ESPILL anella fou, naturalment, tota l’òpera Una cosa vara. Se n’havia perdut el record, pero a 1’Alemanya del principi del segle XX es comencava a sentir interés per la música del segle XVIII i I’any 1921 s’organitzaren a Halle les primeres representacions modernes d’aquesta opera. De tota manera, no deixava de ser una operació menor, que no hauria tingut conseqüències especials si no fos que, en ser interpretada, tot i que no fou massa ben cantada, pogué apreciar-se la dignitat i la qualitat de les melodies del compositor valencia, més pròxim a l’estil mozartià que no hauria pogut creure’s. La nova arriba a casa nostra i, al cap dúns anys, hi bagué un grup que tingué la pensada de repetir la iniciativa, aprofitant la celebració a Barcelona del ‘Congrés de la Societat Internacional de Musicologia. L’ocasió no podia ser més encertada, i la idea fou posada en practica per un equip d’operistes umuteuys pertanyents al prestigiós Club de Futbol Júnior d’e Barcelona, que des de feia alguns anys es dedicaven a muntar una opera anual cantada amb tots els seus detalls. El projecte es dugué a la pràctica al Teatre Tívoli de Barcelona, l’abril de 1936, i contribuí fortament a prestigiar la figura renaixent de Martín i Soler, precisament davant els musicòlegs més destacats de tot el món. Després vingueren les guerres que trasbalsaren primerament les nostres terres i després les de tot el món, i calgué esperar la pau. Quan aquesta arriba finalment el 1945, el món musical comen& a canviar ràpidament. Un renovat interés pels aspectes històrics de la música, afavorit per la revolució
tecnologica en el camp dels sistemes de reproducció sonora, desvetlà tot seguit I’interés pels aspectes oblidats de la música. No fou una tasca ràpida, pero I’auge de la música barroca, rococó i clàssica -en la qual cau de ple Martín i Soler- ha comportat una nova manera d’enfocar les coses i el redescobriment de molts altres autors que, com Martín i Soler, havien quedat oblidats. A Londres, el 1967, un director d’orquestra enamorat de les obres del compositor valencià -que estudia i revisa a fonsposa en escena Una cosu Y~YUen un muntatge en el qual participaren artistes anglesos. Aquest director, Roy Jesson, convencut que el món Ikic de Martín i Soler no tenia cap raó per a ser només present amb Una cosa YUYU, es decidí a posar en escena una altra opera del mateix compositor i que calgué muntar amb tots els detalls perquè feia més de cent cinquanta anys que no es feia: L’urboye di Diana, opera estrenada a Viena el 1787. Aquesta representació tingué lloc a Londres el 1972, i aparentment assenyalà la fi de les iniciatives de Roy Jesson en aquest camp. Entre tant, el Liceu de Barcelona, el 1970, havia programat Unu cosa YUYU dins la seua temporada d’òpera, una iniciativa brillant i que no solia ser gaire freqüent en un teatre on el públic encara és reaci al repertori antic. Uns anys d’un cert repòs se succeïren, pero mentrestant l’auge de la música del segle XVIII ha continuat imparablement. 1 així el 1980 aparegué a Barcelona la cantant Teresa Berganza amb una serie de sis cancons per a veu i piano de Martín i Soler. Seguien apareixent, com veiem, anells de la cadena. Ara el procés ja és en marxa, i d’encà
164