Page 1

Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


ANTONI

TAPIES

és I’autor de l’obra que reproduïm en la nostra coberta, obra realitzada en 1977 i donada, com a mostra de solidaritat, als organitzadors del Premis Octubre d’aquell any -Tapies n’havia estat jurat-, castigats per la repressió política amb una multa de mig milió de pessetes. Llavors fou utilitzada en un cartel1 que duia, com a text, un manifest de nombroses organitzacions democràtiques dels Països Catalans, protestant pel càstig. En aquesta ocasió, el pintor ha volgut, també, collaborar en la illustració de la part literaria d’aquest primer número de L’Espill.

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


ELISEU

CLIMENT Editor

ISBN 84-85211-97-9 Dipbsit legal V. - 1458 - 1979 Impremta NLicher Miracle, 7. València-3

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN PUSTER

Secretari Pranceslc Pkez

i Moragon

Edicions TRES 1 QUATRE

València Disseny Josep Hortolh

SUMAR1 EDITORIAL 7 ESTUDIS

I ASSAIGS

LA MURÁLLA DE LA LLENGUA Robert 1. Burns, S.I. 1-i CAMP 1 CIUTAT AL PAITSVALENCIA RECENT Ricard Pérez Casado 37

EL NOU GENESI: A L’ENTORN DELS ORIGENS DE LA VIDA Alfred Giner Sorolla 63

© faximil edicions digitals 2003


UNA NOVEL.LA PICARESCA 0 L’ESPILL DE JAUME ROIG Maria Aurelia Capmany 87 EL VALENCIANISME CULTURAL DURANT LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Ricard Blasco 95 TEXTOS

LITERARIS

LLIBRE DE XATIVA Vicent Andrés Estellés 173 EL LLAMP 1 LA SAGETA DELS Carmelina Sánchez-Cutillas 197 CRONIQUES

RECORDS

1 NOTES

JOSEP RENAU, ARA 1 ACI Isidor Balaguer 209 DESENVOLUPAMENT DEL PRIMER SYMPOSIUM INTERNACIONAL D’ENERGIA SOLAR 1 HABITAT Ignasi Blanco López 212 MUSEUS D’ART CONTEMPORANI AL (1 PER AL) PAIS VALENCIA Vicent Aguilera Cerni 214 L’OBRA DEL PROFESSOR MIQUEL TERRADELL A VALENCIA Enrie A. Llobregat 219 PRIMER CONGRÉS DE PEDIATRES DE LLENGUA CATALANA Cesar Sainz Bas 227 CRONICA CULTURAL DE L’ANY 1978 Joan Tormo 230 RESSENYES

BIBLIOGRiiFIQUES

239

© faximil edicions digitals 2003


DITORIAL

N

0 VOLEM encetar les pagines de la present revista amb cap programa concret d’intencions ni de projectes. L’ESPILL, de moment, només aspira a ser vehicle i plataforma dúns esforcos culturals que, per l’origen 0 per la temàtica, responguen a la realitat viva del País Valencià i que ajuden a potenciarne les virtualitats. Ja sabem que aquesta mòdica ambició vindrà condicionada per tota una Ilarga serie de dèficits tècnics, de rutines penoses, de timideses convencionals, que precisament es tracta de superar. De fet, i duna manera mes o menys explícita, hi ha hagut entre nosaltres el designi de reduir la «cultu7 © faximil edicions digitals 2003


ra* a un rònec i miserable entreteniment provincia. Contra la rèmora d’aquesta utradició>p sukida alcem la nostra proposicik contra la desídia, contra les mistificacions oficials i oficiases, contra la mediocritat sistemàtica. 1, també, contra al16 de uPuis parla en català, Déu li’n do gloria B. Coneixem les limitacions obvies que ens acorralen, i mirarem de salvarles. No hi ha més cera que la que crema, i amb ella haurem de tirar endavant. Avui, les coses van canviant, i tenim l’esperanca d’aportar al poble valencia, des de l’angle intellectual, materials d’informació i de reflexions tan «antiprovincianw com ens ser& possible. L’ESPILL declina, per principi, la temptació d’entrar en les polèmiques atrabiliries i estúpides que la tipografia local ha fomentat en els últims temps. Destinarem el paper a treballs que puguen contribuir a qualsevol temptativa d’articular amb criteris de normalitat i de llibertat la wzultura valenciana>,que els prohoms de la Renaixenca no van voler o no van saber restaurar, i que les generacions posteriors deixaren a mig fer. Un dia caldra que algú analitze les causes d’aquell frac&. Siga com siga, avui, el proposit comenca a ser factible. Els últims anys, a pesar de les dificultats sistematiques oposades pel Franquisme i de la carencia de recursos i d’estímuls que haurien hagut de ser-hi, han estat una etapa fecunda en estudis i en vocacions d’estudi, potser com cap altra d’en& del segle XVIII. El fenomen és bibliogr&ficament mensurable: mai no s’havien publicat tantes monografies, tants llibres, tantes investigacions escrupuloses, sobre el País Valencia, com a partir de 1960, dalt o baix. Jo no diré que tot el que s’ha fet siga perfecte. Ni podia ser-ho. Ara: hem trencat l’argolla ofegadora del provincianisme. 1 la de les supersticions del localisme xovinista. En un recompte final, caldria citar ara i ací uns quants noms que, des de Medres o des de casa seua, han contribuït a clarificar l’ambient, de vegades dirigint la indagació a aspectes inèdits del nostre passat o del nostre pre8 © faximil edicions digitals 2003


¡lESPILL sent, i, sobretot, introduint-hi una òptica i una metodologia més acostades a les que funcionen a tot arreu, a nivel1 internacional. La novetat abraca la sociologia -i la sociolingüísticai I’arqueologia, la historia de les idees i de les institucions, i l’economia, i la geografia, i més ciències «humanes». Són noms, pero, que no cal repetir, perquè tothom els coneix. ¿Se’m permetrà que evoque, particularment, el de Joan Regla? 1 també hauríem de tenir en compte una altra novetat: la dels walencianòfils» procedents de fora de 1’Estat espanyol. Hi havia hagut la incidental curiositat de Morel-Fatio, la del benemèrit Henri Merimée, i algun altre esporàdic passavolant. La situació actual és que, per la lamentable «fuga de cervelIs» que la societat valenciana ha tolerat, hi ha escampats pel món -universitarimolts professors indígenes que haurien d’haver rendit la seua feina a casa nostra, i, de retop, uns anglesos, alemanys, ianquis, irlandesos, que s’ocupen del nostre «fet històric». De tots ells, autòctons i forasters, i dels nostres connacionals dels Països Catalans, confiem beneficiar-nos per elaborar L’ESPILL. ~Ho hauria conseguit Miquel Duran de Valencia, quan volia convertir La República de les Lletres en una publicació semblant a la nostra? L’EsPILL, operació «culturalista», desitja tenir un arbre genealògic. No va més allà de La República de les Lletres, que, amb una portada de Josep Renau i amb collaboracions eclèctiques, pero Iímpidament nacionals aleshores, emprenia una primera aventura seriosa, editorialment parlant. Abans i després n’hi van haver d’altres: Taula, Acció cultural valenciana, Esclat, Gorg, i les emocionants ciclostilades clandestines de Diàleg i Concret.. . La Guerra d’Espanya va impedir la supervivencia de La República de les Lletres, tal com Miquel Duran la pensava. Hauríem de preguntar-nos si la revista de Duran hauria tingut l’acollida suficient per perdurar, en aquel1 moment. Potser no. ¿La tindrà, avui, L’ESPILL? Ja ho veurem. Sense subvencions, sense subjeccions políti9 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL ques, sense res de res, L’ESPILL s’obre als valencians que volen construir una «cultura» propia, i que l’entenen inserida en una «cultura catalana» genèrica, a la qual actualment -fins i tot els «dissidents»tots ens sentim integrats, i que és la de Joanot Martorell i Ausias March, la de Jaume Roig i Roís de Corella, la d’Antoni Canals i la de Joan Timoneda, la de Teodor Llorente i la de Constantí Llombart, la de Carles Salvador i la d’hlmela i Vives. La d’Andrés Estellés. Si hem evocat La República de les Lletres, no és solament per reprendre una línia reivindicatoria sense eufemismes. Si aquestes planes haguessen d’incloure un mínim d’autodefinició, no tindríem cap inconvenient a subscriure unes quantes de les afirmacions que Mique1 Duran de Valencia feia en el primer número de la seua revista. Probablement, miraríem de prolongar-les amb més exigencies. No perdrem el temps amb frases, solemnes, que el lector bé pot imaginar. L’ESPILL sera, si déu vol, una convocatoria nacionalitàriament amplia: una perspectiva que arribe a recollir la diversitat d’opcions teòriques, científiques i estetiques que el País Valencia done de si. Eixim al carrer, i de cara a una clientela reduida, en unes circumstàncies polítiques i socials -i també, és clar, culturalsque exigeixen «una anàlisi concreta de la realitat concreta». Procurarem que la faca cadas& dels nostres collaboradors com crega que haja de fer-la. Respecte al passat i respecte al dia d’avui. Prou sabem que vivim en un instant de crisi. Gramsci, l’insigne geperut marxista, deia: «la cvisi consiste [. . .] nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere». No hi ha dubte que «il vecchio» mor. Tardara més o menys, pero s’extingirà: la merdeta financera regional, la histeria de les banderetes i de la gramàtica, el robust antagonisme ciutat-comarques, la crispada idiòcia de l’«anticatalanisme». Que «il nuevo» no arribe a emergir tan fluidament ni tan ràpidament com caldria és una altra qüestió. ¿Depèn de nosaltres? En tot cas, 10 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL no d’un «voluntarisme» testimonial i atrinxerat, sinó de la doble i mancomunada necessitat de «fer cultura» i de «fer país» d’una manera militant pels dos cantons. 1 dit això, ja està dit tot. L’ESPILL obre les seues planes a qualsevol collaboració, a qualsevol iniciativa, a qualsevol debat, que vinga a dilucidar la nostra identitat com a poble i a reafirmar-nos com a valencians en una altra illusió intellectual al servei del poble que som.

ll © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


LESPILL

LDELALLENGUA. AMURALLA El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València* Robert

1.Burnss.1.

L

A CROADA valenciana del rei Jaume dels regnes confederats de Catalunya i Aragó, que dura tretze anys i s’acabà el 1245, dobla I’extensió de la costa mediterrània espanyola i anuncia el final de I’etapa olàssica de la reconquista. Aleshores comer& un afrontament més subtil i més intens entre moros i cristians. En Jaume el Conqueridor necessitava pobladors cristians per a defensar el nou litoral, necessitava tots els moros que pogués atraure 0 mantenir al seu costat per tal d’aprofitar al màxim els recursos del país, i necessitava que s’establís un ambient de tolerancia mínima entre les dues comunitats fins que pogués estabilitzar Valencia com a complement independent i pròsper de les províncies més antigues. La trama d’aquesta postcroada, amb les * Memòria presentada al Simposi Mediterrani, a la Universitat Reial de Malta, el juny del 1976, i publicada a les actes d’aquesta mateixa universitat.

15 © faximil edicions digitals 2003


tensions provocades pels antagonismes i les assimilacions, amb la segregació i la fraternització, amb les revoltes i els disturbis sanguinaris que hi trobem, és un capítol de la historia del protocolonialisme d’aculturació més instructiu i fascinant que la croada mateixa.’

1 Sota la superfície d’aquesta historia batega el misteriós problema del llenguatge. ¿Com s’ho feia la minoria dominant per a comunicar-se amb la majoria descontenta i dissident? Es obvi que un cert nombre de musulmans coneixien poc o molt el romanc, i un cert nombre de cristians, l’àrab. Pero la majoria de la gent de les ciutats i del camp, o fins i tot els mateixos aristòcrates i notables, jarribaven a entendre’s fàcilment a través de les fronteres religioses i culturals? Aquesta qüestió és crucial per a poder comprendre tots els altres aspectes de la interacció. Si les dues comunitats que cohabitaven -amb dificultatal regne estaven isolades al nivel1 elemental del llenguatge, les condicions de fusió o de tolerancia havien de ser molt diferents que si compartien una Ilengua comuna. L’escassedat i l’ambigüitat de les dades a tota 1’Espanya islàmica ha produït dues escoles d’interpretació, cap de les quals és satisfactoria quan s’aplica a la Valencia del segle XIII. Un corrent d’historiadors i lingüistes afirma que la població de 1’Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanc era la llengua més dominant o domestica. Una altra escola diu que en general els musulmans només parlaven romanc, mentre que la llengua Arab era confinada a un nombre insignificant d’erudits i funcionaris. Alguns d’aquests especialistes expliquen aquesta teoria en termes de visió de classes, separant les masses, que només parlaven romanc, de les classes altes, de cultura aràbiga. D’altres parlen de l’opositió entre les zones rurals, de llengua romànica, i les ciutats, més adonades al bilingüisme. Certs autors fan una distinció cronolbgica, segons la qual a partir de finals del segle XI, durant el breu domini de les dinasties barbaresques, l’arabització fou més profunda, pero aquests autors tampoc no estan gaire disposats a abandonar la creenca en una supervivencia considerable del bilingüisme. A molts representants de les diferents escoles els agrada de considerar que el bilingüisme fou una caracI Per a tot el, relatiu a la croada i la postcroada vegeu les meues obres The Crusader Kingdom of Valencia: Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier, 2 ~01s. (Cambridge, Massachusets, 1967), Islam under the Crusaders: Colonial SUYviva1 in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia (Princeton, 1!273), Medieval Colonialism: Postcrusade Exploitation of Islamic Valencia (Princeton, 1976) i The Crusader-Muslim Predicament: Colonial Confrontation in the Conquered Kingdom of Valencia (Princeton, pendent de publicacio), amb llurs bibliografies i introduccions. 16 © faximil edicions digitals 2003


terística peculiar de I’Espanya islàmica medieval, simbol i vehicle de continuïtats més profundes. Poques veus s’han oposat al consentiment dels tradicionalistes. Ho han fet, recentment, un assagista i un historiador «etnològic», basant-se ambdós en Ilurs estudis sobre Valencia. Per a l’assagista, l’existència duna cultura gairebé exclusivament arabiga entre els moriscos valencians del segle XVI implica l’existència d’un règim plenament àrab abans de la croada del segle XIII. Per a I’historiador etnològic la ràpida victoria de l’àrab a Valencia és una conseqüència de la dinàmica del seu esquema estructuralista. Per completar aquests atacs parcials a la prs missa fonamental dels tradicionalistes, l’historiador hauria de cercar informació classificada en regions i períodes de temps de tal manera que permetés de comprendre’n l’evolució i la varietat. El regne de Valencia durant la generació de la croada ens proporciona el laboratori adequat per a una investigació més precisa. Si l’acord pel que fa al predomini del romanc és impressionant, no es pot dir el mateix de les proves adduydes, que són molt insuficients per a una regió com Valencia, i per això els lingüistes s’agafen als indicis històrics, i els historiadors s’apropien de les conclusions de l’anàlisi lingüística i literaria. 1, per a acabariho de complicar, les dades històriques estan escampades per una desconcertant tirallonga de segles, cosa que fa que s’hagen de forcar molt perquè puguen cobrir èpoques molt diferents, mentre que les convencions literàries, 0 les fonts toponímiques i antroponímiques, són, per naturalesa, inconclusivament acronològiques. Els fragments anecdòtics hi juguen un paper molt important. Ibn Hazm va trobar estrany que alguns musulmans, prop dels moderns Aguilar i Morón, a la Castella del segle XI, «no parlassen romanc, sinó exclusivament àrab». Ibn Sida de Múrcia, escrivint a Dénia a mitjan segle, en disculpar-se pel seu àrab poc elegant sembla que en done la culpa al predomini del romanc al seu entorn, pero Dolors Bramon, corregint la tan citada, i incorrecta, traducció de Ribera, demostra que el que Ibn Sida pretenia fer era una burla ètnica, no una descripció lingüís tica, dels musulmans «no-àrabw de la regió. Alguns fragments demostratius poden ser interpretats contradictòriament, com allò del Cid, que a finals del mateix segle va fer que els murs de Valencia els vigilassen mossàrabs, perquè coneixien els costums dels moros «i parlaven com elIs». Als exemples d’aquesta mena també se% pot fer reflectir una transició, del segle XI, cap a una més gran extensió de l’àrab, un pas en l’evolució que ens allunya del bilingüisme. A l’hora de valorar aquest tipus de dades, no es dóna prou importància a l’ambient general: la simbiosi entre la ciutat i el camp a 1’Espanya islàmica, les acusades diferencies en l’estructura i I’evolució regionals, I’extraordinària mobilitat a dins de la comunitat islàmica mediterrània i els moviments de població, i I’impacte precís de les dinasties barbaresques. Potser seria convenient que els historiadors i els lingüistes bus17 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL cassen analogies comparatives en altres regions de 1’Islam mediterrani i, especialment, que usassen alguns dels conceptes i troballes de les ciències del comportament (behavioristes). El problema de la llengua té tants d’aspectes hipotètics i conjecturals, que no es pot menysprear cap font que puga ajudar a aclarir-lo. El medievalista no hispànic, que s’acosta al problema des de fora, pot trobar que els termes mateixos de romanc i àrab, amb llurs variants, són confusos. L’àrab clàssic en la seua forma medieval era un instrument universal de les classes elevades, i l’empraven els literats, els buròcrates i les figures religioses (grups més interpenetrats que no diferenciats); sovint els nens de les ciutats n’aprenien els rudiments. L’àrab vulgar, de vegades tan alterat que no servia ni per a entendre l’Alcorà, tenia diversos dialectes a Espanya; és aquest l’àrab que ací ens interessa, com a orientació de la parla popular. El barbaresc importat, que durant un breu període de temps convertí en trilingües certs indrets, i que indubtablement es va reforcar en els temps dels almohades, previs a la croada valenciana, no arre& a Espanya; Guichard parla en favor duna primerenca i intensa aculturació barbaresca de la regió valenciana, pero això no es incompatible amb un eventual procés arabitzant. L’àrab literari és la mes accessible de les llengues islàmiques mudèjars de Valencia, en una tradició de literatura zelosament treballada; de mostres de treballs menys elevats, encara que poques, també se’n troben: per exemple, un contracte matrimonial. Alguns estudiosos veuen un eco de l’arab valencia vulgar a la llista de mots atribuida al lingüista dominica Ramon Martí, que segurament fou composta el segle XIII a Valencia, o almenys a 1’Espanya oriental, com a manual per a ús en la conversió dels musulmans conquistats. El 1566 Martín de Ayala, arquebisbe de Valencia, va publicar una Doctrina cristiana en lengua arúviga y castellana, interlineal, destinada als moriscos recentment convertits; barroera, i molt forpdament adaptada als caràcters llatins, dóna indicacions sobre la pronúncia de l’àrab vulgar granadí, no del valencia. A Valencia es parlava un dialecte distint, malgrat l’alt grau d’homogeneitat del vulgar espanyol.2 ’ Vocabufista in arabico, ed. de Celestino Schiaparelli (Florencia, 1971), atribuït -discutiblementa Martí (123CL1285); de Simonet a Coromines els autors n’han situat diversament la redacció, i actualment se sol acceptar la tesi de D. A. Griffin, que considera que és una copia feta als Països Catalans, probablement a Mallorca, i que reflecteix la parla valenciana del segle XVII). Julia RIBERA TARRAG~,uLa doctrina cristiana en lengua arábiga, de Martín de Ayala*, Disertaciones y oprlscuZos, 2 ~01s. (Madrid, 1928), II, 330-335. Pierre GUICHARIB, aLe peuplement de la région de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmanes, M&anges de la casa de Veldzquez, V (1969), 101158. Sobre l’àrab valencia vegeu també G. S. COLIN, aAl-Andalusia,, Encycíopedia of Islam, 2: ed., 4 ~01s. publicats (Leiden, 1960 SS.), 1, 501-503; accepta la possibilitat de diferencies molt consdierables entre els moros valencians del camp, pero també creu possible que haguessen compartit la llengua vernacla de la ciutat, fora dels 110~son el romanc

18 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL Què era el romanc dels moros espanyols? Hi ha qui considera que en la seua forma primitiva era una Ilengua única que s’assemblava «potser més al gallee i al lleonés occidental que no a cap aJtra»,J però de fet era un conglomerat que canviava i evolucionava dúna regió a I’altra. A priori es pot pensar que a València, el segle XIII, s’hi devia trobar alguna forma de castellà, aragonés, català o valencià nadiu. Totes aquestes llengües els croats valencians les anomenaven llatí, i un moro que parlàs romanc era un llatinat. El romanc també era anomenat aljurniu, de ahgumiya. No fou fins al darrer període mudèjar que aquest terme adquirí el significat modern de qualsevol Ilengua romànica escrita en caràcters aràbics o hebreus; aquest fenomen comenca, per& abans, i hi ha casos anàlegs en altres països mediterranis. (El terme genèric corresponent a l’àrab era ulguruvia, de al-garbi). El chuuvinisme local afegeix encara un factor de complicació al cas de València. iEra el romanc valencià un simple dialecte del català, que importat anà donant formes variants entre els multilingües pobladors de la postcroada ? 10 és una forma més antiga i honorable que reflecteix una immemorial Ilengua romànica d’abans de la croada, pròpia de la regió valenciana, un pont lingüístic que uneix gloriosament per sobre dels segles una mateixa gent valenciana, que a un altre nivel1 fou separada per l’accident que suposen les religions maihometana i cristiana? Aquesta darrera opinió reflecteix d’una manera local i lingüística la més àmplia batalla d’interpretacions sobre la naturalesa i l’evolució de la lforen els espanyols europeus els que absorbiren i cultura espanyola: transformaren els pocs conqueridors musulmans, de manera que «els àrabs no van envair Espanya », o va intervenir-hi una discontinu:tat radical que orientalitzà profundament els espanyols? 4 aguantava. A I’estudi «Sobre Aluacaxí y la elegía árabe de Valencia», Ran&n MENÉNDEZ PIDAL ens adverteix que no es tracta d’àrab vulgar, i que l’elegia no és més que una reconstrucció inculta d’un text àrab basada en una traducció castelIana feta per un cristiã o un jueu a fknals del segle XIII (Homenaje á D. Francisco Codera en su jubilación del profesorado: Estudios de erudición oriental, ed. d’Eduardo Saavedra et alii CSaragossa, 19041, pp. 393-409); vegeu, de RIBERA, «La elegía de Valencia y su autor», ibíd., pp. 275-291. A aThe Arabic Dialect of Valencia in 1595», AZ-Andutus, XXXVI (1971), 81-115, L. P. Harvey parla d’una evolució molt posterior, que féu que durant mig segle, abans d’eclipsar-se, l’àrab valencià vulgar fos un instrument de cultura. Quan la primera versió d’aquesta memòria ja era a la impremta, Dolors BRAMON va tenir I’amabilitat d’enviar-me el manuscrit de l’excellent «Una llengua ,dues llengiies, tres Ilengües» (guanyador d’un premi Joan Fuster, i que ha de ser publicat al simposi Pdls i senyak), en el qual ella sosté la tesi de la parla àrab de la Valkncia tant islàmica com mudbjar; la demostració que fa del cas d’Ibn Sida és a les primeres pàgines. 3 Pedro AGUADO BLEYE, que recapitula I’opinió de Cordera i altres al Manual de Historia de España, 3 ~01s. (Madrid, 1947), encara popular i fa poc reeditat. ’ El volum francés d’aquest títol, del 1969, està guanyant més acceptació amb el nom de La revoíucidn is2ámica en occidente (Guadarrama, 1974). l?s d’Ignace OLoGüE.

19 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL II Algunes opinions representatives sobre el bilingüisme, primer referents al conjunt d’Espanya i després a Valencia en particular, poden iIlustrar i definir les diverses escoles. El gran Evariste Lévi-Provencal va arribar a la conclusió que els dialectes romànics derivats del llatí coexistiren amb l’àrab a 1’Espanya islàmica del segle IX fins al xv; «una mena de koiné hispano-romànica va predominar, a gairebé totes les regions», encara que més al camp que a la ciutat, sobre I’àrab o el barbaresc. Henri Terrasse creu que 1’Espanya islàmica es va aarabitzar poc a poc, pero mantenint-se bilingüe» i que el romanc era «la llengua de les dones, la llengua casolana, i prou sovint la llengua dels pensaments mes íntims». Emilio García Gómez ha mostrat que la poesia lírica en romanc es va mantenir, i que probablement la consumien els mossàrabs i, almenys, un estrat de moros bilingües. En la mateixa línia que Julia Ribera Tarragó, considera que el romanc fou la llengua familiar de totes les classes, de l’emir al pagés. Un historiador més ve11 i tan llegit com Andrés Giménez Soler ensenyava, sense mes matisacions, que els mahometans espanyols «no havien adoptat la llengua dels àrabs» i que conseqüentment els mudèjars *no parlaren mai l’àrab~; naturalment, hi havia algun erudit que el coneixia bé, pero la llengua corrent no deixava de ser el romanc nadiu. Historiadors posteriors com ara F. Arranz Velarde contraposen l’àrab literari, d’ús excepcional, al romanc, que era la llengua mes estesa. Entre els autors d’avui dia, l’arabista Anwar Chejne fa que el abilingüisme general» no cedesca més que en afrontar-se als exèrcits de la reconquista i, per tant, aesdevé menys predominant» a partir de finals del segle XI; degut a aquesta aconquesta lingüística», els mudèjars oblidaren llur àrab i ala llengua dels moriscos fou el romanc». Titus Burckhardt, mes prudent, afirma que aun gran nombre dels habitants de la ciutat (no sabem quina proporció) parlava romanc a casa i al carrerm; tot i que l’arab literari era «totalment viu,, alguns moros no sabien mes àrab que el de llurs pregàries. Reyna Pastor de Togneri, en analitzar el pas de 1’Espanya islàmica a la cristiana, troba aun cert bilingüisme romànico-aràbic, distribtit de manera similar, entre mahometans i mossàrabs; com que no sap que el bilingüisme era freqüent al m6n ishunic, creu que es tracta d’un fenomen peculiar d’EspanyaS ’ LBVI-PROVBNCAL, Histoire de Z’Espugne musulmane, 3 ~01s. (Parfs [1950-19531, 1967), traducció revisada d’Emilio Garcia Gómez, España mu.suZmana hasta la caída del califato de Cdrdoba (711-1.031) de J.C.), 2 vals., a Ramón MENE&DEZPIDAL et alii, Historia de España, 12 ~01s. publicats (Madrid, 1957 SS.),IV, xix, 47-48, i V, 96, 103-104, amb opinions de Terrasse, Ribera, i el compilador Garcia Gómez. GIA&NEZ SOLER,La edad media en Za corona de Aragón (Barcelona, 1944), pp. 293-294. ARRJWZVELARDE, La España musulmana (La historia y la tradicidn) (Madrid, 1941), p. 71. Vegeu també S. M. &MAMUDIN, Some Aspects of the Socio-Economic and Cultural of Muslim Spain, 711-1492 R D. (Leiden, 1965), pp. 134135, 187-188; i,

20 © faximil edicions digitals 2003


L’autoritat de Ramón Menéndez Pidal, tan poderosa en problemes d’història espanyola, dóna mes for9a a la teoria del bilingüisme. Al seu magistral estudi sobre els orígens del castellà va dividir el bilingüisme en tres etapes. Durant els dos primers segles de domini islàmic a Espanya «predomina» el romanc; fora de «casos extrems», els mahometans i els mossàrabs educats eren bilingües, i «el romanc, indubtablement, dominava» les masses. Durant els segles XI i XII, malgrat la florida de la cultura aràbiga i el decaiment concomitant de l’esperit nadiu, Menéndez Pida1 creu que el pes de les dades disponibles afavoreix la tesi de la persistencia de la situació lingüística previa. A partir del 1099, en que la influencia barbaresca augmentava i els mossàrabs s’exiliaven en massa, el romanc continuava mantenint «un considerable valor social i fins i tot literari», i el bilingüisme «continuava essent molt fort a tota 1’Espanya islàmica ». Fragmentaria a cada una de les etapes, la seua base documental es va tornant més i més feble fins a la tercera, en que se sosté en episodis com el del papa Celestí, que cercava un missioner entés en llatí i en àrab perquè visitas els mossàrabs, o el de Jacques de Vitry, que deia que els mossàrabs feien servir el llatí com a llengua culta, o en la dubtosa biografia del mossàrab valencia sant Pere Pasqual. La persistencia de nomenclatura romànica en botànica, i el vers final o alguna frase solta en romanc, integrats en una forma poètica, no aporten gaire més fonament a la teoria? El lector comenca a sospitar que les dinasties barbaresques trobaren un bilingüisme real pero que anava de baixa, potser ja, llavors, mínim o local, i que l’afebliren encara més -en part per hostilitat, en par-t perquè van isolar i reduir els enclavaments mossàrabs, en part perquè significaren una afluencia de gent de parla aràbiga molt més amplia que no ha estat admés, i sobretot perquè continuaren un procés d’aculturació lingüística els orígens i l’impuls del qual eren anteriors a llur arribada. El romanc havia aguantat prou de temps com per a poder influenciar l’àrab barrejat de les masses espanyoles, que era la mena de llengua embastardida que provocava el menyspreu de l’altrament hispanòfil IbnKhaldun: degut a la contaminació de les llengües romàniques «tota la

sobre el període anterior però aplicable al posterior per implicació, M. W. WATT i Pierre CACHA, History of Islamic Spain (Nova York, 1967), p. 56. CIEJNE, Muslim Spain: Zts History and Culture (Minneapolis, 1974), pp. 184185, 375-377. BURCKHARDT, Moorish Culture in Spain (Londres, 1972), p. 81. PASTOR DE TOGNERI, Del islam al cristianismo: En las fronteras de dos formaciones económico-sociales, siglos XIXIII (Barcelona, 1955), p. 38. 6 MEN&DEZ PIDAL, Orígenes del esparToI: Estado ZingUÉstico de la península ibérica hasta el siglo XI (3.” ed. revisada [Madrid, 19501, pp. 418432. Tracta del periode de la croada i la precroada a les pp. 425 i SS.

21 © faximil edicions digitals 2003


liESPI població urbana» de la Granada del segle XIV ahavia arribat a parlar una altra llengua, que els era peculiar», un àrab que semblava que «ja no era hab».’ Al camp de batalla, més red&, de la lingüística valenciana, es produeixen incursions i alarmes particulars. Francesc Carreres Candi, en una monografia de fa mig segle sobre el valencià, inclosa en una voluminosa obra clàssica de referència, féu el resum de les posicions i la bibliografia més antigues, des del cronista Beuter fins a Simonet, i la conclusió a què arribà fou que «la Ilengua aràbiga era poc coneguda dels nostres mahometans, fins i tot entre les classes socials més altes». Admetia que un nombre ínfim de mahometans fossen bilingües, i que hom tenia una familiaritat superficial amb I’àrab, i insistia (malgrat wells prejudicis») en el fet que «la Ilengua romànica ibèrica» fou l’única que es mantingué a la regió valenciana fins als temps de la conquesta del rei Jaume. Nicolau Primitiu aplicà aquesta posició als mudèjars de després de la croada, d’una manera tan apassionada, que arribà a llegir malament un document important i féu que un faquir convers abandonàs el seu àrab per tal d’aprendre valencià com si així hagués de predicar a les masses mahometanes. L’actual paladí de les posicions tradicionalistes, Antonio Ubieto Arteta, recalca que la islamització del llevant espanyol fou merament «una conversió religiosa, però no un canvi de raca o de llenguatge»; els moros de València parlaven el romanc com a llengua bàsica, i els cultivats, a més, l’àrab. Així, dones, «la regió valenciana no experimentà cap canvi en les estructures humanes», ni amb la conquesta aràbiga del segle VIII ni amb la reconquesta cristiana del XIII.’ Els esdeveniments actuals han polititzat aquest desig de legitimar el valencià com a Ilengua antiga i perdurable predominant a la València islàmica; el 1976 Ubieto afegí alguns capítols a una nova edició del seu 7 IBN KHALDUN,The Muqaddimah: An Introduction to History, traducció de Franz Rosenthal, 3 ~01s. (Princeton, 1967), III, 352. A la p. 367 mostra el contrast entre els barbarescos, que no tenen més que un petit grup selecte de parla aràbiga sobre una població de parla barbaresca, i Espanya, on l’àrab juga un paper més important i la gent de parla no-aràbiga s6n immigrants més recents; aquest tipus de comentaris sobre 1’Espanya contemporània, oposada a la històrica, es refereixen a Granada. Els espanyols també tenien diferències dialectals internes (pp. 351-353). Pel que fa a la frontera lingüística entre les diòcesis de Tortosa i València (que és clarament a l’interior del regne de València, coincideix amb l’antiga frontera entre la Tortosa i la València islàmiques, i probablement revela dife rències dialectals pre-aràbigues) vegeu la troballa de MENÉNDEZ PIDAL «Sobre los límites del valenciano», Primer congrés internacional de la ílengua cataZuna (Barcelona, 1908), p. 342, i l’aplicació que en faig al Crusader Kingdom, 1, 43 i II, 391. ’ CARRERAS I CANDI, aEl lenguaje valenciano», estudi d’extensió llibresca inclòs a la Geografía genera2 del reino de Valencia, 5 ~01s. (Barcelona, 1920-1927), vol. Reino de Valencia, pp. 570-585, esp. p. 583. Pel que fa a Primitiu, a les seues Recordances de Sant Vicent Ferrer (València, 1950); vegeu la refutació que en fa Manuel SANCHIS GUARNER a La ltengua dels vafencians (València, 1972), pp. 134-135. UBIETO, Orígenes del reino de Valencia: Cuestiones cronoldgicas sobre su reconquista (Valhncia, 1975), pp. 90 i 190-191.

22 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL llibre del 1975, per a reforcar una creixent tendència autonomista regional, i V. L. Simó Santonja publicà un gruixut volum d’argumentació eloqüent amb la mateixa finalitat. Una curiositat acadèmica s’ha transformat en polèmica política. L’eminent Manuel Sanchis Guarner, el treball del gua1 en lingüística històrica marca avui dia la pauta, desqualifica decididament aquesta legitimació del valencià modern com a descendent directe dúna llengua visigòtica i mossàrab compartida per moros i cristians. Quan la invasió àrab va congelar la diversitat de dialectes visigòtics que nosaltres anomenem -indiscriminadament«mossàrab», el dialecte de València era «molt diferent de l’actual llengua valenciana» que «no és més que el català importat durant la reconquista» i modificat amb elements morfològics i fonètics regionals i amb algunes paraules àrabs i mosskabs. Sanchis Guarner ens deixa la sensació que hi devia haver una classe alta amb un bilingiiisme residual islàmic i mossàrab, posició bastant semblant a la de Menéndez Pida1 sobre València. Però per a Fuster, la poca forca del «mossàrab» com a Ilengua literària (per la qual cosa els mossàrabs cultes «preferien l’àrab», mentre que les masses amb prou feina podien resistir la pressió constant de l’àrab com a vehicle superior) i la importhncia que dóna als moss?u-abs bilingües com a intermediaris entre les regions mahometanes i cristianes fins al moment de la invasió de Jaume 1, tot això el porta a sobreentendre -sense expressar-hoque és produi un triomf més o menys general per part de l’àrab! L’historiador valencià Roc Chabàs, en observar que els documents en romanc que els croats preparaven per als musulmans estaven escrits en castellà, suggerí que pràcticament tots els moros valencians havien estat durant molt de temps aïllats de llurs veins de parla catalana, però que havien mantingut relacions amb Castella. L’arabista Ribera Tarragó arribà a la mateixa conclusió sobre els moros valencians mitjancarít l’estudi dels mots supervivents. José Lacarra, referint-se als habitants de la val1 de I’Ebre, que ha investigat tan a fons, i que constituya la zona pre-fronterera immediata a la València mahometana, creu que parlaven «un idioma romànic». L’arxiver Enrie Bayarri, als seus monumentals volums sobre la mateixa regió, sosté que, fora d’un grapat de frases útils, ala pràctica més normal era la d’ignorar la llengua aràbiga dels ’ SANCHISGUARNER,Introduccidn a la historia lingüística de Valencia (Val&cia, 1950), pp. 135-136, 144, 147. Vegeu-li també Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquista (València, 1961), pp. 53, 59-61, 99; Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (València, 1963), pp. 58-62, i sobre I’àrab vulgar les pp. 9196; i l’obra més recent, La llengua dels valencians, pp. 118-119, 134. Sanchis Guarner, contràriament a mi, és convencut per les exigües dades que un nombre considerable de mossàrabs restaren a València per tal de servir d’intermediaris dels croats i per a influir en l’alteració de llur català en valencià. Dels fragments conservats i valuosos per a una reconstrucció de la parla valenciana crmossàrab,, els noms de lloc i personals del repartiment de terres del rei Jaume s6n particularment importants.

23 © faximil edicions digitals 2003


llESPI dirigentss, i que fins i tot els intellectuals locals tornaven al romanc en la vida privada.‘O Oposat a totes aquestes escoles partidàries del predomini del romanc, Joan Fuster planteja la possibilitat que els moros valencians parlassen àrab a l’època de la croada, i que el bilingüisme fos excepcional. Així com els estudiosos de la supremacia romànica raonen cap endavant, partint d’un estadi lingüístic forca més antic, Fuster arriba a la convicció contraria basant-se en la parla òbviament aràbiga i unilingüe dels moriscos, i suposa que aquesta prové de la situació cultural d’abans de la croada, més que no pas duna brillant creació dels mudèjars sotmesos. A la recent aplicació que Pierre Guichard ha fet de l’estructuralisme antropològic a la societat espanyola islamica, especialment la valenciana, hi tracta una mica per sobre el problema de la llengua, un dels factors estructurals bàsics. Dels mudèjars de Valencia conclou que, «contràriament al que a vegades es pensa, parlaven [nomésl un dialecte àrab vulgar», de manera que els contactes individuals amb els cristians «sembla que devien ser relativament limitats». Totes dues posicions -1’apriorística de Guichard i l’aposteriorística de Fusterno s6n més que plausibles si no es troben dades o testimoniatges contemporanis sòlids.”

III Algunes de les dades de la generació de la croada són ambigües, per exemple el fet que els conqueridors disposassen els tràmits de les rendicions en Su-ab, que podria no ser res més que un gest de cortesia respectuosa envers l’idioma oficial. El conjunt dels fets, pero, demostra que els dos pobles no s’entenien, i que el mur que els separava era la llengua àrab. Per a discutir les rendicions en Jaume fa servir intkrprets. A les negociacions amb Múrcia primer hi envià un oficial de rescat (l’eixea dels cristians) que coneixia l’idioma de l’enemic i un mudèjar. Aquesta trobada en va portar una altra, a la qual, en nom ‘@ CHABAS,«Viaje literario al archivo general de la corona de Aragón», El archivo, 1 (1886), 190. RIBERA,Disertaciones, II, 352-357, esp. p. 355. LACARRA,«La reconquista y repoblación del valle del Ebro», a J. M. FONT I RIUS et alii, La reconquista española y la repoblucidn del país (Saragossa, 1951), p. 69. BAYARRI, Historia de Tortosa y SU comurcu, 8 ~01s. publicats (Tortosa, 1933 i SS.), VI, 423427, que cita Ribera, Sánchez Albornoz i altres. ” Joan FUSTER,Poetes, moriscos i capelhns (Valencia, 1962), seccions sobre aLa llengna dels moriscos» i «La lluita contra l’algaravian, pp. 95-113, també a les Obres compZetes, 4 ~01s. (Barcelona, 1968-1975), 1, 408-416, 426430. Pierre GUICHARD, Al-Andulus: Estructura untropoldgica de una sociedad musulmana en -occidente (Barcelona, 1975), pp. 23-29 sobre la historiografia de la hispanicitat oposada a la discontinuïtat, p, 33 (cita), i pp. 271-272, 393-402 sobre l’evolució no-lingüística de Valencia. 24

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL del rei, anaren en Domingo Lopes, poblador de Morvedre que «sabia algaravia» i n’Astruc Bonsenyor, «jueu, qui era scrivà nostre d’algaravia». A la consegüent reunió secreta amb els missatgers murcians el rei Jaume assistí acompanyat només de n’Astruc, «qui era trujaman», és a dir, torsimany o intèrpret de la corona. Aquests torsimanys formaven part del seguici del rei. Ibn Fareh (Abenferri), l’enviat de Xàtiva, havia de discutir els seus assumptes «denant lo trujaman nostre [del rei]». En Jaume va enviar a Menorca tres agents i «un jueu que nós los havíem lliurat per trujamà». El seu missatge a Elx el féu portar «per un trujaman nostre ab l’eixea». L’agent negociador d’en Jaume amb el rei de Mallorca parlava amb l’ajuda dún torsimany que l’acompanyava. Fins i tot en una ocasió tan poc cerimoniosa com ho és la de dirimir una disputa sobre els drets d’irrigació entre els cristians de Bairén i els de Benieto, el 1244, en la qual participava, com a testimoni, un moro, fou necessari lüs d’«un torsimany».” Tots els tractats de rendició valencians que es conserven foren, originalment, documents en àrab o en àrab i llatí. En algunes ocasions les autoritats varen fer copies en cada un dels dos idiomes (tal com ho feren, també, amb tot el llibre del repartiment territorial de Mallorca de després de la croada); altres vegades preferiren un sistema interlineal. En Pere, fil1 del rei Jaume, ens ha deixat una descripció de la carta que en Jaume dona, el 1242, als moros d’Eslida i els pobles veins, i del conjunt se’n conserva una copia del 1342. «La carta era escrita en paraules llatines interlineades amb lletres aràbigues o sarraïnes». El copista anota que en aquesta copia només era transcrit el llatí, fet que explica per que les cartes copiades normalment es conserven en llatí. Ens trobem en el mateix cas amb els quirògrafs bilingües, els documents dobles partits pel mig seguint una línia. Així, la copia reial del pacte d’Uixó del 1250 es féu, naturalment, en català, de la mateixa manera que les instruccions militars (en àrab) del rei Pere als mudèjars valencians (1238). La restitució dels privilegis acordats a Alfandec, després d’una revolta, es conserva en llatí, pero una nota de Jaume II, del 1298, dóna fe que havia vist les lletres aràbigues originals, amb el segell d’en Pere i tot, i que havia fet fer aquesta fidel traducció llatina d’aquell &-ab. Es conserva un acord de vassallatge entre el senyor musulmà d’Alcalà, a Valencia, i el príncep Alfons, del 1244, amb una nota que diu que els originals eren en àrab i en llatí. Una cessió dels drets de recaptació de l’ex-wa2i de Valencia, Abu Zayd, ens ha arribat en llatí, p& hi ha encara, adjunta en k-ab, l’aprovació del mahometà, junta” Rei JAUME 1, LZibre dels feyts, ed. facsímil (Barcelona, 1972)‘ també a Les quatre grans cròniques, ed. de Ferran Soldevila (Barcelona, 1971); també amb el títol de Crònica, ed. de J. M. de Casacuberta, 9 ~01s. in 2 (Barcelona, 1926-1962); caps. 78, 436, 437 i 439 sobre Múrcia; 119 (Menorca), 321, 416. El document del cas de la irrigacib és a Roc CHABAS, Distribución de las aguas en 1244 y donaciones del tdrmino de Gandía por D. Jaime I (Valhcia, 1898), pp. 3-6: utrugarnan~.

25 © faximil edicions digitals 2003


ment amb els seus títols i la data segons el calendari islàmic. La transferencia de la fidelitat del soldà de Múrcia, del rei Jaume a Castella, cinc mesos després de la conquesta d’en Jaume, porta la nota: «escrit en llatí i àrab [en arábigo]».13 En Jaume va fer escriure la carta de Xivert en ambdues llengües; la transcripció existent, del 1235, ens diu que a l’original hi havia atrenta-set ratlles de Iletres sarraïnes, de les quals jo, el notar-i sotasignat, no n’he escrit cap a la present copian. D’entrada això de les trenta-set ratlles d’àrab desconcerta: només el cos del text llatí n’ocupa més de cent setanta d’impressió moderna. Tanmateix, el notari, en parlar-nos dels desperfectes a les últimes ratlles ens revela que l’original llatí no passaa de quaranta ratlles; si el text àrab era més compacte que el llatí, la correspondencia de les quaranta i les trenta-set ratlles ens fa pensar en un original interlineat. La disparitat entre les quaranta i les cent setanta ratlles Ilatines és deguda, en part, a l’abundància de les abreviacions que s’usaven aleshores, i en part a la forma oblonga del pergamí, que rebaixava notablement el número total de línies originals. Pot ser que alguns, o molts, dels documents més modestos, privats, haguessen tingut una replica o un original, avui perduts, en àrab. De vegades els mudèjars transferien els títols de propietat de la terra als cristians mitjancant una escriptura en Su-ab, com a Alzira el 1245. El rei Jaume es referí a un d’aquests Gnstruments sarrains», el 1261, en confirmar el traspàs dúna propietat de Carbonera del qa id (caid) de Xàtiva al poblador Domènec Marqués. De tota manera, és tan rar que dún document valencia d’aquesta època haja arribat a sobreviure I’original àrab que el breu tractat del 1277 amb el qa id (caid) rebel de Finestrat el trobem, avui dia, extraordinari.14 IS Biblioteca de la Universitat de Valencia, cod. 145, Bulas, reales órdenes y concordias sobre diezmos, doc. 21 (29 de maig del 1242): «Carta scripta erat latinis diccionibus, interliniata litteris arabicis ve1 sarracenicis, idem quod ipse diccio nes latine significantibus in effectu; series vero dicti privilegii quantum ad dicciones latinas sequitur sub hac forma». Les cartes d’Eslida i Uixó s6n fàcils de consultar a l’apèndix documental de l’obra de Francisco FERNÁNDEZ Y GONZhLEZ, Estado social y político de los mudéjares de Castilla, considerados en sí mismos y respecto de la civilizacidn española (Madrid, 1866), docs. 15 i 23; l’ordre d’en Pere del 1283 és el doc. 53, el tractat de Múrcia es el doc. 47. La carta d’Alfandec es a PACA (Arxiu de la Corona d’Arag6) a Barcelona: Jaume II, Reg. Canc. 196, fol. 164 (15 d’abril del 1277), ade arabice in latinum ad mandatum nostrum». La concessió d’Abu Zayo és a El archivo, IV (1850), núm. 16; la d’Al-Azraq, senyor d’Alcalà, 6s a ibid., 1 (1886), pp. 204.205. El repartiment que divideix Mallorca existeix en versions aràbiga i llatina; l’aràbiga tant pot ser l’original perdut del 1232 com una copia contemporània, i les versions llatina i catalana (del 1267) fan pensar en una traducció o en un original llatf. L’aràbiga fou publicada per Jaume BUSQUETS MULBT a nE códice latinoarabigo del repartimiento de Mallorca>a, Homenaje a Millàs-Vallicrosa, 2 ~01s. (Barcelona, 19541956), 1, 243-300. ” ACA, Jaume 1, Reg. Canc. ll, fol. 199 (9 d’abril del 1261): wobis Domenico March[esii] . . . prout in instrumento sarracenico,. Per a I’episodi i el document de Finestrat vegeu el meu Islam under the Crusaders, p. 333. La carta de Xivert

26 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL El paper d’intermediaris dels jueus bilingües a Valencia, com el dels mossàrabs de Sanchis Guarner, pressuposa I’existència duna muralla idiomàtica. L’escrivania d’arabic era una institució establerta des de feia temps als reialmes d’Aragó, i es feia servir més que res per als contactes amb l’estranger pero també, quan calia, per a qüestions internes. Els empleats eren jueus, molt apreciats per llurs habilitats idiomàtiques. El 1220 el papa Honori III havia reprotxat al rei Jaume el fet que «mai o quasi mai» envias diplomàtics al califa de Marrakesh que no fossen jueus, els quals, qui sap, podien trair els projectes i els secrets de la cristiandat. El príncep Anfós tenia la seua propia «escrivania» d’àrab, per a la qual, el 1284, designa el jueu Bondavid Bonsenyor, amb instruccions de fer que «els documents fossen escrits o Ilegits en &-ab». Homes com l’alfaquí Samuel redactaven instruments locals en àrab, per a Valencia, en llur capacitat d’«escrivans d’àrabu de la corona: per exemple, una garantia escrita per als moros de Carbonera, o «un cert pergamí sarraí de Guadalest». Bs curiós que aquest costum cristià d’emprar els jueus com a intermediaris habituals amb 1’Islam no fos adoptat per l’enemic; els moros valencians de l’època de la croada no van fer servir jueus d’intèrprets en les negociacions de rendicions, potser perquè l’hostil dominació barbaresca els havia desacreditats,

o potser

perquè

trobaven

prou

adequada

la comunicació

en àrab, i es refiaven de la coneguda institució dels torsimanys reials. L’única ocasió en que usaren un jueu fou la de la rendició del castell de Petrer, i aquest era un immigrant recent, de quan havia estat acceptada la senyoria tributaria de Castella; en Jaume es mostrà sorprés del fet que gels sarraïns no li havien fet cap mal» al jueu.” Diverses vegades, a les seues memòries, el rei Jaume menciona explícitament la llengua del regne islàmic de Valencia i dels principats insulars veïns. Ens diu que el sobirà murcià de Mallorca s’adre$ a I’aljama 6s al Homenaje d Codera, pp. 28-33. Les vendes de terrenys a Alzira aa sarracenis .. . cum cartis sarracen[ic]is n, entraren en litigi el 1245 (vegeu el meu Islam under the Crusaders, p. 267 i nota). Is ACA, Pere III, Reg. Canc. 41, fol. 97 (27 de mar9 del 1279): «tradidimus Samueli alfaquimo quandam litteram assecuramenti sarracenorum de Carbonera que erat sarracenicam. Reg. Canc. 44, fol. 142~ (22 de jany del 1279): «tradidimus Samueli alfaquimo quandam cartam pergamini sarracenicam .. . de Godalest Guadalest». Reg. Canc. 48, fol. 6v (29 d’abril de 1280): uquandam litteram sarracenicam que ut Samuel alfaquimus dixit...». Llibre dels feyts, cap. 414: dos enviats ae un jueu que hi estava en temps d’en Jofré, e els sarrams no l’havien negun mal feit,. Quant a l’ús que la corona fa dels jueus vegeu el meu Islam under the Crusaders, pp. 253-254 i passim, i el meu Medieval Colonianism, cap. VIII, 5.’ part. La carta del papa es troba a Solomon GRAYZAL, The Church and the Jews in the XZZZth Century: A Study of their Relations During the Years 1198-1254, Based en the Papal Letters and the Conciliar Decrees of the Period, 2.’ ed. revisada (Nova York, 1966), doc. 45 (4 de novembre del 1220). Bonsenyor és a l’estudi de David ROMANO «Los hermanos Abenmenassé al servicio de Pedro el Grande de Aragón,, Homenaje a Millàs-Vallicrosa, II, 255 (13 de febrer del 1284).

27 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL een sa algaraviam (en àrab). 1 quan, inesperadament, Peníscola envi& l’oferta de rendició per escrit, en Jaume va haver de trobar un moro de Terol «que sabia Ilegir d’algaravia» per tal de desxifrar-la; el romanc -0 llatíd’aquest mitjancer bilingüe era I’aragonés. Els primers temptetjos per a la rendició d’Almassora es feren a través de Miquel Peres, un escuder de Pere Cornell que solia negociar-hi I’alliberament dels captius perquè «sabia algaravia». Per contra, un missatge del qa id (caid) de Bairén el va portar «un sarraí que sabia el nostre Ilatí [romanc] “; i a Villena el rei va tenir tractes amb «dos sarrains . . . un dels quals era Ilatinat», és a dir, sabia llatí o romanc. Bastant de temps després de la croada, el 1282, a la factura de la venda d’una esclava valenciana hom considerava útil d’identificar-la específicament com «una mora blanca, llatinada, de nom Fàtima».16 La paraula que normalment es fa servir, a les memòries del rei, per designar la llengua de l’enemic, és algaravia. Per al rei era un sinònim d’àrub i de «la parla dels sarraïns». També emprava el mot avdbic, com quan féu trametre a les aljames del seu regne valencia «cartes i missatges en aràbic». El seu fil1 en Pere també publica instruccions sobre impostos «escrites en &-ab [in m-ubico] a tots els sarrains del senyor rei del regne de Valencia». Aquestes paraules es referien a la parla usual i, segons totes les aparentes, única, dels seus súbdits musulmans. Als documents de rendició, que eren com una mena de constitució permanent tant de les zones rurals com de les urbanes, aquest aràbic es refereix, provadament, a l’àrab. El terme, més ambigu, de sarvui’nesc, que es contraposa a cvistianesc, podia voler dir àrab. Quan -en una aventura nord-africanael rei Pere va enviar en terra un mariner cristià no s’especifica el llenguatge precís; els «que sabia molt de sarrainesc», mahometans respongueren mitjancant «un moro qui sabia parlar pIa», és a dir, romanc. Un context més clar és el de la rebuda de comptes d’impostos mudèjars, a Oriola, el 1317, en morisc i llur traducció al cristianescn l6 LZibre dels feyts, cap. 79: «en sa algaraviaa; cap. 182: sfaem-la lligir a un sarraí que havia en Terol, qui sabia Iligir d’algaravia»; cap. 411: «dos sarraïns . . . u d’aquells era llatinat». Francisco Roca Traver, «Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval (1238-1338)», Estudios de edad media de la corona de Aragón, V (19.52) 177 n.: «una mora blanca latinada per nom Fatom». Sanchis Guarner refuta la suggestió que els moros de Peñíscola parlassen valencia o aragonés en aquest episodi, i demostra que el roman que parlava el moro de Terol era l’aragonés (Historia lingüística de Valencia, pp. 142-143). ” Llibre dels feyts, cap. 367: Eccartes e missatges en aràbic,. ACA, Pere III, Reg. Canc. 46, fol. 221~ (9 de julio1 del 1284): «fuit scriptum in arabice universis sarracenis domini regis regni Valencien. MUNTANER, Crònica, cap. 86: «sabia molt de sarraïnescu; els mahometans ahagren un moro qui sabia parlar plau, que es un terme medieval per a designar el romanc, com quan es diu, de documents, que eren aen llatf o en plan. Els comptes dOriola son a les Rentas de la antigua corona de Aragón, ed. de Manuel de Bofarull i de Sartorio, a la Colección de documentos inéditos del Archivo general de la corona de Aragdn, ed. de Próspero 28 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL Al nivel1 espontani i popular també hi ha proves del fet que els moros del llevant espanyol par-laven àrab. Enmig de l’avalot dún assalt cristià el sobirà de la Mallorca islàmica encoratjava els defensors en àrab; el rei Jaume, que va sentir l’ordre exhortativa, mostrà el seu coneixement de fragments d’àrab deixant constancia al seu llibre de com el mahometà «Cr-ida [a] los seus: ‘Rodo‘, que tant vol dir com estar Caguanteu!]». En una altra ocasió un moro rodejat, que era invitat a rendir-se per salvar la vida, va escollir altivament la mort cridant «le, mulex»; el rei Jaume interpreta la frase: «que vol dir: no, senyor». Un altre episodi menys pertinent pero tanmateix útil tingué Iloc a la periferia granadina al comencament del segle següent. Quan les forces catalano-aragoneses atacaven Almeria, el 1310, el príncep Ferran de Mallorca fou atacat pel fil1 del sobirà de Guadix, que li anava dient, a crits: «Ani be ha soltan!» (o «Ani ben a soltan!») (que és probablement la forma colloquial ani ben as-sultan de una bntr ‘s-sultani). En Ferran va necessitar els intèrprets («los torsimanyw) que l’acompanyaven al camp de batalla per a assabentar-se que això volia dir que el seu contrincant era fil1 de rei. Tots aquests incidents en que apareix la parla popular ens fan pensar que s’hauria d’aplicar al peu de la lletra l’observació de la Cronica latina, probablement escrita pel croat, i primat de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada (mort el 1247), que diu que els musulmans espanyols eren «un poble de diferent religió i llengua».lR L’actitud dels missioners en aquesta regió ens pot revelar alguna cosa sobre el llenguatge. No podem passar sense aturarnos, un moment, amb en Ramon Llull: tot i que el seu àmbit immediat era el regne -anàlegde Mallorca, els seus extensos horitzons incloïen la propera Valencia. Aprengué «lo lenguatge aràbic », en el qual escriví alguns dels seus llibres, amb un esclau bilingüe comprat a Mallorca; en un passatge explica, més aviat a la defensiva, a Déu, que lloar-lo en àrab és una cosa bona, i que no tem ningú pel fet de fer-ho. Més illustratives del nostre tema ho són les famoses escoles de llengua aràbiga que es fundaren a la ciutat de Valencia i a Xàtiva. Els dominicans hi concentraren un número preciós d’homes, després de la croada, puix que es refiaven de la possibilitat dúna bona collita de mahometans. Tot i que les escoles de llengua estaven pensades per a un apostolat dels intellectuals o de les personalitats influents, i que cobrien una zona més amplia que el regne acabat de conquistar, el fet és que tant llur empla-

de Bofarull i Mascaró et alii, 41 ~01s. (Barcelona, 1847-1910), XXXIX, 109 i SS.: ccreebre les comptes murischs et trasladar aquells en christianesch». Per a una «littera sarracenica» del 1280, dels moros de Xàtiva que pagaven impostos, vegeu el meu Medieval Colonialism, p. 223 n. Io Llibre dels feyts, caps. 60, 85. MUNTANER,Crònica, cap. 247. Crónica latina de los reyes de Castilla, edición crítica (de M. D. Cabanes Pecourt, Valencia, 1964), p. 114: «populum alterius religionis et linguek

29 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL cament en una data tan primerenca, com els èxits que aconseguiren i la institucionalització dels esforcos missioners en forma d’escoles d’àrab, ens indiquen, si més no, que hi havia un nombrós grup mudèjar que manejava l’àrab familiarment, i impliquen que l’àrab era l’única llengua en que eren accessibles.19 Un testimoniatge particularment valuós, i aquesta vegada de l’unilingüisme àrab de la gent del carrer, prové de la darrera dècada del segle XIII o de la primera del XIV. En aquel1 temps les classes musulmanes notables i cultivades havien perdut bastant de forca, degut a l’emigració i a la pèrdua de poder real, mentre que l’adaptació a les estructures dels conqueridors ja podia haver arribat a un punt màxim, ja que de moment encara no era gens frenada per la legislació o altres mitjans de pressió. 1 així i tot el bisbe dominica de Valencia, un piados erudit i home d’estat, famós pels seus serveis pacificadors a tot el teatre d’accions mediterrani, va trobar que la importancia de l’àrab a Valencia era una càrrega descoratjadora. Referint-se a la part central del seu regne, on hi havia els nuclis més densos de pobladors cristians, es queixà en un sermó pronunciat en presencia del seu arquebisbe del fet que la meitat o més de la població barrejada de moros i cristians de la seua diòcesi només parlava àrab. Pot ser que el bisbe exageras la nota per fer més efecte, i a les proporcions que dóna pot entrar l’augment del nombre de moros bilingües que es devia haver produït en aquel1 període; pero el1 fa que quede ben clar que la majoria dels mudèjars eren unilingües i no coneixien altra llengua que no fos l’àrab.2° Si no fos per tota aquesta acumulació de fets comprovats, el posterior unilingüisme àrab dels moriscos es presentaria de colp, com una revolució lingüística no registrada ni percebuda fins molt després d’haver triomfat. En recollir les dades que s’estaven -abandonadesa la vella collecció de documents de Boronat, Joan Fuster ha assenyalat la importancia d’aquest fenomen de l’àrab triomfant al segle XVI. Es fa càrrec de com és d’improbable que els darrers mudèjars o els primers morisl9 Una relació de les escoles i llur bibliografia es pot trobar al meu «ChristianIslamic Confrontation in the West: The Thirteenth-Century Dream of Conversion», Ameritan Historical Review, LXXXVI (1971), 1386-1434. ao Collectio maxima conciliorum Hispaniae et novi orbis, ed. de José S&mz de Aguirre, 6 ~01s. (Roma, 1753-1755), V, 285: «Audivi namque e bonae memoriae episcopo valentino hoc publice predicante: quod tot ve1 plures sunt in sua diocesi mezquitae Sarracenorum quot ecclesiae Christianorum, et tot ve1 plures .. . scientes loqui algaraviam seu sarracenice, quot e contra». Testimoniatge de l’arquebisbe Arnold, testimoni ocular, al papa Benet XII. Tot i que és del 1337 l’informe parla de «l’anterior» bisbe de Valencia; no pot ser dones el que llavors era en funcions, Ramon de Gastó (1312-1348) sin&, per forca, Ramon Despont (12891312), antic governador de la marca d’Ancona, a Roma, canceller i íntim deis reis d’Aragó, protector dels pobres, artífex de la fi dels 20 anys de guerra de les Vespres sicilianes, contra Franca, i colaborador en la resolució d’un bon nombre de dificultats menors (vegeu el meu Crusader Kingdom of Valencia, 1, 27, i, d’Elías OLMOS Y CANALDA, Los pre2ados valentinos [Valencia, 19491, pp. 77-82).

30 © faximil edicions digitals 2003


cos forjassen un llenguatge universal i exclusiu per a llur comunitat en aquests dos segles, mentre les pressions d’aculturació s’incrementaven sense parar i havent-hi unes classes rurals que de seguida es van fer predominants. Fuster no ens mostra només que ací els moriscos pard’una serie d’exlaven exclusivament l’àrab -sense oblidar la possibilitat sinó que, a mes, tant llurs propis senyors com els cristians cepcions-, veien en aquest fet una defensa de llur identitat comunal i de llurs preferències religioses. Per a transformar la pseudo-conversió forcada dels moriscos en una conversió genuïna hauria calgut aprendre’n la llengua, tal com recomanaven amb insistencia alguns eclesiàstics zelosos, pero només hauria servit per a donar això -replicaven les autoritats civilsmés forca a l’enemic. La destrucció de la Ilengua, com a fortalesa central de la «nació» morisca, tenia prioritat sobre la conversió. La corona pretenia fer servir la conversió de mitjà d’assimilació, pero el seu propòsit, més astut, era l’aculturació, i així va engegar allò que Fuster descriu com «una guerra» i «una ofensiva sistemàtica» per tal d’acabar amb l’àrab. Un dels efectes d’aquesta fobia lingüística fou la documentació incidental sobre la forca tenac de l’àrab a Valencia. En un tractat fet després duna rebellió, el 1528, els moriscos valencians recordaren a Carles V que «en el dit regne la major part dels moros, i quasi totes les mores» no sabien romanc (aljamia), i que per a aprendre’l els faria falta «un gran espai de temps», quaranta anys com a mínim. L’emperador, obtús, els dona deu anys perque aprenguessen castellà o valencia. El 1550 els rectors de parroquia trobaven que la co municació era impossible perquè els moros valencians «no saben» romanc; n’hi hagué que consideraren censurable llur rebuig del contacte amb els cristians, pero les actituds dels moriscos deixen veure que desitjaven l’aïllament per tal de protegir la llengua i la manera de viure pròpies. El bisbe d’Oriola va trobar que les morisques eren «molt obstinades i adverses a la nostra lIengua»; pensava que «la llengua era un impediment de llur conversió», un estratagema dels alfaquins locals, que així podien mantenir tota la idiosincrasia moresca. A 1’Aragó estricte els moriscos, que havien perdut el domini de l’àrab literari, enviaven llurs fills a Valencia a estudiar-lo. D’altra banda, un morisc plebeu, tot i que sabia «Ilegir i escriure en àrab vulgar», confessà que entenia «molt poc, o gens, el llibre de l’Alcorà». Un moro de Xiva que «no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia» representa segurament la regla de la qual els moros bilingües eren l’excepció. En aquel1 temps les aljames valencianes encara tenien llurs registres interns de contractes, casaments, vendes i similars en arab. Un cert nombre de cristians valencians adoptaren la llengua arabiga de llurs vems, i això féu que el govern, més tard, els pogués fer servir d’espies. Alguns conversos van escriure obres religioses en àrab destinades a llurs germans moros mes reacis; els pedagogs mahometans contraatacaven fent classes en àrab. Fuster ens assenyala l’existència d’«una veritable docu31 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL mentació pública [en àrabl que normalitzava la vida de les aljames». Ens descriu «la Iluita contra l’algaravia» que lliuraven ferotgement els cristians del segle XVI, i creu que tot això ens dona una clau per a entendre el problema dels moriscos i la tensió entre les dues comunitats.*’ Aquesta acumulació de fets és impressionant. Si no ens obliga inexorablement a afirmar que la població només parlava àrab, sí que exigeix una revisió de les teories que avui circulen, una revisió que afectara, matisant-la, la visió tradicional de la societat musulmana espanyola. L’estrat de gent de parla àrab a Valencia era, com a mínim, molt més nombrós que no admetien els comentaristes anteriors; devia incloure, no solament les classes administradores i professionals i els cavallers -guerrersmitjans, sinó també tota la gent que no estava al nivel1 més baix del proletariat i la pagesia. Els comerciants, els ancians dels pobles més petits, els incomptables amos de bons cultius, els parcers (&u.zrici) prospers, és a dir, tots aquells que, d’entre la gent d’un lloc determinat, eren els més visibles, tots aquells que tenien una posició amb un mínim de cara i ulls, en resum, tota la gent que tenia alguna influencia, encara que fos molt moderada, par-lava àrab. Tot això no és del tot incompatible amb la teoria que sosté que les masses continuaven aferrant-se a un romanc degenerat: els despreciats «pagesos» del camp o dels poblets, les classes més pobres d’eazuici, els obrers o treballadors més baixos, socialment, de les ciutats, potser els pastors, els joglars, els pescadors i els mulaters. Eren extraordinàriament nombrosos, i la seua llengua podia haver sobreviscut en els sectors més remots i perifèrics de la vida social. Tancats i arraconats en llur humil aillament, incapacos d’una comunicació real en &-ab per tot allò que no fossen les necessitats immediates de la placa del mercat, no podien ni servir de traductors ni ser acceptats per cap dels dos bàndols en accions públiques de responsabilitat. Si la gent de parla aràbiga tenia alguna noció de romanc per a tractar amb aquestes classes, devia ser tan rudimentaria i tan poc útil com l’àrab de la gent de parla romànica, i ara ens referim als turistes o als pobladors residents. Pero és mes probable que també aquestes masses rurals haguessen perdut ja 1’6s del romanc i parlassen k-ab. En una regió tan cosmopolita com la costa Ilevantina s’hi trobaven almenys tants moros específicament bilingües o «Ilatinats» com cristians que parlaven lkab. D’ells eixien els intèrprets, els professors de Ilengua dels frares i els membres moros de les cases dels senyors cristians; pero, com a individus que són, no ens aclareixen gens sobre la llengua que parlava tot el poble. Així, dones, el panorama complet de la societat valenciana del segle XIII, tal com ha estat conjecturalment ” Cites de Fuster (vegeu, abans, la nota ll). Vegeu també SANCHIS GUARNER, Ets valencians

i la llengua

autòctona,

pp. 60-62.

32 © faximil edicions digitals 2003


tESPILL reconstruïda a la vista de les fonts més directes, ens suggereix, o una població de parla majoritàriament àrab més que no bilingüe, o bé, pero és menys probable, un poble migpartit per l’idioma. Si era així -amb el poble dividit-, hi havia una amplia gamma -en la qual entraven fins i tot analfabetsde gent de parla àrab, i una massa anònima i analfabeta de gent de parla romànica. (Una comunitat musulmana així, migpartida, hauria tingut moltes dificultats per a intercomunicar-se extensivament, dificultats salvables només mitjancant unes quantes frases d’àrab vulgar degenerat). Resumint, que l’àrab era la llengua que circulava correntment al món valencia, i amb la qual toparen la majoria de croats, comerciants, administradors i pobladors.

IV La revisió completa de la posició tradicionalment acceptada es pot resumir en una serie de conclusions. 1.“) Les classes de parla aràbiga comprenien un sector molt ampli de la població, i no una élite reduïda, a la Valencia d’abans de la croada. 2.“) Les masses de parla romànica, si és que existien, eren gairebé invisibles en els afers públics; devien tenir, almenys, una comprensió bilingüe de l’àrab vulgar. Pero els fets semblen indicar que aquestes masses només parlaven àrab, ja, tal com passava en general a les classes mitjana i alta. 3.“) Després de la croada, quan la gran majoria de les classes administradores i cultes emigraren, mentre els camperols romanien a la terra com a valuós recurs dels propietaris cristians, foren precisament les masses les que s’aferraren a l’àrab amb una intransigencia deguda no tant a llur aïllament creixent com a un sentiment altiu i deliberat d’identitat cultural. 4.“) Pot ser que després de la croada lüs del romanc hagués augmentat molt de pressa; les ocasions d’emprar-lo es multiplicaven a mesura que els pobladors cristians anaven arribant. A finals de la dècada dels 1250 tota una generació mudèjar s’havia format sota el domini cristià, i és clar que molts d’ells assimilaren la llengua dels conquistadors. Ibn Khaldun ja va veure clarament que els conquerits tendeixen a imitar els conqueridors.” Els joves, els vius, els adaptables, els oportunistes i, en més o menys alt grau, tots aquells que es trobaren en contacte directe amb llurs veins cristians, que formaven la nova classe dirigent, varen aprendre, o perfeccionar, el romanc. 1 això comen@ a preparar aquella mescla i superació de diferencies religioses i culturals que desencadena legislacions restrictives, i polèmiques. Això ihauria pogut, també, ampliar o desenvolupar l’element «mossàrab» residual, l’antic valencia que alguns estudiosos consideren que és la legitimació d’una llengua valenciana moderna, i el pont que hi porta, una llengua que seria independent i no *’ Muqaddimah,

1, especialment el cap. 2, seccions 22-23, i el cap. 3, secció 5. 33 © faximil edicions digitals 2003


provinciana? 5.“) Després de les revoltes posteriors a la croada el panorama va canviar. La conquesta de Montesa, que significa la destruccio de tota esperanca política, l’absorció més i més gran de Valencia dins del corrent europeu, a mesura que la immigració i les institucions catalanes anaven fent sentir Ilur influencia, la creixent desaparició de les classes dirigents islàmiques, deguda a l’emigració, I’aillament cada vegada més gran, i en certs casos la recerca activa d’illes culturals dels mudèjars més zelosos, que reculaven per la pressió de la presencia cristiana, tot contribuí a fer disminuir I’ús del neo-romanc, excepte entre la minoria que tenia un peu a cada món, o que es passava a I’òrbita europea per oportunisme. Es fa difícil de dir quan fou que comen@ el predomini de l’orientació arabista a la Valencia anterior a la croada. La regió havia estat, de ja feia temps, un cas únic a I’islam espanyol, una mica com una frontera, allunyada del cor dèbil del califat cordovés. L’adquisició de les seues formes lingüístiques i culturals fou un procés evolutiu lent, un moment crucial del qual fou segurament el regnat d’Abdar-Rahman III, al segle x. Es tractava d’una comunitat litoral, relacionada -horitzontalmentamb el Pròxim Orient i -verticalmentamb I’Africa del nord, i els elements no camperols de la qual estaven excepcionalment ben disposats als moviments de població i a rebre les influències islàmiques exteriors. El primitiu predomini del romanc, que s’afeblia cada vegada més, es degué gastar molt i molt a principis del segle XII, quan l’emigració en massa de mossàrabs no va fer més que contribuir a un canvi més profund -i ja en procés des de feia tempsdels esquemes culturals, i que ara era presidit per les dinasties barbaresques. La revolució lingüística havia comencat molt abans de l’arribada de les dinasties barbaresques, s’accelerà durant el segle XII i triomfà, si no abans, a l’època dels almohades. Tots els fets que coneixem de l’època de la croada i la postcroada reforcen aquesta conclusió. Rebutjar-la no és més que ajornar i intensificar una revolució amb la qual els mudèjars haurien destruït convulsivament Ilur immemorial llengua romànica valenciana, la llengua de la intimitat, casolana i quotidiana, cosa improbable i de la qual els contemporanis no diuen res enlloc. L’evolució o difusió de l’àrab d’abans de la croada fou probablement afeblida per l’arribada dels conquistadors cristians, fins que, els segles XIV i xv, nous factors invertiren aquest procés: l’aïllament creixent al camp, la legislació més i més restrictiva, i el zel reflexiu dels ulama, o dirigents de les comunitats. Les muralles que protegíen la llengua àrab, obstacle a la comunicació fàcil amb els pobladors cristians a partir de la caiguda de la ciutat de Valencia, arribaren a esdevenir les barricades dels moriscos. Fins i tot si poguéssem admetre la tesi dels tradicionalistes del quasi universal predomini romànic, o dún bilingüisme màxim, Ilur comprensió de la situació vital continuaria essent errònia. Un aspecte especial de 34 © faximil edicions digitals 2003


la barrera del llenguatge s’hauria mantingut entre els moros i els cristians; els pocs membres de la classe alta de parla aràbiga clàssica haurien, de tota manera, plantejat un inmens obstacle. En termes antropològics, l’àrab de les dinàmiques forces vives del sistema religiós-estatal era un mecanisme molt important de manteniment de les fronteres de la cultura islhmica valenciana. Això era més cert en el cas de l’àrab a 1’Islam que en el cas del Ilatí a Europa, degut a la natura compenetradora del sistema islàmic. 1 també era més cert perquè l’àrab era una llengua essencialment sagrada en un sentit en que no ho eren ni l’hebreu, ni el Ilatí, ni el grec. Així, en una situació de bilingiiisme k-ab-romànic, la comunicació bàsica entre els mahometans de Valencia i els cristians evidentment podia ser fàcil, pero I’àmbit lingüístic i cultural hauria posat de relleu el divorci dels dos mons, de tal manera que, paradoxalment, la mateixa comunicació no hauria fet res més que reforcar el sentiment d’estranyesa. Siga com siga la interpretació que se’n faca, el cas és que la llengua era un problema a la Valencia posterior a la croada, el qual formava part del teixit dels problemes socials més amplis del regne conquistat. Si s’examinen totes les dades sembla raonable de concloure’n que el paper que hi jugava l’àrab sobrepassava la funció emmarcadora dúna llengua oficial o d’alta cultura, ja que una tal situació de bilingüisme hauria comportat implicacions molt profundes. Era un problema plantejat al bel1 mig de I’organització de la vida quotidiana. A Valencia cada comunitat hi parlava una llengua diferent, i la difusió del bilingüisme no arribava a ser significant. La llengua devia ser la principal diferencia percebuda i el principal factor d’estranyesa entre moros i cristians. ROBERT 1. BURNS S. 1.

35 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


AMPICIUTAT C ALPAÍSVALENCIARECENT R icard Pérez Casado

A

QUEST paper tracta de posar en ordre algunes idees i treballs de l’autor, inèdits els uns, d’altres ja publicats, a l’entorn dels problemes i fenomens economics i socials que s’han produït al País Valencia a partir dels anys seixanta, malgrat que la dimensió temporal d’algunes dades que s’hi reflecteixen abasten un període major. D’altra banda I’aportació xucla dins la pila de treballs i recerques que molts companys, i sovint amics, han encetat i acrescut, justament, també, aIs darrers anys. Com que aquesta aportació té un caràcter estrictament d’assaig, he tingut bona cura d’eliminar, o reduir al minim, tant les referències bibliogràfiques de caire erudit com l’enfarfegament d’una compilació de dades estadístiques. Unes i altres són conegudes pels professionals i especialistes, i, a poc a poc, són a l’abast de tothom. Per al lector normal no resultara gens difícil d’aconseguir una informació bàsica sobre el 37 © faximil edicions digitals 2003


país, ja que les publicacions, periòdiques o no, forneixen cada vegada mes dades i estudis sobre la realitat econòmica i social del País Valencia. L’assaig té, per a mi -i cree que tothom podria subscriure-hola virtut de deixar obertes les qüestions, de permetre encetar la discussió sobre els temes que s’hi tracten. En un moment històric com el que ara tot just hem iniciat, els interrogants sovintegen més que no les afirmacions dogmàtiques. Estic convencut, a més, que cal un gran debat al País Valencia per tal de clarificar, i retrobar, els senyals d’identitat que ens foren arrabassats una i una altra vegada des d’aquell 25 d’abril de 1707, la memoria del qual tan durament ens fou recordada un altre dia d’abril d’ara fa trenta-nou anys. Dic això per tal d’advertir el lector que la meua aproximació al tema, a qualsevol tema, vindrà condicionada -que no «limitada», compte!per una doble dimensió: la professional i la que deriva dúna militancia cap al psis i envers les seues capes populars i treballadores. Com recordava Dobb, tot citant Lange, no sempre una posició ideològica ha de conduir necessàriament a una recerca invalida des del punt de vista científic. Tothom sap de la «neutralitat» dels científics -per citar un exemple més acostat a l’ofici que practiquede l’escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant, quan s’apliquen al marc de la dictadura pinochetista. L’asèpsia, àdhuc en les ciències naturals, sembla quelcom d’estèril i alhora inabastable. La dinàmica social, el conflicte i l’enfrontament són a la base mateixa de tot el desenvolupament material, i per tant inclouen els objectius i continguts de la ciencia, tant la dominant i acadèmica com la crítica i subversiva de l’anterior. Les relacions entre ciències socials i ideologia han estat, sovint, emmascarades pels propis autors. Es tractava, i es tracta, de mostrar a les poblacions, que hi ha un coneixement abstracte, vàlid universalment, i que de manera total incideix en qualsevol indret i en qualsevol moment històric. La traducció d’aquesta posició, en economia especialment, ha esdevingut un canvi de nomenclatura sospitós: de l’originària Economia Política, de tots els clàssics, hom ha passat a la divisió entre Política Econòmica i Teoria Econòmica. Hi hauria així una font de coneixement abstracte, neutral, vàlid en una dimensió espacio-temporal, i un segon grao, més barroer, que vindria enterbolit per les «passions polítiques», sovint titllades d’irracionals respecte de les nítides i neutrals aportacions de la teoria. L’escissió entre luna i l’altra és allò que, òbviament, rebutge. Tota una altra qüestió fa referencia tant a les eines d’anàlisi com als continguts de les aportacions dels científics socials «neutrals», potser fins i tot dels no científics a seques. Una certa tradició, alhora pueril i frívola de l’esquerra, tracta de menystenir i sovint ignorar aquestes aportacions. Seguint Marx, recorda Morishima la importancia que per al corrent crític, en ciències socials com a tot el camp de coneixement huma, té l’anàlisi i estudi dels oponents, única manera de superar-los. Caldrà, 38 © faximil edicions digitals 2003


una vegada més, recordar Marx i la seua crítica de 1’Economia Política, per tal de no oblidar la necessitat permanent d’estudiar l’adversari, els seus mètodes i les seues conclusions. 1 pel que fa a les eines, l’afer sembla obvi: com a tals poden servir qualsevol. Pense, finalment, que aquesta introducció, malgrat la llargària, calia per situar el lector davant l’enfocament que es dóna al tema objecte de l’assaig. Si més no, pot contribuir a no enganyar ningú, i això quan la llibertat, penosament i amb retalls, es deixa entrellucar al país, val la pena.

1.

CAMP 1 CIUTAT

La contraposició entre els dos elements, el camp i la ciutat, té una llarga tradició. Des de l’adagi medieval alemany Die Sta& Luft macht Frei, on la referencia evident conduïa del règim feudal imperant al camp, fins a la ciutat com a lloc on, a més de ser lliure, o permetre la llibertat, es produeix el progrés huma en tots els seus aspectes, sembla que la gran opció, I’única opció per a una societat més lliure i humana passa necessãriament pel creixement i consolidació del fenomen urbà. Ara bé, convé de matisar. Entre la ciutat medieval, entre la ciutat del 1900 al nostre país, i la ciutat dels anys setanta, hi ha diferencies substantives. De la medieval, és l’estatut jurídic allò que la diferencia del seu entorn campero1 sobretot. Aquest estatut jurídic sera homogeni i, en principi, igualitari a partir de la revolució burgesa o el seu escarransit contrafäiment al nostre país, El problema, dones, rau a escatir quines són les condicions per tal que hom puga parlar de I’existència duna civilització urbana enfront d’una civilització rural, i no tant de l’enfrontament entre ciutat i camp. Una certa tradició, en bona mida desacreditada, ha definit la ciutat en termes quantitatius. Hom anomena ciutat tota aquella aglomeració humana que viu dins un continu edificat amb un determinat nombre d’habitants (10, 15 o 20.000). Malgrat que, segons veurem, hi ha una innegable correlació entre I’aglomeració i l’urbà, les excepcions sovintegen massa si ens ateníem a d’altres condicions o requisits per tal de definir l’urbà enfront del rural. El canvi terminològic no és gratuit. Lúrbà abasta un camp mes ampli que la ciutat. Fa referencia al contingut mateix de la ciutat, a les seues funcions, en definitiva a un model de societat, a uns modes socials que van més enlla d’una visió quantitativa. Els exemples són massa coneguts: les grans aglomeracions urbanes de 1’Asia no s’assemblen, en termes de funcions i modes de vida, a les poblacions urbanes d’Europa. I en termes mes proxims, lles ciutats andaluses del Guadalquivir, s6n ciutats urbanes, i valga la redundancia? 39 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL 1 be, cal dones una definició, encara que aproximativa, del fenomen urbà. De bel1 antuvi, allò que podria delimitar Iúrbà del rural és l’estructura productiva, les relacions socials de producció que s’estableixen per sota de l’estructura productiva. Això ens condueix a la traducció, en termes d’anàlisi i alhora düs d’eines de treball i recerca, de quins són aquests elements caracteritzadors i quina la forma de quantificar-los, de mesurar-los. Les opinions no són unànimes, com era d’esperar. De Mumford a Lefèbvre, passant per Scientific Americax i d’altres, les definicions són complexes i sovint contradictòries. Si l’urbà ve dehnit per una ocupació de l’espai fonamentalment consumptiva i a tot estirar de distribució de serveis, I’espai urbà arriba a ser considerat com parasitari enfront exactament ruraldedicat a la producció. Per de l’altre espai -no contra, si la ciutat és alguna cosa més que un lloc de l’espai on es consumeix i distribueix, haurem d’acceptar que ocupa un lloc en I’espai integrador d’activitats globalitzadores, on s’inclou tant la producció com el consum i distribució, per tal d’usar mots clàssics. Ara bé, ide quina distribució, i, sobretot, de quina producció estem parlant? 1 en altres paraules, iquina dedicació, dins el sistema de producció, tenen els habitants de la ciutat, o més exactament, els habitants del medi urbà? La resposta sembla acceptada: produeixen béns secundaris i forneixen serveis, tant del propi medi com al món rural. Bs a dir, fenomen urbà, indústria o industrialització, i terciarització, esdevenen els trets característics per tal de definir el medi urbà. La ciutat medieval, les nostra ciutats fins fa molt poc, també participaven, d’alguna manera, d’aquestes característiques. El pas, gegantí tant quantitativament com, i sobretot, qualitativa, ha consistit en la subversió dels components i l’acceleració de la dinàmica urbans. De l’artesania a la indústria, del botiguer a l’hipermercat, del metge casolà al gran hospital, o de la informació verbal a la IBM, hi ha una diferencia bàsica i no solament d’escala. De la mateixa manera que hi trobem un salt a tots els nivells entre el plantejament d’avalots i la concreció d’amplis moviments de masses per a resoldre els problemes polítics i socials. Lúrbà és .el medi on prosperen, concreten, i tradueixen en termes pràctics qüestions com la nacional o l’alternativa per a un poder popular. L’ús de l’espai -i no solament I’ocupat per lúrbsesdevé tema central de les preocupacions urbanes, tot superant d’alguna manera l’enfrontament camp-ciutat. Hom passa, així, a parlar del territori com una globalitat, com una totalitat al servei dels seus habitants, amb independencia de llur ocupació primaria. La consideració de l’espai, del territori, com un bé es&, com un recurs esgotable, és indubtablement una inquietud i una reivindicació urbanes . Tanmateix les consideracions precedents ens condueixen a establir, o almenys resumir, quines han estat les caracteristiques del fenomen

40 © faximil edicions digitals 2003


urbà dins el marc del sistema capitalista en el qual vivim, que és, justament, on s’ha produyt. La ciutat capitalista és el lloc de la producció per excellència; i també de la producció i reproducció de la forca de treball. L’apropiació privada de l’espai urbà fa innecessaris les installacions i els equipaments collectius i àdhuc privats, com no siga per assegurar la propia dinàmica del sistema i la seua continuïtat. El trencament, fins i tot violen& de les velles formes si no idílliques sí idealitzades, esdevé el tret fonamental del canvi. Les capes dominants de les velles ciutats s’encarcaren i alhora s’aferren a la defensa dels antics privilegis, dels antics modes de vida, d’entre els quals el domini del camp n’era una bona part: rendistes, botiguers i professionals liberals eren la cohort que dominava el camp en profit propi -les novelles de Blasco en serien una bona mostra pel que fa referencia al País Valencia, i en especial a la ciutat de Valencia-. Aquel1 paper de prestigi social de la terra de que parlava David Ricardo persistirà malgrat tot, si bé sovint tindrà una traducció pragmàtica menys psicològica: el domini de I’espai urbà i el seu corollari de caos i especulació. La divisió internacional del treball, preconitzada pels classics de l’Bconomia Política traslladarà a un segon terme el problema de la subsistencia i, per tant, la immediatesa de la producció de béns primaris, especialment aliments. La relació real d’intercanvi sera favorable en allò que s’ha anomenat centre del sistema, en detriment de la periferia, productora de béns primaris. 1 a I’interior de l’espai central el camp en concret esdevindrà un problema a subvencionar. Bs el triomf de la ciutat. La polèmica s’enceta en el moment que el creixement de la ciutat capitalista elimina o posa en peri11 els recursos del seu espai, i alhora hom experimenta una certa revolta de la periferia del sistema en termes de control dels béns primaris, en especial de l’energia. En certa mesura és el zenit i alhora la davallada de la civilització urbana dins el mode de producció capitalista. La reivindicació del propi espai urbà, de l’heretatge històric i natural, per part de les poblacions posa en qüestió el funcionament mateix de la ciutat dins aquest sistema, tot negant-ne la validesa. 1 tanmateix és a l’urbà on pot proposar-se, amb garantia d’èxit, una alternativa global al sistema. Entre d’altres raons per una d’específica, concreta i ben cruel en el nostre espai geogràfic: per la desertització i envelliment del camp. Si més no, és un factor cabdal a l’hora d’iniciar un procés pregon i extens de canvi, de capgirament de les estructures de dominació. La recuperació de tot l’espai per a un ús collectiu, al servei de tota la població, el dret a la ciutat i al seu entorn, s’inscriu en el frontiscipi de totes les reivindicacions, de totes les exigencies de la població, eliminant o encetant l’eliminació de les contraposicions campciutat. 41 © faximil edicions digitals 2003


LESPU L’exhauriment del cabal huma del camp ha fet variar, junt amb altres factors, l’explotació dels espais rurals, tant com a lloc de producció de béns primaris com de recursos i vàlvula de la ciutat. No cal aclarir-ne les causes: les velles relacions de producció han estat substituïdes per noves relacions capitalistes on la tecnologia juga un paper sovint determinant. Alhora el caos urbà, provocat justament per un ús exhaustiu de l’espai que arriba al llindar de la resistencia humana, propicia i potencia una nova ocupació de l’espai rural. Es la venda, en parcelles, dún record i una illusió per als habitants de lúrbs. El sistema recupera, i amplia, els seus guanys a costa del camp, de tots els ciutadans.

2.

L’ocAs DEL

M6N

RURAL

Recordava Pierre Vilar amb indubtable encert, que el conjunt espanyol havia entrat a l’era moderna al voltant dels anys seixanta. Des del punt de vista del creixement econòmic resulta obvia, ara, aquesta afirmació. L’inici, i consolidació en bona mida, d’un procés industrialitzador ha esdevingut un dels trets definidors de la modernitat d’un espai geopolític. De 1’Estat espanyol, l’excepció catalana o basca -amb totes les limitacions d’ambdós modelsjustificaven la regla general d’endarreriment que havia accentuat el sub-model econòmic de la dictadura franquista. El ruralisme agrarista, en sentit estricte retrògrad, que tractà de propiciar la Dictadura des del seu comencament no triga gaire a fer aigües. Els anys cinquanta serien l’inici de l’allau emigratoria cap als nuclis mes densament poblats, i alhora industrialitzats, de 1’Estat. S’esqueia aixi la caiguda del ve11 mite reaccionari d’una Espanya creient, agraria, amb forta població al seu interior com somniava Ruiz Almansa. L’operació quirúrgica de julio1 del 1959 no feia sinó eliminar un càncer inútil, arraconar les deixies dún sistema caduc, inservible per la nova onada d’explotació que ja era evident. En fer possible, i prioritari, un creixement industrial, i després turistic, només s’estava reconeixent una exigencia de la classe o classes dominants i una posta a l’hora de les economies europees i/o occidentals, es a dir, del centre del sistema. Aixo suposava la subversió de tot el món rural i en primer lloc el drenatge de la seua població. 1 així, també, ens acostava, i enfilava, al model europeu, en el qual certes àrees menys desenvolupades, com el cas italià, havien pogut accedirdhi en acabar la II Guerra Mundial. L’èxode rural adquirí caràcter dramàtic a tot 1’Estat i afecta la totalitat del seu espai, si bé amb dimensions diverses al si de les diferents nacionalitats i regions que ara com ara el componen. La pdlarització del sistema es produí a l’entorn d’uns pocs nuclis, preexistents, que veien així consolidada llur preeminencia. La dimensió 42 © faximil edicions digitals 2003


IIESPILL del fenomen, pero, afecta, també, a la distribució espacial de la població a l’interior de cadascuna de les àrees nacionalitàries de 1’Estat. Es a dir, que malgrat els saldos migratoris positius dels nuclis originaris, hi hagué un fort corrent de migració cap als nuclis urbans centrals dins de cadascuna d’aques tes àrees. En alliberar-se de l’encotillament jurídic i polític de l’autarquia feixista, la reacció de les economies diverses de 1’Estat no fou, ni de bon tros, la mateixa. Com he reiterat, i han subratllat altres, les pre-condicions per a un creixement industrial i urbà eren especialment favorables en el cas valencia. Ja hi tornaré més endavant. Per contra, en altres, i malgrat l’esforc de 1’Estat centralista, el resultat consistí només en I’accentuació d’un despoblament secular en detriment de llurs potencialitats, com es el cas d’Andalusia o Galícia, i sempre en favor, o a causa, de l’enfortiment de les classes oligàrquiques que hi dominaven i hi dominen encara. El canvi de rumb de la política franquista afavori les classes dominants al País Valencia. Dominants, que no dirigents, que es tota una altra qüestió. El reforcament de les classes dominants resulta evident quan hom posa a llur disposició un aparell de repressió de les classes populars que resta intacte fins l’acabament de la Dictadura. El context valencia s’inscriu en aquest marc general al qual convé afegir les especificitats pròpies: 1) Léxistència dúna agricultura d’exportació en la qual s’inclouen no solament els cítrics, sinó també una serie de conreus de seca -vi, ametlesde caire comercial. Aquesta agricultura es veurà sotmesa a dos tipus d’influència dras tica. En primer lloc emprava intensivament la mà d’obra jornalera. En fer-se possible I’emigració haurà de reconuertir-se en el sentit d’tma major tecnificació. En segon lloc el creixement dels salaris i del cost d’altres imputs (adobs, maquinaria) exigiran el trasllat de nombrosos propietaris a d’altres sectors, en una primera fase cap a un sector terciari hipertròfic, ja que el creixement dels preus al consumidor no sera parallel al creixement dels costos de producció. 2) La desaparició de l’agricultura de subsistencia, sempre difícil en un medi hostil com és l’interior valencia que, convé no oblidar-ho, afecta més del 70 % de la superfície del País. Aquestes han estat les dues fonts internes d’acumulació de població als nuclis urbans del país. Cal afegir el corrent migratori de les pro;víncies veines de l’interior que sovint utilitzava els nuclis litorals valencians com primera etapa cap a una ulterior emigració. El significat d’aquesta etapa podria trobar-se en el desplacament d’indígenes que no acceptaven un límit salarial al qual sí que estaven disposats els altres emigrants. Tots dos elements han conduit bé a la despoblació -acceleració, ja que el fenomen venia de llunybé a l’estancament de la població. En 43 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


qualsevol cas, al seu envelliment. Envelliment que s’accentua en la mesura que el creixement vegetatiu es veu aturat per una natalitat decreixent -sempre per sota de l’espanyolai pel perllongament de la vida, conseqüència de les millores en la condició de vida del país. El fenomen, malgrat el resultat, no revesteix idèntiques característiques a tot arreu. Així a les àrees d’agricultura de subsistencia el resultat ha estat el despoblament, la desertització del país, en tant que a les àrees d’agricultura d’exportació, intensiva, ha estat l’estancament. Malgrat tot, el pes de l’economia agraria dins el País Valencia no és, gens desdenyable, com ho palesen les dades que s’hi adjunten. El que ha canviat és la dependencia del conjunt valencia respecte de l’activitat agrícola. 1 ha canviat, també, l’actitud, els modes socials, respecte de la terra: es fa difícil la figura del rendista, i sobre pas l’explotació de la terra des d’una perspectiva «empresarial », és a dir, estrictament capitalista. Per sota del minifundisme de les dades oficials, hi ha, subjacent, un nou tipus d’explotació de la terra, que arriba al drenatge de capitals fins i tot d’altres sectors del sistema productiu. Resta lluny aquella dependencia, visible i perllongada, de les collites, que he remarcat per als anys trenta i que no dubtava a fer arribar fins els seixanta del nostre segle. Allò que ha variat no és solament la composició del producte social, sinó tota una població i la seua articulació en classes i formes de vida. En una paraula: tota la formació social del País Valencia.

3.

NAIXEMENT

1 CREIXENCA D’UNA INDUSTRIAL 1 URBANA

SOCIETAT

En iniciar-se la dècada dels seixanta, el País Valencia enceta, i més tard consolida en bona part, una ràpida marxa cap a una economia de signe industrial. El capgirament del marc jurídic a tot 1’Estat espanyol, en fer possible una major llibertat econòmica, sera el recer a partir del qual esdevindrà possible d’estimular i acréixer les potencialitats industrials del país. La persistencia, i à,dhuc l’afermament dels mecanismes repressors, a nivel1 polític i sindical, permetran als «emprenedors» una flexibilitat enorme que donara pas a una autentica acumulació forcada de capital. En polvoritzar-se les velles relacions de producció, i alhora permetre l’emigració, la vàlvula de seguretat del sistema funciona a tot rendiment: a les temporades baixes, o en moments de crisi, l’emigració, final o temporal, sera un dels trets característics de tota la població del País Valencia. Com sempre s’escau en produir-se un fenomen nou, no hi ha acord unànime pel que fa a les causes i desenvolupament de la industrialització del País Valencia als darrers anys. El resultat final sera, això sí, l’aparició dúna societat industrial i urbana, en la qual, no cal dir-ho, 45 © faximil edicions digitals 2003


perviuen i es manifesten, fins i tot amb virulencia, les deixies de la en altres temps classe o classes dominants, amb tota la seqüela de pensament reaccionari de la qual en són una mostra, i no lünica, els plantejaments anti-nacionalistes dels darrers mesos. En principi hi hauria un tema objecte de discussió: les causes històriques de la no-industrialització del país. En opinió d’alguns es tractaria dún desviament dels recursos i acumulació previa cap a la terra, i en especial cap als conreus qualificats d’exportació. Béns de consum massiu, , amb demanda creixent per part de les economies industrials europees, amb facilitats de transport i a una distancia curta dels grans centres consumidors, la temptació d’invertir-hi era, i ho és encara malgrat tot, massa forta. La fallida o mancanca d’instruments financers autòctons coadjuvaria a aquest desviament de l’acumulació de capital, allunyant-se del model clàssic terra-comerc-indústria. L’operació desamortitzadora primer, la bonificació i ampliació dels conreus després, constitUiren un drenatge ingent de recursos econòmics i humans cap a la terra. En opinió d’altres, sense negar la importancia dels elements anteriors, caldria afegir-hi l’absencia de matèries primes bàsiques i, sobretot, d’energia fins i tot hidràulica. Només com a excepció, i tan sols en uns pocs indrets del país, es produeixen localitzacions industrials, sotmeses sovint a fortes sotragades i crisis, com és el cas d’Alcoi. Encara caldria afegir la presencia de dos factors negatius, tot al llarg del segle XIX i amb repercussions ben entrat el segle xx: la incidencia de les crisis demogrtiques i la presencia de les guerres civils en certes contrades. Les mortalitats catastrofiques es presenten al XIX valencia amb una freqüència i dimensions aterradores, tot retallant els efectius humans més necessaris per a un creixement econòmic de signe industrial. Les guerres carlines anorreen, potser abans de temps, tota la indústria muntanyenca del NW del País Valencia. Finalment ni el mercat local, ni el del conjunt espanyol tampoc no afavorien una expansió accelerada de les produccions industrials locals, alguna de les quals patí, com la seda, la doble circumstància d’un encarcarament tecnològic enfront de la competencia europea, i alhora una crisi del producte bàsic. Fins ben entrats a la segona meitat del segle xx, el País Valencia és caracteritzat per una economia agrícola potent, d’explotació, i en bona mida dependent, per usar la terminologia corren& on s’inscriuen certes activitats artesanals o pre-industrials que serveixen els mercats locals bàsicament. L’existència d’algunes grans indústries, aïllades del context general, no fan sinó confirmar la regla general. Es el cas dels Forns Alts de Sagunt o de les Drassanes de Valencia. Sovint, capital, matèries primeres, i fins i tot la mà d’obra, seran externes al país. A partir de 1960, quinquenni amunt quinquenni avall, es desferma un procés d’industrialització a gran part del País Valencia. A d’altres 110~s ja he tractat de perfilar-ne les característiques. Tractaré ara, només, de 46 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL resumir-ne les més sobresortints, tot tenint present les condicions i marc general on es desenvolupa el procés, tal com s’apuntava al comencament d’aquest epígraf. 1) El procés es produeix a partir d’activitats artesanals o pre-industrials ja existents, i gairebé sempre dins dels nuclis de població relativament densos. Hom pot parlar d’una acumulació lilliputenca, on el treball juga un paper dominant davant les inversions en maquinaria 0 tecnologia. 2) Els salaris relativament baixos, i lüs intensiu del treball domiciliari, s’hi afegiran per tal d’obtenir uns costos comparatius baixos, tot fent competitiva l’exportació: el cas de la sabata o del textil per a llar en són bona prova. 3) L’absència de grans immobilitzats en actius fixos, almenys, als estudis inicials, fa fàcil una ràpida amortització de les empresa i alhora explica en bona mida les elevades taxes de mortinatalitat d’aquestes. D’altra banda, en tractar-se d’activitats manufactureres, el grau d’especialització requereix nivells relativament baixos, cosa que permet àdhuc una mobilitat intersectorial notable. 4) Especialització en béns de consum immediat o semi-durador, que permet una realització dels guanys a curt termini, i alhora introdueix nous elements altament suggestius en un país que no compta amb recurel disseny industrial i comercial. sos naturals i energètics propis: Als darrers anys, noves característiques hi fan acte de presencia amb importancia creixent: u) Increment dels actius fixos i modernització de l’equip productiu, malgrat que es manté encara unes taxes de mortalitat i natalitat elevades. Aquest increment s’acompanya de l’aparició de signes de competencia oligopolística i d’empreses-líder tant a la producció com a la comercialització (matèries primeres i productes acabats). b) Aparició de nous sectors o increment dels preexistents per tal d’abastir les demandes dels sectors punta de la producció. Podria anomenar-se el procés d’indústries industrialitzadores, del qual els transformats metàllics constituirien un exemple excellent. c) Aparició de la conflictivitat laboral, fenomen on cal incloure la democratització del país junt a la consolidació del procés industrialitzador. 1 al llarg de tot el període la penetració creixent del capital mal anomenat multinacional que ha aprofitat tant les condicions del psis i el seu sistema industrial com la benevolenca de les autoritats de la dictadura i els seus escolans actuals. Com ja ha estat remarcat per molts autors, aquesta penetra& posa en peri11 -per la impossibilitat de control entre d’altres raonsel relatiu equilibri aconseguit pel prods industrialitzador del País Valencia. 1 en altres paraules subratlla que el control de tot l’espai valencia esdevé difícil, extern a les proposicions i necessitats socials del propi país. 47 © faximil edicions digitals 2003


En línies generals, i pel que respecta a la localització espacial del procés industrialitzador sembla que aquest s’ha recolzat en les àrees més densament poblades, a partir de la xarxa de ciutats mitjanes i grans del país. L’excepció la constitueixen les ciutats «citrícoles» on, com ja hem vist, la tònica és l’estancament. Ciutats on ja hi havia una certa activitat industrial, o almenys artesana i pre-industrial, Aquestes ciutats han rebut una forta empenta en llur creixement, i han arribat a situacions de caos dramàtiques: l’expansió de l’activitat constructora, per tal de proveir de vivenda als afluents, ha esdevingut un aparell infernal d’especulació i desintegració dels espais urbans, on la carencia d’equipaments, i fins i tot de serveis individuals ha esdevingut crònica. La resposta no s’ha fet esperar. En el marc urbà nou la reivindicació i les reclamacions de les capes populars s’ha traduït en l’aparició d’un moviment social urbà que estimulat primer per les organitzacions polítiques i socials capdavanteres ha esdevingut en bona mida autònom i creixent: les associacions de veins, presents a la majoria de les nostres grans ciutats, en donen bona prova. La defensa del patrimoni collectiu, històric i natural, el reequipament de les ciutats, en una paraula, l’exigència duna millor condició de vida, son objectius assumits per capes de població cada vegada més amplies i, aixó sí, significa finalment l’aparició duna nova societat urbana.

4.

CAMP 1 CIUTAT AL PAIS VALENCIA. ALGUNS EXEMPLES LOCALS

Per tal d’illustrar les consideracions contingudes als dos epígrafs precedents he triat cinc exemples d’estructura poblacional al voltant de 1970-75. No cal dir que llur representativitat ve limitada per l’elecció, i aquesta, al seu torn, definida per la meua activitat professional o la disponibilitat de dades. De tots cinc, només un, 1’Horta Sud, deriva de la coneguda i excellent publicació de Burriel de Orueta. Dels altres em pertoca la responsabilitat. 4.1.

LA DEPFLESSI~DEL SECA: CABANES, TORAS

He escollit dos municipis que podrien considerar-se amb certa representativitat. Cabanes, més de 2.000 habitants, dins la sub-comarca de l’Arc, proxim a Castelló i amb una àrea litoral considerable. Toras, menys de 1.000 habitants, a l’interior, a 1’Alt Palància. Llur base econòmica, l’agricultura. Llur característica, l’emigració, el despoblament. Els dos dins el gran desert huma de la muntanya. 1 hi ha diferencies: el ritme és distint. Com més petit és el nucli, major la davallada poblacional. Tots dos amb un espai natural susceptible d’un ús alternatiu als conreus: l’estiueig, el turisme. 48 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL També a tots dos es produeix un fenomen de substitució de conreus: l’oliverar, la vinya i els cereals deixen pas a l’ametler, amb una expansió realment considerable, parallela a la despoblació: És un conreu que pot prescindir de prou mà d’obra, susceptible de mecanització i, en tot cas, amb una punta d’intensitat de treball coincident amb l’estiu. El retor-n dels migrants per a vacances coincideix amb la collita: la població urbana retorna i sovint arrodoneix l’ingrés. La desertització esdevé aixf humana, no a nivel1 d’ocupació de l’espai per a activitats productives, i això pot resultar revelador d’una integració més pregona de tot l’espai, del territori, al País Valencia. La renovació urbana, mesurable a través de les llicències d’obres menors -adaptació de la vivenda rural per a vacancesesdevé fenomen generalitzat a les poblacions que estudiem. Com no pensar en una extensió major del fet? Ens trobaríem així amb un buit huma permanent unit a una ocupació temporal intensiva, tant com a Ileure com per causa d’una activitat productiva que completa?a renda generada a les ciutats, al medi urbà. Que passa, pero, amb els residents permanents? L’envelliment n’és el primer signe evident. Una amplia capa de població envellida, de propietaris mitjans, fonament d’un conservadorisme creixent. Es el camp, en el sentit més tòpic del terme. Romanen intactes les estructures de poder, la continuïtat d’aquest poder, malgrat la modernització de conreus i mitjans tecnològics. Els elements més dinàmics desapareixen, o a tot estirar fan acte de presencia els caps de setmana i a l’estiu. Això és el món rural, en una paraula, com a forma de vida i estructura social. Les relacions, lüs del territori, pero, esdevenen cada vegada més una relació i un ús urbà. 4.2.

L’ESTANCAMENT: ALCASSER, ALGINET. EL CAS DE SAGUNT

Es tracta de dos nuclis relativament pròxims, de grandària mitjana (6.000-10.000 habitants), dins la gran àrea central del país, on el domini del regadiu -i en bona mida dels cítricsés evident. Tots dos mantenen taxes positives de creixement, pero molt reduïdes. Fan compatible una proporció de joves elevada, amb una taxa d’envelliment notable. En ambdós casos es donen les migracions quotidianes de treball, i fins i tot l’emigració temporera o definitiva a l’exterior. Malgrat la proximitat a l’àrea central del País, la industrialització és mínima, cosa que explica en bona part les anteriors afirmacions. La caiguda de l’economia agrícola (preus estables o de creixement lent davant de costos creixents dels imputs del sector) són a la base de I’estancament d’aquestes poblacions. De fet, les comarques de les Riberes, la Costera, presenten una estructura i dinàmica molt semblants a aquests nuclis. Quelcom semblant ocorre amb Sagunt, municipi complex, on es reuneixen els trets característics de les poblacions agrícoles 49 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


EESPILL i la insòlita implantació d’una indústria gegantina allunyada del que molts hem anomenat model o via valenciana. La presencia de dues comunitats diferenciades -Sagunt i el Portal si d’un mateix municipi, fan que siga un element d’observació suggestiu. La manca de reeixida de la gran indústria fa que Sagunt participe, també, d’un creixement moderat, amb envelliment de la seua població, alhora que s’hi configura, al Port, una societat urbana de signe modern, i sovint capdavanter, pel que respecta al moviment social i urba de l’àrea central del País Valencia. 4.3.

L’EXPANSI~ D’UN NUCLI PERIFERIC DE L’AREA METROPOLITANA DE VALENCIA: TORRENT

Torrent, a 10 Km. del centre de Valencia, passa dels 8.561 habitants el 1900, als 24.042 el 1960 i els 46.686 el 1975. Aquest creixement és el d’una ciutat sotmesa a l’expansió industrial, en el context d’una area metropolitana tota ella expansiva, com pot comprovar-se als anexos. La immigració en sera el resultat, i l’estructura de la població ens mena a un rejoveniment dels quadres i una taxa molt baixa de vells (menys del 10 %). Torrent ha esdevingut la capital de 1’Horta Sud, i com a signes evidents d’aquesta capitalitat podem comptar-hi la penetració de la seua Caixa d’Estalvis, o el fet d’haver polaritzat les organitzacions polítiques d’aquesta comarca.

5.

EL

NAIXEMENT

DUNA

GRAN

CIUTAT:

VALENCIA

Aquella ciutat que tan be sabé descriure Blasco Ibáñez a At-voz y tartana comer@ a morir en iniciar-se la industrialització al voltant dels seixanta. La ciutat dels botiguers, els rendistes, radicals o clericals, tant li fa, capital rural d’rm man agrícola com ja he dit adés, comenca a donar pas a una nova concepció de les funcions urbanes. Del seu passat en romandran els monuments, les fites històriques que també hi contribueixen en el sentit de Rossi a conformar les referències, l’ambient urbà, al retrobament de les senyes d’identitat de tot un poble, tot buidant, pero, els elements folkloritzants, retrògrads, als quals ara s’aferren, justament, les capes socials en decadencia. 1 ho fan amb la virulencia que els dóna la manca de perspectives, és clar. Les quantificacions són expressives tal com pot comprovar-se als anexos. La ciutat multiplica per tres la població del seu terme, tot arribant a la practica urbanització del territori, entre 1900 i 1975. Tot i ser significativa la xifra, ho és més encara l’evolució a l’interior del seu territori: la ciutat creix a costa de la seua horta, de velles partides de regadiu, i fins i tot alguna de les 51 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL séquies deixa d’acomplir la funció secular: és el final del camp en benefici de la ciutat. Els districtes centrals es buiden, en termes relatius i absoluts, per tal d’encabir-hi una terciarització creixent: la ciutat buida a les nits, l’aparició del CBD clàssic, esdevé un fet entre 1960 i 1975. 1 alhora la destrucció, previa degradació, dels barris antics de la ciutat, mitjancant una articulada operació de renovació interior al servei del capital. La fi del ve11 mode de vida es consuma fins i tot de manera brutal, i el trasllat de la població cap als nous barris perifèrics, amb la seqüela de manca d’equipaments collectius i àdhuc dels serveis mínims indispensables, es conjuminarà amb l’afluència d’una allau immigratòria creixent, parallela a la que es produeix als assentaments i nuclis tradicionals de 1’Horta. Ei resultat és una nova ciutat, amb canvis pregons pel que fa a les ocupacions dels seus habitants, a l’estructura de la població, i una dinàmica, sobretot pel que respecta a la seua influencia en el conjunt de la formació social del País Valencia. Així, entre la ciutat de Blasco Ibáñez, a penes canviada durant decennis, on predominaven les ocupacions primàries (44 O/o dels actius e n1900) i les activitats artesanals i comercials (23 O/o), hom passa a la ciutat centre de producció i sobretot de funcions terciàries del 1970: el 57 % dels actius residents al municipi s’hi dediquen al terciari. 1 les xifres no prenen en compte el fenomen metropolità: les migracions quotidianes assoleixen nivells elevadíssims, i les interrelacions centre-nuclis perifèrics s’estableixen a nivel1 de continu fins i tot edificat. El desplacament productiu, malgrat tot, sembla evident. Primer fou l’agricultura, a la qual pràcticament no li resta espai físic, engolit per l’expansió urbana. Després dúna intensificació, la indústria emprén també el camí de l’assentament perifèric: la demanda de sol residencial hi exercirà el seu paper en un mercat «lliures on especulació i destrucció es conjuminen de manera perfecta. La mateixa estructura urbana, en termes físics, i els planejaments vigents, afavoriran una hipertrofia dels equipaments centrals, impulsant, potenciant, i acreixent, les dificultats d’un centre sobresaturat. 1 bé, tard i possiblement malament, aquesta ciutat ha arribat a reproduir el model de la ciutat capitalista moderna. 1 bé, el 20 % dels valencians resideix a la ciutat de Valencia, i el 35 ho fa a 1’Horta. La nova estructura i dinàmica urbanes, la compositió i origen d’aquesta població ens hauria de fer pensar en la transcendencia que per al conjunt del País tenen aquestes proporcions, a part és clar, de les repercussions que per a aquesta població té la mateixa aglomeració. Bs ben conegut que els hàbits i les formes socials varien amb menys plasticitat que no les magnituds quantitatives. Les capes dominants d’aquesta gran ciutat, malgrat els pregons canvis que ja hem vist, mantenen una ideologia arrelada en el passat. Passat que, a més, mitifiquen en la mida que no poden encarar-se a una destrucció inevitable. 52 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL Afegim-hi el grau de desarticulació urbana i social que suposa un creixement ràpid, intens i extens, on l’aportació de nova gent pot produir fenòmens de dispersió en un context que no afavoreix la integració social i cultural. Només això permet d’explicar la virulencia amb que certs aspectes són escomesos pels qui no travessen el Camí de Trànsits. Perquè la nova funció de Valencia és la d’articular tot un pafs, i no una comarca, reprenent així el gloriós passat del segle XV.

6.

A MANERA

DE CLOENDA

Al País Valencia recent s’ha produyt una intensa desertització del camp en benefici dún creixement urbà fins i tot espectacular. Aquest creixement urbà ja tenia precedents; el que ha canviat és la funció urbana que podríem resumir en els canvis en la població, la seua estructura i dinàmica, i sobretot en la seua activitat. De la mateixa manera, a l’interior de les economies agrícoles també s’han produït canvis fonamentals: amb una reducció forca notable dels actius agrícoles es les produccions físiques i econbmantenen, i àdhuc s’expansionen, miques. Ambdós processos -desertització del camp i expansió urbanas’han produit de manera «espontània» i sovint amb formes dramàtiques per a les poblacions afectades. La deteriorització de l’espai rural s’ha accelerat en la mida que restava menys població i que alhora aquesta envellia. El naixement de la nova societat urbana i industrial, evident a nivel1 de dades i indicadors socio-econòmics, encara no s’ha vist acompanyat per la cristallització de posicions de classe definides en termes estrictes, de la mateixa manera que la crisi d’identitat dels valencians -òbviament estimulada per les capes socials en retrocés, especialment només assolirà formulacions contundents en a ‘les ciutats tradicionalsla mida que es consolidara aquesta nova societat industrial, en el moment que entre a la maduresa. Malgrat les disfuncions, ãa destrucció de recursos difícilment substituibles -naturals, del patrimoni històric-, aquest creixement s’inscriurà com a positiu, i des de la meua perspectiva, permetrà de bastir un nou país. Sens dubte amb forts conflictes, i amb l’exigència d’unes solucions, que no cal aclarir-ho, per a mi vénen des de la perspectiva del socialisme i la llibertat. RICARD

PfiREZ

CASALIO

Juny

53 © faximil edicions digitals 2003

1978


tESPILL

ANNEXOS

1. Municipis

segons quantitat

de població 1900

2. Població

%

.. .. .. .. .

519 15 6 2:

96’1 2’7 1’1 ti’;

503 30 12 4:

92’0 5’5 2’2 0’3 8’0

476 39 27 740

87’1 7’1 4’9 0’7 12’7

, .. . .. . .. ..

541

100’0

547

100’0

546

100’0

per grandària

3. fndexs

%

1975

Ok Habitants

996.624 188.445 188.917 213.550 590.912

. . . . . . . . . . . . 1.587.536

de creixement

Nbre.

1960

Habitants

Totals

%

de municipis 1900

Municipis menors de 10.000 hab. . . . . . . . . . . . . Entre 10.000 i 20.000 hab. Entre 20.000 i 100.000 hab. Mes de 100.000 hab. . . . . . . Conjunt urbà (> 10.000 h.)

Nbre.

1975

Nbre. Municipis menors de 10.000 hab. Entre 10.000 i 20.000 hab. . . . . . . Entre 20.000 i 100.000 hab. . . . . . . Més de 100.000 hab. . . . . . . . . . . . . Conjunt urbà (> 10.000 hab.) . . . Totals

1960

62’9 11’8 11’9 13’4 37’1

999.470 416.520 438.296 626.593 1.481.409

100’0 2.480.879

de la població,

O/P Habitants

%

40’4 854.758 16’8 533.907 17’6 831.418 25’2 1.191.135 59’6 2.556.460

20’1 15’6 24’3 40’0 79’9

100’0

3.411.218

100’0

1900, 1960, 1975 (base 1900 = 100)

Població total ................................. Municipis menors de 10.000 hab, ............... Entre 10.000 i 20.000 hab. ..................... Entre 20.000 i 100.000 hab. ..................... Més de 100.000 hab. ........................... Conjunt urbà (> 10.000 hab.) ...... ... ... ......

1900

1960

1975

100’0 100’0 100’0 100’0 100’0 100’0

156’2 100’2 221’0 232’0 293’4 250’6

214’8 85’7 283’3 440’0 557’7 432’6

54

© faximil edicions digitals 2003


© faximil edicions digitals 2003

120.671

254.655 458.039

1900

1960

379’5

211’0

100’0

Z

13’4

10’2

7’6

%

225.422

147.140

87.011

H

169’1 259’1

100’0

Z

AMC

Percentatges

METROPOLITANES

6’6

5’9

5’4

%

1.193.048

766.080

Z

379’6

243’8

30’8 34’9

19’7

%

1.876.509

1.167.875

521.898

H

359’5

223’7

100’0

Z

AA.MM.

55’0

47’0

32’8

%

1900, 1960, 1975. Index, base 1900 = 100

100’0

AMV

de fet

314.216

H

sobre població

DEL PAXS VALENCIA,

AMA: Area Metropolitana d’Alacant; AMC: Area Metropolitana de Castelló; AMV: Area Metropolitana de Valencia; AA. MM.: conjunt d’Arees Metropolitanes del País Valencià. H. habitants de fet; 1: índex (base 1900 = 100); %: percentatge de la població total a cada any.

1975

H

AMA

DE LES AREES

Av

POBLACIO


4. ‘Població

de les àrees metropolitanes

del País Valencià

D’antuvi convé aclarir que no hi ha una definició estricta d’àrea metropolitana, o almenys l’autor no la coneix. Les determinacions funcionals, els continus edificats, les relacions productives, o els moviments de mercaderies i persones, sembla que formen part d’un fenomen que depassa la ciutat com unitat aïllada i definible. A tal1 duna nova convenció hom ha pres com a unitats metropolitanes del País Valencia les d’Alacant, Valencia i Castelló. La primera ve integrada per les comarques de 1’Alacantf i el Baix Vinalopó, i és la més discutible: l’eix del Vinalopó suposa a hores d’ara una aglomeració urbana de primera magnitud, i haurà d’incloure, potser necessàriament, les comarques de les Valls del Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i 1’Alt Vinalopó. La segona inclou l’Horta, concepció òbviament restringida si hom té en compte que de Sagunt a Almussafes, comunicacions i grans implantacions industrials convergeixen en la formació d’una gran àrea econòmica. Finalment l’àrea de Castelló ha estat confegida, de manera una mica arbitraria, als municipis d’Almassora, Benicàssim, Betxí, Borriana, El Borriol, Castelló, Nules, Onda, Vila-real i la Vila-vella, pertanyents tant a la Plana Alta com la Baixa. 5. Les variacions

de la població

comarcal

1900, 1960, 1975

En seixanta anys la població total del País es multiplica per 1’59. En quinze, torna a fer-ho per 1’37. Aquest creixement és molt desigual a l’interior del territori. Entre 1900 i 1960 tretze comarques perden població, en proporcions que varien de -0’1 al Comtat i -45’2 als Ports. Entre 1960 i 1975 el pro& s’accelera, tot arribant als límits del despoblament. Entre els Ports i la Val1 de Cofrents es configura una progressiva desertització, i l’espai fora mes ampli si féiem l’anàlisi a escala municipal. 6. Estructura

per edats d’algunes poblacions,

Població Alcàsser ...... . , . ... Alginet ........................ Cabanes ...... ... ... Santa Pola ...... ... Sagunt ........................ Toras ........................ Torrent ...... ...... *

......... ......... ......... .........

circa 1975 *

Menys 20 anys

20-59

60 anys

32’8 35’2 21’1 40’6 34’7 18’6 39’7

49’9 49’2 56’9 47’4 51’1 48’5 50’4

17’2 15’5 22’4 12’0 13’5 32’8 9’9

% sobre població total de cada municipi.

56 © faximil edicions digitals 2003


LA POBLACIO

Comarca

COMARCAL

pO%?ó

1900, 1960, 1975

Pof;¿&&d

P&&$d

Variacid relativa en % 1900/60

Variació relativa en % 1960175

Baix Vinalopó . . . . . L’Alacantí . . . . , . . . Les Valls del Vinalopó La Marina Baixa . . . Regid d’Alacant . . .

. . . . . . . . .

45.478 75.193 37.553 55.424 213.648

98.396 155.655 45.258 51.596 350.905

182.804 273.235 60.854 99.530 616.423

116’3 107’0 20’5 -6’9 64’2

85’8 75’5 34’5 92’9 75’7

La Marina Alta . . . . El Comtat . . . . . . . L’Alcoià . . . . . . . . La Val1 d’Albaida . La Safor . . . . . . . Regió d’Alcoi-Gandia

. . . . . . . . . . . .

61.259 25.455 57.770 49.632 59.861 253.977

58.512 25.422 78.656 61.514 95.292 319.396

71.609 25.309 104.560 73.718 118.228 393.424

-4’5 -0’1 36’1 23’9 59’2 25’7

22’4 -0’4 32’9 19’8 24’1 23’2

40.504 104.188 40.342 314.296 34.465 16.810 550.525

58.000 155.758 50.465 766.080 47.012 54.553 1.131.868

64.978 183.416 57.879 1.193.048 58.143 67.158 1.124.622

43’2 49’5 25’1 143’8 36’4 224’5 105’6

12’0 17’7 14’7 55’7 23’7 23’1 43’5

68.447 68.744 20.520 20.077 54.768 21.040 233.519

105.558 99.347 16.631 13.926 47.511 ll.525 294.498

138.203 152.044 15.766 11.141 55.326 7.519 379.999

54’2 44’5 -18’9 -30’6 -13’2 -45’2 26’1

30’9 53’0 -5’2 -20’0 16’4 -34’7 29’0

La Ribera Baixa . . . La Ribera Alta . . . . La Costera . . . . . . . L’Horta . . . . . . . . El Camp de Túria . . EI Camp de Morvedre. Regió de València . . La Plana Baixa . . La Plana Alta . . L’Alcalatén . . . . . L’Alt Maestrat . . . El Baix Maestrat . Els Ports . . . . . . Regid de Castelló

. . . . . .

. . . 1: : . . . . . . . . . . . .

L’Alt Millars . . . . . L’Alt Palància . . , . Racó d’Ademús . . . Els Serrans . . . . . La Foia de Bunyol . La Plana d’Utie1 . . La Val1 de Cofrents La Canal de Navarrés Regió Requena-Utiel

. . . . . . .

. . . . . . . . . .

19.298 37.979 10.075 33.023 25.233 37.754 14.731 19.169 197.262

13.872 32.725 7.242 26.766 24.570 43.677 15.911 20.191 184.954

5.973 27.236 4.129 19.964 28.575 38.185 ll.243 17.280 152.585

-28’1 -13’8 -28’1 -18’9 -2’6 15’7 8’0 5’3 -6’2

-56’9 -16’8 -43’0 -25’4 16’3 -12’6 -29’3 -14’4 -17’5

L’Alt Vinalopó . Vinalopó Mitjà , Baix Segura . . . Regió d’oriola .

. . . .

. . . .

26.252 ll.727 70.948 108.927

55.861 13.716 128.105 197.682

83.541 18.626 136.055 238.222

112’8 17’0 80’6 81’5

49’5 35’8

. . . .

1.557.858

2.479.303

3.405.275

PA1S VALENCIA

. . . .

. . . .

* Dades provisionals.

© faximil edicions digitals 2003

159’1

2OY 137’3


CESPILL 7. La ciutat de València. Evolució (fndex, base 1900 = 100) A~Y 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1975

de Za població

Població

de fet

213.550 233.348 251.258 320.195 450.756 509.075 505.066 653.690 714.086

19004975

Index 100’0 109’2 117’6 149’9 211’0 238’3 236’5 306’1 334’3

Dels tres quadres anteriors pot deduir-se, fàcilment, que el creixement de la població urbana al País Valencia és ràpid -tot i acceptat el límit convencional dels 10.000 habitantsassolint un multiplicador del 4’3 entre 1900 i 1975. Ara be, hi ha una distribució interna d’aquest creixement que convé de subratllar per tal de copsar l’abast d’algunes afirmacions que es reflecteixen al text de l’assaig: a) Entre 1900 i 1960 el creixement és important (X 2’5), pero entre la darrera data i el 1975, encara el ritme és més viu (X 1’8), tot tenint en compte la dimensió temporal. b) S’ha de subratllar, com a fenomen d’excepcional importancia el creixement de dos grups de ciutats: 1) Entre 20.000 i 100.000 habitants, que es multipliquen per 2’3 entre 1900 i 1960, i per 2 en tan sols quinze anys. 2) 1 de les grans ciutats -Valencia, Castelló, Alacant i Elx- que ho fan per 2’9 al primer període i per 2’6 als darrers tres lustres. Ara com ara 4 de cada 10 ciutadans del País Valencia resideixen a les quatre grans ciutats del Pais, i d’aquests 2 ho fan a Valencia-ciutat. c) Per contra, la vivesa del creixement de les ciutats intermedies (entre 10 i 20.000 habitants) sembla aturarse i, no cal dir-ho, es troba molt per sota de l’increment de la població urbana. En qualsevol cas, pero, allò que convé retenir -des del meu punt de es la consolidació duna xarxa urbana densa. Prenent com a refevistarencia 1’Estat espanyol, en 1970 aquest tenia en municipis majors de 10.000 habitants el 66 % de la seua població, davant un 70’5 al país, i aquest percentatge, com pot comprovar-se, arriba gairebé al 80 % en 1975. d) Per a d’altres consideracions, no alienes a aquest text, convindra retenir, malgrat tot, la importancia als nuclis rurals: 87’1 O/ dels municipis del país tenen menys de 10.000 habitants. Només cal recordar les lleis electorals -alhora que la distribució geogràficaper adonar-se de l’abast del fenomen. Aquest 87’1 % dels municipis del País, el 1975, només encabia un 20’1 % de la seua població. e) És a l’interior de les AAMM. on es produeix el creixement. Aquest 58

© faximil edicions digitals 2003


LESPU es central sempre, o a tot estirar amb petites matisacions de polinuclearització -cas d’Elx i Alacant, i en grau menor de Valencia, Torrent i d’altres nuclis menors, Castelló, Vila-real-. Bona prova n’és l’índex metropolità establert a l’apartat 4 d’aquest anex. A excepció d’Elx, les AA.MM. del país es polaritzen a l’entorn de les grans ciutats, tot creant greus problemes de congestió i alhora afavorint-ne l’especulació del sol entre d’altres seqüdes negatives.

f) Diferencies de ritme n’hi ha. La rapidesa de I’AMA és notable: el 1975 iguala els índexs de Valencia. El retard de Castelló és significatiu, i tradueix certs problemes d’industrialització alhora que, potser, manca d’efectius humans d’origen gairebé secular. 8. Poblaciá

de Valèlacia per districtes 1940 Districte

1. II. III. IV. V. VI. VII. VIII. IX. X.

Patriarca . . . . . . Catedral . . . . . . Gran Via . . . . . Russafa . . . . . . Devesa . . . . . . . Jesús . . . . . . Botànic . . . . . . Saidia . . . . . . . . . Exposició .*. . . . Marítim . . . . . . .

.. .. .. .. .. .. .. .. .. ..

. .. . .. . .. . .. . .. . .. . .. . .. . .. .

1960

fndex

4b

Index

100 100 100 100 100 100 100 100 100 100

11’1 12’2 9’2 9’6 8’8 10’1 9’4 6’7 9’1 13’5

67’8 72’0 97’6 93’4 117’2 134’9 168’0 131’3 140’9 114’3

Index, base 1940 = 100 per cada districte. del municipi de Valencia.

1975 030 6’7 1’8 8’1 8’1 9’2 12’2 14’2 7’9 11’5 13’8

39’7 41’7 76’1 69’4 182’0 204’2 234’6 235’0 362’4 171’1

Percentatge sobre població

9. Població activa de la citctat de València, 1900-1970 (percentatge)

Primari ..................... Secundari .................. Terciari .....................

Index

1900

1970

44 23 33

3 40 57

© faximil edicions digitals 2003

O/O

2’8 3’2 4’6 4’3 10’4 13’4 14’3 10’2 21’5 15’0 total


10. Terciarització

de la població

activa, í970 a

Districte

1. II. III. IV. V. VI. VII. VIII. IX. X.

Patriarca ............... Catedral ............... Gran Via ............... Russafa .................. Devesa .................. Jesús ...... ... ......... Botànic .................. Saidia .................. Exposició ............... Marítim ... ... .........

ALGUNES

Yo pobl. total

b o/o p. activa terciar-i

b/a x 100

4’0 4’6 5’5 5’4 9’6 12’3 14’8 9’5 18’1 15’6

5’6 6’2 7’8 7’0 8’2 12’2 15’6 8’2 15’0 13’9

140’0 134’0 141’0 129’0 85’0 99’0 105’0 86’0 82’0 89’0

REFERENCIES

BIBLIOGRAFIQUES

Theories of value and distribution economic theory, Cambridge, 1973.

DOBB, M.: LANGE,

0.:

«Note on ideology

and tendencies

since Adam Smith. Ideology

in economic

research,,

and

Ínter-

national Social Sciences Journal, 1964. MORISHIMA, M.: Marxian economics, Cambridge, 1975. RICARDO, D.: On protection to Agriculture, Londres, 1951. LEFEBVRE,H.: Espace et politique. Le droit ¿i la ville, II, París, 1972. - La .révolution urbaine, París, 1972. - Du rural à l’urbain, París, 1970. HOLLAND, S.: Capital versus the Regions, Londres, 1976. HAGGET, P.: Locational Analysis in Human Geography, 1966. CASTBLLS,M.: La question urbaine, París, 1972. - Sociologie de Sespace industriel, París, 1975. Scientific Ameritan: Cities, 1965. De Economía. Revista de Estudios económico-sociales, núm 138, Madrid, 1976. BoZetfn de Estudios Económicos, núm. 86, Universidad Comercial de Deusto,

agost 1972. NADAL, J.: La población española. Siglos XVI a xx, Barcelona, DEL CAMPO, S.: Análisis de la poblacik de España, Barcelona,

GIRALT, E.:

1967. 1972.

«Anteceden& històrics», a Estructura Econòmica del País Va1, València, 1970. PÉREZCASADO,R.: «Demografia», a Estructura Bconòmica del País Valencia, 1, València, 1970. len&,

60

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL PÉREZ PUCHAL, P.: Geografia de la població valenciana, TEIXIDOR DE OTTO, M.a J.: Funciones y desarrollo urbano

València, 1976. de Valencia, Valèn-

cia, 1976. DE ORUETA, E. L.: Desarrollo urbano de Castellón de la Plana, Madrid, 1971. - La Huerta de Valencia Zona Sur, València, 1971. Círculo de Economía de Alicante: Un Plan de Desarrollo para Alicante ciudad y su comarca, Alacant, 1974. Gabinet Sigma: La economía de Alcoy y Comarca. Aspectos histdricos y estructuras actuales, Alcoi, 1974. GOZALVEZ PÉREZ, V.: Santa Pola, Urbanismo, economía, población, Alacant, 1976. Departament de Geografia de la Universitat de València: El Area metropolitana de Valencia, València, 1978. LLUCH, E.: La Via Valenciana, València, 1976. Diversos autors: Los cítricos en España, Madrid, 197 . PÉREZ CASADO, R.; YBARRA, J.; VERDE, F.: La indústria i la cultura catalana al País Valencia, Congrés de Cultura Catalana, València, 1977 (inèdit). MARQUÉS, J. V.: País perplex, València, 1974. MUMFORD, L.: La cité à travers l’histoire, ed. francesa, París, 1964. ROSSI, A.: Scritti scelti sull’architettura e la citti: 1956-1972, Mil&, 1975. - La arquitectura de la ciudad, Barcelona, 1971. SORRIBES, J.: Desenvolupament capitalista i transformacions territorials al País Valencia (1960-1975). El cas de 1’Horta. Tesi doctoral en Ciències Econòmiques, València, 1978 (inèdita). El País Valenciano frente a la democracia. Economía, Sociedad y Polftica. Ed. PCPV, València, 1977; pel que respecta a l’autor d’aquestes ratlles: aAlgunos problemas de la ordenación territorial en el País Valencianou, op. cit., 2, pp. 63-78. CEUMT, Butlletí del Centre d’Estudis Vrbanístics, Municipals i Territorials, 6, setembre 1978: «El planejament urbà i les àrees metropolitanes del País Valenciày, per V. González-Móstoles, Gaspar J. Urban, J. Sorribes i R. Pérez Casado, pp. 40-48. SANCHIS GUARNER, M.: La ciutat de Valencia. Síntesi d’Historia i de Geografia urbana, València, 1972. ROSSELL~, V. M., i BONO, E.: La banca del País Valencia, València, 1972. B~RRIEL

61

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


LESPILL

E

L NOU GENESI: A LENTORN DELS ORÍGENS DE LAVIDA*

E

S PRESENTA, a tal1 d’introducció, un breu examen de les especulacions fetes a través de la historia sobre l’origen de la vida. La gènesi més notoria al món occidental és la creació bíblica; altres cultures van escollir la generació espontània. S’ha suggerit que la vida és el fenomen més improbable de la historia de l’univers; ara bé, el descobriment d’una gran abundancia de materials orgànics, formadors d’éssers vivents, per l’univers, indica que la vida pot existir a molts altres mons. De fet, una explicació científica del problema de l’origen de la vida ha conduït a la teoria de la panspèrmia, l’existència de llavors de vida pertot arreu del cosmos, on hi hauria una immensa xifra de mons habitats. La teoria més plausible, l’evolucid química, és una extrapolació a la Terra primitiva del procés d’evolució biològica darwinista. Del cristal1 de materia inerta s’arribaria al primer organisme vivent per un procés irreversible mitjancant esgla(ons successius de complexitat creixent; els salts cristal1 + cMula + consciencia apareixen, dins d’un * L’autor vol fer constar el seu agraiment al professor Joan Oró i al Dr. Josep M. Segarra Obiol per les estimulants discussions sobre el tema d’aquest article. Així mateix, desitja expressar el seu reconeixement a Margarida Vicens Ferragut per l’ajut en la composició. Els treballs esmentats per l’autor han estat possibles mitjancant I’ajut, en part, del National Cancer Institute (CA 08748).

63 © faximil edicions digitals 2003


escenari de mils de milions d’anys, com a inevitables i fatalment necessaris. S’analitza l’impacte dels estudis sobre l’origen de la vida i la possibilitat de crear un ésser vivent partint de materials inerts. Això constituiria una fita més en el continu desplacament de la primacia de l’home que es va iniciar amb el trencament de les esferes del món clàssic i medieval per la teoria heliocèntrica, i continua amb el descobriment de l’infinit i de l’evolució. L’home ha reaccionat contra el sentiment de desenzparanca produït pel destronament de la falsa posició privilegiada de rei de la creació, amb una nova confianca basada en la consciencia dels seus límits. La passió pel coneixement l’ha dut a la gran aventura de la ciencia i la tecnologia, si bé empresa amb un sentit faustic, venent la seua anima per obtenir els resplendents fruits de l’arbre del progrés.

L’HORITZÓ

HISTORIC

1 ESCENARI

DE LA WEST16

De tots els desitjos de l’home per conéixer, no n’hi ha cap més arrelat que el d’indagar el punt d’arrencada i la finalitat de tot el que és al seu voltant, tant vivent com inanimat. El sentiment de meravellarse i l’impuls per trobar una explicació a tant de miracle s’ha plasmat, des de les cultures més primitives, en l’elaboració de mitologies que descriuen el sorgir del món, la vida i l’home, per intervenció magica d’éssers superiors. Fou arran del gran desvetllament que va tenir lloc a la vora del mar Iònic quan els primers pensadors d’occident proposaren una hipo tesi de l’origen de les especies, deslligada d’elements màgics. Així, Anaximandre, al segle VI a. C., postula una cosmologia fonamentada en el concepte dún Iniinit absolut i sense cap ornament de faula. En indicar Anaximandre que l’home i els animals procedeixen d’espècies inferiors, i que originalment tots els vertebrats descendeixen dels peixos, ens dóna un avanc de la teoria moderna de l’evolució biologica. Teories més agosarades, precursores de les actuals, sobre la constitució de la materia i l’origen de la vida, les varen formular Demòcrit i Leucip, al segle següent, enmig de l’embriagament mitologic de l’època; els déus no varen crear l’home, sinó que aquest sorgí d’altres éssers vius mitjancant mes senzills que foren originats duna «llaca primordial» lentíssimes i successives transformacions. Un retrocés molt gran en aquesta marxa ascendent de l’elaboració científica s’experimenta mes tard amb les escoles platònica i aristotèlica, on l’especulació sobre l’origen del món, la vida i l’home, cau de nou en llegendes, com la de la transmigració d’ànimes i la transformació regressiva de l’home en animal. Segles després, amb l’adveniment del cristianisme, es produeix l’entronització oficial del relat bíblic de la creació del món i de l’home i la seua caiguda de l’estat de gracia original. Una Iluita es desenrotlla entre 64 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL els prejudicis entroncats amb supersticions i doctrines tradicionals, i la creixent concepció racional en biologia que comenca al segle XVII. Caldra esperar fins al XIX per a trobar replantejat el problema de l’origen de la vida; als segles anteriors, l’acord total, tant dels pensadors com dels cercles ortodoxos, sobre la formació espontània o màgica de la vida no permeté de reconéixer l’existència de tal qüestió. Es al segle de Darwin, Wallace i Haeckel, quan es demostra com l’home, els animals i les plantes s’han format d’espècies inferiors per un procés evolutiu molt prolongat. El mateix segle va veure la refutació absoluta de la generació espontània, i demostrà que els éssers vivents tan sols podien originar-se de gèrmens vivents: Omne vivum ex ovo, com ja havia establert Harvey. Més important, encara, fou la indicació de Darwin sobre la possibilitat que els primers organismes haguessen sorgit a partir de substancies formades de components inerts en el medi adequat d’un toll, en les condicions favorables de temperatura i radiació de la Terra primitiva. A banda d’aquesta indicació, ens hem de remuntar als principis del segle xx, quan, pels anys vint, el biòleg britànic Haldane i el bioquímic soviètic Oparin varen formular simultàniament i independentment el que es pot considerar com la primera hipòtesi racional sobre el principi de la vida en la Terra a partir de components inorgànics, en un periode considerablement llarg. Per a Haldane i Oparin, una gran quantitat de productes orgànics es podien haver format, en les condicions favorables de la Terra primitiva, als oceans o llacs, on es degueren concentrar i reaccionar lentament entre ells fins formar-s’hi una molècula autoreplicable que constituiria el primer organisme vivent. La hipòtesi de Haldane i Oparin pressuposa l’origen «espontani» de la vida, amb la peculiaritat, pero, que aquest procés hauria durat centenars de milions d’anys, i consistit en estadis successius i esglaonats de producció de molècules intermediàries de complexitat creixent fins arribar al primer organisme vivent. El desenvolupament dels descobriments científics, a l’igual que la trama de la historia, és una concatenació en que causa i efecte, pensament teòric i comprovació o suport experimental van ben estretament lligats. Així, veiem com fou de decisiva per al desenvolupament de les teories de l’evolució química la troballa feta durant els anys trenta, segons la qual 1’Univers estava majorment constituït per hidrogen, i en l’atmosfera de Júpiter i planetes més en112 hi havia el gas meta (un compost de carboni i hidrogen), amoníac i hidrogen. Fou després de la segona Guerra Mundial quan es produïren avances crucials en l’estudi de l’origen de la vida, basats en els postulats d’Oparin i Haldane i les observacions d’un químic nord-americà, Urey, sobre la probable composició de l’atmosfera i la cresta terrestre primitives. Pel que respecta a l’escenari on es va forjar la seqüència que provoca l’origen de la vida, es pot afirmar que comprén no sols la terra, sin6 que pot molt bé abrasar tot l’Univers, ja no sols perquè la Terra li 65 © faximil edicions digitals 2003


~ESPILL pertany, sinó perquè la vida depén de la llum dels estels. Així, cal descriure alguns aspectes de l’escenari cosmic on es va desenrotllar el drama de l’origen. De la infinitud de l’espai, se n’adonaren per primera vegada els filosofs grecs; caldrà, pero, esperar la introducció del telescopi per a obtenir-ne una comprovació experimental. Hauran de transcórrer dos segles per a poder explorar científicament el paràmetre dels temps, es a dir, I’edat de la Terra i de l’univers, qüestió que no ha trobat resposta tan ràpida com l’obtinguda amb les dimensions d’aquest. Les distancies en l’univers foren determinades des de fa més d’un segle i han donat per resultat unes xifres més i més enormes a mesura que s’han anat refinant els procediments de determinació.l L’escala del temps geològic no fou mai prevista pels antics, que sols creien que era, relativament, de curta duració. En tot el transcurs de I’era cristiana s’ha atribuït a la Terra una edat d’acord amb el dogma derivat del relat bíblic. Així, encara al segle XVII l’arquebisbe irlandés Ussher afirmava que el man havia estat creat el 23 d’octubre de I’any 4004 a. C. Amb l’esclat de les ciències geològiques, al segle passat, s’anà perfilant la gran antiguitat de la Terra, que havia estat ja prevista per Herodot, tot observant la transitorietat de les característiques de la capa terrestre i adonant-se que fossils de peixos i de molluscos es trobaven dins les muntanyes de I’htica; així va exclamar: «Dóna prou temps i qualsevol cosa pot succeir.» Fou durant la segona meitat del segle XIX quan els paleontolegs varen determinar l’edat de les distintes capes de la Terra mitjancant l’estudi dels fossils, comparant 110~s de característiques sedimentàries an&logues i mesurant el temps invertit en la formació dels sediments produits per la contínua erosió de la superfície de la Terra. Aquest procediment dona xifres de centenars de milions d’anys per a l’edat del nostre planeta. Un altre procediment consistí en el càlcul del temps invertit per les aigües dels oceans per a arribar a contenir la salinitat actual partint de l’aigua dolca. Les aigiies dels rius contenen una petita proporció de sals que arrosseguen contínuament cap als oceans, on, per evaporació, es van concentrant fins arribar al grau de salinitat actual; d’aquesta manera es va poder deduir que l’edat de la Terra des de la formació dels oceans també era dún quants centenars de milions d’anys. Aquestes xifres, pero, no reflectien la vertadera edat, que s’ha trobat d’una manera precisa per mitjà de tècniques radiomètriques, es a dir, avaluant el decaïment de la radioactivitat dún element ’ Les xifres que, sobre les distàncies de la Terra als estels, s’obtingueren en el segle passat no eren inferiors a diversos milers d’anys de llum (un any de llum és la distancia coberta per la Ilum durant un any, el producte de 300.000 quilòmetres pels segons de l’any, aproximadament 10” [el 10, seguit de 14 zeros], és a dir, cent bilions de quilòmetres). Durant els darrers anys, hom ha arribat a mesurar les galàxies mes distants de la Terra, que figuren als límits de resoluci dels grans telescopis, trobant-se distancies de I’ordre d’uns 8.000 milions d’anys. Segons això, l’tmivers visible actualment tindria uns 16.000 milions d’anys de Ilum.

© faximil edicions digitals 2003


i la seua transformació en un altre, continguts en roques de sediments arcaics. És així que hom ha arribat a la conclusió que I’edat definitiva -per ara- de la Terra és dúns 4.200 milions d’anys, unes mil vegades mes que el que creuen avui encara els jueus ortodoxos. Tan sols amb una immensitat de temps es pot concebre la formació de la vida; l’entrecreuament del temps amb l’energia i la materia ens dbna la ra6 de la seqüència evolutiva de lúnivers, nodrida en la fórmula màgica einsteiniana (E = mc’); es l’expressió quadràtica de la velocitat de la Ilum per la massa, on es revela un dels arcans més grans de la natura. Aquesta expressió conté la llum i la calor, la vida i la mort dels estels, gakxies i planetes. Es ben Iògic que, degut a la prolongada vida dels estels (milers de milions d’anys), la massa tan considerable (el Sol és mili6 i mig de vegades més gran que la Terra i figura entre els estels mes petits de la Via Lactica) i l’immens cabal energètic que constantment irradien com a resultat de la transformació de la materia en energia (uns cinc milions de tones d’hidrogen per segon), tota fórmula que tractas d’explicar el «com» i el «perquè» d’aquesta enorme font d’energia hauria d’estar forcosament basada en pararnetres ben grans. 21 quin paràmetre hi ha en la natura més gran que el de la velocitat de la Ilum? Fins al segle XVIII, la velocitat d’un terc de mili6 de quiloera considerada com a infinita, metres per segon, aproximadament, degut a la dificultat per a mesurar-la. L’equació einsteniana que esta SOStenint la trama energètica del cosmos dóna un cert sentit a l’expressió genèsica de la creació inicial de la llum i a les equivalències de vida i llum, de mort i fosca.

L’UNIVERS

ÉS ORGANIC

En un sentit estricte, hom pot afirmar que la vida a l’univers s’ha originat als estels de les galàxies, produïts per l’immens esclat de l’esfera de foc primordial amb que es va iniciar l’univers fa uns 15.000 milions d’anys. A l’explosió va seguir el refredament i l’expansió universals, donant lloc a sistemes solars on van aparéixer planetes en condicions adequades per a la formació d’éssers vegetals i animals. Les condicions ideals per a l’origen de la vida es presenten quan un cos planetari posseeix un sol amb una fase energètica de cicle estable, una orbita planetaria quasi circular -ja que, així, no es produeixen extrems climàtics que impedirien la formació de substancies biogèniques-, i, finalment, la presencia d’aigua o dún dissolvent similar on es puguen desenrotllar les reaccions bioquímiques necessàries per al desenvolupament de la vida. Aquestes tres condicions primàries es compleixen al nostre planeta, i no a cap altre dels planetes del sistema solar explorats fins ara; en efecte, no s’han trobat indicacions d’existencia de vida 67 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL a Mercuri, Venus, la Lluna i Mart. Hi ha més possibilitats de trobar-ne a Júpiter i planetes enllà, encara inexplorats. Si examinem el major esdeveniment científic característic de cada segle del Renaixement en&, veiem com s’inicia el desvetllament científic, després de la foscúria medieval, amb l’enunciació de l’heliocentrisme, al segle XVI, per Copèrnic; el descobriment de l’infinit, per Galileo, al segle XVII; la unitat de les lleis físiques que Iliguen l’univers, per Newton, al XVIII; i la unitat de composició química del cosmos, per Bunsen i Frauenhofer, al XIX. Al nostre segle li cabra la distinció d’haver descobert que lúnivers es orgànic, és a dir, que conté substancies, amb la composició bàsica del carboni, que van originar i mantenen la vida a la Terra. El fenomen de la vida no seria, com va afirmar Hopkins en 1958, «l’esdeveniment mes extraordinari i improbable a la historia de l’Univers», opinió que put a antroponcentrisme, sinó que, degut a l’abundància d’elements formador-s de vida arreu de l’univers, com s’ha descobert recentment, la vida és un fenomen que es pot donar pertot on hi haja substancies orgàniques. Aquestes han estat trobades a meteorits, als cometes, a l’espai interestelar i a les galaxies. Als espais interestelars, on hi ha condicions desfavorables per a la formació de moletules biogèniques (per la baixíssima temperatura, el gran buit i la dispersió de materia), s’han trobat, tanmateix, polímers orgànics i altres compostos, cosa que indueix a considerar que fins i tot un ambient tan hostil pot també esdevenir bressol per a l’inici de processos biopoètics, es a dir, formadors de vida. Es ben curiós que els elements més abundants de l’univers (hidrogen, carboni, nitrogén i oxigen) són també els més essencials en la composició dels éssers vivents, i, alhora, els tres primers són els components principals de la reacció termonuclear que donen lloc al foc i la Ilum dels estels, a I’energia tota de I’univers. L’hidrogen és, en efecte, el combustible que proporciona l’energia, i el carboni i el nitrogen són els intermediaris o catalitzadors d’aquesta reacció fonamental. Si aquesta relació, entre abundancia i capacitat de donar vida i energia al món, dels quatre elements esmentats té alguna significació metafísica o simplement física, és quelcom que escapa a la imaginació, com ho fa també el fet que la combinació dels tres primers dóna lloc a l’acid cianhídric, un dels productes més tòxics i que, nogensmenys, és un dels compostos bàsics per a l’inici de l’evolució química. Citem, en aquest punt, la frase de Joan Oró, segons la qual, en «profunditzar en l’estudi d’aquests problemes es troben més qiiestions que respostes». L’abundància i la gran reactivitat d’aquests elements, especialment la gran versatilitat del carboni a formar innombrables combinacions, ens duu a afirmar que l’existència de vida a l’univers constitueix «una necessitat inevitable» que fatalment s’havia de realitzar. Més difícil problema, o més ’ J. 0~6, Boletín

Fundación

March,

octubre 1977, pàg. 3.

58 © faximil edicions digitals 2003


ESPILL aviat insoluble, és determinar si aquest fat és el producte d’un pur atzar per un procés que es desenrotlla d’una forma intrínseca amb l’existència de la materia, o si és el producte d’un pla que la nostra imaginació no pot concebre.

LES TEORIES

SOBRE L’ORIGEN

DE LA VIDA

(BIOPOESI)

Sempre ha existit un acord i un consentiment general entre les diverses doctrines i hipòtesis sobre l’origen dels éssers vivents: aquests sorgiren de la matèria inerta. Ara bé, hi ha divergències fonarnentals sobre la forma, el lloc i la rapidesa amb que es va efectuar aquesta transformació. La sinopsi següent, adaptada, en part, de Pirie,3 mostra esquematicament les distintes concepcions sobre l’origen de la vida a la Terra, o Biopoesi (del grec bies, vida, i poesis, fer). TEORIES

Hipòtesis

SOBRE L’ORIGEN

Nombre de biopoesis

DE LA VIDA

Característiques

(BIOPOESI) Substrat histbric 0 cosmològic corresponent

Creació

1

Intervenció sobrenatural en la formació dels 6s sers vivents

Mitologies, velades

religions

Generació espontania

co

La vida com un esdeveniment màgic; procés espontani, generalment a partir de materia en descomposició

Pensament dieval

clàssic i me-

La vida es un fenomen etern i universal; els materials portadors de vida s6n transferits contínuament per tot l’univers. (Proposada per Richter, Pasteur, Liebig, Arrhenius)

Univers estable i etern; materia creant-se contínuament. (Hoyle, 1950)

La vida fou originada partint de la materia inerta, per un procés inevitable, en estadis, en la Terra primitiva. (Darwin, Haldane, Oparin, Urey, Calvin i Orb)

Atom primordial, expansió de l’univers. (De Sitter, Lemaître 1925) Explosib, expansib i contracció cicliques de I’univers. (Sandage 1960)

Panspèrmia cbsmica

0

Evolució

1

’ N. W. PIRIE, Nature, 180, 886 (1957).

69 © faximil edicions digitals 2003

re-


LESPILL LA CREACI~ Si be la doctrina de la creació compta avui amb ben pocs adeptes en els medis científics, fou i és encara una de les doctrines més difoses i arrelades. Cada cultura, des de les més primitives dels sumeris, hitites, egipcis, hellenics i romans, així com les del Nou Món i el llunyà Orient, tenen en comú amb la cultura hebrea el fet d’haver forjat relats on s’exposa la creació de I’home (a qui s’entronitza com al seu rei), de la vida i dels móns, mitjancant una intervenció màgica, generalment a partir d’un caos o no-res. La doctrina de la creació ha trobat recentment advocats que tracten de donar-li un caire centífic, tot buscant de compaginar i relacionar la narració bíblica del Gènesi amb els descobriments i les dades de l’evolució i de la panspèrmia. L’actitud i tàctica d’aquest corrent creacionista és ben diferent de la intolerancia i el rígid dogmatisme de 1’Edat Mitjana i èpoques següents; és una política que ha estat adoptada molt sovint per institucions de tota mena a través de la historia. Es tracta duna inveterada i santimoniosa conducta: quan hom proposa una teoria fortament innovadora, que trenca els motlles de la visió establerta dels fenòmens del món i de la vida, aquesta teoria és atacada per la institució corresponent, que vetlla així pels seus interessos; ara be, quan la teoria innovadora s’imposa pel pes de l’evidència, els enemies inicials l’adapten als seus fins amb gran entusiasme i esdevenen els seus més fidels defensors, arribant a sobrepassar en fervor i zel als proponents originals, als quals marginen primer, i desplacen despres, fent-los passar per oponents de la teoria. Es un fet ben curiós que es pot condensar i, en part, relacionar amb l’aforisme anglés: «Ajunta’t amb ells, si no els pots fúmer.» Als defensors de la teoria creacionista els manca I’empremta de rigorositat científica de la Creació. Hi ha una societat per a la investigació de la creació, a California, que no compta entre els seus adeptes amb cap element científic seriós; tracta de demostrar que la teoria de l’evolució és falsa, i que només el relat bíblic conté la veritat que fútilment defensen amb escrits pseudo-científics. No es troba cap article d’investigació, i ni tan sols comentari sobre «recerques» creacionistes, a revistes i congressos científics, i si alguna vegada es suscita la qüestió de la creació a l’estil bíblic, en cercles acadèmics, sempre es fa la distinció d’ésser un tema de tipus religiós, de fe, i no de ciencia.

LA GENERAC

ESPONTANIA

La segona teoria per a explicar l’origen de la vida sosté que la generació espontània és, a part de la generació paternal, possible, si es donen les condicions adequades i es disposa, per part de l’operador, 70 © faximil edicions digitals 2003


de certes forces ocultes. Així, es troba que, durant l’antiguitat, molts pobles creien en la possibilitat de produir éssers vivents d’una forma màgica, com per exemple els egipcis, que manifestaven que els cocodrils i altres animals eren creats per l’acció dels raigs del sol sobre el fang del Nil. Al segle XVIII, per exemple, hom donava fórmules com la següent per a crear animals: «Agafant una barreja de grans de blat amb retalls de roba bruta i posant-ho tot dins d’un cànter, al cap de 21 dies sortien, fets i drets, ratolins ja adults, mascles i femelles en igual proporció.» Aquestes absurdes creences foren totalment rebutjades pels experiments de Pasteur, que demostrà com els insectes i microorganismes que es troben en la carn podrida no són formats espont&.niament, sinó que ja existien en forma d’ous o gèrmens microscòpics, i que, si es bu11 carn o qualsevol altra materia procedent d’éssers vius i es guarda dins d’ampolles, al resguard de la infecció per gèrmens que hi ha en l’aire, es pot conservar indefinidament sense alteració. Es precisament aquest el fonament de la indústria conservera, que ens demostra cada dia amb els seus productes la falsedat de la generació espontània tal com era formulada als temps passats.

LA

PANSPhMIA

CbSMICA

La teoria de panspèrmia còsmica (pan, en grec, vol dir tot o pertot arreu, i spermia, llavors; es a dir, llavors de vida arreu de l’univers) postula que la vida existeix i ha existit sempre arreu de lúnivers, i li és tan intrínseca com ho són la materia, l’espai, el temps o la gravitació. En un context cosmològic, es a dir, del punt de vista de la manera en que es va arribar a la formació de l’univers, aquesta teoria correspondria a la hipotesi proposada per Hoyle, avui desacreditada, sobre l’estat inalterable de lúnivers, en que la materia s’estaria creant contínuament duna forma lentíssima, i l’univers no tindria comencament ni final. Les llavors o vectors que transmetrien els components formadors de vida o microorganismes vius dún lloc a un altre del cosmos serien meteorits i cometes, i, si es vol estirar una mica la imaginació i entrar dins del camp de la fantasia (i alhora satisfer els seus partidaris), els OVNIS. Els meteorits constitueixen els candidats mes afavorits per a realitzar la panspèrmia, per tal com molts d’ells contenen una gran proporció de materia orgànica bastant complexa fins arribar a trobar-se components de proteines i d’àcids nucleics. Aquest descobriment recent indica que a altres 110~s de l’univers hi ha estructures biologiques semblants a les de la Terra; també podria succeir que aquests components dels acids nucleics fossen estadis ascendents duna evolució interrompuda en un altre món. Els meteorits cauen en gran quantitat en la Terra, bé en peces grans o en ~01s. No esta encara determinat, pero, si procedeixen de la nebulosa solar que va formar el nostre sistema o si 71 © faximil edicions digitals 2003


tESPlLt vénen d’altres mons fora del sistema solar. Es interessant el fet que han estat trobades, en els meteorits, certes substancies que indueixen el càncer, cosa que suggereix la universalitat i remota existència de productes que poden causar aquesta aberració de la vida.’ Els cometes, membres del nostre sistema solar, són cossos que contenen igualment una gran proporció de materials organics senzills. Molts d’aquests cometes han xocat amb la Terra en èpoques passades, depositant-hi substancies orgàniques. Urey i Whipple han calculat que aquests encontres sovintejaren molt en èpoques passades. Oró, a mes, ha sug gerit 5 que les substancies orgàniques molt reactives, existents en els cometes, podrien haver contribuït a l’origen de la vida en la Terra quan varen depositar-s’hi en temps remots. La teoria de la panspèrmia còsmica apareix, en certa manera, com un subterfugi que tracta d’explicar l’origen de la vida com un fenomen ocorregut en un altre planeta; així almenys ho semblava fins fa poc. Ara bé, un debat especulatiu sobre aquest tema ha tornat a la teoria de panspèrmia una certa probabilitat d’ésser acceptable, com es discutir& més endavant.

L’EVOLUCI6 QUÍMICA

Hom considera la teoria de l’evolució química com un cas particular de la generació espontània, que fou totalment refutada en la forma en què es proposava als temps medievals i antics. La generació espontarria a què es refereix la teoria de l’evolució química és, a diferencia de l’altra clàssica, pura superstició, segons la qual la vida va sorgir dúna forma única a partir de la materia inerta, mitjancant uns processos que, per estadis de molècules senzilles a més complicades, van arribar, al cap d’uns 800 milions d’anys, a produir la primera cèl-lula. Difereix, a més, de la teoria de la generació espontània clàssica en el fet que no hi ha cap operador hàbil que puga confeccionar les barreges adients; en comptes d’elements màgics, els factors formatius són energia que dóna lloc a reaccions i, molt mes tard, a mutacions, medi ambient físic apropiat (oceans, llacs) i un temps de reacció ben considerable (en contrast amb els pocs dies que es necessitaven per a crear màgicament animals, segons la creenca clàssica i medieval. Durant més d’un segle, des de la formulació per Darwin de la teoria sobre l’origen de les especies, hom ha anat oposant el concepte d’evolució al de creació. Ara bé, el concepte d’evolució, en el sentit d’un I A. Giner-Sorolla i A. Bendich, en J. 0~6, Cosmochemicat EvoZution and the Origin of Life, Reidel, Dordrecht, vol. 2, pàg. 315 (1974). També, A. GinerSorolla i J. Oró, Treball per al XII Congrés Internacional de Càncer, Buenos Aires, 1978. 5 J. 0~6, Nature, 190, 389 (1961).

72 © faximil edicions digitals 2003


procés natural fonamentat principalment en les premisses de canvi ascendent per mutació i supervivencia dels animals o plantes més ben dotats, es pot considerar com a continuació de la creació de la vida per un procés espontani i en estadis de llarga durada, partint de substancies orgàniques. L’evolució biològica enunciada per Darwin és la transformació de formes vivents de les més simples, com existien en temps remots, en altres mes complexes fins arribar a l’home i la fauna i flora d’avui. Si s’extrapola l’evolució biològica cap endarrera, podrem viatjar pels estrats de la cresta terrestre, els quals considerarem com a fulles d’un Ilibre on s’ha escrit la historia geològica i biolbgica de la Terra. Aquest gran llibre podem fullejar-lo mitjancant excavacions o per l’examen de les capes que han estat aixecades del fons per fenòmens orogenics (formadors de muntanyes) o per l’erosió. A mesura que s’examinen capes mes profundes, el nombre d’espècies d’animals i plantes fòssils, que s6n com impressions fotogràfiques, en aquest llibre, de la historia de la Terra, es troben cada vegada en menor quantitat i són morfologicament mes senzilles. Aquesta reducció en el nombre d’espècies va representada en la figura que reproduïm a continuació (on d’una forma molt esquemàtica i aproximada es mostren els substrats i les èpoques dels diferents estadis de l’evolució química i biològica) com una disminució en el nombre de branques de l’arbre filogenètic (representatiu de la seqüència i abundancia de les especies en una època determinada). De la gran abundancia d’animals i plantes actuals, així com de la de fòssils en èpoques recents, es passa a una constant disminució de la quantitat de restes fossils i, simultàniament, de la seua complexitat, a mesura que es recula en el temps, fins arribar al període càmbric (fa uns 600 milions d’anys), en que els fòssils visibles desapareixen per complet dels sediments del planeta. Del precàmbric endarrera, els distints sediments més antics de la Terra tan sols contenen microfòssils (fbssils de microbis); continuant mama endarrera, s’arriba en un punt, fa 3.400 milions d’anys, on ja no es troben ni microfòssils. Això indica que en aquest tram de 800 milions d’anys, entre els 3.400 milions d’anys (l’edat de lültim microfòssil) i la formació de la Terra fa 4.200 milions d’anys, degué existir el període d’evolució química (Biopoesi) on es formarien els productes moleculars, des dels més senzills, al comencament, als més complexos, fins arribar a la primera cèllula, passant pel microorganisme intermediari d’una molècula autoreplicable. Hom pot observar també que el tronc de l’arbre filogenètic arriba en un punt on s’acaba (fa 3.400 milions d’anys, com s’ha indicat abans), i que per extrapolació es pot deduir una arre1 comuna última que seria la iniciació del procés d’evolució química. Es logic que no es troben fbssils en aquest període, almenys fins ara, degut a la inestabilitat de les substancies que varen formar els maons de l’edifici molecular del primer ésser vivent. Aquesta extrapolació de l’evolució biològica, més 73 © faximil edicions digitals 2003


ARBRE FILOGENETIC DE L’EVOLUCIÓ QUíMICA 1 BIOLbGICA

hgiospermss Mesoroic

?iptlls ;imnospermsr Cicadhrs Falgucres

Poleoroic

Vertebratr Molses Bolrts

Mctarous

Praci m bric

Algues

ì j I3:.

Bactrris

Macromolhules: Polinucleòtids,

1’

3&00

1

protelnrs s f ‘5 0

Aminoòcids, piptlds, Scids nuclrics

Biopoeri ‘0

3 3 $

W

Formacid

( Les xifres, en escala Kenyon i G. Steinman,

desproporcionada,

són

en milions

Biochemico/Predesfino~ion,

de la Terra

4.200

d’anys). (Adaptat de p. H. Mc Graw HI, NewYork, p.3

( 1969)).

© faximil edicions digitals 2003


enllà del punt de les troballes de microfòssils als sediments més arcaics, constitueix una prova indirecta en favor de la teoria de l’evolució química. Una prova directa seria ben difícil, si no impossible, d’aconseguir, no ja tan sols per l’esmentada fragilitat de tot vestigi dels productes implicats en les reaccions d’evolució química, sinó per la falta de coneixement de les condicions físiques del planeta primitiu. A l’evolució química es podria assignar l’origen de la vida, mentre que a l’evolució biolò’gica s’atribuiria la tremenda diversificació morfoIògica i la complexitat ascendent dels éssers vivents. Totes dues hipòtesis posseeixen en comú les característiques següents: la dependencia per al seu desenvolupament d’energia, que dona lloc a reaccions orgàniques, en el cas de l’evolució química, i a mutacions, en el cas de la biològica, i, a més, el sentit ascendent i irreversible de quasi tots els processos. Es troben, tanmateix, diferencies notables com, per exemple, la selecció natural, és a dir, la supervivencia dels mes dotats, que tan sols pot donar-se en l’evolució biològica, tot derivat del concepte de competencia, de «Iluita per la vida». Les molècules orgàniques poden experimentar reaccions més afavorides unes que altres, pero els manca la competencia en el sentit selectiu; com a substancies inertes, aquestes molècules no evolucionen com ho fan els éssers vius. Més encara, els objectes inanimats, de cristalls a núvols, planetes, estels i galàxies, shan forma& han crescut i han evolucionat sense cap ordenació selectiva. Una gota d’aigua o un gra d’arena són iguals ara que en el temps mes remot; el sol ihumina el mateix avui que fa cent milions d’anys. Pel contrari, les plantes i els animals evolucionen constantment; no hi ha avui cap ésser vivent que existis fa dos-cents milions d’anys, i quasi tota la flora i la fauna del planeta ha sorgit fa menys de cent milions d’anys. Hi ha moltes més especies extingides que vivents (hom calcula en un 99 % el percentatge d’espècies que han existit i son ara extingides); per tant, cal deduir que fins ara no ha existit cap especie que siga eterna, i no sembla que l’home haja d’ésser una excepció, amena9at com esta per tantes possibilitats d’auto-extinció. Si arriba a sobreviure-hi, ens demostrara que la seua racionalitat el fa miraculosament excepcional entre els éssers vivents. La teoria de l’evolució química no es fonamenta tan sols en la premissa exposada de constituir una extrapolació de l’evolució biològica; ens hem de referir ara al suport que la teoria ha rebut dels experiments realitzats en el laboratori per a imitar la formació per estadis de complexitat diversa que haguessen pogut conduir, en les condicions de la Terra primitiva, a les substancies components dels organismes vivents. El primer avanc en el camp experimental sobre I’estudi de l’origen de la vida va tenir lloc l’any 1954, quan Urey va adonar-se que, si l’atmosfera dels planetes jovians contenia els gasos meta, amoníac, vapor d’aigua i hidrogen, probablement aquesta devia haver estat la composició de l’atmosfera primitiva de la Terra i, potser, la de tots els planetes del 75 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL sistema solar. Si Júpiter i els altres planetes conservaven encara aquesta composició primitiva era perquè estaven més lluny del Sol, eren mes freds i, per tant, aquests gasos no podien escapar, com ho devien haver fet en la Terra i en altres planetes més propers al Sol. A més, la gravitació més intensa dels planetes grans, com són els jovians, permet la retenció d’aquests gasos, mentre que els altres planetes, més petits i, per tant, amb un camp gravitatori menys intens, perdrien els gasos durant els primers eons de llur evolució, després d’haver genera& pero, els esglaons inicials de desenvolupament dels éssers vivents. Urey va indicar a un dels seus estudiants, Stanley Miller, de tractar una bar-reja de gasos, de composició similar a la de l’atmosfera de Júpiter, amb descàrregues elèctriques dins d’un recipient tancat; així es va sintetitzar per primera vegada, en condicions similars a les de la Terra primitiva, un conjunt d’aminoàcids i pèptids, que són els constituents de protemes que formen el component principal de la totalitat dels organismes vius. Un treball de recerca paral-lel el va emprendre Oró en 1959, mitjancant l’ús de solucions d’àcid cianhídric en amoníac, escalfant-lo durant un pare11 de dies; així, tan senzillament, obtingué, segons diu, amb sorpresa, components d’àcids nucleics, elements bàsics de totes les &lules. Aquests dos treballs es poden qualificar de ben fonamentals, per haver prodult sintèticament els dos components mes essencials dels organismes vivents (proteïnes i àcids nucleics). Una vertadera allau de recerques similars han aconseguit, els últims anys, de reproduir la majoria dels compostos que entren a formar plantes i animals, incrementant així la plausibilitat de la teoria de l’evolució quimica per a explicar l’origen de la vida en la Terra. En l’actualitat s’adrecen molts esfor9os a l’obtenció dún organisme artificial autoreplicable. Uns investigadors usen sistemes aquosos imitant els oceans i els llacs, que, segons creuen, foren els bressols inicials de la vida; altres prefereixen sistemes amb major contingut d’energia i imiten, així, l’ambient volcànic. S’ha arribat a sintetitzar corpuscles que semblen, per la seua estructura, cèllules i actuen en part com a organismes vivents (certes funcions propies dels enzims o ferments, una certa tendencia a la fisió). Pero cap investigador, fins ara, no ha aconseguit la meta desitjada dún organisme amb la plena capacitat de replicar-se i de desenrotllar funcions biologiques. Ara bé, encara que s’arribe a sintetitzar vida artificialment, tot i constituir això un avan i un descobriment crucials, la qiiestió de l’origen de la vida no seria resolta mes que en part, perquè la forma en que es degué produir inicialment fou en estadis molt prolongats de temps i sense la intervenció de manipulacions exteriors, fora de les provinents de les distintes formes d’energia natural que les varen originar. En tot cas, la molècula artificial que es produesca haurà de posseir una estructura adequada per a desenrotllar una o diverses funcions; 76 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL això és indispensable, ja que la selecció natural es dóna tan sols al nivel1 de la funció. Els components més adequats per a un protoorganisme o una macromolècula vivent inicial serien els àcids nucleics i les proteïnes, entre altres raons per la facilitat amb que es produeixen llurs components en condicions similars als de la Terra primitiva. Són aquests, també, els components únics de microorganismes simples, com certs virus. A més, les característiques àcides d’un i les bàsiques de l’altre, els facilita la combinació; aquest lligam va acompanyat, en el nivel1 funcional, per una complementació de tasques: l’àcid nucleic exerceix les funcions de replicació i transmissió de les característiques hereditàries i de direcció de la síntesi de proteines, mentre que a aquestes els pertoca la tasca principal de les funcions de metabolisme, és a dir, de creixement, enzimatiques, de respiracio i d’altres. La versemblanca de la teoria de l’evolució química s’incrementa quan es considera que les dades recents de la Biologia molecular i altres concorden amb els seus enunciats; així, per exemple, la funció dels àcids nucleics on es realitzen la mutació, replicacio i translació de la informació genètica (d’herència biològica). Encara així, hi ha moltes llacunes, en l’estudi d’aquesta gran loteria de loteries que fou el prolongadíssim salt de la materia inerta a la consciencia, que dificulten la credibilitat de les teories noves. Així, Mauriac deia: «El que aquest professor afirma és molt mes increïble que el que ens han ensenyat a nosaltres, pobres cristians.» 6 De fet, les teories científiques, degut a la major elasticitat mental dels proponents, poden semblar més fan&+ tiques que les faules concebudes a 1’Orient Mitjà fa més de vint-i-cinc segles.

UNA

SEQUENCIA

PLAUSIBLE

PER

AL

NOU

GENES1

Si hom hagués de recontar un relat científic a tal1 del bíblic, imitant l’estil, grandiós i senzill alhora, dels il’lustres escriptors bedums, podria comentar així: «In principium erat Hydrogenum», per a manifestar que, en iniciar-se l’univers, l’hidrogen, l’element més senzill, era l’únic component de l’esfera de foc primordial, d’on tots els altres elements han anat derivant-se per reaccions nuclears, fins arribar a la complexitat que veiem avui en la Terra i en l’univers actual. D’aquesta forma reconeixeríem com a valida la teoria més acceptada avui per a explicar la formació dels mons dins d’ura estenografia més prììxima a allò de: «Al principi fou l’Acció», de l’elucubració faustica, on 1’Acció desplaca el Verbum evangèlic. Es en l’acció moguda per l’energia on es troba la raó d’ésser dels mons; no debades es parlava de Déu com el p;P-imum MZOVCMS,que avui es traduiria en l’expressió einsteiniana del producte 6 Citat per J.

MONOD,

Chance

and Necessity,

Knopf, Nova York, pàg. 138 (1971).

© faximil edicions digitals 2003

.


de la massa pel quadrat de la velocitat de la llum, tot un nou simbol i una nova revelació.’ Una interpretació moderna del Nou Gènesi, d’acord amb els deseobriments, l’experimentació i les teories que s’han anat acumulant durant els últims trenta anys, es podria, imaginativament, escriure aixi: Estem ara en un lloc de la Terra primitiva en estadi de formació; a partir de la nebulosa inicial o de l’eixam de planetessimals (components suposats del sistema solar), s’han anat perfilant les característiques pròpies del nostre planeta: un oceà d’aigües estèrils i poc profundes, l’anomenada Punthalassa dels geòlegs, cobreix tot el globus terraqui. Fem transcórrer uns milions d’anys des de la formació inicial i ens trobem que comenten a despuntar illes volcàniques que trenquen la monotonia del paisatge oceànic illimitat. Els núvols i els gasos, a I’atmosfera, no són de vapor d’aigua, ni hi ha oxigen, ni aire com el coneixem ara, sinó amoníac, meta i un tant d’hidrogen. L’activitat volcanica esdevé mes intensa, donat el gran nombre d’erupcions submarines causades per un augment del calor intern del planeta. Al mateix temps que hi ha aquesta activitat ígnia, es presenten contínuament descàrregues ekctriques, llampecs, amb una profusió enorme. És la combinació d’aquestes dues formes d’energia, tèrmica i elèctrica, que fa reaccionar els gasos atmosfèrics, produint substancies orgàniques cada vegada mes complexes, des de les més senzilles, com els aminoàcids, que són la base de les proteïnes, a les més sofisticades, de components d’àcids nucleics i dels pigments que donaran lloc a la clorofil-la, i als complexos respiratoris, i que constitueixen la clau de l’existència vegetal i animal. Es en aquest estadi quan es pot parlar d’iniciació de l’evolució química, del primer esglaó en la llarga ascensió de la materia inerta a la vivent. fis en els llacs, els tolls i l’oce&, on es va formant, per acumulació de matèries orgàniques, el que s’anomena «medi primordial», el substrat d’on s’originarà el primer organisme autoreplicable; perquè és en la capacitat de propagar-se i de perpetuar-se on trobem la principal característica de tot ésser vivent. La humil argila del fons de les aigües fara el paper fonamental d’agregar i de catalitzar l’enllac de molècules soltes per a generar-ne de més complexes durant un període de temps que, tot plegat, abastaria uns centenars de milions es produiria quan dues files de d’anys . . . Una d’aquestes combinacions components dels àcids nucleics s’acoblassen per a constituir un conjunt 7 Els relats dels pobles primitius (sumeris, caldeus) ja es referien a la creenca que la paraula, en forma de la veu de comandament, es transforma en acció, de la qual resulta una creació. Quan el patriarca tribal o un reietó ordenava als seus súbdits de bastir quelcom, un edifici, un canal, aquests súbdits veien com la paraula esdevenia un objecte nou, una creació. D’aquí, els sacerdots primitius van concebre que tota creació gran i inexplicable, com el man i l’home, devia esser el resultat de la veu de comandament d’un gran patriarca o senyor; en suma, dun déu que amb la seua paraula Verbum va exclamar l’inefable fiat de la Creació.

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL a tall duna cremallera tancada, que es podria obrir en dues parts que adquiririen del medi ambient nous components i formarien com una mena de dents aïllades de la cremallera sencera nova. Aquesta podria dividir-se de nou i donaria Iloc a dues files, que produirien la molècula inicial, donant-se així el primer organisme, una molècula que sap reproduir-se i, dones, viu. De la molècula que ha aprés l’art de la reproducció a la cèlhtla complexa com la coneixem ara, han de transcórrer encara molts milions d’anys d’evolució, pero les forces del procés són ja desencadenades, els fenòmens de mutació i de selecció competitiva, els dos pilars de l’evolució biològica, ja estan operant; la primera tasca de la nova molècula sera juntar-se amb altres i amb proteïnes i, sobretot, embolicarse amb una membrana que la protegesca del medi exterior. Una vegada la cèllula es formada, un esglao més en la gran marxa, hem d’esperar que canvie el seu caràcter anaerobic per l’aerobic, és a dir, que puga respirar oxigen, que arribe a donar lloc a la funció clorofíhica i, d’aquí, una explosió que produirà tots els éssers vivents. Una ascensió despullada de la poesia del ve11 relat bíblic; encara que prosaica, és ben grandiosa l’epopeia que pressuposa el Salt del cristal1 a la cèl-lula, i d’aquesta a l’home. La trilogia cristall-cèlhtla-consciencia (o roca-vida-raó) és una seqüència ben miraculosa que, de segur, hauria fet reflexionar Copèrrric com ho va fer tot contemplant la nit estelada. iSom nosaltres uns éssers privilegiats, i el planeta que trepitgem, l’únic que té vida ? Les dades astronòmiques apunten la possibilitat d’existència d’altres mons on la vida es presentaria en forma similar o diferent a la de la Terra. Aixo ja ho havia somniat aquel1 astrònom i suculent divulgador del segle passat, Flammarion, al seu llibre De Za plurdité des mondes habités. Un raonament senzill ens pot donar el nombre de mons possiblement habitats: en lúnivers visible actualment es compten unes 10” galàxies (10 seguit de 10 zeros), i a cada galàxia li corresponen uns 10” estels (0 sols); multiplicant una xifra per l’altra resulta que a lúnivers hi ha 10” estels (10 seguit de 21 zeros). Lovell ha calculat 8 que, del conjunt de tots els estels de I’univers, almenys un de cada mil (recentment s’ha proposat un de cada deu! ) és en una fase del seu cicle evolutiu igual a la que tenim amb el nostre Sol, i que permetria així l’origen de la vida. Per tant, si un de cada mil estels pot contenir vida, hi hauria 10” estels amb aquesta possibilitat (lo*‘, dividit de la xifra de lOI per mil = 1Ol’). Per donar una idea de la magnitud mons habitats, cal considerar que, si es compten els segons transcorreguts des de I’inici de lúnivers (fa 15.000 milions d’anys, és a dir, 15 x 10g), ens quedarien encara molts milions d’anys per a poder arribar al màgic número 10”. Si es dóna la possibilitat de tants mons amb vida en lúni’ B. (1962).

hVELL,

The exploration

of Outer

Space,

Oxford university

79 © faximil edicions digitals 2003

Press, pàg. 70


vers, el sentiment de frustració de l’home de no poder-se’n considerar amb I’exclusiva, i que la seua Terra no siga el centre del cosmos, potser es compensara amb el pensament de saber que MO estem sols.

VA ORIGINAR-SE

.LA VIDA

EN LA TERRA?

LDegué sórgir la vida al nostre planeta o procedeix d’un altre lloc de l’univers? Els partidaris de la teoria de la panspèrmia sostenen que el procés tan complicat de la formació de la vida, partint de la materia inerta, no s’hauria pogut realitzar en un període de temps tan cm-t com seria el de 800 milions d’anys que van transcórrer entre la formació de la Terra i l’aparició del primer microorganisme fòssil. Argumenten els proponents de la panspèrmia que, per raons de càlcul estadístic i termodinàmic, hi ha una probabilitat molt reduïda que la vida s’originàs al nostre planeta en un període tan poc prolongat, i que caldria deu vegades més de temps (uns 8.000 milions d’anys) per a la formació de la vida a partir de la materia inerta, com proposa la teoria de I’evolució química. Aquest llarg temps i condicions mes adequades podrien haver-se trobat en un altre sistema solar, del qual, per transmissió mitjancant meteorits, cometes o vehicles interespacials, s’haguessen pogut depositar en la Terra els elements originadors de la vida. Els evolucionistes sostenen, altrament, que les lleis de la termodinàmica i de la probabilitat no s’apliquen plenament a la Biologia i, més encara, que els processos biològics des dels més simples inicials fins als més complexos dels organismes d’avui, contradiuen, aparentment, el segon principi de termodinàmica, el qual enuncia que qualsevol procés natural transcorre en el sentit d’obtenir el major desordre possible. Així, qualsevol fenomen que produeix una ordenació creixent, ho fa a expenses d’un sistema on el desordre (o entropia) augmenta. En el món biològic es dóna quasi exclusivament la tendencia cap a I’ordre i l’organització. Les reaccions orgàniques posseeixen una gran tendencia a la complexitat, degut a la propietat intrínseca del carboni, de versatilitat de reacció, amb altres elements i amb el1 mateix; tan gran és aquesta reactivitat que substancies orgàniques, fins i tot polimeritzades, es a dir, de pes molecular elevat, es troben, com hem dit, en I’espai interestelar. Cal afegir, finalment, la gran varietat d’experiments de síntesi orgànica en condicions prebiològiques, que demostren el fàcil accés a materials formadors de vida, que s’han realitzat durant els últims vint-i-cinc anys. Per als proponents de la teoria de l’evolució química, com Oró i Kenyon, es necessitarien tan sols uns- pocs milers d’anys, a la Terra primitiva, per a produir un organisme autoduplicable. Això ho afirmen basant-se en experiments propis de polimerització de cianhídric per a formar proteines i en el conjunt d’estudis d’altres sobre síntesi i pre80 © faximil edicions digitals 2003


biològica. Es possible que, donada aquesta proposada facilitat de formació, hi hagués inicialment molts camins conduents a la meta del primer organisme, sols un dels quals degué prevaldre després de molts intents fallits. Pel seu cantó, la teoria de la panspèrmia ha rebut un considerable impuls amb les troballes de materials orgànics als meteorits i cometes; els més ardents partidaris hi veuen, fins i tot, estructures biològiques microscopiques en alguns meteorits. Aixo, certament, indicaria la presencia de materials amb la capacitat de crear i mantenir vida fora de la Terra, i no precisament que els materials de meteorits o cometes hagen fet possible d’una forma exclusiva l’origen de la vida al planeta. En contra de la panspèrmia hi ha el gran obstacle que qualsevol organisme o llavor de vida, per a ésser tramés a través de I’espai (partint del planeta que, teòricament, podria contenir i propagar organismes vivents i que seria un planeta entre mil sistemes solars més prop, segons hem indicat abans), hauria de recórrer, a la velocitat usual dels coets, una distancia que requeriria centenars de milers d’anys per a arribar a la Terra. Pel camí, aquest organisme es trobaria constantment sota l’influx destructiu de radiacions que l’anihilarien i, per fi, en arribar a la Terra, sofriria els rigors de la calor de la fricció atmosfèrica i l’impacte sobre la cresta terràquia. En tot cas, en vista d’aquestes dificultats, hom pot admetre que sols el carrejament de matèries orgàniques sobre el planeta, segons la panspèrmia, podria haver participat o influenciat el procés biopoètic. Més fantàstic és suposar que exploradors d’altres civilitzacions, com ha estat proposat en molts contes de ciencia-ficció, de forma preconcebuda o involuntaria haguessen portat a la Terra els gèrmens inicials, fa molt de temps, i que, d’aquí, comen& I’evolució. No pot excloure’s, com a conclusió, que les dues teories científiques sobre l’origen de la vida es complementen i que la vida be podria haver sorgit a la Terra amb l’ajut de materials d’altres mons.

IMPACTE

DE LES NOVES

TEORIES

DE LA BIOPOESI

El coneixement esta subjecte a límits i, malgrat els avances espectaculars de la ciencia, podem exclamar, com al Faust, que cada vegada sabem menys, perquè la perspectiva i la complexitat de l’ignot s’eixampla més i més a mesura que es fan nous descobriments. Les qüestions vitals i transcendents, com les hem indicades al comencament, que l’home ha anat rosegant i cridant a través de la historia, és molt probable que mai no troben cap resposta, per caure fora del reialme d’una possible metodologia científica que les pogués tractar. Es possible que mai no es trobe el vertader camí que seguí la vida per a venir al món, atesa Ia impossibilitat de reproduir les condicions úniques que es varen donar al planeta o a altres sistemes solars fa molts milions d’anys. Com 81 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL tampoc els filòsofs no ens poden donar cap resposta als problemes del més enllà de la vida, els científics no ho poden fer del més en&. No es pot trobar una solució tan simplista per a l’origen de la vida com la formulada per Wittgenstein per al seu final: «La solució del problema de la vida es troba en el seu acabament.» Ens queda, tan sols, un recurs per al futur que entra dins del camp de la ciencia-ficció, és a dir, que futures generacions, tot explorant altres sistemes solars on s’estaran formant els primers estadis de l’evolució química, podran, per comparació, deduir com s’ha pogut originar i desenvolupar la vida al nostre planeta; potser no caldrà esperar tant, ja que, en aquest sentit, també es podrien obtenir resultats de l’expansió dels planetes jovians. Molt es parla de viatjar per l’espai, enllà el nostre sistema solar, buscant dades que ens puguen iIluminar sobre l’origen del món i de la vida, encara que aixo és molt lluny de realitzar-se. Es més factible de comunicar amb altres civilitzacions properes a la Via Làctia. Pensem que, en una sola generació, hem passat, segons frase de Joan Fuster, «de la tartana al jet», mentre que des de 1’Aust~abpithecus de les coves i els barrancs de l’olduvai, fa uns milions d’anys, l’home hagué de recorrer un camí ben lent per a arribar als més sofisticats NeanderthaZs i al Cro-Magnon, que fa sols poques dotzenes de milers d’anys va demostrar la seua sensibilitat artística. Pensem també que han passat uns pocs mils d’anys des que les primeres civilitzacions s’establiren, i que la vertiginosa ascensió del coneixement i de la tecnologia que han anat obrant durant les últimes dècades han forjat la nostra època espacial i atòmica, amb una super-ciencia i una tecnologia de possibilitats illimitades. Fora dúna possible hecatombe o qualsevol catàstrofe bèllita o ambiental, el caire és d’un augment illimitat de la super-ciencia; un sol peri11 es podria apuntar: que, igual que en moltes empreses humanes, la ciencia podria seguir cicles de naixenca, maduresa, decadencia i mort. Es possible també que la ciencia entre en un període de tal sofisticació que la porte a l’exhauriment de l’originalitat. Aixi podrà succeir com al periode hellenístic, que es van limitar a compilar, argumentar i viure de les construccions filosòfiques i científiques de l’edat d’or, sense bastir-ne de noves. Profetitzar desastres és tasca ben fàcil i innocua; si es compleixen les prediccions, un se les pot donar de profeta; en el cas contrari, ningú no se’n recorda, de la profecia fallida. L’experimentació sobre l’origen de la vida és encara en la seua infantesa perquè puga causar un impacte en la societat. Caldrà esperar majors desenvolupaments, com, per exemple, el descobriment de fossils de l’època biopoètica o l’obtenció de vida artificial. Amb tot això en cara sera difícil imposar-se al creacionisme, almenys en certs paisos. Cal recordar que teories com l’heliocentrisme van tardar molt a ésser acceptades i, al segle passat, encara es penjava gent a Valencia per ensenyar que la Terra voltava a l’entorn del Sol. Per contrast, és curiós observar l’èmfasi que es dóna, als paisos de l’Est, als estudis de l’evo82 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL lució, teoria que consona molt bé amb el concepte materialista i ateu de la historia que informa la ideologia d’aquests pãisos. Ja en el segle passat, Engels proposava de suplantar les creences religioses per <veritats científiques», i el1 mateix va formular conceptes que indicaven una visió evolucionista del problema de l’origen de la vida. L’impuls tan gran, als paises maxxistes, dels estudis biopoètics no es deu sols a un odium au2tEtheoZogicuvM, sinó a la necessitat d’omplir, amb la ciencia, el buit creat per la supressió de creences religioses. Encara que la formulació de la teoria de l’evolució s’ha fet durant el segle passat i el present, les arrels per al seu desenvolupament són d’un més remot abast. La ciencia Cs, de fet, la historia de la Ciencia, és a dir, l’acumulació de dades i principis que basteixen un edifici cada vegada més complex, distintes disciplines del qual tenen punts comuns que pertanyen a un aspecte particular. Per exemple, l’eina principal de la ciencia ha estat l’anàlisi, i aquesta anàlisi ha tendit sempre a la reducció dels problemes a la màxima senzillesa, a trobar fórmules simples que expliquen els «misteris» de la natura. Així, trobem des de l’inici de la ciencia grega la introducció del concepte de l’àtom, es a dir, la discontinuïtat de materia; mes tard, en el camp de la Biologia, la invenció del microscopi (Leeuwenhoek, segle XVIII) dóna com a resultat el descobriment de la discontinuitat i la gran complexitat dels éssers vivents, que no eren formats, com es creia, d’entitats i òrgans únics, sinó per un gran nombre de ceHules agrupades en teixits. Semblantment, una altra discontinuïtat fou posada de manifest per la introducci dún altre instrument òptic, el telescopi, per Galileo, quan observa que la Via Làctia o la nebulosa Orió no eren, com es creia fins aleshores, un simple te1 de gas interestelar, sino que eren constituïdes per una immensa quantitat d’estels. El descobriment del microcosmos i del macrocosmos, als segles XVII i XVIII, va ésser el preludi dels grans avances que han donat Iloc a la ciencia d’avui. A la ratlla del segle XX, s’ha vist com un altre experiment físic, el de la radiació del cos negre, va resultar en mans de Planck en la determinació de la discontintütat de l’energia. Aquestes troballes sobre discontinuitat tenen, com a contrapart, fen& mens que mostren una continuïtat, com el que s’observa en l’evolució en la seúa seqüència del cristal1 a l’organisme vivent i a l’home. L’impacte de tots aquests descobriments cientifics, i en especial el de l’evolució biològica, han estat ben patents en aquest segle; l’impacte de I’evolució química es fara sentir en el pròxim, si bé, a hores d’ara, esta influint mitjancant la recerca, per lúnivers, de lá clau de l’origen de la vida en la Terra. El llibre del ve11 Gènesi ens relata com el món i la vida foren creats per la paraula del Déu del poble d’Israe1; com l’home va caure de I’estat de gracia i esdevingué mortal, ple de malalties i pecats. De l’elaboració jueva deriva la cristiana, també antropocentrista, on la Terra és el centre de l’univers, i l’home, l’ésser afavorit d’habitar-la. Un vent 83 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL de primavera assota 1’Europa del Renaixement, que s’enduu ‘l’hivern fose medieval, apareixen les Zlums i, com a primer fruit en el reialme del coneixement d’aquesta Renaixenca majorment artística i literaria, sorgeix la formulació de la teoria heliocèntrica de Copèrnic. Aquest esdeveniment crucial inicia el Ntrencament de les esferew, és a dir, l’enfonsament de la creenca clàssica i medieval d’un món tancat, pla, amb el Sol, planetes i estels, collocats en esferes concèntriques de vidre, amb la Terra com a centre i I’home com a rei de la Creació. A l’erosió concomitant dels cels fonamentats i limitats per les esferes es deu precisament l’eixamplament de la perspectiva de l’univers. Encara el món proposat per Copèrnic és tancat, si bé ha perdut el geo- (i, per tant, l’antropo-) centrisme; és el món de Nicolau de Cusa, Giordano Bruno i, sobretot, Galileo, que mostra l’infinit ja entrevist pels grecs. El trencament de les esferes celestials, és a dir, de l’ordre ptolemaic geocèntric, va encetar un procés de adespedestalització» o destronament de la posició privilegiada de l’home, que el va deixar com a desheretat de finalitat transcendent i orfe de paternitat màgica. Aquest trencament representa una vertadera caiguda i, en un sentit històric estricte, lünica caiguda. Del pedestal que ocupava l’home ple d’orgull, de creure’s compartint atributs de divinitat, d’ésser al centre de la Creació i de suposar que tota la Naturalesa existeix per a servir-lo, passa a ésser collocat en un planeta més del sistema, un Sol que és, com a estel, dels més petits en volum entre miríades dels que pullulen per l’univers, situat, a més, en un racó de la Via Làctia... Aquesta despedestalització causada inicialment pels descobriments al món físic (heliocentrisme, l’infinit) va ésser refermada per les troballes ja esmentades del man biològic, com la de la discontinuïtat dels éssers vivents (que no eren tot una unitat), i, per damunt de tot, per la teoria de l’evolució, que, d’una manera directa, va enfonsar tota illusió de l’origen sobrenatural de l’home, en proposar el seu origen d’animals inferiors per un llarg procés en que la selecció natural i la mutació foren el fiat que va produir totes les especies fins arribar a 1’Homo supiens. últimament, amb la proposada explicació de l’origen de la vida per l’evolució química i la possibilitat que el nostre avantpassat inicial fos un cristall, el desplacament de la posició privilegiada de l’home es completa. L’únìca i vertadera caiguda de l’home, que pressuposa també, com la caiguda bíblica, haver comés un «pecat», consisteix a haver convertit el món magic clàssic i medieval en un món illuminat per la ciencia. La és el naixement conseqüència més gran d’aquest «pecat » d’ilIuminació i expansió de la filla borda de la ciencia, és a dir, la tecnologia. L’alianca entre el desig pur de coneixement i l’ambientació humana dona com a resultat la Revolució industrial, amb la seua gran caixa de Pandora, que pot molt bé tancar el cicle evolutiu d’una forma apocalíptica. L’antiga «Sereu com Déu», s’ha repetit; hem tastat el fruit temptació bíblica: prohibit del nou arbre de la ciencia, hem descobert el secret dels estels 84 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL i la seua enorme energia i, així, hem robat de nou el foc dels cels que els déus guardaven, i amb el1 volem portar la benedicció d’energia a l’abast de tothom, encara que pot molt bé dur l’anihilació de tot el que tan penosament s’ha anat forjant pels eons a la Terra. «El qui veu a Déu es mor»; el nou Prometeu ha contemplat el secret de Déu i amb el1 pot bé morir. Aquestes línies semblen com detractores de l’actitud de l’home, i certament pessimistes; podem assajar de considerar una altra cara de la moneda i reconéixer un aspecte positiu del tema: al mateix temps que s’iniciava l’erosió de la posició de l’home, es produïa un moviment que va donar lloc a l’humanisme, que sorgí com a reacció contra la imatge de la buidesa de l’infinit; igual que la natura, l’home experimenta un gran horror envers el buit. És la percepció del buit de l’espai, en que pressent el no-res, l’abisme pascalià, la qual cosa fa a l’home considerarse despullat i nu, com en la «caiguda» bíblica. Al mateix temps, la pèrdua de la il+usió en la primacia i el tron de la creació fou un guany per a l’home, que l’estimulà a cercar una redempció basada en la confianca de les seues forces; apareix, així, una nova fe infusa per la coneixenca de la seua solitud. L’home s’ha adonat d’ésser «per a l’univers, no res: per a mi, tot», com va clamar Oberman: malgrat que amb una ullada pot copsar l’univers, encara que aquest siga ben indiferent a ell. Sap ben bé que pot procedir dún simple cristall, pero s’envaneix de l’esforc que ha desplegat per a arribar a aquesta conclusió, i s’enfronta virilment amb la noció d’haver bastit el1 mateix la raó del seu infortuni i l’alliberament consegüent.

CONCLUSIONS Les dades sobre l’estudi de l’origen de la vida constitueixen el darrer episodi en el procés d’enfonsament de l’antropocentrisme. L’afany de l’home per conéixer li ha retornat un nou orgull i fortalesa per forjar nous descobriments. És l’impuls prometeic, que després d’haver arronsat el planeta, el duu a empinar-se al sistema solar, somniant de colonitzar-lo, fet que validaria la hipotesi de la panspèrmia còsmica; a més, la ciencia ha revelat els secrets del macrocosmos físic i del microcosmos biològic, intenta crear vida artificial, forneix a l’home un benestar sense precedents i ha arrancat, potser més per a mal que per a bé, el suprem arca termonuclear. Aquest impuls ha fet abrasar l’home a la ciencia i a la seua filla borda, la tecnologia, encara que amb un sentit fàustic d’apostar i vendre l%nima a fi d’obtenir els resplendents fruits de l’arbre del Progres. A. GINER SOROLLA Riverside (Connecticut), juny 1978 9 De SENANCOUR, Oberman, Droz, París, vol. 1, pàg. 207 (1931). 85 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


U

tiA NOVELLA PICARESCA o TESPILL’ DE JAUME ROIG

MariaAurèlia Capmany

D

E SEGUR que si explico que he llegit moltes vegades, amb intermitencies, fragmentàriament, 1’EspiZZ d’en Jaume Roig, que retrobo el seu transitar per les terres catalanes d’encà i d’enllà del riu gros i mes enllà dels Pirineus cap a París de la Franca, i que em diverteixo amb els entrebancs que el desesperen i la mala sort que el persegueix sempre que súneix amb dona, i els mals penjaments que els dedica, desmesurat, agressiu, sarcàstic, grofollut i verinós com escau a un homenot de taverna; si dic tot això, estic segura que em diran que no és així com s’ha de Ilegir un llibre clàssic, un llibre escrit per un valencia a la segona meitat del segle xv, i que ens explica la vida dún altre valencia -un ab--egodel temps quan regnava Jaume II, ja vell, amb la seva estimada reina Elisenda, que el protagonista troba, en el temps que fa una llarga estada a la Cartoixa d’Scala Dei. 87 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL He dit el novel-lista, els versets:

i jo mateixa

«Sortí del lit e mig guarit io me’n partí; a peu aní en Catalunya, on fiu ma punya: que un cavaller

he arrufat

el nas en topar

amb

gran bandoler d’antic llinatge me pres per patge; ab el1 visquí fins que n’ixquí ja home fet.»

1 no puc fer-hi més, em pregunto amb la meva desvergonyida ignorancia: iper que en Jaume Roig, que és capac de contar-nos una histo’ria viscuda pels camins plens de pols i pels carrers de les ciutats i per cambres i alcoves i bordells i tavernes ens escriu en vers, aquest incòmode vers de quatre síllabes, i ens fa així la lectura difícil a nosaltres, gent d’avui acostumats a deixar-nos anar, tranquils, per la plana immensa de la prosa? Aquest metge, metge important -pensem que era metge de la reina Dona Maria, esposa del Magnànim-, era fil1 dún metge important també, nét d’un notari. ZPodríem trobar en algun lloc un exemple més clar de lletraferit pertanyent a la burgesia de professions liberals? Jaume Roig, el físic illustre, el Jove, com li diuen, per distingir-lo del seu pare, hauria pogut usar, per a la seva novella, la prosa esplendida, madura i civilitzada, que des dels vells temps de Ramon Llull s’havia fet dúctil i viva i àgil per a qualsevol ús. Pero no, com si esdevinés que, amb els seus versets, posava bastons a les rodes de la nostra comprensi6, construïa la seva creació literaria amb la fórmula antiga de les noves rimades, com si diguèssim amb la fórmula prehistòrica de la novella. ~Ho feia el1 realment, conscient o no, amb una fórmula ja antiga en el moment que el1 escrivia? Amb aquesta certa tendencia a deixar-se arrossegar pel passat que advertim a tota la cultura catalana, sigui art sigui lletra, ¿potser per refús de les coses noves, potser per fidelitat a una manera de fer propia, potser simplement per mandra? ¿Per que ressucitar les noves rimades, forma literaria per ser dita en veu alta i no pas per ser escrita i llegida en el secret de la cambra? Sigui com sigui el metge lletraferit escull els versets, amb rimes cantelludes i difícils i l’ellipsi obligada del vers curt. Tot allò que explica es encara més cantellut, més agre, més grotesc. 1 potser aquí hem de trobar les raons de la seva impertinent versificació. Jaume Vidal fa una comparanca molt aclaridora entre 1’EspiU i el Decamerone. L’obra de Boccaccio, diu, es una obra feta pensant en les dones. Les dones lectores, es clar, o les dones que escolten algú que llegeix les novelles del Decumerone. 1 això és evident, no sols perquè el mateix Boccaccio explica en el pròleg que 88 © faximil edicions digitals 2003


ha escrit aquelles histories pensant en les dones que tant s’avorreixen tot el dia, tancades a casa sense fer res, sense poder cacar, ni bornar, ni guerrejar, ni comerciar, no sols per això, diu en, Vidal, sinó perquè tota l’obra esta plena de tendresa, i sensualitat amable, i picades d’ullet, i sobreentesos maliciosos, i agudeses, perquè fins i tot en els cantes més obscens hi ha sempre una amable connivencia amb I’auditor femení a qui, ho endevinem de seguida, l’autor vol complaure, entre altres coses perquè el1 mateix es complau en la seva companyia. L’EspiZl en canvi és una gresca de taverna, d’un món sense dones -desitjades, odiades, suportades, si voleu, pero sense donesi I’autor es disposa a treure partit d’aquest desig i d’aquest odi compacte que creix exuberant en els nuclis on prima la virilitat: casernes, presons, tavernes, convents de frares.. . La dona maleïda, tacada, marcada per la font del pecat perquè es vehicle d’uns poders demoníacs surt a flot, des dels remots temps bíblics, a través de la tradició semítica. El dibuix d’aquesta dona, plaga del pur, ben intencionat, sofert mascle, es dibuixa com la contrafigura d’allò que la dona hauria de ser, del rol que la societat patriarca1 li encomana. La dona hauria de ser mare amorosa, dones bé: assassina el seu fill; la dona hauria de ser verge i pura, dones bé: és lúbrica i insaciable; la dona hauria de ser olorosa, i neta com l’aigua, pero el cert és que fa pudor i la seva sang menstrual tot ho taca i empudega. No hi podia mancar l’horror a la menstruació, mostra de la sagrada vinculació amb la deu de la vida, que fa de la dona un ésser repellent i necessari. El metge Jaume Roig no hi fa pas allusions metaforiques sinó que. en descriu el fàstic i l’angoixa ancestral: &i s’adormia, aviat roncava, cosa que molt m’enutjava totes les nits, s’orinava i es removia tot sovint, podrint el llit. Quan li venia l’ordinari, sense pensar-hi més, carnes i cuixes, les calces, bragues, tot se n’omplia. Si s’hi posava un drap, de tal olor i de tal color, que només Déu ho sap, llencava el drap pels racons, sota els caixons, entre la palla: no li importava un gafet si algú el trobava: allà el deixava a on li queia.»’ Pero no és sols a la naturalesa de la dona, marcada pel fàstic i la por de segles, contra allò que envesteix el sarcàstic Jaume Roig, sinó contra la jsenyora i majora de la casa rica que el1 coneix. 1 aquí en dibuixa una caricatura que ens acosta a la realitat, com ho ha sabut fer un estil que hem anomenat aproximadament costumisme. 1 si la dona xarxona i bruta és una creu per al seu marit, ara veureu si ho Cs pitjor encara la dona que viu en el luxe de moda, insaciable de tots els plaers que els nous costums llicenciosos li ofereixen: «Durant 1’Advent no li eren obstacles ni fangs ni vents. Ella cada dijous em treia mes de cent sous amb noves manyes. Amb les seves amigues i les postisses i les arreplegades per la carrera, no sense una serventa que li dugués el rossegall, passant per la Llotja, amb una monja no menys lluenta que 1 Prosificació feta pels alumnes de J. Vidal Alcover del curs Literatura lana Medieval, segon curs.

89 © faximil edicions digitals 2003

Cata-


Š faximil edicions digitals 2003


liESPI ella ni amb més prudencia, a regna solta, mirant les botigues, i pels carrers que li feien Iloc com si fes els jocs de mestre Cora. ¿Qui podria dir com enviava a fira o els en demanava a tots els ciutadans, galants i gentils? Mai se n’hauria anat que no fos tot despès, donat, malmès en estrenes. Després entrava a les Magdalenes; cree que hi reposava; no sé que hi feia, si oració o collació; la veia venir després de completes. Quan tornava feia el seu camí per les Menoretes i la Bosseria. De nit anava sovint al nou bany d’en Sanou i d’en Suau, al Palau. Quan es despullava, la veurieu ballar amb bells tapins i fer aücs, salts i crits amb les seves veïnes.p En aquests banys, on la dita dama hi menava una autentica doke vita, es gastava diner abundant en menjar i beure, i en perfums i massatges. I allí s’estava la senyora, entre balls i gresca fins a la una tocades. 1 si el pobre marit gosava retreure-li vida tan dispendiosa i llicenciosa, ella li contestava amb un discurs llampant i amb aquestes raons prou convincents: u [ . . . ] No mereixeu una finesa ni una olor semblant, vós[ . ..]. [...] tant estimarieu una aldeana, dona serrana de les que es vesten amb capa. Sou del temps antic d’antany, no sou d’enguany, ja no esteu de moda. Vós ja us pixau en la sabata[ . ..]>b 1 amb quin art la sap fer parlar, en Jaume Roig, a aquesta dona insaciable i desvergonyida. L’acusació i la burla mes terrible que un home -un home!pot escoltar, l’acusació d’impotència surt virolada i feridora de la seva boca: u[ . . . ] l’agulla que és roma no pot cosir: El tribunal de Roma haurà de sentenciar aquest gran error-i:.. .l~ Vet aquí la llista de mals penjaments que ella li amolla: *[. ..l bessó, xic, caganiu, sec, renediu, flac, setmesí, avar, mesquí, menjabonico, cagapoquico, aset menut, home petit, pollastre mes mal caponat[...]. Furiós i indignat contra aquests costums de les dones desenfreydes uque filaven, com diu la gent, amb fus de plata,, descriu les tertulies, on elles inviten ajoves eixerits i ben malintencionatsn, amb converses i jocs plens de dobles intencions, atrevint-se a parlar de tot, de filosofia, de noveHes, de poesia, de tragèdies, tot barrejat amb maledicència i ignorancia: aQui menys en sabia més hi deia mentides, i parlaven tots i no s’escoltaven. Jo bé ho sentia, pero no m’agradava aquella negra tertúlia[. . .] n Tot aquest rerafons per on transcorren els personatges grotescos d’en Jaume Roig posseeix aquella qualitat de la mimesi que només trobem en les grans noveHes. Una frase, un tret, una exclamació indignada o admirada, i una gran finestra s’obre damunt l’emoció d’tm instant efimer, d’un Csser huma que passa, que s’entrebanca, que riu, que es mor. Pero en Jaume Roig va escriure tot aixo, tota aquesta savia presa de la realitat que coneixia, en versets de quatre siHabes, amb la recepta 91 © faximil edicions digitals 2003


formal de les noves rimades. Ja sé que és absurd retreure-li a un escriptor que hagi usat una recepta formal i no una altra. Raons tenia per a fer-ho i, recordem-ho, el metge palatí escrivia pel. seu bon plaer i per divertir més que per alliconar i el vers havia de ser una part de la diversió, una demostració del seu enginy, una exaltació d’aquest enginy que el poble, el poble llis preua en el que val. El poble, així com el savi, sap que en vers es poden dir coses agres i insults terribles i obscenitats -a veure qui les diu mes atrevidesque no es poden dir en prosa. El poble en sap, de codolades i corrandes feridores, en festes de carnaval i caramelles. Tota una literatura de divertimento obté el seu permís de circulació gràcies a la immunitat del vers. El versaire -mai no sabrem fins a quin punt li podem dir poetaté un do, el1 ho sap i tothom li ho concedeix. La rima matisa la hilaritat, l’aguditza quan cal, fa esclatar la rialla franca si l’agilitat del versaire obté, per l’obligació de la rima, una paraula tan justa com inesperada. El nostre versaire sens dubte coneixia la prosa amable dels narradors italians, el1 cita Les cent novelIes com a tema de conversa en la tertúlia negra, pero el1 no vol ser amable sinó punyent i agressiu, el1 espera sens dubte que els seus versos es llegiran en veu alta i que seran interromputs per les rialles grasses. Pero la nostra orella no esta, acostumada al vers, si de contar-nos una historia es tracta. La rima insistent ens martelleja l’orella i ens obsessiona i ens fa perdre el sentit d’allò que ens diuen. És una qüestió de freqüencia d’ona. Ens hem acostumat a la prosa, a la prosa de cada dia, a la prosa transparent i captadora d’imatges com la lent duna càmara. Jo he sentit sovint el desig de fer-li una mala passada al metge de la reina Maria, de convertir els seus versos en prosa fluyda. No me’n desdic pas, pero no em resulta fàcil. Joanot Martorell, el seu contemporani, et fa el camí pla si vols reduir els períodes ampulosos i complicats a un discurs abastable. Es, com si diguèssim, qüestió de plomar-lo; l’abundor,. l’excés, la superfluïtat et fa la feina fàcil. Pero Jaume Roig afegeix a la dificultat del lèxic, de l’abundant, popular, magnífic lbic, la dificultat de l’el-lipsi. La intenció de Jaume Roig brinca sobre la frase iniciada, l’expressió apuntada, la intenció verinosa. No pots prescindir de res, tot al contrari no et toca altre remei que endevinar les seves malevoles intencions, mentre t’imagines que el1 riu satisfet de les teves penes. Pero si be hem d’admetre que és una impertinencia llegir un llibre mes enllà o mes en& del propòsit formal del llibre, tractar de desfer la seva estructura formal, que és quasi com dir l’ossada del seu COS, m’atreviria a afirmar que un lector, un lector de veritat, no fa altra cosa. Nosaltres, qualsevol de nosaltres, vull dir els no erudits, els que no pretenem historiar la literatura sinó llegir-la, quan ens endinsem en la lectura dún llibre destruIrn l’estructura intrínseca del llibre. L’Odissea no ha estat mai per a mi el que em diuen que havia estat per als oients

92 © faximil edicions digitals 2003


contemporanis asseguts a l’entorn del rapsoda; el Pentateuc no ha estat mai per a mi el llibre de la llei, ni Werther m’ha incitat al suicidi, ni la Cv&zica de Ramon Muntaner ha estat mai una simple narració històrica. Vull dir amb tot això una veritat obvia, que el llibre té diverses lectures i que cada època i cada individu en cada època fa la seva propia lectura, i fent-la destrueix poca o molta part del propòsit de l’autor. Per això no és gens difícil dir que 1’EspiU és una novella picaresca. Dels elements consignats de la novella picaresca, en té uns quants: el relat en primera persona, el propòsit moralitzador, la mirada insistent sobre les baixeses i les misèries del llinatge huma, l’interès pels detalls trivials, per l’acumulació d’elements que composen una imatge viva. L’autor s’allunya del propòsit metafòric de l’apòleg. No vol que la historia narrada contingui en sentit traslatiu, una llicó moral; vol simplement explicar-te que així, tal com el1 t’ho explica, ha esdevingut i que si no t’agrada ho deixis córrer. Tampoc li plau confegir meravelloses aventures ni gestes guerreres, ni grans aventures amoroses, ni els complicats entrebancs que posa l’atzar o el destí als amants tenacos. 1 com que gira els ulls devers el fet fortuIt, l’esdeveniment quotidià se sent empès quan els descriu a fer més evident la seva troballa. És clar que si l’autor, segons ens diuen, l’ha volgut titular l’EspiZ2, és perquè els homes s’hi vegin retratats com en un espill i aprenguin a malfiar-se d’aquestes maleïdes femelles, pero no oblidem tampoc que la imatge de l’espill ens permet veure com passa reflectida la vida quotidiana a través d’aquest espill que el malhumorat valencia de nissaga mataronina va saber forjar amb vidre translúcid i argent viu. Cert que la diatriba contra les dones esta ben arrelada en la societat patriarcal, i no els és difícil als rencorosos misògins trobar autoritats en filòsofs i teòlegs que recolzin els seus insults, pero Jaume Roig ens ofereix a l’entorn d’aquestes dones beguines, luxurioses, mentideres, mà-foradades, avares, xerraires, lladres, calumniadores, assassines d’infants, un gruix impressionant de creences, de costums, de supersticions, de lleis, de modes, de verb cridaner que tramen l’ordit de tota la vida d’homes i dones. Tanmateix em sembla que no és un disbarat llegir de nou un llibre vell, i un bon dia, seguiré les petjades d’aquests escolars que en Jaume Vidal Alcover mena pels remots viaranys de la nostra literatura medieval i traduiré en prosa d’avui aquesta magnífica novella picaresca que I’Espill, Llibve deís Comeíls, Llibue de les porta tres títols a triar: Dones. MARIA

AURELIA

93 © faximil edicions digitals 2003

CAPMANY


Š faximil edicions digitals 2003


.

E

L VALENCIANISME CULTURAL DURANT LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

RicardBlasco

L

1

A SUBLEVAC militar de 1936 afecta diversament el moviment valencianista, el qual aleshores es trobava en un punt de sao ple de prometences, tant en l’àmbit polític com en el cultural. Dinamitzà de seguida les forces del valencianisme addictes a la República, pero ensems en collapsà les manifestacions culturals. En aco, no bi ha res de contradictori: el moment exigia primer de tot accions enèrgiques de lluita cívica, postergant qualsevol acte de cultura, i, d’altra banda, les particulars condicions organiques del valencianisme -sempre pre-

* Dels textos originals transcrits en I’artícle o les notes s’ha respectat la re dacció ptipia, sense esmenar-hi les incorreccions que, de vegades, presenten. 95 © faximil edicions digitals 2003


carieses revelaren en l’avinentesa més solides i resistents en l’esfera de la política que no pas en la de la cultura. En la vida pública valenciana anterior al 18 de juliol, els partits polítics valencianistes més actius i més presents havien estat, justament, els esquerrans. Els de la dreta (Acció Valenciana, Unió Valencianista), clarament minoritaris abans de ‘les eleccións de febrer, quedaren minimitzats després de la contesa electoral. Quan es produí I’alcament castrense foren sumàriament identificats amb els insurgents i desaparegueren de l’escena. La seua desaparició no fou sentida en el camp valencianista per la puixanca que hi havien adquirit els partits esquerrans. L’Esquerra Valenciana (EV) i el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE), signataris del Front Popular (FP), comptaven l’endemà de les eleccions amb un diputat per Valencia ’ i amb representants en la Diputació i I’Ajuntament de la ciutat. Eren formacions de significació demo-liberal, que agrupaven nuclis menestrals i de la petita burgesia. No comptaven amb grans masses, pero sí amb eficacia, i havien assolit una certa extensió territorial; cohesionaven diverses tendències, algunes més avancades que altres. Al seu entorn giraven grups independents, més progressistes i radicals, poc nombrosos; el més rellevant, el de Nova Germania (NG). Per la seua executòria, ningú no discutí a I’EV i al PVE el dret a formar part del Comité Executiu Popular (CEP), que fou I’òrgan que assumí el govern a Valencia el 18 de juliol.2 Això els dona un protagonisme inicial al bel1 mig dels moments més greus i difícils, i els permeté de continuar presents en el successius òrgans que anaren creant-se: Consell Provincial (CP) o ex-Diputació i Consell Municipal (CM). La implantació dels partits valencianistes a les comarques del nord i del sud era prou mes feble i no van ser tinguts en compte a l’hora de constituir-hi els nous òrgans de poder.3 L’evolució posterior d’aquests partits fou desigual, a tenor dels avatars de la política republicana i de la guerra, i qui vulga conéixerla té a l’abast monografies recents.4 No em rekriré, dones, sinó a la seua incidencia en els camps de la cultura i de la llengua. * Vicent Marco Miranda, d’Esquerra Valenciana: 83.146 vots. ì Juan TEJÓN: «Nacimiento del CEP de Valencia,, Adelante, núm. ,143, 18-VII1937.

.

i A Castelió de la Plana, els dirigents d’EV, de la qual sembla haver-hi hagut

un nucli important, demanaren al Govtrnador que se% concedís representació dins el «Consell Provincial, (Heraldo de Custe2lón, núm. 14.522, 16-III-1937), pero quan el CP discutí la proposta acordà «que EV no tiene bastante competencia para lo que solicita» (ibid., núm. 14.527, 22-111-1937). Tanmateix, el Governador nomenà representant el president à’EV, Ferran Vivas Lloret (ibíd., núm. 14.550, 19-W-1937). Quan es constituí el CP d’Alacant no hi figura cap valencianista (EZ luchador, núm. 8.758, l-11-1937). La feblesa política del valencianisme alacantí o castellonenc ana acompanyada d’una correlativa feblesa cultural. ’ Degudes principalment al professor Alfons Cucb, són: s<L’anarco-sindicalisme i 1’Estatut d’autonomia del País Valencia,, en Recerques, II, Barcelona, 1972; «La problemàtica de I’Estatut valencia durant la guerra civil: 1’Avantprojecte d’Esquerra Valenciana (1937)», ien Z Congreso de Historia del País Valenciano, IV,

96 © faximil edicions digitals 2003


Si ds partits comptaven amb textures prou fortes com per a suportar la inesperada sotragada del sollevament facciós, en el camp del valencianisme cultural res no hi havia de comparable. La revista més important acabava d’anunciar una transformació molt ambiciosa, i per això mateix estava suspesa? La principal editorial, amb un plantejament econòmic de clar mecenatge, no tenia aleshores cap Ilibre en marxa a les impremtes, mentre que la resta d’editorials eren empreses esporadiques. La premsa, que en algun moment arriba a publicar simultaniament diversos títols, en tingué molt pocs en 1936, i gairebé tots ja interromputs abans del 18 de juliol. A més, un diari, iniciat aquel1 mateix any, també havia cessat. Les publicacions erudites, billingües, eren lògicament de difusió mdlt restringida.6 Quant a les institucions, dissolt el Centre d’Actuació Valencianista (1931-1935), que en alguns moments de la seua historia fou focus d’inquietud cultural a més de plataforma política,? lünic organisme de prestigi era Proa. Aquest Consell de Cultura i Relacions Valencianes, pero, constituït l’abril de 1935, a penes havia fet una poca tasca. Volia ser nexe entre les diverses faccions intehectuals, en un intent de superar lles divisions polítiques per actuar unitàriament en pro de la Ilengua i de la cultura. Un propòsit Iloable, bé que difícil de mantenir en el clima precursor de l’enfrontament civil. Com que depenia econòmicament dels seus socis, sense tenir ell suport de cap subvenció oficial, el trasbals del 18 de julio1 no podia produir-li sinó perjudicis .* Més perjudicades encara serien les Universitat de Valencia, 1974; Estatutismo y valencianismo, Valencia, 1976; i &a problemàtica de 1’Estatut valencia durant la guerra civil: I’Avantprojecte d’Unió Republicana», en Arguments, 3, Valencia, 1976. També cal consultar Els Estatuts del País Valencià, edició a cura de Josep Lluís BLASC~,Barcelona, 1977. ’ La República de les Lletres, Valencia, núm. 8, abril-juny 1936, pàg. 32: aLa transformació de la R. de les Ll., I?s indispensable la lectura de Manuel AZNAR I SOLER: «Redrecament i ruptura de la cultura valenciana (1927-1936)~ i uLa ruptura del procés de redrecament cultural al País Valencia (1936-1939)r>,Els Marges, Barcelona, núms. 12 i 13, 1978. El lector hi trobarà dades i valoracions forca interessants. 6 L’editorial «L’Estel», dirigida per Adolf Pizcueta, nasqué el 1928 com una prolongació de Taula de lletres valencianes; el 1936 havia publicat vuit titols, a més d’una serie de Quaderns d’orientació va2encianista. Per a la premsa del període, vegeu la veu prensa que he redactat per a la Gran Enciclopedia de la Regidn Valenciana (GERV), així com les entrades «El País Valencia», .El ‘popular», uTimó», «L’Hora» i «La República de les Lletrew. Les publicacions erudites de més relleu eren els Anales del Centro de Cultura Valenciana i el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, que encara avui es publiquen. ’ La historia del NCentre d’Actuació Valencianistam (CAV) pot seguir-se en el llibre de Cucó El valencianisme polític (187~1936), Valencia, 1971; pàgs. 2252.50, 416-417, 427-429, 437-438. Cucó, interessat pel pro& polític, s’ocupa superficialment de les activitats culturals del CAV, que ,té al seu haver l’organització de les tres primeres &etmanes Culturals Valencianesa, 1932-1934. ’ «Proan, reprenent la iniciativa del CAV, organitzà la «IV Setmana Cultural Valenciana,, que havia de celebrarse entre el 26 de julio1 i el 2 d’agost de 1936.

97 © faximil edicions digitals 2003


IlESPIlL entitats tradicionals, de vida llangorosa, o les poques i esparses organitzacions menors: les mes ambicioses eren de fundació recent, i quasi totes, 0 la major part, se sostenien per un mecenatge que fallà en escaure’s la revolució que seguí a I’aixecament militar. No pot negar-se que el panorama es presentava una mica esquifit. Tanmateix, cal no oblidar que es tractava dúna conjuntura temporal, propia de la crisi de creixement que patia tot el valencianisme. En 1936 la cultura nacional valenciana comptava amb una infraestructura feble i dispersa, això no pot amagar-se; no obstant, és trobava en una fase d’expandiment i maduresa, culminació del procés iniciat treballosament al llindar dels anys vint per la generació de Taula de LIetres VuZencianes (1927-1930) homes que ja comptaven al seu haver amb una obra estimable. Ara be, justament per trobar-se en un moment de transició, era més vulnerable. No hi ha exageració de cap mena en afirmar que la rebellió castrense, col-lapsant el moviment cultural, li infligí un colp molt dur. L’empenta, la cohesió i l’abast que venien caracteritzant-lo, quedaren molt minvats. Es cert que no triga a redrecar-se, pero, com que després del 18 de julio1 res ja no fou igual que abans, li calgué replantejar-se l’acció tenint compte dels canvis pregons soferts per la societat valenciana, així com dels condicionaments introduïts per aqueixos canvis, Reportar i analitzar el mode com el valencianisme cultural resistí l’envestida, supera les dificultats i retrobà una presencia pública, és l’objectiu fixat per a aquestes planes. He d’advertir que, havent estat actor o testimoni d’algunes realitzacions del període, m’ha calgut informarme tant com he pogut d’aquelles altres que no vaig viure de prop i que per tant coneixia menys. La documentació aplegada (que ben segurament no sera tota la que hom podria aplegar) m’ha permés d’ampliar els meus records j’uvenils, els quals no em bastaven, perquè si men refiava, m’exposava a deformar la realitat, endut pel fervor entusiasta que encara conserven. Cree ,haver reeixit a despullar-me de nostàlgies i espere poder donar una visió equànime i serena, que comprenga també la reconeixenca de les mancances que, en aquella època, potser no vaig advertir. Amb tot i per tot, ara que cree conéixer més a fons el període, he de dir que em reafirme en una valoració positiva de l’actuació cultural valencianista de 1936 a 1939. En poc de temps, i a contracorrent de cirEl programa, anunciat a la premsa el mateix 18 de juliol, comprenia diverses diades monogrtiques: de la Música, de la Historia, de les Lletres i les Arts, i de I’Ensenyanca, a mes d’una sessió dedicada al VII Centenar de la Conquesta. El discurs inaugural havia de pronunciar-lo el president de la Diputació de Castelló, Maties Sangüesa Guimerà, sobre el tema *Morella davant 1’Estatt.u valenciàw. Estava prevista la retransmissió d’alguns actes per Radio Associació de Catahmya (El Pueblo, 18.VII-1936 i 19-VII-1936; Heraldo de Castellón, núm. 14.313, lo-VII-1936 i núm. 14.317, 15-VII-1936). No cal dir que la «Setmana» no es realitzà.

98 © faximil edicions digitals 2003


cumstàncies netament desfavorables, s’hi assoliren metes que la vespra de la rebellió feixista eren impensables. Si a partir d’elles no es pervingué a més, fóra injust de retraure-ho als homes que les conqueriren: els faltà temps per a consolidar-les. L’adversa sort de la guerra, produint un nou col-lapse el 1939, féu tombar I’inacabat edifici tan afanyosament bastit. Amb I’agreujant que, ara, el redrec s’hi faria esperar llargament.

II Entre el 18 i el 29 de juliol, la situació de Valencia fou tensa i confusa. El Comité Executiu Popular declara la vaga general revolucionaria com a resposta pel sollevament de les guarnicions africanes. L’efecte dissuasori de la vaga en les guarnicions valencianes fou evident i cresqué a mesura que arribaven les notícies del frac& de la insurrecció a Barcelona i a Madrid. Les vacillacions i les ambigüitats del cap de la Divisió, el general Fernando Martínez Monje, reticent a pronunciar-se en defensa del Govern, donaren peu als militars compromesos en la conspiració per a intentar l’alcament. Tot i això, qui havia d’encapcalar-lo per ordre de Mola, el general Manuel González Carrasco, arribat en secret a Valencia la nit del 17, tampoc no es mostrà més resolut ni atrevit que Monje, a qui havia de desposseir del comandament. Això féu titubejar no pocs caps hostils a la República, bé que d’altres més entemats continuaren maldant per traure la tropa als carrers a favor de Mola i de Franco? El CEP, les autoritats republicanes i alguns militars addictes, n’aprofitaren la incertesa.‘O Sorgiren els primers escamots obrers armats, les casernes -on la tropa continuava reclosaforen vigilades i es practicaren les primeres detencions. El CEP exercí des del primer moment el poder revolucionari, sovint excedit per les organitzacions populars més arrauxades. Per clarificar la situació, el Govern de Madrid nomena el dia 22 una Junta Delegada presidida per Diego Martínez Barrio,” amb la missió de negociar amb Monje i frenar la revolució desfermada. La seua autoritat fou rebutjada pel CEP, i per un temps hi hagué una dualitat de poders, si bé amb clar avantatge per al CEP, segur de la seua for9a.12 El 23, el 9 Els detalls de la conspiració i els dubtes dels dos generals, així com el cap teniment de les guarnicions, poden seguir-se a la Historia de la cyuzadu españolu, Madrid, 1942; vol. V, t. 23, pàgs. 467-487. També: Pierre BROUÉ i Emile TI?MINE: La yévolution et fu guerye d’Espugne, París, 1961, pàgs. lOQ-101.1 encara: Terence M. SMYTN: Lu CNT al País Vulencih, 19364937, Valencia, 1977; pàgs. 24-30. *’ M. URIBARRY: uApuntes históricos. i 1Viva España antifascista!! )P,Adelante, núm. 143, 18-VII-1937. *’ El decret de constitució de la Junta Delegada en Historia de Za cruzada cit., pàg. 497. També al número del 22-VII-1936 de la Hoja Oficial Extraordinaria del Comité Ejecutivo Populur, de Valencia, on hi ha notícies de l’arribada dels membres de la Junta. I2 Hugh THOMAS:Lu gueyye d’Espugne, París, 1961; pàgs. 200, 367; BROUÉ i TÉMIME, Zoc. cit., pàgs. 116-117. L’ambient dels primers mesos de guerra al País Valencià fou ud’espontaneisme i confusió» (Cucó, Estatutismo..., pàgs. 18-19).

99 © faximil edicions digitals 2003


sergent Fabra assaltà la caserna de Paterna. L’endemà es repartiren armes al poble. L’episodi precipita els esdeveniments. Martínez Monje signa el 29 una proclama declarant «la fidelidad de esta guarnición a los Poderes constitutivos de la República», i el 30 en llegia per la radio una altra, comunicant: «la guarnición de Valencia cesa en su acuartelamienton.‘3 Això decanta l’actitud de la resta de guarnicions de la circumscripció mslitar. Nogensmenys, a Valencia no tots obeïren Monje i, per sufocar els darrers sediciosos, les milícies assaharen les casernes la nit de 1’1 al 2 d’agost. l4 No havien estat les gestions de la Junta Delegada o del ministre de la Guerra, vingut de Madrid,” les que havien posat fi a l’amenaca d’insurrecció militar, sinó la direcció revolucionaria del CEP, que conserva quasi tot el poder efectiu, almenys fins a la constitució del govern Largo Caballero, el 4 de setembre.16 Episodis semblants es visqueren arreu del País Valencia, pero els decisius van ser els de Valencia, que era la capital castrense.” La tensió expectativa dels darrers quinze dies de julio1 i la consegiient desolosa de les ires populars durant la primera desena d’agost operaren una rapida mutació en la societat valenciana, amb un correlatiu desplacament de forces. Des de l’endemà del 18 de julio1 foren els sindicats i els partits obrers els qui manaren, i, encara que les classes mitjanes fidels a la República no van ser desplacades, veieren reduïda la seua influencia. Per recobrar-la, una vegada definida la situació després de l’assaltament de les casernes, les organitzacions republicanes d’esquerra imitaren les milícies obreres i s’empararen d’aquells serveis o entitats que, aquestes, encara no havien ocupat, cosa que fou sovint motiu de noves friccions. La incautació d’alguns periòdics és, potser, el fet mes remarcable. ta Tot i amb això, les classes mitjanes ” L’episodi de Paterna i les proclames de Monje en Historia de la cruzada cit., pàgs. 506-509 i 511513, respectivament. ” Historia de la cruzada cit., pàgs. 515-518. ” El general Castell6, ministre del Govern Giral, arribà a València el 30 de juliol. (Historia de la cruzada, cit., pàgs. 512-514; Las Provincias. Almanaque para 1940. Año LX, pàg. 68.) l6 CUCÓ, Esflatutismo . ... p&g. 18. ” Historia de la cruzada, cit., phgs. 525-560. També: Vicent RAMOS: La guerra civil (1936-1939) en Za provincia de AZicante, Alacant, 1972, vol. 1. L’aAlmanaque* de Las Provincias cit. conté diverses cròniques locals de la udominació roja*. CUCÓ,Estatutismo.. ., pàgs. 19, 20-21, cita algunes monografies d’utilitat. També SMYTH, loc. cit. passim. Per la lectura d’Heraldo de Castellón veiem que la vida a la capital de la Plana no s’alterà tan pregonament com a València, si m& no les primeres setmanes. Abunden les petites notícies d’estiuejants que van o vénen a les ciutats o al camp. El diari informa que la població de la capital combat la calor d’aquells dies anant a la platja. El paper jugat pels diputats Francesc Gómez Hidalgo (d’Unión Republicana) i Joan Sapiña (socialista) degué ser remarcable. Ia Orden& la incautació el Governador civil, Per executar-la nomenà el periodista Jo& Antonio López Corts (Hoja Oficial Extraordinaria del CEP, 22-VII-1936).

100 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL quedaren en una posició subalterna, de la qual no comentaren a sortir sinó després de l’arribada del Govern a València, -i amb prou feinesel 7 de novembre. Una mutació social tan radical i ràpida no podia no incidir damunt els pressupòsits culturals. D’ara endavant la cultura es concebria en funció de la mobilització popular, com un servei a la lluita revotlucionària, primer, o com una contribució a l’esforc de guerra, més tard. El símptoma més perceptible del canvi fou la proliferació de cartells. També en un ordre de cultura no visual ni tampoc oral, sinó de pensament, el terrabastall féu el seu efecte, sobretot en els cercles capdavanters amb inquietuds de superació. S’hi imposava una actitud combativa, que comportava I’abandó de les torres d’ivori per part dels selectes, que havien de sacrificar el seu elitisme per acostar Ia seua obra a les masses populars. La posterior represa de posicions per les classes mitjanes no alterà substantivament el plantejament de la qüestió.

III Algunes entitats culturals de la ciutat de València, existents abans del 18 de juliol, definides o no com a valencianistes, i que fins aleshores estigueren apartades de la palestra política, sentiren la precisió de pronunciar-se quan esclatà la rev&ció. En realitat, els qui la van sentir foren aquells socis seus que militaven en les organitzacions del FP i que, o bé volien salvar l’entitat d’un naufragi segur, o bé veieren arribat el moment històric d’empényer-la cap al progrés exigit per la nova situació. Una de les primeres fou 1’Ateneu Mercantil, fundat el 1879, i que en la seua Ilarga història comptava amb iniciatives tan importants com l’Exposici6 Regional de 1909. Societat de carkter predominantment recreatiu, però no divorciada de les inquietuds culturals, agrupava un gran nombre de socis lg -provinents de la menestralia, el comerc, la petita indústria i l’agricultura-, que en general li donaven un aire liberal i independent. El 10 d’agost de 1936 s’hi constituïa, sota la presidència del valencianista Enrie Bastit:O un Comité Vegeu també: Joaquim Tomàs VILLANUEVA: «La prensa de Valencia durante la guerra civil (1936-1939)~, en Saitabi, Xx11, València, 1972, pàgs. 87-122. l9 4.000, si hem de creure la xifra facilitada per l’entitat (El Mercantil Valenciano, 21-I-1937). M Enrie Bastit, procedent de 1’Agrupació Valencianista Republicana -havia estat el seu candidat, derrotat, en les eleccions parlamentàries de 1934- militava al partit Nova Germania, compost pels membres de I’AVR que no havien volgut ingressar al PVE quan es fundà aquest (1935). El setembre de 1936 NG, que es subtitulava «Esquerra Nacionalista Valenciana,, declarà la seua identitat «amb els ideals marxistes* i propugnà la formaci6 d’un Partit Socialista Unificat del

101 © faximil edicions digitals 2003


Gestor, el qual s’autodefinia amb aquestes paraules en la nota que dona a la premsa: «...un Comité gestor de acreditada garantía personal y política para la República y su Gobierno legítimo, el cual asume, de manera absoluta y completa, lidad del Ateneo»?’

Immediatament, cinc mil estimulant

guarderia

la total

el nou Comité

jurisdicción

y plena

responsabi-

es posa a la tasca. Encapcalà

amb

pessetes l’aportació societaria a la subscripció pro-milícies, els socis a participar-hi, i accentuà el seu interés per una

infantil

.22 De les dues accions,

la primera

volia

provar

la

solidaritat dels ateneistes amb la causa revolucionaria, i la segona, el seu altruisme. Ben poques setmanes després, anuncia la decisió de canviar el nom de la societat. Justifica el canvi per la nova orientació

que d’ara endavant

prendria

l’Ateneu,

on caldria

realitzar

neradora espíritu

de usos y costumbres ya vencidos; la labor y esencia; la reivindicación más plena, pura

realidad

cultural

propia

de un Ateneo;

y humana de una convivencia cumple a un carácter popular

«la obra regerenovadora y auténtica

la obra conciliadora,

de de

armoniosa

social comprensiva, leal y sincera, cual sin reservas, distinciones, clasificación ni

categorías».U L’Ateneu mai no havia estat un lloc elitista, perquè la diversitat d’origen dels socis ho impedia i perquè la generalitat eren gent demòcrata de geni obert. Culturalment, pero, responia fins a la revolució a les convencions de la cultura petitburgesa, amb tendencia a les rutines del tòpic i de l’oficialisme, defecte agreujat pel caràcter recreatiu dels seus serveis. Enrie Bastit es proposava de transformar-lo en un òrgan més vinculat a la nova societat que naixia. Encara que el llarg document en què anunciava la transformació estava redactat en un estil un xic barroc i retòric (habitual en els papers de l’època), s’hi País VaIencià (Cucb, Estatutismo..., pàgs. 58-59). Les «Joventuts de NG» i la Federación Provincial de Juventudes Socialistas Unificadas arribaren a un acord de fusib (El Mercantil Valenciano, 6X11-1936). 2’ El Pueblo, ll-VIII-1936: «Ateneo Mercantil define su actitud en estos momentos.» A més de Bastit, composaven el ComitC gestor Josep Ibáñez Barba, com a vicepresident; Salvador Tàrrega Calandín, secretari; Lluís Cebrian Ibor, bibliotecari; Rafael Birlanga Roses, tresorer; Rafael Ferrer6 Navarro, comptador, i Rafael Supervia Zahonero, Artur Moreno Rodríguez i Manuel Bayarri Díaz, com a vocals. Trobarem algun d’aquests noms en d’altres directives del moment. El Comité fou renovat a la fi de l’any (El Mercantil VaZenciano, 20-X11-1936), continuant només cinc dels primitius membres. Posteriormente acollí, com a directius de les seccions, personatges de la dreta, com el periodista Vicent Calvo Acacia, que presidí el Consell Autònom de Literatura, Biblioteques i Folklore de I’APV. Bastit conserv8 la presidencia fins al darrer moment (*Ateneo Popular Valenciano. Nuevo Consejo Directivo», Adelante, núm. 636, g-11-1939). ** Ef Pueblo: 20-VIII-1936 i 18-1X-1936. Per a més activitats de l’Ateneu, vegeu el cap. IX i la n. 198. z3 EZ Pueblo, 12-1X-1936: «Ateneo Popular Valenciano*.

102 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL dibuixava clarament una meta: assolir un nou tipus de cultura, momentàniament definida com a «populars i projectada en un futur model, si no revolucionari, sí, almenys, pro-socialista>4 La nova societat seria I’hteneo Popular Valenciano. Enrie Bastit, com a valencianista, no podia girar l’esquena a reivindicacions per les quals havia Iluitat al Ilarg de la seua vida, i, quan es redactaren els nous Estatuts, la denominació fou valencianitzada, alhora que s’hi institucionalitzava la cooficialitat del català al si de l’entitat.25 El nou Ateneu, que es mostrà prou actiu, acollí algunes manifestacions culturals valencianistes; emperò, també n’acollí de castellanistes, unes imposades i d’&res per pròpia iniciativa?6 Pels mateixos dies, el Comité Executiu de la Societat Valenciana d’Autors intentà donar una nova orientació a aquesta entitat, que tenia per finalitat promoure el teatre valencià i curar dels interessos econòmies dels autorsn Si la intenció era radicalitzar-la políticament, no ho sabem; tots els indicis s6n que l’associació no ultrapassà les habituals funcions administratives.28 Es versemblant atribuir-h0 al fet que alguns dels seus membres no pogueren ocupar-se de la marxa social, perquè es trobaven molt atrafegats amb importants responsabilitats polítiques. A tal1 d’exemple, bastaria esmentar els casos de Josep Castanyer i Josep Aznar Pellicer.29 ” &onstruir, en una palabra, un verdadero Ateneo del Pueblo [...l en el mds amplio sentido universalista [ .. .] y cultural, que haga olvidar privilegios injustos y que, contribuyendo a crear un nuevo espíritu generoso, comprensivo, de intercambio internacional, establezca corrientes de amor entre los diferentes pueblos del mundo que permitan abrigar la esperanza de la paz, de la justicia y de la libertad universal» (El Pueblo, 12-1X-1936). Alguns socis entenien aqueixa tasca partint d’una ferma posició autòctona; cfr., per exemple: u¿Internacionalisme, nacionalisme, patriotisme, universalisme. 7 ivalencianisme! g, dins el butlletí social Ateneo Popular Valenciano, febrer de 1938, phg. 13; l’article va signat per «un ateneisten. Tanmateix, la majoria dels socis es desentengueren d’aquestes aspiracions. Hi tenien prou amb servir-se del carnet de I’APV com d’un salconduit que provàs la seua alleialtata republicana. u Estatuts i Reglament de l’dteneu Popular Valencià. Registrats al Govern Civil de la Provincia en 9 de gener de 1937, València, 1937. 26 La Correspondencia de Valencia, núm. 23.594, 12-111-1938.L’APV dedicà una «sesión necrológican a la memòria dIArmando Palacio Valdés, amb la participaci6 d’Andrés Ovejero Bustamante i Vicent Calvo Acacia. n Vegeu les reiterades convocatòries aparegudes dins El Pueblo (dies 12 i 13VIII-1936). Caterina SOLA (El teatre valen& durant la Dictadura, Barcelona, 1976, 6s que durant tots pàgs. 43-47) fa història d’aquesta societat i diu: al’important aquests anys [1925-19301 s’està lluitant per una autonomia del teatre valencià, encara que aquesta lluita no passe del camp de les peticions i de les concessions parcials i a llarg termini. L’arrel del problema esta en l’existència d’un règim excessivament centralista, i no es resoldI+ aquel1 mentre no caiga aquest. La qiiestió era econòmica, però, a la vegada, política., M Això pareix deduir-se del que diu C. SOLA,loc. cit., p&g. 47, referit al període posterior a 1939. 29 Josep Castanyer Fons, definit per C. Solà com ael més actiu promotor de 103 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL La Joventut de Lo Rat-Penat, si hem de creme el seu propi allegat, des del primer moment havia «condemnat la criminal sublevació feixista, posant-se a disposició de les forces» del FP.M Quan els capitans Bayo i Uribarry desembarcaren a Eivissa, adrecà uns entusiastes telegrames als dos caps militars i al president Companys?’ Amb això, se sumava a una campanya que tendia a presentar l’acció de la columna Uribarry com alliberadora de les Illes en nom de l’antiga unitat catalana, és a dir, com un acte bèllic valencianista ?* La ràpida retirada d’uribarry per les seues desavinences amb Bayo i la posterior desfeta d’aquest, avortà l’intent. Tanmateix, no minvà I’exalcament dels combatents valencians en altres fronts.” L’abrandament dels joves del Rat no es corresponia amb la tebior i la cautela amb que la Junta de Govern de la la SVAn, era conseller de I’Ajuntament de Valencia des de les eleccions de 1936, en representacio del PVE. Josep Aznar Pellicer dirigí El Pueblo &spr& del 18 de julio1 i mentre el periòdic estigué controlat pel partit «Unión Republicana Nacional» de Martínez Barrio i Fernando Valera. Com a representarn d’aquest partit havia signat el manifest prc+Estatut del uFront Popular, del 5-VII-1936. ” Ef Pueblo, 12-VIII-1936. ” El President hi respongué també entusiasta (EZ Pueblo, 14VIII-1936). j2 *EI PVE y el capitán Uribarri, (El Pueblo, ll-VIII-1936). Es transcriuen els telegrames creuats amb motiu del desembarcament a Eivissa. Uribarry comunicava: aayer desembarcamos los valencianos con la Senyera...n i el PVE responia: «Si la seguretat absoluta del nostre triomf deíinitiu no anara respaldada per la justícia de la nostra causa, per l’heroïsme de les nostres forces i per la intelligència dels homes que, com tu, el capitán Bayo i els amics que amb vosaltres collaboren al restabliment de la legalitat contituïda, seria prou per a fonamentar el nostre optimisme saber que la Senyera oneja per damunt de tots els que Imiten amb coratge invencible, en defensa de la llibertat i contra l’enemit secular de la classe trebal1adora.r Uribarry respongué en cata& parlant de l’«alliberació dels germans ibicencsn i prometent que faria «anejar nostra gloriosa Senyera a dalt del castell de Bellvera. Cfr. així mateix l’article d'URIBARRY «Mi valencianismo», Adelante, núm. 146, 22-VII-1937) on alludeix a la «hostilidad pasiva o activa, pero siempre hostilidad, que provoca aquesta actitud. j3 Quan Uribarry arriba a Madrid amb la acolumna Fantasma» féu desfilar les seues forces portant la Senyera (La Libertad, Madrid, 15VIII-1936). Eren moltes les unitats creades l’endemà de la revolució que portaven la bandera barrada, unes vegades Iliurada per 1’Ajuntament de Valencia i d’altres pels partits polítics. Encara després de la militarització de les milícies hi havia unitats que portaven la Senyera valenciana, com la brigada que desfila per Madrid l’abril de 1937 (ABC, 7-IV-1937). A Castelló, una primera lleva de 2.000 milicians va ser uniformada, segons anuncià Gómez Hidalgo, vestint «camisa parda con el emblema de las cuatro barras en el pecho» (Heraldo de Castellón, núm. 14.324, 24-VII-1936). Quan els milicians de la CNT de Valencia, de pas cap a Terol, saturaren a Caste116 l’Esquerra Republicana de Castelló els dona *banderas con los colores del País Valencianou (ibid., núm. 14.344, 17-VII-1936). Així mateix, durant I’homenatge que reberen a la mateixa ciutat les columnes confederals «La Desesperada, i uTorres-Benedito» al teatre Municipal «en dos palcos se destacaba una representación de ambas secciones, luciendo sobre la baranda las respectivas banderas con las cuatro barras valencianasn (ibid., núm. 14.418, 11-X1-1936). La solidaritat d’armes entre combatents aplegats de diverses terres catalanes s’expressà sovint

104 © faximil edicions digitals 2003


KESPILL vella Societat d’Aimadors de les Glòries Valencianes contemplava el cm-s dels esdeveniments. L’ll d’agost de 1936, un grup de ratpenatistes denuncia que la Junta, uno obstant haver manifestat una adhesió formulària al Govern legítim», era insincera, i remarca que els directius eren «elements que per la seua filiació política anterior són desafectes al Règim». Consegüentment, van seguir el mètode que venia repetint-se arreu: «Pel mateix procediment que han seguit altres entitats, els socis de ‘Lo Rat-Penat’, enclavats dins dels partits del ‘Front Popular’ s’han reunit redactant l’acta següent.. . B En suma: destitució de la Junta i nomenament d’una altra, presidida per Enrie Orts i Ausina.% El coup d’État dintre l’antic feu de don Teodor Llorente sembla no haver tingut de moment més conseqüències que expressar una bona voluntat, i testimoniejar la impensada existencia d’un ratpenatisme esquerrà. Dels tres acords presos en l’avinentesa, lún és ordenancista (comunicar el canvi al Govern Civil) i l’altre altruista (contribuir a la subscripció pro-milícies); el de major importancia és el primer dels tres: u...la Societat ‘Lo Rat-Penat’, en la forma en que esta constituida, presta la seua incondicional adhesió al Govern legítim de la República i al ‘Front Popular’, condemnant el moviment facciós promogut pels militar-s, tractant de suplantar per la forca la voluntat popular».35 El 21 d’agost de 1936, amb una acció semblant a la realitzada en Lo Rat Penat, 1’Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana muda la seua directiva. El comunicat de premsa s’iniciava fogosament: «Conscients del deure que les circumstàncies imposen a tots els que amem les llibertats individuals i del poble, tan vilment atacades per la reaccio desfilant sota la bandera comuna. El Mundo Gráfico de Madrid (núm. 1.309, 2-X111936) publica una fotografia amb el següent comentari: «fuerzas catalanas y valencianas, recientemente llegadas a Madrid, desfilan por las calles de la capital». Les tropes porten, en un mateix pal, la senyera quatribarrada (sense blau! ) i la tricolor republicana. Vid. també els reportatges d’EZ Pueblo: «La Senyera valenciana es el pabellón bajo el cual lucharán nuestros milicianos» (8-VIII-1936); «En el frente del Guadarrama ondea la Senyera valencianau (22-VIII-1936). y 1 formada per Lluís Cebrian Ibor, com a vicepresident; Manuel Marco Milla, secretari, i Enrie Bastit, Lluís Guarner i Domènec Gómez Senent, vocals. Enrie Orts i Ausina havia estat secretari del CAV en 1934, quan sota la presidencia de Josep Castanyer el CAV abandona el utotalitarisme» i s’orientà en el sentit d’un Front Nacional. Pel gener de 1936 era membre de la directiva de Proa (Cucó, El valencianisme..., pàgs. 246, 264). En gener de 1937 es trobava al front de Terol i enviava algun article en castellà al diari anarquista de Valencia (Fragua Social, 31-I-1937). 31 EI Puebío, 13-VIII-1936: aLo Rat-Penat, nova Junta de Governm. Els socis que promogueren la reunió foren Vicent Coret, Josep Gasch, Josep Zamorano, Joaquim Rieta, Ramon Chulià, Enrlc Orts, Antoni Chulià, Manuel Marco, Josep Espada, Josep Vila Cocoví i Francesc Calabuig. Aquest presidia pel setembre de 1936 el Consell de Treball de la Joventut de Nova Germania; era, dones, correligionari de Bastit. És avinent de dir que ni llAlmanaque de NLas Pvovincias» de 1940 parla d’aquesta Junta quan ressenya les activitats del Rat (pàgs. 289-293) ni tampoc Antoni Igual Ubeda a la seua Hisròria de Lo Ra?-Penar, Valencia, 1959.

105 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


DSPILL insurgent, un grup de socis de 1”Associació Protectora de l’Ensenyanca’, que senten els delers propis de I’hora revolucionaria que vivim, ha pres I’acord d’erigir-se en junta directiva de l’organització esmentada, la qual té per missió impulsar la cultura del nostre pable, atenent-se a les característiques específiques que li són propies.,, 36 De totes les entitats que s’apressaven aleshores a fer professió de fe antifeixista, potser cap com la Protectora havia de fer menys esforc per a acordar el seu pas als nous postulats d’una mobilització popular de la cultura: l’havia propugnada des de la seua naixenca i estava en la naturalesa de la seua tasca. Fundada el 1934, en moments difícils per al valencianisme, era en els darrers mesos que havia pogut desplegar una major activitat. De resultes d’unes reunions convocades el 26 de febrer i el 10 de marc de 1936, havia obtingut l’adhesió de totes les forces del valencianisme político-cultural per una demanda formal de cooficialitat de l’idioma.37 Des del juny, tenia en marxa uns cursos de llengua, historia i geografia del País Valencia, amb l’ajut econòmic de 1’Ajuntament de ValènciaJB La revolta militar comprometia seriosament no solament aqueixa labor, sino també el mateix esdevenidor de l’entitat, i hom comprén que els socis frisassen per dotar-la d’un nou Consell Directiu que en garantis la continuïtat. Ocupà la presidencia Llorenc Rubio, qui, com la resta dels nous dirigents, tenia una destacada militancia al PVE.39 En l’avinentesa, la Protectora féu una declaració en defensa de la llengua, a la qual després em referiré, remarcant com era un objectiu perfectament compatible amb les inquietuds d’aquella «hora revolucionaria». El Centro de Cultura Valenciana, creat amb més entusiasme que recursos per la Diputació de Valencia el 1915, sostenia un concepte eli)6 El Pueblo, 21-VIII-1936: uAssociació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana. A l’opinió pública.» 37 Timó, núm. 8-9, Valencia, febrer-marc 1936: «Moviment Valencianista». ” El A4ercantil Valenciano, 14-W-1936. A més, Timó, núm. 10-11, abril-maig 1936, pàg. 2: «El moviment valencianista~. Aquest número del periòdic sortí després del 15 de juny, data en la qual la Protectora inaugura l’escola, amb dues classes per a xiquets de deu a catorze anys; s’havien matriculat 139 nens d’ambdós sexes. w La resta del nou Consell Directiu eren: Antoni Valle& secretari; Vicent Vilaplana, tresorer; Ismael Rosselló, bibliotecari, i els vocals Albert A. Carbó, Vicent Calpe i Joan Baptista Llamosí. Lloren9 Rubio n’havia estat un dels cinc regidors del PVE entrats a 1’Ajuntament de Valencia per nomenament governatiu després del 16-11-1936 i posteriorment fou membre del Comité Executiu del PVE, com també Vallet i Vilaplana; membre d’aquest partit era Rosselló i versemblantment ho serien també els altres. A. A. Carbó fou secretari del CAV el 1935. La directiva destituida la presidia Joaquim Rieta Sister. Sembla, de més a més, que la renovació total s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons practiques, car poc abans de l’alcament militar hi havia hagut un greu problema de tresoreria, en el qud estigue complicat el directiu Antoni Tarin i Sales (Mormació de Manuel Sanchis Guamer i Enrie Valor i Vives, 10-H-1978).

107 © faximil edicions digitals 2003


LESPU tista de la cultura, com corresponia al seu caràcter acadèmic i al taran& conservador de la majoria dels seus membres. De vida discreta i sovint precària, la seua incidència en el moviment cultural havia estat irregular i escassa; se li havia retret que mancava de rigor o que abundava en fàcils nostàlgies. Durant la República, havia participat en algunes converses pro-Estatut. @ Carles Salvador, que hi ingressà el 1933, promogué activitats renovadores, com la Càtedra de Llengua Valenciana, la qual, en julio1 de 1936, acabava el seu darrer curs, Iliurant títols de suficiència als participants. 41 Suspeses les activitats del centre per les vacances d’estiu, I’alcament militar comprometé la seua supervivència. 1, com que al capdavall es tractava de l’única institució d’«alta cultura» que podia ser qualificada de «valencianista», hi hagué un cert interés a salvar-la tan aviat com amainà el vendaval revolucionari. Es constituí una nova Junta que, curiosamenf, fa I’efecte dún compromís entre dretans i esquerrans, polítics i directors de número. La presidència I’ocupà Vicent Marco Miranda, tot i que no pertanyia al centre.” L’activitat de la institució durant la guerra civil no passà de ser simbòlica. Fins i tot, bagué de cedir el seu estatge social, quan les Corts de la República s’installaren a la Llotja” i, segons sembla, les poques vegades que es reuní ho féu a domicilis dels seus membres 4 o al del nou ” Carmelina SANCHEZ-CUTILLAS (Francisco Martínez y Martínez, un humanista alteano, Alacant, 1974, p&g. 82) reporta aquest passatge dels Anales del Centro de Cultura Valenciana: «a la Junta general celebrada el 9 de maig [de 19311 fou nomenat el Director de número senyor Martínez i Martínez per a que representara al Centre en les juntes que es celebraren ab aquest motiu [I’Avantprojecte d’Estatutln. Vegeu també Las Provincias. Almanaque para 1934. Año LIV, pàg. 113: «También se adhirió el Centro [el 19331 a los trabajos que se realizan para la propaganda del Estatuto Valenciano, nombrando a los directores de número señores Manaut y Morales San Martín para que tomaran parte en los diferentes actos que se organizaran., ” C. SANCHEZ-CUTILLAS, loc. cit., pàg. 112, nota 10. Carles Salvador presidia des de l’abril la Secció de Llengua i Literatura, abans presidida per Martínez i Martínez. El curs degué acabar ben al comencament de juliol, car C. Salvador es trobava el 10 a Castelló (HeraZdo de Castelldn, núm. 14.314, ll-VII-1936), i el 26 a Benassal (ibid., núm. 14.326, 27-VII-1936); el diari informava que estava dedicat «a preparar los trabajos de la anunciada Semana Cultural del País Valenciano», la qual havia d’iniciar-se, com sabem, el mateix dia que es publicava la notícia. Obviament, la informació aparegué amb algun retardament. 42 C. ShNCHEZ-CUTILLAS, loc. cit., p&g. 118, nota 47. La resta dels directius, segons la mateixa font, eren Salvador Carreres Zacarés, Rafael Gayano Lluch, Francesc Almela i Vives i Nicolau Primitiu Gómez, tots «directores de número», a més del dirigent d’EV Vicent Gurrea. L’autora informa que N. Primitiu substituí aotro cuyo nombre ignoramosn. No he trobat cap comunicat del Centro a la premsa d’aquells dies. 43 C. SANCHHZ-CUTILLAS, Ioc. cit., p& 118, nota 47. I4 C. ShNcmz-CUTILLAS, 3oc. cit., pag. 114, nota 14: #Por varias cartas de uno de los mejores amigos de Francisco Martfnez y Martínez, fechadas entre 1936 y 1940 [veiem que I’informal de algunas reuniones que tuvieron tres o cuatro de los antiguos componentes del Centro en el domicilio de uno de ellos; y da cuenta 108 © faximil edicions digitals 2003


President. Nicolau Primitiu, observador tan assabentat, pogué dir que estava «en estat letàrgic», 45 diagnòstic que trobem exacte si ens fixem, d’un costat, en manifestacions de Bosch Morata, les quals més endavant reproduiré, i, de I’altre, que el centre no assistí a la reunió collectiva mes rellevant de totes les que es celebraren en defensa de la lIengua.& Una altra institució d’aalta cultura, existia aleshores al País: la Societat Castellonenca de Cultura. Per tot allò que sé, encara es degué mantenir en estat més letàrgic. No he trobat ni una ratlla, als periòdics castellonencs de l’època, que parlas de la seua activitat. El Círculo de Bellas Artes de Valencia, en altre temps cau d’inquietuds, pero recentment refugi dún estantís tradicionalisme -repetidament contestat pel nucli d’Acció d’Art-, venia practicant una pretesa «neutralitat» política que encobria les simpaties reaccionàries de molts membres. Dretes i esquerres havien lluitat per l’hegemonia dins la directiva, la composició de la qual reflectia, la vigília de la insurrecció militar, totes dues tendències. Les primeres jornades de la revolució, alguns dels seus socis van contribuir a salvar la Catedral i el palau de Dosaigües, i van ajudar el rector de la Universitat, doctor Puche, a defensar el collegi del Patriarca de les ires dels avalotats.” El poeta Francesc Puig Espert, president del cercle i militant d’Izquierda Republicana, forma part de la Junta Universitaria de Monumentos, primer organisme creat a la ciutat per protegir el tresor artístic.48 El Círculo de Bellas Artes expressà formalment la seua adhesió al Govern legítim el 13 d’agost. Això no obstant, poc després, els directius aenquadrats de haber celebrado el 9 de octubre de 1938 la conmemoracibn de la Conquista, acudiendo a casa del Sr. Nicolau Primitiu Gómez unos cuantos directores de numero. ..» Versemblantment, van ser reunions informals i per iniciativa privada. Vegeu també la pàg. 118, nota 47. ” C. SANCHEZ-CUTILLAS, loc. cit., pàg. 113, nota 16. Reporta una lletra de Nicolau Primitiu datada a Lisboa 1’11 d’abril de 1940. Si l’estat del Centre havia estat aletárgico, el 1936, quatre anys després era, segons l’esmentat corresponsal, «comatoso». Ib Vegeu el cap. IX del present treball. ” Cfr. la conferencia del pintor Francesc Poro a la Universitat, segons la ressenya d’El Mercantil Valenciano, 3-X-1936 (nNoticias de arte*). Dec agrair al meu amic Horacio Fernández la paciencia amb que m’ha aclarit no poques consultes sobre el moviment artístic valencia durant la guerra civil. ‘* Cfr. «Llamamiento a las milicias populares para que perseveren en su respeto a las obras de arte, (Verdad, 31-VII-1936): UQueremos insistir cuantas veces sea necesario sobre la necesidad que tiene el pueblo en general y muy especialmente las milicias obreras encargadas del mantenimiento del orden y de la custodia de los edificios incautados por el gobierno o por alguna entidad cultural o política, de respetar estos edificios y todas las obras de arte que contienen, ya que son de su propiedad y deben ser conservadas como manifestaciones culturales de historia de España, que el mismo pueblo más o menos directamente ha contribuido a crear. De ningún modo debemos imitar el ejemplo de los sublevados fascistas que, fieles a sus consignas internacionales, son insensibles en

109 © faximil edicions digitals 2003


en les organitzacions polítiques i sindicalw del FP, decidiren, amb un grup de «ponents» de I’Alianca d’InteHectuals per a Defensa de la Cultura (AIDC), tot recentment creada,@ constituir-ne un nou Comité executiu el 24 d’agost de 1936. Declaraven que ho feien per a la «direcció i control de l’entitatn, disposats a menar una alabor antifeixista».% Tanmateix, l’activitat del Círculo de Bellas Artes fou minsa i, als pocs mesos, es dissolgué.5l Ja abans, havia suspés la IV Exposición Regional de Bellas Artes, que estava organitzant. Els materials van passar a 1’AIDC.52 cuanto signifique destrucción y asolamiento, siempre que este camino les permita sojuzgar a los pueblos que han luchado por un tipo de vida más noble. [Precisamente] para evitar cualquier [daño] producido por agentes provocadores se ha constituido una Junta presidida por el Rector de la Universidad e integrada por representantes de los centros docentes, a cuya disposición estarán todos los objetos de arte de los edificios incautados, una vez notificada la incautación a la citada Junta.» ‘9 L’AIDC s’havia format ben poc abans, com a transformació de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios (UEAP). Les principals fonts d’informació de que em serviré per parlar de 1’Alianca són les «Notas al margen de ‘Nueva Cultura’n, escrites per Josep Renau com a pròleg de la reedició facsímil d’aquesta revista feta per la Topos Verlag AG. Vaduz, Lichtenstein, 1977; i la propia reedició. El prbleg ha estat traddt al cata& i inclbs dintre el volum de Josep Renau La batalla per una nova cultura, Valencia, Tres i Quatre, 1978; com que és edició mes accessible, d’ara en avant citaré per ella. Les cites de Nueva CuZtura (NC) corresponen sempre a la numeració de plana de l’esmentat reprint. El nom català de I’AIDC fou adoptat com a prova de sinceritat dels fundadors en plantejar-se la «qüestió nacional valencianan (Renau, La bata¿Ia..., pàgs. 90-93). El germà del cartellista i també pintor, Joan Renau (Pasos y sombras. Autopsia, Mèxic, 1953, pag. 349) coincideix amb ell: la denominació s’adopta ual extenderse su acción hasta el mismo seno de amplias capas de intelectuales regionalistas». Cal dir, pero, que un nom semblant havia estat proposat poc abans des de Barcelona (Nueva Cultura, núm. 10, gener 1936, pag. 161: comentari d’Emili G. Nadal al manifest encapCalat per Jaume Serra Hunter, Jaume Miravitlles, Lluís Capdevila i Joan Puig i Ferrater). g,s avinent de dir, perquè cap dels dos germans Renau en parla, que en la darrera etapa de la guerra l’AIDC canvlà radicalment d’orlentació, a conseqüència d’un coup d’état que portava a la presidencia el magistrat Antonio Moral López i dona un nou nom a l’entitat: uAlianza de Intelectuales Antifascistas de Valencian (Adelante, núm. 634, S-H-1939). Els valencianistes, com els marxistes, en van ser foragitats. 5o El Pueblo, 26-VIII-1936. Componien el nou Comité Executiu els antics directius Francesc Puig Espert, Vicent Beltran, Antoni Sanjuan, Josep P. Nebot, Felip Ribelles, Vicent Canet i Josep Renau. Els ponents de I’AIDC eren Josep Manaut Viglietti, Regino Mas, Luis Alcaraz i Rafael Pérez Contel. La nota no indica els càrrecs, ni tampoc fa saber que alguns antics dirigents del orCírculon pertanyien així mateix a l’AIDC, com és el cas de Renau. 51 El «Círculo, convoca per al 1.5 de novembre una Junta general extraordinaria per tractar de la dissolució (Verdad, 14X1-1936). Tot i que hi participa un curt nombre de membres, l’acord de dissoldre’s fou vàlid i els béns del &írculo» van subhastar-se públicament entre el 20 i el 22 de novembre (ibid., 2fJXI1936). ” Verdad, 12-VIII-1936. El Pueblo, 29-VIII-1936. La cessió palesa l’aclaparadora majoria que, en el nou Comité del uCírculo» tenien els aliancistes i relacio-

110 © faximil edicions digitals 2003


LESPU Transformacions semblants es van produir dins les entitats culturals d’Alacant, de Castelló de la Plana, o d’altres poblacions del País. Ara bé, no eren entitats específicament valencianistes, ni els canvis de directives suposaren cap enfortiment visible del valencianisme cultural. El més conspicu dels valencianistes castellonencs, Gaietà Huguet Segarra, presidí la nova Junta de Govern del patronat del Conservatori de Música de Castelló, que obviament no era un camp massa propici per a fer notar el seu valencianisme. 53 El FP de Castelló de la Plana ocupa el Casino Antic i s’hi installà,54 i, a proposta seua, el governador civil autoritzà la reapertura del Círculo Mercantil, per al qual nomenà «una Comisión gestora compuesta por elementos incondicionalmente afectos al Régimen».55 Així mateix, 1’Ateneu de Castelló tingué una Junta gestora.56 De 1’Ateneu d’Alacant s’incautà 1’AIDC.57 Sembla que a Elx totes les entitats culturals quedaren collapsades. De les cendres d’aIguna d’elles nasqué el nou Ateneo J. Anselmo Clavé.% A Alcoi, fou notable l’auge assolit per 1’Ateneo Sindicalista Libertario, ja existent.% Cal remarcar, entre els danys causats al valencianisme per la sublevació militar, la fallida d’un ambiciós projecte cívico-cultural: la «Primera Acampada de Germanor Excursionista del País Valencia», que havia de celebrar-se la segona quinzena de julio1 .“) Inevitablement, la joventut valenciana es veié obligada a fer d’altres acampades menys pacífiques.

IV L’ocupació d’entitats o el renovament de directives, tot i tenir una importancia significativa, no eren prou per a resoldre el principal problema plantejat, que no era altre que el d’encarar-se amb una situació radicalment nova. La demanda d’una cultura popular podia semblar na la iniciativa amb altra semblant d’Acció d’Art, grup íntimament travat amb els de I’AIDC. Vegeu infra, cap. IV. ” Heraldo de Castelldn, núm. 14.435, l-XII-1936 y Ibid., núm. 14.339, l-VIII-1936. Posteriorment, s’hi feren obres per installar el Consell Municipal (ibid., núm. 14.547, l@IV-1937). ” Ibid., núm. 14.341, 13-VIII-1936. 56 Presidida per Pasqual Abella Cabedo i composta per Rafael Huerta Romeu, Francesc Badia Safont, Ferran Renau, Joaquim Nos Lavall. Rousell Ecroyd Neild i Conrad Comba& (Heraldo de Castellón, núm. 14.350, 24VIII-1936). ” Bandera Roja, Alacant, núm. 2, 9-X11-1936. L’AIDC féu el periòdic mural «Proa», que posa a la Rambla setmana rere setmana. No hi hem detectat la prs sència de valencianistes. ” RAMOS,loc. cit., vol. 1, pàg. 292. 59 Ibid., pàg. 293. Algunes entitats menors van passar als rengs dels partits. Per exemple, el «Centro Cultural Valenciano» decidí en assemblea celebrada el 8 d’octubre de 1936 ingressar al PCE (EZ PuebIo, 21-X-1936). M, Heraldo de Castelldn, núm. 14.322, 23-VII-1936. Entre els impulsors del projecte figurava la Colla Excursionista «El Sol,, de Castello.

111 © faximil edicions digitals 2003


una prolongació de reivindicacions sentides i expressades per l’avancada del valencianisme culte, ja ben abans de la insurrecció feixista; i de fet ho era, en part. La cultura nacional valenciana, de la Renaixenca en&, havia estat I’obra contradictoria dels «poetes de guant» i dels «poetes d’espardenya»,61 amb el resultat d’una funesta dicotomia, que la generació dels anys vint havia intentat de superar!* Durant la República, les dues tendències (0, mes ben dit, els seus hereus) havien escurcat bastant el trenc que les separava, i possibilitaven així una normalitat cultural «total», que les generacions anteriors no havien tingut (la sensibilització política nacionalista hi havia ajudat). Tanmateix, encara continuava havent un cert divorci entre els productes cultes i els populars, per inercia del passat. Factors de tota mena entrebancaven la plena integració del poble a la cultura nacional (excés de folklorisme, desalfabetització en la llengua, diglòssia urbana, etc.), i hi havia sectors, com el de I’erudició, fortament resistents a servir-se del cata& com a idioma de cultura. En aquest sentit, postular una cultura popular era propugnar allò que la generació dels anys vint venia reclamant: una extensió cultural cap al poble, destinatari últim de la creació intellectual i motor essencial del redrecament nacional. Pero la nova situació demanava alguna cosa més que una genèrica i vaga cultura popular. Per dir-ho amb la frase encunyada per un dels teòrics marxistes locals, demanava «la solució revolucionaria dels problemes de la cultura», partint del fet que «l’acció cultural s’exerceix al servei del proletariat, del poble i de la seua cultura»; demanava una «cultura de classe».63 Ara bé, el codi estètic dels poetes, escriptors i artistes valencianistes, era un codi petit bourgeois, concorde amb la classe social que els servia de principal suport, i les inflexions de caire populista n’eren només una conseqüència lògica, per bé que revelaven una actitud progressista. 61 Fou Antoni IGUAL UBEDA (Història de Lo Rut-Penat, Valencia, 1959, pàg. 36) qui féu circular l’antilogia upoetes de guant, poetes d’espardenyam, que Joan FWTER quahficà d’airònica i afectuosa* (Nosaltres, els valencians, Barcelona, 1962, pàgina 225). Nogensmenys, el primer a encunyar-la sembla haver estat Maximilià Thous i Orts, allà pels voltants de 1920, si bé amb una mica menys d’afecte i sense ironia (cfr. Pedro GÓMEZMARTf: Los tipos psicológicos del pueblo valenciano y su representación en el teatro de Escalante, Valencia, 1920, pàgs. 16-17). es una antilogia forca expressiva, que excusa moltes explicacions. 62 He estudiat la dramàtica bifurcació entre els poetes ude guant* i els ad’espardenya» al cap. 1 d’EIs valencians de la Restauracid, obra inèdita premiada per 1’Institut d’Estudis Catalans amb el Premi Constantí Llombart, el 1976. Sempre hi ha hagut una divisió entre literatura popular i literatura culta. Un conveni tàcit, pero, acaba unint ambdues per damunt de les seves intencions distintes: cadascuna té el seu públic i per molta que siga la diferencia entre les dues faccions la reunió de totes dues forma la unitat cultural d’un país. Aqueixa unitat no es realitzà durant la Renaixenca perquè la separació entre les dues actituds estetiques era irreconciliable. 63 ANGEL GAOS: «Libre-Estudio,,, Ntieva Cultura, núm. 1, marc 1937, pàgs. 275276. 112

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL El problema era saber si els artistes, escriptors i poetes, podrien transformar el seu codi de classe. En suma, si la cultura nacional valenciana estava preparada per a pair els canvis impossats per la nova situació. Evidentment, la qüestió hauria estat difícil si al si del moviment cultural valencianista no haguessen despuntat, ben abans d’esclatar la rebellió militar, tendències avancades, fatalment abocades a coincidir amb les tesis que propugnaven una cultura proletaria, ara dramàticament actualitzades pels esdeveniments. Les efusions avantguardistes, animades des de Taula de Lletves Valencianes,@ implicaven posicions estètiques que havien de menar, pel seu progressisme, a compromisos polítics capdavanters. En el camp de les arts plàstiques, des de la creació de la Sala Blava en 1929 65 i la posterior conjunció dels artistes joves amb els valencianistes republicans,” s’anà gestant un corrent progressista que quallà en 1933 en Acció d’Art, un centre on les inquietuds estètiques dels seus membres -plàstics, pero també escriptorsaviat es rebliren d’inquietuds socials, 67 Les primeres condemnes del feixisme sorgiren dels rengles d’Acció Cultural Valenciana en 1931,@ que es l’any en que es publica el primer elogi de la solució soviètica al problema w Vegeu Joan FUSTER: «La poesia valenciana de Llorente als nostres diesa (Obres completes, 5: «Literatura i llegenda», Barcelona, 1977, pàgs. 330-339). 65 La Sala Blava, creada per Ferran Gascón Sirera, fou descrita contempe ràniament com a «capilla de juventud luchadora, devota de los credos estéticos ultramodernos, donde, además de exhibirse las creaciones de fuerte originalidad de nuestros artistas, hablaron los jóvenes más calificados de las escuelas vanguardistas», bé que sense desvetllar <avideces culturales» (vegeu CALV~ACACIO: c<Elatio literario,, en Las Provincias. Almanaque para 1930. Año L, pàg. 154). Pot consultar-se així mateix Francesc ALMELA I VIVES: aUn recó valencia. La Sala Blavan, en Mirador, Barcelona, núm. 274, 3-V-1934). M Quan cessà l’activitat de la Sala Blava ocupa el seu estatge l’AVR, que organitzà en 1930 una al.’ manifestació artística» i en 1931 una «Exposició de pintura, escultura i dibuix», on trobem els noms de Josep Renau, Manolita Ballester, Francesc Carreño, P6rez Contel, Francesc Badia i Tonico Ballester, tots els quals fundaren posteriorment l’UEAP (Avant, l-X1-1930, 8-X1-1930 i 14111-1931). 67 Acció d’Art ocupa al seu torn l’antic estatge de la Sala Blava quan l’AVR canvii de domicili. ALMELAI VIRES (loc. cit.) la deíinia així: «constituIda principalment per valencianistes, no fa política -és a dir, política de comités, assemblees, etcètera-, sinó que respon, fins ara, al seu títol, organitzant manifestacions artístiques». Entre aquestes, una exposició de cartells soviètics. Acció d’Art, incomprensiblement oblidada en la GERV, així com la Sala Blava, demana un estudi monogràfic, que puntualitze la seua incidencia en el món cultural valencia (cfr. RENAU, La Batalla.. ., pàg. 90). 6* La revista Acció Valenciana (any II, núm. 23, l-IV-1931) presentava l’article editorial «Un article de ‘ge-&?», signat per Emili G. Nadal, amb aquesta postilla: «Per causes alienes a la nostra voluntat no ens ha estat possible publicar el present article que correspon a l’editorial del núm. 17 [desembre 19301. Si el publiquem ara, malgrat haver perdut part de la seva actualitat immediata, ho fem per haver estat la primera protesta intuïtiva contra els símptomes de filofeixisme espanyolista que comenten a espurnejar a Madrid. » L’article en comentava un altre de Giménez Caballero. Nadal era aleshores vice-president d’Acció Cultural Va-

113 © faximil edicions digitals 2003


CESPIU de les nacionalitats.” L’atracció q ue uns pocs valencianistes sentien pel marxisme trobà ressò en el filovalencianisme d’alguns dels intellectuals marxistes, que, amb altres d’igual ideologia, fundaren la UEAP en 1932.1O La velocitat amb que es produí la polarització política dels anys trenta ana delimitant els camps culturals també velocment. La fakia d’una cultura apolítica, insostenible quan el viratge a la dreta de la República posa en peri11 les institucions republicanes, fou denunciada en 1934 per 1’Agrupació Valencianista Republicana, lúcidament: tota la labor cultural que es faca en un sentit aparentment totalitari, apolític, inclou precisament -encara que de bona fe- tota una orientació política de tipus reaccionari, que entrebanca o distrau el país a una nova cultura renovadora».‘l El deler de renovació expressat pels valencianistes d’esquerra era consemblant al dels marxistes, que adoptaren el títol de Nueva Cultura per a la revista que iniciaren el 1935, partint, naturalment, de plantejaments diferents. ” Es en les seues planes, però, que trobem els prilenciana, propulsora del periòdic. Tanmateix, un altre membre de la societat i collaborador de la publicació, Joan Beneyto Pérez, no trigaria a declarar-se simpatitzant del feixisme italià. Dirigia la revista Felip Mateu Llopis, que durant la guerra civil collaborà amb les autoritats republicanes en el salvament d’arxius, biblioteques i obres d’art i que a la posguerra fou nomenat director de la Biblioteca Central (ex-Biblioteca de Catalunya) de Barcelona. 69 R. SEGURAI VALLS: «Valencianisme i Socialisme», Avant, núm. 25, 16-V-1931. ”

La Unión de Escritores y Artistas Proletarios

(UEAP) fou fundada cap al

darrer semestre de 1932 i no, com erròniament han cregut alguns, en 1934. L’impulsor fou Josep Renau, ja aleshores militant comunista, el qual ha curat de fer algunes precisions al respecte (La batalla..., pàgs. 58-59). A més dels ja esmentats a la nota 66, hi figuraren Pasqual Pla i Beltran, Joan Renau (Jtlunino), Joan Serrano i d’altres. (Vegeu l’entrada que he redactat per la GERV i també Joan

Renau, Zoc. cit., pàgs. 345-346). El poeta Pla i Beltran, que tenia per llengua literaria el castellà malgrat haver nascut a Ibi, donà dues poesies en cata% a Lu

República de les Lfetres, núm. 6, octubre-desembre, 1935. ‘l «L’Agrupació Valencianista a I’opinió» (El Mercantil Valenciano, 21-VII1934). La nota justificava la no adhesió de 1’AVR a la «III Setmana Cultural Valenciana», organitzada pel CAV, per divergir del cambonisme de Joaquim Reig, aleshores orientador del CAV. La pugna entre totes dues associacions pot seguirse en Cucó, El vulenciunisme..., pàgs. 225-250. La veu «totalitari» no tenia el significat que té avui, sin6 que equivalia a «tmitari»; era Reig qui I’havia posada en circulació. Cfr. la veu «totalista», usada per Nadal al text esmentat a la nota 78. Interessa remarcar com, anant més enllà de la polèmica circumstancial, el Comité Polític de 1’AVR definia clarament una postura polfticwultural en el just moment que calia fer-ho. Per a l’ús del mot, v. també Angelí CASTANYER: «Totalitarisme», Timó, núm. 5, novembre, 1935. 72 A la redacció de NC hi figuraven membres de l’UEAP, pero la revista no fou mai l’òrgan de la Unión. Josep RENAU (Lu batalla...) insisteix a subratllar-ne el seu caràcter uindependent» encara que marxista. NC sostenia una posició combativa de revisió i renovació de la cultura, entenent que les activitats intellectuals eren inseparables de I’activisme polític i que la cultura burgesa havia de ser reemplacada per una cultura proletaria d’arrel popular i base doctrinal marxista, aspiració que només podia assolir-se revolucionàriament.

114 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL mers signes de convergencia del marxisme i el nacionalisme valencians, puix, tot i que la revista es redactava bàsicament en castellà, acollí textos en català ben significatius, deguts principalment a Emili Gómez NadalY Per a copsar la seua importancia, cal remarcar que el pensament de Nadal era duna fermesa nacionalista absoluta, com ja havia proclamat el 1933 en una conferencia: «Mai com ara la idea de patria no havia estat tan viva en els cors de la jove Valencia [digué aleshores], més forta, més conscient. 1 un guany: el valencianisme s’ha incorporat al moviment nacional català. Si cada nació ha de tenir un Esta6 Catalunya (amb Valencia i Balears) ha de pugnar per la seva realització estatal de tipus federatiu. Catalans, valencians i mallorquins, tindrem una sola Patria i un sol Estat.» 74 El 1935, en anunciar que anava a ocupar-se «duna manera sostinguda de les activitats espirituals catalanes a les pagines de ‘Nova Cultura’», Nadal tractà de formular coherentment la possibilitat de compaginar el nacionalisme militant amb l’internacionalisme marxista: «Diverses són les minories nacionals que pateixen a Iberia un jou feixuc que agreuja, amb una tortura inèdita, els mals generals que pateixen els treballadors, camperols, intellectuals i qualsevol persona ‘digna de tots els territoris peninsulars. [ . . .] La nostra situació geogràfica ens marca un camí que emprenem amb un entusiasme i una decisió sense reserves. A nosaltres ens esta senyalat l’aconseguir l’apropament fraternal de tots els pobles peninsulars, primer pas d’aqueixa universal fraternització humana, en marxa ja sota el signe lliberador del socialisme.» 75 Un altre text seu, aparegut simultàniament, analitzava la tàctica colonial del centralisme imperialista, basada en «aprofitar els renegats d’un poble, o els tebis de consciencia nacional, contra els seus germans de raca». Posava l’exemple, ben conegut a la Península, dels «YIZOYOS avnigos», que havien estat peca clau de la «pacificació» i el «protectorat» del Marroc, per concloure: «Perquè som valencians, fills dúna n El pro& convergent na estat apuntat per A. ALVAREZ(«El problema nacional a NCI>, en Arguments, 1, Valencia, 1974, pàgs. 185190), per Cucó (Estatutismo..., pàgs. 54-57) i, més extensament, per AZNARSOLER(Ioc. cit.). El tema, pero, demana una anàlisi més exhaustiva, amb I’examen de la totalitat de les fonts. ” «El ressorgir de Valenciau, ressenya de la conferencia d’Emili G. Nadal a «Palestra» de Barcelona, publicada per OC. Revista de la renaissenca dels paises d’Oc, Tolosa (Carcassona), any IX, núm. 12-13, maig-agost, 1933, pàgs. 249-252. Nadal estudiava «com acciona i reacciona Valencia davant la regió líder de la nació comuna: Catalunya», accions i reaccions degudes a diverses causes, entre les quals assenyalava, com a negatives, «el mestissatge i l’allunyament fisic», *la hipertrofia local, i la «crisi de creixenca». La importància d’aquest text, lúcid i agut si hem de creure el seu transcriptor, ha estat posada de relleu per Jordi VENTURA («Sobre els precedents del terme Països Catalans», al volum collectiu Debut sobre els Països CataZans, Barcelona, 1977, pàgs. 350-3.51). 75 t<De cara al sol llevant. Cop d’ull sobre una minoria nacional*, Nueva Cuftura, núm. 9, desembre, 1935, pàg. 145.

115 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL regió pertanyent a la minoria nacional catalana, que no ha arribat ni de lluny al grau necessari de consciencia autòctona, hem de denunciar i donar l’alerta sobre un fet que es ve repetint duna manera renovada i aguditzada a cada represa. Mirant a Catalunya, i fixant-nos en la lluita que sosté pel dret a la seva personalitat, hem de dir que no temm cap vocació de ‘moro amigo’, i que les masses que s’hi debateixen per obtenir llur doble emancipació economica i cultural ens tenen incondicionalment amb ells, com a marxistes i com a compatriotes.» 76 , Tot just, quan Nadal concebia aquests textos, La República de les Lletres, amb una simplicitat lapidaria que nogensmenys responia a una pregona reflexió davant la crisi europea i les convulsions ibèriques, declarava en un editorial: «la monarquia, el feixisme, l’imperialisme, són la guerra». 77 Emili G. Nadal glossà la declaració en «Nueva Cultura» dient: «[la] subscrivim de tot cor». 1 afegí: «Heus ací com cada dia, sota l’amenaca creixent del feixisme, i davant l’allau de la barbarie que significa, van apareixent més definides i fermes les bases per a la construcció dún front robust de lluita en defensa de les conquestes culturals assolides a costa d’esforcos i sacrificis inefables, pels pobles i pels individus.» ‘IB No massa després, Francesc Bosch Morata, veu autoritzada del valencianisme polític d’esquerra, escrivia, al tal1 duna campanya estatutaria: «El valencianismo no es el nacionalismo agresivo, racial e imperialista del nazismo o del fascio; es todo lo diametralmente opuesto. comencaven He aquí su definición más concreta., 7g Les coincidències a ser notkies. ” Ibid.: «Una tactica colonial». n «Blasme de la guerra. Invocaci6 de la paw, La República de les Lletres, núm. 6, octubre-desembre 1935. ‘* «De cara al sol Ilevant. La República de les Lletresn, Nueva Cultura, núm. 9, desembre 1935, pag. 145. La nota s’iniciava: «Ja en la nostra primera sortida dirigiem una salutació de simpatia a la revista que fan un grup de literats valencians, en els que viuen ben despertes totes les inquietuds espirituals del nostre temps. La República de les Lletres, publicada íntegrament en català, respon a un sentit orgànic i totalista de l’esperit nacional que anima els seus animadors i a mes a més vibra de totes les emocions amplament humanes i universals que s6n també les nostres. Essent perxò que ens sentim ben a prop d’ells i els encoratgem des d’ací a que no desmaien en la seva labor en defensa de l’espiritualitat autòctona i de totes les valors més autentiques de la cultura popular». Josep RBNAU (La batalla.. ., pàg. 90) ha recordat que La República de les Lletres umantenia posicions molt properes a les nostres, i que ad’en9à del 1935 la incorporació d’Emili G. Nadal a la redacció de Nueva Cultura consumava, de fet, la nostra opció per l’autodeterminació del País Valencia,. 79 «El Estatuto del País Valenciano» (El luchador, núm. 8.571, 30-VI-1936). Bosch Morata, en un article anterior, inseria la reivindicació valenciana dintre restricta actualitat històrica: «La crisis interior de España y la de Europa, re percutiendo tan dolorosamente en nuestra economia, impone la necesidad de movilizarnos, de emprender ruta nueva. Ha llegado la hora de que cada cual se

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL En arribar el 18 de julio1 el «front comú» preconitzat per Nadal (assolit en l’ordre polític amb el FP abans de les eleccions, pero encara inexistent en l’ordre cultural) fou ja duna urgent necessitat perquè l’amenaca del feixisme no era teòrica sinó tràgicament real. Els primers a enfortir aqueix front foren els homes d’Acció d’Art, que el 9 d’agost declaraven: «En la lluita entaulada contra el feixisme, que pretén ofegar tots els drets i entre ells, com és natural, els de l’esperit i la cultura, ‘Acció d’Art’, entitat integrada en la seua majoria per elements joves de la vida cultural i artística de la nostra ciutat, amants per això mateix dels ideals renovadors, i contraris per tant a totes les concepcions brutals i coercitives del feixisme, oferix dins de les seues possibilitats el concurs de tots els seus socis i crida a tots [els] elements afins per a que aquella lluita puga tindre el final decisiu que tots anhelem.» * Declaració programàtica, clara i ferma, amb la qual un important nucli del valencianisme cultural se situava a l’avantguarda de les forces antifeixistes. Uns quants dies després, el 26, Acció d’Art comunicava que, «per a cooperar més eficacment en la labor de destrucció del feixisme,, havia acordat «ingressar en bloc» en l’AIDC.8l D’altres intellectuals valencianistes, que sense ser d’Acció d’Art, militaven als partits del FP (singularment, al PVE i NG) entraven també a I’AIDC.8’ Ja des del primer valga por sí mismo estudiando y resolviendo sus particulares

problemas, sacu-

diendo la inercia cercana a la rigidez cadavérica sin fiarlo todo a la galvanización del Estado.... («Nuestro problema. El Estatuto del País Valenciano», ibíd., número 8.538, 22-V-1936). 8o «Contra el feixisme. Una iniciativa d’Acci6 d’Art» (El Pueblo, 9-VIII-1936). Proposaven organitzar una exposició d’obres d’art a París «i destinar el producte de la seua venda a les milícies antifeixistes o a socors per a les víctimes, segons convinga». Com ja ha estat dit, I’AIDC reclama les obres reunides per a la (<IV Exposició» organitzada pel Círculo de Bellas Artes, sumant-les a les aplegades per Acció d’Art; amb el conjunt es féu una mostra al claustre de la Universitat, del 20 de setembre al 5 d’octubre, també a benefici de les milícies. Hi havia una lluïda representació femenívola al certamen: Teresa Pascual, Conxa Sánchez, Maria Lluïsa Palop, LluIsa Botet i Conxeta Palacios (vegeu VIDAL CORELLA:*Los artistas valencianos celebran una Exposición », Crónica, Madrid, núm. 360, 4-X-1936). Entre les conferencies pronunciades durant l’Exposici6, una ben suggestiva fou la d’Enric SEGURA(«Posibilidades de la Arquitectura ante las nuevas condiciones», Fragua Social, núm. 37, 3-X-1936). ” El Pueblo, 26VIII-1936. En la nota de premsa, «Acció d’Artn s’autodefinia «integrada per joves artistes i intellectuals valencianistew. ” Els components de la «Secció de PedagogiaB (vegeu infra, cap. V) eren en bona part militants del PVE. N’hi havia també a 1’AIDC de Xàtiva? El lligam entre Bosch Morata i els intellectuals marxistes de la localitat sembla provat pel fet que, quan s’anuncia l’aparició d’lJnidad Antifuscistu, òrgan comarcal del Partit Comunista, entre els noms de possibles collaboradors es donava el de Bosch (EI Mercanti Valenciano, 20-X1-1936). L’AIDC fou creada a Xàtiva pel desembre de 1936, amb la rellevant participació de Josep Cos, director de 1’Institut de Segon Ensenyament, Salvador Molla, Josep Aragonés i Manuel Salazar (Unidad Antifasci.sta, Xàtiva, núm. 4, 12-X11-1936).

117 © faximil edicions digitals 2003


LESESPILL dia de la revolta venien lluitant per una cultura renovada des dels rengles de les pròpies organitzacions partidistes o des de les culturals esmentades. Ara cercaven un terreny més idoni per a la nova construcció de la cultura. Alguns d’ells provenien de La República de Zes Lletres, que és com dir de Tada. El «front comú» entre aquests i els marxistes quedaria més consolidat quan reaparegué Nueva Cdtura, en marc de 1937. Simultàniament, el moviment confedera1 reactivava l’entitat Libre Estudio, fundada segons sembla poc abans del 18 de juliol. Ho feia amb voluntat d’aplegar els elements propis i els simpatitzants. Així, dones, s’adrecava «a la Internacional de los Intelectuales, servidores del espíritu, para que no se desentiendan del hondo movimiento social que estremece a España»F3 El desembre de 1936, l’entitat treia a llum una revista d’igual nom, definida com «de acción cultural al servicio de la CNT». Per tot el que sabem, no comptaren amb cap valencianista de marca, en el camp de la cultura escrita. Aixo era d’esperar. No hi havia precedents d’acostament, ni teoric ni tàctic, entre els àcrates i els nacionalistes, semblants als haguts entre aquests i els marxistes. A més a més, la CNT havia descurat el front de la cultura, i ara la seua absència anterior creava una mancanca difícil de véncer, que es reflectia en una desorientació tant respecte de l’acció necessària com dels objectius a conquerir.84 I

*Libre-Estudio. Acción cultural. A los intelectuales, artistas y amigos» (El 18-VIII-1936). L’entitat volia posar en marxa diverses iniciatives, com un servei de premsa per als milicians, un altre de llibreria circulant per als hospitals i els fronts, i l’organització d’actes de propaganda cultural i artística «en favor de nuestra lucha popular». També com a iniciativa indicava la de «recibir la adhesión de todos los intelectuales y artistas valencianos que deseen patentizar su aversión y disconformidad al movimiento faccioso y probar su identificación con el pueblo». L’amplària d’objectius s’explica perquè en la llista d’adhesions publicada al mateix diari el 22 n’hi havia molts que no eren anarcosindicalistes; simplement, expressaven una simpatia antifeixista. A l’estatge social de l’entitat, a més d’activitats culturals, se’n desplegaren d’altres de bèllico-polítiques (SMYTH, Zoc. cit., pàg. 48). u «La CNT, como organización que aspira a organizar totalitariamente la vida española, ha estado ausente (por las razones que sean unas u otras) del frente cultural. Ha carecido de organizaciones que colaborasen en el terreno cultural, con su acción revolucionaria, trabajando en dirección al mismo fin. De ahí que a la hora de la revolución constructiva, sintiese agudamente la falta de elementos, organizaciones y planes para solucionar, inspirándose en la ideologia de la CNT los problemas que planteaba la organización de la cultura» (Angel GAOS, art. cit., Nueva CuZtwa, pàg. 275). Les carències indicades per Gaos son ben evidents en les freqüents declaracions tòpiques que respecte de la cultura o del paper dels intellectuals van fer alguns dirigents confederals, com José España, que, en un míting celebrat al «Nostre Teatre» pel Sindicat únic Mercantil, digué: «El intelectual debe fundirse con el obrero, ilustrarle, cumplir su misión delicadísima, abriendo nuevos horizontes para que la sociedad viva un futuro sin odios», sense precisar més (EZ Mercantil Valenciano, 26-I-1937). Els confederals no reeixiren gaire més a formular coherentment la tesi del «teatro de la revolución Pueblo,

118 © faximil edicions digitals 2003


Tampoc no es mostraven més orientats els confederals de Castelló quan convidaven «a los trabajadores intelectuales» a ingressar al sindicat que tot just acabaven de crear .85 Segons les nostres notícies, sembla que els intellectuals castellonencs de més relleu en el camp valencianista no van respondre a la crida. Val a dir, dones, que l’intent d’aportar una solució revolucionaria als problemes culturals es féu, de part dels valencianistes, únicament en el sentit marxista i en estret parallel amb les posicions avancades del valencianisme polític esquerrà.

V De 1936 a 1939, i per damunt d’altres preocupacions visibles, la més constant dels intellectuals valencianistes antifeixistes fou la defensa de la llengua. Als homes de Tuda i La República de Zes Lletres els havia calgut, des que iniciaren la seua vida pública, no afluixar en la batalla per I’idioma. Pertanyien a una generació que s’havia trobat amb un Ilenguatge culte enrancit, que la Renaixenca havia divorciat del poble a forca d’empedreir-lo d’arcaismes, i amb una parla popular envilida pels Iletraferits analfabets que la conreaven. Per més dúna dècada, els homes de Taula i La RepúbZica de Zes Lletves havien menat una lluita y revolución del teatro» que exposaren públicament en sengles actes als teatres Alkázar i Serrano el desembre de 1937. I$s això el retret que els féu el socialista Cástulo Carrasco: <clSe ofrecieron soluciones para la emancipación del teatro que se asfixia? No. Rotundamente, no» («Al margen de un acto», Adelante, número 263, 7-X11-1937). Cap autor teatral valencia no participa en la campanya confedera1 pro-renovació teatral. Os «Rutas libertarias. A los trabajadores intelectuales» (Heraldo de Castellón, núm. 14.377, 24-1X-1936). La crida s’inicia adjectivant de «álgido y portentosoa el moviment revolucionari, per afirmar després: «habiendo llegado el momento de la reconstrucción, creemos corresponde a los intelectuales y profesionales un puesto de lucha en la trinchera de la Nueva Humanidad». Bona part del document insisteix en afirmacions semblants: «el deber ineludible que tenemos de contribuir con nuestros esfuerzos desinteresados y nobles para la organización constructiva del nuevo edificio español». . . «nosotros los intelectuales y profesionales que ansiamos esa grandeza de la futura España, como molécula revolucionaria del cuerpo de la Humanidad, tenemos la obligación de labrarnos una ruta que nos lleve al lado y nos confunda con esos bravos luchadores que entregan sus vidas en aras de su libertad y de la nuestra». Tals propòsits no podien realitzar-se, segons els redactors de la crida, sinó sindicant-se «para que aunando nuestros esfuerzos podamos formar esa masa compacta de impulso arrollador y constructivo que acabe con el estado actual de cosas». El document no explica la tasca que haurà d’acomplir el sindicat i res no diu de les accions practiques que hauran de menar els seus membres. Respecte d’aquest retoricisme utòpic és també interessant de llegir un altre treball de GAOS: «Los sindicatos y la organización de la cultura» (Nueva Cultura, núm. 2, abril 1937, pàgs. 291-293). Encara està per fer I’estudi monogràfic dels intents culturals de la CNT al Pais Valencia durant la guerra.

119 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL estrenua, pero no pas estèril, maldant per la normalització gramatical, per superar la diglòssia local, per expandir l’ús públic de l’idioma i per afirmar-lo com a vehicle de cultura. Si el colp militar del 18 de julio1 hagués triomfat (i en això no s’enganyaven, i era una de les motivacions del seu antifeixisme: dissortadament, ho podrien comprovar tres anys més tard), hauria arranat aquesta obra treballosament aconseguida. Pero és que, indirectament, les derivacions revolucionàries podien fer-ho així mateix. El capgirament social descabdellat per la revolució donava un major pes específic a unes masses nodrides nombrosament per immigrats o fills d’immigrats castellanoparlants. 1 comencava a sentir-se, a més a més, l’arribada de les primeres ones de refugiats, també idiomàticament castellans. 86 La defensa de la llengua, dones, continuava sent un objectiu prioritari. Conscients de la prioritat, els nous directius de 1’Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana ja feren constar, en el seu primer document públic, que la «missió particularíssima» de l’entitat era «irnpulsar l’ensenyament en el nostre idioma i aconseguir 1’Escola íntegrament Valenciana». Curaren de precisar, pero, que volien reorganitzar i orientar la societat «enquadrant-la dins el marc que les noves concepcions de la cultura i de la Pedagogia imposen», és a dir, assumint les recents transformacions socials. No era una declaració merament voluntarista o oportunista, ni tampoc no volien treballar isolats. Reclamaven «l’ajut entusiàstic i la collaboració» dels organismes pedagogics de tota mena, i a ells i a l’opinió pública s’adrecaven, «plantejant-los el problema que el nostre poble presenta, recabant la solució radical que cal, d’acord amb les normes i les solucions apuntades per I’Oficina Internacional d’Educació de Ginebra, adaptades a les particularitats propies del País Valencia». La compatibilitat d’aquesta meta amb les exigències del moment era total. Els firmants esperaven «del bon desig que anima als estructuradors de l’ensenyanca nova» que ho comprendrien així i acollirien «amb interés i calor els nostres propòsits, fent-los seus per a bé de la República i del País Valencia, que a estes hores revolucionàries lluiten contra la barbarie feixista desencadenada i obrin nous camins al millorament socia1».87 La renovació pedagogica demanada per la revolució fou immediatament atesa pel CEP, que el 12 d’agost creava els Patronats d’Institucions Benèfiques, i de Beneficencia i Assistència de Menors, dels quals entrava a formar part la Protectora, representada en aquel1 per Ismael M Els primers nou vinguts semblen haver seguit de prop la Junta Delegada (Historia de la Cruzada, pàg. 522). *’ «Associació Protectora de 1’Ensenyanca Valenciana. A l’opinió pública», El PuebZu, 21-VIII-1936. 120 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL Rosselló, i en aquest per Maximilià Thous Llorenc.8” Es quasi segur que l’amplitud de la tasca proposada i les noves responsabilitats contretes devien excedir les possibilitats de l’associació. El contingent humà que necessitava degué trobar-lo en el PVE, si prenem compte que, una setmana després de constituir-se aquells organismes, aquest partit convocava urgentment «tots els mestres i mestresses afiliats~,8g els quals van crear tot seguit 1’Associació de Mestres Valencians, presidida per Empar Navarro Giner.go Contemporàniament, els militants del PVE que pertanyien a societats o gremis no polítics maldaven per institucionalitzar-hi l’ús del catala, com un pas per a la normalització de la llengua. Bastara esmentar els casos del Club Nàutic i de la Societat de Confiters i Pastissers per comprendre l’amplitud i varietat de les àrees d’actuació d’aquells animosos Iluitadors idiomàtics,gl encoratjats pel seu partit, que publica la següent nota: «El PVE crida l’atenció de tots els valencians per a que aquelles entitats que encara no hagen pres acords [com els esmentatsl deuen decidir-se en adoptar-los; és de significació revolucionaria valenciana que tots procuren portar-los a la pràctica».92 Aquesta actitud vigilant féu que, en arribar el nou curs acadèmic, 1’Institut d’Idiomes de la Universitat inclogués en el seu programa classes de «VuZenciano~> les quals van mantenir-se curs rere curs fins al final de la guerra?’ Es ben comprensible, per tant, que en un tal ambient, i quan es ressaltava la «significació revolucionaria valenciana» del combat per la Ilengua, produís fonda decepció l’actitud de Marco Miranda. El prinI El Pueblo, 23-VIII-1936. Encara que el CEP creà aquestes institucions per un decret del dia 12 no es varen constituir fins el 22. s9 Et Pueblo, 28-VIII-1936. ‘x) Informació verbal d’Empar Navarro Giner (6-V-1978). El secretari de la nova organització fou Antoni Vallet. A més de collaborar amb la Protectora i (després) amb la Conselleria de Cultura, l’A. de M. V. fou el nucli creador de la Secció de Pedagogia de I’AIDC, la secretaria de la qual estigué en mans d’Empar Navarro. Els membres més actius, tant de la Secció com de 1’A. de M. V., van ser, sempre segons la informant, A. Valle& Navarro i Borràs, Joan Josep Senent Ibáñez, Angelina Carnicer, Conxa Tarazaga i Manolita Ballester. Totes dues organitzacions treballaren tan unides que arribaren a ser una sola: muntaren menjadors en escoles, periòdics murals i cursets de conferències, amb el propòsit de revitalitzar la pedagogia segons el programa exposat per E. Navarro (~Educació popular i educació del pable*), però mancaren de mitjans. L’A. de M. V. intervingué al Patronat de Cultura de la Universitat. Com a militant del PVE, E. Navarro intervingué en mítings organitzats per la Comissió Femenívola del CP (El Pueblo, 27-1X-1936). ‘l El Pueblo, 22-VIII-1936. n Ibid. )3 El Pueblo, 26-1X-1936. Emili G. Nadal havia estat nomenat secretar-i de la Facultat de Lletres el dia 20. * La Correspondencia de Valencia, núm. 23.596, 15-111-1938; El Pueblo, número 15.626, 26-1X-1938. 121

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL cipal dirigent d’Esquerra Valenciana intervingué el 24 d’agost en un míting organitzat a l’estadi de Mestalla i, en comentar el seu parlament, manifestà sense ambages: «Acaso os sorprenda mucho que no me exprese en valenciano. No lo hago por razones que expresaré después y por una que he de expresar ahora: la de que la inmensa mayoría de los que nos están oyendo no conocen nuestra lengua vernácula.»” L’endemà, li replica Enrie Navarro i Borras, que denuncia com, departint-se de la llengua, Marco Miranda incorria «en una falta greu que res no pot justificar»: ~Expressar-se en castellà és negar la raó d’existència dún partit nacionalista valencia. El valencianisme és, primer que res, un problema de cultura. El valencianisme polític o la política dels valencianistes, com es vullga entendre, és per afermar una cultura autbctona. [ . ..] Una cultura integral no es comprén sense una llengua; com que no pot existir! Puix si renunciem a la llengua, hem fet traïció als ideals i [o] no sabem que som, o som uns afeccionats que representem la comedia del valencianisme. »g6 L’allegat de Navarro i Borras, tot i que no volia donar-li to de censura, sinó «el de l’amical conversa», acusava directament Marco Miranda i els seus seguidors, prou menys batalladors que els militants del PVE en el front cultural. Basta una simple lectura de la premsa d’aquells dies per comprovar que mentre el PVE lliurava sempre als periòdics les seues notes redactades en català, fins i tot les més modestes convocatòries, EV vacillava en l’ús de la llengua (les posteriors rectificacions d’alguns dirigents d’EV, dún mer valor accidental, no significarien, malgrat tot, una correcció del rumb titubejant del seu partit en materia cultural). Navarro i Borras, alhora que remarcava les incongruències programàtiques d’EV i les contradiccions del seu cap, escometia també, encobertament, contra algunes actituds que devien estar covant-se ja al si del PVE i que haurien de sobtar per incongruents quan es feren públiques.97 En posar l’accent damunt la primacia de la reivindicació ” El Pueblo, 25VIII-1936. Hi assistiren 90.000 persones. y Enrie NAVARRO I BORRAS:«Contra la llengua, mai es té ra6» (La Voz Valenciana, 27-VIII-1936). w Cuti (Estatutismo..., phg. 62), reporta unes declaracions de Josep Rodríguez Tortajada, datades l’abril del 37, on deia que per guanyar la guerra calia que ~...dejemos de lado nuestras más preciadas aspiraciones, estatutos...» i qualifica d’uescandalosa» aquesta actitud. El contrast amb les declaracions d’altres dirigents del PVE és coent. El 4 de desembre de 1936, Josep Castanyer, sumant-se a la proposta de posar una placa commemorativa de la sessió celebrada per les Corts republicanes a I’Ajuntament, rematà el seu parlament desitjant que aviat pogués posar-se’n una altra amb la inscripció: «avui comenten a funcionar les Corts del País Valencià» (El Mercantil Valenciano, 5X11-1936). La disparitat de criteris dintre el PVE, no gaire estudiada, potser s’explica pel pragmatisme d’alguns dirigents i l’idealisme integrista d’altres. Conciliar el ferm manteniment dels postulats nacionalistes amb les tesis oficials de «guanyar primer la guerra i després la revolució» no era fàcil perquè suposava ajornar sine die l’emancipació valenciana.

122 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL de la cultura i de la llengua autòctones, Navarro i Borras aspirava a clarificar l’esquema ideològic del valencianisme, que de cap manera havia de renunciar, ni en les hores revolucionàries, a la seua propia raó de ser. Es per això que amb tota lucidesa retreia a Marco Miranda haver parla& «no sabem com», en nom del PVE, a més d’EV: «aleshores és més greu el mal», sentenciava. 1 atacava de ferm els possibles arguments oportunistes del dirigent republicà: «On se’ns pot tolerar parlar atra llengua que la nostra és fora de casa, en un poble estrany, ipero en la propia llar claudicar? ¿Quin nacionalisme, valencianisme o regionalisme és eixe ? Es perquè hi havia molts XUYYOSa Mestalla? No és raó. Els XUWOS, els murcians i fins els madrilenys, entenen el valencia, estan obligats a entendre’l, i en el darrer dels casos únicament la protesta irada que impossibilite oir qui parla sera qui determine al valencia [al emprar la llengua d’atres, no sense abans fer constar que se li coarta un dret imprescindible.» g8 Molts oradors valencianistes comprovarien, al llarg de la guerra, com anava d’encertat Navarro i Borras. Algun temps després de l’acte de Mestalla, un altre membre del Consell Executiu d’EV, Vicent Gurrea, participa en un míting organitzat pel FP al teatre de la Marina. 1, segons anota un cronista, «SU peroración, hecha en el idioma valenciano, ha116 resonancias gratísimas entre todos los asistentes».* Allò que demanava Navarro i Borras no era, pero, el simple efecte emocional d’utilitzar la llengua en públic. Exigia el seu ús, des de la trona política o des de les institucions de poder, per tal com sabia que eren un poderós factor de prestigi idiomàtic. Tant com podien serho, més modestament, les notes i comunicats a la premsa. 0, amb el pes de l’autoritat, els bans de I’Ajuntament de Valencia, publicats en «valencia». La qual cosa es feia, com recordava, «perquè hem arribat al punt que cal donar igual categoria a les dues llengües [parlades a la ciutat]».lw La igualtat influïa psicologicament damunt del poble. Veient situada la llengua propia al mateix pla que la llengua de la classe dominant, el poble comprendria que la seua parla tenia un valor idèntic. 98 La. cit. 99 El Mercantil Valenciano, 13-IV-1937. Contemporàniament, al míting d’homenatge a les Brigades Internacionals celebrat a Castelló, Miquel Peña Massip, d’EV, visqué una experiencia semblant (Heraldo de Castellón, núm. 14.539, 5-W-1937). ‘* Els dirigents del PVE vigilaven perquè no s’interrompés la tradició municipal. Rodríguez Tortajada demanà a l’alcalde Domingo Torres «que los bandos que se dicten por la Alcaldía sean editados en lengua castellana y valenciana, según lo acordado hace mucho tiempo por el municipio» (La Correspondencia de Valencia, núm. 23.569, 11-H-1938). D’altres procuraven instaurar noves tradicions. Bosch Morata féu aprovar pel CPV la següent proposició: «Ratificar el acuerdo del CP por el que se dispuso la cooficialidad de la lengua castellana y del idioma valenciano, y en su consecuencia, disponer que todas las inscripciones en muebles, inmuebles, edificios y dependencias del CP se redacten en los dos idiomas oficiales, o en valenciano, (uAcuerdos de las sesiones celebradas por el Consejo Provincial

123 © faximil edicions digitals 2003


Presa de consciencia Axioma que Navarro

que hauria d’estimular i Borras expressava

la conscienciació tirant mà dúna

política. paremia:

«Pable que sa llengua cobra a si mateix es recobra.»

VI L’arribada del Govern a Valencia, el 7 de novembre de 1936, convertí la ciutat en capital de la República, i a les anteriors onades de refugiats, evacuats i fugitius, se’n sumaren de noves. Esta per fer, i no és segur que puga fer-se, l’avaluació duna massa aliena tan ingent i dels danys que causa a la nostra llengua. Amb tot i això, no ens manquen indicis que poden acostar-nos a una comprensió del fenomen. Un ban del Conse11 Municipal, de febrer de 1937, parlava de l’«aumento que ha tenido la población con motivo de la llegada constante de refugiados», i palesava la preocupació del consistori per la sanitat i la higiene públiques.“’ L’octubre de 1936 s’havia fet una vacunació general, de poc profit, perquè als pocs mesos calia pensar en una altra, ja que «a partir de esa fecha el aumento de población ha sido extraordinario», com per l’abril de 1937 recordava el mateix CM. lo2 La Consejería de Evacuación de la Junta de Defensa de Madrid xifrava en més de 200.000 les persones que havien sortit de la ciutat assetjada en la data en que es traslladava el Govern,‘” pero a la fi d’abril de 1937 ja n’eren 700.000.‘04 Es de creure que una bona part d’elles passaren a viure al País Valencia, encara que cal tenir present que la massa adventícia no la composaven solament madrilenys. L’escriptor Ilya Ehrenburg, que aleshores visita Bunyol, hi detecta una grossa proporció de forasters, percentatge forca semblant

de Valencia. Año 1937,, publicats com a fulletó del Boletín Oficial del CPV; sessió del l&VII-1937, pàgs. 391-392). La cooficialitat havia estat acordada a la sessió del 15-I-1937. Una curiosa manifestació d’amor a la llengua propia en detalls que poden semblar intrascendents pero no ho s6n la trobem en la impressió per la Caixa d’Estalvis de Castelló duna serie de llibretes del Petit Estalvi, iniciativa lloada per EV de la capital de la Plana en un article de premsa (Heraldo de Castellón, núm. 14.560, 30-IV-1937). ‘O’ El Mercantil VaZenciano, 28-H-1937. Irn Et Mercantil Valenciano, 13-IV-1937. ‘03 El Pueblo, 27-X1-1936. ‘@ Bandera Roja, núm. 119, 28-VI-1937: «El ex-delegado de Evacuación de la Junta de Defensa, Enrique Giménez, ha manifestado que han salido de Madrid 700.000 personas en 178 días, especialmente mujeres y niños.» La diferencia entre el nombre d’evacuats i la població madrilenya real en temps de pau s’explica perquè l’ofensiva franquista contra Madrid havia portat allí molts fugitius, ja ben abans de la pèrdua de Talavera de la Reina.

124 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL al d’altres poblacions nostres. loS Un valencia, que deixà Valencia per passar als rengs de Franco, descriví la ciutat com a «abarrotada», i un altre que hi romangué fidel a la República, digué que era «hogar de centenares de miles de refugiados». lo6 Aquests, si hem de creure un testimoni local, arribaven a Xàtiva «a bandadas» pel desembre de 1936.1w En la mateixa data, era constant l’afluència d’evacuats a Castelló de la Plana on, segons un diari, «una multitud llena las calles». El governador de la capital de la Plana es planyia, ja el 1937, de I’«aglomeración de la población». Io* Un periodista titulava ben expressivament «Alicante se ha quedado chico» un comentari on pintava la ciutat «ruidosa, agitada, febril, plena».‘@’ Tan ràpida densificació del cens plantejà problemes d’habitatges, de proveïments i de transports. A Valencia, «el exceso de pasaje en los tranvías produce sensibles desgracias. Es preciso que el pueblo comprenda que el servicio actual es insuficiente para la aglomeración de gente que existe en nuestra ciudad».“’ 1 també comportava conflictes psicolbgico-socials, perquè la generositat de l’acollida era massa sovint mal corresposta. Pel mateix diari alacantí sabem que la ciutat havia estat envaïda “por una turba de vividores de toda laya, gente sin moral, sin honor, sin conciencia, sin formación social ni política, verdadero residuo, detritus social-humano, que está infectando los aires limpios otrora de la pulcra Alicante».“” lM «La bourgade de Bunbol [sic], dans le Levante: elle comptait sept mille ames et avait accuelli trois mille réfugiés de Madrid, de Málaga, d’Estrémadure. Dans chaque maison, je voyais des enfants venus d’ailleursm (Ilya EHRENBIJRG: La nuit tombe, París, 1966, pàg. 220). *06 *En los meses eufóricos de 1937, cuando Valencia, abarrotada [ . ..] por la presencia de refugiados de todas las regiones del centro y sur de España.... (Gabriel ARACELI: Valencia, 1936, Saragossa, 1939, pàg. 106. El pseudònim correspon al periodista Enrique García Albors). ~[València] no dejó casa ni mesa sin un madrileño o malagueño o de otros lugares [ . ..] tiene los brazos abiertos a todo antifascista, naciera donde naciese» (Eduard BUIL: <Valencia, punto de mira internacional», Adelante, núm. 171, 20-VIII-1937). Irn Carles SARTHQU CARRERES: «El trienio marxista en Játiva» (Las Provincias. Almanaque para 1940. Año LX, pàg. 379). Pel gener de 1938, també a la mateixa ciutat, «se asiste [...l en las casas particulares a millares de evacuados» (pàg. 391) i ela densidad de población pasa de 30.000 habitantes, con alimentos para 300~ (pàg. 392) pel maig del mateix any; pel juny anuevas avalanchas de Castellón de la Plana, (pàg. 392). ‘@ Heraldo de Castellón, núm. 14.534, 30-111-1937, i núm. 14.543, 9-IV-1937. ‘Op Bandera Roja, núm. 156, 10-W-1937: «Alicante está abarrotado de gentes de las más diversas clases y tipos» (ULYSES: «Guerrilla. Alicante se ha quedado chico»; el pseudònim corresponia a Luis Caballero, un andahís que dirigia el diari). ‘Io Adelante, núm. 442, 1.VII-1938. Un comentari semblant a La Correspondencia de Valencia, núm. 23.493, 30-W-1938, parla de «la extrordinaria aglomeración actual de forasteros». Il’ «Palabras altas y graves» (Bandera Roja, núm. 129, 9-V-1937). 125 © faximil edicions digitals 2003


Allo. que ara ens interessa, pero, no es analitzar el capteniment dels refugiats, els quals evidentment no facilitaven la convivencia i provocaven amb freqüència el repussament dels indígenes, encara que no arribaven als extrems denunciats a Alacant.l12 Els fets que cal posar de relleu, per les seues conseqüències psicològiques damunt del nostre poble i pels seus efectes culturals, són el capgirament dels costums i l’abusiva pressió idiomàtica de la massa exògena. Tots dos van ser ja advertits pels observadors contemporanis.“3 Si en una població com Bunyol no hi havia friccions lingüístiques entre els naturals i els forasters, perquè tenien la mateixa parla, en moltes d’altres la nostra llengua sofrí la constant agressió dels castellanoparlants recentment establerts. A Valencia, més que a cap altra, l’allau agreujà la tradicional digZòssia, i molt d’hora, com pogué constatar una periodista: «Las calles de Valencia, las principales avenidas valencianas, adquieren al atardecer ese color, ese aspecto que hacía inconfundible las siete de la tarde en la calle de Alcalá. Valencia se está volviendo madrileña. iSi los mismos valencianos lo dicen! En Valencia se habla hoy más castellano que valenciano.» ll4 ll2 El FP de Russafa denunciava: «Llegan a este Comité innumerables quejas de todo orden con respecto al comportamiento y exigencias de muchos de los refugiados estos días a propósito de la evacuación de Madrid, Se va haciendo necesario que dichos refugiados se den cuenta de las circunstancias por que todos atravesamos, y también las autoridades deben comenzar a tomar cartas en el asunto, porque lo que hoy queda en comentarios más o menos duros puede degenerar en conflicto. El pueblo valenciano está dispuesto, como lo demuestra, a todo género de colaboraciones; pero también habrá de exigir que los refugiados, dándose cuenta del momento, se atemperen y se amolden. Es lo menos que pueden hacer. No deja también de chocar la presencia de muchos evacuados, que, por su edad y constitución física, estarían mejor encuadrados en sitios más expuestos, y no en los bares y cabarets. Damos hoy esta primera nota como toque de atención, pues por lo visto habrá que insistir y en otros términos» (El Mercantil VuZenciano, 28-X1-1936). El comentari «Las colas», signat per «Un antifascista, i publicat dins el mateix diari (21-I-1937) atesta els patiments de la població valenciana com a conseqüència d’acollir tants de refugiats. IL3 Per exemple: «Nota del dia. Un poco más de comprensión y camaraderías (Heraído de Castellón, núm. 14.504, 20-H-1937); «Quejas de refugiados>, (Bandera Roja, núm. 156, 10-W-1937); «Para el señor Gobernador. Conducta de pamues, (ibid., núm. 158, 12-VI-1937); ULYSES: «Guerrilla. La tragedia del refugiado» (ibid., núm. 165, 20-W-1937). N’esmentaré alguns passatges: «Los buenos alicantinos, los ciudadanos amantes de esta ciudad, se encuentran un tanto asombrados de los rumbos que van tomando las costumbres de nuestra población, fomentadas e incrementadas quizá como consecuencia de la evacuación hacia aquf de los habitantes de los pueblos y capitales andaluzas que sufrieron la honda tragedia...* («iA dónde vamos a parar?», Bandera Roja, núm. 204, 5-VIII-1937), i també: «Tened en cuenta camaradas refugiados que herís con vuestras ironías lo más íntimo de la sensibilidad del pueblo alicantinon («Nota local», ibíd., núm. 152, 17-VI-1937). “’ Natalia VALLE: «Valencia abre sus brazos a los refugiados de Madrid y de toda la España republicana» (Estampa, Madrid, núm. 467, 2-I-1937). Tot seguit, la periodista diu que troba un xiquet madrileny que li pregunta «¿vosté parla

126 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL El prestigi de la llengua oficial s’hi reblava amb l’aurèola de ser la llengua del Govern, i també per la solvencia dels intelkctuals evacuats de Madrid a partir del 26 de novembre. Mai no s’havia vist a València una concentració tan nombrosa de figures famoses de la cultura castellana, escortades de més a més per la multitud dels subalterns, tant o més actius que ells. Per raons de propaganda, al Govern li interessava que no minvassen les seues activitats, i no els manca l’ajut oficial. Valencia, dones, a més de capital administrativa de la República, es convertí en la seua capital cultural. D’altra banda, tant el Govern com les directives centrals dels‘ partits polítics tendiren a emparar-se dels periòdics locals i van omplir les redaccions de periodistes madrilenys; aviat, quasi tots van ser dirigits per forasters, que poc o gens de cas feren de la vida indígena. El resultat fou una premsa absolutament «madrilenyitzada». Una situació no gaire beneficiosa per a la cultura nacional valenciana, que es trobà, qui sap si sense voler-ho ningú, en la mateixa situació d’upartheid que li ha tocat patir tantes vegades en la seua historia.

VII El teatre valencia pogué resistir la commoció revolucionaria per la vitalitat que ja tenia abans i per les seues arrels populars.11s Això explica que amb tota naturalitat, els festivals benèfics en profit de les milícies celebrats després del 18 de julio1 incloguessen sovint al programa obres valencianes, de vegades interpretades per professionals, i d’altres per aficionats. Es per aqueixa raó també que moltes organitzacions politiques i sindicals comptaven amb quadres artístics especialitzats en l’escena autòctona.116 Les obres representades corresponien, naturalment, valensià?,. L’anècdota cree que no pot interpretar-se

com a símptoma d’integra-

ci de la infancia evacuada. Més bé sembla una «nota de color» o un gest per congraciar-se amb el lector valencia. ll5 Les planes que segueixen són un resum de l’estudi que prepare com aproximació al moviment teatral valencia de 1936-1939. El volum que acaba de publicar Robert Marrast (El teatre durant la guerra civil espanyola, Barcelona, 1978) dedica poc d’espai a informar d’allò que s’hi féu, a Valencia, no diu res d’Alacant, Castelló o altres poblacions, i s6n ben escasses les referències al teatre vernacle (pàgs. 193-203). Bé es veritat que l’autor reconeix les seues limitacions i se n’excusa. Una ressenya bàsica, pero insuficient, és la continguda dins l’dlmanaque pava 1940, cit., pàgs. 205-225, limitada a la ciutat de Valencia. ‘16 A tal1 de mostra incompleta esmentaré: «Izquierda Republicana» de la Vall d’Uixó; «Juventud Socialista», de Betxí; «Círculo Socialista de Ruzafa», de Valencia; «Partido Obrero de Unificación Marxista» i «Partido Socialista,, de Castelló; «Juventudes Libertarias», del Palamó [Villafranquezal. El «Socorro Rojo Internacional» de Valencia comptava amb dues agrupacions nomenades «Amparo Guill&n» i «Pepe Angeles», coneguts intèrprets del teatre vernacle. El SRI de Cas-

127 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL a l’antic repertori, i es procurava triar títols que, d’alguna manera, poguessen relacionar-se amb la nova situació.“’ Hi hagué companyies a les quals la revolució sorprengué fora del País Valencia, com la del popular Pepe Alba, que estava treballant a Barcelona i que se’n torna per compte de la UGT; lls i també autors, que aleshores no vivien al País, i que no solament no tornaren, sinó que abandonaren la Ilengua.“’ En general, pero, tant autors com actors continuaren en actiu i s’adaptaren a les noves circumstàncies. Tots els espectacles van ser controlats pels sindicats, control preferentment laboral i econòmic, be que també artístic en la mesura que els comités decidien les obres que havien d’interpretar-se. Si més no, fins l’abril de 1937 no hi hagué més impediments per a la representació vernacla que els derivats de l’acceptació de les obres pel públic; pero, a partir d’aleshores, i sens dubte, per efecte de la pressió de les masses castellanoparlants, que havien envaït les ciutats, domina el criteri de la rendibilitat, i autors i companyies van ser obligats a canviar de llengua. Concebre el teatre amb un criteri mercantil i segons la llei del profit econòmic (que és el que, amb rares excepcions, van fer els sindicats des del primer dia), estava en pugna amb el principi revolucionari d’acostar la cultura al poble, tant més perquè es tractava d’un vehicle de comunicació popular de provada eficacia. Bs per aixo que els qui sentien la frisanca d’aprofitar I’embranzida revolucionaria per revolucionar la cultura van plantejar-se ben enjorn nous mètodes d’actuació teatral. A les primeries d’octubre de 1936, d’entre els militants del PVE sorgí la iniciativa de la Centúria d’Art, clarament definida en un llarg te116 dona el vist-i-plau per a una funció benèfica a l’obra d’Antoni Roig i Civera, El tonto del panerot, que representa l’Agrupaci6 local dar-tistes teatrals (Heraldo de CasteZ¿&z, núm. 14.425, 19-X1-1936). També a Castelló PAteneo Racionalista féu representar el joguet Un Belmonte de sotana, de Vicent Montesinos, a benefici de la *Semana de Júbilo Infantil» (ibid., núm. 14.460, 30-X11-1936). *” Una de les primeres funcions a Alacant consistí en la representacio d’Opressors i oprimits, de Josep Maria Garrido, i El sol de la llibertat a la placa de bous per la companyia de Paco Hernàndez controlada per la CNT (Ef luchador, número 8.614, 15-VIII-1936). L’obra de Garrido, estrenada el 1933, es repetí molt aleshores; poc després es representava a Betxí (Heraldo de Castelldn, núm. 14.376, 23-1X-1936). “’ MARRUT, ¿oc. cit., pàg. 106. Pepe Alba i Emília Clement estaven treballant a Barcelona, al teatre Espanyol. “’ A Madrid, on residia, Rafael Martí Orberà estrena Escuela de picardías (MARRAST, loc. cit., pàgs. 83-85). Menys comprensible es el cas de Felip Melià, que vivia a Barcelona i que estrena Guiñapos i No jugar con el pueblo (ibíd., pàgines 163, 183). Lenin, de Josep Bolea, es representa arreu en castellà, pero es tractava duna traducció feta per l’autor arran de l’èxit de l’original català, estrenat el 1932 (ibid., pàgs. 115, 283-284). Enrie Beltran i Alfred Sendín Galiana estrenaren a El Escorial iQué más da!, representada després a Barcelona, i en aquesta ciutat ‘estrenaren La gata y el ché o Plata y Señorío (ibíd., pàgs. 33, 190191, 201-202). Les dues obres també es representaren a Valencia.

128 © faximil edicions digitals 2003


<Entre les moltes missions que cal comunicat lliurat a la premsa: complir a la retaguarda, a més de la d’ajudar materialment als heroilcls combatents que Imiten en lo front per la llibertat del poble, hi ha una la de procurar-los en les jornades de que és convenient no oblidar: descans unes hores de distracció que’ls compense de I’amargor de la guerra. Es una necessitat que mos imposen les circumstàncies i a la qual hem de contribuir tots aquells que’s sentim afermats per la noble inquietud de l’art en qualsevol de les seues manifestacions. Per a tal fi hem pensat -d’acort amb un grup d’artistes catalansel crear ‘La Centúria d’Art’, quina missió ha de ser una pelegrinació artística a tots els fronts de la lluita per a portar l’alegria del nostre treball als que ofereixen les seues vides per la causa. En Madrid i en Barcelona ja han actuat estes ‘Centúries’ en els -diversos fronts i la seua actuació ha merescut l’elogi de tots pel seu desinterés i patriotisme. Com en Valencia fins ara no s’ha complit este deure, nosatros sollicitem el concurs de tots’ els artistes valencians o que residisquen en la capital que no tinguen un pla íke de treball, per a que s’inscriguen en esta ‘Cen túria’. » 120 No he trobat noticia de les actuacions anteriors de que parla la crida. Tampoc de les posteriors. Així mateix, ignore si van ser molts o pocs els artistes que hi respongueren. S’anunciava el proposit d’establir un intercanvi «entre els fronts de Barcelona i Valencia», que desconec si s’arribà a produir. Aquells dies, el comité que controlava els ferrocarrils precisa que els artistes «cuando efectúen viajes para celebrar actos de beneficio para los milicianos» podrien sollicitar bitllets de franc al corresponent comité d’espectacles.‘21 Facilitats, dones, no hi mancaven. D’elles, versemblantment, se n’aprofitava un Pepe Alba quan viatjava a Castelló i oferia una funció en homenatge a les columnes aLa Desesperada, i «Torres-Benedito~.‘22 Es clar que, en aquestes condicions, les companyies comercials suposaven una competencia per a les Centúries d’Art que, per altra banda, potser no passaven d’una o dues. Es creïble que no degueren actuar massa. Ja més avancada la guerra, tot i que no cessà l’intercanvi teatral entre les principals capitals del País, es va constituir, per la FUE de Castelló, un grup d’aficio-

Izo El Mercantil

Valenciano,

7-X-1936.

12’ *Aviso. El Comité de Control de la Red de Ferrocarriles del Norte.... (Heraldo de Castelldn, núm. 14.368, 14-1X-1936). La nota la signava el «Comité de Control Ferroviario UGT-CNT, de Castelló, pero les facilitats devien ser generals per a tota la xarxa. ‘*’ Durant la funció, «el guardia de Asalto J. Gómez recitó dos hermosas poesías de su claro intelecto, la ultima en valenciano, dedicada a Pepe Alba, que abrazó patético al joven poeta* (Heraldo de Castellón, núm. 14.418, 11-X1-1936). Commovedor espontaneisme.

129 © faximil edicions digitals 2003


nats que responia als mateixos principis de les Centúries i que por@ obres del teatre vernacle.‘” Les funcions regulars van comentar a Valencia el 9 de setembre de 1936, al Nostre Teatre. Com a responsable de la Companyia Cooperativa Integral de Comèdies Valencianes apareixia el primer actor Vicent Mauri. Aquesta formació fou la que marca la pauta del teatre autòcton. A les primeries, representa obres ja conegudes, escollides per I’eventual relació que tenien amb I’actualitat (EZ cumi nou, de Ramon Andrés Cabrelles; La bokeviqui del Cm-me, de Josep Peris Celda) i després féu estrenes, de les quals me n’ocuparé més avall, en nombre superior a qualsevol altra companyia. Les obres noves les prengueren altres primers actors i les portaren a diverses localitats. Mauri, a la recerca d’èxits segurs, munta I’obra d’Alejandro Casona Nostru Nututxu, traduïda per Enrie Beltran; agrada tant al públíc en la nova versió com havia agradat en I’original castellana. Pepe Alba inicia la temporada a 1’Apolo el dia 26, amb un repertori de sarsueles castellanes, pero quan passà a Castelló, a comencaments de novembre, ho féu amb un altre de reposicions valencianes; si fa no fa, repetí les mateixes quan es presenta de nou a la capital de la Plana el gener de 1937, i a Alacant, que a Castelló, hi havia un més després. 124 A Alacant, contrariament algunes companyies professionals pròpies, com la d’Andreu Guarinos i Pepita Mira, la d’Agustí Segura i Pepe Solves, la de Tereseta Barrachina i Antoni Prieto, o la d’Eduarda Tora. Hi ha notícies de les seues actuacions intermitents. La més estable de totes sembla haver estat la de ‘*’ L’octubre de 1936, la Federación Universitaria

Escolar de Castelló invita la obres castellanes. Pel desembre constituí companyia propia, amb el nom de «Juan Marco>, en honor d’aquest jove combatent mort, la qual tampoc no representa teatre vernacle. Pero 1’Agrupacion Profesional de Estudiantes de Magisterio, tambe enquadrada en la FUE, crea la primavera de 1937 unes aBrigadas de choque culturalesw, en les quals mes o menys directament col-labora EV. L’objectiu era ullevar a los pueblos más alejados culturalmente los más necesarios e imprescindibles principios que han de encauzar y guiar los primeros pasos que den sus habitantes en el camino de la Cultura, (Heraldo de Castellón, núm. 14.558, 2%IV1937). El 22 de juny es presentaven al Teatro Municipal amb un programa en el qual L’agüelo i el gafa&, de J. Ribas Arambul, alternava amb Lope de Rueda i Moratín. Aquest aapropósito* havia estat saludat per la premsa de Valencia com aun bello y sentido poema de actualidad, (El Mercantil Valenciano, 5-X111936) i es representa sovint per altres companyies. Després, les aBrigadas* van fer excursions a Vilar de Canes, Xodos, Benicàssim, Vilamalur, Culla, etc., gairebe sempre amb el mateix repertori i alguna vegada només amb l’obra vernacla. Mes endavant, tingueren dificultats per desplatar-se, a causa de la crítica situació militar: «en estos dfas es dificilísimo encontrar medios de transporten, confessaven (PrLabor culturala, Heraldo de Castellin, núm. 14.675, 11-1X-1937). La1 Els estudian@, de Josep Peris Celda; Ratolins de casa rica, d’E. Beltran; Pare vostd la burra, amic, de F. Melià; Els papirusos, d’A. Sendín Galiana. Llevat la darrera, estrenada uns mesos abans de la revolució, les altres s’havien estrenat entre 1928 i 1934.

companyia uE1 Búho,, de la FUE de Valencia, que només representava

130 © faximil edicions digitals 2003


IBPI& Paco Hernández, controlada per la CNT, la qual tan prompte la trobem actuant al Monumental com al Teatro Nuevo. Feia reposicions, pero també posa obres d’estrena, més o menys adaptades a les particularitats locals. Inicia el treball regular en setembre de 1936Jz Habitualment aquestes companyies de género vegicwzal, com eren anunciades, treballaven només el diumenge, fent-ne dues funcions. Cal inferir d’això que la resta de la setmana passaven a actuar als pobles de la rodalia o a les comarques. De vegades, l’escenificació seguia a la projecció d’una pellícula, no sabríem dir si com a espectacle subsidiari o com a reforcament del programa. Fou una excepció que hi hagués dues companyies avalencianes» -com també s’anunciaven encara que fossen alacantreballant a Alacant en un mateix moment.‘% A Castelló, les retinespresentacions en vernacle sovintejaven menys, tot i que tenien tant d’èxit com a Valencia o a Alacant; potser esgotaven abans el seu públic. La norma era fer temporades de pocs dies, bé que amb freqiiència. El 1937, Josep Forcada, amb companyia propia, féu una temporada d’una certa durada al Salón Fantasio. Hi estrena el seu sainet EZs calpnsih de Roc.‘~ De tots els còmics, el més itinerant fou sens dubte Pepe Alba, Iünic que durant I’època treballà a les tres capitals.‘= L’abril de 1937 Vicent Mauri canvià el nom de la seua formació pel de Compañía de Comedias Valenciano-Castellanas. El canvi obeia a una decisió del comité de treball de Nostre Teatre, que allega que no tenia obres per estrenar. La Gfunció valenciana», fins aleshores doble i diaria, queda relegada a la matinée del dijous i al diumenge a les tres i mitja. 1 prompte, ni això. La Societat Valenciana d’Autors protesta enèrgicament. Assegurà que comptava amb obres d’estrena i desvetlà l’ambició «Lünica justificació del canvi de trajectoria mercantil del sindicat: esdnica ha segut el creure dit Comité que’1 excès de població que desconeix el nostre idioma pot engrossar les «ansies, de la taquilla. Pero esta posició antipatriòtica ha produït una impressió desagradable entre els bons valencians que tant estimen la producció teatral vernacula. [. . .] lü La tea de Za discòrdia, de Francesc de P. Huertas; La justícia en les mans brutes, de J. García Capilla; Dos pacdalets, una aguileta, El cuquet del carinyo i Terra fangosa, de Francesc Barchino; Grandeses del cor, de Vicent Marco Rivas; Taronges de Corbera!, d’Albert Martín; Quelo Xufetu, de Vicent Broseta i Leopold Martínez Blat; Perfums de la vida, de Joaquim Borras Gallart. La més recent, s’havia estrenat cinc anys abans; la de Huertas, pero, datava de 1873... Això no impedí que un crític digués que la labor d’Hern&ndez suposava «un ambiente de estructuración del nuevo teatro regional. (El Iuckdor, núm. 8.676, 26-X-1936). El miratge provenia, segurament, de I’amistat entre l’actor i el crític. IN Pepe Alba i Paco Hernández a penes coincidir-en una mateixa jornada, el febrer de 1937, treballant, respectivament, al Principal i al Nuevo. In Heraldo de Castellón, núm. 14.522, 16-111-1937. Iu La darrera actuació d’Alba a Castelló, sembla haver estat quan ja es combatia durament al Maestrat (Heraldo de Castellón, núm. 14.845, 30-111-1938). No sabem si el repertori era valencia o castellh.

131 © faximil edicions digitals 2003


Creguem equivocada l’actitud del Comité de aNosfre Teatre,, ara que les altes esferes politiques i sindicals perfilen les seues activitats en pro del nostre Estatut.» La darrera apreciació, que indica que encara perduraven les esperances populars en l’assoliment de l’autonomia, jestava fonamentada? Deixant-ho de banda, és evident que l’allau de forasters, amb la consegüent agressió idiomàtica, havia ferit de mort el teatre valencia. La Societat Valenciana d’Autors es planyia de la resolució sindical, que trobava desencertada des del punt de vista artístic: «A les inquietuds revolucionàries de les comèdies que s’han estrenat en valencia, han preferit [els del comité] els èxits riallers que Vital Aza conseguí fa més de cinquanta anys.» ‘~9 L’argument era sòlid. Els títols que Mauri comen& a posar en escena en cap manera podien legitimar la desaparició dels vernacles.‘30 Certament, el comité podia retraure a la Societat Valenciana d’Autors que el repertori utilitzat per les companyies valencianes no diferia gaire en edat del de Vital Aza. Pero, a això la societat per repertori, era preferible fomentar podia retrucar que, repertori I’autòcton. 1 si -en vista dels resultats assolitses posaven en dubte les inquietuds revolucionàries dels autors, hi hauria a favor d’aquests un fet ben eloqiient. El frac& del pretés ateatre revolucionarin representat en castellà. Cap autor d’aquesta Ilengua no havia lliurat als teatres de Valencia obres inspirades en l’actualitat que s’aguantassen com les lliurades pels valencians. El centenar llarg de representacions de Vdència a palpes n’era una prova. També les reposicions havien fet un bon paper. Un símptoma clar és que Mauri, invertint el procés que abans li havia assegurat l’èxit, féu traduir al castellà títols infallibles: Ratones de casa rica (Rutolins de casa rica, d’Enric Beltran). Nb fou l’única obra traslladada d’idioma si bé no totes van ser-ho amb el mateix encert.“’ ll9 «Teatros. Apostilles a un comentar-i de ‘Fragua Social’n (Adelante, núm. 64, 16-IV-1937). L’article del diari confedera1 que motiva la resposta dels autors valencians no parlava del teatre vernacle. Atacava el mercantilisme teatral, del qual feia responsable la «dirección artística> dels teatres i exculpava els sindicats: ula culpa no es de las organizaciones de Control, sino de quienes, abusando de su buena fe, les asesoran con el engaño». El redactor parlava d’cuna obra mala -clarode los facciosos Quintero y Guillén~, transparent allusió a Morena CZUYU, que representava a YEslava la companyia Pierrà-Martí; teatre «de tipo contrarrevolucionario inconfundibles (Fragua Social, 13-W-1937). 13’ Per exemple, Los hijos artificiales. Un escriptor castellà judicà així la trajectòria de Mauri: havia fet «una honrada campaña con buen repertorio de comedias valencianas, y después, reponiendo algunas de aquellas llamadas ‘comedias de Lara’ [ . ..] Ahora, el género que allí se representa, baja un poco de tono.. .n (Félix HERCE: «Teatros*, Adelante, núm. 157, 4-VIII-1937). 13’ De Los papirusos digué Vidal Corella: «ha obtenido un éxito mayor si cabe que cuando se estrenó en valenciano, (Adelante, núm. 34, 12-III-1937), mentre que un crític castellonenc opina: ula versión al castellano del camelodrama [. .I no aporta ningún nuevo valor a la obra. Más bien podríamos decir que la desme132 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL El canvi de nom de la companyia de Mauri, i el de Ilengua dels sainets o les comèdies, ja en diuen prou, de la transformació operada en el públic. Explica a bastament per què el teatre vernacle fou foragitat de la seua llar. La qual, per fer-ho més palés, deixà d’anomenar-se Nostre Teatre.13* La ~$4. V. d’A.m intentà trobar-ne ràpidament una de nova. El 30 d’abril i comptant amb Pepe Alba, inaugurà una temporada al teatre de la Libertad. Des de la premsa s’encoratjà la iniciativa: «Ya tenéis teatro, autores valencianos. Ahora, a trabajar. Y tú, público, acude a fomentar este exponente de tu cultura popular que es tu teatro, en el que se forja y continúa tu propio espíritu, que has de tener vigoroso y culto en las jornadas de autonomía que ha de vivir el País Valenciano después de la victoria sobre el fascism0.n 133Això no obstant, cap obra nova no pujà a l’entaulat i la temporada fou curta; acabà a les primeries de juny. Alba, empés per l’exemple de Mauri, abandonà l’idioma del País i, quan tornà al Libertad, portava un repertori castellà, encara que féu unes funcions de la sarsuela Les barvaques, d’Escalante (SU) i el mestre Lleó, peca d’un sol acte que comptava trenta-vuit anys d’existència. La defecció lingüktica d’Alba fou severament judicada quan es presentà a Castelló: «Tras larga ausencia [ . . .] ha vuelto al Teatro Municipal el notable y popular comediante Pepe Alba, pero no como antes, con un repertorio valenciano, sino al frente de una ‘Compañía de comedias castellanas’. Lo sentimos, porque, sinceramente, Pepe Alba no está en su propio elemento, en el que su personalidad artística adquiere forma y relieve absolutos.» ‘% La Societat Valenciana d’Autors no es donà per vensuda i prosseguí maldant per disposar dún escenari propi, que encara pel desembre de 1937 no havia aconseguit.13’ No fou sin6 a les darreries de 1938, ja en plena crisi del sistema republicà, que es formà una Companyia Lírica Valenciana, que actuà a I’Apolo amb un programa de reposicions i estrenes. Un recompte que no pretenc que siga exhaustiu, dóna un total de

rece, por cuanto desplaza a los personajes de su primitivo

ambiente» (Heraldo

de

núm. 14.803, 11-U-1938). ‘X És paradoxal que alhora que a València s’aklegava una raó idiomàtica per a barrar els escenaris al teatre vernacle, se li obrien els de poblacions de parla castellana. Durant el <Día de Méjico» organitzat pels anarcosindicalistes a Utiel, es representa De rebot, d’Artur Casinos Moltó (La Correspondencia de Valencia, núm. 23.573, 16-11-1938). 13) BUIL: *Teatrosn (Adelante, núm. 77, 1-V-1937). I3’ Heraldo de Castellón, núm. 14.793, 31-I-1938. L’adhesió d’Alba al teatre castellà pot calibrar-se sabent que pel febrer de 1939 representava al Libertad el drama La Ieona de CastiUa. També Paco Hernández es departí de la llengua (Bundera Roja, núm. 99, 4IV-1937). .13JaTeatros. Va a volver a representarse teatro valenciano* (Adelante, número 264, 8-X11-1937). La S. V. d’A. creia finalitzades les gestions i convocava una reunió al seu domicili social.

CasteZl&z,

© faximil edicions digitals 2003


tretze obres estrenades durant la guerra civil. Tot apunta a pensar que s’escrigueren poc abans de l’estrena. Heus-ne ací la llista: Cap ahí amurtt anem, de Josep Peris Celda (Nostre Teatre, 26-1X1936). Els fiZZs del pable, de Francesc Barchino (Nostre Teatre, 24-X-1936). Canvi de vumb, de Ramon Tomas Sánchez (Nostre Teatre, 5X1-1936). VuZZ divorciar-me, de Francesc Fernández Montoya (Nostre Teatre, 14-X1-1936). Avant, sempre avant, de Julia Ribas Arambul (Nostre Teatre, 4-X111936). L’ugüelo i el gafan-d, de Julia Ribas Arambul (Nostre Teatre, 4-X111936). València a paZpes, de Barchino (Nostre Teatre, 30-X11-1936). Les xiques de hui, d’Enric Beltran (Principal, Alacant, 9-11-1937). Cosquerelles, de Peris Celda (Nostre Teatre, 6-111-1937). EI diputat per Vila Rovell, de Ribas Arambul (Serrano, ex-Nostre Teatre, 20-111-1937). Casos i coses, de Peris Celda (Apolo, novembre 1938). EZ toe de2 carago2, de Ramon Andrés Cebrelles (Apolo, 10-X11-1938). Les xiques de Z’alqueria, de R. Tomas Sànchez (Apolo, 21-I-1939). No havent-se imprés cap d’aquestes obres es fa difícil, ara, emetre un judici del seu valor i és problemàtic, alhora, saber com responien a les inquietuds del moment. Ens haurem de refiar, per tant, de l’opinió dels crítics contemporanis. EZs fi2Zs de2 pable era un ugran sainete [...l todo realismo, todo humanidad, todo sentimientos nobles» amb tipus ben tracats i una aadmirable visión de las vibraciones de nuestro pueblo ante la sangrante realidad de una guerra fratricida y odiosa». Recopilava (rtodos los hechos de actualidad que se han registrado en la vida de Valencia en estos tres meses de revolución proletariau. Provocava aemoción hondamente sentiday> pero també feia riure uen franca carcajadas. L’estrena fou «un éxito clamoroso, i l’autor caclamado entusiàsticamente».‘5 Aquest sainet es presenta a Alacant uarreglado al gusto local» per Paco Hernández i amb una variant al títol: EZs fills del pobk o Za columna de Maroto.z3 Francisco Maroto era un anarquista de molt de pes a la ciutat que, els primers dies de la revolucio, comanda una columna de milicians alacantins que lluità al front de Guadix.‘% Avunt, sempre avant! era aun acierto, una comedia que interesa y conmueve,. 13* MASCARILLA: *Teatros. Nostre Teatre. Estreno de ‘Els fills del poble’p (El Mercantil Valenciano, 25-X-1936). l” El tuchador, núm. 8.726, 24-X11-1936: SExiste gran interés por conocer esta nueva producción de índole revo1ucionaria.b 13’ RAMOS, foc. cit., 1, pAg. 114.

134 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL El crític reconeixia que c<sin ser revolucionariaD tenia <verdadero valor social [ . ..] sin estridencias, ni arrebatos, y sin trucos efectistas, i en destacava la figura de la protagonista femenina, «ferviente partidaria de la causa del pueblo», en oposició al seu pare, «político de derechasr>J3’ València a palpes era Ecuna obra del día, que recoge escenas de actualidad palpitante », una «revista» sense música, que a I’acte final feia una exaltació de 1’Estatut valencia. L’apoteosi havia valgut a I’autor els aplauvalencianistas diments del públic, que premia «SUS buenos propósitos [. . .] con entusiasmo y sinceridad». 140L’obra passà de les cent representacions. Canvià el títol per el d’rllacant a pu2pes quan Paco Hernandez la presenta en I’Ideal d’aquesta ciutat, no sabem si respectant la glorificació final de 1’Estatut.14’ CosquereZIes fou qualificada com «obra de transición. Aún no es teatro renovador e inquieto [ . ..l pero hemos de agradecerle la limpia emoción que nos deparó en algunos pasajes,.‘” La sarsuela EZ toe del caragol, la música de la qual era del mestre Miquel Asensi, tenia un Ilibre «bellisimo, escrito con una honradez y una pureza digna del mayor elogio. Sin nada de chistes rebuscados, sin trucos ni chabacanerías [ . ..] hermosísima obra que hacía mucha falta en el « iEso sí que cartel de Apolo ». El crític no amagava el seu entusiasme: es teatro valenciano! » 143El tema -la Imita dels camperols valencians contra els soldats de Napoleósincronitzava perfectament amb la guerra que aleshores vivia Valencia. L’èxit popular d’aquestes obres fa mes colpidora la decadencia del nostre teatre a Valencia, decai’ment que repercutí a la resta del País. L’escena autòctona no declina per manca de renovació del repertori. Tampoc perquè els autors es girassen d’esquena a la realitat contempor-arria. Els factors desfermadors foren uns altres: la dissolució del públic indígena dintre d’una massa mes ingent de públic fora, fou el primordial. El mercantilisme dels comités i dels còmics, que es creieren obligats a complaure la multitud allògena, donant-li la literatura escènica que volia consumir i que era exactament la castellana, hi ajudà. IJ9 MASCARILLA:

*Teatros.

Estreno de ‘Avant, sempre avant! ‘>J.El Mercantil

Valenciano (5X11-1936). te MASCARILLA: <Teatros. Nostre Teatre. Estreno de ‘València a palpes’,, El Mercantil Valenciano, 2-I-1937. El critic matisava el seu elogi: aE final, hecho con muy buena fe y con toda sinceridad, enfrió un poco el entusiasmo del público, porque tiene algo de mitin., L’obra es rematava amb un uVisca València lliure! . . Cfr. Almanaque para 1940. . .. pàg. 223. I” La crítica d’E1 Iuchador (núm. 8.849, 20-V-1937) Iloava uesa gracia socarrona valenciana -del País Valencianoque tanto embellece cualquier acto o frase del pueblo, i la uviveza del ingenio y buena visión del momento» que tenia Yaapropósito* de Barchino utrasplantado a nuestro ambiente por alguien que desea guardar el incógnito y que no estamos autorizados a revelar>. “* BUIL: *Teatros. Nostre Teatre. Estreno de ‘Cosquerelles’*, Adelante, número 29, 6-111-1937. ll3 VIDAL CORELLA: eTeatros*, Adelante, núm. 585, 11-X11-1938.

135 © faximil edicions digitals 2003


CESPIU El retrocés de la Ilengua en el teatre era, pel que es veu, inevitable, malgrat les temptatives per impedir-lo. Nogensmenys, encara quedaven zones de la cultura on la defensa de l’idioma podia guanyar posicions. Per als valencianistes que compartien la tesi de Navarro i Borras, l’ensenyament era el terreny on calia donar la batalla.

VIII Els primers dies de l’establiment del Govern a Valencia hi hagué, de part dels ministres, un cert afalac als valencians. L’actitud venia determinada, probablement, per una doble consideració: fer-se perdonar la condició de fugitius i facilitar la implantació burocràtica. Unes poques manyagueries no costaven gaire i podien ajudar a fer més simpàtica la presencia ministerial.‘& Sense oblidar que el CEP conservava parcelles de poder que hom anava a arrabassar-li, en nom dels interessos centralistes, i convenia amoixar-lo. Com en totes les hores crftiques en que el poder central ha hagut menester de guanyar-se el poble valencia, l’afalagament comen& per la llengua. Tot just en arribar, el ministre d’rnstrucció Pública, Jesús Hernández, a[ . ..]nos comunic6 la gratísima noticia de que se van a crear en Valencia dos nuevos Institutos, uno en los poblados marítimos, a quien nombrará [sic] ‘El Palleter’ y en él se cultivará la lengua vernácula. El otro Instituto que también se crea llevará el glorioso nombre de ‘Vicente Peris’, el caudillo de las Germanías Valencianas. Se están realizando gestiones para encontrar locales para instalar los nuevos Institutos2 14’ El gest estava calculat per despertar agralment i simpatia. (Seguia el ministre el consell d’algun valencia conscient de la sensibilització que provocaven les qüestions idiomàtiques? Tot apunta al fet que aqueixa persona fos Josep Renau, que acabava de ser nomenat Director General de Belles Arts.‘& Per les seues estretes relacions amb el valen“’ Això no féu que, passat el primer moment, s’oblidàs aquesta tàctica d’afalac i prudencia. Els refugiats de tota mena, ministres, intellectuals, buròcrates, polítics, periodistes, vividors, emboscats, etc., van captenir-se com si Valencia hagués estat Vallecas o Vicálvaro. Qualsevol que haja viscut aquella etapa no em deixarà mentir. Valencia fou la prolongació pura i simple de Madrid. Una superestructura humana i orgànica, postissa, aconseguí tapar en poc de temps els nostres trets autòctons. Esta per calcular l’efecte disgregador i accelerat de pèrdua d’identitat que això supo& per al nostre poble. Els refugiats no s’hi instaRaren integrant-se en la comunitat aliena, sinó superposant-s’hi. Largo Caballero i després Negrín no es diferenciaven massa duna Isabel i un Fernando que traslladaven la seua cort itinerant. “’ El Mercantil Valenciano, 19-X11-1936. Iti Aquesta és l’opinió d’Emili G. Nadal, que em diu ,en lletra datada a Valence dAgen el 13-1X-1977: apense que degué ser a iniciativa de Josep Renau que foren preses tals decisions,. Nadal estén la iniciativa tant a 1’Institut uLo Palleterrp com a les ordres ministerials de 1938.

136 © faximil edicions digitals 2003


IJESPILL cianisme cultural i la propia posició favorable davant el nostre problema nacional, Renau no ignorava la importancia del tema. Com tampoc no la ignorava Emili G. Nadal, que, pel febrer o marc de 1937 i fins la tardor d’aquell any, s’encarregaria de la secretaria del sots-secretari, Roces. El 23 de novembre de 1936 aparegué el decret que creava l’Institut <Lo Palleter», i en el1 auna cátedra de Lengua y Literatura va’ lenciana, que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio., 147 Ben mirada, la concessió ministerial era, si més no, tímida. Només abastava un dels dos Instituts de nova creació, sense alludir els que ja existien abans de la guerra, a la ciutat o al País. El decret no deia taxativament que I’estudi de la Ilengua i la literatura valencianes quedas inclòs al programa del Batxillerat i ajornava, per a una disposició posterior i d’inferior rang, aclarir com s’hauria d’integrar en el pla d’estudis. Bé és veritat que, pel moment, tampoc no concretava si la matrícula seria voluntaria o obligada. Comparant aquest decret amb el que onze mesos després es dona per a Catalunya, o amb les ordres ministerials de gener i marc de 1938 (de tots els quals parle més avall), trobem entre ells diferencies notables, de les quals deduïm un punt de desorientació de cara al problema. En uns s’especifica que sera una assignatura discrecional; en altres, no se’n diu res. 1 també cadascun té una diferent redacció del preàmbul, com si les raons per concedir cadascuna de les càtedres es matisassen segons l’àmbit administratiu on havien d’establir-se. En el cas del decret de «Lo Palleter» («dar satisfacción a las aspiraciones regionalesn, *prestar la debida atención a la lengua vernácula,) son prou menys contundents que el decret d’octubre de 1937 referit a Catalunya.14* No he pogut escatir si I’Institut «Lo Palleter» funciona plenament, ni tampoc concretar l’abast exacte de la càtedra, ni si fou poc o molt activa. No ho degué ser gaire, si parem esment que, ni en la reunió de gener ni en la demanda municipal de febrer de 1938, a les quals després em referiré, sembla que ningú no el va recordar. Tanmateix cree que, almenys en el primer instant, crear-la significa un seriós suport a l’acció dels valencianistes en pro de la llengua i els féu concebre algunes esperances. 14’ Cal així mateix, demanar-se si no hi havia una certa dosi d’oportunisme ‘en la decisió ministerial. Pocs dies més tard “’ Gaceta de la Reptiblica, 23-X1-1936, pàg. 769. *” El preàmbul del decret de aLo Palleteru, signat a Barcelona el 21 per Azaña i Hernández, diu: uLa gran densidad de población de la zona marítima de Valencia y el deseo de incorporar a los centros de Enseñanza del Estado el mayor número posible de hijos de trabajadores, al mismo tiempo que se da satisfacción a las aspiraciones regionales, aconsejan la creación de nuevos establecimientos docentes en los que se preste debida atención al estudio de la lengua vernácula.~ u* Esperances que no degueren passar del camí de Trànsits. La notícia no fou comentada ni per la premsa de Castelló ni per la d’Alacant.

137 © faximil edicions digitals 2003


se celebrava la primera reunió de les Corts a Valencia, i hi quedaven decebudes les illusions de veure aprovat 1’Estatut valencià.‘50 ¿No suposava el decret, en una certa manera, una compensació a priori? També fa pensar que, anticipant-se a la sessió parlamentaria, el doctor Negrín, ministre d’Hisenda, prometés la construcció duna Ciutat Universitaria a València.‘51 D’aquest projecte potemkinés no se’n torna a parlar. 1, en el temps que el Govern continua a Valencia (prop d’un any), no es crearen més càtedres de llengua i literatura valencianes als Instituts. Els valencianistes, naturalment, continuaren afanyant-se per estendre l’ensenyament del català. El 7 de gener de 1937 es constituí el Conse11 Provincial de Valencia (CPV), substituint la Diputació. En formaven part tres consellers valencianistes: Josep Benedito i Manuel Martí, per EV; i Francesc Bosch Morata, pel PVE.“* A aquest se li encomanà la gestió de la Conselleria de Cultura (CC), dintre la qual crea un Comissariat d’Ensenyanca, a càrrec de J. Brunyé Pérez. Es fa difícil de saber la tasca desenvolupada per aquest Comissariat. Les notícies publicades per la premsa són escasses i la documentació de la CC, si és que existeix, no sé que haja estat publicada; investigar-la portaria molta llum.‘53 El 19 de gener, la CC expedia la següent comunicació: «Esta Conselleria, atenent a les peticions que se li han formulat per tal d’obrir un curset de llengua valenciana, posa en coneixement dels interessats en adquirir les disciplines gramaticals del nostre idioma, que a partir del dia primer del proper mes de febrer comentarà dit curset per a mestres, empleats de l’Estat, de la Provincia i del Consell Municipal.»‘” Podem collegir que l’objectiu -inconfessatdel curset, duna duració de dos mesos, era bastir una infraestructura idiomàtica tant en l’ambient pedagògic com en el de l’administració pública. 1 per tant *% Arturo MORI: aLa autonomía de Valencia. lEs la hora?», El Pueblo, 29-X11936; recull els arguments autonomistes de la Unión Republicana, que en part corresponien als sentiments generals populars del moment. Cfr. les declaracions de Marco Miranda (El Pueblo, 2-X11-1936) i la crbnica parlamentaria d’E1 Mercantil Valenciano, del mateix dia: UNO se votaba el Estatuto Valenciano.» A més, la conferencia de Fernando Valera pel micròfon d’Unión Radio de Valencia: uLa autonomía de Valencia. Invocación a Julio Justu (reprodtüda per Heraldo de Castelldn, núm. 14.387, 6-X-1936). Cucó opina (Estatutismo..., pàg. 74) que aen realidad, buena parte de la opinión pública esperaba, respecto de la cuestión estatutaria valenciana, una solución expeditiva similar a la utilizada en el caso vasco*. Un sentiment difós i un tant providencialista, que segons atesta la premsa contemporània era compartit pels alacantins i els castellonencs. Ja hem vist (cfr. supra, cap. VII) que per l’abril de 1937 la gent de teatre encara pensava en un pròxim Estatut. 13’ Almanaque para 1940..., pàg. 88. Iu Ibíd., pàg. 91. Pero als *Acuerdos.. .» del CPV (cfr. nota 100) no apareix el nom de Manuel Martí. Is Els sudits *Acuerdos.. .. no són massa explícits pel que fa a l’activitat, diguem-ne quotidiana, de les Conselleries. IR El Mercantil

Valenciatio,

21-I-1937.

138 © faximil edicions digitals 2003


podem pensar que Bosch Morata, en entrar a la CC, tenia plans per al futur en els quals li calia comptar amb aqueix suport. Una nota posterior indica les assignatures i els professors: lexicografia (E. Navarro i Borras), ortografia (M. Thous Llorenc) i fonètica (Antoni Vallet). El curset comen@ el 5 de febrer.ls5 Les atribucions del CPV, pero, no eren moltes. No era, ni de bon tros, una Generalitat, i ni tan sols podia coordinar-se amb les altres dues provincias del País. D’altra part, recuperada l’autoritat absoluta pel Govern, el temps de les iniciatives directes del CEP ja havia passat. Aquells que havien format part del CEP i eren ara membres del CPV, com Bosch Morata, ja no gaudien de les potestats excepcionals que circumstàncies excepcionals els havien donat. Les competències assignades a la CC en constituir-se el CPV eren prou amplies, pero mai no tingueren la indispensable dotació econòmica, perquè la situació financera del CPV fou sempre precaria i en estricta dependencia de la generositat de l’Estat.lM A més a més, la política del Ministeri d’Instrucció Pública, en expansió absorbent i amb una base econòmica molt més forta, impedí sovint el normal desenvolupament de la CC. Hi ha constancia de la fermesa amb que Bosch Morata intenta defensar la seua curta parcella, sense èxit,‘” i si arriba a fer prou coses, com ja veurem, sembla que, en I’esfera de l’ensenyament, no aconseguí gaire més.‘58 Després de la ventada revolucionaria la situació tornava a ser la de sempre: les claus que podien permetre d’expandir l’ensenyanca de la llengua continuava posseint-les el poder central, al qual no li venia de grat cedir ni un bri de potestat. “5 Ibíd., 16-11-1937. Iy El CPV dedica la segona de les seues sessions (12-I-1937) a definir el nom i les funcions de les disset Conselleries. La CC tenia al seu càrrec: les escoles elementals i mitjanes, normals, professionals, industrial, d’arts i oficis i de cecs; els instituts d’orientació professional; les escoles de belles arts, els museus, la conservació dels monuments artístics i històrics; la cultura física, els pares infantils; i el Conservatori de música. Caldria saber si I’atribució fou un acte voluntarista del CPV o si estava determinada per la normativa governamental que creava els Consells Provincials; no he tingut temps d’aclarir-ho (Acuerdos..., pàg. 5). Les dificultats financeres del CPV s&n tema tractat gairebé en totes les seccions. W Quan el Ministeri d?nstrucció Pública crea la Direcció provincial de Primera Ensenyanca (Gaceta de fa República, núm. 54, 23-H-1937, pàgs. 935-937), Bosch Morata porta el tema al CPV. Discutit en la sessió del 26-D-1937, la protesta del Conseller fou incorporada a un escrit de greuges al Govern (Acuerdos..., pàg. 66). No fou l’únic enfrontament de Bosch Morata amb el Ministeri (vid. infru, cap. XI i cfr. Acuerdos.. ., pàgs. 298-300). 1s Particular atenció meresqué l’ensenyanca de sords-muts, que a Valencia comptava amb 1’Institut CDoctor Surnsi~. La CC organitzà, per mitjà del seu acomissariat d’Educacib Especialw, un curset d’especialització per a mestres i mestresses (EZ Mercantil Vuíenciano, 11-11-1937). Per contra, 1’Escola d’Artesans, que havia creat la revolució de 1868, triga tot un any encara a reprendre el funcionament (Adelante, núm. 305, 25-I-1938).

139 © faximil edicions digitals 2003


Ja es comprén que això no podia ser satisfactori i no hi mancaren gestions de tota mena per forcar el Govern a concedir als valencians un dret imprescindible. D’una de les més espontànies vaig ser alhora testimoni i actor; millor diré «comparsa», perquè els veritables protagonistes foren Carles Salvador i Jesús Hernández. La jornada inaugural del II Congrés d’Intellectuals per a Defensa de la Cultura, el 4 de julio1 de 1937, hi hagué un àpat al restaurant de «Las Arenas». Carles i jo hi assistírem com a congressistes que érem. Per company de taula tinguérem 1’Enrique Díez Canedo, conegut crític i poeta, un dels pocs intellectuals madrilenys assabentat dels nostres problemes i molt amatent i assenyat. Amb ell parlàrem de l’estat en que es trobava la nostra cultura. No sé si per efecte de la conversa, o perquè potser li acudí sobtadament la idea, el cas és que Carles, quan ens alcàrem de taula, em porta devers Jesús Hernández, que prop de la sortida feia rotgle amb una colla d’escriptors i militar-s. Quan ens acostàrem al ministre, Carles m’empenyé: -Demaneu-li quan signara el decret fent oficial l’ensenyament de la nostra Ilengua; demaneu-li-ho. Carles em parlava de vos, tot i que jo només tenia setze anys; i reforcava la comanda prenent-me el brac amb insistencia. Es clar que Hernández no esperava d’aquell jovencell que se li venia damunt una tal demanda, i ben segur que no li rodava pel cap la idea de signar un decret que encara ningú no havia redactat. Reacciona, pero, amb un somriure: -En cuanto los valencianos me lo pidan. - iYa os lo estamos pidiendo!, retruca Carles, que tot seguit argumenta una bona estona en favor de la llengua. La interpellació havia agafat per sorpresa el ministre, que es trobà desproveit de respostes; al seu arsenal dialèctic només portava alguns tòpics.15’ L’anecdota revela el grau d’insatisfacció de la intellectualitat valenciana pels curts progressos aconseguits en la normalització de la llengua. Palesa, endemés, la renitencia del Ministeri a satisfer una reivindicacio tan pregonament sentida pels valencians, tot i que, en altres aspectes, no es mostraria avar a promulgar disposicions favorables.160 La revolucio havia fet trontollar moltes coses, pero els vells refkxos centralistes seguien dempeus. li9 Carles Salvador, peoner de la batalla per l’idioma i un dels primers, si no el primer, a propugnar una Associació Protectora de SEnsenyanca Valenciana amb la publicació d’un fullet de propaganda el 1921, jugà en l’avinentesa tots els arguments propicis sense oblidar-ne cap. IMI Declara monuments nacionals la catedral de Sogorb, els banys arabs de Torres Torres i els de Valencia, el collegi del Corpus Christi, l’església de santa de la República, Caterina i el palau de Dosaigües, també de Valencia (Gaceta 29-I-1938, pàgs. 484-485). Remarquem la data ben tardana de les ordres ministerials.

-140 © faximil edicions digitals 2003


La revolució tampoc no havia clarificat les idees d’alguns revolucionaris, que davant del nostre fet lingüístic mantenien actituds reaccionàries (encara que ells ho ignorassen) pròpies d’indoctes, i que sovint es traduïen en hostilitat descarada. Com la manifestada pel diari Fragua Social, òrgan de la Confederación Regional del Trabajo de Levante, afecta a la CNT. Repetidament es negà a imprimir textos del PVE o de la CC per estar redactats en la nostra llengua: «Rogamos por última vez se nos envien estas notas en castellano; si no, dejarán de publicarse. No podemos ocuparnos en traducir al castellano estas notas de agrupaciones valencianistas.» M Indirectament, qüestionava que l’aspiració dels valencianistes a normalitzar la llengua fós l’aspiració del pable; si més no, ho insinua parlant de bilingüisme amb una deliberada obscuritat: «Bilingüismo, bien; mejor comprensión, sin limitaciones que desdoren ese derecho de los pueblos a expresarse como deseen. » 162 Amb menys hostilitat, pero no més instrucció, el teòric anarcosindicalista V. Borja reconeixia dins Libre-Studio: «Puestos en la realidad de los hechos, dejando aparte toda otra idea que la realidad misma, nos hallamos con que el pueblo de Valencia, desde Vinaroz al Segura, habla una lengua propia. Y cuando a un pueblo se le sirve la cultura en un idioma distinto a aquel en que se expresa, este hecho constituye un flagrante atropello al derecho de gentes, sólo defendible desde un punto de vista imperial. » Pero, després d’un examen sui generis de la nostra historia lingüístico-cultural arribava a la conclusió que asi bien es cierto que existió una gran lengua literaria en los viejos siglos pasados, que unificó el idioma escrito de Valencia y Cataluña, también es cierto que hoy, rota la continuidad cultural, el valenciano vulgar o bárbaro difiere del clásico o catalán».163 El corollari, no obstant, era paradoxal. Perquè treia, sorprenentment, una tesi absolutament «imperial»: que la qüestió de la dignificació de l’idioma no tenia cap d’interés; el poble valencia, amb tan sols una mica més de l’esforc que hauria de fer per dignificar la llengua propia, epodría aprender el castellano, con lo que se hallaría con un vehículo de cultura cien veces superior al otro». Com que es tractava, nogensmenys, de «dar cultura al pueblo en su propio hablar», Borja entenia que aquest, o siga el walenciano vulgar», no necessitava- sinó l’adopció d’un sistema ortogrtic que el1 definia «racional y anárquico» i que consistia a utilitzar uns «signos nuevos para repre16’ Fragtla Social, 5-X11-1936. Nogensmenys, no acomplí totalment l’amenaqa: encara dos anys després publicava, entre altres, les convocatòries del VII& centenar. IU Zbíd., 14-11-1937. ló3 Seguesc la ressenya de Cucó (Estatutismo.. ., pàgs. 41-44) car no he pogut trobar els números de Libre-Studio amb els articles de Borja.

141 © faximil edicions digitals 2003


sentar aquellos sonidos consonantes valencianos que no tienen su igual en la escritura castellana [i, per a la resta, els del la ortograffa espadel sisteñola con sus valores vernales». i64 La novetat «revolucionària» ma era justificada per Borja qualificant de «prejuicios burguesesn l’etimologia 0 l’ortografia científiques. Unes normes ortogrtiques absolutament irracionals, espontànies i castellanitzants foren adoptades pel setmanari festiu El Tio Nelo, aparegut a València en gener de 1938, als sis mesos d’haver-se publicat l’article de V. Borja. No he pogut precisar quina organització, sindical o política, en patrocinava la publicació. Es del tot impensable que sortís per iniciativa privada i, per tant, resulta obligat plantejar-se si no hi havia un Iligam entre el setmanari festiu i la «revista de acción cultural al servicio de la CNT, on collaborava Borja. Heus ací les directrius ortogrtiques d’E2 Tio Nelo: aEn la redacsió, tant en el artícul de fondo com en les páchines interiors, emplearem el llenguache plá. Escriurem tal i com se parla. De esta manera mos entendrán tots.» 1 també: «El Ilenguache que emplearem, o siga, la ortografia estampá en les nostres páchines, será expontánea. Mos té sinse cuidao eixes monsergues de les ‘aches’. Escriurem com mos done la gana.» També El Tio Nelo escometia contra els prejudicis burgesos de l’ortografia, reclamant: « iGuèrra a les ‘aches’ i a les y griegues! iRevolusió en la escritura! iRevolusió en les idees! Lo demés son cuentos.» 165 Pel seu aspecte tipogrtic i el caràcter dels textos, El Tio Nelo retorda la premsa satírica que tan prolíficament edità Vicent M. Carceller abans de la guerra, segons models del segle anterior. Es versemblant que algun antic redactor d’aquells o d’altres setmanaris d’igual estil fós l’encarregat d’enllestir el nou. Els sindicats confederals havien acoIlit, l’endemà del 18 de juliol, la part residual del valencianisme autor d’aquella mena de premsa. No cree arriscat, dones, pensar que hi havia una relació entre aquest setmanari i alguns collaboradors de LibreStudio.‘66 En tot cas, fa pena constatar la regressió. Més encara si recordem que la vespra de I’alcament militar les normes fabrianes aprovades a Castelló el 1932 comencaven a ser respectades per la premsa popular. El contrast amb I’actitud de 1’AIDC a I’hora de publicar un Jlibret de ‘*

Cuc6, Estatutismo,

p&gs. 41-44.

16S«El Tio Nelo. Semanari festiu. Se publica tots els dimecres. Redacsi6 y administrasió: Pi i Margall, 17. Any 1. Valensia, 26 de Chiner de 1938. Número 1.~ La

consulta d’aquest periòdic m’ha estat possible gràcies a les facilitats donades per la familia de Joan Torrent, que permeté a Jordi Sarsanedas obtenir-me una fotocbpia al seu arxiu hemerogràfic. 166 L’edifici de Pi i Margall, núm. 17, on tenia la redacció El Tio Nelo, era també l’adrsa de Semúforo, revista quinzenal del Comité Executiu d’Espectacles UGT-CNT, que sota la direcci6 del confedera1 Higinio Noja Ruiz comen@ a publicar-se l’octubre de 1936 (EZ Mercantil Valenciano, 15-X-1936). No he pogut consultar aquesta revista.

142 © faximil edicions digitals 2003


fallan, és ben colpidor.‘67 No, els enemics de la llengua ni s’havien extingit ni estaven desarmats. *@ Tants estralls podia fer un periòdic escrit en «el valencia com es parla JD com l’abundosa massa de castellanoparlants invasors. Per un i per altre costat I’agressió intentava reduir el nostre idioma a la categoria de patués i, com és ben sabut, aqueixa és la primera condició per a la despersonalització dún poble.

X

El problema no era nou per a la inteíligentziu valenciana, i la solució no podia ser altra que la de sempre: impulsar l’ensenyament correcte de la llengua, única manera d’impedir la seua degradació, barrant el pas als atacants de dins i de fora. Es per això que els valencianistes havien intentat multiplicar càtedres i cursets. Es per això que se sentiren frustrats quan, el 27 d’octubre de 1937, de Valencia estant, Hernàndez signa un decret instituint «en todos los Institutos de Cataluña» una càtedra de Llengua i Literatura Catalana, que formaria part del pla d’estudis del Batxillerat. L’oportunisme del decret era evident i una manyagueria més del poder central, car el dia 30 el Govern s’installava a Barcelona. No podia no resultar frustrant sentir que els catalans obtenien, abans de rebre l’aparell governamental, allò que els valencians no havien obtingut encara, malgrat haver estat Valencia prop d’un any «la capital de la República». El preàmbul del decret, a més, s’expressava, com ja he dit adés, de faisó més rotunda que no ho feia aquel1 de novembre de 1936 de 1’Institut «Lo Palleter»: aTeniendo en cuenta que es deber del Estado no solamente respetar las lenguas vernáculas, sino dar medios para que su conocimiento se perfeccione; teniendo 16’ Pel marc de 1937 haurien hagut de plantar-se a València quatre falles construides per I’AIDC. L’oposició d’alguns i I’enveja d’altres reeixí a plasmar-se en la prohibició municipal de plantar-les. Els ninots s’exhibiren a la Llotja. L’AIDC publica un ullibretu, que, a la manera tradicional, contenia al’explicació i relación de les quatre falles, titulat Els enemics del pable, a l’infem. Hi collaboraven Emili G. Nadal, Carles Salvador i Francesc Almela i Vives. La redacció s’ajustava a les Normes de Castelló de 1932, que com tothom sap eren, dins la disciplina fabriana, Ileument dialectalitzants, per tal d’habituar el poble a llegir la seua llengua. El fullet no figura dins l’edició facsímil de NC. Se n’ha fet una, ben pobra d’impressió perquè ni tan sols s’han curat les reproduccions fotogràfiques i hi manquen els colors de l’original, sense peu editorial pero sí d’impremta: aCooperativa d’Arts Grafiques ‘San José’; dipòsit legal V-839-1978,. Hi ha una certa bibliografia sobre el tema: José Muñoz: UEnseñanzas de la exposición del ninot,, NC, núm. 3, maig E937, pàg. 346; Ricard Blasco: «La crema olvidada. Las fallas de la guerra civil», Tiempo de Historia, Madrid, núm. 41, abril 1978. pàgs. 6469; Manuel García Garcfa: aLas fallas de la guerrarp, Valencia Semanal, núm. 14, 12-111-1978, pags. 34-37. Iw Una descuranca semblant a la d’E1 Tio Nelo la trobem dins Alicante rojo, que incloguk regularment unes collaboracions en patués signades ~Tiruliqui~. 143 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL en cuenta, además, que el estudio de las lenguas en la segunda enseñanza tiene un alto valor formativo y que, por otra parte, es un anhelo sentido en la región catalana que se incluya el, estudio de su lengua y literatura maternas en el cuadro de disciplinas del Bachillerato actualmente vigente.. . » 16’ La frustració (sentida molt més agudament, sens dubte, per aquells que eren conscients de la unitat de la Ilengua) dona pas a una reacció unànime. Més d’una vintena d’organitzacions respongueren a la convocatoria que, en gener de 1938, féu Enrie Bastit, en nom de 1’Ateneu Popular Valencia, per demanar l’extensió del decret al País Valencia. Al cap de dues reunions, els assistents: aes mostraren d’acord en la necessitat i conveniencia de que es reclame al Govern de la República 1’Ordre que pose a l’abast dels estudiants dels Instituts de la nostra terra I’ensenyament de la llengua i de la literatura valenciana, i amb el major entusiasme es va acordar que es realitzen gestions a les ciutats d’Alacant i Castelló a fi de que en elles s’inicie també un moviment de simpatia pel projecte i es collabore en fer la petició al Govern>t.‘” Ultra els partits i entitats valencianistes, hi estaven representades forces polítiques o sindicals fins aleshores indiferents o reticents davant la nostra problemàtica lingüístico-cultural; a més, hi havia delegats de corporacions socials no específicament acadèmiques. Ignore el contingut dels debats i així mateix desconec si hom els recollí en una acta, pero és clar que l’acord no degué ser fàcil, quan calgueren dues sessions per a adoptar-lo. Bé és veritat que les abstencions, moltes d’elles notòries, deixaven veure que la unanimitat era relativa. Aquesta, nogensmenys, és una apreciació que convé matisar, perquè és també cert que algunes de les organitzacions presents depenien o es vinculaven amb els absents, i això relativitza la seva abstenció.“l Haver-los mobilitzat ja té mèrit, major encara en vista de la resolució aprovada. No cree exagerar si estime positivament la convocatòria de Bastit. El valencianisme militant no tan sols havia obligat a reconéixer que mantenia en peu les seues reivindicacions, ans també hi obtenia un ample consentiment. ‘&’ Gaceta

de la República,

en practica immediatament: núm. 238, 17-X1-1937.

l-X1-1937, pag. 411. El decret sernbla haver-se posat

aLa enseñanza de la lengua catalanan, Adelante,

Irn Avant. Ful1 de propaganda del PVE, època t.‘, núm. 1, Valencia, gener del 1938, pàg. 2: «La culturan. “’ Enviaren representants: la Cámara Oficial de Comercio, el partit Federal, la Casa del Maestro, el PVE, EV, la FUE, la Càmara Oficial Agrícola, NG, Unión Republicana, la Societat Valenciana d’Autors, la FAI, la Federación Local de Sindicatos unicos, el Secretariado Provincial de la UGT, El Micalet, l’Associaci6 Protectora de l’Ensenyanc;a Valenciana, 1’Instituto Escuela, les Juventudes Socialistas Unificadas, el partit Sindicalista, Lo Rat-Penat, Amigos de México, 1’Instituto Obrero, Cultura Popular, el Sindicato de Profesiones Liberales CNT i Izquierda Republicana. S’hi adheriren els diaris aLa Correspondencia de Valencia* i eAdelante,, el partit Socialista 5 1’Institut d’Estudis Valencians.

144 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL La resolució dels vint-i-quatre tingué un resso immediat en l’esfera governamental. El 24 d’aquell mes una ordre ministerial signada a Barcelona acordava l’establiment a 1’Institut de Castelló de la Plana d’«una Cátedra de lengua valenciana, de asistencia voluntaria para los alumnos del Bachillerato». No tinc notícia de si els comissionats designats a la reunió de Valencia arribaren a fer gestions a Castelló, ni si hi hagué o no un moviment de demanda més o menys espontani a la capital de la Plana, on, de més a més, la referencia de la Gaceta es publica sense especial relleu tipograiic ni comentari de cap mena.17* En tot cas, el text ministerial atestava que hi havia hagut demandes, i fins i tot deixava entreveure que no solament castellonenques: «Ante las diversas peticions formuladas por distintas entidades culturales, especialmente de la provincia de Castellón, para que se atienda a la enseñanza del Valenciano en el Instituto de dicha capital y con el propósito de dar satisfacción a estas aspiraciones y perfeccionar en lo posible el estudio de la lengua regional. . . » 173 Ningú no remarca aleshores que la nova càtedra, de caràcter voluntari, excloïa la literatura. Ningú no comenta l’inconscient desdeny que transpuava el text amb allò de «perfeccionar en lo posible». Tampoc ningú no reclama perquè s’hi adjectivàs la llengua de «regional».. . 1 ningú no se’n recordà que a Benicarló hi havia un Institut que quedava exclòs del decret. Bé que era menys del que s’esperava, menys d’allo que s’havia obtingut un any abans per a 1’Institut «Lo Palleter», presumiblement els valencianistes de Valencia s’hi sentiren contents. Contents i una mica despagats, quan veieren que la Gaceta no publicava una disposició similar per a la província de Valencia. Hagueren de reblar i oficialitzar les demandes. L’ll de marc, la minoria d’EV del Consell Municipal presenta una proposta per demanar al Ministeri la creació de càtedres (de Ilengua, sí, pero també de literatura) «al igual que se han otorgado al Instituto de Castellón». 174No calia la demanda, perquè el mateix dia sortia a la Gaceta l’ordre corresponent, signada el 8 a Barcelona. Aquesta vegada s’havia posat més cura en redactar el text: «Siendo un deber del Estado no sólo respetar los idiomas regionales, sino facilitar los medios precisos para cultivarlos y perfeccionarlos en aquellas regiones donde, por tradición, pueden considerarse como lenguas vernáculas: reconocida la importancia que esta circunstancia tiene para los naturales, especialmente para la población escolar de 2.” Enseñanza por su carácter formativo; y teniendo en cuenta las peticiones dirigidas en este sentido IR Cfr. el diferent tractament de la noticia a 1’Heraldo de Castellón (número 14.795, 2-H-1938) i Adelante (núm. 313, 3-11-1938); mentre que en aquel1 cal’ cercar-la detingudament amb lupa, aquest la remar& amb un titular específk. “’ Gaceta de la República, 2-11-1938, pàg. 570. l” Almanaque para 1940..., pàg. 133. Vegeu també La Hora, Verdad i Adelante del 12-111-1938. 145 © faximil edicions digitals 2003


a este Departamento por diferentes entidades culturales de Valencia, y atendida anteriormente su necesidad tanto en Cataluña como en Castellón.. . » 17’ Com a Castelló, la càtedra de Valencia tindria «carácter voluntario»; i, com a la capital de la Plana, havien de ser els mateixos Instituts els qui proposassen el professorat al Ministeri. En l’avinentesa, Alacant queda, una vegada més, a part. Conseqüència del plantejament acientífic del Ministeri, entossudit a ignorar la unitat de la Ilengua. En bona logica, hauria d’haver-se promulgat un sol decret instaurant I’ensenyament del català a tots als territoris catalanoparlants alhora. Pero, obviament, això hauria estat demanar massa a 1’Estat centralista. Al capdavall, la revolució no havia aconseguit tombar el centralisme. Tot i que el curs acadèmic acabava i això feia improbable que de moment poguessen funcionar les càtedres, no hem de menysprear l’efecte polític de les dues ordres ministerials. Enfortien el prestigi del valencianisme cultural, com anteriorment l’enfortí la de «Lo Palleter». Vet ací el comentari editorial publicat per La Hora, diari editat a Valencia per la Juventud Socialista Unificada: « . . .el Gobierno continúa demostrando su respeto hacia las libertades del país valenciano -en este caso representadas por su lenguacomo hacia todas las libertades de España. Persevera el Ministerio de Instrucción Pública en su camino de respeto y reconocimiento a las culturas particulares de las distintas nacionalidades de España. Persevera en su labor cultural. »Sabemos, hace mucho tiempo, que las libertades de las pequeñas nacionalidades existentes en la Península están íntimamente ligadas a la suerte total de España: por eso, todas ellas han contribuido a ganar la guerra; han apoyado firmemente al Gobierno. »Y éste, en justa recompensa al albergue que se le dispensó por los valencianos, incluye ahora su lengua en los estudios de Bachillerato.»176 Val a dir que com a «justa recompensa» arribava una mica tard. {No hauria estat mes escaient en novembre de 1936, quan el Govern iniciava la seua estada, o bé en octubre de 1937, quan l’acabava? La coartada ministerial, que fou sempre fer cara d’accedir a repetides peticions, no pareix gaire valida. In Potser en gener i marc de 1938 la pressió lís Gaceta de la República, 12-111-1938,pàg. 1.298. Cal subratllar que el Ministeri oblida, incomprensiblement, el seu propi decret del 23-X1-1936 (càtedra de «Lo Palleter»). ¿I?s que mai no havia funcionat aquesta càtedra i per tant preferia oblidar-sen?. . . La noticia la publicaren Verdad (13-111-1938) i Adelante (núm. 346, 13-111-1938). 176 La Hora, 13-111-1938: «24 horas. El valenciano en los Institutos.» Dec identificar-me com I’autor d’aquesta nota. Jo treballava de redactor a La Hora, on era l’ímic valencianista. La iniciativa de redactar el comentari no fou meua, sin6 del director, Fernando Claudín, que m’encomanà de fer-la. In També podríem aventurar una altra hipòtesi. Poques setmanes després de signar I’ordre ministerial (el 6 d’abril) es produí una crisi de Govern i Jesús Hernández fou substituït per Segundo Blanco, de la CNT. Potser, davant la immi-

146 © faximil edicions digitals 2003


dels peticionaris era més forta, pero com que mai no havia deixat d’existir, és ben lícit demanar-se el per que de la decisió, justament ara. L’explicació pot venir del curs dels esdeveniments militars. La batalla de Terol ressaltà la importancia estratègica de la reraguarda valenciana, i la pèrdua d’aquella ciutat a la fi de febrer, seguida per la ruptura del front d’Aragó el 9 de marc, plantejava una crisi greu per a la República, pressentida des del comencament de 1938. Ja he dit més amunt que una constant del poder central és no recordar-se de les reivindicacions nostres sinó en les hores difícils. Satisfer-les aleshores, ¿no era un intent d’apellar a la fibra patriòtica dels valencians per estimular el seu esforc bèllic? Els mesos següents foren ben crítics. L’exèrcit de Franco ocupa Vinaròs el 15 d’abril i Castelló el 13 de juny, i amenacava Valencia. “’ La «justa recompensa», atorgada amb manifest oportunisme, arribava amb retard. No costa molt d’imaginar que, en tals circumstàncies, pocs estudiants castellonencs anirien a les classes de llengua, si es que arribaren a donar-se. 1 a Valencia, ja hem vist que tampoc no és segur que s’hi donassen. Les ordres ministerials de 1938, igual que el decret de «Lo Palleter » de 1936, no passaven de ser un bell gest simbolic. Com ho fou la setmana d’activitats escolars valencianes que la Dirección Provincial de Primera Enseñanza programa amb motiu del VII centenar de la Conquesta.17g

nència de la crisi els consellers valencians d’Hernàndez van pressionar-lo per traure I’ordre a la Gaseta. IA La gravetat de la situació induí Adelante a utilitzar destacadament la nostra llengua. Publica algunes manchettes ben vibrants i un editorial no menys enardidor: sE toe del caragol que va sonar per les hortes quan la guerra del francés, torne a retronar cridant a la defensa de la Patria invadida. A les armes, valencians! s (uValencianss, Adelante, núm. 377, 19-IV-1938). El mateix to fou reprks per Enrie Bastit quatre mesos després: uHui, que sentim al nostre cor la ferida dolorosa de vore part del nostre territori presoner del feixisme internacional i que la sanc redemtora dels millors fills de Valencia rega les terres en crits de llibertat, ningú que es senta digne d’ésser valencia deu regatejar cap esfo% ni sortejar ningun sacrificin («Davant el 18 de julioI», El Pallete?-. Suplemento extraordinario de ‘Solidaridad’, portavoz del Comité Provincial del SoCOYYO de Espana, SVII-19738. L’article de Bastit era l’únic escrit en vernacle). Francesc Puig Espert digué per la radio d’Elx: «Valensia, mare Valensia: en tu s’emmiralla tota Espanya [ . ..] La historia que estas escrivint amb la teua sang sera brasa que fumechara a través dels sigles.. . El crit de ‘Desperta, ferro’ dels braus almogàvers sabran fer-lo seu els bons espanyols que ja tenen en tú un Iluent espill en que enmirallarse pera seguir el teu eixemple» («Ayuda a Valencia», aElche rojon, núm. 70, 22-VIII-1938). 179 L’esmentat organisme publica aquesta nota: «Hoy, día 9, se cumplen siete siglos en que fue creada la personalidad del País Valenciano. Fecha de tan alta significación histórica debe ser celebrada en todas las escuelas de la capital y provincia con la solemnidad que merece. Para ello, los señores maestros dedicaran la próxima semana a distintas actividades escolares que estudien los varios aspectos geográfico, histórico, político, económico y social relacionados con este capital acontecimiento que, al darnos los Fueros y libertades, consagró el sentido

147 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL XI L’esforc dels valencianistes en pro de l’idioma, amb guanys més de prestigi que no pas pràctics, no els impedí de treballar simultàniament en altres direccions del camp cultural. Sabem encara poques coses dels artistes plàstics, pero quan s’estudie la seua actuació podrem veure que no decaigué el seu entusiasme creatiu: fins el darrer moment produïren vibrants cartells, pasquins o ilJustracions de premsa.lsO L’expositió collectiva que muntaren a la Universitat les primeres setmanes de la revolució desvetlà la formació dún nou esperit comunitari, i alhora afavorí mètodes nous de comunicació interartística per la presència de l’orquestra Valenciana de Cambra, que sota la direcció de Francesc Gil donà concerts populars al claustre mentre durà la mostra.‘*l Amb això, la preocupació per «una cultura del pable» arribà també a la música. En desembre de 1936, I’AIDC convocà un «concurs nacional de Iletres per a l’himne revolucionari del País Valenc%». Obert a «tots els poetes de València, Castelló i Alacant», les qualitats que havia de considerar el jurat eren «la bellesa i puresa literàries, el caràcter revoludemocrático del pueblo valenciano. Los maestros conocedores de la lengua vernácula podrán emplear ésta, honrando de este modo el idioma forjador de nuestro espíritu social» (Fragtla Social, núm. 664, 9-X-1938). El lector ja haurà advertit l’eloqüent «podrán». . . IRo Vegeu VIDAL CORELLA: «El arte y la guerra. Magnífica labor que realiza en Valencia la AIDC» (Crónica, núm. 370, 13-X11-1936). Quan la guerra s’acostà a València i el moment justificava, si més no tant com ho havien justificat els esdeveniments anteriors, una floració de cartells esperonadors de la resistencia, I’esforc dels artistes plàstics es veié entrebancat per les prohibicions municipals a la propaganda mural. El president del CM de València, Torres, visità el governador Molina Conejero per a «tratar de suprimir los abusos que se cometen en la fijación de letreros y pasquines». Acordaren diverses mesures prohibitòries reglamentant com i on s’havien d’enganxar (Adelante, núm. 272, 17-X11-1937). Mesures semblants havien estat acordades pel CM d’Alacant (Bandera roja, núm. 308, 4-X11-1937). Potser Torres va ser poc obeït, perquè al poc de temps s’escrivia en la premsa: c<Elpaseante por las calles valencianas va pisando en blanda alfombra. Una orden del presidente del Consejo Municipal, hecha pública, ha venido a impedir que las fachadas sean muestrario de taller de pinturas. Otra orden, cursada a sus subordinados, suponemos, ha venido a librar a las casas de los remiendos que los carteles suponían» (Adelante, núm. 344, 11-111-1938).Allò que més colpeix és que el diari socialista pogués aplaudir la retirada de cartells dient: «Bien idos sean los carteles. 0 bien llegado el momento de ponerles límite. Porque para cuando sean necesarios, nosotros propondríamos.. .» ¿Quin concepte tenia el diari socialista de la «necessitat .? Les avanguardes de Franco estaven ja albirant la Mediterrània... Contemporàniament, Sarthou (loc. cit., pàg. 389) registrà la «profusión de carteles murales» a Xàtiva. “’ El Pueblo, 27-X-1936: «Concert musical a la Universitat». Altres concerts van ser oferits per la Banda Municipal (El Mercantil Vulenciano, 1-X-1936: «NOticias de arte»). L’AIDC celebrà una «Exposició de dibuix de propaganda antifeixistan (El Mercantil Vulenciuno, 31-X11-1936). Pel seu compte, alguns artistes socis de SAteneu i d’altres membres de l’AIDC, organitzaren una altra exposició

© faximil edicions digitals 2003


cionari i la forma més musicable». lE2Segons les meues notícies, l’himne no arriba a compondre’s; em fa la impressió que ni tan sols es fallà el concurs de lletres, donat que el termini fixat per la convocatoria era prou curt: poc més de quinze dies. Ia3 Una altra convocatoria, sí que reeixí: la dels Premis Musicals del País Valencia, patrocinats per la CC en gener de 1937. Amb el certamen es tractava «d’estimular la producció dels nostres compositors fidels a l’esperit i peculiaritat de les terres valencianes».1s4 Els premis, concedits en marc, es donaren a conéixer el 23 de maig, al concert organitzat per la CC al teatre Principal de Valencia, amb la collaboració de la Sociedad Filarmónica i l’orquestra Simfònica de la ciutat, dirigida per J. Manuel Izquierdo. El primer premi s’adjudicà a Vicent Garcés pels seus Poemes pastorals i l’accèssit a Matilde Salvador i Vicent Asencio per Tres cancons zlaZey1ciay2es.f85Una Marxa-Homenatge a les llibevtats del País Valencià, original dels mestres Beltran i Alonso, la partitura de la qual sembla avui perduda, fou presentada al públic, executada per la banda de 1’Escuela Popular de Guerra de Paterna, durant el solemne acte commemoratiu del VII Centenar de la fundació del País Valencia, celebrat al teatre Principal el 9 d’oc-

Valenciano, 16-X-1936, 22-X-1936, 29-X-1936). Aquest tipus de manifesdurant la contesa, sovint amb la participació de concertistes musicals. La Sociedad Filarmónica de Valencia obrí el curs de concerts el 22-X11936. El seu Comité gestor, conscient «de que los tiempos nuevos requieren moldes nuevos,, volia que l’art fós «de todos y para todos»; consegüentment, suprimí la quota d’ingrés per als nous socis, repartí entrades gratuytes entre els membres d’entitats culturals, polítiques i sindicals que les demanaven i destina una part dels seus ingressos als hospitals de sang (El Pueblo, 19-X1-1936 i El Mercantil Valenciano, 21-I-1937). lg2 El Mercantil Valenciano, 12-X11-1936; El Pueblo, 13-X11-1936. 181 Un altre concurs, «para premiar la letra de un Himno antifascista,, text obligatòriament castellà, fou convocat pel Frente Obrero Antifascista d’Alacant (El luchador, núm. 8.661, 7-X-1936). El tercer premi l’obtingué Joan Valls Jorda; Consultat per mi, em diu: CSobre l’himne revolucionar-i del País Valencia, no vaig tenir cap notícia; d’haver-me assabentat, hagués concorregut amb tota seguretatn (lletra del 14-VI-1978). A9ò fa pensar en la precarietat dels mitjans de comunicació, aleshores com ara. La convocatoria de 1’AIDC la publicaren, a més dels periòdics de Valencia, Bandera roja (núm. 6, 15X11-1936) i Heraldo de Castellón (núm. 1.446, 14X11-1936) i, malgrat tot, un poeta primerenc com Valls Jordà, que havia participat a l’altre concurs «amb el consegüent fervor jovenívol i illusió de premi» i que, d’assabentar-se, em repeteix, «haguera pres part», no en tingué coneixement del concurs. !” El Mercantil Valenciano, 26-I-1937. Ia5 La CC edita un programa, que tinc a la vista, amb fragments de les melodies, els poemes que les inspiraven i notícies biogrtiques dels guardonats; són sis folis en quart, allargat, sense peu d’impremta. El jurat, elegit pels concursants, estava compost per Rodolf Halffter, Pere Sosa i Carles Salvador. (El Mercantil

tacions continuaren

149 © faximil edicions digitals 2003


tubre de 1938, efemèride que suposà per al valencianisme un reforcament de la seua presencia pública.ls6 «Els dos anys de guerra i de revoltes actuals [escrivia Carles Salvador el 19381 són dos anys quasibé perduts per a la literatura valenciana, i el balanc, a la fi de la contesa, li donaria la raó. La causa, segons el poeta, no era altra que «els preus elevadíssims que han assolit el paper i la mà d’impremta fan més que impossible les edicions valencianes que, per altra part, no han tingut l’ajut dels organismes oficials».‘” Dir això era tant com dir que els nostres escriptors s’havien sentit poc encoratjats. 1, tanmateix, hi hagué qui pensà esperonar-los. Bosch Morata convoca des de la CC el Premi Literari del País Valencia. El preàmbu1 de la convocatoria, publicada la primavera de 1937, traslluia una clara intenció estimulant: «Continuant esta CC en el compliment dúna de les seues primordials obligacions com és la de promoure periodicament concursos literaris i artístics que estimulen i afavorisquen aquelles activitats d’índole cultural que són la base més ferma duna solida renovació de les valors espirituals del poble... » El tema assenyalat per al concurs era el d’un «estudi crític d’índole especulativa a prop de les idees de revolució i autonomia com a base orientadora en I’obra magna del restabliment de la personalitat política, administrativa i social del País Valencia».“’ La dotació econòmica no era minsa: 2.500 pessetes al guanyador i 1.000 per a l’accèssit. Si pensem que un metge delCPV guanyava 5.000 pessetes a l’any, capirem el valor real d’aquestes xifres.‘” Això no obstant, el premi queda desert. Per que? Potser el Conseller -1’actuació del qual podríem adjectivar d’idealistano calcula que el tema sobrepujava les possibilitats reals. Escriure un assaig de 300/400 quartilles potser era massa fort per als escriptors d’aleshores, poc o gens avesats al conreu de la prosa teòrica. En descàrrec de Bosch Morata cal convenir que, si volia ser coherent amb el seu moment historie, no podia fixar un tema més frívol. L’abstenció dels escriptors davant l’estímul de la CC no invalida, pero, el judici de Carles Salvador. Al valencianisme li manca un ajut editorial, per modest que hagués estat. Li manca, també, un periòdic o revista regular, i és aixo el que féu més rellevants les collaboracions aparegudes dins Nueva Cultura, tant als números que la revista dedica al camp, a les darreries de 1936, com als de la segona etapa, de marc a octubre de 1937, o a l’extraordinari faller del mateix any.‘” Els diaris van publicar, de tant en tant, i com ja hem dit, alguna collaboració polM R. BLASCO:«El VII Centenario de la fundación del País Valenciano. Cómo se conmemoró en 1948», Dos y Dos, núms. 21-22, del 2/10-X-1976. Una altra estrena musical fou la de la «marxa valenciana» de J. MEDINA, Pomell de roses, per la Banda Municipal de Valencia (Nosotros, 14-VIII-1937). *U C. SALVAWR:Pròleg a Rialles i plors, de J. Calpe de Sabino, 1938, p&.g. 8. Iu Heraldo de Castellón, núm. 14.559, 29-IV-1937. *Op Els salaris dels metges dins Acuerdos. .., 14-V-1937, pag. 245. 190 Cfr. nota 167. Tampoc els números de NC para el campo s’han reproduIt a l’edició facsímil.

150 © faximil edicions digitals 2003


lítica, obeint conveniències ocasionals. L’única collaboració literaria en la premsa van ser els poemes de Miquel Duran en AdeZunte.191 L’Ateneu Popular Valencia edita, amb títol castellà i text preferentment en aquesta llengua, un «boletín de actividades culturales del Consejo Directivo y Consejos Autónomos», molt heterogeni, on pot llegir-se algun article en la llengua nostra, pero de poca entitat literària.1q2 Tampoc no hi hagué lloc per a la literatura ni als butlletins dels partits polítics, ni a les fulles bilingües de propaganda que sortiren esporàdicament, i van ser molt escasses les collaboracions d’aqueix caire dins la premsa militarJq3 La poesia satírica, tan utilitzada en altres èpoques com arma política, desaparegué dels diaris de les grans ciutats, perdurant en publicacions hebdomadàries o eventuals, com el fullet de 1’AIDC ja esmentat.‘” La temptativa de publicar la revista Espiga, sota la direcció de Carles Salvador i el patrocini de l’Alianca, el gener de 1938, no reeixí. Tot això fa que, per contrast, els autors teatrals semblen haver estat més actius durant el període, tot i que, com ja havem vist, no els resulta fàcil l’estrena. L’aparició pública dels literats valencians, encara que limitada, fou escaient i prou significativa. D’algunes actuacions seues, en tenim constancia. El gener de 1937, I’AIDC organitzà una exposició del llibre antifeixista, on figuraven llibres en catala, editats a Valencia o a Barcelona. Els valencianistes hi feren alguna xerrada. Pel julio1 de 1938, Cultura Popular muntà una exposició de periodics murals, recollits d’unitats militars, escoles públiques i organitzacions político-sindicals. Alguns exemplars estaven redactats en la nostra llengua. Durant la mostra, Carles Salvador llegí els seus poemes; a la clausura van intervenir Eduard Buïl i Enrie Bastit. Amb motiu del VII Centenar, també Cultura Popular presenta una exposició del llibre antifeixista i de guerra a I’APV, on vaig llegir algunes proses poètiques i 1’Emili Fornet dissertà sobre la figura del rei Jaume. El novembre de 1938, i a l’exposició de guerra organitzada per la Llar del Combatent Català, Miquel Duran de Valencia llegí els seus poemes.1q5 Tant en aquesta exposició com en l’anW* Després recollits en llibre. Vid. Adehzte, núm. 446, 5-VII-1938; núm. 456, 17-VII-1938; núm. 464, 26-VII-1938; núm. 470, 2-VIII-1938; núm. 582, 9-X-1938. La insercib és remarcable, a més a més, per la quantitat d’espai que consumien els poemes, en moments de rígida restricció de paper que feia sovint que el periòdic estigués redtit a un sol till. “’ Vegeu, per exemple, A. IGUAL UBEDA: «Missióu (núm. de febrer de 1938). Tracava un tipus d’entitat segons un model ideal inspirat en l’Ateneo de Madrid d’abans la guerra. lg3 A tot estirar, esmentem el CRomanc a l’estiw, de Goncal Soriano (Alicante rojo, núm. 6, 21-V-1937). 19’ Són interessants les coklaboracions de CANTARIA o HÉRCULES dins El obrero, setmanari socialista d’Elx. Cf. el meu article «Poesies satírico-polftiques vdencianes de la República i de la guerra civil », Serra d’Or, Barcelona, núms. 226-227, juliol-agost, 1978. IB Vegeu Adelante: núm. 450, lO-VII-1938; núm. 464, 26-VIII-1938; núm. 470, 2-VIII-1938; núm. 551, 3-X1-1938; núm. 553, 5-X1-1938; núm. 555, S-X1-1938. També Catalunya, núm. 1, 25-X11-1938.

151 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL terior figuraven els llibres edita& a Valencia durant la guerra. Lo RatPenat organitzà a les darreries de 1938 un cicle de conferencies. Les úniques referències que he trobat a la premsa (aleshores constreta per manca de paper a restringir les informacions) son les de les intervencions d’Eduard Buïl i del conseller municipal Manuel Pérez Feliu, anarquista, que parla sobre la «Situació política dels valencianistes».‘% Tot fa veure que no totes les conferencies ratpenatistes van estar a càrrec de polítics. Un altre punt difícil d’escatir ara són les intervencions valencianistes per les diverses emissores de radio. La bibliografia valenciana produïda en el periode bèllic fou molt curta. La CC publica 1’Ortogvafia Vulenciana de Carles Salvador el 1937 lg7 i un conte infantil d’Enric Navarro i Borras (Si n’eru UYZUtreseta.. ., 1937) dintre duna serie de lectures per a infants, que cree que no tingué continuació. L’Ateneu Popular Valencia premia Histàries de2 País Valencià (1938) d’Antoni Igual Ubeda; obra que l’autor definia com una selecció d’«alguns dels fets més exemplars i eloqüents, presentats en forma d’episodi dels nostres annalw. Curiosament, fou lünic títol del període recordat, ja sota el franquisme, pel crític de Las Pmvincius.‘g8 Pel seu compte, el versaire popular Josep Calpe de Sabino publica un volum de versos (RiaZZesi plors, 1938) amb algun modest tribut a la circumstància bèl-lica. Els Petits assuigs filosòfics (1938) d’Enric Bastit són en realitat un breu recull de reflexions sobre «formació política i responsabilitat ciutadana». De teatre, sols sé que s’haja editat a Alacant EZ mateix sender (1936), comedia en tres actes de Josep Coloma Pellicer.‘* La literatura pura estigué representada per la Collecció Espiga, que vaig dirigir i que costejà 1’AIDC. Teníem un projecte molt ambiciós, que malhauradament no poguérem desenvolupar, car només arribàrem a publicar dues píaquettes: la meua EZegia a un mort (1937) i 1’EZogi de Zavagància i tina cuu (1937), de Carles Salvador. El text que ens lliurà Enrie Navarro i Borras (Curassu i Minerva) es queda en galerades. Un altre d’Almela i Vives fou retirat per l’autor. Endemés, amb tota justícia pogué dir Carles Salvador que els volumets publicats eren «dues obres minses d’obra poètica que han circulat poc».Zoo També era breu de pànúm. 538, 19-X-1938 i núm. 563, 16-X1-1938. Buïl inaugura el cicle Social, que publica la convocatoria de la conferencia de Pérez Feliu, no en féu cap ressenya. 19’ Vegeu la meua crítica dins NC, núms. 6-7-8, agost-setembre-octubre 1937, pàgina 442. *98 Levantino (pseudònim de Vicent Calvo-Acacia): «Treinta y dos meses de literatura valenciana», Las Provincias, 7-V-1939. També, YAlmanaque pava 1940, pag. 508. La insistencia en l’esment es ben probable que obeís que Calvo-Acacia havia promogut la publicació i qui sap si el premi des del seu càrrec a I’APV. w Bandera roja, núm. 13, 22-X11-1936. Sembla que la comedia s’escrigué en collaboració amb Josep Ferrandis Torremocha, que renuncia als drets d’autor en benefici de la vídua de Coloma (El luchador, núm. 8.692, 14X1-1936). m SALVADOR, pròleg citat. M Adelante,

dissertant sobre «Periodisme i algo més». Fragua

152 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL gines Guerra-‘Clictòria-Demà (1938), un recull d’abrandades poesies patriòtico-polítiques de Miquel Duran, editades commemorant el VII CenPrehistòrica, de tenar per Cultura Popular. *01 El Servei d’rnvestigació l’antiga Diputació de Valencia, incorporat per la CC a 1’Institut d’Estudis Valencians -del qual parlaré tot seguitpublica uns pocs fullets científics .202

XII La creació de la Conselleria de Cultura al CPV i la nominació de Francesc Bosch Morata per regir-la van ser saludades per Emili G. Nadal com a «condicions totes per a que una política nacional valenciana en el terreny de la Cultura, puga comentar a realisar-se amb una dignitat i una eficacia dins de les directrius estatals que li pertoca».203 Pero Bosch Morata estigué poc de temps al front de la CC (de gener a mancava d’un pla rigorós d’acció novembre de 1937) 2w i probablement quan fou nomenat, bé que en una de les seues primeres comunicacions a la premsa fés constar que la CC entenia que una de les seues primordials obligacions era «la de marcar les directrius que en ordre a la nostra cultura tindrà que desenrotllar amb més amplitud en l’hora al Cultura Popular era un organisme creat a Madrid les primeres setmanes de l’alcament militar. Tenia per missió facilitar Ilibres als soldats i organitzar manifestacions culturals als fronts i als hospitals. El gener de 1937 es crea la delegació valenciana, que presidí el pintor Josep Manaut Viglietti. Del seu consell rector formaven part representants de partits i sindicats; en nom del PVE hi era Enrie Navarro i Borras, a qui vaig substituir uns mesos després. L’activitat principal fou el servei de petites biblioteques al front, sota demanda dels Comissaris de les unitats; en aquelles on predominaven valencians se serviren alguns lots, no massa nombrosos, de llibres en català publicats abans de la guerra i també, després de publicada, I’Ortografia de C. Salvador. La manca de nova producció impedí de renovar-ne oportunament els lots. El llibre de M. Duran s’ha reeditat a Valencia (1978), amb pròleg de Francesc Pérez Moragon. mz Son Domènec FLETCHER VALLS: Breus notes sobre el poblat ibèric de Sant Miguel de Llíria; M. VIDAL I LÓPEZ: Estudis d’art originari. Els insectes en l’art quaternari; Camil VISEDO I MOLTC~:Un enterrament prehistòric al Barranc del Cinc

(Alcoi);

CoHecció

de treballs

del P. J. Furgús

sobre

prehistòria

valenciana;

Isidre BALLESTERTORMO:El Castellet del Porquet. Tots editats a Valencia el 1937. Dec aquesta informació al meu amic Francesc Pérez Moragon. m3 E. G. NADAL: «La cultura nacional valenciana,, NC, núm. 1, marc 1937, pag. 273. ñu El CPV fou renovat el 8 de novembre. A conseqüència duna crisi interna del PVE, Bosch Morata abandona el partit passant a EV. Fou substitult al CPV per Francesc Soto, pero aquest preferi la Conselleria d’Hisenda. En maig de 1938 Angelí Castanyer, també del PVE, ocupa la CC. Vid. Cuc6, Estatutismo..., pàg. 69; Almanaque para 1940.. ., pàgs. 121 i 139; C. SANCHEZCUTILLAS, loc. cit., pàg. 118. Empar Navarro em diu que Bosch Morata fou seguit en l’escissió per Juli Feo, mentre Rubio, Thous Lloren9 i Rodríguez Tortajada romanien al PVE; en opinio de la informant, fou el dretisme de Bosch Morata el que causa l’escissió.

153 © faximil edicions digitals 2003


pròxima de l’autodeterminació del País Valencià».x15 Consegüentment, anunciava que s’establirien uns concursos anyals de Belles Arts, part dels quals haurien de ser els premis musicals susdits (després, s’hi afegi el de literatura). Des de les planes de NC i bé que -curiosamentsense fer esment del premi literari, Nadal judicà amb severitat la ini-

ciativa: aObrir un concurs musical per a triar una obra digna estèticament, esta molt bé; pero no ho esta tant limitar-se a reprendre una iniciativa que fou ja de ‘Proa’, una entitat neutral plausible avant [skl de juliol, pero no ara. La ciencia pot presentar un tecnicisme que la faca semblar menys mutable, mes l’art té sempre un ressò sociologic que no cap defugir. 0 és que hi ha qui creu encara en la vella broma de l’art pur?» Quan Nadal escrivia aquestes ratlles a penes comencava la tasca de la CC, pero el poc que havia fet era indicatiu, car el mateix Conseller havia declarat el seu propòsit de marcar directrius de futur. Nadal es creia «amb el dret d’exigir-li la posta de totes les seues energies en l’obtenció d’uns resultats tangibles; i una actitud ambiciosa que li faca aspirar

a quelcom

de més orgànic

i constructiu

que la mo-

desta substitució a les antigues iniciatives privades de les agrupacions va1encianiste.w. Malgrat la curta existencia de la CC, Nadal trobava a mancar ja la «preparació d’un pia» d’acció: «Val més atacar poques coses a un temps, fent-les bé i obeint a un criteri organisat, que no desperdigar iniciatives en petits incidenfs, i sobretot si hom actua sense una extremada sensibilitat envers els problemes socials i polítics de l’hora present.» En suma, demanava planificació realista, com corresponia al moment de «revolució constructiva» que havia succeit a la desclosa de les ires populars de juliol. ‘06 Nadal, que esperava la creació d’altres Conselleries semblants a Castelló i a Alacant ‘07 i confiava en un pròxim Estatut, advertia de «les responsabilitats» de la CC, per a la qual apuntava un doble objectiu: un, de nacional, el de la wevaloritza‘Oí El Mercantil Valenciano, 26-I-1937. 106 La tesi de la «revolució constructiva» foou assumida molt d’hora pel partit comunista, que volia ser, segons un dels seus dirigents, c<la voz constructora de la serenidad, la voz de la disciplina, la voz de la justicia» (discurs de Diego Perona, Heraldo de Castellón, núm. 14.366, 11-1X-1936). Els intellectuals comunistes, com Angel Caos, la desenvoluparen en el camp cultural (discurs, Heraldo de Castellón, núm. 14.387, 6-X-1936; art. cit. a la nota 84: asalvar la cultura es, naturalmente, continuarla y desarrollarla»). La IV ConTerència provincial del PC de Valencia la recollí en un document titulat «Armas de la victoria» (Heraldo de Castellón, núm. 14.397, 17-X-1936). Bosch Morata estava ben pròxim d’aqueixa tesi; vid. les seues declaracions «iCorn deu organisar-se la guerra en la reraguarda?», El Pueblo, 13-X1-1936. w Van ser creades, pero sense l’ambició d’objectius que la de Valencia ni la visió de País de Bosoh Morata. A Castelló, el Conseller Ferran Vivas, d’EV, s’encarregà accidentalment, arran del seu nomenament, de la Conselleria de Premsa i Propaganda (Heraldo de Castellón, núm. 14.550, 19-IV-1937) i més endavant de la de Cultura, pero ja era tard perquè Bosch Morata havia dimitit (Heraldo de Castelldn, núm. 14.574, 15-X11-1937). Al CP d’Alacant no hi havia representació valencianista. La CC l’exercí el comunista Jacint Alemany Campe110 (El luchador, núm. 8.765, cap., 10-11-1937).

154 © faximil edicions digitals 2003


ció de la Cultura autòctona»; i un altre, de revolucionari, el de dotar-la dún unouu contingut: «El mateix absurde que és hui en el camp de la Cultura (?) espanyola tractar de camuflar la manca de preparació i de sensibilitat, amparant sota unes inicials enllacades totes les mediocritats (o canallades) de l’art d’abans de la revolució democràtica de la nostra República, no pot repetir-se dintre de la nostra Cultura naixent. Cal deixar a un costat les ficcions ‘per quedar bé’ i atacar amb coratge i ale la reconstrucció de la nostra espiritua1itat.n Mai el valencianisme no havia comptat, com comptava aleshores, amb un instrument de govern que permetia assentar els fonaments duna política elevada. La importancia de l’oportunitat historica i de «I’exemplaritat de la labor a dur a terme per la ‘Conselleria’ de la capital de tots els valencianss era puixantment remarcada per Nadal: «Bs la primera ombra d’Estat nacional, el que surt ara, i d’estos primers passos depén tot el que puga fer-se durant molts anys.. . » 208 El patriotisme crític de Nadal, volent esperonar Bosch Morata, no li feia oblidar que aquest havia creat el 9 de febrer, per decret de la CC, I’Institut d’Estudis Valencians (IEV), estructurat en quatre seccions: històrico-arqueològica, filologica, de ciències, i d’estudis economics. L’IEV havia de comptar amb un Museu de Prehistoria (ja existent a l’antiga Diputació) i una Biblioteca del País Valencia. Un paràgrafs de la introducció del decret són prou per entendre l’esperit amb que es creava: «Cantera inesgotable i inexplotada com cal, és la constituïda per la cultura valenciana, que, representant en el ordre especulatiu tota una civilització, espera produir el seu rendiment a la causa del progrés contribuint a l’obra transformadora que la realitat imposa imperativament. Per a que este rendiment, magnífic de possibilitats, constituïxca per al País Valencia en primer terme i per a la Cultura general per extensió, la base de la nova era dels pobles d’Ibèria, que s’inicia tan dolorosament, es dicta el següent decret.. .» *09Amb I’IEV, el valencianisme volia dotar-se duna infraestructura potenciadora d’aquella «reconstrucció de la nostra espiritualitat» per la qual maldava Nadal. El qual, per altra part, reconeixia que «la recent creació de l’IEV, seguint la pauta i l’experiència del que funciona a Catalunya des de fa un quart de segle, ens sembla un bon pas inicial, sempre que hom sapiga injectar-li un dinamisme i una orientació ideolbgica d’acord amb els nous temps»?l” Les reserves apuntades per Nadal en aquest article va exposar-les lo) E. G. NADAL, art. cit. a la nota 203. ?OsEl Mercantil Valenciano, 12-11-1937. Cucó: uSobre la creació d’una infraestructura cultural valencianam, Arguments, 1, Valencia, 1974, pàgs. 179-183. L’aspiració a crear un IEV no venia d’ara. En inaugurar-se el curs acadèmic 19341935 ja havia estat formulada pel professor F. Alcayde Vilar i comentada críticament per l’avantguarda del valencianisme cultural, que no podia veure amb bons ulls la creació duna institució ambigua sotmesa a 1’Estat. Vid. «Diversa», La República de les Lletres, núm, 3, gener-marc 1935, pag. 31. “’ E. G. NADAL, art. cit. a la nota 203.

155 © faximil edicions digitals 2003


més amplament en un altre, i no dubtà a fer-ho malgrat haver estat designat membre de la secció històrico-arqueològica. Insistí en la necessitat d’«una política orgànica en el camp de la nostra cultura nacional», advertint que «potser hom haja precipitat massa i tot, l’acció. Car ens fa I’efecte, davant les primeres experiències, que hom ha volgut bastir la facana abans de tindre a l’abast la profunditat». Tenia per «excessivament optimista» la «simple creació teòrica» de I’IEV: «El nostre parer és que hauria calgut construir poc a poc, cercant els resultats solids i defugint tota precipitació. 0 siga, que arrancant d’allò que ja existia amb plena forca, anar creant coordinacions i organismes, segons el que el desenvolupament normal dels treballs comanara.» Apreciació que remarca reiteradament: «Millar hagués estat no precipitar-se en les actuals circumstàncies a voler realitzar una obra immediata i ‘brillant’, dedicant en canvi tots els esforcos a la labor preparatoria indispensable, fundamentalment reorganitzadora.» Els retrets de Nadal partien del convenciment que «el sol nucli d’estudiosos» amb que comptava 1’IEV era l’anterior Servei d’rnvestigació Prehistòrica de la Diputació i que, per contra, era hipotètica l’existència immediata de les seccions d’economia i ciències. Es per això que es demanava si hom havia pensat a integrar-hi organismes existents abans de la insurrecció militar, com el Centre de Cultura Valenciana o la Societat Castellonenca de Cultura, així com si es pensava «Iligar a les tasques de l’organisme central les tasques dels grups locals i comarcals (Xàtiva i Alacant, per exemple), sense que siga negligir-los o absorbir-los». 1, conseqüent amb els seus irrenunciats plantejaments nacionalistes, preguntava: « i. 1 les relacions de collaboració amb la resta del territori nacional (Catalunya, Balears, Rosselló)?» La severitat del judici de Nadal no naixia tan sols de la seua inveterada malfianca devers el vici valencia del «pensat i fet» («el que cal es tendir enèrgicament a consolidar l’existent en lloc de dispersar les forces en voler abastar vint coses a un temps») o d’una aguda percepció de la, precarietat endèmica de les textures culturals valencianes. S’emmarcava també en la ja alludida tesi de la «revolució constructiva», única manera d’afermar el futur: «Temps arribara en que puguem crear totes les institucions d’alta cultura que calguen. Mes per el moment deuríem limitar-nos a continuar i reforcar el que ja existeix dedicant la resta de les possibilitats culturals a salvar i ordenar els materials inestimables no destruyts per l’agressió feixista, de manera a possibilitar les jornades intensives del demà. «Repetim-ho un top encara per a que no s’oblide: la guerra no ha estat guanyada encara. Per molts bells projectes que bastim en pro del nostre desenvolupament nacional de res ens serviran si abans la victoria no ha estat assegurada. BAra som a l’etapa de la defensa de la cultura, del treball per assegurar la seua continuïtat i conservació, tot i vigilant els símptomes de la 156 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL nova cultura que naix. Dia vindrà en que podrem dedicar-nos de ple a les labors pacífiques.. . Ara per ara no podem perdre el temps en assaigs i projectes. Cal continuar allò que ja és una creació autentica i organitzar per a la futura edificació els altres recursos diseminats encara.» 211 Bosch Morata respongué a aquestes censures amb un escrit que publica Nueva Cultura al número següent. 212Iniciava la resposta argumentant que el «dilecte amic» Nadal, a desgrat de ser membre de I’IEV, no podia estar assabentat dels seus «progressos» per trobar-se «massa ocupat en el càrrec que desempenya». 213Una manera elegant de retraure a Nadal el seu absentisme. Defensant-se de les acusacions d’optimisme exagerat o de precipitació, declarava que les seccions de 1’IEV «no s’han creat a caprici, ni molt menys per voler realitzar una obra immediata i ‘brillant’, quin concepte ni és compatible amb el meu temperament, ni el CPV s’haguera prestat a sancionar per unanimitat un projecte que haguera estimat ineficac i personalista». Una per una, responia a les recriminacions i preguntes formulades. La secció d’estudis econòmics no seria hipotètica. La seua base era el Centro de Estudios Económicos Valencianos, existent abans del 18 de julio1 pero que després «venia esmorteïnt-se progressivament pel seu caràcter particular».214 El Centre de Cultura Valenciana, de meritoria labor abans de la revolució, i posteriorment de tasca nulla, havia estat assumit en part. Alguns dels seus membres, sense subestimar els mèrits de tots, havien passat a ser membres de I’IEV. Amb la Societat Castellonenca de Cultura s’estava establint un Iligam íntim. 215Una delegació de I’IEV anava a crear-se a Xàtiva.216 S’havien establert relacions amb 1’Institut d’Estudis Ca‘ll E. G. NADAL: «L’Institut d’Estudis Valenciansn, NC, núm. 3, maig 1937, pàg. 328. *l* F. Bosch Morata: «Resposta. L’Institut d’Estudis Valenciansn, NC, númsros 4-5, juny-julio1 1937, pàgs. 401402. *13 Nadal exercia la secretaria de W. Roces, sots-secretari d’Instrucció Pública. Poc despres, deixà el càrrec, passant a la Comisión Ejecutiva de la Casa de la Cultura («Reapertura oficial de la Casa de la Cultura», El Puebío, 13-VIII-1937). La Casa de la Cultura, installada pel Ministeri d’I. P. a l’antic Palace Hotel, cedit pel Sindicato de Luz, Agua y Electricidad CNT, que se n’havia incautat, s’organitzà com un refugi dels intellectuals madrilenys evacuats el novembre de 1936. Dissolta en circumstàncies obscures pel julio1 de 1937 la premsa confedera1 critica Jesús Hernández. El doctor Lafora denuncia a Roces apor sus métodos de venganza personal, de opresión política y de vejámenes» (R. MARRAST: «Introducción» a la reedició facsímil de Madrid. Cuadernos de la Casa de la Cultura, Verlag Detlev Auvermann KG, Glashütten im Taunus, 1974, pàgs. 9-13). La breu polèmica periodística -aviat sufocada per la censura- obliga Hernández a reobrir la Casa posant-la sota l’administració d’un patronat, compost per un Consejo Consultivo i la susdita Comisión Ejecutiva. “’ Cfr. Ernest LLUCH: «La primera Facultat de Ciències Econòmiques de Valencia (1937)», Arguments, 1, 1974, pàgs. 173-177. *” No he pogut escatir quines gestions van ser les alludides per Bosch Morata. Vegeu supra, cap. III. ‘16 Sembla que no arriba a crear-se la delegació xativina de 1’IEV. A Xàtiva funciona una «Subjtmta» de protecció al tresor artístic, en part formada per

157 © faximil edicions digitals 2003


talans. La Biblioteca del País Valencia comptava amb un bon fons inicial, perquè el Ministeri d’Instrucció Pública li havia cedit «el tresor de material bibliogràfic recollit per la Junta d’rncautació de Llibrew. També, com a nota positiva, feia constar la creació del Centro de Estudios Históricos del País Valenciano, no depenent de la CC sino de la Universitat, l’origen del qual eren els fons documentals del Collegi del Corpus Christi. *18 Amb tot això, Bosch Morata volia mostrar la preocupació de la CC per «continuar i reforcar» allò que ja existia «amb plena forca» abans de l’agressió feixista, bé que insinuant que algunes institucions antigues no eren recuperables, almenys en la seua forma anterior, pel reaccionarisme que les havia informades. Els punts més interessants del seu allegat són aquells on intentava definir la missió de I’IEV: «L’Institut, a l’establir plans orgànics i sistemàtics d’investigació i treballs, obrí els horitzons que calen i facilita els mitjans adequats a la iniciativa i als esforcos individuals, que per co mateix no rendien els fruits que mereix i espera la nostra cultura nacional.» Tot defensant la seua fundació «en aquest periode de renovació i inquietuds espirituals>, com una realització amb voluntat integradora: «l’Institut representa una major maduresa en el progrés cultural del País Valencia, necessitat dún organisme oficial que acoblara i dotara les nostres activitats culturals dispersess. Segons Bosch Morata no es tractava, dones, d’ajornar per a un temps futur, com suggeria Nadal, la creació d’«institucions d’alta cultura, que «per la seua propia consistencia i naturalesa» havien de «defugir la improvisació». El Conseller, que no compartia alguns aspectes de l’anàlisi del seu crftic, coincidia amb ell, nogensmenys, en la conclusió final: «Essencialment l’InsJ. A. Maravall, Chocomeli i Sarthou Carreres. La nomenà Josep Renau. Al CM de Xàtiva hi havia un representant del PVE (SARTHOU, loc. cit., pags. 389, 393-394). 21’ Bosch Morata, acompanyat pel professor Lluís Gonzalvo, visita Pompeu Fabra a Barcelona: uen la reunión trataron de los trabajos realizados por el IEC, cambiando impresiones sobre el desenvolvimiento en favor de la cultura catalana» (Adelante, núm. 74, 28IV-1937). Versemblantment devia acompanyar-los Carles Salvador. Sabem que el poeta intervingué el 25 d’abril a un acte d’intellectuals al Casal del Metge («La AIDC en Cataluña,, NC, núm. 3, maig 1937, pàgines 351-352). *‘* El Centro de Estudios Históricos del País Valenciano fou creat per decret (Gaceta, 4-W-1937), pàgs. 1.058-1.059). En la Junta del Patronat hi havia cetro representante del Consell de Cultura de cada uno de los tres Consejos Provinciales de Valencia, Alicante y Castellón ». Bosch Morata declara: ael Ministro se ha adelantado a nuestro pensamienton i com que el decret estipulava que 1’Arxiu General del Regne i els Arxius eclesiàstics i privats passarien a dependre del Centre, proposà al CP que s’adre9às al ministre upara ver si hay posibilidad de modificar el Decreto,. Bosch argumentava que es tractava d’un patrimoni del poble valencia que havia de ser custodiat per un organisme autòcton i independent del Ministeri (Acuerdos.. ., 4-W-1937, pàg. 299). Cfr. Cuco, *Sobre la creació...». No sabem qui representaria els CP de Castelló i Alacant. El de Valencia elegí Bosch Morata (ibid., 25-VI-1937, pàg. 342).

158 © faximil edicions digitals 2003


IiESPILL titut és per a la defensa de la nostra cultura amenacada si no hi havia un organisme que la defensara precisament en aquests moments de guerra, el qual no és incompatible amb la preocupació per la mateixa i per l’assegurament de la victoria.» A fi que el lector complete la coneixenca de la personalitat de Bosch Morata i del seu pas per la CC, caldrà reportar ací algunes noticies més de diferent transcendencia pero totes relacionades amb la nostra cultura nacional. En I’esfera de les institucions, no es pot oblidar la creació del Museu de Ciències Naturals?19 Tampoc no es poden ometre les múltiples gestions realitzades per salvar i protegir el tresor artístic. Bosch Morata era precisament del comité d’incautacions d’obres artistiques 2zoi com a tal demanà al CPV autorització per recollir les que hi havia a 1’Institut d’Assist&ncia Social «Gabriela Mistral»?*’ D’elles dona compte incorporant l’inventari a les actes de la corporaci62” Les diposita al Museu, on havia fet construir un refugi per posar-les a l’empara dels bombardeigs.2u Alguns exe m p lars del Museu van ser cedits temporalment per exhibir-los al pavelló espanyol de l’Exposici6 de Paris.” Particular importancia tingue la intervenció del Conseller en la sessió del 14 de maig de 1937, en la qual el CPV s’oposà unanimement a la pretensió del Govern d’ocupar la Generalitat per installar-hi el Parlament de la República. u5 La CC adopta i tutela el Club Nàutic de Vall9 Aprovada pel CPV en la sessió del 20 d’agost de 1937 d’acord amb les segiients bases: «l.“: Amb els materials acoblats per la CC com a fonament, es crea a Valencia un Museu de Ciències Naturals. 2.“: Este Museu estar& baix la direcció tècnica de la Secció de Ciències de I’IEV. Dins I’ordre general de les ciències naturals tindrà especial esguard en les que es refereixen al País Valencia. 3: La CC amb la Secció de Ciències de I’IEV formulara un Reglament que regule la funció del Museu de Ciències Naturals. 4.‘: Al primer pressupost que el CP aprove es fixarà [la] quantitat destinada a les atencions del Museu que es crea. Per de prompte i fins que la CC encontre Iloc adequat a la importancia del Museu i al futur i consegüent augment del mateix quedara installat al domicili actual de l’IEV, placa de Cisneros, núm. 4» (Acuerdos..., pàgs. 452-453; vegeu també pàg. 420). El Ministeri d’IP, pel seu costa& estudia la installació dels laboratoris del Museo Nacional de Ciencias Naturales al convent del Miracle de la ciutat de Valencia (Gaceta, 23-X11-1937, pàg. 1.385). 2a Per concessió del Ministeri d’IP (Acuerdos..., 12-111-1937,pàg. 108). “’ Acuerdos.. ., 16-W-1937, pàgs. 179-180. Relacionada amb aquestes activitats hi havia la Comissaria de Defensa de la Cultura, que Bosch encomanà al poeta Angelí Castanyer. Aquest, oficial tercer a la secretaria de l’Ajuntament, demana I’excedència per incorporar-se a les seues noves funcions (El Mercantil Valenciano, 1l-11-1937). “’ Acuerdos.. ., 4-W-1937, pags. 295-298. w Ibid., &VIII-1937, pàg. 429. Bosch demanà també el trasllat de les obres que hi havia a l’estatge del CPV. Era director del Museu, Vicent Beltran Grimal. “’ Acuerdos..., pàg. 419. us Ibid., 21-V-1937, pags. 264-267. El palau de la Generalitat estava en restauració. Bosch temia que si el Parlament l’ocupava les obres fossen dirigides upor personas que no sientan en toda su intensidad el valor del mismos i hi causassen

159 © faximil edicions digitals 2003


Iència per convertir-lo en establiment d’educació nautica i física.í26 Mercés a les gestions del Conseller, el compositor valencia Josep Moreno Gans pague ser evacuat de Madrid, on residia.m Bosch Morata dedica el màxim esforc a la creació i el funcionament de la Biblioteca del País Valencia. Féu publicar molts anuncis a la premsa demanant donatius de llibres als particulars, potser amb l’esperanca d’aplegar les biblioteques privades que la revolució havia dispersat o aquelles incautades pels sindicats i les organitzacions no expressament dedicades a la cultura. Za Edita i trameté cartells amb la mateixa finalitat.229 Pero, sobretot, cura de salvar colleccions bibliogr&fiques de valor reconegut, que perillaven, com les de Francesc Martinez i Martínez o Francesc Pi i Arsuaga. 230Si en el darrer cas no reeixí a convéncer el seu propietari, en el primer assolí el seu propòsit i després de cercar un Iloc idoni acaba installant la Biblioteca a l’estatge de I’IEV, bé que provisionalment, car no renunciava a acomodar-la més endavant al palau de la Generalitat. 231Vaig visitar la installació i puc dir que era molt acurada. El tresor aplegat era impressionant. Martínez i Martínez, ben conegut pels seus estudis de folklore, dret consuetudinari, historiografia, etc., havia comencat a reunir llibres cap al 1905 i a més dels

greus perjudicis. Inquiet també per la situació del Monestir de sant Jeroni de Gandia, proposà sollicitar del Govern el traspàs a la CC dels drets del Ministeri d’IP sobre els monuments nacionals i constituir una Junta de Monuments Nacionals del Pais Valencia (Acuerdos..., pàg. 274). 1X Acuerdos.. ., 16IV-1937, pàg. 188. z7 Ibid., 19-111-1937,pàg. 125; 9-IV-1937, pàg. 168. m aMentres el feixisme destruïx la cultura, l’antifeixisme la construix o re construïx. La cultura és la segona arma contra el feixisme; protegiu-la ajudant a la formació de la Biblioteca del País Valencia, creada al calor de la Revolució per al progrés del pable» (Adelante, núm. 30, 7-111-1937). Tanmateix, topa amb la competencia del mercantilisme. Pels mateixos dies un conegut llibreter de Valencia publicava als diaris d’aquesta ciutat o als de Castelló anuncis com aquest: aCompro toda clase de libros. icamaradas! No inutilicéis libro alguno de los que creéis que no sirven para vuestras bibliotecas sin antes ofrecerlos a Plácido Cervera. Pagamos buenos precios y pasamos a domicilio si se nos avisas (Adelante, núm. 22, 26-11-1937; Heraldo de Castellón, núm. 14.564, 5-V-1937). Endemés, cal no oblidar que el Ministeri d’IP tenia un servei de recuperació de biblioteques i que també en recuperaven organismes com Cultura Popular. ‘D El CP de Castelló, sessió del 16 d’abril de 1937: «queda enterado de la m misión de Carteles para formar la Biblioteca del País Valenciano* (Heraldo de Castellón, núm. 14.450, 19-IV-1937). Tràmit sense conseqüències, w0 Per acord del CPV, Bosch intercedí prop de Pi i Arsuaga, que vivia a Madrid, per tal de convencer-lo que evacuas la ciutat traslladant-se a Valencia amb la biblioteca i l’arxiu del seu pare. Fracassà perquè Pi i Arsuaga es resistia a sortir de Madrid per «motivos sentimentales* (Acuerdos..., 19-111-1937,pàg. 125). *” L’arquitecte del CPV féu un projecte d’instaliació a la Generalitat, amb l’aprovació dels Consellers (Acuerdos.. ., 25-VI-1937, pagg. 342; 2-VII-1937, pag. 356; 9-VI-1937, pàg. 360).

160 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL títols variats que li interessaven com a erudit, colleccionà edicions cervantines antigues i rares, de les quals posseia magnífics exemplars. El conjunt era dels primers en el tema. Com que el domicili de Martínez i Martínez a València ja havia estat assaltat els primers dies de la revolució -sense que, per fortuna, en patissen els llibresBosch Morata I’havia convencut de cedir la biblioteca a la CC, que la posaria a bon recer. La guàrdia d’un pare11 de milicians semblava poca protecció. Un altre motiu decidí el propietari: hi havia agents del Govern que volien segrestar la co14ecció.232 Per tot el que puc recordar, quan jo vaig veure la Biblioteca del País Valencià -a poc d’obrir-se i amb una catalogació encara sumàriaquasi tots els prestatges estaven ocupats pels llibres de Martínez. Els que havia cedit el Ministeri eren, en comparanca, poca cosa. Bosch Morata obtingué del CPV una subvenció de 20.000 pessetes a l’any per a atencions de la Biblioteca i aconseguí que el Ministeri d’rnstrucció Pública expedís una ordre per tal que el Patronat del Centro de Estudios Históricos del País Valenciano l’hi lliuràs els fons bibliogràfics del Patriarca que no tinguessen un interés directe per al Centre.233 Però quan jo vaig anar, encara no havien arribat aquests llibres. Malgrat el seu esforc, Bosch Morata no pervingué a interessar en el seu projecte els Consells Provincials d’Alacant i de Castelló.2” "' C. SANCHEZ-CUTILLAS, Zoc. cit., pàgs. 95-96, 104-109, 11.5, nota 32. El 1919 escrigué Martínez i Martínez a un amic: «del siglo XVII no tengo más de 17 ediciones; del siglo XVIII, 42; siendo las restantes de los siguientes. Tengo la edición príncipe de las ocho comedias y ocho entremeses. Tengo 7 ediciones de Avellaneda y de otros tantos imitadores, hasta 42. Igual número de piezas de teatro. De ensayos y oraciones fúnebres, 41. Vidas de Cervantes, comentaristas e intérpretes, 294... Ya ve que al lado de la de Bonsoms (hoy en el ‘Institut d’Estudis Catalans’), de la del British Museum y de la Nacional -más la del de algún otro particular que no conozcamos-, la de Clemente Cortejón es más numerosa y mejor que la mía, pero en algunos extremos le aventajo, por ejemplo en las ‘novelas Ejemplares’ y en el Teatro,. Avui tan rica coklecció la posseeix la Diputació de València, que malgrat el temps escolat des de l’adquisició (més de trenta anys) encara no la té a disposició dels estudiosos ni ha tingut temps de publicar-ne el catkleg (vegeu pàg. ll 1 de Sánchez-Cutillas). n3 Acuerdos.. ., 25-W-1937, pàgs. 341-342. 23k La situació d’Alacant o Castelló en materia cultural no era gens florida. Aixb obligava els respectius CP, abans que res, a ocupar-se de dotar els seus conciutadans de la infraestructura que no tenien. Joan Vallespinós denuncià que a Castelló no hi havia cap biblioteca pública ni Ateneu popular (NDel momento. iForjemos una cultura popular! >P,Herutdo de CusteZZdn, núm. 14.603, 19-VI-1937). Davant l’acusació, el Consell Municipal -qui sap si també se sentia reptat per la iniciativa de Bosch Morataanuncia que installarla al palau del baró de la Puebla 1’Arxiu general de la província i la biblioteca popular, constittida amb els fons de la municipal. El conjunt es regiria per un Patronat presidit per I’Alcalde. Els Ilibres recollits als temples i incautats a particulars passarien a la nova institució (Heraldo de Castellón, núm. 14.616, 5-VII-1937). Això no obstant, i versemblantment per manca de cabals, el projecte no es realitzà. Mesos després un tècnic del Ministeri d’IP visità el CM i oferí l’ajut del Govern, però tampoc l’oferiment es traduí en obres (aHacia la creación de una gran Biblioteca», Heraldo de Castellón, núm. 14.671, 7-1X-1937).

161 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL XIII La consciencia de pertànyer a una cultura amenacada pel feixisme havia acoblat en I’AIDC un esto1 de valencianistes. Literats o artistes, intentaren no sols defensar-la, sinó construir-la a la llum vivificadora de la revolució. Una revolució que tenia una part positiva: tornava a donar al poble les possibilitats d’auto-realització i auto-determini que durant segles se li havien negat. Els uns, ho farien inspirats pel marxisme, i els altres, des de posicions progressistes i liberals, pero tots coincidien en l’objectiu. Hi havia també valencianistes treballadors de la cultura no enquadrats en I’AIDC, així mateix conscients dels perills que corria la nostra personalitat, que simpatitzaven amb els aliancistes. Per a aquells, com per a aquests, I’AIDC volia ser «un front amplíssimn de lluita antifeixista. Front que, per tant, no podia ser ni elitista ni sectari. Ben clarament ho puntualitzà Nadal: «sabern també que una labor autentica en les masses, que es base en els postulats del Front Popular, hom no pot realitzar-la tancant-se en un cercle restringit i subestimant o desdenyant els densos rengles d’intellectuals antifeixistes que han estat sempre al costat del pable.... 235Fou aquest principi el que informa les relacions dels aliancistes amb els qui no ho eren. Es fa difícil ara, sense mes documents que la collecció de la revista de I’AIDC, que per raons obvies no reflecteix ni de bon tros les interioritats de la vida social de l’entitat, reportar les activitats dels valencianistes de 1’Alianca. Hauríem hagut de funcionar orgànicament com una secció, de mode semblant a com funcionaven els artistes plàstics, pero mai no arrib&rem a aqueix punt de formalisme. A qualsevol hora del dia, a l’estatge de 1’Alianca (en tingué dos, primer el de la placa de la Congregació i després el del carrer del Trinquet de Cavallers) es feien i es desfeien grups i tertúlies, on imperava la lliure discussió, es plantejaven les iniciatives i es posaven els mitjans per a realitzar-les. Els valencianistes no érem una illa enmig de les successives onades d’escriptors i artistes de tota mena que passaven per I’AIDC. La interrelació amb els músics (Garcés, Gil) o els artistes plàstics (Pérez Contel, Carreño, Ballester, Cabedo Torrents, Escrivà Cantos, Juanino) era constant. 1 també amb alguns intellectuals valencians d’expressió catalana: Pla i Beltran, Max Aub, Joan Chabàs, Angel Gaos, Manuel BonillaBaggetto, etc.: amb el darrer em vaig encarregar de la compaginació de Nueva Cultura a l’obrador de la Tipografia Moderna, al carrer de les Avellanes. Era indiscutible l’ascendent de Josep Renau, que acudia tant com li ho permetien les seues obligacions oficials. A partir de novembre de 1936 els salons de I’AIDC s’ompliren de madrilenys i comentaren a arribar els estrangers. Tinguérem algun contacte, més o menys estret, amb André Malraux, Ehrenburg Nicolás Guillén, Tristan Tzara, César -=’ E. G. NADAL: NMirador,, NC, núm. 2, abril 1937, pàgs. 310.311. 162 © faximil edicions digitals 2003


Vallejo, Langston Hughes, , . Amb Manuel Altolaguirre vam planejar, pero no quallà, una possible antologia de poetes valencians per a Hora de España, semblant a la que després prepara de poetes catalans del Principat. Emili Nadal apareixia per I’AIDC més sovint del que ara ell mateix recorda. Era incontestable la seua autoritat damunt del nostre grup, format, entre altres que se m’han perdut en la memoria, per Salvador, Pizcueta, Navarro i Borras, Thous Llorenc, Josep Guillamon... Com que estaven mobilitzats, Manuel Sanchis Guarner i Josep Gonzàlez Mir hi acudien molt de tant en tant. També esporàdicament hi apareixien Miquel Duran, Bernat Artola, Enrie Bastit i el seu fil1 Ricard, Eduard BuIl, Frederic Soro, Almela i Vives... El contacte amb intellectuals de formació marxista produïa de vegades collisions. No era fàcil compaginar I’internacionalisme proletari d’ells amb el ferm sentiment nacional dels valencianistes. Renau havia dit que «el poble valencia ha de trobar el camí per al seu pro& ulterior, la raó de la seua continuïtat, en el desenrotllament i transformació dialèctica de les seues formes nacionals d’expressió, bó i adaptant-les al sentit de les noves masses que maduren la seua consciencia històrica i política...»,u6 pero no tots havien pait la llicó. Nadal havia intentat de fer llum amb els seus treballs, i I’informe que publica, «Nacions de la URSS i d’Espanya» pretenia mostrar la compatibilitat d’ambdós sentiments. El debat, pero, continuava. A instàncies de Carles Salvador vam publicar el text de Stalin sobre la nació a Nueva CuZtura.237 En fer-ho, ens proposàvem de clarificar el substrat ideològic del valencianisme d’esquerra, facilitar-li elements per una millor definició dels seus senyals d’identitat. També preconitzàvem una més pregona comprensió del problema nacional valencià entre aquells marxistes que tan a sovint demostren que no coneixen a bastanca els seus clàssics. Avui, sera fàcil titllar-nos d’stalinistes, pero Pierre Vilar acaba de raonar molt hícidament la vigencia de l’estudi de Stalin, a desgrat del «subterrani terrorisme intellectual’ que impulsa a demanar perdó per citar-lo», com ell mateix diu?% El moment culminant de I’acció del valencianisme aliancista fou la preparació del II Congrés d’Intellectuals per a Defensa de la Cultura, celebrat a Valencia el julio1 de 1937. Cap representant de la cultura nacional valenciana no havia assistit al 1 Congrés, que s’escaigué a Paris Ud RENAU, La batalla .. .. pàg. 125. *W E. G. NADAL: «Nacions de la URSS i d’Espanya», NC, núm. 2, abril 1937, pàgs. 306-307; STALIN: uLa nació,, NC, núms. 4-5, juny-julio1 1937, pàgs. 392-393. El

text stalinia era presentat amb aquests mots: «Sembla que ja no ningú dubta que existix una nació valenciana. Pero com que encara puRulen alguns estrangers en la seua patria i alguns hostes desagraïts, donem a la llum les savies paraules de Stalin per a que cotegen els seus signes distintius, amb els nostres, i es convencen ja d’una vegada.» z31 Pierre VILAR: aSobre los fundamentos de las estructuras nacionales», Historia 16, extra V, abril 1978, pigs. 5-16.

163 © faximil edicions digitals 2003


CESPU el 1935, ni tampoc al XIII Congrés del Pen Club, que el mateix any se celebra a Barcelona, manifestacions totes dues on es denuncia el feixisme com el principal enemic de la cultura. Pero, aquesta vegada, sí que hi hauria una delegació valenciana, no oficiant de vicaris de la cultura oficial hegemònica, sinó representant la cultura autòctona i donant-li carta de naturalesa davant el món. La delegació la presidia Carles Salvador i la composàvem Enrie Navarro i Borras, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i jo mateix. ~3 Tots sentíem la responsabilitat d’intervenir en un aplec internacional d’aquella magnitud. L’avinentesa suposava afirmar els valors de la cultura (duna cultura lliure) front a les amenaces feixistes, i en això els valencians teníem molt a dir. La nostra condició de nacionalitat oprimida estava a punt de desaparéixer, si la lluita menada per la República tenia un final favorable. Pero caldria meréixer l’alliberació palesant la maduresa de la nostra consciencia nacional. La nostra presencia en el Congrés ja atestava irrefutablement que no érem un poble sucursalitzat per la cultura oficial ni relegat a simples expressions pintoresques, perquè testimoniejava la maduresa de la nostra recuperació cultural. Ningú no ens podia negar el dret a recobrar la llibertat i a l’autodetermini. Tots els membres de la delegació teníem una aguda consciencia del deure que assumíem: complir aqueix compromís històric amb la major dignitat possible. Aquells que, amb tants o més mèrits que nosaltres, haurien pogut formar part de la delegació, i per unes causes o altres no hi eren, ens exigien així mateix que, estant a l’altura de la nostra responsabilitat, sabéssem expressar de manera inequívoca el nostre engatjament nacional i antifeixista. D’acord amb les idees que vine d’apuntar, vam tenir una primera discussió, en la qual participaven altres que els membres de la delegació (Nadal, entre ells) i fou decidit un esborrany generic, que hom torna a discutir posteriorment. A la fi, Carles Salvador redacta la ponencia. Com que es tracta dún text no massa conegut, considere escaient publicar-lo en apèndix. La lectura íntegra permetrà eixamplar el coneixement de les bases teòriques del valencianisme cultural en la cruïlla dramàtica de la nostra guerra civil. 1 espere que el lector coincidir& amb mi que mai la ploma de Carles Salvador no havia assolit tant de coratge profètic. Les jornades del Congrés, iniciat el 4 de juliol, permeteren als membres de la delegació i als no membres multiplicar els contactes tant amb els intellectuals de la Catalunya estricta (presidits per Jaume w9 Nueva Cultura, núm. 4-5, juny-julio1 1937, pàg. 382. El II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes ha estat estudiat exhaustivament per Luis Mario SCHNEIDER: Ilzteíigencia

y guerra civií en España, i per Manuel AZNAR I SOLER: Pensamiento literario y compromiso antifascista de la inteligencia española repubIicana, Ilibres publicats per editorial Laia (Barcelona 1978); és anunciat un tercer volum de textos i documents. Des del nostre punt de vista, és indispensable la consulta de l’estudi d’Aznar i Soler, l’ímic dels dos que examina la presencia de les delegacions del Principat i del País Valencia.

164 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL Serra Hunter) com amb els estrangers. En la sessió del dia 6, i a proposta de les dues delegacions, el Congrés aprovà de trametre una salutació al Govern d’Euskadi «que tan coratjosament havia sabut defendre el seu país». ZQJ1 en la del dia 10, presidida per Pompeu Fabra, Carles Salvador llegí el seu «informe», enmig del respectuós silenci dels assistents, que l’homenatjaren amb una ovació ben cordial.

XIV El valencianisme cultural presenta, en els trenta-dos mesos de la guerra civil, moments brillants i moments grisos. Al cap i a la fi, el saldo no es massa reeixit. Bé és veritat que tingué en contra factors molt diversos, tant d’índole externa com interna. Sense oblidar el principal obstacle, que era l’anormalitat propia d’una situació excepcional que per si sola ja demanava esforcos excepcionals. Es justament quan la situació esdevé menys anormal (1937) que la presencia valencianista creix i s’acosta al zenit. En general, els intellectuals valencianistes, que procuraren posar-se a l’altura de les circumst&ncies, a penes superaven un activisme volenteros i testimonial, mostrant major entusiasme del que corresponia a les seues forces, més aviat migrades. Es per això, versemblantment, que moltes iniciatives d’indubtable interés no passaren de l’estat de formulacio d’intencions, i les poques que tingueren traducció practica tampoc no assoliren realització plena. No van ser corregits els ‘defectes heretats duna infraestructura feble i dispersa i ara es difícil d’escatir si els capdavanters foren conscients d’un mal tan greu ni si arribaren a plantejar-se la necessitat de corregir-lo. Una temptativa de crear els fonaments aptes per una futura i ambiciosa tasca d’alta cultura fou acusada d’impremeditada, com ja és dit. A banda que l’avenir no permeté saber si estava o no abocada a l’èxit, és evident que no estigué acompanyada per projectes mes modests pero potser més immediatament útils. Si pensem que la feblesa orgànica del valencianisme cultural era aleshores major a la resta del País que a la ciutat de Valencia, on be que hem pogut apreciar debilitats i mancances, ens adonarem de la urgencia amb que hauria calgut plantejar-se el tema. Fóra injust, tanmateix, de no comptar-hi amb les dificultats de tota mena que hagué d’afrontar el valencianisme cultural. No hi ha indicis que a l’època haja augmentat el nombre dels seus seguidors; ans al contrari, consta que les successives lleves militars van fer clarejar els seus rengs. Això limita, inexorablement, la seua capacitat de maniobra i aguditzà la seua condició minoritaria. També els partits valencianistes veieren reduida la seua influencia quan l’evolució general de la política republicana enw Servicio español de información,

València, 6-VII-1937. 165

© faximil edicions digitals 2003


llESPI fortí els partits governamentals. A poc a poc perderen la importancia que tenien arran de la formació del Front Popular, o després, quan el Consell Executiu Popular era l’única autoritat local, o encara en els dies en que semblà possible obtenir 1’Estatut. 1 així mateix havien estat afectats per les lleves militars i per les pèrdues humanes als fronts. Es clar que el moviment cultural depenia en gran part de la forca política dels valencianistes i que minvant aquesta se’n ressentia aquell. Tenim, de més a més, que I’Estat, gairebé inexistent l’endema del 18 de juliol, s’havia reconstruït des que forma govern Largo Caballero, consolidant la reconstrucció precisament en establir-se a Valencia l’aparell governamental. La tendencia era reconstruir un Estat centralista, per ser aquesta la tradició administrativa, malgrat la formal admissió de les autonomies per la Constitució. Com mes centralitzat fos l’Estat, millor, perquè la centralització era una garantia per acabar amb les Ilicencies revolucionàries. El Govern Negrín accelerà el procés centralitzador i es conegut el rece1 amb que el seu cap mirava la Generalitat de Catalunya; fou aquest Govern qui dissolgué, manu militari, el Conse11 d’Aragó. La consigna utodo el poder para el Gobierno», postulada com a indispensable per a l’exit militar de la República, s’hi avenia malament amb les delegacions de poder, qualsevulla que fos la classe de poder delegat; àdhuc el poder cultural havia de centralitzar-se. Es això el que explica no poques contradiccions del Ministeri d’Instrucció Pública de cara a les reivindicacions idiomàtiques dels valencians i la seua tactica d’estira i arronsa. El més gros impediment per a l’expansió del valencianisme cultural fou, òbviament, la manca de poder efectiu del valencianisme, tant en l’esfera política com en la de la cultura, mancanca que comportava una total insuficiencia econbmica. Es sota aquesta llum que cal examinar el saldo de la seua actuació durant la guerra civil. Arriba a refer-se del collapse inicial i conquerí algunes noves bases d’acció, que no pogué utilitzar pel curs advers dels esdeveniments. Els seus homes, sense defalliment i amb insistencia, maldaren per mantenir una lluïda presencia pública i per acréixer el prestigi de la Ilengua i la cultura pròpies, posant el seu zel en preservar allb que ja tenien abans de la insurrecció feixista: el reconeixement generalitzat de la personalitat valenciana com a fet diferencial, Els animava l’esperanca que el futur, un futur Iligat a la sort de les armes republicanes, transformaria la situació institucionalitzant políticament aqueixa reconeixenca moral. 1 és per això que un de’lls escrivia, commemorant el 9 d’octubre: %El País Valencia es una nacionalitat espanyola que deurà tindre’s en compte en la futura reconstrucció., ~4’ Corrien, ai!, els dies de Munich.. . i encara havien de venir dies més amargs. RICARD BUSCO “’

«Al cap de set seglew, Adelante, núm. 530, 9-X-1938.

© faximil edicions digitals 2003


APENDIX:

INFORME DE LA DELEGACIO DEL PAR3 VALENCIA LLEGIT PER CARLES SALVADOR

acA.ssistim avui, per tristes circumstàncies i en la nostra mateixa carn, a una guerra cruel i violenta, provocada pels elements reaccionaris internacionals. En aquest moment, plenament decisiu per al pervindre del m6n, en aquest moment de liquidació de les oposicions al progrés, nosaltres, escriptors nacionalistes valencians, volem unir la nostra veu al cor de les veus internacionals. Es aquesta, indubtablement, la lluita final i decisiva dels valors absoluts del món. Juguen avui, sobre el tapís espanyol, dos valors absoluts, totals i definitius: l’ésser i el no-ésser. Amb poques paraules: l’afirmació i la negació de l’home i, per consegüent, el pervindre del món, el pervindre de la cultura. Ara bé, han esdevingut a la nostra terra fenòmens remarcables, no ja per la seua trascendencia politica, sin6 per la seua trascendencia cultural. Hom sap de sobres ja que Espanya, el que comunment denominem Espanya, carix duna unitat efectiva, específica per ésser constituïda per un nombrós esto1 de petites nacionalitats que desde fa segles i per una unilateral creencia de falsa unitat, han vingut soportant una infam i vergonyosa difamació -i àdhuc opressióper part dels elements centralitzadors que les predestinaven a morir baix un complet oblit. La realitat espanyola, pero, era una altra. La vida bullent de que fntïen les dites nacionalitats -malgrat els esforcos inútils per llevarli-lales féu alletar en rebellió constant, front per front del poder central. Ara bé, sabem de sobres, que aquesta franca tendencia de deslligar-se de 1’Estat central per a constituir un Estat lliure o federal voluntàriament, no pot ser vista, en cap manera, com una desintegració de 1’Estat espanyol -puix que és una cosa inorgànica i falsani com un atemptat a l’internacionalisme. Nosaltres proclamem, i parlem per la propia experiencia d’escriptors que quan més aferrissat a la terra paira1 s’és, mes internacionaliste hom arriba a ésser. 1 no volem admetre ja -després de l’examen dels exemples sovietic i espanyolcap matisació, barrejament ni intent de confusionisme per part dels elements antirrevolucionaris, respecte al debat de la qüestió. Actualment, en la nostra guerra, han esdevingut fets remarcables que ens obliguen a parlar així. Són aquests, a banda la realitat històrica de que Espanya no és UNA, sinó VARIA, el reconeixement conforme a la Constitució de dues nacionalitats pel Govern del Front Popular: Euzkadi i Aragó; el reafermament del sentiment nacionaliste front als més greus problemes, i la capacitació dels nacionalistes per a lliurar-se de les tupes del feixisme, primer, i per a ajudar al manteniment de la guerra d’independència, després. 167 © faximil edicions digitals 2003


IIESPILL Pero aquestes nacionalitats ibèriques, que existixen amb una plena personalitat i una plena conciencia política, no són únicament un fet polític, geogràfìc o històric. Són també un fet cultural. 1, per consegüent, un fet ètic, que demana amb una serena conciencia del moment, un mínim reconeixement de la seua personalitat, una mínima justícia. Stalin reconeix, al seu llibre “El marxisme i el problema nacional” que la primera característica d’una nació és la comunitat d’idioma. Hem d’afegir nosaltres, que l’idioma és la fonamentació de la cultura, i que ninguna nació tindrà una plenitut cultural mentres no tinga dret a l’ús oficial del seu idioma, perquè acò és la pedra fonamental per a la construcció del monument de la cultura. Estem reunits avui, els representants de tots els països, baix una bandera comuna de defensa de la cultura. Sabem que és una cultura, i que la comunitat de manifestacions culturals en cada país del món pren el caire i el sentit especialíssims del caràcter d’aquella nació. Ara bé, quins són els perills contra els quals anem a defendre la cultura? Al nostre entendre, la defensem contra el feixisme, que és la negació de l’home, i com tota manifestació cultural prové de la voluntat individual o col-lectiva dún o varis homes, nosaltres no podem dubtar que el feixisme, en negar l’home nega també la cultura, i més encara, nega les minories culturals, nega les cultures nacionals i nega el dret d’existència cultural, que no política, a les minories nacionals. Per això nosaltres, sense entrar en més generalitzacions, volem fixar el nostre pensament, la nostra posició nacionalista davant el fet concret dels perills que, conjugant-se, atempten contra la nostra cultura autòctona. Negant el dret d’existència cultural a les minories nacionals, el feixisme sap ben bé que el que nega és l’existencia dún mitjà fonamental de cultura i d’expressió normal per al poble. Bs en el poble on s’ha conservat, per anys i segles, l’essència de la llengua. Els elements aristocràtics o simplement els que es deien cults, no volien emprar aquella llengua, únicament conservada pel poble sota el pretexte de que era un “dialecte” quan el que volien dir era que la parlava el poble, i ofegar així tota manifestació cultural. El feixisme ha fet més encara. Baix els dictats d’unes confoses idees d’unitat, prohibix actualment, en els territoris rebels, l’ús dels dialectes regionals. Per això ens sembla incomprensible que, a hores d’ara, encara algú vullga oprimir els idiomes i personalitats nacionals i es diga defensor de la cultura: La millar defensa de la cultura, cridem nosaltres, és la total defensa dels interessos culturals de Zes petites nacionalitats. La defensa de la cultura ha de radicar, d’una manera íntegra i enèrgica, en l’absoluta defensa de les personalitats, autòctones i vàries, de les minories nacionals. 1 no ja pel que puguen significar d’aportació a la cultura internacional, universal, sinó perquè son les més directament amenacades pel feixisme, les mes oprimides durant segles, i les que més immediatament perillen. 1 si no fóra prou, perquè representen l’única manifestació propia dels 168 © faximil edicions digitals 2003


pobles oprimits, dels pobles malmesos pels centralismes universals. Hem fixat ja la nostra posició claríssima front als problemes de la cultura, en la seua fase de Nació i Cultura. Sols ens resta ara, adrecarnos ardidament als representants dels altres pobles ibèrics perque es solidaritzen amb les nostres paraules i facen una campanya general i mancomunada per la defensa dels interessos generals de les nostres respectives minories nacionals. Els nostres soldats defensen, amb les armes a la mà, la cultura en les trinxeres de la victoria. Els nostres ulls coneixen de misèries, de plors, de dolors. Pero confiem en el pervindre, el sentim arreladament nostre, perquè tenim fe en els soldats i fe en la cultura. No és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. Es precís també moure’s. <Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, nacionalistes internacionals, de nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA -1 ENCARA MÉS DE POBLE ES POT ARRIBAR A DEFENSAR

LES LA

PETITES

NACIONALITATS

CULTURA

GENERAL

OPRIMIDESUNIVERSAL.»

169

© faximil edicions digitals 2003

ÉS

COM


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


EESPILL

L

LIBRE DE Xii’TIVA V icent Andrés Estelles

Del Mural

del País Valencià,

in&dit

173

© faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


EESPILL

1

R

OSA de llum. eixamnlat extermini. rosa d’amor, flames devoradores, rosa constant a dintre el terratrèmol, rosa fluint com la mateixa sang! Agenollat invocaré i aixecaré per sobre

davant el teu dolor les paraules terrestres una cendra malmesa els caps expectants de la terra.

Oh gran dolor, Oh gran dolor, Oh gran dolor, Ciutat, Ciutat, Ciutat,

ciutat ciutat ciutat

estupefacte incendi. hores sense salpas. missa a fulles corcades. de Ilarga cabellera. de les fonts remoroses. de l’invicte destf!

177 © faximil edicions digitals 2003


II

J

0 ploraré amb Ilagrimes de terra i cridaré fortament pels carrers, i m’oiran els anys i la ignomínia i floriran la pedra i la bandera. Jo ploraré a grans crits per la terra contra aquest foc i immerescut destí, i seré foc, seré un arbre de foc cridant, plorant i reclamant tothom. Ciutat, Ciutat, Ciutat,

ciutat, ciutat, ciutat,

molt casta de balcons. amb les barres cremades. d’interiors de seda.

Ciutat, Ciutat, Ciutat,

ciutat de fonts i ermites d’aigua. ciutat, socarrada ceràmica. ciutat amb una aigua florida.

178 © faximil edicions digitals 2003


111

T

OMBA d’amor, delicada estatura, cendra només i cendra enamorada: et crema el foc dinàstic i cruel com arbre gran que de sobte ha crescut. Oh llit d’amor, irrepetible extrem, membres d’amor, extenuada llântia: creixia el foc, pujava a les cadires, pujava al llit i cremava els amants. Pati lunar de guitarra de l’aigua, hores d’amor de mussitada xifra, tot mesurat el cristal1 de la dansa: creix com un vent de fratricidi el foc, va pels carrers i les places com brau i puja als 110~s més secrets de les cases.

179 © faximil edicions digitals 2003


CESPILL

ANTIFICAT, santificat reialme! Agafaré amb una mà una pedra i em senyaré amb uns bruscs cops de pedra i ploraré i expiaré els pecats. Plore per tu, rosa sacrificada, pregue per tu, rosa cremada, rosa, cride per tu, pel teu destí de rosa, clame per tu, febril com una rosa. Recite salms que ningú no m’ensenya a genollons per la ciutat cremada, entre grans plors, entre extrems de dolor. Per tot allò, les branques dels retaules, per tot allò, les delicades trones, per tot allò, les piques d’aigua sacra.

180 © faximil edicions digitals 2003


V

P

ER a per a tu el per a tu el per a tu el

tu el ram, ram, ram

ram d’invencibles estels, perquè has patit moltíssim, un ram de sang anònima, 0 la torxa segura!

Arquebisbal de pedres i de fonts, regalimant entre els horts de més lluna, vessant les nits costera avall, benigna, les fosques nits de les profundes coves. Molt molt molt

has sofert en un jorn maleït, has sofert, oh cor de capitana, has sofert, amb el cos metrallat.

Pels escalons corre la teua sang, crida una sang i sols crida venjanca. Molt has sofert enterrant els teus morts.

181 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


IJESPILL

A

QUELLS palaus de regalada música, aquells carrers penombrosos del temps, aquells escuts on la pedra floria, aquelles fonts de les clares guitarres, aquel1 aquel1 aquel1 aquel1

passat venturós d’albereda, passat madurat a les bigues, passat fosforescent de lletres, passat, aquells cossos, aquells..

Negra la nit, perquè la nit és negra anunciant adversitats d’oratge, i puja el fred os amunt, vida amunt. El carrer blanc, la infantesa perduda, passa l’amor, duu una flor a la mà, va ihuminant horroroses escenes.

© faximil edicions digitals 2003


M

IRE la pols que puja a les cadires com puja als llits, com arriba a l’amor, mire la pols que puja a les finestres, entra als taüts, va tatuant els morts. Mire passar una única dona que va, de dol, amb un llum a la mà, un llum encés, és un llum de gresol, d’anar triant un per un els cadavers. Peta1 de llum, inconcebible pols amuntegant el laberint del dia, coordinant els rosegons de l’any. Per un decret, un manament d’un home una ciutat encongida, cremada, arrenglerant a grapats tots els morts.

186

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL

111

C

IUTAT, ciutat, cremares com un Feis! Fores un feix afegit al gran foc. Pedres, taulells, estatures de l’odi! L’odi més gran que mares han parit! L’odi L’odi L’odi L’odi

més més més més

gran, gran, gran, gran,

de ferac de tres tassa a l’estiró

desventura. avemaries. culleradetes. de la mort!

L’odi més gran, que té destinatari. Ferocitat i lluminositat van de la mà on cremen els teus ossos! Afegiré més foc a la foguera on cremes tu, on cremen els teus ossos i els dels teus fills, la raca maleïda!

187 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL

A

QUELLA mort que no trobarà aquella mort, excedida, a cabassos, serà la mort del rei Felip V, serà una mort del tot inacabable. Es es es es

morir& morir& morir& morir&

terme,

a poc a poc al llit, irremisiblement, un glopet cada dia, de mort inapel-lable.

Es morir& lentament, a poals, a poc a poc, inexcusablement, mai no del tot i sempre a poc a poc. Serà una mort de lenta cullereta, serà una mort com un xarop benèfic, serà una mort de cara a la paret.

188 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL

V

ATIVA, T’esperen jorns T’espera el lloc Bollirà el mar

pren la corbella a la mà! de llum consolidada! il-limitat de feixos! com la cassola en forn!

Precipita& amb tanta llum sagrada, com a un barranc, al teu futur de gloria, et cante a tu, oh ciutat del passat; vers un futur de collita i camí! T’espera el solc i t’espera la lloma, el clar matí de llum adelantada, la clara nit d’egregi epitalami! Vindràs amb mi, perquè jo vull que vingues, i encendràs focs sagrats dalt els balcons i sabran tots els navegants on ets!

189 © faximil edicions digitals 2003


T

OT el futur els tens a les entranyes! Tot el futur i tota l’energia. Has parit molt, amb les cuixes obertes, i has espargit els teus fills per la terra.

Com un grapat compacte de metalls, com un grapat exasperat de béns, et veig a tu, mare de fills futurs, ventre rodó de futures collites. Has parit molt, agafada amb les mans al ventre ple, ajaguda al teu marge, fills vencedors de la mateixa llum. Has parit molt, oh tu, mare rupestre! Jo et vine a dur una espiga només i a dir-te el nom sagrat de la collita!

190 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL

La sendera

191 Š faximil edicions digitals 2003


LESPILL

M

‘ACLAME a tu. mare de terra sola. Arrape els teus genol& amb ungles brutes. Invoque un nom 0 secreta consigna, mare de pols, segrestada esperanca. Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m’agafe a tu, os que més estimava i cante el jorn del matí illimitat. El clar camí, el pregon idioma, un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, illuminant, entere, un bel1 futur, una augusta contrada!

192 © faximil edicions digitals 2003


VI11

S

ERAS seras el solc seras la fe i seras l’amor Seras seras seras seras

el rent que fa pujar i seras la collita, la medalla oculta, i la ferocitat.

el pa,

la clau que obre tots els panys, la llum, la llum illimitada, confí on l’aurora comenca, formen& escala illuminada!

Seras l’ocell i seras la bandera, l’himne fecund del retorn de la patria, tros esquincat de l’emblema que puja. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves

sempre!

193 © faximil edicions digitals 2003


1x

D

UR fonament, clara seu de la pàtria, vent com I’acer, llum estigmatitzada, rodó, rodó, bocf de llum profunda, terra de pa i vinya insuperable. Dic el teu nom i lentament mastegue l’afany dolgut, la pàtria perduda, el bé més gran, la sòlida ventura, el tron profund, dinastia del vi. Perdut, perdut. Perdut com solc antic, com solc perdut, com moneda o medalla, com marbre coix, lletanies que tornen! Tornar& el temps, al cap del temps, segur. Sobre aquest nom edifique la patria! Seguirà el temps, la ventura infinita.

194 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


E

L LLAMP 1 LA SAGETA DELS RECORDS

(3armelina Sánchez- C ut illas

E

RA diumenge, i de bon matí anàrem a missa a casa del marqués. Encara que el temps tot ho abatolla i juga amb els nostres records com si jugàs amb aqueixes pilotetes que venien als porrats, a@ sí que h9 recorde molt bé. Aleshores jo sempre tenia alguna d’aqueixes pilotes, o pels calaixos de qualsevol moble o al fons de la butxaca del meu davantalet, perquè, com que estaven fetes de llenques de pell, duraven molt. 1 es veu que abans de fer les pilotes tin-

taven les pells; unes més clares, altres més fosques. Abans de tallar i de cosir els retallets. Però el miIlor de tot era el tros de goma que duien penjant, com si fos un sogallet però de goma. 1 tu li feies una anseta a I’altra punta, i passaves el dit per dins i ja podies tirar la pilota que sempre tornava a la teua mà. Per això pense que el temps fa el mateix amb els nostres records: els tira, els rebota contra un mur, cauen a terra, però sempre tornen a la mà del temps. 1 la mà del

197 © faximil edicions digitals 2003


WILL temps, sense saber com, se’ns fica al cap i al cor i entre les artèries i la carn. En eixir de la capelleta on feien la missa, l’amo de casa li va dir a ma mare que un general s’havia sublevat contra el Govern, i que la tropa de moltes ciutats el seguia i la d’altres ciutats no. 1 ma mare va dir: «Pepe, por Dios, no me asustes.» 1 a poc a poc ho vam saber. Vam saber que es@vem en guerra, i els grans deien que la guerra havia partit Espanya en dos trossos. 1 jo primer em pensava que els soldats havien fet un reguero tan llarg que aplegava de banda a banda del mapa; una llenca d’Espanya damunt i l’altra part de baix. 1 per fi un dia vaig saber el que volien dir. Les campanes de l’església i les del convent van emmudir, i el mateix airet que adés ens duia la seua veu amable, ara escampava per sobre nosaltres un silenci espés i amarg. Calent. L’escampava per totes les coses, i pels dies i les nits d’aquell inacabable estiu, Les campanes i el sucre. De tots els quemenjars allò que primer va desaparèixer va ser el sucre blanc, i de la botiga del tio Ximo el Veler, que era la millor del poble, ens enviaren sucre roig, que també li deien sucre moreno i feia un gust com el d’aquells bastonets de puro moro que tots els menuts ens compràvem en eixir d’escola i de costura. Gust de puro moro i de melassa, tot barrejat. Pero estava tan humit com la sal, perquè el paper d’estrassa d’embolicar-lo sempre aplegava a casa banyat. 1 als maldecaps de la falta del sucre i de la fugida dels rectors

del poble, s’afegia el maldecap del capgirament del món. Els pares tothora estaven plegats i parlant de la guerra: «Aquí en la finca, y atrapados como ratones», deia mon pare. 1 ma mare: «Santo, Santo, Santo, Señor Dios de los Ejércitos.» Pero els meus germans i jo passàvem el dia asseguts al marge de la carretera, cametes penjant, per dir adiós als camions que creuaven per davant de nosaltres plens d’homes amb escopetes i banderes estranyes. Homes que se n’anaven a fer la guerra amb espardenyes de careta i camises a ratlletes blaves i grogues, a quadrets negres i blancs. I ma mare: Carlos, la primera doncella se nos ha despedido., Per la mar que teníem tan propet, la mar nostra i casolana, de vegades passaven algunes embarcacions costejant, pero eren diferents de les que havíem vist sempre, com si estiguessen plenes d’enormes taques de pintura, i encara que ja hagués tancat la nit, caminaven sense llums. Disfressades i a fosques, per tal d’amagar-se dels avions enemies. Els grans tenien tanta por que sovint s’oblidaven de nosaltres. Era com si la guerra ens haguks fet l’obsequi d’una immensa palpable llibertat, i en gaudíem tan intensament com un grapat de merles o de gafarrons o de paixarells engabiats, als quals els haguessen obert un dia les portetes, de les gàbies. Pero aco de la por va ser mes endavant, perquè els primers trenta dies s’escolaren com si no res; com si fos una guerra improvisada sense avions ni soldats dúniforme, sense posar-se d’acord els que aleshores manaven. El que volia se

198 © faximil edicions digitals 2003


n’anava al front i el que volia se’n tornava, i em sembla que la gent no s’aclaria massa bé. Jo tampoc no m’aclaria amb allò que deien els diaris: que si los rebeldes facciosos, que si la España leal, Mes de mig poble estava de la part dels rebels, i els meus pares també, pero tothom feia com que no, o s’ho callava. Nosaltres seguíem anant al bany tots els matins, al mateix Iloc de sempre, i, encara que no he tornat mai mes per aquel1 racó, recorde que era una badieta a recer del penyal de Capnegret, amb un tros de platja per si un cas volies entrar a la mar caminant, i un altre tros fet de roques que ens servien per a tirar-nos a I’aigua com des d’un trampolí. Enfront de les roques, pero una miqueta mes alta, s’alcava la casa del tio Sollo, al costat dún camí vorellat de canyars per la part contraria a la mar. Les roques que ens servien de trampolf tenien clots, i en haver una miqueta de mar pujava l’aigua per damunt i en acabant se n’anava al seu puesto, pero sempre restava un poc d’escuma per no haver pogut retornar a la mar, i en esvanir-se aquesta bromera es convertia en bassetes d’aigua que omplien els clots i es desventaven al sol. Quan les bassetes estaven a punt d’endurir-se eren

transparents com els mira&, i en estar seques del tot semblaven Ilesques de gel. A voltes un carranc xicotet, dels que vivien a les roques, es quedava presoner de l’aigua-sal dels clotets empedrida i brillosa. La dona i les filles del tio Sollo, amb mocadors negres al cap, s’asseien a la porta de casa, a l’ombra d’un’ canyís que feia d’emparrat, pero sense parres; de tant en tant alguna d’elles deixava regolar a terra la sàssia que havia d’adobar, i es quedava amb la mà on duia l’agulla de fer malla en alt, els ulls parats mirant la mar. Miran&nos. Un dia van vindre tres o quatre homes dient que eren del Comité de I’Olla, pero a mi em semblaren els mateixos que venien altres voltes fent el paper de Clavaris de les festes de sant Lloren9 o de sanI ta Bar-bara. Clar que aquests d’ara duien penjant dels muscles les escopetes d’anar de cacera, i els d’abans sempre aplegaven amb el seu sant al9at a una capelleta tota de fusta, Ilevat de la part de davant que feia de porteta i era de vidre per poder mirar la imatge, com les caixetes de soterrar els albat s, que també tenien un vidre per a vore l’angel amb la seua mortalleta de tarlatana. 199

© faximil edicions digitals 2003


tESPILL Des de les branques mitjanes de la figuera gran -la de les bacores- jo els mirava ben acubilada entre les fulles verdes, obertes al ventijol i tremoloses com a ventalls estranys. Jo els mirava perquè aquel1 arbre que creixia a la vora dún marge, alcant-se per sobre el pla que voltava la casa, era la meua talaia. 1 per un instant vaig oblidar-me del homes del Comité, per a recordar una vegada més aqueixa dita segons la qual les dones crianderes no podien passar dessota una figuera, perquè tot just se% torbava la llet i en acabant se’ls secava, 1 el monyicot en dejuni. Per la branca on estava asseguda, avancava una ratlla de puntets negres salvant tossudament els nusos de l’arbre, els pelats de la corfa, les palletes que jo posava per ‘tal de desviar aqueixa processó. Pero com que seguien i seguien inexorables, i ja estaven a punt d’enllestir el pujo1 de la meua cama, llevant-me una espardenya vaig comenqar a espolsar formigues. Era la meua guerra particular, perquè si els grans en tenien una, jo també tenia la meua. Ara ho pense i el cuquet de la consciencia encara em furga, perque jo seguia la desfeta de les formigues sense posar esment en la visita d’aquells homes. Pero de sobte les veus d’ells i les de mon pare em sacsejaren, i vaig comentar a escoltar la conversa. El Coixo, com a president del Comité de l’Olla, duia un paper mig arruat i tot ple de signatures i de segells fets amb tinta violada. 1 el paper era una ordre manant que ma mare havia d’anar tots els dies a un magatzem a pelar i a triar ametles. Mon pare

els proposà d’enviar la cuinera en compte de la seua dona, si un cas la collita era abundosa i els feia falta ajuda, pero com que ells no van voler els amolla un discurs molt llarg; primer que tot va dir que era republica per tradició, perque tots els del seu poble eren republicans de pares a fills, en record de la primera República. Després va parlar duna revolució anomenada la Gloriosa, i per fi va arribar a la guerra dels francesos i no sé que més, que se la sabia molt bé perquè aleshores el1 era a París. Els va explicar tot allò de les bombes, de les coses de menjar racionades, i d’un carió molt gran que es deia Berta com si fos una dona. 1 encara va afegir que no sabien en quin desgavell s’havia clavat el Govern i ens havia clavat a tots. Els homes del Comité, amb els ulls mirant a terra, callaven i, en haver acabat de parlar mon pare, el Coixo, dirigint-se als seus companys, va dir: «vone». Pero l’endemà ma mare va haver d’anar a allò de les ametles, i jo vaig sentir una sensació estranya dintre meu, com si tota la solitud del món i tota la desemparanca de les criatures estiguessen ajocades al meu Cor. 1 això em va fer pensar si les xiquetes dels treballadors també es trobarien soles i desemparades, quan les seues mares se n’anaven a treballar. 1 en estar a punt d’eixir del nostre camí i d’enfilar la carretera cap al magatzem, mon pare li va dir: “por el bien de todos, ten prudencia». Pero ni prudencia ni res, perquè en compte de fer com el rector de Calp -«senyor moro no em mate, que jo renegaré»-, ma mare lle-

-200 © faximil edicions digitals 2003


LESPILL vava les corfes de les ametles al compas del Cuntemos al Amor de los Amores, cantemos al Señor. . . A les senyores del poble no les portaven a treballar. Als senyors sí, i als pocs estiuejants que encara quedaven, també. Pero tot era un desficaciament, i les dones més velles no volien morir-se, perquè deien que sense rectors ni creu alcada ni el tocar de les campanes a mort, els enterraments semblaven soterrars de gossos. Les dones més velles d’allà dalt, del Fornet.. . de Bellaguarda... , pero jo estava desvanida per no haver d’anar a confessar-me amb don José, el vicari, que a saber on s’hauria amagat. Aleshores, els meus germans i jo tampoc no havíem d’estudiar, i no com els altres estius, sempre voltats de mademoiselles i de preceptors, perquè I’últim professor que vam tindre se n’anà voluntari al front. Amb tot, apreníem moltes coses; paraules desconegudes o paraules que adés volien dir una cosa i ara les feien servir per expressar idees diferents. Així vam aprendre l’exacte sentit de caído, incautado, paseo, requisado, rebelde, leal, hambre, fam... 1 els himnes. Qualsevol guerra, qualsevol revolució té el seu himne, pero no sé si la música i els versos neixen del

fet guerrer, o si es aquest el que comenta i brolla només eixir dels Ilavis del poble les primeres estrofes, sempre bellíssimes, dún cant de llibertat, d’independència. Quan proclamaren la República mon pare ens va ensenyar La Marsellesa, «Allons enfants de la Patrie / le jour de gloire est arrivé...», pero llevat de la sonateta, i que la cantàvem per la platja quan anàvem els meus germans i jo a I’Olla, a casa del tio Joan Patilla, no me’n recorde de res més. El tio Patilla era mariner, i vivia entre Capnegret i l’Olla, pero a la mateixa platja, molt propet de la cova del Frare, i sempre ens deia: ajo sóc Iliberal com el vostre papa». La casa del tio Patilla quedava una mica Iluny de la nostra, per això havíem d’aguardar a fer-li la visita que vingués a cosir Angeleta la Berganta, la qual, en sentir que sonava a l’església del poble el primer toe al rosari, plegava la feina i ia passejar! Quan arribàvem, el tio Patilla ja ens havia tallat unes canyes del seu canyar, verdenques i sense desfullar. 1 nosaltres, amb les Ilances-canyes, pegant voltes a l’entorn de la casa i de la cisterna, per les vores del forn de coure i del corral, pujant a la barca que s’assecava al sol amb la carena encara humida: Marckons, mar-

201 © faximil edicions digitals 2003


EESPILL chons . . . En acabant, berenàvem. La tia Patilla posava una tauleta a la porta de casa, amb el porró de vi al mig i una plàtera plena de llesques de pa, el setrill de l’oli i un polp d’aquells que, ben salats, posaven a secar al sol penjant dún clau a la par-et que mirava cap al Morro de Toix, que es el punt per on primer trenca el dia. El tio Patilla no entenia el francés, pero li agradava el nostre himne. Els del Comité del poble volien que tot Capnegret i 1’011a i la Galera, fins aplegar al Collado, depengués d’ells. Els de 1’011a digueren que no i van crear el seu Comité. Uns i altres eren els descendents dels fundadors dels xicotets Regnes de Taifes, i ara sense saberho feien el mateix que els seus avantpassats. Per això, a les columnes de pedra que amb un reixat de ferro tancaven l’entrada al camí de ma casa, vora la carretera i enfront mateix de l’hostal del tio Catalí, els de 1’011a van escriure amb pintura negra, lletres grans: «INCAUTADO POR LA UGT». Ho van fer mullant una bronja d’aqueixes d’emblanquinar, en un pot de pintura, i com que de cada lletra s’escolava una goteta del suc, tot va quedar ple de regalims negres que queien a terra a poc a poc. El degotall de les columnes va trigar a secar-se. Els meus germans i jo anàvem tots els dies a vore si ja s’havia endurit la pintura; i per a saber-ho de cert, en compte de ficar-hi el dit damunt, li tiràvem les pedres més xicotetes de la grava del camí, les quals es quedaven apegades als escorrims com es queden les mosques sobre un plat de mel. 1 davant d’aquelles lletres mal

tracades romaníem en silenci, els tres pensant el mateix pero sens saber com dir-ho, fins que el més menut va dir: el tio Patilla ho hauria fet més be. 1 era que el nostre amic, mort de feia poc, pintava barques, i tots tres ens recordàvem de quan va repintar la seua: la roda de proa, les escoes, la quilla, l’agulla, el botaló, i a popa, entre I’obra morta i la pala del timó, el nom de la seua dona, el nom de la barca.. . «Ayla,. 1 ara, asseguts al marge de la carretera i aprenent els himnes que cantaven els guerrers dels camions també el recordavem: Hijo del pueblo, / te oprimen cadenas / y esa injusticia no puede seguir / si tu existencia es un mundo de penas / antes que esclavo prefiere morir... A mi el que mes m’agrada de tots era el que deia: A las barricadas/ vamos a luchar.. ., pero fa tota una vida que no l’he tornat a sentir i n’he oblidat la resta; nomes guardé, a la memoria, que aquells himnes empentaven els homes a la guerra, els empentaven a mort. Els xiquets no enteníem massa bé allò de la guerra dels grans, encara que també ens van escriure el nostre cant: . ..no tememos la muerte, / es la ley del fuerte / vencer 0 morir... L’únic que enteníem era que la mort s’ajocava molt propet de nosaltres, i que qualsevol dia la veuríem aplegar sorgint de la carretera, de la platja, tossals avall, pel camí de la via.. . Alta i escanyolida, la mort s’assemblaria a la tia Batallara, la mare de la Bacallareta, amb les faldilles mig espentolades, un mantó corcat caient-li pels muscles i el mocador negre al

ia

202 © faximil edicions digitals 2003


cap. La mort era lletja i vella i famolenca, i ara els grans en compte de fugir-li la cridaven. 1 en aplegar la nit -part de dia, nosempre en aplegar la nit, comencava a envair-me la por, perquè diu que aquells que no morien al front o de les bombes que tiraven els fascistes des d’uns avions que la gent anomenava puvas, moririen als vorals de les carreteres, dels camins, trets dels seus Ilits pels milicians. Segurament per tot acò, Joan Baptistet el Mais, un marineret amic del meu germà, no parava de dir-li ucarlitos, aneuvos-en, aneu-vosen d’acía. Pero mai no va valer explicar els motius de la seua cabòria. 1 aleshores va ser allò de les bambes. L’home del pa venia tots els matins pel caminet de darrere de casa. Anava de porta en porta amb les anganelles del matxo ben plenes de la primera pasterada que treien del forn de la placeta de la Creu, i en haver venut l’últim rosegó, se’n tornava al poble. Pero aquel1 dia, en eixir la fadrina amb la cistelleta del pa i el tovallo1 d’embolicar-lo, el tio Flequer li va dir: trles bambes s’han acabat i els rotllets d’aiguardent i els pablancs,. 1 els pablancs eren els panets del desdejuni i del berenar. Aixo va dir, i que, si a ma ‘no ve qualsevol dia, també ens quedariem

sense pa. Pero tots. pensàvem que el pa no s’acabaria mai com la llum del sol o l’aigua de la mar o l’agret que neixia als horts dels tarongers i era com un llit verd, suau i frese. 1 sí. A poc a poc la mola del molí va perdre el seu ofici de rodar, i s’omplia tota de teranyines, de molsa, d’un te1 d’humitat boirós i quiet. 1 la fabrica del carrer de la Mar, «Hijos de José Lopez Harinas y Piensosn, la feien servir de magatzem de les coses que enviava el So>orro Rojo Znternacional: pots de llet i de carn, algun sac de llentilles, llaunes de confitura i robleta d’hivern. Tots aquests regals 0 almoines eren per als xiquets, per a les dones a que estaven punt de parir, .i només les repartien que als Casals deis Partits i entre els seus associats. Per això nosaltres i tots els senyors del poble, que un poquet abans de comentar la guerra érem pandorgos i ara érem fascistes, segons l’opinió dels que feien el repartiment, no rebíem ni les engrunes. 1 tot acò diu que ho enviaven des de Mèxic i des de Rússia, las Naciones amigas de la España leal. Pero l’altre tros d’Espanya també tenia les seues nacions amigues, particularment Itàlia i Alemanya. 1 contaven que sempre que els avions dels fascistes bombardejaven Alacant, uns cre203

© faximil edicions digitals 2003


uers alemanys amb les llums apagades aguardaven entre les ombres el retorn dels aeroplans, els quals, una vegada parats sobre les cobertes, carregaven mes bombes per a deixar-les caure una altra volta sobre la ciutat. Unes naus de guerra ocultes entre la foscor de la nit i el silenci de les màquines parades, pero que algú va vore per la mar de Benidorm, de Campello, de Torrevella. Aixo deien.. . 1 altra volta ma mare: «Carlos, la segunda doncella se nos va.» 1 que com ho faríem, només que amb la cuinera. Gràcies que al cap d’uns dies va vindre ma tia amb dues monges disfressades de dona i, segons ens va dir, era per demanar-nos que les tinguéssem a casa com si fossen les nostres fadrines de bon de veres, per tal de salvarlos la vida. 1 va afegir que no ens havia de fer nosa el fet de tindre persones així, treballant per a nosaltres, perquè, als convents, les monges que entraven donant bona cosa de diners com a dot eren les monges senyores, i les que no podien donar res eres les monges que feien de criades de les altres. 1 es veu que aquestes -pobretes!no havien donat ni un diner ni una filosa al seu convent. Primer va ser un embolic, perque no sabíem si dir madre o sor o hewnana, pero, com que havíem de dissimular per si un cas aplegava algun milicià, vam triar el mes senzill i les cridàvem pel seu nom: la mes vella, que es va ficar a la tuina, era Irene; la més jove, la mes simpàtica, la mes alegre de les dues era Teresa, i feia tota l’altra feina de la casa i m’ensenyava de parlar el base. M’ensenyava l’himne de la

seua terra, de la seua raca: «Gora euzkadi gora beti / gora Sabino Arana Goiri: / jaingoikoa leguisarru / gora euzkotarru.. .» També em centava coses d’allà del seu poble, i d’un arbre tan gran com una casa de dos pisos. Un roure. Sí, cree que era un roure vellíssim. 1 una altra paraula desconeguda, ensenyorint-se de tots nosaltres: sucedáneo. Més ens haguéssem estimat no haver-la sentida mai, i els xiquets ens preguntàvem per que els homes inventaven aquestes paraules o les dessoterraven per a donar-los vida novament. Les garrofes eren el succedani del xocolate. La dacsa, el sègol, l’ordi, el mestal1 i fins i tot el segó, eren els succedanis del pa.cãndial, aquel1 que eixia del forn; blanc i tou per dins, amb la corfa daurada i els talls de les vores convertits en uns reganyats 0 cavallonets que eren la part més bona de tota la peca. Les bledes, ben fregides amb ceba i uns pessiguets d’orenga, servien com a succedani de les botifarres. De les corfes de les faves no recori de quina cosa fèiem, pero amb els mitjans, que abans es pastaven amb el menjar de les gallines o li’ls tiraven a grapats, ara s’amanien bons calderos d’arròs fadrí. El temps passava i ja no era estiu, pero sentíem una calor apegalosa, que enardia els homes com un vi enverinat i els empentava a matar, a deixar-se morir ells mateixos per una causa perduda. Una calor estranyament espessa. Per aixo, quan ens va aplegar l’avís que venia cap el poble la Columna de Hierro, marcant el seu pas amb un reguer de foc i de mort, pegàrem a fugir. No sé com vam poder acon-

204 © faximil edicions digitals 2003


IIESPILL seguir el salconduit que ens demanarien al control del Mascarat i als que n’hi havia a l’entrada i l’eixida de tots els pobles. Vam dir que mon pare estava molt malalt i volia morir-se a ciutat. A Miquel el Pelut li diguérem tota la veritat, pero malgrat això va voler dur-nos en el seu auto. Quan arribàvem al Collado va passar per damunt de nosaltres una esquadrella d’avions. Primer ens vam esglaiar, pensant que eren pQvas que venien a descarregar sobre la carretera, pero tot seguit els meus germans comentaren a dir: «son Katiuskas y Chatos y Moscas, son de los nuestros». 1 ma mare, com si parlas amb ella a soles, repetia una vegada i altra: «Dios mío, (hasta dónde hemos de llegav?u, perquè es veu que no es podia avenir del fet que els seus fills diguessen nuestros als avions que ella considerava enemics. Jo mirava els avions, com s’endinsaven per damunt del Penyal d’Ifac, per damunt de la mar, i podia escoltar el soro11 dels motors, com si cadascun tingués dintre seu un cor patint. 1 quan ja no es veien

x

ni com a puntets negres escampats per sobre la blavor del cel, encara sentia Iéstranya amargor d’aquell batec. Després vaig oblidar-me dels avions i pensava en totes les coses que vam haver de deixar car, llevat de les joies de ma mare, no portàvem ni una muda. Les joies repartides en uns mocadors, i els mocadors ben Iligats, i ella i la cuinera i les monges-dona alcant-se’ls dins del si. Jo també volia dur un farcellet d’aquells, pero totes es reien de mi, i la cuinera va dir que encara era xicoteta, i havia d’aguardar a tenir un tossalet a cada banda del pit per-que se’m fes al mig el regueró del si. Tantes coses com ens deixàrem darrere, tantes coses perdudes, i ara tan sols recorde la caseta de les nines, el cavallet de cartó, la pilota gran, aquel1 tren amb túnels al mig de la.via i poblets i arbres als costats, les barquetes de vela..., perquè, a l’igual dels altres xiquets de la guerra, els meus germans i jo mai més no tornaríem a tindre joguets.

rc x

205 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


CESPILL

JOSEP RENAU, ARA 1 ACÍ Isidor

Balaguer

Els crítics ja donaran noticia artística, autoritzada, sobre Josep Renau. Jo voldria, simplement, suggerir amb brevetat la seua importància en la recomposició cultural del País Valencia, a partir de noves condicions, encara precàries, encara abusivament ancorades a Pa situació anterior però, tanmateix, innegablement noves. En aquesta avinentesa de recomposició, Renau pot jugar un paper de gran significació. No perquè siga un «valencia iHustre»: no és la categoria de l’artista, sinó el caràcter d’aquesta categoria, el que importa per anar resituant els elements de la nostra cultura. Que ell siga famós i universal no converteix tots els valencians en famosos i universals. Aquesta forma de recuperació, esportiva i banal, no té res a veure amb una possible formació cultural-nacional. No podem inventar-h0 tot, ni viure de la nostalgia mal rememorada del passat. Ens vindrà bé un testimoni viu de l’intent fet durant un altre inici, més esperancat que efectiu, de llibertat. Sense defugir la referen-

cia a I’espai buit, al temps perdut, al tal1 traumàtic que per a nosaltres representen els anys de la foscor i de la mediocritat, necessitem un «nostàlgic del futur», com a Renau li agrada de dir. IZs en aquesta perspectiva que el retorn, a penes inicia& de l’artista, cobra tot el seu valor. Per top sar-lo amb unes dades puntuals, recordarem que 1978 fou, en molts sentits, un “any de Renau»: publicacions, exposicions, homenatges i retorn de la seua obra així ho certifiquen. EXPOSICI~ A MADRID

Com ja havia fet amb Joan Miró i Josep-Lluís Sert, la Direcció Generail del Patrimoni Artístic, Arxius i Museus, del Ministeri de Cultura, va realitzar a Madrid, en els mesos de maig i juny, una exposició antològica de I’obra de Renau, que comprenia pintura i gràfica, cartells, fotomuntatges i projectes de pintura mural. IJi havia produccions datades entre 1920 i 1978, cinquanta-vuit anys

209

© faximil edicions digitals 2003


d’activitat incansable, des dels primers quadres de genere als murals que actualment realitza per al Centre de Cultura de Halle-Neudstadt (República Democràtica Alemanya), La mostra permetia, dones, el reencontre global amb l’extensa i diversa activitat plàstica de Renau. Amb aquest motiu hom edita un catàleg ben interessant, amb textos de Valeriano Bozal, Tomas Llorens, Manuel García i García i el mateix Renau, i amb reproduccions d’obres de les diverses etapes de la seua activitat creativa. FUNDACI~ JOSEPRENAU L’artista va expressar fa temps la seua voluntat de donar el conjunt de la seua obra al País Valencia. Per tal de tenir-ne cura i vetlar per la conservació i exhibició, el 10 de novembre de 1978 es va constituir la Fundació Josep Renau, la qual queda formada per les segiients persones: Josep Renau, Andreu Alfaro, Ferran Vicente-Arche i Domingo, Isidor Balaguer, Ricard Rosso, Eliseu Climent, Joan Fuster, Josep Fibla, Vicent Andrés Estellés, Joaquim Mufioz Peirats i Rafael Solbes. Aquesta institució vingué dotada, en principi, per cent-cinquanta obres del pintor. En gener de 1979, la Fundació va obtenir una subvenció de cinc milions de pessetes, concedida per la Direcció General de Difusió Cultural del Ministeri de Cultura, de la qual és titular Eduard Ballester Giner, valencia que en tot moment mostrà el seu interés pels objectius de la Fundació i per donar a conéixer edensament Il’obra de Renau. HOMENATGE El 9 de juny de 1978 se celebra a Valencia un sopar d’homenatge a Jo-

sep Renau i a Vicent Andrés Estellés. Al primer, pel seu retorn i per la seua decisió de llegar la seua obra al País Valencia; al segon, pel recentment concedit Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En acabar el sopar, parlaren Joan Fuster, Tilbert D. Stegmann (catedràtic de literatures romaniques a la Freie Universität de Berlín i organitzador de les Setmanes Catalanes d’aquella ciutat) i els homenatjats. Entre els assistents hi havia diverses personalitats: Mfons Cucó, Emèrit Bono, Josevicente Mateo, Muñoz Peirats, Francesc de P. Burguera, Adolf Pizcueta, Josep Bevià, etc. Van expressar la seua adhesió a I’homenatge els següents partits polítics: PSPV, MCPV, PCPV, UDPV, PDYPV, PSUPV, PTPV, ORT, LCR, OC-BR, PSAN, PSP, PSOE, AC, PCT, JCT, JSAN i d’altres; també, el PSUC. Igualment s’adheriren les centrals sindicals CCOO, UGT, USO i CNT i d’altres institucions, entre les quals cal destacar Teatre Estable del País Valencia; revista La Calle; Omnium Cultural; Consell Nacional Català; Centres Excursionistes de Valencia, Castelló de la Plana i Torrent; El Micalet; Consell del diari Avui; Associació d’Escriptors de Llengua Catalana; CoMegi de Doctors i Llicenciats de Valencia i de Castelló; Departament de Lingüística Va.lenciana; Coordinadora d’Associacions de Veins; Campanya Carles Salvador; Consells Populars de Cultura Catalana; Estibadors ,de la Marítima i Terrestre; Gremi dArtistes Fallers; Agrupació de Falles Populars, etc. També s’hi adheriren centenars de personalitats de tots els Països Catalans, a títol individual. La Comissió organitzadora de l’homenatge era formada per Andreu Alfaro, Maria Beneyto, Josep Bonet, Beatriu Civera, Eliseu Climent, Equip Crònica, Joan Fuster, Vicent Peset, Ramon Pelejero Sanchis, Ricard Ros-

210 © faximil edicions digitals 2003


so, Carmelina Sánchez-Cutillas, Manuel Sanchis Guarner, Trinitat Simó, Vicent Ventura, Ferran Vicente-Arche i jo mateix. LLETRA AL PINTOR VALENCIA JOSEPRENAU

Amb aquest títol es va publicar un llibre de poemes de Vicent Aendrés Estellés, amb una «postdata% de Joan Fuster. El volum és una mena d’homenatge literari al pintor, l’expressió del gaudi pel seu retorn i, alhora, una mena d’informe sobre el país al qual torna: el seu. Els poemes estan datats en 1973-1976. El text de Fuster és encara un informe més explícit sobre la realitat valenciana que Renau, exiliat, no ha pogut viure. LA BATALLAPER UNA NOVACULTURA

Amb aquest títol s’ha editat en 1978 un recull de treballs de Renau, esparsos en diverses revistes i un d’inèdit. La part més important del volum és la ver& catalana del pròleg redactat per I’autor per a l’edició facsimil de la revista Nueva cultura; es tracta d’un document de primer ordre, tant per a conéixer bona part de da biografia de Renau com per a estudiar el moviment de renovació artística i intellectual que durant la dècada de 1930 gira entorn de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris, PAlianca d’InteRectuals en Defensa de la Cultura, Acció d’Art, etc. L’edició de La batalla per una nova cultura duu una introducció amb la biografia de Renau i un apèndix (amb cronologia i bibliografia), obra de Manuel García i García. Porta també diverses illustracions d’interés. En da publica&5 va collaborar la delegació de Valencia del Collegi Oficial d’drquitectes de Valencia i Múrcia.

Ex~osIc16 A VALENCIA

Organitzada per la Direcció General del Patrimoni Artístic, Arxius i Museus, del Ministeri de Cultura, 1’Exposició Renau s’inaugurà el 12 de gener del 1979. Estava installada a <la sala d’exposicions del Museu de Belles Arts de Valencia. El muntatge de la mostra estigué a càrrec de Manuel García i García, autor també del catàleg (en cata% i castellà). A l’acte d’inauguració assistí el president de la Fundació Josep Renau, Joan Fuster. El conjunt de les obres exposades corresponia, amb algunes minves, al de l’exposició de Madrid. La mostra, clausurada en marc, va constituir un poderós centre d’atracció per a’l públic. El Collectiu Mestre Ripoll i el pintor fManue1 Boix confeccionaren una guia de I’exposició, destinada a visites escolars, de lla gua1 es féu una doble edició, en cata15 i en castellà. EL PRbXIM RBTORN

La segona setmana de marc es va desplaGar a Berlín una comissió destinada a concretar i preparar el retorn de l’artista. La componíem Eduard Ballester Giner, Ricard Rosso, Eliseu Climent i jo mateix. Durant dos dies vam treballar amb Renau en el càlcd de tot el que amb el1 havia de venir al País Valencia (biblioteca, arxiu, llaboratori, etc.). Finalment es fixà el mes de maig com a data definitiva perquè el pintor s’installe novament a Valencia, després ,de quaranta anys. UNA CONCLUSI~

Renau, ‘des de l’exili, sempre ha mantingut ds contactes amb el País Valencia, tant com li era possible. Des que en 1976 va Itornar-hi per participar en la Mostra d’Art Actual del

© faximil edicions digitals 2003


País Valencia realitzada a Morella, ha efectuat nous viatges, exposicions i preses de contacte amb la nostra reaPita& culminades amb la donació de la seua obra artística. Haurà pogut comprovar -jo així ho creeque el grupet d’avancada dels anys trenta tenia raó. Que el procés, al capdavall, resdta real, resulta viu. Si altra cosa no, almenys resulta possible. 1 que la literatura, l’art, les idees, tenen una permanent forca (més enllà del goig de l’esperit, que no es pot menysprear) a condició de no distanciar-se massa de les preocupacions quotidianes, dels problemes de la realitat i de aa vida. Inaugurat a la pi-e-guerra per un grapat de valencians, inquiets pel país i per la seua gent, aquest procés queda lluny

del jocfloralisme i d’altres manifestacions, quasi sempre xovinistes, tothora consentides pel centralisme. Troba la seua continuïtat en aquells que, sense cap pretensió de passar a la historia, han reiniciat la tasca aclaridora d’explicar que és el que passa en aquest espai en que vivim els valencians. Sols que ara, aquest nou grapat d’homes que reprenia aquella tasca amb llibres, amb pintades (el pintor Renau era lluny) i amb corregudes davant ‘la policia, troba un poble que canvia, troba un ressò popular i un sector social interessat en la qüestió, perquè s’ha acostumat a interessar-se per la llibertat, a forca de desitjar-la, després d’aprendre que sense ella no hi ha cultura, no hi ha País, no hi ha poble, no hi ha res. .

DESENVOLUPAMENT DEL PRIMER SYMPOSIUM INTERNACIONAL D’ENERGIA SOLAR 1 HABITAT Ignasi Blanco López (Arquitecte organitzador) La ciencia de l’energia solar, del seu aprofitament i possibilitats d’aplicació (sobretot a baixes temperatures) en el camp de l’arquitectura, ens mena a considerar-la seriosament com a font molt important d’energia en un país com el nostre -que depén energèticament de l’estranger-, amb grans possibilitats, per altra banda, per rebre ,una gran quantitat de radiació anual. Sensible, dones, a aquesta problematica, el Centre de Serveis i Informes del CoRegi Oficial d’Arquitectes de Valencia i Múrcia organitzà aquest 1 Symposium d’Energia Solar i Habitat amb la collaboració de la Càtedra de Termodinknica de I’ETSI

de la Universitat Politècnica. S’intenta donar una visió amplia de l’aprofitament d’aquesta font energètica i de la seua incidencia en la concepció de l’hàbitat. En aquest sentit el Symposium -que es desenvolupà als locals de la Universitat PolitiXnica, del 29 de maig al 3 de juny de 1978- s’exposaren les bases del coneixement de la radiació solar, els dispositius generals de transformació, els aspectes econòmics i les possibles vies d’aplicaci en I’arquitectura. Després de la inauguració oficial a càrrec de l’ikstríssim senyor degà del Collegi Oficial d’Arquitectes, Filibert Crespo, dilluns 29 de maig, a les 17’30, va comentar el primer cicle 212

© faximil edicions digitals 2003


liESPI de conferencies, que tractà sobre els aspectes generals de l’energia solar, amb la intervenció de Juan Tembour-y, director del Centre d’Estudis de I’Energia, amb la ponencia «Futuro de la Energía solar en España,; José Antonio Martínez Lozano, professor del Departament de Termologia de la Facultat de Ciències de Valencia, amb la ponencia <rFundamentos del aprovechamiento térmico de la Radiación Solar,; Diego Tinaut, investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Madrid, amb la ponencia «Distribucián de la radiación solar en España. Su utilización en sistemas pasivos~. Al dia següent, a partir de les 10’30, i com fou habitual als dies successius, hi hagué una taula rodona amb la collaboració dels conferenciants del dia anterior i sobre el tema general tractat. A la vesprada ‘del dia 30 s’hi tractaren temes més concrets entorn dels dispositius generals de transformació d’energia solar, a càrrec. d’Adolfo Gutiérrez Montero, enginyer del Departament d’Energia i Propulsió de Madrid, i Pedro Pérez del Notario, cap de divisió del mateix departament, amb la ponencia «Colectores planos y acumuladores. Constitución, características generales. Normas de ensayo y acoplamiento,; José María Andrés Teruel, professor adjunt d’Electrònica d’ETSIIV, amb la ponencia «Conversión Fotovoltaica», interessant en tant que ens introdueix al camp de la conversió directa de l’energia solar en electricitat. El dia 31 de ‘maig al matí, i després de la taula rodona corresponent, s’hi projectà una pellícula a càrrec d’una de les empreses, la qual també va participar amb una amplia exposici dels seus elements solars. A la vesprada s’hi desenvoluparen les següents conferencies a càrrec d’Ignacio Blanco López, arquitecte, amb la ponencia «Arquitectura bioclimática,,

que tractà de les primer-es consideracions a tenir en compte pel que fa a la concepció de l’hàbitat i de la incidencia de les variables microclimàtiques i climàtiques; Antonio Gómez Rey, enginyer de la secció d’investigaci del Centre d’Estudis de I’Energia, amb la ponencia «Aspectos de la energia solar-u; Victor Valverde Muelas, enginyer de la secció d’investigació del mateix centre, amb la ponencia uEconomía de la energía solar en la edificacióxw. L’l de juny, a la vesprada, intervingueren Julio Fernández Sintes, arquitecte i doctor enginyer aeronautic, amb la ponencia aSistemas pasivos,, o formes de captació, acumulació i transformació de l’energia solar, que no necessita d’una tecnologia complicada; Alexander Pike, director del projecte de vivenda autosuficient del Departament d’Arquitectura de la Universitat de Cambridge (Anglaterra), que va parlar de la vivenda autosuficient sota els aspectes: aDiseño del hábitat para una mejor obtención y conservación de las energias libresn i mètode i equipament per a la utilització d’aquestes mateixes energies. Aquest tipus d’arquitectura reivindica d’alguna forma la independencia energètica dels volums construits i revela així que l’energia també es política. Davant la diatriba de si la independencia energètica d’un edifici és possible, arquitectes i cienttics han respost positivament i ho han traduït en concepcions concretes, de tal manera que avui en dia hom pot trobar moltes construccions de cases autosuficients. El dia 2 de juny a la vesprada va intervenir Jacques Michel, arquitecte; M. A. Universitat de Harvard, coliaborador de Le Corbusier, professor d’Arquitectura i Urbanisme solar de Paris, que parla de l’Arquitectura Solaritzada, on es palesa que la captació esta realitzada per disposi-

213 © faximil edicions digitals 2003


tius molt diversos. La característica comuna és que, d’alguna forma, aquests dispositius han d’estar integrats sobre els volums constru!ts. L’energia solar captada es utilitzada directament per a respondre a les necessitats tèrmiques instantànies o bé emmagatzemada quan la captació és superabundant. Aquest tema es concreta en les dues conferencies següents: «Aplicación directa de la Energía solar en la Arquitectura. Casos concretos» i uIndustrialización e integración de sistemas para una arquitectura solar. Balances térmicos.

Problemas urbanísticos,. Tot això, explicat amb una gran mostra de diapositives. Aquest arquitecte actualment desenvolupa un dels complexos arquitectbnics solars més amplis d’Europa a Beziers (Franca), i treballa també a Mèxic, Venecuela i pràcticament tota Europa. Després de la clausura oficial del dia següent, a carrec de distintes personalitats, es dona per acabat aquest primer Symposium d’Energia Solar i Habitat quedant pendent la publicació d’un Ilibre que apareixera dins de PC=*

MUSEUS D’ART CONTEMPORANI AL (1 PER AL) PAÍS VALENCIA Vicent

Aguilera

Per a tractar -tot i que siga molt lleugeramentel tema dels museus d’art contemporani al País Valencia, sembla indispensable tenir en compte uns quants factors bàsics, sense la consideració dels quals perdriem la necessària perspectiva. Per una banda, hi ha l’evident crisi de la ciencia museològica internacional. Per una altra, la situació dels museus a tot l’àmbit ,de 1’Estat espanyol. 1 finalment, l’específic del País Valencia. Fins ara, quan es feia allusió als ens museístics, es pensava sobretot en quelcom controlat i financat per I’Estat, malgrat l’existència de testimonis pertanyents a les jurisdiccions provincials, municipals 0 eclesiàstiques, a mes del que depén d’institucions i fundacions. Pero la qüestió de les dependències sols suscita un tema administratiu, al fons del qual animen criteris polítics i culturals de transcendencia mes gran, que ens situen al pla de la seua inevitable revisió his-

Cerni

tòrica. Així, el mecenatge i el colleccionisme renaixentista foren inseparables de les concepcions de I’humanisme i duna configuració econòmica basada en els mitjans de producció artesanals. Aquests mitjans incloïen la forca de treball dels artistes, els quals estaven enfilats d’aquesta manera en l’estructura social. El segle XVII aporta la separació entre el colleccionisme burgés i el de les corts. Això féu que l’ascens de la burgesia contribuís a crear les condicions que varen possibilitar, amb la revolució francesa, la consagració del principi segons el qual els museus impulsarien una creixent tendencia envers la desprivatització del colleccionisme. Tanmateix, aquests avances, en resoldre uns problemes, en plantejaren d’altres de nous. Una vegada reconeguda la naturalesa social del patrimoni artístic, el pas següent registra l’aparició d’un nou mecenatge sorgit de la revolució industrial. Entra en

214 © faximil edicions digitals 2003


joc el comportament cultural del capitalisme i de l’alta burgesia, industrial i financera. Si els museus eren la codificació de la cultura històrica -a imatge i semblanca del moviment academicista-, les classes hegemòniques del m6n capitalista també varen voler sancionar, mitjancant llurs funcionaris culturals, els valors de l’art contemporani. Aixf comen& a escampar-se un museisme dedicat a seleccionar i immobilitzar obres i tendències. Les quals prompte entrarien en conflicte amb una realitat canviant, accelerada, cada vegada mes plena de propostes, unida de forma creixent a la dinàmica del consumisme. La crisi era inevitable, en tant que els criteris imperants no podien aliar la permanent actualització i la preservació dels valors duradors. A major abundor, restava per resoldre la integracio dels artistes en un sistema de cultura desvinculat dels engranatges mercantils, i connectat amb l’existència social. Els museus espanyols han seguit un procés semblant al desenvolupat a tota Europa durant el segle XIX. El Museo del Prado s’inaugura el 1819. El de Valencia -com tants altresfou una conseqüència de l’academicisme que, bo i seguint la pauta de 1’Academia de San Fernando, constituí a València l’any 1768, per privilegi del rei Carles II, 1’Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles; després de diverses vicissituds, el museu queda consolidat en 1838, data de la seua installació al Convent del Carme, amb fons procedents de l’exclaustració i de 1’Estat. Aixb vol dir que se seguf la pauta general que va inspirar la formació dels museus públics, i en resposta a dues finalitats primordials: l’educativa i la de l’enriquiment del patrimoni nacional. Les iniciatives sorgiren sobretot de fonts reials o estatals, les quals convertiren en públiques determinades cokleccions pre-

existents d’antic; al seu costa& hi ha les coReccions privades i les de diverses institucions. A 1’Espanya contemporània, la incidencia socio-cultural ha menat a una serie de resultats concrets que comencen a indicar cert canvi de mentalitat en les classes dirigents. El camí que va del colleccionisme privat al museu públic i a les fundacions culturals que dediquen atenció a l’art, esta format per diversos exemples. Recordem casos com ara el de la Fundació Lázaro Galdiano en el camp de l’art històric i en el de la difusió cultural a través de la revista Goya. De la mateixa manera, pel que fa a un moment de l’art contemporani espanyol, es altament illustratiu el Museu d’Art Abstracte installat a Cuenca. Per la seua banda, la Fundació Rodriguez Acosta, el Banc de Granada, etc., també testimoniegen una tendencia cap a la modificaci del comportament cultural capitalista, en el sentit de superar el pur colleccionisme hedonista o inversionista i el simple mecenatge paternalista per a intentar installar-se d’alguna manera en l’acompliment duna funció pública. 1 encara mes: en l’exercici del seu paper orientatiu dins la responsabilitat històrica del capital i de Palta burgesia mercantil, industrial i financera; malgrat tendir en últim terme a ratificar privilegis de classe, aquestes conductes superen encara pitjors anacronismes. El mateix podríem dir de la Fundació Juan March. Hi ha, dones, indicis que documenten una relliscada de les pautes socioculturals de les classes hegemòniques cap a posicions umodernes * en Ilur relació amb la cultura artística, segons l’entenen els nous mecenes nascuts de la revolució industrial. Al pla estatal, les normes imperants encara procedeixen basicament de la legislació de la República en 1933, i que desenvolupa les disposicions de l’article 45 de la Constituci6.

215 © faximil edicions digitals 2003


Aquesta Llei (13 de maig de 1933, sobre el Patrimoni Artístic Nacional) deia entre altres coses: «Están sujetos a esta Ley..., cuantos inmuebles y objetos muebles de interés artístico, arqueológico, paleontológico o histórico haya en España de antigüedad no menor de un siglo; también aquellos que sin esa antigüedad tengan un valor artístico o histórico indiscutible, exceptuando, naturalmente, las obras de autores contemporáneos; los inmuebles y muebles así definidos constituyen el Patrimonio HistóricoArtístico Nacional,. Poc -per no dir resaporta la legislació posterior, demostrant, també en aquest camp, la ineptitud cultural del franquisme. L’art contemporani, inclosa la seua vessant museística, estava fora de la normativa legal. És a dir, que els museus quedaven virtualment depenent de criteris centralistes pensats per a la proteccio i conservació de l’art històric, o bé de criteris aleatoris derivats de la lliure contractació. Comptat i debatut, pot dir-se que, des de llavors fins als nostres dies, l’Estat ha freturat d’una política per a la protecció i difusió de l’art contemporani. Han manca& per tant, canals per a propiciar la creació de noves institucions orientades cap a la conversió de l’activitat artística en cultura artística, en riquesa espiritual de la comunitat. 1 el País Valencia? Pel que fa al País Valencia, es mou dins els paràmetres que acabem d’esmentar, tant en els reflexos dels corrents internacionals com en les conseqüències derivades de la normativa estatal. Això equival a dir que la situació dels museus d’art contemporani és depriment, sense que puga sevir de conhort el fet que en altres 110~s encara estiguen pitjor. Les causes? Sens dubte, podem tirar les culpes al centralisme, a la supervivencia ‘de criteris anacrònics i inservibles

que, objectivament, constitueixen un fre per a qualsevol classe d’iniciatives. Per bé que, siga com siga, 1’Estat no pot disposar dels fons necessaris per a sembrar museus al territori de la seua jurisdicció, cobrint des de dalt les necessitats existents. Es clar, queda la possibilitat dels ens provincials i locals, pero aqueixa perspectiva, precisament perquè s’apropa a la societat real del País, ens duu a considerar la posició de les seues classes dirigents en relació amb l’art. Aqueixa postura és ben coneguda i actua -és un dir- amb un segle de retard, com en altres tantes. De forma excepcional, hi ha hagut un col-leccionisme capa9 d’assimilar la tendencia cap a la desprivatització. Pero la regla general ha estat de tipus petit-burgés, moltes vegades inversionista i sempre hedonista. La seua desconnexió amb la cultura artística internacional, és detonant. En conseqüència, quan parlem d’una recuperació valenciana i d’una personalitat valenciana, en allò referent a la cultura artística, cal considerar que aqueixa reconquista ha de passar necessàriament per un procés d’actualització i de familiaritat amb els corrents supranacionals. Tenint en compte el que acabem de dir, ja podem veure quins són els testimoniatges museístics que al País Valencia documenten l’art contemporani. A Valencia, el Museu de Sant Pius V instalia una sala amb l’encomiable pretensió de marcar una continuïtat que arribas fins al present. S’hi feren algunes adquisicions, absolutament insuficients. 1 fins aquí arriba la cosa. Les consignacions estatals, a més d’ésser irrisòries, foren esporadiques. El fet no és massa criticable (perquè menys és res), pero va patir d’un congènit raquitisme. Tenia tots els mals que caracteritzen els museus d’art contemporani (ràpida

216

© faximil edicions digitals 2003


EESPlLL obsolescencia, immobilització de valors consubstancialment dinàmics, misèrrima capacitat didàctica en explicitar les tendències mitjancant exemples aillats, arbitraria determinació d’allò que es modèlic, etc.), sense suplir les deficiències amb l’utilització d’altres recursos ben coneguts pertot arreu. El segon exemple l’aporta el Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés. Hem de dir que Vilafamés és una petita comunitat rural unida a Sant Joan de Moró, no molt distant de Castelló i en l’antesala del Maestrat. La part antiga del poble (ben diferenciada de la moderna) estava en total periode de ruïna i despoblació. Ni aigua, ni clavegueres, ni paviment. Pero hi havia quelcom essencial: una base humana immillorable i un conjunt urbà que, malgrat els deterioraments, estava perfectament integrat en un paisatge molt bell. De caràcter monumental, sols les despulles d’un castell, l’església i la facana d’un enorme casalot que les gents denominaven -per tradició oral- Casa del Batle (d’aquí que avui s’anomene Palau del Batle). Acceptada pel municipi la iniciativa de fundar-hi un museu d’art contemporani, la Diputaci& de Castelló adquirí l’edifici i el restaura parcialment. La primera fase del Museu (fundat el 30 d’agost de 1970) s’obrí el dia 18 d’agost de 1972. El 14 d’agost de 1975 s’obrí la segona fase de l’entitat museística, quan encara faltava per restaurar una part de l’immoble. El primer de febrer de 1977 foren aprovats els actuals Estatuts del Museu, on s’establien les pautes legals, les finalitats proposades i les normes de funcionament. Des del punt de vista legal, el Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés té personalitat jurídica pública independent, en base a formes jurfdiques contemplades per la Llei de Règim Local i el Reglament de

Serveis de les Corporacions Locals. Quant a les finalitats, la institució museística de Vilafamés (tal com consta als Estatuts) és concebuda com una empresa collectiva, el destinatari de la qual es el poble; igualment, esta plantejada com a nucli d’irradiació cultural, entenent que la cultura és un patrimord collectiu interdisciplinar i, en definitiva, unitari i indivisible. El document estatutari ratifica els principis fundacionals: la promoció cultural i turística de Vilafamés i de la província de Castelló, així com contribuir a l’elevació, preservació i difusió de la cultura artística. Per altra banda, és objectiu fonamental la contribució directa i eficac a la prosperitat de Vilafamés i a l’elevació del nivel1 i la qualitat de vida dels seus habitants. Pel que fa a la ciencia museològica, el Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés ofereix una alternativa a la crisi general d’aquestes institucions. Aporta solucions concretes a les necessitats socio-culturals i socio-econòmiques de les comunitats rurals que (sobre unes bases mínimes) desitgen llur propia rehabilitacid, inserint l’activitat artística en un procés democratitzador i d’incorporació a la vida real. Pero el «cas Vilafamés» no és una mera iniciativa més 0 menys afortunada, ja que respon (dins d’un sector particular) a un concepte coherent del que pot ésser una política cultural realista i democràtica. D’aquí que pose en practica diverses orientacions simultànies: 1) la connexió amb una campanya per al salvament d’edificis amb algun significat en la memoria collectiva, al patrimoni històrico-arquitectònic i als ambients urbans tradicionals; 2) l’apropament dels béns culturals a llurs destinataris, juntament amb la creació d’estímuls qualitatius per a desenvolupar el turisme interior sense deteriorament de

217

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL la personalitat i costums indígenes; 3) propiciar la collaboració dels operadors artístics mitjancant l’establiment d’incentius, tals com la possibilitat de tenir les obres en venda, que puguen disposar la substitució d’aquestes, eliminant Ilur marginació de les decisions i, si ho desitgen, fins i tot la mediació de les galeries comercials que canalitzen els processos de I’art en el sistema capitalista; 4) demostrar la viabilitat de fórmules descentralitzadores i en rumb autogestionari (pot plantejar-se amb fets un dels possibles camins que pot seguir la normativa a establir pel govern autonòmic del País Valencia, coordinant les seues pròpies iniciatives amb les de les diputacions i municipis); 5) provar que l’adopció de criteris imaginatius i allunyats de les rutines oficialistes, pot regenerar i reconstruir nuclis urbans que altrament estarien a frec de la ruma total. Evidenciaria en efecte que, socialment parlan& la cultura no és un luxe inoperant. Tanmateix, el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés (i això cal dir-ho ben ciar) quasibé s’està autofinancant; el Ministeri de Cultura ha concedit ajut econòmic, pero la Diputació de Castelló no ha aportat res per al seu funcionament, ni tan sols per a la conservació de l’edifici o el pagament de l’asseguranca d’incendis; i 1’Ajuntament es queda molt per dessota del mínim indispensable, com si els seus ingressos no haguessen augmentat espectacularment gràcies a les repercussions del Museu. Tot a9b és depriment, pero encara ho es molt més el fet que la institució museistica es veu impossibilitada de posar en practica els programes d’activitats culturals i de vitalització museal que completarien l’acompliment de la seua funció sòcio-cultural. Finalment, el tercer exemple el tenim a Alacant. 1 és ben recent. El 5

de novembre de 1978 s’hi inaugura un Museu d’Art Contemporani a I’edifici -de 168% anomenat L’Assegurada. Una vegada més, la iniciativa individual ha anat molt per davant de l’oficial, per bé que és d’estricta justícia reconéixer el valor de la cooperació de I’Ajuntament alacantí, en restaurar I’immoble i cedir-lo per albergar-hi una collecció artística del major interés. Els fons del nou museu procedeixen de la collecció particular del gran pintor -d’OnilEusebi Sempere. Ara bé, així com el Museu de Conca -que obrí camí en aquest ordre de coses- procedia de la collecció privada d’un altre pintor, Fernando Zóbel (en el qual s’unia la generositat de ,l’artista al típic mecenatge del capitalisme dins del corrent cap a la desprivatització i el colleccionisme públic), el cas personificat per Sempere mereix especialíssim reconeixement perquè l’aportació és el fruit de tota ‘una vida dedicada al treball des de comencos econòmicament modestíssims. Mentre la collecció contemporània del Museu de Valencia és insignificant; mentre la del Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés, dins de la seua considerable amplitud, caldrà que siga completada en el moment que els mitjans ho permeten, la d’Alacant, amb lògiques limitacions quantitatives, és representativa, coherent i amb clara dimensió internacional, A fi que quede netament subratllat el propbsit de Sempere, hem de dir que el manteniment de la donació esta supeditat a la consolidació de la democracia. No hem esmentat els fons contemporanis successivament adquirits per I’Ajuntament de Valencia, pel senzill motiu que els criteris inspiradors han estat, en la major part, pura i simplement absurds. En sfntesi, aquest és el panorama dels museus d’art contemporani al País Valencia. Cree que el lector po-

218

© faximil edicions digitals 2003


dra enjudiciar-lo perfectament. La qiiestió es obvia i passa per les perspectives polítiques, per la nostra autonomia i pel nostre Consell. Les institucions musefstiques, particularment les dedicades a l’art contemporani, són conseqüència de la vitalitat cultural en qualsevol societat, el signe de la qual depén d’objectius marcats pel model polític adoptat. Recordemho: la cultura artística -fins en les seues pròpies possibilitats d’existència dins del cos social- ha d’ésser patrimoni de la comunitat trencant les barreres històriques establertes pels privilegis de classe. Les millors tècniques museològiques fracassaran si socialment no som capacos d’entendre el necessari sentit d’unes trans-

L’OBRA

formacions profundes que necessàriament apunten cap al poble, cap a la profundització de les nostres arrels i, simultàniament, cap a una vasta obertura. Si allò que es pretén es el manteniment indefinit de la influència mercantil i oficialista sobre els processos culturals, la perpetuació de la cultura com a propietat classista, la seua conseqüència natural sera que les eixides i propostes positives aniran al sepulcre reservat a les utopies mes illusories. Per això és indispensable partir, en tots els seus ordres, d’un illusionat inconformisme. No hi ha dubte: acb és l’ímic realista i viable si veritablement hem de «fer País». Entre tots i per a tots.

DEL PROFESSOR MIQUEL A VALENCIA

TARRADELL

Enrie A. Llobregat L’any 1956 el doctor Tarradell prenia possessió de la catedra d’Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica de la Facultat de Lletres de la Universitat de Valencia després d’haver guanyat les còngrues oposicions a Madrid. No ens era un alié. Ja havia corregut el País alguna vegada i estava en bona relació amb els elements més actius de l’arqueologia valenciana: el Servei d’ínvestigació Prehistòrica de la Diputació. També devia tenir-hi altres contactes que s’haurien d’haver plasmat en un Ilibre, Testimoni a VaZènciu, del qual em va parlar als últims anys de la seua estada i que ignore si mai ha arribat a confegir-lo, pero que, en tot cas, mai no ha estat donat a premses. Darrere quedaven els anys del Marroc, com a director del Museu de Te-

tuan, on tan bon record havia deixat, com vaig poder comprovar jo, molt mes tard, l’any 1967, en un viatge d’estudis. Darrere quedaven els cursos a París i a Nova York, l’any de Granada com a cap d’un naixent servei de prehistoria, la tesi doctoral sobre un tema que lleugerament s’apropava a l’arqueologia valenciana i que encara tornaria prou vegades a reanalitzar. Arribava en una Facultat quasi esmorteida científicament parlan& i a la qual ell, juntament amb els professors que hi arribaren pel mateix temps, Dolc, López Gómez, Ubieto, Regla, i la presencia anterior del doctor Jover, anaven a donar una empenta extraordinaria que la faria esdevenir -segons veu comunala millar facultat d’Història de tot I’Estat espanyol. Algun dia caldrà estudiar

219

© faximil edicions digitals 2003


aquesta conjuncio excepcional de professors que varen fer possible I’assoliment d’unes fites científiques i formatives ben poc comunes que encara tingueren alguna continuació amb la posterior arribada dels doctors Giralt, Rosselló, Pérez Puchal.. . Després la desbandada de professors, la massificació dels alumnes i I’ensopiment actual, combatut debades per les restes de I’antic equip i pels seus deixebles. El 1970 passava com a catedràtic a la Facultat de Lletres de Barcelona, cloent tres lustres d’activitat científica i humana, dels quals intentaré donar una lleugera i personal imatge. Lleugera perquè una anàlisi aprofundida dels seus treballs duria a un text massa extens. Personal perquè vaig viure molt del que explicaré, entre els anys 1958 i 1966, i encara desprès, per bé que un poc més allunyat, car jo no residia ja a Valencia. No puc separar la meua biografia de tot el que hauré de dir, com difícilment podré deixar que la reminiscencia dels meus judicis d’aleshores no manifeste les seues traces. El Seminari d’Arqueologia d’aquells anys era ,una cèllula molt compacta dins la qual s’hi barrejaven, fins a extrems indistingibles, l’amistat i l’afecte amb la confecció del treball cientific. Aquel1 clima difícilment es pot transmetre als que no el varen viure, i la manca d’aquest nivel1 de base essencial impedirà I’apropament del lector i tal vegada la comprensió d’alguns dels esdeveniments. EL TREBALL CIENTfFIC 1 DOCENT Quan arribà el doctor Tarradell a Valencia feia ja molts anys que la càtedra d’brqueologia, Epigrafia i Numismàtica era vacant. Els cursos havien estat dictats en ocasions per professors perfectament aliens a la disciplina, com fou el cas ‘del degà Sán-

chez Castañer, i, de fet, el foc sagrat el mantenia com podia donya Olímpia Arocena, adjunta de la càtedra, que feia treballar prou els alumnes amb classificacions i fitxes. El nou professor significa un canvi radical en les concepcions epistemològiques de la disciplina que esdevingué un estudi contemporani i no una mena d’història de l’art antic, fórmula consagrada per la vella escola que anava de Gomez Moreno a Mélida. Per primera vegada s’hi parla d’estratigrafia, de cronologia absoluta i relativa, dels conceptes mínims essencials per a comprendre el món de la historia més vella i sense documentació escrita. Val a dir que el doctor Tarradell no fou mai un obsés de l’ensenyament. Bé que no ho manifestàs mai verbalment, era molt conscient que la matèria era inexhaurible i que era impossible ,de fer-la conéixer en un curs curt, i escurcat més encara a Valencia per la quantitat de festes i vacances addicionals. Dones, no imposà mai uns aptrnts ni un manual base ni moltes d’aquelles falòrnies que constituïen part de l’ensenyament habitual. Es limitava a deixar indicades unes grans línies mestres, proporcionar una bibliografia, i, sobretot, fer molta èmfasi al fet que, si es volia treballar en arqueologia, calia fer-ho sobre el pafs, cosa que a mi, particularment, em costa un fort disgust inicial. Estic ben convencut que la classe, per a ell, era molt més un mitjà de contacte huma que no una transmissi6 de coneixement’s. De fet, no defugia mai el ‘diàleg ample i extens, i acceptava les confessions d’antics alumnes que pujaven sovint al laboratori per parlar amb el1 de omni re scibili. També cal dir que mai no encoratjà les vocacions arqueològiques, cosa que podrà sorprendre a mes d’un com a estranya, pero que era la positura mes honesta en un moment en que

220

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL les eixides professionals eren ben bé inexistents. Parallelament a les classes, que no eren excessives (dos o tres cursos de tres hores setmanals, probablement), hi havia el seu treball constant al laboratori, estudiant i preparant treballs i publicacions diverses. La seua dona, Matilde, hi era sempre amb ell, dsespullant revistes, fent fitxes i dibuixos, comentant les feines futures, en el marc de la collaboració més integral i absoluta que es puga donar. Molt prompte comen& a fer excavacions de jaciments que anaven del neolític fins al món roma, sobre les conclusions dels quals bastí la xarxa d’elements subjacents a les seues grans síntesis. Excava molt poc a Valencia, on ja hi havia el SIP per a encarregar-se del coneixement arqueològic, i es decanta més prompte per Alacant, on la presencia d’alguns afeccionats importants com Vicent Pascual, director del Museu d’Alcoi; José María Soler García, director del Museu de Villena; Alexandre Ramos Folqués, propietari i excavador de 1’Alcúdia d’Elx, i les velles i corcades glbries: J. Lafuente Vidal, i el Pare J. Belda Domínguez (F. Figueras Pacheco ja era mort en aquel1 temps), podien recalzar la seua feina. Així, excepte l’excavació ‘de 1’Illa de Cullera, feta en collaboració amb el SIP i una ampla serie de prospeccions, totes les seues grans excavacions es feren a la part sud del País: Tossal de la Cala de Benidorm: Tossal de Manises d’Alacant; el Mas de Miró, la Serreta i el Puig, d’Alcoi; el Xarpolar de Margarida; la Cova d’En Pardo de Benissili; la Cova del Montgó, de Xàbia. Aquests varen ser els principals jaciments que va estudiar en funció de les seues preocupacions sobre el món ‘del Bronze i sobre el m6n ibèric. L’excavació de la placa de la Reina, a Valencia, en va ser l’excepció tot i que apuntant als treballs

que havia fet en preparació de la commemoració pública del bimillenari de la fundació de Valencia que un periodista malintencionat llencà a perdre. Dissortadament cap d’aquestes excavacions no ha estat publicada científicament. Sols n’hi ha notícies preliminars i àdhuc ni això, en alguns casos. Serviren, nogensmenys, per a avesar els deixebles directes en el treball de camp i en la metodologia excavatòria, formació que es completava amb les estades a Mallorca, al Museu d’Alcúdia, per assistir-hi -com a becaris de The William L. Bryant Foundation, de la qual era un dels patronsa les excavacions de la ciutat romana de Pollentia i dels cementiris baleàrics de Son Real i de 1’Illot dels Porros. Són molts els noms d’estudiants de la Facultat que passaren per les excavacions alacantines i mallorquines. Molta gent pogué fruir d’aquest coneixement directe del treball arqueològic, i molts n’eixírem ben beneficiats. El doctor Tarradell era molt distint al camp que a la Facultat i acò donava una faceta addicional de la seua personalitat. Hi ha també dues actuacions cabdals: la convocatoria de la 1 Reunió d’Histbria Econòmica de 1’Espanya Antiga, i la seua presencia al 1 Congrés d’Història del País Valencia. Fou la primera una experiencia realment important que posa de manifest, en tres volums distints de ponències, actes i comunicacions, l’estat dels problemes sobre un món que havia estat si bé no gaire bandeja& sí de fet no tractat sistemàticament. La reuní6 va aplegar al laboratori ‘de da Facultat tot el món del gremi, per tal com la categoria científica del professor Tarradell i les seues relacions espanyoles i estrangeres tenien un immens poder de convocatoria. Per a una persona avesada a congressos i reunions d’arqueòlegs, aquella fou una ocasió

221

© faximil edicions digitals 2003


excepcional: el nombre d’assistents extracientífics era mínim, cosa que permeté que les baralles després de cada ponencia i comunicació assolissen un nivel1 molt discret i que el volum d’actes, generalment poc llegit, siga una mina d’informacions. Al laboratori s’hi aplegà tot el conjunt d’investigadors sobre la materia, i encara actualment cal recórrer a aquells tres volumets per fer-se una idea sòlida i valida del que fou l’antigor de la península ibèrica. Quant al Congrés d’Història del País Valencia, dissortadament, encara no ha estat publicat el volum dedicat a la Prehistoria i Historia Antiga. No és aquest el lloc per a palesar la importancia del Congrés i el que ha significat per al redrecament dels estudis d’historia valenciana, pero sí es pot fer esment de la presencia dels arqueòlegs i historiadors antics. Jo guarde un record inesborrable de la sessió presidida pel doctor Pericot, iniciador amb don Isidre Ballester de la prehistoria valenciana moderna, amb el qual érem a la taula el doctor Tarradell i jo. El fet que la tercera generació d’estudiosos fos ja valenciana, en aquel1 moment, em va commoure. Finalment hi hagué l’acció dels deixebles del doctor Tarradell convocant la celebració del cinquantenari del laboratori d’Arqueologia, una altra ocasió que aplegà a Valencia noms illustres i que dona una visió de la nostra problemàtica molt més profunda que la de cap altra zona de la península. Mèrit de Carmen Aranegui i de Milagro Gil-Mascare& juntament amb l’equip collaborador, van ser aquelles sessions inoblidables, en les quals el professor Tarradell era, a més de físicament, com un esperit familiar que infonia molt del que s’hi havia de tractar.

L’EVOLUCIÓ

DEL

PENSAMENT

De fet, i com que les excavacions no han estat publicades, el que ens permet de fer una sintesi del pensament arqueològic del professor Tarradel1 és la seua obra publicada. Són vint i tants articles i llibres al llarg de la seua estada, que demostren que no deixà ni un moment sense dedicarse a l’estudi del nostre pais, alhora que publicava i treballava altres temes tradicionals en ell, com són ara ,els problemes de la colonització pú? nica i fenícia a la península ibèrica i les qüestions d’arqueologia baleàrica tan lligades al seu treball de molts anys. Ja molt abans de venir a València, quan confegia la tesi doctoral, s’hagué ,de ficar en temes valencians com el de la frontera septentrional de la cultura de I’Argar. Aquesta qüestió el continua preocupant fins a molt tard, i havent-ne publicat les primeres conclusions el 1949, encara hi tornava en un article publicat el 1965. Ocorre que els temes referents al Neolític i a 1’Edat del Bronze, en especial a la oultura del Bronze valencia, el varen preocupar preferentment pel que fa referencia al m6n prehistòric. Quant al Neolític, ja el 1959, al Symposion de Pamplona, havia fet una ponencia sobre la problemàtica peninsular enriquida tant pels seus treballs al nord dAfrica com pel contacte amb els materials de les coves més interessants del període, conegudes aleshores: la Sarsa, de Bocairent, i la de l’Or, de Beniarrés. La dèria que aleshores prengué per la Cova de 1’Or mai no el va abandonar, i en últim cas ha estat acomplerta pels treballs ,de Bernat Martí, un dels seus alumnes. Molt prompte havia d’aparéixer el seu primer estudi d’arqueologia «política>P: l’anàlisi ,dels sepulcres de fossa catalans i la seua relacio amb el País Valencia i la cultura

222

© faximil edicions digitals 2003


dita d’Almeria. Les divisions que hi feia no varen ser del tot ben acollides i va haver qui manifestà la presència d’exemples semblants de cultura material al sud de l’Ebre, els quals podien invalidar-ne les conclusions. De fet, restes de sepulcres de fossa típics no han aparegut en contrades tècniques ceràmimés meridionals; ques semblants, pero, sí que n’han aparegut, i la qüestió es plantejaria en un criteri epistemològic: si cal 0 no donar realitat a una cultura prehistòrica mitjancant exclusivament els cementiris, com s’ha fet habitualment en arqueologia universal. L’empremta de l’enfocament geogràfic restrictiu del món dels sepulcres de fossa sura altra vegada a les escassíssimes mencions que féu de les excavacions de la Cova d’en Pardo, dins la qual distingia dos nivells calcolftics basant-se en els materials ceràmics. No hi he estat d’acord i ho he publicat en alguna ocasió, suposant dos nivells neolítics i un nivel1 final ja calcolític. Pero tot plegat són matisos d’arqueòleg tipologista perque no sabem quasibé res del que fa referencia a la vida de les comunitats, indici únic per a una autentica i real classificació de les cultures antigues. El que li importava més, pel que sembla, en aquells moments inicials de la seua estada a Valencia era establir, per a si mateix i per a la comunitat estudiosa, unes síntesis de caràcter general. És aquest un camp en que el doctor Tarradell és un mestre indubtable. Tal vegada la seua comprensió última dels fenòmens, la seua rapidesa a esbrinar-los, la visió de conjunt que n’extreia, han estat enemigues d’un treball minuciós, d’inventari i catalogació, que ha fet que les seues excavacions no hagen estat publicades. És realmente feixuc aturar-se a comptar uns milers de variants de peces de sílex o un grapat de fragments ceràmics quan un té la

visió de conjunt de les relacions ben clara al cap. Aquesta temptació ve sovint a l’arqueòleg i a l’historiador. 1 d’altra banda hi ha el temps, que Iluita contra els treballs minuciosos i prolongats. Així dones es dedica a bastir unes síntesis la primera de les quals fou un volum dels Annals de la Universitat: El País Valenciano del Neolitico a la Zberización, llibre de capcalera encara per a tot aquel1 que vulga conéixer la prehistoria valenciana. De la seua utilitat, no en podem fer major elogi que un d’injust: oblitera tots els treballs previs i ha estat considerada com a font per tots aquells que de fora del país s’han ficat a l’anàlisi dels problemes prehistòrics valencians, o n’han volgut fer esment. 15s aquesta una acció ben bé anticientífica, pero revela, d’altra banda, la qualitat excellent d’aquella síntesi. Parallelament i publicada un any abans comencava a mostrar la seua preocupació pel món ibèric a 1’Ensayo de estratigrafía comparada y de cronología de los poblados ibéricos valencianos. Bs un altre estudi clau, que ha servit i serveix encara per a establir una xarxa cronològica per a les troballes. La seua acceptació, superant matisos, ha estat general, i actualment tothom parla, de primera i segona èpoques ibèriques com a epígraf rebut. Aquest inici tan interessant no ha estat gens continuat en les publicacions ulteriors. Si deixem a part alguns articles de temes marginals, com els dedicats a noves inscripcions ibèriques o tipus de santuaris, els seus grans estudis de conjunt -terracottes de la Serreta, corpus tipològic de les ceràmiques-, no han eixit al públic, i la seua visió de la problemàtica d’aquest període ha de quedar circumscrita al que diu a la Història del País Valencià, amb un text curt i compendiós. La visir5 de l’art fou plantejada lleugerament en

223

© faximil edicions digitals 2003


IlESPILL un bellíssim llibre de conjunt, ple de lamines, pero curtíssim de text. Amb cronologia parallela a la ibèrica enfoca també la qüestió llargament debatuda de les colònies gregues del litoral. La seua positura es molt negativa enfront de les alegries de la bibliografia tradicional. 13 tema tractat molt més oralment que per escrit. No obstant, publica un llibret, Els Grecs a Catalunya, al qual hi havia un estat de la qüestió al País Valencia. Les evidencies arqueològiques fan dubtar molt seriosament de l’existència de les colònies o apoikies tradicionalment admeses. L’elaboració del tema, des d’aquest punt de vista contrari a la tradició, el deixà en mans de deixebles, especialment ,de G. Martín, que demostra clarament la inexistencia de la hipotètica Hemeroskopeion. Pero abans d’entrar en el món clàssic o d’influència clàssica, la seua preocupació major, tal vegada fruit d’aquella tesi doctoral sobre l’Argar, va ser l’edat del Bronze. De fet, la proporció mes gran d’articles i estudis li és dedicada. És alhora l’estudi que es presenta com a més conflictiu a nivel1 de relacions amb els collegues. Una reacció molt típica dels arqueolegs (ignore si també es produeix en altres professions científiques) és el complex de ser el primer que ha expressat un judici o ha fet una descoberta. Pense que, realment, qui fa una Bdescoberta és aquel1 que l’estudia més seriosament i no aquel1 que la troba, per tal com aquesta és una ocasió en la qual l’atzar juga un paper primordial. Entre l’excavació de la gran necròpoli de Hallstatt i la seua publicació s’escolaren cent anys exactes. Dones bé, per a un públic científic seriós qui compta és aquel1 que publica la necròpoli, no qui la trobà ni qui l’excavà. Una troballa arqueològica no existeix fins que no és publicada. Aquesta opinió meua és, pero,

molt poc ‘comuna. I l’assumpte de la qualificació de la cultura del Bronze valencia enverinà les relacions entre collegues i agafà pel mig, com una tenalla, als deixebles. El doctor Tarradell en dona el primer esquema al País Valenciano del Neolítico a la Iberización. Ja havia comencat a plantejar-se els problemes amb la publicació de dos jaciments del terme ‘de Bellús, i després va continuar matisant les seues teories amb estudis sobre el tresor de Villena, d’un bronze molt tarda (o més aviat, segons avui podem pensar, d’un Ferro 1). També es preocupa de les datacions radio-carbòniques per al període, i set anys més tard ‘de publicar la primera síntesi en féu una segona, esmenant-hi i afegint-hi les novetats ulteriors. D’una forma o duna altra, molts dels qui hem treballat amb el1 hem estat Iligats a aquesta dèria investigadora i la quantitat d’estudis sobre el Bronze és inversament proporcional al poc que coneixem de l’etapa; no hi ha cap excavació moderna publicada extensament i continuem encara utilitzant com a element de base les excellents pero antigues excavacions del SIP. El món roma valencia rebé un estudi de privilegi, que va guanyar el Premi Martorell i que, dissortadament, és inèdit. Jo vaig ser testimoni de la seua elaboració i en aquel1 moment era l’inventari mes complet que hom podia fer sobre troballes romanes a les nostres terres. Matilde i el doctor Tarradell despullaren les fonts més inversemblanns, i a més hom féu alguna excavació de comprovació, ultra les prospeccions ,d’algunes zones amples. En relació amb aquest tema cal esmentar els estudis sobre la ciutat romana de Valencia, sobre la Lucentrdm alacantina -tot reivindicant el jaciment dels Antigons, a Benalua, contra la tradició erudita local que 224

© faximil edicions digitals 2003


l’emplacava al Tossal de Manises-, les tres excavacions en aquest jaciment, les excavacions a la placa de la Reina de Valencia, els contactes amb el servei arqueològic municipal i la presencia a les excavacions de la resta de la necròpoli de la Boatella i de la muralla medieval del carrer de Salines, les prospeccions al Villar del Arzobispo, i a tants de llocs. La cultura romana a Valencia interessà molt al doctor Tarradell, ja avesat a aquesta mena d’estudis per la seua estada al Marroc i per les excavacions de Lixus i Tamuda. D’altra banda és la part menys coneguda de la nostra arqueologia; el SIP sempre s’ha dedicat pri8mordialment a la prehistoria i protohistoria, i a la Facultat valentina mai no hi havia hagut un romanista. D’aquesta preocupació pel món roma valencia eixiran alguns treballs dels deixebles. Les etapes posteriors, època bizantina, visigoda i altomedieval foren més bandejades. Era un tema que no interessava gaire al professor Tarradell, i no hi hagué suport per a aquesta mena d’estudis ni a la Facultat ni al SIP. És aquesta la raó per la qual avui podem estudiar amb molta més seguretat la ceràmica ibèrica que la medieval, molt més moderna, i per la qual disposem de moltes més trohalles del bronze que d’època islàmica, poc identificables i que no han cridat gens l’atenció investigadora. Bona part d’aquest desconeixement prové de la positura antiarqueològica dels medievalistes. Pero endinsar-nos en aquesta querella inútil no ens duria enlloc. L>ACTIVITAT

EXTRAACAi&MICA

Que el doctor Tarradell feia més coses que el treball de la Facultat i de les excavacions era obvi. Tot plegat, per als qui el vàrem tractar dins d’aquests .paràmetres, la resta de la seua activitat, política i nacionalista,

no ens va estar mai evident. No en parlàvem mai. Aquesta dicotomia m’impedeix actualment d’explicar un poc d’aqueixa cara oculta de la lluna, importantíssima per a un emmarcament de I’obra del professor Tarradell, que no va ser tan sols científica, sinó, i molt més cívica. Jo sols vol‘dria recordar molt lleugerament la seua protecció a un company de curs, Ramon Pelegero, que un temps després hauria d’esdevenir cantant conegut sota el nom artístic de Rai#mon. És ben probable, al meu parer, que el seu suport, i el d’altres de la colla del Seminari d’Arqueologia, varen donar una empenta i una seguretat al novici cantant. Recorde també aquella historia tan pintoresca de la Biblioteca de la Casa de Catalunya a Valencia. El doctor Tarradell havia estat elegit ,degà de la Facultat de Lletres (acò seria pel 1964) i als pocs mesos va ser nomenat bibliotecari de la Casa ‘de Catalunya. El Govern Civil no acceptà el nomenament considerant que es tractava de persona sospitosa. Immediatament s’esdevingué la dimissió del deganat considerant que si era sospitós per a un càrrec quasibé honorífic, n’era més per a un de responsabilitat. Fou una perfecta acció de prestigi que reeixí meravellosament: no li calgué sofrir la càrrega deganal més que pocs mesos i, tot i així, el seu període va ser molt positiu. La Faculta& sota els Ndeganats del doctor Dol9, del doctor Regla i el seu, assolí nivells molt notables. De la resta de la seua acció que en parle qui la haja viscuda. Jo tan sols sé, per converses aillades i pel testimoniatge del sopar de comiat que li va ser oferit, que va ser important i profundament positiva. La tasca de conscienciació que dugué a terme és a l’arrel de molt ,del que ara es puga fer; des d’aquest punt de vista els valencians tenim amb el1 un deute constant.

225

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL ELS DEIXEBLES Parlar de I’obra del professor Tarradell i deixar aquest capítol a banda seria injust. A Valencia ha quedat la llavor. que havia sembrat, i s’ha estés a molta gent, no sols la que es podria considerar estrictament científica, sinó també la de la humanitat de Matilde i la seua que va influir sempre molts que no havien de fer estudis arqueològics. L’abast d’aquesta empremta és impossible de determinar, ,però la seua existencia és perfectament comprovable. Quant a aquells que s’han dedicat posteriorment a la investigació, cal esmentar en primer lloc Gabriela Martín, centre del Seminari i eix de moltes de les seues activitats mentre va ser-hi. Els seus treballs es dedicaren a I’arqueologia romana fonamentalment; les recerques sobre ciutats antigues o sobre els probemes d’Hemeroskopeion o de Lucentum tenen en els sseus treballs un sòhd recolzament. Cronològicament he de parlar de mi, que després d’una memoria de llicenciatura sobre el Calcolític i de molt de treball per a una tesi doctoral sobre el mateix camp d’investigació em vaig haver de decantar ,devers el món ibèric, i posterior arran del meu trasllat a Alacant com a ‘director del Museu. Amb una mínima diferencia cronològica vénen Milagro Gil-Mascare11 i Carmen Aranegui, les quals han treballat inicialment el món ibèric, decantant-se després en adireccions contràries: la primera cap a la prehistoria i la segona cap al man clàssic. Totes dues són professores numeràries a la Facultat de Valencia. Després, cal ja fer I’esment dels qui han publicat sistemàticament o s’han dedicat a la investigació de forma continuada: Gerardo Pereira, que havia vingut a Valencia a cloure la carrera de Lletres des d’una altra Facultat i que es va especialit-

zar en epigrafia romana a Alemanya. Avui té una agregació 8d’Història Antiga a la Facultat d’oviedo. Rosa Enguix, que a més de treballar el món del bronze i ibèric ha organitzat sistemàticament els milers de fitxes de la bibliografia del SIP. 1 després, Bernat Martí, que ha arribat a fer tangibl’e la vella illusió del professor Tarradell: estudiar el neolític de la Cova de 1’Or de Beniarrés, oferint unes conclusions d’una extraordinaria riquesa. Es podria esmentar molta més gent que va passar uns anys pel Seminari d’Arqueologia i que després ho ha deixat córrer. La llista seria prou Ilarga; tot plegat, pero, no vull deixar fora els noms dels qui jo vaig conéixer més, Anna Salva, Raquel Barceló, Josep Pitarch (a qui tothom deia Yúsuf), Salvador Ortiz... i tants d’altres. BALANC

No he de ser jo, que he viscut molt a prop del ‘doctor Tarradell la major part ‘de la seua estada a València qui el fara. Seria massa poc objectiu per tal com, sota tot el que puga dir, hi ha un poderosissim corrent d’afecte i d’estima que ni puc ni vull deixar de banda al parlar d’ell i de tot el que ens envoltava. Imagine que les ratlles que precedeixen no són capaces de donar una idea ni tan sols Ilunyana del que fou i del que significa per als qui sovintejàvem el Laboratori d’arqueologia, la figura del professor Tarradell, indissolublement unida a la de la seua muller, Matilde. Científicament ajudà prou a establir un marc tangible dins del qual l’arqueologia valenciana es mou encara; políticament, tot i que jo no ho vaig viure de forma directa, ajudà forca al redrecament del País i a una presa general de consciencia de qui érem i on anàvem; humanament fou consol i recolzament per a

226 © faximil edicions digitals 2003


molts, no tan sols científicament, si,nó des de qualsevol altre punt de vista. Comunitàriament, com deia adés, te-

nim amb el1 un gran deute, un gran deute que mai no podrem pagar de forma adequada.

PRIMER CONGRÉS DE PEDIATRES DE LLENGUA CATALANA Cèsar Sainz Ras EL CONTINGUT GENERAL. ASPECTES BASICS El Congrés, celebrat a Girona els primers dies de marc de 1978, tant des del punt de vista cronològic, com del conceptual, venia a ser una continuació del Congrés de Cultura Catalana. Com en aquell, participavem metges de les Illes, del Principat i del País Valencia. Sis taules en total, coordinades per dos valencians, dos illencs i dos catalans del Principat. Les tres primeres taules eren dedicades 8 l’epidemiologia (malalties infeccioses, accidents i malalties cròniques). Les tres darreres tractaven sobre les necessitats pediàtriques (pediatria general, especialitats pediàtriques i pediatria social). Com es pot veure, la temàtica abastada era prou amplia i estava concebuda per a donar una perspectiva global sobre la pediatria en cadascun dels Països Catalans. Les conclusions sobre la situació actual són decebedores. En realitat les coses no podien ser d’una altra manera. Els ambulatoris no funcionen de cap de les maneres. Estan pensats i fets per a l’emissió indiscriminada de receptes en les quals es malbarata un altíssim percentatge dels diners de la Seguretat Social. Els hospitals no poden respondre a les necessitats dels xiquets per raons múltiples. Els uns per massa

grans. Els altres perquè manquen dels serveis escaients. 1 tots, per una raó elemental: necessiten unes estructures bàsiques que funcionen. Avui estan ja ultrapassats per la dinàmica dels esdeveniments. Les consultes externes, atapeïdes de malalts. Les sales, farcides de pacients. Llargues cues d’espera per a una intervenció o una exploració radiològica. Ingressos repetitius. 1 un llarguíssim etcètera. L’hospital es massifica sense trellat i la qualitat de I’assistència es degrada a tota velocitat. Aquests defectes de la medicina actuen sobre tota la població, pero els seus desgavells incideixen sobre el xiquet amb un efecte multiplicat. En efecte, un nen de pocs mesos no pot queixar-se amb precisió d’un excés de medicació i acaba intoxicat més fàcilment que un adult. Un xiquet ingressat queda separat del seu ambient familiar habitual. 1 moltes vegades els pares han d’acompanyar-lo molts quilòmetres fins a I’hospital, deixant el treball i abandonant la resta de la família. Als nostres fills se’ls esta incitant al consum d’alcohol des de la televisió i també se% projecta diàriament la violencia, en els seus aspectes més salvatges i degradants. Tot això en una època de Ilurs vides en que no distingeixen fàcilment la conducta ètica del pur canibalisme mental.

227 © faximil edicions digitals 2003


El frac& absolut de la Medicina i de ia Sanitat es avui un assumpte conegut. No podem limitar-nos a guarir xiquets. Això és condemnar el pe,diatre a la mera funció d’apagafocs o de bomber. Ja ho diu el poble: «val mes prevenir que curar». Pero aquesta veritat elemental no ha estat aplicada, o només de vegades, amb campanyes de vacunació. Pero la vacunació no ho és tot en la prevenció de la malaltia. Per exemple, hom sap que la primera causa de mort en xiquets de mes d’un any en els països desenvolupats és el conjunt dels accidents (de tràfic, caigudes, ingestió de tòxics, etcètera). 1 tanmateix acò no ho sap la població. Potser si ho sabien no deixarien el Ileixiu a l’abast dels fills. 0 no correrien tant en el cotxe, 0 no deixarien els xiquets a soles en una balconada. Així dones, la solució no és reivindicar ambulatoris, ni més hospitals. Seria tant com demanar la consagraci del caos. Allà on no hi ha mes que malaltia i paperassa cal reivindicar la promoció de la salut i la prevenció de les malalties. Dit ,d’alguna altra manera, avui dia tothom esta d’acord a dedicar tots els esforcos possibles a la creació d’unitats assistencials bàsiques o Centres de Salut. En aquests centres es faria tota la medicina en els seus aspectes globals de prevenció, curació i rehabilitació per a tot tipus de malalts que no requereixen hospitalització i que en son la majoria. A banda d’acò, el personal d’aquests centres (metges, infermeres i auxiliars) estaria íntimament integrat en la vida del nucli de població que atén (2 a 5.000 habitants). A més, caldria fer: campanyes d’educació sanitaria, inspecció de les condicions de l’habitatge, supervisió del subministrament i recollida d’aigües, estudi dels aliments disponibles i coneixe-

ment del preus al merca& campanyes a nivel1 local contra malalties contagioses o epidèmiques, planificació familiar, etc. En els aspectes pediàtrics l’eficàcia d’un equip com aquest seria immensa i reportaria beneficis immediats per als nostres xiquets. Les seues actuacions inclourien: informació als pares dirigida a una alimentació correcta de Ilurs fills; vacunacions en l’època escaient; control del desenvolupament físic i mental dels xiquets, dentició i desenvolupament àudio-visual; collaboració amb els mestres en l’escola. Un centre de salut, concebut així, ‘està dones a distancies siderals dels actuals ambulatoris. Del bon funcionament d’aquests equips depén l’eficàcia de tota la sanitat. La feina que hi poden dur a terme les infermeres i el personal auxiliar és immensa. Només cal repassar les funcions de la institució, expressades mes amunt per a adonar-se’n (vacunacions, educació sanitaria, alimentació correcta, etcètera). Els centres de salut són l’única manera posible d’acostar la medicina al poble. La collaboració entre el personal sanitari, les associacions de veïns i mestres i educadors podria donar gran quantitat de fruits de cara al futur. No es tracta d’elucubracions mentals. Altres països han engegat programes sanitaris d’quest tipus amb un gran èxit econòmic i funcional. A mesura que s’humanitza la medicina i augmenta l’educació sanitaria, baixa la preferencia de la població pels hospitals. També minva el consum de medicaments. Naturalment que un centre de salut no ho pot fer tot. Necessita que la seua feina siga complementada en els aspectes més generals 0 específics per tota una serie d’organismes: hospitals de comarca i regionals per a trametre els malalts de major com-

228 © faximil edicions digitals 2003


plicació ,diagnòstica o terapèutica, campanyes generals sobre diversos temes en premsa, radio i televisió, control del medi ambient, dels aliments, de I’aigua i de la higiene laboral pels organismes corresponents; collaboraci& d’ecòlegs i urbanistes per al millor coneixement de l’àmbit en que actua el centre de salut. Així, dones, no cal que ens enganyen. Quan un poble o un barri demana la installació ‘d’un ambulatori esta palesant una necessitat, treu a la llum una manca d’atencions sanitàries en una localitat determinada. Pero en realitat fa una reivindicació equivocada. Cal demanar centres de salut i no dispensaris de receptes. ASPECTESESPECfFICS Que fer, dones, de la política hospitalaria? Senzillament, racionalitzarla. L’hospital ha d’existir per a resoldre tot al16 que no és soluble pel pediatre general que treballa en el centre de salut. Un xiquet que pateix una malaltia complicada o de tractament difícil cal que vaja a I’hospital. On cal construir aquests edificis? Fonamentalment, a les comarques. Les capitals de província tenen ja prou llits per a atendre la seua població. Són les comarques les que pateixen la manca d’hospitals. Hi ha contrades senceres del País Valencia sense cap llit (ni ,per a adults, ni de molt per a xiquets). Acò vol dir, entre altres coses, que la majoria d’especialistes es concentren en les capitals de provincia. Els xiquets i els pares es veuen obligats a desplacaments de més d’un centenar de quilòmetres, per ser atesos, sovint, d’afeccions relativament banals. En altres paraules, el centralisme estatal s’ha reproduït d’una manera insultant en les capitals de provincia. 1 naturalment la comarca del Maestrat, posem per cas, té el mateix dret

que 1’Alacantí a tenir al seu abast un hospital decent i modern. La política hospitalaria seria un aspecte més de la política comarcal. IZs a les comarques on són els problemes sanitaris més gruixuts. Al Congrés de Girona duguérem els valencians un primer intent de comarcalització sanitaria del nostre País. Potser és una mica precipitat, pero seria una primera base de discussió per a acarar el futur de I’Or‘denació del territori. 19 àrees sanitàries figuren en aquesta planificació provisional del País Valencia. Des del punt de vista sanitari, convida al somriure llegir a hores d’ara declaracions provincialistes en els nostres organismes pre-autonòmics. És a les comarques on cal fer hospitals nous o adequar els actuals, si es possible, a les noves necessitats. Com es natural, aquests hospitals comarcals estarien íntimament Iligats als centres de salut de llur àrea sanitaria, tant des del punt de vista funcional com informatiu. A les grans capitals existirien els hospitals regionals, els quals haurien de poder resoldre tot tipus de problemes (malalties excepcionals, serveis i laboratoris superespecialitzats, etc.). CONCLUSIÓ

La solució dels problemes sanitaris del País Valencia es francament difícil. A través de la pediatria es constata que el centralisme estatal no ha donat cap resposta coherent a les necessitats real de la població. Com en tants altres problemes, ens cal I’autonomia, que no es una simple descentralització administrativa. Necessitem la Conselleria de Sanitat com a organisme superior, capa9 de planificar, gestionar i avaluar els resultats, des de les noves perspectives: promoció de la salut, prevenció de la malaltia, centres de salut i

229

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL comarcalització sanitaria. Una conselleria de salut sense mitjans i poders per a acarar els problemes actuals sera un organisme buit i ineficac. L’Autonomia cal que arribe amb majúscules. Per a descentralitzar el desgavell actual, millor que se I’administren ells, els del Centre, que són els

CRbNICA

responsables del desori. Per altra banda és necessària la participació de la població a traves dels seus organismes naturals (associacions de veïns, sindicats, partits) en la gestió de la sanitat i en l’avaluaci dels resultats.

CULTURAL

DE L’ANY

1978

Joan Tormo Les notes que segueixen pretenen donar compte puntual duna serie d’activitats culturals realitzades al País Valencia en 1978. es, dones, un repàs, i un repàs selectiu: no és un balanc. Allò que cal remarcar-hi és que es tracta d’un any enormement productiu en I’aspecte de la cultura. Un calendari substan’ciat de fets i d’iniciatives ens ho mostraria així, sense deixar Iloc al dubte. Tanmateix, no és això el que pretenem. Ens hem limitat a triar certes realitzacions quantitativament o qualitativament destacables, i a donar-ne una notícia succinta i tan ajustada com ens ha estat possible, perquè el conjunt servesca, almenys, de guia i de recordatori. Obviament, pot haver diferencies d’opinió respecte d’aquesta tria. Haurem silenciat (o potser oblidat) activitats que a un o altre li semblaran més importants que les que ací reportem. Això és inevitable. De tota manera creiem que el conjunt és prou significatiu d’uns moments de represa, d’un temps en que es tracta d’assegurar fets culturals previs i d’iniciar-ne de nous. D’altra banda convé anotar que en els pròxims números de L'ESPILL aniran apareixent balances sectorials

sobre activitats com ara teatre, cinema, arts plàstiques, ensenyament, etc. INSTITUT VALENCIA D'INVESTIGACIÓ SOCIAL

A principis de 1978 es va constituir 1’Institut Valencia d’Investigació Social (IVIS), promogut com a obra social de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt, en collaboració amb la Görres-Gesellschaft d’Alemanya Federal. Aquesta nova entitat té entre els seus objectius, l’estudi i analisi dels processos socials de canvi que configuren I’estructura social del país. CAsTmLó: TAULA RODONA SOBRE LA CONSTITUCI~ El 20 de gener se celebra a la Caixa d’Estalvis de Castelló una taula rodona sobre el tema «La Constitució espanyola i 1’Estatut d’autonomia», en la qual van intervenir el diputat del PSOE Antonio Sotillo Martí, i l’especialista en dret polític Lluís Aguiló Lúcia i el professor Vicent Pitarch. L’acte estava organitzat pel Consell Popular de Cultura de Castelló i el Secretariat de 1’Ensenyament de 1’Idioma. 230

‘-

© faximil edicions digitals 2003


ALACANT: IV CICLE DE LLENGUA, HISTORIA I CULTURA AL PAfs VALENCIA Del 6 a 1’11 de febrer se celebraren a la ciutat d’Alacant els actes programats de I’anomenada IV Setmana de Llengua, Historia i Cultura al País Valencia, organitzada per la Càtedra de Lingüística Valenciana de la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant en collaboració amb 1’Aula de Cultura de la Caixa d’Estalvis ,d’Alacant i Múrcia. L’objectiu d’aquestes jornades, segons els organitzadors, era «de presentar un panorama dels diversos aspectes que una cultura pot oferir en una visió globalitzadora i d’aspiració cap a una normalitat». El programa consistia en una intervenció del filòleg menorquí Francesc de B. Moll, el qual tractà la situació alacantina dins el context de la llengua catalana; Maria Aurelia Capmany va parlar del «feminisme, ahir i avui»; hi hagué, també, una taula rodona sobre «Llempresa editoritil i la seua projecció al País Valencia», en la que intervingueren el professor Sanchis Guarner, els editors Eliseu Climent i Fernando Torres i els escriptors Joan Valls, Enrie Valor, Rodríguez Bernabeu i Ferran Cremades. La quarta sessió fou dedicada a les vicissituds del ‘cinema valencia, a càrrec de Ricard Blasco. La Setmana la va cloure el grup de teatre «Pluja» de Gandia amb l’obra Sang i Ceba. L’interés dels alacantins per aquestes activitats fou remarcable. Semblaven complirse, dones, les intencions del director del cicle, professor Lluís Alpera, quan declarava que allò que pretenia la Setmana era «ampliar el cenacle dels de sempren. HOMENATGEA «EL MICALETD La Federació d’Entitats del Pais Valencia dedica

Culturals un home-

natge, el dia ll de febrer, a la Societat Coral el Micalet pel «seu valencianisme, concretat en una tasca continuada en pro de la nostra culturan. En el transcurs del sopar, que a tal fi se celebra en un restaurant de la ciutat de Valencia, les entitats convocants destacaren XIesmeritòries activitats en el camp .de la música i de la seua ensenyanca a través de I’Institut Musical Salvador Giner, així com d’altres activitats complementàries, com ara dansa, teatre, cursos de llengua i festivals de can@. PREMIS «SET I MIG» En la nit del 25 de febrer foren atorgats els Premis «Set i Mig», que la llibreria del mateix nom organitza a la ciutat d’Alacant. Els guardons, obra de I’artista alcoià Antoni Miró, foren concedits en aquesta edició al «Club d’Amics de la Cultura» de Novelda per ‘la seua tasca collectiva, i també dins d’aquest mateix aparta& al grup de teatre «La Guadaña». El premi de mitjans de comunicació social va correspondre a Josep Lluís Peiró, corresponsal de La Verdad a Muro, i a Pere Miquel Campos, pel seu programa de radio «La nostra terra». Rafael Sellés i Jacint Llorca foren els premiats per llur dedicació a I’ensenyament de l’idioma. El jurat va comptar amb personalitats tan destacades del País Valencia, com Enrie Valor, Enrie Llobregat, Carmelina Sánchez-Cutillas, Jordi Colomina i Emili Rodríguez Bernabeu. ACTE PRO LLIBERTAT D’EXPRESSU.~ Al saló «Les Roques» d’Elx, el dissabte 18 de marc, se celebra un acte públic en pro de la llibertat d’expressió i solidaritat amb Saida i Els Joglars. L’acte va estar convocat per les següents sigles: PCT, ARDE, PSPV, PSOE, MCPV, PCPV, PSP i ORT. Hi

231 © faximil edicions digitals 2003


hagué adhesions d’UGT, Assemblea de Teatre Independent, OLP (pable palestí), Consell Popular de Cultura i d’altres. En totes les intervencions es palesà el caràcter antidemocràtic de les actuacions del partit en el poder, respecte als casos esmentats, als quals qualificaren d’«atemptats a les Ilibertats del pable». SEMINARI

SOBRE

BILIiwXfIsME

Els Instituts de Ciències de l’Educació de Santiago, Bilbao, Barcelona i Valencia celebraren a Peníscola un seminari sobre el bilingüisme dins el marc de les Autonomies. Els principals temes que abordaren els assistents foren els que tracten de la situació de la llenguá en ,l’àrea preescolar, EGB, batxillerat i universitat. Vicent Pitarch i Josep Palomero, de Vila-real i Borriana, varen presentar, a banda dels altres oradors, ponències corresponents al nivel1 del BUP. CAMPANYA

«CARLES

nitzadors, responsables, etc.; molts milers d’alumnes que van seguir els cursos. La Primera Campanya va significar, també, l’adhesió de més de cinc-centes entitats valencianes (ajuntaments, instituts, ateneus, bandes de música, sindicats, associacions de veïns, partits polítics, collegis i altres institucions) així com de personalitats valencianes ben destacades. Aquesta adhesió popular queda simbolitzada en la que el dia 27 de febrer, a Sagunt, expressà el Plenari de Parlamentaris del País Valencia. 1 CONCURS

La Primera Campanya Carles Salvador que se celebra del febrer a l’abril del 1978, arreu del País Valencia, es pot definir, en certa manera, com una autentica «campanya d’alfabetització». Anava destinada a omplir, almenys, en la part més bàsica, l’enorme buit que el poble valencia pateix, per les causes conegudes, quant a les seues senyes d’identitat. Així, aquesta campanya s’inseria plenament en el nostre moment actual, presidit per la reivindicació de 1’Autonomia. La Primera Campanya va constar de dos cicles superposats: el de cursos de llengua i el de debats i informació cultural, basats sobretot en una serie de conferencies que es donaren a cada curs. Va significar, en conjunt, més de dos-cents cursos arreu del País Valencia; cinc-centes persones que hi treballaren, com a professors, orga-

«MALVARROSA»

La convocatoria dels premis que I’editorial Prometeo venia fent cada any, en 1978 va ser ampliada a un nou premi, el de cantes «Malvarrosa*. L’adjudicació, celebrada en la nit del 6 d’abril, va recaure en la narració La vetlla d’en Pere Ruixes, de la qual era autor Vicent Franch Ferrer. FIRA DEL A ALACANT

SALVADOR»

DE CONTES

LLIBRE I VALENCIA

Del 22 al 30 d’abril se celebra a Valencia la XIII Fira del Llibre. Fira que, a més de la ja tradicional expositió i venda de llibres, aquest any ana acompanyada d’un remarcable programa d’actes culturals, entre els quals destaquen I’Homenatge al Ilibreter García Rigal, la presentació dels Ilibres L’Autonomia del País Valen& i la seua aplicació pïàctica, elaborat per la Jove Cambra, i La vetlla d’en Pere Ruixes, de Vicent Franch, i finalment una serie d’actes sobre literatura i cinema. Per altra banda, Alacant celebra la Fira del Llibre del 24 de maig al 4 de juny, data habitual dels anys anteriors. En el 78 hi hagué una novetat en convocar-se un concurs de cantes, patrocinat per la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia.

232 © faximil edicions digitals 2003


CEMIL CONFERENCIA DE MIQUEL

organitzar un aplec d’estudiants de BUP per tal de commemorar la batalla d’Almansa i la crema de la ciutat de Xàtiva per les tropes borbòniques de Felip V. L’assistència fou massiva. Uns 2.500 estudiants corresponents a 34 instituts del País Valencia participaren als actes. Hi hagué un parlament del professor Sanchis Guarner, una lectura <depoemes per Vicent Andrés Estellés i diverses representacions teatrals. L’aplec, celebrat el 22 d’abril, va comptar amb la collaboració de la Casa de la Ciutat de Xativa, el departament de Lingüística Valenciana de la Universitat de Valencia, 1’Associació Amics de la Costera i la Caixa d’Estalvis de Valencia.

ROCA JUNYENT

L’Ateneu Mercantil de Valencia inicia un cicle de conferencies, el 24 d’abril, amb la intervenció del diputat ‘de Convergencia Democràtica de Catalunya Miquel Roca Junyent. Aquest cicle havia estat suspés i ajornat en el mes de marc, enmig d’un clima de polèmica. La dissertació del polític català versa sobre «La Constitució i les autonomies*. Cal remarcar que, en el transcurs de la conferencia, es produí un incident en el moment en que un assistent blasmà pel fet que la conferencia es fes en catala. ACTES CULTURALS A PEDREGUER

Del 22 al 29 d’abril, el Centre Excursionista de Pedreguer programa una serie d’actes culturals amb el nom *de «I Setmana de Divulgacions del Centre Excursionista de Pedreguer». Els temes que s’hi varen abordar eren de temàtica excursionista, d’ecologia i de cultura del País Valencia. COMMEMORACI~ DE LA BATALLA D'ALMANSA

En diverses poblacions del País Valencia se celebraren actes en commemoració de la batalla d’hlmansa. El 25 d’abril del 1707, data cabdal per a la historia del País Valencia, fou remembrat en cadascun dels actes organitzats, els quals comptaren amb la presencia o adhesió dels partits polítics d’esquerra. En general, es palesà un gran interés per a constituir aquesta jornada en el Dia de les Llibertats Nacionals. APLEC D'ESTUDIANTS A XATIVA

titut

DE BUP

El seminari de valencia de l’insJosep de Ribera de Xàtiva va

COL,LOQUIS SOBRE TENDkNCIES 1 PERSPECTIVES DE LA LITERATURA AL PALS VALENCIA

Els primers dies de maig es van realitzar, a la Facu,ltat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Valencia, uns «Colloquis sobre tendències i perspectives de la literatura al País Valencia», organitzats pel Departament de Lingüística Valenciana i la Comissió de Normalització Lingüística de 1’Associació Cultural de la Facultat de Filologia. D’acord amb el programa previst, els actes es realitzaren així: dia 2, colloqui sobre narrativa, amb la participació, a la mesa, de Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Piera, Isa Trolec, J. Francesc Mira i Josep L. Seguí; dia 3, colloqui sobre poesia, amb Lluís Alpera, Josep-Fèlix Escudero, Joan Navarro, Marc Granell, Josep Mir i Jaume Pérez Montaner; el dia 4, colloqui sobre teatre, amb la participació del grup «l’Entaulat», Juli Leal, Josep L. Sirera i Grup «Plujau; finalment, el dia 5, colloqui sobre crítica, en el qual van prendre part Ricard Blasco, Vicent Franch, Josep Iborra, Rafael Ventura Melià, Joan Fuster i Lluís Alpera.

233

© faximil edicions digitals 2003


ESTELL&, PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

tes dels seus socis, vol donar suport a entitats que treballen amb els seus mateixos objectius, i promocionar tot tipus d’activitat cultural com cursos de llengua, premis literaris, etc.

El 5 de maig, a Barcelona, hom atorgà al poeta Vicent Andrés Estellés el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat era constituyt per Joan Ainaud de Lasarte, Maria-Am+ lia Capmany, Alexandre Cirici Pellicer, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Gregori Mir i Josep-Lluís Sureda. El premi, dotat amb mig milió de pessetes, esta sota el patrocini de 1’Omnium Cdtural. Abans l’havien obtingut ja altres dos valencians: Manuel Sanchis Guarner (1974) i Joan Fuster (1975).

III

VI CENTENARI DE LA NAIXENCA DE CALIXT III Durant els dies 17 i 18 de maig se celebraren a Xàtiva dues conferències que obrien els actes commemoratius del VI Centenari del naixement de Calixt III. La primera, a càrrec del P. Miquel Batllori, tractà sobre el tema aEls Borja de Xàtiva, dels segles XII-XIVr>. La segona, també a càrrec del mateix conferenciant, versa sobre el tema aCalixt III, la seua figura histbricas. Acc16 CULTURAL Es constituí, a Valencia i amb el nom d’Acci6 Culltural del País Valencia, una institució destinada a l’estudi, defensa i promoció del patrimoni cultural, artístic i natural dels valencians. N’és president Joan Fuster, i vice-president, Adolf Pizcueta. Ocupa la secretaria general Eliseu Climent; les vocalies, Santiago Ninet, Enrie Ferrer i Solivares, Enrie Beltran i Chirivella i Francesc Giner Pereperez. En la Junta Consultiva figuren nombroses personalitats com Andreu Alfaro, Vicent Andrés Estelles, Vicent Badia Marin i altres. L’acció Cultural, que es manté amb les quo-

ESCOLAD’ESTIU

Més de dos mil treballadors de l’ensenyament, d’arreu del País Valencia, es concentraren a ,la ciutat de Valencia per tal d’assistir a les sessions de treball que diàriament es realitzaven a les Escoles Professionals Sant Josep. Durant una setmana, la III Escola d’Estiu oferí als inscrits grans possibilitats d’aprenentatge per tal d’aconseguir una escola més popular i valenciana. En lla clausura, a la qual assistiren els consellers d’Educació i Cultura, es presentaren unes conclusions. Cal destacar-ne la petici d’oficialitat per a la llengua catalana. Durant la festa de clausura que es féu a Campanar es produïren agressions per part d’elements d’extrema dreta. SETMANESCATALANESDE BERLÍN Les «Katalanische wochen Berlin, se celebraren en aquella ciutat alemanya, entre el 25 de juny i el 23 d’agost de 1978, organitzades amb les aportacions econòmiques de la municipalitat i d’altres institucions. En l’organització va destacar I’activitat del doctor Tilbert D. Stegmann, catedràtic de literatures romàniques a la Freie Universität berlinesa. Les Setmanes tenien l’objectiu de mostrar als berlinesos lla realitat dels Països Catalans, a través de diversos aspectes: art, urbanisme, llibre, teatre, can@, música antiga i moderna, folklore, literatura, sociolingüística, medicina, filosofia, etc. Aquesta finalitat es va aconseguir amb exposicions, recitals, taules rodones, espectaeles teatrals, concerts i conferencies

234

© faximil edicions digitals 2003


CESPIU que, en alguns casos, van atreure una gran quantitat de públic. La participació valenciana a les Setmanes fou particularment activa i cal ressenyar-ne alguns aspectes. En l’exposició artística hi havia obres de Miquel Navarro, Joaquim Sorolla, Josep Pinazo, Artur Ballester, Josep Renau, Eusebi Sempere, Andreu Alfaro, Artur Heras, Manuel Boix, Armengol, Equip Crònica i Jordi Teixidor. La mostra, titulada «Art i modernitat als Països Catalans», fou organitzada per una comissió, de ,la qual formava part el crític Tomas Llorens. El doctor Sanchis Guarner disserta en una sessió dedicada a la Sociolingüística Catalana. El poeta Vicent Andrés Estellés féu una lectura de poemes, dins un recital mconjunt amb Josep Palau i Fabre i Joan Brossa. Estellés tancà l’acte, que havia estat iniciat amb un parlament de Joan Fuster sobre Erasme. Vicent Ventura participa, amb Alfons Cucó i d’altres, en una taula rodona sobre qüestions polítiques. Raimon va cloure un recital de cantó, en el qual van prendre part també Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Monllor i quatre cantants alemanys que interpretaren algunes obres del cantant de Xàtiva, en versió alemanya. L’audiència hi fou multitudinària. FESTIVALS

CAMPANYA CULTURAL DE LA CONSELLERIA DE CULTURA

A partir del primer dia de juliol, la Conselleria de Cultura pos& en mama la Campanya «Per un estiu jove i autònom». Hom va dir que la Campanya pretenia ser popular, no elitista, i per tant, no adrecada a sectors intellectuals. S’hi varen acollir nombrosos recitals de can@, festes, conferencies, etc. MUSEU

D’ESTIU

Durant I’estiu hi hagué una interessant experiencia en el camp cultural. La Conselleria de Cultura i la Direcció General de Difusió Cultural van patrocinar un cicle de recitals de cancó, representacions teatrals i altres activitats, que tingueren per escenari el teatre roma de Sagunt. L’organització, a càrrec de Studio (Teatre Valencia-Cinema), contracta, entre altres, La Trinca, Lluís Llach, Ovidi Montllor i Tábano.

SALVADOR ALLENDE

El dia 14 de setembre s’inaugurà el Museu Internacional de la Resistencia «Salvador Allende» en les dependencies del Museu Històric Municipal de Valencia. La mostra fou dividida en dues etapes a causa de la gran quantitat d’obres a exposar. Aquest museu itinerant, que patrocinava la Conselleria de Cultura, va tenir un marcat sentit de solidaritat amb el poble de Xile, i tal com declarava el conseller de Cultura senyor Bevià el dia de la inauguració, la presencia del Museu era molt oportuna en l’actualitat del País Valencia. Hi va assistir la directora d’aquesta ambaixada xilena, Marian Contreras, la qual va explicar l’origen i procés d’aquesta collecció. Entre les duescentes obres de que consta el museu hi havia les dels valencians Alfaro, Armengol, Boix, Equip Crbnica, J. Francés, Sabino, Genovés, Heras, A. Miró, Sempere. Teixidor i Vitoria. MARINA ALTA: PREMIS DE CULTURA POPULAR

A Ondara, el 16 de setembre se celebra l’acte de lliurament dels II Premis de Cultura Popular de la Marina Alta, corresponents a les seccions de teatre, poesia i assaig. L’acte va constituir ensems com un home-

235

© faximil edicions digitals 2003


natge als premis d’honor de les Lletres Catalanes, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés, els quals hi varen assistir.

des de treball i estudi. La Societat «El Micalet», lloc on es realitzaren els muntatges, registra una desigual assistència de públic. Els grups que hi van concórrer, a banda la qualitat de les obres presentades, foren: Horta, Cercle de Teatre Infantil, Carátula, Espiral, Entaulat, PTV, Mirall, Suspiros de España, Sambori, Pluja, Galliner i Teva.

COL.LOQIJIS SOBRETEATRE,AL MICALET La Societat Coral El Micalet organitzà en el mes de setembre una serie d’actes que tenien com a tema el teatre valencia. El dia 25, els professors Joan Oleza i Antoni Tordera presentaren els Ilibres de la collecció Tres i Quatre, de teatre, de Vicent Andrés Estellés i de Manuel Molins. El dia 26, el professor Sanchis Guarner dissertà sobre el tema «Origens i desenvolupament del teatre valencia». Aquestes jornades foren completades, més endavant, amb unes representacions teatrals a càrrec de grups independents.

ACTE ACADEMIC ~9 D'OCTUBREB Amb motiu de la celebració del Dia Nacional del País Valencia, hi hagué un acte acadèmic a la Societat Econòmica d’Amics del País, de Valencia. Hi varen intervenir els professors Arcadi García, Maria Peset, Manuel Ardit i Lluís Aguiló, els quals presentaren diverses ponències sobre el País Valencia, des de distintes perspectives. Va cloure la sessió el conseller de cultura, Josep Bevià, que va destacar el caràcter estrictament acadèmic de l’acte.

1 APLEC DE TEATRE DE LES NACIONALITATS En els últims dies de setembre, Alacant aplegà un bon sector del man teatral independent. Les activitats es dividiren en dues parts. Una, de discussió dels problemes que afecten aquests grups en cada nacionalitat, i l’altra, de muntatges escènics. Hi bagué obres de teatre en català, castellà, gallee i base. Un aspecte important que cal considerar és que les celebracions d’aquest tipus sempre havien tingut un únic escenari. Aquesta fou la primera vegada que ds actes es desenvoluparen en distintes localitats.

APLEC NACIONALISTAA VALENCIA El 8 d’octubre la Placa de Bous de la ciutat de Valencia va ser escenari del XIX Aplec del País Valencia. Durant l’acte actuaren cantants i grups de les diverses nacionalitats de I’Estat espanyol. També parlaren els parlamentaris Letamendía, Xirinachs, Audet i Burguera. En la placa de bous, plena de gom a gom, desemboca la Marxa per YAutodeterminació, la qual dona a conéixer un comunicat en contra de la Constitució pel fet de no tenir en compte el dret d’Autodeterminació dels pobles.

MOSTRADEL TEATREINDEPENDENT DEL PAfs VALENCIA Durant el mes d’octubre, l’Assemblea de Teatre Independent del País Valencia va organitzar una serie de representacions teatrals a Pa ciutat de Valencia, com a colofó d’unes jorna-

JORNADESECOLOGISTES SOBREEL MEDITERRANI En la segona setmana d’octubre, el castell de Dénia fou escenari d’unes jornades de discussió i difusió dels

236

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL problemes que afecten el Mediterrani i el seu litoral. Durant les sessions d’aquesta mena de congrés es presentaren ponències sobre la problemàtica, com ara la degradació de la costa, les espècies en perill, etc. Hi hagué projeccions cinematogràfiques sobre el tema. Al final fou redactat un manifest que, entre altres coses, deia: uconsiderem que la investigació sobre el Mediterrani ha de ser controlada i impulsada per organitzacions populars, per tal de rescatar-la, així, de tot interés especulatiu que hi puguen exercir els interessos privats». PREMIS OCTUBRE

Com 6s ja tradicional, en la nit del 21 d’octubre hi hagué la concessió dels Premis Octubre, que convoca la llibreria Tres i Quatre, aquesta vegada en la setena edició. El sopar d’adjudicació se celebrà en un conegut hotel de la ciutat de València. Com en anys anteriors, la festa literària fou animada per la presència d’intellectuals i polítics dels Països Catalans. Durant I’acte van parlar el professor Sanchis Guarner, Alan Yates, Rafael Ribó, Josep Renau, Vicent Andrés Estellés, Miquel Tarradel1 i Joan Fuster. Els premis foren els següents: d’assaig, premi «Joan Fuster», a Sebastià Serrano, per l’obra Lingüística i qüestió nacional; de poesia, premi «Vicent Andrés Estellés», a Manuel Rodríguez Castelló, pel llibre La ciutat del tràngol. El premi «Andròmina», de narrativa, fou declarat desert. Per a continuar dotant els Pre,mis amb el ressò popular volgut pels organitzadors, hi hagué un cicle de conferències en coklaboració amb el Collegi d’Arquitectes. La primera -«Vicent Andrés Estellés: escriure ací»anà a càrrec de Joan Oleza i Jaume Pérez Montaner. La segona ---«L’anà-

lisi espacial en la pintura mural exterior»-, a càrrec de Josep Renau, i per acabar, Alan Yates parlà sobre «Sexe, repressió i altres coses fines en Tirant lo Blanc». HOMENATGE A ENRIC ORTEGA

El darrer diumenge d’octubre, als Jardins del Real de València, tingué lloc un festival popular en homenatge al músic Enrie Ortega. S’hi destacà la presència del grup Al Tall, del qual l’homenatjat formava part. Enrie Ortega, mort en accident temps enrrere, fou recordat en cadascuna de les actuacions dels nombrosos artistes i personalitats que hi intervingueren. Entre altres actuaren Araceli Banyuls, Carles Barranco, Lluís Miquel i els 4 Z i Joan Blasco. MALLORCA: ENCONTRE DE CIENCIES SOCIALS

En els primers ,dies de desembre se celebrà al Palau de Congressos de Ciutat de Mallorca el II Encontre de Ciències Humanes i Socials dels Paises Catalans. Als actes, que aplegaren a més de dos-cents especialistes, es reberen comunicats d’alguns partits polítics, tot i que llur presència no fou fonamental per al desenvolupament de l’encontre. Una de les decissions que s’hi varen prendre fou la reunió propera, a celebrar en el 1980, a Tortosa. Pel que fa al País Valencià, hi va anar Alfons Cucó. PREMIS BALDIRI

REXACH

La Delegació d’Ensenyament Català, sota els auspicis de la Fundació Jaume 1, atorgà a les darreries de I’any els Premis Baldiri Rexach a deu escoles catalanes, a cadascuna de les quals correspongué dues-centes mil pessetes. Dues d’aquestes escoles són del País Valencià: uE1 Rotgle», de

237 © faximil edicions digitals 2003


Castelló I’Eliana.

de la Plana, i «Gavina»,

de

1 ENCONTRE DE CINE DEL PAfs VALENCIA

«el punt de partenca d’un procés obert de debats que culminaria en un Congrés de Cinema al País Valencia». CURSOS

La Direcció General d’Activitats Artístiques de la Conselleria de Cultura, va convocar, per al 23 de desembre, el 1 Encontre de Cine al País Valencia. Les sessions que es desenvoluparen en I’Aula de Cultura de la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia, d’Alacant, tingueren com a objectius l’anàlisi de la problemàtica del cinema al País Valencia: producció, distribució, exhibició, cine amateur, cine-clubs i crítica. Les conclusions consideraven aquest 1 Encontre com

DE

LINGÜÍSTICA

VALENCIANA

Els cursos de llengua que cada any organitza 1’Institut de Ciències de l’Educació, en el 1978 han estat incrementats de forma notable. Aquests cursos, adrecats a mestres i llicenciats exclusivament, al mes de novembre n’eren 30. Al gener del 79 ja ultrapassava els 80. Les distintes modalitats que s’impartien, arreu del País Valencia, eren les segiients: per a castellanoparlants, i per a catalanoparlants en tres graus, elemental, mitjà i superior.

238 © faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Š faximil edicions digitals 2003


Emili

RODF~~GUEZ

BER-

Migjorn. Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià. Alacant, 1977. Publicacions de la Caixa d’Estalvis Provincial, 45, 178 pagines. NABEU:

Les antologies poètiques, fetes sobre la base de diversos autors, han tingut una funció ben important en la fixació de moments o de moviments duna certa transcendencia, en la moderna historia de les lletres catalanes al País Valencia. 1 això em sembla plenament vàlid, tant per a una antologia de liquidació, diríem, Poetes valencians contemporanis (1908; preparada per Llorente i Olivares), com per a La poesia valenciana en 1930 (1930; a cura d’Almela i Vives), l’Anto2ogia de la poesia valenciana (1956) de Joan Fuster (mes ambiciosa i erudita), Poetes universitaris vaíencians (1962; preparada per Sanchis Guarner), Antologia de la poesia realista valenciana (1966; selecció de Lltis Alpera) o Carn fresca. Poesia valenciana jove (1974) d’Amadeu Fabregat. En part, també Els darrers. Generació del 70 (1972) era recull de poemes d’autors joves. Totes aquestes obres van aparéixer en moments que, sembla, les demanaven i responien a situacions literàries i sociològiques de canvi o de replantejament. També, pero, pretenien un abast geogr&fic i, almenys quant al projecte,

tot el país hi tenia entrada. Aquesta d’ara redueix el seu camp d’observació; exactament, a les scomarques del sud» valencianes, la qual cosa no té res a veure amb la literatura provincial que ha preconitzat Vicente Ramos. Migjorn és una resposta explioita a la reducci geogràfica que, per a l’antòleg, patia Carn fresca. L’obra de Fabregat, diu, aposava en evidència un fet més 0 menys palés o presumible: la influència de Valencia com a capital cultural no ultrapassava La Plana pel nord ni la Safor pel sud [. . .] Valencia no pot coordinar físicament les iniciatives més enllà de La Safor» (pàg. 8). El retret, que no podem sinó corroborar, és potser una mica massa subratllat en un sol títol. A les antologies anteriorment citades a penes podem trobar, tampoc, algun nom escadusser provinent de les comarques meridionals. Em sembla que només Joan Valls, Joan Baptista Pastor i Aicart, E. Rodríguez Bernabeu i Antoni Seva, si no se me n’ha oblidat cap en la comprovació. ¿Hi havia poetes que s’escapaven a les mirades dels antblegs, situats a Valencia (0 a Sueca)? El problema venia de lhmy, sobretot si el centràvem en la ciutat d’Alacant, com feia Fuster, en el pròleg d’Alacant a part (1966), de Josevicente Mateo: la lectura de «la fronda erudita del Pare Rodríguez, de Ximeno, de Just Pastor Fustei-%, I’havia portat «a la conclusió que Alacant, la

ciutat d’Alacant, ha estat sempre ‘estèril’ en vernacle». Hem de dir que l’antologia de Rodríguez Bernabeu li dóna la raó, encara. Siga com siga, la seua obra se’ns presenta com un complement, en fer-se càrrec duna realitat cultural que posseeix un desenvolupament relativament autònom. 1 creixent, si atenem l’augment de la consciencia naoional experimentat en aquô lles terres, els darrers anys. Migjorn té, així, una finalitat literaria i, alhora, una altra de política: am-mar la presencia de la seua porció de país. La replega ha estat fructífera: onze poetes, tan joves que, en preparar-se el llibres, les edats anaven dels 15 als 30 anys. Són: Adrià Carbonell, Joan Antoni Climent, Lluís Garrigas, Joan-Vicent Hernández, Josep-Manuel Mateo, Francesc Moisés (pseudònim de Francesc Ferrando), Andreu Morell, Carme1 Navarro, Manuel Rodríguez, Francesc de P. Seva i Gaspar J. Urban: dos obrers, un arquitecte, un comptable, un periodista, tres professors i tres estudiants. La major part resideixen i han residit habitualment a les seues comarques d’origen. Només Urban ha publicat un seu llibre de poemes, Cadells de la fosca h-encada, 1976. Un aspecte a tenir en compte, atés que I’antòleg ha «respectat per el llenguatge complet dels poetes» (pàg. ll) és la seua correcció idiomàtica. Tanmateix, el lèric

241

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL es, en general, massa llibresc, són pocs els qui exploren i posen a contribució les varietats vives de I’idioma, allà on escriuen. Rodríguez Bernabeu traca, aa tftol hídicm (pàgina 12) una gradació entre els autors que adscriu al «neopostrealisme* i al «neopostsimbolisme». La seqiiencia sembla correcta i útil per a discernir l’obertura del venta11 que la totalitat dels poetes dóna, en uns moments que la poesia valenciana es troba quasi en situació de magma efervescent i sense directrius afinades, per causes que potser l’excedeixen. El gran esforc, fins ara ignorat, del qual aquest Ilibre és nomes el cim de l’iceberg, s’incorpora a una recuperaci6 literaria encara naixent. Cada& d’aquests autors té -o tindrà- al cala& un grapat de Ilibres inèdits. És el que cal integrar 0 remuntar i convé felicitar la Caixa per haver-ho iniciat. IZs explicativa la sínte si en que l’antòleg recull la situació de tota una època, simbolitzant-la en Joan Valls i Jordà: <ren trenta anys, el sud del País Valencia ha passat de la Renaixenca als darrers ismes. El fenomen és molt esperancador, si no és ja una realitat solidan (pàg. 13). Això, des d’Alacant, es cert i molt. Vist des de la totalitat, ambiciosa per pobre, de tot el país, això 6s el mínim que podem exigir i exigir-nos. Francesc Pérez i Moragon

Ferran MARTfPdEZ NAVARRO: Estructura i malaltia: Una alternativa sanitària per al País Valencià. Valencia, 1978. Tres i Quatre, 80 pàgs. El llibre que s’ha posat a disposició del lector valencia a partir de juny de 1978 6s d’un contingut extraordinàriament interessant. L’any passat fou, amb tots el peros que voldrem, un perfode de gran densitat histbrica per al País. HI ha un Conse11 del País Valencia i tenim una pre-autonomia. El gran problema que tenim com a pable es la manera de dur-la a la practica i com arribar a una autonomia de debo. Potser per aquesta raó el llibre del Dr. Martínez i Navarro és interessant i, més encara, oportú. El conjunt de conceptes vessats en les seues pagines forma un bloc racional i d’una gran coherencia. La línia de pensament de I’autor parteix de la consideració de la malaltia com un fet eminentment social. A@ no seria cap descoberta excepcional. L’originalitat del doctor Martínez i Navarro consisteix a centrar I’atenci sanitaria sobre el proces de producció de la malaltia, és a dir, de les cadenes epidemiolbgiques que han abocat la persona des de la salut a la malaltia. uEl malalt és portador d’un missatge de la qualitat del medi ambient, i el patró epidemiològic de la coklectivitat 6s indicador de la formació social., Dit en

altres paraules: és inútil actuar sobre cada malalt concret que viu en un ambient determinat, sense tenir en compte l’estructura econòmica, l’estructura jurídico-política i l’estructura ideolbgica en les quals viu aquel1 malalt. Un sistema sanitari que no coneix l’epidemiologia del País, que no actua so bre el medi i que no proporciona una atenció mèdica integrada esta condemnat al frac& més estrepitós. Es el que s’ha esdevingut amb el sistema sanitari actual. Dividit en tres models (estatal, Seguretat Social i exercici privat), dispersat entre diversos ministeris, no sols no ha donat resposta a les necessitats actuals de la població, sin6 que ha condtit a un autèntic embolic on tan diffcil resulta I’avaluació de les estadfstiques, com la frenada necessària a unes despeses que creixen a una velocitat geomètrica. Les causes del frac& caldria buscar-les en un fet genèric: el sistema no respon a les necessitats de la poblaoió i viu d’esquena al pro& d’emmalaltir. Les conseqüencies les tenim a la vista: fracàs de la medicina primaria, deficient distribuci6 dels recursos personals i materials, hospitals tecnocràtics i medicina exclusivament curativa. No hi ha prevenció de la malaltia, ni promoció de la salut. No existeix la medicina integral (preventiva, curativa i rehabilitadora).

242

© faximil edicions digitals 2003


LESPILL Malgrat les dificuitats d’elaborar estadístiques, I’autor ha aconseguit una aproximació al patró epidemiològic del País Valencia amb les seues característiques més cridaneres. El capítol dedicat a aquest tema resulta aclaridor en molts aspectes i demostra el trànsit duna so,cietat agraria a una altra que esta en pIena industrialització. Industrialització desgavellada i contradictoria on el turisme, les multinacionals i l’autopista han actuat alhora com a motors i com a factors de desequilibri. Cadascú pot treure les conseqüències oportunes de1 cas valencia. El darrer capítol és una proposta per a una Llei de Bases de Sanitat, pensada per al País Valencia i en funció de la seua realitat sanitaria. Ni més ni menys. Ara que tothom en el nostre món polític, sembla manejar-se en l’ambigüitat, en aquest capítol l’autor fa un esquema total de Salut i Sanitat: departaments, higiene comunal, educaci sanitaria, xarxa assistencial, etc. La descripció és global i detallada en tots els aspectes, racional, autònoma i solidàría amb les altres nacionalitats. En resum, un llibre fonamental per al futur del País Valencia, si és que es vol una autonomia real i funcional. Osar Sainz Bas

Manuel MOLINS: Dama de vetlatori. Valencia, 1978, Tres i Quatre, 88 pagines. El teatre catala, tant al País Valencia com al Principat, va incórrer repetidament en el drama histbric arran de la Renaixenca: públic i autors s’interrogaven sobre Ilur identitat, i la pruIja medievalitzant del romanticisme els va fornir una serie de protagonistes i d’episodis certament enlluernadors. El fet tingué molta més transcendència al Principat, com és sabut, perquè Ia burgesia de Barcelona es delia de contemplar-se sobre les taules revestida amb atributs de noblesa i somniava amb encarnar, de nou, els personatges medievals: l’espasa en lloc de la mitja cana, el casc de cavaller en lloc de la gorra de dormir. Avui es el País Valencia el qui enregistra una majo, densitat de drames històrics, el platet de la balanca ha canviat. Pero han canviat també les circumstancies. Ara no és la burgesia la que empeny el procés d’identificació i d’idealització. Al País Valencia els autors que s’esmercen en el genere, universitaris o autodidactes, procedeixen de les capes treballadores i cerquen, amb èxit divers, el resS¿I d’un públic popular. Aquest és el cas de Rodolf i Josep Lluís Sirera, dos joves escriptors nascuts i crescuts al barri del Carme de la capital, autors duna important trilogia sobre la Restau-

ració. 1 de Manuel Mohome totalment lins, arrelat a Worta, que ha menat una incessant i pohfacètica activitat teatral a Alfara del Patriarca. A l’obra d’aquests autors hom interroga Ia historia amb un desig vehement de trobar la raó de l’actual caracterologia del País. i exnlicar-se la botifferia dels poderosos d’avui i d’ahir. Per a véncer-la, o ajudar a véncerla, i «corregir, la imatge de la societat valenciana que les forces d’una intervenció estranya, la de Castella, evidentment, ha deformat. El teatre d’aquests autors s’adiu, dones, amb allò que Bernard Dort expressa sobre la funció del drama brechtii: «El teatre no canvia el man. Només ens pot fer prendre consciencia de la necessitat de canviar-lo., Arran del romanticisme, els historiadors precediren els dramaturgs: Bofarull fou anterior a Soler. En el moment actual la situació torna a repetir-se: Joan Fuster es invocat per Manuel Molins, que cita Nosaltres els valencians com una de les seves fonts d’inspiració, com cita també 1’Aproximació a la hist& ria del País Valencià, de Joan Regla. El teatre actual valencia, quan fa historia, es mostra subsidiari, dones, duna recerca previa. 1 d’una ideologia. Pero no duna ideologia quallada a copia de bufar núvols, sin6 a copia de reunir dades constatables, de comprovar hip& tesis. A l’hora de reelaborar tot aquest material

© faximil edicions digitals 2003


el dramaturg valencia, i d’una manera explfcita Manuel Molins, es declara brechtià. No tot, pero, és un pur estripar i disseccionar. Ja hem dit que l’autor recorre al passat per interrogar el present. Així, a Dansa de vetlatori, Manuel Molins recorre a uns elements etnològics perfectament operants; ha demanat l’ajut d’un historiador competent, Sebastià García Martinez, que escriu el pròleg del seu drama, pero ha acudit també a activitats lúdiques que el poble ha conservat de generació en generació, com el Ba11 de Torrent i la Dansa dels Porrots, de Silla. Al costat de Brecht i de la seva pnüja pedagògica, dones, hi ha la intenció de recórrer a la festa, la qual cosa, d’altra banda, es dins els corrents de la contempodramatúrgia rània. Dansa de vetlatori se centra en els fets esdevinguts entre 1693 i 1707, dits la Segona Germania, i que en definitiva mostren el sentit de la lluita entre proborbons i proaustriacs a les terres del Pafs Valencia. En conjunt, el quadre ens situa dins el marc d’tma revolta agraria en el qual guanyen els rics i perden els pobres: un desenllac perfectament normal. Assistim, dones, a la dissolucib jurídica del Regne de Valencia, i a la castellanització que sobre el pafs duen a terme els ahornes de pro», agraïts i tranquillitzats, tot venjant-se de la abestia feroz que, hambrienta, amenazaba

el derecho sagrado de la propiedad,. Són paraules escrites, en castellà, tal com s’escau, per l’esclesiàstic i historiador mossen Boronat, el 1901, i que García Martínez cita en el seu pròleg. Com pot comprendre’s Dama de vetlatori és avui un drama completament actual i útil. Potser, en considerar la psicologia dels seus personatges, aquests ens semblen excessivament esquemàtics; potser l’entilall de les escenes no sempre queda ben resolt. Manuel Molins ha treballat molt el seu drama, pero no hem d’oblidar que es tracta d’una criatura primerenca. Allo que més ens interessa és de mostrar de quina manera aquest drama s’insereix dins un corrent d’identificació collectiva, que des del front de la historia i des del front del teatre duen a terme en aquest moment els homes més lúcids del País Valencia. Dansa de vetlatori 15s el ‘quart volum que apareix dins la sèrie de teatre de l’Editoria1 Tres i Quatre. Aquest acollecció, a cada numero, ens va dest‘obrint les línies d’un continent literari que fins ara ben pocs coneixien: el del nou teatre valencia. Un teatre que constitueix un dels fenòmens més sorprenents i alliconadors de la literatura catalana dels nostres dies. Si els mrmtatges valencians, que pateixen una penúria econòmica gravíssima, moltes vegades no poden ésser coneguts a la resta del domini lingüístic, ara, si mes no, tenim a l’abast

els textos que els originen i podem constatar el rigor duna escriptura dramàtica que al País Valencia -per primera vegada des de fa seglesté una ambició ben definida de contemporaneïtat i duniversalitat. Xavier Fabregas

Manuel

ARDIT

LUCAS:

Revolución liberal y revuelta campesina, Barcelona, 1978, Ariel Historia, II, 378 pàgs. Un repàs a la tasca de M. Ardit com a historiador evidencia clarament la seua preocupació davant la realitat del País Valencia. 1 acò, sens dubte, va ser el que I’impuIsà a centrar la seua labor investigadora en una temàtica que, al nostre entendre, és de cabdal importancia per a Ia recuperació de la nostra historia. En la dècada dels anys seixanta i, en gran manera gracies a I’impuls, entre altres, del professor Regla i de Joan Fuster, s’inicia per als estudis d’histbria del País VaIencià una època marcada per la preocupació d’abordar-la críticament, des duna bptica científica superadora dels tòpics interessadament establerts. Ardit, en aquells anys, sabé fer-se ressò i participa d’aquestes inquietuds, contribuint, ja des d’aquell moment i de forma continuada, al treball de renovació en que ac-

244

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL tualment es troben els estudis d’historia del País Valencia, fruit de l’esforc del cada vegada mes nombrós grup d’historiadors valencians. M. Ardit, pel seu treball com a historiador, es troba en la mateixa línia de tots aquells que, des dels diversos àmbits de la cultura, foren peoners en la difícil labor de recuperar la nostra identitat com a poble. Les seues investigacions s’inicien amb l’estudi del paper acomplit pels diputats valencians a les Corts de Cadis. Sobre aquest tema publica un llibre petit titulat EZs vaíencians de les corts de Cadis (Barcelona, 1968).

L’obstinació amb que alguns diputats valencians havien defensat l’abolició dels senyoriw evidenciava un aspecte tot just instittüt amb anterioritat: la importància que el règim senyorial tenia al País Valencia encara en aquelles dates. Això féu veure a Ardit la necessitat d’estudiar, pregonament, el feudalisme valencia tot seguint el procés de crisi que travessaren les estructures de PAntic Règim al segle XVIII, fins la consolidació del nou sistema polític propiciat per la burgesia, ja al segle x1x. Aquests aspectes, que varen constituir la temàtica fonamental de la tesi doctoral de M. Ardit, han estat donats a conéixer parcialment en diverses publicacions aparegudes en distintes revistes: Arguments, Recerques, pania, etc.

His-

El llibre que ara co mentem, al nostre entendre resumeix essencialment, les millors aportacions que Ardit ha fet al coneixement de la temàtica anteriorment indicada. En la part que podríem considerar com una introducció als aspectes fcnamentals del llibre (el procés polític del pas del feudalisme al capitalisme, al País Valencia), l’autor sintetitza les Iínies generals de l’economia valenciana als darrers anys del segle XVIII. La recrudescencia del bandolerisme, la lluita de dos grups socials antagònics pel control del poder municipal, els conflictes entre la classe feudal i els vassalls dels pobles senyorials, estudiats per Ardit, s&n exemples que evidencien, com el1 encertadament assenyala, la crisi profunda de les estructures de l’Antic Regirn. Crisi que, lògicament, es manifesta amb singular agudesa als senyorius valencians, on les transformacions sòcio-econòmiques hagudes al llarg del segle havien possibilitat l’afermament duna important burgesia agraria. Aquesta burgesia, conscient de les traves que per als seus interessos econòmics representava el manteniment dels poders senyorials, anima i financa les accions encaminades a minvar el poder econòmic i polític dels feudals. L’odi comú a les prestacions senyorials tmia, de moment, els interessos de gran part dels

camperols valencians. 1 així del ric propietari fins al modest eníiteuta donaren suport a les accions del grup polític que a cada poble s’oposava, mitjancant plets 0 accions violentes, a les exigències senyorials. El canvi de signe de la conjuntura econòmica, a darreries de segle, propicia, a Valencia, l’esclat duna revolta popular en 1793 (amb motiu de la guerra amb Franca, l’odi xenofob de les masses es dirigí contra els comerciants francesos de la ciutat). Anys després, en 1801, les commocions populars es repeteixen en forma d’un motí contra les milícies, i s’escampa posteriorment a les zones rurals (Jacqueries), on els amotinats animaven els pobles a no pagar els drets senyorials. En ambdós casos, els aldarulls populars varen tenir com a motivació immediata l’amenaca de la fam, que davant una alca conjuntural del preu dels aliments, pesava sobre amplies capes de la població, el poder adquisitiu de les quals tocava el límit de la subsistència. No obstan& com assenyala Ardit, aquestes explosions de les masses, d’accentuat caràcter espontani, motivades en principi per problemes conjunturals, palesaven de bel1 nou la problemàtica social derivada de la crisi de Ies estructures, alhora que preludiaven esdeveniments posteriors. Per a M. Ardit «la guerra del francés, (1808-

245

© faximil edicions digitals 2003


1814) fou I’ocasió propícia que va permetre, al País Valencia, l’obertura d’un procés revolucionari encaminat a desmantellar les amigues estructures feudals. Si bé 6s cert que ací, als primers moments, I’alcament popular va estar motivat per impulsos patriòtics i de lleialtat al monarca, Ardit ens assenyala com en el curs dels esdeveniments s’hi constituí un grup dirigent, d’ideologia liberal (al qual va tenir un paper destacat la benestant familia de negociants Bertran de Lis) disposat a canalitzar, per la via revolucionaria, el malestar existent al poble valencia. No obstant això, els intents revolucionaris de la burgesia valenciana, malgrat comptar amb el suport de gran part dels camperols, sobretot dels assentats en terra de senyoriu, trobaren enormes dificultats. A nivel1 local, l’acció del grup liberal, orientada a controlar els principals òrgans de poder, va haver d’enfrontar-se amb la decidida oposició de les antigues autoritats, vinculades a la noblesa. Paradoxalment, aquestes forces de la reacció comptaren al País Valencia amb el suport de l’exèrcit invasor. Això va permetre a la noblesa feudal valenciana d’obligar els camperols rebels a sesatisfent íntegraguir ment totes les prestacions senyorials. A nivel1 estatal, els projectes abolicionistes que els diputats valencians

Pere Aparici i Antoni Lloret presentaren a les Corts, fent-se res& del sentir dels camperols del País Valencia, foren sensiblement retallats al decret sobre regulació de senyorius que el sis d’agost de 1811 aprovava la cambra. Aquest decret no va poder entrar en vigor al País Valencia fins a l’eixida de l’exèrcit francés. La reacció absolutista de Ferran VII, propiciada en bona mesura pel Ilavors capità general de Valencia, Elio, va suposar la paralització del proces revolucionari, desencadenat ací a partir de la invasió francesa. Tanmateix, durant el primer període absolutista l’oposició liberal valenciana, des de la clandestinitat o I’exili, va continuar lluitant per imposar l’abolida constitució. En repetides ocasions, varen promoure atemptats 0 prepararen, com en 1817, un pronunciament militar, accions que en ser descobertes costaren la vida als liberals implicats. Mes tard, en 1820, la reeixida de l’alcament del general Riego va permetre a I’oposició valenciana tornar a l’activitat política oberta. Ardit destaca com en aquells anys el grup liberal havia eixamplat les seues bases, atraient a les seues files a sectors privilegiats, els interessos dels quals es veien seriosament afectats pel marasme econòmic general i, en particular, per la pèrdua de les colònies. Pero, parallelament a això, s’esdevindrà que

membres de les capes populars i, sobretot, dels camperols més pobres, que en 1808-1814 havien lluitat al costat de la burgesia contra els francesos en la guerra de la Independencia, comenten a enrolar-se, a partir de 1822, en la guerrilla absolutista. Els liberals valencians de l’època, com evidencien els seus escrits, mostraren la seua perplexitat davant l’actitud d’aquests camperols que, al seu entendre, anaven a lluitar en favor de la mateixa causa i ideologia que els oprimia. Pero allò que els liberals difícilment podien arribar a comprendre era que els pressupòsits burgesos per ells defensats no tenien per que convergir necessàriament amb els desitjos i aspiracions d’aquells camperols (que poc 0 res havien obtingut a nivel1 econòmic de les reformes liberals) i encara menys convergien amb els seus tradicionals pressupòsits ideològics 0 vivencials. Ardit li diu al respecte: «La guerra carlista comenzada el año 1833 representa el final de la disolución del Antiguo Régimen iniciada a fines del siglo XVIII y acabó dividiendo al País Valenciano en dos sectores antagónicos. Las clases medias urbanas y el campesinado bienestante serán ya definitivamente liberales, mientras que los sectores campesinos más pobres y el incipiente proletariado preindustrial se adherirán al carlismo, convertido en impreciso receptáculo, escasamente ideo-

246

© faximil edicions digitals 2003


logizado de estas tendencias sociales, en espera de que otras doctrinas políticas supieran y pudieran captar a esta potencial clientela, (p. 300). Abans d’acabar aquest breu comentari, voldríem esmentar un aspecte que apareix implícit al llibre de Manuel Ardit i és la seua preocupació per I’anàlisi del comportament huma, i de tots aquells aspectes que estan relacionats amb l’individu o grup social, que ens expliquen d’una forma no unidimensional la complexitat dels factors que condicionen la seua actuació, en un intent de fer allò que entenem per historia total. Davant de plantejaments exclusivament erudits, M. Ardit cerca la interpretació de les actuacions dels grups socials que es mouen dins el context que analitza. A tal fi no hi fa explicita una base teòrica, sinó que s’estima més de subministrar una informació d’arxiu, de tal forma presentada, treballada i ordenada, que permet al lector deduir-ne les interpretacions pertinents. Isabel Morant Deusa

Cucó, J. M.; FABRA, M. A.; JUAN FENOLLAR, R., i ROMERO, J.: La qiiestió agrària al País Valencià, Barcelona, 1978, AEDOS, pròleg d’Ernest Lluch. ‘La bibliografia sobre economia valenciana s’en

riqueix dia a dia a passos accelerats. Fins al 1970, any en que apareix L’Estructura econòmica del País Valen&& les publicacions que s’ocupaven dels problemes econòmies valencians eren pràcticament inexistents. A partir d’aquest moment els treballs han augmentat considerablement i avui, entre llibres i articles, s6n entorn del centenar les publicacions existents sobre l’economia valenciana. Tanmateix, entre els temes que han acaparat l’atenció dels economistes s’ha prodult una clara decantació cap al tractament dels problemes de la industrialització. El fenomen era lògic i formava part d’una ideologia industrialitzadora naixent, que resultava, en termes de Gerschenkron, tant mes necessària com mes gran era l’endarreriment, i més encara si tenim en compte el fort pes que en la societat valenciana posseia la ideologia agrarista. Ideologia que encara continua pesant en les actituds d’tm ampli grup de població. Mentrestant, l’economia agraria romania relegada en un segon terme. Hom parlava, i hom continua parlant, de crisi agraria, de caos economic, etc., pero en cap moment no es passava a una anàlisi sistemàtica i minuciosa dels seus problemes, i per això, hom desconeixia amb precisió en que consistia aquest proces de crisi, al qual tots feien referencia. Aquestes, i altres qüestions, s6n les que s’intenta expli-

car en La qiiestió agrària al País Valencià, llibre que ve a cobrir un buit important. S’hi estudia l’economia agraria contemplant-la en la seua perspectiva històrica, també s’hi procura retenir aquells aspectes estructurals que han condicionat la seua evoluci6 al llarg de mes d’un segle i que actualment han entrat en una fase de canvi a instàncies, sobretot, del recent pro& industrialitzador. El treball s’ha estructurat en tres grans apartats. En primer lloc, hi ha un capítol dedicat a l’anàlisi històrica de la formaci de l’agricultura valenciana fins a la Guerra Civil, que constitueix un estat de la qüestió ben elaborat. En segon lloc, hi ha un tractament de l’economia de guerra, en la qual s’explica el ftmcionament de les collectivitzacions i altres experiències revolucionàries dels anys trenta. Finalment, les transformacions recents de l’agricultura s6n analitzades acuradament en un intent de delimitar amb rigor els problemes actuals i llur abast. S’hi acompanyen unes notes finals sobre una possible alternativa al camp valencia. Comencant per l’anàlisi històrica, els autors parteixen d’tmes consideracions sobre la liquidaci de l’Antic Règim i subratllen, en la línia de Fontana, les conseqüencies que la peculiar «reforma agraria liberalu va tenir al País Valencia, i que no foren altres que

247

© faximil edicions digitals 2003


ESPILL la consolidació de l’antiga estructura de classes, alhora que la burgesia urbana accedia a la propietat de la terra en perjudici de 1’Església. La via adoptada per a dur a terme la reforma agraria es trobava farcida de dificultats com ho prova el fet que a finals del XIX encara existien al camp certs residus feudals i que, en general, les estructures agràries estaven pròximes a les pròpies de l’Antic Règim. En aquest context cal entendre les revoltes camperoles dels anys 1878-79, que varen obrir noves perspectives en el camp valencia. A partir d’aquestes dates s’inicia decididament l’accés a la propietat de la terra per part dels arrendataris, els quals varen poder utilitzar en benefici propi un conjunt de normes consuetudinàries que aconseguiren d’imposar als propietaris. Així, des de finals de la dècada dels setanta del passat segle es configuren dues tendències oposades en la propietat de la terra, que evolucionaran parallelament: el desenvolupament de la petita propietat afavorida pel règim legal foral i, ensems, la formació de grans propie tats en la mà duna burgesia que, davant la nova orientació de l’agricultura, no cessarà d’invertirhi. S6n les dues vies, camperola i prussiana, mitjancant les quals s’introdueix i consolida el capitalisme en l’agricultura. Pel que fa a llurs peculiaritats, els autors

matisen per a les distintes comarques valencianes, en relació als canvis en la tècnica i en els cultius que es produiren al camp. En definitiva, noves tendències s’obren a l’agricultura valenciana, que dux-ant el primer terc del segle xx es desenvolupara a més gran escala. Amb l’arribada de la República i el plantejament de la reforma agrària, el País Valencia requeria un tractament específic desatés pel projecte presentat en julio1 de 1931, per tal com limitava la seua àrea d’actuaci a les zones afectades per la denominada «crisi social agraria, i que es circumscrivia a 1‘agriwltura de Ciudad Real, Toledo, Andalusia i Extremadura. Pero, com sostenen els autors, «una reforma agraria no consisteix solament en l’expropiació i parcellació collectiva, o individual, dels grans latifundis, sinó que intenta solucionar aquests problemes de concentració de la propietat afavorint noves relacions de producció al camp, i, la qual cosa és també important, millorar al relació d’intercanvi entre els productes del camp i els de la ciutat mitjancant una adequada institucionalització de l’economia agraria» (pàgina 2.5) En aquest sentit era obvia la necessitat d’escometre una reforma al País Valencia, per bé que de característiques distintes a la que es pensava aplicar a d’altres àrees peninsulars. Tanmateix, els qui elaboraren el projecte de reforma

agraria no pensaven igual, i així sabem com Pascual Carrión cercava la solució als problemes agraris en l’extensió de la petita propietat a l’estil de la que semblava afermarse a Valencia. Per això, al País Valencia hom no pot parlar de reforma agraria fins després de 18 de julio1 de 1936 i més concretament arran dels Decrets de 8 d’agost i 7 de setembre d’aquell any, els quals varen crear el substrat legal en que es basaran les coklectivitzacions. A l’estudi dels episodis esdevinguts als anys 1936-39, se li dedica un capítol especial que constitueix una valuosa aportacib al coneixement d’un període i d’uns succeïts que fins al moment no havien rebut un tractament específic al País Valencia. Les postures enfrontades d’anarcosindicalistes i socialistes, per una banda, i comunistes i llauradors, per l’altra, són àmpliament discutides. S’hi subratlla l’obstacle que el PCE va suposar per a l’avanc de les coklectivitzacions i d’altres iniciatives com ara la CLUE, I’activitat de la qual sempre ha estat valorada positivament. El tercer gran apartat que integra el llibre és dedicat a l’estudi dels problemes actuals de l’agricultura. S’hi pretén trobar una explicació al procés d’alteració de la realitat agraria que s’esta produint des dels anys seixanta. Per als autors, sols pot entendre’s en tota la seua complexitat si hom té en compte dos

248 © faximil edicions digitals 2003


fenòmens que, simultàniament i íntimament, s’han desenvolupat al camp valencia: el procés de diferenciació estructural i el procés de diferenciació social. L’estudi de tots dos processos els mena a afirmar que nla crisi, decadencia o caos econòmic de I’agricultura tan pregonat, no és del tot cert. El que passa és que es mira el camp valencia com un tot horno geni i s’aplica la crisi dels petits i mitjans propietaris agraris a la resta del pable» (pàgs. 83-84). Perquè, es veritat, són els petits i mitjans propietaris els qui estan suportant les conseqüències de la pèrdua de rendibilitat de les explotacions agràries. Davant aquesta situacio, el llaurador valencia ha reaccionat en una doble vessant. Per un cosintat, individualment, corporant totes les millores productives que li permetien d’adaptar-se a les noves condicions agràries i, per altre, coklectivament, mitjancant fórmules cooperativistes. En aquest aspecte, la tradici cooperativista valenciana s’ha vist reforcada en els darrers anys -escampan&se per les comarques tarongeresi del seu èxit depén en gran mesura el futur dels camperols. Sobretot, en uns moments en que les grans societats mercantils tendeixen a controlar l’activitat agraria, subordinant els interessos de petits i mitjans propietaris als del capital industrial. El llibre es clou amb

unes pagines destinades a proposar una alternativa per al camp valencia sobre unes bases racionals. S6n unes notes que poden servir de punt de partida per a l’elaboració d’unes directrius d’actuació immediata que aquells que instrumenten la política agraria hauran de prendre seriosament en consideració. En conjunt, dones, ens trobem davant d’un llibre que ha d’ocupar un lloc important en la bibliografia valenciana i que suscitara, sense cap dubte, un creixent interés per un tema que el món acadèmic havia deixat en un lloc secundari. J. A. Martínez Serrano

Vicent VENTURA; Francesc JARQUE: El País Valencià (1). Barcelona, 1978. Publicacions de l’abadia de Montserrat, 300 pàgs. Batejats com a poble amb molts noms -“Regne de Valencia», «Regió valenciana», «Valencia» i, fins i tot, #Levante»-, els valencians no hi han vist cap «qüestió de noms». La indiferencia amb que s’han mirat aquesta situació és un símptoma ben clar del seu comportament alienat, dimitit. Perquè tampoc no han posat en qüestió la realitat, la «cosa», que tots aquests noms feien incoherent, impensable. A partir de la dècada dels seixanta, Joan Fuster posa en circulació la formula #País Valencia,,

que prospera. En el marc mes precís d’aquest nom, i en I’esperit de recuperaci que comporta, s’han fabricat ja molts papers que han tractat de «perisar» -i ufer>P- el País, la «cosa,. Aquesta tasca d’estudiar i comprendre la nostra realitat específica ha estat portada endavant per economistes -que s‘han tallat la part del lleb, historiadors, sociòlegs . . . Tot aquest treball, pero, té, en general, un abast limitat a un públic d’estudiosos. Per això, cal, a més, un tipus de llibres que divulguen cara al lector normal, els resultats dels investigadors i, alhora, proporcionen als valencians una wimatgem dels seu País en que es puguen mirar i reconéixer. L’obra que Vicent Ventura i Francesc Jarque acaben de publicar amb el títol de «El País Valencia, -n’és el primer volum al qual en seguir& un d’altre dedicat exclusivament a Valènciarespon a aquesta necessitat. El utandem» Ventura-Jarque -un periodista professional i un fotògraf de gran classe, tots dos coneixedors del País- era una bona combinació per a fer-se’n càrrec. El lector pot ara weure» el seu Pais amb els ~11s~ de Ventura i de Jarque. D’entrada pot comentar per repassar les 205 fotografies que iklustren el llibre. Hi «descobriràw una realitat que sovint li han amagat els tòpics. Ben mirat, les instantànies de Jarque s6n tambe atbpicsP pero ara

249

© faximil edicions digitals 2003


revelen autèntics lloes co muns de la nostra terra i de la nostra gent... Contemplar aquestes imatges és un bon aprenentatge per-que ens inviten a mirar-nos dnsòlitament -exactament. Ventura presenta el seu text, no com una «guian perquè el lector viatge realment 0 imaginàriament per les nostres terres, sin6 com una interpretació crítica, que ccaspira constituir-se en visión d’aquest País: dels homes, de la terra i del que han fet per viure-hi. «Una serralada, un riu -afirmano s6n interpretables. Interpretable és el que la gent del país ha fet amb aquesta serralada, amb aquest riu». Val a dir que Ventura ha adoptat, bàsicament, un punt de mira econòmic. Tanmateix, el llibre no és monografia carregada de xifres i de grkfiques. Es tracta, més aviat, duna visió general dels diferents aspectes de la vida econòmica valenciana i de les formes en que s’hi presenten articulats. El lector que no esta en condicions de llegir papers massa especialitzats, ni disposa de temps per a ferdho, trobarà en aquestes planes una visió ràpida i útil de la infraestructura en que es mou. De més a més, Ventura ha tingut l’habilitat de resumir la materia fugint dels esquemes i procediments acadèmics. Encara que ens adverteix que no ha escrit una «guia», ha plantejat el seu Ilibre seguint-ne les pautes. La seua «visió» funciona

com un viatge per les diferents rutes del mapa econòmic del País. D’a-diu quests itineraris Ventura amb una punta d’ironia- Rdon Elías Tormo gairebé no en parla. El seu fort eren les obres d’artn. CLes obres d’art, les liquida Ventura en tres planes.. En canvi, ens proposa altres Gtinerarisn abans de resseguir els mes estrictament econòmics: s6n les rutes que marquen la dualitat lingüística del País Valencia, comencant pels valencians de procedencia aragonesa de 1’Alt Millars, l’Alt Palancia, i acabant pels valencians del Baix ‘Segura. Aquest repàs de les comarques de parla castellana, no es limita a consideracions estrictament lingüístiques. Ventura hi fa, a més, comentaris a propòsit del major o menor grau de consciència valenciana d’aquests valencians udiferentsn -molt més feble, per exemple, als enclaus, tots dos centres eclesiàstics, de Sogorb i dOriolaaixí com sobre el «particularisme» econòmic i cultural de l’anomenat «Sureste*. Hi ha, també, els <altres valencianw que han arribat al País des de Conca, Murcia i Andalusia. Es tracta duna immigració molt intensa -amb una mitja d’uns 35.000 per any- que cal distingir duna altra, tradicional i no torrencial, procedent d’Aragó. Aquest fenomen ha desconsiderableequilibrat ment la situació lingüís-

tica del catala, més encara si tenim en compte que durant aquests anys s’ha produït una emigraci dels valencians autòctons. «No se’n van tants com en vénen -diu Ventura-, pero sí una xifra que arriba a la meitat, dels aproximadament, que vénen». L’any 1972 per exemple, en vénen 42.593 i sen van 28.452. Finalment, hi ha els valencians -la part més nombrosade parla catalana, que conviuen amb els nous i els vells castellanoparlants. En aquest apartat, es planteja Ventura els problemes de l’origen histbric de la llengua, de l’anticatalanisme i de la dualitat lingüística del País Valencia. «La Historia ens ha deixat al nostre país un embolic considerable, que han de resoldre sense perplexitats, justament per la comprensió i l’acceptació de la seua complexitat». Ventura continua amb la part geogràfico-econòmica. «Som un País estret i llarg, pero a més som un país muntanyenw. 1 amb poca aigua: «és considerable el nombre de rius que s’anomenen «secs» amb implacable raó». Una visió, dones, que Ventura oposa, d’entrada, al «cromo» del «jardín de flores». Tanmateix i malgrat les implacables raons de la nostra geografia -hi ha, sí, algunes planes, Valls, el Xúquer, l’aprofitament d’aigües subterrànies, fontsl’agricultura ha estat durant molt de temps el fonament de la

250 © faximil edicions digitals 2003


liESPI vida econòmica valenciana. El 1971, després de la industrialització dels darrers anys, encara hi havia al sector agrícola, un 25’80 per cent de la població activa contra un 25’80 per cent a la indústria. Aquesta situació constitueix per a Ventura un primer factor de desequilibri en la nostra economia : «hi ha encara -diumassa valencians a l’agricultura, que no dóna per a tants», cosa que es tradueix en una taxa emigratoria anual de 20.000 valencians. En segon ha afectat la indústria en un doble sentit. Per una banda, el predomini de l’agricultura ha traumatitzat el procés econòmic del nostre Pais en la mesura que l’ha posat d’esquena a la industrialització. Per l’altra, quan aquesta s’ha posat en mama, l’ha condicionada decisivament. «Es tracta d’una indústria que no sols procedeix directament de l’agricultura -amb el corresponent passatge per l’artesanat on encara resta una certa manera-, sin& que ha estat interrelacionada amb ella. Bona part, la major part probablement, dels industrials petits i mitjans -que són el 70 0 el 80 per cent del total industrial del País Valencià- són encara propietaris d’horts o d’altres explotacions agrícolew 0 en s6n fills. 1 com que l’estalvi agrícola ha estat l’origen remot 0 immediat de la creació de moltes empreses valencianes, aquestes han de ser necessàriament modestes, amb poca tecnologia i

una pobra inversi&, pendents sempre del crèdit bancari a curt termini. El pes que té encara l’agricultura al País Valencia explica, se g 0 n s Ventura, el to rural que s’hi pot trobar, fins i tot a les seues grans ciutats. Paradoxalment -1’altra cara de la medalla?afirma que l’agricultura del País Valencia, sobretot la dels regadius... és la menys rural que hi ha a la península ibèrica i potser siga una de les menys rurals d’Europa. Per això, perquè és relativament urbana, s’hi han creat certes alternatives industrials. Aquest híbrid agrícolaindustrial en que predomina encara el primer element es, segons Ventura, la clau de volta no solament de la nostra economia, sinó de la nostra societat globalment considerada. S’ha traduït, per exemple, en la manca duna burgesia capac de donar un to dinàmic i progressiu al País. Amb aquesta visió general, desplega Ventura els seus itineraris pel mapa agrícola i industrial del País. Pel que fa a Sagricultura, comenca el seu viatge pel nord on trobem conreus -l’oli, l’ametler, el panís- que tenen pocs aklicients per retenir la gent a les seues terres. Hi ha després, la «ruta» del taronger, que comenca a Torreblanca i arriba a la Marina Alta. A la taronja dedica Ventura una llarga reflexió sobre els seus problemes: manca de rela-

cions públiques; preus baixos per als productors -petits propietaris, en la seua majoriaque a penes si es poden guanyar el jornal conreantla: despreocupació dels productors que no la treballen directament i que, fins la crisi, «han tallat el cupó com la taronja.. . . . Situació crítica -contradictoria- per als comercians, interessats només perquè els preus siguen baixos al camp sense que s’ofegue el productor.. . Ventura creu que només un sistema coperatiu, autogestionari, podria superar aquests problemes i evitar el que li sembla que acabara per passar: etinc por que abandonen els uns, els qui no poden més i que se n’aprofiten uns altres, els qui poden molt, i que la producció en lloc de ‘cooperativitzar-se’ es ‘latifunditze’». Hi ha també les rutes de l’altra agricultura: la plana d’Utie1 -1atifundis ta, amb vi- l’Horta de Valencia, la Ribera Baixa, amb conreus d’hortalisses, cebes, patates, fruita... L’enclau de l’arròs, amb problemes de superproducció i osciklacions de preus. Al sud -l’Alacantí- el tomàquet d’hivern, explotat amb un sistema empresarial capitalista, que ara es decanta cap al conreu de «primeursn, plantes i arbres de jardí... La «ruta» industrial comenta, al nord, per Vinarbs i Benicarló i segueix des de Sant Mateu a Castelló de la Plana, amb fabriques de teixits, mobles, i sobretot de ceràmica -la més actua-

251

© faximil edicions digitals 2003


EESPILL litzada tecnològicamentque ha anat baixant des de l’Alcalatén, con se situa el seu origen historiw Després d’un curt itinerari deixat al turisme, aquesta aruta» segueix un camí parallel a la vora del mar fins a 1’Horta de Valencia; hi podem trobar indústries molt variades -alimentàries, textil, moble, etcèterai, sobretot, les plantes de Sagunt i d’Almussafes. El camí syinterromp en aquesta zona: «és a partir de Xàtiva que trobem de nou concentracions industrials.. . gairebé monogràfiques~: textil (Val1 d’Albaida, la Costera, Ontinyent, Alcoi (que també compta amb fabriques de paper i maquinaria); joguines (Ibi, Onil, Castalla). Des d’Alcoi es baixa a la mar per dos itineraris: la indústria del torró (Xixona) i la del calcer (a partir de Villena i seguint el curs del Vinalopó). Per tancar aquest apartat de la indústria, Ventura planteja el problema -tan debatut- del «modelu industrial a casa nostra, tot recordant les hipòtesis de Giralt, Fuster i Lluch. En qualsevol cas, diu, es un fet que upuja la preocupació industrial i baixa la preponderancia agrícola>. Aquest creixement industrial, pero, no el considera incompatible amb l’agricultura, donat que pot fer possible que aquesta es racionalitze i produesca a costs aindustrialsn. El resum que acabe de fer pot donar al meu lector la impressió que Ventura ha escrit un llibre

asèptic. Tanmateix no adopta TIactitud impersonal dun cicerone: incidents de la seua peripi?cia biogrkiica, el seu propi taran&, s’interfereixen més 0 menys explícitament en la visió que ens proposa del País. Una visi6 que, de més a mes, no és -no ho pot ser per a ell- la d’un viatger distanciat, sinó la d’un escriptor compromés amb el País en que viu i que vol anormalu, «lliuren. Aquesta voluntat -Ventura és, malgrat tot, optiés compartida mistacada vegada més, pels valencians. 1 això, ano és possible veure-ho passejant pel carrer, amb guia o sense... Això és una ‘visió’ impossible de donar fins i tot per Jarque, que posa les imatges. Pero és una realitat en marxa». A l’apèndix que tanca el llibre, Ventura tracta, pero, de «prolongaru la seua *guias amb uns nous itineraris per aquesta «realitat» -complexa, també- resseguint-ne els factors que la condicionen i que cal superar per treure el País de la seua ambigiiitat. es a dir -acal dir les coses com son»-, per posar davant els ulls dels valencians I’única identitat que els és possible: ser walencians dels Països Catalansp -o el que es el mateix: «catala del Pafs Valencias. Josep Zborra

F. JARQUE - E. LLOBREGAT: El Corpus de València. Valencia, 1978. Tres i Quatre. 176 p. Si una societat val, 0 ha de, representar-se a si mateix, immediatament és necessari repartir els apapers», assajar sobre la mama i establir experiències amb mes 0 menys passió. Pero Pu11 del fotògraf no distingeix entre actor i espectador. Per I’objectiu de la camara, si és prolongació de l’ull com volia Mc Luhan, tot és materia d’espectacle. Això escrivia jo, fa poc, a l’«Avui», i torne sobre aquest tema dels signes d’identitat amb la mateixa obsessió que un fod’una tògraf valencia, llarga i tena9 professionalitat, encara no valorada justament, ens presenta el resultat de catorze anys, un dia cada any, d’obsessiva fixació: captar i interpretar la processó del Corpus de la ciutat de Valencia, una processó religiosa, d’origen netament cívic i, per damunt de tot, espectacular. No en va la majoria de upersonatgesn d’aquesta desfilada teolbgica tradicionalment cobraven un sou per la seua participació, erigint-se així en actors, i el públic fidel que assistia al seu pas assumia el paper d’espectador. El fet es remunta al segle XIV i afortunadament per a les dades històriques, també recentment, ha aparegut un altre precios text: La processó valenciana del Corpus (Va-

252 © faximil edicions digitals 2003


IIESPILL lència, 1978. Vicent García Ed.), de Manuel Sanchis Guarner. Per això, l’encert de Jarque es potencia en adoptar una visió subjectiva centrada en la seua vivencia del Corpus, en la solemne escenografia amb que el franquisme la va dotar des de la postguerra. En aquest sentit, les fotos es construeixen com una dialèctica, foto a foto, que intenta sintetitzar la manera com una societat reincidia cada any en la mateixa cerimònia d’espi&. Per tal de subratllar aquesta intencionalitat, el text d’Enric Artur Llobregat ha estat dissenyat com un discurs de records, un mosaic subjectiu, carregat de passió en el millar sentit de la paraula, que defuig l’erudici històrica, remesa a un apèndix final. Amb el que no estic d’acord és que haja evitat el folklorisme, com també pretén. En tot cas, amb la seua narració a l’estil dels viatgers del segle XVIII, l’escriptor, que és actualment direo tor del Museu Provincial d’Alacant, a més de fer arqueologia («aquells temps no tornaran,) fa folklore, fa arreplec de dades tal com el poble les ha viscudes. Fa folklore i, per cert, del que no té res en comú amb el folklorisme de la inefable Sección Femenina. El que és important és que Ilibres així, als quals aquesta editorial s’arrisca lúcidament per primera vegada, s’insereixen en l’actitud collectiva de recuperació de les senyes d’identitat. Recuperació

que reporta 0 que, alqüesmenys, planteja tions greus i àdhuc negatives, sempre entorn al fet que qualsevol recuperació és una opció 0, més ben dit, una interpretació, amb la qual cosa el futur històric és implícit. Pero això espere tractar-ho més àmpliament en un altre Iloc 0 un altre dia. Per ara podem saludar amb alegria aquest llibre, produït amb una estranya i màgica síntesi de rigor i subjectivitat, en les quals la paraula del text i l’objectiu de la càmara, com a sublimacions de l’ull, fixen el temps i el superen. (Llàstima que els aromes d’aquella festa s’han perdut en la memoria.) Així, la càmara nega allò específic de I’ull que és el pas del temps. En aquesta difícil frontera el fotògraf i l’escriptor estan condemnats a moure’s llancats a la cacera d’imatges que, com ha dit J. Renau, el País Valencia necessita urgentment. El segon i estret viarany per on s’han aventurat els dos autors consisteix en la difícil intersecció del testimoni d’un fet concret en un itinerari concret i la creació d’imatges d’abast més general. Aquesta frontera l’han recorreguda amb èxit gràcies a la bellesa d’unes fotos que mostren, malgrat la usocioestètica, dels darrers quaranta anys, la potencia #un poble que ens mira. Quan la paraula no ha estat possible o ha estat maltractada, queda l’eloqiiència de la mirada, del gest.

1 jo he de confessar que el repàs lent dels fulls d’aquest Ilibre em va inquietar inicialment, i després em va donar la seguretat que ací hi ha mes forces. Cal només deixarse mirar. En la presentació oficial del llibre a Valencia es va plantejar la continuïtat d’aquest acte cívico-religiós i s’apuntaren diverses solucions. Jo mateix tinc la meua hipòtesi, pero vull remetre el lector al concepte d’inconscient òptic de W. Benjamin: #Buscar en la fotografia l’espurna minúscula d’atzar, ara i aquí, amb que la realitat ha socarrimat, per dir-ho així, el seu caràcter d’imatge i trobar I’indret ocult en el qual, en una determinada manera de ser d’aquest minut que va passar ja fa temps, niua eloqiient avui el futur.» Aquí tenim la resposta, i aquí rau l’interés, el repte, del Ilibre de Jarque i Llobregat. Quant l’itinerari urbà de la process6, com aquel1 qui diu esta desfent-se en les mans, i I’olor dels pètals encara, 0 tan sols, s’estén en els últims reductes de la memoria, aquest Ilibre és una proposta, un je roglífic. Antoni Tordera

Enrie CERDAN TATO: La lucha por la democracia en Alicante. Madrid, 1978, Editorial Casa de Campo, 256 pags. La bibliografia sobre les peripècies, sovint do

253

© faximil edicions digitals 2003


CESPILL loroses, sovint mortals, dels demòcrates antifranquistes valencians, és encara massa breu. Passats més de tres anys de la mort de Franco, es pot afirmar que alguna cosa greu esta passant en aquest país, ja que la gent oblida amb tanta facilitat -0 almenys, els escriptors valencians oblidenque provenim duna agenealogian de lluitadors, les aportacions dels quals cal rescatar de l’oblit. Es tracta, sens dubte, d’una tasca urgent, ja que molt freqüentment s’hi han d’utilitzar tècniques de reportatge -entrevistes, enquestes, etc.totalment impossibles per als historiadors que s’ocupen de fets més endarrerits. Així, cal posar a contribució la memoria dels actors dels fets o dels qui en foren testimoni, abans que puguen desaparèixer. La bibliografia, ja ho he dit, és molt escassa: eis treballs sobre el moviment obrer de Reig, Picó i Sanz, alguns articles de premsa i poca cosa més. Hi ha en tràmits dedició un volum de Vicent Ventura sobre la resistencia nacionalista contra la dictadura. En aquest panorama, I’obra de Cerdan Tato cobra un gran valor, tant pel que diu com pel que representa. La lucha por la democracia en Aficante és un repertori de dades i de noms, un repertori dens al qual es pot fer algun retret quant a l’ordenació dels materials, que quasi sempre vénen donats sense un

criteri de valors que els organitze. En aquest sentit, el llibre es una pedrera de fets, cronolbgicament collocats, com si l’autor, amb l’alegria d’haver-los salvats del silenci for@s, els abocas. 12s plenament objectiu l’autor quan, en l’inici del prefaci, qualifica de acrenica, el seu llibre perque, en efecte, es tracta d’una crònica i no d’un treball acadèmic que, d’altra banda, potser és encara impossible. Hi ha en el llibre de Cerdan un cert tall, que sembla inevitable en totes les obres que tracten de la resistencia antifranquista. Hi ha una clara acumulació de dades i de detalls en els anys immediatament posteriors a l’entrada de les tropes franquistes, amb la repressió subsegüent, i hi ha la mateixa abundància en els darrers anys de la dictadura. Entre mig queden una serie d’illes que lliguen els dos instants -el de la derrota i el de la victoria ja i que caldria próximaanar completant. Resulta t-vident que entra el final de. la. dècada de 19% i els inms de la i!e 1960 hi ha, a tot arreu, un cert buit. Tanmateix, sota aquest buit aparent, alguna cosa hi devia haver. Cerdan n’apunta algunes, pero el lector es queda amb la sospita -potser només amb el desigque l’autor en puga trobar més. Tenint en compte que durant molts anys, l’única forma d’activitat, 0 quasi l’única, que els demòcrates del país podien exercitar amb un

curt marge de llibertat d’acció, era la propaganda clandestina, es va fent necessari completar el coneixement que tenim sobre els arxius d’aquests materials. D’aquest coneixement podran sortir, no hi ha dubte, noves dades que permetran fer emergir noves illes d’activitat d’oposició En La lucha por la democracia en Alicante cal remarcar també l’esforc de l’autor per presentar l’enorme vastedat del protagonista col-lectiu de l’oposició antifranquista. En aquesta obra no hi ha herois -ni tan sols no hi ha partits heroics-: hi ha uns centenars de noms que en la seua imnomés mensa majoria són coneguts perquè la repressió els va treure, dolorosament, a la llum. Ara bé, per sota cada pàgina del llibre s’agita la vivacitat, la tossuderia d’aquests i d’altres centenars de persones que en condicions difícils continuaven treballant per la democracia. Cerdan Tato és un periodista ben conegut i, d’altra banda, un vete& antifranquista. lluitador Membre del PCE (avui PCPV) va participar en moltes de les activitats que la seua obra ressenya. Així, és un cronista duna extrema precisió per a determinats ptmts :te la historia que tracta.

254

© faximil edicions digitals 2003

Xavier Albio1


Š faximil edicions digitals 2003

L'Espill. Número 1/2. Primavera-Estiu 1979  

Sota la direcció de Joan Fuster, L'Espill va suposar un seriós intent de normalització de la cultura al Pais Valencià acollint en les seves...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you