Issuu on Google+

FallaMossĂŠnSorellCorona2009


A la memòria de Vicent Ferrer i Luisa Mestre, dos fallers que d’ara en davant ens observaran des d’una talaia.


t’espere sol

T’espere sol, mentre el rellotge inflat d’un bar cançó, narra els minuts de vi, ballant el temps, dansa desesperada. El dia fosc, el cant es va morint. Selva frondosa de minuts avars, desesperat odi del temps. Bolero. Paret minut, bar minut, vi minut. El dia llarg, camí d’espais deserts. T’espere sol. Obert camp de batalla. M’envolta el temps, rellotge vanitós. Lluitem. Espere l’oasi sens busques i sense sol. Espere els ulls de llum que entre la gent, enderroquen el temps, esguard immens d’ulls intemporals. PAU SIF


talaia

1. f. Torre des d’on es pot observar mirant de lluny per donar avís del que s’hi descobrix. 2.

a. f. Acció de vigilar.


LLIBRE DE LA FALLA MOSSÉN SORELL-CORONA

crèdits

© D’esta edició Associació Cultural Falla Mossén Sorell-Corona Edita: Falla Mossén Sorell-Corona Coordinen: Rubén Tello i Fernando Morales Disseny de l’edició: Fernando Morales Correcció lingüística: Rubén Tello Este llibret ha estat possible gràcies a l’aportació dels 112 col.laboradors que han participat en ell. A tots ells el nostre més sincer agraïment. Assessorament: Carlos Tomás Fortea i Miguel Ángel Pérez Olmos Publicitat: David Chisbert Tarazona

Impressió:


introducció Des de fa ja uns anys, des de la comissió de la falla Mossén Sorell – Corona hem intentat recuperar i evolucionar, a la vegada, el caràcter genuí del llibret de falla. Així, a partir de l’original llibret baldovinià , dedicat a l’explicació i la relació del que conté la falla, intentem dur avant un procés que el convertisca, finalment, en una extensió del cadafal, en la part del monument que no és crema. La falla perenne, la falla eterna.

Enguany, Anna Ruiz ens sorprendrà amb un cadafal que ens convida a aturar-se i contemplar la vida d’una manera més reflexiva. La quotidianitat, la monotonia poden deixar d’ésser avorrides i previsibles si dediquem una estona, encara que siga xicoteta, a analitzar el nostre dia a dia. Ens podem dur, amb este exercici, una grata sorpresa i descobrir que l’activitat diària repetitiva pot ser més entretinguda del que

pensem. Tot resulta diferent segons els ulls amb els que es miren, i és, justament, això l’objectiu del cadafal. Mirar les coses amb diferents mirades, donar-li a la vida diverses visions. Acceptar i respectar els distints punts de vista. En definitiva, desautomatitzar la mirada.


índex de continguts

Qu4tre punts de mira Entrevistes a Rita Barberá, Carmen Alborch, Joan Francesc Mira i Joan Monleón

Qu4tre comentaris 25 imatges de la rutina, de la societat valenciana, de la pròpia ciutat, comentades per 4 persones PÀG.

12

PÀG.

29 “Desautomatitzar la mirada” Article de Jesús Peris PÀG.

PÀG.

“El cavallet albí” Conte d’Adela Ruiz

80

83


Anna Ruiz Obra artística de l’autora dels cadafals fallers de 2009, amb declaracions al voltant del treball que presenta PÀG.

Fem Corona Secció dedicada a la comissió fallera PÀG.

99

85

Giovanni Nardin i Marina Meri Conte i dibuixos arran de la falla infantil de 2009 PÀG.

92

Programa de Festes Activitats del calendari faller dins i fora de la comissió de Mossén SorellCorona PÀG.

109


10


color del buit Cridòria al bell mig d’un carrer Oferiment entre els cotxes Somrís de promesa fàcil Juguesca d’ànimes toves Envit d’altre món somniat Felicitat albirada Xantatge cabdal i subtil Temptació indissimulada Cabdells de joies futures Alternatives de vida Ànsies de rodar la roda Toc d’imatge, pluja fina Fervorosos colors del gris Transmutació ben senzilla Engany de canvi a millor Llum fals, boja travessia

MIQUEL SANTAMARIA

11


qu4tre

Desautomatitzar la mirada és l’objectiu del cadafal que plantarà enguany Anna Ruiz al nostre emplaçament. Nosaltres entenem el llibret de la falla com una extensió, i fins i tot una ampliació, d’este. I a partir de dit convenciment hem creat este bloc del llibre. La superposició d’interpretacions, de mirades, de formes d’analitzar, que ens suggerix el nostre monument es veu ací plasmada en la vessant més política i social de la

punts de mira

ciutadania valenciana. D’esta manera hem intentat superposar les quatres sensibilitats ideològiques més importants, per quantitat d’adeptes, del pensament valencià: el nacionalisme, el valencianisme més popular, l’esquerra i la dreta centrista. Per a cada vessant hem seleccionat quatre personalitats valencianes representatives d’estes i els hem sotmés a la mateixa entrevista, a les mateixes preguntes, a la mateixa xerrada.

12

Així, i sense oblidar el número que ens guiarà pel nostre recorregut per la mirada, el quatre, Rita Barberá, Joan Francesc Mira, Joan Monleón i Carmen Alborch ens han convidat a una taula d’opinió dividida en quatre blocs temàtics: la identitat valenciana, València, les Falles i el món globalitzat.


rita barberá Identitat Valenciana

“Som un poble amb molts anys d’història, amb èpoques, com els segles XIV i XV, d’enorme prosperitat social, cultural i econòmica que ens va situar al lideratge d’Europa. Tot això ha generat una personalitat pròpia i diferenciada que constituïx la nostra identitat, que en èpoques recents el poble valencià va defendre amb rigor i èxit, enfront de grups que pretenien diluir-nos en una altra identitat amb menyspreu dels nostres històrics senyals d’identitat, hui perfectament arreplegades al nostre ordenament jurídic, començant per l’Estatut i el que és més important en el cor de la immensa majoria del poble valencià, dins de l’altra gran identitat comuna que és Espanya.”

“Plantejar la dialèctica de si Madrid o Barcelona no és el més apropiat als temps actuals, ambdós són ciutats germanes amb què mantenim relacions normals. Hui en l’Europa actual València aspira a tindre un lloc propi a Europa, a l’Europa de les Ciutats, junt amb altres urbs espanyoles i europees. Respecte als símbols propis, subratlle els arreplegats al nostre Estatut, recentment reformat i consensuat per la majoria dels grups polítics. De la mateixa manera, el valencià és la nostra llengua pròpia i diferenciada, recollida al nostre ordenament jurídic i protegida com a senyal d’identitat.”

L 13 13


València

“La València actual és conseqüència d’una fórmula que sol funcionar: il·lusió més treball més experiència. Les institucions tenim el nostre paper. I per a mi no és un altre que el de motor, el de dinamitzador, sense intervencionismes, oferint seguretat jurídica i estabilitat política. Estic convençuda que la participació activa i la implicació social ajuden a fer que els projectes urbans arriben a bon port. L’Administració no pot ser el gestor infal·lible i totpoderós, sinó que ha de ser l’impulsor intel·ligent de tota transformació. La confiança mútua, el suport decidit de les administracions públiques junt amb la societat civil han fet possible esta València, en la que continuem treballant. Hui som una de les ciutats més emergents d’Europa. Hem invertit en tots els barris, amb equipaments i servicis de qualitat, hem defés un creixement harmònic

és aquella en què els ciutadans tinguen, abans que res, una ocupació, puguen disfrutar d’equipaments públics de qualitat, accedir a la cultura i l’educació, practiquen esport en un entorn mediambiental millorat, i assumisquen amb confiança els reptes del futur; tot això amb la consegüent elevació de l’autoestima i l’orgull per la seua ciutat. La història l’escrivim cada dia i hem de lluitar amb els ulls mirant cap el futur, els peus en el present i el record d’un passat que va forjar la nostra identitat i que va comptar amb el Segle d’Or, el segle XV, del que tan orgullosos ens sentim. Cal recordar que no sempre va ser així, va haver-hi un temps, i no tan llunyà, en el que a les portes de València, en els accessos a la nostra ciutat, es podien llegir “uns insòlits” cartells que invitaven el turista a visitar la ciutat en tan sols dos hores. “Singulars” “La València ideal per la que cartells, sens dubte, en tant treballe amb il·lusió cada dia que -com si tiràrem pedres i equilibrat del conjunt de la ciutat i hem liderat la conversió d’una ciutat ignorada a nivell internacional en una referent, de forma brillant, per la seua capacitat per a organitzar grans esdeveniments. València és una ciutat que afronta amb garanties d’èxit nous reptes; i hui, ja puc afirmar amb rotunditat que València està considerad una marca al món. I eixa marca -de qualitat, d’excel·lencia i de notorietat- ha sigut possible per la capacitat d’anticipació i l’ambició en els nostres objectius. És molt el treball, molta la il·lusió i moltes les ganes que posem tots els dies. Perquè si tenim un gran objectiu, si tenim un extraordinari repte en què tots estem compromesos, eixe és el progrés dels valencians i el desenvolupament de la nostra ciutat, que va a més i que, sens dubte, arribarà molt més lluny.”

14


sobre la nostra pròpia teulada-, suggeríem que València tenia poc que oferir. Tan poc que, en a penes 120 minuts, qui voldria detindre’s en esta ciutat al seu pas cap als destins turístics de sol i platja, podia conéixer-nos en eixe breu espai de temps. Eren altres temps en què se situava a valència al mapa com “el semàfor d’Europa” i no era precisament un elogi.” “Resulta complicat triar una zona de la ciutat, cada una té la seua idiosincràsia, la seua personalitat, els barris valencians tenen vida, la que li imprimixen els seus veïns. A pesar de l’afecte general, destaque la singularitat de l’antic llit, un verdader pulmó que recorre sinuós la ciutat i proporciona un lloc de trobada, d’esport, de família, de passejos, d’oci i de cultura, tot un riu de la cultura. A més, als últims anys hem aconseguit obrir la ciutat al mar, per la qual cosa els Po-

blats Marítims s’han convertit en un lloc de trobada amb el Mare Nostrum, la mateixa porta per la qual va entrar la cultura, el comerç i la prosperitat a la nostra ciutat. La culminació de la “Marina Reial Joan Carles I” és una de les intervencions urbanes més importants i belles de quantes s’estan realitzant a Europa. És un projecte que resol la trobada de la ciutat amb el seu antic port, -hui ja port urbà- i on la creativitat i la singularitat arquitectònica es fusionaran amb grans espais verds. S’actuarà sobre una superfície superior a 1.300.000 de metres quadrats per a convertir la nostra dàrsena -i els seus barris perifèrics en un lloc excepcional per a viure i disfrutar.” “Castelló, Alacant i València són ciutats germanes, a qui ens unix un afecte fraternal. Hem de treballar de la mà per un millor futur per a tots, ja que sens dubte el progrés

15

i la prosperitat d’una ho és de totes, per la qual cosa en cap moment cal alimentar guerres cainites insensates i contra natura. Templat per la unió, per la que fa la força, per l’esforç conjunt i pels èxits compartits de ciutats hereves del mateix passat i ames del seu futur.”

Les Falles

“Són molt més que una festa, són l’exponent del saber fer d’un poble, del seu inigualable sentit de l’humor, de la seua ironia, de la seua imaginació, fantasia i genialitat, de la seua capacitat de reinventar-se i de renàixer de les seues cendres. Sens dubte, les Falles són un fidel reflex del caràcter valencià, de la illusió per tornar a començar, per crear, per donar vida, de la passió pròpia d’esta terra. La festa està en cada cantó i unix estètica, innovació, tecnologia, indumentària, pirotècnia, música, gastronomia, … tot això convertit en art.”


“No crec que em corresponga jutjar la capacitat creativa dels artistes. Junt amb l’estil més clàssic a poc a poc han anat sorgint maneres més innovadores de concebre el monument, el verdader protagonista de la festa, ja que és ell el que ens diferencia i entorn del qual ha de girar la festa fallera. Considere que en cap cas hem d’oblidar la importància, la preponderància del monument i, al marge de l’extensió de la festa a altres esferes, s’ha de mantindre l’interés pel protagonista que crema cada ‘Nit de la Cremà’.” “Com a valenciana i com a alcaldessa, he d’assegurar que m’ompli d’orgull veure’m recreada en molts dels monuments que cada mes de març prenen la nostra ciutat. La ironia, la crítica i la reivindicació constituïxen la quinta essència de la festa, i per descomptat la política és susceptible de rebre els dards més sarcàstics. En tot cas, la festa mai ha d’estar polititzada, és la política la que ha de servir a la festa i al poble al seu conjunt, però no en el sentit invers.”

“A València treballem per a crear i posar en valor atractius genuïns basats en la nostra cultura i idiosincràsia i projectar-los al futur. El futur passa pel que vullga la festa, és cert que les Falles han superat el llistó de la celebració popular i s’han convertit en un atractiu turístic de primer orde, per la qual cosa sectors com l’hostaleria, la restauració, les agències de viatges i el comerç en general haurien de participar més intensament en este debat sobre el futur.”

El Món

“La globalització no és, en si mateixa, quelcom totalment negatiu. Es tracta d’un fenomen amb què hem de viure i sens dubte pot ser utilitzat de manera positiva. Les comunicacions són, en l’actualitat, immediates i globals, la resposta solidària és ara de talla mundial davant de les possibilitats tècniques. Sens dubte, compartim un planeta i és tasca de tots cuidar-ho per a deixar un món millor als nostres fills. “La crisi econòmica pot ser un 16

exemple de la globalització; és hora de replantejar-se models, però també és moment de mirar cap a dins de cada casa i veure qui ha fet els deures, qui els ha fet malament i qui, ni tan sols, s’ha molestat a fer-ho. La taxa de desocupació d’Espanya duplica la mitjana europea i no pareix que el mal vaja a millorar. Considere que les Administracions hem d’estimular, dinamitzar, potenciar i ajudar a la societat civil, a l’empresariat, a la iniciativa que ha de poder obtindre un millor futur per als treballadors. Al meu entendre, la millor política social és l’ocupació i l’actual Govern d’Espanya ho ha oblidat.” “Els valors humans –la lleialtat, l’honradesa, la generositat, la tolerància, el respecte a la paraula donada,…- han de guiar la nostra conducta individual i social. Hem de valorar la importància dels principis i valors que ens han conduït fins al present i que han d’acompanyar-nos al futur com a poble que s’ha guanyat el respecte i la consideració dels altres.”


carmen alborch un lideratge i no se sumen tots aquells talents que exigix una societat. No hem amat prou el patrimoni històric que tenim; i “Té molt a veure amb l’enginy, no és una crítica, sinó una crida amb el que ara s’anomena espe- d’atenció.” rit emprenedor, d’obrir camins, l’espontaneïtat. I també té a veu- Nacionalisme? re amb la descreença, amb no “El Partit Popular ha generat ser massa transcendent. Ací som una espècie de nacionalisme rar. molt de ritus i rituals, i m’agrada, Han dedicat esforços en què els molt involucrats en aspectes fes- valencians s’identifiquen amb la tius. Els valencians també som seua ideologia. Cosa rara, quan molt de pensat i fet, molt del que el Partit Popular és un nacionaens vanagloriem. No està renyit lista espanyol. No obstant això amb el treball ben fet, conscien- ací es fa amb una mescla del ciós. L’esperit innovador també populisme i victimisme, i fa que ha estat sempre amb la identitat funcione la seua estratègia. Nadels valencians. El que ara s’ano- cionalisme valencià a dia de hui mena mestissatge està molt pre- pense que no hi ha. Això no vol sent en la societat. La Universitat dir que siguem autonomistes. El de València és de les històriques nacionalisme hauria de dirigir-se i acull alumnes de tota Europa. a lluitar per ser respectats i tindre L’única cosa que ens falta als va- les mateixes oportunitats.” lencians és saber sumar, no hi ha

Identitat Valenciana

17


València

“El màrqueting de la ciutat com a publicitat funciona. Jo defendria l’Albufera, el centre històric de la ciutat, la Llotja de la seda… Mostraria el que té a veure amb les nostres arrels, vinculant-lo també al benestar de la gent. En campanya déiem que volíem una València dual, sense desequilibris entre la València per a ser visitada i la València per a ser viscuda. València hui està molt orientada a ser visitada, però els equipaments de salut o d’educació no estan a l’altura. Es ven una imatge a l’exterior que no correspon amb la qualitat de vida. En moments d’eufòria, com la Copa Amèrica, molta gent que vivia amb poca qualitat de vida estava orgullosa de la seua ciutat.” “Jo crec que totes les ciutats estan competint pels grans esdeveniments. El turisme és té molt en compte com a font generadora de riquesa. El que no ens plantegem és el que es perd amb això. Hem de pensar en aconseguir un màrqueting

perdurable i sostenible. La Copa d’Amèrica va ser un moment de glòria de la ciutat, però el pas següent hauria de ser pensar en què es fa amb això. Hui veiem en les dàrsenes del port una quantitat d’asfalt que ja no servix per a res. Espere que per als amants de la Fórmula 1 l’any passat funcione millor.” “Els anys 80, sens dubte. Pense que ha sigut el millor moment de la ciutat. Va haver-hi un boom de gent amb enginy, creativa i innovadora que es van unir en una sinergia i van lluitar per a alçar la ciutat. Es va poder veure una efervescència de la ciutat. A nivell de les falles també ho va ser.” “El triangle Llotja, Sants Joans i Mercat Central. I també amb l’Albufera, el Saler, la Malvarosa i el Cabanyal. I com referent, com a símbol de la ciutat moderna, per a mi és el llit del Túria, que va ser el reflex de la democràcia, de les reivindicacions de la ciutadania, que volien un parc verd. El Partit Popular, en canvi, va voler una autopista.

18

Però hui ningú renega d’ell i és un espai exemplar de la ciutat. Crea un eix amb l’IVAM, el Palau de la Música i la Ciutat de les Ciències, un eix de cultura.”

Les falles

“Per a mi la millor falla va ser aquella en què Manolo Martín, Sento Llobell i Francis Montesinos van plasmar la pròpia fatxada de l’ajuntament i ninots de valencians. Va ser una demostració fascinant d’originalitat i d’autocrítica. Les falles que es van fer durant aquells anys van ser molt diferents. I es va criticar per ser elitista, quan no ho era. Manolo Martín era un artista com qualsevol altre, que treballava diàriament en el seu obrador”. “Cada govern aposta per unes ideologies, i es retroalimenten. La dreta recolza a les falles i a l’església. Però el trasllat de la Mare de Déu, o la processó del Corpus, són actes magnífics i poden agradar a tot el món, sigues agnòstic o creient. Però el Partit Popular ha volgut apoderar-se d’alguns símbols de la


ciutat. Tot allò avantguardista i innovador ha quedat relegat davall un model que ha imposat un govern amb ideologia conservadora. El món de les falles té aspectes positius i té altres molt negatius. Jo, com a dona, veig coses en les falles, com actituds misògines, que no m’agraden. Però les falles són una representació més de la ciutat, funcionen com un club social i estan obertes a totes les ideologies. Amb este tema hi ha hagut molta manipulació. Amb

els meus companys acudisc a actes de falles i conec gent d’idees més liberals que també estan ficats dins d’este món. Hem de donar gràcies a què hi ha falles com la vostra, o Na Jordana, que són falles exemplars. Després està Nou Campanar, que és un exemple molt significatiu del que passa. Un nou espai, amb la millor falla, que provoca conflictes amb les falles històriques i d’un dia per a un altre pot desaparéixer.” “Les crisis sempre les hem de

19

viure com a oportunitats per a revisar. El model de falles que hem tingut fins ara podria canviar un altre model, en el que prevalguera l’enginy i la crítica. I continuarien tenint reclam publicitari a nivell turístic. Esta etapa de canvis servirà per a revisar els excessos i per tant serà una etapa important. Els polítics ixen en les falles, ix Camps, ix Rita, tots els polítics amb un cert nivell de popularitat ixim a les falles. Però és més important analitzar si s’ha perdut l’esperit


crític o han guanyat en autocomplaença. Crec que crítica política sí que n’hi ha i a més s’ha de fomentar. El PSOE atorga tots els anys el premi Picota, que justament es dedica a això, a potenciar la crítica de les falles. Però hui en dia no es passen...”

El Món

“Crec que és molt positiva. Ara hi ha manifestacions globalitzades. Cada 8 de març les manifestacions del Dia de la Dona són globals. Gràcies a la globalització tots veiem la investidura d’Obama. Fer arribar la informació a tot el món és quelcom importantíssim, gràcies a això podem crear xarxes de solidaritat i suport als desfavorits. Una altra cosa és la globalització negativa, que suposa acabar amb el planeta i amb els recursos. Si es parla de crisi caldria relacionarho amb energies renovables.”

“Hi ha una falta de consciència dels límits de riquesa de la terra. No és qüestió que amb Obama canvie el món, sinó que canviem cadascú de nosaltres. Fa falta més educació per a conéixer els recursos de què disposem i com els hem d’utilitzar. Quan veiem la terra contaminada crec que és moment de parar-se i reflexionar sobre què estem fent i com podem solucinar-ho. És importantíssim invertir en educació, en innovació i en tecnologia, en investigació en general. La crisi ha de servir per a reflexionar. Hem d’educar en valors. I són valors que tampoc han canviat molt al llarg dels últims segles: la justícia, la igualtat, la solidaritat, la fraternitat… des del segle XVIII es ve parlant d’igualtat entre hòmens i dones. La crisi de valors existix, però també hi ha la diversitat. Hi ha gent que critica els jóvens d’ara, diuen que són despreocupats. Però crec que hi ha molta diversitat.

20

També hi ha molts jóvens creatius, solidaris i interessats per la societat en què vivim.” “El millor seria que en este món globalitzat els països poderosos invertírem en els països pobres. Hauríem d’aconseguir que la gent no haguera de fugir del seu país per a poder viure bé. Cal invertir diners públics en què la qualitat de vida siga per a tots igual. Els immigrants no poden estar marginats, si estan ací hem d’aconseguir que siguen ciutadans. Cal invertir diners públics en servicis socials. La llengua. Tinc notícies contradictòries. Tinc la sensació que cada vegada es potencia menys el valencià però hi ha gent que diu que es potencia molt. Els polítics hauríem de donar exemple. El conflicte lingüístic ha fet que ja no es parle tant, això és cert. De fet a València ciutat pràcticament no es parla. “


joan francesc mira Identitat Valenciana

“Identitat existeix a tots els llocs. Als carrers, a les places, als barris...Ara bé, tots ens hauríem de posar d’acord alhora d’autodesignar-nos i esbrinar que volem ser com a país i com a entitat. I en este aspecte els valencians tenim la mala sort d’ésser una extensió geogràfica massa llarga i de donar-li un valor excessiu a la idea de província.” “Definició històrica la tenim des del segle XIII, des que existeix el Regne de València. Però açò es perd, i la gent no ho recorda ni fa per recordar-ho. Ara existeix una comunitat autònoma, la Comunitat Valenciana, definició neutral que no té tanta força, ni potència com la de País Valencià.

No m’imagine a la gent a una manifestació cridant Comunitat Valenciana, no enganxa este crit. País Valencià cohesionava a la gent però ara hem perdut esta possibilitat. Esta etiqueta tenia que haver servit molt més del que, finalment, ha servit però els que han governat adés i ara a la Generalitat Valenciana no l’han emprat. La denominació País Valencià ens haguera atorgat, segur, una consciència. Ens haguera ajudar a sentir que som valencians i que som importants.” “Nacionalisme és una qüestió d’etnologia. Un concepte polític. Dins d’este terme es poden incloure sensibilitats polítiques de diferents colors, no d’un tan sols. Si parlem de nacionalisme valencià, ens tornem a topar amb el problema que ja ha denunciat

21


abans, no hi ha una realitat articulada i coherent. A banda, al no existir un Estat valencià, no pot existir un nacionalisme potent on, per posar un exemple, trobem mitjans de comunicació que imposen, de forma continuada, la idea d’un nacionalisme valencià.”

jo, sinó que hi ha molts llibres grossos que així ho demostren. Per d’altra banda podem mirar als catalans com a una collectivitat humana conjunta. Ens interessa acostar-nos a Catalunya, tenim interessos en comú. I aquest fet els empresaris ho comencen a saber. L’allunyament no sols va en contra “Les formacions polítiques naci- de la nostra cultura sinó dels onalistes mai ha tingut força ací nostres propis interessos ecoperquè la majoria de la nostra nòmics.” societat ha assolit una identitat ( la senyera amb el blau, el nom de la llengua...) que despenja “La qüestió de la denominaa aquells que no han optat per ció està ja superada. El que em eixa simbologia. I a tot açò cal preocupa és l’ús cada vegada afegir que València mira cap a més reduït socialment. No em Madrid encisada per la força de referisc al consum i edició de l’Estat espanyol a través de la llibres en valencià, el més gran tradició d’adoctrinament caste- de la història, però sí a un ús llà reforçat, ara, pels mitjans de social cada cop menor agreujat comunicació.” per unes administracions a les que no les interessa el valencià. “A Catalunya la podríem mirar I, per tant, no donen exemple a de dues maneres, per una ban- una societat que no li dóna imda reconeixent una història, una portància a la seua llengua ni cultura i una llengua comuna. a que s’interesse per ella ni la Comuna, no pel fet que ho diga immigració de fa quaranta anys

22

ni la d’ara. El pas l’han de donar les administracions, el PSOE al seu moment, el PP ara... I no el donen ni l’han donat.”

València

“València no és una ciutat de grans expectatives sinó de xicotetes expectatives que, a la vegada, la fan gran. Ha tingut oportunitats de convertir-se en una les ciutats més espectaculars d’Europa. Però esta obsessió per autodestruir-se ( com es pot comprovar amb la construcció de l’actual Plaça de l’Ajuntament, l’enderrocament de l’Hospital, d’estil únic a Europa, o l’aparició de l’Avinguda de l’Oest), fruit d’una manca latent de patriotisme, ho ha impedit. No li hem donat valor al que és nostre, a uns carrers i unes places de fisonomia mig popular, mig aristocràtica.” “A partir dels cinquanta apareix una arquitectura sense sentit, sense personalitat que alleja la


ciutat. Lletjor que, actualment, va a més per les noves expansions i idees. Amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, lloc que no te ni art ni ciència, estem donant una imatge pública errònia. S’ha construït una pseudociutat situada fora de València. I no podem permetre vendre-la com a imatge de la nostra ciutat. És presumptuosa, trenca amb la dimensió humana. És un disneyworld.” “A més, ens han ficat dins del cap tota una sèrie de fantasies caríssimes que no serveixen per a res. Amb elles circula el nom de València, sí, però ho fa d’una manera efímera. Copa Amèrica? Fórmula 1? Són globus de colors, fum de colorets...Quan s’escampa el fum ja no queda res. El problema és que molts s’han quedat enlluernats. No es pot fer res amb esta gent.”

Llotja, sensacional, única, increïble... La València burgesa de finals del XIX i principis del XX amb l’Estació del Nord, Marqués de Sotelo, la part central del carrer Sant Vicent, el carrer La Pau... La València de veritat, la València europea que quan hi havia el gòtic era gòtica., el barroquisme barroca i el modernisme moderna.”

Les Falles

“Les Falles han caigut dins l’error de la massificació. Massa dies, ocupació, fallers, comissions...Massa de tot. Arriba a ser cansat. S’ha desbordat.”

missions als darrers anys. Exhibicionisme lligat amb la massificació, ja denunciada, i que per sort, pel tema crisi, sembla que té els dies comptats. Abans les falles grans eren falles de barri i populars. Convent, Na Jordana, el Mercat... eren falles gegants però fruit de la tasca d’un faller que cercava l’ajuda del botiguer del carrer.” “Pel que fa a l’estètica dels cadafals fallers, dubte que es produix una evolució. No m’imagine València plena de falles com la de Corona. Això sí, caldria una diversitat d’estils i d’imatges a més d’un augment del vessant crític envers del conservador que els monuments sempre han destil·lat.”

“El que admire més del faller és la capacitat de participació, no és normal. A la majoria de festes d’Europa la gent és limita a “Per la imatge que exporta per contemplar, les Falles són difela participació popular no imrents en este aspecte.” plicar-se dins les Falles fou un error del món de la cultura va“Per altre costat, allò que trobe lenciana. No li han donat la im“Admire la ciutat que resta del més negatiu és l’exhibicionisme portància positiva que les Falles que ha segut. Les Torres de que han practicat algunes cotenen i, finalment, s’ha pagat Serrans, això és molt seriós, la

23


amb una dissociació: Falles per un costat, intel·lectuals per d’altre. I, evidentment, certa ideologia s’ha apropiat de la festa. Ja es sap, a la natura la tendència és omplir un buit.” “Estaria bé que les Falles manteniren l’alegria i l’esperit però d’una manera discreta, que deixaren darrere l’extrema ocupació espacial i temporal. No és un fet normal si ho comparem amb la resta de les festes d’Europa. Per exemple els Sant Fermins o la Setmana de la Cervesa a Munich ocupen d’una manera tan exagerada ni temporalment ni espacialment.”

Món

“Visquem dins d’un globus. Al globus tots connectem amb tots cada cop d’una manera més fàcil i ràpida. Fixeu-vos amb la Xina, fa trenta anys era un país desconegut i, alhora, estrany per a nosaltres i ara els voltants de l’aeroport de Manises estan plens de magatzems xinesos, els nostres carrers de botigues xineses... És un fenomen imperant. Això és l’autentica globalització. A un bar d’un poblet del

Maestrat et pot servir una cambrera romanesa, a la teua casa et poden fer una instal·lació elèctrica uns lituans...”

patiran menys. Nosaltres hem deixat de costat l’economia seriosa, la que produeix capital, i hem invertit en Marinas D’Or. Hem cercat l’especulació i els diners fàcils. Un camí cap a la ruïna. Hem actuat com a insensats, però no tan sols el govern de València sinó també el Central. I el més fort és que la gent estava contenta, però ara ve una temporada de restricció i qui ho passarà mal no és ni el banquer, ni el constructor sinó aquell que acabe a l’atur.”

“Este fet canviarà la manera de veure la vida a la nostra societat i a la d’ells. El món no tornarà a ser el mateix. És el final d’un món amb països tancadets que ignoren els altres. Ara està tot al costat. I no ens equivoquem, no és per les multinacionals, sinó pel factor humà. No es pot estar ni en contra ni a favor de la globalització, és com estar en “Pel que fa a la crisi de valors no contra o favor dels núvols.” es pot parlar d’esta crisi si abans no acordem què són els valors. “No és el final del capitalisme, El que sí hi ha és èpoques que és el final d’un aspecte del ca- els canvis es donen amb més pitalisme. Ací no hem previst el rapidesa que unes altres, per futur i com comenta ja, quan exemple els anys seixanta hi he parlat sobre la València dels hagué a tot el món l’entrada grans esdeveniments, ens hem d’unes actituds imprevisibles dedicat a unflar globus de co- anys abans simbolitzades amb lors i no hem previst el futur. Si la minifaldilla o la música rock. Espanya és la número ú d’Eu- Ara bé, al llarg de totes aquelles ropa pel que fa l’atur i València èpoques històriques en les que és de les primeres d’Espanya. ha circulat el pensament, semNo hem fet com els bascos o els pre s’ha parlat d’una crisi de vanavarresos que durant els dar- lors.” rers anys han invertit en una reestructuració industrial, ara ells

24


joan monleón Identitat Valenciana

“Identitat valenciana? Existir, existix. És una identitat. Només cal vore el barri del Carme. Al carrer Ripalda, que abans era una senyera del barri del Carme. Quan parlem d’identitat, el que passa és que València ciutat no ha complit com Barcelona respecte a Catalunya. Jo amb el meu programa volia que València fora eixa gran ciutat que rep a la gent que ve dels pobles. El programa estava basat en la gent de poble i València li donava la benvinguda. La gent de poble a València està menyspreuada. Diuen “este parla valencià perque és de poble”; però no, parla valencià perquè és valencià. Quan vaig començar a fer els

discos, amb els Pavessos, van tindre molt bona acollida. Els intelectuals també han marcat molt el caràcter dels valencians, molt mediterrani. La Llotja de la Seda, que es diu de la seda per algo; era una gran indústria valenciana que movia el comerç de la gran ciutat. Són unes característiques

25

històriques que marcaren esta ciutat”.

“Els valencians no hauriem de mirar ni a Barcelona ni a Madrid, hauríem de mirar al mar. És el nostre projecte. Som mediterranis, un poc aristofànics, tal volta. I les falles són molt


d’Aristòfanes. El problema de les falles és que han perdut el nord. Si agarres el calendari faller d’Enric Soler i Godes conta que abans el govern cobrava per poder plantar falles, ara és al revés. Abans era una crítica a tot allò que no ens agradava, ara és una altra cosa.” “La identitat valenciana existix. El que passa és que quan encens la televisió estatal diuen “alacantí” o “castellonenc”, però per a mi són tots valencians. El meu programa de Canal 9 potenciava la unió dels valencians, convidant a gent de tots els pobles, i també als de València ciutat. La ciutat és important. No anem a cap lloc si cadascú tira cap a un costat. La llàstima és que el nom de la ciutat siga el mateix que el de la regió. Però jo estic convençut que Europa no és l’Europa de les nacions, sinó dels pobles. Tots els pobles volen créixer.”

Les Falles

“El moment més bonic és quan es cremen. Ara ploren les falleres. Però abans no. Les falles no han de donar pena cremar-les. Si no estarien totes allà magatzemades.” “Vaig vore al museu els balladors de Regino Mas. S’ha vist una evolució de l’estètica dels ninots. Abans eren de tela, que els vestia una modista del barri. En una pel·lícula de mon pare de l’any 29 es veu bé com eren, i són molt diferents. Molta gent desconeix moltes coses dels valencians i de València. Jo era faller de la Corretgeria-Bany dels Pavessos.” “Les falles és una festa que naix de la gent, una festa en honor a la primavera. És un símbol mediterrani, com podrien ser els cadafals de Sant Antoni. Per això hem de mirar al mar, tot el que fem està en altres llocs del

26

mar Mediterrani. Abans la festa era diferent. Ara és la mascletà, i abans era córrer darrere d’una traca. Era el més divertit de la festa. Això i la xocolatà. Eren festes de carrer; ara sembla que siga la festa de la ciutat.”

“Les falles estan polititzades i sense saber-ho. És el conformisme. Cadascú té una misió. Les falles algun dia despertaran, supose. Jo crec que la festa hauria de ser de carrer. Hi ha gent que diu “jo no sóc polític”. Però tampoc participen en fer la festa. Les falles ara són com les que fa aquell home, que ara ja no les farà, que no tenien crítica de carrer. Les falles abans tenien crítica, personalitat de carrer. Però clar, ara què queda del carrer? No sé com és el barri del Carme, però no hi ha un veïnat com abans i per tant no poden integrar-se en la falla.”


27


València

“Jo em quede amb la València dels barris. La València de 1900, de la baixada de Sant Francesc. El germà de el meu iaio tenia un bar al carrer de la baixada de Sant Francesc. Eren els carrers més comercials. Ara la plaça de l’ajuntament, que no se sap si és plaça o el que és, per interessos urbanístics, és molt diferent. Però València ha de recuperar el seu veïnat. S’ha de recuperar eixa València amb els palaus del carrer Cavallers, del carrer de baix. La gent quant visita una ciutat vol vore com es viu a eixa ciutat. Tot la resta són fotos de calendari.”

“Trobe una tonteria parlar de símbols. Abans la gent no tenien cap problema en fer-se fotos en les quatre barres. Hui la ciutat de València ha perdut una bandera. Hui se suposa que tots estan contents, però tampoc estan tots contents. Però no és per a enfadar-se. Hi ha coses més importants.”

“Jo crec que s’ha avançat prou. Ara els xiquets aprenen valencià a l’escola. S’ha estat parlant durant molts segles sense que s’ensenyara a l’escola. I la meua impressió és que ara es parla més que abans. Ara la llengua ha guanyat un prestigi. El que no té sentit és pensar que la llengua és una cosa unitaria de tots els valencians, quan cadascú parla d’una manera. Els de Crevillent o Novelda tenen prejudicis perquè pensen que parlen mal respecte a altres pobles, però no és així. Cada poble té una manera de parlar-la. Alguns diuen pimentons i altres diuen pebres. I què més té? Al programa de televisió sempre tractava d’explicar com es dia la mateixa cosa a diferents pobles, perquè la gent coneguera la llengua com una cosa diversa. Si deia guardiola no ho entendria molta gent, per això deia vidriola. I els xiquets van aprendre coses populars, es van quedar amb la paraula i ara està viva. Sempre consultava el diccionari AlcoverMoll per conéixer diferents formes de anomenar les coses.”

28

Món “Estupenda, mira; un que s’ha fet ric! La industria ara sap on ha d’establir-se perquè ix més barat. Ara vivim un temps que jo pense que va a haver un canvi important. Les vaques boges foren el resultat de l’avarícia per produir més i més barat. Això ja va denunciar-ho Arthur Miller en una obra que es deia “Todos eran mis hijos”. La globalització estaria molt bé si fora en benefici de la gent, pero no de quatre famílies. I ara estem esperant que Obama ho arregle.” “La globalització és un desert per a totes les cultures. La globalització aplega també a la informació. “La gent voldrà sentir-se indentificada en la seua tribu”, com deia el senyor Punset. Cada persona busca la seua identitat dins un món globalitzat.” “En internet està tot. L’altre dia vaig vore que en facebook tinc una pàgina de fans, amb més de 1.000 membres, tot gent jove. M’he quedat molt sorprés perquè ningú parla mal.”


imatges El cadafal d’enguany, com ja hem fet palés, versarà sobre el que hem denominat desautomatització de la mirada. Nosaltres des de les pàgines d’este llibre intentem aportar el nostre granet d’arena a esta desautomatització, entre d’altres maneres, mitjançant un joc literari amb reminiscències cubistes que presentem tot seguit. Este divertiment literari consisteix en una mena de dos-

sier amb vint-i-cinc imatges i cent escrits. Hem triat vinti-cinc estampes quotidianes del nostre dia a dia i hem ofert a cent persones la possibilitat de realitzar un escrit de més o menys un paràgraf d’extensió que expose la visió, la mirada, el pensament que els aporta la imatge en qüestió. Cadascuna de les fotografies està comentada per quatre persones, d’estes, hem intentat que dues o tres si-

guen personatges famosos o més o menys coneguts per la societat valenciana i que la resta esdevinguen individus anònims. Per d’altra banda, alhora de fer la tria d’escrits per a cadascuna de les imatges, hem intentat que estos provinguen de la ploma de personatges amb diferents ideologies i sensibilitats. El resultat; fragmentar la mirada en quatre. Multiplicar la vida per esta xifra.

qu4tre punts de mira


Lola Lozano ARQUITECTE

“És “ l’Arquitectura de Postal “, on la Ciutat de les Arts i de les Ciències es convertix en la postal típica de València. El plantejament és bo i l’èxit de l’operació assegurat: qui no reconeix esta imatge? Tots coneixem la mirada blanca i pura de l’arquitecte, que plasma les seues obres amb la precisió de l’enginyer, però oblidant eixa sensibilitat que qualsevol art necessita. Tota obra va unida a un espai vital del que poder nodrir-se, que liprotegisca i on poder respirar. Quan passege junt alls cables del nou pont, dirigint la vista cap eixos desmesurat pòrtics metàl•lics encara en construcció, sent eixa falta d’oxigen, eixe oblit de l’escala humana i em trobe aclaparada pel caos arquitectònic. Està clar que el riu desborda Calatrava per les seues vores, i ja ningú recorda les construccions de Bofill, no seria més enriquidor donar l’oportunitat a un Herzog & de Meuron, a un Moneo o inclús a un Zaha Hadid al nostre riu?”

Rafa Miralles COORDINADOR DE LA FALLA ARRANCAPINS

“Per a ofreenaaaar noves glòries a Espaanyaaaaa...”

30


Francis Montesinos DISSENYADOR DE MODA

“Esta ciutat dins de la ciutat, gegantesca criatura al sí del nostre riu totèmic, resecat com el ventre d’una àvia abans fértil i ara envoltada de fills i nets, és, també, les senyes d’identitat de València. Tanmateix, per a ser fórum de cultura viva encara li manca un bon trós; però pot servir per a que els futurs núvis se fotografíen el dia de les noces. El Gulliver del costat ens dona la proporció d’un univers somniat que els valencians acabarem per alcançar.”

Eduardo Herraiz DISSENYADOR INDUSTRIAL

“Quan veus un bloc blanc de ciment que s’alça en l’aire formant un esquelet immens d’arestes geomètriques, arcbotants futuristes i sostrades colossals saps que estàs davant d’una obra de Calatrava. A València hem tingut la sort que Calatrava haja tingut l’oportunitat de dissenyar la seua pròpia ciutat. I a València hem tingut la mala sort de tindre només Calatrava.”

31


Ferran Soler MÚSIC

“Eixe és el por que em fa la València moderna: preferisc l’antiga”

Toni Benavent PRODUCTOR D’’ALBENA TEATRE’

“Poca broma! Gàrgola? Escultura? Tant se val, esta imatge em resulta inquietant. Una esfinx, amb cos d’animal però rostre humà, és menys agressiva. Este àngel custodi m’intimida. Els àngels tenen un aspecte positiu i benefactor. No es correspon. Més sembla un dimoni alat. Mandíbula afilada, dents llargues i esmolades, cos atlètic. Disposat a saltar, a eixir corrents. Podria ser un personatge d’una pel·lícula de mutants, d’un còmic futurista d’acció o de l’antiga mitologia. En qualsevol cas: ficció. Això ens dóna un poc d’avantatge. Podem escollir. El volem com a amic o com a enemic? Una tranquil·litat pensar que és dels teus i un malson que és el teu enemic. Cal escollir, com tot en esta vida. Després de pensar durant una estona com de tranquil em quedaria si l’escollira com a amic, he arribat a la conclusió, que malgrat tots els malsons que pugaocasionarme, no vull cap amic com este..” 32


Jordi Creus HISTORIADOR I DIRECTOR DE LA REVISTA “SÀPIENS”

“ANAR I TORNAR. Tot era foscor. Uns ulls brillants i immòbils m’observaven des del campanar de Sant Climent de Taüll. Ella era allà, com uns dies abans, quan vaig observar-la sobre la muralla del vell castell de Llordà. La veia sempre de nit, immòbil i amb la mirada fixa clavant-se com una sageta en el meu cos. Al carrer dels Canonges de la Seu d’Urgell i a l’estany de Malniu, a la porta de França de Vilafranca de Conflent i al nucli antic de Llers, el poble de les bruixes. La darrera vegada que vaig guaitar-la, fa uns cinc o sis anys, va ser, curiosament, lluny de els terres del nord, va ser a Massalfassar. Acabava de prendre un burret al cafè de l’Infern i vaig sortir al carrer mentre els diables es preparaven per començar l’espectacle. Durant uns instants vaig contemplar-la allà, plantada i orgullosa. Amb l’espetec del primer petard va desaparèixer. Va desaparèixer per no tornar mai més.”

Isabel Gomis PROFESSORA D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“La gàrgola: observa i és observada. La mirada de la gàrgola queda fixa en un punt, sempre en el mateix punt, cada dia el mateix paisatge igual però diferent. El moment del dia, la llum, els vianants, l’estació de l’any tot és igual i canviant. Ella continua observant exactament el mateix punt, observada i observadora esta escultura, a mig camí entre el felí i l’au, pobla els monuments de les ciutats. Quan l’observem podem destacar el tamany, la posició felina adoptada, el material, el lloc que ocupa en el monument, però no destacaríem els ulls. La nostra mirada és parcial, la veiem de perfil igual que al passejar ella observa el nostre perfil. La seva presència continuarà poblant els monuments urbans observant i sent observada.”

33


Jaume Ortí EMPRESARI I EX-PRESIDENT DEL VALÈNCIA C.F.

“El nostre benigne clima i el nostre caràcter mediterrani ens permet divertir-nos emprant un carrer, un parc o una plaça. Ara bé, cal ser cívics i no molestar al veïnat i deixar estos espontanis llocs de diversió nets com els hem trobat. A banda, de la marxa lliure, hem de recordar que beure al carrer no és legal, les alternatives per a la diversió nocturna són múltiples a València. L’oferta de restaurants i establiments on allargar la nit és notable. A Barris com el del Carme o a zones com l’Eixample és possible trobar locals on prendre’s una copa fins a altes hores de la matinada. Però si vols posar-li una cirereta a la nit, res millor que acudir a la discoteca Indiana.”

Manolo Boronat MESTRE

“Dansa o baralla? —No vull veure’t més, me’n vaig. —Esta cançó sí que m’agrada més. Nits falleres esdevenen eternes i barregen la nit amb el dia. Entrepans menjats a la soca d’un arbre amb un glopet de cervessa, converteix el sopar en festa. —Passe fred amb la falda, per què no he fet com tú? —I em fan mal els peus! Moments eterns que romanen a la memòria per sempre. Vida jove, ànims per tot. Encisades per la festa gaudeixen i, això està be. Ah!, i demà despertà. L’esmorzar serà més difícil, les forces manquen. Millor descans, per despertar quan arriba la foscor. —Demà ens veiem? —L’any que ve hem de repetir. Ho tinc claríssim. Més dansa que baralla. Per sort.” 34


Ramón Palomar PERIODISTA I ESCRIPTOR

“La fauna nocturna de semblant desconegut flota sobra l’estora d’asfalt mentres els cotxes són eixos testimonis silenciosos que vigilen com a panteres d’acer. La trobada/desencontre esclata perquè tots els gats són terrosos i res és el que pareix. Però si haguérem de triar, jo seguiria eixa nimfa de cames enmaiades que calça bambes clàssiques perquè la seua lleugeresa potser quelcom etílica i confusa ens captiva i ens promet una ruta infestada de sensacions. Inicia ara l’aquelarre festiu o encamina els seus turmells de sucre cap a la llar? I què fa ací al fons eixa botella d’aigua que es manté dreçada com esperant a l’assedegat de futura ressaca? Ni ho sé ni m’importa, però eixos esquinçalls capturats em recorden altres èpoques de baralles i rialles, de sorpreses i aventures, de pors i temeritats, de veritats i mentides. Cony! “Tempus fugit”, que va dir algun poeta atabalat.”

Vicent Ruiz TÈCNIC D’IMATGE I SO

“Escapada urbana. Hem d´eixir d´ací. Cadascú començarà un nou camí. Ens costa allunyar-nos, moltes experiències compartides i viscudes. Dobleguem les cames i ens impulsem cap a un nou moviment. Però, començant a doblegarles encara ens queda temps per a eixe últim flash fotogràfic. Mirem un breu instant al teu objectiu per última vegada i quan hages disparat ja sols et quedarà aquest carrer sense nosaltres. Cadascú per un costat i tu caminant recte, pel mig d´on nosaltres estàvem.”

35


Manel Pérez Saldanya VICE-PRESIDENT DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

“Taronges i tarongers, el paissatge més íntim: jardins de la ciutat, camps que envolten i travessen el país i encara s’emmirallen en les aigües de l’Ebre. Quantes formes i quants noms manllevats! Taronges amb melic (Nàvels), taronges tardanes (València late, Lane late), taronges que saben idiomes i parlen anglés (Thomson, Washingtona), castellà (Castellana), portugués (Lisbon), japonès (Okitsu, Owari) i italià (Sanguinelli), taronges que tenen noms de xiques fadrines (Clementina, Hernandina, Marisol, Salustiana), i que són daurades com l’or (Oroval, Oronules), roges com la sang (Sanguina, Oval sang), amargues com la fel (Taronja amarga) i fines, sempre fines (Entrefina, Doblefina). Tantes classes desplaçades per la nova varietat de Solarines, que ha convertit el bancals en solars i s’ha escampat ací i allà, a redòs d’una moral massa laxa i una planificació inexistent, canviant séquies per albellons, llicsons per camps de golf en construcció i els gallons i la corfa rugosa pels clavills del ciment.”

Ramiro Blasco DISSENYADOR INTERIORISTA

“És el joc més complet de sabors de la cuina valenciana. En suc, en confit, en amanida, amb xocolate, amb carn o amb peix. També a soles, separant els gallons en un berenar de qualsevol dia de la primavera.”

36

FOTO 4


Vicente Aleixandre CUINER AMB ESTRELLA ‘MICHELÍN’, CA SENTO

“Aliment arraigat a la nostra tradició, bàsic a la nostra cultura. Estrela de molts dels meus plats. A banda d’èsser un postre saborós es pot prendre com a suc, es pot aprofitar per a realitzar caldos, salses i altres mil aplicacions.”

Vicente Martínez PERIODISTA

“Diu ma mare que el color taronja sempre m’ha afavorit. De xicoteta, en compte de vestits roses, calcetins morats i jaqueta malva, ma mare em vestia de taronja. Diverses tonalitats, això sí, que ella sempre ha tingut molt bon gust per a vestir-me. Amb els anys, he incorporat el taronja no sols al meu vestuari sinó a la meua tota la meua vida. A una paret de ma casa, a un moble del menjador, a les cadires de la cuina... i sempre l’intente combinar amb un altre color. Amb negre principalment. L’alegria i lluminositat del taronja casa bé amb la sobrietat del negre. La foto m’ha donat una idea: el meu pròxim cotxe serà taronja i negre, està decidit.” 37


Raquel Vinuesa LLICENCIADA EN CIÈNCIES MEDIAMBIENTALS

“M’he passat moltes vesprades perxant entre els matolls del llac de l’Albufera. Eixa estampa la tinc gravada. Recorde amb especial nostàlgia una vesprada que acabà fent-se de nit i sopàrem un entrepà junt a una vella barraca de Catarroja, observant com l’Albufera es feia fosca i per darrere s’enllumenava la ciutat, desprenent un tint taronja per tot el cel.”

Carles Devís PERIODISTA

“La postal més bonica que té València.”

Magda Villalba DIRECTORA DE MARKETING

“M’he aturat amb el cotxe més d’una vintena de vegades per poder observar esta imatge des del mirador del Saler. L’albufera s’esten fins l’horitzó i en dies de l’aigua en calma es pot vore amb claredat l’altra vorera. En el centre, un gran llac d’aigua dolça que tremola com si es tractara del cor de la meua pàtria. Blasco Ibáñez m’il·lustrà la seua història. I ara, alguns dies d’estiu, revisc el seu present, passejant amb amics turistes en una de les seues típiques barques.”

38


Rafael Solaz HISTORIADOR I BIBLIÒGRAF

“El crepuscle vestit de vesprada taronja anunciava càntics de lluna. A l’aigua no es veia, encara, a la princesa amb cos de sirena que tenia que dibuixar sentiments als núvols. La nit, amagada, esperava l’arribada de la llum d’argent, la que dibuixa els horitzons on tots els somnis es complixen. És el límit de les ombres que cerquen entre gessamins tancats, l’oasi somniat.” 39


Soledad Giménez CANTANT, EX DE ‘PRESUNTOS IMPLICADOS’

“Les places són el centre, per excel·lència, de la vida urbana, formen part d’una antiga tradició vital que té el poble amb les dimensions humanes de les ciutats. Les places són un sospir de cor dintre del ritme quotidià de la urbs o dels pobles, també d’aldees i vil·les. Per mi, la plaça, significa la comunicació i l’art de la contemplació. Lloc de reunió de tot tipus de persones, amb freqüència envoltades d’importants edificis o de vegades, del verd dels gloriosos i pacífics arbres. La meua ciutat ideal sempre ha de tenir places com a núvols de calma. Un espai de llibertat comuna i respecte, com ho és la plaça de la Mare de Déu i la font escultòrica que la corona, símbol del riu Túria i afluents. I també, com no, les places xicotetes connectades amb les més enlluernadores, dins un recorregut que uneix el passat amb el futur dels valencians que, de plaça en plaça, de generació en generació, han erosionat, bellament, les vides el compàs de les places i els batecs.”

Jorge Morcillo PERIODISTA I BLOGUER

“Esta imatge combina el paisatge urbà d’una ciutat mediterrània i moderna com València, en el que elevades finques s’alcen sobre un absolut desorde urbanístic, amb una estàtua de tall clàssic. Una curiosa combinació que crea una certa sensació d’estranyesa a simple vista. Però, allò antic i modern es pot combinar de moltes maneres per a crear alguna cosa nova, fresca i amb bon sabor de boca. ‘Renovar-se o morir’, com diu el dit. I, sinó, que s’ho diguen als coloms, que ara es visten de colors! Esta estampa és, sens dubte, una prova més de la societat actual, un món ple de fusió i mestissatge.”

40

FOTO 6


Toni España METGE

Albert Guzmán HISTORIADOR D’ART

“Els coloms sembla que, de vegades, són els pitjors enemics de l’art. Encara que si els humans pogueren moltes vegades també es cagariem en les escultures públiques. No?” 41

“La font de la Plaça de la Mare de Déu, com d’altres monuments que ocupen llocs estratègics a les ciutats, és testimoni privilegiat de tot el que va passant al cor de la ciutat de València. Particularment, el colós que descansa al bell mig sembla que guaita atentament el que ocorre dins del Palau de la Generalitat. Un vigilant d’excepció, sí senyor! Amb la resta de figures escultòriques em transmeten una sensació de calma i tranquil·litat com si, d’alguna misteriosa manera, estigueren pendents que no ens passés res de roín a cap dels mortals que estem baix la seua tutela. Tota feina té, no obstant, la seua contrapartida, i aquesta no n’és una excepció. De fet, sovint una multitud de coloms s’hi apunten espontàniament a contribuir a les tasques de guaita encomanades a les figures de la font de forma que la seua invasió silenciosa pot esdevenir una autentica tortura per les sofertes escultures que han d’aguantar estoicament la prosaica escatologia d’aquestes simpàtiques aus!.”


Josep Guia PROFESSOR DE MATEMÀTIQUES DE LA UV

“El castell ostentós de llum elèctrica d’una falla estiga presidit per la marca comercial patrocinadora és ridícul. És com el cas d’aquells que lloguen un smoking per anar a una festa “de societat” i porten al bescoll l’etiqueta de la casa de lloguer. La faramalla competitiva fallera, que porta a tals excessos, no és gens recomanable. A més, resulta poc respectuosa amb els veïns que no hi participen i amb el medi ambient, atesa la injustificable despesa energètica que implica. De tota manera, l’agressió a l’atmosfera de la crema de les falles encara és pitjor.”

FOTO 7

Jon Landa PERIODISTA, TRADUCTOR I INTÈRPRET

“Massa. Em sembla massa. Massa energia gastada sense cap altre objectiu que l’ostentació. Massa colors estridents i cridaners que, però, no em diuen massa. Massa figures geomètriques que m’atabalen massa el cap. Massa problemes per als veïns, qui per culpa de les bombetes no dormen massa. Massa ciutats que podrien ser, i en canvi es tracta d’una només, una que és massa per a mi. Un camí massa llarg i pesat que, tot i la massa de llums, em porta a veure, allà a la fi, una cosa que m’agrada. Que m’agrada molt. Que m’agrada massa.” 42


Alfons Grau TINENT D’ALCALDE DE VALÈNCIA I EXPRESIDENT DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA

“La fotografia que em convideu a reflexionar, el primer que m’induix és a pensar que correspon a un aspecte no essencial de la festa i en concret a una específica comissió, no es correspon ni amb l’origen de la festa ni amb la imatge amb que generalment se li coneix. L’element més representatiu de les Falles és precisament la falla, composició o conjunt de ninots, per norma general, al voltant d’un tema o guió. Per d’altra banda, dins de “l’especialització” que segons èpoques tenen les comissions falleres, la il·luminació ornamental dels carrers constitueix un element molt valuós, de fet hi ha un concurs, que en ocasions, com el de la fotografia apleguen a oferir imatges espectaculars i d’alt valor artístic.”

Sento Bayarri DIRECTOR DE PUBLICACIONS

“Quina barbaritat!, quina exageració! I la falla?”

43


José Miguel Bañón ECONOMISTA ACTUARI

“Imatge abstracta i al mateix temps típica de qualsevol urbs. Senzill somriure d’un element irreal i personalitzat per un moviment aparent, que ignora ser observat per una mòmia viva amagada darrere una diana, essent esta, la direcció d’un objecte impulsat pel principal protagonista. A banda de la idea que cadascú pot percebre d’una imatge urbana, la situació divertida de la imatge, és la que mostra d’ un estat d’ànim de l’artista o la que exposa que desitjaria tindre en eixe moment. La personalitat aparent que reflexa la imatge, és possible que siga la que cerque l’artista a la pròpia vida real.”

Feliu Ventura CANTAUTOR VALENCIÀ

“Art urbà. Art de mudances. Obligat a marxar, abandonar i rendir-se. Un art amb un espai massa menut per encabir-se entre parets de cartró. Un art que vol comunicar-se i parla amb més art. Un art contra la paret. Castigat amb les ordenances, les normatives, les sancions. Un art entre art i orins domèstics. Artesans de l’aerosol, del bigoti en el cartell electoral, de les dents corcades de les models publicitàries. L’art del clivell en els murs. Deliciosament malvat, de somriure maliciós. Signat i persignat en l’arquitectura morta. Reverdint els carrers. Reescrivint la banda sonora dels camins. Una història redactada a peu i llegida a peu. Passa la mà per la paret, i els ulls. Enfront de casa, en guanyar la cantonada, a les vies. Entre pisos que vénen i es venen. Avançat als homes fluorescents amb camions mastegadors. Entre fanals i pilons, baix de les estrelles. Al ritme intermitent de les llums dels semàfors. Perseguit pel cant de les sirenes.”

Anna Ruiz ARTISTA

“El graffiti, un món obert on cap tot. Lliure, sense control, sense intermediaris. La paret, tu i el que vullgues dir; el context el fica la ciutat, l’espectador és casual i les sancions...” 44


Raül Hernández PROFESSOR D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“El trompe-l’oeil és antic com les ruïnes de la novel·lesca Pompeia. No deixa, per tant, de cridar l’atenció el fet que els moderníssims artistes urbans l’empren. I no amb el refinament barroc d’il·lusionistes com un pare Pozzo o un Luca Fa’ Presto; sinó amb la mateixa barroeria de formes paradoxals i perspectives impactants de les èpoques més primitives. És comprensible. L’artista urbà no pretén, per regla general, alliçonar o adelitar els públics. Només vol que ens fixem en ell. Si no, no és art urbà tal i com el conceptuem: és pintada reivindicativa, fresc renaixentista o mural èpic. L’anomenat art urbà és el “miraquèsefer” de l’adolescent egocèntric o idiota (són sinònims estrictes), les ganes de figurar, la bufera en caldo gelat. Doncs això: tan vell com Pompeia. O com nosaltres els valencians i els nostres manifassers.” 45


Toni Valesa

Abelard Saragossà

GESTOR CULTURAL

PROFESSOR DE FILOLOGIA A LA UV

“Alt, molt alt, enlairat amb una distinció com no hi ha d’altra a tota València, amb una elegància i expressió naturals com correspon a un edifici tan emblemàtic. El Micalet ha estat testimoni mut de tantes coses que si parlara ens deixaria muts. Vaig anar a València per primera vegada amb el ferrobús. Per a un xiquet que venia del mas de les Xiquetes de Vistabella del Maestrat, el Micalet semblava una cosa tan gegant i extraordinària que, encara, de gran em continua fascinant, però com que els paisatges de la infantesa es fan menuts, quan els revisito sempre recorde la lletreta: Mirando el mapa lloró un navarrico en la escuela, por ver que habían pintado pequeña la tierra que él tanto amó. Els valencians no estimem la nostra terra. Home ve d’humus: terra, som terra i si la destruïm, nosaltres no sobreviurem, tenim massa afició a destruir la nostra terra.”

“Intimitat, convivència i poble. La convivència és bonica sempre que respecte la intimitat de cada u. També podríem dir-ho al revés: la intimitat és bonica sempre que tinga al costat la convivència amb els veïns i amb els amics. Per a satisfer tant la intimitat com la convivència, necessitem un urbanisme adequat: cases amables, on entre el sol i la claror, fetes a mida de la persona i per a la persona; i uns carrers i unes places que conviden a eixir de casa , a passejar i parar-se a parlar sense pressa amb este i amb aquell; o fer-se un refresc amb els amics als voltant d’una taula en una plaça, al sol en ple hivern i, en estiu, a l’ombra fresca o a la serena suau de la nit. I, tot plegat, unit per la cohesió càlida i tendra de sentir-se membre d’un poble, de ser «u entre tants» (com deia el poeta valencià).”

Joan Lerma DIPUTAT SOCIALISTA I EX-PRESIDENT DE LA GENERALITAT VALENCIANA

“El Micalet, durant molts segles l’edifici més alt de la ciutat i anomenat, així, pel nom de la seua campana més gran, vol ser símbol majestuós d’afirmació de cristiandat d’una València fa poc musulmana. És, també, manifestació del poder creixent de la nova burgesia valenciana que era majoritària en els jurats de la ciutat i que poc a poc anirà desapareixent en benefici de la noblesa. Els seu anys d’esplendor i llibertat, van significar una important remodelació de la ciutat. Posteriorment, comença la decadència. Concebuda com un nou Micalet, la torre de telecomunicacions de la Ciutat de les Arts i de les Ciències volia ser l’expressió moderna del poder de la llibertat recuperada per la nova democràcia espanyola i la nostra Generalitat. Finalment, el Micalet, pensat com a torre singular de la catedral, ha acabat mig amagat per la porta barroca i les construccions dels voltants; i la Ciutat de les Ciències ha esdevingut parc d’atraccions. Ens resten, encara, els símbols i les ganes de modernitzar i la llibertat ho pot fer.” 46


Martí (rasoir electrique) ADVOCAT, ESCRIPTOR I BLOGUER

“La plaça de la Reina no és només la postal més autèntica del cap-i-casal, sense necessitat d’edificis de formigó blanc ni trencadís de lluentor intolerable, sinó el quilòmetre zero dels valencians. A les seues voreres podràs topetar-te amb carteristes, gitanes grosses que et vendran la bona sort a canvi d’un matoll de romaní o turistes de pell rosa i sandàlies que observen el Micalet i la façana barroca de la Seu mentre fan cua a la porta del McDonald’s. És, en definitiva, una frontera natural entre la ciutat que gaudim i la ciutat que patim.” 47


Gil Manuel Hernández ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS I PROFESSOR DE LA UV

“Vesprada-nit de futbol a Mestalla. Gent i gentola. Jugadors i jugadors professionals del pelotazo urbanístic i futbolístic més lleig, però rendible. Una mena de malaltia de patriotisme de poca monta , que pot ser utilitzat com a quintaessència de la valencianitat pels autistes de sempre... La gespa i el futbol, un àrbitre a qui insultar i en qui vessar els odis més rancuniosos. Entrada i entrepà, la família al complet o fragmentada, com està en esta societat, però tots bojos per una de les grans religions de la modernitat: el futbol de masses, el futbol-espectacle, el futbol-identitat. Un cop reunits al gran temple tothom participa d’alguna manera en la celebració. Himnes, banderes, proclames, crits, un gran festival de vanitats que toca el cel a la llotja presidencial o al palc vip on els il·lustres visitants netegen la imatge i fan com que obliden les navalles que han deixat a l’avantsala, protegides pels seus sicaris impecablement vestits. La gran farsa, el gran muntatge, l’espectacle que ha de continuar movent la roda dels beneficis... Però si va i el nostre equip guanya, semblarà que la felicitat està més a prop. Fora de l’estadi, un altre món...”

FOTO 10

Carlos Ayats PERIODISTA ESPORTIU

“Estranyesa. Què faig jo (d)escrivint (sensacions) amb l’estimat veí esportiu de base? Atzar. Fins el moment més intranscendent pot abastar el grau de motiu. Injustícia. Pobre Pérez Lasa, amb la quantitat d’aspectes que li podem reprovar a un àrbitre i quan el vegem recordem el seu positiu d’alcohol al volant. València – Depor. Djukic. Por. González. Puny enlaire ( publi a terra). Dream Team. Romario. Cara. Atenes. 4-0. Creu. Diners. Romero. Mallorca. Okubo. Farsa. Vergonya. Descens. Amic Alemany... És futbol. Tan brut i ple de mentides i, tanmateix, tan capaç de fer-nos sentir, somniar...viure. Art sublim malgrat el mal vici de l’ignorant pureta d’infamar-lo per ser majoritari. Contrasts. Il·lusió i dolor. Passió i tristesa.” 48


Emili Piera PERIODISTA I ESCRIPTOR

Sarah Sanchis COMUNICADORA AUDIOVISUAL

“La foto em transmet avorriment, esport de masses, excusa per a la violència i la rivalitat. I, per descomptat, pèrdua de milions en les butxaques d’eixos que es fan anomenar esportistes. Per un altre costat em produïx tristesa de veure en el que s’ha convertit el futbol comparant l’època en què jugava el meu besiaio, Arturo Montes, en el València C.F., quan l’afició participava d’una manera sana perquè realment disfrutava de l’esport i no de l’espectacle mediàtic.”

“Tota mirada humana, és humana, no pot evitar-ho. I ho és una mica més si expressa interès, recel, afecte, temor, malfiança o tendresa. El futbol, jo el mire poc. En tot cas són els blaus de la foto els que estan patint una situació compromesa. Activitats humanes consagrades al espectacle, a la vista i el gust multitudinaris, són poc mirades. En una situació de joc esportiu, hi ha una dinàmica endimoniada, una dansa de pautes molt variables. La fascinació la crea el moviment, la intel·ligència i bellesa d’ alguns moments del joc. La mirada penetria profanant una mica l’ indiscutible unitat de la seqüència. Afortunadament, la major part del temps actuen per a nosaltres mateixos o per a molt poqueta gent. És el lloc natural de la millor mirada: amatent, compassiva, un poc maliciosa. I és que som interessants i ens en tornem una mica més encara, en descobrir algú interessat en nosaltres.”


José Ángel Llorca PRESIDENT DE LA FOGUERA BAVER-ELS ANTIGONS

“La foto m’inspira un imperi, un negoci, una de les úniques empreses que pareix que no estiga en crisi, sempre a límit i sabent jugar amb les emocions i els sentiments per a intentar atraure’t amb les seues urpes per a comprar, però al mateix temps el pa de molts treballadors...”

Judith Górriz PERIODISTA I CORT D’HONOR FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA DE 2006

“Llums, flors de pasqua, l’home de roig voltejant la campana, prestatgeries farcides de joguets i les darreres tendències per tal de vestir la taula de la Nit de Nadal. Tot indica que el Nadal ha arribat encara que ens trobem al mes de novembre. I és que les preses res importen quan la crisi apreta i es tracta de fer negoci. —Mare, com era això que no sé d’un xiquet que va venir amb una estrella que era Verge i nasqué...? On nasqué? —Ai, xiquet! Però això no t’ho ensenyen al col·legi? Al llarg dels Nadals del 2008,els valencians, sorprenentment, hem fet una despesa major que mai en repartir il·lusió i alegria en forma de Playstations, Xboxes, Burberries,Calvin Kleins, felicitacions sms i d’altres moltes excentricitats gastronòmiques que ara reposen als malucs i a les panxes. Quan s’engeguen els reclams lluminosos, fins i tot els més fervents ateus s’apunten alegrement a la festa. Si pensaren per un moment què estan celebrant...! —Per cert, ma vida, ja ho recorde. A un paller, el xiquet nasqué a un paller, no? —Bo, és el mateix, què vols que et duen els reis?” 50


Carles Alberola ACTOR I GUIONISTA TEATRAL

“Sempre he pensat que els Nadals, sense diners, eren un passaport cap a l’enuig, cap a la depressió. Malauradament, he comprovat que amb diners els Nadals no són molt diferents. Els éssers humans necessitem dels rituals, de les celebracions, per pautar la nostra existència i les postres relacions, però no ens podem refugiar en paradisos artificials per omplir les nostres carències. La metadona que representa el consum només és això, un moment de plaer davant la desesperació que provoca tot allò que no tenim. Però ara que ho dic, potser això no siga tan dolent, és més, potser siga una de les úniques coses que tinga sentit, lluitar i treballar per aconseguir un àtom de felicitat.”

Xavier Benavent FILÒLEG VALENCIÀ

“El Corte Inglés de València... un feu de l’espanyolisme més polsós del nostre cap i casal. Ni tan sols pots trobar els llibres més llegits en la nostra llengua, et col·loquen Antònia Font o Òscar briz en la secció de “Música Regional” o just vora aquests discos te n’apareix un d’«Himnos d’Espanya» amb les cares de Franco i Primo de Rivera a la portada. Ja ho diuen que les comparances són odioses: feu una volteta pel mateix magatzem de Palma o Barcelona, vejam que trobeu!” 51


Abel Guarinos

DIRECTOR DEL CIRCUIT DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA

Laura Romero “Accepte de bon grat la invitació que este any de 2009 em fan els amics de la falla Mossén Sorell–Corona de la ciutat de València a compartir (quina gràcia de verb!) una paella cuinada amb llenya, al seu casal, per tal de festejar els 200 anys del naixement del poeta i dramaturg Josep Bernat i Baldoví. Haurà de ser gran el “caldero” (de set arrobes i mitja, si volem parafrasejar un dels malnoms de l’insigne escritptor suecà) o haurem d’assumir aqueixa altra frase feta que tant diu de l’amistat i de la companynia d’aquest àpat: on mengen tres, mengen quatre. Bernat i Baldoví no fou solament l’iniciador del teatre valencià modern (Sanchis Guarner i Joan Fuster dixit), precedent del mateix Escalante, polític, advocat, jutge, periodista,…, sinó que també fou el creador del primer llibret de falla. I precisament en esta comissió fallera s’aprecia i s’entén el valor de la perdurabilitat de la lletra impresa de la mateixa manera que es reconeix el bon gust que deixen –per persona i ben cuinats– 100 gr. d’arròs (D.O. València), 100 gr. de pollastre, 60 gr. de conill, 60 gr. d’ànec, 50 gr. de garrofó, 35 gr. de tavella (baines), 60 gr. de ferradura, 35 gr. de carxofa, una mica de pimentó verd, tomaca madura triturada, quasi mig dent d’all pelat i picat, pebre dolç roig, oli d’oliva, safrà en brins i sal. De tota manera, com que allò realment important és el fet d’estar junts i menjar bé, podrem fer la paella de verdures, de marisc, de col i abadejo, de costelles i alls tendres, d’arròs negre amb calamarsons, …, i –si ens la subvencionen o ens la paga algun senyoret (que és el que més li agradaria a Bernat)–, també de rèmol i angules o de llamàntol. Per cert, com que Bernat i Baldoví nasqué –justament– el festiu i faller 19 de març de 1809, sa mare no li va voler llevar el nom al sant i el batejà “Josep”. Tot seguit, després de l’aigua beneïda i per tal de celebrar-ho, començaren a sofregir el pollastre, el conill...”

52

ATLETA

“Mmmmhhh! Que bona! Deixeu-me el socarrat!”


Bernat Albelda PROFESSOR D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“La cuina valenciana disposa de molts recursos; possiblement, en això, no ens diferenciem de la resta. Però, n’hi ha un que destaca per damunt dels altres; l’arròs. La seua presència és abrumadora i està plena de matisos. Un dels plats típics que podem cuinar amb este cereal és la paella. Coexistix amb altres, si més no, igual d’importants; l’arròs al forn, l’arròs caldós, el pimentó farcit, etc. Ara bé, ningú discutirà que, de tots els que he esmentat, és el producte més exportat i exportable, és el símbol de la identitat valenciana. Quan contemple la fotografia veig un aliment formidable, complet (amb verdura, carn, llegums...), em ve l’olor de la festa del poble, de les Falles, de les reunions amb els amics i de la bona conversa, del diumenge familiar. Esta és la visió previsible d’un riberenc que sempre està a punt per menjar-se una bona paella!.”

53


Vicent Penya

José M. M. Izquierdo

DIRECTOR DE “MARXA POPULAR FALLERA”

POETA

“Línies paral·leles i un munt de sorra. Els núvols descansen sobre la mar i la barca és fidel testimoni de l’apocalipsi. Si això és la fi del món, benvingut sia el judici final. Em trobareu en este paisatge quan cloga els dies. Per cloure els dies, per descansar per sempre en este indret, jo no sé què donaria. Un somni? Un silenci? Un mot d’esperança? Un camí de crepuscles que cal trescar? Línies paral·leles i un viu vestigi.”

“La mar en calma, silenci en plenitud. no hi ha dunes, no hi ones, només una barca, on ets tu? L´harmonia està trencada... tants camins plens de preguntes, les respostes a la platja. És la matèria d´un càntic d´una llum inassolible, d´un instant tan quiet i màgic.”

Jordi Corbera BIÒLEG

“El mar és un medi que, malgrat la seua proximitat, és complicat d’estudiar i, a més, els coneixements són difícils d’aplicar a l’ensenyament. Per este motiu, existixen entitats com el Centre d’Estudis Marins de Badalona que ofereix les seues installacions i la seua experiència per treballar temes específics sobre l’ecologia i el medi ambient del mar Mediterrani i porta aterme iniciatives per facilitar esta tasca a escoles i instituts.” 54

FOTO 13


Mónica Antequera PERIODISTA

“Seré el teu mar. A Marta Potser siga només casual, però hui, quan havia de pensar unes línies per al vostre llibret, m’han regalat un llibre. A la portada també hi ha una barca (molt pareguda a la imatge que m’enviareu com a motiu d’inspiració), una barca vora mar, recolzada entre ones esperant que algú la convide a un viatge dins la mar. És la una i mitja de la matinada, hora de dormir. A casa tots descansen. Tot és silenci. Només s’escolta, de lluny, l’aigua del rentaplats. De vegades, la meua filla es mou, protesta al bressol… passen uns segons, falsa alarma. De tant en tant, des de l’habitació d’enfront, son pare li contesta sense adonar-se’n. És un soroll curiós, i ella manté la pau de nou perquè sap que no està sola. Mire a la meua esquerra, m’espera un nou llibre. Es diu Navegando en la madrugada. Són poesies de Maria Àngels Chavarría i Ricard Llopesa. Té bona pinta. És el que he pensat quan ella m’ha dit este matí que m’’havia guardat un exemplar per a mi. Molta gent ha deixat de fer regals, i es perden el somriure que et regala qui rep un detall inesperat a les mans. És un gest que acompanya la mirada, una mostra sincera d’agraïment. El mateix somriure que posem quan tenim la mar davant els ulls i, amb confiança, busquem respostes escrites damunt la línia de l’horitzó. M’agrada fugir dels malsons amb una imatge del mar al cap. Recorde quan vaig començar les meues classes de ioga que la mestra ens xiuxejava: «Pensa en una imatge relaxant, un lloc de pau i silenci». No era gens difícil. Ara, a la meua platja, hi ha una nena. Potser algun dia li conte que el seu iaio tenia una barca per a pescar quan jo era una xiqueta. I que quan tornava amb la canya en una mà i la cistella plena sempre m’explicava com es deia cada peix i com s’havien d’enganyar per fer-los picar. Fullege les poesies. N’hi ha un parell que parlen de serenitat, de malsons, de precs, de parar el temps… Això voldria algunes voltes, em falten hores… però de nou una matinada més he navegat, entre poemes, amb una imatge suggerida al costat i amb una il·lusió. Cada nit la mire al seu bressol abans d’anar-me’n al llit. Amb un somriure de pau, pose fi al dia. És temps de somniar que sempre seré el seu mar.” 55


Salvador Barber

Vicente Catalá

PERIODISTA I ESCRIPTOR

PERIODISTA

“Un bell emblema de l’enginyeria civil d’estil modernista. Potser l’Altamira valencià de la globalització. A les seues parets, com els bisons paleolítics a les de la cova, poden trobar-se arcaics vestigis d’una globalització, ja dic, que potser s’intuïa però no podia imaginar-se fins on arribaria. Eixos sòcols de fusta i trencadís, als que apareix retolat el cortés “Bon viatge” en diversos idiomes, indiquen el desig valencià d’obrir-se al món creant un marc bellíssim, quasi un temple, per a rebre en el seu mateix cor els ferrocarrils de vapor, punter avanç tecnològic en l’època. Fins a ella arribava el correu en traquetreantes, lents combois de bon matí, que llançaven sospirs de cansament i vapor com si foren a desballestar-se junt amb l’andana. Trens amb vagons de fusta sobre vies de ferro que es perdien en l’horitzó. Trens que esgarraven les tenebres de la nit amb xiulits tristos com a udols. A l’estació arribaven llavors, també els mercaderies i els borreguers, on les caps no anaven més estretes que els viatgers, gent de món, ànimes aventureres, amb el rostre assaonat pel fum, les robes gastades per les carbonisses incandescents, el cos mòlt en els seients de llistons i l’estómac remenat per la truita de creïlla freda, i el café miserable de les cantines, on el comboi feia parada i fonda. El viatger va ser en eixos temps inaugurals de l’Estació, un vehicle de transmissió de coneixements i notícies, molt valorat pel periodisme de l’època, que a falta de millors fonts d’informació s’acostava a les andanes i rebia els tractants amb atenció de ministres. Repassant les hemeroteques d’aquell temps es troba ben sovint la frase “ viatgers procedents de Madrid informen este periòdic “…que hi ha rumors de canvi de govern, o fa tres dies es va produir una gran nevada, o s’especula amb la pujada del preu del pa.

“L’estació del Nord... És dels edificis que més m’agraden de tota València. La porta de la capital per a qui ve amb tren. L’última imatge que els viatgers es porten de la nostra ciutat. Lloc d’alguns dels meus millors moments -els de la benvinguda- i, a vegades, també dels més tristos -a mi no m’agrada dir allí a la gent adéu-. A més, sempre que la veig, em recorde de les mascletades. Des d’ací es comença a oldre la pólvora...”

56


Lola Mascarell PERIODISTA I PROFESSORA D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“Encara no ha fosquejat. El sol de març inunda encara el perfil dels trens. Tot està detingut, estranyament quiet, m’encallat en un silenci llegendari. L’or atenuat de la vesprada dibuixa en el buit, un camí de pols i a la llunyania s’escolta vagament l’insomne rumor dels viatgers. Jo estic assentada allí, junt amb les vies, absorta en el vagar del pensament, jugant a imaginar com seria viatjar en cada tren, ser cada una d’aquelles vides breus, fugitives, que passen davant meu amb les seues maletes.”

Carme Palop PROFESSORA DE SECUNDÀRIA

“A l’estació hi ha fum i vies mortes i dos marins que fugen amb un pas anguniós. Hi ha amants que s’acomiaden i algú que torna a casa, i gent del sud que marxa a ensopegar la sort. Hi ha vells que s’arrosseguen darrere les maletes companyes del record. Hi ha gent endormiscada i en un racó de l’aire una cancó que plora un vell acordió. A l’estació hi ha un tren a punt de marxa. I un home sol que hi puja. La por li entela els ulls.” 57


Marga Gutiérrez TRADUCTORA I INTÈRPRET

“Ahí podria trobar a ma mare comprant teles i fils tots els divendres de principis de mes, quan puja a València a comprar material. Es podria dir que és l’epicentre de l’ample sector de brodadores casolanes de València i província.”

Laura Escrivà EMPLEADA DE LA BANCA

“A vegades no cal anar una agència de viatges per tal de gaudir d’una nova aventura. Pots donar un passeig per la ciutat de València un matí laborable i assolellat i acabar a la Plaça Rodona. Lloc on pots iniciar un doble viatge a través del temps. Per una banda, et pots trobar com si participares d’una estampa típica de la primera meitat del segle XX. Sempre que hi vaig em sent com si fora partícip d’una, de tantes, pel•lícules espanyoles sobre la guerra civil o la postguerra i el cap se m’ompli amb una banda sonora que conté cançons populars de l’època, d’Angelillo o de Miguel de Molina. Per d’altra banda si t’atures a contemplar les bates que venen a les distintes parades, regresses a la teua infància de col·legi de monges. Ací les cançons són unes altres que tots ens sabem de memòria i les bates són plenes de taques fruit dels descuits propis de quan eres una xiqueta. Viatjar no és car, ni pesat. No cal cap passaport. Si aprofitem la nostra imaginació i records, la Plaça Rodona es presenta com un aeroport que et pot dur a un munt de llocs.”

FOTO 15

58


Rafa Xambó PROFESSOR DE SOCIOLOGIA DE LA UV

“D’un temps que s’ha esvaït. Quan la roba es feia a casa i es cosien botons, esgarranys, i es repassaven les vores. El cor de la Plaça Redona present, el cel augura canvis de plàstic. I el lloc ja no serà. Tampoc la gent que l’habitava.”

Miquel Gil CANTAUTOR VALENCIÀ

“Pont de Catarroja, sis del matí, cotxe de línea, mudat, ulls com a plats, nerviós: a València no vages si no portes diners que voràs moltes coses i no compraràs res. Plaça rodona: pardalets, cotorres, caderneres, tortugues, tramussos, regalíssia, xufes, coco, volaorets. Santa Catalina, bunyols, xocolata i missa d’infants, la iaia Paca i l’escuradeta, la tómbola i l’escolania, la tia Lolita, cirialots i momes, mascletades, Amparito Roca i l’ofrena. El xiquet de l’Horta no dóna coll. Els científics diran que les persones som poc més que un cabàs de records i uns quants quilos de matèria orgànica, però hi ha rituals que són un centre de gravetat on torna, potser, buscant el xiquet emocionat, buscant-me potser. No sé si els científics tindran alguna cosa a dir de sentiments col·lectius, potser siguen quimeres o reaccions químiques, però em donen seguretat: Sóc Micalet de Colàstica, este és el meu món i així em reconec.” 59


Eliseu Climent PROMOTOR CULTURAL I EMPRESARI EDITORIAL

“Heus ací la imatge que ens hem fet de la figura històrica convertida en mite fundador. Amb el casc característic (encara que diuen que ell no el duia, que era de Jaume II, li queda bé i ja ens és símbol: avant), amb la mà estesa i mig tombat envers els seus cavallers (som nosaltres?) per instar-los a avançar, amb les quatre barres en l’escut que ens recorden identitat i perspectives. Té força, aquest alt rei en Jaume, molta força. Tant de bo se’ns encomanara aquella seua empenta i el trellat que va posar també en joc com a legislador, després de les batalles. I el toc d’altivesa imprescindible per plantar-li cara a la vida amb el cap tan alt com el manté la bella estàtua.”

Pau Sif POETA

“Un rei. Un mite nacional. Un conqueridor. Un estrateg. Un polític. Un cronista. Un savi. Un assassí. Un clàssic de la literatura. Una tomba a Poblet. Un nom de carrer. De carreró. De plaça. D’avinguda. De passeig. De pont. De premi. D’associació cultural. De falla. Una estàtua. Eqüestre. Un senyor dalt d’un cavall. Una ofrena floral. Un final de recorregut de manifestació. De processó. De passacarrer. Una llegenda. Un treball per a l’escola. Un símbol. Un cagador de coloms. Un mite regional bien entendido. Una universitat. Un Agapit Vallmitjana a la plaça d’Alfons el Magnànim, el parterre o parterri. Un tema de tesi. D’història. De filologia. De sociologia. De filosofia. D’antropologia. Una controvèrsia. Una entelèquia. Un vuit-cents aniversari. Un dia. Un nou. Un octubre. Un poema. Una novel·la. Un còmic. Una samarreta. Un pin. Un penó. Un dit que assenyala El Corte Inglés. El rei en Jaume.”

Ana Civera ESCRIPTORA

“Si la història ens haguera presentat a Jaume I des d’un punt de vista femení i no des d’una perspectiva bel·licosa, de segur que ens quedaríem més de pedra que l’estàtua que podem observar a la imatge. Escultura, per cert, que representa millor que cap pintura la vessant menys coneguda del rei, la seua cara dura. Sí. Dura com el granit.” 60


Maria José Alcón REGIDORA DE CULTURA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

61

“Jaume I, a l’estàtua eqüestre que hi ha de la seua persona al Parterre, és un monarca victoriós: el seu braç estés, el seu cos recte i el seu rostre honorable transmeten la sensació de seguretat que embarcaria als que congregava. Inclús el cavall, més apreciable en una presa en contrapicat com és esta, sembla acceptar un rei que és més que un rei; per a nosaltres, un símbol, una figura mítica, un personatge que sorgix de la llegenda. Jaume I és la referència màxima de València al seu conjunt. Hi ha hagut importants noms en la seua història abans i després, però el monarca nascut a Montpeller encarna els valors que ens reconeixen als valencians. I esta estàtua sap fer abstracció d’ells per a projectar-nos en el temps. Jaume I és el rei que tots els pobles desitgen tindre: legislador i literat, guerrer i cavaller. Una rei que va sembrar de justícia les terres per on passà.”


Olimpia Bas ARQUEÒLOGA

“Molt s’ha dit i s’ha parlat sobre tota la problemàtica que envolta, i envoltarà, al teatre romà de Sagunt. S’ha deixat de parlar del seu aspecte històric, arqueològic o arquitectònic , per a deixar pas a contínues disputes polítiques que sols fan que enfrontar-se els dirigents, fins i tot arribar a esperar una decissió judicial per tal de poder actuar sobre ell. Remodelacions que, a banda de tot litigi, ens ha pogut ajudar a documentar de manera molt més fiable, les fases constructives d’aquest edifici i així poder-lo datar millor. Des del punt de vista actual serà, ja molt complicat, poder tornar a disfrutar la nostra vista d’aquell teatre que es va contruir durant el segle I abans de Crist, que tant de prestigi i honorabilitat va vestir a aquella antiga ciutat de Saguntum. Ja no es podrà tornar a contemplar del bell marbre de recobria els seients des d’on la societat admirava absorta les obres teatrals del moment. Tot deixant pas a un conjunt que, en l’actualitat, conjuntament amb el castell, és el punt turístic més important del Morvedre, i de tot el País Valencià; i com a escenari de tot un cicle de representacions.”

Ángeles Hernández PERIODISTA

“M’evoca una nit de concert, bona música, bona companyia… recorde que plovia tímidament, sense molestar. La muntanya es retallava contra el teatre, la lluna il·luminava les graderies, sobre l’escenari una flor negra. Vaig pensar en la quantitat de persones que al llarg dels segles havien gaudit allí d’un espectacle. Els quals, com jo en eixe moment, havien observat el mateix. Els riures, els crits i els aplaudiments que contenia aquell teatre. El pes de la història em va estremir. Estava compartint amb ells aquella experiència, gaudir de l’art. Perquè al cap i a la fi el Teatre Romà de Sagunt és un temple d’art. Les representacions s’adapten al públic, l’estada als temps, però l’essència és la mateixa. Un immens i bell monument a l’art.” 62


Joan Miquel Reig ACTOR, GUIONISTA I PRODUCTOR TEATRAL

“Dues persones enamorades i dues persones que observen distants... una diversitat de sentiments. La vida no es pot anar fent i desfent com una escenografia o un simple decorat... encara que la “modernitatpolíticavalenciana” ens procure una cultura sense historia.”

Pau Alabajos CANTAUTOR VALENCIÀ

“Tot un desficaci. La demostració fefaent de quant els importa als nostres governants el patrimoni cultural valencià. Només cal observar aquesta fotografia durant uns instants per comprendre que les nostres arrels es troben ocultes, soterrades davall d’una capa de rajoles, taulells i formigó, com el nostre paisatge, com la nostra història.”

63


Fernando Morales PERIODISTA I COORDINADOR DEL LLIBRE

“La fallera major s’ha convertit en el principal tòtem de la festa. És el cartell anunciador. És l’aparador de tota tenda de souvenirs valencians. És una figura sagrada per als fallers i parodiada per la resta del món. És també el símbol del sexisme latent a la tradició fallera. I del classisme vingut a menys imperant en la societat valenciana. Almenys els ninots es poden cremar. M’agrada que hi haja xiques falleres, però preferiria que no estigueren esclavitzades dins una jerarquia ridícula que les descontextualitza de qualsevol societat moderna.”

Agustí Cerdà POLÍTIC D’ESQUERRA REPUBLICANA DEL PAÍS VALENCIÀ

“Al llarg de la història als pobles mediterranis sempre hi hagut una adoració de la dona vinculada a la fertilitat, a la reproducció, a la sexualitat, a l’alegria... En definitiva, a la vida. Des del Neolític cap ací és evident este culte a la dona mitjançant les deesses de la fertilitat al pobles primitius, les deesses gregues a la Grècia clàssica, les deesses romanes de la cultura romana o la veneració de santes per part dels cristians. El culte a la figura de la dona és un culte a la vida. Veneració, això sí, que va perdent-se a la societat post-industrial però que ens manté en figures com la d’una fallera.” 64


Ernesto De Sostoa INDUMENTARISTA I FALLER

Mª Carmen Baena SEXÒLOGA

“Les falleres són un fetitxe com qualsevol altre. Alguns amics m’han confessat que tenen com a fantasia sexual gitar-se amb dones abillades de valenciana.”

“Ànima de cartó o de suro? La veritat és que l’interior és l’anecdòtic, l’important és que ens trobem davant d’un poc més que una figura, o davant d’un poc més que una al·legoria a la dona valenciana, ens trobem davant d’una obra d’art. Una obra d’art única, ja que ni Miguel Ángel, ni Salcillo, ni Chillida... van ser capaços de fer una cosa igual, de convertir un tros de matèria primera en tota una obra d’art efímer i és que esta figura el seu creador l’ha concebut a fi d’un delit limitat, final que posarà eixe foc que caracteritza el valencià i que en qualsevol altre lloc és sinònim de devastació i tragèdia, ací és sinònim de festa i d’alegria, i això que eixe foc devora en segons verdaderes obres d’art. Sent inclús més singular, ja que quan esta figura es veja envoltada per les flames de la crema els valencians, sentiran emoció, sentiran passió, sentiran alegria, sentiran alé, sentiran continuïtat i és que l’artista valencià pot concebre per a cremar, ja que se sent preparat per a cada any tornar a repetir la gesta amb una creació inclús millor. Ja que dir València és a dir art i és a dir creació. I amb la particularitat que esta colorista figura representa la imatge d’una valenciana expectant, expectant davant de la mirada d’eixe públic que l’observarà envoltada en flames i que amb eixos ulls aconseguits amb unes simples taques de pinzell, en la nit de la crema transmetrà un fins prompte, ja que encara que estiga convertida encendres, visitarà els carrers de València al següent any, convertida en una altra gran obra d’art, vestida de sàtira i enginy..”

65


Félix Crespo

Sergio Peña

REGIDOR DE FESTES I PRESIDENT DE LA JCF

POLICIA LOCAL

“L’expressió plàstica pot esdevenir art quan transmet alguna cosa a aquell que la contempla: sentiment, ira, dolor, compasió, alegria, humors, somriure, satira... Mil formes que poden conjugar-se entre les mans que l’artista faller acciona vers el cartró, el paper, el suro, la pintura, el modelatge... El resultat és el ninot, expressió plàstica humanitzada que genera admiració a qui ho contempla per l’art que atresora, el somriure per l’humor que transmitix o vergonya per la crítica contemplada. Però la feblesa d’estructura li farà ésser efímer el dia de la cremà, no podrà resistir a l’efecte devastador del foc.Si malgrat açò, quan ja no el veiem davant nostre, aconseguim retenir la sensació d’humor de crítica que ens transmeté, el ninot complí la seua finalitat i el seu art es convertí en excels. L’expressió plàstica pot esdevenir art quan transmet alguna cosa a aquell que la contempla: sentiment, ira, dolor, compasió, alegria, humors, somriure, satira... Mil formes que poden conjugar-se entre les mans que l’artista faller acciona vers el cartró, el paper, el suro, la pintura, el modelatge... El resultat és el ninot, expressió plàstica humanitzada que genera admiració a qui ho contempla per l’art que atresora, el somriure per l’humor que transmet o vergonya per la crítica contemplada. Però la feblesa d’estructura li farà ésser efímer el dia de la cremà, no podrà resistir a l’efecte devastador del foc.Si malgrat açò, quan ja no el veiem davant nostre, aconseguim retenir la sensació d’humor de crítica que ens transmeté, el ninot complí la seua finalitat i el seu art es convertí en excels.”

“T’HAS FET VELL, LA GENT PAREIX QUE JA NO ET CONEIX!

66

ELS MÉS NENS NO T’HAN VIST NI TAN SOLS TREBALLAR I ELS MÉS JOVES QUE COMENCEN, DE TÚ JA NO VOLEN NI SENTIR PARLAR. PERÒ EN EL COR DELS MAJORS ESTÀS I PER MOLT QUE PASSEN ELS ANYS, CANVIEN LES MODES I ELS TEMPS, TU EL MILLOR I MÉS BARAT SERÀS. PER SEMPRE, CARTRÓ FET NINOT I NINOT FET REALITAT.”


Robert Sanchis

Enric Morera

ADVOCAT

SECRETARI GENERAL DEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ

“Mire la foto i m’observe a mi mateix. Estic cremat , molt cremat. Fins i tot més cremat que el ninot de falla de la imatge, ninot que no es cansa d’eixir en falles de tercera categoria i que any darrere d’any el cremen. I és que un altra vegada em cremares, em cremares com el ninot eixe de falla. Em cremares, em cremares com un ninot d’una falla.”

“Sembla que el cap del xiquet respons a l’estereotip publicitari d’un xiquet de post-guerra. El xiquet du el monyo a l’estil “d’Arriba Espanya”. Tambés em recorda vagament a còmic de Roberto Alcázar i Pedrín. En este cas el xiquet sembla més Pedrín.”

67


Alberto Ferrer ESTUDIANT DE FILOSOFIA I TEOLOGIA

“Ressona en la meua ànima l’angoixós recitar de l’elegia del temps que va descobrir que acabava. Esclata el lament amb el repicar de les campanes que anuncien els funerals dels temps passats. Maleïda pulsió d’aquesta vida que només és temps. Maleïts nosaltres, que en tant que vida, vam nàixer llançats a l’angúnia temporal de la vida finita. No hi ha vida sense temps, ni temps sense vida. Per ell, som el que som, però també per ell deixarem de ser el que vam ser. Maleït el temps que ens deixà fer camí, eixe camí que més prompte o més tard, ell serà l’encarregat de resoldre…”

FOTO 20

Pau Carbonell REALITZADOR AUDIOVISUAL

“Llàstima d’alguns, de la majoria, que encara pensen que la bellesa és duradera. Primer cau una fulla, després cauen dos, i acaba per caure l’ànima. El més important és saber gaudir del pas del temps. Perquè segurament és l l’única cosa de la nostra vida que no podrem aturar.”

68


Kiko Veneno CANTANT

“Valent remei contra la malaltia, ja et valdria aprendre a esternudar sense salpicar-me la camisa. A la vora del camí on les flors feien ramells de novia tan sols resten vaixells perduts i raspadures de safanòria. Tots sols van pel camp, tots sols, els porquets amb una borsa de plàstic buida a la mà donant botets. Digues ara tu com ho veus? S’acabaren els consells. No és un poc tard per tal d’aprendre a rascar-se el cabet?”

Ramón Folch GESTOR AMBIENTAL

“Tenim poca cultura de flor. De tant en tant, n’enviem un ram, en ocasió d’una data assenyalada o a les mares que acaben d’infantar. I no gran cosa més. Presentar-se a casa d’uns amics amb un pom de flors a la mà és quasi una raresa. Amb una ampolla de vi, sí; amb un ram de flors, no gaire soviet. Tenim més cultura de vi que de flor, això va a missa. A moltes ciutats europees hi ha paradetes de flors per tot arreu. La gent hi compra centres o ramells i se’ls enduu a casa o els regala amb qualsevol pretext. A les postres ciuatats només trobes flor tallada a les floristeries, no hi ha paradetes de xamfrà. I de floristeries, ben poques. Trobe que ara fins i tot n’hi ha menys que anys enrere. Comprar un ram de flors és tot un tema.”

69


Joan Castelló PERIODISTA I MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS

“Ens rebel·lem contra les estafes financeres com les de Madoff, Lehmann o Afinsa perquè executius sense escrúpols s’apoderen dels diners estalviats per milers de confiats treballadors. No obstant, romanem impassibles davant d’altres estafes que juguen amb la nostra autoestima. En una nova modalitat de Faust, la publicitat ens promet en ple segle XXI joventut, bellesa i, inclús, l’amor d’una bella (?) dona. La felicitat eterna a canvi de comprar el que no pot ser. Ens ho creiem i ens deixem entabanar. No ens acceptem tal com som i volem convertir-nos en un cos agraciat per a no ser rebutjats per la societat. La realitat ens demostrarà que no hi ha miracles. Mefistòfeles torna a triomfar amb l’esquer d’una joventut i d’una bellesa quimèrica… i la nostra butxaca, un poc més buida. Però ningú reclama per estes estafes. És el somni inabastable.”

FOTO 21

Carles Gimeno ARTISTA PLÀSTIC

“Sempre m´ha cridat l’atenció, la forma en què els dispositius publicitaris interferixen i alteren la visió que de la ciutat tenen el vianants que la transiten. És així com, en funció dels recorreguts d’algunes persones, altres persones projecten i instal·len fronteres (els muppys) que condicionen el comportament de les primeres.” 70


Isaura navarro

POLÍTICA D’INICIATIVA PEL POBLE VALENCIÀ

“La foto em trasllada als viatges a la platja de la Malva-rosa en el trenet, un record que no resta enyorat per eixa imatge força retocada de la Preysler la qual sols evoca capitalisme en forma de parany publicitari. València es la platja, l’intens sol en eixe cel blau que hem manca quan soc fora; enfront de l’estació de fusta, les portes de la ciutat que observen els passejants del barri del carme, on està la meva casa.”

Francesc Cerveró Bosch PROFESSOR D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“Hi ha qui diu que l’aire que respirem està compost d’oxigen, nitrògen i publicitat. I no seré jo qui ho negue, perquè a les parets de l’àgora pública les bules del nou pontificat s’exposen sobre tanques i formen part indestriable del mobiliari urbà. Muts i sords davant la desgràcia del proïsme, ens meravellem davant els tocs de campana de la Deessa Novetat. I és que si ho mirem bé, açò que semblen sendes novelles són camins ja polsosos i desfets de tant de trepitjar: el paradís continúa existint, però ara ja no has de combregar amb la desgràcia quotidiana per a rebre’l en el més enllà; en cada cantonada, en cada xamfrà, en cada catedral del mercadeig, l’atàvic procés de compra i venda ens resarcirà dels nostres pecats. Heus ací la fórmula de la vida: hòmens i dones rodant sénia en l’inacabable esforç d’empapussar la vanitat.”

71


Josep Ballester

Héctor Faubel

ESCRIPTOR I PROFESSOR DE LITERATURA A LA UV

PILOT DE MOTOCICLISME

“El paisatge no era cap broma, mostrava una radiografia d’aquells que ocupaven l’espai. A banda de més d’un pòster sideral que anunciava un món faller del segle XXI, no mancaven cap dels electrodomèstics necessaris per a tenir una còmoda estada en aquell casal: un forn microones que podria calfar alguns queviures fets amb mà artesana com un possible pastís de poma, destacava, així mateix, una cafetera per poder gaudir d’un cremat de rom o un tallat fets com els déus manen. I per a rematar la fi de la visita, tastar alguna de les botelles de cava que s’hi contemplen al fons de l’horitzó. Una invitació que promet més d’una delícia i d’una conversa amical, sense cap mena de dubte.”

“La cafetera i el micrones han passat, pràcticament, a ésser tan importants com l’estendard i la faixa. Ja no falten a la casa de cap comissió fallera, i simbolitzen, per si mateix, la velocitat a la que passen les festes i la necessitat de perdre el menor temps possible en menjar, ja que hi ha coses molt més importants. Parlen, sense dir ni una paraula, de les hores que els fallers passen al casal preparant activitats, organitzant la crida i l’ofrena o debatent sobre l’actualitat fallera i, quasi sempre, futbolística. Espere que també ho facen de les motos i que jo els done enguany moltes coses de les que raonar.”

Pere Fuset POLÍTIC DEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ I ESTUDIANT DE SOCIOLOGIA

“Una barra de casal no és un simple dispensari de begudes i cafes. És un dels espais comunitaris que millor reflexa els vicis i les virtuds de la societat valenciana i de la fallera en particular. Els excessos alcohòlics, cafeínics i gastronòmics, les cordials discussions acalorades, l’esforç i el sacrifici dels qui per uns dies es posen el davantal per a la diversió de molts altres, els tan valencians vicis de malparlar i fanfarronejar, i els magistrals intents de gorronejar... Escenes típiques i potser tòpiques, valencianes i universals, que tenen lloc a l’escena del crimen. Això sí, revestides de modernor i disseny. Tradició i modernitat d’una festa que potser no ho és tot però que sí és molt, d’allò que som el poble valencià.” 72


Manuel M. Tortolá HISTORIADOR D’ART I GESTOR CULTURAL

“Aprén a cuidar l’utilitari. No oblides que els detalls sempre importen...”

73


Jaume M. Díaz ARTISTA

“Si poguérem mirar sempre la vida des de dalt nos en adonaríem amb major rapidesa dels nostres errors. Amb el manifestòmetre ara es pot saber quanta gent dirà Sí o No davant de les decisions dels polítics. Però bo, a acudir a la mascletà quasi tots els valencians esteu d’acord. Li va un refresc i mànega curta..” 74


Matthew Tree

Maria Rosell

ESCRIPTOR

INVESTIGADORA

“Em sembla reconèixer algun carrer de la ciutat de València i em fa l’efecte que les persones a la foto esperen, d’una manera ben visible, i amb una paciència excepcional, que finalment els arribe una notícia mínimament positiva. De fet, aquesta és més o menys la impressió que jo i molts altres tenim del País Valencià: mentre que un sector de la població es dedica a enriquirse amb el mateix entusiasme amb què es desculturalitza, un altre sector –present a la foto– espera i espera que l’immens llegat cultural valencià que pertany a tots nosaltres no acabe aixafat del tot o potser fins i tot que reviscole, de cop, tot d’una, per sorpresa. Per tant, aquesta gent espera amb esperança. A la intempèrie. Per quant de temps? D’això sí que no tinc ni idea.”

“A l’hora exacta del dia precís al carrer escollit: el ritual s’acompleix, com a cada primavera. Res no serà el mateix des dels primers acords de València ressonant sencera: el temps fa temps perquè arribe el dia escollit, al carrer precís, amb la gent de casa, la gent de l’oficina, la gent dels tallers i dels comerços; junt amb els adolescents d’ací o els joves de les rodalies les hores fan temps per acabar amb l’estricta monotonia dels dies, un rere altre, de l’autobús al treball i cada matí i cada nit la idèntica quadratura. Una darrera classe mal estudiada, i no oblideu l’entrepà a la motxilla, la colla d’amics, el nervi de la joventut. Està demostrat que la pólvora dels quinze anys deixa seqüeles irreparables. Després res no serà igual, i any rere any, al moment indicat, la gent abandonarà fugaç la uniformitat dels dies venjada per la proesa del pirotècnic.”

Carlos G. Palacios ESTUDIANT DE PSICOLOGIA

“La primera reflexió que em ve al cap és que els humans a vegades actuem com a borrecs. Sí, el dia es torç per moments, però com esta paraula per si sola és un poc pobre, la podria acompanyar d’una reflexió sobre el que Freud ha escrit sobre psicologia col·lectiva, la valoració és tan clara com la por de la soledat i els patrons dels comportaments de grup. També em ve al cap l’olor de pólvora de les mascletades”.

75


Vicente Ramírez CANTANT

Xavier Martínez ACTOR

“Els genolls en sang d’arrastrar-me pel terra, les ungles esmolades d’engrapar l’asfalt i els ulls com a fonts a llàgrima viva! Visca la Maredeueta!! Però a quin faller no se li obri el cor el dia que contempla la imatge de la Verge Santa el dia de l’Ofrena? Què hi ha més bonic que adorar una imatge tan pura?! I això és diferent a l’adoració dels pagans al Sinaí, eh? I tampoc no té res a veure amb el fanatisme musulmà, eh? És diferent. Les altres religions són tancades i intolerants, no com la nostra, que és obreta i respecta a tot el món, cadascú que faça el que vulga. Bé, menys els fills de putes eixos dels ateus que només fan que tocar-nos els ous, a eixos que els pengen! Ah, i tampoc no em pregunteu que què ha fet per mi la geperudeta, ni perquè l’estime. No ho sé, sé que... Xe, que res, que visca la Maredeueta! Què bonic el “cacharro” eixe que porten eixos fallers al muscle!! Freak jo? Xe, calla, xe!”

“Em preguntava l’altre dia un bon amic català: —Què sents com a cristià, faller i valencià assistint a l’acte de l’ofrena a la Verge dels Desemparats? —Puix, ja t’ho pots imaginar. Una immensa alegria i profunda emoció difícil de relatar. És costum a les vespres de sant Josep, com cada comissió representada per falleres i fallers, acudir als peus de la Verge per donar-li gràcies per un fum de favors abastats durant tot un any o una vida. En primer lloc van les falleres duent els ramells de flors junt als fills o néts nadons, falleres majors, presidents, i a continuació tota una colla de fallers ( de la que forme part jo) amb les mans lliures, però portant al cor la viva imatge de la Geperudeta, essent tots acompanyats per una banda de música interpretant “ El faller” o la “ València de Padilla” i que al passar front a Ella, alçant la vista i mirant-la de fit a fit, tan sols penses a donar-li les gràcies per tants favors abastats al mateix temps que repeteixes una i mil vegades eixa frase que diu: Mare de Déu dels Desemparats, jamai em desempareu ni a la vida, ni a la mort, ni al tribunal de Déu. Mentre, sense voler, un fum de llàgrimes com a pètals de rojos clavells, afloren als ulls de falleres i fallers que en la mirada besen i preguen pels seus.”

Jorge Fuentes ASSESSOR JURÍDIC I FISCAL

“Sempre que isc del treball els dies de falles em trobe amb una estampa com aquesta: fallers uniformats que caminen a pas militar i porten a muscles la imatge d’una verge. No m’agrada gens, però comprenc que per als turistes siga un reclam absolut.” 76


Antoni Tordera DRAMATURG I PROFESSOR DE TEATRE A LA UV

Encara que minúscules, tantes coses criden l’atenció d’esta fotografia que, reunides, fan estranya la instantània, malgrat que la nostra memòria s’haja acostumat a eixes visions. I així, el tema sembla religiós: traure al carrer una imatge venerable. Però parem atenció: sols el xicot del cabell llarg i negre, la cinta al cap i silueta bella, camina amb actitud devota. La resta, en especial el grup de la dreta, desfila en una altra dimensió, buida de contingut, de sentit: on pensen que van? Desconcert augmentat a la franja inferior: espardenyes sobre la jungla d’asfalt. Tot podria adquirir coherència des de la iconografia virginal. Però l’escultura és plana, bidimensional, incorpòria. Ara bé, com reproduint un mite, el mite de Narcís, la figura de la Verge es reflecta i duplica al tapis de flors, espècie de llac ambulant. I així la Mare de Déu, és, enigmàticament, una i doble. 77


Rubén Tello FILÒLEG, COORDINADOR DEL LLIBRE

Francisco Pérez Puche PERIODISTA

“Al primer instant podríem pensar que és prompte. Que els quatre jugadors són massa joves per anar amb cartes a la mà. Però este no és un joc qualsevol, sinó el “truc”: el joc de cartes per antonomàsia, el gran joc. De manera que ací els tenim: concentrats, seriosos, a l’expectativa... Amb les antenes posades, són una calculadora que assumix informació, oberta als més insignificants estímuls. El que fa el company, el que podria necessitar; el que els contrincants diuen, suggerixen, transpiren. Què és eixe signe? Què puc fer amb estes cartes? Quines són les meues vertaderes opcions? Sembla prompte, sí. Però en realitat practiquen el millor entrenament possible per este temps de crisi: el DAFO. És el gran joc que els empresaris practiquen a diari. Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats. DAFO. Exprimir les opcions, assumir els riscos, conjurar els perills. Estratègia a fi de comptes.”

“Sóc valencià. He nascut, visc i treballe a València. A banda, per si restarà algun dubte he d’afegir que sóc faller, granota i estic convençut que la paella, la taronja i l’orxata són plaers celestials que Déu, orgullós d’haver creat la nostra terra, ens atorgà en exclusivitat. Ara bé, no sé jugar al truc. No sé si per no complir esta premissa deixe d’ésser un bon valencià. Em preocupa no ser acceptat, per culpa d’ este defecte, al paradís celestial valencià que ens esperà als nostres un cop finem. Però, he d’al•legar a la meua defensa que mai m’han atret els jocs de naips, no els trobe la gràcia. I a més, he d’afegir que m’avorrix el que no està escrit que després d’un dinar la gent jugue al truc i que em cabrejava que alguns fallers de la comissió representada a la fotografia practicaren este joc mentre es celebraven les reunions de falla. No sé quines són els senyals, ni que és un envit, ni quina carta és la manilla i de la major el que sé és que es tracta d’una plaça del meu poble on abans es plantava una falla que, des de fa un temps,em cau prou antipàtica. Ara bé, del que estic segur, això no ho ignore, és que el truc és infinitament millor que el mus. No es pot establir cap comparació. El truc és valencià i el mus madrileny. Amb això està dit tot.”

Alba Villanueva ESTUDIANT DE MAGISTERI

“La millor forma d’educar és jugant. Els xiquets s’eduquen a ser fallers jugant hores i hores dins els casals. Generació rere generació han fet el mateix. ”


Daniel Cardona POLICIA NACIONAL

“Mireu-los. Juguen a ser majors. Mireu-los et dic, imiten poses, repetixen frases, calquen gestos i maneres en un intent de pujar esglaons de dos en dosen l’escala de l’edat. Mentixen, riuen, criden, somnien, tan sols amb la finalitat que tot transcorrisca a velocitat de vertigen per tal d’aplegar a la fita desitjada, ésser un adult, semblar gran. I mentrestant, des d’ací, tu i jo lluitant per tornar enrere, on, sempre, un temps passat fou millor.”

79


desautomatitzar la mirada

L

’any passat, en aquestes mateixes pàgines, reprenia un vell concepte de la Crítica Literària, el de la desautomatizació, per tal de pensar el lloc que ocupen autors com ara Alfredo Ruiz, monuments inteligents i provocadors com el que va plantar a Corona el 2008, en l’evolució de les falles. En trencar amb les expectatives del públic, el fa detindre la seua atenció sobre els aspectes formals, sobre les regles fixades institucionalment que aspiren a congelar el que cal esperar que siga una falla. Innovar implicava aleshores desautomatizar: obrir. I una vegada oberts, els camins de l’experimentació formal són infinits i diversos. Enguany, la falla Mossen Sorell-Corona torna a demostrar que la seua aposta per la innovació és plural estèticament, que es tracta sobre tot d’una aposta per la llibertat creativa, per permetre als artistes que puguen construir

una autèntica veu autorial mitjançant les seues propostes estètiques. I persisteix en el gest de la desautomatizació, que implica canviar any rere any, sorprendre les expectatives del públic, fer que, encara que pot comptar amb que la proposta de cada any serà poc convencional, no puga avançar exactament en quina direcció es produirà el trencament. I, en molts casos, gojosament, es deixarà dur, és a dir, serà receptiu a allò que l’objecte li proposa. Si més no, prendrà posició a la controvèrsia que el llenguatge de l’artista li planteja des del carrer. Fins ara, estem parlant bàsicament de l’obra, de l’expressió, del subjecte de la comunicació artística. El públic respon, el públic procesa, assenteix o es rebel. la envers el que la falla li conta. La desautomatització és una cosa que va de la falla al públic. Però fariem malament si entenguerem aquest procés d’una 80

Per Jesús Peris

manera lineal o simple. Per definició, els missatges artístics –la falla de l’any passat, per exemple- resulten ambigus en major o menos mesura: li conten coses diferents a cada receptor, el seu significat és completament diferent, i també ho és la seua valoració. En part, perquè hi ha gent que la rep des de la complicitat, mentre altres la reben des de la indiferència, o la hostilitat. Alguns la reben amb simpatia perquè la veuen des del discurs de l’art contemporani; altres amb indignació, perquè la comparen amb un model prou fixe del que ha de ser una falla, amb una visió limitada –i molt codificada- dels mitjans expressius lícits. Cadascú la rep en contacte amb el que sap, amb el que ignora, amb la seua memòria visual, amb altres textos massius o artístics, amb la seua experiència individual, amb els seus records, amb les seues vivències, amb els seus patrons estètics. Cada recepció recontex-


tualitza l’obra, la posa en contacte amb una cadena de textos i de signes i de connotacions. En rigor, cada recepció la converteix en una obra diferent. I aquestes versions són rigorosament simultànies, però també irreductibles. Ningú pot mirar amb els ulls d’altre. Ningú pot mirar des del lloc de l’altre. Però al menys, sí podem considerar que la nostra és una percepció entre d’altres. Que l’objecte és a banda de nosaltres, que també parla als altres que el veuen al carrer. I amb això, ja la cosa canvia. Com són les coses sense que ningú les mire? Com són elles en sí? Aquestes preguntes han preocupat als filòsofs des de fa milers d’anys. Literalment milers. I la realitat dura és que no se’ls ha pogut respondre, i probablement mai hi haurà la resposta. El món no pot ser copsat sense uns instruments òptics –els ulls. Però tampoc sense instruments simbòlics i culturals.

Els avantguardistes històrics, al món de l’art –altra vegada els avantguardistes- per supost, també s’ho plantejaren. I com que varen comprendre que la resposta no era possible, el que feren va ser dedicar-se a cridar l’atenció sobre la pregunta. La perspectiva clàssica dels quadres que, per exemple, permeté a mestres com Velázquez aconseguir en dues dimensions la il.lusió de la profunditat, estava basada en la percepció des d’un únic punt. La perspectiva estava en funció d’un punt, no per imaginari, menys concret. Què passaria si descentrem aquest punt i al seu lloc superposem les perspectives, això és, les visions diferentes que diferents ulls simultanis tindrien del mateix objecte? Feu la prova a l’ordinador, superposant fotografies del mateix objecte preses des de diferents punts. El resultat, en efecte, és un quadre cubista. I, a partir d’ahi, la llibertat absoluta 81

per explorar la superfície de les imatges, els procediments tècnics, oblidant a poc a poc el criteri del “paregut”, que, al cap i a la fi, es basa en una perspectiva ilusòria tan formal i convencional com la seua absència. Per això és ben interessant que després d’aquell gloriós paralelepíped de l’any passat, la falla Corona plante enguany una

L’artista Anna Ruiz, a un fotomuntatge de Fernando Morales.


alegòrica descomposició de la mirada, com el fora de camp d’un quadre cubista: una mirada múltiple. I descomposar la mirada, multiplicar-la, implica descomposar el seu objecte, ni més ni menys que negar la seua identitat amb ell mateix. I exactament això és que el que es fa en aquest llibret que el lector té entre les mans: oferir una imatge, i reconstruir-la des de diferents mirades, des de diferents punts de vista. La seua senzillesa resulta aleshores conflictiva, ambígua, contradictòria; el seu significat, irresoluble, o, per ser exactes, indecidible. I per problematizar-la simplement hem hagut de multiplicar, de superposar els punts de vista. I, en efecte, mirar-la, glossar-la, nomenar-la, implica ja construir-la, interpretar-la. I això encara que la imatge tinga un emisor concret. En ser percebuda, passa a la posició d’ob-

jecte, i esdevé multiforme, disponible, perpètuament oberta a nous intents de tancament. Com són les coses sense ningú que les veja, sense ningú que les nomene? Això no ho sap

porats a l’arxiu de la memòria amb el que els objectes percebuts es connecten. La percepció és plural i inestable. Però ésserhi conscient, ja implica una lliçò d’humiltat i també de tolerància, perquè converteix el diàleg entre iguals quasi en una necessitat si més no metafísica. Com són les coses sense que ningú les mire serà sempre un misteri absolut, al nostre costat mateix, aparentment senzill però inabastable, apenes una part de la radical alienitat del món que les Fragment de l’esbós de la falla que ha creat Anna Ruiz. nostres certituds aparents venen a velar, a dissimular. Però el més prop que estarem de resoldre’l serà a partir d’una superposiningú, ni ho sabrà mai. Jo noció de perspectives. El cubisme més puc mirar des d’una persen aquest sentit era l’art més pectiva física i cultural, i això em realista. Perquè desautomatizar veda totes les altres possibles. la mirada és tornar a mirar de La meua pròpia perspectiva es debò. modifica amb el temps a mesura que nous elements són incor-

82


el cavallet albí

A

çò va i era que no era, però que un dia va ser, una estrella que vivia al fons del mar. Aquesta estrella es deia Isolda. Era molt brillant, enlluernava en mirar-la. Era molt riallera i decidida. Sabia el que havia de fer en cada moment i en cada situació. Tot ho tenia clar. Tots i cadascun dels seus companys marins fruïen de la seua companyia, ja que, sempre tenia paraules amables i alentadores per a tots ells, els animava i els feia la vida agradable. Volia que tots al seu voltant sigueren feliços. Li agradava jugar moltíssim i coneixia perfectament els jocs amb què gaudia cadascú, així que, no discriminava ningú a l’hora de jugar i passar-ho bé. Amb els peixos de colors feia curses sense tocar el fons marí i, per supost, sempre deixava que guanyara algun d’ells, generalment el que se sentia trist per alguna raó.

Per Adela Ruiz

Amb els crancs, també feia curses, però anava cap enrere i arran de terra, removent l’arena del fons del mar; i, com no, feia com que arribava l’última, podent arribar-hi la primera. Açò plenava de felicitat als crancs i Isolda ho sabia perfectament. Amb els llagostins i les gambes, es divertia amb el joc de les disfresses i sempre procurava no ser tan original com algun d’ells per tal de no ser la guanyadora. Les gambes i els llagostins eren molt presumits i els encisava anar amb els millors vestits. L’estrella Isolda jugava fins i tot amb les meduses, tan perilloses com tothom deia que eren. Però a Isolda, les meduses no li produïen temor, és més, com que li agradava el risc, anava de vegades a buscar-les i elles se sentien felices així, ja que se sentien estimades per una estrelleta tan especial. Un bon dia arribà un cavallet d’un mar molt llunyà. Al cavallet li deien Albí. De seguida Isolda

83

es va apropar a ell. El va veure sol i no parlava amb ningú. —Véns de molt lluny, veritat? —li va preguntar Isolda, amb un somrís molt dolç. —Sí —va contestar el Cavallet Albí, secament i escorcollant la mirada intensa de l’Estrelleta Isolda. —Doncs, descansa i després, quan vulgues, o quan et vinga en gana, véns a jugar amb nosaltres —li digué Isolda, sense deixar de somriure-li. El cavallet Albí es va quedar pensatiu. Dubtava que l’estrelleta aquella, que ni tansivol s’havia presentat, estiguera convidantlo a jugar en aquell mar nou al qual acabava d’arribar i on se sentia fora de lloc. La veritat era que el cavallet Albí es trobava sol, però no gosava de donar-se a conéixer per por a no ser acceptat i per temor a ser ferit. Passà un dia, i un altre, i un altre... L’estrelleta Isolda continuava convidant-lo a jugar. Un dia el


cavallet Albí acceptà d’anar-hi. A poc a poc, el cavallet Albí va anar confiant més i més en Isolda. Li contava coses d’ell, d’on venia, el que volia fer, els somnis que tenia, secrets que a ningú no li havia contat mai... Es feren molt amics i passejaven i nadaven molt sovint els dos sols per aquell mar que ja li resultava més familiar al cavallet Albí. L’estrella Isolda es prengué un interés especial pel cavallet Albí, perquè, a més a més, es trobava molt a gust amb ell. Fins i tot, el va portar al seu escull coral·lí preferit; l’escull pel que passejava ella sola quan volia meditar, i on no havia portat mai ningú. Per l’escull es perdien els dos, corrien, s’aturaven, es miraven, s’agafaven i continuaven caminant tranquil·lament. Des de fora oferien una bonica estampa: jugaven i ho passaven bé. Es varen seure en una xicoteta duna d’arena que hi havia entre mig de tot el coral i parlaren. —Per què m’has fet tant de cas des que vaig arribar ací? —va preguntar el cavallet Albí. —Perquè et vaig veure sol i molt trist i a mi m’agrada veure

que tots són feliços al meu voltant —contestà l’estrella sense dubtar-ho. —I tu, ets feliç tu? —li preguntà el cavallet, fitant-la. —Saps? —li digué l’estrella—, jo sóc feliç si al meu voltant veig felicitat. Ets tu feliç ara, Albí? —Amb tu em trobe a gust. A més a més, ja no estranye tant el mar d’on vinc, i, aquest mar, el teu mar, ja no em resulta tan estrany ni rar com quan vaig arribar-hi —contestà el cavallet i continuà parlant—. Pense que seria capaç fins i tot d’explorar altres mars i oceans i que no em quedaria ja mai més apartat dels qui en el meu camí trobara. —Veus? Em trobe contenta només d’escoltar-te tan animat com estàs —el va tallar l’estrella—. Quan et trobes decaigut i vulgues animar-te, sols has de pensar en mi i en la felicitat que jo sent quan tu et trobes bé. Sortiren els dos de l’escull coral·lí i mamprengueren la tornada a l’explanada on vivien els llagostins, les gambes, els crancs i la resta d’amiguets i coneguts d’Isolda, i que ara, també ho eren del cavallet Albí, gràcies a ella. Anaven caminant els dos

84

junts, un al costat de l’altre, però en un moment donat, Isolda es quedà endarrerida i va indicar al cavallet que seguira endavant i que s’unira al grup d’amics que es veia davant d’ells. El cavallet Albí es quedà mirant-la fixament. No entenia el perquè d’aquella decisió. No obstant, va fer-li cas, sense deixar de mirar-la. De sobte, Isolda començà a pegar voltes i voltes i a nadar cap a la superfície. El cavallet va seguir-la i guaità el cap fora del blau de la mar. Estava atònit, no es podia creure el que estava veient: Isolda continuava pujant i pujant, estava enlairant-se fins que se situà allà dalt, al cel, al costat de la Lluna i la resta d’estrelles, però ella era la que més brillava. Des del cel, Isolda li va cucar l’ull al cavallet Albí. Ell li va somriure i s’enfonsà cap a l’explanada dels seus amiguets marins. Albí comprengué que, malgrat la distància, Isolda i ell sempre estarien units per un fil molt important: havien conegut la felicitat junts.


anna ruiz des de la talaia

85


Anna Ruiz - “Acció”, 2006 Anna Ruiz - “Reacció”, 2006

86


curriculum

Estudis realitzats: Llicenciada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. 2001- 2006. Cinquè curs d’Història de l’Art en la Universitat de València. Primer curs d’Arts aplicades a l’ escultura en l’Escola d’Art de Salamanca.

Beques: Beca Erasmus en la Accademia di Belle Arti di Palermo durant nou mesos.

Simposis: Simposi d’escultura en pedra a Villamayor, Salamanca. Maig 2007. Simposi de talla en fusta a Ossana (Trento), Italia. Agost 2007.

Exposicions realitzades: • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Participació col·lectiva Cabanyal Portes obertes en l’instal·lació ÈXODE, València, 2000-01 Participació col·lectiva, ÈXODE, en Art Públic- Universitat Pública, València, 2000-2001 Realització de la falla infantil de Quart-Palomar, 2002 Exposició col·lectiva d’artistes; ART ACTUAL-DIVERSITAT CULTURAL, a la sala La Nau, 2003 Exposició col·lectiva d’escultures en pedra; MATÈRIES, casa de Cultura d’Algemesí, València, 2003 Exposició individual de dibuixos, DIARI A PALERMO. local Le cupolette, Palermo, Sicilia. 2004 Exposició col·lectiva d’escultures en metal; ES-CULTURA, Casa de Cultura de Burjassot. 2005 Exposició col·lectiva Col·legi Major Gal·leo Gal·lei, 2005 Bienal de Buñol. 2005 Participació col·lectiva Cabanyal Portes obertes. Escultura de plàstic unflable. 2005 Participació col·lectiva a la Plaça de la Verge en el dia mundial del SIDA. “Palabras cruzadas”, 2005 Exposició col·lectiva sala de la Llotgeta, la CAM. NOUS. 2006. Bienal de Segorve, 2006. Exposició col·lectiva “Creadoras solidarias con Rudraksha”, Sala Thesaurus, Universitat de València, 2006 Escultura sel·leccionada per a la exposició, FIGURAMA 2006, Praga, Republica Checa. Escultura sel·leccionada per a la Internazionale XII BIENALE di SCULTURA di CARRARA, Italia. 2006 Simposi d’escultura en pedra a Villamayor, Salamanca. Maig 2007 Simposi de talla en fusta a Ossana (Trento), Italia. Agost 2007 Exposici7 sel·leccionada al Castell de Vila de Sax, Alacant. 2007 Realització de la Falla infantil Mossen Sorell-Corona. 2008 Escultura seleccionada per a l’Espai Trobat, XVII. Benissa, Alacant. 2008

87


Anna Ruiz - “Odalisca”, 2005

Anna Ruiz - “Sense títol”, 2002

88


Anna Ruiz - “Joguina”, 2006

Anna Ruiz - “Alterego”, 2007 89


Anna Ruiz explica: “El material que més m’agrada treballar és la fusta, malgrat que té les seues dificultats.”

“A diferència de les galeries, les obres al carrer obliguen trobarse-les sense voluntat.”

“Per molt senzilla que semble, esta falla té molta més explicació que qualsevol altra; m’agrada que la gent es pare i mire.”

“Fer falles no és sols un treball, és una eixida per a un llenguatge artístic.”

“Volia que tinguera un color molt lluminós.”

“És una falla; una obra feta per a desaparéixer, i m’agrada que siga així.”

“Vull fer falles, malgrat que és un treball molt dur, les peces amb les que es treballa són molt grans, i és cansat.”

“Estem mirant una talaia que precisament està per a mirar.” “Comprenc que moltes de les escultures que faig semblen falles; el caràcter valencià ens fa associar-ho; qualsevol escultura pública ens sembla una falla.”

90

“Esta falla tracta de envoltar la teoria de Heidegger; desocultar l’essència de les coses.”


falla 2009 Anna Ruiz - “Talaia” 91


DIBUIXOS AL VOLTANT DE “COM A SARDINES EN LLANDA”

Per Giovanni Nardin

92


93


Giovanni Nardin

94


falla infantil 2009 Anna Ruiz - “Com a Sardines en Llanda” 95


PEIXOS Per Marina Meri Vaig a contar-vos un conte que va de pares a fills, d’avis a néts, de boca a orella. Una història mai escrita fins avui considerada ja una llegenda. Tot comença amb un vaixell que sol pescar pel mar Mediterrani, a la mateixa distància entre Espanya i Itàlia. Aquest no és un vaixell fantàstic, de tripulants aventurers, de valuosos herois o pirates. Aquest es un vaixell conduit per un mariner vell, gras i autoritari, que compta amb una desena d’homes que surten de casa molt prompte al matí per passar-se el dia pescant, ploga, neve o faça un sol de mil dimonis. El vaixell

està equipat amb uns poderosos contenidors on els forts braços dels mariners aboquen les xarxes plenes de peixos vius. N’hi ha uns contenidors més grans i uns altres més menuts, depenent del tamany dels peixos. Després tots aquests peixos s’emporten a una nau a les afores de la ciutat, on una empresa de conserves, presidida per un home vell, gras i autoritari, els empaqueta a recipients metàl·lics que es vénen als supermercats del país. Com vos haureu adonat, aquest no pareix un vaixell especial. Però en realitat ho és. I és que compta amb un tripulant extraordinari. Es tracta d’un gat. Però no un gat qualsevol.

96

És un gat valencià i faller. Aquest gat entremaliat viu al port i li agrada pujar al vaixell quan cap mariner el veu i estar-se al costat del contenidor menut, el de les sardines, observant els cossos d’aquests pobres peixos agitar-se en violència els uns contra els altres. Fins ara era només espectador, però porta dies rumiant alguna cosa. Així, un dia tempestuós, de marejada viva, mentre els mariners feien altres coses, el gat s’acosta sigil·losament a la xarxa i sense pensar-s’ho dues vegades s’enfila al contenidor i intenta alcançar un peix, amb tan mala sort que enganxa la xarxa. Ja està pensant en


el suculent banquet de sardines, quan la xarxa comença a trencarse i totes les sardines comencen a sortir davant la perplexa mirada del gat. En eixe moment, el vaixell és sacudit en força per l’aigua i totes les sardines s’avoquen a la mar i tornen a ser lliures. El gat mira uns instants el fruit de les seues esperances, però no tarda en anar-se’n i amagar-se, abans que els mariners descobreixen el que ha passat. Però ara la història continua en altres protagonistes, els vertaders protagonistes. Ara són les sardines, les que una vegada a la mar, lliures altra vegada, encara no s’adonen de la sort que han tingut de ser allibe-

rades, sense voler, pel gat. Moltes de les seues conegudes han tingut pitjor sort i mai les han tornat a veure. Ara elles, allí, contentes, no saben que fer, senten que han tornat a néixer. La més vella i sàvia de totes fa una proposta que no poden rebutjar: dirigir-se cap a l’illa de Sardenya, la seua llar, la llar de totes les sardines del món, el seu destí final. Així que decideixen anar cap allà a celebrar la seva nova vida, com sardines lliures. Després d’un dur viatge de diversos dies, les valentes sardines guiades per Corona, que és el nom de la líder, arriben a la fi a la costa de Sardenya i s’establixen allí per pas-

97

sar la resta dels seus dies. Els habitants de Sardenya, que s’adonen de l’augment de la població de sardines (que per altra banda, sempre ha sigut molt nombrosa), decideixen celebrar a partir d’aleshores una festa en el seu honor. I és així com, tots els anys, l’últim dia del curs, els xiquets dels poblets costaners de Sardenya es disfressen de sardines, recordant aqueix dia en el que, per un descuit del gat, un grup de valentes sardines aconseguiren la llibertat. I ara tenen un monument faller.


falleres majors des de la talaia

2009, un any molt especial, en què la Falla Corona no té una fallera major, sinó quatre. Quatre visions des de la talaia de la festa. Quatre punts de mira de quatre dones joves que durant un any van representar la nostra comissió, hui formen part de la comissió directiva i repetiran l’experiència de protagonitzar els moments més especials del programa faller.


1999 [...] 2009

2005 [...] 2009

Vanesa Mu帽oz i L贸pez

Grettel M谩s i G贸mez

100


2006 [...] 2009

2007 [...] 2009

Ruth Más i Gómez

Alícia Cerveró i Fornés

101


qu4tre records qu4tre falleres majors «El millor del meu any va ser adonar-me de tot allò que fan els fallers per fer del teu any el més especial.» Vanesa Muñoz i López «Per a mi ser Fallera Major va significar aconseguir un somni que hi havia anhelat durant tota la meua vida.» Grettel Más i Gómez «Ser Fallera Major va ser l’oportunitat de viure de la manera més intensa la festa que he mamat des de xicoteta.» Ruth Más i Gómez «L’any del meu regnat va ser berlanguià en tots els aspectes; vaig gaudir molt.» Alícia Cerveró i Fornés 102


falleres majors infantils 2005 [...] 2009

2006 [...] 2009

Andrea G贸mez i Zan贸n

Alejandra chisbert i climen 103


comissi贸 infantil

104


105


106


107


comissió infantil

Daphne BARCENAS FERNANDEZ, Alejandra y Natalia CHISBERT CLIMEN, Ariadna y Helena CHUST SALCEDO, Ramón y Francisco CISCAR DELHOM, Patricia y Diego ESPINOSA CIVERA, Paula Xinting GALCERA JUAN, Jose Luis y Carla GARAY NAVARRO, Alejandro y Germán GOMEZ CHULIO, Andrea y Javier GOMEZ ZANON, Ismael e Ignacio HOMEDES SABATER, Ana Maria IBAÑEZ BERLANGA, Paula y Celia LA RODA GOMEZ, Carles LLUESMA SALVADOR, Pablo MONTERO LIERN, David y Alberto NAVARRO SEGURA, Amparo y Miguel OLTRA GARRO, Arantxa Daocai ORTEGA JUAN, Marcos y Nerea PARRA LIERN, Ester RIBES JAREÑO, Alejandro y David ROSSO ESPINOSA, Carla y Jorge SABATER MARTINEZ, Carlos SANCHEZ MARCO, Miguel y Mari Carmen VILLAR GONZALEZ, Adrian Raistlin GARAY LUCERO, Tobías MIRÓ FERNÁNDEZ, Marta, Jose Luis y Guillermo GRAU PERALES, Vega y Alejandro MARTÍNEZ GARCÍA, Marta URRUTIA HERNÁNDEZ, Tania NAVARRO SANCHISm, Alba SALVADOR CHULIO, Lorena FERNANDEZ DUARTE, Andrea CORTIJO GASCO.

comissió

fem corona

Andrea ALBIÑANA SABATER, Ramón ANDUJAR CERVERA, Mónica BAIXAULI ROS, Manuel BARBERA VALERA, Juan BARCENAS PRIETO, Carmen CALERO PEREZ, Mª Amparo CARBONELL ESTEVE, Mª Dolores CASTELLO ONRUBIA, Maruja CELDA VERA, Pepita CELDA VERA, Alicia CERVERO FORNES, Desamparados CERVERO FORNES, Juan Vicente CERVERO NAVARRO, Silvia CHULIO CELDA, Veronica CHULIO CELDA, Mª Carmen CHULIO CELDA, Enrique CHULIO MENGUAL, Manolo CHUST CODOÑER, Ramon CISCAR SERNA, Andrea CLIMEN IBAÑEZ, Jose Federico CLIMEN NAVARRO, Inmaculada CLIMEN NAVARRO, Luis CORTIJO GILABERT, Ascension CRESPO GARCIA, Paqui DELHOM FERRANDIS, Saturnino ESPINOSA FAYOS, Laura FERNANDEZ CELDA, Mª Carmen FORNES MUÑOZ, Jose Luis GALCERA MARTINEZ, Alberto GALLEGO FERNANDEZ, Susana GALLEGO VILLALBA, Vicente GARAY CABO, Alberto GARAY CABO, Yolanda GARAY CABO, Laura GARAYLAGE, Carmen GARAYLAGE, Vicente GARCIA GUIMERÁ, Conchin GARCIA SAMPER, Angelita GARCIA SANCHIS, Ramon GARRO GIL, Silvia GARRO OLTRA, Mª Nieves GASCÓ FUSTER, Margarita GOMEZ ESPINOSA, Javier GOMEZ GOMEZ, Raquel GOMEZ GOMEZ, Mª Carmen GONZALEZ CRUZ, Iván IBAÑEZ BERLANGA, Mª Carmen IBAÑEZ GARCIA, Jose IBAÑEZ GARCIA, Juan Luis IBAÑEZ GARCIA, Desamparados JAREÑO PEREZ, Mª Luisa JUAN MESTRE, Yolanda JUAN MESTRE, Miguel JUAN SABATER, Mª Ángel LA RODA FORNÁS, Puri LAGE COLMENERO, Corona LAGE COLMENERO, Jose Vicente LANZUELA ROCHER, Francisco LIERN BIGORRA, Héctor LIERN GARCIA, Laura MARCO HERNÁNDEZ, Rafael MARTI GARCIA, Federico MARTINEZ MARTINEZ, Nieves MARTINEZ VILA, Antonio MAS GARRIGOS, Ruth MAS GOMEZ, Grettel MAS GOMEZ, Rosa MAUPOEY GARCIA, Jose Luis MERI VILADOMAT, Isabel MERI ABAD, Marina MERI ABAD, Fernando MORALES CHECA, Vanessa MUÑOZ LOPEZ, Paula NAVARRO FERRER, Patricia NAVARRO PEIRO, Miguel Angel OLTRA CATALA, Mª Josefa OLTRA CORTELL, Maria Vicenta PASCUAL AGUAR, Miguel Ángel PEREZ OLMOS, Jose Manuel RIBES GARCIA, Néstor RIBES JAREÑO, Maria RODENAS CARBONELL, Marta RODENAS CARBONELL, Pedro RODENAS FUENTES, Oscar RODRIGUEZ ATANES, Ascension RUBIO CRESPO, Víctor SANCHEZ ALEPUZ, Luis Francisco SERRATE IBAÑEZ, Rubén TELLO SANCHEZ, Carlos TOMAS FORTEA, Pedro Antonio VILLAR MONTAÑES, Milagros ZANON ZANON

108


programa d’actes Falleres i fallers de Corona, com resa el nostre himne Les Falles han començat (o quasi) què alegria i què emoció! I per tal que les gaudiu a cor que vols la directiva d’esta comissió fallera ha elaborat un esbós de programació fallera que tot seguit et revelem. Ara bé, abans de tot cal advertir que les Falles, com a festa mediterrània que és, es caracteritzen, entre d’altres peculiaritats, per la improvisació i la inspiració. És per este fet pel qual tan sols podem oferir un esbós de programació i no un programa d’actes definitiu. La relació d’activitats que llegireu a continuació és de caràcter provisional, pot estar exposada a qualsevol inclusió o anul·lació d’actes, així com, un canvi d’horari. Però, podeu dormir tranquils ja que la més mínima variació la trobareu exposada, amb temps, al tauló d’anuncis, el nostre tro d’avís. Dit tot açò, vos deixem amb l’esbós de programació d’actes pensat per a les Falles de 2009.

109

dissabte

21 FEBRER A una hora per determinar, concentració de fallers i falleres al casal per tal de passejar vestits amb indumentària valenciana i al compàs de la música. És a dir, ens anirem de cercavila pels carrers del Carme i així tothom s’assabentarà que anem a presentar a les nostres falleres majors. Un cop acabada la cercavila acudirem al col·legi Iale ( L’Eliana), lloc on gaudirem de l’acte de presentació de les nostres falleres majors; senyoreta Grettel Mas i Gómez, senyoreta Ruth Mas i Gómez, senyoreta Vanesa Muñoz i López i senyoreta Alícia Cerveró i Fornés i les xiquetes; Alejandra Chisbert Climen i Andrea Gómez Zanón.


divendres

27 FEBRER A les deu de la nit sopar al casal de la falla i acte seguit celebració d’una junta general extraordinària.

diumenge

22 FEBRER El dia començarà amb les darreres espurnes de la presentació. Una vegada acabe l’acte tenim dos opcions o bé ens anem a prendre qualsevol cosa calenteta al casal o bé ens anem a descansar però el que hem de tenir clar és que a les cinc del matí hem d’acudir al casal per tal de començar els preparatius de la despertà del dia de la Crida.

dissabte

28 FEBRER Per primera vegada a la història de la nostra comissió celebrarem el cap d’any faller. Després d’un soparet al casal, organitzarem una original i divertida festeta per donar-li la benvinguda al mes de març.

Ja descansadets i amb bona fam ens adjuntàrem a taula al casal i degustarem un saborós dinar que a hores d’ara no sabem en que consistirà però que assegurem que vos serà de bon profit. A la sobretaula jugarem al truc, al dominó, al trivial, dormirem la migdiada o veurem el partit de futbol de la Premiere que facen però cap allà les set i mitja ens anirem, tots plegats, d’excursió a les Torres de Serrans per presenciar la Crida. Un cop la fallera major de València done la benvinguda a les Falles d’enguany ja estarem lliures d’anar a casa a descansar d’este esgotador, però faller i apassionant, cap de setmana.

110


dimecres

diumenge

1 MARÇ

4 MARÇ

A les catorze hores a la Plaça de l’Ajuntament vos podeu llevar el mono amb la primera mascletà a càrrec de la pirotècnia Penyarroja.

dilluns

2 MARÇ

dijous

5 MARÇ

Aquell a qui el treball li ho permeta pot anar a la Plaça de l’Ajuntament. De segur que la pirotècnia Gori llançarà una mascletà a les dos de la vesprada. A les 19:00 de la vesprada a la sala d’actes de la FNAC presentarem el llibret de la falla.

divendres

6 MARÇ

dimarts

3 MARÇ

A la Plaça de l’Ajuntament a les catorze hores d’un quatre de març es sent allò de senyor pirotècnic pot començar la mascletà. Hui a càrrec de la pirotècnia Pirofantasia.

La Plaça de l’Ajuntament estarà plena de gom a gom cap a les dos de la vesprada, sembla que la pirotècnia Zamorano Caballer dispara una mascletà.

Amb l’incomparable sabor d’una Amstel ben fresqueta la mascletà de la pirotècnia Ferrández és encara més espectacular. Quan passen uns deu minuts de les dos de la vesprada al altaveus del balcó de l’ajuntament sonarà Vicente Ramírez i la seua València en Fallas acompanyada pels aplaudiments en honor a al pirotècnia Benlloch–Martínez que acabarà de disparar una mascletà. Cap a les deu de la nit sopar de cistella al casal de la falla, després junta general.

dissabte

7 MARÇ Primer dissabte de mascletà heu d’espavilar per trobar un bon lloc, com sempre a la Plaça de l’Ajuntament. Hui serà el torn de la pirotècnia Germans Caballer. Si encara teniu més ganes de trons a les sis de la vesprada a la platja de les Sorres, mascletà napolitana a càrrec de la pirotècnia R. Parente. 111


diumenge

8 MARÇ dilluns

9 MARÇ

Dia de la Dona, hui a la Plaça de l’Ajuntament és una senyora, de la pirotècnia Martí, l’encarregada de començar la mascletà. A les dos i mitja degustarem un esplèndid dinar al casal de la falla en honor a les dones de la comissió, després, a la sobretaula, jugarem al truc, al dominó, al trivial... fins que ens anem d’excursió a l’exposició del ninot.

dimarts

Els dilluns són dies odiosos però un dilluns amb mascletà és diferent. Com sempre a les dos de la vesprada a la Plaça de l’Ajuntament. La dispararà la pirotècnia Zarzoso.

dimecres

11 MARÇ

Un dia més a la Plaça de l’Ajuntament i a l’hora tradicional podem ser testimonis de com tremola el terra per culpa d’una mascletà de la pirotècnia Tomàs.

dijous

12 MARÇ

10 MARÇ Primer sona el tro d’avís , després els trons i carcasses i l’aire es torna gris del carrer als terrats gràcies a la mascletà de la pirotècnia Borreda.

divendres

13 MARÇ

Per si hi ha dubtes els cartell anunciador ho diu ben clar: “ Falles de València festes d’interés turístic del 12 al 19 de març”. I que millor per a celebrar-ho que acudir a viure la mascletà de la pirotècnia Piroquiles. A un hora per determinar, presumiblement per la nit, acudirem al casal per tal de tallar el carrer i començar amb els preparatius de l’envelat. 112

Tanquen escoles, tanquen instituts i molts agafem vacances. He dit vacances? Durant el dia de hui començarà la plantà del cadafal gran. A les dos del migdia hi haurà mascletà disparada pels alzirenys Crespo a la Plaça de l’Ajuntament i a les deu de la nit sopar de cistella a la falla, tot seguit celebració d’una junta general i/o tasques de tot tipus.


dissabte

14 MARÇ

Hui viurem un dels dies més intensos de les festes d’enguany. Al llarg del dia es treballarà envers la plantà del cadafal infantil i del gran però, a banda, cap a la una del migdia tindrà lloc la disparada d’una traca de caramels, la nostra contribució a les activitats de la plataforma Carme t’estime. L’acte comptarà amb la presència de la fallera major infantil de València la xiqueta Maria Berbel Fernández. Acte seguit, oferirem als nostres fallers d’honor una paella a l’envelat. Per la vesprada, descansarem dels nostres treballs, i acompanyarem a la comissió infantil a l’envelat de Nuevo Centro per tal que arreplegue el ninot infantil que Anna Ruiz ha presentat a l’exposició del ninot. Un cop prenem forces a l’envelat amb un energètic sopar de cistella cremarem adrenalina ballant al ritme de la música del nostre estimat punxa-discos, Rafa Miralles. Per cert, hui crec que no hi ha temps d’anar a la mascletà i això que la llança El Portugués.

diumenge

15 MARÇ

El dia quinze de març és per molts els més esperat de l’any; el dia de la plantà. Jornada que començarà amb la tradicional plantà infantil, a les huit, i el corresponent esmorzar, després continuarem amb les tasques de la plantà del monument gran. A migdia tindrà lloc un arròs amb fesols i naps per tal d’agraïr als nostres fallers d’honor la seua col. laboració. Per la vesprada oferirem un berenar per als infantils en el que s’entregaran insígnies i recompenses. A una hora indeterminada de la vesprada farem un tomb per l’exposició del ninot i recollirem el ninot que Anna Ruiz ha proposat enguany per a l’indult. A les deu de la nit, a l’envelat, tradicional sopar de la plantà i entrega d’insignes i recompenses a qui li corresponga.

113


dilluns

16 MARÇ A les dos de la vesprada mascletà a la Plaça de l’Ajuntament disparada per la pirotècnia Turís i mitja hora després dinarem un deliciós arròs a banda a l’envelat de la falla. Per la vesprada, a un hora per determinar i si el dia anterior hem estat agraciats amb algun premi del cadafal infantil anirem de cercavila a arreplegar el palet corresponent. Sinó som creedors de cap premi no hi haurà cap cercavila i seria una pena però organitzaríem jocs infantils al carrer. Com totes les vesprades de Falles a l’envelat hi haurà berenar per als xiquets i després quan les agulles dels rellotges marquen les deu sopar de cistella amb un somriure a la boca. Un cop feta la digestió, ball fins que ens tanquen la paradeta.

dimarts

17 MARÇ Si el dia anterior el jurat ho ha cregut oportú, a una hora per determinar del matí iniciarem una cercavila que ens durà a la Plaça de l’Ajuntament on arreplegarem algun palet. Si no cau cap premi alguna cosa inventarem. A les dos de la vesprada forta mascletà a la Plaça de l’Ajuntament llançada per la pirotècnia Caballer i amb el fum a la gola corrent a l’envelat ja que a les dos i mitja gaudirem d’un bon dinar que hi constarà de pollastre amb creïlles. Per la vesprada els xiquets i xiquetes ho passaran d’allò més bé al parc infantil que es muntarà a peu de cadafal. Com de forces anirem justos recuperarem energies al sopar de cistella, a les deu i a l’envelat. I amb les energies recarregades no tindrem cap excusa per no gaudir del ball de la nit. 114

dimecres

18 MARÇ

A un hora per determinar cercavila fotogràfica per un lloc típic de València. A les dos i mitja dinarem a l’envelat, llom amb guarnició, i mitja hora abans es disparà una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament a càrrec de la pirotècnia Valenciana. Per la vesprada els nostres infantils berenaran a l’envelat i, després, a les huit de la vesprada ens concentrarem a les portes del casal per tal d’iniciar els preparatius de l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Enguany, hem d’estar al carrer Sant Vicent a les nou i mitja de la nit. Quan tornem de l’ofrena ens canviarem i ballarem fins caure al terra amb la festa de la música de la teua vida. Durant els dies previs tots triarem una cançó cadascú per tal que sone en esta nit tan especial on esperem que convideu a tots els amics i amigues que podeu per tal de plenar el carrer d’alegria i diversió.


dijous

19 MARÇ No cal ser mol llest per saber que hui és el dia de Sant Josep. Com és tradició, la jornada començarà amb una sorollosa despertà, després, a un hora per determinar, acudirem a l’església a escoltar missa en honor a sant Josep. Tot seguit cercavila. A les dos del migdia darrera mascletà de l’any, a la Plaça de l’Ajuntament, com no. Hui l’honor recaurà en la pirotècnia Ricasa (Ricardo Caballer). Mitja hora després, paella, café i tertúlia a l’envelat de la falla. A les sis de la vesprada, cavalcada del foc pel carrer Colom. El foc pren els carrers de la ciutat de València, els millors dimoniets i mestres del foc de la nostra contornada estan preparats per acompanyar-lo. Un espectacle grandiós on com sabeu els fallers de la falla Corona que ho desitgen podran participar de voluntaris. A les nou de la nit cremà de la falla infantil i quan ja sigui cendra iniciarem a l’envelat el sopar de la nit de la cremà, sopar que acabarà amb brindis preludi de la posterior cremà. A un hora indeterminada cremarem la nostra falla número 149 de la seua història. I ara sí, descans i fins l’any que ve!

115


armando serra Als fallers d’honor

116


publicitat


Arracades

Indumentària Valenciana

Tot en Art

Materials per a Belles Arts

Carrer Beltrán Bigorra, 9-B 46003 València Tel. 96 391 63 11

Carrer Carrer Corona, 35 baix Tel. 963917265. www.totenart.com comercial@totenart.com


Pedro Soriano

Pintures - Restauraci贸 - Ferreteria Des de 1914 Carrer dels Serrans, 31 46003 Val猫ncia Tel. 963914187 / 963912088 administracion@pedrosoriano.es


Falomir

Pintures - Societat Limitada

Carrer Sant Roc, 171 12004 Castell贸 Tel. 964250427


Laura Rodz Joies de disseny Carrer Corona, 5 Tel. 963156394


Lluna Estilisme Laura Fernández

Carrer Pare Manjón, 6 Baix esquerra (Cantonada amb Carrer Túria) Tel. 963322950


Món Blau

Tintoreries Ecològiques amb Sistema americà Carrer Beltrán Bigorra, 47


Inleval

Serveis immboliaris des de 1989. La teua immboliaria de sempre. Ara més que mai. Oficina València: C/ Beltran Bigorra, 7 baix. (963915994). Oficina: Meliana C/ Indústria, 4 baix. (961494920)


Dorita

Forn, Pastisseria i Cafeteria

C/ Guillem de Castro, 104. C/ TĂşria, 31


Farmàcia i Anàlisis Clínics

Lda. Maria Barrios Herrera. Lda. Amparo Burguet Vila. Formulació magistral. Dermofarmàcia. Ortopèdia. C/ Guillem de Castro, 108. Tlf: 963910969

Paqueteria Pilar Paqueteria i Merceria

Mª Pilar Tornero Piqueras Plaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845


Tasca Corona 7 Restaurant C/ Corona 7. Tlf: 963926366.


Entrepans i amanides. Carrer De Baix, 38

Flor d’Aigua Taller de Gravat Artesanal

Carrer De Baix, 31 València

Entrepans i amanides. Carrer De Baix, 38 Tel. 963154494 ValènciaPiqueras Mª Pilar Tornero Plaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845


Areggal

La Cadena

Sabateria

Forn i Pastisseria. Especialitat en pastes caseres.

Carrer de Dalt, 24 València

Plaça Mossén Sorell, 8. Tlf: 963913388 Mª Pilar Tornero Piqueras Plaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845


Viadel

Carnisseria - Pollastreria Embotits - Delicatessen Mercat Central, parada 98 Mercat de Castella, parades 56 i 66 Mercat de Mossén Sorell, de la 39 a la 49. Tlf: 663044952- 663044947-663044978. www.carnesviadel.com

Encarnita & Rafa Peixcateria. Fresc i congelat.

Mercat de Mossén Sorell, lloc 51 - 53. Tlf: 963918878 Mª Pilar Tornero Piqueras Plaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845


Mercat de Mossén Sorell Associació Mercat Mossén Sorell i el voltant comercial Amb extensa varietat de productes. Servei de qualitat. Plaça de Mossén Sorell, València


Carmelo García Llorca Pintes i adreços

Carrer Doctor Sanchis Bergon, 21. Tel. 963913759. info@garciallorca.com www.garciallorca.com


Administración de Loterías 17 Servicio a domicilio para colectivos y empresas Carrer Guillem de Castro, 17 Davant l’edifici d’Hisenda 46007 València

BAZAR ESOTÉRICO LIBRERÍA C/. Roger de Flor 2 - VALENCIA

diecisuerte@gmail.com Tel. 963529532

Mª Pilar Tornero Piqueras Plaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845


Cerrajería Gómez, S.L. FÁBRICA DE HARINAS Fábrica y Oficinas: SAN VICENTE MASTIR, 271 - 46017 VALENCIA TEL. 96 377 11 46 (c. automático) - 96 377 00 21

- Carpintería y Cerrajería de aluminio - Mamparas de baño - Rejas extensibles - Acristalamientos dobles - Persianas monobloc

C/. Alicante, 22 46920 MISLATA (Valencia) - Telf. 96 383 03 14


CERRAJERIA EN GENERAL TRABAJOS ARTESANIA PROYECTOS DECORACION

SUCESOR DE RAFAEL LAFUENTE CASA FUNDADA EN 1880

Primado Reig, 37 - 46019 VALENCIA Tel./Fax 96 365 45 71


SERVICIO INTERFLORA Juanita Pe単a Jorge Juan, 84 - Tel. 363 80 18 - Fax: 363 43 79 - 46100 Burjasot (Valencia)


MODA INTIMA, MERCERIA I LENCERIA

Mª AMPARO c/ FEDERICO PALLARDÓ, Nº 10 - ALFAFAR - TEL. 649 173 461


VENTA DE MATERIAL PIROTÉCNICO



Talaia 2009