Page 1

Tot el que sobra


El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del Valencià.


Tot el que sobra escif Falla MossĂŠn Sorell - Corona 2015


Falla Mossén Sorell - Corona Concepte: escif Realització­: Equip de Falla Mossén Sorell Corona, Fet d´Encàrrec, Emilio Miralles, David Estal, Pepe Henche, Mónica García y José Belenguer. Llibret de la falla Disseny Editorial: Ibán Ramón + Dídac Ballester Assesorament lingüístic: Vanesa Sanchis Fotografía Pags. 14-15: Ibán Ramón. Fallera Major: Merche Olivares. Publicitat: David Chisbert i Lola Castelló © D’esta edició: Associació Cultural Falla Mossén Sorell Corona. © Dels textos i de les seues traduccions: els autors. © De les imatges: els autors. Impressió: Itres S.L. Supervisió: Miguel Ángel Pérez Dipòsit Legal: V-2321-2007

En este llibret apareixen encartats la sèrie de fullets editats amb motiu de l’activitat “Passeig gastronòmic”. Eixa activitat ha sigut realitzada en el marc del projecte “Tot el que sobra”. Falla Mossén Sorell - Corona, no es fa responsable necessàriament de les opinions abocades pels seus col·laboradors. Agraïments: José Luís Pérez Pont, Ibán Ramón, Iñigo Magro de Orbe, Alejandro Lagarda, Intramurs, Mr- Perfumme, Inma Pérez, Vicente Menosi, Rafael Ventura, Óscar Lacunza. Jose Vicente Llopis i a tots els que han participat amb les seues aportacions fotogràfiques en l’activitat “A pie de calle”.


Textos

Falla 2015

La revolució de la realitat José Luis Pérez Pont

07

No-ciutat Ibán Ramón Rodríguez

11

Un lloc anomenat falla Iñigo Magro de Orbe

16

Fora de focus Alejandro Lagarda

21

L’esperit transversal Rubén Tello

26

Les falles cap a l’art urbà Fernando Morales Checa

33

Esbós

56

Comissió

59

Programa de festes

65

La guía Corona

71


6

Tot el que sobra


7 La revolució de la realitat José Luis Pérez Pont

El trànsit del sistema dictatorial al model democràtic ha suposat que en l’Estat espanyol hagen conviscut en el temps formes i comportaments que han prolongat una determinada manera d’entendre la representació pública, així com la seua relació amb la ciutadania. La posició de vassallatge de l’individu cap als seus representants es posa de manifest cada vegada que té lloc l’escenificació del poder. Els cotxes oficials, els escortes, el desplegament de seguretat, la col·lisió de protocols i tota una parafernàlia inacabable que consumix recursos, amb l’únic propòsit de greixar una ficció que adquirix l’aparença de normalitat a costa d’una fórmula de repetició. Amb la festa de les Falles a València succeïx una cosa semblant, perquè s’ha passat de la manifestació popular espontània a un dispositiu instrumentat des del poder polític. El maximalisme, la sobredimensió i l’excés, característics de la política municipal i autonòmica valenciana en les dos últimes dècades, han estimulat el desenfrenament també en el mode d’entendre les falles, convertides en “monumentos” desproveïts de continguts significants.


8

Tot el que sobra

En el camp de les expressions artístiques en l’espai públic, es treballa en la reconsideració de l’ús de l’art en la ciutat, posant en dubte la funció ornamental o decorativa amb la que l’art és empleat en tantes ocasions. La faceta estètica de l’art no esgota les seues altres moltes possibilitats, més interessants al meu entendre. La capacitat crítica i participativa de l’art en l’espai públic apel·la a una interpretació horitzontal de la societat, amb relacions més naturals i menys reglades, contribuint al desenrotllament d’estímuls que activen en l’individu una progressió en la reconquista del carrer com a lloc vertebrador de la comunitat. Eixe procés simbòlic està connectat amb la creixent necessitat que expressa la ciutadania per recuperar el pols amb la realitat, eixint de la letargia de l’opulència fal·laç, per a dur a terme un exercici d’apoderament més participatiu i menys autocràtic. La Falla Corona treballa des de fa anys per a convertir el dispositiu faller en una ferramenta d’experimentació cultural, fugint dels estàndards que pareixen haver homologat estèticament i discursivament les imatges que cada any són devorades pel foc. Fugir de la grandiloqüència i penetrar en els codis de la quotidianitat no són tasques senzilles, quan es pensa en el bigarrament característic de les falles. Sens dubte es tracta d’un repte, que un artista urbà com Escif ha sabut formular amb encert. Els murs del centre històric de València li han vist créixer, mentres li servixen de bastidor per als seus grafitis, carregats de missatges en combustió, que busquen la complicitat de l’observador per a fer detonar les convencions que durant massa temps han ennuvolat el juí d’una majoria. Però al mateix temps que assistim al final d’eixa època, Escif bota del


9 mur per a dur a terme una intervenció que subvertix l’estandarització fallera. “Tot el que sobra” posa en crisi el concepte de representació hegemònica, elimina els elements centrals i trenca amb la jerarquia de la grandària per a portar-ho tot a una escala 1:1. Escif compon una narració realista que reconstruïx l’aspecte habitual de l’entorn de partir de materials poc sofisticats com el cartó i la fusta, que ens porta a l’origen de les falles. En l’actualitat molts carrers, places i interseccions són desallotjades de mobiliari urbà, de vehicles, semàfors i qualsevol altre element que dificulte l’ús de l’espai públic per al propòsit de plantar les falles, tancant al trànsit per uns dies grans àrees de la ciutat que habitualment es troben subrogades al trànsit rodat. Tot això és el que sobra, la qual cosa es retira, per a deixar disponible l’espai necessari en què escenificar una catarsi anual de diversió autoritzada. Però en esta ocasió la falla pensada per Escif s’arroga la responsabilitat de replicar els elements retirats, amb la intenció de recompondre l’aspecte quotidià d’este entorn, duent a terme el propòsit d’assemblar-se a la realitat, mentres allò més habitual és que les falles s’allunyen d’esta per a conduir el públic per una experiència espectacularitzada. “Tot el que sobra” és una rèplica a la ciutadania, una indicació que ens suggerix que recuperem la iniciativa, que ens invita a passar de la passivitat de què “mira” a l’actitud de què “ve”. A vegades són els xicotets gestos els que condensen la capacitat de transformar-nos, i amb això estendre canvis que ens revolucionen.”


10

Tot el que sobra

Escif du a terme en la Falla Corona un exercici de sensatesa que deixa en evidència a totes eixes epopeies de poliespan disneyficat, que any rere any competixen per elevar-se cap a equilibris impossibles. Pareix que ha arribat el moment de posar els peus en el sòl, la societat ha començat a mostrar-se intolerant amb els jocs d’aparences. Si és cert que el foc complix la funció de purificar i regenerar, València -encara que només siga en el simbòlic- deurà prompte cremar per a expiar els seus excessos. De moment la Falla Corona ha començat per desprendre’s de “tot el que sobra”, invitant a desfer-se dels atributs inútils per a poder arribar millor a l’essència de les coses. És freqüent que les branques impedisquen veure el bosc, però també succeïx de vegades que les veritats fonamentals es mostren senzilles als ulls de tots i és el nostre enrevessat enteniment el que ens impedix reconéixerles. En la senzillesa residix no sols la bellesa, sinó també la intel·ligència.


11 No-ciutat Ibán Ramón Rodríguez

Un dissenyador, arquitecte, artista o qualsevol persona amb certa sensibilitat cap allò audiovisual o estètic, en el recorregut per les ciutats que visita, acostuma a parar atenció al seu entorn i al mobiliari urbà com element diferenciador. L’enllumenat públic, el paviment de les voreres, la retolació dels carrers, els semàfors, la senyalètica, els suports per a cartelería, les parades d’autobús, les estacions de bicicletes de lloguer així com les pròpies bicicletes. Tot això configura el paisatge urbà, és el que suposa la verdadera identitat visual de cada ciutat, junt amb els xicotets comerços, i per descomptat també els museus i grans monuments. Encara que estos últims quasi sempre són coneguts prèviament i, per tant, descoberts abans de l’experiència real de la visita a la ciutat. Per a qualsevol visitant de manera més o menys conscient estos elements són, en conjunt, els que constituïxen l’aspecte percebut de la ciutat, junt amb l’arquitectura residencial. Per a qui visita València en falles la ciutat roman invisible. Resulten cridaneres les comptades ocasions en què les creacions falleres establixen un diàleg amb el lloc concret en què són instal·lades. Molt al contrari,


12

Tot el que sobra

solen situar-se d’esquena i fent negació absoluta del seu entorn, la qual cosa resulta paradoxal, ja que és la completa invasió de l’espai urbà el que caracteritza la festa. Encara que la majoria dels visitants forans no presta massa atenció a allò que pareix resultar-li familiar per existir també en els seus llocs d’origen: finestres, fanals, xicotets jardins, seients públics, senyals, etc. li resultarà del tot impossible observar les característiques formals d’estos elements, tenint en compte la feroç competència visual que suposen els colorits ninots fallers, o que inclús part d’estos elements són tapats o fins i tot desinstal·lats. Les mateixes creacions falleres fan impossible visitar la ciutat, més enllà dels imponents monuments històrics o les recents edificacions d’ús públic, exuberants d’aparent innovació arquitectònica. Podríem dir que resulta impossible conéixer realment gran part de la ciutat de València durant la celebració de les falles. L’antropomorfisme en arquitectura relaciona proporcionalment les edificacions amb el cos humà, que es convertixen en una prolongació de l’escala humana, com fera Le Corbusier amb el seu modulor ja en el moviment modern. Escif realitza també gran part de les seues obres a escala 1:1 respecte de les persones i la pròpia ciutat, evitant qualsevol intent de monumentalitat en el seu treball. La seua proposta per a Corona perseguix també esta intenció i tracta de convertir-se quasi en un artifici. Este projecte, com ocorreguera amb les últimes instal·lacions falleres de Corona, pot resultar interessant per al visitant forà, però és sens dubte, el ciutadà de València el que pot arribar a entendre la seua total significació, ja que


13 igual que els projectes predecessors en esta comissió, qüestiona i reflexiona sobre la definició i origen del propi “monument faller.” Si coneixem realment una ciutat quan la transitem i recorrem els seus carrers, i no sols visitant els seus monuments o reclams turístics, la ciutat de València, com hem vist, resulta pràcticament invisible durant la setmana fallera. Els objectes que Escif planta per a la comissió Mossen sorell-Corona són aquells que precisament han sigut retirats per obligació per a la celebració de la festa. Ell els recupera i els posa en el focus d’atenció, reinserint-los en el lloc a què pertanyen de manera “natural” i per al que en la seua projecció de la ciutat van ser pensats. Escif, en un exercici d’il·lusionisme, fa desaparéixer la falla per a fer visible la ciutat, la urbana quotidianitat. L’artista urbà, qüestionat socialment moltes vegades per la seua intervenció en els carrers, és en este cas el que, a través del monument faller, ens parla del seu espai natural de treball, aquell que constituïx la ciutat verdadera. Marc Augé, antropòleg i sociòleg, va encunyar el concepte de no-lloc per a aquells espais de trànsit que són un mer escenari accidental per a les persones. Podríem també denominar “no-ciutat” als espais urbans invadits, en este cas, per l’excés de l’activitat fallera, que impedix al visitant conéixer o reconéixer l’espai urbà real, la ciutat.


14

Tot el que sobra

Plaรงa de la Merced

Carrer del Convent de Jerusalem


15

Plaรงa del Pilar

Plaรงa del Portal Nou


16

Tot el que sobra

Un lloc anomenat falla (una reflexió sobre les falles des de l’arquitectura) Iñigo Magro de Orbe. Arquitecto

Sempre m’ha interessat l’experiència innovadora de la Comissió fallera Mossén Sorell-Corona, una falla que, de manera excepcional, aposta cada any per la renovació dels plantejaments conceptuals i estètics de la festa, més enllà de la seua tradició conservadora. La seua aposta per “altra forma de vore el monument faller” em dóna peu per a escriure este breu text sobre les falles valencianes que s’inclourà en el llibret d’enguany. Vull aclarir que esta reflexió la faig des del punt de vista d’un arquitecte compromés amb la ciutat, que entén l’espai urbà com un lloc de participació ciutadana. Escriure sobre el tema no em sembla fácil (tot i que sí interessant), sobretot si tenim en compte que mai m’han agradat les Falles… Entenc, comprenc i, per supost, respecte els fallers, però he de reconéixer que les Falles valencianes sempre m’han semblat unes festes populars que (per desgràcia) s’han vist sotmeses als poders institucionals més reaccionaris de la societat, sense a penes capacitat d’adaptació als nous temps. És per això que em sembla encomiable la iniciativa d’esta Comissió fallera.


17 Deia el cineasta Vicente Aranda: “… me planteo las preguntas, las respuestas no las sé y tampoco quiero. Me manejo bien en la duda”. Esta interessant reflexió que agafe prestada, em serveix per manifestar els dubtes que sempre m’han suscitat les festes falleres: per una part, admire la seua capacitat de convocatòria popular, i per altra, no entenc el seu immobilisme formal que, amb honroses excepcions, es manté any rere any. Crec que des de la meua condició d’arquitecte tinc una certa capacitat d’anàlisi visual ; les formes arquitectòniques han evolucionat al llarg de la història i sempre han estat vinculades a una realitat concreta que han sigut el reflex de la societat que les ha propiciat. No intente comparar (posant al mateix nivel) les formes arquitectòniques amb les formes falleres, no obstant això, crec que les falles, com a objectes urbans que envaïxen la ciutat, haurien de ser capaços de reflectir els valors ètics i estètics de la societat que els ha generat. València és una ciutat de notables edificis públics: des de la Llotja de la Seda –un dels edificis que millor reflecteix els valors del gòtic civil valencià del S. XV-, fins el recent edifici “Veles e Vents” –obra de l’arquitecte David Chipperfield, que al meu parer, podria simbolitzar la contemporaneïtat del S. XXI en el context de la Copa Amèrica de vela-, passant pels controvertits (i “fallers”) edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències de Santiago Calatrava –formalistes i desarrelats, que no han sigut capaços de vincularse a la ciutat més enllà del seu propi simbolisme i


18

Tot el que sobra

que, en tot cas, serien el reflex més mediàtic del malbaratament d’una classe política encabotada a “posar a València dins el mapa”, a través de “l’Arquitectura/Espectacle”-, doncs bé, estos edificis públics, tots ells “monuments arquitectònics”, han sigut fidel reflex de la societat que els ha propiciat i que han sigut capaços de transmetre determinats valors socials (ètics i estètics, també tecnològics), mitjançant els seus llenguatges formals. Salvant totes les distàncies i assumint el risc que suposa l’atrevida comparació entre l’Arquitectura i les Falles, vull dir que ambdós fenomens, com a manifestacions artístiques sotmeses als seus propis llenguatges, haurien d’evolucionar d’acord amb “l’esperit del temps”… L’arquitectura ja ho fa. No obstant això, els “monuments fallers” mantenen, al meu parer, les mateixes estructures formals any rere any, i més enllà de la seua lògica evolució material i constructiva, transmeten una sensació d’immobilisme, incapaç de reflectir l’evolució estètica i técnica que se li suposa a una societat viva i canviant. Perquè més enllà dels seus continguts crítics i satírics dels seus “ninots”, els monuments, en el seu conjunt, haurien de ser capaços d’evolucionar en les seues formes expressives (llenguatge artístic) ampliant la seua capacitat crítica i comprometent-se amb els valors reivindicatius d’una societat en crisi. Com he dit abans, les institucions governants han sabut rendibilitzar la iniciativa popular de la festa en el seu propi benefici. De vegades tinc la sensació que


19 els nostres polítics, tan allunyats dels problemes reals de la ciutadania, s’apropien de la festa i la dirigeixen des de dalt: des de les seues poderoses poltrones d’imputats. És per això pel que crec que les falles haurien d’aprofitar el seu poder lúdic-festiu (recolzat en una xarxa ciutadana de districtes, barris, places i carrers), per, actuant des de la base, aprofundir en els motius de la crisi polític-institucional de la societat valenciana i aprofitar la festa popular (no del PP) per desmantellar el conformisme dels nostres polítics. “València en Falles” és l’eslògan populista que utilitzen els nostres representants populars (sí del PP), per amagar les seues irregularitats, fent-nos creure que amb la festa depuren les seues responsabilitats. El balcó de la plaça de l’Ajuntament es converteix en el lloc de representació oficial des d’on s’intenta transmetre una certa normalitat institucional: “estem de festa, açí no passa res” i no s’admeten més critiques que les “descafeïnades” sàtires dels ninots fallers que, afortunadament per a d’ells, s’esfumaran amb el foc purificador el dia de la cremà. De què (de qui) es riuen els polítics aguaitats al balcó oficial? Per què boten tan alegrement? Per què usurpren (reprimint-los) els drets de crítica dels ciutadans quan es manifesten en plataformes tan reivindicatives com, per exemple, la “INTIFALLA”? En fi, crec que l’oportunitat que ens brinda la ciutat – els seus espais públics- en els dies fallers hauria d’anar més enllà dels seus ninots. En eixos dies de festa és quan hauriem de reivindicar el « dret a la ciutat » tal i


20

Tot el que sobra

com el planteja el filòsof francés Henri Lefebvre que ens diu que la gent hauria de ser la propietària de les ciutats, convertint-les en “l’escenari de trobada per a la construcció de la vida col.lectiva ». No obstant això, la reivindicació del carrer com a lloc d’expressió crítica de la ciutadania no pareix casar bé amb les falles convencionals. Els monuments fallers s’apropien de l’escenari urbà sense contemplacions. L’envaïxen, el plenen, el fagociten, l’ocupen… però en molt comptades ocasions l’han transformat en un autèntic lloc de participación ciutadana amb capacitat d’acció. Front a les “falles estàtiques” (per a consum turístic i propagandístic), hauriem de proposar les falles dinàmiques : participatives, enginyoses, novetoses, contemporànies… Perquè, amb els nous monuments fallers hauriem de ser capaços de construir llocs en lloc de limitar-nos, només, a ocupar-los. Crec que la iniciativa de la falla Mossén Sorell-Corona està encaminada, una vegada més, en eixa direcció. En esta ocasió s’ha comptat amb la col.laboració de l’artista urbà ESCIF amb una proposta molt sugeridora, ja que “Tot el que sobra”, amb la seua enginyosa operació d’alliberar l’espai que habitualment ocupa el monument, intenta buscar noves formes de participació i crítica, fent que el faller (o el ciutadà comú, o, fins i tot el turista), puga participar en la construcció d’eixe lloc anomenat Falla.


21 Fora de focus Alejandro Lagarda Membre de l’ADEF. Llicenciat en Història de l’Art

La tradició no s’hereta, es conquista André Malraux La confusió entre forma i fons en les Falles ha condemnat a l’oblit l’autèntic sentit de la festa: la necessitat de sancionar tot allò que mereix el nostre menyspreu o crítica. El ritual equinoccial del foc violent s’ha convertit en un tràmit arraconat i, per a molts, secundari. La sobredimensió adquirida per altres factors i actors de la festa ha gangrenat la potència alliberadora del foc sumari a manera de negació simbòlica. Sobretot, en un temps en què, si hi ha excés d’alguna cosa, és en motius per a la queixa, la burla i la condemna. D’origens encara desconeguts, els testimonis més antics de les Falles de sant Josep ens parlen de la crema “en efígie” d’aquells personatges o actituds censurables dins de la comunitat. És a dir, l’exposició pública de les vergonyes per tots conegudes, però consentides i hipòcritament jutjades. La unió d’aquest ritual a l’ancestral tradició del foc com a acte alliberador, fan de les Falles una palestra única en la qual, almenys una vegada a l’any, podríem evidenciar tot allò que no volem. Tot allò que mereix ser criticat


22

Tot el que sobra

i jutjat. Sempre s’espera que el foc s’emporte alguna cosa del vertader “odi” que en la falla es representa. Destruir una imatge o un nom no és cap ximpleria. Especialment en les cultures antigues, en què practiques com la damnatio memoriae suposaven una condemna que, depenent del culte, podia tenir fins i tot conseqüències en l’altra vida. La desaparició de la imatge afectava el representat. I les Falles, de manera inconscient, no són alienes a aquesta força. Malauradament, la descarada domesticació de les Falles ha rebaixat el seu potencial subversiu fins a mínims històrics. Tot, conseqüència de la por i de l’autocensura prèvia en un sistema cada vegada més totalitari, el jou dels premis, les poques ganes de canviar pel treball que implica, les tradicions inventades que es converteixen en dogmes sobre la base d’una tradició codificada al gust, i la vergonyosa i inexplicable importància adquirida per un paper desproveït de poder autèntic i amb un pes sexista que a ningú sembla molestar: les falleres majors de València. A voltes fa l’efecte que tot és una excusa per a teixir la xarxa clientelar i informativa que viu per i per a aquestes figures, que no fan més que superposar capes a l’autèntic valor de la festa: el seu caràcter popular, reivindicatiu, artístic i punyent. Un cert rumb de les Falles sembla ser un símptoma més d’una reculada social general, conseqüència del temps gris que ens ha tocat transitar. Les Falles, pel seu potencial crític tantes vegades infrautilitzat –potser per aquella absurda creença que el caràcter popular està renyit amb la qualitat, el contingut i la reivindicació– són un monstre adormit que molts prefereixen no despertar.


23 És evident la poca memòria sobre eixa força. Hem assumit amb total naturalitat que cada any apareguen als nostres carrers quasi quatre-centes obres com del no-res. La nostra capacitat de reacció està tan previnguda que s’ha perdut no la il·lusió, però sí el vertader fet diferencial de la nostra festa: la possibilitat de disposar d’un espai d’art urbà, que podria ser lliure i que, fet i fet, és una venjança popular, una eixida legal al thanatos propi de la nostra condició animal i psicològica. Una sublimació, un miratge, per desgràcia, oblidat. El factor que fa a les Falles úniques no ha de sorprendre de manera exclusiva el visitant que les coneix per primera vegada. Han de recuperar el seu espai per al local, per al faller al qual sembla importar-li tot menys l’obra que paga, per al veí que veu el seu espai envaït i sent que li aporta poc, per als crítics amb les obres i amb el factor lúdic als quals cal allargar la mà i integrar-los. Són moltes les veus que, cada vegada més, clamen per un reciclatge del concepte de la festa. I açò no significa, en absolut, una pèrdua d’unes sacrosantes essències festives. Més aviat al contrari, un retorn als seus orígens. Però no a uns orígens estètics o de format, sinó a uns orígens rituals. A la seua utilitat crítica i metafòrica. A reivindicar i subratllar allò que les fa diferents. A gaudir


24

Tot el que sobra

de les propostes d’obra fallera que, com més diferents siguen, més podran aportar. No podem hissar la bandera de la tradició –«la tradició és la il·lusió d’allò permanent» com deia Woody Allen– a partir d’una sèrie de postissos que, sense ser necessàriament nocius, han desplaçat injustament el goig del foc i la potència integradora, educativa i cultural que podria emanar de l’obra destinada a consumir-se. L’epicentre, l’única cosa veritablement vàlida i imprescindible, és la mateixa falla. La resta són afegits. Més o menys divertits. Més o menys interessats. Més o menys originals. Però afegits. La contaminació sembla imparable i ha arribat en el descontrol que hui suposen les tanques grogues, l’excés de fregitori, la conversió de l’entorn de la falla en un mercat ambulant o en un pseudoparc d’atraccions, la falta de civisme que converteix els carrers en mantells de recipients per a beguda, el “cerveza fría a un euro”, la dificultat d’integrar les veus discordants. L’imparable perill del tot val, al qual ningú pot posar ordre. Potser hi ha molt en joc. Per això, cal preguntar-se què és el que li sobra a les Falles. Què és el que ens permetria depurar i alleujar la confusió entre forma i fons. Com podem recuperar el seu potencial popular i el seu pes crític. El difícil camí d’“el remei està en el propi mal” de Rousseau. És en el caràcter popular i en l’element subversiu on resideix la sinceritat. I açò és incompatible amb un món faller que es complau en l’autoengany, i que viu plàcid en una falsa memòria històrica on l’única cosa important sembla ser la durada de la revetla. El


25 major assoliment en les Falles seria, paradoxalment, reconquistar la tradició que en la nostra pròpia cara ens han robat els interessos, la manipulació política de la festa, el teatre on el menys important sembla ser l’obra, la desídia i el postureo nociu més interessat a mostrar el que es fa que a fer-ho. L’acte més radical és reivindicar la singularitat de la proposta artística que se’ns ofereix cada any, subratllar i jugar amb l’espai urbà faller que ha perdut la seua màgia pel costum, despertar de colp d’una il·lusió narcòtica i interessada. Redescobrir que el foc ens permet desfer-nos de tot el que ens sobra.


26

Tot el que sobra

L’esperit transversal Ruben Tello

Indubtablement, la innovació es dóna en tots i cadascuns dels cadafals plantats des de la segona part de la dècada dels noranta fins al dia de hui. El que passa és que malgrat el que la gent creu, la innovació no recau sobre la part superficial del cadafal sinó sobre l’esperit. L’esperit Corona. L’ànima d’eixe esperit rau en la col·laboració entre la comissió i l’artista faller, entre l’esperit de la comissió i l’esperit del cadafal. Una cooperació especial fruit de la qual naix un detall que a vegades pot semblar un més per al gran públic però, realment, és el més important, el que amaga la clau innovadora del cadafal. Una espurna que transforma un cadafal més dels que la crítica fallera considera com modern o diferent en un d’únic. Este detall que transforma falles de Corona en experiències úniques s’ha donat en quasi tots els monuments fallers plantats en la demarcació de la comissió Mossén Sorell – Corona durant els darrers deu anys. Eixa cooperació, per posar un primer exemple, convertí, al seu dia, un exercici que anava a ser


27 recordat per una crisi econòmica en el del primer cadafal interactiu de la història. L’any del monument dels pardals. Per tal de construir este monument faller, existí una combinació entre comissió i un conjunt d’artistes fallers consolidats a la que s’afegí la participació ciutadana mitjançat la convocatòria d’un concurs que premiava l’elaboració d’un ninot, el que agradara més formaria part del cadafal. La interacció també fou la clau innovadora de la falla de l’any següent, en este cas es convidava al públic a què fos ell mateix qui creara la crítica de la falla. Una fallera plantada per Blanch a l’any 2004 que demanava un silenci solidari amb el veïnat no faller es convertix en l’ icona d’un dels últims actes fallers nous de trinca que s’han aconseguit consolidar en la festa fallera al llarg dels darrers anys; la macrodespertà que dóna el tret de sortida al diumenge de la crida i que gaudeix de gran èxit de participació entre les falleres i fallers de la ciutat. Un fet similar podia haver ocorregut, un any després, amb l’Eva d’Emilio Miralles, la qual seguia fil per randa l’essència del lema amb la qual havia estat batejada, Temptacions. Una comissió tan amant de la pirotècnia com la de Mossén Sorell, una de les grans temptacions és la de fer explotar la carcassa més gran del món. Eixa explosió, que havia de dur-se a terme en les aigües de la platja de les Arenes, fou avortada per un ministeri de medi ambient que paralitzà este nou intent de relació entre comissió i cadafal de Corona. Però, el que sí que cap ministeri impedí fou vestir, per a l’ofrena, d’aquell any a la fallera major de Corona


28

Tot el que sobra

amb un vestit de fallera dissenyat per Montesinos, un disseny roig, com la poma, com el dimoni, que incloia el tint d’aquesta tonalitat en els monyos. L’any anterior, al 2004, també s’elaborà el disseny del tratge de la fallera major amb el mateix telar que s’havia emprat per a vestir a la fallereta que rematava l’obra de Joan S. Blanch. La figura de la fallera major, també, fou objecte d’experimentació en relació al cadafal de les falles de l’any 2009. Atalaiadors fou el lema de la primera falla gran que plantà Anna Ruiz, la qual reflexionava sobre les quatres mirades heidegeraines de la vida. El número quatre, que fou el leit motiv d’aquell any, aconseguí solucionar la vacant que s’havia generat en aquell exercici amb la figura de la fallera major. Les quatre falleres de la junta directiva que havien sigut falleres major algun cop, es convertiren en les quatre falleres majors que tingué la comissió d’aquell any en el que començava la crisi econòmica. Una fallera major per dia de Falles. Encara que semble mentida, mai s’ha cremat cap pel·lícula de Berlanga, però si que es realitzaren projeccions sobre el darrer llegat d’este geni del cinema universal; la valenciana mamella de vareta d’Història d’una mamella. En estes exposicions donem amb el punt innovador d’este cadafal, no a les audiovisuals que restaven reflectides a la part exterior del monument, este mecanisme ja fou emprat a la primera part dels noranta per les falles espectacle de Convent Jerusalem, sinó per les exhibicions d’imatges continuades a l’interior del cadafal. Imatges que podien ser contemplades per l’espectador a partir d’un ull de porta. Ara bé, estes falles espectacle de Convent


29 de Jerusalem no s’atreviren a programar un actuació de Rosita Amores baix d’aquella mamella de fusta que un pastisser convertí en xocolata per regalar-se-la, ni més ni menys, a Rita Barberà. La comissió fallera més innovadora de la història recent de les Falles continuava un camí que un dia o un altre el portaria a trobar-se amb l’artista faller més irreverent dels darrers anys; Alfredo Ruiz. Este geni de les Falles, portava sis anys inèdit a qualsevol demarcació fallera de València, i el retorn d’este tan sols es podia donar en una ubicació: la de Mossén Sorell – Corona. Aquell any, tot i que Corona havia alçat fins a quatre vegades el palet amb el primer premi de les Falles Experimentals i Innovadores, fou conscient que s’havia convertit en el centre de la innovació fallera i reformà el casal de la falla per tal de convertir-lo en el centre d’avantguarda fallera de València. Espai que cel·lebrà el seu primer 9 d’octubre amb una paella de color blau, demostrant que no sols les falles, sino que existeixen altres totems valencians capaços de mantindre la porta oberta per regenerar-se amb eixos nous aires que entren. Ara bé, després del repàs que hem fet per alguns dels cadafals de l’època innovadora de Corona, hem de dir que per molt d’aire fresc que esta comissió haja airejat al món de les Falles, si escriguérem una història de les Falles mai la podríem considerar com l’avantguarda de les Falles. Sobretot, perquè les Falles mai podran albergar l’avantguarda. Si estudiem el terme d’avantguarda com a moviment històric ens trobem que un dels elements cabdals d’este és el


30

Tot el que sobra

que els sociòlegs anomenen anòmia. L’anòmia és el trencament del present amb el passat és a dir, amb la tradició. I tota falla es planta en un emplaçament per tal de cremar-se la nit de sant Josep. Esta tradició és indestructible i comuna a tots els cadafals, siguen clàssics o innovadors. Una falla avantguardista, per tant, seria aquella que, per posar un cas, es plantara a una paret i que no es cremara. Seria una falla? Alguns dirien que no. D’esta manera, pot existir l’avantguarda a les Falles? Segons estos alguns; no. Però si que et pots apropar a esta avantguarda. És el que aconseguí Corona al projecte del cent cinquanta aniversari. Es plantà una falla, obra de la comissió, amb fotogràfies de la seua història, el dotze de març que es cremarà el catorze, de les cendres ressorgirà un nou cadafal, l’au fènix que Anna Ruiz ha elaborat per ser cremada la nit de sant Josep. Les relacions entre artista i falla, també es donaren amb Dídac Ballester i Iban Ramon a les falles dels anys 2013 i 2014, els esbossos d’estos cadafals es veneren en unes làmines numerades realitzades per sengles dissenyadors, fet que també es produeix enguany amb el projecte d’Escif, que ara per ara, s’han convertit en tot un tresor per als col.leccionistes de la festa. Col. leccionistes que, per cert, també estarien d’acord en aportar una substancial quantitat de diners per trobar la maqueta de la falla de la mamella de Berlanga, la qual sortejaren uns dies després de les Falles de l’any 2010 entre els abonats a la promoció de El Espíritu Corona duta avant aquell exercici d’aniversari.


31 Durant el present exercici, tampoc hem oblidat desenvolupar tasques falleres relacionades amb el cadafal, així els típics dinars que es celebren al casal de la comissió al llarg de l’any han estat inspirats en les ciutats on hi existeix alguna paret que ha exercit de llenç d’una obra d’Escif. Així Roma, Sant Petesburg, Chaleroi, Dakar i Mèxic D.F. s’han convertit en la inspiració d’uns aplecs culinaris que han convertit el casal de la falla en un autèntica agència de viatges de sensacions que ha sabut transportar a les falleres i els fallers de Corona als racons més autèntics d’aquestes ciutats. Aplegats a aquest punt, no podem tancar el present assaig sense fer esment a les presentacions falleres que conten amb un apròposit que rara vegada no compta amb una trama que derive de la temàtica del cadafal. La presentació de l’any 2007, dedicada a la famosa cinta de Berlanga, Bienvenido Mr. Marshall, la del 2008 que feia una polèmica en broma sobre les falles innovadores, o, a l’any 2011, l’aparició dels androgens que es plantaren setmanes després a la demarcació de Mossén Sorell - Corona són tan sols tres exemples de l’esperit Corona. Qualsevol comissió fallera té un objectiu essencial; plantar una falla per cremar-la la nit de sant Josep. Tot i que, a primer colp de vista, pot semblar un cicle monòton i repetitiu, no ho és. Cada any, tot i que l’estètica pot semblar similar i que l’artista pot ser el mateix, la temàtica del cadafal, almenys, canvia. Si aquesta comissió al llarg de l’any intenta realitzar les seues activitats al voltant del motiu del monument


32

Tot el que sobra

faller de l’any, la vida de la comissió es camaleonitza tots els anys, convertint l’exercici faller en irrepetible i diferent, convergint d’aquesta manera amb l’esperit purificador d’una festa que crema un any per no repetir-ho mai més. Sempre la mateixa estructura, mai la repetició de cap moment. Aquest esperit, que sembla obvi, és l’abc d’una festa que ha sabut adaptarlo la comissió del carrer Corona per a, paradoxalment, convertir-se en la referència de l’avantguarda fallera. Tradició més innovació, en la simplicitat està el secret.


33 Les falles cap a l’art urbà Fernando Morales Checa Periodista i membre de l’Associació D’estudis Fallers

L’art contemporani manifesta una ferma tendència cap a la derivació de contextos expositius als espais públics. I al mateix temps, lluita contra la desambiguació entre el que és art lliure i el que recerca altres finalitats; del graffiti a la pintura mural, del simple suport publicitari a la instal·lació artística, de la falla que podríem anomenar “contemplativa” o funcional a la falla artística o d’autor. On abans estaven les sales privatives, els palaus, els museus i galeries que acollien l’ostentació de riquesa artística dels segles passats, avui està el carrer com a manifestació popular, universal, democràtica i accessible. Així, les instal·lacions, els performances, l’escultura pública i la pintura mural han envaït l’urbanisme de les ciutats, alimentant-lo d’emocions instantànies i de sensibilitat artística subliminar, recòndita i imponent. El fred de les civilitzacions modernes i tecnològiques s’apavaga amb colps d’expressions artístiques més o menys ocultes, que avui són compartides. A València i altres ciutats falleres açò té un vincle natural amb l’oportunitat de fer el mateix; transmetre


34

Tot el que sobra

novetat des dels carrers, vistes com un escenari artístic i comunicatiu. Des dels seus orígens, els prototips històrics de falla, provocaven a l’espectador amb una sorpresa visual, incitaven a la rialla, destacaven la ironia, la burla, la paròdia i van derivar cap a la manifestació d’idees o la reflexió política, així com a l’esteticisme simple, que avui és la tendència dominant. Però les falles mai han perdut l’oportunitat de sorprendre amb creacions lliures des de la conjunció d’arts visuals, d’atreviment contra els gustos i idees dominants, o d’exercir una manifestació de valentia avantguardista. Són escassos els gestos, però s’albiren de quan en quan. L’art contemporani ha resolt el debat tradicional entre art o artesania, provocant una afecció generalitzada dels creadors cap a les Arts Visuals, que des de principis del segle XX han anat desdibuixant els vèrtexs tradicionals que conceben l’art com a escultura, dibuix, pintura i arquitectura. Hui s’obrin a altres arts decoratives com la fotografia, el vídeo, el performance, la instal·lació, la ceràmica, la joieria, la moda, la impressió, el disseny tèxtil, el disseny de producte, disseny d’interiors, mobiliari o el disseny gràfic. Totes són plataformes possibles per a crear en llibertat; de totes pot emergir l’art. Malgrat açò, roman latent la qüestió sobre si les falles van perdre l’oportunitat de ser art, o obrir-se a ell.


35 Hem vist recentment interessants exposicions com Falles i Art: 40 anys transitant entre la frontera. Esta especialment dirimia sobre l’estreta franja conceptual que separa la creació artística en les falles de les creacions artístiques contemporànies. Algunes obres d’autors referents d’identitat artística, com Alfredo Ruiz (autor, entre moltes obres, de “Poesia horitzontal roja”, Mossén Sorell-Corona, 2008), han constatat que s’han ficat algunes falques que mantenen la porta oberta perquè es regeneren les idees que conceben les falles, perquè entre aire nou i art lliure. En definitiva, moltes vegades s’ha sobrepassat la frontera, i hui resultaria impossible traçar un límit precís. L’espectador alié al fenomen conclouria sense equivocar-se que el suport faller està al servei d’una intenció artesanal i artística. I per tant l’art sempre ha tingut cabuda a les falles. Ara falta que les falles càpien en l’art. L’espectador aprecia i valora la valentia de qui s’arrisca i crea? Quan cremem alguna cosa pretenem propiciar idees noves i explorar-les, o pensem a reconstruir els gustos majoritaris? La festa de les Falles està preparada per a promocionar la seua oposició a allò preestablit, per a generar llibertat creadora, promocionar nous artistes i equips, involucrar a dissenyadors i artistes a un circuit molt tancat i tradicional.  A les falles cap l’art vertader, no solament la imitació, i no solament un model. I com diu el periodista Manuel Vicent, «qui cerca la veritat s’arrisca a trobar-la». Ara ha arribat el moment de reprendre plantejaments que


36

Tot el que sobra

les falles van deixar a banda: innovar i crear. Analitzem els motius que ens porten a desprendre’ns de les coses; cremar el que no agrada per a reconstruir i encoratjar a la inspiració, a l’experimentació i a la capacitat humana de reinventar la realitat. Els camins de la innovació mai es van desviar de paràmetres que distingixen la falla del que no ho és: un art visual públic, popular, produït en materials combustibles amb la intenció prioritària de ser reduït a cendres. Aquesta senda ara es bifurca i s’entrecreua amb diferents moviments d’art contemporani. I ningú sembla tindre potestat per a dir què és vàlid i què no ho és. Passa alguna cosa semblant amb el Street Art, o Art Urbà. Un moviment nascut en la dècada dels 80 a Estats Units, que ha crescut amb milers d’autors que disposen art accessible, públic i efímer en els murs i carrers de les ciutats. En la majoria dels casos, sense intenció de transcendir la seua autoria. Amb aquesta premissa han emergit fenòmens sorprenents, revolucionaris que defugen de la notorietat d’una signatura perquè volen que el missatge sobreïsca. Bansky encara és el màxim referent internacional d’un moviment que està forjant-se sobre els pilars de l’art tradicional. I al mateix temps està acabant amb el gris característic de moltes parets. Rafael Schacter, en The World Atles of Street Art and Graffiti, assegura que en alguns casos resulta difícil definir què és cada cosa en aquest nou univers artístic. El precedent de la pintura mural urbana és el postgraffiti; podríem entendre-la com una pintura amb alguna intenció més enllà de marcar una paret amb


37 una senya o firma efectista en l’ús dels materials i les tècniques. El seu domini ha sigut global i omnipresent perquè l’acte d’escriure i decorar sobre les parets és únic i complix amb el desig humà primordial de decorar i adornar el seu entorn material. Riggle, professor americà especialitzat en art urbà, assegura que «l’art del carrer és art urbà solament quan l’ús dels seus materials és intrínsec al seu significat». Pot semblar molt generalista, però determina que l’obra ha d’estar al servei del seu espai, ha de formar part d’un conjunt, idear-se per a ser produïda amb certs mitjans, instal·lada en un terme de temps concret i posteriorment esperar al seu deteriorament i ultratge per altres agents. Perquè el carrer és tan lliure com l’art que és capaç d’abraçar. Aquest ganxo enllaça de nou amb les nostres falles; actualment l’únic requisit per a ser falla és estar construïda amb materials combustibles per a complir la seua funció de ser cremades en ple carrer. Tot la resta, en la pràctica, ha sucumbit davant nous termes de tècniques, estils i intencions. Resultaria aberrant considerar que la falla tradicional és l’exemple majoritari, quan el seu material (el suro predominant amb el qual estan construïdes) no estava present més enllà de dos dècades arrere. Què hauria de tindre una falla per a ser art urbà? Potser ja ho han sigut, als seus albors. Seguint els preceptes, les falles compleixen moltes de les característiques de la tendència contemporània. No ja pel fet d’emergir i desaparèixer en els carrers, sinó pel de ser ideades


38

Tot el que sobra

i exhibides amb voluntat revolucionària i sense que l’autoria estiga per damunt de l’obra; com si que succeeix a l’art comercial, o exposat a les galeries. Fins i tot ara, quan el paper dels artistes fallers i els dissenyadors d’obres falleres ha aconseguit cert ressò mediàtic, l’obra sempre és protagonista al carrer. Com a requisit fonamental, l’obra ha de ser concebuda i dissenyada per a ser transportada, assemblada i acabada en uns terminis de temps delimitats, i posteriorment serà destruïda; a l’igual que en art urbà, la seua vida és molt efímera. I si s’ajusta als paràmetres més teòrics, l’obra haurà de fusionar-se amb el carrer; esta premissa és de compliment menys habitual. Vol dir que els materials i els elements exhibits tindran present l’entorn en el qual són disposades i observades. No seria reconeguda com a art urbà, per exemple, una obra centrada en una esplanada oberta, allunyada dels carrers, delimitada per tanques o elements que distingisquen la seua presència, o referides amb jocs lumínics per a advertir del seu protagonisme. L’obra d’art urbà ha de passar inadvertida, convertint-se en una sorpresa en el seu marc urbà més quotidià. Un element de distinció més clar que impedeix les falles com a suport artístic puguen ser considerades art urbà és que mentres totes les falles tenen la fi concreta de ser destruïdes pel foc en la fi de les festes, l’art urbà es modifica i degrada de forma impredictible, depenent dels diferents factors i agents agressors que intervinguen sobre ell. Podríem parlar d’exemples de falles “intervingudes” d’esta manera, o falles que han


39 permès la interactivitat i participació de l’espectador, però en cap cas estaven pensades amb la intenció de deteriorar-se. «Estem parlant d’un compromís amb allò efímer. En fer ús del carrer, els artistes voluntàriament sotmeten el seu treball a moltes amenaces: doncs podria ser robat, mutilat, destruït, mogut, alterat, o desaparegut», precisa el teòric Nicholas Alden Riggle, professor de filosofia especialitzat en estètica i en art urbà. Açò senta una barrera certament franquejable entre la falla i l’art urbà. Davant la protecció habitual de les falles, que romanen barrades i vigilades, l’art urbà permet el lliure comportament dels espectadors més irrespectuosos amb l’obra. Diferenciem l’obra de galeria de l’obra de carrer. I moltes vegades la falla entén el carrer com una galeria protegida: quan de forma natural no és comporta així. L’artista Escif, en el seu plantejament per a la falla Mossén Sorell-Corona de 2015, determina trencar aquesta barrera tradicional, de manera que l’espectador puga accedir i confondre l’obra amb el seu entorn, i que la sorpresa es mantinga vigent. Tractar una obra d’art urbà com tradicionalment es tracta a les falles seria alguna cosa semblat a col·locar un metacrilat sobre les pintures murals o respectar un espai clos al voltant de les instal·lacions temporals. Eixa protecció afectaria la seua intenció i significat. No obstant açò, d’un temps a esta part, la demarcació de la falla Mossén Sorell-Corona ja ha eliminat


40

Tot el que sobra

eixa barrera arquitectònica habitual, deixant algun element per a delimitar el vial de trànsit, facilitant un espai obert i característic de l’urbanisme al que els espectadors accedeixen per a escampar-se a l’observar la falla. Açò, sens dubte, aproxima la falla cap a l’art urbà. Per no parlar de quan la falla s’ha integrat en el context arquitectònic (Ornament i Delicte, Iban+Dídac, Emilio Miralles, 2013), o ha definit un canvi de sentit i direcció en els vianants que passegen pel carrer (Poesia horitzontal roja, Alfredo Ruiz, 2008). I és que l’art urbà es troba entre les parets i els carrers, en la ruta predeterminada de la vida quotidiana, obert a la interpretació individual, al fet que el públic trie la seua resposta. Com explica Justin Amstrong a algunes reflexions a The Contested City, «analitzant l’art de carrer hi ha una mica més que una apreciació estètica d’una nova forma d’art, es tracta d’obrir camins alternatius de comprensió i obrir l’experiència de la vida quotidiana a nous actes de poesia urbana». I ací introduïm una última anotació a aquesta unió tan intrínseca entre art urbà i falles: la poesia. Una fòrmula que conceptualment és una creació tan lliure, espontània i merament emocional, ha estat present a les falles en sentit literal i especulatiu. Però al llarg de la història no ha evolucionat cap a un altre tipus de poesia visual i estètica, que sí que existeix a l’art modern i en algunes falles originades com a tal.


41 Des del Street Art, a les obres repartides per les grans ciutats, i fins i tot en les pròpies pintures d’Escif i d’altres autors emergents com a Jade, Miso, Nosego o el propi Bansky, existix un plantejament renovat de ciutat, de les fatxades i els murs. De forma explícita, es proposa un espectacle lligant l’activitat social. Tracten d’alterar la vida quotidiana i canviar l’atenció rutinària, per a retroalimentar la pròpia obra. Tornem a aqueix concepte tecnològic de compartir, fotografiar, repartir coneixement de l’obra. I en eixos sentits, en la ruptura amb la rutina, i la generació d’un espectacle que naix com a iniciativa creativa, també hi ha un nexe clar amb els espectacles de les obres efímeres falleres. Encara estem a temps d’investigar més estos camins i atallar els dubtes sobre si una plataforma cap dins de l’altra. Sobre la teoria, dos conceptes d’art al servei de tècniques i temàtiques lliures tenen en l’actualitat molts punts de trobada. No cap una altra opció que assumir les conseqüències de la nova era de les comunicacions i que l’art s’integre a la ciutat, malgrat les tradicions i els convencionalismes. En l’actualitat, les comunicacions estan degradant els contactes humans i obviant el nostre vincle social. No tant així, l’activitat artística fallera s’esforça per aconseguir connexions modestes, obrir senderes obstruïdes i connectar l’art a una realitat que ha provocat legargies culturals que ens separen de les ciutats en què vivim.


52

Carta d’escif a José Luis Pérez Pont, escrita el 25 de març de 2014, en la que li explica el seu projecte per a la realització de la falla.

Tot el que sobra


53

Hola José Luis.

Fa temps que no coincidim així que, abans de res, espere que estigues molt bé. T’escric per comentar-te ràpidament un projecte en el que m’agradaria comptar amb tu. M’han encarregat realitzar la falla de Corona/ Beneficència per l’any vinent i porte ja uns mesos treballant en això. El projecte es titula “Tot el que sobra”, reprenent la idea original de les falles que segurament ja hauràs escoltat. Diuen que, en la vespra del dia del seu patró, Sant Josep, els fusters cremaven, en una foguera purificadora, les borumballes i tot el que sobrava, fent neteja dels tallers abans d’arribar la primavera. A partir d’eixa idea, se me va ocórrer reproduir a escala 1/1 els elements que habitualment es retiren de la plaça per plantar la falla. Tot el que sobra. Açò podrien ser dos cotxes, una furgoneta, una moto, dos bicis lligades als bol.lards, l’estructura de valenbici, algunes bicis de valenbici, un contenidor, un senyal de prohibit, unes tanques metàliques, algunes


54

Tot el que sobra

botelles de plàstic, alguns paquets de tabac, algunes puntes de cigarret, alguns xiclets, alguns alguns… Vull recuperar alguns dels mètodes de treball tradicionals, prioritzant l’ús del cartró pedra, fusta i paper. Em negue a participar en l’increment devastador del fum negre, generat per la combustió del poliespan, tristement tan habitual en la fi de les festes. La base d’esta proposta es regix sobre algunes consideracions com: - Fugir de la idea monumental de monument i tot el que arrossega. - Reivindicar l’experimentació en les festes populars i en les escultures falleres. - Senyalar el carrer i les festes populars com espai d’intercanvi, de diàleg i de debat Esquivar el carácter invasiu i arrollador del monument faller. - Difuminar les fronteres entre el que és i el que no és. Fer una proposta divertida, però seriosa, però divertida, pero seriosa. El cas és que, acompanyant la falla, sempre es fa una publicació amb textos i imatges que conformen un marc d’aproximació al projecte. El que ve a ser


55

el “llibret faller”. Enguany el dissenyaran Iban Ramón i Dídac Ballester, que són els artistas que dissenyaren la falla l’any anterior. Per als textos, la idea era que hi haguera assajos des de diferents camps i per això voliem comptar amb un faller, un periodista, un arquitecte, un crític d’art i jo mateix, com artista, escriuria altre text. En el camp de la crítica d’art, de seguida vaig pensar en tu perquè tens experiencia en l’art públic i sobretot, perquè tens una mirada compromesa. Estaré fora uns dies, però si t’interessa la proposta, podem contactar en dos setmanes i et done més informació. Igualment, aprofite per saludar-te i per desitjar-te un bon estiu. Platja, “mojitos” i acudits roïns… Una abraçada!

escif


56

TOT EL QUE SOBRA Esbòs de la falla escif

Realització­:

Equip de Falla Mossén Sorell - Corona, Fet d´Encàrrec, Emilio Miralles, David Estal, Pepe Henche, Mónica García i José Belenguer.


57


COMISSIÓ 2014 2015


60

Andrea Albiñana Sabater Manuel Alfonso Gómez Alberto Andrés García Ramón Andújar Cervera Mónica Antequera Yepes Manuel Barberá Valera Juan Bárcenas Prieto Javier Bas Rey Carmen Berlanga Torres Conchín Bermell González Jordi Borrero Fresno Amparo Carbonell Esteve Pablo Jacobo Carreres Gargallo Lola Castelló Onrubia Juan V. Cerveró Navarro Alejandra Chisbert Climen David Chisbert Tarazona Silvia Chulio Celda Verónica Chulio Celda Pilar Civera Climent Andrea Climen Ibañez José Fede Climen Navarro Inma Climen Navarro Andrea Cortijo Gascó Luís Cortijo Gilabert Diego Espinosa Civera Jaime Espinosa Maupoey Rosa Mª Felipe Fernández Laura Fernández Celda Mª Carmen Fornés Muñoz

José Luís Galcerá Martínez Alberto Gallego Fernández Susana Gallego Villalba Amparo Gamero Lluna Vicente Garay Cabo José Vicente Garay Lage Carmen Garay Lage Laura Garay Lage Silvia Garro Oltra Mª Nieves Gascó Fuster Marga Gómez Espinosa Javier Gómez Gómez Pedro Gómez Gómez Raquel Gómez Gómez Andrea Gómez Zanón Javier Gómez Zanón Mª Carmen González Cruz Ana Mª Guijarro Picazo Ana Ibáñez Berlanga Iván Ibáñez Berlanga José A. Ibáñez García Mª Carmen Ibáñez García Juan Luís Ibáñez García Gustavo Izquierdo Morales Óscar Izquierdo Moreno Desam Jareño Pérez Mª Luisa Juan Mestre Yolanda Juan Mestre Miguel Juan Sabater Miguel Ángel La Roda Fornás


61

Concha Lis Mateu Puri Lage Colmenero José V. Lanzuela Rocher Ernesto Liern García José Vicente March Vázquez Laura Marco Hernández Federico Martínez Martínez Antonio Más Garrigós Grettel Más Gómez Ruth Más Gómez Juan Más Murillo Adrián Mena Guijarro José Manuel Mena Risueño Isabel Meri Abad Marina Meri Abad Fernando Morales Checa Mª Luz Mulio Fliquete Elena Muñoz Carrascosa Wanessa Muñoz López Fidel Navarro Navarro Matilde Navarro Peiró Patricia Navarro Peiró Miguel Oltra Catalá Iván Pallardó Lara Mercedes Parga Martínez Marcos Parra Liern Vicenta Pascual Aguar M. Amparo Percha Muñoz Miguel Ángel Pérez Olmos José Manuel Ribes García

Ester Ribes Jareño Néstor Ribes Jareño Paula Rocafull Lis José Rocafull Luján María Ródenas Carbonell Marta Ródenas Carbonell Pedro Ródenas Fuentes Óscar Rodríguez Atanes Eduardo Rosa Vázquez Iris Ruiz Feo Leyla Ruiz Feo Adela Ruiz Sancho Paco Sáez de Jáuregui Castillano Soraya Salah Al-khrabutli Bas Víctor Sánchez Alepuz Merche Sanchis Parga Rebeca Sanchis Parga Vanesa Sanchis Parga Adela Segura Checa Rubén Tello Sánchez Carlos Tomás Fortea Vicente Valencia Clemente Alexandre Valencia Percha Miguel Ángel Villar González Pedro Villar Montañés Mila Zanón Zanón


62

Fallera Major Adela Segura Checa


63


PROGRAMA DE FESTES


66

Tot el que sobra

DISSABTE 14 DE FEBRER

DIUMENGE 22 DE FEBRER

19:00 h. Al teatre del col.legi Iale a L’Eliana, presentació de les nostres falleres majors. Fallera Major: Adela Segura Checa Fallera Major Infantil: Carla Garay Navarro

04:00 h. Concentració al Casal para preparar la Macrodespertà.

22:00 h. Sopar de “sobaquillo” per a xafardejar del apropòsit.

17:00 h. si no vols semblar un “caminante”, migdiada obligatòria

00:00 h. Actrius, actors, figurants, tècnics, director, ajudants, ballarins, indumentaristes i col.laboradors tornen a disfrutar i dormir “com un soc” i descansar del WhatsApp.

Si eres un superhome o superdona, a les 20:00 *Cridà

DIUMENGE 15 DE FEBRER

DISSABTE 28 DE FEBRER

12:00 h. Visita a la Falla infantil en el Taller de Mò.

21:00 h. Sopar del Passeig Gastronòmic número 4, Mexico.

07:30 h. Macrodespertà. També, a les 14:30 h. Dinar al casal.

21:00 h. si aconsegueixes haver estat en tot, cridar a Iker Jiménez

DIUMENGE 1 DE MARÇ Exposició del Concurs fotogràfico Internacional “A peu de carrer” . Visita a la Falla Gran.


67

PROGRAMA DE FESTES

DEL 5 AL 7 DE MARÇ

22:00 h. Sopar de cistella.

Multiservei Mossén Sorell - Corona: Muntatge d’envelat, nervis, presas, llums, moquetes, tarimes, aixetes, taules, cadires, cables, escales, neveres, llums d’emergència… no t’acollones, t’esperem fort!! Sopar de cistella i rondes falleres

00:00 h. Revetlla. Recorda… Si te passes, t’ho perds. Que els xatos no et facen caure.

DISSABTE 7 DE MARÇ

DIUMENGE 15 DE MARÇ

14:30 h. Dinar de la Fallera Major, Adela Segura Checa

08:00 h. Plantà Infantil.

22:00 h. Sopar de cistella. 00:00 h. Revetlla Verbenera. DJ Acid Queen

04:00 h. Amb Nina Simone no s’acaba tot. Neteja general per a llevar “Tot el que sobra”.

11:00 h. Preparatius per a la plantà de la falla. Corona no es va fer en dos dies … 14:00 h. 2n Certamen Concurs de Paelles “A peu de carrer”.

DISSABTE 14 DE MARÇ 19:00 h. Recollida del Ninot gran. 08:00 h. Ara sí, Ja estem en Falles… i comencen els torns. 17:00 h. Recollida del Ninot infantil. 20:00 h. Sopar de la plantà infantil i recompenses.

22:00 h. Sopar de la plantà i lliurament de recompenses. Molt aplaudiment, plors, emocions i paraules plenes de contingut. 00:00 h. Plantà de la falla gran.


68

DILLUNS 16 DE MARÇ

Tot el que sobra

14:45 h. Dinar majors (idem de los fruits secs del dia 16)

14:00 h. Dinar infantils. 22:00 h. Sopar autogestionable. 14:40 h. Apareixen mocadors en les cadires i el Joc de Trons per a conquerir el lloc desitjat.

00:00 h. Actuació musical. DIMECRES 18 DE MARÇ

14:45 h. Dinar majors. Arriben fards de papes i muntanyes de cacaus. 17:00 h. Recollida premis infantils o activitat alternativa.

11:00 h. Cercavila fallera “Carme t’Estime”. 14:00 h. Dinar infantils.

22:00 h. Festival d’Eurovisió. Corona triarà la millor cançó de tota la vida. Europa i les estrelles t’esperen.

14:45 h. Dinar majors.

DIMARTS 17 DE MARÇ

22:00 h. Sopar de cistella.

08:00 h. Ja és 17 de març??

00:00 h. Revetlla verbenera. Remember…Tempus fugit

11:00 h. Cercavila dels Premis. 14:00 h. Dinar infantils. 14:40 h. El mateix que el 16, però més relaxats.

Ofrena de flors: Es busca “voluntari” per a portar l’estendart.


69

DIJOUS 19 DE MARÇ 08:00 h. L’equip de la cremà encetarà els preparatius. 12:00 h. Missa de Sant Josep. 14:00 h. Dinar infantils. 14:45 h. Dinar majors. 16:00 h. L’equip de la cremà continuarà a lo seu, per a no perdre el costum. 21:00 h. Cremà infantil. 21:30 h. …els de la cremà lo seu… 22:00 h. Sopar de cistella. Els cascos blaus de l’ONU han confirmat assistènci, per si de cas. 23:00 h. El President i les FFMM, al 5% de batería, tornen amb “el discurso d’acomiadament”, brindis final i el nostre himne.

PROGRAMA DE FESTES

23:20 h. Comença la recollida d’envelat i casal. No està permés fer l’avió. 23:59 h. Cremà de la falla. Espectacle assegurat. 00:20 h. Besos i abraçades tradicionals de tancament de Falles. All you need is Love. DIVENDRES 20 DE MARÇ El día dels can-cans, les rentadores, malsons interminables, repetició mental de les millors jugades i xafardejos habituals.


LA GUÍA CORONA


72 Gris Emmarcació professional i artesanal Literato Azorín, 14-baix. València T. 96 342 06 79 info@grisconcepte.com www.grisconcepte.com


73 Librería Dadá Más que libros Interior MuVIM Guillem de Castro 8. 46001 Valencia T. 96 351 51 38 www.libreriadada.com


74 La Fábrica Coworking Art El teu espai de treball (oficina o creatiu) Burjassot, calle Joaquín Navarro 14-16 (molt a prop de l’estació de metro Burjassot - Godella) T. 961 82 15 78 T. 607 80 49 11 lafabricacoworkingart.com


75 La Comisaria Tapes i copes il.legals Plaça de l´Arbre,5 (per carrer Baix) El Carme, València T. 96 391 07 39 reservas@lacomisaria.com www.lacomisaria.com


76 Wine & Men by envinarte Sisters & Ro by envinarte Carrer Serranos, 6 al 8 46003 València T. 96 391 39 30 compras@envinarte.es www.envinarte.es Sisters & Ro by envinarte Maestro Gozalbo 9, 46005 València T. 635 083 867


77 69 www.sessantanove.es Coses d’adults C/ Beltrån Bigorra 13 baix 46003 Valencia T. +34 663 978 180


78 VeoDoble Samarretes divertides per a bessons. Gemelos, herman@s, papis e hij@s ... Ens trobeu en FB: Veodoble, camisetas veodoblecamisetas@gmail.com


79 SegurQuilez www.segurquilez.com contacto@segurquilez.com Maximilià Thous, 35 46009 València T. 963.689 495 T. 615 935 914


80 Tot en art Belles Arts/ Especialistas en gravats i estampacions. Carrer Corona,35 baix, València T. 96 391 72 65 www.totenart.com


81 Karak Carrer Baix,42 El Carme, València T. 96 325 45 88 T. 622 401 794 www.restaurantekarak.com


82 Mercat de Mossén Sorell Associació Mercat Mossén Sorell i el voltant comercial Amb extensa varietat de productes. Servei de qualitat Plaça de Mossén Sorell, València


83 Bocateria Convento II Carrer Guillem de Castro, 108 València T. 96 326 15 85


84 Inleval Serveis Immobiliaris València: T. 96 391 59 94 Meliana: T. 96 149 49 20 www.inleval.com


85 Óscar Rodríguez Decoració Escaiola i Pladur Carrer Monte Carmelo, 31-2 Valencia T. 609 447 988 oscarrodriguez82@hotmail.com


86 Viadel Carnicería-Pollastreria-EmbotitsDelicatessen Mercat de Mossén Sorell, de 39 a 49 València T. 629 79 42 30 www.carnesviadel.com


87 Farmàcia – Analisis Cliniques C.B. Jiménez Moreno Carrer Corona, 1 baix, València T. 96 391 19 33


88 Clínica Dental Antonio Mínguez Rubio Odontòleg col.2912 Carrer Túria, 34 baix, València T. 96 391 06 97 www.antoniominguez.es


89 Horno San José Pà i coques artesanes Inaugurado en 1912 José Alberto Llueca Granell C/ Sanchis Bergón nº 18 46008 València T. 96 391 07 42 Forni18@gmail.com


90 TIPS@ Transporte Integral Paquetería Senda Hermana 47 Baix dreta 46136 Museros (Valencia) T. 96 127 36 88 – F. 96 126 83 02 catarroja@tip-sa.com


91 Pirotècnia Recreativa Paiporta Carrer Cardenal Benlloch, 14 B (darrere Església Sant Ramón) Paiporta T. 616 347 212


92 Reparaci贸 de Calcer Mar铆n Tot en pell, cremalleres, reparacions, tapes, soles, etc. T. 601 236 092


93 Farmàcia – Anàlisis Cliniques Lda. María Barrios/ Lda. Amparo Burguet Carrer Guillem de Castro, 108 València T. 96 391 09 69


94 Tallers Parma Xapa – Pintura Pedro A. Villar Montañés Carrer Pintor Stolz, 30, València T. 96 379 52 61/ F. 96 383 08 21 talleres_parma@hotmail.com


95 Aldebaran Centre de dia geriàtric Centre de Rehabilitació Carrer Doctor Beltrán Bigorra, 6, València T. 96 391 71 18


96 Cerralleria Gómez S.L Fusters metàl·lics Carrer Alacant, 22 baix, Mislata T. 96 383 03 14 – F. 96 109 19 90 cerrajeriagomezsl@gmail.com


97 Corona 15 Disco – Pub Carrer Corona, 15 El Carme, València


98 Mª Amparo Moda íntima, Merceria i Llenceria Carrer Federico Pallardó, 10 Alfafar T. 649 173 461


99 Sonido Solaz Alquiler de Equipos de Sonido e Iluminaci贸n Carrer General Barroso, 81 baix,2 dreta Val猫ncia T. 669 352 384 T. 630 011 635 sonidosolaz@gmail.com www.sonidosolaz.com


100 Carmelo García Llorca Pintes i Adreços Carrer Doctor Sanchis Bergon, 21 València T. 96 391 37 59 www.garciallorca.com info@garciallorca.com (foto en carpeta adjunta)


101 Bar - Restaurante La iaia C/ Corona 7 El Carmen – Valencia T. 96 392 63 36


102 i Tres Arts Gràfiques Carrer Regina Mas, S/N (Cantó Mestre Palau) Paiporta T. 96 397 42 08 itres@intertres.onored.com


103 Flors Antonia Servei Interflora Carrer Jorge Juan, 84 Burjassot T. 96 363 80 18 - F. 96 363 43 79


104 Desguace Monserrat S.L Ctra. Torrent - Montserrat S/N, 46192 Montserrat, València T. 96 299 90 80 - 96 298 60 15 T. 661 518 877 - 661 518 876 F. 96 299 82 09 desguace@desguacemontserrat.com www.desguacemontserrat.com


105 Administració de Loteries 17 “La Diecisuerte” Carrer Guillem de Castro, 17 (xamfrà Cervantes, davant d´Hisenda) València T. 96 352 95 32 T./F. 96 394 08 67 diecisuerte@gmail.com


106 AiD Mobiliario de Oficina y Colectividades Camí del Port nº1 Pol. Industrial Catarroja 46470 Catarroja (Valencia - España) T. 96 127 40 79 F. 96 126 34 09 www.aidsl.net Facebook: www.facebook.com/ AiDmobiliari Twitter:@AiDmobiliari


107 Rac贸 El Falleret Guillem de Castro, 114 Val猫ncia T. 96 064 28 72


108 Miryam Adriรกn Fernรกndez Asesora de Viajes Halcon Viajes C/ Corona, 1 46003 Valencia T. 96 391 48 18 - 96 391 55 13 T. 685 493 523 Halconq83@halcon-viajes.es www.valenciacorona.halconviajes.com


109 Horari, dilluns teràpies capil·lars i treballs tècnics especials. De dimarts a divendres de 10:00 a 20:00 ininterrompudament Dissabtes de 9:30 a 15:00 C/ Corona, 46003 València T. 96 391 34 84 - T. 652 914 409 facebook mundopeludo


110 Ascensores Cisan Elevaci贸n S.L. C/ Rafael Cort, 6 Bajo. 46006. Valencia T. 96 381 55 25 comercial@cisanelevacion.es


111 Tallers Bellota, S.L. Fusteria metàl·lica Serralleria Automatisme para portes C/ València, 48. 46118 Serra (València). T. 96 168 81 41 - F. 96 168 85 42 talleresbellota@infonegocio.com


112 Arco Ortopedia Avda. Sants de la Pedra, 26 Sagunt T. 96 265 43 05 – F. 96 265 43 06 arco@ortopediaarco.net www.ortopediaarco.net


Profile for Falla Mossén-Sorell Corona

Tot el que sobra  

Llibret Mossen Sorell-Corona 2015

Tot el que sobra  

Llibret Mossen Sorell-Corona 2015

Advertisement