Page 1


La

Rep Úb lic a d e les Lletres S

U

M

A

R

I

“ E n l’aniversari. Blasco Ibàñez, autonomista i federal, proclama la Confederació dels E s t a t s Autònoms d’Ibèria”, per Miquel Duran de València. -“Blasco Ibàñez i les seues novelles valencianes”, per Almela i Vives.“Com es pot ésser enemic del llibre”, per Enric Navarro i Borràs.-“Entorn d’un aniversari”, per Adolf Pizcueta.-Poesies d’Ausias March.-“Repúbliques literàries d’Ibèria. Galícia i València. Curros Enríquez, Blasco Ibàñez i Llombart”, per E. M. F.-Un conte de Blasco Ibàñez: “ E l gripau”.“L’Art i els artistes”, per E. N. i B.-“Paradisos de paper”, per Eduard Martínez Ferrando, Carles Salvador i V. Arnau.-Diversa.

GENER-LMARÇ 1935 © faximil edicions digitals 2004


La República de les Lletres Quaderns de literatura, art i política

Gener Any I1

- Març

de 1935 Núm. 3

Direcció i Gerencia:

Carrer Ciril Amorós, 40 València

© faximil edicions digitals 2004


La República de l e s Lletres de

Quaderns _

_

literatura, ~

En

~

_

_

art

i politica

_

l‘aniversari

Blasco Ibàñez, autonomista i f ederal, proclama la Confederació dels Estats Autònoms d’Ibèría El primer discuns polític de certa transcendència Repulblicà federal, autontomista conmqut, es criptoir que defansa i exalça tes llengüesi vernacles el pronuncià Blasco Ibàñez el mateix any de 1885, ei! el banquet-homenatge que aquella Joventut Rri les literatures anoirnenades regionals, propagan dista exaltat de les autonoiinies de Cuba i Filipines publicana Federal va donar a don Josep Cristòfol i d: la Penlínsutla, Blasco Ibàñez, a la fi de la seua Sorni, ministre que fou de la República espwola vida, més concretament, més oonccirentment, amb dr. 1873. Ein aquells anys de la sezia joventut, Blasco una visió clara i profètica de l’esdevenidor politic d’Espanya, afirma que la República espanyola sera Ibàñez es va dedicar en COS i ànima a la propafederal i proclama la confederació d’Estats auto- genda republicana i federal. noins. de la Península ibèrica. L’autonomia +finnava Blasco en Is’imJa he dit i demostrat cn altres llocs, que Blasco posa dins la República c m la més legítima conseIbàñlez fou, des de la seua joventut, un ferm &- qüència de la demmàcia. La federació és la forfenlmr i un entusiasta propagandista de l’autono- ma de la pròxima Repdblica espanyola. I en el mateix escrit diu que “en Espanya e!s mia i la federació. Blasco s’inícia en la política, quan sols tenia noms de Rephblica i Federació nasqucrm junts”. L’any T@Z, a1 valent setmanari La República uns divuit anys, en la Joventut Republicana Federal, i, segons Gulstau A. Sorní, redacta el mani- Federal va fer un tiratge de 30.000 exemplars de! f a t que l’ementada Joventut adresa, en 1885, a Catecismo del Buen Republicano Federal, escrit l’opinió republicana de València, primer document pet Vic& Blasco Iibàñez. Lz primera pregunta del Catecisme és aquesta: polític que escrigué el futur novellista i es pot ccmsidqar la primera lliçó del que després fou “-Digueu-me, ciutadà: quines són 1e.s vostres idtes polítiques ?” mestre.

© faximil edicions digitals 2004


I

els meus perseguidors i portava. l’existkcia $un segueix la resposta: p rsonatge de noveNa. Finalment i disfressat de “--SiX: gepublicà demòcrata federal. L‘Ultima pregunta i I’úiltima resposta del Cate- mai iner, vaig poder pujar en alta mar en un vaixrll que eixia de València i es dirigia a Génova. cisme són les següents: ”Vaig viatjar tres meses per Itàlia, i les meues “-Resumiu, ciutadà, les vostres idees. impressions de viatge les anava tanca& en nom-En la bandera del meu partit i amb lemes breus estan escrites totes les aspiracions dels meus bvosoS articles tiramesos al meu diari El ,Pueblo... No vull parlar de tot e1 que em passà en tornar’ germans i les meues. Com demòcrata que sóc, aspire aconseguir la Llibertat, la Igualtat i l a Fra- a ia meua pàtria, després d‘haver escrit aquest3 ~ e r ~ ~ jcom ~ a i r; e ~ b l ~ cfederal à defense I ’ a u f o ~ - articles. Em varen sotmetre a un consell de guerra nitia, el Pacte i la Federació, i com home, que per delictes que ne havia comés; en una casernn visc en un país regit monàrquicanient. sols confie d’infanteria i per jutges amb uniforme amilitar em ei1 un mitjà que pose remei als mals de la meua condemnaren a diversos anys de presidi; vaig p s s a r més d‘un en, una pressó humida i ombrí pAkria : la Revolució. vola, voltat de tota mena de crimtinals...” Del Catecismo del Buerr Republicam Fedeval, Heus ací ei Blasco IQàñez de la joventut, repudc. Blasco Ibañez, es feren divrrsec edicionts i tingué una gran difusló. L’edició de 3 0 . m exem- b!icà federal, revolucionari, partidari decidit i acplars de L a Repliblica Federal fou repartida gra- tiu de les autanamies de Cuba i Filipines, de les aL~tonomi~s ibèriques i de la llibertat. tuitament per tota la regió valenciana. Blasco IBàñez, en el pròleg d’una de Inri Últimes edicions del seu llibre En el Puis del Arte, la primeira edició del qual és de l’any I&& escriu: L‘idea1 polític de Elasco Ibàñez, el seu amor a “En rû95 &panya estava en guerra amb els la tlerra nadiua, !a defensa del cancept. d’autmio n ~ ~ ~ de u rCau b ~ , ~que volien emancipar-se, pro- mia i federació. ei seu respecte per les pàtries clamant ia llibertat de l’illa, Al mateix temps feia naturals, s’insinua o resplandeix en iiio’tes de l?.; front a les insi’nirtacions dels Estats Units, el go- stues novel4es, malgrat ésser obres literàries d’ilmavern dels quals, iinberpretant les opinions del pobk.. ginació i no abres polítiques. afavoria 1 ’ ~ ~ n c i p a c ide Ó I’esmentada col6nia esDeixant CEe Bauda tes novel4es valencianes i els panyola, contes valencians, exailtació brillant, acolorida i ‘‘JO era partidari de la ind~pendèiiciade Cuba, meravellosa del paisatge, l’ambient, les gents i elc com el meu mestre i cap po!ític, Pi i Margall. Ja costums de la nostra terra, cal recordar que m que p-r torpor i entossudiment no havíem sabut novelles de caràcter universal o històric com Marc d w a r a temps el règim autonòmic a 1’Illa de Cuba, nostrzm i El Papa del Mar es revela ei sentintent havíem (de resignar-nos a què s’alhnyés de nos- valencianista 2deBlasco i en altres obres exalta les altres. Els e ~ d e v g n i m ~s’entan-egaren n~ de de- pàtries naturals o defensa la vida lliurc de les mostrar sen breu termini qui tenia la raó: si la petites nacionalitats. cega i cridanera patrioteria o les dues dotzenes Eh Los c w t r o jinetes del ~ ~ o c a escriu ~ ~ ~ s ~ s d‘espanyols que veiem les coses amb una deses- Blasco Ibàfiez : perant dfaredat. “Tots tenw dret a la vida, puix que varen ”Una gran manifestació organitzada per mi a nàixer; i de la mateixa manera que subsisteixen ValGncÍa per a protestar dei que passava a Cuba els éssers orgullosos i humils, bells o dèbils, han tingué corn a fi + e r s e s topades sagnants del po- de seguir vivint les nacioins grans i petites, veítes ble i la força pública. La ciutat fou declarada en i joves.’’ est& de guerra, les autoritats militars em e m a I en les darreres pàgines de Los e n e ~ i g o sde ka ren amb insistencia, desitjases, potser, de venjar mujer dectara el gran novel.iista : en la meua persona d s disgustos i fracassos de fa “Tots tenim dues pàtries: el lloc on varem nàiguerra. Vaig romandre amagat molts dies; anava xer i !’Estat del qual forma part. Per què no á‘amagatall en amagatall per a què 90 ditgafaren eixamplar g ~ aquest concepte ~ amb una ~ ~

a

© faximil edicions digitals 2004


tercera pàtria? NQ arribarà una millor è w a en què els homes se parlen de germà a germà, sense pensar en si la Història dls mana odiar-se i matarse? Estimant miolt la terra nadiua, no podran ésser al mateix temps ciutadai,lc del món?” Cal remarcar la freqüènicia amb què Blasco Ibañez, en els seus1 llibres publicats o reeditats des de la Gran Guerra i precisament en aquells que teneri ui: caràcter més universal, defensa els drets de les petites nacionalitats o es coimiplau a recordar la wua època de republicà federal i les seues corat-

RETRAT

D’EN

t-da narració, fa aquestes substancioses i oportunes declaracions pohítiques : ‘‘Altra raó que me fa agradable tan pcnós record és considerar cam transforma e! temps moltes coses que la vanitat o la ximpleria humana creuen incommo,vibles. ”En 1895-96, el meu vcnerable mestre Pi i Margall demanava que anaren) tots a !a guerra de Cuba, pobres i rics -per tal de donar fi a la guerna-, i amb m6s insistència encara, reclamava la independència de Cuba. Quasi tota l’antiga

VICENT

joses campanyes i les seues lluites per la República i I’Autoiiomia. ,.in el p?ìleg de Novelas d e Amor y de Muert; escrit a Fontana Rosa -M-ntonen juliol dc. 1927, sis mesos abans de la seua mort, explica Blasco Ibàñez c6m va eseriure la llegenda iinldostàniea El desfiertur d e Buda, l’any 1896,krolbant-se reclós a la pressó de Sant Gregori, de València; i, entre alkres coses que fan referència a l’esmen-

BLASCO IBAÑEZ

Amèrica espanyola era independent, des de feia un segle, i resultava lògic que aquest tros de terra

americana s‘emancipés tamtbé. ”Huimil i entusiasta deixeble, vaig repetir les paraules del mestre en periòdics i mítings, i fins vaig organitzar mianifestac;ons que acabaren convertint-se en motins, originant topades entre el poble i la força pública. A l’apòstd venerable del republicanisme, cdlebre per la jeu%austeritat, es

© faximil edicions digitals 2004


cuidaren bé de respectar-lo =Is govenlants d‘aquell temps. A mi me varen condemnar en consell de guerra per enemic dse l’ordre, de les imstitucions i fins de la pàtria ... I ara, el servei militar obligatori és gairebé una antigalla, puix, amb m6s o menys puresa, fa molts anys que existeix. I de la independència ?le Cuba no hi ha res a dir. La bandera de la República cubana és hissada a Madrid durant les festes oficials, i els seus representants ,diplomàtics son fes. tejats, en tots els centres de la monarquia espanyola. No cal sinó viure per a vore cim les coses ailatematitzades i perseguide: avui, se converteixien, algun temps després, ea vulgaritats admeses per tots.” I aixi és, certament; les a u ~ ~ o m i eibèriquic s figuren avui en els prograimec de tots els partits r€pub~cansd’Espanya. Sols cal, per a aconsegUir-les, que tots aquests partits facen honor a llur programa.

o En, els Últims anys de la seuia vida, Blaxo Ibàñez realitza dles d: Fratqa aquella intensa, valenta, formidable campanya contra la Dictadura, contra Primo de Rivera i els seus collabradors, contra. Alfms X I I I i la monarquia i a favor de la Re. pública; i llença al públic els fascicles Urta rzacióis

sccuestrada -Alfoizso X I I I deseizmnascarado--” CE diversos idimks, L o qm se& tu R e ~ Ú b es~~ pngoZa i diversos articles publicats en el periòdic Espafia con hurwa, fundat a Paris per un grup d: patriotes en el quaì figuraven Blasco Ibàiíez, Miquel d’unamuno, Eduard Ortega i Gaswt i Carles Esplà. I en un dels capítols dei fascicle Lo qui: serà IQ R e ~ ~ b l ~e sc ~ u a ~ oadressat l~, ai pais i a lexèrcit, Masco Ibàñez parla de la República, del fsderalisme i de l ’ a u t o n ~ ; a ,remarca I’exemple de diverses repúbliques4 federals, com els Estats Unzt; d’America i escriu el que segueix i que enclou el SEU pensaanhnt definitiu : ““L‘Espanya republicana -afirma I’autor de La Bmraca i Mare os^^^^^, una vegada. resolts elb primers problemes de la s u a vida, quan siga oportú realitzar noves reformes, podrà constituirse seguint les mateixes normes dels Esta;tJc Units

i altres repúbliques federatives. Existiran en ella, a UD mateix temps, Estats regional... amb govern autònsom, i províncies que depediran del govern central de la República. ”Catalunya i altres regions, si n‘hi ha, que desitgen un ànim em^^ un govern aut~nòmíc,podran constituir-se en Estats regionals, ‘dins de la gran República espanyola. I la majoria de les antigues regions, en les quals I’absolutisme d’Austries i Rorbons esborraren a sang i foc l’esperit auton& niic representat pels Furs, podran fer, a poc a poc, dins la República, llur cducaciU federalista, llur aprmentatge de vida a u t ~ n fins ~ , que una. vegs& abolit l’antic caciquisme i havent adquirit cada grup provincial O regional una nova vida orgànlica, reclame l’autonomia, constituint-se ea Estat. ;Tant de bo si en el futur tota !a Península, des deis Pirenem a I’Eskret, d e la Mediterràniia a I’Atlàntic, és una coafederació d’Est& autònom9 amb vBda pròpia, un conjunt d’organismes robusts, en admirable equilibri, sense que es sobreposen uns a altres, que uncixquen G\ f a gloria d’una pàtria corwiú, les diverses llengües, els múltiples caràcters, les variades crbniques de llur rip e s a històrica, i ostenten amb noble orgull el títol d”‘Estats Units Hispano-Lusitans”, gran Reptíblica Federal d’Ibèria !

I) c ~ Aquest és el pensament polític de Blasco I b à ñ e ~ en els últims anys de la seua vida i en vigílies de l’ad~enim~nlt de la República; aquesta és la clars visió de la constitució futura de 1’Espanya diversa. República federalista. autonomia política. reconeixminnnt i llibertat de les llengües vernacles, crtnfederació d’Estats Autònoms d’IbèrÍa, “Estats Units Hispano-Lusians”, gran República Federa! cI’InEria. Si Blasco Ibàiïez fos viu, treballaria per impIa,ntar d seu pensament politic, per constituir la novz Espanya, la segona República, a bese d’una confederació d’Estats authoms. I els ~ o n ~ r iqm~Mrqu~tzants, u ~ ~ eis amics de la Dictadura, els feixistes i els unitarisites, representants de la monarquia borbònica i I’Espanya retrògrada i funesta, adversaris de la República

© faximil edicions digitals 2004


i el federalisme, cridarien, gesticularien, iuisIiltarien, com ho fan ara, davant d’aquestes idees regeneradores i de caràcter universal. I c m és gent obtusa i aferrada als vells tòpics, que nii sap o no vol saber moltes coses que són al mUn realitats exemplars i admirables, en assabentar-se que Blasco Ibàñez propugna la constitució de Ia confederació d’Estats Autònoms d’Ibèria, potser demanaran el processament del seu

cadàver i la confiscació dels seus k s , que són avui la glòria i la immortalitat. Però, eis republicans autèntics i els partidaris de les autonomies d’Ibèria, amb el més rescent peasament polític de Blasco Ibàñez, el qual representa la natural evolució i la concreció de les idees dc lai seua joventut i de tota la sem vida, tremblem al vent de les llibertats i volem portar a 13 victòria, una nova i lluminosa bandera de combat.

Miquel Duran de València

Blasco Ibàñez i les seues no vel4es valencianes Quatre actituds Davant de les novel.les valencianes de Blasm Ibàñez poden adoptar-se quatre actituds. La primera és la d’aquells que diuen: “El milltor dc Blasco Iibàñez són lles novelles vallencianes”, 1 pensen: “Així farem creure que Blasco Ibàñez solament és un naveUista regiolnd, un novellista local.” Encara que aquesta actitud -corn qualsevol alltira- @ria mantenir-se sinceramen,t des d’un punt de vista literari (no cal dir que equivocat), l’obwrvació ensenya que les persones que es manifesten de tal manera ho solen fer en virtut de mioitius extraliteraris, per la qual cosa no podem prendre en ccmpte eixa poisició. La segona actitud és la d’aquells que diuen, perquè ho senten: “Blasco Ibàñez està contingut integrament en les novelles valencianes.’’ Els que diuen això solen ésser persones profundament valencianistes, però amb un valencianisme sentimental que, si bé és rent indispensable per a tot alti< valencianisme, no ho p t ésser exclusivament. Es podrà perfectament opinar que la iiinprtància de les noveiles valeiicianes és més o mlenys gran en el volum general de les novelks de Blasco Ibàñez, però oonsiderant les coses objectivament no es pot

negar que les novelles no valencianes del novellista valencià representen una positiva tasca literària, que haguera bastat per a determinar la favrJrable reputació d’un nove%lista. Una contraposició absoluta repre-enta la tercera actitud, segons la qual si Blasco Ibàñez és un novel.lista de renom universal ho deu a les seues novelles d’ambient cosmopolita. Hi ha qui penisa això de bona fe, creient que en l’estranger inctereseen mlés les coses per a nosaltres estrangteres i creient també que som més civilisats quan menyspreem les coces pròpies per a embadalir-nos m b les coses dels altres. Hi ha qui pensa això de bona f e ; però també hi ha qui pensa això de mala fe i vol donar a entendre que la fama internacional de Blasco Iibàñez arranca & la traducció nordame ricana de Los cuatro jinetes del Apocalipsis i té arrels no purament literàries. Es tracta d’una mala intenció sense cap fonament. Ens que diuen aixo jobliden que la primera obra de Blasco Ibàñez que eis va traduir a una llengua estrangera fón precisament una producció tan racial i tan vernàc d a com L a b m a c a ? iObliden tamG que el tradudoir, monsieur Hérelle, va conèixer l’obra casualmlmt i va demenar el p e d s d’una manera espontània ? 2 Obliden, finalment, que Blasco Ibàñez

© faximil edicions digitals 2004


ecL va interessar tan poc per l’assumpte, que el traductor hagué d’escriure-li repetides cartes demanant-li llicència per a traduir? ... I si La barraca va ésser la primera obra traduïda, la cegona va ésser Flor de Mayo, i la tercera Cañas y b m o , novelles de valencianitat que ningú posarà ei! dubte ... Cal rema$rcar, aixiimateix, que n o scilament en francés, sinó en altres llengües europes. fán La barraca’l’obra de Blasco Ibàñez primerament escollida pels traductors o pels editors. Natcralment, açò anava determinant un crèdit literari de Blasco Ibàñez que, abans d‘arribar als èxits que podríem anomenar nordamericans, era de grandissima importància, major que el de q u d x v d altre escriptor espanyol contemporani i hasat principalment en les novelJes valencianes. Per últim -prosseguint allò cmenqat-, hi ha una quarta actitud que consistia scnzihm,enit a donar a les novelles valencianes allò que és de les novelles valencianes i a les novelles no valencianes, allò que 6s de les novelles no valencianes. En tractar d’e les pr;imeres -que constitueixen la finalitat d’aquestes pàgines- cal manifestar una smcera simpatia per aqueixa actitud. I, partint d ella, ha d’abmdar-se el tema, m sense fer abans una distinció respecte a les obres valencianes de Blasoo ‘Ibàñez.

Obres en valeiicia Es diu “obres” i no es diu “novel.les” perquè primerament cal dedicar un record a certes pro. duccims que Blasco Ibàñez va escriure en llengua valenciana durant la ceua joventut. Aleshores, una de les personalitats literàries de la ciutat de València era Constantí Uounbart. Lilombart fóti periodista, poeta, investigador ; va escriure ea molts periòdics, va guanyar premis en certàmens periodístics, va edita; algun llibre antic i en va redactar de nous. Llombart, home de1 poble, home popuiar, va tindre dues preocupacions poplítiques: e’ valencianisme i el republicanisme. Per tot aixh no haurà d’estranyar que Blasoo Ibàñez fóra aimic d’e11 i aceptara el seu mestratge. Probablement en virtut d’a+, Blaisco Ibàñez, que llavors tenia uns setFe anys, escrigué un3 narració en valencia que es va publicar en el núm r o corresponent a 1883 d’ma revista anual,

L o Rat Penat, que editava i dirigia Llmbarr. Aquella narració, titulada La torre de la Boatella, comeqava així: ‘‘fia una nit del mes de setembre, fresca i serena, d’cixes que tant abunden e!i 1%nostra pàtria, i en què un cel blau i pablat d’estrdles cubria a la ciutat de València, que encara que sitiada per lo eixèrcit d’En Jaume I, rei d’Aragó, s’encontrava en poder dels alarbs, 10s quals desconfiaven no pedre-la.” Prop de la porta de la Boatella estava el palau d’Ali-Jusef. Allà s’acostaren nou ambres blanques, que poc després es ficaven dins del palau. Els nibu eren fills d’AliJusef i tenien una germana a la que ningú no havia vist el rostre fins que la va deshonorar un embaixador de Jaume I. Calia venjar-se, segons va dir el pare als fills. I a la matinada estaven ei pare i els fills, damunt la torre de la Boatella, lluitant contra els cristians. Una sageta disparada pel fill major es va cllavar en el rei En1 Jaume. però x a s e fer-li massa mal. E J propbsit del pari i dels germans era vore l’amant de la bella musulmana. Però no ho aconseguiren. I de sobte, quan ja havien mort cinc germans, es va enderrocar !a torre entre flames i esclafits. Tots moriren. I 01 sacrifici havia estat doblement inútil perquP els cristians entraren en la ciutat i poc després la filla d’Ali-Jusef era ibatejada i es casava amb el cavaller del monarca. En el número de Lo Rat ,Penat corresponent a 1884 es va publicar una atra narració de Blasco Ihàñez en valencià tituilah F a t k h . Sidi AbenFaraje, home terribile, walí de Yahia - q u e era rei de la V d k i a musulmana- nio podia dormii aquella nit perquè se li apareixia en somnis una formosissima donzella., Aleshores s’alqà dei llit, guaità per un finestral i va vore, en la llunyania, uti poble en flames. Suposant que allò era una malifeta dels cristians, se’n va anar cap allà ami) UD. grapat de beduïns. Arribaren al poblet incendiat. Un cavaller cristià estava a punt de fugir ’i cavall amb UM mmulrniam!a. AbencFairaje matà el cavaller i s’apoderà de la companyona. I aquesta li va fer creure que corresponia a l’amor que ei wdí li va deolarar ... Això no obstant, algun temps després, Fatimah es va casar amb Yahia, el rei de València, un home en la plenitud de la vida i que per una dona era capac de tot, Acabada la cerimònia de la boda, es quedaren asoles els tries

© faximil edicions digitals 2004


personatges. Llavors, Fatimah demanà, m a obsequi nupcial, el cap d’Aben-Faraje, que, tot seguit, li va concedir Yahia. I la regina, alçant el braç ple de braçalets, va matiar Aben-Faraje. Per què? Perquè ei walí, temps arrere, prevahit-se de la seu5 situació, havia matat .1 cunyat de Fatimah i havia abusat de la germana d’aquesta ... Fatiirnah va viure molt de temps amb Yahia, absorbint-li activitats i energies. A causa d’açò, el rei es va fer molts enemics i va haver de fcgir a una alqueria de l’horta, a on ja l’esperavn l’amada. Acorralats, sense eixida, Fatimah clavi un coltell en el pit de Yahia i despres es va matar ella també. Així -diu Blasco Ibàñezmorí l’heroina d’aquesta llegenda, la qual, segons un poeta alarb d’aquell temps, era un dimoni que, per a causar la mort del walí i de Yahia, havia tancat Alah en el COS d’una hurí. S’ha parlat amb certa extensió d’aquestes dues narracions perquè a penes són cocegudes i perqu; constitueixen una curiositat. Per la mateixa épOCd va escriure Blasco Ibàñez poesies en llengua valenciana, entre elles una titulada L a copa d’argejlt, premiada anib accèsit a la flor natural en els Jocs Florals de 1883. Anys després, en 1891,f6n mantenedor de la festa, pronunciant un gran discurs, er llengua valenciana, i en defensa de la llengua valenciana, corn a substitut de Pi i Margall. També sembla que va escriure primerament en valencià El d r a y i dcl patriorca, L’últim lleó i A la porta del cel.

que diu: “Blasco, corn a artista, salament pot &ser comparat amb Maupassant, però amb un Maupassant que haguera freqüentat l’escola de Gorki i d’Andréief.” Aquests contes, tan dinàmics i tan substantius, han demostrat una vitalitat extraordinària, per tal c m alguns dels seus personatges tornen a campejar en les novelles i per tal coiin dgunes narrkions s’han convertit sense pc-rdre intleinsitat en’ obres teatrals.

Les novekles de tema valencià

Però cal deixar ja els contes valencians que apareixen en un lloc intermig d’allo que es podria. anomenar protohistòria literài ia de Blasco Ibàñez i el nucli fortissim de les seues novel.les valencianes. La primera en el temps és Arroz y tartana, que començà a publicar-se en fulletí en el primer número d’E1 Pueblo. Aquesta m v e l h és, indubtable. ment, la que deu ésser mirada amb mhs simpatia pels valencians de la capital. Blasco Ibàñéz, en una sobresaturació de valenciania ciutadana, volgué fer -i féu- la novella de la ciutat finisecular. Comi s’ha repetit tantes voltes, el títol correspon a la cobla popular que diu: “Arròs i tartana, -casaca a la (moda-i rode la bola-a la valen ciana !” Aquest popularisme no és una casualitat, sinó que constituia la nota característica de la novella, plena de ressonàncies popdars, plena de regust folkl6ric. El ltector més distret i superficial haurà advertit que l’argument d’Arroz y tartana es va destrenant sobre un fons de festes popu!ars, descripes extemarent i amb una vivacitat de Açò duu ja a parlar del Blasco Ibàñez contista. detalls que només pot donar l’amor a la cosa desCom és sabut, els contes Valencians del gran crita. Tant és així, que eixe fons popular O folkescriptor es troben en el volum titulat precisament lòric d‘esta noivella ha perjudicat la s a difusió Cuentos valencianos, en el volum L a colidenada en llengua estrangera, fins a l’extrem que potser i també al final del volum que conté Luna B e n m o r . siga l’unica nove1.h de Bla5Co Ibàñcz - d e i x a n t P. més a més, hi ha‘altres edicions menys cone- de banda les pri(miceres-- n80traduida a cap idiogtildes, com els tometis Cuentos p i s e s i Bajo la nia ..., ma!grat ésser una novella digna de Balzac, plena de calentor humana, abundosa en figures higuera. Etis contes valencians de Blasco Ibàñez es poden reals i bategants de vida. La segom novel.la valenciana de Blasco Ibàñez dividir pel seu ambient en contes de ciutat, d’horta i de mar. També hi ha una quarta classe fot-madi. fón Flor de Mayo. Sobre ella ha escrit WilLam Ki’ter : “Es una obra mestra, i d’una unitat, d’una pels que constitueixen llegendes o tradicions. Respecte a la qualitat dels contes valencians, cohesió, d’un ordre a l’ensems natural i ample que se’ls pot aplicar perfectament el juí d‘un crític no es pot demanar més. Res de retrospeccims per

Els contes

.

© faximil edicions digitals 2004


a explicar els personatges després de les escenes en què se’l veu comportar-se detalladament. Es comença pel principi, a la bona usança, dient un3 cosa darrere de l’altra, cadascuna en el seu 110: i en la mida que fan fa1ta...” L’autor, efectivament, ha guanyat enl la seua tècnica de novellista I el crític Carles Fernàn$cez Cuenca ha pogul escriure fa pocs anys: “De todas las novelas de mar que han conquistado un puesto eminente en 12 historia literaria -Les traziailleum de la w r de Hugo; Pêcheurs dIslaiide, de Loti; Sotileza de Perda-, es Flor de Mayo la que contiene uti himmno más puro, más vibrante, más lleno de emoción al mar en su grandiosa libertad y en la humilde soberbia de sus playas ...” Realment, Blasco Ibàñez era un gran enamorat de la mar, que tantes voltes ressona en les pàgines de les seues novedles. Hores i hores, des de la Malvarrosa, va contemplar les aigües blaves, les aigues verdes, l’es aigües grises, les aigües rogenques. En això com en altres coses- s’assemblava a Sorolla. 1 no és una simple coincidència que la frase final cl‘aquesta novella marinera (“I encara diuen que el peix és car !”) servira de títol al quadro de Sorolla premiat l’any següent, 1896.I no era, no, que la novdla tinguera coses de pintura, n4 que la pintura tinguera coses de novella; e’s artistes autèntics no deuen fer una barreja, que esdevindria antiestètica, d t les respectives arts; era, senzillammt, que en les obrs del novellista i del pintor hi havia la mateixa qualitat humana. La novella que seguix Cronològicament a Flor de Mayo és La barraca. Cronològicament, eh? Estèticament, La barraca no seguix a cap altra novella de Blasco Ibàñez, per la senzilla raó que é,s la millor de toties. Alguns crítics han observat que La barraca és un conte llarg. I açò ho han bit a voltes amb $%ona intenció, com si en dir que és un conte li rebaixaren, la categoria, com si un conte perfecte no valguera igual que una novdla perfecta. R d m e n t , La barraca té com’ a origen un conbe titulat Venganza moruna, que Elasco Ibàñez va escriure trobant-se amagat i perseguit per la policia; però si hi ha qui de bona fe li veu semiblança amb un conte és perquè té, dels bons contes, la p r e s a d’arquitectura, la claredat de contorns i la rotunditat. Aixina resulta, senzillament, una obra formidable, una obra defi-

nida, una obra de les que en el món es produeixen de tard en tard. Probablement, haurà vallencians a qui els semblarà desconcertant que un coterrani i un eontamporani produeixca una obra de tal emergadura; però quan la realitat és eixa cal proclamar-la, sense perjuí d’atacar els falsos prestigis que puguem patir a València. Pe! altra banda, els elogis a La barraca, sense excloure la crítica, estan molt prop de la unanimitat. Alguns d’ells són de plena clarividència, coni, per exemple, el del senyor Alcalà Zamora, avui President de la Re pública espanyola, que fa uns anys escrivia pro fundament referint-se a La barraca, de Blasco 1l)àñez: ‘‘Domina con maestría insuperable, geme1:t de la de Galdós en E l Abuelo, las tres grandes dificultades de uin empeño literario : conmtover, de jando al margen el amor sexual; encerrar, como entraña, un gravísimo problema jurídico, sin que s i i densidad trascienda y canse ; mantener el rango deliberado dle los caracteres escapando a la ley fatal, tan cumplida en otras obras del muerto inmortal, según la que los personajes Secundarios. creación libre y espontánea, suirgen con más vida que los principales, supuesto de tesis o figura de simbolo.” Rlasco Ibàfiez, en les seues novelles valencianes, n o repetia l’ambient: la ciutat en la primera, la platja i la mar en la segona, l’horta en la tercera ... E n les seues ànsies proteiques se n?anà a la Ribera per a cercar d’ambient d’Entre .izaran.jos, novella publicada en 1900. Eduard Zamacois, entre altres ha indicat que Entre naravLjos és unia obra autobiogràfica en part; açò no interessa tant com retllLIrcar l’aparició d’un personatge -la cantant d’òpera-, ja que no exòtic, si cosmopolita. Diria’s que aquest personatge obri camins cosmopo!ites que mlés avant havia de seguir Blasco Ibàñez en les seues novelles. I no es diria per la influhcia -que veuen alguns- d’I1 fuoco, de Gabriele d’Annunzio. Aquesta influència és molt discutible. encara que, com ha puntualitzat un crític, Il fuoco siga la novella més naturalista d’Annunzio i Entre naranjos siga la novella (valenciana) menys naturalista de Blasco Ibàñez ... EI gran, novellista no sols volia canviar d’ambimt en I’espai, sinó hmbé en el temps. Eixa és, potser, la raó primera i subconscient que escrip e r a - e n 1 9 1 - Sónnica ta cortesana. Alguns

© faximil edicions digitals 2004


crítics han dit. que Blasco Ibàñez vaescriure aquesta novel.la seduït pels resultats artístics que Bulwer Lytton, Ebers, Flaubert, Anatole F r a n e , Sien kiewicz, Pierre Louys i altres havien aconseguit amb les seues novelles arqueològiques. No es pot negar que això influïra en alguna proporció ; però ca! haver llegit eixes obres i la novel-la de Blasco Itàñez per a adonar-se que ea el novelilista valencià no hi ha cap imitació directa, cap llagrimosa elegia del pretèrit, cap 1econstitució aturmeetada, cap tesi trascendentalista, cap joc malabar d’estil.. Hi ha, ni més ni menys, una novdla digna de Blasco Ibàñez, amb el corresponent andamiatge erudit, però també amb la fluïdesa narrativa que és ulna de les millors qualltats de I’autor. I en quant als motius detefiminants de I’obra, convé recordar que el mateix Blasco Ibàñez digué : “Vaig obedir el desig de ferdguna cosa èpica i grandiosa referent a la meua terra. La vaig escriure pevalenciaiiisme. ” Després, l’anly 1902, va escriure Cañas y barro, novella altra volta de temps actual, però en ut1 nou ambient: el de 1’Albufera i les terres que la circumden, el d’aqu 11 petit món que no era maritim ni terrestre, ei d’aquelles extensions d’aigua on creixen plantes i aquelles extensions de terra que semblen un espill ... Blasco Ibàñez declarava francament referint-se a Cañas y barro : “Es l’obra que conserva per a mi un record més grat, la quc vaig composar més sòlidament, la que em sembla més redona ...” I encara que tot autor sol ésser mal crític de les seues obres, aquesta predilecció no resu1,ta gratuita ni molt menys, perquè Cañas y barro és potser ‘la novella de Blasco Ibàñez que x n t b més pàgines intenses i brillants. la que dóna una impressió més sensible d’una atmosflera, la que f a viure més naturalment un grapat de personatges, la que dóna més sensació de naturalitat ... Si L a barraca li passa davant és per la seu c m p sició més clàssica, per la seuia unitat d’acció i per 1:i meravellosa sobrietat del seu patetisme humanitari. Aquestes són les novelles valencianes, pròpiamnt dites, de Blasco Ibàñez. Ací caldria fer un estudi de conjunt, però en la impossibilitat d’això, cal limitar-se a assenyalar una circumstància d’ordre tècnic, que es dóna en totes aquestes novelles, 3 excepció, naturalment, de Sónnicn la c o r t e s w .

I és l’habilitat amb què l’autor va resoldre el fet que els personatges parlaven en valencià i ell escrivia en castellà. E n virtut d’eixa habilitat, conservava en valencià les frases més gràfiques i stibstituïa el diàleg, descrivint-lo -si vil la paraula- amb una vivacitat tan gran com l’haguera tingut el mateix diàleg i amb i’avantatge dUna qualitat literària que un diàleg naturalista no podia tenir.

Les traduccions Blasco Ibàñez, per aquella voluntat protèica abans atludida, es posà a escriure tot seguit les seues novelles espanyoles, a les que seguiren les seues novelles internacionals. Mentrestant, continuaven traduint-se les seues novelles valencianes a les mlés diverses llengües del món. Sí: homes dels més diversos països, que mai no hagueren dedicat unes hores a preocupar-se de la terra valenciana, varen conèixer, han conegut, con&en i coneixeran València gràcies a aquestes novelles. que ells lligen en caràcters romans, o en tipus gòtics, o en escriptura asiàtica... Admirable lliçó per als europeisants de curta vista! La valencianitat indiscutible d’aquestes novelles no ha estat un obstacle per a què viatjaren pel món. I és que es pot ésser molt valencià i al mateix temps perfectament universal. Es més: el geni valencià es mostra sovint -Sant Vicent, els Borja, Lluís Vives, Ribera ...- amb tendències a la universalitat. I tambb es dóna el cas que eixos valencians universals,. quan estan lluny de la pàtria, a voltes giren els ulls cap a ella plens d’amor i de tendresa. Parlant de les traduccions, és hora de referir-se a un parell que tenen un interés especial. Són les versions de La barraca i Flor de Maig a la llengua catalana fetes per Miquel Duran de València, el qual &e enllestida, a més, alguna altra traducció, com A l’ombra dels terrongers. La publicació de les versions esmentades ha donat lloc a comentaris molt falaguers per l’efecte que produeix en el lector la prosa castellana de Blasco Ibàñez buidada en el molle de la prma catalana. Ací no es trada de glossar aquest aspecte, sinó senzillament de recordar que el gran novellista, ja avesat als contractes quasi fabrilosos, va donar tota mena de

© faximil edicions digitals 2004


frcilitats per a fer aquestes traduccions que, des del punt de vista econhmic, només podien tindrz per a ell un interés relatiu en el millor dels casos.

Les novel*les amb elements valencians Eixa actitud és p r ~ i s ~ m e la n t de Btasco IbàñeL quan escriu Mare nostrum en 1917, després de les seues colonisacions a Amierica i havent fixat ja la seua residència en terres franceses. Mare nos~r~~ és, com indica el seu nom, una novella marítima, una nova manifestació de les simpaties d: l’autor per la mar i concretament per la mar Mediterrània. I és tamb5 una novella de !a guerra, provocada per aquell magne esdeveniment al que nlingú no es va poder substraiire. Però la condici0 emés interessant d’ella, per al nostre objecte, és que tornen a eixir els personatges valencians, intensamenit vakncian4s,algun drls qua!s sembla supervivent de lesgrans novelles vdenciank(s. A m&sa més, eri diversos llocs de A f m e ~ o s t hir ha ~ evocacions ~ ~ ~ de coces pairals. Les pàgines primeres, al vdtant del temple de Sant Joan de l’Hospita1, igricirat per tants valencians, són senzillament exquisides, I no menys delicio.sa és la caricatura, plena d‘amabilitat, que fa d’alguns personatges als que Blasco Ibàñfez recordava segurament dles que va conviure amb ells. Set anys després va escriure Blasco Ibàñez El Papa del Mur, nod.la histbrica, però amb la singularitat que ”autar simdtanejava dues accions : una pretèrita i una present. El Papa de la Mar ér, M cal recordar-ho, Benet XIII, és a dir, Pere de Luna. Naturalment, relacionat amb ell apareix Vicent Ferrer, el sant aleshores popularissim. 1, nzturalnient també, apareix Penyiscola, amb tota la seua bellesa d’accident geogràfic, amb tota la wua gràcia que la f a tan a prop0sit per al tuirisme. Elaxo Ibàñez evocà amb anior les figures i els paisatges valencians. Recorde’s, per exemple, quan P.osaura, anant cap a Penyíscola, entra en e! País Valencià: “Los naranjos eshban en flor. Bosques de algarrobos, oliendo a miel calentada, compartían

CO-I las viñas el terreno aún no invadido por los naranjales. Pasaron por una ciudad de casas hlancas y azules, con bellas iglesias. Tenía un aspecto dc vida fácil, de cosechas ricas y abundante dinero. Varios buques de vela estaban anclados en su puerto. Era Vinaroz.”

EI mateix amor traspua en la novella A los pies de Venus, publicada l’any següent, en 1926. Es tracta d’una obra escrita pel mateix procediment i quie, mes encara que ]’anterior, té un pro. pòsit polèmicamenit vindicatiu, per tal coim l’autor atén a defensar la memòria d’una família valenciana, la dels Borja, contra els atacs dels seus enemics coetanis i posteriors. I no solament e5 troba això en la novelki, sinó també unes bellissinies evocacions de la ciutat de kTaièicia i dc la ciutat de Xàtiva en e! segle XVè. L’autor inserta aiximateix alguna figura valencianissima, con la d’aquell canonge don BaltaEar Figueras, que viti en un casa gran i antiga, registra arxius i té un esperit del Renaixement. I no oblida de remarcai e1 valencianisme dels Borja, un valencianisme que e- podria dir integral, perquè e!s duia des de prottgir les produccions valencianes -com la ceràmica de Manisses, per exemple- fins a parlar 1 escriure en valencià quan eren els amos del món. “El valenciano - d i u Blasco Ibàñez per boca d’ui dels seus personatges- fue la lengua familiar d? los Borgia, el idioma sagrado y secreto de tribu con el que se entendían entre ellos, al vivir en Italia, circundados de espías e hipócritas.” I en valencià parlaren els fills d’Aleixandre VI malgrat asser fills de mare italiana i n3 haver estat mai a València ... L’examen d’aquestes darreres novelles f a vow que Blasco Ibàñez mai no va oblidar la seua terra. I així ho fa vore també els detalls que fa seun residència de Mentoii estiguiera plena de reminiscències pairals; que la ceua Última bibiioteca abundara en llibres valencians; i que, puc abans de morir, manifestara que, a l’hora de la mort, cobriren el seu cos amb tel grcc d’or‘, el roig de sanq seca i el blau cel de la joiosa bandera valenciana.

LA REPUBLICA DE LES LLETRES ha

Alrnela i Vives estat visada per la Censura

© faximil edicions digitals 2004


Com es pot ésser enemic del llibre ,4quells que tenim aquesta n(obi1iseimadèria espiritUal que s’anomna amor al llibre, sofrim alguna vegada una dolor de la qual estan lliures la*rnajoria dels mortals. No Cs sols la tortura de no poder adquirir el llibre desitjat, que aixa encara pot timtdre xtsignació; el que de vegades indigna é, veurc corn es destrueixen eis llibres, bàrbarament, sense ei1 niés petit respecte al pensament d:ils avantpassats. Les vagues, les guerres i els avalots, qua4 bé xmpre són fatals peir als llibres: la invasió mapoltònica, com la Guerra Gran ; !’exclaustració com ac,uesta vaga que ha devtruit !a Universitat d’Ovi ebo. Es iinexplicab!e, però no es pot defugir aquesta calamitat. En canvi, sí-podrim evitar-se ~1111saltres efiemiics i&l llibre que són arreu del mán. De cada recó d’un plais poden dir-se unes saborchses p r a d e s que siguen com exemplari per a la humanitat, car, així coni en conktituir-se les societats siempïle ho han fet sobre la inionniia d’un llibre -Biblia, Furs, Constituciions, etc.-, tambi. toltesi les races coincideixan en els milteixos greuges envers la lletra impressa. Què eis podrà fer, ia &s a niés de les raons convincents, per a estiimular al vulgus (~inl’amor al llibre ? Un compatriata nostre, 1’excel.knt bibli0fil Sdvà, solia fer d s llibres unes relligadures que ratllaven en la magnificència. Gust artístic i vàlua material enriquien els bons llibr s i això ho feia, com VEI, dir rnI& d’una vegada, perquè la relligaduma és com d vestit a les persones. Si un llibre va a caure en mans indioctes, ço que a l’ignar se li acut al pensament, de bell antuvi, 6s que allò hz de valdre molt quan tants diners han estat esmerçats en vestir-ho bé. Exoeknt precaució per sdmr elis amics diliectes que & els lliibres! I no fóai inútil. Per aquella previsió de biMi6fil s’han pogut impremtar, $miodennament,obres antigues de les quals ja nio restava altre e m p i a r que el d’En Salvà.

En canvi, 6s cosa comprobada, quints magnífics iticunables es varan destripar al XVIè segle, sol; per f f r cartró per zi les coberteis d’laltres llibres que no valien, ni dle ben lluny, el que els dectruits ! Quants milions de masclets i pulos i traques vaknaianes han fet els ccieters amb aquell bon papeï ce fil que cercaven disieroicm fin& anihilar gaineb; l i ntostra cultura autkbonaf Quan Milà i Fontar&, Aguiló, Rubió i els pocs patriotes qur es durmneni compte die û’er,fonsament de nostre poble Líecidiren necollir i salvar el que restava de nastri grandesa literària, es tncbaren amb dos enlemica : els coeters i cls marxants. Mans estranyes s’hab e n emportat pelis quatre punts cardiinials eli., nostres tresors (escrits i així e; troben a Nordamèricn o França o Angilaterra llibres i minusct’i‘s catahns que potser mai n3 tcrinarem a poisseir. Ni ls cr-itàlegs de nostra riquesa blibimgràficx han pogut fer-se amb eincert fins a lmrcs d’ara, per ;a desfeta existent en aquell temps. Oh, enaana hi ha una riltra mena d sofriment moral per a l’amic del llibre! I aquest motiu no u; e b d6na el vulgus, sinó el liebrat. c Sabeu d’aquelki dolor d’acodir a la biblioteca oficital on hi ha aquell empleat que se’n riu d’allò d- la “impoitància de la feina ben feta”? Ell ha pres li1 VOStna papereta de solkitud : s’ha fet fcinedís pels passaidissos. Després de mitja hora, en tornar u s h: dit: “ N O està al catà’cg”, pots r perquè no ha sabut veure o simplement perquè ha tingu: peresa. Si pogukssim tranlmetre-li 11 nostna passió per la cultura! Si poguéssini comunicar-li el doiler del recercador elstucliós ! Però aquest empi at sol tenir la indifeïència del soterrador, la irreverència de l’escdà qua71 es veu amb 1’s h13res jostes .per guarnir l’altar. Quants recms de biblioteques i10 poden tocar-se perquè són un munt darne?. Recordo el cas d’un savi cansat de córrer &ropa cercant un lliibre sens- poder-lo aconseguir. A la fi, un dia, trobà la fitxa a la Universitat de València. Joia i elogis, entusiasme i llum

© faximil edicions digitals 2004


als ulls com si hagués descotbert un món nou; prrò en prendre’i i obrir-io es trobà aimb u a grapa&t de corcs i les coberbes. Si poguéssim escriure el que dregué pensar d’aquells biblioitiecaris el boin sgvi ! Amb quin dret &mainiem al poble que estiiiie e: llibre, si els sacerdots deixen invadir per !a miseria el santuari ? Encara hi ha un altre sofriment per a!s amics del Ilibr,e. Contemplar la vsainitosa n;ici,esa d’alguns autors. Va haver un senyar valencià que féu, noresmenys, que la bibliografia d-9 la llengua valencianiai, de la qual oblra solls eldità qu,a!rantlaexempliars. Otra tan necessària i esperada tothom desitjôva posseir-la, però es topava amb !’exh~:wrimenr ràpid, necessari a tan curt tiratge. Què s’hauria p:‘opos,at aquell bon senyar d,esprés dr taiics any> cl’Nestudi ? Quin designi egoïsta emlrntenia.va1,es s-ue, activitats? Quin plaer gaudiria en pensar que molts !sabioni l’existència d’una cosNa que i10 110drien adquirir !... Vanitat ridícula i Breu, 1:’erquG 110 pogué ev,itar que alg-uns estudioso.s vet-ei: alguns exemplars i encaca. ‘estan diriit-no’, q ~ i eta! cziileg és deficient, equivocat i fals enmlolte~dta’dec. Es cotniprèn e! curt tiratge, istelecte i priiiimjrat, cl’uea, obra ja coiìcguda i estimada ; 6s l’hvnxnatge que es fa al talent prls emiliorats de la ciiltura, però aquest lalltre, egoïsta i neci, no. Ah, però té el seu càstig! A. t,cit hi ha qui guainye, diu 1~ dita, i p i - a un caràcter rar hi ha ur antagonista dle vegades més rar. Vegeu aques: caic. L’.aiiy 1892, ]’,erudit F. Martí Grajales v-i publicar un faccicl:! titulat El doctor Gaspar J u ~ i ! L:‘scolario, Cronista del Rciiio de Valaicfa. etc.”, dei qual edità cinquainta exemplars. Aleshores u11 senyor dit ‘‘don Miguel Ricart d,estriiyó la d i ción casi en su tn~talida~d~, pues tenía e!l capricho dt. adqai~rirlcisa este int nto, lognando su5 desco5 coini cuarenta ejenqhres”. Per què ? Feia segies qu,e havia mort el c,roa,ilsta Escotlanto. No pdeiii erdevinar aquesta fobia; el que sí podem dir és qufe.bots d.os no proced‘iren com aniics del llibre, tot i ésser lltetraferits. Gal qule tohs l’estimeni, perquè tants perjudsicis ctausa la iporància cgaii les pussiomtes. Heus ací una passioini.ta crute! : L’any 1617, Joau d,e Madariaga, monjo die la Cartc’ixa de PortaGeli, publicà un llibre titulat Del S e m d o y de S I I Principe. Tenia 554 pàgines, era, corn es pot

si;posar, ob& coiisidierable. Poc temps després destar en venida fónl mainada recollir, d’ondre dels scperiors, per semblar-los impropi que es tractassiE tais matèries per un cartoixà. Pensem un moment l’aniarganta meditació de I’autor ; potser. ericara, els càstigs o penitdncies que li costaria aquell treball que havia pogut impremtar-se i v:ure la llum pública i aria estava amuntegat en inhEspita armariada. Qui sap si aquell disgust li costà la mort? Qui sap si el S ~ i z a d oy su Priw cipe equivocarien algun important tnegoci nacional per E,O conèixer l’obra del cartoixà? Bé. Després de mort l’autotr es destruiren la portada i els ido’; primers plecs i fent-ne uns de nous es tragué al mercat novament el Ilibrc sots el nom “de un religioso que por su humildad no se nombra, correqido y aumentado por el prior ... Fulano de Tal”. Veieu, amic lector, coni sense eixir del redós podem presentar exemples die totes menes? Gasos com els relatas fan que siguen desconegudes obrec que ens són1 enormement necessàries, tals com. posem per cas. la primera part de la Cvòizica d e V a i h c b , pa- I’em~inieint Ifartí dc Viciana. Positivafnmt s- sap que fón imprmitnda. perquè en la portada de la ‘segona part consta: “Con privilegio real, segúln se contiene en la primera parte dc esta Crónica.” Ningún bibliòfil ha poqut donar nottícia d’ella. Qui sap quin enr-mic dels llibres 12 farila objecte de les seues diabòliques maquinacions ! Lector: Si eres persona culta, mira’t els llibres com I’estimada; n o cal encarir-te le5 gràcies d’ell.;. S; no eres lletrat, jo et pwgue que els estimies. Per Q malalties de I’tesp-rit són millors que les herbes remeieres que qiardes amb tanta cuva per a la dolm física; els llibres donen importància 'cecial a qui els coniserva: demostren b.in gust i afeccionis nobles en els posseidors. Penca qus moltes vegades serves en g r m estima un plat dfe Ma nisses o’ un gerricó perquè et decora I’escudeller i és dds teus avis: els llibres t m h A clmawn, si en tens dels teus avis estsima’ls. p e r d ~11senrinuiren el seny dels tem avantpqssiats. i cmpra’n Iliq-los i deixa’ls als teus descenden<ts com I’executòria del teu progrés eqpiritiial. que serà el de 12 t m a pàtria.

Enric Navarro i BorrRs

© faximil edicions digitals 2004


Entorn d 6 u n aniversari Ens nianca perspectiva, distància, per a esguardar I’obria de Biasco Itiiàñez. La vida d‘un cscriptor i polític en un escenari tan rediiit com el de h nostra ciutat, ompli massa, i la proximitat co!loca esculls de f ~ r i i i l i a ,d’iiiteressos i de devocions 1x3-a ima crítica de diversos tons. Es natural. per tant, que avui, donades totes aquestes circuiirstancies, sols hi hagi lloc per a u n comentari u.ii&eral. El d i s s e n h e r t en alguns dels aspectec de la personalitat de Bla5co I‘uañez soaa :i hecetgla. Ei1 €et que Blasco Ibàiïez 110 sigui s As un no.r.ellis$a. sinó que s’liagi guanyat adeptes i enewics ferms i decidits en ell camp de I ’s activitat, polítiques, on I’apassiciiiiaiiieit pren t1,n caire niés ol;oecat, fa que, per una lwida, el Eianqiiegeii opiniorxs dogmàtiques, que intenten imposar-lo en bloc, com a literat i polític, 3- 2 acliiietrtrz en ima questió tan susceptible ial gust corn (k, la 1,teràri I , inatisos i valoracions g aduarles. Fer un alltrc cantó, els que el bescanten pe’ sintit ciue ell a p r t h a la politica, volien fer iiaufragar en, llur judici advers, una popularitat literària extevsa i ini-egable. En resum, els que vivini avui, c t.*ati eli aquesba atmosfera, ens veiem foirqats a p‘endle-lo o a deixardlo d’una nmnera absio‘uta, però sense ~ s t r i a i n e i~classificacions ~s que s’imposm en tota oit>ra humania, estcdiacla, vista d’unia faisó independent, a la iluni dels propi5 coneixemeats i gustas. El temps -ja sabeu la virtut que tots li c;mfereixa- té una gran, feina a fer $en aquest cas: la de depunar-lo, reduint la sem abra a alLr niés permanent. No és que el temps l’hagi d’empetitir, pel fet de reduir la seua obra. E n el conjunt d’una obra literària existeixen m 3 k 5 yartícules que poden supjrimir-se, que el t-mps engoleix, reduht el volum, per6 que de vegades no afecten la seua vàlua i que altrea, en despullaL l’obra de coses accesòries, I’enriob’eixen i augm-enten. Es segur que ei nostre B h ~ IMñez o no serà e1 mateix de les generacions venidores. Ea d’aquestes serà (millor?,pitjor? Potser aquestes consideren

tan sols una part de la seua producció i per ella mateixa li donen una valor: d-finitiva, més alta o niés baixa, però ciara. El nostre tancepte, piistat amb la fama aconseguida a tot arreu, amb I’adhesió o la, repugaància per altres trets de la seua personalitat, amb les repercusions trapdes p r & qu: l’han contilnuat en un sentit o altre i amb una nmica de con&mmnit seriós, és infolriiic i con de wgaúes una mica monstruós, car no jertany a ics concepcions normals, sinó ;t. les ctesviacion, p r oduides per un fenchmien popu!ar d’exaltació sense mesura, sense com va ni com ve. Ens queixem acàs que i’admiiració popular I’hasi engrandit? De cap niuiiIcra. Ens sembla molt 136. Peri, en tot açò, ei nnteix que en la reacció contrària, no hi ha pere FciÓ clara -almenys ktent de percel:ci&- de les seues valoic. I per tant hampoc hi ha eficàcid. Deixem de imida el que pod-íe.ndir aspectz polític, en el qual tingué deixabbes i àdhuc adoradors. Cal quie ens pilantegem quin guany colkctiu ens ha reportat Bllalasco Ibàíiez com la nowl.listra, a part d’aqueix que tant mtisfà e! valencià ingenu, que el nom de València i els seus costums i personatges hagin traspassat la frontera en les pàgines Q les seues novelks. Es a dir, si la seua obra ha in8uit entre els seus admiradors, els ha fet sentir la necessitat d’esriure seguint les seues petjades, ha desvetllat un corrient literari, tot ei1 impregnat de les seues tendències. Alguns nomi podríem citar, per0 tan pocs, i de tan poca persis tència activa ben la vacació literària xfluida pe‘ auestre, qiie el seu esforç, com element desvetllador, de creació i i,nfluència, es pot ccviisiderar p i rebé nul. I al costat d’aquest fenonien tenini en canvi el que m6s amunt indicàvem, o sia el de la seua i n t ~ i ~ i b i l ~ tque a t , f a pensar de vegades si a Blasco 1bàñ:z se I’admira només d’oïdes, sense coaèixer-lo. En parangó amb aquest cas -ja sakim que tota comparació és odiosa i farà mal el que n o vullga seguir de b5na fe el niastre r a o n a ~ ~ l t tenim el de Sarolla. L’admliració per aquest artis-

© faximil edicions digitals 2004

fu..


ta, 6s a dir, el concepte dins la ment m u l a r , és semblant al qu8emereix el novellista, no d&ades en e1,s discursos & patriotisme val'encià buid se'ls emparella, i amb& cinstitueixen la personificació més consagrada dle la glòria i àdhuc de la superboritat de la nostra 'terra. Sense fer cap menysp e u de l',oibris de Ulasco lbàñez, car la culpa II!) é; md'eil, es pot assegurar que Sorolla ha estat lncs eficaç, eii part 1her raó d'una caileixença niés directa. Hi ha hagut un iiiiiovimirnt pictolric sor>llista, contra cl qual avui es vol r,eacci,onar, sense dubte per creure-lo esgotat. S,orolla ha influït, ha crieat una #escola. Xo ha tingut sols paper d'un home de gelili, per a què els valencians ens. vant m i ridícu!unieiit d.e la nostra superioritat, siinó que ha estindat, s'ha fet cegui'r, ha vitalitzat una +oca nostra, l'ha dmefinida. Teníem bona cura de dir que en part aquesta diferència es ckvia a la coneixeaça de 1''obra de Sorolla.. Una altra part, que oadascú valorarà se-gon,s el seu cr?teri, cal atrilbuir-la a un dlesavantatge, a un hanidiuap positiu de Blasco Ibiñez riespecte !'artista. Ulasco Ibàñez era escriptor i això en la nostra terra vol dir simplement unz tragèdia, sentida o.'no, però una tragèdia. Perquc I'escript'or té el prob8etna dje la llengua, el qua! representa un problema de tria, 'de 1:enctrl de 'a qual depèn moltes vegades que reïxi o no; en a!guns casos, una dificultat de comunicació amb uri phblic vast, i sempre la manca de possibilitats $e seguidors de la seua ,obra 1ite;ària. *El bilingiiisme, que tant encanta (molts valencians eclèctics per comoditat o per error, és un greu imai. Si poguéssim enis valdria niés éssx castellans, eiirolar-nos 'en l'es activitats de 1''esperit castellà. Així almenys podríseili; esdevenir quelcom o sen ti1 -nos dins d'una comunitat niés cohirent i ,il:éi apta. Però aqueix intent no cre'c qu- ningú gosi assajar-lo, car ja ho ha ettat i l'aibsorcib, per insuficiència de l'element encarregat de realitzar-Ja? no s'ha prloduit, i FAI' co,ntracop el fracàs eas hli condemnat a l'esterilitat. Els holmes, àdhuc quan han tingut la força, l"empen,ta'd'un Blas8coIbàñez, han estat ells sols, 'no han establit un3 continuïtat Ara bé, en Bl'asco Ibsàñez el llenguatge 6;s una cosa accesoria. El jud'ici de Clarín i d'altres comentadors, així corn la kctura de les seues &re, dz l'etapa anomenada valenciana, que són les que

tothom considera més característiques i dueadores, no es salven ni s'iniiposen per les seues virtuts esti'lístiquec, per un treball pacient de l'iSi.onia, sinó per la força descriptiva. A m,és, en la seua prosa hi ha d rc;gust d'u'na llengua que no és la cpe empra l'esoript,or, sinó la dels protagon,iste: i pers,o!na'tgesde la novelki, i aquesta preocupació es manifesta tatnbk en el propi autor a través de i8ts traii'scripci,ons de diàlegs en llengua pròpia. Ii'n definitiva, Elasco lbàñez reflecteix en la seua producció valienciana aqueixa enorme aber1:ació comuna a gairebé tots elms vale~li,ciansde 113 ésser sincers, d- no ésser fidlels a la prop.ia 'espiritualitat. Per això mateix que les seues obres donen la impnessió de tradulccioriis, peïquk la llengua propia guaita i està latent en totes elles, n'o es pot creure que Nasco ,estiga cjo'm a escriptor desplaçat del nostre moviment. Ans ai contrari, amb un amorós acos:ta~ni~eiit -perxo ja iniciada per Miquel DLIran- li pod.ríem dfonar tota l'eficàcia que no ha tingut. Partint del fet del seu enorme pr'estigi, gairebé fabulós, fóra ini,perdonrible, gustos a part, n'o extreure d'ell, en l'aspecte literari i en l'ideològic, llindant en el pslític, tots ~11sexemples, totes les conclusions q i e afavoreixin el nostre mav'imen!. Litc'ririanxnt, un Rlasco Ibifiez en, castellà, sentit coni a tal, significa als u11.j de la timassa una dua1,itat i put dsetermicsar que ens podria &ser de n?oni,eiit adversa. Es ta-irnateix tan Ibgic lligar e! seu començament en lltngiia vaILenciana, alliçona: per escriptors i poetes de la renaixença amb aquexa sevalencianisació qu- ixliqueun. ! Idmeolbglcamei>t, el número passat d'aque.sta revista i un escorcoll dels seus escrits, dels primers i dels U1tims, on cal p0m.r e! punt màxim de sinceritat, .són la prova que contmen ramaments decidits .I favor de les nostres idees autoaomistes. Blasco Ibàñez no és un element estrany al nostre moviment, en Yacpecte espiritual i d'e l'idioma i en l'aspectie idleològic i polític. Fot Esseu, si ens ho proposem, u.n factor coadjuvant, d'una força de persuasió enorme per als que no pen,sen sinó per reflexe d'aquells homes que consideren superiors i al servei dc1.s quals es consagren:

© faximil edicions digitals 2004

A. Pizcueta


Poesies d6Ausias March Així com cell qui en lo somni es delita i son delit de foll pensament ve, IX piren a mi que el temps passat ni: té l’imaginar que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d’avenir en ningun bé em pot caure ço, que és no res, a mi és lo millor.

Plagués a Déu que mon pensar fas mort i que passis ma vida en dorment! Malament viu qui té son pensament per ‘enemic f ent-li &enuigs report, i, com lo vol d’algun plaer servir, li en pren aixi corn dona ab son infant, que si verí li demana plocant, ha tan poc seny que no el sap contradir.

a CanQduilcafo

--

Portada de la primera edició de les obres äAusias March, feta, a València en 1539

Del temps passat (me trob en gran am’or, amant no res, puis ds ja tot finit. D’aquest pensar me sojorn i em delit, mes quan lo pird, desforça ma dolor; si corn aquell que és jutjat a mort i de llong temps la sap i s’aconhorta i creure el fan que li serà estorta i el fan morir sens un punt de record.

Fóra millor ma dolor soferir que no mesclar poca part de plaer entre aquells mals qui em giten de saber. Com del pensat plaer me convé eixir, las ! mon delit dolior ce converteix. Doble és l’afany aprés d’un poc repòs, si coll maialt que per un plasent mos tot son menjar en dolor se nodreix.

© faximil edicions digitals 2004


Gom i’ermità que enyorament no el creix d’aquells amics que havia en lo món, essent llong temps que en lloc poblat no fón, fortuït cas, un d ’ e h li apareix, qui los pamats plaers li renovella, present li fa tornar ; si que el passat l’és forçat congoixar : mec, con se’n part lo bé, c m fuig, ab grans crits mal apella. Piena de seny, quan amor 45 molt vella, absença és lo verme que la gasta, si fermetat durament no contrasta i creure poc si l’envejós consella. (46)

Veles i veints han mos dlesigs complir. Faent camins dubtosos per la mar, Mestre i Ponent contra d’ells veig armar ; Xaloc, Llevant los deuem subvenir ab llurs amiics, lo Grec i lo Migjorn, fent humils precs al vent Tremuntalna1 que ten son bufar los sia parcial, i que tots cinc complesquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola e,n forn, mudant color i l’estat natural, i mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans i pocs peixs ai recors correran, i cercaran amagatalls isecrets. on són nodrits i fets, Fiigint al mar en, terra eixiran. per g-ram remei Los pelegrins tots lensemps votaran i prometran molts dons de cera fets ; la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descoberts no seran. En lo perill no em caureu de l’esment, anc votare al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats, i que tostemps me sereu de present.

per no ser-vos absent, Jo tern la Mort per Mort és anullats; perquè Amor mes jo no crec que iiion voler sobrats pusca esser per tal departiment. Jo IS& gelós de vostae escàs voler no meta mi en oblit. que jo morint Sol est pensar me tol de’ món delit, car, nlós vivint, no creu se pusca fer. d’amar perdau poder Aprés nia mort, i sia tost en ira convertit, i, jo, forçat d’aquest mcin ser eixit, serà vbs ao veer. tot lo meu mal Oh Déu, per què terme no hi ha e i amor, car prop d’aquell jo em trobara tot isoli clabera quant me vol, Vostre voler tement, fiant de tot l’avenidor. Jo sóc aquell pus esitrem amador, aprés di’aquells a qui Déu vida tol: puis jo sóc viu, mora cx- no mostra dal tant com la Mort per su estrema dolor. A bé o 1ii:ial d’amor jo sóc dispost, nies per mon fat, Fortuna cas ino em porta: tot esvatlat, ab desbarrada porta. me trobarà faent humil respost. desig ço que ein pori ser gran cost, de molts malls m’aconhorta: i aquest esper a mi no plau ma vida ser estorta d’un cas molt fer, qual prec Déu sia (tost. Ladoncs les gents no els caldrà donar fe fora mi obrarà. al que Amor en acte es mostrarà, Lo iseu poder i los meus dits ab los fets provaré. JO

Amor, de vós jo ein sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà; i de vós sap lo qui sens vós està. vos acompararé. A joc de daus

© faximil edicions digitals 2004


Repúbliques literàries d‘lbèria

Galicia i València Curros Enrfquez, Blasco Ibàñez i Llombart Ainb motiu d’haver-ce aixecat suara, davant la 1::ar de J,a CU unya, el rncnuiiient n Curros Enricluez, ei dolç, ensemps que vibrant poeta d’Aires d’a ~riiiia ~ c i r a ,els versos del qual inspirà wnse dubte una enyoradissa coin coneguda cançó galle g;), a la memòria del cronista, recsorgeix nores menys en tot el ~ e urelleu la seua alta personalitat literaria, traçada amb el càlid entusiasme q;?e a la’ brava joventut dle Blasco Ibàfiez, li dictés aquella època de llu tes per la llibertat i la democràcia. Perquè era en 1892 quan vcia la lliim pública a l‘alència l’esmantat florilegi de Curroz Enríquez, Aives d’a ?qziña terrn, segurament la cabdal de les seuas obres poètiques, per tant com contribuís a distingir-lo al oamp de les lletres pàtries. I heus ací que ei traductor d’aquesta obra a Bes lletres castellanes fou Constantí L!ombart, que, :t València, ostentava una perslonalitat pai iona a la de l’iinquiet cantor de Galícia, com ell liberal i regionalista exaltat en ordre a les idlees i ea e! de la vccació: poeta i ei&ptor dNe raça. I 110 cal dir que B!a,co Ibàííez al pròleg que p o s i a l’abans dita traducció, on remarcà la significació del Cardiicci gallec, que avui volcm r i cordar, lloa la dasca traductora que tea1,tz s el tan popular colnipatriota Llombart ei1 assegurar que 1-i fornia d’aquellcs PO* sies “no havia perdut un bri de la seua bellesa”. tra humil paraula a Ea de l’eixirient iiovel-lista va:eiicii cenyida als vibrants paragriafs seguents, els quals tratluim a la llengua irilostrada. En primer lloc, a guisa d’eiifocament di: la matèria a prologar s’ocupa de glossar la impor. t2ncla de lla literatura regional i, a l’efecte, hagué tlc constatar en quant al inoviiment d‘aquestes en tal epoca, el iseguent : “A !es prwiiwites és, doncs, on cal cercar avui les mmifestacions del geni nacional, ja que la literatura, donant sense dubte

amb açò un alt exemple a la política, es dencentralitza per a desenvolupar-se a l’empar d’una autonionia regioinal, aspirant que l’antiga república de les lletres nio sia una republica unitària, sinó ftde. raliista. bes tendències regionals que actualment animein Li literatura espanyola, han produit un succès tari trascendecltal coim la ressurrecció dels antics dialectes, els quals espolsant l’inquisitorial cerdra que scbre ells havia llenqat la tirania d’Austries i Borh n s , quan cotnstituireii la uinitat nacional sobre la base del despotisme, han recordat 113. seua passada i brillant història i fet renèixer literatures que quasi s’havien perdut; facilitant el camí de la inìmortatitat a genis que es veiem lligats i sense al? quan1 havien d’usar un idioma que encara quc nacional, no és el que barbotejaven en els seus anys primers, ni el que guarda en cadascuna do les seues paraules tresors d’inispiració cpe evoquen ei- la memoria iiilacabables records de plaer 0 de dolor.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... L,egítiin, natural i lilgic 4s que el valencià i el gallec, el català i el basc, el mallorquí i l’asturià e‘ que pertany a una regió amb caràcter propi tan etern que tres segles de centrialiisme almorbant no han aconseguit esborrar, no intenti desconèixer la stzia pàtria, no es valgui d’un idioma estrany, i per a exterioritzar em forma sublim les imgressions de !a seua ànim%, faci Ús, com més coneguda i estimada, de la llengua que li ensenyaren els seus pares i la que a tates hores acarona les ceiues oïdes. Per bé que nio existiren raons per a defensar i justificar les literatures regionals, bastarien perrpyè fossin, respectades, I’haver produït a Catalunya LX? Jacint Verdlaguer i a Galícia un Curros Enríquez.

© faximil edicions digitals 2004


Els poetas espanyols que fan Us del castellà no són més qule dos i mig -segons la cèlebre expressió d’un crític ‘aminlent-; en canvi, les literatures regioinlalis compten a dotzenes els cantors impirats, i per damunt de tots ells excel.leix l’autor dc L’AiZàntida i Caiiigó, obres que, com totes les d‘un veritable genli, tenen el privilegi de rebrie els homenatges no sois d’una nació, sin6 de tot el Eón civilitzat. Si Verdaguer 6s el sol al cel de la poesia regio*Tal, ia Galícia es troba u11 altre astre de primera niagnitud, i aquest 6 3 Curros Enlríquez.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... La pàtria d e Macias, aqueixa regió habitada per u r poble tendre i melangiós que parla uin dialecte suau, vague i dolç woim els cants bressadors d’una mare, ha estat pobre en cantors, com si necaslsitéi totes les seues forces per a plorar aqueixa emigració quie la devasta i que 1lenGa els seus fills a l’altre costat de la mar, o al cor dle la Peniaisula, o n moren forces vegades ascsasislinats per la febre que els pnodueix la terrible enyorança del país. Curros Enríquez és la figura més sobresortint del país gallc, i ho és perquè sap interpretar coni ningú els sentimenits de la seua pàtria, i ensemi que enalteix la vida dlel camp i canta els costums populars, maleeix les nafres que flagelkn la seua terra, l’emigració que la delima, la ulsura que la devora i el clergue que la embruteix.” I tot seguit d’altres paràgrafs escaients sobre el temga, per Ibé que no tan interessants, l’extensió dels quals no e m permet d’afegir, passava a remarcar més aturadament la personalitat literària del cebebrzt poeta, gallec i fins algun succes sorollós de la seua vida en aquelles darreries del stgle XIX. Deia Blasco Ibàñez: “En el període històric que travessem, iniciat amb la Revolució franicesa i que no sabem amb quina revifadola tragèdia finirà, la poesia deu dir i significar quelcom, i si és que vol interpretar eis corrrents de l’epoca, si és que vol deixar algun rastre del scii pas sobre les avalotadels mars, deu ésser republicana, raciloinalista i despreocupada, o tradicionai, fanàtica i rastrera. Curros Eniríquez és dels que fa amorós culte a la primera d’aquiestes muses, i perxò la seua perisonalitat liteirària és per a nosaltres tan simpàtica i atractívda.

Entusiasmat ppr l’esperit de llibertat que presideix la marxa del segle, ha volgut consignar colbie eJ paper les seues idees i sentinieats, i com VP. néixer poeta i la inspiració original, bruislenta i varonil l’acompanya des del bressol, ha usat la sublim harmonia pel; a expnessar tel seu pensament, produint els Aires d‘a mina terra, aqueix llibre, honr p del dialecte í ~en) què està escrit i perpetu monument de glòria per al ‘s’euautor. E n el llibre de Curros Eniríquez hi ha poesies com el sonet ‘‘i Peregrinos, a Roma” !, formidable atac que l’autar dirigeix contra el cuquet infallible que sojorna a la Ciutat Eterna i que fa recordar Víctor Huga en la seua obra Els Càstics, quan colpejava amb sa lira ?ce ferno el cap de Kapoleó el petit ; acusacionis tan justes, i x o n s a ladores per a la dignitat humana, coiin els versos titulats “Ante una imagem de Iñigo de Loyoli”. apbstrof enRrgic i iracunde qzle recorda l’escèptic Alusset quan en la inltnoducció de Rolle, diu la veritat a Crist : ‘‘Ida Iqlesia fría”. iiaxyífica deiscripció di’aquells bons temps en què ens parlen predicadors i poetes reaccionaris, quan eren omnlipotents els frares i el món era joguina de reis i pape.;; i..., pero què en, farem relatamt liav bielleses dc- tal obra, si això equival a despullar-la d’una part de la m i a astmant niovetat! Callem, doncs. i ja que del llibre no és pnopi ocupar-nos-en, diguem quelcom del seu autor, puix sempre interiessa I’existència dels que assoleixen la notorietat reservada al verdader mèrit. Curro.; Enríquez no ha escrit solament en gallec, puix que també la literatura cactellania li déu notabilliscimes produccions. En La IIirstmcióiz Rcpublicatria, que dirigia l’infadigable i popular escriptor Rodríguez Sollis, va publicar una hermosa pcesia contra les odioises quintes, titulada “Tributo de Sangre”, i en “Las Lunes dle El Iinpudal” (I) E n l’època en què Blasco escrivia aquestes pàgines jovenívoles, s’exprescaiva així per les ensenyances rebudles de les escoles primàries de 1’Estat. segons les quals només el castellà és un idioma i, per aixó, l’oficial. puix que totes les altres espanyoles no eren més que dialectes. Però sabut és que !per a la filologia tant se \al aquella categoria com aquesta, puix quie totes les llengües deriven unes d‘altres. Igual, doncs, que el gallec considerava que e! valencià era un dialecte, el nostre repiiblic, quan per nosaltres no arriba a tant, per incloure tai? sols una simple variant del català,

© faximil edicions digitals 2004


fcu aparèixer una valemta “Oda a la guerra civil”, otra tan excellent i que de tai manera va entusiasmar el públic, que el propietari de l’ementat periòdic, senyor Gasset i Atttiinie, comprenent que ei jove p e t a era una adquisició per al diari, el féu entrar a formar part de la Redacció. En 1869 e.wrigué en col-laboraciió de doh Victorià Rodríguez Moran una crítica en vers contra la Couistittiició votada pels unionistes i progressistes, com sempre revolucionaris en l’oposició i moderats en ei M e r , i tan xistasa resaltà m M m t obra i de tú1 manera interpretava l’opinió popular, qwe en e! mateix dia de la seua publicwió ec val-en vendre a Madrid 16.000 exemplars. Des d’aquella època, fins a! present, Curras Enriquez no ha cessat d’escriure, i com ell mateix diu, de totes Iies seues polesi’es es podrien formaï aslguns volums groixuts ; però coni són castellaniec i els hi mancava l’aive de la tierra, no satisfan e! p e t a gallec, que Bes oblida tot just publicades Es seu també 1’hermió.s drama titulat El Padrt.

els capellan2 d’aquella ampla diòcesi el llegiren durant alguns diumenges a l’ofertori de la missa p p u l a r ; les velles beates feien el senyal de In creu tres vegades en saber que el diable haviri apargut a Gailícia i que s’enkreteniia en -riure versos; els h r m s pensaren que era mio& del cas comprar i llegir aquell llibre, pel mateix que d’e11 e: parlava molt malament; ets escolans es planyeren amb amargupis queixes que haguessin desapa. regat aqueltc feliços temps en què per menys rostia la Inquisició a qualsevol pelacanyes; i el catolic escàndol, amb tot son aaompanyament ú’excomunkacims, r e p s , fumcions en desagravi i gewndianes declamacions en la trona, tingué digne coro. ncment en el sumari de causa criminal qule rl Jutjat de Primera instància a Orense va instruir contra Curros Enríquez a virtut d’ofici del Govermdor civil de Iai provincia, per bsser autor d’un opuscle en el que figuraven tres pmsies que era eytrany haguesin, deixat d’atreure sobre Galicia. nio la cblera d‘‘un1 Déu, sinó la de tots els d6us Feijóo. de 1’Olimp. Les tres pesies eren: “La Iglesizi Ha estat el poeta espanyol que més i ni llor ha fría”, ‘‘iPenegrinos, a Roma!” i “Mirando al tladuit els poetes portuguesos, i entre dc seus StRld’. vessos castellans figuren notabilíssinies tratiuccions Aquesta darrera, imitació precios? de Béranyer. de Teòfil Braga, Guerra Junqueko, Antoini F, ijóo poeta insigne i popular amb qui Curros tinguc i Anthenu de Quenvtal, que s‘han publicat en EE nwlhs pumts de contacte, fou !a que va merèixer Porvenir i en Las Doirziiiicdes dcl libl’e pensa- amb predilecció les ires de l’evangèlica gent. ?~:icritoi que potser algun dia reprodueixi el traEra monstrubs, criminal i digne &I majm càsúìuctor ien un volum quie eis titularà La lira lasi- tig fer desfilar als ulls del lector, envoltats en el tniia. ropatge d’haïmoniiosois versos, tots elis vicis, arbiEn gallec ha publicat Curros moltes poesies, trarietats i enganys que c~n~titueixen la filassa pelò de totes les seues oblres les que han asLso!it dc la tela social ; parlar inalament d$el successor tntls èxit han estat Aives d’a n&a terra i O divirio d t Sant Pere, pintar l’ediiositat de la pena de saiwte. mort, descriure la misèria dels pagesos i les escandeloses disbauxes dels rics i relatar totes les injusFou una d’aqueixes audàcies que per immeme: esdevenen sublims, la publicació del primer dels ticia cte les que, g e ~ r a l i n e n t ,són protagonistes esmentats llibres en1 un pais taini fanàtic com Ga- Ir gents privilegiades ; però encara més censurahi? lícia. Moltes vegades del si de l’iminuiudie fem sor- i mereixedor d’eterna maledicció el presentar Déu geixen més flairoses flors que de la terra ben sota la forma d’un vell i bondadós senyor, atacat consleuada. del reuma per causa de l’edat, que se sent cansat En juny de 1880, pocs dies d e p r & d’haver-se ai menor passeig i que en mirar de lluny el globus publlicat a Orenise el lliibre Aires d’a m%a ter?&,’ terraqui ha d’usar gafes verdes ; i els irritats catoe’ b i s k d’aquella dlibesi va expedir un edicte en lics, en protestar contra tai irreverència pensaven e! que es c o n d e ~ ~ vl’obra a de Curros Enrique2 sense dube en l’artistic i digne de respecte que són eis figurons que a l’església evocaven el record “por contener proposiciones heréticas, blasfema;. escandalosas y alguinais que mesiecen otra censura”. claqueix ser creat per la imaginació dels fidels, tot d seu ~ n ~ p á e~r no~d i a n L’edicte fou publicat en el Bolefkz E e ~ e s ~ ~ s tque, j ~ ~malgrat ;

© faximil edicions digitals 2004

t


evitar que els seus adoradom l’adornin amb unes dedicant-se amb sa perseverancia sense exemple 1 Ilhrgues barbes de cànem i un triangle daurat a la seua completa restauració; si e! primer ha polsat scbre el cap a manera de tricorni de guàrdia civi’. al< peus de la imatge del segle els seus Aires d’ci Per fortuna tot no foren persecuc’ons i FjÚrie5 iuziña term, el segon ha compsat els seui> Capito5 e ~ en ~ oepoques s , més felices per ti. per al paeta. Una part del públic es va declarar ~ ~ ~ u b ~ ique, la nostra pàtria, entonaven les m a s e s obrenes, en a favor seu, i unicamenit la gent que per no sabelllegir no podia einterar-se del llibre, i els represen- la m6s poètica de les provimies, com Dc profuridi.? tants d e les auboritats eclesiàstica i judicial, com- dc la morta tirania i l’agonitzant superstició; i bateren el p e t a i formularen mil acusacions per í’autor de “Mirando a1 suelo” bé pot ésser coma perjudicar-lo. Excei-íents advscats s’encarregarcn parat amb el que escrigué “La borrachera”, imitade la seua defensa, taizt en primera instài1c:a com ci6 també de Béranger, cançó tan seductora com &mant del tribunal d’apellaciú, i l’autor fou absolt punxanta que ridiculitzava la sup+rbia dels paper lliurement, rematant d’un niode honrós per al en1 declarar-se iinfallibl~ec.” Heus ací per què hem cregut del cas. amb motiu poeta aotn ridícul per’ al bisbe, aquella qüestió que de la inauguració suara feta a La Corunya, dei pot considerar-se c m a una de les darreres nios~ record de Curros Ensegades de !a i n t 0 ~ e r ~ i religiosa ~ia que es troba degut m o n u m ~ a~ il’excels ríquez, que li elevaren, conjuntament, Galícia i j.1 en l’agonia. En aquell procès hagué una estranya coincidèn- Cuba -la sieua segana pàtria, que per comprentornar c~ cia. La poesia “Mirando al suelo”, que fou la úh-e’l, tant I’arribà a estimar tambP-, treure a Ia llurni l’anterior text de Blasao Tbàiie7, que més atragué sobre el cap de Curras Enriqurz le: ires clericals, és imitaciú de la de Béranger d a r a fa quaranta dios anys. inclo.;sos els sis que titulada “Le Bon Dieu”, que li valgué al pnpiiiar van transcorreguts de? de la seua sentida mort, poeta parisenc l’ésser processat i perseguit per la per tal d’ésser anicara, als nostres dies, el més ilIi:stre fill de València. reacció borbònica en 1821i 1828. V n t-xt així tindria una eq6valència a la milloPer al fanatisme nia existixen fronteres, és z ~ ~ ~ Ttnqirecsin ~ ~ . ucivercal, i el mateix atropella en la PAtria de la coronla que les f f ~ ~ í2)~ ~~alelnci~neç Inquisició, que en l,a de la nit die Sant Bertnmeir. portar amb el seu bec a la noètica Galicia, per a depositar-la al damunt de la peanya de I’estàtua A’questa oomunitat d’infortunli reuneix més a! poeta cantor dels riallers camps de Galícia amb dr qui, com ?’autor d’A+es d’o 11iiZo fwm, tant I’Anacreont dels empedrats de París. i si die né- hnmora la T-Tumanitat lliiitarit per l’emancipaci6 ranger s’ha dit que era un arpa eòlica que tornava de la coiiscièncb, i la Pàtria, fidel a la5 veris dc. ei>harmonies els accents de la multitud, de Curros 11 Natura. c ~ ~ ~ Gal& a n t en el seu ver13 propi, Enriquez pot assegurar-se que és la trompa v e r - tot corprés de la passió constant de Veritat. T COITI el poeta. la seni dolça terra nadiua. crihr rera de Rotlland, i que tal cani aquest commovia les muntanyes, ell‘ renova les caduques i absurdes (3) i molt pallera sempre. Si<guisben tu. eternalment. germana Gaíicia ! ereències fins a endkrnocar-fes, i desperta els FObles m&semtrutíts pel fanatisme. E. ha. F. Al Parnàs espanyol deu existir un lloc per a seua hermosa Odo n In Pdtrin. (1833) que inicià la renai la poesia que prem el poble coim a musa, i aqueix xenca rîe la literatura catalana-, sin6 verquè Co istanti lloc ningú no el pot ocupar fora de Curros En- Llomhiart la maior autoritat aleqhoreq riel valtncianisnis, hagué de recorrer corn a mitjà per a rematar I’encsriquez. __I__

*.. ... ...

. . I

**.

... ... .*. ... ... ... ...

.**

.*. .*.

Curros Enríquez ha animat amb el reu brillant estre la literatura regional de Galicio, i Lltombart ha ressucitat l’hermosa literatura llemosina (I), (I) S’explica també que Blasco ïbànez donés, a la nostra llengua, el nom de llemosina, no cols per la gran acoltida que trobà a Catdunya estricta i ’ e s m t a t apeflatiu -recordi’s que Bonaventura Aribau I’emprà en la

parrada di.;cusió sobre la cqtalsnitat del iIenyu?tge vs fencià a la sira dels nostres renaixentictes i fiw amo els mate;xoc catalanq estrictes, tuix que mnltq d’aqriellc es negaven a admefre-la. De la raó que hi haqué$ per a què el català clàssir fos tinyut ner 1IPmosí c ’ o c u n ~ Víctor Ralaguer íHLrt6ria politicn i titcvdrin dc7r frdJn dors, 1878), com ja sap el lector. (2) Oronetec ec gallec, sols aue catalanitzat el plural p& 3a deguda eufonia nostra: Ges per &w. (3) Lliure, en dit idioma.

23

© faximil edicions digitals 2004

~


Un conte de Bl;tsco Ibiiñez

E l

g r i p a u

Estiuejava jo a. Nazaret -digué lamic Orduna-, un petit pohle de pescadmorc proper a la ciutat de València. Les dsoneis an,aven a la capital a verid’re peix ; els homes ,navegaven eri llurs ,barqvetes de vela triangular, o tiraven de les xarxes en la platja; els estiuejants passAvem el dia dormint i la nit a la porta de les noLstres cases, contemplant la fosforescè,ncia de les ones Q bufetejaatnos cn percabre el brunzir dels mcosquits, turment de les hores de descans. El metge, un senyor vell, aspre i burleta, venia a asseure’s sota l’emparrat d’e la mieua porta, i ju1nit.s passàvem la nit, amb la botija o la síndria (.iizeló d ’ í f l g ~ r )al nostre costat, i parlàvem de la seua clientela, gent marítima o terra!, crèdula, a i - daima i insoslent en llurs expansions, dedicada a ‘a pesca i al conreu dels canips. De vegades reïeni eii pecordar la malaltia d’e Vicabeta, la filla de la Sobiraiia, vella venedora de peix que justificava el seu motiu pel volum i l’estatura i també per l’árrogànria amb la qual tractava les venedores d’e1mercat, imposanlt-los-hi la seua voluntat a fmorçn de crios i de baralles ... La miillor xica del poble. la tal Vicenteta : petita, maliciosa, parladora, sense altra bellesa en la seua cara bruna que la joventut; però amb uns ulls d,e punxa i una tal gràcia per a mostrar-se tímida, dèbil i interessant, que marejava els fadrins del poblce. El seu promès era Cat-afoscn, valent pescad’or capaç de navegar sobre un tauló. Mar endins, l’admiravenl tots p r la seua audàcia: en terra inspirava por pel seu mutisme provocatiu i la facilitat amb què despullava la faca escometedora. Lleig, pessat i agressiu, com les enormes bèsties que d’e ‘tard en tard apareixien en les aigües de Nazaret devorant tota la pesca, les tardes d’els diumenges anava al cajtat de la núvia, caí d,e l’església, i cada v:gada que la xica alçava el cap per parlar-li entre accions i gesbos de filla nial criada i mimada, Carafosca e s c a p a v a al seu voltant la mirada vixca amb expressió d’insult, com desafiant el poble sencer,

els camps, la platja i la mar, a què vingueren tots a disputar-li la seua Vicenteta. Un dia va circular per Nazaret la més extraordinària de les notícies: La filla de la Sobiraiiia tenia una bèstia en el cos. S’inflaven les seuec entranyes; la lenta deformació cs revelava a través de vions i faldes; ia seua cara perdia co!or, i uneis basques angunioses, acompanyades de vòmits, posaven en commoció la barraca, amb el5 desesperats laments de la mare i el córrer esverai dr les veïnes. Molts somreien en parlar d’aqueista nmlaltia. Que li ho contaren a Cal-ufosca!... Però el: incrèduls acabaren amb les seues malícirs i S C S pites en veure’l trist i desesperat per la malaltia de la seua prolmesa, dcemanmt el s m guariment amb la fervor d’una ànima senzilla, per a la qual cosa entrava en la petita església del poble, ell, que havi:i estat sempre un pagà, que renegava de Déu i dels stnts. Certament ; era una malaltia extranya i horrible. La gent, ien la seua predisposició a meur: en tota c!asse de dolències extraordinàries i rares, sabia ja a m b exactitud de què es tractava. Jicenteta tenia un gripau en el ventre. Havia begut aigua en una bassa diel riu proper, i la mala bèstia, petita, quasi imperceptible, se li havia posat i* l’estòmac i creixia desmesuradament. Les bones veïnes, tremoloses d’espant, acudien a la barraca de la Sobirana per tal d’examinar la xica. Totes, amb certa solemnitat, palpaven l’inflat abdomen. cercant e a la tensa superfície el relleu de l’oculta bèstia. Algunes, més velles i experimentades, somreien amb expressió triomfant : Estava ací, sota ia m à ; sentien les palpitacim de la seua vida; es movia, sí, es movia! I després d’una greu delibe. ració, acordaren elis remeis per a expulsar l’incòmode hoste. Donaven a la xica cullerades de mel dc rmier, per tal que la mala bèstia acudís llaminera, i quan mks tranquilla estigués en el seu goig, cataplum!, una inundació de suc de ceba a h vinagre que la fes eixir al galop. AI mateix temps

© faximil edicions digitals 2004


li aplicaren al ventre miraculoses cataplasmes per a què Nel gripau -sapo diuen en aquestes contrades- sense un moment de repòs, pogués, espantat, fer-se escàpol: estopes mudlades amb aiguardent i enibaurnades d’inwns ; manyocs de cànem quitraiiat del calafateig de les barques; herbes de la muntanya ; senzills trossos de paper amb números, creus i el segell de Salamó, venuts per un curandero de la ciutat. Vicenteta creia que es moria amb tots aquests remeis que entraven per la 'seus boca Tremolava, amb calfreds de fàstic, s’arqueJava amb horribles angúnies com si anara a expulsa; les entrany s, però l’diós gripau no es dignava i l i lniiostrar una de les seues pates, i la Sobiraiiu cridava desesperadament: Ai, la meuu fillu! ... &lai amb tals remeis no aconseguiria llenqar el pervers arinial ; millx era deixar-lo t i anquil que no inartiritzar !a xica; donar-li molt de menjar, per tal que no s’aliinentés sols de !a sang de la seua Vicenteta, cada vegadm niés pallida i mes dèbil. I com la Sobirana era pobra, totes les amigues a impulsos dle la compasiva solidaritat de !a gen: popular, es dedicaren a contribuir a l’alimentaci0 de Vicenteta per a què el gripau no la molestés. Les pescadores, en tornar dei mercat, li duien pclstissets adquirits en els establiments de la ciiitrit, ori sols entren els senyors; en la platja, quan es repartien la pasca apartaven algún peix substanciós dels que serveixen per a una sopa suculenta; les vanes quan posaven l’dla al foc, treien en tasses 12 flor del caldo, i les portaven lentament, per tal que el líquid no caigués, a la barraca de la Sobzrana; les xicres de xocolata es presentaven a le: vesprades una darrera de l’altra. Vicenteta es resistia davant de l’enorme obstqui. Ja no podia més! Estava farta! Però la niare treia el morro pelut amb expressió iiiiperiosa: A menjar he d i t ! Calia penisar en el mai que tenia al cos ... I sentia un afecte obscur i indefinible per la bestiola misteriosa, albergada en les entranyes de la seua filla. Se la imaginava; 1,i veia; era el seu orgull. Gràcies a ella, el poble tenia els ullis posats en la barraca, la tertúlia de veïnes era contínua, i la Sobiram no trobava cap dona en el seu camí que no l’aturés per a demanar-li notícies. Tan sols una vegada havia cridat el inletge, quan passava per davant de la seua porta; però s e m

desig, sense cap esperanca. Què podia fer aquell pobre senyor contra u,na bèstia tan, resi,s,tentt! I en oir que, no satisfet amb les explicacions de la mare i de la filla i l’atrevit palpar per damunt 1s;, robes, parlava d’un reconeixement interior, la indignada matriona quasi el va posar a la porta del carrer. I>as,vergonyitI De seguida anava a donarsc el gust de vore nua la seua filla; la pobreta, tan bona i tan vergonyosa, i que es tornava roja tan sols de pensar semblants proposicions !... Els diumenges a la vesprada anava Vicenteta a l’església i figurava entre les primeres de les filleh de Maria. Les amigues observaren amb admirac’ó e! seu ventre voluniinós. Totes !i preguntaven avidament per el sapo, i Vicenteta respoaia amb certa fadiga. Ara la dseixava tran,quil.la. De menjar iiioit i bto, s’havia íet gran: es movia aiguna vegada, per0 no li feia tant de nial. I una d a r c r a l’altra, totes li posaven les mans al ventre, per tal dc s’eiitir els moviments de la bèstia invisib!e, i ad1n:iraven la superioritat de l’amiga. El rector, san; varó, pietóis i sen’zill, fingia no adonar-se’n dic la íemenil curiositat, i pensava amb admiració le5 coses que fa Déu per a posar a prova les seu-rs criatur,es. Després, en finir la vesprada, quan el cor eiitlon8avaamb doloeis vcus e‘.s goigs a llaor d , ~ Nostra Senyora de la Mar, cada una d’aquellea vcrges posava el pensainilent en !a niistericsa bèstia i demanava amb f’ervor que la pobra Vicmtetri. es veiés aviat lliure de tan horrible martiri. Curafosca tam,bé gaudLa de cer’ta popularitat per la malaltia de la seu,a promesa. El cridaven les daaes, l’aturaven els pescadors vells per a pregusntar-li per la, bèstia que martiritzava la xica. P’obreta !, pobreta. !, remugava amb accent d’amorosa comim,iseració. No deia més: però els seu,: ulls revelaven un vehement desig de carregar aviat amb Vicenteta i ei seu gripau, puix aqu’est, per tal com era cosa d’ella, li inspirava ja un cert afecte. Una nit, quan el metge s’estava a la porta de ma c s a , vingué a cercar-lo una d,ona amb dra-mktiques gesticulacions. L a filla de la Sobirann s’havia posat m401t‘nialalta: hauria d’anar corrent per auxiliar-la. E81metge aixeca els muscles: Als, sí; el sapo! I no mostrava intenció de moure’s. Immediatament va arribar una altra dona, amb geuts mlés vehements encara. La pobra Vicenteta ! I&, moria! Els seus crits s’oïen en tot el carrer.

© faximil edicions digitals 2004


La mala bèstia se li estava menjant les entranyes ...

protestes de Vicenteta ja no sonaven isolades.

Vaig seguir el metge, atret per la curiositat que posava en mommoció cot el poble. E n arribar a la barraca de la Sobirana, ens obrírem pas a través d’u,n compacte grup de dones que obstruien la porta, escampant-se per l’interior. Un crit anguniós, un clam die deisgarrament, venia del lloc mes fondo de la barraca, per sobre dels caps curiosos o espantats. La veuassa de la Sobirana responia amb exclamacions suplicants. La seua filla! Ai, Senyor, la m a pobra filla! ... L’arribada del metge fón acollida amb un coi‘ d’exigències de les ccimares. La pobra Vioentets ec regirava furiosa, sense poder resistir aquell turmenlt, amb els ullis extraviôts i les faccions defumades. Calia operar-la, obrir les s u e s entranyes, treure aviat aquell dimoni verd i viscás que l’estava devorant. El metge segui endavant, sense fer cas de la gent, i no havia arribat jo encara al seu costat, quan va sonar una veu amb brusquetat malhumorada : -Però, Senyor, si lo que té esta xica és que vc u...! Abans d’acabar, tots endevinaren en la brutalitat del seu accent el que anava a dir. Es commogué l’aglomeració de dones amb l’empenta de la Sobi~ p w com , les onades de la mar sota el ventre d’una balena. Avençà les seues mans inflades, d’ungles amenaçadores, borbotejant injúries, mirant-se el ilietge amb ulls homicidies. Lladre! Borratxo! A fora de sa casa’ ... La culpa era del poble, que ir!anten,iai un honae sense religió. Deixeu-me! Vaig a we~jarvne’l!...I es revoltava furiosa entre les amigues, pugnant per lliurar-se d’elles i arrapar el metge. Als seus crits venjatius s’unia el dèbil belar de Vicenteta, que protestava entre eis ais que li arrencava el dolor. Mentida! Que se’n aliés aquell mal homte! Boca d’infern! Tot m n tida !... Però el metge e,s movia d’ací per allà demanant aigua, demanant draps, violent i imperiós en les sues ordres, sense fer cas de les amenaces de la mare i els laments de la filla, cada vegada més forts i perllmongats. De sobte, féu un bram, corri s,’ la mataren, i es produí un remolí de curiositat a! voltant del metge, invisible per a mi. Mentida! Mentida! Mala persona! Calumniador! ... Però les

P- la seua veu de víctima innocent, que semblava demanar justícia al cel, s’uní el bleixar & u n s pulmons que aspiraven l’aire per primera vegada. Ara, les amigues de la Sobirana tingueren que .onitenir-la per a què no es tirés sobre la seua :illa. Volia matar-la! Gossa! De qui era allò?... I sota el terror de les amenaces, la malalta, que e m r a sospirava ‘‘mlmtida!, mentida !”, acabà per parlar: U11 fadrí de l’horta, al qual no havia tor?tat a vore ..., un descuit a poqueta nit ..., j a no s’enrecordava. N o s’enrecordava! ... I insistia en la falta de memòria com si fos una excusa irrebatible S”ac1arí la gentada. Totes les dones sentien l’ansia d’escampar la noticia. E n eixir nosaltres, prekngué agenollar-se davant del metge i volia besar1; la mà: Ai, don AFztoni!... Don Antoni! ... Li demanava perdó pels insults ; es desesperava peasant en els comentaris del poble. La que els esperava !... L’endemà, els xicots que cantaven tirant de les xarxes, inventarien noves cançons. L a cangó del sapo! Li farien la vida imposible... Però (més l’espantava encara el record de Carufosca. Coneixia bé aqucll animal. A la pobra Vicenteta la mataria tan aviat sortís al carrer ; i ella correri-i la mateixa sort per ésser la seua mare i no haverla vigilat. Ai, dwz Aiztoni! Li dema<navade genolla que parlés am,b Carufoscu. Ell que era tan bo 1 sabia tant, l’havia de convèncer amb ies seues paiaules, fer-li jutar que no les molestaria, que s’oblidaria &elles. Eû metge va acollir les súpliques amb la mateixa iiidiferència que les amenaces, i respongué amb brusquetat. Ja decidiria: era una questió delkada. Però ja en el carrer, alçà els muscles amb resignació: A n e m a vore eixe aninzd. Vàrem treure Carafosca de la taverna i començarem a passejar els tres per la fosca platja. Ei pesador semblava esporuguit, en vcure’s entre dues permnes tan importants. Don Antoni li parla de la superioritat indiscutible dels homes des dels primers dies dle la creació; d.1 despreci amb què s’han de mirar les dones per la falta de formalitat; de l’abundància d’elles i del fàcil quc. resulta triar-ne una altra quan la que tenim ens dóna un disgust ... i acabà per contar-li bruscament ei que havia ocorregut.

© faximil edicions digitals 2004


Cmafosca dubtava, com si no comprengués bé les paraules. A poc a poc, en la seua escas’sa intelJigència anava obrint-se cauní la certitud. Redéu! Kedéu! I es gratava fortament per de sota de la gorra, i es duia després les mans al costat corn si cerqués la temible faca. EL metge volgué aconsolar-lo. Havia d’oblidar Vicenteta; i res de fer el valent i de voler matar-la. Ja trobaria altres dsones millors. Aquella mosqueta morta no mereixia que un fadrí ben plantat com ell anCs a presili. El veritable culpab!e era certament aquell llaurador desconegut ; però ... i ella! I la facilitat iamb què ... es descuidava, i no se’n recordava després !... Passejàrem molta estona ert un penós isilenci, sense altra novetat que la freqüència amb qui:

Carafosca es gratava el aap i la faixa. De sobte ens sorprengué amb els brams de la (seus veu, parlanit-nos en castellà per a major solemnitat : -‘‘i Quieren que les diga una cosa?... 2 Quieren que les diga una cosa?” Ens mirava amb ulls agressius, igual que CI tingués davant l’odiat i desconegut Eadrí de l’horta i anés a caure sobre ell. S‘endevinava que el seu fosc pensamenst acabava d’adoptar una ferma decisió.. Què pensava? Podiria parlar. -Pues els dic -pronuncià amb lentitud, coix ;i fóssim enemics als quals volia confondre, hut?iliar-, els dic ... que ara la vullc mi:s. I admirats i sorpresos, no sabent què contestar, ti donirem la mà.

V. Blasco

Ibàñez

L‘Art i els artistes EXPOSICIO D E PINTURES D E JOSEP GUITERAS Heus ací un nom que enyoràvem. Després d’una pila d’anys sense veure la simpatica pintura d‘aquest mestre, hem tornat a gojar amb les s u e 5 fantasies. La naturalesa s’enjoia en passar per la paleta de Guiteras. Penyascars ombrívols que s’emmirallen en els estanys verdosos. Muntanyes aisolellades. Exhuberància de matisos i de contrastos; fantasia, seny. Quin plaer de trobar, encara, pintors d’aquesta mena! Fem vots per a què nni segueixi la tendència d’algums darreres teles on es volen presentar, amb tècnica antiga i inapi opiada, assumptes imaquinistics i modkrníssirns per als quals n o hi ha temperam’ent en aquest autor. Fer què p e d i r - s e d’ésser un romantic, quan es tel un temperament tan líric?

emantadors quadrets de Paris! Ací hi ha una tècnica expontànlia, unes valoracions justes que aconseguixen una harmonia i per tant una obra perfecta i graciosa. Pel contrari, en els assumptes valencians, en elsj paisatges nostres, que l’artista ha estudi& molt i coneix de sempre, hi ha rectificacianisi; ha emprat recursos pobres, com per eixeimple vernissar una sola part de la tela; esmenar, amb nuaterials distints del procediment empleat al quadro, per tal d’obtirndre un relleu que no s’havia aconseguit; ha exagerat les valors de les ombres, ennegrint innecessàriament ... Corn explicar ZIA$?

Alguna composició decorativa, que també figurava a l’exposició, ens va agradar i sembla ésser la veritable aptitud del senyor Novella; en el demés no hem sabut veure.

EXPOSICI6 D E V. G. NOVELLA

EXPOSICI6 AL CIRCULO D E BELLAS ARTES

Davant les pintures d’aquest artista, un observador imparcial resta ple de perplexitats. Quins

L’acastumada expcnsició nadalenca ha estat bastant discreta, tenint en compte que ho és pel c m -

© faximil edicions digitals 2004


Aquesta exposició té una colkcció de retrats suficients per a demostrar el formidable dibuixant, el psicòlmeg inquisitiu i d realitzador eficient. que hi ha en Borràs. Pero, abanda d’açò, les composicions idíl.liques a les quals és tan aficionat, proven el temperament de poeta, bucejsdolr de les ànimes, que enriquix la senis&i!itat de l’artista. DIBUIXOS D E PÉREZ CONTELL Com aquells granis hòmenis del Renaixement ten;en els terribles contrastos & la fe i de la carn Collecció de quaranta dibuixos que ens presentà combatent a mort dias la seua ànima, Borràs, eine& jove pensionat d’escultura per 1’Acadèmia de nretzinat de la vida cruel de les grans urbs, es Sant Carles. Alguns assumptes de nens resolts amb rebel.la contra la injustícia i expresa la seua progràcia, alguns apunts ben justos, però també altres testa complaent-se en pintar els prostíbuls infaseguint la moda de #diesdibuixarinti~nicion~dame, mes, la carn massegada i ensutjada per la misèria En conjunt l’exposició era insuficient. Quan un esfísica i moral, les dones repugnants i els h’omes cultor dibuixa pot oferir una manifestació expilendida de !a seua manera de sientir i resoldre molts iimimundes, i quan els seus pinzells han deixat tot problemes de la seua art. Res d’açò vàrem veure el verí i la fel amb què els mdlara, salten a vida camperola i ingenua com un himne a la puresa: er esta co1,lecció de Péifiez Coinitell. amb aquella ruda delicadesa que sap emprelmtar als seus llenyaters, pastors i vailets; amb aquells EXPOSICIÓ D E CERAMICA ANTIGA ulls emocionats que pinta les seues dones; amb aquell paisatges de fona tan evocadors que ens Ja hau comenqat els treballs en la casa que fón sembla els acaba de pintar, no Borràs, sinó Virdels Bierenguer d’Aguilar i Pardo -actualmeni gili. pertanyent a la nostra Diputació-, que està al carrer del Pare cl’orfenis, en la qual han estar trobats interessants taginats, frisslos i sostres. No he de passar miolt de temps per a què es trobe en condicions apropiades pler a constituir un muse:~ de la ceràmica valenciana. Aquest fet ha despertat aficiioiis i la societat Acció dArt va oferir und exposició-venda, molt intenessant, de ceràmica c!’Alcora, Maniases, Aragó i València. Encara es va enriquir amb llumeners, mobles, robes i antorxeres que feien de l’amplia sala un agradívol estatge retrospectiu. H a servit per a Gonipletar moltes colkccioaj particulars i atiar el foc d’aquesta mena de recercadolrs, cada dia niés nombrosos. p r m í s de la societat de no tallar el costiUrn. No hi havia atàleg imprès i sals recordem alguns noms com Peris Brell, Sanchis Atcís, Bellver, Goni, GÓrnez i Benilliure, entre atres pintors. A més hi havia unes escuttures molt escaients.

EXPOSICIÓ JOAN BORRAS Entrie la jtoventut valenciana que pinta,, Borràs tP una personalitat i’nconfusible, cada día més afermada. D’una exposició a l’altra es veuen els poderosos avenços en la tècnica, més dtepurada i personal ca$a cop, i en l’esperit més coneixdo; de la finalitat a la qual llença els seus trets.

© faximil edicions digitals 2004


Himne a la vida ! es poden titular molts quadros d’aquesta tendència de Borràs, especialmenit les seues “maternitats”, tan atrevides i veritables, on 1; dona abandona, quasi nua, el pit ubèrrim a! filkt àvid, amb aquella eclosió vital de goig i delectança. Deixem per a fimlitzar anotar els bodegons. Aci Joan Borràs aconseguix insospitats efectes de realisme i d’hannonia. Sempre triant agrupaments i punts de mira poc vistos, fa detindre els observadors, per la gràcia simplicíssima amb què resol efetes tècnics dins eixa volguda gamma de coloracions baixes. En nostra opinió, és la natura d’esta mena de quadros el que amb més perfecció executa. Tanca la ool4ecció de pintures un quadro gran: Tipus de la Vall d’Albaida, recentment presentat en concurs a Madrid. Les figuries de tamany natural vesteixen uns tratges molts reals i propis. El pintor no ha deixat volar la fantasia per a caure en el fàcil convencionalisme decoratiu. L’escena 6s molt veritable i suggerent; algun tipus, com e! del vell, està molt ben estudiat i aconseguit; nlomés ens sembla que manca espai entre el considerable núlmiero de figures que hi ha.

EXPOSICI6 EUG$NIA LOUTCHINSKY Novamen(t se’ns presenta aquesta pintora russa que València ha retingut, puix ara ja ens ofrena les seues obres acompanyades amb les de les seue;

dleixebles. Retrats, flors, alguna natura morta, tot dins uns tons suaus i plàcids. Els retrats tenen delicadesa i sense dubte estan fets amb tendència a cercar espiritualitat. Si hem d’ésser sincers, preferim la primera exposició que féu, malgrat la poderosa influència de Morcillo que es traspuava

EXPOSICI6 MARCED F U R I 0 A l’Atene0 Mercantil hem vist unes pintures, flors principalment, que potser estaran ben pintades, però no sabem veure qualitat en aquesta artista. Entonacions fosques i antipàtiques ; una factura que sembla boira ... No sabem veure que ayo meresca insistir, com fa temps s’ha entossudir aquest artista.

APUNTS D E J. PERIS ARAG6 Acció d’Art acollia el jovenet pintor que amb paisatges de Segorb, Alboraia i Nàquera feia una irteressant exposició. Ca,p novetat, però quant. encerts! Quina manera de saber veure els dies clars de València ! Alguns paisatges tenien una mica de crudesa; alguns primers termes no proii estudiats, petits defectes que, sense dubte, calvari Peris Aragó amb el temps. Creem estar davant d’un fututi mestre si lies condicions innates les eniriqueix amb mdlt d’estudi per l’universal.

E. N. i B.

Paradisos de paper -

Angel Sànchez Gozaibo. E L PAISATGE E N LA LITERATURA VALENCIANA. Castelló de la Plana, MCMXXXIV, Un pulcre fascicle que conté l’erudit discurs que va llegir com a mantenedor dels darrers Jocs Florals el director del prestigiós Bzntlleti de la Societat Castellonenca de Cultura, Angel Sànchez Gozalbo -contista, histloriògraf, folklorista, etcètera-, tots los quals mèrits el fan avui un dels més dits capdavanters del moviment cultural va-

lencianista, tot honorant, singularment, a la ciutat germana de Castelló de la Plana. Més que un parlamlent floralesc adreçat a glossar el triple lema tradicional : “Pàtria, Fe, Amor”, significa una bella conferència -f ugint dels tòpics rebregats i declamatoris a tals olracions- sobre e1 paisatge a traves de la nostra ltieratura clàssica i moderni. Una conferència que es diria una espiritual causerie... El sentimen’t del paisatge que estigué absent dels escriptors de Castella, sense dubte a causa de

© faximil edicions digitals 2004


13 uniformitat de les seues extenses planúries m . més inspiradores de les idees de misticisme i imperi, puix que fins al mestre Azorin -un vaiencià- no fón sentit ni menys dcterminat, és a dir, fins als nostres dies, a la Literatura de t3ts els poblles que formaren la Gran Catalunya en l’avior, entre ells el valencià, figurà sempre, pel contrari. no sols glatint, sinó fins amorit, amb e: blau intens de la mar que disputa al del cel la seua pur e a , alhora que banya els peus de la verda esmeragda de !es hortes i els camps que inspirà a València somnis dhrt i de bencstar humà. I heus ací perquè, des de la Cròiiica de Jaume e: Conquheridor, davant d’e1 qual feia l’elogi d(a València el guerrer Blai d’Alagó, “és la mdlor terra e la pus bella del irnon”; 1:s Crhriiques de &rnak Desclot, Pere el del Punyalet i Ramori Muntanier, anomenades totes quatre els altres tants evangelis de Catalunya; i el Regiment de la cosa pública, de Fra Franc& Eiximienis, qui nat a Girona, corprès de la visió del paisatge valencià, escriu: “Si paradís és en la terra, en segur dc València és”, passà després a remarcar les característiques del nostre medi fisic que es troben al; sermons del mestre Viccent Ferrer, a 1’Spill o Llibre de les dopies, de Jaume Roig, o a L a bravnrr dels llauradors, de Jaume Gaçull, seme oblidar l’esment dlds Vinyolec, Morenfos, Verdanxes, Valentins, Siuranes i Martí Pinedes. Tot seguit recull el que d’interessant aprop del tema contenen el famós llibre valencià de cava. lleria Tiraizt lo Blatic, de Joanot Martorell, i el místic de la Vita Ckristi, de Sor Isabel de Villena, i no menys, pel q u e toca, als Diàlegs, del nostre filolsof Joan Lluís Vives, que hagué d’ocupar-se dels paisatges urbícoles entre nosaltres. Esmenta també, a l’efecte, els cronistes Pere Antoni Beuter, Gaspar Escolano. Francesc Diago i Fafael Martí de Viciana, però s’atura, sobretot, a la Diana enammada, de Gil Polio, i a la Rondalla de rondalles, del P. Galiana. Assenyala, darreramlent, indicis d’amor a la bellesa de la terra valenciana an els renaixentistes dei segle passat, que s’acoblen “sota les ales em paradores de Lo Rat Fenat” : Vicent Boix, Cons tanti Llon-rbart, Vicent Wenceslau Querol, Aguir rl i Bodria, d’entre els quals ve a destacar l’auto)del Llibret de vwsos, Teodor Llorante, amb p e -

sies descriptives com “La Barraca”, i ja arribats als nostres dies, l’evocació del paisatge valencia assoleix el màxim explendor en la prosa dels novelistes Vicent Blasco Ibàñez i Gabriel Miró, que pintaven més que escrivim. A més, el nnturalista i botànic Antoni Josef Cavanilles, el geògraf Tomàs López, el viatger Antoni Ponlz i el Degà Martí, com a-homes de ciència san adduits, per la sena fruició del paisatge, i recorda que a les darreries de! segle XIX el popular saineter Eduard !Escalante ve “copsar tota l’anima del nostre medi urbícola”. I com que l’assumpte s’enlíaqava amb els fruit, ci’aquesta terra i el llaurador que conreuant-la els otté, no terimina seme lloar i ’ e x c d h t quaiitat d’aquelles, que parla! de la riquesa de la nastra producció agricola, i les virtuts fins l’heroisnie d’aquests, P i x que arriba a lluitar amb els elements. E s per aixb que el soliu trehi: del senyor Sàmhez G m l b o d’ara, com ell ja ho indica, confirma m a vegada més la tesi d’HipÒlit Taine sobre la influència ‘del medi físic en la psicologia dels pobles, i suposa nÒ menys quelcom equivalen: a una escai’enta crida en l’ocasió als nostres escripors cap a m a nova expressió o interpretació del paisatge valencià, d ’ m r d amb la sensibilitat moderna, més depurada, i exquisida amb el correr dels temps.

Eduard Martínez Ferrando

P O E S I E S D’AUSIAS MARCH. Pròleg, glossari i notes d’Enric Navarro i Borràs. Col. lecció L’Estel. València, 1934. Aquella necessitat d’oferir al gran públic una séiie popular de clàssics valencians que el nostre company E. Navarro i Borràs propugnava, des de les planes d E l Caid, durant tot l’any passat, ha restat satisfeta per la Cdlecció L’Estel. H a estat amb les acaballes de l’any, que el més excels dels nostres poetes, Ausias March, torna a vestir, amb roberia moderna, la seua personalitat fortament humana. Ningú amb més dret per a iniciar una col.lecció valenciana de classics, certnment. Cap autor, per atra banda, podrà satisfer

© faximil edicions digitals 2004


tant els amants de les nostres lletres com aquell tu r m n t a t p e t a . Kavarro i Borràs ha fet una se!ecció de !e5 poesies d’Ausias March, atenent ans que tot que ea, conega íntegrament la seua personalitat ; així veiem al llibre els més inspirats cauts d’amor, peri. nio hi manquen ni tres belles dels cants morals 1 de (miort, tots ccm si fossin escala per a pujar a 1s divina inspiració del magnífic “Cant Espiritual”. que, coin retreu molt b i Navarro i Borràs, dia Menéndez y Pelayo era la millor poesia del temps e r què es va escriure. En el pròleg, molt concís per la grall abundància de dades i notícies, hi ha, a més de la biografic! d’Ausias March, notícies de Pere i Arnau March ; es fa ressò de la novetat aportada pel stnyor K. Carreres Valls, referent a què les poesies d’Ausias March no foren escrites per aquest autor, senyor de Beniarjó i nat a Gandia, sinó per un atre Ausias klarch, que havia nascut a Barceloni i era cosí de l’anterior ; dcha una opinió !iterar a que servirà per a orientació dels lectors que encara no coiueguen el poeta, i bon nombre de judicis de diversos ingenis. També hi ha nioticies sobre manuscrits i edicions (de la primera es còpia en facsímil la portada), encara un glmossari per a les paraules de sentit distint al que avui tenen o les poc usades, bibliografia selecta, notes i una traniscripció que permetrà llegir Ausias March amb tota clase de comoditats. Amb esta série popular de preu mòdic, però curosament presentada, la Collecció L’Estlel arrodoiiix la seua lahior i les lletres valeiiciane; avencen un, pas i i ~ i F <c~ ~ ap la seua ufania. El llibre, presentat molt suggestivanient, va molt nodrit de lectura, pel que es pot dir que sera una ediciS molt útil i superior a les similars.

stnyor Ramon, el de U n dia de la v i d a d’un home, que comença ideal, acaba, naturalment, en coincupiscent. El dia més gran de la seua vida es aquell en què ha de posseir carnalm,ent l’estimada. Es el més gran, i 6s el més desesperat, puix que no la podrà posseir perquè al ventrell porta des del dematí ha porga que, per força, li ha fet beure l’esposa. El senyor Ramon,, per totes aquelles coses que explica Na Mercè Rodoreda entre huwzour i poesia, es decanta a estimar una dona tocada de sentiments romiàntics. Però ni el caràcter, ni l’ínipetii, ili l’edat del vell galant són prou per a vèncer la insospitada repugnancia que ha de causar en la dama la proximitat de l’encastament. La repugnància apareix quan els enamorats són ja dins Í‘habitació de la casa de cites anilorcses, i moments alrans de pecar ... L’aventura es torna, de sobte, desventura; pero el senyor Ramton callarà la seua desgràcia que. per torna, és la seua glòria ; callarà el goig d’haver estimat profundament i servarà per sempre més el record de la derrota vinguda, segons creuri ell, per causes alienes a la seua persona. En açò, i res més que en açò, Eia Ramon és un Quixot, i és una quixotada la seua amor sensual. Déiem que Na Mercè Rodoreda havia escrit un conte ? Veritableinent els homes de cinquanta anys que s’enrolin en questions de faldes, per bé que aquiestes qüestions vinguin embolicades amb pro. pòsit’s blaus i rosa hauran d’escoltar aquesta història faceciosa. I aiximateix poden alliçonar-se !es dametes de cor t:ndre enamorades per homes vells. NO se’n refiïn ni gens ni gota. El llibre, escrit aiizb un català grainaticalinent perfecte, tá un estil viu i ple de suggestionts que l’autora consegueix amb interrogacions al bell inig dels monòlegs interiors dels personatges.

V. Arnau U N DIA D E LA VIDA D’UN HOME, de Mercè Rodoreda. Biblioteca A Tot Vent, Edicions Proa. Badalona, 1934. A cinquanta anys d’edat va ma! una primera amor. I més ma! ha d’anar si qui la pateix és casat. I anirà pitjor encara si !a dama que fa el tercet és casada i és jove i bonica. L‘amor del

ELS TRES PEIXETS, per Lisard Arlandis Corral. El Centre d’Actmció Valeinci’anista ha publicat el número 6 dk la isieua colkccib de Contes Infantils. Es titula Els tres peixets i fÓn premiat als Jccs Morals de Xàtiva de 1934. L’autor, senyor Arlandis, ha escrit una lliçó de coses, però no un

© faximil edicions digitals 2004


conte. Aquesta lliçó de coses, b,onta en intenció, està una &a d:iscurada de lèxic i d'or1:ografia. Ca'l'dria que els nostres nov'ells escriptsrs en 130sir-se en contmte anil) el púlblic, i mé,s quan auuect públic és infantil, ho feren eense ,oblidar I'ed~icacióliterària. Les il~lustracionc, &: Vicent r\rlainidis, molt escaieiits. Els ediltors 'd'aquest llibret hagueren fet 'hiolt be erl no inserir proses ridículeis a les cobvrtes. Erc rtferixc a aqu'ell text de Ramon y Cajd cln es diu que \'al6nciia és 1'''Ateiies ccpat~~yola".

Carles Salvador

IBERIA, revista escolar. N'Antoni Porcar Candel, conip:ten,tíssiin mec. tre d'escola a Canet !o Roig (Castelló), (1irge.x tina revista escolar, IOEriu titulada, redacta la totalmlent en valencià, illustrada, impremtada i rell gada pels alumnes de la seua estola, segons periîist l'equip Freinet amb el qua! es treballa. Pedagogia i valencianisme, art i justa srientació ideologico-patriòtica son e's ferms yuntals que aguarlteii aquesta rev:stn exemplar que niensua!nient e5 publica a les iiiuntan~yesca-telL ncnque5. Felicitem els petits redactors i el inestre llur.

D i v e r s a Al Paranimf de la universitat de Valèixia, la. suciletat IiterirPa Lo Rat Pen.at, enckra sctta la presidència d.11 senyor Nicolau Primitiu Góiiiez. va iiiaugurar el curs cultural 1934-35. El cated'ràtic senyor F. Alcayde i ViEar donà uila coríferència sobre la missió de l'enseiiyariaetlt superior i 6 favor de la reval'encianització de la nostra üniversitat. L'illustre promf essor llençà u.na b'ellja iiniciativa : la creació, dins la Universitat, d'una ïnstitucici d'eptudis valencians. L'alcaldae 'de la ciutat, senyor Manuel Gishert, que presidimaI'acte, prometé que 1'Ajuntament la subvencionaria. La iniciativa del professo?. i el gest de l'alcal'cli rnereixen la nositra s h p a t i a i el nostre aplaudiment. Però..., coaniencem de f,er les coses bé i duradorm. La creaci6 d'un Institut o Cenitre 'd'Estudis Vatleixians, amb les seues diverses seccions, subvencionat per les nastres corporacions públiques

-Ajuntaments i Dipiitaciclii+- és indispensìble. 11 ir6 no dinis la Uaiiieisitat, que pertany a I'Estiat, sinó foia, encara q u x aportrn llur collaboració elements univ, rsitaris irainicatment valeilcianistes i procui ant fondre 'questa nava institució arnb el Centre de Cultura Valenciana, il.lòa' oicament bilingue, que ja 110 tindria raó d'existir. Tota cu't u a respon a una llenpa, i llengua i cultura son esperit i característiques determinants i dif crencials idels poblis. Perquè de la mateixa manera que fóra absurd unta cultura francesa en aleti~anjo una cultura filipina en anglès, Cs absurd, inadmissible i vexatiu una cultura valenciana en castdlà. El futur Iimtitut o Centre d'Estudis Valencians ha d'ésser un organisme totalment valiencià i autoriom i lliure de la tutela O pssible intromissió de I'Estat. Di115 la Universitat pivden crear-se elis seminaris, càtedres o institucions de cultura valenciana que siguen passibles -ja existeixen alguns-, però

© faximil edicions digitals 2004


eis &tudis Valencians, su~bvenciomtsper les nos tres corporacions públiques, han de formar una infititució a part. I una de les coses lloables que la Universitat pot fer immediatament és resbblir la càtedra de liengua valenciana i nomenar per regentar-la a l’exquisid poeta, notable gramàtic i filòleg i prestigiós mestre, Carles Salvador. LA REPUBLICA DE LES LLETRES prega a tots els mcriptors, catedràtics i mestres i a totes les societats i periòdics valencianistes o simpatitzants, demanen al (mi8r,istred’Instrucció Pública, senyor Joaquim Duald$c,nat a València, que vullga rcstablir la càtedlra de llengua valenciana a la nostra Universitat i isliga nomenat catedràtic el mestre Cales Salvador, autoritat indiscutible en el conreu i l’ensenyança del nostre idi-. LA REPUBLICA DE LES LLETRES així ho demana.

e H a estat elegit president de Lo Rat Penat, SOcietat d’amadors de les glòries valencimes, el senyor Josep Momeneu i G ó m z , distingit escriptor i regidor de 1’Ajunitmnt de València. El nou president de la vella entitat literaria ha tingut l’atenció, que agrairni, de visitar-nos i oferirse des de la presidència de Lo Rat Penat, fent constar que admetrà i agrairà totes les observacions o suggerèncim que li siguen fete; en profi: de les nostres lletres, de-les nostres coses, de !a nostra a l t u r a . El respecte que ens mereix, sinó tota l’actuació, l’edat i el lema de Lo Rat P a a t i dels seus Jocs Florals, i els bans desitjos que animen la !26or del mou president, ens obliguen a correspondre l’atenció del iwnyor Monmeneu amb la manif estació segiient : Lo Rat Penat és una societat literària -de literatura valenciana-, forma& d“‘amadors de les glòries valencianes”. La glòria m& alta i mks pura de la nostra terra és el nostre idioma. Lo Rat Penat, els seus Jocs Florals, el seu teatre, les diverses seccions de la sccietat, no poden corear ini admetre altra llengua que !a nostra, correctament parlada i escrita. Tan sols amb l’olbsrcrvansa d’aquest natural i ltgic precepte -i no és l’únic que cal abwrvar-

Lo Rat Penat retrà un just tribut de fidelitat al seu ! e m i a la memòria i l’idea1 dels fundadors. Repetim: Si Lo Rat Penat és una “societat d’amadors de les glòries valencianes”, la glòria més alta i m(s pura de la nostra terra 6s el nostre ieioma. Honorem-lo.

e Recepció á’Almela i Vives pel Centre de Cultura Valenciana. Heus ací un dels joves amb més prestigi entre la intelkctualitat de València, que pren possessi5 de la s u a executòria de director de número en aquesta casa de la cultura. I per a complir e’ ritual va triar un tema suggestiu: “Novelles franco-valencianes.” I per a què fóra adient amb aquella modernitat característica pròpia, va limitai el cicle d’estudi amb les dates 1923-1g33, i així ens va comentar L a belle Valance, d’Ilico Varlet i André Blandin; i Valencia! (Amours d’Espagme), d’AdIdf Falgairolle ; Y d e w i a entre deux reves, de Georges Pilkment ; Vabivcianos, per Jean Bertrand; La nuit en flammes, per Marcelle Vioux ; Rodriguez, de Th. Magnan. Almela i Vives ens contà, a grans trets, l’argument de cadascuna d’aquestes novelles, enriquir amb comentaris que subratllaven els encerts i d.straccions dels autors ; l’emxioiialitat artística : la valor del record o la importància dtz !es lectures qEe, possiblement, han influït en la creació d’aques tes obres; la significació que inclou el fet afalagador que Pa literatura francesa es smta cvggestionada per situar a Valènciia l’exposició d’assumptes. Tots aquestos canientaris, dints amb ekgant t r q a d’estil peculiar, feren una hora agradable que l’auditori va pagar amb llaigs ap’lauldim nts. Periodista tan sagaç com E n Vicent Calvo Acacio fón padrí del n’eòfit i en el discurs panegíric féu justícia a les múltiples activitats d’Almela i Vives, reïxint coni ja ens té acostumats. Per algunu cma es canhildera a Valèuxia el senyor Calvo Acaci0 entre els poquets mestres. Ens complaem en felicitar tots dos per l’èxit i clesitgem que aquestos directors j o v a qur el Centrc de Cultura Valenciana incorpora siguen suficients per a espantar e! marasme de la institució. PENOVACIO

TIPOGPAFIC.4.-A. CUIYBPA, 5.-TEL.

© faximil edicions digitals 2004

10843


La República de les Lletres. Número 3. València, Gener-Març 1935  

Revista trimestral que es va publicar a València entre juliol de 1934 i juny de 1936. Una de les publicacions de major influència en llengua...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you