L’aigua com a element fecundador de la terra vinculat amb allò femení per les propietats creadores de vida, alhora que també serveix per expressar la bellesa i la puresa incontaminada. “Pense el teu cos com el cànter novell que fa l’aigua fresca en el món bell” El FOC destructor és a la vegada el símbol més representatiu de la passió terrenal, de les espurnes que encenen la vida. La imatge del foc és també força recurrent en Estellés. El foc esdevé símbol de la passió i del desig, agent destructor que tot ho incendia i arrasa al seu pas: “Amb mans com d’orb el vaig palpar el cos precipitat per un fosc desig brusc. Vaig avançar pel teu cos per un incendi espés, entre un fum, unes flames.” És notòria la presència del símbol del foc en la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i especialment en el tercer llibre Imitació del foc (1938) : mots com foc, flama, incendi, cendra, brasa, cremar i fogueres. L’ús d’aquest símbol no és purament ornamental, sinó que revela un sentit més profund. El foc per a Rosselló és la purificació, la lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu, immaterialitat, misteri. Tenia una visió del foc com una unitat superadora de tots els processos de canvi que mostra la realitat. A l’obra de Rosselló- Pòrcel, Imitació del foc, també trobem símbols referits al vent, qui esdevé un element vivificador de la realitat i l’existència, mentre que l’absència de vent es relaciona amb la mort. El vent, amb la seva força, aviva aquest foc simbòlic que constitueix el cosmos i intensifica la llum que desprèn. La llum, d’altra banda, és fruit del foc, i creix amb el vent: és el tercer símbol fonamental d’aquesta visió del món. En Imitació del foc el foc és “el sol”, pot esdevenir d’artifici, s’associa amb el fum , és llum, un foc que és flama. Un foc que és rogíssim com un “clavell”, un foc que s’incendia, que il·lumina i que és la causa de les fumeres com diu al poema “A Mallorca durant la Guerra Civil”. De la TERRA venim i a la terra tornarem. De terres llunyanes i exiliades, molts eren els escriptors que anhelant la seua terra volguda escrivien poemes, on el tema central era l’enyorança de la seua terra natal. Així, Carles Riba allunyat del territori recorda en la seua obra Les elegies de Bierville (1943) en el poema Súnion la seua situació com a exiliat durant la Guerra Civil Espanyola. És el seu desig de tornar a la seua terra, i haver de conformar-se des d’un lloc llunyà.
062
Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur. S’inspira en la visió del temple de Súnion, d’alt d’un promontori sobre el mar Mediterrani, on només resten algunes columnes en peu, les altres descansen sota les aigües. És una imatge nítida, salvadora, que consola el seu pessimisme, els seus tristos pensaments (“oh precís, oh fantasmal”: perquè és una imatge i perquè no és real al seu cap). Als versos finals pren consciència que en aquesta vida no s’és ric pel que es puga tindre, sinó per tot el que hem donat als altres, fins i tot el sacrifici solidari de l’exiliat a favor de les llibertats de la pàtria. Al segon vers: “tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent” ens situa vora la mar amb el vent i el sol que ix i s’amaga cada dia prop seu, un temple que vetla com un far cada nit i dia per no perdre el sentit del rumb. El meu AIRE, el teu aire, el nostre aire, portador de sentiments, capaç d’apropar o allunyar allò que desitgem. Compartim un mateix alé però no el rebem d’igual forma, ens colpeja la cara, ens abraça, ens acarona, no sap que els seus colps et poden ofegar o sorprendre, que la seua presència intimida o agrada, però sí sap que per on passa deixa un rastre, una petjada inesborrable important. Fa molts segles, quan la nostra llengua encara era jove, els poetes ja buscaven metàfores per expressar els seus desitjos i els seus sentiments. Al segle XV , EL SEGLE D’OR DE LA LITERATURA CATALANA, Ausiàs March, poeta i cavaller valencià medieval, va fer del mar l’eix central de molts dels seus poemes i amb el mar comença un meravellós poema “Veles e vents” on March relatava la història d’un viatge des d’Itàlia a València a la recerca de l’estimada. En el trajecte corre grans perills i demana ajuda als vents per a arribar a terra. Més enllà d’aquesta interpretació també significa l’amor i la invocació als vents provinents de terres on regna la cultura (xaloc, llevant) ,