Issuu on Google+

Pluja perseverant. La fe mou muntanyes, però crec que la perseverança dóna guanys i resultats que ningú pot arribar a imaginar. Tinc al cap la imatge d'aquell Andreu Sales, ensorrat a terra, arreplegant allò que creia un cudol i llançantlo a les aigües –aleshores clares i cristal·linesde la sèquia, amb la sana voluntat de fer la feina menys feixuga a la reata de mules que llauraven la terra. Tres vegades arreplegà el cudol, tal vegada amb alguna imprecació malsonant, tot s'ha de dir, -que un cudol és un cudol-, fins que a l'última, conta la llegenda, les muletes reberen de genolls aquella Mare de Déu, que des d'aquell moment estel·lar passà a engreixar la llarga llista de Marededéus trobades peninsulars. Llarga llista perquè en són un bon grapat les que, després de la invasió musulmana, començaren a aflorar per la via del descobriment en camps, alqueries, muntanyes i serralades. Mare de Déus trobades, o com vulgarment diguem a Sueca, en un castellanisme del tot evident, una Mare de Déu producte de “l'hallasgo”. Amb una gran dosi de fe, però sobretot amb un munt de perseverança, el bonàs d'Andreu Sales donava pas a una tradició que els suecans catòlics commemorem cada 8 de setembre. Dia de pantaló vell. Venim de la Mar i ens topem de cap i volta amb la sega de l'arròs, els llibres d'escola, els cobertors d'hivern i…la festa de la Mare de Déu de Sales que coincideix amb les festes patronals, o millor dit, les festes que l'Ajuntament organitza abans de la Mostra Internacional de Mim. Suposem que Andreu Sales era arrosser, o tal vegada era horta allò que llaurava amb les mules. El que tenim clar és que tenia paciència, característica que ens ha passat de pares a fills, fins els suecans actuals que gaudim també d'eixa noble aportació de caràcter. Ve setembre i plou!!!! paciència. Recorde com anècdota com ara farà uns vint anys els descendents dels suecans andalusos que viuen al Puntal, on sotmeteren les terres de les maresmes del Guadalquivir al conreu de l'arròs, demanaven amb fe i perseverança una ploguda a la Mare de Déu de Sales local, una

talla que copiava l'original, de grandària més reduïda i capacitats, per tant, més limitades, pensarien els marismenys. Volien aigua, que plovera a mansalva, per a ofegar aquelles magres extensions de terra d'arròs. I la Marizale (com ells li diuen en eixa gràcia especial), que nones. Fins que la bona connexió entre els llauradors suecans i els seus germans de Al Andalus, va facilitar la romeria de Sueca al Puntal, amb la Mare de Déu de Sales autèntica, la genuïna. Primer un polsim d'aigua començà a caure amb alegria en una terra assedegada per la mancança d'aigua. Tots la reberen com el manà. Després una pluja més intensa, tic-tic-tic. I l'alegria continuava en una forta rialla. Tictictictictic.... Xe què bo, tres dies plovent, i açò no para. Visca la Mare de Déu de Sales!!!. A la setmana, el caràcter dels andalusos anava tornant-se taciturn. Un poquet massa d'aigua, no? Ja podia parar “Marizale”, però …res la pluja ja era temporal, els trons i els llamps convertien el secall andalús en una mena de reproducció de l' Amazones. Els germans andalusos es miraven de gairó recordant com aquella invitació havia esdevingut una incitació a inundar llocs i claveguerams que no havien vist el líquid element en segles. Tal vegada des de la invasió musulmana. Perseverança!. La Verge de Sales tornà al camaril del Convent i, a hores d'ara, tot i que la fe dels andalusos suecans, continua intacta i done fe d'això, en la fira que entre paelles i peix fregit celebren cada més de juny al Puntal, no els ha passat pel cap tornar a cridar a la potent i sempre cridanera de la pluja Verge Suecana. Carles Galletero i Llorca Periodista

75


Pag 75