Issuu on Google+


REVISTA BIBLIOGRÀFICA

AÑO II

NÚM. 5 ENERO 1970

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Director y editor: Juan J. Senent Anaya

1. a Així com les opinions 1 teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides pel Butlletí pel fet de publicar-s'hl, exactament igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen I publiquem dels nostres comunicants.

Colón, 58 - Tel. 22 00 01 - Valencià Precio del ejemplar: 10 ptas. Periodicidad: Mensual Depósito legal: V- 2.233-1969 Imprenta FERMAR, Avda. S. José de la Montana, 8 - Valencia-8 Fotograbados: Vilaseca Portada: Equip Crònica y Vines

SUMARI

2.a Les cartes rebudes seran publicades si, a Jul de la direcció del Butlletí, tracten temes d'Interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, Institucions o pobles. 4.a Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temas bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte del Butlletí; I 5) noticies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se I que puguen relaclonar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques.

IMPRESSIONS I PREGUNTES Pàg. Cartes al Director

1

Editorial

2

Amenitats literàries

4

Comentaris i fragments

11

Taula de Novetats

42

Diàleg

44

Els Premis i els Concursos ...

46

Noticiari

47

Subscripció a 12 números

Espanya i Andorra, 120 ptes.— Resta d'Europa: correu normal, 160; per avió, 210.—Amèrica i Àfrica, 180 i 420.—Àsia i Oceania, 180 i 564. Formes de pagament: Espanya i Andorra, a reembossament.—Els altres països, anticipat per gir o xec o transferència.

Sr. Director: Sóc subscriptor de la seua revista, i ara em plauria molt si vostè puguem donar a la publicació aquesta carta. Jo sóc valencià, nat a un poblet de Castelló dit Benassal, i fa ja disset anys que sóc a Barcelona; ara en tinc 34. Mai no havia vist València capital i voldria expressar ací les meues primeres impressions. Vaig vindré a l'estiu amb un autocar; lo primer que me cridà la meua atenció fou els lletrers a la barana del riu que diuen "Parlem valencià". En llegir això, els meus ulls se'm mullaren; res no vaig dir; després vaig veure aquest lletreret escampat per tota la ciutat; també aquests magatzems que a la seua entrada diuen en diferents idiomes i en el nostre "Ací es parla valencià", i la gent —m'hi vaig fixar— parlen el nostre idioma més de la meitat; jo puc assegurar que més que no pas en l'Hospitalet de Llobregat, i també es parla més a València el valencià que no pas en molts sectors de la mateixa Barcelona. Molt em va agradar la capital: és gran i bonica i té una estació de tren que és una joia; vull dir la fatxada. El centre de la ciutat res té a demanar a Barcelona ni Madrid. També voldria donar les gràcies, per a aquella dona jove... Jo buscava la plaça de Manises, i allí Lo Rat Penat. Aquella dona resultà que era soci de Lo Rat Penat. Gràcies, bona valenciana: era el matí del 30 d'agost de 1969. Vaig trobar Lo Rat Penat quasi bé en ruïnes. No em va agradar gens l'edifici, donat la categoria del centre. íÉs que a València no hi ha palaus o edificis millors,

— 1—


com aquest de la Generalitat per posar-hi Lo Rat Penat? També a Benimaclet la gent es pregunta que s'ha fet de la làpida original del carrer de Carles Salvador i Gimeno. Jo pregunto per què han canviat la placa si la primera era molt millor, i què s'ha fet de la primera? i Quina sorpresa al veure als quioscos una revista que es diu GORG, i valenciana! Va ser la meua sorpresa molt gran; per això en sóc subscriptor. Per ací pel Principat jo faig propaganda de Ja seua revista. Vull per a vostès tot lo millor, i ara felicitar uns homes abnegats que cada dia fan molt pel nostre idioma: són el senyor Santmartí i el senyor Enric Matalí, que des del Rat Penat ensenyen el gloriós i també immortal idioma valencià. Gràcies a vostè per publicar aquesta carta. JOSEP PUIG I BELTRAN Barcelona, octubre de 1969. Resp.—Agraïm de tot cor els bons desigs d'aquest entusiasta valencià que és el Sr. Puig.

PER UNA FIRA DEL LLIBRE Sr. Director de GORG: Estimat amic: El vostre butlletí fa una estimable tasca donant a conèixer al públic els llibres escrits en la nostra parla, però jo crec que seria important organitzar anualment una fira del llibre valencià. A Castelló, per exemple, no veus cap llibre en la nostra parla i potser si la gent els coneixia, els compraria i llegiria. Si totes les editores valencianes i les catalanes que representa el vostre butlletí feren una fira del llibre, crec que es donaria un pas efectiu en la lluita per l'enlairament de la nostra cultura. Quan es fera, si no hi havia un altre lloc, tindríeu a la vostra disposició el nostre Col·legi de les Escoles Pies. Amb tot apreci VICENT FAUS I BELTRAN Resp.—Amb molt de gust fem públiques les vostres suggerències, i no dubtem que, arreplegades per les editores valencianes, catalanes i balears, potser prompte serà una realitat aqueixa "mostra" de la nostra puixança cultural i bibliogràfica. És molt d'agrair la generosa oferta dels magnífics locals de les Escoles Pies de Castelló. GORG s'ofereix també en tot allò que puga fer per a promoure la realització d'una tan fecunda iniciativa.

OPINIÓ D'UN LECTOR Sr. Director: Després d'haver llegit els primers números de la Revista que vostè té l'honor de dirigir, i a petició de l'amic Sr. Valor que em demana que done el meu punt de mira sobre aquesta, em plau molt accedir a tant justa petició, i vaig a veure si per mitjà d'aquesta carta pose ben clar que aquest esdeveniment no m'ho pensava que podria fer-se realitat com a la fi s'ha fet, ja que d'aquesta forma, la veu de la terra que ens ha vist nàixer no muira, com hauria mort si nosaltres els valencians no posàrem el nostre entusiasme que aquesta, en compte de minvar, prenga embranzida i puga mirar les altres llengües com a germanes que són, sense que aquesta es veja en lloc infe(Passa a la pàgina següent)

EDITORIAL L'ensenyament de la nostra llengua va tenint de dia en dia una més gran amplitud dins i fora del domini lingüístic. Sovint ens arriben notícies de la creixent difusió de la nostra literatura; de noves Universitats, dels més diversos països, que incorporen a les seues disciplines l'ensenyament de l'idioma d'Ausias March; d'un esperançador, per bé que lleu, millorament de les perspectives sobre la seua expansió i consolidació interior. De tothom són coneguts, altrament, els eficients esforços que els "Cursets" iniciats i continuats pel Rat Penat han significat i signifiquen per al redreçament de la llengua dels valencians en els anys darrers; així mateix, és ben sabut el mestratge i l'exemple que aquests cursos han proporcionat per a la incorporació de moltes altres entitats, agrupaments, centres i particulars —especialment mestres d'escola— a aquesta fecunda tasca per totes les comarques del País Valencià. No cal ni esmentar la labor fruitosa que, semblantment, han dut a cap, a Catalunya i Balears, les entitas i grups dependents de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Omnium Cultural i d'altres institucions que s'han preocupat de salvar, dignificar, enrobustir, perfeccionar aquesta part cabdal del patrimoni espiritual del nostre poble que és la llengua, i fer-la aprendre literàriament a grans i petits. Però l'ensenyament de l'idioma s'ha impartit, generalment —almenys al País Valencià—, a adults, o, si més no, a adolescents, uns i altres ja formats en el pla cultural. Açò suposa l'aplicació d'una tècnica docent (adequada a la seua formació) que no aprofita a inferiors nivells. Doncs bé: l'ensenyança de la llengua va baixant a aquests nivells, és a dir, s'acosta als nostres infants, als xiquets del País Valencià, en classes particulars, en la preparació per als Concursos de Lectura infantil del Rat Penat o d'altres agrupacions, en lliçons fora d'hores a bastants escoles, i en ensenyança normal en alguna institució ad hoc. Per totes les terres valencianes (en unes més i en altres menys), d'una manera fragmentària i esporàdica si voleu, en molts casos amb apassionada improvisació, en 2—


altres rere provatures que han durat anys, però sempre útil i meritori, s'ha donat i es dóna aquest ensenyament, aureolat per l'emocionada dedicació de molts valencians cultes pertanyents a les més diverses professions o condicions: mestres d'ensenyança primària, estudiants, sacerdots, simples ciutadans diplomats en Llengua Valenciana, etc. etc, tots els quals, així, han palesat i palesen la seua pregona estimació pels nostres xiquets valenciano-parlants i per la més pura autenticitat de la nostra terra... Subsisteix, però, el problema pedagògic de la tècnica, és a dir, dels texts adequats als nostres infants. El Principat de Catalunya ja té de fa temps editores experimentades, guiades pei bons pedagogs i experts en el llenguatge, que forneixen de llibres escolars les entitas i grups que els necessiten per a aquesta labor en aquest nivell específic. Molts d'aquests llibres —tots, podem dir— tenen una indubtable utilitat per a València. Tanmateix, és, encara, una mínima exigència pedagògica l'adaptació d'una curta part del seu lèxic a certs usos regionals valencians, totalment legítims i generals, fortament arrelats en la llengua clàssica, a voltes variants castisses i significatives de la llengua que ací han persistit vigorosament per totes les comarques. És urgent, per aquestes i per altres raons òbvies de caràcter pràctic, que els valencians ens preocupem de proporcionar als ensenyadors un material escolar adaptat a les nostres necessitats pedagògiques, fet en un llenguatge planer i autèntic, sense concessions inútils tampoc a dialectalismes i corrupteHes bàsic i eficaç, que no sols no malmetria la necessària unitat de la llengua literària comuna de valencians, balears i catalans, sinó que serviria millor encara al seu creixent enriquiment. Els nostres veïns d'enllà el Pirineu (vegeu el Noticiari), en un projecte de llei recentment presentat, prevenen la creació d'uns Serveis Acadèmics regionals que elaboren el material pedagògic necessari per a una tasca semblant a la nostra. Aquest n'és el camí. Al País Valencià, les nostres entitats culturals, els lingüistes, els pedagogs, tots els intel·lectuals, en fi, que hi estiguen interessats, podrien ben bé posar-se d'acord per a constituir un d'aquests "serveis". Ens recordem, ara, de la Comissió de Cultura de

l'Ateneu Mercantil de València, de la Secció de Cursos de Llengua de Lo Rat Penat, de la Fundació Huguet, de la Societat Castellonenca de Cultura, de l'"Instituto de Estudiós Alicantinos", etc, de moltes editores valencianes, dels nostres mestres, gramàtics i filòlegs... Pensem que una acció eficaç i prompta per a la resolució d'un tan important problema, és factible i indispensable. CARTES... (Ve de la pàgina anterior) rior als altres idiomes, que Déu amb la seva Gràcia féu per a distinció dels homes i terres. Perquè què vol dir ésser valencians? És sols demostrar-ho al camp de futbol, quan l'equip de la ciutat mesura el seu seny esportiu amb el seu contrincant? Crec que no, ja que, si volem ésser-ho, comencem per conrear la nostra veu materna, germana i igual a la dels nostres germans de Catalunya i Mallorca. Quant al capítol de defectes, jo en veritat no en trobe cap; al contrari, sols veig un avanç enorme. L'única cosa que no acabe de comprendre, el perquè del títol GORG. Tindríeu la bondat d'aclarir-m'ho? Moltes gràcies i jiAVANT! JOSEP CASTED TÀRREGA

València, 12 de desembre de 1969 Resp.—Agraïts pel seu interès i la bona opinió sobre la revista. Respecte de la seua pregunta sobre el nom de la publicació, li direm que el vam triar entre molts altres per la seua significació adient (veja l'Editorial del núm. 2), per la seua robusta brevetat i perquè resulta original i inconfusible. Si repassa la secció present de "Cartes al Director" i la dels núms. 3 i 4, podrà llegir diverses i sempre lloables opinions sobre aquest tema del títol de la publicació.

NOTA Dando cumplimiento a lo que se previene en el articulo 24 de la vigente Ley de Prensa, se declara: —Que el propietario de la revista es Juan José Senent Anaya. —Que el capital destinado a la Empresa periodística es de ciento ochenta y cinco mil pesetas, que los pagos efectuados ascienden a ciento noventa y siete mil cuatrocientas cincuenta pesetas y los cobros a ciento cuarenta y nueve mil ochocientas pesetas. Que ha transcurrido poco tiempo para poder determinar si hay beneficiós o pérdidas. •—Asimismo, que, por Orden del Excmo. Sr. Ministro de Información y Turismo, de fecha 28 de noviembre de 1969, los temas que comprende la publicación son los siguientes: Editorial y Cartas al Director; fragmentos, resúmenes, comentarios o reproducciones de publicaciones unitarias o periódicas y de sus autores, y noticias de interès literario, artlstico o científico. o


AVARÍCIA Sospito que deu haver-hi un canvi de "qualitat" en l'índole psicològica de l'avarícia. No puc parlar-ne per pròpia experiència, perquè, sense ser allò que se'n diu un pròdig, no em considero massa dominat per la concupiscència dels béns materials. Però crec que el fet pot deduir-se d'unes quantes observacions òbvies. Aquest curiós pecat capital que anomenem "avarícia" és, si no vaig errat, alguna cosa més que una mera exacerbació dels instints possessoris. Tècnicament, potser sí: potser és això, un apetit desordenat —desordenat, remarcaria un moralista— de riqueses. Malgrat tot, en la pràctica, no acostumem a classificar entre els avariciosos sinó aquelles persones que, a una més o menys espavilada propensió apropiadora, uneixen un sentit voluptuós dels valors econòmics. No sé si m'expresso bé. Penso que no basta l'"execrable fam d'or" per a dictaminar la presència de l'avarícia: cal, de més a més, que l'individu crematísticament famolenc hi tingui una sensibilitat de gourmand. Hi ha gent, molta gent, que es desviu per augmentar la seva fortuna fins a extrems d'estupenda aberració, i tanmateix no gosaríem d'acusar-la d'avarícia. L'afany d'acumular "diners" és perfectament compatible amb una indiferència gairebé anafrodisíaca per la materialitat mateixa del "diner". En general, el gran ric veu la seua riquesa en funció del poder social que li confereix; l'estalvi sistemàtic, mesquí i tot, pot obeir i ben sovint obeeix a un simple esperit de previsió; certs tipus d'empresa capitalista, en els rams de la indústria i les finances, són pures expansions professionals, que creixen

impulsades per la inèrcia dels mecanismes del sistema i en les quals el lucre ja no és més que una conseqüència rutinària; la passió per la propietat territorial, tan característica del món agrari, suposa una voluptuositat també, però projectada sobre les coses —sobre la terra— i no sobre els diners. L'avar, en canvi, es concentra en el "diner": en allò que el diner és en si mateix. És en el diner que polaritza una mena de frenesí sensual. No importa la quantitat: de vegades l'avarícia és exercida damunt cabals francament irrisoris, de tan migrats. Però, pocs o molts, aquests cabals no sortiran mai de les mans de l'avar: ell és un "agarrat". 1 la seva resistència a desprendre's dels diners, en el fons, no s'origina tant en la por a la dissipació o al dispendi superflu, com en l'ànsia de retenir les monedes per a gaudir-les a la seva manera i en tant que monedes precisament. Perquè es tracta, en última instància, del fetitxisme de la moneda. Ignoro que n'opinaran els historiadors: però jo m'imagino que l'avarícia no podia aparèixer com a forma de la conducta humana sinó quan la societat comença a fer intervenir en la vida econòmica un mitjà autònom per a facilitar l'intercanvi de mercaderies, és a dir, la moneda. Abans d'aquest moment, en un àmbit d'economia primària, de permuta directa, i'avar em sembla inintel·ligible. Ni tan sols el sabríem concebre en les primeres etapes de l'evolució posterior, quan —per exemple— "l'home utilitza l'home, en figura d'esclau, com material primitiu de diner". Serà la moneda pròpiament dita, el diner autèntic, sota la seva espècie

4—


metàl·lica i de metall preciós, allò que promourà el vici. Per a l'avar, el diner no és un instrument d'adquisició o de domini, ni un signe neutre del valor econòmic, sinó la realitat absoluta d'aquest valor. I sens dubte tenia —"tenia": en passat— una part de raó, ja que l'or i la plata, al capdavall, han estat durant segles un valor immanent, el màxim valor immanent en el camp de les relacions econòmiques. I és això, or i plata, i or i plata en moneda concretament, el que l'avar vol posseir. En moneda: perquè això suposa per a ell la suprema garantia del metall. La imatge popular de l'avariciós —la fabricada pel folklore, la de la tradició escènica— sol reunir dues notes marginals al que vinc dient: la gasiveria i la usura. D'una banda, és un home reticent davant qualsevol possibilitat de despesa; de l'altra, es dedica a fer préstecs amb rèdits ignominiosos. L'un tret i l'altre tendeixen a destacar en la figura de l'avar unes facetes primordialment susceptibles de ser explotades en una denúncia satírica o dramàtica. "Un dia d'aquests, el barber li havia tallat les ungles; doncs ell va replegar tots el retallets, i se'ls va emportar", diu un personatge de l'Auluiària de Plaute, referint-se a l'avar Euclió. I, descendent en línia recta d'Euclió, l'Harpagon de Molière, a més de ser tan ronyós com el seu predecessor, deixa diners al vint-i-vuit per cent, i encara amb unes condicions supernumeràries ridículament oprobioses. Plaute i Molière feien "comèdies", vol dir-se caricatures: això no obstant, els seus retrats de l'avariciós no són inexactes. Però, més que no pas la usura i la gasiveria, cal considerar com a més "específic" de l'avarícia el patètic fervor amb què l'avar "tracta" els seus diners. Aquesta és la nota diferencial de la figura. En les rondalles tradicionals, en els contes infantils, en la literatura fulletonescs, l'estampa es repeteix assíduament. Hi veiem el vell ambiciós, excitat, somrient amb una punta de bogeria als ulls, en el racó més llòbrec de casa seva, que compta i torna a comptar el seu tresor: palpa les monedes, les acaricia, les contempla, amb una avidesa fixa i insaciable que no hi ha més remei que qualificar de lasciva. ÉS un espectacle sinistre, és clar, i per això, justament perquè és sinistre, massa sinistre, ens sentim decantats a titllar-lo d'inversemblant. Tanmateix, hem d'acceptar-lo no sols com a possible, sinó fins i tot com a lògic. Si no se'ls ha de gastar, els diners, í,què voleu que en faci, l'avar? Mirar-los i tocar-los amb aquella "delectació morosa" que censuren les persones severes: mirar-los I tocar-los per sentir-se'ls

seus amb una forma de propietat libidinosa i efusiva. Ja sabeu què feia el senyor Grandet, a les acaballes de la seva vida. "Eugènia li apilotava lluïsos sobre la taula, i el bon home passava hores senceres amb els ulls clavats sobre les monedes, com les criatures que, en començar a veure-hi, contemplen estúpidament el mateix objecte. Grandet, com una criatura, somreia d'una manera que feia pena. 'Això em retorna', exclamava de vegades amb una mena de beatitud." I aquesta beatitud era l'avarícia del boter de Saumur, i no la seva coquineria en escatimar el menjar a la família ni les seves martingales per eixamplar-se el patrimoni. Baizac ho endevina. El malalt que, amb la mirada extàtica, s'enlluerna davant el munt de lluïsos refulgents, és l'avar per excel·lència. I trobo ben significatiu —tornant ara al punt de partida d'aquesta nota— que papà Grandet sigui l'últim avar vertader que registra la literatura moderna. Grandet viu en una època —primer terç del segle XIX— en què ja no resultava fàcil ser avar. La seva fortuna, bàsicament, està constituïda per immobles, hipoteques, negocis, paper de l'Estat. Naturalment, la moneda metàl·lica —de metall noble— es mantenia encara en una plenitud de vigència indiscutible. Però el capitalisme prenia volada i la trama del joc econòmic es feia més complexa. Grandet veu com creixen els seus milions, però aquests milions no se II tradueixen en peces d'or. Baizac, al llarg de la novel·la, insisteix a subratllar el neguit que té constantment alterat el seu personatge: un desfici taxatiu per haver monedes d'or. L'or és l'obsessió que l'atabala, que li fa perdre els estreps, que li proporciona les úniques delfcies. Cada cap d'any, Eugènia, la filla, havia de mostrar als pares els diners que, per un motiu o altre, Grandet II donava i que ella havia de servar religiosament: l'exhibició familiar de l'or de la noia —monedes triades, fermes— era la gran festa de l'avar. Això encara era factible en temps de Grandet: no ho seria tant a mesura que el segle avancés. Un Grandet de cent anys més tard —posem de les vigílies de la guerra del catorze— hauria hagut d'acontentar-se amb una moneda menys temptadora: amb els bitllets de banc. L'or —l'or en moneda de curs normal— tendeix a fer-se fonedís. 1 després, la plata, que no per secundària deixaria de tenir els seus al·licients. I aquí és on hauríem de preguntar-nos si l'avarícia no haurà sofert, simultàniament, algun canvi en la seva —diguem-ne— estructura psicològica. ^Continuaria tenint la mateixa "qualitat",

5—


doncs, si l'or i la plata són substituïts pel paper? Quan els dirigents de les finances públiques, per exigències intimes de la situació, retiren els diners de metalls preciosos, i fan circular en lloc seu uns documents impresos d'estricte valor fiduciari, equina possibilitat de gaudi sensual li queda ja, a l'avar? Cal convenir que també deu fer goig, una bona pila de bitllets; però entre els antics lluïsos rutilants i els moderns papers tipografiats hi haurà sens dubte, una diferència decisiva, als ulls —i als dits— de l'avariciós. La cobdícia, la seva cobdfcia, en surt frustrada en l'aspecte més delicat. També els bitllets són "diner": l'avar no posa això en qüestió. Només que són uns "diners" desproveïts de consistència material: incapaços de ser físicament posseïts— com unes cartes d'amor, en comptes de la presència tangible de l'amant. És evident que encara podem imaginar-nos el vell —l'avar, ens el representem sempre vell, segons mana el tòpic—, les facciones contretes i les pupil·les brillants, que fulleja 1 manucleja un feix de bitllets, satisfet del tacte i del soroll. Ens el podem imaginar, però amb dificultat. No hi

creiem gaire. Els rics en bitllets, contemporanis dels bancs, solen utilitzar els comptes corrents. I la cosa no acaba ací. Els grans cobdiciosos d'avui dia, ja ni tan sols tenen el recurs de passejar els dits sobre els bitllets, sí no és en quantitats de costum domèstic. Els xecs, les accions, les xifres escrites damunt documents subtilíssims, constitueixen per a ells la riquesa. Al ric actual, la riquesa li arriba exclusivament a través de referències simbòliques. Nombres i firmes: i això és tot. £l es pot ser avar encara, en aquestes condicions? Ho dubto. En tot cas, donant per fet que sí, hauríem de concloure que l'avarícia, a les hores d'ara, s'ha fet —passeu-me el mot— algebraica. Ei plaer —que de plaer es tracta— derivable de la possessió del diner, no serà ja un plaer sensual, com en l'època que corria l'or: serà, sí molt convé, un plaer restringidament intel·lectual. i\ valdrà la pena que seguim anomenant-lo "avarícia"? Ai, Mare de Déu, quin problema! JOAN FUSTER (Del llibre "Diccionari per a ociosos" —206 pàgines. Preu: 100 ptes.)

El diccionari Albertí, sempre bo, ara considerablement millorat: resum gramatical, índex de noms propis, suplement de noms geogràfics, llargues sèries de sinònims, modismes.

1.183 pàgines, relligat en tela, mides: 22 x 15 cms., preu: 500 ptes.

— 6—


ADAM Segons el Gònesi, el primer home creat per Déu amb fang i col·locat al paradís terrenal o edèn, d'on fou expulsat juntament amb la seva muller Eva per culpa d'haver desobeït Déu, que els havia prohibit de menjar la fruita de l'arbre del bé i del mal. L'avenç aconseguit pels estudis bíblics permet d'afirmar que el mot Adam designa, a la Bíblia, l'espècie humana i el primer individu d'aquesta espècie. Hi ha una relació entre els mots Adam i adamah ('terra'), anunciada ja per l'autor bíblic, i així interpreta la natura de l'home pel seu nom: pel seu treball l'home és destinat a la terra, í aquesta és el símbol de la seua natura. El primer sentit de ia paraula Adam és col·lectiu: en el primer home és concentrat tot el que hom anomena humà; és una personalitat corporativa. La història del primer home, al Gènesi, és presentada sota una forma etiològica que permet de descobrir la importància d'Adam per a tots els altres homes, especialment per als d'Israel; d'aquí que el Gènesi digui que la semblança d'Adam amb Déu passa a Set, i les llistes de patriarques prossegueixen a través de Noè i de Sem fins a Abraham. L'Adam complet enclou els conceptes d'home i de dona: aquest aspecte bisexual no significa pas que hom defineixi el primer home com un ésser androgin, sinó que la unió de l'home i de la dona és considerada com a constitutiva de l'espècie humana. El Nou Testament presenta Adam com a avantpassat

de Jesús: l'arbre genealògic de l'evangeli de Lluc és la conclusió crlstològica d'una línia que comença al Gènesi. L'apocalíptica jueva s'ocupa extensament d'Adam: l'apocalipsi d'Esdres, tot i reconèixer que Adam pecà, afirma que els altres homes són culpables per les pròpies faltes, cadascú és Adam per a ell mateix; Filó d'Alexandria distingia dos Adams: el primer Adam era solament un esbós, un ésser inferior, totalment absorbit pels instints de procreació i conservació, encara no era un home; el segon Adam, en canvi, a qui Déu dóna una opció moral, és l'home autèntic. Hom troba alguna cosa d'aquesta doctrina filoniana en Pau, que veu en Adam un tipus imperfecte del Crist. Destaca el paral·lelisme i la correlativa oposició entre Adam i el Crist, i així parla del "primer home", Adam, i del "segon home", el Crist. En la tradició sinòptica, hom toca també el tema dels "dos Adams": l'evangeli de Marc presenta Jesús vivint entre les bèsties salvatges, les mateixes que, segons la literatura apocalíptica, respectaven Adam, però a diferència d'Adam, el Crist reïx en la prova; a l'evangeli de Lluc, Crist és anomenat fill d'Adam i, alhora, és presentat com a vencedor de la temptació messiànica. FREDERIC RAURELL ("Gran Enciclopèdia Catalana",

V. I, pàgina 153)

ALS SENYORS SACERDOTS

Mn. VICENT SORRIBES, Rector de Rocafort; Mn. FREDERIC MOSCARDÓ, Prevere, Trinitaris, 8, València, i Mn. LLUfS ALCON, Oficial de l'Administració Mutual del Clergat, Palau Arquebisbal, València, tots tres Professors diplomats de Llengua Valenciana, s'ofereixen als seus companys en el ministeri pastoral, per tal d'ajudar-los a aprendre de llegir i escriure correctament el nostre idioma. Amb tal finalitat, organitzen un Curset de Valencià, per correspondència, gratuïtament. També, i amb el bon desig d'adquirir un coneixement més profund de la llengua —molt útil i necessari per a la missió pastoral del Clergat valencià—, poden els inscrits fer els Cursos de Gramàtica de Lo Rat Penat i obtindré el Títol de Professor. Els textos a utilitzar seran: "Gramàtica Valenciana", de Carles Salvador, "El Valencià en 20 lliçons", de Montsià, i el "Curso de Lengua Valenciana", d'Enric Valor. -i


L'AJUDA És de nit. Alguns dels llums que surten de les finestres i que es reflecteixen damunt les parets i l'asfalt humit dels carrers han començat a apagar-se. És l'hora que alguns aprofiten per anar al llit, prematurament, sense deixar temps que s'acompleixi la digestió. D'altres, però, mentre la dona o el servei renten els plats, s'estan tranquil·lament asseguts i deixen lliscar el temps, en espera del moment oportú d'anarse'n a dormir. N'hi ha alguns, però, que potser no tindran descans en tota la nit. El trànsit dels carrers ha disminuït. Els vells tramvies s'arrosseguen encara i deixen anar uns grinyols feixucs que tenen tant de queixa com de lassitud. De tant en tant, però, trenca l'endormiscament un vehicle que passa amb brogit, anunciat el seu pas per l'avís d'una sirena estrident. Al costat de la cruïlla, a la planta baixa de la casa solitària, hi ha un bar. Un parell de persones hi maten el temps en la mica de terrasa que hi ha a la vorera, i beuen uns gots de cervesa. Se senten atrets per aquell anar amunt i avall dels cotxes de la policia. —Van esverats, aquest vespre... L'altre home triga uns quants segons a contestar. No sap què dir. Pensa, però no ho veu massa clar. Ho diu: —No ho entenc... L'interlocutor insisteix: —Potser tenen por... Ara contesta més de pressa, per allunyar aquella impressió: —De cap manera! De què vols que en tinguin? No veig per què ho dius, tu, això... L'home continua parlant, perquè li barrina per dintre alguna idea que no acaba de prendre una forma concreta: —Potser empaiten algú... El diàleg es fa més viu. Les frases es tallen sense acabar. Es prenen mútuament la paraula. —No voldria ser jo el qui empaiten, perquè... —No caldria sinó! Ni jo! Però, de totes maneres, no deixa de ser trist això de ser empaitat... —S'ho busquen ells! A mi no m'empaitaran mai... —Aquest, no... —Què vols dir? —Que aquests no t'empaitaran a tu, però si...

—No pot ser això! I estic dispost a pagar perquè no passí res! No es pot trencar aquest ordre! Callen una mica més. —Si em poso al lloc de! perseguit... —Falòrnies! No m'ho puc imaginar de cap forma. HI ha un ordre. Jo el respecto. El qui no vulgui acceptar, que s'atingui... —Però l'home és un ésser dotat de... —Romanços! Nosaltres vivim, és veritat o no? No hem d'aspirar a res més. Amargats que són... Intrigants! —Però... Les paraules es perden uns segons, perquè el tramvia ara tomba i, abans de prendre decididament el carrer ample que ve després, ha de disminuir la marxa mentre les rodes xerriquen dolorosament per l'esforç a què les sotmeten els frens i les vies, totes corbades. El vehicle gairebé va buit. De la porta del remolc destaca la silueta jove d'un home, el qual, amb un paquet a la mà, s'agafa estretament amb l'altra a la barra de la porta. De sobte, com si aquell fos ei moment esperat, salta i cau damunt l'asfalt, on queda fent tentines, sense acabar de trobar el punt d'equilibri necessari per a mantenir-s'hi com cal. Una vegada ja s'hi sent adaptat i comença a caminar amb fermesa, es dirigeix a la vorera on hi ha el bar. Abans d'arribar-hi s'ajup i llença dintre el forat de la claveguera el paquet que portava a la mà. Ho ha fet de pressa, amb llestesa, però el gest no ha passat desapercebut dels dos homes que prenen cervesa a la terrassa del bar, els quals han parat de parlar per contemplar amb atenció els moviments del jove. Aquest, una mica abans d'arribar al bar, sembla indecís. Ha escurçat el pas i en ser davant de les taules dubta una mica. Tornen a sentir-se els xiscles de les sirenes que s'apropen pel cantó d'on venia el tramvia, i el jove es fica decidit al bar. Així que acaba d'entrar-hi passa un altre cotxe de la policia rabent i tomba per la cantonada. Els dos homes de la terrassa s'estan uns minuts sense dir res. Tots dos mediten. Per fi, amb un fil de veu, reprenen la conversa: —Què et sembla, el busquen a ell? —A mi no m'interessa gens ni mica, però em penso que sí... —L'havies vist mai?

8—


—No, no és del barri... —Així és ell el qui busquen. T'hi has fixat? Ha llençat un paquet a la claveguera... —T'asseguro que no m'interessa. Tant de bo s'escapi! —I ara! Quina manera més perillosa de pensar! Si l'empaiten, senyal que és un malfactor. —No seria el primer que no ho fos! —Jo crec que, més aviat, quan tornin a passar hem de fer senyals perquè s'adonin que és aqut dins i que l'empresonin. —I ara! —Sí, home, si! ÉS per al nostre bé. Imagina't que ara surt i comencen a disparar... Som al mig... Ens tocaria rebre... —I si l'ajudàvem? —Ets ben boig! No saps qui és i el voldries ajudar... —Si fos un lladre, no es prendrien tanta molèstia... M'agradaria de veure què fa aquí dins... Es va aixecar a poc a poc i va mirar de cua d'ull què passava dins de l'establiment. No hi havia ningú al taulell, on es veia, només, una copa de conyac acabada d'omplir. Va deduir que el jove era als lavabos. Entrà i es dirigí a l'amo, que rentava uns gots. Va pagar. —Ha entrat un xicot, ara, oi?

—Sí, és al lavabo. —Quina pinta té? —És jove. Distingit. Però quan ha entrat semblava que les passava negres. Feia cara de patir... Ha demanat un conyac i sense tastar-lo ha entrat al lavabo. Ja pots comptar què li passa: els joves d'avui no tenen el tremp de les nostres generacions. L'estiu els atueix: beuen coses fredes i de seguida agafen una descomposició de ventre... Tots dos es van posar a riure. L'amo, sorollosament, mentre l'alíre ho feia per seguir la veta. De seguida parà, perquè per terra, al costat de les clofolles de gambes í dels residus que s'havien acumulat durant tot el dia, havia vist unes taques vermelles, rodones, fresques... Va fer encara una mica de temps, fins que va veure sortir el jove de dins els lavabos. Llavors s'acomiadà de l'amo del bar: —Bé, ja és massa tard. Adéu-siau! Sort que visc aquí mateix, a l'escala, perquè ara em faria molta mandra haver d'anar lluny... Va dir aquestes darreres paraules en veu molt alta, perquè el jove el pogués sentir, i després afegí: —Bona nit!

—9

A fora, l'altre l'esperava impacient. Quan el va veure, preguntà: —Què? Què t'ha semblat? —No. És un xicot que anava al tramvia i ha agafat mal de ventre. Quan ha vist el bar ha saltat I prou... —Vols dir? —Ja ho crec! —Però, i el paquet que ha llençat? —Noi, no li he preguntat res... Pot ser qualsevol cosa... Van sortir de la terrassa que formaven les taules i les cadires i anaren caminant, amb recança, com si volguessin veure una altra vegada la cara d'aquell xicot. S'aturaren a la porta de l'escala que hi havia allà mateix i el van veure sortir. Els va passar per davant. Caminava amb més seguretat que abans, però ho feia més a poc a poc. Cada vegada que posava un peu a terra, ho feia amb consciència. Ja s'havia fet una mica enllà, per la mateixa voravia, quan els dos homes s'acomiadaren. El que havia entrat dins el bar a observar, un cop tingué la porta oberta, restà uns minuts parat. Mirà amb recança com s'afuaven les dues siluetes. L'altre home del bar, però, caminava més de pressa i va passar davant el jove del tramvia. L'home s'aturà davant la porta d'una caseta de planta baixa que tenia un petit jardí a l'entrada. Butxaquejà i obrí la porta del jardí. En aquell moment se sentí una altra vegada l'esgarip de la sirena. L'home va sentir uns passos que s'apropaven. Es tombà quan ja anava a tancar la porta del jardí. Es trobà al damunt el jove del tramvia. —Entreu! No digueu res! Mentre deia això, ja havia empès la porta del jardí i es trobava dins, junt amb l'home. Aquest intentà rebutjar-lo, però el jove l'empenyé cap a la porta de la casa, mentre li deia, dominador: —De pressa... Obriu! Ja us ho explicaré tot! L'home, sorprès, actuà d'esma. Quan intentà lluitar ja eren tots dos dintre la casa i la porta es tancava darrera seu. El soroll de la porta que es tancava coincidí amb el xiulet estrident localitzat davant mateix de la casa. Després, passà de llarg. De dins se sentí una veu de dona: —Ets tu, ja? L'home no sabia si havia de respondre. Mirava el jove i cada vegada semblava més indignat. No s'atrevia a abraonar-se-li perquè el veia més fort i el suposava armat. Es va encendre el llum del passadís i la veu de la dona sonà més propera:


—Què passa, que no entres? S'obrí una porta i aparegué una dona encara jove, que va fer un xiscle. Anava en combinació. Va fondre's de seguida. El jove s'explicava: —No ens costarà d'entendre'ns... Tots dos parlem de la mateixa manera. Serà més fàcil que us feu càrrec de la meva situació... Va contreure la cara amb un espasme dolorós que l'obligà a fer una ganyota. Continuà: —Sí, em persegueixen. Tot aquest concert, me'l dediquen només a mi. Hauria pogut fugir d'aquest sector, però he d'esperar que els meus em passin a recollir. Només us demano una cosa: que em deixeu quedar fora al jardí, amagat darrera la tanca, amb la porta ajustada. Quan vidran els qui espero, sortiré i me n'aniré per sempre... La dona va tornar a sortir, ara amb una bata posada al damunt de la roba interior. Intentà disculpar-se. —No sé per què fas aquestes coses! Sempre et dic que quan vinguis amb un amic m'avisis... —i dirigint-se particularment al jove, amb un somriure deliciós, afegí—: Però no s'estigui aqut dret. Haurà de disculpar el meu marit... Van entrar a la saleta. Tot respirava confort. En uns prestatges es distingia un moble bar molt modern i un altre moble tocadiscos i televisor. Aquest era engegat. El jove no va voler allargar l'equívoc i parlà: —Senyora, m'haurà de perdonar, ja que m'he introduït en aquesta casa sense comptar amb la voluntat del seu marit. He de fer temps per esperar que em vinguin a buscar... L'home s'apropà a la seva dona i l'enllaçà, més que per protegir-la, per sentir-se ell mateix ajudat. Va dir: —Sou un malfactor. Sortiu ara mateix d'aquí! —Em persegueixen per defensar el que és meu, i el que també és vostre... Volen acabar amb nosaltres... —Romanços! Jo no tinc res a veure amb tot això! A mi ningú no em persegueix. Ningú no em vol mal, a mi! —Ja comprenc... —va mirar a poc a poc tota la saleta—. Viviu massa bé... No sabeu que, ara mateix, milers de persones pateixen... —Tinguessin ganes de treballar...! Uns ganduls, són! Això, uns ganduls! La dona es mirava el jove amb atenció. Després va fer: —Però no el podem deixar marxar així com

així... Ell deu ser allò que en diuen un idealista, oi? Bé hem d'intentar alguna cosa per ajudarlo... —Ets ben boja! No saps a què t'exposes! Que surti d'aquí, de seguida. Ens compromet. Si arriben a saber que ha estat aquí dins, a casa nostra, ens mataran a tots... I tu seràs la primera de passar per la pedra. —No siguis ridícul! Mira, ell vol únicament estar-se al jardí... Que s'hi estigui! Com heu deixat la porta? —La del jardí, oberta... —Perfecte! Tu t'has deixat la porta oberta... Un oblit. Petit. Sense importància. Ell ho ha vist i s'hi ha ficat dins. Tot correcte. Passen els seus amics, surt, puja dalt el cotxe i ja s'ha acabat tot... Jo vigilo darrera els vidres i quan el veig sortir baixo al jardí, tanco la porta del carrer i no ha passat res. Què et sembla, això? L'home anava a rondinar, però ella li estreny el braç amb força. Com una pessigada. Ell no entenia on volia anar a parar. Se la mira als ulls. Ella ho demana dolçament. L'home rondina: —Si tu ho vols... No hi ha més remei... El jove i la dona canvien una mirada d'intel·ligència. Ell se sent envoltat càlidament per un esguard afectuós. Després, encongit darrera la tanca del jardí, el jove mira enrera i la veu, sempre somrient. Ella, quan es va assegurar que el jove havia assolit la seva posició fora al jardí, indicà al marit que tanqués la porta de la casa ben tancada. Quan el marit tornà, deixà anar penjaments contra la seva dona, que l'havia embolicat en un afer tan desagradable i perillós. Ella se'l mirà de cap a peus amb menyspreu: —Ets un estúpid que no comprèn res! Com ell, també... Ara ja ens hem deslliurat d'ell. Ja el tens fora de casa, que era el que volies, i,Què esperes per trucar a la policia? L'home se la mirà embadalit. Calia reconèixer que la seva dona era intel·ligent. Quan acabà de parlar per telèfon, es dirigí a la finestra. Ell també va somriure en direcció al jove i el saludà amb la mà. El jove, de fora estant, els tornà el somriure, agraït. A fora se sentien novament les sirenes. JOAQUIM CARBÓ (Del llibre de contes "Solucions provisionals" —212 pàgines. Preu: 95 ptes.)

-10—


Per una teoria de la nació

de Robert La font

Col·lecció LLIBRES A L'ABAST. Edicions 62. Barcelona, 1969. 225 pàgines. Preu: 190 ptes.

Robert Lafont, professor de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de Montpeller, actualment director de la revista "Viure" i Pre sident de l'Institut d'Estudis Occitans, a part de la seua important obra poètica, de teatre i de prosa en llengua d'Oc, ha consagrat a l'assaig històric una bona part del seu esforç intel·lectual. Amb un esperit crític rigorosament modern, aborda els problemes o millor dit la problemàtica de l'Estat francès quant a la seua dinàmica interna en "La revolution regionaliste" (recentment traduïda al català) i quant a la seua relació amb les nacionalitats que enclou i amb les nacions que han estat objecte de la seua projecció colonitzadora, en l'obra que oferim avui a la consideració dels nostres lectors, "Sur la France" en el seu original i PER UNA TEORIA DE LA NACIÓ (títol més precís i suggestiu) en la versió catalana. Tot i la curiositat que pot despertar en tots nosaltres un estudi històric solvent sobre la constitució de l'Estat veí, que inclou una regió del nostre domini lingüístic en el seu territori, encara trobaran els nostres lectors més interessant la seua doctrina terminantment fonamentada i aclaridora sobre el concepte de nació. Com a mostra, reproduïm un extracte del capitol I, que l'autor designa "Sobre els dos tipus nacionals":

EL CONCEPTE DE NACIÓ

de les contingències històriques o geogràfiques que pesen sobre l'autor? Renan, en la seva conferència de Hom pot parlar de la nació en termes de convicció, d'afecte, de servei. l'11 de març de 1882, es pensava haver Aquest és el costum en els homes polí- resolt el problema de la nació. De tics i en els educadors dels pobles. És fet, la seva crítica de la ideologia alemolt més difícil, encara que no ho sem- manya, que es nodria aleshores de bli, de parlar-ne en termes d'anàlisi. Herder, Fichte i Humboldt, és ben fonaCertament, les definicions del fet nacio- mentada. És veritat que els quatre elenal són abundoses. Però, in'hi ha una ments al·legats per l'escola germànica de sola que pugui ésser considerada —la llengua, les tradicions, la raça, absolutament generalitzable, despresa l'Estat— no són pas tots ells uns cri-11— Nacions primàries


teris ben clars, i no es manifesten pas conjuntament arreu on hi ha un existent nacional. i,Però els criteris del mateix Renan, valen alguna cosa més? Semblen lligats a la realitat francesa fins al punt de no ésser aplicables a gairebé cap d'altra. El "consentiment actual, el desig de viure junts" no és altra cosa que el contracte nacional concertat durant la Revolució Francesa i els efectes del qual atenyen i envolten el pensador recentment esdevingut republicà. La "possessió en comú d'un ric llegat de records" respon a l'exaltació de les velles glòries pels historiadors francesos romàntics. La crida del futur, aquella "voluntat de continuar per fer valer l'heretatge que hom ha rebut indivís", expressa l'ideal jacobí del cos nacional indiferenciat així com la plena salut d'una nació que no accepta la nafra que porta a l'est i que ha emprès ja els camins de l'expansió colonial. Aquesta definició és la de la nació francesa de 1882. En aquest punt de la història, i a França, tot passa com en d'altres temps i en d'altres llocs, segons l'extrapolació ideològica habitual en les societats: conscients de llur originalitat i de llur identitat, es pensen que l'experiència llur és universal i hi comprometen el futur humà. La definició de la nació intervé sempre al moment que la nació comença d'existir o existeix ja com a realitat viscuda. No és mai pura perquè no és mai general, situada per damunt de les contradiccions i les polèmiques. Ve sempre en ajut d'un èxit històric. No hi ha cap veritable teòric de la nació: només nacionalistes. El poble conquereix, la ideologia justifica. Així s'explica que l'organització de les Nacions Unides aculli avui un tal caos de construccions nacionals: nacions velles bastides entorn d'un llarg procés històric de centralització estatal i d'imperialisme, nacions ètniques sortides de les guerres d'independència de! XIX, nacions polítiques i nacions poüètniques, joves nacions d'Àfrica i d'Àsia que erigeixen en consciència d'identitat nacional les fronteres capri-

ciosament traçades suara per les potències colonitzadores. Si hom passa de l'una a l'altra, un sol element resta estable: l'Estat, sigui quina sigui la seva forma política, és l'únic criteri comú. Hom confon l'ideal nacional amb l'aspiració a l'autonomia estatal; l'hora de la independència nacional és l'hora del reconeixement d'un Estat. Així l'ONU, sancionant el pensament nacional, no sanciona res més que el reeiximent històric. Res no pot fer que la minoria nacional i el poble colonitzat assoleixin l'estatut nacional abans de l'hora que hauran arrancat, a còpia de lluita, la constitució d'un Estat. Durant el període en què la minoria no és més que una ètnia regional i el poble colonitzat una població rebel, res no és segur; totes les opressions, totes les confusions són possibles. Tal és l'única realitat viscuda, a escala nacional. Nogensmenys, tothom s'adona que l'Estat no és més que un accident i que la nació està assentada més profundament, sobre les estructures de la història i no en els seus efectes. De manera que la mala traça de les definicions no pot ésser considerada com un argument redhibitori. Cal assajar una definició de la nació que no sigui la de l'Estat. El nostre esforç es definirà així: voler comprendre una altra vegada, sota la proliferació dels tipus nacionals, el pensament subterrani que els explica i que ells sens dubte falsifiquen realitzant-lo a través dels incidents de la història. La nostra curiositat, en aquest estudi, s'interessa per una estructura elemental i simple del fet nacional; el fet de l'Estat hi és considerat com el punt exterior a les estructures, el punt que les complica i d'on ve la confusió. * * * Si ens remuntem al debat de Renan i dels pensadors germànics, la contradicció, que és ben difícil de reduir, esclata. El lligam de les dues concepcions nacionals és precisament l'Estat. Traguem-lo de les nostres perspectives:


resulta que d'una banda la nació es defineix per tot de components, llengua, raça, tradicions, independents de la voluntat dels nacionals, i de l'altra banda hi ha consentiment al present, fidelitat al passat, desig de futur, és a dir, tria i voluntat. La nació dels ciutadans s'oposa a la nació "biològica". Nosaltres acceptem aquesta dualitat. No es manifesta més que molt imperfectament realitzada en el món de les nacions reconegudes com a tals; no és pas menys clara a nivell d'una anàlisi fonamental. Per a més claredat, encara, separarem al màxim els dos pols que acabem d'examinar. A l'origen del primer tipus nacional, hom se sent temptat de posar-hi l'element més biològic de tots, la raça. Una nació s'oposaria a una altra per una pigmentació de la pell de certs homes, una morfologia corporal, un color dels cabells o dels ulls, o qualsevol altre heretatge genètic com ara l'abundància en una població donada de tal o tal grup sanguini. Però tot seguit neixen les dificultats. Cap raça no coincideix amb una nació. De la divisió tribal ençà, els grups humans s'organitzen a l'interior de les races. Si es volen superposar les dues realitats, una d'elles serà, en el millor cas, com la divisió de l'altra. Pel que sembla, el sentiment de diferenciació es riu de les identitats biològiques. La història ha vist desencadenar-se les guerres entre homes d'una mateixa raça tan sovint com entre homes de raça diferent. A Europa, zona de naixença del pensament nacional, cap raça pura no és admissible per a un savi, per molt que escruti el passat. Vet aquí una altra dificultat. Tota nació reposa sobre una barreja de races: nació grega de l'antiguitat, nascuda de la barreja dels indoeuropeus conqueridors i els aborígens mediterranis, ben barrejats també; nació grega moderna enriquida amb aportacions racials múltiples, eslaus, llatins, turcs, etc. Totes les nacions llatines d'Europa perpetuen una fusió de l'element llatí amb poblacions anteriors, celtes, ligurs, iberes; després una fusió

de la nova realitat amb l'element germànic. I encara vindrien a sumar-s'hi els jueus, els àrabs i tants d'altres. La nació anglesa ha fos en si mateixa les onades successives d'invasors de l'illa: pictes hipotètics, gaèl·lics del segon mil·lenari, bretons del primer, llatins, jutes, anglesos, saxons, normands, i aquests eren ja germano-llatins. Buscar en la raça una base biològica de la nació és una il·lusió. En un

moment donat de la història una barreja de poblacions, realitzada i estabilitzada, ha esdevingut un fet primer, gràcies al qual tot d'homes adquiriran la consciència de llur unitat de grup. Es tracta d'un fet de consciència col·lectiva, de cap manera un fet físic. Per aquesta raó convindria de generalitzar el terme d'ètnia, que, científicament utilitzat, podria prestar grans serveis. L'ètnia és contradictòria a la raça. Neix en la història, sota una claror de nova aurora, quan un grup humà desdenya la multiplicitat deis seus orígens, oblida les migracions que l'han constituït i les guerres anteriors a una fusió. El signe segur de l'ètnia és la seva llengua. La llengua perpetua el doble 13—


caràcter del poble conscient de la seva identitat. És alhora el resultat de les mescles antigues i una estabilitat d'identitat. Quan, per dessota de! llatí oficial, el fruit de la contaminació del baix llatí, dels substrats regionals i de l'onada germànica hagué assolit, en algunes zones, homogeneïtat i estabilitat, les ètnies modernes d'Europa havien nascut. Cal renunciar també a bastir un argument sòlid amb els parentius lingüístics. Allò que caracteriza el sentiment nacional naixent, és la distància guanyada sobre els existents anteriors, la soca familiar compresa. No té gaire importància que el català, l'occità i el tosca siguin llengües del mateix origen i que hagin restat molt pròximes, fins al punt que la intercomprensió existeix gairebé entre elles. De cap manera no són reductibles a una base comuna. Cadascuna ha desenvolupat per si mateixa, una visió autònoma, que és l'unica que importa als qui se'n serveixen. Sense aquesta visió, tendirien a fondre's altra vegada en llurs límits o en les coincidències de lliure ús, cosa que no és pas el cas. Però si la llengua retalla el seu domini del de les seves veïnes i germanes, en aquest domini s'hi concentra. La consciència ètnica no admet que la identitat lingüística es dissolgui. El perill en aquest cas és el dialectalisme, estat natural tanmateix de tota llengua. És possible que als ulls del lingüista professional, familiaritzat en els fets de les isoglosses, la unitat d'una llengua sigui una aproximació i sovint una aproximació dubtosa: en una enquesta sobre el terreny no ateny res més que una marqueteria de parlars. Però la llengua existeix, sota els parlars, a través d'ells. Meillet li donava una existència objectiva avançant el criteri d'intercomprensió. La llengua comuna existeix mentre els qui se'n serveixen es comprenen: cessa d'ençà que aquests tenen necessitat d'un intèrpret o de modificar greument llurs usos respectius. Criteri de gran valor, però que cal ablanir. Car hi ha aquelles llengües autònomes que són transparents l'una per a l'altra. Hi ha també parlars isolats, que hom no

sabria excloure d'un conjunt, per bé que un accident fonètic devastador ha estat suficient per a fer-los incomprensibles a poques dotzenes de quilòmetres del lloc on són parlats. La llengua és un fet d'una bella solidesa, però no té pas la regularitat i la claredat d'un fet matemàtic. En definitiva, és a la consciència d'identitat que cal referir-se: hi ha llengua quan hi ha (o quan hi ha hagut, car —ja ho veurem— això es perd) acord massiu dels usuaris sobre llur identitat lingüística. Direm, doncs, que l'ètnia es funda, no sobre el fet brut de la llengua, sinó sobre el sentiment lingüístic. L'ètnia es pensa a través del llenguatge, es contempla en aquest mirall consuetudinari que li retorna la imatge simplificada. Així definim l'ètnia. Això és la nació? No ho creiem pas; com a màxim, una pre-nació, una nació potencial, allò que alguns en diuen una nacionalitat. Per a assolir la nacionalitat, cal, de més a més, afegir a l'ètnia lingüística una forma original de civilització que permeti a la massa humana, no solament de sentir, sinó de viure socialment un destí de comunitat. Costums que no són els dels veïns: maneres sexuals, familiars, escala de valors morals. La religió sobretot ha representat per a les ètnies el paper de revelador nacional; que hom pensi en la importància del cristianisme en el sentiment nacional dels eslaus i dels grecs sota l'imperi turc; en la del catolicisme en els polonesos sotmesos a la russificació; en l'islamisme dels algerins. La raó religiosa pot molt ben desaparèixer o empal·lidir després de la independència. Ha fet el seu paper. L'ètnia ha après per ella a pensar-se com a nació. En d'altres regions, les institucions jurídiques poden fer un paper semblant. Aquest cas es donà a Catalunya a finals de! segle XIX. Aquest fet de resistència ens ajuda a dibuixar un tercer element, històricament perceptible, i que funda la nació: l'existència d'una élite d'homes que pensa l'agrupament humà, no pas en termes instintius i sords, com la massa del poble, sinó en definicions clares. Que tals definicions siguin mistificades

-14-


per !a pertinença social d'aquestes éli- seva existència, la revela com a tal, tes, clergat, alta noblesa o terratinents, n'afavoreix l'evolució, n'ultima l'aspecte burgesia capitalista o petita burgesia, té històric. poca importància, si es tracta del fet Aquesta nació l'anomenarem primànacional brollant de la història. Fetes ria. Aquest qualificatiu s'explica perquè amb arguments intel·lectuals, són clares a partir d'un cert moment la mescla de d'afirmació. Té poca importància també poblacions ha esdevingut un fet primer, que aquestes élites siguin formades per per mitjà del qual tot d'homes adquiridesarrelament per un Estat ètnicament ran una consciència de grup. opressiu, que llur cultura sigui al·lotòNo essent primordial, sinó primària, gena a llur ésser. Sentint dolorosament aquesta nació tampoc no és immortal. aquest arrencament i tendrament llur N'hi ha prou que un dels seus tres eleorigen, assumeixen la càrrega de man- ments constructius s'afebleixi perquè tenir tal com poden fer-ho, la nació en entri en decadència i s'encamini cap a la seva continuïtat (clergat grec cons- la desaparició. Generalment la necrosi tantinopolità) o de desvetllar-la per a segueix el camí invers de l'elaboració. una nova aventura (totes les burgesies La traïció de les élites, llur assimillació nacionals d'Europa al segle XIX, d'Àfri- irreversible per una altra nació pot molt ca al XX). ben produir-se. Si el desvetllament no Són aquestes élites les que donen intervé molt de pressa, el mal ateny als elements abans enunciats una forma l'estructura inferior. La nació sense superior i lúcida. S'emparen del llen- consciència protegeix malament la culguatge de la comunitat i el modelen tura tradicional. Acaba per perdre-la. segons l'escriptura; transformen allò que Aleshores no es rés més que una ètnia era sentiment obscur i espontani en una senyalada només per la llengua, la qual, realitat segona, però directiva, de tota privada de justificació superior i de conconsciència d'aleshores endavant: la tingut tradicional, no triga pas gaire a llengua escrita unificada. S'interessen ésser menyspreada i a morir. Així morí per l'originalitat d'una civilització per la nació gal·la, en sis segles com a màtreure'n un esquema institucional. Ho xim. Els romans li destruïren les élites fan amb més o menys encert; de llurs que resistien, o les assimilaren. La civierrors i de Murs esclavatges ideològics, lització gal·la, d'altra banda molt poc en depèn la sort de la nació, sempre capaç de defensar-se havent estat privapoc o molt travada més enllà de! seu da del sosteniment de l'escriptura, fou alliberament. Però el poble al qual tot seguit foragitada de la massa popuapel·len, que els parla, no sabria impe- lar. La llengua, al seu torn, morí. dir-se de seguir-los, lliure d'ultrapasUn cop morta la nació gal·la, els dessar-los més endavant, quan s'haurà facendents dels defensors de Gergovie i bricat per si mateix d'altres minories d'Alèsia no poden vibrar amb els reescollides. cords cruels més que a través del ve! Resumim: la nació que acabem de d'una reconstrucció nacional i de !'esdefinir és un fenomen històric estable pessor d'una altra aventura multisecular. dependent de tres factors: Aquesta nació correspon molt bé al —el fet lingüístic, que fa aparició després d'una crisi històrica profunda nostre tipus primari. <-,D'aquest tipus, i d'una barreja racial, com a resultat n'hi ha d'altres exemples, però mod'aquesta crisi i d'aquesta barreja que derns? A Europa, nosaltres escollim Albània. aboleix en el record ratiíicaní-la; L'originalitat del grup ètnic albanès —el fet cultural, o de civilització (la nacionalitat), que canvia de naturalesa és de les més assegurades. Es tracta ben amb els llocs i amb el temps, però que bé d'indoeuropeus, però el moment que tendeix sempre a oposar l'ètnia a les vingueren a establir-se als Balcans és prehistòric, indiscernible, sense imporseves veïnes; tància per a ells. El que és important és —el fet de l'èlite o de consciència que aquest poble, racialment mesclat superior, que encoratja la nació en la •15—


com tots el pobles, no parla ni grec, ni macedoni, ni serbi. Una cultura popular ha nodrit el sentiment d'identitat, una gesta èpica ha sostingut el patriotisme tot al llarg dels segles. La religió ha representat en aquest cas un paper molt curiós. Els albanesos, musulmans més de !a meitat, han fornit de geníssers els opressors turcs de llur nació, però per la mateixa raó s'han distingit de llurs veïns. No obstant això els catòlics mirdites del nord foren els patriotes més ferotges en la lluita d'alliberament. Aquest alliberament fou assolit el 1912 i una élite conscient, a penes nascuda, podia empunyar els destins de la nació. L'ocupació italiana, el pas al règim de destí nacional, no han fet més que reforçar aquesta consciència. Nacions secundàries

A Albània oposarem els USA, reconeixent així l'existència d'un tipus nacional secundari, antitètic punt per punt del tipus primari. La base d'una tal nació és rigorosament no ètnica. AI territori de les colònies angleses del Nou Continent, una mica abans de 1770, la població és d'una disparitat extrema: puritants anglesos de Massachusetts; gentlemen farmers molt anglesos també, però d'una altra mena, a Maryland i a Virgínia; suecs, alemanys, holandesos barrejats a Pensilvània. Per dessota, la població dels esclaus africans constitueix una reserva per a una futura aportació, singularment allotògena, a l'hora de l'emancipació. Després, les onades d'immigrants irlandesos, alemanys, italians, nodriran fins als nostres dies aquesta massa, complicant-ne incessantment l'estructura biològica. Aquesta situació no és pas tan diferent de la que podia existir a les Gàllies al segle VI, en el caos ètnic en el qual topaven germànics i gal·lo-romans. Però el resultat, a les terres del Nou Món, no serà pas la naixença d'una ètnia nova. La llengua que embolcallarà la naixença d'una nació no és una forma lingüística nova sinó l'anglès d'aquella metròpoli de la qual hom se separarà per existir.

Hom l'adopta per donar-li un altre sentit, per negar-ne el valor d'origen. Això dura, amb la regularitat d'un mecanisme institucional. Al segle XX, els fills d'immigrants italians que abandonen la llengua o el dialecte familiar, els néts als quals aquesta llengua o aquest dialecte han esdevingut totalment estrangers, adquireixen la nacionalitat americana com un despullament ètnic. La nació USA és no solament antiètnica en el seu principi, sinó més encara en el seu funcionament. Quant a la llengua majoritària i oficial, no ha pas evolucionat fins a separar-se de l'anglès, del qual és com a màxim una forma regional. No és una "llengua nacional". D'aquí ve el caràcter poc totalitari de la vida cultural als USA. La nació admet una gran varietat de gèneres de vida, tolera la fragmentació de la població en sistemes isolats, marcats pel senyal de la religió o dels costums au-

Campió del mite francès (S. XVI)

tònoms. El despullament ètnic ateny la base de l'ètnia, la llengua, i la destrueix bastant de pressa. La llengua deixa viure força temps la cultura que en depèn. Hom podria dir que aquesta nació és feta de residus ètnics. La societat americana en rep un aspecte ambigu. És la més modernista de totes, car és el salt en el modernisme el que ha produït 16—


i continua produint la vida nacional. És també la més arcaica, car aquest salt deixa intactes i de vegades preserva tradicions portades d'Europa per immigracions distintes. Hom comprèn així el reflex "patriòtic" dels israelites d'aquest país, tan americans com els americans, però que han sostingut el sionisme, ressorgiment d'un nacionalisme primari. Què és, doncs, el que fa i funda la nació americana? No res més que l'esdeveniment històric, de contingut polític, la comunitat d'interessos de poblacions que cohabiten. Llibertat de comerç i llibertat de desenvolupament industrial foren les dues raons de la lluita que oposà les tretze colònies angleses a llur metròpoli. En aquesta lluita adquirien molt de pressa, estranyades d'aquella naixença, consciència de llur ésser nou. Consciència política que es manifesta per una projecció en la situació nova del liberalisme metropolità. Els americans esdevingueren ciutadans americans reivindicant la llibertat inscrita en la Constitució anglesa i que el Parlament de Londres els refusava. Els USA han nascut del pecat polític d'Anglaterra. La nació secundària neix d'una altra nació de la qual se separa, en el cas dels USA, de les nacions de l'Amèrica llatina, d'Algèria, de l'índia; d'un arranjament geogràfic de les ètnies com ara Suïssa o Iugoslàvia; d'una lluita alliberadora resolta segons la conveniència de les grans potències, com ara Bèlgica. En tots el casos, és provocada a néixer. No té prehistòria. L'esdeveniment de l a naixença desenvolupa les pròpies conseqüències. Aquest dinamisme prova ben bé la realitat nacional així viscuda. Les t r e t z e colònies esdevingudes tretze E s t a t s U n i t s , s'agreguen d'altres Estats. Entren en el concert de la política mundial. Resolen llurs grans problemes dintre un marc autàrquic que tot el món els reconeix. La Guerra de Secessió no és una guerra entre nacions, sinó una guerra civil. La voluntat secessionista del sud no apel·la contra una altra nació americana, sinó contra l'orientació política i econòmica de l'Estat federal. I si l'esperit de sepa-

ració rosega molt de temps els USA, és sobre aquesta base política i econòmica que sobreviu, és a dir, en un marc sentit sempre com a americà. De manera que els USA poden abordar el nou segle amb una consciència de si mateixos plena i sencera. Una élite pensa clarament aquesta nació seguint una consciència intel·lectual superior. La de les nacions primàries es nodreix de fidelitat ètnica, molt sovint per un fenomen de "retorn als orígens". Per això en principi és integrada per escriptors, artistes, lingüistes, etnòlegs que cedeixen el lloc als polítics solament en un segon temps; de vegades ells mateixos es descobreixen una vocació d'homes públics. En el cas de la nació secund��ria, afaiçonada totalment en la política, es confon amb la classe dirigent del país, la qual, en l'activitat econòmico-política que desenrotlla, crea la cultura vivent, la institucionalitza, l'abilla amb totes les sobreestimacions habituals per fer-ne una fe pública, la insereix en l'ensenyament oficial i corona així l'edifici nacional. Més sotmesa que no pas l'altra a la classe social, la nació secundària sembla més fràgil. iNo es desfarà amb la lluita de classes? Certament no, car hom pot comptar alhora amb l'estabilitat adquirida pel fet nacional en les consciències ciutadanes i amb la vida mateixa de la nació, sinònim d'evolució. L'esclerosi és més perillosa que el moviment per a la nació secundària. Els socialistes americans veuen continuar llur nació a través d'una revolució susceptible de modificar tot el procés de desenvolupament cultural i de reemplaçar les élites dirigents per unes altres. Als seus ulls, la revolució justifica la nació. Nosaltres creiem, doncs, en l'existència d'una segona realitat nacional, tan veritable com la primera, i perfectament arquitecturada en: —un fet iniciador, l'esdeveniment històric establitzat; —un fet cultural, la ideologia política en moviment; —l'existència d'una élite que pensa la nació seguint aquesta ideologia i que la madura, la desenvolupa i eventualment la transforma. -17-


Introducció a la Història del moviment obrer

de Manuel Tunén de Lara Professor d'història contemporània de la Ciutat de Pau (França).

Editorial NOVA TERRA. 2.a edició. Barcelona, 1969. 292 pàgines. Preu: 175 ptes. La nit de Santa Llúcia de 1965, un Jurat compost per Miquel Juncadella, mossèn Casimir Martí, Jordi Nadal, Enric Aparici i Antoni Pérez Gonzàlez, concedien el prestigiós "Premi Nova Terra 1965" a un dels millors especialistes en història social i econòmica, és a dir, a Manuel Tunón de Lara, per la seua INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DEL MOVIMENT OBRER, la qual obra, malgrat ser coneguda per part del nostre públic estudiós (com ho prova la seua prompta reedició), creem encara necessitada d'una major divulgació, que mereix peís seus mèrits extraordinaris. Seguint el nostre sistema informatiu, res no és millor que reproduir el Preàmbul que encapçala l'estudi, i donar sencer un fragment del llibre, aquesta vegada extret del capítol IV. Comencem, doncs, pel PREÀMBUL

Això que en diem "moviment obrer" és, la, etc, han constituït el motor propulsor de fet, una superestructura de la divisió de d'aquesta transformació. la societat en estrats o classes socials. En S'és obrer, es pertany a la classe obrera el curs del desenvolupament històric, arriba per raons objectives, independents de la un moment en què, havent-se produït el voluntat del subjecte, fins i tot sense que divorci entre el treballador i els instruments aquest tingui consciència d'aquest fenomen. de producció, el primer només compta amb Per això hi ha un primer període en què la seva força de treball i l'ha de vendre al va apareixent la classe obrera sense que propietari dels mitjans de producció, el qual existeixi encara un moviment obrer; aquest se sol anomenar capitalista. Aquest home és, necessàriament, un fenomen posterior, que ven la seva força de treball per un que es produeix en el moment de la presa salari, i al qual ja no pertanyeran els béns de consciència. L'obrer té consciència de la produïts per ell és 1'"obrer", en l'estricte seva funció social, i aquesta consciència sentit de la paraula. suposa necessàriament la de l'exigència Aquest fenomen es produeix de diverses d'actuar solidàriament amb els altres obrers, maneres i a través de moviments històrics puix que la producció és un fenomen social generalment complicats: l'acumulació primi- i no individual. Sorgeix llavors l'acció unida tiva del capital, el desposseïment dels cam- d'obrers agrupats per llur pertinença al perols de les terres on treballaven i que mateix taller o fàbrica, o al mateix ofici, conreaven, la creació de zones de mercat o a la mateixa localitat, etc. Hi ha un on impera l'economia monetària i l'augment primer moment en què l'acció unida no de la demanda, el pas del taller artesà a suposa encara la idea d'associació — a la gran manufactura, etc. Al capdavall del Espanya ja hi ha vagues en el segle xvm, procés històric al llarg del qual es va sepa- i, tanmateix, l'associació d'obrers no aparant el treballador dels instruments de pro- reixerà fins ben entrat el segle xix. Un ducció, apareix amb perfil definit la classe gest de rebel·lió (per exemple, la crema obrera. El desenvolupament de Ics forces d'una fàbrica a Barcelona) precedeix també de producció, els progressos científics i naturalment l'acte reflexiu i continuat de tècnics, el comerç colonial en gran esca- l'associació. Qualsevol acte en què l'obrer 18—


intervé com a obrer, bé que sigui esporàdic, constitueix ja un exemple de "moviment obrer". Tanmateix, més generalment, s'entén per "moviment obrer" l'associació d'obrers amb fins professionals, sindicals i també amb fins polítics, però condicionada o matisada per la seva natura obrera (partits polítics obrers, o que així s'anomenen). És evident que l'estudi del moviment obrer, que comprèn el de totes aquestes associacions, unions permanents o momentànies, partits, etc, el de llurs activitats, decisions i vida de relació, s'estén naturalment als obrers agrícoles, bé que siguin anomenats peons, jornalers, treballadors fixos o eventuals, etc. En els temps moderns, es consideren dins el moviment obrer (bé que en puritat es tracta de treballadors assalariats però no d'obrers) els mateixos fets i fenòmens relatius a empleats (Banca, Comerç, altres serveis), la majoria dels funcionaris, etc. Tots s'integren dins el que actualment en diem "el conjunt salarial" i venen llur força de treball mitjançant la realització de serveis a canvi d'un salari (en aquest casos se'n diu generalment "sou"). En els nostres temps, tots aquests treballadors tenen llurs pròpies organitzacions sindicals, que s'articulen o s'integren dins les altres, més vastes, que constitueixen el que en diem "moviment obrer". Com hem insinuat, el moviment obrer revesteix, generalment, formes orgàniques; això suposa l'existència d'una morfologia d'aquest moviment. Però seria un greu error de no estudiar aquestes formes orgàniques dins una perspectiva dinàmica, és a dir, en moviment, en acció. Diguem-ho d'una manera més precisa: no n'hi ha prou d'estudiar les formes d'agrupació de la classe obrera o del conjunt assalariat; cal conèixer-ne la vida i l'acció, assemblees i congressos, deci-

sions importants de llurs òrgans directius, premsa, diverses manifestacions de propaganda, vagues, accions enfront del poder o de participació en el poder..., tot això forma part de la història del moviment obrer. Al contrari, cal desglossar del nostre objecte de treball l'estudi de les idees polítiques, econòmiques i filosòfiques que incideixen en el moviment obrer. Certament, podem i hem d'esmentar-les en determinats moments de la història, però de cap manera no hem de lliurar-nos a fer-ne una exposició sistemàtica. El moviment obrer és una realitat que es basa en el fet de l'existència de la classe obrera dins la població activa, així com d'altres capes socials que també formen part de la població assalariada. Puix que forma part del fet de l'agrupació dels homes en raó de llur funció en la producció, és obvi que la història del moviment obrer no pot ésser concebuda separadament del coneixement de la producció, d'alguns aspectes de la circulació, de l'estat econòmic, en resum, del país, en el mateix període de temps. Fenòmens econòmics com la relació entre salaris i preus, el nivell de vida, la distribució de la renda nacional, etc, són essencials per a la comprensió del moviment obrer. D'això que hem dit se'n desprèn que només es pot parlar d'història del moviment obrer quan el gènere de producció capitalista (que és el que crea la classe obrera) s'ha desenvolupat en un país. Aplicant aquesta noció a Espanya, es comprèn que el fenomen només pot produïr-se en la segona meitat del segle xvm, i sobretot a Catalunya. Cal arribar al segon terç del segle xix perquè el fet tingui pes en la vida del país. M. Tuíïón de Lara

I acabem, reproduint el fragment abans indicat, que nosaltres retitulem EL SOCIALISME A ESPANYA (1884-1895)

El 1884, la "Agrupación Socialista Madrilena" havia accedit a la petició de Moret de presentar un informe a la Comissió de Reformes Socials. D'aquí sortí el famós "Informe" redactat per Jaime Vera, probablement l'únic text de l'època en què s'enfoca la realitat espanyola amb un cri-

teri marxista i en què s'empra el raonament dialèctic que solia mancar fins i tot en els documents més sòlids de la Internacional. L'informe de Vera no es pot resumir. Tanmateix, és indispensable remarcar-ne la importància, en contrast amb la pobresa ideològica que caracteritzà un temps en què els 19—


militants socialistes van a dedicar abnegadament llurs esforços a la tasca organitzadora. La qüestió queda així plantejada: ^.fins a quin punt es produí o no, a Espanya, la conjunció del moviment obrer amb el socialisme científic? El moviment socialista havia anant prenent cos des del punt de vista orgànic, creant-se. D'altra banda, les vagues van sovintejar a partir del 1880, però sobretot a Barcelona. A Madrid es produí el 1882 la vaga de tipògrafs. Iglesias, García Quejido i altres directius van ésser empresonats, i defensats en el procés per Pi i Margall. Aquell mateix any es van a crear a Madrid altres organitzacions de resistència, com la de ferradors i la d'obrers del ferro. A Barcelona, el Centre Federatiu de Societats Obreres convocà aquell mateix any

un Congrés obrer "a fi— deia la convocatòria— d'assolir el bé comú unint les diferents tendències que existeixen dins la classe obrera". Al Congrés van acudir delegats de 88 societats obreres, la majoria de Catalunya. També hi acudí Pablo Iglesias, en nom de l'Agrupació Socialista de Madrid. El Congrés acordà crear una Associació Nacional de Treballadors a base d'acceptar el principi de la lluita de classes, l'objecte de la qual seria: "Reunir tots els treballadors d'Espanya, per tal que, sumant llurs esforços, puguin millorar progressivament llurs condicions socials i oposar-se a la creixent explotació de la burgesia". La forma d'organització seria per seccions locals d'ofici i per Federacions locals.

S'acordà igualment demanar la reglamentació del treball de les dones, i la promulgació de lleis determinant la jornada màxima de treball i protegint la vida i la salut dels treballadors. En l'aspecte polític es decidí que: "La classe treballadora s'ha d'organitzar en partit polític distint i independent de la resta de partits burgesos per conquerir el poder de mans de la burgesia", aconsellant els obrers que ingressessin al Partit Democràtic Socialista Obrer. Aquesta resolució fou adoptada per 73 vots a favor, 7 en contra i 9 abstencions. Això no obstant, la projectada Associació no arribà a tenir autèntica vida i només van continuar existint certs nuclis a Catalunya. Un d'ells, el Centre Obrer de Mataró, va tenir la idea, el 1887, de portar a la pràctica les decisions del Congrés del 1882. I aquest fou el punt de partida per a convocar el Congrés constitutiu de la U. G. T. El 1885, alguns socialistes de Madrid van haver d'abandonar la capital, perquè els patrons es negaven sistemàticament a donar-los feina. Van sortir, doncs, en cerca de feina, però al mateix temps com a propagandistes i organitzadors, cap a les ciutats decisives per al moviment obrer. El tipògraf Antonio García Quejido va anar a instal·larse a Barcelona, i Facundo Perezagua, metal·lúrgic, que havia nascut a Toledo, va anar a Bilbao, on estava destinat a ésser el primer propulsor i la primera personalitat, durant molts anys, de l'organització obrera local. El 1886, apareix, amb periodicitat setmanal, "El Socialista", projecte que l'Agrupació madrilenya acariciava des del 1882. El primer número es publicà el 12 de març d'aquell any. En una reunió celebrada el 27 de gener es van aprovar unes bases o declaració de principis per al periòdic, que van suscitar el primer problema intern. En aquestes bases d'orientació del periòdic s'establia, en primer lloc, la difusió de les doctrines del Partit, el suport a les lluites de resistència, a les vagues, al "principi d'associació entre els obrers", procurant d'arribar a una Associació Nacional (és a dir, a una central sindical), etc. En la base tercera s'acusava els partits republicans de voler utilitzar la classe obrera per a conque-

—20—


rir el Poder, sense atacar el règim de casa número 29 del carrer de Tallers de propietat, però el partit optava pel règim la capital catalana. Vint-i-cinc delegats republicà perquè "el plantejament dels drets presents representaven quaranta-una socieindividuals ha d'atorgar una major garantia tats; 26 de Catalunya, les 13 que formaven al desenvolupament de la propaganda socia- la Federació Nacional de l'Art d'Imprimir, lista". Finalment, la base quarta, que va els fusters de Madrid i els forners de Casésser la poma de la discòrdia, establia que telló. es combatria "tots els partits burgesos, i Les sessions van durar fins el 14 d'agost especialment les doctrines dels avançats, si i van donar per resultat el naixement de bé fent constar que entre les formes de la U. G. T., que quedà integrada per 27 govern republicana i monàrquica, "El Socia- seccions (les societats restants fins a 41 no lista" prefereix sempre la primera". es van decidir a integrar-se a l'organització Discrepà Vera, recolzat per Mora, per- naixent), amb un total de 3.355 afiliats. què considerava que calia combatre de La U. G. T. es distingia, per definició, del preferència els governs, i els partits d'opo- Partit de la classe obrera, i es presentava sició quan propugnessin idees reaccionàries, com a organització de resistència al capital, però no els republicans, amb els quals en- de defensa de les condicions de vida i de cara havien de recórrer junts una etapa. treball dels obrers, és a dir, com una orgaEncara que García Quejido intentà d'arribar nització sindical. De l'agost de 1888 data, a una transacció, Iglesias i la majoria es doncs, en la història d'Espanya, la distinció van mantenir intransigents. Vera i Mora van entre el que és un partit de la classe obrera, abandonar el Partit, al qual havien de tornar que pretén agrupar-ne allò de més avançat al cap de vuit i quinze anys, respectivament. per conquerir el poder polític, i una orgaLa primera redacció d'"El Socialista" nització sindical, que cerca l'adhesió de fou constituïda per Iglesias, Gómez Latorre, tots els assalariats per a la defensa de llurs García Quejido, Pauly i Diego Abascal. El interessos en les relacions de producció periòdic era compost gratuïtament per tipò- (conflictes amb el capital), i, en general, grafs socialistes, i era venut per afiliats al de llurs condicions de vida. Teòricament, Partit. la central sindical naixia com independent El 1887, hi havia agrupacions socialis- del Partit Socialista; en la pràctica, la seva tes a 28 ciutats, l'únic vincle de coordinació vinculació amb aquest fou molt estreta, no de les quals era "El Socialista", que ja en solament quant a orientació sinó també aquell temps demostrà que un periòdic pot quant a les persones que van ocupar indisexercir la funció d'"organitzador de la classe tintament les direccions d'una i altra orgaobrera". Tanmateix, es feia sentir la neces- nització. sitat d'una estructuració nacional. Per la El primer Comitè Nacional de la seva banda, el Centre Obrer de Mataró U. G. T. quedà compost així: president, s'adreçà —també el 1887— al Centre Obrer Antonio García Quejido; vice-president, de Barcelona demanant-li la convocatòria Salvador Ferrer; tresorer, Ramon Colado; d'un Congrés obrer que coincidís àrab l'Ex- secretari, Ramon Ciuró; vice-secretari, Joan posició Universal que havia de celebrar-se Graells; vocals, Josep Carnicer i Basilio en aquella ciutat l'any següent. García Martín Rodríguez. El Comitè Nacional fixà Quejido s'encarregà de l'organització, i el la seva residència a Barcelona, on restà Congrés fou convocat per al mes d'agost fins al 1889, data del seu trasllat a Madrid. dels Centres de Mataró i de Barcelona, la Del 23 al 25 d'agost es reuní el primer Federació Tipogràfica (que aplegava onze Congrés del Partit Socialista. Divuit delesocietats) i la Societat Obrera de Vic. gats (que ja havien assistit al Congrés de Quant al Congrés del partit, fou con- la U. G. T.) representaven 20 agrupacions. vocat per l'Agrupació madrilenya, per cele- (Els viatges d'Iglesias per Andalusia després brar-lo també a Barcelona i pocs dies de la sortida d'"El Socialista", i després per Catalunya, en unió dels forçosos despladesprés de l'altre Congrés. El 12 d'agost de 1888, mentre a Barce- çaments de Perezagua i Quejido, havien lona se celebrava l'Exposició Universal, contribuït a crear aquella primera armadura s'obrien les sessions del primer Congrés de del Partit.) la Unió General de Treballadors, en la A més de nombroses agrupacions de —21


Catalunya, eren representades les de Madrid, Guadalajara, Bilbao, València, Xàtiva, Linares i Màlaga (segurament hi havia d'altres agrupacions a Andalusia que no van ésser representades). El Congrés decidí el programa del Partit, els punts bàsics del qual eren els següents: "1. La possessió del poder polític per la classe treballadora. "2. La transformació de la propietat individual i corporativa dels instruments de treball en propietat comuna de tota la societat (s'entenen per instruments de treball "la terra, les mines, els transports, les fàbriques, les màquines, el capital moneda"). "3. L'organització de la societat sobre la base de la federació econòmica, l'usdefruit dels instruments de treball per les col·lectivitats obreres, garantint a tots llurs membres el producte total de llur treball, i l'ensenyament integral als individus d'ambdós sexes en tots els graus de la ciència, de la indústria i de les arts. "4. La satisfacció per la societat de les necessitats dels impedits per l'edat o per les malalties. "En resumen: l'ideal del Partit Socialista Obrer és la completa emancipació de la classe treballadora; és a dir, l'abolició de totes les classes socials i llur conversió en una sola de treballadors lliures i iguals, honrats i intel·ligents." Marxisme i utopisme encara no eren ben diferenciats; la "federació econòmica" era probablement un residu proudhonià més que no pas una interpretació de la tesi d'Engels sobre l'etapa superior de la desaparició de l'Estat; també pertanyia a la imprecisió del socialisme premarxista l'afirmació del "produce íntegre del treball". Quant al moralisme d'"honrats i intel·ligents", ^,com no hem de veure-hi una continuació de l'esperit de la Constitució de Cadis, que en l'article 6 prescrivia als espanyols d'"ésser justos i benèfics"? El Congrés establí també un programa detallat de mesures democràtiques a propugnar, entre les quals, a més de les llibertats i drets habituals, figurava "la supressió dels exèrcits permanents i l'armament general del poble", i 1'"abolició del Deute públic". Les reivindicacions d'ordre social eren molt detallades i entre elles figurava la jornada legal de vuit hores (i de sis per als menors, de 14 a 18 anys), el salari mínim

Icgal "determinat cada any per una comissió d'estadística obrera, d'acord amb els preus dels articles de primera necessitat", el salari igual per a treball igual en ambdós sexes i la creació de comissions de vigilància elegides pels obrers per a inspeccionar les condicions de vida i treball d'aquests mateixos. El programa demanava també l'ensenyament gratuït i laic en els graus primari i secundari, l'abolició dels impostos indirectes i la transformació dels directes en un impost general progressiu sobre la renda. Es mantenia el sentit extremament crític contra tots els "partits burgesos", de qualsevol denominació, i l'actitud de suport a les organitzacions obreres de resistència. Com podem veure, i a despit de certs matisos d'utopisme, el conjunt programàtic testimoniava un estat de maduresa i una visió general de la política, que superava, de molt, la fase de simple agitació. Les reivindicacions del que avui en diem "salari mínim amb escala mòbil", de les comissions de vigilància nomenades pels obrers, etc, demostren una comprensió de la lluita obrera i sindical la validesa de la qual no s'ha extingit, gairebé vuitanta anys després. És digne d'observar-se que els aspectes sindicals semblen més elaborats que no els estrictament polítics, on hi ha encara una certa ingenuïtat; en el primer cas, els militants obrers posseïen ja una experiència, a vegades de vint anys, mentre que en el segon, com a organització política de la classe obrera, tot just s'era en els primers passos. El Congrés nomenà un Comitè Nacional (la designació del qual fou confiada a l'Agrupació de Madrid), que quedà compost així: president, Pablo Iglesias; secretari, Francisco Diego; tresorer, Francisco Carrera; vocals, Mariano Rodríguez i Antonio Atienza. Tots tipògrafs, menys el tresorer, que era enquadernador. La seu del Comitè Nacional quedà fixada a Madrid. Convé recordar que la Llei d'Associacions promulgada pel govern Sagasta el juny de 1887 havia ratificat l'existència legal de les associacions obreres, el primer pas de les quals havia estat la Llei del 1881. Una Conferència celebrada a la Haia, el febrer de 1889, en la qual van participar socialistes d'Alemanya, França, Bèlgica, Holand i Suïssa, decidí convocar un Congrés

—22-


obrer internacional. La convocatòria definitiva fou subscrita per tots els partits socialistes llavors existents, entre ells el d'Espanya, en nom del qual van signar Iglesias i Diego. El Congrés se celebrà del 12 al 21 de juliol de 1889 a la Sala Petrelle, de París. En nom del P. S. O. E. van assistir-hi Pablo Iglesias i José Mesa. Entre altres persona-

dors "exigeixin dels poders públics la reducció a vuit hores de la jornada legal de treball, i l'aplicació de les restants resolucions del Congrés". Aquest nomenà una Comissió executiva, i decidí publicar un periòdic titulat "La Jornada de Ocho horas". Havia nascut la Segona Internacional. Gairebé al mateix temps (del 15 al 20

litats del moviment obrer internacional assistiren a aquell Congrés Paul Lafargue, Jules Guesde, Vaillant, Longuet, Eleonora Marx, Bebel, Liebknecht, Clara Zetkin, Víctor Adler, Vandervelde, Plejanov, etcètera. Aquell Congrés establí un programa de reivindicacions de legislació protectora del treball, la primera de les quals era la jornada de vuit hores, i decidí organitzar cada any, I'l de maig (seguint la data adoptada per la Confederació Americana del Treball en memòria dels màrtirs de Chicago) una gran manifestació perquè els treballa-

de juliol) se celebrà, a la Sala Lancry, de París, un Congrés dels anomenats "possibilistes", on predominava la tendència estrictament "apolítica" i de col·laboració de classes. Una mica, el que ara en diríem "reformisme", en l'accepció pejorativa del mot. A aquest Congrés assistí Pàmies, que s'havia separat del Partit Socialista, representant en unió de Xurriguera "Las Tres Clases del Vapor". També van ésser-hi representades les societats de torners, tintorers i barbers de Barcelona. És interessant de tenir en compte que, del nucli originari 23—


de la Internacional a Catalunya, a més dels anarquistes extremistes, havia quedat en forma organitzada una tendència "sindicalista" de tipus apolític. Potser això ajudarà a explicar les bases de creació de la Confederació Regional del Treball ( i després C. N. T.) en la Catalunya del primer decenni del segle xx. Arribà el 1890, i amb ell uns fets polítics d'importància. El primer, la llei del sufragi universal, votada per les Corts a proposició del Govern Sagasta, però dins el mateix any aquest Govern cau i és substituït, seguint el "torn de partits", per un Govern conservador presidit per Cànovas, que —paradoxes de la història— ha de presidir les primeres eleccions amb sufragi universal després de la Restauració. El sufragi universal oferia certes possibilitats al Partit Socialista, bé que només fos per compulsar la pròpia influència. Però, a més, el gran triomf electoral que acabava d'obtenir la socialdemocràcia alemanya (un milió i mig de vots) despertava no poques il·lusions en alguns socialistes espanyols. La U. G. T. comptava ja amb 36 seccions, però el nombre total d'afiliats amb feines havia variat (3.896). En aquestes condicions, s'atansava I'l de maig, la data en què calia complir l'acord adoptat en el Congrés Internacional de París. Era una qüestió d'honor; així ho recorda Morató en dir: "Els socialistes espanyols estaven obligats a complir l'acord. Més que desitjar-la, temien l'arribada d'aquest dia." També els anarquistes pensaven celebrar aquella data, puix que havien estat anarquistes els obrers assassinats a Chicago el 1886. Per a ells es tractava més aviat de fer una vaga, mentre que els socialistes, seguint l'acord de París, es preocupaven sobretot d'organitzar les manifestacions. García Venero descriu l'ambient dels darrers dies del mes d'abril: "La propaganda dels anarco-sindicalistes i l'habilitat dels polítics conservadors, que es preparaven per a desallotjar Sagasta del Poder, ampliaren les finalitats estrictes de I'l de maig. El "perill roig" va treure el nas a les columnes dels diaris, en les converses i en les mesures de seguretat, que arribaren a l'aquarterament de les tropes." Iglesias i els seus companys no es van arronsar ni van perdre la sang freda. Van

convocar els actes (míting i manifestació) per al dia 4, que era diumenge. L'èxit superà totes llurs esperances. EI "Liceo Rius" s'omplí de gom a gom, i després més de trenta mil treballadors van desfilar pel Prado i el carrer d'Alcalà fins a la presidència del Consell, on Sagasta va rebre la Comissió que li lliurà les conclusions. A Barcelona i a Bilbao també va haverhi manifestacions, encapçalades, respectivament, per Quejido i Perezagua. Tot just s'acabaven de celebrar aquestes manifestacions quan la tensió social a Biscaia augmentà extraordinàriament. El negoci de les empreses de Bilbao anava vent en popa, amb tota evidència, però les condicions de treball continuaven essent tan penoses com quinze anys endarrera. En l'Informe que anys després (amb motiu de la vaga del 1902) redactà l'Institut de Reformes Socials, s'assenyalen entre les principals causes de la vaga del 1890, la jornada de treball (de dotze i fins i tot de tretze hores), els salaris baixos, l'obligatorietat d'allotjar-se en els barracons de l'empresa durant tota la setmana i de comprar els articles alimentaris, etc, a les botigues de l'empresa o dels capatassos, la manca absoluta de garanties quant al comiat o admissió de treballadors, etc. Convé de tant en tant refrescar la memòria sobre les condicions en què van haver de viure i morir milers i milers de treballadors en el mateix moment en què s'estava produint el gran procés d'acumulació dels capitals del Nord, aquests capitals que, decennis més tard, serien el nervi de la indústria pesada i de l'energia elèctrica, dels bancs vinculats a la indústria, etc. Els qui van crear amb llur treball tot allò eren els homes que vivien en les barraques, lluny de llurs famílies, que entraven a treballar en sortir el sol per plegar quan ja era nit closa, i havien de comprar a la cantina del capatàs el menjar, el valor del qual se'ls deduiria del migrat salari setmanal. La guspira que va encendre la foguera fou el comiat de cinc obrers de "La Orconera". L'endemà, 13 de maig, llurs companys de treball no entren a la mina, i, d'acord amb els militants socialistes, organitzen un míting a La Arboleda. El governador prohibeix el míting, però s'adona amb gran sorpresa que, per tota resposta, més de 4.000 obrers es reuneixen a Ortuella i, 24—


sobre la marxa, organitzen una assemblea. Allà es decideix estendre la vaga, com ja es fa a les mines de Matamoros, els 2.000 obrers de les quals s'uneixen als reunits. S'acorden les reivindicacions principals que, a més de la readmissió dels acomiadats, són: que els obrers puguin allotjar-se i comprar on vulguin, que la jornada màxima sigui de 10 hores, de mitjana anual, és a dir, elevant-se o reduint-se proporcionalment segons les estacions. Aquella immensa massa obrera baixà cap a Sestao i es dirigí a "La Vizcaya" on van topar amb els guardes jurats armats de l'empresa. Això ho obstant, el treball s'interromp; després es dirigeixen als "Astilleros del Nervión". Tots junts, en immensa gernació humana, criden a l'acció solidària els obrers d"'Altos Hornos". La vaga s'estén com una taca d'oli i al vespre hi ha 21.000 treballadors en vaga, és a dir, el 99 % del cens obrer de Bilbao i la perifèria. El capità general de la regió, José Maria Loma, declara l'estat de guerra, i es produeixen algunes topades entre la tropa i els vanguistes. El dia 16 hi ha un obrer mort i nombrosos ferits com a conseqüència de les escaramuses. Tanmateix, el general Loma parlamenta amb obrers i patrons i, per a acabar la vaga, dicta el seu famós ban, conegut amb el nom de "Pacte de Loma": segons aquest ban, els obrers quedaven lliures d'allotjar-se on volguessin, desapareixien les cantines explotades per capatassos 0 empreses, i la jornada de treball es fixava en una mitjana anual de deu hores al dia, essent d'onze hores a l'estiu i de nou a l'hivern. La vaga del 1890 havia estat, per tant, el primer triomf rotund dels obrers. Això no obstant, els patrons van burlar les disposicions, no van complir el "Pacte de Loma" (cosa que actualment reconeixen fins 1 tot les fonts i referències d'origen patronal) i van donar lloc a nous conflictes i vagues, com veurem més endavant. (Un exemple de l'incompliment del Pacte és que el 1894 va haver-hi una vaga de 2.000 obrers per protestar contra la mala qualitat del pa servit a les cantines, la qual cosa revela que aquestes continuaven existint.) Fou precisament a Bilbao on celebrà les seves sessions, l'agost del mateix any, el

11 Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol. Van acudir-hi 12 delegats, que representaven 18 agrupacions de les 23 que existien llavors. El Congrés examinà la situació creada pel sufragi universal i decidí presentar candidatures pròpies a tants districtes com fos possible:. "Candidatures socialistes de classe, amb el programa de transformació social i amb l'objecte de recolzar la sèrie de reformes d'immediata aplicació que constitueixen la bandera de la manifestació de I'l de maig." Es recordava que els eventuals diputats o regidors electes haurien de sotmetre's en llur actuació a la disciplina del Partit. La Comissió Executiva quedà composta exclusivament per tipògrafs: Iglesias, Diego, Cermeno, Simal i Atienza. El 1891, va haver-hi eleccions de diputast a Corts, sota el Govern Cànovas. A Madrid es presentà una candidatura socialista encapçalada per Pablo Iglesias, Antonio García Quejido i Facundo Perezagua. Aquesta candidatura va obtenir 1.500 vots segons les dades oficials de l'escrutini, i 5.000 segons les afirmacions de font socialista. En les eleccions municipals es produí el primer triomf socialista: quatre regidors elegits a Bilbao i a San Salvador del Valle (Biscaia). Els quatre de Bilbao eren Luciano Carretero, Dionisio Ibànez, Facundo Perezagua i Manuel Orte. Però resultava que encara hi havia traves censatàries per a ésser elegit, puix que calia pagar una mínima contribució a la Hisenda. Com que els obrers no pagaven contribució, resultava que no podien tenir càrrecs representatius. Només va poder possessionar-se del seu càrrec de regidor Manuel Orte, el qual, pel fet de tenir una petita carboneria, pagava contribució. Més endavant (el 1895) calgué arranjar les coses perquè figurés a nom de Perezagua un modest establiment de begudes, i així aquest, cap indiscutible del moviment obrer base, fou elegit sempre regidor de l'Ajuntament de Bilbao (fins a la dictadura de Primo de Rivera). L'obra de Perezagua i dels seus col·laboradors immediats fou decisiva en l'organització i les lluites de la classe obrera, no solament de Biscaia sinó que, irradiant propaganda i realitzant viatges, etc, van contribuir en gran mesura a l'organització política i sindical dels obrers a Astúries, a León, a Santander, etc.

—25-


Com deu haver comprovat el lector, Tunón de Lara ha escrit aquest assaig amb una objectivitat rígida i una abundància de dades que el fan també un document interessant i instructiu. No cal parlar de la interpretació personal de l'investigador sobre cada fet o cada situació exposada i judicada al llarg de tot el llibre, on palesa la seua penetració i la intensa preparació assolida en aquesta difícil especialitat de les ciències humanes. Consta el llibre de cinc capítols, que comprenen els temes següents:

CAPÍTOL 1. Introducció històrico-econòmica. El segle XIX. Període 1808-1834. Situació econòmica i social d'Espanya en el període 1834-1868. CAPÍTOL II.

Les primeres organitzacions obreres.

CAPÍTOL III. Corrents "fourieristes" i presocialistes. La vaga general de Barcelona del 1855. Revoltes camperoles. La sublevació de Loja. Els salaris. Introducció a l'època de la Primera Internacional. CAPÍTOL IV. La Internacional. La Primera República. Esquema socio-econòmic del període 1875-1900. El Partit Socialista, la U. G. T. i els moviments anarquistes. Els camperols i "La Mano Negra". El socialisme. La situació econòmica i social d'Espanya del 1900 al 1913. Les organitzacions obreres en començar el segle XX. L'anarcosindicalisme. La setmana tràgica. La conjunció republicano-socialista. La Confederació Nacional del Treball. Els moviments catòlics. Els patrons. Legislació social. CAPÍTOL V. La commoció econòmica de 1914-1918 i la crisi de la post-guerra. El moviment obrer abans de la guerra, la puja dels preus i el descens dels salaris reals: 1914-1917. La vaga d'agost del 1917. El camp andalús. La C. N. T. La vaga de la "Canadiense" i la situació a Barcelona. Altra vegada Andalusia. Situació crítica. Els congressos de la C. N. T. i del P. S. O. E. 1920. El Partit Socialista i La Tercera Internacional. El Primer Partit Comunista. Nou panorama del moviment obrer. La C. N. T. Annual i l'estiu del 1922. Fusió dels dos partits comunistes. La relativa estabilització econòmica: 1923-1929. Les organitzacions obreres durant La Dictadura. Cap a la República. El Moviment Obrer durant la Segona República.

—26—


Aproximació a la història del País Valencià

— Joa Ret à "" " "

Edicions valencianes L'ESTEL. Sèrie taronja. València, 1968. 146 pàgines. Preu: 125 ptes. LA UNIVERSITAT I EL PAÍS (1) Aquella consigna orsiana segons la qual calia "passar de l'anècdota a la categoria" fou tan rebregada que esdevingué un tòpic, i hom en feia broma sovint durant el llarg període de desprestigi de Xènius. Nogensmenys, i encara que no exactament en aquest mateix sentit, cal reconèixer que hi ha més d'una anècdota, algun fet singular de la vida d'una persona, que haja pogut tenir tanta de transcendència en la història d'una comunitat que calga considerar-la "de categoria". Diversos comentaristes han posat de relleu que la Renaixença valenciana que havia estat iniciada per Tomàs Villarroya, Vicent Boix i el cenacle de poetes romàntics lliberals de l'Escola Pia i "El Fènix", l'any 1841 —el mateix any que Rubió i Ors treia a llum el volum "Lo Gayter del Llobregat" a Barcelona—, duia una vida esmorteïda, intermitent i incoordinada, i com que no havia donat cap figura rellevant, corria el risc d'esquallar-se. Però l'any 1858, en plena època del moderantisme isabelí, Marià Aguiló i Fuster, un mallorquí de trenta-tres anys, prengué possessió del càrrec de director de la Biblioteca Provincial de València, la qual acabava de ser molt enriquida amb els còdexs i llibres dels convents desamortitzats, i estava installada a l'edifici de la Universitat. Per consell de l'Aguiló, gran esperit restaurador i completament guanyat a la causa de la Renaixença catalana, dos joves estudiants valencians de Dret, Teodor Llorente i Vicent W. Querol, de vint-i-dos i vint-i-un anys respectivament, començaren a escriure versos cultes en vernacle. No fou llarga l'estada a València de Marià Aguiló, que ja l'any 1861 fou destinat a Barcelona, però contribuí de manera decisiva a la consolidació de la Renaixença valenciana, puix que Llorente i Querol esdevingueren de bo de bo els millors poetes de la València del segle XIX. La transcendental fecunditat d'un consell literari tenia un clar i il·lustre precedent barceloní, si bé de signe diferent i efectes contraris: quan Joan Boscà introduí la mètrica italiana en la poesia castellana, a Granada estant l'any 1525, ho va fer induït per Andrea Navagiero, l'ambaixador venecià. No conec, però, cap antecedent semblant en la història literària local de València, però sí que és manifest que ha tingut, un segle després, un brillant paral·lel, amb la vinguda a la mateixa Universitat Valentina que l'Aguiló, de diversos catedràtics de Filosofia i Lletres mallorquins i catalans —Tarradell, Dolç, Regla, Giralt, Rosselló—, que tan eficaçment coadjuven a l'actual elevació de nivell del valencianisme intel·lectual. Tothom ha criticat, des de fora i des de dins, la incomunicació entre la Universitat i la societat, desconnexió que, tot i haver minvat prou darrerament, encara subsisteix en part. Un dels aspectes més deplorables de tal falta d'interpenetració és la inadequació de la Universitat de l'Estat unitari a les peculiaritats regionals i la problemàtica concreta del país on radica. La Universitat de València, de fundació municipal, acabà de perdre tots el vincles amb la Ciutat per la llei de 1845. Tothom rebutja el catedràtic-funclonari que limita la seua tasca a la transmissió més o menys mecànica de tècniques asèptiques, i exerceix la docència exactament igual si es troba a Saragossa que a Sevilla o a Compostela. Ja és coneguda la mentalitat del funcionari públic que actua en la superestructura estatal, per damunt qualsevol contingència de lloc, i amb un franc desdeny pels particularismes indígenes, els quals pretén suprimir per tal d'ajustar millor la societat al motle de l'Estat. És obvi que en el camp de les Humanitats, en la Facultat de Filosofia I Lletres, la necessitat d'atendre la circumstància local té una obligatorietat molt més peremotòria encara que en les altres esferes docents I d'investigació. I seria molt convenient que aqueixa preocupació atenyés també l'ensenyança mitjana i fins i tot la primària.

—27—


A València i a la seua Universitat els estudis històrics tenen una gloriosa tradició En el segle XVIII, quan la gran decadència de les universitats barroques espanyoles, contrastava la il·lustrada de València pel seu esplendor i la seua solvència. Però no és menys cert que el ressorgiment de la historiografia regnícola a les darreries del segle XIX i primeria de l'actual, es produí fora de la Universitat unitària. No a l'enfront, però sí al marge. Roc Chabàs,

Ruiz de Lihory, Tramoyeres, Chabret, Rodrigo Pertegàs, Ibarra, Martínez Aloy, Vives Liern, Serrano Morales, Betí, Boronat, Sanchis Sivera, Almarche, etc, tota la lluïda colla d'erudits valencians que transformaren aleshores els estudis històrics regionals, actuaren sempre amb una desconnexió total de la Universitat. La generació d'universitaris del 1930, particularment la colla d'"Acció Cultural Valenciana", va somiar amb la integració, però la Guerra Civil disgregà el grup i n'esvaí les il·lusions. Seria una greu injustícia no retraure ací els valuosos treballs sobre temes valencians fets per diversos catedràtics de Filosofia i Lletres no valencians de naixença, com els Drs. Riba Garcia, Deleyto, Gonzalvo, el Marqués de Lozoya, Ballesteros Gaibrois i, sobretot, don Lluís Pericot. Tanmateix cal dir que es tractava quasibé sempre d'una feina individual, mai corporativa, i, amb l'excepció de Pericot, poc o gens vinculada a la tasca dels erudits locals. I dóna una gran alegria proclamar que en els anys darrers, altres catedràtics que tampoc no havien nascut a València —com el Drs. Jover, Ubieto, López Gómez, etc—, han contribuït als estudis valencians amb valuosíssimes aportacions personals, i amb un esforç intel·ligent, silenciós i tenaç, han sabut forjar uns deixebles, la quantitat i qualitat dels quals ens permet de mirar esperançats el futur cultural del País. No són esmentats ací els catedràtics i professors valencians, puix que la investigació dels temes autòctons no és per a ells res més que l'amorós compliment d'un deure natural. L'any 1959 prengué possessió de la càtedra d'Història Moderna d'Espanya de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València el Dr. Joan Regla, un empordanès de mentalitat oberta, ple d'energia, lucidesa i cordialitat. Els vincles intel·lectuals de Joan Regla amb Valencià, però, eren anteriors a la seua arribada a aquesta ciutat, car justament en un dels seus treballs més importants havia tractat de "La expulsión de los moriscos y sus consecuencias" (1953), i és ben conegut que les repercussions de tal esdeveniment foren al Regne de València molt més greus que enlloc. En la confecció d'aquest estudi, Regla hagué de treballar intensament a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, aleshores dirigit per J. Ernest Martínez Ferrando, i de llavors ençà fou un devot amic i admirador del docte historiador valencià. Tot i saber que seré bonegat, puix que Regla protestarà pel paral·lelisme, no puc deixar de retraure ací que l'any 1311 un altre historiador empordanès vingué a València, on es casà í després s'hi establí i en fou elegit i reelegit jurat del seu municipi (1322-1329): era Ramon Muntaner, que escrigué ací la seua "Crònica". Els guanys que València ha obtingut de la vinguda del professor Regla a la seua Universitat han estat copiosos I diversos. D'una banda hi havia

—28—


la seua condició d'historiador especialitzat en els segles XVI I XVII, en el període de la Casa d'Àustria, el qual, per raons ben comprensibles, era un dels menys estudiats de la història valenciana. Els nostres investigadors s'han complagut en l'estudi dels segles baix-medievals, la València dels temps d'esplendor foral, principalment la quinzena centúria, el segle auri d'aquest país. Ara el Dr. Regla i els seus nombrosos i excel·lents deixebles vénen omplint ràpidament aquell buit de la historiografia Valentina. No ha estat menor la importància dels serveis que el Dr. Regla ha prestat als historiadors valencians en el camp de la metodologia. És notori que als volts del 1950, com a ressò del gran trasbals material i espiritual efecte de la II Guerra Mundial, es produí una profunda renovació dels estudis històrics. Feia temps que la Història havia deixat de ser una simple relació de batalles i de matrimonis de prínceps, i que hom tenia ja en compte la geopolítica, les institucions i la història de les idees. Nogensmenys és d'aleshores ençà que és considerat "l'home comú" com el principal protagonista de la Història, puix que la humanitat ja no hi queda reduïda a la petita minoria dels "homes amb Història", i quan l'Economia i l'Estadística han pres unes dimensions insospitades com a ciències auxiliars dels estudis històrics. Segons és sabut, fou el malaguanyat Pro?. Vicens Vives qui divulgà deçà del Pirineu la nova metodologia, i Joan Regla s'honora amb el títol de deixeble predilecte del Dr. Vicens. Els estudiants —i així mateix la majoria dels estudiosos d'Història— valencians s'han iniciat per conducte del Dr. Regla en la nova problemàtica i els avenços metodològics. Una altra lliçó molt important que ens dóna el Prof. Regla és ensems científica i moral, car es refereix a l'obligatorietat d'adequar la Història a la vida. Els fets humans són sempre relatius, i l'investigador de les ciències socials no pot mai defugir el seu compromís vital. La ciència històrica no deu limitar-se a ser un luxe, un mer esplai d'erudits, i l'historiador no pot ja ser un intel·lectual "no compromès". Cal partir del present per a projectar les nostres preocupacions en el passat. Tanmateix, l'historiador no és cap "jutge" que haja de dictaminar si els protagonistes del fet històric obraren bé o malament —sin són mereixedors d'apologia o de vituperi—, sinó que deu esforçar-se per "comprendre" per què actuaren d'aquella o d'aquella altra manera. Des del Romanticisme fins a la II Guerra Mundial, la Història ha estat invocada massa sovint com a arma ideològica, i hom n'ha tret arguments amb què atiar les rivalitats entre els homes i els pobles. La ciència històrica fou desfigurada, principalment en els infortunats anys trenta, per la mitologia de la propaganda maniquea amb què els totalitarismes nodrien la mística nacionalista. Com ha dit suara el mateix Regla en un altre llibre: "Amb la substitució de l'historiador-jutge per l'historiador que es proposa comprendre, la concepció de la Història està donant, en el nostre temps, un gran viratge vers l'esperança, la convivència i l'entesa mútua entre el homes i els pobles, que, malgrat tot, dia a dia, es va reflectint amb el progrés de les idees universalistes i ecumenistes." En aquest llibre de Regla són tractats directament, i quasibé per primera vegada, els problemes bàsics de la nostra estructura col·lectiva. Ens diu com València no es convertí en un apèndix senyorial i latifundista de la Corona d'Aragó gràcies a l'acció d'una repoblació catalana dels segles XIII i XIV en terres de reialenc. Valora la importància com a constant geopolítica de la rivalitat entre un litoral obert i progressista, industrialitzat, mercantil i amb agricultura de regadiu, i un interior immobilista, d'amplis dominis aristocràtics amb conreus de secà, i ens fa veure l'acció d'aquest dualisme constitutiu del País en els diversos conflictes plantejats en el curs de la nostra història —la Unió, el Compromís de Casp, la Germania, l'expulsió dels moriscos, la Guerra de Successió, el Carlisme, etc. Regla ens parla de la imnortància de l'element sarraí, infraestructura socioeconòmica del Regne cristià de València, la gran majoria de la població del qual constituí durant tota l'Edat Mitjana, fins al punt que hom ha pogut qualificar-lo com un país musulmà amb una estructura urbana dirigent de cristians, és a dir, una mena de societat colonial com era Algèria l'any 1950. Addueix, amb objectivitat i còpia de notícies noves, les raons i les conseqüències de l'expulsió dels moriscos, la qual, entre altres coses, donà homogeneïtat ètnica al País i liquidà els residus dels elements "prejaumins" que haguessen pogut sobreviure-hi. Ens mostra Regla com el particularisme regional valencià es concreta al ternos de l'esplendor de la València burgesa en el segle XV, justament en un moment de depressió econòmica general en l'Occident europeu. Tal contrast, aquesta peculiarifat de signe contracorrent de l'economia valenciana, es repetirà a les darreries del segle XIX i primeria de l'actual, quan el

—29—


"boom" de la taronja demanava una política lliurecanvista, en una època que imperava el proteccionisme arreu d'Europa (i a Espanya: mineria cantàbrica, indústria catalana, blat castellà). Ens fa veure Regla com la inversió dels capitals en la gran transformació agrícola del País Valencià en el segle XIX n'impedí la industrialització, i com la burgesia valenciana passà així de l'etapa agrícola i mercantil, directament a la financera, sense la normal etapa industrial intermèdia. La relativa feblesa d'aquesta burgesia "kulak" explica el raquiUsme de la Renaixença valenciana, i així mateix, la importància de l'element agrari en la base de la seua economia, de signe lliurecanvista, moüva la desconnexió política dels burgesos valencians amb els del Principat, els interessos dels quals eren uns altres. No vull, però, seguir desflorant aquest excel·lent llibre de Joan Regla. No tinc dret a ptivar el lector d'aqueix plaer. Nogensmenys S'invsíe a reflexionar, a comparar i a traure'n conclusions per al seu capteniment cívic. Així, en veure que la no restauració del Dret civil foral valencià, perdut en el naufragi de la Nova Planta, però que els reis borbònics d'Espanya estaven disposats a restablir en el mateix segle XVIII, no es dugué a terme pel quietisme d'una burocràcia ordenancista i la desunió i desídia dels valencians, car el conformisme dels panxa-conients no volia ser pertorbat j-el neguit dels qui reclamaven el restabliment de la tradició jurídica autòcïona; i en canvi, veiem com avui, en el 1967, es manté vigent i ben codificat ei Dret civil d'Aragó, el de Caíaiunya i el de Mallorca, tot i que també havien esíaí derogats d'antuvi per la Nova Pianta. <,No us fa pensar tot això, valencians que em llegiu, en ies tíiíiouiíaís amb què topetem e!s qui propugnem ara a València la implantació de la llengua vernacla en la litúrgia, en contrast amb la ràpida aplicació de les normes conciliars en terres ben a prop de les nostres? ifio voldrem rectificar la nostra habitual despreocupació i seguirem deixant perdre el nostre patrimoni espiritual col·lectiu, fins i tot quan la jerarquia màxima ens autoritza a conservar-lo? Ja sé que hi ha valencians que —més o menys caEladsrnent— propugnen la provincianització amb la pèrdua de la nosíra personalitat col·lectiva, però també n'hi ha d'aitres que ens obstinem a impedir la nostra desintegració com a poble individuat. Cal que els valencians Hàgim amb atenció aquest llibre que ens ajudarà a conéixer-nos, a comprendre'ns. La història reveia a cads pobla tot el que en la seua vida hi ha hagut d'hisíoriable, la transcendència i la vàlua d'aUò que no s'endugué el temps. I el coneixement històric ens sjuda a valorar ds manera escaient els problemes polítics, socials i ideològics de l'home i la societat d'ara. L'historicisme informa els pobles que tenen vitalitat, car els infon la consciència de la seua personalitat i els dóna sentiment de seguretat en acarar-se amb les perspectives venidores. De fet, només la voluntat de futur fa que el passat tinga valor. Llegim i meditem, valencians, el replantejament de la trajectòria històrica de la nostra comunitat que ens ofereix aquest llibre, fruit de l'acreditada capacitat de síntesi d'un gran historiador, que com és empordanès ens pot veure amb perspectiva, però que també com que s'ha valencianitzat cordialment, ens veu així mateix des de dins. Podem considerar, doncs, aquest estudi com una introspecció que ens facilita la presa de consciència col·lectiva, i que com erts ajuda a saber què som —puix que ens diu què hem estat—, ens permet de determinar què podem ser, si volem. Els pobles els fa, fonamentalment, la voluntat col·lectiva de futur. M. SANCHIS GUARNER (en el PRÒLEG a l'obra) (1) Títol aclaridor nostre.

APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ consta de quatre estudis: El Regne de València i la Corona d'Aragó, en cinc capítols. Les Institucions de València durant els Habsburg, en dos capítols. L'expulsió dels moriscos i les seues conseqüències en l'economia valenciana, en vuit capítols. El Dualisme a València i els seus desequilibris, en vuit capítols. (Al pròxim número, reproduirem uns interessants fragments d'aquest llibre com a complement informatiu.)

—30—


Conflicte lingüístic Valencià

Col·lecció TRES i QUATRE. Sèrie "la unitat". València, 1969. 184 pàgines. Preu: 100 ptes. Respecte d'aquest llibre, un comentari i la reproducció d'un important fragment del qual ja foren donats a GORG núm. 4 de novembre-desembre passats, ha dit Francesc Vallverdú (al Pròleg de l'obra), entre moltes altres coses: "Conflicte lingüístic valencià" de Rafael Ninyoles —autor que ha sorprès els lectors de "Serra d'Or" (juny 1968) amb unes agudes notes sociològiques sobre la literatura al País Valencià— t é . . . l'interès d'enfocar el problema lingüístic en les seves arrels. És un estudi important de cara als valencians, els quals podran comprendre millor el funcionament real de ilur grup en ordre a la llengua. Però també és important per a la resta de lectors catalans, perquè si bé els casos no són exactament iguals, corn hem vist, il·lustra una situació que es pot reproduir en altres zones o nuclis de la societat catalana. Finalment, i a despit de tractar-se d'un treball destinat a àmplia difusió, el llibre de Ninyoies aporta una valuosa bibliografia, que el fa especialment indicat com a font d'ulteriors reflexions. En definitiva, aquest és un llibre apassionant que no defraudarà cap lector preocupat pel futur de la nostra comunitat." GORG, per a donar per finida la seua informació sobre el llibre de Ninyoles, n'insereix, encara, un altre fragment —íntegre el capítol 2, que porta, precisament, per títol

EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC

EL PROCÉS DE CASTELLANITZACIÓ El conflicte lingüístic ha estat, en conjunt, un procés de castellanització de la nostra societat, el qual ha seguit tres direccions principals, segons les etapes de la història del país. Les tres direccions serien: —31—

1) Direcció horitzontal i selectiva (segle XVI), 2) Direcció descendent espontània (segona meitat del segle XIX i primera del XX) i 3) Difusió coactiva, segona meitat del XX).


Caldrà tenir en compte que aquest esquema és molt simplificat. En general, cadascun d'aquests períodes reté les característiques de l'etapa, o etapes, anteriors. Hem d'advertir, d'altra banda, que l'ús literari del castellà no sempre ha reflectit fidelment l'extensió del seu ús real. Per exemple: sembla que, almenys durant el segle XVIII, les mateixes classes superiors que mantenien aqueix idioma com a llengua literària, feien un ús familiar i diari del català. Pensem també que justament la defensa d'aquesta situació ambivalent ha constituït un fenomen molt característic de la ideologia d'aquestes classes, i que ha estat precisament dins els estrats superiors que s'ha encunyat i proclamat l'estereotip del bilingüisme. Podem dir, doncs que el procés de castellanització literària, i el confinament del català dins l'àmbit d'expressió familiar, no suposà, en principi, el canvi lingüístic. Això és particularment evident pel que fa als estrats inferiors. Globalment, aquesta dualitat lingüística ha estat —i ho és encara avui— l'expressió d'una situació de diglòssia. Fins ben entrat el segle XIX, el procés de castellanització social no arribaria a interessar les classes mitjanes urbanes —així i tot, parcialment. L'efecte anivellador dels mass media, i l'exclusió més estricta del català de l'esfera pública —premsa, ràdio, televisió, ensenyament, activitat religiosa, etc.—, vindrien a consolidar aquell procés durant l'època actual. DIRECCIÓ HORITZONTAL I SELECTIVA Recepció del castellà Aquesta va predominar durant el "primer acte" del nostre conflicte lingüístic. Al llarg d'aquella etapa, la recepció del castellà es va produir dins un mateix estrat social: aristrocràcia i alta clerecia. Fou un procés de selecció i regulació en què un grup ben definit mirava de reforçar la seua posició dirigent, de privilegi, adoptant un idioma "sagrat" peculiar i distanciant-se així de la majoria. Tot va consistir en l'apropiació artificial d'una llengua que, precisament en tant que estranya, resultava útil per a aquell propòsit. No caldrà insistir massa en la impor—32

tància del distanciament en la transformació de l'estructura de domini en pautes culturals i ideològiques. íntimament connectats a les variacions de l'organització de domini, els canvis culturals afecten certs grups i classes socials de manera més immediata. El poder crea la distància. Les diferències de llenguatge, i més clarament les diferències d'idioma, són un exemple important de distanciació dins les societats jeràrquicament estratificades. L'apropiació convencional d'un idioma per part d'un sector social, serviria així per a sustentar la barrera entre classes i consolidar l'estructura de domini, salvaguardant-la d'un canvi. En aquest sentit, l'escissió lingüística en dues varietats superposades esdevé l'expressió de les relacions de poder subjacents: assenyala una jerarquia entre els grups i els rangs socials. I bé: salta a la vista que l'ús del castellà fou per a l'aristocràcia i l'alta clerecia, en un primer moment — més tard ho seria per a la landed gentry—, una qüestió de distància: un element clau en la consolidació de llur estructura de domini. Per al poble, en canvi, esdevindria una qüestió de prestigi. L'altra cara del prestigi

Arribats en aquest punt, caldria demanar-nos: equina és la funció social del prestigi? L'equívoc que, en ésser aplicat a un idioma, pot ocasionar el terme prestigi, ens exigirà un breu aclariment. Sembla, en efecte, que el prestigi desenrotlla dues funcions importants dins la societat. En primer lloc, el prestigi, la "conducta d'status", serveix d'element unificador dins els estrats superiors. L'adopció d'unes pautes culturals "elevades" —idioma, formes de comportament i convencionalismes— manté Yesprit de corps dins aquells sectors. És, en síntesi, un factor de cohesió social. No solament perquè la conducta d'status configura el caràcter de Vélite, en el sentit que apuntem, sinó perquè alhora "legitima", de cara a l'exterior, el predomini d'aquesta élite. El prestigi esdevé així el suport, irremeiablement subjectiu, del poder. Una mena d'opi psicològic —diríem— que enterboleix i desfigura, als ulls del poble, la percepció d'aquella estructura de domini. No serà del tot inútil de recordar que la paraula prestigi, en la seua accepció originària, denota la


idea d"'iHusió", cT'engany": "una exhibició fictícia —adverteix Maclvcr— com el truc d'un il·lusionista". Significació que encara persiteix en la paraula anglesa glamour, en la francesa charme, i en les nostres encant i encís ( = gràcia, sortilegi), i que sembla —només sembla— suggerir el terme "prestidigitador'". Aquesta observació elemental ens estalvia moltes confusions. L'equació podia ésser: Poder més prestigi igual a autoritat. Només caldrà afegir que el prestigi és creat pel poder. Ara bé: cal entendre que el prestigi no solament es manifesta "en pro" d'unes normes de conducta o objectes culturals, sinó "en contra" d'uns altres. Tot i anar revestit d'una valoració positiva, es tracta d'un fenomen secundàriament negatiu. Per simplificar: el prestigi engendra el prejudici. Però el prestigi, d'una banda, i el prejudici, d'una altra, arriben a confondre's, com una mena de superposició de colors, en l'efecte final. Fetes aquestes salvetats, considerarem, a títol d'exemple, dos textos molt significatius. L'un, del notari Marc Antoni Ortí, data del 1640. Diu: "Si en algun temps —i no tan antic que io no l'haja alcançat— solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quant en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobava en elles se posava a parlar en castellà, tots els demés s'enfurien contra ell dien-li que parlàs en sa llengua. És ara tan al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan estremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consisteix en parlar en castellà". La constatació podria ésser completada amb un altre text, bastant anterior, d'Onofre Almudèver (1561), que posava en guàrdia contra "un gran engan que està demesiadament estès en què s'han persuadit molts ignorants: que [llur llengua] és falta de vocables o freda en si, com sia veritat que és molt abundant i molt faceta". Doncs bé: deixant de banda si l'autor del primer d'aquests passatges exagerava —com ha cregut Fuster—, o no, ens inte-

ressa retenir ací la idea final. És a dir: per a molts contemporanis d'Ortí, parlar castellà era ja una forma de guanyar prestigi: l'ús d'aquest idioma —llegim en la cita—• conferia "autoritat". L'idioma era, doncs, un índex convencional de jerarquia. Una altra cosa resultava també evident: que el creixent prestigi del castellà anava estretament lligat als sentiments de menypreu i de discriminació envers l'idioma propi. Les paraules transcrites d'Almudèver denuncien de manera explícita el "gran engan" ( = el prejudici) que començava a dinfondre's entre "molts ignorants", víctimes d'aquell prestigi il·lusori. I no seria exagerat afirmar que, en efecte, la posició del castellà com a idioma de prestigi estava íntimament connectada amb l'estructura vigent de domini. Comprendre aquest prestigi no fóra molt diferent d'entendre la seua exacta importància per al Poder. Ben segur, aquesta utilitat estratègica comportava, en darrera instància, l'ús correlatiu d'elements més tangibles i inequívocs: el predomini econòmic i polític, l'activitat militar i religiosa. Aliances i antagonismes Val a dir que el paradigma històric de les classes dominants valencianes ha consistit en una suma d'aliances —amb el Poder— i d'antagonismes —respecte al Poble—. I el paradigma s'ha mantigut i renovat per subrogació. És ben conegut que la sobtada castellanització de l'estrat superior, en el segle XVI, fou efecte immediat de les Germanies (1520-22). La guerra civil hauria de produir en la noblesa una reacció d'insolidaritat respecte al poble i d'agraïment a la monarquia. Aquesta situació es reflecteix en l'abandonament del català i en la identificació amb la política de Castella. Obres com el Coloquio de Joan Fernàndez de Heredia (14807-1541) —militar que havia pres part en la repressió de la revolta— i El Cortesano de Lluis Milà (1561), testimonien la lluita entre el català i el castellà dins l'ambient aristrocràtic. La castellanització de la noblesa no va operar-se, evidentment, sense resistències internes. Tanmateix, el procés de castellanització de la noblesa sembla haver-se consumat a finals d'aquest segle. La fundació pels jesuïtes de la Universitat de Gandia (1548) i del Col·legi de San Pablo (1552) va

-33-


mentre el català restarà adscrit a l'estament popular; i 2) la vinculació del castellà a l'activitat literària i la correlativa "plebeïtzació" del català i de la literatura produïda en aquest idioma. Com és lògic, tal situació impedirà de fet l'emergència d'una literatura autènticament popular, en castellà, fins a l'època present. Durant els tres segles de Decadència persistiria aquesta escissió lingüística, sens dubte aguditzada pels canvis socials que tingueren lloc als segles XVII i XVIII: la ruïna de les classes mitjanes, com a conseCaracterístiques generals qüència de l'expulsió dels moriscos (1609), La situació durant aquesta etapa —i, havia d'accentuar encara més l'enfrontament bàsicament, també als segles XVII i social i lingüístic entre la noblesa i el poble. XVIII— pot ésser, doncs, esbossada així: Un segle més tard (1707), la instauració 1) Una escissió lingüística al llarg de oficial del castellà dins l'activitat burocràles línies de classe: el castellà serà usat per tica i administrativa —últim recinte públic les classes superiors (noblesa i alta clerecia), de la llengua del país— consagraria legalment aquella situació. És, però, interessant d'advertir que durant el segle XVIII es produeix un canvi de les classes dirigents valencianes. L'antiga aristocràcia, que en bona part emigraria a Castella, va ésser reemplaçada per una burgesia industrial i innovadora que va mantenir en la vida familiar la llengua d'origen. No obstant això, la Il·lustració valenciana va desenvolupar-se en castellà, i només uns pocs escriptors —que integren el grup anomenat pre-renaixentisía— reaccionen contra el procés de castellanització literària. Entre aquests, cal anotar: Carles Ros (1707-73), Lluís Galiana (1740-71) i Manuel J. Sanelo (1760-1827). Ara bé: tenint en compte la sèrie de factors que en aquest període van pressionar a favor de l'ús del castellà, el canvi lingüístic va assolir de fet proporcions relativament reduïdes. Només un sector molt limitat de la població arribaria a castellanitzar-se totalment. No sembla arriscat d'establir que les mateixes classes superiors contrarestarien, sense pretendre-ho, la política assimilacionista de l'Estat. En una època en què el monopoli del castellà era gelosament mantingut com a signe de classe, la pressió unifonnitzadora externa es veuria, prou paradoxalment, frenada per les distàncies socials internes. Visió completa d'un problema apassionem* En tot cas, és evident que, a partir del segle XVI, es produeix una dissociació, cada cop més rigorosa, entre una cultura --34—

implantar el castellà en l'educació d'aquell estament. Els nuclis intel·lectuals dominants —castellans o dubtosament castellanitzats— es van organitzar en diverses "Academias", com la de "los Nocturnos" (1591-94), "los Adoradores", etc, d'on serà generalment exclòs el català. I els alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica van ésser sistemàticament ocupats per forasters, el més destacat dels quals fou l'arquebisbe, virrei i capità general Joan de Ribera (1553-1611), recentment canonitzat.


"literària", de caràcter estrictament aristocràtic, i una cultura "popular". En termes generals, aquesta separació entre dos nivells —"vulgar" i "culte"— coincideix amb la superposició lingüística a què hem al·ludit: el català és relegat a les manifestacions de tipus popular. La coexistència d'ambdues tradicions culturals no seria, així, més que un producte lògic del conflicte social subjacent. En realitat, no és exactament això. Hem de tenir en compte que el problema no s'estableix, només, entre un nivell "culte" (d'expressió castellana) i un altre nivell "popular" (en llengua catalana), sinó també dins aquesta segona àrea lingüística. En efecte: la separació entre el català vulgar ("valencià") i el català culte ("llemosí"), com a vehicles d'expressió "popular" i "culta", tendeix a extremar-se durant tot aquest període, fins al mateix segle XIX, i tan sols quedarà virtualment superada als nostres dies. DIRECCIÓ DESCENDENT ESPONTÀNIA Introducció: imitació i distància A mitjan segle XIX — una època de reestratificació de la societat valenciana—, el conflicte lingüístic es va reactivar, desplaçant-se verticalment. Eduard Escalante (1834-1895) escenificaria grotescament aquest procés, limitat aleshores a les classes mitjanes de la ciutat de València. Per comprendre el fenomen, podem partir d'una evidència: que el tràfec cultural implica un conjunt de corrents i contracorrents, i sol ésser bilateral. Però, entre "nivells" diferents, és dissimètric. Karl Marx va denunciar molt clarament que "les idees dominants són les idees de la classe dominant, és a dir: que la classe que és la potència material dominant de la societat, és alhora la potència espiritual dominant". Des d'una altra perspectiva, Gabriel Tarde vindria a remarcar el predomini dels estrats superiors en la difusió —o importació— de les pautes culturals, les quals segueixen un corrent descendent. Segons ell, "la principal funció de la noblesa és la seua iniciativa, si no la seua inventiva. La invenció pot partir dels rengles inferiors, però la seu extensió depèn de l'existència d'una gran elevació social o

tub d'alimentació, d'on puga descendir una cascada d'imitació. Mentre conservarà la seua vitalitat, la noblesa acomplirà aquesta funció". Els processos de canvi social oferirien tres formes principals, d'acord amb Tarde: repetició o imitació, oposició, i adaptació o invenció. Ara bé: els processos d'adaptació i oposició no són més que formes d'acostament i d'allunyament, i és a partir d'aquests conceptes que caldrà usar la idea de distància social. La regla seria: la imitació tendeix a disminuir la distància. La distància existent entre les classes ve, doncs, reduïda per la imitació, major o menor, entre elles. Doncs bé: ambdós plantejaments —l'econòmic i el psicològic— són vàlids i es complementen en la nostra anàlisi. Per començar, podem dir que el quadre social de la València del segle XIX va ésser presidit per un estrat —la landed gentry de la Restauració (1874), catòlica, desaprensiva i conservadora— que esdesvindria allò que Edward Ross, seguint la tradició de Tarde, ha denominat "punt radiant de convencionalisme". Aquest estrat superior —convertit en "grup de referència" dins el mecanisme de l'emulació— va decidir les pautes que els nivells menys opulents —classes mitjanes, obrers i llauradors— imitarien, sobretot aquells qui miraven de "pujar" socialment. És, doncs, en funció de la distància social que entendrem l'ús del castellà i explicarem el conflicte. Com que les classes superiors usaven aqueix idioma, la seua adopció per part dels individus de nivells inferiors comportaria una reducció psicològica d'aquella distància. La imitació tractaria de compensar i de vèncer la distància. L'adopció del castellà per un determinat estrat, engegant el mecanisme de l'emulació, produiria una nova ona d'imitacions a nivell inferior. El refús de l'idioma "superior" significaria aleshores una manca d'esperit de "superació". I el català serà abandonat perquè és el símbol d'un status que cal "superar". Un passatge conegut de L'herència del rei Bonet (1880), d'Eduard Escalante, il·lustraria ben gràficament aquesta estratègia. El diàleg discorre entre un velluter —presumpte titular d'una herència— i la seua filla:


TÀRSILA. Cada dia es fa més docte vostè. (Vegen: a mi, per què em parla en castellà?) BLAI. Perquè dec acostumar-me a mudar de classe. El castellà —ens ho diu Escalante— confereix un status dins la jerarquia social de prestigi. I "elevar-se", dins l'escala econòmica, sembla requerir l'adopció d'un idioma "elevat". Mobilitat i canvi lingüístic Allò que caracteritza aquesta etapa és el fet que mobilitat social i canvi lingüístic esdevenen fenòmens connexos. Dit d'una altra manera: el canvi d'idioma constituirà el resultat inevitable dels canvis que es produeixen en la posició social d'individus i grups. Ara bé: a diferència d'èpoques anteriors, en què aquell canvi s'operava dins un mateix nivell social, ara s'estén a nivells diversos: oligarquia terratinent, classes mitjanes i petita burgesia. Ben entès que, si arribem a qualificar la societat valenciana del XIX com "oberta" 0 "mòbil", haurem d'aclarir immediatament que això en res no altera les anteriors pautes lingüístiques, les quals hi són rígidament mantingudes. La jerarquia establerta entre tots dos idiomes subsisteix, i el castellà seguirà funcionant com a idioma de les classes superiors. De fet, serà la llengua que adoptarà la nova classe dominant: la landed gentry, beneficiària de la desamortització i, sense paradoxa, promotora de la Renaixença al nostre país. Podem assegurar, doncs —usant una expressió de Mannheim—, que el procés d'admissió a les classes superiors actuaria com una "màquina d'encunyar". L'ascens, 1 l'accés, a aquests estrats transforma activament els pervinguts i els imposa un determinat mòdul de comportament lingüístic. L'idioma arriba a constituir així un element de distinció de classe, o més exactament, un status symbol. Que l'ús ostentatori del castellà hauria de contribuir a fer pública una posició eminent dins l'escala social, sembla indubtable. Es pot pensar, en conseqüència, que l'efecte més sensible fóra de consolidar les barreres de classe. I, sens dubte, fou en part així. Serà útil que recordem que les resistèn—36

cies a la "circulació vertical" per part dels estrats superiors, inclouen un conjunt de forces, tant centrípetes (allò que anomenem "solidaritat de grup") com centrífugues, és a dir: l'oposició a acceptar els individus econòmicament ascendents, però sense una identificació cultural adequada. Mirada la cosa pel costat dels individus ascendents, el preu d'escalar la distància social i de prestigi, serà el de l'assimilació, o siga: la pèrdua de la pròpia identitat cultural. En el millor dels casos, "passar" d'una classe a una altra exigiria una integració cultural anticipada bastant problemàtica. Siga com siga, la conducta d'aquests individus és, en un cert moment, unànimement reprovada. D'una banda, perquè l'individu que canviarà de llengua —tràmit ineludible per a "pujar" l'escala de prestigi— despertarà els recels d'aquells qui no veuen amb bons ulls l'ingrés en llur domini cultural. I segon: provocarà la desconfiança d'aquells consocis d'status que no volen que deserte del seu "propi" domini. Resulta, tanmateix, evident que l'adscripció del castellà als estrats superiors i a l'àmbit d'expressió estrictament literària, impediria, d'altra banda —o retardaria almenys—, un procés d'integració cultural de vastes proporcions. L'extensió d'aquest idioma als nivells inferiors —on la influència dels mass media i els efectes de l'educació no podien ésser, de fet, gaire enèrgics— restaria virtualment supeditada al que s'ha denominat "imitació a distància". En efecte: d'acord amb una estadística de l'any 1867, la població analfabeta, dins la ciutat de València, era del 58'3 % del cens —és dir: 63.102 persones. I, si tenim present que l'escriptura —la premsa— era aleshores l'únic vehicle de comunicació massiva, podem concloure que l'Estat mancava dels instruments més escaients per portar a terme una política d'assimilació cultural a gran escala. El castellà seria, així —com ha subratllat Lluís V. Aracil—, usat principalment per tres sectors: 1) la classe dominant, 2) els forasters, 3) els buròcrates, ex officio. Resumim: la mobilitat social barraria d'alguna manera el procés de castellanització — impulsant-lo a la vegada. Teòricament, mentre l'ascens social de l'individu o grup tingués uns límits, aquests límits treballarien com a frens del canvi lingüístic. Ja hem advertit que la imitació és una


forma de reduir psicològicament ( = imaginàriament), la distància entre nivells socials. En aquest sentit, és perfectament explicable que l"ús convencional del castellà com a símbol d'status no es limitàs rigorosament als estrats superiors: l'oligarquia terratinent, d'una banda, i d'altra els nouveax riches. L'idioma —la manera de parlar— era també, i especialment per a uns determinats sectors de les classes mitjanes, una incitació al canvi: una "distinció provocativa", segons el vocabulari de Thorstein Veblen, com pogués ésser-ho l'estatge, la manera de vestir o qualsevol altre cànon de discriminació pecuniària.

vencional —"psicològic" i merament subjectiu. Aquest bluff cultural —és important de rem arca r-ho— no seria sinó l'indicador més exacte d'una falsa consciència. Per què això és així? És ben conegut que les distincions d'status i l'ús d'allò que en diríem "expedients de distanciació social" —en aquest context, l'idioma—, no són necessàriament una funció de la situació de classe, simplement perquè status i classe són dues dimensions diferents d'estratificació social. Recordem que la divisió en classes fa referència a les relacions de producció i adquisició de béns; l'estratificació

Falsa consciència

En aquest punt, caldrà plantejar-nos l'interrogant: equines són les implicacions del canvi lingüístic quan aquest canvi s'independitza d'una mobilitat social efectiva? El tema, tot i ésser d'una vital importància, sembla de moment inèdit. No hi ha dubte, tanmateix, que l'adopció d'un idioma sumptuari per part dels estrats inferiors, no solament podia deixar insatisfetes les necessitat més reals —la qual cosa és òbvia—, sinó que, anivellant superficialment les diferències, podia impedir i, de fet, impedia (pensem en el paper del blasquisme), un canvi efectiu de l'estructura social vigent d'acord amb llurs propis interessos econòmics. És evident que quan el canvi lingüístic es produeix dins —o als afores— dels cercles dominants, la qüestió no té sentit. Senzillament, perquè en aquest cas el comportament lingüístic és plenament congruent amb el comportament econòmic (de classe). Això que acabem de dir sembla inqüestionable si examinem històricament l'estratègia de les classes dominants valencianes, i més clarament durant els darrers cent anys. Però l'ús del castellà per part dels estrats inferiors podia ésser només un esforç desplaçat per a adquirir un status fictici: seria un cas flagrant de compensació per substitució. Per a alguns individus de baix status, parlar aquest idioma era un mitjà indirecte d'elevar-se dins l'escala de prestigi, d'exhibir d'alguna manera un "rang" social, que no tenien. I que continuarien no tenint, perquè l'estratagema era, en tot cas, purament con-

en grups d'status deriva dels nivells de consum i alhora reflecteix un estil de vida peculiar. Ustatus és sempre, en aquest sentit, una creació subjectiva. Per exemple: el concepte de "consum ostentatori" ( = conspicuous conswnptiori), elaborat per Veblen, seria un cas clàssic de desfasament entre els nivells de producció (situació de classe) i de consum (status). Si volíem aplicar aquesta noció al nostre raonament, diríem que l'ús ostentatori del castellà, com a expressió d'status, no té una correspondència exacta amb la situació de classe (superior), i que, consegüentment, l'escissió lingüística al llarg de les línies de classe tendeix a diluir-se. Tot seguit, n'haurem de parlar, d'això. És clar, però, que les demandes de prestigi social i l'ús d'aquells expedients de distanciació comporten, en l'ordre estrictament econòmic, una situació que, de fet, possibilite aquest "estil de vida" característic d'un grup d'status. En un mot: les diferències 37—


que la comunicació entre nivells socials és escassa. Al contrari s'esdevé en la societat de classes, la qual, si bé ofereix una ampla diferenciació dins l'escala social, aquesta no és tan rígida que elimine el procés d'emulació. Doncs bé: diferenciació, per un costat, i emulació per l'altre, són els rodaments indispensables en el mecanisme de la moda. Dues observacions semblen necessàries. En primer terme, que dins una societat de classes els mòduls distintius establerts pels estrats superiors tendeixen a la difusió. Els signes externs de classe seran imitats —adoptats— successivament pels estrats inferiors. Són, per tant, fluids ( = variables), i s'orienten en sentit descendent. Segon: aquesta mateixa força expansiva, diríem, els Diferenciació i emulació. La moda. fa inútils tan bon punt comencen a ésser Ens referirem ara al fenomen d'"imitació generalitzats. D'això que hem dit, en podem traure a distància"; és a dir: a la possibilitat d'un canvi d'idioma sense que aquest canvi su- algunes conclusions importants. L'adopció pose el desplaçament paral·lel en la posició d'aquells distintius, per part dels individus d'individus o de grups. Un fet característic de nivells inferiors, tendiria a una uniforde la imitació a distància, que afecta tots mització externa entre classes. I això signiels àmbits de la cultura —idioma, educació, fica: 1) que les classes superiors han de art, literatura, etc—, és la moda. Aquest buscar i alterar constantment les pautes de tipus de moviment social ens servirà com a diferenciació, i 2) que el que en un moment hipòtesi per a interpretar l'extensió descen- donat d'aquest procés serveix com a criteri dent del castellà al nostre país i també el de distanciació, dins un determinat nivell caràcter —relativament— "espontani" del social, pot no ésser vàlid a un altre nivell. Els expedients de distanciació tenen així una fenomen. Sabem que, a diferència del costum, la vigència restringida quant al temps i quant moda és un fenomen social fonamentalment a l'espai. canviant: el seu funcionament comporta una Si entenem així el mecanisme de la societat "mòbil" estructurada en classes. moda, no ens constarà gaire d'adonar-nos Dins els motles estamentals, que caracte- que aquesta pot produir conseqüències insosritzen la nostra societat fins a mitjan se- pitades en l'ordre social, fins a l'extrem que gle XIX, les formes de diferenciació social de vegades aboca a la creació d'un nou tendeixen a ��sser fixes, rígidament compar- sistema cultural. Allò que comença essent timentalitzades. Aquesta circumstància no un signe de diferenciació, és possible que sols comporta l'anivellament de les pautes —si determinades condicions externes ho culturals, dins cada estament, sinó també el forcen— esdevinga un mòdul de conducta fet que aquestes pautes esdevinguen norma- unànimement acceptat. Potser només es tives. Pensem, per exemple, que el procés tracta d'una simple qüestió de temps. de castellanització de l'estament superior L'oportunitat de considerar el procés arriba a consumar-se totalment en el curt descrit dins el nostre esquema es justifica lapse d'uns lustres. La difusió dels valors pel fet de poder aclarir-nos la "incògnita" culturals és, doncs, "horitzontal" ( = dins del canvi lingüístic dins aquells nivells soun estament) i "selectiva" ( = regulació dels cials que, tot i estar subjectes al mecanisme destinataris). En suma: la diferenciació so- d'emulació, no són directament implicats en cial pressuposa una abrupta diversificació el de mobilitat social. Em referesc, naturald'status, i l'ús dels signes que en diem de ment, als nivells inferiors. classe serveix per a reforçar Yesprit de corps En efecte: dins aquests nivells, el canvi dels diferents estaments. És inútil de dir d'idioma esdevé un substitutiu de la mobi—38— de classe i d'status coincideixen, en el sentit que solen ésser interdependents. Tot sistema social de prestigi està muntat sobre una determinada distribució del poder econòmic. I els canvis dins l'estructura econòmica condueixen, evidentment, a una correlativa modificació d'aquella jerarquia d'status. És un absurd piadós de voler explicar el comportament lingüístic al nostre país fent abstracció de les situacions de classe. Però fóra igualment absurd de creure que l'abandonament del català s'origina només en el simple mecanisme de la "imitació". Segurament, no caldrà discutir ací que, en definitiva, aquells que imitem són, casualment, els mateixos que hem d'obeir.

| !


litat social objectiva i, arribat el moment en què les condicions d'aprenentatge ho permetessen, el canvi hauria de produir-se. Però —segons hem remarcat— hom mancava dels instruments bàsics perquè dins els estrats inferiors s'operàs el canvi lingüístic. Les dificultats materials d'aprendre el castellà eren més evidents, no cal dir-ho, al fons de l'escala social. Subratllem que estem parlant en termes quantitatius. Qualitativament, les pressions globals que determinarien el canvi d'idioma eren ja presents. I això —en la mesura que després arribaria a produir-se— ha revalidat la vella tesi de Gabriel Tarde: "el desig

d'imitar un determinat valor ha de precedir, i realment precedeix d'ordinari, la seua difusió explícita". DIFUSIÓ COACTIVA Són poques les observacions originals que podem fer en aquest apartat. Potser caldrà subratllar que, dins la segona meitat del segle XX, el canvi de llengua s'ha independitzat de la mobilitat social —que l'hauria frenat— i ha desbordat tots els límits, gràcies als mass media. L'estratagema, ara, és un simple efecte òptic.

Una obra que no pot faltar tampoc a l'hora de conèixer els nostres problemes

—39—


ffl Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació.

d'Ewaic m o n

En l'actual número reproduïm, seguint el pla informatiu que anunciàrem, una lliçó del capítol VII i una altra del VIII.

(Del capítol VII) DEFORMACIONS D'ALGUNES Moltes vegades, el parlar de certes comarques deforma vulgarment alguns mots d'ús corrent, i això cal que siga corregit en una elocució culta. En la present lliçó ens ocupem d'uns quants mots que sofreixen deformacions en la parla col·loquial de diferents poblacions dels nostre domini lingüístic, entre les quals es troba la ciutat de València. Són: l'adverbi DARRERE i els substantius CADIRA i GANIVET.

PARAULES

Hem de tenir en compte que aquesta mena de vulgarismes també es produixen en el castellà, sobretot en el meridional: 'bocao' per bocado, 'asaúra' per asadura, 'cunà' per cunada (ací amb reducció de les dues aa a una sola), etc. I tals formes no han passat tampoc als diccionaris normatius ni a la bona literatura. Etimologia: CADIRA procedeix del llatí 'cathedra'.

DARRERE GANIVET Vulgarment es sent dir 'raere' a València capital i la seua rodalia, ïadere' a algun indret de Castelló i 'radera' a diverses contrades orientals de Catalunya. Les formes normals (1) són DARRERE o DARRERA, ambdues documentades en la llengua medieval. D'aquestes dues formes, úniques admeses en el Diccionari normatiu, es va passar, per metàtesi (2), a 'radere' o 'radera', i, després, dins València, ha arribat a dir-se incorrsctíssimament 'raere' per pèrdua de la D intervocàlica. La forma normal i més etimològica (3), DARRERE, és corrent a la major part de! País Valencià i l'única usada en la seua llengua literària. No cal dir, està ben documentada en els clàssics, i procedeix de la locució llatina 'de ad retro'. CADIRA 'Caïra' no és tampoc forma correcta, sinó CADIRA. CADIRA figura, així, a tots els nostres diccionaris normatius, i així es sent dir a les nombroses comarques valencianes on major puresa conserva la nostra llengua. La forma sense D és pròpia del parlar vulgar i descurat. Tal cosa ocorre també en altres mots com 'foraet' per FORADET, 'maür' per MADUR, etc

El nom correcte d'aquest utensili de taula és GAMIVET, o siga, amb la N primer i la V després. Aquesta forma és la que va d'acord amb la seua etimologia, i la que ha predominat des de segles en la llengua parlada i escrita. Deriva aquest substantiu d'ús tan freqüent, del mot franc 'knif', el qual arribà al nostre idioma a través del llatí vulgar quan aquest ja era fortament influït pels parlars' germànics. A 'knif va aglutinar-se el sufix diminutiu ilatí '-ittu', que donà el nostre -et: 'knif ittu' arribà a GANIVET per evolució normal. De! franc passà així mateix al francès —'canif— (4) amb significat paregut, i a l'anglés —'knife'— amb el mateix significat que a Catalunya, València i Balears. Paral·lelament, a quasi totes les nostres comarques i en els seus parlars vulgars s'osixen formes dialectals: 'gavinet' (per "metàtesi) o 'ganyivet' (per palatalització de la N); però no han de ser emprades ni en literatura ni en el parlar culte, psr la seua evident deformació. (1) DARRERE s'empra en el català occidental i valencià, i DARRERA en el català oriental. (2) Transposició do sons. (3) Vegeu l'article corresponent en el Diccionari Català-Valenciíi-Balear, do F. de B. Moll. (4) Treinpaplomes.

—40—


(Del capítol VIII) SOBRE EL BARBARISME 'ACLARACIÓ'

Totes les llengües flexives (1) tenen aptitud per a la formació de mots nous parasintètics, que són els que es constitueixen sobre un radical per afegiment d'un prefix o partícula que el precedeix i d'un sufix o partícula que el segueix. Per exemple, els radicals dels adjectius clar i covard es transformen en verbs pel procediment parasintètic: Prefix aa-

Sufix

Radical + +

clar covard

+ +

-ir -ir

Mot nou = aclarir = acovardir

S'apliquen en altres casos uns altres prefixos i sufixos. El sufix -ir té una gran vitalitat en la nostra llengua per a la formació de verbs nous: preferència que correspon en castellà al sufix '-ar'. Per això, en aquest cas, el castellà fa 'aclarar' i 'acobardar'. Vegem ara els significats: ACLARIR.—En sentit transitiu (que és el que ara ens interessa), vol dir "fer menys fosc". Pot usar-se figuradament. Exemples: —Aclariu una mica el color. —Hem d'aclarir la qüestió. —Aquell misteri no s'aclarí mai.

Una afenció constant per València en una revista de rigorosa actualitat

Tenim, també, derivat d'aquest verb, el substantiu ACLARIDA, o siga, "acció o efecte d'aclarir". Exemples: —L'oratge ha fet una bona aclarida (= s'han retirat bastant els núvols). —Els llenyaters feren una bona aclarida en el bosc (= el deixaren menys espès). I així mateix, tenim ACLARIMENT. Derivat normal per mitjà del sufix -ment, ACLARIMENT significa "acció o efecte d'aclarir", com ACLARIDA, però generalment és d'ús figurat. (Castellà 'aclaración', derivat d' 'aclarar'.) Exemples: —En vista d'aquell abús, vaig anar a l'oficina principal i demaní un aclariment. —Quan em preguntà per aquell assumpte, jo li vaig donar tota mena d'aclariments. Així, no direm mai el barbarisme 'aclaració', perquè ja veem que deriva d' 'aclarar', que no és verb del nostre idioma. (1) Com les neollatines o les germàniques.


Llenguatge, Veritat i Lògica D'A. J. Ayer, filòsof anglès, professor al Wadham College, Oxford. Col·lecció GARBÍ. València, 1969. 164 pàgines de 17 X 22. Preu: 200 ptes.

LLENGUATGE, VERITAT I LÒGICA és, avui, una obra clàssica, per tal com és l'exposició més clara i precisa que s'ha fet de la nova concepció de la filosofia, sorgida de les reflexions del conegut "Cercle de Viena". Això explica el fet que en 28 anys haja assolit la xifra de 20 edicions a Anglaterra. Dos trets fonamentals la converteixen en una obra d'extraordinari interès per al lector interessat en els problemes filosòfics, bé que siga profà: 1) el seu intent de partir de zero, d'iniciar un nou estil de reflexió filosòfica, i 2) el seu caire polèmic amb la tradicional concepció de la filosofia: les qüestions mil·lenàries de la filosofia (Déu, la Metafísica, la Moral...) hi són analitzades per tal de treure'n l'estructura escaient. Malgrat haver evolucionat molt la investigació filosòfica des de la publicació d'aquesta obra (1936), LLENGUATGE, VERITAT I LÒGICA roman com un llibre bàsic i fonamental per a comprendre la situació intel·lectual dels nostres dies, una arma lògica contra les desviacions místiques del pensament racional, un model d'anàlisi rigorosa i precisa dels temes tractats, i un necessari instrument de treball per a l'universitari que vol fonamentar les seues reflexions filosòfiques sobre bases sòlides i fermes. La inclusió d'aquesta obra en el ja ampli repertori bibliogràfic de la nostra llengua constitueix un pas important en la progressiva definició de la cultura catalano-valenciano-balear, puix que, a més, ha estat recomanada com a text de primer de Filosofia a la Universitat de València.

-42—


Exploració a l'interior do Déu De John A. T. Robinson, bisbe de Woolwich. Col·lecció LLIBRES DEL NOPAL. Edicions Ariel. Barcelona, 1969. 244 pàgines. Preu: 170 ptes. (El títol de l'edició original en anglès, llançada per "Stanford University Press", és "Expioratlon into God".)

En aquest nou llibre del Dr. Robinson, la prodigiosa aventura espiritual iniciada en "Sincer envers Déu" (1) culmina en la immensa obertura d'una tensió creadora inacabable, la mateixa tensió que féu del Déu bíblic, i més encara del Déu cristià, no merament el Déu de la creació i de la naturalesa, sinó sobretot el Déu de la història. A la pregunta: "La fi del teisme?", amb què aleshores era formulat el problema —una pregunta que semblava obrir l'abisme per on podia estimbar-se el pensament i la vida dels homes—, ara el Dr. Robinson hi contesta emmenant-nos, "més enllà del Déu del teisme", en una terra ignota, en una nova "terra promesa" que els homes d'avui s'apresten a explorar i convertir en llur pàtria futura. Tanmateix, anar més enllà del dualisme radical de tot teisme sense caure en el monisme enervador del panteisme, és evidentment una empresa arriscada. El mèrit del Dr. Robinson no és d'haver-ho aconseguit en l'àmbit teològic, sinó més aviat d'haver sabut veure la convergència que, en aquesta direcció, s'està acomplint des dels àmbits més diversos del pensament. Allò que antany havia intuït una certa tradició mística, ara ho està descobrint i comença d'expressar-ho el pensament científic contemporani: tant l'una com l'altre parteixen de la unicitat de valor de tots els éssers de l'univers i de la intencionalitat que testimonieja el procés evolutiu còsmic. Ens trobem així en una mena de misticisme secular que, per una més profunda immersió en l'existència (Kierkegaard), descobreix una indicible plenitud de sentit al cor de totes les coses: la transcendència, doncs, només es fa ja present com una funció i una dimensió de la immanència. Aleshores, reconèixer que la realitat de Déu l'experimentem primordialment com una relació, com un "camp diví", a semblança dels camps gravitatori o magnètic de què parlen els físics, és expressar en llenguatge contemporani la vivència bíblica del Déu que es defineix dient: "Sóc el qui sóc", i la visió escatològica de sant Pau quan ens diu: "Déu serà tot en tot". I admetre explícitament que "al capdavall, totes les paraules han d'acabar fallant quan parlem de Déu", significa incorporar la famosa via negativa dels místics i de la saviesa oriental, la qual no desemboca en una teologia agnòstica ni en una aposiopesi final, sinó que es plasma en una pregària i, doncs, en una espiritualitat profundament encarnacionals. Car, en definitiva, a Déu, el cristià només el coneix encarnat: "Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare". (1)

Publicat també en la mateixa col·lecció.

—43—


Entrevista amb mossèn Vicent Sorribes i Oramatge, prevere, escriptor, autor de diverses obres de caràcter religiós.

Som una altra vegada en unes dates importants per als fidels de les diòcesis valentines, puix que, amb feliç promptitud, acaba de publicar-se el "Novus Ordo Missae" en llengua vernacla al Butlletí Oficial núm. 2.873 de l'Arquebisbat de València. Amb aquest motiu, hem sol·licitat una entrevista de mossèn Sorribes, autor del modern "Eucologi-Missal Valencià" que, com qui diu, va encetar seriosament la reincorporació de la llengua dels valencians a la Litúrgia i l'oració en els temps actuals. Trobem aquest infatigable sacerdot en la seua clara i tranquila rectoria, I, amb la seua venia, comencem el nostre qüestionari:

—Què em diu, mossèn Vicent, de la prompta publicació del Nou Ordinari de la Missa en llengua valenciana?

—Què us ha semblat el text valencià del Nou Ordinari?

—Malgrat la coincidència que esmen—"Benvingut sia el qui a sa casa arri- tem, no s'escau ara i ací, és clar, fer cap ba." Ve en el temps previst, cosa que ens mena de glossa del Tirant lo Blanc; prou i alegra molt, i també, precisament, a les de tothom és coneguda, arreu del món, darreries de l'Homenatge que ret el País l'obra del nostre insigne escriptor. Mes si Valencià al seu gran novel·lista clàssic Joanot del Tirant s'ha dit que "és el millor llibre Martorell en el Vé centenari de la seua mort. de cavalleria escrit al món" (Cervantes), del Alegrem-nos-en per la coincidència. Per ma "Nou Ordinari de la Missa en valencià" no fe, que els valencians encara vivim! se'n dirà altre tant; ens reservem per ara de -44—


comentar-lo i ho deixem per a una altra i millor avinentesa; ja aleshores tindrem temps i lleure, si Déu vol, per a fer-ne un estudi més aprofundit, i sense pressa donarem el nostre parer. Cal advertir, però, de bestreta, que no és ni de bon tros, un dels més reeixits al llarg i ample de la "pell de bou" de la Península. No és cosa, doncs, encara que sia ben vingut, de repicar la campana grossa, tirar coets i voltejar totes les campanes, com és costum de fer a les festes majors als •nostres pobles; acotentem-nos, ai las... en aquesta i en altres qüestions, de fer "un mig vol", com en les festes de segona classe. Què hi farem? Condicionaments, circumstàncies, pressions —institucionals o no— i altres amenitats per l'estil han retardat la integració del Poble de Déu valencianoparlant a la plena normalització dels seus drets dins l'Església nostrada. Heus ací el perquè l'any 1950 vaig publicar l'EucologiMissal Valencià, segons les disposicions del Concili Tridentí, Sessió XXIV, cap. Vllé., i refermades ara pel Concili Vaticà II, Decret de Litúrgia i Instrucció per a l'aplicació de l'esmentat Decret, article 40 (d.). Encara, però, "de fet", ens resta molt de camí a fer per a arribar a l'Horeb de la nostra alliberació. Cal fer via, arribar a l'Horeb, "ad montem Dei". Vide "Primer Llibre dels Reis, cap. 19, 1-2"; també "Vulg. (3, Reis, 19, 8)".

—Què hi recomaneu, en aquesta important avintesa, com a sacerdot? —Recomane un moment de reflexió. "La veritat ens farà lliures"; Crist és vingut al món per a fer-nos germans i fills de Déu. La nostra problemàtica litúrgica, crec que rau en l'Amor. Una frase senzilla de Sant Joan de la Creu ens dóna la Clau: AMOR. L'amor ens farà entrar en un món nou, que ho transformaria tot potser sense canviar res. Diu el sant esmentat: "On no hi ha amor, posa'n i en trauràs". Agafem, doncs, aquesta Clau per obrir les portes a un món millor. Llegiu, si us plau, el llibre del meu amic i excel·lent catòlic Vicent de Miquel i Diego "L'Església Valentina i l'ús de la llengua vernacla", i també el "Diàleg" amb ell, publicat al darrer número de GORG, pàg. 41. En traurem profit. Per a mi té força importància que siga un laic, jove i catòlic qui s'interessa per coses santes de l'Apostolat. Rocafort, festa de Santa Llúcia de 1969.

—Què pensa, de cara a aquesta incorporació, quant al clergat i també quant als fidels? —Crec que s'ho val, que la clerecia i també els laics catòlics —que ara en són responsables— pensen seriosament, davant Déu, si cal rectificar el camí. Fem bé o fem mal fet de no plantejar-nos el problema de les necessitats pastorals al servei de l'"amata plebs"? Caldrà o no mamprendre una renovació de cara a les realitats del "nou temps? "Signa tempora", de Joan XXIII. "Sigueu qui sou", diu Sant Agustí. El nostre poble blasfema, murmura, diu procacitats en valencià, etc. etc. No deurà pregar i reparar en la mateixa llengua?

Un llibre indispensable


CELS TREMIS I E l S CONCURSOS CONVOCATÒRIES mateix any. Tots els treballs hauran de ser adreçats a "Sicoris Club - Premi Màrius Torres", Paeria, 6 - Lleida.

PREMI "MÀRIUS TORRES" DE POESIA CATALANA El "Sicoris Club" de Lleida convoca aquest premi, segons diu en les bases que ens tramet, "amb la doble finalitat de desvetllar l'interés per la poesia i donar un nou pas per l'enaltiment de la cultura catalana a Lleida". El premi està dotat amb 10.000 pessetes; hi podran concórrer tots els poemes inèdits en la nostra llengua i de tema lliure que no excedesquen de 50 versos; els treballs s'hauran de presentar per triplicat, escrits a màquina, sense signar i amb un lema, acompanyats d'un sobre tancat, com és costum, en el qual figure el mateix lema i, dins, el nom i adreça de l'autor; el termini d'admissió acaba el 10 de setembre del present any de 1970, i es dictarà veredicte el 31 d'octubre del

CINE-CLUB 67, D'ALBERIC Aquesta agrupació, en col·laboració amb l'Ajuntament de la ciutat, institueix els premis literaris "Rafael Comenge" i "Vicent Jacinto Pérez" de prosa, i el "Badenes Dalmau" de poesia. Els temes són lliures per al "Comenge" i el "Badenes", però per al "Jacinto" és obligatori que es referesca a Alberic o la seua comarca. Els treballs podran ser de 3 a 10 folis, mecanografiats a doble espai i per una sola cara, i s'han de dirigir abans del 31 de maig a l'Apartat de Correus núm. 1, d'Alberic i a nom de l'agrupació.

VEREDICTES ELS DE LA NIT DE SANTA LLÚCIA Com és ja una tradició, la Nit de Santa Llúcia, en l'Hotel Ritz de Barcelona i amb una concurrència que vorejava el milenar d'asisstents, es celebrà l'acte de publicació dels veredictes que afecten els sis premis de literatura catalana que queden reservats per a aqueixa data: el "Carles Riba", de poesia, el "Víctor Català", de contes i narracions, el "Josep M.a Folch i Torres", de llibres per a infants,

í el "Josep M. a Folch i Torres", correspongué al conegut contista Joaquim Carbó pel llibre d'infants "I tu, què hi fas, aquí?". Els altres tres premis foren declarats deserts. Aquesta rigorosa decisió dels prestigiosos jurats, causà una sensació indescriptible entre els assistents, especialment quant al "San Jordi", sobre el qual, el membre del jurat Josep M.a Castellet, comunicà que havia estat molt concorregut: 14 novelles, entre las quals n'hi havia tres que destacaven del conjunt i una —la de Terenci Moix— que havia estat desestimada per no ajustar-se a les bases.

el "Josep Yxart", d'assaig, PREMI DE NOVEL·LA "IMMORTAL CIUTAT DE GIRONA"

el "Joaquim Ruyra", d'obres narratives per a xics i xiques, i el "Sant Jordi", de novel·la (aquest darrer, dotat amb una suma relativament quantiosa: 200.000 ptes.). El "Carles Riba" fou guanyat per Guillem d'Efak amb el seu llibre de poesia "Madona I l'Arbre"; el "Víctor Català" s'atorgà a Roberl Saladrigas per l'aplec de narracions "Boires",

Aquest important premi ha estat guanyat el dia 1 del passat novembre, per l'escriptora catalana Núria Mínguez i Negre de Panadès amb la seua novel·la LES FORCES DEL MAL. Quedà finalista L'ARC DE SANT MARTI, de Salvador Ultonia (pseudònim).

—46—


NOTICIARI DEL ROSSELLÓ Segons dades que facilita la revista de Perpinyà SANT JOAN I BARRES, en el curs de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, de què ja donàrem notícia en el núm. 3, els participants foren 121, dels quals 97 dels Països Catalans, 16 d'Occitània, 3 de Bretanya, 3 de França (resta), 1 d'Anglaterra i un altre dels Estats Units. 38 eren professors o llicenciats, 37 estudiants i la resta de professions diverses o no especificades. LA NOSTRA LLENGUA I L'ESTAT FRANCÉS Els diputats Sres. Alduy —batlle de Perpinyà— i Bayou, en unió dels diputats socialistes, radicals i convencionals, han presentat una proposició de llei que ha estat tramesa a la Comissió d'Afers culturals, familiars i socials de l'Assemblea Nacional, i que conté, entre altres peticions d'interés, les següents relatives a l'ensenyança: —Creació de Comissions Acadèmiques de l'ensenyament regional, que assistesquen els rectors, de cara a l'organització de l'estudi de les civilitzacions i les llengües regionals. —Creació de Serveis acadèmics regionals que elaboren el material pedagògic indispensable per a l'ensenyament regional. —Integració de les civilitzacions regionals als programes. —Ensenyament de la llengua regional, 2 hores per setmana, a l'escola elemental, a les regions que posseeixen una llengua caracteritzada. —El mateix ensenyament i horari en els cursos 6é. i 5é. de l'ensenyança secundària (corresponents als 1er. i 2on. d'Espanya). —A partir del 4at. (3er. d'Espanya), opció possible de les llengües regionals com a segones llengües. —També el projecte de llei proposa la formació dels alumnes de les Escoles Normals en la pràctica de la llengua regional. En l'ensenyament superior, la creació de càtedres per a la formació de professors de llengües i cultures regionals; l'admissió d'aquestes llengües com a

matèria d'examen; la creació de Col·legis de cultura regional; formació dels mestres; emissions d'informació sobre els problemes econòmics i socials i sobre les civilitzacions regionals; a les circumscripcions on existeix una llengua altra que el francès, creació d'emissions de ràdio i televisió sobre la cultura, la informació, els esports, el teatre I les varietats, en la llengua de la regió; creació d'emissions escolars de ràdio i de televisió en la llengua regional i en francès, destinades als alumnes i estudiants dels tres graus de l'ensenyament; a més, cursos de llengües í civilitzacions regionals difosos per ràdio i televisió per al conjunt de la població de l'Estat Francés, dins el marc de l'educació permanent. Traem aquesta informació, naturalment, dels nostres companys rossellonesos del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Vertaderament, aquest projecte de llei no és totalment satisfactori, però ja enceta seriosament el greu problema cultural de França, nació que inclou dins el seu famós Hexàgon una regió de llengua catalana de prop de 4.000 quilòmetres quadrats i una població mitjana; una considerable zona de parla alemanya —PAIsàcia—; una regió completa de llengua cèltica —la Bretanya—; una de llengua basca, i un territori molt Important en extensió i població de llengua occitana. El resultat immediat d'aquest esforç és dubtós; tanmateix, sempre significarà un avanç, sobretot per la presa de consciència que haurà de promoure en les extenses regions de llengua no francesa.

TEATRE A L'ATENEU MERCANTIL DE VALÈNCIA Per l'Agrupació de l'entitat, i dirigida per Tomàs Abad, va ser estrenada la comèdia dramàtica de Rafael Villar, premi de Teatre "Joan Senent Ibànez" 1969, LA PLUJA MOR A LES TEULADES. La nit de l'estrena fou el dissabte 6 de desembre proppassat, i se'n seguiren donant representacions de vesprada i de nit els següents dies 7, 8 i 9. L'obra, en la plausible línia de dignificació del nostre teatre, agradà molt a la no excessiva però selecta concurrència.

—47—


CONCURS

INFANTIL

"JOANOT

MARTORELL"

L'ACTE El diumenge 21 del darrer desembre va tenir lloc al saló d'actes de la Societat Coral "El Micalet", el del repartiment de premis d'aquest interessant concurs organitzat per la falla "Sant Josep de la Muntanya - Terol" amb col·laboració de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València. La primera part de l'acte consistí en una graciosa actuació de putxinel·lis, que captà per complet l'interés dels nombrosos xiquets assistents, com també dels grans. Acabada aquesta part, el president de la falla, ajudat d'un simpàtic putxinel·li, va repartir els premis enmig de l'alegria general. La segona part de Tacte es dedicà a l'escenificació de contes i cançons, amb una gran animació del nombrós públic present. Els xiquets hi van participar així mateix amb cants i converses.

de l'Escola Nacional "Lope de Vega". Mestra preparadora: Carme Miquel; 2.°", Dolors Pérez Ruiz, de Torrent, 11 anys, de la mateixa escola í preparadora; 3.er, Francesc Rafel Solanes, de Simat de Valldigna, 11 anys, de l'Escola Mixta "Cervantes". Mestre preparador: Joan Martínez Marian. Premis de redacció (de 12 a 14 anys): 1.er, Vicent R. Llopis Sala, de Sueca, 13 anys, de l'Institut Nacional de Segon Ensenyament. Mestre preparador: Lluís Fos Martí; 2. on , Josep Miquel Ramírez Garrido, de València, 13 anys, de la Falla Pintor Stolz-Burgos. Delegat: Josep Lluís Romero; 3.er, Josep Francesc Martínez, de Sueca, 14 anys, de l'Institut Nacional de Segon Ensenyament. Mestre preparador: Lluís Fos Martí. Jurats: Joan Fuster, escriptor; F. Ferrer Pastor, lexicòleg; Rosa Raga, mestra nacional; Rafael Ninyoles, escriptor, i Manuel Tarin, taller. Mencions especials:

LES XIFRES I ELS RESULTATS DEL CONCURS Dibuixos presentats: més de 1.000. Redaccions: prop de 300. Premis de dibuix (de 8 a 10 anys): 1. e r , Maria Elisa Sanz, de València, 9 anys, del Col·legi nacional "Rodríguez Fornos". Mestra preparadora: Carme Herrero; 2.°", Josep Antoni Rius, d'Alaquàs, 8 anys, del Centre d'Arts i Oficis d'Aldaia. Mestre preparador: C. Mateu; 3.er, Bernat Peiró, 8 anys, de l'Escola Tramuntana. Mestra preparadora: Adela Costa. Premis de dibuix (d'11 a 14 anys): 1 . e r , Maria Empar Garcia Vallés, de Benetússer, 11 anys; 2. on , Vicent Pujol Palès, de Benetússer, 11 anys; 3.er, Teresa Pamplona, d'Alfafar, 13 anys. Jurats: J. A Toledo, pintor; Pura Ribes, professora de dibuix; Francesc Jarque, pintor i grafista; Pilar Aguilar, mestra, I Pasqual Feltrer, estudiant. Premis de redacció en llengua valenciana (de 8 a 9 anys): 1.<", Rafael Pérez Brines, de Simat de Valldigna, 8 anys, de l'Agrupació Escolar Mixta "Cervantes". Mestre preparador: Josep Ferrando Blasco; 2.°", Juli V. Climent Ripoll, de Simat de Valldigna, 8 anys, d'igual Agrupació I preparador; 3.*', Àngel Zacarias Sena, d'Aielo de Rugat, Escola Nacional. Mestra preparadora: Pilar Calataiud Sanchis. Premis de redacció (de 10 a 11 anys): 1.<", Ramon Martínez Garcia, de Torrent, 10 anys,

Qualitat conjunt de dibuixos Escola Tramuntana — Vedat. Escola Especial Miramar — Gandia. Qualitat conjunt de redaccions Escola "Rodríguez Fornos" — València. Premis a les Escoles: 1. e r , "Rodríguez Fornos" — València. 2.°n, Escola Parroquial "Sant Miquel Arcàngel" — Simat de Valldigna. 3.»r, Escola Nacional "Verge del Roser" — Torrent. Premis a les Falles: 1 / " , Palleter - Erudit Orellana. 2.°n, Pintor Stolz - Burgos. Organismes i entitats que han proporcionat el seu ajut: Ajuntament de València; Fundació Huguet, de Castelló; Concret-Llibres, de València; Tres i Quatre, llibreria, de València; Editorial GORG, de València; Aplec de Joventut de la Ribera; Lo Rat Penat, de València; El Micalet, de València; Sicània Editora, de València; Libreria Montgó, de Dénia; Concret Teide, de Barcelona; Editorial La Galera, de Barcelona; Cavall Fort, de Barcelona; L'Infantil, de Barcelona; M. Cervera, artesania valenciana i fallera, i Concèntric, discos, de Barcelona.



Gorg Revista Bibliogràfica. Número 5. Gener 1970