TAULA DE NOVETATS LLIBRES
vingué un llarg període de silenci, solament trencat per treballs d'investigació que es publicaven dins els «Arxius de la secció de Ciències» de l'Institut d'Estudis Catalans. Ara per fi s'han mamprés de bell nou aquelles tasques i han tornat a sortir les «Monografies Mèdiques», que per ara en són tres i, si D. v., en seran més, com està ja programat. Els números publicats són els següents : Núm. 1.— «El Metge davant l'hipertens», de Josep Alsina i Bofill, nascut a Palafrugell en 1904 ; actualment és vice-president de la secció de Ciències de l'I. E. C, membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i Mallorca i soci d'altres associacions mèdiques ; té publicats un centenar de treballs, la majoria sobre patologia renal. Núm. 2. — «El Nadó de risc elevat», de Martí Carbonell i Juanico (i col·laboradors), nascut a Barcelona en 1907. Actualment és director de la Casa Provincial de Maternitat, ha estat president de la Societat Catalana de Pediatria i és autor de nombrosos treballs mèdics, especialment sobre patologia neonatal. Núm. 3. — «Les púrpures trombocitopàtiques», de Ciril Rozman (i col·laboradors), que va nàixer en 1929 i és en l'actualitat professor de Patologia i Clínica Mèdica de la Universitat de Barcelona ; impulsor de l'Escola Professional d'Hematologia «Pere Farreras i Valentí» ; és a més vice-degà de la Facultat de Medicina i pertany a diferents societats mèdiques. Aquests llibrets de cent a cent cinquanta pàgines, curosament editats, d'autors, com hauran pogut constatar, de primera mà, ens presenten, posats al dia i amb bona collita d'investigació pròpia, temes interessants per a tots els metges pràctics i ens ho expliquen en el nostre idioma, en la llengua que la majoria dels facultatius valencians usem amb els nostres pacients. Avui es parla molt de la relació metge-malalt, es diu que ha d'ésser íntima, sense cap intervenció estranya ; doncs poc íntima podrà ser aquesta relació si el malalt és
obligat a expressar-se en una llengua que no és la seua; quina anamnesi més precària i quina influència benefactora per a la vida del pacient més pobra serà la que el metge li done. I ara un prec d'un metge valencià des d'aquestes columnes : desitgem que es publique aviat un Diccionari de Medicina per tal de codificar el vocabulari científic, perquè, segons tinc entès, solament hi ha per ara, i està esgotadíssim i envellit en tots els conceptes, el «Diccionari de Medicina» del metge valencià Manuel Corachan, que fou editat a Barcelona en 1936 per l'Associació de Metges de Llengua Catalana. No em resta més que donar l'enhorabona a l'Agrupació d'Estudis Mèdics per la gran llavor que comença a sembrar en les noves generacions de metges de les terres on la llengua catalana és parlada. La medicina sempre ha estat un medi d'unió i fraternitat entre els homes ; quant més ho deu ser entre els homes d'un mateix llenguatge! I si per cas algun metge valencià ho ha llegit i no coneixia aquesta col·lecció, li dic que en la carta de presentació que va ser enviada l'any passat, el doctor J. Ramis, en nom de «Monografies Mèdiques», ens deia : «Estimaríem com un acte de simpatia que divulguéssiu la seva existència entre els vostres amics. Ells només cal que ens escriguin i atendrem amb gust llurs peticions» . BERNAT, METGE
TRES POETES: MARAGALL. VERDAGUER, GUASCH. LA POESIA POSTVERDAGUERIANA: DE MARAGALL A CARNER Joan Arús
Editorial Pòrtic. Barcelona, 1970. 108 pàgines. Preu: 75 ptes.
Joan Arús, bon assagista d'art i de poesia, aplega en el
llibre TRES POETES uns estudis de caient ben seu a l'entorn d'En Maragall, l'Alcover i Joan Maria Guasch, un estudi sobre la lírica que, després de la mort de Verdaguer, arriba a Josep Carner. De cada un dels tres poetes considera només un aspecte; com diu Maurici Serrahima en el pròleg del llibre, «Joan Alcover és per a ell el poeta de les Elegies, Joan Maragall el del Cant espiritual i Joan Maria Guasch el de les Pirinenques». Aquest llibre ens evoca clarament un moment històric, l'ambient de cultura poètica i els problemes que s'hi posaven i com els resolien alguns dels millors escriptors del primer terç de segle a Catalunya. Era sentida una gran llibertat, de manera que les influències ni eren úniques ni abassegadores ; i vora l'admiració i simpatia que naturalment s'enduien els mestres del país, hi era familiar la literatura italiana i encara més la francesa. Els tres poetes que Joan Arús estudia, a penes tingueren qui els seguís, i encara enfront de l'estètica d'En Maragall sovint era formulada una viva oposició. Qui tingué escola fou Josep Carner, que renovella el lèxic, la mètrica i els temes. Amb un llenguatge de bona saboria catalana, acull les tendències franceses que li són més adients. «En Josep Carner, diu, portava a la nostra poesia la influència francesa sota la qual s'educà el seu esperit i es formà el seu gust literari». Recordem que eren els dies del Glosari d'Eugeni d'Ors, esmentat en l'aspecte del seu «arbitrarisme» antiromàntic. Eugeni d'Ors era, més que res, un excel·lent gasetiller de la cultura. Cada glosari era una gasetilla. També el seu gust i la seua formació venien de París, d'aquell París d'abans de la primera guerra, del París d'Emili Boutroux i de Bergson i del cenacle de Jean Moréas. El glosari era del gènere literari dels Propos d'Alain, però les gloses eren més frívoles i més informatives. Eugeni d'Ors
© faximil edicions digitals 2006