de 1845-46" revelà unes grans qualitats que en compensaven amb escreix el caràcter fragmentari i inacabat. En efecte, a més d'ésser de gran interès per a conèixer els fonaments del materialisme històric, conté fecundes aportacions en alguns punts, com per exemple en la noció d'ideologia. Per tots aquests motius, la part més interessant és la primera, la que Marx i Engels pretenien de dedicar a Feuerbach —i diem "pretenien" perquè de fet la crítica global a la doctrina de Feuerbach hi falta, com reconeixia el mateix Engels, el qual el 1888 hagué de reprendre-la. Aquesta primera part és la que donem a conèixer en la present edició. Assenyalem, finalment, que la versió ha estat feta a partir de la traducció francesa de Renée Cartelle i Gilbert Badia (Éditions Sociales). El text d'Éditions Sociales no solament és una edició molt acurada, sinó que ofereix l'avantatge d'haver estat concebuda per a un públic ampli.
Drama en tres actes D'Àngel Guimerà (1845-1924). Col·lecció ANTOLOGIA CATALANA. Edicions 62. Barcelona, 1969. 100 pàgines. Preu: 70 ptes.
"Les preocupacions que semblen obsedir Guimerà i a les quals ell dóna forma dramàtica són força constants malgrat llur simplicitat; aquestes preocupacions són exposades pel dramaturg d'una manera tan intensa que, a través de tota la seva obra i de manera particular en els seus millors drames, ens forneixen una peculiar visió del món. Si intentem de reduir-les a uns quants punts concrets, ens adonarem que les preocupacions exposades per Guimerà en el seu teatre tenen les arrels en les vicissituds biogràfiques de l'autor i que a penes han estat objecte d'elaboració intel·lectual. Les mancances, reals o imaginàries, que Guimerà endevina en si mateix i no gosa confessar-se, són traspassades als protagonistes dels seus drames; i aquests protagonistes assoleixen grandesa en la mesura que lluiten aferrissadament per reeixir." (Del Pròleg, de Xavier Fàbregas.) La vocació teatral d'Àngel Guimerà és tardana: quan inicia la seua carrera de dramaturg té trenta-quatre anys i és ja, amb Verdaguer, el poeta més popular de Catalunya. Concurrent assidu als Jocs Florals, Guimerà és per formació un poeta romàntic, i com a dramaturg no dubta al començament de mantenir-se fidel a aquesta tradició. Això no vol dir, tanmateix, que no siga un renovador. Després de "Terra Baixa" (1897), que marca e! punt culminant de la seua carrera, els tempteigs formals s'aguditzen. En aquesta nova etapa escriu "L'Aranya" (1906), drama en què manté una estricta fidelitat a uns nous preceptes: els del Naturalisme. En la present edició s'han fet lleugeres i indispensables correccions de llenguatge, mantenint-hi tanmateix alguns trets de la parla vulgar de l'època (certes combinacions de pronoms), al temps que s'han regularitzat la puntuació i l'ortografia segons les normes modernes. —38—