APÈNDIX Nota a la segona edició (febrer 1986) Que ningú no em jutgi pretenciós si començ aquesta nota dient que la primera edició del ...digueu-li Catalunya s’ha exhaurit ràpidament tal com era previst. Al text mateix ja es vaticinava l’èxit de la proposta –i del llibre que la conté, és clar!– perquè «si per a la gran majoria de catalans la pàtria és Catalunya, no cal que cerquem cap altra solució. El nom del centre s’ha d’estendre a tota la perifèria, sense més qüestió». Descobrir la sopa d’all no té més mèrit, doncs, que el de l’oportunitat de fer-ho. Com descobrir la Mediterrània. O com descobrir que Catalunya és la pàtria de nosaltres, els catalans, d’un extrem (Salses) a l’altre (Guardamar) del territori català. El llibre, doncs, ve a reflectir allò que molta gent ja deia, o pensava, o sabia, o sentia... allò que molta gent esperava que algú digués públicament, i preferentment des del sud. Aquesta situació em recorda un conte d’Andersen, El vestit nou del rei, en què un rei, vanitós i poca-solta, com sol passar, i tots els seus cortesans fan veure que veuen un inexistent, nou i preciós vestit que el rei porta posat, i cap habitant del regne no s’atreveix de contradir-los... fins que la veu innocent d’una criatura crida la veritat: «Però si el rei va nu!». Doncs això: algú ha dit «però si el nom és Catalunya!». Algú altre m’ha dit que la proposta és massa racional –massa «matemàtica»– perquè sigui viable. Ja m’agrada aquest comentari –que és tot un compliment–, car la racionalitat mai no és sobrera ni perjudicial; un dels problemes que arrosseguem és, més aviat, la pertinaç falta de racionalitat o, dit d’altra manera, la por a la veritat. Nogensmenys, la força de la proposta està en el fet què s’hi ajunten la raó i els sentiments. Poques vegades es dóna aquesta conjunció d’una manera tan clara: els arguments a favor de l’actuació des del centre cap a la perifèria, amb la corresponent extensió del nom «Catalunya» a tota la nació, se superposen al fet més pregon de sentir Catalunya com a pàtria. Tocant (a) sentiments, quan des de València, Alacant, Ciutadella o Perpinyà som molts els que ens reclamem catalans, resulta insultant que, a Barcelona, hi hagi encara qui ens deixi fora i passi, a més, per nacionalista. Aviat, però, ja no serà tan fàcil, des de posicions nacionalistes catalanes, això d’usar els noms «català» i «Catalunya» en la seva accepció espanyola. El llibre també ha tingut un altre efecte previst: la irritació dels nostres enemics en veure que ja no ens supeditem a la divisió territorial del poble català, la qual ha estat sempre, siguin «províncies» o «autonomies», la principal eina de l’opressió política. Els preocupa molt que no ens empassem les distraccions regionalistes. Josep Guia
40