portes en els seixanta amb noms com «Cañas y barro», «San Francisco», «Calavera», «Whisky a go go» o «la Bounty».
on el gerent i el seu equip estaven connectats per mitjà de walkies amb la seguretat, essencial després de l’ampliació de la terrassa que va acabar envidrant-se. L’obra va costar 80 milions de les antigues pessetes. Era brutal, i els sostres eren desmuntables amb uns motors que obrien l’espai en estiu. Després van començar a arribar els famosos i les actuacions en directe dels grups dance del moment. En un temps en què els jóvens cobraven jornals diaris de 5.000 pessetes i no tenien problema a pagar per a entrar a la discoteca i perdre’s el cap de setmana amb el que guanyaven en un dia, quan els horaris no estaven regulats i no abundaven els controls policials, l’oci nocturn no sabia de botellons. Triomfaven les sales multiespai amb gogós que no deixaven de dansar sobre plataformes futuristes i la presència de vips televisius que amenitzaven l’ambient.
Això de «Bananas» va ser posterior, a mitjans anys huitanta, quan Vicente Marzal i Casimiro Muñoz van jubilar «Galaxia y Fiesta» i van concebre la reina del dissabte nit, una macrodiscoteca amb l’essència del «Bony y el Dandi» de Torrent però apartada de tota civilització i idea preestablerta. Un paradís del ball per als homes, ja que no et podies queixar de la presència de dones angelicals de marejadores corbes i a les dones es queien les baves amb la cavallerositat i l’atreviment masculí. Així es promocionava «Bananas» en els fòrums de l’època, sempre amb la presència explícita i implícita del sexe, en un enclavament en què regnava el prostíbul més cèlebre de la província.
Però El Romaní guarda hui silenci. Metàfora de la vida. Un tifó pareix haver arrasat les terrasses i piscines, on sobreviuen botelletes de cervesa plantades en el sòl, tot amenaçat per una densa manta de fulls seques que pretén engolir-ho. Les cúpules han segut preses per la vegetació, que despenja les seues lianes per a precintar les barres i racons de la sala. Destaca la blancor de les butaques, que encara governen plataformes i escales, i un llit immaculat que invita al sacrifici del sexe, a pesar de la macabra escenografia que el rodeja. Un mant de teranyines protegix els ostentosos llums que van perdre el do de la llum però no de l’equilibri. Ni tan sols els canons i focus de colors poden ja il•luminar-les.
Manolo Sánchez, dj en els seus inicis, va inaugurar també «Pacha Valencia» i d’ací va botar a punxar a Benidorm, d’on va tornar per a fer-se càrrec de les relacions públiques de «Bananas», en 1992, any olímpic. Dos anys després ja era gerent, lloc que va ocupar fins a finals de 2013, any en què va tancar definitivament la sala, allà per setembre. Però tornem al concepte, era una sala comercial i garruladora, però tots els dissabtes ficaven entre 8.000 i 9.000 persones, que destaca les idees importades de Benidorm, com les primeres gogós en topless de València, amb gàbia inclosa en la pista. «Bananas», va ser la primera macrodiscoteca
178