsessiva. Tota la reflexió que hi posa en marxa, a propòsit del fenomen de les «originalitats», suposa que Fuster es troba en possessió d’unes idees clares que li permeten refusar la «dO ria de distingir-se, com una cosa malsana perquB -i aquesta és l’uobvietat» decisiva«si som originals -i aquí Iborra cita el mateix Fusterno hauríem de preocuparnos per ser-ho, sinó per evidenciar-ho». No és dones un problema de «superioritat» ser allò que cadascú és, sin6 l’única sortida possible. No es tracta d’escapar, com diu Iborra, de I’ansietat del jo. Dir «jo no sóc tu» no vol dir veure «en el tu», 0 en els altres, uns estranys els quals es pot ignorar 0 menysprear, sin6 fer front a la «singularitat imperiosa de cadascíw. 1 això no condueix a la pretensió de saber «que sóc», la qual cosa acabaria perdent-nos en els incerts ca-


EESPILL mins de la metaffsica, sino simplement «qui sóc», «perquè Adiu Fuster, i ens ho recorda Iborra demostrant la seua tesi de I’«originalitat» inevitable com a base del pensament fusteriàaleshores, les respostes possibles ja caben dins la versemblanca: “jo” sóc ximple o llest, blanc o negre, virtuós 0 alegre, avar 0 luxuriós, etc. La resposta es un adjectiu... que es la part de I’oració menys comprometedora de totes». La diferencia entre el «que» sóc jo i el «qui» sóc jo és la que hi ha entre els «qui» es’ consideren transcendents -ells i la seva obra, i dací ve la seva ampullositat, que amaga el buiti els «qui» consideren que el fet de ser els qui són no és cap objectiu elevat 0 insignificant, sinó que simplement és inevitable. «Fuster -diu Iborra a aquest propositse sentira més allunyat de I’home medieval que del qui li es contemporani, d’un xinés que d’un francés i d’aquest més que d’un cata%, d’un burgés més que d’un proletari.» Tampoc, pero, no hem d’entndre, ni Iborra ho diu, que siguen excepcions en la seua obra els estudis sobre sant Vicent Ferrer o sor Isabel de Villena; I’interés per la vida que es reflecteix al dietari de mossén Portar 0, en general, els problemes de convivencia entre jueus, moros i cristians, etc. 1 heus aquí un punt de discrepancia -o potser una simple deficiencia causada per les exigències de l’espai- amb l’assaig dIborra que revela

com no es pot dir tot sobre Fuster, ni sobre qui tinga una obra tan extensa d’atencions, tan dispersa de mitjans per expressar-la, en una mateixa reflexió. Bns manquen estudis sobre aspectes parcials de la que na fet i continua fent Fuster. Per exemple, ens manquen estudis sobre el Fuster historiador. iQuanta part del conjunt de fulls que ha escrit estan dedicats a desvetlar als valencians la propia historia, que és la part que els correspon de la historia «nacional» dels valencians, 0 siga, de la historia catalana? CQuants n’ha ‘dedicat a desvetlar-nos la nostra literatura sobre aspectes importants de la qual ningú no havia parlat fins a el1 amb coneixement de causa? Perquè no és que I’haja desmembrada del conjunt a que pertany, tot al contrari, pero ha fixat sobre ella els focus de la seua atenció, ja que la historia d’un país és indestriable de la cultura que ha anat expressantla a cada moment. «Hi ha qui és advocat, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster», ens recorda Iborra quan remata el capítol que dedica a l’«originalitat» de Fuster. La facècia és ben expressiva -les facècies de Fuster ho són sempre perquè són alguna cosa més que facècies- pero, aquesta professió, no l’hauria poguda exercir, i nosaltres no podríem exercir la de cadascú, en tant que valencians, que és el que basicament som, condició

159

des de la qual podrem ser els «qui» som, sense saber don venim. Allò que s’esdevé després, on anem o millor dit on ens porten, és tota una altra qiiestió que ja depén en gran mesura de la nostra responsabilitat exclusiva, de la nostra capacitat de resistencia i de reacció. L’avt

de feu-se adult.

Hi ha uns capítols al llibre d’Iborra que són importants, no sols pel que expliquen sobre els condicionaments que han conformat d’alguna mnnera l’obra de Fuster, sinó per allò que revelen sobre la seua bibliografia. ¿Quan en sabrem prou per a «comprendre» millor la seua obra? Iborra ens parla dels «orígens» generacionals ,de Fuster, dels orígens locals, dels orígens socials, és a dir, de la «vida» transcorreguda des del poeta Fuster fins a I’assagista Fuster. De l’art de fer-se adult Fuster i de la forma «original» com ho ha fet, Iborra ha hagut de valer-se de les seues prbpies memòries, vull dir, de la seua propia memòria, ja que ha estat -com jo mateix i potser això ens obliga a contar-h0 d’una manera 0 altra, específicament o al Ilarg d’altres histories que fariem mal de deixar córrer; ho confesse i m’acuse- amic seu. 1 s’ha valgut també, és clar, del que Fuster ha escrit, ben poca cosa, sobre el1 mateix. Esperem que hi haurà unes memòries suficients, per més que siga de témer l’escàs protagonisme que s’hi haja atribuït, interessat pel que ha anat passant


EESPILL i passa cada dia al seu voltant. Iborra ens recorda les coses que Fuster diu d’ell mateix. «Vaig créixer intellectualment en la ignorancia total i en la intoxicació doctrinaria de la Dictadura»; «l’idioma, postergat i fotut, em va dur a reflexions mes profundes»; «la veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pagines de Garcilaso i no -ai!en les de Riba o Foix». Hi ha fins i tot una patètica confessió que no resistesc la temptació de reproduir: «la vinculació amb l’idioma -el catala-, vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor». Josep íborra fa als capítols esmentats un esquema del que eren les «circnmstancies» en que es desenvolupava la vida cultural, fosca, tètrica, a través de la qual resultava difícil de veure cap llum. Eren els temps en que Fuster es dedicava a l’art de ser adult. No en manquen en la descripció dIborra els trets essencials. Pero hi ha un aspecte que l’havia d’interessar més que no altres des de la perspeo tiva estètica en la qual es situa: «tornem, pero, enrere per plantejar un punt central en la biografia literaria de Fuster: i el poeta? ¿Què es va fer del poeta Fuster?». No sense certa nostalgia, retorda Iborra que «Fuster, escrivint assaigs, trencava el funest equívoc que confonia “escriure en valencia” i “fer versos”». La porga fusteriana fou tan

radical que la poesia valenciana «no reviscolà fins als anys setanta». 1 es demana al final del capítol que dedica al Fuster poeta: «I els “versos” de Fuster? Vull dir els “altres” versos, els que no ha publicat i -ho ha dit fa poc- els que escriu “de tant en tant, quan estic de mala llet”. Bé, supose -acabaque com els de 1’“Elegia a Rabelais” són una forma més d’assajar-se “en ratlles desiguals”, provatures sobre com escriure, de tant en tant, un aforisme, 0 la “temptativa” del poeta que va ser i va sobreviure en assagista ...». ‘Cree amb l’Iborra, que no gosa dir-ho al llibre, en I’oportunitat de conéixer els versos maudits de Fuster, com l’«Ofici de difunt», escrit duna tirada a maquina i sobre un rot110 de paper higiènic que la censura d’aleshores ens va impedir de conéiver. Torna a ser necessari que la poesia, certa poesia -i no parle dels subproductes que conserven a la «fiambrera del Rat Penat»toque de peus a terra, tan líricament com vulga, però sense amollar I’àncora. Versos «catalans» vull dir, que corren el risc de tornar a convertir-se rn versos walencians». Van fent-se llargues aquestes notes de lectura, que és tot el que es pot fer per suggerir la lectura d’unes altres. Ni m’atreviria a altra cosa ni tindria sentit, al meu parer, fer una crítica a una crítica. Haig de passar per tant, sense fer cap referencia a capftols tan

160

importants com els compresos en l’apartat que titula «L’humanisme pen dentn, on hi ha referències a Mica del cos i de les coses d’un intellectual com Fuster, enfrontat amb l’ètica i la política. 1 gairebé haig de passar igualment de llarg sobre els subratllats -perquè ho són, bàsicament, les anotacions d’Iborradel capítol sobre «El problema nacional>, on aplica la mesura de les originalitats. 12s coherent -cert igualment-, ja que «la consigna és desprendre’s de traves i pressions que impedeixen a un de ser “un mateix”, home o POble». Entre moltes cites de Fuster sobre la matèria, expressives de la repugnancia que li produeix el «jacobinisme» i la desconfianca que té -la suspicacia- davatit certs nacionalismes difícils de compartir, potser la més coherent amb allb que podríem dir -accep tant tantes reticències com l’autor vulgala tesi central del llibre d’Iborra, és la que diu que «la raó» primera, elemental, irrebatible per la qual les cultures oprimides i desassistides han de ser reconegudes, descansa en un sentit «original» de la dignitat de l’home. Vicent Ventura


INDEX/1982

ÍNDEXPERSECCIONS Estudis

_.__I

i assaigs

ARACIL, Lluís V.: Et tout le reste est Iittérature, núm. 16, pàgs. 57-70. BADENES, Miquel A:; BERNAT I MARTÍ, Joan S.; CAsmLLó TRAVER, Josep E.:

El País Valencia en el cens de 2’1 de marc de 1981, núm. 13-14, pàgines 35-56. BEVIA, Màrius: Formació del País Valencia i canvi urbà: el cas d’Alacant, núm. 15, pàgs. 53-82. DURAN, Eulalia: Unes cartes amoroses del segle XVI en catala, núm. 15, pà,gs. 25-5 1. GÁMEZ OLAYA, Carles: Kitsch i escultura monumental a Valencia, número 13-14, pàgs. 119-132. GIRONA ALBUIXECH, Albert: Comunistes i anarquistes valencians: entre la guerra i la revolució (19361937), núm. 16, pàgs. 11-26. GUIA, Josep: Sobre el reconeixement de les nacions oprimides, núm. 1314, pàgs. 87-94. LANUZA, Empar de; PÉREZ MORAGON, Francesc: Literatura infantil al Pa!‘s Valencia (19304982), núm. 16, p,ags. 45-56. LLUCH, Ernest: La fisiocracia al País Valencia: historia d’un retard, núm. 13-14, pàgs. 95-117. MONTOYA I ABAD, Brauli: El repartiment lingüístic al Vinalopó Mitja, núm. 13-14, pàgs. 57-70. OLEZA, Joan: Literatura i lectors al País Valencia, núm. 13-14, pàgs. 11-33. PÉREZ MONTIEL, Manuel: El procés d’industrialització entre 1960 i 1975, núm. 15, pags. 11-24. TERRY, Arthur: El paper del personatge al Tirant lo Blanc, núm. 16, pàgs. 27-44. TRENCHS, Josep: El llibre i l’escriptura en inventavis catalans i valencians del segle xv, núm. 13-14, pâgs. 71-85. 161


IlESPILL Textos

literaris

ALPERA, Lluís: La flor de I’hibiscus, ntíun. 16, pàgs. 101-112. ARTOLA, Bernat: Dotze poemes, núm. 16, pàgs. 75-100. MARQUSS, Josep Vicent: Amors impossibles, núm. 15, pàgs. 87-93.

RENAU,Josep: Exili, núm. 15, pàgs. 95-105. SEVA,Antoni: Aiguaforts venecians, núm. 13-14,pàgs. 145-151. TEROL, Joan: Sis poemes, núm. 13-14,pàgs. 137-144. Cròniques

i notes

Roger: Vicent Martín i Soler, un cosmpositor que anem recunúm. 13-14, pàgs. 163-166. BALAGUER, Doro: En el moment del «cunvi», núm. 15, pàgs. 128-135. BELTRAN, Adolf: Crònica cultural, núm. 13-14,pàgs. 183-188. BLASCO, Ricard: Estudis catalans a Moscou, núm. 15, pàgs. 143-146, CALAFAT, Francesc; PÉREZ MORAGON, Francesc: Francesc de B. Mo11 i Joan Fuster, condecorats per la Generalitat de Catalunya, núm. 16, pàgs. 117-129. CALLE, Romà de la: L’acròstic com a clau d’identitat: dues notes marginals al voltant de la poètica de Manuel Boix, núm. 13-14,pàgs. 157-162. FRANCÉS CAMUS, J. M. i TORRENT ESCLAPÉS, Rosalia: El patrimoni histò-

ALIER,

perant,

rico-artístic a debut (crìrnica de la segona trobada internacional de la crítica d’art), núm. 15, pàgs. 135-143. GARCIA, Ernest: La comunitat impossible, núm. 15, pàgs. 150-155. IBORRA,Josep: Dictàmens de la fosca, núm. 13-14,pàgs. 171-179. LLOBREGAT, Enrie A.: Cr&zica del Congrés d’Estudis del Camp d’Alacant,

núm. 13-14,p&gs. 167-171. MUÑOZ, Gustau: El nacionalisme després de les eleccions del 8 de maig, núm. 16, p&gs. 140-145. PÉREZMORAGON,Francesc: Homenatge a Josep Renau, núm. 15, pàgines 146-150. PITARCH I ALMELA, Vicent: VI CoNoqui internacional de llengua i literatura catalanes. Roma, 1982, núm. 15, pàgs. 113-118. Ros, Vicent: L’Antologia de la Música Valenciana, núm. 16, pàgs. 136-140. ROVIRA S., Empar: Joaquim Michavila: de Parpa116 a «El Llac» (o l’art de la postguerra), núm. 16, pàgs. 129-136. SELMA, Josep Vicent: Josep Renau, experiència vital i artística, núm. 1314, p&. 179-183. VENTURA, Vicent: Notes sobre Joan Fuster i la política, núm. 15, pàgines 118-128. 162


QSPILL

ALIER, Roger: Vicent Martín i Soler, un compositor que anem recuperant, núm. 13-14, pàgs. 163-166. ALPERA, Lluís: La fíor de I’hibiscus, núm. 16, pàgs. 101-112. ARACIL, Lluís V.: Et tout le reste est littérature, núm. 16, p,àgs.57-70. ARTOLA,Bernat: Dotze poemes, núm. 16, pàgs. 7.5-100. BADENES,Miquel A:; BERNAT I MARTÍ,Joan S.; CASTELLÓ-TRAvER, J. Emili: El País Valencià en el cens de 1’1 de marc de 1981, núm. 13-14, pàgs. 35-56. BALAGUER,Doro: En el moment del «canvi», núm. 15, pàgs, 128-135. BELTRAN,Adolf: Crònica cultural, núm. 13-14,pàgs. 183-188. BEVIA, Màrius: Formació del País Valencià i canvi urbà: el cas d’Alacant, núm. 15, p&gs. 53-82. BLASCO, Ricard: Estudis catalans a Moscou, núm. 15, pàgs. 143-146.. CALAFAT,Francesc; PÉREZMORAGON,Francesc: Francesc de B. Mo11 i Joan Fuster, condecorats per la Generalitat de Catalunya, núm. 16, pàgs. 117-129. CALLE,Romà de la: L’acròstic com a clau d’identitat: dues notes marginals al voltant de la poètica de Manuel Boh, núm. 13-14, pàgines 157-162. DURAN,Eulålia: Unes cartes amoroses del segle XVI en cata& núm. 15, pàgs. 25-51. FRANCÉSCmús, J. M.1; TORRENTESCLAPÉS,Rosalia: El patrimoni històrico-artístic a debat (crònica de la segona trobada la critica d’art), núm. 15, pàgs. 135-143. GAMEZ OLAYA,Carles: Kitsch i escultura monumental

internacional

de

a València, número 13-14,pàgs. 119-132. GARCIA,Ernest: La comunitat impossible, núm. 15, pàgs. 150-155. GIRONAALBUIXECH,Albert: Comunistes i anarquistes valencians: entre la guerra i la revolució (19361937), núm. 16, pàgs. 11-26. GUIA, Josep: Sobre el reconeixement de les nacions oprimides, núm. 1314, pàgs. 87-94. IBORRA,Josep: Dictàmens de la fosca, núm. 13-14,pàgs. 171-179. LANUZA,Empar de; PÉREZMORAGON, Francesc: Literatura infantil al País Valen& (1930-1982), núm. 16, pàgs. 45-56. LLOBREGAT, Enrie A.: Crònica del Congrés d’Estudis del Camp d’Alacant, núm. 13-14,pàgs. 167-171. LLUCH, Ernest: La fisiocràcia al País Valencia: història d’un retard, núm. 13-14,pàgs. 95-117. MARQUÉS,Josep Vicent: Amors impossibles, núm. 15, pàgs. 87-93.

163


IESPILL MONTOYA, Brauli:

El repavtiment lingüístic al Vinalopó Mi@, núm. 1314, pàgs. 57-70. MUÑOZ, Gustau: El nacionalisme después de les eleccions del 8 de maig, núm. 16, pàgs. 140-145. OLEZA, Joan: Literatura i lectors al País Valencià, núm. 13-14, pàgs. 11-33. PÉREZ MONTIEL, Manuel: El procés d’industvialització entre 1960 i 1975, núm. 15, pàgs. 11-24. PÉREZ MORAGON, Francesc: Homenatge a Josep Renau, núm. 15, pàgines 146-150. PITARCH I ALMELA, Vicent: VI CoHoqui internacional de llengua i litevatura catalanes. Roma, 1982, núm. 15, pàgs. 113-118. F&NAU, Josep: Exili, núm. 15, pàgs. 95-105. Ros, Vicent: L’Antologia de la Música Valenciana, núm. 16, pàgs. 136-140. ROVIRA S., Empar: Joaquim Michavila: de Pavpalló a «El Llac» (o l’aut de la postguerra), núm. 16, p.àgs. 129-136. SELMA, Josep Vicent: Josep Renau, expeuiència vital i artística, número 13-14, pàgs. 179-183. SEVA, Antoni: Aiguaforts venecians, núm. 13-14, pàgs. 145-151. TEROL, Joan: Sis poemes, núm. 13-14, pàgs. 137-144. TERRY, Arthur: El paper del personatge al Tirant lo Blanc, núm. 16, pàgs. 27-44. TRJZNCHS,Josep: El llibve i l’escviptuva en inventavis catalans i valencians del segle xv, núm. 13-14, pàgs. 71-85. VENTURA, Vicent: Notes sobre Joan Fustes i la política, núm. 1.5, pàgines 118-128.

RESSENYES BIBLIOGR/iFIQUES «Biblioteca Escriny»: La mort d’zlristòtil. Versió quatrecentista del «Liber de Pomo». Espill de Consciència. Text doctrinari del segle XIV. Història del malvat uei Antíocus. Text narratiu del segle xv (Antoni Ferrando), núm. 13-14, pàgs. 197-200. ,BROSSA,Joan: Els ulls de l’òliba (Miquel de Renzi), núm. 16, pàgs. 151-152. CALLE, Roma de la: «Realidad de lo imaginario. Estudio de las funciones comunicativas en la obra plástica de Castejón» (Empar Rovira), núms. 13-14, pàgs. 200-204. CARDONA, Fina: Pessigolles de Palmera (Vicent Salvador), núm. 13-14, pàgines 204-205. DURAN, Eulalia: Les Geumanies als Pai’sos Catalans (Sebastià García Martínez), núm. 15, pàgs. 166-172. 164


CESPILL FUSTER, Jaume: La corona vaíenciana (Josep Piera), núm. 15, pàgs. 159160. IBORRA, Josep: Fustes porthti2 (Vicent Ventura), núm. 16, pàgs. 156-160. LOZANO, Josep: Històries marginak (Josep Franco), núm. 15, pàgines 162-164. LLORIS, Manuel: Constanti LZombart (Adolf Beltran), núm. 13-14, pàgines 192-194. MARGARIT, Joan: Ve12 malentès (J. Pérez Montaner), núm. 13-14, pàgines 191-192. MONJO, Joan M.: Ducat d’ombres (F. Pérez Moragon), núm. 16, pàgines 149-150. PIERA, Josep: EZ cingle verd (Joan F. Mira), núm. 15, pàgs. 164-165. PITARCH, Vicent i GIMENO, Lluís: Poesia eròtica i burlesca det segles xv i XVI (Vicent Salvador), núm. 13-14, pàgs. 194-197. SANCHIS GUARNER, Manuel: Els pobles valencians parlen els uns dels altres (Lluís Alpera), núm. 16, p,âgs. 152-156. SEVA, Antoni: Quaderns d’ocis (E. A. Llobregat), núm. 15, pàgs. 160-162.

165


EDICIONS

TRES IQUATRE Enrie Valor La flexió verbal Coklecció Papers Bàsics El primer manual (que, a més d’estudiar la conjugació Ide tots els verbs catalans, fa una referencia especial a des desinències proapies dels valencians

Lluís Llach Poemes i cancons Collecció Poesia Sisena edició dels poemes i les ‘cancons de Llach, que ara inclou tots els textos i les partitures ‘dels últims discos de llarga Idurada

Miquel de Renzi Descripció d’un riu Cohecció Poesia Un camí en la traje’ctòria de l’es,criptor, en el ‘qual se’ns ,destaca un món ple de connotacions màgiques i subconscients i, alhora, de suggeriments per al lector

Joan Roís de Corella Obra profana Collecció La Unitat L’obra profana, poesia i prosa del ,darrer ‘dels nostres clàssics, amb un estudi extens a cura ide Jordi Carbonell, especialista en la temàtica corelliana

Manuel Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres IV volums Collecció La Unitat Un recull de refranys i locucions topiques, amb base geogrtica, a totes les comarques del nostre país

referit


EDICIONS

Biblioteca

DE LA MAGRANA

dels classics del nacionalisme

català

Una vasta antologia del pensament català sobre la nació i la reivindicació nacional

NOVETATS Antoni

RESUM

Rovira

D’HISTORIA

i Virgili

DEL

CATALANISME

A cura d’Anna Sallés Narcís Roca i Farreras

EL CATALANISME

PROGRESSIU

A cura de Jordi Llorens Nova colleció d’Edicions de la Magrana pensada per a un públic ampli, interessat i curiós, desitjós de conéixer les nostres arrels. Dirigida per J. Casassas, E. Ucelay da Cal, J. Ferrer, J. Termes En preparació:

Els obrers

i la nació

A cura de Josep Termes Jaume Bofill i Mates

«L’altra

concòrdia» i altres textos sobre el catalanisme

A cura de Jordi Casassas Carles Pi i Sunyer

L’aptitud

econòmica

de Catalunya

A cura de Ricard Vinyes Daniel Cardona

«La Batalla»

i altres articles

A cura d’Enric Ucelay da Cal 1 obres de Gabriel Alomar, Miquel Duran i Tortajada, Valentí Almirall, Guillem Forteza, etc. Es una iniciativa conjunta d’Edicions de la Magrana i la Diputació de Barcelona APARTA7

DB

cORRINS

9487

BARCELONA


curial edicions catalanes

/

Eulàlia LES GERMANIES Premi

PETIT Enciclopèdia

Duran

ALS PAISOS

CATALANS

Crítica Serra d’Or de Recerca Documents de Cultura

CURIAL manual

MISCELLANIA

ENCICLOPEDIC dirigida

per Max Cahner

ARAMON

1 SERRA

Val. III Estudis Universitaris Catalans VOX. XXV (tercer de la tercera època,

RECERQUES, Revista

ESTUDIS

d’història,

13

economia

D’HISTORIA

1983)

i cultura

AGRARIA,

bnq 144- barv&nc07t.2588101

4

i2071340



L'Espill. Número 16. Hivern 1982