Page 1


Xisco Alario.Toni Amengual. Blanca Ballester. Mateu Bauzà. Toni Bauzà. Enric Calafell. David Castelo. José Castiñeira. Pato Conde. Máximo Fernández. Álex Fito. Irene Forteza. Flavia Gargiulo. Txema González. Sonsoles Hernández. Maria Isern Ordeig. Miquel Julià. Laia López Manrique. LuzíaconZeta. Daniel Martínez Bauzá. Laia Martínez i López. Pere Joan Martorell. M. Antònia Massanet. Lucia Pietrelli. Patricio Rascón. Mar Rayó. Miquel Rayó. Antonio Rigo. Salvatge Cor. Emili Sánchez Rubio. Pau Vadell. Verni.


La casa del ser. Texto de Blanca Ballester. Fotos de Xisco Alario.


In interiore homine habitat veritas


La idea de reclusión forzosa es un concepto que, sobre todo desde tiempos de la Ilustración, hemos solido relacionar con el castigo; la tomamos como una forma expeditiva de aislar a un individuo, pero también como una pena en sí, aunque ésta esté encaminada a la enmienda y la corrección. En nuestro imaginario colectivo, el enclaustramiento obligado suele concebirse como una realidad desfavorable que coarta nuestro derecho a la ciudad y a desparramarnos por el espacio público. Al conocer la orden de confinamiento de la pasada semana, y aun siendo plenamente conscientes de lo necesario y beneficioso de tal medida, muchos no pudimos dejar de vivirla como una acción intervencionista que trastocaba nuestra ilusión de cotidianeidad y en la que resonaban esos ecos de reprensión. Después vino la resignación, pero con ella —quedito— una íntima felicidad que nacía del hecho de saber que abandonábamos por un tiempo el frío y la premura de los espacios periféricos, la intemperie, y volvíamos a casa, adentro, al cobijo. A medida que iba amortiguándose el gruñido de la ciudad y nos íbamos arrellanando en nuestro hueco, el tiempo empezaba a ser otro. Las horas iban adquiriendo el ritmo del pensar y de esa quietud, necesaria para el buen cultivo de lo inútil, iban emanando ideas, imágenes y evocaciones que nos permitían ir autoafirmándonos, autorrealizándonos, avanzando en la exploración de la hondura de nuestro espíritu. El encierro iba revelándose paradójicamente como una forma de apertura, de libertad, y ese recogimiento silencioso, ese


retiro interior, nos invitaba a la conversación en soledad con el universo y con el ser. Estoy en una habitación, preso en el asiento, pero la mente está libre me espeta esta noche Zagajewski desde las páginas de su Mano invisible mientras, repantingada en la butaca con las piernas en alto siguiendo las indicaciones de Calvino en Si una noche de invierno un viajero, dueña de mí misma, me encierro en el habitáculo de la página, cercada por la redondez del haz de luz de la lámpara —círculos concéntricos—, para profundizar en el ser, para pensar lo pensado.


Laia Martínez i López.

VIDA A MART Et volien fer creure que el món caminava pro tu el cor el tenies en pausa, perquè allò no era cel, allò no eren abelles, ni era bo, ni progrés, ni pollastre; no ho sabies ballar, no et deixava dormir, no podies resar a cap estrella. I ara et venen a dir que el voltar s’ha acabat pro a tu el cor i el cervell et bateguen: hi tens aire als pulmons, hi tens flors al terrat i és dolent, anormal, ves quins ous! Si el carrer tot per mi, si el silenci per fi, si una fe va creixent dins la casa, que rebenti el diner, que tremoli la fam, que l’amor torni a ser carn i canya!


Todo bien, gracias. Flavia Gargiulo.


Cada mañana veo a mi vecino sacar a su jilguero en el balcón, en una jaula enorme: ¿lo oyes, a que es hermoso? le gusta que le ponga comida, agua, que le haga caso, y él me canta, —me dice—: el animal canta a su carcelero.

David Castelo.


Texto y poemas de Antonio Rigo. Pintura de Mateu Bauzà. Así como el poeta debe permanecer enamorado, también considero que debería estar constantemente en cuarentena. Para aprender los zapatos teñidos de polen debo andar muy descalzo. Y también porque no necesito salir para entrar en el silencio.


debo haber estado más de una hora detenido entre los árboles después, de lejos he venido a buscarme y he regresado, cabizbajo, como avergonzado de estar de nuevo entre los hombres

* árboles : oscura llama inflamada, lengua cierta de la noche, cuerpo de mi cuerpo cuando no soy y me dejo entre la invisible luz de su silencio


Poema de José Castiñeira. Fotografía de Xisco Alario.

CALLE Vacía. Calle, estás rara. Echo de menos tu sangre de gentes, pequeño riachuelo de zapatos. En los balcones del día, alguien fuma, siento un silencio de ausencias y de guantes y hay tanta soledad anclada en las alcantarillas. Me canso del vacío de esta casa de todas las llamadas y videoconferencias de lo de siempre Siempre SIEMPRE. Pero abriré la ventana: Está lloviendo.


Máximo Fernández.

Mi padre lleva un sombrero de cowboy y yo un gorro de lana paseamos sonriendo totalmente mojados nos ladran los perros de la urbanización ya no recuerdo mi edad entre 4 y 40 años —él está igual— hoy hemos visto dos caballos esa es la cifra. Ya ves, en medio del campo he terminado el viaje rompiendo las máscaras del dolor —que no tanto dolían— recogiendo naranjas y observando cómo se agotan: puedo pensar que no he llegado demasiado lejos y que es un final temprano pero aquí no necesitamos ecuaciones de velocidad, espacio o tiempo cero emociones salvajes y un par de margaritas con aspecto de ángel mamá diciendo que no podemos entrar en casa con barro en los zapatos dime si esto no es la inmortalidad.


Pere Joan Martorell. CONFINAMENT

A na Marina

Des d’aquest puig desert On sojorna la veu amb la veu Els pins agafen volada I el vertigen obre les ales A l’erm d’aquest mai Des d’aquest cim d’òxid Ara que els peixos s’ofeguen I la carn s’estova Quan el teu cos es retalla Entre dits d’aram

Des d’aquest tàlem Que ens és cristall i recer Entre la pols dels llibres I el vol del xoriguer Encerclant la fam Des d’aquest temps Sense mesura ni seny Quan retruny la sang I la llavor reclama l’esguard Serem cant dins el mirall


Poemes de Lucia Pietrelli. Fotografies de Toni Amengual. LA CASA Creixen amb rĂ bia les llavors i fruiten el temps. De matinada la casa degota verdor i a fora dol el mĂłn.


EL MÓN Entre les columnes entreveia llençols de mar. S’assecaven. Havia de caminar dies per banyar-se de cos sencer. Si no quedava mar, ell no hauria pogut tornar. Ho sabia. Entre les columnes entreveia siluetes de peixos agonitzant i talls de petxines obrint la sorra. L’horitzó eixut. Ella s’excavà el cos per trobar-hi la memòria. Extirpat el dol, havia de caminar dies per mullar-se dins d’un record sencer.


Cap sentiment no és definitiu. Maria Antònia Massanet.

Deixa que tot et succeeixi: la bellesa, el terror. Segueix endavant. Cap sentiment no és definitiu. rainer maria rilke


per quina estranya raó aquest saber-se sol acompanyat de tots els altres en aquesta fi del món que t’agafa amb pijama [l’apocalipsi te l’imaginaves més èpic, la veritat] per la que només et demanen que et quedis a casa et rentis les mans i et posis el colze per esternudar no era tan difícil, no? no hauria de ser tan difícil però l’avorriment és un luxe i també una mortalla i la solitud és una mossegada al batre del cor tu que voldries sortir de casa en pèl i incendiar la primavera amb cada flamarada del teu cos qui ens havia de dir (qui? quan?) que tot seria millor sense nosaltres no no és cert d’alguna manera ja ho sabíem però així i tot forada com una úlcera que als canals de Venècia hi hagin tornat els cignes i els peixos que en lloc dels promesos tancs s’hi passegin senglars per la Diagonal que els arbres del meu carrer treguin flors com punys que l’aire sigui tan net que hi cantin tots els ocells i que per primera vegada els estels surtin al meu balcó forada com una úlcera ho veus darrere la finestra? potser ens calia el decreixement i el silenci aprendre la renúncia i ofegar un poc la veu i el jo ]això hagués pogut ser una oportunitat[ però hem elegit fer el traspàs de vida a les pantalles recreant-hi tota la cultura

no no vull veure el teu streaming recitant no et gravis més dient poemes no vull escoltar la teva darrera cançó tinc el cap massa ple de soroll les orelles a vessar de totes les trucades que ningú m’havia fet en mesos i que ara em fuetegen les còrnies però aquí estic jo escrivint alguna cosa sobre el que sento en aquests moments i sentint-me igualment beneïta si tota aquesta activitat jo ja no la feia abans tant que m’havia costat aprendre la lentitud perquè vingueu a conquerir-me-la amb tota aquesta intensitat jo que havia après la contenció de l’espera i m’havia acostat a les relacions amb tota la higiene pensava que ara podria compartir una veu ofegada [de vegades s’assembla al silenci [gairebé sempre xoca amb ell i mostrar que es podia viure amb dolor amb solitud però també amb els altres i amb gratitud i paciència 747 dies [fins i tot més però no n’aprenem [no hem après res jo tampoc potser per això ho escric mentre em salta a la pantalla la darrera alerta de contagiats i morts


las leyes de la selección natural se imponen al urbanita civilizado nos adaptamos a un nuevo medio resignándonos al espacio justo a la escasez de oxígeno al límite como horizonte para la supervivencia de la especie confinados al tú y yo adoptamos el secuestro

Sonsoles Hernández.


Poemas de Laia López Manrique. Fotografías de Toni Amengual.


RECUENTO paisaje o continuo rostro impreso en la pared calco de la tierra en el techo solapas pegamento trozos de cinta aislante plantita breve arterial desmenuzada en sus legajos: vino, ceniza, pelusa del lomo, pintura, postal rota, recogedor, cutĂ­cula que alcanza el vaso y algo que respira atenuado y ningunea nadie nadie ÂżhĂĄbito? pregunta


LA MALA HIJA Habitáculo en penumbra. A lo cerca, sopla el viento. Creo que han caído, ciertamente, muchos, en el periclitado grueso yunque, creo que tantos, cada cierto tiempo, resuellan. Pensamientos, óvulos, arañas. Despeñada en el ángulo del cuarto dice tener miedo de lo que acontezca. Madre madre madre, no alcanzo a verte en el paisaje en niebla, cómo recuerdo tus manos y tu piel de ave rasurada, tu color jaspeado y residual como el de un cuerpo quemado con lejía. Amor era también reseñar las palmas secas y temerlas, despreciar el contacto con la abrasión que ahoga. Zócalo, embrión partido, alegórica rama disonante, lo que oprime el pecho no es el futuro, es lo que no redimimos en aquella mesa depuesta: el plato, las ollas, la ristra de ajos crujientes y el reloj de cocina que marcaba los segundos como un sepulturero. La falta de fe, mamá, los ojos más cerrados que los que están muriendo, el tajo inmóvil rampante que ascendía del sexo a la garganta y cercenaba la voz.


A love supreme. Text de Miquel Rayó. Fotografia de Miquel Julià.

Portes als peus calcetins que em recorden la pell senyada amb retxes de les zebres. Amb ells als peus menuts, i gràcies al trespol amable sobre el que tens el cul, pots caminar, saltar i córrer per dins ca-teva sense por a refredats ni a feridetes... Però, ara seus i la inquietud movedissa dels teus pocs anys està aquietada quasi màgicament. És que mires un objecte que deu semblar-te misteriós i antic. El tens a les mans i sobre els genolls. Recolzes l’esquena en una prestatgeria on n’hi ha molts, d’aquests objectes: quadrats, fets amb cartró o paper, de mesures uniformes, plans, que de vegades s’obren com un llibre de poques planes, impresos amb lletres i fotografies i segells, i que sempre contenen, dins un altre quadrat protector de paper o de plàstic magre i de la mateixa mesura gairebé, un cercle fet de matèria plàstica negra també pla... Ja saps, segur que t’ho han mostrat, que si apropes els ulls a aquesta negror hi veuràs —he de dir que amb dificultat, i crec que he d’ajudar-te a nomenar-ho— una espiral [es/pi/ral vol dir una línia que s’encaragola] quasi interminable, finíssima i delicada. Segur que ja t’han dit, i que t’ho han mostrat, que aquesta espiral hi té desat el so de veus i de músiques... Jo llegesc ara mateix el que tu ens mostres: A love supreme/John Coltrane... Jo ja sé, i tu potser encara no, que aquestes paraules identifiquen l’expressió sonora d’un deliri. Vull advertir-te que el dia que l’escoltis, mai més no seràs com ara ets a la fotografia. Per descomptat, també t’ho dic, no és el deliri de cap zebra.


Una avispa aterriza en la baranda de metal, ignora la flor y vuela. Yo observo la flor, me apoyo en el metal y desconozco por qué panal libar el polen que ella deja.

Poema de Daniel Martínez Bauzá. Fotografía de Toni Amengual.


Gràfica de LuzíaconZeta.


Maria Isern.

que la meva sort és també la teva i que el meu món no és pas meu. El pressentiment Nº5 Toda explicación puede ser malentendida.

ludwig wittgenstein


Va ser com aguantar-se l’aire més del compte i que el sopar es transformés en una remor llarga. L’última olor va fer-se grossa va créixer endins amb la forma d’una gla a cada nariu. Es va empènyer escolant-se avall i al cor de la boca va agafar el gust metàl·lic del desinfectant. Dos dies després la pèrdua seguia encastada allà dins, com un peix mort a mitja platja. La tele va començar a parlar de nosaltres, dels qui havien deixat de sentir olors en aquella hora tan antiga de sopar. Vaig començar a esperar alguna cosa de mi. D’aquells forats prims i invisibles. Una mica de febre, una mica de fred, i enlloc d’això només la boca com un cor discret que de cop havia de mastegar massa i el nas com una nou de fusta rugosa, gegantina. Vaig buidar pots d’alcohol i de lleixiu, una mica perquè volia que allò fos alguna cosa més seriosa, una mica per empassar-me tota aquella xerrera que em naixia vés a saber d’on, vés a saber si de dins. Em vaig mullar les mans amb el lleixiu i em va semblar que tenia una olor més ample i prescindible que la de l’all o la del formatge. Avui he buidat el pot sencer per inundar la casa com qui s’amenaça. He demanat que em cuinin amb moltes espècies perquè la olor segueix sent un enyor que m’amenaça. Encara queda tancar-me del tot, en una habitació petita, amb la xerrera granulosa vinguda de l’esòfag o potser d’una canonada d’aigua. Buidar estanteries i omplir-les de coses necessàries, per deixar fer la seva feina a la morbidesa imperceptible dels gegants: que em creixin ulls de cega a les puntes dels dits per rastrejar la olor de fusta de les coses apilades, i sortir de l’amagatall un dia i poder demanar que torni a començar tot el que m’hauré perdut llavors que la olor era un cos massa petit i massa llarg i vivia al lloc on el menjar s’empassa i es perd per sempre. El cos és un enyor gruixut i escalfa. I al tobogan de la boca l’enyor és més gruixut i desinfecta com un fum. Dins l’habitació em prepararé per enyorar la forma i les mans d’aquest fum que un dia ja no podré veure. I quan ja no hi pugui veure replicaré aquells qui diuen que fora d’aquesta habitació tan petita l’enyor mata.


Pau Vadell.

VEURE I SOBRAR He invist, amb les ungles aferrades a la taula, com els píxels es llepen amb les parpelles. Hem invist, el marge d’un final que trastoca tots els relats, els de les xafarderes que fan safareig i el de les pàgines de la Ilíada. Hem invist, entre milers d’hores d’intoxicació mediàtica, com entendre la grip dels padrins al 1918. A totes les persones tangoses les escometrem amb bona xixisbeia. L’escàndol serà la distopia dels nostres cors anant tots plegats a l’alè. Hem vist animals arremolinen els carrers de nous bordalls: sobram.


Poema d’Emili Sánchez Rubio. Fotografia d’Enric Calafell. Crits des d’Aquari. Temps, esferes i arbres resilients. Alcohòliques esferes. Temps no recordat. Imatge bruta. Au! Tingues aquest fragment de veritat sense sedàs! El virus que t’infecta des de les mans... I tingués aquest silenci per corona que regna dins el matràs. Tot el blat serà una veritat d’ordi.


Pato Conde.


AISLAMIENTO En el año de la pandemia —el día que se acabó el papel higiénico en el Mercadona— tú y yo ya éramos expertos en cancelar vuelos y reservas de hoteles, aplazar besos y abrazos e imponernos la cuarentena a nosotros mismos. Unos cracs de la autosuficiencia. Qué fácil nos resultó aislarnos, amor; aunque el dolor nos infectase como siempre.

Poema de Patricio Rascón. Fotografía de Xisco Alario.


Escribir sin prisa, masticar sin prisa, barrer sin prisa, hablar sin prisa, peinarse sin prisa. - El tiempo vuelve a llenar cada verbo

Poema de Irene Forteza. FotografĂ­a de Toni Amengual.


XiscoAlario.


La Ciudad Invisible. Txema González. El infierno de los vivos no es algo por venir; hay uno, el que ya existe aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Hay dos maneras de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de dejar de verlo. La segunda es arriesgada y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que dure, y dejarle espacio. ítalo calvino, Las Ciudades Invisibles (1972)


La Ciudad Invisible es una muestra del archivo de grabaciones de campo realizadas por Txema González. Se trata de una serie de registros sonoros efectuados en distintas localizaciones de Brasil, Irán, USA, Turquía, Alemania, Bélgica, España y Marruecos. Las grabaciones no están editadas ni retocadas y proponen un ejercicio de escucha profunda del paisaje sonoro, así como una aproximación a diferentes realidades sonoras. El proyecto invita a la deriva situacionista y considera la escucha atenta como el verdadero acto revolucionario.

EAST VILLAGE

EL RAVAL

Clica en cada una de las localizaciones

COPACABANA

SON GOTLEU

RISSANI

ALEXANDERPLATZ

TAKSIM

TEHERAN

https://soundcloud.com/laciudadinvisible


Álex Fito.


Verni.


Gràcies a la generositat dels escriptors, fotògrafs i artistes que hi apareixen, aquesta publicació ha estat possible. Coordinació i disseny: Blanca Ballester, Toni Bauzà i Mar Rayó.


Profile for fahrenheit450º

Fanzine14032020  

Para descargar el fanzine escribe a: hola@estuditonibauza.com. Fanzine editado por el colectivo Fahrenheit450 que nace de la voluntad de rom...

Fanzine14032020  

Para descargar el fanzine escribe a: hola@estuditonibauza.com. Fanzine editado por el colectivo Fahrenheit450 que nace de la voluntad de rom...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded