Page 1

Š faximil edicions digitals 2006


Š faximil edicions digitals 2006


OBSERVACIONS IMPORTANTS 1.» Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.» Les cartes rebudes seran publicades si, a juí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.» Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; Z) ei consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.a

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

ELS BISBES DE VALÈNCIA Sr. Director: Amb el nomenament de monsenyor Pont i Gol com Arquebisbe de Tarragona, hem perdut el bisbe més interessat a resoldre la nostra problemàtica; el primer i únic que de grat, i no per força, féu entrar la llengua a la litúrgia. Ara, la vacant de Sogorb-Castelló, s'uneix a la del bisbe (o bisbes) auxiliar de València. Què passarà? No crec que siga massa difícil endevinar-ho; el «dret de presentació» continua vigent i les paraules de Fuster («Nosaltres els v a l e n c i a n s » , 2. a ed., pàg. 161) tenen plena actualitat: «Bisbes i arquebisbes, de n o m e n a ment reial, representen, en l'ordre eclesiàstic, el poder central. Rarament les veus

del País Valencià van a parar a clergues indígenes. De manera sistemàtica, i per raons òbvies, reis i governs trien tonsurats castellans per a ocupar els nostres bisbats, el metropolità sobretot. La presència d'aquests prelats forasters serà decisiva per a determinar l'actitud «global» de l'Església davant els problemes autòctons. Tocant a la llengua, ja he insinuat què ha passat — i continua passant—. I, com en la llengua, en més coses». És a dir, mentre la separació Església-Estat no siga total, haurem de continuar practicant la resignació, virtut molt cristiana, perquè ¿és possible, ací, altra actitud?

JOSEP ROIG Albalat de la Ribera, gener 1971.

© faximil edicions digitals 2006


INICIATIVES RADIOFÒNIQUES Sr. Director: El motiu que m'ha decidit a escriure aquestes ratlles ha estat de veure, a la revista que vostè dirigeix, algunes cartes de joves preguntant-se per què no es fan més programes de ràdio al País en la nostra llengua. Modestament, voldria donar-li la meua opinió respecte d'aquest tema. En primer lloc, cal dir que, donada la situació actual del País, si esperem que els senyors de les emissores facen els programes que volem, encara haurem d'esperar molts d'anys. Ara bé: queda una solució: És anar a qualsevol club, associació. Casa de cultura, i exposar el cas. Després cal anar a l'emissora en nom del dit club, associació, etc. Als senyors de les emissores els sembla molt bé, generalment, fer un programa en català, sempre que el guió ni la ralització no la facen ells. És a dir, és treballar de franc. D'altra manera, avui per avui, no hi ha res a fer. Per a donar idees a qui estiga disposat a fer-ho, poden dirigir-se a qualsevol emissora del País, on li prestaran tota l'ajuda que puguen.

XAVIER LAYRET Alzira, gener 1971.

SITUACIÓ CULTURAL DEL MAESTRAT Sr. Director: Voldria donar ací algunes opinions meues, sobre les nostres comarques. Jo ara, últimament, he anat observant tot allò relacionat amb la nostra cultura per terres del País Valencià, també per terres del Principat i de la resta d'Espanya, per mitjà de la premsa i altres mitjans de difusió. També sé, i és ben cert, que jo no tinc els coneixements suficients per a jutjar aquest tema i que hi ha persones que ho podrien fer per bé del nostre moment cultural. Tenim molts pobles on l'actitud cultural és nul·la comple-

tament; a l'Alt Maestrat —això ho puc assegurar— tenim la cultura arran de terra: hi ha allà pobles que no tenen cap llibreria, pobles que quasi bé no reben cap revista, ni diari, gent que del mateix dia que van deixar l'escola ja no han tingut mai cap més llibre a les mans, gent que mai no han organitzat una funció teatral que no siga per la festa Major o per guanyar quatre pessetes (per iniciativa cultural, res de res), gent que mai no han oït cap concert ni vist cap exposició artística, gent que només pensa a organitzar festes per ballar, i jugar al futbol, gent, en fi, que rmi no han organitzat cap funció de cine-forum, ni cap recital de la nova cançó valenciana. Amb aquest panorama no podem anar molt lluny. Jo he parlat amb molta gent d'aquesta: et donen l'esquena, si no és que pensen encara que és un perill per a la seguretat d'ells l'escoltar-te i menys mantindré relacions culturals amb tu; es pensen que això és tot prohibit i poden anar tots a la presó; tot el que siga cultura i més valenciana en el nostre cas, com que per a ells això és desconegut, tenen por de tot i de tots. I també hi ha la indiferència a tot el que no siga embutxacar-se pessetes. També haig de dir que hi ha persones que lluiten per la cultura valenciana; però, per desgràcia, estan reclosos en cercles molt minoritaris i a les masses encara no els ha ensenyat ningú a necessitar la cultura i menys a viure-la, i aquestes persones que lluiten tan desfavorablement amb la indiferència de les masses, els podem considerar com a herois, però estan tan tancats que poc poden fer, per no dir res. Fins quan durarà aquesta panoràmica? Aquestes gents minoritàries que lluiten per la nostra cultura es troben tan aïllats que, normalment, han de ser ells mateixos els protagonistes de les seues decisions; així, pensem que anem en perill de donar més d'un pas endarrere. Jo crec que això és degut a la TV, que manté la gent enlluernada i ja no pensa en res, ni vol llegir, ni anar enlloc. En fi, com he dit al prin-

cipi, en el nostre País Valencià hi ha homes que haurien d'estudiar aquest problema a fons i donar-lo a conèixer i donar-hi solucions. Perquè en deu tindré, de solució!

JOSEP PUIG I BELTRAN L'Hospitalet de Llobregat, gener 1971.

SOBRE LA INQUISICIÓ Sr. Director: He llegit amb molta sorpresa l'article aparegut al núm. 15 de la seua revista, titulat «La Inquisició Espanyola al País Valencià», d'En Domènec Valls. És massa sorprenent veure vertits dins aquest treball tots els vells prejudicis i conceptes sobre la Inquisició. Després que autors nombrosos han treballat anys i anys per tal d'eliminar les fabuloses falsetats aparegudes sobre el Sant Ofici, hem de veure ara novament tots els mateixos llocs comuns pregonats sense cap idea de la vertadera història. Em xoca, per la seua ingenuïtat, la interrogació que es fa l'autor: «¿Hauria estat possible la Inquisició en altres països?». Amb aquest detall em done compte de la informació que ha tingut per a escriure el seu article. A aquestes hores ve amb aquestes coses! Com si la Inquisició hagués estat un fenomen estrictament espanyol!... Home, per Déu... Ressalta massa la intervenció política del Tribunal; va intervenir en comptades ocasions. Diu que el llibre d'En Manuel Ardit no ens diu què era la Inquisició i assenyala, com a una virtut, que no és dogmàtic. Per això el senyor Valls ens va dir què era la Inquisició i és molt dogmàtic. És totalment fals que Espanya fos catòlica a la força; després de l ' e l i m i n a c i ó dels reduïts nuclis de Valladolid i Sevilla, no va processar mai una tal quantitat de persones: sols alguns bígams, judaïtzants... sempre homes obscuríssims amb alguns altres, francesos, anglesos, etc.. El mateix podrien dir que Alemanya i Anglaterra foren protestants a la força, i amb molta força. També és molt greu, perquè

© faximil edicions digitals 2006


implica un desconeixement del més elemental, dir que Erasme no va passar els Pirineus; certament no vingué en persona, però no perquè no fos invitat. Espanya fou un dels països on Erasme va tenir més fama i deixebles entusiastes; Carles I li donà el càrrec de conseller seu. Amics d'Erasme foren Luis Núñez C o r o n e l , Lluís Vives, Juan de Vergara, Alfonso Fernández de Madrid, etc.. Els inquisidors arribaren a prohibir a Espanya que ningú escrigués contra Erasme... Però, segons el senyor Valls, els seus deixebles són cremats «allí on se'ls troba»... Tampoc no sé per què tanta importància en l'antiregionalisme de la Inquisició. Precisament on menys activitat tingué fou als Països Catalans. Fer odiosa la Inquisició és molt fàcil... Precisament també els anys de més i m p o r t à n c i a cultural d'Espanya foren els de més força dels inquisidors (segles XVI i XVII). Fins i tot, el segle XVIII, quan va perdre molta de la seua influència, la importància d'Espanya en la cultura és quasi nul·la. Quines coses! També el vell conte de Colom... sense comentaris. Sent que totes aquestes coses isquen de nou a la llum, i essent, com són, sense fonament, és més dolorós encara. Amb un molt cordial salut, s'acomiada,

JESÚS P. MILLAN Oriola, gener 1971. CONTESTACIÓ AL BENASSALENC DEL MAESTRAT Sr. Director: He llegit en el G O R G de desembre, sa disertació sobre les comarques. No crec molt correcte la forma d'atacar i menys al no signar els seus internacionals coneixements toponímics. Sant Mateu ha pecat al no posar en els seus slogans Maestrat en lloc de Maestrazgo; ho reconec, però heu pecat vós a l'ensems al desconèixer la Geografia i Història de la vostra comarca, com bé ho fa observar la nota de la Redacció de GORG. Sobre la famosa polèmica?

Per massa extensa, impossible publicar-se a G O R G ; força substanciosa i malgrat d'haverla tallada la Redacció de «Mediterráneo» precisament en els dos últims articles que ja no publicaren, hi ha més que suficient per a donar lloc a dubtes. Una ciutat que té son propi nom geogràfic, Els Ports, i que mai no ha estat inclosa als dominis i jurisdicció dels Grans Maestres de Santa M a r i a de Montesa, resulta xocant i inoït, que algú, com vós, pretenga dar-li res menys que la capitalitat d'una comarca que no és la seua. Com si un veí de Xinxon reclamas París com a capital d'Espanya. Com si u s'avergonyirà de la seua familia, pobra i inculta per no tindré reials convents i centres d'ensenyança i es dedicas a cercar títols i poder en la aliena per a ennoblir-la, i vós heu elegit Morella que ho té i que pot gaudir que es veja dins de les seues muralles l'Institut d'Estudis del Maestrat dependent de la Direcció General de Belles Arts i de I' Excma. Diputació Provincial; una concessió gratuïta que no té cap ni barret. Si estimeu que es deu arravatar a Sant Mateu la capitalitat del M a e s t r a t després d'haver-hi tingut sa residència durant 450 anys tots els Grans Maestres, lloctinents i governadors de l'Ordre fins a la seua extinció i que esta capitalitat puga canviar-se com es canvia una moneda de cinc duros; i tot perquè no sabem la llengua vernacla...? Sobren per dissort els dits d'ambdues mans per comptar les persones que correctament llegesquen el valencià, entre la gent del vostre poble i el meu; i sabeu també que amb una en sobrarien per a comptar els qui l'escriuen. Endemés, entre el dialecte valencià apitxat i el que nosaltres parlem hi ha un bon tros de diferència i esdevé a fer-se típic a cada poble i m'atrevesc a afirmar-vos que dins dels pobles en cada barri i carrer. Tornant al slogan, la ciutat de la vostra residència va admetre en certamen el de «Ciudad de Ferias y Congresos». ¿Ha perdut amb això llur condició de CAP I CASAL DE CATALUNYA? Perdoneu-me si us he ofès amb les meues ironies. Sóc obli-

gat a defendre el meu poble en el mateix to que se l'ataque. I sapigueu que em teniu a la vostra disposició, així com em plau saludar-vos ben cordialment.

ARTUR

JOVANI I PUIG

San Mateu del Maestrat, gener 1971.

LLENGÜES VERNACLES I TURISME Sr. Director: Ha estat per a mi una sorpresa prou desagradosa de trobar a la revista «La actualidad española» la lletra que vos adjunte; fins al punt de no dubtar a enviar-vos-la perquè tingueu a bé transcriure-la a la vostra revista. El meu comentari és més un plany que una reflexió: és el reconeixement de la poca consciència de poble que a determinats estrats es produeix. Prova ben escaient és aquest retall de revista on un advocat «castellonenc» es planteja el «greu» problema de la nostra llengua (o qualsevol de les altres peninsulars no oficials), enfront del «terrible col·lapse turístic». ¿Pot ser que un home al qui d'eixida hom li deu suposar una forta preparació cultural, legal, humana i més que tot valenciana, no puga veure més problema, ni es puga plantejar la situació sota un altre concepte? ¿Dins un altre entorn més escaient de context que li pertoca? Si aquells que ens deuen ajudar a fer valdré els nostres drets, prenen aquesta posició, sembla que el camí a córrer és més dur del que pensàvem. Açò no és acusació, és crit d'atenció, és desig de despertar d'un somi perillós aquells que com el senyor Garcia no se n'adonen. Perdonen el meu defectuós català però per no ser valencià de nissaga he estat forçat d'ésser autodidacta. Sempre agraït,

V. IÑURRIA

MONTERO

València, gener 1971. Còpia de la carta citada: «Lenguas vernáculas y turismo. — Agustín García Colom,

© faximil edicions digitals 2006


abogado. Castellón de la Plana, 29-XII-70. La lengua castellana es la oficial en nuestro país. Imaginemos el desastre que supondría el que cada región con idioma propio no hablara el castellano. Y es que la mayoría de estos idiomas y sus derivados gozan de gran popularidad oral, aunque no perfecta, pero, en cambio, son muy escasas las personas que los escriben correctamente. Sería, por eso, innumerable el número de obstáculos que encontraría un extranjero decidido a pasar sus vacaciones en alguno de nuestros lugares donde se habla una lengua vernácula. Cabe decir que, de darse la hipótesis esbozada, el turismo disminuiría notablemente, ocasionándose así una gran pérdida económica para nuestro país.»

L'ÚS PÚBLIC DEL NOSTRE IDIOMA Sr. Director: Pareix que la i n t r o d u c c i ó dels corrents progressistes mundials en el nostre País, ha desenvolupat el centre intacte, fins ara, del p e n s a m e n t de molts cervells valencians i els ha posat a la talla que la nova era de l'Espai requereix (o almenys ho intenta). Però llastimosament, arreu hom pot veure l'equivocat concepte de la CULTURA que tenim molts, en la nostra societat de consum, o millor dit de malgasta ment. I és que, entre altres aspectes, no es pot tolerar que hi haja eixes persones (?) que sent valencianes des de la soca, tinguen por d'expressar-se lliurement en el seu idioma, perquè creuen que parlar en castellà als fills i als veïns és de «cultura» i de «finura». Quan lluny estan de la v e r i t a b l e CULTURA I PROGRÉS! Però hem de pensar que ho fan sense «mala intenció», i que si eixes mateixes persones tinguessen consciència de la força i de la importància del nostre idioma, no dubtarien a parlar-lo arreu. Però, és clar, mentre el «senyor metge», el mestre, el rector, els senyors de la botiga, del cine, del bar... li parlen en castellà, no farem

res «i la gent parlarà», com diu aquell. És per això que demane als lectors que no dubten a col·laborar per «l'ús públic» del valencià, com molt bé indica el senyor Josep Guzman, de València, en el núm. 14 de GORG. Per cert que en la N. de la R. que segueix a la seua carta, note una miqueta d'allò de «tot va bé», típic de la propaganda oficial de qualsevol país. Crec que, admetent que la cultura del país està en plena Renaixença, no s'ha d'amagar els pocs draps bruts que n'hi ha, és clar, sinó lluitar continuadament per netejar-los. Parlant d'un altra cosa: Maria J. Gaya. Com ja haurà pogut adonar-se aquesta xica, hi ha almenys dues emissores al nostre País que fan un programa en valencià: Ràdio Popular de la Plana (Vila-Real) amb «Nosaltres els valencians», a les 2 de la vesprada dels diumenges; i Ràdio Alzira, els dissabtes a les 3'30. I segons pot veure en el núm 14 de GORG, també pareix que Ràdio «La Voz de Levante», de València, va a fer-ne un. Així és que es tranquil litze. També, com J. Puig i Beltran, demane a GORG la portada de la revista amb la nostra bandera. I res més. Anime els lectors de GORG a col·laborar en esta secció que és, sense dubte, l'ànima de la revista. Per a allò que estimen convenient, poden escriure'm a Agustí E. Fuster Belles. Residència U n i v e r s i t à r i a «Jaume I». Cuenca Tramoyeres, 5. València (10), o també a l'Apartat de Correus 239, de Castelló de la Plana. Us saluda atentament, senyor director, agraït per la publicació d'aquesta carta

A. E. FUSTER València, gener 1971. N. de la R. — La nostra nota a la carta del senyor Guzman, no feia sinó posar les coses al seu lloc. Per exemple, no és cert que el nostre idioma no s'use públicament en actes seriosos, etc. Això no vol dir que no ens fem eco dels nostres problemes c u l t u r a l s , objecte principal de la revista.

LA NOSTRA UNITAT IDIOMÀTICA Sr. Director: Ha fet molt bé la revista GORG, en el seu número de desembre, de r e p r o d u i r del «Diccionario de la Lengua Española» —edició de l'any 1970—, publicat per la «Real Academia de la Lengua», els articles corresponents a les p a r a u l e s «catalán», «valenciano» i «mallorquín». Amb les definicions establertes per la docta corporació, es reconeix explícitament la unitat de la nostra llengua, la qual cosa contribuirà sens dubte que s'esvaeixin i dissipin molts prejudicis segregacionistes que existeixen encara en la nostra comunitat lingüística. Cal agrair a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola el seu gest de comprensió i de bona voluntat, car la unitat del nostre idioma és un postulat essencial, una condició necessària, per a assegurar-li la seua vida. T a n m a t e i x cal fer constar que la unitat de la nostra llengua suposa sempre el respecte més absolut —si més no, en el camp de la fonètica o de la paraula viva— a tots els mots que integren els nostres dialectes, els quals podríem agrupar en cinc cossos principals que són: català oriental (barceloní), valencià, català occidental (lleidatà), mallorquí i rossellonès. És clar que si volguéssim matisar o p r o f u n d i t z a r més podríem fer algunes subdivisions en cada un d'aquests dialectes, però, pel nostre objectiu limitat, ara no en tenim cap necessitat. Ara, el respecte a la fonètica i a la paraula viva, no vol dir, de cap manera, que s'hagi d'abandonar ni d'interrompre l'obra de depuració i de correcció que els nostres gramàtics i filòlegs varen començar a realitzar fa una colla d'anys. Totes les paraules autènticament nostres, de qualsevol indret de la nostra geografia, són paraules legítimes i tenen dret a la vida. Però, ¿són legítimes, també, en el camp de l'escriptura literària? En el camp de l'escriptura familiar i privada, certament que sí, però ¿i en el camp de la creació literà-

© faximil edicions digitals 2006


ria? Potser abans de respondre a aquestes p r e g u n t e s caldria pensar-hi una mica, car si tots els mots dialectals —incloent en aquest concepte mots locals d'alguns pobles de les àrees del barceloní i del lleidatà— fossin legitims, probablement elevaríem a l'infinit els mots del nostre diccionari literari i cauríem sense voler en una esbalaïdora c o n f u s i ó . Crec que la millor cosa que podríem fer és guiarnos per les paraules de Pompeu Fabra, escrites l'any 1932 en el prefaci de la primera edició del seu «Diccionari General»: «Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el "Diccionari General" tal o tal mot peculiar de la seva contrada, però que pensi que si aquest mot ha de figurar un dia en el diccionari general de la llengua literària, ha d'ésser perquè un escriptor d'aquella contrada l'elevi, ell que el coneix bé, a la categoria de mot literari. Altrament ens e x p o s a r í e m a carregar el lèxic literari de mots que, mal apresos per la gent, més aviat entrebancarien l'obra

de d e p u r a c i ó i fixació de la llengua escrita». Paraules plenes de seny les de l'insigne gramàtic i filòleg, escrites fa quaranta anys i que crec que conserven avui dia tot el seu valor, o gairebé tot el seu valor. Tanmateix la tendència que regeix avui dia és la d'acceptar paraules noves en el Diccionari de l'Institut, o de la Secció Filològica de l'Institut —de la qual formen part il·lustres personalitats de totes les regions de la nostra comunitat lingüística—, i vull creure que aquest corrent de comprensió i de germanor s'accentuarà i s'intensificarà en cada nova edició del vell Diccionari Fabra. El temps dirà quan arribarà el moment de dir prou!, però val més que aquest moment no arribi mai, car únicament les llengües mortes no es modifiquen ni evolucionen. Un idioma viu, incorpora sempre al seu Diccionari mots nous i n'elimina d'altres que han caigut en desuetud, motiu pel qual estic completament d'acord amb l'article «L'aportació valenciana a

la llengua literària», d'Enric Valor i Vives, publicat en el número de G O R G del mes de gener d'enguany. Sí, al País V a l e n c i à —com també a les Illes i al Rosselló— existeix un tresor d'expressions magnífiques formades a través dels segles, que cal preservar i aportar a la llengua general. Els barbarismes i els solecismes (faltes contra la sintaxi) que indubtablement existeixen avui dia en el llenguatge viu del País Valencià —com existeixen també en el llenguatge viu dels altres quatre d i a l e c t e s de la nostra comunitat lingüística— s'han de condemnar i rebutjar, després d'estudiar-los amb deteniment per part dels filòlegs i gramàtics, però les paraules bones i legítimes, com són les que esmenta l'il·lustre gramàtic valencià al final del seu remarcable article, s'han de conservar i d'incorporar al nostre idioma literari general. R. R. i C. Barcelona, febrer 1971.

OPOSICIONS Bancs i Caixa d'Estalvis 4.500 places d'auxiliars administratius previstes pel 6é. pla d'expansió bancària. Ambdós sexes. No cal títol. Edat: 16 anys, sense límit.

CENTRE

ESPECIALITZAT

En les darreres oposicions al Banc Central, el 22 per cent de les places foren per als nostres alumnes. En el Popular, el 40 per cent. En el Banc de Santander, el 60 per cent. En la Caixa d'Estalvis, el 24 per cent. CLASSES: MATÍ, VESPRADA I NIT El «CENTRO DE ESTUDIOS VALOR» es complau a publicar la llista dels seus alumnes aprovats en l'última convocatòria de la CAIXA D'ESTALVIS DE VALÈNCIA: J. L. Ponz Romero (número 2 ) , S. Bru Parra (núm. 3 ) , A. Calleja García, J. Chulià Azorín, J. V. Pérez Orenga, J. Villaescusa Serrano, A. Ibanco Bermejo, J. Peris Calabuig, V. Santularia Rozalén, J. Zaragoza Pastor, J. Santapau Ibiza, M. L. Pià Aloy, E. Marín Ramon, L. Timón Fernández, J. Font Gregori, R. Campos Marín, J. Ribera Otamendi, J. Rojas Company, J. V. Andrés Agustí, J. J. Calatayud Juan, F. Pedrón Fernández. A. Torres Coret, V. Romero Bort, F. Peris Albiñana ¡ F. Sena Albors (núm. 6 ) . El 3 de febrer començarà un nou curs per a preparar les pròximes oposicions a CAIXA D'ESTALVIS DE VALÈNCIA. PREPARACIÓ I INFORMES:

Centro de Estudios VALOR Carrer Castelló, 14, baixos, de cinc a nou de la vesprada

© faximil edicions digitals 2006


EDITORIAL

VALENCIA I LES DUES CULTURES No cree que es puga parlar de cultura a València passant per alt unes tensions sociolingüístiques. De fet, les coses s'escauen així. Hi ha escriptors, uns pocs, que s'expressen en català. I uns altres, menys encara, que ho fan en castellà. Per raons fàcils de comprendre, els primers han d'usar també el castellà. Però el problema de la «mudança d'idioma» no es produeix més que en aquells. Normalment, ambdós grups procuren d'ignorar-se (llevades excepcions, no cal dir-ho), i la nostra tèbia recuperació cultural va llaurant dos camins que, per esperit conciliador, en diríem paral·lels. Sense oblidar que, com ensenyava Einstein, perquè aconseguesquen convergir, dues línies paral·leles, han de passar per l'infinit. O, si ho preferiu, l'auge de la producció en català obre una bretxa per la qual els altres no se senten gaire disposats a passar. I aquests, a llur torn, intenten de lluitar en castellà per un públic —un mercat— que no els obligue a emigrar al centre.

UNA PUNTUALITZACIÓ Intentar una visió de coniunt de la situació és arriscar-se, en primer lloc, a generalitzar de manera que algú es puqa sentir molest. La necessària brevetat d'aquest article accentua el perill. Reste ben clar que renuncie a l'afany polèmic

i que la meua intenció és oferir una hipòtesi, la constatació de la qual demanaria un treball més elaborat. En segon lloc, oferir una relació de noms, sens més connexió que la cronològica, deixaria sense aclarir per què les coses estan com estan. Crec preferible de presentar un esquema que es justifique, si no per la seua precisió informativa, sí almenys per la seua fecunditat. L'enfocament és així inevitablement sociològic. No perquè pense que la sociologia tolere en cap moment vaguetats, sinó perquè hi correspon l'estudi del substrat en què apareix l'obra de creació i dels elements que la condicionen.

ENLLÀ DEL BILINGÜISME València —en contra del tòpic— no és una ciutat bilingüe. O, millor encara, el País Valencià no ho és pas. Tot depèn, no cal dir-ho, de la significació que donen al grapejat tòpic. Sí vós considereu que parlar català a casa i castellà per a examinar-se, per exemple, és bilingüisme, llavors sí. O si, anant pel carrer, sentiu una conversa en català i, dos metres després, una altra en castellà, i no continueu pas investigant, aleshores València és bilingüe. Però, si aprofundiu en el problema, comprovareu que la funció d'ambdós idiomes està clarament determinada. I que el paper de ventafocs, ge-

© faximil edicions digitals 2006


neralment, li és atribuït al català. La sociolingüística no parla, en aqueix cas, de bilingüisme, en què el rol d'ambdues llengües és idèntic, sinó de diglòssia; fenomen que, com ha subratllat R. Lluís Ninyoles, comporta una situació lingüística anormal: dos idiomes es superposen com a reflex d'una jerarquia entre els grups socials. S'ha produït una escissió cultural. Existeix una llengua «alta», a València el castellà, que s'usa per a la comunicació formal, per a l'activitat pública. I una llengua «baixa» d'ús familiar, no formal (1): el català. El procés històric que ha dut a aquesta situació és molt complex i la seua consideració ens allunyaria del tema. Però calia parar-hi esment per a comprendre la significació de la dicotomia cultural a què ens hem referit. Dicotomia que és específica de la societat valenciana, però que no n'és pas l'únic escull, com veurem després.

L'IDIOMA COM A CRISTAL-LITZADOR El reconeixement d'aqueixa situació és necessari per tal de comprendre l'actitud dels escriptors que utilitzen el català a València, donat que, per a ells, l'idioma no és un mer instrument, sinó que s'esdevé alhora un compromís tàcit. La realitat s'ofereix des d'aquesta perspectiva implicada en el conflicte lingüístic. La simple expressió de la realitat social en català, és, per utilitzar un terme de moda, contestatària: No! Jo dic no! Diguem no! Nosaltres no som d'eixe món! En efecte, exemple tòpic d'aqueixa actitud, ens l'ofereixen les cançons de Raimon. El contingut crític dels seus poemes cantats, està reforçat per la seua expressió en una llengua s o c i a l m e n t marginada...

L ' e n f r o n t a m e n t amb la realitat, la imatge oferida per dita realitat, comporta, en primer terme, l'afirmació de la necessitat de la utilització d'una llengua. És un intent d'accelerar la presa de consciència del públic davant dos móns conflictius de l'autor. No és pas casual que ha ja emprat el terme «realitat» amb insistència. L'anàlisi crítica del context social és una dominant que trobem en les produccions de la intel·lectualitat jove que s'expressa en català. Que això respon en part a un influx universal, és indubtable. Però el fet que les produccions més n o t a b l e s s'hagen produït en el camp de la societat valenciana, no ha d'ésser considerat una simple coincidència. Així, a partir dels anys seixantes, apareix l'obra d'Alfons Cucó i Manuel Ardit o Enric Sebastià o Garcia Martínez, al camp de la historiografia; de Rosselló i Pérez Casado en el de l'economia; de R. LI. Ninyoles en sociologia. A manera d'exemple. En la pintura, l'Equip Crònica, l'Equip Realitat o Anzo, reflecteixen aquest mateix afany per copsar la veritat, o la mentida, que s'amaga rere el mur de les aparences socials. «El desfasament entre les tradicions artístiques i les tècniques modernes, planteja serioses contradiccions. L'Equip Crònica es proposa de fer una art a nivell contemporani amb imatges que provenen dels mass-media. De fet, allò que el defineix no és pas tant l'ús d'aqueixos mètodes de treball com els continguts expressats, que són els que coincideixen amb les aspiracions del poble. En resum, la labor de l'Equip Crònica s'emmarca dins allò que es coneix per realisme, i així l'Equip treballa paral·lelament a uns altres artistes amb els quals forma la tendència «Crònica de la Realitat» (Una altra vegada la paraula).

© faximil edicions digitals 2006


fins a aqueixes «manifestacions de l'ànima popular» que són la paella o la llauradora. L'intent de superació de l'estigma lingüístic, ha configurat doncs l'obra dels nostres intel·lectuals catalanoparlants. Cosa que no significa que n'enjudiciem l'obra. No s'oblide que, pels volts del 1960 (la data és una mica arbitrària), qui es posà a escriure, a cantar, o «a pintar» en català, va haver, com a primera fase de vomitar el pastís dels Jocs Florals, els epígons d'en Joaquim Sorolla i el seu sol levantino i el folklore de barraca, taronger i restant, que havien arribat a convertir-se en desgràcies «regionals». Escometre contra el mite i les beneiteries senils fou una labor prèvia imprescindible. Lluís Alpera, el millor representant de la poesia realista valenciana, ha expressat aqueixa aspiració: No cal anar amb braços estúpids de cec bategant l'aire i les ombres esclarissades de cossos famèlics mig endormiscats. LES ANGOIXES DE LA PRODUCCIÓ CASTELLANA Entre els intel·lectuals que utilitzen el castellà, el problema lingüístic és enfrontat de manera distinta. I n'he de fer una observació. Si es pot constatar una certa actitud de base homogènia entre els catalanoparlants, entre els castellans no és fàcil de trobar un front comú. L'idioma interessa com a subministrador d'un llenguatge, i la problemàtica, que en l'altre grup aconseguia un clar tint sociocultural, ací es converteix en una qüestió més íntimament lligada a la seua qualitat de mitjà d'expressió artística. La societat en què l'artista ha de desenvolupar la seua obra, és assumida, generalment, sense l'actitud derivada de l'intent de superació d'una anormalitat —de la diglòssia— que trobem en la cultura en català. El progressisme lingüístic es desentén de la qüestió

dicotòmica que apuntàvem i lluita contra l'atonia del llenguatge oficial i de la cultura conservadora que se'n serveix. Si parlem d'angoixa, és perquè, realment, les possibilitats de produir-se un renaixement cultural castellà a València són escasses. La mentalitat conservadora dels qui controlen els mitjans difusors de cultura deixa, d'altra banda, poques esperances. I no sembla gaire probable que es produesca un fenomen paral·lel al de la «Renaixença», perquè hi ha l'eixida més còmoda d'emigrar a Madrid. Cosa que no significa que hàgem de passar per alt la labor d'un Francesc Brines, d'Alfons López Gradolí, o la menys coneguda encara de Joan Oleza o de Pere de la Peña. Observeu que la dificultat per a la florida d'un moviment innovador en castellà prové precisament de l'establishment, que s'expressa en aqueix idioma. Ho fem notar perquè, entre els motius que allunyen del català els seus components, hi ha el prejudici que això els conduiria a un «provincianisme» conservador. I parle de prejudici perquè el compromís lingüístic no és, avui, a València, conservador. Per dos motius. El primer, perquè, a despit que els seus components provenen de vegades de les classes benestants (castellanoparlants), és ben sabut que, els qui desvetlen una consciència social, rarament pertanyen al món d'aquells a qui desvetlen la consciència. I, en segon lloc, perquè com ja he indicat, la darrera generació catalanoparlant ha fet de l'actitud crítica un cavall de batalla. El judici pejoratiu es deu, en part, que continua tenint-se present —o continua usant-se com a racionalització— com a representatiu de l'actitud «valenciana», bé sia el difunt catalanisme barceloní de Cambó, bé sia les manifestacions de «valenciania» integrades en la cultura oficial, i que van des dels poemes de Jocs Florals

© faximil edicions digitals 2006


VALÈNCIA-CIUTAT SUPERADA PER SEVILLA:

El defectuós enfocament de la qüestió, que de vegades té orígens més pregons, arrelats en el menyspreu tradicional de les classes altes pel «vernacle» (llengua plebea), i la concreta realitat d'haver-se d'«improvisar» una cultura de base catalana, emmotlen aquestes positures. N'és la conseqüència, en definitiva, l'abandó de la problemàtica immediata de la nostra societat i la progressiva desvinculació del país. El provincianisme és d'aquesta manera encoratjat pels mateixos qui intenten de superar-lo. Es produeix allò que Escalante va descriure en el seu sainet «Tres forasters de Madrid»: PRISCA. Ese muchacho siempre lo dije, revela mucho genio. BALTAS. Él en Madrid es donde haría carrera, y tomaría ingrediente. PRISCA. Cierto; ustedes no consientan que viva aquí obscurecido. V a l è n c i a es veu llavors des d'una perspectiva centralista i aquells a qui interessa la descentralització cultural —per motius professionals— esdevenen, paradoxalment, víctimes de llur propi provincianisme. El fenomen produirà previsiblement la consolidació d'una cultura d'expressió catalana i el progressiu empobriment de la cultura en castellà, malgrat els intents de promoure-la per algun grup, com el que encapçala Genar Talens. Cosa que no significa pas que augure perspectives felices a la primera. Però mentre el corrent català té lògic desenvolupament dins el marc de la societat valenciana, el castellà continuarà patint fenòmens emigratoris. (1) «Conflicte lingüístic valencià: substitució lingüística i ideologies diglòssiques». Col.lec. Tres i Quatre. València, 1969. Passim.

JOAN A. ICARDO

CAL PREOCUPAR-NOS? Són molts els valencians de la capital preocupats per les notícies que van arribant, darrerament, del desplaçament de València-ciutat per Sevilla, en el tercer lloc de la taula classificatòria espanyola. La sensibilitat patriòtica de molts paisans nostres, es veu fortament afectada per aquesta mena de novetats, i no són poques les cartes i els escrits que han aparegut als diaris locals cridant-ne l'atenció o posant el crit al cel. Els parers i les opinions són, vertaderament, variats i curiosos : n'hi ha des d'aquells que troben en aquest extrem un símptoma evident de la crisi de l'economia « p r o v i n c i a l » —baixa renda per càpita, 14é lloc en la taula «provincial», etc.—, fins als que exigeixen cegament dels edils de la capital, l'anexió de tants municipis limítrofs de la comarca com facen falta per a no ser sobrepassats per Sevilla. Sembla, en definitiva, com si ens trobàssem en un marató passional on sols importa ocupar —com siga— els primers llocs classificatoris, quan són moltes les coses a tenir en compte i aclarir abans. Vicent Ventura, en un encertat article publicat al «València - fruits», a g a f a v a aquests símptomes i els situava dins un marc molt més racional i efectiu. Entre altres consideracions, convidava el lector a plantejar-se aquests interrogants : «Per què Sevilla ha arribat a un major nombre d'habitants —i d'extensió— que València? ¿És aquest un signe de major vitalitat econòmica ? Aquestes són les preguntes que cal fer-se. Tota la resta que en queda al marge, manca d'importància, perquè l'obligació de València-ciutat no és ésser la "tercera" capital d'Espanya sinó la primera del País Valencià, i això perquè sàpia convertir-se en el seu cap impulsor i coordinador» . Aquí és on, en realitat, hauríem de trobar motiu de preocupació i d'encoratjament. Al capdavall, podem esperar molt més d'un país vertebrat amb un cap dinàmic, conscient i responsable del seu paper, que no d'una ciutat monstruosa que sols ens aprofite per a trobar el seu nom als llibres de text o a les enciclopèdies. Pel moment, el que ens importa de debò és que València-ciutat es decidesca d'una a exercir la seua capitalitat; i per arribar-hi, no és ineludible comptar amb una ciutat milionària o que ostente un tercer lloc enlluernador en aquest marató estadístic. Caldria que l'orgull basat en aquestes primacies, tractàrem de portar-lo per altres indrets més eficaços i, segurament, ara per ara, menys brillants. J.P.

© faximil edicions digitals 2006


comentaris i fragments «FALSEJAMENTS I VERITATS CRISTIANES» de mossén Espasa

UN LLIBRE ALLIÇONADOR Col·lecció Blanquerna. Barcelona, 1969. 206 pàgines. Preu: 195 ptes.

En general, avui, les diòcesis del País Valencià no es distingeixen pas pel grau d'intensitat en què s'hi ha pogut viure tot el procés de renovació posterior al Concili. Circumstàncies de molt variada índole han fet que els catòlics de les nostres comarques continuen, majoritàriament, vivint encara la seua fe amb el mateix sentit desangelat i pasmos de fa uns anys, quan a tots els nivells es creia i predicava que la salvació dels homes anava d'un mode especial lligada a les processons, els rosaris, les jaculatòries i les almoines. Veritat és que, d'uns anys ençà, grups cada volta més nombrosos de laics i capellans s'han mostrat —per un camí o altre— rebels a aquesta mena de conceptuacions tradicionals i consagrades; els seus esforços i les seues inquietuds són coneguts de tothom, i no és massa difícil trobar-se al despaxt, al barri, a la parròquia o a la fábrica amb exemplars d'aquests que testimonien noves formes i maneres d'entendre la fe cristiana. Tanmateix, és encara molt llarg el camí a recórrer i moltes les

cadenes que cal trencar; de tant en tant hom s'assabenta de les dificultats —estructurals o d'altre ordre— amb què topen els protagonistes d'aquesta marxa d'alliberament i responsabilizado intra-eclesial, i pensa en la necessitat d'aclarir pertot arreu una sèrie de coses fonamentals i bàsiques. Fa uns mesos, una editorial de Barcelona va publicar un llibre del canonge Josep Espasa, utilíssim per a poder abastir aquesta necessitat. I nosaltres havem cregut oportú de mantenir amb ell un canvi d'impressions sobre tota aquesta problemàtica candent, arreplegada al seu estudi. —Mossèn, ¿es troba satisfet de l'entrada i efectes del seu llibre als ambients religiosos del País Valencià?

—El llibre ha tingut prou acceptació i ha estat acollit amb simpatia, almenys en un sector prou ample de cristians. D'aqueix grup de cristians que estan sempre esperant que algú diga el que ells pensen, el que

© faximil edicions digitals 2006


COMENTARIS I FRAGMENTS «FALSEJAMENTS I VERITATS CRISTIANES»

ells intueixen. Quant a l'entrada del llibre, sí, satisfet. I quant als efectes, no ho sé. La meua intenció en escriure el llibre, era fer una anàlisi de l'actitud subjectiva religiosa, d'allò que s'acostuma a anomenar «religiositat», i despullar-la de tots els corfolls i deixar-la en la seua humil i exigent veritat. El creient és un home que es sap compromès amb un Déu que és caritat, amb un Déu de tots, amb un Déu de tot; i per això es sap també compromès amb el món, amb el temps i amb la societat. Si he aconseguit dir tot això amb la claredat que cal, no ho sé. Pertany dir-ho, en tot cas, als lectors. —¿I en quins llocs, creu vostè, que ha tingut més ressò el llibre? —Primer en el clero, especialment entre el clero jove. Són molts els capellans que han llegit el treball i, pel que ells m'han dit, l'han llegit amb prou d'interés. Alguns d'ells m'han dit que no se'l van poder deixar de les mans fins llegir-lo tot. Pense que la frase pot tenir molt d'afalagament. També entre les religioses ha estat ben rebut i, segons elles diuen, els ha servit de molta reflexió. Als laics cristians els han interessat més els primers capítols i els darrers, és a dir, els temes més vius. I,a resta ha semblat una mica feixuga, i potser tenen raó. —Mossén Espasa., segons vostè, ¿sobre quines bases ha de descansar el cristianisme en el món d'avui? —Sobre les bases d'avui, evidentment. No podem fer un cristianisme amb la mentalitat del segle passat, perquè som al segle vint, a l'acabament del vint; no ho oblidem. Tampoc no podem mantenir un cristianisme del passat, per molt que ens esforcem. «Aquell» cristianisme s'acaba. Estem dient molt sovint que la Fe és «viva», que la Paraula de Déu és «viva». Doncs l'hem de viure ara, en el nostre segle, en la mentalitat i problemes nostres. I l'hem de viure com a homes d'avui, no com a homes de començament de segle. Les generacions actuals, que tenen el seu ritme, la seua mú-

sica, el seu art, les seus inquietuds, les seues grenyes, no les podem apartar de tot això per a viure en cristià. A unes generacions inquietes, no els podem oferir un Evangeli «tranquil·litzant» ; a un jovent descontent, no li podem oferir un Evangeli «conformista». ¿No llegim en San Pau, que la Paraula de Déu és una espasa tallant fins al més endins de l'home ? Resumint: el cristianisme avui ha de córrer el mateix camí d'inquietud, de reforma i sotsobre que caminen les generacions d'avui.— Sí, possiblement això restarà clar per al canonge —pense jo—, però hi ha encara molta gent que combrega i es pega colps de pit davant tothom, a la qual no hi ha cap manera de fer comprendre coses d'aquestes, o semblants. Hi ha també, entre nosaltres, molts catòlics que alenen per una Església brillant i victoriosa davant les forces del món, o que no admeten de cap manera la seua ingerència en coses no estrictament espirituals, o que entenen per complit el Concili deixant a banda el llatí, el gregorià i les sotanes, i emprant altres músiques exòtiques i altres maneres de relació social en el clericat; és freqüent a les nostres diòcesis veure i comprovar encara totes aquestes actituds, i d'altres —a diferents nivells— molt més esgarrifadores i desmoralitzants, de les quals el nostre entrevistat ha esdevingut testimoni o objecte important d'un temps ençà. —¿Com veu vostè el postconcili dins les diòcesis valencianes? —El Concili Vaticà II només ha tingut porta oberta a la diòcesi de Castelló. El Dr. Pont i Gol ha estat un bisbe veritablement postconciliar. Ací, a la nostra diòcesi de València, no podem parlar d'un postconcili. Si descomptem els dos anys d'((interinitat», quan era al front de la diòcesi el Dr. González Moralejo com a Vicari Capitular, no hi ha res de postconcili. I no és que aquells dos anys fossen una clara actitud d'acord amb el Vaticà II, però alguna cosa se'n va fer. Avui, del postconcili, només en gastem la terminologia, la nova

© faximil edicions digitals 2006


COMENTARIS I FRAGMENTS «FALSEJAMENTS I VERITATS CRISTIANES»

manera de parlar, però la mentalitat dirigent no ha canviat. Som a on érem, som com érem. Més encara : avui, el clero jove, que, en la seua majoria, intenta seguir les línies traçades pel Vaticà II, ha estat mirat amb suspicàcia i desgrat; àdhuc ha estat qualificat de «grup d'indesitjables». Resumint, doncs : entre nosaltres, el Concili Vaticà II s'ha fet vell sense haver-lo gastat. Tanmateix, no cal perdre les esperances; potser quan es celebrarà el Vaticà IV comencem nosaltres a pensar en la possible realització del Vaticà II. Paciència. —¿Amb quins problemes més greus, pastoralment, creu vostè que es troba l'Església -valentina? —Des del meu punt de vista, hi ha dos problemes ben grossos. Primer tenim el fet ben fort dels batejats que no tenen cap contacte amb l'Església perquè han perdut la Fe, o viuen com si l'haguessen perduda. Segons la darrera estadística diocesana, sumen un gran nombre : del 70 al 80 per cent de la població total. Siga quin siga el valor que donem a aquella estadística, el nombre resta prou elevat. Tant, que caldria emprendre seriosament una pastoral d'evangelització; però aquesta qüestió ni tansols s'ha plantejat. I/altre problema és el de la falta «d'unitat interior» en l'Església local. Hi ha laics que es senten i viuen completament desconectáis de la Jerarquia. Van tenir un curt temps d'esperança quan el Vaticà I I ; però ara han caigut en un total desengany. A més a més, tenim el clero dividit en dues mentalitats, que caminen juntes com les vies del tren, sense contacte, i que tendeixen a separar-se cada dia més. I això significa perill greu de catàstrofe. Per a evitar el perill, caldria un veritable diàleg, que no hi és, ni l'hi pot haver si les inquietuds i preocupacions del clero jove són menyspreades sistemàticament; si no se'ls dóna un marge de confiança i de bon seny; si no s'admet, almenys com una possibilitat, que també ells poden tenir una mica de raó, una mica d'esperit sobrenatural ; si això no es fa, si no s'intenta almenys, la separació entre el jovent i la Jerarquia serà cada volta més gran, tindrem

un crisitanisme desvinculat dels bisbes, uns cristians i un clero que se'ns malfien dels bisbes. Aquesta desconfiança és una gran desgràcia, perquè el jovent va formant-se una idea d'Església «abstracta», de Jerarquia «abstracta», amb què puga estar d'acord, ja que no ho és amb la «concreta». Pensem, però, que no hi ha més que una Església: aquesta Església concreta. —¿En quins aspectes s'aporten solucions en el seu llibre? —El llibre no intenta donar solucions, sinó aclarir les positures personals, ajudar a clarificar-Íes per una anàlisi seriosa dels propis criteris. I^es solucions les ha de deduir cadascú de les idees expressades en el llibre : respecte de la llibertat, respecte de la comunitat, respecte de la veritat; i sobretot, respecte de Jesucrist. Cal prendre-ho seriosament. Al lector pertoca traure les conseqüències sobre la seua disposició personal a prescindir de prejudicis, d'interessos, de falses seguretats, i a comprendre els

© faximil edicions digitals 2006

col·lecció blanquerna


COMENTARIS I FRAGMENTS «FALSEJAMENTS I VERITATS CRISTIANES»

altres, a compatir els seus punts de vista, i a servir a tots en la caritat. Pense que el darrer capítol del llibre assenyala ben clar en quina línia han d'anar les conclusions: «¿Es podrà fer la veritat amb ídols, amb mites, amb prejudicis i falsejaments ? Ben cert que no. S'imposa, doncs, una clara visió de la realitat del món i de la fe. Potser per a veure el món, aquest petit món, aquest món dels petits, fa falta fer-se petit. Potser la fe és tan humil... que només els "petits" la poden reconèixer. Caldrà emprendre el camí de la humilitat... Evidentment, l'Església és l'esdeveniment i la realitat més gran, però li és vedat de caminar en la grandesa ; és la realitat més rica, però li és vedat de viure en la riquesa ; és la realitat més forta, però li és vedat de rodejar-se dels forts i dels poderosos... I/Església instaura així entre els homes la comunió més forta. No és ja signe de "classe", sinó testimoni de germanor. No és ja acceptació forta d'un "ordre establert", sinó predicació de justícia i caritat». En fi, pense que seguint aquesta mentalitat i portant-la a la pràctica, es podria rescabalar «la unitat interior» i podria l'Església ser una real proclamació de l'Evangeli.

sos ens va arribar a tots la notícia de certes tensions entre la Junta Diocesana d'Acció Catòlica de València i la Jerarquia, representada en aquest cas pel consiliari, amb motiu de la inclusió en l'ordre del dia del debat sobre la il·luminació evangèlica de certs esdeveniments temporals que aleshores commovien el País Basc i la Península sencera. I,es coses, com són : aquesta mena de tensions, a nivells més baixos i acostats a la base, vénen a ser el nostre pa de cada dia, i anècdotes d'aquí i d'allà —de tot arreu— podrien contar-se'n per dotzenes; llevat d'aquells llocs —això sí— on el ramat es manté encara suficientment dòcil i sofert com per a marxar pels camins de la benaurança babaua, o d'aquells altres on pastura plàcidament i confortablement pels terrenys de l'eufòria triomfalista o de l'evasió organitzada i recriminant. —Per acabar, mossèn, ¿quins consells s'atreviria a donar als militants valencians dels moviments apostòlics i als sacerdots?

—No gose donar cap consell, no em sent qualificat per a aqueixa feina. Únicament gosaria recordar a tots la necessitat d'estimar l'Església. Ella és una realitat so—¿Creu vostè que els seglars valencians brenatural : és el Cos de Crist. Estimem-la. van arribant a la majoria d'edat dintre És animada i regida per l'Esperit Sant: és «l'espai vital de la caritat», portadora de l'Església? la salvació. Estimem-la. Cal cultivar en —Com dic al llibre, pense que el laicat nosaltres la visió religiosa i sobrenatural cristià ja fa temps que és arribat al que de l'Església i prendre consciència de ser s'acostuma a dir «majoria d'edat». El Con- el deure nostre «esforçar-nos de manera que cili Vaticà II no ha fet altre que reconèixer aquesta Església... es purifique i es renové el fet. També, ací a les diòcesis nostres, hi cada dia», com diu el Concili Vaticà II. ha un laicat ben conscient. Caldria, però, És la nostra feina que hem d'acomplir incorporar-lo a l'acció pastoral i tenir-lo en «sense odi ni rancor», evitant sempre (¡enecompte. Caldria complir i fer realitat les mistats, enveges, ira, querelles, discòrdies, ordenacions i disposicions conciliars respec- partidismes». Si vos fixeu bé, veureu en el te d'açò. Però tot això resulta, avui, molt que acabe de dir una tremenda situació padifícil (jo diria impossible) sense una nova radoxal que posa en tensió violenta els manera d'exercir l'autoritat... sense autori- membres conscients de l'Església. Una tentarisme. Buscant sempre i en tot que l'Es- sió i violència interiors, jo diria que psíquiglésia siga senzillament ((comunió i família ques, perquè són el resultat d'un gran amor a l'Església i d'un gran disgut perquè les de germans». I no cal calfer-se massa el cap per a coses no marxen com cal. comprovar entre nosaltres aquesta mena d'exercici autoritari; no fa encara dos meJOSEP PUIG-ALT

© faximil edicions digitals 2006


COMENTARIS I FRAGMENTS

DES DE LA CANTONADA VERDA

GALÍCIA: MITE I REALITAT El tema de Galícia és actualitat editorial. Per a no pocs Galícia és també una «novetat» com a problema. Eren els més qui contemplaven la «cantonada verda» peninsular com es contempla qualsevol altre país sumit en l'endarreriment econòmic; sota el prisma de l'exotisme i del tòpic, conreat ad nauseam per la literatura irracionalista. Aquella literatura que ens ha parlat, amb tendresa sospitosa, de la «vocació marinera» de Galícia, de 1'«ànima» mística dels emigrants i la morriña amb música de Conxeta Piquer. UNA CRIDA A LA RESPONSABILITAT

L'estudi Galicia, de la estética al subdesarrollo, recentment publicat per Zyx, s'inscriu en el corrent de crítica i de denúncia que avui caracteritza aquella generació d'escriptors que començaren llur tasca pública a partir dels anys seixantes. L'autor d'aquest llibre, Alberto Mínguez —corunyés nascut l'any quaranta— és, sens dubte, un dels escriptors més representatius d'aquesta generació compromesa. Llicenciat en Filosofia i Lletres i professional del periodisme, compta amb un historial com a publicista ben considerable; la seua obra, fonamentalment centrada en l'estudi de Galícia, abraça entre altres títols: «El pensamiento político de Castelao», «España ¿una sociedd de consumo?», «El pensamiento filosófico de Julián Besteiro» i el ben conegut «Galicia : Éxodo y desarrollo», publicat per Editorial Cuadernos para el Diálogo. Als quals, cal afegir ara aquest treball Galicia, de la estética, al subdesarro-

llo, que constitueix una síntesi, molt cenyida dels problemes de l'economia gallega. Preparat originalment com a article de revista, no es tracta, però, d'una mera improvisació circumstancial, sinó d'un bon

resum —concret i amé— pensat per a un públic molt ample. Sembla oportú d'assenyalar, d'entrada, que Galicia, de la estética al subdesarrollo, no és tan sols una guia als problemes de Galícia, sinó també una crida a la responsabilitat del lector. La mateixa ((demagògia dels fets» li exigirá una voluntat de comprensió i una actitud de compromís. Per als lectors valencians, aquesta presa de consciència de la realitat gallega pot ésser, en més d'un aspecte, reveladora d'amples coincidències. Ni que fos tans sols per això, bastaria per a recomanar la lectura d'aquest breu assaig al públic valencià. LA PRESA DE CONSCIÈNCIA

Galícia —i les seues generacions més noves— estan passant d'una fase de somnolència letàrgica a una etapa de desvetlament crític. La simple constatació cronològica ens fa sospitar un cert paral·lisme entre l'actitud que caracteritza l'actual corrent intel·lectual gallec i aquella que comença a desenvolupar-se a partir dels anys seixantes a casa nostra. Podem dir, amb l'autor d'aquest llibre, que adonar-se de la realitat social, en enfrontar-nos resoltament a la seua problemàtica —passar de l'estètica del desenvolupament a la consciència— ha estat en tots dos casos difícil i dolorós. Galícia, escriu A. Mínguez, «hagué d'arrancar d'arrel la força nihilitzant de la tristor i encarar-se amb la concreta realitat dels fets econòmics i socials». El fenomen més significatiu dels darrers temps referit al país gallec «es troba precisament en la lenta però contínua presa de consciència de molts i molt diversos sectors socials. Tal presa de consciència no és ja un llarg i paradoxal plany ni una interminable lletania de lamentacions» .

© faximil edicions digitals 2006


COMENTARIS I FRAGMENTS GALÍCIA: MITE I REALITAT

EL PLANY COM A EVASIVA

Anys i segles de generacions van utilitzar el plany com a evasiva. Els intel·lectuals, els estudiants, els professionals, els obrers de Galícia —diu A. Mínguez— hagueren de «passar de l'estètica al subdesenvolupament en una mena de formidable salt en el buit». El saltum mortalem que comportava enfrontar-se amb la veritat, la qual excloïa categòricament tota la mitologia irracionalista que aniria des de l'apologia del ruralisme, passant per la mística vocació aventurera de Galícia, a un tot de xerrameques ploriquejants que invariablement haurien de justificar la poltronería. I és que el plor no és sols una actitud inútil, sinó fins i tot una forma refinada de refusar-se a prendre una solució. Com deia el difunt lord Russell, l'home sensible plora en veure una simple família pagesa miserable, però considera amb gran fredor tots els milloraments del pagesos com a classe. Hom pot observar aquesta actitud en gairebé tots els poetes. Rosalia de Castro —poetessa admirable en tants aspectes—, en els seus moments lacrimosos, no va saber-se'n eixir, del tot, d'aquesta actitud. l,a veu dels poetes, cada volta més tendra i melodiosa, recorda les cadències del moribund cigne; però l'estètica, com la nostàlgia, mai no plantejarà cap batalla; només plora una causa perduda. Un gallec lúcid, referint-se al seu país, recomanava als conveïns : «No ploreu més. Ella (Galícia) ho féu per tots...». Quant al poble —assenyala Alberto Mínguez—, fa segles que amb una perseverança i valor dignes d'una gesta, coneix per experiència les diferències entre la realitat i la imaginació. L'AGRICULTURA: UN MÓN EXISTENCIAL

I,a realitat és que Galícia es troba en un clar procés d'empobriment. El ruralisme —no pas P«agricultura»— és un dels factors més decisius d'estagnació econòmica. Ben entes que, a Galícia, l'agricultura no significa únicament un sector econòmic

d'influx formidable (dos terços de la població gallega viuen en el camp, del camp i per al camp), sinó que el camp és alhora «un món existencial», un arsenal d'hàbits mentals i d'inèrcies psicològiques. Més: les capitals i els nuclis urbans —el terç restant de la població gallega— són rurals en llur «mentalització», com diu Mínguez, tret els centres de La Corunya, El Ferrol i Vigo on es produeix una naixent industrialització. Aquest ruralisme incideix en l'estructura demogràfica de Galícia i en la seua característica de dispersió. L'estratificació de la societat gallega supera la dualitat simplista del camp i la ciutat, bé que les distàncies entre la ciutat i el camp augmenten dia a dia. «A Galícia existeix una estructura de classes paral·lela a la de les societats agràries en vies de desenvolupament, amb un subproletariat agrícola, una casta de petits propietaris (que no té gaires relacions amb aqueix subproletariat), un proletariat industrial incipient i una burgesia nacional nascuda a l'abric del creixement econòmic dels darreres anys. Observeu —precisa l'autor— que parle de «creixement» econòmic i no pas de ((desenvolupament». Sóc dels qui pensen que al país gallec no s'ha arribat a produir un autèntic desenvolupament (harmònicament conjugat en la totalitat del sistema productiu), sinó un creixement, precoç ens alguns casos, desconnectat de la totalitat sempre». El minifundi foma part tant de la realitat sociològica del camp gallec com del camp mental del gallec, en què la tradició i el baix nivell cultural —diu l'autor— s'alien en els canals de la regressió. El 88 per 100 de les explotacions (= 72'2 per 100 de la superfície agrària) és de propietat directa, cosa que dóna a aquest tipus d'explotació, de petits propietaris, un caràcter majoritari que fa impossible la producció progressiva. 1/ «abandonament» de terres es produeix sovint. L'ÈXODE

I és per aquest camí que la probresa abocarà a l'èxode gallec. «Allò que fou

© faximil edicions digitals 2006


COMENTARIS I FRAGMENTS GALÍCIA: MITE I REALITAT

des del segle XVI, quan els segadors gallecs travessaven les dues Castelles a la recerca d'un pa amarg. Allò fou més tard, en la gran odissea americana, quan apilotats en paquebots els homes i dones del país somniaven en un món millor. Allò és avui encara, quan milers i milers de treballadors escullen la senda europea en vagons de tercera. La presència inesquivable de la pobresa resulta, ahir i avui, responsable directa de l'emigració i no pas l'especial configuració ètnica de la nostra gent o del seu molt discutible esperit aventurer». L'emigració —a Europa i a d'altres llocs de la Península— és, avui, major que el creixement vegetatiu de la població. De fet, l'emigració deixarà d'ésser ja una aventura individual per a esdevenir «una política deliberada de l'administració espanyola» : «els productes exportables són, en aquest cas, homes» (J. Cambre). Un fenomen paral·lel es produeix en l'emigració dels capitals, per bé que en aquest punt concret ningú no ha gosat d'invocar, com en el cas dels treballadors emigrats, cap impuls aventurer de l'estalvi autòcton. En realitat el que passa és que el sector públic fomenta l'emigració de l'estalvi vers inversions fora de Galícia. I arribem al tòpic de la «vocació marinera», de la Galícia bolcada cap al mar, del creixement espectacular del sector pesquer que pot abocar Galícia a la crisi total per falta de demanda. LA CULTURA

Un dels capítols finals d'aquest assaig considera el potencial cultural de Galícia, imprescindible per a qualsevol desenvolupament coherent. En aquest sentit, Galícia posseeix, com observa A. Mínguez, un dels nivells culturals més baixos de la Península : potser el més baix. Entre les causes d'aquesta situació, hi ha —a banda les sociopolítiques— la dispersió dels nuclis de població rural (33.000, el 80 per 100) i la insuficiència de comunicacions. Tanmateix, n'existeix una altra que, com diu l'autor,

«no ha estat valorada suficientment» i que és, però, fonamental. «Galícia —escriu— té una llengua i una cultura millenària què no han estat tingudes en compte quan es planejà la ingent tasca d'educar aquest poble mariner, camperol i ciutadà, el qual en la seua gran majoria utilitza com a llengua materna el gallec. Ara bé : l'ensenyament en totes les seues instàncies s'imparteix en castellà, que, per a una massa enorme de ciutadans, és una segona llengua no sempre ben entesa i que sens dubte es parla molt malament. Aquest obstacle —molt més important que no calculen els "experts" —va engendrar un complex d'inferioritat cultural en el gallec, obligat des de la infantesa a aprendre una llengua que no és pas la seua. A totes les dificultats estructurals (disgregació, clima, comunicacions), cal afegir aquesta. La nova Llei d'Educació (...) contempla aqueixa dificultat amb certa reticència, encara que en la lletra del nou text legal es poden trobar raons més que suficients per a una solució adequada del problema». Resumint: Galícia, un poble marginal, «dona més que no rep», i no es troba en condicions d'iniciar un procés de desenvolupament de per ella mateixa, sense l'ajut estatal. Amb paraules de L. Moure Marino, subratlla l'autor que «no solament l'economia, sinó el total panorama sociològic de Galícia travessen un moment al qual encaixa el diagnòstic de greu. L'únic camí per tal d'eixir del fossat depressiu seria un procés industrialitzador que hauria d'haver-se iniciat fa anys». Si hom no hi posa remei, Galícia es veurà en un futur pròxim en un empobriment crònic. La imatge espectral del desenvolupament gallec ha de restar en la consciència de tots. «Tornar sobre aquesta matèria ulcerada amb sonores i belles imatges serviria segurament per a commoure els cors dels sensibles, però arranjaria ben poc les coses». I estàvem que l'esteticisme era una actitud perfectament inútil. JORDI MONTLLOR

© faximil edicions digitals 2006


el món de la lectura • el

LES EDITORIALS VALENCIANES, A EXAMEN És improbable que recorden l'anterior reportatge d'aquesta secció, en el qual fèiem enquesta a alguns llibreters valencians: deu, concretament. Llavors insinuàvem la necessitat de fer-la igualment i en data pròxima als editors. La nostra decisió va ser ferma, i, ensems, vérem la conveniència de dur aquesta secció d'una forma més científica, més sociològica —per dir-ho d'alguna manera. Dur una secció d'aquest estil a colp d'inspiració i de subjectivisme resulta d'una irresponsabilitat gratuïta, desconnectada, a més, de la realitat social. Propòsit d'esmena, i preparació d'un qüestionari seriós : producció mitjana de títols per editorial; xifra d'un possible mercat; consum per habitant i any en l'adquisició de llibres ; salari mínim per persona activa i hora, i durada de la setmana laboral; emprament del temps lliure... preguntes totes destinades lògicament al País Valencià només. Primera decepció : trobar-hi la majoria de les dades va resultar impossible. Tinguen en compte que d'alguna manera estem limitats a l'abast, mitjans i treballs del periodístic. De tota manera, quant a la realitat editorial valenciana, i després de parlar amb les editores en funcions durant aquests 35 anys —hereves de Tyris, Edicions Acció, Societat Valenciana de Publicacions i L'Estel (primera època), desaparegudes amb la Guerra Civil—, ha desaparegut en nosaltres aquella necessitat fatal, absorbent, dominadora, de les estadístiques. Tanmateix, alguna cosa hem fet. I heus ací el resultat del nostre treball.

EDITORIAL TORRE (Aquesta editorial deixà d'existir arran de la darrera Llei de Premsa, que els exigia ser una entitat comercial.) El primer llibre nostre va eixir el 1943... Eren, certament, anys difícils per a començar a publicar en valencià. Costa imaginar el que passaren Miquel Adlert i Xavier Casp per a dur avant l'Editorial Torre : com que era dificilíssim fins i tot trobar paper! Però, és clar, vostès encara no havien nascut. En efecte, els primers títols que llençàrem eren quasi exclusivament de temes lírics. Però observe quina edició més acurada de versos de Rilke. Nosaltres sempre hem tingut molt de compte en la presentació, i precisament aquest llibre va suposar un treball aclapara-

dor. ¿ Sabien que aquests versos, que no són els més difosos de l'escriptor, eren sovint trobats en les guerreres dels soldats alemanys morts, i fins i tot en les dels francesos ? La nostra col·lecció "L'Espiga" consta de 51 títols. Vaig a indicar-los quins foren primera obra d'un escriptor. N'ixen vint, no? I observen que molts d'ells han resultat firmes clau en el desenvolupament de la nostra cultura d'aquesta època. Sens dubte, nosaltres veníem quasi exclusivament dins València i les tirades eren només d'alguns centenars, exceptuant aqueixa gramàtica, les normes de la qual continuen vigents avui. En general, les nostres tirades eren molt barates; ja hi calculàvem una pèrdua del cinc per cent per exemplar; és clar que, açò, no era una em-

presa comercial. Fèiem, endemés, fullets i estampes per a regalar, etc. Ja els he dit abans que és molt l'entusiasme i fe que posàrem en l'empresa: entusiasme cultural i mai comercial.

SICANIA Sí; és llàstima que no puguen parlar amb don Nicolau; però comprenguen que als seus noranta anys... Vertaderament és llàstima, perquè hauria pogut donar-los dades interessants; a més, "Sicania" és una empresa que respon sobretot a l'aficció, a la passió valencianista de don Nicolau. Va començar el 1955, amb tirades d'uns 500 exemplars, 1.000 com a màxim. Tenim 43 llibres, di-

© faximil edicions digitals 2006


mon

de la lectura • el

vidits en sis col·leccions per matèries; llibres de preu mitjà o barat. El criteri de selecció ha estat ampli i generós, per bé que sempre subratllant temes de la nostra història i llengua: diccionaris, gramàtiques, etc., també per a forasters que es queden ací i volen aprendre el valencià. Però ja li dic que la nostra editorial s'ha encarregat de tocar tots els temes. No, al Principat no venem res. El nostre públic és exclusivament valencià, persones en general de certa edat: ja se sap que els joves compren només quan poden. Sense cap dubte, venem més als nostres subscriptors fidels de sempre que a les llibreries. Vam tenir una revista "Sicania", mensual, de la qual traguérem a la llum 18 números: el primer isqué al juliol de 1958. Eren tirades d'uns 1.000 exemplars, a 5 pessetes, i tots referents a la regió de València. Sí, sí, no li estrany e; la premsa local ha ressenyat alguns dels nostres títols, però no tots... Tenen raó: és una llàstima que no puguen parlar amb don Nicolau; ell sap molt, i un jove sempre pot aprendre. És una altra cosa.

L'ESTEL Ja el 1930 existia una editorial amb aquest nom, i prou bona, per cert. El 1962, un grup format per Soriano Bueso, Sanchis Guarner, Pizcueta, Rigal i Fuster decideixen reemprendre-la. Naix amb més ambicions que les editorials existents aleshores, però amb poca tirada (1.500 a 2.000 exemplars pel cap alt) perquè el públic és bastant reduït. Cert és que "L'Estel" té poques despeses i que la gent ací funciona sobretot per un sentiment de patriotisme.

Dins "L'Estel" hi ha quatre sèries: la sèrie "Taronja" (erudició i síntesi) amb un total d' 11 llibres; la sèrie "Blava" (creació literària), 5 llibres; la sèrie "Groga" (reedicions d'autors traspassats), 2 llibres; sèrie "Vermella", formada per 3 llibres. Cal comptar també amb "Edicions especials": "L'Estructura Econòmica del País Valencià". A quin públic ens dirigim? Interessa el públic universitari, i els antics valencianistes supervivents d'una època, que conserven la fe i que potser podrien reorganitzar-se per un camí associacionista. Els problemes d'aquest món editorial són diversos, al meu parer: a nivell d'estructura de mercat, a València hi ha massa editorials. La varietat editorial es justifica quan es dirigeixen a un públic diferent, o quan tenen en exclusiva firmes diferents. Però ací estem publicant tots les mateixes coses. Els joves s'hi llancen amb massa entusiasme, i, a vegades, aqueixa eufòria juvenil es paga amb el desengany. Avui és difícil anar avant amb les miniempreses; crec que fóra convenient que treballàssem tots junts. També l'assumpte de la distribució té difícil solució: com que existeix un públic lector tan exigu, els llibreters no reposen el material, i tampoc no s'ho val la venda a domicili, perquè, en general, es tracta de llibres xicotets i barats. A nivell de creació falten autors i, certament, creació literària. És cert que avui el públic demana assaigs i tal; però ja no hi ha aquells joves que començaven fent versets i es dedicaven després a la creació literària. Cal fomentar aqueixes vocacions amb els mitjans que tinguem. Hi ha, per altra banda, la fuga àe cervells, que és

món

el pitjor signe de provincianisme. El major inconvenient d'aquesta incoherència és la manca de tribunes lliures, de palestres que animen els joves. Perquè és trist que hi haja més informació literària de València a Madrid i Barcelona que ací. No, no és gens ni mica descoratjament: és només una certa experiència; i una dedicació no menys entusiasta em permet de parlar així, puntualitzar els inconvenients per què em preguntaven.

GARBÍ La nostra col·lecció va aparèixer el 1967. No, no... un moment: amb aqueixa enquesta tan científica...! Però vosaltres deveu venir dels núvols!, amb tots aquests números. Vejam: en total hem publicat 9 llibres, i, si contem "La Història del valencianisme polític", de Cucó, que apareixerà pròximament, n'ixen... 10. En principi, "Garbí" volia usar entusiasme i cervell en una empresa que fos viable econòmicament, però vam haver de frenar una mica. I, en realitat, nosaltres considerem més important que el llibre siga valorat sobretot pel contingut. ¿Que sense l'al·licient d'arribar a milionaris en una empresa econòmica ens avorrirem molt? Bé, queda la distracció de pagar les despeses, de no perdre diners i de guanyar^ne si és possible. Una gran tirada, per a nosaltres, és de 2.000 exemplars, i és que el problema és el de sempre: la gent corrent no ha tingut ocasió d'ensenyar-se a llegir la sena llengua. La selecció de llibres i textos a publicar la decidim un equip format per Alfons Cucó,

© faximil edicions digitals 2006


de la lectura • el mon

Tomàs Llorens i Valerià Miralles. No, la premsa local no ha ressenyat cap dels nostres títols —si exceptuem GORG que n'ha fet alguna recensió. En realitat no tenim cap mena d'ajuda, en la nostra tasca d'editors ni per a la promoció de llibrts.

TRES I QUATRE Sí, és cert que els nostres catàlegs i els de "Garbí" no ofereixen una línia massa divergent. Nosaltres, com ells, depenem legalment d'una editorial catalana, i per això potser es crega el dia de demà que ha estat Barcelona la mare de la criatura. Nosaltres vam començar el 1969, i fins ara hem publicat una sèrie "Unitat", de 6 llibres amb temes del país. I una altra, "Quadres", que es tracta d'un llibre que hem traduït. Les tirades són, aproximadament, de 1.500 exemplars, sempre amb temes sobre la regió. És allò que més interessa i que més es ven, encara que, paradoxalment, venem de primeres més llibres en el Principat que a València; després ve a resultar

una proporció del 55 per 100 al País Valencià i del 45 per 100 al Principat. Dins el nostre País, el 60 per 100 als pobles i el 40 per 100 a la capital. En efecte, aquest negoci resulta molt precari, i també és difícil eixir-ne del cercle. Però tin en compte que els temes d'alta erudició no passen de moda i a poc a poc es van venent. Sens dubte, no és fàcil treballar el mercat —no em referesc al públic intel·lectual. ¿Com rompre el cercle ? Pagar a senyors que venguen a domicili, no compensa els pressuposts de què disposem. Per a obrir aquest mercat a la normalitat caldria sumes estimables, i no és freqüent el senyor disposat a invertir-les sense garanties mínimes de no perdre diners d'entrada. Si hi hagués alguna probabilitat, per petita que fos, seria potser més fàcil trobar capital disposat a deixar-se entusiasmar per una empresa no sols econòmica. Estem marcats per l'estructura econòmica, i la burgesia valenciana no porta un camí comparable al de la de Barcelona, per exemple. S'està creant un públic i no hi ha diners per a conrear-lo... Home, a poc a poc les coses milloren; el llibre de la cultura valencia-

de

na l'absorbeix fàcilment el públic, i mentrestant hom va llançant llibrets. Que si trauria fallers, etc., per a guanyar diners f Certament, les editores locals s'han bellugat poc en aquest sentit, potser perquè les edicions boniques i tal a què et refereixes resulten prou cares, encara que comercialment no és desdenyable en absolut la idea. Que si el tema religiós té un públic important en quantitat i en poder adquisitiu f Fa por editar llibres d'espiritualitat; n'ha baixat molt l'índex de novetats. A més, l'home religiós del país que llegeix en la nostra llengua, no quadra amb la basa jugada per l'Església tradicional espanyola. Crec que hi ha poca base per a aquesta mena de llibre. En queda Valtre tipus, dirigit també al sector fonamentalment intel·lectual i que busca en el llibre orientació moral, política, etc., més que el mer subtítol de "País Valencià". El nostre pròxim llibre porta com a títol "Lenin i la Filosofia"... No, home, no és propaganda, i, a més, GORG és una revista d'informació bibliogràfica. M.» TERESA MAS ENRIC CENTELLES

ALS PROFESSORS DE LLENGUA VALENCIANA Ens dirigim a tots els professors diplomats en llengua valenciana pels «Cursos de Llengua de Lo Rat Penat» o per qualsevol altra entitat preparadora, que estiguen disposats a donar classes de llenguatge i gramàtica en col·legis, associacions o p a r t i c u l a r s , que siguen servits de donar a conèixer el seu nom i adreça a aquesta revista GORG, Colom, 58, València.

© faximil edicions digitals 2006


TAULA de Novetats

EL GITANO, UNA CULTURA FOLK A CASA NOSTRA Francesc Botey

Editorial Nova Terra. Barcelona, 1970. 241 pàgines. Preu: 150 pessetes. No ha deixat encara d'ésser possible que un nombre creixent d'homes ignore senzillament l'existència d'altres pobles i cultures, suposadament inferiors moralment i espiritual, amb els quals, però, ens trobem físicament pròxims. Per bé que la segregació de castes repugna la realitat i els principis de la societat moderna, la separació de castes subsisteix. El gitano, una cultura folk a casa nostra és un viu testimoni —basat en l'experiència personal del seu autor— d'aquesta veritat. En definitiva, el gitano és una casta, que perviu al marge del desenvolupament modern i tècnic. En un moment en què comença a prendre carta de naturalesa la consciència que tota segregació basada en presumptes desigualtats ètniques és una xerrameca homicida, l'existència del problema gitano —el d'un poble amb cultura i mode de vida propis— ha de moure la preocupació i la inquietud. I a partir del moment en què —siga quina siga la supremacia efectiva que detenten uns grups sobre els altres— la ideologia de la superioritat de races i de cultures deixa d'ésser un dogma absolut, pot arribar-se al punt en què deixar parlar els fets, i no pas acceptar a cegues l'opinió dominant, possibilita un plantejament racional del conflicte entre grups humans distints. I diem adistints» per exclusió d'uns altres termes

que podrien denotar un flagrant etnocentrisme. I/altre és «distint» per a mi de la mateixa forma que jo sóc «distint» per a ell; aquesta és la premissa de tot diàleg autèntic basat en una reciprocitat de perspectives. Només quan es cesse d'Intentar assimilar a l'altre —deia J. Roumeguere—, estarem en condicions d'establir relacions que permetran una comprensió de les s e u e s característiques distintives. Tal perspectiva és essencial per a aquell que estudie societats que, com la gitana, mantenen una herència «distinta» a la de la seua pròpia societat. («Tòtems i sociologia de l'epistemologia africana»). L'autor del llibre que comentem reconeix, partint d'una perspectiva antropològica, que «cada cultura és un univers sencer i que el seu valor només pot ésser copsat pels qui veuen l'existència d'aquest univers». La cultura gitana —diu— és un tot unitari i c o h e r e n t ; «no suporta fraccions; treball i vida, religiositat, art i existència, tot està en tot i en una única totalitat». L'afirmació que en l'ordre racial «el poble gitano ha esdevingut cada v e g a d a més gitano» s'entén a partir del concepte de «raça», no pas com a premissa, com a dada prèvia, sinó com a resultat del procés de convivència, de la cultura. És la realitat d'una cultura gitana allò que ha afavorit, en el terreny biològic, la realitat d'una «raça» gitana. La cultura —diu F. Botey— fa la raça i no al contrari. L'ètnia determina la raça. El vertader centre del problema no és la «sang» sinó el xoc entre cultures : la que sosté avui la civilització tècnica i la cultura gitana : una visió del món tota peculiar i

un estil peculiar d'adaptació al medi natural i social. «La cultura gitana», escriu l'autor, «té el seu propi sistema de relació —del qual és part el seu llenguatge, avui decadent—, el seu sistema de valors i els seus mòduls de conducta íntimament relacionats amb les seues creences elementals i el seu sentit de l'existència i del destí. Posseeix idees i institucions seues íntimes i un sentit específic de la família, del matrimoni, del dret, de la propietat, del treball, de la tradició...» Les observacions d'aquest llibre, nascudes d'una llarga experiència entre la comunitat gitana, exclouen tot pintoresquisme evadiu. Al capdavall, el folklorisme s'oposa, ne a una a u t è n t i c s preocupació social, que és el vertader punt de partença per a la investigació científica. La qualificació de la cultura gitana com una «cultura folk» és molt e x a c t a , puix que distingeix aquest grup com un grup marginal a la c i v i l i t z a c i ó de la ciutat. L'autor r e c o n e i x , en aquest punt, el seu deute a l'escola a n t r o p o l ò g i c a nordamericana (Kroeber, C h i l d e , Redfield), i són freqüents les seues referències a Lévi-Strauss. En plantejar el seu estudi com una « m e d i t a c i ó sobre l'experiència personal», F. Botey ens diu molt menys del que és realment aquest assaig. Un assaig molt rigorós que, enllà de la preocupació científica, planteja el drama de la cultura gitana dins el món modern. El coneixement previ de la realitat gitana és un instrument per al vertader p r o p ò s i t de l'autor: l'autèntica preocupació per la promoció del poble gitano.

© faximil edicions digitals 2006

/ . M.


TAULA DE NOVETATS LLIBRES

EL SILENCI Gabriel Janer Manila

Col·lecció Biblioteca "Raixa". Editorial Moll. Mallorca, 1970. 178 pàgines. Preu: 80 pessetes. He començat l'any 71 llegint el novel·lista mallorquí Gabriel Janer Manila, nat a Algaida —Mallorca—. I n<5 en sóc gens repenedit. La nostra literatura, perquè esdevinga autèntica projecció d'un poble, cal que siga equilibrada. I al centre d'aquest equilibri, sorgeix la producció literària autèntica, la creació : la novel·la. Hem fet massa poesia ; hem fet, encara, escàs assaig ; hem traduït d'ambdues coses. Ara ens cal fer novel·lística. La novella és la vertadera i autèntica dimensió vital en la literatura de les llengües, per ésser d'un camp més a m p l i d'actuació cultural. fis l'autèntica projecció cultural d'una llengua. Al Principat hi ha novel·la, poesia i assaig. Al nostre País hi ha certa manca de poesia, r e g u l a r i t a t tocant l'assaig i gairebé a b s è n c i a de novel·la, producció novel·lística normalitzada. A les Illes hi ha certa tradició novel·lística que, modernament, brolla amb Llorenç Villalonga, i, ara per ara, Janer n'és la darrera baula. Aquest autor nat el 40, des de «L'Abisme» (Premi Ciutat de Mallorca) fins la present novella, ha recorregut cinquanta estadis i dotze parassangues, segons el vell dir de Xenofon. I el temps ha estat molt curt : tres anys. Però, ara, veem que tenim un novel·lista de raça. Aquest Janer, més tècnic, més madur, més c r e a d o r que en «L'Abisme», se'ns mostra més profundament coneixedor d'un món que endevinem a b s u r d , dislocat, fora del temps i, nogensmenys, present. I ens el presenta amb colors i vivesa mestrívols. Tocant la l l e n g u a , és un

exercici encomiable llegir aquest bell catalanesc de Mallorca. No hi ha més entrebancs que algunes expressions pròpies d'un vocabulari que e n r i q u e i x la llengua de tots nosaltres. A «L'Abisme», en Janer deixava de banda una bona quantitat de possibilitats d'expressió de la personalitat d'alguns personatges que romanien en una certa mena d'agràs, sense acurar llur exposició vital i plena. En aquesta novel·la, el silenci atapeït, fosc, feréstec, és un esgarip, un udol punyent que ens duu pas a pas, colp a colp fins l'alliberament definitiu, catàrtic. Un raïment del present històricament fet vida, fòssil, empegueït, agafat a la medul·la de la vida. Ser illa és una mena d'avantatge ; també, però, una castració. L'Illa de la Calma, la societat estàtica, feta ja des de sempre. El quist cal rompre'l. I es romp. L'acció novel·lística que en Janer ens presenta, queda estratificada triangularment: Ambient tancat —obriment a noves estructures representat per l'adolescent—. Presa de contacte amb el món nou : el fet turístic, accelerador, catalitzador del trasbals estructural d'una societat dissecada en viu dins el temps... que no torna, però passa. Janer torna a recrear situacions i personatges que, al meu parer, són arquetípics, dins l'estructura mallorquina actual que ell ha recreat tan bé. L'adolescent rebel; la cantatriu exòtica ; cert percentatge de jovent conservador, c o v a r d , que no vol maldar, rompre els motles d'unes estructures que li asseguren un mode d'estar-en-la-vida ja fet de bestreta. Aquesta situació triangular, hom pot traslladar-la, per analogia, a tota l'Illa. Janer igual com A n t ò n i a V i c e n s , són el revulsiu dins l'status illenc ; un status que està ja corcat d'ençà de la invasió turística.

El seu estil és vigorós i, a força d'ésser concret i realista, ens sembla una mica truculent, electritzat, irònic de vegades, mordaç i punyent. Hi ha un e r o t i s m e esperpèntic, barroc, d'invertits espirituals. Ens recorda, i no sabem per què, «Aloma», de Mercè Rodoreda, i una volta «La conversió d'En Quim Federal», de l'Espriu. La novel·la és lineal i posseeix tres m o m e n t s capitals, perfectament delimitats per a l'anàlisi dels fets : Guerra civilpostguerra i -actualitat. Tres estadis que, si per a la nostra societat han esdevingut força importants, per al món illenc han estat d'una tremenda convulsió social dels estrats seculars, encara no prou referida, estudiada. Malgrat Na Caterina ésser la nina diguem-ne protagonista oficial, la gran protagonista, la creació autèntica amb dimensions universals és Na Maciana, la «senyora de Can Prohom». N'ignore els motius, però aquesta dona, aquest personatge, al llarg de la novel·la, pren cos, un cos que no és anecdòtic, ans bé essencial, que omple l'acció i la condiciona. Esdevé la personificació d'un passat, passat encara que present, omnipresent. Un p e r s o n a t g e convincent, paradoxal, fred, rígid. Un encert. En fi : una novel·la que cal llegir; que, una vegada encetada, no podreu deixar. I, conste : açò no és pas un elogi. És una conseqüència lògica del contingut novel·lístic.

© faximil edicions digitals 2006

VICENT

ESCRIVÀ


TAULA DE NOVETATS LLIBRES

UN ESTIU A LA MARINA ALTA Carme Miquel i Diego

València, 1970. 30 pàgines. Preu: 50 pessetes. En l'ensenyament escolar de la nostra llengua, pel que es refereix al País Valencià, a banda els que presenten determinades circumstàncies administratives, tècniques i socials, hi ha un problema important que cal resoldre prompte: la manca de textos de lectura. En els darrers anys, pràcticament no se n'ha fet altre que "El món per a infants", encertat recull a cura de Joan Fuster, que ja no es troba a les llibreries. És veritat que, a hores d'ara, veritables equips d'especialistes, sota el patrocini de diverses entitats culturals de Barcelona, han posat en marxa una relativament copiosa producció de llibres escolars de tot tipus, alguns tan ben aconseguits com el "Faristol" i els de "La Galera". Però cal tenir en compte que en l'ensenyança de la llengua, en un idioma com el nostre que posseeix les dues grans variants oriental i occidental i on les personalitats lingüístiques regionals són tan acusades, es dóna la necessitat ineludible de partir sempre dels matisos de la llengua materna, per tal de crear fàcilment en l'alumne de primeres lletres un àgil coneixement de la lectura i l'escriptura, des del qual es puga saltar amb comoditat i bona base al de la llengua literària general. El "Faristol", quant a textos de llenguatge i gramàtica, ha resolt en part aquests esculls donant cabuda a les variants verbals i de vocabulari. Tanmateix, els textos de lectura de "La Galera" i altres col·leccions catalanes, pensats i realitzats especialment per als nens del Principat i, de vega-

des, potser només per als de Barcelona, no poden omplir sense incomoditats les necessitats d'aprenentatge dels xiquets valencians. Amb motiu del Concurs de Lectura i Dibuix per a xiquets "Joanot Martorell", dos anys seguits organitzat amb èxit per mestres i personal afecte a comissions fal·leres de la ciutat de València, es va demanar a la també mestra Carme Miquel i Diego que escrigués un llibre de lectura per a infants valencians, i ella ha complit l'encàrrec, al nostre judici amb un encert que palesa unes dots d'escriptora gens menyspreables i un coneixement de l'afer pedagògic i de l'ànima infantil com correspon a una mestra plenament lliurada a la seua difícil i apassionant professió. "Estiu en la Marina Alta" té uns mèrits indiscutibles. Escrit en primera persona i generalment en temps present, que dóna una agradosa sensació de vida pròxima i bategant, ens conta l'ambient i les faenes, concretament l'elaboració de la pansa, en aquella lluminosa contrada, des de la verema ("tallar" en l'argot pulcre i familiar d'aquella senzilla i ferma pagesia) fins a l'escaldada del raïm i al sequer. El llenguatge que usa Carme Miquel té una gran riquesa de vocabulari, és pausat i directe, amorós, casolà sense perdre un deix graciós de modernitat. Usa les nostres formes, alhora antigues i vivents, amb fort regust d'aquella llengua plana i grandiosa que ens deixaren els clàssics. I el nostre camp valencià, en les diades de cel blau i profund, resplendeix als nostres ulls, meravellats de tan humil bellesa: un camp valencià gens tòpic, poc transitat pels literats, com acabat de descobrir en una passejada emocionada de tendreses. Tot el relat queda dolçament sadollat pels aromes suaus de la frígola, per la frescor dels

pàmpols que amaguen els daurats penjolls de moscatell, per la remor d'una pluja de gotes grosses i espaiades que es desprenen d'una sobtada i innòcua tempestat estiuenca... Els dibuixos, de Jarque, adequats en tots sentits i d'una gran bellesa, acaben de completar l'encert de la publicació. Felicitem-nos-en els qui estimem la nostra terra, la nostra llengua, el nostres infants... ENRIC

VALOR

LLUÍS LLACH Disc Movie-play SBP 10.190. Preu: 110 pessetes. Coincidint amb el gran èxit obtingut per Llach a la seua presentació al "Teatro Español" de Madrid, la seua casa gravadora ha tret a la venda un disc amb quatre cançons: tres de Llach mateix i l'altra —"Cels trencats"— amb lletra de Josep M.a Andreu. Dues de les cançons del disc ja havien estat gravades anteriorment: són "Aquell vaixell" i "El bandoler". El disseny de la carpeta, degut a Vilarmau, resulta molt atractiu: és una carpeta doble amb fotografies de Joan Vila, que ens monstren un Llach tal com el coneixem, excepte potser en la de la portada a cas una mica "estudiada"; dins la carpeta van les lletres de les cançons, en català i en castellà per tal que fora d'ací tothom comprenga el que diu Llach i puga arribar a identificar-se plenament amb el cantant, ja que la seua pronunciació pot semblar una mica difícil de comprendre a alguns, com es pot constatar per algunes car-

© faximil edicions digitals 2006


TAULA DE NOVETATS

DISCOS

UN DISC DE FALLES Disc Ibefofon. Preu: 125 ptes.

tes de queixa sobre la dicció de Lluís Llach, aparegudes a la revista musical "Mundo Joven". A la cara A del disc, tenim les cançons "Somni" i "Aquell vaixell". Aquesta segona ja la vam comentar al número 10 de GORG, en parlar del disc "Lluís Llach ara i aquí", destacant-la com la més poètica d'aquell disc amb cançons del recital al Palau. "Somni" és •una cançó molt melangiosa, a on es palesa la gran força interpretativa d'en Llach, sobretot a l'acabament de la cançó. Les cançons de l'altra cara són "Cels trencats" i "El bandoler", antic èxit de Llach. La primera és una cançó molt rítmica amb un gran acompanyament orquestral i creem que pot arribar a ser un altre èxit per a Llach. "El bandoler", ja coneguda de molts, puix que va ser una de les primeres cançons del xic empordanès, ara ens és servida amb nova versió, molt millor que l'anterior; potser és la diferència entre cantar amb una guitarra o fer-ho amb una orquestra, o bé, potser també, i açò és l'important, que Lluís Llach s'ha convertit en un gran intèrpret de la nostra cançó. Trobem que aquest disc, amb una bona promoció (i les notícies que en tenim són que s'està promovent a nivell peninsular), pot assolir un gran èxit comercial, tant o més que aquell de "Irene". R.

ESTEVE-CASANOVA Gener 71

Veges per a on, em trobe ara a punt d'escriure d'un tema de què potser mai no pensava tornar a parlar-ne. Perquè jo, com molts altres també, he tingut la meua època de triomfalisme faller. I heus ací que amb el transcurs del temps, haig de tornar a parlar de les falles, degut a un disc que ha estat editat amb "Glossa, textos, selecció musical i efectes sonors a càrrec de Francesc Larrea i interpretat per Josep Alarte Querol". Açò del disc és una cosa nova dins les falles, que fins ara han sofert moltes innovacions i molts afegits, alguns interessants (com la preocupació cultural, millorament lingüístic dels llibrets, etc.) i d'altres no tant (paradors, "baile de debutantes", "puesta de largo", etc.). Aquest disc de què ara parlem, té un precedent en el llibret de falla —el disc referint-se a tota la festa i a totes les falles i el llibret referit a una sola falla. Per allà passen les notes d'algunes de les peces musicals que semblen més representatives de la València fallera, acompanyades d'un text que és una continua lloança a la nostra terra. No hi podia ser d'altra manera. La representació exterior del disc és molt bona, amb una carpeta amb fotos de molts dels moments fallers de l'any 70 i uns breus textos exaltant les festes de Sant Josep. El disc que ens ha arribat és fet totalment en el nostre idioma. Ens assabenten, tanmateix, que n'hi ha un altre d'idèntic, però amb textos i gravada en castellà; a més a més, sabem d'alguns fallers valencians que han comprat el disc en castellà perquè la gravado és millor. Seria deplorable que al moment de la gravado s'hagués prestat més atenció a la gravada castellana que a la feta en el nostre idioma. Siga benvingut aquest disc de les falles de València, si va acompanyat de més coses. Vulguem o no, les falles són importants a València, puix mobilitzen una gran quantitat de gent; per tant, amb una bona direcció, podrien fer molt per la nostra cultura. Fa uns mesos, un lector de la Revista demanava ajuda a les falles per a rotular els carrers en el nostre idioma i també per a fer una campanya de teatre valencià —entenguem, bon teatre i no teatre "d'espardenya" al que ens tenen tan acostumats els fallers. I encara es podrien fer moltes coses més, com per exemple organitzar setmanes culturals i cursos de valencià, que tanta falta fan, ja que encara no tenim la llengua a l'escola. Ja hi ha hagut falles que s'han mogut dins aquest àmbit i han organitzat un gran concurs per a xiquets, el "Joanot Martorell". Tot és qüestió que les altres falles en prenguen exemple i el posen en pràctica, per arribar a allò que la frase "és molt bon valencià, és molt faller" no siga un tòpic més. R. E.-C.

© faximil edicions digitals 2006


ERNEST LLUCH, U

professor a la Facultat d'Econòm

«SOBRE LA BASE D'UN O D'UNS DIAGNÒSTICS, CALDRIA, SI TINGUÉSSEM ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ, OBRIR UN AMPLI DEBAT» «Gràcies Matilde, gràcies Miquel». Estàvem al saló-menjador d'un cèntric hotel de València. Era un sopar d'homenatge i de comiat, però no un sopar més, protocolari i buit. Era un acte important, sense premsa, sense micròfons, sense fotògrafs, naturalment. «Gràcies Matilde, gràcies Miquel» eren las darreres paraules de Joan Fuster a Miquel Tarradell, que ha estat quinze anys dedicat a l'ensenyament universitari... i cívic, que també és una assignatura molt important. El cas de Tarradell no és un cas aïllat; ell inicia en la postguerra una «tradició» en la qual comptem avui amb abundants professors catalans que han sabut lligar les seues tasques professionals al redreçament d'una cultura que és la d'ells i la nostra i que ací hem tingut tant de temps abandonada. El seu gran mèrit ha estat que, d'entrada, no han vingut a ensenyar uns coneixements estereotipats, buidament universalistes; han vingut a treballar la nostra realitat des de dins, i, per a fer això, sols hi havia una possibilitat : integrar-se. La llista de noms és llarga, com ara Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal... Ernest Lluch.

—Evidentment el País no té el nivell d'un d'endarrerit. És a dir, que el nivell

mitjà de vida es troba per damunt del del conjunt anomenat «tercer món». El que succeeix és que la seua estructura econòmica sí que recorda sovint la d'un país subdesenvolupat: Una agricultura de secà regressiva, una agricultura d'exportació, dèbil indústria autòctona que fins i tot quan és dinàmica utilitza poc capital i en canvi molta mà d'obra artesana, i, en darrer lloc, unes grans indústries (Castelló, Morvedre, València i Alacant) que semblen "illes» 0 «enclavaments)) en no estar connectades amb unes inexistents indústries auxiliars que les envolten. Aquesta estructura caracteritzada pels quatre fets esmentats, sí bé dóna un nivell de vida més elevat que als països subdesenvolupats, en recorda la seua constitució. Crec que la hipòtesi de Giralt sobre la no industrialització del País, vàlida per al segon terç del XIX, continua sent-ho ara, 1 tant ho trobe així, que fa poc vaig aplicar l'esquema de Giralt a l'actual situació sense fer constar que l'autor l'havia limitada al segon terç del segle passat. El que cal ara no és llevar-ne res, sinó afegir-hi el cas d'aquella indústria autòctona que acabem de definir i que dins d'unes limitacions seria completament erroni de menysvalorar. Aquest afegitó, l'acompanyaria d'un examen de la sort de la banca valenciana i de la banca forastera.

© faximil edicions digitals 2006


N «VALENCIÀ» DE VERITAT, iques:

És curiós, Lluch, acaba d'arribar i ja és un valencià més, ja analitza la nostra realitat des de dins, ja és un altre integrat. Professor d'història de les doctrines econòmiques a la Facultat d'Econòmiques, des d'enguany; treballa, dins de les seues forces, per tal que la Facultat siga algun dia realment valenciana, adreçada a l'analisi i promoció de la nostra realitat concreta. —Tot manual d'economia insisteix en 1'«efecte multiplicador» de la indústria pesada. Per què han fracassat en aquest sentit els forns alts del port de Morvedre ? —Aquesta és una pregunta molt difícil i que no sé contestar. Com et deia abans, caldria estudiar aquest cas i també els de Castelló (quina diferència amb Tarragona!), València no tant i l'alumini d'Alacant. En Bono ho explica pel "síndrome del mono cultiu", però no crec que jo haja entès gairebé el que vol dir: seria qüestió de preguntar-li-ho. Com a hipòtesi, diria que la manca de tradició i de realitat en la indústria manufacturera de tipus mitjà crea un buit entre aquelles grans inversions i les possibilitats o "vocació" industrial del País Valencià. Personalment crec que el millor seria que els diners per a la nova siderúrgia, no fossen invertits en aqueixa instal·lació, sinó en un programa d'industrialització a partir de les condicions actuals. No crec que un tipus d'actuació tan realista i poc espectacular, corre a dir-te, tinga cap possibilitat de ser emprés.

—¿Realment penses que una economia basada en una indústria quasi artesana (mobles, llànties, sabates, joguines, etc.), pot ser important per al futur o, més bé, és d'aqueixa realitat que se n'ha de partir ? —En realitat el que fas és preguntar-me dues coses: si és important per al futur i si n'hem de partir. Et diré d'entrada que siga quin siga el plantejament ideològic que hom tinga, en pensar en el futur ha de fer-ho, d'una manera fonamental, en aquesta indústria que té, com a característiques, poc capital per lloc de treball, mà d'obra artesana i caràcter familiar el que posa en marxa l'auto finançament. És normal en els enfocaments triomfalistes d'oblidar o millor dit de menysprear aquest tipus "menor" d'indústria; però caldrà tenir-la en compte si volem lligar-la en el futur amb una industrialització en altres sectors (que ja hauríem de tenir) amb una cara i ulls més moderns. De totes maneres cal no oblidar que, en la indústria moderna, la prova definitiva de la seua eficiència, més que el nombre d'obrers per planta o el seu caràcter anònim, és la seua capacitat d'exportació. Si acceptem aquest principi (jo l'accepte no com a únic, però sí com a primer), molts dels productes que cites són objecte d'unes exportacions gens menyspreables. Per a fixar els límits d'aquesta indústria, crec que puc fer meues unes recents paraules de Giovanni Agnelli: "pot haverhi un intercanvi de productes tèxtils i sabates europees a canvi d'equip mecànic i computadores americanes. En aquest cas,

© faximil edicions digitals 2006


«PERSONALMENT CREC QUE EL MILLOR SERIA QUE ELS DINERS PER A LA NOVA SIDERÚRGIA, NO FOSSEN INVERTITS EN AQUEIXA INSTAL·LACIÓ, SINÓ EN UN PROGRAMA D'INDUSTRIALITZACIÓ A PARTIR DE LES CONDICIONS ACTUALS» Europa, es trobaria en la situació clàssica d'un país en vies de desenrotllament que queda enfrontat a un altre de desenrotllat". Si a partir d'ací es va passant a altres indústries més modernes, no hi ha res a témer. El que succeeix ací, és que no sembla que es vaja avançant en el camí que té com a final la indústria pesada. Així i tot, la seua vinculació amb nosaltres arranca de lluny. Ernest Lluch ha dirigit l'equip d'economistes que han redactat «I/Estructura econòmica del País Valencià», llibre important, de més de sis-centes planes i que marca una fita en l'esquifida bibliografia econòmica del País Valencià. Per això Lluch és una autoritat en economia valenciana, i totes les preguntes d'aquesta entrevista giren al voltant de l'economia del País i suggerides per la lectura del llibre.

xic). Si n'haguesses dit quatre, hi afegiria uLa revolució regionalista», de Robert Lafont (Edicions d'Aportació Catalana). —Què cal fer per tal que l'economia valenciana puga eixir de 1'«impasse» en què es troba? —En primer lloc, saber el que passa, i, després, explicar-ho. Una certa o molta manca d'interès per l'actual situació em sembla molt important. Sobre la base d'un 0 d'uns diagnòstics, caldria, si tinguéssem els mitjans de comunicació, obrir un ampli debat. Almenys entre certes capes de la població, em sembla que la indiferència hi és notable. Per altra banda, caldria fer "el que tu i jo sabem i que sovint oblidem". Em sembla que mentre això segon no estiga fet malament, podrem fer el que deia al començament de la pregunta. Tot 1 així cal anar aprofitant totes les possibilitats que tinguem.

—Com a economista compromès amb la realitat, ¿ quins altres llibres recomanaries ?

Prim, alt, d'aire jovenívol a pesar de les ulleres, recorda un poc, tinc dubte, Tony —Un de formació estrictament econò- Perkins o un minyó de muntanya, amb mica i que en aquest diàleg "llegim": la seua cara de xic ingenu. Sembla com si uL'Estructura econòmica del País Valencià» després de la conversa l'esperàs el camp (L'Estel); un segon sobre la realitat valen- de tennis i la frivolitat; és en certa manera ciana en el seu sentit més ampli: uNosal- la negació del tòpic del professor aïllat i tres els valencians», de Joan Fuster (Edi- introvertit. De tota manera, aquest «esporcions 62), i, com a tercer, un de teòrico- tista» (és un apassionat del Barcelona C. F., polític: ((Estrategia del desarrollo económi- diu que en té el número vuit-cents de soci, co», d'Albert Hirhman (F. C. E. de Mè- però que és de la «grada») és un intel·lectual

© faximil edicions digitals 2006


«barbut». Col·labora a «Serra d'Or» i «Tel/ Exprés», entre altres publicacions. Forma part del consell de direcció de «Recerques», revista molt ambiciosa que segurament tindrà una periodicitat anual. —Alfonso Carlos Comín ha dit en el llibre «España del Sur» (Ed. Tecnos) que Andalusia és una regió colonitzada ¿En quina mesura aquesta afirmació seria aplicable al País Valencià? —Cal dir d'entrada que no he llegit el llibre de què parles, per la qual cosa no puc contestar-te exactament en no saber el sentit en què utilitza aqueixa expressió l'amic Comín. Per tant, a banda el que jo diria, és que el capital que prové de la indústria va en general a l'autofinançada tal com dèiem abans. Un altre cas és el ptavinent de l'agricultura. Aquest, a part dels agricultors i dels exportadors, va a parar a les professions liberals, comerciants, etcètera, situats en la majoria a la ciutat de València. Els tres grups sembla que donen lloc a eixides de capitals (a part les que origina sobretot la banca forastera) vers la compra de títols de societats no valencianes. Unes compres del tipus capitalinterés (per utilitzar la terminologia de Bukharin) que dóna una posició passiva en comptes de les inversions-beneficis o inversions directes que tenen un caràcter més empresarial i de control. Aqueixa pot ser una raó pel caràcter immobilista que té la major part de les "forces vives", com acostuma a passar en els grups dependents sense possibilitat de prendre la iniciativa. No cal dir que aquest capital és el que hauria d'ajudar a avançar en la industrialització en plantes més capitalitzades. Ara bé: tot això seria molt llarg d'explicar, i em sembla que tot just hem començat a parlar d'algunes coses.

—¿ Quina postura recomanaries als llauradors i industrials davant el Mercat Comú i la Llei Mills? —Per a l'entrada al Mercat Comú, els recomanaria que lluitassen perquè els inconvenients que hi ha, molts d'ordre polític, desapareguessen en canviar el marc general espanyol. De cara a la Llei Mills, que l'ocasió s'aprofite per a l'associació entre ells i que demanen una major rapidesa oficial de reacció que la que realment hi ha hagut. Encara hi havia moltes qüestions a debatre, temes que tenen molt d'interés, temes polèmics i que, per això mateix, el professor Lluch ha preferit deixar en suspens, fins no tenir un major coneixement científic de la qüestió. Es parla molt de la necessitat d'industrialitzar el País; tothom hi està d'acord; però no s'analitzen les causes ni els entrebancs que ho impedeixen. A preguntes com aquesta i semblants, podria contestar-se amb paraules del mateix Lluch, escrites en un altra revista valenciana. «No podem oblidar que, quan es parla de política econòmica, la paraula política és el substantiu i econòmica un simple adjectiu; per això solament pot parlarse de política econòmica regional si aquesta franja disposa dels organismes adequats per a prendre decisions». El que importa, doncs, són les decisions, i jo he pres la ferma d'assistir algun dia —llunyà— al comiat i poder dir «gràcies, gràcies Ernest», i que ell puga dir amb tanta raó com Tarradell: «El que me'n vaja no significa absolutament res, perquè jo vull dir amb paraules d'un dels presents, que "restarem fidels per sempre més al servei d'aquest poble"». VALERIÀ MIRALLES

© faximil edicions digitals 2006


PEDAGÒGIQUES CARTA DEL PRINCIPAT

QÜESTIONS

LA CIUTADANIA DEL MÓN Hauríem de rellegir a vegades aquells fragments de l'elogi de la paraula de Joan Maragall i fer-los sentir als infantons per tal que la memòria se'ls omplís d'aquells conceptes de la santedat de la paraula. La paraula col·loquial, la conversa de cada moment, cal que sigui neta, gentil, verídica, i tota cordial de germanor i respecte. Ben sincera, no ha de simular jamai músiques mentideres de passió ni de sentiments. Ha de tenir només la música plana de la conversa més clara i més precisa. Però, com tota cosa humana, cal que sigui apresa i ben estudiada, ha paraula ens diferència de les bèsties. Els infantons senten el deler d'aprendre-la, i per això fan sempre la pregunta: "com se'n diu?", davant d'alguna cosa que els sigui inconeguda. Els majors tenim la paraula parlada i també l'escrita, si més no, en la correspondència. Un artista pintor, estudia el dibuix. El pintor Joaquim Vayreda dibuixava meravellosament el fullam i el brancatge complicadíssims d'un roure. Quan sabia tant i tant de dibuix, ja li esdevenia un mitjà, i se'n servia per a expressar planerament l'emoció d'un paisatge. Talment hauríem de tenir coneixença de les formes gramaticals i d'una abundor de mots avinent per a expressar planerament i clara el que hem de dir. Aprendre ja de petits a casa — que és la primera escola— i a l'estudi amb els companyons, les primeres nocions del ben dir, i de seguida saber cercar els mots en un diccionari. I no tenir-ne mai peresa! Aquells mots, ja en ordre, són el dibuix de la conversa, de l'escriptura, de la comunicació amb la gent. Conta Baudelaire la seva visita de coneixença amb Teòfil Gautier, aleshores en el ple del seu prestigi. El jove Baudelaire hi anava amb una mica de temença de les preguntes que pogués fer-li. I U'n féu una. Però no va preguntar-li quins autors llegia o preferia, sinó: —Llegiu el diccionari?— Baudelaire, content, pogué respondre-li: —Sí. L'estudi dels autors ens dóna un doll de mots i de maneres de dir ensems que les doctrines i el pensament que formen el teixit de la cultura. A casa, per exemple, la doctrina de les dues intencions amb els dos moviments que s'hi corresponen, de Ramon Llull, i les doctrines polítiques del "Regiment de la cosa pública" de Francesc Eiximenis, llibre escrit per als Jurats de València, són dues aportacions al pensament universal. L'una és tota una rama de l'ètica i la mística, esplèndidament completada en el "Llibre de contemplació", i l'altra, vora la filosofia política de Locke, és una defensa de la llibertat i de la dignitat dels pobles, i de la ciutadania enfront de qualsevulla forma de tirania. Imbuïts de la coneixença de les coses d'una casa, cal sortir a les cultures de fora, que tenim també com a pròpies, perquè totes les cultures nacionals avencen naturalment cap a la mar de la cultura universal. El món no ens demana sinó que hi acudim amb una cultura pròpia. La renúncia d'un poble a la seva cultura és una mutilació feta a la cultura humana. Les nacions de fora ens porten igualment els fruits de casa seva. I aquest intercanvi cultural ens preserva de dos defectes propis dels pobles endarrerits i tancats: ens preserva de les suficiències vanitoses, que duen al ridícul, i de les depressions immotivades, que duen a no fer res. Ens torna feinejadors i planers, com escau a un veritable ciutadà del món i ensems bon ciutadà de la seva terra: dues ciutadanies que es complementen. JOSEP MARIA

CAPDEVILA

L'EVALUACIÓ CONTINUADA Possiblement, un dels problemes més importants que es plantegen a l'home radica en la qüestió que hom pot enunciar senzillament en a q u e s t s termes : 1. Què cal s a b e r ; 2. Com cal transmetre allò que hom anomena cultura, i 3. Com c o n t r o l e m l'eficàcia d'aquesta transferència. (Tots tres problemes implicats en les recents disposicions afectades a la nova Llei d'Educació). Deixarem de banda —ara— les dues vessants primerament esmentades, i sembla d'allò més urgent parlar una volta de la darrera. Potser tothom està d'acord a, si més no, rebutjar o, com a mínim, posar en dubte l'eficiència d'exàmens tipus tradicional com a sistema de control. Tots en sabem, d'opinions. No cal insistir-hi. Però, abans d'adoptar tal o tal sistema de c o n t r o l , s o r g e i x indefugiblement posar-se d'acord respecte d'algunes coses força interessants, com ara : A) Què entenem per nivell educatiu. B) El nivell educatiu depèn de qui : ¿del sistema en si o, pel contrari, de Vindividu concret? P e r s o n a l m e n t , sempre he pensat que l'ésser humà es diferencia prou d'una marraixa que emplenem de vi i buidem a pleret. Les capacitats i disposicions de l'home no poden j u t j a r - s e amb aquest criteri. L'aprenentatge de les matèries és cosa personal i d'aquí s'infereix que mai no podem controlar els nivells personals d' adquisició referits a uns nivells standard els quals semblen fets referits a un robot inexistent. Hom pot finalitzar un cicle o un curs d'aprenentatges i cadascun dels elements haurà assimilat un nivell personal, propi i, p e r t a n t , incontrolable referit a l'òptim que preconit-

© faximil edicions digitals 2006


CLASSES PARTICULARS I PERMANÈNCIES... ENCARA

A DEBATRE zàvem. Conseqüència d'açò, no pot ser el «reprovat», ans bé : cal pensar en una recuperació, però recuperació personal. El control cal fer-lo q u a l i t a t i n —adquisicions viscudes, fetes : actituds envers el toll adquirit, no pas envers el toll a adquirir. Sorgeix un punt fonamental: l'ensenyament, 1' aprenentatge dels afers i sabers són cosa personal, vivencial : un curs no és mesura uniforme per a tots; ans bé, u n i t a t c r o n o l ò g i c a d'afers realitzats proporcionalment a les capacitats personals de l'estudiant. Tots «passaran» a l'altra unitat c r o n o l ò g i c a (curs), però no tots amb els mateixos nivells personals. És clar que cal vigilar l'arranjament dels nivells a base de treballs anomenats recnperatius 0 d'adequació. Proves? I n d u b t a b l e m e n t , qualsevol sistema d'adquisicions cal que siga controlat. Com? Amb proves de nivell desitjable, però proves fàctiques, de realitzacions, no pas de teoritzacions. L'home és un ésser que fa coses. El seu nivell maduratiu cal establir-lo a base de coses fetes, fetes a partir d'uns 1 amb uns coneixements digerits, assimilats. Tota la resta ens duu al dissortat «teòricament sí, mes a la pràctica...». Cosa que cal rebutjar. Rodar la mola és fer-la rodar. (Allò més allunyat del què hom diu «jouer le violón»...). L' evaluació continuada demana una plena dedicació per part del docent, a l'observació dia a dia, moment a moment, dels avanços o retrocessos de l'educand... I, malgrat ésser afer d'allò més encomiable, resulta potser la cosa que més refusen els docents. Paradoxes de la vida... VICENT

ESCRIVÀ

Els primers dies de l'any, dins el magisteri, es van caracteritzar per un malestar i desconcert entre els mestres nacionals. Una r e s o l u c i ó de la Direcció General (en vam informar en l'anterior número de GORG) prohibia les permanències i el cobrament de qualsevol quota a l'escola. Els comentaris dels mestres van ser diversos : «¿ Què en farem ara ? Jo necessite les 2.000 pessetes (o 3.000, 0 més) que en treia cada més». «... Si s'hagués dit abans de començar el curs, jo hauria buscat una altra cosa, però ara ¿quin treball e x t r a em busque?». Realment els mestres en general no n'estaven contents ; el seu sou és insuficient per a dur avant una f a m í l i a , els petits augments —dels quals la premsa sol informar amb grans editorials— no estan al nivell de l'augment que experimenta el cost de vida. Tot aquest malhumor era patent. Es van reunir els inspectors, els directors, el S. E. M. («Servicio Español del Magisterio») ; els mestres no, és clar ; i als pocs dies hom va rebre un telegrama de la D i r e c c i ó General d'Ensenyament Primari en el qual es puntualitzava que la prohibició es referia a les permanències i a les ensenyances compreses dins la Llei d'Educació, però no a activitats circum i postescolars (a les quals es refereixen els articles 23 al 25 del Reglament de Centres Estatals). El text d'aquest telegrama el podeu llegir al núm. 1.153 de «SERVICIO» i a d'altres revistes professionals. Els mestres van respirar. No farien permanències però farien activitats circum i postescolars. El cas és que els dissabtes està manat que es dediquen a activitats extraescolars i no es veu massa diferència entre les extra, les circum i les post; però de totes maneres n'és una solució. 1 els m e s t r e s han tornat a callar. I la qüestió queda plantejada així : o l'ensenyament és totalment gratuït en contra de l'economia dels mestres, o es-

tem a favor de l'economia dels mestres en contra de la gratuïtat de l'ensenyament. ¿És possible que hi haja oposició entre dues coses tan justes? No, no hi ha opció possible : A FAVOR DE L'ECONOMIA DELS MESTRES (que haurà de provenir d'un sou suficient i just. I A FAVOR DE LA GRATUÏTAT DE L'ENSENYAMENT que puga conduir a una autèntica igualtat d'oportunitats. C. M.

BIBLIOGRAFIA ABANS QUE EL SOL N O CREME Joan Fuster

Ed. LA GALERA. Col·lecció Desplegavela. Barcelona, 1969. 10 pàgines. Preu: 40 ptes. "Abans que el sol no creme", és un llibret sobre l'arròs, que, de manera senzilla i suggestiva, posa els nens de 7, 8 anys en contacte amb aqueix món del treball al camp. L'aigua, el sol, la sembra, la sega, les màquines, els homes, són protagonistes d'aquest món que es desplega davant els ulls de l'infant. Les il·lustracions que conté ajuden en aquesta visió, on no manca un brot de poesia: "Hi ha la immensa extensió dels camps plens d'espigues, o amb aigua quieta i brillant, com un espill. I les sèquies amb lliris a la vora. I hi ha granotes i uns ocells estranys que vénen de molt lluny i s'hi estan una temporada..." Completen el llibre uns breus exercicis d'observació. En aquest moment en què l'escola comença a substituir els llibres de text per una biblioteca bàsica per a l'infant, on aquest puga investigar i documentar-se, es nota la falta de llibres que, com "Abans que el sol no creme" expliquen als xiquets aspectes concrets (produccions, treballs, oficis) de la vida al País Valencià. Aquest volum de Fuster, és doncs, un exemple que cal continuar.

© faximil edicions digitals 2006

C. MIQUEL


LA TERCERA BIENNAL D'ALCOI Del 15 al 30 de gener últim, s'ha celebrat a Alcoi la Tercera Biennal de pintura. El jurat fou constituït pels crítics V. Aguilera Cerni, E.Contreras i A.Espí, els pintors M. Manzanaro (Alacant), Sixt Marco (d'Elx) i Sento Macià (d'Alcoi), i per l'alcalde d'Alcoi F. Vitoria, com a president. S'hi presentaren 126 obres, de les quals el jurat seleccionà les 43 que havien de ser exposades. Igualment, el jurat va aconsellar a l'Ajuntament d'Alcoi l'adquisició d'algunes d'aquestes obres. Segons el diari "Ciudad", les recomanades amb més vots en foren una d'A. Miró (Alcoi) i una altra d'A. Coll (Elx). L'esdeveniment, patrocinat pel l'Ajuntament d'Alcoi, ha tingut importància en la vida cultural de la ciutat i ha palesat l'activa efervescència artística de les comarques del sud. La notícia no passaria d'aquí de no ser per la lloable ambicié del seu plantejament, que ha fet que aquesta biennal intentas saludablement eixir-se'n dels tradicionals i estrets camins generals. Fonamentalment, s'intentava: a) anul·lar la possible arbitrarietat en el mètode de selecció del jurat, essent aquest elegit per unes comissions de l'associació d'artistes plàstics, amb el fi que la valoració de les obres estigués avalada per la informació i, en general, la competència rigorosa dels seus membres; b) desterrar el caràcter competitiu usual no concedint premis. El plantejament és interessant, i, en aquests moments, candent dins el panorama general. Però, s'ha aconseguit tot açò?, hi havia les bases necessàries perquè es fes possible aquest obriment?, ha respost el jurat en la direcció que hom li marcava?, o, en definitiva, no s'ha fet més que repetir els antics certàmens només que amb diferents etiquetes ? A l'entorn d'aquest assump-

te, el diari d'Alacant "Primera Página" arreplega una polèmica que ha durat tota una setmana. Aquesta polèmica s'obria amb un article de J. V. Botella, que intitulava "Entre lo auténtico y el fraude", i en el qual criticava la biennal sense ambages i directament. Les acusacions s'han centrar sobre el sacions s'han centrat sobre el resultat real obtingut, I) dubtant que haja estat usada una vertadera democracia en l'elecció del jurat, 2) negant que haja estat anul·lat el sistema competitiu ja que els tradicionals premis, en definitiva, han estat suplantáis per la compra d'algunes de ¡es obres exposades amb què es continua la idea de selecció, i 3) acusant el jurat de falta de rigor objectiu en aquesta selecció, amb l'argument que, donada la manca de qualitat artística d'alguna de les obres escollides, sembla haver estat determinada tal selecció per uns desigs de compensació i componiments. Per falta de prou informació no passe al terreny del juí, però sí que arrepiegue la noticia, tant de la Biennal, que considere d'interés ja no sois com a exposició on s'ha sabut prescindir en la majoria dels casos de la banalitat d'una pintura convencional, sinó també com a mostra de voler donar un sentit d'autenticitat i renovació a aquestes caduques i desficaciades exposicions de pintura, com de la crítica i debat obert en contra, en què hom l'acusava de frau per no haver sabut o no haver pogut dur a la pràctica les directrius marcades. En qualsevol cas, queda com a exponent que mereix de tenir-se en compte, sobretot a l'hora de preguntar-se si no val la pena de no intentar reformar els antics certàmens i deixar que vagen desprestigiant-se per ells mateixos, i plantejar les innovacions —innovacions i no reformes— en terrenys ja completament diferents.

ART TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

BIBLIOGRAFIA • A. Tàpies. «La pràctica de l'art». Col·lecció Cinc d'Oros. Ed. Ariel. Barcelona, 1970. 173 pàgines. Preu : 150 ptes. Recopilació de treballs escrits en èpoques anteriors. Interessant per recollir els fenòmens estètics actuals des de l'òptica d'un artista i tenir, per tant, un valor fonamentalment de document. • O. Bohigas. «Polèmica d'arquitectura c a t a l a n a » . Ed. 62. Barcelona, 1970. 95 pàgines. 50 pessetes. Reunió d'uns quants articles (alguns ja publicats), que recullen una seguit de problemes plantejats a l'arquitectura actual.

NOTICIARI • El pintor A. Miró, d'Alcoi, ha exposat a Berlín en l'exposició col·lectiva de Nadal de la «Verein Berliner Künstler». Del 7 de gener al 2 de febrer, al «Salon International d'hiver», de la «B. H. Corner Gallery», de Londres. • El 15 de febrer s'inaugura una exposició de l'Equip Crònica en la Galeria Klang, de Colònia, Alemanya. • A. Heras exposa, des del 26 de gener al 13 de febrer, a la sala Amadis, de Madrid. • València. A la Sala «Val i 30», exposició d'A. Gabino a partir del 12 de febrer.

© faximil edicions digitals 2006


UN ALTRE EDIFICI QUE SE'N VA Dins poc temps presenciarem un altre enderrocament a la c i u t a t : l'edifici magatzem de la plaça de «Rodrigo Botet». Com que ens recelem que la seua desaparició ocorrerà dins un silenci que palese la indiferència (ben al contrari de les sorprenents i irades protestes que vénen alçant-se en defensa del Banc Hispano-Americà), i tot seguint la línia empresa en el número anterior de GORG on intentàvem encabir aquest darrer edifici en el seu moment històric, anem a tractar de situar també els susdits magatzems amb el fi de saber, al marge de valoracions esteticistes sempre subordinades a una subjectivació, la seua vertadera significació històrica : és a dir, amb quina tendència s'identificava i quines idees representava. Recordem de l'article de Tomàs Llorens sobre el Banc, que dins Espanya comença a donarse des de primeries de segle el moviment que hom ve denominat «castissista». La mera supervivència d'aquest estil suposava la confirmació de la crisi arquitectònica per on s'estava passant, ja que, de fet, es dessolidaritzava del moviment racionalista d ' a v a n t g u a r d a que traspuntava aleshores a Europa i Amèrica, tot i recolzant un art desconnectat dels problemes arquitectònics que el desenvolupament de la nova societat anava p l a n t e j a n t , la finalitat del qual art estava banalment, superficialment i f o n a m e n t a l relacionada amb els problemes de decoració de façanes1, i que, manejant m o t i u s ornamentals dels segles xv, XVIi i XVII, fonamentava un llenguatge basat en èpoques passades. A l'article anterior hom precisava que cel castissisme va representar una pausa passadista situada entre dues e t a p e s progressistes, el modernisme i el racionalisme». Doncs bé, el valencià Demetri Ribes (1877-1921), autor dels magatzems d'Ernest Ferrer, ens sorprèn amb la seua obra i els seus escrits, que reflecteixen, en data extraordinàriament primerenca donat el context ge-

neral en què es mon, l'acceptació i defensa del racionalisme. Després d'haver a s s i m i l a t el modernisme d'una manera molt coherent (tal com podem constatar, entre a l t r e s o b r e s , en l'Estació del N o r d projectada el 1906), Ribes realitza aquest edifici en una data imprecisa que oscilia entre 1915 i 1921 (any de la seua mort, primerenca també), i que resulta, com hem dit abans, sorprenent, donada la vigència i actualitat del seu llenguatge encara. El motiu d'exposar ací els seus escrits, per bé que d'una manera resumida, és el de poder comparar idees i llenguatge arquitectònic i tenir oportunitat de constatar la seua coherència. En el «Congrés Nacional d'Arquitectura» celebrat a Sant Sebastià el 1915, a la ponència que defensava el ressorgiment d'una arquitectura e s p a n y o l a basat en llenguatges triomfals d'èpoques anteriors (entengaem «castissisme»), Ribes oposa la idea que l ' a r q u i t e c t u r a espanyola no és res que puga cercar-se o trobar-se en el passat, puix que, en definitiva, és el reflex d'una època i no és ni tan sols «un producte exclusiu de l'arquitecte, sinó més aviat dels costums, dels ideals, de la civilització d'un poble a cada moment», i per tant «serà bona 0 dolenta, però no és ni millor ni pitjor que allò que en l'hora actual correspon a la nostra pàtria». Així, doncs, donada la inutilitat del castissisme, aconsella de «guardar en el lloc sagrat volgut els estils passats». Més avant, en precisar en l'ornament de tipus historicista i castissista diu : «res no s'oposa a vestir els edificis de la nostra època amb ornaments usats en unes altres de diferents, com res no s'oposarà essencialment 1 des del punt de vista artístic a anar vestits com ho feien els romans». Però açò no podrà ser mai un ideal, perquè una depurada s e n s i b i l i t a t rebutjarà sempre aquest anacronisme, el desacord entre l'edifici i la idea que en suggereix el seu abillament ; però açò és construir ni-

nots. Un ninot d'aquesta mena pot ser bell, però la seua realització no pot tenir cap transcendència en arquitectura. Finalment anuncia que amb aquest tipus d ' a r q u i t e c t u r a s'inicia «l'era dels p a s t i t x o s castissos» (1). Donada la claredat dels conceptes de Ribes, no creem que siga necessari allargar l'article en aquest sentit; però voldríem acabar p u n t u a l i t z a n t què és aquest edifici i allò que representa : 1) exterior senzill, encertat i sorprenentment actual; 2) coneixement, ús i introducció de n o v e t a t s tècniques. És el primer arquitecte registrat fins avui que usa, dins E s p a n y a , bigues, pilars i sòls de formigó armat; 3) funcionalitat interior deguda a la seua planta lliure, que permet de ser acoblada a diversos canvis, gràcies a l'ús dels pilars de formigó ; i 4) edifici de gran significació històrica no sols per la línia progressista que representa sinó, sobretot, perquè la seua data el delata com un dels peoners del moviment racionalista a Espanya, que s'avança almenys en deu anys a les idees que intentarien estendre's amb la generació dels anys trentes. L'edifici, comprat en l'actualitat pel Banc de Londres, serà enderrocat dins d'un brevíssim termini, malgrat que, per motius de conveniència i d'economia, ja que la seua planta lliure ho permetia, es pensà primerament acomodar-la a la seua finalitat futura. Una de les raons donades per l'Ajuntament sobre la necessitat del seu enderrocament és que té massa altària en relació a les mides de la plaça. Estranya i incomprensible raó, si tenim en compte que a la seua dreta campa flamant el bastant més alt Hotel Astòria. Un cas més de desconeixement dels vertaders valors del nostre país, de d e s c u i t i de manca d'informació. (1) Revista «Arquitectura y Construcción». Anuari de 1918. Madrid. Pàgines 23 i següents.

© faximil edicions digitals 2006


la veu dels; altres • la veu dels altres

El coneixement de la realitat, constantment renovat, no podria conduir a una altra cosa que a descentralitzaria política agríUna política agrícola és alguna cosa més cola, puix la pluralitat agrícola peninsular que uns ajusts dispensats a l'agricultura. és evidente I a partir d'aquesta descentralitEl tema, no cal dir-ho, interessa molts per zació, podrien plantejar-se les solucions que aquestes latituds peninsulars. Tant més ara, una política agrícola demana. Solucions a quan a un dels productes que caracteritzen la formulació de les quals no haurien d'ésla nostra agricultura, li calen no les me- ser aliens els beneficiaris. Descentralitzar sures d'emergència que vénen dispensant-se vol dir això, posar les decisions que els cada any, sinó les solucions que poden acor- concerneixen en mans dels qui n'han d'ésdar unes vertaderes disposicions emanades ser afectats a fi que resulten adaptades i d'això que s'anomena una política agrícola. útils. ¿Van per aqueix camí els trets de la Però, ¿com pot dir-se per exemple que política agrícola que es practica en aquest sí que hi ha una política agrícola en un moment? No ho sembla en tot cas. país en què la collita de taronges —que Una política agrícola ha d'aportar més representa el major capítol de l'exportació que protecció, ha d'aportar solucions. I,a agrícola total— no acaba de preveure's cap protecció és una mesura a curt i mitjà terany amb prou aproximació ? Hi ha diverses mini però mai no pot ésser una mesura per entitats que fan càlculs i sempre tenen la a sempre. mateixa particularitat: que no coincideixen El que seria lamentable és que l'absènentre ells ni coincideixen amb la realitat, cia d'una política agrícola específicament únicament aproximada, al final de cada tem- adaptada a la realitat valenciana —com cal porada. Una «realitat» mai no coneguda que siga específica la que s'adapte a la castotalment, puix el consum interior continua tellana, la gallega, l'aragonesa, etc.— enessent un misteri nacional. És a dir, que quistàs el sistema protector per falta d'una una política econòmica sembla que hauria perspectiva de termini mitjà i llarg en què de conèixer perfectament la realitat sobre es puguen inserir les solucions precises. Sola qual vol actuar, la qual cosa ja no és lucions que no han d'ignorar els grans conimpossible ni tan sols difícil —ni tan cos- textos en què han de desenvolupar-se. tós— comptant amb les tècniques actuals. (V. V. Valencia-fruits.) És curiós, tanmateix, que envers açò els únics estudis que es coneixen i es divulguen LA COMARCA: (...) són de caràcter privat. UNA REALITAT INDEFUGIBLE Una política agrícola hauria de conèixer la realitat i de posar-se permanentment al Cada dia més, torna a parlar-se de la india. I el coneixement d'aquesta realitat suficiència i deficiència de les divisions prohauria de produir una gran precaució res- vincials i de la necessitat de les regions. Enpecte d'un altre dels mals que sobrevenen cara que per a nosaltres el panorama no està a una agricultura tan vària com la de la aclarit del tot, per bé que la confusió persispenínsula : la generalització. Si alguna cosa teix encara en allò que respecta a les comarcal que es descentralitze immediatament ques del sud, sotmeses a tantes pressions és la política agrícola. Que hi haja taronges —mostra d'això són les cartes dels lectors, a Andalusia, Múrcia i el País Valencià no les polèmiques i reivindicacions valencianes vol dir que n'hi haja «de la mateixa mane- publicades en anys recents a la premsa d'Alara» ni que, per consegüent, se'ls puga cant—, almenys tenim ja un Consell Ecoaplicar el mateix tractament. nòmic Sindical de la Regió Valenciana que, HI HA, ENTRE NOSALTRES, UNA POLÍTICA AGRÀRIA?

© faximil edicions digitals 2006


la veu dels altres • la veu dels alteres

dins les terres al·ludides, pot contrapesar una ficció prèviament establerta. I cal aclarir que el reconeixement d'tines unitats geosocials no trau el d'unes relacions sectorials (,..)Però una cosa són els interessos comuns dins algun sector, i una altra, ben distinta, aprofitar-ho per a separar allò que constitueix una unitat o considerar aquestes entitats unitàries de la mateixa natura que d'altres tipus d'agrupacions desglossables.

s'ha de plantejar conjuntament amb tots els esforços de democratització d'Espanya. No és possible una solució parcial i localitzada.

Amb bona voluntat es pot fer suportable una solució injusta. Però no és possible capgirar-la. Crec que hem d'anar a la solució de fons. I,a bona voluntat ens és necessària per entendre'ns, per definir uns objectius, per crear una consciència. A partir Raons molt poderoses —possiblement d'ací cal anar més enfora. Jo penso, per de desenvolupament i vida enfront de la exemple, que cal substituir l'actual concepmarginalització i la penúria— mouen avui te d'Espanya, hereu del pensament polític les nostres passes, pe bé que lentíssimament, francés, per un concepte més democràtic. vers el reconeixement de les regions i les Ara Espanya és una noció anterior a les comarques, entitats geosocials oblidades. Si parts que la integren. Jo vull que la legislaaixò ha de significar alguna cosa, si amb ció admeti que Espanya és una resultant i això s'ha de corregir substancialment al- no una premissa. Tot això implica modifiguna cosa, deu ésser en tant que aquest cacions de caràcter polític i legal. Moltes. retorn s'efectué amb els ulls oberts a la I a aquestes s'adhereix, formant unitat inrealitat a què s'apella i no es torne a negar dissoluble, tot el procés de democratització, aquesta realitat. Puix aquesta, en la seua com assenyalava més enrera. El respecte a unitat, inclou la rica complexitat de la les minories culturals és part del mateix vida i, si no és respectada, patirà amputa- problema que origina el respecte a les micions certes, i decreixeran així considerablement les possibilitats operatives i s'oca- nories polítiques. L/unitarisme és un plansionaran contradiccions. Cal recordar, envers tejament totalitari. El pluralisme és un planaçò, allò que darrerament ens deia en una tejament democràtic. Jo sóc catalanista perentrevista per a «Valencia-fruits» el pro- què entenc que el respecte a les minories fessor Broseta: «En la realitat d'un país o és una exigència d'una actitud democràregió no existeixen compartiments estancs. tica. I els castellans, a més, veuen que per I/econòmic va lligat a la cultura, a la so- a ésser plenament democràtics ho han d'encietat i a la política. Pensar que en una tendre així. regió pot incidir-se en un només dels aspecHem de fer tot el que puguem per fer tes, és perdre de vista el conjunt del proles coses que no podem. L,es conquestes, blema». socials, polítiques, no s'atorguen, es guanyen. I/evolució d'Espanya no ha estat es{FERRAN. Valencia-fruits.) pontània. Ha estat el resultat d'unes tensions i d'un procés de presència política. Catalunya, com a poble, hi ha estat molt UNITARISME I DEMOCRATITZACIÓ poc present. Potser ara és l'hora de passar A ESPANYA: de l'acció individual a formes de participaANAR A UNA SOLUCIÓ DE FONS ció associada. Els catalans hem de deixar de pensar que som el melic del món i hem La tradició de l'unitarisme, que és una de definir un projecte de futur atractiu i conseqüència del centralisme burocràtic, realitzable. Potser l'abstenció ja no és el pesa molt. Jo crec que el tema de Catalunya camí. Ni ho és, molt menys, donar la culpa

© faximil edicions digitals 2006


la veu dels altres • la veu dels altres

de tot a un factor extern sense veure que part de Catalunya també n'és culpable. (JOSEP MELI A, entrevistat a Oriflama.) UNA INTENSIVA ACTIVITAT CULTURAL A LA BASE

Hom nota darrerament, d'uns mesos ençà, molta animació i efervescència entre el jovent de les comarques valencianes; per a ser més exactes, entre el jovent de la majoria de les comarques, ja que hi ha indrets on la gent jove no va més enllà de les actituds folklòriques o enlluernadores, 0 creu que ja és important per al món d'avui continuar tocant el bombo o lluir el darrer modelet maxi. Bé, llevat d'aquestes excepcions, que no necessiten més aclariments perquè amb això tots entenem sense necessitat de personalitzar, podem dir que és prou general la preocupació per portar la gent a hàbits de reflexió i anàlisi davant les circumstàncies i problemes pels quals es desenvolupa la nostra vida personal i col·lectiva. Enumerar tot el que ha estat fent-se els darrers mesos, i que haja arribat a notícia nostra, seria ara feina llarga i avorrida. Dos fets volem remarcar, sobretot. El primer fa referència a l'empenta inicial que hom ha sabut donar a la plataforma acadèmica: només iniciar-se el curs, un grup d'estudiants valencianistes de la Facultat de Dret, amb el concurs d'altres Facultats, organitzaren un cicle de conferències i tribunes lliures sobre la «Problemàtica valenciana», tant d'ordre cultural com econòmic. Hi varen participar un grup nombrós de professors de la Facultat de Dret, d'Econòmiques 1 Filosofia, i els col·loquis aconseguiren un to molt interessant i efectiu. El segon fet fa referència als Cicles Culturals que ha començat a preparar la joventut de l'Horta de València pels pobles. Primer ha estat Catarroja, on ha tingut lloc la primera experiència que ha de servir

de base per a les restants : festival de nova cançó, cine-fòrum, teatre, conferències i col·loquis oberts... són activitats concretes que s'han portat avant durant aquesta setmana. El grup de joves organitzador sembla estar molt content, tant per la bona disposició mostrada per les autoritats com pels fruits que hom endevina. El propòsit és continuar l'experiència pels altres pobles de la comarca. Finalment, i com a prova d'una manifestació cultural a realitzar a la base amb un marcat segell d'eficiència, cal esmentar el pla d'activitats culturals d'una entitat de Cullera. Sota el títol genèric de «Cultura popular al País Valencià», s'han muntat dos cicles de conferències sobre la història i l'economia del País en què intervindran un grup destacat de catedràtics, professors i personalitats del món cultural valencià. Les activitats aquestes finalitzaran amb una gran exposició d'Art Modern de tot arreu del País Valencià amb la participació de pintors, escultors i ceramistes coneguts i amb permanent esperit de compromís envers el poble valencià. Clourà l'exposició el crític d'art Tomàs Llorens, amb un parlament sobre la situació i perspectives dels moviments artístics a les comarques valencianes. (Oriflama.) CATALANITAT DEL ROSSELLÓ: UNA EVIDÈNCIA INQÜESTIONABLE

No és pas cert, parlant emfàticament, que la Història compte amb un Tribunal ideal que a la llarga fa justícia... El Regne de Mallorca no fou històricament un centre de poder; ho foren en canvi, París i Barcelona. Més encara: ho fou París. I si el Rosselló va passar a la Corona catalanoaragonesa, a la qual pertanyia per ètnia, per llengua, per cultura, entrà després a formar entre els regnes dels Reis Catòlics i de Carles Vè, i restà simplement com a

© faximil edicions digitals 2006


la veu dels altres • la veu dels altres

zona fronterera. L,a qual, davant la fastuosa potestat de la França del segle XVII, no resistí: el Tractat dels Pirineus és una capitulació espanyola que lliura, el 1659, la terra catalana als francesos. D'un costat vers l'altre, legalment i constitucional, el Rosselló no ha tingut més que una obsessió, que una tremenda exigència: intentar de conservar la seua personalitat, no desnaturalitzar-se. No es tracta de ressuscitar el pretèrit. Però sí, en canvi, de no deixar d'ésser un mateix, de no renegar d'allò que constitueix la nostra naturalesa individual i col·lectica : els 300.000 habitants del Rosselló són catalans i llur llengua és la catalana, al marge de fronteres i d'imposicions estatals. Perquè l'acció de l'Estat francés contra la catalanitat del Rosselló ha estat dura i constant. No discutiré jo la grandesa cultural de França; però, quan després de la revolució de maig del 1968, una part de la joventut universitària de Perpinyà s'interessà per la cultura del Rosselló en contra de les imposicions de París, va restar provada una pregona veritat: si en. la Història grandiloqüent venç el poderós, en l'existència dels pobles allò que perdura és llur arrelament cultural. Aquests joves rossellonesos tornaven a la llengua del poble, el català, que, precisament a la capital de Perpinyà, és on, per provincianisme, les capes burgeses l'havian ja mig abandonat... Per europeistes, aquests joves són ressellonistes. Ésser cadascú qui és, i després ésser tots plegats. No formar una unitat despersonalitzant-se. Deu ésser un fantasma folklòric el passat del Rosselló. L> realitat present és, tanmateix, una evidència inqüestionable. (B. Porcel. Madrid.) ENTORN DE LA FUSIÓ DE LES CAMBRES DE COMERÇ DE BARCELONA I VALÈNCIA

Sota el títol antecedent, llegim al «Diario de Barcelona» del dimarts, dia 26 de ge-

ner, la següent informació: «Ha aparegut el primer número de la publicació conjunta entre les Cambres de Comerç i Indústria de Barcelona i València, d'un botlletí dedicat al comerç exterior. »I,a coordinació en aquesta publicació fou aprovada en el darrer ple corporatiu barceloní en el qual els presidents d'ambdues corporacions, don Andreu Ribera Rovira i don Antoni Noguera de Roig, assenyalaven que "les dues Cambres són conscients que la cooperació permet d'escometre iniciatives i potenciar-ne les existents.» Comentant aquesta informació, la Redacció del diari «I,as Provincias» s'afanya a declarar : «No podem amagar l'estupor que ens ha produït l'anterior notícia, així com la seua titulació i les perspectives que per a l'esdevenidor esbossa (?). Voldríem pensar —confessen els redactors d'aqueix periòdic— que tot és un malentès, una mala interpretació que ens agradaria rebutjar.»

EL «CEU» D'ALACANT S'UNEIX A LES 50 UNIVERSITATS DEL M Ó N QUE IMPARTEIXEN LINGÜÍSTICA CATALANA

Sota aquest títol, el periòdic «La Verdad», de Múrcia, publica una entrevista amb Lluís Alpera, doctor en romàniques i recentment arribat dels Estats Units on exerceix com a professor de literatura, en què fa les següents declaracions: —¿Per què una ensenyança de lingüística catalana a la Universitat dels Estats Units? —El 1964, a Atlanta (Geòrgia), impartia llengua i literatura medieval espanyola. El 1968 vaig ésser contractat per la Universitat de Washington de Sant Lluís per donarhi lingüística castellana. Vaig- suggerir un

© faximil edicions digitals 2006


la veu dels altres • la veu dels altres

curs de llengua i literatura catalana i fou aprovat. Durant els tres anys que he estat allà ha estat un curs oficial de la Universitat dins la secció de Romàniques. —Aquest fet, ¿és esporàdic? Vull dir si es dóna en altres llocs dels Estats Units i d'Amèrica en general? —Que jo recordé, hi ha deu Universitats nord-americanes amb cursos de lingüística de la nostra llengua : Universitat d'Illinois, de Washington (Seatlle), de Carolina del Nord, d'Amèrica (a Washington), Toronto, Sant Lluís, etc. A Anglaterra hi ha d'altres dotze Universitats. A Alemanya i França unes sis 0 vuit. En total crec que són unes 50 les universitats que imparteixen ensenyament de lingüística catalana. Tot just ara s'està preparant un llibre sobre aquesta matèria. Fa tres anys aconseguírem que una Associació de Llengües Modernes dels Estats Units, una organització grandiosa amb més de 15.000 membres, tingués una secció en el seu congrés anyal dedicada al catalàprovençal. Com a mostra d'aqueix interés que la nostra cultura desvetlla a Amèrica, podria esmentar la preparació d'una traducció de poemes de Salvador Espriu a l'anglés, així com una antologia que acabe de preparar per a l'Editorial Univ., de Santiago de Xile sobre l'obra poètica d'Ausias March, bilingüe. —I a Espanya? Hi ha ensenyança d'aquest tipus? —N'hi ha càtedra a Barcelona. A València el professor Sanchis Guarner imparteix «Llengua i cultura valenciana», que està pendent de constituir-se ben prompte. 1 ara, a partir del 8 de febrer, començarem a ensenyar-la al CEU d'Alacant. —Quina raó hi ha perquè a Alacant s'impartesca llengua valenciana? —Primerament per una raó de projecció històrica : cal consolidar la consciència de la unitat lingüística de cara a les adversitats i malentesos.

Allò positiu, allò esperançador —conclou J. M. Perea—, és que ara, a Alacant, s'ha recobrat un valor intel·lectual per a l'ensenyament de la llengua i la cultura de la gent del seu país. Això, després d'anys de «desídies i malentesos» és un fet científicamente molt positiu, real i concret. (J. M. Perea, La Verdad.)

1971: L'ANY DE LA DESCENTRALITZACIÓ

FRANCESA

França descentralitzada: tot fa pensar —escriu René Sédillot, en un article publicat per «Francia Informaciones»— que en aquest respecte l'any 1971, en el pla comunal i en el pla regional, tindran lloc importants reformes. Encara que no siguen decisives, iniciaran un moviment i concretitzaran una etapa. La descentralització serà benèfica : descongestionarà París, estimularà les províncies, les decisions seran preses més ràpidament, fecundarà l'economia. (Francia Informaciones.)

GUINEA: 91 PENES DE MORT

L'Assemblea Nacional Guineana va dictar 91 condemnes de mort i 66 a cadena perpètua contra els acusats de desembarcament mercenari del 22 de novembre proppasat, i d'altres «crims massius». Entre els condemnats hi ha guineans, portuguesos, francesos, alemanys (de l'Oest) i libanesos. L'arquebisbe de Conakri, Mons. Txidimbo, n'és un del condemnats. En els seus dotze anys d'independència el regim guineà ha descobert i sotmès a la repressió set conspiracions per a enderrocar del poder Seku Ture. (Mundo.)

© faximil edicions digitals 2006


J A EL T E N I M

DAMUNT

I Congrés d'Història del País Valencià És c o n e g u d a dels nostres lectors la celebració, que es prepara per al mes d'abril d'enguany mateix, del I Congrés d'Història del País Valencià. Els organitzadors han utilitza: tots els mitjans a l'abast per escampar la notícia : des de la primavera passada, en què es va decidir i aprovar oficialment la iniciativa, han estat enviades muntanyes de cartes i escrits sol·licitant la col·laboració dels especialistes o de les entitats públiques o privades. A més a més, s'ha procurat de posar a disposició de tos els mitjans informatius del País, un material n o t i c i a b l e que puga servir per a anar sensibilitzant al públic valencià davant aquest esdeveniment cultural, de radical importància per a la nostra vida col·lectiva. En el moment de redactar aquestes línies, han estat anunciades 225 comunicacions i han compromès la seua assistència 230 congressistes ; d'aquests, hi ha noms molt coneguts en els ambients d'investigació històrica peninsular, i àdhuc alguns estrangers d'anomenada internacional. El t e m a r i del Congrés, que cronològicament va des del Paleolític fins a la Guerra civil espanyola, comprèn matèries molt variades i diverses : Dret, Ciència i Medicina, Història Política, Història Social, Demografia, etc., i cal remarcar l'esforç que està realitzant-se per aconseguir informació de fonts documentals poc utilitzades o desconegudes. Més d'una trentena d'entitats col·laboradores —de tot el País— han participat en els treballs de la Comissió Organitzadora, i són incomptables les entitats n a c i o n a l s i estrangeres que s'han adherit als objetius i als treballs del Congrés. Per als dies 14 al 18 d'abril —data de la celebració del Congrés—, ens acaben d'anunciar els organitzadors el muntatge de diferents actes culturals, de notable importància. El grup escènic «La Cassola», d'Alcoi, representarà una adaptació del

«Tirant lo Blanc», de M.a Aurèlia Capmany, i es projectarà un muntatge de documentals, filmats a les nostres comarques des de principi del segle actual, del qual s'ha fet càrrec el director de cine valencià Ricard Blasco. Per altre costat, l'agrupació «Ars musicae» de Barcelona, dirigida pel professor Enric Gispert, i especialitzada en música medieval, oferirà un concert en el Patriarca, de música dels segles XV al XVIII amb obres de Lluís Milà, Mateu Fletxa i del Cançoner del Duc de Calabria, i hi prendrà també part mossèn Josep Climent, organista de la Seu, el qual, junt amb altres mú-

sics v a l e n c i a n s , interpretarà obres de Comes, de Joan Sebastián, Cabanilles, tots ells del segle XVII, i de Pere Rabassa i Josep Pradas, del XVIII. Ens anuncien, també, l'actuació de d i v e r s o s conferenciants : el professor Melis, italià, parlarà de l'economia valenciana al segle XV, i el professor Lapeyre, francés, de la Taula de Canvi. Tant un com l'altre són els representants més c a r a c t e r i t z a t s , avui, de l'hispanisme i n t e r n a c i o n a l . També tenen anunciada una conferència els coneguts historiadors contra-almirall Guillem Tato, P. Batllori i Martí de Riquer.

Cartell anunciador del Congrés, que han començat a repartir els organitzadors, i del qual són autors Andreu Alfaro i Jarque.

© faximil edicions digitals 2006


NOTICIARI NOTICIARI RAFAEL SENA • RAFAEL ESTEVE • ANTONI BRU • JESÚS HUGUET VICENT SOLER • VICENT VILA • FRANCESC SIGNES

ELX

NOVA CANÇÓ

L'exposició d'«Art jove Il·lícità»

Al local del Club d'Amics de la Unesco ha tingut lloc des del dia 23 de desembre fins al 7 del present g e n e r l'exposició d'aquest nou esbart de pintors, dels components del qual ningú no passa dels vint-i-un anys, bé que ningú tampoc no en té menys de la vintena. Formen el grup : Manuel Blasco, Alexandre Franco, Garcia Hernàndez, Joan Llorens (suggeridora coincidència de nom), G a r c i a Poveda, Víctor Serna i Josep Soto. Tots ells són il·licitans de naixença, llevat d ' A l e x a n d r e Franco que és immigrat, però tan e n a m o r a t del seu terrer d'adopció i tan integrat al nostre poble que no solament parla normalment i habitual en el nostre català sinó que vol que el seu nom figure en català junt als dels seus companys il·licitans. L'exposició va esdevenir un fort èxit i la riuada de públic que hi afluïa no s'estroncà mai mentrimentres va romandre oberta. El nostre idioma —usat en aquesta exposició amb la normalitat escaient— hi va tenir la plenitud de respecte que es mereix. Exposició «En - Art. 1»

Contràriament al c a p t e n i ment dels membres d'«Art jove Il·lícita», els c o m p o n e n t s del «Grup d ' E l x » han rebutjat l'idioma del seu poble en el qual ells han anomenat «En Art. 1», primer dels que en diuen «Encuentros Artísticos» on la unitat a tenir en compte, per tal de confrontar-la amb el que faran els artistes d'altres de ben variades, serà la «Provincia de Alicante». Qui promet, en deute es met. I n f o r m a r e m doncs objectivament i concisa i sense afegir-hi cap comentari, tal com ho vam prometre al G O R G de desembre. L'«En - Art. 1» era anunciat per uns cartells que representaven un braç enlaire amb la

AIGÜES

BLAVES

Aquest bon conjunt de folk-song de València, concretament formats a la barriada de Patraix, està posseït per unes inquietuds interessantíssimes. Bé ho palesen les seues continuades interpretacions en què es superen a cada recital, degut als seus constants assaigs i treball. A Ràdio Peninsular de València, on bé sabem que la nostra nova cançó no és massa reiterada, l'actuació del grup Aigües Blaves ens va sorprendre gratament i aplaudim l'intent de l'emissora radiofònica. Aquest grup ha tingut també actuacions als casals fallers, tais com la comissió festera de Joan d'Aguiló, on demostraren que la nostra música i les nostres cançons cal que tinguen un lloc primordial en totes les manifestacions populars. Les Escoles professionals de Sant Josep, Catarroja, Silla i d'altres han pogut aplaudir aquest notable conjunt, al qual augurem un èxit ple en l'assoliment de les seues metes. CALP L'agrupació teatral, integrada completament per aficionats, d'aquesta bonica localitat de la Marina Baixa, va posar en escena el passat més de desembre, al Teatre Alhambra, durant les festes de Nadal, la popular comèdia còmica de J. Peris Selda, escrita en llenguatge dialectal "Seis de novençà" (o siga, "gelosia de novençà"). Tots els actors tingueren una actuació molt reeixida en la representació d'aquesta obra que tants d'èxits populars obtingué en els anys vints i que no ha deixat de representar-se degut a la seua comicitat. Referent al nostre teatre, hem d'assenyalar que si bé tenim un bon repertori de farses còmiques, manquem en les obres dramàtiques, ja que les plomes de Guimerà, de Rusiñol, Segarra, etc., com a autors que són del Principat, sembla que per certes circumstàncies estan vedats als escenaris de la geografia valenciana, i ens hem de conformar a veure de tard en tard aquestes simpàtiques però ja caduques comedietes. Esperem que aquestos tan exemplars actors de la Marina, a l'igual com altres agrupacions, experimenten en obres de més transcendència, ja que el nostre teatre d'elevació és bastant ampli; també existeixen obres de teatre internacional traduïdes al nostre idioma, tant del clàssic com del modern. El teatre, considerat com una de les manifestacions artístiques més autèntiques com a mitjà d'expressió de l'home, ha de ser digne i purificat, i si volem promoure les nostres essències culturals ho hem de fer per via de la millor qualitat. FOIOS

Organitzat per la Delegació local de Joventuts d'aquesta població de la comarca de l'Horta, es va celebrar, als locals de la Societat Musical Santa Cecília, el 2 del passat gener, un festival de cançó en què actuaren dos dels components del popular grup «Amics de la Cançó», els quals no defalleixen en el seu bon propòsit de donar al màxim audicions per la terra valenciana, amb el fi de promoure una de les facetes més importants de la nostra cultura popular : la cançó. Joan Bosch, de València, i Gènit, de l'Alcúdia de Carlet, hi van donar allò millor dels seus repertoris per complaure així el públic assistent.

© faximil edicions digitals 2006


NOTICIARI mà estesa i estaven redactats en castellà. No hi havia catàleg; en suplia el paper un d i g n e m - n e prospecte on figurava la llista dels organitzadors, dels artistes invitats i dels crítics que hi prendrien part, dividits els invitats en dos grups, l'nu de «Valencia» (emprat el mot en el sentit de província) i l'altre d' «Alicante» (també en sentit de província). Una explicació del que volien ésser els «Encuentros Artísticos en Elche» apareixia en l'esmentat paper i a sota la firma del crític Brnesto Contreras i també hi apareixia un fragment d'un article del crític Vicente Aguilera Cerni, extret de «Bellas Artes 70», número 4. Hi feien constar que 1' «Encuentro» havia estat «subvencionado por el Instituto de Estudios Alicantinos». A l'exposició figurava, amb una obra rònega, cadascun dels invitats. Cal dir que dels «invitados» de «Valencia» no hi van a c u d i r ni de S o t o , ni l'Equip C r ò n i c a , ni l'Equip Realitat. A les ponències i col·loquis no hi hagué llengua altra que la castellana, malgrat que tot s'hi esdevingué entre gent de comarques catalano-parlants del país. Les intervencions que més impressionaren l'auditori foren les de Vicente Aguilera Cerni, Ernesto Contreras i Yturralde. Castejon i Castillejos, tots dos membres del «Grup d'Elx», han manifestat al corresponsal de GORG a Elx que ells són totalment disconformes de tot açò que el «Grup» ha fet (o ha aprofitat d ' i n s t r u m e n t perquè hom ho pogués fer) en aquesta avinentesa. Les festes de «la Vinguda»

Els freds insòlits en aquests indrets nostres i altres circumstàncies, feren que no pogués acudir gairebé cap de les personalitats que hi havien estat oficialment invitades. De no invitats oficialment, hom va veure a les representacions del «Misteri», entre d'altres, Joan Fuster, Max Cahner, Muñoz Pujol i Raimon i sa muller. Dels invitats oficials, el de

C A RC E R En aquesta beüa població de la Ribera Alta, una agrupació artística local va donar una representació teatral en la nostra llengua. Es tracta de la comèdia "Colornbaire Sabater". Cadascun dels actors interpretà molt bé el seu paper, tenint en compte que cap d'ells no és profesional, i aconseguiren un èxit afalagador. Esperem, tanmateix, que en el futur escometen l'empresa de representar obres de més força i modernitat. En la segona meitat de la vetlada, va tenir lloc l'actuació del popular cantant Gènit, que va donar una altra vegada constància de la seua vàlua al llarg del recital, en què interpretà per primera vegada les cançons "El pernoc" i "Les modes i els mots", les quals el situen en un pla molt positiu dins les noves promeses de la cançó als Països Catalans. NOUS

L. P.

Després d'un temps en què ens era difícil trobar novetats discogràfiques editades en català, ens han arribat nous L. P. que anirem comentant en números vinents de la Revista. Cal destacar els I/. P. de Pan Riba, M.a del Mar Bonet i els dedicats al «cuplet» amb les veus de Guillermina Motta i Núria Feliu. PI DE LA SERRA A

VALÈNCIA

Francesc Pi de la Serra, que fa uns mesos va estar entre nosaltres cantant pertot arreu del País Valencià, en una "tourné" boja corn la va qualificar Didín Puig, pels pobles, va actuar el passat dia 30 de gener a la sala "Studio" de València en sessions de vesprada i nit. Els dos recitals van ser un èxit; el públic hi va acudir a sentir Quico, que des de la seua darrera actuació a València-ciutat ha tret noves cançons. En la nit, que fou el recital que vam presenciar, el local era ple de gom a gom; lamentables les males condicions del local per a fer aquesta classe d'espectacles; males condicions que vénen donades especialment per les moltes columnes que hi ha que van dificultar la visió de Pi de la Serra a molta gent que es va acontentar oint les cançons, però sense veure el cantant. Pi de la Serra té el seu públic, i així vam poder veure molta gent entre el públic que, si érem a Barcelona, classificaríem com "gauche divine". Ací, per sort o per desgràcia (mai no se sap), no en tenim, de "gauche divine", i algú amb qui vaig parlar em va dir que podríem classificar-los com a membres de V "esquerra coenta", degut que tots ells parlen en llengua castellana. De totes maneres, "divine" o "coenta", són qualificatius que desvirtuen la paraula a què segueixen i que em mereix tots els respectes. Eren les onze i vint quan Quico va aparèixer a l'escenari per tal de començar el recital, que hauria d'haver començat vint minuts abans; va explicar una mica com aniria tot allò assabentant-nos que, en la primera part, cantaria les cançons fa conegudes, i en la segona ens oferiria les noves juntament amb algunes ja conegudes. D'entre les cançons de la primera part, podem destacar "L'home del carrer" i "Els fariseus" amb què va tancar aquesta primera part. Després d'uns minuts de descans, va començar la segona part, en què Pi de la Serra ens va oferir la majoria de les seues noves cançons amb una gran acceptació entre el públic, que les va aplaudir molt. Hi podem destacar "No és veritat", "Ai Reparada" •—sobre un poema de Josep Pla— i "Un dia gris a Madrid". Aquestes dues darreres les va repetir en finalitzar el recital junt amb "Igual que ahir", a petició del públic. En fi, un gran èxit de Pi de la Serra als dos recitals. Sols vam trobar a faltar el col·loqui que normalment sol fer Quico en acabar el recital, per tal d'arribar a una major integració amb el públic.

© faximil edicions digitals 2006


NOTICIARI més personalitat que hi va assistir, era José María Pemán. E l x hauria hagut d'aprofitar l'avinentesa per a retre-li un fervorós homenatge per aquella defensa que ell féu tan sentidament del nostre idioma —el del «Misteri»— en aquell article que titulà «El catalán un vaso de agua clara». Ho té molt merescut, però els qui poden, no hi pensaren ni sembla que els preocupe la qüestió i els que hi pensaren no pogueren ni trobaren que estigués el temps per a això. Dues bones notícies

La Direcció General de Belles Arts ha concedit un milió i mig de pessetes per a la restauració dels murs de l'Alcàsser de la S e n y o r i a . Per la seua banda, l'Ajuntament d'Elx ha acordat destinar vora el mig milió de pessetes per a la restauració de Calendura, el popular rellotge del segle XVI tan representatiu de la capital del Baix Vinalopó. Preguem a Déu que hi haja encert i que les restauracions que hom faça siguen només això, restauracions. Bé que amb tan pocs diners seran fets pocs de miracles.

VALÈNCIA Centre Excursionista

Organitzada per aquesta entitat i presidida pel delegat provincial d'Educació Física i Esports Sr. Eugeni Martí Sanchis, el passat 16 de gener va tenir lloc, en el saló del Consolat de Mar la commemoració del 226 aniversari del n a i x e m e n t del botànic Cavanilles i la clausura del «XIX Trofeu Cavanilles». D e s p r é s d'una introducció sobre la figura de Cavanilles a càrrec del senyor Emili Beüt i Belenguer, el president de la Federació Valenciana d'Atletisme, senyor J o a n A n t o n i Caparrós, parlà sobre 1' «Esport a través de la història», conferència de gran amenitat i abundoses anècdotes. Tot seguit es repartiren els premis d'activitats del Trofeu, que ressenyem a la secció corresponent. C l a u s u r à l'acte amb breus paraules, el senyor Martí San-

BORRIANA

Aquesta singular ciutat, cap de la Plana Baixa, ja té un club on la joventut pot trobar un ambient cultural molt nostre. El local té el nom «SOM», i per a la seua inauguració hi havia anunciat un recital a càrrec dels intèrprets valencians Enric Ortega, Gènit, Els Sols i l'Equip València-Folk. Dissortadament, per qüestió de tràmits, va quedar suspesa dita actuació. Confiem que prompte aquesta important ciutat podrà tenir el seu primer recital de cançons del nostre poble. CULLERA. - L'OVIDI MONTLLOR L'Ovidi Montllor ha cantat en aquesta ciutat, en una petita sala del Centre Parroquial de l'església dels Sants Joans i davant d'un centenar de persones. Va donar el recital dissabte passat. L'auditori, des del primer moment, pas a pas va entrar, de la seua mà, en el seu món. Va donar-nos una gran lliçó de modèstia, quietud i claredat en la seua exposició. Al llarg de la vesprada demostrà la gran força del seu missatge. Desde 1'Escola Ribera» a I'«Homenatge a Teresa» ens va contar la seua vida, amb amor, Musió i naturalitat. Crec que mostrà una nova forma de fer cançó. Per a ell, ja no cal parlar de por o llibertat, ni tan sols de fer una "cançó-programa" perquè aquesta siga política. Tot el seu encant i tota la seua possibilitat de comunicació amb l'auditori, es basa a contar la seua vida de qualsevol dia. ALTEA

A partir del dia 6 del passat gener, la blanca ciutat de la Marina Baixa té ja un club —«Llar de la Joventut»—. Per a tal esdeveniment, es va celebrar un recital de nova cançó a càrrec de Josep Laguarda, el tan personalíssim cantant de Rafelbunyol, seleccionat per al Premi Revelació al País Valencià. El seu estil, les lletres, autèntic testimoni del que cal que siga una cançó, i la seua veu, la del poble, donaren el resultat de les ovacions del nombrós públic que hi va assistir. En la vesprada es va donar un segon recital en què col·laboraren conjuntament Josep Laguarda, Gènit i Els Sols. En resum, la gent de la Marina va comprendre que tots som valencians i que no hi ha discriminacions provincials.

© faximil edicions digitals 2006


NOTICIARI chis, el qual felicità el Centre per les seues activitats i pel pròxim XXV Aniversari de la seua fundació, i animà la joventut del Centre en la sena contribució a l'esport.

«GORG» A L'ESTRANGER La revista de Buenos-Aires, en llengua catalana, RESSORGIMENT, en el seu número del darrer n o v e m b r e s'ocupa de l'aparició de GORG en els següents termes : «GORG». — Es el títol d'una revista valenciana la qual tenim entès que fa ja prop d'un any que es publica a la capital del País Valencià. Sembla, però, que fins suara sortia amb caminadors ; ara ja snrt sense noses, amb agilitat, lliurement. N'hem rebut el número 10 en un català de V a l è n c i a normalitzat, d e p u r a t : clar, d'ara; sense brossa ni anacronismes dialectals. Al·leluia! «Moderna presentació i disposició de materials. G O R G atén diversitat de temes, de la qual cosa dóna idea algunes seccions fixes, com és ara : Cartes al Director, Editorial, D'un Temps, d'un País, Comentaris i Fragments, Terres i Gents, Taula de N o v e t a t s , Noticiari, etcètera. «Impressió acurada damunt bon paper, format de 17 x 24 uns., 48 pàgines de text en paper superior; algunes il·lustracions i el retrat de Lluís Llach, el darrer dels «Setze Jutges», joveníssim, qni, tot de sobte, s'ha col·locat en un lloc de privilegi amb els grans Raimon i Pi de la Serra. «Saludem GORG amb 21 canonades —com es feia quaranta anys enrera—: Pels nostres Països, endavant!»

«Ressorgiment» és una interessant revista, tirada en paper couché, amb il·lustracions, articles i noticiaris, que s'edita a Buenos-Aires (6), Carrer Pergamino, 244, sota la direcció d'Hipòlit Nadal-Mallol. A tan distingits i afectuosos companys, el nostre agraïment per la seua estimable referència.

i PREMI REVELACIÓ Les darreres notícies que tenim del Premi Revelació és que es pensa celebrar la gran final, ajornada per causes de tots conegudes, dins poques setmanes al mateix local que en un principi va ser anunciada. Potser quan aquestes notes arriben a veure la üum, ja siga al carrer la data de la celebració. ELS NOSTRES CANTANTS TRIOMFEN A MADRID Fa uns dies es va presentar en un local comercial de Madrid la cantant M.» del Mar Bonet, que va assolir un gran èxit en la interpretació de les seues cançons i també en les que interpretà del folklore illenc. L'OLLERIA Per segona vegada es va donar un recital al club valencià "El Nostre Cau" d'aquesta pintoresca població de la Vall d'Albaida, amb l'actuació dels tan populars cantants Els Sols, de Sueca. Hi van fer un recital extraordinari, ja que el repertori d'aquest grup és ampli i molt variat. Bé pels joves de l'Olleria! RECITAL D'ENRIC ORTEGA I OVIDI MONTLLOR A ALBERIC Dins de la IX Setmana de la Joventut, dedicada al I Congrés d'Història del País Valencià, i com a primer acte, el diumenge dia 10, tingué lloc als locals de la Sala Ben-Hur d'Alberic l'esperat recital d'Enric Ortega i Ovidi Montllor, que reuní un gran nombre d'assistents. Obri el programa Enric Ortega, que ens demostrà una vegada més la seua condició de gran cantant i poderós compositor. Amb una sèrie de cançons satíriques, ens mostrà la facilitat d'adaptació que té, que li permet d'interpretar des de poesia espriuana fins als poemes humorístics de Jesús Huguet. Ovidi Montllor, ens demostrà, a tots els assistents, que no solament és un dels més destacats cantants del nostre món musical, sinó fins i tot el més agradable i lleuger damunt l'escenari. Montllor, ens va fer viure, a tots els presents, les seues cançons, i de la tendresa de la seua «Teresa» ens feia riure amb «La fera ferotge» i encara prendre part de la seua «Samarreta». L'èxit d'aquest recital ens permet d'estar esperançats d'una pròxima actuació d'Ovidi a les nostres terres. XÀTIVA:

RECITAL D'ENRIC ORTEGA

El propassat dia 9, als locals del Club "Nosotros" de Xàtiva tingué lloc un recital de nova cançó a càrrec d'Enric Ortega i el cantant xativí Manolo. En primer lloc intervingué Manolo, que va interpretar cançons de Bob Dylan i Lluís Llach. A continuació Enric Ortega, el qual hi havia molt d'interés per oir a Xàtiva, ens oferí tot un llarg i saborós recital de les seues cançons, entre les quals l'estrena d'una "Cançó de Nadal" que, seguint l'estil iniciat per Pau Riba, ens apropa a una realitat menys candorosa del Nadal de la que sovint creem veure. Els locals del Club "Nosotros", eren plens de gent jove que rebé entusiàsticament les cançons d'Ortega. Prop de les nou de la nit acabà el recital, que havia començat a les sis i mitja de la vesprada. Sembla que els membres del Club "Nosotros" intenten de celebrar al poble d'en Raimon recitals ben sovint, per tal de donar a Xàtiva el lloc de relleu que al món de la cançó nostra li cal tenir.

© faximil edicions digitals 2006


NOTICIARI PRÒXIM LLIBRE DE POEMES DE JOSEP LOZANO

Dins el nostre desangelat món poètic, una notícia, ben agradable, sembla obrir-se camí : la publicació d'un llibre de poemes de Josep Lozano. Lozano, malgrat la seua joventut, és un dels capdavanters del moviment poètic de les joves generacions valencianes. El llibre, ja en màquines, portarà una il·lustració d'en Manolo Boix, un dels més destacats pintors valencians d'ara. Sota el títol «Home-terra», L o z a n o pretén d'apropar-nos cap a un món que, encara que ben nostre, no té res d'aquell que la poesia jocfloralesca retrata com a valencià. L'interés que la poesia està prenent en les noves generacions, ens permet de desitjar, amb causa, un gran èxit al llibre de Josep Lozano.

I VALÈNCIA, NO? Ens arriben notícies de la pròxima vinguda a la Península del gran «folksinger» nordamericà Pete Seeger per tal de fer una sèrie de recitals en algunes ciutats p e n i n s u l a r s . Pete Seeger, que va acompanyar Raimon en part de les seues recents actuacions als EE. UU., es pot considerar com el màxim representant de la cançó «folk» a tot arreu del món : d'ell han pres model altres grans cantants, com ara Joan Baez o Bob Dylan, entre altres. En un principi, tot està pendent de les corresponents autoritzacions. Les actuacions previstes són a Donostia (San Sebastià), Sevilla, Barcelona i Terrassa, i tindran lloc durant el més de febrer. Una altra vegada més, els valencians ens veem condemnats a no veure un espectacle de categoria com pot ser un recital de Pete Seeger ; l'únic consol és que ja hi estem acostumats : no tenim bones obres de teatre, les bones pel·lícules tarden a arribar... en definitiva, que no tenim quasi vida cultural. Ens preguntem què és el que ens falta : organitzadors o públic ? R. ESTEVE-CASANOVA Febrer 71

BARCELONA La Legió d'Honor de Ràdio Rellotge

Aquesta és LA LEGIÓ D'HONOR DE RÀDIO RELLOTGE, del passat mes de desembre, després d'haver rebut 946 vots dels oients d'aquest programa, que cada dia s'emet a les 6 de la vesprada des de RÀDIO RELLOTGE DE RÀDIO ESPANYA, realitzat per Enric Frigola Viñas. Els artistes votats han estat 36, i d'aquests, els deu que amb les seues cançons més populars han passat a la classificació, han estat : LA LEGIÓ D'HONOR 1. 2. 3. 4. 6. 5. 7. 8. 9. 10. ELS

Lluís Llach Joan Manuel Serrat Raimon La Trinca Marian Albero Núria Feliu Ignasi Serra Guillermina Motta Joan Baptista Humet Enric Barbat NOUS

Somni Cançó a Joan Salvat Papasseit Veles e vents L'àngel i en Pasqual Mitges brillants La finestra Marinera Filomena Tonades No fa gaires anys

BROTS

Aquest conjunt musico-vocal, tan singularlssim, que des de la seua formació no para d'actuar a les poblacions de les comarques del País Valencià, ha quedat finalista, com sabem, per al Premi Revelació. El públic espera impacient que tinga lloc la Final que va ser suspesa el passat desembre. Últimament han donat dos recitals i han obtingut un merescut èxit de públic i artístic al "Club la llar", d'Algemesí i a l'Institut Lliure Adoptat de Picassent, als quals col·laboraren Joan Bosch i Gènit. Destaquem-hi l'entusiasme dels seguidors, animadors i admiradors d'aquestos components del grup de cantants "Amics de la Cançó".

LA LLENGUA EN L'ESGLÉSIA Des del 24 de gener proppassat, se celebra missa en llengua vernacla a les dotze del matí, tots els dies de precepte, en l'església de Santa Caterina, de la plaça de la Reina d'aquesta capital. Als senyors sacerdots de les diòcesis Valentines

A partir del 15 del present febrer, es podran adquirir totes les misses de Quaresma, impreses a ciclostil en la nostra llengua, demanant-les als sacerdots professors de llengua valenciana Mn. VICENT SORRIBES GRAMATGE,

rector de Rocafort (València), i Mn. H u í s ALCON EDO,

Oficines del Palau Arquebisbal. El preu de cada exemplar és de 20 pessetes. Del 31 de gener en avant, tenen també a la seua disposició tot el Cicle C de Crist Rei. El preu, de 20 pessetes, i les comandes als mateixos sacerdots indicats.

© faximil edicions digitals 2006


ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES EL CLUB DE JOVES DE TARRAGONA CONVOCA EL III CERTAMEN LITERARI PER A LA JOVENTUT, el qual serà regit segons les bases següents: I. Són convocats els premis : a) Poesia en català. b) Poesia en castellà. c) «Premi Joan Antònio i Guàrdias» (per a poesia tarragonina). d) Narració. e) Reportatge. L'import de cadascun dels premis serà de 7.500 pessetes, excepte el c) dotat amb 5.000 pessetes en llibres. A més a més, el treball premiat com a r e p o r t a t g e serà publicat a la revista Oriflama. II. Els premis esmentats, llevat del c), versaran d'una manera preferent sobre la joventut, el sen món i els seus problemes, sense cap altra limitació temàtica que l'expressada, en cada modalitat, pel seu enunciat. El premi c) versarà sobre Tarragona. III. Els treballs seran presentats per triplicat, en fulls foli o holandesa, acompanyats opcionalment de fotografies per al premi e), en llengua castellana els que opten al premi b), i en català, els altres. Per als premis d) i e) serà exigida una extensió mínima de vuit folis. IV. L'admissió de treballs serà closa a les 21 hores del dia 15 de març del 1971. Els treballs seran adreçats a la Secretaria del Club, Baixada de la Peixateria, 19, Tarragona, amb plica adjunta amb el títol del treball, lema i grup pel qual opta, i, a l'interior de la plica, només el nom i domicili de l'autor concursant. V. Oportunament la premsa publicarà tant la composició del Jurat com el veredicte. VI. Els treballs premiats restaran de la propietat del Club. Hom podrà retirar els altres durant el termini d'un mes. Els treballs no premiats ni retirats seran destruïts. VII. El resultat del Certamen serà donat a conèixer en el curs d'un acte acadèmic prèviament anunciat. VIII. Discrecionalment, el Jurat dividirà o no un o més premis, en crearà de nous o declararà deserts els convocats, amb increment o no, aleshores, d'altres premis. IX. No és limitada l'edat dels concursants però el Jurat tindrà especialment p r e s e n t la base II. X. La concurrència al Certamen implica l'acceptació de les bases presents. El veredicte serà inapel·lable. PREMI «FERRER DE VALL-MOLL» 1. Es convoca per primera vegada el Premi «Ferrer de Vall-Moll», de l'Institut Nacional de Segon Ensenyament de Sueca, per a un treball en prosa valenciana de tema lliure.

2. Poden participar tots els alumnes de qualsevol Institut del País Valencià (un treball per alumne). 3. Els treballs, signats i amb el nom i domicili de l'autor, ocuparan una extensió màxima i mínima de dos folis escrits a una cara, equivalents a 50-60 línies. 4. Encara que és convenient que els treballs es presenten a màquina, seran admesos els escrits a mà si la lletra és ben clara i llegible. 5. Un jurat format per professors, atorgarà els premis següents : Primer Premi, de 500 ptes. i un lot de llibres. Segon Premi, de 300 ptes. i un lot de llibres al treball de tema més original. Tercer Premi, de 200 ptes. i un lot de llibres al treball d'ortografia més correcta. 6. Els Premis poden tenir accèssits segons el judici i la forma que el jurat estime convenient. 7. Els treballs hauran de presentar-se abans del 28 del present febrer, dins d'un sobre que indicarà «Per al Concurs Ferrer de Vall-Moll», al domicili de l'Institut de Segon Ensenyament de Sueca.

CASTELLÓ DE LA PLANA XXVII CERTAMEN LITERARI Amb motiu de les Festes de la Magdalena, l'Ajuntament de Castelló de la Plana convoca un important Certamen Literari, amb diversos premis ordinaris i extraordinaris. Aquells a què es pot concórrer amb treballs en llengua valenciana són :

Ordinaris • Flor Natural. Composició poètica de tema i metre lliure. El poeta premiat estarà obligat a assistir a la festa i tindrà l'honor d'oferir el premi a la Reina del Certamen. • Rosa d'Or. Poesia de tema religiós o moral. • Rosa de Plata. Poesia de caràcter patriòtic. • Objecte d'Art. Composició poètica dedicada a la Verge del Lledó.

Extraordinaris • Premi de mil pessetes de la «Germandat dels Cavallers de la Conquesta». Tema : «En Jaume I el Conqueridor. Anecdotari breu». • Premi de cinc mil pessetes de la «Fundació Huguet». Tema : «Treball monogràfic sobre geografia, història o tipisme de les comarques castellonenques» . • Premi de tres mil pessetes del «Centre Excursionista de Castelló». Tema : «Treball monogràfic de tema excursionista en qualsevol de les seues facetes : escalada, espeleologia, història, estudis comarcals, etc., en terres castellonenques». (Els treballs hauran de ser d'una extensió aproximada de 50 folis, escrits a màquina, a doble espai i per una sola cara.)

© faximil edicions digitals 2006


ELS PREMIS I ELS CONCURSOS Extracte de les Condicions

Tots els treballs hauran de ser inèdits, escrits a màquina per una sola cara i a doble espai, i lliurar-se per duplicat. El poeta premiat amb la Flor Natural serà gratificat amb deu mil pessetes. I els que obtinguen la Rosa d'Or i la Rosa de Plata, percebran, respectivament, cinc mil pessetes. Els treballs aniran sense firmar, ostentaran un lema i aquest lema s'inscriurà en sobre tancat a part, a l'interior del qual constarà la identitat i domicili de l'autor o autors del treball. Els treballs hauran de ser presentats en la Secretaria General de l'Exssim. Ajuntament de Castelló de la Plana abans de les tretze hores del dia primer de març de 1971, sota sobre amb la indicació «Certamen Literario». III CONCURS DE POESIA «PREMI FALLES» DE GANDIA 1971

Organitzat per la Junta Local Fallera de Gandia i patrocinat per la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, es convoca el III Concurs de Poesia, «Premi Falles» de Gandia 1971, en llengua valenciana i àmbit nacional, tot subjectat a les següents : BASES Primera. Els temes seran lliures, tenint present solament la motivació del concurs i les circumstàncies de la seua celebració pública, tal com s'indica a la clàusula sisena. Segona. Els treballs, tots en llengua vernacla, tindran una extensió mínima de 60 versos i màxima de 100, i hauran de presentar-se escrits a màquina, per duplicat. Tercera. Les obres seran lliurades sense expressar-hi la identitat de l'autor i assenyalades amb un lema, el qual s'escriurà a l'exterior d'un sobre tancat que contindrà el nom i cognoms de l'autor i encara el domicili. Quarta. Els concursants s'adreçaran a la Secretaria de l'Excel·lentíssim Ajuntament de Gandia fins a Jes 13 hores del l. er de març de 1971, hora i data en què es tancarà el termini d'admissió de treballs. Quinta. S'estableixen 3 premis, distribuïts de la següent forma : Primer premi de 5.000 pessetes, Segon premi de 3.000 pessetes i un Premi especial de 2.000 pessetes que s'atorgarà als autors naturals o veïns de Gandia, entenent-se que no podrà concórrer, qui ho faça a aquest Premi especial, a cap dels primers premis establerts. Sisena. Els autors g u a r d o n a t s rebran llurs premis durant el transcurs de la gran gala de Presentació de la Fallera Major de Gandia 1971, el qual acte tindrà lloc dins la primera quinzena de març. L'autor guardonat amb el Primer premi haurà de llegir públicament la seua composició en l'acte de la dita presentació. Setena. Els treballs no premiats podran ésser retirats durant els 30 dies següents a la publicació del veredicte del Jurat. Vuitena. Un jurat anomenat a l'efecte, quali-

ficarà els treballs presentats i farà públic el veredicte, el qual serà inapel·lable. Novena. La Junta Local Fallera es reserva el dret de publicació de les composicions premiades en qualsevol moment.

VEREDICTES BARCELONA - PREMI «ORIFLAMA AVENTURA»

A Barcelona, el dia 13 de novembre del 1970, es reuní el Jurat encarregat d'otorgar el premi «Oriflama Aventura» convocat enguany. Examinats els 29 treballs presentats, es decideix per unanimitat que el premi ha de donar-se a l'original que duu el títol «Terra erma, 40 dies amb els camperols de Cabrera de León», l'autor del qual és Manuel Ludevid, de Barcelona. Un dels dos accèssits previstos és atorgat al treball «Un campament gitano», original d'Antoni Obrador, de Felanitx, Mallorca, i l'altre, al magnífic treball «Les dues cares del Marroc», de Lluís Tarrason, de Badalona. Entre tots els treballs que destaquen per algun encert o mèrit especial, el Jurat vol assenyalar : «El stop», de Jordi Cano i Rosa Maria Altimira, de Calldetenes, per l'original tractament d'un tema conegut; «Viatge a la selva de pinedes i rocams», de Joan Antoni Micó, de València, per la intenció redescobridora del propi país; «Fugida», de Ricard Avellan, de l'Alcúdia de Carlet, pel testimoni que suposa d'una actitud vital ; «A l'estació de València se'm va enganxar un xiclet a la bota», de Cesc Serrat i Josep Lligades, de Barcelona, per la seua imaginació i l'extraordinari complement gràfic ; i «La Cassiana», de Daniel Ventura, de Valls, per la seua eficàcia narrativa. L'última consideració que fa el Jurat és que l'aportació que els concursants han fet al premi és, examinada en conjunt, extraordinàriament positiva —i més tractant-se d'una primera convocatòria— i, a part el mèrit innegable de molts treballs, reveladora d'una consciència juvenil vital i creadora. EL III PREMI «JOSEP PLA»

Aquest premi, avui un dels més importants que es dóna a obres en la nostra llengua, ha estat atorgat enguany al llibre de Tomàs i Teresa Pàmies, «Testament a Praga». En quedà finalista la novel·la de Guillem Viladot «Underground», i s'esmentaren en darrer lloc les també novel·les «Bernat de Luelles», de Ramon Vallvé, i «Un dia de Maig», de Llorenç Capellà. Segons Porcel, «Testament a Praga» constitueix una gran novetat personal, com ho hagen pogut ser al seu dia les novel·les «Onades sobre una roca deserta» o «Difunts sota els ametllers en flor». «Testament a Praga» és un relat testimonial molt interessant sobre un fons ideològic de socialisme antidogmàtic. Les votacions tingueren lloc a l'Hotel Ritz de Barcelona el dia 6 del passat gener, i hi fou l'es-

© faximil edicions digitals 2006


ELS PREMIS I ELS CONCURSOS criptor Josep Maria Espinàs, membre del jurat qualificador, qui llegí públicament el veredicte.

Hem de recalcar la gran amplitud temàtica del premi, puix, com ja diguérem en un Noticiari de GORG, pot atorgar-se a novella, conte, relat, llibre de viatges, memòries, biografia, diari personal, etc., és a dir, a tota mena de narrativa. I, ni cal dir, que hi poden concórrer els escriptors valencians i baleàrics a més dels del Principat. CENTRE EXCURSIONISTA DE VALÈNCIA

En ocasió de la commemoració del 226 aniversari del naixement de l'eminent valencià botànic Cavanilles, foren repartits els premis instituïts per aquesta entitat, que tant fa per la cultura i coneixement dels valors paisatgístics del País Valencià, com a activitats del "XIX Trofeu Cavanilles», que són : Escalada i alta muntanya

• Premi a la millor activitat a Espanya : a Miquel Gómez i Àngel Tebar per la seua «Via Norte», a la Torre Cabriol, de Contreras.

• Premi a la millor escalada a l'estranger : a Francesc Signes, per la seua, amb membres del G. E. D. E. (Gràcia) al «Doigt de Pombie», al Midi d'Ossecin. • A la cordada més destacada. Joan Carles Torregrossa i Joan Adalid. Menció especial als membres del C. E. V., que participaren a l'«Expedició Groenlàndia 70», Amadeu Botella, Enric Torres, Josep Arandos, Àngel Tebar i Vicent Manglano. Espeleologia

• Premi per la seua activitat : a Vicent Ajado, Paulina Granero i Vicent Julià, i Vicent Bartual. Menció especial a tota la secció per la feina feta en el Túnel dels Sumidors, de Vallada. Menció especial a Vicent Ajado i Vicent Julià per la participació en el rescat de l'accident en l'Avenc del Cavall. Acampada

• Premi a l'activitat més destacada : Manuel Ruiz i muller. Menció especial a "Grup XIII d'Scouts» per la seua col·laboració i participació a tots els actes del Centre.

IMPORTANT EMPRESA D'ÀMBIT CULTURAL ens comunica que necessita els serveis d'una persona per a promoure la nostra producció editorial Demana: • • • •

Servei militar acabat. Interés per la llengua i la cultura del País. Dedicació total. Preferible amb possibilitats de viatjar.

Ofereix: • • •

Formació a càrrec de l'empresa. Treball agradable i de gran responsabilitat. Remuneració molt interessant.

Escriviu, amb «curriculum vitae», a: CENTRAL DEL LLIBRE. Moratín, 15, porta 8. V A L È N C I A - 2

© faximil edicions digitals 2006


Terres i Gents L'ALCÚDIA DE CARLET: UN POBLE EN TRANSFORMACIÓ Sempre s'ha parlat mal dels pobles, de l'apatia, del mal que hi fan les gran ciutats. ¿ Pot haver-hi cultura popular, cultura per al poble o ha de ser simplement per a una minoria de privilegiats ? ¿ Son els homes dels pobles capaços d'assimilar

çaré analitzant-ho des del punt de vista socio-econòmic. Ho faré comparant-ho amb els pobles voltants, els que es troben a 3 i 8 quilòmetres, com una aproximació a la problemàtica de la Ribera Alta.

el progrés en tots els sentits? Aquestes preguntes intentaré contestar-les fent un petit resum de l'evolució del poble. Alguns aspectes en quedaran a l'aire, no perquè no sàpia contestar-los sinó simplement perquè deixe que ho faça el temps. Comen-

DEMOGRAFIA I PROPIETAT Començarem veent la població, la seua evolució i analitzant-ne els motius. Municipi L'Alcúdia Alberic Alginet Carlet O siga, que si ens hi fixem, l'Alcúdia, un poble petit, molt més que la resta, ha augmentat moltíssim més. L'Alcúdia, de 3.312 habitants el 1900, ha passat a 7.549 el 1965 : un augment de 4.237, mentre que Alberic l'ha tingut de 2.066, Alginet de

1900

1920

1940

1950

1960

1965

3.312 5.742 5.820 6.199

4.242 6.573 6.138 5.880

5.621 7.078 7.339 7.845

6.265 7.451 7.359 8.540

6.855 7.945 8.421 9.554

7.549 7.856 9.194 10.686

4.174 i Carlet de 4.487. A què es deu ? A que les dones alcudianes són més c r i a d o r e s ? Aquesta no és la resposta, puix si mirem el moviment natural de població, hi trobarem que el creixement v e g e t a t i u (naixements menys defuncions) en la

mitjana 1960-65, a l'Alcúdia, per mil habitants, és del 8'4; a Alberic, de 4'6 ; a Alginet, de 10*0, i a Carlet, de 14'8. Aleshores haurem de considerar els moviments migratoris :

1956-60 Municipi L'Alcúdia Alberic Alginet Carlet Però, aleshores, per què vénen més emigrants a un poble xicotet i emigren dels pobles grans ? En trobar-s'hi la propietat molt repartida, quasi ningú no emigra, perquè almenys tots hi tenen un campet. Alguns emigren però tornen per comprar-se un altre camp. Després, s'hi han muntat unes empreses que necessiten molta mà d'obra no especialitzada i, per tant, molt mal pagada. La gent del poble prefereix fer jornals de tant en tant pel camp i anarse'n a l'estranger a temporades. Per això aquests llocs de treball són ocupats pels emigrants.

1961-65

Migració

Percentatge

Migració

Percentatge

86 —599 —340 —295

l'25 — 7'54 — 4'04 — 3'09

410 —271 351 442

5'43 — 3'45 3'42 4'14

INDUSTRIALITZACIÓ

L'estructura agrària, marcadament minifundista, i la gran d i s t r i b u c i ó consegüent de la propietat, ha p r o d u ï t m o l t a classe de mitjana cap avall. Ara bé : caldria preguntar-se quan pot u viure de la terra. És comprovat que una família amb dues Ha. no pot viure; per conseqüència menys de dues terceres parts de la població s'han de buscar altres feines. Una gran majoria de la població ha anat tirant avant, més bé o més malament. Quasi tots s'han quedat en el poble per

no vendre les poques fanecades heretades (això és sagrat). No s'ha d'oblidar la m o l t í s s i m a gent que emigra i al cap d'uns anys compren ací unes fanecades o acaben de pagar la casa. Però aquests no saben que tot això els esclavitzarà per a sempre. N'hi ha hagut altres que per por a proletaritzar-se o el ser proletaris els ha obert nous camins : la i n d ú s t r i a . Aquest ha estat el cas de la majoria dels e m p r e s a r i s . I és que la classe de mitjana cap amunt (em referesc a l'agrícola) és conservadora. Aquesta, en tenir per a menjar, ja en té prou :

© faximil edicions digitals 2006


TERRES I GENTS

amb la dacsa i la taronja van tirant. No hi ha hagut massa rendistes de la terra ; per tant, tampoc absentistes. Tothom es queda en el poble.

coneixements. La m e n t a l i t a t tancada es va obrint fins i tot als pobles de tradició rural.

Caldria veure, perquè ho considere molt important, el pas del camp a la indústria per a comprovar com l'evolució econòmica fa evolucionar també els

Distribució de la població activa Sector primari (agricultura) Sector secundari (indústria i construcció) El sector terciari es troba al darrere d'aquests sectors, degut a tractar-se d'un poble rural. La joventut fuig del camp. Es pot dir, sense por, que només un dos o un tres per cent dels joves són llauradors. Açò ha portat a apujar els jornals i a mecanitzar el camp. Es veu clarament en el taula precedent el pas d'un sector a l'altre. Aquest pas s'ha donat degut a la industrialització que ha absorbit la joventut que no volia trobarse a la intempèrie (sol, pluja, manca de treball, d'assegurances, etc.) com els seus avantpassats. Aquesta joventut ha trencat la tradició familiar i ha arribat a no estimar la terra, perquè no volen trobar-se lligats per unes poques fanecades.

LA CULTURA

És clar que aquesta, com moltes altres coses, es troba mal distribuïda i que també hi ha hagut un renaixement fet pels que van acabar la carrera després de la guerra civil i no

1950

1960

1969

1.700 400

1.400 700

1.100 1.300

van poder anar a viure a la capital. Tampoc ací no hi havia «absentistes». Aquells, com és natural, no van poder fer res, degut a les circumstàncies, però sí que van educar una joventut, la que avui existeix. Aquests homes que s'han quedat ací, uns amb la carrera acabada, altres batxillers i altres només amb estudis primaris, han constituït la renaixença. Els primers, mal valorats per la gent; perquè aquesta tot ho valora des del punt de vista econòmic i sobretot valora els qui deixen el poble i munten el seu despatx a València (i si es troba a M a d r i d , e n c a r a és «més sabut»). Abans de guerra, segons es deia en la revista GORG, hi havia 147 subscripcions d' «El Camí», una xifra molt elevada coneixent el n o m b r e d'habitants del poble i la mentalitat a g r à r i a ; és clar que aquells temps eren diferents. Per l'any 1967 va nàixer a l'Alcúdia una revista, «Parlem», en un principi bilingüe i després tota en català (valencià).

Van eixir tres revistes, totes elles locals. A continuació, nasqué «Vencill» en què van collaborar Alberic, Alginet i Benimodo. Se'n feia un tiratge de 500 exemplars i se'n venien un mínim de 300. D'aquesta darrera només en v a n e i x i r dos números. Després hi va haver un buit que va ser omplit per les «Setmanes de la joventut». El gener de 1970 es va formar el « G r u p de P r o m o c i ó Cultural» que es dedicà a muntar diverses activitats culturals; per exemple, en la venda de llibres pel carrer, s'aconseguí una xifra de dues mil pessetes; s'ha muntat un Cine-Club, amb més de 150 socis. Féu el primer recital de la «Nova Cançó» on actuà per primera vegada Gènit, un jove del poble ; s'hi organitzaren excursions, conferències, discofòrums ; van representar «La Pau» ¿'Aristófanes pel centre experimental de València, i últimament van fer venir-hi Pi de la Serra i Raimon. RICARD ABELLAN

AGUADO

EL NOM DELS POBLES:

AGOST Agost és una vila de 3.000 habitants i una bona activitat econòmica, que pertany a la comarca d'Alacant o Alacantí. Segons els resultats de la investigació històrica, és població antiquíssima, tal volta originària d'una possessió romana. Actualment és molt coneguda per diverses raons: en primer lloc,

per la seua indústria de cànters i canterelles, avui molt modernitzada, i que durant força anys ha escampat els seus productes refrescadors de I' aigua, per les assedegades costes mediterrànies. Famosa és també la vila d'Agost, en els pobles de les comarques veïnes, per les colles de fadrines agosteres

que han corregut les altes foies i les recorren encara en les virgilianes èpoques de la verema. Arbres fruiters, raïm excel·lent de modernes "marques", verdures primerenques... de tot això gaudeix el terme d'Agost malgrat el seu nom i el seu clima de sol implacable, suggeridors de desèrtiques arideses.

© faximil edicions digitals 2006


TERRES I GENTS

VIDES D'AHIR I D'AVUI: Pels pobles de la muntanya alcoiana es gasta, respecte del nom d'Agost, la següent facècia : —-Mireu —diuen les mares als xiquets, el darrer dia de juliol—: esta nit, mentre que estarem dormint, mos n'anirem a Agost. És clar, l'endemà, ja són a l'agost. Agost, finalment, és conegut pels arqueòlegs a causa de de les anomenades "Esfinxs d'Agost". Segons Miquel Tarradell, es tracta de dues escultures de pedra, d'art ibèric, trobades a la fi del segle XIX al camp "de l'Escultor" (prop d'Agost). Tenen cap de dona i cos de lleó. Una és al Museu del Louvre i l'altra al "Museo Arqueológico Nacional"; és a dir, no n'hi ha cap dins el País Valencià. No se sap res del bou ibèric de pedra trobat al mateix lloc.

L'origen del nom d'Agost ha estat objecte de controvèrsia. Segons F. de B. Moll, que en fa la síntesi al Dic. Cat-Val.Balear en l'article corresponent, es cregué en un principi que podria pervenir del nom d'una font d'aquells paratges denominada "Aguast" (Geogrf. del R. de Val. - Tom Al., 1014). Però és més probable que, amb clar paral-lelistne respecte de moltes altres poblacions valencianes bastides vora una villa romana i que prengueren el nom del seu propietari, s'haja d'admetre per a Agost l'antecedent etimològic "Augustus", com es proposa fundadament en el "Thesaurus linguae latinae", vol II, 1413-18, i acull M. Sanchis Guarner en l'estudi toponímic valencià que insereix en la "Gramàtica Valenciana", Val. 1950. E. V.

GABRIEL ALOMAR I VILLALONGA Notable escriptor i polític, n. a Palma de Mallorca en 1873. Fou catedràtic d'institut a Figueres i a Palma. Hi exercí un mestratge que deixava una profunda empremta als seus deixebles. Es revelà ja de jove com a publicista brillant, ben dotat per a la polèmica. En sostingué algunes d'importants. Es distingí també per diverses campanyes de premsa amb implicacions polítiques ambicioses. Fou orador excel·lent. Les principals publicacions periòdiques a les quals col·laborà foren Nova Palma, de Mallorca (1898), Catalònia (1898-1900), L'Esquella de la Torratxa, Catalunya (1903-1905), Ei Poble Català, ja des del temps en què aquest era revista (1904) i, com a redactor fix, des de la seva conversió en diari (1906), Art Jove (1905-1906), la revista d'art Futurisme (1907), la política del mateix títol apareguda a Terrassa en 1908, El Gràfic (1908), Catalanitat, de Girona (1910), Revista de Catalunya, al seu període de 1912, La Pàtria (1914), Humanitat de 1919, quan aquell títol corresponia a l'òrgan del nou Partit Republicà Català, i el setmanari socialista Justícia Social, des del seu període inicial de 1923 fins al darrer de 1931-1936. Posà en joc les seves qualitats per tal de difondre el seu ideari, que aconseguí d'imposar a un vast sector d'opinió, tot i haver-lo transcrit generalment en textos esparsos i de caràcter fragmentari. Els seus dos grans ideals foren la democràcia i el socialisme. Preconitzà una política nacional a Catalunya, precisament per la major aptesa d'aquesta, dins el conjunt peninsular, per a assolir una creació madura de caràcter democràtic i social. Establí clarament, per primera vegada al nostre país, una distinció clara entre els conceptes de fet nacional i de nacionalisme. Condemnà el segon, en principi, pels seus caients tradicionalistes i xenòfobs, però situant a part, com a lícits, els casos d'exacerbació de la consciència nacional produïts per agressions d'un nacionalisme forà i imperialista. El seu pensament obtingué especial ressò als àmbits socialistes. En 1919, amb Companys, Layret i Marcel·lí Domingo, fundà el Partit Republicà Català. Més tard, en 1923, fou un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, al costat de Campalans i de Serra i Moret. En 1931 fou diputat per Barcelona a les Corts espanyoles. Gabriel Alomar excel·lí, d'altra banda, com a crític literari. Entre les seves obres sobresurten els treballs : L'estètica arbitrària, assaig, Un poble que es mor, proses literàries, Tot passant (1904), la conferència El futurisme (1905), un dels escrits més importants per a definir el seu pensament polític, i les Notes marginals al «Quijote*, treball crític de notable penetració. També és autor dels estimables reculls poètics Columna de foc i Floralia, amerats de força i d'elegància expressiva. En 1931 fou nomenat ambaixador d'Espanya a Itàlia. Emigrat més tard a Egipte, es dedicà per un temps a l'ensenyament en un centre docent del Caire. Morí en aquesta ciutat el 7 d'agost de 1941. («Diccionari Biogràfic», V. I., pàgines 101/102.)

© faximil edicions digitals 2006


Š faximil edicions digitals 2006


En aquest número: Pàg. CARTES AL DIRECTOR

1

EDITORIAL València i les dues cultures, de Joan A. Icardo València-ciutat superada por Sevilla, de J. P

6 9

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Falsejaments i veritats cristianes, de Mn. Espasa, per J. Puig-Alt Galícia: mite i realitat, per J. Montllor

10 14

EL MÓN DE LA LECTURA Les editorials valencianes, a examen, per M.a T. Mas ¡ E. Centelles

17

TAULA DE NOVETATS - Recensions sobre El gitano, una cultura folk, de F. Botey, per J. M El silenci, de G. Janer, per V. Escrivà Un estiu a la Marina Alta, de C. Miquel, per E. Valor Lluís Llach, disc Movie-play, comentari de R. Esteve-Casanova Un disc de Falles, Iberofon, comentari de R. Esteve-Casanova

20 21 22 22 23

ERNEST LLUCH, un «valencià» de veritat, de V. Miralles

24

PEDAGÒGIQUES - Qüestions a debatre: La ciutadania del món, de J. M.a Capdevila L'evaluació continuada, de V. Escrivà Classes particulars i permanències... encara, de C. M BIBLIOGRAFIA: Abans que el sol no creme, de Joan Fuster, per C M

28 28 29 29

A R T , de T. Simó i T. Llorens La tercera Biennal d'Alcoi BIBLIOGRAFIA: notes NOTICIARI Un altre edifici que se'n va

30 30 30 31

LA VEU DELS ALTRES - Retalls de premsa: Valencia-fruits, Oriflama, Madrid, Diario de Barcelona, Las Provincias, La Verdad, Francia Informaciones, Mundo

32

I CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIA

37

NOTICIARI - Dels nostres corresponsals

38

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries Veredictes TERRES I GENTS L'Alcúdia de Carlet, de R. Abellán El nom dels pobles: Agost, d'E. V Vides d'ahir i d'avui: Gabriel Alomar

43 44 46 47 48

Autoadhesiu per a cotxes - 5 ptes. - Demaneu-lo a llibreries o a GORG - Colom, 58 - València-4

© faximil edicions digitals 2006

Gorg Revista Bibliogràfica. Número 16. Febrer 1971  

Publicació cultural valenciana dels anys 70. Va ser una fita important de la normalització cultural i un element que afavorì una relació flu...