Page 1


El present llibret ha participat en la convocatòria de Premis de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià. El present llibret s’ha presentat al XXII Concurs de Llibrets de Falles, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cullera. La Falla Taüt de Cullera, no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret. Volem fer menció especial, a la feina i suport que rebem de les cases comercials, dels empresaris i dels col·laboradors perquè aquest llibret cultural veja la llum.


-41 Amb foc, arròs i cassalla, fan la paella en la falla. Perquè mai pot faltar un glop en tan dolenta batalla. El faller i el calder fan molt bona parella, puix sempre són els primers en agafar la cullera. Pobre calder. Pobra llenya. Pobre arròs. Pobra verdura. Pobre pollastre. Pobre conill. Tots naixen per a morir, dins de l’aigua ofegats, en un calder sofregits o en la panxa triturats. Tot, per a que puguen gaudir de tan suculents dinars els comensals en la taula i els convidats apegats.

La cançò de la paella Josep de la Torre

La llenya està en el lloc. El llumí, a punt d’encendre. El calder està polit i pelats els alls i els pebres. La carn està trossejada, i la resta d’ingredients esperen damunt la taula. Amb barret i davantal comença la faena el cuiner. En la mà, cullera llarga. –Per si de cas algun esguit li arriba a cremar la cara–


-5En l’altra mà, el porró, ple de llima i cassalla. Puix primer cal remullar. –El mateix que fa el barber– Abans de començar la batalla. A l’oli cal donar-li la seua justa mesura. Si se’n passa, ix oliosa, i estarà desassaborida. De sal, un bon pessic sense passar de la ratlla. –I seré, més que altra cosa– No siga que la cassalla ens rente el paladar i després isca salada. 2 A l’arròs, cal remullar i posar l’aigua justa, Perquè si de cas s’ofega es quedarà empastrat. I si damunt ix salat. Serà l’arròs per al gat! Per a llevar-li blancor i donar-li colorit. –A més a més millor sabor– Un paperet de safrà i un grapat de pebre roig. Quan la carn està en el punt i la verdura ben cuita, sols faltarà que el cuiner tinga la ment temperada, per a que l’arròs isca solt i no es quede socarrada.

Però, plena de cassalla i en el porró en plena dansa, molt fa pensar que la ment estiga clara. Si la cassalla arriba al cap, ni està dolç ni està salat, perquè el sabor s’ha perdut pel xorroll que té el forat. Però la paella és tan sofrida,

que tot ho cou i tot ho guisa a gust del bon paladar. Per això, no cal maltractar a la pobreta paella. I deixen molt que desitjar tot aquells cuiners, que aleshores es creuen que tot el que cou el calder. Es pot anomenar paella!


EDITA Falla Taüt Plaça la Verge,17 Cullera 46400 Publicat en 2018. EQUIP DE TREBALL Nacho Romero Ferrer Òscar Agud Mariner Juan Sapiña Calatayud Edgar Frígola Bohigues Lucía Navarro Marí Fernando Navarro Marcos Hèctor Sanmanuel Torres Sara Vázquez Bueno Raquel Escrivà Fernández Iván Morales Fernández Joan Gimeno Martin Paula Torres Fuertes Àngels Bayona Adam Monica Ortega Piquer Victor Piris Sala CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA David Vid Sara Vázquez Bueno Mònica Ortega Piquer COL·LABORACIONS LITERÀRIES Àlex Morales Fernández Mª Teresa Dasí Valero Àlex Creus Font Josep Bou Dalmau Josep Lluís Aparici Gayon Joan Castelló Llí Ramón Marí Bohigues Juan Gabriel Figueres Hernandez

Monica Richart García Maria Such Palomares Jordi Maravilla Herraiz Kike Gandía FOTOGRAFIES Alfredo Company Gimeno Fernando Navarro Marcos Cesar Garrido Vallet Nacho Romero Ferrer Associació Fotogràfica Xúquer IL·LUSTRACIONS Fede Moya Contreras Cesar Garrido Vallet Victor Piris Sala Edgar Frigola Bohigues Nuria Adam Nicolau AGRAÏMENT Pedro Ribes Bohigues Abel Peralta Pablo García Gómez Gemma Chofre Piris PORTADA Edgar Frígola Bohigues MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ David Vid - El Petit Editor Fernando Andrés - Da Vinci Digital DIPÒSIT LEGAL V208-2014 TIRADA 575 exemplars


Editorial De Paella No busques peres en un cirer, que no trobaràs. No busques paelles en aquest llibret, que no trobaràs. Ens anem de paella, una expressió tan autèntica, tan valenciana i tan mágica…. Un llibre de comboiet, de festeta, de recordar això que ens mou a ajuntar-nos en un grup de gent per tal de parlar, gaudir i criticar… Recordem l’espèrit de l’autèntic valencià, aquell que els diumenges gaudeix de la paella en família i amb amics a la caseta… Sabem que la falla és festa, cultura, tradició. I sabem que es fan moltes activitats al llarg de l´any en una comissió com la nostra. Es per aixó, que un llibret no pot deixar d’esquenes parlar del que ocorre dintre, del que es fa al llarg de l´any, de les activitats que es fan i es gaudeixen. Portem ja quatre anys apostant per un llibret audiovisual, que combine text, experiències musicals i vídeos de la falla, de la comissió, dels seus fallers…. Enguany no ho farem. I no ho farem perquè volem trobar l’essència d’eixe llibret clàssic. El que tampoc farem serà deixar de costat, deprés de tres anys apostant per la integració, a les persones amb problemes lectors o visuals, i un any més farem arribar aquest llibret a tothom mitjançant la plataforma ivvox. Trobaràs unes ulleres 3D, perquè aquest és un llibret amb gran dimensió. La dimensió de la festa, de la cultura, i hem volgut representar-la amb unes imatges 3D que ens ajuden a gaudir de la profunditat d’una festa que és Patrimoni de la Humanitat. I també trobaràs que les portades interiors corresponen a l’evolució de la paella, des de la sembra de l’arròs fins que aquest és palla. La cuina, el menjar, la sobretaula de la paella i les confidències dels menjadors. Un llibret, el de la Comissió Falla Taüt, d’essències, de ciències i de garrofó. Quan vulgues quedem i anem de paella!!!


El comboi — Saluda president — Versos a Fallera Major — Nostra musa — Cort d´honor — Junta directiva i vocals — Recompenses. — L´esport que no falte — Qui siga valent a la festa, també a la cultura — La Moreneta — Agermanament Bernat Alinyo — Marató fotogràfica

La Picadeta — Versos President Infantil — Versos Fallera Major — Cort d´honor — Comissió infantil — Recompenses — Marató fotogràfica

Monuments — Monuments — Esbós monument gran — Versos monument gran — Visita al monument gran — Esbós monument infantil — Versos monument infantil — Visita al monument infantil

Sumari


Jocs de xiquets El Vermut — Ens volen furtar la paella — Bajoqueta i garrofó

La sobretaula — Com encenem el foc? — La paella de Cullera — Història i antropologia del costum de menjar tots d'una paella — La paella abans de la desaparició de les meduses — La setmana de les paelles — Les mans a les butxaques — La paella als cadafals de Cullera. — Paella a l´exili — A taula parada — Paelles falleres a Cullera — I acabada la paella, què? — Paella i rituals — Paella fuig — Una paella “anglesa” molt entranyable — Parlem de qui la fa

— Crònica d´un President — Col·laboradora major — Sang d'artista — Cartells de activitats de la festa 2018

I de postres — La política i les falles — La vida és bella... els diumenges de paella — “Pa elles” es la vida

E m p r eses que t’ajuden al comboi Guia de negocis


COMISSIÓ ADULTA

EL Comboi


Juan Sapiña Calatayud

- 12 -

President

Q

uan, a una persona, la nomenen President de la Falla que l’ha vist nàixer, créixer, riure, plorar, jugar, cremar-se, cantar, gaudir… li vénen tots els bons records fallers, les amistats aconseguides i la convivència amb la gent. El terme família és molt important per a mi i aquesta comissió sempre ha estat la meua segona família. Per tant, no cap altra cosa que sentir-me orgullós i pagat de tota la gent que ha confiat en mi en aquest primer any de president, un somni fet realitat i del qual no puc estar més satisfet. Quina immensa alegria i responsabilitat poder capitanejar la nau de la millor falla de Cullera! En els darrers anys no hem tingut la sort de cara en el que es refereix als premis, però la comissió ha seguit creixent de gent i el que és més important, el bon ambient, la germanor entre tots, la festa i l’harmonia entre els companys han pogut suplir el negatiu. El present exercici faller ha estat un any de canvis, de nous reptes, un fum d’activitats, reformes, però ara ens queda el millor, viure les festes josefines de la millor manera possible, amb amistat, gratitud, celebracions…És per això que vos convide a tots els fallers, col·laboradores, fallers d’honor, amistats... a viure les falles junt amb nosaltres, en el nostre casal i en la plaça més bonica de Cullera, la plaça Taüt. Cal captar totes les imatges de les Falles del 2018 perquè ja no tornaran; el dia 19 quan cremem els nostres monuments no ens ha

de visitar la tristesa. Al contrari, l’entusiasme i la felicitat seran els protagonistes, perquè de segur que haurem viscut les millors falles de la nostra vida. Aquest és el meu desig per a tots, conviure plens d’animació i diversió com una gran família. A tots els qui al llarg de l’any han estat al peu del canó col·laborant, organitzant, participant en tots els esdeveniments, eixes hores perdudes en la falla, eixes hores de son, mil gràcies, ho dic de tot cor. Una comissió és gran perquè els seus fallers són grans i una vegada més ha quedat demostrat. A l’equip d’aquest meravellós llibret, l’enhorabona, altre any heu superat les expectatives. Vull fer un agraïment especial als meus vicepresidents, cadascun d’ells és mereix un xicotet tresor, no tinc paraules per agrair l’ajuda prestada i, per acabar, un recordatori a tota la meua família per les hores que no els he pogut dedicar: vos ho compensaré algun dia i, en especial, al meu pare que de segur que estarà ben content que el seu fill siga president de la falla de la seua vida. Assaboriu, fallers, les Falles del 2018, que ens acompanye el bon temps i que tot el que hem treballat ens ho compensen en forma de sort i merescuts premis. Visquen les Falles i visca la Falla Taüt i no oblideu la fraternitat entre tots, tan necessària en esta societat que tenim hui en dia. Amunt i cara al vent.


- 13 -


- 14 -

Lucía Navarro Marí

Fallera Major

Esencia pura i fina la que els teus ulls engalana i dins del teu cor de valenciana troves la clamor del vent que en tu sempre està present en la màgia de la teua Falla. Per que vius intensament la calor de la festa valenciana i sempre encens en flama el teu dessitjós esperit faller. Eres un raig d’alegria que fa brollar la teua valenciania en la esencia del sentiment, per que per tu ser fallera no es cosa de tan sols un dia, es tot un any sencer. Ara tens al teu abast el somni de la primavera, aquell pel que vares decidir ser fallera amb els teus pares com a pilars contundents. Tens una Falla al teu darrera que sap com es el teu sentiment i ja pregona alegrement que la seua Fallera Major Lucia ha de ser.

Text: Joan R.Gimeno Martín

Foto: Alfredo Company


- 15 -


- 16 -

Nostra Musa

Plors, rialles i baralles de les tres massa sabem, però juntes sempre estarem. 27 anys ets a la meua vida Més de 27 les vegades que hem somiat. Un somni que per fi s’ha fet realitat. Rocío Soler Romero Amb rialles i ploreres ella tot ho fa especial: viu les Falles com un somni que s’ha fet realitat, sempre porta l’alegria i la nostra reineta serà. Carol Sansaloni Fuertes No cregues que estàs somiant perquè ja és una realitat. I què puc dir-te jo, bonica, que no siga veritat. Perquè eres tu, Lucia, un exemple de bondat. Clara Soler Romero

Com a bona valenciana, eres dolça i elegant, el mes de març s´engalana quan per fi et veu arribar. Dunia Valero Morant

Deixa’m que conte tot el que ha passat ací. I és que a la teua mirada he vist l´emoció que estàs vivint. Tal vegada, t´imagines al mig la plaça. Però no t´imagines sola, perquè sempre estaràs ben recolzada. Allò que hi vius és un record del demà. Així que somriu, canta i balla, gaudeix del moment que la Taüt et regala. Elena Sarrion Sapiña

Il·lustració: César Creativo


- 17 -

Fotos: Alfredo Company

Tots voldrien una amiga com tu Lucia. Pendent de tots, nit i dia. En la falla tots t´aprecien molt, ja que disposta estàs sempre per a tot. Al teu costat enguany estarem, Tots els que tant et volem. Beatriz Mogort Olivert He vist una nineta radiant de felicitat perquè el seu somni de xiqueta per fi s´ha fet realitat. Raquel Fenollar Puertos Bonica perla del Xúquer, fallera amb bona planta, que qualsevol mal espanta, quan la festa fallera s´acosta. Andrea Selfa Escola Des de ben menudeta fallereta, amb un somriure faller. Que sempre amb la seua pinta, gaudeix pel carrer. Romina Carles Jover Si em preguntares xiqueta, què és l´amor vertader, t’ho diré de seguideta, és el teu amor faller. Gemma Chofre Piris Una dolça xica que té el cor encès en fama. Fallera de tota la vida, vius la festa tot el dia. Rulleta fallera, gran valenciana. De família taütera eres tu Lucia. La més guapa. Asunción Melia Peiro En el cel hi ha una estrela que t’enlluernarà, però més enlluernaràs tu quan comence el teu regnat. Nieves Mestre Boj

La plaça s´ompli de nou de sorolls i de colors. Però aquesta vegada tens un somni que acomplir Continua sempre amb el teu somriure, Fes feina, riu, plora i no t´oblides de gaudir. Adrian Escolà Fenollar Il·lustració: Víctor Piris


Cort d’Honor Un barri sencer somia en què arriben els dies previs a la primavera. Un barri sencer desperta cada març perquè sap que és arribat el seu moment de festa. Una gent guarda tot un any per fer-li honor al seu barri. Una gent desperta del somni cada març i transporta la il·lusió per cada racó que coneix. Eixe barri és el vostre, i eixa gent sou vosaltres. Les falleres de la falla La Taüt, que cada dia, fins que aplega el mes de març, doneu el millor que dueu dintre, per donar-li al vostre barri motius i ganes de viure i gaudir d’allò millor que es pot tenir: l’estima. I sabeu que vos estimen. I saben que els voleu. Aquests dies, plens de llum i festa, són el preludi d’una història creixent. No pareu de gaudir-la. Feu honor i sentiuvos farcides d’entusiasme per proclamar a tot vent que sou i sereu part del vostre barri. I somrieu, que sou la cort d’honor de la falla La Taüt de Cullera.

Erika Albero Peralta Raquel Aragó Llopis Teresa Armengot Calabuig Anna Armengot Calabuig Vanessa Aspa Palero Silvia Baldovi Grau Maria Carmen Ballester Grau Àngels Bayona Adam Beatriz Benito Ruiz Tamara Bou Mahiques Rosa Bru Fenollar Marina Calabuig Signes Romina Carles Jover Mónica Carles Jover Mónica Carles Tamarit Raquel Castelló Oliver Maria Lara Castelló Grau Nuria Castelló Palomares Cristina Català Navarro Gemma Chofre Piris Sara Chofre Bru Rosa Chofre Bru Esther Clari Muñoz Maria Fran. Coll Pelecha Marina Collado Audivert Mª José Colom Bodí

- 18 -

Estefania Colubi Font Lorena Costa Marí Paula Criado Simó María José Cruañes Ferrer Lupe Del Arco González Raquel Escrivà Fernández Davinia España García Nuria Espert Moreno Helena Feliu Font Raquel Fenollar Puertos Mª Belén Fernández Valero Lorena Ferri Vallet Mar Franco Renart Paula Franco Renart Elisa Fuertes Todosantos Carmen Fuertes Correcher Raquel Garcia Aragó Samanta Gil Nicola Alicia Gil Sapiña Mª Carmen Gomar Soñés Amparo González Sesé Carmen María González Doménech Esther Grau Puig Alaia Hernández Berganzo Inma Hernández Malonda Victoria Jiménez Piris Sandra Jiménez Sapiña Herminia Jover Malonda Rosana Lli Tur Pilar Lli González Andrea Llopis Cerveró María Ángeles López Martínez Marta Marí Peris


- 19 Mónica Marí Peris Estefania Martí Fernández Paula Martín Olivert Pilar Martínez Castelló Ana Martínez Criado Eva Martínez Ivars Mar Martínez Monraval Mar Martínez Oliver Lucía Martínez Peiró Virginia Martínez Gómez Mª Àngels Melero Monzó Susi Melià Peiró Neus Mestre Boj Amparo Miñana Tur Beatriz Mogort Olivert Anaís Montagud Bodí Claudia Moreno Sanfrutos Ana Muñoz Pérez María Muñoz Pérez Blanca Mur Gomar Lucía Navarro Marí Mónica Nicola Beltrán Natalia Nicola Bañó Mónica Ortega Piquer Gemma Ortí Sapiña Mirta Ortiz Marí Arantxa Palau Grau Arantxa Peinado Sancasto Laura Pellicer Carboneras Sonia Pinilla Ferrando Marta Puig Iznardo Carol Ribes Romero Rosa Romero Ferrer Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Clara Roselló Ferrer Carla Sanchis Melero Melisa Sanjuán Montagud Carolina Sansaloni Fuertes Cristina Sapiña Benet Ainoa Sapiña Aragó

Sara Sapiña González Elena Sarrión Sapiña Andrea Selfa Escolà Lorena Serra Vallet Maria Simón Peinado Rocío Soler Romero Clara Soler Romero Isabel Soler Juan Paula Torres Fuertes Desamparados Tur Marí Dunia Valero Morant Sara Vázquez Bueno Mª José Vilches Sapiña Tetxa Zambrana Díaz

CADETS Isabel Benito Ruiz Andrea Bernabeu Francisco Teresa Carbonell Mora Shakira Castillo Palero Maria Cerveró Rico Gisela Creus Gascó Paula Ferris Ortega Saray Fontana Francisco Neus Fuertes Grau Laura Gomis Piris Carolina Herrera Blanco Andrea Juan Calatayud Carla Lázaro Imbernon Silvia Mengual Ivars Àngels Montagud Falcó Noemi Osa Puig Nerea Pérez Sanz Carla Sapiña Tur Elena Simó Fernández


Junta Directiva President Juan Sapiña Calatayud Assessors Del President Josep Codina Ardid Vicent Sapiña Fuertes Pascual Sapiña González Juan Soler Marí Pascual Torres Rico Àrea Secretaria-Mitjans de Comunicació I Documentació Secretària Àngels Bayona Adam Vicesecretària Lucía Navarro Marí Ajudants Secretaria Tetxa Zambrana Díaz Esther Grau Puig Cens-Recompenses Pedro Ribes Bohigues Bibliotecàries-Arxiveres Elisa Fuertes Todosantos Lucía Martínez Peiró Delegació Màrqueting César Garrido Vallet Nacho Agud Mariner Marcos Piqué Llovic Lucas Sapiña Aragó Raquel Escrivà Fernández Delegació Premsa-Comunicació Joan R.gimeno Martín Susi Melià Peiró Paula Torres Fuertes Delegació Xarxes Socials Romina Carles Jover

Vicepresident (Adjunt Del President) José Simó Vivó Delegació Gastronomia Jaume Garcia Donet Igor Tur Bou Vicente Ruiz Torres Javier Torres Rico Vicent Sapiña Gomar Nacho Agud Mariner Pablo García Gómez José Ferrís Camarasa Delegació Músics Vicent Ribes Barberà Toni Pedrós Sabater Delegació Passacarrers Vicente Hernández Soriano Enrique Del Arco González Delegació Tendals Pascual Torres Rico Javier Torres Rico Vicent Sala Pedrós Ruper Montalvo Bogarra José Molina Simó Delegació Cremà Víctor Rafael Ferrer Óscar Cruañes Bolufer Alejandro Micó Bohigues Delegació Estendards Ernest Sanjuán Montagud Luís Ortolá Renart Delegació Pirotècnia Estanislao Carles Fuertes Vicent Sala Pedrós

- 20 -

Vicepresident Juan Manuel Chofre Piris Delegació Carpa Pascual Torres Rico José Molina Simó Alejandro Micó Bohigues Juan Soler Marí Juan Bautista Ferrer García Heliodoro Herman Castelló Delegació Fallers D’honor Joan Llorenç Peralta Oliver Susi Melià Peiró Josep Codina Ardid Abel Peralta Oliver Pedro Ribes Bohigues Pascual Torres Rico Vicent Sapiña Fuertes Delegació Suports Publicitaris Lucía Navarro Marí Lorena Serra Vallet Gemma Chofre Piris Natalia Nicola Bañó Paula Torres Fuertes Toni Pedrós Sabater Delegació D’activitats Diverses Gemma Chofre Piris Susi Melià Peiró Carol Sansaloni Fuertes Nacho Agud Mariner Juan Bautista Ferrer García María Muñoz Pérez Pablo García Gómez Antonio Vidal Izquierdo Marina Calabuig Signes


- 21 -

Lucía Martínez Peiró José Aragó Martínez Alvaro Sarrión Ribes Alejandro Micó Bohigues Coordinadora Campionat Futbol Sala Romina Carles Jover Coordinador The Color Run Toni Pedrós Sabater Coordinadora “La Cagà De La Burra” Gemma Chofre Piris Coordinador De Tastos (“Catas”) Pablo García Gómez Coordinador Campionat De Truc Raül Colom Blasco Vicepresident Vicent Sapiña Gomar Delegació Monuments Heliodoro Herman Castelló Pascual Sapiña González Noel Hervás García Toni Pedrós Sabater Ernest Sanjuán Montagud Pablo Fuertes Pizarro Víctor Rafael Ferrer Jorge Gil Sapiña Delegació Transports Ruper Montalvo Bogarra Víctor Rafael Ferrer Javier Torres Rico Pablo García Gómez Delegació Plantà I Gespa Nacho Agud Mariner Enrique Del Arco González Juan Soler Marí Raül Colom Blasco Carlos Villarrasa Martínez Vicent Ribes Barberà Antonio Vidal Izquierdo

Pablo Fuertes Pizarro Daniel Cuello Selfa Pablo Del Arco González Raül Torres Fuertes Andrés Boix Bisbal Édgar Frígola Bohigues Ruper Montalvo Bogarra Igor Tur Bou

Delegació Cartells i Escenografies Alfredo Bayona Calatayud Édgar Frígola Bohigues Raquel Escrivà Fernández Pablo Fuertes Pizarro César Garrido Vallet Víctor Píris Domingo

Delegació Festes Majors Rocío Soler Romero Beatriz Mogort Olivert Dunia Valero Morant Clara Soler Romero Òscar Sapiña Gomar Cristina Sapiña Benet Óscar Juan Calatayud Blas Jiménez Piris Javier Chofre Palomar Pablo Del Arco González Antonio Vidal Izquierdo Salva Ferrando Calatayud Rubén López Martínez Carlos Bolufer García Delegació Crítica Falla Ramón Marí Bohigues Joan R.gimeno Martín

Delegació Proclamació i Presentació Gemma Chofre Piris Anna Armengot Calabuig Juan Bautsita Ferrer García Pascual Sapiña González Dunia Valero Morant María Muñoz Pérez Delegació Entrades Actes Carol Sansaloni Fuertes Melisa Sanjuán Montagud Marina Calabuig Signes Mirta Ortiz Martí

Delegació Il·luminació Alejandro Micó Bohigues César Garrido Vallet Pascual Torres Rico Vicepresident Òscar Agud Mariner Delegació Casal Faller Raül Colom Blasco Abel Peralta Oliver Alberto Franco Gil ÒscaR Cruañes Bolufer Enrique Del Arco Gonzalez Pablo García Gómez

Delegació Disfresses Rosa Bru Fenollar Rosa Romero Ferrer Mªàngels Melero Monzó Herminia Jover Malonda Delegació Manteniment i Imatge Del Casal Juan Bautista Ferrer García Heliodoro Herman Castelló Toni Pedrós Sabater Vicepresidenta Mª José Cruañes Ferrer Delegació Infantils Lucía Navarro Marí Rocío Soler Romero Clara Soler Romero


Romina Carles Jover Adrià Escolà Fenollar Tamara Bou Mahiques Cristina Sapiña Benet Mónica Carles Jover Lorena Ferri Vallet Delegació Protocol I Falleratge Àngels Bayona Adam Susi Melià Peiró Gemma Chofre Piris Delegació Col.laboradores Dunia Valero Morant Lucía Navarro Marí Delegació Rifes Natalia Nicola Bañó Elisa Fuertes Todosantos Lucía Martínez Peiró Lorena Costa Marí Samantha Gil Nicola Delegació Rifes, Presentació i Proclamació Mirta Ortiz Martí Silvia Baldoví Grau Marina Calabuig Signes Melisa Sanjuan Montagud Delegació Secció Masculina i Femenina Vicent Ribes Barberà Òscar Sapiña Gomar Esther Grau Puig Tetxa Zambrana Díaz Lorena Costa Delegació Indumentària Marina Calabuig Signes Carol Sansaloni Fuertes Silvia Baldovi Grau Mirta Ortiz Marti Ainhoa Sapiña Aragó

- 22 -

Delegació Estatuts Isabel Soler Juan Àngels Bayona Adam

Dunia Valero Morant Rocío Soler Romero Raquel Fenollar Puertos

Delegació Sopars Divendres Javier Torres Rico

Delegació Teatre Nuria Espert Moreno Gemma Chofre Piris Carol Romero Jiménez Loli Romero Jiménez Anna Armengot Calabuig María Muñoz Pérez

Vicepresident Iván Morales Fernández Tresorers Iván Morales Fernández Dunia Valero Morant Rocío Soler Romero Vicetresorer Francisco Colom Castelló Comptadors Anna Muñoz Pérez Delegació Loteries María Muñoz Pérez Gemma Chofre Piris Òscar Sapiña Gomar Delegació Fardes Infantils Clara Soler Romero Vicepresident Marcos Sansaloni Fuertes Delegat Jlf David González Piris Delegat Jlf Cultura Carol Sansaloni Fuertes Vicedelegat Jlf Cultura Adrià Escolá Fenollar Delegat Jlf Esports Juan Manuel Soriano Fernández Vicedelegat Jlf Esports Romina Carles Jover Components Jlf Susi Melià Peiro

Delegació Llibret i Promoció del Valencià Nacho Romero Ferrer Hèctor Sanmanuel Torres Lucía Navarro Marí Àngels Bayona Adam Paula Torres Fuertes Iván Morales Fernández Édgar Frígola Bohigues Fernando Navarro Marco Sara Vázquez Bueno Raquel Escrivà Fernández Víctor Piris Domingo Josep Bou Dalmau Mónica Ortega Piquer Dunia Valero Morant Adrià Escolà Fenollar Delegació G-4 Pascual Sapiña González Pascual Torres Rico Vicent Sapiña Fuertes Delegació Playback Nuria Castelló Palomares Lorena Costa Marí Elena Sarrión Sapiña Natalia Nicola Bañó Isabel Soler Juan Neus Mestre Boj Mònica Marí Peris Samantha Gil Nicola


- 23 -

Vocals Marc Aragó Lloret Adrià Aragó Lloret Jordi Arellano Gomar Marc Adam Arlandis David Bohigues Piris Andrés Boix Bisbal Federico Carbó Más Éric Castillo Codina Édgar Castillo Codina Roberto Chofre Martínez Antonio Chornet Soler Rafael Collantes Mora José David Collado Tormos David Cuello Selfa Manuel Eduardo De Jesús Rito Lluís Escrivà Mahiques Simeón Fayos Miñana Salvador Ferrer Juan José Jaime Ferris Camarasa Mario Font Lafarga Roberto Fontanella Garcés Jorge Galán Redondo Doménec Garcia Pastor Salvador Gascón Moya Rafa Gimeno Piris Diego Gómez Martínez Sergi Gomis Piris Adrià González Walker Sergio Herman Castellón Jorge Enrique Julián Gimeno Rubén López Martín Jorge López Martínez Jordi Lozano Nogués Juan Francisco Marí Martí Carlos Martínez Tercero Luis Mateo Sánchez

Hèctor Melero Martí Alejandro Mínguez Mestre Sergio Miralles De la Hoz Enrique Miralles Olivert Carlos Moreno Benet Bruno Mossenta Gomar Pablo Muñoz Torrent Raül Mur Gomar Víctor Nicola Marcos Luis Ortolá Renart Pedro Juan Pedrós Soler Antonio Peláez Martínez Rubén Peláez Martínez José Manuel Pelegrí De Arce Javier Pellicer Tur Marcos Peralta Romero Antoni Picazo Moreno Llorenç Piris Redondo Víctor Rafael Ferrer Higinio Sanchis García Lucas Sapiña Aragó Fran Sapiña Tur Carlos Sarrión Sapiña Juan Tormos Blasco Raül Torres Fuertes Álvaro Vallet Sapiña David Victoria Quiles Olivier Guillaume Juan Corfmat Guillermo Montolío Falco Eros Joaquín Aspa Palero Héctor Beltrán Sánchez Roberto Costa Marí Paco Fuertes Todosantos José Antonio Gómez Chornet Vicente Grau Puig Juan Carlos López Ruiz José Antonio Manzanares Buenrrostro Hèctor Sanmanuel Torres

Salva Santamaría Albeza Álvaro Santamaría Albeza Isidro Sapiña Fuertes Javier Torres Sancasto Jorge Zahonero Carreres CADETS Joan Adam Arlandis Alexandre Aragó Palero Carlos Vicente García Gil Christian Casamayor Molina David De Jesús Rodríguez Eduard De Jesús Rodríguez German Gaidjurgis Hansel Prieto Martínez Héctor Ferrer Espert Higinio Sanchis Melero Hugo Arellano Gomar Iker Jover Millet Iker Peralta Llopis Isidro Sapiña Benet Javier Llopis Cerveró Joan Marc Garcia Font Jorge Tur Marí José Ortiz Martí Juan Ribes Sapiña Marc Martínez Sancasto Marcos Palero Tormos Nacho Moreno Benet Óscar Agud Romero Pablo Mossenta Gomar Raül Bernabeu Francisco Roberto Lapiedra Malonda Sergio Escolá Fenollar


- 24 -

Recompenses Bunyols d’Argent

Quadre 25 anys

Beatiz Benito Ruiz Jose David Collado Tormo Pablo Del Arco Gonzale Guadalupe Del Arco Gonzalez Salvador Ferrando Calatayud Segio Gomis Piris Victor Rafael Ferrer Fran Sapiña Tur

Jorge Gil Sapiña

Bunyols d’Or Tamara Bou Mahiques Rosa Chofre Bru Edgar Frigola Bohigues David Gonzalez Piris Jose Antonio Gomez Chornet Desamparados Tur Mari

Bunyols d’Or amb Fulles de Llorer Abel Peralta Olivert Mara Lara Castello Grau Esther Clari Muñoz Estefania Marti Fernandez Lucia Martinez Peiro Virginia Martinez Gomez Paula Torres Fuertes Jose Simo Vivo

Taütet d’or Javier Chofre Palomar

Taütet d’or amb Fulles de Llorer Mª Angels Melero Monzo Pascual Sapiña Gonzalez Juan Soler Mari Amparo González Sese

Cullera d’Argent Erika Albero Peralta Cristina Catala Navarro Sara Chofre Bru David Antonio Cuello Selfa Raquel Escriva Fernandez Helena Feliu Font Blas Jimenez Piris Jorge Lopez Martinez Ivan Morales Fernandez Victor Piris Domingo Cristina Sapiña Benet Antonio Vidal Izquierdo


- 25 Cullera d’Or

Cullera d’Or amb Fulles de Llorer

Segio Herman Castellon Victoria Jimenez Piris Jorque Enrique Julian Jimeno Juan Carlos Lopez Ruiz Marta Mari Peris Carlos Martinez Tercero Vicente Ribes Barbera Alvarto Sarrion Ribes David Victoria Quiles

Abel Peralta Olivert Mara Lara Castello Grau Esther Clari Muñoz Estefania Marti Fernandez Virginia Martinez Gomez Lucia Martinez Peiro Paula Torres Fuertes Jose Simo Vivo


L’esport que no falte

- 26 -


- 27 -

Qui

siga valent a la festa,

tambĂŠ a la cultura


- 28 -


- 29 -

Cultura, Festa... i Falla. Observa’ns en 3D


- 30 -


- 31 -


- 32 -


- 33 -

La Moreneta Tauleta a la Mare de Déu del Castell Text: Joan R.Gimeno Martín

Foto: Fernando Navarro

El passat abril, coincidint amb l’Aurora de Sant Antoni, la comissió de la Falla Taüt va preparar una tauleta amb flors, llums i coets per festejar el pas de la Moreneta per la nostra plaça. Mareta meua que de la plaça eres l’ama, benvinguda moreneta a aquesta, la nostra falla, que t’estima i et venera com a mare i sobirana. Et tenim ací en Cullera perquè Deu així ho volgué i quan passes per la plaça, per anar cap a la mar la nostra falla t’aclama com a mare i sobirana.


- 34 -

Agermanament amb la falla Bernat Alinyo de Sueca


- 35 -

Un any de La TaĂźt en viu Fotos: Fernando Navarro


- 36 -


- 37 -


- 38 -


- 39 -


COMISSIÓ INFANTIL

LA PICAETA


- 42 -

José Pedrós Vilches President Infantil

Quin aire més serio que portes que et fa entendre el present perquè no hi ha res que més t’agrade que vestir-te de bon faller. Des de ben menut que portes, dins del teu cor el sentiment de gaudir dels dies de falles com si no hi haguera ja res més. La teua sinceritat es proclama des de l’horta als quatre vents i els teus pares t’han inculcat de menut que és i com has de ser per ser un faller, i que has de viure la festa de la falla com la festa que tots més volem. José, nom de pare i valencià i que enguany portaràs més present perquè la teua falla La Taüt ha volgut anomenar-te president, per a que a tot el món li digues, Visca les Falles, la festa que tots estimem.

Text: Joan R.Gimeno Martín

Foto: Cristina Català


- 43 -


- 44 -

Helena Agud Romero Fallera Major Infantil

El cel té clar que ha arribat un estel que la festa valenciana porta dins del seu coret. De família molt fallera des del bressol així ho entén i pensa en la festa valenciana com la festa del carrer. Allà per on camina amb el seu vestit faller sap que tot el món la mira, és la Regina del carrer. Esta falla t’admira per com saps viure eixe sentiment i pel carrer la gent veu com brilla la teua presència permanent que ha fet que enguany sigues la fallera major dels menudets. Gaudeix este any Helena que en el teu cor estarà sempre encés i el portaràs en el record per tots els que tant t’estimem. Text: Joan R.Gimeno Martín

Foto: Cristina Català


- 45 -


Comissió Infantil Quan s’acosta sant Josep desperteu les aletargades emocions que romanen als cors dels veïns amb tranques, coets, i alegria infant que naix per treure la llum al carrer. Formeu part d’allò més essencial: sou els xiquets de La Taüt, i això no es pot comparar a cap altra situació que la vida ens dóna. Enceneu el llum que l’il•lumina i contagieu la vostra felicitat en veure-vos ataviats amb els vestits de fallerets i falleretes. El nostre barri sencer somia en què arriben els dies previs a la primavera. Cada març desperta perquè sap que és aplegat el seu moment de festa. I vosaltres que guardeu tot l’any l’ànim fester, traslladeu la il•lusió per cada racó que coneixeu. El barri és vostre, xiquetes i xiquetes. Traieu el millor somriure que porteu dintre, per contagiar motius i ganes de viure i gaudir d’allò millor que tenim: la il•lusió. Per un barri, per una falla i per una gent. Per vosaltres. La xicalla de la falla La Taüt.

Claudia Adam Mahiques Nacho Agud Castelló Raquel Agud Castelló Helena Agud Romero Elia Alba Renard Gerard Alba Renard Édgar Alonso Clari Emma Alonso Clari Nicolas Arakishvili Daniela Argudo Soler Ainhoa Bartolomé Femenia Ovidi Bayona Sempere Caterina Bayona Sempere Sergi Benítez Ivars Irene Benítez Ivars Guillermo Berenguer Llinares Ainara Bernabeu Francisco Clara Blasco Rico Sira Blasco Rico Mireia Bolufer Garcia Gemma Bou Agud Alba Bou López Francesc Bou Agud Guillem Bou López José Buenrostro Bohigues

- 46 -

Paula Buenrostro Bohigues Sara Calatayud Ferrer Rubén Cantos Tamarit Leire Carbó Castellón Julen Carbó Castellón Ethan Castelló Sapiña Amalia Català De La Hoz Héctor Cerveró Ripoll Héctor Chofre Sansaloni Irene Chornet Ferrando Inmaculada Codina Villafranca Mar Collado Marí Paula Collado Marí Pepe Colom García Saimon Corral Selfa Mateo Corral Selfa Ana Costa Tormos Álvaro Costa Palomares Martina Costa Palomares Paula Creus Gascó Yaiza Criado Renart Izan Criado Renart Ainhoa Criado Recatalà Vicent Cruañes Bayona Claudia De Miguel Criado


- 47 -

Mireia Delgado Simó Álvaro Díaz Jiménez Alba Díaz Viu Danae Díaz Renart Fátima Dossantos Maffaf Joel Espinosa Criado Izan Espinosa Colom Marta Fayos Fuertes Paula Fayos Fuertes Mar Ferrer Espert Sara Ferrer Martínez Nuria Ferrer Alemany Aitana Ferrer Majuelo Mar Ferris Ortega Esteban Font Fabra Leo Franco Cortés Xavi Franco Fenollar Rafael Fuentes Recio Mateo Fuertes Coll Pablo Fuertes Coll Axel Garcés Aragó Enzo García Colubi Pau Garcia Nicola Summer García González Gema García Gil

Marcos García Gil Arnau Garcia Pastor Hugo García Blasco César Garrido Colom Isabel Garrido Colom María Garrido Colom Anna Gavarrell Aguirre Omar Gavarrell Aguirre Teresa Gavarrell Aguirre Samuel Gil Mengual Carla Gimeno Llopis Pau Gimeno Llopis Maria Gimeno Llopis Moana Gómez Galán Estela González Bou Victoria González López David González Pastor Àlex Grau Álvarez Julen Grau Álvarez Adrià Grau Gallego Izan Herman González Lea Herman González Nerea Herman Martí Emma Herman Martí Pablo Herman Martí

Barchan Joof Víctor Lapiedra Malonda Miquel Lázaro Imbernon Dunia Liébanas Codina Nerea Lli Ferrer Joan Llinares Vallet Biel López Lli Roger López Lli Lidia Lozar Badía Roberto Lozar Badía Adrià Madrigal Collado Aitana Madrigal Collado Iris Mahiques Gil Laura Manzano Rico Yaiza Marí Alapont Eduard Marí Renard Marc Marí Alapont Noa Marín Montañez Marta Marín Robles Adriana Martínez Manzanares Hugo Martínez Manzanares Paula Martínez Jover Nerea Martínez Martínez Andrea Martínez Sancasto Ainhoa Mengual Ivars


- 48 -

Érica Mira Navarro Noa Molina Benito Ginés Molina Lopez Paola Molina Lopez Marta Moncho Bolufer Irene Montagud Falcó Arnau Montagud Falcó Eva Montagud Grau Andrea Montagut Català Cesc Montagut Català Alejandro Montalvo González Ruperto Montalvo González Ruth Moreno Sánchez

Ainara Muñoz Todosantos Kirian Muñoz Todosantos David Ochando Muñoz Héctor Ochando Muñoz Alicia Ortega Berenguer Aaron Ortega Manzanares Hugo Palomares Gil Martina Palomares Gil Daniela Pedrós Almiñana Dídac Pedrós Puig José Pedrós Vilches Marta Pedrós Vilches Rubén Peláez Castelló


- 49 -

Guillem Peláez Gil Adrián Pelegrí Ballester Miguel Pelegrí Ballester Edurne Peralta Llopis Mario Prieto Martínez Gabriela Maria Quiles Sala Aaron Ribes Grau Rubén Ribes Grau Noa Ribes Romero Daniela Rico Moreno Lucas Rico Moreno Karlos Romeral Vidal Alma Romeral Vidal David Romero Serra Nacho Romero Serra Aitor Ruiz Zambrana Inma Ruiz Molina Julia Rybakovas Sapiña Lucas Sala Negre Mateo Sala Negre Ausies Sala López Aleix Sala López Arnau Sala López Éric Sanchez Oliver Leo Sánchez Romero

Joan Sánchez Oliver Christian Sanchis Tamarit Júlia Sansaloni Nicolau Mireia Sapiña Nicola Iker Sapiña Espada Valeria Sarrión Martínez Kike Serra Sapiña Diana Shvelidze Sergio Simó Fernández Pau Simon Peinado Nicolás Solaz Chofre Aitana Soler Badia Pablo Torregrosa Martínez Joan Torres Falcó Alba Tur Miñana Paula Tur Miñana Luis Vallet Castelló Pablo Vallet Castelló Álvaro Vallet Colubi Javier Vallet Colubi Valeria Vargas Ribero Guillem Vercher Almiñana Miguel Vercher Almiñana Ariadna Victoria Costa Nerea Villaroya Cester


- 50 -

Recompenses Distintitu d’Argent

Cullera d’Argent

Andrea Bernabeu Francisco Frances Bou Agud Gemma Bou Agud Leire Carbo Castellon Miquel Lazaro Imbernon Nerea LLi Ferrer Erica Mira Navarro Joan Sanchez Oliver Christian Sanchis Tamarit Pau Simon Peinado Miguel Vercher Almiñana

Andrea Bernabeu Francisco Frances Bou Agud Gemma Bou Agud Leire Carbo Castellon Miquel Lazaro Imbernon Nerea LLi Ferrer Erica Mira Navarro Joan Sanchez Oliver Christian Sanchis Tamarit Pau Simon Peinado Miguel Vercher Almiñana

Distintitu d’Or

Cullera d’Or

Helena Agud Romero Paula Buenrrostro Bohigues Andrea Montagud Catala Júlia Sansaloni Nicolau

Helena Agud Romero Paula Buenrrostro Bohigues Andrea Montagud Catala Júlia Sansaloni Nicolau


- 51 -


- 52 -

Els xiquets de La TaĂźt en viu

Fotos: Fernando Navarro


- 53 -


- 54 -


- 55 -


ELS MONUMENTS


Este any el monument de nostra falla, ens trasllada a certa part del món, que encara que diferent, llunyana, exòtica i fins i tot misteriosa no resulta tan estranya per a nosaltres com en un principi podria paréixer. Esta part de mon està situada a ultramar, és un territori en el qual es poden trobar zones selvàtiques en les que la gent d’allí, conta llegendes misterioses, fins i tot pertorbadores, llegendes que podrien paréixer oblidades però que hui en dia encara es troben vives. Per arribar allí haurem de fer servir un enigmàtic mapa trobat en mig d’unes ruïnes perdudes en la selva, diuen que és complicat arribar allí, però que una vegada arribes trobes una terra fascinant i encisadora, amb paratges frondosos i misteriosos però al mateix temps meravellosos, on encara es pot gaudir de la natura en estat pur, d’una flora i una fauna salvatge on la mà de l’home no ha modificat totalment tots els costums i formes de vida. Allí en el regne dels micos, encara hi ha vestigis de cultures passades que en el seu dia varen ser grans, van tindre moments d’esplendor hui en dia perduts, però que encara perduren en la memòria de la gent i que de tant en tant aguaiten per a recordar un gloriós passat que no es pot oblidar de cap manera. Una vegada allí, si et poses a comparar trobes que la forma de viure és diferent a la’ací, però que al mateix temps també té molta semblança. Veus que la gent d’allí fa coses que ací fem, tenen costums que nosaltres tenim i que en el fons els dos mons, tan llunyes, tan diferents acaben pareixent-se i tenint coses en comú. Sense voler fer comparacions, que sempre són odioses, sí que en el monument hem tractat de mostrar certes diferències en la forma de vida de la gent dels dos mons, trobem que el pas del temps, els costums, la ciència, la condició humana, i el ritme de vida totalment desenfrenat que ací portem, ha fet que encara que buscant el mateix fi, les coses no és fasen iguals allí que ací, i en elles ens anem a fixar. Però qui se sent capaç de posar en una balança el d’allà i el d’ací i després tractar  d’equilibrar-la, difícil és la llavor i molt costosa la tasca, doncs res és millor o pitjor, és com ho vols mirar, en la forma, en el color i que el que realment conta sempre, sempre és la intenció. El fet d’escriure este resum en cert modo en compromet a fer una valoració al respecte i en por de xafar-me els dits en vesc obligat a dir la meua opinió, pot ser que la meua decisió estiga condicionada perquè en tira la terra i perquè estic acostumat a la vida que portem ací, però ho he de fer i ho faig dient la meua opinió que en cap moment vol ser l’encertada ni l’única i per descomptat no significa que la resta de gent la compartesca en mi, per això i sols per això m’atreveix a dir la meua decisió que és la següent, A CULLERA, MILLOR.

Explicació

Ramón Marí

- 58 -


Esbรณs ร€lex Oliver


- 60 -

A Cullera, millor Artista: Àlex Oliver

Guió: Ramón Marí

En capítols o en escenes, Coses que allí fan i fem, Quotidianes i properes. Sols demane que al final, fasen una reflexió, que res està bé ni està mal, i sols conta l’intencio.

Capítol primer Hi ha una llegenda…… Pròleg Aquest any en la falla, Mostrem una part del món, Que resulta un poc estranya, Si no la coneixes molt. Si et pares a mirar-la Més detalladament Voràs coses molt curioses Per al nostre enteniment. Són dos mons ben diferents Però al mateix temps iguals Son dos formes de vida En un mateix punt final. Hem volgut fer comparança Però sense cap valor Doncs ¿qui equilibra la balança Per ser millor o pitjor? A continuació detallem,

Hi ha una llegenda que parla, D’un paradís oblidat, I d’un enigmàtic mapa, On es troba senyalat. És una terra meravellosa, un paradís a l’orient, Exòtica i misteriosa, On poc a poc passa el temps. Navegant, la pots trobar Selvàtica i pertorbadora Està situada a ultramar Però es Fascinant i encisadora. És al sud-est del continent asiàtic i te paratges molt frondosos Selves i llocs emblemàtics Misteriosos i meravellosos Són llocs encara per descobrir Plens de gent encantadora Ideals per poder gaudir D’una bellesa encisadora


- 61 Llocs que encara que llunyans Ara tothom pot gaudir Es Pos viatjar durant tot l’any I encara hi ha molt per descobrir.

Tenim rites i costums Mil·lenaris i ancestrals, hem de lluitar per mantenir i no adoptar nous rituals.

La gent d’alli és molt amable I et mostra les seves tradicions La gent d’alli és adorable Fent balls i cantant cançons.

Que la cultura d’un poble Es deu sempre conservar I és una feina molt noble El fet de saber-la defensar.

Tenen costums millenaries, guardades en molt de cel, I tenen rites i ofrenes, Que fan que s’erice el pèl

Seguidament tractaré Comparant en bon humor Les coses d’acì i allà, veurem quines son millor.

Rites que han perdurat Per moltes generacions Que han mantingut amagats Preservant les tradicions.

Dic abans de començar, Que res és millor ni pitjor, Que és com ho vols mirar, En sa forma i son color.

Tot aço ho hem de trobar Si anem a eixa part del món Però perquè hem d’anar Si ací a Cullera és millor.

Ho faré a grans raigs, Sense detallar-ho molt Parant sols a comparar El principal i no tot.

Capítol Segon Res té Cullera que envejar.

No busquen cap semblança, Perquè cadascú te’l seu, I molt menys enyorança, No, per l’amor de Déu.

Res té Cullera que envejar, Al món del que estic parlant, Vull que s’entere tothom, Perquè és la veritat. Tenim tot el que ells tenen, Llocs i parages preciosos, Postes de sol fascinants, I amanèixers meravellosos.

I vaig a ficar-me en feina, Deixant ja de divagar, buscaré una bona eina, Perquè he de treballar.


- 62 Doncs sempre he sentit dir Que per fer un bon treball Has de tindre bona eina I el cervell utilitzar.

El que segur no veurien, Son les serps i els pardals Perquè la civilització, Ha fet fora als animals.

Capítol tercer: En mig de tot…

I és que el temps és molt cruel, I poc a poc va passant, Deixant a un costat a tots Els que no es van adaptant.

En mig de tot veiem dos dones, Lluint els vestits tradicionals, teles fines i adornades , Per les ocasions especials. Estan ballant danses típiques, De cerimònies rituals, I estan acompanyades, Per dos xiquets disfressats. Un encantador de serps, Junt amb elles també dansa, Sent la serp un element, Molt estimat per la dansa. L’escena és completada, Per flors i pardals exòtics, Fumets i sorolls rituals, I tots els detalls mes tòpics. Posant l’escena a Cullera Les coses poc canviarien, I Dones en vestits adornats De ben segur que veurien. Veurien les nostres danses, Del folklore popular, Que els tabals i dolçaines, El seu ritme van marcant.

Capitol Quart Una tigressa i els fills ... Una tigressa i els fills Miren en curiositat Que hi ha més enllà del lloc On han naixcut i criat Veuen una nova terra, Veuen una nova gent, Que en curiositat es mira, I no els és indiferent. La tigressa i els tigrets, Al monument han vingut, Per a deixar ben clar, Que són de la falla Taüt. La mare en recel es mira, I no els deixa avançar, deser humà desconfia, i sap el que pot passar. Si a Àfrica el lleó és el rei, En Àsia, ho és el tigre, Encara que poc s’el veu, Doncs és vergonyós i humilde.


- 63 Són Animals  salvatges, En greu perill d’extincio, Una de les desventages, Que té la civilització. Una civilització que avança, Cap avant sense mirar, Deixant enrere al seu pas, A tot el que no sap avançar. Per això deuríem de fer, Per avançar en mesura, Respectant a tots els éssers, Les tradicions i la cultura.

Capítol Quint Han domat els elefants Allí han domat als elefants, I en riques teles els han engalanat, Perquè el maraja i convidats, Passegem i casen en seguretat. El Maraja era llest i va pensar, Que així era més segur, Doncs atacar a un elefant, és com pegar-te contra un mur. Una parella de valencians, van tindre una gran idea, passejar dalt d’elefants, igual que ho fan a la selva. ¿Passejar amb elefants Per València, queda bé? Crec de bona veritat, Que la resposta jo sé.

I un no trobe per resposta, I és resposta de profit, Que portar ací elefants, No te cap de sentit. No ens calfem el perol mes, Una proba més trobem, Que barrejar coses bones no sempre resulta bé. Doncs sempre és complicat Ser Gallina forastera, I ací els pobres elefants, No li peguen ni en cera. Per això i el principal És que cadascú visca a gust I en el seu mig habitual I li estalvies un disgust. Doncs no et cap de sentit, Traure als elefants de la selva, Per a portar-los ací, ¿Que pinten ells a València?.

Capítol Sisse L’amor acaba triomfant L’amor acaba triomfant Contra ell no es pot anar Per molts peròs, que li fiquen Sempre els saben lluitar. Lluita contra dos cultures Lluita contra dos religions Lluita contra les mesures Contra tot lluita l’amor.


- 64 Els seus mons han unit La xiqueta i el xiquet Cal proclamar-ho tot seguit i quedar ben satisfet Agermanar dos cultures, De tradició mil·lenària, Els xiquets han aconseguit, Una cosa extraordinària. Ells ho han aconseguit, Agermanar els dos mons, En diàleg, seny i sentit, I com no, en molt d’amor. Ací tenim una prova, De tot el que estem parlant, Un amor que comença mal, Però que bé està acabant. Tenim estos dos xiquets Que Pel seu amor han patit però com era pur i noble Han acabat recibint la vendició dels dos pobles. Dos cultures, dos mons, Agermanats en un fi Demostrant a tothom Que el mateix allà que ací Sempre triomfa l’amor.

Capítol sete La guerra de la paella ¿La guerra de la paella Mai és té que acabar?

Quan acaba una batalla Altra torna a començar. La paella ha sabut resistir L’atac de les multinacionals, I ara li toca sofrir, El del menjars orientals. Una nova moda hi ha ara, És menjar-ho tot enrotllat, ¿I tenim als valencians Que la paella enrotllar?. Que el sushi consisteix, En enrotllar en una alga, Trossets molt menuts de peix, Arròs blanc i alguna salsa. Que li peguen totes les voltes, Que li vulguen ells pegar, Que a la nostra paella, No la tenim que enrotllar. Perquè una bona paella, Quan es fa com es deu fer, No hi ha sushi ni hamburguesa, Que li es puga parèixer. Ja poden ficar-li salses, Ja poden ficar-li invents, Que el punt de nostres paelles, No el trauen ni al cinc per cent. Perquè hi ha res millor, a Cullera per dinar, que menjar-se una paella, Senguts  a vora mar.


- 65 Deixem ja de històries I de coses enrotllades I agafem una paella, I peguem-li cullerades.

A Cullera pots pescar, Llises, tenques i llobarros, Allí en compte has d’anar, No pique un d’estos tintamarros.

I al món demanem el respecte, Que mereix nostra paella, Que molts imitar-la volen, Però hi ha pocs que saben ferla.

Si hi ha una dita, que diu, Que d’estiu, tot el món viu, També una altra proclama que pescador de canya, Perd més que guanya.

Capitol huite Pesquen per necessitat Pesquen per necessitat, No per oci o distracció, que menjar-se el que has pescat, No és cap diversió. Allí va la gent a pescar, Per pura necessitat, I pot resultar perillós, i el pescador, ser pescat. Allí per mars i per rius, Hi ha habitants perillosos, Que aprofiten un descuit, Per menjar-se hòmens i gossos.

En fi que pescar ací, És més sa i mes sosegat, Que el pescar per allí, És perillós i arriscat.

Capítol novè La cultura dels monos La cultura dels monos, És antiga i ancestral, I si no ha evolucionat més, És perquè no s’han deixat. No han evolucionat molt, Però tampoc es fa falta, Tots saben el que han de fer, I que el que mana, mana.

El pescador sempre diu, El més gran se m’ha escapat, Però és millor acabar viu, I no ser ell el pescat .

No és el mateix ser monosabio, Que ser un mico sabut, El sabut mana i viu bé, Mentre l’altre està perdut.

En canvi ací practicar, El noble esport de la pesca, No és per a res perillós, I ho pots fer prenent la fresca.

En les tradicions dels monos, Tots respecten la llei, Al contrari que en els hòmens, On va cadascú per a ell.


- 66 Quan un mico es desbarata, És reptat i dut a l’ordre rapidament, Hi ha home amb molt malapata, Que és desbarata i el nomenen president.

El cereal en quèstio, Es el saborós arròs, Que alimenta un muntó, I lleva la fam del cos.

Perquè en la societat dels micos, Hi ha classes i condicions, I en la societat dels hòmens, hi ha qui toca bé els collons.

L’arros és la base principal, Del menjar d’aquella gent, Siga en sopar o en dinar, Sols o en algun condiment.

A Cullera alguna cosa hem de fer És de veres, no hi ha micos, Però per a ser sincer, Hi ha, monots, mones i monaes. Que van solts pel carrer.

Aquest valencià rumbós, Cap allà que s’ n’ha anat, I A cultivar l’arros, Als d’alli ha ensenyat.

Que deurien de mirar-se, En el que diuen i fan, I tal vegada mes fixjar-se, En el que fa l’animal. Que moltes voltes no és saps, On comença i on acaba, I quan més gran és la ximpleria, Més gran encara és la farsa. Que algú deuria marmolar-los, Reptar-los i dur-los a l’ordre, Perquè el que esta bé esta be, I millor és no arribar, a què sobre.

Les varietats que es cultiven, En aquella part de mon, Son el basmati i el salvatje, Arròs llarg i poc saborós. Ací cultivem, el bomba, Sénia, sendra i albufera, Arrossos grans i redons, Saborosos i de presència. Ací ara per a cultivar-lo, les maquines són primordials, mentre allí per cultivar-lo, tenen l’ajuda dels animals.

Capítol dese El mateix ací que allà

A la fi l’arròs serveix, Per la fam poder calmar, I per això es mereix, Un reconeixement general.

El mateix ací que allà, Hi ha molta similitud, En el cultiu d’un cereal, Molt apreciat i conegut.

Que per calmar la fam, El millor, un plat d’arros, Que estiga ben cuinat, Siga Sec, melós o caldos.


- 67 Capítol oncè La festa del foc La festa del foc, Present és en les dos cultures, I no estranya gens ni poc, Que cremen les coses impures. El mateix allà que ací, Per la festa en general, El foc és extraordinari, I Un element primordial. Allí volen fanalets, Que alcen al cel en foc, Ací al cel llencem coets, Plens de llum i de color. Ara hem fet un intercanvi, I els coets els hem portat, I ells pel contrari Ens han portat els fanals. I a encendre la traca, Esta aprenent la xiqueta, Mentre que a volar el fanal, Aprèn la valencianeta. Altra vegada es demostra, Que Dos mons poden ajuntar-se, I Si hi ha bona voluntat, Viure en pau i agermanar-se. Capitol dotzè: El faquir El faquir sempre ha sigut Un home molt religiós Que solitari a viscut Sacrificat, i de deu temerós.

Fa reptes de resistència, Física, psíquica i mental, Clavant-se punyals i espases, I caminar damunt del cristall. Són santons que porten Una vida austera i penitent Van mendicant i si mengen És perquè els ho dona la gent Són gent rara i estranya, Però per tots respectats, Que si visqueren a Espanya Per tots serien apartats, Són persones entregades, A la seua religió, Que són molt sacrificades, Per la seua condició, En este món no s’enten La condició de ser faquir Perquè ací tots volen Aparentar i lluir.

Pensament final Per acabar deixe escrit En el paper i ho signe, que les dones d’alla i de acì, Tinguen un tracte més digne. Que les dones no mereixen, Ni un sol maltractament, Que ser dona no siga, Per ningú, un inconvenient.


- 68 NO, a violència de gènere, Demanen en un fort crit, I que acabe ja està lacra Que no te cap de sentit.

Ací la pesca és esport Allí una necessitat Que fa que el pescador Acabe a voltes pescat

No més minuts de silenci, No més morts sense raó, No més fer fi a una vida, Sense cap explicació.

La cultura del mico. L’hem vist tal com és. Que primer ve l’educacio, I el respecte va després.

Resum

Hem acabat en el foc, En faquirs i en religions Per això cadascú en sa casa I Déu en la de tots.

Fins ací hem arribat Hem tractat de moltes coses Començant amb la llegenda I acabant en les dones Fer comparació hem volgut Amb costums i tradicions I la veritat, no hem pogut Perquè en actes i raons Hi ha molta similitud. Els animals que allí habiten, Tenen els dies comptats, I Si no són útils a l’home, Prompte es quedaran oblidats. Si hi ha una cosa que triomfa En totes les parts del món I que tota la gent busca Eixa cosa és l’amor. L’arros i la paella També han sigut tractats I no hi ha millor parella Que si els poses barrejats Milloren, ell i ella.


- 69 -


Visitem el monument gran

- 70 -


- 71 -


Explicació

Joan R.Gimeno Martín

Pardalets en el cap

Pardalets en el cap vol ser un repàs als moments màgics en els que la imaginació s’apodera de les ments dels xiquets on dins del seu cap tot es posible. Els joguets cobren vida i els llibres en fan fins i tot volar més enllà. Els menuts, els adolescents, els iaios, tots tenim un lloc i un momento per deixar volar la nostra imaginació i ens lleva fins i tot la por a les prohibicions. Les joguines cobren vida convertint-se moltes vegades en els que sempre hem dessitjat a la nostra vida i no hem tingut. Ens podem disfressar, o convertir-nos en animals. Podem ser mags d’un mòn de màgia i il·lusió, encara que la nostra imaginació es la màgia en si mateix. Pardalets en el cap es eixe preciós momento en que els xiquets, i els no tan xiquets, es queden lliures d’obligacions i dins del seu món interior, on tot està per fer i tot es posible.

- 72 -


- 73 -


Crítiques falla infantil

Joan R.Gimeno Martín

- 74 Tindré pardalets en el cap es la màgia que tenim que fa que els més menuts puguen imaginar tot el que es pot. Volar més enllà d’on la realitat ens permet. Les joguines cobren vida amb les históries que als llibres estan i que ens fan volar tan lluny com imaginació tenim al cap. Una jove vola molt lluny amb aquesta mágica au, i el vaixell volador fa que la seua infantesa se li’n va amb inocéncia i imaginació on quant tot el que feia era… jugar. L’avi porta al net a un parc on tot es pot imaginar, inclós poder agarra-se fort als globus i pensar en volar més enllà Veus ací un espantaocells que allunya la tristessa per a vigilar i protegir la imaginació i la creativitat que son la clau de la infantessa. Que millor que un dia que plou per a, botant-se la prohibició de banyar-se, ballar sota l’aigua que cau, i volar amb aquest paraigües multicolor sense por la la pluja que cau.


- 75 Joguines de grans dimensions i regals dels de tota la vida acompañen a esta xiqueta i fan que l’os de pelutx siga la seua major alegría lluny de tauletes i ordinadors tant de moda hui en dia. Balla, balla, ballarina i gaudeix així vestida per a emular als grans flamencs amb elegancia i bellesa que fan que el seu ball siga la seua propia essència. Juga el mag a fer màgia i tots esperen amb incertessa que es el que eixirà, quins éssers estranys arribaran d’un altre planeta. Seran colomes, o serán ocells, conills, dracs o será ET? No hi ha millor màgia que imaginar el que un mateix s’imagina, per què així es pot volar des de la selva fins la Xina, passant per Argentina o el Japó… volar enllà on et porte la imaginació Pardalets en el cap tenim tots i ens lliuren d’obligacions i fan que tot siga posible en un mon ple de colors.


- 76 -

Visitem el monument infantil


- 77 -


JOCS DE XIQUETS

CONTACONTES


- 80 -

Ens volen furtar la paella Sara Vázquez Bueno

Això era i no era en un poble molt llunyà, que al mateix temps estava ben prop de nosaltres, una xiqueta que pràcticament tots els diumenges dinava paella amb els seus pares. Tant feia si era amb els seus iaios i tiets, amb els amics dels seus pares o, fins i tot, d’aniversari d’algun company de l’escola, a sa casa sempre buscaven eixe moment màgic de gaudir d’un bon arròs ben gustós. En hivern, de vegades menjaven la paella amb carxofes i, a l’estiu, molts dies la menjaven de marisc i peix –i, a ella, li encantava perquè la iaia sempre li posava més gambes a ella. Bé, doncs, a aquesta xiqueta, li deien A. Aquell cap de setmana, els pares i el germà d’A, que li deien C, anaren a menjar a casa d’uns amics de la família. Els encantava anar allà perquè sempre anaven els seus cosins E, G i I. També solien anar K i L, que també eren germans i anaven a la mateixa escola i els seus cosins, N i P, que eren d’un altre poble. Només arribar, A i C anaren corrents al camí que separava els tarongers de l’hort d’aquella caseta. Sabien que trobarien la resta d’amics inventantse alguna història. Encara no havien arribat allà

on eren els altres quan escoltaren uns passos darrere seu. Es van girar i van veure un xiquet que s’amagava alguna cosa darrere l’esquena. De sobte, E, G, I, K, L, N i P van començar a córrer cap on era aquell xiquet. — Què has furtat? —Li van cridar. — La veritat! Volem saber-la tota! Aquell pobre xiquet va mostrar allò que intentava ocultar a l’esquena mig plorant: un tros de paper mullat i mig trencat. — L’han robada! Volen furtar-nos la paella! — va somicar. — Quina paella? Si encara falten dos hores perquè comencen a fer-la! Primer parlaran un poc de la setmana, en una horeta o això, faran el vermutet i, després ja començaran a fer-la. — li va respondre K. — No és la paella dels vostres pares. És d’aquesta paella del que vos estic parlant! Aleshores, els va deixar veure aquell tros de paper. Era un mapa ben estrany que marcava diversos llocs de la zona on es trobaven. Al voltant, hi havia tota una sèrie de productes que, segons l’estrany visitant, havien de fer una paella.


- 81 -

— Ha vingut el gnom —va dir— el gnom troll. Em va demanar ajuda perquè la seua germana estava malalta i ha aprofitat la meua bona voluntat per fer una còpia d’aquest mapa i intentar fer-se amb tots els ingredients del meu poble! Tota la colla se’l van quedar mirant ben fixament perquè, no va ser fins aleshores, que van veure com aquell xiquet que tant se’ls assemblava tenia la pell obscura però brillant. Els ulls i els cabells tenien reflexos blaus i tot ell irradiava una suau llum que encisava. I, com que li van preguntar, els va contar tota la seua història. Li deien W i la gent de la seua espècie vivia amagant-se dels humans, per aquest motiu, no l’havien vist encara mai. Tots es van quedar callats, es van mirar els uns als altres i A va dir: — Ostres! I què podem fer per ajudar-te? Aleshores, W els va explicar que tots els ingredients eren mig del seu món, mig de la Terra. Ell havia aconseguit salvar l’arròs, els pollastres i els conills, la tomaca i les bajoquetes, però el pimentó i els fesols (els últims ingredients de la llista i que eren imprescindibles per a fer una bona paella típica del seu univers) encara no els havia aconseguit posar a un lloc ben resguardat. — Hem de trobar-los abans que se’ls enduga, els destruïsca o se’ls menge! Sinó el meu poble morirà de fam. I en això que es posaren a investigar com arribar al lloc del pimentó lluminós (nom no oficial que li atorgaren la colla d’amics a l’ingredient). Passaren la sèquia i G va començar a remugar que els pares els marmolarien si se n’anaven tan lluny, però de seguida W el va convèncer, amb l’ajuda de K, L i P, que eren més grans i tenien més autoritat. — Mireu! És allò que veig baix la llimera? — va exclamar I. Van córrer com un llamp i, efectivament, allà amagat a l’ombra de la llimera hi havia un pimentó sagrat lluminós ben resplendent. — Mil gràcies amics, ara sols em queda trobar els fesols celestials! En això que una veu a


- 82 -

les seues esquenes els va recriminar: — No sé jo si els trobaràs mai més! Era el gnom troll, que s’havia avançat als seus passos. La colla de xiquets va fer un pas endavant i van mirar el gnom troll amb tensió. En el moment que menys s’ho esperava, algú va fer un soroll que el va fer despistar-se i A es va fer amb els fesols celestials d’una arrapada! Tots la van mirar i, aleshores... unes veus cridaven a la llunyania. — Xiquets? On esteu? Què feu? — Xiquets, va, que la paella es gelarà! — On s’hauran amagat aquestes bestioletes? Sempre igual, hui ni picadeta ni res, després a casa no paren de demanar menjar cada quart d’hora! Ja no hi havia gnom troll, ni els fesols celestials. Tampoc estaven W ni el pimentó lluminós, però alguna cosa els deia que havien aconseguit salvar de fam el poble de W. I la seua també, perquè les panxes els semblaven lleons i panteres, ossos i X després de dies sense pegar ni un mos. Tornaren a la caseta, segueren a taula i es menjaren la paella sencera, tota la que els posaren als plats mentre una ombra semitransparent, blavosa i lluminosa els observava des de l’hort. Ningú es va queixar per un tros de verdet, ni perquè estava massa dolça, o massa salada, ni perquè la trobaven un poc massa crueta. Aquell dia ningú va dir ni mu.

*Aquest article ha participat en el VIIé concurs d´articles de llibret Falles 2018 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera”


- 83 -

Bajoqueta i garrofó Mònica Richart García

Heu pensat mai com de difícil és ser una verdura? Veritat que no? Jo ho sé: i tant que ho sé! Ho sé de primera mà perquè sóc una bajoqueta. Què passa? Pensàveu que les bajoquetes no podien escriure contes? Doncs teniu raó: no podem. Aquest l’ha escrit algú per mi. Però tenim sentiments, les verdures, i això és important si voleu entendre la meua història. Tothom sap que cal ser un producte esplèndid per a anar a parar a una paella. No val qualsevol ingredient: només els comestibles més selectes tenim l’honor de participar en la festa de sabors que suposa una paella. Jo m’havia estat entrenant des de menudeta per a guanyar-me un lloc en un casal faller. Havia estudiat com sofregir-me fins a quedar ben lluenta i m’esforçava a resultar abellidora com la resta d’ingredients. Heu de saber que les verdures no sentim dolor quan ens tallen o ens cuinen. Ben al contrari, és el moment que totes esperem amb deler. El dia que em va arribar, a mi, eixe moment estava, si més no, radiant. Tenia la pell més verda que mai i la carn fresca i tendríssima. Entre els ingredients que aguaitàvem que ens sofregiren n’hi havia un que em va cridar l’atenció de seguida. Era blanc, pla, amb una pell suau només lleugerament arrugada:

un garrofó. Tan bon punt li vaig veure el llom en forma d’orelleta humana, vaig saber que m’havia enamorat. Com que sempre he sigut una bajoqueta valenta, el vaig saludar. Si vos fixeu detingudament en un garrofó, veureu que saben somriure. I em va somriure, així com ho fan els garrofons, i vaig saber que volia anar a parar a la mateixa panxa que ell per a tota la vida. Quan ens separaren per a rentar-nos, un pimentó em va interpel·lar. —He vist com mires el garrofó, bajoqueta. No m’agrada ser jo qui ho diga, però no t’hauries de fer il·lusions. Que no saps que anem a una paella infantil? —I què passa? —Doncs que a les xiquetes i als xiquets no els agraden les verdures de color verd. El garrofó se’l menjaran i tu et quedaràs al plat i aniràs a morir al fem. Les paraules del pimentó em van doldre tant que no vaig ser capaç de respondre. Em vaig quedar molt queta mentre em rentaven i em preparaven. Quan ens deixaren caure a totes sobre l’oli calentet, va ser el garrofó qui es va acostar a mi. —Saps què, bajoqueta? M’agradaria que anàrem a parar a la mateixa panxa.


- 84 -

—I a mi, garrofó. Però m’han dit que és impossible. —Per què? —Perquè a les xiquetes i als xiquets no els agraden les verdures de color verd. El garrofó es va quedar pensarós una estona. Jo, de tan trista com estava, no podia ni gaudir les carícies de les bombolletes d’oli que m’anaven daurant a poc a poc. —Ja sé què farem! —va exclamar de sobte—. Enganxa’t a mi. —Com? —Sí: posem-nos ben junts. Quan tiren l’arròs, no et separes de mi. Potser, si estem enganxats, no tindran més remei que menjar-nos als dos junts. Així ho vam fer, perquè no teníem res a perdre. Cada volta que el cullerot s’endinsava en la paella per a repartir-nos bé, el garrofó i jo ens manteníem ben junts. Així, l’oli ens va anar cuinant ben juntets i, quan tiraren l’arròs, ja érem inseparables. Acabada la paella i després de reposar, la dona que escudellava ens va fer caure, clar, al mateix plat. Vam sentir vertigen mentre algú ens transportava cap a la nostra destinatària: una xiqueta de trenes rosses i ulls molt grans. —Mira, pare! —va cridar la xiqueta, de seguida que ens va veure—. El garrofó i la bajoqueta estan enganxats! Sembla que s’estiguen fent un bes! —Doncs ja saps, reina: menja-t’ho tot, no fóra cas que et deixes algun ingredient i separes dos amants! La xiqueta, de bona gana, es va acabar el plat sencer. No va quedar ni un gra d’arròs ni cap trosset de verdura al seu plat. El garrofó i jo vam ser feliços sempre més, units per a tota la vida gràcies a ella. Ara que ja coneixeu la meua història, xiquetes i xiquets, sé que no vos deixareu mai més cap verdureta per menjar. No només som sanes i ben saboroses: les verdures també ens enamorem!


- 85 -


EL VERMUT


Volem que “mo President

- 88 -

la mame” el

Óscar Agud. President de la falla La Taüt 2016 i 2017

En l’amplitud de la paraula ART L’entenem com qualsevol activitat o producte realitzat amb finalitat estètica i/o comunicativa mitjançant s’expressen idees, emocions, etc... a través de diversos recursos plàstics, lingüístics, sonors, corporals… Compartim que l’art és el major i més admirat component de la cultura. Prenent aquest concepte, les Falles es complementen perfectament amb la definició d’Art. La gent que és fallera (però fallera fallera) dels que passen hores i hores, dies i dies treballant per la seua comissió, desvivint-se pel monument, la que denomina al casal faller la seua segona casa, saben molt bé el que significa l’expressió “per amor a l’Art”. Quan a aquesta expressió li sumem la tasca d’un president dels que s’ho carrega tot al llom, que és faller de sempre i que sap molt del funcionament de la falla, quan arriba un moment en que tot el món et pregunta qualsevol cosa de la falla per insignificant que siga i deus de saber-la, quan algú necessita alguna cosa i no la troba i te pregunta, quan volen que els fiques una cadira en la taula dels seus amics perquè vol seure amb ells, quan volen

que vages a una reunió per decidir el color de la franja de la samarreta de torn, quan et pregunten que hi ha per a dinar i sopar hui, quan volen saber darrere de quina fallera pugen en la presentació, i mil anècdotes i històries insignificants més, és quan s’entén molt be la popular cançó “volem que mo la mame el president”, de vegades pense que sols li queda fer això. Després d’ aquesta petita reflexió i descàrrega, que espere no haja ofès a ningú, dir que he realitzat la meua tasca de president aquestos dos darrers anys amb orgull, satisfacció i gran plaer amb una comissió de 10. A més, aprofite estes poques línies per agrair de nou a Lara el suport i l’ajuda que m’ha brindat, sols la dona d’un president de falla arriba a patir el sacrifici que és ser president, i com no, a tota eixa gent que ha estat al meu costat recolzantme i sempre a punt per al que fera falt. Tinc per costum agrair les coses a la gent... sempre ho he fet. Però de totes formes: Gràcies per tot. Intentaré exposar el que ha sigut els meus dos anys com a president, en especial aquest últim i de manera resumida. Després de 10 mesos de


- 89 -

president on vaig gaudir de la falla com a president en un any quasi perfecte en tots els aspectes, arribà el fatídic dia 15 de Març de 2016... com be sabeu aquell dia quan l’artiste faller es disposava a muntar el remat central de la falla gran, aquesta va sucumbir al pes i es va desplomar junt a tota la il·lusió d’un any. Fou un dur colp, algú sap que no fou el colp més dur per a mi en eixos dies, però son coses personals. Sempre he donat mil gràcies a tota la gent pel suport que vaig rebre tant eixe dia com els següents dies de falles, en especial el suport dels més arrimats a mi, els fallers de la meua falla de tota la vida, els que han crescut en mi en la falla com els que m’han vist créixer en ella. Aquells dies vaig sentir tot tipus de frases i paraules d’ànim, de recolzament, de complicitat, de confiança, paraules que hem deien amb el cor, paraules en les que la gent hem recolzava en les decissions que prenguera, paraules plenes d’emoció, decenes de voltes inclús s’irisaven els pels i arribaren al llant. Però com diu encertadament la cançó de Los Rodríguez “paraules que

s’emporta el vent”. La comissió em va donar el seu suport per seguir de president altre any més, repte que vaig acceptar ja que l’espineta que es va quedar clavada al cor de molts fallers volia intentar traure’ls-la. Vaig voler que tinguérem més festa que mai, més activitats que mai i intentar que estiguérem més units que mai. Aquest era el meu propòsit al segon any com a president. Però de seguida les coses es complicarem, alguna cosa es tornà en la meua contra. Tot el suport i paraules que havia rebut s’esfumaren ( bé, totes no ), en un dia passí de ser la persona més afortunada del món a pensar en abandonar la presidència i la falla, cosa que en els 38 any de faller mai m’havia passat. Foren setmanes difícils on vaig tindre que buscar el suport i complicitat de la gent més arrimada a mi de la falla per a que m’assessorara i explicara què estava passant... no podia comprendre eixe canvi d’ànim tant repentí, que inclús arribà al meu treball. Hi ha coses que mai s’obliden per molt que ho intentes i eixe dia, no sols va caure el monument, per a mi

va canviar la forma de vore la falla. Molts eren els reptes nous als que ens enfrontàrem , decidírem fer alguns canvis, prenguérem la decisió de llançar-nos a fer l’acte de presentació a la Sala Santi en comptes de a la casa de la cultura, i ja que ens havíem llançat doncs ho férem amb poca aigua... Canviàrem també la proclamació i la férem també a la mateixa sala. De moment amb gran encert i gran acceptació per la majoria dels fallers. Organitzàrem activitats per a tots els gustos: Capea per als mes valents amb actuacions memorables i algun que altre esglai. La “colorin’s run” més nombrosa que mai i amb festa final als xiringuitos de la platja. Cates on els mes sibarites de la falla


- 90 -

demostraven que fer trampes mai havia segut tan difícil. Campionats de futbet de xiquets, de truc, festes de Halloween terrorífiques (i no per les disfresses). Interminables activitats per als xiquets... En definitiva crec que pocs caps de setmana ens quedaven per a relaxar-nos i evadir-nos de la falla. Aquest any també ens han fet tornar bojos des de l’administració, comencem a utilitzar paraules pròpies d’empreses i societats com: impost de societats, 347, remanents, certificats, estatuts, llibre d’actes... Paco, Ivan i jo tornant-nos bojos. Reunions i mes reunions. Comencem a complir homologacions i lleis d’espectacles que ni coneixíem, organismes de certificació oficial, projectes, memòries, responsabilitats civils, passar la temuda O.C.A. etc... les falles comencen a estar més controlades per les diferents administracions. Uff! Quin mal de cap! Però com sempre, en un tres i no res, tornem a estar en falles, arriba març i ve el desenfré, encara que en el que respecta als monuments no vam estar molt afortunat. A nivell social crec que va ser un gran any, molta gent nova que es va apuntar per primera vegada a la falla es va integrar de seguida, alguns fins i tot no pensaven com podia ser que en uns minuts ja els ferem sentir com fallers de tota la vida, vàrem poder gaudir de més dies de sopar al casal, festes i més festes a la plaça, al casal inclús a l’auditori. Sols espere haver estat a l’altura del que aquesta falla es mereix. També m’agradaria demanar disculpes si he pogut fallar en alguna cosa i com no, donar ànim, suport i confiança al nou president, Juan Sapiña, el qual sense cap dubte ens farà passar un gran any i unes magnífiques falles. A la vida tots tenim amics i coneguts, el més gran que he rebut de ser president ha sigut l’oportunitat de conèixer molta gent, gent que ni sabia que existia i que ara considere amics meus, persones amb les quals he compartit hores, discussions i mil reunions. Gent com jo, amb esperit faller, de treball per la seua falla, i de sempre buscar el millor per a la festa. Però sobretot, bona gent que sobreposa el personal per damunt del material, que sap escoltar i ajudar. En resum gent fallera que es i ho fa “ per amor a l’Art “.


- 91 -

Mila Marí Bohigues Col·laboradora Major

Quin any tant ple de somnis. Quin any tan ple democions. Tindre en la mateixa casa estes dos nstitucions com son la fallera Major de la falla I la col·laboradora major. I a més a més està Fernando quedant be amb tot el mòn. Una casa fallera la mires per on la mires i que des de sempre te la alegría de les falles que tant admires. Ja vares ser en el seu día la máxima representant de la comissió i saps el que representa per a tots els qui a la Falla li tenen devoció. I ara un any diferent amb eixa gent tan especial, que pot ser que sense elles ja la falla mai seria igual. Representes enguany a les col·laboradores i ho farás amb un nou estil, i a més acompañaras a Lucía en un any molt diferent i les dos junt al teu marit, sereu lenveja de la gent. Tingues ben clar Mila que estas on has destar i les col·laboradores et proclamen com la representant que han triat. Joan R.Gimeno Martín


- 92 -

Jorge Gil Sapiña, sang d’artista en un faller

Anna Muñoz i Joan Gimeno

Jorge Gil sapiña tenia que ser artiste, i a passos agegantats ho va anar aconseguint. Recorde be els seus inicis en la Falla. Un grup de gent jove, amics del meu nebot Josep, els quals eren el centre d’atenció pel seu bon carácter, la seua harmonia i les seues ganes de festa i de participar al si de la Falla. Pero sobretot on s’ho passaven millor era amb els play backs… encara recordé el dels estripers. Jorge porta en la sang el dibuix desde sempre. De fet va estudiar Belles Arts per a desenvolupar una habilitat, molt treballada i dessitjada, al llarg de la seua vida.

Des de ben menut es faller incondicional de la Falla La Taüt. De fet en la época d´adolecència pintaba bruses a la falla, s´encarregaba de la decoració de la falla gran estant delegat de gespa, delegat de jocs etc. Sempre apunt per a fer feina i colaborar en tot allò que podía en aquesta gran comisió. Es pot dir que desde sempre ha viscut les falles des del monument. Laboralment ell va començar en el mòn del tunning, en especial cotxes, arribant a obtindre guardons i premis nacionals de gran reconeixement . Però de sobte, el que sempre había segut una afició passà a ser una profesió, la d´Artiste Faller. Gràcies al president Pascual Sapiña i a la directiva d’aquell moment, Jorge Gil plantà per primera vegada en la nostra


- 93 -

plaça. Una falleta que generà una gran expectació ja que el nostre faller de tota la vida lluïa la seua feïna en la seua comisió. Un equip de bona gent,amb grans amics i amb l’ajuda, sempre necessaria de la familia. Domingo i Maria Jesús, juntament amb Anna han estat peces fonamentals. I molts amics que han estat ahí quant ha fet falta. Des d´eixe moment fins l´actualitat no ha deixat de fer falles any rere any, plantant en diverses comisions tant en falla infantil, falla gran i fogueres d´Alacant. A més de colaborar amb artistes de gran renom com Pere Baenas, Joaquin Rubio, Paco López, entre d ´altres. Un home nascut per a la festa, de forma personal i de forma laboral que ha encetat una gran progressió peró el que es encara molt més important… no ha deixat de ser aquell faller que pels anys 90 ja era. Un líder dins del seu propi mòn. Una persona amb gran voluntat que sempre ha enllestit la seua tasca des de la humiltat, pero amb decissió i ganes de enseyar-se a cada pas que donaba dins d’un mòn que el fa sentir-se ell mateix: LES FALLES.


Les festes de la taĂźt

- 94 -


- 95 -


COL·LABORACIONS LITERÀRIES

LA SOBRETAULA


Encenem el foc

- 98 -

David Vid

Ves a pams i no a vares que l’assumpte que tractes amic, té guasa. Dius que vols plantejar el fet de la paella amb tota la seua extensió possible. Que vols parlar de les meravelles que ofereix aquest típic i tòpic plat de la cuina valenciana. Doncs molt bé, ets l’amo del carrer i del corral, i pots fer l’explicació que vulgues sobre els orígens de l’arròs, de la sembra, de la recollida i de la crema de la palla, un tema peculiar del que vols xerrar en altre moment, comentes. Però el que no

Foto: Banc d’imatges

t’has aplegat a plantejar tu, lector i aficionat a les paelles, és que el punt central i que requereix de màxima concentració a l’hora de cuinar-ne una és, efectivament, l’encesa de la foguera. Al respecte, i ara ja opinant com qualsevol, entenem que hi ha des formes de fer una paella, si parlem del foc és clar. L’una és la cuina de gas. L’altra la foguera de llenya. Quina és millor manera? Amb quin tipus de foc està més saborosa la paella? A què fa gust el gas i què la llenya? La veritat, són preguntes retòriques que llancem per tal de buscar una resposta que no existeix als manuals dels paellers. Un diuen que la llenya. Altres que el gas.

Però, aplegats a aquest punt de la dissertació antropològica del fet “paellístic” és inevitable pensar que els gasos no són els mateixos. Quina paella sap millor? La de gas butà Repsol o Cepsa (farem publicitat gens encoberta per veure si ens paguen algun billet les cases publicitàries)? La de la botella taronja de tota la vida o la de la que pesa menys. Doncs pensem que la de sempre, ja que si pesa menys la botella o és que

Foto: Banc d’imatges


- 99 -

hi ha poc de gas i per tant en necessitarem més i farà massa olor al mateix, o és altre tipus de gas no butà (pensem en el metà que ens sobreeix del cos després de la fartada de rigor) que embrutarà sobremanera el calder i els comensals. Els experts en la paella —sí, eixos homes del poble que mai en la vida fan res en casa ni ajuden la dona a res, i evidentment, mai pensen que les tasques culinàries i familiars s’han de partir, però que després es venen davant els amics com els millor cuiners de paella del carrer— són més partidaris de l’altra manera de cremar el calder. Conten que el més tradicional (en tot l’ús extens de la paraula) és plantar els ferros en el terra (bonica forma d’anomenar un triangle rovellat, quasi sempre), afegir baix una bona dosi de branqueta fineta i un o dos tions (tió, o el que és el mateix, tronc o tronquet) per començar a fer un foc menut que poc a poc prenga cos i puga coure l’arròs. En aquest cas el fet fonamental per complir amb el ritual paeller, és que el cuiner (o paeller major) s’agafe amb els amics i comencen amb un bon esmorçar (amb cansalada, embotit, cervesa, vi, cas-

Foto: Banc d’imatges

salla i un bon rebentat —carajillo— final). A partir d’ahi, i amb el cos en salsa, ja pot començar el sacrifici i la construcció lenta i meditada de la paella que es menjarà al final del matí. Una vegada començat el fet, cal que els ferros es cremen una mica i nivellar el calder amb una petita dosi d’oli (curiosa forma de mesurar el nivell, però que vet aquí, mai falla). Tot seguit aplega el moment decisiu: encendre el foc. Ahí és quan hi ha disparitat de criteris, perquè amic, no és el mateix encendre el foc amb paper de diari que amb paper d’estrasa o amb aquell tan irònic com és el dels llibres de falla festes de poble (que també hi ha qui encén amb aquests). I la diversitat d’opinions vénen precedides per la veu del paeller que és qui decideix amb quin paper s’encén. Els més importants paellers parlen que el millor és el paper de diari. Però, ai amic, quin diari emprem per avivar un foc per a una paella que no entén de colors socials ni ideològics? Això ja ho deixe en les teues mans. Fes el que cregues, però també et dic que no és el mateix encendre el foc de la paella amb el Levante que amb Las Provincias, que amb el Mundo o el ABC. Fins i tot no és igual que marxem flama amb l’As que amb el Marca que amb el Superdeporte. I potser et preguntes per què no és el mateix? Per què és diferent i el gust (o regust) e la paella pot ser divers si atenem al diari amb que encenem el foc. Doncs bé, amic, a la fi t’ho cregues o no, uns cremen per davant i altres per darrere, uns per la dreta i altres per l’esquerra. I és que en esta vida, per a la paella i per a tot, ningú ni res, ni persones ni diaris, no tots cremen igual. De segur que ja m’entens. Salut i paella.


- 100 -

La Paella de Cullera, senyal d’identitat Maite Dasí

En 2018 farà tres anys que l’Ajuntament de Cullera va apostar per una recepta autòctona de paella com a senyal d’identitat: la Paella de Cullera. En poc de temps, aquest plat s’ha convertit en un element gastronòmic diferenciador i és una part fonamental de la marca Cullera ja que posa en valor dos grans productes locals alhora: l’arròs i el peix fresc de la llotja. La singularitat de la paella cullerenca és que s’ha d’elaborar seguint una estricta recepta patentada pel consistori, en la qual només tenen cabuda ingredients autòctons. D’aquesta manera, el comensal s’assegura que en cada cullerada d’arròs i peix que s’emporta a la boca s’emporta el millor del municipi, com si li fera un mos a la seua mar, perquè tot s’ha elaborat amb productes del terreny o, el que és el mateix, productes de quilòmetre “zero”, com s’ha posat de moda denominar-los. Brou de peix de roca, llagostins, roger, figatells d’escorpa, sepionet (sense tinta i amb la seua melsa), arròs de la varietat J. Sendra, oli d’oliva d’Énguera, tomaca de Cullera (per al sofregit), pebre dolç i safrà en bri, són els ingredients que s’uneixen en perfecta harmonia al plat creat pel mestre cuiner Salvador Gascón.


- 101 -

El consumat especialista en arrossos va voler idear una paella ben difícil de preparar, a partir de productes locals, per a constituir un plat nou, autòcton, únic, diferent, capaç de mostrar la cultura gastronòmica cullerenca i de conquerir els paladars més exquisits. De fet, a partir de la dificultat intrínseca de preparar, per exemple, els figatells d’escorpa –que a hores d’ara no es comercialitzen en cap lloc–, el propi Salvador Gascón, va ser l’encarregat d’ensenyar els seus col·legues cuiners com s’havia d’elaborar la Paella de Cullera. I ho va fer mitjançant un show cooking i una posterior degustació. D’altra banda, i per tal d’evitar “paellicidis” d’aquesta nova paella de la Comunitat Valenciana, l’ajuntament va registrar la recepta original que Gascón va regalar al poble de Cullera. Així, el consistori s’assegurava poder garantir l’oferta culinària de l’autèntica Paella de Cullera, al mateix temps que la patent servia d’eina amb què defensar la seua idiosincràsia. A més, a partir del registre de la recepta original, el propi consistori és l’encarregat de certificar amb un segell de qualitat els restaurants que ofereixen la Paella de Cullera a veïns i turistes. Actualment, són més de 40 els restaurants del municipi que l’ofereixen a la seua carta i prestigiosos gastrònoms valencians, com ara l’Estrella Michelín Quique Dacosta, l’han avalada. I és que, a més de saborós, el plat s’ha convertit en tot un referent. De fet, com a nou atractiu turístic i gastronòmic local, aquest plat va nàixer ja acompanyat d’un concurs per a donar-li major difusió dirigit a cuiners professionals i, el novembre passat, va ser un dels grans protagonistes en Gastrònoma 2017, a la Fira de València.

Il·lustració: Fede


Història

- 102 -

i antropologia del

costum de menjar tots d’una paella Kike Gandía “Haga usted el favor, don Benito, de dejarnos en paz con su alimento químico, que hoy no es día de aplicar ningún invento, sino de comernos una paella valenciana que yo le encargué a doña Paulita, y que Dios haga que salga bien”. Ángel Ganivet (1865-1898). Los trabajos del infatigable Pío Cid.

La paella, el plat nacional valencià per excel·lència, és conegut al llarg i ample d'aquest món. Es cuina en totes les parts allà on vas, de fet ja no ens estranya trobar-lo al menú del dia de qualsevol bar-restaurant d'una gran ciutat. La seua popularitat és tan gran que s'ha convertit en un plat internacional, cuinat per molts, gaudit per alguns privilegiats -com nosaltres, els valencians- i prostituit fins la sacietat arreu de tot el planeta. Te, fins i tot, un emoticon a la app de watsapp. Així és el nostre plat més popular i estimat. Però el que poca gent coneix -fora de les nostres fronteres- és el costum ancestral i arrelat en el temps de menjar tots d'una paella, sense plats individuals. Tots poant del calder acabat de treure del foc de llenya on s'ha cuinat. Un costum, sense dubte, que posseix uns origens i una explicació antropològica que tractarem d'esbrinar en aquestes línies. Primer convé, a fi de donar-li la suficient importància al plat, explicar els origens de la paella valenciana, doncs molta gent desconeix que quan la menja està gaudint d'un plat que remunta els seu naixement al segle XVIII. Segons una investigació duta a terme per Carlos Azcoytia, al receptari de cuina “Opera” escrit en Vene-


- 103 -

cia en 1610 per Bartolomeo Scappi -cuiner personal del papa Pius V- ja apareix un recipient anomenat “padelle” amb unes característiques formals semblants a l'actual. Segons Carmelo Santo Mateo -historiador de la Universitat d'Alacant- els origens de la paella es poden trobar a la València del segle XVI, on es cuinaba un plat d'arròs amb altres productes i que ja era molt popular en aquesta ciutat. Però no serà fins el segle XVIII quan apareguen documents que parlen de la paella com a plat i no com a recipient. Es a dir, és el recipient el qui dona el nom al plat que hui coneguem com a ”paella” i no al revés. Segons Carmelo Santo Mateo, la recep-

Bartolomeo Scappi – portada d'Opera

ta tradicional valenciana que es cuinaba a la ciutat de València es composava de pollastre, ànec, conill i caragols, malgrat que també hi havien variants “marineres” que es cuinaven a les poblacions costaneres que barrejaven el peix i els marisc però sempre tenint com a producte bàsic i fonamental l'arròs. L'arròs introduït a les nostres terres pels àrabs des d'el segle VIII i present als nostres paisatges des de temps inmemorial, és la base de la cuina ancestral valenciana. Ell dona pas als plats cuinats en paella, barrejat amb diferents productes segons el cas, el territori, l'estació, la temporada o el es te a má. L'arròs conreat en les riberes dels rius Túria i Xúquer, a l'Albufera de València o les terres marjalenques de Pego-Oliva s'estengué com la pòlvora durant els segles XVIII i XIX i amb ell el seu cuinat, formant part de l'ideari valencià més arrelat.

Conreu de l'arròs i cuinat de la paella valenciana en l'Albufera


Com hem dit abans, serà a finals del segle XVIII -coincidint amb l'època de major conreu de l'arròs- quan aparega aquest cereal i les seues receptes en nombrosos textos, destacant la recepta anomenada “arròs a la valenciana”. Aquesta recepta apareix molt ben detallada per l'erudit Francisco de Paula Martí y Mora, nascut a Xàtiva en 1761 i més conegut com el Taquígraf Martí ja que inventà la taquigrafia espanyola i, a més, introduï millores en la ploma estilogràfica que després copiarien Schaeffer i Parker. En quant al que ens interessa, Francisco de Paula Martí escriví un xicotet tractat sobre l'arròs que s'incorporà com Annex -en una edició posterior- a un altre tractat sobre agricultura compilat per Alonso de Herrera en 1513 per encàrrec del cardenal Cisneros. Aquest annex dedicat a l'arròs escrit per l'erudit xativí, tingué molta difussió siguent fins i tot copiat per per periòdics i publicacions de l'època. En ell trobem, alguns fragments que ens permetem reproduir pel su interés antropològic, comper eixemple el que descriu com es deu cuinar

un autèntic arròs a la valenciana: “Para que el arroz a la valenciana salga como le hacen aquellos naturales, es preciso que se cueza a fuego muy activo, prefiriendo el de llama, a fin de que se interrumpa el hervor. Para saber la cantidad fija de caldo que se necesita, sea cual fuere la que se pretenda guisar, llevan generalmente la regla de removerlo con una cuchara de palo, y antes que se repose enteramente, la plantan en el centro de la vasija, y si se mantiene sin movimiento le añaden algo mas, y repiten lo mismo hasta que la cuchara se tartalee sin caerse, que es cuando tiene suficiente. Activan la lumbre para que se levante pronto el hervor, y procuran sostenerla hasta que el caldo está cerca de consumirse, y entonces prueban el grano a fin de ver si está bien penetrado hasta el corazón. Si lo está, lo separan del fuego inmediatamente, lo dejan reposar, y aquella pequeña porción de caldo la absorbe, y queda entero, bien cocido, esponjado y suave al paladar; pero si se observa al probarlo que todavía está algo duro, le añaden algo mas de caldo, procurando que esté caliente para que no interrumpa el hervor:

- 104 -

porque si esto sucede, el resultado es deshacerse sin que se consiga el que se penetre, quedando duro el corazón del grano. Casi nunca es necesario añadirle mas caldo que el que dijimos al principio, y si acontece alguna vez es porque el arroz está muy bien granado, y necesita algo más de humedad que penetrarse bien. Las demás circunstancias del condimento quedan al arbitrio del que lo guisa, y será tanto mejor cuanta mas delicada la sustancia que contenga, como queda insinuado.” Com a recepta, és un plat d'orígens humils, propi dels llauradors o pescadors de la Albufera de València i per tant sotmés a tantes variants com productes es tenien a l'abast segons temporada, lloc, territori o costum. Segons Carmelo Santo Mateo l'us de tal varietat d'ingredients empreats per l'elaboració de la paella te molt que veure amb la concepció que te la societat valenciana del barroc de la recepta: enriquir el plat amb molts productes per aconseguir un efecte visual amb més vistositat, més atractiu per als comensals... seria com aplicar el concepte del “horror vacui” del barroc a la recepta de la paella.


- 105 -

Siga com fóra, el que està clar és que com diu Francisco de Paula Martí al seu tractat sobre l'arròs quen més sustància més sabrós i nosaltres, els valencians, el cuinem amb el que calga: tant se val l'anguila com el rap, el pollastre com el conill, la carxofa com les fabes, la cigala com la gamba... sempre ens ix be. “Los valencianos tienen la vanidad, a mi parecer bien fundada, de que nadie ha llegado a saberle condimentar mejor que ellos, ni de mas diferentes modos, y es preciso confesarles la preferencia, pues con cualquier cosa que lo guisen sea de carne, de pescado o con legumbres solas, es sin duda un bocado sabroso y tanto mejor cuando más sustancia se le echa.” I que hi ha que dir del costum de menjar aquest plat tots poant de la mateixa paella? Doncs,, es tracta sense dubte d'un costum molt arrelat a la tradició valenciana i que ens recorda algunes de les premises abans esbrinades. En primer lloc, el fet de que es tracte d'un plat d'origens humils condueix a la degustació colectiva, sobre tot en temps i cases on l'economia no permetia l'us de vaixella. Ens podem imaginar als pobladors de les barraques de El Palmar al segle XIX asseguts a taula per menjar paella amb plats, coberts i cristaleria? O més be els imaginem aseguts amb cadires de boga, amb cullera de fusta, baix el porxi de la barraca tots al voltant de la paella poant d'ella i gaudint d'una bona conversa? Perque menjar tots d'una mateixa paella te molt a veure Falleres cuinant les paelles en 1933 amb la gastronomia com a vehiche de sociabilització. Si pensem en el origens humils del plat i de les persones que el cuinaven i menjaven com a fet determinador del costum establit de menjar tots plegats d'una paella, la sociabilització que aquest costum provoca ha contribuit a la seua perpetuació en el temps. Hui, per eixemple, no s'enten “anar de paella amb els amics” i menjar cadascú en el seu plat. I no sols pel comboi -que també- si no per les propietats màgiques que te el plat menjat al provocar la conversa, estimular els acudits, fer-ne bromes o desencadenar la rialla. Tot entra dins d'un procés de sociabilització que, de vegades, ultrapassa l'àmbit de les amistats i en crea de noves quan la paella es cuina i es menja per estrangers, desconeguts o convidats. Aquest costum de


menjar comunal te la facultat de trencar barreres sociològiques, de estimular l'extroversió, provocar la conversa continua, apropar a les persones i facilitar alló que ens fa als humans diferents de la resta de ser vius: ens obliga a relacionar-nos amb els demés i interactuar entre nosaltres. D'aquesta manera, podriem dir que a la fi no hi han molts comensals menjant d'una sola paella si no tan sols un. I un eixemple del que vole dir és quan les comissions falleres “van de paelles”: tots cuinen i menjen de la mateixa paella en una catàrsi col.lectiva que unifica els lligams de la falla i els converteix en una sola veu, en un sols cos, en una sola persona. En aquest sentit, el món faller ha fosilitzat aquest antic i tradicional costum que es menjar tots d'un recipient comú, agermanats, units al voltant del plat que millor ens identifica com a poble: la paella.

La paella segons Scappi

- 106 -


- 107 -


La Paella

- 108 -

d’abans de la

desaparició de les meduses Àlex Creus Quan encara teníem meduses a la mar, les paelles es feien d’una altra manera. Aquests animals, abans de l’any 2017, havien aconseguit expandir-se per tots els oceans i crear un pànic paregut al que va instaurar la pel·lícula “Tiburón” a tots els banyistes. Les meduses, que durant l’estiu del 2017 no ens han visitat, ens

han deixat un gran buit i, al mateix temps, ens han deixat desconcertats. De la mateixa manera que desapareixen moltes espècies animals, estarem a les portes d’una nova extinció? Entre moltes de les que desapareixen, hi ha insectes que ho fan per l’ús que fem de determinats productes químics i determinades maneres d’utilitzar el nostre sòl. M’angoixe de pensar-ho perquè, en els anys de vida que porte viscuts, ja he vist moltes t r a n s f o r-

macions cridaneres, cosa que fa que em pregunte fins a quan podrem traure-li llet a la mamella del planeta, és a dir, durant quant de temps el nostre planeta tolerarà l’ús que fem d’ell al nostre gust, castigant-lo arreu del món per terra, mar i aire. No vull ser tan derrotista, vull pensar que les meduses han diversificat els seus gustos marins, que han trobat altres mars i racons més adequades per a les seues vacances estivals. Tal vegada més econòmiques? Amb més atraccions turístiques? Més netes? Tal vegada, mars més tranquil·les? O amb més zones d’aparcament (ai! No, que estic parlant de meduses!). Centrant-me de nou diré que: D’aquelles paelles del passat llunyà recorde algunes curiositats; però el temps em fa confondre


- 109 -

les vivències i acabe jugant amb la memòria. El sabor de les meues primeres paelles no el recorde, ha quedat soterrat baix el d’altres menjars i, també, baix d’altres paelles. Tal vegada, les relativament recents siguen per a mi les que tenen més bon sabor. I com de difícil ésrecordar els sabors! Qui poguera tornar a menjar totes aquelles paelles... Com de diferents són aquelles paelles del passat, aquelles que guarde a la memòria com un gran tresor. Per preparar aquelles paelles de diumenge, un dels meus avis se n’anava al camp per a collir les verdures que unes hores més tard passarien pel foc. No hi havia dubte, les verdures acabades de collir donaven més bon menjar. Altra característica diferenciadora era el marisc que l’acompanyava. Una de les meues àvies eixia de casa per a aconseguir el peix i marisc de la paella a la veu de “peixet vivet”, que anava entonant la peixatera mentre recorria els carrers del poble, arrossegant un carret on depositava el peix i el marisc que tal vegada era del seu marit, o d’algun familiar. I tenia raó la peixatera, el peix i el marisc es menejava sobre aquella superfície, a la que s’abocaven moltes persones. Una vegada a casa, després d’haver netejat el marisc i posar-lo a la paella passat un bon temps, era quan aquells animalets de la mar donaven fi a la seua vida en estar amb l’oli calent. Guarde a la memòria com una de les meues àvies em demanava ajuda per pelar el conill. “Aguanta de les potes”, em deia. Jo subjectava per les potetes el conillet tot moll cara per avall. Ella feia uns talls a les potes i, estirant, li llevava la pell. De segur, que algun d’aquells conills acabaria a la paella després de ser trossejat. Com va a ser res igual d’aquella època comparada amb l’actual? No m’entengueu mal, no estic fent una crida nostàlgica per recuperar aquells temps ni estic afirmant que van ser millors que els actuals,

no, vull dir que res pot ser igual quan hi ha experiències d’aquells tipus. Una de les característiques d’aquelles paelles era l’aperitiu que l’acompanyava, com el fetget. Una altra característica d’aquells dinars era fer ús d’animals criats a casa: com ara ànecs, gallines o conills. No puc deixar de manifestar l’ambient que es vivia al voltant de la paella mentre que li donaven cos, entre comentaris de com fer-la millor, rialles i, de vegades, també discusions: “No tinc aigua!”. Per fi, després de moltes paelles apleguem al present. Ah! I que no ens pegue mal la paella actual, perquè entre corrupteles; crisi econòmica; política social, política, educativa, refugiats als qui donem l’esquena, crisi religiosa… és ben fàcil que així ocórrega. També ens pot pegar mal quan la lluita de poders ens porta a una crisi on les protagonistes són les bombes nuclears, els murs, les malalties i la fam al tercer món. Els esclaus actuals, la contaminació de l’aire, l’aigua i la terra són temes que no ens ajudaran a tindre una bona digestió. En fi, anem de paella i donem-li solució a tot durant la sobretaula, que tanta falta fa, i fem alguna que altra confidència, parlem de la família, dels amics, dels coneguts, de les il·lusions i frustracions… I fem una becadeta quan acabe tot. Després, un bon passeig pel camp o a vora mar farà que apleguem a tocar el cel i, si no ho fem, ens haurem quedat ben a prop d’aconseguir-ho. Com que estic al final de l’article, et faré una confessió: “L’affilaoooor” que també escoltàvem pels carrers fins fa ben poc, ara ja no l’escoltem. Com la imaginació és gratuïta i està de moda fer el teu final a les històries, vos deixaré unes paraules perquè feu el vostre final: Amelí, rates, meduses, paella, sirenes, músics colossals. Ja em contareu el vostre final! Bon profit i pau!


- 110 -

La setmana de les Paelles Ramón Marí

Vull contar a qui s’atrevisca a llegir-ho, un costum arrelat als pobles, que com Cullera tenen una relació directa amb el mar, eixe costum, hui ja totalment perdut, era una manera de trencar la rutina quotidiana, deixant sa casa i anant-sen a celebrar una setmana de paelles al mes d’agost, coincidint en les festivitats de Sant Roc, Sant Llorenç i, per suposat, la Mare de Déu d’Agost.

Per aquest motiu, la gent aviava els carros i enfilaven cap al Mareny i Dosel, acampaven en les terres no treballades que fiten la platja i, principalment, en els muntanyesos que encara hui en dia té la magnífica platja que va des del Far fins a València, amb quatre pals i un tendal feien una ombra i, al seu voltant, amb uns quants llençols feien les mosquiteres on després dormien, la setmana de les paelles, no sabien mai els dies que anava a durar, ja que quan s’acabaven les provisions tornaven cap a casa. Aquesta costum queda  reflectida, en diversos escrits i llibres, però ens centrarem en un llibre en concret. És un llibre de poemes en el qual, mitjançant els versos l’autor, es reflecteix i es


- 111 -

detalla la vida, els costums i les vivències dels nostres avantpassats, en el seu quefer quotidià en la manera en la que gaudien les festes, el llibre en qüestió el titula FLORS DE MARCHE l’autor és el suecà Vicent Molina Maset, està publicat l’any 1930 per l’impremta de Juan B. Juan de Manises, i si bé l’autor no és tan famós com el també suecà Bernat i Baldoví, els diré que també és l’autor del famosíssim Casamiento de Maria la Chapa, que figura també al llibre, i ben segur que sí que els sona. Aquest llibre està escrit en un valencià castellanitzat, principalment per la costum de l’època en la qual la utilització del valencià estava mal vista, deien que parlar-lo era ridícul i de poble, la gent rica o bé, quasi mai l’utilitzava, i va ser la gent mes humil qui s’encarrega de fer que perdurara el seu ús i qui el va mantenir en el temps. En un poema del llibre esmentat, titulat El Sant Roc de Sueca, l’autor descriu molt detalladament el costum de les paelles del mes d’agost, tot seguit reproduiré uns fragments de la citada poesia que està escrita a mode de carta i que narra l’ història de huit amics que anaren de paella aquell dia. Amaitinaron tres patos, de vino quatro marajas, olio i arros necesario, cinco garbones de brancas guitarra i acordeón i directos al Perelló los llevo el rocin de barras. Descarregaron los trastos, a la vuera de la playa, i con un toldo de lona, de fumigar la naranja. hisieron en diez menutos una tienda de campaña. Y mientras que entretenidos en esta faena andaban els patos que medio muertos dels sacsons del carro estaban de las nugasas sa muellan i paca el Panta s’ allargan. Tu sabes lo que cuesta coger un pato en el agua mas difícil que en seco una mona, y no es de chansa.


Una vegada recuperats els patos, el poema segueix dient el que feren els amics en la platja i ens detalla l’hora de l’aperitiu. Empesaron a vesitar las “ermitas” de la playa donde hay coñac abundante ron, absenta i matarratas i pa tomar el bermute olivas ensabatadas. Curiós és el cas què, la hui en dia famosíssima cassalla no apareix al poema, segueix narrant el dinar, les cafrades que feren mentre menjaven i, després, passa a descriure una sobretaula que no té pèrdua, anaven a veure qui feia més el cafre i es passaren la vesprada cançó amunt i cançó avall, finalitzant l’actuació amb el cor de las Corsarias. banderita tu eres roca banderita tu eres ualda. Quant estava caient la vesprada i el sol estava ponent-se, just en el moment en què, com diu el poema, Els mosquits se preparaban, con su afilada llansita,

- 112 -

per començar a picar a tot el que es moguera, aviaren el carro i tornaren cap a casa, com anaven tan llançats, no més feien que enguiscar  el  rossí, fins que l’animal s’encafrà de veres i acabaren tots dins del sequial, xopats de dalt a baix el poema acaba en una comiat hasta que m’ escribas i firmant com Bautista Sala. Bé, aquesta és una nova demostració de com la cultura del poble no perdura sense el poble i pobre del poble que no cuida i manté la seua llengua i cultura, gràcies a este poema hem sabut al detall el que passava l’any 1930, quan uns amics anaven de paella a celebrar la festa de Sant Roc. Hui en dia, en l’època de la tecnologia, hi ha massa mitjans per recordar escenes quotidianes i celebracions, com ara els vídeos, fotos, gravacions... i no resulta gens complicat aconseguir aquests records, però no hem de consentir que la facilitat que hi ha per aconseguir-ho siga el pitjor enemic per a mantenir-ho, ja que la majoria de tot el que es grava acaba esborrat o oblidat, fem que els nostres descendents sàpiguen d’ací cent anys com ens divertíem quan anàvem de paella o en la resta de moments de   nostra vida.


- 113 -

Les mans a les butxaques Natxo Romero

Hi ha poques sensacions comparables a trencar els fesols amb les mans. I és que, quan fem una paella, quan posem a dia de hui per WhatsApp al grup d’amics, de la falla, al grup de córrer, al de la família... “diumenge paelleta a la caseta” és tot un sentiment, una cadena de sensacions. El cor bombeja més fort, un somriure se’ns pinta al rostre, comencem a pensar i organitzar. Eixe moment en el que ens reunim, tu, els amics, l’arreglo de la paella, el calder, la cassalla, la picadeta… i el de les mans a les butxaques. Fer una paella, és un moment íntim, és pur romanticisme, s’encén el foc, es posa l’oli, el foc calfa i et deixes emportar. Et deixes emportar, fins que escoltes… “hi ha massa foc no?” i et gires i veus algú en les mans dins les butxaques i penses… “aquest tio, encara les du dins des que he salsat…” i procures no fer-li cas. “Que no falte de res als paellers”, escoltes de repent, i penses“Ole! Ja toca cassalleta!” I comença de nou a fluir tot. La carn ja està daurant-se i fiques fesols i pimentó, agarres la cassalla ,l’alces per demanar salut i escoltes “com va de sal?” I dius ben fort “de sal…ut molt bé gràcies!” (És el típic moment que ja no pots callar-te). Si hi ha un moment íntim quan fas una paella, si hi ha

un moment clau, eixe és sofregir la tomaqueta, el pimentó roig , l’allet i l’arròs, perquè això sí, l’arròs s’ha de sofregir. I és en eixe moment quan més amunt estàs, quan més concentrat estàs… quan tornes a escoltar “para, para! Massa pimentó roig no?”Es para el temps! Sou tu, la paella i el de les mans a les butxaques. Ell mira fixament la paella, tu el mires fixament, a ell, la paella està a punt del orgasme i necessita ja l’aigua. La tensió és a l’ambient, estàs més a prop de desfer-li el monyo, que d’agarrar la paleta… i, de repent, escoltes “Carlos, falten llimes per a decorar la paella, pots anar tu que saps quines són millors?” De sobte, el de les mans a les butxaques ja té nom, i se sent protagonista i ja no li fa tanta gracia. “No, jo no se quines collir”, diu.I tu penses “no saps quina collir, ni saps nugar-te les sabates, i menys ganes tens!” Això t’ha fet guanyar temps, ja tens la paella amb el caldo a fins les anses i el foc a ple rendiment… Ja és moment de deixar bullir. En eixe moment, penses “s’ha de veurecom de fàcil es coneix a cada persona quan estàs fent una paella. Hi ha qui té més ganes i menys, hi ha qui fa riure i fa ambient i, de tant en tant (no sé si seré un imant per a ells) em sol tocar propet al sabut de les mans a les butxaques”.


Paella a l’exili

- 114 -

Héctor Sanmanuel Torres

Ahir, dos mesos després des que vaig arribar a Milà, vaig fer la meua primera paella. I no sabeu quina odissea em va suposar perquè, clar, nosaltres estem prou acostumats a quedar un matí per esmorzar i, sense voler, acabar dinant una paella en la caseta d’algú, però a poquet que t’allunyes de València, comences a notar que fer una paella no és tan fàcil com pareix. En primer lloc cal trobar tot el necessari. Jo vaig tindre sort i a mi em portaren una paella i un foguer, perquè òbviament fer-la a llenya queda totalment descartat en un pis, però em faltava una cosa molt important: el gas. Ací poques cuines funcionen amb bombona, com estem acostumats, pràcticament tot és o elèctric, o de gas natural així que vaig haver de buscar un adaptador per a les bombones del càmping i apanyar-me-les com vaig poder. Després, la carn, que a veure com li explique jo a un carnisser italià com es trosseja un pollastre per a paella! Així que l’única opció és comprar-lo sencer i trossejar-lo en casa, que si tens costum bé, però jo ho he comprat sempre tallat i no sabia ni per on començar (beneït, Youtube on aprens de tot!). La verdura sí que va ser fàcil, sobretot perquè quasi tota la dels supermercats és d’origen espanyol o italià (de fet, moltes voltes les taronges són valencianes) no com a València, on les creïlles venen d’Israel, les taronges de Sudàfrica i les tomaques de vés a saber on. I, per últim, l’arròs i ací sí que vaig haver de fer una concessió, perquè als supermercats trobes dos varietats: arborio o basmati. I com que el basmati estava clar que no, vaig haver de triar arborio... I encara com que vaig fer proves per saber l’aigua que necessitava; si no, quin empastre haguera fet! Una volta tenia els ingredients, només quedaven els convidats, sort que això és molt més fàcil, i ens ajuntàrem dos valencians, una finesa, una hongaresa, un xilè i un xinès. Com que, de valencians, n’érem dos, les discussions sobre si pimentó sí, pilotes no i si l’arròs millor sofregit o bullit es van mantenir al mínim. Així que els vaig explicar a tots com es fa una paella, què du i, sobretot, què no du. A l’hora de menjar els vaig explicar que el més tradicional era menjar tots junts de la paella, però sense molestar-se uns als altres. Que sí, que per una part ho vaig fer per mantenir un poc les formes i que si algun dia vénen a València a fer-se una paella no els resulte estrany, però sobretot els ho vaig dir perquè és un pis per a dos persones i sols tenim quatre plats. Literalment. Que, com va eixir la paella? Bo, al cap i a la fi el que importa és que ens vam reunir els amics, vam passar la vesprada i estiguérem d’allò més a gust, no? Si total, quan vas de paella, el que menys importa és la paella! (Sí, em va eixir roïna, que li anem a fer, a la pròxima millor. La culpa és de l’aigua d’ací, segur).


- 115 -

A taula parà Ramón Marí

Por tots és ben sabut que dins del comboi que comporta anar de paella, hi ha moltes situacions i circumstàncies, una vegada fixada la data del dinar, primer es queda per anar a comprar l’avío, després, ja en el lloc on s’ha de fer el dinar, es queda per anar preparant la paella en si, la carn, la verdura i tota la resta. Una vegada està el foc encès, el mestre cuiner obra la seua ciència posant el seny i el seu saber en la cocció, quan la paella està a punt de servir, apareixen els personatges dels qui vos parlaré en aquest article, ells ni compren, ni preparen, ni cuinen, ells venen quan l’aperitiu està servit, ells van, redoblament, a taula parà. En totes les quadrilles hi ha aquests personatges i sem-

pre tenen mil excuses per tal de no involucrar-se en res, acudeixen quan ja està tot a punt i sols queda menjar i gaudir: són verdaders mestres per escapolir-se i sempre saben quin és el moment ideal per no pegar colp, també tenen una altra virtut: saben trobar el lloc ideal per menjar a la paella i tindre una situació a la taula que dificulte qualsevol moviment i, per tant, no s’alsaran baix cap concepte, no perdran el lloc a la taula per res del món. Solen ser bons jugadors del tenis i les parts/trossos que no els agraden amb un “drive” o un revés, se les lleven prompte de davant, com bons gimnastes gosen d’elasticitat, cosa que els fa arribar a llocs llunyans fora

del seu tros si tenen en el punt de mira una costelleta apetitosa, si el que pretenen és un tros de carxofa que esta col·locada a l’altra banda de la paella, és mimetitzen per distraure la resta de menjadors i fer-se en el tros de carxofa perseguit, si el socarraet no els ha quedat davant sabran enginyar-se-les per aconseguir tan apreciat botií, amb girs suaus de paella, rascades fora del seu entorn i altres actes dins de l’ampli repertori de trucs dels quals són mestres, a l’hora de menjar no són ràpids, van xino-xano sense presa, però sense pausa, menejant la cullera amb molta destresa, són atletes de fons, prefereixen les distàncies llargues a les curtes. En la beguda solen actuar de la se-


- 116 -

güent manera, se les enginyen per controlar la bo- paella, els fa igual, ells no l’han de netejar i, destella, barral, gerra o bota i quan algú ho demana so- prés d’una visita rapida al servei, mentre els allen passar-la, no sense haver-se’n servit ells abans, tres netegen la taula, es disposaran a recuperar el no siga cosa que tarde en tornar i se’ls pare el mos. seu lloc per passar al café i el dolç, que amablement Una vegada la paella s’acaba, mai tallaran el es brindaran a tallar, perquè ja se sap que qui parmeló, però sí que estaran a l’aguait per agafar una teix i reparteix... bona talla, tiraran les corfes del meló dins de la El café per a ells és historiat, mai el prenen assoles, són més bé de bombonet i tocadet de brandi, rom, etc, Seguidament, demanen el gin tònic o algun altre combinat que, per cert, mai serviran ells. Després, quan noten algun moviment  sospitós  d’algú  cap al lloc de les begudes, de seguida reclamaran un repito, per no anar coixos. Quan la festa decau un poc, tenen sempre una bona excusa per anar-se’n sense escurar, ni replegar coses o mobles, ni fer res de res; i mouen cap a casa sense haver pegat colp. I és que aquesta gent és així i no sols quan van de dinar actuen d’esta manera, solen sempre ser així en la vida, fan el mínim i s’aprofiten de l’esforç i del treball dels altres per viure el millor possible, perquè aquesta gent sol anar per la vida sempre d’esta manera, a taula parà.


- 117 -

Paelles falleres a Cullera: de nit, populars i envoltant la falla Joan Castelló Lli Amb permís de Joan Manuel Serrat, fa quaranta anys que tinc vint anys. Sí, fa exactament 40 anys jo tenia 20 anys i era faller de Sant Antoni. Havia col·laborat en el llibret de 1976 (a ningú li estranyarà que escriguera l’explicació que de la falla, que casualment va guanyar no solament el primer premi, sinó també el d’enginy i gràcia) i a l’any següent vaig ser faller de quota, el primer d’altres 20 anys consecutius. La festa (igual ahir que hui) l’organitzàvem els fallers, amb els diners que pagàvem de la nostra butxaca i amb els que aportava el veïnat al llarg de tot l’any. Però més enllà de la tortada per ser abonats, els veïns eren mers espectadors durant els tres dies de festa. En la comissió de Sant Antoni, eixa idea de festa tancada per als fallers la intentem trencar el 1978 convocant el primer concurs de paelles falleres de Cullera. Les bases establien que els concursants serien veïns o col·laboradors, però no fallers. Volíem que els protagonistes foren els veïns, aquells que al llarg dels 365 dies de l’any ens compraven la loteria, les rifes i tot tipus de sorteigs que ens inventàvem els fallers per a guanyar unes pessetes. Triarem una data tan màgica com a complicada: la nit de la plantà. No hi havia tradició de paelles nocturnes, però nosaltres ens llançàrem a

Però també som diferents, de Joan Pedrós. 5é premi de 2002. Falla El Port.


- 118 -

la piscina sense saber si hi havia aigua. Va ser una autèntica bogeria: un grup de fallers dedicats a la plantà de la falla davant del bar El Clavell i, a escassos metres, en els voltants del casal, en el carrer 18 de Juliol (mira fi fa anys que encara no havien canviat el nom a l’actual 25 d’Abril!), un altre grup de fallers i falleres preparaven la intendència de les paelles: feixos de llenya, paelleres, paquets d’arròs, pollastres trossejats, verdura, oli… tots els ingredients, fins i tot la sal, els proporcionava la falla, que prèviament els havia aconseguit a cost zero de patrocinadors locals i forans després de moltes gestions, algunes d’elles realitzades per qui escriu aquest article. Va ser un èxit. A partir de les nou de la nit van començar a cuinar-se una quinzena de paelles a l’aire lliure. Les parelles de cuiners estaven formades per col·laboradors del barri i fallers d’altres comissions. I un poc més enllà, els integrants de la quadrilla de la plantà es xuplaven la llengua amb l’olor que els arribava mentre enllestien el cadafal. La gent del nostre barri ja no podria dir que els fallers feien la festa per a ells mateixos. Sant Antoni havia trencat el tabú i, per una vegada, els veïns eren els protagonistes. D’aquella primera edició recorde l’elecció del jurat (amb una dona entre els seus membres, Empar Bellver, a més de la nostra fallera major Mariló Martínez Baldoví, fomentant una paritat amb una naturalitat poc comuna a aquelles dates), els canvis de numeració dels plats, perquè el jurat no identificara els participants i la decisió fóra imparcial, i la “calculadora manual” realitzada per Buenaventura Melé sobre el paper de la taula per anotar a bolígraf les puntuacions de cada jurat i saber qui havien sigut els guanyadors. No importa qui va guanyar eixa primera edició, el que importava era la via que havíem iniciat per a fer de les falles una festa més participativa. Les paelles van servir per a impulsar una convivència entre veïns i fallers, a voltes trencada per les molèsties que els ocasionàvem, però que ara ens unia, primer en el ritual de l’elaboració (uns cuinant i uns altres d’espectadors) i després en la seua degustació, ja que la paella es repartia entre tots aquells que havien acudit a la celebració gastronòmica. Els anys següents es van anar sumant altres comissions de Cullera (La Bega -1980-, Taüt -1981-, Raval -1983-, El Canet -1984-…), encara que la data del 16 de març a la nit va quedar reservada per Sempre hi ha que rossegar, d’Andrés Martorell. a Sant Antoni per haver sigut els pioners. 1r premi de 1969. Falla Passeig Mercat. Set anys després, el 1985, la Junta Local Fallera va iniciar un


- 119 -

concurs de paelles obert a totes les comissions del nostre poble. A diferència de Sant Antoni, la seua finalitat no eren els veïns, sinó propiciar la germanor entre les comissions locals. Quaranta anys després, contemple amb satisfacció que el programa de festes de les diferents comissions de Cullera segueixen incloent el concurs de

paelles. Les falles, com ha quedat demostrat en aquest escrit, fa dècades que promocionen la genuïna gastronomia valenciana i el nostre plat més internacional. La paella segueix sent un element d’unió, amb la qual també conclou qualsevol activitat fallera (des de la apuntà a la arreplegà), o es recompensa treballs extraordinaris realitzats

voluntàriament pels fallers (com fer transports de falla un diumenge d’hivern o col·locar les banderoles en els carrers) o per a intercanviar opinions amb els artistes durant el menjar de la plantà. La paella no pot faltar mai en falles.

Tot contaminat, de Fernando Roda. Premi d’Enginy i Gràcia 1977. Falla La Bega.


I acabada la paella, què?

- 120 -

Josep Bou Dalmau

Els temps canvien fins i tot per a la paella i les apps ens faciliten quedar per reunir-nos en qualsevol esdeveniment o circumstància. Aquest fet suposa emprar des de les purament pràctiques, com la creació d’un grup de WhatsApp amb tots els implicats –membres fundadors creadors de la iniciativa–, la publicació de les fotos de la reunió a Facebook o a Instagram; a les metafísiques, pensant en l’ADSL que ens espera, que per als poc entesos en aquests tipus de quedades suposa “esmorzar, dinar, sopar i lo que vinga”. Després del dinar i com una espècie de Kit Kat, s’obri la sobretaula que arriba a endinsarse en una àmplia i variada diversitat de converses. Tantes

com camins per on ens ha portat l’aventura independentista de Puigdemont farcida de més memes que els que atresorava Julio Iglesias... y lo sabes. Hi ha un tòpic, potser una norma no escrita, que afirma que per gaudir d’una reunió tranquil·la a taula no es parla ni de sexe, ni de religió ni de política. Aquest tòpic quan d’una paella es tracta no té raó de ser, ni consideració important. Sociologia, filosofia, sexologia –i és que el sexe és tan important com el menjar, però no alimenta i no sé si tindrà a veure amb allò de digues de què presumeixes i et diré què no tens–; climatologia i meteorologia – falsament associada únicament als ascensors–, economia,

criminologia, psicologia, cienciologia, orgia –alguna acaba així, segur. I altres “ia” són temes recurrents. Ara bé l’esport, les relacions d’altres i entre altres i la política s’imposen. Puigdemont no ha aconseguit la independència, “ia” però aconseguirà que es parle més d’ell en nadal que de la loteria, “ia”. Quedar per fer una paella comporta uns hàbits quasi rituals estesos i coneguts per tots. Com un partit de futbol o acte sexual digne de ser-ho, comprén una prèvia a l’acte en sí, per nosaltres l’arrancaora. Ja mentre dinem, com en el Risk, s’analitza el grup i embriagats per la inconsciència que ha adoptat forma de cassalla, dividim el


- 121 grup en aquells que tenen més fam que menjar i els qui tenen més menjar que fam. La classificació també s’evidencia després. L’alcohol ens fa promiscus en pensaments i en idees. Amolla la boca, arriba el moment en què parlar pot originar fervor, discussió... Hi trobes aquell qui observa i no diu res; qui ho diu tot, fins i tot, allò que no vol dir i els Rajoy de torn que volen que ”el veí vote l’alcalde i l’alcalde del veí que vota l’alcalde, és l’alcalde”... bé deixem-ho córrer. Arribada la sobretaula, aquella classificació de què parlàvem, s’observa en el moment d’anar acabant. Com personatges d’un sainet, apareix aquell que havent dinat se’n va perquè té pressa per tot, amb excusa assegurada o no; altre que no ha parat ni un minut i encara continua; aquell que arribat el moment d’anar-se’n, se n’adona que alguna cosa ha oblidat i el fa tornar; a més d’aquell que una vegada a taula ja no s’alça; un que està per a tots i a ell ningú li fa cas; aquell que no se’n aniria mai, tal volta perquè no té on anar; a banda de qui no ha fet ni brot, però té la vènia i aquell que fent, hi passa desapercebut; i, no oblidem, aquell que dorm amb la boca oberta. A veure ara qui neteja la paella! Cara o creu a la moneda, jugada al truc o esperar que l’amfitrió diga – beneïdes paraules–: -demà vindré jo i la faré. Fidel reflex de la societat que forma i configura la paella, on cadascú té el seu paper i la seua funció, on no hi pot faltar ningú perquè tots hi són importants, sense excés. La paella, estiga com estiga, ens la menjarem. I la vida, siga com siga, la viurem. Després d’una bona paella es perdona tot, fins i tot els amics i els parents. El savi parla de les idees, l’intel·ligent dels fets i el vulgar d’allò que menja (Proverbi mongol)


Paella fuig

- 122 -

Joan Gabriel

Diuen els tòpics que als valencians i fallers els ha d’agradar la paella per necessitat i que és difícil trobar-ne un que no li agrade. Doncs, ací el teniu. Ara es possible que les vostres ments s’escaroten i s’alarmen en el tema. Com és això? Serà de veres? Doncs sí. I per què això? Doncs, no m’agrada i punt. De menut he intentat per totes menjar-mela (la paella) i no he pogut. Amb Coca-cola, aigua… No res, què li anem a fer? A més, es que no em senta bé. Si no en menges, no nadaràs en la piscina, em deien els meus pares. Val, jo me la menjava. Entrava, però després eixia. Un dia darrere un altre. Fins que vam desistir. Un expedient X. Ni socarrà, ni bullida, ni res. La veritat és que no és en l’únic menjar que em passa (la veritat és que són molts) i no perquè tinga un paladar Master Chef, sinó al contrari, però si que és el més estrany i significatiu per a la gent. I

no és perquè no m’agrade l’arròs. Al contrari, ja que si que menge d’altres plats i també m’agrada el licor de crema d’arròs. És una situació incomoda? Potser, però amb el temps l’he sabut portar. Si la gent se’n va de paella jo també vaig, però menge una altra cosa. Morir-me de fam no em moriré. Per això no vos preocupeu. Ja siga en la falla, amb amics… no puc, què li anem a fer? Tots els anys sentia de menut “valencià, del València Bàsquet, del València Club de Futbol, faller i no li agrada la paella”. Un comentari un poc fora de lloc perquè també hi ha gent que no li agrada, per exemple, la fideuà, l’all i pebre, l’orxata, la cassalla, els panous, la coca de llanda… això vol dir que tampoc és valenciana? Si que és cert que, probablement, el que pitjor porte és que la gent em pregunte pel tema i, després, comencen a preguntar-me què collons menge i a fer-me un interrogatori preguntant-me què desdejune, què dine i què sope, com si foren ma mare. A què no em pregunten pel què…? Deixem-ho, que és de mal gust. Sóc així i ja està, crec que no em llançaré des d’un balcó d’un seté pis perquè no puga menjar paella. No ho faria i, per això, menys. També estic cansat


- 123 -

d’escoltar això que diuen els iaios que si haguera anat a la mili haguera vingut fet un home. Bovades, perquè a la mili no haguera pogut anar perquè tinc massa pont en la planta dels peus. I crec que sóc un home igual, això posa en el meu DNI. Crec que a aquestes altures és difícil que canvie d’opinió, a no ser que em facen un transplantament de paladar, o que comence a beure’m litres i litres de cassalla diaris per tal d’intentar cremar les papil·les gustatives de la meua llengua, però va a ser que no. No vull acabar en una cirrosi espàstica. Si no hi ha mans, no passa res. Aplicarem la teoria econòmica dels bens substitutius, aquells que poden satisfer les mateixes necessitats que un altre. És a dir, substituirem la paella per un tros de pa en pernil i oli d’oliva, una truita de creïlles poc feta en que es desfà l’ou o un entrecot, entre d’altres. PD: si em veieu pel carrer és millor que no em pregunteu pel tema.


Una

- 124 -

paella anglesa molt

entranyable Mònica Oltra

Quan algú parla de paelles, quan algú comenta que en aquest lloc es fa així o que en aquell altre lloc es fa d’aquella manera, quan algú em pregunta on es menja una bona paella, quan els dissabtes o diumenges “anem de paella”, sempre em ve al cap una de les imatges de la probablement pitjor, però alhora la millor, paella que mai haja tastat... Una paella que jo batejaria com la paella “anglesa”. Era l’any 1982, ja en fa uns quants, quan ma mare va decidir enviar-me durant un estiu a Bournemouth, una ciutat costera del Regne Unit per aprendre anglès. Jo volia estudiar filologia anglesa i aquesta opció era molt aconsellable per a practicar la llengua. Em quedava a viure amb la família Smith, una família anglesa molt agradable. Ell (Roger) era carter i ella (Ann) era cuinera en un restaurant, per tant, vaig pensar que estava salvada... ja que tots sabem que els anglesos no destaquen massa per la seua magistral cuina. Com a bona cuinera, Ann Smith, la meua “mare” adoptiva sempre em solia preguntar què volia dinar, però, evidentment, a continuació em donava una llista de les seues possibilitats: pasta, pollastre,

menjar xinés, hamburgueses, roastbeef... Era lògic que no anava a trobar-me amb un putxero, unes lentilles, una fideuà, i encara menys... una PAELLA! De tots els menjars esmentats, aquest era el que més trobava a faltar. De totes maneres, he de reconèixer que per a estar en el Regne Unit, estava menjant prou bé. Un dia gris, ho recorde perfectament, havia plogut tota la setmana, feia fred, trobava a faltar parlar amb els meus pares (perquè recordem que en aquella època no hi havia mòbils) i, per tant, em va donar el baixó i em trobava molt decaiguda. Per sort, Ann s’adonà i trobà una solució per a animar-me un poc: “Monica, what do you think if I cook a paella?” Em vaig quedar perplexa... Cuinar una paella? De veres? Allò em va sorprendre i em vaig animar un poc també. Ann començà a preguntar-me i anotar-se en una llista tots els ingredients. Quan vaig començar a dir-li: conill, bajoques, garrofó, pebre roig... Em posava unes cares... Tenia clar que seria molt complicat per dos motius: una, perquè alguns ingredients em confessava que eren difícils de trobar i, dos, perquè ella mai havia cuinat una paella...


- 125 -

Però, finalment, em va prometre que ho intentaria, que a l’endemà dinaríem paella. Malgrat l’oratge, la malenconia i el fred, eixa nit vaig dormir emocionada pensant en la paella que m’esperava l’endemà. El que no m’haguera imaginat mai és el que finalment acabaria menjant. L’endemà vora les 17.00 h. Ann aparegué amb un recipient semblant a una paella, però sense anses i més fonda, que havia emprat del restaurant. La veritat és que la meua il·lusió començava a disminuir... però be! Havia de donar-li una oportunitat! A continuació, va començar a traure els ingredients que suposadament eren els que jo li havia dictat i allò va ser molt sorprenent i, alhora, divertidíssim! Ann em confessà que, com que no havia trobat alguns ingredients, els havia substituït per altres molt semblants però que no passaria res... no? I així començaren a aparèixer damunt la taula pollastre, arròs (però era arròs llarg), salsitxes Frankfurt, bacó (açò era el substitut del conill!), un pot de fesols amb tomaca (el garrofó) i, a més, sense safrà! Jo no sabia si riure o plorar! Tanmateix, Ann estava emocionada i jo no volia desil·lusionar-la, però no sé per què presagiava un fracàs absolut... Amb tots els ingredients que he esmentat començàrem a fer la “paella”. La veritat és que jo mai n’havia fet una, però sabia els passos per fer-la... Però, amb el que tenia davant... la cosa era més complicada. De totes formes, ens posàrem a cuinar juntes i s’afegí tota la família (allò era un esdeveniment important!) i es podeu imaginar el que va eixir d’allà. Això era de tot menys una paella... el bacó i les salsitxes junt a l’arròs blanc llarg i els fesols de pot era la cosa més estranya que mai haja vist. De totes maneres, quan pareixia que la cosa no tenia solució, i això que hi havia “socarraet”

inclòs, vaig vore a tota la família junta al voltant d’aquell experiment i, increïblement, em vaig sentir feliç, no per la bona pinta de la paella, sinó per les ganes i l’interès d’Ann en intentar animar-me un poc encara que fora amb aquell desastre... Recorde que ens juntàrem eixe diumenge tota la família Stringer en el menjador a menjar-nos la famosa paella de Mònica i, encara que plovia, encara que feia fred i que no estaven els meus pares... em va saber a glòria i, a més, vaig repetir i tot! Per tant, quan anem de paella i algú em diu que no ha eixit molt bona pense que, al final, no importa tant la paella en sí, sinó el moment, el lloc i sobre tot amb la companyia amb qui estàs.


Parlem de qui la farà

- 126 -

Maria Such Palomares

Els valencians i les valencianes estem fetes d’una pasta especial. Qualsevol excusa és bona per organitzar un “sarao”, o com ens agrada dir a la gent de Cullera, fer un “comboi”. Som gent de tribu, gent que ens agrada la gent, i quant més millor. Els valencians i les valencianes, sols ens sentim realment satisfets si formem part d’un grup, ja siga el d’amics i amigues, el de la falla, el de les bestes, o el d’alguna penya. Som sociables per naturalesa, i aquesta idiosincràcia és el que ens defineix, i per la que se’ns reconeix arreu del món. Però, hi ha altra característica en nosaltres que ens fa inconfundibles, i és que com a mediterranis que som, a l’hora de menjar no anem en bromes. Tenim el paladar molt fi. Ens agrada la bona cuina. I què millor cuina que la que cuinem nosaltres? Ací entra en joc, el nostre plat més típic, la paella. O és que acàs, no diem que la millor paella és la que es fa en casa? És clar, que paella hi ha tantes formes de fer-la com famílies hi ha a València. La diversitat ens enriqueix i ens fa, fins i tot, més competitius. Doncs, no n’he fet jo de paelles, per tal de demostrar que la paella sofregida sap molt millor que una de bollida. Aquesta rivalitat entre pobles també forma part del joc, i és que repetisc, qualsevol excusa és bona per tal de reunirnos i estar amb la nostra gent. Ahí no ens guanya ningú.


- 127 -

Ara bé, si vols conèixer ben bé a una persona has de vore-la cuinar una paella. Estan els “meticulosos”, els que elegeixen bé els productes, els que reconeixen que el truc d’una paella està en un bon sofregit, i es tiren hores i hores al foguer fins que la carn i després la verdura agafa un color ben daurat. També estan els “calculadors”, els que compten que per cada got d’arròs són tres d’aigua, i així s’asseguren que l’arròs surta al punt. Així l’èxit de la paella està quasi assegurat. Però, els bons valencians i les bones valencianes, no sols fem la paella com es feia tradicionalment, a llenya, sinó que a més a més, la mida la fem a ull, ací ja estem parlant dels “professionals del calder”, els qui dominen la tècnica d’una manera experta, i senten orgull propi quan se’ls reconeix la capacitat de fer dues coses a l’hora, la de controlar el foc mentre cuinen. En definitiva, podem vore’ns reflexats, en un o en tots els anteriors tipus de cuiner o cuinera, però hi ha una característica comuna i inalienable en tots aquests. La paella sols la pot cuinar qui s’ha responsabilitzat de la paleta i s’ha ficat el davantal. El paeller i la paellera necessita concentració, el seu espai vital, i que sols l’interrompisquen per a omplir-li el got de cervessa o per a oferir-li un xiflet ben fresc. I és que, per molt que als valencians i valencianes ens agrade els saraos, el comboi i la gent, hem de reconéixer que no ens fa gens de gràcia que mentre estem cuinant la paella la gent comence amb els suggeriments del tipus que si li falta més d’ací o més d’allà, o que si ara es tira açò o després es tira allò... Doncs sabem per experiència, que quan són dos o més qui es fiquen a fer una paella la cosa no ix massa bé, i que sols el cuiner o cuinera delega o deixa momentàniament la paella sense supervisió, quan creu que ja ho te tot controlat. Aleshores es pot prendre uns minuts per a incorporar-se al grup, que mentre esperen el plat principal, estan fent-se la resta de la picadeta. Però en termes generals, un cuiner o cuinera experimentat, no sol deixar que ningú més agafe la paleta sinó és únicament per remoure el sofregit o tastar el caldo. D’aquesta manera ens assegurem l’harmonia del grup. Una vegada el procés ha finalitzat, i amb la paella en taula, el cuiner o la cuinera espera impacient escoltar les primeres valoracions. El major crític serà ell mateix, però superada la prova de foc, es relaxarà i començarà a integrar-se definitivament amb la resta de la gent. Ací comença, el profit de qui la cuina.


I DE POSTRE

BUNYOLS DE CARABASSA


La política i les falles

- 130 -

Núria Castelló Palomares

Sabut és per tots que les falles es nutreixen d’un humor àcid i una crítica a l’actualitat en tots els aspectes. Però no sempre hem tengut el dret a fer sátira, ja que durant uns anys (del 37 al 39) van estar prohibides. Tanmateix, hi ha constancia que a l’any 37 sí es van plantar falles, però no amb tó humorístic sinó per a fer propaganda tant del bando feixista com del republicà. El monument encapçalat per Franco va decidir montar una falla a Toledo exaltant la ideología de la sublevació. Amb l’excusa de mantenir la tradició valenciana, el que realment volia era fer una crida d’atenció a la población amb una aparent manifestació festiva i difondre d’aquesta manera un missatge d’exaltació feixista. El monument fou una reproducció del “Micalet”. El mateix any, l’Aliança d’Intelectuals per a la Defensa de la Cultura, una organització valenciana amb l’objectiu de realizar propaganda antifeixista, aconseguix una subvenció per a construir quatre falles de temática contraria al feixisme. Els lemes dels monuments van ser: “Coses d’ara”, “La Catedral”, “El betlem d’enguany” i “La balança del món”, els quals mai es van plantar públicament, encara que les seues escenes sí es van exposar en la Llotja a l’abril de l’any 1937. A l’any actual, les critiques han anat pujant de tó. Podem disfrutar de la mateixa llibertat a l’hora d’escriure una crítica com si d’una conversa entre amics es tractara. I és que no hi ha res més “nostre” que siga un “Xe, anem de paella” i aprofitar el día per a criticar, no sempre de manera constructiva tot el panorama social, econòmic i polític i “arreglar el món”. Veritat és que actualmente sembla que s’han oblidat per a molts molta de la sang que va tenyir de roig no sols València, sinó tot el Foto: falles València 2013


- 131 -

país durant la guerra civil, i vullgam a vegades tornar a allò dels bandos… A vegades coneixem moltes falles amb un determinat pensament polític,… propi dels anys 37-38 i 39… no vos sembla? On realment les falles no van ser un acte festiu, sinó propagandístic… La crítica és bona, però per a ser festiva hauria de fer-se amb sorna per a totes les parts, sinó passa efectivament a ser propaganda, i si s’analitza des d’aquesta perspectiva perd part de l’esència fallera. Afortunadament, tan sols són algunes comisions les que actúen d’aquesta manera, i, per regla general, les falles es cremen el dia 19 però de la flama no es lliuren ni dretes, ni esquerres, ni podemites… Avui es critica fins a l’apuntador, i, si mana… molt millor. Perquè, tal i com es sol dir… “si vols saber ú qui és dona-li mando i diners”. Així que a la dreta durant els últims anys li ha tocat el torn de ser objecte de crítica, fet que Rita Barberà (normalment convertida en “ninot” vestida de roig), llunt de fer espant, sempre ha dut amb orgull, i a més a més ha aplegat a convertir-se en un referent més de la festa fallera en molts actes (qui no recorda els “que vote Rita” a la plaça de l’ajuntament els dies de mascletà?). Quant ha dut un canvi polític i, amb aquest, varíen els “personatges o ninots”, podem dir que efectivament seguim fent ús de la mateixa llibertat , encara que hem de reconeixer que com a referent faller, els anys de govern de la dreta segueixen present, una per la crítica fácil (i repetitiva, tot siga dit…) i altra perquè crec que a dia de hui tots seguim nomenant la temperatura valenciana com a “caloret”, i ens ve una dona vestida amb americana de roig al cap si anem a vore la mascletada… I açò ja no és un fet polític, sinó molt nostre, molt festiu, molt faller

i molt simbòlic, que a la cap i a la fi, és una de les claus de les festes falleres… Per al 2018 les previssions polítiques están més que asegurades… Podrem dir que trobarem al rei emèrit i fins i tot al seu gendre, que encara que no siga polític si que ha demostrat que té totes les paperetes per a ser un “ninot” (faller). No crec que perguera la mà si me la jugara si diguera que seguirem trobant a Bàrcenas, crítica fácil, mereiscuda però tal vegada i des de la meua humil opinió repetitiva. Però si hi haguera de triar al que enguany li donaría el “ninot d’or amb fulles de llorer i brillants” seria a Puigdemont. I és que vullguen o no els catalans, aquesta, la NOSTRA festa es nutreix de la llibertat, de la sátira i hem de reconeixer que enguany ens ho han posat molt fácil, i s’ho han guanyat amb menció d’honor. Així que, a la fi, i per a sentir-nos orgullosos no hi ha res més valencià que riure’ns fins i tot de nosaltres mateixos, i aplegats a aquest punt poder engalanar els nostres carrers amb les notres “gràcies i desgràcies” i que, fins i tot, quede bonic. Açò és algo que solament passa a València. Això és algo que sols passa en març. Això és algo que sols passa en falles…

Foto: falles València 2013


La

vida

és

bella...

- 132 -

els

diumenges de paella Jordi Maravilla Herraiz Administrador del Blog Corredor de falles

Però ves amb compte i que la paella no estiga en males condicions per que com et passe alguna cosa i et porten a l`hospital de la cartera, sí, sí, eixe hospital que construïren que en principi havia de costar x diners i al final costà el doble.... res, quincalla, quatre gallets. El model que durant molt anys ha segut conegut com a ‘Model Mentira’, no ha segut sinó el que en termes col·loquials molts han denominat Capitalisme d`amiguets o del B.O.E....en aquest cas del DOGV. I es que quan una empresa gestiona un servei públic, òbviament ha de guanyar diners i si ha de retallar, doncs retalla. Comencem pel seu meravellós pàrquing sempre saturat i si alguna vegada com m`ha passat a mi tens un familiar tres setmanes ingressat, buscat la vida o aparca vora un bancal a un quilòmetre. Que vos està sentant mal la paella? Au va, pegueu un glop i continueu llegint, que fa uns anys tot anava bién i jugabamos en la champions league, si, si...tenien raó, en la lliga de campions de lladres, corruptes i especuladors. Una vegada entres dins, si has tingut sort d`aparcar -que ja vos dic jo que els diumenges ho teniu molt mal- arriba el moment d`entrar a urgències i si aneu de vesprada, allò pot ser èpic, sembla una concentració de gent a punt per a presenciar la Mascletà, això sí, ací els que rebenten no són els masclets, som els clients, perdó volia dir pacients, a més a més, és interactiu, per que com tardes hores en que t`atenguen, pots pillar alguna afec-


- 133 -

ció del veí de cadira, això si tens la sort de trobar seient lliure, en cas contrari pots experimentar una llarga plantà, això sí totalment natural, al tomb, això de les grues costa diners. No podíem oblidar, l`alt nivell en I+D, com el grup del politècnic que no ix mai d`allí, tot el dia estudiant la manera de fer un material sòlid amb la palla d`arròs per a fer falles. Per que és quasi impossible que anant una sola vegada a urgències et troben efectivament el problema, prepara’t per un mínim de tres....amb sort. A partir d`ací aniràs rodant i finalment tornaràs a la fabulosa sala d`espera, que pot ser s`haja buidat un poc. O potser no i continue semblant la Plaça de l`Ajuntament de València a l`hora de la Mascletà. He de reconèixer, que en l`apartat de gastronomia l`hospital de la cartera, ara te una mica de compassió pels seus cli...perdó! pacients, ja que no te bullen el menjar quatre o cinc vegades, només una o dues, fins i tot alguna vegada s`estiren i posen una mica de sal. On no hi ha compassió és en els preus dels menús de la cafeteria, on òbviament hi ha una altra empresa gestionant allò i quan et cobren se`t queda cara de ninot de falla refregit de tercera. Si aconseguiu passar el limbe també anomenat box, és possible que vos donen llit en planta, aleshores passeu a una nova dimensió.... allò és com el basquet, sempre falta personal i no, no ve a tirar-la Epi, no ve ningú. Per que si ve algú, els que porten l`hospital han de pagar-li i clar això no és eficient. Arribats a aquest punt, es quant te’n adones que el familiar és un auxiliar d`infermeria més, sí, efectivament, falta personal i eixe personal eres tu, quan a molta gent li expliques que estigueres acompanyant a un amic en el Josep Trueta de Girona i que per la nit te tiraven de l`hospital per que tenien cuidadors....no ho entenien, quan els vaig explicar que a França és així a TOTS els hospitals, aleshores ja flipaven gambes. Com vaig flipar jo, quan la tercera vegada que vaig demanar una habitació individual, em respongueren que aquell hospital era per a pacients i no per a familiars. Estar setmanes dormint en una gandula....no és molt bo per a l`esquena, és pitjor que fer 200 passa carrers seguits sense dormir, però com va dir aquella diputada al Congreso de los Diputados..... que se jodan! I sí, un poc fotut si que et quedes sí. Per cert a València m`han dit que hi ha diversos hospitals amb eixe servei, això serà que a la gent de poble la veuen més resistent i no volen que es perda eixa idiosincràsia. A l`hospital de la cartera, costa molt trobar una habitació, més que un Casal que no destorbe als veïns, però en canvi als gestors no els costa tant amollar a casa als pacients. Malgrat tot això i molt més, hi ha algunes comissions de falles properes, que bé per tindre un pensament


semblant o bé per que la cartera és molt fonda i amolla estrenes, patrocina premis de falla, etc,... defenen un model de gestió privada de la seua sanitat, sincerament no els desitge cap mal.....però com sempre diu un familiar meu, que no es vegen en les mateixes, que tastaran el ferro, sobretot eixos fallers i falleres, que més que del llibret, són del gotet i del cigarret. En definitiva, més que gestió sembla una ingestió, però no de paella, ni d`arròs caldós, sinó de cacaus que no és poden pelar ni menjar. Eixos beneficis no han revertit en una millora de la qualitat de vida dels ciutadans de la seua àrea de salut, de fet la nostra comarca compta amb l`esperança de vida més baixa entre els homes, que no arriba als 79 anys,

- 134 -

sense dubte alguna cosa tindra a vore la gestió del sistema sanitari existent, com per exemple no citar als malalts a Consultes externes, després d`haver rebut l`alta, en el termini indicat, portar a gent d`altres àrees de salut, per que això deixa diners, factures amb sobre costos, etc,.... Però la culpa ja sabeu que és de la paella, que estava en males condicions o del cuiner o.... Xe, ja s`ha acabat el diumenge!.

Pd: Com els del hospital de la cartera, ja han perdut varies sentències i ho veuen perdut, han decidit presentar-se a la Unesco, per a que els declaren Patrimoni de la Humanitat, diuen que són únics.


- 135 -

“Pa Elles” és la vida Juan Sapiña (Cati Menut)

Hui he vist la dona més bonica del món. No feia més que somriure. No et calles…trenca el silenci No et mereix qui amb la seua indiferència et fa sentir invisible i absent, sinó qui amb la seua atenció, et fa sentir important i present

“Pa elles” és la vida, no la mort, és indignant, nefast, monstruós, repugnant, fa mal als ulls el vore la notícia que en Espanya en l’any 2017 hi ha ja més de 50 dones assassinades per la violència masclista i precisament l’any en el que el nostre país ha aprovat el primer Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere. I per arredonir la Comunitat Valenciana és una de les que més víctimes mortals acumula. Però el que és més fort és que cada any van superant-se les xifres de xiquets menors d’edat assassinats pels seus pares en venjança contra les mares. On tenim l’error? Cal defendre més a les dones que sofreixen maltractaments? Quin és el camí? Tanmateix la solució pot començar pel famós cas Weinstein que

ha aconseguit unir a milers de dones que alguna vegada han sigut acosades i ha donat credibilitat i visibilitat a damnificades de casos greus. Podria haver quedat oblidat, però per sort no ha estat així, han sigut moltes dones silenciades a colp de talonari, sexe, poder, diners… Aquest terratrèmol ha animat a molta gent a sentir que no estan soles, han trencat el silenci i s’han llançat a compartir els seus propis casos. Aquest tipus de moviments socials poden actuar com a catalitzadors per a lluitar i visibilitzar l’arrel del problema: la discriminació de la meitat de la societat. La carrega de la responsabilitat ha de ser de l’acosador i en ningun cas de la dona. La societat necessita un canvi de mentalitat,


- 136 és urgent, encara que el camp de batalla és infinit. El cas Weinstein ha descencadenat tota una tempesta que deu d’aprofitar-se, ha de ser un canvi en la història. Aquest article va dedicat a totes les dones, no sols a les que han patit o pateixen aquesta lacra. És un homenatge al feminisme, a la llibertat, a les mares, a dir que no hi ha por, a seguir endavant, al fantàstiques i precioses que són i a entendre que la vida s’ha de viure cara amunt i al vent, no en plors sinó en somriures. I açò és una tasca de tots. Entre tots hem de construir un món igualitari i sense cap tipus de violència. Estic convençut que l’educació és un factor important, una ferramenta a la qual hem d’agafar-nos. El dia 8 de març se celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona, però una data no significa que la resta de dies de l’any no hagen de ser per a elles. Les dones ens han donat la vida, la qual cosa oblidem amb suma facilitat, qui et pot voler més que una mare. A més, les dones també són la nostra companyia i suport en moments delicats i amb dificultats que tots vivim. Per altra banda, són la nostra il.lusió i formen part dels nostres somnis. Elles tenen la sensibilitat i delicadesa de la que manquem molts hòmens i com diu un refrany anònim “ una dona bonica no sempre és intel.ligent, però una dona intel. ligent sempre se les arregla per a estar bonica”. El problema de molts malparits que acosen a les dones és que no accepten a la parella tal i com és, la volen fer canviar i no ha de ser així. Volen controlar el seu món, les seues amistats, la seua vida i això no pot ser. Has d’acceptar a la teua pa-

rella tal i com és, l’has de respectar, donar llibertat… i si per degràcia no t’ apanya, doncs adéu i bon vent, però no forçar la situació. Al contrari, cal ajudar-les a complir els seus somnis, que alcancen els objectius marcats i no manipular-les com joguets de fira. Hem d’estar a les bones i a les dolentes i el més important, no jutjar. Ens jutgen i jutgem constantment, inclús moltes vegades sense adonar-nos del dany que fem i el pitjor de tot és que passem tant de temps jutjant als altres, que moltes vegades no invertim el temps necessari en mirar-nos a nosaltres mateixos i reconéixer les nostres pròpies limitacions. Al jutjar als altres, encara que cregues que posseïxes la veritat absoluta, no és així. Les coses succeïxen per moltes i diferents causes i moltes vegades no sabem ni la meitat de la història. Per exemple, pot ser que hages conegut a una dona atractiva i que tinga una actitud gelada davant teua. És possible que haja tingut una experiència en el passat que la fa ser més precavida a l’hora de conéixer xics. Si la jutges com una persona


- 137 desconsiderada, segurament t’estaràs equivocant. Com he comentat abans, és un requisit i una obligació que l’educació siga un motor de canvi per a lluitar front la violència de gènere. Cal promocionar els bons tractes entre escolars i la promoció de relacions de parella igualitàries. El professorat té en este camp una missió de vital importancia. Ha de fer reflexionar i pensar al seu alumnat davant qualsevol acte de violència ja nos sols de gènere, inclús també verbal i físic i s’ha d’actuar amb tot el que calga: amb dinàmiques de grup, pel. lícules amb valors, xerrades… el que siga, però amb contundencia. Crec que l’educació en igualtat ha de ser el principi del fi de la violència i què trist és quan maten a una dona…al principi impressiona però després i amb el pas del temps, els efectes van esfumant-se com per art de màgia. Al final és una més… què tètric i tràgic. Hem de finalitzar el masclisme en la societat, i això no sols és treball del col.legi, també des de casa els pares tenen un paper fonamental. La societat en-

cara és masclista. Ho podem observar en els micromasclismes, aquelles actituds que es van introduint en la vida normal i que no són fàcils d’apreciar. Per desgracia, encara ens falta molt per avançar, ja que a vegades te trobes a gent jove reproduint models del passat, i està comprovat que en aquest aspecte les xarxes socials fan molt de mal ja que a vegades el control pot ser absolut. Hem de quedar-no amb aquesta conclusió: les dones són meravelloses, fascinables, admirables…hi ha que són mares, esposes, amigues, confidents, mouen el món i el fan girar i girar des de l’amor i a vegades no recordem el respecte i l’estima que hem de tindre per totes elles. A més, hi ha dones que sense estudis saben més de la vida que qualsevol altra persona, que trauen endavant a les seues famílies, que ajuden als seus fills en els estudis. Dones que tenen eixe sext sentit per a callar o parlar si la circumstància ho requerix i sempre amb el somriure per bandera. Dones que riuen i ploren depenent de triomfos o fracasos, però que

ho solucionen amb una abraçada. Dones d’ahir , de hui, de demà, de sempre, que ens acompanyen, que ens entenen amb una simple mirada. Que visquen les dones que s’atrevixen a viure, que visquen les dones que donen esperança, que s’agarren a la vida, que no volen cadenes que els lliguen a les penes, que lluiten pel que val la pena, que veuen el món de colors, que curen les ferides amb el cor i brinden pels bons moments, que cada gest il.lumina als del voltant i que no s’obliden de voler-se cada dia un poc més. I per acabar una frase que vaig sentir fa molts anys en unes conferències “ Tot home necessita d’una dona, perquè fins en els escacs…la Reina és qui protegeix al Rei. Així que gràcies per ser la meua Reina, dona”. “Pa elles” és la vida, un joc de paraules relacionat amb la temàtica d’enguany del nostre llibret. Felicitacions a totes elles, el valor que tenen no té preu.


GUIA DE NEGOCIS

EMPRESES QUE AJUDEN AL COMBOI


- 140 -


- 141 -


- 142 -


- 143 -


- 144 -


- 145 -


- 146 -


- 147 -


- 148 -


- 149 -


- 150 -


- 151 -


- 152 -


- 153 -


- 154 -


- 155 -


- 156 -


- 157 -


- 158 -


- 159 -


- 160 -


- 161 -


- 162 -


- 163 -


- 164 -


- 165 -


- 166 -


- 167 -


- 168 -


- 169 -


- 170 -


- 171 -


- 172 -


- 173 -


- 174 -


- 175 -


- 176 -


- 177 -


- 178 -


- 179 -


- 180 -


- 181 -


- 182 -


- 183 -


- 184 -


- 185 -


- 186 -


- 187 -


- 188 -


- 189 -


- 190 -


- 191 -


- 192 -


- 193 -


- 194 -


- 195 -


- 196 -


- 197 -


- 198 -


- 199 -


Llibret de la FallacTaüt de Cullera 2018  
Llibret de la FallacTaüt de Cullera 2018  
Advertisement